[26/05] Setmana Sagnant - «Le
Quotidien» - París (26-05-68) - Vezzani - Reclus -
Vielé-Griffin - Le Minez - Linert - Lebeau - Costa Iscar -
Sandoval - Nouvellon - Zanelli - González
Sanmartí - Réglat - Cono - Iwanowski - Thierry -
Rothen - Brandani - Bouza - Troitiño - Mella - Chiossi -
Paini - Molaschi - López Rojas - Tolosana - Faló
- ArcosAnarcoefemèrides
del 26 de maig
Esdeveniments
![Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'Eugène Appert]( "Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'Eugène Appert")
Recreació
de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'Eugène Appert
-
Sisè dia de la
Setmana Sagnant: El 26 de
maig de 1871 a París
(França) ja no existeixen ni el
Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació
Públic. El Comitè Central de la
Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens
poders sota el control
de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de
la Bastilla, que
resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els
defensors del
qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no
queda més
que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de
Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins
que acaben les
municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon,
Jean-Baptiste Millière
ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!»,
juntament amb centenars de communards.
Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les
ambulàncies. A
la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges–11
capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de
l'Imperi–
al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que
serà maltractat per la
massa immisericordiosa.
***
![Capçalera de "Le Quotidien" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud]( "Capçalera de \"Le Quotidien\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera
de Le Quotidien
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- SurtLe
Quotidien:
El 26 de maig de
1901 surt a Lió (Arpitània)
el primer número del diari llibertari Le
Quotidien. Organe de revendication ouvrière,
editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot
i hi van
col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure,
Guerdat, Hubert Lagardelle,
Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco,
entre d'altres. En
sortiren 294 números, l'últim el 15 de
març de 1902.
***
![La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta)]( "La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta)")
La
plana major comunista durant la Conferència de Grenelle:
Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a
la dreta)
-
París (26-05-68):
El 26 de maig de 1968 a París (França)és dia de negociacions. La Conferència
de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional
d'Estudiants de
França (UNEF) i la policia negocien per preparar un
míting demà matí a l'estadi
de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària.
El Ministeri de l'Interior i
l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració
d'aquest míting. El premi Nobel
Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La
policia
està molt preocupada pel que faran els«extremistes» del «Moviment 22 de
Març».
El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart
perquè organitzi una
gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que
finalment tindrà
lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde,
François Mitterrand presideix amb
Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una
manifestació que reuneix 8.000
participants.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Felice Vezzani]( "Felice Vezzani")
Felice
Vezzani
- Felice Vezzani:
El
26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya,
Itàlia) el pintor,
decorador i propagandista anarquista Felice Gaetano Vezzani, conegut
sota
diversos
pseudònims (V.
Enizza, Lux, Felix).
Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet
s'adherí
al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V.
Enizza,
col·laborà en la revista satírica Bononia
Rider,
fundada a Bolonya per un grup d'estudiants
socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va
ser nomenat
secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència
dels Obrers Forners i
vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels
animadors
socialistes més importants de la regió. Fou un
dels organitzadors de la
manifestació del Primer de Maig de 1891, època en
la qual s'acostà a les idees
anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés
del Partito dei
Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat
a
Gènova, en el qual participà i on els anarquistes
van ser atacats pels seus
companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment
llibertari. Decidí
emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals
d'aquell any fundà el
setmanari anarquista humorístic L'Asino
Umano, que publicà a
São Paulo 28 números fins al 25 de
març de l'any
següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes
satírics. El 15 d'abril de
1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants
anarquistes i
socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos,
Arturo Campagnoli,
Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi,
Giuseppe
Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió
preparatòria del Primer de Maig al
Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser
empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro.
Un cop alliberat,
començà a col·laborar en L'Avvenire
(1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto
Donati i Lodovico
Tavani, entre d'altres. En aquesta època també
col·laborà en el periòdic Lo Schiavo
Bianco.
El març de 1895 va
ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del
novembre de
1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,òrgan d'expressió dels anarquistes italians que
publicà 250 números entre el 10
de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També
col·laborà en el bimensual
romà Il
Pensiero Moderno. El
març de
1897 retornà a Itàlia i
començà a col·laborar en el
periòdic d'Ancona L'Agitazione
(1897-1898) i en el seu
suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el
número únic del
periòdic Il
Domocilio Coatto,
publicat a Forli, on denuncià la Llei
d'assignació de residència. El març de
1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom
del Cercle d'Estudis
Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que
sortí publicat com a
suplement del periòdic L'Agitazione.
