Anarcoefemèrides
del 4 de juny
Esdeveniments
Pamflet de propaganda del cicle de conferències
- Conferència de
Kropotkin: El 4 de juny de 1882 el revolucionari
anarquista Piotr Kropotkin fa
una conferència a l'«Stratford Dialectical& Radical Club» d'Stratford (Essex,
Est d'Anglaterra, Anglaterra). En un míting on Kropotkin
parlà sobre els
exiliats russos el maig anterior celebrat al Patriotic Club de
Clerkenwell
Green de Londres (Anglaterra), esclatà una
discussió entre George Standring,
editor de The Republican, i Charles
Murray, de la Manhood Sufrage League, sobre si la Creu Roja era un grup
polític
o una associació filantròpica; en aquest
míting Kropotkin conegué el jove
anarquista Ambrose George Barker, de qui va acceptar la
invitació de parlar a l'«Stratford
Dialectical & Radical Club», secció de la
London Municipal Reform League (LMRL).
La conferència formà part d'un cicle setmanal en
el qual intervingueren altres
ponents (William Bruce, Herbert Burrows, C. A. Vansittart Conybeare,
Edwin
Dunn, Thomas Nugent, E. Robert Pearce i George Standring). Les
conferències van
estar presidides per Tom S. Lemon i Ambrose Barker actuà de
secretari.
***
Portada del primer
número de La Barricade
- Surt La Barricade:El 4 de juny de 1910 surt a París (França) el primer número del setmanari revolucionari La Barricade. Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les escoles revolucionàries socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes, etc.). Van participar en la redacció Maurice Allard, André Morizet i Charles Boudon, i trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston Couté (Le Subéziot), Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis Perceau, Louis-Alexandre Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els dibuixos van córrer a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter. Publicà per lliuraments el llibre de Victor Méric Une saison à la Santé. Es van publicar 18 números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En sortí una segona sèrie, que fou administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el gerent seguia sent Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard, Dingo, S. Graziani, Jamblique, René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les il·lustracions van ser dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta nova etapa sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de 1913.
***
Capçalera
del primer número de Regeneración
- Surt Regeneración: El 4 de juny de
1921 surt a Lleida (Segrià,
Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración.
Periódico
de Estudios Sociales.
Adscrit sense reserves al comunisme llibertari,
segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social,
portaveu de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel
a
les directrius
emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim
Maurín procliu a
la delegació cenetista al congrés constitutiu de
la
Internacional Sindical Roja
(ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i
notícies
d'actualitat, sobretot
informant sobre el procés de la revolució russa,
posant
l'accent en la
repressió al moviment anarquista en aquell país.
Hi
apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir
pseudònims
(Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors
clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy
de
Maupassant, José Noja, etc.).
***
Portada
d'Heraldo de
Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la
mort del cardenal Soldevila
- Assassinat del
cardenal Soldevila: El 4 de juny
de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan
Soldevila y
Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo
(Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats
després com a
Francisco Ascaso i
Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra
l'automòbil de l'eclesiàstic,
que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el
càrrec de cardenal arquebisbe de
Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures
reaccionàries i
va ser el protector de Josemaría Escrivá de
Balaguer. Ascaso i Torres eren
membres del grup anarquista «Los Solidarios», i
ajudats pels militants Juliana
López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir
realitzar aquest
atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers
del Sindicat
Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van
resultar ferits Luis Latre
Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de
l'automòbil, Santiago
Castanera. Detinguts poc temps després,
l'Audiència de Saragossa condemnà
Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a
Francisco Ascaso en rebel·lia, ja
que havia aconseguit escapar de la vella presó de
Predicadores en una fugida en
massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran
impacte en l'opinió
pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel
Primo de Rivera.
***
La
Casa del Poble de Palma
- Bomba a la Casa del Poble: El 4 de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres del Cor de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el conserge del local: Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel Lladó Font, Pere Oliver, Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants de l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de les Illes Balears i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es posaren d'acord i decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que, efectiva i total, va impressionar els grups de dretes. Una manifestació demanà al governador civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i també l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa. Després, alguns grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a les quals calaren foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción Popular i de Renovación Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes defensaren aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit d'aquesta protesta obrera. Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista.
Bomba a la
Casa del Poble (04-06-1936)
«Una bomba en la Casa del
Pueblo», en Cultura Obrera, 86 (11-06-1936), p. 3
«Una bomba hace explosión en la Casa del Pueblo», en El Obrero Balear, 1.796 (12-06-1936), pp. 1-2
***
Propaganda
del míting publicada en el periòdic
londinec Spain
and the World del 4 de juny de 1937
- Míting d'Emma
Goldman: El 4 de juny de
1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un
míting de suport a la
Revolució espanyola organitzat per la Unió
Anarcosindicalista el qual s'hagué
de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant
anarcofeminista Emma Goldman i Fenner
Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista
Independent),
que van parlar sobre les condicions per les quals passava la
Revolució
espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain
and the World, que parlà a benefici de la
Unió Anarcosindicalista.
