Anarcoefemèrides del 19 de setembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Le Forçat du Travail
- Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre de 1885 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Forçat du travail. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs:«La Propietat és el robatori. Déu és el mal» (Proudhon) i«M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben la veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.» (Diderot). El gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i l'administrador Luquet. Tots els articles sortiren anònims, però hi van col·laborar Bienvault, Émile Digeon, Ducerf, Clément Guérin i Étienne Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse Antipatriote» (París), «Les Indignés» (Viena del Delfinat) o «Les Exploités» (Narbona). En el tercer número, imprès en paper roig, conté un «Manifest abstencionista». En sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.
***
Capçalera
de Solidaridad
Proletaria
-
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 19 de
setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer
número
del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación
Regional del Trabajo de
Andalucía y Extremadura. Publicà
articles teòrics i orgànics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità
el fullet La Mujer, amb la
finalitat de finançar el setmanari Rebelión.
Trobem articles de Diego R.
Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio
Quesada i Antonio
Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números,
l'últim el 30 d'abril de
1932, i fou substituït per Andalucía
Libre.
Naixements
Francesco Prevosto
-
Francesco
Prevosto: El 19 de setembre de 1892 neix a
Santhià (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Sos
pares es
deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent
de peó i
de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va
ser fitxat com anarquista membre
del «Fascio Llibertari Torinès» i en
1914 va ser condemnat a cinc mesos de
reclusió i a 250 lires de multa «per haver
distribuït pamflets subversius
[antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la
insurrecció contra el
poder de l'Estat». En 1920 participà activament en
el moviment d'ocupació de
fàbriques. En 1924 s'exilià a França,
establint-se primer a Briançon (Provença,
Occitània) i després a Saint Fons
(Lió, Arpitània), on
freqüentà els cercles«subversius», però va ser expulsat l'any
següent. S'establí a Luxemburg, on
treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En
aquest any passà
clandestinament a França, instal·lant-se a
Lió (Arpitània), on formà part del
Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a
París. El desembre de 1933 va ser
inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de
1936 marxà
cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la
Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a
les batalles de Monte Pelado,
Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó,
Espanya). A finals de febrer de 1937
retornà a París en una llicència de 15
dies, però, quan va intentar retornar a
la Península, va ser detingut el 2 de març de
1937 pels gendarmes francesos,
juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i
Valentino
Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la
frontera;
jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per«violació del decret
d'expulsió»
i altres dos mesos per «infracció de la llei de
prohibició d'enrolament en la
milícia espanyola». Novament detingut, el setembre
de 1939 va ser internat al
camp de concentració de Vernet. Amb una demanda
d'extradició del govern italià,
el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton
(Provença,
Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista.
Després de ser tancat a Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a
Torí, on el 8 d'agost de 1941 la
Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a
cinc anys de deportació
com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa
de Ventotene i,
posteriorment, al camp de concentració de Renicci
d’Anghiari (Toscana, Itàlia).
A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després
de la II Guerra
Mundial continuà militant en la Federació
Anarquista del Piemont (FAP). Francesco
Prevosto va morir el 6 de setembre de 1960 a Torí (Piemont,
Itàlia).
***
Necrològica
d'Antonio Mirón Bosque apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 3 d'agost de 1975
- Antonio Mirón
Bosque: El 19 de setembre de 1894 neix a Alcolea
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Mirón Bosque. Sos pares es
deien Antonio
Mirón i María Bosque. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) del seu poble natal, durant la Revolució fou
un dels animadors de
la col·lectivitat agrícola local. En la primavera
de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària
de les tropes comunistes comandades per Enrique Líster
Forján contra les
col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i
empresonat pels estalinistes a
Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), però
aconseguí evadir-se i passar a
Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creua els Pirineus. En
1947
s'establí a Perpinyà, on milità en el
Federació Local de la CNT. Sa companya fou Dolores Abad.
Malalt des de
1950, Antonio Mirón Bosque va morir el 20 de
març –algunes fonts citen
erròniament el 21 de març–
de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Gaudérique
d'aquesta localitat.
