Bloc de BalearWeb

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de lescriptor Miquel López Crespí

El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, mha portar a investigar diversos personatges històrics de Mallorca i la resta de Països Catalans que trob important siguin presents en la realitat política i cultural de la nostra terra. Malgrat la tasca de recuperación de la nostra memòria històrica (sense oblidar la tasca encomiable dalgunes institucions i la feinada feta per les editorials illenques) crec sha davançar encara molt més per aprofundir en aquesta qüestió cabdal.

Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara daltres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich

A Fets i personatges, el llibre que ha publicat El Tall Editorial he provat davançar algunes idees que, a tall de records personals, poden ajudar en lavenç vers un coneixement més profund de persones qeue han tengut una gran importància en el passat i present del nostre poble. Aquests darrers temps mhe centrat especialmente en la investigació sobre la vida i activitat política i cultural dels amics abans esmentats. Finalment i dacord amb leditotial mhe centrat en personatges dun indubtable valor historic com poden ser: Francesca Bosch, Lluís M. Xirinacs, Antonio Gramsci, Gabriel Alomar, els marxistas catalans de la transició, lempenta cultural de Miquel Costa i Lloberta, la presència importantísima de don Francesc de B. Moll i Josep M. Llompàrt, la feina literària i dinvestigació de l escriptor Llorenç Capellà, els escriptors de la generación literària dels 70 i la repercusió del Maig del 60 a les nostres lletres i organitzacions clandestines daquella època. Potser molta gent ignori la influència que tengueren Andreu Nin, el record del POUM i Karl Marx en els grups antifeixistes dels 60 i 70 del passat segle. Tampoc volia oblidar el paper dels mallorquins progressistes a Menorca (parl del cas de Miquel Vanrell, ànima del renaixement cultural menorquí). Només com a exemple daquest intent de recuperació de fets i personatges podríem publicar algunes línies del capítol sobre Gabriel Alomar, un dels nostres intellectuals més brillants i la memòria del qual costa tant reivindicar. Editorial Turmeda (dirigida per un consell assessor del qual formaven part Josep Albertí, Miquel Barceló, Guillem Frontera, Aina Montaner, Antoni Serra i Josep-Carles Tous) ja havia publicat algunes obres que podríem considerar ruptures dins la difícil conjuntura del moment. En aquells moments (anys 72-73) ja havia publicat Realitats foravileres, de Joan Antoni Adrover (amb un pròleg den Gregori Mir); Entrada de fosca, dAntoni Serra (narracions); Poesia 72, de J. Albertí, D. Huguet i B. Nadal (poesia); Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, de Blai Bonet (novel.la); Mallorca musulmana (estudis darqueologia), de Guillem Rosselló-Bordoy; Llibres editats a Mallorca (1939-1972), de Ramon Bassa, Jaume Bover i Pere Carlos. Un poc més endavant publicarien els meus reculls de contes A preu fet i La guerra just acaba de començar. La pena de mort de Gabriel Alomar era el volum número 8 de la col.lecció dassaig. La publicació de La pena de mort (la defensa més aferrissada de Ferrer i Guàrdia, el director de lEscola Moderna de Barcelona sotmès a un infamant judici que el portà al mur dafusellament) tengué la seva repercussió en aquells anys de tenebror franquista (i de festa i sarau per als que venien Mallorca al capital estranger, essent els agents a les Illes de la colonització espanyola i mundial: els nous rics). Llorenç Capellà escrigué encesos articles a Última Hora i en parlà igualment Jaume Vidal Alcover a Diario de Barcelona (14-II-73). Abans, el 7-II-73, per a commemorar el centenari del seu naixement, tres intel.lectuals mallorquins, en Josep M. Llompart, nAntoni Serra i el fill del gran exiliat, Víctor Alomar, li retien un sentit homenatge al qual, com solia -i encara vint-i-tants danys després sol passar- només hi asistiren militants i simpatitzants dels partits desquerra (clandestins encara), així com membres de lOCB. Un petit bocí del capítol dedicat a Miquel Costa Llobera, explica: Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla duna família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió. Lany 1866 lautor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a lInstitut Balear de Ciutat. Loncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda lanècdota que relata mossèn Torres Gost a lassaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Maria Antònia Perelló en la introducció a lantologia de Miquel Costa i Llobera Un vol dinefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i senfila pel Mal-Pas, sadonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt labisme de la mar blava, llegint una Oda dHoraci, que el seu oncle li havia donat. Bona promesa per lavenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a ledat de fer caramelles o dencalçar les cabres de la costa. La set de saber alimentada per loncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de lInstitut una font única de coneixements. Un dels professors que més linfluí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys dabans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere dAlcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver. Mestre descola, oficial de lexèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta dactivista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En lèpoca en què determinats escriptors de les Illes manifestaven la seva adhesió absoluta al Movimiento (Bartomeu Mulet, Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca, Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de lhonestedat, la defensa dunes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en larticle esmentat (pàg.30): Era dEsquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a lEscola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després dhaver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons dAlgaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però sapuntà a lEscola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri. Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. Daquesta manera li feren pagar la lluita per lalliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim. I en el capítol dedicat a Llorenç Capellà hem escrit (vet aquí un petit tast): Llorenç Capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal dintellectual amb un ferm compromís amb el poble i la cultura catalana. Fa un temps vaig enviar al Govern de les Illes una proposta per crear una petita Biblioteca Popular, una collecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i lexemple de tants i tants sindicalistes, intellectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent. He escrit les pàgines de Fets i personatges amb amor i sentiment. Pensava I pens!- que no ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport daquesta munió d´intellectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens bastaven excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volíem i volem!- una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual dhomenatge sesvaneix. El llibre perdura i potser serà estudiat durant generacions i generacions! Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de reconeixement dels mèrits socials i culturals de les persones abans esmentades. La publicación daquesta obra podria ser el primer avenç vers la creació duna collecció de llibres que podria titular-se (provisionalmente) Els Imprescindibles. No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però sovint determinades institucions no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de lesquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra dun dels intellectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans. Vet aquí la nota escrita quan morí lhistoriador marxista i independentista Llorenç Buades: Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita en defensa del català i de les idees republicanes i antifeixistes. Cal pensar en ledició dun llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica. També caldria portar endavant la realització dun documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a labast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions lexemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista, grans historiadors com era Llorenç Buades. Hauríem de recordar que els homenatges sesvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim lesquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre desquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes illencs desquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat.

[22/04] Atemptat d'Acciarito -«Actualité de l'anarchisme» - Gallea - Messonier - Bergegren - Duchemin - Luccheni - Buatois - Dupoux - Andreoli - Sacco - Zanasi - Pinçon - Casado - Aranda - Bucchioni - Manent - Guerrieri - Aguilar - Kolev - Girabau - Milla - Broto - Durey - Neebe - Ballart - Cerchiaro - González Linera - Bovet - Barón - Arpinati - Amador Franco - López Montes - Boulnois - Bitrián - Marco - De los Ángeles - Wojnarowski

Anarcoefemèrides del 22 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat d'Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 25 d'abril de 1897

- Atemptat contra Umberto I d'Itàlia: El 22 d'abril de 1897, a la via Apia de Roma (Itàlia) de camí cap a l'hipòdrom, el manyà anarquista de 26 anys Pietro Umberto Acciarito intenta senseèxit apunyalar el rei Humbert I d'Itàliaquan aquest passava amb el seu carruatge. Detingut, serà jutjat entre el 28 i el 29 de maig i condemnat, després d'una paròdia de procés, a treballs forçats a perpetuïtat i set anys de confinament aïllat.

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Cartell de la conferència-debat

- Conferència«Actualitat de l'anarquisme»: El 22 d'abril de 1959 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) la conferència-debat «Actualité de l'anarchisme» (Actualitat de l'anarquisme). Organitzada per la Federació Anarquista (FA) de la regió parisenca, hi van intervenir Daniel Guérin, Charles-Auguste Bontemps, Maurice Joyeux i Raul Rassinier. L'acte fou presidit per Maurice Laisant (Hemel).

Naixements

Foto policíaca de Domenico Gallea (ca. 1894)

- Domenico Gallea: El 22 d'abril de 1852 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el jornaler anarquista Domenico Gallea, també citat en la seva transcripció francesa com Dominique Galléa. Sos pares es deien Tommaso Gallea i Giuseppina Demarchi. Emigrà a França i per les seves activitats llibertàries el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enrique Messonier Álvarez

- Enrique Messonier Álvarez: El 22 d'abril de 1856 neix a l'Havana (Cuba) –algunes fonts citen erròniament en 1845 a Catalunya– el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Sos pares, naturales de Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries, es deien Enrique Messonier González i Antonia Álvarez Hernández. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la«Cámara de Sangre» –similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli–, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí –aquest li dedicà poemes–, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges, Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la«Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes. Enrique Messonier Álvarez va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1916 a l'Havana (Cuba).

***

Hinke Bergegren

- Hinke Bergegren: El 22 d'abril de 1861 neix a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a EstocolmBrand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu«honor» –aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptor és autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

Edmond Duchemin

- Edmond Duchemin: El 22 d'abril de 1867 neix a Châteauroux (Centre, França) el metge anarquista Edmond Michel Lucien Duchemin, que va fer servir el pseudònim Michel Petit. Sos pares, rendistes, es deien Arthur François Guillaume Duchemin, militar, recaptador de contribucions indirectes i cavaller de l'Ordre Imperial de la Legió d'Honor, i Bertha Maria de Jesus Harouard, de pare francès i mare mexicana, casats durant les guerres del II Imperi francès. Passà la seva infantesa entre Châteauroux i Laval (País del Loira, França). Estudià medicina a París (França) i passà temporades a Dinan (Bro Sant-Maloù, Bretanya), on residia sa família. En 1894 llegí la seva tesi«Contribution à l'étude de la rétention d'urine au cours de la blennorrhagie». Un cop titulat en medicina, exercí d'antuvi a París, a la seva consulta al número 46 del bulevard de Haussmann, i després a Bièvres (Illa de França, França). El novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà un manifest en defensa del coronel Marie-Georges Picquart publicat en diversos diaris parisencs. El 27 d'abril de 1901 es casà al VI Districte de París amb Marie Anne Philomène Le Luez. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Grands Augustins. En 1904 s'instal·là a l'île-de-Bréhat (Goueloù, Bretanya) i després a Maël-Carhaix (Cornualla, Bretanya). En 1904 també començà a col·laborar en el setmanari anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux, del qual era lector des de feia anys. Sembla que va ser Jean Grave que va demanar la seva col·laboració per a una secció sobre higiene laboral. Entrà en la redacció com a especialista en medicina, però la seva col·laboració no es va limitar a aquesta disciplina i durant set anys signà més de cent articles, la major part sota el pseudònim Michel Petit. En 1905 col·laborà en L'Almanach de la Révolution pour 1906. Atret per la pedagogia llibertària, mantingué contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i col·laborà amb l'editorial de l'Escola Moderna de Barcelona (Catalunya) amb textos que signà sota pseudònims. En 1909, com a membre del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, participà activament en les protestes que es desencadenares contra el processament de Francesc Ferrer i Guàrdia i quedà molt afectat quan un tal Michel Petit va ser detingut a París per participar en aquestes protestes, demanant a Jean Grave que s'informés sobre aquest Augustin-Michel Petit amb la intenció d'ajudar-lo. Va fer molta publicitat de Les Temps Nouveaux entre els seus amics (metges, professors, mestres, etc.). També mantingué estretes relacions amb el periòdic anarquista LeRéveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1909 publicà el fullet higienista Les habitations qui tuent!. Cap el 1910 caigué malalt i hagué de minvar les seves col·laboracions en el periòdic, encara que va escriure articles sobre la Revolució mexicana. En 1911 publicà el fullet d'higienisme Le nourisson i aquest any també col·laborà amb la revista La Grande Revue en una investigació sobre la influència de la caserna sobre la joventut amb un informe molt crític. Edmond Duchemin va morir el 2 de maig de 1913 a l'île-de-Bréhat (Goueloù, Bretanya) i va ser enterrat dos dies després al cementiri antic de l'illa. Deixà inèdita una autobiografia sota el títol Un bourgeois déchu. Pòstumament, en 1932, es va publicar el seu llibret de narracions infantils La petit chemin, amb il·lustracions d'Aristide Delannoy.

***

Fitxa policíaca de Luigi Luccheni

- Luigi Luccheni: El 22 d'abril de 1873 neix a l'Hospital de Saint-Antoine (Hôpital des Enfants-Trouvés) del XII Districte de París (França) l'anarquista, defensor de la «propaganda pel fet», Luigi Luccheni (Louis Luccheni o Lucheni). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant –transcrit erròniament el llinatge Luccheni en comptes de Lacchini– el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume–actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig, participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la«propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:«Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Luccheni perquè la víctima era una dona.

Luigi Luccheni (1873-1910)

***

Notícia d'una de les detencions de Claude Buatois apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 19 de gener de 1906

- Claude Buatois: El 22 d'abril de 1874 neix a Sens (Borgonya, França; actualment Sens-sur-Seille, Borgonya, França) el contrabandista anarquista Claude Marie Prosper Buatois. Era fill de Victor Buatois, domèstic, i de Jeanne Gautheron. D'antuvi es guanyà la vida treballant de vidrier. El 12 de novembre de 1895 va ser integrat en el 37 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i va ser llicenciat el 22 de setembre de 1896, passant a la reserva l'1 de novembre de 1898. En 1896 va ser inscrit en el III Inventari d'Anarquistes del departament de Finisterre i va ser qualificat per la policia com «anarquista militant» i que vivia del contraban d'alcohol. En aquesta època un escorcoll del Servei de Contribucions Indirectes trobà periòdics llibertaris al seu domicili. El 14 d'abril de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) a sis mesos de presó i multa per«rebel·lió, violències, agressió i ultratges a agents». A finals de maig i principis de juny de 1900 va ser interceptat a Le Havre (Alta Normandia, França), però, sense feina, marxà cap a París (França), on sembla que visqué en una habitació moblada llogada al carrer Duret. El 4 de juny de 1903 va ser detingut, juntament amb son germà Prosper Buatois i Antoine Guérin, sota un manament de l'Administració de Contribucions Indirectes i el 19 de juny de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône a sis dies de presó per«rebel·lió als agents». Sembla que es el mateix Buatois que el 14 de març de 1905 va fer la introducció d'una conferència de Sébastien Faure celebrada a Chalon-sur-Saône. Durant la nit del 8 al 9 de juliol de 1905 va ser detingut, juntament amb son germà Prosper Buatois, Antoine Guérin i Valentin Laroze, a Saint Cosme-le-Haut de Chalon-sur-Saône i el 20 d'octubre de 1905 van ser condemnats a multa pel Tribunal de Chalon-sur-Saône per «contraban d'alcohol». El 17 d'abril de 1906 va ser detingut a Givry (Borgonya, França) per agents de l'Administració de Contribucions Indirectes quan portava tres recipients en un sac que contenien 22 litres d'aiguardent. El 4 de novembre de 1909 va ser condemnat a cinc anys de presó, amb llibertat provisional, però el Tribunal de Cassació anul·là la pena per un defecte de forma. A principis de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Dijon (Borgonya, França) a dos anys de presó per encobriment d'uns robatoris comesos el novembre de 1908 a Châtenoy-en-Brese (Borgonya, França). El 29 de novembre de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Chalon-sur-Saône a vuit dies de presó per «ultratges per escrit a magistrat». En aquesta època treballava de cafeter. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. El 22 de setembre de 1914 va ser condemnat pel Consell de Guerra Permanent de la VIII Regió Militar a dos anys de presó per «ultratge i rebel·lió a mà armada contra agents de l'autoritat». El 22 de gener de 1916 passà al VIII Grup Especial de l'Exèrcit i el 29 de maig de 1916 passà al 64 Regiment Territorial d'Infanteria i el 15 de juny de 1916 al 64 Regiment Territorial d'Infanteria. El 18 de juliol de 1916 va ser destinat a la fàbrica Henri Carpentier de París. En 1916 vivia al número 80 del bulevard de Picpus. L'1 de juliol de 1917 fou destinat al IV Regiment d'Infanteria dels Zuaus. El 9 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al número 65 del carrer Grande de la Guillotière. El 3 de febrer de 1942 es casà a Thonon-les-Bains (Savoia, Arpitània) amb Marie Clarice David. Claude Buatois va morir el 12 de desembre de 1962 a l'Hôtel-Dieu de Thonon-les-Bains (Savoia, Arpitània).

***

Notícia sobre Jules Dupoux apareguda en el diari parisenc "La Liberté" del 7 d'agost de 1912

Notícia sobre Jules Dupoux apareguda en el diari parisenc La Liberté del 7 d'agost de 1912

- Jules Dupoux: El 22 d'abril de 1888 neix a Dole (Borgonya, França) l'anarquista individualista Jules Joseph Dupoux. Sos pares es deien Jean Marie Dupoux, paleta, i Clémence Sophie Eugénie Vigreux, bugadera. Es guanyava la vida treballant d'ajustador en una foneria. En 1909 vivia al número 7 del carrer Pasteur de Dole. En aquestaèpoca col·laborava en L'Anarchie. En 1909, durant la vaga de les Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons), va ser acusat per la policia d'haver participat en el sabotatge a la línia fèrria el 15 de maig de 1909 a Dole. El 3 d'agost de 1909 el Tribunal Correccional de Dole el condemnà en rebel·lia a un any de presó per «atemptat terrorista». També en 1909 organitzà una conferència de Gustave Hervé a Dole. L'agost de 1912 purgava una pena per insubmissió de vuit mesos de reclusió a la presó militar de La Cherche-Midi de París (França). Un cop lliure, va ser destinat al 62 Regiment d'Artilleria, establert a Bruyères (Lorena, França). El 28 d'abril de 1925 es casà a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) amb Fernande Renée Madeleine Courtot. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Urbano Andreoli (6 de juny de 1937)

- Urbano Andreoli: El 22 d'abril de 1890 neix a Campanoli [sic] (Itàlia) l'anarquista Urbano Andreoli. Sos pares es deien Ricardo Andreoli i Nicolina Trucchi. Es guanyava la vida fent de manobre i estava casat amb Marianna Sammuri. Emigrà a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània), on visqué al número 8 del carrer Dominique Comte. Durant els anys trenta freqüentà el grup de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL), on hi havia destacats anarquistes (Charles Henri Bounous, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Felicita Girolimetti, André Grisard, Léandre Guisseguere, Dominico Nanni, Kanic Papazian, etc.). El gener de 1935 va ser acusat per la policia d'haver donat asil a son nebot Ange Andreoli, expulsat de França per«robatori». El 18 d'abril de 1935 demanà la naturalització francesa. La policia el va vigilar especialment en 1937 i, encara que inscrit en el moviment anarquista, no feia cap propaganda segons el comissari especial de Canes (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nicola Sacco, sa companya Rosina Zambelli i son fill Dante (ca. 1920)

- Nicola Sacco: El 22 d'abril de 1891 neixa Torremaggiore (Foggia, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Gelindo Zanasi

- Gelindo Zanasi: El 22 d'abril de 1892 neix a Minerbio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gelindo Zanasi. Sos pares es deien Raffaele Zanasi i Adelaide (o Adele) Volta. Va començar a militar en el moviment llibertari quan encara era adolescent. En 1908 va ser condemnat per primera vegada per propaganda antimilitarista. Es guanyava la vida fent de pagès i com a paleta. Ente 1920 i 1923, com a membre dels «Arditi del Popolo», participà activament en les lluites contra la pujada dels feixisme i per això va ser detingut en diferents ocasions. L'octubre de 1923, fugint de la repressió, s'exilià a França. Després de l'assassinat de Giacomo Matteotti el juny de 1924 a Roma, entrà a formar part de la Centúria«Camicie Rosse» (Camises Roges) a París, que agrupava militants antifeixistes italians disposats a actuar si hagués un canvi en la situació italiana. En 1926, amb altres militants italians, participà en l'expedició militar de Francesc Macià Llussà per proclamar la República Catalana, coneguda com els«Fets de Prats de Molló». Després del fracàs de la invasió, va ser detingut a França i expulsat. Marxà cap a Bèlgica, on va ser assenyalat com a «element perillós», relacionant-se amb anarquistes refugiats en aquell país (Gigi Damiani, Giuseppe Bifolchi, Lorenzo Gamba, etc.). En 1932 retronà a França i s'establí a Tolosa de Llenguadoc. En 1933, per la seva activitat antifeixista, va ser inclòs en la llista de«terroristes» establerta pel Ministeri de l'Interior. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà a Catalunya i el 26 de juliol es presentà com a voluntari en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Al front d'Aragó s'encarregà d'una metralladora amb l'ajuda de la miliciana Lucienne Mercier (Lucette Mercier). El març de 1937 va ser ferit al front d'Osca i el setembre fou repatriat a França. Poc després retornà a la Península, on cap el gener de 1938 va ser nomenat capità. Amb el triomf franquista passà França i el juny de 1939 figurava en la llista de persones ajudades pel Socors Roig. Quan la declaració de guerra amb Alemanya, el gener de 1940 va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. El 19 de novembre de 1941 va ser extradit a Itàlia. Jutjat per les autoritats feixistes, el 31 de desembre de 1941 va ser condemnat a quatre anys de deportació a Ventotene. Poc després va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), del qual va ser alliberat el 12 de setembre de 1943. Des de la postguerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la Unió Sindical Italiana (USI) de Bolonya. Després del II Congrés de la USI celebrat entre el 6 i el 7 de gener de 1950 a Piombino (Toscana, Itàlia), va ser elegit, amb Generoso Procaccini, secretari de la Comitè de Coordinació amb seu a Bolonya. En aquesta època col·laborà assíduament en el periòdic Guerra di Classe. Entre l'1 i el 2 de juny de 1958 representà Bolonya en el Congrés Nacional de la USI celebrat a Gènova-Pegli. Gelindo Zanasi va morir el 28 d'abril de 1973 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Gelindo Zanasi (1892-1973)

***

Notícia de la condemna d'Alfred Pinçon apareguda en el diari parisenc La République Française del 2 de setembre de 1913

- Alfred Pinçon: El 22 d'abril de 1895 neix a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) l'anarquista, sindicalist i antimilitarista Constant Alfred Pinçon. ra fill de Constant Alphonse Pinçon, fuster de la construcció, i de Françoise Hortense Roussel. El gener de 1908 treballava d'empleat a les oficines de les fàbriques de materials metàl·lics Nozal a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), on restà fins el 15 d'octubre de 1909. Va ser sorprès en diferents ocasions dormint durant la feina i explicà que estava cansat, ja que passava gran part de la nit en reunions. Entre l'11 de gener de 1910 i el 31 de gener de 1911 treballà amb el fabricant de màquines agrícoles Albaret, al número 7 bis del carrer Louvre de París, i va ser acomiadat per negar-se a vestir-se amb una lliurea i abans de partir destrossà diversos objectes. L'1 de maig de 1911 va ser detingut a la plaça de la République de París després de cridat«Assassins» uns guàrdies municipals que reprimien uns manifestants que sortien de la Borsa del Treball. El 22 de maig de 1911 va ser condemnat a 50 francs de multa per «ultratge». Entre el 31 de maig i el 26 d'agost de 1911 treballà a l'empresa de màquines d'escriure Remington, al número 8 del bulevard Capucines. En 1911 vivia amb sos pares al número 25 del carrer Procession de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre el 2 de gener i el 2 de maig de 1912 va fer feina amb el fabricant de guants Georges Hautsgen, al 44 de l'avinguda Michelet de Saint-Ouen. Entre el 20 de maig de 1912 i el 15 de maig de 1913 treballà a la fàbrica de traucadors Union Ouvrière, al 36 del carrer Sambre-et-Meuse de París. En questa època militava en la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen, era assidu lector de La Bataille Syndicaliste i es dedicava a aferrat adhesius antimilitaristes al seu barri contra la«Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre el 21 de juliol i el 15 de setembre de 1913 treballà d'empleat a la Companyia General de l'Òmnibus i entre el 15 de setembre i el 13 d'octubre amb l'empresari F. Balet, al número 31 del carrer Rosiers de Saint-Ouen. Posteriorment restà desocupat. El 19 d'agost de 1913 va ser detingut quan aferrava cartells antimilitaristes amb altres companys (Robert Compoint, Louis Pouleau i Maurice Pfister), però no va ser denunciat. El 30 d'agost de 1913 va ser detingut quan es preparava para participar en una«retreta roja» organitzada per les Joventuts Sindicalistes destinada a sabotejar una retreta militar; portava un bastó amb la punta de ferro i una llibreta on apuntava les ressenyes dels mítings antimilitaristes; per aquests fets, l'1 de setembre de 1913 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena per«possessió d'arma prohibida» i condemnat a 25 francs de multa. El 19 de desembre de 1914 va ser incorporat al 89 Regiment d'Infanteria. El 16 de gener de 1917 va ser declarat desertor i el 2 d'abril d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per la X Divisió d'Infanteria i condemnat a un any de presó amb llibertat provisional per «deserció a l'interior en temps de guerra» i«falsificació de permís». El 16 d'abril de 1917 va ser ferit de bala al Bois des Buttes, durant la «Batalla de l'Aisne», i el 17 d'octubre de 1918 va ser ferit a Seboncourt (Picardia, França). Destinat al I Regiment de Zuaus, va ser enviat el 27 de gener de 1919 com a muntador als tallers de la Companyia Ferroviària del Nord a La Plaine Saint-Denis. El 3 d'octubre de 1919 va ser reenviat al seu destacament militar per «mals serveis». El 8 d'abril de 1920 va ser desmobilitzat. El juliol de 1921 vivia amb sa companya Marion Rosa, amb qui tenia dos infants, al carrer Clément-Lécuyer de Stains (Illa de França, França). El gener de 1925 era membre de la comissió del Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció). El juny de 1926 va ser un dels animadors del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies, el secretari del qual fou A. Coquin. Acabà treballant en una fàbrica de ciment i el febrer de 1926 formà part del buró del Sindicat d'Obrers del Ciment de la Regió Parisenca, del qual, l'agost d'aquell any, va ser nomenat delegat de Propaganda. El gener de 1927 va ser designat secretari adjunt no retribuït en l'assemblea general del SUB de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir de l'abril de 1927 va fer les permanències dominicals del SUB a la Borsa del Treball. L'abril de 1928 va ser nomenat secretari del SUB i el maig de 1930 del Sindicat Confederal dels Obrers del Ciment del Sena, que s'havia integrat en la Confederació General del Treball (CGT). El 10 de maig de 1931 participà, amb Julien Le Pen, en un míting intercorporatiu de la CGT, a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball. En 1932 col·laborava regularment en la secció «Mouvement syndical» del periòdic Le Libertaire. El 29 de gener de 1933 prengué la paraula en un míting organitzat pel Comitè Regional de Treballadors de la Construcció i dels Treballs Públics de la Regió Parisenca celebrat a la Borsa del Treball, on afirmà que, després d'aconseguir la setmana de 40 hores, calia reivindicar la setmana de 30 hores. Mantingué una estreta amistat amb Lucien Charbonneau, tresorer del Comitè de«L'Entr'aide». En 1937 fou membre dels grups anarquistes de fàbrica de la Unió Anarquista (UA), engegats per Félix Guyard i Nicolas Lazarévitch. Aleshores vivia al número 53 del carrer Poissonniers de Paris. El 30 d'octubre de 1937 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar del departament del Sena. El novembre de 1938 participà en una col·lecta en suport de Benoît Broutchoux. El 15 d'abril de 1939 vivia al número 34 del carrer Ordener del XVIII, que va ser el seu domicili definitiu. El novembre de 1939 era secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT. Entre el 21 de març i el 28 d'agost de 1940 va ser mobilitzat i enviat al polvorí de Salbris (Centre, França). En 1941, en un escorcoll a la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el seu nom i adreça va ser interceptat en un llistat de subscriptors del periòdic de l'organització. El 6 de març de 1943 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. Després de la II Guerra Mundial va ser reelegit secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT, càrrec que ocupà fins el 1953. El desembre de 1944, el maig de 1948 i l'abril de 1949 envià diners per al periòdic CQFD,òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP). En 1950 encara figurava en el llistat d'anarquistes el domicili dels quals havien de ser vigilats. Alfred Pinçon va morir el 3 d'octubre de 1957 a l'Hospital Boucicaut del XV Districte de París (França) i va ser enterrat el 14 d'octubre al cementiri de Thiais (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 d'abril de 1958

Necrològica d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 d'abril de 1958

- Antonio Casado Meler: El 22 d'abril de 1899 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Casado Meler. Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. Emigrà buscant feina a Barcelona (Catalunya) i en 1921 ja militava en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. El novembre de 1924 intervingué en els fets revolucionaris de Bera (Navarra) i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes barceloneses, fets pels quals s'hagué d'exiliar a França. El 8 de desembre de 1933 participà en l'aixecament anarquista d'Albalat de Cinca. El cop de militar feixista de juliol de 1936 l'agafà al seu poble i participà en la resistència. Durant la guerra lluità en el Grup de Tren Automòbil de l'Exèrcit de l'Est de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Visqué a Sench Avit de Ribièra (Aquitània, Occitània), on treballà d'agricultor. Malalt durant molt de temps, Antonio Casado Meler va morir el 17 de març de 1958 a l'Hospital de Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Manuel Aranda Martí

- Manuel Aranda Martí: El 22 d'abril de 1900 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Aranda Martí –el segon llinatge també citat erròniament Marfil. Sos pares es deien Manuel Aranda i Manuela Martí. Llaurador de professió, estava casat amb Dominga Mora Pallés i tingué dues filles, Josefina i Sebastiana. Fou assidu del Centre Obrer de Massalió i milità en la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a la seva comarca, fet pel qual va ser detingut i tancat a la presó de Val-de-roures fins el 13 de gener de 1934. Arran l'aixecament feixista de juliol de 1936 fou membre del primer Comitè Revolucionari, creat l'agost d'aquell any, i presidí la Junta de la Col·lectivitat de Massalió. Entre gener i agost de 1937 presidí el Consell Municipal del seu poble i posteriorment fou conseller de Justícia. Quan l'avanç de les tropes feixistes, es refugià amb sa família a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1938 va ser avalat pel Sindicat d'Indústries Metal·lúrgiques del barri barceloní del Poblenou per a treballar en l'empresa Torres. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb altres habitants de Massalió i va ser internat al camp de concentració de Bram. El 27 d'octubre de 1941 les autoritats feixistes l'obriren expedient per responsabilitats polítiques i el condemnaren en rebel·lia a 1.000 pessetes de multa i a 10 anys d'inhabilitació absoluta. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Vierzon de la CNT. El seuúltim domicili va ser a Foëcy (Centre, França). Manuel Aranda Martí va morir el 27 de març de 1977 a l'Hospital de Vierzon (Centre, França).

Manuel Aranda Martí (1900-1977)

---

Continua...

---

Versos contra la violència masclista

El Festival de Poesia de la Mediterrània arranca avui vespre al teatre Principal de Palma amb el recital de la micropoetessa AJO

Francesca Marí | 02/02/2011 |

La música i els versos es fondran enguany en el Festival de Poesia de la Mediterrània, un cicle que en aquesta 13a edició pren la bandera contra la violència de gènere. Així doncs, les poetesses seran les grans protagonistes del festival, que de cada vegada aixampla fronteres i dies d'exhibició. Noms com Roha Mashavave, Maite Brazales, Isabel Garcia Canet i Anie Batts recitaran les seves rimes amb altres companyes de lletres com Gerard Verges i Pere Gimferrer. En total, el cicle, que organitza la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet, inclourà set espectacles d'àmbit ben diferent. El tret de sortida el donarà avui la micropoetessa AJO, que actuarà a la sala Petita del teatre Principal a partir de les 21 hores.

Ara bé, el punt àlgid del Festival tindrà lloc el 25 de maig amb la Nit de la Poesia, on els versos pugen al teatre Principal en estat pur i despullats de tota parafernàlia. Abans, però, la música prendrà protagonisme amb el concert de Marcel Cranc, Imagina (23 de març) i el de Las Migas (24 de maig). Una de les novetats d'enguany, també referida a la sonoritat, és la col·laboració amb la Fundació ACA, que s'encarregarà de fer enregistraments de tots els poetes implicats en la Nit de la Poesia. Amb aquests reculls farà un arxiu sonor d'un projecte que vol tenir continuïtat i que es preservi per al futur. Les activitats del Festival clouran el mes de juliol, una data encara sense concretar, quan es farà l'acte de clausura al jardí de Can Sabater, a la casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem.

Diari de Balears (dBalears)

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.

Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco. Direcció a càrrec de Biel Mesquida.

Mallorca marcava aquests dies el pols cultural europeu. En la fotografia podem veure alguns dels poetes més importants d'aquests momets moments: Kirmen Uribe, Antoni Vidal Ferrando, Àlex Susanna, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Hilari de Cara, Rabia Jelti, Antoni Gost i Fatéma Chaild.

[...] No fueron trece, sino doce, los poetas que recitaron sus versos. Faltó la yemení Ibtissam Al-Mutwakil por problemas con el visado. Las proyecciones que acompañaron la lectura de los poemas -con ampliaciones de la imagen de los poetas- realzaban su labor, convirtiendo el escenario en un potente púlpito audiovisual.

Aunque en vez de sermones, desde el púlpito se lanzaban mensajes a "todos los agujeros del espíritu, del alma y del cuerpo. Porque la poesía es emoción, es conmoción. Es sabiduría, es arte de vivir, es una forma de saber más sobre nosotros mismos". Así inició el director del festival, Biel Mesquida, la velada poética. Toda una declaración de intenciones.

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània. Pati de la Misericòrdia. Ciutat de Mallorca (2-VI-06)

Reconocimiento, deseo, amor, infidelidad, dignidad, recuerdo. La marroquí Fatéma Chahid presentaba su particular testamento vital en Solo. Miquel López Crespí recordaba a Josep Maria Llompart, gran poeta y activista cultural, mientras que Hilari de Cara hablaba de que el teu home t´ho fa al llit/i després dorm devora de tu tota la nit/jo t´ho faig a hores d´oficina/Després patesc un puta insomni.

Variedad

Estos eran algunos de los temas a reflexión y comunicación. Las frases se oían en catalán, en asturiano, en francés, en vasco, en árabe. Los sentimientos que expresaban eran muy universales.

Lo abrió, en castellano, el poeta mallorquín Miguel Ángel Velasco, con unas rimas de homenaje al primer centenario del nacimiento del inventor del LSD, Albert Hoffmann, a la que siguieron poemas como Esvástica (...Y fue turbina planetaria/ de la devastación, la loca rueda en cruz/...).

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) siguió y fue el primero de los poetas en catalán en intervenir, con Les petites coses que ningú ja no estimava, una bella crónica del oficio de escribir, que consiste en "salvaguardar los pétalos de las rosas". Hilari de Cara, que acaba de presentar su poemario Absalom, fue el tercero en presentar su obra.

Comentarios

Desde el público, en el que se hallaban destacados representantes del mundo cultural mallorquín, Joan Fullana, responsable de la revista literaria S´Esclop, alabó el esfuerzo realizado en este festival: "Es encomiable la continuidad. Que haya llegado a su octava edición es señal de que detrás hay mucho trabajo invisible, pero que permite que todo salga bien".

A pesar del carácter multicultural del festival, era destacada la presencia de poetas en catalán. Antoni Gost continuó la velada y luego Antoni Vidal-Ferrando recitó algunos versos inéditos, que piensa incluir en su nuevo libro, como Postal interior, un canto a la dignidad y a evitar el conformismo: "La llibertat té un preu, com l´amor de les meuques".

Seguidamente intervinieron el poeta asturiano Xuan Bello y luego Rabia Jelti, Jordi Llavina, Núria Martínez, Àlex Susanna y Kirmen Uribe.

Más actos

La velada fue el acto central del certamen, pero durante el día, se desarrollaron más actividades incluidas en el Festival de Poesía de la Mediterrània, que organizan y patrocinan el departamento de Cultura del Consell, la Casa Museu Llorenç Villalonga y la Fundación ACA, con colaboraciones del Govern, la UIB y la Institució de les Lletres Catalanes. Por el mediodía, los poetas visitaron la Universitat de les Illes Balears, donde también mostraron algunos de sus versos. Durante el día, centenares de estudiantes visitaron La Misericòrdia y realizaron talleres didácticos en torno a la poesía.

El festival continúa hoy. A partir de las 21 horas, también en La Misericòrdia, se escenifica una muestra de poesía audiovisual a cargo de Luis Álvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fàbrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, La Perifèrica, Accidents Polipoètics, José Ruiz, Rubén Santiago y Miquel Seguí. Y es que los versos disponen de muchas vías de expresión. Como decía Blai Bonet, "la poesía es música en estado sólido".

Pere Marí

Diario de Mallorca (3-VI-06)

Àlex Susanna. Miquel López Crespí, Jordi Llavina, Antoni Vidal Ferrando, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chahid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtisam-Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Veslasco, Luis Alvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fábrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, Perifèrics, Accidents Polipoètics, José Ruíz, Rubén Santiago, Miguel Seguí.

Publicat el llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània

Coberta del llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània editat per la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga.

Mallorca: capital de la poesia de la mediterrània

Per M. Dolça Mulet i Dezcallar, Vicepresidenta i consellera de Cultura del Consell de Mallorca

Aquesta nova edició del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània és un motiu de joia i alegria perquè demostra la consolidació d´una festa poètica que reuneix done si homes de tots els racons del Mare Nostrum per dir, mostrar i projectar les seves produccions poètiques per a tota casta de públics, per un cantó, i, per laltre, perquè aquests artistes de la paraula i de la imatge, mentre coneixen la nostra cultura, el nostre patrimoni ric i divers, els nostres paisatges, en definitiva, la nostra Mallorca, es coneguin també entre ells i els escriptors daquí.

Mallorca marcava aquests dies el pols cultural europeu. En la fotografia podem veure alguns dels poetes més importants d'aquests moments: Kirmen Uribe, Antoni Vidal Ferrando, Àlex Susanna, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Hilari de Cara, Rabia Jelti, Antoni Gost i Fatéma Chaild.

Per tot això el repertori daccions que el dia u, dos i tres de juny fan aquests vint-i-sis poetes és múltiple i variadíssim. Primer de tot, cull celebrar que de bell nou aquest any, tretze poetes de la paraula vinguts de llengües i cultures ben diverses ens llegiran els seus poemes en català, àrab, castellà, francès, bable i èuscar, en el Vespre de la Poesia, un gran recital en clau despectacle, que tindrà lloc al pati de la Misericòrdia el dia dos de juny. Aquesta convivència de llengües i maneres de dir personals és un dels bessons del festival que fa arribar als escoltadors els gusts de la paraula en viu i en directe a través dels mateixos creadors. Tot un luxe per a un públic ampli que gaudirà d´una manera directa i dinàmica, ben activa, les músiques dels mots que els poetes escenificaran.

