Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!". (Miquel López Crespí)

"Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita". (Miquel López Crespí)

Els misteris de la poesia: traducció a l’espanyol del poemari L’obscura ànsia del cor

Record molt bé com en L'obscura ànsia del cor defugia cert experimentalisme gràfic que havia emprat amb molta profusió en els poemaris abans esmentats. L'evident influència de Salvat Papasseit i les avantguardes parisenques de començaments del segle XX. El cert és que, sense desagradar-me totalment, i una vegada comprovats els resultats, vaig decidir no repetir aquesta mena d'experiments en altres poemaris. Com dic, no és que no m'agradàs el resultat final del que havia fet; però trobava absolutament gratuïtes algunes de les experimentacions simplement formalistes, pura incursió en una mena d'estètica per l'estètica que hi havia introduït. Vaig decidir mudar de registre literari. Una sobtada recaiguda en el "classicisme"? No res de tot això. Potser mai no havia dedicat tant de temps a treballar els poemes com quan enllestia les redaccions finals de L'obscura ànsia del cor, aquests poemes que ara hom pot llegir, traduïts al castellà, per José Luis Reina i Pere Gomila, a Densa marea de tristeza.

El problema que el poeta tenia pel davant era el de provar de controlar i retallar certs excessos d'una espontaneïtat que, ara, a vegades trobava excessiva i a voltes innecessària. Es tractava de trobar el just mitjà en la redacció des de la més absoluta llibertat en la redacció del vers i en l'expressió dels sentiments del poeta. Però s'havia d'aconseguir dir el que volia des d'una economia de mitjans ben estudiada, suprimint les innecessàries experimentacions gràfiques de Foc i fum i Cercle clos. Aconseguir, malgrat que la redacció final del llibre resultàs a vegades inacabable, la més perfecta unió entre forma i contingut. La feina requeria paciència. Estudiar els versos en fred, molt de temps després d'haver estat escrits i amb la suficient humilitat per a entendre que no tot el que escrius és digne de passar a la posteritat. Ni molt manco! Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita.

Potser vaig poder arribar a aquella mena de conclusions perquè llavors, sense tantes hores perdudes (?) en reunions clandestines, tenia més temps per a mi mateix, per a elaborar, fins on volgués, cada un dels versos del poemari. Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!".

Però els temps havien mudat de forma irreversible. Ni la llibertat dels pobles, l'autodeterminació, ni la República, ni el socialisme havien estat possibles. De cop i volta, amb la dignitat venuda com a esclava als poders fàctics per quatre monedes de plata, el poeta escriu, descrivint el moment de l'arribada de la fosca en el poema "Nuesa de la mort": "Encès de dolor, / com un animal dins una gàbia: / sensació d'irrealitat que ens encercla. / No hi ha res, / només un espai buit que s'obre com una navalla. / Gnòstic del desert, / entrava al misteriós món dels morts / empresonats dins el puny d'hacer de gel".

Aquesta era una sensació ben concreta en els anys de redacció de L'obscura ànsia del cor. "Sensació d'irrealitat que ens encercla". No hi calien gaire floritures gràfiques per a provar d'expressar la veritat íntima del poeta, de l'època que ens aclaparava. La forma s'havia d'adequar, en perfecta simbiosi, al contingut que volíem expressar.

Si estim amb prou força el poemari que La Lucerna acaba de traduir al castellà és precisament per això mateix: per haver estat un dels primers graons d'un continuat aprenentatge amb la paraula a la recerca de la senzillesa, de la síntesi entre forma i contingut. L'obscura ànsia del corés, efectivament, el primer poemari de tots els que he anat escrivint en les llargues i desesperançades dècades que vendrien després de la restauració monàrquica.

Per a tot aquell que conegui una mica la meva obra es fa evident que mai, exceptuant algunes provatures normals en tots els escriptors, m'he decantat pel cultiu de la "forma pura", per la simple experimentació formal. Al contrari, el problema de com fer arribar amb la màxima contundència possible i estalvi de mitjans el contingut que s'ha de comunicar al lector ha estat sempre l'ànima, el bessó de la meva escriptura. D'ençà fa molts d'anys, des dels meus primers poemaris, ja sabia, no en mancaria d'altra!, que una cosa és la poesia i una altra de ben diferent és la prosa, l'article periodístic, l'assaig... A vegades, seguint les teoritzacions de determinats autors situacionistes, he pogut parlar de la fi dels gèneres literaris. Fins i tot he fet certes experimentacions en aquesta direcció. Però la poesia té i tendrà sempre quelcom de màgic, un misteri provinent de temps molts antics que fa que el seu conreu requereixi un tractament ben especial i diferenciat.

Miquel López Crespí

(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)

Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)

Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.

‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.

Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.

Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

Anarcoefemèrides del 2 de maig

Esdeveniments

Teatre Goya (Barcelona)

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda –el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any– sota el títol«19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperitàcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar elsànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937».

***

La tribuna del míting

- Míting per l'«Espanya Lliure»: El 2 de maig de 1965 se celebra al Palladium de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) un míting del Comitè per l'Espanya Lliure per a denunciar la violació dels humans a l'Espanya franquista. L'acte va estar presidit per Ludger Pinet, president de la Lliga dels Drets de l'Home, i van intervenir el pacifista anarquista Charles-Auguste Bontemps; l'advocat Yves Deschezelles; Aristide Lapeyre, de la Federació Anarquista (FA); Morvan Lebesque, de Le Canard Enchaîné i Ramón Liarte Viu, de la Confederació Nacional del Treball (CNT); també es va llegir un missatge de Denis Forestier, del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Ensenyants), que no va poder assistir. Al final del míting es van enviar dos telegrames al Govern francès a fi i efecte que intervingués favorablement per l'alliberament dels tres estudiants anarquistes Guy Battoux, Bernard Ferri i Alain Pecunia, aleshores detinguts per les autoritats franquistes. També s'envià un telegrama al prefecte de l'Erau per a evitar l'expulsió de dos ciutadans espanyols de Balaruc amenaçats d'expulsió. Al míting, al qual assistiren unes dues-mil persones, hi van participar o van fer costat diverses organitzacions, com ara Federació Obrers Laics (FOL),«Forum de Montpellier»,«Libré Pensée», SNI, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF), Unió Racionalista, etc.

***

"Jornades d'estudi sobre l'imperialisme" (Nanterre, 2 de maig de 1968)

- París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes«Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista«Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.

Naixements

Necrològica de Marie-Louise Fischer apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste de setembre de 1945

- Marie-Louise Fischer: El 2 de maig de 1862 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Marie-Louise Fischer, també coneguda com Louise Borgeaud. Vídua d'un tal Borgeaud, es guanyava la vida treballant de bugadera i surà tres infants tota sola. Assídua dels cercles llibertaris francesos, el 5 d'octubre de 1894 se li va decretar l'expulsió«preventiva» de França en cas que ser localitzada. Posteriorment formà part del grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste de Ginebra. Durant la II Guerra Mundial sembla que visqué a la zona rural de l'Alta Savoia (Arpitània), on acollí i albergà diversos companys antifeixistes perseguits. Marie Louise Borgeaud va morir l'estiu de 1945.

***

Foto antropomètrica de Mariano Alcaraz Torrijo (11 de desembre de 1916)

- Mariano Alcaraz Torrijo: El 2 de maig de 1869 neix a Fuensalida (Toledo, Castella, Espanya) l'anarquista Mariano Alcaraz Torrijo –el primer llinatge citat a vegades com Alcaray. Sos pares es deien Juan Alcaraz i Ignacia Torrijo. Sabater de professió, cap el 1913 emigrà a França des de Barcelona (Catalunya). Durant la tardor de 1916 treballava de sabater a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a l'anarquista Basilio Corbacho Vázquez. L'11 de desembre de 1916 va ser fitxat per la Comissaria Central de Perpinyà com a «revolucionari d'idees anarquistes». Estava casat amb Rosa Gómez. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de la policia argentina de Leonardo Zino (1902)

- Leonardo Zino: El 2 de maig de 1870 neix a Savona (Ligúria, Itàlia)–algunes fonts citen el 2 de maig de 1871 a Gènova (Ligúria, Itàlia)– el mestre, poeta, comediògraf i periodista anarquista Leonardo Zino, més conegut com Spartaco Zeo i també citat com Leonardo Zini. Era fill de Pietro Zino i de Nicoletta Pessano. En 1890 s'adherí, juntament amb altres companys (Giuseppe Cava, Giuseppe Ferro, Angelo Moneta, Pio Rossi, etc.), al «Fascio Operaio» de Savona, en la tendència anarquista. El 31 de maig de 1891 va ser detingut, arran d'un revolta popular de tres dies a Savona, i acusat de «propaganda anarquista» i d'haver-se enfrontat a la policia i a l'exèrcit; jutjat, va ser absolt per manca de proves. El 8 de maig de 1894 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Savona a sis mesos de presó per «apologia al crim i incitació a l'odi entre classes socials». I poc dies després, el 17 de maig de 1894, va ser novament condemnat pel Tribunal de Savona a quatre mesos de presó i 200 lires de multa per l'edició del seu llibre de poesies Nuovi Orizzonti. Versi sociali, publicat l'any anterior, considerat per les autoritats que incitava a la revolta social. El 12 de novembre de 1894 va ser sentenciat a quatre mesos de residència obligatòria a la colònia penitenciària de les illes Tremiti. Sense purgar cap d'aquesta condemnes i fugint d'aquesta repressió, en 1896 emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires s'integrà en el cercle editor del periòdic anarquista El Rebelde (1898-1903), dirigit per Manuel Reguera, on va polemitzar amb el grup del periòdic L'Avvenire. Periodico comunista-anarchico sobre la qüestió, palpitant aleshores, d'«organització-antiorganització» en el moviment anarquista, tema sobre el qual s'acostaren les dues tendències arran del Congrés de la Federació Obrera Argentina (FOA) celebrat entre el 19 i el 21 d'abril de 1902 a Buenos Aires. A partir de 1899 col·laborà en el periòdic L'Avvenire. En 1900 col·laborà en L'Almanaco Illustrato de «La Questione Sociale» per l'anno 1901 i el 14 d'octubre de 1900 estrenà a Buenos Aires l'obra Tempeste, que havia escrit amb Andrea Costa, que es va posar novament en escena el 8 de setembre de 1901 en una«Festa Llibertària» a benefici de la l'Escola Llibertària «Nueva Humanidad» celebrada al Saló Vorwärts. En 1901 sortí el text Seminatori d'odio, que havia publicat en lliuraments en L'Avvenire, i va traduir a l'italià el llibre de Fernand Pelloutier L'organizzazione corporativa e l'anarchia, amb un prefaci de Pietro Gori. Destacat orador, el 6 de juliol de 1902 llegí la conferència «La religión en el pasado y en el presente», mentre Arturo Montesano Delchi dissertà sobre el tema«Naturaleza», en una vetllada organitzada pel grup anarquista «Defensores de Nuevas Ideas». L'agost de 1902 pronuncià el discurs d'obertura d'una «Festa Llibertària» celebrada a Buenos Aires, on es realitzaren actuacions dramàtiques de textos de Pietro Gori i Palmiro de Lidia, a més d'una coral i de diversos discursos. El 10 d'agost de 1902 va fer una conferència per al grup anarquista«La Antorcha». A finals d'octubre de 1902 llegí la conferència«¿Por qué somos anarquistas?» al local de «I Cavalieri dell'Ideale», on també parlaren Julio Camba Andréu i Oreste Ristori. El 2 de novembre de 1902 pronuncià la conferència «La cuestión social», amb Julio Camba Andréu i Faustino de Diego, en un cicle de conferències organitzada pel «Grupo Defensor de Nuevas Ideas». El 9 de novembre d 1902 participà en un míting, juntament amb altres oradors (Félix Basterra Zubiaurre, Orsini Bertani, Julio Camba Andréu, Oreste Ristori i Francesc Ros), en homenatge als «Màrtirs de Chicago» organitzat pel grup anarquista «La Emancipación Humana» al Teatre Doria de Buenos Aires. En 1902, arran d'una vaga d'estibadors a la qual s'afegiren altres obrers dels ports litorals i de mercats, el govern argentí envià tropes i esquirols; en aquest ambient, el 20 de novembre de 1902 l'anarquista FOA organitzà una vaga general i les autoritats argentines van respondre amb la «Llei de Residència», amb la qual es podia expulsar del país als estrangers considerats«indesitjables» sense cap judici, sumant a aquesta mesura governamental la proclamació de l'estat de setge a les províncies argentines de Buenos Aires i Santa Fe. En 1902 col·laborà en el periòdic anarquista La Rivolta, publicat a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) i també en Nuova Civiltà. En 1902 també publicà el poemari Lazzaro. Versi rivoluzionari, amb un prefaci d'Arturo Montesano Delchi. Inclòs a finals de 1902 en la primera llista de deportats de la «Llei de Residència», fugí cap a Montevideo (Uruguai), però el gener de 1903 retornà a Buenos Aires un cop cessat l'estat de setge. Aquest mateix gener de 1903, aprofitant una amnistia del govern italià, retornà a Savona, on reprengué les seves activitats polítiques, però no en el moviment anarquista sinó en el socialista. L'1 de març de 1905 es casà amb Caterina Nuccia Moneta–un fill i una filla que tingué amb ella, Leonida i Nerina Gigliola, van morir amb pocs anys. L'abril de 1905, poc temps després del seu casament, la parella obrí una llibreria i papereria («Libreria e Cartoleria Moderna»). En 1906 el periòdic L'Agitatore de Bahía Blanca criticà durament la seva deriva socialista. En els anys vint s'afilià a l'acabat de crear Partit Comunista Italià (PCI) i va ser membre del Comitè Executiu Regional de Ligúria del partit. En 1922 publicà el poemari Humanitas. Liriche rosse, editat pel periòdic comunista Avanti!. Patí la repressió feixista i el 27 de setembre de 1922 un quiosc que diaris que regentava a la plaça Giulio II de Savona va ser cremada per un escamot feixista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. En 1930 Luigi Galleani va publicar una ressenya biogràfica seva en el llibre Figure e figuri. Medaglioni.

***

Tomba d'Ariovisto Pezzotti a Ancona

- Ariovisto Pezzotti: El 2 de maig de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Ariovisto Pezzotti. Sos pares es deien Mariano Pezzotti i Ginevra Zaninelli. Orfebre de professió, entre els anys 1880 i 1890 va ser un dels propagandistes anarquistes més destacats d'Ancona, juntament amb Diomede Gabrielli, Vincenzo Matteuzzi, Aldemaro Rumori i Augusto Tacchini. Entre 1890 i 1892 va ser denunciat en diferents ocasions per «apologia del crim en premsa», però sempre obtingué l'absolució. Membre del«Cercle 11 Novembre», fou gerent del setmanariL'Art. 248, dirigit per Emidio Recchioni i publicat entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894, i del númeroúnic Il Commercio (12 de febrer de 1894). Entre el 7 i el 9 de gener de 1894 participà activament en les manifestacions de suport dels «Fasci Siciliani» i el 16 de febrer d'aquell any el Tribunal d'Ancona el condemna a nou mesos i 18 dies de presó per «crits sediciosos i instigació al crim» –amb ell van ser processats altres companys (Eugenio Ansevini, Ariodante Bertini, Umberto Borromei, Giovanni Cesanelli, Gaspare Fabretti, Angelo Fulgenzi, Antonio Mazzacampagna, Napoleone Pellegrini, Romolo Pellegrini, Emilio Santarelli, Vitaliano Sbernini i Angonio Schiavoni). Entre maig i juliol de 1894 va ser condemnat dues vegades més per delictes de premsa, però en rebel·lia, ja que passà a Fiume (Imperi Austrohongarès; actualment Rijeka, Croàcia). Després viatjà a Budapest i finalment a Bucarest. Durant la seva estada als Balcans treballà en diferents feines (obrer en una hisenda vinícola, ajudant d'orfebreria, cambrer). Durant la tardor de 1897 marxà cap a Istanbul (Imperi Otomà; actualment Turquia), però va ser interceptat per la policia austríaca i el va deportar a Itàlia. Purgà la primera de les seves condemnes a la presó d'Ancona i l'agost de 1898 va ser alliberat. Marxà cap a Fiume i després a Bulgària i a Romania, d'on va ser expulsat uns mesos després. A Ancona patí quatre mesos més de presó, a compte de les condemnes de 1894, i després se li va assignar la residència durant tres anys. L'1 de febrer de 1899 arribà deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre vuit mesos, i després va ser traslladat a l'illa de Pantelleria. El 14 de març de 1900 pogué retornar a Ancona en llibertat condicional. No obstant estar constantment vigilat per les autoritats, pogué col·laborar en el periòdic L'Agitazione. Fou un dels fundadors de la Cambra del Treball local, jugant un paper important com a representant dels anarquistes, juntament amb Adriano Nisi i Alfredo Sorica, en preparar l'assemblea fundacional el 4 de juliol de 1900 i entre 1901 i 1902 com a membre de les dues primeres comissions executives d'aquesta Cambra del Treball. A principis de segle patí dues noves condemnes. El 27 de gener de 1901 va ser també detingut en una taverna, juntament amb son germà Estevane Pezzotti i altres companys (Alberico Angelozzi, Federico Frassinetti, Alfredo Lazzari i Enrico Moresi), sota l'acusació d'haver preparat un complot per assassinar Gonnella, el president del Tribunal de Gènova, però el cas va ser finalment sobresegut. Durant la primera dècada del segle, va ser present a totes les manifestacions i conferències anarquistes que es realitzaren a Ancona, i va ser promotor de la societat humanitària i filantròpica«Secretariat del Poble» i, més tard, de la reconstrucció del cercle llibertari «Studi Sociali» (Estudis Socials). En 1913 era el representant de la també societat filantròpica Comitato di Soccorso Fraterno (CSF, Comitè de Socors Fratern) d'Ancona. Participà en els disturbis de la«Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914 i el desembre d'aquell any testimonià a favor d'Errico Malatesta i de la resta d'imputats en l'anomenat«Procés de l'Aquila». Després de la Gran Guerra, els informes policíacs sobre ell minven, tot i que continuà militant en el moviment anarquista. En 1922 era membre del Comitè Local de Víctimes Polítiques i en 1926 secretari del Patronat Nacional, on continuà treballant durant els anys trenta. Durant el feixisme reduí al mínim la seva activitat política, però continuà vigilat per la policia. Ariovisto Pezzotti va morir el 20 de desembre de 1946 a Ancona (Marques, Itàlia) i va ser enterrat, amb un funeral de primera classe pagat per l'Ajuntament d'Ancona, al cementiri de Tavernelle de la ciutat. Des de 1962 un carrer d'Ancona porta el seu nom, destacant les qualitats de «benefactor i filantrop» i «apòstol de la caritat».

***

Notícia sobre l'assassinat de Léon Arcos apareguda en el periòdic parisenc La Politique Coloniale del 6 de setembre de 1905

- Léon Arcos: El 2 de maig de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista il·legalista León Édouard Arcos, també citat erròniament com Argos, i que va fer servir el pseudònim de Jean Casairoli o Casseroli. Sos pares es deien Alexandre Jacques Arcos, empleat comptable, i Thérèse Louise Augustina Mourey. Sos germans Henri i Louis també van ser anarquistes militants. L'1 de febrer de 1898, en ple «Cas Dreyfus», Léon Arcos participà en una baralla que es donà a la Brasserie Marseillaise, al carrer Saint Basile de Marsella, durant un acte privat organitzat per la Lliga Antisemita, on intervingueren una cinquantena d'anarquistes (Maurice Chaumel, Marius Escartegigue, Sébastien Faure, Fenaglia, Théodore Jean, etc.) amb la intenció de sabotejar l'acte i que acabà amb la intervenció de la policia i la seva detenció juntament amb els anarquistes Maurice Chaumel i Fenaglia. El 13 de juliol de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló (Provença, Occitània) a 15 dies per «cops i ferides» i el 16 de desembre d'aquell any va ser novament sentenciat pel Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a 15 dies de presó per «ultratge» a un capellà catòlic. L'abril de 1898 el Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença el condemnà a sis mesos e presó per «complicitat en robatori per encobriment». Poc després, el 31 d'agost d'aquell any, el Tribunal Correccional de Marsella l'envià un mes a presó per«possessió d'arma prohibida». El 14 de març de 1900 el Tribunal Correccional de Marsella el sentencià a tres mesos de presó per«insults i ultratges» a dos agents. El 16 de gener de 1901 es declarà insubmís, però el febrer d'aquell any va ser esborrat del llistat d'insubmisos perquè es trobava detingut a la Presó Central de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una pena de 13 mesos de presó per«robatori» –havia agredit el 10 de juliol de 1900 el mariner Émile Simon al Lazaret de Marsella per robar-li juntament amb dos còmplices– pronunciada pel Tribunal Correccional de Marsella el 8 d'agost de 1900. En sortir de la presó, el 10 d'agost de 1901, va ser escortat per gendarmes i incorporat al V Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica («Bat' d'Af», batalló disciplinari africà). Al seu batalló de Batna (Tunísia; actualment Algèria), el 25 de febrer de 1902 va ser condemnat pel Consell de Guerra de la Divisió d'Ocupació de Tunísia a dos anys de presó per«pillatge de mercaderies amb violència». El 22 de març de 1904 aquest mateix consell de guerra el condemnà en rebel·lia a la pena de mort i a un any de presó per«insults i agressió» a un sergent durant el servei i per «trencament» de pena de presó. El 23 de gener de 1904 havia desertat. S'establí a Gènova, sota la falsa identitat de Jean Casairoli, nascut a Bastia (Còrsega), i es guanyava la vida com a acròbata. El 24 d'agost de 1905 Léon Arcos va ser assassinat de quatre trets de revòlver a la plaça de l'Acquasola de Gènova (Ligúria, Itàlia) pel mariner Marius Gerdanne. Aquest estava en ordre de busca i cerca a Canes (Provença, Occitània) per un crim i s'havia refugiat a Itàlia amb sa companya Thérèse Aquin, la qual, maltractada, l'abandonà, juntant-se amb Léon Arcos, que va ser assassinat per Gerdanne per gelosia, fugint aquest sense deixar rastre.

Mécislas Charrier durant el seu procés

- Mécislas Charrier: El 2 de maig de 1895 neix al V Districte de París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Mécislas Jacques Charrier. Era fill de l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe Charrier. No reconegut per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de mitjans de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va efectuar diverses feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París, Marsella (Provença, Occitània) i Orà (Algèria). Es va embarcar com a mariner en un vapor que feia la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de tuberculosi va ser desembarcat a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una secció d'infermers i, després d'una revifalla de la seva tuberculosi, restà convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un consell de guerra per una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de la seva tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a la seva antiga companya li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat als batallons disciplinaris d'Àfrica («Bat' d'Af»), va haver de ser repatriat, víctima d'una congestió pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un subterfugi, va aconseguir cobrar sis vegades la prima de desmobilització, però descobert, va ser condemnat a dos anys de presó a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Alliberat el juny de 1921, va participar com a guaita, durant la nit del 24 al 25 de juliol de 1921, amb dos còmplices (Bertrand i Thomas) més que havia conegut a la presó de Grenoble, en l'atracament a un vagó de primera classe del tren ràpid núm. 5 París-Marsella, entre Dijon i Lió, per a desvalisar-ne els viatgers. L'atracament va sortir malament i el jove tinent i estudiant de l'escola Politècnica Carabelli que es va resistir va morir d'un tret al pit. Va ser detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol en un hotel del carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va trobar una suma de diners i el plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets i va denunciar els seus dos còmplices, que van ser abatuts el mateix dia després d'haver estat detinguts per la policia ja que havien mort l'inspector Curnier en la topada. El procés va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència de Versalles (Illa de França, França) i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal, va justificar davant el tribunal el seu il·legalisme anarquista davant la seva inculpació de«robatori i de complicitat voluntària d'homicidi», essent condemnat a mort l'endemà. El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on exposava les seves conviccions llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 3 d'agost– de 1922 Mécilas Charrier va ser guillotinat al pati de la presó de La Santé de París (França); va marxar cap a la mort cantantL'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser l'últim anarquista executat legalment per l'Estat francès.

Mécislas Charrier (1895-1922)

***

Magí Marimon Vidal

- Magí Marimon Vidal: El 2 de maig –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril o l'1 de maig– de 1897 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Magí Francesc Ambrosi Marimon Vidal, conegut com El Fusteret. Sos pares, tradicionalistes i carlistes, es deien Pau Marimon Ferrer, jornaler, i Càndida Vidal Fabregat. Fuster de professió, va créixer en l'ambient tradicionalista de sa família i s'afilià al sindicat catòlic «Unión Profesional de Oficios Varios» (UPOV). El 19 de setembre de 1914 participà en un enfrontament entre militants confederals i membres de l'UPOV que volien sabotejar un míting de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) al local de les Societats Obreres d'Igualada; en aquesta baralla resultà ferit de bala l'obrer anarcosindicalista Joan Fabregat Llosas i ell al cap d'una garrotada; detingut, va ser posat en llibertat a les 72 hores. El 12 d'agost de 1920, a resultes d'una batussa el dia anterior a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on havien resultat morts el cenetista Joan Figuerola i el membre del sometent Pere Portas Teus, va ser detingut després que la policia l'escorcollés a la taverna Mitja Gorda de l'Hospitalet de Llobregat i trobés segells de cotització, un carnet i una nominació de sergent dels requetès al seu nom. Posteriorment, i no sabem ben bé quines circumstàncies portaren aquest canvi, capgirà la seva manera de pensar totalment i s'integrà en els grups d'acció anarquistes, enfrontant-se als seus antics companys i als pistolers del «Sindicat Lliure». La policia sospità de la seva participació, amb Alfons Vila Franquesa (Joan Baptista Acher o Shum) i Ferran Sánchez Rojas (El Negre de Gràcia), en la temptativa d'assassinat del dirigent carlista Salvador Anglada Llongueras, assessor del governador de Barcelona Severiano Martínez Anido. També, segons la policia, va ser qui va lliurar els diners a Vicente Barrientos, José Martín Cobos, Salvador Sansenech i Cap de Turi, per a finançar l'assassinat el 9 d'abril de 1921 a Barcelona d'Emili Puig Casanovas, encarregat del forn de vidre de «Rubert Hermanos» del barri barceloní de les Corts i membre del sometent, i també qui va organitzar l'atemptat mortal l'1 de juny d'aquell any de Ramon Gironès Vallespir, encarregat del forn de vidre de la fàbrica Tarrida i membre del Cercle Tradicionalista. Sota l'acusació de pertinença al grup anarquista del carrer Toledo, el 20 d'octubre de 1921 va ser detingut al seu domicili, al número 11 de la plaça d'Osca de Barcelona, juntament amb Darius Panadès Sisart i Joan Enseñat Rico (El Mallorquí), i salvatgement torturat amb corrents elèctriques als testicles i canells, restant posteriorment 44 dies vomitant sang incomunicat a la Presó Model de Barcelona. Acusat per la policia de ser un dels militants que recaptaven les cotitzacions de la CNT i de ser membre dels grups d'acció sindicalistes, també va ser inculpat de possessió d'explosius. Durant aquesta detenció, l'1 d'abril de 1922, va morir son primer fill acabat de néixer. A finals de juny de 1922 va ser absolt de l'acusació de «possessió d'explosius», però restà tancat sota l'acusació de possessió de sis bombes «Orsini», amb complicitat amb Desideri Trilla Mariné, cas del qual finalment va ser absolt el 24 d'octubre de 1922. Segons algunes fonts, per altres delictes, va ser condemnat a vuit anys de presó. Exiliat a França, la policia sospità que havia participat en l'assassinat l'1 de març de 1926 a Barcelona del pistoler Enrique del Cacho. En 1930 col·laborà en Solidaridad Obrera. Entre 1930 i 1936 visqué amb sa companya Antònia Mas Giménez al número 7 del carrer Negrell del barri de la Mare de Déu del Port de Barcelona. Durant la Revolució i la guerra sembla que formà part d'una milícia i segons alguns fou xofer de Lluis Companys Jover. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El juliol de 1939 va ser enviat a la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a La Condomine i el febrer de 1940 a Gorze (Lorena, França). El juliol de 1940, quan l'avançada de les tropes alemanyes, passà a Lió (Arpitània) i després aconseguí arribar a La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània). L'agost de 1940 va ser internat i després enrolat en la 544 CTE per a treballar de fuster a les poblacions occitanes de Pàmies i Fogats e Barrinòu. El juny de 1941 tornà a La Ròca d'Òlmes, on treballà a la fusteria de mobles de Carlos i Elisa Guijarro. L'estiu de 1943 es trobava a la zona de Biàrritz (Lapurdi, País Basc), sembla que enviat a treballar forcat a les obres del «Mur de l'Atlàntic» per l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht. El juny de 1944 sembla que se n'evadí i que retornà a La Ròca d'Òlmes, on residí la resta de sa vida. En 1946 s'integrà en activitats clandestines antifranquistes amb grups anarquistes. Restà a l'exili i finalment pogué retrobar-se amb sa companya i sa filla. Magí Marimon Vidal va morir el 2 d'abril de 1953 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

Magí Marimon Vidal (1897-1953)

Josep Robusté Parés, sotscomissari general de l'Exèrcit de Terra

- Josep Robusté Parés: El 2 de maig –algunes fonts citen erròniament l'1 de maig– de 1900 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Josep Robusté i Parés, conegut com Xel i que va fer servir el pseudònim José Redena Mallet. Sos pares es deien Joan Robusté i Josepa Parés. Fill d'una família carlista, en 1916 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i a l'any següent ja va ser desterrat a Osca (Aragó, Espanya) per les seves activitats llibertàries. En 1921 va ser enviat a fer el servei militar a Melilla, però va fugir i es va refugiar a París (França), on treballà de comptable i es va integrar en els grups d'anarquistes exiliats. Durant la nit del 16 al 17 de desembre de 1922, amb altres companys (Vicente Barriendos, Josep Domenech, Josep Foix, José Tardes i Pere Torres), assaltaren a mà armada la sala de jocs del Cafè du Balcon de Puègserguièr (Llenguadoc, Occitània) amb la finalitat de fer-se amb els diners del bacarà; en aquest atracament resultà mort David Ferrand, propietari de l'establiment, que sembla que va ser assassinat per una venjança, i ferit un dels jugadors. Detinguts a la frontera de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord), van ser processats i condemnats el 5 de maig de 1923 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per l'Audiència d'Erau a diferents penes de presó. Condemnat a vuit anys de treballs forçats, va ser deportat a la Guaiana Francesa –algunes fonts citen Bata (Guinea Equatorial)–, on va romandre sis anys. Retornà a Catalunya i l'abril de 1931 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Industrials de Valls, que posteriorment s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va ser nomenat vicesecretari del Sindicat Únic de Valls i delegat al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època milità en diversos grups anarquistes i es relacionà força amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí com a membre del Comitè Regional de Catalunya a III Congrés de la CNT celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya) i fou delegat suplent de Valls a la Conferència Regional de Catalunya que se celebrà entre maig i juny de 1931. També fou delegat al Ple Regional de Catalunya d'agost de 1931 i el 3 d'agost d'aquell any intervingué en un míting pro presos. En 1931 fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó Carbó, Manuel Pérez Fernández i Ángel Pestaña Núñez, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El 30 d'agost d'aquell any participà en un míting a Barcelona. El novembre de 1931 substituí Felipe Alaiz de Pablo en la direcció de Solidaridad Obrera. En aquell 1931 va fer diverses conferències: «Los presidios de Francia» (10 de setembre, a l'Ateneu Federal de Barcelona),«Método y tácticas de la CNT» (octubre, a Martorell) i «De París a la Guayana francesa» (29 d'octubre, al Sindicat Fabril). També participà en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a Girona i en un acte a Esparraguera. El 29 de novembre de 1931 fou orador en un míting celebrat al barri de Gràcia de Barcelona, juntament amb Joan García Oliver i altres. El desembre de 1931 va fer les conferències«La mujer y el amor» a l'Ateneu Llibertari del Clot i«Consideraciones sobre el liderismo» al Poblenou. El 21 de desembre de 1931 va fer la conferència«Necesidad de la cultura en la clase obrera» a Vilafranca del Penedès. Replicà els oradors en un míting d'Esquerra Republicana al Poblenou. El desembre de 1931, amb Felipe Alaiz de Pablo, fou delegat de Solidaridad Obrera a la Conferència Regional de Catalunya i parlà al míting de cloenda. Entre 1932 i 1933 col·laborà en Cultura Libertaria. Dirigí Solidaridad Obrera en la seva reaparició el març de 1932 i l'abril d'aquell any assistí per Solidaridad Obrera al Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell . Entre abril i maig de 1932, membre dirigia Solidaridad Obrera, va ser detingut. El maig de 1932 va fer la conferència«Reminiscencias de moral burguesa en las actuaciones de los anarquistes» a Sant Adrià del Besòs i el juny d'aquell any «El apoliticismo de la CNT» a Granollers. El juliol de 1932 va ver conferències a Igualada («De parts endins. Els militants i els sindicats») i a Vilanova i la Geltrú («L'organització confederal i llur ideologia»). El 6 de novembre de 1932 participà en les Jornades Sindicals de Manresa i l'abril d'aquell any en el Ple Regional de Catalunya. Durant tot el 1932 va fer mítings i conferències arreu de Catalunya i la Península (Badalona, Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Sant Adrià de Besòs, Valls, Terrassa, Saragossa, Vilassar de Dalt, Puig-reig, Gironella, Colònia Rosal, Montblanc, Sabadell, Manresa, Castellvell, Valls, Badalona, Torrelló, etc.). En 1933 va fer mítings i conferències a diverses poblacions (Pla de Cabres, Santa Coloma de Cervelló, Manlleu, Igualada, Santa Coloma de Queralt, Sallent, Manresa, Mataró, Alcoi, etc.) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo. Quan els fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat a la Presó Cel·lular de Barcelona. Quan la crisi confederal defensà la conciliació entre les faccions, però finalment el maig de 1933 signà amb una cinquantena de sindicalistes moderats un manifest en suport d'Àngel Pestaña Núñez. Ingressà a l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i treballà a l'Editorial Espasa. El juny de 1933 fou membre del Comitè dels Sindicats d'Oposició i posteriorment defensà el sindicalisme rebutjant la presència anarquista, polemitzant el novembre de 1935 amb la FAI. S'afilià a la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), de la qual es donà de baixa el març de 1934, i acabà militant en el Partit Sindicalista (PS). Fou el primer president del Comitè Nacional del PS i a partir del 24 de juliol de 1936 formà part del consell executiu de Barcelona, dirigint el seu òrgan d'expressió Mañana. També col·laborà en El Sindicalista. Entre 1936 i 1937 col·laborà en Hora Sindicalista, òrgan del PS de Catalunya. Durant la guerra civil fou comissari delegat de Brigada de la 33 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Eduardo Medrano Rivas, i va ser ferit a Siétamo. El 5 de setembre de 1937 participà en el Ple Regional de la Federació Catalana del PS que se celebrà a Barcelona, on es discutí la crisi economia de Mañana. Presidí la Cooperativa«Puertaferrisa», organitzada per membres del PS. En 1938 va ser nomenat sotscomissari general de l'Exèrcit de Terra i col·laborà en el periòdic El Frente. En els últims mesos del conflicte bèl·lic fou cap de la Inspecció General per a l'Evacuació de Ferits de Guerra. Amb el triomf franquista passà a França i el juliol de 1939 pogué embarcar amb la seva companya Ana Ventura Colomer (Anita) a bord del Mexique cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). S'establí a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), on rebé el suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1947 estava afiliat a la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i era membre a l'«Agrupació de la CNT». En 1966 retornà a Barcelona i va fer costat l'estratègia cincpuntista. Segons alguns, sense massa fonaments, en els anys setanta formà part del Sindicat Vertical franquista. En 1975, amb Pere Serrat Beltran, refundà el Partit Sindicalista a Barcelona, el quan es presentà en 1980 a les eleccions al Parlament de Catalunya en coalició amb el Partido Socialista del Pueblo Extremeño (PSPE). En aquesta època col·laborà en Historia y Vida. Josep Robusté Parés va morir el 2 de gener de 1981 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Caracas (Veneçuela). Son germà Alberto Robusté Parés també va ser militant anarquista i anarcosindicalista.

