Anarcoefemèrides del 30 de setembre

Esdeveniments

Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult

- Commutació de la pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de setembre de 1940 el dictador Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la commutació de la pena de mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria Alomà Sanabras per la de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones (aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.) a les quals havia salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia estat assassinat per les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de«rebel·lió militar» i son altre germà, Jaume, morí el 24 de març de 1942 a la presó de Barcelona. Josep Maria Alomà sortí de la presó el maig de 1943, després que l'Estat franquista li hagué requisat tots els seus béns.

***

Cartell situacionista

- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.

Naixements

Notícia de l'expulsió de Moïse Ardaine apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 22 de novembre de 1890

- Moïse Ardaine: El 30 de setembre de 1857 neix a Charlieu (Fôrez, Arpitània) l'anarquista Moïse Ardaine –el seu llinatge citat erròniament de diferents maneres (Ardanne, Ardeine, Ardène,Ardoine, etc.)– i conegut com Maurice. Sos pares, residents a Lió (Arpitània), es deien Jean-Marie Ardaine, comerciant, i Claudine Degueurse, que havia anat a parir a casa dels pares. En 1878 va ser declarat per error«insubmís», però finalment el consell de revisió militar el declarà exempt del servei actiu en temps de pau. Cap a finals dels anys setanta s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballava de perruquer-barber i militava en el moviment anarquista. El 28 de juny de 1888 es va divorciar a Roanne (Fôrez, Arpitània) de Jeannot Aldona (Genot). En els anys noranta la policia assenyalà que sovint rebia anarquistes estrangers, com ara Lucien Weil, que paraven a casa seva, al número 28 del carrer Montbrillant de Ginebra. Al seu domicili també se celebraven les reunions del Grup Anarquista Internacional (Paul Bernard, Claude Bordat, Régis Catil, Jérome Galleani, Ferdinand Niquet, Gennaro Petraroja, Paraskieff Stojanoff, Marco Sullam, Lucien Weil, etc.) del qual era secretari. L'11 de novembre de 1890 va ser detingut, juntament amb una desena de companys, per haver aferrat el cartell Souvenons nous, en tres llengües (francès, italià i alemany), en record dels «Màrtirs de Chicago», executats l'11 de novembre de 1887, tot reclamant venjança. A resultes d'aquesta aferrada, el 15 de desembre d'aquell any va ser expulsat de Suïssa juntament amb nombrosos anarquistes estrangers. En 1891 estava considerat per la policia com el membre més actiu del grup d'anarquistes francesos establerts a Ginebra i al seu domicili es realitzaven nombroses reunions clandestines. El 29 de desembre de 1892 el Tribunal del Sena el va condemnar a 15 dies de presó per «robatori». A començament de 1894, després d'haver estat expulsat de Suïssa, s'establí a Lió, on, amb una cinquantena de companys de la zona, va ser objecte d'un escorcoll policíac i la policia només va trobar un revòlver no carregat; va ser posat en llibertat el 8 de gener de 1894, després de ser interrogat. En 1903 el seu nom figurava en un llistat policíac de membres d'un pretès grup anarquista expropiador il·legalista anomenat «Steiger-Dalloz», encapçalat per Eugène Dalloz. En 1906 vivia al número 8 del carrer Créqui de Lió, juntament amb dues filles nascudes a Ginebra i sa nova companya Eugénie Laverrière; aleshores treballava de saldista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Joseph Bovshover: El 30 de setembre de 1873 neix a Lyubavitsh (Moguilev, Imperi Rus; actualment Bielorússia) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover, més conegut en la seva versió anglesa com Joseph Bovshover, i que va fer servir els pseudònims M. Turbov i Basil Dahl. Fill d'una família jueva ortodoxa benestant, després d'estudiar en escoles religioses, son pare volia que fos rabí, però això no anava amb la seva personalitat i quan era molt jove deixà Lyubavitsh. Atret per la poesia de Heinrich Heine, s'establí a Riga (Vidzeme, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia), on va estudiar l'alemany, alhora que treballava en una botiga de grans. Quan tenia 18 anys, l'octubre de 1891, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on alguns de sos germans ja s'havien instal·lat. En aquesta ciutat treballà d'obrer pelleter en una fàbrica i entrà a formar part del moviment anarquista. Començà a escriure poesia en jiddisch i es dedicava a recitar els seus poemes a la fàbrica. Per les seves activitats va ser acomiadat de la feina i un dels seus germans li va comprar una botiga de queviures, que, donades les seves actituds gaire comercials, va fer fallida immediatament, perdent-se tots els diners invertits. Després va treballar de periodista i fent classes particulars d'alemany, però sempre visqué en la més extrema de les pobreses. Els seus primers poemes i proses els publicà, moltes vegades sota el pseudònim M. Turbov, en periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung,Der Nayer Gayst, Fraye Gezelshaft, etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop Poets (Poetes de la Fàbrica) –moviment de la literatura moderna en jiddisch creat per treballadors immigrants que visqueren en primera persona les inhumanes condicions de vida a les fàbriques de l'època–, com ara David Edelstadt, Morris Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc., acabà desenvolupant el seu propi estil, deixant de banda la poesia revolucionària alemanya i decantant-se per influències de poetes nord-americans, com ara Walt Whitman. La seva poesia fou molt popular entre els treballadors jueus no només de Nova York, sinó d'arreu del món. Coneixia molt bé l'anglès i va traduir la seva poesia en aquesta llengua, publicant-la en periòdics en anglès, aconseguint així una cert fama en els cercles no jueus. També va escriure directament en anglès sota el pseudònim Basil Dahl, col·laborant, entre altres, en la revista anarquista de Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de 1895 un grup d'amics li trobaren una feina en una pelleteria de Brooklyn, però durant el primer dia de treball va desaparèixer. Després va marxar a New Haven (Nova York, EUA) on al matí venia diaris, al migdia treballava en un restaurant pel dinar i cinc centaus i després feia algunes hores de feina en una botiga de roba. En 1896, de tornada a Nova York, va trobar feina cuidant un consultori mèdic. En 1898 va traduir al jiddisch The Merchant of Venice (Shaylok, oder der koyfman fun venedig), que incloïa una biografia de William Shakespeare i una prefaci crític per a la posada en escena; la seva primera representació es realitzà en 1901 per Jacob P. Adler per al People's Theatre de Broodway. Aquesta traducció l'obrí les portes al teatre jiddisch, col·laborant posteriorment en diverses representacions. A partir de 1898 començà a partir problemes mentals i en 1899 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de Poughkeepsie fins els seus últims dies. En 1899 publicà l'assaig Vegn poezye (Sobre la poesia), on analitzava l'obra poètica dels seus poetes més estimats (Goethe, Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Edwin Markham). En 1903 el grup editor del periòdic Frayheyt de Londres (Anglaterra) publicà en jiddisch un recull poètic seu sota el títol Poetishe Verke. En 1911 l'editorial anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una antologia de les seves obres sota el títol Gezamelte Shriften. Poezye un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de desembre de 1915 a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no informaren ningú de la seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la notícia es va fer pública. Després de la seva mort, va ser inclòs en el panteó dels grans escriptors proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris Rosenfeld i Morris Winchevsky. En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista Joseph Ishill «The Oriole Press» de Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA) publicà una traducció en anglès dels seus poemes sota el títol To the toilers and other verses. En 1918, en plena Revolució russa, una selecció dels seus poemes titulada Geklibene lider va ser publicada a Petrograd (República Soviètica de Rússia) i en 1931 una col·lecció de la seva poesia en jiddisch (Geklibene lider) va ser publicada en l'URSS. Alguns dels seus poemes han estat musicats.

Joseph Bovshover (1873-1915)

***

Bianca Sbriccoli (ca. 1926)

- Bianca Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Bianca Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli, i que va fer servir el pseudònim de Rosa Salvadè. Cosina del destacat intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van comprometre i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere ad una donna sull'anarchia, recull de correspondència política que li havia enviat a Bianca; i dos anys després la parella es casà civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son fill Vero. Participà en totes les activitats culturals anarquistes de son company organitzà i s'encarregà de la distribució i de les subscripcions de la publicació La Scuola Laica. Rivista Internazionale di Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella abandonà la Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i després a França –ella passà la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa Salvadè–, on la parella va ser ajudada especialment per Louis Lecoin. Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a l'Uruguai, arribant a Montevideo el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de 1970 en el número 64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir. Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a Montevideo (Uruguai).

Bianca Sbriccoli (1880-1972)

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Louis Lecoin

- Louis Lecoin:El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Nascut en una família modesta, de jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el«Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels«tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.

***

Salvador Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso (Palència, juliol de 1965)

- Salvador Gumà Clavell: El 30 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1901 neix a Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Gumà i Clavell, conegut com Ganasso. Sos pares es deien Ramon Gumà, serraller i manyà, i Josepa Clavell, i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En 1916 feia d'aprenent d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà feina repujant en un obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat«Paco kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i assistí a classes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí Dalmau, aconseguí el títol de professor d'Esperanto de la Federació Esperantista Catalana (FEC) i va fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana. En 1923, fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es refugià a França. Durant la dècada dels vint a París (França) participà activament en les activitats de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i va ensenyar l'esperanto i el català a diverses localitats. A París es guanyà la vida repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la ballarina Isadora Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va oferir la redacció de la revista Sennaciulo, responsabilitat que no acceptà a causa de la serva residència temporal a França. A París freqüentà l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar Vegà), on hi anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà París i marxà cap a Occitània. A començament de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), animada per la parella Estour i on també residia Luciano Allende. En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour, filla de la parella. En 1933, dos anys després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona i l'any següent es traslladà amb sa família a Alcover, on es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem d'adobs de la localitat. En aquesta època freqüentà, amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà i català. Durant els anys republicans ensenyà l'esperanto i va fer conferències sobre aquesta llengua. Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina local. Cooperativista, en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola d'Alcover de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud discrepant, fet pel qual va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, l'octubre d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT, càrrec que ocupà fins el 1938. També ocupà la presidència de la Comissió de Cultura, Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la presidència de les seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència s'imprimí paper moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu malnom. L'octubre de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de Treballadors d'Alcover de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec d'alcalde segon. En aquesta època fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries. L'1 de gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. En aquesta època era president de la Secció de Pagesos del Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El novembre de 1938 formà part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de comptable de la foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf franquista, va ser detingut, reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per un tribunal militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i absolt. En 1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un taller a Alcover. En 1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on continuà amb aquesta feina. En 1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso (Congrés Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio (HEF, Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà a Terrassa, primer congrés esperantista que s'organitzà després de la guerra civil. Fou membre del Centre d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu butlletí. Fou membre del jurat dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels Concursos de Literatura de la «Fundación Esperanto». En 1960 guanyà el premi «Belartaj Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus. Per al Congrés Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses cançons i arranjà musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de Saragossa). Coedità la revista Horizonto i col·laborà en La Gazeto, portant la correcció de les publicacions esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001, organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE, Associació Cultural Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA, Associació Hispana de Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de Lectura de Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar d'esperantistes d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i proses en esperanto Kiam floras la timianoj (Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir centenari el 23 de maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren l'esperantista més important de la Península.

Salvador Gumà Clavell (1901-2003)

***

Necrològica de José Ainoza Vilas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de març de 1962

- José Ainoza Vilas: El 30 de setembre de 1907 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Ainoza Vilas –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Belas. Sos pares es deien Manuel Ainoza i Cristina Vilas. Pastor en l'adolescència, no pogué fer estudis i restà analfabet. Ben aviat es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. En 1932 col·laborà econòmicament en el suport de Solidaridad Obrera. En 1933 restà empresonat set mesos a la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resistència i s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies confederals, retornà a rereguarda i fou responsable ramader de la col·lectivitat agrícola de Vallobar. En 1938, quan la caiguda d'Aragó, aconseguí passar el ramat de Vallobar (12.000 ovelles) a Catalunya. Detingut pel Govern republicà, restà empresonat–tal vegada perquè no es va voler integrar en el Regiment d'Artilleria Lleugera 9– en un camp de concentració fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) i treballà de pintor en la construcció. Sa companya fou Andresa Begué, amb qui tingué un infant. José Ainoza Vilas va morir el 12 de febrer de 1962 a l'Hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) en un accident laboral en l'empresa «Chantiers de la Gironda» i va ser enterrat tres dies després. Son germà Francisco Ainoza Vilas també va ser militant llibertari.

***

Necrològica de Julia Cano Sáez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de gener de 1972

- Julia Cano Sáez: El 30 de setembre de 1908 neix a Minglanilla (Cuenca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Julia Cano Sáez. Quan era molt jove emigrà a València amb sos pares, José Cano Espada i Eusebia Sáez. Començà a llegir la col·lecció llibertària«La Novela Ideal» i amb 22 anys esdevingué companya del militant anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista. En 1939 aconseguí l'evasió del seu company del camp de concentració d'Albatera gràcies a una falsa ordre d'alliberament. Durant el franquisme, restà amb son company a la Península i s'integrà en la lluita clandestina. Durament torturada, ser empresonada durant cinc anys per les autoritats franquistes. Un cop lliure es troba sola amb dos infants (Pilar i Alejandro), ja que son company, resistent antifranquista en la clandestinitat, va ser afusellat en 1940 mentre estava empresonada. El 20 de novembre de 1947 va ser detinguda per la Guàrdia Civil, sota l'acusació de ser enllaç de Manuel Villar Mingo, secretari del clandestí Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Julia Cano Sáez va morir el 10 de novembre de 1971 a València (València, País Valencià).

***

Román Muñiz Díez

- Román Muñiz Díez: El 30 de setembre de 1914 neix a Sabero (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir en 1994 a Lleó (Castella, Espanya).

Román Muñiz Díez (1914-1994)

***

Ennio Manzini

- Ennio Manzini: El 30 de setembre de 1926 neix a Bomporto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson. Sos pares es deien Pio Manzini i Cesira Corradini. El juliol de 1944 participà en la Resistència antifeixista, sota el nom de batalla de Nelson, enquadrat en la Brigada«Ivan» de la II Divisió «Modena Pianura». Detingut pels feixistes, va ser durament torturat i durant la seva detenció conegué un anarquista qui l'acostà al moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de lampisteria i feinetes diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A començament de la dècada dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino (Abruços, Itàlia), on romangué uns anys. De tornada a Mòdena, continuà fent feina de manetes i en 1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al Problema del Comerç de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la dècada dels seixanta formà part del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de Mòdena. Després de la mort de Renzo Cavani en 1966, esdevingué la figura més destacada del moviment anarquista de Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la resta de grups anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important interlocutor amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a Mòdena. Patí diverses denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al carrer Largo Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per exhibir el periòdic Umanità Nova i manifests i pamflets. Ennio Manzini va morir l'1 de febrer de 1985 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut per a la Història de la Resistència i de la Societat Contemporània) de Mòdena.

Defuncions

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936és assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 7 de gener de 1892 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la«Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,Diario de Aragón, Estudios,Hojas Médicas, Independencia,Iniciales, Mañana, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

Germans d'una lògia maçònica presidits pel Venerable Mestre

- Miguel José Alcrudo Solórzano: El 30 de setembre de 1936és assassinat a Valdespartera (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Havia nascut el 30 de setembre de 1884 a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugènia Solórzano, i germà major del també metge i anarquista Augusto Moisés. Estudià medicina a Saragossa i a partir del gener de 1908 exercí de metge, primer uns mesos a Sòria i a partir d'octubre d'aquell any a Saragossa, on desenvolupà les especialitats de ginecologia, de tocologia i de pediatria. En 1914 fundà, administrà i redactà, fins l'últim número el març de 1918, el butlletí Hojas Médicas. Va fer feina al Dispensari Antituberculós de Saragossa i més tard, amb son germà, muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes, i sempre es mostrà contrari al mercantilisme mèdic. En 1917 fou vocal de la Junta Directiva del Col·legi de Metges de Saragossa. Durant els anys deu i vint participà activament en la política local: republicà lerrouxista (1917), vicepresident del Directori Local de la Federació Republicana com a membre del Partit Republicà Autònom Aragonès (PRAA) en 1918, i des del 1914, i fins a la seva mort, actiu membre de la lògia maçònica Constància, sota el nom Cajal, i després de la lògia Moncayo. En 1930 s'afilià, amb son germà, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 participà en el Comitè Nacional Revolucionari que dirigí l'aixecament de l'Ebre; el fracàs de la revolta implicà el seu empresonament fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos, amb son germà. Fou assidu, com son germà, a la«Peña Salduba». Col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Dr. Rick, en nombroses publicacions, com ara Democràcia, Estudios,La Idea, El Ideal de Aragón, etc. Estava casat amb la catòlica Ángela Quintana Bellosta, amb qui tingué cinc fills. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. La matinada del 29 de setembre fou detingut a ca seva, ben igual que el seu germà. Miguel José Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936, el dia del seu aniversari, en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Augusto Moisés.

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El darrer Primer de Maig (XXIV) - Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre. (Miquel López Crespí)

La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre.

Quan vull estirar les cames puj fins el museu i m´entretenc en la contemplació dels milers de peces i documents que hi ha. Cada objecte: una història que em puc inventar. És com tenir una enciclopèdia incommensurable a les mans! Somnio escriure una novel·la a partir de les idees que em porten les àmfores, els collarets púnics i romans, les monedes gregues, els plats àrabs, els anells trobats a Pollentia, les arracades de les tombes de Son Bauló. Comprenc que no podré escriure mai res de debò, amb força, sense aprofundir en la història dels pobles que han sacsejat l´illa, que han conformat el nostre caràcter. No pots escriure des del no-res. I una novel·la històrica imagín que requereix, a part d´imaginació, una acurada formació sobre l´època de la qual vols parlar.

Però per viure eternament d´aquesta manera la meva família hauria de ser milionària, i no és aquest el cas. Romandre una temporada a Lluc de cara a guarir-me la fictícia malaltia és una cosa: els pares poden fer el sacrifici econòmic que comporta. Restar unes setmanes al santuari tampoc és una despesa que no poguem assumir: la família vendria tot el que tenim si fos necessari per guarir la salut d´algun dels nostres! No sé fins quan podré mantenir la mentida que ens ha portat aquí. L´altre dia la padrina, mirant amb atenció com menjava, em va dir: “Sembla que t´has recuperat prou bé en només quinze dies. Ja no escups gens de sang, com a Palma. Menges a la perfecció. Fem llargues excursions i camines hores sense tossir. Haurem d´anar fent un pensament. Potser convendria pensar a tornar”.

Tornar a casa, enfrontar-me novament amb el dilema de trobar un col·legi on continuar els estudis o plantar cara i dir als pares que no vols estudiar, que t´estimes molt més anar al taller. Sé que aviat arribarà el dia en què podré mantenir aquesta ficció, la provatura de romandre en un espai de ningú, sense responsabilitats, portat per la inèrcia dels dies. No deu ser una covardia de part meva voler fugir del món, apartar-me d´una societat que no m´agrada? Hauria emprat el grup Nova Mallorca, l´activisme dels catorze anys, per a oblidar les meves responsabilitats? El pare sempre m´ho deia. Record a la perfecció les seves recomanacions en sortir dels jutjats, quan em demanaren uns anys d´internament a un reformatori: “Jo no vull que abandonis les teves idees Però has de comprendre que tens una edat en la qual tothom comença a bastir els fonaments del seu futur. Els que tenen algunes possibilitats econòmiques, estudiant per assolir una carrera, una qualificació que els permeti guanyar-se la vida. D´altres, i per ara no és el teu cas, anant a Formació Professional, entrant a un taller per aprendre un ofici. La política, vivint en una dictadura, només et pot portar problemes”.

Avançàvem per la Rambla per arribar a la parada d´autobus que ens portaria a Son Serra. La mare escoltava en silenci, fent capadetes afirmatives amb el cap. “Els anys passaran a una velocitat vertiginosa. Ara, amb catorze anys, et penses que mai no arribaràs als quaranta, als cinquanta. És una percepció que tots, a la teva edat, hem tengut. Pensa que nosaltres no som eterns. Un dia, no se sap mai quan, desapareixerem. Una malaltia inesperada, un infart, el càncer que sempre és a l´aguait pot trucar a casa nostra, demanant l´entrada sense pietat. Què faràs en el món sense un ofici que et pugui donar de menjar? Fins on pots arribar a caure? Vols ser esclau d´empresaris sense escrúpols, gent que t´explotarà en treballs mal pagats, sense cap mena de consideració?”.

Tenia raó. Però un jove eixelebrat com jo no està prou format per a reconèixer la veritat que pugui haver-hi en els consells dels pares. Encara pens que me´n podré sortir. No puc creure que tots els familiars que m´envolten desapareixeran en un temps marcat en els rellotges. Els padrins encara feinegen. La mare em sembla una joveneta malgrat les arrugues que li comencen a dibuixar caminois pel rostre. Qui pensa en la mort als catorze anys? No puc imaginar que un dia restaré sol en el món i que, en aixecar-me, no em trobaré amb els membres de la família al costat fent-me la vida fàcil i amable.

He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint.

És just quan el soroll de la gent em distreu de les meves reflexions i em fa sortir a guaitar pels passadissos. Hi veig en Nofre del bar de la cantonada, el recepcionista del santuari, un home que no conec i que resultarà ser un taxista d´Inca. També hi han comparegut una parella de la Guàrdia Civil. És l´habitació de Josep Ferrer, l´excombatent republicà amb el qual hem fet tantes conserves aquest hivern de 1963.

En dues passes sóc al davant de la porta de la seva habitació. La padrina, atreta pel rebombori, ha deixat de fer randa i m´acompanya amb el rosari a la mà i greu posat de preocupació.

Mirant des de la porta veig en Nofre provant de reanimar el cos de Josep Ferrer, que em sembla blanquíssim. El nostre amic és al terra, just a uns pams de l´entrada de la cambra. Va en pijama. La primera impressió que tenc en veure´l és que s´ha trobat malament i ha intentat sortir per demanar auxili.

Antoni, el recepcionista, m´informa del que passa: “Anava a portar el braseret i en apropar-me a la porta he sentit uns gemecs. Just en obrir l´he trobat damunt el trespol. Li he netejat la sang de la boca: una glopada immensa. Em mirava amb els ulls oberts, blanc com una patena, sense poder pronunciar paraula. En vistes de la gravetat he trucat de seguida un taxista conegut. L´hem de portar amb urgència a un metge, a Inca, ara que encara alena. El veig molt malament”.

Hi compareixen alguns dels sacerdots del santuari.

L´amic Nofre i el taxista han tornat a col·locar el malalt damunt el matalàs que fa d´improvisada llitera. Els ajuden els sacerdots. M´oferesc a portar el matalàs, però amb un gest m´indiquen que no és necessari, que sobra gent per a fer la feina.

Què ha passat? Un sobtat agreujament de la tisi que el consumia? En el fons sabia a la perfecció que el grau d´avançament de la seva malaltia no permetia cap esperança. Ho notava quan sortíem a fer una volta pel camí del Rosari o quan m´explicava fets de la guerra civil al bar, els dies que no podíem sortir a fer la caminada.

Fa poc es va confessar amb tota sinceritat. Érem sols, a la Font Coberta. Li havia anat just arribar-hi. Suava i, a vegades, es portava el mocador a la boca. Sempre hi havia taques de sang.

Sorneguer, encara tenia humor per dir-me:

--Mires el mocador? No et preocupis! N´he portat una maleteta plena! A aquestes alçades del final de la vida no estarem per un mocador més o manco! Després, més seriosament, em digué:

--Aquí, sol amb els meus pensaments, em sent bé. El pitjor era ser a casa, amb els fills aprofitant-se de la malaltia, donant-me creu per heretar abans d´hora. No és que hagi pogut estalviar gaire: el pis, l´hort d´arbres fruiters que vaig comprar a Algaida. Però a ells ja els anirien bé aquestes pessetes per ampliar el negoci o, vés a saber!, per anar a fer uns viatges amb les dones. Els puc imaginar a París, al Moulin Rouge, veient el ball del Can-can, el xampany damunt la tauleta i donant propines esplèndides a costa de la meva suor. Ara, si morís a Lluc, estaran feliços. Una nosa menys de què tenir cura, rebre els diners que han estat esperant aquests darrers anys. Una loteria, la mort del pare!

La tos el feia deturar. Li costava pronunciar les frases, suava.

La seva dona havia desaparegut amb les primeres dificultats econòmiques del matrimoni. M´explicà que tot anava bé mentre hi hagué diners i festetes per als amics. Havien fet una petita fortuna convertint una casa a s´Arenal en un petit hotel a començament de l´allau turística. Després, no sabé adaptar-se a la competència. No trobà préstecs per ampliar el negoci i altres negociants més vius acabaren amb els somnis de grandesa de l´esposa.

--Ara, ja ho veus –afegia, amb un posat trist. Aquí, a Lluc, tot sol, sense ningú al costat, amb els fills esperant la meva mort.

Malgrat que tenia prohibit el tabac, obria la capsa de cigarretes i fumava sense aturar, aspirant el fum que era metzina verinosa per als seus pulmons.

--La mort no m´espanta. Fins i tot pot arribar a ser un alliberament o, qui sap, un camí cap a un altre món. Mai no he cregut en l´església i la seva colla de professionals de la mentida. Però quan arribes a una situació com la meva, quan sents com el cos es desfà dia a dia, sense esperança de millorament, i els pulmons esdevenen un xerrac que treballa sense misericòrdia, la fi dels patiments pot ser un camí millor que una penosa supervivència enmig del dolor.

Arribats aquí, la tos no el deixava continuar. Aleshores es tancava en un profund silenci i amb les mans palpava l´aigua freda que sortia de la font en un intent de sentir la fredor del líquid que sortia de l´interior de la terra.

Quan novament es recuperà em digué, amb un prim fil de veu i tota la passió del món en els ulls:

--Un dia em demanares pels republicans dels anys trenta; com eren les manifestacions del Primer de maig, l´ambient en aquella Mallorca dominada pel clergat i els cacics. Encara tenc ben present el darrer Primer de Maig en què vaig participar. Era a Inca, poques setmanes abans del cop d´Estat. Ho record com si fos ara mateix, com si el temps s´hagués detingut en el moment exacte en el qual començava la manifestació.

--A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la indústria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, pocs mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il·lusió del món. La nostra bandera! L'heroic emblema de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on les brodadores havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thälmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant en perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes; deien que aquella parafernàlia era una prefiguració de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un repte als propietaris de terres i fàbriques; una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien els treballadors i llurs famílies.

A poc a poc continuà, seguint el fil dels seus records:

--Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera, i sentia, punyents, com punyals que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió. Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats. Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria ben prest. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del 36. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, llambregades verinoses adreçades als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques, descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver.

Va encendre una nova cigarreta abans de continuar el relat.

A casa havia sentit moltes històries semblants. El Primer de Maig a València, quan el pare era jove i amb la gent de l´Ateneu anaven fins a la capital del País Valencià a juntar-se amb els seus amics de la CNT i la UGT.

La meva imaginació s´enfosa en aquell univers desaparegut feia segles, cobert per les dunes dels deserts, il·localitzable.

--Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al·lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.

Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Novel·la Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

“El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?” (Miquel López Crespí)

Record les paraules de la mare com si fos ara mateix:

“Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

´No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

´El rector, que a l’inici del Movimiento denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

´En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

‘Eren uns mesos en què jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i farbalans que lluïa a les festes de sant Jaume, quan en Lluís, el xofer de l´oncle, ens portava a tots fins al poble i ens deixava prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent de la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor. ‘El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

‘No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap davant seu, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

‘-Tu ets massa jove –em digué el rector-- i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat; recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari. I una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

‘Un perillós anarquista, un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

‘En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por de cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

‘-Vostè sabrà què fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que he conegut mai i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l. ‘El rector callà i no digué res més. Sabia bé --teníem una llunyana relació familiar-- que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

‘-No et puc impedir que parlis amb ell –-em respongué--; però almanco hauries de pensar en la teva família, en el disgust que els dónes.

‘Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

‘Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral”.

Anarcoefemèrides de l'1 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer númer de Freedom

- Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol«Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada d'un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social:Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària.

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911)

-«Tierra y Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a Mèxic el llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema«Tierra y Libertad», pres dels populistes russos, com a símbol de la seva lluita. L'eslògan s'escriurà al final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les circulars i manifests del PLM. També les milícies magonistes usaran aquesta divisa i l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia de l'any següent.

***

Capçalera del primer número de L'Éveil des Jeunes Libertaires

- Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències.

***

Pàgina del periòdic Crítica dedicada a la fuga de la banda de Roscigna

- Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1927, a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke.

***

Capçalera d'Afirmación

- Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett:«No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930.

***

Capçalera del primer número de Cultura Ferroviaria

- Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria.Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934.

***

Capçalera de Frente Libertario

- Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.

Naixements

Eugénie Rey-Rochat

- Eugénie Rey-Rochat: L'1 d'octubre de 1856 neix a Le Moulinon (Sant Sauvador de Montagut, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'artista pintora, feminista i anarquista Eugénie Louise Euphroisine Rey, més coneguda com Eugénie Rey-Rochat de Théollier. Sos pares es deien Jean Pierre Rey, torcedor filador, i Adéline Rochat, domèstica a Le Moulinon. En 1889 es casà amb Gabriel César Émile Raoul Long, burgès propietari marsellès, amb qui tingué un infant, Jacques Long (Jacklon), nascut en 1890, que serà un destacat anarcoindividualista; la parella es va divorciar en 1892. Ella va criar tota sola son fill i en 1908 s'establí a París (França), al número 65 del carrer Lamarck del XVIII Districte, on visqué, amb a germana Alézie Rey, dels rèdits que li proporcionaven immobles que posseïa a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Com a artista seguí cursos de pintura d'Eugène Grasset i es va adherir a la Union de Femmes Artistes Peintres et Sculpteurs (UFAPS, Unió de Dones Artistes Pintores i Escultores). Aquesta organització, fundada en 1882 per l'escultora Hélène Berthaux, reivindicava l'admissió de les dones en els cursos de Belles Arts i muntava anualment una exposició exclusivament amb obres de dones. La presidenta era aleshores Anne de Rochechouart de Mortemart, duquessa d'Uzès, feminista reialista que havia finançat el general Georges Boulanger, però que, curiosament, manifestava una oberta simpatia pel moviment anarquista. En 1908 mostrà obra en la I Exposició del Sindicat de Dones Pintores, celebrada als salons de l'Ajuntament d'Enghien-les-Bains (Illa de França, França). En aquests anys va fer nombrosos viatges a Europa, especialment a Alemanya i Suïssa, on va fer exposicions. Son fill Jacques Long, estudiant de medicina, després de passar pels «Camelot du Roi», abandonà els estudis i s'integrà en els cercles anarquistes individualistes del setmanari L'Anarchie, els quals organitzaven «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al número 22 del carrer Chevalier de la Barre. A partir d'aquest moment Eugénie Rey-Rochat es dedicà a subvencionar aquest moviment i el contracte d'arrendament del local de les xerrades estava al seu nom i son fill s'hi va instal·lar i va viure fins el 1910. El 25 de juny de 1910 obrí l'Impremta Comunista «L'Espérance», al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, de la qual son fill va ser un dels administradors, juntament amb Miguel Almereyda, René Dolié, Georges Durupt, Anna Mahé i Armand Matha, i treballà com a comptable fins al juliol de 1911. La impremta donà feina a una dotzena d'obrers llibertaris i tenia com a clients habituals diversos sindicats (fusters, tapissers, etc.), a més de negociants i particulars. Malgrat tot, el negoci de la impremta no reeixí i aquest fet suscità conflictes entre ella i Georges Durupt sobre la gestió i la competència dels col·laboradors. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista L'Idée Libre. Entre 1913 i 1914 fou tresorera del «Comitè Femení contra la Llei "Berry-Millerand", les colònies penitenciàries militars i totes les iniquitats socials», que havia estat fundat el setembre de 1912 pel Sindicat de Modistes, i del qual, amb Henriette Tilly, s'encarregà d'organitzar les reunions feministes i anarquistes. A finals de 1913 publicà la segona edició augmentada del fullet La révolution culinaire ou hygiène de l'alimentation rationnele. Entre l'1 i el 15 de febrer de 1914 va fer una exposició a la Galerie Doute-de-Monvel de París d'obres diverses (decoracions murals, decoracions en cuiro i vidre, aquarel·les, olis, estampes, etc.). El 21 de febrer de 1914 va fer la xerrada«Le travail au point de vue hygiénique», a la Sala Églantine Parisienne, organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París i el Cercle d'Estudis de la Cooperativa Comunista. El juliol de 1914 abandonà París i s'instal·là a Valença, al número 7 del carrer Vernoux. En 1915 col·laborà en l'Associació Franco-Belga i fundà un taller laboral per a obreres belgues i franceses refugiades a causa de la Gran Guerra. En 1916 participà en els «Foyers Alsaciens-Lorrains» de París ensenyant als infants evacuats la llengua a través de recitacions, cançons i mímica. En 1918 col·laborà amb la Societat Vegetariana de França. Deprimit i malalt, son fill Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) després d'ingerir cianur de potassi i de deixar dues cartes de comiat; tres dies després va ser enterrat al cementiri de Mandres-les-Roses. Sa mare no va creure en el seu suïcidi i posà una denúncia per assassinat, ja que pensava que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i després de l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la investigació de la gendarmeria de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el suïcidi. Publicà un Cours d'Art Décoratif en vint lliçons. Eugénie Rey-Rochat va morir el 4 de gener de 1924. Pòstumament, el setembre de 1925, obra artística seva es va mostrar en l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives i Industrials Modernes, celebrada al Gran Palais de París, i en 1927 es publicà el seu poemari Les yeux ouverts.

***

Fernand Pelloutier

- Fernand Pelloutier:L'1 d'octubre de 1867 neix al XVII Districte de París (França), en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand LéonceÉmile Pelloutier. Sos pares es deien Saint-Ange Adrien Léonce Pelloutier i Amélie Marie Couillaud. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà.  Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social,L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 al seu domicili de Sèvrés (Illa de França, França).

***

Antonio Carrera

- Antonio Carrera: L'1 d'octubre de 1886 neix a Averara (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Antonio Carrera, conegut com Carrara. Sos pares es deien Giacomo Carrera i Lucia Simonetti. Assistí a l'escola elemental al seu poble natal. Es guanyà la vida fent de picapedrer. Entre 1906 i 1907 va ser condemnat per robatori en tres ocasions a petites penes pels tribunals llombards de Bèrgam i Brescia. Durant el seu servei militar en el 78 Regiment d'Infanteria establert a Bèrgam, va ser condemnat el 21 de maig de 1912 pel Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) a dos anys i dos mesos de reclusió per insubordinació, però el 16 de gener de 1914 absolt d'aquest delicte pel Tribunal Militar de Nàpols (Campània, Itàlia). El 2 d'agost de 1914 fou un dels militants que constituí, a la seu dels locals de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bèrgam, del Grup Llibertari de Bèrgam, que desenvolupà una intensa propaganda entre la classe obrera. El setembre de 1914, sense feina, hagué de viure amb sa germana i son cunyat. El setembre de 1915 va ser mobilitzat per a lluitar en la Gran Guerra enquadrat en el 63 Regiment d'Infanteria. El novembre de 1929 residia a Bèrgam, però el 2 de desembre d'aquell any emigrà a França. El 27 d'octubre de 1930 retornà a Itàlia i treballà provisionalment com a venedor d'aus de corral a Bèrgam, vivint a l'alberg popular d'Opera Bonomelli. L'11 de gener de 1931 va se esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. El 4 de maig de 1945 va ser ferit durant un enfrontament armat amb les tropes alemanyes; Antonio Carrera va morir l'endemà, 5 de maig de 1945, a Brixen (Tirol del Sud) a conseqüències de les ferides.

***

Àngel Ferrer Jordà

- Àngel Ferrer Jordà: L'1 d'octubre de 1895 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Àngel Ferrer Jordà. Sos pares es deien Bernat Ferrer i Roser Jordà Domenech. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi. En 1930, amb Emili Mira i Vicent Lloret, va fer un míting i l'any següent un altre amb Emili Mira, Cándido Morales, Enric Barberà Tomàs i altres destacats militants alcoians. Teixidor de professió, el gener de 1932 va ser nomenat delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil alcoià al Ple Regional de Llevant i el Primer de Maig va fer un míting a Alcoi. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústria d'Alcoi. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de la Pell d'Alcoi al Congrés Regional de Llevant. Fou regidor municipal en nom de la CNT i el 6 de juny de 1938 va ser nomenat alcalde d'Alcoi, càrrec en el qual romangué fins l'1 de febrer de 1939, quan marxà al front. El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar a bord del vapor Stanbrook al port d'Alacant cap a Orà (Algèria). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà de la CNT, on, amb el company Joaquim Lino Balaguer, constituí una important biblioteca, de la qual en va ser responsable. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i s'instal·là a Saint-Genis-Laval (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Francisca Blasco Jordà. Malalt durant molts d'anys,Àngel Ferrer Jordà va morir el 6 de gener de 1976 a l'Hospital de Pierre-Bénite (Roine-Alps, Arpitània).

***

Mariano Sanjuán Cuchí

- Mariano Sanjuán Cuchí: L'1 d'octubre de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Mariano Sanjuán Cuchí–algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Cueto–, sovint catalanitzat com Marià Sanjuan Chuchí, i conegut com El Canero. Sos pares es deien Manuel Sanjuán i Josefa Cuchí. Quan tenia 22 anys, després d'haver fet el servei militar a Saragossa (Aragó, Espanay), emigrà a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i el 20 de juny de 1929 es posà a fer feina de peó a la foneria«Roca Radiadores», especialitzant-se finalment com a esmaltador. Ràpidament s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les lluites socials i obreres clandestines durant la dictadura de Primo de Rivera. Va ser un dels fundadors del Sindicat Únic de Treballadors de Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) de la CNT, autoritzat el 25 de juliol de 1930, del qual va ser nomenat comptador. En els anys republicans col·labora en Solidaridad Nacional. El desembre de 1932 es casà a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya) amb Joana Domènech Pérez. Va ser reclòs al vaixell-presó Argentina pels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El juliol de 1936, en nom de la CNT, fou nomenat president del Comitè Antifeixista de Viladecans. Va ser nomenat alcalde segon del Consell Municipal de Viladecans, i conseller, en representació de la CNT, entre el 20 d'octubre de 1936 i el 16 d'octubre de 1937 i des d'aquesta data fins el 10 de juny de 1938, respectivament. Fou dipositari de la signatura dels bitllets locals editats durant la Revolució, destacant pel seu suport al procés col·lectivitzador. Fou membre del Comitè d'Empresa de «Roca Radiadores» quan aquesta va ser intervinguda el desembre de 1936 per la Generalitat de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Bedarius (Llenguadoc, Occitània), població on havia nascut sa companya, militant en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser delegat de nombroses Federacions Locals confederals, entre elles la de Bedarius i la de Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), al Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mariano Sanjuán Cuchí va morir el 5 d'abril de 1987 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Bedarius. Des de 1998 un carrer de Viladecans porta en el seu nom en homenatge a la seva gestió durant la guerra civil.

Mariano Sanjuán Cuchí (1905-1987)

***

Antonio Moreno Ronchas

- Antonio Moreno Ronchas: L'1 d'octubre de 1910 neix a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Sos pares es deien Antonio Moreno Fernández i Julia Ronchas, i era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París (França). Son pare, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià –presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola– i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquestaèpoca va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats –sos pares i sa germana major, socialistes–; els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va morir el 24 d'agost de 2006 al Centre de Long Séjour de Morcens (Aquitània, Occitània), on residia, i va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.

***

Aguigui Mouna (1981)

- Aguigui Mouna: L'1 d'octubre de 1911 neix a Meythet (Savoia, Arpitània; actualment pertany a Annecy, Savoia, Arpitània) l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i anarcoindividualista André-Lucien Dupont, més conegut com Aguigui Mouna. Sos pares, pagesos, es deien André Dupont i Jeanne Adélaïde Brisgaud. Orfe des dels nou anys, va començar a treballar a partir dels 13 anys en una fàbrica,  i després farà de cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps en la marina. El 5 de juny de 1939 es casà a Saint-Denis (Illa de França, França) amb Blanche Renée Marcelle Guyon, de qui es va divorciar el 13 de juny de 1946. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra Divertida» es farà antimilitarista. Després de l'Alliberament es farà membre del Partit comunista, però a partir de 1951, expulsat del partit per«excentricitat», prendrà el seu vertader camí i la seva vertadera consciència filosòfica, barreja de pacifisme, d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores que prendrà el nom d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a París, on va muntar un restaurant a Montmartre, però farà fallida quatre anys després, tornant-se un«caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers parisencs, es dedicarà a arengar els vianants; serà, segons ell,«l'últim entretenidor de París»; també va actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta. Antinuclear des de bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials com a«no-candidat», tot reivindicant la seva«Vélorevotution» (Bicirevolució). Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir el 8 de maig de 1999 a l'Hospital Bichat de París (França) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres van ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta Bernard Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou crève).

***

Amadeo Casares Coloner

- Amadeo Casares Colomer: L'1 d'octubre de 1915 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversosàlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Sos pares es deien José Casares i Rosa Colomer. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerat en aquesta població.

Amadeo Casares Colomer (1915-2004)

***

- Inés Ajuria de la Torre: L'1 d'octubre de 1920 neix a Guernica (Biscaia, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. Sos pares es deien Celestino Ajuria i Inés de la Torre. L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lat a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la Península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 al seu domicili de Vitòria (Àlaba, País Basc) i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador d'aquesta ciutat amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba.

Inés Ajuria de la Torre (1920-2007)

***

Plácida Aranda Yus

- Plácida Aranda Yus: L'1 de novembre de 1926 neix a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Plácida Aranda Yus. Membre de les Joventuts Llibertàries, en la dècada dels cinquanta formà part del confederal Grup Artístic «Iberia» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), especialitzat en la realització d'obres teatrals. Companya del militant anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe, el pis on vivia la parella serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963 va ser detinguda amb son company, acusada d'encarregar-se de la recaptació dels diners en suport de l'«Afer Conill» –Jordi Conill Valls, condemnat a mort per acusat de col·locació d'explosius. L'estiu de 1965 col·laborà en l'organització del Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili que se celebrà de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (José Luis Sos Yagüe, Josep Peirats Valls i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Son germà Pablo Aranda Yus també fou militant llibertari.

Plácida Aranda Yus

***

Necrològica de Jaime Vázquez García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

- Jaime Vázquez García: L'1 d'octubre de 1929 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaime Vázquez García. Era fill de pares murcians que s'havien establert a Barcelona per qüestions econòmiques. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, son pare passà a França i fou internat en un camp de concentració. En 1949, amb sa mare i sos germans, creuà clandestinament els Pirineus. Instal·lat a Fumèl (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Esdevingué molt proper a la família Gómez, que havia estat puntal de la Col·lectivitat de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) durant la Revolució. En 1955 es casà amb Mauricia Gómez, militant de la CNT, amb qui tingué dos infants. Després d'haver aprés l'ofici d'enguixador, treballà pel seu compte. Jaime Vázquez García va morir el 24 de juliol de 1994 a Pau (Aquitània, Occitània).

Continua...

---

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.

El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.

El segle del cinema

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.

Evocació del cinema de poble

Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.

Una finestra al món en temps de tenebror

Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.

El cinema de la dictadura

Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.

El cinema crític

Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Libre Fédération

- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector«bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós«Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Le Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

***

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

Naixements

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

-Àngel Domènech Navarro: El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Sos pares es deien Josep Domènech i Joaquima Navarro. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu,Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou Magdalena Cervelló.

Àngel Domènech Navarro (1888-1966)

***

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de juny de 1980

- Vicent Borillo Mezquita: El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Sos pares es deien Vicent Borillo i Carmen Mezquita. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola«Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània).

***

José Pérez Montes

- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915–alguns autors citen 1917– neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc –assistí al Ple Regional de Barakaldo– per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

***

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

- Àngel Basa Vallès: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalistaÀngel Francisco Basa Vallès –a vegades el primer llinatge citat Bassa. Sos pares es deien Sebastià Basa Roig, contramestre, i Dolors Vallès Roig. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Malalt, Àngel Basa Vallès va ser hospitalitzat a Ais (Provença, Occitània), on després de tres mesos i dues operacions, va morir el juliol de 1980, essent enterrat el 26 de juliol de 1980 a Gardana (Provença, Occitània).

***

Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)

- Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood –barri de Chicago–, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter,Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information,International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc.És autor de nombroses monografies –moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya–, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.

***

Giorgio Sacchetti

- Giorgio Saccchetti: El 2 d'octubre de 1951 neix a Castelfranco di Sopra (Castelfranco Piandiscò, Toscana, Itàlia) l'historiador del moviment anarquista Giorgio Sacchetti. En 1983 es va graduar en ciències polítiques a la Universitat de Florència (Toscana, Itàlia) amb la tesi sobre el moviment anarquista Sovversivi in Toscana (1900-1919) i en 2002 es va doctorar a Teramo (Abruços, Itàlia) amb l'estudi Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacalinelle miniere del Valdarno Superiore (1915-1958). Ha estat professor associaciat universitari d'història contemporània i a partir de 2006 la seva activitat didàctica i d'investigació es desenvolupà a les universitats de Trieste, Pàdua i Rio de Janeiro. Membre de diversos comitès científics italians i estrangers, entre 1994 i 2004 dirigí de la Rivista Storica dell'Anarchismo. Ha estat becat per la Fundació«Luigi Salvatorelli» i ha col·laborat amb l'Escola Francesa de Roma. Des de 2014 és professor de la Universitat de Pàdua.És membre de la Societat Italiana per l'Estudi de la Història Contemporània i soci fundador de la Societat Italina d'Història del Treball i de la Societat Històrica Aretina. Actualmentés redactor de l'espanyola Germinal. Revista de estudios libertarios i de la revista francesa Dissidences. Ha publicat assaigs i monografies sobre diversos camps d'investigació, especialment sobre la història social i política dels segles XIX i XX, la història dels moviments obrer i subversiu, el sindicalisme revolucionari, l'antifeixisme i l'anarquisme. Ha estat redactor del Dizionario biografico degli anarchici italiani i del Dizionario del Futurismo i a col·laborat en nombroses publicacions acadèmiques i llibertàries (A, Ammentu, Annali Aretini, Atti e memorie della Accademia Petrarca di lettere, arti e scienze, Diacronie,Germinal, Giornale di Storia Contemporanea, Bollettino del Museo del Risorgimento, Dissidences,Il Mestiere di Storico, Notizie di Storia,Officina della Storia, Pagine Altotiberine, Quaderni Risorgimentali, Revista Ameríndia, S-Nodi Pubblici e Privati nella Storia Contemporanea, Storia e Futuro, Studi Emigrazione,Toscana Novecento, Zapruder, etc.). Entre les seves obres podem destacar Presenze ebraiche nell'Aretino dalla fine del XVIII al XX secolo (1990, amb altres),Otello Gaggi Vittima del fascismo e dello stalinismo (1992 i 2015), Il Sindacato Ferrovieri Italiani dalle origini al fascismo (1907-1925) (1994, amb altres), Camicie nere in Valdarno. Cronache inedite del 23 marzo 1921 (Guerra sociale e guerra civile) (1996),Il minatore deputato. Priamo Bigiandi (1900-1961) (1998), Presenze anarchiche nell'aretino dal XIX al XX secolo (1999), L'imboscata. Foiano della Chiana (1921). Un episodio di guerriglia sociale (2000), Ugo Fedeli. Congressi e convegni della Federazione Anarchica Italiana. Atti e documenti (1944-1995) (2001), Sovversivi agli atti. Gli anarchici nelle carte del Ministero dell'interno. Schedatura e controllo poliziesco nell'Italia del Novecento (2002), Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacali nelle miniere del Valdarno superiore (1915-1958) (2002), Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986) (2005), Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957) (2008, amb altres), Macchinista ferroviere. Il giornalismo sindacale di categoria in Italia durante la guerra europea (1914-1918) (2008), Sovversivi e squadristi (1921). Alle origini della guerra civile in provincia di Arezzo (2010), Un libertario in Europa. Camillo Berneri: fra totalitarismi e democrazia. Atti del convegno di studi storici, Arezzo, 5 maggio 2007 (2010, amb altres), Elementi libertari nel Risorgimento livornese e toscano. Atti del convegno di studi di Livorno, 26 marzo 2010 in memoria di Luigi Di Lembo (2012, amb altres), Lavoro, democrazia, autogestione. Correnti libertarie nel sindacalismo italiano (1944-1969) (2012), Renicci 1943. Internati anarchici. Storie di vita dal Campo 97 (2013), L'anarchismo italiano nella crisi di fine secolo. Atti del convegno di studi storici (Carrara, 29 ottobre 2011) (2013, amb altres), Carte di gabinetto. Gli anarchici italiani nelle fonti di polizia (1921-1991) (2015),Vite di partito. Traiettorie esistenziali nel PCI togliattiano. Priamo Bigiandi (1900-1961) (2016), Eretiche. Il Novecento di Maria Luisa Berneri e Giovanna Caleffi (2017), etc.

Defuncions

Foto policíaca de Carlo Colombo

- Carlo Colombo: El 2 d'octubre de 1911 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Havia nascut el 17 de març de 1855 a Merate (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida«Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el«capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de«persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats«Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup«Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

Carlo Colombo (1855-1911)

***

Félix Benito Martínez

- Félix Benito Martínez: El 2 d'octubre de 1936 és assassinat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Benito Martínez. Havia nascut el 12 d'agost de 1910 a Sartaguda (Navarra). Jornaler de professió, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sartaguda. Estava casat amb Felisa Moreno, amb qui tingué una filla Felisa Benito Moreno. Capturat pels feixistes, va ser obligat a formar part del «Tercio Legión General Sanjurjo». Félix Benito Martínez va ser assassinat pels feixistes el 2 d'octubre–algunes fonts citen el 10 d'octubre– de 1936, juntament amb son germà major Francisco Benito Martínez, i molts altres companys, a Saragossa (Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat.

***

Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva

- Càndid Ros Llimona: El 2 d'octubre de 1942 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Càndid Ros Llimona. Havia nascut el 15 de març de 1911 a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ros Casanoves i Isabel Llimona Planas i la parella tingué cinc infants (Josep, Enric, Agustí, i els bessons Càndid i Joan). Va fer estudis al Seminari Conciliar de Barcelona i el 13 de setembre del 1929 va prendre l'hàbit de monjo com a novici al monestir de Montserrat amb el nom de Narcís Maria. Posteriorment, el 16 de gener de 1930, va haver de deixar el monestir per raons de salut. A Barcelona treballa a la casa Pagès i Rocafort. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Molins de Rei i es guanyà la vida gràcies a una botiga familiar situada al mateix domicili on vivien. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'inscrigué en les Milícies Antifeixistes i el 28 d'agost de 1936 ingressà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, servint a la 126 Brigada Mixta. Un mes més tard s'allista a la divisió Ascaso i lluità als fronts d'Osca, Llevant i Extremadura, obtenint la graduació de tinent. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de presoners de Ciudad Real (Castella, Espanya) i al Reformatori d'Adults d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). El 30 de març de 1940 va ser traslladat a la Presó Provincial de les Comendadoras de Madrid, i el 25 de febrer de 1941, a la presó Palacio de las Misiones de Barcelona. Durant la seva estada fou cantant solista del cor de la presó. Jutjat en consell de guerra el 7 de juliol de 1942, va ser condemnat a mort sota l'acusació de pertànyer al Comitè Revolucionari i a les Patrulles de Control de Molins de Llobregat. Càndid Ros Llimona va ser afusellat el 2 d'octubre de 1942 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Son germà Enric, militant de la Unió General de Treballadors (UGT) i regidor de l'Ajuntament de Molins de Llobregat durant la guerra, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió.

Càndid Ros Llimona (1911-1942)

***

Foto policíaca d'Henri Dumont (8 de març de 1894)

- Henri Dumont: El 2 d'octubre de 1943 mor a Lagny (Picardia, França) l'anarquista Henri Victor Dumont. Havia nascut el 6 d'octubre de 1864 a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). Sos pares es deien Joseph Dumont, paleta, i Heloïse Billiard, modista. S'establí a París (França), on treballà de lampista. El 8 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres sis anarquistes (Auguste Aumaréchal, Bourdin, Charles-Émile Jacot, Lucien-Pierre Pemjean, Louis-Victor Pierlay i Paul-François Ridon), per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de oficial de Pau Fédée i el seu domicili, al número 240 del carrer Saint-Jacques va ser escorcollat. El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 el seu nom figurava en uns llistats de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia. Sembla que va ser condemnat en diverses ocasions per «robatori». El 24 de setembre de 1900 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 10 dies de presó per «ultratges als agents» contra un policia municipal l'1 d'agost anterior al carrer Lyonnais, on vivia. En aquesta època continuava treballant de lampista. En 1901 figurava en el registres policíacs com a desaparegut.

Henri Dumont (1864-1943)

***

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 2 d'octubre de 1944 mor a Barcelona (Catalunya) el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Havia nascut el 14 de juny de 1900 a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya)–algunes fonts citen Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes«Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional.

Juan Rodríguez González (1900-1944)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número de Vía Libre

- Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.

Vía Libre (1936-1938)

***

Propaganda del míting publicada en el diari socialista parisenc Le Populaire del 2 d'octubre de 1936

- Míting a la Mutualité: El 3 d'octubre de 1936 se celebra a la Mutualité de París (França) un gran míting en suport a la Revolució espanyola, organitzat per la V Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de París i la Unió Anarquista (UA) de la regió parisenca. Foren els seus oradors Pierre Audubert, secretari de la V Secció de l'SFIO; Sébastien Faure, de l'UA; Émilienne Morin (Émilienne Durruti), delegada de la«Columna Durruti»; Marceau Pivert, de la Comissió Administrativa del Partit (CAP) de l'SFIO; René Antonine Ringenbach (René Ringeas), de les Joventuts Anarquistes; i Lucien Weitz, secretari de les Joventuts Socialistes del Sena. En aquesta vetllada també es projectaren els primers films realitzats per la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Revolució. Així mateix els «Faucons Rouges» del «Grup Jean Jaurès» interpretaren cançons revolucionàries.