Després
dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat
a dos anys, 10
mesos i cinc dies de presó per«incitació a la desobediència i a l'odi
de
classes mitjançant la premsa» i fugí
clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà
en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore,
publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa)
per Giuseppe Ciancabilla, Domenico
Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb
els redactors, cessà
de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899
marxà a París (França) on el
contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de
1900 i trobà
nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione
i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto
Cantoni, Pio
Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.).
Aquest
mateix 1899, sota el pseudònim de Felix,
les edicions de Les
Temps Nouveaux li
van publicar el fullet Alle
madri
d'Italia. Des de la capital
francesa, sovint sota el pseudònim Felix,
col·laborà en diferents periòdics
anarquistes italians, com ara L'Avennire
Sociale (signant Dalla Francia),L'Agitazione,Combattiamo,Pro Justicia,
etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de
Suport als
Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i
altres. Fou
un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva
fundació el juliol
de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il
Risveglio.
Distribuí a França nombroses publicacions
italianes,
com l'abans citada, L'Avvenire
de
Buenos Aires i La
Questione Sociale
de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a
París, va
ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa
arran de la
intervenció de diverses personalitats polítiques
franceses, especialment de Jean
Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el
número únic de Pro
Calcagno e contro il
domicilio coatto,
publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia
de Nàpols. En aquesta època esdevingué
un dels principals
animadors de l'anarquisme italià a París, acostat
al grup editor de Les
Temps Nouveaux–a
instància seva
aquesta publicació tirà milers de targetes
postals amb el retrat de Gaetano
Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I
d'Itàlia– i
establint estrets
contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a
Londres. Després col·laborà, amb
Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare
Cipriani, en l'únic número de Verso
l'Emancipazione, publicat l'1 de
maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913
participà en la campanya organitzada pel Comitè
de Defensa Social (CDS) a favor
de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic
número de Liberiamo
Masetti, publicat en novembre
d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran
Guerra, marxà a Londres, però
l'abril de 1916 retornà a París, on
continuà amb els seus contactes amb Luigi
Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època
col·laborà en Umanità
Nova
sota el pseudònim Lux.
L'agost de 1917, després de la mort
de sa companya, tornà a Itàlia, però
en 1922 retornà definitivament a París,
reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i
col·laborant en
diferents publicacions anarquistes, com ara Fede
(Roma), L'Agitazione
a favore di Castagna
e Bonomini (París, 15
de desembre de 1924), Il
Monito (París), Germinal
(Chicago), L'Adunata
dei Refrattari
(Nova York), Il
Risveglio (París), Fede
(París), Vogliamo
(Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic
Internacional de Marsella li estrenà l'obra
dramàtica Demenza
giustiziera. L'octubre de 1927
cofundà, amb Luigi Fabbri,
Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana,
publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18
d'abril de 1929 a París. Sa companya fou Maria Angela
Rondini. Felice Vezzani va morir l'11 de
febrer de 1930 al seu
domicili del carrer dels Cloys de París (França).
Pòstumament, en 1932, el
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques de París li publicà el
fullet Fascismo.
Bozzetto sociale in due atti.
Com
a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes
(Virgilia D'Andrea,
Giuseppe Ciancabilla, etc.).
Felice Vezzani (1855-1930)
***
![Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)]( "Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)")
Paul
Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)
-
Paul Reclus:El 26 de
maig –algunes fonts citen
erròniament el 25 de maig–
de 1858 neix a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el
militant anarquista, enginyer i
professor
Paul André Reclus, també
anomenat Georges Guyou. Fill
d'Élie Jean Pierre Michel Reclus i de MartheÉlisabeth Noëmi Reclus, els
primers anys de sa vida els va
passar en la «gran família»
llibertària dels Reclus.
Quan la Comuna de París va ser
anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb
els seus
familiars a Suïssa. En 1877 tornà a
París on
farà uns brillants estudis i
esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta
funció en diverses indústries,
especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i
haurà de dimitir en nombroses
ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes.
Propagandista de
l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda
pel fet,
serà després de la instauració de les Lois
Scélérates (Lleis Perverses),
entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels
Trenta»; però es va refugiar a
Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita
comunitat
anarquista. En 1895
s'establí a Escòcia, on treballà com a
cartògraf i després com a professor.
