Anarcoefemèrides del 19 de maig
Esdeveniments
Cartell de la conferència de Michel i de Faure
- Conferència de Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els propagandistes anarquistes Louise Michel i Sébastien Faure realitzen una conferència «pública i contradictòria» a la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella (Provença, Occitània). La conferència, a la qual assistiren 2.500 persones, va ser organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel.
***
Portada
d'un número de Tribuna
Libertaria
- Surt Tribuna Libertaria: El 19 de maig de
1907 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic mensual
anarquista Tribuna Libertaria.
Editat
pel Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo, es
tractava de
la segona època –no quarta com diu la
capçalera de la publicació, ja que hauria
de dir «quart any»– del
periòdic d'igual títol editat pel CIES entre el
29
d'abril de 1900 i el 6 de juliol de 1902. Els temes que
abordà van ser d'allò
més divers: teòrics, científics,
notícies nacionals i internacionals,
referències bibliogràfiques,
col·laboracions dels lectors, notícies
orgàniques
i sindicals, col·laboracions literàries
(poètiques, narratives i dramàtiques),
repressió, esperanto, etc. Trobem textos de Santiago
Aragó, Francisco C. Arata,
Luis Ayala, José G. Bertotto, Juan Bovio, Oscar Manuel Box,
Luis Bulffi, Tomás
Concordia, H. W. Conn, Francisco Corney, Simón Cuadrado,
Christian Dam, Nicolás
Damianovich, Nicola Del Pozzo, Max Durand-Savoyat, Ángel
Falcó, C. Faruelo,
Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Marcos
Froment, Pedro Froment, Emilio
Frugoni, Gayadoy, Urban Gohier, Gómez Cirio, Maksim Gorki,
Mariano Gracia,
Soledad Gustavo, Clovis Hugues, Z. V. Konopliannikova, Alfredo Krok,
Leoncio
Lasso de la Vega, Anselmo Lorenzo, Modesto Macaneador, Alberto R.
Macció, Charles
Malato, Maran, Catulle Mendès, Octave Mirbeau, Luis M.
Mocoroa, Manuel Moscoso,
Sojnum Odrareg, Pérez y Curis, José E. Peyrot,
Francisco Pi y Arsuaga,
Rastignac, Emilio Salvat, Máximo Lirio Silva, Walkirio
Silva, Heriberto Soles,
Herbert Spencer, Enrique Taboada, Lev Tolstoi, Alfredo Urbano, Lirio
del Valle,
Jules Vallès, Omar Vázquez Lerena i Eduardo
Zamacois, entre d'altres. En sortiren
10 números, l'últim l'1 de maig de 1909.
***
Capçalera d'Osvobojdenie
- SurtOsvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència de
Binazzi: El 19 de maig de 1914 el propagandista anarquista
Pasquale Binazzi,
director del setmanari Il Libertario
de La Spezia (Ligúria, Itàlia), llegeix a la trattoria Diano d'Alba de Torí
(Piemont, Itàlia) la conferència«Socialismo e anarchia». Aquest acte, que admetia
controvèrsia, va ser organitzat
pel Fascio Libertario Torinese (FLT, Fascio Llibertari
Torinès) del barri de San
Paolo de Torí.
***
Will
Durant i els seus pupils a l'Escola Moderna de Nova York
- Conferència
kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor
Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA),
l'escriptor,
filòsof i historiador anarquista William James Durant
ofereix una històrica
conferència kropotkiana sota el títol Peter
Kropotkin. The Russian
Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de
l'Escola Moderna
de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari
català Francesc
Ferrer i Guàrdia.
