Anarcoefemèrides del 17 de juny

Esdeveniments

Salvador Salsench Sala

- Atemptat de Salsench: El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l'alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo. L'objectiu final, però, era eliminar Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, organitzador de la repressió contra el moviment obrer. Si mataven l'alcalde, el governador civil hauria de presidir l'enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un carlista incorporat en cos i ànima a l'anarcosindicalisme l'any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d'obrer no podria acostar-se a l'alcalde. L'atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d'aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. Després, es van encaminar a la plaça de Sant Jaume a esperar. A les 11.45 van veure acostar-s'hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d'una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l'aire per augmentar el pànic. L'altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l'arma. Tothom va entendre que es tractava d'un atemptat i a la plaça s'estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l'Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant anomenat Joan Ventura, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l'alcalde va resultar ferit. El regidor republicà Santamaría va ajudar-lo a baixar del cotxe i el va portar fins al dispensari, on li van fer la primera cura. Ningú no va entendre el motiu d'aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava; fins i tot va circular el rumor que es devia a diferències amb certa autoritat. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l'alcalde, però Martínez Anido no va acudir en contra de totes les previsions. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. És molt provable que l'alcalde estigués assabentat del que es preparava.

***

Portada de La Campana de Palo

- Surt La Campana de Palo: El 17 de juny de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista cultural anarquista La Campana de Palo. Quincenario de Actualidades, Crítica y Arte. Aquesta publicació avantguardista, en teoria quinzenal, es dedicà a l'art, a la literatura, a la música i a la resta de representacions culturals argentines d'aleshores. Era l'òrgan oficiós del grup anarquista creat al voltant del crític d'art Alfredo Chiabra Acosta (Atalaya o At), de l'artista plàstic Carlos Giambiaggi (Yamb, Yamba o El Hombre de la Selva), del compositor Juan Carlos Paz i d'altres intel·lectuals (Arístides Gandolfi Herrero, etc.). Aquest grup anarquista estava relacionat amb el grup editor del diariàcrata La Protesta. En certa manera, aquesta publicació era continuació de la revista Acción de Arte (1920-1922). La publicació palesà alguns dels debats més intensos dels anys vint a Buenos Aires, com ara la missió de l'intel·lectual, els límits de la renovació artística, el paper de les empreses editorials en la divulgació literària, les relacions entre l'art i la política, etc. Trobem textos d'Alejo Abulcov, Carlos Astrada, Armando Cascella, Luis Falcini, César Falcón, León Felipe, Arístides Gandolfi Herrero (Alvaro Yunque), Augusto Gandolfi Herrero (Juan Guijarro), Raúl González Tuñon, Augusto Gozalbo, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Max Nettlau, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, Franciso Bautista Rímoli (Arnoldo Demos), José Salas Subirat, Luis Emilio Soto, Leonardo Staricco, Lev Tolstoi, Israel Zeitlin (César Tiempo), Lisardo Zía, etc.; i dibuixos de Juan Antonio Ballester Peña (Ret Sellawaj o Sellabaj) i José Sebastián Tallon. En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1925. Entre setembre de 1926 i setembre de 1927 es publicaren 11 números mensuals d'una segona època, que continuà amb la numeració, que portà el nom de La Campana de Palo. Periódico Mensual. Bellas Artes y Polémica. En aquesta segonaèpoca foren col·laboradors Carlos Astrada, Juan Antonio Ballester Peña, Armando Cascella, Alfredo Chiabra Acosta, Aristóbulo Echegaray, Florencio Escardó, Leonardo Estarico, Luis Falcini, els germans Gandolfi Herrero, Carlos Giambiaggi, Antonio A. Gil, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, José Salas Subirat, Leonardo Starico, Rodolfo Tollón, Salomón Wapnir i Lizardo Zía, entre d'altres. En 1982 l'editorial CEAL en publicà una edició facsímil.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari madrileny La Voz del 18 de juny de 1931

- Míting de la FAI: El 17 de juny de 1931 se celebra al Teatre Fuencarral de Madrid (Espanya) un míting organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, presidit per Joan Montseny Carret (Federico Urales), comptà amb les intervencions d'Artur Parera Malí, en representació de la Regional del Centre; Endais, delegat belga; Miguel González, del grup de construcció de Madrid; Domingo Miguel González (Domingo Germinal), de la Regional del Nord; Eduardo Miranda, delegat portuguès; Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), per la Regional de Llevant; Juan Gallego Crespo, por la Regional d'Andalusia; i José Alberola Navarro, per la Regional de Catalunya. Al míting assistiren unes 2.500 persones.

***

Notícia de la conferència apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT del 12 de juliol de 1945

- Conferència de Puig Elías: El 17 de juny de 1945 se celebra al Casal Català de Montalban (Guiena, Occitània) la conferència «La Catalunya del 19 de juliol» del pedagog anarquista Joan Puig Elías.

Naixements

Foto policíaca d'Aimé Grégoire (2 de març de 1894)

- Aimé Grégoire: El 17 de juny de 1847 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Aimé Léopold Grégoire –també citat Aimé Paul Grégoire. En 1894 treballava a la fàbrica de pianos d'Henri Pruvost, al número 77 del carrer Saint-Maur de París (França), i en aquestaèpoca era vidu amb tres infants. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al número 28 del bulevard de Charonne, va ser escorcollat per la policia, juntament amb els d'altres 21 anarquistes de parisencs, i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Detingut per pertinença a «associació criminal», va ser alliberat el 7 de març d'aquell any. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

- José Navarro Prieto: El 17 de juny de 1852 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Era el fill únic de Manuel Navarro Carmona, sabater, i Carmen Prieto. Estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía.És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. Sa companya fou Carmen Rodríguez Moreno, amb qui tingué tres filles (Manuela, Amalia i Genoveva). José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de La Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

Foto policíaca de Jean-Marie Roubichon (2 de juliol de 1894)

- Jean-Marie Roubichon: El 17 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1852 neix a la taverna «La Chaumière» de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) el paleta anarquista Jean-Marie Roubichon. Sos pares, taverners, es deien Jean Elizabetto Roubichon i Françoise Marcelle Le Guil. El juliol de 1894 va ser fitxat per la policia com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca de Baptistin Audibert (1898)

- Baptistin Audibert: El 17 de juny de 1874 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Baptistin Jules Audibert. Sos pares es deien Jacques Henri Audibert, jornaler del port, i Augustine Clotilde Marie Bagarres. Fuster i venedor ambulant, patí una desena de condemnes per «vagabunderia, mendicitat i robatori». El maig de 1895 va ser empresonat per«mendicitat» a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i dies després, el 23 de maig, va ser detingut a Toledo (Castella, Espanya); alliberat, el juny d'aquell any va ser novament detingut a Cadis (Andalusia, Espanya) perquè en la seva documentació havia falsificat el segell de l'ambaixada de França a Madrid i va ser internat a la presó de Sevilla (Andalusia, Espanya), d'on fou alliberat el 21 de maig de 1896 per a retornar a Toló, on no va ser trobat per les autoritats. El desembre de 1895 havia estat inscrit en el llistat d'anarquistes o individus considerats perillosos residents o viatgers a Espanya. Segons va dir a les autoritats, en 1895 havia estat llicenciat de l'exèrcit per malaltia a Nimes. Posteriorment passà a Suïssa; condemnat per robatori, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) fou fitxat com a«anarquista perillós». El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Dies després va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i, després de dos dies empresonat, expulsat d'Itàlia. Portat a Niça (País Niçard, Occitània), va ser posat en llibertat el 4 d'octubre de 1898 i marxà cap a Itàlia. Detingut el 9 de novembre a Albenga (Ligúria, Itàlia) per«mendicitat i vagabunderia», va ser jutjat i condemnat a 25 dies de presó per«infracció del decret d'expulsió». Un cop purgada la pena, va ser portat a la presó de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) i lliurat el 22 de novembre de 1898 a les autoritats franceses a l'estació de Menton (Provença, Occitània). Després marxà cap a Niça i l'octubre a Toló per a visitar sa mare hospitalitzada. El 31 de maig de 1901 va ser detingut a Toló; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per«mendicitat». Un cop lliure de la presó de Draguinhan (Provença, Occitània), retornà a Toló, on visqué al número 18 del carrer Armedieu. Durant la primavera de 1905 retornà d'Espanya cap a França, on el seu rastre havia estat perdut per les autoritats, localitzant-lo a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jorge Campelo

- Jorge Campelo: El 17 de juny de 1882 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'anarquista Jorge Campelo. Es guanyà la vida primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori i comptable. En 1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra en una propietat agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el març de 1923 es realitzà el congrés de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). També visqué a Cartaxo (Santarém, Portugal). En 1925 s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les comunes de vida i de treball, amb António Gonçalves Correia i Carlos Nobre, comprà un terreny i fundà en 1927 la «Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra, Lisboa, Portugal). Quan a l'any següent la comuna desaparegué per desavinences entre els participants, dividí el terreny en lots, un per a les Joventuts Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do Operário», un per a les Joventuts Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a Mário de Oliveira. En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es distribuí entre els militants i les seves famílies i l'indret serví com a lloc de reunió, d'entrenament militar per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus perseguits durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una «Escola Nova». Jorge Campelo va morir el 6 de novembre de 1966.

Jorge Campelo (1882-1966)

***

Notícia referent a Camille Goillot apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du Sud-Ouest del 17 de març de 1905

- Camille Goillot: El 17 de juny de 1883 neix a Le Galus (Merinhac, Aquitània, Occitània) el lliurepensador, maçó i anarquista Camille Goillot, conegut com Goyau. Era fill natural de Fermin Goillot, conreador, i Marie Dupuy, bugadera, parella no casada. L'1 d'abril de 1904 es casà a Merinhac (Aquitània, Occitània) amb Marie Michelet. En 1905 era secretari de la Societat d'Estudis Generals i Cívics al barri de Capeyron de Merinhac. Apassionat de l'esport, en els anys vint fundà la Societat d'Educació Física a Capeyron, la qual presidí, i fou membre de la Unió Velocípede de França (UVF) de Bordeus (Aquitània, Occitània). En els anys trenta treballava d'inspector en el Servei d'Aigües de Caudéran (actualment un barri de Bordeus). Com a maçó, formà part de III Lògia dels «Francs Chevaliers Saint-André d'Écosse» de Bordeus. En 1939 era secretari de la Federació Nacional dels Lliurepensadors Integrals. Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència i a partir de febrer de 1943 en «França Lliure», en la unitat «Mithridate» de les Forces Franceses Combatents (FFC). Arran d'una delació, va ser detingut i internat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Posteriorment va ser traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on el 27 de gener de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), on va morir el 28 de març de 1944. Un carrer de la seva població natal porta el seu nom.

***

Egisto Colli

- Egisto Colli: El 17 de juny de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre i sabater anarquista Egisto Colli. Sos pares es deien Alfonso Colli i Maria Barazzoni. Pocs mesos després del seu naixement sa família es traslladà a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia). Tingué l'oportunitat d'estudiar i es diplomà com a mestre d'escola primària. Afiliat al Partit Socialista Italià (PSI), fou secretari del cercle local i cap de la lliga del llogaret de Gargallo, a Carpi. Després es traslladà a Rovereto sulla Secchia (Emília-Romanya, Itàlia), on trobà feina de sabater i s'acostà al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Paolo Luppi fou un dels màxims exponents del Fascio Rivoluzionario (FR) de Roveto sull Secchia i protagonitzà nombroses lluites socials de caire llibertari en aquesta zona d'àmplia hegemonia socialista. Durant els mesos previs a la Gran Guerra desenvolupà una intensa tasca antimilitarista i a favor de la neutralitat, però quan va ser cridat a files, va fer el servei militar amb el grau de sotstinent i fou ferit en dues ocasions en combat. El maig de 1920 participà en l'organització del robatori de metralladores d'una caserna de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), promoguda pels anarquistes de la regió per armar-se i defensar-se en les manifestacions populars contra la repressió policíaca. Setmanes després, la policia aconseguí identificar els responsables i utilitzà aquesta acció per a desmantellar el grup que encapçalava la Federació Comunista Anarquista (FCA) i els sindicalistes de la Cambra del Treball de Mòdena, detenint una trentena de militants. Amb Rivoluzio Gilioli aconseguí fugir de la captura i, després d'una breu estada a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), passà clandestinament a França. Condemnat en rebel·lia, en 1925 el Tribunal d'Apel·lació de Bolonya decidir no procedir contra ell per una amnistia sobrevinguda. A França primer es traslladà a Pont-à-Vendin (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de miner, i després a Wingles (Nord-Pas-de-Calais, França), on regentà un cafè-restaurant i s'ocupà de la venta de productes alimentaris italians; posteriorment marxà cap a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on visqué al domicili de la família anarquista de Mòdena dels Gilioli. El juliol de 1928 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) quan intentava retornar a Itàlia amb sa companya i sos dos fills. Sa família pogué prosseguir el viatge a Reggio nell'Emilia, on vivien sos pares, però ell va ser reclòs a la presó de Torí (Piemont, Itàlia) i poc després al manicomi civil de San Lazzaro, a Reggio nell'Emilia. Malalt de febre tifoide, Egisto Colli va morir el 7 d'octubre de 1930 a l'hospital psiquiàtric de San Lazzaro de Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Medí Martí Augé

- Medí Martí Augé: El 17 de juny–altres fonts citen erròniament el 25 de juliol– de 1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya)–altres fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups d'acció confederals Medí Josep Pius Martí Augé. Sos pares es deien Joan Martí Gabarró i Esperança Augé Riu. Llibertari des de jovenet, es mostrà força actiu en la Revolució de 1909, coneguda com «Setmana Tràgica». A partir de 1912, amb Pau Sabaté Lliró (El Tero), fou una peça clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del carrer barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars en 1917, juntament amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any següent. Entre 1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT contra els atacs dels pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades González assaltà a punta de pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920 atemptà, amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un dels assassins del seu amic El Tero, que morí dies després. La policia el va implicar en l'assassinat el 8 de març de 1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier i el considerà còmplice del grup d'acció (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment, amb Joan Pey, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà part d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació; la comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de març d'aquell any pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure (Joaquín Talón Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán– i condemnat tres dies després a vuit anys, quatre mesos i un dia de presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes d'indemnització per als ferits. Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i en 1942 establí contactes amb Ginés Camarasa García, destacat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí Martí Augé sembla que morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).

***

Fotografia de Joan Sans Amat publicada en el diari El Heraldo de Madrid del 24 d'abril de 1927

- Joan Sans Amat: El 17 de juny de 1892 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Sans i Amat. Sos pares es deien Joan Sans i Dolors Amat. Republicà federal, lliurepensador i francmaçó en la joventut, entre 1922 i 1926 edità a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) Palmàrium, revista que anava contra la Lliga Regionalista i el clergat. En aquests anys muntà a Sant Feliu de Guíxols una empresa de taps de suro que fou un fracàs total. Esportista i futbolista, jugà en l'Iluro SC i en les divisions inferiors del FC Barcelona, i fou un dels fundadors del FC Guíxols. Molt aficionat a la pintura, el 26 d'abril de 1927 inaugurà una exposició al Casal Català de Madrid (Espanya) que tingué un gran ressò. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué al Mas Callicó, a Sant Pol de Mar (Maresme, Catalunya), on es feien reunions informals entre anarquistes i republicans, com ara Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), Miquel Fontàs Burch (El Borni), Josep Irla Bosch, Francesc Isgleas Piarnau, Joan Peiró Belis –de qui eraíntim amic–, Ròmul Sureda Castelló, etc. Prudencio Rodríguez Chamorro, governador civil de Girona, li va«recomanar» que fugís un temps de la Península i entre 1928 i finals de 1929 s'exilià amb sa companya Francisca Sicart i sos infants a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Girona (Gironès, Catalunya). En 1935 col·laborà des de Badalona (Barcelonès, Catalunya) en Sindicalismo de València (València, País Valencià). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, representà la CNT en el Comitè del Front Popular de Girona durant tota la guerra. Entre 1936 i 1938 col·laborà regularment, amb articles i dibuixos, en el setmanari de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Badalona Vía Libre (1936-1937). L'octubre de 1936 va ser nomenat, juntament amb son fill Joan Sans Sicart, també destacat militant anarcosindicalista, mestre de primer ensenyament. A finals de 1936 va fer una conferència a Badalona i el novembre de 1937 altra a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Les Avalats de Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània). En 1946 va ser nomenat delegat de la Comarcal del Gironès de la Comissió de Relacions de Girona de la CNT en l'exili. En l'exili col·laborà en CNT. Era aficionat a l'escriptura –deixà inèdit el text El camino de la verdad– i a la pintura–participà en diverses exposicions de pintura en l'exili i un retrat de Joan Peiró Belis obra seva es troba al Museu de Mataró. Joan Sans Amat va morir el 13 de setembre de 1954 a l'Hospital Perréal de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una afecció cardíaca.

***

Djalma Fettermann

- Djalma Fettermann: El 17 de juny de 1893 neix a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Djalma Fettermann. Nascut en una família molt humil, era fill d'un sabater alemany i d'una filla de esclaus negres. En la seva vida exercí diversos oficis (metal·lúrgic, orfebre, impressor, empleat de correus, etc.). Durant sa joventut, amb son germà gran Cristiano Fettermann, després de la lectura de Pierre-Joseph Proudhon s'acostà al pensament anarquista i al sindicalisme revolucionari. Entre 1911 i 1912 va ser un dels dinamitzadors de la Unió Obrera Internacional (UOI) de Porto Alegre; el juliol de 1911 va ser nomenat un dels seus directors i el juny de 1912 primer tresorer. Entre el 7 i el 15 de novembre de 1912 fou delegat de l'anarcosindicalista Unió Metal·lúrgica (UM) en el IV Congrés Obrer Brasiler celebrat a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 1915, amb Zenon de Almeida, les germanes Dulcina i Espertirina Martins i altres companys i companyes, participà activament en la creació a Porto Alegre de l'Escola Moderna Núm. 1, situada al número 197 del carrer Ramiro Barcelos, seguint el model pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquesta escola moderna, que arribà a tenir quatre-cents alumnes, estava situada a la Colònia Africana, la zona que ocupen actualment els barris de Bon Fim i de Rio Branco, habitada eminentment per població treballadora negra i jueva empobrides, i ell es dedicà a impartir classes d'alemany i de francès. També formà part de la Societat Pro Ensenyament Racionalista (SPER), fundada el 2 d'abril de 1916, amb la finalitat d'escampar els principis del racionalisme, la llibertat i la solidaritat educativa, a partir dels principis ferrerians. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Luta. Jugà un paper força important durant la vaga general de 1917, especialment en el camp de les lluites de carrer contra les forces de seguretat i els esquirols, i es diu que, juntament amb Zenon de Almeida i Reinaldo Geyer, perfeccionà un dispositiu de detonació d'explosius que aterrà la policia i l'exèrcit. En 1919, gràcies als seus coneixements d'idiomes, guanyà una oposició d'oficial administratiu en Correus, i posteriorment va ser nomenat inspector de Correus i Telègrafs, traslladant-se a Rio de Janeiro, on continuà amb les seves activitats anarquistes. La seva feina d'inspector de Correus el va obligar a viatjar contínuament, fet que aprofità per lligar les relacions entre els grups anarquistes. Va auxiliar nombrosos companys llibertaris perseguits fent servir uniformes de funcionaris de Correus. En aquests anys participà en el Sindicat de Treballadors de Correus. Entre 1920 i 1930 va ser detingut en diverses ocasions. El 14 de juny de 1925 es casà a Campos dos Goytacazes (Rio de Janeiro, Brasil) amb Dulcina Augusta Reichenbach Martins, germana de Espertirina Martins, filles d'una coneguda família anarquista, amb qui tingué tres infants (Francisco, Laura i Theófilo). En els anys trenta s'afilià a l'Aliança Nacional Llibertadora (ANL), que aglutinava molts de sectors esquerrats inclosos comunistes, i en els anys quaranta retornà a Rio Grande do Sul. Djalma Fettermann va morir el 15 de juliol de 1973 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

Continua...

---

Novetats editorials - Fets i personatges (El Tall Editorial) - Vet aquí un petit tast del llibre que acaba de publicar l’escriptor Miquel López Crespí

Francesca Bosch

Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!

L'acomiadament al cementiri de Francisca Bosch, la dirigent històrica dels eurocomunistes illencs, ha estat emotiu. Ens hem arreplegat unes dues-centes persones. La majoria, gent de certa edat. Crec que tota la gernació que li retíem el darrer homenatge havíem fet ja els quaranta, en camí cap als cinquanta. Cap jove universitari. Alguns professors que treballen en la història del moviment obrer. Potser avui dia, la moda sigui perseguir gitanos, i negres, enlairar les banderes del feixisme. Per un moment, mentre els companys de més edat ajudàvem els fossers, i, lentament, introduïen el bagul dins la tomba, cobert amb la bandera roja del proletariat universal, he pensat si no seria aquest l'enterro mallorquí de les idees que han commogut el món durant cent cinquanta anys.

A les deu del matí el sol queia inclement damunt els quatre punys tancats que l'acomiadaven. Evidentment, en temps de la transició, no militàrem a la mateixa organització. Ella, aleshores, era una defensora dels postulats de'n Carrillo i nosaltres provàvem de ressuscitar, inútilment, les cendres d'Andreu Nin, assassinat, d'un tret al cap, feia segles, a un polsós camí dels afores de Madrid, i enterrat secretament, en lloc ocult, pels agents de la KGB. No, no teníem gaire punts de contacte, en temps de la transició. Però hom mai no podrà negar la seva actitud honrada vers els companys i els treballadors. Mai guanyà una pesseta amb la política. Ha mort pobre, com la majoria de gent que no renuncia a llurs idees de justícia i igualtat. Vers el 1984 va rompre amb l'eurocomunisme i s'apuntà a un estrany experiment que s'anomenà Partit Comunista dels Pobles d'Espanya. Cercava construir un partit que no abandonés les idees essencials de Marx i Lenin. Ella, potser equivocadament, cregué trobar-ho en aquest nou instrument. Sovint em deia que s'havia errat amb l'eurocomunisme. Visqué la nova provatura com un adolescent que asaboriex el seu primer amor. Ho vivia d'una manera fervent. Per a ella Rússia era la seva segona pàtria, el país que foragità la bèstia nazi del món. Amb na Francisca, col.laboràrem una llarga temporada, durant quatre o cinc anys. Era una època en la qual ja havien desaparegut pràcticament la majoria de revistes clandestines que es reclamaven del comunisme. Ella tingué la idea de tornar a treure "Nostra Paraula", la revista història del PCE en temps de la III Internacional. Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació! La seu de "Nostra Paraula" era un món vivent, vibrant. Sense aturar la feina, hi fèiem la xerrada d'actualitat, enmig dels papers, el soroll de la màquina d'imprimir. Dibuixava les portades a mà. Uns dibuixos no gaire valorats, lluny del que paguen els especuladors de l'art per unes retxes sense gaire significats, però útils per decorar l'entrada del banc, els despatxos de la burocràcia oficial. En els darrers anys tingué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxev. S'enfadava moltíssim si li insinuaves que la situació, a l'Unió Soviètica, no tenia remei. No suportava tampoc les crítiques a la burocràcia que ella encara volia creure no era tan perversa ni degenerada com li contàvem. S'aferrava a les velles il.lusions del passat i callava quan li anomenaves l'assassinat, en temps de la guerra, d'Andreu Nin, en mans dels "camarades" russos i del PCE. Creia firmement que les reformes de Gorbatxev podrien salvar el comunisme del fang i la brutor on havia estat portat per la nova burgesia soviètica. Els esdeveniments de l'est foren terribles per a ella, que tota la vida havia cregut que el socialisme, a l'URSS, era irreversible. Solia dir-nos: "Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l'enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de l'Unió Soviètica, no voldran tornar mai al capitalisme!". Era la seva fe. Amb l'ensorrament dels països de l'antic Pacte de Varsovia, també començà el seu ensorrament personal. El càncer que l'ha portada a la tomba s'inicia poc després de veure, una nit, la davallada de la bandera roja de les altes torres del Kremlin. Crec que ni el seu cos ni el seu esperit pogueren aguantar la fi de tantes esperances i de tantes il.lusions. La mort de la Revolució d'Octubre, ha estat també la seva mort. Potser no ha volgut esser-hi present en aquesta nova Europa que ens estan construint els assassins de Petra Kelly i Gerard Bastian, els destacaments de joves nazis que assalten i cremen residències per a immigrants. Una època grisa s'apropa. Na Francisca no ha volgut esser-hi a l'hora en que tornen a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresde,. Hamburg, Madrid o París, s'hi veuen fogueres amb llibres i persones. Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, ataquen per les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans. Pel carrer, tornant de l'enterro, anava pensant en el darrer comiat a una dona ferma, com ja n'hi ha poques. Tota una vida dedicada a defensar unes idees, sense esperar res a canvi, sense obtenir cap profit personal. Donar-ho tot pels altres. Com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per alleugerir la consciència d'una classe mitja egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als Hípers. Tornant del cementiri, parlo amb en Miquel, l'únic esquerrà de la meva barriada. Pertany a Coalició Unida, i treballà també, fa temps, amb na Francisca. Ara, després de l'ensorrada del "socialisme real" reconeix que no poden fer el mateix de fa uns anys. La bandera roja, la falç i el martell no serveixen avui dia per guanyar eleccions. El rebuig, al carrer, de les idees que defensà na Francisca, és evident. Els mateixos companys han canviat el nom de l'organització. La lluita consisteix actualment en fer amollades d'estels per la Pau, pintar coloms a les parets en obres, procurant no molestar als veïnats amb consignes massa cridaneres. Una tasca lloable, al de'n Miquel. Ho reconec, malgrat que personalment hom anyori el temps en el qual no era un perill per obtenir un escó, enlairar la bandera de la germanor universal entre els oprimits. Ell m'ho explica, emocionant encara, pel darrer comiat a la que fou la seva dirigent durant molts d'anys."No podem fer gaire cosa a part de les pintades i d'amollar estels per la pau al Parc de la Mar. Ja veus on han portat el socialisme els buròcrates de l'Est. Els veïns del barri, amb tot el que han vist per la televisió aquests darrers anys, no en volen saber res de les idees que defensava na Francisca. Amb la rentada de cervells generals, tothom lliga socialisme i igualtat, amb misèria i esclavatge, amb el reialme de la fam. El món s'ha capgirat. I si volem fer quelcom electoralment, no podem fer com en el passat, quan ens apuntàvem a les mogudes més radicals. De Madrid ens han dit que ens desmarquem dels àcrates i altres grups que criden a la deserció, a la insubmissió en front els militars. Nosaltres, ja ho saps, estem a favor de la pau, però no podem ser oportunistes, fer el joc als elements disgregadors de la pàtria. Coalició Unida vol esser una alternativa de govern. Tu saps molt bé que hem acceptat la Constitució, fa anys que diem que l'exèrcit és democràtic, que el Govern ha estat elegit pel poble. Com podem ara fer crides contra l'Executiu, agitar el fantasma de la deserció, dir als joves que abandonin els vaixells, que no vagin a la guerra? Na Francisca tenia una concepció massa ideològica de la lluita. Oblidava la necessitat de cert pragmatisme, un tocar de peus a terra, per sintonitzar amb els nous corrents de pensament: l'ecologisme, el pacifisme, el feminisme ben entesos. Ella era despresa, mai es preocupà pels diners. Podia treballar pel partit tot el dia menjant dos entrepans, un cafè amb llet. L'esperit de la revolta la posseïa. Però nosaltres, hem de pensar en totes les nostres responsabilitats. Els diners que ens dóna el Govern pels diputats, les subvencions als sindicats, el recolzament econòmic per part de l'Ajuntament a la feina de barriades... Molta de la gent que ens recolza no entendria una actitud massa radical de part nostra contra el PSOE. Na Francisca era una cosa, però saps perfectament el paper jugat pel partit d'ençà la transició i molt abans. El respecte de l'actual democràcia i la monarquia han estat sempre normes de conducta essencials. Com podríem ara passar a un atac frontal de les institucions? No seria oportunisme, aprofitar la greu conjuntura econòmica, per convocar més vagues generals? A vegades s'ha de col.laborar amb el poder. No podem estar sempre fent d'oposició radical. Mira, ara mateix, a causa de les guerres que sacsegen Europa, hem convocat moltes activitats en favor de la Pau. La pau és un tema unitari. Tothom s'hi pot apuntar, sigui de la ideologia que sigui. Aquí no importen els colors, l'estratègia final de cada partit. Aquí tens un caramull de coloms per la pau, en diferents estils, portant ramells d'olivera al bec. Es poden pintar a les parets de la barriada. L'Ajuntament ens ha donat permís si no pintem cap consigna subversiva, si no ataquem al Govern. Crec que és el millor que podem fer. Omplir la ciutat de coloms per la pau, no dificultar la tasca de l'esquerra. Si, portats per la dèria de la revolta, agitessim la consigna de la vaga general contra l'atur i les mesures anti-populars de l'executiu, podríem ajudar a podrir encara més la situació. Tot podria esclatar. Només guanyaria la dreta. Una nova vaga general podria tenir conseqüències nefastes. Pensa que, si aquí la gent és conservadora, amb mentalitat d'abans del Vaticà II, a Catalunya, Madrid, el País Basc, el poble treballador, el moviment pacifista, només esperen una excusa per sortir al carrer, per aturar la feina, per posar en perill la nostra economia, la incorporació al Mercat Comú. En una situació de descontrol podria haver-hi provocacions. Imagina't si milers de manifestants entrassin dins les bases militars, si hi hagués una bomba contra l'ambaixada dels Estats Units! Nosaltres estem a favor de la pau, però amb certes condicions, sense caure mai en actituds testimonials, provocatives. Tenim una llarga experiència al respecte. La transició, l'extermini dels cinc antifeixistes l'any setanta-cinc. Hem de controlar els fets i els esdeveniments. Impedir desbordaments populars que se sap com comencen i mai com poden acabar. Malgrat na Francisca no em perdonaria el que ara et diré, crec que tots els nostres errors s'iniciaren el disset, a Rússia. El poble només volia una República democràtica i els bolxevics imposaren llur dictadura. Quin gran error històric! Ara que ella ha mort ho podem dir. Per sort amb gent com Anguita, en Ribó i l'Ochetto ho podem arreglar. Malgrat que a vegades penso si hi serem a temps. Desgraciada herència, la del bolxevisme! Imagina si anéssim cap a la vaga general! Tornarien a sortir grupets trotskistes, reverdiria el maoisme, portarien banderes de la República, senyeres amb l'estel de la Independència. Qui sap si còctels molotov contra la policia, els consolats dels aliats! Seria la desestabilització de la democràcia, fer el joc a la dreta, als Tejeros que encara hi ha amagats". L'escoltava i no l'escoltava. En el fons feia anys que coneixia prou bé el possibilisme de gent com en Miquel, a mil anys llum de l'esperit revoltat de na Francisca. Quantes persones, de diferents mentalitat, podem conviure dintre del mateix partit! Amb na Francisca, indubtablement, mor la part més íntegra, la més decidida, la menys pragmàtica -en el mal sentit de la paraula- de l'organització. Resten joves que no conegueren la postguerra, quadres preocupats per obtenir un petit espai dins la societat actual i disposats a deixar en el camí, bandera, història, himnes, símbols de la resistència. "Sentimentalisme que no sreveix de res", solen xerricar, satisfets, els oportunistes. M'acomiado de'n Miquel, una mica decebut. Penso: amb aquesta actitud no serà possible barrar el pas al nazisme i el racisme creixents. Ens lliuraran, fermats de mans i peus, com la socialdemocràcia alemanya lliurà els treballadors a Hitler i la Gestapo? Enmig del carrer, passada l'emoció de l'enterro, sentit en el cap encara els darrers compassos de La Internacional, ensopego amb el renouer eixordador del carrer. Record que la dona m'ha comanat passar per la botiga, comprar queviures, pa i llet, fruita. La nevera està buida! Però el pànic em posseeix davant del portal del forn. Ahir, la propietària, blasmava contra els moros i negres, dient que caldria muntar camps de concentració i tornar-los al seu país. És de bogeria! L'acomiadament de la darrera resistent m'ha trastocat el cap. No podré entrar a cap botiga? Passant davant els portals, veus els mateixos cercles de gent agitada, gesticulant, alçant la veu, amb el rostre vermell d'excitació, dient que caldria internar els malalts de la sida a uns hospitals especials, fora de les ciutats i que en tinguessin cura llurs familiars. Empleats, mestresses de casa especialitzades en el poder destructiu dels avions i míssils de l'OTAN, parlen, amb elevat coneixement de causa, de quines armes serien les millors per impedir el pas de l'estret de Gibraltar, per exterminar els pobles àrabs, la xurma inculta que cada dia ens envaeix, demanat almoina a les nostres fronteres, treballant per un tros de pa, el que els hi vulguem donar. La guerra del Golf, també fou un descobriment. M'imaginava que quinze anys de democràcia havien servit per humanitzar els meus veïnats. Creia que, almenys, les senyores, el carnisser o l'empleat del banc, tindrien greus preocupacions en veure passar diàriament els bombarders per damunt casa seva. Hom pensava que es preocuparien per la seva seguretat o la dels seus fills. Però no. Vaig constatar que els que els agitava i commovia era no hi havia prou avions per massacrar encara més els pobles del Tercer Món. "Aquests moros, que s'han pensat! Voler robar-nos el petroli!", eren els comentaris generals. Torno apressat a casa. Ningú no sap qui fou Francisca Bosch, la darrera resistent de les Illes. A qui pot importar la mort d'una dona combativa, que tot ho va donar pels altres? Una vida sencera, plena de lluites i sacrificis, que ha passat enmig de la indiferència generalitzada de la ciutat. Cap jove del carrer no sap el que ha significat per a la nostra generació el seu l'exemple. Un petit comentari al diari, a la darrera plana, una esquela pagada pel partit, dos-cents amics a l 'enterro, i el seu nom, esvaïnt-se de la nostra consciència col.lectiva. Un dia hauré de canviar de barri. Fugir -malgrat que no sé si això podrà ser una solució. Estic enfollint, no acabo d'entendre el món, i això em preocupa. D'on surt la indiferència generalitzada que ens aclapara? Caldrà fugir d'aquests indrets, lluny de les senyores indiferents davant els cadàvers que ens mostra diàriament la televisió, els pobres que demanen almoina davant l'església. Caldrà escapar d'aquests carrers curulls d'ex-combatents del Movimiento Nacional, d'ex-militants de la Sección Femenina, Falange, antics antifeixistes reconvertits en servidors de l'ordre per miracle d'un bon sou del Govern. Caldrà deixar de banda uns veïns que justifiquen qualsevol carnisseria -la guerra del Golf- tan sols per a poder anar tranquil.lament al xalet, els caps de setmana, sense problemes en el subministrament de benzina. Caldrà plegar, fugir de bon de veres, trobar un indret en algun poble ocult en les muntanyes, o per les pinedes, allunyat d'aquesta indiferència general que ens barra el pas i ofega. Algun llogaret de pescadors, prop d'una cala sense urbanitzacions; treball difícil, quasi impossible. Serà qüestió de trobar un indret on, travessant senzillament el carrer, els infants puguin aprendre a llegir i escriure, estudiar la nostra vertadera història, saber qui era na Francisca, els homes i dones que l'ajuidaren en la lluita. Descobrir, potser, un altre tipus d'existència, una humanitat nova, diferent. Un llogaret pacífic, no contaminat per aquesta febre mortal pel consum que ha convertit els homes i les dones en enemics un de l'altre, soldats d'una batalla permanent de tots contra tots per adquirir més objectes, xatarra a terminis. Una altra boja il.lusió? No ho sé. Ho penso ara que hem quedat sols, sense na Francisca, que jeu allà, sola, sense cap companyia. Qui sap si per les nits, sortirà de la tomba hi anirà a parlar amb en Gabriel Alomar, que també dorm al seu costat, o amb en Gaspar, l'amic de l'ànima, company de tantes hores d'il.lusions i combats. Potser que, quan menys ho ens ho esperem, vagi fins a la gran fossa comú, el gran forat on reposen les cendres dels nostres milers d'afusellats del temps de la guerra, i, farta de les nostres renuncies i claudicacions, organitzant els morts, els armi amb la roja flama encesa, reverdint antigues cançons d'esperança, i surtin de nou al carrer, fent tremolar les façanes de les cases dormides amb llurs càntics esperitats. Potser, un dia qualsevol, trobem el fantasmal exèrcit de Na Francisca, enmig del tràfec de les avingudes, demanant-nos que fem, que estem fent per ajudar a canviar la vida.

