Anarcoefemèrides
del 8 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de L'Avenir
- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de
1893 surt a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del
periòdic bimensual anarquista L'Avenir.
Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande.
Aquest primer número ortava l'epígraf, en
forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine,
doncs, oh dolça emancipació del
món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual
també s'aixequen els seus
sospirs les ànimes deprimides dels governats com a
l'única arca de salvació
enmig de la prostració i de la confusió
universal, vine i allibera'ns del mal
anomenat Estat.»; però en cada número
l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste
Pacifique
Bérard, amb el
suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor
Barrucand, Elémir
Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau,Émile Henry, Joris, C.
V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin,
Joseph Henri Rosny,
Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En
sortiren
17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A
l'International Institute of
Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual
s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.
***
Borsa
de Treball de París
- Detenció de
Català: El 8 d'octubre de 1924 és
detingut
a París (França), quan rebia d'una parella de
companys llibertaris dos fardells
d'armes, l'activista anarquista Ramon Català. Exiliat a
França durant la dècada
dels vint a causa del pistolerisme, organitzà a Firminy
(Forez, Occitània), amb
son germà Josep Català, el grup anarquista«Els Inseparables». El juliol de
1924, quan son germà Josep marxà a Elbeuf
(Normandia, França), s'instal·là a la
regió parisenca. Participà activament en
nombroses reunions d'exiliats
espanyols a la Borsa de Treball de París i al«Foyer Végétalien»,
organitzades
pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa
la Lliga de Militants de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de París,
il·legalitzada per les
autoritats franceses el setembre de 1924.
***
L'Standard Oil Company segons
un dibuix satíric de l'època
- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina –segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924–, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern –on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes–, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.
***
Cartell
de la gala
- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de
1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de
Pantin de París
(França), una gala de suport al periòdic Le
Monde Libertaire organitzada per la Federació
Anarquista (FA). L'objectiu
concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un
nou local per a la
llibreria llibertària Publico. El concert tingué
com a protagonista el cantant
Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de
difusió als mitjans de
comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000
cartells arreu l'Illa de França,
al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.
Naixements
Foto policíaca de Charles Chatel (1894)
- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Pierre Auguste Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol LaRevue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i«rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 5 de juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les exèquies.
Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López
- Elisa Acuña:
El
8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte –actual Mineral del
Monte–
(Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista
María Elisa Brígida
Lucía Acuña Rosete –el seu nom figura
transcrit
de diverses maneres (Elisa
Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa
Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de
Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti.
Després d'estudiar magisteri,
en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any
següent s'afilià al Club Liberal«Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del
qual arribà a formar part
del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant
dels germans
Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà
en el I Congrés de Clubs
Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els
seus articles dels periòdics Excélsior
i El Duende de Veracruz. En 1903
formà part de la direcció del Club
Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio
Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el«Manifest a la nació del Club
Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des
de la Ciutat
de Mèxic i publicat en El Hijo del
Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i
l'organització de més
clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista
Redenció (CAR) i redactà
articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta
organització. En 1903 va ser
detinguda i tancada a la presó de Belén de la
Ciutat de Mèxic, juntament amb
els germans Flores Magón, Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i
Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la
periodista i poetessa
anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de
Mendoza, que havia conegut a la
presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint
de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb
Juana Belén Gutiérrez de
Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la
redacció de la nova etapa del
setmanari Vésper a San
Antonio
(Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez
Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup
format per unes tres-centes dones
llibertàries que exigien mitjançant vagues
millores condicions laborals per a
les dones. Després entrà a formar part de la
direcció del Partit Liberal Mexicà
(PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto
Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro,
l'organització obrerista «Socialisme
Mexicà» al districte de Mèxic.
Continuà editant el periòdic Fiat
Lux, ara com a òrgan de la Societat
Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de
rebel·lió patrocinat pel
Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres
companyes (Juana Belén Gutiérrez
de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores
Malvaes) i tancada a la presó
de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic).