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània. Pati de la Misericòrdia. Ciutat de Mallorca (2-VI-06)

En segon lloc, vull ressaltar que, continuant en la línia dobrir el Festival amb fórmules noves i originals de la poesia com les dels artistes que fan servir les eines de les tecnologies audiovosuals i multimediàtiques actuals-, hem convidat també tretze poetes que utilitzen les imatges, les músiques i els textos en unes mescles i combinacions singulars i ens donaran unes creacions plàstiques, verbals i musicals innovadores que ens produiran els efectes essencials de la poesia bona, fer-nos sentir, fer-nos pensar, fer-nos fruir. Ells seran uns animadors del Festival que ens mostraran les seves arts a lAcció Poèticomusical de la nit de dia tres de juny al pati de la Misericòrdia, convertit en un espai de bellesa plural.

Ledició daquest llibre, amb el CD que lacompanya, que reuneix una antologia de les creacions daquests vint-i-sis poetes, és un dels altres materials preciosos que farà arribar el treball daquests creadors a nombroses persones.

Voldria remarcar la importància del taller de poesia per a nins i joves, una forma dacostar-los a les obres més essencials de la poesia mitjançant la coneixença amb els poetes del festival, que els diran els seus versos, i, també, la pràctica ben formativa de dir i fer, ells mateixos, poesies.

Aquest VIII Festival de Poesia de la mediterrània comptarà amb la col·laboració de la Fundació ACA, que es dedica a la música, a la recerca de nous camins sonors i té una aula poètica, que enregistrarà el Vespre de la Poesia i crearà un arxiu amb les veus de cadascun dels poetes.

Vull agrair a les institucions que col·laboren en la realització del Festival lajuda, i també vull donar les gràcies a totes les persones que de formes molt diverses i amb generosa entrega dediquen el temps i lesforç a l'èxit daquesta festassa dels mots.

Mallorca, que té una llarga tradició poètica, es convertirà durant uns dies daquest juny de 2006 en capital de la Poesia de la Mediterrània amb tota una intersecció dartistes de la paraula, de la imatge, de la música, tots plens de sensibilitat, que faran arribar el món de la poesia a tots els públics.

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)

Menorca en el record (pàgines del meu dietari)

15-III-03, Ateneu de Maó (Menorca). Presentació del poemari Cercle clos. D'esquerra a dreta: Maite Salord, Joan Francesc López Casasnovas, Laura Pons, Miquel López Crespí i Miquel Vanrell.

L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.

Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".

Miquel Vanrell (esquerra) i Miquel López Crespí a Menorca. Aleshores les accions contra la guerra d'Iraq consistien, a part de les manifestacions, en situar llençols blancs a tots els canons que hi havia a l'abast. (Fotografia de Francesc Calvet feta a la plaça des Castell).

Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.

El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.

Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.

Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.

Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

FESTIVALS DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA POETES PARTICIPANTS: MARGARITA BALLESTER, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, SERGI CLEOFÉ, MARGA JUANICO JANER, SARA GUASTEVÍ, ÒSCAR BAGUR I FRANCESC FLORIT NIN.

MENORCA 2010 ILLANVERS POESIA, PINTURA, MÚSICA I FOTOGRAFIA -

ORGANITZA: CONSELL INSULAR DE MENORCA

PRESENTACIÓ

Segurament no ens equivocaríem si manifestàvem que Menorca té avui la capacitat de sorprendre per la vitalitat que posseeix en la seva vida cultural i artística, per la riquesa de la seva producció, per una creativitat oberta, inquieta, admirable. Una creativitat que sexpressa en les diferents formes de lart, de la música, de la literatura i que es fa present amb força dins i fora de la nostra illa.

És aquesta vitalitat la que permet du a terme el recital Illanvers, que enguany arriba ja a la seva séptima edició. Són moltes les veus que hauran llegit els seus propis poemes, que ens hauran aportat lexpressió de les seves emocions, dels seus sentiments, de les seves propostes estètiques i de la seva força creativa, sense oblidar una valuosa contribució a la llengua catalana, emprada en aquest cas amb aquella saludable normalitat que seria desitjable en tots els àmbits de la nostra societat.

Com hem dit sempre, Illanvers vol ser un espai de trobada, de coneixences, damistat i dintercanvi. Un diàleg enriquidor entre la poesia, la pintura, la fotografia, la música. Un àmbit obert i participatiu, un encontre entre diferents generacions, una mostra, tan àmplia com sigui possible, de la poesia en llengua catalana que sescriu avui a Menorca, una fusió entre les diferents formes dexpressió que sorgeixen, al cap i a la fi, dun mateix impuls creador, duna mateixa voluntat expressiva.

Illanvers ha crescut des de la seva primera edició. Fa uns mesos, gràcies a lacollida del projecte per part del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, presentàvem el web illanvers.cat on es troben els poemes que shan llegit a les diferents edicions. Un web viu on els poetes van actualitzant les seves obres i que creim una bona manera de presentar, enfora de la nostra illa, el panorama més actual de la poesia menorquina.

En ledició denguany comptam amb set poetes que ens ofereixen una mostra ben diversa i estimulant de formes poètiques i de les diferents tendències que presenta avui la poesia catalana.

Volem donar les gràcies a tots els que fan possible Illanvers, als poetes que hi participen, als pintors que ens ofereixen la seva obra, als músics que hi aporten la seva creativitat i compenetració, a les institucions que hi donen suport, a totes les persones que ens ajuden. Al llibret que hem repartit, juntament amb una presentació del Conseller de Cultura, Joan Lluís Torres, i tots els poemes que es recitaran, hi trobareu la llista dels participants, institucions i col·laboradors sense els quals no es podria dur a terme Illanvers. Gràcies a tots per la seva generositat i per les facilitats que hem rebut de la seva part.

FESTIVAL DE POESIA ILLANVERS MENORCA 2010 POETES PARTICIPANTS

Sergi Cleofé Huguet (Ciutadella, 1975)

Llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor dESO a lIES Maria Àngels Cardona. És organitzador, juntament amb el poeta Pere Gomila, del recital Illanvers, un espectacle on es conjuguen la poesia, la música i la pintura dautors menorquins actuals, per on ja hi han passat pràcticament tots els poetes de Menorca. A més, ha col·laborat en molts altres recitals fets a lilla, així com en algunes publicacions de diversa tipologia, dentre les quals destaquem Estesa jove, 1997; els poemes Sa capadeta, Premis i Darrers batecs, guanyadors del Concurs de Poesia de Sant Joan que promou lAjuntament de Ciutadella; 2002, una antologia de joves poetes menorquins (Quadern Xibau núm. 10), ed. Institut Menorquí dEstudis, Menorca, 2002; Paisatgistes de Menorca: Biel Camps, 2003; Illanvers I, 2004; els poemes que acompanyaren lexposició descultures al carrer Entre noltros, Diari Menorca, 2004; les Gloses per as bon ambient de silla, dins el recull Glosats del Premi de Glosa escrita Josep Vivó. Anys 2003, 2004 i 2005, 2005; el poema La somiadora a lobra Jofre. Seduccions secretes, 2004; el poema Pedres als tancs, dins el recull Tots els éssers, 2007; el poema Tradicions al llibre Carmen Vivó, 2008 i darrerament ha participat juntament amb altres autors dun recull de poemes editat per lAssociació Espanyola Contra el Càncer (AECC) de Menorca que encara roman inèdit.

Margarita Ballester Figueras, Barcelona 1942.

Llicenciada en Filosofia i Lletres, secció dHistòria, per la Universitat de Barcelona. Ha estat professora dInstitut fins la seva jubilació. Des de fa vint anys viu a Menorca. És autora de tres llibres de poemes , i també es dedica a la crítica literària i a la traducció. La seva obra poètica figura en diverses antologies en català, i en altres llengües. Ha publicat Linfant i la mort, Premi Rosa Leveroni 1988, Columna Barcelona 1989. Els ullsColumna Barcelona 1995. Entre dues espases Eumo-Cafè Central, Vic 2004, Premi Cavall Verd de poesia 2005.

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946).

És novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València); Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre; Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera"; Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya; Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca); Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003" (Xàtiva, València); Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la) i Cinema del segle XX (recull darticles).

Marga Juanico Janer (Alaior, 1982).

Llicenciada en Filologia Hispànica. Va treballar durant uns anys a Barcelona per bufets dAdvocats i estudis dArquitectes. Després de 10 anys va tornar a Menorca i actualment treballa com a docent a lEscola dAdults dAlaior. De moment no té obra publicada. Possiblement la vena poètica li ve del seu avi Llorenç Janer que era un excel·lent glosador.

Sara Guasteví i Olives (Maó, 1979).

És bibliotecària i documentalista. Treballa a l'Espai de Documentació i Recerca del Museu de la Música de Barcelona. Toca la viola per afició i per tradició familiar, forma part de l'Orquestra Universitat de Barcelona des de fa sis anys. Pel que fa a l'escriptura, engega el tema als 13 anys amb un poema inspirat dualment per una cançó de Mecano i una obra de Serguei Prokófiev. Guanya alguns concursos de poesia a l'Institut Joan Ramis i Ramis de Maó i a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. Així mateix, participa en algunes publicacions conjuntes de Menorca. D'escriptura força lenta i breu, s'hi afegeix una notable falta de disciplina. Actualment exerceix més la prosa poètica que no la poesia en sí mateixa. Va ser antologada a 2002, una antologia de joves poetes menorquins.

Òscar Bagur Martínez (Maó, 1975)

Llicenciat en filologia catalana per la UdL i postgraduat en tipografia per Eina UAB, treballa a cavall, entre Lleida i Menorca, com a dissenyador gràfic i desenvolupador web al seu estudi Quadratí (http://www.quadrati.com) des de lany 2000. Al 2005 crea, amb Marta Villalonga, leditorial Punctum (http://www.editorialpunctum.com), especialtizada en ledició de materials i estudis sobre filologia catalana. La seva (breu) obra poètica ha estat publicada en el volum La difícil pell acariciada (Premi Universitat de Lleida, 1998) i en diversos volums col·lectius i antològics (Solstici dEstiu III, Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger, 2000; 7 i 7, Edicions 6a Obra Gràfica, 2000; 2002, una antologia de joves poetes menorquins, Quaderns Xibau, 10, Institut Menorquí dEstudis, 2002; i Estrenes. Antologia de poemes i contes, Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida, 2005).

Francesc Florit Nin (Ciutadella de Menorca, 1960).

Llicenciat en filologia catalana per la UIB, professor de llengua i literatura catalanes, poeta i pintor. Ha desenvolupat una important activitat cultural des dàmbits molt diversos i ha destacat pel seu compromís amb el patrimoni dels menorquins i amb la llengua i la cultura catalana pròpies de lilla.

Col·labora amb articles dopinió a la premsa de forma habitual on tracta amb profunditat, amb rigor i amb una gran intel·ligència, no exempta duna fina ironia, aspectes diversos relacionats amb la societat menorquina, lart i la cultura. Va ser director de la col·lecció de poesia insular Xibau entre el 1989 i el 1998. Ha participat en diverses ocasions en recitals poètics. Entre 1990 i 1992 va crear i coordinar Ecolingüistes, un grup de professors en defensa de la riquesa lingüística i per a la preservació de la llengua catalana.

Autor duna important obra pictòrica, que destaca per la seva bellesa i la seva força poètica, ha participat en nombroses exposicions, individuals o col·lectives, a Menorca, Mallorca, Barcelona i Madrid. És també un dels més destacats poetes de Menorca, amb una obra que presenta una gran riquesa dimatges i un acurat rigor formal i, que, potser, com a la seva pintura, encalça una bellesa plena de la sensualitat i de la llum mediterrànies, sense renunciar a lexpressió més intensa i profunda.

Organització: Consell Insular de Menorca

Coordinador: Pere Gomila.

Tel: 676137425

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: lobjectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més lenfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de latmosfera, de lambient dels primers moments de la guerra civil. Lautor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer lèpoca, lespai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit dUna Arcàdia feliç i de cap manera lúnic és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan alter ego ratificat per lescriptor, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se nhan fetes moltes versions per explicar la biografia i els trets ideològics de lautor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el seu Villalonga saproxima molt més a la realitat que el de lamable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres sobretot ombres, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat nhagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció dun novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, shi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, desperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, nha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i denginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a lilla.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, lautor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: lobjectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més lenfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de latmosfera, de lambient dels primers moments de la guerra civil. Lautor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer lèpoca, lespai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i descamots dexecució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a lobra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i lignominiós Comte Rossi en leliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i linterès de la conversió al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre daltres), és lenfrontament amb els membres de lEscola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en lhumiliant episodi del retractament dels firmants de la Resposta hi intuïm la seva participació activa.

Quant a lestil, cal dir que lobra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que lautor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per lenvergadura de les proporcions. Sha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga

Lescriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de lAjuntament dInca

Per Núria Martí

Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte descriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores dara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants daltres, es bastí lescriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot sha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant lhavia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia matèria, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador dhistòries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de laristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació dItàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine lany 1963. Quan comença lèpoca de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar aristocràcies decadents arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens dèxit en la versió castellana publicada lany 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir lèxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir daquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva conversió al catalanisme.

Com no mhavia dinteressar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de lautor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de no tocar el tema del falangisme villalonguià, mhi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de lany 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. Minteressava endinsar-me en el món interior de lescriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot minteressava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga corregida segurament per algú del cercle proper a lEscola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana dentendre el món cultural català que lenvoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història dun Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint larticle de Joaquim Molas Per una lectura de Llorenç Villalonga que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de lAbadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, desperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència duna classe, del final duna època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història duna Mallorca i duna classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per lamor esburbat envers na Xima, lamor dun passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, labsolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser consagrat, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix sen reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de realitat mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?.

Lany 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de laristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? Lautor de Bearn sen riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. Després, quan va ser consagrat, deixà dinsistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i daltres ja sha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era lintel·lectual català i liberal que el negoci editorial daquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més minteressava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

[23/04] «Freie Gesellschaft» -«La Gioventù Libertaria» - Míting contra la repressió mundial - Mella - Kasperski - Nydrle - Mairet - Cardús - Norantonio - Morros - Pallarès - Mateu - Fernández Seco - Rosera - Martín de la Haza - Navarro - Palau - Rabitti - Cuadrado - Schröder - Miró - Sampériz - Tortajada - Casado - Ramos - Lazarine Dall'Oca - Oboeuf - Bertolani - Agostinelli - Sánchez Infante - Macé - Pina - Segalés - García Ortega - Macías - Gaudeaux - Falgàs

Anarcoefemèrides del 23 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de Freie Gesellschaft

- Surt Freie Gesellschaft: El 23 d'abril de 1892 surt a Zúric (Zúric, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Freie Gesellschaft. Organ der Internationalen Sozialisten (Societat Lliure.Òrgan dels socialistes internacionals). Va ser editat per Th. Dietschy i els articles sortiren sense signar. En sortiren set números, l'últim el 4 de juny de 1892. En 1949 en sortí Die Freie Gesellschaft, també anarquista.

***

Notícia sobre la suspensió de "La Gioventù Libertaria" apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 18 de juliol de 1914 +

Notícia sobre la suspensió de La Gioventù Libertaria apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 18 de juliol de 1914

- Surt La Gioventù Libertaria: El 23 d'abril de 1914 surt a Cleveland (Ohio, EUA) el primer número del periòdic La Gioventù Libertaria(La Joventut Llibertària). Editat per l'anarquista italoamericà Aldino Felicani, només en sortiren tres números, l'últim el juliol d'aquell any. Aquesta publicació deixà de sortir perquè Felicani es traslladà a Nova York (Nova York, EUA) per motius laborals. Aquell mateix any va ser continuada per La Questione Sociale a Nova York (Nova York, EUA).

***

Cartell de l'acte

- Míting contra la repressió mundial: El 23 d'abril de 1927 se celebra a la sala Lion d'Or de Brussel·les (Bèlgica) un «Gran Míting contra la Repressió Mundial». L'acte va ser organitzat pel Grup de Brussel·les de la Federació Belga del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) per denunciar els casos de repressió que es donaven arreu del món, especialment els dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti als EUA i els dels espanyols Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover; però sense oblidar altres països (Bulgària, Itàlia, Polònia, Romania, URSS, etc.). Hi van prendre la paraula el propagandista anarquista Marcel Camille Dieu (Hem Day); Séverin Férandel, pel CIDA; l'anarcosindicalista Émile Marchand, del Sindicat de la Construcció, de la Fusta i del Moble de Brussel·les; i l'anarquista Jean-Baptiste Schaut (Adamas), que parlà en flamenc. L'endemà es va repetir el mateix míting a Lieja (Valònia), on Adamas va ser substituït per l'anarquista Jean de Boë (George Demos).

Naixements

Ricardo Mella

- Ricardo Mella Cea: El 23 d'abril de 1861 neix a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per«injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills, dels quals nou suraren (Ricardo, Alberto, Alianza, Esperanza, Urania, Raúl, Luz, Jorge i Mario). A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquestaèpoca és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicarLa coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revistaNatura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar capòrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismo de Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir de febre tifoide el 6 d'agost de 1925 al seu domicili de Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al Cementiri Civil de Pereiró.

***

Notícia de l'actuació de Georges Kasperki apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 3 d'octubre de 1888

- Georges Kasperski: El 23 d'abril de 1863 neix a Arcis-sur-Aube (Xampanya, França) l'anarquista Georges Kasperki. Sos pares es deien Georges Kasperski, filador, i Catherine Patte, obrera. Quan tenia quatre mesos sos pares es traslladaren a viure a Troyes (Xampanya, França). Entre els sis i els 12 anys freqüentà l'escola de frares de la ciutat i posteriorment entrà com aprenent en una fàbrica de calceteria al raval de Croncels de Troyes, on treballà fins al 1897. Va ser llicenciat de l'exèrcit a causa d'un goll. El 9 de setembre de 1882 es casà amb la filadora Eugénie-Estelle Godot, amb qui tingué en 1894 un infant, i als quals abandonà en 1896; el 7 de juliol de 1897 ella aconseguí el divorci a despit d'ell. En 1884 vivia a la carretera de Lens a Sainte-Savine (Xampanya, França) i el juliol d'aquell any va ser condemnat a vuit dies de presó per«rebel·lió» i«violències». Aficionat al cant, formà part de la societat d'artistes amateurs«La Cigale Troyenne» de Troyes. El 29 de setembre de 1887 actuà interpretant romances en un acte en suport als vaguistes de la fàbrica de calceteria i de gèneres de punt Mauchauffée de la ciutat. En 1896 era el secretari del grup anarquista «Les Libertaires Troyens», del qual formaven part el tipògraf Lucien Parent; els obrers calceters Gabriel Maire, Jules Parent, Lucien Parent i Pierre Pierret; el rellotger Camille Lavocat; i l'obrer especialitzat en gèneres de punt Henri Enfroy. També fou un dels distribuïdors de la premsa llibertària a la zona. En 1897 va ser condemnat a dos mesos de presó per«robatori» i aquest mateix any va fer donació al Museu de Troyes d'una medalla galvanitzada en plata representant Maximilien Robespierre. Després del seu divorci en 1897, es traslladà a Aix-en-Othe (Xampanya, França), on visqué amb un germà i treballà de venedor de diaris. Entre 1897 i 1912 la policia el tingué fitxat com a militant anarquista. En 1900 retornà a Troyes, on s'establí de rellotger, primer al carrer Mignard i després a la plaça de la Bonneterie. A partir del 22 de desembre de 1919 començà a viure maritalment amb Zulma Roger, vídua de Jouy, al número 11 del carrer de la Pierre de Troyes, a la qual apallissava sovint, sobretot quan hi tornava a casa begut després de jugar a la bodega. A principis dels anys vint regentava una petita rellotgeria a la plaça Jean Jaurès de Troyes, que va cedir el juliol de 1921, i passà a treballar de rellotger al seu domicili del carrer de la Pierre. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1923 tornà a casa borratxo i apallissà amb tanta violència sa companya Zulma Roger que quedà agonitzant; sense seguir els consells del metge que demanava una hospitalització i una intervenció quirúrgica, el 7 de gener morí. Detingut, va ser jutjat per aquest assassinat a l'Audiència de l'Aube i condemnat el 15 de maig de 1923 a tres anys de presó. Georges Kasperski va morir el 31 de desembre de 1928 a Troyes (Xampanya, França).

***

Notícia sobre Wenceslas Nydrle apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 28 de desembre de 1895

- Wenceslas Nydrle: El 23 d'abril de 1864 neix a Vrbice (Prachatice, Bohèmia Meridional, Regne de Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) l'anarquista Václav Nydrle, més conegut com Wenceslas Nydrle. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 26 de novembre de 1893 se li va decretar l'expulsió de França i es va refugiar a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. El maig de 1895 va ser condemnat a l'Imperi Austrohongarès a quatre anys de presidi per haver enviat en 1891 des de París (França) un paquet a Viena que contenia publicacions anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Mairet (1934)

- Alexandre Mairet: El 23 d'abril de 1880 neix a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el professor, pintor, gravador xilògraf i il·lustrador llibertari Charles Alexandre Jean-Mairet, conegut com Alexandre Mairet. Sos pares es deien Louis Auguste Jean-Mairet i Marie Louise Prélat. Va ser criat fora de sa família a Saint-Légier-La Chiésaz (Vaud, Suïssa) amb pagesos modests i en 1885 es reuní amb sa mare a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on començà els seus estudis. Entre 1896 i 1899 estudià a l'Escola de Belles Arts i d'Arts Industrials de Ginebra, on seguí els cursos de Barthélemy Bodmer, Léon Gaud, Aldred Martin, Pierre Pignolat i Edouard Ravel. En 1901 guanyà el primer premi en el Concurs Calame, va fer la seva primera exposició i treballà, fins a 1907, al taller de xilografia de Georges-Maurice Baud. Entre 1901 i 1946 participà en totes les Exposicions Nacionals de Pintura i entre 1903 i 1907 va fer diverses estades a Arnex-sur-Orbe (Vaud, Suïssa) i a la muntanya Dent de Lys (Friburg, Suïssa), on compartí la dura vida dels pastors i realitzà nombroses aquarel·les. En 1905 viatjà a Alemanya. Apassionat per l'obra de Lev Tolstoi, en 1905 li va escriure una carta d'agraïment, carta que va a ser resposta per l'escriptor rus i que ell atresorava. En 1908 obtingué la Beca Lissignol, que va ser continuada per altres beques del mateix llegat i que li van permetre viatjar en diferents ocasions (1908, 1909 i 1910). Entre octubre i desembre de 1908 romangué a Florència (Toscana, Itàlia). La primavera de 1909 la passà a Roma (Itàlia), on treballà intensament, i aquest mateix any obtingué el tercer premi del Concurs Calame. El novembre de 1909 exposà, amb Alexandre Blanchet, William Müller i Albert Schmidt, al Museu Rath de Ginebra. En 1910 viatjà a Itàlia i després a Grècia, i entre maig i juny s'estigué a Egipte. El juny de 1911 va ser nomenat membre de la Société des Peintres, Sculteurs et Architectes Suisses (SPSAS, Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos) durant l'assemblea general d'aquesta institució que se celebrà a Aarau (Argòvia, Suïssa). Durant l'hivern de 1911 donà el seu primer curs d'història de l'art. En 1912 obtingué la Beca Federal de Belles Arts i l'any següent participà en l'Exposició Internacional de Munic (Baviera, Alemanya). En 1913 publicà a Ginebra el fullet À propos de Ferdinand Hodler, en defensa l'art monumental d'aquest pintor, de qui es considerava alumne, que havia estat atacat per William Ritter en un article sobre una exposició celebrada a Munic. Durant la Gran Guerra va participar en el cercle antibel·licista animat per Romain Rolland, aleshores exiliat a Ginebra, i en aquesta època freqüentà l'artista anarquista Frans Masereel, el sindicalista revolucionari Henri Guilbeaux i els anarcosindicalistes Jean Cariat, Lucien Tronchet i Giovanni Ruga. També freqüentà els cercles antimilitaristes dels russos Paul Biroukov i Anatoli Lounatcharski. El 7 de juny de 1915 es casà a Plainpalais (Ginebra, Ginebra, Suïssa) amb Maria Furtwengler. En 1916 fou un dels primers col·laboradors de la revista pacifista Le Carmel, fundada per Charles Baudouin, participant amb textos sobre art, responsabilitzant-se de les il·lustracions i dissenyant-ne la capçalera. Entre 1918 i 1930 col·laborà com a il·lustrador en el bimensual de Louis Bertoni Le Réveil Anarchiste, publicació per a la qual realitzà 49 xilografies. El maig de 1918 participà en l'homenatge que els artistes ginebrins realitzaren a Ferdinand Hodler acabat de morir. En 1919 va ser nomenat professor d'història de l'art de l'Escola de Belles Arts de Ginebra, càrrec que ocupà fins a 1946. També en 1919 col·laborà en La Nouvelle Internationale. En 1921 va fer les il·lustracions per al llibre de Charles-Ferdinand Ramuz Jean-Luc persécuté, sobre dibuixos d'Edouard Vallet. Entre 1921 i 1922 col·laborà amb 36 xilografies en el periòdic comunista L'Avant-Garde. Fou un dels fundadors en 1922 de l'Associació Sindical dels Pintors, Escultors, Dissenyadors i Artesans d'Art del cantó de Ginebra, de la qual assumí el càrrec de secretari. Aquest mateix any decorà un pavelló a l'Edifici Electoral de l'Exposició Nacional de Belles Arts. El 24 de juny de 1922 nasqué Suzanne, l'únic infant que el matrimoni tingué. En 1923 el«Club des Grimpeurs» li comanà un gravat pels seus membres i l'any següent va ser nomenat membre del comitè central de l'SPSAS. En 1925 passà una temporada a París (França), on pintà el Sena i el Bois de Boulogne. En aquest any projectà l'edició bimensual d'estampes en fascicles (Le Burin, i després Les Bois), empresa, però, que mai no es materialitzà. En 1926 organitzà una exposició d'artistes suïssos contemporanis a Torí (Piemont, Itàlia), guanyà el primer premi en el Concurs per a la Decoració del Temple de la Madeleine de Ginebra i exposà al Saló de Tardor de París. En 1927 s'encarregà de l'exposició d'artistes italians contemporanis que se celebrà al Museu Rath de Ginebra i parlà en la seva inauguració. En 20 de novembre de 1927 inaugurà els vitralls que havia realitzat al Temple de la Madeleine, però els frescos que hi havia projectat mai no es realitzaren. Entre novembre de 1928 i 1941 va donar cursos a la Universitat Obrera de Ginebra, depenent de la Unió dels Sindicats del Cantó de Ginebra. En 1929 il·lustrà el llibre de Jean-Théodore Brutsch Le visage pensif i va ser nomenat membre del jurat del II Saló Rhodanien de Ginebra. Entre 1929 i 1933 fou president del Sindicat d'Artistes de Ginebra. En 1930 realitzà la nova capçalera de Le Réveil Anarchiste i il·lustrà Cimes del seu amic Charles Baudouin. En 1933 va ser nomenat membre d'honor de l'Associació Sindical dels Artesans d'Art i el 17 de juliol d'aquell any entrà al Sanatori Popular Ginebrí a Montana (Valais, Suïssa), on durant la seva llarga convalescència pintà paisatges de la zona. En 1934, malgrat la seva crisi personal, realitzà una exposició individual al Musée de l'Athénée de Ginebra. Restablert, el maig de 1935 deixà Ginebra a causa de les altes temperatures i s'establí a La Comballaz (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa), on passà tots els estius següents pintant grans rams de flors. En 1938, gràcies al seu amic l'arquitecte Ernest Vaglio, se li va encarregar la decoració de l'Edifici Electoral de la «I Festa de Maig» i va ser nomenat professor de xilografia de l'Escola de Belles Arts, en substitució de Pierre-Eugène Vibert. Per a la «II Festa de Maig», celebrada l'any següent, realitzà la decoració de la façana i de la gran sala. En 1940 va ser nomenat membre de la comissió del Gabinet d'Estampes de l'Escola Politècnica Federal de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'any següent va fer xerrades radiofòniques sobre art holandès a Radio-Genève. En 1942 fou membre fundador del grup de gravadors «Tailles et Morsures» (Pierre Aubert, Marc Gonthier, Marcel Pointet, Albert-Edgar Yersin, etc.) i entre aquest any i 1945 fou president de la Secció Ginebrina de l'SPSAS. En 1944 va ser nomenat membre de la Comissió d'Art Antic del Museu d'Art i d'Història de Ginebra i l'estiu d'aquell any animà l'exposició«Graveurs et illustrateurs du XV au XVIII siècle» que se celebrà al Museu Rath de Ginebra. En 1945 publicà el curs Histoire de l'art per als seus alumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra i passà una temporada a Aeschi (Berna, Suïssa). L'hivern de 1945 patí cataractes i l'any següent en va ser operat satisfactòriament. L'octubre de 1946 pintà les seves últimes obres a La Comballaz. A més de les obres citades, trobem articles i dibuixos seus en diferents publicacions, com ara L'Art Suisse, Aujord'hui, Curieux, Le Mondain, Pages d'Art, La Semaine, La Suisse, Les Tablettes,La Tribune d'Orient, etc. Alexandre Mairet va morir del 9 de febrer de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre d'aquell any un número de Le Carmel li dedicà un homenatge amb testimonis dels seus amics. En 1983 els realitzadors Jacques Senger i Frank Pichard estrenaren el documental de la Télévision Suisse Romande Le drapeau noir d'Alexandre Mairet, on es palesa la importància política de la seva obra, i entre el 13 d'abril i el 19 de maig de 1984 es realitzà una exposició antològica a la Biblioteca Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa).

Alexandre Mairet (1880-1947)

***

Foto policíaca d'Antoni Cardús Canals (14 de març de 1914)

- Antoni Cardús Canals: El 23 d'abril –algunes fonts policíaques citen erròniament el 28 d'abril– de 1892 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) l'anarquista Antoni Cardús Canals. Sos pares es deien Antoni Cardús Grau, comerciant, i Àngela Canals Mas. Cambrer de professió, emigrà a França. L'1 de gener de 1912 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a quatre mesos de presó per«transport fraudulent d'alcohol, possessió d'arma prohibida i violències a agents» i el 16 d'abril d'aquell any se li va decretar l'expulsió del país, mesura que li va ser notificada el 23 d'abril a Nimes. L'octubre de 1912 va ser condemnat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a vuit mesos de reclusió per«robatori i infracció del decret d'expulsió» i el maig de 1913 va ser novament condemnat a tres mesos de presó per«infracció del decret d'expulsió». El 12 de març de 1914 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) en possessió d'una bicicleta robada l'agost de 1913 i amb nombrosos periòdics revolucionaris i fulletons anarquistes. El 19 de març de 1914 va ser condemnat a sis mesos de presó i fitxat per la Prefectura de Perpinyà com a «anarquista aïllat perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Umberto Norantonio

- Umberto Norantonio: El 23 d'abril de 1894 neix a Itàlia l'anarquista Umberto Norantonio, també conegut com Humbert Norantonio. Era fill d'Antonio Norantonio i d'Arcangela Morsillo. En els anys vint ja estava instal·lat als Estats Units, on milità en el moviment anarquista italià de Providence (Rhode Island, EUA). Ciclista destacat, regentà un taller de bicicletes a Providence. El 10 de gener de 1925 es casà a Providence amb Assunte Venditti (Susie Norantonio), amb qui tingué dos infants, Ideal i Aurora. Umberto Norantonio va morir el 5 de febrer de 1952 a Miami (Miami-Dave, Florida, EUA) on residia.

Umberto Norantonio (1894-1952)

***

Necrològica de Bartomeu Morros Miralles apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de juliol de 1972

Necrològica de Bartomeu Morros Miralles apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juliol de 1972

- Bartomeu Morros Miralles:El 23 d'abril de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartomeu Morros Miralles. Obrer del tèxtil, de molt jove milità en el clandestí Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la revolució de 1936 abandonà la indústria tèxtil i participà en l'organització de la col·lectivització agrícola com a membre de la Col·lectivitat de Pagesos. Entre juliol de 1937 i gener de 1938 fou conseller municipal de la CNT. En 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps. Durant l'ocupació fou detingut pels alemanys i deportat a l'illa de Jersey fins al final de la guerra. Amb l'alliberament s'instal·là a l'Agde, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Bartomeu Morros va ser enterrat el 28 de febrer de 1974 a Agde (Llenguadoc, Occitània). Vegetarià, no fumava ni bevia alcohol.

***

Manuel Pallarès Figueres

- Manuel Pallarès Figueres: El 23 d'abril de 1896 neix a l'Ametlla del Mar (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pallarès Figueres. Sos pares es deien Manuel Pallarès Samana, llaurador, i Rosa Figueres Moseguí. Xofer de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). Quan del cop militar feixista, va ser capturat pels feixistes, jutjat en consell de guerra el maig de 1939 i condemnat a mort. Manuel Pallarès Figueres va ser afusellat el 30 de juliol de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Deixà dos filles, Josefina i Montserrat Pallarès Pros.

***

Pere Mateu Cusidó (1923)

- Pere Mateu Cusidó: El 23 d'abril–oficialment el 25 d'abril– de 1897 nex a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Antoni Josep Mateu i Cusidó –el certificat de naixement cita el primer llinatge Matehu. Fill d'una família obrera, sos pares es deien Pere Mateu Salas, teixidor, i Carme Cusidó Baró, modista. Quan era molt jove, s'instal·là a Barcelona amb sa família buscant feina. Mecànic de professió, treballà com a ferrer de tall en la indústria metal·lúrgica. Cap al 1918 començà a llegir autors anarquistes i s'afilià al Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part dels grups d'acció i de defensa confederals contra els atacs de la patronal i del Sindicat Lliure. També formà part dels grups de seguretat que protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon Casanelles Lluch, en diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre de 1919); contra el sicari de la banda del baró de Köening Vicente Segura Sanvicens (4 de juny de 1920); i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la«llei de fugues» (4 d'agost de 1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Detingut el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 amb Lluís Nicolau –Ramon Casanellas havia fugit a Moscou (URSS)– i ambdós van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran campanya de suport que van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Penà a diferents presons (Figueres, Cartagena, Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de manera autodidacta. En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis, rebutjà tota ajuda que no sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en 1931 va ser amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola–el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en un acte públic el saludà amb l'expressió «Fill meu!». A Barcelona milità als ateneus llibertaris, especialment als de Gràcia i del Clot. En els«Fets d'Octubre» de 1934 participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts d'Aragó amb la Columna Durruti i posteriorment participà en el procés col·lectivitzador del sector metal·lúrgic. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut acusat de custodiar un arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la rebel·lió», però, després de ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica Montseny, i alliberat el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista ja era un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al camp de concentració d'Argelers, va fer costat la resistència contra l'ocupació nazi, especialment el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària (GAR). A partir d'octubre de 1940, des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups d'acció i de resistència de Barcelona. En 1945 assistí al Congrés Regional de Tolosa. Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de CNT-MLE i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat Intercontinental. Com a secretari de Coordinació, assistí a nombroses reunions de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli confederal de Tarn. En aquests anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el dictador Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut, torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de Lió» –processament de militants llibertaris acusats de l'assalt d'un furgó postal per recaptar diners per a la lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el judici gràcies a la intervenció de diversos intel·lectuals francesos que al·legaren els seus serveis en la resistència contra els nazis, però va ser obligat a residir a Lió i a Grenoble, on milità activament en la CNT. En 1959 va ser novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de desprestigi contra la CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas d'Albigés (Llenguadoc, Occitània), on treballà de mecànic fins passat els setanta anys i militant en la Federació de Còrdas fins el seu final. Pere Mateu Cusidó va morir el 15 de novembre–algunes fonts citen erròniament el 14 de novembre– de 1980 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Nicolasa Gutiérrez, morí el 3 de març de 1984 a Cauçada (Llenguadoc, Occitània).

Pere Mateu Cusidó (1897-1980)

***

Aquileo Fernández Seco

- Aquileo Fernández Seco: El 23 d'abril de 1899 neix a Celada Marlantes (Campoo de Enmedio, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Era fill de Víctor Fernández Seco, llaurador, i de Petra Seco García. Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra«La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades.

***

Necrològica d'Andreu Rosera Peiró apareguda en el periòdic "Solidaridad Obrera" del 24 de maig de 1956

Necrològica d'Andreu Rosera Peiró apareguda en el periòdic Solidaridad Obrera del 24 de maig de 1956

- Andreu Rosera Peiró: El 23 d'abril de 1899 neix a Puigverd de Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Rosera Peiró. Sos pares es deien Andreu Rosera i Francisca Peiró. Llaurador de professió, abans de la Guerra Civil ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari, ocupà l'alcaldia del seu poble natal i fou un dels fundadors de la Col·lectivitat Agrària local. En 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya, Maria Capell Piñol, i ses dues filles, Maria Josepa Rosera Capell i Renata Rosera Capell. A la frontera va ser separat de sa família; ell acabà en un camp de concentració i elles en un centre de refugiats de Salias (Gascunya, Aquitània, Occitània). Posteriorment es pogué reunir amb sa família a Villiers-le-Morhier (Centre, França), on passà a treballar de pagès, amb altres companys catalans, en una granja. El 15 d'octubre de 1940 demanà a l'ambaixada mexicana des de Villiers-le-Morhier poder emigrar amb sa família a Mèxic, però aquesta sol·licitud va ser rebutjada. Posteriorment treballà a Chartres (Centre, França) i participà en la reorganització de la CNT. En acabar la II Guerra Mundial milità a Dijon (Borgonya, França), on va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la CNT. En 1954 emigrà amb sa família a Brasil. Instal·lat a São Paulo (São Paulo, Brasil), formà part de la Federació Local de la CNT i en va ser nomenat tresorer. Andreu Rosera Peiró va morir sobtadament d'un atac de cor el 21 d'abril de 1956 al seu domicili de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Manuel Martín de la Haza

- Manuel Martín de la Haza: El 23 d'abril de 1901 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

---

Continua...