***
Attilio
Bortolotti
- Attilio Bortolotti:
El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül,
Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti,
també conegut com Tilio
i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill
d'una família friülesa de 18
germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era
paleta i després va fer
de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de
1915 entrà
d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà
al Canadà, amb son
germà Umberto i dos amics, i el setembre
s'instal·là a Windsor, on vivia son
germà Guglielmo (William), fent feina amb
un ferrer ucraïnès. A partir
de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on
feia
feina a la fàbrica Chrysler, participà activament
en la campanya d'agitació en
favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic
en protesta per la
mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a
oposició al règim feixista
del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I
Refrattari», en un míting on
participava el cònsol italià i davant la sorpresa
d'aquest, trencà el retrat
del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i
1929 treballà a la
Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva
agitació sindical. El
12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un
enfrontament amb un escamot
de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en
el qual resultà mort
l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir
pamflets que anunciaven un míting en memòria de
Sacco i de Vanzetti i fou
sotmès a un procés d'expulsió a
Itàlia, però trencà la llibertat sota
fiança
(3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on
s'instal·là fent feina d'ajustador
mecànic
d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il
Libertario i coordinà la
companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que
representava obres de Pietro
Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma
Goldman i a partir
d'aquest moment militarà en el «Toronto
Libertarian Group». En 1939, durant un
picnic de treballadors, portà uns ninots de
fabricació pròpia perquè els
concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven
Franco,
Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants
comunistes que hi
passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El
4 d'octubre de 1939 fou
detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto
amb altres tres
companys italians acusats de «difusió de
propaganda revolucionària»; dos en van
ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia
entrat il·legalment
al Canadà, van ser proposats per ser deportats a
Itàlia. Finalment, després
d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats.
Joachim, en
comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí
un visat a Mèxic; Bortolotti,
després de pagar una fiança de 400
dòlars, fou posat en llibertat provisional a
Toronto el 14 de gener de 1940 –just quatre mesos
després,
el 14 de maig de
1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu
empresonament, sortí greument
malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la
Bartell Industries
Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la
propaganda
llibertària (Antistato, A
Rivista Anarchica, Cienfuegos Press,
Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam
refugià nombrosos
desertors nord-americans que creuaven il·legalment la
frontera al Canadà. Entre
1968 i 1969 dirigí The Libertarian,òrgan del «Toronto Libertarian
Group». En 1984 participà en
l'«Incontro
Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio
Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto
(Ontàrio,
Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a
Federico Arcos Martínez,
un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu
Labadie de la
Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva
companya
Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman
Romalis Emma
Goldman: The Anarchist Guest (2000).
***
Necrològica
de Josep Viusà Camps apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de maig de 1981
- Josep Viusà Camps: El 19 de setembre de 1907 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Viusà Camps –a vegades citat erròniament com Viusas. Sos pares es deien Pere Viusà, botiguer, i Carme Camps. Comptable de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans fou membre de la redacció del periòdic Avant..! i des de 1935 fou president de la Penya Alegre, un centre excursionista i esportiu de Figueres. El juliol de 1936 fou un dels creadors del Comitè Antifeixista local. Durant la Revolució espanyola, entre el 16 d'octubre de 1936 i el 25 de maig de 1937, fou alcalde de Figueres per la CNT–el batle més jove que ha tingut el poble, 29 anys–, elegit per aclamació. El desembre de 1936, amb Vicenç Soler, secretari general del Comitè Antifeixista de l'Alt Empordà, intentaren crear, sense èxit, una Oficina d'Intercanvi a instàncies del Comitè de Relacions de Camperols de la CNT a Figures. També fou membre, amb altres dos companys confederals, del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i director del setmanari anarquista Vibraciones, editat a Figueres en 1937. En 1938 es va incorporar en la 26 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola (antiga«Columna Durruti») al Segre com a comissari de Batalló. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard residí una bona temporada a Briançon (Provença, Occitània). Durant l'Ocupació treballà al bosc i a l'agricultura a Lo Casterar e Verdusan (Llenguadoc, Occitània), on havia pogut reunir-se amb sa família, i fou internat al camp de concentració de Noé i al Fort du Hâ, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Aush, on en 1945 fou secretari departamental del Gers de la CNT i de la comarcal de l'Alt Empordà (1946) en l'exili. Organitzà una cooperativa de construcció fins que trobà feina de comptable. Sa companya fou Mercè Carreras Salleras.Josep Viusà Camps va morir sobtadament el 20 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1981 al seu domicili d'Aush (Gascunya, Occitània).