Anarcoefemèrides del 18 de juny

Esdeveniments

Commemoriació de les víctimes d'Everett al Mount Pleasant Cemetery de Seattle (Washington, EUA) el Primer de Maig de 1917. Algunes dones porten exemplars de Solidarity. Foto de Kneisle

- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.

***

Portada de la primera edició en fullet de L'Anarchie d'Élisée Reclus

- Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes.Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de juny de 1911 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic Germinal. Settimanale anarchico. El director d'aquest setmanari fou Alberico Angelozzi i el gerent Giulio Maltoni. Hi col·laboraren Casimiro Accini, Alberico Angelozzi, Battista Assandri, Enrico Bellelli, Luigi Bertoni, Ugo Boattini (Lo Scamiciato), Aldo Brandini, Chilchibio, Francesco Ferdinando Cini, A. Coen, Luigi Fabbri, Sante Ferrini, Giuseppe Gugino, Kaprouche B. Levi, Charles Malato, Ottorino Manni, Libero Merlino, Luigi Molinari, Michele Pantaleo, L. Romualdi, F. Santini, M. Sciccaini, Mario Senigalliesi, G. Serafini, Carlo Stincardini, entre d'altres. Tingué corresponsalies a l'estranger, com ara Romeo Tombolesi a Londres (Anglaterra). Entre el 23 i el 10 de setembre de 1911 va interrompre la publicació. Publicà dos suplements, un al número 5 «Per Maria Rygier» i altre al número 10 (13 d'octubre de 1911) «Piccolo manifesto per ricordare l'assassinio di Francisco Ferrer, firmato da Giovanni Pascoll». En sortiren 11 números, l'últim el 5 de novembre de 1911.

***

Assalt d'una fleca

- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (Àlaba, País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.

***

Capçalera del primer número de L'Adunata dei Libertari

- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia)–el peu d'impremta només posa Itàlia– el primer i únic número del periòdic anarquista clandestí L'Adunata dei Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou redactat per Pietro Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar l'acció dels diferents grups anarquistes en una única federació. Es dóna la particularitat que la publicació sortí després de l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.

***

Anunci de l'acte publicat en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Jornada del Llibre Llibertari: El 18 de juny de 1978 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París (França) una Jornada del Llibre Llibertari. Entre altres actes, l'escriptor Baltasar Porcel Pujol presentà el llibre La revuelta permanente, llarga entrevista enregistrada en 1970 al destacat anarquista Joan Ferrer Farriol, que també assistí a l'acte. El cantautor Francesc Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta) oferí un concert.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Bellon (17 de març de 1894)

- Joseph Bellon: El 18 de juny–algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1839 neix a Gironville-sous-les-Côtes (Lorena, França; actualment pertany a Geville, Lorena, França) l'anarquista Joseph-Alexandre Bellon. Sos pares es deien Joseph Napoléon Bellon, mestre, i Monique Petitcolas. D'antuvi conreador a Broussey (Lorena, França), a causa de mals negocis hagué d'abandonar la localitat. El maig de 1888 arribà a París (França) i s'instal·là al número 25 del carrer dels Cinq Diamants, on restà sis mesos. Sense feina, visqué dels minsos estalvis que havia aconseguit i d'una renda de 74 francs anuals. Més tard aconseguí feina recollint maduixes a Châtillon (Illa de França, França) i de jornaler a la guixeria Beaumont. Es va inscriure amb la seva companya a la casa de la caritat de la ciutat i va rebre ajuda de diferents persones. Sovint va dipositar llenceria i joieria al Mont de Pietat. En aquestaèpoca freqüentava les reunions anarquistes als suburbis. Quan l'explosió al bulevard Saint-Germain de París de 1892, provocada per Ravachol, hauria donat asil a l'anarquista Gustave Mathieu, fet que va negar. El març de 1893 s'instal·là com a conserge al carrer Plessis-Picquet de Fontenay-aux-Roses, plaça que abandonà l'1 de novembre de 1893 per a treballar amb un pintor decorador. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia va emetre una ordre de registre i de detenció al seu nom. El 17 de març, a les sis del matí, el comissari de policia d'Sceaux (llla de França, França) es presentà al seu domicili, al número 59 del carrer Boucicaut de Fontenay-aux-Roses, situat al primer pis –l'habitatge consistia en dues habitacions: un dormitori per a la parella, un rebedor que servia de menjador i de dormitori per als infants i d'una petita cuina, tot miserablement moblat. L'escorcoll va ser infructuós i el comissari només va trobar la novel·la Les compagnons de Ravachol, de Pierre Delcourt, objectes religiosos, fullets i fulletons. No obstant això, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas fins el 23 d'abril de 1894, que va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 6 de juny de 1895 es va lliurar una ordre de sobreseïment en relació al procediment contra ell pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Deschryver (ca. 1894)

- Henri Deschryver: El 18 de juny de 1874 neix a La Bellone (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henri-Eugène-Émile Deschryver. Sos pares es deien Maximilien Deschryver i Sylvie Weyts. Emigrà a França, on es guanyà la vida com a empleat comercial. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Hijman Croiset

- Hijman Croiset: El 18 de juny de 1877 neix a Delft (Holanda Meridional, Països Baixos) l'actor teatral, lliurepensador, anarquista individualista i antimilitarista Hijman Croiset, també citat com Heyman Croiset. Sos pares es deien Salomon Hijman Croiset, d'origen francès, i Sara Saartje De Jong. Entre 1899 i 1901 va fer estudis a l'Escola d'Art Dramàtic i Dansa d'Amsterdam (Països Baixos) i esdevingué amb el temps un reconegut actor teatral. Va interpretar moltes obres de l'escriptor llibertari Eduard Douwes Dekker (Multatuli) i del dramaturg socialista Herman Heijermans. Entre 1902 i 1913 tingué com a parella Judith Boekbinder, amb qui tingué cinc infants (Eduard, Henri, Eleonora, Gerard i Max)–un dels seus infants amb nasqué a la colònia anarquista de Walden. En 1904 participà en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, en el qual es fundà l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 12 de març de 1905 intervingué, en representació dels Països Baixos, juntament amb altres anarquistes (Liard-Courtois, Marcel Sembat, Georges Yvetot, etc.), en un míting de l'AIA celebrat a la Sala Jeuilly de Montreuil (Illa de França, França). Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on portà la rèplica a Amédée Dunois i Georges Thonar en el debat sobre «Anarquisme i organització» tot proclamant «La meva única divisaés: jo, jo, jo... i la resta després!». El 31 d'agost de 1913 participà en un gran míting pacifista a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on va traduir les intervencions de Fritz Kater i Pierre Martin. Entre setembre i desembre de 1913 va fer diverses conferències al «Rode Bioscoop» (Cinema Roig) d'Amsterdam. Durant un temps exercí el periodisme a l'estranger i a partir de 1915 es dedicà exclusivament al teatre. Fins a 1915 tingué com a companya Neeltje Meijners, amb qui tingué un infant (Odo Louis), i el 10 de novembre de 1915 es casà a Amsterdam amb Anna Gerarda Betsy Visser, amb qui tingué una nina (Felicia), de qui es divorcià el 26 de gener de 1922. En 1918 va ser candidat a les eleccions parlamentàries del Socialistische Partij (SP, Partit Socialista), partit procedent de la federació sindical Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) que intentà representar els corrents socialista llibertària i sindicalista en l'àmbit parlamentari entre 1918 i 1925, data aquesta última en la qual es dissolgué. Com a secretari del Sindicat d'Actors i de laNederlandse Toneelkunstenaars Vereniging (NTKV, Associació d'Artistes de Teatre Holandès), jugà un paper cabdal en la vaga del gremi de 1920. El 22 de febrer de 1922 es casà a Amsterdam amb Carolina Elisabeth Mulder, amb qui tingué una nina (Eva)–en total quatre famílies i vuit infants. Va publicar diversos fullets contra la religió i l'Església, com ara Een Gouden Wieg en het volk in ellende (1909), Die buiten God leven (1913), De Nederlandsche vrijdenkers beweging en de godsdienst (1913) i De vrijdenkers vogelvrij verklaard in Katholiek Limburg (1925). Hijman Croiset va morir el 25 de desembre de 1925 a Amsterdam (Països Baixos). L'actor Max Croiset va ser fill seu i l'escriptora i poetessa Manja Croiset n'és neta.

Hijman Croiset (1877-1925)

***

Modistes, de Théophile-Alexandre Steinlen

- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Era filla natural de la jornalera Victorine-Henriette Capderoque. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior. El 14 d'octubre de 1907 es casà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) amb Lionard Lenin Daurèle. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tito Livio Foppa (1910)

- Tito L. Foppa: El 18 de juny de 1884 neix a Adrogué (Buenos Aires, Argentina) el periodista, escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i després diplomàtic, Tito Livio Foppa. Era fill d'una família d'origen italià. A començaments de segle s'integrà en les tertúlies intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco, José de Maturana, etc.) i la de «Los Immortales» (Sánchez, Monteavaro, López Prieto, Martínez Cuitiño, González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens, Novión, De Rosa, Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre 1905 i 1919 fou membre de la redacció del diari La Razón, especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme«de combat». En 1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el seu primer drama La fábrica. El 28 de juny de 1908 intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo Ibáñez, Elena Frade, Francisco López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la llibertat d'impremta que se celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911 codirigí, amb Rodolfo González Pacheco, el periòdic anarquista de Buenos Aires La Libre Palabra. El 12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional l'obra La Razón Social, que fou retirada de cartell després de cinc funcions per ser considerada «immoral» i«degenerada». Posteriorment publicà i estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho de amor (1911), Elúltimo caudillo (1919), Mambrú se fue a la guerra (1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo Bataglia en gran número d'obres al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la Revolució mexicana per a la revista de Buenos Aires Fray Mocho–el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia marxat ha Mèxic per fer costa el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves experiències en La tragedia mejicana. El 21 de gener de 1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires, en el gran míting que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres. En aquesta època conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca, propietària de finques cafeteres, amb qui es casà i tingué saúnica filla, Alaíde Foppa, futura escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura guatemalenca. Posteriorment cobrí la Gran Guerra per al diari La Razón. El 28 de gener de 1915 participà a Barcelona (Catalunya) en un acte d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó. En 1917 va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i Lírics (SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de Periodistes i, amb Angela Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà a l'Argentina i a l'Uruguai. En la dècada dels vint formà part de les redaccions de nombrosos periòdics (La República, LaÉpoca, El Nacional,Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922 dirigí Diario del Plata. En 1923, ja apartat del moviment llibertari, ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres dècades formà part del Servei Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.) sense abandonar del tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a Ancona (Marques, Itàlia) la revista en italià L'Argentina, que en 1930 es traslladà a Roma (Itàlia). En 1944 col·laborà en la revista gallega Finisterre. En 1952, després d'abandonar la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires, ja separat de sa companya i allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en la Junta Directiva de la Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958 publicà les seves memòries diplomàtiques en Servicio Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor obra, el Diccionario teatral del Río de la Plata. Estigué molt lligat al món del tango i, segons alguns, fou membre de la maçoneria. Tito L. Foppa va morir l'1 de novembre de 1960 a Buenos Aires (Argentina).

Tito L. Foppa (1884-1960)

***

Necrològica de Dolores Garrigós Tudela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juliol de 1967

- Dolores Garrigós Tudela: El 18 de juny de 1898 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Dolores Garrigós Tudela –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Garrigó. Sos pares es deien Francisco Garrigós i Josefa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tingué com a company el miner anarcosindicalista José García Vivancos, amb qui tingué tres infants (Pedro, Libertad i Natura). Exiliada a França amb son company, milità en la Federació Local d'Orlhac de la CNT, de la qual José García Vivancos fou secretari. A principis dels anys seixanta patí una paràlisi parcial. Dolores Garrigós Tudela va morir el 7 de maig de 1967 al seu domicili d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània).

***

Camp de concentració de Setfonts

- Jesús Gómez Díaz: El 18 de juny de 1908 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Jesús Gómez Díaz. Sos pares es deien Alfonso Gómez i Candelaria Díaz. De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), fundà una família amb Dolores Celma i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo Gómez Celma, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez Díaz es retirà a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i s'afilià a la CNT de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Jesus Gómez Díaz va morir el 8 de febrer de 1995 a l'Hospital de Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord).

***

José Martínez Guerricabeitia (a la dreta) amb Francisco Carrasquer

- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquestaèpoca creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia va morir el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya), per a uns va ser un accident i per a altres un suïcidi. En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.

***

Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1970)

- Marcello Bernardi: El 18 de juny de 1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari),L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci),Educazione e libertà.«Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

Defuncions

Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)

- Pierre Daressy: El18 de juny de 1898 se suïcida a París (França) l'anarquista Pierre Daressy. Havia nascut el 23 de juliol de 1854 a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen erròniament Chemin (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Jean Daressy, conreador, i Cécile Dambielle, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer sabater a París (França). L'octubre de 1893 era responsable d'un grup de suport als militants «aïllats» a les zones rurals als quals enviava propaganda anarquista (llibres i fullets), i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos. També va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada d'anarquistes engegada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va comissar fullets anarquistes, però va ser posat en llibertat. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Fauvet de Montmartre. Entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any va ser un dels anarquistes processats per l'Audiència del Sena de París en el famós «Procés dels Trenta»; acusat simplement d'haver rebut una carta, datada el 10 de gener de 1894, que contenia la fórmula d'un enginy explosiu, va ser defensat per l'advocat Laureau i absolt. Malalt de deliri persecutori, després d'un intent de suïcidi no reeixit amb un braser de carbó, Pierre Daressy es va donar mort el 18 de juny de 1898 penjant-se d'una porta del seu domicili, al número 11 del carrer Etex del XVIII Districte de París (França).

Pierre Daressy (1854-1898)

Charles Maurin segons un dibuix de Toulouse-Lautrec (1898)

- Charles Maurin:El 18 de juny de 1914 mor a Grassa (Provença, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Jean Baptiste Joseph Antonin Charles Maurin. Havia nascut l'1 d'abril de 1856 a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Jean Antoine Maurin, empleat, i Virginie Salles. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec –qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893–, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Piotr Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Sa companya fou Séraphine Rapicault. Charles Maurin va morir el 18 de juny –altres fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosaés la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu, camí de la guillotina.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de juny

Esdeveniments

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur,és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora,Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelonaés, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

***

Portada de Die Einigkeit

- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de 1897 surt a Berlín (Imperi Alemany) el primer número del periòdic Die Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (La Unió. Òrgan del Centre d'Homes de Confiança d'Alemanya). El Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels«sindicats localistes» de Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els«sindicats localistes» s'oposaven a la centralització dels sindicats, reivindicant una democràcia de base, després de l'abolició de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890. La decisió de publicar el periòdic sorgí durant el I Congrés dels Sindicats Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a Halle. En aquest mateix 1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el seu òrgan d'expressió i a publicar-se a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav Kessler, que un cop mort en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui donarà al periòdic una orientació més revolucionària; Robert Michels també va dirigir la publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a setmanari a partir de l'1 d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en 1900 en tirava 10.000 i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de l'organització, la tirada disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un segon periòdic, Der Pionier. Quan esclatà la Gran Guerra, pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren ambdós periòdics. L'últim número de Die Einigkeit aparegué el 8 d'agost de 1914.

***

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoît Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

Naixements

Foto policíaca de Gervais Naudet (10 de març de 1894)

- Gervais Naudet: El 19 de juny de 1853 neix a Échalot (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Gervais Naudet. Era el fill primogènit de Jean Baptiste Naudet, fuster, i Claude Daujon, i tingué una germana, Marie Céline Naudet. Com son pare, es guanyava la vida treballant de fuster. L'1 d'octubre de 1881 es casà al XIV Districte de París (França) amb la modista Marie Augustine Peyriolle. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Vouillé de París. Entre 1884 i 1885 formà part de la Cambra Sindical dels Fusters del Sena i va ser un dels principals militants del moviment anarquista, prenent part activa en l'agitació dels obrers sense feina. El 8 d'abril de 1884 representà els fusters de la construcció en el V Congrés Regional de la Unió Federativa del Centre. Signà la circular de la crida per l'exposició dels treballs dels alumnes dels curs professionals de la Cambra Sindical dels Obrers Fusters de la Construcció que se celebrà el 22 de maig de 1884 al mateix locals dels Artistes Independents, al carrer Tuileries de París. El juliol de 1884 era membre del buró del Sindicat d'Obrers Fusters del Sena (SOFS) i entre agost i setembre de 1884, amb els companys Raimont i Tortelier, va fer un viatge d'estudis en nom del SOFS  a Dinamarca, Suècia i Noruega a fi i efecte d'estudiar tècniques de fusteria i les maneres organitzatives dels obrers d'aquests països, així com les tendències de la família socialista i establir relacions entre ells. El 23 de novembre de 1884 la Cambra Sindical de Fusters organitzà un gran míting per als obrers desocupats a la sala de ball del carrer Lévis del XVII Districte de París i ell va ser el president de la sessió a la qual assistiren unes tres mil persones i on parlaren oradors socialistes i anarquistes; la sortida del míting acabà en greus incidents, amb ferits i detinguts. El 22 i el 23 de gener de 1885 va ser jutjat, amb altres companys, pels citats fets a l'Audiència del Sena i ell va ser absolt, però altres companys patiren condemnes. En aquesta època vivia al número 201 del bulevard de Grenelle de París. El desembre de 1884, com a secretari de la Cambra Sindical de Fusters, va denunciar Haret, president de la Cambra Sindical d'Empresaris de Fusteria, per difamació al sindicat dels fusters, però el IX Tribunal Correccional del Sena rebutjà la demanda. En 1886 va ser costat la subscripció de suport dels vaguistes de Vierzon engegada per Le Cri du Peuple. El seu nom figurava en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 18 del carrer PaulÉmil de Saint-Maur (Illa de França, França). El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat com a«anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només recuperà la llibertat el 9 d'abril d'aquell any. En 1894, 1896 i 1901 figurava en llistats d'anarquistes de la policia i vivia a Le Parc Saint-Maur. Gervais Naudet va morir el 8 d'agost de 1916 al seu domicili, al número 22 del bulevard d'Asnières, de Gennevilliers (Illa de França, França).

***

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Congé (Saint-Loubès, Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Era fill del comerciant i propietari francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero (Clemence); lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials–publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»–, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo,El Mundo Moderno, El País,El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción,¡Despertad!, Franternidad,Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta,«mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacarGotas de sangre: crímenes y criminales,Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909),Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918– a Londres (Anglaterra).

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

-Émilie Lamotte: El 19 de juny–algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Joséphine Lamotte. Sos pares es deien Joseph Henri Lamotte, gravador, i Ernesta Loigia Francesca Galli. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

***

František Gellner

- František Gellner: El 19 de juny de 1881 neix a Mladá Boleslav (Bohèmia Central, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el poeta, escriptor, periodista, pintor i caricaturista anarquista František Gellner. Fou el sisè fill de set d'una família jueva de comerciants. Son pare, de convicció socialista, regentava una botiga i sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es dedicà a l'escriptura i a les caricatures. Estudià a l'institut de Mladá Boleslav i col·laborà en periòdics estudiantils (Lípa, Lucerna i Mládí), publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va fer estudis universitaris d'enginyeria a l'Institut Politècnic de Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria), però després de dos anys abandonà el centre. A Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan tenia 15 anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda Dudák, editat per Ignát Hermann. Abocat a la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en contacte amb el moviment anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia. Col·laborà en el periòdic anarquista Nový Kult (Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a l'Acadèmia Minera de Příbram (Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per assistir a reunions anarquistes, establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes (Marie Majerová, Stanislav Kostka Neumann, Karel Toman, FráňaŠrámek, etc.). En 1901 publicà el seu primer recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti života, ambdós, com la resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme. A partir de la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer dos–, va fer el servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem, Bohèmia) i, contràriament a la resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En 1905 estudià pintura a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a París (França), on publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le Cri de Paris, Le Pêle-Mêle, Le Rire, Les Temps Nouveaux, etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a Bohèmia i aquest any il·lustrà el llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí máky. Verše a karikatury (1901-1908). En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i després retornà a París. En 1910 publicà l'àlbum il·lustrat satíric Les petits joies d'amour. En 1911 s'establí a Brno (Moràvia Meridional, Moràvia, Imperi Austrohongarès), on treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové noviny (Diari del Poble), implicant-se en la vida política local, participant en les activitats de l'Občanského Klubu Lidové Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular Progressista). Quan esclatà la Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a l'exèrcit austro-hongarès i va ser enviat a Galítsia. L'última notícia que se'n té és que es trobava en un camí entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František Gellner va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i mai no s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren diferents obres seves, com ara Nové verše (1919 i 2016), que recull la seva producció poètica entre els anys 1903 i 1914.

František Gellner (1881-1914)

***

Florentino Salcedo Abascal

- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Sos pares es deien Florentino Salcedo Gómez, lleter, i Antonia Abascal Masón. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

***

Pedro de Matos Filipe

- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

***

Foto d'Eduardo de Guzmán Espinosa de la seva cartilla militar

***

Jean-Jacques Legois

Defuncions

Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

- Louis Bara: El 19 de juny de 1935 mor a Mézières (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis-Alphonse Bara, citat en ocasionsBarra. Havia nascut el 3 d'octubre de 1881 a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Pierre Bara, obrer laminador, i Victorine Stevenin. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica de Mohon (Xampanya-Ardenes, França) i després com a obrer laminador a Château-Regnault (Xampanya-Ardenes, França). En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Visità en diverses ocasions la colònia anarcocomunista«L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France). El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon (Xampanya-Ardenes, França), va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 3 d'octubre de 1917 es casà amb Valentine Gilberte Cortet al II Districte de Lió (Arpitània) i posteriorment va estar casat amb Augustine Jacquemart. En elsúltims anys de sa vida treballà de fogoner. Louis Bara va morir el 19 de juny de 1935 a l'Hospital de Mézières (Xampanya-Ardenes, França), població on vivia.

***

Francisco Merino Osuna

- Francisco Merino Osuna: El 19 de juny de 1939 és afusellat a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Merino Osuna. Havia nascut en 1916 a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Merino i Inés Osuna. Pagès de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part de les milícies confederals que defensaren Castro del Río, última població que quedà lleial. Després de la caiguda del poble a mans franquistes, formà part del nombrós grup d'habitants que es van replegar a Andújar (Jaén, Andalusia, Espanya), on s'integrà en la 25 Agrupació de Milícies Populars de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola amb la qual va combatre durant dos anys al front de Ciudad Real (Castella, Espanya). El 15 d'abril de 1938 es casà amb Carmen Trujillo García. A finals de l'estiu de 1938 va caure malalt de bronquitis aguda i va ser enviat a la Unitat d'Infanteria del Centre de Reclutament de Instrucció i Mobilització Núm. 4 (CRIM Núm. 4) de Jaén, on restà fins el final de la guerra. A començament d'abril de 1939, portant un salconduit signat el 22 de març de 1939, retornà a Castro del Río, on reprengué sa vida a la Venta del Chano amb sa companya i son fill Francisco Merino Trujillo, nascut mesos abans. A començament de maig de 1939, després d'haver estat reconegut per un feixista, va ser detingut a Castro del Río. Jutjat per «rebel·lió militar», el 13 de maig de 1939 va ser condemnat a mort per un consell de guerra. Francisco Merino Osuna va ser afusellat el 19 de juny de 1939 al cementiri municipal de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. Sa vídua va rebre pressions perquè signés un document on es deia que son company havia finat de mort natural, document que es negà a firmar. Dos anys després de sa mort, va ser condemnat pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques per«responsabilitat política de caràcter greu» a una multa de 100 pessetes.

Continua...

---

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

El Tall Editorial publica llibre de viatges

Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.

Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.

Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.

Anarcoefemèrides del 20 de juny

Esdeveniments

Muntatge sobre Anselmo Lorenzo

- Dimissió d'Anselmo Lorenzo: El 20 de juny de 1872 a València (País Valencià) Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l'estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

***

Capçalera de L'Attaque [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Attaque: El 20 de juny de 1888 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. A partir del número 7, de l'1 d'agost de 1888, portarà com a subtítol «Organe socialiste révolutionnaire»; i a partir del número 46, del 25 de juliol de 1889, «Organe hebdomadaire anarchiste». El redactor en cap fou Ernest Gégout i el secretari de la redacció G. Picourt i S. Mougin, a partir de l'abril de 1899; els gerents foren L. Meunier i E. Gégout. Hi van col·laborar Antoine Antignac, Auguste Chirac, Amilcare Cipriani, J. B. Clément, Sébastien Faure, Eugène Fournière, E. Gegout, Léon Gerault-Richard, Paul Gilbert, E. Herbel, Clovis Hugues, Paul Lafargue, G. Lefrançais, Charles Malato,Émile Massard, Saverio Merlino, Louise Michel, Paule Mink, S. Mougin, E. Odin, Auguste Percheron, Eugène Pottier, Félix Pyat, Tortelier, André Veidaux, Émile Violard, Lucient Weill, etc. Gégout i Malato van ser condemnats a 15 mesos de tancament, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, per articles apareguts en el periòdic. En sortiren 66 números, l'últim el 26 d'abril de 1890. Aquesta capçalera reapareixerà entre 1895 i 1915, dirigida per E. Gégout, però com a periòdic independent i no anarquista.

***

Portada del primer número de Terre Libre

- Surt Terre Libre: El 20 de juny de 1922 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Terre Libre. Organe Bi-mensuel de la Fédération Anarchiste du Sud. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Sud-Est (FASD), celebrat l'abril de 1922 a Marsella, els anarquistes del Migdia decidiren crear un òrgan que s'havia d'imprimir a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però arran del desmantellament de la FASD, els grups anarquistes del Sud prengueren la torxa com a òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). Portava l'epígraf anarcocomunista«De chacun selon sa force. A chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats). Publicat per André Viaud, en foren gerents Léopold Faure (Fattys) i Pierre Le Roux. Trobem articles de Gustave André, Michel Antoine (Lux), Robert Antoine, E. Armand, Édouard Barrat, Paul Bergeron, Léon Boissin, Leopoldo Bonafulla, John Bull, Édouard Demonsais, Félix Denegry, André Duc, René Falavel, Séverin Férandel, Eugène Galand, Jean Gamba, Émile Grimaud, Marius Guigue-Veran, Luc Lelatin, Pierre Le Roux, Jacques Liberto, Robert Magrini, L. Meissonnier, Ph. Pécastaings, Antonin W. Poizat, Louis Portier, Raoul Raynaud, Soustelle, Mathieu Vecchioni, André Viaud (Le Chiffonnier) i Georges Vidal, entre d'altres. L'agost de 1922, arran de la publicació d'un poema de Georges Vidal dedicat a Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clémenceau, el domicili de Pierre Le Roux i d'André Viaud, al número 2 del carrer du Chêne de Marsella, va ser escorcollat i amb dos, juntament amb Georges Vidal, van ser demandats per«injuries a l'Exèrcit, provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat». Tingué alguns articles en castellà. Es publicaren almenys 10 números, l'últim el 5 de novembre de 1922. Va ser continuat per Terre Libre. Cahiers mensuels de critique sociale (1923) i aquesta mateixa capçalera es publicà entre 1934 i 1936 com a òrgan de la Aliança Lliure d'Anarquistes de la Regió del Migdia.

***

Portada d'un exemplar de La Riscossa

- Surt La Riscossa: El 20 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del quinzenal antifeixista en llengua italiana La Riscossa. Quindicinale degli antifascisti dell'Australia. Aquest periòdic sorgí per contrarestar la propaganda desplegada per diversos grups feixistes italians que s'establiren a Austràlia, com ara l'Associazione Nazionale Combattenti (ANC, Associació Nacional de Combatents), el National Union of Italian Reserve Officers (NUIRO, Unió Nacional d'Oficials Italians en la Reserva), el Dante Alighieri Club, el Cavour Club i el periòdic Il Giornale Italiano. Lligada a l'anarquista «Club Matteotti», el responsable gerent de la publicació fou Valentino Ciotti. Hi van col·laborar, entre d'altres, Francisco Carmagnola i Francesco Giovanni Fantin. L'últim número fou el del 15 de març de 1932.

Naixements

Notícia sobre l'afer dels paquets de La Havre apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 18 d'octubre de 1894

- Abraham Martin: El 20 de juny de 1834 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Abraham Martin, conegut com La Mitrailleuse. Sos pares es deien Antoine Martin, boter, i Magdelaine Lutaud. Enginyer mecànic i armer de professió, durant la Comuna de París fou director dels tallers i museu d'artilleria de Saint-Thomas-d'Aquin. Inventà una pistola metralladora («Pistolet Mitrailleuse Martin», Pistola-metralladora Martin) que posà al servei de la Comuna. Quan la caiguda de la Comuna es refugiat a Londres (Anglaterra), on dirigí una important fàbrica. El 9 de desembre de 1872 va ser jutjat pel XVII Consell de Guerra i condemnat en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna. La policia el qualificà d'«inventor perillós». La seva pistola-metralladora va ser perfeccionada a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) pels fabricants d'armes Marres i Braendlin, i prengué el nom de«Martin-Marres-Braendlin Mitrailleuse». En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Durant la primavera de 1894, arran d'una carta anònima enviada des de Londres a la policia francesa, va ser sospitós d'haver creat una petita bomba de «potència fins ara desconeguda» i capaç de ser manipulada sense perill pel portador. L'octubre d'aquell any, a Le Havre (Normandia, França), una gran maleta amb paquets provinent Londres que havia de ser lliurada a un tal A. Martin va ser confiscada; la maleta contenia material d'armer i mecànic, claus, obusos no carregats, cartutxos i diversos models d'enginys «sospitosos» per a la policia. El cas d'aquests paquets, que havien estat autoenviats per ell, acabà en la denúncia a la Companyia del South-Western per la seva part per haver-los obert i haver-los lliurats fora de termini. L'octubre de 1899 patí un greu accident de caça. Al final de sa vida resta cec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: El 20 de juny de 1848 neix a Montgomery (Alabama, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com«Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al«Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat delChicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos iànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la«Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema«Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren –els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren:«Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

***

Foto policíaca de Paul Clouard (9 de març de 1894)

- Paul Clouard: El 20 de juny de 1858 neix a La Tellerie (Vengeons, Normandia, França) l'anarquista Paul Jules Clouard. Sos pares es deien René Marin Clouard, paleta, i Marie Louise Homo, domèstica. El 28 de febrer de 1883 vivia al número 9 del carrer Maître Albert del V Districte de París. Son germà va morir fent el servei militar i, d'antuvi, ell va ser dispensat de fer-ho, però finalment el va fer en dos períodes en 1885 i 1887. En aquesta època treballava d'estanyer i de domèstic. El 6 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de l'oficial de Pau Fédée en una gran i violenta agafada al cabaret de l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de París. Van ser arrestats 14 homes i tres dones i tot el grup al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte, on una part en va ser interrogat per Fédée. El seu domicili, al carrer Bachelet, va ser escorcollat sense cap resultat. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 9 de març de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser posat en llibertat. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure els casos de tots els implicats i implicades en l'agafada del cabaret de Duprat. La seva pertinença al moviment llibertari només es va fonamentar en el simple fet de freqüentar el citat cabaret, lloc de reunió d'anarquistes. El 15 de desembre de 1896 es va declarar insubmís i l'1 de novembre de 1904 va ser alliberat del servei militar. Al final de sa vida treballava de cotxer de fiacre i habitava al número 4 del carrer Belfort de Clichy (Illa de França, França). Paul Clouard va morir el 15 de maig de 1917 al IX Districte de París (França).