Naixements

Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

- Louis Bara: El 3 d'octubre de 1881 neix a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis-Alphonse Bara, citat en ocasionsBarra. Sos pares es deien Pierre Bara, obrer laminador, i Victorine Stevenin. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica de Mohon (Xampanya-Ardenes, França) i després com a obrer laminador a Château-Regnault (Xampanya-Ardenes, França). En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Visità en diverses ocasions la colònia anarcocomunista«L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France). El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon (Xampanya-Ardenes, França), va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 3 d'octubre de 1917 es casà amb Valentine Gilberte Cortet al II Districte de Lió (Arpitània) i posteriorment va estar casat amb Augustine Jacquemart. En elsúltims anys de sa vida treballà de fogoner. Louis Bara va morir el 19 de juny de 1935 a l'Hospital de Mézières (Xampanya-Ardenes, França), població on vivia.

***

- Emilio Faggioni: El 3 d'octubre de 1890 neix a Cadimare (La Spezia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Emilio Faggioni. Sos pares es deien Girolamo Faggioni i Ida Mori. No pogué anar molt a l'escola i s'hagué d'adaptar a tota mena de treballs, alhora que entrà en contacte amb el moviment anarquista. L'octubre de 1922 participà amb altres anarquistes en un tiroteig amb un escamot feixista. Acusat per les autoritats d'ús il·legal d'armes i de receptació, per fugir de la detenció passà a França i s'establí al País Niçard (Occitània). El setembre de 1926 el cònsol d'Itàlia a Marsella (Provença, Occitània) informà que es trobava en aquesta ciutat, on continuava militant i fent propaganda de les idees anarquistes. El desembre de 1926 es va traslladar a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on començà a col·laborar amb l'anarquista Paolo Schicchi i va estrènyer relacions amb altres llibertaris, com ara Francesco Barbieri, Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. En aquests anys es mostrà molt actiu, participant en reunions antifeixistes, recollint fons pro víctimes polítiques i sostenint la premsa anarquista en llengua italiana (Il Monito, etc.). Vigilat per les autoritats, va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres per les seves activitats antifeixistes i anarquistes, essent considerat«un individu perillosíssim, capaç d'organitzar complots i atemptats i realitzar actes insurreccionals». Durant un temps s'establí a Bèlgica, però retornà a França, on el 19 de novembre de 1941 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre internat fins 1942. El 20 de maig de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes, que l'assignaren cinc anys de confinament, i enviat a la colònia penitenciària del l'arxipèlag de Tremiti. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser alliberat. Emilio Faggioni va morir el 12 de maig de 1964 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Josep Torres Tribó

- Josep Torres Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya)–algunes fonts citen erròniament Arbeca (Les Garrigues, Catalunya)– l'escriptor, poeta, mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer servir el pseudònim Sol de la Vida. Sos pares es deien Roc Torres Bonet, llaurador, i Teresa Tribó Taqués. Fill d'una família pagesa, pogué compaginar les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys obtingué el títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida (Segrià, Catalunya) i exercí la docència al seu poble natal. En aquesta època es relacionà amb els joves republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid (Espanya), on treballà com a crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de Catalina Bárcena, retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac. En 1918 col·laborà en el periòdic El Ideal, òrgan de les Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre, Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de la revista quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb músiques populars. En 1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó, Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo será un derecho. L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín i el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de Novella, Sebastià Clarà Sardó, José Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando Artal). En 1928 publicà Elogi de la mentida, la seva obra més coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i després en diverses iniciatives pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936 regentà una escola pròpia al barri del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En aquesta època s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola. També ajudà en la legalització de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere Segarra Boronat en la direcció d'Acció Sindical, portaveu de la Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra, s'enrolà en l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 65.137, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres Tribó va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol,Fructidor,Los Galeotes, Libertín,Solidaridad Obrera, Vida Obrera, etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al pueblo, cultura (1922), Aurorita. Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica social (1922), La Ciutat ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres actes (1925, inèdit), Elídolo (1926), La loca vida. Drama en tres actos (1926) i La redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado, també fou una destacada anarquista.

Josep Torres Tribó (1899-1941)

***

Juan Peñalver Fernández

- Juan Peñalver Fernández: El 3 d'octubre de 1905 neix a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera. Juan Peñalver Fernández va morir el 29 d'abril de 1983 a Grenoble (Delfinat, Occitània).

***

- Alexandre Croix: El 3 d'octubre de 1909 neix a Aubervilliers (Illa de França, França) el periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Alexandre,Anastygmat, Barcelone, etc.). Era fill únic i son pare, Alexandre Marie Croix, feia de xofer i sa mare, Berthe Eugénie Richon, regentava un cafè a Saint-Denis (Illa de França, França). Després de fer els estudis secundaris i d'estudiar lletres i ciències socials, començà a treballar en el full financer La Gazette de Franc com a secretari de la seva fundadora Marthe Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile Buré. Durant molt de temps col·laborà en Le Crapouillot. Magazine non-conformiste, de Jean Galtier-Boissière, amb son nom o sota el pseudònim Charles Alexandre. Després de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin (1925-1939). En 1927 va ser fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb Eugène Humbert, Victor Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè neomaltusià «Pro Amor», enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929 treballava en la redacció de Le Libertaire sota el pseudònim Barcelone i signà els seus articles sota diversos pseudònims (Paul Monfret,Randal, Raskolnikoff,Raynal, Charles Robert, etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de Saint-Denis en el congrés de la Fédération Anarchiste du Midi (FAM, Federació Anarquista del Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i l'abril de 1930 en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En els anys trenta vivia al número 231 de l'Avenue du Président Wilson de Saint-Denis i figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar bimensualment establerta per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires propagandístiques i conferències per la regió parisenca. Gran lector, també en castellà i en italià, amb una gran memòria, fou temut com a pamfletista. Va ser un dels col·laboradors en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la revista Vu (Vu en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre els anarquistes i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com a corresponsal del diari L'Ordre, encara que a les ordres del govern francès del Front Popular, a Galícia (Espanya), amb gran perill per a la seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín Maurín Juliá, sindicalista que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per Yveline Riottot en la seva novel·la Les chemins de Croix ou les tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste. Iniciativa seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número especial de gener de 1938 sobre «L'Anarchie» de Le Crapouillot. En aquesta època col·laborà en La Flèche de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb André Prudommeaux passà a Suïssa; per aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de presó i a la confiscació dels seus bens presents i futurs. A Suïssa va ser acollit, entre d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942 col·laborà en el text biogràfic Un home dans la mêlée sociale. Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis Bertoni». Finalment, pogué retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès en el Sindicat de Correctors d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean Galtier-Boissière en la seva obra en dos volums Histoire de la guerre (1939-1945). Durant la postguerra continuà col·laborant en la premsa llibertària, com ara La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus, de René Ringenbach (René Ringeas). En els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard). En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del periòdic Liberté, i, amb aquest i Albert Camus, fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de Consciència. Fou autor de Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965) i de Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967). Un text seu sobre l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975 de l'obra de Katia Landau Espagne, les fossoyeurs de la révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8 de juny de 1976 a l'Hospital Lariboisière de París (França). En el moment de la seva mort treballava en diferents obres, especialment en Cinquante ans de la Révolution Prolétarienne, de la qual Roger Hagnauer acceptà reprendre la publicació. L'Institut d'Histoire Sociale. Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus dossiers de premsa. Cal no confondre'l amb el militant anarquista való Charles Alexandre, col·laborador de la premsa anarquista belga (Le Combat,L'Emancipateur, etc.) i autor del fullet L'Homme et ses dieux (1937).

***

Ismael Roig Soler

- Ismael Roig Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. En 1923 va ser enviat per son pare al seminari d'Agres (Comtat, País Valencià), però tres anys després abandonà el seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall d'Albaida, País Valencià), on s'havia instal·lat sa família. Treballà en una impremta fins al 1929, any en el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on vivia una germana. En aquesta ciutat, amb la proclamació de la II República espanyola en 1931, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb altres companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i Vicent Estrada), fou un dels militants més actius en les lluites socials d'aleshores. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, lluità en la«Columna de Ferro», en la Columna Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en aquesta darrera com a tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Poc després retornà clandestinament a la Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el grup «Levante», al voltant del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny de 1945 va ser detingut, però un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat. Participà activament en el Comitè Regional de Catalunya, encapçalat per Cèsar Broto Villegas, sobretot en la confecció i impressió deSolidaridad Obrera. El novembre de 1945 va ser novament detingut, però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia de Barcelona. Durant els anys cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina, però en 1954 va ser reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a França. Posteriorment passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins al 1975, any que retornà a la Península. Visqué a València i, des de 1976, a Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín Amicale 26ème División, publicat a Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de la «Columna Durruti», i en 1999 publicà el llibre de memòries Así luchábamos. República, guerra, clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig Soler va morir el 17 de febrer de 2001 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola. El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Judit Camps i Emili Olcina Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937).

***

Joan Call Bonet (Call)

- Joan Call Bonet: El 3 d'octubre de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) el mestre racionalista, dibuixant artístic i militant anarquista Joan Call Bonet, conegut simplement com Call. Sos pares es deien Joan Call i Antònia Bonet Bosch. Fill d'una família obrera, va fer estudis a l'Escola Normal de Barcelona. Apassionat del futbol jugà amb el FC Barcelona. A Gironella (Berguedà, Catalunya) fou mestre racionalista en una escola depenent de la Generalitat de Catalunya i s'uní sentimentalment a Palmira Viladomiu, filla del destacat militant anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles. Durant la Guerra Civil lluità en la «Columna Durruti» i amb la militarització de les milícies ensenyà dibuix a l'Escola de la 26 Divisió, amb seu a Prats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Esdevingué un dels animadors del club de futbol de Luzenac, a prop de Vernet. Aconseguí reunir-se amb la família Viladomiu i a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) treballà en el metall. Després s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània) on va fer feina en una fàbrica de gasoses que la família Viladomiu arrendà, però que només era rendible l'estiu. En 1947 a Tolosa fou delegat d'Acs al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). S'establí a Tolosa, on començà a treballar com a pintor decorador, feina a la qual va anar especialitzant-se artísticament fins esdevenir un distingit dibuixant publicitari, col·laborant en la premsa llibertària i, a partir de 1954, en el periòdic tolosà La Depêche du Midi, on entre aquest any i 1979, any de la seva jubilació, fou responsable de la Secció de Dibuixants. En 1947 participà, amb l'obra titulada Terror, en l'exposició organitzada per la Secció de Cultura de l'MLE i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Tolosa. En aquests anys fou professor de dibuix en el curs impartit per l'Obra Cultural de l'MLE-CNT a França i mantingué estret contacte amb artistes catalans exiliats (Carlos Pradal, Joaquim Vicens Gironella, Manuel Camps Vicens, Francesc Forcadell Prats, Hilari Brugarolas, etc.). Realitzà els calendaris de 1948 i 1949 de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i nombrosos cartells d'actes, com ara el de la III Exposició d'Artistes Espanyols celebrada en 1958 al Palais des Beaux Arts de Tolosa. Les seves il·lustracions les podem trobar en nombroses publicacions llibertàries, com ara CNT, Espoir,El Frente, Ruta,Solidaridad Obrera, Umbral, etc., i en portades de revistes i de llibres, sobretot de l'Editorial Ideas de Tolosa. També col·laborà en els anys cinquanta amb el grup teatral llibertari tolosà «Terra Lliure». El 4 de febrer de 1988, en aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Professor d'EGB com antic funcionari de la Generalitat de Catalunya. En 2010 la seva obra es pogué veure en l'exposició antològica Toulouse et les artistes espagnols de l'exil celebrada a l'Ensemble Conventuel des Jacobins de Tolosa. Joan Call Bonet va morir el 21 de maig de 2002 a la Résidence Marguerite de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Call Bonet (1914-2002)

***

Marcel·lí Massana

- Marcel·lí Massana Vancell: El 3 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana i Vancell –els llinatges també citats erròniament Masana i Bancell–, també conegut com Panxo (o El Gras). Sos pares es deien Marcel·lí Massana Pairà, miner, i Concepció Vancell Puig, domèstica. Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra–des d'abril de 1938 com a tinent– que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al seu domicili al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

Marcel·lí Massana i Vancell (1918-1981)

***

Simón Gracia Fleringan

- Simón Gracia Fleringan: El 3 d'octubre de 1923 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Fleringan, conegut sota els pseudònims de Miguel Montllor i Aniceto Borrel. Son pare i son oncle, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van ser afusellats a Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de llet i l'11 de febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Maños», encapçalat per Wenceslao Jiménez Orive (Wences). El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, Wences, José López Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Després participà en la gira expropiadora que el grup realitzà per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França. El 2 de gener de 1950 tornà a Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup, Aniceto Pardillo Manzanero (El Chaval), el 9 de gener de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores després de caure mort Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Simón Gracia Fleringan va ser afusellat el 24 de desembre de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos llançat en una fossa comuna.

Simón Gracia Fleringan (1923-1950)

Defuncions

Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892)

- Eugène Cottée: El 3 d'octubre de 1898 mor a París (França) el dibuixant, artista pintor, marxant d'art i anarquista Édouard Eugène Cottée –sovint citat erròniament Cotté–, conegut com Bléry. Havia nascut el 21 d'octubre de 1854 a Passy, actualment XVI Districte de París (França). Era el fill primogènit de Pierre Édouard Cottée, daurador, i d'Eugénie Victorine Arlaud, governanta. Marxant d'art, el 10 de setembre de 1877 es declarà en fallida davant el Tribunal de Comerç de París. El 19 d'agost de 1882 es casà al XI Districte de París amb Rose Marie Baille; aleshores vivia al número 18 del bulevard Malesherbes i treballava de marxant i expert en quadres assessorant subhastes. Lligat a Le Cri du Peuple, es va presentar a les eleccions de desembre de 1885 a l'Ajuntament del XI Districte de París, del qual era secretari de la XVIII Secció. El 28 de novembre de 1886 va ser detingut, juntament amb altres companys (Aleide Cadolle, Joseph Drouard, Marc Graener, Eugène Hamburger, Eugène Job, Yves Plessis i Victor Prêtre,) després d'haver protagonitzat un incident en una reunió privada del comitè de l'Aliança Republicana, celebrat al Tivoli Vaux-Hall de París, presidida pel senador republicà Henri Tolain, on aferraren un exemplar de Le Cri du Peuple que contenia un article força violent contra el president de la reunió, i el 15 de desembre de 1886 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena per un delicte de «cops, ultratges i rebel·lió» contra els agents que intentaren sufocar el tumult i condemnat a 15 dies de presó. El 7 de maig de 1887 va ser detingut, juntament amb l'anarquista belga Oscar de Witte, sota l'acusació d'«abús de confiança» després d'haver intentat estafar a un tal Beaufils, repartidor del mercat central de París, per al qui treballava Oscar de Witte. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Émile Lepeu i era secretari de redacció del periòdic anarquista Insurgé i membre del grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París. El 15 de juny de 1891 figurava en una llista policíaca d'anarquistes i vivia al número 5 del carrer Ormesson. L'abril de 1892 freqüentà les reunions del Grup Anarquista Internacional (GAI) que ce celebraven els diumenges a la Sala Horel, al número 13 del carrer Au Maire. El 6 d'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de«complicitat en robatori» i el seu domicili escorcollat pel comissari Dresch. El 28 de maig de 1893, amb altres anarquistes, es dirigí des de la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, a la Sala Lexellent i d'allà, portant una corona roja de la Coalició Revolucionària, marxaren cap el cementiri de Père Lachaise. El 29 de maig de 1893 es reuní amb altres anarquistes (Amédée Denéchère, Gillot, Rodolphe Kahn i Leblond) a la terrassa d'«Au canon de la Bastille», a la plaça de la Bastille, lloc de reunió habitual de la militància llibertària, amb la finalitat d'establir una correspondència activa amb certes personalitats anarquistes franceses i estrangeres. El 3 de juny de 1893 assistí al míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple. L'1 de juliol de 1893 assistí, amb quatre-centes persones, a una conferència organitzada per Dufour i Marin. El 4 de juliol de 1893 organitzà, amb Saint-Martin, un míting a la Sala Commerce, sobre els aldarulls al Barri Llatí i la clausura de la Borsa del Treball. El juliol de 1893, amb altres anarquistes (A. Carteron, Georges Deherme, Amédée Denéchère, etc.), plantejà la creació d'un diari en aquell mes d'eleccions legislatives i tingué la intenció de visitar personalitats per a trobar-hi finançament. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i el seu domicili era desconegut. L'11 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Letort, que va ser escorcollat i en el qual es trobaren documents i correspondència. En aquesta època treballava d'empleat, no de periodista com assegurava, en el periòdic Gazette des Assurances. El 30 de març de 1894 va ser posat en llibertat després d'haver enviat la policia el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i encara vivia al carrer Letort. El seu últim domicili fou al número 147 del carrer Université i al final treballava d'empleat a la Torre Eiffel. Eugène Cottée va morir el 3 d'octubre de 1898 al seu domicili del VII Districte de París (França).

***

Lois Waisbrooker

- Lois Waisbrooker: El 3 d'octubre de 1909 mor a Antioch (Califòrnia, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Havia nascut el 21 de febrer de 1826 a Catharine (New York, EUA). Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials«obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869),Helen Harlow’s Vow (1870),Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull’s Crucible, Woodhull& Claflin’s Weekly) i anarquistes (Free Society,Discontent).

***

Philip Grosser

- Philip Grosser: El 3 d'octubre de 1933 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'anarquista i antimilitarista d'origen jueu Philip B. Grosser. Havia nascut en 1890 a Boston (Massachusetts, EUA). El desembre de 1917, durant la Gran Guerra, va ser detingut per negar-se a fer el servei militar. Jutjat per un tribunal militar, el 25 d'agost de 1918 va ser condemnat a 30 anys de presó per negar-se a obeir la llei de reclutament, per amotinament i per escriure textos a favor de l'objecció de consciència. Tancat a diverses presons militars (Forts Jay, Leavenworth etc.), el juny de 1919 va ser traslladat al penal militar federal de l'illa d'Alcatraz (San Francisco, Califòrnia, EUA). L'anarquista Alexander Berkman, que coincidí amb ell a la presó, el considerà com «un dels seus millors companys». Durant els seus tres anys de presidi es va negar a ser jutjat per les autoritats i la seva resistència passiva va ser ferma, negant-se a portar uniforme i a formar militarment, a trencar les pedres dels seus«treballs forçats», etc. Tot això li va portar continus càstigs (encadenaments, cops, prohibició d'anar els lavabos, gàbies de tortura, masmorres subterrànies, etc.) i períodes de confinament en solitari. Fou alliberat el 2 de desembre de 1920. Va ser el primer a escriure les impressions del seu tancament a la presó Alcatraz, revelacions que van ser publicades per Excelsior Press pòstumament en 1933 en forma de pamflet per un grup d'amics, amb un pròleg d'Alexander Berkman, sota el títol Uncle Sam's Devil's Island. Experiences of a conscientious objector in America during the First World War i que van ser reeditades en 2007 per la Kate Sharpley Library a Londres (Anglaterra). Philip Grosser, sumit en la misèria i en la depressió, es va suïcidar llançant-se davant un tren en marxa el 3 d'octubre de 1933 a Boston (Massachusetts, EUA) i va ser enterrat el 20 d'octubre.

Philip Grosser (1890-1933)

Continua...

---

Palma, Anys 70 – Crònica sentimental - Una visita al cau dels torturadors de la Brigada Social - (Un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´en dugué, El Tall Editorial)

Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites! (Miquel López Crespí)

Inútil cercar una lògica en la repressió. Tot funcionava segons la bogeria de cada secció policíaca. En un dels escorcolls de quan tenia dinou anys, trobaren un munt de revistes soviètiques i txeques en espanyol. Record que ho enviaren a Madrid i esperaren instruccions del Tribunal d’Ordre Públic per a saber què fer amb mi. La família, atemorida, no dormia esperant que, d’un moment a l’altre, em venguésin a cercar. Amb el pare i l’oncle portàrem a cremar tot el que em quedava a la meva cambra. Encara hi havia quedat un munt de publicacions que no veieren aquell dia.

No anava gaire errat! Els pares tenen una intuïció especial per a copsar cap on poden anar els fills! Mirat amb una perspectiva freda, es feia evident que escoltar les ràdios clandestines fins a la matinada i participar en pintades nocturnes a favor dels vaguistes d´Astúries i per l´Amnistia no era el mètode més adient per aprovar les assignatures.

No sé quantes hores romanguérem al solar cremant revistes dels països de l’Est! Com era possible haver acumulat tantes publicacions? Ni jo mateix ho entenia. Tot plegat, com una fugida a la desesperada cap a indrets prohibits. Una forma per a defugir el silenci de la dictadura sobre els avanços dels països que, en teoria, pugnaven per acabar amb les injustícies que ens indignaven.

Acabàrem la feina al final de l´horabaixa, a sol post. Sortosament, no va venir ningú a investigar què fèiem, els motius de la fumarada que pujava cap als núvols. Potser perquè, per aquella zona, hi havia nombroses parcel·les sense urbanitzar. No era estrany veure-hi columnes de fum. Els propietaris cremaven l´herbei, mobles vells, el que ja no servia. Fins i tot rodes inservibles de pneumàtics!

Al cap d’un mes vaig rebre una citació per anar a la seu de la Brigada Social. L´escrit oficial no era gaire llarg. Deia que em presentàs al carrer de la Soledat, a les onze del matí. Quan l´hi vaig dir a la mare, plorà una bona estona.

-I què hem de fer, si no has tornat a migdia?- em preguntava, angoixada en comprovar que el fill començava a rodar cap a un avenc imprevisible.

Alguna vegada havia funcionat a la perfecció anar a veure l’advocat de la padrina Martina. Don Eduardo Alemany va ser tinent de l’exèrcit franquista en temps de la guerra. Ascendit al grau de coronell, tenia molts coneguts a Governació. L´amistat amb la família Alemany venia de lluny, de l´època en la qual el meu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí, bastí l´escola del poble i establí relacions amb altres simpatitzants del general Miguel Primo de Rivera. El batle Miquel Crespí mantenia relacions amb gent de les més diverses tendències. L´escriptor i sacerdot Miquel Costa i Llobera, l´arquitecte Guillem Forteza i militars com don Joan Alemany, el pare del coronell Eduardo.

El coronell em salvà una vegada d’anar al Tribunal de Menors, de complir una condemna d’un any de reformatori. Sortosament, la padrina anà a parlar-hi, al despatx que tenia en el barri de la Seu. La intervenció del militar va ser decisiva. Després de quatre paraules amb amics del Moviment tot restà solucionat.

Només se´m va ocórrer dir que, si trigava gaire, anassin a veure el misser de la padrina. Potser podríem solucionar el problema igual que la darrera vegada que em venguéren a cercar.

La mare plorava sense aturar. La padrina, que preparava el dinar a la cuina, s’eixugava les llàgrimes amb el mocador. Només va poder pronunciar quatre paraules.

-Sí, ara mateix deixaré el que faig i començaré a preparar-me per anar a veure don Eduardo.

Vertaderament preocupat, vaig agafar l’autobús per anar a comissaria. Imaginava que m’enviarien al jutge i, després, vés a saber què farien. Aleshores jo era menor d´edat. I si decretassin, en ferm, un ingrés immediat al reformatori de Palma? Em podrien salvar novament? Bastarien les influències de l´advocat?

Només ara, quan ha passat tant de temps, m´adon del patiment causat als pares i als padrins, a l´oncle Josep. La inconsciència del jovent! De res serviren les advertències familiars, els plors de la mare. D’on sorgia aquella decidida voluntat d´acabar amb la dictadura? De les històries de la guerra que havia escoltat durant tants d’anys? De saber amb exactitud matemàtica, que els rojos no eren els dimonis que mestres i sacerdots ens predicaven des de les aules i la trona?

Atemorit, vaig mostrar el paper amb la citació al policia que feia guàrdia a l’entrada dels llòbrecs passadissos de la Social. El cor em bategava a mil per hora. Era un camí que coneixia de feia temps, d’ençà de les primeres detencions quan, estudiant de quart de batxiller, sortíem de nit a pintar consignes contra Franco. Aleshores ens delíem en especial per les façanes d´escoles i instituts. Érem tan innocents que imaginàvem que una frase podia canviar el món!

No havia canviat res amb els anys.

Pel terra, les mateixes llosques; idèntica, la brutor de dècades. Arreu, regnant, poderosa, la deixadesa de casernes i comissaries. Es notava que feia temps que no pintaven les parets. Sentia una estranya sensació per tot el cos. Talment un niu de formigues carnívores caminàs per sobre el meu pit i, a poc a poc, volgués penetrar per la boca. Anava pujant, passa a passa, en silenci, fins al despatx de l’inspector Ricardo Manzanas. Sentia el tecleig de les màquines d’escriure dels buròcrates que redactaven les notes oficials. Qui sap el que s’esdevendria en pocs moments! Segurament un policia començaria a escriure l’informe per portar al jutge adjuntant les revistes segrestades feia un mes. Em podia preparar! Serien un parell d’hores de teclejar amb dos dits. En totes les vegades que havia comparegut pel carrer de la Soledat, no havia trobat mai cap funcionari que sapigués escriure com pertoca. La redacció d’un expedient podia allargar-se hores infinites!

Però no va anar com imaginava.

El comissari no hi era, al despatx.

La secretària arreglava papers. Quan li vaig mostrar la citació em mirà amb indiferència. Simplement es va fixar en el número que portava la citació. Mormolà: “Expedient número quaranta-tres”. Cercà entre els paquets que hi havia en uns prestatges, a l’esquerra de la taula buida de l’inspector i, sense mirar-me als ulls, em lliurà una capsa de grandària considerable.

-Aquí té el paquet. No hem pogut enviar l´avís abans. Les revistes arribaren de Madrid fa tres dies, però anàvem molt endarrerits en la feina.

No digué res més. Es girà d’esquena i deixà de prestar-me atenció, tornant als seus quefers habituals.

-No ho podia creure! Eren les revistes segrestades per la Social feia un mes! Finalment, no havia passat res! El Tribunal d’Ordre Públic trobava que la possessió d’aquelles publicacions no representava cap perill per al règim! No sabia què pensar. M´adonava de la inutilitat de tota la feina cremant les col·leccions de revistes obtingudes tan dificultosament. Què passava a la Brigada Social? Més endavant m’ho va explicar don Eduardo Alemany, l´advocat de la padrina.

-Els temps han canviat un poc. Possiblement són les lleis de Fraga Iribarne suprimint la censura prèvia, la mà oberta en referència al cine d’Art i Assaig i la publicació d’autors considerats prohibits: alguns llibres de Marx i Engels, escriptors afusellats o exiliats, Ramón J. Sénder, Federico García Lorca, Pere Calders, Joan Oliver... Ningú ho pot esbrinar amb certitud. No fa gaire aquestes publicacions haurien servit d’excusa per a la detenció i posterior condemna. Ara, no ha estat així. Pareix que han après a distingir entre simples papers culturals que no diuen res del que s’esdevé a Espanya i els materials editats pels grups comunistes i anarquistes.