***
Portada
del primer número d'El
Amigo del Pueblo
- Surt El Amigo del
Pueblo: El 19 de maig de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista El Amigo del
Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou
l'òrgan d'expressió de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest
títol en record de la publicació de Marat durant
la Revolució francesa. Pretenia
palesar les experiències revolucionàries sorgides
arran de les jornades de
juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número
fou mutilat per la
censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren
a editar 15.000
exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar
Antonio Bonilla, Ada
Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez,
Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana
Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou
duríssima contra els
marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt
crítica vers les
actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de
Maig» de 1937 a
Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Tot el
contingut de la publicació girava al voltant de la defensa
de la Revolució de
juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1
de febrer de 1938,
presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»:
junta revolucionària,
autonomia municipal, poder sindical i control obrer.
Finançat amb aportacions
de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura
de locals a Sants, Torrassa,
Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca
minera del Cardoner i
la seva influència creixia entre les Joventuts
Llibertàries. També despertava
interès a França, on la majoria del moviment
sindicalista revolucionari i un
sector de l'anarquisme eren molt crítics amb
l'actuació de la CNT i de la FAI.
Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de«Los Amigos de
Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a
França quatre números d'una
nova sèrie del periòdic, que no tingué
gaire ressò. En 1977 diversos grups
llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una
edició facsímil dels vuit
primers números del periòdic original i d'altres
materials de l'Agrupació de«Los Amigos de Durruti».
***
Cartell de Maig del 68: La'chienlit' ets tu!
- París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc siés necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a«províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».
Naixements
Foto policíaca d'Henri Parra (4 de setembre de 1894)
- Henri Parra:
El 19 de
maig –fonts policíaques citen
erròniament el 16
de maig– de 1856 neix a l'antic XII
Districte (actual V Districte)
de París (França)
l'anarquista Henri Ange Louis
Joseph Parra –també citat
erròniament Para. Sos pares es deien
Henri
Gabriel Philippe Parra, firaire, i
Marie Armide Annonciade Angot. En 1876 treballava d'ensostrador i vivia
al
número 63 del carrer Boissière, al barri parisenc
de Passy. Posteriorment es guanyà
la vida de jornaler i de venedor ambulant. El 4 de setembre de 1894 va
ser
detingut al jardí del Trocadero de París quan des
de la seva parada ambulant
feia propaganda a crits de l'anarquia (apologia de l'assassinat de
Sante
Geronimo Caserio, insults al cap de l'Estat, defensa de la propaganda
pel fet,
etc.). En el moment de la detenció sortiren en la seva
defensa tres turistes
anglesos que passaven allà i es necessitaren 10 agents de
policia per detenir
les quatre persones. Els tres anglesos van ser posats en llibertat
després
d'assabentar-se del seu «error» a la comissaria del
carrer Longchamp i ell
aquell mateix dia, després de ser escorcollat sense cap
resultat el seu
domicili, al número 4 del carrer Viala del barri parisenc de
Grenelle, va ser fitxat
com a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu nom figura en un registre de
recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i
també en altre de 1901,
data en la qual vivia al número 16 del carrer
Saint-Hippolite. El seu últim
domicili va ser al número 45 del carrer Lauriston de
París. Henri Parra va
morir el 10 d'abril de 1896 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de
París
(França) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri de Saint-Ouen (Illa de
França, França).
Foto policíaca de Jean Raoux (ca. 1894)
- Jean Raoux: El 19
de maig de 1862 neix a Sant Gèire
(Alvèrnia, Occitània) –algunes
fonts citen erròniament altres dates i
llocs– el sabater anarquista
Jean-Louis Roux, més conegut com Jean Raoux.