***

Pedro Sierra Álvarez

- Pedro SierraÁlvarez:El 20 de juny de 1888 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Pedro SierraÁlvarez. Sos pares es deien Pedro Sierra Díez i Rosa Álvarez. Va ser un dels militants anarquistes asturians més coneguts i representatius de línia moderada de l'anarcosindicalisme, amic de Eleuterio Quintanilla i deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser fonamentalment periodística i organitzativa, va patir presó en diverses ocasions –després de la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del Congrés de 1911, com a conseqüència de l'«Afer Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de 1910, representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant funcions en les ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació del lema internacionalista, i defensant la conveniència de fundar el sindicat anarcosindicalista i va polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals en l'organització; també va assistir al Congrés de l'any següent. En 1912 es va encarregar de gestionar l'obertura dels centres obrers de Gijón clausurats. En 1915 va representar les societats obreres de Gijón en el Congrés de Ferrol, on va polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y Libertad sobre la guerra mundial. En 1916 va participar en el Congrés Sindical Astur de Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional d'Indústria de la Fusta i fou director del seu portaveu, La Cuña (1915-1917). Freqüentment va escriure en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer mítings. Va condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la mitificació del revolucionarisme social i la violència i va combatre el reformisme del socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada en moments de penúria després de consultar amb Mella, fet que no va impedir el contacte amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la guerra de 1936 va afavorir l'arribada de queviures a Astúries. Destacà en la seva tasca d'editor i d'impressor: regentà les impremtes de Gijón «La Victoria» (1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van publicar pamflets i fullets, a més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar la guerra es va exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic. Com a periodista va publicar enAcción Libertaria, CNT (Gijón), Renovación, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera (Gijón), Suplemento de La Protesta,Tribuna Libre, Umbral, etc.; a més de dirigir Acció Libertaria,La Cuña, El Libertario,Solidaridad i Solidaridad Obrera (Gijón). Pedro Sierra Álvarez va morir el 30 d'octubre de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Pedro SierraÁlvarez (1888-1969)

***

Nino Napolitano

- Nino Napolitano: El 20 de juny de 1893 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino,Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor,L'Esule, etc.). Sos pares es deien Antonino Napolitano i Antonina Antico. Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en el únic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari. Nino Napolitano va morir el 17 de novembre de 1958 a Palerm (Sicília).

Nino Napolitano (1893-1958)

***

Necrològica de Josep Faure Aliana apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Josep Faure Aliana: El 20 de juny de 1895 neix a Sanui (Llitera, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Faure Aliana. Sos pares es deien Miquel Faure i Salvadora Aliana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1937 era secretari de la CNT d'Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Acabà a l'exili francès, instal·lat a Aush. Sa companya fou Dolors Montserrat Rufàs. Josep Faure Aliana va morir el 2 de març de 1989 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca

- Ciriaco Quesada Torreblanca: El 20 de juny de 1898 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ciriaco Quesada Torreblanca. Sos pares es deien Félix Quesada i Encarnación Torreblanca. En 1927, ja casat amb Encarnación Herrerías i amb un fill (Félix Quesada Herrerías), emigrà a Catalunya. A Esparraguera (Baix Llobregat, Catalunya) treballà a la fàbrica tèxtil«Colònia Sedó» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1928 nasqué un altre fill (José Quesada Herrerías). A començament de la dècada dels trenta la família s'establí a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on treballà a l'empresa«La Seda». Abans de la guerra es tornaren a mudar al Prat de Llobregat, on nasqué un nou infant (Encarna Quesada Herrerías) i durant la guerra una altra nina (Violeta Quesada Herrerías). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb tota sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sa filla Violeta no pogué resistir el camp i morí. Durant l'Ocupació, el 24 d'agost de 1940 va ser deportat, juntament amb altres membres de sa família, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 3.855. Després de l'alliberament el camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, part de sa família retornà a l'Espanya franquista i ell acabà instal·lat-se a Rosset (Provença, Occitània), militant en la Federació Local de Rosset i d'Ais de Provença (Provença, Occitània) de la CNT de l'exili, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1980 va fer un viatge a la Península per a veure sa família. Ciriaco Quesada Torreblanca va morir el 20 de desembre de 1984 al Centre Hospitalari Pays d'Aix d'Ais de Provença (Provença, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca (1898-1984)

***

Necrològica de Joan Membrado Querol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de febrer de 1992

- Joan Membrado Querol: El 20 de juny de 1899 neix a la Todolella (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Membrado Querol. Sos pares es deien Rafael Membrado i Magdalena Querol. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a començament de la dècada dels trenta emigrà a França. Instal·lat a Perpinyà, participà activament en el suport als companys refugiats a França. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors del Comitè Local de Perpinyà de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del grup de suport a la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Perpinyà de la CNT. Joan Membrado Querol va morir el 24 de desembre de 1991 a l'Hospital Maréchal Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat.

***

Nunzio Pernicone

- Nunzio Pernicone: El 20 de juny de 1940 neix al Greenwich Village de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) l'historiador del moviment anarquista Nunzio Pernicone. Fill d'una família d'immigrants sicilians anarquistes, sos pares es deien Salvatore Pernicone i Rose Consolazione. Son pare era actor i director de companyies teatrals anarquistes que recaptaven fons per als periòdics anarquistes, com ara Il Martelo, i que durant els anys vint i trenta representaven obres teatrals de Carlo Tresca. Des d'infant freqüentà els cercles anarquistes italians novaiorquesos i tingué un tracte especial amb Valerio Isca i Raffaele Schiavina. Es llicencià en història en la City University of New York (CUNY) i en 1971 es doctorà, amb la tesi The Italian Anarchist Movement. The Years of Crisis, Decline and Transformation (1879-1894), sota la direcció d'Arcangelo William Salomone, en la Universitat de Rochester (Nova York, EUA). S'especialitzà en l'estudi del moviment llibertari italià i en aquests anys conegué l'historiador del moviment anarquista nord-americà Paul Avrich, que esdevingué amic íntim. Després d'ensenyar a les universitats de Columbia (1969-1975) i d'Illinois (1975-1980) i en diverses escoles universitàries de Nova York en els anys vuitanta, el 26 de setembre de 1988 va ser nomenat professor del Departament d'Història i de Ciències Polítiques de la Universitat Drexter de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Publicà nombrosos articles dedicats a militants anarquistes italoamericans (Pietro Acciarito, Luigi Galleani, Arturo Giovannitti, Sacco i Vanzetti, Carlo Tresca, etc.). Participà en emissions radiofòniques i televisives i en conferències, i els seus cursos «Europe between the Wars (1919-1939)» i «Fascism» van ser molt seguits. La seva opinió especialitzada va ser recollida en els documentals de Peter Miller Sacco and Vanzetti (2006) i de Gianfranco Norelli i Suma Kurien Pane Amaro (Bitter Bread). The Italian American Journey from Despised Immigrants to Honored Citizens. Trobem textos seus en diferents publicacions especialitzades, com ara Italian American Review, Journal of American History,Journal of American Ethnic History, Journal for The Study of Radicalism, Storia Contemporanea, Studi Emigrazione, etc. Entre el 2004 i el 2007 edità el periòdic Italian Americana. Entre les seves obres destaquen Italian anarchist (1864-1892) (1993 i 2009), Ben Shahn and The Passion of Sacco and Vanzetti (2001, amb altres),Carlo Tresca. Portrait of a rebel (2005 i 2010) i Terrorism. The first or anarchist wave (2006, amb altres). En 2003 edità i introduí The autobiography of Carlo Tresca. El dia abans de morir havia redactar la introducció a un volum de les obres completes d'Errico Malatesta sobre la seva estada a Amèrica i redactava un llibre que titulà provisionalment The propaganda of the deed. Italian anarchist violence in the 19th century. Sempre es declarà ateu. Malalt d'un càncer de pròstata, Nunzio Pernicone va morir durant la nit del 29 al 30 de maig de 2013 al Thomas Jefferson University Hospital de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Amant de l'òpera i dels moixos –amb sa companya Christine Zervos en tenia cinc al seu domicili de Newtown (Bucks, Pennsilvània, EUA)–, deixà dit que, en lloc de flors al seu funeral, les contribucions a la seva memòria es donessin al Morris Animal Refuge de Filadèlfia o al Animal Legal Defense Fund de Cotati (Califòrnia, EUA). La Universitat Drexter va crear el Nunzio Pernicone Memorial Scholarship Fund (Fons de Beques Memorial Nunzio Pernicone) en la seva memòria.

Defuncions

Voltairine de Cleyre fotografiada per Herbert Bridle (Filadèlfia, 1901)

- Voltairine de Cleyre: El 20 de juny de 1912 mor a Chicago (Illinois, EUA) l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Havia nascut el 17 de novembre de 1866 a Leslie (Michigan, EUA) en una família d'origen francès molt humil. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad–el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament–del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court, Twentieth Century, Magazine of Poetry, Truth, Lucifer, Boston Investigator, Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent,The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty,Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Vassil Ikonomov

- Vassil Ikonomov: El 20 de juny de 1925 és assassinat en circumstàncies misterioses quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Havia nascut el 9 d'agost de 1898 a Aïtos (Burgas, Bulgària). Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les«expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies. Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any commemora en aquesta data la seva figura.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 de juny

Esdeveniments

Ressenya de la conferència publicada en el diari saragossà La Voz de Aragón del 23 de juny de 1931

- Conferència de Pierre Besnard: El 21 de juny de 1931 l'anarcosindicalista Pierre Besnard, aleshores secretari de la Confederació General del Treball– Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de França, fa a l'Ateneu de Madrid (Espanya) la conferència «Esencia y plan constructivo del sindicalisme revolucionario». Besnard criticà durament el sistema capitalista i, després de palesar el fracàs de tots els sistemes polítics, des del feixisme al comunisme, assegurà que l'únic sistema possible factible és el plantejat per l'anarcosindicalisme.

Naixements

"Sans patrie"

-Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Vresse-sur-Semois, Namur, Valònia) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes«L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels«Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Édouard Rothen (ca. 1921)

- Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Édouard Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Sos pares es deien Gottlieb Hotz i Susanne Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly,Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a«comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferènciesàcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) –fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Esther Diener, sa companya–, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière–setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)–, Contre-Courant,Clarté,La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Sa companya fou Esther Diener. Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 al seu domicili del barri de Saint-Julien de Marsella (Provença, Occitània). Sébastien Faure–a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste– li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Fernando Nogales Márquez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 11 de febrer de 1962

- Fernando Nogales Márquez: El 21 de juny de 1882 neix a Oliva de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Nogales Márquez. Sos pares es deien Manuel Nogales i María Márquez. Fill d'una família molt pobra, no pogué anar a l'escola. Analfabet, aprengué a llegir tot sol i començà a acumular una bona cultura autodidacta. En 1914 era membre del Partit Reformista (PR), fundat dos anys abans per MelquíadesÁlvarez, i era secretari, amb Andrés Gómez García, del Centre Reformista de la localitat. En 1917 estava subscrit als periòdics anarquistes Los Nuestros i La Voz del Campesino, periòdic aquest en el qual col·laborà en 1932. Obrer surer, organitzà al seu poble el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser perseguit pels patrons i el clergat local. Son germà José fou comunista. En 1932 col·laborà econòmicament en la Comissió Pro CNT. El 29 de novembre de 1934, com a vocal de la Junta Directiva de la Societat de Ramaderes i Llauradors«La Benefica» d'Oliva de la Frontera, juntament amb altres membres d'aquesta, s'entrevistà a Madrid (Espanya) amb el ministre d'Agricultura Manuel Jiménez Fernández. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Antifeixista local i quan l'ocupació de la població per les tropes franquistes aconseguí passar a Portugal, per retornar immediatament a la zona republicana i integrar-se en la lluita contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Gèmas (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població i, quan aquesta desaparegué, en la de Marsella (Provença, Occitània). Malalt i sense família, Fernando Nogales Márquez va morir el 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1962 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Gino Fantozzi

- Gino Fantozzi: El 21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor anarquista Gino Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista«Germinal» de Volterra, format especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.). Participà activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de 1931 va ser inscrit en la relació de persones a detenir en«determinades circumstàncies». En 1935 s'integrà en la Federació Nacional Feixista dels Artesans, però un informe policíac de la Prefectura de Pisa dubtava del seu canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II Guerra Mundial, després de la tràgica mort del seu fill Sante, comunista i comissari polític del destacament partisà «Otello Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana, Itàlia), s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però l'abandonà desil·lusionat arran de les mesures polítiques preses pels comunistes durant la postguerra. Posteriorment entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista«Germinal» de Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre col·lectiu L'uomo e la terra. Lotte contadine nelle campagne pisane (1992).

***

Foto policíaca de René Baril apareguda en el diari parisenc La Matin del 13 de novembre de 1925

- René Baril: El 21 de juny de 1892 neix al X Districte de París (França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat erròniament com Barril–, conegut com Aubier. Era fill natural de la jornalera Joséphine Alexandrine Saussant i va ser reconegut per Paul Jean Louis Marius Baril pel matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1895. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest«Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de«Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!», «A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale, Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels«socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat«À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de«provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA, i acusat de«provocació a l'assassinat». En aquestaèpoca fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 25 de juliol de 1925 es casà a Le Mans (País del Loira, França) amb Marthe Blanche Louise Bignon. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. El 9 d'abril de 1932 es casà a Hodenc-en-Bray (Picardia, França), població on residia, amb Louise Derivery. En aquestaèpoca va ser condemnat en diferents ocasions per caçar i venda ambulant sense permís. René Baril va morir accidentalment el 10 de febrer de 1964 a Crillon (Picardia, França).

***

Rivoluzio Gilioli durant la Revolució espanyola

- Rivoluzio Gilioli: El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista Rivoluzio Gilioli, conegut com Barbetta pel barbó que portava. Fill d'una família nombrosa de nou germans –tots portaven noms d'allò més revolucionaris (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta)–, sos pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció i un dels militants anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria Pelliciari. Després d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es traslladà a continuar els estudis a Mòdena, on fou un dels membres més actius del moviment llibertari local. En 1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de Mòdena, encara que continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el títol de mestre. Com a secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una intensa tasca propagandística amb conferències i reunions a diverses localitats de la regió –l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més de 1.200 adherits–, activitats també promogudes per la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes). També participà en el desenvolupament de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes i mecànics. El desembre de 1919 assistí al congrés constitutiu de la Unione Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil Revolucionària Italiana) celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va veure implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de municions i d'altres materials bèl·lics de la  Caserna Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en les manifestacions obreres –el 5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de Bolonya, i ferit 45 companys–, però a causa d'una delació la policia detingué 26 anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en processà 25 a Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb Egisto Colli, altre company anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la captura i refugiar-se a domicilis de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la militància de Mòdena a través del Comitè de Defensa Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), però finalment s'exilià a França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de 1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de 1920 creuà clandestinament la frontera i, d'antuvi, s'establí a París i, després, a la zona nord. A Lens trobà feina de paleta en una obra i després entrà com a comptable en una fonda propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare Onofrio i l'any següent la resta de sa família, instal·lant-se a Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França. Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet, marxà a Bèlgica, però retornaren a París, on treballà en la construcció. Més tard participà en la companya de suport a Mario Castagna i Ernesto Bonomini, anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a França, i fou el comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna. També en aquesta època participà en la campanya de protesta contra la condemna a mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser contractat per una empresa de la construcció com a encarregat en una obra i fou enviat al departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de construcció d'un tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En aquesta obra conegué nombrosos exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc aprengué el castellà i s'interessà pels problemes socials de la Península, publicant fins i tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe. Viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a París, treballà en una obra de reconstrucció de l'estació del metro de la plaça de la República, alhora que reprèn la seva activitat militant, participant en nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931 la policia francesa el qualificà, en el seu«Butlletí de Recerca. Suplement de Subversius», com a «anarquista a detenir i escorcollar». A partir de l'octubre de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la publicació del quinzenal anarquista Umanità Nova, que s'edità a Puteaux, i que fou suspesa per les autoritats franceses, després de sis números, el gener de 1933. Aquest periòdic va ser substituït per La Protesta, però ell no va entrar en la redacció davant el temor de ser expulsat de França, ja que un mes abans havia estat detingut per la policia durant una conferència anarquista i havia rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934 participà en la vaga general antifeixista convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de febrer a París quan un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels Diputats, escamot que va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana. Mentrestant havia estat contractat com a director de les obres per a la construcció d'un palau al carrer parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto Tommasini, Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat de França, juntament amb Angelo Damonti, però gràcies a les seves amistats i contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la suspensió del decret amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936 participà activament en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí al Congrés Internacional pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la policia política feixista italiana envià un informe on deia d'ell que«desenvolupa una intensa activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la regió parisenca». Participà activament en l'organització del Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals comunicacions i presentant una pròpia («Informe Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny de 1936 redactà amb Virgilio Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial italiana a Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió d'anarquistes italians de la regió parisenca i que després va ser completat per Sébastien Faure i publicat en nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19 de juliol de 1936, el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per una empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del port de Dunkerque. D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a la Península. Amb Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides de voluntaris. El mateix juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera francobelga amb Umberto Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario Mantovani a Brussel·les, recuperà armes per a la Revolució espanyola, armes que van ser portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la Península. El setembre de 1936, amb Cieri, assistí a la reunió de grups antifeixistes italians a París, on es va decidir la creació de la Brigada Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit comunista, fet que desencadenà la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment«Giustizia e Libertà». El novembre de 1936 decidí partir cap a la Península i el 5 de desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja eren sos germans Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona marxà al front aragonès, a Almudébar. Per la seva experiència tècnica, va ser enviat com a capità per comandar una companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques militars, sinó també civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de les col·lectivitats d'Aragó. Després dels fets de «Maig de 1937» i arran de conèixer l'assassinat del seu amic Camillo Berneri, decidí restar al front convençut del que s'hi jugava a la Península. Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat comandant de la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de 1937, mentre realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a Carrascal, a prop d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir el 21 de juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc davant un grup de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la biografia Rivoluzio Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937). Actualment existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a Mòdena.

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

- Lluís Meseguer Ramos: El 21 de juny de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Meseguer Ramos. Llaurador de professió, en 1931 fou un dels membres del Centre Obrer de Massalió, amb sos germans Josep i Pere i altres companys (Antoni Carceller Inés, Ramon Cuella Gimeno, Domènec Orgillés Bañolas, Pau Orona Piquer, Juli Prades Perfagés, Ramon Jacint Prades Ribera, etc.), que l'integraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). També, amb sos germans i altres companys (Lluís Bala Berge, Lluc Fuertes Vallespí, Isidor Orgillés Sariñena, Bartomeu Plancho Guàrdia, Enric Puyol Bala, Francesc Ripollès Blasco), fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la localitat. Participà activament en els fets revolucionaris de 1933 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fets pels quals va ser perseguit per les autoritats i hagué de passar a la clandestinitat. El juny de 1935, encara en fuita, la Guàrdia Civil escorcollà el seu domicili i li requisaren una escopeta de caça, munició, una màquina de carregar cartutxos i llibres anarquistes. Abans del cop militar feixista de 1936 vivia amb sa companya, Adela Fuster Prades, i sos dos infants, Campoamor i Ramona, al número 13 del carrer Humbría. Després de l'alliberament del seu poble de mans feixistes, va treballar a Vall-de-roures en l'organització de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Formà part de les dues col·lectivitats que es crearen al poble. Amic de Joan Baptista Albesa Segura, de Vall-de-roures, formà part del seu grup de dinamiters de les columnes confederals fins la caiguda del front aragonès. Amb sa família, a partir del 7 d'abril de 1938, es refugià a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser mobilitzat per a treballar en una unitat d'obres i fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família. Va ser internat al camp de concentració de Bram. Jutjat en consell de guerra per les autoritats feixistes a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per«adhesió a la rebel·lió», va ser declarat en rebel·lia. Lluís Meseguer Ramos va morir el 26 de juliol de 1985 a Lunèl (Llenguadoc, Occitània).

***

- Antonia Lisbona Celma: El 21 de juny de 1914 neix a la Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista María Antonia Lisbona Celma. Filla de família llibertària, sos pares es deien Francisco Lisbona, obrer forner, i Pilar Celma. A partir de 1922 visqué amb sa família a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) i quan tenia 18 anys començà a treballar de serventa. Posteriorment s'ocupà de la cura d'infants a Saragossa (Aragó, Espanya) i a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1936 retornà a Calanda i participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries, en el grup teatral «Renacer» i en la col·lectivitat local. El desembre de 1937 es casà amb l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú. Quan el triomf franquista es trobava a Barcelona i el febrer de 1939 va ser detinguda i empresonada fins el novembre d'aquell any. En 1940, amb son fill Germinal de quatre mesos, va ser novament detinguda pel grup d'informació franquista del seu poble i internada al convent de Les Corts que servia aleshores de presó de dones. A resultes de les denúncies realitzades pels feixistes de Calanda, el 25 de gener de 1943 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada a 30 anys de presó. Va ser especialment acusada d'haver participat el 14 de setembre de 1936 en l'incendi del convent i de les imatges religioses de Calanda. Com que hi anava armada, va ser també acusada d'haver participat aquell mateix dia en l'execució de 14 persones dretanes del poble. Va ser tancada a la presó de les Corts de Barcelona, a Reus (Baix Camp, Catalunya), a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i a la presó de Predicadoras de Saragossa. Son fill Germinal va ser assassinat pels franquistes a la presó. El desembre de 1945, en la revisió del seu procés, obtingué la llibertat condicional, que es va fer efectiva el 2 de febrer de 1946. Sos pares i son germà Leandro havien estat assassinats pels franquistes. L'abril de 1946 passà a França i es pogué reunir a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb son company que no veia des que es casaren. La parella visqué a les poblacions occitanes de Los Sarrassins, Castèlmairan i Montalban, abans d'establir-se definitivament, a partir de 1950, a Forques, on s'integrà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La parella tingué quatre infants (Manuel, Leandro, Margarita i Amapola). Amb son company va escriure els llibres autobiogràfics Luchas, amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991) (1996). Antonia Lisbona Celma va morir el 3 de maig de 2012 a Forques (Rosselló, Catalunya Nord).

Antonia Lisbona Celma (1914-2012)

***

D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)

- Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació–la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival«Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la sevaúltima cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.

Arthur Moyse (1914-2003)

***

José Muñoz Congost

- José Muñoz Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord d'Àfrica) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. Sos pares es deien José Muñoz Botella, dependent, i Esperanza Congost Pérez. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària –en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó«La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural«Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seusòrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT,Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía,Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,Fuego, Icaria, Ideas-Orto,Mar y Tierra, Nervio,Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta,Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros.El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor Vicario, amb qui es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a l'Hospital Universitari de Llemotges (Llemosí, Occitània). 

José Muñoz Congost (1918-1996)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de juny

Esdeveniments

Louise Michel després de la seva deportació a Nouméa (Nova Caledònia, 1873-1880)

- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 la destacada militant anarquista Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, és jutjada a l'Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó.

Naixements

Gaston Crémieux

- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Isaac Gaston Crémieux. Era el fill primogènit d'una família nombrosa formada per Abraham Crémieux, modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, i Alexandrine Rachel Vidal. Realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet –nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. El 25 de setembre de 1864 es casà a Marsella amb Judith Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants (Albert, André Moïse i Maximilien Armand Samuel), l'últim en honor a Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir –el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca –de Marsella– de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.

Gaston Crémieux (1836-1871)

Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

***

Foto policíaca d'Auguste Dupuis (3 de juliol de 1894)

- Auguste Dupuis: El 22 de juny de 1841 neix a Dourdan (Illa de França, França) l'anarquista Achile Paul Auguste Dupuis. Sos pares es deien François Joseph Dupuis, carreter, i Françoise Joséphie Virginie David. Es guanyà la vida fent de carreter, com son pare, i de ferrer. El març de 1891 figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Denis (Illa de França, França) establert per la policia i en aquestaèpoca vivia al número 167 de l'avinguda de París d'aquesta població. L'abril de 1892, segons informes policíacs, freqüentava les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Grup de Propaganda. Aquest mateix mes va ser detingut, en previsió a les manifestacions del Primer de Maig, i el seu domicili escorcollat. El desembre de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París el considerà com a«anarquista no militant» i en aquesta època encara vivia al mateix domicili de l'avinguda de París de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. El 10 de juny de 1893 assistí al míting de protesta celebrat a la Sala Progrès del bulevard de l'Hôpital. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en la gran agafada d'anarquistes, que en va capturar 155, i el seu domicili escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat dos dies després en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Robert Lanoff

- Robert Lanoff: El 22 de juny de 1879 neix al X Districte de París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Sos pares es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent dels bombers parisencs, i Valentine Félicie Liébant. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'octubre de 1899 sembla que fou el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux anarchistes», on es critica durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple qualificant-los d'«anarquistes de govern». L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». En aquesta època vivia al número 114 del carrer de Clignancourt de París. Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista«Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron, Chauny, Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant,Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. També va participar en les «Xerrades Populars» que se celebraren al número 69 del carrer de l'Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de gener de 1911 actuà en la festa organitzada per la Federació Revolucionària en suport a Le Libertaire. El maig de 1911 va fer una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a més de cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le droit à l'avortement, Doit on aller à la caserne, Les Péjugés, À Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911, a requisitòria de la policia de Laon (Picardia, França), a resultes de la conferència realitzada a Chauny (Picardia, França), va ser inculpat per«provocació a l'assassinat i apologia del robatori». En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Aquest mateix any va publicar De la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual deL'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin, i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la«Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article «De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per«entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue,Le droit à l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerre à l'alcool,Maternité, Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Lesépaves, En route pour l'abattoir, Trimardeur, C'est la rafle, Aprés la grève,Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse, Jean Misére devant le Christ, Les juges,Sonnez! Clairons sonnez!,La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires,Voix des locataires, Les pionniers. Scène de la vie de Biribi, Le soldat devant le peuple, Les prêtes.Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Robert Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne del XIV Districte de París (França).

***

Enrique López Alarcón (ca. 1918)

- Enrique López Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta, dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján. Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després passà a la Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i lletres i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a Cártama (Màlaga, Andalusia, Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Espanya), on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme. En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo. En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l'Ajuntament de Màlaga el nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat. En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931 s'estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d'Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l'homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935 s'estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, LaÉpoca, La Esfera,El Intransigente, La Mañana,Mi Revista, El Mundo, La Nación,Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas. A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors. Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles enFragua Social. El 13 de gener de 1938 llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El periodista de la revolución», acte organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i el 4 de desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf franquista era un fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i visqué a Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i l'11 de gener de 1940 arribà, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador. A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s'establí a l'Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents Antifeixistes–col·laborà en el seu òrgan d'expressió Combate–, de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del Centre Republicà Espanyol. L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència«El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l'agrupació «Teatralia». En 1945 s'instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al«Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O'Shea» de l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on s'encarregà de les seccions«Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a Espanya. Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate,DM, Lux,Mañana,Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo,Mundo Masónico, El País, Tiempo, etc. Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos dePierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d'Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940),Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963–molts d'autors citen erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Enrique López Alarcón (1881-1963)

***

Necrològica de Josep Ferrater Añó apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1969

- Josep Ferrater Añó: El 22 de juny de 1891 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Jaume Ferrater Añó. Sos pares es deien Josep Ferrater Oller, jornaler, i Teresa Añó Cortés. Quan era molt jove començà a treballar en la indústria del vidre a Mataró (Maresme, Catalunya), on va conèixer Joan Peiró Belis al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Cooperativa del Vidre. Per la seva militància va haver de treballar a diverses regions peninsulars (Sevilla, València, Barcelona, etc.) sempre com a obrer vidrier. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va veure obligat a exiliar-se a França i a París es casà amb la militant anarquista francesa Marguerite Louise Laversin. En 1932 retornà a Mataró i reprengué la seva feina en la Cooperativa del Vidre. Durant la guerra civil va ser perseguit pel sector republicà contrari a la col·lectivització. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Givors, on treballà en la seva feina de vidrier. El maig de 1945 s'integrà en la Federació Local de Givors-Chasse la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Josep Ferrater Añó va morir morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili de Givors (Lió, Arpitània). Son germà Jaume Ferrater Añó també va ser vidrier i confederal.

***

Sperinidio Marastoni

- Sperindio Marastoni: El 22 de juny de 1894 neix a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i després socialista, Sperindio Marastoni. Sos pares es deien Luigi Marastoni i Caterina Lonati. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista i estava casat amb Teodolinda Messerani, amb qui tenia un infant. L'agost de 1924 arribà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué al número 7 del carrer Chabrier. A partir de 1926 va ser fitxat per la policia, que el 1935 el qualificava com a anarquista «violent i lluitador». La policia el va assenyalar en diversos informes. El 30 de novembre de 1932 boicotejà amb altres companys (Agabitti, Bidelli, Ceola, etc.) la conferència celebrada al Relais Fleuri de Niça organitzada per la feixista societat«Dante Alighieri». Posteriorment s'acostà a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a «Giustizia e Libertà» (GL). Quan esclatà la Guerra d'Espanya, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on el 13 d'octubre de 1936 s'enrolà en el Batalló«Garibaldi» de la I Companyia, participant en diverses batalles (Cerro Rojo, Madrid, Casa de Campo, Pozelo, Boadilla, Mirabueno, Majadahonda, Araganda, Guadalajara, Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Posteriorment va ser destinat a la Brigada«Garibaldi» a intendència de l'Estat Major (Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Va ser hospitalitzat perquè una antiga malaltia pulmonar s'agreujà i 1 de gener de 1938 retornà a França. L'agost de 1940 va ser expulsat i lliurat a les autoritats feixistes italianes que el condemnaren a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Volta Mantovana. A partir de 1953 visqué a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia). Sperindio Marastoni va morir el 15 de febrer de 1955 a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia). El Consell Regional de Llombardia el condecorà amb la «Medalla d'Or a la Memòria», amb motiu del quarantè aniversari de la Guerra Civil espanyola.

Sperindio Marastoni (1894-1955)

***

Necrològica de Joan Rigat Vila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de gener de 1972

- Joan Rigat Vila: El 22 de juny de 1894 neix a Llanars (Ripollès, Catalunay) –algunes fonts citen erròniament Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Joan Rigat Vila. Sos pares es deien Francesc Rigat i Teresa Vila. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià al Sindicat Únic d'Arts i Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ribes de Freser, on va exercir diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i col·laborà en el setmanari confederal comarcal Sembrar amb cròniques locals. El gener de 1936 representà la CNT de Ribes de Freser en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrada a Barcelona (Catalunya). Fou president de les Joventuts Llibertàries de Ribes de Freser. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Sent Sefrian de la CNT. En 1947 va ser delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Concepció Tatjé. Joan Rigat Vila va morir, a resultes d'una malaltia cardíaca, el 28 de novembre de 1971 a Sent Sefrian (Aquitània, Occitània).

***

Ramon Porté Dalmau

- Ramon Porté Dalmau: El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de Barberà, Catalunya) l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill d'una família de jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien Ramon Porté Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys treballà com a jornaler al camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la mà de la lectura dels clàssics anarquistes (Élisée Reclus, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico Malatesta), començà a participar en el moviment anarcosindicalista, del qual es va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector pagès, ja que era un bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels rabassaires. En 1917 s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923 participà activament en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad Ródenas, Formós Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano Orobón), recorregué les comarques catalanes en gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista tingué cura dels sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat propagandística com a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir de 1929 presidí el Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de l'Associació d'Esquerra del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient independència econòmica com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i tingué tres fills (Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels pagesos de Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya, al Ple de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al Congrés Regional de Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del Penedès i on va ser elegit secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop més poderosa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT provocà el seu bandejament. Entre 1932 i 1933 va fer diversos mítings i conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia, Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc, Torelló, Capellades, Igualada, Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de Barberà, hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el«trentisme»; ell, encara que més proper al sector de la FAI, s'estimava més seguir Ángel Pestaña i Joan Peiró que els prosèlits de les aventures revolucionàries –condemnà l'aixecament de Fígols de gener de 1932– i s'arrenglerà amb els «trentistes». En aquesta època va crear una col·lectivitat agrària de treball a Montblanc, en la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i jornalers que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i els fruits. Quan la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i exconfederal Josep Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament. Després de la desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien companys cenetistes, i tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en aconseguir la llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de 1936 va ser nomenat subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell mateix any assistí, com a portaveu dels Sindicats d'Oposició catalans, al Congrés de Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la qüestió agrària. El 19 de juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat president del Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en representació de la CNT; també exercí de secretari de la comarcal en aquesta localitat i el 9 d'agost fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic. El fet que tingué més repercussió durant la seva presidència va ser la detenció de l'arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà el seu trasllat a Barcelona i ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per escrit, comunicació que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla; el cardenal Vidal i Barraquer va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe auxiliar, Manuel Borràs i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores de Montblanc. El setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT celebrat a Barcelona, defensà l'aliança amb la Unió de Rabassaires i una resolució, que finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits propietaris i deixar-los conrear les seves terres dins de la col·lectivitat; també va ser nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb més de 450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué d'instal·lar-se a Barcelona. Durant la seva secretaria es centrà en harmonitzar el procés col·lectivitzador i en la consolidació de la unitat sindical, especialment amb la Unió de Rabassaires i la Unió General de Treballadors (UGT) –en el Ple de Camperols de febrer de 1937 hagué de reconèixer el seu fracàs en aquesta empresa. Els fets de la Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37» van provocar la criminalització de l'experiència revolucionària i la pressa del poder per part dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la direcció del sindicat, el setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la Comissió Permanent del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la reacció antirevolucionària. Durant aquesta època va fer nombroses conferències i mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers –son fill Ramon hi morí. Més tard treballà de pagès i de carboner. Després de la II Guerra Mundial, amb l'escissió confederal, s'uní als reformistes –en 1946 estava afiliat a l'escindida Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert–, però en 1950 retornà al sector «ortodox». A Nevers treballà en diferents empreses i va continuar fent de pagès després de la seva jubilació en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al Ple del Secretariat Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976 viatjà a Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984 pronuncià una conferència al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les col·lectivitzacions agràries al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant de la poesia, col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir,Solidaridad Obrera, Terra Lliure, etc. És autor del llibre de poemes Flores y espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no publicades i d'unes memòries inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la tierra. Claridad sobre los problemas del campo. Sa companya fou Gertrudis Blavi Cartañà. Ramon Porté Dalmau va morir el 24 de juny de 1996, al domicili de sos fills, a Fourchambault (Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de Montblanc el nomenà fill predilecte de la vila.

