Tres llibres de narracions de l escriptor pobler Miquel López Crespí: Diari d´un home sol (Llibres del Segle), Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) -
(Vet aquí un petit tast de les 44 narracions que contenen aquests tres llibres) -
El Tall Editorial publica el llibre de l escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. -
El Tall Editorial publica el llibre de l escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. - Les rutes de la ment ens portarà a munió de viatges fantàstics a les més diverses èpoques de la nostra història. En aquesst mateix post podeu trobar un avançament dels capítols d aquest experiment literari que ens farà viatjar a altres contrades i a curiosos universos de ficció o de la més punyent realitat. - Anirem informant! -LA FOLLIA DE L'OR Tota la follia de la recerca de l'or començà perquè un missioner de la Companyia de Jesús havia vist uns indis, els piaroa, habitants d'un dels afluents de l'Orinoco, portant petites peces d'or penjant del coll. En aquest aspecte no es diferenciaven gaire del baroa i altres tribus que habitaven l'interior de la selva i les voreres dels rius. Sempre que els espanyols ensopegaven amb alguna d'aquestes poblacions ignotes, s'esdevenia el mateix: eren pobles que no donaven cap importància al metall daurat. Simplement era una pedra més. Els agradava perquè era més fàcil de treballar que segons quins altres materials. Aquella humanitat encara no sabia que la seva vida canviaria de forma irreversible precisament per la cobdícia de l'home blanc vers l'or.
ÉS L'ARTILLERIA QUE NO DESCANSA Casar-se, es deia abans, en els vells temps (un cosí del PSUC que treballa als jutjats els inscriurà en un dels llibres d'actes). Els amics i amigues, les milicianes que partim cap a les Illes, hem jurat formalment bastir un gran arc triomfal amb fusells i baionetes, quan hagin acomplert amb els avorrits tràmits burocràtics. Tinc els meus dubtes, pel que fa a aquest tipus de cerimònies. Portem el verí del passat infiltrat dins les venes? No ho sé. Tot això, els casaments amb papers, signatures i testimonis, em fa pensar que, si no anem alertes, els antics costums --i amb els antics costums, les històriques opressions de la dona i de l'obrer-- podrien tornar.
Un viatge a la infantesa De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc dimaginació pots sentir leco llunyà dhimnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen lesquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, lampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar...
Viatge a un estiu dels anys cinquanta Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l'un al costat de l'altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l'estiu ens protegien del sol. Mumare havia anat a regar a l'hort, i el pare era al taller, amb l'oncle. La besàvia, asseguda al balancí -feia molts d'anys que romania malalta de les cames, sense poder caminar-, en la penombra, mirava cap enrere, navegant vers els anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors -nosaltres anomenàvem "senyors" els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers- feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L'estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l'era, de sol a sol, amb l'únic descans d'un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.
Un viatge a la darrera nit de Miquel Costa i Llobera SANTA SOFIA La cúpula immensa, les quaranta finestres que illuminaven aquella obra gegantina, les columnes folrades de marbre que semblen arribar al cel, les restes dels mosaics que no varen ser destruïts pels seguidors de Mahoma... ens mantenien en silenci. Cap dels expedicionaris gosava rompre aquell respectuós silenci. Havíem deixat enrere una ciutat en abandó, submergida en la decadència. Arreu reguerons d'immundícies, carronyes de gats, cans que no són de ningú i tot ho infesten, venerats per la superstició turca, i un bigarrament de vestuaris i tipus humans com una immensa mascarada...
Un viatge a l any 1793 La ciència, els debats sobre els darrers descobriments en l'astronomia, l'electricitat, la geografia, ho dominava tot. Mentre que a Madrid i altres ciutats d'Espanya els llibres d'oracions, la Preparació per a la bona mort, les històries sobre la bondat de la Inquisició, la repetició mecànica de les gastades fórmules tomistes, l'escolàstica més banal i pansida dominaven el panorama cultural de les universitats, a França els joves d'idees avançades llegien la Història natural de Buffon, les Aproximacions a la química de Franklin i, sobretot, els Principis matemàtics de filosofia natural de Newton. Em delia de forma molt especial aquella obreta de Voltaire, Candide, que l'autor havia escrit dos anys després del meu naixement. Es discutien les teories materialistes de Maupertius, del metge La Mettrie, d'Helvétius, del baró Holbach.