***
Félix
Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada
Mixta
- Félix Salcedo
Arellano: El 19
de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant
anarcosindicalista
Félix Salcedo Arellano. De jovenet s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de
Taüst
(Aragó). Arran de la revolució asturiana
d'octubre de 1934 fou detingut i
empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada
després del cop
feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i
aconseguí
arribar a zona republicana. Després s'enrolà en
la Columna Durruti i amb la
militarització fou nomenat comissari del I
Batalló de la 119 Brigada Mixta,
juntament amb son company Antolín, el qual morirà
el 25 de desembre de 1938 al
front. Amb la Retirada, passà a França, on,
després de restar internat a
diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament,
s'establí a Cahuzac, on
treballà com a paleta i fundà una nova
família, ja que sa primera companya i
sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels
organitzadors de
la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida
estava afiliat al
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Félix
Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 a Cahuzac (Llenguadoc,
Occitània).
Félix Salcedo Arellano (1911-1996)
***
Manuel
Santos Tomé
-
Manuel Santos
Tomé: El 19 de setembre de 1913 neix a
Alhaurín de la Torre (Màlaga, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Santos Tomé. Fill d'una
família
llibertària, sos pares es deien Manuel Santos
Gómez, secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) d'Alhaurín de
la Torre, i María Tomé. De jove emigrà
a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on
milità en la CNT. A Badalona es casà amb Amelia
Exposito Exposito, amb qui va
tenir tres infants (Manuel, Antonio i Teodoro, aquest últim
es va suïcidar per
una depressió). Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 s'enrola en les
milícies confederals. Mentrestant son pare va ser afusellat
pels franquistes i
sa mare tancada, jutjada i condemnada a mort, pena que finalment va ser
commutada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Després
passà per les Companyies de
Treballadores Estrangers (CTE), sobretot a les destinades a les mines i
a la
construcció de pantans. Participà activament en
la reconstrucció de la CNT des
de la línia «ortodoxa». Finalment
aconseguí reunir-se amb sa companya i sos
infants. Restant discapacitat per a la feina arran d'un despreniment de
retina
i per la silicosi, es dedicà en cos i ànima a
l'organització confederal en
l'exili. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat orgànica locals, comarcals i regionals.
Entre 1967 i 1971 fou
secretari d'Organització del Secretariat Intercontinental
(SI) de la CNT des de
Tolosa. Durant els anys seixanta fou corresponsal a Tolosa del
periòdic mexicà Tierra
y Libertad. Amb sa companya
Amelia col·laborà en Espoir.
Manuel
Santos Tomé va morir el 25 de desembre de 1983 al seu
domicili de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
Manuel Santos Tomé
(1913-1983)
***
Necrològica
de Joaquim Gil Mir apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de juliol de 1980
- Joaquim Gil Mir:
El 19 de setembre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya)–algunes
fonts citen erròniament Vilaller (Alt Ribagorça,
Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquim Gil Mir.
Sos pares
es deien Ramon Gil i Joaquina Mir. Durant els anys trenta fou
membre, amb Joaquim Andreu Pastor i altres, del grup anarquista«Los
Anónimos»
de Barcelona (Catalunya). Durant la guerra civil lluita en la«Columna
Durruti»
i va ser ferit en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració.
Posteriorment
participà en la Resistència contra
l'ocupació nazi i es refugià a casa
de l'anarcosindicalista
Martín Arnal Mur. Després de la II Guerra Mundial
milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de l'exili a Galhac i va ser delegat del
departament
del Tarn en la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra
d'Espanya –va
ser
operat en 29 ocasions. Entre 1947 i 1950, a Galhac, va estar
especialment
lligat amb l'escultor Fernando Gamundi Oliveros, amb qui havia combatut
en la
26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola.
Després de la mort del dictador Francisco Franco,
realitzà diversos
viatges a Barcelona,
on va fer costat econòmic la CNT durant la seva
reorganització,
especialment
durant la gran vaga barcelonina de benzineres. Sa companya fou Eugenia
Cascón Oyarbide. Joaquim Gil Mir va morir el 18
de juny de 1980 a Galhac (Llenguadoc, Occitània).