Sí, els temps començaven a canviar, malgrat que encara se sentissin els trets dels escamots d´afusellament i partits i sindicats no poguessin actuar públicament. La censura perdurava, moltes pel·lícules –malgrat l’Art i Assaig!- romanien prohibides; els llibres de Ruedo Ibérico, Editorial Ebro i les Edicions Catalanes de París no es podien adquirir normalment.

Vaig tornar d’hora.

La mare i la padrina sospiraren alleugerides. Trucaren de seguida al taller on feien feina el pare i l’oncle i els explicaren que no m’havien fet res i que ja era a casa. La calma tornà per una temporada. A la nit, el pare em va fer les acostumades recomanacions: la necessitat d’acabar els estudis, abandonar les sortides nocturnes per l´enorme perill que comportaven... Insistí en la història repetida una i mil vegades dels amics de la guerra penjats als arbres en entrar els feixistes, crucificats, esventrats a cops de baioneta, escorxats de viu en viu a les rodes del carro, enmig de la carretera, les pallisses a presons i camps de concentració...

Potser dins seu se sentia orgullós de la dèria antifeixista del fill. Però no ho volia fer coneixedor. Tenia a la memòria, gravat a foc, el record massa proper dels patiments d’una generació que volgué canviar el món. Em sembla que mai no podré saber el dolor i les preocupacions que vaig causar a la família. Em sentia dominat per una dèria inabastable, esperitat. Com si hagués perdut qualsevol noció de la realitat. No entenia per quins motius no podíem ser lliures, defugir la pesada grisor que ens escanyava, la tenebror d’una dictadura cruel en la qual no era permesa la llibertat de somniar.

Què passaria ara, després de la presentació del partit i de l´escorcoll de casa nostra?

No calia fer-se gaires il·lusions. Ho havíem discutit prou a les darreres reunions del Comitè de Direcció. Aquesta vegada no ens escaparíem de la detenció i del posterior judici. Podíem haver optat per no sortir a la llum, per romandre dins la clandestinitat més absoluta i deixar que els grups que pactaven amb els franquistes ocupassin espais en els mitjans de comunicació. Però ens sublevava la injustícia de veure promocionar arreu els que no havien fet res pel deslliurament del poble. Assistíem a una farsa contínua. De les clavegueres més inversemblants, vestides com per anar a un carnaval, ben abillades i somrients, compareixien sigles noves, personatges als quals no havíem vist mai en la lluita per la Llibertat, oportunistes del sindicat vertical que s’apuntaven a les primeres manifestacions obreres, rendistes, advocats sense feina a la recerca d´un acta de diputat, aspirants a sous institucionals de totes les ideologies, milers de vividors que oloraven el repartiment de privilegis. Les tribunes de la premsa, la ràdio i la televisió començaven a estar obertes per a tots aquells que acceptaven la voluntat dels poders fàctics.

Canviar alguna cosa per a salvar l’essencial de la dictadura?

Anarcoefemèrides del 4 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de The Alarm

- Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm,òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.

Naixements

Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc La Matin del 28 de febrer de 1926

- Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França)l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Era el fill primogènit d'Augustin Mougeot, conreador, i d'Élisabeth Persin –nasqué juntament amb un germà bessó, però no sobrevisqué. Guixaire i pintor en la construcció, el 10 de setembre de 1905 es casà a Golbey amb Berthe-Marie Bidal. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França) –son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París.

***

Foto policíaca d'Ernesto Danio

- Ernesto Danio: El 4 d'octubre de 1880 –algunes fonts donen dates distintes– neix a Pagani (Campània, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Ernesto Danio, conegut com U Spasaro i que va fer servir el pseudònim Mario Duval. Cisteller de professió, s'adherí al moviment anarquista de molt jove. El febrer de 1909 va córrer el risc de ser amonestat per les autoritats per l'activa propaganda llibertària que desenvolupà entre els obrers. En aquesta època va ser nomenant secretari de la Lliga de Cistellers de Pagani. Es casà amb Giuseppina Aversa, amb qui tingué tres infants (Luisa, Anarciso i Libero). Milità activament en la Cambra del Treball de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on conegué l'obrera, 15 anys més jove que ell, Emilia Buonacosa, i entre 1914 i 1915 van ser amants. En 1917, després de participar en una manifestació, va ser condemnat a tres anys de presó. Es mostrà força actiu en l'onada de vagues de 1920. El juny de 1920 va ser denunciat per difondre Umanità Nova i fullets anarquistes. El gener de 1921 va ser acusat per un obrer, implicat en un enfrontament amb feixistes, per tràfic d'explosius i va haver de desaparèixer un temps. En aquests anys participà activament en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort. El febrer de 1924, després d'haver complert cinc mesos de presó per«falsificació documental», reprengué l'activitat sindicalista, organitzant els obrers cistellers per al«Primer de Maig». L'agost de 1924 fundà a Pagani, amb Stefano Tipaldi i Alfonso Tortora, dos exfeixistes expulsats del Partit Nacional Feixista (PNF), el«Sindicato Lavoratori Apolitico» (SLA, Sindicat de Treballadors Apolítics). El 30 d'abril de 1925 va ser detingut per propaganda de la vaga en ocasió del«Primer de Maig». Denunciat per«possessió d'armes», en 1925 fugí cap a França. A París sembla que reprengué la seva relació amb Emilia Buonacosa. El 28 d'abril de 1927 va ser detingut a Sant'Egidio del Monte Albino (Campània, Itàlia) i va ser empresonat quatre mesos. Un cop sortí de la presó, el 5 de novembre de 1928 va ser enviat confinat durant cinc anys a l'illa de Lipari, on visqué de la venda ambulant de gelats i gasoses. Un cop lliure, el 6 d'agost de 1932 tornà a Sant'Egidio del Monte Albino on reprengué les seves activitats, pintant de roig alguns vagons del ferrocarril i organitzant emboscades contra els feixistes locals. Fugint de la repressió feixista, el febrer de 1933, després d'un temps a Suïssa, s'exilià a París (França), on freqüentà la seu de la «Concentrazione Antifascista» (Concentració Antifeixista) i entrà en contacte amb l'anarquista Emilio Lussu. A principis de 1934 preparà, amb Pietro Foglio i Guglielmo Gennari, a Barcelona (Catalunya) un atemptat a Itàlia contra Benito Mussolini en conxorxa amb «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), però es van veure obligats a renunciar-ne. S'establí a Tunis (Tunísia), però el 9 d'agost de 1934 va ser enviat de tornada a Marsella (Provença Occitània). El gener de 1935, desesperat per la mort de son fill Anarciso, assassinat pels feixistes en un intent de creuar clandestinament la frontera, pensà en el suïcidi i sobrevisqué gràcies a l'ajuda de Carlo Rosselli i altres companys. Amb Gino Bibbi, Pietro Foglio, Guglielmo Gennari i Vincenzo Perrone, projectaren un atemptat contra Mussolini, que finalment fracassà a causa d'una detenció. L'abril de 1935 va ser detingut a Grassa (Provença, Occitània) sota el nom de Mario Duval i va ser expulsat de França. Després d'un temps a Barcelona, s'establí a Gandia (Safor, País Valencià), on els anarquistes italians Gino Bibbi i Baldassare Londero havien creat una fàbrica de concentrats vegetals («Industrias Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA»;«La Vital»); però finalment la feina de conserge de la fàbrica que volia aconseguí no es va materialitzar i es va veure obligat a portar una existència miserable com a venedor ambulant de rosquilles i gelats, i de modestes ajudes dels companys. La policia feixista italiana el mantingué estretament vigilat gràcies al confident policíac Giovanni Angiolucci i l'agent espanyol Agapito, encarregats de la vigilància dels anarquistes Bibbi i Londero. En la manifestació del «Primer de Maig» portà una bandera roja cridant «Visca l'anarquia! Mort a Mussolini!». Poc després es va veure implicat en l'atemptat contra els locals de Cercle Catòlic i de la Dreta Regional Valenciana de Gandia, però aconseguí sortint-se'n i va fer contacte amb Alberto Cianca i Carlo Rosselli amb la finalitat d'anar a Itàlia per atemptar contra Mussolini. El cop militar feixista de juliol de 1936 trencà els plans i es va allistar voluntari a les milícies, primer al Batalló«Octubre Núm. 11», encapçalat per l'antifeixista italià Fernando De Rosa a Madrid, i després, a conseqüència d'alguns desacords amb el comandament, en la força expedicionària enviada per la Generalitat de Catalunya per a la conquesta de Mallorca (Illes Balears) a mans franquistes. El 28 d'agost de 1936 va ser ferit al cap al front de Manacor (Mallorca, Illes Balears) i va ser obligat a tornar a la Península i ingressar en un hospital valencià. El 6 de novembre de 1936 tornà al front i obtingué el grau de capità. El febrer de 1937 acompanyà Gino Bibbi a la comissaria de València (València, País Valencià) per a demanar notícies d'alguns companys i va ser immediatament detingut. Gràcies a aquesta detenció la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'assabentà de les captures dels militants italians Alfredo Cimadori (espia feixista), Giovanni Fontana, Giobbe Giopp i Umberto Tommasini, contribuint d'aquesta manera a la salvació de les seves vides. Romangué a Espanya fins al final de la guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Sant'Egidio del Monte Albino. Per les seves gestions, la població de Sant'Egidio del Monte Albino aconseguí en 1946 la seva autonomia administrativa d'Angri (Campània, Itàlia), després d'una forçada agregació en 1929. Assistí, en representació de Salerno (Campània, Itàlia), al IV Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia), i envià la seva adhesió al Congrés Nacional de la FAI celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Marques, Itàlia). Ernesto Danio va morir el 10 d'agost de 1966 en una casa de repòs de Siano (Campània, Itàlia). Algunes fons citen erròniament que va emigrar als Estats Units, on morí. Un carrer de Sant'Egidio del Monte Albino porta el seu nom.

Ernesto Danio (1880-1966)

***

Louis Dalgara

- Louis Dalgara: El 4 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) l'artista ambulant, cançonetista, domador, comptable, corrector d'impremta, periodista, escriptor, poeta i anarquista individualista i sindicalista Louis Léon Doutey, més conegut com Louis Dalgara. Sos pares es deien Léon Doutey, empleat, i Marie Élise Séraphine Brétillot, que més tard es dedicaran a la restauració. En acabar els estudis, es llançà a vagabundejar i a rodar arreu de França. D'antuvi artista ambulant, esdevingué atzarosament domador, practicant un mètode d'ensinistrament «per la dolcesa i la persuasió» amb diferents«bèsties salvatges» (onsos, panteres, lleons, etc.) i  treballant per al «Cirque de París» i per al «Cirque Fanni». El 4 de juliol de 1905 es casà al IV Districte de París amb la modista Émilie Maria Mariette, de qui es va divorciar l'11 de juny de 1931. Com a cançonetista, entre els anys 1910 i 1914, freqüentà les reunions llibertàries i les excursions campestres. A començament de la dècada dels deu participà en les «Xerrades Populars» celebrades al número 69 del carrer Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint-Antoine. Entre 1912 i 1914 col·laborà en la revista d'E. Armand Les Réfractaires. En 1913 pertanyia a la«Ghilde Les Forgerons», grup literari de tendència anarcoindividualista, i col·laborà en la seva revista La Forge. En 1913 també col·laborà en L'Anachie. Aleshores vivia al número 80 del carrer Turenne de París i treballava de comptable. També fou membre de l'Escola d'Oradors, el secretari de la qual fou Maurice Vandamme (Mauricius), i secretari del grup anarquista «Les Libres Entretiens», que es reunia a la Sala Cellier, al número 26 del carrer Carmes, i del qual formaven part destacats llibertaris (Benoît Broutchoux, Catalan, Jacon,Émile Lenfant, Leroy, Lobel, Mariette, Maleleine Pelletier, Pringault, Regaini, Philippe Verkozen, etc.). L'abril de 1914 creà, amb Han Ryner i Eugène Villaret, l'anarquista Grup Eclèctic d'Acció d'Art «Les Utopistes», amb la finalitat de promocionar els joves escriptors«sense distincions de matisos o d'escoles», i feia conferències a la Sala de la Belette de París. En 1914, durant la Gran Guerra, va ser mobilitzat com a secretari del Ministeri de la Guerra. El 26 de desembre de 1914, per a la «Ghilde Les Forgerons», va fer la xerrada «L'Art et le rôle desécrivains», amb contradicció portada per Gérard de Lacaze-Duthiers, i l'any següent altra sota el títol «La femme et les poètes». Entre 1919 i 1920 col·laborà en la revista d'André Colomer i Marcel Say Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque. En 1920 col·laborà en les revistes parisenques L'Un i Un, el gerent de les quals fou Marcel Sauvage, i que substituïa La Mêlée. En 1921 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). Sempre artista ambulant, continuà animant els actes llibertaris. En aquesta època col·laborà amb crítiques en el setmanari de notícies culturals La Semaine à Paris (1922-1937) i en el setmanari de cinema Pour vous (1928-1940). També col·laborà en Comoedia. El maig de 1924 va fer la conferència «Le bal musette et les apaches dans la littérature et la chanson» al Caméleón de Montparnasse. En els anys trenta va fer interpretacions teatrals radiofòniques per a«Radio-Paris» i col·laborà enL'Intransigeant. Entre 1931 i 1939 col·laborà en els quaderns mensuals Bibliothèque de l'Artistocratie, dirigits per Gérard de Lacaze-Duthiers. En 1931 era membre d'honor de la «Societat d'Amics de Léon Deubel». El 31 d'agost de 1940 es casà al XVII Districte de París amb l'argentina Aïda Donati. En 1953, amb Henri Chassin i Bernard Salmon, rellançà l'«Aquadémie» de Montmartre, hereva del «Club des Hydropahtes». Com escriptor publicà nombrosos poemaris i novel·les, com ara Parmi les hommes. Poésies (1916), Zizi, professeur de java. Roman (1926, amb Lucien de Silva), Notre-Dame-des-Luxures. La double ville. Montmartre-Suburre (1927, amb Raoul Genella), Zoo-Circus (1936), Le rire sans dents (1969), i moltes poesies seves van ser publicades en la revista anarquista Le Réfractaire de May Picqueray. En la sevaúltima època visqué al número 6 del carrer Saint-Jean de París. Louis Dalgara va morir el 25 d'abril de 1978 a l'Hospital Laënnec de París (França).

Louis Dalgara (1885-1978)

***

Isidoro Checa Valero

- Isidoro Checa Valero: El 4 d'octubre de 1889 neix a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Isidoro Checa Valero –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Checo. Sos pares es deien Antonio Checa i Francisca Valero. Emigrà a Catalunya i en 1923 s'establí amb sa companya i ses filles a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). També s'hi instal·là son germà José Checa Valero, anarcosindicalista com ell. Treballà d'electricista als Ferrocarrils de Catalunya i en 1931 s'afilià en la Secció de Barcelona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la proclamació de la II República espanyola esdevingué un membre destacat del seu sindicat a l'empresa i també fou membre del Sindicat Únic d'Arts i Oficis de Sant Cugat. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer Cultural, del qual va ser nomenat secretari i son germà bibliotecari; aquest centre anarquista va ser clausurat arran dels «Fets de Ripollet» de 1933 i dels «Fets d'Octubre» de 1934, tancament que no s'aixecà fins després de les eleccions de 1936. El novembre de 1932 representà els ferroviaris catalans en el Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid (Espanya). Fou membre del sector minoritari anarquista a Sant Cugat proper a FAI, quan en 1933 la CNT passà a estar controlada pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. A finals de 1935 participà en la reorganització de la CNT, sindicat que havia estat clausurat arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, moment en el qual passà a ser controlat pel sector anarcosindicalista. En aquestaèpoca s'encarregà de la distribució al poble de la premsa anarquista (Estudios, etc.). També va ser secretari de la Cooperativa«La Unidad Obrera», cooperativa de consum impulsada per sindicalistes, anarquistes i comunistes, que després dels «Fets d'Octubre» de 1934 va ser rellançada per a lluitar contra la repressió econòmica i adherida a la Federació de Cooperatives de Catalunya (FCC). Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936 representà la CNT en el Comitè Central dels Ferrocarrils de Catalunya Col·lectivitzats i fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat del Vallès. A més a més, l'octubre entrà com a representant de la CNT en el consistori del poble i a partir del 14 d'octubre de 1936 va ser nomenat segon alcalde. Fou conseller per la CNT durant tota la guerra i durant un tems fou cap d'Economia i més tard cap dels Serveis Públics. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, quan es va prohibir la possessió d'armes a la rereguarda, l'11 d'agost de 1937 va ser detingut per«tinença il·lícita d'armes de foc» i empresonat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i a partir de setembre a la Presó Model de Barcelona. El 17 de desembre de 1937 va ser alliberat, en considerar el jutge que les armes trobades a casa seva eren inservibles, i el gener de 1938 el seu cas va ser sobresegut. El 12 de gener de 1938 es va reincorporà a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i el 3 de maig de 1938 en va ser nomenat alcalde, l'últim alcalde republicà de la població. A finals de gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya, Emília Mayen Balaguer, i ses tres filles (Mercè, Lluïsa i Isidora), son gendre i una neta de només un any. Internat uns mesos al camp de concentració d'Argelers, acabà instal·lant-se a Agen (Aquitània, Occitània). A l'exili treballà d'electricista als ferrocarrils i milità en l'FNIF i en la Federació Local d'Agen de la CNT. En la primavera de 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i a partir de 1955 fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Isidoro Checa Valero va morir el 14 de maig de 1956 a Agen (Aquitània, Occitània).

Isidoro Checa Valero (1889-1956)

***

Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

- Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els«anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquestsúltims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

Notícia de la conferència de Tomás Cañizares Barraján publicada en La Vanguardia del 4 d'octubre de 1932

- Tomás Cañizares Barraján: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares Barraján. Emigrat a Catalunya, visqué al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. Durant la vaga general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i processat per sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat de la Pell barceloní en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932 va fer la conferència «¿Hacia dónde camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou comissari polític i realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els companys empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser detingut i empresonat per la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Amb la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières (Arpitània). Durant l'ocupació formà part del nucli clandestí de la CNT que actuà a Garait (Llemosí, Occitània). Després s'instal·là a Corbigny (Borgonya, França) i aprofità els seus desplaçaments professionals per contactar amb els companys. En 1954 representà la federació local de Roanne (Arpitània) en el ple de la tendència col·laboracionista o possibilista de la CNT en l'Exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Tomás Cañizares Barraján va morir el 23 de juny de 1998 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Renée Lamberet en el Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)

- Renée Lamberet:El 4 d'octubre de 1901 neix al XII Districte de París (França) la historiadora i militant anarquista Jeanne Renée Yvonne Lamberet. De família lliurepensadora, sos pares es deien François Constant Amédée Lamberet, conductor del Ferrocarril de Lió, i Florence Marie Adolphie Lesne. Cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Le Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera,Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

Renée Lamberet (1901-1980)

***

Lucien Tronchet

- Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix a Lió (Arpitània) –altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)– l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, de molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

***

Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)

- Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Sos pares es deien Francesc Botey Ballester, teixidor, i Consol Badosa Caritg. En el part nasqué un germà bessó, Modest Botey Badosa, qui va morir d'urèmia el 30 de juny de 1933. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 Francesc Botey Badosa representà els 800 afiliats del SindicatÚnic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. En 1941 s'instal·là a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) amb sa companya Francisca Jolis Puig (Paquita). El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta,òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amicíntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 al seu domicili de La Treille (Marsella, Provença, Occitània).

***

Manuel Sánchez Fuertes

- Manuel Sánchez Fuertes: El 4 d'octubre de 1912 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Sánchez Fuertes –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Fuerte.Sos pares es deien José Sánchez i María Fuertes. Milicià durant la guerra civil, hagué de fugir per la carretera d'Almeria («Caravana de la Mort») amb sa família durant la caiguda de Màlaga. Després d'un temps a Orà, s'exilià a França fins a la mort de Franco. A Màlaga s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laboracions en Espoir. En 2006 participà en el documental A sangre y fuego: Málaga 1936. Guerra y Revolución en la Ciudad del Paraíso d'Ezequiel Caldas. Sa companya fou Ana Campoy Vargas. Manuel Sánchez Fuertes va morir el 17 de novembre de 2007 a l'Hospital Doctor Pascual de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Parc Cementiri d'aquesta ciutat.

***

Luis Danussi en una assemblea al Luna Park (1958)

- Luis Danussi: El 4 d'octubre de 1913 neix a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) l'anarcosindicalista i propagandista llibertari Luis Danussi Ciancio, també conegut com Luis Ciancio. Fou el menor de quatre germans d'una família d'immigrants italians. En 1927, quan tenia 14 anys, s'introduí en l'anarquisme gràcies a la campanya organitzada a Bahía Blanca pel moviment obrer en suport als militants llibertaris italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1929 s'afilià a l'Associació Juvenil Antimilitarista (AJA) de la seva ciutat natal, vinculada al periòdic de Buenos Aires Bandera Negra. El cop militar del general José félix Uriburu del 6 de setembre de 1930 avortà ràpidament tota aquesta activitat i fou detingut per primer cop. Durant aquests anys treballà al taller metal·lúrgic de sos germans i milità el Gremi de Metal·lúrgics, destacant com a organitzador sindical. En el debat entre protestistas, sector més moderat del moviment llibertari que editava La Protesta, i els antorchistas, més radical que editava La Antorcha, s'inclinà per aquest últim grup. A finals de la dictadura d'Uriburu marxà cap a Rosario (Santa Fe, Argentina), fent servir el pseudònim de Luis Ciancio, pel seu llinatge matern. En aquesta ciutat milità en les Joventuts Llibertàries, que a vegades feien front comú amb els comunistes, i participà activament en el Congrés Regional Anarquista de 1932, que aplegà destacats militants, com ara Enrique Balbuena i Diego Abad de Santillán, i en la campanya contra el Congrés Eucarístic de 1934. Per tota aquesta activitat, va ser detingut sota l'acusació de «comunista». De bell nou a Bahía Blanca, intervingué en la campanya de solidaritat amb el poble espanyol durant la guerra civil i intentà, sense èxit, viatjar a la Península. A finals de 1937 vivia a Buenos Aires a casa del seu amic Fernando Quesada i col·laborà amb la propaganda antifeixista a Espanya que desenvolupava la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). En 1939 entrà a treballar com a retrogravador als Tallers Gràfics Estampa, on va ser nomenat delegat de la secció sindical del Gremi dels Gràfics. En aquests tallers conegué María Celsa Rodríguez, amb qui es casa el 21 de febrer de 1942 i amb qui tingué dos infants, Rocío i Ariel. Fou secretari del Comitè de Vaga en la esclatà al seu taller entre febrer i abril de 1943. Aquest mateix any va ser nomenat secretari d'actes de la Federación Gráfica Bonaerense (FGB). Després d'una breu passada pel grup anarquista al voltant de Francisco Aragón, s'incorporà a l'Agrupació Sindical «Unidad Gráfica», formada per diversos corrents polítics. El desembre de 1945 representà l'FGB en la Conferència Nacional de Sindicats Lliures, convocada per a aglutinar el moviment obrer no peronista. Entre el 5 de febrer i el 5 de març de 1949, participà activament en la vaga dels gràfics de Buenos Aires, on el gremi s'enfrontà a la seva pròpia direcció, a la Confederació General del Treball (CGT) i al govern peronista, que acabà amb l'empresonament de molts militants, ell inclòs. A començaments de 1954, quan el seu nom encapçalava el periòdic Reconstruir, va ser novament detingut durant 15 dies, arran de la publicació d'un manifest de la FACA crític amb el règim peronista. Amb la caiguda de Juan Domingo Perón, col·laborà en la gestió interventora militar de la Federació Gràfica Argentina (FGA), antiga Federació Argentina de Treballadors d'Impremta (FATI), que culmina en 1957 amb eleccions internes i en un congrés nacional que restituí el tradicional federalisme gremial. Aleshores fou elegit secretari de l'FGB i el juliol de 1957 prosecretari de la FATI, càrrec que ocupà fins l'abril de 1963; després fou nomenat secretari general. Sota la dictadura el general Juan Carlos Onganía, impulsà durant la crisi de l'FGB la nova agrupació dels anomenats«Gremis Democràtics» i hagué d'abandonar el càrrec de director de la Caixa de Jubilacions de Gràfics i Periodistes, que ocupava des del setembre de 1960. En 1957 s'entrevistà amb el general Pedro Eugenio Aramburu com a membre d'una delegació que reclamava millores salarials. Com a representant de la FATI entre els 32 Gremis Democràtics, el sector que disputava a les 62 organitzacions la direcció del moviment obrer, s'oposà a algunes vagues generals proclamades pels sindicats peronistes i impugnà judicialment la Llei d'Associacions Professionals que reinstaurava un gran poder d'intervenció dels sindicats. En aquests anys rebutjà tot verticalisme i insurreccionalisme. A mitjans de 1959 viatjà als EUA, convidat per organitzacions sindicals nord-americanes, i retornà a través de Puerto Rico, Cuba i Equador. També viatjà a l'Uruguai i a Xile en representació de la Federació Llibertària Argentina (FLA). A part de la seva activitat sindical, desenvolupà importants actuacions dins del moviment llibertari, participant en congressos, comissions, conferències, delegacions i redaccions de publicacions, ja fos de la FACA o de l'FLA, de la qual va ser nomenat secretari general en alguns períodes fins a la seva jubilació en 1969. Impulsà durant anys una escola cooperativa a Wilde (Avellaneda, Buenos Aires, Argentina). Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com araAcción Libertaria, Hombre de América, El Obrero Gráfico, Reconstruir,Solidaridad Obrera, etc. També destacà com a escriptor de contes, obtenint dos premis en aquest camp. En 1974, a causa dels seus problemes cardíacs, se li va implantar un marcapassos. Luis Danussi va morir, d'una septicèmia sorgida arran d'aquesta implantació, el 5 de maig de 1978 a Villa Domínico (Avellaneda, Buenos Aires, Argentina) i les seves restes van ser vetllades a la seu de l'FLA. En 1981 Jacinto Cimazo i José Grunfeld publicaren Luis Danussi en el movimiento social y obrero argentino (1938-1978). L'arxiu de Danussi es troba dipositat al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CeDInCI) de Buenos Aires.

Luis Danussi (1913-1978)

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)

El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 5 d'octubre

Esdeveniments

Portada de La Vie Ouvrière

- Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF).

