Anarcoefemèrides del 19 de juny

Esdeveniments

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur,és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora,Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelonaés, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

***

Portada de Die Einigkeit

- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de 1897 surt a Berlín (Imperi Alemany) el primer número del periòdic Die Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (La Unió. Òrgan del Centre d'Homes de Confiança d'Alemanya). El Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels«sindicats localistes» de Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els«sindicats localistes» s'oposaven a la centralització dels sindicats, reivindicant una democràcia de base, després de l'abolició de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890. La decisió de publicar el periòdic sorgí durant el I Congrés dels Sindicats Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a Halle. En aquest mateix 1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el seu òrgan d'expressió i a publicar-se a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav Kessler, que un cop mort en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui donarà al periòdic una orientació més revolucionària; Robert Michels també va dirigir la publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a setmanari a partir de l'1 d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en 1900 en tirava 10.000 i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de l'organització, la tirada disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un segon periòdic, Der Pionier. Quan esclatà la Gran Guerra, pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren ambdós periòdics. L'últim número de Die Einigkeit aparegué el 8 d'agost de 1914.

***

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoît Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Bellon (17 de març de 1894)

- Joseph Bellon: El 19 de juny de 1839 neix a Gironville-sous-les-Côtes (Lorena, França; actualment pertany a Geville) l'anarquista Joseph-Alexandre Bellon. D'antuvi conreador a Broussey (Lorena, França), a causa de mals negocis hagué d'abandonar la localitat. El maig de 1888 arribà a París (França) i s'instal·là al número 25 del carrer dels Cinq Diamants, on restà sis mesos. Sense feina, visqué dels minsos estalvis que havia aconseguit i d'una renda de 74 francs anuals. Més tard aconseguí feina recollint maduixes a Châtillon (Illa de França, França) i de jornaler a la guixeria Beaumont. Es va inscriure amb la seva companya a la casa de la caritat de la ciutat i va rebre ajuda de diferents persones. Sovint va dipositar llenceria i joieria al Mont de Pietat. En aquestaèpoca freqüentava les reunions anarquistes als suburbis. Quan l'explosió al bulevard Saint-Germain de París de 1892, provocada per Ravachol, hauria donat asil a l'anarquista Gustave Mathieu, fet que va negar. El març de 1893 s'instal·là com a conserge al carrer Plessis-Picquet de Fontenay-aux-Roses, plaça que abandonà l'1 de novembre de 1893 per a treballar amb un pintor decorador. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia va emetre una ordre de registre i de detenció al seu nom. El 17 de març, a les sis del matí, el comissari de policia d'Sceaux (llla de França, França) es presentà al seu domicili, al número 59 del carrer Boucicaut de Fontenay-aux-Roses, situat al primer pis –l'habitatge consistia en dues habitacions: un dormitori per a la parella, un rebedor que servia de menjador i de dormitori per als infants i d'una petita cuina, tot miserablement moblat. L'escorcoll va ser infructuós i el comissari només va trobar la novel·la Les compagnons de Ravachol, de Pierre Delcourt, objectes religiosos, fullets i fulletons. No obstant això, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas fins el 23 d'abril de 1894, que va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 6 de juny de 1895 es va lliurar una ordre de sobreseïment en relació al procediment contra ell pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Era fill del comerciant francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero; lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials–publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»–, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo,El Mundo Moderno, El País,El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción,¡Despertad!, Franternidad,Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta,«mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacarGotas de sangre: crímenes y criminales,Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909),Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918– a Londres (Anglaterra).

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

František Gellner

- František Gellner: El 19 de juny de 1881 neix a Mladá Boleslav (Bohèmia Central, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el poeta, escriptor, periodista, pintor i caricaturista anarquista František Gellner. Fou el sisè fill de set d'una família jueva de comerciants. Son pare, de convicció socialista, regentava una botiga i sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es dedicà a l'escriptura i a les caricatures. Estudià a l'institut de Mladá Boleslav i col·laborà en periòdics estudiantils (Lípa, Lucerna i Mládí), publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va fer estudis universitaris d'enginyeria a l'Institut Politècnic de Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria), però després de dos anys abandonà el centre. A Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan tenia 15 anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda Dudák, editat per Ignát Hermann. Abocat a la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en contacte amb el moviment anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia. Col·laborà en el periòdic anarquista Nový Kult (Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a l'Acadèmia Minera de Příbram (Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per assistir a reunions anarquistes, establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes (Marie Majerová, Stanislav Kostka Neumann, Karel Toman, FráňaŠrámek, etc.). En 1901 publicà el seu primer recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti života, ambdós, com la resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme. A partir de la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer dos–, va fer el servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem, Bohèmia) i, contràriament a la resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En 1905 estudià pintura a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a París (França), on publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le Cri de Paris, Le Pêle-Mêle, Le Rire, Les Temps Nouveaux, etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a Bohèmia i aquest any il·lustrà el llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí máky. Verše a karikatury (1901-1908). En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i després retornà a París. En 1910 publicà l'àlbum il·lustrat satíric Les petits joies d'amour. En 1911 s'establí a Brno (Moràvia Meridional, Moràvia, Imperi Austrohongarès), on treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové noviny (Diari del Poble), implicant-se en la vida política local, participant en les activitats de l'Občanského Klubu Lidové Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular Progressista). Quan esclatà la Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a l'exèrcit austro-hongarès i va ser enviat a Galítsia. L'última notícia que se'n té és que es trobava en un camí entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František Gellner va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i mai no s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren diferents obres seves, com ara Nové verše (1919 i 2016), que recull la seva producció poètica entre els anys 1903 i 1914.

František Gellner (1881-1914)

***

Florentino Salcedo Abascal

- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

***

Pedro de Matos Filipe

- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

***

Foto d'Eduardo de Guzmán Espinosa de la seva cartilla militar

***

José Torremocha Arias

- José Torremocha Arias: El 19 de juny de 1919 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Fill d'un pagès conseqüent, des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla –estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas–, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir –la gairebé desaparició de la CNT– no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 a Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la ciència.

Defuncions

Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

- Louis Bara: El 19 de juny de 1935 mor a Mézières (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis-Alphonse Bara, citat en ocasionsBarra. Havia nascut el 3 d'octubre de 1881 a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Pierre Bara, obrer laminador, i Victorine Stevenin. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica de Mohon (Xampanya-Ardenes, França) i després com a obrer laminador a Château-Regnault (Xampanya-Ardenes, França). En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Va ser membre de la colònia anarcocomunista«L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France). El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon (Xampanya-Ardenes, França), va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 3 d'octubre de 1917 es casà amb Valentine Gilberte Cortet al II Districte de Lió (Arpitània) i posteriorment va estar casat amb Augustine Jacquemart. En elsúltims anys de sa vida treballà de fogoner. Louis Bara va morir el 19 de juny de 1935 a l'Hospital de Mézières (Xampanya-Ardenes, França), població on vivia.