Sos pares es deien Jean
Pierre Roux, conreador, i Marie Maissonny. Instal·lat a
París (França), visqué
al número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin. El 22 de juny de
1882 va ser
detingut, amb altres quatre companys (Auguste Clais,
Auguste-François
Aumaréchal, Perrier i Julien Gauthier), quan feia costat una
vaga de fusters;
jutjat el 7 de setembre d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va
ser
condemnat a tres mesos de presó per«rebel·lió, cops i
injúries» a membres de
la Guàrdia de la Pau. El 9 de març de 1883 va ser
detingut, juntament amb
altres 14 companys, durant una manifestació de periodistes,
estudiants i
obrers; jutjat l'11 de març d'aquell any, va ser condemnat a
tres mesos de
presó per cridar des d'un cotxe durant la
manifestació frases com: «A baix la
República!», «Visca la
Comuna!» i «A mi el poble!». El 25 de
juliol de 1883 va
ser jutjat pel VIII Tribunal Correccional per la seva
participació en una
reunió de suport contra el processament de Louise Michel i
en la qual manifestà
paraules ultratjants contra els magistrats. Fou un dels promotors d'una
crida
dirigida als obres sense feina per a celebrar un míting a la
plaça de la Borsa
de París el 7 de desembre de 1883 la qual es
publicà en Le Cri du
Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10
companys, encara que
el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat
militar, va ser jutjat el
21 de desembre de 1883 per «provocació
d'atropament no armat a la via pública»,
a més d'altres delictes (fabricació d'anyins
mortífers i d'explosius, port
d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als
agents, etc.), essent l'únic dels
processats que va ser absolt. Segon la policia, després va
desertar es refugià
a Amèrica, però el cert és que entre
el 6 de desembre de 1883 i el 15 desembre
de 1887 va fer el servei militar en el III Regiment d'Infanteria de
Marina
embarcat en el transport La Garonne per Nova
Caledònia. En 1894 el seu
nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el
lloc de la seva
defunció.
***
Alejandro Sancho Subirats
- Alejandro Sancho Subirats:
El 19 de maig de 1893 neix a, sembla, Tortosa (Baix Ebre,
Catalunya) el militar, i simpatitzant anarquista, Alejandro
Sancho
Subirats, que va fer servir el pseudònim Fernando
Castillo. Era
fill d'un
sergent de la Guàrdia Civil destinat a Tortosa, que
després va ser ascendit a tinent.
Estudià al Col·legi de «Sant
Lluís Gonçaga» de Tortosa i
després a l'Acadèmia d'Enginyers
de Guadalajara (Castella, Espanya). En 1920, ja capità
d'Enginyers, es casà amb
Rosa Riera Grondona, amb qui tingué dos infants, Pablo i
Alejandro. Entre 1921
i 1924 participà en la guerra de Marroc, on
conegué els militars Dámaso
Berenguer y Fusté i Emilio Mola Vidal, i
intervingué en la presa de Xauen
(Protectorat Espanyol al Marroc; actualment Marroc). En 1928 va ser
nomenat
vocal de la Comissió Oficial del Motor i de
l'Automòbil i enginyer militar de
la Direcció del Port Franc de Barcelona. Fou director
tècnic dels tallers
mecànics de la Casa Elizalde de Barcelona, enginyer
secretari de la Junta d'Extracció
d'Arenes de Barcelona i secretari tècnic del Banc Exterior
d'Espanya. Rebutjà
en dues ocasions el càrrec de ministre, la primera, de
Treball, amb el segon Govern
de Primo de Rivera; i la segona, d'Hisenda, amb el Govern de
Dámaso Berenguer y
Fusté. Republicà federal, i molt influït
per Marcel·lí Domingo Sanjuan, a qui
coneixia des de la infància, va ser un dels fundadors de
l'Agrupació Militar Republicana
(AMR) i entre 1929 i 1930 s'acostà a la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Col·laborà, sota el pseudònim Fernando
Castillo, en diverses publicacions (Acción,Mañana, Solidaridad
Obrera, etc.), sobretot amb temes econòmics.