Naixements

Eugène Varlin

- Eugène Varlin:El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la«Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops –un ull li penjava fora de l'òrbita–; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de«Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Alfredo Barsotti (1893)

- Alfredo Barsotti: El 5 d'octubre de 1870 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Barsotti. Sos pares es deien Giuseppe Barsotti i Emilia Baroni. Ebenista de professió, el setembre de 1892 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i a finals de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a la ciutat. El 22 de setembre de 1893 es casà amb Felicia Margherita Checchi. Vivia, amb sos germans Gioacchino i Olinto Barsotti, al número 8 del bulevard de l'Impératrice de Russie. L'1 de gener de 1894, juntament amb una quinzena de companys, el seu domicili va ser escorcollat i els tres germans van ser acusats d'«associació criminal». Sobresegut el seu cas, va ser posat en llibertat el 14 de febrer de 1894 després de 45 dies de detenció. Son germà Olinto va ser també posat en llibertat, encara que finalment expulsat, i Gioacchino va ser expulsat del país el 17 de febrer de 1894. En sortir de la garjola, Alfredo Barsotti continuà freqüentant els companys i les reunions anarquistes. Entre el 26 de juny i el 2 d'octubre de 1894 estigué de viatge a Cascina. Durant la tardor de 1894 un informe del Consolat d'Itàlia, que pensava que havia estat confident de la policia a Itàlia, notificava que no havia cap perill en la seva persona, ja que havia abandonat la militància. Demanà la naturalització francesa i l'estiu de 1897 ser esborrat del llistat d'anarquistes estrangers residents a França. El 29 de desembre de 1899 el seu nom va ser esborrat dels registres policíacs, però si li va negar la nacionalitat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alfredo Barsotti (1870-?)

***

Luigi Caglioni

- Luigi Caglioni: El 5 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Luigi Caglioni. Sos pares es deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro Caglioni també va ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué comunista. Luigi fou un dels membres més actius del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son germà i que fou una organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els anarquistes Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el 29 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de Llançaflames del I Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917 va ser nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió militar i a la degradació per un delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors), condemna que va ser amnistiada gràcies a un decret del primer ministre d'Itàlia Francesco Saverio Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a Bèrgam, on va ser constantment vigilat per la policia, sobretot després del Primer de Maig de 1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant la bandera anarquista per tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de 1920 s'adherí a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual el seu domicili va ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es trobés res digne de menció. En aquests mateixos dies, en ocasió de les eleccions municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Bernardo Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es feien una crida a l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà, signà i envià des de Bèrgam directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra la detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament amb son germà Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la Cambra del Treball, en la constitució de la secció de Bèrgam de l'Associació Antialcohòlica de Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació burgesa Unió Obrera d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista romà Fede! Durant el matí del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet guarda-roba i trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes rudimentàries fetes amb tubs metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la impremta, fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB Gaetano Ghirardi, i passà a la clandestinitat. Les investigacions policíaques per trobar-lo s'estengueren arreu de la província i la policia de Milà (Llombardia, Itàlia) escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant correspondència epistolar amb Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit la fuga; també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix delicte sense cap fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença, Occitània), passant abans per Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i després s'instal·là a París. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà en rebel·lia a tres anys de reclusió i a un de vigilància; per complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van ser condemnats a sis mesos de reclusió. L'última etapa de sa vida la passà a Montreuil (Illa de França, França). Sa companya fou Louise Conti. Luigi Caglioni va morir el 21 de gener de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Joan Cunill Cañellas

- Joan Cunill Cañellas: El 5 d'octubre de 1892 neix a Santa Maria del Camí (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Joan Cunill Cañellas–el segon llinatge també citat Canyelles. Pastisser de professió, treballà al conegut forn de Sant Crist de Palma (Mallorca, Illes Balears). Militant del Sindicat de Pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. Va fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), on prengué part en una vaga de forners i publicà el pamflet Crónica obrera. De bell nou a Palma, en 1921 es traslladà a Cadis (Andalusia, Espanya) contractat per l'industrial gadità Salvador Robles per a treballar fent mil ensaïmades diàries a la seva reconeguda pastisseria Viena. A Cadis conegué sa futura companya (Catalina Aragón Utrera) i en 1924 es casaren. Poc després la parella comprà a terminis el bar «La Diana», ubicat davant la caserna militar de Santa Elena al barri de Santa María de Cadis, on acudien molts de militars. A Cadis formà part de la CNT local i col·laborà en Mundo Obrero. El mateix dia 19 de juliol de 1936, delatat per un cunyat seu, va ser detingut a la porta del bar, que va ser precintat, i reclòs, primer, a la Presó Provincial i, després, a l'anomenada «Fábrica de Torpedos» del barri de San Severiano, habilitada com a presó. Finalment va ser enviat al Penal d'El Puerto de Santa María. Joan Cunill Cañellas va ser afusellat durant la nit del 22 al 23 d'octubre de 1936 a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya, embarassada i amb quatre filles petites, es traslladà a Palma, però, malalta de tuberculosi, retornà a Cadis per morir en 1945. El seu cas és un dels que conformen l'anomenada «Querella argentina» (querella destinada al Jutjat Nacional del Criminal i Correccional Federal de Buenos Aires per genocidi i/o crims de lesa humanitat).

***

Miquel Sol Torres

- Miquel Sol Torres: El 5 d'octubre de 1897 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el mestre d'escola anarquista i anarcosindicalista Miquel Sol Torres. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'1 de setembre de 1936 va ser nomenat per la Comissaria de la Generalitat de Catalunya de Lleida director administrador de la Casa d'Acolliment. Amb el triomf franquista passà a França. En 1942 el seu domicili del carrer des Polinaires, núm. 27, de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on vivia amb sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, servia de refugi per als guies del grup de Francisco Ponzán Vidal de la Resistència, enquadrat en la xarxa d'evasió de Pat O'Leary, i especialment per a Amadeo Casares Colomer (El Peque), molt lligat a la família Sol. El 3 de febrer de 1943 va ser detingut pels alemanys i enviat a les presons de Fourgole i de Fresnes. Posteriorment fou traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on fou deportat al camp de concentració nazi de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). Al final de la guerra i durant la desfeta, formà part dels 4.500 deportats que van ser evacuats pels nazis a peu del camp de Lankestein, un dels kommandos del camp de Buchenwald. Esgotat, el 25 d'abril de 1945 Miquel Sol Torres va ser abatut d'un tret al clotell per un guàrdia alemany al costat de la carretera.

***

Necrològica de Ramón Serrate Salabert apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- Ramón Serrate Salabert: El 5 d'octubre de 1899 neix a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Serrate Salabert. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. A causa de les seves activitats es va veure obligat a exiliar-se amb sa companya, María Torner, a Barcelona (Catalunya), on continuà amb el seu compromís. Durant la guerra civil fou responsable d'un batalló. Posteriorment, amb sa companya, participà en la col·lectivitat de Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Perpinyà, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ramón Serrate Salabert va morir el 20 de juny de 1992 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 29 de juliol de 1942

- Manuel Checa Hernández: El 5 d'octubre de 1902 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia)

*** 

Germinal Esgleas en l'exili

- Germinal Esgleas:El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Esgleas i Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Sos pares es deien Josep Esgleas i Rosa Jaume. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny.  Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts –els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral,Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Josep Esgleas Jaume va morir el 21 d'octubre de 1981 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Salvador Tort Fernández

- Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari en un regiment de marxa de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere també va ser un destacat militant anarquista.

***

Necrològica d'Alejandro Blanco Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1969

- Alejandro Blanco Muñoz: El 5 d'octubre de 1906 neix a Nuévalos (Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Blanco Muñoz. Sos pares es deien Eustaquio Blanco i Cecilia Muñoz. Emigrat a Madrid (Espanya) treballà de paleta i en els anys trenta fou un dels militants del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més destacats. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i combaté al front de Guadalajara (Castella, Espanya). Després de la militarització de les milícies, el juny de 1938, va ser nomenat capità de la 72 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a treballar pels alemanys a Bedarius, on en 1943 participà en la reorganització clandestina de la CNT (Agrupació Confederal). Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Bedarius de la CNT. Alejandro Blanco Muñoz el 14 de febrer de 1969 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Carmen Hernández Luna apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'octubre de 1994

- Carmen Hernández Luna: El 5 d'octubre de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Hernández Luna. Sos pares es deien Manuel Hernández i Josefa Luna. Vivia en unió lliure amb l'anarquista Nemesio Oteros Polo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, organitzà la resistència a Nueva Carteya. Després de la caiguda a mans franquistes de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya), la parella abandonà Nueva Carteya i arribà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on restaren fins el final de la guerra civil. Passaren a França per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord), però de la manera que va ser rebuda a per les autoritats franceses, decidí retornar a la Península malgrat tots els riscos. Patí tota mena de maltractaments i humiliacions per part dels falangistes locals i en 1948 intentà passar clandestinament a França, però va ser detinguda a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i reclosa en diferents presons, entre elles la de Còrdova. Un cop lliure, passà a França per Andorra i retrobà son company a Brageirac, on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Trevall (CNT). Carmen Hernández Luna va morir el 23 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 24 d'agost– de 1994 a l'Hospital Samuel Pozzi de Brageirac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrada en aquesta població.

***

Emilio Tesoro Linares

- Emilio Tesoro Linares: El 5 d'octubre de 1907 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Fou fill d'una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel,CNT i Solidaridad Obrera. Emilio Tesoro Linares va morir d'un càncer de pell el 10 d'octubre de 2003 a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària.

***

Roger Boutefeu

- Roger Boutefeu: El 5 d'octubre de 1911 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry,A. Duret o Le Pediculeux. Fill d'un obrer de cautxutar, tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.). És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1937 exercí de gerent del periòdic Rectitude,òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité,òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». Casat dues vegades, tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments. Roger Boutefeu va morir el 24 de juliol de 1992 a Agey (Borgonya, França).

***

Antonio Serrano González (Caracas, julio 2005)

- Antonio Serrano González: El 5 d'octubre de 1918 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Serrano González. Quan tenia sis anys quedà orfe i a partir dels 13 anys començà a treballar, primer de pastisser i després de sastre. En 1933, per la influència del sastre confederal Manuel Ibarra Campanero, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'Ateneu de Divulgació Social de Màlaga. En 1934 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat de Sastres de la CNT malaguenya. Arran de l'aixecament feixista, s'enrolà en la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes), que sortí de Màlaga el 28 de juliol de 1936 cap a Granada. Més tard lluità en una columna confederal al sector de Ronda, fins la pèrdua de Màlaga. El febrer de 1937, després de la militarització de les milícies, lluità en la 82 Brigada Mixta. Després de la pèrdua de Terol, passà a la 45 Brigada Mixta, marxant a l'Ebre i després a cobrir la retirada catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el 7 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Brams, dels quals sortí el febrer de 1940 per fer feina en una fàbrica de confecció de roba militar a Carnaux. Després de la derrota de França quedà indocumentat i des de febrer de 1941 a octubre de 1943 treballà de pagès. Durant l'Ocupació, fou secretari de Propaganda de la CNT de Tarn, alhora que treballà de bell nou de sastre. En acabar la guerra organitzà les Federacions Locals confederals de La Bastida Roairós i Sant Jòri, del Llenguadoc (Occitània). En 1947 va ser nomenat delegat d'Albi al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa. Decidí emigrar a Amèrica i el 21 d'abril de 1950 arribà a Veneçuela, on s'havia instal·lat un germà seu. A Caracas treballà durant quaranta anys de llibreter (Libreria Minerva, Palacio del Libro, Libreria Lectura i Libreria ABC), alhora que milità en el moviment llibertari, especialment en la CNT de l'Exili i en la Federació Obrera Regional de Veneçuela (FORVE). En 1965, fugint del revisionisme de l'agrupació encapçalada per Manuel Lara favorable a la creació d'un partit socialista llibertari, s'uní al grup anarquista de Josep Xena Torrent. En 1995 formà part del grup editor de la nova època d'El Libertario, publicació en la qual col·laborà de manera regular. En 2004 fou un dels creadors del Centre d'Estudis Socials Llibertaris (CESL). Entre el 17 i el 24 de juny de 2005 se li reté un homenatge a Caracas sota el títol «Vivir la utopía», muntat per l'Organització Nelson Garrido (ONG), el CESL i el periòdic El Libertario. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Acontecimiento,Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,El Libertario, Orto,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Serrano González va morir el 14 de juliol de 2008 a Caracas (Veneçuela).

Antonio Serrano González (1918-2008)

***

Giliana Berneri

- Giliana Berneri:El 5 d'octubre de 1919 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la metgessa anarquista Giliana Berneri. Segona filla de Camillo Berneri i de Giovanna Caleffi, va estudiar medicina a París i es va especialitzar en pediatria i en psicoanàlisi. Amb son company Jean Senninger (Serge Ninn), amb qui es va casar en 1945, va militar en el moviment llibertari francès. El 17 d'octubre de 1947 va rebre la nacionalitat francesa i va afrancesar el seu nom per Giliane. Va pertànyer al grup«Sacco i Vanzetti» de la Federació Anarquista en Llengua Francesa (FAF) del Barri Llatí parisenc, la finalitat del qual va ser impedir l'execució dels companys anarquistes. En 1949, amb son company, participà en la fundació de l'Organisation Pensée Bataille (OPB). Més tard va fer costat el grup «Kronstadt», exclòs en 1954 de la Federació Comunista Llibertària (FCL)–va ser una de les principals redactores, amb Louis Blanchard, del «Memoràndum del grup"Kronstadt"», on es denunciaven les maniobres de l'OPB. La seva casa al Barri Llatí (240 rue Saint-Jacques) estava constantment vigilada per la policia. També va participar en nombroses iniciatives culturals llibertàries, va fer conferències amb molts intel·lectuals, com ara Albert Camus, i va col·laborar en el periòdic Le Libertaire. Va participar en nombroses campanyes de solidaritat, com la que demanava l'alliberament del company Ernesto Bonomini del camp de concentració de Tolosa de Llenguadoc i el seu exili als EUA en 1939. Amb sa germana Marie Louise va popularitzar les teories psicoanalítiques de Wilhelm Reich en la premsa llibertària. Va deixar el moviment en la dècada dels anys 50 desil·lusionada per la trajectòria de l'FCL. Després de la mort de sa mare, en 1962, va fer donació de l'arxiu familiar (documents, correspondència, biblioteca, hemeroteca, fotos...) al centre de documentació promogut per Aurelio Chessa. Va exercir la medicina fins a 1989. Giliana Berneri va morir el 19 de juliol de 1998 a París (França) i reposa al petit cementiri de Saint-Laurent-Nouan (Centre, França).

Giliana Berneri (1919-1998)

***

Francisco Ramírez Izquierdo

- Francisco Ramírez Izquierdo: El 5 d'octubre de 1921 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco Ramírez Izquierdo, conegut com Paco Ramírez. Fill d'una família republicana, sos pares es deien Francisco Ramírez i Josefa Izquierdo. Quan tenia 14 entrà a treballar d'aprenent en una fàbrica de sabates i s'afilià al Sindicat de la Indústria Tèxtil (Secció Calçat) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució de juliol de 1936 ingressà com a alumne a l'Internat«Durruti», creat per la CNT amb la finalitat de capacitar la joventut llibertària, i posteriorment a l'Institut Obrer de València, on estudià el batxillerat. Durant el franquisme es caracteritzà per la solidaritat que exercí amb companys i companyes. Treballà durant més de quaranta anys com a marbrista lapidari en l'empresa«Marmolista Valenciana» i després va ser conservador de la «Casa de les Roques», ocupant-se d'explicar l'origen i el significat d'aquest museu a les visites. Fou membre de l'Associació Cultural Institut Obrer (ACIO) de València i soci honorífic de la «Fundació Salvador Seguí». Els últims anys de sa vida els passà postrat en una cadira de rodes i cec, situació que va ser més suportable gràcies a la visites dels companys que rebia. En 2011 el seu testimoni va ser recollit per Cristina Escrivá Moscardó en el llibre El Internat-Escuela Durruti (1937-1939). Francisco Ramírez Izquierdo va morir el 17 de juny de 2014 al seu domicili de València (València, País Valencià) i fou enterrat dos dies després al Cementi General d'aquesta ciutat.

Francisco Ramírez Izquierdo (1921-2014)

Continua...

---

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc)

Un univers kafkià

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats. (Miquel López Crespí)

El relat de les presons patides després de la derrota republicana era molt semblant al que ens explicava Salvador Trias: els dies d´angoixa en el port d´Alacant, esperant uns vaixells que mai no arribarien, la prepotència dels italians que els havien fet presoners; les rialles, a l´entrada del port, dels falangistes fent el gest de tallar els cap als internats en aquella presó sense parets; la marxa, amb les baionetes dels soldats a l´esquena, cap el camp de concentració de Los Almendros; l´enviament, amb un grup de més de cent presoners a fer carreteres a Mallorca... i, oh miracle!, les inesperades relacions amb la meva mare, una filla de Can Verdera, neboda del batle de sa Pobla i cap d´Unión Patriótica, el partit del general Miguel Primo de Rivera, cosa que li salvà la vida.

Ho sabia pel pare i per l´oncle. Els dies tancats al port d´Alacant foren d´un pànic especial. Envoltats per les tropes franquistes, sense menjar, sense saber quina sort vendria. Alguns, desesperats, es suïcidaven d´un tret al cap, i els que no tenien armes, pujant a un fanal i llançant-se daltabaix. No era tant la por a la mort, a acabar davant una paret, com a les tortures dels falangistes. Se sabia que els vencedors anaven cercant antics dirigents polítics i sindicals, comandaments de l´exèrcit republicà, gent destacada en el sosteniment de les cooperatives i fàbriques col·lectivitzades, comissaris, periodistes... Era difícil escapar a la meticulosa triadella de feixistes i militars. Se sabia exactament el que havia passat a la zona franquista, quin havia estat el destí de persones semblants... per això mateix els trets al cap en el port, els que s´obrien les venes amb les navalles d´afaitar, aquells que es llançaven al mar sense saber nedar... Tot era preferible abans que caure en mans d´aquella colla d´assedegats de sang.

Sovint ho pensava a classe, just en l´instant que el professor de llatí escrivia amb guix a la pissarra un fragment de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar.

Què hauria estat d´un presoner republicà a la Mallorca dels anys quaranta sense el suport d´una de les hereves de Can Verdera? Alguns sobrevisqueren a la tràgica maror dels camps de concentració. D´altres no pogueren resistir el pes de la derrota, la prepotència dels militars, els treballs forçats de sol a sol, el mal menjar.

Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:

--Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant, per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau li produïa a la retina. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

--Li vaig confessar que no ho recordava.

--Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa cap al camp de treball. Era una imatge acostumada; ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient, que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

--Tenc ben presents les paraules que em digué:

--Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment l´hivern anterior, arraulits a les pobres cabanes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

--Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills de què cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

--Ho sabia d’ençà la infantesa.

--La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

--De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por de la misèria, de la marginació, de no tenir feina. Por de l´emigració, d´haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por de tot, de quedar malament, de dir cap paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem, que un jornaler tengués mala anomenada era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

De la història familiar em restà per sempre a la memòria un fet remarcable: saber que la llista dels milers i milers d´assassinats era provisional i que, un dia, s´hauria d´ampliar fins a l´infinit amb la relació dels que moriren de tristor per la derrota, dels morts de fam, per la feina esclava de la postguerra, per mil malalties que segaven vides amb més eficàcia que les metralladores dels botxins.

Però aquest ja és un altre capítol.

El cervell organitzatiu del grup Nova Mallorca era Sebastià Terrades, un cataliner nét d´un pescador que va arriscar la vida en nombroses ocasions portant perseguits fins a Menorca.

El descobriren quan tornava d´un viatge i, jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a mort. Posteriorment la pena li fou commutada per trenta anys de presó. En va fer nou. Però mai pogueren vèncer el seu esperit alegre i divertit. El vaig arribar a conèixer, vell i rabassut, encenent la seva pipa de fang a la caseta de Santa Catalina, i mai ningú no hauria pogut imaginar els sofriments que havia patit en el passat.

D´on tragué la força per resistir? Imagín que com el meu pare, com els familiars dels altres membres de la colla, era la consciència d´haver lluitat per una causa justa els que els mantenia dempeus en les més ferotges circumstàncies.

Ho sabia per l´oncle. Havien vist tant de dolor pels pobles i ciutats d´aquella Espanya en guerra! Els supervivents, els condemnats a anys de presó i treballs forçats, vivien en la convicció que, sense cap mena de dubte, tornarien fer el que havien fet. Eren homes i dones formats en els ateneus populars dels anys trenta, en la lectura dels clàssics del pensament socialista i anarquista, amb fermes conviccions, decidits a lliurar la vida a la causa si era necessari.

Sebastià Terrades era un organitzador especial. Coneixia a fons els horaris, les parades de tots els autobusos de ciutat. Era el primer a assabentar-se d´una obra nova, d´on es trobava una paret extraradial per anar-hi a fer pintades. I l´únic també que, malgrat la dèria que ens dominava, trobava temps per a estudiar i treure bones notes.

Com ho feia? Mai no sabérem d´on treia aquella capacitat innata per a concentrar-se en tantes coses alhora. Un do especial? Li teníem enveja. Una enveja sana, però enveja al cap i a la fi.

Era un assenyat especialista a escodrinyar la cartellera dels cines de ciutat. Sabia a la perfecció la pel·lícula que ens convenia anar a veure, el film que podia significar una aportació a la nostra formació humana. Va ser el que ens va descobrir les estrenes de les pel·lícules de Bergman, Berlanga, Fellini i Orson Wells a la Sala Augusta, el Líric, l´Astoria o el Born.

Una tarda ens obligà quasi per la força a anar a veure Espàrtac, de Kubrick. Després, en el pati, o en alguna trobada de dissabte a casa d´algun de nosaltres, ens feia analitzar punt per punt les troballes revolucionàries que hi havia en el film. L´efecte d´aquells descobriments ha estat perdurable a través d´aquestes dècades. Com un cec que, inesperadament, després d´una miraculosa operació, veu la claror, un nou univers.

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats.

Què tenien a veure les ensucrades pel·lícules pagades per la dictadura amb els films que ens feia veure Sebastià Terrades? Com comparar les insuportables espanyolades plenes de Joselitos, Marisols i Saras Montiels amb la creativitat gegantina d´una pel·lícula de Bergman i Fellini. No res a veure entre el missatge falangista de Raza i La font de la donzella.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares), ens anam empassolant --sense creure en el que ens mostren-- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei d´interessos tan tèrbols: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai la mena d´estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el pare i els oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film --igualment de propaganda-- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes filipines dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i Espanya fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits discursos gens amagats dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...

L´any 1962 s´estrenava en el Teatre Balear de Palma El Procés, d´Orson Welles, basada en la novel·la de Kafka del mateix títol. En Sebastià ens ho havia advertit de bon matí, al pati. “Demà dissabte, toca anar al Balear. Ja ho sabeu. Hi fan El Procés. És una pel·lícula bàsica, no hi podeu faltar!”.

A la primera sessió, cap a les tres de l´horabaixa, el cine era quasi buit. Nosaltres quatre, Nova Mallorca en ple, al bell mig de la sala, esperant l´inici de la projecció. Al nostre darrere, unes quantes parelles que només havien pagat l´entrada per a poder besar-se a les fosques, sense que els importàs el film que s´havia de projectar. Al davant una parella de vells, possiblement estrangers pel tipus de vestimenta que portaven. Ningú més. Al fons, rere les cortines, l´acomodador parlant amb la venedora de cacauets, protestant segurament per la manca de públic i de propines que tot plegat comportava.

El film ens obria l´esperit a noves experiències i percepcions. De seguida ens submergírem en la fondària kafkiana de les imatges que ens oferia Welles. Les magistrals interpretacions d´Anthony Perkins, el mateix Orson Welles, una nova Rommy Schneider que no tenia res a veure amb l´ensucrada Sissí, emperadriu que havíem vist a la infantesa, ens tenien corpresos. La injustícia de les persecucions contra el protagonista, l´absurd univers que Anthony Perkins havia de travessar per tal de trobar una espurna de justícia i veritat, ens evocava les respectives odissees familiars.

Era l´inicial descobriment d´un autor, Franz Kafka, magistralment portat al cine per Welles. A partir d´aquell dia anàvem a cercar llibres de Kafka per totes les llibreries de Palma. I era difícil trobar-ne cap! Encara no s´havia posat de moda La Metamorfosi, que anys després editaria Alianza Editorial i seria recomanada per tots els professors de literatura de l´Estat espanyol. Però ara els havíem de comanar als llibreters coneguts de ciutat. Ens seduïa l´univers barroc de l´escriptor germanotxec. Tots ens sentíem com el personatge del film, el protagonista de la novel·la: persones perdudes, perseguides per l´engranatge ferotge de la dictadura. Ens sabíem abandonats, sense poder fer res per assolir la nostra llibertat. Per això ens identificàvem amb el món angoixós del senyor K, els laberints de la Llei, l´aparició inesperada de la policia en qualsevol moment, els indrets que no tenien cap sortida. Encara no sabíem emprar la paraula “kafkià”, però sentíem en la pell que aquell món que ens descrivia era el nostre, sense cap mena de dubte.

A la fi ensopegàvem amb un tipus de pel·lícules que no tenien res a veure amb el que ens oferia el cine oficial. Amb Welles, Buñuel, Fellini i Bergman (era el temps de les estrenes de Maduixes silvestres, L´estiu amb Monika, El setè segell, La font de la donzella...) començàvem a conèixer el que era el cine autèntic, el camí cap al coneixement i la bellesa.

Aquell dia en sortir del Balear diluviava. Restàvem a l´aguait que cessàs la ruixada. Vèiem passar la gent talment visquéssim enmig d´un somni. Fosquejava. La gent anava apressada, amb temor de xopar-se. Mirava els fars dels cotxes. La llum dels vehicles permetia copsar la força de l´aigua que queia inclement damunt la ciutat.

Ens costà una bona estona recuperar-nos, tornar a la realitat. Malgrat la meva manca de formació cinematogràfica, em vaig adonar que el film marcaria per sempre el que em restàs de vida. En aquelles imatges sentia, com un punyal que em penetràs dins la carn, tota l´absurditat de la vida. Em servia, de forma inconscient, per racionalitzar la bogeria que havia fet malbé l´existència dels pares.

Ens acomiadàrem en silenci, sense dir ni una paraula. La processó covava per dins i, més de mig segle després del que record, la força del film resplendeix dins el meu esperit amb la mateixa lluminositat d´aquell dia.

50 anys de literatura i compromís polític La revista l´Altra Mirada (Fundacions Darder-Mascaró) entrevista l´escriptor MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Biel Pérez i Pep Valero

M’interessa la cultura, la literatura… La política també m’ha interessat sempre i m’ha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. L’aparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i d’avanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia, i, si veus el panorama: no vull parlar de Polònia, en mans de l’extrema dreta; el que ha passat a Ucraïna, Bielorússia, Le Pen a França; a Itàlia en Salvini amb tota la desintegració d’un dels grans moviments comunistes europeus (el PCI, que tenia més de deu milions de vots i semblava que s’ho havia de menjar tot). Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments d’immigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps d’en Hitler! En preocupa molt la feblesa de l’esquerra. (Miquel López Crespí)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: Literatura i compromís polític

A l’hora convinguda en Miquel ens obri les portes de ca seva i, fidel al seu tarannà, ens obsequia amb dos llibres. Per a en Pep, que coneix bé la seva producció literària, el darrer que acaba de publicar: “Parets de foc”; per a en Biel una història d’amor: “Els crepuscles més pàl•lids”.

Després de les presentacions (en Miquel i en Biel no es coneixien) i les fotos corresponents, ens acomodam perquè es gravi bé l’entrevista.