En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a
Bèlgica per ajudar a acabar
l'edició de L'Home et la Terre, tasca
que assumirà fins a 1908, després
de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en
1914, serà un dels
signataris del «Manifest dels Setze», de caire
intervencionista. En 1919
s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on
es lliurarà a treballs
científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el
periòdic anarquista Plus
Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va
participar en la Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als
anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres
podem
destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La
Mano Negra
(1903), Étude
sur un cas de conscience (1911), Questions de
tolérance et d'éducation
(1911), Absolu et relatif (1916), Les
Frères Élie et Élisée
Reclus, ou
Du protestantisme à l'anarchisme (1964,
pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu
Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una
vil·la dels segles XV a XVIII,
on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la
història local i
regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la
Gran Guerra, etc.).
Paul Reclus (1858-1941)
***
![Francis Vielé-Griffin]( "Francis Vielé-Griffin")
Francis
Vielé-Griffin
- Francis
Vielé-Griffin: El 26
de maig de 1864 neix a Norfolk (Virgínia, EUA)
el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis
Viélé, més conegut com Francis
Vielé-Griffin. Son pare,
descendent d'una família
protestant de Lió (Arpitània) que
emigrà als Estats Units durant el segle XVII,
fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus
Viele i sa mare es
deia Térèsa Sands, que descendia d'una
família catòlica escocesa que fugí de
les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se
separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a
París (França) –un germà
seu restà als EUA i esdevingué
novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa
i altra suïssa, aprengué el francès i
estudià al catòlic Col·legi Stanislas
i
més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i
tingué quatre filles. En aquestaèpoca, amb son amic Henri de Régnier, que havia
conegut al Col·legi Stanislas,
fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la
natura i
la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre,
França) –durant els anys de la
Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a
prop d'Amboise
(Centre, França)– i posteriorment al Perigord
(Aquitània, Occitània). En
aquests anys viatjà per Europa (Itàlia,
Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un
dels teòrics del «vers lliure», del qual
fou un fervent practicant. Mantingué
una amistat íntima, gairebé filial, amb
Stéphane Mallarmé. Es relacionà
força
amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel,
Paul Valery i Paul
Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile
Verhaeren i del pintor Théo van
Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893
codirigí amb Paul Adam i
Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les
Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890
i 1907
col·laborà en la revista literària L'Ermitage,
on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade,
Alphonse
Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la
Revolució espanyola de 1936. Fou
un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé,
institució que presidí, i entre el 5
de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de
l'Académie Royale
de Langue et de Littérature Françaises de
Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur
de la Legió d'Honor. Traduí
de l'anglès al francès diversos autors, com ara
Stephen Crane, Algernon Charles
Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions
(Antée, L'Écho
de Paris, Mercure de
France, La Nouvelle Revue
Française,La Phalange, La
Proue, Revue de Paris,Vers et Prose, etc.) i en
col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En
Dehors, La Revue Blanche,La Société Nouvelle,
etc. És autor deCueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86)
(1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889)
(1889), Diptyque (1891), Les cygnes.
Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La
chevauchée d'Yeldis et autres poèmes
(1892), Pagai
(1894), Swanhilde. Poème
dramatique
(1890-1893) (1894), La
clarté de vie.
Chansons à l'ombre (1897), Phocas
le
jardinier (1898), La Partenza
(1899), La légende
ailée de Wieland le
forgeron (1900), Sainte-Agnes
(1900), L'amour sacré.
Poèmes (1903),La lumière de Grèce
(1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine
(1922), La rose au flot. Légende
du Poitou
(1922), Le domaine royal. Discours lyriques
(1923), Choix de poèmes
(1923), Le livre des reines (1929)
i Souvenirs d'enfance et de
première jeunesse
(1939, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Marie Louise
Augustine Brocklé. Francis
Vielé-Griffin va morir el 12 de
novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat, amb sa mare,
el 21 de juny de 1938 al cementiri parisenc de Père
Lachaise. Sempre
conservà la nacionalitat nord-americana.