---

[24/04] Detenció de membres de la«Banda Bonnot» - Afusellaments d'Sliven - Xerrada d'E. Armand - Conferència de Saladrigas - «El Parapeto» - Homenatge a Caleffi - Servelle - Thuriot - Carcassonne - Frumkin - Cornil - Ingenieros - Journet - Le Meillour - Poncet - Lóuzara - Tarín - Torrents - Gracia - Vidal - Arellano - Tortosa - Kneuss - Cavadini - Rochat - Miel - Séverine - Lozano - Pittalunga - Ponte - Dettori - Perea - Borillo - Sánchez Reguera - Ramonet Xic - Kolev

Anarcoefemèrides del 24 d'abril

Esdeveniments

L'intent de detenció de Bonnot segons Le Petit Journal del 6 de maig de 1912

- Detenció de membres de la «Banda Bonnot»: El 24 d'abril de 1912, a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), durant la recerca dels membres de la «Banda Bonnot», el sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional, Louis Jouin, que està al càrrec de la investigació i que havia detingut durant el matí Élie Monier en un hotel del barri parisenc de Belleville, a més de vigilar l'anarquista Pierre Cardi, arriba a Ivry per escorcollar la botiga de saldos del simpatitzant llibertari Antoine Gauzy. Hi detingué Cardi, però quan els policies pujaren al pis sorprengueren Jules Bonnot que obrí foc ferint-ne dos: Jouin, que es desplomà mort, i l'inspector Colmar, que caigué greument ferit. Bonnot, ferit a la mà, es va fer el mort i l'altre inspector present ajudà el seu company ferit a baixar. Quan els agents retornaren al pis, Bonnot havia aconseguit passar a l'apartament veí i, saltant per una finestra, fugir a través de jardins i carrerons. Detingut, Gauzy podrà escapar pels pèls de ser linxat per la gentada. Una part dels 100.000 francs de recompensa per la captura de Bonnot serien més tard destinats a la vídua de Jouien.

***

Reunió d'obrers búlgars

- Afusellament d'anarquistes búlgars: El 24 d'abril de 1923, a la carretera que uneix Jambol i Sliven (Jambol, Bulgària), els anarquistes Nicolai Dragnev, els germans Panayot i Ilia Kratounkov són afusellats pels militars sota el pretext de«temptativa de fuga». Són les darreres víctimes de la Tragèdia de Jambol (26 de març de 1923), quan l'exèrcit va disparar sobre una multitud d'obrers que sortien d'un míting anarquista; hi hagué una trentena de víctimes. Nicolai Dragnev, nascut a Jambol, va ser una de les figures més importants de l'anarquisme búlgar i molt acostat a Georges Sheitanov. Professor d'institut, era un propagandista i orador molt estimat per la població. El desembre de 1919 va ser empresonat per participar en la vaga general dels ferroviaris. No va participar en el míting del 26 de març de 1923, perquè estava en desacord amb certes estratègies de l'organització, i no es va amagar durant la repressió subsegüent, fet que el costarà la vida ja que va ser un dels primers detinguts pels militars.

***

Pamflet de la xerrada

- Xerrada d'E. Armand: El 24 d'abril de 1932 se celebra a la Maison Commune de París (França) una xerrada de controvèrsia a càrrec d'Ernest Juin (E. Armand) sota el títol «Ce que veulent les individualistes») (Allò que volen els individualistes). L'acte, organitzat pel periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, comptà per a la controvèrsia amb la participació dels anarquistes Robert Collino (Ixigrec), Pierre Perrin (Pierre Odéon) i Maurice Vandamme (Mauricius). E. Armand havia editat el 15 de gener d'aquell any, com a suplement al número 222-223 de L'En Dehors, el text d'aquesta xerrada.

***

Anunci sobre la retransmissió de la conferència aparegut en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" del 23 d'abril de 1937

Anunci sobre la retransmissió de la conferència aparegut en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 d'abril de 1937

- Conferència de Saladrigas: El 24 d'abril de 1937 es radia a Barcelona (Catalunya) la conferència de Ramon Saladrigas Balbé, president dels «Dibuixants de la CNT», del Sindicat de l'Ensenyament i Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, «El artista delante la Revolución». Aquesta conferència, retransmesa per «EAJ-15. Ràdio Associació de Catalunya», inaugurava un cicle de conferències d'orientació per a acostar l'art i la revolució al poble.

***

Capçalera d'"El Parapeto"

Capçalera d'El Parapeto

- Surt El Parapeto: El 24 d'abril de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Parapeto. Semanario confederal del frente. Órgano del Comité Nacional – Secció de Defensa. CNT-AIT. Aquesta publicació setmanal,òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'edità en diversos colors (rosa, violeta, etc.). Trobem articles de Galo Díez, entre d'altres. Sortiren, almenys, 37 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

***

Làpida en homenatge a Giovanna Caleffi

- Homenatge a Caleffi: El 24 d'abril de 2005 se celebra una jornada d'homenatge dedicada a la intel·lectual anarquista Giovanna Caleffi (Giovanna Berneri) a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia), població natal de l'homenatjada. Aquesta iniciativa va ser promoguda per la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Reggio Emilia, el Archivio Famiglia Berneri-Aurelio Chessa, la Federació Italiana d'Associacions Partisanes (FIAP), Giustizia e Libertà (JL, Justícia i Llibertat), l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI) de Reggio Emilia i la família Caleffi. Al matí es va fer una jornada d'estudi titulada«Giovanna Caleffi, un'anarchica a Gualtieri e in Europa» (Giovanna Caleffi, una anarquista a Gualtieri i a Europa), on intervingueren Maria Alberici, Giuseppe Caleffi, Fiamma Chessa, Carlo De Maria, Fabrizio Montanari i Giorgio Sacchetti. Posteriorment es col·locà una làpida en memòria de Caleffi a la plaça Bentivoglio de Gualtieri i, després d'un dinar amb«menú antifeixista» a Brescello (Emília-Romanya, Itàlia), es realitzà un concert.

Naixements

Notícia del processament de François Servelle apareguda en el diari parisenc "La Liberté" del 6 de juny de 1871

Notícia del processament de François Servelle apareguda en el diari parisenc La Liberté del 6 de juny de 1871

- François Servelle: El 24 d'abril de 1811 neix a Sant Joanet (País Niçard, Provença, Occitània) l'internacionalista anarquista François Servelle. Era fill de Charles Servelle, forner, i d'Angélique Malamaire. Es guanyà la vida treballant de sabater a Villeurbanne (Forez, Arpitània). L'1 de febrer de 1838 es casà a Villeurbanne amb la cosidora Jeanne Vianet i amb aquest matrimoni legitimà Michel Servelle, fill de la parella nascut el 16 de març de 1836 en aquesta població. Posteriorment treballà d'envernissador a Lió (Arpitània), on en 1849 ja va ser fitxat per les autoritats com a militant del moviment obrer de la ciutat. Participà activament en la insurrecció republicana antibonapartista del 2 de desembre de 1851 i per aquest fet va ser deportat a Algèria per cinc anys. En 1870 vivia al camí del Sacré-Coeur de Lió. Membre de la bakuninista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i d'un Comitè que es reunia al carrer Coquilles (antic carrer Luizerne i actual carrer Major-Martin) del I Districte de Lió, va ser un dels militants que el 4 de setembre de 1870 ocuparen la comissaria de policia de Lió. També va ser un dels internacionalistes que atacaren en una manifestació obrera l'Ajuntament de Lió el 28 de setembre de 1870, operació dirigida per Mikhail Bakunin. Després d'un temps empresonat, recobrà la llibertat el 5 de gener de 1871. També va participar entre el 22 i el 25 de març de 1871 en l'aixecament insurreccional que instaurà la Comuna de Lió; jutjat per aquest fet entre l'11 i el 13 d'agost de 1871 pel I Consell de Guerra lionès, va ser condemnat a sis dies de presó. En 1880 vivia al número 6 del Montée du Mont-Sauvage i tornava a treballar de sabater. Vidu de Jeanne Vianet, es casà amb Louise Moreau. François Servelle va morir el 23 de novembre de 1890 al seu domicili, al número 4 de l'Impasse Saint Victorien, del III Districte de Lió (Arpitània), en companyia de son fill, Eugène Servelle, pastisser i confiter.

***

Jean-Baptiste Thuriot (1893)

Jean-Baptiste Thuriolt (1893)

- Jean-Baptiste Thuriot:El 24 d'abril de 1853 neix a Chougny (Borgonya, França) el militant anarquista Baptiste Thuriot, més conegut comJean-Baptiste Thuriault (o Thuriau). Sos pares es deien Pierre Thuriot, esclopaire, i Reine Merlin. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriot va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

***

Notícia de la detenció de Gustave Carcassonne apareguda en el diari parisenc Le Mot d'Ordre del 19 de juliol de 1892

- Gustave Carcassonne: El 24 d'abril de 1859 neix a Orà (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria) l'anarquista Gustave Laurent Pascal Carcassonne, conegut com Laurent,Louis Perrin, Marius Perrin o Marius Roume. Era fill de Laurent Alexandre Jean Carcassonne i Thérèse Hyacinthe Antoinette Parès. El 6 de setembre de 1883 va ser condemnat a Sidi Bel Abbès (Sidi Bel Abbès, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó per «robatori». El 6 de març de 1885 es casà a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) amb la modista algerina Clémentine-Augustine Perrin i amb aquest matrimoni es va legitimar Berthe Henriette Perrin, filla de la parella nascuda el 23 de novembre de 1884 a Menerville (Bumerdès, Algèria Francesa; actualment Thenia, Bumerdès, Algèria). El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat a quatre mesos de presó a Alger per«abús de confiança» i el 27 de novembre a vuit mesos per «estafa», penes que es referien a un cas de juliol de 1890 i que no van ser unificades. Posteriorment s'establí a Draguignan (Provença, Occitània) sota el llinatge Perrin, nascut a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). El 16 de juliol de 1892 va ser detingut, juntament amb l'anarquista François Cellard, sota l'acusació d'haver furtat la recaptació de 800 francs d'una subscripció organitzada en una festa de barri al bulevard Villas d'Avinyó (Provença, Occitània) i dos dies després va ser detingut Joseph Caragnel, també implicat. A finals de 1893 o principis de 1894, va ser acomiadat d'una empresa de pintura de Draguignan on treballava per les seves opinions anarquistes i per haver difós exemplars del periòdic La Révolte. Al seu domicili instal·là una mena d'alberg, regit per sa companya Françoise Rosine (Régibau). Durant la primavera de 1894, sota el llinatge de Laurent, va viure al Restaurant des Travailleurs, al carrer Bonneterie d'Avinyó. El 10 d'agost de 1894 va ser condemnat en rebel·lia a quatre mesos de presó pel Tribunal de Draguignan per«robatori i abús de confiança» i qualificat com «reincident força perillós». Després d'una denúncia, en 1894 va ser donat per desaparegut per la policia del seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), al número 42 del carrer Petites Maries, on vivia sota el nom de Marius Roume amb sa companya François Rosine (Régibaud). Sembla que marxà cap al departament del Var, on no va ser trobat. L'octubre de 1894 estava censat a Aurenja (Provença, Occitània). A finals dels anys noranta va ser donat per desaparegut d'Avinyó. El 2 de juliol de 1904 es divorcià al Tribunal Civil de Primera Instància d'Alger, on vivia, de l'aleshores domèstica Clémentine-Augustine Perrin. En aquesta època treballava de pintor en la construcció i vivia al número 21 del carrerÉtat-Major d'Alger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Abraham Frumkin

- Abraham Frumkin: El 24 d'abril de 1873 neix a Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a Israel) el periodista, traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim, més conegut com Abraham Frumkin i que va fer servir els pseudònims Albert i Aviv. Fill d'una família jueva intel·lectual i ortodoxa, sos pares es deien Israel Dov Frumkin, un dels patriarques del periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina Frumkin). Estudià en un héder tradicional, on aprengué les bases del judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed (mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es graduà a l'escola Lemel i després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet, editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah, etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel Belkind de Jaffa (Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble (Imperi Otomà), on començà a estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la carrera per manca de diners. En 1890 fundà la societat «Dorshei Leshon Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola hebraica i una biblioteca. En aquesta època aprengué el judeocastellà dels sefardites. En 1893 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en contacte amb el pensament anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894 retornà a Constantinoble carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el seu domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb Moses Schapiro i el doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro viatjà a París (França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura anarquista (Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres es relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip, Rudolf Rocker, Lazar Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual va col·laborar. De bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896 s'instal·là a Londres, on va fer especial amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i s'encarregà de l'edició de Der Arbeter Fraynd. Obrí amb Moses Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a Constantinoble i li deixà la impremta, on edità 11 números del periòdic Der Propagandist. Durant la tardor de 1898, després d'un temps a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire, Anglaterra), passà a París, on restà un any, com a corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd. El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904 edità el diari Die Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de Baal Shem-Tov en 1903, realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors clàssics i d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander Berkman, Georg Büchner, Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki, Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann, Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck, Louise Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus, Rudolf Rocker, Sergei Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar Wilde, Israel Zangwill, etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i Palestina en el periòdic novaiorquès en jiddisch Forward. En els seus últims anys edità el periòdic Tag, on va escriure sobretot crítica teatral. Estava casat amb Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després d'una llarga malaltia, el 29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Booklyn, Nova York, Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1 de maig al cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès de Queens. Pòstumament, aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en jiddisch sota el títol In friling fun Yidishn sotsializm. Zikhroynes fun a zhurnalis(La primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).

Abraham Frumkin (1873-1940)

***

Notícia de la detenció d'Eugène Cornil apareguda en el diari parisenc La Liberté del 16 de desembre de 1920

- Eugène Cornil: El 24 d'abril de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, després comunista i posteriorment novament anarquista, Eugène Cornil. Era fill natural de la domèstica Zoé Pauline Desmarchelier i del triador de residus Alfred Liévin Joseph Cornil, i l'infant va ser reconegut pel matrimoni de la parella celebrat el 25 de setembre de 1876; tingué un germà petit, Victor Cornil, que treballa de cabareter i va ser testimoni dels seus tres matrimonis. D'antuvi, Eugène Cornil es guanyà la vida com son pare, destriant objectes per reciclar de les deixalles. Entre 1896 i 1907 milità en el grup socialista de Roubaix. El 24 de novembre de 1900 es casà a Roubaix amb la debanadora Marie Justine Demilt i amb aquest matrimoni legitimà un infant, Eugène Jean Baptiste Charles Cornil, que havia nascut el 19 de juny de 1900 a Roubaix. En 1907 signà, amb altres companys, una declaració antimilitarista que va ser publicada en La Guerre Sociale, fet que provocà la irritació dels dirigents del Partit Socialista del Nord que el van suspendre de militància durant sis mesos. Aleshores, amb altres companys, es passà al moviment anarquista. El 7 de gener de 1908 es divorcià de Marie Demilt davant el Tribunal Civil de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 31 de juliol de 1909 es casà a Roubaix amb la domèstica Irma Marie Virginie Marez. En aquestaèpoca encara treballava en la tria de deixalles. L'11 de desembre de 1910 va ser un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que agrupà la minoria sindicalista revolucionària del departament quan el sector seguidor de Jules Guesde dominava la Confederació General del Treball (CGT); el GAES, animat pels anarquistes, tenia la seva seu al número 104 del carrer Bernard de Roubaix. Destacà com a orador en els mítings llibertaris i neomaltusians i el gener de 1911 va ser un dels promotors de la nova sèrie del periòdic Combat. Organe communiste révolutionnaire du Nord, animat pel grup anarquista de Roubaix. L'agost de 1911, en plena crisi d'Agadir, i en ocasió del Congrés de la Federació del Tèxtil, el GAES organitzà un míting contra la guerra al Marroc amb oradors revolucionaris de la CGT (Désiré Caïti, Chauvière, Oscar Descamps, Charles Dhooghe, Raymond Péricat, etc.). El 7 de setembre de 1911 els sindicalistes afiliats a la Borsa del Treball de Roubaix votaren una resolució amb la qual s'apartaven de les accions del GAES i aquest va respondre amb una circular crítica. Aleshores recaptador del Sindicat del Tèxtil, el 5 d'octubre de 1911 en va ser exclòs en una assemblea d'aquest sindicat. Aquest fet va provocar una important crisi i centenars de sindicats se'n desafiliaren i crearen un sindicat dissident revolucionari, la Unió de Treballadors, el qual no es va federar i que tenia el local al número 57 del carrer Champs. Ben aviat sorgiren equivalents a altres poblacions del departament del Nord-Pas-de-Calais, com ara Lilla i Tourcoing. El 9 d'octubre de 1911, quatre dies després de la seva exclusió del Sindicat del Tèxtil, va ser condemnat per distribució de fulles anarquistes. El 12 de desembre de 1912 va ser novament condemnat per «manteniment de concubina al domicili conjugal». El 27 de febrer de 1914 es divorcià d'Irma Marez. Durant el primer trimestre de 1914, quan Alphonse Merrheim va ser exclòs del Sindicat del Metall del Sena, Le Combat va fer campanya crítica contra la CGT i va posar en paral·lel el cas de Cornil, també exclòs per un «delicte d'opinió», i Georges Dumolin intervingué al seu favor, però sembla que no va ser reintegrat abans de l'esclat de la Gran Guerra. Durant la guerra no va ser mobilitzat. El 27 d'abril de 1918 es casà a Roubaix amb la calcetera Blanche Dendiével, divorciada d'Henri Cosntantin Bultjauw, de qui va enviudar el gener de 1944. En aquestaèpoca treballava de viatjant de comerç i vivia al número 9 del carrer Charpentiers de Roubaix. Partidari de la Revolució russa, a finals de 1919 va ser un dels animadors dels Grups Soviètics de Roubaix-Croix-Wasquehal i el grup anarquista de Roubaix envià un delegat, Émile Bouchez, al Congrés Nacional dels Soviets Francesos celebrat el 25 de desembre a París. El juliol de 1920 s'adherí, juntament amb altres anarquistes al voltant de Combat, com ara Oscar Descamps, al Comitè de la III Internacional creat al Nord. En 1920 estava subscrit al periòdic Bulletin Communiste i signava amb l'eslògan «Fora totes les pàtries». El 17 de desembre de 1920 el Tribunal Correccional de Lilla el condemna a un mes de presó i 500 francs de multa per«introducció il·legal a França de propaganda comunista bolxevic» des de Bèlgica. El desembre de 1920, després del Congrés de Tours (Centre, França) i l'escissió entre socialistes i comunistes, el periòdic La Vie Ouvrière llançà un debat entre anarquistes i sindicalistes revolucionaris sobre la conveniència o no d'entrar en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i ells se'n mostrà partidari. En 1922 sembla que tornava a militar en el grup anarquista de Croix (Nord-Pas-de-Calais, França) i en la Secció Comunista de Roubaix, i en aquestaèpoca treballava de venedor ambulant de botelles, feina que restà la definitiva. El 29 d'octubre de 1930 la Prefectura del Nord l'esborra del«Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment col·laborà en Terre Libre, que l'agost de 1936 esdevingué òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). El seu últim domicili va ser al número 59 del carrer Bétume de Roubaix. Eugène Cornil va morir el 3 de maig de 1945 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

José Ingenieros

- José Ingenieros:El 24 d'abril de 1877 neix a Palerm (Sicília) el metge, psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari, assagista, filòsof, professor i escriptor socialista i després anarquista Giuseppe Ingegnieri, més conegut com José Ingenieros. Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana Tagliavía, vivien de manera força modesta i emigraren primer a Montevideo (Uruguai) i després a l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris a l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista que milità en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia una biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a l'escriptura. Quan encara era un infant, treballà com a corrector de proves en una impremta i traduint al castellà altres llengües (italià, francès, anglès, etc.). En 1888 es matriculà per al batxillerat al Col·legi Nacional de Buenos Aires, que dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i després d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà el periòdic La Reforma. En 1893 començà els estudis mèdics a la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb els cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones, etc.) i obrers de la capital argentina. Interessat per les protestes proletàries de l'època, fou un dels fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894 donà lloc a la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista Justo, Enrique Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones, etc.), al Partit Socialista Obrer Internacional (PSOI) –que amb el temps esdevindrà Partit Socialista Obrer Argentí (PSOA)–, del qual fou nomenat secretari, però en 1902 va ser amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb levita i copalta i presentà la seva dimissió. En 1895 publicà el fullet ¿Qué es el socialismo? En 1897 es llicencià en farmàcia. També en 1897 fundà, amb Lugones, La Montaña. Periódico socialista revolucionario, que durà fins l'1 de juny d'aquell any quan, després de publicar 12 números, fou suprimit arran d'un judici sobre un article. En aquesta època participà en el cercle ocultista literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda, Doello, Pardo, Lugones, Freyre, Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista Atlántida. En 1898 publicà els fullets La mentira política i La jornada de trabajo. En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación en la lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de José María Ramos Mejía, que havien estat professors seus a la facultat, aconseguí càrrecs en diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913 dirigí la revista Archivos de Psiquiatría y Criminología i es va fer càrrec de l'Institut de Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903 l'Acadèmia Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación de la locura, continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la Clínica de Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions higièniques i socials dels obrers i marginats i formular un projecte de legislació laboral. En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres. També treballà en la Càtedra de Neurologia, a càrrec de Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació d'Alienats de la Policia de la ciutat de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més d'aquesta feina científica, impartí conferències a diferents universitats europees i amplià estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i Heidelberg). En 1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de Psicologia i entre el 30 d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves cròniques europees que van ser publicades en el diari La Nación de Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología, primer tractat del tema publicat al continent. En 1908 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de Psicologia. Entre 1909 i 1910 fou president de l'Associació Mèdica Argentina i fou el delegat argentí en el Congrés Científic Internacional de Buenos Aires. En 1910 dictà un curs sobre Psicologia del Caràcter en la Càtedra de Psicologia de la Facultat de Filosofia i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario de Filosofía. En 1913 publicà el seu llibre més conegut, El hombre mediocre, on atacà durament el president de la República Argentina Roque Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants (Delia, Amalia, Julio i Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el suport del moviment estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la Joventuts d'Amèrica Llatina», va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i Lletres. En aquests anys defensà la Revolució russa, fet que fou durament criticat des de diversos sectors socials i intel·lectuals. En 1919, després d'acceptar entrevistar-se amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions sobre la crisi sociopolítica argentina, renuncià a totes els seus càrrecs docents i en 1920 es lliurà a la lluita política, fent costar el grup progressista «Claridad». Gràcies a les influències de l'advocat i criminòleg anarquista Pietro Gori, abandonà les positures marxistes, començà a col·laborar en la premsa llibertària i es declarà obertament anarquista. En 1920 proposà la formació de la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita antiimperialista i de la qual redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la seva mort, creà el periòdic mensual antiimperialista Renovación, on signà articles sota els pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl H. Cisneros. Entre les seves obres podem destacar Dos ensayos de psiquiatría criminal (1900), La psicopatología en el arte (1902), La simulación en la lucha por la vida (1902), Simulación de la locura (1903), Los accidentes históricos (1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación de alienados (1904), Nuova classificacione del delinquente (1905), La legislation du travail (1906), La pathologie du langage musical (1906), Crónicas de viaje (1906), La locura en la Argentina (1907), Al margen de la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria y sugestión (1908), La evolución sociológica (1910 i 1913), Principios de psicología (1911), Principios de psicología genética (1911), Psicogemia (1912), El hombre mediocre (1913), Tratado de criminología clínica (1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia y filosofía (1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones relativas al porvenir de la filosofía (1918), Evolución de las ideas argentinas (1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los tiempos nuevos (1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa (1922), La cultura filosófica en España (1922), Las fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado del amor (1940, pòstuma), La universidad del porvenir y otros escritos sobre filosofía, educación y cultura (1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint títols honorífics d'acadèmies i d'institucions científiques internacionals, inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la Universitat de Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a Buenos Aires (Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar mèdicament i que el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940 es publicaren a Buenos Aires en 24 toms les seves Obras completas, a càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la«Biblioteca Popular José Ingenieros», entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que encara perdura; també existeixen centres culturals i col·legis que porten el seu nom.

José Ingenieros (1877-1925)

***

Convocatòria de la xerrada de Claude Journet publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 de juliol de 1923

- Claude Journet: El 24 d'abril de 1880 neix a Saint-Vallier (Delfinat, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Claude Journet. Era fill de Jean-Marie Journet, manobre, i de Jeannette Monneret. D'antuvi es guanyava la vida treballant d'embalador a Lió (Arpitània). El 20 d'octubre de 1899 s'allistà voluntari a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) per a fer el servei militar i va ser integrat en el 4 Regiment d'Infanteria de Marina i el 10 d'octubre de 1900 va ser destinat al 16 Regiment d'Infanteria de Marina; l'1 d'abril de 1901 va ser enviat a l'11 Regiment d'Infanteria Colonial i destinat el 28 de març de 1901 a la III Brigada d'Indoxina. Va fer la campanya bèl·lica de l'Extrem Orient entre el 10 d'octubre de 1900 i el 31 de març de 1901 i a la Cotxinxina entre l'1 d'abril de 1901 i el 14 de setembre de 1902; el 20 de setembre de 1902 passà a la reserva activa. El 28 d'abril de 1906 es casà al III Districte de Lió ambÉlisa Payet i en aquesta època vivia al número 2 del Chemin du Palais-d'Été. L'octubre de 1910 vivia al número 169 de la carretera d'Heyrieux. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files el 7 d'agost de 1914 amb la mobilització general. El 12 de gener de 1915 va ser ferit per metralla a la cuixa esquerra a Argonne (Lorena, França). En aquestaèpoca era membre del grup anarquista «Amis de Ce qu'il faut diré». El 26 de juliol de 1915 va ser destinat a la fàbrica Henri Ernault d'Ivry (Illa de França, França), però l'1 de juliol de 1917 va ser enviat al II Regiment de Cuirassers i no va ser llicenciat fins el 12 de març de 1919. Continuà treballant després de la guerra a la fàbrica Henri Ernault d'Ivry i va ser delegat de taller. En 1919 era secretari del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) de Lió i en aquesta època feia difusió del periòdic L'Internationale de Raymond Péricat. En 1920 treballava de tramviaire a la companyia dels Òmnibus i Tramvies de Lió (OTL) i era secretari del Sindicat de Tramvies de la Confederació General del Treball (CGT) i delegat del seu magatzem. Col·laborador habitual de Le Libertaire, era responsable del grup anarquista «Les Causeries Populaires» i membre de la Unió Anarquista (UA). Durant la primavera de 1920 va ser amenaça d'expulsió del seu sindicat per haver-se negat a donar un franc per a la compra d'un objecte artístic per als«morts per l'enemic» a resultes d'una moció adoptada per la seva assemblea general. El 19 de juny de 1920 parlà, com a membre de «Les Causeries Populaires» en el gran míting per l'amnistia i la derogació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) de Lió. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 assistí al I Congrés de l'UA celebrat a París; el juny de 1921 al Congrés Regional del Sud-est a Lió; entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 al II Congrés de l'UA a Villeurbanne; i entre el 2 i el 4 de desembre de 1923 al III Congrés de l'UA a Levallois-Perret. En 1922 participà en una enquesta sobre «funcionament sindical» publicada per La Revue Anarchiste. En 1923 era secretari de la Federació Anarquista del Sud-est (FAS) i el seu corresponsal per al departament de la Droma. Entre 1923 i i 1925 col·laborà en l'edició diària de Le Libertaire i entre 1923 i 1924 en Le Réveil Libertaire, òrgan de la FAS. El 8 de juliol de 1923 va fer la xerrada «La Révolution est-elle possible?» a la festa campestre celebrada a la Casa del Poble de Monplaisir-la-Plaine de Lió. En 1924 era un dels animadors del grup «Amis du Libertaire» i col·laborà en L'Idée Anarchiste. En el Congrés de l'UA celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 celebrat a París, que adoptà la Plataforma Organitzacional dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), donà lloc a l'escissió que s'agrupà entorn de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), de la qual n'esdevingué membre i fou corresponsal a Lió del seu òrgan d'expressió La Voix Libertaire. Entre 1927 i 1928 col·laborà en el periòdic Libération, fundat per Jules Vignes. En 1928 era secretari del Cercle d'Estudis Lliures (CEL) de Lió. Entre 1934 i 1935 col·laborà en La Conquête du Pain, fundat per Émile Bidault i Fernand Planche. En 1934 s'integrà en l'UA arran del congrés de fusió de l'UA i l'AFA. El 14 d'octubre de 1936 es divorcià al Tribunal Civil de Lió d'Élisa Payet. El 13 de desembre de 1936 participà en l'assemblea regional on es va crear la Federació del Sud-est de l'UA i on proposà intensificar la propaganda antibel·licista i en 1937 va ser inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes. L'abril de 1937 era secretari del grup de Lió-Montplaisir de l'UA. En aquestaèpoca continuava resident al número 169 de la carretera d'Heyrieux de Lió. Claude Journet va morir durant la II Guerra Mundial en data i lloc indeterminat.

***

Redacció de "Le Libertaire"

Redacció de Le Libertaire

- Pierre Le Meillour: El 24 d'abril de 1884 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) l'obrer i militant anarquista Pierre Marie Le Meillour. Era fill natural de la jornalera Marguerite Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el«Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista–li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars– i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Pierre Le Meillour va morir el 24 d'agost de 1954 a Sartrouville (Illa de França, França).

***

Adrien Poncent

- Adrien Poncet: El 24 d'abril de 1884 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Adrien Georges Eugène Poncet, conegut com Lévêque i Gros Plombier. Sos pares es deien Claude Poncet i Marie Rolland. Quan tenia tres anys quedà orfe de pare, mestre mecànic, i va ser surat per sa mare tota sola amb quatre infants. Es guanyava la vida fent de lampista plomer i d'aquí el seu malnom Gros Plombier. A començament de la dècada dels deu era membre de l'anomenat «Grup d'Acció». Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat en el I Batalló de Caçadors d'Infanteria, però no trigà a desertar i el novembre de 1915 va ser declarat «insubmís». Capturat, va ser jutjat en consell de guerra i se li va proposar lluitar al front en primera línia per a «redimir les seves faltes», proposta que va ser rebutjada, fet pel qual va ser condemnat a cinc anys de treballs públics, inscrit en el « Carnet B» dels antimilitaristes i enviat als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). Aconseguí evadir-se i des d'un port de la costa africana s'embarcà clandestinament en un veler espanyol i pogué desembarcar a Cadis (Andalusia, Espanya). Creuà tota la Península a peu i a Irun (Guipúscoa, País Basc) travessà el Bidasoa nadant fins arribar a la part francesa. S'instal·là a París sota una falsa identitat i reprengué la seva militància. Després de l'armistici, participà activament en la campanya a favor de l'amnistia per a tots els presos. Membre de la Federació Anarquista del Sena (FAS), a finals de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). Interpretava la cançó Nos maîtres sont nos bourreaux i participà en totes les campanyes portada a terme pel moviment llibertari, especialment a favor d'Émile Cottin, de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, de Nestor Makhno i de Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó. L'11 de gener de 1924 assistí a un míting comunista a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles de París, en el curs de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser ferit de mort d'un tret, juntament amb l'ajustador mecànic i sindicalista Nicolas Clos (Gros Morin). També resultaren ferits de bala els anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière, Micheli Philogone Pécastaing. Adrien Poncet va morir aquell mateix dia 11 de gener de 1924 a l'Hospital Sain-Louis Garden de París (França). El periòdic Le Libertaire titulà la notícia com «L'horrible crime bolchéviste» i va fer una crida a manifestar la repulsa durant el seu enterrament, organitzat pel SindicatÚnic de la Construcció i celebrat el 18 de gener de 1924 al cementiri d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), i en el qual assistirien unes quatre-mil persones. El Sindicat Únic del Metall, de tendència comunista, organitzà l'enterrament de Nicolas Clos, encara que no estigués clar que militava en aquest moviment.

Adrien Poncet (1884-1924)

---

Continua...

---

Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.

Memòria històrica - Tal com èrem Palma, Anys 70 Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -

També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández. El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes. Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina. En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies. (Miquel López Crespí)

Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins d'aquella grisor. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions de la democràcia formal) hom visqué amb l'amenaça ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una cançó de Raimon que situa molt bé el tètric ambient que respiràvem: "I junts escoltàvem la música esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'aturàs al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situació i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a més de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebrós despatx del carrer de la Soledat!

Un dia vérem per televisió imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falcón i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els més ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si haguéssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims més horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.

Ran d'aquestes detencions, a Mallorca era arrestada na Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". Na Lieta López, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeserías, a Madrid, on romangué incomunicada durant cinc mesos.

En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Després de tants d'anys de ser el principal promotor de la resistència cultural i política contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per allà on anava a demanar una necessària solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ningú no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan més endavant haguérem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trobàrem amb la mateixa incomprensió. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspondència i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trobà el suport d'homes com Antonio Gala i Joaquín Ruiz Giménez.

Al cap de cinc mesos de patiment, la pogué treure al carrer, no sense haver comprovat, en la pròpia carn, fins on arribava el pretès antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit més d'una vegada que va ser una lliçó que mai no ha oblidat.

Un poc abans, en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem els primers embrions de les comissions de barri, que, amb els anys i el temps, s'anirien convertint en moltes de les associacions de veïns de l'actual Federació.

La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de Son Cladera (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar, record alguns militants del PCE (en Manolo Cámara, en Josep Vílchez, algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (n'Ángel Calderón i la dona, "El Sordet" i la muller...). Record un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB de Josep Valero i Xesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (una de les actuals responsables del diari "Baleares"), en Josep M. Dolç i na Lola -una coneguda trotsquista, actualment historiadora-. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obres Comunistes i les JOC (Paco Mengod), que tenien una gran quantitat de lluitadors per les barriades.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre els reformistes (PCE) i els grups revolucionaris. En Manolo Cámara volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla pel socialisme i en contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Paco Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda. Finalment, per majoria, i coneixent ja per on anirien els trets en el futur, es decidí muntar les primeres comissions de barri.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent. L'advocat Ferran Gomila també ens cedí en nombroses ocasions el seu despatx, sense posar-hi mai entrebancs.

Al cap d'un parell de mesos de no posar fil a l'agulla, un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries... Per aconseguir "entrar en contacte amb el poble" volien posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer treballadors i treballadores, sectors de la població d'origen popular, personal fotut pel sistema. Pel cantet que fessin podríem endevinar qui, dels enquestats, podria ser militant, o de les mateixes comissions de barri, o d'un partit d'esquerres.

Foren mesos i mesos de feina caòtica. Hi havia molta misèria amagada als barris de ciutat! No tot eren les floritures de la propaganda franquista, el diluvi d'or del turisme! Nombrosos habitatges eren miserables, de novel.la de Dickens. Les rates eren abundoses. La humitat produïa malalties en infants i gent d'edat. Cada dissabte horabaixa -i algun dia feiner- vint o trenta persones anàvem amunt i avall parlant amb els veïns. En Manolo Cabellos i na Joana M. Roca aprofitaren més endavant les enquestes i el coneixement del barri (na Joana vivia en el mateix Puig) per a enllestir els treballs de rehabilitació. En Manolo Cabellos, amb molta paciència, a mesura que fèiem les preguntes, dibuixava i prenia mides dels habitatges més interessants, servant, per al futur, joies de l'arquitectura popular mallorquina. Després férem el mateix amb el barri de sa Calatrava i tota la zona de la Gerreria.

Cada partit trobà en aquells ravals oblidats pels successius ajuntaments franquistes, simpatitzants i futurs afiliats. La tàctica donà bons resultats! La Comissió Centre ajudà, doncs, a enfortir el teixit social de lluita contra la dictadura. Fou un treball gens desaprofitat.

El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes.

Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina.

En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies.

Mentrestant a Portugal esclatava la revolució dels clavells. Finia la terrible dictadura feixista de Salazar. Pel setembre i l'octubre, molts militants revolucionaris marxàrem cap a Lisboa a sentir, de prop, l'aire net de la llibertat.

Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30)

De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc dimaginació pots sentir leco llunyà dhimnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen lesquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, lampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma. Al costat de loncle, dues al·lotetes duns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veures, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist dedat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; lexili del batle quan entrà la República. (Miquel López Crespí)

Tot havia començat feia anys, quan per diverses circumstàncies, la família de la mare entrà en declivi. El batle Miquel Crespí Pons, el padrí-oncle, va ser el cap polític del partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Els Crespí i Pons lligaren el destí familiar a la dictadura. Una puixant petita burgesia agrícola volia convertir el Port dAlcúdia en un empori de riquesa, un indret que fes la competència a Palma i deslligàs les nostres comarques de la influència dels grans empresaris ciutadans. Es tractava de perllongar larribada del tren fins a Alcúdia i el seu port. Convertir lindret en la base per a la importació i exportació dels productes que havien danar cap a ciutat. Loncle de la mare simplicà a fons en el projecte. Els seus amics lanimaren a no defallir en lintent. Era abans que el turisme esdevengués la principal riquesa de lilla. En aquell temps només la terra, lexportació de la patata, lametlla, les mongetes, el cacauet i certa quantitat de tabac, representaven diners i benestar. Qui hauria pogut mai imaginar el futur, malgrat la construcció de lHotel Formentor? Cap pagès podia entendre que larena, les roques i el sol fossin una possible font de riquesa. Només la terra productiva, la marjal amb els molins fent rajar l´aigua esponerosa eren valorats. Larena no valia res. La platja, per a la generació dels padrins, era solament un lloc on sanaven a cercar les algues que servien per abonar els camps. I, també, el refugi on els pobres de Pollença i Alcúdia, de Búger i Santa Margalida, els que no tenien un hort, veles a l´albufera, provaven de sobreviure, pescant quatre peixos. Els petits ports de pescadors eren contrades d´exiliats. Cap infant no volia jugar amb els fills dels pescadors perquè, deien, feien pudor. La crueltat de la infància és terrible! Sovint pot causar mals irreparables, complexos que poden durar una vida sencera!

Loncle Miquel Crespí Pons, el batle de la dictadura, va ser el culpable de la desfeta econòmica de la família. Oferí al Consistori cinquanta solars de forma quasi gratuïta, per a bastir lescola que aquella societat agrària necessitava. El pla consistia a construir l´immens casalot del col·legi i convidar després el general a la inauguració. Els actes oficials, els dies en què romangués a Mallorca, servirien per explicar a les autoritats la idea de bastir un port de gran abast industrial a Alcúdia, una fàbrica delectricitat i la necessària continuació de la línia del tren que aniria de sa Pobla fins al port.

Lescola es va construir.

Al costat de loncle, dues al·lotetes duns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veures, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist dedat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; lexili del batle quan entrà la República.

El més emocionant, el que minteressava especialment eren les fotos del poble, la pagesia, els jornalers i jornaleres que assistien a la inauguració. Els rostres reflectien alegria i il·lusió. Una escola per als fills! El somni dels treballadors en constatar que els seus al·lots podrien progressar, aprendre de llegir i escriure, fer comptes... Entre la gentada que hi és present i que camina rere la banda de música hi veus poques dones vestides com les esposes i filles de comerciants i rendistes. La majoria van amb els desgastats vestits de la feina. Algunes amb la senalla plena d´herba per als conills, el càvec que havien emprat per regar lhort, netejar la terra de males herbes. Tothom amb una claror radiant en la mirada. Com si al davant no hi hagués les màximes autoritats de la nació, els representants d´un sistema d´injustícies etern, d´ençà de la derrota dels agermanats, sinó àngels venguts del cel que obrien la porta del paradís.