Naixements
J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York
- J. William Lloyd:
El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA),
a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista
anarcoindividualista
John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics,
son pare fou fuster i
sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà
a treballar en diverses feines
(tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader,
etc.) i començà a
adquirir una cultura autodidacta. Més tard
treballà al «Col·legi
Higienicoterapèutic de Medicació sense
Drogues» a Florence (Nova Jersey),
sistema que aprendrà i que practicarà
més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i
Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson,
parenta de Ralph Waldo
Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al
Sanatorium de Vinton (Iowa) i
després a la Colònia de Salut de les muntanyes de
Tennessee. Entre 1900 i 1902
edità el periòdic The Free Comrade
i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard
D. Abbott. A començaments dels anys vint es
traslladà a Califòrnia, on establí
la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí
d'una impremta en la qual
publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme
individualista en el
jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin
Tucker, fet que
engendrà un seguit de conflictes entre ambdós
pensadors llibertaris. Més tard
modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama
la necessitat d'un
Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge
sense drogues» i va escriure
nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de
parella ideals i sobre
el mètode karezza (coitus
reservatus). Fou un entusiasta dels
estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William
Lloyd va morir el 23 d'octubre de
1940.
***
Teresa Claramunt Creus
- Teresa Claramunt: El 4 de juny de 1862 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una família obrera, l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà–Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista«La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdicEl Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía, La Tramontana,La Revista Blanca,El Rebelde,El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesaFreedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública –en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. Teresa Claramunt va morir el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibretLa mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època:La Alarma,Buena Semilla,El Combate,Cultura Libertaria, Fraternidad,Generación Consciente, El Porvenir del Obrero,El Productor,El Productor Literario,El Proletario, El Rebelde, La Tramontana,Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosaés que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.
***
Capçalera de Le Cri du Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent
- Arcole Vauloup: El
4 de juny de 1877 neix al XIX Districte de París
(França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Vauloup. Era
fill natural de la jornalera Louise Marie
Vauloup. Es guanyà la vida com a
electricista. De tarannà
rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a«anarquista antimilitarista perillós».
Insubmís, fou enviat a companyies
disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou
condemnat a dos mesos de
presó per robatori. Dos anys després, el 20 de
juliol de 1896, fou novament
condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge».
En 1907 signà el cartell
antimilitarista «Aux soldats», però no
fou jutjat. En 1908, després de la
sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es
refugià a Bèlgica, on
freqüentà els cercles llibertaris i
antimilitaristes. Segons la policia local,
realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles,
intentà crear un periòdic àcrata
i mantingué correspondència amb Clement i Le Du,
del Sindicat de la Construcció
de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien«formules
d'explosius». En maig de 1910 creà, ambÉmile Aubin, el «Groupe des
libérés des
bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les
colònies penitenciàries militars),
del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià
a la Federació
Comunista Revolucionària (FCR) i fou membre del Sindicat de
Muntadors
Electricistes de la Confederació General del Treball (CGT),
del qual va ser
nomenat secretari i de delegat en la Unió de Sindicats del
Sena. Entre setembre
i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le
Cri du Soldat, el
principal redactor del qual fou Émile Aubin. Inculpat en el
procés del «II Cas
del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de
novembre de 1912 per
l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos
18 companys, a tres
mesos de presó i una multa de 100 francs. Durant la Gran
Guerra no fou
mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Resistent a la guerra, fou
membre
del Comitè per a la Recuperació de les Relacions
Internacionals (CRRI). L'estiu
de 1917, després de la detenció de Lev Trotski,
signà en nom del Sindicat de Muntadors
Electricistes una crida en defensa dels «socialistes
maximalistes». Sa companya
va ser Berthe Chanson, costurera anarquista. Arcole Vauloup va morir el
17 de
març de 1920 a l'Hospital Lariboisière de
París (França).
***
Foto
de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)
- Eusebi Brau
Mestres: El 4 de juny de 1898 neix a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen
Badalona (Barcelonès, Catalunya)– l'anarquista
Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat
erròniament a vegades com Grau
i el segon com Brau–,
conegut com El Català.
Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de
vídua, vivia amb sa
mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble
Vendrebe per
haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era
present;
durant l'interrogatori manifestà que havia disparat
contra ell mateix i no contra sa
mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer
metal·lúrgic fonedor. El
setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre,
França) treballà
per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros
de combat que l'exèrcit
angloamericà havia creat a la població l'any
anterior. Posteriorment va fer
feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
abans de retornar a
Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a
França i a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya
Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la
primavera de 1919,
després d'haver demanat un augment de salari amb el company
Vicente Reig
Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu
patró, fet pel qual va ser
acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A
començament dels anys
vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista«Los Solidarios» (Francisco
Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez,
Joan García Oliver, Miguel
García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons
Miquel Martorell, Ricard Sanz
García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres
Escartín). El 20 de gener
de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra
Francesc
Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria
Roca» que l'havia acomiadat,
esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de
la Marina de
Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez,
llogà un taller de
foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la
fabricació clandestina de
bombes de mà que servirien per als aixecaments
revolucionaris que es tenien
previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres
del «Sindicat
Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides
clandestinament a casa seva.
L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys
(Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura
Durruti Domínguez, Aurelio Fernández
Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio
Rodríguez El Toto,
Gregorio
Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en
l'atracament de la sucursal
del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya),
on el grup d'acció es portà 650.000
pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins
aleshores en un atracament
a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal.
En la fugida, dies
després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un
enfrontament amb la Guàrdia
Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto
(Astúries,
Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de
Buenaventura Durruti
Domínguez i la policia mai no el va identificar.
Eusebi Brau
Mestres (1898-1923)
***
Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930)
- Laurance Labadie:El 4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista–com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker–, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. Laurence Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York, EUA). La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors.
***
Foto
policíaca de Francesco Pierucci (1935)
- Francesco
Pierucci: El 4 de juny de 1902 neix a Umbertide
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista
Francesco Pierucci. Sos pares, botiguers, es deien Alexandre Pierucci i
Clotilde Pasquini. De situació econòmica
acomodada, a finals de 1923 arribà a
França i s'instal·là al
número 12 del bulevard de Cessole de Niça
(País
Niçard, Occitània), on treballà de
comerciant. El 25 de setembre de 1928 va ser
detingut pel comissari especial de l'estació de la Companyia
de Ferrocarrils de
París a Lió i a la Mediterrània (PLM)
Arnaud per «violació dels segells
oficials del visat de passaport». El juliol de 1935 va ser
fitxat per la
policia de Niça com a «anarquista
llibertari» i membre dels cercles anarquistes,
en els quals era considerat com un dels «més vells
militants», i de moralitat i
reputació «dolentes» per a les
autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Juan
Hernández Pérez (1936)
- Juan Hernández
Pérez: El 4 de juny de 1904 neix a
Lorca (Múrcia, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Juan Hernández Pérez. Sos
pares es deien Antonio Hernández i Antonia Pérez.
Amb
son germà
José Hernández Pérez, es
traslladà d'infant
a viure a Catalunya i ambdós s'integraren posteriorment en
el moviment
llibertari. Obrer vidrier, milità en el Sindicat del Vidrio
de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant els anys de
la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors de la
Secció del
Vidre Pla (Vidre Flotat) del Sindicat del Vidre de Barcelona de la CNT.
Durant
la II República espanyola i durant la Revolució,
fou secretari dels Grups de
Defensa Confederal de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. Retornà clandestinament a Barcelona,
però va ser detingut i empresonat.
Quan aconseguí la llibertar provisional, patí
noves persecucions i passà definitivament
a França, instal·lant-se a la zona del Loira, on
treballà de xofer.
Juan Hernández Pérez va morir el
15 de març de 1950 a Saint-Victor-sur-Rhins
(Forêz, Arpitània) d'una crisi
cardíaca.
José Hernández
Pérez (1901-1986)
***
Necrològica de Francisco Antonio Heredia Vico apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de setembre de 1980
- Francisco Antonio Heredia Vico: El 4 de juny de 1906 neix a Castilléjar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Antonio Heredia Vico. Sos pares es deien Mateo Heredia i Juana Vico. Emigrà a Madrid molt jovenet i cap el 1928 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i durant l'Ocupació i des de 1940 del nucli confederal que actuava a l'embassament l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), el qual, al voltant de José Berruezo, participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El juny de 1943 assistí com a delegat al Ple clandestí de Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on fou nomenat membre de la Comissió de Relacions de l'MLE. El setembre de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i en 1945, després de l'escissió confederal en exili, va ser membre del Sostscomitè Nacional de la tendència«col·laboracionista». Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a viure a Barcelona, on milità en el Sindicat del Transport Marítims i Terrestres de la CNT. Francisco Antonio Heredia Vico va morir el 24 de juliol de 1980 en una residència de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat en aquesta localitat.