***

Francisco Merino Osuna

- Francisco Merino Osuna: El 19 de juny de 1939 és afusellat a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Merino Osuna. Havia nascut en 1916 a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Merino i Inés Osuna. Pagès de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part de les milícies confederals que defensaren Castro del Río, última població que quedà lleial. Després de la caiguda del poble a mans franquistes, formà part del nombrós grup d'habitants que es van replegar a Andújar (Jaén, Andalusia, Espanya), on s'integrà en la 25 Agrupació de Milícies Populars de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola amb la qual va combatre durant dos anys al front de Ciudad Real (Castella, Espanya). El 15 d'abril de 1938 es casà amb Carmen Trujillo García. A finals de l'estiu de 1938 va caure malalt de bronquitis aguda i va ser enviat a la Unitat d'Infanteria del Centre de Reclutament de Instrucció i Mobilització Núm. 4 (CRIM Núm. 4) de Jaén, on restà fins el final de la guerra. A començament d'abril de 1939, portant un salconduit signat el 22 de març de 1939, retornà a Castro del Río, on reprengué sa vida a la Venta del Chano amb sa companya i son fill Francisco Merino Trujillo, nascut mesos abans. A començament de maig de 1939, després d'haver estat reconegut per un feixista, va ser detingut a Castro del Río. Jutjat per «rebel·lió militar», el 13 de maig de 1939 va ser condemnat a mort per un consell de guerra. Francisco Merino Osuna va ser afusellat el 19 de juny de 1939 al cementiri municipal de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. Sa vídua va rebre pressions perquè signés un document on es deia que son company havia finat de mort natural, document que es negà a firmar. Dos anys després de sa mort, va ser condemnat pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques per«responsabilitat política de caràcter greu» a una multa de 100 pessetes.

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La metzina - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, el Tall Editorial)

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)

La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...

Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...

Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.

Anarcoefemèrides del 20 de juny

Esdeveniments

Muntatge sobre Anselmo Lorenzo

- Dimissió d'Anselmo Lorenzo: El 20 de juny de 1872 a València (País Valencià) Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l'estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

***

Capçalera de L'Attaque [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Attaque: El 20 de juny de 1888 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. A partir del número 7, de l'1 d'agost de 1888, portarà com a subtítol «Organe socialiste révolutionnaire»; i a partir del número 46, del 25 de juliol de 1889, «Organe hebdomadaire anarchiste». El redactor en cap fou Ernest Gégout i el secretari de la redacció G. Picourt i S. Mougin, a partir de l'abril de 1899; els gerents foren L. Meunier i E. Gégout. Hi van col·laborar Antoine Antignac, Auguste Chirac, Amilcare Cipriani, J. B. Clément, Sébastien Faure, Eugène Fournière, E. Gegout, Léon Gerault-Richard, Paul Gilbert, E. Herbel, Clovis Hugues, Paul Lafargue, G. Lefrançais, Charles Malato,Émile Massard, Saverio Merlino, Louise Michel, Paule Mink, S. Mougin, E. Odin, Auguste Percheron, Eugène Pottier, Félix Pyat, Tortelier, André Veidaux, Émile Violard, Lucient Weill, etc. Gégout i Malato van ser condemnats a 15 mesos de tancament, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, per articles apareguts en el periòdic. En sortiren 66 números, l'últim el 26 d'abril de 1890. Aquesta capçalera reapareixerà entre 1895 i 1915, dirigida per E. Gégout, però com a periòdic independent i no anarquista.

***

Portada del primer número de Terre Libre

- Surt Terre Libre: El 20 de juny de 1922 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Terre Libre. Organe Bi-mensuel de la Fédération Anarchiste du Sud. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Sud-Est (FASD), celebrat l'abril de 1922 a Marsella, els anarquistes del Migdia decidiren crear un òrgan que s'havia d'imprimir a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però arran del desmantellament de la FASD, els grups anarquistes del Sud prengueren la torxa com a òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). Portava l'epígraf anarcocomunista«De chacun selon sa force. A chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats). Publicat per André Viaud, en foren gerents Léopold Faure (Fattys) i Pierre Le Roux. Trobem articles de Gustave André, Michel Antoine (Lux), Robert Antoine, E. Armand, Édouard Barrat, Paul Bergeron, Léon Boissin, Leopoldo Bonafulla, John Bull, Édouard Demonsais, Félix Denegry, André Duc, René Falavel, Séverin Férandel, Eugène Galand, Jean Gamba, Émile Grimaud, Marius Guigue-Veran, Luc Lelatin, Pierre Le Roux, Jacques Liberto, Robert Magrini, L. Meissonnier, Ph. Pécastaings, Antonin W. Poizat, Louis Portier, Raoul Raynaud, Soustelle, Mathieu Vecchioni, André Viaud (Le Chiffonnier) i Georges Vidal, entre d'altres. L'agost de 1922, arran de la publicació d'un poema de Georges Vidal dedicat a Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clémenceau, el domicili de Pierre Le Roux i d'André Viaud, al número 2 del carrer du Chêne de Marsella, va ser escorcollat i amb dos, juntament amb Georges Vidal, van ser demandats per«injuries a l'Exèrcit, provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat». Tingué alguns articles en castellà. Es publicaren almenys 10 números, l'últim el 5 de novembre de 1922. Va ser continuat per Terre Libre. Cahiers mensuels de critique sociale (1923) i aquesta mateixa capçalera es publicà entre 1934 i 1936 com a òrgan de la Aliança Lliure d'Anarquistes de la Regió del Migdia.

***

Portada d'un exemplar de La Riscossa

- Surt La Riscossa: El 20 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del quinzenal antifeixista en llengua italiana La Riscossa. Quindicinale degli antifascisti dell'Australia. Aquest periòdic sorgí per contrarestar la propaganda desplegada per diversos grups feixistes italians que s'establiren a Austràlia, com ara l'Associazione Nazionale Combattenti (ANC, Associació Nacional de Combatents), el National Union of Italian Reserve Officers (NUIRO, Unió Nacional d'Oficials Italians en la Reserva), el Dante Alighieri Club, el Cavour Club i el periòdic Il Giornale Italiano. Lligada a l'anarquista «Club Matteotti», el responsable gerent de la publicació fou Valentino Ciotti. Hi van col·laborar, entre d'altres, Francisco Carmagnola i Francesco Giovanni Fantin. L'últim número fou el del 15 de març de 1932.