Per les cròniques que lamic Alexandre Ballester em va deixar llegir molts danys més tard, vaig saber que, posteriorment als actes oficials hi hagué dinars, visites a lesglésia, grans recepcions en algunes possessions... Sembla que el general va ser receptiu als precs i suggeriments de la comissió que encapçalava el batle Crespí.

I és en aquest precís moment, quan pareixia que tot rutllava a la perfecció, quan comença la confusió i el declivi familiar.

Pocs mesos després de la visita, caigué la dictadura, el rei Alfons XIII hagué dexiliar-se i, un any després, loncle-padrí també va haver de marxar del poble en direcció a l´Argentina, perdent, amb la caiguda del règim, els diners invertits en loperació dampliació del port.

Amb el temps vaig poder anar reconstruint linici d´aquella desfeta espectacular. Els padrins ho comentaven sovint, provant d´explicar-se com havia començat la decadència. La ruïna venia determinada, no solament pel lliurament a l´Ajuntament dels cinquanta solars per bastir lescola. Aquest només era un petit detall, una part del desastre que ens marcà de forma perenne. El batle Miquel Crespí Pons i alguns amics ja havien comprat nombrosos terrenys ben al costat del port. Els plans inicials per al desenvolupament de la zona preveien la construcció d´una gran àrea comercial, magatzems per a guardar les mercaderies que s´haguessin denviar a la península i lestranger. Lamo Francesc Siquier, el propietari de la fonda més important del poble, invertí tots els seus estalvis en la compra de deu solars que servirien per a bastir un gran hotel.

Amb la caiguda de la dictadura i l´adveniment de la República, els plans bastits amb tanta il·lusió quedaren reduïts al no-res. Les noves autoritats republicanes eren més partidàries de potenciar el port de Palma i ampliar les infraestructures existents. No hi veien cap sentit, a voler perllongar la via del tren fins a la badia dAlcúdia.

Amb la victòria de l´esquerra es començava a trencar la xarxa clientelar del més ranci caciquisme nostrat. Per si mancaven més problemes, Joan March, el capitalista més influent de Mallorca i, potser, de tot l´Estat espanyol, no en volia sentir parlar, de l´ampliació del port d´Alcúdia. La majoria dels seus interessos comercials romanien ben fermats a Palma i no desitjava que altres importadors i exportadors poguessin crear el més mínim entrebanc en els negocis.

Aquesta nova actitud, la fi del projecte somniat pels comerciants més decidits de la comarca, causà un terratrèmol entre els socis embarcats en l´aventura. La majoria havien hipotecat cases i finques en loperació, amb la confiança, com aquell qui juga a la ruleta, que la sort els afavoriria. Pensaven tenir avantatges: la dictadura semblava dòcil a les seves indicacions. Alguns pensaven tornar a vendre la terra comprada barata a un preu més elevat. Nombrosos pagesos havien venut la sínia, i solars curulls d´arena a un preu ridícul. Qui volia adquirir res proper a la mar? Els terrenys sense aigua quasi no es valoraven. I en haver-hi pedres i roques ningú no en donava una pesseta. L´única riquesa, el que tenia un valor autèntic per a la pagesia, eren els horts amb aigua subterrània, una terra on es pogués aixecar un molí amb el safareig corresponent. Aleshores els camperols no podien imaginar-se una Mallorca vivint dels hotels i del turisme. L´Hotel Formentor i el Mediterráneo, els edificis dedicats a l´esbarjo en els anys vint, ho eren per a una petita elit de privilegiats estrangers que, reclosos en els seus guetos d´estiuejants, no formaven part de la vida diària del poble mallorquí. Per a la majoria d´illencs, se seguien les velles rutines, els oficis antics heretats de generació en generació, sense que ni el tren, ni l´arribada dels vaixells de vapor, el telèfon, els primers cotxes i la ràdio modificassin gaire les formes tradicionals d´existència.

Però tot sensorrava en uns dies. Talment el crac del 29 a Nova York. Els bancs començaren a demanar limport dels crèdits concedits. Els usurers que havien deixat diners a uns interessos alts iniciaven les gestions per a quedar-se amb els negocis hipotecats. Va ser com un llamp que entrava, ferest, per la porta daquells confiats especuladors. Uns homes que no valoraren prou els perills que comportava l´especulació i que, inexperts, cregueren que no podien caure mai els borbons. Jugadors de cartes als bars dels privilegiats del poble, persones de missa dominical i encaputxats a les processons de Setmana Santa, especialistes a portar, descalços, cadenes que tanmateix no feien gaire mal als turmells i que no havien previst un canvi de règim tan sobtat.

Per als jornalers, la proclamació de la República va ser una festa. La mateixa banda de música que havia rebut, triomfal, el dictador i el fill del rei, ara encapçalava la manifestació, interpretant lHimne de Riego i la Marsellesa. Era sorprenent! Les beates se senyaven, atemorides, en veure onejar, triomfant, la bandera tricolor pels carrers on, fins feia uns dies regnava la flaire de l´encens i el poder omnipotent de la Creu.

On havien après a cantar els pagesos lhimne de la Revolució Francesa? Al local de la UGT, a la Casa del Poble quan anaven a Palma? El matí de la victòria republicana tot eren crits dalegria pels carrers sense asfaltar de la vila. La mare em deia que a casa dels repadrins no hi hagué festa. Els militants de Unión Patriótica es tancaren amb pany i clau i no gosaren sortir a veure l´espectacle. El meu oncle-padrí i els seus pares, a les fosques, amb les finestres tancades, ploraren en silenci esperant que la bulla no anàs a més.

[25/04] Bomba al Véry - Conferència de Molinari – Conferència de Rocker - Exposició sobre l'exili llibertari - Lazareff - Cavallazzi - Gandrey - Gómez Castán - Carranque - Canela - Molina - Sánchez Pinto - Sánchez García - Céspedes - Mestres - Caparrós - Treves - Fedi - Duarte - Dalmau - Radó - Arnau - Sol - Adler - Clovys - Alias - Périer - Dalgara - Robla - Doglio - Carro - Johansson - Fernández Otero

Anarcoefemèrides del 25 d'abril

Esdeveniments

Portada de Le Progrés Illustré sobre l'atemptat (8 de maig de 1892)

- Bomba al restaurant Véry: El 25 d'abril de 1892, vigília del procés de Ravachol, una bomba esclata al restaurant Véry, al bulevard Magenta de París (França), lloc on va ser detingut Ravachol el 30 de març, per mor de la denúncia del cambrer Jules Lhérot. El patró i un client moriren de les ferides. El mosso del cafè va fugir a l'estranger i la premsa s'enfurismarà contra el«terror verd» –nom que donaven els diaris al terrorisme àcrata a causa del color de la pólvora que usaven els anarquistes. L'autor de l'atemptat, Théodule Meunier, serà detingut el 4 d'abril de 1894 a Londres (Anglaterra); jutjat el juliol i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, morí al presidi de Caiena el 25 de juliol de 1907.

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Cartell anunciador de l'acte

- Conferència de Molinari: El 25 d'abril de 1915 el propagandista anarquista Luigi Molinari, aleshores director de la Universitat Popular de Milà (Llombardia, Itàlia), llegeix a la Universitat Popular del Biellesse de Vigliano Biellesse (Piemont, Itàlia) la conferència «Francisco Ferrer e le idealità della Scuola Moderna» (Francesc Ferrer i els ideals de l'Escola Moderna). Aquesta conferència havia estat editada el 13 d'octubre de 1913 com a suplement del número 17 de la revista L'Università Popolare, òrgan de l'Escola Moderna Francisco Ferrer de Milà.

***

Notícia sobre la conferència publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1954

- Conferència de Rocker: El 25 d'abril de 1954 l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker fa la conferència «La situació actual a Alemanya oriental i les seves perspectives» a la seu de l'Sholem Aleichem Institute de Chicago (Illinois, EUA). L'acte va ser organitzat pel grup anarquista«Free Society» de la citada ciutat.

***

Cartell de l'exposició obra de Joan Call Bonet (Call)

- Exposició sobre l'exili llibertari: El 25 d'abril de 1978 s'inaugura al vestíbul de la Universitat «Le Mirail» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'exposició «La labor cultural de los libertarios españoles exilados en Toulouse (1939-1975)». Aquesta exposició va ser muntada en ocasió del col·loqui internacional «L'Espagne face aux problèmes de la modernité» (Espanya davant els problemes de la modernitat), organitzat per Jacques Beyrie i la Universitat «Le Mirail» de Tolosa, i en van ser comissaris Michel Camprubi, Jean Cobos, Lucienne Domergue, Marie Laffranque i M. Royer. El cartell va ser obra del dibuixant anarquista Joan Call Bonet (Call). Aquesta exposició arreplegava una gran quantitat de material important i inèdit prestat per exiliats que va ser exposat d'una manera gairebé artesanal i amb pocs mitjans. L'exposició es perllongà fins el 12 de maig de 1978 i s'edità un catàleg. Posteriorment es presentà a Carcassona, Marsella i Barcelona. En retornar de Catalunya, a petició de la Federació d'Obres Laiques (FOL) de Tolosa, va ser simplificada i transformada en exposició itinerant i acabà descontrolada i perduda.

Naixements

Foto policíaca de Georges Lazareff (ca. 1894)

- Georges Lazareff: El 25 d'abril de 1855 neix a Samara (Samara, Imperi Rus; actualment Rússia) l'advocat i militant anarquista Georges Lazareff. Sos pares es deien Georges i Pélagie Temotheff. S'exilià a França. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat per les seves activitats anarquistes i revolucionàries de França, es refugià a Suïssa. El 9 de juliol de 1895 va ser detingut a Dieppe (Alta Normandia, França). El febrer de 1902 era tresorer del grup anarquista de refugiats russos del districte d'Hammersmith a Londres (Anglaterra). El febrer de 1904 formava par del grup de nihilistes russos del Partit Socialrevolucionari de Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps, Arpitània) i l'agost d'aquell any del grup de revolucionaris russos de Chens-sur-Léman (Roine-Alps, Arpitània). El 16 de setembre de 1904 es reuní a la Casa del Poble d'Hammersmith amb els delegats russos que havien d'assistir al Congrés Anarquista d'Amsterdam. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ribelle Cavallazzi

- Ribelle Cavallazzi: El 25 d'abril de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista Ribelle Cavallazzi. Va créixer en una família àcrata: son pare, Raffaele Cavallazzi, era considerat per la policia com al«cap dels anarquistes» de Castel Bolognese i son germà major, Arnaldo, també destacava com a militant llibertari; sa mare es deia Maria Contoli. Ben aviat va fer propi el pensament llibertari, però a diferència de son pare i de son germà sempre mantingué una posició excèntrica i marginal pel que feia el moviment anarquista local organitzat. Només assistí a l'escola primària elemental, no obstant això, gràcies a les seves lectures, adquirí una acceptable cultura autodidacta. Dotat d'una destacada vena artística, compongué poesies, algunes de les quals es publicaren en periòdics locals d'aleshores. Fuster de professió, freqüentà els cercles anarquistes i socialistes i prengué part en diverses iniciatives organitzatives dels llibertaris locals. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats són portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment. En el judici posterior del 23 de novembre, el Tribunal de Ravenna, malgrat condemnar diversos imputats, absolgué Ribelle per manca de proves. El 14 de juliol de 1908 fou novament detingut per ultratge a l'Arma de Carrabiners i posteriorment condemnat a 15 dies de reclusió a la prefectura de Faenza. A partir de 1911 regentà la«Tipografia Cavallazzi», que ja pertanyia a son pare, on treballava des de feia uns anys composant textos amb l'ajuda de sos germanes Fortunata i Giannina. Aquest mateix any entrarà a formar part de la redacció de l'Il Senio (1911-1912), realitzat a la seva impremta, que fou un periòdic local laic i d'esquerra al marge de qualsevol partit, els redactors principals del qual foren l'anarquista Oreste Zanelli, el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Cavallazzi esdevindrà intervencionista i es presentà voluntari, però no fou admès. Declarat hàbil en una posterior revisió, fou assignat d'antuvi al 80 Regiment d'Infanteria de Verona i després al 56 Regiment de Belluno. Fet presoner per les tropes austríaques el juny de 1917, va ser internat al camp de concentració de Mauthausen, on les privacions i la perllongada desnutrició minvaren greument la seva salut. Durant el seu tancament escrigué, entre el 13 i el 26 de setembre de 1918, una composició de 60 quartets sota el títol Ritorno, retrats poètics de personatges del seu temps i que fou publicada el 10 de març de 1919 en La Castelleide. Excarcerat en acabar la guerra, hagué de reincorporar-se immediatament a l'exèrcit sense poder retornar a casa. Després d'una breu llicència fou arrestat per no presentar-se al seu destí. Quan el seu regiment passà per Venècia, desertà i el 23 de gener de 1919 retornà a Castel Bolognese, mostrant, segons un informe policíac, «signes d'alienació mental i de mania persecutòria». Traslladat a l'hospital militar de Faenza, obtingué un permís de convalescència de tres mesos per gaudir-los a ca seva. Ribelle Cavallazzi se suïcidà el 28 d'abril de 1919 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Notícia del processament de Charles Gandrey publicada en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 30 de maig de 1913

Notícia del processament de Charles Gandrey publicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 30 de maig de 1913

- Charles Gandrey: El 25 d'abril de 1888 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Gandrey. Sos pares es deien Jacques Gandrey, manobre, i Marie-Louise Berthenet. Era germanastre del sindicalista anarquista Jules Massot. Treballava d'obrer torner i en una cimentera. En 1912 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció del Departament del Sena de París (França). Entre agost de 1912 i agost de 1913 fou gerent del periòdic Le Libertaire. El 3 de març de 1913 presidí, a la sala de les Sociétés-Savantes del VI Districte de París, un míting contra la repressió que patia la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 12 d'abril de 1913 va ser nomenat oficialment secretari de l'FCA, ja que Léon Jahane i Lucien Belin, secretari i tresorer respectivament d'aquesta organització es negaren a assumir la responsabilitat de les possibles repercussions judicials de l'edició dels 50.000 exemplars del fullet Contra les armaments, contra la loi de trois ans, contra tout militarisme, i finalment Gandrey prengué la responsabilitat legal, conservant les seves funcions oficials Jahane i Belin. En aquesta època fou tresorer dels «Amics de Le Libertaire» i vivia, amb Jules Massot, al número 52 del bulevard de Belleville de París. Com era esperat, va ser denunciat el 13 d'abril de 1913 per l'edició del citat fullet i en aquesta època també va ser perseguit judicialment per la publicació de dos articles en Le Libertaire signats un per Édouard Lebreton (Édouard Sené) i l'altre per Lucien Léauté («Bravo les soldats!», del 24 de maig de 1913). A principis de juny de 1913, fugint de la persecució, es va refugiar a Bèlgica i s'instal·là al número 94 del carrer de l'Église-Sainte-Anne del barri de Koekelberg de Brussel·les, on acabà reunint-se sa companya Marie Bertin a partir del 16 de juliol. A finals d'agost de 1913, retornà a París per preparar la dissolució de l'FCA i la creació de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 6 de gener de 1914 va se condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a 18 mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència» per l'edició del fullet i a sis mesos per l'article de Sené. El 13 de gener d'aquell any, el mateix tribunal el condemnà a sis meso de presó per l'article de Léauté. Durant la Gran Guerra retornà a Bèlgica i va ser condemnat pels alemanys a tres anys de presó per«espionatge» i «tràfic de correspondència» i internat a Alemanya. Després de la guerra retornà a Bèlgica i el 19 de novembre de 1919 es casà a Anderlecht (Flandes) amb sa companya Marie Berlin. El 25 d'abril de 1920 el setmanari Le Libertaire publicà una carta oberta seva dirigida a Claude Content titulada«Au sujet dels mufles». El 12 de setembre de 1938 es casà a Jussy (Picardia, França) amb Maria de Winter. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Gómez Castán apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 5 de desembre de 1989

- José Gómez Castán: El 25 d'abril de 1901 neix a Fraga (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Gómez Castán. Sos pares es deien José Gómez i María Castán. Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya). Obrer de la indústria tèxtil, s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat sindical. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'ocupació va ser obligat a treballar per al Servei de Treball Obligatori (STO) per als alemanys. En acabar la guerra s'integrà en la Federació Local de Narbona de la CNT, on milità fins a la seva mort.Sa companya fou Dolores Olive. José Gómez Castán va morir el 5 de setembre de 1989 a l'Hospital de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Andrés Carranque de Ríos fotografiat per Lagos a finals dels anys vint

- Andrés Carranque de Ríos: El 25 d'abril de 1902 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquestaèpoca fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot –peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.– i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva«execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil –mentre es banyava nu a la platja– i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes«porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquestaèpoca conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila –actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta –es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja –que el va nomenà«golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat–, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933),De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933),Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934),El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora, Bidasoa, Ciudad, España, Estampa,Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla,Tensor, ¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor.

***

Domingo Canela Schiaffino

- Domingo Canela Schiaffino: El 25 d'abril de 1905 –algunes fonts citen 1903– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Canela Schiaffino –el seu segon llinatge de diferents maneres (Chacío, Chafino, etc.)–, conegut com Mingo. Vivia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i freqüentà l'Escola Racionalista del barri barceloní de Sants, on conegué Josep Peirats Valls, de qui es faria inseparable. Rajoler de professió, treballà des dels nou anys en fàbriques de maons al cinturó barceloní, especialment en «La Redentora». Amic de Joan Peiró Belis, defensà l'estratègia cooperativista. En 1922 s'integrà en el grup artístic teatral «Verdad» i en 1924 ja militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El novembre de 1924 participà en l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. En 1927 fou membre de la redacció d'El Boletín del Ladrillero. Perseguit per la policia, fugí a Lugo (Lugo, Galícia), on es refugià a casa de l'anarquista José Villaverde Velo; el juny de 1928 passà clandestinament a Portugal i el juliol d'aquell any va ser detingut amb documentació falsa en un tren que el tornava cap a Espanya per Extremadura. En un article publicat en el número del 12 de setembre de 1930 del periòdic El Productor, digué que «el sindicalisme pur és una cosa semblant a una fulla seca, que va on va el vent». Detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1930, va ser alliberat el febrer de l'any següent. El 12 d'abril de 1931 fou un dels fundadors, amb Manel Agramunt Maneu, Ginés Alonso, Amadeu Colom, Diego Franco Cazorla (Amador Franco), Ángel Lescarboura Santos, Mateo Santos, Antoni Vives, entre d'altres, de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i fou secretari de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1931 fou delegat de la Federació Local de Barcelona de la CNT al Comitè Regional confederal. En 1932 formava, amb Josep Peirats Valls, part del grup anarquista«Afinidad». Entre 1932 i 1936 fou membre, amb Ginés Alonso, José M. Barrancos, Ramon Bou Canalda, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Vicenç Nebot i Josep Peirats Valls, entre d'altres, del grup anarquista «Verdad» de l'Hospitalet de Llobregat. En 1932 va ser detingut arran de l'aixecament revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) i va ser reclòs al vaixell-presó Buenos Aires i enviat aquell mateix any deportat a Villa Cisneros (Río de Oro), a les Illes Canàries i a Bata (Guinea); l'agost d'aquell any retornà a la Península. En 1933, arran de la dura vaga del transport, va ser novament empresonat, aquesta vegada al vaixell-presó Arnús. A començament de 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va ser detingut poc després. Amb Josep Peirats Valls, abandonà la FAI discrepant de la seva línia«bolxevitzant» («aventures revolucionàries dirigistes») de Joan García Oliver. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Ética de València (País Valencià), on s'oposà a les tesis defensades per Diego Abad de Santillán. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat. Un cop en llibertat provisional, s'integrà en la lluita clandestina amb sa companya Francisca Conejero Tomás (Xisca). Durant els anys cinquanta ajudà nombrosos companys i, amb sa filla Llibertat, son gendre Lluís Gràcia i altres, organitzà un grup cultural que servia per fer formació política. En 1989 viva a Barcelona i aquest mateix any assistí als funerals del seu amic Josep Peirats Valls. Domingo Canela Schiaffino va morir a Barcelona (Catalunya). Son germà José Canela Schiaffino, també fou militant anarquista.

Domingo Canela Schiaffino (1905-?)

***

Necrològica de José Molina Martínez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de gener de 1967

Necrològica de José Molina Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de gener de 1967

- José Molina Martínez: El 25 d'abril de 1905 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Molina Martínez. Sos pares es deien José Molina i Gracia Martínez. Obrer metal·lúrgic, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica del barri del les Corts de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Bèucaire de la CNT. Sa companya fou Ana Navarro. José Molina Martínez va morir el 25 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de novembre– de 1966 al seu domicili de Bèucaire (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològia de Francisco Sánchez Pinto apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de juny de 1976

Necrològia de Francisco Sánchez Pinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de juny de 1976

- Francisco Sánchez Pinto: El 25 d'abril de 1905 neix a Fernán-Núñez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Sánchez Pinto, conegut com Frasco. Sos pares es deien Rafael Sánchez i María Pinto. Treballava de majordom al servei d'un marquès local i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internats en diversos camps de concentració i posteriorment en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser requerit pels alemanys per a l'«Organització Todt»–grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Lo Mont (Aquitània, Occitània) de la CNT i en 1946 rebutjà retornar a l'Espanya franquista quan el seu antic patró, el marquès, va anar personalment a França per demanar-li que hi tornès. Francisco Sánchez Pinto va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 27 d'abril– de 1976 a l'Hospital Nouvielle de Bretanha de Marçan (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Lo Mont.

***

Hermógenes Sánchez García a casa seva (Montsó, 2014)

- Hermógenes Sánchez García: El 25 d'abril de 1914 neix a Lopinyén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Hermógenes Sánchez García. Era fill de Manuel Sánchez Larsa, llaurador, i de María García Puertolas. D'infant assistí a l'escola, va fer d'escolà i ajudà a les tasques a l'hort familiar. Quan tenia 12 anys entrà a treballar d'aprenent de paleta. En 1931 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel Sánchez, va ser detingut i assassinat i sos germans Manuel Sánchez García, empresonat, i Adolfo Sánchez García, exiliat. A finals de 1936 s'integrà com a milicià i després lluità com a caporal de la Companyia de Metralladores del III Batalló de la 153 Brigada Mixta de la 30 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front de Girona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i reclòs un any en un camp de concentració i dos a la presó d'Osca. El 15 d'abril de 1944 va ser detingut pels franquistes, jutjat, condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a la Presó Provincial d'Osca. El 21 de gener de 1947 va ser detingut acusat de reorganitzar la CNT clandestina a Osca i l'ajuda als presos. Cap el 1950 s'establí a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Treballà per a l'empresa constructora «Manuel Vitales» i posteriorment a les centrals hidroelèctriques «Hidro Nitro» fins a la seva jubilació. Sa companya fou Concepció Monesma Franco (Concha), amb qui tingué dos infants (Jorge i María Eugènia). Hermógenes Sánchez García va morir el 10 de febrer de 2016 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya).

***

Antonio Céspedes Asensio

- Antonio Céspedes Asensio: El 25 d'abril de 1915 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Céspedes Asensio, conegut com El Moreno. Sos pares es deien Alonso Céspedes i Juana Asensio. Milità en el moviment anarquista al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Lepant de Barcelona i fou membre del Comitè Revolucionari de la Marina del Prat Vermell. Durant els fets de«Maig de 1937» va ser detingut per«possessió d'armes» i per«deserció» per la reacció estalinista i empresonat. El desembre de 1937 va ser enviat al Preventori Judicial de Manresa (Bages, Catalunya) per mala conducta i el 3 de gener de 1938 aconseguí fugir-ne, però va ser capturat i traslladat a la Presó Model de Barcelona. Després d'un intent d'evasió frustrat el 16 de juliol de 1938 amb altres companys, entre ells Francesc Sabaté Llopart (Quico), va ser enviat al Correccional d'Inadaptats de Vic (Osona, Catalunya). Arran de l'arribava de les tropes franquistes, el 18 de febrer de 1939 va ser detingut, jutjat davant un consell de guerra el 7 de novembre de 1939 i condemnat a mort, però el maig de 1940 l'auditor de guerra acordà reobrir el sumari. El 28 d'octubre de 1941 va ser novament jutjat en consell de guerra, amb José Gilirribo Astado, acusat de ser membre de les Patrulles de Control i de la «Columna Ascaso» i va ser condemnat a 20 anys de reclusió menor. Després de recobrar la llibertat va ser desterrat a València (País Valencià), però va trencar del desterrament i el 16 de desembre de 1943 va ser novament detingut per una temptativa d'atracament a mà armada amb dos companys de les Joventuts Llibertàries (Ángel Torralba i Cristino Navarro); jutjat en consell de guerra, va ser condemnat el 4 de març de 1944 i condemnat a 20 anys de reclusió menor. L'abril de 1955, quan estava reclòs a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis de València, va ser posat en llibertat condicional i immediatament s'integrà en les Joventuts Llibertàries clandestines de València. En 1960 aconseguí la llibertat definitiva i s'instal·la a Barcelona. Antonio Céspedes Asensio va morir el 28 de juliol de 1999 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

***

Necrològica de Maria Mestres Gibert aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Maria Mestres Gibert: El 25 d'abril de 1915 neix a Mont-roig del Camp (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Mestres Gibert –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge Mestre. Sos pares es deien Bartomeu Mestres Llorens i Margarida Gibert Rebull. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat natal. Durant la Guerra Civil i la Revolució participà en les col·lectivitzacions aragoneses. En 1937, quan dels atacs estalinistes, amb sa cosina Teresa Roges, defensà la col·lectivitat a la qual pertanyia. En 1938 es casà amb el militant llibertari Patricio Guijarro Mateo. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i, amb sa filla i altres dones, va ser enviada al camp de concentració de Redon (Bretanya), on morí sa filla, mentre son company va ser enviat al camp de Sètfonts. El febrer de 1940 aconseguí reunir-se amb son company a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània), però el juny d'aquell any, amb l'armistici, va ser enviada amb un tren de mercaderies al camp de concentració d'Argelers. Embarassada de vuit mesos i malalta d'eclàmpsia, va perdre l'infant a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) tres dies després de néixer i tornà cega i enfollida un bon grapat de dies. Posteriorment va ser internada al camp de Rivesaltes fins el març de 1942 que pogué reunir-se amb son company. La parella trobà feina de pagès a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) i l'octubre de 1943 va ser amagada per l'alcalde de la població quan els alemanys volgueren enviar Guijarro al Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial la parella s'instal·là a Castèlnòu de Les i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. El gener de 1947 novament perdé sa filla Violeta, nascuda l'any anterior, d'una congestió pulmonar. En 1948 nasqué son fill Helios. El setembre de 1977, Maria Mestres Gibert, va ser operada d'un càncer i, després d'un llarg patiment, va morir l'11 de desembre de 1979 a la Clínica Saint-Roch de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); fou enterrada civilment l'endemà.

***

José Caparrós Pérez

- José Caparrós Pérez: El 25 d'abril de 1916 neix a Cuevas del Almanzora, també conegut com Cuevas de Vera, (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Caparrós Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Sos pares es deien Francisco Caparrós i Concepción Pérez. Emigrà a Catalunya, on treballà de paleta. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil fou milità en el Comitè de Fronteres de Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). L'agost de 1937, mobilitzat per la seva quinta, marxà allistat en la 73 Brigada Mixta cap al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). El 21 d'abril de 1938 va ser capturat pels feixistes al front de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i traslladat al camp de concentració d'Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Posteriorment passà per la Presó Central de Burgos i més tard per la Presó Provincial de Saragossa (Aragó, Espanya). Jutjat en consell de guerra el 31 de maig de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya), va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada l'1 de desembre de 1942 per 12 anys i un dia de reclusió menor. Sortí en llibertat condicional el 4 de febrer de 1943. José Caparrós Pérez va morir el 6 de novembre de 1991 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Son germà Diego Caparrós Pérez també va ser militant confederal.

***

Gaddo Treves (ca. 1958)

- Gaddo Treves: El 25 d'abril de 1916 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el psiquiatra, músic, actor i anarquista Gaddo Treves. Estudià medicina, s'especialitzà en psiquiatria i exercí la seva professió a Milà, on era conegut com El metge dels pobres. A més d'això, apassionat per la música i pel cinema, desenvolupà una important carrera artística. Aparegué per primera vegada en 1948 en el curtmetratge Buio in sala de Dino Risi. En 1956 sortí en un capítol de la sèrie televisiva de la RAI Lascia o raddoppia?, dirigit per Mike Bongiorno. Posteriorment entrà en contacte amb el món del cinema i treballà com a actor dirigit per importants cineastes. En 1961 participà en la pel·lícula Le italiane e l'amore, dirigida per Nelo Risi. Aquell mateix any formà part de l'elenc d'Il giudizio universale, film dirigit per Vittorio De Sica, amb actors com Fernandel, Vittorio Gasman, Renato Rascel, De Sica stesso, Alberto Sordi, Nino Manfredi, Mike Bongiorno, Franco Franchi i Ciccio Ingrassia. En 1968 participà en la pel·lícula Diario di una schizofrenica, dirigida per Nelo Risi, que guanyà la Cinta de Plata al millor guió en 1970. També en 1968 participà en Straziami, ma di baci saziami, film dirigit per Dino Risi. Gaddo Treves va morir el 15 d'agost de 1972 a Milà (Llombardia, Itàlia). Son fill Fabio Treves és un destacat músic i cantant.

---

Continua...

---

[26/04] Procés a Ravachol - Vetllada familiar - Conferència d'Skirda - Piselli - Ceaglio - Ballerini - Tournadre - Meunier - Lapie - Einstein - Larapidie - Renard - Zanella - Orientale - Nicolau - Comas - Morros - Ciullo - Bidoli - Lacroisille - Lamela - San Martín - Flor - Arisó - García Sánchez - Moltó - Herman - Gaviño - Baroni - Josephs - Parisotto - Pajares - Castellote - «Vidalet» - Oriol - Martínez Prieto - Radigales

Anarcoefemèrides del 26 d'abril

Esdeveniments

Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc Le Progrès Illustré de l'1 de maig de 1892

- Procés a Ravachol: El 26 d'abril de 1892 a l'Audiència del Sena de París (França) s'obre el procés a l'anarcoterrorista Ravachol. El Palau de Justícia es trobava totalment pres per les forces de l'ordre ja que el dia abans una bomba havia destruït el restaurant Véry, lloc on havia estat detingut. Amb Ravachol van ser processats Simon (Biscuit), Chaumartin, Béala i sa companya Mariette Soubère, per complicitat en les explosions dels domicilis del president de l'Audiència Benoït i del tinent fiscal Bulot. Com a proves de càrrec figuraven a la sala, durant la vista del procés en sessió permanent, els objectes trobats per la policia a la casa de Ravachol, a Saint Mandé: en una enorme caixa de fusta hi havia peces de roba, periòdics, monedes falses de cinc francs, una barba postissa, flascons que contenien substàncies perilloses comàcid nítric i altra amb oli de ricí, plats i safates, una escumadora, dos fornells per a petroli i una pantalla de xemeneia, doblegada, i sobre aquesta, una casserola amb el residi de cert aliatge metàl·lic que va servir per fabricar moneda falsa; en un angle de la caixa de fusta hi havia altra caixa més petita, de llauna, destinada a rebre càrrega explosiva, i que Ravachol hagués portat tancada en la mateixa maleta negra on va amagar la bomba del carrer de Clichy; dos revòlvers de gran calibre i una col·lecció de capells de forma i de color divers. Quan tot apuntava a una condemna a mort, l'endemà a les quatre de la matinada, el jurat sorprenentment va admetre circumstàncies atenuants i va pronunciar-se pels treballs forçats a perpetuïtat per a Ravachol i per a Simon –els quals abandonaran la sala als crits de «Visca la [Revolució] Social! Visca l'Anarquia!»– i per l'absolució per a Chaumartin, Béala i Soubère. Però Ravachol encara no havia acabat amb la justícia, ja que va ser novament jutjat entre el 21 i el 23 de juny a l'Audiència del Loira a Montbrison per l'assassinat de l'ermita de Chambles i serà condemnant a mort i guillotinat l'11 de juliol de 1892.

Procés a Ravachol

***

Cartell de l'acte

- Vetllada familiar: El 26 d'abril de 1896 se celebra a la brasserie Noailles, al carrer Thubaneau de Marsella (Provença, Occitània), un gran vetllada familiar organitzada pel grup anarquista «LesÉgaux». El programa es dividí en tres parts: la primera consistí en un concert, que comptà amb les actuacions de recitadors, imitadors i cantants de tota mena (Alexandre, Jeanne, B. Joseph, Lili, Marcel, P. Mens, Moleon, Paula, Pertuit, Le Petit Merville, Revolt, Vercille, Victor S., J. XXX) i una actuació teatral («Une visiteà la Roquette») dels Frères XXX; la segona part en una xerrada popular; i la tercera part en un gran ball. La recaptació fou en suport del grup anarquista organitzador.

***

Cartell de l'acte

- Conferència d'Skirda: El 26 d'abril de 1985 se celebra a la Sala Mozart de Toló (Provença, Occitània) la conferència-debat d'Alexandre Skirda «De la Russie libertaire à l'URSS d'aujourd'hui» (De la Rússia llibertària a l'URSS d'avui). Aquesta xerrada comptà amb la projecció del documental Écoutez Marcel Body, de Bernard Baissat. Aquest acte va ser organitzat pel Centre d'Estudi i de Cultura Llibertària (CECL) del Grup Anarquista de la Regió Tolosana (GART), adherit a la Federació Anarquista (FA).

Naixements

Germanico Piselli fotografiat a Forlì per Giorgio Liverani

- Germanico Piselli: El 26 d'abril de 1850 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista«possibilista» Germanico Piselli. Sos pares es deien Alberto Piselli, secretari judicial, i Rosa Zotti. Va fer estudis clàssics a Ravenna. Com a garibaldí, entre 1866 i 1867, va fer costat el republicanisme radical i participà en les campanyes de Giuseppe Garibaldí. En 1871 guanyà un concurs d'oficial del Ministeri de l'Interior a la Prefectura. A principis de 1871, influenciat pels escrits de Mikhail Bakunin, arran del Congrés de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), es declarà internacionalista. Durant la tardor de 1871 ja estava adherit al«comunisme anarquista», segons informes confidencials del prefecte de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El novembre de 1871 participà en una reunió secreta del grup anarquista «Romagnolo» de Ravenna de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb la intenció d'impulsar l'organització de grups obrers a la Romanya. El febrer de 1872 esdevingué secretari de la Secció Local de Forlì de l'AIT. El març de 1872 signà, en nom del«Fascio Obrer de Forlì», un manifest arran de la mort de Giuseppe Mazinni. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en el Congrés de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), que creà la Federació Italiana de l'AIT. A principis d'octubre de 1872 parlà en el comiat fúnebre del garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini, assassinat pels republicans. Durant 10 anys va ser enviat a oficines de diferents poblacions Emília-Romanya, Piemont i Abruços, sense descartar destins punitius a Sicília i Sardenya. En 1883 va ser destinat a Forlì com a secretari d'una oficina municipal de racionament, càrrec que ocupà fins al 1891. Entre 1886 i 1891 dirigí el setmanari La Rivendicazione de Forlì, que serví per afermar una posició intermèdia i conciliant entre l'«anarquisme intransigent» i el«socialisme evolucionista» d'Andrea Costa. Amb altres republicans i anarquistes (Romeo Mingozzi, Ludovico Nabruzzi, Caio Renzetti, Claudio i Gaetano Zirardini, etc.) promogué a Romanya la candidatura-protesta d'Amilcare Cipriani a les eleccions polítiques de 1886. En aquests anys, juntament amb Emilio Castellani i Romeo Mingozzi, tingué un paper molt important en el moviment socialista i anarquista de la Romanya, servint de pont entre el Partit Socialista Revolucionari (PSR) de Romanya d'Andrea Costa i els «comunistes anarquistes». Com a membre de la Federació de Forlì del PSR, el 25 d'abril de 1886 dirigí les discussions del IV Congrés del PSR celebrat a Màntua (Llombardia, Itàlia). El 27 de febrer de 1887 reconstituí oficialment la Societat Obrera de Jornalers de Forlì i esdevingué secretari de la seva cooperativa («Società Anonima Cooperativa fra gli Operai Braccianti e Sezioni d'Arte nel Comune di Forlì»). En aquestaèpoca mantingué estrets i ambigus contactes amb el socialista Alessandro Fortis de cara a la seva participació electoral. Es va veure involucrat en els atemptat contra Celso Ceretti (1888) i Camillo Prampolini per part d'«anarquistes individualistes» (Vittorio Pini), acusats aquests de ser confidents de la policia. El juliol de 1889 va assistir com a auditor, juntament amb altres companys (Alessandro Balducci, Amilcare Cipriani, Andrea Costa i Ferdinando Valducci), al Congrés Socialista Internacional (possibilista marxista) celebrat a París (França) i en 1890 participà en el Congrés d'Associacions Obreres i Cooperatives de Ravenna. A finals de 1890 promogué, amb Ludovico Nabrucci i Ferdinando Valducci, la mobilització en benefici d'Amilcare Cipriani des de posicions «socialistes anarquistes possibilistes» i promogué el «Fascio Obrer Socialista» (FOS). Posteriorment donà suport al socialista Alessandro Balducci, recollint vots en realitat per a Alessandro Fortis. En el Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa) celebrat entre el 4 i el 6 de gener de 1891, continuà mantenint posicions ambigües i oportunistes, i davant el dilema electoral digué que calia mirar cas per cas. Després del tancament el setembre de 1891 de La Rivendicazione i de diverses acusacions sobre la seva persona (confident de la policia, factures irregulars, interessos en el ferrocarril Atenes-Larissa, etc.), marxà cap a Grècia, però retornà en 1893 a Itàlia. En aquest mateix 1893 emigrà a Buenos Aires (Argentina) a la recerca de noves oportunitats, però, de bell nou sense èxit, retornà de a Itàlia. En 1897 de bell nou marxà cap a Grècia amb Ricciotti Garibaldi. Malalt de càncer a la llengua i en la més absoluta misèria, Germanico Piselli es va suïcidar el 31 de març de 1899 als jardins públics Margherita de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Definí les seves idees com una barreja d'«idealisme anarquista, socialista, republicà i garibaldí».