Ramon Porté Dalmau (1898-1996)

***

Notícia sobre la detenció de Roger Combet-Farnoux apareguda en el periòdic parisenc Le Figaro del 28 de maig de 1932

- Roger Combet-Farnoux: El 22 de juny de 1901 neix a Renneville (Normandia, França) l'anarquista partidari de l'expropiació individual Roger Eugène Charles Combet-Farnoux. Sos pares es deien Simon Eugène Combet-Farnoux, cotxer, i Marie Marthe Bénard, cuinera, i vivien a París (França)–nasqué a Renneville perquè era el domicili d'una germana de la mare. Durant la infància visqué al carrer d'Astorg. Entre l'abril de 1921 i el gener de 1923 va fer el servei militar en una unitat d'artilleria i en aquesta època vivia amb sos pares al número 189 del carrer de l'Université. Posteriorment es guanyà la vida fent de torner electricista i vivia al número 93 del bulevard de Grenelle de París. En 1924 era el secretari del grup anarquista del XV Districte de París. A començaments dels anys trenta deixà la seva documentació a l'anarquista individualista que realitzava expropiacions per a finançar el moviment llibertari Georges Salanson i amb aquesta es va fer contractar com a jardiner al domicili del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) a qui desvalisà el 23 de maig de 1932 la caixa forta (213.000 francs). Per aquest fet l'autèntic Roger Combet-Farnoux va ser detingut el 26 de maig de 1932 i en el seu interrogatori argüí que havia perdut els seus papers feia una desena d'anys. El 8 d'abril de 1933 es casà al XV Districte de París amb la magatzemera Madeleine Mariette Hélène Charrier i en aquesta època vivia al número 107 del carrer Javel. A finals de 1934 estava detingut a Draguinhan (Provença, Occitània) arran del seu arrest a Sant Tropetz (Provença, Occitània) per fabricació de moneda falsa, cas en el qual, segons la policia, també Salanson es trobava implicat. Roger Combet-Farnoux va morir el 8 de novembre de 1971 a l'Escala (Provença, Occitània).

***

Notícia sobre la campanya contra Marcel Huard publicada en el periòdic comunista parisenc L'Humanité del 30 de gener de 1931

- Marcel Huard: El 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1901 a Sombernon (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Marcel-Louis Huard. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Émile Huard i Célestine Pocard. Esdevingué obrer greixador naval de la Companyia General Transatlàntica. El 31 de desembre de 1924 va ser condemnat pel Tribunal Marítim de Fort-de-France (Martinica) per «entrebancar la llibertat de treball» quan estava embarcat al vaixell Alaska. Després de complir dos mesos de presó preventiva, el febrer de 1925 arribà a Le Havre (Normandia, França). Encara que anarcosindicalista, s'afilià a l'autònoma Unió Sindical de Marins de França (USMF) i el març de 1925 en va ser nomenat secretari, després de la dimissió d'Henri Julie. Per la seva influència, aquest sindicat durant un temps va estar integrat en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (UGT-SR). A partir de maig de 1925 organitzà un sistema de vagues parcials que retardaren la sortida de gairebé la totalitat dels vaixell, però a començament de juny va ser detingut, jutjat i condemnat el 19 de juny a un mes de presó i a 200 francs de multa per «complicitat de deserció». Un cop lliure, rellançà el moviment, però va ser novament condemnat el 24 de juliol de 1925 a tres mesos de presó. El desembre d'aquell any va ser elegit membre del Comitè Antifeixista de Le Havre. Entre 1926 i 1928 fou secretari de l'USMF, però no va poder impedir diverses escissions dins del sindicat i dimití quan l'acostament dels mariners autònoms a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) semblava inevitable. En 1929 es traslladà de Le Havre a Dunkerque (Flandes del Sud). Entre 1930 i 1931 Baptiste Bour, Clément Delsol i Paul Marcel portaren a terme una campanya de descrèdit contra la seva persona en periòdics socialistes i comunistes (Le Cri du Peuple, L'Humanité, Le Populaire) on era acusat de viure estafant els companys de totes les tendències. El 21 de desembre de 1939 es casà amb Lucienne Jeanne Brunier al XVIII Districte de París (França). El seuúltim domicili va ser al número 91 del carrer Championnet de París. Marcel Huard va morir el 3 de novembre de 1948 a l'Hospital Cochin de París (França).

***

René Doussot

- René Doussot:El 22 de juny de 1904 neix al XII Districte de París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Sos pares, no casats, es deien Louis Maurice Doussot, serraller, i Yvonne Augustine Raoul, jornalera. Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca. Sa companya fou Ernestine Alexandrine Aimée Yvonne Lindrec. El seu últim domicili fou al número 9 de l'avinguda de la Porte Clignancourt. René Doussot va morir el 18 de gener de 1961 a l'Hospital Bichat-Claude-Bernard del XVIII Districte de París (França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 23 de juny

Esdeveniments

Cartell del mítng d'homenatge a Voltairine de Cleyre

- Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.

***

Cartell anunciador de les conferències

- Conferències de Mauricius: El 23 de juny de 1921 s'engegà a la Sala de la Unió dels Sindicats de París (França) un cicle de tres conferències sobre el règim soviètic a càrrec del propagandista anarquista Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. El juliol de 1920, enviat per la Federació de Ferroviaris i pel Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional, viatjà, juntament amb Clément Charles, a la Rússia soviètica per assistir-hi al II Congrés de la Internacional Comunista. Denunciat com a«sospitós», va ser detingut en arribar a Rússia i condemnat a mort, però gràcies a la intervenció de diversos sindicalistes francesos, va ser alliberat. Al seu retorn, el 5 de març de 1921, va ser detingut per irregularitats en el seu passaport. Per explicar tota la seva aventura organitzà un cicle de tres conferències a la Sala de la Unió dels Sindicats de París: la primera, el 23 de juny de 1921, titulada «Le Régime des Soviets. L'organisation soviétique et la vie actuelle en Russie» (El Règim dels Soviets. L'organització soviètica i la vida actual a Rússia); la segona, el 30 de juny, titulada«Le syndicalisme en Russie et les forces antibolchevistes. Les socialistes-révolutionnaires et les anarchistes» (El sindicalisme en Rússia i les forces antibolxevics. Els socialistesrevolucionaris i els anarquistes); i la tercera, el 7 de juliol, titulada «Le bolchevisme en France. L'adaptation du bolchevisme au moviment révolutionnaire français. Conclusions» (El bolxevisme a França. L'adaptació del bolxevisme al moviment revolucionari francès. Conclusions). En 1922 publicà el llibre Au pays des Soviets, neuf mois d'aventures, on explica el seu viatge i la seva opinió sobre la Revolució russa.

Naixements

Benoît Malon heliografiat per Dujardin

- Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Les Marais (Précieux, Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares, pobres pagesos, es deien Joseph Malon i Benoîte Balaidier. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix«lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886),Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

***

Portada de la primera edició del llibre de Lanjalley

- Paul Lanjalley: El 23 de juny de 1848 neix a París (França) el periodista internacionalista i anarquista Paul Lanjalley. A partir de 1863 ocupà un petit càrrec de funcionari en el Ministeri de Finances. Des de 1868 assistí a totes les reunions dels grups revolucionaris parisencs i formà part activa de l'oposició socialista sota el Segon Imperi. En 1871, quan esclatà la Comuna de París ja era membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va estar molt lligat a revolucionaris francesos, com ara Vermorel, Avrial, Marc Gromier, Jean-Joseph Barberet, Héligon, Gustave Jeanneret, Benoît Malon i Murat, entre d'altres. Durant la Comuna de París no ocupà cap càrrec públic, però es dedicà a fer una crònica dels fets revolucionaris dia a dia fent servir els seus testimonis i d'altres protagonistes i abundant documentació de diferents organitzacions (Federació Republicana de la Guàrdia Nacional, Comitè Central Federal, AIT, etc.). Amb tot aquest material, el mateix 1871 publicà, amb Paul Corriez, el llibre Histoire de la Révolution du 18 mars, considerada la primera història sobre la Comuna de París favorable a la revolució i no hostil als communards–dos anys després va ser traduïda al rus. Gràcies a ell, quan es desencadenà la repressió de les forces de Versalles contra els insurgents de la Comuna, salvà nombrosa documentació de diverses societats obreres. Reivindicà l'organització obrera (sindicats, cooperatives de producció, etc.) i la vaga com a inevitable, ja que d'altra manera els patrons no cedeixen davant les reivindicacions proletàries. Col·laborà com a periodista, sobretot amb qüestions obreres, en nombroses publicacions socialistes i llibertàries, com ara La Réforme,Le Cri du Peuple, Le Vengeur, Le Rappel, La Vérité, La Répúblique des Travailleurs, La Constitution, La République Française i Le Corsaire, entre d'altres. Mantingué una estreta col·laboració amb la Federació del Jura de l'AIT i amb el seu òrgan d'expressió, Bulletin de la Fédération Jurassienne, encara que la Secció de Propaganda de l'AIT de Ginebra denuncià la seva«moderació». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Galileo Palla

- Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina –a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc–, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el«Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per«associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per«resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).

Galileo Palla (1865-1944)

***

Foto policíaca de Maria Zanini (18 de març de 1894)

- Maria Zanini: El 23 de juny de 1865 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Maria Zanini, també coneguda com Maria Milanaccio, pel nombre del seu marit del qual era vídua. Sos pares es deien Antonio Zanini i Paolina Bourgnio. Es guanyava la vida com a costurera i cuinera. Establerta a París (França), entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), en el qual, probablement, actuava com a receptora de béns robats. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París amb una part de la banda (Paul Chiericotti i la seva companya Annette Soubrié, Victorine Belloti i son fill Louis); és aquí on emmagatzemava els botins dels robatoris. A començament de 1894 albergà son company l'anarquista Orsini Bertani. Després de l'agafada de la banda el 18 de març de 1894, va ser detinguda i empresonada. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada amb tota la«Banda Ortiz» per l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta» i, defensada per Blondeau, va ser absolta del delicte d'«associació criminal», però amb una ordre d'expulsió del país signada el 2 de maig de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Maria Zanini (1865-?)

***

Marc Pierrot llegint Les Temps Nouveaux

- Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Sos pares es deien Isidore Eugène Pierrot, negociant, i Marie Goby. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Les Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Sa companya fou Esther Lape. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital Diaconesses de Reuilly del XII Districte de París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911),Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).

***

Foto antropomètrica d'Édouard Carouy (2 de setembre de 1909)

- Édouard Carouy: El 23 de juny –el certificat de defunció cita el 29 de juny– de 1883 neix a Lens (Hainaut, Valònia) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Sos pares es deien Émile Carouy, taverner, i Rosine Descamps, domèstica. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans d'esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les (Bèlgica). A partir de 1906 milità en el moviment llibertari i portà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch–tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»–, i freqüentà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort (Brussel·les, Flandes). En 1908, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París (França) i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos –Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Jeanne Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França, França) i fins al 1911 treballà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Jules Bonnot, les accions s'incrementaren en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França, França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais (Illa de França, França), on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Jeanne Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Édouard Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener de París,és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry (Illa de França, França) i a casa d'un confident al Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, sense èxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de la Conciergerie de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata. Els seus descendents canviaren el llinatge per Carovis.

Édouard Carouy (1883-1913)

***

Martins Fontes

- Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

***

Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913

- Marius Aceste: El 23 de juny de 1889 neix a Londinières (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Era el fill primogènit de Thimoleón Appolinaire, comerciant, i de Marie Adoralis Euphrasie Duhamel. Treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat amb la Medalla Militar i amb la Creu de Guerra. El 4 de setembre de 1917 es casà a La Havre amb Germaine Claire Allard, de qui es va divorciar el 2 de novembre de 1922. El 18 de setembre de 1929 es va casar a Le Havre amb Alice Marie François Augès. Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 a Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 24 d'octubre de 1921

- Petrus Gayte: El 23 de juny de 1896 neix a Les Chards (Saint-Jean-la-Vêtre, Roine-Alps, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine Couzon, domèstica. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un garatge de bicicletes al seu domicili del camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Elionord Margarida Francesca Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.

***

Necrològica de Joan Ull Solves apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'11 de gener de 1982

- Joan Ull Solves: El 23 de juny de 1897 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Ull Solves, conegut com Juanito. Sos pares es deien Antoni Ull i Rosa Solves. Va ser alumne de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Metal·lúrgic autònom de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil formà part del Servei d'Informació Militar (SIM), especialitzant-se en el muntatge d'emissores als fronts de guerra i a la rereguarda. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat, maltractat i empresonat. Un cop aconseguí la llibertat provisional s'integrà en el moviment anarquista clandestí. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT i de la FAI i milità en el Sindicat de Jubilats i Pensionistes de València de la CNT. Joan Ull Solves va morir el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre– de 1981 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Enzo Donati

- Enzo Donati: El 23 de juny de 1903 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Enzo Donati. Sos pares es deien Giovanni Donati i Aida Leurieri. Només pogué assistir a les primeres classes de primària. Durant la seva joventut visqué al barri parmesà de Borgo Naviglio i es guanyà la vida com a obrer vidrier. En 1924 emigrà legalment a França per motius laborals i s'establí a París, on freqüentà subversius parmesans i exiliats polítics. El 5 de setembre de 1929 va ser condemnat a 15 dies de presó i a una multa per«rebel·lió i ultratge als agents». En 1937 marxà cap a Espanya per lluitar contra l'aixecament franquista i s'integrà en les Brigades Internacionals. Segons altres fonts, sota el nom de Rienzo Donati, nascut el 28 d'agost de 1903 a Parma, formà part d'una unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època el seu nom figura en el butlletí de recerca de subversius classificat com a«comunista». Segons algunes fonts, formà par del servei de rereguarda republicà, sobretot a partir de 1938, quan s'integrà en el Batalló de Fortificacions de la 45 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, retornà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Argelers, on formà part del grup llibertari clandestí «Libertà o Morte». Més tard va ser traslladat al camp de concentració de Gurs. Entre desembre de 1939 i gener de 1940 fou voluntari de guerra en l'exèrcit francès, enquadrat en el III Batalló del XII Regiment Estranger establert a Barcarès. Segons un informe dels serveis d'intel·ligència estalinistes del 22 de març de 1940, va ser qualificat d'«enemic del Partit». Posteriorment va ser traslladat a batallons de treball al front, fent feina a les fortificacions de Dunkerque (Flandes del Sud). Va ser fet presoner pels alemanys i, segons una informació d'agost de 1941 de l'ambaixada italiana a Berlín, basada en informacions rebudes per les autoritats nazis, va ser enviat com a presoner civil al camp de concentració de Mauthausen, encara  que el seu nom no apareix en les llistes oficials de presos d'aquest camp. Segons un registre de l'Ajuntament de Parma, Enzo Donati va morir el 21 de gener de 1942 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), encara que altres informacions apunten que va ser afusellat per la Gestapo en 1941 a París (França).

***

Notícia de la detenció de Jesús López Montesinos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 26 de juliol de 1956

- Jesús López Montesinos: El 23 de juny de 1922 neix a Benaixeve (Serrans, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Jesús López Montesinos. De família llibertària, sos pares es deien Francisco López Valero, militant anarcosindicalista del Sindicat Marítim de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i María Montesinos. Emigrat a Catalunya, visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona i milità en el Sindicat de Productes Químics de la CNT barcelonina. Quan esclatà la guerra, malgrat la seva joventut, va lluitar com a milicià al front d'Aragó; en 1938, però, va desertar. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser empresonat. Amb el triomf franquista restà a Barcelona i el juny de 1939 va ser detingut en una gran agafada contra els grups de les Joventuts Llibertàries que s'estaven reorganitzant en la clandestinitat. Jutjat, va ser condemnat a dues penes de dos anys i quatre mesos i de sis mesos, i tancat a la Presó Provincial de Barcelona. El juliol de 1942 aconseguí la llibertat. Formà part d'un dels tres grups que Manuel Aguilar Martínez, secretari del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), creà entre els joves durant sessions esportives; aquests grups van romandre actius fins 1943. Integrat en els grups d'acció –ben igual que sos germans Francisco i Victoriano, els quals havien lluitat en la «Columna Ascaso»–, va ser detingut en diferents ocasions (1944, 1946 i 1948) acusat, entre altres delictes, per associació il·legal, propaganda il·legal i dipòsit il·lícit d'armes i municions de guerra. Formà part del grup anarquista guerriller de Josep Lluís Facerías, participant en 1950 en diversos atracaments i accions importants amb explosius. Amagat i amb nom fals, el 10 de juliol de 1956 va ser detingut; jutjat en consell de guerra, l'11 de desembre de 1958 va ser condemnat per «bandidatge i terrorisme» a 20 anys de presó. En aplicació dels indults de 1963 i 1964, va ser posat en llibertat condicional i l'agost de 1964 sortí del penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Malalt de càncer, Jesús López Montesions va morir el 16 de març de 1990 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 24 de juny

Esdeveniments

L'assassinat de Carnot segons el diari parisenc Le Petit Journal del 2 de juliol de 1894

- Assassinat de Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió (Arpitània), el forner anarquista italià emigrat a França per no fer el servei militar i instal·lat a Seta, Sante Geronimo Caserio, traspassa el cor del president de la República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Roine on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

Capçalera de L'Homme Libre

- Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost i l'impressor gerent Edouard Lemoux. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Octave Jahn, Émile Janvion, Charles Malato, Gustave Manière, Francis Prost, Agustin Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.

***

Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat

- Atemptat contra Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la tarda, mentre esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la plaça del Carmen de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta, president de l'organització patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de Gijón, rep un tret que li travessà la mà esquerra i un altre a la regió glútia, lesions que sanà després de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino Suárez Sánchez i només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el revòlver s'encasquetés. En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón, Orueta es mostrava inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar la jornada laboral de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts els socialistes Ángel Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla, com a obrers més significats del comitè de vaga i possibles membres del complot, encara que foren alliberats poc després. Defensat per l'advocat anarquista Eduardo Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat entre l'11 i el 15 de desembre de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de presó correccional per dispars i lesions –la fiscalia demanava 17 anys i quatre mesos, més indemnització–, dels quals purgà un any i mig. Marcelino Suárez Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries, Espanya) i després de propagar l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona va fer feina a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou empresonat a Barcelona. En sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a Astúries. Durant l'any i mig que va estar empresonat per l'atemptat d'Orueta, col·laborà en El Libertario, sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el Comitè Pro Presos de Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per delictes de premsa i purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el temps que va estar empresonat a Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La Voz del Obrero, de La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En 1913 l'editorial argentina «La Protesta» li publicà el llibret Eco de las cárceles españolas. En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción Libertaria, periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra y Libertad. En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera d'Astúries, publicació en la qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada dels vint realitzà nombrosos mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el suspengué de militància i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.

***

D'esquerra a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24 de juliol de 1912)

- Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides:«Per què els pobres no han de tenir infants.».

***

Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)

-«Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, MelquiadesÁlvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La«Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.

***

Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet (Call) [CIRA-Lausana]

- III Exposition des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 té lloc al Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la III Exposició dels Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva artística (pintura, dibuix, escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada per Teófilo Navarro Fadrique i Manuel Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno, José Alejos, Almerich, Armengaud, Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel Camps Vicens, Joan Call Bonet (Call), Company, Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc Forcadell Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina, Lamolla, Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella, José Vargas, Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última exposició concloïa un cicle obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels Artistes Espanyols que se celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es complementà l'abril d'aquell any amb l'exposició «Arte español en el exilio» a la Galeria La Boétie de París; la II Exposició dels Artistes Espanyols es realitzà en 1952 també a la Cambra de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig Elías i Frederica Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les tendències artístiques i polítiques, exposant artistes socialistes i, fins i tot, comunistes.

Naixements

Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

- Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Foto policíaca d'Auguste Heurteaux (3 de març de 1894)

- Auguste Heurteaux: El 24 de juny de 1862 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Auguste Heurteaux –a vegades citat com Heurtaud–, conegut com Sans-Dieu. Sos pares es deien Ulysse Maximilien Heurteaux, ajudant de forner, i Barbe Siegel, cosidora, que es casaren posteriorment el 24 d'agost de 1867 al XX Districte de París. Obrer polidor de metalls a la fàbrica d'orfebreria Christophe de Saint-Denis (Illa de França, França), vivia al número 23 del carrer del Canal d'aquesta població. Estava casat i era pare d'un infant. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Libertaires de Saint-Denis» (Joseph Bastard,Étienne Brille, Petit, Philogène Ségard, etc.) que es reunia a la Sala Hébary, al número 26 del Quai du Port de Saint-Denis. El 9 de maig de 1891, arran dels incidents esdevinguts el Primer de Maig a Clichy (Illa de França, França), el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Pétronille Alterant, Joseph Bastard, Joseph Gauthier, etc.), va ser escorcollat; sospitós d'haver participat en els disturbis de Clichy, va ser amollat després de l'interrogatori. A mitjans de març de 1892, després de l'atemptat a la caserna Lobau, el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Joseph Bastard, Jean-Baptiste Broeckx, Charles Chaumartin, Pierre Guerlinger,Émile Voyez), va ser escorcollat. El 22 d'abril de 1892, com altres companys de la regió parisenca, va ser detingut preventivament a la manifestació del Primer de Maig, després d'haver-se resistit «vivament» als agents, i en l'escorcoll de casa seva es trobaren nombrosos periòdics, fullets i manifests anarquistes. Sa germana estava casat amb l'anarquista Pétronille Alterant, que treballava a la mateixa fàbrica que ell. El seu domicili servia d'enllaç dels escamots de«cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Membre de la «Lliga dels Antipatriotes» i del Grup Anarquista Internacional, a començament de 1893 fou sospitós per part de la policia d'haver aferrat manifests antipatriotes durant els sorteigs de lleva de Saint-Denis. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista portada a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va trobar 19 exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard, 32 de La Révolte i tres de L'En Dehors. El 20 de febrer de 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia. Un cop lliure, el 3 de març de 1894 va ser novament escorcollat, detingut i fitxat pel laboratori d'Alphonse Bertillon, i el 28 de març d'aquell any inscrit en la llista d'anarquistes de Saint-Denis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Domenico Boccato

- Domenico Boccato: El 24 de juny de 1880 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Boccato, conegut com Pelo. Sos pares es deien Luigi Boccato i Arcangela Cavallini. El 13 de novembre de 1902 organitzà una conferència de Pietro Gori a Adria. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Grido della Folla, i per l'article «Ai nostri denigratori», que va ser publicat en el número del 28 de maig de 1904, aquesta publicació va ser segrestada. Jutjat per aquest motiu, va ser condemnat pel Tribuna de Milà (Llombardia, Itàlia) a quatre mesos i 15 dies de presó i a una multa per un delicte de premsa. Després de fer el servei militar, es traslladà buscant feina d'antuvi a Milà i després a Gènova (Ligúria, Itàlia), d'on el gener de 1907 va ser expulsat. El juliol de 1907 va ser detingut per«associació per a delinquir contra la propietat» i per «sostracció de correspondència telegràfica de l'Estat» i condemnat a dos anys i un mes de presó. Treballà com a porter i, fins i tot després de l'arribada del feixisme, continuà militant en el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1924 tingué un violent enfrontament amb un escamot feixista i per aquest motiu fugí un temps d'Adria, retornant més tard. El juny de 1925 marxà de bell nou amb sa company i amb sa filla cap a Belluno (Vèneto, Itàlia), on regentà una botiga de queviures. Quan encara no feia un any, el sotsprefecte d'Adria en un informe anotà que havia tancat la botiga i amb un soci portava l'hostal Vigna d'Oro, a la petita població de Caverzano (Belluno, Vèneto, Itàlia). Segons un informe policíac de la Prefectura de Rovigo, a finals del 1925 treballava ocasionalment de cambrer i pertanyia al Partit Socialista Italià (PSI), encara que havia estat en relacions amb un grup anarquista de Roma (Itàlia) i en un escorcoll a la seu del periòdic llibertari romà L'Agitazione s'havia trobat l'opuscle d'Ettore Sottovia Anarchismo e socialismo dirigit directament a ell. En 1927 es traslladà amb sa família a Pàdua (Vèneto, Itàlia) i després a Piove di Sacco (Vèneto, Itàlia), on llogà per un any el cinema Politeama. El desembre de 1928 retornà a Adria, però intimitat i amenaçat pels feixistes locals, hagué d'abandonar immediatament la seva localitat natal. Retornà a Piove di Sacco, on regentà un comerç de vins al major. L'agost de 1930 emigrar legalment a Bèlgica i posteriorment s'establí a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània), on treballà en l'empresa de decoració Giraud. En aquesta època el seu nom figurava en el registre de fronteres amb la nota «Detenir». El juny de 1933, juntament amb altres, va ser jutjat pel Tribunal d'Aix-les-Bains per una baralla, durant la qual va ser ferit per arma blanca. Va ser acusat d'haver agredit i ferit un company, abans comunista i aleshores espia feixista. A mitjans dels anys trenta sembla que s'acostà al PSI, partit per al qual feia de corresponsal per al periòdicAvanti!, i de l'anomenada«Concentració Antifeixista». El setembre de 1936 un informe policíac el qualificava d'emissari de la zona de Chambéry (Savoia, Arpitània) del moviment socialista antifeixista Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat). En aquesta època presidí la Lliga dels Drets de l'Home Italiana (LDHI) a Aix-les-Bains. A partir de 1938, any en el qual adquirí la nacionalitat francesa, la policia li va perdre el rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les detencions de Georges Durupt apareguda en el diari d'Issy-les-Moulineaux Le Démocratie del 20 de febrer de 1913

- Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt.Sos pares es deien Jules Alfred Durupt i Adèle Amélie Kôhl. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per«excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquestaèpoca va ser administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Sa companya fou Anne Clotilde Morisot. Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941 al seu domicili, al número 10 del carrer Kuss, del XIII Districte de París (França).

***

Juan Sarabia Díaz de León

- Juan Sarabia: El 24 de juny de 1882 neix a San Luis Potosí (San Luis Potosí, Mèxic) l'escriptor, poeta, periodista, militant magonista i després polític maderista Juan Sarabia Díaz de León. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Francisco Sarabia, director d'una banda de música militar, i Felicitas Díaz de León, i tingué una germana més petita, Elena. Quan tenia quatre anys ingressà en una petita escola on va fer els estudis primaris fins al 1893. Després es matriculà a l'Institut Científic i Literari, però l'hagué d'abandonar per fer feina i realment estudià de manera autodidacta diferents disciplines (ciències, literatura, història, matemàtiques, astronomia). Treballà en diversos feines (sabater, miner, impressor, llibreter de vell, oficinista, etc.). El 5 de febrer de 1901 participà amb altres companys (Camilo Arriaga, Antonio Díaz Soto y Gama, Librado Rivera, Santiago R. de la Vega, etc.), en el I Congrés de Clubs Liberals celebrat al Teatre de la Paz de San Luis Potosí. Va ser secretari general del Club Liberal«Ponciano Arriaga», que preparava l'organització del II Congrés de Clubs Liberals per al 5 de febrer de 1902, però el 24 de gener d'aquell any va ser detingut sota l'acusació de «sedició i ultratges a funcionaris públics», juntament amb una trentena de companys, i empresonat amb Camilo Arriga i Librado Rivera. Va ser director dels periòdics El Demócrata,El Demófilo, El Hijo del Ahuizote i El Porvenir. Com a periodista col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara El Colmillo Público, Diario del Hogar,Excélsior, México Nuevo, Regeneración,El Renacimiento, Vésper, etc. Molt influenciat per determinats pensadors (Piotr Kropotkin, Karl Marx, Lev Tolstoi, etc.), sempre defensà les classes humils i explotades i criticà el funcionariat públic deshonest i el clergat. El maig de 1904 s'hagué d'exiliar a San Antonio (Texas, EUA), on participà amb son germà Manuel Sarabia Díaz de León i altres companys (Rosalío Bustamante, Enrique Flores Magón, Ricardo Flores Magón, Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.) en la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1905, amb Ricardo Flores Magón i Antonio I Villarreal, mantingué estrets contactes amb els anarquistes Florencio Bazora i Emma Goldman; en aquestes converses s'evidenciaren les diferències ideològiques entre ell, més moderat, i Flores Magón, cada vegada més radical i acostat a la tendència anarcocomunista. Perseguit pel govern mexicà, fugí amb els germans Flores Magón a Canadà i després passà als EUA. En 1906 fou un dels signants del «Programa del PLM» a Saint Louis (Missouri, EUA). Traït, el 19 d'octubre de 1907 va ser detingut amb altres companys a Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic), jutjat, condemnat a set anys i un mes de presó i 1.300 pesos de multa i tancat a la fortalesa de San Juan de Ulúa (Veracruz, Veracruz, Mèxic). En aquest empresonament, a més d'emmalaltir de diverses afeccions, va escriure el poemari A mis verdugos. El 26 de maig de 1911 va ser posat en llibertat, moment en el qual Porfirio Díaz havia renunciat a la presidència de Mèxic i s'havia exiliat, després de reconèixer, en els «Tractats de Ciudad Juárez», el triomf del moviment opositor encapçalat per Francisco I. Madero. En aquesta època abandonà el PLM i s'integrà en el moviment liberal de no reelecció, essent elegit diputat per San Luis Potosí durant el govern de Madero. L'octubre de 1913, quan el cop militar de Victoriano Huerta i la dissolució de la Cambra de Diputats, va ser empresonat. Alliberat en 1914, s'exilià a El Paso (Texas, EUA). En 1915 retornà a Mèxic i entrà a treballar a la Biblioteca Nacional. També va ser director de l'Escola Industrial d'Orfes. En 1917, en les eleccions per a governador de San Luis Potosí, va perdre davant Venustiano Carranza i en 1920 va ser nomenat senador d'aquest Estat. Greument malalt, Juan Sarabia va morir el 17 d'octubre de 1920 –algunes fonts donen altres dates– a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i es troba sepultat al Panteó Municipal«El Saucito» de San Luis Potosí.

Juan Sarabia (1882-1920)

***

Foto antropomètrica policíaca de Gabriel Bañils Gumbau (12 d'agost de 1914)

- Gabriel Bañils Gumbau: El 24 de juny de 1883 neix a Sant Joan de Vilassar (Vilassar de Mar, Maresme, Catalunya) el jornaler anarquista Gabriel Bañils Gumbau. Sos pares es deien Sebastià Bañils i Francisca Gumbau. En 1902 es casà a Sant Joan de Vilassar amb Maria Armengol. El 13 de novembre de 1913, amb sa companya, emigrà a França, on treballà regularment fins el 25 de juliol de 1914, data en la qual retornà a Catalunya per a veure sos infants. El 10 d'agost de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sense treball ni domicili fixe, errà amb sa companya per la regió a l'espera de treballar en la verema. El 12 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com aà «anarquista sorneguer, amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan Segundo Montoya

- Juan Segundo Montoya: El 24 de juny de 1899 neix al poblat miner de Plegarias (Curanilahue, Arauco, Biobío, Xile) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Juan Segundo Montoya Nova, que signava Juan 2º Montoya Nova, i que era conegut com El Negro Montoya. Era fill d'una família nombrosa, formada per 12 germans i germanes. Son pare treballava de mayordomo–cap intermedi de la Compañía Minera y Industrial de Chile (CMIC, Companyia Minera i Industrial de Xile) que se situava entre els obrers carbonífers i el quadre tècnic de la indústria– a la mina de Luis Cousiño, fet que li donava un estatus una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest fet va permetre que amb cinc anys pogué anar a l'escola primària, on va aprendre a llegir i a escriure, però va haver d'abandonar-la per motius econòmics. Després de treballar un temps a la mina i veure la explotació en pròpia carn, decidí emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de Concepción (Biobío, Xile), on va fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible experiència, amb 24 anys començà a militar amb la secció xilena dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central anarcosindicalista més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme, seguí un curs per correspondència i posteriorment ingressà en l'Institut de Biocultura de Buenos Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou un dels fundadors del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser secretari general. Entre juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a Concepción de la Federación de Estudiantes de Chile (FECh, Federació d'Estudiants de Xile), acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En aquestaèpoca administrà el periòdic anarquista Bandera Roja. Durant la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), per la seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser deportat a l'illa de Más Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan Fernández del Pacífic Sud, on conegué altres presos polítics, tant anarquistes, com socialistes i comunistes. Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de la repressió. En 1929 s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile), on treballà en la seva professió de sabater i continuà amb les seves tasques sindicals, com a representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de propaganda anarquista. A Osorno creà una «Pensió Naturista», on va fer de trofòleg, i una consulta iriològica. El 25 de gener de 1930 fundà, amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco, Valentín Iglesias, Antolín Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno, hereu de la Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del règim de Carlos Ibáñez del Campo creà, junt a altres anarquistes d'Osorno, un grup clandestí anarquista, format per més de 15 membres, que desafià l'aparat repressiu de la dictadura, i que publicà el fullet Crítica revolucionaria, on es va denunciar públicament les covardies i claudicacions de diverses organitzacions«revolucionàries», especialment comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també publicà el text Cocina naturista, racional y compatible. L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica Morán, Juana González, Juan A. Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán, Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la Confederació General del Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la Federación Obrera Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile) i dels IWW. En aquest mateix 1931 publicà La organización y la cultura, tractat sociològic on analitza diverses temàtiques relacionades amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre de 1932, durant una manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat del seu amic Osvaldo Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell fou detingut, empresonat i processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va escriure el fullet Un llamado a los campesinos, que publicà el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en els principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223 números, fou l'editor responsable de Vida Nueva. Semanario órgano de la CGT en la Región Austral, on va expressar les seves idees i pràctiques lligades a l'acció directa, les idees antiautoritàries, els pobles indígenes, les reflexions sociològiques, la salut i el naturisme. En 1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una quarantena de nazis que va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a l'hospital. Quan esclatà la Revolució espanyola, organitzà, amb Fernando Pizarro, activitats de suport, de col·lecta i de difusió d'aquesta com a president del Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també dirigí la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra va acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats anarquistes peninsulars, com ara César Flores Naso. D'aquests anys són els fullets seus El paso de la CNT por el Gobierno de Valencia (1937), Preparando la emancipación en España (1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939. La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels escamots nazis l'obligaren a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942 s'instal·là a Talca (VII Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida, continuant amb les seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946 publicà Cancionero libertario. Entre el 18 i el 20 de setembre de 1958 participà en la Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva Comissió Nacional. A començament de la dècada dels setanta milità, amb altres companys (José Ego Aguirre, Ramón Domínguez, Félix López, etc.), en la Federación Libertaria de Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan la dictadura militar d'Augusto Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el butlletí La Voz del Naturismo, fent a més conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a Talca l'Associació Naturista, que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades educatives quinzenals. En aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la història de l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada per la Coordinadora Llibertària Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes curativos, alimentación racional y compatible. En 1981 publicà els seus poemes autobiogràfics Poemas. Cultura,ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li va complicar durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però, malgrat tot, naturista radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo Montoya va morir el 7 de març de 1988 d'una broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés Godoy Sepúlveda publicà la biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un anarcosindicalista y naturista libertario en Chile.