Després de la seva
mort, son
amic Fernando Gamundi Oliveros li va fer l'escultura Quijote
de la Mancha montando su caballo Rocinante, que havia de
ser col·locada en la seva tomba, però, sa
família, per raons de seguretat de
l'obra, hi renuncià.
***
Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954)
- Philip Sansom: El 19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de«Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista«Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. Philip Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).
***
Albert
Balagué Martí (ca. 1998)
-
Albert Balagué
Martí:
El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament
el 28
de desembre– de
1919 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, esperantista i
maçó Albert Balagué
Martí. Sos pares es deien Àngel
Balagué i Palmira
Martí. Fill d'una família llibertària
i francmaçona –son avi matern va ser membre de la
Lògia «Lealtad» i anarquista;
son pare un destacat militant de les Joventuts Radicals; i sos oncles
Manuel (Ascaso) i Jaume, destacats
anarquistes.
Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries i el juliol
de 1936 participà en els combats a la caserna de les
Drassanes de Barcelona contra
el feixisme. Enrolat com a milicià en la confederal«Columna Libertad», l'agost
de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina al
front de Madrid.
Ferit en una cama, va ser ingressat a l'Hospital de les Brigades
Internacionals
de Tarazona de la Mancha (Albacete, Castella, Espanya) i posteriorment,
encara
convalescent, va ser enviat al camp d'aviació on l'escriptor
André Malraux era
el comandant i amb qui va fer amistat. També
esdevingué amic del comunista
André Marty, màxim responsable de la
formació de les Brigades Internacionals a
Albacete, i de Corniglion Moliner, futur membre de la
Resistència francesa. El
desembre de 1936 demanà la seva incorporació a
les Brigades Internacionals i va
ser destinat a la 13 Brigada Internacional«Dombrowsky», amb qui participà en
les batalles de Guadalajara, Brunete i Terol i en l'ofensiva sobre
l'Ebre, on
va ser novament ferit. El 21 de febrer de 1939, quan el triomf
franquista era
un fet, passà a França i va ser internat al camp
de concentració d'Argelers.
Allà rebé la notícia que son avi
Martí Martí havia estat assassinat per les
tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit
d'hospital. Quan esclatà
la II Guerra Mundial, s'integrà en el XI Regiment
d'Infanteria de la Legió
Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i
participà en els
combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940. A prop de Verdun
(Lorena, França), el juny de 1940, va caure presoner dels
alemanys, però
aconseguí fugir, encara que va ser novament capturat a Nancy
(Lorena, França) i
internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (BaixaÀustria, Àustria). El 28
de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula
4.504, al camp de concentració
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on
restà fins l'alliberament d'aquest
per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Un cop lliure
s'instal·là a Nimes
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Unió Racionalista (UR), en Ciutadans
del Món (CM) i en la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics
(FEDIP). En 1953 va ser iniciat en la Lògia 920«L'Arc-en-Ciel» de l'Ordre
Maçònica Mixta Internacional «Le Droit
Humain» de Nimes i en 1962 s'afilià a la
Lògia «L'Écho du Grand
Orient». A partir de 1967 efectuà diversos viatges
a Catalunya
i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de
reorganitzar
clandestinament lògies maçòniques.
Gràcies a complicitats amb l'administració
de duanes franceses, pogué passar armes a la
Península. També organitzà una
conferència clandestina de CM esperantistes en un discret
local barceloní que
pertanyia a l'UNESCO. El novembre de 1980, quan la
reestructuració de la FEDIP
departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del
secretari Jean Gonzales. Albert Balagué Martí va
morir el 3 de juliol de 2000 a
l'Hospital «Art et Loisirs» de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat al
cementiri de Rodilhan (Llenguadoc, Occitània),
població on residia, al costat
de sa companya Mercè Llorach i son fill Christian, ja finats.
***
Josefa
Martín Luengo
- Josefa Martín
Luengo: El 19 de setembre de 1944 neix a Salamanca
(Castella, Espanya) la
pedagoga llibertària i anarcofeminista María
Josefa Martín Luengo, coneguda comPepita. De nina estudià en un
col·legi de monges a Alacant (Alacantí,
País
Valencià) i després va fer magisteri amb les
religioses josefines del Col·legi
Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia
en la Universitat
Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva
formació acadèmica, treballà un
any en un col·legi religiós de
protecció de menors a Zamora, del qual va ser
expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una
escola masculina de
Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions
del personal de
magisteri i per aquest motiu va ser destituïda.