Intentà influir en els cercles
llibertaris amb el seu concepte de«racionalització econòmica»,
que va tenir un
cert ressò en Joan Peiró Belis. L'agost de 1930,
amb diners de la seva companya,
ajudà econòmicament la reaparició de Solidaridad
Obrera. El juny de 1930
havia tingut un paper destacat en la constitució del
Comitè Revolucionari de
Catalunya, creat per militars –la majoria d'ells implicats en
el fracassat
intent insurreccional preparat amb coincidència amb la
inauguració de
l'Exposició Internacional de Barcelona de maig de
1929– i anarquistes (CNT i
FAI) al marge de l'anomenat «Pacte de Sant
Sebastià», que preparà al seu
domicili la conspiració antimonàrquica d'octubre
d'aquell any. Detingut per
aquests fets el 10 d'octubre, va ser empresonat a la fortalesa
barcelonina de
Montjuïc, on emmalaltí a causa de la humitat de la
cel·la. El 4 de febrer de
1931 demanà el retir de l'exèrcit i dies
després, el 10 de febrer, va ser posat
en llibertat. Alejandro Sancho Subirats va morir el 2 de
març de 1931 a
l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya), on havia estat
ingressat per
sotmetre's a una intervenció quirúrgica fruit del
seu captiveri, i va ser
enterrat l'endemà al cementiri de Montjuïc. Poc
després, ja instaurada la II
República espanyola, va rebre diversos homenatges, com ara
el de juny de 1931
amb la presència dels anarquistes Eduardo Barriobero y
Herrán i Bernat Pou
Riera. Pòstumament, el juny de 1931, Solidaridad
Obrera publicà en dos
lliuraments un assaig inèdit seu, amb una fotografia de sa
vídua i sos dos orfes.
Desemparada i sense recursos sa família, el juny de 1931 el
Ministeri d'Hisenda
anuncià la intenció de concedir a la
vídua la gestió d'un estanc a la Puerta
del Sol de Madrid. Son fill Alejandro Sancho Riera s'exilià
a Suïssa, on
participà en el moviment llibertari local, especialment amb
el Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA).
Necrològica
de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de gener de 1963)
- José Escudero Mermejo: El 19 de maig de 1896 neix a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Escudero Mermejo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Bermejo–, conegut com El Maño. Era fill de Cipriano Escudero i de Lorenza Mermejo. Pagès de professió, en 1926 entrà a formar part de l'Associació de Llauradors de Saragossa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son pare va morir el 17 de febrer de 1939 al camp de concentració de la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i ell, internat a al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), no pogué assistir al seu enterrament. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT.
***
António José Piloto en un gravat de Manuel Cabanas (1983)
- António José Piloto: El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora, Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista António José Piloto. De ben jove començà a treballar com a oficinista (segon oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en 1908 va ser traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal). Forçà actiu en el moviment anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris del Sud i Sud-est, juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia, Mário Castelhano, Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i col·laborà en la seva premsa. Fou l'editor del periòdic O Sul e Sueste. Órgão da classe ferroviária do Sul e Sueste, que entre el 7 de setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de l'Associació de Classe dels Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre ells Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920, després de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser detingut durant l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat tant pels governs de la I República portuguesa (1910-1926) com pel règim de l'Estat Nou (1926-1932). Finalment deixà els ferrocarrils, però continuà amb la lluita sindical i llibertària. Participà en la comissió de recaptació de fons per a la creació d'un Dispensari Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la qual va ser el seu promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro començà a construir-se l'1 de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any següent. Aconseguí entrar com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als Tuberculosos de Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir el 12 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Ajuda.
***
Necrològica
de Rafael Moliner Safont publicada en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de febrer de 1994
- Rafael Moliner
Safont: El 19 de maig de
1897 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Rafael Moliner Safont –algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge com Safín. Sos
pares es
deien Vicente Moliner Solsona i Victorina Safont Salvador.