L'abril de 1910 participà en
l'organització de la Gran Convenció Nacional
Independent, que es realitzà al
Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va
fer costat la candidatura de
Francisco Ignacio Madero González a la
presidència de Mèxic. En 1910 va fer
costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas
de Cuauhtémoc», fundat per
Dolores Jiménez Muro, i fundà el
periòdic La
Guillotina. Entre 1911 i 1912
col·laborà en Nueva Era.
En aquesta època es distancià de Ricardo Flores
Magón.
El març de 1911 va fer costat el «Complot de
Tacubaya», organitzat per Camilo
Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar
contra la reelecció de
Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana
Belén Gutiérrez de Mendoza
i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres,
l'organització «Amigas del Pueblo», que
demanava el vot femení per al president provisional
Francisco León de la Barra.
El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la
colònia Santa Julia
que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la
dictadura de José Victoriano
Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i
articles als diaris (La Voz de
Juárez, Sinfonía,Combate, Anáhuac,
etc.) fins a l'entrada d'Álvaro
Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914.
Aquest mateix any es
declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser
nomenada cap de Propaganda del
seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta;
també va
fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En
1914, amb Juana Belén
Gutiérrez de Mendoza, edità La
Reforma,
primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la
causa dels pobles indis.
Després de la Revolució treballà en el
Consell Feminista Mexicà i en la Lliga
Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament
de
Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà
en l'actual Hemeroteca
Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI
Missió Cultural («Creuada contra la
Ignorància») de la Secretaria
d'Educació Pública (SEP), que
recorregué les
comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas,
Aguascalientes i San Luis Potosí
i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les
comunitats rurals mexicanes;
els altres «missioners» van ser Raquel Portugal,
Jesús Camacho Arce, Albino R.
López i Samuel Pérez. Aquesta Missió
instal·là set Instituts Socials: dos a
Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí.
Elisa Acuña va morir
el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) d'un càncer gàstric. El
16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la
Revolució Mexicana, les
seves restes van ser traslladades del «Pateón
Civil de Dolores» de la Ciutat de
Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la«Rotonda de los Hidalguenses
Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La
seva figura inspirà el
personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal
de amores d'Ángeles Mastretta.
***
Pompeo Barbieri
- Pompeo Barbieri:
El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana,
Itàlia)
l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo
Barbieri, obrer
perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al
pensament llibertari i
esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907
impartí nombroses
conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest
any i 1910
treballà a Fàbrica Italiana
d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en
aquests anys col·laborà en el setmanari Il
Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i
Zelmira Peroni.
El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés
dels Anarquistes de la Toscana
celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en
la campanya
antimilitarista i va fer diverses conferències i
mítings a Pisa i a Livorno
contra la guerra italoturca. Col·laborà en el
setmanari L'Avvenire Anarchico i el
maig de 1914 prengué part en el V Congrés
dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat
secretari de la
recentment constituïda Unió Anarquista Toscana
(UAT), encara que deixà el
càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat
pels obrers friülans
de Càrnia, va fer una gira propagandística a la
zona d'Udine. Decidit adversari
de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de
1915 va ser detingut a
Pisa per haver participat en una manifestació
antimilitarista no autoritzada i
fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions
laborals,
s'establí a La Spezia, on reprengué la seva
col·laboració amb Il
Libertario i on trobà altre company
pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué
part en les lluites obreres i
en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923,
després
d'una nova detenció, decidí emigrar
clandestinament i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània), on continuà la
seva tasca d'agitació anarquista,
especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti.
Després va
fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir
el 15 de
juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de
Toló (Provença,
Occitània).
***
Pierre Besnard
- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste,òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 a Bagnolet (Illa de França, França), i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.
***
Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi
- Enzo
Fantozzi:El 8 d'octubre de
1886 neix a
Liorna
(Toscana, Itàlia) l'antimilitarista,
maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo
Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto.
Sos pares es deien
Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després
d'estudiar en una escola tècnica,
entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià
al Sindicat Ferroviari, del
qual arribà a ser membre del Comitè Nacional,
participant en diverses vagues.