Viatge a una vella fotografia dels anys 70 En Raimon, assegut al seient de darrere d'una moto, havia enllestit Al vent, i tots teníem encara ben recents a la memòria el ressò de les grans vagues asturianes, els moments difícils de l'assassinat de Julián Grimau. Més endavant, la nostra confiança d'adolescents estaria posada en la jove revolució cubana, la resistència del Vietnam a l'agressió ianqui. El maig del seixanta- vuit, a París, ens sobtà, i a partir d'aquell moment aprenguérem a veure el món i a nosaltres mateixos d'una altra manera.
Barcelona en guerra Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.
Un viatge a la Mallorca de 1936 Quan passava davant casa seva les podia veure xafardejar rere les cortines. Damunt la taula, la xocolata, els pastissos, els missals de nacre, els rosaris de plata i or. Em miraven amb mal ull. Sabien que era la filla del president de La Societat, la promesa de n'Andreu, un activista desquerres molt destacat. I que mai no anava a missa, a les processons! Quin pecat! Joves que no volien anar a escoltar els sermons del rector! El diable reencarnat! Lespant sels notava al rostre quan, amb la colla de lAteneu, passejàvem pels carrers cantant cançons mallorquines, algun himne del moviment obrer. Ho fèiem aposta, a veure si els pegava un atac de ràbia. Sabíem que lalegria que demostràvem era el verí més actiu que els podíem subministrar. Cantar i riure, ballar a la plaça els dies de festa major, marxar dexcursió agafats de les mans, feliços, en notar la sang corrent per les nostres venes!
Un viatge a la ment de Felipe González Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.
¡Error!Marcador no definido.Viatge a la presentació del llibre Tota aquesta història començà a principis de maig. Pensava que, per anar bé, hauria de presentar el llibre pel mes d'octubre. El setembre no és gaire adequat. Encara hi ha gent de vacances. Els diaris només parlen de reis i princeses (a l'estiu reconverteixen els suplements de cultura o de ciència en mini-Holas d'anar per casa). L'arribada d'una model famosa, d'una folklòrica andalusa o el bateig del nét dels monarques ho desborda tot. No hi ha res que es pugui comparar amb els pits enlaire de qualsevol presentadora de televisió! Què podria competir -informativament- amb les declaracions de la darrera amant del torero de torn? De començaments de juliol fins al setembre hi ha seccions especials a la premsa. Els directors no volen res de seriós. Periodistes i collaboradors ocasionals tenen instruccions especials. Ni caps de redacció ni redactors en nòmina -molt manco simples collaboradors- poden defugir les ordres que procedeixen imperiosament d'amunt! Inexcusablement, la promoció de la meva novella hauria de ser per l'octubre. Ja se sap, per experiència -constatada després de nombrosos fracassos de públic de qui s'ha atrevit a fer el valent-, que ningú ve de la platja, amb tanta calor, per a anar a un acte cultural.
Un viatge a la Mallorca dels anys 20 Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, dacord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat dEspanya i del catolicisme estarà a partir dara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.
Un viatge a la presó de dones de Palma (Mallorca, 1936) Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que linternament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que sesdevenia davant els seus ulls.
Un viatge a Mallorca (anys 40) Una dona del poble ens ofereix un pa calent Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de lexèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.
George Sand i Chopin a Nohant Vaneau diu que m'admira. Què sóc una dóna que ha superat el seu temps. Que visc en una època que no em pertoca. Potser hauria d'haver nascut d'aquí dos-cents anys. Qui sap si té raó! Però no crec que m'admiri com a escriptora. Ell és d'un altre món. Quan va néixer jo ja havia trescat bona part d'Europa. Estava cansada dels homes i de les dones. El veig més proper a tots aquets folls de La Internacional que han incendiat París, lliurat a la bandera roja els nostres barris populars. Segur que s'estima més discutir amb partidaris de Proudhon o Marx que amb una escriptora d'origen aristocràtic. En el fons, nosaltres, els autèntics republicans, perdérem l'oportunitat de realitzar els nostres somnis amb el fracàs de la República. En aquell temps els partidaris de Marx eren quasi inexistents i el fulletó que el jueu alemany publicà en plena onada revolucionària no era conegut ni pels seus.