Josep Robusté Parés (1900-1981)

***

Joaquim Lino Balagué

- Joaquim Lino Balagué: El 2 de maig de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joaquim Lino Balagué –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Balaguer. Sos pares es deien Pere Lino i Rosa Balagué. En 1932 era tresorer de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona. Durant la guerra civil lluita al front de Badajoz (Extremadura, Espanya) i a finals de 1937 al de València (País Valencià). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on, amb el company Àngel Ferrer Jordà, constituí una important biblioteca. En 1961, a causa de la guerra civil, retornà a França. Després s'instal·là a Aubervilliaers (Illa de França, França) i milità a la zona de París. Amb Luis Andrés Edo defensà en aquests anys l'Aliança Sindical amb la Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Rosa Travesset Agell (1909-1982). Joaquim Lino Balagué va morir el 8 de juny de 1985 a l'Hospital Ballanger-la-Pépinière de Villepinte (Illa de França, França) i deixà escrites unes memòries que abracen des dels anys 1938 a 1950.

***

Necrològica de Cinta Blanch Blanch apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 d'octubre de 1986

- Cinta Blanch Blanch: El 2 de maig de 1905 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Blanch, coneguda com Cinta Blanch. Sos pares es deien Joan Blanch Villaubí i Maria Cinta Blanch Espinach. Amb son company Agustí Pons Vergé, son germà Joan Blanc i altres companys, fou un dels pilars de la col·lectivitat agrícola d'Aldover durant la Revolució espanyola. A l'exili s'establí a La Gajea (Mondonville, Llenguadoc, Occitània). Jacinta Blanch Blanch va morir el 20 de maig –algunes fonts citen erròniament 24 de maig– de 1986 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Un miler d’indignats condemna els desallotjaments de Barcelona

El moviment 15-M de Palma se solidaritzà amb els afectats per la càrrega policial de la plaça de Catalunya i reforçà l’actitud amb lemes com “La violència no ens silencia”

Laura Morral | 28/05/2011 |

Ahir es va demostrar que el poder no podrà desallotjar un poble indignat, i menys amb violència. El moviment 15-M de Palma i de totes les ciutats de l'Estat va reaccionar per solidaritzar-se amb els ciutadans desallotjats de la plaça de Catalunya de Barcelona i mostrar rebuig a la violenta càrrega policial.

A Palma, prop d'un miler d'"indignats" es congregà a la plaça d'Islàndia. Els ciutadans duien cartells que deien "La violència no ens silencia" i tots els presents clamaven "llibertat!, llibertat!" a l'uníson.

Els indignats condemnaven els cops i les porres dels Mossos d'Esquadra i no s'aturaven de repetir: "Creuen que amb cops i porres ens domesticaran. No tenim por. Tenim la justa indignació i ràbia", deia un dels presents. Al mig de la plaça, els ciutadans proclamaven consignes que ressonaven pels altaveus. Eren les veus de tots els congregats: ciutadans joves, infants, parelles, gent gran, de mitjana edat i de totes les condicions professionals. Eren les veus dels indignats, unides per un mateix crit. "Lluitar, crear i poder popular!", deien. "Estam emparats per un sistema de covards. Banquers desarmats i corruptes, retornau al poble el que li pertany!", corejava un. Els lliris, els clavells i els poemes donaren una lliçó de pau a la concentració, ben al contrari de la càrrega policial de Barcelona. "És més fàcil agafar una arma i més difícil contenir-se i dir: aquí quedam!", deia un dels indignats. "Tornarem! Tornarem i tornarem!", afegí un altre.

Un dels portaveus llegí un poema escrit per Jaume Ribas dedicat a tots els acampats de totes les ciutats: "Som els nous rebels. Som l'atur, som la cua de l'INEM. Som precaris, contractes brossa milionaris. No som, ni volem ser, especuladors visionaris. Som els sense futur, els desemparats, els pobres; som els que no rescaten els doblers del poble". El poema continuava així: "Sou porres i corbates, nacionals i porcades. Som el Sol i Barcelona, som Islàndia, som Tunísia, som sang jove -i no tan jove- bullint de rebel·lia. Som antisistema perquè sou antipersones".

Diari de Balears

Els anticapitalistes de les Illes en els anys 70: l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los".

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

En la mort del nostre amic i company de lluita antifeixista Manel V. Domènech - Els nostres no escolten! Algú ho havia de dir!

Carta oberta al Govern de les Illes Balears – Miquel López Crespí

Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerard Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs, Manel V. Domènech...

Per la dignitat i la memòria

Carta oberta de l´escriptor Miquel López Crespí al Govern de les Illes

No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions! (Miquel López Crespí)

El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha fet reflexionar; i voldria suggerir algunes possibles actuacions a les nostres autoritats culturals. Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…

La meva proposta és crear una petita Biblioteca Popular, una col·lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel·lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent.

No ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel·lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens basten excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volem una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura. Potser estudiat durant generacions i generacions!

Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de Biblioteca Popular d´activistes illencs.

No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però els nostres no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel·lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans.

Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades:

“Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita contra la dreta i en defensa de les idees republicanes i antifeixistes.

Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica, la lluita contra la dreta neofeixista espanyola i les claudicacions constants de certa esquerra. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista i revolucionari, grans historiadors com era Llorenç Buades.

Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes culturals illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat, de la mateixa manera que ha estat liquidat el record de tants revolucionaris intel·lectuals republicans i independentistes, marginats sempre per alguns sectors que controlen la nostra cultura.”

És evident que mai ningú, al cap d’un any i mesos de la mort de l’historiador, ha fet res al respecte. Ara demanam més. Ara la petició inclou també les persones esmentades més amunt. Una col·lecció de llibres que servi els fets més essencials de la seva lluita pel nostre redreçament nacional i social. Les autoritats que ells ajudaren a situar en el poder no poden mantenir el silenci i la inacció actuals.

La Biblioteca Popular que volem podria titular-se “Els Imprescindibles”.

Esperam una resposta.

Miquel López Crespí (Palma, 23-VIII-2016)

En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites. (Bartomeu Mestre)

Els exclosos culturals

Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" | 01 febrer 2014

En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites.

El mateix dia d'assabentar-me de la mala nova, passejant per un cercador virtual, em compareix una notícia de fa tres anys de Pep Roig del nonat Museu de l'Humor. “Toni Torrens va fer menció a dos personatges de gran importància dins la cultura popular: Bel Cerdà, que ja es morta, i Toni Rotger, que està ben viu. Sembla que molts, del món cultural i polític de Mallorca han oblidat, perquè no els convé reconèixer que el calatraví Rotger va ser peça fonamental”. Efectivament, un altre que reclama memòria. Picapedrer voluntari a l'Obra Cultural Balear, Toni Rotger, els anys 1976 i 1977, va ser l'artífex d'una revolta cívica que va revifar les festes populars. Va promoure la desfilada de grups com Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom, Garibaldi, Pluja, A-71, S'Estornell... Anys després, l'Ajuntament de Palma va “oficialitzar” aquells projectes i va institucionalitzar el Festival de Teatre, Sa Rua, Sant Sebastià i altres activitats ressuscitades, sense barreres, des de Sa Calatrava. Algú ha agraït, reconegut ni que sigui, la iniciativa de Toni Rotger? Embolicat amb aquestes cabòries, el mateix dia vaig a comprar al mercat de Manacor i veig, en cadira de rodes, Mateu Joan Florit. S'atura per fer fotos a una placera i li demana si viuríem millor independents. Reparteix L'Estel, publicació nascuda l'any 1981 a s'Arenal de Mallorca, assetjada, censurada i perseguida l'any 1992 per tots els grups polítics parlamentaris, contestats per un Comitè de Defensa de la Llibertat d'Expressió amb Josep Maria Llompart, Jaume Santandreu i Guillem d'Efak. L'editor no va fer figa ni va defallir. Com en Toni Morlà i en Toni Rotger, és un obrer de la cultura, un defensor pràctic de la llengua catalana, un manobre que trepitja el carrer i s'allunya de les torres d'ivori. De retorn a cases, cerc si algú li ha retut qualque reconeixement. Només he trobat que la revista Sa Plaça, dirigida per Damià Quetgles, va lliurar el premi Placer 2006 a Mateu Marió pel “compromís amb la llengua catalana”.

Tot plegat, aquell dia vaig tocar amb les mans que, també en matèria cultural, hi ha conflictes de classe! El premis generen greuges, discrims i marginacions. Els qui en concedeixen, tendeixen a mirar cap a l'aire i no a tall de carrer. Així potencien, com a model i referència, la figura dels il·lustrats. Els exclosos són sempre els treballadors que, sovint anònims, incansables i discrets, estiren el carro. Els guardons estableixen nivells, són competitius, atien el dirigisme cultural, atenen l'interès efímer del discurs dominant del moment i tenen més en compte l'oportunisme i l'efecte públic que no el reconeixement a un compromís i a una trajectòria. No parlem ja de les recompenses partidistes, dels criteris endogàmics i elitistes de permuta o, pitjor encara, de l'amiguisme i el nepotisme. Els exclosos no reben distincions en vida. Correspondre la seva aportació sol fer-se, amb tardana reciprocitat, post mortem i des d'un sentiment reconegut de culpabilitat! Els morts, però, no hi senten i estaria bé que els tonimorlàs que ens acompanyen, escoltin en viu un aplaudiment agraït per la seva feina. La mort, ja se sap, és un mal recurs per reparar la discriminació o la covardia social. Tots, sobretot els aquicorrespongui, faríem bé de parar esment i evitar que hi hagi obrers culturals excel·lents oblidats. Al cap i a la fi, la mala consciència no prescriu. Puc assegurar-vos-ho.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (dBalears)

Anarcoefemèrides del 3 de maig

Esdeveniments

Un dels grups que assistiren a la trobada campestre anarquista

- Trobada campestre anarquista: El 3 de maig de 1931, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), se celebra una trobada llibertària campestre de companyó a Barcelona (Catalunya) en honor de l'historiador Max Nettlau i del destacat militant Pere Mateu. En la diada es realitzà un míting de controvèrsia on es discutiren problemes educatius. També se celebrà una Festa Literària en la qual van intervenir, llegint poemes i articles, Luz arnal, Idilia Llozas, Josep Mateu, Rafaela Mateu, Frederica Montseny, Natura Ocaña, Llibertat Puig i Rosa Traveset, entre d'altres. A més es representà, a càrrec d'Armonia Segarra i de Placer Artigas, del quadre artístic«Alegría Cultural», l'entremès Solico en el mundo. Els actes es van veure enterbolits per la pluja i el mal temps, encara que la participació de la militància llibertària va ser molt nombrosa.

Trobada campestre anarquista (3 de maig de 1931)

***

Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937

- Esclaten els Fets de Maig de 1937: El 3 de maig, dilluns, a Barcelona (Catalunya), en un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, l'enfrontament armat entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'Estat Català, d'una banda, i militants de la CNT-FAI, grups anarquistes, com «Los Amigos de Durruti», i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), d'altra, s'inicià el que ha passat a la història amb el nom de Fets de Maig, quan Eusebi Rodríguez Salas (el Manco), exanarquista, expoumista i ara militant del PSUC, i comissari general d'Ordre Públic –amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'Interior–, intentà amb tres camionetes de forces de guàrdies d'assalt apoderar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona a la plaça de Catalunya, controlat per la CNT des del 19 de juliol de 1936. Aquest edifici va ser confiscat al trust nord-americà American Telegraph & Telephon, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions en el control de les comunicacions telefòniques. Declarada la vaga general per la CNT –tots els transports públics i tramvies van deixar de funcionar–, la lluita de barricades als carrers va ser intensíssima. El vespre va arribar a Barcelona el president de la Generalitat Lluís Companys, que al matí havia anat a Benidorn a entrevistar-se amb el president del Govern Central, Largo Caballero. A les 8 del vespre, Companys va convocar una reunió extraordinària del Consell de la Generalitat, a la qual van assistir tots els consellers, que va durar fins a la matinada, i on es va decidir parapetar el Palau de la Generalitat. També al vespre va tenir lloc una reunió comuna dels Comitès regionals de la CNT, de la FAI, de les Joventuts Llibertàries i del Comitè executiu del POUM; els representants poumistes hi van declarar que era el moment de lluitar fins al final, però els dirigents de la CNT i de la FAI no van estar-hi d'acord i van decidir treballar per a l'apaivagament. La violència es va estendre per altres localitats catalanes. Els combats van durar fins al 7 de maig. 6.000 guàrdies d'assalt restabliran l'«ordre». Hi hagué uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió estalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

Més de 1.500 estudiants concentrats a la cruïlla de Saint-Michel amb el carrer de les Écoles, a cinquanta metres de la Sorbona (París, 3 de maig de 1968)

- París (03-05-68): El 3 de maig de 1968 a París (França) de bon de matí la mobilització estudiantil es concentra al pati de la Sorbona convocada per les organitzacions estudiantils en solidaritat amb els companys de Nanterre. Tot el matí transcorre en calma. Aquest mateix dia, Georges Marchais, membre del comitè polític del Partit Comunista Frances (PCF), denuncia en l'editorial de L'Humanité«els petits grupuscles esquerrans» i afegeix:«Cal combatre'ls i aïllar-los, és tracta, en general, de fills de grans burgesos, són pseudorevolucionaris, que ben aviat jubilaran la flama revolucionària per anar a dirigir l'empresa de papà i explotar els treballadors», entre els quals es troba «l'anarquista alemany Cohn-Bendit». A les 15 hores, el grup d'extrema dreta«Occident», dirigit per Alain Madelin i Gérard Longuet, futurs ministres de Jacques Chirac, portant emblemes del moviment feixista, marxa pel bulevard Saint-Michel: cent manifestant armats amb pals i cascos tot cridant «Viet Cong assassí!» i «Matem tots els comunistes». S'encaminen a la Sorbona. La policia intervé sense practicar detencions i desvia la columna. Per a protegir la facultat, els estudiants organitzen grups d'autodefensa que s'instal·len a les portes d'accés armats amb les potes metàl·liques d'unes cadires que han trobat i amb cascos demotylettes. A les 15.30 hores, la policia assetja la Sorbona. A l'interior els estudiants exigeixen un amfiteatre per continuar amb el seu acte i rebutgen la demanda de l'administració d'abandonar el lloc. El rector Roche demana per escrit a la policia que bloquegi l'accés a la facultat: ja cap altre estudiant hi podrà entrar. La Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) reparteix un pamflet denunciant les provocacions dels grupuscles d'extrema esquerra; la seva actitud provoca xiulades de la major part dels presents. A les 16 hores, segona entrevista amb l'administració; resultat: la policia no només impedeix l'accés a la Sorbona, tampoc no permet sortir-ne ningú. Negada l'autorització per a reunir-se en un amfiteatre, els estudiants organitzen una asseguda, discutint les formes d'acció i les perspectives del moviment estudiantil. Es discuteixen els últims esdeveniments de Nanterre. A les 16.45 hores, el rector Roche sol·licita la intervenció de la policia. 300 membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) armats amb porres irrompen al pati. Per limitar els incidents i evitar la provocació, els estudiants envien una delegació –de la qual forma part el cap trotskista Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR)– a parlamentar amb els oficials. Aquests prometen que tothom podrà sortir lliurement, sense ser molestats, si ho van en completa calma. El servei d'ordre dels estudiants forma un cordó entre els companys i les forces policíaques per evitar incidents. La promesa no es compleix; gairebé comença la sortida, en calma com s'havia previst, la policia estableix un cèrcol i 527 estudiants, tots al·lots, són detinguts i introduïts en carros d'assalt –en l'últim moment el comissari decideix alliberar les al·lotes i detenirúnicament els al·lots per manca d'espai en els autobusos policíacs. Tot es desencadena, quan parteixen els primers carros, a la plaça de la Sorbona, cap a la caserna de Beaujon, a la comissaria de l'Òpera i a altres indrets; la detenció dels estudiants va ser la guspira que va prendre el foc, un error que el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, reconeixerà a posteriori. Espontàniament es formen grups de manifestants: estudiants que no participaven de l'acte, que venien de la biblioteca tancada discretament abans d'hora pels aldarulls, joves que sortien dels instituts, vianants, reaccionen enfront de la presència policíaca a la facultat i de les detencions en massa. Bruscament es desperta el sentiment de solidaritat amb els companys detinguts. La policia carrega per a desallotjar la plaça; els manifestants, pocs nombrosos, retrocedeixen cap el bulevard Saint-Michel. Molts altres estudiants comencen a arribar al lloc, després de sentir les notícies per la ràdio, conscients de la gravetat de la situació. Durant tota la tarda es multipliquen les reaccions en cadena. Les manifestacions neixen espontàniament, bloquegen el trànsit, ataquen la policia llançant llambordes, arrencant l'enreixat protector dels arbres, recollint del terra el pots de gas lacrimogen i retornant-los. Els grups es disgreguen i tornen a formar-se espontàniament. Els seus crits:«Mori la repressió!»,«Allibereu els companys!»,«Gaullisme-dictadura»,«CRS=SS». Per la ràdio, el ministre Peyrefitte es mostra optimista: «Només es tracta d'un grapat d'agitadors.» Cap al tard, les brigades de xoc de la policia recorren el Barri Llatí: qualsevol civil és sospitós; qualsevol jove pot ser un estudiant: el maltracten o apallissen. La Sorbona és clausurada i des d'aleshores romandrà custodiada per forts efectius policíacs. Durant la nit, es reuneixen les organitzacions estudiantils i discuteixen sobre l'estratègia a seguir. Es llança l'ordre de vaga general a totes les universitats del país, exigint la satisfacció immediata i simultània de tres punts: llibertat dels estudiants detinguts, reobertura total de les facultats i retirada de les forces policíaques del Barri Llatí. El Sindicat Nacional de l'Ensenyament Superior (SNESup) de professors universitaris se solidaritzarà amb els estudiants, convocant el professorat a la vaga general a totes les universitats i reclamant la dimissió del rector Roche.

Naixements

William T. Holmes fotografiat per Maub a Chicago

- William T. Holmes: El 3 de maig de 1851 neix a Yorkshire (Anglaterra) l'anarquista William T. Holmes. Sos pares es deien William Holmes i Rebecca Taylor. Quan encara era un infant emigrà amb sa família als Estats Units. D'antuvi fou membre del Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista del Treball) i amic d'Albert Parsons. En 1883, amb la feminista anarquista Elisabeth Mary Hunt (Lizzie) i la parella formada per Albert Parsons i Lucy Parsons, s'afilià a l'American Group de Chicago (Illinois, EUA) de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), coneguda també com«Internacional Anarquista» o «Internacional Negra», creada en 1881 i que tenia com a finalitat ressuscitar l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta en 1876, i de la qual va se nomenat, el juny de 1884, el seu secretari, al costat del tresorer Samuel Fielden. El 7 de febrer de 1883 es casà a Chicago amb Blache Eugenia Beecher, que morí l'any següent, però amb qui va tenir temps de tenir un fill, Edward Arthur Holmes. El 25 de novembre de 1884, juntament amb Albert Parsons, participà en una gran manifestació que recorregué els carrers dels barris aristocràtics, on fou la primera vegada que s'arborà la bandera negra a Chicago, i que s'aturà per a protestar davant de la residència d'Elihu B Washburne, exministre plenipotenciari dels EUA a França que havia denigrat la Comuna de París. El novembre de 1895 es casà a Chicago amb Elisabeth Mary Hunt, a partir d'ara Lizzie Holmes, que tenia dos infants (Raphael Ashford Swank i Gladys Ernestine Swank) del seu anterior matrimoni amb Hiram J. Swank, i la parella s'establí a Geneva (Kane, Illinois, EUA). Quan la campanya per a la defensa dels inculpats i condemnats a mort per la«Tragèdia d'Haymarket» del 4 de maig de 1886 a Chicago, organitzà una gira de conferències i mítings en el seu suport arreu de l'Oest Mitjà i l'Oest dels EUA. En 1887, juntament amb Joseph Labadie, amb qui establí amistat, visità els presos d'Haymarket a la presó de Chicago. Després de l'execució l'11 de novembre de 1887 dels «Màrtirs de Chicago» (George Engel, Adolph Fischer, Albert Parsons i August Spies), continuà amb sa companya participant activament en el moviment anarquista de Chicago. En 1892 publicà, amb altres, el fullet The Whyt I am's. An Economic Symposium i en 1893 fou, amb sa companya, l'organitzador del Congrés Anarquista que se celebrà a Chicago. Cap el 1895 s'establí a La Veta (Colorado, EUA) i aquest any publicà The Historical, Philosophical and Economical Bases of Anarchy. Després s'instal·là a Denver (Colorado, EUA), on en 1897 publicà Labor Exchange Guide. Amb sa companya va redactar un informe sobre els«Màrtirs de Chicago» que s'havia de presentar entre el 19 i el 22 de setembre de 1900 al Congrés Antiparlamentari Internacional que s'havia de portar a terme a París (França), congrés que finalment va ser prohibit per les autoritats; aquest informe es va publicar en el número 24 del Supplément Littéraire des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de 1900 sota el títol«Histoire du martyrologe de Chicago». També en 1900 redactà l'informe «A Short History of the Movement in America», que es va publicar per lliuraments en Les Temps Nouveaux de Jean Grave –aquest text va sortir traduït al castellà entre 1923 i 1924 per lliuraments en el suplement setmanal del periòdic La Protesta de Buenos Aires (Argentina) i en fullet en 1938 publicat per«Ediciones Nuevo Mundo» de Barcelona (Catalunya) sota el títol Historia del movimiento anarquista en los Estados Unidos hasta 1900. Edità el periòdic The Industrial Advocate, on col·laborà sa companya. Lizzie Holmes va morir en 1926. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara The Alarm, Beacon,Discontent, The Detroit Sentinel, Firebrand,Freedom, Free Society, Labor Enquirer,Liberty, Mother Earth, The Rebel,  Solidarity, etc. William T. Holmes va morir el 13 de setembre de 1928 a Santa Fe (Santa Fe, Nou Mèxic, EUA) va ser enterrat amb sa companya al cementiri de Fairview d'aquesta població.

William T. Holmes (1851-1928)

Lizzie Holmes (1850-1926)

***

Foto policíaca de Nicolas Nikitine (ca. 1894)

- Nicolas Nikitine: El 3 de maig de 1852 neix a Kazan (Tartària, Imperi Rus; actualment Tatarstan, Rússia) l'impressor i propagandista anarquista Nikolai Nikitin, més conegut per la seva transcripció francesa de Nicolas Nikitine. Sos pares es deien Dimitri Nikitin i Anna Calegnina. Emigrat a França, a començaments de 1892 vivia al carrer Deguingand de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa companya, la militant anarquista Louise Louis, i estava en contacte amb Sébastien Faure. Es va veure implicat en el«Procés dels Trenta» i el 23 de setembre de 1893 se li va decretar l'expulsió, encara que no se li va notificar. S'exilià a Londres (Anglaterra) i visqué al domicili de Charles Hennequin, al 43 de Bernard Street. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A la capital anglesa freqüentà Charles Malato, Jules Renaux i Armand Lapie i fou l'administrador (signant L. Nikitine) del setmanari anarquista londinenc Le Tocsin (1892-1894), del qual Malato era el seu principal redactor. La policia el feia membre d'un Comitè Anarquista Internacional de Londres, amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Charles Malato, entre d'altres, en estret contracte amb un Comitè Anarquista Internacional de París. Entre 1896 i 1897 col·laborà en el periòdic való publicat a Ensival La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire. Sembla ser que és el mateix Nikitine que col·laborà en les revistes parisenques La Société Nouvelle (1894-1896) i L'Humanité Nouvelle (1897-1899). L'octubre de 1898 vivia al barri londinenc de Clapham i treballava en una impremta. Un tal Nikitine va ser confident de la policia francesa, però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Léopold Bossy apareguda en el diari lionès Le Progrès de l'1 de febrer de 1894

- Léopold Bossy: El 3 de maig de 1860 neix a Senaç (Provença, Occitània) l'anarquista Léopold Bossy–en l'acta de naixement cita com a nom Léopol. Era fill de Louis Bossy, conreador, i d'Augustine Mille. D'antuvi es guanyà la vida treballant d'ajustador mecànic a la Companyia Marítima de Marsella (Provença, Occitània) i visqué al número 25 del bulevard Battala. L'1 de març de 1881 s'enrolà voluntari per a fer el servei militar en els Equipatges de la Flota de Toló (Provença, Occitània), on va romandre fins el 19 de gener de 1886. Sembla que després passà un temps a Amèrica. A principis dels anys noranta tingué com a company Marie Saut. El 26 d'octubre de 1893 assistí a una reunió celebrada al bar Isnard, a la plaça Saint-Michel de Marsella, juntament amb altres setanta anarquistes, amb la finalitat d'organitzar un míting de protesta contra l'aliança francorussa aprofitant la recepció dels oficials de l'esquadra russa i de la visita de l'almirall Theodor Avellan l'endemà. Durant la nit del 15 de novembre de 1893 es va produí una explosió davant la residència del general comandant del XV Cos de l'Exèrcit, al carrer Arméry del VI Districte de Marsella; aquesta explosió no ferí ningú i ocasionà desperfectes materials poc importants. El 17 de novembre de 1893 la policia procedí a l'escorcoll de 58 domicilis, detenint totes les persones que tenien fitxades com a anarquistes. A finals de novembre d'aquell any, la policia descobrí nous explosius al soterrani de l'anarquista Émile Charreyron, qui confessà que els explosius pertanyien a Léopold Bossy. Detingut, juntament amb Charreyron i Valentine Léonie Hélène Mandon, que sembla que era la seva amant, però no la seva esposa com es digué a la premsa, va ser empresonat preventivament fins al judici. El desembre de 1893 l'anarquista Alphonse Lauze engegà una subscripció al bar de la Croix de Malte amb la finalitat de treure diners per finançar la defensa dels inculpats en l'atemptat del carrer d'Arméry, recaptant una suma de 140 francs. El 2 de gener de 1894 la policia escorcollà 42 nous domicilis d'anarquistes marsellesos, entre ells Jacques Boisson, Julius Boisson i Sébastien Faure, i 14 anarquistes estrangers van ser expulsats del país. El 31 de gener de 1894 Bossy, Charreyron i Mandon van ser jutjats pel IV Tribunal Correccional de Marsella; l'endemà, Bossy va ser condemnat a cinc anys de presó, cinc anys de residència obligada i 50 francs de multa per«possessió de materials explosius»; Charreyron a sis mesos i Mandon a tres mesos de presó. A principis de segle figurava en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 12 d'octubre de 1905 va ser declarat insubmís per les autoritats militars perquè no es presentà als exercicis militars de la reserva. El 25 de maig de 1915 es casà al IV Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) amb la xarcutera Louise Joséphine Léontine Colomiés, vídua de Félix Pierre Gasnier. Aleshores treballava de mecànic i vivia al número 21 del carrer Hauts-Pavés de Nantes. Al final de sa vida treballà de xarcuter. Léopold Bossy va morir el 13 de juliol de 1920 al seu domicili, al quai de l'Île Gloriette, del IV Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya).

***

Victor Coissac

- Victor Coissac: El 3 de maig de 1867 neix a Trainhac (Llemosí, Occitània) el mestre i escriptor anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els pseudònims Marcel Illidé i Ambroise Fournier. Havia nascut en una família modesta, catòlica i nombrosa (set infants). Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i Marie Perraut. Quan tenia 14 anys son pare l'envià a París (França) per que aprengués l'ofici de sastre, però, atret per la vida intel·lectual de la capital francesa, es posà a estudiar de manera autodidacta, alhora que freqüentà els cursos d'adults que s'organitzaven als districtes parisencs i a l'Escola Politècnica. Després d'acabar els estudis universitaris de magisteri, en 1889 marxà a Tours (Centre, França), on exercí la docència. S'integrà en el moviment sindicalista i cap el 1905 s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), que feia poc s'havia creat, participant en diverses experiències de cooperatives obreres i d'educació popular. El febrer de 1909 fundà a Tours, amb alguns companys socialistes, «L'Union Populaire», una mena d'universitat popular especialitzada en organitzar xerrades i conferències, a més de fomentar el teatre social, iniciativa aquesta que rebrà el suport de l'intel·lectual anarcoindividualista E. Armand. En aquestes anys publicà Bulletin mensuel de l'Union Populaire (1908-1913) i Revue d'Éducation. Petites chroniques d'éducation, d'enseignement, de philosophie et d'art (1912-1913). Després de veure com els partits socialistes i els sindicats eren incapaços de suprimir la injustícia social, es decantà cap a una forma de revolució no violenta llibertària on els obrers s'alliberessin per ells mateixos dels patrons associant-se per a viure i per a produir tots plegats de manera comunitària; aquesta organització futura va ser batejada com«L'Intégrale» (La Integral) i va ser descrita detalladament en la seva obra La réalisation du bonheur par l'établissement fraduel et pacifique du régime communiste, ou la Rénovation sociale accomplie sans à coups ni violence (1916). Fundà i dirigí l'editorial«L'Intégrale» (1916-1922) i publicà el Bulletin de l'Intégrale, des soutiens de l'Intégrale et de l'Union Communiste Réaliste de France. En 1917 aquesta associació, ja legalitzada, tingué força èxit entre la militància i entre els cercles pedagògics que van adquirir accions sobre la base d'obligacions reemborsables a llarg termini per engegar el projecte (456 obligacions van ser subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en 1922, adquirí una finca agrícola de 22 hectàrees, La Grange, a prop de Lo Pui d'Agenés (Aquitània, Occitània), on 66 sis persones visqueren durant 13 anys en comunitat, sota els principis del comunisme econòmic i la «camaraderia amorosa». Entre 1926 i 1934 dirigí La Libre Pensée Intégrale. Però l'agricultura no reeixí i la impremta i l'edició de llibres no fou suficient per a finançar el projecte; només el projecte pogué subsistir gràcies al suport d'amics i, després de nombroses deutes i conflictes interns,«L'Intégrale» deixà d'existir en 1935. Es va vendre la propietat per reemborsar els creditors i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop d'un llogaret anomenat Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya, Occitània), on dirigí a partir de 1935 i fins la seva mort les edicions«L'Idéale». Publicà nombrosos llibres, com araL'art de faire fortune. Exposé des moyens d'acquérie la richesse et l'indépendance qu'elle confère (sd), Les entretiens de maître Barthélemy. Dialogueséducatifs sur les principales questions que soulève la libre-pensée et sur les questions sociales (sd i 1938), L'Être vivant, son origine, sa destinée. Hypothèse nouvelle sur les causes de la vie et explication rationelle des phénomènes qu'elle présente, par le système pluraliste (sd), La réalisation du bonheur. Moyens pratiques d'assurer à tous, par un travail normal, la vie large, confortable et heureuse (sd), Les manifestations de l'énergie. Explication scientifique d'ensemble sur les causes de tous les phénomènes naturels et nouvelles théories sur l'attraction universelle, la lumière, la chaleur, l'électricité et la constitution intime de la lumière (1905), Dieu devant la science et devant la raison. Étude critique sur les religions, les sytèmes philosophiques et les prétendues preuves de l'existence de Dieu (1913 i 1932), La Nature et ses secrets (1913), Les erreurs de la science contemporaine. Exposé et discussion des hypothèses erronées ayant actuellement cours dans les milieux scientifiques. Théorie des ondulations de la lumière et de l'éther, théorie de la fin du monde par le froid, théorie de la dégradation de l'énergie, théorie cinétique des gaz et des mouvements browniens, théorie de la dissolution de la matière, théorie physique de la musique, théorie de la dissociation de la matière, théorie physique de la musique, théorie géologique des plissements du sol, théorie mécanique de la puissance vive, théorie d'Einstein, etc. (1914), L'évolution des mondes. La conquête de l'espace (1916), La morale sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de base à une morale rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer l'homme à faire le bien (1916 i 1938), Le mariage, le ménage et l'éducation des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille (1923), Histoire impartiale de la Troisième République véridique et par conséquent«non conforme aux programmes» (1925), La conquête de l'espace.Étude sur la possibilité des communications avec les différentes planètes du système solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais non impossibles (ca. 1928), L'évolution des mondes. Exposé des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste processus qu'elles déterminent (ca. 1928), Contes, nouvelles et récits et poésies philosophiques et sociales. Résumé du système pluraliste (1929),  L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la lune (1935) i L'éducation sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres. Victor Coissat va morir el 7 de març de 1941 a Mondinet (Condòm, Gascunya, Occitània), al costat de sa companya Suzanne Le Boudec, antiga «integralista», i del seu fill Georges, nascut en 1928. En 1985 Diana Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin publicaren la biografia L'exercice du bonheur, ou comment Victor Coissac cultiva l'utopie entre les deux guerres dans la communauté de l'Intégrale.