Enviau-me les fotos per Facebook perquè no em maneig gaire bé amb les noves tecnologies; fins als anys noranta escrivia amb una màquina de cent anys, que encara és per allà…

Vida i miracles

Potser vos n’hauria d’haver preparat un resum, però el podeu trobar a Internet. Jo som un al•lot de Sa Pobla, vaig néixer el 46… Som casat i tenc dues filles, de 37 i 25 anys.

El primer llinatge no és gaire pobler…

No; el López va venir de presoner republicà l’any 40 i va estar en els camps de concentració feixistes d’aquella zona (que n’hi havia) i a la presó de Sa Pobla. I es va casar, va tenir sort, amb una al•lota poblera de casa conservadora catòlica.

Degué ser un escàndol…

Un gran escàndol; el capellà no els volia casar. El capellà era família llunyana de ca nostra, de la part poblera; i això de casar-se amb un presoner republicà… Va ser molt sonat. Així com de pare venim de rojos, de part de Sa Pobla venim de cacics. El tio de mumare era el cap d’Unió Patriòtica, partit fundat a l’època del dictador Primo de Rivera, i també era el Batle. I sempre ha tingut com a bons records a Sa Pobla, perquè va ser l’impulsor de la construcció de l’Escola Graduada (aquell edifici gran que encara hi és) i de la conducció de l’aigua potable al poble. I això s’ha mantingut. Es va exiliar amb la República.

Estudis

Jo només vaig fer fins a quart, a l’Institut que hi havia a Sa Pobla, a la Plaça del Mercat; que abans havia estat lloc d’internament de republicans. Era un magatzem de garroves que després va ser reconvertit en institut. Quan ens mudàrem a viure a Palma, vaig anar al col•legi La Salle. De cara als estudis no hi havia problemes econòmics; una germana meva és metgessa i l’altra professora, però jo, ja a quart em vaig liar amb Ràdio Espanya Independent… Ja teníem un grup aquí, amb companys del Lluís Vives, que es deia “Nova Mallorca” i enviàvem cròniques. Encara me’n record de les adreces: a París era la seu de “L’Humanité”, Boulevard des Poissonniers, 9; i Roma era a la seu de “L’Unità”, Via delle Botteghe Oscure (es sorprèn de què nosaltres li endevinem aquesta adreça italiana). Hi havia una comunicació molt ràpida; això era anònim.

Quants d’anys tenies?

Catorze…

Catorze anys i ja enviaves cròniques…! Com neix això, com s’enganxa?

Això s’enganxa amb les històries familiars de la guerra. Jo, de menut, dins ca nostra, només he sentit històries de la República. Ràdio Pirenaica… jo era molt (pecero). D’adolescent era la meva malaltia infantil, que diríem… Aquests (es refereix a en Pep, rient) ens deien que “el izquierdismo era la enfermedad infantil del comunismo” (rialla fresca).

Pep: “això deia en Lenin…”

Sí, però nosaltres ho dèiem a l’inrevés: “el derechismo enfermedad infantil del carrillismo” (rialles).

Quines figures, quins models d’identificació han marcat el teu tarannà?

Identificació per part de la dreta poblera, no. Jo respect la família; i respect les coses positives que pogué fer el batle d’Unió Patriòtica, però la meva influència republicana des de jovenet és clara. Endemés, en el taller de pintura de mon pare s’hi reunien els expresoners; els horabaixes, quan acabaven la feina. Molts d’ells es varen casar amb pobleres i varen tenir una certa influència dins el poble. Què voleu que vos digui? Jo, amb la família, a aquesta edat ja coneixia tota la història de la República. Després ho vaig anar confirmant de forma autodidacta. Investigava les coses que jo sabia; ja comprava d’amagat en Thomas, Ruedo Ibérico, materials de París… tot el bròquil aquell.

Quan pensares que podies dedicar-te exclusivament a l’escriptura?

Bé, jo he fet una senda de vida com molts d’autodidactes. He passat per diversos oficis. Ajudant a mon pare en el taller de pintura; no vol dir que fos una feina esclava, m’encarregava d’anar a cobrar factures, d’anar a cercar materials, de tornar els cotxes que ens havien duit… No era allò d’estar esclau, esclau, esclau… no sé si ho hagués aguantat! Jo, amb el sis-cents, feia feines complementàries (ara necessitam cinc quilos de blau, ara necessitam aiguarràs…). Però la vaig deixar quan vaig anar a la mili: dos anys a Cartagena, a Infanteria de Marina. Quan vaig tornar em vaig casar i, en aquell temps, es va produir el meu acostament a la literatura. Primer vaig estar una temporada fent de delineant a la Cooperativa d’Arquitectes Progressistes que hi havia per devora l’Estudi General: un germà de na Lila Thomàs, en Pere, Na Joana Roca, que era maoista en aquell temps, En Manolo Cabellos, En Carlos García Delgado, a vegades venia en Miquel Tugores, un arquitecte portugués que nomia Joan Vila, anarquista… A mi em tenien de delineant, un parell d’anys, però no pagaven molt; encara me’n recordo del preu. Quan ells presentaven un plànol eren 500.000 pts.; era el preu estipulat, legal, del Col•legi d’Arquitectes. Als delineants ens pagaven 60 pts. l’hora. De totes les maneres, la teoria d’aquesta Cooperativa d’Arquitectes Progressista era que tots havien de ser iguals, que tots havíem de ser treballadors, que no hi havia diferència entre arquitectes i delineants… I, fins i tot a l’època gloriosa del maoisme de na Joana, les empleades de neteja també havien de ser iguals que els delineants i els arquitectes! Això es va dur durant un temps a la pràctica; però la pràctica va ser més fotuda que la no pràctica. Perquè, com que tots aquests arquitectes no sabien fer les feines de la casa, a l’hora que tocava fer net el pis, ells no en sabien, tiraven l’aigua i duia més feina replegar l’aigua escampada pertot… Ja em veus a mi llevant plànols i salvant llibres… un merder impressionant! Però això era el poder de na Joana. Era una persona molt important; va ser el cervell de tots els fets del Puig de Sant Pere. Nosaltres la vàrem ajudar a fer enquestes; era un moviment veïnal. Ella havia estat a la Xina durant la Revolució Cultural i va venir vestida de guàrdia roja; no vos penseu que no fos impressionant l’assumpte. Tota la tropa de la Cooperativa la vàrem ajudar a fer l’exposició de la Xina en el Col•legi d’Arquitectes, que va estar molt ben muntada, a part del que hi hagués d’ideologia. Com a fet cultural.

Tu aleshores ja escrivies?

Sí. Vaig començar perquè, una vegada acabat el periple aquest de delineant, anys 72, 73… També vaig fer els meus “pinitos” a “L’ull de vidre”, que va ser una llibreria rupturista dels anys setanta, en el carrer de Sant Sebastià, que la vàrem dur amb en Frederic Suau. Però, amb en Frederic o jo o d’altres que ajudaven, no teníem… per dur un negoci n’has de saber! I nosaltres érem uns activistes culturals, ens agradava anar a fer conferències, dur gent (Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany…), però el tinglado que suposa dur un negoci, no en sabíem. Però això ens ho va ensenyar la pràctica; que no en sabíem.

I va anar malament…

Sí, va anar malament. I, a partir de què anàs malament “L’ull de vidre”, i aquí va ser quan en vaig tirar cap a la literatura, vaig connectar amb en Domingo Perelló de “Logos”; i hi vagi estar un parell d’anys abans de dedicar-me totalment al periodisme i la literatura. Jo sempre he dit que aquest “Logos” dels 72, 73, 74, venia a ser com una espècie de petita universitat. Per la gent que hi venia. No hi havia ningú d’esquerres de Palma que no hi vingués a comprar llibres; i alguns a “mangar-los”; això va ser un problema.

En aquell temps es teoritzava que no passava res…

Això estava súper teoritzat! I, clar, tu estaves fent feina allà, coneixes el brou (perquè n’havia après a “L’ull de vidre”), i veies exactament el tipus de material que duien per a ficar-hi un o dos o tres llibres. Quan el veies entrar ja deies: en ve a cercar un! Si anava vestit amb un abric, ja sabies que se’l ficaria darrere; si el cinturó, aquí; si amb aquelles seria notes de butxaques, deies: aquest només s’endurà d’aquests petitets de seixanta pessetes… Un dia em vaig haver d’enfrontar amb un progre que va venir. Un d’aquells marxistes leninistes progres d’aquell temps; s’animal ja em ve amb una bossa de viatge i la posa darrere una estanteria per anar carregant la bossa… Li vaig haver de dir, sense que en Domingo se’n temés: “Mem, Joan., això no pot ser; perquè aquí ens desmuntes el negoci en dos dies. Hi ha novetats que han arribat i són per als clients!”. Aquell dia no se’n va dur cap, però un dia que jo lliurava vés a saber què se’n va dur.

Quan te’n tems de què tu pots viure de la literatura?

Aquí, a “Logos”, va ser l’interessant. Hi compareixia tothom: personatges tipus Llompart, Damià Huguet, el castellanista Tòfol Serra… Aquest era molt castellanista i anticatalà. Venien a fer les tertúlies en Díaz de Castro, en Perfecto Cuadrado, n’Isidre Forteza… En el pis de damunt, de na Clara, hi teníem amagat en Cámara; aquests del PCE el tenien amagat. Era l’obrer del Partit, i de tant en tant hi havia expedicions de dos o tres que li anaven a fer “Rendez-vous” i mostraven “un dirigente obrero”. Era el “santón” d’aquesta petita burgesia progre ciutadana… això de veure un “obrero”, que no l’havien vis mai (ha, ha, ha ha…!). Jo m’esbutzava de riure!

Un obrer que teoritzava i que xerrava molt.

b>Un obrer “leído”! I agosarat; jo sempre he dit que sense en Manolo aquí les bollidures…

Aquest duia la bandera més alta que tu…

Sí, perquè era més fort, i pegava colzades, i cridava… I qualsevol s’enfrontava amb aquesta fiera!

La Llibreria“Logos” és una peça clau? ( La llibreria Logos estava en el carrer de galeries entre la plaça dels Patins i el carrer dels Oms)

Sí. Primer per la universitat que va significar. Allà ens arribaven les novetats de tots els llibres. Per a les clandestines teníem el cotxe d’en Domingo aparcat a la pista dels patins, perquè ens venia a vigilar la brigada política. Hi teníem els llibres eròtics i els polítics dins dues capses separades. I jo era l’encarregat de, quan venien els clients de confiança (en Domingo no es movia de la llibreria), agafar la clau del maleter… Record una vegada que vaig acompanyar n’Isidre… uhhhh, déu meu, era dels que més compraven! N’hi havia que s’enduien les dues coses: compraven en Marx, però també s’enduien en Sade i novel•les eròtiques angleses i nord-americanes. I tot aquest material, que en aquell temps venia de França o de l’estranger, costava. En Domingo, durant una època, ho va passar molt malament, però va fer el negoci amb els llibres de text: anglès i francès pels instituts. Molts d’aquests llibres prohibits aquí, arribaven amagat dins els paquetots de manuals d’anglès o francès. Sabies que, dins cada paquet, hi trobaries tres o quatre llibres.

Això et va marcar…

Es clar…! Jo, de ben jovenet, jovenet, jovenet, escoltava molt. Llegia “El único camino” de na Dolores Ibárruri, les memòries de n’Hidalgo Álvarez de Cisneros, que havia estat cap de l’aviació republicana… I, a partir d’aquí ja vaig anar cercant tot el que vaig trobar sobre la guerra. Autors? Tot d’una vaig conèixer molt tot el material que arribava de França. La part dissident del comunisme. Malgrat que jo enviàs articles a l’emissora del Partit, jo anava tenint una formació més anarco comunista; pensau que el meu pare havia estat amb els anarquistes durant la guerra; i el meu tio, que vivíem junts, amb els comunistes. Aleshores jo combinava molt el material anarco (Durruti, POUM, Andreu Nin), aquestes dues històries paral•leles i enfrontades han estat l’a,e i,o u, de la meva joventut. Després tot aquest historial s’ha concretat amb tot els materials que tenc per aquí (el seu pis) i els quatre o cinc mil llibres que vaig enviar a la biblioteca de Sa Pobla; perquè ja he fet hereus els poblers.

Et sents valorat a Sa Pobla?

Sí!! A Sa Pobla sí!! M’hi sent molt. No sé per què, però ens han fet molt de cas els Ajuntaments. Els de dretes més que els d’esquerra. Darrerament ha canviat això, des que hi ha la nova gent de MÉS tenim una relació molt forta. Hi ha hagut uns anys de predomini cultural pesemero a Sa Pobla en què no hi havia manera; no hi havia manera de presentar un llibre, no hi havia manera de què es fes res que ajudàs a la promoció. I la dreta, representada per en Jaume Font, va crear la Trobada Anual d’Escriptors Mallorquins (encara ara ho fem, des dels anys noranta). Mesclam, perquè en vénen dels Països Catalans, malgrat que al començament fos la trobada dels autors poblers. I això ens va animar. Però no es tractava sols d’un dia, del Dia del Llibre; en Jaume, i l’Equip Cultural on hi era n’Alexandre Ballester, va crear una infraestructura. A la Casa de Cultura de Sa Pobla ja hi varen posar una al•lota; i una sala pels escriptors poblers. Aquesta al•lota estava encarregada de cercar totes les novetats de l’any de tots els escriptors de Sa Pobla. I no sols això, tots els articles dels diaris que ens parlaven. Feren uns arxius amb tot el que hem escrit, tots els llibres. I cada mes passava un informe als Instituts per si volien que anéssim a fer una xerrada… Mai ens ho havia fet ningú!

Quants de premis tens?

Perquè has de dir cinquanta, seixanta? Per què? Quin sentit té? No pots subsistir sols amb els drets d’autor; has de tenir un mínim d’entrades fixes, que és el que ha representat escriure en els diaris. Articles d’opinió o de literatura… i això, combinat amb què he guanyat molts de premis, per sort, vaig arribar a guanyar, sense enriquir-me mai! El que podria cobrar un funcionariet. Mem si ens entenem, un jornal per anar tirant! Jo tampoc he tingut mai aspiracions a fer xalets i piscines ni coses de tot això. Per mi amb quatre llibres ja em basta. Llibres i cine són les meves despeses, això és bo de cobrir.

On érem?

Érem a la Llibreria Logos, on venien, per exemple, entre moltes altres persones, tota la redacció de Cultura del Diario de Mallorca. En Xim Rada i tots els col•laboradors, en Cocó Meneses, en Llompart… una tropa mala de recordar; una llista immensa. Aleshores en Xim Rada em diu: “Per què no escrius cada setmana en el Suplement de Cultura?” El miracle més gran del món! Perquè, què et costava fer una ressenya setmanal tenint tu les novetats que t’arribaven a la llibreria? I, endemés, les havíem comentat amb en Llompart, en Tòfol Serra o en Díaz de Castro. Eren dues hores per escriure-la. Aquí ja me’n vaig adonar, cobràvem poc en aquell temps, però cobrava per un article l’equivalent al cap de sis hores de feina de delineant (a 60). Si jo acabava un article de 300 pts.,en 2 hores, calculau! Això de la premsa em va millor! Aquí ja m’hi vaig dedicar; vaig entrar en contacte amb aquest món cultural de la Mallorca d’aquells anys.

La literatura és una arma de transformació?

Jo sempre ho he pensat, malgrat que no ho diuen o diuen que no és vera! Sempre he pensat que ajuda. Ara mateix, la nostra formació sense haver sentit en Raimon, llegit en Pablo Neruda, conèixer tot el món cultural que donava Ràdio Espanya Independent en la seva època, com haguéssim canviat la mentalitat? Has llegit en Blas de Otero, en Celaya, en Salvador Espriu, tota la tropa; això ha conformat una manera de ser. N’hi ha que diuen: «No! La literatura no serveix de res!» No ho crec, si llegeixes els escrits de la presó d’en Gramsci, veus com va una passa endavant al que era el marxisme vulgar. El marxisme vulgar, escampat després de la Revolució d’Octubre, xerrava d’un enfrontament directe de la societat civil amb l’estat capitalista. La presa del palau d’hivern… En Gramsci va teoritzar molt bé que s’havien de tenir en compte les circumstàncies socioculturals d’una societat. L’hegemonia política de determinades classes; va analitzar el paper de l’Església Catòlica, els condicionaments dels pagesos i treballadors… Tot això, és clar, ens condiciona! La cultura no és aliena a la lluita política. Maldament s’ho pensin els que diuen: “No, jo no faig literatura política!” És que em fas molta! En una situació en què hi ha oprimits i opressors, nacions oprimides i nacions opressores, si no prens partit per la justícia, estàs fent política també! Això no ho volen entendre!

En quins gèneres literaris et trobes més còmode?

Això dels gèneres literaris és un debat que tenim des de fa molt antic dins el món cultural. Jo he fet teatre, poesia i novel•la, essencialment (si voleu una informació més exhaustiva, podeu trobar-la a Internet). Cap als anys setanta, quan aquí encara no havia sortit l’onada d’escriptors que els dèiem “de la generació del setanta”, encara just començaven en Toni Serra, en Llorenç Capellà, en Toni Vidal Ferrando, jo encara només tenia un llibre de narracions… del que ja estàvem cansats era de la literatura de capellans. Hi ha una ruptura generacional dins el món cultural mallorquí, molt important i que a vegades no es té en compte: de passar d’una literatura d’abans de la guerra, de terratinents i capellans (en referesc a na Maria Antònia Salvà, Costa i Llobera, Riber), tots de dretes militant, passam a una literatura de fills de pagesos i de perdedors de la guerra. És un canvi estructural important dins el món cultural. Tota aquesta generació, malgrat que un hagi estat de dretes o d’esquerres o de tal o de qual. Jo em fix en l’extracció social de cada autor: hi ha una ruptura generacional. Per primera vegada escriuen els fills dels treballadors. I, sobretot, fills de perdedors; com en Llorenç Capellà, per posar un exemple: son pare era un oficial, a Madrid, i va estar tancat. I quanta gent ha estat represaliada! La família d’en Toni Vidal Ferrando… molta gent. Aleshores, què plantejàvem als vint i escaig anys? Estàvem molt influenciats pel “boom” llatinoamericà. Va arribar a Mallorca entre els setanta i els vuitanta. Ens va dur en García Márquez, ens va dur n’Alejo Carpentier… tota la literatura moderna que feien en aquell temps que no tenia res a veure amb l’Escola Mallorquina. Això es combinava amb tota la literatura experimental francesa, de la Nouvelle Vague literària i cinematogràfica, i ens feia uns joves una mica separats d’aquella societat rural, estantissa, nacional-catòlica. Ara publicaré, ha sortit el primer tom, de narracions dels anys setanta i vuitanta, que nosaltres li dèiem “Narrativa Experimental”, on s’hi mescla tot; aquí no hi ha gèneres que hi valguin. Una narració pot ser un tractat poètic, una altra pot ser una carta d’amor, una altra pot ser un “collage” amb notícies literàries i polítiques, una altra pot ser una conya marinera de la Transició… Volíem rompre.

I del teu pas pels partits polítics?

Pocs, en el PCE no hi vaig estar mai. Es pot dir que, en aquell temps, no existien ni tan sols les Joventuts Comunistes de les Illes, però jo anava a Mallorca, sense esser el Partit Comunista, i es podria dir que és el primer rebrot de les Joventuts Comunistes de les Illes, abans d’existir! Jo només he passat per l’Organització d’Esquerra Comunista, els anys setanta, i, posteriorment pel PSM, quan tot un grup vàrem deixar la OEC i ens vàrem integrar al Partit Socialista de Mallorca en un congrés que vàrem fer a Inca el desembre de l’any 78. Hi vaig estar un parell d’anys, fins que ho vaig deixar i em vaig dedicar més a la literatura. Perquè, amb tot aquest brou polític, vaig estar molts d’anys sense escriure! Tots aquests anys era fer articles per a les nostres revistes (en Pep ho coneix); nosaltres teníem set o vuit revistes d’àmbit estatal, i escrivíem gratis a totes! I no vos vull dir el que significava…si ho haguessin pagat ens podríem haver fet milionaris! (rialles). Quan ho pens; havíem de quadrar la retxa (te’n recordes, Pep?), amb el tipex… t’hi posaves a les vuit i a la una no havies acabat! I això per fer només un parell de pàgines. Tot això et llevava temps de creació.

Tu et consideres més un literat que un polític?

Síiiii! De sempre. Pensau que vaig estar un any (els anys 60 tota la família venim a viure a Palma) a La Salle (no sé si feia tercer o quart) i vaig escriure redaccions a la revista de La Salle, “Vínculo”. Ja tenien un parell de pàgines pels alumnes lletraferits.

I ja mostraves el teu color?

Nooo! Paisatge, Sa Pobla… Els agradava molt als capellans tot això.

Vares acabar els estudis a La Salle?

No, al Lluís Vives, amb n’Estarellas, que era un progre d’aquella època. I amb son pare de n’Eusebi Riera, que era el Director i també nomia Eusebi. Les primeres classes les vàrem tenir devora La Salle.

Com és un dia normal d’en Miquel?

Ara estic jubilat, fa devers deu anys, i es pot dir que no duc el ritme dels quaranta anys anteriors, ni molt manco. Però es pot dir que tot el dia estàs en marxa. (Agafa el llibre d’en Pep) Malgrat això són narracions de fa quaranta anys, no es fa tot sol. Hi poses tantes hores com un oficinista. Això de la inspiració és un mite romàntic de quatre desenfeinats; l’única inspiració és la feina. Posar-t’hi de bon matí i fins a migdia; i en acabar de dinar, tornar-t’hi posar. I el vespre, quan te’n vas a dormir, prepara coses que has de llegir per l’endemà començar altra vegada. I, a vegades, quan està mig dormit, et vénen idees. I, després de la feina de creació, hi ha la feina material de correcció (que és molt pesada), fer fotocòpies si ho has d’enviar a un concurs, anar a Correus, empaquetar, relació amb les editorials… Estaves les vint-i-quatre hores en marxa! El que ens ha salvat ha estat l’aparició dels ordinadors i d’Internet. Abans d’això, pensau les vegades que ho havíem de repassar perquè quedàs net; no podies enviar la novel•la amb tìpex, amb correccions. L’original havia d’estar incòlume. Si et demanen cinc còpies, les havies de fer amb paper carbó i només podies fer-ne de tres en tres perquè si no, no quedaven bé… Amb calor i sense aire condicionat feies les primeres còpies; i, quan ja estaves avorrit d’aquella novel•la, havies de fer dues còpies més!

Llums i ombres del moment present?

M’interessa la cultura, la literatura… La política també m’ha interessat sempre i m’ha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. L’aparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i d’avanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia, i, si veus el panorama: no vull parlar de Polònia, en mans de l’extrema dreta; el que ha passat a Ucraïna, Bielorússia, Le Pen a França; a Itàlia en Salvini amb tota la desintegració d’un dels grans moviments comunistes europeus (el PCI, que tenia més de deu milions de vots i semblava que s’ho havia de menjar tot). Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments d’immigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps d’en Hitler! En preocupa molt la feblesa de l’esquerra.

Alguna llum?

A Mallorca sempre he confiat i he donat el meu vot crític a les forces progressistes i als governs progressistes; sempre he votat al PSM i després a MÉS, vaig esser a la seva assemblea fundacional, en el teatre de CCOO. És l’esperança; però em rebenta molt que gent que fa més de quaranta anys que lluita activament per salvar recursos i territori i la cultura nostrada, es trobi desemparada davant aquesta allau de dretanisme i neofeixisme que ho invadeix tot. Tot això em preocupa molt.

Ara es parla de la crisi del Règim del 78: La qüestió nacional; el model d’estat. Com ho veus des de l’òptica de les nostres Illes?

Des de fa un parell d’anys està molt de moda la lluita contra el Règim del 78. Sols fa un parell d’anys, perquè, abans, tota l’esquerra oficial eren els màxims defensors d’aquest Règim del 78 i de la Constitució pactada entre l’esquerra i els franquistes. Jo vaig tenir molta esperança, reconec la meva utopia i la meva innocència política, malgrat que ja sigui tan vellet, en el Procés independentista del Principat. Però, també m’ha decebut molt perquè aquests polítics no sabien en quina aventura s’embarcaven. Sentint-los, jo estava convençut de què tot estava organitzat: hi havia un procés; hi havia unes ponències; per canviar l’economia; per canviar la justícia; per fer complir als funcionaris les ordres de la nova Generalitat Independent. I ens ho predicaven, tots els polítics que avui estan exiliats o a la presó, cosa que em sap molt de greu, evidentment. Jo m’ho vaig arribar a creure! Que ho tenien estudiat; que, com a gent assenyada, amb carrera i professionals de la política, sabien mínimament el que és un estat capitalista; el que és un estat. Bastava que haguessin llegit “L’estat i la revolució” d’en Lenin per a saber que no és tan senzill això d’independitzar-se. Quan hi ha unes lleis, una Constitució, un Exèrcit, una Guàrdia Civil, un Sistema Judicial… Jo em pensava que tot això ho tenien estudiat… I no sabien què era un Estat, no sabien què era un Estat! I un queda al•lucinat. On ens heu embarcat amb aquesta història sense conèixer els poders d’un Estat? Això és l’abc, abans d’embarcar-te en aquesta història has de saber cap a on vas. Jo he xerrat amb independentistes del Principat, abans del 1 d’octubre, que en deien: “Això està fet; no hi ha cap problema; guanyam!” Però aquí hi ha les forces d’ocupació; hi ha la Guàrdia Civil, en el port teniu quatre mil piolins… Resposta de polítics: “Però nosaltres tenim 17.000 Mossos d’Esquadra! Contra 4.000, nosaltres podem ocupar el territori en 24 hores amb 17.000 Mossos d’Esquadra!” Vosaltres vos imaginau, en ple segle XXI, tirs entre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil a la Plaça de Catalunya, com en el 36? Jo no m’ho imagin! I el funcionariat, què fareu amb el funcionariat? “Els que no compleixin, al carrer! Nosaltres som el Govern Independent i farem una llei; i el que no compleixi, fora!” No és tan senzill això… No els vaig poder convèncer! S’ha demostrat que no era tan senzill. De totes les maneres, a nivell positiu, cal dir que aquest moviment popular, democràtic, serà mal de vèncer per l’Estat; s’haurà d’arribar a un determinat tipus de solucions. Poden haver fallat els dirigents independentistes; no han sabut a on duien la nació, però que hi ha un sentiment popular democràtic, no es pot obviar, durarà sempre. En poden tancar mil o dos mil a la presó, però, com tanques dos o tres milions de votants? Dins Catalunya el nacionalisme i la cultura no és com a Mallorca, té un fort arrelament social. Està ple de centenars d’institucions, no sols Omnium o Assemblea Nacional Catalana; és una xarxa cultural que arriba a tots els pobles. Això, governi qui governi, PP o PSOE, és igual; això existeix! A més, quan sembla que està més mort aquest grans partits l’alimenten; són una fàbrica d’independentistes aquests polítics! Jo ho veig amb optimisme a llarg termini.

I Podem, creus que pot jugar un paper?