Després participà en una
campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975
aconseguí por oposició –primera de la
seva promoció– una plaça de
professora d'Educació General
Bàsica en l'ensenyament públic i
ensenyà durant dos anys a la localitat
extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de
l'Escola-Llar
Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la
zona. En aquest
centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema
pedagògic alliberador en consonància
amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i
antiautoritària; però els seus postulats toparen
amb el poder acadèmic vigent i
fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces,
etc.), fins que va
ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez
de los Caballeros,
Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant
per aconseguir
fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça
a Montijo, alhora que
assessorà un centre d'educació especial en aquest
municipi extremeny. Un any
després es traslladà a Mèrida, amb la
intenció de crear una escola, però el
boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu
projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre
enfocats en el món de
la pedagogia: llicenciada en Ciències de
l'Educació, cursos de doctorat,
estudis de psicologia pedagògica, assistència a
cursos, cursets i congressos
diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción
Castaño Casaseca i María Jesús
Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola
Lliure Paideia) al marge de
l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari,
instal·lat en un edifici a
prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé
el suport d'un petit col·lectiu de
persones i d'una cooperativa i després d'uns anys
pogué adquirir una finca al
camp, que funcionà, malgrat les penalitats
econòmiques, de manera
autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica,
intervingué durant
tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i
organitzà el I
Congrés d'Educació Antiautoritària a
Mèrida. Cap al 1998 creà el grup
anarcofeminista «Mujeres por la
Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a
una
trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande
do Sul, Brasil). A
partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia
Llibertària amb la finalitat
d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la
promotora d'unes
Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la
responsabilitat en
els infants. A més de tot això
participà en nombroses exposicions i conferències
de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994),
Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad
Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva,
Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres,
Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en
infinitat de
publicacions periòdiques llibertàries, com ara A
Rachas, Cenit, CNT,Ekintza Zuzena, Igualancia, Mujeres
Libertarias, Palante,Revuelta, La Samblea, etc.; i en
nombroses publicacions
especialitzades en pedagogia d'arreu del món. És
autora de Fregenal de la
Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento
de
educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar
(1981), Paideia.
Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde
nuestra escuela Paideia
(1990), La escuela de la anarquía (1993,
obra conjunta amb el Col·lectiu
Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva
experiència vital i
pedagògica en el documental Escuela viva,
de Julián Pavón. Josefa Martín
Luengo va morir, a conseqüència d'un
càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital
Universitari de Salamanca (Castella, Espanya).
Josefa
Martín
Luengo (1944-2009)
Defuncions
Fritz Oerter
- Fritz Oerter: El
19 de setembre
de 1935 mor al camp de concentració de Sachsenhausen
(Oranienburg, Brandenburg,
Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Havia nascut el 19
de febrero de 1869 a Straubing (Baviera, Alemanya). Fill d'un sergent
de
l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es
traslladà amb sa família a Fürth, a
prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat
bàvara
aprengué l'ofici de litògraf. Amb son
germà Josef Oerter (Sepp),
un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al
Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya), formant part de
l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions
juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es
passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure
implicats en
el contraban a través de la frontera i en la
difusió de propaganda i premsa
anarquista (Autonomie, etc.). En
1892
Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el
desembre d'aquell any, va
ser detingut amb Fritz per fer «discursos
sediciosos» en un míting de
desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp
va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats a la presó de
Münster i Fritz a 18 mesos. La
presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior
patí una
delicada salut. Després ambdós germans es van
afiliar a l'Anarchistischen
Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista
Alemanya), fundada en 1903,
i participaren en el seu òrgan d'expressió Der
Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes
acusacions de
malversació de fons del periòdic Der
Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment
anarquista i reingressà
en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en
el Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors
Nacionalsocialistes
Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928;
Fritz,
però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan
esclatà la Gran Guerra, Fritz
defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919
participà en les
activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a
Baviera. En 1919
s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union
Deutschlands
(FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i
passà a ser un dels seus
destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual
escrigué molts d'editorials. Fou un
gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de
la FAUD, alhora que
reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita
al marge de la
violència, arma aquesta que només s'havia de fer
servir com a últim recurs. Aquesta
teoria «pacifista» va ser resposta per molts
militants que havien participat en
els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors.