Francis
Vielé-Griffin (1864-1937)
***
![Notícia de la detenció de François Le Minez publicada en el diari de Saintes "L'Indépendant de la Charete-Inférieure" del 24 de gener de 1905]( "Notícia de la detenció de François Le Minez publicada en el diari de Saintes \"L'Indépendant de la Charete-Inférieure\" del 24 de gener de 1905")
Notícia
de la detenció de François Le Minez publicada en
el diari de Saintes L'Indépendant
de la Charete-Inférieure del 24 de gener de 1905
- François Le
Minez: El 26 de maig de 1866 neix a Lambézellec
(actualment pertany a Brest,
Bro Leon, Bratanya) l'anarquista François Marie Le Minez,
també conegut com François
Leminez. Sos pares es deien
Jean Marie Le Minez, jornaler al port i analfabet, i
Françoise Ravaloc. Es
guanyava la vida treballant de mariner a la marina comercial. L'1 de
maig de
1892 va ser detingut a Brest, juntament amb el fuster Claude
Barré i el boter
Alexis Le Moigne, per haver aferrat als murs de la ciutat el manifest«Le Père
Peinard»; processats, aquest cas finalment va ser sobresegut.
En aquesta època
treballava d'obrer al taller de construccions de ferro i vivia al
número 49 del
carrer Sébastopol de Lambézellec. El 19 d'octubre
de 1893 va ser detingut a
Toló (Provença, Occitània) per haver
cridat «Visca l'anarquia! Fora França!
Visca Alemanya!»; dies després va ser posat en
llibertat provisional i unes
dies més tard abandonà la ciutat amb Augustin
Marcellin cap a Marsella
(Provença, Occitània) amb la intenció
d'arribar a Brest. Després d'una detenció
a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània), el
març de 1894, segons informes
policíacs, abandonà Brest amb
destinació desconeguda. Segons els registres
d'investigació de la gendarmeria, el maig de 1899 es trobava
al departament del
Gard, després d'haver treballat, sembla, al port de La Sanha
(Provença,
Occitània). En aquesta època es dedicava a
recórrer Llenguadoc venen reculls de
cançons anarquistes. Detingut a la zona de Someire
(Llenguadoc, Occitània), va
ser posat en llibertat i partí cap a Nimes (Llenguadoc,
Occitània). El gener de
1905 va ser detingut per la guàrdia rural, juntament amb
Joseph Harivin, a
Tesson (Poitou-Charentes, França), per «mendicitat
i vagabunderia, amb
amenaces» i traslladats a Saintes (Poitou-Charentes,
França), on restaren
empresonats. El 12 de maig de 1905 va ser jutjat en consell de guerra
per«insubmissió» a Brest, però
va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. Son germà major, Hervé
Marie Le Minez, també va ser un destacat
anarquista de la zona de Brest.
***
![Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet]( "Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet")
Auguste
Linert dibuixat per Lucien Métivet
- Auguste Linert:
El
26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes,
França) l'escriptor,
dramaturg i propagandista anarquista Eugène Auguste Linert.
Sos
pares es deien Michel Auguste Linert, venedor de llauneria, i Caroline
Zoélie Berton. Amant de la
literatura i
de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre
Libre, creat per André
Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista
artística mensual Essor
Littéraire, que durà tres mesos, i
publicà la comèdia en un acte Le
billet
comique. En 1886 sortí el poemari Premiers
bourgeons i marxà a París buscant feina
i per completar la seva formació. Poc
després dirigí La Revue
Champenoise.
Organe de l'Académia Champenoise, publicada aÉpernay entre 1887 i 1888, i
dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa
freqüentà les vetllades del
cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i
antic communard Eugène
Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué
Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves
experiències a
Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890
representà al Teatre Libre el
lúgubre Conte de Noël.
Mystère moderne en
deux tableaux, en prose, que narra la història de
Rosa, dona del pastor
Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son
marit, i
lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l
mengin amb el dolç acompanyament
de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar,
fundà a París, amb
Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art
Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la
transformació de la societat mitjançant l'art com
a medi d'acció i on van
col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare,
Maximilien Luce,
Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon,
A. Zevaés, Léon Riotor,
Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el
grup escampà la
seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de
presentar la
tragèdia en cinc actes Danton,
de
l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies
Parisiennes, però
finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat.
Gràcies
a una subscripció llançada en els cercles
socialistes i anarquistes, el 12 de
març de 1893 pogué representar en
sessió privada la seva peça La
cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire
en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta«espectacle
d'assaig» denuncia els «dimonis del
capital» i reivindica la destrucció del
capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca
l'Anarquia! Visca
la Social» llançats pels espectadors en acabar
l'actuació, van fer que l'autor
acabés a la comissaria de policia. El text de La
cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de
1932 i juny de
1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la
revista Plus Loin una mena de
memòries: Souvenirs
des temps d'anarchie.