***

Foto policíaca d'Alexandre Ceaglio (3 de març de 1894)

- Alexandre Ceaglio: El 26 d'abril de 1851 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Alessandro Giuseppe Ceaglio, també conegut com Alexandre Joseph Ceaglio. Era fill de Claudio Ceaglio i de Teresa Razzetti. Emigrat a França, treballà en la construcció. Durant la primavera de 1889 assistí a una reunió d'anarquistes italians celebrada al cafè Ferra del XI Districte de París (França), on va llegir als companys una carta de Gozzano sobre la crisi italiana. En 1892 figurava en un llistat de la policia francesa de domicilis d'anarquistes a controlar. L'abril de 1892 vivia al número 94 del bulevard Victor-Hugo de Clichy (Illa de França, França). El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 5 del carrer d'Alsace de Clichy, que va ser escorcollat, i aquell mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 9 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. En aquesta època treballava d'empleat comercial i estava casat amb la domèstica Marie Marguerite Fournerat, amb qui tenia dos infants. El 31 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al número 10 del carrer Thiboumery de París. Els seus últims anys treballà de pintor en la construcció. Alexandre Ceaglio va morir el 16 de març de 1908 al seu domicili del número 10 del carrer Thiboumery del XV Districte de París (França).

***

Fitxa policíaca d'Olimpio Ballerini (1898)

- Olimpio Ballerini: El 26 d'abril de 1853 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Olimpio Ballerini –el nom també citat en francès Olympe o Olympio. Era fill de Pietro Ballerini i d'Emilia Cagliani. D'antuvi ferroviari, el novembre de 1893 va ser acomiadat per les seves activitats anarquistes i es guanyava la vida treballant de venedor de diaris per les estacions ferroviàries on havia treballat. Va ser detingut i denunciat nombroses vegades per aferrar i distribuir manifests anarquistes i per «associació criminal». El 4 de juliol de 1894 va ser condemnat a Florència a dos mesos de presó per«ultratge a agents» i el 14 de desembre de 1895 a la mateixa ciutat a quatre mesos i 15 dies de presó per«crim previst per la llei contra els anarquistes». Sa companya, la destacada anarquista internacionalista Teresa Fabbrini, també va ser detinguda en diferents ocasions per «ultratge a agents» i per«associació criminal». El 5 de setembre de 1898 la parella, amb son fill Belisario Ballerini, s'instal·la a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué al número 24 del carrer Lepante. En estreta relació amb l'anarquista Paolo Schicchi, el 13 de setembre de 1898 les autoritats italianes, en un informe enviat a les autoritats franceses, el definiren com a«afiliat al partit anarquista» i la Comissaria Central de Niça també el fitxà el 15 de setembre com a «anarquista» i el 4 d'octubre per la Seguretat General francesa. Es dedicà a Niça a la venda ambulant de periòdics italians, des de L'Avanti a periòdics anarquistes (L'Avenir, Il Grido del Popolo, Pro Coatti, etc.), pels barris de la colònia italiana. Son fill Belisario Ballerini, de 20 anys, també anarquista, es dedicà a la mateixa activitat. El 30 de març de 1899 la família Ballerini abandonà el seu domicili, al número 1 del carrer Lycée, i s'instal·là al número 25 del Quai des Deux Emmanuel. En un informe de la Comissaria Central de Niça del 14 de desembre de 1899 constatava que els tres integrants de la família es dedicaven frenèticament a la propaganda anarquista entre la comunitat italiana de la ciutat i pocs dies després, el 19 de desembre, el comissari convocà la família Ballerini i l'amonestà formalment, amenaçant-los amb l'expulsió del país si continuaven amb la propaganda anarquista. Després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, l'Estat francès decidí l'expulsió de nombrosos anarquistes italians i el 8 d'agost de 1900 el comissari especial adjunt de Niça ordenà la seva detenció i l'endemà s'escorcollà el seu domicili, al número 9 del bulevard Riquier, on es va descobrir una gran quantitat de periòdics anarquistes, correspondència, fotografies i papers comprometedors. Sa companya, Teresa Fabbrini, que es trobava a París (França) visitant l'Exposició Universal des de feia uns dies i entrevistant-se amb Amilcare Cipriani, va ser detinguda a l'estació del tren en arribar a Niça el 8 d'agost, juntament amb el tipògraf anarquista Octavio Pellegrin, membre del grup«Les Libertaires de Nice», que l'acompanyava en el viatge. Diversos diaris francesos (L'Aurora,La Lanterne, La Petite République, etc.) denunciaren les condicions de l'empresonament de la parella, però les autoritats continuaren amb el processament. El 18 d'agost de 1900 es va decretar l'expulsió dels Ballerini i van ser posats a la frontera amb Suïssa. Establerts al cantó de Ginebra, a resultes de la vaga general d'octubre de 1902 també van ser expulsats de la Confederació Helvètica. Sembla que la parella s'havia separat, perquè Teresa Fabbrini va anar a viure amb Octavio Pellegrin al cantó de Vaud. Dedicat a l'edició i a la tipografia, en 1904 Olimpio Ballerini redactà una nota biogràfica sobre sa companya per al fullet Dalla schiavitù alla libertà. Appunti di una donna, dedicat a Teresa Fabbrini i publicat per la Cambra del Treball de La Spezia (Ligúria, Itàlia) després de la mort d'aquesta el 22 de juliol de 1903 a Lausana (Vaud, Suïssa). A finals de 1904 un grup d'anarquistes l'acusaren de ser confident de la policia. En 1907 edità a Florència el fullet Contro la scuola, de l'anarquista Leda Rafanelli, a la qual havia ajudat a la creació de l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Marius Tournadre (3 de març de 1894)

- Marius Tournadre: El 26 d'abril de 1861 neix a La Banut (Marchal, Alvèrnia, Occitània; actualment Champs e Marchal, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jacques Tournadre, conegut com Marius Tournadre. Sos pares es deien Jacques Tournadre, propietari conreador, i Françoise Vaissaire. Després de guanyar-se la vida com a venedor ambulant esdevingué ebenista. A principis dels anys vuitanta participà en la fundació del grup anarquista «Les Égaux Troyens», a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). A mitjans dels anys, segons informes de la policia, albergava a Troyes companys que venien de Reims (Xampanya-Ardenes, França), on sembla que havia militat. Posteriorment s'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on en 1886 redactà i envià a la Prefectura de Policia els estatuts de la societat«Les Égaux Clermontois», primer grup anarquista creat a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). En aquesta època treballava de reparador de billars. A finals d'octubre de 1886, segons informes policíacs, vivia a Soire (Alvèrnia, Occitània), on formava part del grup d'un grup d'anarquistes que recorria la regió agitant els treballadors de la conca minera. El 25 d'octubre de 1886, després d'una baralla a Saint-Flour (Alvèrnia, Occitània), va ser denunciat per«ultratges a la gendarmeria», primera d'una llarga sèrie d'inculpacions. En 1890 participà, amb Lamarre i Rozier, en la fundació de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes, que es passaren a l'anarquisme gràcies la influència d'un grup de partidaris de l'amor lliure, com ara Eliska Coquues (Bruguière). El 24 de setembre de 1893 organitzà, al gimnasi Faure, al carrer Blatin de Clarmont d'Alvèrnia, una conferència contradictòria, muntada per la Unió de Grups Socialistes Revolucionaris Francesos a benefici de les vagues de la regió Nord-Pas-de-Calais, que tractà diferents temes (la vaga general i els mitjans pacífics i violents, la qüestió religiosa i la qüestió social, etc.). A principis de la dècada dels noranta fou gerent del periòdic La Lutte i cap el maig de 1891 va ser jutjat amb Louis Vivier (Pas d'Erreur) per «provocació a la desobediència» i absolt –Vivier va ser condemnat a tres mesos de presó. En aquesta època el periòdic Le Père Peinard el qualificava de «possibilista». En 1892 publicà a París el periòdic Le 1er Mai, òrgan del «Comitè General pel 1 de Maig». El juny de 1892 la gendarmeria va informar que s'estava pels albergs de la zona de Soire, on glorificada les gestes del seu «mestre» Ravachol. A mitjans d'agost de 1892 passà una temporada a Le Havre (Alta Normandia, França), albergat per Albert Goubot. Segons la policia hauria estat l'autor de la carta «Père Peinard au compagnon souverain pontífex», publicada el 8 d'agost de 1892 en el diari L'Éclair. En 1893 va ser candidat socialista revolucionari a Thiers (Alvèrnia, Occitània) en les eleccions legislatives i el 21 d'agost, durant l'escrutini, intentà fer-se amb una urna i esventar les butlletes al crit de«Visca la Revolució!». En 1893 va ser fotografiat amb Maxime Lisbonne i Achille Le Roy, i els tres formaven la triada dels «academicides», ja que havien col·locat a l'Acadèmia Francesa una marmita, a l'estil de Ravachol, que contenia les seves cartes de visita i les seves candidatures a la institució. Més tard s'instal·là a París (França), on visqué al número 52 del carrer Ramey del XVIII Districte de París i, segons ell, vivia fent de periodista. El 10 de febrer de 1894 va ser absolt en un procés per difamació del venedor d'articles de decoració i diputat Wilson, acusat per l'anarquista de corrupció política. El 3 d'abril de 1894 va ser detingut, en una de les grans agafades d'anarquistes de l'època, a París i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; denunciat per«associació criminal», el 4 d'abril d'aquell any va ser posat en llibertat provisional. El 24 de juliol de 1894 va ser detingut a París per haver copejat el 22 de maig anterior un diputat socialista a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). L'estiu de 1894, en una passada per Épernay (Xampanya-Ardenes, França), patí un procés verbal per haver dinat en un restaurant i no haver pagat i per viatjat sense pagar al tren. En les eleccions de 1895 va ser novament candidat electoral a Thiers i, segons informes policíacs, organitzà«conferències salvatges», escampant el«desordre». En 1896 feia de representant comercial d'un drogueria pels barris parisencs de La Villette, Montmartre i Belleville. En 1897 estava buscat per la policia i a principis de segle va estar constantment vigilat. Marius Tournadre va morir el 12 de setembre de 1901 a l'alberg Maison Besson de Marchal (Alvèrnia, Occitània; actualment Champs e Marchal, Alvèrnia, Occitània), on es trobava de passada.

Marius Tournadre (1861-1901)

***

Régis Meunier

- Régis Meunier: El 26 d'abril de 1864 neix a La Nantée (Le Champ-Saint-Père, País del Loira, França) el militant i propagandista anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds Plats. Sos pares es deien Gustave Meunier, paleta, i Hortensie-Célestine Thouzeau, modista. Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) i després fou trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França), però en 1886 hi fugí i esdevingué passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del Loira, França). Aquest misser el va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia, dilapidà aquesta suma viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra, Marsella, Orà, Alger, etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per l'Audiència de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29 d'octubre de 1889 a 18 mesos de presó per «abús de confiança». Un cop lliure a finals d'abril de 1891, es consagrà a la propaganda anarquista. Poc després, el 2 de juliol de 1891, va ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del Loira, França) a un any de reclusió i a 100 francs de multa per«excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot cridant «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de presó suplementari i a una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A començaments de febrer de 1893 es traslladà a Angers (País del Loira) i entrà a treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels organitzadors de la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21 d'abril hi hagué aldarulls. Després d'un temps fora d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà i s'instal·là a Trélazé (País del Loira, França), on treballà d'ataconador de sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses ocasions a Brest (Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any s'instal·là en una comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison des Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, André Bizien, Jean Marie Petrequin i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un dels principals oradors de les conferències anarquistes i anticlericals organitzades pel citat grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de Brest organitzaren un acte públic amb l'abat Naudet, director del periòdic La Justice Social de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell intervingué en aquest acte rebatent les tesis del mossèn amb arguments religiosos dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va inscriure en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Keranfurust Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues ampolletes que contenien glicerina, notes de conferències i periòdics i cançons anarquistes. Processat pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per les conferències de Llemotges i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per«associació de malfactors» i per«temptativa d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta colònia penitenciària per un salari de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40 francs els 500 grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer Dreyfus» i a les reivindicacions de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a França. En arribar, la Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus organitzà una subscripció i vetllades (tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons, ball, etc.) per recaptar fons al seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència sobre les religioses. Sembla que visqué a prop de Llemotges (Llemosí, Occitània), on en 1903 era membre de la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries i de la Libre Pensée. En aquesta època es dedicà a fer conferències antireligioses, organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva conferència Christianisme et Liberté, la fin des religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien, la porta a moltes ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a Brest, on continuà amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910 participà en la gira de míting de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons africans) al Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i on també participaren Adrien Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. Régis Meunier va morir el 26 de juny de 1936.

***

Armand Lapie a la seva llibreria de Lausana

- Armand Lapie: El 26 d'abril de 1865 neix a Saint-Erme (Picardia, França) el llibreter i editor anarquista Désiré Armand Célestin Lapie, conegut com Le Père Lapie. Era fill d'Armand Alcindor Lapie, carrosser de l'estació de Saint-Erme i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que morí accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de París (França), quan l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini, i d'Uranie Adèle Lefèvre, obrera. Després de treballar en una calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos Aires (Argentina), on es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i treballà a les comunitats agrícoles russes i va fer de llibreter. Es relacionà força amb les colònies d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on conegué sa futura companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou a Europa, fou gerent i col·laborador del periòdic Le Père Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on en 1892 regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que esdevingué, amb l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la colònia anarquista francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules Corti, Pétronille Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al domicili de Cesare Cova a Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que freqüentava el grup «L'Anonimato», de Luigi Parmeggiani (Bertoux). Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud iÉmile Bidault, imprimí a Londres el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi Carnot l'assassí), signat per «Un grup anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen, que sortí al carrer el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser acusat per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident de la policia i el grup «L'Anonimato» publicà alguns cartells contra ell. En 1896 vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per influències de sa companya, s'instal·là a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una llibreria de vell i popular («Librairie française Armand Lapie») al número 5 del carrer de la Louve, per on passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito Mussolini, durant la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li prestà, a més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violencia. En 1900 participà en la fundació, amb Paul Peitrequin, de la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure de Lausana, on donava tots els diumenges classes sota l'organització de «La Libre Pensée». També formà part del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana. Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana, com ara l'obra de Victorine Brocher Souvenirs d'une morte vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur Théophile Steinlen (1919), o textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni. Adoptà la filla d'un company que havia estat communard, que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el punt que se li atorgà la Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de 1917 impartí a Lausana la conferència En convoyant des rapatriés français, que publicà en fullet aquell mateix any amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges que va fer a través de Suïssa i de França amb els combois de presoners repatriats durant el conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria passà a mans de Charles Bornand i ell retornà a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya, França), s'instal·là a Lió. Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave Mirbeau. Armand Lapie va morir el 30 de maig de 1940 a Lió (Arpitània).

***

Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)

- Carl Einstein: El 26 d'abril de 1885 neix a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya), en una família jueva, el poeta, escriptor, historiador de l'art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l'art, va freqüentar els cercles artístics –va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso– i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l'art africà. Arran d'una campanya de difamació portada a terme per l'extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d'Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. El 5 de juliol de 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, Carl Einstein es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau (Bétharram, Aquitània, Occitània). Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L'Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d'abordar la pintura i les arts plàstiques d'aleshores, barrejant l'estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.

***

Notícia de la detenció de Fernand Larapidie apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 25 de maig de 1922

- Fernand Larapidie: El 26 d'abril de 1885 neix a Narbona (Llenguadoc, Occitania) l'escultor anarquista Fernand Antoine Larapidie. Era fill de l'escultor en fusta revolucionari Louis Larapidie, que participà en la Comuna de Narbona de 1871, i de Séraphine Martone. El 2 de juliol de 1907 es casà al XVIII Districte de París (França) amb la modista parisenca Léonie Milot, de qui es va divorciar el 19 de juliol de 1923 davant el Tribunal Civil del Sena. En 1907 vivia amb sos pares al número 111 del carrer Caulaincourt de París. El març de 1918 va ser el primer tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) de París que s'acabava de refundar. En aquesta època vivia al número 108 del carrer Vaugirard del VI Districte de París. Entre 1919 i 1922 va ser tresorer del Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre i, sembla, en aquesta època era membre de la Federació Anarquista (FA). Entre 1921 i 1927 col·laborà en la revista mensual parisenca Le Néo-Naturien, per a la qual va fer algunes dibuixos i portades. El 5 d'octubre de 1921 parlà en nom del CDS, juntament amb Victor Méric de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i Salvator de la Unió Anarquista (UA), en un gran míting en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti celebrat a París. El 23 de maig de 1922 va ser detingut sota l'acusació de «provocació de militars a la deserció i a la desobediència», però set dies després va ser posat en llibertat. Aleshores treballava en una fàbrica d'automòbils, havia estat donat de baixa en l'exèrcit per coixesa i exposava regularment les seves escultures. En 1922 formava part del Comitè General per l'Amnistia i el 31 d'agost d'aquell any parlà, amb altres companys (Virgile Barel, Jean-Louis Thuillier, etc.), en un gran míting per l'amnistia celebrat al teatre Eldorado de Niça (País Niçard, Occitània). El 5 de febrer de 1924 es casà al VI Districte de París amb la italiana Eva Aminta Maria Taroni, de qui es va divorciar el 29 de març de 1939 davant el Tribunal Civil del Sena. Entre 1923 i 1925 en l'edició diària de Le Libertaire. El gener de 1924 era secretari del Comitè General per l'Amnistia. En 1924 va fer una gira de conferències de controvèrsia sobre la finalitat de l'anarquia pels diversos grups anarquistes i de les joventuts llibertàries de París. El 8 de febrer de 1925 va fer, organitzada per l'Escola de Propaganda Anarquista, una visita conferència al museu del Louvre per explicar l'escultura grega. En 1925 participà en diversos mítings en suport de Sacco i Vanzetti. Entre 1927 i 1929 va ser gerent de la terceraèpoca del parisenc Bulletin du Comité de Défense Sociale. Més tard s'establí a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la pintura i de l'escultura. En 1936 formava part del grup anarquista de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1940 la Prefectura decretà el seu internament administratiu i l'estiu va acabar al centre de residència vigilància de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), però sembla que va ser posat en llibertat poc després perquè a mitjans de febrer de 1941, quan es va tancar aquest centre, ja no hi era. En 1960 encara vivia. Fernand Larapidie va morir el 21 d'octubre de 1970 al seu domicili de Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)

- Joseph Renard: El 26 d'abril–la partida de defunció cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de gener– de 1885 neix al vilatge de Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Léon Renard, conegut com Bouquet i Oscard Wild. Sos pares es deien François Renard (Patat) i Marguerite Royet. En 1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal d'Iguerande i amb 13 anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona. Quan tenia 15 anys deixa el poble natal i marxà cap a París i Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A partir de 1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes il·legalistes i va fer amistat amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva documentació, i Léon Bergeal. També es lligà amb Octave Garnier (Le Terrassier), un dels membres de la «Banda Bonnot» amb qui visqué a París, Louis Rimbault i Élie Monnier (Simentov). El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no es presentà al seu destí per a fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica, però va ser detingut. Jutjat el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser condemnat a nou mesos de presó per un delicte d'insubmissió i tancat a la presó militar d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29 de desembre de 1909 li redimí de la resta de la pena i fou alliberat. Després entrà a treballar de terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les (Bèlgica), on la policia d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de l'economat de l'estació dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un tret el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. Jutjat el 10 de novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise, va ser condemnat a la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França) i enterrat a la secció dels executats del cementiri dels Gonards.

Joseph Renard (1885-1913)

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Giuditta Zanella: El 26 d'abril de 1885 neix a Barzola (Angera, Varese, Llombardia, Itàlia) la propagandista anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith. Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa), destacà com a propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la seva participació en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny de l'any anterior. Prengué part en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment d'ocupació de fàbriques a Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta època s'uní sentimentalment amb el militant anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Torí. Durant els anys vint la parella visqué clandestinament a França, Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la proclaració de la II República espanyola, marxà amb son company a Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per assistir a «reunions anarquistes clandestines», però retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament amb son company en les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la«Columna Durruti» marxant al front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el pseudònim de Yudith. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre companya d'Ilario Margarita, Giuditta Zanella va morir el 5 d'agost de 1962 a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuditta Zanella (1885-1962)

---

Continua...

---

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i daltres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri lescenari de lobra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real lambient que es vivia en les dates prèvies al cop destat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

CATERINA TARONGÍ, den Miquel López Crespí

Per Josep Gironès Descarrega, escriptor i investigador

El poblenc Miquel López Crespí escriu molt bé, però no és dara. El seu currículum literari és ple dobres poètiques, memòries, articles i novel·les dun alt nivell, algunes de les quals han estat reconegudes amb premis. Les lletres den Miquel són entenedors, just perquè empra un estil assequible a la majoria de lectors i, alhora, tenen un contingut que només resulta possible bastir a partir de coneixements profunds i amplis de la realitat i de la història.

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i daltres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri lescenari de lobra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real lambient que es vivia en les dates prèvies al cop destat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

Fins fa relativament pocs anys, la història sexplicava a partir del creacionisme religiós, una forma dentendre lensenyament explicada pels partidaris duna Església gairebé sempre aliada amb els poderosos. Al llarg de molt temps, els llibres reflectien els annals dels reis, emperadors, militars i governants que, amb la raó del seu costat o sense, dictaven la versió dels fets que els era més favorable. Durant els anys de plom que ocupà la dictadura franquista, les cròniques partien del Imperio español posat sota protecció divina, ben custodiat per militars i religiosos que, en nom de Déu i de la Pàtria, actuaven una vegada i una altra contra el poble al qual havien de servir. Per sort, amb lesdeveniment de la democràcia aparegueren versions científiques de la nostra història, bastides a partir destudis seriosos contrastats a dintre i a fora del país.

La història que forma part de la novel·la den Miquel López Crespí sexplica a partir de lautèntica realitat del món, en el qual un reduït grup de persones ha aconseguit viure molt bé a costelles de la resta de persones, que malviuen després dhaver de treballar molt i en mig de penalitats. En aquest apartat, Miquel critica sense embuts una Església que, ben allunyada dels postulats de Crist, fa anys que combat la cultura, per tal de mantenir els seus privilegis i els dels grups que li fan costat, una Església que al llarg dels temps ha protagonitzat pàgines de maldat: la Inquisició, la expulsió de presumptes heretges, moriscs i jueus, lanorreament dintel·lectuals o la promoció del feixisme, que els haurien de fer vergonya.

A CATERINA TARONGÍ, lautor sesforça en demanar que la llibertat i la cultura arribin a tots els sectors socials, ja que només serà des del coneixement que la societat podrà esdevenir en plenitud.

Si hagués de destacar alguna cosa de la novel·la, aquesta seria que els fets sexpliquen des del darrer graó, a partir de les persones, les famílies i els grups que patiren de forma ben directa les malvestats feixistes, amb un seguit de detalls que fan viure les escenes com si estiguessin succeint.

El llibre ajuda a conèixer el nostre passat més obscur, uns crims que ni amb lesdeveniment de la democràcia van ser jutjats, en un afront més dels autors intel·lectuals del cop destat i dels seus sequaços cap a les víctimes.

Si un missatge he estret daquesta gran obra és que la maldat es repeteix com si fos idiota. Per això, ens caldrà sempre estar atents a veure com actua el conglomerat de interessos que, en nom de Deu i de la Pàtria, sempre estan a punt de robar-nos les llibertats, de la mateixa forma que ens escuren les butxaques.

Enhorabona!, Miquel, per aquesta sucosa CATERINA TARONGÍ, i també moltes felicitats a tots aquells que llegeixin una obra que els omplirà de satisfacció i de coneixements.

Josep Gironès Descarrega

Octubre de 2013

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant lAlzamiento Nacional. (Rosa Planas)

ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL

Per Rosa Planas, escriptora

El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres dhistòria i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades sha traslladat al context literari, tret dalgunes excepcions com la novel·la dAntoni Serra, Carrer de lArgenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).

Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se neutrals si és que aquesta paraula pot definir lintent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor duna història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veures probablement inclòs en les llistes sol·licitades per lAlemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants daltres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven dordre, i sesgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant lAlzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna daquet relat, és la reencarnació de lúnica dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a lhora denfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! Lobra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí sesplaia en les idees que romanien en lideari dels grups desquerra, i sencarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de lencaix duna ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat dun conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats daltres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: Els temps que vénen seran durs. Hem daconseguir que mai no ens facin malbé lesperança, que ens matin lesperit. La lluita, en opinió de lheroïna, esdevé llavors el signe didentitat dun grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)

La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos.

LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos.

`Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.

`Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. .

Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.

Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.

També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.

Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.

També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...

D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?

Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.

També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.

Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.

Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, Tots aquests temes, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit.

Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través dhistòries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

`Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones desquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot sha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no sha doblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, sha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses dacció de gràcies a cada èxit de lexèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de leconomia turística.

`És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un heretge, un pervertit que no és com els altres i que mereix ser aniquilat.

Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa dherois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres dhistòria; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora dopositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

`Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant lopressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes shi comprometeren, intentant posar les fites duna nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat dEmili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

`Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és lintent dencolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura dideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. Lescola és lúnic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers densenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar lescola és el seu gran objectiu.

`Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que nhi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però lexemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat dun fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai.

Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.

Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.

Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.

Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.

Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta Ratil que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...

Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.

M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...

Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:

Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.

Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...

Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?

El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.

L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!

[27/04] «La Bataille Syndicaliste» - Míting d'afirmació sindicalista -«SIA» - Assi - Raudet - Jouy - Séverine - Ravinet - Pomati - Lephay - Guabello - Zeledón - Arendorff - Guelfi - Oriol - Vidal - Cabanellas - Gonzalbes - Laumière - Barcojo - García Álvarez - García López - Pellicer - Mompeán - Molina - Galiano - Hinaut - Fombuena - Ariño - Mancebo - Misa - Ramos - Wintsch - Amiguet - Ayora - Margelí - Respaut - Franco - Acuña - Beriain - López Abellán - Arroyo - Beaufays - Nieto - Sánchez Conca - Montorio - Jaakkola - Oboeuf

Anarcoefemèrides del 27 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Surt La Bataille Syndicaliste: El 27 d'abril de 1911 surt a París (França) el primer número del diari La Bataille Syndicaliste,òrgan oficiós de la Confederació General del Treball (CGT) i on col·laboraren sobretot sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes. En van ser gerents Michaud i Eugène Morel. Aquesta publicació tingué nombrosos col·laboradors, com ara Georges Airelle, Bonneff, Marcel Boutet, René Brochon, Paul Campana, Marcelle Capy, J. Ernest Charles, Francis Delaisi, A. Desbois, Lucien Descaves, Pierre Dumas, G. Dumoulin, Amédée Dunois, Georges Eekhcud, Sébastien Faure, Léon Frapie, Edmond Fronty, Charles Gogumus, Louis Grandidier, Victor Griuffuelhes, James Guillaume, Harmel, Léon Jouhaux, C. A. Laisant, Jules Le Gall, Raoul Lenoir, Louis Lumet, Charles Malato, François Marie, Masson, Ludovic Menard, Brutus Mercereau, A. Merrheim, Alfred Mignon, Octave Mirbeau, Pierre Monatte, Eugène Morel, Alfred Naquet, H. Pasteigne, R. Pericat, Eugène Peronnet, A. Picard, Pierre Quillard, Marcel Ricet, Alfred Rosmer, Victor Roupine, Émile Rousset, A. Savoie, Edouard Sené, André Thieruriet, Claude Tillier, Guillaume Verdier, P. Vigne d'Octon, A. Villeval, Warcquier, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. Tingué més de dos mil subscriptors i arribà a tirar 45.500 exemplars. Sortiren 1.638 números, l'últim el 23 d'octubre de 1915, i serà continuat per La Bataille.

La Bataille Syndicaliste (1911-1915)

***

El Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano (actual Teatre Victòria); a continuació, el Teatre Nou i després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El tendal que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè Espanyol, al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest cafè es veu el Teatre Olímpia

- Míting d'afirmació sindicalista: El 27 d'abril de 1930 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebra un míting d'afirmació sindicalista, primer acte públic de caràcter sindical que se celebrà a l'Estat espanyol des del cop d'Estat de Primo de Rivera. El teatre de 2.500 places s'omplí de gom a gom i més de dues mil persones no pogueren accedir al local; les autoritats prengueren tota mena de precaucions en previsió de possibles alteracions de l'ordre públic. Pere Massoni Rotger, president de l'acte, parlà sobre la persecució i la clandestinitat a la qual s'havia vist abocada la CNT durant el Directori i blasmà contra els Comitès Paritaris. Després, Sebastià Clarà Sardó, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, criticà l'actuació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ja que tingué tracte de favor per part de la Dictadura i insistí en la crítica dels Comitès Paritaris. A continuació es llegí una carta d'adhesió a l'acte dels presos tancats a la presó de Barcelona. Josep Peiró Belis es defensà de les crítiques que havia rebut per signar el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i parlà sobre el pistolerisme de la patronal. Finalment, Ángel Pestaña Núñez deixà clar que el sindicat anarcosindicalista no canviaria ni de tàctiques ni de procediments. Per acabar, Massoni realitzà un resum de l'acte, va fer una crida als intel·lectuals i als tècnics i llegí els acords que la CNT portaria al Govern: restabliment de les garanties constitucionals, desarmament del sometent, legalització dels sindicats, abolició de l'impost d'utilitats, reintegració del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria als seus antics propietaris, ampliació de l'amnistia als presos socials i revisió d'alguns processos judicials. L'acte acabà amb mostres de gran entusiasme i no esdevingué cap incident.

***

Capçalera del primer número de SIA

- Surt SIA: El 27 d'abril de 1947 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic mensual SIA. Organe de la Section Française de la Solidarité Internationale Antifasciste. Era la segona època d'aquest òrgan oficial del Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), del qual aparegueren 38 números entre el 10 de novembre de 1938 i el 3 d'agost de 1939, al final de la Guerra Civil espanyola. Estava escrit en francès i en castellà. En van ser responsables Marcelle Clavé (gerent) i Henri Batet (administrador). Hi van col·laborar R. Bernard, Albert Carsi, Louis Castel, René Clavé, François Jammes, Jean Lyg, René Martin, A. Mirande, Frederica Montseny, Amparo Poch Gascón, Joan Sans Sicart, Vaissac i Viriel, entre d'altres. Edità en lliuraments l'obra de Piotr Kropotkin L'Entr'aide. En sortiren només tres números, l'últim el juliol de 1947.

Naixements

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

- Adolphe Assi: El 27 d'abril de 1841 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Sos pares es deien Alphonse Victor Assi, obrer paperer, i Élisabeth-Anne Virginie Dutrouy. Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador. Adolphe Assi va morir el 8 de febrer de 1886 a Nouméa (Nova Caledònia).

Adolphe Assi (1841-1886)

***

Esquela de Jean Raudet publicada en el diari de Bourges L'Émancipateur del 18 de setembre de 1927

- Jean Raudet: El 27 d'abril de 1842 neix a Farges-en-Septaine (Centre, França) l'anarquista Jean Raudet. Era fill de Jean Raudet, manobre, i d'Anne Levret. Es guanyava la vida treballant de jornaler. En 1862 va ser declarat exempt de fer el servei militar per varius a la cama esquerra. Membre del grup anarquista«Les Affamés» del barri de Bel-air de Farges-en-Septaine, les reunions d'aquest grup es feien al seu domicili. L'1 de febrer de 1894 va ser detingut, juntament amb Louis Paret i Léon Patureau, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà un projecte de discurs on s'exposaven les teories anarquistes, un exemplar del cartell «Le Père Peinard au populo» i una carta de la redacció de Le Père Peinard. Sense poder-lo processar per «propaganda pel fet», el procurador recomanà la seva llibertat sota vigilància especial. Jean Raudet va morir el 15 de setembre de 1927 i va ser enterrat tres dies després a Farges-en-Septaine (Centre, França).

***

Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit

- Jules Jouy:El 27 d'abril de 1855 neix a Bercy (Sena, França; actualment un barri del XII Districte de París, França) el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme.Fill d'una família molt modesta, sos pares es deien Jules Théodore Jouy i Anne Edonie Mech. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir –fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir–, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina –la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit– i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889),La chanson des joujoux (1890) i La museà bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a la Casa de Salut del doctor Étienne Goujon, al número 90 del carrer Picpus, del XII Districte de París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur».

***

Séverine fotografiada per Nadar

- Séverine:El 27 d'abril de 1855 neix al XII Districte de París (França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes –ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover– i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. Malalta, Séverine va morir el 24 d'abril de 1929 a Pierrefonds (Picardia, França). A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893),Notes d'une frondeuse (1894),Pages mystiques (1895),En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900),Sacà tout (1903),ÀSainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

Séverine (1855-1929)

***

Foto policíaca de Gaston Ravinet (1 de març de 1894)

- Gaston Ravinet: El 27 d'abril de 1859 neix a La Villette (Sena, França; actualment un barri del XIX Districte de París, França) l'anarquista Georges Charles Gaston Ravinet. Sos pares es deien Joseph Marie Ravinet i Françoise Marguerite Melinon. Es guanyava la vida com a ensostrador. El 28 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 16 del carrer Orfila de París, va ser escorcollat per la policia i ell detingut per «associació criminal», juntament amb altres 22 companys de París i de la regió parisenca. L'1 de març de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Segons la policia, era partidari de l'encunyació de moneda falsa i de l'expropiació. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran batuda, que va capturar uns dos-cents anarquistes, com a conseqüència de l'assassinat de Sadi Carnot, president de la República francesa, el 24 de juny d'aquell any, a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio. Sembla que és el mateix Ravinet qui, l'estiu de 1895, intentà amb altres companys (Mursh, Percheron, Savard, Simonnin, Wagner, etc.) reconstituir la Lliga dels Antipatriotes i la Lliga dels Antipropietaris del XX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894)

- Amilcar Pomati: El 27 d'abril de 1866 neix a Viadana (Llombardia, Itàlia)–altres fonts citen 1870 a Màntua (Llombardia, Itàlia)– l'anarcoindividualista Amilcar Pomati, també citat com Amilcare Pomati. Comptable de professió –decorador segons uns altres–, emigrà a França, on se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. Partidari de l'anarquisme antiorganitzador i il·legalista i contrari a les tàctiques apuntades per Errico Malatesta en la Conferència de Capolago (Ticino, Suïssa) tendents a la creació d'un Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), entre agost i octubre de 1892 mantingué una agre polèmica en les pàgines de Le Révolté amb Malatesta sobre les relacions que havien de mantenir els sindicats en el moviment anarquista, tot dins del marc del Congrés de Gènova (Ligúria, Itàlia) que se celebrà l'agost d'aquell any. Després d'una temporada en Espanya, en 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1895 vivia al barri londinenc de Balham amb els refugiats anarquistes Lutz (Latour) i Auguste Coulon, que acabà de confident de la policia. Sa companya era l'encarregada a Londres de rebre la correspondència dels militants anarquistes, entre ells els germans Émile i Fortuné Henry. En 1896 vivia al núm. 32 de Grafton Street de la capital anglesa. El 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament d'Eugène Lephay apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" de l'1 de juliol de 1896

Notícia del processament d'Eugène Lephay apareguda en el diari parisenc Le Rappel de l'1 de juliol de 1896

- Eugène Lephay: El 27 d'abril de 1870 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Eugène Jean Baptiste Lephay. Sos pares es deien Jean Baptiste Benjamin Lephay, duaner, i Félicie Roger. Es guanyava la vida com a tipògraf en el periòdic L'Éclair. El juny de 1896 va ser processat, juntament amb Armand Matha (Louis Matha) i Louis Vivier (Pas d'Erreur), per «apologia del crim». El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver fet apologia de l'anarquista Émile Henry arran de l'article «Un précurseur», aparegut el 23 de maig de 1896 en el periòdic Le Libertaire, en el qual col·laborava, mentre Armand Matha va ser condemnat a 20 dies de reclusió, que ja havia purgat en presó preventiva. Per evitar la presó, fugí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà els cercles anarquistes. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de la Confederació Helvètica juntament amb altres 35 companys. Segons la policia suïssa, el 27 de setembre d'aquell any va agafar un tren a l'estació de Ginebra cap a Alemanya. El seu últim domicili va ser al número 65 del carrer La Fayette de París. Eugène Lephay va morir el 15 de febrer de 1938 al XVIII Districte de París (França).

***

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 27 d'abril de 1874 neix a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno,Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el casés que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència«antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle«Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren«La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ellés de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Billo Zeledón

- Billo Zeledón: El 27 d'abril de 1877 neix a San José (Costa Rica) el periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i després polític, José María Pedro Zeledón y Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo Zeledón, Billo i Merlín. Sos pares es deien Hilario Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare morí en el part i son pare quan ell era molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties, germanes de son pare. Després de fer els estudis primaris a San José, només va poder estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica, on conegué Joaquín García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat es posar a fer feina. Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí coneixements que li van permetre poder opositar a càrrecs importants en l'administració. En 1892 començà a treballar com a escrivent en la Cort Suprema de Justícia, fet que l'ajudà en la seva formació periodística. S'inicià en la política militant en el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers articles aparegueren el 1898 en El Diarito i després, fins el 1948, va escriure en tots els periòdics i revistes importants de Costa Rica (Colección Eos, La Linterna, Pandemonium, San Selerín,etc.). En aquests anys col·laborà en publicacions anarquistes, com ara Algo, La Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La Ilustración Obrera, Sanción,Vida Socialista i Vida y Verdad. El 24 de desembre de 1899 es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón, amb qui tingué cinc infants. En 1901 va ser nomenat administrador de La Prensa Libre i en 1901 adquirí el periòdic El Fígaro; també fundà i dirigí el periòdic humorístic La Linterna. Quan tenia 27 anys participà, sota el pseudònim Labrador, en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la musica del qual va ser composta per Manuel María Gutiérrez, aconseguint el primer premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de 1903 a les escoles. Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes Mesén que era atacat per l'Església Catòlica que l'acusava d'«ateu, "xilenoide" i anarquista» per explicar les teories de l'evolució darwinistes al Colegio San Agustín de Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914 dirigí, amb Anselmo Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista anarquista Renovación. Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista, de San José, i que s'estampà en la impremta de Ricard Falcó Major; en aquesta publicació tingué una secció fixa,«Conversemos», i en les seves col·laboracions destaquen poemes, comentaris bibliogràfics i textos doctrinaris sobre l'Estat, la política, la religió i l'educació, deixant palès les influències que tingué d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1912 fundà, amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín García Monge, Carmen Lyra, Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis Socials «Germinal», que prestava molta importància a l'educació com a mitjà de canvi revolucionari. El seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos de vida (1907) i després va escriure dos llibres de versos per a infants, Jardín para niños (1916) i Alma infantil. Versos para niños (1928). Els seus poemaris Campo de Batalla i Germinal van ser cremats abans de publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en diverses institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917 dirigí la Impremta Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria«Botica Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados (1917-1919) va ser perseguit, hagué de romandre ocult una temporada, fundà el periòdic d'oposició al règim Costa Rica, que va ser destruït per la policia, i passà un temps a Nova York (Nova York, EUA). En 1920 va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser nomenat secretari general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé d'aquestes institucions els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del centre de la ciutat de San José, una d'elles l'escola «Julia Lang». Entre 1924 i 1936 treballà d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936 fou directiu del Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la Inspecció d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940 s'instal·là a Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia Tonyinera fins 1944. En 1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD). Entre 1946 va ser nomenat secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que mantingué fins el 1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i empresonat. En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i representà aquest partit en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc després, l'11 d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En aquesta època la seva salut ja era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca«La Pastora» a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre de 1949. Fou enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San José. El 14 de novembre de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà Benemèrit de la Pàtria, com a autor de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans de Costa Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En 2003 Cristina Zeledón Lizano publicà la biografia Labrador de ideales. Semblanza de José María Zeledón (Billo). Moltes escoles públiques de Costa Rica porten el seu nom.