Juan Segundo Montoya (1899-1988)

***

Necrològica de Juan Lavilla Laborda apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de novembre de 1959

- Juan Lavilla Laborda: El 24 de juny de 1906 neix a Buñuel (Tudela, Navarra) l'anarcosindicalista Juan Lavilla Laborda. Sos pares es deien Juan Lavilla i Fermina Laborda. Estava casat amb Juana Jiménez Jiménez i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 desaparegué. Després de la guerra civil, amb el triomf franquista, va ser tancat en un camp de concentració del departament occità de l'Arieja. A l'exili mai no es posà en contacte amb sa família de la Península i a França es casà amb Teresa Sánchez, fundant una nova família. Instal·lat a Castres, treballà de miner i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el 19 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània). El novembre de 1962 el Ministeri Fiscal espanyol tramità la seva defunció en desconèixer-se el seu parador.

***

Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

- Antoni García Lamolla: El 24 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Sos pares es deien Agustín García Cambra i Luisa Lamolla Morante. A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida (Segrià, Catalunya). En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit –elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre– pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquestaèpoca coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment i amb qui va tenir dos infants (Andrés i Rosa Blanca). Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García Lamolla va morir el 13 gener de 1981 al seu domicili de Dreux (Centre, França) i va ser enterrat en aquesta població. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de juny

Esdeveniments

Capçalera de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de 1896 surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer número del setmanari La Tribune Libre. Organe hebdomadaire des travailleurs de langue française. A partir del 17 de novembre de 1898 portarà el subtítol «Òrgan socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va ser Louis Goaziou i Joseph Godissart s'encarregà de l'administració econòmica i de gestionar els anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts d'articles es van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond Bachmann,Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont, Victor Compas, Édouard David, Robert Depalme, Fernand Després (A. Desbois), Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston Dubois-Desaulle, A. Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier, Emma Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore Jean, Jean Julien, Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco Saverio Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules Quasimont,Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per lliuraments el fulletó Souvenirs d'un communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180 números, l'últim el 14 d'agost de 1900.

***

Portada d'un número de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.

Naixements

Foto policíaca de Jean-Mathias Hourt (4 de març de 1894)

- Jean-Mathias Hourt: El 25 de juny de 1859 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Jean-Mathias Hourt. Sos pares es deien Henri Hourt, boter, i Marie Schmitz. El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora Anne Fricker, vídua de Charles Joseph Alexandre, i en aquestaèpoca vivia al número 22 del carrer Carmélites de Reims. Instal·lat a París (França), es guanyava la vida com a fuster ebenista i realitzà una intensa propaganda anarquista als tallers on feia feina. Mantingué correspondència amb anarquistes de Reims i el 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. A principis de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys parisencs, en les grans agafades antianarquistes de l'època. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 3 del carrer Chemin Vert de Cité Joli sota l'acusació de pertinença a «associació criminal»; fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el 10 de març d'aquell any va ser posat en llibertat i el seu cas va ser finalment sobresegut. El 25 d'octubre de 1894 el prefecte de Policia el qualificà de «partidari de la propaganda pel fet» i com a actiu propagandista anarquista als tallers parisencs on treballava. En aquesta època militava en els grups anarquistes dels ravals de l'est de París, especialment en el Grup Abstencionista de Montreuil (Illa de França, França). En aquestaèpoca mantingué estrets contactes amb destacats anarquistes (Anceaux, André Bligny, Gustave Leboucher, etc.). El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquesta època vivia al número 67 del carrer Avron. El 31 de desembre de 1896 va se qualificat com a«perillós» i es buscava el seu domicili. El 19 de maig de 1897 vivia a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i treballava de fuster. El 18 de novembre de 1897 es va divorciar d'Anne Fricker. Cap el gener de 1898 abandonà Vitry-le-François i retornà a París. En 1901 vivia al número 18 del carrer de l'Église de Montreuil. El seu últim domicili fou al número 14 de Cité Guénot. Jean-Mathias Hourt va morir el 16 de juliol de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)

- Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de la Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Sos pares es deien Joaquín Dorado Cal, estudiant i després caixer viatjant, i María Pita Alonso. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per«auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

Joaquina Dorado Pita

Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

***

Francisco Piqueras Cisuelo

- Francisco Piqueras Cisuelo: El 25 de juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Guillermo Piqueras Cisuelo. Sos pares es deien Félix Piqueras Ventura, llaurador, i María Cisuelo Pau. Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan  el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc.És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

***

Genís Cano

- Genís Cano: El 25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. Sos pares es deien Genís Cano i Eulàlia Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de«guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta.

Defuncions

Caricatura d'Stirner realitzada de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892

- Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya) i va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus,Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta èpocaL'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

***

Martins Fontes

- Martins Fontes:El 25 de juny de 1937 mor a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut comZezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Havia nascut el 23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias,Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella,Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

***

Bartolomé Lorda Urbano (tercer per l'esquerra) amb membres del Comitè de Defensa de Málaga (1937)

- Bartolomé Lorda Urbano:El 25 de juny de 1940 és executat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Havia nascut el 13 de juliol de 1901 a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya) –el certificat de defunció cita Ayamonte (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Enrique Lorda i Josefa Urbano. Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de«sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer, de mecànic de màquines d'escriure i de dependent de comerç. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de «tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria, després a Baza i Morón, i finalment a la presó de Sevilla. Jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per«rebel·lió militar», Bartolomé Lorda Urbano va ser executat –afusellat segons uns, garrotat segons uns altres– el 25 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

Bartolomé Lorda Urbano (1901-1940)

Eugène Humbert

- Eugène Humbert: El 25 de juny de 1944 mor a Amiens (Picardia, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean Baptiste Humbert. Havia nascut el 6 de març de 1870 a Metz (Lorena, França). Era fill natural de la cigarrera Marie Humbert. Sabater de professió, descobrí de ben jove l'anarquisme. Durant la tardor de 1890 substituí Charles Lapique al front del cercle«L'Essor Socialiste» de Nancy (Lorena, França). A partir d'aquest any fou el distribuïdor de La Révolte a Nancy i des de 1891 un dels animadors del grup llibertari «Guerre aux Préjugés» d'aquesta ciutat, grup que a partir de juny de 1891 prengué el nom de «Liberté». Entre juliol i agost de 1891 publicà tres números de L'Indépendent. Journal des travailleurs, editat pel grup anarquista de Commercy (Lorena, França). Per totes aquestes activitats, va ser fitxat per la policia com a«anarquista perillós». Durant la tardor de 1895, amb Timothée Joubert, fundà a Nancy el grup «L'Éducation Sociale», que organitzava conferències per als cercles obreristes. En 1896 s'instal·là a París (França) i participà en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell any, esdevenint posteriorment l'administrador del seu òrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre el cas Dreyfus. El desembre de 1905, en un congrés celebrat a Lieja (Valònia), va ser nomenat secretari administrador de la Unió Internacional de les Lligues Neomaltusianes. En 1908 conegué la taquígrafa anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, amb qui acabà casant-se el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París, i que col·laborà en les seves publicacions de son company. Perseverant en el vessant neomaltusià, edità a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération Consciente –amb Sébastien Faure, Gabriel Giroud, Fernand Kolney i Victor Méric. Organitzà nombroses conferències amb altres companys (Auguste Courtois, Sébastien Faure, Nelly Roussel, etc.) i distribuí mitjans anticonceptius, fets pels quals va ser denunciat, jutjat i condemnat en diferents ocasions. En 1911 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. En aquestaèpoca era membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, adherit a la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i es refugià a Barcelona (Catalunya), on participà activament en la lluita contra la guerra, i fou un dels organitzadors del «Congrés Internacional contra la guerra» entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915 a Ferrol (Galícia). En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, va ser jutjat el 4 de maig de 1921 a París i condemnat l'endemà en un consell de guerra a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 va ser de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i«provocació d'avortament». Ell va ser finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuà la seva tasca, alhora que començà a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En aquests anys col·laborà en L'En Dehors. En 1928 va dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la «Lliga Mundial per la Reforma Sexual». A partir de 1931, i fins 1939, edità La Grande Réforme, que esdevinguéòrgan de la Lliga de la Regeneració Humana, organització de la qual va ser nomenat en 1932 secretari. Entre 1931 i 1938 col·laborà en Simplement. Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que condemnava els militants neomaltusians pels avortaments provocats. En aquestaèpoca va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre del buró de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur (1932-1936). En 1939, quan esclatà la guerra, deixà París i amb sa companya marxà cap a Lisieux (Baixa Normandia, França), per reunir-se amb sa filla. L'11 de març de 1943 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vervins (Picardia, França) a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista, pena que va ser confirmada a la de dos anys el 7 de maig de 1943 pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens. Purgà la pena a Amiens (Picardia, França), però, malalt, fou traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'Hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1947 sa companya Jeanne Humbert publicà la biografia Eugène Humbert, la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien i 1970 Émile Bauchet publicà el fullet Deux grandes figures du moviment pacifiste libertaire: Eugène Humbert et Sébastien Faure.

Eugène Humbert (1870-1944)

***

Alfred Duchesnay

- Alfred Duchesnay: El 25 de juny de 1947 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Havia nascut el 25 de maig de 1887 a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia). Era el fill primogènit de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia«Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualistaLa Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània).

Continua...

---

Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme (exdirigent de la LCR i la CGT; cofundador de la CUP a les Illes)

El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. (Llorenç Buades)

En Llorenç volia continuar el combat sense renunciar a cap dels principis del partit. Refugiar-se en l’estricta feina personal, al sindicat, a l’associació de veïns? Se sentia comunista, fill de l’oposició obrera a l’estalinisme i pensava que el nostre deure era continuar la lluita fins que la situació milloràs per a les perspectives republicanes i socialistes. Deia que havíem perdut l´enteniment, emportats per les circumstàncies, volent participar en una inútil campanya electoral que, tanmateix, seria controlada pels poders fàctics de sempre. El deure dels esquerrans, en la seva opinió, no era asseure´s a les cadiretes institucionals, sinó restar enmig del carrer, defensant els interessos essencials dels treballadors. Tenia un sisé sentit, una esmolada intuïció que li va fer entendre el laberíntic camí que teníem pel davant.

Ho parlàvem en el bar de la cantonada, a la plaça d´Espanya, a uns metres d´on, en temps de la transició, teníem el local del partit.

Nombrosos companys encara no copsaven la fondària de la desfeta. Sí, no ignoràvem que treuríem pocs vots i que, electoralment, seríem esborrats de la vida política quotidiana. Però havent conegut a fons la manca de llibertat, la repressió, volien creure que, amb una certa possibilitat d´actuar públicament, podríem anar ampliant el cercle de ferro on la dictadura ens mantenia presoners.

En Llorenç era més realista. Potser posseïa un coneixement de les persones que nosaltres no teníem. L´activisme diari, la necessitat d´estar sempre en moviment, la urgència de cobrir tots els fronts de lluita amb pocs militants ens tenia massa ocupats. Les manifestacions, les pintades nocturnes, la redacció i publicació dels més diversos materials polítics, les reunions, l´estudi de determinats llibres, ens mantenia en tensió constant.

-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.

En Llorenç, per desgràcia, va encertar plenament!

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 26 de juny

Esdeveniments

La Loi, d'Honoré Daumier

- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!»,«Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.

***

Cartell de l'acte

- Míting antimilitarista: El 26 de juny de 1902 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting antimilitarista en protesta contra la Circular Confidencial del Ministeri de la Guerra prohibint l'accés a les Borses del Treball dels soldats. L'acte, organitzat pel «Comitè del Sou del Soldat», comptà amb la participació de Bron, secretari del Sindicat Ferroviari; de Louis Niel, secretari general de la Borsa del Treball de Montpeller; dels anarquistes Ferdinand Calazal i Louise Michel; i de nombrosos militants de diverses organitzacions obreres. Les dones estaven especialment convidades a anar-hi.

***

Exèquies de l'ebeniste Henri Cler (26 de juny de 1910)

- Enterrament d'Henri Cler: El 26 de juny de 1910 durant l'enterrament al cementiri de Pantin (París, França) de l'ebenista anarquista Henri Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i els ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou forts aldarulls i càrregues policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de persones que es manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre sortí del barri parisenc de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i banderes roges i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué topaments amb les forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i hagué trets. L'acte acabà en un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren seriosament ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestats malferits de diversa consideració.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

***

Bersaglieri

- Revolta dels Bersaglieri: El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia) l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri». Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri–un cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià– de la caserna Villarey d'Ancona es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició bèl·lica d'Albània –aventura imperialista del govern de Giolitti–, desobeint l'ordre d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta anàrquica», ja que els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de la revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots d'«Arditi del Popolo», de republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van rebutjar obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar i es van apropiar de les armes. A continuació es va produir una batalla, amb metralletes i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la Guàrdia Reial contra els insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies després, la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits, quan tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la península van actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no volien reproduir els fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els fets, van ser detingudes 500 persones. La notícia de la insurrecció es va escampar ràpidament per tota Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri»és un clar exemple d'«expontaneisme revolucionari».

Naixements

Necrològica d'Eugène Pinchon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de novembre de 1906

- Eugène Pinchon: El 26 de juny de 1841 neix a Erches (Picardia, França) l'anarquista Louis Charles Armand Pinchon, conegut com Eugène Pinchon. Sos pares es deien Florentin Hippolyte Parfait Pinchon, fabricant de mitges calces, i Julien Albine Brunel, filadora. Es guanyava la vida fent mitges calces per a varius i teixits elàstics. Antic combatent de la Comuna, milità activament en el moviment anarquista. Eugène Pinchon va morir el 10 de novembre de 1906 al seu domicili de Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia sobre el processament de Jacques Zuida apareguda en el diari de Bordeus La Petite Gironde del 9 de gener de 1883

- Jacques Zuida: El 26 de juny de 1843 neix a Bischwiller (Alsàcia, França) l'anarquista Jacques Zuida. Era el fill primogènit d'una família jueva originària de Mannheim (Confederació Germànica; actualment Alemanya) i tal vegada abans dels Països Baixos. Sos pare es deien Isaac Zuida, draper, i Salomé Lehmann, i tingué dues germanes (Louise i Catherine). Lluità en el bàndol francès enquadrat en un «cos franc» durant la guerra francoprussiana. Es guanyava la vida com a obrer teixidor i abandonà Alsàcia amb la finalitat de conservar la nacionalitat francesa quan aquesta passà a formar part d'Alemanya. Arribà a la zona de Lió (Forez, Arpitània), on treballà a les fàbriques tèxtils. En 1872 optà per la nacionalitat francesa. En 1880 era membre del grup anarquista«Les Indignés» de Vienne (Delfinat, Occitània), animat per Pierre Martin, i col·laborà amb notes en els periòdics lionesos Le Droit Sociali L'Étendard Révolutionnaire. També en 1880 era membre, amb altres companys, en representació dels cercles socialistes de Vienne, de la Comissió de la Cambra Sindical de la Indústria Llanera de Vienne. En 1881, amb Pierre Martin, era responsable de la correspondència de «Les Indignés» amb la Federació Revolucionària de l'Est (FRE) i també en fou secretari. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Cuvière de Vienne. Segons la policia, era soci de la societat cooperativa«La Fédération». Durant la primavera de 1882, amb altres companys (Jacques Ebersoldt, Charles Jourdy, Pierre Martin, Ennemond Monnet, Michel Sala, etc.), participà en la subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França) per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). En aquestaèpoca estava subscrit al periòdic anarquista Le Révolté i va fer costat econòmic a Le Prolétaire. Va ser condemnat en dues ocasions per«rebel·lió als agents». A resultes de les violentes manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i els atemptats amb explosius lionesos d'octubre d'aquell any, es va veure implicat en l'anomenat«Procés dels 66». Aquest judici començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars. A començament de 1887 vivia al número 8 del carrer Cuvier de Lió i figurava com a «home d'acció» en un llista d'anarquistes de la policia de Vienne. Fins a 1893 el seu nom figurava regularment en els informes policíacs de les policies de Grenoble i de Vienne. En aquesta època regentava una taverna al número 47 del carrer Victor Faugier, lloc de reunió dels companys de Vienne. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts anarquistes de Vienne, el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de François Cadeaux publicada en el diari d'Épinal Le Mémorial des Vosges del 9 de maig de 1890

- François Cadeaux: El 26 de juny de 1862 neix al II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Cadeaux –el seu llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Cadeau, Cadot, etc.)–, conegut com Franciscque. Era fill natural de la modista Marie Cadeaux. Es guanyà la vida treballant de torner en fusta i d'ebenista. El 4 d'octubre de 1877 ha ser condemnat a quatre anys de presó correccional per «vagabunderia»; el 9 de setembre de 1887 a cinc francs de multa per «cops»; la tardor de 1888 a vuit dies de presó per «cops»; i el 23 de gener de 1889 a dos dies de presó per«robatori». En 1890 era membre del grup «Les Libertaires» del I Districte de Lió. El 28 d'abril de 1890 va ser detingut quan fugia, amb la cara ensagnada, per la riba del Saona en direcció al barri lionès de Vaise. La policia sospitava que les ferides provenien d'una explosió resultant de la fabricació clandestina d'una bomba i el 2 de mai la policia descobrí un taller situat en una habitació del número 67 del Quai Pierre-Scize de Lió. Jutjat l'11 de juny de 1890 per aquest fet, el 29 de juliol va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a dos anys de presó i a dos anys de prohibició de residència per«possessió de pólvora fulminant»; rebé el veredicte amb els crits de «Visca l'anarquia! Mort als lladres!». Arran d'aquesta condemna, un míting en el seu suport s'organitzà a Lió on parlaren Paul Bernard i Octave Jahn. El 29 de juliol de 1892 va ser posat en llibertat a la presó d'Ambrun (Provença, Occitània). L'agost de 1892 s'establí a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on treballà per a un venedor de mobles. En aquesta època participà activament en reunions anarquistes i distribuint fullets i propaganda. El grup anarquista al que pertanyia es reunia al seu domicili, al número 4 del carrer Four. En aquesta època tenia com a companya la jornalera anarquista Elise James (Elise Juannes) i ambdós pertanyien al grup «Les Révoltés du Dauphiné». També formà part del grup «Les Antipatriotes de Grenoble» (Moisé Carré, Jean Gauthier, Charles Guinet, etc.). El 25 d'agost de 1893 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratges i rebel·lió contra agents». El 12 d'octubre de 1893 la policia decomissà un balot adreçat al seu nom que contenia exemplars del manifest «Mémoires des homes du temps present» de Lev Tolstoi. El novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el d'altres anarquistes de Grenoble (Charles Guinet, Joseph Jourdan, etc.), va ser escorcollat i la policia trobà cartells de Le Père Peinard i de La Révolte. El seu nom figurava en un llistat de 16 anarquistes «molt perillosos» de Grenoble i estava considerat per la policia com el principal animador de l'anarquisme local. El 12 de desembre de 1893, perseguit per la policia correccional per ultratges cap el comissari de policia del II Districte –el 8 de desembre, durant l'enterrament del company Joseph Jourdan, havia injuriat violentament el comissari del II Districte en un discurs pronunciat al cementiri–, abandonà Grenoble abans de ser arrestat. Sembla que es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'1 de gener de 1894, membre es trobava desaparegut, la policia escorcollà el seu domicili, al Cours Berria, ben igual que el d'altres companys (Moïse Carré, Charles Guinet, Pierre Alexandre Gauthier Lavigne, Lous Gay, Elise James, etc.). A finals de febrer de 1894 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó i en patí sis de tancament. L'abril de 1895 s'establí a Voiron (Delfinat, Arpitània). L'11 de maig de 1895 el comissari obrí un balot adreçat al seu nom que contenia 12 fullets editats pel periòdic anarquista La Révolte, entre ells Aux jeunes gens de Piotr Kropotkin, i va ser posat en vigilància especial. En 1897 va fer feina de firaire i després de fruiter a Cavalhon (Provença, Occitània), però retornà a Grenoble. L'estiu de 1898, en un míting socialista, copejà un militant socialista que, segons ell, havia intentat apallissar un dels companys, i va ser condemnat a dos dies de presó i a pagar les despeses judicials. En 1899 assistia a les xerrades anarquistes que se celebraven al cafè Chotard, al número 1 del carrer Ghenoise de Grenoble. En aquests anys patí nombroses condemnes i va perdre en diferents ocasions la feina per la seva militància. Un informe de la policia del 25 de gener de 1901 el qualificava de «fanfarró, però violent i home d'acció». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Aurèle Patorni

- Aurèle Patorni: El 26 de juny de 1880 neix al XI Districte de París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand Aurèle Patorni, també conegut com Morel Pato. Fill de família burgesa, sos pares es deien François Joseph Napoléon Patorni, capità de l'exèrcit, i Louise Legros. Després d'una formació encaminada a l'advocacia i d'exercir d'advocat al Tribunal d'Apel·lació, en acabar la Gran Guerra va muntar una llibreria als Champs-Élysées de París. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur,La Patrie Humaine, L'Insurgé,L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste,La Voix Libertaire, Le Libertaire,L'En Dehors, La France Active, entre d'altres. En aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com«La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le carnet de Simplice. Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagneà la roulette (1941, amb Georges Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928), La rose de Saint-Just (1958); operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou, Échappements libres, Constantin Tarantoul,Quelques poèmes à dire, etc.), cançons i cançons infantils, que sa companya Régina Julia Lucile Casadesus, pianista professional molt coneguda, va musicar; i amb qui s'havia casat el 21 de juny de 1906 al XI Districte de París i amb qui tingué un fill, Raphaël, en 1911. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser condemnat, amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre la limitació de la natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la Retirada de 1939, amb Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una sèrie de mítings de SIA a París i a l'Illa de França per recaptar fons econòmics i ajuda per als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. En aquesta època viva al número 112 de bulevard Malesherbes de París, domicili constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió de la Joventut Proletària (UJP), organització fundada a començaments de 1939 sota l'ègida de la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial va participar en Le Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire, en L'Homme et la Vie, de Manuel Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La debacle de «L'Élite». Souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –la nota marginal del seu registre de naixement cita erròniament el 25 de desembre com a data de defunció– a la Clínica Oudinot de París (França) d'una congestió cerebral sorgida arran d'una intervenció quirúrgica patida el mes anterior. Malauradament, el seu últim desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener de 1956 al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb cerimònia eclesiàstica. 

***

Taiji Yamaga

- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin –encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»–, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970 a Tòquio (Japó), propagant el moviment anarquista japonès.

***

Necrològica d'Alejandro Rodríguez Ruiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de juny de 1979

- Alejandro Rodríguez Ruiz: El 26 de juny de 1901 neix a Sésamo (Vega de Espinareda, Lleó, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Burgos (Castella, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Rodríguez Ruiz. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de cambrer de cafè i milità en la Secció de Cambres del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però una familiars aconseguiren que pogués sortir per a treballar en un bar a les rodalies de Marsella. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Marsella de la CNT i durant les assemblees, conferències i sortides campestres sovint feia de barman i de fotògraf, una de les seves passions. Alejandro Rodríguez Ruiz va morir el 30 de maig de 1979 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Louis Estève (1936)

- Louis Estève: El 26 de juny de 1903 neix a Montels (Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i anarquista Paul Louis Joseph Estève. Sos pares es deien Baptiste JosephÉtienne Estève, pastor, i Marie Lauret. Després de fer els estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer agrícola. En 1917 s'entusiasmà, com gran part dels seus companys, por la Revolució russa i en 1919 s'adherí al «Partit Comunista. Secció Francesa de la Internacional Comunista» de Raymond Péricat. Aviat, però trencà amb les idees comunistes després de llegir fullets anarquistes on es denunciava la repressió a la Rússia soviètica. A començament dels anys vint s'instal·là a París, a casa de Pierre Albert, secretari del sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A París aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les obres del metro de la mà de Pierre Albert. En aquesta època milità en la Unió Anarquista (UA), de la qual esdevingué secretari, i va fer permanències als locals de Le Libertaire. Ben relacionat amb els anarquistes russos i ucraïnesos, però també amb els búlgars i romanesos, exiliats a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis«neobolxevics» de Nestor Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris», també coneguda com«Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i treballà de paleta. Ben aviat va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost sobretot per jornalers agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al 1925. Va ser nomenat secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA, constituït el novembre de 1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el suport d'un dels principals militants de Narbona, André Daunis, i també fou membre del secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Va dimitir com a secretari després del congrés de París d'abril de 1930, que determinà la victòria dels«sintetitzadors» sobre els«plataformistes» dels quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin mensuel de la minorité de l'UACR, òrgan de la minoria «plataformista» i sota la direcció de Lucile Pelletier. La Federació del Llenguadoc era majoritàriament«plataformista», fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de 1933. El 27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Eugénie Cécile Rastouil. En 1934 era el secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va ser membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la Revolució espanyola, fou un dels responsables del Comitè França-Espanya de Narbona, ajudant a passar municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del Treball, unificà i coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda humanitària i militar a la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i anarquistes a la zona de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees pacifistes i antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França) i, amb André Daunis, va ser internat del 20 de setembre al 15 d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus, Occitània), pel governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part d'un important grup de la resistència de Narbona unificat per Élie Sernet. Durant l'Ocupació, la família Estève amagà durant mesos un responsable de la Confederació Nacional del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la Gestapo i els agents franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI Regió de la Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels creadors, amb Georges Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation Pensée Bataille» (OPB) i secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels obrers de la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta va col·laborar en Combat Paysan i Le Libertaire, entre altres publicacions, i va ser membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual serà secretari regional fins al 1957. També va ser militant en aquestaèpoca de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de la dissolució de l'FCL en 1957, es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat, esdevingué assessor de la CGT. Louis Estève va morir l'11 d'octubre de 1987 al seu domicili de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Cristòfol Pons Tortella fotografiat per Oscar Bertola (1996)

- Cristòfol Pons Tortella: El 26 de juny de 1907 neix a Ciutadella (Menorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pelai Pons Tortella, conegut com El Rubio o Tòfol. Sos pares es deien Cristòfol Pons Bagur, tinent de l'exèrcit retirat, i Matilde Tortella Paris. Obligat per sa família, estudià al seminari, però ben aviat l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia familiars. A l'illa caribenya se li va intentar fer un «home de profit», però el seu esperit aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà en contacte amb el grup del bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes cubanes, i gràcies a ell conegué el destacat militant anarquista Domingo Miguel González (Domingo Germinal), que el va introduir en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927 retornà a Ciutadella, milità en el moviment anarcosindicalista menorquí i fou nomenat secretari de la Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936 visqué a Palma (Mallorca, Illes Balears) fent de sabater i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters «La Igualtat», de la qual fou president. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, que dirigí un temps, i en el qual també va escriure el seu amic Domingo Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933 encapçalà el Comitè de Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser ferit en un enfrontament amb la força pública produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra la vida de Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes Balears, a les portes de la Seu, però no es portà a terme perquè en el moment just es creuà un infant. A finals de 1934 participà en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de Palma, del qual va ser nomenat vicepresident. L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys sense que el sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de març de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites de carrer de juliol d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb cinc companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez, Mateu i Francisco Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista «19 de juliol». L'agost de 1936 participà, amb sos companys del «19 de juliol», molt activament en l'organització l'expedició republicana de reconquista de Mallorca encapçalada pel capità Alberto Bayo Giroud i durant l'ocupació d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura Obrera que sortí a partir del 10 d'agost. Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna«Roja i Negra» davant l'Estat Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de Portocristo. Després de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a Barcelona, participà en l'experiència col·lectivitzadora i el 30 d'octubre de 1936 fou nomenat comissari del Ram de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades d'aquest sector, de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets de «Maig del 1937» lluità als carrers. Després de la guerra creuà els Pirineus. Durant l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer pirinenc dels grups guerrillers alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A Pau (Aquitània, Occitània), regentà una tenda, la rebotiga de la qual serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb suport logístic (abastar els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.) ajudà la guerrilla llibertària, sobretot la dels germans Sabaté Llopart. En morir el dictador Franco retornà a Mallorca i s'establí en una barraca de pescadors abandonada a s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable. Participà en la reconstrucció confederal a Mallorca i a partir de 1988 formà part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer continus viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Va fer un viatge a Cuba per rememorar les seves aventures juvenils. Cristòfol Pons Tortella va morir el 15 d'abril de 1998 a Llorts (Ordino, Principal d'Andorra) i va ser enterrat en aquesta població. El 24 d'abril de 1999 l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge al seu local.

Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)

***

Necrològica de Leonardo Corral Aladro apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 20 d'octubre de 1987

- Leonardo Corral Aladro: El 26 de juny de 1910 neix a Gobezanes (Caso, Oviedo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Leonardo Corral Aladro. Era fill natural de Paula Corral Aladro. De molt jove s'uní al moviment llibertari asturià i participà en la revolució d'octubre de 1934. Durant la Guerra Civil lluità com a milicià i en 1938 va ser ferit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però la ferida, mancada de cures, s'infectà i finalment patí l'amputació de la mà. Durant l'Ocupació, a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial, en 1950, s'instal·là a Mülhausen on organitzà la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i una secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Ottmarsheim (Alsàcia, França), de la qual fou secretari. Es guanyà la vida fent d'enconfrador en la construcció. El desembre de 1982 va escriure una carta a Felipe González Márquez, president socialista del Govern espanyol, per a reclamar justícia per als mutilats republicans. Sa companya fou María Guadalupe Calvo González. Leonardo Corral Aladro va morir el 4 de maig de 1987 a l'Hospital Hasenrain de Mülhasen (Alsàcia, França).

***

Luísa Adão

- Luísa Adão: El 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 neix a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal) la militant anarquista i anarcosindicalista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Era filla dels destacats anarquistes Francisco Rodrigues Franco i Sabina Franco. Entre els 14 i els 16 anys treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del SindicatÚnic de les Conserves (José Bernardo, Jorge Silva, Manuel Sousa, etc.) i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão i esdevingué auxiliar d'infermeria, treballant uns quatre anys a Torrão (Alcácer do Sal, Portugal) i després a Lisboa (Portugal). A partir de 1930 milità en les Joventuts Sindicalistes. Quan son company es llicencià en dret, la parella passà a viure a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal), on ella treballà d'infermera a Setúbal i ell d'advocat. En 1966 enviduà i s'establí a Lisboa. Després de la dictadura d'António de Oliveira Salazar col·laborà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i en el periòdic A Batalha. Deixà la documentació familiar a l'Arxiu Històrico-Social del CEL. Luísa Adão va morir el 8 de febrer de 1999 a Lisboa (Portugal).

***

La família Dall'Oca (Clara, Virgilio i Nair) al Viaduto do Chá de Sao Paulo (1943)

- Virgilio Dall'Oca: El 26 de juny de 1917 neix a Ribeirão Preto (São Paulo, Brasil) el destacat militant anarquista Virgilio Dall'Oca. Sos pares, pagesos, es deien Hercole Dall'Oca, nascut a Milà (Llombardia, Itàlia), i Maria Lombo, nascuda a Ribeirão Preto, parella que tingué vuit infants. Poc després del seu naixement, sa família es traslladà a Araçatuba (São Paulo, Brasil). Quan tenia cinc anys sa mare morí, estudià fins el tercer any en una escola rural i ben aviat es posà a treballar al camp. Son pare, admirador del feixisme de Mussolini, crià sos fills en aquesta estricta mentalitat i fins i tot sa madrastra, Olimpia Dall'Oca, intentava, moltes vegades sense èxit, impedir els càstigs corporals infligits per son pare. En aquests durs anys conegué la que serà sa futura companya en vida i en militància, Nair Lazarine Dall'Oca–son pare, el carpinter Carmino Lazarine, havia estat mestre a l'escola rural on ell va estudiar tres anys. En 1932, a causa dels maltractaments, fugí de casa i s'instal·là a la llar d'una tia seva a Marília (São Paulo, Brasil). Poc després, entrà a treballar en el ferrocarril Santos-Jundiaí i es traslladà a casa del sos oncles Aída i Nicola D'Albenzio a São Paulo (São Paulo, Brasil), militants anarquistes força actius a la Federação Operária de São Paulo (FOSP, Federació Obrera de São Paulo), ambient que ràpidament el decantà pel pensament llibertari. Amb son oncle freqüentà la redacció del periòdic A Plebe, on conegué Gusmão Soler, qui el va reforçar en les seves idees àcrates. A partir d'aquest moment començà a col·laborar en aquest periòdic. Aquest mateix any de 1936 començà a freqüentar el Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, que aleshores era una seu importantíssima anarquista i on es congregaven multitud de destacats llibertaris (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo, Rodolpho Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola D’Albenzio, Fernando Navarro, Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair Partido, Justino Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio Dias Lopes, Maria Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias, José Pazarini, Luis Chandre, Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador Arrebola, Eduardo Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio Martinez, José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli i son company, Martins, Mariasinha, Antonio Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales, José Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo Lemos, Hermano Mezzetti, José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio Barrios, Rafael Vitali, Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.), a més de nombrosos militants anarquistes espanyols que s'exiliaren a la ciutat fugint de la dictadura franquista. Després de quatre anys vivint amb sos oncles, retornà a Araçatuba per a casar-se amb Nair i ambdós es traslladaren a São Paulo a casa d'Aída i Nicola D'Albenzio. En aquesta època treballà de tot (ajudant de paleta, cobrador d'òmnibus, conductor de camió) i finalment es quedà amb l'ofici de taxista. Nair treballà de costurera autònoma. Malgrat la difícil situació econòmica familiar, contribuïren financerament en diferents campanyes de solidaritat, com ara en suport dels refugiats anarquistes de la guerra d'Espanya, organitzada pels llibertaris brasilers responen a la crida del periòdic Tierra y Libertad. Després de la implantació de l'«Estado Novo» el novembre de 1937, el CCS, lloc on es reunien els sindicats que s'enfrontaven a la dictadura de Getúlio Vargas, es va veure obligat a tancar la seu. En aquest context, un grup d'anarquistes, la majoria vegetarians i naturistes, construïren una granja (chácara) a Itaim Paulista (São Paulo, Brasil), que marcarà una nova trajectòria de l'anarquisme brasiler. El grup de voluntaris anarquistes que comparen el terreny i que començaren a construir aquest projecte comunal d'autogestió rural, que fou batejat com«Nossa Chácara» (Nostra Granja), estava format, a més de la família Dall'Oca, per Germinal Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca, Justino Salguero, Salvador Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito Romano, José Oliva Castillo, Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes i Lucca Gabriel, i ses famílies de tots ells; posteriorment s'uniren altres membres del CCS i d'un grup nou d'anarquistes que s'havia format a Vila Bertioga (São Paulo, Brasil). La«Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» va ser registrada el 9 de novembre de 1939, i fins i tot després de la reobertura del CCS el 9 de juliol de 1945, Nossa Chácara fou la seu de tota mena de congressos llibertaris nacionals, reunions clandestines, etc., que resultaren essencials per a la reorganització del moviment anarquista brasiler després de la dictadura de Vargas. La família Dall'Oca, a més de les contínues donacions econòmiques i dels innombrables treballs realitzats a la finca, s'encarregaren de l'alimentació de totes les persones que passaven per Nossa Chácara. Virgilio treballa com a taxista a Rio de Janeiro durant quatre mesos, mentre sa família romania a São Paulo; durant aquesta temporada, visqué a casa de la família Bottino, a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on va fer contacte amb nombroses anarquistes de Rio de Janeiro. Quan retornà, sa família s'instal·là a São Paulo. Contribuí financerament i en la distribució de la premsa llibertària, especialment amb O Libertário, que sorgí l'octubre de 1960, i Dealbar, que començà a editar-se el setembre de 1965, i fou un dels accionistes de l'«Editora Mundo Livre» de Rio de Janeiro, que publicà a començaments dels anys seixanta nombrosos llibres anarquistes (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin, Varlan Tcherkesoff, etc.). Arran de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil). La campanya pro-compra de l'indret, de la qual fou tresorer Jaime Cubero començà el 28 d'agost de 1965 i acabà el 31 de desembre de 1966 i entre la llista dels contribuïdors de la compra de «Nosso Sítio» (Nostre Lloc), consta Virgilio i sa filla Clara Dall'Oca, seguidora de les passes de sos pares. L'octubre de 1969, quan la dictadura desencadenà una important campanya de repressió, Virgilio i Nair es dedicaren a cremar tota la documentació compromesa del CCS. Durant aquest dur període, els anarquistes de São Paulo es dedicaren a arreplegar de manera anònima diners per ajudar les despeses dels judicis processals que la dictadura infligia als anarquistes de Rio de Janeiro, campanya que durà fins el 1972 i en la qual la família Dall'Oca jugà un important paper. En 1980 el seu testimoni, juntament amb de Chico Cuberos i Manuel Ramos, va ser recollit en el documental O Sonho não acabou, de Claudio Kahns. Després d'uns anys a Itanhaém (São Paulo, Brasil), s'instal·laren a Santos (São Paulo, Brasil). El 10 de desembre de 2005, amb Francisco Cuberos, Edgar Rodrigues i Manuel Ramos, participà en un debat al CCS sobre la pràctica de l'anarquisme i l'acció directa. El 20 d'agost de 2010 sa companya Nair Lazarine morí. Virgilio Dall'Oca va morir el 13 d'abril de 2011 a la Irmandade da Santa Casa da Misericòrdia de Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri d'Areia Branca d'aquesta ciutat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de juny

Esdeveniments

Cartell de l'IWW de 1905

- Congrés constitutiu de l'IWW: El 27 de juny de 1905 al Brand's Hall de Chicago (Illinois, EUA) té lloc el congrés constitutiu (Congrés Continental de la Classe Obrera) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) que arreplega totes les tendències del moviment obrer–especialment socialistes revolucionaris i anarcosindicalistes– i es marca com a objectiu, contràriament als sindicats (trade unions) corporativistes i a l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la creació d'un únic gran sindicat revolucionari (One Big Union) de tota la classe treballadora. Hi van assistir 203 delegats d'arreu els Estats Units en representació de més de quaranta activitats laborals i d'uns 140.000 treballadors; també havia representants canadencs i britànics. Big Bill Haywood, destacat dirigit anarcosindicalista de la Western Miners Federation (WMF, Federació de Miners de l'Oest) en va fer el discurs d'obertura, on va remarcar que la finalitat de l'IWW era que la classe obrera prengués el control del poder econòmic, dels mitjans per a la seva existència i del seu aparell de producció i de distribució. Hi van ser presents Daniel De Leon, Eugene V. Debs, Thomas J Hagerty, Lucy Parsons, Mary Harris Jones, William Trautmann, Vincent Saint John, Ralph Chaplin, entre altre destacats dirigents sindicals. Una de les qüestions que més van centrar les discussions va ser el debat entre «acció política» i «acció directa». Des dels seus inicis l'IWW va intentar sempre integrar en el món sindical les dones, els immigrants i la comunitat afroamericana. Entre 1905 i 1924 l'IWW va ser una organització potentíssima, que va mantenir importants vagues i «accions directes», i en la qual va participar un gran sector de militants anarquistes; molt temuda per l'Estat i el Capital, va ser durament reprimida. Els membres de l'IWW són coneguts com wobblies.