Naixements

Notícia sobre l'afer dels paquets de La Havre apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 18 d'octubre de 1894

- Abraham Martin: El 20 de juny de 1834 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Abraham Martin, conegut com La Mitrailleuse. Sos pares es deien Antoine Martin, boter, i Magdelaine Lutaud. Enginyer mecànic i armer de professió, durant la Comuna de París fou director dels tallers i museu d'artilleria de Saint-Thomas-d'Aquin. Inventà una pistola metralladora («Pistolet Mitrailleuse Martin», Pistola-metralladora Martin) que posà al servei de la Comuna. Quan la caiguda de la Comuna es refugiat a Londres (Anglaterra), on dirigí una important fàbrica. El 9 de desembre de 1872 va ser jutjat pel XVII Consell de Guerra i condemnat en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna. La policia el qualificà d'«inventor perillós». La seva pistola-metralladora va ser perfeccionada a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) pels fabricants d'armes Marres i Braendlin, i prengué el nom de«Martin-Marres-Braendlin Mitrailleuse». En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Durant la primavera de 1894, arran d'una carta anònima enviada des de Londres a la policia francesa, va ser sospitós d'haver creat una petita bomba de «potència fins ara desconeguda» i capaç de ser manipulada sense perill pel portador. L'octubre d'aquell any, a Le Havre (Normandia, França), una gran maleta amb paquets provinent Londres que havia de ser lliurada a un tal A. Martin va ser confiscada; la maleta contenia material d'armer i mecànic, claus, obusos no carregats, cartutxos i diversos models d'enginys «sospitosos» per a la policia. El cas d'aquests paquets, que havien estat autoenviats per ell, acabà en la denúncia a la Companyia del South-Western per la seva part per haver-los obert i haver-los lliurats fora de termini. L'octubre de 1899 patí un greu accident de caça. Al final de sa vida resta cec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: El 20 de juny de 1848 neix a Montgomery (Alabama, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com«Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al«Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat delChicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos iànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la«Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema«Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren –els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren:«Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

***

Pedro Sierra Álvarez

- Pedro SierraÁlvarez:El 20 de juny de 1888 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro SierraÁlvarez. Va ser un dels militants anarquistes asturians més coneguts i representatius de línia moderada de l'anarcosindicalisme, amic de Eleuterio Quintanilla i deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser fonamentalment periodística i organitzativa, va patir presó en diverses ocasions –després de la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del Congrés de 1911, com a conseqüència de l'«Afer Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de 1910, representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant funcions en les ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació del lema internacionalista, i defensant la conveniència de fundar el sindicat anarcosindicalista i va polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals en l'organització; també va assistir al Congrés de l'any següent. En 1912 es va encarregar de gestionar l'obertura dels centres obrers de Gijón clausurats. En 1915 va representar les societats obreres de Gijón en el Congrés de Ferrol, on va polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y Libertad sobre la guerra mundial. En 1916 va participar en el Congrés Sindical Astur de Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional d'Indústria de la Fusta i fou director del seu portaveu, La Cuña (1915-1917). Freqüentment va escriure en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer mítings. Va condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la mitificació del revolucionarisme social i la violència i va combatre el reformisme del socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada en moments de penúria després de consultar amb Mella, fet que no va impedir el contacte amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la guerra de 1936 va afavorir l'arribada de queviures a Astúries. Destacà en la seva tasca d'editor i d'impressor: regentà les impremtes de Gijón «La Victoria» (1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van publicar pamflets i fullets, a més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar la guerra es va exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic. Com a periodista va publicar enAcción Libertaria, CNT (Gijón), Renovación, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera (Gijón), Suplemento de La Protesta,Tribuna Libre, Umbral, etc.; a més de dirigir Acció Libertaria,La Cuña, El Libertario,Solidaridad i Solidaridad Obrera (Gijón). Pedro Sierra Álvarez va morir el 30 d'octubre de 1969 a Mèxic.

Pedro SierraÁlvarez (1888-1969)

***

Nino Napolitano

- Nino Napolitano: El 20 de juny de 1893 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino,Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor,L'Esule, etc.). Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en el únic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari. Nino Napolitano va morir el 17 de novembre de 1958 a Palerm (Sicília).

Nino Napolitano (1893-1958)

***

Ciriaco Quesada Torreblanca

- Ciriaco Quesada Torreblanca: El 20 de juny de 1898 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ciriaco Quesada Torreblanca. En 1927, ja casat i amb un fill (Félix Quesada Herrerías), emigrà a Catalunya. A Esparraguera (Baix Llobregat, Catalunya) treballà a la fàbrica tèxtil«Colònia Sedó» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1928 nasqué un altre fill (José Quesada Herrerías). A començament de la dècada dels trenta la família s'establí a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on treballà a l'empresa«La Seda». Abans de la guerra es tornaren a mudar al Prat de Llobregat, on nasqué un nou infant (Encarna Quesada Herrerías) i durant la guerra una altra nina (Violeta Quesada Herrerías). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb tota sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sa filla Violeta no pogué resistir el camp i morí. Durant l'Ocupació, el 24 d'agost de 1940 va ser deportat, juntament amb altres membres de sa família, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) sota la matrícula 3.855. Després de l'alliberament el camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, part de sa família retornà a l'Espanya franquista i ell acabà instal·lat-se a Rosset (Provença, Occitània), militant en la Federació Local de Rosset i d'Ais de Provença (Provença, Occitània) de la CNT de l'exili, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1980 va fer un viatge a la Península per a veure sa família. Ciriaco Quesada Torreblanca va morir el 20 de desembre de 1984 a Ais de Provença (Provença, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca (1898-1984)

***

Nunzio Pernicone

- Nunzio Pernicone: El 20 de juny de 1940 neix al Greenwich Village de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) l'historiador del moviment anarquista Nunzio Pernicone. Fill d'una família d'immigrants sicilians anarquistes, sos pares es deien Salvatore Pernicone i Rose Consolazione. Son pare era actor i director de companyies teatrals anarquistes que recaptaven fons per als periòdics anarquistes, com ara Il Martelo, i que durant els anys vint i trenta representaven obres teatrals de Carlo Tresca. Des d'infant freqüentà els cercles anarquistes italians novaiorquesos i tingué un tracte especial amb Valerio Isca i Raffaele Schiavina. Es llicencià en història en la City University of New York (CUNY) i en 1971 es doctorà, amb la tesi The Italian Anarchist Movement. The Years of Crisis, Decline and Transformation (1879-1894), sota la direcció d'Arcangelo William Salomone, en la Universitat de Rochester (Nova York, EUA). S'especialitzà en l'estudi del moviment llibertari italià i en aquests anys conegué l'historiador del moviment anarquista nord-americà Paul Avrich, que esdevingué amic íntim. Després d'ensenyar a les universitats de Columbia (1969-1975) i d'Illinois (1975-1980) i en diverses escoles universitàries de Nova York en els anys vuitanta, el 26 de setembre de 1988 va ser nomenat professor del Departament d'Història i de Ciències Polítiques de la Universitat Drexter de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Publicà nombrosos articles dedicats a militants anarquistes italoamericans (Pietro Acciarito, Luigi Galleani, Arturo Giovannitti, Sacco i Vanzetti, Carlo Tresca, etc.). Participà en emissions radiofòniques i televisives i en conferències, i els seus cursos «Europe between the Wars (1919-1939)» i «Fascism» van ser molt seguits. La seva opinió especialitzada va ser recollida en els documentals de Peter Miller Sacco and Vanzetti (2006) i de Gianfranco Norelli i Suma Kurien Pane Amaro (Bitter Bread). The Italian American Journey from Despised Immigrants to Honored Citizens. Trobem textos seus en diferents publicacions especialitzades, com ara Italian American Review, Journal of American History,Journal of American Ethnic History, Journal for The Study of Radicalism, Storia Contemporanea, Studi Emigrazione, etc. Entre el 2004 i el 2007 edità el periòdic Italian Americana. Entre les seves obres destaquen Italian anarchist (1864-1892) (1993 i 2009), Ben Shahn and The Passion of Sacco and Vanzetti (2001, amb altres),Carlo Tresca. Portrait of a rebel (2005 i 2010) i Terrorism. The first or anarchist wave (2006, amb altres). En 2003 edità i introduí The autobiography of Carlo Tresca. El dia abans de morir havia redactar la introducció a un volum de les obres completes d'Errico Malatesta sobre la seva estada a Amèrica i redactava un llibre que titulà provisionalment The propaganda of the deed. Italian anarchist violence in the 19th century. Sempre es declarà ateu. Malalt d'un càncer de pròstata, Nunzio Pernicone va morir durant la nit del 29 al 30 de maig de 2013 al Thomas Jefferson University Hospital de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Amant de l'òpera i dels moixos –amb sa companya Christine Zervos en tenia cinc al seu domicili de Newtown (Bucks, Pennsilvània, EUA)–, deixà dit que, en lloc de flors al seu funeral, les contribucions a la seva memòria es donessin al Morris Animal Refuge de Filadèlfia o al Animal Legal Defense Fund de Cotati (Califòrnia, EUA). La Universitat Drexter va crear el Nunzio Pernicone Memorial Scholarship Fund (Fons de Beques Memorial Nunzio Pernicone) en la seva memòria.