***
Necrològica
d'Aníbal Ferré Gómez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 16 de desembre de 1979
- Aníbal Ferré Gómez: El 4 de juny de 1915 neix a Valros (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Aníbal Ferré Gómez. Sos pares, espanyols, es deien Arnaldo Ferré i María Gómez. El 25 de novembre de 1940 es casà a Sant Maissemin de la Santa Bauma (Provença, Occitània) amb Palmira Campuzano, amb qui tingué quatre infants (Georges, Blanche, Violette i Élisée). Després de la II Guerra Mundial participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1954 va ser nomenat secretari de l'Oficina de la Unió Local de la CNTF i a principis dels anys seixanta era secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT espanyola en l'exili, a més de secretari de la Unió Local de Marsella de la CNTF. En 1963, en el XII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux (Illa de França, França), va ser elegit secretari general d'aquesta organització, en substitució de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), càrrec que ocupà del 30 de desembre de 1964 fins a 1970. Malalt de càncer, Aníbal Ferré Gómez va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dies després al cementiri de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.
***
Antonio
López Saura
- Antonio López Saura:
El 4 de juny de 1921 neix a San Antonio Abad (Cartagena,
Múrcia,
Espanya) l'anarcosindicalista Antonio
López Saura.Sos pares es deien
José
López Velázquez, fogoner de l'Armada, i Josefa
Saura Vidal. Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i visqué a les Cases Barates de la
Marina del Prat
Vermell, on s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, amb només 15 anys,
s'enrolà com a milicià
en la «Columna Terra i Llibertat» i
marxà cap el front de Madrid (Espanya). Amb
el triomf franquista passà desapercebut fins que va ser
identificat, detingut
el 18 de gener de 1942, però va ser alliberat poc
després, el 4 de juny. Antonio López Saura va
morir el 13 de juny de 2004 a l'Hospital Clínic de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la
ciutat. Son germà Juan López Saura
també va ser militant anarcosindicalista.
Defuncions
Foto policíaca de Charles Chatel (14 de març de 1894)
- Charles Chatel: El
4 de
juny de 1897 mor a París
(França) el poeta i
propagandista anarquista Charles Chatel. Havia nascut el 8 d'octubre de
1868 al XVIII Districte de París
(França). Sos pares es deien Pierre Auguste
Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou
secretari de redacció de la
parisenca Revue Européenne
socialiste, littéraire et
artistique. El novembre de 1891
reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del
periòdic àcrata L'En
Dehors, dirigit
per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va
ser
reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de
gerent per Armand Matha. Tot
seguit col·laborà en el periòdic de
Jean Grave La Révolte.
En 1893 cofundà amb André Ibels la
Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit
números entre
agost i desembre i que posteriorment edità cinc
números sota el títol LaRevue
Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una
trentena de
companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista
Auguste Vaillant,
guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa
de
França, França). El 14 de març de 1894
va ser detingut al domicili del doctor
Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte
de París, on s'hi
havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el
moviment
anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el
cafè Terminus de París. Entre
el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels
teòrics de
l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència
del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta». En aquest judici
es declarà «anarcoindividualista» i«rebel a qualsevol acció comuna»,
afirmant que no freqüentava les reunions
anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu
nom
figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Després, amb
André Ibels, publicà el
periòdic bimensual Le Courrier
Social
Illustré, del qual sortiren quatre
números entre novembre i desembre de
1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en
el periòdic marsellès L'Oeuvre
Social i entre desembre de 1895
i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La
Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu
de 1895) del
periòdic Le Phare de Montmartre,
publicà
un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar
el 4 de
juny –algunes fonts citen erròniament el
5 de
juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu
domicili
del
número 49 del
carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París
(França). Dos dels seus
amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta,
ajudaren sa
vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les
exèquies.
***
Pepita Not amb son fill Floreal
- Pepita Not: El 4 de juny de 1938–erròniament, segons alguns, en 1936– mor a Barcelona (Catalunya), de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, la militant anarquista Josepa Not (Pepita Not). Havia nascut el 1900 a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya) en una família pagesa. Sa família estava composta de dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedàòrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona, i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosario Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz.
***
Necrològica
de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 13 d'agost de 1959
- Tomàs Aysa Piqué: El 4 de juny de 1959 mor a Gordon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué–també citat erròniament Aisa–, conegut com El Nano. Havia nascut el 15 de maig de 1889 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Bartomeu Aysa i Maria Piqué. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). El 8 de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas per haver amenaçat de mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària. Durant la guerra civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de Fàbrica on treballava. Amb el triomf franquista passà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la qual va ser nomenat tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de treballar i en 1952 s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la seva professió, a la Colònia Llibertària d'Aymare contribuí a la construcció de la granja avícola, del conillar i d'altres edificis similars. Després milità a la Federació Local de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Maria Capou. Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de juny de 1959 d'asma a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània).
---
![Capçalera de "L'Insurgé" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/linsurgebelgica.jpg "Capçalera de \"L'Insurgé\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Capçalera del primer número de "Volontà" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/volonta1.jpg "Capçalera del primer número de \"Volontà\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