***

Enterrament de Valentín González

- Enterrament de Valentín González: El 27 de juny de 1979 l'enterrament a València (País Valencià) del militant cenetista Valentín González Ramírez, assassinat per la policia el 25 de juny, es converteix en una manifestació de milers i milers de persones. Entre 200.000 i 400.000 persones recorregueren els 10 quilòmetres que separen l'Hospital Clínic del Cementiri General de València, portant el taüt del jove anarquista. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. En 1993 es va crear una plataforma que reivindicava que l'Institut d'Ensenyament d'Abastos de València fos rebatejat com Institut Valentín González en memòria de tots els treballadors morts durant la Transició.

Valentín González Ramírez (1958-1979)

Naixements

Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny El Globo del 28 de març de 1878

- Ludovico Nabruzzi: El 27 de juny de 1846 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista Ludovico Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone Nabruzzi o Rubicone. Sos pares es deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi. Després d'estudiar Dret entrà a treballar com a escrivà públic a l'Oficina de l'Estat Civil de Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir de maig de 1870 entrà a formar part de la redacció del setmanari republicà de Ravenna Il Romagnolo, del qual esdevingué el director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es decantà cap a l'anarquisme internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme nacionalista de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives polèmiques en Il Romagnolo, esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe Garibaldi i d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de juny d'aquell any, en una reunió extraordinària del Consell Regional del socialista Fascio Operaio (Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa, Francesco Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un congrés nacional i el juliol de 1872 assistí, en representació de Garibaldi, al Congrés de Rimini. Estava casat amb Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de l'Internacional i del Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants. Mantingué una extensa correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir amb ell a Minusio (Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de comptabilitat. El setembre de 1872 a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo Cafiero i Errico Malatesta, entre d'altres, participà en la conferència per preparar la mocions que s'havien de presentar al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que finalment se celebrà a Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual assistí com a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser nomenat membre de la comissió de Correspondència en el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT. Després del fracàs del motí insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà públic. El 31 d'agost de 1874, en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione Operaie (LUCO, Lliga Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà, amb Tito Zanardelli, la necessitat que la LUCO fes costat la resistència revolucionària armada. Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència Italiana de Comissions i Anuncis i representà una empresa productora de màquines trilladores. Son germà petit Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era secretari de la Societat Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb el cuiner Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli, una guia històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno). Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a Lugano amb Zanardelli cinc números del periòdic socialista L'Agitatore. A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco del Proletario per l'anno 1876, amb la col·laboració de Joseph Favre, Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es mostrà crític amb les posicions netament internacionalistes i bakuninistes del Comitè Italià per a la Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser un dels creadors de la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de l'escissió, que fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877 marxà a França, on treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A París freqüentà el cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va ser detingut juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota l'acusació de pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1880 signà el «Manifest als oprimits d'Itàlia» difós a nombroses ciutats italianes i on es feia una crida a la insurrecció. Expulsat de França, marxà a Suïssa, però retornà clandestinament a França on va fer amistat amb Jules Guesde i col·laborà en el periòdic L'Égalité i envià articles a La Plebe de Milà. En 1881 va ser novament expulsat de França i, després d'un temps a Ginebra, retornà a Itàlia, on entrà a formar part del Comitè de Suport a Amilcare Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà en el Congrés Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou actiu en el moviment anarquista, participà en la comissió de Ravenna d'organització del Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener de 1891. Membre de la Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el moviment anarquista, organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés dels Anarquistes de Ravenna i de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme capaç d'activar situacions revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva incessant activitat per reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894, sota l'acusació de «conspiració contra la seguretat interna de l'Estat», se li assignà la residència i se li arrestà al seu domicili. Finalment fou absolt per manca de proves. Després d'un temps a Gènova a partir de 1912, retornà a la seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre–altres fonts citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Civil de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

- Pietro Acciarito: El 27 de juny de 1871 neix a Artena (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Fill d'una família molt pobre, sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament: «Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» –poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar una àmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament. Pietro Acciarito va morir el 4 de desembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia).

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Adrián del Valle Costa

- Adrián del Valle Costa: El 27 de juny de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney–d'aquí agafà el pseudònim–, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora«La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció–signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave,Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País–s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc. Adrián del Valle Costa va morir el 9 de febrer de 1945 a l'Havana (Cuba).

***

- Anne Claus: El 27 de juny de 1873 neix a Doel (Beveren, Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Sophie-Anne Claus. Sos pares es deien Théodore Claus i Marie Philòmene Braem. Es guanyava la vida com a obrera guantera. En 1891 es casà amb l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui tingué dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore) i a qui abandonà cap el 1896. Al seu domicili albergà nombrosos militants anarquistes estrangers de passada. La policia la va acusar de ser còmplice del falsificador de moneda Gustave Gayraud, qui el desembre de 1897 havia ferit mortalment de bala un policia. L'abril de 1898 va ser jutjada i condemnada a sis anys de presó. En 1900 aconseguí la llibertat condicional. En 1903 s'instal·là a París (França) i esdevingué companya de l'anarquista Raymond Paul Feuilleaubois (Théo Feuilleaubois). Durant la primavera de 1903 la policia assenyalà«residència desconeguda» en el recull confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però vivia a París. Encara que no estava divorciada de Barthelmess, amb Feuilleaubois va tenir un infant el 3 de març de 1904, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. En 1912 vivia al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de París. Donà el contacte d'un encobridor d'Amsterdam, el banquer il·legal Vanderberge, als anarquistes Jean de Boe i Raymond Callemin, membres de la«Banda Bonnot», per a negociar uns títols furtats a l'atracament del carrer Ordener de París. Com que Feuilleaubois era insubmís, marxaren cap a Bèlgica, amb la família Claus, a Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb Eugène mentre Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914 quan la invasió alemanya; instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren en 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess. Cap el 1920 Théo Feuilleaubois i Anna Claus es retrobaren a París i s'instal·laren a Belleville. El 14 d'abril de 1920 es divorcià de Barthelmess. El 9 d'octubre de 1926 es casà al XVII Districte de París amb Feuilleaubois, un cop aquest va fer 18 mesos de servei militar a la Infanteria Colonial. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a Cadiac (Llenguadoc, Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Anne Claus va morir el 20 de desembre de 1953 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França).

***

Liu Shifu

- Liu Shifu: El 27 de juny de 1884 neix a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu–transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària«Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat«l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi,«Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

***

Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de novembre de 1955 [La data de la defuncióés errònia]

- Beneta Franquet Sans: El 27 de juny de 1887 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Beneta Franquet Sans. Sos pares es deien Carles Franquet i Rosa Sans. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de son company Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lada a Vierzon, milità en la Federació Local de la CNT. Sos fills Miquel i Josep, també foren militants llibertaris –Miquel Llop Franquet lluità en la IX Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» confederal i arribà al grau de tinent. Beneta Franquet Sans va morir el 30 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 29 d'octubre– de 1955 al seu domicili de Vierzon (Centre, França).

***

Necrològica de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrer de 1961

- Ladislau Bellavista Gual: El 27 de juny de 1890 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Sos pares es deien Josep Bellavista i Joaquima Gual. Treballador tèxtil, en la dècada dels 1910 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1913 va ser empresonat per la seva participació en la gran vaga del sector fabril i tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Granollers i Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de la Comarcal del Litoral de la CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 assistí, com a delegat de Mataró i com a president de l'Associació Local d'Obrers de Gèneres de Punt de la localitat, a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes (La Selva, Catalunya), en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal des del 1920. En aquesta època fou membre de la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home (LEDH). En 1925 es passà a l'ofici de vidrier i fou membre, amb Josep Banet Rovira i Enric Bartrolí Nogués, de la primera junta directiva de la cooperativa de producció vidriera «Cristalleries de Mataró». L'1 de gener de 1926 fou un dels signats del manifest del grup editor del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical, on se sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Va ser un dels oradors del míting del 16 d'abril de 1931. Durant els anys de la II República espanyola defensà l'estratègia trentista i fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A partir de 1934 ocupà el càrrec de directiu de les«Cristalleries de Mataró». Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936, participà, a partir del 30 d'agost d'aquell any, en nom de la CNT, en el Consell Municipal («Consell d'Autonomia») de Mataró, del qual va ser nomenat, en nom dels Sindicats d'Oposició, vicepresident del seu Consell d'Economia; arran dels fets de«Maig de 1937», fou regidor d'Economia i Treball de l'Ajuntament mataroní. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa companya Secundina Costa i sa única filla Palmira Bellavista Costa, la qual morí posteriorment durant un part. A partir d'aquesta època, patí nombroses malalties que li van donar mala vida. Ladislau Bellavista Gual va morir l'1 de febrer de 1961 al seu domicili d'Aspres de Buèch (Provença, Occitània).

***

Necrològica de José Fernández Egea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1975

- José Fernández Egea:El 27 de juny de 1890 neix a Olula del Río (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Fernández Egea, conegut com El Mellado. Sos pares es deien Felipe Fernández i Isabel Egea. Treballà a les mines potassa de Súria (Bages, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat, participant en totes les lluites socials i vagues de l'època. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Aconseguí reunir-se amb alguns membres de sa família que també havien arribat a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. En l'última etapa de la seva vida visqué amb sa companya Filomena Sánchez a Herblay (Illa de França, França). José Fernández Egea va morir l'11 de setembre de 1974 a l'Hospital de Pontoise (Illa de França, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Herblay.

***

D'esquerra a dreta, els presos: Luis Andrés Edo, Juan Salcedo Martí, David Urbano Bermúdez i Jaime Pozas de Villena (1968)

- Juan Salcedo Martín: El 27 de juny de 1936 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escultor anarquista i lluitador antifranquista Juan Salcedo Martín. Sos pares es deien Juan Salcedo i Esperanza Martín. Exiliat a França, a començament de la dècada dels seixanta s'integrà en les Joventuts Llibertàries de París (França) i en 1962 entrà a formar part dels grups d'acció de Defensa Interior (DI), al costat de Luis Andrés Edo i altres. En 1963 decidí retornar a Espanya i es va matricular en Belles Arts, en l'especialitat d'Escultura, a la Universitat de Sevilla (Andalusia, Espanya), però poc després va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 22 de setembre de 1963 a Madrid (Espanya) sota l'acusació d'haver realitzat entre 1962 i 1963 atemptats a València (País Valencià) i a Roma (Itàlia), el 15 de novembre d'aquell any va ser condemnat a dues penes de mort per «activitats subversives i terroristes en relació amb les Joventuts Llibertàries», penes que van ser commutades per 72 anys de presó–altre company, Antonio Borrego López, va ser condemnat a 20 anys sota la mateixa acusació. Va romandre tancat 12 anys a diverses presons (Sevilla, Madrid, Jaén, Palència, Burgos i Segòvia). En 1969 va fer una vaga de fam a la presó de Burgos per obtenir l'estatut de pres polític i el periòdic parisenc Le Combat Syndicalista publicà una carta de denúncia seva enviada al director general d'Institucions Penitenciàries sobre la situació dels reclusos al penal de Burgos. El novembre de 1970 participà en una nova vaga de fam en solidaritat amb els detinguts de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat). A la presó de Sòria formà part del grup d'anarquistes de la seva galeria, amb Luis Andrés Edo, Jaime Pozas de Villena i David Urbano Bermúdez, i posteriorment a la presó Jaén, amb José Luis Alonso Pérez, Luis Andrés Edo, Cipriano Damiano González i Ángel Muñoz López. A la presó de Jaén continuà els estudis d'Escultura que havia començat abans de ser detingut, però no va poder acabar la carrera perquè no li deixaren sortir per fer l'examen de pràctiques que havia de ser presencial. En 1975 l'administració penitenciària s'oposà al seu alliberament, però després de la mort del dictador Francisco Franco va ser posat en llibertat. S'establí a Sevilla, on participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1976 realitzà, promoguda per Luis Andrés Edo, una exposició de dibuixos i cartells a Barcelona (Catalunya). A Sevilla conegué Pilar Luque Pato, que esdevingué sa companya i amb qui tingué una filla, Eva Salcedo Luque. El desembre de 1976 va fer una exposició d'escultures i dibuixos a la GaleriaÁlvaro de Sevilla. Posteriorment s'instal·la Islantilla (Huelva, Andalusia, Espanya), en una casa a la platja on pogué muntar un taller d'escultura; en aquest obrador creà l'escultura en bronzo Las manos, que s'instal·là l'1 d'abril de 2011 en una avinguda d'aquesta localitat. En 2003 s'integrà en el«Grup Pro Revisió del Procés Delgado-Granado», amb Octavio Alberola Suriñach, Joan Busquets Verges, Antonio Martín Bellido, David Urbano Bermúdez i altres. Juan Salcedo Martín va morir l'11 d'abril de 2017 a l'Hospital Virgen del Rocío de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Juan Salcedo Martín (1936-2017)

Continua...

---

Sa Pobla i la literatura mallorquina: l Ajuntament de sa Pobla publica El vicari d´Albopàs

“Sense les meves arrels pobleres mai no hauria pogut escriure tots els llibres que he publicat”

“En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània”. (Mateu Morro)

Per Antoni R. Mir

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946). És novel•lista, autor teatral, poeta i assagista.

D’ençà del començament dels anys setanta ha publicat més de setanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries i assaig, entre els quals podem destacar: El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel•la) Corambé: el dietari de George Sand (novel•la); No era això: memòria política de la transició (assaig); Lletra de batalla (poesia); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel•la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l’altura. El poeta il•luminat (novel•la); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel•la); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel•la); Novel•la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl•lids; Cinema del segle XX (recull d’articles); Gardènies en la nit (novel•la); Una Arcàdia feliç; Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (novel•la) i Caterina Tarongí (novel•la). Ara acaba de publicar El vicari d’Albopas. És amb motiu de l’edició d’aquesta novel•la que des de Sa Plaça entrevistam en Miquel López Crespí.

—Hola, Miquel, acabes de treure un nou llibre, El vicari d’Albopas. Què és aquest aquesta història? Una novel•la, una biografia...?

-Podem dir que és una novel•la històrica. Bastida en referència a un personatge real, el vicari de sa Pobla Joan Parera Sansó, l´escriptor basteix un món –el de la Mallorca de començaments del segle XX- que va existir realment però que és transformat per la imaginació de l´autor. Ningú no hauria de confondre una novel•la amb una simple investigació històrica. La vida d´aquest capellà sempre m´havia interessat. És un personatge summament contradictori i, per tant, molt apte per a la fabulació literària. “El mossèn” –com va escriure Ceuili Buele comentant el llibre- “fa part d´aquella colla de capellans il•lustrats mallorquins que, durant la primera meitad del segle XX, representen i encarnen l´oposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes”. Amb el pretext de defensar el manteniment d´una societat marcada per la influència de l´església catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, s´afanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista”

—En ell ens parles del vicari Perera, un home que va viure al teu poble al finals de segle XIX i principis del XX. A part de l’home però, aquest llibre té un altre gran protagonista. Albopàs. Con era aquest poble mentre hi va viure el vicari?

-Sa Pobla, a més del vicari Parera és, sense cap dubte, l´altre protagonista del llibre. Amb el títol El vicari d´Albopàs també he volgut retre un senzill homenatge al meu amic coral i company de dèries literàries Alexandre Ballester. Va ser ell qui va popularitzar el nom d´Albopàs com a un equivalent de sa Pobla. I per això el títol de la novel•la com a homenatge permanente. De fet, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada. En una crítica recent a la novel•la El vicari d´Albopàs l´historiador Mateu Morro escrivia: “...en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop s’hi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que li dona la seva pròpia trajectòria vital i, sobretot, amb l’amplitud de mirada que dona l’ofici de l’escriptor i la tasca de l’historiador que mai ha trencat el fil umbilical que l’uneix amb el poble on va néixer i la seva gent” Indubtablement, com han escrit altres comentaristes, sa Pobla (Albopàs) és l´altre protagonista del llibre que acaba de publicar l´Ajuntament pobler. El mossèn Parera és un sacerdot estretament lligat al meu poble. És un home de ferrenya voluntat religiosa i alhora es va destacar per l´intens treball realitzat en el camp religiós, social i cultural com ho demostra la fundació de la revista Sa Marjal. Va donar suport a la creació d´institucions de crèdit i mutualitat de previsió fomentant l´educació popular. Com he dit més amunt, el personatge, tan humà, tan contradictori va interessar-me de seguida. Avui dia llegir les pàgines de la revista sa Marjal i el articles del mossèn és una forma única i imprescindible per a entendre com va ser sa Pobla al llarg del segle XX.

-He llegit alguns dels teus articles on parles de la importànica de la revista Sa Marjal, fundada pel mossèn Parera. Que podries dir al respecte?

-No hi ha cap dubte que sense l´estudi de la revista Sa Marjal jo no hauria pogut escriure la novel•la. De jovenet sempre havia vist números de la publicació per les golfes de la casa dels meus padrins. Aleshores encara no comprenia la importància històrica d´aquesta publicació que recoman a tots els poblers i pobleres per assabentar-se de com era la vida de les generacions que ens precediren vista des de la perspectica del catolicisme més integrista. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i en el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla col•lecció Uialfàs, Mallorca, 2002) hem parlat sovint de Mossèn Joan Parera Sansó (1865-1926) i de la revista sa Marjal. Aquesta revista catòlica i integrista, que fou dirigida pel sacerdot manacorí que va ser vicari de sa Pobla és una font molt útil per a entendre la Mallorca de començament de segle XX. La revista

-També ens has explicat que era un home summament preocupat per l´escolarització dels nins de sa Pobla que en aquell temps anaven a lloure pels carrers o treballaven de sol a sol amb els seus pares. Crec pel que he llegit que va mantenir estrets contactes amb el teu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí i Pons (Verdera) en relació a la contracció d´una escola a sa Pobla.

-Sí, tens raó. L´Escola Graduada de sa Pobla va ser bastida pel meu oncle-padri a finals dels anys 20 i encara és en actiu. Però crec que les opinions de Miquel Crespí Pons, el batle Verdera i Joan Parera Sansó no eren del tot coincidents. Precisament aquests dies, cercant material referent al batle de sa Pobla Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", i, concretament, estudiant el número de primer de gener de 1927, he trobat uns escrits prou eloqüents quant al reaccionarisme de mossèn Joan Parera Sansó, que, pel que escriu, en aquells dies de 1927 estava molt preocupat pel paper "nefast" que, al seu paper, tenia determinat tipus d'educació damunt el poble. Les reflexions titulades "L'Escola a Sa Pobla" venien donades per la propera construcció d'una Escola Graduada en uns terrenys propietat de la meva família, "Sa Tanca de Can Verdera". L`ànima de tot aquest procés de modernització del poble era, sens dubte, el meu oncle Miquel Crespí, que, tot i ser un home de provada fidelitat al general Miguel Primo de Rivera, no dubtà a relacionar-se amb professionals de la importància de, per posar un exemple, l'arquitecte Guillem Forteza, que va ser president del Cercle Regionalista de Mallorca.

-Unes concepcions de l´ensenyament sumament reaccionàries, no? Ho podries explicar una mica més extensament?

-A començaments del segle XX la situació de l'ensenyament a Mallorca era vertaderament lamentable. Com explica Isabel Peñarrubia i Marquès en Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991) pàgs. 253-254: "Segons les dades aportades per Jaume Oliver [Escola i societat. L'ensenyament a les Illes en el segle XX, Palma, 1978], l'analfabetisme l'any 1910 entre la població total de les Illes era d'un 67,64 %, força superior a la mitjana estatal. Malgrat que la ley Moyano del 8-IX-1857 manàs l'escolarització obligatòria de tots els nins entre els sis i els dotze anys, la major part de les famílies obreres, tant al camp com a la ciutat, necessitaven el jornal dels seus fills menors". I, una mica més avall, afegeix: "Al pobles assistia regularment a l'escola una mitjana del 10 al 20 % dels nins, com ho testimonien diverses fons".

Així i tot, malgrat aquesta situació d'indigència cultural en la qual es troben les classes populars de les Illes, la prevenció del vicari de sa Pobla contra els "perills" de l'escola són evidents en aquests articles que comentam, publicats en els primers mesos de 1927.

Per a Parera Sansó "el principi de la sabiduria és el temor de Deu; y la vertadera ciencia és anar pes camí del cel i salvar la seva ánima" ("L'Escola sa Sa Pobla", Sa Marjal, primer de gener de 1927). Vet aquí l'autèntic programa de l'integrisme catòlic. Un integrisme que ja havia saludat l'execució de Ferrer i Guàrdia (1-X-1909) i el tancament de les escoles laiques del Principat. Mossèn Parera Sansó només és un exponent del que pensen en aquells moments alguns sectors de els classes dominants mallorquines. Educar al poble, amb els perills "socialistes i bolxevics" que això comporta? En el número 218 de Sa Marjal informa que no es tracta de "tenir moltes escoles sinó que siguin bones escoles". Evidentment, "bones escoles", vol dir escoles catòliques dedicades a mentalitzar el poble contra les idees "disolvents", racionalistes, socialistes o maçòniques que arriben de l'estranger.

-Voldries aferir alguna cosa més en referència a la teva novel•la?

No, per ara no. Crec que n´hem fet un petit tast de la mena de personatge que hem novel•lat. Si de cas, concloure amb unes paraules que ha escrit recetment l´historiador Mateu Morro: “Llegint «El vicari d’Albopàs» tenc la sensació que sobre el vicari Parera, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història: el pes feixuc dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull amorosament el prevere, a les germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX. Perquè la mirada d’en Miquel López-Crespí, és sobretot una mirada històrica.

‘I, d’aquesta mirada històrica i per tant crítica, d’una manera especial, n’emergeix en el relat el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar fos com fos murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora”.

(18-12-2020)

Anarcoefemèrides del 28 de juny

Esdeveniments

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Creació de l'Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d'acció, van deixar l'organització i no prengueren part en l'AIA, que amb tot i això s'escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència«Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d'un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l'AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l'AIA va tenir lloc el 30 i 31 d'agost de 1907 també a Amsterdam.

Naixements

Marie Huot fotografiada per Félix Nadar

- Marie Huot: El 28 de juny de 1846 neix a Tonnerre (Borgonya, França) la poetessa, escriptora, periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa, propagandista del vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la vacunació, i anarquista Marie Mathilde Constance Ménétrier, més coneguda com Marie Huot i, per alguns, com La mère aux chats (La mare dels gats), encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Sos pares es deien Honoré Ménétrier, dependent, i Marie Constance Romany, d'origen espanyol. En 1869 es casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació pública demès del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana parisenca L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora de poemes simbolistes «decadents», mantingué una estreta amistat amb el pintor místic sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan Aguéli), a qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le missel de Notre-Dame des Solitudes (1908). Secretària general de la revolucionària Lliga Popular contra la Vivisecció, escissió de la Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una campanya propagandística contra la tauromàquia i les curses de braus, aleshores molt de moda a París, i contra l'experimentació científica amb animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una ombrel·la el científic Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al Col·legi de França. També atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée publicà nombroses reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava experimentació amb animals, sinó també perquè s'experimentava amb humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de França, França); gràcies a aquesta acció, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es crearen a França. Precursora del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892 llançà per primera vegada la consigna d'«abstenció genèsica» («Vaga dels Ventres») en una conferència pública a la Salle de la Société de Géographie de París, conferència que va ser publicada per Génération Consciente sota el títol de Le mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents ocasions; seguidament, participà activament, amb Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa; en Génération Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique, Le Tintamarre,Union Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres destaquen Les courses de taureauxà Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890 à la salle des Capucines (1890), La grande découverte de M. Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890 au théâtre du Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro forzoso (1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de Félix Pyat. Marie Huot va morirel 13 d'abril de 1930 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i fou incinerada al cementiri de Père-Lachaise. Marie Huot és una precursora de l'actual corrent«antiespecista».

Marie Huot (1846-1930)

***

Foto policíaca de Fernand Biais (2 de juliol de 1894)

- Fernand Biais: El 28 de juny de 1853 neix a Laval (País del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie Fernand Biais. Sos pares es deien Augustin Biais, pintor, i Marie Boucherie. Establert a París (França), es guanyava la vida fent de torner de fusta. Vivia al número 34 del carrer de Citeaux de París, domicili que va ser escorcollat el 19 de febrer de 1894 en la gran agafada policíaca orquestrada contra el moviment llibertari i el la qual li trobaren periòdics anarquistes. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili va ser novament escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat com a anarquista. A començament de segle va ser inscrit com a«nòmada» en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Alfred Barreyre: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1864 neix a Braçac (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Alfred Barrayre, conegut com Cent-Garde. Sos pares es deien Antoine Barreyre, obrer vidrier, i Marie Agathe Vidal, llevadora. Establert a París (França), treballà de mosso de cafè. El 14 d'octubre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per«ultratges als agents». També treballà de mosso de cafè a Montecarlo (Principat de Mònaco). En 1893 feia feina al Cafè du Lion de Belfort de París i l'any següent estava desocupat. L'1 de juliol de 1893, amb Guérin Henri Guérin, gerent de La Revue Libertaire, llogà una habitació al número 24 del carrer dels Grands Agustins de París, lloc que abandonaren el mateix dia de la detenció de l'anarquista François Mugnier. El setembre de 1893, amb son germà Gustave Barreyre i François Mugnier, vivia al domicili de l'anarquista Altéran. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Sena. Entre el 6 de gener i el 25 d'abril de 1894 treballà a Montecarlo. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i de recerca al seu nom. L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia escorcollà el seu domicili, una habitació al quart pis, escorcoll que resultà infructuós; detingut, va ser portat a la comissaria. El 4 de juliol d'aquell any va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i, després que el jutge sobreseies la seva causa per«associació criminal», dos dies després va ser alliberat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili d'Henri Juvigny apareguda en el diari parisenc Le Radical del 21 d'octubre de 1910

- Henri Juvigny: El 28 de juny de 1889 neix a Étrépagny (Alta Normandia, França) l'anarquista Henri Gustave Juvigny, conegut com Vagny. Sos pares es deien Auguste Alfred Edmond Juvigny, brocanter, i Esther Euphémie Hyppolite Gantier, lletera. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) i del grup de Les Temps Nouveaux. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El juny de 1910 creà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb una vintena de companys el grup d'educació i d'acció anarquistes Unió Revolucionària (UR), que es reunia setmanalment al seu domicili, al número 22 del carrer Augustins, per a fer xerrades. El 20 d'octubre de 1910 el seu domicili de Lilla, ben igual que el de molts d'altres militants, va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El novembre de 1911 s'encarregà de recaptar els fons trets en la col·lecta de suport a Léon Llombart, gerent del periòdic revolucionari de Lilla Le Réveil du Textile, condemnat a 50 francs de multa. En 1913 fou nomenat secretari del grup anarquista de Lilla i participà en el Congrés Nacional que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 a París (França), on es fundà la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA). Entre 1913 i 1914 fou redactor de Le Cri du Peuple. Hebdomadaire communiste et de revendication sociale, de Lilla. En aquesta època treballava de rentaplats en un cafè i posteriorment va fer de quincaller. Fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció Electoral de Lilla per a les eleccions legislatives de 1914. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Joan Ferrer aparegut en el Boletín CNT-FAI del 17 de juliol de 1937

- Joan Ferrer Farriol: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1896 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ramon Josep Ferrer Farriol –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Furriol. Sos pares es deien Josep Ferrer, jornaler, i Francesca Farriol. Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup«Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els Sindicats Únics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaireèxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquestaèpoca dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigíEl Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora«Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad,Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé, Farriol, Discóbolo,Kunitu, Sigla, Rovellat,Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,Boletín Confederal, Boletín Informativo,Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Historia Libertaria, Iniciales, Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

***

Medardo Lusvardi

- Medardo Lusvardi: El 28 de juny de 1897 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Medarno Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Ben igual que sos germans Aldebrando, Alfredo, Bruno i Filippo, milità en el moviment anarquista. Segons la Prefectura de Policia de Mòdena tenia una certa influència en els treballadors, fet que utilitzava per a fer propaganda anarquista i antifeixista. Es casà amb Maria Meschiari, cosina de l'anarquista Valentina Meschiari. El novembre de 1921, durant els greus enfrontaments amb feixistes a la Cambra del Treball Sindicalista del número 14 del carrer Sant'Agata de Mòdena, que provocaren la mort del sindicalista anarquista Teobaldo Righetti, resultà greument ferit quan Vincenzo Gandolfi i Umberto Traldi, membres d'un escamot feixista, el reconegueren, l'atraparen a l'interior d'un portal i l'apallissaren salvatgement fins a deixar-lo inconscient a la vorera. Posteriorment va ser detingut per haver rebut, sense saber-ho, una partida de fullets de propaganda, esdevenint l'objecte d'una veritable persecució per part dels feixistes que començaren a realitzar visites periòdiques a casa seva, amb intents d'incendiar-la i disparant-la. S'uní al grup de combat «Italia Libera - Ciro Menotti» i la Prefectura de Policia de Mòdena sospità que un grup d'anarquistes es reunia al seu taller de sabateria. Durant la nit del 24 d'octubre de 1924 mentre un grup de joves passaven l'estona un cop tancat el local, la policia hi entrà; Aldebrando Lusvardi intentà llançar alguns documents al foc, però no va aconseguir el seu objectiu i la policia es va fer amb la llista de membres del Grup Llibertari Juvenil del barri de la Madonnina de Mòdena així com la capsa de les quotes amb 81,50 lires. Aquest grup havia estat creat el maig de 1924 per Vincenzo Chiossi i estava format per 17 membres que pagaven quatre lires mensuals. El 3 de maig de 1925 va ser detingut juntament amb altres subversius com a sospitós de l'atemptat contra el cenotafi del feixista Gino Tabaroni, mort en 1921 per l'anarquista Renzo Cavani, però va ser alliberat dies després. El setembre d'aquell any va ser novament detingut com a mesura de seguretat i el seu domicili escorcollat. El setembre de 1926 va ser novament detingut i l'octubre, juntament amb son germà Bruno Lusvardi, en ser considerat«perillós per a l'ordre públic». Els carrabiners li van intervenir alguns llibres subversius, entre ells Fra contadini d'Errico Malatesta, i una bandera roja. El desembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Mòdena com a«perillós per a l'ordre públic» i posat sota contínua vigilància. En 1938 la mateixa institució el definí com a«irreductible adversari del Règim Feixista». El setembre de 1942 va ser tancat per motius polítics i el mes següent detingut, juntament amb els anarquistes Renzo Cepelli, Ettore Panini i altres antifeixistes, sota la sospita d'haver redactat un escrit contra Benito Mussolini i el feixisme. Alliberat sota l'acusació de propaganda antifeixista, va ser sotmès a un advertiment formal durant dos anys, però aquesta mesura va ser suspesa a finals d'octubre d'aquell any en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant la II Guerra Mundial treballà per a la Creu Roja i durant la Resistència ajudà els partisans. Un de sos fills, Bruno Lusvardi, guardonat amb una medalla de plata al valor militar, va ser afusellat el 3 de desembre de 1944 com a represàlia pels alemanys. Durant els dies de l'alliberament de Mòdena sa companya, juntament amb la socialista Giuseppina Parenti, es dedicà a curar el ferits durant els enfrontaments als carrers. En 1954, en el IV Congrés Provincial de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), va ser nomenat membre del seu consell directiu. A partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre.