Viatge a la República Catalana de 1793 Proclamar la República Catalana. Per a això havíem vengut amb les tropes franceses. El somni ja era al carrer. Què hauria fet el maleït duc de Berwick i tots els seus botxins si hagués pogut veure hissar de nou la bandera a les torres i casals dels pobles que anàvem alliberant? El seu esquelet es remouria inquiet dins la terra on es podreix fent companyia als cucs i els escarabats merders, una terra erma pel contacte amb les seves deixalles llefiscoses, una terra que mai més no alimentarà plantes, arbres, herbes ni molt manco cap mena de flor. Eterna olor de podridura que allunya d'aquest indret fins i tot els animals carronyers. Niu de serps i escorpins que li fan companyia per a l'eternitat. Què faria ara Berwick, en veure altra vegada els exèrcits del comú i de tots els estaments del poble de Catalunya bastint regiments, deixant la sega per a agafar la forca i els fusells? Quin malson per a tots els enemics que han fet malbé el país veure de nou Rafel de Casanova enlairant els estendards de la llibertat, anant al capdavant dels catalans, fent costat als herois de totes les edats caiguts defensant les bretxes obertes pel foc enemic als baluards de Cortadures, Portal Nou, Santa Clara, Llevant, Santa Eulàlia...
Illes - Narrativa insular del segle XX i XXI: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) -
Nota: si a la vostra llibreria habitul no el tenen que el demanin a:
Lleonard Muntaner Editor - carrer de Joan Bauçà, 33, 1r, Palma de Mallorca, Spain -
971 25 64 05-
I també a: -
Illes Balears: Palma Distribucions-
Catalunya: Xarxa de Llibres-
País Valencià: Gea Llibres-
(vet aquí nn petit tast de les narracions d aquest llibre)-
Reflexions entorn de l´assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian )-
Benvolgut Cendrars:
)Ja saps que han assassinat Petra Kelly i Gerd Bastian? D'ençà la vil execució enmig del carrer de Rosa Luxemburg, el riu de sang no s'atura. Potser no s'ha aturat mai al llarg de la història. L'altre dia un company em deia que la crònica del moviment obrer és una relació d'incomptables derrotes. Amb una cabdal diferència: que en el passat sempre hi havia algú, un grup, una persona, un col.lectiu, un partit, que en sabia treure lliçons. Llavors l'avenç de la humanitat des de la barbàrie fins al futur lluminós que havia d'arribar podia ser, en efecte, una espiral, talment aquell monument a la Tercera Internacional que els criminals designis de Stalin no varen permetre construir mai. La premsa, la ràdio, la televisió, proven d'emmerdar la memòria dels dos revolucionaris alemanys insinuant un crim passional. Fins i tot s'atreveixen a especular amb la diferència d'edat entre els companys Petra i Gerd, com si això -inventen obscures relacions inconfesables- fos motiu per a un atac de gelosia i donés com a conseqüència lògica l'assassinat de la nostra companya en mans del seu home. La brutor policíaca omple fins a límits increïbles la buidor de l'època que ens ha tocat en dissort! Sabem ben bé -hem vist la mort de molts amics i companys en aquests darrers anys- que el sistema actual, a occident, a la desenvolupada i cada vegada més brutalment "civilitzada" Europa, sap matar subtilment, sense necessitat d'emprar els escamots d'afusellament que s'utilitzen tan sovint a Guatemala, Xile, Veneçuela, El Salvador.
La dèria d´escriure
Benvolgut Cendrars:
El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevin un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d'escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian. Els més interessats han parlat de les malalties dels companys morts -accident de Bastian, possibles atacs al cor de Petra, l'internament a començaments d'any a una clínica-. Dels documentals que han mostrat per la televisió, veig encara la darrera cpmpareixença del matrimoni, el 26 de setembre, asseguts, agafats de les mans, a un cine de barriada assistint a un míting ecologista. Dues fondes mirades avançant cap al buit i l'insondable. Com un crit de desesperació. Talment ens volguessin prevenir, amb la mirada, del temps obscurs que s'apropen a velocitat cada vegada més accelerada.