Billo Zeledón (1877-1949)

***

Fitxa policíaca de Victor Arendorff, presoner 1.093 (1911)

- Victor Arendorff: El 27 d'abril de 1878 neix a Estocolm (Suècia) l'escriptor, poeta i periodista bohemi, i anarquista i anarcosindicalista, Victor Emanuel Esaias Arendorff, que va fer servir el pseudònim Captivus. Fill d'una família burgesa, son pare era comerciant en pelleteria. Abandonà els estudis i en 1896 començà a treballar en la redacció del diari conservador Stockholms Dagblad, però, cansat de treballar en un diari burgès i incapaç de sotmetre's a una rutina, abandonà la feina quatre anys després i comença a escriure per als periòdics anarquistes, socialistes i sindicalistes. Especialment col·laborà en el periòdic anarquista Brand i en l'anarcosindicalista Arbetaren,òrgan de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on també va publicar els seus poemes. En les seves obres retratà la classes obrera i el lumpenproletariat, tot reivindicant l'educació com a via de canvi social. Portant una vida bohèmia, abocat a l'alcohol i sense domicili fixe, patí una condemna de sis mesos de treballs forçat per «vagància i vagabunderia», que purgà a la pedrera de la colònia penitenciària d'Svartsjö (Ekerö, Estocolm, Suècia); en 1910, sota el pseudònim de Captivus publicà el llibre Svartsjöfångar, on explica els seus records de presidiari. Amb els escriptors Nils Ferlin, Helmer Grudström i Emil Hagström, va ser un dels primers klarabohemerna (Bohemis de Klara) o bröderna i Klara (Germans de Klara), nom que reberen els escriptors i poetes que s'instal·laren al barri de Klara d'Estocolm per a viure la bohèmia llibertària. Sovint sense lloc on dormir, passaves les nits d'estiu al Hagaparken, parc d'inspiració anglesa a Haga (Solna, Estocolm, Suècia). Sempre en deute amb les cafeteries i cerveseries, en una ocasió va vendre la notícia del seu «suïcidi» al diari de gran tirada Dagens Nyheter, amb obituari inclòs, per a passar a vendre l'endemà, 29 d'octubre de 1915, la noticia de la seva«resurrecció» al periòdic Arbetaren. En 1939 publicà el text «Fru Musica och arbetarklassen» en el periòdic Metallarbetaren. Els últims anys de sa vida els passà a una residència d'avis d'Stureby. Entre les seves obres podem destacar Svartsjöfångar. Verklighetsskildringar (1910), Brännvinstörst. En livsepilog (1914), Herr Husvills visor och andra dikter (1915), Vårt språk. Konsten att lära sig skriva svenska korrekt (1925), De valkiga händernas folk och andra dikter (1928), Urspårad. Brännvinstörst. En livsepilog (1946), Begär. En bohems upplevelser (1949), Stureplan. Verklighetsskildring (1949), För fosterlandet. Berättelser ur Lantarbetaren (1990, pòstum) i Herr Husvills visor och andra dikter (1990, pòstum). Victor Arendorff va morir el 16 de febrer de 1958 al barri d'Stureby d'Estocolm (Suècia) i va ser enterrat al cementiri d'Skogskyrkogården de Gamla Enskede (Söderort, Estocolm, Suècia). El seu poema Anarkistmarsch, musicat, ha esdevingut un himne del moviment llibertari internacional.

Victor Arendorff (1978-1958)

***

Foto policíaca de Guelfo Guelfi

- Guelfo Guelfi: El 27 d'abril de 1895 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'artesà de l'alabastre, escultor i anarquista individualista Guelfo Guelfi, conegut com Zaffa o Figlio di Tacchi. Sos pares es deien Giuseppe Guelfi i Zandira Gori. De ben jovent s'acostà al moviment anarquista i s'adherí al grup«Germinal» de Volterra, format sobretot per artesans de l'alabastre (Edon Benvenuti, Gino Fantozzi, etc.). Amic de l'anarquista Gino Fantozzi, també treballador de l'alabastre, fou un dels animadors de la vaga i de les manifestacions que es donaren el juny de 1914 i que s'anomenaren «Setmana Roja». El 7 de juny de 1914 repartí un «Manifest antimilitarista» on denunciava els casos dels insubmisos llibertaris Antonio Moroni i Augusto Masetti. En 1915 va ser cridat a files i integrat en la infanteria. Durant la Gran Guerra va ser ferit en dues ocasions i condecorat amb la Creu de Guerra. Arran de la vaga general de desembre de 1919 va ser processat amb l'anarquista Pasquale Cardini, però va ser absolt. L'octubre de 1925, amb l'ascens del feixisme, es va veure obligat a fugir amb sa família cap a Bèlgica, on continuà amb la seva professió d'escultor. Durant els anys trenta les autoritats el mantingueren estretament vigilat, però va ser capaç de poder fer costat el moviment llibertari italià exiliat a Bèlgica. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser detingut a finals de setembre de 1940 per la policia nazi i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Un mes després va ser alliberat amb l'obligació de residir a Volterra. El juliol de 1941 retornà a Bèlgica per reunir-se amb sa família. Després del conflicte bèl·lic, continuà amb la seva militància. Entre les seves obres figuren les làpides d'Errico Malatesta i de Nestor Makhno. Va refer una làpida en bronze, inaugurada el 12 d'octubre de 1969, dedicada a Francisco Ferrer i Guàrdia a la façana del Palazzo Fattorini de Volterra que havia estat col·locada en 1910 i que els feixistes havien eliminat en els anys vint. També té una placa dedicada a Giordano Bruno a la façana del mateix edifici. La seva obra principal és una terracota, Gioconda, que trigà 15 anys a realitzar. Guelfo Guelfi va morir el 10 de novembre de 1973 a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica).

Guelfo Guelfi (1895-1973)

---

Continua...

---

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que sha vengut a anomenar la generació literària dels 70. Shi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols El Maig del 68, Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta (I) i (II); Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta (I) i (II) i també en Cultura i transició a Mallorca, Les ciutats imaginàries, Trenta anys de poesia (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -i condicionen encara! la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres LAntifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils Dietari dun escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions lany 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de lautor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció lofici de viure, la problemàtica dun escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan lautor escriu a sota del títol les paraules Memòries 1968-2008, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines daquesta obra. Lobjectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de lestreta relació existent entre lobra literària i lactivitat política de lautor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys dintensa lluita política, ja no ens dedicam quasi professionalment (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria dorganitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena dactivitats progressistes, desquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara lonada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)és un llibre que deixa constància daquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de lescriptor i lobra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la separació que, diuen, hauria dexistir entre vida i obra dun autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de lintel·lectual dins una societat de classes, i més si lescriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions dAntonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat lexemple dintel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants daltres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de lescriptor Miquel López Crespí

L'avantguarda narrativa dels anys 60 i 70

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)

La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).

L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.
Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".

Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.
Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

[28/04] «El Rayo» - Abenavoli - Federn - Clerico - Rolland - Plaja - Trull - Pilat - Perrissaguet - González Bravo - Laurac - Oteros - Zafón - Parra - Iguacel - Mink - Couturier - Dejoux - Bonnot - Dubois - Senna Hoy - Cavallazzi - Foix - Wilson - Cochon - Verde - Rodríguez - Cerezo - Zanasi - Pietroni - Rossi - Wolfe - Sánchez Pinto - Gallego - Tamayo - Santiago - Navarro

Anarcoefemèrides del 28 d'abril

Esdeveniments

Portada d'un exemplar d'"El Rayo"

Portada d'un exemplar d'El Rayo

- Surt El Rayo: El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los oprimidos, d'antuvi amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de juliol de 1912, convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a iniciativa dels cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85) amb l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament anarcosindicalista. En un començament va tenir un cert caràcter ambigu, amb força col·laboracions d'elements de l'agrupació socialista palmesana (Vicenç Paul principalment). Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels sabaters, Joan Ordinas, Jeroni Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut clarament anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El Rayo». A partir del número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de la capçalera passarà a ser Órgano de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad Obrera». El periòdic va reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel Lacort, Josep Prat, etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal, Vicenç Paul, Maties Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet, etc. Va publicar fulletons per lliuraments, com ara Conferencias populares sobre sociología, d'Antoni Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo, de Josep Prat. D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove, també hi col·laborà. Es van publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de 1914, i el tiratge mitjà oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a més, una certa empenta amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de març de 1913, amb motiu de la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un mateix acte republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo. Fou també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada posteriorment de «bressol del llibertarisme mallorquí», s'hi afermà ja definitivament, gràcies als treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament anarquista sobre les societats obreres locals –especialment,«La Justicia», de sabaters, i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx també, entre 1913 i 1914, va comptar amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».

Pere Miralles Le Foll: «Premsa obrera a Mallorca, El Rayo (1912-1914)», en El Mirall, 47 (agost-setembre 1991), pp. 55-57

Naixements

Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli

- Domenico Nucera Abenavoli: El 28 d'abril de 1856 neix a Roghudi (Calàbria, Itàlia) el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce,òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de «poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquestaèpoca patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava«l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello,Il Proletario i Germinal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per«complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia)–altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).

***

Etta Federn (Barcelona, 1934)

- Etta Federn: El 28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria) l'escriptora, traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir el pseudònim Esperanza. Havia nascut en una família burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn, reputat metge, i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van ser Paul Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn, jurista i escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat de Viena Etta estudià llengües germàniques i filosofia i quan tenia 22 anys s'establí amb sa família a Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir de 1906 es dedicà a publicar tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies, traduccions, etc.). La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter Rathenau, ministre d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres de l'Organització Cònsol d'extrema dreta, fou un autènticèxit editorial, però li va portar amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a professora particular, com a traductora en diverses llengües (anglès, francès, jiddisch, rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai, William Shakespeare, Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica literària del diari Berliner Tageblatt. Després d'una experiència juvenil que no reeixí a causa dels seus orígens jueus i en la qual perdé un fill que tingué, es casà en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max Bruno Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona amb Peter Paul Kohlhaas, de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre anys més tard. Molt amiga de la parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop, entrà a formar part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de Dones Sindicalistes), organització creada en 1921 per l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). També freqüentà altres destacats militants anarquistes, com ara Max Nettlau, i Emma Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya Fléchine visqué una bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant els anys vint participà en campanyes d'educació sexual i de divulgació de mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels nacionalsocialistes, el novembre de 1932 s'exilià, gràcies al suport econòmic d'uns familiars que vivien als Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana treballà com a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de reunió dels anarquistes alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut Rüdiger, etc.), fins al punt de considerar-la com a la «cònsol no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i 1936 participà activament en la vida cultural de la capital catalana i ràpidament aprengué el castellà, de la mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el català. Formà part del «11 Club», tertúlia de discussió lliure on participaren destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores (Félix Martí Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.). Els seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores en voga, van fer que certa premsa en parlés com a d'una quiromàntica endevinadora del futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius Verdaguer i Joan Alavedra, en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936 impartí un curs («La posición social de la mujer en los diferentes países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum. En aquest mateix 1936 entrà a formar part de l'organització anarcofeminista«Mujeres Libres» i col·laborà per a la seva revista Mujeres Libres. En aquesta també època col·laborà en Mi Revista. En 1937 fundà i dirigí quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà futurs professors. S'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanes. En aquests anys bèl·lics col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa de la creixent influència que exercien els comunistes a Blanes i que la mantenien constantment vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora de Barcelona, gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans lluità com a tinent en l'Exèrcit republicà. En 1938 «Mujeres Libres» l'edità el fulletó Mujeres de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame Roland, Liy Braun, Mrs. Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen Key, Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser reeditat en alemany sota el títol Revolutionär auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels bombardejos sobre Barcelona, s'instal·là a París. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la Resistència, realitzant treballs propagandístics, traduccions i tasques de distribució. Entre 1940 i 1945 visqué amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània). L'agost de 1944 son fill Hans morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor anarquista Stig Dagerman, amic de la família, redactà una emocionant necrològica titulada «À la memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael lluità amb els partisans als Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li donà la nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i Stig Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en la seva persona i família. Etta Federn va morir en la més estricta pobresa el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– al seu domicili del VI Districte de París (França). Deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.

Etta Federn (1883-1951)

***

Notícia de la detenció de Lorenzo Clerico apareguda en el diari ginebrí "La Suisse" del 31 d'agost de 1912

Notícia de la detenció de Lorenzo Clerico apareguda en el diari ginebrí La Suisse del 31 d'agost de 1912

- Lorenzo Clerico: El 28 d'abril de 1886 neix a Crosa (Piemont, Itàlia) l'anarquista Lorenzo Clerico, també conegut com Laurent Clerico. Era fill de Francesco Clerico i de Rosa Fileppo. Es guanyava la vida treballant de sastre. En data indeterminada emigrà a Suïssa. El novembre de 1909 vivia i treballava de sastre a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Subscrit a la revista Volontà, estava fitxat com a«anarquista». El 20 de novembre de 1910 en Consolat General de Lió (Arpitània) comunicà que freqüentava l'Escola Moderna de Ginebra. El 4 de gener de 1911 la Fiscalia General Federal de Suïssa anuncià que era assidu dels cercles anarquistes. El febrer de 1912 la policia reportà que havia assistit a una manifestació de protesta contra la guerra italoturca, probablement a la celebrada l'11 de novembre de 1911 a la Casa del Poble de Ginebra. Membre del grup editor de la revista Il Risveglio, de Luigi Bertoni, el 30 d'agost de 1912 va ser detingut, juntament amb Dominico Falconi, a Ginebra quan aferrava cartels de convocatòria d'un míting internacional de protesta organitzat per la Federació de Sindicats Obrers contra la detenció de Bertoni. Actiu propagandista anarquista, el març de 1914 va ser un dels organitzadors de la campanya de suport a Augusto Masetti. El 23 d'octubre de 1917 el jutge d'instrucció del Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) ordenà la seva detenció per «deserció». El 28 de novembre de 1917 va ser condemnat a una multa per haver aferrat al carrer un cartell de convocatòria d'una conferència de Luigi Bertoni sobre el dret d'asil. El 25 de març de 1919, ben igual que altres companys, el seu domicili va ser escorcollat. Amb altres companys (Édouard Brunet, Johann Huppa, Marcel Lamauve, Giovanni Matteozzi, Francesco Porcelli i Jules Raveau), el 26 de maig de 1919 va ser detingut i s'ordenà la seva expulsió, però després de rebutjat l'entrada a Itàlia, on estava en ordre de busca i cerca per deserció, va ser empresonat a Orbe (Vaud, Suïssa). El novembre de 1919 demanà la repatriació, però no va ser trobat durant l'execució d'aquesta mesura a finals d'aquell mes. El febrer de 1920 va ser interceptat a Torí abans de passar a França. Instal·lat a Toló (Provença, Occitània), el 26 de febrer de 1922 va ser expulsat i retornà a Torí. El juliol de 1922 s'establí a Andorno Cacciorna (Piemont, Itàlia), on restà vigilat fins a 1951. Lorenzo Clerico va morir el 17 de març de 1962 a Biella (Piemont, Itàlia). Son germà Giuseppe Clerico també va se un destacat anarquista.

***

Gaston Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland

- Gaston Rolland: El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca) l'anarquista antimilitarista Gaston Émile Rolland, també conegut com Tonton i Antonio Raspiol. Sos pares, forners, es deien ThéodoreÉmile Roland i Amélie Thurin. Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles anarcoindividualistes i era lector de La Guerre Social, tot reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost de 1914 rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a París (França) treballant artísticament la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916, albergà durant uns dies l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan va ser detingut. El 4 de setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), tancat al fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E. Armand, Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de gener de 1918 va ser condemnant a tres anys de presó–Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19 de juliol de 1918 va ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de domiciliació obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament alliberat. En 1929 fou tresorer de la Colònia Infantil Llibertària, de la qual eren membres Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice Langlois, que durant dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa campestre de Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer Amiral Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat tresorer del CDS i de la tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en substitució de Georges Courtinat. El CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau, comptava aleshores amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser tresorer Le Réfractaire,òrgan de la Lliga Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A. Martin, Marius Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquestaèpoca, amb A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del grup de solidaritat«L'Entraide». El 2 de novembre de 1940 es casà al III Districte de París amb la comptable polonesa Rywka Praigroth. En el periòdic anarcopacifista Liberté, de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a prop de Gradignan, que arreplegà milers de francs. Gaston Rolland va morir el 14 de juliol de 1982 al seu domicili de Gradignan (Aquitània, Occitània).

***

Hermós Plaja Saló

- Hermós Plaja Saló:El 28 d'abril –oficialment el 29 d'abril–de 1889 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista Hermós Plaja Saló. Sos pares, no casats, es deien Salvador Plaja Villena, republicà federal i molt lligat als anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el corresponsal i distribuïdor, i Carme Saló Llach; el fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 30 de juliol de 1890. Va anar molt poc a l'escola, però des d'infant va llegir molt. Va començar a fer feina amb 14 anys en una fàbrica de taps de suro i després en altres feines, però va ser acomiadat sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica va haver d'exiliar-se uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de Palamós i en aquestaèpoca va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va afiliar-se en la Confederació Nacional del Treball. Després va fer el servei militar a Melilla fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva companya de tota la vida, i amb qui va tenir dos infants (Germà i Camèlia). Cap al 1917 va començar a destacar en els cercles llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia, que servirà per escampar la militància cenetista arreu de les comarques tarragonines; aquest mateix any participarà en la Conferència Anarquista de Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau, Josep Viadiu i Felipe Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921). La seva tasca per les comarques tarragonines, completada amb conferències i mítings, va aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar problemes amb les autoritats: va ser detingut un mes per la publicació clandestina de Solidaridad Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot per Martínez Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota l'acusació d'haver imprès l'antimilitarista Canción del soldado, etc. Durant els anys següents i fins a la proclamació de la República, va fer mítings amb García Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí, a Falset, Barcelona, Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat Obrera. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir força actiu, atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va formar part del grup «Solidaridad» i del Comitè Nacional de la CNT, amb Peiró, García Birlán, Delaville, Castellà i Roigé. En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va romandre un temps per Astúries i va treballar en una editorial madrilenya, en representació de la qual viatjava sovint, aprofitant l'avinentesa per fer conferències. En aquesta època va comprar una impremta, fet que li impedia afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va lluitar en les milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota, va marxar primer a França i després a Mèxic, on va continuar la seva tasca de divulgació dels textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad Obrera (1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i Esgleas, i especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb Carbó, Campos, Patricio Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya. Conferenciant d'alt nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i d'editor de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres durant dècades a Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la inapreciable ajuda de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través d'una de les editorials més importants de l'anarquisme hispà:«Ediciones Vértice»; en aquesta editorial que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint van assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com Ingenieros, Darwin, Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon, Maupassant, Malato, Plató, Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui, Pestaña, Amador, Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc. També s'ha de ressenyar els 22 títols publicats en la seva col·lecció «La Novela Social», així com la seva intervenció en la història bibliogràfica de Lamberet i la seva participació en la projectada història de la CNT. Va ser director d'Acracia (Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus, 1919-1920), Crisol (Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice (Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera (Barcelona i Mèxic, 1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação Directa, Cenit, Espoir,Libertad, Nervio, Ruta,Tierra y Libertad, Terra Lliure, Umbral, La Voz del Campesino, etc. És autor de Sindicalismo. Misión humana y revolucionaria del sindicalismo (1921), Charlas con las juventudes (1948), Concepción federalista de la CNT (1948), El sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador Seguí, hombre de CNT (1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis memorias. Va cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca Pública Arús de Barcelona. Hermós Plaja Saló va morir el 23 de març de 1982 al seu domicili de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Jaume Fabre i Josep M. Huertas:«Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22

***

Elvira Trull Ventura

- Elvira Trull Ventura: El 28 d'abril de 1894 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Elvira Trull Ventura. Quan era un infant s'establí a Igualada amb sa família, on son pare havia trobat feina de blanquer. A la capital de l'Anoia treballà en una fàbrica de teixits, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Quan tenia 22 anys conegué el destacat militant llibertari Joan Ferrer Farriol, que esdevindrà son company la resta de sa vida –es casaren pel jutjat en 1920. En 1939 s'exilià amb son company. La tardor de 1940, a Dijon, on treballava en una fàbrica de caretes antigàs, va ser detinguda i deportada a l'Espanya franquista. Després de tres mesos tancada a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on fou interrogada de valent, i d'un temps a Igualada, en 1941 s'establí a Barcelona on d'antuvi treballà de criada i després de teixidora a la fàbrica Casacoberta. En 1944 fou una de les obreres que convocaren una vaga en aquesta empresa tèxtil per demanar millores, reivindicacions que van ser concedides. El maig de 1947 passà clandestinament els Pirineus i pogué reunir-se amb son company i son fill Marcel a Tolosa de Llenguadoc. El març de 1954 la parella s'instal·là a París, on fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Elvira Trull Ventura va morir el 23 d'octubre de 1990 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i fou enterrada al cementiri de Montreuil (Illa de França, França) al costat de son company mort en 1978.

Elvira Trull Ventura (1894-1990)

***

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

- Ida Pilat Isca: El 28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una família jueva acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. Ida Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980.

***

Adrien Perrissaguet en un dibuix de 1937

- Adrien Perrissaguet: El 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 22 d'abril– de 1898 neix al barri obrer de Mas Loubier de Llemotges (Llemosí, Occitània) el pacifista, militant i propagandista anarquista Pierre Adrien Perrissaguet. Sos pares es deien Pierre Perrissaguet, fuster, i Léonarde Joudanas. Obrer sabater de professió, va participar des de jove en diverses associacions llibertàries i durant molt de temps fou secretari del Grup Anarquista de Llemotges. El 30 d'octubre de 1920 es va casar a Llemotges amb Marie Chabrol, de qui es va divorciar en 1947. En 1922, juntament amb altres militants anarquistes i sindicalistes, tomà la porta de la presó de Llemotges per protestar contra el tancament d'un company. Fundà el Sindicat Autònom dels Cuiros i de la Pell, del qual fou secretari. Inculpat pels cops i ferides i amenaces de mort infligides al director d'una fàbrica de sabates que havia acomiadat dos obreres, fou condemnat a un mes de presó. En 1927 animà el«Comitè Sacco i Vanzetti» de l'Alta Viena i fou un dels organitzadors de la manifestació que recorregué els carrers quan se sabé la nova de l'execució dels dos anarquistes italoamericans. Pacifista convençut i amic personal de Sébastien Faure –l'havia acompanyat en gires antimilitaristes durant la Gran Guerra–, va ser considera com a«perillós» per les autoritats i va ser inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes–llista de sospitosos creada pels serveis especials de la seguretat de l'Estat. En 1928 va ser un dels fundadors de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i en fou nomenat tresorer. Va col·laborar i administrar, des de l'octubre de 1928, La Voix Libertaire, setmanari de l'Associació dels Federalistes Anarquistes del Centre. En 1932 fou candidat abstencionista, llibertari i antiparlamentari a les eleccions legislatives d'aquell any. El 14 de gener de 1933 crea el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), el sindicat únic dels treballadors de Llemotges, i fou nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGTSR de l'Alta Viena. A partir de 1933 va dirigir la impressió del periòdic Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR, a Llemotges; també va organitzar el «Grup d'Amics deLe Combat Syndicaliste». Va albergar i protegir els militants anarquistes espanyols Buenaventura Durruti, Gregorio Jover i Francisco Ascaso, i va realitzar un viatge clandestí a l'altra banda dels Pirineus, fet que va implicar que el dictador Primo de Rivera posés preu al seu cap. En 1936 fou delegat del grup de Llemotges al congrés constitutiu de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) a Tolosa. També a partir de 1936, a més de responsable de les«Edicions de la CGTSR», organitzarà nombrosos mítings de suport a la Revolució espanyola amb Miranda, de Tolosa de Llenguadoc, i amb Lapeyre, de Bordeus. En 1938 va marxar a Barcelona en qualitat d'observador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la CGTSR. En tornar a França, va prendre part en la resistència contra l'ocupació nazi. Amb l'Alliberament formarà part del «Comitè per l'Espanya Lliure» Va ser un dels animadors de la«Libre Pensée» llemosina, de la qual serà nomenat tresorer federal. Prendrà part en l'organització del congrés de la FAF que tindrà lloc entre el 29 i el 30 de març de 1970 a Llemotges. Víctima d'un accident de circulació–havia estat tomat per un cotxe quan circulava amb moto– el 5 de desembre de 1972, Adrien Perrissaguet va morir el 14 de gener de 1972 a l'Hospital de Llemotges (Occitània) i fou enterrat al cementiri de Louyat de la ciutat.

Adrien Perrissaguet (1898-1972)

***

Necrològica d'Amador González Bravo publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1975

Necrològica d'Amador González publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975

- Amador González Bravo: El 28 d'abril de 1905 neix a La Puebla de Valdavia (Palència, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Amador González Bravo. Procedent d'Aragó (Espanya), emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França). L'última etapa de sa vida visqué a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Catalina Martínez Mula. Amador González Bravo va morir el 3 d'abril de 1975 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França).

***

Carta de René Laurac publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de deembre de 1937

- René Laurac: El 28 d'abril de 1905 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el comunista, i després anarquista, René Jean Louis Laurac. Era fill de Jean Marie Laurac, enquadernador, i de Joséphine Vidal, cuinera. Enginyer mecànic de professió, el maig de 1927 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC), militant a Versalles (Illa de França, França) i participant en la creació de diverses cèl·lules (Chaville, Jouy, Vélizy-Villacoublay, etc.). El 17 de setembre de 1927 es casà a Tolosa amb Maria Claude Eva Fernanda Angela Lausse. En 1935 organitzà la commemoració del primer aniversari de l'assassinat del comunista Albert Perdreaux, fet pel qual va ser detingut, jutjat i condemnat a una pena de presó i de multa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà immediatament cap a Espanya com a reporter fotogràfic del diari comunista L'Humanité. Posteriorment lluità com a voluntari en la Centúria «Jaume Graells» del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va ser oficial i comissari polític en la 35 Brigada Internacional («Centúria Internacional»). L'1 de novembre de 1936 va ser ferit en els primers combats de Brunete (Madrid, Castella, Espanya). El febrer de 1937 retornà a França. El 8 d'abril de 1937 va fer la conferència «La tragédie espagnole» a la Sala Cheval Noir de París, organitzada pel Groupe Science et Raison (Grup Ciència i Raó). Crític amb el PC-SFIC i la seva política d'«unió sagrada», 15 dies després del seu retorn, es creà una «Comissió de Control» i, finalment, el maig de 1937 en va ser expulsat per«trotskista anarquitzant». Abandonà el comunisme tot adherint-se al moviment anarquista i publicà, en el número del 23 de desembre de 1937 de Le Libertaire, una carta on explicà i justificà el seu canvi de pensament. Fundador de l'Associació Revolucionària del Milicians d'Espanya (ARME), l'abril de 1938 n'era secretari. Aleshores vivia al número 41 del carrer Paul Doumer de Vélizy-Villacoublay (Illa de França, França). També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i col·laborà en L'Espagne Nouvelle. Durant la II Guerra Mundial formà part del 443 Regiment d'Enginyers, però va caure presoner i en 1941 estava tancat a l'Stalag XVII B de Gneixendorf (BaixaÀustria,Àustria). René Laurac va morir el 12 de març de 1979 a Tunis (Tunísia).

***

Camp de concentració de Vernet

- Nemesio Oteros Polo: El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Fill d'una família molt pobra, sos pares es deien Santiago Oteros i Nemesia Polo. Quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent –el capellà va ser reciclat a infermer–, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa,Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a l'Hospital de Brageirac (Aquitània, Occitània).

---

Continua...

---

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.

Vividors de la política i pocavergonyes

El nostre cap de redacció m'ha mostrat una fotografia que sortirà demà en el diari i, mirant-me fixament als ulls, m'ha demanat si conec l'alt responsanble de les finances que, situat en un lloc preferent de la mesa presidencial, fulleja un munt de papers. "Ara és un dels 'homes forts" de la banca mallorquina", comenta, mentre enllesteix la pàgina que demà sortirà impressa. "M'han dit que era molt amic teu en temps de la transició".

El que no sap ni pot imaginar el meu cap de redacció és que aquest individu era un dels màxims dirigents de l'esquerra mallorquina (quan en el pleistocé tanta gent volia canviar la societat). El record a la perfecció, tots i cada un dels seus tics, la manera descurada de vestir, la barba de dies (ara de moda entre executius d'alt standing). Mentre la majoria de companys que estudiaven perdien classes per anar a les reunions o preparar els seminaris de marxisme, pintar consignes cridaneres pels carrers a la nit o, en el pitjors dels casos, eren detinguts i torturats per la policia política del règim, ell, en Josep Palau Ribas i Thomàs -els pares del qual havien estat destacats membres de Falange a les Illes- sempre tenia l'excusa adient per a restar a casa a preparar un examen, presentar-se puntualment, sense fallar mai, a qualsevol prova universitària. Reconec que la utilització que feia del marxisme -sempre per a justificar la seva trajectòria personal, mesquins interessos egoistes- em tenia intrigat. Quan, en una discussió de cèllula, sortia a rotllo la necessària transformació de la cultura, l'ensenyament, per a posar-los al servei del poble, era un expert a recolzar els seus arguments amb cites de Gramsci, Mao o Lenin (curiosament Trotski no li interessà mai i algunes vegades que parlàrem de la degeneració de la revolució soviètica va fer costat a les tesis de la burocràcia estalinista).

Després de les primeres eleccions -a les quals, prohibits els grups revolucionaris, ens haguérem de presentar sota les sigles d'una agrupació d'electors-, Josep Palau Ribas i Thomàs, amb la carrera just acabada, renunciant a les seves dèries juvenils -va ser el primer de la colla que escrigué contra la República-, pogué presentar-se davant el portal dels partits d'ordre que, vencedors per l'ajut incondicional donat per la banca i els mitjans de comunicació, sense haver fet res en la lluita per la llibertat, esdevenien hereus -a compartir amb els franquistes reciclats- de l'administració de l'Estat.

Era evident per a qui tengué una mica de seny, que els partits d'esquerra just acabats d'homologar per l'establishment europeu necessitaven, amb una urgència desesperada, quadres de direcció, personal que es pogués ocupar de les múltiples tasques que plantejava l'ocupació d'oficines institucionals.

Els més honrats, els irreductibles en les idees de justícia i igualtat, no ho tengueren tan fàcil. Una vegada consolidada la reforma, fetes les parts del pastís, el pressupost estatal es repartia sense que cap dels heroics militants d'aquelles voluntarioses organitzacions nacionalistes i esquerranes, pogués ni guaitar la taula on es celebrava l'àpat. La majoria de nosaltres havíem deixat els estudis feia segles: de joves, com és normal, ens seduïa més l'activisme polític que no pas asseure's durant tot el dia davant un professor que no podia emocionar-nos tant com ho feia un full ciclostillat, una revista clandestina. Tothom portava anys de retard en els estudis. Altres havien perdut ja el costum d'arromangar-se davant els llibres de text, estimat-se més, com era lògic en rebels de vint anys, en la lectura de La Revolució Russa de Trostki o les obres completes de Rosa Luxemburg. La convivència en les organitzacions que ens agombolaren havia servit també per a bastir munió de relacions personals entre revolucionaris d'un i altre sexe. Algunes parelles esdevingueren estables, tengueren fills. Altres eren més ocasionals: relacions d'amistat i combat, efímeres, circumstancials. Consolidar una relació volia dir combinar la militància partidista amb la recerca de feines que servissin per a la manutenció, pagar el lloguer, surar la prole; i això, evidentment, anava en perjudici dels estudis. En Ribas i Thomàs, al contrari, no es fermà mai a cap companya. El seu comportament personal amb les allotes del partit era d'un oportunisme fora mida: utilització de tota la seva influència política, dels coneixements damunt els clàssics del pensament socialista per a predicar a favor d'una necessària "revolució sexual i personal" que, indubtablement, només el beneficiava a ell i als seus inconfessables interessos.

El famós personatge (avui al servei de la banca i de màfies polítiques sense escrúpols) era voluble, variava a cada conjuntura, mai no sabies quina posició defensaria en les reunions. Una vegada el trobaves fent costat als sectors més dretans de l'organització, altres als més extremistes. Vist amb la perspectiva que donen els anys, ara que ja ha passat un quart de segle des dels esdeveniments que comentam, hom s'adona que mentre nosaltres ens enfrontàvem amb qualsevol company defensant les idees i opinions que pensàvem més escaients per a portar endavant el canvi social, ell, molt més intelligent, s'anava especialitzant -i això li seria extremament útil en temps de la democràcia, consolidada la reforma- a estar sempre al costat de qui comandava sense importar-li gens ni mica el sentit autèntic d'idees i programes. Totes eren bones per a mantenir-se al costat del poder! Que en una determinada conjuntura la direcció prenia una posició favorable al més ranci i estalinista centralisme democràtic, ell, sense dubtar ni un segon, s'encarregava de blasmar contra "els perillosos esquerranistes que no entenien la necessitat de la disciplina per a poder acabar un dia amb la dictadura". Sovint, el secretari general, en premi als seus importantíssims favors, l'enviava com a delegat plenipotenciari a l'estranger en representació de la nostra organització. A les acaballes de la dictadura, per tal d'anar centralitzant els esforços que ens permetessin acabar amb el feixisme, amb els quaranta anys de manca de llibertat, se celebraven a Roma, a París, a Berlín o Londres, trobades per a coordinar els esforços dels revolucionaris de l'Estat. Per no se sap quines estranyes circumstàncies -segurament la provada capacitat de maniobra que sempre tengué en Ribas i Thomàs davant els membres més influents del Comitè Central-, ell era l'encarregat de representar-nos -acompanyat, no mancaria més! per una camarada, viatges pagats, hotel, etc- a l'estranger.

No és estrany que aquest personal de desguàs estigui avui al servei incondicional del sistema.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

[29/04] «O Movimento Operário» - Esclafament República dels Consell de Baviera - Míting per Sacco i Vanzetti - Concert de Lafforgue - Anarchica Toscana - Rabouin - Sala - Lelong - Greyval - Marcé - Bontemps - Crozat - De Jong - Férandel - Figueroa - Guijarro - Pamplona - Suñer - Albesa - Torralba - Sauvy - Carpentier - Alarcón - Guillemin-Remy - Karanov - Lutier - Frumkin - Horta - San Agustín - Tantini - Job - Alejandro - García Álvarez - Nadal - Moneny - Pruñonosa - Gernigon - Colomé - Jonas - Peñalver - Gracia - García Álvarez - Cano - Gómez Marco

Anarcoefemèrides del 29 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número d'O Movimento Operário

- Surt O Movimento Operário: El 29 d'abril de 1917 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic anarcosindicalista O Movimento Operário. Boletim da União Operaria Nacional. De periodicitat irregular, aquest òrgan de la Unió Obrera Nacional (UON), primera central sindical creada a Portugal, va ser redactat principalment per Alexandre Vieira i Evaristo Esteves, administrat per Manuel da Conceição Afonso i Alfredo Pinto, i editat per Ricardo Malheiro. Publicà un suplement arran de la vaga telegràfico-postal de 1917. En sortiren nou números, l'últim el març de 1918, més un segon suplement que aparegué l'octubre d'aquell any.

***

Gustav Noske, amb capell bolet, dirigint la repressió

- Esclafament de la República dels Consells de Baviera: Del 29 d'abril al 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya), l'exèrcit governamental contrarevolucionari –30.000 membres dels Freikorps– dirigit pel socialdemòcrata Gustav Noske esclafa a sang i foc la República dels Consells de Baviera. L'ordre burgès és establert després de violentes lluites de carrer, una victòria militar que donarà lloc a més de 700 execucions sumàries. Els anarquistes implicats en aquesta revolució patiren sense contemplacions la repressió: Gustav Landauer fou assassinat el 2 de maig; Erich Mühsam, detingut el 13 d'abril, serà condemnat a 15 anys de presó; Ernst Toller, per haver respectat la vida d'hostatges, serà condemnat a cinc anys de presidi; Ret Marut (B. Traven), aconsegueix fugir i ha de recomençar una nova vida sota una altra identitat a Chiapas (Mèxic).

***

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 29 d'abril de 1927 se celebra a la Casa del Poble de Buenos Aires (Argentina) un míting en suport dels anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als Estats Units. L'acte, organitzat pel Comitè d'Agitació Pro Llibertat de Sacco i Vanzetti, comptà amb els parlaments d'Aldo Aguzzi, Rodolfo González Pacheco, Miguel Ramos i Horacio Elite Roqué, entre d'altres. Aquest Comitè d'Agitació publicà, entre maig de 1926 i setembre de 1927, set números del butlletí Agitación, un dels diversos òrgans de la campanya per l'alliberament dels dos militants anarquistes italoamericans.

***

Propaganda del concert apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 15 de març de 1956

- Concert de Lafforgue: El 29 d'abril de 1956 se celebra a la Sala Pleyel de París (França) un festival en suport del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili Solidaridad Obrera. L'acte consistí en un concert de René-Louis Lafforgue, cantautor i actor llibertari francès d'origen basc. Lafforgue havia nascut en 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) en una família d'anarquistes bascos que, després de patir la guerra civil, s'exilià a França.

***

Cartell de l'acte

- Anarchica Toscana: El 29 d'abril de 2011 se celebra al Cenacolo degli Agostiniani d'Empoli (Toscana, Itàlia) una conferència i un espectacle musical, dins del marc de les celebracions del centenari de la mort del propagandista anarquista Pietro Gori, sota el nom d'«Anarchica Toscana». La conferència portà com a títol «Origini e tradizione del movimento anarchico in Toscana tra '800 e '900. La crisi di fine secolo e il ruolo degli anarchici», que va ser llegida per Franco Bertolucci, director de la Biblioteca Franco Serantini, i per Emanuela Minuto, investigadora universitària. L'esdeveniment acabà amb un espectacle musical a càrrec de la banda popular de carrer florentina «I Fiati Sprecati», que tocà música balcànica i cançons socials en homenatge al Primer de Maig.