En 1906 es traslladà a Florència, on va ser
qualificat per la policia com a«socialista antimilitarista» i «actiu
propagandista». El 10 de desembre de 1909
participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i
entre l'1 i el 3 d'octubre de
1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de
Florència. El 12 de juliol de
1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer
mort
durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la
policia, aquesta ressaltà la
seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a
la revolució. El 4 de
desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres
200
anarquistes i socialistes, participà en la
fundació del Comitè Internacional
contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de
mobilització, un pla
d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les
línies
telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i
dels ponts, confiscació
d'armament i altres mesures revolucionàries.
Edità, amb altes companys del
Comitè Internacional contra la Guerra, el
periòdic antipatriota Civiltà
(Civilització), el primer número del qual
sortí el 25 de març de 1915 a
Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna
acusat d'haver
organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat
el sabotatge de les
línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el
novembre va ser enviat a files i
incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en
va ser eximit, però
va ser comminat a treballar en una fàbrica de
munició a Liorna i l'any següent
la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a
l'exèrcit. El 5 de març de 1918,
durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma,
dirigí un violent discurs de
suport a la Revolució russa. De tornada a
Florència, entre l'1 i el 3 de juliol
de 1920 participà en el II Congrés de la
Unió Anarquista Italiana (USI). El
febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat
dels
ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga
general antifeixista
d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va
ser atacada per un
escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924
emigrà
clandestinament a França i s'instal·là
a la regió parisenca. Membre de la
Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925
participà a París, amb
altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.),
en la
fundació del «Grup Anarquic Pietro
Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser
objecte d'un decret d'expulsió, però
aconseguí una pròrroga renovable que li va
permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A
començaments de 1926
participà en una gira propagandística a
Lió i a Marsella on reivindicà un frontúnic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot
criticant els«anarquistes intransigents» que rebutjaven tota
col·laboració amb altres forces
antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de
Propaganda Anarquista
va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat
d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament
amb altres companys
(Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a
Garges-lès-Gonesse. Després s'establí
a Alençon, on fou membre del grup
llibertari italià«Caserio». En aquests
anys col·laborà en Il Martello.
En 1932 retornà a París i novament va ser acusat
per les autoritats feixistes
de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934
prengué la paraula,
juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa
Berneri, en
l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Durant
el Congrés de la Federació de la Liga Italiana
dei Diritti dell' Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va
ser nomenant, amb
Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè
Executiu. L'octubre, durant
el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble,
invità els congressistes a
protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la
Unió Soviètica.
Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la
lògia «Italia Nuova» de
París.
Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el
Congrés Antifeixista de
Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que
engegà les
protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí, amb
Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i
Giulio
Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a
Sartrouville que
arreplegà una cinquantena de militants de França,
Suïssa i Bèlgica i on es va
fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936
formà part del primer grup de militants italians (Berneri,
Bifolchi, Centrone,
Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per
Perpinyà per combatre
en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso»,
va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936
lluità als
combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després
va ser nomenat membre del
Comitè d'Investigació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de
rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i
de
controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto
Bonomini,
Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico
Ludovici.
L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en
un pis de la plaça de l'Àngel
amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca
Corsinovi
i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de«Maig de
1937», aconseguí eludí en dues ocasions
l'execució i va ser amollat després de
15 dies de detenció gràcies a la
intervenció de Luis Gertsch, promotor de
l'organització maçònica de socors
Comitè Central de Coordinació (COCECOO,
també
anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i
de Cesare Collaveri,
representant de la Gran Lògia de França. El
juliol de 1937 retornà a França on
dimití de la LIDU per protestar contra la
influència comunista. En aquestaèpoca treballà en una cooperativa de
construcció. En 1937 va ser inscrit en la
llista «Menées terroristes» (Ardits
terroristes), emesa per la Direcció de la
Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a
París
arran de la visita dels sobirans britànics i, novament,
amenaçat amb
l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià
els companys perseguits, entre
ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA
després de la seva evasió del
camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a
Fontenay-sous-Bois i figurava
en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats
feixistes
italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació
nazi participà en la
resistència i en un grup del maquis abans de retornar a
Itàlia. Després de
l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on
continuà la seva militància. En 1947,
amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini,
fundà la
Federació Apartidista Italiana Sindical
Ferroviària (FAISF), que després
esdevingué Federació Apartidista Sindical dels
Ferroviaris Italians (FASFI), i
que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma.