Defuncions

Voltairine de Cleyre fotografiada per Herbert Bridle (Filadèlfia, 1901)

- Voltairine de Cleyre: El 20 de juny de 1912 mor a Chicago (Illinois, EUA) l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Havia nascut el 17 de novembre de 1866 a Leslie (Michigan, EUA) en una família d'origen francès molt humil. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad–el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament–del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court, Twentieth Century, Magazine of Poetry, Truth, Lucifer, Boston Investigator, Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent,The Progressive Agee, The Truth Seeker, Liberty,Mother Earth, Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Vassil Ikonomov

- Vassil Ikonomov: El 20 de juny de 1925 és assassinat en circumstàncies misterioses quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Havia nascut el 9 d'agost de 1898 a Aïtos (Burgas, Bulgària). Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les«expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies. Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any commemora en aquesta data la seva figura.

***

Amerigo Vecchietti

- Amerigo Vecchietti: El 20 de juny de 1937 mor a Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista Amerigo Vecchietti –el seu nom també citat Americo. Havia nascut el 9 de gener de 1904 a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Nicola Vecchieti i Lucia Cangi –altres fonts citen Teresa Canci. Amb sa mare i son germà Emidio, embarcà a Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del Duca degli Abruzzi cap els Estats Units, arribant el 19 abril de 1915 al port de Nova York (Nova York, EUA). Al país nord-americà es reuní amb son pare, que havia emigrat tres anys abans. Als EUA no es va distingir per la seva militància. Durant la primavera de 1937, amb l'anarquista Galileo Tobia, salpà de Nova York (Nova York, EUA) cap a França. Un cop desembarcat a Cherbourg (Normandia, França), passà per París (França) i després va anar a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Amb la finalitat de lluitar contra el feixisme, creuà clandestinament la frontera espanyola. En arribar a Barcelona (Catalunya) es trobà amb els «Fets de Maig» i va fer front la reacció comunista a les barricades. Enrolat en la «Columna Ortiz» –altres fonts diuen que en la XV Brigada del «Batalló Abraham Lincoln» de les Brigades Internacionals–, marxà a lluitar al front d'Aragó. Amerigo Vecchietti va caure el 20 de juny de 1937 al front d'Osca (Aragó, Espanya).

***

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

- François Le Levé:El 20 de juny de 1945 mor el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé.Havia nascut el 13 de novembre de 1882 a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya). En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el«Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste,òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, va morir d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

***

Notícia necrològica de Francesc Palau Ramona apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1973

- Francesc Palau Ramona: El 20 de juny de 1973 mor a Aisinas (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Palau Ramona. Havia nascut el 15 de juny de 1907 a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Sos pares es deien Isidor Plau i Josefina Ramona. Obrer agrícola, estava afiliat des de molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Espluga de Francolí. Després d'haver participat el juliol de 1936 als combats contra l'aixecament feixista a la zona tarragonina, esdevingué responsable de la col·lectivitat pagesa i obrera del seu poble. En 1938, quan l'avanç franquista, s'enrolà per a participar en la defensa de Catalunya. Amb el triomf feixista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració abans de treballar fent d'obrer forestal en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Aisinas, amb sa companya Montserrat Vernet Puig, continuà treballant en l'agricultura i fou un dels membres destacats de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1947 va ser nomenat delegat al Congrés que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Amb Mariano Ocaña, durant la primavera de 1966, representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la comissió preparatòria del Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia). Francesc Palau Ramona va morir el 20 de juny de 1973 al seu domicili de «La Biblanque» d'Aisinas (Aquitània, Occitània).

Continua...

---

Els millors desitjos, un article d´Antoni Trobat

Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. (Antoni Trobat)