Victor Coissat (1867-1941)

***

Notícia de la detenció d'un dels germans Stanchi apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 21 de juliol de 1938

- Attilio Stanchi: El 3 de maig de 1894 neix a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Attilio Stanchi. Obrer metal·lúrgic de professió, milità abans de la Gran Guerra amb son germans Carlo Stanchi i Dante Stanchi en el grup anarquista del suburbi industrial de Sestri Ponente de Gènova i en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Durant la guerra va ser enviat a una companyia disciplinària del «Batalló San Marco». Durant la post guerra milità amb sos germans Carlo, Dante i Roberto Stanchi en el grup anarquista«Germinal» de Sestri Ponente, participant en vagues i en l'organització del moviment anarquista lígur. A partir de setembre de 1920 s'integrà en el moviment d'ocupació de fàbriques. Després d'haver participat en 1921 en el moviment de defensa dels locals de la Cambra del Treball de Sestri Ponente atacats pels feixistes, el setembre de 1922 passà amb sos germans a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). En 1923 retornà amb son germà Carlo a Itàlia. El 29 de març de 1928 tingué un fill, Walter Stanchi, que va ser resistent antifeixista enquadrat en la Divisió«Langhe» i morí en acció bèl·líca el 13 de març de 1944. Durant la primavera de 1931, a resultes de la intercepció d'un enviament clandestí de propaganda per la policia provinent de Marella, Attilio va ser detingut amb son germà Carlo i ambdós van ser deportats a l'illa de Lipari. Després de la II Guerra Mundial milità amb sos germans Carlo i Dante en la Federació Comunista Llibertària (FCL) i en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Attilio Stanchi va morir el 5 de març de 1967.

***

Émile Ith

- Émile Ith: El 3 de maig de 1902 neix a Nyon (Vaud, Suïssa) el fuster ebenista, psicòleg, antimilitarista i anarquista Émile Ith. Fill d'una família modesta originària del cantó suís de Turgòvia, visqué als cantons de Vaud i de Ginebra. Aprengué l'ofici d'ebenista a Vevey (Vaud, Suïssa). Durant els anys vint i trenta milità en la Fédération Ouvrière du Bois et du Bâtiment (Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció). Objector de consciència, en 1926 va ser condemnat per un tribunal militar a tres mesos de presó i l'any següent a quatre. En sortir de la presó va ser expulsat del cantó de Vaud per haver perdut els drets civils. El gener de 1929 patí un tercer procés a Lausana (Vaud, Suïssa) i fou condemnat a sis mesos de presó, a l'expulsió de l'Exèrcit, a cinc anys de privació dels drets cívics i polítics i al pagament de les despeses judicials. Durant el seu empresonament, Lucien Tronchet s'encarregà que la FOBB destinés un subsidi setmanal de 35 francs a sa mare. A la presó rebé la visita de l'escriptor i psicoanalista Charles Baudouin, que el va introduir en aquesta disciplina i que, quan va ser lliure, estudià com a alumne lliure a la Universitat de Ginebra. El febrer de 1929 fou un dels oradors del míting antimilitarista organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'objecció de consciència celebrat a la Salle Communale de Plainpalais (Ginebra, Suïssa). A partir de 1929 col·laborà en el periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste. En 1929 se casà amb l'esperantista i pedagoga Henriette Wille (1885-1978), autora, sota el pseudònim d'Henriette Rémi, del llibre Hommes sans visage (1942, 1950 i 2014), que recull testimonis dels soldats que es quedaren mutilats sense rostre durant la Gran Guerra. El desembre de 1932 va ser condemnat, amb altres companys (Francis Lebet, Émile Luscher, Charles Meillasson, Louis Tronchet, Edmond Scopellino) a 48 hores de presó per rebutjar sistemàticament a pagar la taxa militar; arran d'un recurs del procurador, la pena va ser augmentada a sis dies per a cadascun i a un any de privació dels drets civils. Expulsat del cantó de Ginebra, en 1945 hi residia i estava subscrit a Le Réveil Anarchiste. El juny de 1947 publicà «La Suisse et le servei civil» en el número 6 de la revista de René Bovard Suisse Contemporaine i del qual s'edità una separata. En aquesta època col·laborà en el periòdic pacifista L'Essor. En 1949 signà un manifest a favor de l'objector de consciència Garry Davis i on s'exigia una legislació que garantís aquest dret. Mantingué estrets contactes amb l'enginyer pacifista, creador del Servei Civil Internacional (SCI), Pierre Ceresole. Émile Ith va morir en 1965 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Lorenzo Ruipérez Sánchez

- Lorenzo Ruipérez Sánchez: El 3 de maig de 1904 –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre de 1901– neix a Balsapintada (Fuente Álamo, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Ruipérez Sánchez. Sos pares es deien Antonio Ruipérez i Rosario Sánchez. Fill d'obrers temporers, començà a treballar quan tenia 11 anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i emigrà a França, on es reuní amb son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les fàbriques metal·lúrgiques «Grammont» de Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en contacte amb el moviment anarquista, incorporant-se a més en «La Libre Pensée». Després s'instal·là a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on el maig de 1925 s'afilià al Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups anarquistes de militants espanyols –n'hi havia sis grups anarquistes espanyols a la regió de Lió aleshores–, comptant amb el padrinatge de Francisco Ascaso Abadía en aquell moment radicat a la capital arpitana. Més tard participà en el grup artístic anarquista «Tierra y Libertad», creat en 1927, i el qual animava els mítings i les excursions dels grups anarquistes citats. Cap el 1927 conegué Thérèse Paquin, que esdevingué sa companya i amb qui tingué tres infants. A partir de 1928 entrà a treballar a la fàbrica «Fil-Dynamo», de la qual va ser acomiadat per les seves activitats sindicals. Després es passà al sector tèxtil i treballà com a obrer tintorer a la fàbrica tèxtil«Bertrand», on acabà jugant un paper important durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la guerra civil espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la Revolució Espanyola i en la colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General del Treball (CGT) de França, al Château des Halles, a prop de Lió, i on van ser acollits i escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va ser detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al camp de concentració de Vernet i després enviat al Quarter Colonial de Bordeus (Aquitània, Occitània) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO) fins a l'agost de 1944. Després de la II Guerra Mundial retornà a Villeurbanne, on continuà militant en la CNT de l'Exili i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1962 va fer una conferència a Lió. Lorenzo Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de 1980 al VII Districte de Lió (Arpitània), quan ocupava el càrrec de secretari de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Roine-Alps, i per exprés desig seu el seu cos va ser donat a l'Institut Medicolegal de Lió.

Lorenzo Ruipérez Sánchez (1904-1980)

***

Emilio Pedrero Mardones

- Emilio Pedrero Mardones: El 3 de maig de 1911 neix a Lleó (Castella, Espanya) el metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones. Sos pares, mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero Caballero i Matilde Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era director del periòdic Magisterio Leonés i redactor en cap del diari lleonès Las Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el 5 de gener de 1916 a Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre mestre, Florencio García, morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat quedà orfe també de mare i hagué de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó, Castella, Espanya). Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo (Astúries, Espanya), realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va doctorar. En aquests anys estudiantils formà part de la Federació Universitària Escolar (FUE). El febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la càtedra del professor Rafael Argüelles López, vicerector de la facultat de medicina de Valladolid, plaça que obtingué per oposició. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1936 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat d'haver participat en l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre Calderón de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls. L'acusació, sense cap fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del jutjat –per aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de presó el mestre anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels fets revolucionaris que es produïren a molts indrets de la geografia peninsular, va ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de novembre d'aquell any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'amagà en una cova de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat. Després trobà refugi al domicili d'una família «amiga» a canvi d'importants quantitats de diners que les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a Lleó, a través del bisbe d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos amagat, va ser reconegut en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va ser portat a Las Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les cotxeres dels tramvies de Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments (sense dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit) que els detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de pallisses, saques i terror que s'hi vivia. Posteriorment va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on José Getino, metge i company seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser afusellat. Pedrero, desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les canonades del bany amb uns cinturons, però un detingut, un pres comú anomenat El Chaval, encarregat de vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo en joli fins que arribaren els guàrdies. Després va ser enviat a la cel·la que ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de 1938, va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va ser afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro de Valladolid (Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña; ambdós van ser enterrats en una fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.

***

Josep Prat Closa (primer per l'esquerra) al penal de Burgos, en 1958, juntament a altres presos llibertaris (Juan Gómez Casasés el primer per la dreta) i alguns familiars

- Josep Prat Closa: El 3 de maig de 1912 neix a Santpedor (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Prat Closa –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Closas. Sos pares es deien Josep Prat Prat, llaurador, i Maria Closa Rovira. Obrer fabril, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la Guerra Civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 153 Brigada Mixta. Després de la victòria franquista va ser detingut, fou jutjat en consell de guerra el 14 de desembre de 1939 a Terrassa amb altres 41 companys per«rebel·lió militar» i condemnat i empresonat durant alguns anys. En els anys cinquanta formà part de la CNT clandestina de Terrassa i el juliol de 1956, amb Lluís Font Cunill, Higinio González Rostoy i sa companya Montserrat Cavall Cunill, viatjaren clandestinament a Tolosa de Llenguadoc per assistir a un míting de la CNT al Palau d'Esports en commemoració de la Revolució espanyola. El gener de 1957 va ser detingut amb sa companya i altres confederals en una important agafada destinada a desmantellar els grups de suport del guerriller anarquista Francesc Sabaté Llopart (Quico) i en la qual van ser detinguts 43 militants cenetistes. Jutjat en consell de guerra el 14 de juliol de 1958 a Barcelona, va ser condemnat a 12 ans i un dia de presó per rebel·lió, tinença de material subversiu i pertinença a la clandestina CNT, condemna que purgà a al penal de Burgos; sa companya fou condemnada a un any i mig de presó per pertinença a les Joventuts Llibertàries. En 1964 va ser alliberat i s'establí a Terrassa. Després de la mort del dictador Francisco Franco, continuà militant amb sa companya en la CNT de Terrassa. Josep Prat Closa va morir el 25 de maig de 1983 d'un infart al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Gumersind Dilmé Amagat

- Gumersind Dilmé Amagat: El 3 de maig de 1915 neix a Banyoles (Pla d'Estany, Catalunya) l'anarcosindicalista Gumersind Albert Salomó Dilmé Amagat. Sos pares es deien Carles Dilmé Visi, llaurador, i Clara Amagat Brusi. Milità des de la seva adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència com a membre de la XI Brigada de Guerrillers, que actuà al departament llenguadocià d'Erau, participant en actes de sabotatge a Agde i Viàs. El 1 de maig de 1944 va ser detingut i el 2 de juliol d'aquell any va entrar al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i tres dies després va ser deportat, sota la matrícula 77.949, al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on va romandre fins el 30 d'abril de 1945, quan va ser alliberat per les tropes aliades. Repatriat a França, va ser guardonat amb diverses condecoracions (Legió d'Honor, Medalla Militar, Medalla de la Resistència i Medalla de la Deportació). Va ser membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i de l'Amical d'Antics Guerrillers Espanyols a França de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). A l'exili es guanyà la vida treballant de mecànic. Sa companya fou Carme Queralt. Gumersind Dilmé Amagat va morir el 24 de gener de 1991 a la Policlínica du Parc de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat on residia, i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Lardenne d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 de maig

Esdeveniments

L'afusellament del 4 de maig de 1897 segons un dibuix de Joan Pellicer Montseny publicat en el diari barceloní La Campana de Gràcia del 8 de maig de 1897

- Execucions del«Procés de Montjuïc»: El 4 de maig de 1897 són afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras, processats com a responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra la processió religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona. La repressió que es desencadenà contra el moviment obrer català ha passat a la història sota el nom de «Procés de Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties. Moltes de les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un dels afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4 de maig de 1897 els voltants del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per escamots de soldats, destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia. Tractaven de mantenir allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants de la muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la matinada els reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de Caçadors de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única corda. Al seu voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de certificar oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al piquet d'execució i manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni Nogués cridà als soldats: «Foc! Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»; Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la Revolució Social!» i altres clamaven la seva innocència. La descàrrega dels màusers apagà totes les veus. Després seguiren els trets de gràcia. Mesos després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, responsable polític de les tortures i de la mort dels seus cinc companys.

***

Una ambulància i barricades a la Rambla

- Segon dia dels Fets de Maig: A la matinada del dimarts 4 de maig de 1937 es van produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de Barcelona (Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al dematí encara van sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n pogués garantir ni la distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i aconsellaven l'acord de les parts en lluita –Solidaridad Obrera no va informar dels fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no va dir ni una paraula de les barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites més sagnants es van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la Ciutadella, a la part baixa de la Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i tots els carrers que envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels Colón i Victòria els guàrdies disparen contra la Telefònica. Les forces governamentals i les del PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els anarcosindicalistes i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a més de l'artilleria de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va ser radiada una nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la missió d'imposar la pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per això requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva adhesió al Govern, la UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de Rabassaires, Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana i altres partits polítics de menor entitat. A un quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el ministre de Justícia del Govern Central, García Oliver, i Marianet R. Vázquez, del Comitè Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán, que havia estat conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional, i per Alfonso, de la Federació Local; tots ells significats anarquistes. Moments després van arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la Comissió executiva de la UGT, i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat regional; i tots plegats es van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van parlar per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez Zancajo, García Oliver –aquest va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades que s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els llibertaris van anomenar aquest discurs, amb befa, «La llegenda del bes»– i Companys mateix, i tots, van recomanar calma a la població i demanaren el cessament de les lluites. La crisi del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de provisional amb representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals que participaven en l'anterior.

***

Daniel Cohn-Bendit fotografiat per Gilles Caron

- París (04-05-68): El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia anterior a París (França) quedin ofegats en la premsa per la notícia del triomf de la diplomàcia francesa i la política d'independència en relació als«blocs» que preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de pau entre els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París. Però no va resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris només parlaven dels problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des de L'Humanité a Le Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour, tots se sorprenen del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos i comunistes són duríssimes contra els estudiants, alhora que critiquen la violència policíaca a la qual acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X Cambra Correccional jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que comencessin els avalots, per haver-los trobat la policia en possessió de barres de ferro, fones o pals dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que a Nanterre s'esperava un atac d'«Occidente», però van ser condemnats a penes de presó entre dos i tres mesos, amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300 francs. La pròxima audiència serà demà, i en aquesta ocasió es jutjaran persones detingudes durant els enfrontaments. El reforçament policíac al Barri Llatí s'accentua força.

Naixements

Esquela d'Otto Fechner publicada en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 3 de desembre de 1913

- Otto Fechner: El 4 de maig de 1847 neix a Freistadt (Silèsia, Prússia, Imperi Alemany; actualment AltaÀustria, Àustria) l'anarquista Otto Fechner. Es guanyava la vida treballant de sastre. En 1879 va ser expulsat de Prússia i es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al número 10 del carrer de Coutance. En 1881, segons informes policíacs, va ser un dels caps de la vaga de sastres engegada a la Maison Bernheim, al carrer Rhône de Ginebra. En 1887 es casà amb la ginebrina Antonia Kurz. Va ser un dels anarquistes que el desembre de 1887, sota la presidència de Lorenz Fischer, redactor de Le Sociale Démocrate de Zúric (Zúric, Suïssa), jutjà al cafè Toggweiler l'agent provocador Haupt, que va ser condemnat a mort i executat. En 1889 tenia contractat diversos anarquistes alemanys en la seva sastreria (Johann Berau, Johann Hermann, etc.) i en 1890 era president del comitè executiu de la Societat Anarquista Alemanya, la seu de la qual es trobava al cafè Toggweiler, al número 2 del carrer Toutes-Ames del barri de la Madeleine de Ginebra. En 1890 va ser un dels organitzadors de la manifestació internacional del Primer de Maig que recorregué l'avinguda Florissant de Ginebra. El 28 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França, a notificar en cas de ser interceptat. Al final de sa vida pertanyia a l'Associació Generals de Treballadors de Ginebra. Otto Fechner va morir, després d'una curta malaltia, el 2 de desembre de 1913 al seu domicili de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Foto policíaca de Gabriel De La Salle (16 de març de 1894)

- Gabriel De La Salle: El 4 de maig de 1849 neix al I Cantó de Nantes (Bretanya) el poeta, dramaturg, maçó, sindicalista i propagandista anarquista François-Gabriel Delasalle, més conegut com Gabriel De La Salle. Era fill natural de Julienne Delasalle, jornalera, i d'un gendarme. Apassionat per la poesia i el món del teatre, en 1878 publicà el poemari L'éternel roman i 1882 Le livre des revoltes. Poesies. Relacionat amb el diputat Chassaing i el regidor municipal Piperaud, es presentà, sota el seu patronatge, com a candidat socialista a les eleccions municipals del barri de l'Arsenal de París del 27 d'abril de 1890, obtenint 182 vots en el primer escrutini. Fins al desembre de 1893 col·laborà amb Eugène Chatelain en La Revue Européenne i en 1891 havia comptat amb el suport dels venedors de diaris per a la distribució d'una edició especial l'1 de maig. Amb Augustin Hamon codirigí la revista mensual politicoliterària parisenca L'Art Social (1891-1894), en la qual col·laboraren destacats intel·lectuals llibertaris (Charles Albert, Léon Cladel, Paul Delasalle, Bernard Lazare, Charles Malato, Fernand Pelloutier, Han Ryner, etc.). També publicà en la col·lecció «Bibliothèque de l'Art Social» diversos fullets d'alguns d'aquests autors (Albert, Hamon, Lazare, Pelloutier). En 1893 publicà el llibre Les Révoltes, I. Luttes stériles i el 12 de març d'aquell any representà un «espectacle assaig» del«Théâtre d'Art Social» a la Salle des Fantaisies de París, però només pogué fer aquesta representació. En 1894 vivia al número 5 del carreró de Béarn i treballava com a comptable des de feia molts anys de l'ortopedista «Huclin et Cie», al número 43 del carrer del Roi de Sicile. El 15 de març de 1894 el prefecte policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció i l'endemà el seu domicili va ser escorcollat, trobant-se exemplars de periòdics anarquistes italians (A Propaganda, La Nuova Idea,Sempre Avanti) i alemanys (Der Sozialist), un cartell (Les anarchistes au peuple), un informe sobre el moviment obrer democratasocialista holandès, dos fullets (L'ordre par l'anarchie i Petit catéchisme socialiste), diversos escrits, correspondència i altres textos. Detingut, va ser portat a comissaria i el 17 de març d'aquell any el jutge d'instrucció l'alliberà sense passar per la presó parisenca de Mazas, com a altres inculpats per«associació criminal». El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Mayer va sobreseure la seva inculpació de pertinença a«associació criminal». Va ser amic dels anarquistes Jean Grave i Fortuné Henri. Després de la repressió desencadenada en 1894, dirigí amb Louis Lumet la revisteta L'Enclos (1895-1899), que publicà sobretot traduccions al francès de textos de William Morris. En 1896 refundà la revista L'Art Social, que codirigí amb Louis Lumet, i el juny d'aquest any ambdós tornaren engegar el «Théâtre d'Art Social». Aquest mateix any representà la Borsa del Treball de Rennes (Bretanya) en el Comitè Federal de la Federació de Borses i fou un dels responsables de la «Chevalerie du Travail Française» (CTF, Cavalleria del Treball Francès). Entre 1897 i 1903 fou administrador de la revista L'Humanité Nouvelle, dirigida per Augustin Hamon i amb Victor Dave com a secretari de redacció, continuació de la belga La Société Nouvelle (1884-1897), en la qual sembla que també col·laborà. A començament del nou segle col·laborà en L'Éducation Libertaire (1900-1902), revista parisenca de les biblioteques d'educació llibertària. Abandonà la feina de comptable i muntà una llibreria al carrer des Francs Bourgeois de París. En la seva darrera etapa visqué al carrer Marché Popincourt de París. Sa companya fou Marie Catherine Gébay. Gabriel De La Salle va morir, en la més absoluta pobresa, el 21 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 23 d'abril– de 1914 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Notícia orgànica d'Albéric Poissonnier apareguda en el periòdic parisen Les Temps Nouveaux del 19 de gener de 1902

- Albéric Poissonnier: El 4 de maig de 1867 neix a Saint-Roch (Marquette-Lez-Lille, Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Albéric Jean-Baptiste Poissonnier. Era fill d'Auguste Poissonnier, rajoler, i de Florine Bricq, domèstica. D'antuvi treballà de serraller i de fumista. En 1887 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però se li donaren pròrrogues per«bronquitis específica». Posteriorment es guanya la vida de venedor ambulant de periòdics anarquistes (Le Père Peinard, etc.) i d'altres a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i vivia al número 55 del carrer Saint-Sauveur, amb una companya cega. Segons un informe policíac de març de 1893 era«perillós» i rebia diàriament«individus d'aspecte poc tranquil·litzador». En 1897 publicà regularment una nota publicitària en Le Père Peinard on s'anunciava com a reparador d'objectes diversos (rellotges, pènduls, pianos, instruments de corda, etc.). A partir del número 7 va ser gerent del setmanari anarquista Le Batailleur (1900). En 1901 la biblioteca del grup anarquista de Lilla es trobava al seu domicili. El 9 de gener de 1902 va ser detingut amb altres companys i en l'escorcoll dels seus domicilis trobaren exemplars de Le Libertaire i Les Temps Nouveaux. En 1902 era membre del Cercle d'Estudis Socials «Les Iconoclastes» i aleshores vivia al número 24 bis del carrer Roblets de Lilla. Es presentà com a candidat a les eleccions legislatives de 1902 i aleshores treballava de cap en un taller de serralleria. Entre 1902 i 1903 col·laborà en el diari gratuït de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) La Petite Feuille Anarchiste i en el seu continuadorLa Feuille Anarchiste (1903). En les eleccions legislatives d'abril i maig de 1914 es presentà, juntament amb Joseph Guilloux, com a candidat abstencionista per la III Circumscripció de Lilla. El 5 de novembre de 1914 va ser condemnat pel Consell de Guerra de la Regió del Nord a sis mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència i complicitat». El 8 de maig de 1915 va ser integrat en el Servei Auxiliar per «anquilosi parcial del polze dret». El 5 de gener de 1916 va ser mobilitzat en el I Regiment d'Infanteria i el 20 de març de 1916 va ser declarat insubmís. El 31 de març de 1916 va ser detingut per la policia a París (França), però va ser posat en llibertat provisional. Finalment, el 21 d'abril de 1916 va ser llicenciat definitivament per «tuberculosi pulmonar». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca d'Henri Deforge (6 de gener de 1894)

- Henri Deforge: El 4 de maig –oficialment el 5 de maig– de 1874 neix a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henri Walter Deforge. Fill de pare francès (Émile Victor Deforge) i mare belga (Lambertine Catherine Françoise Marie Depaquier), quan tenia quatre anys la família s'establí a França. Cap el 1887 entrà com a aprenent d'embalador i des de 1892 treballava amb son pare com a distribuïdor de diaris. En aquesta època vivia a casa de sos pares a la Villa Saint Michel, al número 27 de l'avinguda de Saint-Ouen, al XVIII Districte de París (França). Sa mare tenia un quiosc de diaris a la plaça de Clichy i ell els portava al quiosc i després els distribuïa a domicili. Segons informes policíacs, treballava de matí, després passava el temps al seu barri en companyia de dones de mala reputació i a les nits assistia a les reunions anarquistes, sobretot a les dels barris de Montmartre i de Saint-Ouen. El 15 de setembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 16 francs de multa per«possessió d'arma prohibida». Segons la policia, estava ficat en el moviment anarquista des de juliol de 1893 i freqüentàÉmile Pouget a la redacció de Le Père Peinard. El 24 de setembre de 1893 participà en una vetllada familiar d'una trentena d'anarquistes al carrer Abbesses, on es cantaren cançons i es recitaren poesies revolucionàries. Durant la tardor de 1893 participà activament en la campanya contra les Festes Francorusses i l'1 d'octubre per a celebrat l'aliança militar entre França i l'Imperi Rus i en una reunió de la Lliga dels Antipatriotes celebrada a la Sala Commerce havia reivindicat la vaga general i havia fet apologia de l'anarquista català Paulí Pallàs Latorre que havia atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos el 24 de setembre d'aquell any. Segons la policia s'havia reunit entre 1893 i 1894 en tres ocasions amb l'anarquista Louis Duprat. El seu nom figurava en diversos llistats d'anarquistes establert per la policia sota la consideració de«militant anarquista». El 5 de gener de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», però fou alliberat el 27 de gener i el 20 de març de 1894 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció Meyer. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili familiar va ser escorcollat de bon matí i la policia li va segrestar quatre números de La Révolte, un exemplar del periòdic La Lutte pour la Vie, el fullet La remontrance de Maloupin. Cupindo l'anarchiste de Paul Paillette i un ganivet de 22 centímetres; no va poder ser detingut perquè ja havia partir cap a la feina. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb Eugène Renard (Georges), quan caminaven per l'avinguda Trudaine cap el domicili de Paul Gibier (Gilbert), que acabava de ser detingut. En el moment de la seva detenció portava un revòlver carregat i quatre exemplars de La Révolte. Durant el seu interrogatori a la comissaria del barri de Rochechouart digué que la seva relació amb Paul Gibier era de feina, ja que aquest treballava en el comerç paperer i ell li feia compres. L'endemà va ser tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació de pertinença a «associació de delinqüents». Son pare assegurà que des de la seva excarceració el gener passat son fill ja no freqüentava les reunions anarquistes. Durant el seu interrogatori declarà que no era anarquista, que els exemplars de La Révolte eren a casa de sos pares i que tenia la intenció de desfer-se'n i que el revòlver pertanyia a son pare i que el portava a una armeria per a reparar-lo. El 9 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció incriminat per «associació de delinqüents», però el 22 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 15 de juliol de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó i a 25 francs de multa per«possessió d'arma prohibida», per l'arma que portava en la seva detenció del 3 de juliol anterior Entre el 13 de novembre de 1897 i el 24 de setembre de 1898 va fer el servei militar en el 91 Regiment d'Infanteria. El 30 de gener de 1903 va ser detingut per complicitat en l'anomenat «Crim de Bois-Colombes»: el 28 de novembre de 1902 la rendista Tusseau de Bois-Colombes (Illa de França, França) va ser assassinada per robar-li un conjunt de títols i d'obligacions de l'Estat; en aquest afer van ser detinguts Henri-Alfred Thiboueu, obrer mecànic d'automòbils conegut sota diversos pseudònims (Desforges,Salmon, Samson,Sckaller, etc.) i assassí material de difunta, la seva amant Marie-Françoise Piette (Flora), el banquer suís Andrew Knos, receptor del furtat, i l'intermediari entre aquest i el primer Ferdinand-Moïse Bloch; Henri Deforge va ser detingut per la seva amistat amb Bloch. En aquestaèpoca treballava de repartidor amb bicicleta per al diari nacionalista La Patrie. Entre el 3 d'agost de 1914 i el 7 de gener de 1919 lluità als fronts bèl·lics en la Gran Guerra. Sa companya va ser Marguerite Louise Malvina Jallu. El seu últim domicili fou al número 29 del carrer Dautancourt. Henri Deforge va morir el 24 de juliol de 1937 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia de l'expulsió d'Oskar Rüdiger publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 21 de gener de 1905

- Oskar Rüdiger: El 4 de maig de 1875 neix a Neuschönefeld (Leipzig, Saxònia, Imperi Alemany; actualment Alemanya) l'anarquista Oskar Robert Rüdiger. Es guanyava la vida treballant de picapedrer, fet pel qual es desplaçava sovint. En 1901 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers expulsats de França de residència desconeguda. En 1904 residia amb sa família a Morlanwelz (Hainaut, Valònia) i a finals d'aquell any participà en el congrés d'anarquistes comunistes celebrat a Charleroi (Hainaut, Valònia), fet pel qual es va decretar la seva expulsió del Regne de Bèlgica per «vagabunderia». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Rodolfo González Pacheco (1938)

- Rodolfo González Pacheco: El 4 de maig de 1881 –alguns autors citen 9 d'agost de 1882– neix a Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha,La Batalla, Germinal,Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») –textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment– assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo,Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les«societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va morir el 5 de juliol de 1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.

Rodolfo González Pacheco (1881-1949)

***

Foto antropomètrica de Pietro Comastri (12 de març de 1910)

- Pietro Comastri: El 4 de maig de 1890 neix a Marzabotto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Comastri. Sos pares es deien Augusto Comastri i Elisa Minelli. Estudià fins tercer de primària. Paleta de professió, quan era molt jove s'adherí al moviment anarquista i participà activament en les lluites socials del seu temps. En 1908, per organitzar vagues, va ser detingut i condemnat. En 1911 va ser novament fitxat. Lluità als fronts de la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, es va incorporar a l'equip directiu de la «Vella Cambra del Treball» i el març de 1920 en va ser nomenat secretari provincial. Esdevingué un dels membres més destacats de l'​anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) de la seva regió i de la Comissió de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El 5 d'abril de 1920 va parlar a Decima, a San Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia), on també intervingué en una manifestació organitzada per la «Vella Cambra del Treball» per a reivindicar els treballadors pagesos; quan parlà Segismondo Campagnoli, el sotscomissari de policia ordenà la suspensió de la manifestació i els carrabiners dispararen i carregaren amb les baionetes; el resultat va ser de vuit morts, entre ells Campagnoli, i 35 ferits, resultant ell il·lès per xamba. El 28 de juliol de 1920 va ser detingut per possessió d'un revòlver no registrat i, un cop lliure, es va refugiar a la República de San Marino, per evitar una ordre de detenció per la seva participació en un enfrontament amb al Guàrdia Reial, en el qual va morir un agent. El març de 1921 retornà a Bolonya (Emília-​Romanya, Itàlia) i, després de ser agredit en dues ocasions pels escamots feixistes (el 15 de juny de 1921 a Casalecchio di Reno i el 8 de setembre de 1922 a la Via dell'Indipendenza), en 1925 es traslladà a Roma (Itàlia). El 17 de maig de 1930 va ser detingut a la capital italiana per ofenses a Benito Mussolini; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó per «insults a les institucions». Un cop complerta la condemna, no va ser posat en llibertat i va ser confinat, sota el«Tercer Grau» de les persones«políticament perilloses», per un període de quatre anys per «activitats anarquistes». Enviat a l'illa de Ponça, el 3 de setembre de 1931 va ser detingut per infracció de les obligacions del confinament i condemnat a quatre mesos i 15 dies de presó. El 17 de novembre de 1932 va ser posat en llibertat gràcies a l'amnistia decretada del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i retornà a Bolonya. El 18 de setembre de 1940 va ser esborrat del «Tercer Grau» i el 23 de gener de 1941 va ser detingut i confinat per cinc anys per «derrotisme polític». Va ser enviat a Pisticci (​Basilicata, Itàlia), on a final d'any va ser posat en llibertat i la resta de la condemna va ser commutada per un advertiment. Durant els anys de la II Guerra Mundial visqué a Nettuno i es va afiliar al Partit Comunista Italià (PCI). El desembre de 1944 va ser nomenat membre del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i alcalde de Nettuno. Pietro Comastri va morir el 21 de juny de 1956 a Nettuno (Laci, Itàlia). Un carrer de Nettuno porta el seu nom.

***

- Auguste Dauthuille: El 4 de maig de 1891 neix a Avranches (Baixa Normandia, França) el tipògraf anarquista i sindicalista, i després comunista, Auguste Joseph Toussaint D'Authuille, més conegut com Auguste Dauthuille. Era fill d'Edouard Joseph Guillaume D'Authuille, paleta, i de Marie-Louise Gontier, dona de fer feines. Profundament contrari al socialisme antimilitarista de Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà, amb Hubert Beaulieur, Pierre Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris de l'FRC. El 2 d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució d'André Schneider, secretari de l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una reunió plenària hagué de cedir el càrrec a Eugène Martin, considerat més«dinàmic». En aquesta època vivia al carrer de Seine del VI Districte de París (França) i era secretari del grup del XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril de 1911 anotava que, durant un míting de protesta contra la condemna del dibuixant català Fermí Sagristà Salamó organitzat pels grups anarquistes, havia deplorat la manca d'organització dels anarquistes que «si estiguessin agrupats, podrien sabotejar les ambaixades dels països on els nous crims contra els militants revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de França, França) de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de la plaça del Grand-Martroy de Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a l'Audiència del Sena per l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre les tropes d'ocupació al Marroc, aparegut en Le Libertaire del 6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené va ser acusat de «crida al pillatge» per un article sobre la carestia de la vida. Ambdós rebutjaren presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al costa de l'exgerent de Le Libertaire Jean Dudragne, acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en rebel·lia, Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per«injúries a l'Exèrcit»,  Sené a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació, Dauthuille va ser convocat de bell nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de 1911, amb Albert Goldschild i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC) i cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que portà a terme una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig d'aquell any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o sindicalistes revolucionaris. El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES) de Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de 1912 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es presentà davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les volontaires», el seu procés havia pres una gran volada política. En aquellaèpoca estava a punt de fer el servei militar, i la «Llei Berry-Millerand»–tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat a les colònies penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot confirmada, però «amb circumstàncies atenuants», i aquesta reduïda a sis setmanes de presó i a 250 francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Mouvement Anarchiste, publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11 d'abril de 1916 es casà al XIV Districte de París amb la linotipista Charlotte Henriette Billard, de qui es va separar el 7 de febrer de 1924 a París. En 1919, com a membre del CDS i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas de Jacques Sadoul. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) del XIV Districte parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser exclòs pel Comitè Director del PCF, amb els 90 signataris de la declaració del Comitè de Defensa Comunista (CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922, hostils a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16 de juliol de 1938 es casà al XIX Districte de París amb la dactilògrafa Marie Joséphine Obach, vídua de Georges Joseph Gyss. Tal vegada sigui el mateix Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació General del Treball (CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions Sindicals del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern de Vichy, dirigit per Aimé Rey. Auguste Dauthuille va morir el 31 de maig de 1950 al seu domicili de Beauchamp (Illa de França, França).

Continua...

---

El diari Última Hora va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)

“Yo fui preso político”

Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976

Texto: Gonzalo Nadal

“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)

Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada. Concretament els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta. (Miquel López Crespí)

L’Antologia Un viatge imaginari i altres narracions

La col·lecció Tià de sa Real que tan encertadament dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover acaba de publicar una antologia de narracions meves titulada Un viatge imaginari i altres narracions. En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada. Concretament els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta.