Enzo Fantozzi va
morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).
***
Antonio
Soto a Río Gallegos
- Antonio Soto Canalejo: El 8 d'octubre de 1897 neix al carrer Pardo Baixo de Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Antonio Gonzalo Soto Canalejo, conegut com El Gallego Soto. Son pare (Antonio Soto Moreira) morí a la guerra de Cuba, en l'enfonsament del vaixell «Oquendo» durant la batalla de Santiago de Cuba contra l'armada nord-americana, quan tenia un any. En 1900, amb sa mare (Concepción Canalejo González), novament casada, emigrà a Buenos Aires (Argentina), però retornarà a Ferrol a causa de discrepàncies amb son padastre, Eduardo Rey. Va viure amb unes ties –germanes de son pare– beates i autoritàries i, encara adolescent, comença a llegir literatura anarquista i s'apassiona amb l'antimilitarisme de Tolstoi. En 1914, contrari a la guerra colonial al Marroc, es declara insubmís a l'exèrcit i emigra a l'Argentina, on treballarà com a tramoista en la companyia teatral Serrano Mendoza, que feia gires teatrals i de sarsueles pels ports de la Patagònia. La Revolució russa de 1917 el marcà fortament. En 1920 arribarà amb la companyia a la ciutat patagònica de Trelew, on participarà en activitats de protesta, intervindrà en mítings i patirà la primera detenció, que implicarà la seva expulsió de la província de Chubut. Després, amb la companyia, marxà a Río Gallegos, també a la Patagònia, on s'involucrà en les activitats de la Societat Obrera, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Poc després, a petició d'un dels seus assessors, el periodista basc José Maria Borrero, abandona el teatre per dirigir el moviment obrer de la comarca. El 24 de maig de 1920 fou elegit secretari general de la Societat Obrera de Río Gallegos i adquirí notorietat entre els obrers rurals. Amb el suport de Domingo Barón, Baltasar Lorido i altres llibertaris, es converteix en el cap de la Patagònia insurgent. El juliol de 1920 fou detingut a causa de la vaga del Gran Hotel de Puerto Gallegos i el setembre d'aquell any fou de bell nou pres per intentar retre un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia; intentant, senseèxit, les autoritats expulsar-lo del país el mes següent. Amb Manuel Outerelo, Argüelles, Font i altres, desenvoluparà una gran tasca de propaganda per tota la regió alhora que desaprova les accions violentes de la banda d'El Toscano. A finals de 1920 la rebel·lió patagònica s'engega amb els obrers de Río Gallegos i orientats per Soto i altres anarquistes espanyols (Leoncio Alonso, Antonio Fernández, Antoni Freire, Domingo Tarragó, Eligio Bautista, José Traba, José Díaz, Francisco García, Paulino Martínez, Enrique García) adquireix un caire revolucionari. Soto, al front d'un grup de 500 genets, aconsegueix prendre diverses hisendes, però l'exèrcit argentí, comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, contraatacarà. que implicarà una forta repressió. Aconsegueix arribar a Buenos Aires i representa, amb Daniel Blanco, la Societat Obrera de Río Gallegos en el XI Congrés de la FORA, on denuncia la repressió i l'actitud de la burocràcia de la FORA de Buenos Aires, sense trobar cap ressò ni tan sols en les files anarquistes. El 6 de desembre de 1921, Soto i el seu grup són finalment encerclats a La Anita, una hisenda de l'alta muntanya. L'exèrcit venç els aixecats, afusella més de 120 revolucionaris i indulta aquells que són més aptes per al treball. Soto, amb un grup de 12 lleials, pogué fugir per les muntanyes i entrà a Xile pel pas de Sentinela, després de negar-se a lliurar les armes i perseguit per l'exèrcit argentí i els carrabiners xilens