Va néixer amb tota aquella esperança del 15M. Va despertar moltes expectatives; els carrers i les places estaven plens. Semblava el Maig del 68, però jo veig que es van desgastant molt. No sé per què, però van perdent una influència política molt grossa; mirau les darreres eleccions: zero a Galícia (de devers 13 abans); la meitat a Euskadi… No hi ha hagut cap elecció, ni estatal ni autonòmica, en què la corba no hagi descendit progressivament. En cap moment aixequen el cap. Està per veure si aquests anys de col•laboració en el Govern els serveix per remuntar o per enterrar-los definitivament. Si no remunten ara, això és mort; haurà estat una esperança fallida.

Amb en Miquel no acabaríem mai de conversar, tant evocant records del passat com d’anàlisi del present, però n’hem de deixar per a una altra vegada. Gràcies, Miquel, i que els deus et conservin la memòria i el bon humor.

Anarcoefemèrides del 6 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Associazione

- Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de 1889 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione. Periodico settimanale. Publicat en italià per la colònia anarquista italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la gerència la portava Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi). El novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a Niça, encalçat per la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren els següents números del periòdic a partir del quatre. En les seves pàgines advocà per la creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En sortiren 7 números, l'últim el 23 de gener de 1890. Malatesta edità quatre publicacions en la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello (Niça, 1889), La politica parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra contadini (Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo (Londres, 1890).

***

Un exemplar de La Feuille

- Surt La Feuille: El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per Zo d'Axa, La Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat irregular és un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit artistes de talent (René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile Steinlen, Adolphe Léon Willette, Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin) i el verso amb un article de Zo d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de març de 1899, Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres edicions facsímils del periòdic: la de 1900, editada per l'a Société Libre d'Édition des Gens de Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa; la de 1978, publicada per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artistaàcrata Léo Campion; i una última edició en 2000 editata per Du Lérot amb un prefaci de Béatrice Arnac-d’Axa.

***

Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

- Conferència de Madeleine Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95, rue de Charonne) del Districte 11 de París (França), la psiquiatra i feminista Madeleine Pelletier imparteix una conferència-debat sota el títol«La dictadura del proletariat a Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles socialistes, fou organitzat pel«Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al moviment anarquista i a la publicació Le Libertaire. Pelletier, que en la seva adolescència havia format part de grups anarquistes, aleshores militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament.

***

Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

- Ple Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se celebra a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la«Columna Durruti», el Ple Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Assistiren 174 representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del Comitè Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals («Columna Durruti»,«Roja y Negra», «Los Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer», etc.), a més de nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els màxims representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Ortiz  Cristóbal Aldabaldetrecu, Julián Merino, etc. La convocatòria d'aquesta important reunió corregué a càrrec de Francisco Carreño, Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la posició a adoptar sobre una hipotètica col·laboració amb elsòrgans de govern republicans o sobre la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells Regionals de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de Defensa que exerciria de govern central i així poder sustentar de manera segura les conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren la necessitat de crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA), però les diferències es manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves competències. Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació d'un poder civil que garantís als aragonesos la gestió de la reraguarda i la direcció de la guerra enfront de les intromissions de les milícies acantonades a les comarques,és a dir, un nou òrgan que tingués competències absolutes en tots els àmbits–justícia, obres públiques, indústria, agricultura, propaganda, transports, ordre públic, sanitat, educació, economia i guerra– («ComandamentÚnic»), els representants de les columnes, per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA tingués poder de decisió en qüestions bèl·liques. Curiosament destacats militants, com Máximo Franco o Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que portés la coordinació militar. La posició defensada per les columnes, malgrat fos minoritària, s'imposà i el nou òrgan nasqué sense un departament dedicat a la guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del Departament de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més altres dues decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la Generalitat hauria d'haver dos representants del CRDA i es creà també un Comitè de Guerra de les forces militars al front d'Aragó, que assumia la responsabilitat del moviment de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es decidiren en una reunió del Comitè Regional de la CNT a Alcanyís. Es fixà provisionalment la seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set departaments (Agricultura; Economia i Abastaments; Informació i Propaganda; Instrucció Pública; Justícia i Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç), que assignaren en la seva totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la incorporació de dos representants de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant dels partits republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La presidència del CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría.

***

Cartell de Le Monde Libertaire (1977)

- Le Monde Libertaire setmanari: El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a París (França) Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), mensual des del seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari. En 2004, per a celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic va publicar un número extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el títol Et pourtant ils existent!

***

Cartell de l'exposició

- Exposició«La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»: Entre el 6 i el 19 d'octubre de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors del CSIC, al carrer Hospital de Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)», organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) d'aquesta ciutat i amb la col·laboració del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La mostra arreplegà un bon recull de publicacions llibertàries que es van editar clandestinament durant el franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8 d'octubre es realitzà la conferència-debat «La clandestinitat llibertària durant els anys 60. La lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de Octavio Alberola, Ariane Grasnac, Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el debat-col·loqui «La clandestinitat llibertària durant els anys 40 i 50», a càrrec de Manel Aisa i Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada posteriorment, entre el 10 i el 19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El Micalet» de València (País Valencià), enquadrada en les X Jornades Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de gener i el 8 de març de 2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer Llibertari 2009».

Naixements

Foto policíaca d'Henri Dumont (8 de març de 1894)

- Henri Dumont: El6 d'octubre de 1864 neix a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) l'anarquista Henri Victor Dumont. Sos pares es deien Joseph Dumont, paleta, i Heloïse Billiard, modista. S'establí a París (França), on treballà de lampista. El 8 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres sis anarquistes (Auguste Aumaréchal, Bourdin, Charles-Émile Jacot, Lucien-Pierre Pemjean, Louis-Victor Pierlay i Paul-François Ridon), per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de oficial de Pau Fédée i el seu domicili, al número 240 del carrer Saint-Jacques va ser escorcollat. El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 el seu nom figurava en uns llistats de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia. Sembla que va ser condemnat en diverses ocasions per «robatori». El 24 de setembre de 1900 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 10 dies de presó per «ultratges als agents» contra un policia municipal l'1 d'agost anterior al carrer Lyonnais, on vivia. En aquesta època continuava treballant de lampista. En 1901 figurava en el registres policíacs com a desaparegut. Henri Dumont va morir el 2 d'octubre de 1943 a Lagny (Picardia, França).

Henri Dumont (1864-1943)

***

Attilio Sassi

- Attilio Sassi: El 6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Nascut en una modesta família bolonyesa, on son pare, analfabet, era militant internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani. Paleta de professió, en 1895 Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a Belo Horizonte i després a les mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i participà activament en l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola. Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat, força intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia Coraluci, amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant els sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions amb Luigi Fabbri i Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare Cipriani» d'Imola. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo, La Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat per propaganda anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en 1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola, Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la «Setmana Roja» i formà part del comitè de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista, col·laborant en La Voce Proletaria, Guerra di Classe i Volontà, i enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre sotmès a vigilància policíaca i empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a Florència, amb altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de 1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué, després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les mines per als miners», la jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un míting juntament amb Errico Malatesta i envià una carta al president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el Govern italià bloquegés el subministrament de paper per al diari anarquista milanès Umanità Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures condicions carceràries i sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult, però tres anys més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena que finalment va ser commutada per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això, sempre manifestà el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim discurs en el IV Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de Caviglia posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).

Attilio Sassi (1876-1957)

***

Bruno Carreras Villanueva (1939)

- Bruno Carreras Villanueva: El 6 d'octubre de 1889 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bruno Carreras Villanueva. Sos pares es deien Felipe Carreras i Cipriana Villanueva. Ebenista de professió, en setembre de 1908 va ser detingut amb altres companys per haver boicotejat uns actes religiosos a Saragossa amb motiu d'una peregrinació a la Basílica del Pilar. En 1919 es traslladà a Santander (Cantàbria, Espanya), on treballà al taller d'ebenisteria Restegui i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser el president de la Federació Local de Santander d'aquest sindicat. Segons alguns, fou delegat al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), que se celebrà entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Fou membre del grup anarquista«Nuevo Rumbo» de Santander i el març de 1920 va fer un míting en el seu nom a Torrelavega (Cantabria, Espanya). El 8 d'agost de 1920 va fer un míting a Santander, amb Emilio Rodríguez Julio Roig i Eduardo Romeral, en suport de la vaga de la Companyia Transatlàntica. El 5 de setembre de 1920, també en suport d'aquesta vaga, va fer un nou míting a Santander amb Galó Díez Fernández i Hilario San Miguel. El 11 de febrer de 1921 va ser detingut a Santander amb altres sis companys; empresonats governativament, no van ser alliberats fins el 20 de setembre d'aquell any. El 15 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb altres companys, a Santander per «associació il·lícita» i«estafa» (recaptació de quotes sindicals), però finalment la fiscalia retirà els càrrecs el maig d'aquell any. El novembre de 1922 participà en un míting a Santander i en 1923 era responsable des de Santander del Comitè de Relacions Anarquistes de la Regional Nord. El febrer de 1923 participà en la campanya pro amnistia, intervenint, com a delegat del Comitè Nacional de la CNT, en un míting a la Corunya (la Corunya, Galicia) i el març d'aquell any en un mític pro presos socials al teatre Tamberlick de Vigo (Pontevedra, Galícia). Per tota aquesta activitat, el març de 1923 va ser detingut. El 21 d'abril de 1923 representà Santander en el Congrés Regional de la Confederació Regional del Treball del Nord (CRTN) de la CNT. El 30 de maig de 1923 participà en un míting a Santander amb Joan Peiró Belis i Ángel Pestaña Núñez. El 28 de desembre de 1923 va ser detingut ambÁngel Iturbide per un suposat complot hispanolusità i va ser alliberat l'1 de febrer de 1924. Finalment, en 1924, a causa de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on participà en el Congrés Anarquista de l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França), formà part de Comitè Pro-Presos i freqüentà la Llibreria Social Internacional de París. Entre 1927 i 1928 fou secretari del Comitè Nacional de la CNT a París, en estret contacte amb els conspiradors encapçalats per José Sánchez Guerra y Martínez. En 1927 col·laborà en Acción Obrera i entre 1928 i 1930 en ¡Despertad!. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso Abadía, Joaquín Cortés Olivares, Buenaventura Durruti Domínguez, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. El 16 de juny de 1928 representà els exiliats a França en el clandestí Ple Nacional de la CNT que se celebrà a Barcelona i en retornar a França va ser detingut i empresonat sota l'acusació de falsificació de documents. Secretari dels Quadres Sindicals des treballadores refugiats a França, el setembre de 1930 participà en el Comitè de Quadres Sindicals. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT. Posteriorment passà a formar part del Partit Sindicalista (PS). Durant la guerra civil, entre el 22 de novembre de 1936 i el 12 de juny de 1937, va ser nomenat comissari general de Madrid i representà el PS en el Comitè Provincial d'Investigació Pública. Formà part de les madrilenyes «Txeca de Fomento» i «Txeca de Bellas Artes». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i l'agost d'aquell any s'exilià a Mèxic. En 1947 era secretari de l'Agrupació de la CNT i administrador de CNT. Entre 1956 i 1966 fou vocal del comitè de l'Agrupació de Militants de la CNT, favorable a la fusió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i al cincpuntisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

- Ethel Mannin: El 6 d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primerèxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica –publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any–, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

***

Luca Bregliano

- Luca Bregliano: El 6 d'octubre de 1901 neix a Ospedaletti (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Luca Pierre Bregliano, conegut com Luc Bregliano. En els anys vint ja el trobem expatriat a Marsella (Provença, Occitània), on formà part del moviment anarquista amb altres companys, com ara Giovanni Dupuy, Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti. A començament dels anys trenta entrà en el grup Action Libertaire (AL) de Marsella, organitzat, entre d'altres, per Martial Desmoulins. En 1934 ingressà en el grup «Aurora» (Angelo Girelli, Edoardo Angeli, Celso Persici, Marcello Cicero, etc.), adherit a la Federació Anarquista del Sud-est. El 20 de maig de 1934 participà en una reunió anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi, Marcello Cicero, Angelo Girelli, Rodomonte Nesi, Lanciotto Persico, Senofonte Pisani, etc.), trobada que fou reportada per la policia. Durant els anys del Front Popular formà part de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i en 1937 va ser nomenat secretari de la Joventut Anarquista de Marsella. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Voix Libertaire i Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El seu nom figurava en el registre dels anarquistes a vigilar per les autoritats de Marsella. En 1938 formà part d'un nou grup format per una dotzena de membres, sobretot antics militants del grup«Germinal», que actuava sota el nom de «Les Anarquistes de Provence» i que es mostrà en desacord amb les posicions adoptades per la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la 19 Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF), de la qual fou primer tresorer i, a partir de 1952, secretari. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953 participà com a delegat en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Puteaux (Illa de França, França). En 1958 respongué l'enquesta patrocinada per Le Monde Libertaire sobre el referèndum constitucional, que fou publicada el setembre d'aquell any sota el títol Les anarchistes et le référendum. Enquête du «Monde libertaire». A més dels citats periòdics, trobem articles seus en Le Libertaire, Le Monde Libertaire iBulletin Intérior de la FAP. Luca Bregliano va morir en 1967 o 1968 a Marsella (Provença, Occitània).

Luca Bregliano (1901-196?)

***

Jean Souvenance (1943)

- Jean Souvenance: El 6 d'octubre de 1903 neix a Antrain (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge-Louis Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. Sos pares es deien Louis-Théophile-Jules Grégoire, escrivà del Jutjat de Pau del cantó d'Antrain, i Marie-Marcelline Guy Gilot. Va estudiar secundària a Saint-Brieuc (Bretanya). Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la prefectura de Morbihan. El 28 de juny de 1939 es casà a Saint-Brieuc amb Adam Châteleine. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur,La Voix Libertaire, L'Idée Libre,L'Unique, Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialistaLouis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926),Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d’innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d’un ancien poli (1931), Le livre de l’adieu (1932), Anthologie desécrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d’Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l’Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. Jean Souvenance va morir el 25 de desembre de 1962 a Saint-Brieuc (Bretanya). Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance».

***

Necrològica de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 31 de juliol de 1958

- Salvador Llorens Estruch: El 6 d'octubre de 1906 neix a Vilallonga (Safor, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Salvador Llorens Estruch. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Feliu de Guíxols, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili milità en la Federació Local del barri de Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Malalt, Salvador Llorens Estruch va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1958 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Diego Caparrós Pérez

- Diego Caparrós Pérez: El 6 d'octubre de 1907 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Caparrós Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Sos pares es deien Francisco Caparrós i Concepción Pérez. Emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. S'establí a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i treballà a les mines de carbó. Milità en la CNT i en 1948 era membre de la Comissió de Relacions de la barriada del Prat Vermell de Barcelona en l'exili. Diego Caparrós Pérez va morir el 9 d'octubre de 1994 a Vedène (Provença, Occitània). Son germà José Caparrós Pérez també va ser militant anarcosindicalista.

***

Joseph Péron (dreta) amb Garaté (Toto) durant la guerra d'Espanya (1936)

- Joseph Péron: El 6 d'octubre de 1911 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Joseph Péron. A partir d'agost de 1924 treballà a la pedrera de la Grand'Maison de Trélazé com a obrer pissarrenc especialitzat a esberlar la pissarra i a partir d'abril de 1930 a la pedrera de l'Heritage. Estava afiliat al Sindicat de Pissarrencs de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1936, amb son company Garaté (Toto), marxà cap a Espanya per lluitar contra el feixisme. Després de fer instrucció a la«Caserna Bakunin» de Barcelona (Catalunya), va ser enviat com a milicià de la«Columna Durruti» al front d'Aragó, on va ser ferit a la galta. De bell nou a França, un cop guarit intentà retornar a la Península, però hagué de renunciar-hi per la pressió familiar. Després del seu compromís amb la Revolució espanyola, les empreses pissarrenques no el tornaren a contractar. El febrer de 1937 s'establí a Angers (País del Loira, França), on treballà a la fàbrica Bessonneau. En 1937 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Intercorporatiu de la CGTSR d'Angers, però no arribar a ocupar el càrrec ja que el maig de 1938 el procurador rebutjà els estatuts del sindicat. Quan esclatà la II Guerra Mundial va caure presoner al Somme i va ser internat al camp de concentració, sembla, de Saleux (Picardia, França), d'on aconseguí evadir-se. Després de la guerra, coherentment amb el seu pensament anarquista, rebutjà reclamar el carnet i la medalla dels evadits. Després de la II Guerra Mundial treballà de ferroviari a Angers i a partir de 1948 milità en el Sindicat de Ferroviaris de Força Obrera (FO). Joseph Péron va morir el 12 d'octubre de 1957.

Joseph Péron (1911-1957)

Defuncions

Afusellament de Paulí Pallàs segons La Campana de Gràcia

- Paulí Pallàs i Latorre: El 6 d'octubre de 1893 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Havia nascut l'1 de desembre de 1862 a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 d'octubre

Esdeveniments

Anunci de l'acte en el diari barceloní La Vanguardia del 5 d'octubre de 1903

- Estrena de Dolora: El 7 d'octubre de 1903 té lloc al Teatre-Circ Espanyol del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) una vetllada dramàtica organitzada pel Centre Fraternal de Cultura, entitat de caràcter literari propera al moviment llibertari català fundada per Felip Cortiella, Joan Casanova i Pere Ferrets. La sessió consistí en una conferència de Cortiella sobre L'obra moratiniana al teatre i l'art dramàtic del nostre temps; en la representació de La comedia nueva o El café, de Leandro Fernández de Moratín; i, com a cloenda, en l'estrena de l'obra Dolora, peça en un acte de Cortiella, on, a través de la història de Germínia i l'anarquista Aubel, casat i amb un fill, s'exalta l'amor lliure llibertari.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Notícia del judici apareguda en el periòdic comunista parisenc L'Humanité del 8 d'octubre de 1926

- Judici a Ascaso, Durruti i Jover: El 7 d'octubre de 1926 són jutjats per la Sala Correccional núm. 11 de l'Audiència de París (França) els activistes anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés. El 30 d'abril anterior havien desembarcat a Le Havre, procedents de Montevideo (Uruguai), sota els noms de Roberto Cotelo, Salvador Arévalo i Luis Vitorio Rejetto, respectivament. Dos mesos després van ser detinguts per les autoritats franceses. El dictador Primo de Rivera i el rei Alfons XII d'Espanya tenien previst realitzar una visita oficial a París per al mes de juliol i poc abans del viatge, el Govern espanyol demanà al francès que investigués en els cercles d'exiliats espanyols per a evitar qualsevol sorpresa. Va ser prohibida una manifestació de protesta prevista davant l'estació d'Orsay i la policia detingué uns dos-cents espanyols. Entre aquests els anarquistes Ascaso, Durruti i Jover. Quan el monarca ja havia abandonat la ciutat, camí de Londres, les autoritats franceses els van acusar de preparar un atemptat contra el rei. La judicatura francesa obrí un doble expedient: un perús de documentació falsa i portar armes sense llicència i altre d'extradició per les demandes d'Espanya i d'Argentina, i la causa va ser instruïda durant l'estiu d'aquell any. Els tres anarquistes van ser defensats per Henry Torrès, conegut advocat d'origen nord-africà dels cercles esquerrans i que durant sa vida defensà coneguts anarquistes (Samuel Schwartzbard, Germaine Berton, Ernesto Bonomini, etc.), i André Barthon, diputat socialista. Durant les seves intervencions els anarquistes no negaren les seves idees polítiques, fent una forta crítica a la dictadura de Primo de Rivera, però van rebutjar que pretenguessin assassinar Alfons XIII, ja que les seves intencions reals eren segrestrar-lo i, així, provocar una revolució a Espanya. La vista demostrà que es tractava d'un judici polític atiat per l'ambaixada espanyola contra uns lluitadors que representaven els grups més avançats de l'oposició contra la dictadura en l'exili. Els jutges van dictar una sentència que contemplava penes no massa fortes: sis mesos per a Ascaso, acusat de resistir-se a la detenció, d'ús de passaport fals i de possessió d'armes prohibides; tres per a Durruti, pels dos últims delictes anteriors; i dos per a Jover, per infracció a la llei d'estrangeria. D'aquesta manera, només Ascaso havia de romandre empresonat ja que li faltava un més per a complir la pena, però cap dels tres va ser alliberat ja que els governs argentí i espanyol havien demanat l'extradició per diversos delictes anteriors. Durruti i Jover van ser traslladats de la presó de la Santé a la Conciergerie, on van romandre retinguts a disposició de la policia internacional; i Ascaso continuà empresonat fins al compliment de la pena en desembre. Els defensors, per evitar l'extradició, van recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem, guanyant temps i evitant que la policia actués pel seu compte, i van engegar una gran campanya de mobilització pública presentant el cas com a una persecució política.

***

Cartell de l'Acte [IISH]

- Míting commemoratiu de la Revolució d'Octubre de 1934: El 7 d'octubre de 1945 se celebra al cinema Plaza de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un míting per a commemorar l'onzè aniversari del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a la Península. L'acte, organitzat pel Comitè de Relacions de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència de la Confederació Nacional del Treball (CNT), comptà amb el suport de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'Astúries. Presidit per Andrés Avelino Fernández Roces (Avelino Roces), hi parlaren per la CNT RamónÁlvarez Palomo i Acracio Bartolomé Díaz i per l'UGT José Barreiro García i Lorenzo López Mulero, que va ser alcalde socialista d'Oviedo (Astúries, Espanya).

Naixements

Giuseppe Manzini

- Giuseppe Manzini: El 7 d'octubre de 1853 neix a Vicofaro (Pistoia, Toscana) l'anarquista Giuseppe Manzini. Sos pares es deien Giovanni Manzini i Giulia Martinelli. Abandonà la seva família benestant i els estudis de secundària sense obtenir la titulació i es posà a treballar de mecànic. Posteriorment farà feina de comerciant de xarcuteria i després d'orfebre i de rellotger. D'antuvi republicà i seguidor de Giuseppe Mazzini, de seguida es passà a l'internacionalisme anarquista. Col·laborà en diversos periòdics (La Favilla, Il Sempre Avanti!, La Lotta di Classe) i en 1883 dirigí a Pistoia L'Ilota, orientant la seva línia editorial cap a l'aliança entre anarquistes internacionalistes i socialistes seguidors d'Andrea Costa. En aquests anys estava en estret contacte amb Errico Malatesta. El juny d'aquest mateix any patí una condemna de 15 dies de presó per haver posat una corona commemorativa de Garibaldi amb la inscripció «Els socialistes de Pistoia a Giussepe Garibaldi». El 23 d'agost de 1884 va ser condemnat a 14 mesos de reclusió per un delicte de premsa i de manifestació, després d'haver expressat la seva solidaritat en un manifest públic amb Errico Malatesta i Francesco Saverio Merlino, condemnats per un tribunal de Roma per«organització criminal». Fugint de la pena, s'instal·là amb Manrico Marracini a Lugano (Ticino, Suïssa), on entrà en contacte amb la activa colònia anarquista local. El 30 de juny de 1885 va ser novament condemnat en rebel·lia per un delicte d'impremta a 23 mesos de presó. El 10 de juny de 1887 va ser amnistiat i retornà a Itàlia, on reprengué la seva activitat política. L'agost de 1894, durant una visita a l'anarquista Isaia Santo Pacini, va ser detingut a Lugano i portat per la policia a l'estació ferroviària. El desembre de 1894, arran de l'atemptat de l'anarquista Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell italià Francesco Crispi, les autoritats italianes li van assignar la residencià a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) per un període de cinc anys. El juliol de 1895 va ser posat en llibertat condicional i sotmès a vigilància especial. En aquesta època es casà amb Leonida Mazzoncini i en 1896 tingué una filla, Gianna. En 1896 va ser traslladat a Grosseto (Toscana, Itàlia), on va fer feina en un comerç de xarcuteria del seu sogre. En 1900 se separà de sa companya i retornà a Pistoia, on continuà amb les seves activitats polítiques i exercí de comerciant d'orfebreria i de rellotgeria. En 1913 la policia encara el tenia com a membre del Grup Llibertari de Pistoia. Perseguit pel feixisme, Giuseppe Manzini passà els seus últims anys de vida confinat a Cutigliano (Toscana, Itàlia), on morí el 29 de setembre de 1925. El 1971 sa filla Gianna Manzini publicà una biografia de son pare sota el títol Ritratto in piedi.

***

Victor Barrucand

- Victor Barrucand:El 7 d'octubre de 1864 neix a Poitiers (Poitou, França) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Amb 16, orfe de pare, arriba a París on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin,Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus, és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels «combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. Victor Barrucand va morir el 13 de març de 1934 a El-Biar (Alger, Algèria).