Propagà les seves
idees de resistència passiva mitjançant gires
propagandístiques i en 1920
publicà el fullet Gewalt, oder
Gewaltlosigkeit? (Violència o no
violència?). Va ser molt amic de Gustav
Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de
la República dels
Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià
Mühsam a la seva
sortida de presó. En la dècada dels vint
muntà una llibreria i una biblioteca
de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les
Sturmabteilung (SA, Tropes
d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori,
Fritz Oerter va morir
el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de
concentració de
Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de
pneumònia. És
autor de Nacktheit und Anarchismus
(sd), Die sieben Todsünden der heutigen
Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und
Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was
wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen
für ein neues Leben... (1920), Jugend
! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa
(1923) i Die freie Liebe (1924),
entre d'altres.
***
Vicente Ballester Tinoco
- Vicente Ballester Tinoco: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Havia nascut el 13 de juny de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya). Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics –defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre–, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera –en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT,¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención,Solidaridad Obrera,La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), Elúltimo cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.
Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)
***
Luis Naveira Carballo
- Luis Naveira Carballo: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Betanzos (la Corunya, Galícia) el mariner anarcosindicalista Luis Naveira Carballo, conegut com O Besugo. Havia nascut cap el 1904 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son germà Manuel, respongué l'aixecament feixista de juliol de 1936 i fou un dels últims a abandonar la barricada de la Ponte Nova de Betanzos el 22 de juliol. Luis Naveira Carballo va ser detingut pels franquistes el 19 de juliol de 1936 a la Corunya i portat a Betanzos, on fou assassinat al quilòmetre 2 de la carretera Betanzos-Ferrol. Estava casat amb Genoveva Iglesias Ossorio, amb qui tenia tres nines i un nin.
---
A la primera classe gairebé no vaig entendre en Biel. Vols dir que aquell home de parla enrevessada se'ns adreçava en català? Sempre he sospitat que en Majoral, amb aquells ullons que reien, ho feia a posta, per posar-nos a prova. Per afinar l'orella. Podeu creure que la vaig parar bé. Acabat d'aterrar a Mallorca, tot em venia de nou. I aquell home amb barba i veu de tenor lleuger, sovint amb símptomes d'afonia, ens parlava de gramàtica generativa, de l'estructura profunda de la llengua. Però jo, que havia estudiat llatí i grec a BUP i COU, ho vaig plegar a la primera. Per això i perquè, quan tenia dubtes sobre la genuïnitat d'una construcció en català, feia servir un mateix sistema gairebé infal·lible: pensava com ho hauria dit la meva àvia paterna, un model de llengua que sempre he tingut present. Sense interferències. Tanmateix, com bé va dir na Maribel Servera -en un gran padrinatge- al Reconeixement de Mèrits que l'Escola de Mallorquí va fer a en Majoral, en Biel dedicava mitja classe a explicar gramàtica i després "fèiem tertúlia". Fer tertúlia volia dir parlar de l'ofici de mestre i, com el títol d'un conegut programa de ràdio, de l'ofici de viure. Crec que no deixava ningú indiferent. La definició de mestre que un dia ens va deixar caure em va quedar gravada a la cervellera: un mestre és un pallasso amb un gran bagatge cultural. L'educació és cultura. Un mestre és un transmissor i un creador. Qui es pensi que amb tècniques, programes i noves tecnologies n'hi ha a bastament per fer escola, va ben errat d'osques.
![Portada del primer número d'"...hors du troupeau..." [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/horsdutroupeau.jpg "Portada del primer número d'\"...hors du troupeau...\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]](http://www.estelnegre.org/fotos/duboisalcide.jpg "Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc \"Les Temps Nouveaux\" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]")
![Berthe Fabert i Eugène Guillot (1960) [Col·lecció Charles Tella]](http://www.estelnegre.org/documents/fabert/fabert02.jpg "Berthe Fabert i Eugène Guillot (1960) [Col·lecció Charles Tella]")