Una de les seves màximes
era: «L'art ha de ser
terrible per a ser vertader.» Sa companya fou Ida Bonvalet.
Auguste Linert va morir el 21
d'octubre de 1946 al seu domicili de Les Lilas (Illa de
França,
França) –algunes fonts citen
erròniament
Noisy-le-Sec (Illa de França, França).
***
![Autoretrat de Chris Lebeau (ca. 1935-1940)]( "Autoretrat de Chris Lebeau (ca. 1935-1940)")
Autoretrat
de Chris Lebeau (ca. 1935-1940)
- Chris Lebeau: El
26 de maig de 1878 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'artista,
professor d'art,
teòsof i anarquista Joris Johannes Christiaan Lebeau,
conegut com Chris Lebeau i que
solia signar CLB. Era el quart iúltim infant d'una
família treballadora empobrida. Sos pares es deien Jacques
Charles Lebeau,
socialista inclinat a l'alcohol que es va veure obligat per aquest
motiu a
canviar sovint de treball (maquinista, xofer, comerciant, etc.), i
Grietje
Scholte, costurera. En la joventut ajudà son pare a la venda
del periòdic
anarquista Recht voor Allen i
l'alcoholisme d'aquest li va fer que ell restés tota sa vida
abstinent,
vegetarià, no fumador i, fins i tot, sense veure ni
cafè ni te. De molt jove es
va veure atret pel dibuix i entre 1892 i 1895 va estudiar a l'escola
d'arts
aplicades Quellinus d'Amsterdam. Entre 1895 i 1899 continuà
la seva formació a
l'Escola Estatal d'Arts Aplicades d'Amsterdam. El 7 de maig de 1902 es
casà amb
Anna Maria Leverington, amb qui va tenir una filla. Entre 1904 i 1914
va
ensenyar a l'Escola d'Arts Aplicades d'Haarlem (Holanda Septentrional,
Holanda),
on va ser professor de Johan Briedé, que
esdevingué un dissenyador gràfic molt
influent. També va fer cursos de dibuix a l'Escola Vahana de
la Societat
Teosòfica (Karel de Bazel, Mathieu Lauweriks, etc.), que li
van influir força,
tant en el camp espiritual com artístic. Considerat com un
dels artistes més
representatius de l'Art Decó i del modernisme
holandès, desenvolupà el seu art
en totes les disciplines (dibuix, pintura, disseny, bàtik,
ceràmica, mural, gravat,
litografia, il·lustració, decoració,
escenaris teatrals, arts menors, etc.). En
1904 fou un dels fundadors de la Nederlandsche Vereeniging voor
Ambachts- en
Nijverheidskunst (VANK, Associació Holandesa per a
l'Artesania i l'Art
Industrial), que reivindicava l'artesania contra la
producció mecànica
capitalista, seguint l'exemple de Walter Crane i William Morris. En
1908 va
treballar un temps a Anvers (Flandes) i en 1914 passà sis
mesos per les Índies
Orientals Neerlandeses (actualment Indonèsia) fent escenaris
i cartells per a
la companyia de teatre «Hagespelers» d'Eduard
Verkade. En tornar d'Àsia
s'establí a La Haia (Holanda Meridional, Països
Baixos), on va perdre molta
feina durant l'incendi del remolc on treballava. El 22 de juny de 1915
deixà sa
companya i s'emparellà amb Nella Augusta Heijting,
vídua d'Abraham van des
Vies, que tenia una filla i un fill. En 27 de febrer de 1919 es va
divorciar d'Anna
Maria Leverington. En 1922 es va presentar a les eleccions
parlamentàries
d'aquell any pel Kunstenaarspartij (KP, Partit dels Artistes), creat ad hoc per a defensar la visió
dels
artistes revolucionaris. En 1922, també, durant el
Congrés Sindical
Internacional de caire socialdemòcrata celebrat a Amsterdam,
dibuixà retrats
d'alguns participants (F. Adler, E. Fimmen, L. Jouhaux, K. Radek, P. J.