La llista de llibres i de contes és la següent: de A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973), llibre que guanyà el Premi de Narrativa “Llorenç Riber 1972”, les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat”; del llibre La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa “Ciutat de Manacor 1973” amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions “La guerra just acaba de començar”, “Genteta de Ciutat (I)”, “Passa que...” i “Fugir”; del llibre Diari de la darrera resistència (Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, València, 1987), les narracions “Una dona mallorquina”, “Els darrers militants”, “Parella”, “La manifestació”, “La difícil subsistència”, “Malson”, “Parelles modernes” i “Pares i fills”; del llibre Paisatges de sorra (Ajuntament de Gandia, València, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat format per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions “La pel·lícula d’aquesta nit”, “Els diners del premi”, “Desaparegut” i “Una història d’amor”; del llibre Notícies d´enlloc (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions “Una bona carrera”, “Genteta de Ciutat (2)”, “Acqua alta”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa” i “Missatge xifrat”; del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions “La força del record”, “Escriptors”, “Un viatge imaginari”, “El darrer guerriller”, “Atemptat”, “Una fotografia clandestina”, “La cambra dels quinze”, “El viatge” i “Carta personal”; del llibre Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) la narració “El talp”; del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Lleida, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter Moix, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració “Tertúlia literària”; del llibre Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993), la narració”El mecanisme del temps”.

Han quedat al marge de l’antologia, alguns contes del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Editorial Laia, Barcelona, 1984), que havia considerat de bon començament.

Es tracta, en definitiva d´un ampli mostrari del que vaig anar escrivint des de mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart i alguns altres amics m’encoratjaren al conreu de la literatura.

Una mostra de la narrativa d´un escriptor, qui signa aquest article, que els especialistes en l’estudi de la literatura catalana han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 5 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'El Internacional

- Surt El Internacional: El 5 de maig de 1878 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del setmanari anarquista bakuninista El Internacional.Órgano de las clases trabajadoras. Portava els epígrafs«Justicia, moral, trabajo». Era l'òrgan de la Federació Regional de la República Oriental de l'Uruguai de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), secció que nasqué el juny de 1875 i tenia la seva seu al número 216 del carrer Florindas. El seu secretari fou Francisco C. Calcerán. Publicà textos de clàssics de l'anarquisme, com ara Pierre-Joseph Proudhon. Només va poder sortir un altre número, el 12 de maig de 1878. Curiosament portava publicitat.

***

Capçalera de L'Endehors

- Surt L'Endehors: El 5 de maig de 1891 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Endehors. Les cris de l'Endehors sont lancés una fois per semaine. Fundat per l'intel·lectual anarquista Zo d'Axa, tingué com a administradors i gerents E. Morel, Gilbert Pessaux, Ritzerfeld, Charles Chatel, Louis Matha, Félix Bichon, G. H. Somon, L. Vivier, en diversesèpoques. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Paul Adam, Jean Ajalbert, Victor Barrucand, Baruch, Tristan Bernard, Boutin, Georges Brandal, Jules Braut, Ch. De Brhay, Drodjaga, Arthur Byl, O. Carrie, Paul Chabard, Louis Chalain, Charles Chatel, Henri Cholin, Darien, Étienne de Crept, Georges Deherme, Lucien Descaves, Gaston Dubois, Edourad Dubus, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Henri Fevre, Eugène Gaillard, Georges-Lecomte, René Ghil, Paul Gravelin, Émile Henry, A. Ferdinand Herold, Paul Armand Hirsch, Marie Huot, Abbé Jouet, Bernard Lazare, Julien Leclercq, M. J. Le Coq, Paul Macon, Errico Malatesta, Charles Malato, Ludovic Malquin, Marie Malthuriel, Jean Manescau, Camille Marchand, Louis Matha, G. Mathieu, Camille Mauclair, Victor Melnotte, Alexandre Mercier, Jules Mery, Louise Michel, Octave Mirbeau, Jean Mortsauf, Lucien Muhlfeld, Mathias Night, Théo Praxis, Pierre Quillard, Henry de Regnier, P. N. Roinard, Saint-Pol-Roux, Charles Saunier, Jan Steen, Théophile Steinlen, Joachim Stenot, Adolphe Tabarant, Pierre Veber, André Veidaux, Émile Verhaeren, Francis Viele-Griffin, Louis Vivier, Michel Zevaco, Zo d'Axa, etc. El periòdic fou il·lustrat per artistes llibertaris, com ara Lucien Pissarro, Maximilien Luce, Steinlen, Anquetin, Hermann-Paul o Léandre. Aquesta publicació, que tirava sis mil exemplars, tenia la particularitat que admetia publicitat. Quan Ravachol fou detingut, el periòdic obrí una subscripció en favor de les famílies dels proscrits. Aquesta iniciativa portà el tancament de Zo d'Axa a la presó parisenca de Mazas, però el periòdic continuà publicant-se gràcies a Félix Fénéon. Malgrat altres persecucions que portaren Zo d'Axa a l'exili i a una nova detenció, el periòdic continuà publicant-se; en total en sortiren 91 números, l'últim el 19 de febrer de 1893.Émile Armand reeditarà la capçalera, lleugerament modificada (L'En-Dehors), entre 1922 i 1939, i des de 2002 existeix una revista en línia amb aquest nom.

***

Capçalera de L'Avvenire Anarchico

- Atac a L'Avvenire Anarchico: El 5 de maig de 1921 a Pisa (Toscana, Itàlia) els feixistes ataquen i calen foc la impremta del periòdic L'Avvenire Anarchico. Aquest setmanari, que es publicava des de l'1 de maig de 1910, deixarà d'editar-se el desembre de 1922 víctima de la repressió feixista.

***

Número extraordinari de Tiempos Nuevos

- Surt Tiempos Nuevos: El 5 de maig de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista doctrinal anarquista Tiempos Nuevos. Revista quincenal de sociología, arte, economía. Fundada i dirigida per Diego Abad de Santillán, inicialment fou de periodicitat quinzenal, fins a gener-abril de 1935, que substituí com a setmanari Tierra y Libertad, suspesa governativament. A parir del maig del 1935 fou mensual. En aquesta revista de gran qualitat hi col·laboraren importants teòrics anarquistes (Juan Lazarte, Felipe Alaiz, Isaac Puente, Agustín Souchy, Rudolf Rocker, etc.) i intel·lectuals (Gonçal de Reparaz, Fèlix Martí i Ibáñez, Martínez Rizo, etc.); tingué com a il·lustradors Antoni Vidal, Josep Renau, Manuel Monleón, Eduardo Vicente i Jim, entre d'altres, i en fou secretari de redacció Jacinto Toryho. Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars en 1936) i es distribuïa internacionalment. Santillán s'esforçà a definir un anarquisme constructiu, que tingués en compte les realitats econòmiques a l'hora d'elaborar un programa per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al llibre El organismo económico de la revolución (1936). L'últim número fou el d'octubre-novembre de 1938 i desaparegué a causa de la desfeta de la II República espanyola.

***

Militants anarquistes assassinats durant la repressió comunista abandonats al cementiri de Sants de Barcelona

- Tercer dia dels Fets de Maig: El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris de Barcelona (Catalunya) no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una relativa tranquil·litat. A mig matí combats sagnants es van renovar, particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al carrer Corts i a les zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la metralladora avançaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van centrar no a atacar els centres oficials, resguardats per la força pública, sinó els centres vitals de les respectives organitzacions; fou el començament de l'extermini de les organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els grups armats escorcollaven els vianants destrossant-ne els carnets sindicals. Les forces policíaques confiscaren la redacció i els tallers de La Batalla, el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren de fusells i bombes de mà. A migdia va sortir una nota oficial comunicant el nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles Martí Feced, d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de Comitè Regional de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i Joaquim Pou, de la Unió de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la Generalitat en un cotxe oficial per prendre possessió del seu càrrec, va ser atacat al carrer Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i morí acte seguit. Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso Abadía, va fer que la indignació general s'estengués i que els combats es generalitzessin arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels intel·lectuals anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia abans, 4 de maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça de l'Àngel, 2, 2n, 2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que Berneri escrivia; i l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell nou una dotzena d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van fer sortir i els van assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa nit per la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital Clínic. Com que Sesé ja no podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella com a substitut. Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els grups: al Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre Públic, a la caserna de la Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries, al Comitè Regional de la CNT... El grup «Los Amigos de Durruti» van editar un full on es pretenia donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista durant els combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels Comitès Regionals de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona els bucs de guerra republicans Lepanto i Sánchez Barcaiztegui, que es van posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la intervenció en el conflicte del Govern Central, que es feia amb el poder de l'Ordre Públic a Catalunya i nomenava delegat de l'Estat el tinent coronel Alberto Arrando, que abans exercia el comandament de les forces de seguretat  i d'assalt. També el Govern de la República va designar el general Pozas per exercir el càrrec de cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que el govern de la Generalitat perdia automàticament dues atribucions importants: la d'Ordre Públic i la de Defensa. El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va exigir a totes les organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de micròfons instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al públic Vidiella, per la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC; Pedro Herrera, per la CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere Ardiaca, pel PSUC, i Frederica Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la República –s'ha de dir que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans. Abans de la mitjanit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van lliurar una nota conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin immediatament a les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i topades hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26 Divisió de la CNT, comandats per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29 Divisió del POUM, que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van aturar a Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la CNT i per Juan Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que s'havia d'evitar qualsevol gest agressiu.

***

Concentració d'estudiants (Foto de Cartier Bresson)

- París (05-05-68): El 5 de maig de 1968 a París (França) compareixen davant la justícia set estudiants que havien estat detinguts en dues càrregues policíaques durant els enfrontaments al Barri Llatí entre membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) i revoltosos la nit del 3 de maig. Quatre d'ells, que tenen entre 18 i 22 anys, seran condemnats a dos mesos de presó ferma i la resta amb multes o penes en suspens, com les persones que havien estat jutjades el dia anterior. Les condemnes, com reconeixerà el prefecte de policia, són excepcionalment severes, ja que les penes de presó ferma per a fets de manifestació són molt rares aleshores. Aquestes quatre condemnes costaran molt cares al règim gaullista, ja que tot el jovent parisenc lluitarà a partir d'ara per l'alliberament dels companys. Les organitzacions estudiantils prepararan la mobilització general prevista per a l'endemà a la Sorbona i es fa una crida als estudiants a constituir-se en Comitès d'Acció. L'agitació comença a escampar-se a diverses zones de l'Estat francès. El periòdic comunista L'Humanité convida «a considerar les greus conseqüències a les quals porta l'aventurisme polític encara que es disfressi rera d'una fraseologia revolucionària».

***

Moment de la detenció de Franco Serantini

- Detenció de Franco Serantini: El 5 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) es produeixen violents enfrontaments entre manifestants antifeixistes i forces de la policia en una manifestació convocada per Lotta Continua per protestar contra el míting del diputat feixista del Moviment Social Italià Giuseppe Niccolai. Durant la manifestació, el jove Franco Serantini, membre del grup llibertari Giuseppe Pinelli,és detingut pels agents després de ser violentament apallissat. Portat a la caserna dels carrabiners i després empresonat en una cel·la d'aïllament a la presó pisana de Don Bosco, morirà per les ferides produïdes per la policia dos dies més tard, el 7 de maig al matí, després d'una nit d'agonia.

Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

Naixements

Necrològica d'Eugène Steiger apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 4 de març de 1939

- Eugène Steiger: El 5 de maig de 1858 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Eugène Jacques Steiger. Es guanyava la vida com a artesà en bijuteria. Col·laborà en l'edició ginebrina de Le Révolté (1879-1885) de Piotr Kropotkin i fou redactor del periòdic bimensual L'Égalitaire. Organe communiste anarchiste (1885-1886), publicació ginebrina que difongué el conegut text de Johann Most La peste religieuse. En 1888 la«Imprimerie Jurassienne» edità a Ginebra Les chants du peuple, recull de 14 cançons franceses i italianes, anotades i amb un prefaci seu, fullet que va ser reeditat en 1909. En 1888 vivia al número 14 del carrer Thalberg de Ginebra. En 1893 la policia francesa l'assenyalà com un dels caps, juntament amb Eugène Dalloz, també artesà en bijuteria, d'un pretès grup il·legalista anarquista format per una vintena d'atracadors perillosos («Grup Steiger-Dalloz»). El 13 de juliol de 1894 se li va decretar l'expulsió preventiva de França, resolució que no li va poder ser notificada. En aquestaèpoca era membre del grup anarquista ginebrí«Avenir» (Bérard, Bongard, Karlen, Körner, etc.). El juliol de 1900 va ser un dels fundadors del periòdic Le Réveil Socialiste Anarchiste. El 5 de novembre de 1918 fou un dels signants de la petició«Une séquestration», que demanada la llibertat de Luigi Bertoni, aleshores detingut preventivament a Zuric (Zuric, Suïssa). Quan s'instal·là a les afores rurals d'Anières deixà d'assistir a les reunions anarquistes. Eugène Steiger va morir cap el febrer de 1939 a Anières (Ginebra, Suïssa).

***

Foto policíaca de Lucien Pemjean (2 de gener de 1893)

- Lucien Pemjean: El 5 de maig de 1861 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Sos pares es deien Antoine Pemjean, militar, cavaller de l'Ordre de Médjidié de Turquia i sotstinent del XV Batalló de Caçadors a Peu, i Françoise Marguerite Thiriot, institutriu. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquestaèpoca col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fulletPropos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser«candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» enLa Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat«Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades perÉdouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal,òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. El 16 de setembre de 1916 es casà al IX Districte de París amb Marie Lallemand. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat«Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée parÉdouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon de París (França).

Lucien Pemjean (1861-1945)

***

Foto policíaca de Leon Czolgosz

- Leon Czolgosz: El 5 de maig de 1873 neix a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Fill d'una família d'immigrants polonesos, era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut,és va declarar un «anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica el 29 d'octubre de 1901 a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA). Les seves darreres paraules van ser:«No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

Jean Marestan (1905)

- Jean Marestan:El 5 de maig de 1874 neix a Lieja (Valònia, Bèlgica) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari«Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les seves col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a «intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. Jean Marestan va morir el 31 de maig de 1951 a Marsella (Provença, Occitània). A més de les obres citadesés autor de L'impudicité religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.

***

Notícia orgànica d'Armand Baudon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 d'octubre de 1930

- Armand Baudon: El 5 de maig de 1893 neix a Lagny-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Armand Paul Henry Baudon. Sos pares es deien Paul Hippolyte Baudon, manobre, i Marie Ermence Noël, bugadera. Es guanyava la vida com a tipògraf i vivia al número 3 del carrer Pinel de Saint-Denis (Illa de França, França). En 1913 va ser cridat a files. A finals dels anys vint fou corresponsal de Saint-Denis de La Voix Libertaire,òrgan de l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA). En 1930 porta la secció«Chronique de la Banlieue» de Le Libertaire i aquest any fundà un grup anarquista a Saint-Denis. En aquestaèpoca vivia al número 17 del bulevard Jules-Guesde de Saint-Denis. Militant de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), organització que esdevingué en el Congrés de París de maig de 1934 Unió Anarquista (UA), posteriorment formà part de la Federació Anarquista Francesa (FAF), nascuda arran d'una escissió de l'UA en un congrés celebrat entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1937 era membre de la Comissió Administrativa de la FAF. El març de 1937 va ser nomenat gerent del periòdic Terre Libre,òrgan de la FAF, càrrec que ocupà dins 1939. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

D'esquerra a dreta: Miguel García Vivancos, Joan García Oliver, Louis Lecoin, Pierre Odéon, Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez
(Poble Espanyol. Montjuïc. Barcelona, maig de 1931)

- Pierre Odéon: El 5 de maig de 1903 neix a Pontivy (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i antimilitarista Pierre Marie Perrin, més conegut com Pierre Odéon. Registrat com Pierre Le Mouël, era fill natural de la criada Maria Le Mouël i va ser legitimat pel matrimoni amb el cisteller alemany Jacques Perrin, celebrat l'1 de març de 1913 al VI Districte de París (França). Des de 1919 era secretari del grup «Ni Dieu ni Maître» de les Joventuts Anarquistes del V i del VI Districte de París. En aquesta època treballava de paleta i vivia al número 8 del carrer de l'Odéon de París amb sa mare. En 1921 començà a col·laborar en la secció «Tribunes dels Jeunes» del periòdic Le Libertaire. Aleshores era responsable de la Joventut Anarquista i col·laborava en el seuòrgan d'expressió La Jeunesse Anarchiste (1921-1922).  El 7 de maig de 1921 va ser detingut i condemnat a sis mesos de presó pel cartell«La mobilisation, c'est la guerre. Ne partez pas!» per«incitació a la desobediència i a la insurrecció en cas de guerra», pena que va ser confirmada en l'apel·lació. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí com a representant de la Joventut Comunista Anarquista (JCA) al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a Lió (Arpitània). Entre 1922 i 1923 fou responsable de la JCA. El 28 d'octubre de 1922 es casà al IV Districte de París amb la brodadora Adrienne Mazataud, amb qui va tenir un infant. Entre 1923 i finals de 1924 va fer el servei militar. En el congrés de l'UA, celebrat entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França), va ser nomenat secretari del seu Comitè d'Iniciativa i en el congrés celebrat entre el 12 i el 13 de juliol de 1926 a Orleans (Centre, França) va ser reelegit i esdevingué secretaria de l'UA, rebatejada Unió Anarquista Comunista (UAC). Per a les eleccions legislatives del 14 de març de 1926 fou candidat antiparlamentari de la II Circumscripció del Sena. Entre el 3 de novembre de 1925 i finals de juliol de 1927 fou administrador de Le Libertaire. En aquesta època fou partidari de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). El 12 de febrer de 1927 representà les Joventuts Anarquistes en una reunió de debat que donà lloc a la creació d'un comitè provisional d'organització d'una internacional anarquista sobre la bases de la «Plataforma d'Arshinov». El març de 1927 participà en una reunió internacional celebrada a L'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França), on va fer adoptar una declaració d'acord amb les grans línies del plataformisme. Com a membre del Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti de París, envià al governador de Massachusetts Alvan Tufts Fuller les 2.800.000 signatures recollides a França demanant l'indult de Nicola Sacco i de Bartolomeo Vanzetti. Després del congrés celebrat entre el 30 i 31 d'octubre de 1927 a París, que portà a l'escissió i a la creació, al voltant de Sébastien Faure, de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), oposada als plataformistes, va ser designat, amb Séverin Férandel, responsable de la Federació del Migdia de l'UAC. En 1927 fou un dels editors, amb Paul Celton i Berthe Fabert, del periòdic parisenc en llengua castellana Tiempos Nuevos. En el congrés celebrat entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 a Amiens (Picardia, França), en el qual representava el XIII Districte de París, va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari adjunt de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Amb Louis Lecoin (França), Joaquín Cortes Olivares i Pablo Patricio Ruiz de Galarreta Burguete (Espanya), Nestor Makhno (Rússia) i Giuseppe Bifolchi (Itàlia), fou un dels creadors i animadors del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que es reconstituí en 1929. Convocat el 7 d'octubre de 1929 per a fer el període militar com a reservista, no es va presentar i el desembre d'aquell any va ser detingut; el 29 de gener de 1930 es va declarar objector de consciència davant el Tribunal Militar Permanent, fet que va sorprendre els companys, ja que havia fet la mili, però en el procés declarà que havia fet el servei militar per pressions de sa companya embarassada i de sa mare. El seu amic i company Louis Lecoin va escriure diversos articles crítics sobre la seva objecció de consciència«tardana», encara que finalment li va fer costat des de les pàgines de Le Libertaire. El 29 de gener de 1930 va ser condemnat a un any de presó i realitzà, amb altres companys insubmisos (Émile Bauchet, René Guillot, Prugnat, Pierre Scize i Truignal) tancats a la presó parisenca de Cherche-Midi, una vaga de fam mentre les visites estiguessin prohibides, reivindicació que va ser acceptada dues setmanes després. El 15 de desembre de 1930 va ser alliberat i es lliurà activament en la lluita pel reconeixement de l'objecció de consciència i contra les presons militars. El 23 de febrer de 1931 organitzà i parlà, amb Fernand Corcos, de la Lliga dels Drets de l'Home; Pierre Le Meillour, de l'UA; Victor Méric, de la Lliga per la Pau; Georges Pioch; Émile Rousset, del Comitè de Defensa Social (CDS) i Jean Zyromski, de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), un gran míting a les Sociétés Savantes de París per l'amnistia total i per la clausura de la presó de Cherche-Midi. A partir de 1931 va ser nomenat secretari del«Comitè d'Acció contra Cherche-Midi i per l'Amnistia», comitè que en 1933 prengué el nom de«Comité d'Acció per l'Amnistia i l'Alliberament de Gérard Leretour», i del qual fou secretari –finalment Leretour es beneficià d'una gràcia presidencial. L'1 de maig de 1931, amb el seu amic Louis Lecoin, va participar com a delegat dels llibertaris francesos en la delegació internacional de l'anarquisme mundial en la impressionant manifestació del «Primer de Maig» de Barcelona (Catalunya) per a exigir a la nova república espanyola una reforma radical de la societat. El 16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) va participar en el Congrés Regional de l'UACR. Entre el 17 i el 18 d'octubre participà en el congrés de l'UACR de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat membre del comitè de redacció de Le Libertaire i de la Comissió Administrativa de l'UACR, el secretari de la qual era des de feia quatre mesos. Entre 1931 i setembre de 1932 va ser condemnat en diverses ocasions per insubordinació, insults a l'exèrcit i embriaguesa, i va ser condemnat a vuit dies de presó. El 24 d'abril de 1932 participà a la Maison Commune de París en la xerrada de controvèrsia, amb E. Armand, Robert Collino (Ixigrec) i Maurice Vandamme (Mauricius), sota el tema «Ce que veulent les individualistes». En aquesta època era secretari de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau de Victor Méric, de la qual va ser exclòs en 1935 per una mala gestió en la tresoreria –algunes apuntaren a un robatori, ja que sempre tenia problemes amb els diners. Exclòs de l'UAC per«malversació», en 1933 demanà la seva readmissió, que va ser rebutjada per la Comissió Administrativa d'aquell any. Entre el 2 de mar i l'11 de maig de 1934 edità a Antony (Illa de França, França) el periòdic anarcocomunista Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté!, dedicat sobretot a la lluita contra el feixisme. La tardor de 1934 va ser integrat en el grup de Bezons (Illa de França, França), a instàncies de Louis Lecoin i de Pierre Le Meillour, que demanaren la seva«amnistia» a canvi de la seva col·laboració en la nova etapa de Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 fou delegat del grup del XIV Districte de París en el congrés de l'UA celebrat a París. Quan va esclatar la Revolució espanyola el juliol de 1936, va partir en el primer grup francès de l'UA (Charles Carpentier, Henri Cottin, Louis Mercier Vega) que marxà cap a la Península i que formà l'embrió del «Grup Internacional» que s'integrà en la «Columna Durruti». Així i tot, sembla que ell no participà en els primers combats i que s'encarregà de qüestions d'avituallament (queviures, medicaments, armes, municions, etc.) del grup, fet pel qual va estar de manera regular a Barcelona durant 1936. A més, amb Louis Lecoin, s'ocupà del «Comitè d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes» i fou delegat de l'UA en el«Comitè d'Enllaç Internacional dels Combatents Antifeixistes del Fronts» a París, centrat en comprar armes i passar-les clandestinament a Catalunya i en reclutar voluntaris per a les milícies. L'octubre de 1936 organitzà la«Centúria Sébastien Faure», que va ser únic comboi«públic» (no clandestí) que els llibertaris francesos enviaren i que reunia voluntaris anarquistes francesos i alemanys sobretot, alguns trotskistes i menors rebutjats per les oficines oficials de reclutament de les Brigades Internacionals. La«Centúria Sébastien Faure» donà el seu nom un temps al «Grup Internacional» de la«Columna Ortiz», fins el moment que es va integrar en el «Batalló Internacional» de la 26 Divisió («Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; ell s'encarregà del seu avituallament fins la seva desaparició el juliol de 1937. En aquells moments, amb Marcel Bullier, Nicolas Faucier, Louis Lecoin i Pierre Le Meillour, fou l'ànima del Comitè per l'Espanya Lliure (CEL), que arreplegava 40 centres d'avituallament a França i 19 a París i la seva regió, i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), que prengué el seu relleu durant la tardor de 1937, participant en la major part dels combois de camions juntament amb Person i Lucien. A començament de 1937 el CEL, de la mà de Renée Lamberet, organitzà la «Colònia Ascaso-Durruti» que acollí 178 infants orfes evacuats en un castell requisat a Llançà (Alta Empordà, Catalunya), que funcionà fins el gener de 1939, la gestió del qual portà juntament amb Paula Felstein. El juny de 1937, en un d'aquests viatges d'acompanyament d'un comboi de queviures per als infants d'aquesta colònia, va ser detingut a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i un cop lliure a Barcelona va ser novament detingut pels comunistes. Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'adonà per atzar de l'arrest, aconseguí la llibertat. En 1937 el grup d'Orleans de SIA també tingué problemes de diners amb ell. La tardor de 1938 va comprar per a SIA una nova casa de camp a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà, Catalunya), a 30 quilòmetres de Llançà, per a obrir una nova Casa de Convalescència per a infants que prendria el nom de «Louise Michel» i que havia d'acollir 40 infants, però el triomf franquista impedí la seva posada en marxa. El 15 de març de 1939, en un escorcoll de la seu de SIA a París, va ser investigat per la policia; en aquella època vivia al número 4 del bulevard Brune i era responsable de correspondència del periòdic La Jeunesse Anarchiste. El desembre de 1939 va ser empresonat per haver rebutjat incorporar-se al seu regiment com a reservista. En 1940, després de la desmobilització, retornà a París i es mostrà crític amb el pacifisme integral d'alguns companys. Durant l'Ocupació va ser detingut, sembla que per haver insultat oficials alemanys en un cafè, i deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) i a les mines de potassa de Wansleben am See (Saxònia, Alemanya). L'agost de 1945 Le Libertaire anuncià el seu retorn. En arribar a París va crear el setmanari La Chaîne. Les déportés survivants sont les maillons de cette chaîne, butlletí d'enllaç entre les famílies de desapareguts, i va ser condecorat amb la Legió d'Honor, fet que va ser criticat pels companys. El 2 de novembre de 1946 participà amb nombrosos exdeportats francesos i espanyols en un acte celebrat a la sala de les Sociétés Savantes de París per «protestar contra el règim d'opressió que subsisteix sempre a Espanya i honorar els milers d'espanyols morts per la causa de la llibertat». En els anys posteriors va fer costat la campanya portada a terme per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) per l'alliberament dels republicans espanyols internats al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan). El 31 de gener de 1949 el seu nom va ser esborrat dels domicilis a vigilar per la policia a la regió parisenca. Pierre Odéon va morir el 14 de desembre de 1977 a l'Hospital Boucicaut de París (França), amb l'estatus de«Mort per França», i incinerat, després d'una cerimònia religiosa, al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Pierre Odéon (1903-1977)

Continua...

---

(2 vídeos) Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. (Gabriel Janer Manila)

Amors i laberints

Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor

Acaba d´aparèixer a les llibreries, editat per Ensiola, Amors i laberints, el nou llibre d´Antoni Vidal Ferrando, l´entranyable poeta de Santanyí. L´he rellegit amb el fervor d´aquell que sap que després de la primera lectura –l´autor em féu arribar el mecanoscrit quan tot just era acabat d´escriure–, queden abundosos fragments als quals no fores capaç d´extreure tot el seu contingut, alguns dels misteris que hi eren implícits, els aromes secrets. L´he rellegit, perquè es tracta d´una obra que mereix ser llegida més d´una vegada, com aquell que camina per un camí que ja havia trescat i es disposa a descobrir-hi el que havia quedat ocult quan tinguérem la primera oportunitat de passar-ne.

Es tracta d´un text literari difícil d´enquadrar en els gèneres més habituals. L´autor ens diu que ha volgut fer un dietari i que l´ha escrit entre l´any 2008 i l´any 2009. I és un dietari, però és moltes més coses. La riquesa textual d´aquesta obra radica en la varietat de registres amb què el poeta desgrana la història que tracta de contar-nos: la vella història d´un al·lot de postguerra –"parl dels dies inclements de la postguerra", escriu a la primera pàgina, un temps d´indignitat i sòrdid–, indefens, perdedor, esporuguit, temorós del Déu irat, que descobreix que l´art –en el seu cas la literatura– potser és l´únic camí per mitjà del qual pot alliberar-se d´algunes servituds i de certes misèries. La història d´aquell al·lot que un dia descobrí que l´art és insubordinació, i resistència, i obstinada energia.

I escriu des de totes les decepcions del present. Sap que "un baf irrespirable travessa aquesta illa", per això en la seva escriptura hi ha l´amargor del qui ha vist que sempre guanyen els medíocres, i els dogmàtics, i els intransigents. Com si només ens interessàs el poder si podem pervertir-lo. I potser per això és sinònim de solitud. Però hi ha també l´esplendor d´una prosa que revela els dies viscuts: els amors, les obsessions, els sarcasmes del temps. I les primaveres amb què ha confiat, els desvaris que li han tocat el cor, la cultura que ha construït la seva vida, tot el que ha filtrat el cedàs de l´experiència i destil·lat l´alambí de la memòria. Per això el llibre conté un seguit de móns estimats i de peripècies evocades amb la subtil mà del jardiner. Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils. Hi és evocada l´illa de Menorca: un cementiri on hi ha els amics Andreu Murillo i Miquel Vanrell, també bons amics meus. I parlarà, tanmateix, de l´amor. I de la neu de l´any de la neu. I del campament de la Victòria, violent i sectari. I del barri de sa Llotja de Ciutat. Antoni Vidal no se serveix de la literatura ni de l´art –Brueghel, Edward Munch, Tàpies– si no és per referir-se a la pròpia experiència biogràfica. Parla de les ortigues i del sentiment de viure en una terra hostil, entre esparvers. Però és el testimoni d´un home que s´ha fet gran, molt gran, pel camí de les paraules i les il·lusions que en deriven, pel camí de la fidelitat als propis records.

Diario de Mallorca (25-II-2011)

L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca .

“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.

Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)

Anarcoefemèrides del 6 de maig

Esdeveniments

Capçalera de Los Desheredados

- Surt Los Desheredados: El 6 de maig de 1882 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari Los Desheredados. Órgano de todos los que aman la verdad y el bien. D'antuvi lligat al Cercle Cooperatiu Recreatiu de Sabadell i a la Federació Local de Societats Obreres, de tendència republicana federal i lliurepensadora, va ser dirigit per l'exsacerdot José Hernández Ardieta, per Enric Trias i pel ceramista republicanofederal anarquitzant Marià Burguès Serra. A partir de juliol de 1884 en fou director el mestre anarquista José López Montegro, el qual li donarà una orientació plenament anarcocol·lectivista. A partir del número 119, del 6 de setembre de 1883, portarà el subtítol«Periódico defensor de la Federació Española de Trabajadores» i a partir del número 131, del 28 de novembre de 1884, el subtítol serà «Periódico anárquico colectivista». En 1883 va tenir lloc la primera vaga a Sabadell («La Vaga de les Set Setmanes»), que acabà amb la intervenció del sometent, la derrota dels vaguistes i el tancament de la seu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), a més de diverses multes a aquest periòdic. Entre juliol i agost de 1883 interrompí la publicació i el març de 1885 López Montenegro va ser detingut. Tingué un marcat caràcter anticlerical i laïcista i alguns articles es publicaren en català. Trobem articles de Teresa Claramunt, Joan Cusidó, Antonio García, Juan Guarro y Elías, Piotr Kropotkin, Fernando Laffont, Anselmo Lorenzo, Baldomero Milà, José Nakens, Navarro Murillo, Federico Oliver, Orfeo, Gabriel Peig i León Tochis, entre d'altres. En sortiren 235 números, l'últim el 26 de novembre de 1886. Reaparegué el 26 d'abril de 1890 i tragué nou números.

***

Capçalera d'Il Vespro Anarchico

- Surt Il Vespro Anarchico: El 6 de maig de 1921 surt a Collesano (Palerm, Sicília) el primer número del periòdic Il Vespro Anarchico. Quindicinale degli anarchici siciliani (El Vespre Anarquista. Quinzenal dels anarquistes sicilians). N'eren responsables i principals redactors Paolo Schicchi, Gabriele Pappalardo, Ruggero Chiarini i Antonino Napolitano, que el dirigí, i hi van col·laborar Ignazio Buttitta, Roberto Elia, Gaspare Cannone, Ilario Margarita, Raffaele Frugis, G. Cianciolo i Gigi Damiani, entre d'altres. Aquesta publicació, partidària del sector antiorganitzador del moviment anarquista, analitzà la pujada del feixisme, denuncià l'autoritarisme de la Unió Soviètica, avisà sobre la creixent influència de la Màfia a Palerm, s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents sicilians i criticà les il·lusions legalistes i parlamentaristes dels socialistes, entre altres temes. Tirava uns 10.000 exemplars. Finalment, després de diverses persecucions i segrests, el 15 d'octubre de 1923 va ser prohibit per ordre directa de Benito Mussolini arran d'un article d'Schicchi que incriminava la magistratura–l'últim número havia sortit el 28 de setembre d'aquell any– i aquest va ser detingut a Collesano i processat per dos delictes, un per vilipendi a la religió i altre per incitació a la desobediència a la llei i a l'odi de classe, però Schicchi va ser absolt de les dues acusacions.