L´estació deserta
Ara que t'he retrobat no vull partir mai més a l'aventura. Restaré per sempre al teu costat, fent companyia al familiar remolí d'ombres del passat. Record perfectament la primera vegada que ens miràrem. La veu secreta del teu esperit em cegava. La fúria de la carn feia esclatar de goig la presó de les parets del cos. Els minuts repicaven talment campanes. Retrocedien els núvols i res no podia tapar el sol de l'estiu. Mou les peces. Prova de reconstruir-ho a través d'aquesta mudesa que ens envolta. Els ecos, les paraules, la durada d'una ona. Ajudem a poblar de carn l'esquelet de la nostra joventut.
Malson
Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.
Érem a París
Érem a París i encara no sabíem com havíem pogut arribar-hi (barats viatges en tren, entrepans àrabs asseguts a una entrada de la rue Saint Séverin o de la Huchette a la recerca d'una estrena de Godard, documentals de Medvedkin o Dziga Vertov en els petits cines del Boulevard de Saint Michel).
Abans de començar la feina
-Els has vist per la televisió? Surten, ben vestits, amb anells d'or als dits, corbata de seda comprada a París i s'abraçaven amb els nostres enemics, els empresaris i polítics que ens barraren el pas en el passat i que ens continuen fent la punyeta. Quina gent que alletàrem dins dels nostres partits!
Un informe secret
No podem entendre com, per quines estranyes casualitats, la literatura marginal, immadura i, en bona mesura, pamfletària, d'en Nadal Castelló ha estat publicada i, sovint, elogiosament comentada.
Alegries del matrimoni
No record quant de temps fa que els fills es casaren i desaparegueren de la casa, deixant les seves habitacions buides, poblades de records antics, de joguines plenes de pols. Sovint, tot sol, a la nit, entrava a les cambres buides que conegueren llurs jocs d'infants i la remembrança em feia caure unes llàgrimes galtes avall. El tren, els soldadets de plom, els racons que conegueren mil batalles incruentes... Només de tant en tant ens vénen a veure, apressats, com demanant excuses, i ens demanen diners per als terminis del cotxe, el pis que s'han comprat.
La difícil subsistència
L'escriptor s'ha assegut davant el seu modern ordinador. Un ordinador japonès, amb quaranta-cinc tipus de lletra i una memòria que li permetria arxivar tota la seva biblioteca en un espai de vint centímetres. El sofisticat aparell li va costar cinc-centes mil pessetes. La professionalització cada vegada més accentuada dins del camp de les lletres, l'aferrissada competència en el ram de la ploma, feien imprescindible la substitució dels seus arcaics instruments de treball. L'import del darrer guardó literari va ser destinat quasi exclusivament a substituir la seva prehistòrica màquina d'escriure, l'antic tocadiscs, i a comprar un impressionant equip de música amb el qual esmorteir els sorolls i la nefasta influència de la realitat exterior.
L'ermità
Parlem massa. L'absurda mania de dir "Bon dia", preocupar-se per la salut dels veïns o xerrar amb la gent portava irremeiablement a participar en qualsevol banalitat quotidiana. A hores d'ara reflexionava en els milers i milers d'hores perdudes parlant de futbol amb els companys de la feina. I el que era pitjor: tants d'anys de converses futbolístiques, d'escoltar els partits per la ràdio i mai en la vida no havia pogut encertar una travessa setmanal. Però xerrar de futbol no era encara el més absurd. Hi havia les soporíferes festetes familiars, la visita inesperada d'oblidats, llunyans cosins als quals només veies en els funerals, en els àpats de noces. I a casa, per arrodonir el sarau, les bogeries de sempre: l'escola dels fills, llurs maleïts estudis, les eternes discussions fent referència a hipotètiques i exòtiques vacances que mai no arribàvem a concretar. Per seguir la moda i fer el mateix que tothom, era necessari, volguessis o no volguessis anar a Marraqueix. No sé què hi trobaven de debò en aquests països bruts, subdesenvolupats, afamegats del nord d'Africa. Mons de misèria i frustracions, talment fàbriques de carn de canó adequades per fornir de mà d'obra d'esclava la vella i rica Europa.