Troelstra, etc.). La unió lliure que mantenia amb Nella
Augusta Heijting acabà
el març de 1925. Entre 1926 i 1929 va romandre diverses
vegades a Bohèmia, on
elaborà vitralls. Entre 1926 i 1928 va fer murals a l'antiga
església catòlica
de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) i en la
representació de la «Fe»
en aquesta església va incloure els anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i
Bartolemeo Vanzetti executats aleshores i els caps de Gandhi i de
Lenin. També
va treballà posteriorment a Bèlgica i a
França. El 7 de maig de 1932 s'uní amb
Maria Sofia Herman i el 12 de novembre de 1935 es casà amb
Ilse Ruth Voigt a
Londres (Anglaterra), matrimoni que es dissoldre el 14 de gener de
1937. Es
definia com a «anarcocomunista
religiós», però el seu
anarcocristianisme era
molt distint al d'altres llibertaris holandesos (Félix Ortt,
Lodewijk van
Mierop), basat en les filosofies orientals i en la teosofia i
manifestat més en
la seva manera de viure que en la militància. Per exemple,
es va negar a fabricar
botelles destinades a begudes alcohòliques o a dissenyar
segells postals que
representessin la reina. No obstant això,
col·laborà estretament amb l'anarcosindicalista
Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança
Sindicalista Holandesa) i
assistí a actes anarquistes i antimilitaristes;
també va fer dibuixos,
pancartes i cartells per a la revista De Wapens Neder,
de la Internationalen Anti-Militaristische Vereeniging (IAMV,
Associació
Internacional Antimilitarista), i per a les
publicacions anarquistes Bevrijding, Licht
en Waarheid, De
Maker, entre d'altres. A
més va dissenyar l'exlibris de Bart de
Ligt i va fer un retrat a Albert de Jong, almics seus i anarquistes
destacats.
En 1933, quan els nazis assumiren el poder del govern a Alemanya,
concertà un matrimoni de conveniència amb una
refugiada jueva alemanya. En aquestaèpoca tenia com a aprenent l'artista Sixta Lamchiena
Saltet-Heddema (Sixta Heddema).
Durant l'ocupació nazi,
amb Heddema, utilitzà els seus coneixements
artístics per a la falsificació a
gran escala de documents per a la Resistència. El 3 de
novembre de 1943 va ser
detingut, juntament amb sa companya i Heddema, sota
l'acusació d'haver ajudat
jueus holandesos. Ell assumí tota la responsabilitat i sa
companya va ser
posada en llibertat. Els nazis li donaven la llibertat si prometia no
participar en tasques il·legals i contra el règim
en el futur, però es va negar
a fer-ho. Després de passar pel camp de
concentració d'Herzogenbusch (Vught,
Brabant Septentrional, Països Baixos), on es va mantenir
vegetarià donant el
menjar als companys, el 24 de febrer de 1944, va ser traslladat el 25
de maig
d'aquell any al camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya), on Chris
Lebeau va morir malalt de tifus i d'esgotament durant la nit de l'1 al
2
d'abril de 1945 –algunes fonts citen el 27 de març
i el 30 d'abril de
1945. Un cop lliure, Heddema
guardà l'obra de Lebeau a lloc segur i posteriorment la
llegà a la Fundació de
Belles Arts. El 9 de desembre de 1961 va ser enterrat al Camp de
l'Honor del
cementiri de Loenen (Gelderland, Països Baixos). La seva
col·lecció es troba
des dels anys setanta al Museu Drents d'Assen (Drenthe, Països
Baixos) i en
1987 es va fer una retrospectiva de la seva obra. El 18 de febrer de
1981 el
Memorial de Yad Vashem de Jerusalem (Palestina) el reconegué
com a «Justos
entre les Nacions» per ajudar els jueus víctimes
de la persecució. Entre el 12
de novembre de 2011 i el 29 de gener de 2012 es va fer al Museum Willem
van
Haren de Heerenveen (Frísia, Països Baixos)
l'exposició Chris Lebeau
(1878-1945). Kunstenaar en anarchist.