El 3 de
març de 1920 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan
el cop militar
feixista de juliol de 1936, fou nomenat cap de centúria de
les milícies
llibertàries de Calonge i del sector provincial de Girona
per a combatre el
feixisme i participà activament en les tasques
revolucionàries. El 20 de gener de 1937 va ser nomenat
capità d'Infanteria. En 1938 marxà
voluntari al front d'Aragó, amb el grau de comandant. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França per
Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya) i patí els
camps de concentració i les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). En
1946 s'establí a Aisinas (Aquitània,
Occitània), on treballà el camp i
milità en la CNT. Després de la
mort del dictador Francisco Franco, rebutjà la
pensió atorgada als caps
militars republicans. Sa companya fou Carme Mascort Pijoan. Rafael
Moliner Safont va morir
el 17 de desembre de 1993 a l'Hospital
Haut-Lévêque de
Peçac de Bordèu
(Aquitània, Occitània).
***
Josep Peidro Vilaplana a l'exili (1939)
- Josep Peidro Vilaplana:
El
19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí,
País
Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana,
conegut com Pepet.
Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia
Santiago Peidro
Planas, fabricant de «cafè» (beuratge
alcohòlic típic alcoià), i sa mare
Teresa
Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada
per quatre germans, vivia al
barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País
Valencià). Com que son pare es
va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan
tenia set anys, sense
haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en
una impremta, on començà
a conèixer les primeres lletres. Després va fer
altres feines amb jornades de
10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos
tallers mecànics. Quan
tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt
per a fer el servei
militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al
1918
s'afilià al Sindicat Únic de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi,
on gairebé tots els metal·lúrgics de
la localitat estaven adherits a la
socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre
de 1922 es casà
amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava
com a bambunera,
operària de la fàbrica de paper de fumar«Bambú». Encara que considerat un dels
millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva
militància i es trobà
sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino
Bermúdez
de Castro dissolgué els Sindicats Únics i
l'Ateneu Sindicalista alcoians i
continuà amb detencions, escorcolls i
encalçaments dels militants per la Guàrdia
Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En
aquest situació,
cridat per son germà gran Santiago, a
començaments de 1925 marxà a França a
la
recerca de feina; però, pocs mesos després,
retornà ja que les expectatives es
van veure frustrades i la pressió policíaca cap
als obrers peninsulars
militants era obsessiva. Poc després nasqué sa
segona filla, Carme. Durant la
dictadura de Primo de Rivera milità activament en la
clandestinitat. El
novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits
de llana i de cotó«Terol Hermanos SA» i que acabà
implicant tota la classe obrera alcoiana, va
haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i
trobà refugi a Alacant
amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un
taller d'automòbils.
Més tard es reuní amb sa companya i sos dos
filles a Alacant. En 1929 tots
retornaren a Alcoi, on trobà feina i
començà a militar de bell nou. Amb la
caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització
de la CNT l'abril
de 1930, participà activament en la
reorganització del moviment llibertari
alcoià, com ara la creació, amb altres companys
(Cándido Morales, Josep Julià,
Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials,
creat l'agost
d'aquell mateix any i del qual fou president, o la
constitució del Sindicat
Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual
nasqué son tercer fill,
Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians,
va fer costat el«Manifest dels Trenta». El desembre de 1931
aconseguí, amb altres militants
(Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí
Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.),
després d'afiliar-se al Sindicat de
Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que
aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat
de la Federació Local de CNT. L'estiu
de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt,
patró de la fàbrica on
treballava, marxà d'Alcoi i
s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa,
País
Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller
Casa Diago. Com que
no havia Federació Local de CNT a Vila-real,
freqüentà el Centre Obrer de
l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada
novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys
(Vicent, Ernesto Gómez,
Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el SindicatÚnic d'Oficis Diversos de
Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La
Unión». Poc després
organitzà un
míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual
van participar
Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a
Castelló i a València. Amb
l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb
José Casinos, en
representació de la CNT, del Comitè de Defensa
Antifeixista, format per totes
les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front,
però va ser
requerit perquè s'encarregués dels tallers
metal·lúrgics i readaptar-los a la
producció de material bèl·lic i
així les dues centrals sindicals crearen la
Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT
composta per cinc tallers, que
passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri
de la
Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil,
ocupà les oficines del Registre
de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En
aquestaèpoca intervingué en mítings i
conferències. El setembre de 1937 participà en
la constitució de la «Col·lectivitat
Productora Campesina UGT-CNT» de
Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de
la CNT i
altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les
tropes franquistes, fugí
amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers
de
Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A
Alcoi entrà a
treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i
on
s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de
gener de 1939 va
ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament,
càrrec que
abandonà poc després quan va ser cridat a files,
però no va anar al front sinó
que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller
socialitzat. Quan la
victòria feixista era un fet, el 18 de març de
1939 fugí a Alacant i l'endemà
salpà a bord del carboner «African
Trader» cap a Mèxic, però en alta mar
el
cuirassat franquista «Canarias» obligà
el vaixell a ancorar a Orà (Algèria).