(AraBalears) 30/12/2017

Als que tenen la pell massa fina. Als que no entenen una ‘boutade’. Als dignes. I als indignes. Als justos. Als que a vegades, ai las, són injustos. Als que es fan preguntes incòmodes. Als que tensen els espais que els han vist néixer. Als que basteixen ponts entre espais. Als que no accepten cap tipus de crítica. Als que ho han fet bé tot sempre. Als que sempre, sempre, sempre, hi han estat. A les persones que m’han fet ser com soc. A Tomeu Martí i Nanda Ramon. A Damià Pons, gegant a qui devem tant. A na Marisa Cerdó, filòloga i militant pel país de tots, que em defensava fa pocs dies, amb mots balsàmics, que “una societat que entra en debat és una societat sana… i viva!”. Al fil conductor que representen de Mateu Morro i Isidre Forteza a Josep Quetglas –encara no heu espipellat ‘Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura’?–, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. Al professor Pere Rosselló Bover, que fa uns dies escrivia en públic, sense conèixer-me de res, que era “massa frustrant llegir els teus articles”, i de qui, a la biblioteca de cals meus pares, recordo llegir 'L’escriptura de l’home’, sobre la vida i obra de l’excels manacorí que fou el poeta Miquel Àngel Riera. Als turmentats que han guanyat souarros des dels 25 anys. Als generosos. Als mancats de generositat. Als que no han conegut ni coneixeran la repressió. Als que l’han coneguda sovint. A les Feministes Encausades, condemnades a un any de presó ignominiosament. Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. A en Ricardo, amb qui sempre hem parlat en castellà i amb qui descobrírem l’autèntic ‘Árbol de la Ciencia’. Als que ho tenen tot clar. Als indecisos. Als que no saben què és la precarietat. Als precaris. A les persones que he estimat. Als que travessen deserts que es fan massa llargs. Als tendres. Als que fan bé la seva feina. A les dones i als homes que , des del municipalisme i des dels moviments socials, a Eivissa, a Menorca, a Formentera, a Mallorca i arreu dels Països Catalans, han fet el que calia. Als que es juguen la vida arreu per un món millor. A Lolita Chávez, ecofeminista maia de Guatemala, que va visitar Palma i Barcelona recentment. A l’al·lota palestina de setze anys Ahed Tamimi, detinguda. A les kurdes Hawzheen Azeez i Ercan Ayboga. A Marta Jorba i Maria Rodó, gatamaules feministes, acadèmiques i amigues, que han fet realitat una meravella de llibre col·lectiu que porta per nom ‘Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la Independència’, en què ho qüestionen tot. A en Miquel Amengual i en Joan Pau Jordà, que ressignificant el mot ‘activista’ impulsaren un preciós acte de record als 50 anys d’‘Els mallorquins’, de Josep Melià i Pericàs, l’obra que ens va obrir camins. A en Rafel, na Paula, na Rosa, en Joan i en Josep, que pensen que es pot ser valent. A en Balutxo, felanitxer indòmit, de qui aprenguérem cosa rellevant. A n’Eulàlia Reguant, la meva amiga. Als versos de Miquel Àngel Llauger. Als ecologistes Joan Buades, Margalida Ramis i Jaume Adrover. A Clara Camps, Mireia Herrera, Cristina Mas, Alfons Pérez, Txell Bragulat, Josep Cruelles i David Karvala, boges i bojos que saben que la solidaritat és la tendresa dels pobles, amb qui muntàrem la trobada ‘With Catalonia’ que aplegà, fa dues setmanes, a la Barceloneta proletària i en lluita contra l’especulació, 400 internacionalistes sincers, d’Andalusia a Nova York. Als familiars i amics de l’ermità Benet, mort de fred en un barranc valldemossí inacceSsible, en una rondalla de Nadal que no acabà bé. A l’esquerra nacional del meu país. Al centredreta nacional del meu país. A l’antifeixista Rodrigo Lanza, acusat d’occir en defensa pròpia un falangista a Saragossa. A en Marçal, petitó, i la que és en camí. A Jordi Cuixart, Jordi Sànchez –que va fer feina allà on faig feina jo–, a Quim Forn i a Oriol Junqueras, a la presó per ser demòcrates. A Josep Maria Llompart, de qui aviat celebrarem l’any, i que ha estat qui ens ha explicat com som “amb paraules ben planeres”. A tots ells desitjo una bona Diada de Mallorca –gràcies a l’esquerra independentista per no defallir i al Consell de Mallorca per ser valent!– i un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.

Anarcoefemèrides del 21 de juny

Esdeveniments

Ressenya de la conferència publicada en el diari saragossà La Voz de Aragón del 23 de juny de 1931

- Conferència de Pierre Besnard: El 21 de juny de 1931 l'anarcosindicalista Pierre Besnard, aleshores secretari de la Confederació General del Treball– Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de França, fa a l'Ateneu de Madrid (Espanya) la conferència «Esencia y plan constructivo del sindicalisme revolucionario». Besnard criticà durament el sistema capitalista i, després de palesar el fracàs de tots els sistemes polítics, des del feixisme al comunisme, assegurà que l'únic sistema possible factible és el plantejat per l'anarcosindicalisme.

Naixements

"Sans patrie"

-Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Valònia, Bélgica) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes«L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels«Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Édouard Rothen (ca. 1921)

- Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly,Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a«comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferènciesàcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) –fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Ester, sa companya–, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière–setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)–, Contre-Courant,Clarté,La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 i Sébastien Faure –a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste– li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

-Émilie Lamotte: El 21 de juny de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Lamotte. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

***

Necrològica de Fernando Nogales Márquez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 11 de febrer de 1962

- Fernando Nogales Márquez: El 21 de juny de 1882 neix a Oliva de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Nogales Márquez. Sos pares es deien Manuel Nogales i María Márquez. Fill d'una família molt pobra, no pogué anar a l'escola. Analfabet, aprengué a llegir tot sol i començà a acumular una bona cultura autodidacta. En 1914 era membre del Partit Reformista (PR), fundat dos anys abans per MelquíadesÁlvarez, i era secretari, amb Andrés Gómez García, del Centre Reformista de la localitat. En 1917 estava subscrit als periòdics anarquistes Los Nuestros i La Voz del Campesino, periòdic aquest en el qual col·laborà en 1932. Obrer surer, organitzà al seu poble el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser perseguit pels patrons i el clergat local. Son germà José fou comunista. En 1932 col·laborà econòmicament en la Comissió Pro CNT. El 29 de novembre de 1934, com a vocal de la Junta Directiva de la Societat de Ramaderes i Llauradors«La Benefica» d'Oliva de la Frontera, juntament amb altres membres d'aquesta, s'entrevistà a Madrid (Espanya) amb el ministre d'Agricultura Manuel Jiménez Fernández. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Antifeixista local i quan l'ocupació de la població per les tropes franquistes aconseguí passar a Portugal, per retornar immediatament a la zona republicana i integrar-se en la lluita contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Gèmas (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població i, quan aquesta desaparegué, en la de Marsella (Provença, Occitània). Malalt i sense família, Fernando Nogales Márquez va morir el 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1962 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Gino Fantozzi

- Gino Fantozzi: El 21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor anarquista Gino Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista«Germinal» de Volterra, format especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.). Participà activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de 1931 va ser inscrit en la relació de persones a detenir en«determinades circumstàncies». En 1935 s'integrà en la Federació Nacional Feixista dels Artesans, però un informe policíac de la Prefectura de Pisa dubtava del seu canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II Guerra Mundial, després de la tràgica mort del seu fill Sante, comunista i comissari polític del destacament partisà «Otello Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana, Itàlia), s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però l'abandonà desil·lusionat arran de les mesures polítiques preses pels comunistes durant la postguerra. Posteriorment entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista«Germinal» de Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre col·lectiu L'uomo e la terra. Lotte contadine nelle campagne pisane (1992).

***

Foto policíaca de René Baril apareguda en el diari parisenc La Matin del 13 de novembre de 1925

- René Baril: El 21 de juny de 1892 neix a París (França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat com Barril–, conegut com Aubier. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest«Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de«Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!»,«A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale,Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat«À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de«provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste,òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació a l'assassinat». En aquesta època fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. René Baril va morir accidentalment a començament de 1964 al departament de l'Oise (Picardia, França).