Chris
Lebeau
(1878-1945)
***
![Mariano Costa Iscar]( "Mariano Costa Iscar")
Mariano
Costa Iscar
- Mariano Costa Iscar:
El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra)
l'anarcoindividualista Mariano –també citat
Manuel– Costa
Iscar, també
conegut com Antonio
Faciabén Esquer. Son
pare fou un metge gallec i sa
mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona
realitzà els
estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que
estudiés medicina, però es
decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb
dues germanes, a Barcelona a
viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el
moviment anarquista i
començà a col·laborar en la premsa
llibertària, sobretot Tierra
y Libertad,
periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El
Sembrador. Intimà amb
nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i
Guàrdia, Ángel
Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En
1912 marxà a peu a París i es
posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una
impremta. A París conegué
sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a
França
a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista,
retornà a
Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota
sola, Hart marxà també a la
capital catalana. En 1916 publicà la traducció
del llibre El anarquismo
individualista. Lo que es, puede y vale,
d'Émile
Armand, a Barcelona, i
aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades
educativas, editat
pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual
participava, que cridà l'atenció
d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917
participà
en el grup barceloní «JuventudÁcrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino
Meca González. A Barcelona també
mantingué contactes amb Gaston Leval i amb
Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren
sentimentalment i
en 1920 retornaren plegats a París i després
marxaren a Brussel·les, ciutat
natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell
ho va
fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou
desembarcat a
Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la
presó. Aconseguí la
llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un
pastor protestant que el
volgué convertir. Després embarcà en
un vaixell espanyol i aconseguí arribar a
Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega
va fer amistat amb
l'anarquista José Villaverde Velo i participà en
l'edició galaica de Solidaridad
Obrera. Després la
parella
s'instal·là a la Corunya. En aquestaèpoca
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (Estudios,Proa,La Revista Blanca,
etc.), a més de
militar en la Lliga d'Educació
Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil.
Com que anaven curts
de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en
aquesta ocasió arribà
sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi
arribà pagant el seu
bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de
tipògraf. El 23 d'octubre
de 1923 s'embarcà a bord del vaixell«Araguaya» al port de Santos cap a Buenos
Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell
any del port de Rio
de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de
ser
molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio
Faciabén Esquer,
ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la
Península. En aquests
anys començà a introduir a Sud-amèrica
i a la Península el pensament i la
filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile
Armand, traduint al
castellà nombrosos articles i fulletons seus –de
Han Ryner
traduí, entre
d'altres, Pequeño
manual individualista
(1928) i La
sabiduría riente
(1935). També col·laborà en
publicacions franceses (Umbral,Cenit,
etc.) i mexicanes (Tierra y
Libertad, etc.), i fou
redactor de La
Protesta. A Buenos Aires
treballà en diverses
feines (tipògraf,
monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras
y
Caretas. La seva darrera feina,
en la qual
treballà 15 anys, fou la gerent
de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques.
Força il·lustrat en literatura i
ciències socials, animà nombrosos projectes
educatius racionalistes. En 1949
realitzà conferències sobre Han Ryner a la
Biblioteca José Ingenieros i
l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem
articles seus en Al
Margen, Cenit,Estudios,Ética,Helios,Humanidad,Iniciales,Nervio,Nosotros,Proa,La Revista
Blanca, Salud
y Fuerza, Solidaridad
Obrera, Tierra
y
Libertad, Umbral,
etc. Entre les seves
obres destaquen El
feminismo (1914), Generalidades
educativas
(1916), Crítica y
concepto libertario del naturismo
(1923), La paz
mundial y las
condiciones de su realización
(1950, amb altres) iLa enseñanza laica
ante la racionalista (1960, amb
altres). Durant sa vida
mantingué una
interessant correspondència amb nombroses personalitats de
l'època, com ara Han
Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio
Escardó, Vicente
Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin,
Gérard de Lacaze-Duthiers,
Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois,
etc. Mariano Costa Iscar va
morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).
***
![Fitxa policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925)]( "Fitxa policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925)")
Fitxa
policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925)
- Felipe Sandoval:
El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias
de Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe
Emilio
Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor
Muñiz. Fill de pare
desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es
crià en un
orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges
Filles de la
Caritat. Manobre de professió, després d'haver
fet abans de cambrer, fou un
activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de
Barcelona per un
robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé
una pallissa que el desfigurà
el rostre. Sortí de la Península i
s'instal·là a París
(França), on durant un
temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i
després viurà
gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al
1926, participà en
les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres
grups d'anarquistes exiliats. De
bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres
companys, en l'assalt
del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de
quedar-se
amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al
qual furtaren
35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set
companys, una sucursal
madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000
pessetes. Poc després atracà
Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de
Burgos quan el vell
monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les
seves pertinences, a l'exili. Després
del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la
Guàrdia Civil a l'estació
d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir
mesos després
ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes,
començada la guerra,
dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que
funcionava al Cinema
Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la
preparació de l'assalt i
crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que
acabà amb la matança de
coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez,
Rico Avello, Jose María Albinyana,
Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà
aquesta acusació.