Després va ser confinat en diversos camps de
concentració i Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou
Harfa, Le
Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el
22 de juliol de
1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a
conseqüència d'un càncer
d'estómac i després d'una operació que
res no pogué fer per salvar sa vida. En
2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro
publicaren José
Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en
Alcoi y
Vila-real.
Josep Peidro Vilaplana (1897-1940)
***
Pedro
Beltrán Wells
- Pedro Beltrán
Wells: El 19 de maig de 1903 neix a Montblanc (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Auguste Maximilien Robespierre Audoui,
més conegut com Pedro
Beltrán Güell o Pedro Beltran
Wells (per deformació del segon
llinatge). Era fill de Maximilien Noël Audoui, fabricant i
venedor de begudes, i
de Philomene Auguste Valerie Dustou. Des de la seva infància
visqué amb sa
família a Catalunya. Empleat comerciat, en 1931, arran de la
proclamació de la
II República espanyola, va ser un dels reorganitzadors del
Sindicat Mercantil
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser membre
del grup
anarquista «Los Irreductibles» i milità
en la CNT del barri de la Torrassa de
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Enquadrat
en els «puristes»,
quan la Revolució espanyola, s'oposà fermament a
la participació del moviment
anarcosindicalista en els governs institucionals. Marxà als
fronts per lluitar
contra el feixisme i fou membre de l'anarquista «Bateria
Sacco i Vanzetti» de
la «Columna Terra i Llibertat». En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França
i durant un temps va estar tancat a les presons parisenques de Fresnes
i La
Santé. Aquest mateix any, aconseguí embarcar cap
a Amèrica, deixant a Montanhac
(Llenguadoc, Occitània) sa companya JosefaÁlvarez Puente, amb qui havia tingut
un fill, Augusto Voltaire Platón Audoui, i tres filles,
Violeta Luisa Michel,
Aurora i Armonía. D'antuvi establert a San Juan de la
Managua (San Juan, República
Dominicana), després passà a Ciudad Trujillo
(República Dominicana; actualment
Santo Domingo, República Dominicana), on
participà en la lluita contra la
dictadura de Rafael Trujillo Molina, fet pel qual va ser empresonat. Un
cop
lliure, s'instal·là a Panamà, d'on va
ser expulsat. Finalment passà a viure a
Caracas (Veneçuela), on treballà en un negoci de
vins i posteriorment en una
impremta, on estampava propaganda subversiva. En 1950 va ser
l'únic signant de
l'Associació Nacional d'Empleats (ANDE) de Caracas d'un
manifest de suport a la
gran vaga d'obrers petroliers, tot participant en la lluita clandestina
contra
la dictadura militar. El 12 d'octubre de 1951 va ser detingut,
juntament amb
l'anarquista Eusebio Larruy Castán, sota
l'acusació de cooperar, gràcies a la
seva instrucció sobre armament i explosius, amb un grup
d'activistes d'Acció
Democràtica (AD), en un intent de magnicidi contra la Junta
Militar de Govern;
torturat, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de
presó. El 16 d'abril
de 1952 va ser internat, amb Larruy, al camp de concentració
de l'illa de
Guasina (Municipio Antonio Díaz, Delta Amacuro,
Veneçuela). Quan la clausura
del camp de Gausina, el 21 de desembre de 1942, va ser traslladat la
Prisión de
Cárcel Nueva de Ciudad Bolívar (Estado
Bolívar, Veneçuela), d'on va ser
alliberat, després de set anys de tancament, el 24 de gener
de 1958 arran de la
caiguda del dictador Marcos Pérez Jiménez per un
cop d'Estat militar. De bell
nou a Caracas, treballà de traductor de francès i
de corrector de la revista Momento.