***

Retrat de Joan Ferrer aparegut en el Boletín CNT-FAI del 17 de juliol de 1937

- Joan Ferrer Farriol: El 21 de juny de 1896 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ferrer Farriol. Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup«Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els Sindicats Únics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaireèxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquestaèpoca dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigíEl Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora«Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad,Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé, Farriol, Discóbolo,Kunitu, Sigla, Rovellat,Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,Boletín Confederal, Boletín Informativo,Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Historia Libertaria, Iniciales, Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

***

Notícia sobre la campanya contra Marcel Huard publicada en el periòdic comunista parisenc L'Humanité del 30 de gener de 1931

- Marcel Huard: El 21 de juny de 1901 neix a Sombernon (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Marcel Louis Huard. Fill d'una família pagesa, esdevingué obrer greixador naval de la Companyia General Transatlàntica. El 31 de desembre de 1924 va ser condemnat pel Tribunal Marítim de Fort-de-France (Martinica) per «entrebancar la llibertat de treball» quan estava embarcat al vaixell Alaska. Després de complir dos mesos de presó preventiva, el febrer de 1925 arribà a Le Havre (Normandia, França). Encara que anarcosindicalista, s'afilià a l'autònoma Unió Sindical de Marins de França (USMF) i el març de 1925 en va ser nomenat secretari, després de la dimissió d'Henri Julie. Per la seva influència, aquest sindicat durant un temps va estar integrat en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (UGT-SR). A partir de maig de 1925 organitzà un sistema de vagues parcials que retardaren la sortida de gairebé la totalitat dels vaixell, però a començament de juny va ser detingut, jutjat i condemnat el 19 de juny a un mes de presó i a 200 francs de multa per «complicitat de deserció». Un cop lliure, rellançà el moviment, però va ser novament condemnat el 24 de juliol de 1925 a tres mesos de presó. El desembre d'aquell any va ser elegit membre del Comitè Antifeixista de Le Havre. Entre 1926 i 1928 fou secretari de l'USMF, però no va poder impedir diverses escissions dins del sindicat i dimití quan l'acostament dels mariners autònoms a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) semblava inevitable. En 1929 es traslladà de Le Havre a Dunkerque (Flandes del Sud). Entre 1930 i 1931 Baptiste Bour, Clément Delsol i Paul Marcel portaren a terme una campanya de descrèdit contra la seva persona en periòdics socialistes i comunistes (Le Cri du Peuple, L'Humanité, Le Populaire) on era acusat de viure estafant els companys de totes les tendències. El 21 de desembre de 1939 es casà amb Lucienne Brunier al XVIII Districte de París (França). Marcel Huard va morir el 3 de novembre de 1948 al III Districte de París (França).

***

Rivoluzio Gilioli durant la Revolució espanyola

- Rivoluzio Gilioli: El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista Rivoluzio Gilioli, conegut com Barbetta pel barbó que portava. Fill d'una família nombrosa de nou germans –tots portaven noms d'allò més revolucionaris (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta)–, sos pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció i un dels militants anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria Pelliciari. Després d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es traslladà a continuar els estudis a Mòdena, on fou un dels membres més actius del moviment llibertari local. En 1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de Mòdena, encara que continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el títol de mestre. Com a secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una intensa tasca propagandística amb conferències i reunions a diverses localitats de la regió –l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més de 1.200 adherits–, activitats també promogudes per la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes). També participà en el desenvolupament de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes i mecànics. El desembre de 1919 assistí al congrés constitutiu de la Unione Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil Revolucionària Italiana) celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va veure implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de municions i d'altres materials bèl·lics de la  Caserna Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en les manifestacions obreres –el 5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de Bolonya, i ferit 45 companys–, però a causa d'una delació la policia detingué 26 anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en processà 25 a Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb Egisto Colli, altre company anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la captura i refugiar-se a domicilis de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la militància de Mòdena a través del Comitè de Defensa Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), però finalment s'exilià a França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de 1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de 1920 creuà clandestinament la frontera i, d'antuvi, s'establí a París i, després, a la zona nord. A Lens trobà feina de paleta en una obra i després entrà com a comptable en una fonda propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare Onofrio i l'any següent la resta de sa família, instal·lant-se a Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França. Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet, marxà a Bèlgica, però retornaren a París, on treballà en la construcció. Més tard participà en la companya de suport a Mario Castagna i Ernesto Bonomini, anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a França, i fou el comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna. També en aquesta època participà en la campanya de protesta contra la condemna a mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser contractat per una empresa de la construcció com a encarregat en una obra i fou enviat al departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de construcció d'un tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En aquesta obra conegué nombrosos exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc aprengué el castellà i s'interessà pels problemes socials de la Península, publicant fins i tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe. Viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a París, treballà en una obra de reconstrucció de l'estació del metro de la plaça de la República, alhora que reprèn la seva activitat militant, participant en nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931 la policia francesa el qualificà, en el seu«Butlletí de Recerca. Suplement de Subversius», com a «anarquista a detenir i escorcollar». A partir de l'octubre de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la publicació del quinzenal anarquista Umanità Nova, que s'edità a Puteaux, i que fou suspesa per les autoritats franceses, després de sis números, el gener de 1933. Aquest periòdic va ser substituït per La Protesta, però ell no va entrar en la redacció davant el temor de ser expulsat de França, ja que un mes abans havia estat detingut per la policia durant una conferència anarquista i havia rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934 participà en la vaga general antifeixista convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de febrer a París quan un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels Diputats, escamot que va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana. Mentrestant havia estat contractat com a director de les obres per a la construcció d'un palau al carrer parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto Tommasini, Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat de França, juntament amb Angelo Damonti, però gràcies a les seves amistats i contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la suspensió del decret amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936 participà activament en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí al Congrés Internacional pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la policia política feixista italiana envià un informe on deia d'ell que«desenvolupa una intensa activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la regió parisenca». Participà activament en l'organització del Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals comunicacions i presentant una pròpia («Informe Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny de 1936 redactà amb Virgilio Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial italiana a Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió d'anarquistes italians de la regió parisenca i que després va ser completat per Sébastien Faure i publicat en nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19 de juliol de 1936, el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per una empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del port de Dunkerque. D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a la Península. Amb Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides de voluntaris. El mateix juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera francobelga amb Umberto Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario Mantovani a Brussel·les, recuperà armes per a la Revolució espanyola, armes que van ser portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la Península. El setembre de 1936, amb Cieri, assistí a la reunió de grups antifeixistes italians a París, on es va decidir la creació de la Brigada Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit comunista, fet que desencadenà la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment«Giustizia e Libertà». El novembre de 1936 decidí partir cap a la Península i el 5 de desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja eren sos germans Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona marxà al front aragonès, a Almudébar. Per la seva experiència tècnica, va ser enviat com a capità per comandar una companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques militars, sinó també civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de les col·lectivitats d'Aragó. Després dels fets de «Maig de 1937» i arran de conèixer l'assassinat del seu amic Camillo Berneri, decidí restar al front convençut del que s'hi jugava a la Península. Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat comandant de la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de 1937, mentre realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a Carrascal, a prop d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir el 21 de juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc davant un grup de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la biografia Rivoluzio Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937). Actualment existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a Mòdena.