***

Sante Cannito

- Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i unúnic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.

Sante Cannito (1898-1994)

***

Vicente Pérez Combina

- Vicente Pérez Combina: El 28 de juny de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Vicente Pérez Viche, més conegut com Vicente Pérez Combina, també citat Convina o Conviña, i que alguns identifiquen amb Vicente Vidal Pérez. Obrer envernissador, començà a militar de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Fou membre del grup anarquista «Los Solidarios». En 1924, des de París (França), fou un dels organitzadors de les fracassades insurreccions de la caserna de les Drassanes de Barcelona i de Bera (Navarra). En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella (Provença, Occitània), que, amb Joan García Oliver, abandonà en no ser acceptades les seves tesis col·laboracionistes amb els polítics. Cap el 1928 ingressà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època viatjà a Rússia amb una delegació cenetista per a entrevistar-se amb els dirigents soviètics; detingut, aconseguí evadir-se, retornant en 1932 a Catalunya, havent estat a l'URSS tres anys i vuit mesos –sa companya, Catalina Vidal (Katia Kariakina), i sa filla, Aurora, no pogueren sortir de l'URSS i en 1934 encara hi romanien. L'agost de 1932 assistí, en nom del Comitè Nacional de la CNT, al Ple de Regionals. També en 1932 va fer, amb altres companys (Buenaventura Durruti, Arturo Parera, Joan García Oliver, Benjamín Cano, Hilari Arlandis, etc.) nombrosos mítings i conferències (Sallent, Cardona, Sabadell, La Torrassa, Valls, Esparraguera, Sant Vicenç de Castellet, Tarragona, Manresa, Mataró, Figueres, etc.). El setembre de 1932 representà, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el Comitè Nacional de la CNT en el Congrés Regional d'Andalusia. El 4 de març de 1933 llegí, a l'Ateneu Racionalista de Barcelona, la conferència«La persecución de los anarquistas en Rusia». Entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona també representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), on intentà posar fi al litigi amb la Federació Local de Sabadell, i prengué la paraula en el míting de clausura del Congrés Regional d'Andalusia i d'Extremadura que se celebrà a Sevilla. Poc després, el 2 d'abril de 1933, va ser detingut a Sevilla, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, i empresonat fins el 7 d'octubre d'aquell any a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i a la presó de Sevilla. Un cop lliure, el 16 de novembre de 1933 intervingué en el gran míting de la FAI que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Domingo Germinal, Alexandre Gilabert i Dolores Iturbe. En els anys següents va fer mítings amb importants oradors (Buenaventura Durruti, Manuel Pérez, Manuel Pérez Feliu, Francisco Ascaso, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Antonio Ortiz Ramírez, etc.) en diferents places de toros, com ara Barcelona (1935), Palma (1935), Benicarló (1936), La Corunya (1936) i altres localitats catalanes, andaluses i extremenyes. Assistí al IV Congrés Confederal de la CNT de maig de 1936 que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan el cop militar de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra els feixistes. Durant la Revolució espanyola fou un dels nou edils confederals (conseller-regidor de Serveis Públics) del Consell Municipal de Barcelona, elegit el novembre de 1936. En aquesta època presidí el Sindicat de Transports de la CNT de Barcelona i el gener de 1937 assistí al Congrés de la Federació de Transports celebrat a València (País Valencià), ocupant la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria dels Transports entre 1937 i 1938. Partidari de«Los Amigos de Durruti», s'adherí al famós míting que aquesta organització convocà al Teatre Poliorama de Barcelona i participà en el seu míting celebrat al Teatre Goya de Barcelona abans dels fets de «Maig de 1937». En 1938 pronuncià una conferència a l'Agrupació Anarquista«Ètica» sobre l'aportació llibertària a l'Ajuntament de Barcelona, on manifestava la tasca realitzada pels representants confederals cap a la regeneració de la institució i l'aixecament moral a la categoria de Municipi Lliure de la ciutat de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, pogué arribar a Veneçuela i en 1940 s'instal·là a Mèxic. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara La Noche, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.És autor dels llibres de memòries Un militant de la CNT en Rusia (1932 i 1933) i Cómo salí de Rusia. La política de los bolcheviques (1933). Vicente Pérez Combina va morir en data indeterminada a Mèxic.

Vicente Pérez Combina (1900-?)

***

Notícia orgànica d'Eugène Tevenat publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 d'abril de 1925

- Eugène Tevenat: El 28 de juny de 1900 neix a Lo Borg dau Peatge (Delfinat, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cançonetista llibertari Joseph Eugène Tevenat –també citatTévenat. Sos pares es deien Joseph Antoine Tevenat, fuster, i Augustine Joséphine Chanas. Es guanyava la vida treballant d'obrer sabater en una màquina a la fàbrica «Roux» de Romans (Delfinat, Occitània). Quan esclatà la Gran Guerra es presentà voluntari i lluità en el 25 Regiment d'Artilleria. El 7 d'abril de 1919 es casà a Romans amb l'obrera sabatera Marie Henriette Grousson, de qui es va divorciar el 21 de febrer de 1929 a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Membre del grup llibertari de Romans, en 1924 va ser un dels promotors de la gran vaga d'obrers sabates que es desenvolupà entre el 2 d'abril i l'11 de maig, que mobilitzà cinc-mil obrers de 42 fàbriques de Romans. A resultes de les baralles durant el conflicte, va ser jutjat, amb els anarquistes Lucien Bernizet i Rouchon i el comunista Désiré Revol, i condemnat el 25 de maig de 1924 en rebel·lia a un mes de presó i a 150 francs de multa. Després d'aquesta vaga creà l'anarcosindicalista Sindicat Autònom de Cuiros i de Pells de Romans, del qual va ser nomenat secretari general. En 1925 era secretari adjunt de la Borsa del Treball i n'esdevingué secretari general l'any següent. Aleshores era membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Romans, adherit a la Unió Anarquista (UA), i animava nombroses reunions i vetllades com a cançonetista llibertari. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire (1923-1923) i en L'Insurgé (1925-1926), participant activament en el «Comitè d'Acció contra la Guerra del Marroc». També va fer campanya per l'amnistia –organitzà un concert de Charles d'Avray a Romans per recaptar fons–, criticà el bolxevisme i promogué la creació de la Joventut Anarquista de Romans. A finals de 1925 va ser partidari de la reintegració dels sindicats autònoms en la Confederació General del Treball (CGT). El 30 de gener de 1926 va fer la xerrada «Syndicalisme et anarchie», organitzada pel GES, al cafè Cazes de Romas. Durant la vaga d'obrers sabaters de les fàbriques «Carraz» i «Catil», de febrer de 1926, era tresorer del Sindicat Unitari de Cuiros i de Pells de la CGT de Romans. En 1927 sembla que va ser nomenat secretari d'un efímer Groupe Artistique Plébéien (GAP, Grup Artístic Plebeu) de caire anarquista. El 4 de novembre de 1929 es casà a Clérieux (Delfinat, Occitània) amb Germaine Marie Antonette Seite. En 1937 vivia a Anneyron (Delfinat, Occitània) i tenia sis infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Benigno Mancebo Martín

- Benigno Mancebo Martín:El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Marín –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Pedro Mancebo i Emilia Martín. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la«Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!,Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad iLa Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de«Bellas Artes» i a la de«Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Marín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena de la ciutat.

***

José Sequeira

- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera«A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la«vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó–«només» n'havia estat condemnat a 20–, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquistaA Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).

José Sequeira (1907-1999)

***

José Touriño Painceira

- José Touriño Painceira: El 28 de juny de 1910 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i republicà José Touriño Painceira. Era fill José Touriño Lago, conegut perruquer de Santiago de Compostel·la. En 1926 ingressà a l'Escola Normal de Mestres de la seva població natal i entre 1926 i 1928 va fer estudis de practicant. En 1929 exercia de practicant supernumerari de l'Hospital Provincial de Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, Fermín González, José Pardo Babarro, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Regional Gallega (CRG)  de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Va ser nomenat vocal primer de la Junta Directiva d'aquest sindicat i el representà en el Ple Regional de Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia) d'agost de 1931. En 1934 fou president de la Joventut Radical Autònoma i en 1935 de la Joventut Republicana Radical. També fou vicepresident del Col·legi Oficial de Practicants. En 1936, en els primers mesos de l'aixecament militar feixista, va ser expulsat de la seva feina de practicant a l'Hospital Provincial i amenaçat amb assassinar a sa companya i sa filla si fugia. Les bones relacions de son pare, molt conegut a la ciutat, el salvaren de la repressió. Enrolat en l'exercit franquista, participà com a practicant al front d'Astúries. Després de la guerra civil no tornà a la seva antiga professió, encara que va romandre col·legiat, i va fer feina als Laboratoris Alter, dels quals va arribar a ser delegat de la zona del nord-oest peninsular. Durant la postguerra facilità medicaments al grup guerriller que actuava a la zona de Ordes (La Corunya, Galícia). Després de la mort del dictador Francisco Franco es vinculà amb el socialisme i acudia a una tertúlia al Gran Café Español amb antics membres del Sindicat de Sanitat de la CNT. En 1982, pocs mesos abans de la seva defunció, se li va restituir a la seva antiga feina de practicant a l'Hospital Provincial de Santiago. José Touriño Painceira va morir el 31 de març de 1983 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia).

Continua...

---

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí

El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha portar a investigar diversos personatges històrics de Mallorca i la resta de Països Catalans que trob important siguin presents en la realitat política i cultural de la nostra terra. Malgrat la tasca de recuperación de la nostra memòria històrica (sense oblidar la tasca encomiable d’algunes institucions i la feinada feta per les editorials illenques) crec s’ha d’avançar encara molt més per aprofundir en aquesta qüestió cabdal.

.

Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…

A Fets i personatges, el llibre que ha publicat El Tall Editorial he provat d’avançar algunes idees que, a tall de records personals, poden ajudar en l’avenç vers un coneixement més profund de persones qeue han tengut una gran importància en el passat i present del nostre poble. Aquests darrers temps m’he centrat especialmente en la investigació sobre la vida i activitat política i cultural dels amics abans esmentats. Finalment i d’acord amb l’editotial m’he centrat en personatges d’un indubtable valor historic com poden ser: Francesca Bosch, Lluís M. Xirinacs, Antonio Gramsci, Gabriel Alomar, els marxistas catalans de la transició, l’empenta cultural de Miquel Costa i Lloberta, la presència importantísima de don Francesc de B. Moll i Josep M. Llompàrt, la feina literària i d’investigació de l’ escriptor Llorenç Capellà, els escriptors de la generación literària dels 70 i la repercusió del Maig del 60 a les nostres lletres i organitzacions clandestines d’aquella època. Potser molta gent ignori la influència que tengueren Andreu Nin, el record del POUM i Karl Marx en els grups antifeixistes dels 60 i 70 del passat segle. Tampoc volia oblidar el paper dels mallorquins progressistes a Menorca (parl del cas de Miquel Vanrell, ànima del renaixement cultural menorquí). Només com a exemple d’aquest intent de recuperació de fets i personatges podríem publicar algunes línies del capítol sobre Gabriel Alomar, un dels nostres intel•lectuals més brillants i la memòria del qual costa tant reivindicar. “Editorial Turmeda (dirigida per un consell assessor del qual formaven part Josep Albertí, Miquel Barceló, Guillem Frontera, Aina Montaner, Antoni Serra i Josep-Carles Tous) ja havia publicat algunes obres que podríem considerar ‘ruptures’ dins la difícil conjuntura del moment. En aquells moments (anys 72-73) ja havia publicat Realitats foravileres, de Joan Antoni Adrover (amb un pròleg d’en Gregori Mir); Entrada de fosca, d’Antoni Serra (narracions); Poesia 72, de J. Albertí, D. Huguet i B. Nadal (poesia); Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, de Blai Bonet (novel.la); Mallorca musulmana (estudis d’arqueologia), de Guillem Rosselló-Bordoy; Llibres editats a Mallorca (1939-1972), de Ramon Bassa, Jaume Bover i Pere Carlos. Un poc més endavant publicarien els meus reculls de contes A preu fet i La guerra just acaba de començar. La pena de mort de Gabriel Alomar era el volum número 8 de la col.lecció d’assaig. La publicació de La pena de mort (la defensa més aferrissada de Ferrer i Guàrdia, el director de l’Escola Moderna de Barcelona sotmès a un infamant ‘judici’ que el portà al mur d’afusellament) tengué la seva repercussió en aquells anys de tenebror franquista (i de festa i sarau per als que venien Mallorca al capital estranger, essent els agents a les Illes de la colonització espanyola i mundial: els nous rics). Llorenç Capellà escrigué encesos articles a Última Hora i en parlà igualment Jaume Vidal Alcover a Diario de Barcelona (14-II-73). Abans, el 7-II-73, per a commemorar el centenari del seu naixement, tres intel.lectuals mallorquins, en Josep M. Llompart, n’Antoni Serra i el fill del gran exiliat, Víctor Alomar, li retien un sentit homenatge al qual, com solia -i encara vint-i-tants d’anys després sol passar- només hi asistiren militants i simpatitzants dels partits d’esquerra (clandestins encara), així com membres de l’OCB”. Un petit bocí del capítol dedicat a Miquel Costa Llobera, explica: “Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d’una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió. L’any 1866 l’autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l’Institut Balear de Ciutat. ‘L’oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l’anècdota que relata mossèn Torres Gost a l’assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Maria Antònia Perelló en la introducció a l’antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d’inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: ‘Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s’enfila pel Mal-Pas, s’adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l’abisme de la mar blava, llegint una Oda d’Horaci, que el seu oncle li havia donat. ‘Bona promesa per l’avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l’edat de fer caramelles o d’encalçar les cabres de la costa’. ‘La set de saber alimentada per l’oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l’Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l’influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d’abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d’Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver”. ‘Mestre d’escola, oficial de l’exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d’activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l’època en què determinats escriptors de les Illes manifestaven ‘la seva adhesió absoluta al Movimiento’ (Bartomeu Mulet, ‘Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca’, Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de l’honestedat, la defensa d’unes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en l’article esmentat (pàg.30): ‘Era d’Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l’Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d’haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d’Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s’apuntà a l’Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri. ‘Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D’aquesta manera li feren pagar la lluita per l’alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim”. I en el capítol dedicat a Llorenç Capellà hem escrit (vet aquí un petit tast): “Llorenç Capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal d’intel•lectual amb un ferm compromís amb el poble i la cultura catalana. ‘Fa un temps vaig enviar al Govern de les Illes una proposta per crear una petita Biblioteca Popular, una col•lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel•lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent”. He escrit les pàgines de Fets i personatges amb amor i sentiment. Pensava –I pens!- que no ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel•lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens bastaven excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volíem –i volem!- una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura i potser serà estudiat durant generacions i generacions! Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de reconeixement dels mèrits socials i culturals de les persones abans esmentades. La publicación d’aquesta obra podria ser el primer avenç vers la creació d’una col•lecció de llibres que podria titular-se (provisionalmente) Els Imprescindibles. No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però sovint determinades institucions no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel•lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans. Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades: “Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita en defensa del català i de les idees republicanes i antifeixistes. ‘Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista, grans historiadors com era Llorenç Buades”. Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat.

Anarcoefemèrides del 29 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Conquista do Bem

- Surt Conquista do Bem: El 29 de juny de 1910 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista Conquista do Bem. Publicação quinzenal (Conquista del Bé. Publicació quinzenal). Posteriorment portà el subtítol«Publicació quinzenal anarquista». Estava dirigit per Adriano Braz i administrat per José de Almeida. Trobem textos de Luiz Carvalho, Alexandre Dias da Silva, Salfiedri, entre d'altres. En sortiren quatre números fins al 1910.

***

Capçalera d'A Guerra Social

- Surt A Guerra Social: El 29 de juny de 1911 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número de la publicació anarcosindicalista A Guerra Social. Periodico anarquista. Va ser fundat per Salvador Alacid, João Arzua (administrador), Gigi Damiani, Everardo Dias, Luiz França, Manoel Gonçalves de Oliverira, Astrogildo Pereira, José Rodrigues i Maximo Soares. Hi trobem textos d'Alvaro-Cezar, Leão Aymoré, Luiz Barboza, Santos Barboza, Paulo Buonaspada, Honoré Cémeli, R. Chaughi, José Cordeiro, Euclides da Cunha, Gigi Damiani, Luiz Damião, Vitor Davo, Carlos Dias, Dierre Effe, Julião da Escada, Antonio Esperidião, Sébastien Faure, Myer Feldman, Rodolpho Felippe, Lucrecia Maria Ferreira, Nilo Ferreira, Gomes Ferro, Ricardo Flores Magón, Castro Fonseca, Sebastião Franco, Mayer Garção, André Girard, Albano Candido Gonçalves, Pietro Gori, Pilades Grassini, Ernesto Herrera, Guerra Junqueiro, Paulo Jurema, Piotr Kropotkin, E. Laval, Anselmo Lorenzo, Ramiro de Maeztu, Errico Malatesta, Henrique Martins, José Martins, Lucas Masculo, Manuel Mattos, Saverio Merlino, J. Mesnil, Demetrio Miñana, José B. Montichel, Manoel Moscoso, Waldomiro Padilha, Rodrigo Parreria, Ginesillo de Passamonte, Cuyum Pecus, João Penteado, Daniel Perlungieri, M. Pierrot, Antonio Marques Pinto, Amaro Porto, Mauricio Prax, Santiago Ramón y Cajal, Abranches da Rocha, Élisée Reclus, E. Reinoso, Raymundo Reis, Galileu Sanches, Polydoro Santos, Sillé, Hippolyto da Silva, Valdomiro Silveira, Maximo Soares, Primitivo Soares, Tarrida del Mármol, Neno Vasco, Max Vasconcelos, Leão Vermelho, Jozé Vidal, Cecilio Vilar i P. Zamboni, entre d'altres. Divulgava notícies sindicals, especialment vagues i conflictes socials, locals i estrangeres (França, Espanya, Argentina, etc.) i textos teòrics. Fou el periòdic brasiler que més notícies publicà sobre la Revolució mexicana. Publicà per lliuraments O que nos reserva a revoluão de amanhã, d'Émile Pouget. En sortiren 32 números l'últim el 26 d'octubre de 1912.

***

Capçalera de ¡Campo Libre!

- Surt ¡Campo Libre!: El 29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista ¡Campo Libre! Semanario de los trabajadores del campo. Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren 48 números, l'últim el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou l'«Órgano de la Federación Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en publicà 27 números entre el 23 de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera iúltima època, porta con a subtítol «Órgano de la Federació Regional de Campesinos y Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37 números entre el 28 de maig de 1938 i el 25 de febrer de 1939 –la manca de paper a causa del conflicte bèl·lic va fer que alguns números sortissin amb retard. En la redacció hi havia García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador), Antonio Rodríguez, Eugenio Criado Riva i González Inestal. Hi van col·laborar Manuel Pérez, Palmiro del Soto, Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P. Cordón, Arsenio Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández, Agustín Gil Molina, Francisco Pérez Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner, entre d'altres.

Naixements

Foto policíaca de Louise Pioger (8 de març de 1894)

- Louise Pioger: El 29 de juny de 1848 neix a Mézières-sous-Ballon (País del Loira, França; actual Mézières-sur-Ponthouin, País del Loira, França) l'anarquista i cançonetista llibertària Louise Henriette Pioger, coneguda com Louise Quitrime o Louise Lefèvre. Sos pares es deien François Pioger, mestre, i Louise Osmane Eneuf. Es guanyà la vida com a barretaire de senyores i armillera. El 7 de gener de 1868 es casà a Ballon (País del Loira, França; actual Ballon-Saint Mars, País del Loira, França) amb el sastre Alphonse Pierre Lefèvre. Instal·lada a París (França) s'integrà en el grup col·lectivista del V Districte i entrà a formar part de la Cambra Sindical de Sastres i Sastresses, participant activament en vagues i en l'agitació del col·lectiu des desocupats. En 1884 enviudà i aquell mateix any s'uní a París amb l'anarquista Louis Duprat. Cap el 1889, sota el pseudònim Louise Quitrime, publicà un recull de cançonetes Rondes pour récréations enfantines, llibret que va ser atribuït erròniament per alguns a Louise Michel, i aquest mateix any col·laborà amb aquest pseudònim en L'Égalite. Fou membre del grup parisenc «Le Réveil de la Femme». Tenia dues filles, una de les quals estava casada amb Benoît Morel i l'altre amb Jules Leballeur, tots militants anarquistes i tots detinguts en diferents ocasions. En 1893 amb Duprat obrí un cabaret, al número 11 del carrer Ramey del XVIII Districte de París, lloc de reunió d'anarquistes i estretament vigilat per la policia. La parella s'hagué d'exiliar a Londres (Anglaterra) un temps i visqué al número 24 de Grafton Street del Soho. Durant l'exili londinenc la parella freqüentà nombrosos anarquistes (Jules Corti, Armand Lapie, Mattaini, Monceux, Clovis Sicard, etc.). Ella retornà el 5 de març de 1894, un anys abans que son company, amb la filla de Duprat, Péronne Pellaz, i Auguste Bordes, fill de l'anarquista Guillaume Bordes, a qui Duprat havia encarregat la regència del cabaret. Els fons comercials del negoci van ser venuts, però el local continuà freqüentat per anarquistes. El 6 de març de 1894 la Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París realitzà una gran i violenta agafada al local, detenint 14 companys i tres companyes, ella entre els capturats. Durant l'interrogatori es declarà anarquista. El 8 de març de 1894 va ser fitxada en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser tancada a la presó de Saint Lazare sota l'acusació de pertinença a«associació criminal». El 2 de maig de 1894 va ser posada en llibertat provisional. El 25 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Sota el pseudònim de Louise Quitrime va publicar dues peces teatrals en un acte, Le passé, le present et l'avenir, on posa en escena la monarquia, la república i l'anarquia, i Les communardes. Épisode de la Semaine Sanglante, sobre la repressió de la Comuna de París. El seu últim domicili va ser a Garches (Illa de França, França). Louise Pioger va morir el 9 de desembre de 1920 a l'«Asile des Petits Prés» de Plaisir (Illa de França, França).

***

Gravat de Félix Fénéon realitzat per Félix Vallotton per al llibre Le IIe livre de masques (1898)

- Félix Fénéon: El 29 de juny de 1861 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Sos pares es deien Pierre Marie Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París –van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en LaRevue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors–on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que«acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Adéle Gombaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les«Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant comF. F., van ser: L'Art Moderne,Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue IndépendanteLa Revue Moderniste,Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

Pedro Vallina Martínez

- Pedro Vallina Martínez:El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista –com també sos germans Natalia i Juan Antonio–, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions –moltes vegades armat. En aquestaèpoca també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal–on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres– i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht–ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina–; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín –en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar senseèxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, iés detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón –es va destacar durant les inundacions de 1944–, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia,La Anarquía, Cénit,L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal,El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor,El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc.És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).

***

Pau Vila (1977)

- Pau Vila: El 29 de juny –el 3 de juliol segons el certificat de defunció– de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Sos pares es deien Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, i Antonia Dinarès. Va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República,època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935),Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937),La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965),Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques (Catalunya, Colòmbia i Veneçuela), el seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.

***

Notícia sobre Maurice Duflou i l'enfrontament a trets apareguda en el diari parisenc L'Univers de l'11 de maig de 1910

- Maurice Duflou: El 29 de juny de 1885 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) el tipògraf, editor i anarcoindividualista Maurice Henri Hector Duflou –a vegades citat erròniament Duflon o Duflous. Sos pares es deien Héctor Isidore Duflou, escultor en fusta, i Zulma Zoé Dewinter. Quan va ser cridat a files va ser declarat exempt per sordesa. El 26 d'octubre de 1905 va ser condemnat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a tres mesos de presó amb llibertat provisional per«robatori». El 21 de juny de 1906 es casà a Lilla amb Alida Angèle Marie Denoyelle, amb qui acabà divorciant-se. En 1908 va ser candidat abstencionista en les eleccions municipals al barri de Clignancourt de París (França). Militant anarquista individualista, proper a Albert Libertad, entre octubre i novembre de 1908 va ser gerent del periòdic L'Anarchie. Vivia a cavall entre el seu domicili, al número 3 del carrer Boulle, i al primer pis de l'edifici on se situava la seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i de L'Anarchia, amb la impremta instal·lada al soterrani, al número 22 del carrer Chevalier-de-la-Barre. El 3 de maig de 1910 va ser engegat de la seu de L'Anarchie pels companys sota l'acusació d'haver robat els caràcters de plom de les caixes d'impremta del taller per a sufragar una tendència adversària, el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics). El 8 de maig de 1910, de bon dematí, membres del GES armats entraren a la seu de L'Anarchie amb intenció de recuperar els caràcters, fet que acabà en un enfrontament a trets. Entre els assaltants es trobaven Joseh Allix, Georges Auger, Collin, Dubois, Maurice Duflou, Georges Mathias Paraf-Javal i son fill Georges, i els germans Philippe i Louis Sagnol; i entre els assetjats Louis Bunino, Émile Dutilleul, André Laheurte, Harmenegilde Lorenzi i André Lorulot. En arribar la policia detingué tothom. Louis Sagnol, ferit de tres trets, morí l'endemà. Entre el 10 i el 12 d'octubre de 1910 van ser jutjats a l'Audiència els militants de L'Anarchie Bunino, Dutilleul, Lahuerete, Lorenzi i Lorulot. El dia abans de l'inici del judici, Le Libertaire publicà un manifest de nombrosos militants anarcocomunistes fent costat els processats i denunciant Paraf-Javal i la resta de membres del CES com a còmplices de la policia. En aquesta època vivia, amb sa companya d'aleshores, Marie Kesterman, als locals del GES, al número 14 del carrer Blomet de París. A partir de desembre de 1911 fou l'impressor del Bulletin du Groupe d'Études Scientifiques. Entre abril de 1913 i febrer de 1914 va ser l'impressor gerent de L'Ami de la Vérité, publicació creada per Paraf-Javal per a defensar Henri Marix, capità expulsat de l'Exèrcit el setembre de 1912 i presentat com a un «segon Dreyfus». Posteriorment fugí furtivament dels locals del GES emportant-se una premsa impressora i diversos béns mobles, fet que enfurí Paraf-Javal. Quan esclatà la Gran Guerra la seva posició d'exempt al servei militar es va mantenir en la revisió de desembre de 1914. Pel que fa el conflicte bèl·lic, s'arrenglerà amb els que van fer costat la «Unió Sagrada». El febrer de 1915 va ser gerent i principal redactor del full Le Glas, publicat pel «Grup d'Amics del Lliure Pensament», que imprimí 200 exemplars i que va fer costat «l'esforç de guerra». En 1920 partí de París i la policia el va inscriure en la llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Posteriorment s'establí com a impressor al número 11 del carrer Abbé-Grégoire. Esdevingué un especialista de literatura eròtica i llibertina i edità semiclandestinament (sense registre legal i amb adreça falsa) relats pornogràfics de Renée Dunan, com ara Les capricis du sexe, Les audaces érotiques de Mlle. Louise de B. o Dévergondages. També reedità semiclandestinament durant decennis clàssics de la literatura eròtica, col·laborant amb Louis Perceau, antic membre de La Guerra Sociale apassionat del tema. En diverses ocasions la policia acudí a la impremta i confiscà els llibres d'aquesta temàtica. El 13 d'agost de 1932 es casà al XVIII Districte de París amb la mestra Yvonne Lucienne Zypressembaum. Maurice Duflou va morir el 30 d'octubre de 1951 al seu domicili del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia de la condemna de Paul Dalstein, i altres companys, apareguda en el diari algerí L'Écho d'Alger del 28 de març de 1914

- Paul Dalstein: El 29 de juny de 1886 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Paul Dalstein. Sos pares es deien Pierre Dalstein, forner, i Luise Courtout, modista. Es guanyava la vida treballant de muntador electricista. Inculpat en el procés del «II Cas del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de novembre de 1912 per l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos 18 companys, a tres mesos de presó i una multa de 100 francs. El 12 de juny de 1913 va ser nomenat secretari de Sindicat de Muntadors Electricistes del Sena. En aquesta època vivia al número 70 de l'avinguda Saint-Ouen del XVIII Districte de París. L'1 de juliol de 1913 va ser detingut, juntament amb 21 militants anarquistes, en el «III Cas del Sou del Soldat» i va ser inculpat per«maquinacions anarquistes; va comparèixer el 19 i el 20 de novembre de 1913 davant el IX Tribunal Correccional, en comptes de l'Audiència del Sena; la defensa argumentà la incompetència del tribunal, mentre una gentada es manifestava a les portes del palau de justícia. El 27 de novembre de 1913 el Tribunal Correccional es declarà competent per a jutjar el cas i els acusats van fer apel·lació; el 26 de desembre de 1913 el Tribunal d'Apel·lació confirmà la competència del Tribunal Correccional, però acceptà la llibertat provisional dels acusats. El 26 de març de 1914 el IX Tribunal Correccional del Sena condemnà en rebel·lia als acusats, ell a vuit mesos de presó i 100 francs de multa. L'esclat de la Gran Guerra sembla que deixà el procés en punt mort. En 1914 va ser mobilitzat en el II Regiment de Caçadors de Cavalleria i destinat, com a obrer especialitzat, a les fàbriques de guerra de Bourges (Centre, França). Posteriorment va ser enviat a altres destins militars. El 29 de setembre de 1915 va ser ferit greument per l'esclat d'un obús en l'atac a una trinxera. En 1916 era membre del grup «Les Amis de Ce qu'il faut diré», periòdic pacifista editat per Sébastien Faure. En 1917 participà en la constitució del Sindicat de Metal·lúrgica de Bourges, del qual va ser nomenat secretari adjunt. Participà en el moviment vaguístic pacifista de maig de 1918 i va ser nomenat delegat al congrés dels Sindicats Minoritaris celebrat entre el 18 i el 19 de maig d'aquell any a Saint-Étienne. Després d'això, va ser sancionat i enviat a un destí militar actiu. El 4 de juliol de 1918 desertà i passà a Suïssa. Instal·lat a Lausana (Vaud, Suïssa), el 4 d'agost de 1925 es presentà al Consolat de França de Lausana per a regularitzar la seva situació militar. Jutjat en consell de guerra, el 8 de desembre de 1925 va ser condemnat a un any de presó, amb circumstàncies atenuants i amb llibertat provisional, per«deserció a l'estranger en temps de guerra». El 12 de desembre de 1925 va ser esborrat de les llistes de desertors buscats. En 1928 vivia a París. El 15 d'octubre de 1935 va ser alliberat totalment de les seves responsabilitats militars. En 1937 vivia a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya fou Germaine Soubrié. Paul Dalstein va morir el 22 de juny –el certificat de defunció cita erròniament el 23 de juny– de 1960 al seu domicili, al número 6 del carrer Suez, del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia sobre la investigació de la mort de Jacques Long apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 12 d'abril de 1922

- Jacques Long: El 29 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1890 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista individualista i antimilitaristaÉmile Pierre Raoul Jacques Long, també conegut com Jacklon. Sos pares es deien Gabriel César Émile Raoul Long, burgès propietari, i Eugénie Louise Euphraisine Rey (Eugénie Rey-Rochat de Théollier), artista pintora i anarquista. Estudià medicina a París (França), on vivia a casa de sa mare, ja separada del marit, al número 65 del carrer Lamarck. Entre 1908 i 1909 era assidu dels grups reialistes al voltant del diari L'Action Française, publicació que venia pels carrers parisencs. Aviat deixà les idees monàrquiques, esdevenint un anarquista que freqüentà els cercles llibertaris individualistes del setmanari L'Anarchie, publicació en la qual col·laborava des de 1909, i Albert Joseph (Albert Libertad), de qui es declarà «alumne». A la seu d'aquesta publicació, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), lloc on residí una temporada, ja que el contracte d'arrendament estava a nom de sa mare. Va ser aleshores que conegué l'anarquista Jeanne Morand (Jane Morand), excompanya d'Albert Libertad, que esdevingué la seva parella. El 25 de juny de 1910 s'encarregà de la instal·lació de l'Impremta Comunista «L'Espérance», al número 3 del carrer Steinkerque, que va ser finançada per sa mare i de la qual va ser administrador delegat. El 16 d'octubre de 1910 va ser detingut arran de l'escorcoll a la seu de Le Libertaire i va ser processat sota l'acusació de«possessió d'enginys explosius», però el seu cas va ser sobresegut el desembre d'aquell any. En aquesta època vivia al número 117 bis del carrer Ordener de París. Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i fou membre de«Les Amis du Libertaire». El 5 d'octubre de 1912 va ser nomenat administrador de la impremta federal de l'FCA, instal·lada al número 24 del carrer Vilin de París. Entre desembre de 1912 i març de 1913 fou un dels oradors de la gira propagandística contra la guerra organitzada per l'FCA. A partir de febrer de 1913 fou un dels organitzadors de la campanya muntada per l'FCA contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una guerra amb Alemanya. També en aquestaèpoca l'anarquista Pierre Martin s'hi oposà a la seva entrada en el comitè de redacció de Le Libertaire. L'abril de 1913 publicà el fullet Contre la Loi de 3 ans! Contre le militarisme!, del qual es tiraren 50.000 exemplars. El juny de 1913 va ser detingut amb Émile Aubin durant una manifestació antimilitarista a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) contra el consell de revisió militar; jutjat, va ser condemnat com a«pres comú» a una pena de presó, reivindicant el règim de«pres polític». El 14 de setembre de 1913 va ser fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Segons un informe policíac del 17 de setembre de 1913, encara era membre del comitè de direcció de la milícia ultradretana «Les Camelots du Roi». Després de vendre la impremta«L'Espérance», que passà a ser «Impremta J. de Bovet», l'abril de 1914 va abandonar París amb sa companya Jane Morand, marxant pel Migdia francès i refugiant-se a Espanya l'agost de 1914, fugint de la mobilització, quan esclatà la Gran Guerra. A la Península la parella residí a Barcelona (Catalunya) i a València (València, País Valencià). En aquesta època la parella freqüentà la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ell col·laborà amb articles pacifistes en España Nueva,Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. En 1915 va publicar, tal vegada a la Península, sota el pseudònim Jacklon, el fullet La barbarie continue, que circulà arreu de França, especialment a Marsella a finals d'aquell any. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per «propaganda anarquista». Lliurat a les autoritats franceses, va ser reclòs a la presó militar de Bordeus (Aquitània, Occitània). El Comitè de Defensa Social (CDS) els va fer costat. Un any després van ser posats en llibertat provisional. Sense esperar el consell de guerra, la parella es va refugiar als Països Baixos i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a cinc anys de detenció i a 10 anys de prohibició de residència per «deserció», per«intel·ligència amb l'enemic» i per les seves actuacions durant la guerra. Entre març i abril de 1921 participà amb Jane Morand en el Congrés Internacional Antimilitarista de La Haia (Holanda Meridional, Holanda), on es va fundar el Buró Internacional Antimilitarista. Sense recursos, el juliol de 1921 la parella passà clandestinament a França, on va ser acollits per la mare de Jeanne Morand al número 23 del carrer Vallées de Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Deprimit i malalt, Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) després d'ingerir cianur de potassi i de deixar dues cartes de comiat; tres dies després va ser enterrat al cementiri de Mandres-les-Roses. Sa mare no va creure en el seu suïcidi i posà una denúncia per assassinat, ja que pensava que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i després de l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la investigació de la gendarmeria de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el suïcidi.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 de juny

Esdeveniments

Coberta de Qu'est-ce que la propriéte?