En aquesta època, participà en la
reorganització del Nucli de CNT
veneçolà i
formà part, amb Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor
Garcia), Juan Ángel
Verde Odón i altres, del Centre Cultural i d'Estudis Socials
(CCES), fundat per
la CNT al barri San Bernardino del municipi Libertador de Caracas.
Finalment, cap
el 1959, sa companya Josefa pogué reunir-se amb ell. Malalt,
Pedro Beltrán
Wells va morir en 1963 a l'Hospital Clínic de la Ciutat
Universitària de
Caracas (Veneçuela) i va ser enterrat al Cementiri General
del Sud de la ciutat.
Pedro Beltrán Wells
(1903-1963)
***
Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970
- Pedro Giménez
López:
El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla
(Conca,
Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez
López. Sos pares es deien Ventura Giménez Zamora
i Justina López Sáez. En 1936 fou membre
del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord
d'Àfrica i fou
internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i,
l'any següent, al de
Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là
a Alger, on milità en la
Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro
Giménez López va morir
el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria)
i
fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.
***
Daniel Guérin en un míting del Front Popular
- Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix al XVII Districte de París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Eugène Edmond Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, sos pares es deien Louis Marcel Guérin, negociant, i Juliette Cécile Adèle d'Eichthal. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari –va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti– i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta –en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie¨Henriette Dorothée Margueritte Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena«cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la«Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.
***
Antonio
González Rodríguez
- Antonio González
Rodríguez: El 19 de
maig de 1908 neix a Càceres (Extremadura, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Pedro Celestino González
Rodríguez. Sos pares es deien Antonio González
Deni, viatjant, i Manuela Rodríguez García. Entre
els 16
i els 26 anys va
estar a l'exèrcit i lluità a la guerra del Rif.
Establert a Palma (Mallorca, Illes
Balears), treballà de fotògraf. Milità
en el Sindicat de Transport Marítim de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan
l'aixecament feixista, el 19
de juliol de 1936 va ser detingut, davant sa companya i sos dos
infants, pels
sediciosos al seu domicili i tancat al castell de Bellver. Antonio
González
Rodríguez va ser tret irregularment de la presó
durant la nit del 4 al 5 de gener de 1937 i afusellat al cementiri de
Son Coletes de Manacor
(Mallorca,
Illes Balears) i enterrat allà mateix en una fossa comuna
amb altres persones.
Recuperades les seves restes en el III Pla de Fosses (2021-2022) del
Govern
Balears, la víctima va ser identificada el novembre de 2022.
Antonio González Rodríguez (1908-1937)
---
![Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de "La Revista Blanca" (1901) [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/tlrevistablanca.jpg "Carta de Soldedad Gustavo a Louise Michel sobre el suplement de \"La Revista Blanca\" (1901) [IISH]")
![Maximilien Luce: "Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune)" (1903) [Musée d'Orsay, París]](http://www.estelnegre.org/fotos/lacommuneluce.jpg "Maximilien Luce: \"Une rue de Paris en mai 1871 (La Commune)\" (1903) [Musée d'Orsay, París]")
![Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]](http://www.estelnegre.org/documents/borsadetreballparis/borsadetreballparis01.jpg "Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]")
![Capçalera del primer número de "La Boje!" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/laboje.jpg "Capçalera del primer número de \"La Boje!\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Capçalera de "Le Quotidien" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lequotidien.jpg "Capçalera de \"Le Quotidien\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