que no volien que entrés al país. En aquestaèpoca patí una campanya difamatòria per part dels dirigents de la FORA del IX Congrés, però seguí comptant amb un gran prestigi entre els sindicats argentins. A Xile deambulà per diverses ciutats: Puerto Natales, Punta Arenas, Valparaíso –en aquesta ciutat es casà amb Amanda Souper i d'aquest primer matrimoni naixeran sis fills (Alba, Antonio, Mario, Aurora , Amanda i Enzo)–, Iquique, etc. A Santiago va fer feina de xofer del seu propi autobús recorrent Xile de nord a sud–patí diversos accidents de trànsit importants– i pogué reprendre la seva militància anarquista. En 1932 s'intal·là a Punta Arenas. Més tard obrí un cinema, anomenat «Libertad», a Puerto Natales, on també assessorà sindicalment els obrers de la indústria frigorífica. Quan esclatà la Revolució espanyola no hi pogué marxar a causa de la seva mala salut. El 5 de març de 1938 es casarà de bell nou, amb Dorotea Cárdenas, de l'illa de Chiloe, amb qui tindrà una filla, Isabel. En 1945 es traslladà a Punta Arenas, on va fer feina en una foneria on adobaven motors de vaixells i després va viure d'una parada de fruites al mercat. Més tard passà una temporada errant per Tierra de Fuego i després retornà finalment a Punta Arenes, on obrí un restaurant anomenat«Oquendo», en honor del vaixell on navegà son pare. En aquesta ciutat participà activament en diverses entitats, com ara el Centre Republicà Espanyol, el Centre Gallec (1950), el Club Esportiu de Pesca i Caça (1951), la Creu Roja Internacional, la Societat d'Amics de la Unió Soviètica –malgrat el seu reconegut i inequívoc anarquisme– i fins i tot féu costat la candidatura de Salvador Allende. La salut l'obligà a deixar el restaurant i muntà una pensió que portarà el seu llinatge, situada al carrer Ecuatoriana, i que s'ajudarà econòmicament amb un camió que portava càrregues des del port. En 1962 abandonà tota mena de treball. Sembla que va estar força unit a la fracció espanyola de la FORA (Abad de Santillán, Manuel Villar Mingo, Emilio López Arango, José Torralvo, etc.). La seva figura ha estat protagonista de diverses pel·lícules –La Patagonia rebelde (1973), Patagonia, utopía libertaria (1998)– i de llibres i assaigs (José María Borrero, González, Osvaldo Bayer, Lois Pérez Leila, etc.). Antonio Soto Canalejo va morir a causa d'una trombosi cerebral l'11 de maig de 1963 a Punta Arenas (Magallanes, Xile). A Buenos Aires existeix el Centre Gallec-Argentí d'Estudis Sindicals i Socials «Antonio Soto» i a Ferrol un carrer porta el seu nom.
***
Foto
policíaca de Carlo Scolari
- Carlo Scolari: El
8 d’octubre de 1898 neix a Val Marchirolo (Llombardia,
Itàlia) l’anarquista
Carlo Scolari. Sons pares es deien Luigi Scolari i Maria Colombo. Fins
als 15
restà a Val Marchirolo i després marxà
amb son pare a Zuric (Zuric, Suïssa) per
treballar de paleta. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra,
ambdós van ser
repatriats i ell va fer el servei militar en Artilleria. Fou enrolat,
però no
va participar en els combats a causa d’una
malformació a la mà esquerra. En
1919 va ser desmobilitzat i reprengué el seu ofici de
paleta. En 1926, després
d’haver passat temporades a França, es va
instal·lar als Pirineus. En 1930,
després d’haver passat un temps a Alger,
marxà a Toló, on treballà a
l’Arsenal
(drassanes marítimes). Des de 1933 la policia italiana el
tenia sota vigilància
i el Consolat d’Itàlia de Toló el
considerà un dels anarquistes «més
turbulents
i actius subversius» de la ciutat. Sos pares retornaren a
Itàlia i a la
primavera de 1936 marxà de Toló i
s’instal·là a La Sanha de Mar, on
conegué
Miguel Balard (Michel Balard).