- S'edita Qu'est-ce que la propriété?: El 30 de juny de 1840 s'edita a París (França) el llibre de Pierre-Joseph Proudhon Qu'est-ce que la propriété? ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement. Aquesta primera memòria estava dedicada a l'Acadèmia de Besançon i el fet va provocar un escàndol. El 24 d'agost la institució va exigir la retirada de la dedicatòria en no compartir la responsabilitat de les seves«doctrines antisocials» i Proudhon, becari d'aquesta acadèmia, va haver d'anar a donar-hi explicacions el 15 de gener de 1841.

***

Portada del pamflet d'Alden Freeman que presentà al míting de la Cooper Union

- Míting a la Cooper Union: El 30 de juny de 1909 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting, organitzat per la Free Speech Society (Societat per la Llibertat d'Expressió), en protesta per la persecució policíaca i judicial a la qual es veia sotmesa l'activista anarquista Emma Goldman i per la reivindicació del dret a la llibertat d'expressió. Entre els oradors hi havia el congressista Robert Baker, Alden Freeman –que presentà el seu pamflet The fight for free speech–, Leonard Dalton Abbott, Milton Rathbun, Voltairine de Cleyre, James P. Morton i Harry Kelly, entre d'altres. S'hi van llegir nombrosos telegrames de solidaritat, com ara el d'Eugene Debs. L'accés a l'acte estava acordonat per la policia, presta a detenir Emma Goldman si feiaús de la paraula.

***

Cartell de l'acte

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 30 de juny de 1927 se celebra al local de la Unió Sindical Uruguaiana de Montevideo (Uruguai) un míting en defensa i solidaritat amb els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort als Estats Units. L'acte estava organitzat pel Comitè Central de la Unió Sindical Uruguaiana (USU), sindicat de majoria anarcosindicalista amb una presència comunista residual.

***

Capçalera del primer número de La Rivoluzione Libertaria

Surt La Rivoluzione Libertaria: El 30 de juny de 1944, a les acaballes de la II Guerra Mundial, surt a Nàpols (Campània, Italia) el periòdic anarquista clandestí La Rivoluzione Libertaria. Organo dei Gruppi Libertari dell'Italia Meridionale. La capçalera posava com a lloc d'edició Bari (Pulla, Itàlia), però era una estratagema per despistar a les autoritats aliades d'ocupació que negaven el permís d'impremta. Fou el primer periòdic anarquista que es publicà a la Itàlia alliberada i volia ser el pilar per a la reconstrucció del moviment anarquista italià. Les capçaleres dels diversos números portaven textos de diferents autors (Camillo Berneri, Thomas Paine, Evangeli segons Marc, Jean-Marie Guyau i Abraham Lincoln). Estava editat per la parella anarquista formada per Cesare Zaccaria i Giovanna Caleffi (Giovanna Berneri), i comptà amb el suport d'Armido Abbate, Giuseppe Grillo, Tommaso Pedio, Pio Turroni i Emanuele Visone. Trobem textos d'Armido Abbate, E. Andreassi, Mikhail Bakunin, E. Bellini, Luigi Bertoni, M. Cesena, W. J. Durant, Luigi Fabbri, G. Fedele, G. Finzi, Aldous Huxley, David Levi, Errico Malatesta, F. Melis, P. Meyer, M. Nino, P. Oposi, B. Perlandi, G. Salvemini, Ignazio Silone i Giuseppe Stagni, entre d'altres. Ressenyà el Congrés de Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada, que se celebrà entre el 10 i l'11 de setembre de 1944 a Nàpols, i la creació de l'Aliança de Grups Llibertaris (AGL). L'article «Alle donne» de G. Fedele, publicat al número 3 del 7 d'agost de 1944, va ser publicat també en un full solt com a pamflet. Tingué un tiratge de 5.000 còpies i a partir del cinquè número les autoritats aliades dificultaren com pogueren la seva publicació i distribució. En sortiren set números, l'últim el 16 de novembre de 1944. Posteriorment, i ja de manera legal, la parella Zaccaria-Caleffi publicà Volontà. Giornale anarchico (1945-1946) i Volontà. Rivista anarchica (1946-1996).

***

Cartell de l'acte

- Concert de Radio Libertaire: El 30 de juny de 1983 se celebra a la Sala Olympia de París (França) un concert del music Bernard Lavilliers, organitzat per la Federació Anarquista (FA), en suport de Radio Libertaire de París. En aquesta època aquesta ràdio lliure llibertària estava prohibida i així i tot continuava emetent. El concert estava previst realitzar-lo al Pavillon Baltard de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), però l'ajuntament d'aquesta població el va prohibir i finalment es pogué fer a l'Olympia de París.

***

Constitució de la República francesa de 1958

- Atemptat a la Constitució francesa: El 30 de juny de 1998, a París (França), un grup d'un centenar de persones pertanyents als moviments d'aturats i dels «sense papers»  aconsegueixen ocupar els locals del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de 25 anys, Sébastien Schifres, s'apodera d'un dels deu exemplars originals de la Constitució de la República francesa de 1958 al despatx del president Roland Dumas i, abans d'estripar el document, hi escriu damunt la primera pàgina amb tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida. El proletariat decreta l'anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció iconoclasta Schifres serà condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del Tribunal de Gran Instància de París a sis mesos de presó amb pròrroga.

Naixements

Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894)

- Paul Guéry: El 30 de juny de 1856 neix a Laversine (Picardia, França) l'anarquista Paul Alphonse Guéry. Era el fill primogènit de Jean Louis Alphonse Guéry, serrador de pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida com son pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es casà al XVII Districte de París amb la modista Maria Lainé, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a«associació criminal» i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu expedient va ser lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen (Illa de França, França), que serà el seu domicili definitiu. Es va presentar candidat per la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) en les eleccions legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 aÉpinay-sur-Orge (Illa de França, França).

Notícia sobre la condemna de François Heudier apareguda en el diar parisenc Le Temps de l'1 de juny de 1894

- François Heudier: El 30 de juny de 1863 neix a Le Havre (Normandia, França) l'anarquista il·legalista François David Heudier. Sos pares es deien Augustin François Heudier, que feia feina fent i reparant les bales i els sacs de mercaderies al port, i Françoise Legrand. Treballava com a estibador, auxiliar de«Docks-Entreports» i de la Companyia General Transatlàntica (CGT), i com obrer veler al port de Le Havre. Vivia, en unió lliure amb Augustine Hébert, amb qui tenia un infant, al número 4 del carrer Mogador de La Havre i posteriorment al Grand Quai d'aquesta ciutat. En 1889 es presentà com a candidat abstencionista pel departament del Sena-Inferior a les eleccions legislatives del 22 de setembre d'aquell any i intervingué en les reunions publiques tot desenvolupant el pensament anarquista. L'1 de maig de 1890 va ser interrogat després d'haver distribuït el dia abans el periòdic La Producteur i el 5 de maig d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de La Havre a dos mesos de presó per«incitació a l'atropament no armat i distribució d'impresos anarquistes», però un decret del 7 de juny de 1890 acordà la remissió de la pena. El 6 de maig de 1891 el Tribunal de Le Havre el condemnà a dos mesos de presó per«robatori» i el 14 de juny d'aquell any participà en la reunió publica de la Coalició Revolucionària de Le Havre celebrada al Café du Progrés, a la plaça Saint Vincent, per a discutir sobre la necessitat d'una concentració revolucionària i de la pretesa reforma dels «Tres Vuits». En aquesta època la policia el considerava com un dels anarquistes locals més actius. A finals d'abril de 1892, com molt altres companys, va ser detingut preventivament a conseqüència de la manifestació del Primer de Maig programada. El 24 de desembre de 1893, quan el matrimoni Ferrand es trobava a la Missa del Gall, uns desvalisadors s'introduïren per l'escala del seu domicili, al carrer dels Protestants, i s'emportaren pagarés, tres rellotges d'or, una coberteria metàl·lica i un parell de botons de puny d'argent, tot plegat per un valor de 16.800 francs. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista engegada arran de l'atemptat a la Cambra dels Diputats francesa, en l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar fullets i periòdics anarquistes, i una llista de 29 persones, amb la quantitat donada per cadascuna per pagar les despeses de la candidatura anarquista a les eleccions legislatives. En aquesta operació es descobriren els pagarés robats al matrimoni Ferrand al domicili de l'anarquista Louis Jeanne, així com a correspondència amb Heudier. Ambdós van ser detinguts, jutjats el 31 de maig de 1894 per l'Audiència del Sena-Inferior i condemnats, Louis Jeanne a cinc anys de treballs forçats i François Heudier a quatre anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Anunci del funeral de Nicolas Flûteau aparegut en el diari de Bourges La Dépêche de Berry del 27 de gener de 1930

- Nicolas Flûteau: El 30 de juny de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Nicolas Flûteau. Sos pares es deien François Flûteau, terrelloner, i Anne Poubeau. Sabater de professió, fou a principis de segle un dels animadors del moviment anarquista de la seva ciutat natal. En 1908 abandonà la població, però retornà, ja que la Prefectura de Policia el tenia fixat en 1912 en un llistat d'anarquistes. En aquesta època vivia a la plaça Fin-Renard de Bourges. En 1914 va ajudar econòmicament les «Sopes Comunistes», menjadors populars organitzats per la Borsa del Treball de Bourges. En 1922 vivia al número 1 del carrer Joubert d'aquesta població. Nicolas Flûteau va morir el 26 de gener de 1930 a Bourges (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri dels Capucins d'aquesta població.

***

Fritz Brupbacher

- Fritz Brupbacher: El 30 de juny de 1874 neix a Zuric (Zuric, Suïssa), en una família benestant, el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista –va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista– i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va «evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès.És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). Fritz Brupbacher va morir l'1 de gener de 1945 a Zuric (Zuric, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Robert Louzon (Espanya, 1937)

- Robert Louzon:El 30 de juny de 1882 neix al IX Districte de París (França) l'enginyer civil i militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Adolphe Alphonse Jules Louzon. Era el fill primogènit de Paul Julien Georges Louzon, advocat, i d'Eugénie Justine Barast. Sa família burgesa s'havia enriquit gràcies a la venda dels béns nacionals. Va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble –al carrer de la Grange-aux-Belles, 33– amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb Marie Élisa Coqüus. En aquestaèpoca vivia al número 7 del carrer César Franck. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale,òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic enàrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquestaèpoca va freqüentar assíduament la Universitat Popular«L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia«russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste.Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres.Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 al seu domicili de «Villa Marie» d'Antíbol (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.

Robert Louzon (1882-1976)

***

Pierre Couissinier

- Pierre Couissinier: El 30 de juny de 1888 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Pierre Clarius Couissinier. Sos pares es deien Pascal Grégoire Coussinier i Anasthasie Barreille. Es guanyava la vida com a jornaler. En 1910 va ser declarat exempt de fer el servei militar per«feblesa general»; no obstant això, el novembre de 1914, en plena Gran Guerra, va ser declarat apte per al servei i lluità als fronts entre el 26 de febrer de 1915 i el 9 d'abril de 1919. El 5 de juny de 1915 es casà a Marsella amb Anna Muller, amb qui tingué tres infants, entre ells el futur anarquista Pierre Pascal Couissinier. El 21 de desembre de 1915, durant la batalla d'Hartmannswillerfkopt (Vieil Armand), a Alsàcia, va ser ferit de bala a la galta esquerra i a l'esquena. Després d'un any de restabliment, retornar al front, on va ser novament ferit per l'esclat d'un obús a l'espatlla esquerra. Després de la guerra, entrà a fer feina d'empleat municipal com a cap de peons de camins. Vivia al número 64 de la Grand Rue, al barri de Saint-Henri de Marsella, on habitaven molts estrangers, sobretot espanyols. En 1922 era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES) de Saint-Henri, que s'acabava de reconstituir i que es reunia tots els divendres al Bar Eugène, al número 94 de la Grand Rue. També fou secretari del Comitè d'Interessos de Saint-Henri i del grup esportiu«Saint-Henri-Sports», del qual va ser un dels seus fundadors. La policia el tenia fitxat com a comunista de tendència anarquista i exercí força influència en els cercles revolucionaris i anarquistes. En 1923 participà en el préstec per a l'edició diària de Le Libertaire. En 1929 obtingué una pensió del 40 per cent a resultes de les ferides bèl·liques (pèrdua completa de la dentició, desfiguració facial, etc.). Pierre Couissiner va morir el 23 de febrer de 1967 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània).

***

Renzo Cavani

- Renzo Cavani: El 30 de juny de 1901 neix a Novi di Modena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Renzo Cavani, conegut com Bruno, encara que va fer servir diversos pseudònims (Aldo Rossi, Mario Branchi,Bruno Figuera, Evelino Eglesias, Sebastiano Poli, etc.). Sos pares es deien Sperandio Cavani i Marianna Iotti. Paleta de professió, després de la Gran Guerra, quan tenia 17 anys, s'adherí al moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme formà part, amb Luigi Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el feixista Mario Ruini, el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes fins la mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb Evangelisti i altres companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i l'11 de novembre d'aquell any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot feixista quan tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un altre. Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després d'un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), retrobaren Evangelisti a Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit d'Itàlia després de la mort de Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i Bucciarelli van se condemnats en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena a 30 anys de reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys estava inscrit en el registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia fronterera d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i França, on a començaments dels anys trenta visqué clandestinament a casa de la família anarquista dels Gilioli, a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), establint una relació sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui tindrà un infant (Jacques Cavani). En 1932, amb son germà Rivoluzio i Siberia Gilioli, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament i milità sota la identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes als mariners italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El març de 1933 retornà a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i treballà en la construcció, alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola d'una gran precisió» susceptible de preparar un atemptat contra Benito Mussolini –de fet la història a demostrat que durant sa vida preparà dos atemptats contra Il Duce que no reeixiren. L'agost de 1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a Catalunya com a voluntari per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser ferit durant els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la seva convalescència, va ser nomenat comissari polític de la de Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post fronterer de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a enllaç entre la Península i França. El maig de 1937, després de participar amb altres companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en els enfrontaments contra la reacció estalinista, marxà clandestinament a França i, amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El juny de 1939 embarcà a La Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on restà alguns mesos abans d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units visqué sota la identitat de Sebastiano Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a Itàlia, on participà en el grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio Gilioli», en la fundació del Col·lectiu d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri» i en l'edició de la revista L'Avvenire Libertario (Mòdena, 1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al cervell, Renzo Cavani es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al «Fons Ennio Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea in Provincia di Modena.

Renzo Cavani (1901-1966)

***

Obrers del túnel de la Croix Rousse de Lió

- Andrés Alonso Gómez: El 30 de juny de 1902–algunes fonts citen erròniament el 1903– neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. Sos pares es deien José Alonso i Francisca Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. Finalment s'instal·là a Parampuira (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Encarnación Guirao de Haro. Andrés Alonso Gómez va morir el 23 de maig de 1995 a Blancahòrt (Aquitània, Occitània).

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

Jorge Quaresma

- Jorge Quaresma:El 30 de juny de 1905 neix a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Era fill del destacat militant anarquista José Artur Quaresma (Zé Quaresma) i d'Isabel Augusta Ribeiro. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari, especialment en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. D'adolescent començà a treballar de perruquer a la barberia de son pare a Sétubal i en aquesta època va ser detingut per «propaganda revolucionària». Poc a poc, va anar perdent la visió i hagué d'abandonar la professió de barber. Marxà a Lisboa, on gràcies a una tia seva, va ser empleat en una companyia d'assegurances. En aquests anys va ser empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. En els anys cinquanta s'instal·là a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Després de la caiguda de la dictadura l'abril de 1974, fou membre del Centre de Cultura Llibertària d'Almada i un dels fundadors del periòdic Voz Anarquista. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès. Estava casat amb Elisa Rosa Antunes. Jorge Quaresma va morir el 20 de gener de 1990 a Olivais Norte (Lisboa, Portugal).

***

Fitxa d'Ángel González Ruiz de la policia de Bordeus

- Ángel González Ruiz: El 30 de juny de 1909 neix a Aguilar (Logronyo, Castella, España; actualment Aguilar del Río Alhama, La Rioja, Espanya) el paleta anarquistaÁngel González Ruiz. Sos pares es deien Marcelo González i Josefa Ruiz. Emigrà a Bordeus (Aquitània, Occitània), on visqué al número 59 del carrer Delbos i al número 5 del carrer Marbotin. En 1938 era president del Grup Anarquista Español, conegut com «Grup de l'Yser», ja que es reunia al bar Hispano, al número 50 del carrer de l'Yser, el tresorer del qual fou Eulogio García; aquest grup, que segons la policia comptava uns vuitanta membres, fou un dels vuit grups anarquistes espanyols de la zona reorganitzats arran del Congrés dels Comitès Espanyols Antifeixistes que se celebrà entre el 21 i el 22 d'agost de 1937 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto de Violeta Férnandez Saavedra en la seva documentació del Servei de Migració mexicà (maig de 1940)

- Violeta Fernández Saavedra: El 30 de juny de 1913 neix a Santa Clara (Villa Clara, Cuba) la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Néta de l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la Península i, després d'un temps a Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan decidí ingressar a l'Escola Normal de Mestres s'adonà que no tenia documentació legal i argumentà que la seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou registrada oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya). Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del SindicatÚnic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretària en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu «Sol y Vida». Durant la Revolució espanyola treballà de mestra per al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el col·legi que s'instal·là als locals expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció Pública l'encomanà l'evacuació de 50 infants que portà a París (França). A Colombes (Illa de França, França) dirigí una escola on estudiaven 70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el destacat militant anarquista Aurelio Fernández Sánchez, i impartí la docència a l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic, també conegut com Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic), on treballà en una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son company a França i participà força en el moviment llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als «reformistes». En la dècada dels setanta retornà a Mèxic i col·laborà en els periòdics La Jornada i La Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a conseqüència d'una afecció respiratòria.

Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

Necrològica de Rosario Olmedo Tomillero apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 de juny de 1987

- Rosario Olmedo Tomillero: El 30 de juny de 1918 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rosario Olmedo Tomillero. Sos pares es deien José Olmedo Herrera i María Tomillero Morante. De família llibertària, quan tenia 17 anys va ser nomenada secretària de la Secció Femenina del Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Carmona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan Carmona va caure a mans feixistes, fugí amb sa família a zona lleial i ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT a diferents poblacions andaluses (Lora del Río, Peñarroya) i a Torrenueva (Ciudad Real, Castella, Espanya). Després, amb son company, passà temporades al front del Llevant peninsular. En 1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble i va ser immediatament detinguda i processada amb 14 companys; jutjats, tots 15 van ser condemnats a mort. Dos anys després la pena li va ser commutada per 30 anys de presó i traslladada a diverses presons de dones del nord de la Península (Mutricu, Saturraran, etc.), a les quals va romandre durant set anys i després va ser desterrada per malaltia, una malaltia dels ronyons que mai no la va abandonà i que la portà a la tomba. Son companys fou Jesús García, militant del Sindicat de la Fusta de Madrid. Rosario Olmedo Tomillero va morir el 3 d'abril de 1987 a la Ciutat Sanitària «La Paz» de Madrid (Espanya) i va ser enterrada al cementiri madrileny de Fuencarral. Son germà, Manuel Olmedo Tomillero, va ser un destacat militant anarcosindicalista.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Communiste-Libertaire

- Surt Le Communiste-Libertaire:Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada perÉmile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

***

Portada del primer número de Die Brandfackel

- SurtDie Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

***

Capçalera del primer número de La Conquista del Pan

- Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de 1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunistaLa Conquista del Pan. Aquesta capçalera fa referència al títol d'una de les obres més importants i divulgades de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. Tractà temes locals i internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de clàssics de l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo Pisacane, Errico Malatesta, Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense oblidar els purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc números, l'últim el 15 de setembre de 1893.

***

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Liorna (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnats a 30 anys de reclusió.

***

Portada d'un número d'A Voz do Trabalhador

- Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de 1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarcosindicalista A Voz do Trabalhador. Orgam da Condederação Operária Brazileira. Aquesta publicació de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou bimensual, després passà a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual. Informa sobre vagues, notícies sindicals i orgàniques, lluites socials, repressió policíaca, debats teòrics, cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia, notícies sobre la Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una tirada de 4.000 exemplars. Dirigit per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota Assunção, A. Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho, João Crispim, Eurípedes Floreal, Juganço, José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel Moscoso, João Penteado, Artur Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí dificultats financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71 números, l'últim el 8 de juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la Secretaria de l'Estat de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció amb un prefaci de Paulo Sérgio Pinheiro.

***

Portada del primer número de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

***

- II Congrés Nacional de l'UCAI: Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 se celebra a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI). L'UCAI havia estat fundada en el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) celebrat entre el 12 i el 13 d'abril de 1919 i es definia com a una federació de grups autònoms i que entre congressos estava representada per una Comissió de Correspondència; les resolucions congressuals només eren vinculants per als grups que les acceptaven i per entrar-hi en la federació calia acceptar el «Programa anarquista» de 1919 redactar per Errico Malatesta. Els nombrosos delegats (Anselmo Acutis, Claudio Angelini, Ettore Bonometti, Armando Borghi, Arnaldo Cavallazzi, Luigi Fabbri, Enzo Fantozzi, Nello Garavini, Maurizio Garino, Nella Giacomelli, Diego Guadagnini, Errico Malatesta, Umberto Marzocchi, Armando Picciuti, Attilio Scaltri, Aldo Venturini, etc.), en representació de set-cents grups anarquistes, debateren en aquest II Congrés Nacional sobre els Consells de Fàbrica, el Front Únic i l'adhesió als sindicats, entre d'altres temes. Sota la influència d'Errico Malatesta, que redactà la declaració de principis, basada en el seu «Programa anarquista» de 1919, s'assumiren quatre punts d'acció: necessitat d'armar-se, creació d'un«Front Únic de Subversius», nou funcionament als camps i a les fàbriques i pas de les vagues a les ocupacions. Aquestes resolucions tingueren molta importància en el moviment d'ocupacions de fàbriques que es donà a Itàlia en aquell any. També es decidí abandonar en el nom de l'UCAI («organització de tendència») la referència al«comunisme», concepte desnaturalitzat pel bolxevisme, i d'aquesta manera va ser rebatejada com Unió Anarquista Italiana (UAI) («organització de síntesi»). En acabar el Congrés es decidí encarregar la tasca de la Comissió de Correspondència de l'UAI al Grup Anarquista de Bolonya, que va caure a les mans d'Aldo Venturini, pel que feia a la seva gestió tècnica (correspondència i administració), i a les d'Armando Picciuti i Luigi Fabbri, pel que feia els comunicats. Aquest congrés fou un dels més importants que ha tingut la història del moviment anarquista mundial.

***

Capçalera de La Lanterna [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

***

Capçalera del primer número de Prolétariat

- SurtProlétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup«Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz,Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

***

Via Durruti

- Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

Via Durruti

***

Capçalera de Volontà

Naixements

Necrològica de Georges Messager apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 21 de maig de 1933

- Georges Messager: L'1 de juliol de 1865 neix a Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i lliurepensador Georges Eugène Messager. Sos pares, fadrins, es deien Eugène Messager, viatjant de comerç i després venedor de fusta, i Brice Eugénie Dimanche, i la parella es casà el 14 d'agost de 1866 a Saint-Benoist-sur-Vanne (Xampanya-Ardenes, França) reconeixent l'infant. Es guanyà la vida treballant de venedor ambulant de diaris (Le Petit Troyen, La Tribune, etc.) a la zona de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). L'1 de gener de 1912 estava fitxat com a «anarquista» per la policia. També va pertànyer a la Unió de Lliurepensadors. Després de 40 anys venent diaris, rebé la Medalla d'Honor al Treball de la República. El seu últim domicili fou al número 4 del carrer Jean-de-Mauroy de Troyes. Malalt durant molt de temps, Georges Messager va morir el 20 de maig de 1933 a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Molt popular, a les seves exèquies civils al cementiri de la ciutat assistiren nombroses persones. Deixà companya (Marie-Louise Faron) i un fill (Brice Messager).

***

Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894)

- Joseph Colombo: L'1 de juliol de 1878 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista Joseph Jean Octave Colombo. Era fill natural la cuinera Barba Octavie Jouvenot i del lampista anarquista Giovanni Colombo –el pare reconegué l'infant, però no la mare. En 1893 vivia al número 25 del carrer Pressoir de París i, amb 15 anys, va ser fitxat com a anarquista. Treballava de soldador en bronze. En aquestaèpoca freqüentava les reunions dels Cercle Anarquista Internacional (CAI) i, segons la policia, cantava cançons com Je n'aime pas les sergots o Le pieds plats. El 4 de març de 1893 assistí, juntament amb 500 persones a la reunió que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, organitzada pels anarquistes del XX Districte de París, l'ordre del dia de la qual fou «La misère et ses conséquences; supression des bureaux de placement, les grands financiers du Panama». El 6 de maig de 1893 també va estar present en un míting amb 400 persones a la Sala Commerce. El 21 de maig d'aquell any assistí, amb una vintena de companys, a una reunió, a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, amb la temàtica«Nécessité de la propagande antipatriotique, par les écrits et par la parole». El 3 de juny de 1893, estava entre les 500 persones que assistiren a la Sala Commerce al míting de protesta contra la condemna de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 assistí amb 500 persones a la Sala Commerce al míting sobre«L'inquisition bourgeoise, le passage à tabac, la tortura officialle, réclamations sur les cruatés commises dans les prisons et dans les bagnes». El 10 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada de Recerques, juntament amb altres cinc anarquistes (Maurice Bassille, Nicolas Catty, Louis Klein, Louis Lapeyre i Alfred Widcoq); l'escorcoll del seu domicili, al número 25 del carrer Pressoir, no donà cap resultat. Va ser traslladat a comissaria per a ser fitxat i fotografiat pel Servei d'Identificació Judicial i alliberat aquell mateix dia. El 31 de desembre dels anys 1894, 1896 i 1901 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 13 de juliol de 1908 es casà a Bagnolet (Illa de França, França) amb la costurera Céline Amélie Giroud; en aquesta època treballava de capatàs i vivia a Valenton (Illa de França, França). L'última etapa de sa vida la passà a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Joseph Colombo va morir el 20 de desembre de 1965 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière de París (França).

***

Foto antropomètrica policíaca de Pere Albero Mataix

- Pere Albero Mataix: L'1 de juliol de 1886 –segons el certificat de naixement i el 29 de juny de 1886 segons la policia francesa– neix a Beneixama (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista Pere Albero Mataix. Sos pares es deien Pere Albero Barceló i Joaquima Mataix Pérez. Treballava de mecànic a l'empresa«Corchera Internacional» de Palamós (Baix Empordà, Catalunya). Durant la primavera de 1914 fou un dels principals instigadors de la vaga de obrers surers i tapers de Palamós i segons la policia, amb altres sis companys, planejà atemptar contra la vida de grans propietaris d'aquesta població, però va escapar-ne amb sos companys fugint de la detenció. Després d'haver estat amagat al domicili de sa mare a Beneixama, creuà els Pirineus i el 28 d'abril de 1914 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), portant nombrosos fullets anarquistes i diverses crides als obrers de Palamós. En un informe de la policia francesa del 30 d'abril de 1914 el qualificà d'«anarquista intel·ligent, amb certa cultura intel·lectual i amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Lucien Wastiaux apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 16 d'octubre de 1925

- Lucien Wastiaux: L'1 de juliol de 1897 neix a l'Hotel Dieu de Roubaix (Nord-Pas-de​-Calais, França) l'anarquista Louis Wastiaux, més conegut com Lucien Wastiaux i citat a vegades Vastiaux. Era fill natural d'Émilie Wastiaux, jornalera a Formies (Nord-Pas-de​-Calais, França), i va tenir un germà gran, Léon Wastiaux, que va ser militant comunista, i una germana petita, Léontine Wastiaux, que va ser també militant anarquista, tots dos també fills naturals. Es guanyava la vida com a serrador. Sembla que assistí al I Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 a París (França). El 31 de desembre de 1921 es casà a Roubaix amb la calcetera Élise Baly. En aquestaèpoca vivia al número 2 del carrer Calvaire Nutin de Wattrelos (Nord-Pas-de​-Calais, França). Entre el 16 i el 17 d'abril de 1922 participà en el Congrés Regional Anarquista celebrat a Roubaix i on es va constituir la Federació Comunista Llibertària de la Regió Nord. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervingué en el III Congrés de l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). També assistí als congressos de l'UA de París, de l'1 al 3 de novembre de 1924, i de Pantin (Illa de França, França), del 31 d'octubre al 2 de novembre de 1925. En aquests anys formà part del Buró Internacional Antimilitarista (BIA), en representació de França. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. També va col·laborar, entre 1921 i 1922, en el periòdic Jeunesse Anarchiste,òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA); entre desembre de 1923 i març de 1925, en Le Libertaire; i en Revue Internationale Anarchiste. En aquests anys participà activament en el Comitè d'Acció de Roubaix en defensa dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El gener de 1924 fou delegat del grup de Roubaix al Congrés Regional Anarquista del Nord, celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), i amb Arthur Vertriest va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais com a representant del grup. A finals de 1924 era secretari del grup de Wattrelos de l'UA. Entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 fou delegat al congrés d'UA celebrat a Pantin. A principis de la dècada dels trenta visqué a Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on va fundar el grup «Les Filleuls de la Paix» (Els Fillols de la Pau), també conegut com «Paix pour les Enfants», destinat a posar en relació famílies franceses i holandeses amb els infants de desocupats alemanys que esdevenien així els seus padrins, i del qual va ser secretari general i tresorer. En aquesta època col·laborà en la revista Évolution. Lucien Wastiaux va morir l'11 de juliol de 1968 a Croix (Nord-Pas-de​-Calais, França).

***

Giulio Conte (1953)

- Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènova, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se aÉvian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a«anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

Giulio Conte (1899-1954)

***

Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de febrer de 1990

***

Dario Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (setembre de 1984)

- Dario Bernardi: L'1 de juliol de 1950 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Dario Bernardi. Cap el 1974 començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» i ben aviat esdevingué un actiu militant del grup «Bandiera Nera», adherit als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups Anarquistes Federats). Participà en la primera època de la Llibreria Utopia, oberta en 1976, i des de la seva fundació en 1977 fou membre de la cooperativa editorial«Editrice A» (A,Libertaria, etc.). Formà part del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya Llibertària) i col·laborà en les edicions Antistato i en les publicacions Eleuthera, A i Bollettino Archivio G. Pinelli. També fou membre de la redacció de les revistes Volontà, de la qual va fer la catalogació dels números publicats entre 1946 i 1996, a més d'edició del número especial I cinquant'anni di Volontà, i Libertaria. Fou un dels fundadors, en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli», on s'ocupà especialment de l'organització de nombroses exposicions, com ara «Errico Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia» (1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys dissenyadors, animà el col·lectiu milanès«Studio A», el qual treballà força en l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de setembre de 1984 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i 1986 contribuí a la realització del«laboratori artístic» d'Enrico Baj, del qual derivà l'espectacle Re Ubu a Chernobyl, da Pinelli all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de març de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou incinerat dos dies després al cementiri milanès de Lambrate.

Dario Bernardi (1950-2010)

***

Valentín González Ramírez

- Valentín González Ramírez: L'1 de juliol de 1958 neix a València (València, País Valencià) el militant anarcosindicalista Valentín González Ramírez. Fill d'una família treballadora, era el major de dos germans. Sos pares es deien Valentín González Hermoso, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Remedios Ramírez Barral. Després de fer els estudis primaris, canvià en diverses ocasions de feina, fins que, amb 18 anys, entrà a treballar amb son pare a les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos de València. S'afilià l'1 d'agost de 1977 a la CNT. El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València (València, País Valencià), durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Valentín González Ramírez va morir per l'impacte a boca de canó d'una pilota de goma al pit disparada per la policia. El seu assassinat es va produir quan un contingent d'uns cinquanta grisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on hi participava. Son pare hi era present. Traslladat ràpidament a l'Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l'enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. Mesos després el policia va ser jutjat i se li va condemnar a pagar una indemnització d'un milió de pessetes a la família i va ser destinat al País Basc, on poc després va morir en un atemptat d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). En 2009 la Confederació General del Treball (CGT) instal·là una placa al centre del Mercat recordant els fets i en 2014, per commemorar el 35 aniversari del seu assassinat, la CNT-València i les Joventuts Llibertàries muntaren una exposició en el lloc de la seva mort amb fotografies i retalls de premsa de l'època.

Valentín González Ramírez (1958-1979)

Continua...

---