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

- Lluís Meseguer Ramos: El 21 de juny de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Meseguer Ramos. Llaurador de professió, en 1931 fou un dels membres del Centre Obrer de Massalió, amb sos germans Josep i Pere i altres companys (Antoni Carceller Inés, Ramon Cuella Gimeno, Domènec Orgillés Bañolas, Pau Orona Piquer, Juli Prades Perfagés, Ramon Jacint Prades Ribera, etc.), que l'integraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). També, amb sos germans i altres companys (Lluís Bala Berge, Lluc Fuertes Vallespí, Isidor Orgillés Sariñena, Bartomeu Plancho Guàrdia, Enric Puyol Bala, Francesc Ripollès Blasco), fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la localitat. Participà activament en els fets revolucionaris de 1933 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fets pels quals va ser perseguit per les autoritats i hagué de passar a la clandestinitat. El juny de 1935, encara en fuita, la Guàrdia Civil escorcollà el seu domicili i li requisaren una escopeta de caça, munició, una màquina de carregar cartutxos i llibres anarquistes. Abans del cop militar feixista de 1936 vivia amb sa companya, Adela Fuster Prades, i sos dos infants, Campoamor i Ramona, al número 13 del carrer Humbría. Després de l'alliberament del seu poble de mans feixistes, va treballar a Vall-de-roures en l'organització de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Formà part de les dues col·lectivitats que es crearen al poble. Amic de Joan Baptista Albesa Segura, de Vall-de-roures, formà part del seu grup de dinamiters de les columnes confederals fins la caiguda del front aragonès. Amb sa família, a partir del 7 d'abril de 1938, es refugià a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser mobilitzat per a treballar en una unitat d'obres i fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família. Va ser internat al camp de concentració de Bram. Jutjat en consell de guerra per les autoritats feixistes a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per«adhesió a la rebel·lió», va ser declarat en rebel·lia. Lluís Meseguer Ramos va morir el 26 de juliol de 1985 a Lunèl (Llenguadoc, Occitània).

***

- Antonia Lisbona Celma: El 21 de juny de 1914 neix a la Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonia Lisbona Celma. Filla de família llibertària, sos pares es deien Francisco Lisbona, obrer forner, i Pilar Celma. A partir de 1922 visqué amb sa família a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) i quan tenia 18 anys començà a treballar de serventa. Posteriorment s'ocupà de la cura d'infants a Saragossa (Aragó, Espanya) i a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1936 retornà a Calanda i participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries, en el grup teatral «Renacer» i en la col·lectivitat local. El desembre de 1937 es casà amb l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú. Quan el triomf franquista es trobava a Barcelona i el febrer de 1939 va ser detinguda i empresonada fins el novembre d'aquell any. En 1940, amb son fill Germinal de quatre mesos, va ser novament detinguda pel grup d'informació franquista del seu poble i internada al convent de Les Corts que servia aleshores de presó de dones. A resultes de les denúncies realitzades pels feixistes de Calanda, el 25 de gener de 1943 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada a 30 anys de presó. Va ser especialment acusada d'haver participat el 14 de setembre de 1936 en l'incendi del convent i de les imatges religioses de Calanda. Com que hi anava armada, va ser també acusada d'haver participat aquell mateix dia en l'execució de 14 persones dretanes del poble. Va ser tancada a la presó de les Corts de Barcelona, a Reus (Baix Camp, Catalunya), a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i a la presó de Predicadoras de Saragossa. Son fill Germinal va ser assassinat pels franquistes a la presó. El desembre de 1945, en la revisió del seu procés, obtingué la llibertat condicional, que es va fer efectiva el 2 de febrer de 1946. Sos pares i son germà Leandro havien estat assassinats pels franquistes. L'abril de 1946 passà a França i es pogué reunir a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb son company que no veia des que es casaren. La parella visqué a les poblacions occitanes de Los Sarrassins, Castèlmairan i Montalban, abans d'establir-se definitivament, a partir de 1950, a Forques, on s'integrà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La parella tingué quatre infants (Manuel, Leandro, Margarita i Amapola). Amb son company va escriure els llibres autobiogràfics Luchas, amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991) (1996). Antonia Lisbona Celma va morir el 3 de maig de 2012 a Forques (Rosselló, Catalunya Nord).

Antonia Lisbona Celma (1914-2012)

***

D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)

- Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació–la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival«Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la sevaúltima cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.

Arthur Moyse (1914-2003)

Continua...

---

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

"Defallir"és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 22 de juny

Esdeveniments

Louise Michel després de la seva deportació a Nouméa (Nova Caledònia, 1873-1880)

- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 la destacada militant anarquista Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, és jutjada a l'Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó.

Naixements

Gaston Crémieux

- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Gaston Crémieux. Fill primogènit d'una família nombrosa d'un modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet –nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. En 1864 també es casà amb Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants, l'últim anomenat Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir –el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca –de Marsella– de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.

Gaston Crémieux (1836-1871)

Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

***

Robert Lanoff

- Robert Lanoff: El 22 de juny de 1879 neix al X Districte de París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Sos pares es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent dels bombers parisencs, i Valentine Félicie Liébant. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'octubre de 1899 sembla que fou el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux anarchistes», on es critica durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple qualificant-los d'«anarquistes de govern». L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». En aquesta època vivia al número 114 del carrer de Clignancourt de París. Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista«Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron, Chauny, Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant,Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. També va participar en les «Xerrades Populars» que se celebraren al número 69 del carrer de l'Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de gener de 1911 actuà en la festa organitzada per la Federació Revolucionària en suport a Le Libertaire. El maig de 1911 va fer una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a més de cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le droit à l'avortement, Doit on aller à la caserne, Les Péjugés, À Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911, a requisitòria de la policia de Laon (Picardia, França), a resultes de la conferència realitzada a Chauny (Picardia, França), va ser inculpat per«provocació a l'assassinat i apologia del robatori». En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Aquest mateix any va publicar De la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual deL'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin, i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la«Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article «De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per«entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue,Le droit à l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerre à l'alcool,Maternité, Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Lesépaves, En route pour l'abattoir, Trimardeur, C'est la rafle, Aprés la grève,Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse, Jean Misére devant le Christ, Les juges,Sonnez! Clairons sonnez!,La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires,Voix des locataires, Les pionniers. Scène de la vie de Biribi, Le soldat devant le peuple, Les prêtes.Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Robert Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne del XIV Districte de París (França).