Exili permanent
Ha mort als vuitanta anys. Els havia de fer el proper dia trenta de desembre. Ha mort sol, talment com visqué d'ençà la tornada del llarg exili. Encara me'n record del dia que anàrem a esperar-lo. L'aeroport buit. Hivern sense turistes. Quatre anglesos esperant l'anunci d'un vol cap a Londres. Cinquanta persones amb la bandera quadribarrada. Ullant la premsa d'avui matí no hi veig cap recordança, cap pàgina especial. Dels quatre diaris de Ciutat només en un l'escriptor Llorenç Capellà li dedica un emocionat article de comiat: "El darrer resistent". Els altres tres periòdics ni en parlen. Ignoren la nostra història. O la volen silenciar.
Els nostres herois
Vet aquí la nit i tota la seva poderosa musculatura, submergida, a l'aiguat del primer instant de defallença. Lent zumzejar de la inquietud, bellesa corprenedora de les campanades anunciant les vanes illusions dels homes.
Una nit qualsevol
De sobte, tot petà. Un terratrèmol inesperat va rompre les nostres dèbils organitzacions partidistes i tothom s'aferrà allà on va poder. El negoci familiar, el títol penjat a la paret. Obrir un despatx d'advocats laboralistes. Fer el doctorat damunt la història del moviment obrer.
El Casal d´Amistat
El President del Casal d'Amistat amb els pobles en lluita del Tercer Món, el conegut misser esquerra, independent. Un bon advocat laboralista. Professor de Dret a la Facultat. Amb la casa de camp que li han regalat els pares. Antiga. Final del segle XIX, amb porxo, ametlers, espai per a fer-hi una piscina. Ideal per a preparar les classes, per a descansar. Per a escriure els compromesos articles a la premsa local.
El Gran Jordi
Jordi Muntaner i Fernández, o sigui el "Gran Jordi", ha complit recentment les trenta primaveres. Tothom recorda la seva triomfal entrada en el món de les lletres després d'haver obtingut, als premis Octubre, a València, el guardó de novel.la amb l'obra "Pelar-se-la rere les bambolines". D'això en deu fer uns set anys, quan el "Gran Jordi" en tenia vint-i-tres-
Tertúlia literària
Al restaurant Diplomàtic, un dels millors de Palma evidentment, s'ha reunit la plana major de la nostra fauna literària. Avui s'hi troben reunits uns dels quants herois del furient món de la ploma, entre els quals podem destacar, si no per la seva qualitat, almenys per les vegades que surten en els diaris, en Joan Manacorí, premi de les Lletres Catalanes de l'any seixanta tres, autor excels i de divina inspiració, que "mai no s'ha ficat en política" -afirma orgullós- però que és molt ben considerat pels polítics de centre-dreta; en Felipet Serra, exmilitant independentista, avui a redós d´una convergent institució barcelonina, per allò de "fer pàtria"; en Rodolf Llopis, funcionari, fill de general, rendista que dissimula com pot la participació familiar a favor de l'Espanya nacional i que ara escriu novella històrica, imitant -de lluny, és clar-, Marguerite Yourcenar, Robert Graves, etc; en Barralet Cladera, poeta, lacai i pallasso oficial de les autoritats universitàries i del qual només es coneixen algunes poesies publicades quan era estudiant. També, a tan illustrat àpat, ha comparegut la insigne contista, feminista i fadrina na Bielona de Son Malferit, publicada sempre per l'Editorial montserratina, que li ha tret més de vint edicions del seu Manual per escriure cartes amoroses en català.
La narrativa insular del segle XX: Diari d´un home sol (Llibres del Segle) -
(vet aquí un petit tast de les 11 narracions del llibre de Miquel López Crespí Diari d´un home sol) -
Diari d´un home sol -
Els meus ulls reflecteixen el resplendor d'incendis llunyans mentre continuu aquest estrany exercici, que cap mestre no m'ha demanat, a través de temps i distàncies. Novament l'huracà de la guerra dibuixa l'horitzó. Maten esclaus per a fer-ne àpats a les cases senyorials. Proven d'amagar-se de la plaga rere domassos i joies de preu. Inútil fugida que fineix al fossar. Anys sense principi ni final. Res no permet albirar un nou temps. Els vaixells de blat resten enfonsats al port. Minven el queviures. Han donat llibertat per a robar a altres naus cristianes. Exèrcits de rates pujant per les escales de marbre dels palaus deshabitats, mossegant els rostres dels morts abandonats al carrer.