***

Patrulla de Control

- Tercer dia dels Fets de Maig: El dijous 6 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), atenent les indicacions de les organitzacions sindicals, molts treballadors, no implicats ni políticament ni ideològicament amb cap bàndol, van acudir als seus respectius llocs de feina; però, llevat dels establiments de queviures, no es va fer feina a cap banda. Durant les primeres hores del dia la calma va ser total, però devers el migdia es reemprengueren les escaramusses, molt intenses al carrer de les Corts, la Via Laietana, des de la plaça Urquinaona fins a Correus, i a altres zones menys neuràlgiques, però no tant com al llarg dels dies anteriors. Aquest dia es va donar la particularitat de la presència de pacos, tiradors furtius i solitaris, al marge de qualsevol grup ideològic, els quals feien la seva particular i personal guerra aprofitant el desgavell i la confusió general. A tres quarts de cinc de la tarda el president Companys va parlar per la ràdio comunicant a la població que el general Pozas, cap de la Quarta Divisió, concentrava totes les funcions de Defensa a Catalunya, amb la qual cosa reconeixia la pèrdua total del poder militar de la Generalitat. A mitja tarda, a l'edifici de Governació, el nou conseller, Martí Feced, prengué possessió de la Conselleria de Seguretat Interior, en substitució d'Artemi Aiguader. El nou conseller va nomenar director general d'Administració Local Antoni Soler, del seu mateix partit; de fet, serà l'únic nomenament important, perquè tota la resta de poders de la Conselleria havia passat a mans del Govern central. El batlle accidental de Barcelona, Hilari Salvador, va rebre els periodistes a migdia, i sense parlar dels fets esdevinguts, va fer notar simplement «el perfecte funcionament dels serveis sanitaris a l'hora de recollir ferits i cadàvers». La UGT va realitzar aquella tarda una reunió extraordinària i va nomenar nou secretari general a José del Barrio; en aquesta mateixa reunió va acordar expulsar de la UGT els dirigents del POUM:«Considerant que l'anomenat Partit Obrer d'Unificació Marxista ha estat l'organització impulsora del moviment contrarevolucionari d'aquests dies... i tenint en compte també que l'anomenat POUM no s'ha col·locat al costat del Govern legítim de la Generalitat ni ha desautoritzat aquells militants dels seus que participen en el moviment subversiu, el Comitè de Catalunya de la UGT acorda, per unanimitat, que siguin expulsats immediatament de la dita organització sindical tots els dirigents del POUM...». A dos quarts de dotze del vespre, des dels micròfons oficials instal·lats a la Conselleria de Seguretat Interior, es va radiar la següent nota:«Les Patrulles de Control, d'acord amb les organitzacions que les integren, han determinat sumar-se al Govern legítim de la Generalitat i s'han posat a la disposició del delegat del Govern central, tinent coronel Arrando, per actuar segons les seves orientacions i aconseguir el triomf de la causa antifeixista.» Això volia dir que l'única força vertaderament organitzada entre els amotinats, les Patrulles de Control, aquest cos de policia sorgit de la Revolució de juliol, donava la seva acció per vençuda, era més que una adhesió, una rendició –un mes més tard, el 6 de juny, les Patrulles de Control seran definitivament dissoltes.

***

"Som un grupuscle" (Plaça Denfert-Rochereau. París, 6 de maig de 1968)

- París (06-05-08): El 6 de maig de 1968 gairebé unànimement els 600.000 estudiants de França se sumen a la crida de vaga general. A París, de bon dematí, es produeixen topades entre estudiants i policia. La nit abans, el general De Gaulle havia donat instruccions al ministre de l'Interior, Christian Fouchet:«De cedir, ni parlar-ne.». Per primer cop es difonen pamflets cridant a la solidaritat obrera i s'insisteix força en la formació de Comitès d'Acció. A migdia es realitza un acte a la Facultat de Ciències de Jussieu i a continuació una gran manifestació per la riba dreta del Sena fins a la porta de l'edifici on es troba reunida la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre que ha de jutjat Cohn-Bendit i la resta de companys. Els set acusats es presenten davant la Comissió amb el puny alçat i cantant La Internacional. La Comissió es reserva el dret de deliberar a l'endemà. A la tarda, 10.000 estudiants al crit de «Som un grupuscle», arriben al Barri Llatí. La policia intervé provocant les primeres topades violentes, especialment a la plaça Maubert, on l'enfrontament –vertadera guerra de posicions—dura hores. Mitjançant circulars s'explica la tàctica de defensa contra la policia i l'estratègia general de les manifestacions, que resulta de gran eficàcia. A les 18.30 hores, després d'una reunió-assemblea a Denfert-Rochereau, una columna, que augmenta sense cessar, arriba fins a Saint-Germain-des-Près, on poden comptar-se uns 20.000 manifestants. Allà, la policia carrega. Es construeix la primera barricada amb llambordes (pavés) i cotxes capgirats; els manifestants es defensen contra la brutalitat policíaca que utilitza, per primer cop, àcid diluït a les autobombes i gas asfixiant, letal en dosis elevades. Els estudiants aprofiten el seu coneixement del terreny. Disposen d'enllaços motoritzats que controlen els desplaçaments de la policia. A imitació dels estudiants japonesos, adopten el pas gimnàstic acompanyat de crits, que permeten canviar ràpidament de direcció per desorientar l'adversari. Escamots d'estudiants s'organitzen en nombre creixent. S'estableixen cadenes d'aprovisionament de projectils, còctels molotov, etc. La població, solidària amb els estudiants, ofereix tota mena d'ajuda. Enfront de l'eficàcia d'aquests mètodes, la policia es veu desbordada i impotent. Cap al tard, Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, mitjançant un missatge radiofònic, insisteix que l'agitació que sacseja París no té res a veure amb el que va passar a Berlín, Roma o Madrid. Mentrestant, continuen els combats: els ferits oficialment sumen 805 i més de 400 detinguts.

Naixements

Juan Serrano Oteiza

- Juan Serrano Oteiza:El 6 de maig de 1837 neix a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat«La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba,La Voz de la Juventud–que dirigí–, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas,Dos mujeres–comèdia estrenada aÚbeda–, Historia de unas mujeres,Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo,La Quinta, Quien bien te quiere,El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc. Juan Serrano Oteiza va morir el 26 de març de 1886 a Madrid (Espanya).

***

Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim L'Indépendent Rémois del 15 de gener de 1901

- Alcide Gabreau: El 6 de maig de 1854 neix a Hauviné (Ardenes, França) l'anarquista Alcide Anselme Gabreau. Sos pares es deien Anselme Alphonse Gabreau, teixidor, i Marie Catherine Belsamie Simon, modista. Es guanyà la vida treballant de sabater a domicili i llogant habitacions moblades a Reims. La policia el controlà com a assistent a les reunions anarquistes. El 10 d'abril de 1891 allotjà a casa seva, al número 28 del carrer Telliers de Reims, el conferenciant anarquista Auguste Courtois (Liard-Coutois) i l'insubmís llibertari Boutrois (Pas d'errour), membre de la redacció de Le Père Peinard; va inscriure el primer, però no va registrar el segon i va ser processat per no haver enviat la notificació de Courtois a la Prefectura de Policia i haver negligit d'inscriure Boutrois. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 29 de març de 1892. El 17 de febrer de 1894 rebé la visita de l'anarquista Paul Eugène Demazure, de qui es queixà de no haver rebut els cartells i fullets anarquistes que havia demanat. Segons la policia, després cessà de freqüentar les reunions anarquistes i els antics companys. A principis de segle va ser proposat per a esborrat de la llista d'anarquistes a controlar. Estava casat amb Marie Françoise Stéphanie Thilloy, amb qui tingué dos infants. Membre de la Magistratura del Treball al final de sa vida, Alcide Gabreau va morir el 12 de gener de 1901 al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

Retrat de Giuseppe Scarlatti

- Giuseppe Scarlatti: El 6 de maig de 1854 neix el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per«conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino. Giuseppe Scarlatti va morir el 30 de gener de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Charlotte Wilson (ca. 1874)

- Charlotte Wilson: El 6 de maig de 1854 neix a Kemerton (Worcestershire, Anglaterra) la fabiana, anarquista i feminista Charlotte Mary Martin, més coneguda com Charlotte Wilson. Fillaúnica d'una família benestant, sos pares es deien Robert Spencer Martin, metge membre del Col·legi Reial de Cirurgians d'Anglaterra, i Clementina Susannah Davies, nascuda en una influent família evangèlica. Educada a casa, quan tenia 15 anys va ser enviat durant tres anys en règim d'internat al«Cheltenham Ladies' College» de Chelternham (Gloucestershire, Anglaterra), on va rebre una exquisida educació. En 1873 entrà a estudiar al «Newnham College», centre d'ensenyament superior per a dones de la Universitat de Cambridge, a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), fundat dos anys abans, formant part així de les primeres angleses que pogueren accedir als estudis universitaris. Va ser en aquests anys en els quals va descobrir les idees progressistes, que li van fer abandonar definitivament la religió, encara que mai no va abandonar els valors evangèlics que li van ser conculcats en la seva infància (amor al proïsme, caritat, vida virtuosa, servei a la comunitat, etc.). El 21 de setembre de 1876 es casà amb son cossí Arthur Wilson, agent de borsa, i la parella s'instal·là al barri benestant d'Hampstead de Londres (Anglaterra), on ella es consagrà a les obres de caritat i activitats educatives. En 1883 es va veure molt afectada per l'anomenat«Procés dels 66», causa judicial que va implicar el processament de 66 anarquistes a Lió (Forez, Arpitània), que li va permetre conèixer el pensament de Piotr Kropotkin, un dels jutjats. Aquest mateix any es va definir com a«socialista anarquista», destacant del seu socialisme llibertari, a més dels aspectes polítics i econòmics, la dimensióètica. En 1884 la parella decidí deixar de banda la vida burgesa que portava i adoptar una «vida simple», instal·lant-se en una casa de camp, Wyldes Farm, al barri de Barnet de Londres (Anglaterra), on portaren una mena de vida molt austera en tots els sentits (habitatge, roba, règim alimentari, maneres, etc.), com a primera passa per a una reforma moral imprescindible cap el socialisme. En 1884 s'integrà en la«Fabian Society» (FS, Societat Fabiana) i en la «Social Democratic Federation» (SDF, Federació Social-Demòcrata), els dos principals grups de l'anomenada«renovació socialista». El desembre de 1884 entrà a formar part del comitè executiu de l'FS, on va ser la seva ànima amb Edith Nesbit. Entre 1884 i 1886 participà activament en els debats doctrinals i sobre estratègia que es donaren en el si del fabianisme, defensant la tendència anarquista. En 1886 redactà la part sobre anarquisme del quart fullet de l'FS (Fabian Tracts, Nº 4. What Socialism Is). El seu socialisme anarquista s'oposava a la tendència anarcocol·lectivista, que considerava com al «somni d'una regulació científica de la indústria», i advocava per una«espontaneïtat» en l'organització social que lluités contra les tendències opressives de tota autoritat reguladora. Va crear, amb Emma Brooke, l'«Hampstead Historic Society» (Societat Històrica d'Hampstead), amb la finalitat d'estudiar les obres de Karl Marx, aleshores mal coneguda al Regne Unit, i de Pierre-Joseph Proudhon, participant en els debats radicals i socialistes de diverses tendències, sobretot els fabians (Edith Nesbit, George Bernard Shaw, Beatrice Webb, Sidney Webb, etc.), però també representants de l'economia neoclàssica d'aleshores (Francis Ysidro Edgeworth, etc.) i intel·lectuals en general (Belfort Bax, Annie Besant, Hubert Bland, Ford Madox Brown, Edward Carpenter, Havelock Ellis, Frank Podmore, Edward Pease, Syney Olivier, Karl Pearson, Olive Schreiner, Graham Wallas, etc.). L'abril de 1887 dimití de comitè executiu de l'SF, quan aquesta organització es decidí pel socialisme col·lectivista, i els fabians es decantaren per l'estratègia parlamentària («gradualisme»), deixant de banda la via revolucionària. Fora de l'SF, es consagrà al moviment anarquista i amb Agnes Herny participà en les activitats de les comunitats de refugiats polítics de tots els països establerta a Londres. Va ser una de les primeres a comentar el treball del nihilista i populista rus Serguéi Mijáilovich Kravchinski (Serguéi Stepniak), fent d'intermediària entre els exiliats antitsaristes i els seus defensors sorgits en els cercles progressistes londinencs. Amb Karl Pearson, Serguéi Stepniak i Wilfrid Voynich, creà la «Society of Friends of Russian Freedom» (SFRF, Societat d'Amics per a una Rússia Lliure). A partir de març de 1885, amb Henry Seymour, publicà el primer periòdic anarquista d'Anglaterra, The Anarchist, i ambdós fundaren l'«English Anarchist Cicle» (EAC, Cercle Anarquista Anglès). Quan Piotr Kropotkin va sortir de la presó en 1886, el va convidar a instal·lar-se a Londres, però la col·laboració entre Kropotkin, Seymour i Wilson durà poc per qüestions polítiques. Piotr Kropotkin i ella fundaren el «Freedom Group», petit grup d'intel·lectuals anarquistes, acostats a la «Socialist League» (SL, Lliga Socialista) encapçalada per William Morris, que va publicar a partir de 1886 el periòdic Freedom, on ella ocupà les funcions d'editorialista, redactora en cap, editora i tresorera, i on col·laboraren destacats intel·lectuals anarquistes (Jean Grave, Dyer D. Lum, Errico Malatesta, Louise Michel, etc.). En 1888 publicà Work, obra que va ser atribuïda durant molts d'anys a Piotr Kropotkin. En aquests anys va fer nombroses conferències i va publicar fullets defensant els principis llibertaris. En 1893, quan l'onada atemptats anarquistes i la repressió desencadenada, publicà el fullet Anarchism and Outrage. En 1895, per qüestions de salut, dimití del càrrec de redactora en cap de Freedom i es dedicà a activitats militants menys controvertides. En aquesta època funda«Hampstead Heath», grup de protecció de la landa d'Hampstead, i encoratjà les classes obreres i mitjanes a viure plegades al barri d'Hampstead Garden Suburb. En 1906 s'instal·là amb son company a la zona d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra). En aquests anys retornà a la militància llibertària, però des del camp feminista, integrant-se en la«Women's Industrial Council (WIC, Consell de Treballadores Industrials), en la«Women's Local Government Society» i en la«Women's Freedom League». En el anys d'abans de la Gran Guerra jugà un important paper en el moviment feminista internacional i assistí a nombrosos congressos arreu d'Europa. Des de 1908 havia retornat a l'SF i amb Maud Pamber Reeves fundà el«Fabien Women's Grup» (FWG, Grup de Dones Fabianes), del qual assumí la secretaria, i on reivindicà els drets polítics de les dones i el reconeixements dels seus drets socials. Participà en investigacions sobre la situació política i social de les dones angleses, al marge del seu origen social o professional, promogudes pel WIC i l'FWG. Entre 1911 i 1915 de bell nou formà part del comitè executiu de l'SF i en 1911 participà en les negociacions entre aquesta organització i l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent). En 1912 publicà amb Helen Blagg el fullet Women and Prisons. Quan esclatà la Gran Guerra es retirà de la lluita política i participa en obres de beneficència destinades als soldats, fet pel qual va ser condecorada amb la Medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic. En 1932, quan va morir son company, quedà a cura de son nebot i ambdós s'instal·laren als EUA. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques com ara The Anarchist,Fabian Tracts, Freedom,Justice, The Practical Socialist, Present Day, To-Day, etc. Charlotte Wilson va morir el 28 d'abril de 1944 a Irvington-on-Hudson (Nova York, EUA). En 2000 Nicolas Walter va publicar un recull dels seus textos sota el títol Anarchist Essays.

***

Publicitat del negoci de Jean Faure publicada en el diari algerí L'Antijuif Algérien del 27 de gener de 1898

- Jean Faure: El 6 de maig de 1861 neix a Grassa (Provença, Occitània) l'anarquista Jean Honoré Faure. Era fill de Pierre Jean Faure, propietari, i de Thérèse Honorine Huet. D'antuvi es guanyà la vida treballant de fuster. En data indeterminada emigrà amb sos pares a l'Algèria Francesa. En 1881 vivia a Gouraya (Tipaza, Algèria Francesa; actualment Tipaza, Algèria). Entre el 29 d'agost de 1882 i el 29 d'agost de 1883 va fer el servei militar en el III Regiment de Zuaus. Després d'un temps vivint a Villebourg (Tipaza, Algèria Francesa; actualment Larhat, Tipaza, Algèria), on va ser regidor municipal, l'octubre de 1891 s'instal·là a Mustapha (Alger, Algèria Francesa; actualment Alger, Algèria), on muntà una fusteria, contractant obrers anarquistes. Com a membre del grup anarquista de Mustapha, va ser impressor i gerent del periòdic anarcocomunista Le Libertaire, del qual sortiren set números en 1892, i que va ser imprès al seu taller de fusteria al número 6 del carrer Baudin d'Agha-Mustapha. Segons un informe de l'Ajuntament de Mustapha dirigit a la Prefectura de Policia d'Alger, sobre les parets de la seva fusteria tenia posats paraules anarquistes. El 16 d'abril de 1892, ben igual que altres companys anarquistes, el seu domicili va ser escorcollat, però no va posat en llibertat. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament abans de la manifestació del Primer de Maig, juntament amb altres companys, sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat». Jutjat, va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Alger a 200 francs de multa per«infracció a la llei sobre exposició i venda de materials d'or i d'argent sense estampillar». En la seva fitxa policial del 28 de desembre de 1893 estava definit com «el cap del grup anarquista de Mustapha». Munta un gran basar al número 65 del carrer Sadi-Carnot de Mustapha, on també hi residia, i que d'antuvi prosperà força. De mica en mica va anar reduint la seva militància i el juny de 1903 va ser esborrat de la llista d'anarquistes. En aquells anys fou administrador de la Banc Mutual d'Alger. Estava casat amb Adélaide Henriette Marie Jeann Kemorino, amb qui tenia un infant. Jean Fauré va morir el 4 de juny de 1904 a l'Hospital Maillot d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) a conseqüència d'un accident i va ser enterrat civilment al cementiri de Mustapha. En 1906 la vídua la vendre el negoci que ja estava en fallida i en 1907 se li va demanar responsabilitats econòmiques.

***

Notícia de l'expulsió de Jean-Joachim Kreuzfeld apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 9 de maig de 1891

- Jean-Joachim Kreuzfeld: El 6 de maig de 1868 neix a Neuhof (Mecklenburg, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Fulda, Hesse, Alemanya) l'anarquista Jean-Joachim Kreuzfeld. Es guanyava la vida fent de terrissaire i de fumista. El març de 1891 va ser arrestat uns dies a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per haver pertorbat una conferència religiosa del pastor antisemita alemany Adolf Stoecker. Arran d'un violent discurs pronunciat durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 incitant a la revolta, va ser expulsat del cantó de Ginebra, juntament amb Niquet, Mignot i Mari. L'agost de 1891 arribà a Dijon (Borgonya, França) i mantingué una estreta correspondència amb anarquistes ginebrins destacats. L'abril de 1892 un informe policíac el definia com a «molt perillós» i «a expulsar sense pietat». El maig de 1892 se li va decretar l'expulsió de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911

- Fernand Julian: El 6 de maig de 1877 neix a Generargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare (Adrien Auguste Julian), illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant (Marie Anne André). Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquestaèpoca freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil–la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la«reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

***

Foto policíaca de Francesc Alabert Berga (1914)

- Francesc Alabert Berga: El 6 de maig de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Francesc Alabert Berga –a vegades citat el seu primer llinatge com Albert. Sos pares es deien Francesc Alabert i Zoa Berga. Desertor en dues ocasions de l'exèrcit, el 15 d'abril de 1914, des de Pamplona (Navarra), arribà a França. Instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), treballà de sabater al barri de La Chaussée du Vernet d'aquesta ciutat. El maig de 1916 el seu nom figura com«anarquista militant i antimilitarista» en un informe departamental d'anarquistes establer per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es cita que entre els seus amics llibertaris tenia Vert, Berna i Moltó. Retornà a la Península en data indeterminada. L'11 d'octubre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, juntament amb Antonio García Ortega i Máximo Sánchez García, per la sostracció d'armes del Parc d'Artilleria i condemnat a sis mesos i un dia d'arrest per«tinença il·lícita d'armes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament d'Eugénie Attinost publicat en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 de juny de 1911

- Eugénie Attinost: El 6 de maig de 1884 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'antimilitarista i militant anarquista Eugénie Julia Attinost. Era filla natural de la domèstica Ernestine Eugénie Hue i son pare, l'ajustador Jules Léon Victor Attinost, la reconegué dos dies després, essent legitimada pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de juliol de 1884 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). En 1898 obtingué una beca de l'Estat per a fer els estudis primaris superiors. El 27 de setembre de 1902 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Ludovic Mercier, amb qui va tenir una filla cap el 1904 i de qui es va divorciar. Entre 1910 i 1911 fou membre de l Grup d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. L'octubre de 1910, durant una vaga de serrallers, signà, amb altres companys (Auguste Alignier, Marie Alliot, Édouard Boudot, Fayard, Forget, Henri Louviot i Noblet), un cartell antimilitarista aferrat a Puteaux que reproduïa passatges del Manuel du soldat, de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 va ser processada per«provocació de militars a la desobediència» i jutjada per l'Audiència del Sena amb sos companys i companya, però va ser absolta, mentreÉdouard Boudot va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Esdevingué companya d'Édouard Boudot, amb qui visqué entre el gener i l'abril de 1912 a Courbevoie (Illa de França, França). Va escriure un article contra la lluita pel dret al vot de les dones, que va ser publicat en Le Réveil Anarchiste del 16 de maig de 1914. En 1933, ja separada d'Édouard Boudot, vivia al número 33 del carrer Saint-Lambert del XV Districte de París. Segons informes policíacs, havia deixat de militar i freqüentava els bordells. Eugénie Attinost va morir el 17 d'abril de 1969 a la Residència«Champs Fleuris» de Gisors (Alta Normandia, França).

***

François Jouhet

- François Jouhet: El 6 de maig de 1893 neix a l'Hospici de la Maternitat de Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) l'antimilitarista i anarquista François Jouhet. Sos pares es deien Jean Jouhet, mestre d'obres en la construcció, i Joséphine Alexandrine Trépoz. Es guanyà la vida treballant d'obrer en una fàbrica de trefilatge de diamants. Fitxat com a «anarquista», fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) de Trévoux. Durant la Gran Guerra va ser greument ferit, va perdre l'ús d'un membre i aconseguí una invalidesa del 75 per cent. En 1922 s'instal·là a Lió (Arpitània), on la policia el fitxà com a «propagandista antimilitarista» El desembre de 1930 es casà a Lió i el setembre de 1928 s'establí en una granja aïllada de Murs (Provença, Occitània), on treballà de pagès, criant conills i fent de cisteller. En 1928 fou candidat antiparlamentari a les eleccions legislatives. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, el març de 1940 mantingué, segons informes policíacs, correspondència amb un objector de consciència tancat a Avinyó (Provença, Occitània). El maig de 1940, per ordre del prefecte departamental de la Valclusa, va ser internat al camp de concentració de Chabanet, a Privàs (Vivarès, Occitània), del qual fou alliberat el juliol de 1940, però se li va assignar la residència obligatòria vigilada a Murs. Durant la primavera de 1941 va ser esborrat del «Carnet B», ja que segons el prefecte de Valclusa portava una vida tranquil·la i no feia propaganda. Durant l'Ocupació avituallà els grups de la Resistència i del maquis que actuaven per les muntanyes de la zona. En els anys cinquanta estava subscrit a la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne.Sa companya fou Geneviève Joséphine Valentin, de qui enviudà. François Jouhet va morir el 13 de febrer de 1974 al seu domicili de Murs (Provença, Occitània).

***

Gustavo Cochet realitzant el retrat de la futura poetessa Beatriz Vignoli (1966)

- Gustavo Cochet:El 6 de maig de 1894 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquesta època Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’Anticrist - (vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Les sessions d’espiritisme sovintejaven malgrat es fessin d’amagat. L’Església condemnava aquelles trobades secretes, però, malgrat els anatemes, nombroses persones continuaven creient en fantasmes, en la presència dels morts, que vigilaven contínuament des del cel. El pare deia bruixes a les mèdiums. Ho deia sense acritud. Era un home de vasta formació, coneixedor dels pensadors grecs i llatins. El seu materialisme humanista procedia de Demòcrit i Epicuri, els primers pensadors que s’enfrontaren, amb les eines de la raó, a la ficció d’uns déus creats per la fabulosa imaginació dels homes. No menystenia el poble. Podia entendre a la perfecció el patiment d’una mare que havia perdut un fill, la necessitat d’una al·lota de tornar a parlar amb algú molt estimat de la seva família. Va ser ell qui em recomanà llegir les traduccions dels filòsofs grecs de l’antiguitat. Aferrissat lector de Voltaire i els enciclopedistes francesos, mai no el vaig sentir que fes un atac frontal contra les dones que venien a consolar la gent amb les estranyes i fantasioses converses amb els esperits. Era extremadament permissiu en tot el que feia referència a les creences religioses de la humanitat. (Miquel López Crespí)

Una nit, abans de tornar a Palma, vaig poder parlar amb el padrí Rafel. Esperàrem que la padrina fos a dormir i, en previsió que es pogués despertar d’improvís, tancàrem la porta de la cuina. Si compareixia, el padrí tendria temps per amagar-se novament rere els feixos de llenya de la soll.

Havíem d’anar amb compte. Les mesures de precaució eren summament importants. Els falangistes romanien amb els ulls ben oberts, atents a qualsevol indici que els pogués ajudar en la recerca dels republicans. Se sabia que aturaven pel carrer els fills petits dels fugitius i, amb quatre moixonies, oferint-los llepolies, els demanaven on eren els seus familiars. Molt sovint, els pobres al·lotets queien dins el sinistre parany i, sense saber ben bé el que feien, descobrien als botxins els amagatalls secrets.

Era qüestió de romandre vigilants. La padrina començava a perdre el sentit de la realitat, enfollia dia rere dia. Parlava amb els morts. Mentre cosia dialogava amb els seus pares, els repadrins que jo no havia conegut, desapareguts en una llunyana època geològica dels calendaris.

Feia anys que desvariava. Quan jo era una nina ja anava a parlar amb les mèdiums que compareixien pel poble a fer reunions d’espiritisme. Algunes veïnes la venien a cercar. Anaven a casa de madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Coloma era una dona que no creia que els silenciosos pobladors dels cementiris poguessin comunicar-se amb els vius a través de la veu de la mèdium però, curiosa, va assistir a més d’una trobada per aconseguir recuperar els objectes que perdia. Estava convençuda que Sant Antoni i Sant Miquel podien ajudar-la a trobar el bitllet de cent pessetes extraviat feia mesos, l’anell que li va caure en el jardí i desaparegué per sempre, misteriosament engolit per la terra i l’herbei. Madò Coloma creia en l’or i un bon compte corrent al banc, no en la vida perdurable en un altre món.

-Mai no he vist que tornàs cap de les amigues que han desaparegut –afirmava, sense deixar de trossejar la carn amb el tallant.

Així i tot, deixava que les bruixes palmesanes reunissin la parròquia a les golfes del seu negoci. Les sessions d’espiritisme sovintejaven malgrat es fessin d’amagat. L’Església condemnava aquelles trobades secretes, però, malgrat els anatemes, nombroses persones continuaven creient en fantasmes, en la presència dels morts, que vigilaven contínuament des del cel. El pare deia bruixes a les mèdiums. Ho deia sense acritud. Era un home de vasta formació, coneixedor dels pensadors grecs i llatins. El seu materialisme humanista procedia de Demòcrit i Epicuri, els primers pensadors que s’enfrontaren, amb les eines de la raó, a la ficció d’uns déus creats per la fabulosa imaginació dels homes. No menystenia el poble. Podia entendre a la perfecció el patiment d’una mare que havia perdut un fill, la necessitat d’una al·lota de tornar a parlar amb algú molt estimat de la seva família. Va ser ell qui em recomanà llegir les traduccions dels filòsofs grecs de l’antiguitat. Aferrissat lector de Voltaire i els enciclopedistes francesos, mai no el vaig sentir que fes un atac frontal contra les dones que venien a consolar la gent amb les estranyes i fantasioses converses amb els esperits. Era extremadament permissiu en tot el que feia referència a les creences religioses de la humanitat.

-Molts dels joves que ara critiquen les bruixes ho fan perquè no saben què és el patiment. Sovint, la bogeria arriba a través del dolor –em deia, sense deixar de feinejar amb els rellotges.

Jo li portava la contrària. Als setze anys no acceptava compromisos amb les supersticions. Per a la nostra colla, per als amics que ens reuníem a l’Ateneu, tan condemnables eren les mentides i la ignorància propagades des de la trona com les històries d’un altre món que fomentaven els espiritistes.

El pare m’escoltava, comprensiu.

-Hi ha una diferència essencial entre les fantasies que explica el clergat, els bruixots oficials que estudien a Roma, als seminaris de totes les ciutats del món, i les que sostenen les mèdiums que parlen amb els morts. No sabia què volia dir. Amb la mirada li demanava que m’ho explicàs amb deteniment. Quina diferència podia haver-hi entre les distintes formes de mantenir la gent sota la influència d’unes falses creences? Creure en els sants del calendari religiós, en la transmutació del vi en sang i el pa en la carn de Crist, sostenir que existeix una vida perdurable després de la mort no era gaire diferent a propagar la idea que els esperits poden tornar a la terra, comunicar-se amb els humans a través de la veu d’aquelles dones.

-Si t’hi fitxes bé, els que van a casa de madò Coloma posseeixen un grau més elevat de desesperació que els que van a missa i a les processons. És gent més fràgil, persones que no poden viure sense sentir a prop seu la presència dels que estimaven. No troben res on poder aferrar-se. Podrien arribar a enfollir totalment sense el consol de les bruixes. Saber que poden comunicar-se amb el fill mort, amb l’espòs, amb el familiar que desaparegué de sobte a causa d’una inesperada malaltia, per un accident, és el que dóna sentit a la seva existència. El mèdium és el cordó umbilical que els uneix amb el que més estimaven en aquest món. No poden resistir els embats de la dura realitat que ens encercla, sense la presència dels que desaparegueren. Aquest contacte fictici amb els seus ajuda a calmar un poc el dolor i la desesperació, la buidor d’una vida que per a ells ja no té sentit.

-És el mateix que fa l’Església catòlica amb la creença d’una vida eterna després de la mort! –m’atrevia a dir-li, pensant que el meu pare deixava massa de banda les idees volterianes que sempre el caracteritzaren. Somreia, en sentir les meves recomanacions.

-Deixes de banda un aspecte essencial del problema. Les espiritistes no tenen el poder del Vaticà –em comentava sorneguer. Només exerceixen la seva influència sobre quatre pobres persones necessitades d’amor, d’un suport emocional. Mai no tendran una sòlida burocràcia establerta com el catolicisme militant, ni milers de temples i seminaris escampats arreu per a consolidar la seva dominació sobre la terra. Ni tampoc governs, exèrcits, policies, universitats, milers de periodistes que els donin suport.

No m’acabava de convèncer. Però jo no volia insistir-hi més. El debat podria allargar-se fins a l’infinit.

N’Andreu m’ensenyà a trobar la punta a qualsevol afirmació. A l’Ateneu esmolàvem les idees al màxim. Ens passàvem hores i més hores parlant d’història, de filosofia, de política. Ens acostumàrem a no donar res per etern i indiscutible. Pugnàvem per trobar el que pogués haver-hi rere les afirmacions que semblaven immutables.

Estimava el pare, respectava les idees que tenia. Potser no estava d’acord amb tot el que deia, però sempre m’ajudà a avançar en el camí del coneixement. Jo sabia ben bé que no creia en els ritus i la parafernàlia del Vaticà. Però si havia d’anar a un funeral, a un bateig, mai no deixava de tenir una actitud respectuosa amb els creients que sí que estaven convençuts de l'existència d’àngels i dimonis, de dones que engendren déus mitjançant l’aparició d’un colom. Record que un dia em digué que els protestants eren més intel·ligents que els catòlics. “A les esglésies d’Alemanya no hi trobes déus de fusta corcats, sants de fang, dimonis amb banyes, àngels voladors ni altres fantasmes productes de la desfermada imaginació dels homes. La reforma luterana serví per apropar més els cristians a l’essència de la Bíblia. En un primer moment, els sectors més impulsius del protestantisme rebutjaren la presència de qualsevol mena de burocràcia religiosa. Il·lusos, pensaren que foragitant el corrupte clergat al servei del Papa, podrien aprofundir en la llibertat. Ningú no tendria poder per a interpretar la paraula de Déu. La relació amb el món de fantasia que proclamaven les Sagrades Escriptures seria lliure, personal. Evidentment, va ser un somni que durà poc. De seguida, sorgiren clergues de nou encuny, sectes, interpretacions que també feien servir la tortura i les fogueres per imposar un forma determinada de pensar i creure”.

Sense insistir gaire en el tema, parlava des d’una llunyana distància, fredament, sense cap mena de passió antireligiosa.

-A vegades la humanitat camina en cercle, sense poder sortir mai del racó on roman engrillonada. Talment fos una somera fermada eternament a la sínia, amb les cucales ben posades damunt els ulls. Alguna vegada, en una de les interminables voltes al pou, el pobre animal ha pogut albirar la claror. Un dia fins i tot arriba a copsar l’existència del sol. Durant uns breus moments, uns segons que a vegades poden semblar definitius, aquella bèstia esclava, colpejada per un propietari sense sentiments, pot constatar que existeix un univers enllà de la tenebror que sempre ha conegut. Ha estat un miratge. De seguida arriba novament la nit, la fosca més densa. És com si no haguéssim avançat gaire d’ençà dels egipcis, que adoraven escarabats, serps, vaques i cocodrils, els hipopòtams del Nil –deia, pensatiu.

A La Societat mai no el vaig sentir enraonar com ho feien els joves de la Lliga Laica.

-Anau ben errats si pensau que cremant els temples i prohibint l’ensenyament de la religió acabareu amb el poder del clergat, amb la necessitat que té la humanitat de creure en déus, salvadors i fantasmes – explicava de forma meticulosa i pacient.

Na Isabel i jo escoltàvem silenci. Ens seduïa la seva forma de narrar els fets més complicats, les idees que semblaven més males d’entendre.

-Marx té raó –continuava-. I vosaltres ho hauríeu de saber. Les religions no es poden suprimir per decret. Mentre la humanitat no sigui lliure i l’home es vegi dominat per poders econòmics i polítics que no pot controlar, per fenòmens inexplicables de la naturalesa, per la malaltia, per la por, existirà la necessitat d’aferrar-se a les creences més esotèriques, a estranys i curiosos valors, mites que imaginen reals i esdevenen el fonament damunt el qual basen la vida.

Era necessari vigilar amb summa atenció la padrina. No ens podíem permetre cap error, ja que podia fer el més imprevist.