Anarchica Toscana (29 d'abril de 2011)

Naixements

Foto policíaca de Paul Rabouin (23 d'abril de 1892)

- Paul Rabouin: El 29 d'abril de 1860 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista Paul Pierre Augustin Rabouin. Era fill de François Donatien Rabouin, taberner, i de Victorine Pierrette Varry, tendera. Es casà amb Valérie Augustine Proudhomme, de qui enviudà amb un infant. Es guanyava la vida fent de cavallerís a la Companyia de Tramvies de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) i de jornaler. Vivia al número 15 del carrer Épinettes de Choisy-le-Roi, on a començament de la dècada dels noranta rebia la premsa anarquista i amb sos germans PierreÉmile i Victor, i sa germana Émile, animava un grup de joves. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, com molts altres companys, entre ells son germà Victor, abans de la manifestació del Primer de Maig; en l'escorcoll de casa seva es va trobar una col·lecció voluminosa de cançonetes i de romanços. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut en una altra batuda. En aquestaèpoca vivia en el número 26 del carrer Saint-Louis de Choisy-le-Roi. El 17 d'agost de 1899 es casà al IX Districte de París amb l'infermera Henriette Queyrie. En aquesta època treballava de cambrer en un restaurant i vivia al número 70 del carrer La Boétie de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Michel Sala apareguda en el diari parisenc Le Petit Moniteur Universel del 13 de desembre de 1882

- Michel Sala: El 29 d'abril de 1864 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Michel François Sala. Era fill de François Sala, teixidor anarquista, i de Marie Blanc, jornalera. Es guanyava la vida treballant de mosso en una botiga a Viena del Delfinat. Fills d'una família anarquista, era el major de dos germans, tots membres de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE). Va ser delegat, amb Eugène Fages i Louis Genet, com a membre del grup anarquista«Les Indignés» de Viena del Delfinat, a una reunió anarquista internacional celebrada entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), convocada per la Federació del Jura, que refermava la necessitat de la propaganda pel fet. Durant la primavera de 1882, ben igual que altres companys (Ebersoldt, Jourdy, Martin, Monnet, Zuida, etc.), participà en la subscripció popular per regalar un «revòlver d'honor» a l'anarquista Pierre Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne (Forez, Arpitània) contra el seu patró Bréchard i que fugí cap a Suïssa. Entre l'1 de setembre i el 30 de novembre de 1882 va estar contractat en una tenda lionesa on arribava la seva correspondència. En aquesta època la policia reportà que diàriament visitava el cafè explotat per l'anarquista Bordat, situat al carrer Moncey. A resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) durant l'agost de 1882 i dels atemptats amb explosius de Lió (Arpitània) d'octubre d'aquell any, va ser detingut el 8 de desembre de 1882, juntament amb Joseph Bruyère (Émile Clavel), sota la identitat d'Alain Léger. Es va veure implicat en l'anomenat«Procés dels 66», el qual s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió. Dies després, el 19 de gener, va ser condemnat a un mes de presó, 200 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars per projectar un atemptat contra un jutge d'instrucció lionès. En 1884 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però si li va concedir una pròrroga. En 1887 figurava, ben igual que son pare, en una llista d'anarquistes de Viena del Delfinat. A finals dels anys noranta militava en el grup anarquista «Les Cerises», que comptava amb una vintena de membre. Divorciat de Florentine Monet, al final de sa vida treballava de manobre i viva al número 45 de la Grand-Rue de la Guillotière de Lió. Michel Sala va morir el 8 de desembre de 1927 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània).

***

Notícia de la detenció de Jules Lelong apareguda en el diari parisenc "La Liberté" del 3 de maig de 1907

Notícia de la detenció de Jules Lelong apareguda en el diari parisenc La Liberté del 3 de maig de 1907

- Jules Lelong: El 29 d'abril de 1877 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Jules Pierre Joseph Lelong. Era fill d'Adrien Joseph Ghislain Lelong, empleat de comerç, i de Marie Célestine Emélie Mirguet, bugadera. El 5 de setembre de 1899 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb la parisenca Augustine Louise Poutrieux. En aquesta època vivia al número 147 del carrer de la Chapelle de Saint-Ouen i treballava d'empleat de comerç. Vidu, el 27 de febrer de 1904 es casà a Saint-Ouen amb la planxadora parisenca Marie Amélie Delplanke. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Voltaire de Saint-Ouen i encara treballava d'empleat de comerç. A principis de segle treballava d'impressor i era secretari general del Sindicat de Minervistes. El 2 de maig de 1907, després d'estar amagat uns dies a la Borsa del Treball, va ser detingut sota l'acusació d'haver aferrat pels carrers de París durant la nit del 22 al 23 d'abril el cartell antimilitarista «Aux soldats», signat per l'«Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista», on s'incitava els soldats a la desobediència, i tancat a la presó parisenca de La Santé. En aquesta època vivia al número 80 del carrer de la Chapelle de Saint-Ouen. El 24 de juny de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb altres 11 companys antimilitaristes i tots van ser absolts dos dies després. En 1909 formà part del Comitè de Defensa Social (CDS) de París. Durant els anys deu fou membre del grup anarquista del XVIII Districte de París i de «Les Amis du Libertaire». En aquesta època vivia al número 29 del carrer Villa Biron de Saint-Ouen i treballava d'impressor. Durant la Gran Guerra, en la primavera de 1916, va ser mobilitzat en la 23 Secció d'Infermers Militars. El gener de 1918 era membre del Sindicat d'Impressors Tipogràfics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marguerite Greyval

- Marguerite Greyval: El 29 d'abril de 1878 neix al XVII Districte de París (França) l'artista dramàtica i editora llibertària Marguerite Gabrielle Jeanne Marie Glandard, coneguda com Marguerite Greyval o Marg Greyval. Sos pares es deien Alexandre Louis Glandard, empleat comercial, i Marie Aline Pareaux. Actriu en diversos escenaris parisencs (Déjazet, L'Européen, Théâtre des Mathurins, etc.), va pertànyer a l'elenc oficial del Théâtre Antoine de París. Treballà especialment amb el director teatral Firmin Tonnerre (Firmin Gémier), amb qui creà Poil de carotte, i amb Ida Rubinstein. Destacà com a declamadora a cabarets i per a la «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. Dirigí l'«Édition Greyval», al 75 del passatge Brady del X Districte de París, on publicà obres socials, musicals i poètiques de gran qualitat. Interpretà nombrosos cançonetistes i lletristes anarquistes, entre ells Marius Brubach, Gaston Couté –d'aquest va enregistrar en 1928 el seu Le discurs du traineux–, René-Paul Groffe, François-Henri Jolivet, Jean-Paul Monteil Xavier Privas i Jehan Rictus. Col·laborà activament amb la societat de producció cooperativa «Le Cinéma du Peuple», amb el «Théâtre du Peuple», amb «La Chanson du Peuple», amb «La Chanson de París», amb «L'Avenir Social», amb el«Groupe de Propagande par la Chanson» i amb l'agrupació artística de Montmartre«La Vache Enragée», entre altres propostes culturals i polítiques. Participà en nombroses actes a benefici de Le Libertaire, de La Patrie Humaine, de la Unió Anarquista (UA) i d'altres actes anarquistes (solidaritat amb els presos, etc.), sindicalistes, antimilitaristes i socialistes. El seuúltim domicili va ser al número 10 del carrer Jean-Baptiste Dumas del XVII Districte de París. Marguerite Greyval va morir el 22 de febrer de 1933 d'una pneumònia a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França) i va ser enterrada al cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França), després d'haver tingut exèquies religioses el 25 de febrer a l'església de Saint-Jacques-du-Haut-Pas. En 2015 Alain Renault publicà la biografia Une diseuse de Gaston Couté: Marguerite Greyval (Patrimoine du spectacle).

Marguerite Greyval (1878-1933)

***

El jove Magí Marcé Segarra quan treballava de manyà

- Magí Marcé Segarra: El 29 d'abril de 1880 neix a Vilanova i la Geltrú (El Garraf, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després polític republicà, Magí Pere Marcé Segarra –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Marcet–, que va fer servir el pseudònim Magín Vidal Ribas. Sos pares es deien Magí Marcé Mestres, jornaler, i Teresa Segarra Lluís. Estudià amb els clergues de les Escoles Pies i a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú, mentre feia d'ajudant de filador de son avi. Amb 12 entrà a fer feina d'aprenent de manyà a Cal Minaire, petit taller metal·lúrgic de Sabadell propietat de la família Balsach i posteriorment va fer feina a Cal Francesc i als Tallers Desveus. Aviat començà a militar en el moviment llibertari, i tingué com a companys de lluita destacats militants, com ara Teresa Claramunt Creus, Francesc Layret Foix, Joan Peiró Belis, Ángel Pestaña Núñez, Salvador Seguí Rubinat, etc. Amb només 13 anys, va ser detingut per la seva suposada complicitat en l'atemptat del 23 de setembre de 1893 a la Gran Via de Barcelona contra el seguici del general Arsenio Martínez Campos. En 1901 es casà amb Àngela Tomàs, amb qui tingué dues filles, Solidaritat i Benvinguda, i un fill, Benvingut. En aquests anys col·laborà regularment en el quinzenal anarquista El Trabajo (1897-1912), portaveu de la Federació Obrera de Sabadell (FOS). Participà activament en la vaga general de 1902. En 1905 signà un manifest de rebuig i protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. El 15 de juliol de 1907 va ser detingut després de l'atemptat de Mateu Morral Roca contra Alfons XIII i va romandre en presó incomunicada fins el maig de 1908 sota l'acusació de convinença amb l'anarquista Joan Rull Queraltó i per possessió d'un petit torn que la policia assegurava s'emprava per fabricar bombes. Poc abans dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, s'afilià de manera efímera a l'Agrupació Socialista de Sabadell (ASS) i tingué un paper destacats en aquests fets en aquesta població. Fugint de la repressió s'exilià a París (França), on, amb col·laboració de Rossend Vidal Bosch i Antoni Fabra Ribas, va escriure uns articles sota el títol «La revolt ouvrière a Espagne» publicats en el diari L'Humanité, que van ser traduïts al castellà en 1910 per Luis Simarro Lacabra i publicats sota el títolEl proceso Ferrer y la opinión europea. A París va romandre dos anys. En tornar a Sabadell, abandonà la militància socialista i retornà al moviment llibertari, moment en el qual es creava la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre juliol i el desembre de 1910 participà activament en les anomenades «Vague de Seydoux», participant en diversos mítings. En un d'aquests mítings es va comprometre a abandonar el seu ofici de manyà si no s'aconseguia la jornada de nou hores, promesa que va complir poc després. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà la Unió Metal·lúrgica de Sabadell en el congrés de constitució de la CNT celebrat a Barcelona. Jugà un paper important en les campanyes per la llibertat de diversos obrers empresonats amb el suport de la Lliga dels Dret de l'Home. En 1911 col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de la vaga general revolucionària del 18 de setembre de 1911 convocada per la CNT en protesta de la guerra del Marroc, va ser detingut. També participà en la vaga intersectorial de juliol de 1913, fet pel qual va ser detingut i acusat d'atiar la rebel·lió. A començament de 1916 va ser detingut en un míting per l'augment salarial a Madrid (Espanya) i el desembre d'aquell any va ser empresonat després de la seva participació en una vaga general convocada per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests temps es dedicà a la venda ambulant a domicili de cafè, però acabà traspassant el negoci a son nebot del Cafè Líric i arrendant el cafè «El Diluvio», que posteriorment prengué el nom d'«El Trolley», a la cruïlla de la carretera de Barcelona i la de Rubí, lloc de trobada destacat de l'esquerra local i que esdevingué refugi durant la vaga revolucionària de 1917. Per mor d'aquests fets, va ser jutjat en rebel·lia, però el 30 de novembre de 1917 va ser amnistiat. En aquest local, que regentà durant molts d'anys, el Bloc Obrer i Camperol (BOC) llogà una part de l'immoble des de la seva creació. Forma part del Círcol Republicà Federal (CRF), secció sabadellenca del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), en la candidatura de la Coalició d'Esquerres Republicanes (CER) a les eleccions d'abril de 1931 i participà en l'alcaldia. L'1 de febrer de 1934, en representació del CRF, va ser nomenat alcalde per unanimitat del consistori, del qual formà part, a més del PRDF, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i un representant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i un per primera vegada una dona, Fidela Renom Soler, del CRF, assolia una regidoria municipal. Poc mesos després, aquest consistori va ser suspès per l'autoritat militar a conseqüència dels «Fets d'Octubre» de 1934. En aquests anys mantingué una gran enemistat amb Josep Moix Regàs. Amb el triomf de les esquerres a les eleccions del 16 de febrer de 1936, retornà a l'alcaldia, però per motius de salut abandonà el càrrec l'abril d'aquell any i va ser substituït per Joan Miralles Orrit. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. A finals de 1940 retornà a Catalunya gràcies a l'aval de l'alcalde franquista Josep Maria Marcet Coll, que argumentà que durant la guerra havia acollit i protegir a casa seva persones perseguides per mor de les seves creences; jutjat en consell de guerra, el seu cas va ser sobresegut. Després d'un temps vivint a Barcelona, s'instal·là definitivament a Sabadell. Amb problemes cardíacs, Magí Marcé Segarra va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer– de 1967 al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. A partir del 22 de desembre de 1993 una plaça del barri de Can Feu de Sabadell porta el seu nom.

Magí Marcé Segarra (1880-1967)

***

Arnold Bontemps (ca. 1936)

- Arnold Bontemps: El 29 d'abril de 1884 neix al XX Districte de París (França) el periodista i propagandista anarquista, sindicalista i antimilitarista, i després polític socialista i francmaçó, Arnaldo Egidio Vincenzo Bontempi, més conegut com Arnold Bontemps. Sos pares, d'origen italià, es deien Louis Napoléon Egidio Marie Bontempi, empleat d'ideologia garibaldina, i Mérope Innocenta Maria Ortori, modista. D'antuvi es guanyà la vida de diferents maneres, com ara de torner o de corredor en llibreria. Instal·lat a Alger (Algèria), entre 1902 i 1904 col·laborà en els periòdics parisencs Le Libertaire, Le Réveil de l'Esclave i L'Homme Libre. Entre el 29 de setembre i el 4 d'octubre de 1903 va fer una gira de conferències per la zona de Marsella (Provença, Occitània) amb l'anarquista Francis Prost. El 5 de febrer de 1904 el seu nom figura en el Control General d'Anarquistes Residents a Algèria. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Bad-Azoun d'Alger. Va ser membre del Grup de Propaganda Llibertari (GPL), que es reunia a la Universitat Popular (Casa del Poble). El 28 de febrer de 1904 va fer la conferència contradictòria «Socialisme et Anarchie», organitzada pel GPL. També fou l'administrador responsable del periòdic anarquista d'Alger Le Réveil de l'Esclave. Journal libertaire syndicaliste, que publicà dos números el juny de 1904, i en el qual va col·laborar. El juny de 1904 va fer una xerrada per al Sindicat de Sastres d'Alger, parlà en una reunió sobre la vaga del Sindicat de Treballadors del Suro i prengué la paraula en una conferència del regidor municipal Célestin Aprosio del grup «Le Prolétaire» sobre el socialisme i el comunisme celebrada a la Borsa del Treball. L'estiu de 1904 s'instal·là a la metròpoli–el juny de 1908 va ser esborrat dels registres policíacs algerians. L'agost de 1904 va ser detingut a París sota l'acusació de«cops i ferides» i el setembre d'aquell any, després d'una estada a Barcelona (Catalunya), va ser detingut en una batuda policíaca a Saint-Denis (Illa de França, França). L'octubre de 1904 participà en diversos mítings antimilitaristes organitzats per la Joventut Sindicalista de París. El 28 de desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París, juntament amb altres 27 membres (Jean Bousquet, Amilcare Cipriani, Roger-Alexandre Gibot, Gustave Hervé, Eugène Bonaventure Vigo, Georges Yvetot, etc.) de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), pel cas del«Cartell Roig» («Aux Conscrits»), el qual feia una crida als conscrits a la insurrecció en cas de mobilització, a un any de presó i a 100 francs de multa. Purgà la pena a la presó parisenca de La Santé i el juny de 1906 va ser posat en llibertat provisional, juntament amb una desena d'altres condemnats, i amnistiat un mes més tard. El 22 d'abril de 1917 fundà, amb Georges Clairet, el setmanari il·lustrat anticlerical d'extrema esquerra Le Bloc. En aquests anys treballà de periodista a París en diversos periòdics (Le Bonnet Rouge, Bonsoir,Le Cri Sportif, Le Drapeau Rouge, Floréal,Marianne, Notre Temps, París-Soir,Le Petit Journal, Le Peuple, Le Populaire, Le Progrès de Bel-Abbès,Le Progrès Civique, Le Quinzaine, Le Quotidien,La Revue Républicaine, Le Soir, La Vie Socialiste, etc.) i va ser un dels primers cronistes esportius de la premsa parisenca. El 27 de febrer de 1923 es casà al XVII Districte de París amb la parisenca Marie Élise Salomé Madeleine Bilger. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Paradis de París. Decantat cap el socialisme, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 22 d'abril de 1928 es presentà a les eleccions per la Federació Socialista del departament d'Alier per la circumscripció de Lapalisse (Alvèrnia, Occitània), però no va passar a la segona volta. Patí una campanya xenòfoba a causa dels seus orígens italians. El 20 d'octubre de 1929 fou candidat a les eleccions al Senat i l'1 de maig de 1932 a les legislatives. Seguidor del corrent neosocialista de Pierre Renaudel, en 1933 abandonà l'SFIO i participà en la creació del Partit Socialista de França (PSF), del qual va ser membre del seu Consell Central, i en 1935 de la Unió Socialista Republicana (USR). En els anys trenta fou membre del Sindicat de la Premsa Esportiva i president de la seva Comissió de Festes. Durant els anys del Front Popular participà en la Sotssecretaria d'Estat d'Esports i de Lleure de Léo Lagrange, especialment en el desenvolupament de l'esport i del turisme popular. En 1938 va ser elegit inspector d'esports i de lleure. L'1 de març de 1942 va ser cessat pel govern feixista de Vichy. Durant l'Ocupació formà part de la xarxa resistent «France au Combat». Després de la guerra, a més de rebre diverses condecoracions (Legió d'Honor, Creu de Guerra, Medalla de la Resistència), va ser reintegrat com a inspector d'educació física i d'esports. L'1 de setembre de 1944 va ser nomenat provisionalment inspector general de tercera classe, però abandonà les funcions dos mesos després. En 1948 va ser tasques per al Ministeri de l'Educació Nacional encapçalat per Yvon Delbos. En 1945 participà en la fundació de la societat «Les Éditeurs de France-Documents» i dirigí els serveis polítics del diari La Dépêche de Paris. Francmaçó, va pertànyer a la maçònica Associació Fraternal de Periodistes (AFP) i a la Lògia «La Fidélité», a més de col·laborar en la publicació maçònica Vendémiaire. Va ser autor de diversos fullets, com ara Le football (1933, amb Marcel Banide) i Le catch as catch can (1939, amb Albert Arnaud i Félix Miquet) i va fer el prefaci del llibre d'Irène Popard Gymnastique harmonique et rythmique (1945). Arnold Bontemps va morir el 21 d'agost de 1953 al seu domicili, al número 20 del carrer Laugier, del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat, després d'un servei religiós, el 25 d'agost al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Henry Crozat de Fleury (28 d'abril de 1912)

- Henry Crozat de Fleury: El 29 d'abril de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Henry Joseph Charles Jérôme Crozat de Fleury. Fill d'una família noble i benestant, sos pares es deien Pierre Arthur Auguste Crozat de Fleury, empleat al vaixell cabler MacKay-Bennett, i Marie Louise de Lagrange de Lagassan. Sa família volgué fer d'ell un funcionari model, però s'estimà més fer estudis de corredoria comercial i borsària i dedicar-se a les finances. Es declarà anarquista i vegetarià i freqüentà el cercle llibertari al voltant d'Albert Joseph (Libertad) i André Lorulot, participant en les xerrades populars celebrades al número 22 del carrer del Chevalier de la Barre de París, seu del periòdic L'Anarchie, i passant temporades a la Societat de Vacances Populars «Le Rayon de Soleil» (El Raig de Sol) de Châtelaillon (Poitou-Charentes, France), també coneguda com la«Plage Libertaire» (Platja Llibertària), i on entaulà estreta amistat amb el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi. En 1912 edità els fulletons: Comment on vous vole,Comment on vous ruine. De la finance au placement, Comment on doit s'enrichir i Orientation nouvelle et rationnelle de la finance et des affaires. També publicà el periòdic La Volonté, el lema del qual era «Treballarés prostituir-se». El 27 d'abril de 1912 va ser detingut acusat d'haver venut lletres de canvi i títols de propietat per valor de 27.340 francs provinents d'un robatori comès a Thiais (Illa de França, França) i del qual van ser acusats els membres de la«Banda Bonnot» Edouard Carouy i Henri Metge. La policia trobà a la seva casa situada en un barri aristocràtic parisenc nombrosos títols furtats, a més d'estatuetes de marfil que Carouy havia robat el 30 de maig de 1911 a l'estació de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per «complicitat de robatoris per encobriment» a cinc anys de reclusió, a 10 anys de residència forçosa assignada i a 2.000 francs de multa a pagar solidàriament amb Carouy i Metge, que van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. En 1920 publicà La cité idéaleou l'urbanisme social rationnel, amb un prefaci de Lucie Delarue-Mardrus. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert de Jong

- Albert de Jong:El 29 d'abril de 1891 neix a Amsterdam (Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per «crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, Albert de Jong restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort el 27 de juliol de 1970 a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos). Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Albert de Jong (1891-1970)

***

Séverin Férandel

- Séverin Férandel: El 29 d'abril de 1896 neix a Barceloneta de Provença (Provença, Occitània) el militant anarquista i sindicalista Séverin Férandel. Sos pares es deien Louis Célestin Férandel, mecànic de bicicletes, i Marie Rosalie Grac. Va començar a militar de molt jove en el moviment anarquista de la regió occitana d'Alès i va participar en les gires de conferències del minaireÉmile Soustelle dirigides als treballadors espanyols dels centres miners. El 9 de març de 1918 es va casar a Seta (Llenguadoc, Occitània) amb Marie Chaubert. A començaments dels anys vint va col·laborar en el periòdic de Montpeller Le Fouet, fundat per Vaillant, i que va deixar de publicar-se el juny de 1922 a causa de la detenció dels principals col·laboradors arran d'una manifestació contra la guerra a Besiers. Com que coneixia a la perfecció l'anglès, l'alemany i el castellà, farà feina en una agència de viatges d'intèrpret abans d'instal·lar-se a París en 1922 per seguir un curs de l'Escola de Propaganda dirigida per André Colomer sota l'auspici de la Unió Anarquista (UA). El 25 de juny de 1922 assistirà al Congrés de Sant-Etiève, que donarà lloc a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervindrà en el III Congrés de la UA a Levallois i en el IV Congrés de la UA a París entre el 12 i el 13 d'agost de 1923, on serà nomenat amb Pierre Lentente administrador delegat de Le Libertaire i participarà en el grup de Sébastien Faure, de qui era amic íntim. En 1924 va esdevenir responsable de les «Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes», fundades el maig per militants de diverses nacionalitats (Ugo Fedeli, V. Gozzoli, A. Darcola, L. Olmedo, J. Bueno, Y. Walecki, Iacif, Shoulim, Sacha Piotr, Sébastien Faure, etc.). En aquesta època va portar la gerència de la revista trilingüe (francès, italià, castellà) La Revue Internationale Anarchiste. En 1925 substituirà André Colomer en la gerència dels últims números de La Revue Anarchiste. Amb la seva companya Berthe Faber–que esdevindrà més tard companya de Francisco Ascaso–, portarà la gerència de la Librairie Sociale Internationale –rue des Prairies, 72, de París; creada amb diners del grup «Los Solidarios» i punt de trobada de l'exili llibertari internacional– fins el 1927, quan la va deixar per motius personals i va ser substituït per Nicolas Faucier, gerent de la Librairie Sociale que depenia aleshores de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Arran del congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926, serà elegit membre de la comissió executiva. El 12 de febrer de 1927 va participar com a delegat en la Conferencia Internacional que discutiria la Plataforma Organitzacional promoguda pel grup d'exiliats llibertaris russos de Dielo Trouba (Makhno i Arshimov, entre altres). A resultes del congrés de la UAC de París, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, que va ser el congrés de l'escissió, va ser elegit responsable de la Federació del Midi de la nova organització: la Unió Anarquista Comunista Revolucionària, de la qual serà un ardent defensor. En aquest any també serà un dels responsables (amb Luigi Fabbri, Gobbi, Treni, Berneri i Ugo Fedeli) de la revista bimensual anarquista en italià publicada a París La Lotta Umana; del Bolletino del Comitato Internazionale di Difesa Anarchica; i de la publicació Primo Maggio. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire i en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure, així com als periòdics Le Semeur contre tous les tyrans i Terre Libre. Participarà també com a tresorer, juntament amb Louis Lecoin (secretari), en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti i en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), creat el 1926 per demanar el dret d'asil per als anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, empresonats a França per «complot contra el Rei d'Espanya» i en perill d'extradició cap a l'Argentina –uns 200 militants anarquistes peninsulars es trobaven refugiats a França amenaçats d'expulsió. En 1929 s'instal·larà a Mèxic, on serà conegut com a Severino Ferrandel, i s'adherirà al Sindicat del Calçat. El 4 de febrer de 1931 es va casar a la Ciutat de Mèxic amb la mexicana Carmen Guerreo, amb qui va tenir dos infants. Per aquesta època va haver de cessar la militància pel perill d'expulsió, però la va reprendre arran de la Guerra Civil espanyola i després amb el suport dels revolucionaris peninsulars exiliats. Durant els anys 40 participarà en la secció de la ciutat de Mèxic de l'Aliança Garibaldi d'exiliats italians antifeixistes i serà secretari d'Acción Democrática Internacional (ADI), que agruparà els nuclis d'antifeixistes estrangers, i participarà en el Congrés Antifeixista de Mèxic –els dies 30 i 31 de gener i 1 de febrer de 1942–, juntament amb Joan García Oliver, on s'enfrontaran els nuclis comunistes i llibertaris pel control de l'exili mexicà. També col·laborà amb l'òrgan d'expressió antifeixista de l'ADI Libertad. Séverin Férandel va morir a Mèxic en 1978.

Séverin Férandel (1896-1978)

***

Necrològica de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1978

Necrològica de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1978

- Manuel Figueroa Lires: El 29 d'abril –el certificat de defunció cita l'1 de maig– de 1901 neix a Noia (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Figueroa Lires. Sos pares es deien Francisco Figueroa i Cecilia Lires. Fins els 19 anys treballà de pescador a Noia i després marxà cap a la Corunya, on conegué sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui tindrà quatre infants. A la Corunya començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i pesquers i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster, Irlanda) i retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes. En aquesta ciutat constituí un comitè clandestí que evacuà per mar nombrosos militats de la zona. Després embarcà amb sa companya i altres 21 militants llibertaris a bord d'un vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya). Immediatament retornà amb sa família a la Península i restà a Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració, per després passar a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada a realitzar treballs de fortificació a la«Línia Maginot», fet que aprofità per ajudar a la Resistència antinazi. Fet presoner pels alemanys, va ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i després al de Gusen (Alta Àustria,Àustria). El maig de 1945, després de l'alliberament del camp per les tropes aliades, retornà a França i treballà a les mines hulleres de La Grand Comba, on s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí dels camps de concentració, i on milità en la seva Federació Local de la CNT. Malalt amb greus complicacions cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima d'un infart de miocardi, i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Necrològica de Patricio Guijarro Mateo apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" de l'1 de novembre de 1994

Necrològica de Patricio Guijarro Mateo apareguda en el periòdic parisenc Cenit de l'1 de novembre de 1994

- Patricio Guijarro Mateo: El 29 d'abril de 1907 neix a Alcuneza (Sigüenza, Guadalajara, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Oviedo (Astúries, Espanya)– l'anarcosindicalista Patricio Guijarro Mateo.Amb sos pares, Pablo Guijarro Alcón, jornaler, i Eustaquia Mateo Izquierdo, emigrà a Catalunya. Instal·lat a Menàrguens (Noguera, Catalunya), s'afilià de ben jovenet a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de 1936, lluità a diferents poblacions lleidatanes. Amb Ramón Liarte Viu, participà en la reorganització de la comarcal de Camarasa i de Tremp. Va ser un destacat membre de la fàbrica col·lectivitzada «La Sucrera del Segre» a Menàrguens on treballava. En 1938 compartí vida amb la militant anarcosindicalista Maria Mestre Gibert, que destacà en la defensa de la col·lectivitat quan fou atacada pels estalinistes. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts fins al febrer de 1940. Després va fer de calderer en una fàbrica d'aviació de Tolosa de Llenguadoc i s'instal·là a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1940, amb l'armistici, fou tancat, amb sa companya, a Argelers i a Barcarès fins a l'octubre de 1941, quan passà a fer de pagès a Saint-Croix de Quintillargues fins al desembre de 1943. Fou cridat pels alemanys a Montpeller per integrar-se en el Servei de Treball Obligatori (STO), però no es presentà i restà a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) amagat per l'alcalde. Amb l'Alliberament, s'instal·là amb sa companya a Castèlnòu de Les, on treballà de soldador, i ambdós s'afiliaren a la CNT de Montpeller. En 1946, com a secretari de Propaganda de la Regional, va fer un míting a Montpeller. Patricio Guijarro Mateo va morir el 24 de juliol de 1994 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Víctor Pamplona Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'octubre de 1970

Necrològica de Víctor Pamplona Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'octubre de 1970

- Víctor Pamplona Rodríguez: El 29 d'abril de 1910 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Víctor Pamplona Rodríguez. Sos pares es deien Eugenio Pamplona i Eusebia Rodríguez. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí passar al Nord d'Àfrica i s'instal·là a Casablanca (Marroc). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Casablanca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment va ser repatriat amb sa companya Luisa Sanchiz i dos fills a França i s'instal·là a Pou, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Víctor Pamplona Rodríguez va morir el 29 de maig de 1970 a la Residència «Les Hespérides» de Pau (Aquitània, Occitània).

---

Continua...

---

Història literària de la transició - Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogatoris

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)

Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per lescala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: Amnistia total!, Llibertat per als presos polítics!, República i Socialisme!... Em vaig emocionar. Madonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i lÚltima Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per lamplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut mho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres dalguns bancs; la pintura damunt larc dentrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts damics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a loncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i lhora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar lautobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits desquerra sintensificaven. Alguns vianants sanaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava dentendre.

Possiblement vigilava damagat des dalgun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques despionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el fes lamor, no la guerra tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a lorganització. Durant més dun any romanien a les pre-cèl·lules, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs, Llibres del Segle

[30/04] «La Cuestión Social» - Gran Reunió Pública de CNT - Actes FORA - «¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?» - Keller - Ferré - Chevenet - Nettlau - Gervasini - Raccagna - Moucheboeuf - Auzias - Correia - Martín Herrero - Castellà - Rosquillas - Larcher - Nebot - Perrier - Baldó - Pey - Puentes Tudurí - Moñino - Peruzzi - Artero - Chatain - Cipriani - Bassoli - Gálvez - Del Nudo - Gordillo - Pollastri - Orobón - Martínez - Morales - Costanza - Pellicer

Anarcoefemèrides del 30 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de La Cuestión Social

- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanalácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.

***

Cartell de l'acte

- Gran Reunió Pública de CNT: El 30 d'abril de 1948 se celebra a la Sala «L'Étoilé», al carrer Froideavaux del XIV Districte de París (França), una Gran Reunió Pública de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'objectiu d'aquest acte va ser saber l'opinió dels sindicats confederals sobre la política del moment. Hi van intervenir Pierre Jacquelin, secretari general de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), i Eugène Juhel, director de Le Combat Syndicaliste.

***

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

- Actes de la FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari de la celebració del Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitza al Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina) una vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en tres actes de Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment Alberto Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de maig, es realitzà un gran míting públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el significat històrica del Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo, Gregorio Naso, Humberto Correale i Teodoro Suárez.

***

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

- ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?: El 30 d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg, Països Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució espanyola, un conjunt d'actes sota el títol ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els actes, emmarcats en el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de Cinema de Maastricht, que se celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986, comptaren amb les projeccions de pel·lícules històriques de la Guerra Civil espanyola i amb el testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que protagonitzaren els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com ara Alemanya, Bèlgica i Països Baixos i una exposició de premsa anarquista d'aquests dos últims, a més de música i delicadeses gastronòmiques.

Naixements

Charles Keller

- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia, França) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut comJacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, sos pares es deien Charles Keller, gravador de roleus, i Catherine Élise Baumgartner (Élisabeth). Després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie iÉlisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar–juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres– una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Sa companya fou Fanny Mathilde Roederer. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).

***

Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert

- Marie Ferré: El 30 d'abril de 1845 neix al I Districte de París (França) la poetessa, communard i militant anarquista Françoise Marie Ferré. Sos pares es deien Laurent Ferré, cotxer, i Marie Rouvière. Es guanyava la vida com a florista. Germana dels destacats communards Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la Comuna de París de 1871 i per aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan estava malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise Michel, que la cita en diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta li dedicà un poema. Guardà diversos escrits i documentació de Michel durant la deportació d'aquesta. Marie Ferré va morir el 24 de febrer de 1882 a causa de problemes cardíacs al IX Districte de París (França). El seu enterrament dos dies després al panteó familiar del cementiri de Levallois (Illa de França, França), on havia estat enterrat son germà Théophile després del seu afusellament i on posteriorment serà sepultada la mare de Michel, va ser una concentració revolucionària als crits de «Visca la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un milenar de persones, entre les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort, Clovis Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B. Clément, Kapt, Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem, Combes, Acker, Avronsart, Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat, Amouroux, Cadolle, Émile Digeon, Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile Gautier, etc.) i representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa obrera (Cercle d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret, Comitès de Vigilància, etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici fúnebre remarcà en el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie Ferré» de Lió, abans «Grup Louise Michel», publicà a París Marie Ferré, fragments des discours et articles sur la mort de Marie Ferré, text atribuït a Jules Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del moviment vaguístic.