Ambdós
entraren a Catalunya el 28 d’agost de 1936 i a Barcelona
s’allistaren en el
Grup Internacional de la «Columna Durruti», marxant
a Pina. Militarista
convençut, durant els tres mesos que restà al
front sempre va anar desarmat i
es dedicava a recollir els companys ferits. Contrari a la
militarització de les
milícies, després es
desplaçà a Barcelona on entrà a
treballar en una
cooperativa de distribució d’aliments, abans
d’emplear-se com a ajudant de
fuster al port. També s’incorporà, amb
Carpentier i Balart, durant algunes
setmanes al Servei d’Investigacions de Control de Fronteres
de Portbou, dirigit
pels anarquistes catalans. El maig de 1937, amb Charles Carpentier i
Balart,
participà activament en els combats de carrer contra la
reacció comunista des
d’una metralladora que havien instal·lat a la
terrassa de la fàbrica de sabó
Myrurgia, a prop de la Sagrada Família. Després
retornà a França. En 1940 es
trobava detingut juntament amb altres subversius al fort de
Sainte-Catherine de
Toló. El 23 de novembre de 1941 quan intentà
creuar la frontera francoitaliana
per Bardonescha (Piemont, Itàlia), va ser detingut i
interrogat. El 29 de
desembre de 1941 va ser jutjat i condemnat a cinc anys de
deportació a
Ventotene. Després es va perdre el seu rastre.
***
Camp
de concentració de Setfonts
- Mariano Sorinas Bernad: El 8 d'octubre de 1906 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas Bernad. Sos pares es deien Manuel Sorinas Abad, paleta, i Encarnación Bernad Arias. Quan tenia 17 anys emigrà a Catalunya, on començà a treballar de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà a les milícies per combatre al front d'Aragó (Osca, Saragossa, etc.) i participà en la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Durant l'ocupació alemanya treballà de llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions gal·les. Després de l'Alliberament, va participà en la reconstrucció del país a diverses regions en el ram de la construcció. Més tard s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de paleta, i, després de la jubilació, a Perpinyà i Montpeller. Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mariano Sorinas va morir el 4 de juliol de 1997 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Pilar Gistau, nasqué el 15 de setembre de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí el 7 d'abril de 2008 a Reims (Xampanya, França).
***
Heinrich
Friedetzky
- Heinrich
Friedetzky: El 8 d'octubre de 1910 neix a Bebra (Hessen,
Imperi alemany) l'anarcosindicalista
Heinrich Friedetzki. Fou l'últim fill d'una
família nombrosa de vuit germans.
En 1912 sa família s'instal·là a
Ratibor (Alta Silèsia, Imperi alemany) –actual
Racibórz (Silèsia, Polònia).