Un matí, a primera hora, la mare no la trobà a casa. Preocupada, anà amunt i avall: no hi era per part ni banda. Es preguntava que devia haver succeït. Sortí al carrer sense saber què fer ni on anar. Solament pensava que havia d’evitar que en fes una de grossa, quelcom d’irreparable.

Sortosament, madò Miquela Feliu, una bona amiga de la família, li digué que era per davant la casa del rector, amb un rosari a la mà.

-Margalida, pots trobar la teva sogra agenollada davant l’entrada principal de l’església. Resa en veu alta i diu a tothom que està pregant per la salvació del rector. Explica que les armes que empren els falangistes han sortit de la sagristia. Si la senten els homes d’en Martí Cerol la poden tancar. Vés a saber el que pot passar! Les aigües del torrent baixen tèrboles i qualsevol motiu serveix per portar qui vulguin a la presó. Ho saps millor que jo perquè ho pateixes en pròpia carn.

Eren les cinc del matí. Els carros començaven a sortir cap a marjal. La mare pogué anar fins a la placeta de l’església i portar la padrina a casa abans que a l’Ajuntament i a la caserna de la Guàrdia Civil s’adonassin del que s’esdevenia. La padrina era caparruda. No volia marxar. Estava convençuda que els dimonis niaven dins el temple i que el rector substituïa els sants i les verges dels altars per representacions de Llucifer i altres monstres de l’infern.

La mare no sabia què fer. I si entrava dins la rectoria i feia algun desbarat irremeiable? Aleshores sí que la tancarien. No hi hauria ningú de la família que no estigués en perill. La nostra vida era en mans de les noves autoritats. Qualsevol excusa serviria per completar la inicial onada de detencions.

Feina complicada. La padrina, completament esperitada, cridava enmig de la placeta talment volgués despertar tot el poble.

-Ha arribat l’Anticrist predicat a l’Apocalipsi! És la fi del món –deia a la mare, provant de convèncer-la perquè se sumàs a les seves admonicions.

-No puc marxar a casa. He d’advertir els cristians que el Dimoni ha tornat a la terra i habita entre nosaltres. Els àngels del Mal són ara els sacerdots. Com és que ningú no ho vol veure? O és que han tornat cecs, muts i sords? He viscut enganyada durant la vida sencera! Sempre he cregut en el que deien des de la trona! Els sacerdots eren la veu de Crist, els propagadors de la Fe autèntica, de la bondat de l’Evangeli. Qui havia d’imaginar mai que el Mal covava per dins, que el Diable Major s’havia apoderat del Vaticà i el Papa i els bisbes eren dimonis amagats, els enviats de l’Anticrist.

La padrina s’aferrava a la mare, sanglotava, nerviosa i la mirava als ulls, interrogant.

-Margalida –deia, provant d’explicar el seu comportament-. Margalida, escolta, no creguis que he perdut l’enteniment. Em mires com si hagués enfollit i no és així Mai com ara he vist les coses tan clares. D’ençà que agafaren en Gabriel i la teva filla ho he entès a la perfecció. Perquè no ho voleu entendre? Teniu una bena als ulls! Tothom sap que les armes per matar els nostres fills han sortit de la rectoria... Per quins motius ningú no diu res? Quina metzina han repartit per tenir el poble conformat? No entenc el que passa! En el meu temps, quan jo era jove, si els homes i les dones haguessin sabut que els diabòlics habitants de l’Infern dominaven el temple de Jesús s’hauria organitzat un terrabastall. Els pagesos haurien alçat forques i ganivets!

Callava, mirava al seu voltant amb la mirada perduda vers qui sap quin ignot indret de la seva memòria. Després prosseguia, sense pensar que els vianants de primera hora del matí podien sentir les seves recomanacions.

-Ho sé sense cap mena de possibilitat d’equivocació –exclamava-. Són les monges franciscanes les que han pactat el que s’esdevé amb Llucifer. Vés a saber què han cobrat per a obrir les portes dels temples als exèrcits infernals. Viviu sense veure la realitat que ens envolta. L’altre dia em digueres que eren italians els avions que volaven per damunt nosaltres en direcció a Manacor. Però el Senyor m’ha fet veure que no són avions el que veiem. El que capten els nostres ulls és la disfressa de l’Àngel Caigut. Els poders de les tenebres dissimulen la seva presència convertint-se en qualsevol persona o objecte. Es transformen per a matar amb més eficàcia. I vosaltres, cecs, no ho veieu!

Sortosament, les quatre beates que anaven a missa primera no eren de les més fanàtiques, no pertanyien al grupet que cada dia compareixia a covar el seu odi i rancor contra l’esquerra al costat del rector. Na Catalina Gamundí, la cosidora que m’ensenyà a brodar quan jo era una nina de dotze anys, ajudà la meva mare a portar la padrina a casa.

Va ser una feina dificultosa. S’aferrava a les palmeres de la placeta de l’església, a les reixes dels jardins. Volia fugir. Amenaçava la mare amb el puny. Esdevenia esmunyedissa com una anguila de l’albufera.

Finalment pogueren agafar-la ben fort dels braços. Na Catalina era una pagesa capaç d’aixecar sacs de blat de cent quilos.

La portàrem a casa i li donaren un parell de tasses de valeriana. A poc a poc s’anà calmant i, cansada per l’esforç que havia fet, s’adormí al balancí de l’entrada.

Viure sempre en tensió.

Cada dia ens arribaven notícies sobre el descobriment de persones ocultes en els indrets més insospitats de la comarca. Els homes d’en Martí Cerol no deixaven racó sense escodrinyar. Anaren a totes les coves de la muntanya. Sortien cada dia a caçar homes i dones amb cans especialment ensinistrats. Els donaven a olorar la roba dels fugitius que prèviament havien anat a cercar a les cases dels republicans perseguits. Premiaven els cans amb llepolies. I no sempre portaven els detinguts a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil. La mare em deia que continuaven sentint els trets a qualsevol hora del dia i la nit. Tot depenia de l’humor dels sicaris. A vegades mataven la gent en el mateix lloc on la trobaven, davant els fills, la dona, els pares. No els importaven les llàgrimes, la desesperació dels familiars. La vida d’un persona no valia un ral i mai ningú no sabia el que podria esdevenir-se. Algun dels detinguts pogué salvar-se per simple casualitat. Se sabia que dos guàrdies civils anaren a cercar en Josep Punset. Ja era dins el cotxe en direcció al cementiri quan un dels que comandava l’escamot el conegué. Eren amics de la penya de futbol. El va fer treure del vehicle i ningú no s’hi oposà.

-No vull que mateu aquest –digué als botxins. D’immediat, obeint aquelles ordres, li obriren la porta, el feren davallar i mai més no l’anaren a molestar.

La Mort, navegant victoriosa, rient del tètric joc d’atzar en el qual era la protagonista principal.

Talment una negra nuvolada s’hagués estès pel cel i no desaparegués. Qui hauria dit que era per a l’estiu, amb dies de sol llargs i de perpètua claror quan la matera navegava més a lloure? Per a nosaltres els dies eren foscos. Com si el dinou de juliol un eclipsi de lluna hagués fet desaparèixer per sempre l’astre rei, senyor del firmament. Vivíem amb les portes tancades, cap endins, sense gosar guaitar el carrer. De l’exterior només podien venir insults i persecucions. Els nostres ulls s’hagueren d’acostumar a veure-hi enmig de les tenebres. Ja érem unes altres persones. Sí, abans del cop militar la nostra vida era oberta i participàvem en munió d’activitats provant de canviar el món. Ara, sotmesos al silenci per la força dels fusells, sentint els trets en la distància, passàvem pena pels que patien a Can Mir, al vaixell Jaume I, al castell de Bellver.

Era així com se sentien els jueus del Call en temps de les cremadisses? L’univers que alletà Caterina Tarongí en el passat... era idèntic al que vivíem els Tarongí del present? Quina diferència essencial podia existir entre les persecucions de la Inquisició i el que patíem sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS? Què és el canviava a través de les èpoques? La roba, les armes, els edificis on érem empresonats, l’indret de les execucions? Tampoc no hi havia tanta distància entre el bosc de Bellver i el cementiri de Ciutat! La gent acudia a contemplar com mataven amb idèntic esperit de festa. Cremar de viu en viu na Caterina i els altres torturats per la follia catòlica? Quina diferència es podia establir amb la mort de n’Emili Darder i els centenars de republicans torturats en aquell estiu sagnant? Els fanàtics de l’extermini... no aplaudien en el trenta-sis ben igual que en el segle XVII?

Quan vérem que la padrina dormia, vigilant que no hi hagués cap falangista pel carrer ni fent guàrdia a la cantonada, anàrem fins a la soll. El padrí ja s’havia adonat que jo era a la casa. Teníem un senyal convingut. Si la mare anava al pou del jardí i deixava caure el poal dues vegades dins la fondària de la cisterna, volia dir que era na Caterina. Si tancava amb força la porta de la cuina, s’entenia que l’enemic era a l’aguait. Aleshores el padrí deixava de feinejar amb les senalles, aguantava la respiració i restava a l’espera dels esdeveniments. Si era qualcú de la família, en no existir perill, anava separant a poc a poc els feixos de llenya que cobrien l’amagatall i em donava la mà.

-Quan sigui de nit i ningú dels veïns em pugui veure, sortiré per donar-te una aferrada –deia emocionat. Quatre o cinc feixos de llenya servien per protegir la vida del padrí! Altres amics no tengueren tanta sort. Quanta gent no descobriren els cans de caça a les coves de la muntanya! I els que s’havien amagat a les cisternes de les cases? Eren bons de trobar! No podien resistir massa temps dins un enfony ple d’humitat. Els feien sortir del fons del pou i els apallissaven sense cap mena de pietat.

-Rojos de merda! –exclamaven, sense pensar que potser hi havia infants petits al davant.

Em demanava si la padrina tendria raó, quan deia que era el Diable el que s’havia reencarnat en el rector, en el cor de la munió de fanàtics que aplaudien, satisfets, la desfilada de presoners vers Ciutat i les cunetes dels camins.

Anarcoefemèrides del 7 de maig

Esdeveniments

Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Insurgé: El 7 de maig de 1925 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste. Va ser dirigit per André Colomer i hi trobem articles de Robert Antoine, Émile Armand, Aimé Bailly, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jean Bucco, André Colomer, Madeleine Colomer, Gabriel Cordoin, Jeanne Dalman, Renée Dunan, Sébastien Faure, C. Fichet, Cécile George-Felice, B. Giaufret, Goulden, Hauteclaire, F. Hebert, Ch. F. Hérelle, Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), Aristide Lapeyre, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Raoul Odin, Madeleine Pelletier, E. Perioux, Benoît Perrier, Henry Perrin, Henry Poulaille, Jules Rivet, Han Ryner, Mohamed Saïl, Marcel Say, Louis Simon, Albert Soubervielle, Victorien Truchet, Georges Vidal, Maurice Wullens, entre d'altres. El servei de llibreria del periòdic el portà Madeleine Colomer. Les«Editions de l'Insurgé» publicaren en 1925 el llibre A nous deux patrie! La conquête de soi-même, d'André Colomer. En sortiren 61 números, l'últim el juliol de 1926.

***

García Oliver parlant per la ràdio durant els Fets de Maig de 1937

- Quart dia dels Fets de Maig: El divendres 7 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), abans de sortir el sol, la ràdio va transmetre una nota de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que demanava el «restabliment complet de la normalitat». Els anarquistes van demanar als governamentals que tothom retirés les barricades, que es posessin en llibertat simultàniament tots els hostatges i que es descartessin per ambdues parts tota mena de represàlies; a les cinc de la matinada aquestes proposicions, en teoria, van ser acceptades. Aquell dia la normalitat va ser gairebé absoluta a tota la ciutat i ja des de les primeres hores van funcionar normalment els serveis públics, la majoria dels comerços van obrir les portes i la gent va començar a transitar pels carrers. Moltes fàbriques i el moll van reprendre les seves activitats, encara que a moltes zones obreres es va decidir començar a treballar a partir del dilluns. A la fàbrica l'«España Industrial» de Sants es va produir un curiós incident: els obrers, quan van anar a fer feina, van observar que a l'interior de l'edifici hi havia uns 230 guàrdies civils detinguts, concentrats allà després del desallotjament de diverses casernes i d'altres indrets que ara controlaven els amotinats; aquest obrers es van negar a reprendre la feina si no eren alliberats, i els encarregats del Comitè de Control de l'empresa va acordar alliberar-los, cosa que permeté reprendre la producció. De tota manera va haver alguns tirotejos a Sant Andreu, on va morir un home, a la Via Laietana, i un intent d'atemptat contra l'automòbil oficial de la ministra de sanitat Frederica Montseny, que anava acompanyada del secretari del Comitè Nacional de la CNT, Marianet R. Vázquez, i del secretari de la ministra, Baruta, que va resultar ferit, per part d'un grup de militants del PSUC que guardava una barricada a la Diagonal, prop de Pedralbes. A primeres hores del matí el comandant Emilio Menéndez va ser nomenat comissari general d'Ordre Públic, en substitució de Rodríguez Sales. A la Comissaria General d'Ordre Públic hi romanien encara, a la una del migdia, 206 detinguts per motius relatius als Fets, evidentment, tots contraris a les forces governamentals, i van ser alliberats per ordre del nou comissari. A les sis de la tarda van arribar des de València el tinent coronel Emilio Torres, nomenat pel Govern Central cap superior de Policia de Barcelona, i José M. Díez, nou comissari general d'aquella Prefectura. Entre les 8 i les 9 de la tarda van arribar des de València 80 camions (alguns autors parlen de 120) carregats de guàrdies d'assalt, fent-ne un total de cinc mil, i dues companyies motoritzades que van desfilar per la ciutat com ho farien en una ciutat conquistada, i en passar per davant del Comitè Regional de la CNT, a la Via Laietana, van ser tirotejades. La jornada va acabar amb un manifest del Comitè Regional de la CNT-FAI on es feia palesa la «voluntat unànime de col·laborar amb la major eficàcia i lleialtat en el restabliment de l'ordre públic a Catalunya» i, després d'oferir el seu concurs al Govern de la Generalitat i al nou delegat d'Ordre Públic, demanava «Unitat i confiança, lleialtat i igualtat de drets i de deures per a tots els sectors antifeixistes en tots els aspectes.».

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic novaiorquès Spanish Revolution de l'1 de maig de 1938

- Ball per la Revolució: El 7 de maig de 1938 se celebra a l'Astoria Mansion de Nova York (Nova York, EUA) un«Festival i Ball de Primavera» a benefici de la Revolució espanyola. L'acte, organitzat per la United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries) de Nova York, consistí en entreteniments diversos i en un ball amenitzat per una orquestra de jazz.

***

Topada amb la membres de la CRS

- París (07-05-68): El 7 de maig de 1968  el Barri Llatí de París (França) es va despertar en estat de setge. Als instituts es desenvolupen nombroses accions per parts dels anomenats«Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). A partir de les 18.30 hores a Denfert-Rochereau comença la «llarga marxa» de 25 quilòmetres, organitzada per la Unió Nacionals dels Estudiants de França (UNEF), el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) i el «Moviment 22 de març». La manifestació dura fins a mitjanit, travessant tota la ciutat. A la desfilada cap cartell partidista, només una gran pancarta enmig de la manifestació: «Visca la Comuna!». Els diputats i ministres gaullistes contemplen amb angoixa 40.000 estudiants i obrers que pugen pels Camps Elisis cantant La Internacional. Sobre l'Arc del Triomf confraternitzen les banderes negres i les roges. També apareix el primer número d'Action, el periòdic de la insurrecció estudiantil; es van tirar 6.000 exemplars que es van vendre en dues hores durant la manifestació. Per primera vegada s’estén el pànic. Un informe del cap de policia expressa que el servei de l'ordre s'ha vist desbordat, i això que eren 5.000 membres. La manifestació, molt fluida, molt mòbil, molt nombrosa, no va poder ser realment controlada. Les forces de l'ordre ja no parlen de manifestació sinó de revolta –48 hores després faran servir el terme«insurrecció». Entre Montparnasse i Saint-Germain tot són barricades. Entre els dirigents de les centrals sindicals regna l'estupor. La Confederació General del Treball (CGT) desconfia dels«aventurers». La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) es manté a l'aguait, però centenars de trucades telefòniques es realitzen a les centrals sindicals; provenen dels responsables dels sindicats de base i anuncien que els obrers estan llestos per a unir-se a les manifestacions d'estudiants pel Barri Llatí. Els motius: la repressió, però sobretot un creixent sentiment de solidaritat. Altres escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) arriben per a reforçar la capital. Un informe fet pels serveis sanitaris revela amb sorpresa que, entre els ferits greus durant els enfrontaments, hi ha més policies que manifestants. Els actes de solidaritat arreu de l'Estat francès i a l'estranger es multipliquen. Durant la nit un incident avergonyirà la policia parisenca davant la premsa mundial en aquesta revolució sense armes: al bulevard Montparnasse els manifestants es refugien al cafè Le Select i els CRS llancen granades a l'interior del local alhora que bloquegen les sortides; els bombers i els infermers hauran de trencar una vidriera de la terrassa d'aquest gran cafè per evacuar els clients ofegats per efecte dels gasos.

***

Portada del primer número d'Action

- Surt Action: El 7 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del periòdic Action, portaveu de les reivindicacions dels grups estudiantils insurgents parisencs. El primer número portà com a nota de menció de responsabilitat «Ce journal aété réalisé avec le soutien de L'UNEF [Unió Nacionals dels Estudiants de França], du Mouvement du 22 mars (Nanterre) et des Comités d'Action Lycéens (CAL)» i a partir del número 4 (5 de juny de 1968) com a subtítol «Ce journal a été réalisé au service des Comités d'Action, avec le soutien de l'UNEF, du SNESup [Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior] et des Comités d'Action Lycéens». D'antuvi setmanal, després tingué una periodicitat irregular i passà dels 20.000 exemplars dels primers números a una tirada de 100.000. Va està dirigit per Jean-Pierre Vigier i a partir del número 45 (30 de maig de 1969) per Jean Schalit. La major part dels articles no van anar signats, al contrari de les nombroses il·lustracions i dels còmics (Serge Bosc, Cardon, Kerleroux, Jean-Marc Reiser, Sesamo, Maurce Sinet [Siné], Roland Topor, Willem, Georges Wolinski, etc.). Hi van formar part del comitè de redacció Frédéric Bon, Jean-Marcel Bouguereau, Michel-Antoine Burnier, Marc Kravetz, Jean Schalit i André Sénik, entre d'altres. Els primers números del mes de maig es van centrar en els enfrontaments amb la policia i la repressió i a partir de juny s'introduïren reportatges i articles de fons sobre diversos temes (ocupacions de fàbriques, vagues obreres de Renault-Billancourt, funcionament de les manifestacions, consells obreres de Torí, acció directa, comitès d'acció, extraparlamentarisme, l'escola, autonomia, violència, etc.). També cobrí les manifestacions estudiantils de suport que es van fer arreu del món, especialment a Mèxic i al Japó. En sortiren 47 números, l'últim el 3 de juny de 1969, un cop sufocada totalment la revolta.

***

Pedro Barrios Guazo i Juan Gómez Casas al Registre d'Associacions Sindicals

- Legalització de la CNT: El 7 de maig de 1977, a les 11.30 hores, Juan Gómez Casas i Pedro Barrios Guazo, del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), presenten els estatuts de la CNT a les oficines del Registre d'Associacions Sindicals de Madrid (Espanya) per a la seva posterior legalització; va ser última central sindical històrica a fer-ho. Dies després es notificava que s'acceptava la sol·licitud i el 14 de maig quedava formalment legalitzada, després de 38 anys de clandestinitat.

Legalització de la CNT

Naixements

Foto policíaca de François Hénon (2 de juliol de 1894)

- François Hénon: El 7 de maig de 1842 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista François Héno. Sos pares es deien Corneille Jean Louis Hénon, torner cadiraire, i Françoise Victorine Richelet. Es guanyava la vida com son pare, treballant de cadiraire a París. El 27 de setembre de 1873 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Mélanie Nicolas, amb qui tingué dos infants, i vivia al número 194 del carrer Charenton. El 14 d'octubre de 1879 assistí a una reunió del Comitè Socialista del XII Districte, celebrada a la Sala de la Rosière, al número 66 del carrer de Charenton, on es creà un «Comitè d'Ajuda als Amnistiats i No Amnistiats». En 1881 vivia al Faubourg de Saint-Antoine i era membre del grup anarquista del XII Districte de París i amb la dona de Louis Galland, gerent de Le Père Peinard, va crear l'anarquista«Comitè Revolucionari per la Vaga dels Lloguers». A principis de desembre de 1883 albergà l'anarquista Alphonse Jamard, que havia fugit de l'asil d'alienats indigents de Ville-Évrard a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), després d'haver estabornit dos guardes a cops de puny i potades, i s'havia refugiat a Londres (Anglaterra); l'1 de novembre de 1883, per a veure sa filla, Jamard retornà a París, on immediatament s'adherí al grup anarquista animat perÉmile Digeon i passà a viure amb François Hénon al domicili d'aquest, al número 46 del carrer de Lió, al passatge Quinze-Vingts. El comissari Cotton d'Englesqueville del barri de Quinze-Vingts, en saber que Jamard hi havia retornat a París, ordenà la seva detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon dematí, el comissari i diversos agent de policia entraren al domicili de François Hénon i trobaren Jamard, maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic anarquista; detingut, va ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). El 14 de novembre de 1883 publicà un comunicat en Le Cri du Peuple on defensava Jamard. El 13 de desembre de 1883 una bomba esclatà al domicili del comissari Cotton d'Englesqueville, al carrer Crozatier, però l'explosió no ferí ningú, encara que si va danys importants a l'immoble. L'endemà, François Hénon va ser detingut per mor de les amenaces que havia destinat al comissari i tancat a la presó parisenca de Mazas. En l'escorcoll del seu domicili la policia trobà un revòlver, que ja havia estat trobat en una perquisició anterior i que se li havia retronat, ja que era d'un calibre tolerat per a la defensa personal.  Cotton d'Englesqueville també va detenir l'anarquista Auguste Aumarechal i investigà Louise Michel. Després de 12 dies de presó preventiva, el seu cas va ser sobresegut i Hénon va ser posat en llibertat. El 12 de febrer de 1884, en sortir d'una reunió celebrada al gimnasi Tournayre, al número 66 del bulevard Ménilmontant, va ser detingut amb l'anarquista Charles Bourdon per haver cantat La Carmagnole. En 1885 participà en les reunions del grup anarquista del Faubourg de Saint-Antoine. El 28 d'abril de 1885 visità a la presó de Mazas l'anarquista Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de reclusió. En aquesta època vivia al número 38 bis del carrer Traversière. El 25 de maig de 1885 va ser ferits a cops de sabre al cap i a l'espatlla en una baralla a Père-Lachaise. A principis de 1887 participà en les reunions del grup anarquista «Le Drapeau Noir», que es reunia al número 195 del bulevard de Charonne. El 12 de febrer de 1887 en una reunió del citat grup, parlà sobre l'escorcoll fet a les oficines de Le Révolté, a resultes de diverses explosions a Lió. A proposta seva, el 13 de febrer de 1887, després de la reunió, el grup«Le Drapeau Noir» va anar a la tomba de Jules Vallès i al «Mur dels Federats», al cementiri de Père-Lachaise, on diversos oradors van fer discursos. El 7 de maig de 1887 proposà l'edició de butlletes de votació rompudes per a les eleccions amb la finalitat que fossin declarat nuls i posà el problema del finançament de la impressió d'aquestes butlletes. Els confidents policíacs també l'identificaren en les reunions del grup anarquista «L'Avant-garde del XV». El 29 d'abril de 1893, segons un informe policíac de la II Brigada de Recerques de la Prefectura de Policia, vivia al número 14 del carrer Keller, al domicili d'un tal Gevaudan. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. L'1 de juliol de 1894, per ordre del comissari Bernard, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però va ser detingut, fixat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per«associació criminal». Al final de sa vida vivia casat amb Louise Bonneville al número 8 del passatge Abel Leblanc. François Hénon va morir el 24 d'octubre de 1911 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

François Hénon (1842-1911)

***

Foto policíaca d'Henri Savard (2 de juliol de 1894)

- Henri Savard: El 7 de maig de 1865 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Henri-Auguste Savard. Sos pares es deien Henri Savard, òptic, i Félicité Veschuere, florista. Cisellador d'ofici, en 1886 va ser condemnat a vuit mesos de presó per«robatori en un palauet». Va fer cinc anys de servei militar a les Companyies Disciplinàries d'Algèria. A començament de gener de 1893 hauria format part, segons la policia, amb Granger, Octave Vernet i Vinchon, d'un grup que es reunia al seu domicili, al número 6 del carrer Delatre de París, especialitzat en l'estafa a negociants de vins i de comestibles. En aquesta època fou un dels que acusà Georges Roussel d'haver estat durant dos anys «confident a sou de 300 francs mensuals». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat pel laboratori antropomètric de la policia dirigit per Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Antoine Bracmard apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de juliol de 1894

- Antoine Bracmard: El 7 de maig de 1866 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine Marie Bracmard. Sos pares es deien Louis Bracmard, obrer torner, i Lucie Horance Decane. Es guanyava la vida venent joguines i gravats pels mercats ambulants. En 1886 vivia al número 15 del carrer Vieille Monnaie del I Districte de Lió. Cridat a files en 1886 per a fer el servei militar va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'Exèrcit per«manca de talla». Cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries, fet pel qual la policia el va intentar detenir sota la inculpació de vagabunderia. En dos escorcolls de casa seva es van trobar una gran quantitat de periòdics i de fullets anarquistes. En 1890 vivia al número 34 del carrer Tables Claudiennes del I Districte de Lió. El 25 d'octubre de 1893, al crit de«Fora Rússia!», participà en una contramanifestació durant una recepció d'oficials de l'esquadra russa a Lió. En nous escorcolls del seu domicili es van trobar correspondència que va permetre la seva detenció, amb altres anarquistes (Philippe Sanlaville, Marius Debard, Pierre Goton, Jean Roccas i Collas), el 7 de juliol de 1894 acusat del delicte d'«associació criminal», en mig del clima de repressió creat arran de l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot, però finalment, el 24 de juliol la seva causa fou sobreseguda. Després d'aquest fet sembla que abandonà la militància política. El febrer de 1896 va ser esborrat per la policia de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1897 vivia al número 17 del carrer de l'Orangerie de Caluire-et-Cuire (Forez, Arpitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota necrològica de Foncette Gaultier apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de gener de 1957

- Foncette Gaultier: El 7 de maig –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1871 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Alphonsine Adelina Gaultier, coneguda com Foncette Gaultier. Sos pares es deien Sylvain Fidèle Gaultier, mecànic, i Silvine Lambert. Des de 1893 freqüentà els cercles llibertaris, assistí regularment a les sessions del grup«Amis du Libertaire» i fou amiga de Louise Michel. Després del «Procés dels Trenta» de 1894 fou la companya,«platònica» segons alguns, de l'intel·lectual anarquista Sébastien Faure. A partir de la Gran Guerra, s'implicà fermament en el moviment anarquista. El 17 de setembre de 1917, en un tren que havia agafat a Montparnasse per anar a «La Ruche», va lliurar a uns soldats ferits que venien del front el fullet Paul Savigny ou l'histoire d'un homme qui n'a pas voulu tuer, imprès a Lausana (Vaud, Suïssa), i en arribar a Rambouillet va ser denunciada per dues infermeres de la Creu Roja (Gross i Hartmann), detinguda i tancada incomunicada a la presó de Saint-Lazare, on va ser veïna de cel·la amb la socialista Hélène Brion. En l'escorcoll del seu domicili es trobaren nombrosos fullets llibertaris i correspondència amb Sébastien Faure. El 15 d'abril de 1918 va ser condemnada pel III Consell de Guerra de París a dos anys de presó i a 500 francs de multa per«exhortació de militars a la desobediència amb declaracions sedicioses i derrotistes», però obtingué la llibertat provisional pel seu dolent estat de salut i pels informes psiquiàtrics del doctor Maurice de Fleury que estimaven que la seva responsabilitat era «limitada». A principi dels anys trenta visqué en condicions molt precàries en una granja d'un pagès anomenat Renaud, lector de L'En Dehors d'E. Armand, a la zona de Molphey (Borgonya, França). L'octubre de 1932 L'En Dehors llançà una subscripció al seu favor. En 1933 diverses publicacions anarquistes (Le Libertaire,La Voix Libertaire, etc.) se sumaren a aquesta subscripció. Li van fer costat nombrosos militants, com ara Marius Berger, Céline Lambin  Pierre Madel, Jean Marestan o Henri Zisly. En 1934 passà a viure en una petita casa construïda pels companys en un terreny de l'antic castell de Chanteau a Saint-Didier (Borgonya, França). En aquesta època es relacionà amb Marcel Hongrois, jove infant de l'assistència pública, que amb el temps esdevindrà un dels fundadors del primer maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la regió. Es pogué beneficiar d'un subsidi mensual d'assistència als desfavorits de l'Ajuntament de Saint-Didier. En 1952 ingressà a l'asil de Roussines (Centre, França), zona d'on provenien sos pares. Foncette Gaultier va morir el 18 de novembre de 1956 a l'asil de persones majors de Saint-Denis de Châteauroux (Centre, França) i va ser enterrada en una fossa comuna.

***

Francesc Tortosa Albert

- Francesc Tortosa Albert: El 7 de maig de 1880 neix a Moixent (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa Albert. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Cristòfol Tortosa Bellot i Maria Albert Donat. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «ColumnaÁguilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría,Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo,Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada,Guanajuato, Horizontes, Humano,La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura,Sinfonía de ritmo y de color,Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc. Francesc Tortosa Albert va morir el 4 de setembre de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Foto policíaca d'Osvaldo Franceschini (4 de juliol de 1935)

- Osvaldo Franceschini: El 7 de maig de 1881 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Osvaldo Franceschini. Sos pares es deien Serafino Franceschini i Erdelinda Beretti. Es guanyava la vida de tipògraf. Abans de la Gran Guerra va ser fitxat a Itàlia com a «revolucionari i antimilitarista». En 1919 passà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), vivint al número 6 del carrer Hérold de la ciutat. A França també treballà de tipògraf. Durant els anys vint i trenta es relacionà amb nombrosos anarquistes, com ara els germans Mondani, Berti i Bidelli. La policia francesa el tingué fitxat com a «anarquista assidu de les reunions». El 2 de juny de 1930 la policia trobà a l'anarquista Mansuetto Luccherino un rebut al seu nom de 100 francs. El 23 de desembre de 1932 demanà la naturalització francesa, sol·licitud que va ser rebutjada pels seus informes policíacs. Estava casat amb Emilia Seraphini. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlos Martínez Baena fotografiat per F. Bixio

- Carlos Martínez Baena:El 7 de maig de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'actor, dramaturg, director teatral, cantant, poeta, i guionista cinematogràfic llibertari Carlos Martínez Baena, conegut com Baena. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Mèxic i amb el temps esdevingué periodista. En 1920 a l'Argentina i l'Uruguai començà a fer d'actor i poc després retornà a Espanya amb una sòlida formació escènica que li va permetre actuar en les millors companyies teatrals, especialment en la del Teatre Espanyol d'Enrique López Alarcón, la de Gregorio Martínez Sierra i la de Catalina Bárcena, que dirigí un temps. Creà el seu propi elenc teatral, la «Companyia Carlos M. Baena», que representà obres seves i d'altres dramaturgs. El novembre de 1923 la Companyia Martínez Sierra li estrenà l'obra Almaviva i el 28 de juny de 1924 aquesta mateixa companyia representà al teatre Novedades de Barcelona el sainet en un acte i en vers Triana. En 1925 va fer una gira teatral per l'Argentina amb la Companyia Linares Rivas i després amb la de Concepción Alona. El 13 de desembre de 1925 participà, amb Amparo Martín, Esther Sanjosé, Clara Campoamor, Nigro Paciano, Sroost i César Juarros, en l'acte per la igualtat de l'home i la dona davant la llei celebrat al Teatre Eslava de Madrid, organitzat per la Societat Espanyola d'Abolicionisme. En 1929 publicà, i estrenà el 13 de setembre d'aquell any per la seva companyia al Teatre Eslava de Madrid, la comèdia en tres actes ¡Levanta Magdalena!. Durant la primera meitat dels anys trenta realitzà pel·lícules a l'Argentina, Espanya i als EUA, a més de enregistraments sonors de tangos i de cançons. Fou primer baríton de la Companyia Esperança Iris i interpretà sarsueles. Dirigí el Teatro Nacional d'Espanya i d'ell sorgí la idea de crear la Casa del Actor per acollir la gent de l'espectacle retirada i amb pocs recursos. Instal·lat a Barcelona, s'afilià al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 participà amb la conferència «Poetes de la Revolució» en la II Conferència Pro-Cultura, al local social d'Artistes Cinematogràfics, Extres i Figuració del SUEP-CNT de Barcelona, organitzat per aquest sindicat; i pocs dies després, el 19 de novembre, participà en el míting d'afirmació revolucionària i confederal, organitzat pel SUEP-CNT, al Gran Price de Barcelona, amb Marcos Alcón, Miquel Espinar i J. R. Magrinyà. Per encàrrec de la CNT, realitzà guions per a documentals i pel·lícules produïdes pel Sindicat de la Indústria del Espectacle (SIE), com ara La conquista de Carrascal de Chimillas (1936, amb Ramón Oliveras),El cerco de Huesca (1937, amb Ramón Oliveras), División heroica (1937, amb Ramón Oliveras),En la brecha (1937, amb Ramón Oliveras), El frente y la retaguardia (1937) o Liberación (1937, amb Ramón Oliveras i Josep Amic Bert). El 4 d'abril de 1937, en representació del Comitè de Producció Cinematogràfica, parlà, amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz, Lluís Jubert, Miquel Espinar, Marcos Alcón, Valentín R. González i Joaquín Cortes, en el míting informatiu sobre el front d'Aragó celebrat al Cinema Coliseum de Barcelona, organitzat pel SUEP-CNT. El 28 d'agost de 1937, com a membre del Comitè Nacional d'Amics de Mèxic (CNAM), prengué part en l'acte commemoratiu del vintè aniversari de la Revolució russa, organitzat pels Amics de la Unió Soviètica, als locals barcelonins del Sindicat de Mestres Nacionals del la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE). El 17 d'octubre de 1937, representant el CNAM, participà en el míting d'homenatge a la solidaritat soviètica i mexicana vers la II República espanyola celebrat al Teatre Goya de Barcelona, organitzat per la Secció Catalana del Socors Roig Internacional (SRI). En 1937 fou membre de la Comissió de Censura, Lectura i Repertori del Consell Central del Teatre (CCT) de Catalunya. Forma part de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya (CIEPC) i, com a membre d'aquest organisme, dirigí en 1938 el cicle «Teatre d'Art» al Teatre Barcelona–del qual era director–, amb obres clàssiques i modernes (Lope de Vega, George Bernard Shaw, Jacinto Benavente, Henrik Ibsen, Rodolfo Viñas, etc). El 18 de juny de 1938 recità un recull de les seves poesies a l'acte de clausura de l'«Exposició de Periòdics Murals» celebrada a la Llar del Soldat de Barcelona. Pocs dies després, el 26 de juny, al Teatre Tívoli de Barcelona, participà en la festa (dansa, música i poesia) d'homenatge a Federico García Lorca i a benefici dels mobilitzats cenetistes de la Indústria de l'Espectacle. El 13 de juliol de 1938 participà en l'acte de gratitud de les mares dels infants refugiats a Mèxic, organitzat pel CNAM al seu local barceloní, on llegí el poema «Mensaje al Mundo». El 18 d'agost d'aquell any inaugurà –i 15 dies després clausurà– l'exposició de dibuixos a la Casa de Cultura de Barcelona de l'artista mexicà Ángel Soto sobre motius de Marià Fortuny, organitzada per la Comissió del Centenari Fortuny i la Generalitat de Catalunya. El 15 del setembre de 1938 parlà, amb Jaume Miravitlles, Manuel Buenacasa i Josep Maria Sbert, en el míting radiofònic per celebrar la independència mexicana, organitzat pel CNAM i la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'octubre de 1938, al Teatre Poliorama de Barcelona, en representació del CNAM, clausurà amb un míting antifeixista, amb altres (Adalberto Tejeda, Fernández Clérigo, Joan Sauret García, Margarita Nelken, Rueda Ortíz i Pascual Leone), la «Setmana de Mèxic». En aquest any de 1938 fou nomenat membre del Consell de Cultura Superior de la II República espanyola, ben igual que altres intel·lectuals d'aleshores (Benavente, Antonio Zozaya, Machado, Serra Hunter, Odón de Buen, Llopis, etc.). En aquests anys bèl·lics col·laborà en la revista barcelonina Mi Revista. Amb el triomf feixista s'exilià i en 1940 retornà a Mèxic. A partir de 1941 va començar a aparèixer en pel·lícules mexicanes, sobretot en papers de caràcter d'homes bondadosos d'edat (mestres, sacerdots, etc.) i en molts de papers secundaris. Realitzà pel·lícules amb Luis Buñuel –El (1953), Ensayo de un crimen (1955),El río y la muerte (1955)–, amb Mario Moreno (Cantiflas) –El supersabio (1948), El portero (1950), El siete machos (1950), El analfabeto (1961)– i amb nombrosos artistes i cantants famosos aleshores (Carlos Gardel, Arturo de Córdova, Libertad Lamarque, Miguel Aceves Mejía, Pedro Infante, Pepe Biondi, María Félix, Imperio Argentina, etc.). Es va implicar força en el Sindicat d'Actors mexicans. En la seva època mexicana també va escriure guions cinematogràfics –La abuelita (1942), Maravilla del toreo (1943), El último amor de Goya (1946), El amor abrió los ojos (1947). En 1970 rodà la seva última pel·lícula, Angelitos negros, de Joselito Rodríguez. En total intervingué com a actor en 73 pel·lícules. Com a poeta publicà La musa que leyó a Kempis (1923) i Inquietud. Oraciones y motivos (1929), entre d'altres. Carlos Martínez Baena va morir el 29 de maig de 1971 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Son fill, Carlos Baena, seguí les passes de son pare i és un reconegut actor a Mèxic.