Per a molts fou un autèntic botxí de la
revolució. Després del desmantellament
del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid,
passà a
desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València,
i posteriorment
tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat.
Detingut el 16 de juny de
1939 a Alacant en l'agafada coneguda com«Expedició dels 101»–dirigents
polítics i sindicals i periodistes detinguts al port
d'Alacant quan volien
fugir. Després de dures tortures, escrigué una
llarga confessió indigna i
delatora a la Brigada de la Divisió
d'Investigació Política franquista. Felipe
Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939
llançant-se al buit des de la
finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro
de Madrid
(Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera
del cementiri
madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu
cadàver. En 2007 el pintor i
escriptor Carlos García Alix li dedicà un
documental i un llibre sota el títol El
honor de las injurias.
Felipe
Sandoval (1886-1939)
***
![Auguste Nouvellon al seu estudi fotogràfic]( "Auguste Nouvellon al seu estudi fotogràfic")
Auguste
Nouvellon al seu estudi fotogràfic
- Auguste Nouvellon:
El 26 de maig de 1889 neix a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista
Auguste Nouvellon,
conegut com Pacemulo (Pacifista,
en esperanto). Era el fill primogènit de Louis Auguste
Nouvellon, matalasser, i de Catherine Augustine Martin, jornalera. De
jove aprengué l'ofici
de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi
(«Tour de
France du Compagnonnage»), alhora que
començà a lluitar en el moviment
sindicalista. El 24 de febrer de 1913 es casà a
Choisy-le-Roi
(Illa de França, França) amb Louise Antoinette
Gouget.
Després marxà a la
Península i treballà com a fotògraf
ambulant a
Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys
posteriors residí
a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president
del grup anarcopacifista«Athénée Science et Nature»
(Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava
militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto.
Mantingué
estreta relació amb el periòdic
anarcoindividualista L'Unique
(1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va
fer costat i difusió
del periòdic Contre-Courant
(1950-1968),
de Louis Louvet. Auguste
Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà
(Orà, Algèria) després de
patir una malaltia llampant.
Auguste Nouvellon (1889-1953)
***
![Vincenzo Zanelli amb un exemplar de "Sorgiamo"]( "Vincenzo Zanelli amb un exemplar de \"Sorgiamo\"")
Vincenzo
Zanelli amb un exemplar de Sorgiamo
-
Vincenzo Zanelli:
El 26 de maig de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Vincenzo Zanelli, conegut com Banega.
Sos pares es deien Alessandro Zanelli i Adele Chiodini. Fou un dels
militants
anarquistes més actius d'Imola. Membre de
l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI) i de la Cambra del Treball, recaptà fons per
al Comitato Pro
Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes
Polítiques). Treballà d'obrer al
forn de la bòbila de la cooperativa d'elaboració
de maons i rajoles Bonaga. El
14 de juliol de 1919 va ser detingut acusat d'haver participat en les
manifestacions contra l'encariment de la vida i d'haver intentat
desarmar un
policia. El 25 de juny de 1921 va ser novament detingut per haver-se
enfrontat
a un grup de feixistes locals que havien atacat el Cercle Socialista;
empresonat,
va ser amollat una vintena de dies després. El 22 de juliol
de 1921, quan
estava davant casa seva amb els companys anarquistes Enrico Tarozzi i
Sante
Farina, després d'haver sortit de la taverna Case Callettino
del carrer
Campanella d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), un
escamot punitiu feixista format
per cinc individus armats els atacà. Sos companys
aconseguiren fugir pels camps
dels redols, però ell va ser ferit d'antuvi d'un tret al
braç i, després d'abatre
un dels assaltants, el feixista Francesco Nanni, va ser mort d'un tret
al cor.
Una vaga general espontània aturà la
població els dies següents i una gran
multitud assistí als seus funerals. La seva tomba va ser
posteriorment profanada
pels feixistes.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Capçalera del primer número de "La Boje!" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/laboje.jpg "Capçalera del primer número de \"La Boje!\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Alfred Duchesnay [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/duchesnay.jpg "Alfred Duchesnay [militants-anarchistes.info]")
![Capçalera de "Le Quotidien" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lequotidien.jpg "Capçalera de \"Le Quotidien\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Capçalera de "L'Égalitaire" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/legalitaire.jpg "Capçalera de \"L'Égalitaire\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