Sa mare morí en 1913 i son pare,
ferroviari, en 1920. Quan tenia 14 anys deixà l'escola
popular i estudià durant
tres anys i mig l'ofici d'electricista. Després de llegir el
fullet Moses oder Darwin?, d'Arnold
Dodel,
abandonà el catolicisme i radicalitzà les seves
idees. En 1928 s'afilià a
l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD,
Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys) i, més tard, als grups de defensa
antinazis «Schwarze
Scharen» (Escamots Negres) de Ratibor. També
participà en un grup de teatre
obrer i s'educà de manera autodidacta. En 1933, durant un
viatge de sis mesos a
la Península Ibèrica amb Max Piechulla i Adolf
Blodarcz, trobà a Barcelona
(Catalunya) nombrosos companys de l'Alta Silèsia–Paul
Czakon, Alfons Malina i
Bernhard Pacha, entre ells– que s'havien exiliat a la capital
catalana
fugint
de la repressió desencadenada arran del descobriment un
amagatall d'armes dels «Schwarze
Scharen» a Beuthen per part de la policia alemanya. Els tres
companys, després
d'haver travessat a peu Txecoslovàquia, Àustria i
Suïssa vivint de la venda de
postals, s'havien dispersat a França per passar per separat
clandestinament la
frontera a Espanya. Friedetzki, des de Perpinyà,
arribà a Barcelona amagat
sobre els eixos d'un vagó de tren alemany i en aquesta
ciutat, per
intermediació de Solidaridad Obrera
aconseguí contactar amb un company alemany i trobar Czakon i
els altres;
després de viatjar per València i Almeria,
retornà, sempre a peu, a Alemanya
amb els altres companys de viatge. En 1937, en plena guerra d'Espanya,
amb Max
Piechulla, intentaren des de Perpinyà entrar clandestinament
a la Península i
arribar a Barcelona on serien atesos per Augustin Souchy; senseèxit, marxaren
a París on, sense mencionar la seva pertinença a
la FAUD, s'allistaren a les
Brigades Internacionals. Un cop a Barcelona, no pogueren separar-se,
com era la
seva intenció, del grup de voluntaris estrangers i van ser
integrats en una
unitat de les Brigades Internacionals (Batalló Ernst
Thälmann de la XI Brigada)
a València. Després d'un curs de
formació, el febrer de 1938 van ser enviats al
front, on van ser objecte de vigilància per part dels
comissaris polítics
comunistes i finalment empresonats acusats d'espionatge nazi. En
març de 1938
ambdós van caure presoners de les tropes italianes i van ser
tancats al
monestir burgalès de San Pedro de Cardeña.
Friedetzki, que parlava perfectament
el polonès i el txec, per evitar ser deportat a l'Alemanya
nazi, es va fer
passar per ciutadà txecoslovac. A començaments de
1939, quan la invasió de Txecoslovàquia,
va ser lliurat a la Gestapo i deportat a Alemanya. Assabentats de la
seva
vertadera identitat, el novembre de 1939 va ser condemnat pel
Volksgerichtshof
(Tribunal del Poble nazi) a dos anys i mig de presó per«combatent de l'Espanya
roja» i internat fins al final de la guerra als camps de
concentració de
Sachsenhausen i de Ravensbrück. Gràcies al seu
ofici d'electricista pogué
salvar la vida fins l'alliberament del camp per les tropes
soviètiques l'abril
de 1945. Després de la guerra, fugint de
l'ocupació comunista de Silèsia,
s'establí amb la seva companya i sos tres fills a
Lübeck (Slesvig-Holstein,
Alemanya) on milità en la Föderation Freiheitlicher
Sozialisten (FFS, Federació
dels Socialistes Llibertaris), organització successora de la
FAUD, i formà part
del Comitè dels Exinternats dels Camps de
Concentració. En 1993, després de la
mort de sa companya i emmalaltit, s'instal·là a
Colònia (Rin del Nord -
Westfàlia, Alemanya) per viure a prop d'un nebot i on
establí contacte amb
joves militants anarquistes, realitzant conferències sobre
les seves
experiències a diferents indrets. A partir de 1994
passà els hiverns a Alacant
(Alacantí, País Valencià), on el clima
era més benigne per a la seva malaltia;
en aquesta ciutat es relacionà amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Heinrich
Friedetzky va morir el 14 de maig de 1998 a Colònia (Rin del
Nord - Westfàlia,
Alemanya), l'endemà d'haver retornat d'Alacant.
Heinrich Friedetzky (1910-1998)
---
![Capçalera del primer número "L'Action d'Art" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lactiondart1919.jpg "Capçalera del primer número \"L'Action d'Art\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