Carlos Martínez Baena (1889-1971)

***

Article d'Armand Aubrion aparegut en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de novembre de 1936

- Armand Aubrion: El 7 de maig de 1912 neix a Les Moussières (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista i lluitador antifeixista Armand François Aubrion –a vegades citat erròniament Aubrian o Aubillan. Sos pares es deien Joseph Antoine Aubrion i Marie Philomène Garadier. Es guanyava la vida treballant d'electricista a París (França) i vivia al número 172 del carrer Nationale del XIII Districte. Militant de la Unió Anarquista (UA), el 22 de juliol de 1936 marxà des de París com a voluntari cap a Espanya per a lluitar contra el feixisme. S'integrà com a milicià en la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya), que posteriorment es fusionà amb la columna encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Va publicar en el periòdic Le Libertaire alguns articles sobre la vida al front i sobre el debat sorgit sobre la militarització de les milícies confederals. Lluità als combats de La Zaida i de Belchite, a Saragossa (Aragó, Espanya). L'agost de 1937, disconforme amb la militarització de les milícies, retornà a París. Col·laborador de Le Libertaire, va ser detingut el 15 de setembre de 1938 quan la seu d'aquest periòdic va ser escorcollada per la policia. Com a membre de l'Associació d'Antics Milicians Llibertaris (AAML) d'Espanya, l'abril de 1938 va ser nomenat secretari adjunt de l'Associació Revolucionària de Milicians d'Espanya (ARME), nou nom de l'AAML, que reagrupava exmilicians antiestalinistes. Establert a Lorda, el 9 de juliol de 1956 comprà una empresa de transport que explotà i dirigí. Sa companya fou Marie Juliette Françoise Salles. Armand Aubrion va morir el 27 de novembre de 1992 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de maig

Esdeveniments

Capçalera de L'Alleanza Libertaria

- Surt L'Alleanza Libertaria: El 8 de maig de 1908 surt a Roma (Itàlia) el primer número del setmanariL'Alleanza Libertaria. Contro ogni forma di sfruttamento e di autorità (L'Aliança Llibertària. Contra tota forma d'explotació i autoritat). La creació d'aquesta publicació sorgí arran les resolucions adoptades en el I Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma, i esdevingué l'òrgan d'expressió de la Aliança Socialista-Anarquista Italiana (ASAI) que es creà. L'1 de maig de 1908 s'edità un número únic extraordinari per al Primer de Maig, que en realitat fou un número de prova. En 1909 desplegà una intensa campanya d'agitació contra la monarquia espanyola arran del procés contra el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser editat gràcies a l'impuls de Luigi Fabbri, Fortunato Serantoni i Ettore Sotavia. El gerent responsable va ser Antoni Torriani i hi van col·laborar Angelo Belli, Armando Borghi, Luigi Branchi, Agostino D'Alberto, Camillo Di Sciullo, Luigi Fabri, Rodolfo Felicioli, Sante Ferrini, Giacinto Francia, Agostino Gazzei, Secondo Giorni, Errico Malatesta, Ottorino Manni, Maria Rygier, Ignazio Scaturro, Fortunato Serantoni, Adelmo Smorti, Ettore Sotavia, Emilio Spinaci, Domenico Zavattero, entre d'altres. Adelmo Smorti, entre d'altrres. Es publicaren 134 números, l'últim el 20 d'octubre de 1911.

***

Notícia sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari parisenc Le Radical del 9 de maig de 1910

- Baralla entre anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del matí, al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre del barri de Montmartre de París (França), seu de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries Populaires» eren una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa ni regles precises, establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les temàtiques que es tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per Albert Joseph (Albert Libertad) i per Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre Libertad, que buscava més el caràcter propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que reivindicava un aspecte més formador, educatiu i«anarquista científic» de les xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i«científics» degeneraren en guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe de la Pensée Libre (GPL, Grup del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en 1908, i els seus seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos fills i d'una desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé, Ange Colin, Dubois, Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al local dels periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou, tipògraf de L'Anarchie que havia estat expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a seus. Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol resultà mortalment ferit per tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal també resultaren ferits. Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière de París, Louis Sagnol va morir durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de les ferides d'armes de foc. L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al número 4 de l'avinguda Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son germà Philippe Sagnol, també ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics). Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires» (Albert Buniero, Émile Butilleul, André Laheurte, Herménégilde Lorenzi, André Georges Roulot) van ser jutjats per aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per l'Audiència del Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de presó, Buniero (Banin) a tres mesos de presó i 100 francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot) van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre«propagandistes» i«científics», durà fins la desaparició de les «Causeries Populaires».

***

Carros de combat UNL-35 dels guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins

-Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig a Barcelona (Catalunya) la normalitat va ser absoluta, però els ànims encara no estaven apaivagats, ja que la situació era de vencedors i vençuts. Els guàrdies portats des de València es passejaven en grups per la ciutat amb talant provocatiu, com pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes i a ser escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que els guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van sortir tots els diaris amb total normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball, ja assenyalava com a màxim responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla, del POUM, que s'imprimia a altres impremtes després de la confiscació de les seves, i Solidaridad Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i reprendre la feina. Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

Una pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68

- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els«organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.

Naixements

Notícia de la condemna de Julien Souchet publicada en el diari parisenc Le Temps del 25 d'abril de 1889

- Julien Souchet: El 8 de maig de 1848 neix a Saint-Prix (Borbonès, Occitània) l'anarquista Julien Souchet. Era fill de Gaspard Souchet, propietari, i de Marie Ressot. Es guanyava la vida treballant de pagès. En 1885 va ser candidat a les eleccions legislatives per Vichy (Alvèrnia, Occitània) pel socialista Partit Obrer (PO). A finals dels anys vuitanta i principis del noranta, va ser membre del grup anarquista que arreplegava companys del Borbonès (Droiturier, Lapalisse i Saint-Prix) i que es dedicava a difondre fullets editats pel periòdic La Révolte. El 18 d'abril de 1889 va ser detingut, juntament amb son germà petit Jules Souchet, Brun i Jean Marie Tartarin (L'Affamé), després d'uns aldarulls provocats quan la gendarmeria va anar al seu domicili a cobrar una multa per un delicte de caça; jutjat per aquest fet, va ser condemnat per la Policia Correccional de Cusset (Alvèrnia, Occitània) a tres mesos de presó per«rebel·lió i ultratges». En sortir de la presó denuncià que el sotsprefecte de Lapalisse li havia proposat la llibertat si signava una demanda de gràcia, a la qual ell es va negar. Tot aquest cas va ser seguit pel periòdic anarquista La Révolte. El juny de 1893, un dels germans Souchet, amb Jean Marie Tartarin, acollí François Broussouloux per a fer una conferència a Lapalisse; en aquesta època el grup anarquista del qual formaven part es deia «Les Révoltés de l'Allier». A finals de 1893 la policia assenyalà que, després de la mort de sa companya, es trobava «més tranquil». El 4 de juliol de 1894 va ser detingut i tancat a la presó de Cusset, juntament amb Jean Marie Tartarin, per apologia de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenicó de Vittorio Cagnoli apareguda en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 23 de novembre de 1903

- Vittorio Cagnoli: El 8 de maig de 1877 neix a Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) l'anarquista Vittorio Cagnoli, també conegut com Victor Cagnoli. Es guanyava la vida treballant de mosso de perruqueria. Emigrat a França, el 6 de juliol de 1900 la Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims va decretar la seva expulsió del país. Segons informes policíacs, en 1901 es trobava en domicili desconegut i en 1903, sembla, es trobava a París (França), on freqüentava els cercles anarquistes. L'octubre de 1903, quan la visita del rei Víctor Manuel III d'Itàlia a París, veient-se vigilat per la policia, abandonà un temps la capital francesa. El 21 de novembre de 1903 va ser detingut a la sortida de la Borsa del Treball de París, on es dedicava a la traducció de periòdics i fullets anarquistes italians, quan feia discursos anarquistes davant la terrassa d'un bar i va ser processat per«provocació al crim, al pillatge i a l'incendi», però va ser posat en llibertat provisional dies després. El 23 de desembre de 1903 va fer la conferència «Les anarchistes et le mouvement ouvrier» a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) del X i XI Districte de París, al número 5 de Cité d'Angoulême. El 19 de novembre de 1904 parlà en un gran míting organitzat pels Lliurepensadors Internacionals del XIX Districte de París, celebrat a la Sala Omnibus, sobre la guerra russojaponesa. A resultes d'una nota apareguda el 15 de juliol de 1906 en el periòdic Le Libertaire, va desmentir tenir cap relació amb l'estampador anarquista Barsanti (Cagnoli), expulsat de França i acusats per certs anarquistes de ser un confident policíac. En aquesta època vivia al número 198 del carrer Saint-Maur de l'XI Districte de París. Durant la primavera de 1909 intentà crear una Federació Internacional Anarquista en estret contacte amb Alexander Schapiro, responsable del Bulletin de l'Internationale Anarchiste editat a Londres (Anglaterra) i fundat arran del Congrés d'Amsterdam (Països Baixos) d'agost de 1907. Durant la tardor de 1909 donà una conferència per al grup de les«Causeries Populaires del carrer Chevalier-de-La-Barre de Montmartre. El novembre de 1909, en una reunió del grup anarquista «Les Révoltés», celebrada al número 26 del bulevard de la Chapelle, quedà inconscient a cops de cadira per l'anarquista Georges Durupt que l'havia acusat de ser un confident de la policia i l'havia amenaçat amb un estilet. Sembla que de tendència anarcoindividualista, durant els enfrontaments de la tardor de 1910 entre aquest sector i la resta de tendències llibertàries, segons la policia, jurà venjar-se de determinats militants, com ara Henri Cachet, Georges Durupt o Rocco Emma. El 2 de febrer de 1912 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a un any de presó i a 50 francs de multa, juntament ambÉmile Quarteron, que va ser condemnat a vuit mesos de presó i 100 francs de multa, per un delicte d'extorsió i xantatge a l'abat Jouin i al seu vicari Déméré de l'església de Saint-Augustin. En aquesta època era president de la Lliga de Llogaters. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 d'abril de 1910

- Daniel Gerbault: El 8 de maig de 1881 neix al I Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Daniel-Louis Gerbault, conegut com Sylvianni o Silvianne, i que va fer servir el pseudònim David Grandet. Sos pares es deien Nestor Constantin Achille Gerbault, venedor de sabates, i Valentine Marie Chauveau. Anarquista fitxat, es guanyava la vida com a publicista en diaris i periòdics. Fou un dels signants del«Manifeste aux soldats» publicat el 13 de setembre de 1902 en Le Libertaire. El maig de 1903 va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades establert per la policia de París (França). En 1907 col·laborava, sembla que des de les Ardenes, en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Després d'un temps treballant en l'administració d'El Radical, entrà com a cap de comptabilitat de La Guerra Sociale, de Gustave Hervé, en substitució d'Eugène Merle que havia estat detingut, on va romandre fins novembre de 1908. El 14 de novembre de 1908 va ser detingut, juntament amb sa companya Antoinette Tribier, sota el nom de David Grandet, en una oficina de correus de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) quan intentava canviar una targeta de gir postal falsa. El gener de 1909 va ser detingut, juntament amb sa companya, al seu domicili del carrer Trois-Frères de París, sota l'acusació de ser el cap d'una banda de falsificadors; altres companys van ser detinguts a diferents poblacions europees. El 5 d'abril de 1910 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb sa germana Marguerite-Jeanne Gerbault; Auguste-Antoine Laura (Marius Roumegas), llibreter i antic treballador a les oficines de La Guerre Sociale; Henri-Paul-Alfred Martini, excorrector d'impremta de La Guerre Sociale; i Guillaume Tourette (Guy de la Tour), exempleat de correus, sota l'acusació de fabricació i emissió de targetes de girs postals internacionals falses entre 1907 i 1908 a diferents països europeus (Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Suïssa); durant el judici, en el qual prestaren testimoni membres de la redacció de La Guerre Sociale (Gustave Hervé, Aristide Delannoy i Jules Grandjouan), declarà que els diners guanyats amb aquestes falsificacions s'enviaven a un company rus (Mignon) per a la propaganda revolucionària al seu país; per aquest delicte, va ser condemnat, juntament amb Martini i Torette, a cinc anys de presó, mentre que la resta d'implicats van ser absolts. A començament dels anys deu vivia al número 13 del carrer de la Grange Batelière de París i col·laborava en Le Libertaire. El 4 de juliol de 1913 es casà a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) amb Francyn Wilhelmime Keun. Donat de baixa a l'exèrcit per malaltia i sense dret a pensió, durant la Gran Guerra mantingué aquest estatuts. L'agost de 1917 participà en l'enterrament multitudinari d'Eugène Bonaventura de Vigo (Miguel Almereyda). Aquest mateix any de 1917 desaparegué de París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Daniel Gerbault va morir el 12 de febrer de 1963 al seu domicili de la Villa Shyros de Lo Canet (Provença, Occitània).

***

Ignazio Scaturro

- Ignazio Scaturro: El 8 de maig de 1882 neix a Sciacca (Sicília) l'advocat, historiador i militant anarquista, i després comunista, Ignazio Scaturro. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Alberto Scaturro i Asmisia Chiarello. S'afilià de jove al Partit Socialista Italià (PSI) del seu poble natal i col·laborà en el periòdic socialista local Il Popolo (1905-1910). Llicenciat en Dret en 1905 a la Universitat de Roma (Itàlia), exercí l'advocacia amb unèxit moderat. En aquests anys col·laborà en la revista Kronion. S'acostà al pensament anarquista defensant de franc anarquistes en diferents processos i freqüentant destacats anarquistes, com ara Luigi Fabbri, Giuseppe Melinelli, Libero Merlino, etc. Col·laborà en el periòdic romà L'Agitazione, al qual ajudà financerament, i després en Il Pensiero,La Gioventù Libertaria i, sobretot, Il Movimento Sociale, del qual va ser redactor juntament amb Luigi Fabbri, Libero Merlino i Temistocle Monticelli. Com a membre del Fascio de la Joventut Socialista-Anarquista de Roma i de la Federació Anarquista del Laci (FAL), va fer nombroses conferències propagandístiques (crítica al cristianisme, antimilitarisme, solidaritat amb el moviment revolucionari rus, etc.), sobretot entre el sector obrer, a Roma, a la zona romana (Fiumicino, Tivoli, Marino) i a altres localitats (Orbetello, Folì, etc.). En 1904 va ser denunciat per primer cop a Sciacca, on sempre hi tornava, per haver aferrat cartells abstencionistes de la Federació Socialista Anarquista Romana (FSAR). El 29 de gener de 1905 va ser detingut a la Piazza della Stazione de Roma, juntament amb Libero Merlino i altres, quan protestava contra la prohibició d'una manifestació «Pro Víctimes de Rússia». L'11 de febrer de 1906 va tenir una xerrada contradictòria amb Massimo Rocca sobre «La gioventù e l'ideale». En 1906 s'adherí a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), de la qual va fer propaganda amb la finalitat de crear seccions al Laci, sempre en estret contacte amb el Comitè Central de Torí (Piemont, Itàlia). En 1906 publicà La Russia e la rivoluzione. El Primer de Maig de 1907 parlà en la reunió convocada a la Cambra del Treball de Civitavecchia (Laci, Itàlia) i el juny d'aquell any fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma, on va ser un dels ponents, juntament amb altres destacats anarquistes (Luigi Bertoni, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Libero Merlino, Ettore Sottovia, etc.), redactant la primera ordre del dia votada («Els anarquistes i la religió»), on palesava la necessitat de lluitar sense treva contra les religions, sense oblidar, però, el combat contra el capitalisme. Va ser nomenat membre de la comissió encarregada de crear el periòdic romà L'Alleanza Libertaria (1908-1911),òrgan d'expressió de la recentment constituïda Aliança Socialista-Anarquista Italiana (ASAI). Entre agost i octubre de 1907 viatjà per Sicília (Sciacca, Palermo, Messina, Catania i Siracusa) i el gener de 1908 per la Pulla (Barletta, Minervino, Trani i Canosa) amb la finalitat de crear federacions locals. El 22 de març de 1908 representà la Federació del Laci en el Congrés Anarquista celebrat a Foligno (Úmbria, Itàlia). L'1 de maig de 1908 va fer una conferència a la plaça de Viggiano (Basilicata, Itàlia). El març a Benevent (Campània, Itàlia) i el maig de 1909 a Sciacca, intentà organitzar grups anarquistes. En 1909 publicà el llibre I casi di collisione giuridica. En 1910, després de ser nomenat inspector superior de Belles Arts pel Ministeri d'Educació a Roma, eliminà de cop la seva militància política. A partir d'aquell moment es dedicà exclusivament a tasques burocràtiques–en 1916 va ser nomenat primer secretari del Ministeri d'Educació– i a recopilar material per a fer estudis històrics sobre el seu poble natal i sobre Sicília en general. Entre 1925 i 1926 publicà en dos volums la seva obra Storia della città di Sciacca, reeditada pòstumament en 1983. El 30 de gener de 1929 va ser esborrat del registre de subversius de la policia. Entre 1930 i 1934 fou membre de la Associació Italiana de Biblioteques (AIB). A finals dels anys trenta s'integrà en una organització comunista clandestina a la zona d'Agrigent (Sicília). En 1947 publicà Io vero impiegato, unes memòries en clau d'humor sobre els seus trenta anys de vida administrativa. Mantingué una estreta correspondència amb Benedetto Croce. A més de les citades, entre les seves obres podem citar Dove nacque Agatocle? (1914), Del vescovado triocalitano e croniense (1917), In morte dell'amico, collega e maestro ing. agr. Arturo Politi (1920), La contessa normanna Giulietta (1921), Lineamenti di storia dell'Italia antica (1933), La religione dei Siculi e dei Sicelioti (1940), Stesicoro e la cultura in Sicilia nei secoli VII e VI a.C. (1941), Agatocle (1942) i Storia della Sicilia (1950). Ignazio Scaturro va morir el 28 de setembre de 1956 a Roma (Itàlia). Una avinguda i una escola secundària musical del seu poble natal porten el seu nom.

***

Francisco Salgado González

- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.

***

Antonio Martínez Abellán (Fieldman) al seu estudi (1938)

- Antonio Martínez Abellán: El 8 de maig de 1888 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Miguel Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònimFieldman (Home del Camp, com es qualificava). Sos pares es deien Joaquín Martínez García i Juana Abellán Giménez. Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios,La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía,Nosotros, La Opinión, Ritmo,El Sol, Sophia,La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista«Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al«Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman.

***

Moment de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de març de 1931)

- Miguel Arcángel Roscigna: El 8 de maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador anarquista Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i Filomena Delmastro, eren immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer obrer ferrer de la construcció i milità en el gremi dels metal·lúrgics. Estava casat amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de 1909, arran de la mort del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la Policia de Buenos Aires, a mans de l'anarquista Simón Radowitzky, començà a interessar-se per les idees anarquistes. En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials i Deportats de Buenos Aires, organització que en 1928 començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924 decidí preparar la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer feina de carceller a la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat. El pla fracassà perquè en un congrés de la Unió Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta organització, per desprestigiar el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la feina i expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la casa del director del presidi. Més tard organitzà la primera fuga del forner Ramón Silveyra, condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre anarquistes (els germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover), que havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i atemptats arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i a l'estació de metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals van ser un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí integrar-se en aquest grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans Ascaso, Durruti, Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i Roscigna) assaltaren la sucursal San Martín del Banc de la Província de Buenos Aires, amb un botí de 64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners dels atracaments, finançà part de la campanya d'agitació contra els interessos nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i Vanzetti». El 24 de juliol de 1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana sobre la seva implicació en l'atemptat amb bomba a la legació nord-americana a l'Uruguai i sobre la preparació d'un artefacte explosiu col·locat dins d'un llibre per ser enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a Buenos Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser alliberat per manca de proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans Vicente i Antonio Moretti, formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest assaltà el pagador dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou de 141.000 pesos, però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan intentà disparar per evitar el robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuaren el delta amb el bot E pur se muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per posar una bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser alliberat i se sumà al grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li proposà que actués amb el seu grup a Espanya, però Roscigna s'estimà més seguir lluitant al Río de la Plata. En el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti, s'integraren tres anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña, Pere Boadas Rivas i Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els germans Moretti i els catalans assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo, portant-se un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i tres ferits. Arran d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia refugiat el grup; els tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents, però Antonio Moretti cremà els diners i després se suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de Montevideo, Uriondo fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina. El febrer de 1929 Roscigna assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb Severino Di Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al barri de Palermo de Buenos Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va destinar al suport dels companys anarquistes presos i per a finançar l'alliberament dels companys tancats al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres anarquistes expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la presó de Punta Carretas després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir elsúltims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di Giovanni. Pocs dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una delació, Roscigna, Moretti, Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats, van ser condemnats a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la pena, les autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte d'Indesitjables» i van ser expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social argentí. Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser alliberat per un grup anarquista que atacà la comissaria. L'última notícia coneguda sobre Roscigna fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes i a Malvicini, se li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»–l'inspector general Fernández Bazán establí com a norma per als seus subordinats la llei de«Primer, disparar; després, preguntar»–  i van ser assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no es van trobar els seus cadàvers.

Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)

***

François Bonnaud a començament dels anys vint

- François Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers (País del Loira, França) el socialista, comunista i, després, anarquista i anarcosindicalista François Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat erròniament d'altres maneres (Bonneau, Bonnot, etc.). Sos pares es deien Jean François Trophimes Bonnaud, ferrador, i Modeste Marie Planchenault. Son pare abandonà ell i sa mare. Entre 1907 i 1916 es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la granja d'uns oncles. El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV Regiment de Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França, França), on entrà en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la mà del periòdic La Vague, i en 1919 va ser desmobilitzat; aquesta experiència bèl·lica el vacunà definitivament de tot patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la«Companyia París-Orleans» de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de maig de 1920, fet pel qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre, s'adherí al Comitè per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa. Ben aviat va ser nomenat secretari de la secció socialista de Saint-Lô (Normandia, França) i continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels Ferroviaris. Entre juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer a la fusteria «Le Meuble Massif» i a la fàbrica de productes químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) del departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es casà. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, durant un temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), però ràpidament l'abandonà, rebutjat tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. El 29 d'octubre de 1921 es casà amb Renée Jeanne Audebert. Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del periòdic L'Anjou Communiste, on defensà el sindicalisme revolucionari. El novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i retornà a «Le Meuble Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat del Moble. En plena escissió confederal, fou un dels fundadors de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà per la tendència anarcosindicalista de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés Confederal de la CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a Sant-Etiève (Arpitània), on representà els sindicats del Moble, de l'Alimentació i dels Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou secretari-tresorer de la Unió Departamental Unitària (UDU) del departament de Maine i Loira i del llibertari Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923 fou el tresorer del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any següent a la Unió Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8 d'abril de 1923 els comunistes obtingueren la majoria, però ell en restà secretari fins l'expiració del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble fins al 1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del comitè local de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Esdevingué la bèstia negra dels comunistes locals, però, així i tot, va ser proposat per formar part de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb la finalitat de «convertir-los», però ell, sabent el que l'esperava, preparà el seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida Mett. El 10 de març de 1928 deixà França amb tren amb els delegats de la CGTU i arribà a Moscou tres dies després. Hi restà un mes, assistint a nombroses sessions del congrés, però va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa companya Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne Montégudet i l'oposició llibertària clandestina, entre les quals es trobava la vídua de Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als barris obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta a la del seu hotel de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats estrangers. Passà clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes. Dix ans de pouvoir bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj Lazarévitch al seu retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928, redactà un llarg text («Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la dictature. Ce que j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire. Aquest escrit redoblà l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la repressió sobre Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929 Ghezzi va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La situació dins de la CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929 el Sindicat de la Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació, esdevingué autònom, situació que es mantingué fins a la reunificació sindical de 1936, restant Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar sobretot al pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1930 formà part de la Unió dels Propagandistes Antireligiosos (UPA). Amic d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres, organitzà diverses conferències promogudes pel grup anarquista d'Angers-Trélazé i, especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter auxiliar de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) a Veigné (Centre, France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la distribució de la correspondència a la petita localitat de Lublé (Centre, França). En aquesta època establa afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborava en Le Combat Syndicaliste i Le Flambeau. En 1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). Secretari del Sindicat de PTT, l'abril de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força Obrera. Jubilat, s'adherí a la Federació Anarquista (FA) i creà un comitè local dels obrers laics, esdevenint durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental d'Educació. François Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista, antimilitarista, pacifista, anticlerical, higienista i neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de 1981 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) –algunes fonts citen erròniament Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira, França). El seu arxiu personal va ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al Centre d'Història del Treball de Nantes (País del Loira, França). Pòstumament, en 2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste (1896-1945). Du Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i 1945 perquè fos llegit per sa filla Jacqueline.

François Bonnaud (1896-1981)

Continua...

---

Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)

La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)

Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.

Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.

Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.

Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?

Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel López Crespí

No era això: memòria política de la transició

Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López CrespíNo era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.

Anarcoefemèrides del 9 de maig

Esdeveniments

Louis Aragon passa el megàfon a Daniel Cohn-Bendit (Bulevard Saint-Michel, 9 de maig de 1968)

- París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona». A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril,és ocupada pels treballadors.

Naixements

Notícia del processament d'Armand Giffard apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 28 de setembre de 1889

- Armand Giffard: El 9 de maig de 1864 neix al barri de la Ville en Bois de Chantenay (actualment un barri de Nantes, Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Armand Giffard. Era fill de René Giffard, xocolater, i de Marie Louise Cibille, bugadera. Es guanyava la vida treballant de torner metal·lúrgic. El setembre de 1889 va ser denunciat a Nantes per «ultratges a la moral pública», juntament amb Joseph Cail i Victor Cail, per haver aferrat el cartell Le Père Peinard au populo. Participà activament en la campanya abstencionista per a les eleccions legislatives de 1889. A principis dels anys noranta figurava en un llistat d'anarquistes de Nantes elaborat per la policia, on s'assenyalava que era present a totes les reunions públiques i assistia a tota mena de manifestacions. El 29 d'abril de 1899 es casà al VI Districte de Lió (Arpitània) amb la bugadera Marie Honorine Bodin, divorciada de Ludovic Septier. En aquesta època seguia treballant de torner i vivia al número 122 del carrer Tête d'Or. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

David Edelstadt

- David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus–«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants– s'utilitzava sovint contra les minoriesètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup«Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de«Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit,Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als«Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.

David Edelstadt (1866-1892)

***

Neno Vasco

- Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni,Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicàEvolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho –comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna–, Marques da Costa–editor del periòdic O Trabalho–, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.

***

Notícia de l'arrest de Clément Bernon apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 10 de novembre de 1903

- Clément Bernon: El 9 de maig de 1886 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Clément Firmin Bernon –algunes fonts citen erròniament el segon nom com François. Sos pares es deien Antonie Justin Bernon, fuster, i Marie Sophie Bosq. Es guanyava la vida com son pare, fent de fuster. El novembre de 1903 va ser arrestat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) per vagabunderia i necessità assistència. En 1910 va ser detingut a Lausana (Vaud, Suïssa) per «entrebanc a la llibertat» i expulsat del cantó. Distribuïdor dels periòdics revolucionaris (La Guerre Sociale, La Voix du Peuple), freqüentà els cercles anarquistes de Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre de 1910 la policia va reportar que havia abandonat Ginebra i havia marxat cap a Lió (Arpitània). El 13 de maig de 1911 es casà al III Districte de Lió amb Jeanne Angeline Allais. Sembla que en 1914 emigrà, amb dos germans seus, al Canadà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

- Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Sos pares es deien Nicasio Suberviola i Simona Baigorri. Era fill d'una família nombrosa de sis germans que treballaven de paleta –dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular –clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de«Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup«Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions –només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

***

Ramon Alentorn Tarragó

- Ramon Alentorn Tarragó: El 9 de maig de 1897 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Alentorn Tarragó. Sos pares es deien Ramon Alentorn March i Dolors Tarragó Bigordà. Pagès de professió, vivia al número 38 del carrer Castell de Flix i estava casat amb Ramona Franch Pagès, amb qui tenia un fill. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Flix. També presidí l'Ateneu Recreatiu «L'Obrera» i del Sindicat Agrícola de la localitat. Aquesta entitat cultural, que passà a ser controlada per la CNT-FAI durant el període revolucionari, acollí la major part dels anarquistes locals. Quan entraren els feixistes a Flix en 1938 fugí cap a França, però els precs de la seva companya el feren tornar al poble, on va ser detingut i portat el 21 d'abril de 1939 a la presó de Falset (Priorat, Catalunya). Jutjat en consell de guerra sumaríssim el 9 de maig d'aquell any, va ser condemnat a mort sota l'acusació, entre altres delictes, d'haver participat en els«Fets de la Fatarella» de gener de 1937. Ramon Alentorn Tarragó va ser afusellat el 8 d'agost de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i enterrat al cementiri d'aquesta ciutat. Son germà, Carles A. Alentorn Tarragó va morir al camp d'extermini nazi de Gusen.

***

Necrològica de Gregorio Charlez Bastida apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961

- Gregorio Charlez Bastida: El 9 de maig de 1899 neix a Conchel (Montsó, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Alberto Charlez Bastida –el primer llinatge també citat Charles. Sos pares es deien José Charlez i Blasa Bastida. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). L'agost de 1937, quan la reacció comunista de la Divisió «Karl Marx» (27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola), encapçalada per Enrique Líster Forján, contra les col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i empresonar; el febrer de 1938 encara restava tancat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili s'establí a Mancet (Gascunya, Aquitània, Occitània) i milità en la CNT d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània). Sa companya fou María Pueyo. Gregorio Chalez Bastida va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1960 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc La Révolution Proletarienne del 15 d'abril de 1928

- Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Cornil Wullens. Sos pares es deien Armand Constant Victor Wullens, obrer i conreador, i Mathilde Euphrasie Devalckenaere. Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal(1919-1933). Casat amb Marcelle Léa Robert, se'n va divorciar l'1 d'abril de 1924 i dies després, el 17 d'abril, es va casar al III Districte de París (França) amb la vídua Angèle Valérie Buchin. En aquesta època ja vivia a Ognon (Picardia, França). En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs.