Marie Ferré (1852-1882)

***

Registre militar de Benoît Chevenet

- Benoît Chevenet: El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i GeorgesÉtiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

***

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article –un estudi sobre Joseph Déjacque– en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes«Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra–la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans–, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927),Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires "El Perseguido" del 16 de juliol de 1893

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893

- Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista«XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquestaèpoca freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

***

Antonio Raccagna

- Antonio Raccagna: El 30 d'abril de 1868 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Raccagna –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Raccagni–, conegut com Gnazi i Gobb de Sobbiana. Sos pares es deien Giuseppe Raccagna i Giovanna Bertini. No va fer ni els primers cursos de primària. Es guanyava la vida fent i venent pasta alimentària i quan era jove s'integrà en el moviment anarquista, participant en tots els actes convocats que aquest. Segons els informes policíacs, era de «caràcter prepotent, d'ínfima educació i d'intel·ligència limitada». Els veïns el consideraven un dels responsables de l'enderrocament i de la retirada de la creu de l'església de San Petronio, fet que va tenir lloc durant la nit del 31 de març de 1890. En 1892 era membre del Circolo di Studi Sociali (CSC, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, on participaven republicans, socialistes i anarquistes, però finalment el va abandonà juntament amb una desena d'altres anarquistes intransigents en solidaritat amb Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat del CSC per haver intentat contrarestar la línia reformista del metge socialista Umberto Brunelli i radicalitzar-lo. El 31 de maig de 1894 va prendre part en la manifestació de solidaritat amb els Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) i contra l'estat de setge a Sicília que es va celebrar pels carrers i les places de Castel Bologneses i que acabà amb un discurs d'Umberto Brunelli i amb crits subversius («Visca Sicília!», «Visca la Revolució Social», etc.). Per aquest fet va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Raffaele Cavallazzi, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i el 18 d'agost de 1894 condemnat a tres mesos de presó i a 50 lires de multa per «crits sediciosos» i«apologia de fets delictius». El gener de 1895 se li va proposar l'assignació de residència forçada, segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial no va acceptar la sol·licitud. L'abril de 1896 va ser jutjat novament, però Tribunal de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) va sobreseure el cas per manca de proves. L'abril de 1897 partí cap a Grècia per a combatre com a voluntari en la guerra grecoturca juntament amb altres companys de Castel Bolognese, l'anarquista Giovanni Capra i els socialistes Paolo Dall'Oppio, Paolo Lanzoni, Ugo Silvestrini i Giovanni Tosi. Enrolats amb els «Camises Roges» de Ricciotti Garibaldi, van ser enquadrats en el I Batalló sota el comandament de l'oficial garibaldí Luciano Mereu. El 17 de maig de 1897 van participar en la batalla de Domokos (Tessàlia, Grècia), al terme de la qual moriren Giovanni Capra i Ugo Silvestrini, i Paolo Dall'Oppio resultà greument ferit en una cama. El 3 de juny, després del desastrós resultat de la campanya, retornà a Castel Bolognese. Fou un dels signants de la protesta contra el procés per«associació criminal» a Ancona (Marques, Itàlia) d'Errico Malatesta i altres companys publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898. També signà altra protesta per un altre procés contra els anarquistes d'Ancona per «associació sediciosa» publicada en L'Agitazione de juliol de 1900. El setembre de 1900, en el clima repressió desencadenat arran del regicidi de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia Humbert I perpetrat el 29 de juliol anterior, va ser denunciat per«associació criminal» com a un dels membres del grup socialista-anarquista de Castel Bolognese dissolt per les autoritats. Amb ordre de busca i cerca, es convertí en fugitiu i el desembre de 1900 el Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) el va absoldre del delicte d'«associació sediciosa». El 17 de febrer de 1903 fou un dels promotors d'una reunió pública anticlerical. En els anys posteriors, tot i mantenir les seves idees llibertàries, assistir a reunions anarquistes i freqüentar els companys, no va ser denunciat per les autoritats que el consideraren poc perillós. Quan esclatà la Gran Guerra, fou partidari de l'intervencionisme. El febrer de 1923 es va inscriure al Partit Nacional Feixista (PNF) de Castel Bolognese, però va ser vigilat uns quants anys ja que les autoritats sospitaven que no havia abandonat les seves idees anarquistes. El gener de 1928 va ser esborrat dels registres de subversius. El setembre d'aquell any es va traslladar a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i posteriorment a Riolo dei Bagni, on va gestionar un forn durant anys. Antonio Raccagna va morir el 13 d'abril de 1939 a Riolo dei Bagni (actual Riolo Terme; Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Maurice Moucheboeuf (12 d'agost de 1909)

- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Eugène-Maurice Moucheboeuf–també va fer servir els noms Maurice Raoul. Sos pares es deien Jean Arthur Moucheboeuf, quincaller, i Anne Louise Félicité Galot. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat«Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per«robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. En la seva última etapa vital treballà de magatzemer i vivia al número 89 del carrer d'Angulème de París.Maurice Moucheboeuf va morir el 12 de març de 1925 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Raphaël Auzias davant la seva obra La Pêche Mirauleuse (Mazargues, juliol de 1935)

- Raphaël Auzias: El 30 d'abril de 1886 neix al barri de Mazargues de Marsella (Provença, Occitània) l'artista pintor anarquista Raphaël Marius Joseph Auzias. Sos pares es deien François Edmond Auzias, pintor, i Joséphine Julie Benoît, modista. Estudià a l'Escola de Belles-Arts de Marsella i en 1905 guanyà el primer premi de la II Secció de la Classe Pràctica d'Aplicació i de Modelisme Artístic i Industrial, i en 1906 un accèssit de composició decorativa en la Secció d'Arts Decoratives. S'establí a París (França), on, ben igual que son pare, es guanyava la vida com a pintor decorador. A començament de la dècada dels deu vivia al número 129 del carrer de l'Ouest de París i estava inscrit en el «Carnet B» del anarquistes antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el III Regiment d'Artilleria Colonial de Marsella. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena buscats per la policia. En aquests anys ja havia retornat a Marsella. L'agost de 1926 exposà a l'«Escola Courbet» de Marsella. A partir de 1928 edità i dirigí el periòdic mensual marsellès Pages d'Art, que tenia com a finalitat desenvolupar el moviment artístic a la regió i organitzar manifestacions artístiques en suport dels artistes joves; també compta amb una galeria del mateix nom, al carrer Saint-Saëns de Marsella, per a fer exposicions i en la qual es feien classes de pintura («Acadèmia Auzias») i a la qual assistí Max Papart. El maig de 1928 participà amb obra en l'exposició col·lectiva (III Saló de la Unió d'Artistes de Provença) celebrada a l'Òpera Municipal de Marsella. En 1932 va promoure la fundació«Les Amis du Peintre». El juliol de 1935 enllestí, als jardins del Cercle Saint-Pierre de Mazargues, una gran composició mural anomenada Le Pêche Mirauleuse. El juny de 1936 mostrà obra, juntament amb altres artistes (Alfred-Lop, Edmond Astruc, Eugène Dufour, Lucien Eller, Joseph Frégier, Étienne Galland, Amédée Gibert, Jean Lair i Ray Marbain), a la Galeria Jouvène, al número 39 del carrer Paradis de Marsella, en una exposició organitzada perPages d'Art. L'octubre de 1936, als salons d'un nou local de Pages d'Art, organitzà una exposició de pintura i d'escultura («Exposition de professionals des Beaux-Arts») en el marc de la Fira de Marsella. El juny de 1938 Pages d'Art organitzà una important exposició col·lectiva a la Rive-Neuve de Marsella sobre el tema monogràfic «Le Vieux-Port». Al Museu de Belles Arts de Marsella es conserva obra pictòrica seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Miguel Correia al seu despatx. Foto de Salon da Graça de Lisboa (ca. 1925)

- Miguel Correia: El 30 d'abril de 1889 neix a Beja (Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal i tingué una educació autodidacta. Entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer feina a diverses petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal), on es casà i tingué set infants. Posteriorment entrà com a telegrafista a l'estació de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i Sud-est. Durant els anys de la I República portuguesa defensà els interessos dels treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més destacats de la sevaèpoca. En aquests anys va col·laborar en la premsa anarcosindicalista (A Aurora,A Batalha, Germinal,A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà l'associació sindical Oficinas Gerais (OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix any fou delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser nomenat secretari general de l'acabada de crear Confederació General del Treball (CGT). El novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la Gran Guerra, fou un dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense trens el sud de Portugal durant dies, però finalment la vaga resultà un fracàs i ell, juntament amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926 patí nombrosos empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a Barreiro, amb altres companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José Nobre Madeira, António José Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O Sul e Sueste, Órgão da Classe Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i després setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser nomenat secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i aquell mateix any fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Obrer. El novembre de 1919 fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Ferroviari de la CGT. Entre 1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez, José Nobre Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de vagues, entre elles la coneguda com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a acomiadaments en massa dels treballadors que quedaren en una situació molt tràgica. El 30 d'octubre de 1920, amb António José Piloto i altres ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800 ferroviaris. Durant anys fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la Societat Geogràfica de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons alguns, a començament de la dècada dels vint coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès (PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou membre de la Comissió Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i Alfredo Marques, aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de 1922. Entre 1922 i 1926, amb Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A Federação Ferroviaria. Orgão da Classe Ferroviária. Propriedade da Federação Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e Colónias. En 1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos. En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris, desil·lusionats amb la I República, cooperaren en el transport del comandant José Mendes Cabeçadas i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No obstant aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va deportar a l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de tornar a la metròpoli el 14 de gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any va ser empresonat novament sota l'acusació de «propaganda il·legal». En 1933 es declarà partidari del «sindicalisme integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de penúries, decidí emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant el 6 de juny de 1935, a bord del vapor Mousinho, a Lourenço Marques. A la capital moçambiquesa treballà de rellotger i després d'empleat forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de redacció del diariO Jornal, on signà els articles com MC. També va col·laborar en diversos periòdics com ara Notícias. A principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el deixà semi paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més extrema pobresa, el 3 de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic).

Miguel Correia (1889-1940)

***

Necrològica de Lorenzo Martín Herrero apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 9 de gener de 1964

Necrològica de Lorenzo Martín Herrero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1964

- Lorenzo Martín Herrero: El 30 d'abril de 1897 neix a Castromonte (Valladolid, Castella, Espanya) el naturista, anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Martín Herrero. Sos pares es deien Ciriaco Martín, que va morir abans que ell nasqués, i Benita Herrero. Defensor del naturisme i del vegetarianisme, de jove es guanyà la vida com a fuster. En els anys vint milità en grups anarquistes de Bilbao i de Madrid. Va ser processat amb 34 companys pel Jutjat Especial del Districte de l'Hospicio de Madrid per una intent revolucionari fracassat preparat per a setembre de 1928, però va poder acollir-se a l'amnistia del 5 de febrer de 1930. A començament de la dècada dels trenta retornà Valladolid, on ajudà Eusebi Carbó Carbó a l'Escola Racionalista en tasques organitzatives, a la reorganització de la Federació Local de SindicatsÚnics d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la creació de les Joventuts Llibertàries i a la constitució dels Grups de Defensa Confederals. Ferroviari de professió posteriorment, fou un dels fundadors de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Va ser molt amic de Pedro Orobón Fernández i Pedro Herrera Camarero, aleshores a Valladolid. El maig de 1931 va ser nomenat president del Sindicat Metal·lúrgic de Valladolid i l'agost d'aquell any comptador de la Junta Provisional de la Subsecció Ferroviària de la Federació Nacional d'Indústria de Valladolid. Durant els anys de la II República espanyola va fer nombrosos mítings, ajudà a la creació de sindicats a nombroses poblacions castellanes (Arroyo, Medina del Campo, Medina de Rioseco, Palència, Peñafiel, Pollos, Quintanilla, etc.) i col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i quan aquesta va ser vençuda, es va amagar en un pou de casa de sa mare i després al domicili d'un amic fins el final de la guerra. Posteriorment pogué arribar a Madrid i mesos després creuà la frontera pel Bidasoa a la zona d'Irún. Capturat per la gendarmeria en arribar a França, va ser empresonat en negar-se a enrolar-se en la Legió Estrangera per les seves idees antimilitaristes. Més tard va ser enviat al camp de concentració de Gurs, d'on va sortir formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, va ser enviat a An Oriant (Bretanya). Cap el 1943 participà en la reorganització de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1946 va ser encarregat per la Regional del Centre en l'exili de la CNT per a totes les qüestions referents a Valladolid. Més tard es va traslladar a fer feina i a militar a la regió parisenca, vivint a Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou RosalíaÁlvarez, amb qui tingué dos infants (Prometeo i Pentalfa). Lorenzo Martín Herrero va morir el 24 de desembre de 1963 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França), després d'haver patit un accident laboral a l'Arc de Triomf de l'Étoile, i va ser enterrat el 2 de gener de 1964.

***

Necrològica de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 de desembre de 1953

Necrològica de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 de desembre de 1953

- Dolors Castellà Vallmajó: El 30 d'abril de 1900 neix a Riudarenes (La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà Vallmajó. Sos pares es deien Esteve Castellà i Rita Vallmajó. Abans de la guerra civil fou una activa militant llibertària de Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company Pere Soliva Banús, també confederal, i s'instal·là a Agde, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Dolors Castellà Vallmajó va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[01/05] «Le Travailleur» -«L'Autonomie Individuelle» -«L'International» - «Le Pot à Colle» - «L'Insurgé» -«Ribelliamoci!» -«L'Exploitée» - Míting de Solidaritat Obrera - «Liberación» -«Der Freie Arbeiter» - «Le Réveil de l'Esclave» -«Germinal» - «La Voix Libertaire» - «El Libertario» -«Tierra Libre» - «Mujeres Libres» - Goldman per la CNT-FAI -«Germinal» - «Solidaridad Proletaria» - París (01-05-68) -«Ruta» - Becú - Gálvez - Dieudonné - Collino - Redondo - López Sánchez - Marco - López López - Penina - Baragaño - Roncoroni - Neira - Roldan - Martínez Rusás - Chenard - Cabot - Fournier - Blanc - Pélaud - Alberola - Arruego - Botelho - Pujalte - Michelet

Anarcoefemèrides de l'1 de maig

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Le Travailleur"

Capçalera del primer número de Le Travailleur

- Surt Le Travailleur: Pel maig de 1877 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic mensual anarquista Le Travailleur. Revue socialiste révolutionnaire paraissant tous les mois. S'estampà a l'impremta del periòdic rus bakuninista Rabotnik (1875-1876). Van ser membres del comitè de redacció Nicolas Joukowsky, Alexander Oelsnitz, Charles Perron i Élisée Reclus, i, encara que els articles anaven sense signar, hi van col·laborar Arthur Arnould, Augustin Avrial, Mikhail Dragomanov, Gérard Gérombou, Léon Hugonnet, Nicolas Joukowsky, D. Klementz, Gustave Lefrançais, Léon Metchnikoff, Alexander Oelsnitz, Charles Perron, Élie Reclus,Élisée Reclus i A. Rogeard, entre d'altres. En sortiren 12 números, l'últim l'abril-maig de 1878, i deixà de publicar-se per manca de mitjans. Piotr Kropotkin es mantingué allunyat de la revista, ja que pensava que feia la competència al Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878) en el qual col·laborà.

***

Portada de l'últim número de L'Autonomie Individuelle

- Surt L'Autonomie Individuelle: Pel maig de 1887 surt a París (França) el primer número de la publicació anarcoindividualista L'Autonomie Individuelle. Revue mensuelle des idées an-archiques. Es pot considerar la primera revista de la tendència individualista anarquista francesa, encara que en 1882 havien sortit dos números de la revista L'Individu Libre, però que no tingué cap influència. Els principals redactors de L'Autonomie Individuelle van ser André Carteron, Georges Deherme, Jean-Baptiste Louiche i Charles Schaeffer. Hi van col·laborar Colline, Alain Gouzien, C. Henry, Joris-Karl Huysmans, Julendré, Némo, Paul Paillette, Patrick, Lucien Pemjean, Jean Richepin, A. Rougé, Henri Riocreux, Aurélien Scholl, Alexandre Tennevin i Émile Zola, entre d'altres. En el primer número Lucien Pemjean publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Tingué una forta polèmica amb Jean Grave i la seva publicació Révolté;L'Autonomie Individuelle defensava que el comunisme era l'antítesi de l'anarquia i que, contràriament, l'individualisme n'era el seu corol·lari, la seva quintaessència. En sortiren nou números, l'últim el març de 1887. Georges Deherme i Charles Scaeffer fundaran posteriorment la revista La Coopération des Idées i el moviment de les «Universitats Populars».

***

Un exemplar de "L'International"

Un exemplar de L'International

- Surt L'International: Pel maig de 1890 surt al Soho de Londres (Anglaterra) el primer número del bimensual en francès L'International. Aquesta publicació clandestina, realitzada amb una impremta manual i de la qual s'editaven 2.000 exemplars, no va donar cap indicació sobre els responsables ni sobre els col·laboradors, però estava editada per G. A. Bordes, Luigi Parmeggiani i Molas, i va col·laborar-hi Henry Dupont. Publicà una carta de Jean Grave on expressava el seu desacord amb els promotors del periòdic i els seus mitjans revolucionaris (expropiació, robatori, assassinat, incendi, etc.). El darrer número, el novè, apareixerà el gener de 1891, i portarà un fulletó que serà reimprès l'any següent en un opuscle que portarà per títol «L'indicateur anarchiste», i que consistia en un llibre de receptes i consells útils molt precisos sobre la fabricació de dinamita, nitroglicerina i càpsules de fulminant; també s'hi indicaven els diferents objectes a destruir prioritàriament el dia de la revolució, i donava diverses tècniques per dur la correspondència secretament.

***

Capçalera de "Le Pot à Colle"

Capçalera de Le Potà Colle

- Surt Le Pot à Colle: L'1 de maig de 1891 surt a Bagnolet i a Montreuil (Illa de França, França) el primer número del periòdic llibertari Le Pot à Colle. Organe corporatif. D'antuvi mensual, a partir del número 5 passarà a publicar-se cada quinze dies. Portà diversos subtítols:«Organe corporatif mensuel»,«Organe corporatif paraissant tous les quinze jours» i, a partir del número 6,«Organe corporatif publié par les soins de l'Union Syndicale de l'Ébénisterie et du Meuble esculpté». Va ser fundat per l'ebenista i propagandista anarquista Lucien Guérineau i comptà amb el suport d'ebenistes i de fusters que treballaven als tallers de mobles del raval parisenc de Saint Antoine, com ara François Briens, Eugène Villaret, Pl Phalip, Boulot, Ludovic Bertrant, Fraisse, etc. El articles i poemes es publicaren anònimament, però trobem col·laboracions de Jean Ajalbert, Aristide Bruant, Eugène Chatelain, Jahn, Jules Jouy, Ernest Lecocq, Paul Paillette, Marius Réty i Tchernychewsky, entre d'altres. Dos dels seus gerents (Villaret i Bertrand) van ser condemnats per diversos delictes. En sortiren 19 números, l'últim el 26 de març de 1892. En sortí a París una segona sèrie entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899 que publicà 10 números, sota la gerència d'Henri Cler (Biffin), el qual va ser assassinat posteriorment, el juny de 1910, per la policia durant una vaga. Aquesta vegada els articles anaven signats, però només amb inicials o amb pseudònims. Hi trobem col·laboracions de P. Bagault, E. Chenaut, Henri Cler, Henri Couthier, Henry Curel, Amédée Denéchère, André Girard, Lucien Guérineau, Pierre Lachambeaudie, Bernard Lazare, Louise Michel, Thenevin, etc. Encara es va publicar, amb l'epígraf «Ni Déu, ni Amo. Educació i Revolució», una tercera sèrie a París entre l'1 de maig de 1901 i el desembre d'aquell any que publicà sis números, sota la gerència de Louis Protat. En tirà 4.000 exemplars i cap article va anar signat.

***

Capçalera de "L'Insurgé"

Capçalera de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: L'1 de maig de 1896 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual L'Insurgé. Organe anarchiste paraissant tous les quinze jours. Portava els epígrafs«Si Déu existís, caldria abolir-lo» i «El nostre enemic és el nostre patró». La gerència va ser portada perÉmile Chapelier. Trobem articles de Bigne, Émile Chapelier, Jules Pigeon, René Praet i Georges De Behogne (Georges Thonar). El segon número, del 15 de maig, critica durament el refús que aquesta publicació tingué entre els socialistes que la prohibiren als seus locals. Es publicaren tres números, l'últim el 28 de maig de 1896.

***

Capçalera de "Ribelliamoci!"

Capçalera de Ribelliamoci!

- Surt Ribelliamoci!: L'1 de maig de 1906 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer iúnic número del periòdic Ribelliamoci! Numero unico pubblicato dal Comitato Socialista di Agitazione contro la reazione in Svizzera. Publicat en trilingüe (italià, francès i alemany) per Fritz Brupbacher, és una crida als treballadors europeus perquè s'oposin a la repressió exercida per les autoritats helvètiques que aleshores intentaven expulsar els companys italians refugiats a Suïssa.

***

Capçalera de "L'Exploitée" [CIRA - Lausana]

Capçalera de L'Exploitée [CIRA - Lausana]

- Surt L'Exploitée: L'1 de maig de 1907 surt a Berna (Berna, Suïssa) el primer número del periòdic mensual L'Exploitée. Organe des femmes travaillant dans les usines, les ateliers et les ménages. Editat per Margarethe Faas-Hardegger, tindrà una gran influència en la sindicació de les obreres, especialment en les «faiseuses d'aiguilles» (artesanes de les agulles, cosidores) i per això esdevindrà el seuòrgan de premsa a partir del número 6 d'octubre de 1907 sota el subtítol«Organe officiel de la Fédération des faiseuses d’aiguilles» –a partir del número 8 de desembre de 1907 portarà com a subtítol «Organe officiel de la fédération ouvrière des aiguilles». A més de tractar temes sindicals, lluitarà per les reivindicacions feministes, neomaltusianes i antimilitaristes. Margarethe Faas-Hardegger en fou la principal redactora i hi van col·laborar, entre d'altres, Émilie Baader, Beranger, Léon Chillarbes, A. Dodel, Valentin Grandjean, Joséphine Hedelin, Jeanne Longfier, Maurice Marchin, Joseph Meckler, Octave Mirbeau, Michel Petit, Ida Reymond, Adhémar Schwitzguebel, A. Sinner, Madeleine Vernet i Léa Wullschleger. El tiratge passà dels 10.000 exemplars del primer número als 2.400 dels darrers. En sortiran 18 números, l'últim el de setembre-octubre de 1908. En 1977 les Éditions Noir de Ginebra en publicà una edició facsímil.

***

Un moment del míting al Teatre Iris

- Míting de Solidaritat Obrera: L'1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya) un míting organitzat per l'organització Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de Maig, es parlà en contra de l'aprovació de la llei antiterrorista, sorgida arran del muntatge policíac de la «Banda Rull», i sobre la preparació del primer congrés de Solidaritat Obrera per al setembre d'aquell any. També es van celebrar mítings d'aquesta organització a les localitats catalanes de Badalona i Sabadell.

***

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: L'1 de maig de 1912 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer número de Liberación. Periódico anarquista y de propaganda sindicalista. Aquesta publicació fou l'òrgan d'expressió dels tres grups llibertaris que existien aleshores a la ciutat d'Elx i s'imprimí en la tipografia de José Agulló Sánchez. D'antuvi mensual, a partir del número 4 (21 de juliol de 1912) passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven anarquistes, en política; socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen articles d'Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles Martínez, Antonio García Birlán, Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van realitzar una rifa el premi de la qual fou El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus. En sortiren 11 números, l'últim el 30 de novembre de 1912.

***

Capçalera de "Der Freie Arbeiter"

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: L'1 de maig de 1920 surt a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Der Freie Arbeiter. Wissen und Wollen. Publikationsorgan der Sozialistischen Arbeitervereine (El Treballador Lliure. Coneixement i Voluntat. Publicació de les societats obreres socialistes). Els membres fundadors d'aquesta publicació dels treballadors alemanys al Brasil foren Peter Maier, J. Köppen, J. van der Bruck, G. Burchhard, H. Damian, Franz Guttmann i Fr. Kniestedt. Els editors responsables van ser Franz Guttmann, Friedrich Kniestedt i Jorge Geiser. El principal redactor, sota diversos pseudònims (Isegrimm,Spartakus,Weltenbummler, Echte Homo, Capitao Satanaz), fou Friedrich Kniestedt, i també col·laboraren Alfons Kauer, Fritz Linow, Errico Malatesta, William C. Owen, Fritz Oerter, Karl Scholz, Paul Robin, Pierre Ramus, Hyronimus, Carolus, Zigeuner, entre d'altres. D'antuvi apareixerà quinzenalment, però passarà a publicar-se irregularment –amb una prohibició entre març i juny de 1925– fins esdevenir mensual en 1927. En sortiren 214 números, l'últim en 1930, i serà continuat per Aktion en 1933.

***

Capçalera de "Le Réveil de l'Esclave"

Capçalera de Le Réveil de l'Esclave

- Surt Le Réveil de l'Esclave: L'1 de maig de 1920 surt a Pierrefitte (Illa de França, França), el primer número de Le Réveil de l'Esclave. Contre l'ignorance, conte la vie laide, contre toute les tyrannies –a partir del número 3 portarà el subtítol Organe mensuel de propagande, d'éducation et de combat i a partir del 16 Organe mensuel d'Éducation individualiste et libertaire. Dirigit per André Lorulot, serà substituït a partir del número 16 per Manuel Devaldès. Entre els seus nombrosos col·laboradors podem citar Albin, Émile Armand, Banville d'Hostel, E. Bizeau, P. Bergeron, Pierre Bonniel, Léon Bombary, G. Butaud, V. Coissac, J. L. Delvy, M. Devaldès, R. Fontanieu, E. Hureau, M. Imbard, C. L. James, G. De Lacaze-Duthiers, Lambert, A. Libertad, A. Lorulot, Marestan, Marcel Michaud, Pierre Morin, N. Minsky, P. Nautre, Dr. Pelletier, E. Petit-Strix, Robert Peyronnet, Dr. R. Proschowsky, Léon Prouvost, Rimbault, Bertrand Russel, O. A. Shrobsole, Herbert Spencer, Stephen Mac Say, Tailhade, Han Ryner, Charles Vaulet, Henry Zisly, etc. Es van publicar 42 números, l'últim l'abril de 1925.

***

Capçalera del número 5 de Germinal, l'únic que es conserva

- Germinal: L'1 de maig de 1922 surt a Danville (Illinois, EUA) el número 5, únic conegut, del periòdic mensual en llengua francesa Germinal. Organe d'éducation ouvrière et d'émancipation pour les travailleurs français des Etats-Unis. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Socialista de Llengua Francesa dels Estats Units d'Amèrica i simpatitzava amb les idees anarquistes. Portava l'epígraf «L'emancipació dels treballadors només és possible per l'educació». El responsable de la redacció fou A. Champion des de Danville i l'administració la portà Félix Clément des de Johnston City. Hi van col·laborar, entre altres, Julia Trigalet i Anna Lecomte.

***

Capçalera de "La Voix Libertaire"

Capçalera de La Voix Libertaire

- Surt La Voix Libertaire:L'1 de maig de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdicLa Voix Libertaire, òrgan mensual de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La redacció la portà Pierre Lentente i la gerència Maurice Langlois. En van sortir 10 números fins al febrer de 1929. L'1 de març de 1929 l'administració (Adrien Perrissaguet i L. Chabaudie), la gerència (Maurice Langlois, Camille Laberche, Martin Navarini i André i R. Lansade) i la redacció (René Darsouze) del periòdic seran transferides a Llemotges on van aparèixer 394 números fins al juliol de 1939 amb periodicitat setmanal. Va ser una tribuna oberta a totes les tendències de l'anarquisme i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Aigueperse, Élie Anconin, A. Antignac, Émile Armand, A. Bailly, Zephyr Ballenghein, Alphonse Barbé, L. Barbedette, N. Bartoschelch, Bastes, Henri Bauer, Benoît-Perrier, Benoît-Pradier, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Besnard, E. Bizeau, Jacques Bonhomme. Élisée Borsot, Boucharel, H. Bouye, Luc Bregliano, Max Bruno, Georges Burgat, Henri Catalu, Chapoton, L. Charbonneau, Raoul Corcelle, Fernand Damaye, René Darsouze, Hem Day, F. Denegry, Marguerite Deschamps, Martial Desmoulins, Fernand Despres, H. Didaret, Jacques Dinzin, M. Dubois, Georges Duchemin, Rémy Dugne, Paul Dujardin, E. G. Dupre, Rauoul Dutilleul, Georges Engerrand, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, H. Forbin, Valentin Gabriel, H. Geuffroy, G. Goujon, E. Grandguillotte, Serge Grégoire, L. Guerineau, E. Guillot, L. Huart, Maurice Imbard, Th. Jean, Piotr Kropotkin, Camille Laberche, G. De Lacazé-Duthiers, A. Lansade, Aristide Lapeyre, Lehavrey, H. Lemonnier, Julien Le Pen, G. Lencontre, Marcel Levy, J. Lion, Louis Loreal, Alfred Loriot, Henry Mackay, Errico Malatesta, Jean Marestan, François i Marie Mayoux, Brutus Mercereau, Pierre Nouge, Aurèle Patorni, Marcel Pepin, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux, Fernand Planche, Louis Radix, Paul Ramus, Louis Rimbault, Rudolf Rocker, F. Rondelet, Edouard Rothen, Victor Rousselle, Han Ryner, André Sabatini, Alex Sadier, Roland Sajine, René de Sanzy, Sakuntala, Alexander Schapiro, Marguerite Sepsa, Jean Souvenance, V. Spielmann, F. Stackelberg, E. Tetard, M. Theureau, Tisseuil, Germain Tracol, H. Tricot, Élise Tortelier, Madeleine Vernet, Volin, Georges Withoutname, G. Yvetot, Henri Zisly, etc. La capçalera serà represa després de l'Alliberament.

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: L'1 de maig de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic El Libertario. Semanario anarquista, òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dirigit per Benigno Mancebo, en van ser administradors José Fuentes i Serafín González. Entre agost i novembre de 1931 i entre gener i maig de 1932 hagué d'interrompre la publicació a causa de la repressió desencadenada pel govern de la II República espanyola. A més de les suspensions governatives, patí denúncies i confiscacions de les edicions. A part d'articles sobre sindicalisme, temes d'actualitat, feministes i de crítica política, publicà un full de les Joventuts de la FAI. Trobem col·laboracions de Miguel Bayón, Floreal Campo, Francisco Crespo, José España, Santiago A. Fuentes, N. González, Guede, Luzón, A. Martínez, Antonio Morales, Sánchez Saornil, M. Sanz Jiménez, J. Rodríguez, Antonio Serrano, Vega Álvarez, etc.; i molts articles sortirem publicats sota pseudònims. En sortiren 68 números, l'últim el 10 de maig de 1933.

El Libertario (1931-1933)

***

Portada del primer número de Tierra Libre

- Surt Tierra Libre: L'1 de maig de 1935 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número de Tierra Libre. Semanario anarquista.Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de la comarca de Sueca, va ser dirigit per Lluís Sanz Alcañiz. Trobem articles d'Aristogitón, Clinio Carrasco, Toni Debe, Estoico, Frederic Grau, Joan Baptista March, Miguel Martínez, J. Pallarés, Prometeo, Trent i Gonzalo Vidal, entre d'altres. Per manca de mitjans econòmics només sortiren quatre números, l'últim el 25 de maig de 1935.

***

Diversos exemplars de "Mujeres Libres"

Diversos exemplars de Mujeres Libres

- Surt Mujeres Libres: L'1 de maig de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista Mujeres Libres: cultura y documentación social, òrgan d'expressió del les militants anarcofeministes espanyoles del grup «Mujeres Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista, nascuda dos mesos abans de l'esclat de la Revolució, s'imposarà ràpidament per la qualitat dels seus textos –escrits exclusivament per dones (les col·laboracions de Hernández Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser rebutjades) i dirigits exclusivament a dones– i l'esperit revolucionari que l'animarà durant els 13 números que van publicar fins a l'octubre de 1938. La redacció la portaven Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i Lucía Sánchez Saornil, i entre les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel, Frederica Montseny, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso Portales, Etta Federn, Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse, entre altres. Aquesta publicació també va editar uns fulletons molt elementals dirigits a un públic amb poca preparació. La revista va rebre escàs suport de determinats sectors llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan sols va publicar la propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de«projecte separatista». L'arxiu de la revista Mujeres Libres es troba a la Secció Guerra Civil de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca.

Mujeres Libres (1936-1938)

***

Emma Goldman parlant al Hyde Park (1 de maig de 1937)

- Emma Goldman per la CNT-FAI: L'1 de maig de 1937 al Hyde Park de Londres (Anglaterra) durant la gran manifestació de 60.000 persones per commemorar el«Primer de Maig», primera vegada en trenta anys que hi participaran anarquistes, Emma Goldman, sota els auspicis del Comitè de Londres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), parla sobre l'experiència revolucionària i col·lectivista que s'estava portant a terme a la Península Ibèrica. Aquest parlament serà fruit de les vivències sorgides per aquesta militant anarcosindicalista en el seu primer viatge a aquestes terres.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 de maig de 1946 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic Germinal. Giornale anarchico, editat pel grup anarquista«Germinal» a instàncies d'Umberto Tommassini. Era continuació de la publicació sorgida en 1907 i que durant el feixisme fou prohibida. El periòdic encara es publica quatrimestralment.

***

Portada de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: L'1 de maig de 1947 surt a, probablement, Madrid (Espanya) el primer i únic número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucia. Aquesta publicació clandestina, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), reté un homenatge als seus militants caiguts.

***

Càrrega de flics contra estudiants

- París (01-05-68): L'1 de maig de 1968 a París (França) desenes de milers de persones, convocades per la Confederació General del Treball (CGT), el Partit Comunista Francès (PCF) i el Partit Socialista Unificat (PSU) es manifesten des de la Plaça de la República fins a la Bastilla. És la primera vegada des de feia 14 anys que les organitzacions obreres es manifestaven per celebrar el Primer de Maig seguint la tradició. La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), la Fédération de la Gauche Démocrate et Socialiste (FGDS, Federació de l'Esquerra Democràtica i Socialista), la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i Força Obrera (FO) no havien convocat manifestació perquè no entrava en la seva línia i perquè la presència comunista no era del seu grat. Quan els trotskistes, els comunistes proxinesos i els grups anarquistes, que eren presents a ambdues bandes de la manifestació, intenten penetrar en la comitiva, l'impressionant servei de l'ordre de la CGT s'hi oposa. Es van produir baralles en torn de la bandera negra, ja que els comunistes volien eliminar-la de la manifestació, amb el resultat de 17 ferits lleus. Aquest mateix dia, el dirigent estudiantil anarquista Daniel Cohn-Bendit es cridat a comparèixer el 6 de maig davant la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre. Davant el rumor que les forces armades i la policia atacaran Nanterre l'endemà gràcies als reforços que han vingut d'altres bandes de l'Estat, els estudiants, amb el suport dels «Comitès Vietnam» ocuparan les facultats en massa des del vespre i es prepararan per a l'autodefensa.

***

Portada del número pilot de Ruta

- Surt Ruta: L'1 de maig de 1979 surt a Barcelona (Catalunya) el número pilot de la revista Ruta. Órgano de orientación y combate de la F. Comarcal de las Juventudes Libertarias de Barcelona. Era una nova època del portaveu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Hi van col·laborar Octavio Alberola, Josep Castells, Nikos Kariotis, Danielle Mazzonis, Josep Peirats, Pere Solà i Gussinyer i Verena Stolke. En total es publicaren 16 números i l'últim, el 15, sortí l'abril-maig de 1982.

Naixements

Foto policíaca de Lucie Bécu (22 de febrer de 1894)

- Lucien Bécu: L'1 de maig de 1867 neix a La Comté (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Lucien Justin Joseph Bécu. Era fill natural de Justine Mortellet i el legitimà amb el matrimoni, celebrat el 9 de novembre de 1872 a Divion (Nord-Pas-de-Calais, França), amb Henri François Joseph Bécu, miner a Bruay-la-Buissière (Nord-Pas-de-Calais, França). S'establí a París (França), on treballà de cambrer a cafès i milità en la«Société des Égaux Révolutionnaires Antipropriétaires» (Societat dels Iguals Revolucionaris Antipropietaris). El 18 de juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un «desnonament clandestí» de mobles embargats al domicili de la confeccionista Delacour, al número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà violentament al conserge Gagelin que intentà impedir l'acció. Inculpat de «desviació d'objectes embargats», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però després d'una reclusió preventiva d'un mes, el seu cas va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien Bécu, Pierre Dufour, Paul Laumesfelt, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la confeccionista Delacour va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a quatre mesos. L'11 de juny de 1887, en sortir, juntament amb Charles Malato i Louis Voguera, d'una reunió organitzada pel grup«L'Égalité Sociale», amb el suport de La Révolution Cosmpolite, a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), van ser agredits per un grup de reaccionaris i per repel·lir l'atac va disparar uns trets amb el seu revòlver; detinguts, Bécu i Malato van ser posats en llibertat provisional poc després, però no així Voguera per ser italià. La premsa donà una versió tergiversada del cas, versió que Bécu i Malato desmentiren en un article publicat el 17 de juny de 1887 al diari parisenc Le Cri du Peuple. Jutjat per aquests fets, el 9 de setembre de 1887 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal d'Apel·lació de París a un mes de presó, mentre que son company Luigi Voghera va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50 francs de multa. A començament de març de 1888 va ser detingut després d'haver estat arrestat a casa del company Louis Duprat, al carrer Raincy. Segons informes policíacs, hauria participat, amb altres companys (Bidault, Brunet, Cahuzac, Cardeilhac, Despin, Lucas, Marchaldier, Quinque, Sourisseau, etc.), a començament d'abril de 1888, en l'aferrada d'uns cartells on es feia una falsa convocatòria de l'obertura d'una oficina de col·locació el 7 d'abril a la plaça de la Concorde de París i a la qual assistiren entre 400 i 500 desocupats, i també d'uns cartells signats pels Ministeri de Marina on es convocaven treballadors de la marina sense feina. La policia sospità que l'octubre de 1888 havia estat enviat pels companys de l'alimentació parisenca (Léopold Espagnac, Edouard Soudey, etc.) a la conca hullera de Verviers (Valònia) per a procurar-se d'explosius per a preparar una ona d'atemptats contra les oficines de col·locació que s'engegà al mes següent, però no va poder ser localitzat perquè havia tornat a Bèlgica. El 12 de novembre de 1888 va ser incorporat com a soldat al 110 Regiment de Línia establert a Dunkerque (Flandes del Sud), on va romandre fins el 24 de setembre de 1891. A començament de la dècada dels noranta vivia al número 111 del carrer Montmartre de París amb Jeanne Montaron, que treballava fent feines a les cases, i amb qui acabà casant-se i tenint almenys dos infants. L'abril de 1892 era membre del«Cercle Anarquista Internacional», que es reunia cada diumenge a la tarda a la Sala Horel del carrer Aumaire. El seu nom figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia el 26 de desembre de 1893. Quan les gran agafades d'anarquistes de l'1 de gener de 1894, l'escorcoll de casa seva va ser infructuós. El 22 de febrer de 1894 el seu domicili del carrer Montmartre va ser escorcollat de bell nou pel comissari de policia de la barriada i dos agents; detingut, juntament amb altres companys (Élisée Bastard, Lucien-Pierre Lagasse, Charles Meyer i Henri-Léon Guérin), sota l'acusació d'haver posat una bomba, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 5 de març de 1894 va ser novament detingut per«associació criminal» i el 28 de març, per requeriment del jutge d'instrucció Meyer, el seu correu va ser segrestat per l'administració de correus i portat a la policia. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1894. En els anys posteriors visqué a diferents adreces. Un informe policíac de 1900 afirmava que només freqüentava les reunions anarquistes de manera intermitent. El 18 de març de 1905 la Comissió Especial militar el va llicenciar per«emmagriment». Lucien Bécu va morir el 30 de desembre de 1911 al seu domicili del número 8 del carrer Biscornet del XII Districte de París (França).

---

Continua...

---

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de lescriptor Miquel López Crespí

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de lescriptor Miquel López Crespí

Festivals de Poesia de la Mediterrània - Palma, Maó, Ciutadella...

Versos contra la violència masclista

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.

Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco. Direcció a càrrec de Biel Mesquida.

Publicat el llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània

Mallorca: capital de la poesia de la mediterrània

Menorca en el record (pàgines del meu dietari)

FESTIVALS DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA POETES PARTICIPANTS: MARGARITA BALLESTER, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, SERGI CLEOFÉ, MARGA JUANICO JANER, SARA GUASTEVÍ, ÒSCAR BAGUR I FRANCESC FLORIT NIN.

MENORCA 2010 ILLANVERS POESIA, PINTURA, MÚSICA I FOTOGRAFIA -

ORGANITZA: CONSELL INSULAR DE MENORCA

FESTIVAL DE POESIA ILLANVERS MENORCA 2010 POETES PARTICIPANTS

Narrativa insular del segle XX: Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga

Lescriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de lAjuntament dInca

Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.

Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.

Memòria històrica - Tal com èrem Palma, Anys 70 Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -

Crònica sentimental de sa Pobla

Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30)

Falangistes i xuetes en la novel·la històrica mallorquina

CATERINA TARONGÍ, den Miquel López Crespí

ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL

LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)

La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

L´avantguarda narrativa dels anys 60 i 70 a Mallorca

L'avantguarda narrativa dels anys 60 i 70

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

Vividors de la política i pocavergonyes

Vividors de la política i pocavergonyes

Història literària de la transició - Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogatoris

Història literària de la transició - Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogatoris

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de lescriptor Miquel López Crespí

Versos contra la violència masclista

VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.

Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco. Direcció a càrrec de Biel Mesquida.

Publicat el llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània

Mallorca: capital de la poesia de la mediterrània

Menorca en el record (pàgines del meu dietari)

FESTIVALS DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA  POETES PARTICIPANTS: MARGARITA BALLESTER, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, SERGI CLEOFÉ, MARGA JUANICO JANER, SARA GUASTEVÍ, ÒSCAR BAGUR I FRANCESC FLORIT NIN.

MENORCA 2010  ILLANVERS  POESIA, PINTURA, MÚSICA I FOTOGRAFIA -

ORGANITZA: CONSELL INSULAR DE MENORCA

FESTIVAL DE POESIA ILLANVERS  MENORCA 2010 POETES PARTICIPANTS

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga

Lescriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de lAjuntament dInca

Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.

Memòria històrica - Tal com èrem  Palma, Anys 70  Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -

Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30)

CATERINA TARONGÍ, den Miquel López Crespí

ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL

LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

L'avantguarda narrativa dels anys 60 i 70

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

Vividors de la política i pocavergonyes

Història literària de la transició - Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogatoris

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de lescriptor Miquel López Crespí

FESTIVALS DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA POETES PARTICIPANTS: MARGARITA BALLESTER, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, SERGI CLEOFÉ, MARGA JUANICO JANER, SARA GUASTEVÍ, ÒSCAR BAGUR I FRANCESC FLORIT NIN.

MENORCA 2010 ILLANVERS POESIA, PINTURA, MÚSICA I FOTOGRAFIA -

FESTIVAL DE POESIA ILLANVERS MENORCA 2010 POETES PARTICIPANTS

Lescriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de lAjuntament dInca

Memòria històrica - Tal com èrem Palma, Anys 70 Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -

CATERINA TARONGÍ, den Miquel López Crespí