***

Joe Hill

- Joe Hill: El 7 d'octubre de 1879 neix a Gävle (Gästrikland, Suècia) el músic, poeta, cantautor i militant anarcosindicalista Joël Emmanuel Hägglund, més conegut com Joe Hill. Fill d'una família humil de religió protestant luterana i aficionada a la música, fou un dels cinc supervivents d'un total de nou germans. Aprengué a tocar l'òrgan, el piano, l'acordió, el banjo, la guitarra i el violí. Son pare, Olof, treballador ferroviari, va morir en un accident laboral quan Joel tenia vuit anys, motiu pel qual es va veure obligat a deixar l'escola i començar a treballar, primer en una fàbrica de cordes i després com a bomber en una grua a vapor. Als dotze anys es traslladà a Estocolm per tractar-se una tuberculosi que li afectava la pell i les articulacions i de bell nou ha de posar-se treballar per poder pagar un tractament a base de radiacions que, finalment, no funcionà i per la qual cosa acaba sotmetent-se a unes operacions que li deixen cicatrius a coll i nas. Uns mesos després va morir sa mare, Margareta Katarina, fruit d'una llarga malaltia a l'esquena. En 1902, decebut amb el seu nivell de vida, decideix emigrar als Estats Units d'Amèrica juntament amb son germà Paul buscant noves oportunitats. Arribà a l'illa d'Ellis l'octubre d'aquell any i després restà a Nova York, on va viure i treballar durant uns mesos; però finalment agafà carretera sota el nom de Joseph Hillström, que amb el temps esdevingué Joe Hill. Quan abandonà Nova York viatjà constantment, establint-se i treballant en diferents oficis (mariner, miner, fuster, estibador, portuari, etc.) en curts períodes de temps a diferents indrets de la geografia nord-americana, com ara Cleveland o San Francisco, coincidint la seva estància en aquesta darrera amb el gran terratrèmol del 1906, sobre el qual escrigué un article pel diari local de Gävle. Aquest model de vida, conegut als EUA i altres països anglosaxons amb el nom de hobo, li fou característic al llarg de tota sa vida i generà moltes llegendes al voltant de la seva persona a partir del moment que esdevingué una figura cèlebre del moviment obrer, motiu pel qual es fa difícil fer un registre veraç dels indrets on va viure i dels fets històrics als que va assistir. Arran de la seva pròpia experiència i del contacte amb altres treballadors itinerants i amb els campaments de desocupats va adquirint una consciència política. En 1910, quan es trobava treballant al port de San Pedro (Califòrnia), va fer contacte per primera vegada amb els wobblies, militants de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i participà activament en la vaga dels treballadors del moll. A partir d'aleshores, la seva vida girarà al voltant d'aquesta organització anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la IWW (Industrial Worker i Solidarity), on relata la violència de la que són objecte els treballadors o de com la policia maltracta els hobos. En 1911, a Tijuana (Mèxic), participà en la insurrecció llibertària de la Baixa Califòrnia, que atià la Revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. En 1912 fou apallissat per pistolers de la patronal després de ser detingut després de fer un míting a San Diego. També participà en les Free Speech Battles, mítings improvisats a places i carrers, que a mesura que proliferaren van ser vetats. Per tal d'evitar la prohibició, començà a escriure cançons propagandístiques i de denúncia que poguessin ser cantades a la tribuna, alhora que col·laborà amb la «Coalició per la Llibertat d'Expressió» (Free Speech) amb wobblies, socialistes, sufragistes i membres de l'American Federation of Labor (AFL). El seu particular estil consistia a canviar les lletres de melodies populars i d'himnes religiosos, de manera que quan fossin cantades els vianants les reconeguessin i ràpidament les poguessin seguir. Moltes d'aquestes melodies pertanyien a cançons del Salvation Army (Exèrcit de Salvació), una organització caritativa cristiana el discurs de la qual era ridiculitzat sovint pelswobblies. En una de les seves primeres cançons, The preacher and the slave (1911), ironitzà sobre la promesa cristiana d'una vida reconfortant després de la mort i reanomena aquesta organització Starvation Army (Exèrcit de Fam). A les seves lletres es tracten temes com ara l'abús que pateixen els treballadors immigrants a mans dels sharks –taurons, agents de treball que cobren un percentatge per la seva mediació– (Coffee an’, 1912), la força que podrien tenir els treballadors si s'unissin en «un gran sindicat» (Workers of the world, 1914) o experiències concretes de conflictes laborals als quals participava o donava suport. Casey Jones, the union scab (1912) fou escrita durant la vaga general de ferroviaris d'aquell any i The white slave fou un homenatge a les protagonistes de la gran vaga de la indústria tèxtil de Lawrence del 1912, d'on sortí la després cèlebre consigna We want bread, and roses too (Volem pa i també roses). Aquestes i d'altres cançons foren recollides en Little Red Songbook, un cançoner que la IWW editava regularment com a propaganda. La fama que Joe Hill guanyà entre els treballadors amb les seves cançons fou enorme i esdevingué una icona per a la organització. Tingué força amistat amb alguns dels seus líders més carismàtics, com Bill Big Haywood o Elizabeth Gurley Flynn. En 1913 s'instal·là a l'Estat d'Utah i comença a treballar a les mines de Silver King de Park City, ciutat propera a la capital, feina que es va veure obligat a abandonar a causa d'una pneumònia. Poc després s'establí en una habitació d'una família coneguda, els Eselius, a Salt Lake City, ciutat originàriament fundada per mormons i amb una potent industria minera i siderúrgica, la qual es concentrava principalment a mans d'empresaris també de religió mormona. Mesos abans de l'arribada de Hill s'havien produït violents conflictes laborals a les mines de l'Utah Cooper Company, principal trust miner de la zona, per reclamar millors condicions i la supressió de la mediació d'agents en la contractació. El matí de l’11 de gener de 1914 va ser detingut i empresonat pel presumpte doble assassinat de John i Arling Morrison, un botiguer local i son fill, en un atracament a mà armada la nit anterior. Segons el testimoni del fill menor, Marlin Morrison, que es trobava al magatzem de la botiga, un dels dos atracadors havia rebut un impacte de bala a l'espatlla quan Arling es va intentar defensar. Aquella mateixa nit Hill es va presentar a casa del doctor Frank McHugh, amic de la família Eselius, per guarir una ferida de bala a l'espatlla sobre la que no va voler donar explicacions, excepte que fou per una trifulga per una dona. El matí de l’11 de gener McHugh va informar a la policia i Hill va ser detingut. La policia en un primer moment no va creure que el seu veritable nom fos Joseph Hillstrom, sinó que li atribuïren la identitat de Frank Wilson, un exconvicte que havia amenaçat de matar John Morrison, que abans de ser botiguer havia treballat com a oficial de policia. A partir del moment que en fou confirmada la identitat, el cas prengué una gran rellevància política. S'abandonaren totes les altres línies d'investigació i la fiscalia es concentra a demostrar la seva culpabilitat. Aquest sempre negà la implicació en els fets, però rebutjà defensar-se, al·legant que és l'acusació qui n'ha de demostrar la culpabilitat, i acomiadà tots els advocats d'ofici que li van ser proporcionats. Després d'un judici bastant ràpid, en el qual es prengueren per principals proves la coincidència dels esdeveniments i el testimoni del fill menor, Merlin, que diu reconèixer-lo, és condemnat a la pena de mort. Es creà aleshores una campanya per la commutació de la pena i es generà una confrontació entre diferents estaments polítics. El govern de Utah, presidit pel republicà William Spry, n'exigí l'execució; el govern Federal, amb el demòcrata Woodrow Wilson com a president, n'exigí l'ajornament fins que les proves fossin concloents i presentà una apel·lació que va ser denegada; l'ambaixada sueca demanà un judici just i pressionà ambdós governs. També organitzacions polítiques i socials de diverses tendències, com l'AFL, el Partit socialista, petits sindicats o el bisbat de Utah, demanaren la commutació de la pena i un judici amb proves fermes. Personalitats com Hellen Keller i Virginia Snow, professora a la Universitat de Utah i filla d'un líder de l’església mormona, també intervingueren a favor de la commutació. Durant tot el procés, que es prolongà diversos mesos, Hill es mantingué en la postura de no defensar-se, tot i que sempre negà la seva culpabilitat. Finalment, Joe Hill fou afusellat el 19 de novembre de 1915 al pati de la presó estatal de Salt Lake City (Utah, EUA) amb la presència vetada als membres de la IWW. La sevaúltima paraula fou dirigida a l'escamot d'afusellament: «Fire!» (Foc!). El seu cos fou traslladat a Chicago, on participaren 30.000 companys vinguts de diferents països en el seu funeral al West Side Auditorium el 25 de novembre. Fou incinerat, seguint la seva voluntat, al cementiri de Graceland de Chicago i es van fer parlament en diferents idiomes (anglès, suec, rus, hongarès, polonès, castellà, italià, alemany, jiddisch i lituà). Les seves cendres es repartiren en 600 sobres que van ser enviats als diferents sindicats afiliats a la IWW per tal que fossin escampades a diversos indrets l'1 de maig de 1916. Joe Hillés considerat un dels precursors del folk polític als Estats Units i la seva curta obra ha estat font d'inspiració per músics posteriors, com ara Woody Guthrie, Phil Ochs, Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. Mai no enregistrà cap disc, pero els 53 temes que va compondre encara se segueixen cantant en piquets de vaga, en reunions sindicals, en mítings i en manifestacions. En 1965, coincidint en el cinquantenari de la seva mort, Philip S. Foner edità el llibre The case of Joe Hill, sobre el judici i els fets relacionats amb el seu procés, concloent que aquest fou clarament un muntatge policiacojudicial. En 1970 el cineasta suec Bo Widerberg estrenà The ballad of Joe Hill, pel·lícula sobre la seva figura. El Partit Comunista dels EUA en més d'una ocasió ha citat que Joe Hill en fou membre, fet absolutament fals, ja que sempre va formar part de la branca anarcosindicalista de la Industrial Workers of the World (IWW); a més a més, el Communist Party of the United States of America (CPUSA) fou fundat en 1919, quatre anys després de la mort de Joe Hill.

Joe Hill (1879-1915)

***

Jaume Padrós Pujadas

- Jaume Padrós Pujadas: El 7 d'octubre de 1890 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Padrós Pujadas, més conegut com Jaume Vilajuana Padrós. Fill d'una família obrera catalana establerta al Poblenou, son pare feia de boter i sa mare tenia una patent per a vendre carn de xai. Quan tenia vuit anys quedà orfe de pare i sa mare començà a endeutar-se i a manllevar els béns familiars al mont de pietat. Quan gairebé feia dos anys que estava escolaritzat, hagué de deixar el col·legi i començar a treballar en una fàbrica de blanqueig, tints i aprests de teixits del Poblenou, on s'adherí ben aviat a l'associació obrera de resistència de l'indret. En 1901, arran d'una vaga del sector metal·lúrgic, participà activament en la vaga general que immediatament s'engegà. Aleshores republicà, es va veure fortament influenciat pel pensament llibertari i l'anticlericalisme de Francesc Ferrer i Guàrdia. Després d'assistir a una conferència d'aquest últim, començà a integrar-se en el moviment anarcosindicalista. En 1905 organitzà la Joventut Republicana del seu barri i participà en el grup de teatre obrer local. En 1909 prengué part en lluites de barricades i en l'aixecament al Poblenou que passarà a la història sota el nom de «Setmana Tràgica». En 1911, d'acord amb sa mare, es declarà insubmís al servei militar i fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Marsella i després a Lió. Com que no trobà feina en el sector tèxtil, entrà a treballar de peó a la fàbrica Berliet de Monplaisir, on trobà alguns obrers torners catalans que l'encarrilaren cap a l'anarquisme. En 1912 participà en la primera vaga que es realitzà a França contra la introducció de màquines de fitxar controladores de les entrades i les sortides dels empleats. També s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT) que el decantà definitivament cap a l'anarcosindicalisme. En aquesta època freqüentà les reunions del grup comunista llibertari que es reunia al cafè Chamarande del barri lionès de Villette/Paul-Bert. El juny de 1912, després d'una setmana de vaga, abandonà la fàbrica Berliet i, sota la recomanació d'un company que havia après l'ofici al taller, entrà a la factoria Pilain com a perforador. Entre 1912 i 1920 fou un dels militants més destacats, juntament amb Nicolas Berthet, Henri Raitzon i Nury, del Sindicat del Metall. Des del setembre de 1914 i al juny de 1915 ragué a Barcelona. Entre 1916 i 1922 freqüentà les vetllades antimilitaristes i musicals i les excursions campestres del grup de propaganda per la cançó «Le Nid Rouge», on va fer amistat amb Jeanne i Albert Chevenard, els seus principals animadors. Amb sa companya Marie Louise, entre 1916 i 1920 ocupà un habitatge al barri del Transvaal on cada diumenge era visitat pels companys i les seves famílies. En 1917 entrà a treballar com a obrer fresador a Visy, fàbrica d'automòbils convertida aleshores en indústria de guerra i l'hivern d'aquell any participà en la vaga dels obrers de l'armament. El setembre de 1919 assistí al Congrés de la CGT celebrat a Lió, on mostrà la seva oposició contra la guerra. Pare de tres infants, participà activament en les vagues sorgides just acabar la guerra i en els «sopes comunistes» instal·lades als jocs de boles i als grups escolars per avituallar els vaguistes. En 1920 treballà novament a Berliet. Amb el temps esdevingué un destacat propagandista, prenent la paraula en reunions i assemblees, cosa que implicà la seva expulsió de França per «agitador revolucionari». Abans que la seva expulsió fos aplicada, passà una temporada a París on treballà com a metal·lúrgic. Aquesta ordre d'expulsió mai no va ser condonada i hagué de retornar a Barcelona. A la capital catalana s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1920 i 1925 residí a Cerdanyola, on treballà en la cooperativa «La Constància», de la qual va ser nomenat en 1923 secretari. També organitzà un ateneu a Cerdanyola i s'enemistà amb Federico Urales. En 1921, amb Josep Negre, va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amic de la família Archs, refugià Amor Archs abans que aquesta passés a França després de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres Eduardo Dato. En 1924, amb Formós Plaja i Acracio Vidal, va ser membre del Comitè per l'Alliberament de Shum, pseudònim d'Alfons Vila Franquesa, dibuixant anarquista empresonat. En 1925, per fugir de la repressió, es traslladà a Barcelona on participà en els «debats contradictoris» animats per Formós Plaja, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Felipe Alaiz i Josep Cinca. En 1928, fugint del pistolerisme, passà a França i s'establí a Viena del Delfinat (Arpitània). Fins al 1938 milità en la«fracció revolucionària» del Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A partir del 1938 treballà a la fàbrica Weitz, on havia estat contractat gràcies al seu company Paul Massoubre, i participà en la vaga general metal·lúrgica del 30 de novembre de 1938, que implicà el seu acomiadament. A començaments dels anys trenta formà part del grup teatral espanyol de Viena del Delfinat patrocinat per la CGTU, destacant com actor sobretot en l'obra Les mauvais bergers, d'Octave Mirbeau. Durant el període d'entreguerres fou un lector habitual del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil / Il Risveglio, publicat per Luigi Bertoni, i de La Feuille, de Jules Vignes. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació participà en la reorganització clandestina de la CNT espanyola en l'Exili, organització en la qual milità després de l'Alliberament. En 1951 fou membre del Comitè Pro Presos a França i en 1952 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Lió. En els anys seixanta destacà com a orador en diferents conferències impartides per la CNT a Lió i a Grenoble. En 1965 assistí al Congrés de Montpeller i en 1967, durant els enfrontaments interns del moviment llibertari espanyol, com altres militants, com ara Vicente Galindo Cortés (Fontaura), va ser exclòs de la CNT i s'acostà a la tendència editora del periòdic Frente Libertario. En 1970 assistí a la Conferència de Narbona. En 1972 participà en la commemoració del centenari del Congrés de la Internacional bakuninista celebrat a Saint-Imier. En 1968 sa companya Marie Louise, amb qui havia tingut cinc infants, morí. Quan tenia 86 anys es casà de bell nou amb Francesca Blanch Torres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Atalaya,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc.) i acumulà una important documentació sobre el moviment llibertari. Els últims anys de sa vida visqué retirat a Prada (Conflent, Catalunya Nord), ciutat on morí en 1982. Jaume Padrós fou incinerat al columbari de La Guillotière de Lió en presència de nombrosos companys anarquistes i de La Libre Pensée, organització a la qual va pertànyer des dels anys vint. Deixà inèdit tres volums de memòries escrits en català: De una a altra banda dels Pirineus.

***

Angelo Natale Locatelli

- Angelo Natale Locatelli: El 7 d'octubre de 1892 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Angelo Natale Locatelli. Sos pares es deien Santo Locatelli i Caterina Lussana. El juny de 1912 fou declarat «no apte» per al servei militar per problemes gàstrics. L'agost de 1914 fou un dels principals promotors del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) que, d'acord amb l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), intentà reunir en una estructura unitària les forces dissidents sindicalistes i socialistes. Molt actiu en el GLB, va ser nomenant secretari i recaptador de quotes. També col·laborà en la revista Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan del GLB i del qual va ser gerent Camillo Mazzoleni. Passà a França amb passaport i el març de 1915 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on romangué fins finals de maig de 1915, quan, cridat a files, retornà a Itàlia, encara que la declaració de «no apte» es confirmà. El juliol de 1915 treballà com a tipògraf en el diari ginebrí La Tribune i vivia a Carouge (Ginebra, Suïssa). El gener de 1916 va ser novament cridat per a una revisió militar, però no es presentà i el març d'aquell any va ser declarat «apte» de Primera Classe i destinat a tasques d'oficina. Un informe policíac de desembre de 1917 fa saber a les autoritats que freqüenta les reunions del grup editor del periòdic ginebrí anarquista Il Risveglio. El 29 de novembre de 1918 va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El maig de 1920 retornà a Itàlia per regularitzar la seva situació militar, però dies després retornà a Ginebra. El 15 de gener de 1921 el Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) el condemnà a 10 anys de presó militar, condicionalment, pel delicte de deserció. En aquest mateix any se separà legalment de la seva esposa a Itàlia. En 1923 s'establí a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i son fill, de 16 anys, estava inscrit en 1928 en la Cambra del Treball. El 2 de març de 1930 la policia segrestà una carta d'un «periòdic subversiu» dirigida a ell, que, segons la policia, havia esdevingut socialista, i el seu domicili va ser escorcollat sense èxit. En 1930 treballà de tipògraf a Gallarate i, posteriorment, a Varese (Llombardia, Itàlia) i estava afiliat al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs), però no al Partit Nacional Feixista (PNF). El 12 de setembre de 1938 la Prefectura de Varese l'esborrà de la llista dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Remo Tartari

- Remo Tartari: El 7 d'octubre de 1902 neix a Santa Maria Maddalena (Occhiobello, Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Remo Tartari. Havia nascut en una família de jornalers anarquistes. Quan era jove s'instal·là a Pontelagoscuro (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1929, per la seva activitat llibertària, es va veure obligat a exiliar-se a França. En 1936 marxà a la Catalunya revolucionària i lluità als fronts. De bell nou a Itàlia, participà en la Resistència i va ser empresonat pel règim feixista. Després de la II Guerra Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara. També milità en la Federació Comunista Llibertària de Ferrara, la qual representà en diversos congressos anarquistes. En 1968 va ser processat per participar en les manifestacions estudiantils d'aquell any. En 1994 Marco Felloni estrenà el documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre la seva vida i amb la seva participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig de 1997 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Comunal de Pontelagoscuro. Els seus llibres van ser donats a l'Instituto di Storia Contemporanea (ISC, Institut d'Història Contemporània), el qual creà el «Fons Remo Tartari». En 2011 es creà a Ferrara el «Gruppo Libertario Remo Tartari» i el 20 d'octubre de 2012 aquest grup li reté un homenatge a la Sala de Conferències de la Residenza Santo Spirito de Ferrara.

Remo Tartari (1902-1997)

***

Marcelino Esteban Valero

- Marcelino Esteban Valero: El 7 d'octubre de 1903 neix a Godos (Torrecilla del Rebollar, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Marcelino Esteban Valero –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Valera. Sos pares es deien Pedro Esteban i Dolores Valero. Fuster i ebenista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan era aprenent del seu ofici. A començament dels anys vint era secretari del Sindicat de la Fusta de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT. En 1924, quan les autoritats clausuraren els locals confederals i detingueren els secretaris dels sindicats de la CNT, aconseguí escapar de l'arrest. En 1931 fou un dels animadors, amb Domingo Pascual, de les lluites sindicals portades a terme pel Sindicat de la Fusta confederal. El maig de 1931, quan les Joventuts Republicanes Aragoneses (JRA) prengueren el nom de Joventuts Revolucionàries Aragoneses (JRA) i s'integraren més tard en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en va se nomenat president. El juliol de 1931 participa activament en la vaga de la Telefònica. L'1 de setembre de 1931, arran d'una acció contra els esquirols, va ser detingut després d'haver estat sorprès al Paseo de la Independencia de Saragossa tallant els fils telefònics que s'acabaven de reparar. La mort d'un vaguista assassinat per la Guàrdia Civil que protegia els esquirols, va provocar una crida a la vaga general a Saragossa convocada per la CNT amb el suport del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). Un cop lliure, tornà a la feina als tallers Avenia. En aquests anys fou assidu de la penya «Salduba». El setembre de 1932 presidí l'assemblea plenària del Sindicat de la Fusta on es van debatre els acords presos pel Ple de Sindicats de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Entre octubre i desembre de 1933 fou tresorer del Comitè Nacional de la CNT, aleshores amb la seu a Saragossa. Quan la insurrecció anarquista de desembre de 1933 va ser detingut a Saragossa i traslladat a la presó de Pamplona (Navarra). El juny de 1934 va ser arrestat a Saragossa en una agafada policíaca que va detenir més de cinquanta companys. A començament de 1936, quan la vaga de 36 dies del sector de la fusta, organitzà l'enviament d'infants de vaguistes a diverses poblacions. Cap al final d'aquesta vaga, va ser detingut en una reunió celebrada en un bosc a la riba de l'Ebre i va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 i la caiguda de Saragossa a mans rebels, aconseguí fugir de la ciutat el gener de 1937, juntament amb Miguel Abós Serena i José Hipólito Melero Sanjuán. Tots tres van ser considerats pels companys confederals com els principals responsables de la caiguda de la capital aragonesa a mans franquistes i portats pel Consell d'Aragó davant un Tribunal Popular reunit el 31 de gener de 1937 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Acusats sobretot per Miguel Chueca Cuartero de connivència amb l'enemic, aconseguiren per només un vot salvar-se de la pena de mort i van ser condemnats per«traïció» a treballs forçats al camp de Valmuel a Alcanyís. El juliol de 1937 van ser alliberats pel Consell d'Aragó i amb José Hipólito Melero Sanjuán s'integrà en la col·lectivitat de Mas de las Matas (Terol, Aragó, Espanya), la qual posteriorment presidí. En 1938 fou membre del«Batalló de Metralladores C», unitat formada per Agustín Remiro Manero encarregada de missions d'intel·ligència i de sabotatges a zona franquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb el grup d'Agustín Remiro Manero a França i va ser internat, primer, al camp de concentració de Maseras i, després, al de Vernet, on treballà especialment en l'habilitació dels barracons. Traslladat a Fenollet, més tard va ser enviat al camp de concentració de Récébédou, creat el febrer de 1941 al sud de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) per a l'internament de jueus i d'espanyols, on treballà també en el condicionament dels barracons. Posteriorment va ser enviat pels alemanys a fer feina a les fortificacions de la costa atlàntica. El maig de 1943 aconseguí evadir-se i pogué arribar a Tolosa, on s'integrà en la Resistència i esdevingué agent d'enllaç del grup espanyol de l'anomenat «Batalló Roche». En 1945, patint seriosos problemes d'asma, va ser ingressat a l'Hospital Varsovie de Tolosa i patí una operació d'estomac. Pels problemes de salut no va poder seguint exercint la seva professió d'ebenista a Tolosa i s'instal·là a Saverdun (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Marcelino Esteban Valero va morir el 14 de gener de 1974 a l'Hôtel Dieu de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de febrer al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat.

Marcelino Esteban Valero (1903-1974)

***

Hubert Schwarzbeck

- Hubert Schwarzbeck: El 7 d'octubre de 1906 neix a Maribor (Estíria, Imperi Austrohongarès; actualment pertany a la regió de Podravska d'Eslovènia) l'enginyer i lluitador antifeixista anarquista i anarcosindicalista Hubert Schwarzbeck. Estudià enginyeria a l'Institut de Tecnologia de Graz (Estíria,Àustria) i milità en la secció local d'aquesta ciutat del Bund herrschaftsloser Sozialisten (BhS, Confederació dels Socialistes Anarquistes), organització llibertària creada per Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) durant la Revolució de 1918. En aquests anys mantingué un estret contacte amb els germans i metges anarquistes Johann i Clemens Bartošek, propagandistes de la vasectomia. L'agost de 1932 s'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà d'enginyer al departament de disseny de l'empresa de fabricació d'ascensors i elevadors mecànics «Boetticher y Navarro» i es casà amb Carmen Palencias Bravo. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 entrà formar part d'un batalló d'Obres i Fortificacions del Cos de Terra de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Nomenat capità, comandà com a major el 31 Batalló a Madrid. Després del triomf franquista, el 6 d'abril de 1939 va ser detingut per agents alemanys i interrogat per membres de la Legió Condor. Jutjat, el 9 de febrer de 1940 va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó. En 1944 fou posat en llibertat condicional, però poc després va ser novament detingut i enviat al camp de treball d'Herrera de La Mancha (Manzanares, Ciudad Real, Castella, Espanya). El setembre de 1946 va ser repatriat, amb sa companya i dues filles, i arribà, via Gènova (Ligúria, Itàlia), a Graz. Posteriorment va ser nomenat director tècnic de l'Hospital Especial Estatal de Graz. Hubert Schwarzbeck va morir el novembre de 1989 a Graz (Estíria,Àustria).

***

Luis Villar Sánchez

- Luis Villar Sánchez: El 7 d'octubre de 1910–algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Villar Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en algunes fonts, no consta en la seva partida de naixement. Sos pares es deien Luis Villar Pérez i Carlota Sánchez Rey. Dibuixant de professió, milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en el «Batalló Galícia» que actuà a Astúries, del qual arribà al grau de tinent. També formà part del Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica, encarregant-se de les visites als hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts Llibertàries Galaiques al nord peninsular. Apressat pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat donà com a data de defunció oficial l'1 de gener de 1937.

***

Luis Robla

- Luis Robla: El 7 d'octubre de 1917 neix a San Andrés de Rabanedo (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Luis Fernández Robla, més conegut com Luis Robla, ja que mai no va fer servir el seu primer llinatge. Sos pares es deien Luis Fernández i Modesta Robla. Durant els primers anys de la postguerra participà en la clandestinitat llibertària a Lleó i després, ajudat per uns pescadors bascos, passà a França. Esdevingué col·laborador i gran amic de Laureano Cerrada Santos i del seu cercle activista antifranquista. En 1946 participà des de París (França) en la subscripció «Pro Espanya». Membre del Comitè Intercontinental (CI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1947 va se nomenat delegat de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes de la Federació Anarquista Iberica (FAI) per al Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1947 marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) amb la missió de reconstituir el Comitè Regional d'Aragó de la CNT i de crear una xarxa de passades i de bases per als grups d'acció i la guerrilla llibertàries. Per a aquesta finalitat va crear l'empresa de transports «Galicia», on els camions, amb un doble fons, servien per a passar armes i material propagandístic. En 1948 participà amb Ureña en el Ple clandestí celebrat a la Ciutat Universitària de Madrid (Espanya). Membre de l'anomenada «Comissió Conspiradora de la CNT» (Laureano Cerrada Santos, Georges Fontenis, Antonio Ortiz Ramírez, Primitivo Pérez Gómez, José Pérez Ibáñez, etc.), també en 1948, durant un viatge a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra el dictador Francisco Franco, realitzà un informe detallat de les fortificacions costeres. El juny de 1948, quan l'onada de detencions a Madrid, passà a França, però retornà per a la realització de l'atemptat planejat. El 12 de setembre de 1948, amb José María Larrea, advertí telefònicament des de Sant Sebastià Laureano Cerrada Santos a França de la presència d'un vaixell amb Franco dins la badia i donà el vist i plau per a l'enlairament d'un petit avió carregat amb quatre bombes incendiàries d'un pes total de 120 quilograms. L'avió, a bord del qual es trobaven els companys Antonio Ortiz Ramírez, Primitivo Pérez Gómez i José Pérez Ibáñez (El Valencia), va ser interceptat per un caça i, després d'haver llançat les bombes a la mar, hagué de retornar a França. També va participar en un projecte d'atemptat («Plan Pánico») contra l'arquebisbe i el governador de Saragossa que no reeixí. Després d'això retornà a França. Durant els anys seixanta i setanta freqüentà els locals de la CNT francesa, al carrer de la Tour d'Auvergne de París, i visqué a la rue Jean-Pierre Timbaud de la capital francesa, on treballà com a muntador d'ascensors. A finals dels anys setanta patí un robatori i passava pena que la pistola que li havia acompanyat durant la seva llarga vida clandestina, ara furtada, caigués en «vils mans». A començament dels anys vuitanta s'instal·là a Dortan (Roine-Alps, França), però continuà militant en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de París. Malalt, Luis Fernández Robla va morir el 25 d'abril de 1994 a l'Hospital Haut Bugey d'Oyonnax (Roine-Alps, França); incinerat tres dies després a Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França), les seves cendres van ser escampades al seu Lleó natal.

Luis Robla (1918-1994)

Continua...

---

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics (XXX) -

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)

Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.

El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.

Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?

Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.

El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.

La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

-No serà res –la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.

Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)