***

Necrològica de Gaspar Sánchez García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de gener de 1963

- Gaspar Sánchez García: El 9 de maig de 1901 neix a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Gaspar Sánchez García. Sos pares es deien Manuel Sánchez i Toribia García. Va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Milicià durant la guerra civil, va ser capturat al final d'aquesta a Requena (Plana d'Utiel, País Valencià) i reclòs a diverses presons del País Valencià (El Villar, El Puig, Sant Miquel dels Reis, Presó Model de València), abans de ser enviat condemnat a treballs forçats a l'embassament de Benaixeve. Aconseguí evadir-se amb altres vuit companys i, després de tres anys sobrevivint a la muntanya i en estret contacte amb la CNT valenciana, pogué passar a França, on treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Local de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valeriana Sánchez. Gaspar Sánchez García va morir el 7 de novembre de 1962 a Canet (Llenguadoc, Occitània) població on residia.

***

Foto policíaca de Bruno Bonturi

- Bruno Bonturi: El 9 de maig de 1902 neix a Bagni di Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Bruno Bonturi, també conegut com Ramón García Ramos o Bruno l'americano. Sos pares es deien Giuseppe Bonturi i Annunziata Angelini. Fill d'una parella de treballadors emigrants, el seu naixement a Bagni di Lucca és del tot accidental. Ben aviat partí de Gènova (Ligúria, Itàlia) amb sa mare cap a Nova York (Nova York, EUA), on arribà el 3 de juny de 1916. Quan tenia 14 anys s'embarcà, amb un passaport marítim dels Estats Units, com a aprenent de fogoner en un vaixell mercant nord-americà. A començament de 1922 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i va ser enviat al 157 Regiment d'Infanteria establert a Zara, aleshores una província italiana i actualment pertanyent al Comtat de Zadar (Croàcia), i a partir del 23 de novembre de 1922 a Roma (Itàlia), a l'anomenat«Reparto Autonomo "Giacomo Medici"». El 23 de novembre de 1922 va ser denunciat per «apropiació indeguda» i enviat a Gaeta (Laci, Itàlia) fins el 18 de març de 1923, data en la qual va ser assignat a la III Companyia de Disciplina de Verona (Vèneto, Itàlia) i després a la de Gaeta. Processat per«activitats subversives» dins de l'exèrcit, va ser condemnat pel Tribunal Militar de Roma a 18 mesos de reclusió a Gaeta. Alliberat el 30 de juny de 1923 i acabada la seva experiència militar, emigrà de bell nou a Nova York, on acabà prenent la ciutadania nord-americana. En 1930 retornà a Itàlia i s'establí a Nizza Monferrato (Piemont, Itàlia) i l'1 de gener de 1931 es casà amb Iolanda Prato. Entre abril i maig de 1934 passà per Gènova i després s'acostà a Bagni di Lucca per a veure sa mare. El juliol de 1934 passà a Espanya amb sa companya. El setembre de 1934 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), i va ser expulsat sota l'acusació d'«afavoriment de la prostitució» per la frontera portuguesa, a Valencia de Alcántara (Càceres, Extremadura, Espanya). Engegà una peregrinació a diversos ports europeus i de l'Atlàntic sota la falsa identitat de Ramón García Ramos, també conegut com Bruno l'americano. El juliol de 1936 s'embarcà com a timoner en el vaixell nord-americà Independence, ancorat al port de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va fer escala a Barcelona. L'aixecament feixista l'aplegà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'enrolà en una milícia com a mariner guardacostes. Finalment, l'agost de 1936, passà a Catalunya, on segons la policia,«s'enrolà en la milícia roja»; en realitat s'allistà en la Bateria Rosselli de la «Columna Italiana». Ferit a la mà esquerra, patí la febre de Malta. Durant un temps fou intèrpret a Portbou (Alt Empordà, Catalunya), on es relacionà amb alguns destacats anarquistes (Ernesto Bonomini, Renzo Cavani, Renato Castagnoli, Domenico Ludovici, Enzo Fantozzi, etc.). També, amb Celso Persici, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'encarregà a Portbou del control de viatgers. Altres documents testimonien que passà per la Brigada «Lincoln» de voluntaris nord-americans. Un telegrama del Ministeri de l'Interior italià del 23 de maig de 1937 el qualificà de potencial «terrorista» encarregat per Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat) d'atemptar contra Benito Mussolini. Va ser detingut, amb un passaport fals a nom de Ramón García Ramos, a Le Havre (Alta Normandia, França) mentre embarcava a bord del vaixell La Fayette, provenint de Nova York, amb la intenció de retornar a Espanya i enrolar-se com a voluntari. El setembre de 1937 estava allotjat a l'Hotel Pensió Roma de Barcelona i el 18 d'octubre de 1937 va se detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «violació del decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de reclusió. El desembre de 1937 figurava en el llistat d'anarquistes a controlar a les fronteres. Un cop lliure, passà per París i Marsella. El setembre de 1938 de Tolosa de Llenguadoc passà a Barcelona. Quan la Guerra Civil espanyola estava sentenciada, el 31 de gener de 1939 s'embarcà a bord del Queen Mary per emigrar clandestinament als EUA, on va ser internat un temps a Ellis Island de Nova York, juntament amb altres pròfugs italians provinents d'Espanya. Posteriorment el grup pogué embarcar-se cap a Valparaíso (Valparaíso, Xile). El desembre de 1939 es presentà al consolat italià demanant permisos, sense èxit, per a poder viatjar a Itàlia i reunir-se amb sa mare. Durant els anys quaranta encara estava vigilat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'agressió a Rinaldo Ponte apareguda en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 10 de maig de 1938

- Rinaldo Ponte: El 9 de maig de 1902 neix a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Rinaldo Lorenzo Ponte. Sos pares es deien Emilio Ponte i Maria Soragni. Calderer de professió, des de molt jove participà activament en els cercles anarquistes i sindicalistes de la seva població natal, militant en la Cambra del Treball i fent costat el seu periòdic Lotta Operaia. A començament dels anys vint, va ser condemnat en diverses ocasions per delicte comuns i per resistència a l'autoritat. En 1922 va ser cridat a files, però insubmís, va ser condemnat a un any de presó. Va ser fitxat per la policia feixista com a «comunista»,«descontent», «rebel» i«adversari silenciós del Règim». En 1936 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània). Segons un informe policíac, en 1937 va marxar a la guerra d'Espanya per a lluitar contra el feixisme. En 1938 regentava el«Nautic-Bar» del port de Marsella i el 8 de maig d'aquell any, en una baralla amb un client, resultà ferit de bala i necessità ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de la ciutat. En 1940 va ser expulsat de França i el 3 de febrer, quan intentà entrar per la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser detingut. Amonestat com a «sospitós d'afavorir expatriacions clandestines», va ser posat en llibertat. El 22 d'octubre de 1940 va ser internat al camp de concentració de Fabriano (Marques, Itàlia) i posteriorment traslladat a l'illa d'Ustica, després a Pisticci (Basilicata, Itàlia) i finalment a Castel di Guido (Roma, Laci, Itàlia). El novembre de 1942 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Sesti Ponente i es posà al servei de la lluita clandestina amb la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Ligúria. S'integrà en els grups de partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica), juntament amb altres anarquistes de la zona (Spartaco Graffioni, Bruno Raspino, Carlo Ravazzani, Ernesto Roca, Emanuele Sciutto, etc.). Novament detingut, va ser tancat a la Casa de l'Estudiant de Gènova (Ligúria, Itàlia) i torturat. Rinaldo Ponte va ser metrallat per sergent de la Schutzstaffel (SS, Esquadra de Protecció) Langmann, juntament amb el comunista Raffaele Pieragostini, el 24 d'abril de 1945 a Bornasco (Llombardia, Itàlia), camí de la deportació a Alemanya, quan intentà evadir-se aprofitant un atac aeri aliat a la columna –algunes fonts citen, sembla que errades, com a lloc de mort el carrer Vigentina de Siziano (Llombardia, Itàlia), afusellat pels alemanys juntament amb altres partisans (Carlo Napoli, Renato Negri, Raffaele Pieragostini, Cesare Russi i Gian Battista Stalo).

***

Ángel Castañeda Ochoa

- Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) –altres fonts citen erròniament Catoira (Pontevedra, Galícia)– l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa–algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Ochantado. Sos pares es deien José Castañeda García, mariner, i María Ochoa Lamardo, jornalera. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava de mariner al vapor mercant Cabo San Agustín, el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic  i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc Semíramis cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

- Francesc Pedra Argüelles: El 9 de maig –el certificat de defunció cita erròniament l'11 de març– de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Joan Pere Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. Sos pares es deien Francesc Pedra Grivé, teixidor anarquista, i Casimira Argüelles Antuña, asturiana filla de miner. En 1922 sa mare va morir de càncer i l'any següent son pare de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquestaèpoca conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán –anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president)–els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant–, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant elsúltims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de juny de 2000 a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns«Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de maig

Esdeveniments

Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

***

Cartell de la gala

- Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

Naixements

Notícia d'una detenció de Jules Régis (Siger) apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 12 de gener de 1886

- Jules Régis: El 10 de maig de 1858 neix a Pera (Constantinoble, Imperi Otomà; actualment Beyoğlu, Istanbul, Turquia) el militant socialista revolucionari i després anarquista Marcellin Jules Régis, més conegut com Siger. Sos pares es deien Luis Marcellin Régis i Rose Chassy. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. L'estiu de 1898 formà part del grup de militants que acusà Sébastien Faure, Jean Grave iÉmile Pouget d'«aprofitar-se de l'anarquia» per als seus interessos. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Révolte, fundat per Guillaume Auguste Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. L'estiu de 1899 participà en les reunions preparatòries per a l'edició del periòdic L'Homme Libre. Fou condemnat en diverses ocasions per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de Socors als Detinguts Polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. El 4 de gener de 1900 participà en un míting de protesta contra les condemnes de militants detinguts duran la manifestació d'agost de 1899 contra els fets de«Fort Chabrol» i acusats d'haver saquejat l'església de Saint Joseph. El 19 de maig de 1900 presidí un míting a favor dels anarquistes alliberats de Montjuïc celebrat a la Casa del Poble i en el qual participaren unes 300 persones. Jules Régis va morir en la misèria el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia. Algunes fonts apuntaren que havia estat assassinat a cops de barres de ferro.

***

Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

- Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del judici de Prosper Guyard apareguda en el diari parsisenc Le XIXe Siècle del 27 d'agost de 1896

- Prosper Guyard: El 10 de maig –algunes fonts citen el 10 d'abril– de 1864 neix a Welferding (Lorena, França; actualment pertany a Sarreguemines, Lorena, França) l'anarquista Prosper Michel Guyard. Establert a París (França), no tingué domicili fixe i dormia als asils nocturns de la ciutat. A principis de 1893 marxà cap a Brest (Bro Leon, Bretanya) i s'instal·là al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison des Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, Eugène Hamelin, André Bizien, Régis Meunier, Jean Marie Petrequin, Adolphe Sèvre i les seves respectives companyes. Es dedicà a vendre la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) pels carrers. En aquesta època treballava de representant per a l'empresa de màquines de cosir «Singer». Com a membre del Comitè de Propaganda Socialista Anarquista, en les eleccions legislatives del 20 d'agost i del 4 de setembre de 1893 va ser candidat abstencionista de la I Circumscripció de Brest, juntament amb Jean Henry Demeule, Jean-Marie Guerenneur i Eugène Marion. El novembre de 1893, en una investigació de la policia, va ser inscrit en la llista d'anarquistes destacats del departament de Finisterre, on es feia notar que no tenia professió ni domicili fixe. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va decomissar un bagul ple de periòdics i de cartells anarquistes. En aquesta època tenia per amant Jeanne-Louise Paul, que vivia al número 47 del carrer Rampe de Brest amb son company, també treballador de «Singer» i amb qui tenia un fill i una filla, i el 31 de gener de 1894, per qüestions sentimentals, Prosper Guyard intentà a Guingamp (Bro Dreger, Bretanya) suïcidar-se d'un tret i va ser ingressat greument ferit a l'Hospici Civil de la ciutat –Jeanne-Louise Paul es va enverinar mortalment amb estricnina el 20 de setembre de 1894. L'1 de maig de 1894 abandonà Brest i marxà cap a Paris i el 22 de maig arribà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà en la construcció de pintor i de paleta. Al cafè de la pensió que ocupava, destacà per les seves idees anarquistes i cants revolucionaris. El juny de 1894 freqüentà les reunions del Cercle Catòlic de Saint-Rémy i va rebre nombroses ajudes econòmiques del capellà. El 16 de juliol de 1894, gràcies a la recomanació de l'abat Finot, intentà ser contractat a la fàbrica tèxtil «Ets Harmel Frères» de Warmeriville (Xampanya-Ardenes, França), on argumentà que volia allunyar-se de Reims i dels seus companys anarquistes, però l'empresa «Ets Harmel Frères» no el trobà creïble i no el contractà. El 25 d'octubre de 1894, segons informes policíacs, abandonà«furtivament» Reims i marxà cap a París. A la capital francesa, gràcies a la recomanació de l'abat Finot, aconseguí feina en el diari clerical Le Monde. El 26 d'agost de 1896 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena, com a gerent de Le Libertaire, per haver publicat articles qualificats com «apologia del crim» –sota el seu nom signà una curta biografia de Sante Geronimo Caserio, assassí del president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, en l'aniversari de la seva execució– i va ser condemnat a un any de presó i a 500 francs de multa, pena que va ser confirmada en l'apel·lació del 17 d'octubre d'aquell any. En aquestaèpoca figurava en el registre d'anarquistes com a«perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Pietro Ghillardini apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 31 de geneer de 1895

- Pietro Ghillardini: El 10 de maig de 1865 neix a Bagnacavallo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Ghillardini (Pierre Ghillardini). Es guanyava la vida treballant en diverses professions (camperol, manobre, sabater). Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), en 1894 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers. Detingut, el 29 de gener de 1895 se li va decretar l'expulsió de Suïssa per haver albergat a casa seva l'anarquista Bruto Fiorentini (Brutus Fiorentini i Étienne Broghi), expulsat del cantó de Ginebra, i per fer servir el seu domicili per a reunions secretes anarquistes, «reunions on es reivindicava la propaganda pel fet». En 1912 va ser fitxat per la policia de fronteres italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francisco Portales Sirgado amb sos alumnes de l'escola de Zahínos (1915)

- Francisco Portales Sirgado: El 10 de maig de 1871 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Francisco Portales Sirgado. Sos pares es deien Juan Portales, inspector d'educació, i Catalina Sirgado, mestra. Seguí la professió de sos pares i després de treure's el títol, el 22 de setembre de 1889, va ser nomenat mestre interí de la escola de Zahínos –dos dies abans havia renunciat a l'acta de regidor de l'Ajuntament per incompatibilitat de càrrecs. En 1902 fou un dels fundadors de la Societat Civil «El Progreso de Labradores y Granjeros», que s'encarregava d'organitzar i gestionar la propietat comunal del veïnatge –en 1885 els pagesos del poble havien comprat en subhasta finques desamortitzades–, societat en la qual ocupà diversos càrrecs en la junta directiva fins 1907, incloent la vicepresidència en 1905. Entre 1902 i 1906 va ser nomenat regidor i l'1 de juliol de 1909 va ser elegit alcalde, funció que exercí novament entre l'1 de gener de 1910 i desembre de 1911. El 3 de juny de 1914 va ser jutjat a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) per «detenció arbitrària». En 1919 ocupà la plaça de mestre interí a Santas Martas (Lleó, Castella, Espanya) i en 1922 exercí a l'escola de Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya). Sa companya fou Luisa Casamar Portales, amb qui va tenir 14 infants, encara que no suraren tots; aquests tingueren una educació moderna i avançada a la seva època, i tots tingueren idees progressistes, militant en el moviment llibertari tres d'ells (Juan, Luis i Suceso Portales Casamar). Quan esclatà la Revolució, seguint l'exemple de sos tres infants llibertaris, el 28 de juliol de 1936 s'afilià al Sindicat Únic d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'1 d'octubre de 1938 a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre novembre de 1936 i abril de 1937 fou delegat de la CNT en la Comissió Provincial d'Abastaments de Guadalajara (Castella, Espanya) i també va col·laborar en una comissió creada per a defensar el patrimoni artístic provincial. Després del triomf franquista, va ser detingut a finals de 1939 a Carrascosa de Henares (Guadalajara, Castella, Espanya) i se li va prendre declaració jurada, on va afermar la seva militància llibertària, a Yélamos de Arriba (Guadalajara, Castella, Espanya), on exercia de mestre. Va ser reclòs primer a la presó de Brihuega (Guadalajara, Castella, Espanya) i després a la de Guadalajara, on es va instruir el procés contra ell i se li va voler implicar en uns assassinats comesos a la presó de Guadalajara. El 27 de maig de 1940 va començar el procés i se li va acusar de militar en la CNT i la FAI, de portar la gorra anarquista, d'ensinistrar sa filla Suceso Portales Casamar en l'ús d'armes de foc, d'escorcollat cases i de confiscar mobiliari per a la seva oficina, tot això deixant de banda la seva feina de mestre. El 26 de juny, després de separar-lo definitivament de la seva professió de docent, va ser condemnat en consell de guerra per «auxili a la rebel·lió militar» a 20 anys, pena que va ser commutada per la de 12 anys i un dia i enviat a la presó de Guadalajara. El 10 de març de 1941 es va ordenar el seu trasllat, juntament amb altres sis presos, al penal de l'illa de San Simón, a la ria de Vigo (Galícia). Durant la conducció en corda de presos, va ser ingressat com a reclús en trànsit a la presó de Valladolid (Castella, Espanya), on el 18 de març de 1941 Francisco Portales Sirgado va morir. Segons l'autòpsia del metge de presons va morir per «col·lapse cardíac a causa d'una insuficiència mitral», però diversos testimonis afirmaren que va ser assassinat d'una pallissa propinada per estar ensenyant a llegir altres presos. Va ser enterrat, sense coneixement de sa família, el 18 de març a la fossa comuna dels pobres (parcel·la 89) del cementiri municipal d'El Carmen de Valladolid. En 2018 sa família demanà la seva exhumació per a ser enterrat dignament.

Francisco Portales Sirgado (1871-1941)

***

Necrològica de Francis Prost apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de març de 1948

- Francis Prost: El 10 de maig de 1873 neix a Moulins (Borbonès, Occitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador François Prost, conegut com Francis Prost, que va fer servir els pseudònims Protal i Proust. Era fill de Jean Prost, sastre, i de Claudine Dérichard. Establert a París (França), milità en el sindicalisme socialista i en el Partit Obrer (PO) de Jean Allemane. En 1895 treballà de grum d'hotel i vivia al número 1 del bulevard dels Italians de París. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el periòdic socialista Le Parti Ouvrier i a mitjans de 1896 era secretari del Grup de l'Escola de Propaganda del PO. Gràcies a la influència de Sébastien Faure es passà a l'anarquisme. En 1896 treballava d'empleat d'oficina al diari Le Petite République, fet que, segons informes policíacs, resultava sospitós a certs companys que pensaven que passava informació del moviment anarquista a les files socialistes. Fou membre, amb Fernand Pelloutier, del Sindicat d'Empleats i participà en la fundació de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de gener de 1897, amb altres companys (Gustave Leboucher, Musch, Émile Pouget, Roger Sadrin i alguns espanyols i italians), participà en una manifestació a la tomba de Louis Auguste Blanqui al cementiri de Père Lachaise, on, amb Sadrin, pronuncià un violent discurs tot fent una crida a la revolució. El 18 de març de 1897 va ser el principal orador d'una vetllada familiar en commemoració de la Comuna de París celebrada a la Sala Turpin, on assistiren més de 150 persones, i a la sortida de la quall ell va fer una col·lecta en suport de la companya de l'anarquista Auguste Vaillant; l'endemà, va fer una conferència a la Sala Commerce, davant unes 200 persones, en protesta contra la detenció de set companys durant una manifestació a l'església de Saint-Ambroise, on aquests van ser apallissats per la policia i pel sagristà armat d'un bastó emplomat. En aquesta època sembla que va ser secretari de redacció de Le Libertaire, va estar en contacte amb la redacció de Le Père Peinard i, com a membre de la Internacional Científica, va fer una gira propagandística amb Ernest Girault en nom d'aquest grup. El 26 de juny de 1897, amb altres companys (Jean-Baptiste Broussouloux, Sébastien Faure, Ernest Giraud, Albert Létrillard, Charles Malato, Léon Parsons, Ernest Rocher, Marcel Sembat, Joseph Tortelier, etc.), parlà en un gran míting a benefici dels anarquistes catalans exiliats i perseguits en el «Procés de Montjuïc», que se celebrà a la Sala Pétrelle de París. El 4 de juliol de 1897, en un míting contra la repressió policíaca presidit per Alfred Ebner, Prost reprotxà alguns destacats anarquistes el seu discurs «moralitzador». En aquesta època mostrà la seva oposició als sindicats i va fer una crida a crear candidatures abstencionistes davant les properes eleccions. El 3 d'octubre de 1897 participà, amb Marcel Boala, Georges Brunet, Ernest Girault, Roger Sadrin, Joseph Tortelier i altres, en la conferència pública contradictòria«Les exploits de la Police, la peste religieuse, la pain cher», celebrada a la Sala Cheval-Blanc de Montreuil (Illa de França, França). A principis de desembre de 1897 animà un grup anarquista (Marcel Boala, Laffon, Albert Libertad, Lucas, etc.) que es reunia en una taverna al número 164 del l'avinguda Parmentier i s'encarregà de la redacció d'un manifest antipatriota i d'un altre abstencionista. En 1898 va ser editor gerent del full Défense de G. Étiévant aux Assises de Versailles 1892, publicat pel setmanari anarquista parisenc Le Droit de Vivre, animat per Constant Martin, i del qual va ser gerent del seu darrer número del 15 de juny de 1898. El març de 1898 va ser processat, juntament amb Baptiste Maynard, per haver fet imprimir i distribuir el cartell «Manifest aux conscrits», però el seu cas va ser sobresegut. El 15 de setembre de 1898, en una reunió anarquista celebrada al número 168 del carrer Charenton sobre l'atemptat de l'anarquista Luigi Luccheni contra Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria, dies abans, es negà a condemnar aquest assassinat. Com a gerent de Le Cri de Révolte, el 15 de novembre de 1898 va ser condemnat a sis mesos per presó per«apologia del crim», en relació a l'assassinat d'Isabel de Baviera; a resultes d'aquesta condemna, son infant va ser recollit per Georges Butaud i sa companya Sophie Zaïkowska. A partir de setembre de 1899 va ser l'organitzador del Sindicat Lliure dels Irregulars del Treball i dels Manobres, el qual, el febrer de 1900, comptava amb una cinquantena d'afiliats. En aquests anys va ser col·laborador de diferents periòdics anarquistes, com ara La Nouvelle Humanité (1895-1898), Le Libertaire (1895-1899), Le Cri de Révolte (1898-1899) o L'Homme Libre (1899), del qual també va ser administrador. En 1900 funda la Librairie Sociologique i la Biblioteca Libertaire de Belleville, al número 81 del carrer Julien-Lacroix, de la qual va ser secretari i on va fer nombroses conferències, a més de ser secretari de l'efímer Cercle d'Ensenyament Llibertari de Belleville, que es reunia al mateix local. També va ser un dels animadors, amb Charles Malato i altres, de les Universitats Populars. El 24 de novembre de 1900, amb Ferdinand Calazel, va fer la conferència «Liberté et religion; solution de la question sociale» a Vitry-lès-Reims (Xampanya-Ardenes, França) i l'endemà, amb Victor Grimbert, la titulada «L'évolution econòmiques et la Révolution» a Bazancourt (Xampanya-Ardenes, França). A partir de 1901 va ser gerent de la revista parisenca L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducation libertaire (1900-1902), atiadora dels cursos llibertaris d'ensenyament superior per a adults, els quals havien començat el 12 de febrer de 1899 a la Salle des Sociétés Savantes de París, amb el suport de Jean Grave i de Pierre Quillard. Posteriorment s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on visqué al número 45 del carrer Mont d'Arène, i freqüentà assíduament militants anarquistes locals, com ara Pierre Degreef o Victor Grimbert. En 1900 va ser candidat abstencionista pel barri del Combat del XIX Districte de París. El febrer de 1901 marxà cap a Chalons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on, segons la policia, s'entrevistà amb l'anarquista Arthur Wilkin. El 17 de febrer de 1901 va fer una conferència, amb Henri Fabre, a la Tour Eiffel de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Instal·lat a Amiens (Picardia, França), en 1902 participà en la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França) i fou membre de la «Societat per a la creació i el desenvolupament de la colònia de Vaux». El 4 de maig de 1902 va fer, amb Ernest Girault, la conferència«L'Anarchie, sa philosophie, son ideal», a la Sala Fourny de Montreuil-sous-Bois (actualment Montreuil, Illa de França, França). El 13 de setembre de 1902 va fer la conferència «Fondation d'un théâtre libertaire», a la Sala Boucher, organitzada per «L'Idée Libre». El 14 de setembre de 1902, va fer la conferència «De la liberté communiste dans una colonie communiste», en una gran reunió pública celebrada a la Salle de la Coopération des Idées del Faubourg Saint-Antoine, on també prengueren la paraula altres destacats anarquistes (E. Armand, Henri Beylie, Georges Butaud, Albert Kienert, Papillon, Paraf-Javal, Henri Zisly, etc.). Col·laborà en el periòdic antimilitarista parisenc Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), òrgan del Grup Antimilitarista del Faubourg Saint-Antoine, animat per Albert Kienert. El 14 de desembre de 1902 participà en una reunió organitzada per «Les Naturiens» al cafè del número 15 del carrer Durantin de París per organitzar la campanya abstencionista i per parla de colònies llibertàries. També entre 1903 i 1904 col·laborà regularment en el periòdic L'Aube Nouvelle. Organe des comunistes libertaires de l'Est, animat per Pierre Dumas. En 1903 va llegir públicament el seu drama social En révolte. El 7 de febrer de 1903 fou orador, amb altres companys (Georges Butaud, Libertad, Charles Malato, Paraf-Javal), en un gran míting de protesta en favor de la repressió de la «Mano Negra» a Espanya, organitzat per Le Réveil de l'Esclave i celebrat a la Sala Lafont d'Aubervilliers (Illa de França, França). També tingué relacions amb el periòdic sindicalista llibertari algerí Le Réveil de l'Esclave (1904). En els anys deu vivia al número 7 del carrer Saint-Leu d'Amiens i col·laborà en la primera època del periòdic anarquista Germinal de la ciutat. En aquests anys fou membre del grup local d'Amiens de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i en el grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, en 1915, va ser declarat exempt per al servei i posteriorment va ser convocat per a la revisió, però no es presentà i va se declarat insubmís. El 12 de juliol de 1919 es casà a Bussy-lès-Poix (Picardia, França) amb Coralie Yvonne Roche. Posteriorment s'establí a Vichy, on treballà de firaire i formà part de «La Libre Pensée». En 1936, encara que vell i malalt, participà en el suport de la Revolució espanyola. El 7 de desembre de 1936 presidí, amb Henri Chazal i Antoine Glachet, un míting organitzat pel Grup d'Estudis Socials i Filosòfics, celebrat a la Sala de Festes de Vichy, al qual assistiren unes 200 persones. En aquesta època treballava de perfumer i, segons la policia, va ser l'autor d'uns cartells signats «Les anarchistes de l'arrondissement de Lapalisse». En 1947 era membre de la comissió administrativa de l'VIII Regió de la Federació Anarquista (FA) i participà en una gira de propaganda organitzada per aquesta organització a la seva regió. Francis Prost va morir el 10 de febrer de 1948 al seu domicili, al número 82 del carrer Jean Jaurès, de Vichy (Alvèrnia, Occitània).

***

Notícia sobre la condemna d'Albert Cusset apareguda en el diari parisenc La Croix del 26 de gener de 1895

- Albert Cusset: El 10 de maig de 1874 neix a Saint-Martin-Boulogne (Nord-Pas-de-Calais, França) l'obrer de sastreria i militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Albert Louis Cusset. Sos pares es deien Albert Cusset, jornaler, i Elisabeth Garot, costurera. Vivia a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1892 redactà una poesia «en honor de Ravachol»; processat per amenaces d'assassinat i d'incendi, va ser condemnat a vuit mesos de presó. El 14 de desembre de 1893, després d'un escorcoll al domicili de sos pares a Boulogne-sur-Mer on ell residia, la policia va descobrir un quadern on hi havia adreces de diversos anarquistes francesos i estrangers, entre ells Edmond Marpaux, autor de l'assassinat del sotsbrigadier Colson. El 12 de juny de 1894 un artefacte explosiu va ser descobert sota les finestres de l'agent de policia Roux, al carrer de la Tour-Française de Boulogne-sur-Mer; la metxa es va sufocar pel pes de l'enginy que contenia mitja lliura de pólvora i un quilo de ferralla, claus, cadenes, tisores, 10 claus, ganxos, una planxa i bolles de ferro i de marfil. Cusset, que ja havia amenaçat de fer volar aquest agent, veí seu, es vantava en una taverna d'haver dipositat la bomba per venjar-se. En saber que l'explosió no s'havia produït, va cridar: «Visca Vaillant! Visca Ravachol! Visca l'anarquia!» Aquest mateix dia va ser detingut al moll del Bassin de Boulogne-sur-Mer, després d'haver oposat als agents una forta resistència; tenia a la butxaca una fiola i una metxa d'un metre. En el moment de la detenció una gran multitud el volgué agredir. En els nous escorcolls de casa seva després de la detenció, es trobà una llista de magistrats del tribunal, i el nom d'un capità de la Gendarmeria, amb les seves adreces, i una carta on s'indicava que mantenia correspondència amb anarquistes parisencs, com ara Félix Beaulieu (Henri Beylie) i Henri Gauche (René Chaughi). També estava en relació amb el químic Rateau de Brussel·les (Bèlgica) i grups anarquistes de Torí (Piemont, Itàlia) i dels Estats Units. El 8 de setembre de 1894 va ser condemnat a tres mesos de presó i a cinc francs de multa, probablement pels comentaris anarquistes que havia fet; durant l'audiència va demanar permís per llegir un escrit i davant la negativa del president, va cridar: «Visca l'anarquia i mort alsèmuls de Vidocq!» El tribunal el va condemnar immediatament a vuit mesos de presó i a 1.000 francs de multa per aquestes paraules considerades insults als magistrats. Durant la instrucció de la seva causa per temptativa d'atemptat, va afirmar que havia estat empès per fer aquesta acció per un tal «Senyor Paul», qui li havia lliurat tres francs per comprar la pólvora i que li havia assegurat que després d'aquest atemptat li enviaria bombes elaborades a París per fer volar les cases dels jutges i dels magistrats. Va declarar que l'agent Roux l'havia detingut en diverses ocasions i que no li havia tingut cap respecte. El 25 de gener de 1895 va ser condemnat per l'Audiència de Pas-de-Calais a 10 anys de treballs forçats, pena que purgà, sota la matrícula 27.025, a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). Durant la deportació conegué Auguste Courtois (Liard-Courtois), que el cita en les seves memòries. Sota la influència de Léon Ortiz, que renegà de les seves idees i acabà col·laborant amb l'administració penitenciària i assistint a la missa dominical, va fer el mateix, tornant als seus orígens d'antic alumne dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle. L'administració penitenciària el considerava com a «anarquista extremadament perillós malgrat la seva joventut, a vigilar especialment», però durant els sis anys que hi va romandre, no va patir cap càstig ni va intentar cap fuga. Albert Cusset va morir el 30 de juliol de 1901 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Victor Méric

- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Célestin Méric, també conegut com Flax. Sos pares es deien Victor Silvain Méric i Marie Roguenot. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Sa companya fou GermaineÉgé. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876-1933)

***

La «Banda de Luxemburg» en la primera audiència del seu judici (París, 8 de juliol de 1907)

- Paul Féchant: El 10 de maig de 1886–algunes fonts citen erròniament el 18 de maig de 1885– neix a Landerneau (Cornualla, Brentanya) l'anarquista Paul Honoré Eugène Féchant. Sos pares es deien Paul Théodore Féchant, recaptador, i Maria Gabrielle Jouan. Seguí la professió de son pare i entre 1901 i 1905 treballà d'empleat al Ministeri de Finances a París (França), feina de la qual va ser acomiadat a causa de les contínues absències. Restà cuidant sa mare, fins l'abril de 1906 que passà a viure amb Lucien Torlet i la seva companya. El setembre de 1906 va ser detingut amb una quarantena de persones (Lucien-Joseph Arrandet, Marcel Arrandet, Jean Aslanian, Émile Barouille, Madeleine-Louise Beffort, Charles Berthelon, Fernand David, François Dubrit, Auguste Goyon, Léon Guidi, Émile-Théodore Guilhon, François Guilhon, Auguste Guyon, Auguste Lancelot, Arsène Le Béguec, Désiré Mahieu, Henri Lemaout, Louis Ménage, Herny-Jules Moisson, Auguste Mousset, Lucien Nicole, Alexandre Plagne, Guy Quintard, Lucien Torlet, Eugène Vial, Germaine Wierzbicka, etc.) sota l'acusació de ser un dels caps de l'anomenada «Banda de Luxemburg», especialitzada en falsificació de monedes. Entre el 8 i el 14 de juliol de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per«fabricació de falsa moneda» i per ser el tresorer de la banda. Dels 29 processats, 19 van ser absolts, entre ells Paul Féchant. El 4 de maig de 1909 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Susanne Rubens Vauttier. A la dècada dels deu vivia al número 1 de la cruïlla de l'Odéon, al VI Districte de París, i formava part del grup anarquista«La Ghilde (Les Forgerons)». Exempt del servei militar, el desembre de 1914 mantenia aquesta situació i no va ser mobilitzat durant la Gran Guerra. En 1915 abandonà París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Bernard Gorodesky

- Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky i Gorodietzki. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky (Pinkas Gorodietzki), empleat, i Aline Grenitz (Alice Grenetz), costurera. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Era fill d'Ignacio Castellote Asensio, pellaire, i de Patricia Benito Albertos. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Finalment visqué al Villa Cendrier (Saint-Ouen, Illa de França, França). Sa companya fou Asunta Pérez Jarque. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a l'Hospital Fernand Widal de París (França).

***

Henri Lion

- Henri Lion: El 10 de maig –moltes fonts citen erròniament el 13 de maig– de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Sos pare es deien Jean Louis Lion, tipògraf anarquista, i Anne Durand. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. El 8 de febrer de 1919 es casà a Tolosa amb Justine Elise Gassau i el 29 de desembre de 1924 novament a Tolosa amb Marie Rose Amélie Manzac. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa«Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria,Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com«Plaça dels germans Lion».

Continua...

---