Lidia -
Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat mitjançant la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans.
Inesperadament, com a efecte d'un terrible cicló de potència devastadora, la gent -inclosa la més agosarada- començà a plegar dels partits i organitzacions sindicals. Les reunions polítiques s'anaren espaiant, el nombre de participants a les manifestacions minvà de forma alarmant i es podia comptar amb els dits de les mans qui se solidaritzava amb la lluita dels pobles oprimits. Els que encara hi restaven, atordits, posaven les excuses més increïbles a l'hora d'enllestir alguna feina partidista.
Els locals, primer es buidaren i després es tancaren.
El somni -
Hi ha gent morta pertot arreu. Dins les cases en runes. Asseguts a la taula del menjador. Anant a la feina. A les escoles. De genolls, amb l'oració matinal glaçada als llavis. S'hi veuen hieràtics lladregots de cementiris sortits de vells calendaris polsosos. El Comte Rossi, virollenc, dansant per camps d'estàtiques onades. Hi ha amics morts dins cotxes que cremen, dins les botigues, els grans magatzems. Fantasia de ganivets esmolats a les venes del coll.
La pel·lícula d'aquesta nit -
Ara la nina jugarà amb el tren just acabat de comprar, indiferent a la quotidiana matança televisiva. La mir. Faig una ullada al televisor. El telenotícies ens serveix per a rebre -talment qualsevol drogaaddicte del carrer- la nostra diària ració de sang i violència incontrolable.
Vermell de cirera als llavis -
Si pogués fer ressuscitar el passat! La calor de la seva pell, el desig dels nostres cossos, la flaire dels perfums... Quan vaig sortir al carrer, al cap de tants d'anys, girant a l'esquerra, seguint el riu de gent que marxava en incertes direccions, pensava: "Vet aquí la buidor de totes les paraules pronunciades. Res no serveix per a abatre el silenci dels mots". Algú em mirà amb ràbia, com si llegís els meus pensaments. Notava en l'ambient licàntrops enverinant els porus de l'horitzó, navalles multiplicant-se cada segon, punxes de roser en el cos. Em vaig pujar el coll de l'abric. La sal m'humitejava els llavis. Novament remors de guerra, cecs calidoscopis d'enveja.
El llibre -
Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?
DONAR-SE A CONÈIXER -
Fa anys, molts dels actuals dirigents polítics i responsables d'assenyades institucions empresarials eren uns jovençans desconeguts per una àmplia majoria de la població. Els vells buròcrates, exvoluntaris de la División Azul, excombatents, lacais i servils dels Jefes Provinciales del Movimiento ocupaven qualsevol escletxa institucional, sense deixar lliure cap retxillera. A la universitat, molts dels personatges que ara surten per premsa i televisió iniciaven el camí que els portà a guanyar vuit, nou, deu milions de pessetes anuals. Nosaltres també hi érem, al seu costat. Convocàvem assemblees, fèiem cantar a les masses amorfes d'estudiants Al Vent, L'Estaca. Érem els primers a córrer davant la policia. Encapçalàrem les llistes dels grups esquerrans que es presentaren a les eleccions del setanta-set. Fou la primera vegada que vérem el nostre nom escrit en lletres de motllo a les pàgines del diari! Fermar-nos amb cadenes davant la Delegació del Govern; fer vagues de fam a les esglésies per a protestar contra les intervencions imperialistes al Tercer Món; firmar comunicats, manifestos; llançar ous podrits als membres d'UCD que ens enflocaven una autonomia descafeïnada, serví, sovint, per a ampliar el nostre currículum. Sense adonar-nos gaire del que succeïa, a poc a poc, imperceptiblement, érem coneguts cada cop més arreu de la nostra província autonòmica. Alguns anaren acabant les respectives carreres i augmentaven llurs problemes amb els partits respectius. De cop i volta, prop de la llicenciatura i el doctorat, en constatar que cap d'aquells partits pels quals havíem lluitat no obtenia electoralment la més petita quota de poder institucional, sorgiren divergències de tot tipus: el centralisme disciplinari del leninisme, el sectarisme i el dogmatisme que impedia consolidar àmplies plataformes convergents amb els grups i partits que ja cobraven de l'Estat, l'aburgesament continuat de la classe obrera -nosaltres érem uns esperits purs que no ens podíem contaminar mai de les maldats del sistema...!
Memòria d´un temps -
Enguany hem atès els vint-i-set milions de turistes. L'aigua no hi arriba per a atendre tanta demanda. Fa anys que els pous i embassaments s'eixugaren. Encara no entenc com continuen aterrant diàriament avions de tot Europa en el nostre aeroport que, amb les successives ampliacions, ja arriba fins a Inca, al centre de l'illa. Divuit pistes d'aterratge. Un rècord mundial! El bisbe ha manat fer rogatives i processons a fi d'implorar del cel que torni a ploure. Els rabins del Call, els bruixots, d'amagat de la Inquisició, estudien el sobtat canvi climàtic. Continua la guerra permanent contra els bàrbars, els països pobres que volen ser iguals que nosaltres. Les tropes estato-unidenques, els valerosos croats que defensen la nostra fe, han conquerir Alger, Tunísia i Líbia. Solemnes tedèums a totes les esglésies. El president del Consell, el batle, els dirigents de partits parlamentaris i extraparlamentaris, han portat a coll el cos incorrupte de la Beateta.
Don Felip-
Al meu poble tothom el mirava de cua d'ull i procurava passar de llarg per no haver de topar-se'l. Record perfectament la seva imatge. Anava sempre amb un vell abric negre que li arribava fins als turmells -maldament fos en ple estiu-, i de les butxaques li sortien diaris, revistes, llibres, mapes de països desconeguts. Parlava tot sol, com si estigués sostenint aferrissades discussions amb ombres i esperits de l'altre món.
Fidels servidors de l´Estat -
Què seria de nosaltres sense aquesta fe quasi sobrenatural en la ciència, l'economia de mercat? )Què podria esdevenir-se si no hi hagués unes lleis, una Constitució, respectada per tothom, que permet la realització d'un canvi social, un avenç continuat vers la perfecció col.lectiva i personal? )És concebible la vida del senzill militant, de l'honest cotitzant, del pobre home que ens vota cada quatre anys, sense creure en una sàvia direcció reelegida permanentment, una vegada i una altra, congrés rere congrés? No mudar mai d'amo és l'essencial per al progrés dels pobles. I aquesta creença ferma en la immutabilitat dels poderosos és precisament el que ens separa dels anarquistes, rebels, heretges de tota mena i categoria.
La cambra dels quinze -
Ara cal tornar a començar de bell nou, tornar a reflexionar seriosament sobre la forma sempre ajornada d´iniciar l'acció, passar de les paraules als fets, car fa mil·lennis innombrables que estam aquí reunits discutint sense aturar la mateixa pàgina del llibre. Trigàrem segles a poder reunir els quinze que som aquí. Jo mateix vaig arribar d´una dimensió desconeguda del temps i ja he perdut el compte dels anys que estic discutint el mateix punt, el mateix text. I a la fi hem arribat a la conclusió -de cap manera definitiva- que ja és hora de sortir al carrer, iniciar, i ara de bon de veres, aquesta revolució de les ments i de les coses.
El Talp -
A hores d'ara ja no puc esbrinar quan fou que el talp s'introduí de nou en la meva vida. Em pensava no tornar a tenir-ne mai més notícies. Feia molt de temps, potser vuit o nou anys, que jo havia abandonat les il.lusions de canviar el món mitjançant la lluita sindical i política. D'ençà de la transició, quan la majoria dels responsables de l'organització on militava es feren, de seguida, del PSOE, d'UCD o de Convergència, ho vaig tenir clar. Altres destacats companys, en veure, intel.ligents, que la famosa revolució no arribava, acabaren de pressa les carreres que tenien començades, i a partir d'aquell moment barataren les reunions per oposicions a qualsevol col.locació segura. Havia plogut tant d'ençà aquell famós maig del 68 o la revolució dels clavells a Portugal!
![Antonio Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/gagliardi/gagliardi01.jpg "Antonio Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]")