***

Enrique López Alarcón (ca. 1918)

- Enrique López Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta, dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján. Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després passà a la Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i lletres i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a Cártama (Màlaga, Andalusia, Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Espanya), on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme. En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo. En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l'Ajuntament de Màlaga el nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat. En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931 s'estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d'Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l'homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935 s'estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, LaÉpoca, La Esfera,El Intransigente, La Mañana,Mi Revista, El Mundo, La Nación,Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas. A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors. Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles enFragua Social. El 13 de gener de 1938 llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El periodista de la revolución», acte organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i el 4 de desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf franquista era un fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i visqué a Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i l'11 de gener de 1940 arribà, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador. A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s'establí a l'Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents Antifeixistes–col·laborà en el seu òrgan d'expressió Combate–, de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del Centre Republicà Espanyol. L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència«El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l'agrupació «Teatralia». En 1945 s'instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al«Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O'Shea» de l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on s'encarregà de les seccions«Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a Espanya. Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate,DM, Lux,Mañana,Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo,Mundo Masónico, El País, Tiempo, etc. Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos dePierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d'Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940),Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963–molts d'autors citen erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Enrique López Alarcón (1881-1963)

***

Necrològica de Josep Ferrater Añó apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1969

- Josep Ferrater Añó: El 22 de juny de 1891 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Jaume Ferrater Añó. Sos pares es deien Josep Ferrater Oller, jornaler, i Teresa Añó Cortés. Quan era molt jove començà a treballar en la indústria del vidre a Mataró (Maresme, Catalunya), on va conèixer Joan Peiró Belis al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Cooperativa del Vidre. Per la seva militància va haver de treballar a diverses regions peninsulars (Sevilla, València, Barcelona, etc.) sempre com a obrer vidrier. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va veure obligat a exiliar-se a França i a París es casà amb la militant anarquista francesa Marguerite Louise Laversin. En 1932 retornà a Mataró i reprengué la seva feina en la Cooperativa del Vidre. Durant la guerra civil va ser perseguit pel sector republicà contrari a la col·lectivització. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Givors, on treballà en la seva feina de vidrier. El maig de 1945 s'integrà en la Federació Local de Givors-Chasse la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Josep Ferrater Añó va morir morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili de Givors (Lió, Arpitània). Son germà Jaume Ferrater Añó també va ser vidrier i confederal.

***

Ramon Porté Dalmau

- Ramon Porté Dalmau: El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de Barberà, Catalunya) l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill d'una família de jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien Ramon Porté Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys treballà com a jornaler al camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la mà de la lectura dels clàssics anarquistes (Élisée Reclus, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico Malatesta), començà a participar en el moviment anarcosindicalista, del qual es va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector pagès, ja que era un bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels rabassaires. En 1917 s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923 participà activament en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad Ródenas, Formós Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano Orobón), recorregué les comarques catalanes en gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista tingué cura dels sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat propagandística com a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir de 1929 presidí el Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de l'Associació d'Esquerra del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient independència econòmica com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i tingué tres fills (Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels pagesos de Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya, al Ple de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al Congrés Regional de Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del Penedès i on va ser elegit secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop més poderosa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT provocà el seu bandejament. Entre 1932 i 1933 va fer diversos mítings i conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia, Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc, Torelló, Capellades, Igualada, Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de Barberà, hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el«trentisme»; ell, encara que més proper al sector de la FAI, s'estimava més seguir Ángel Pestaña i Joan Peiró que els prosèlits de les aventures revolucionàries –condemnà l'aixecament de Fígols de gener de 1932– i s'arrenglerà amb els «trentistes». En aquesta època va crear una col·lectivitat agrària de treball a Montblanc, en la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i jornalers que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i els fruits. Quan la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i exconfederal Josep Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament. Després de la desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien companys cenetistes, i tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en aconseguir la llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de 1936 va ser nomenat subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell mateix any assistí, com a portaveu dels Sindicats d'Oposició catalans, al Congrés de Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la qüestió agrària. El 19 de juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat president del Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en representació de la CNT; també exercí de secretari de la comarcal en aquesta localitat i el 9 d'agost fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic. El fet que tingué més repercussió durant la seva presidència va ser la detenció de l'arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà el seu trasllat a Barcelona i ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per escrit, comunicació que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla; el cardenal Vidal i Barraquer va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe auxiliar, Manuel Borràs i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores de Montblanc. El setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT celebrat a Barcelona, defensà l'aliança amb la Unió de Rabassaires i una resolució, que finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits propietaris i deixar-los conrear les seves terres dins de la col·lectivitat; també va ser nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb més de 450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué d'instal·lar-se a Barcelona. Durant la seva secretaria es centrà en harmonitzar el procés col·lectivitzador i en la consolidació de la unitat sindical, especialment amb la Unió de Rabassaires i la Unió General de Treballadors (UGT) –en el Ple de Camperols de febrer de 1937 hagué de reconèixer el seu fracàs en aquesta empresa. Els fets de la Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37» van provocar la criminalització de l'experiència revolucionària i la pressa del poder per part dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la direcció del sindicat, el setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la Comissió Permanent del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la reacció antirevolucionària. Durant aquesta època va fer nombroses conferències i mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers –son fill Ramon hi morí. Més tard treballà de pagès i de carboner. Després de la II Guerra Mundial, amb l'escissió confederal, s'uní als reformistes –en 1946 estava afiliat a l'escindida Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert–, però en 1950 retornà al sector «ortodox». A Nevers treballà en diferents empreses i va continuar fent de pagès després de la seva jubilació en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al Ple del Secretariat Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976 viatjà a Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984 pronuncià una conferència al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les col·lectivitzacions agràries al Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant de la poesia, col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir,Solidaridad Obrera, Terra Lliure, etc. És autor del llibre de poemes Flores y espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no publicades i d'unes memòries inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la tierra. Claridad sobre los problemas del campo. Sa companya fou Gertrudis Blavi Cartana. Ramon Porté Dalmau va morir el 24 de juny de 1996 a Fourchambault (Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de Montblanc el nomenà fill predilecte de la vila.

Ramon Porté Dalmau (1898-1996)

***

Notícia sobre la detenció de Roger Combet-Farnoux apareguda en el periòdic parisenc Le Figaro del 28 de maig de 1932

- Roger Combet-Farnoux: El 22 de juny de 1901 neix a Renevila (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista partidari de l'expropiació individual Roger Combet-Farnoux. Instal·lat a París (França), al número 93 del bulevard de Grenelle, es guanyava la vida fent de torner. En 1924 era el secretari del grup anarquista del XV Districte de París. A començaments dels anys trenta deixà la seva documentació a l'anarquista individualista que realitzava expropiacions per a finançar el moviment llibertari Georges Salanson i amb aquesta es va fer contractar com a jardiner al domicili del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) a qui desvalisà el 23 de maig de 1932 la caixa forta (213.000 francs). Per aquest fet l'autèntic Roger Combet-Farnoux va ser detingut el 26 de maig de 1932 i en el seu interrogatori argüí que havia perdut els seus papers feia una desena d'anys. A finals de 1934 estava detingut a Draguinhan (Provença, Occitània) arran del seu arrest a Sant Tropetz (Provença, Occitània) per fabricació de moneda falsa, cas en el qual, segons la policia, també Salanson es trobava implicat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

René Doussot

- René Doussot:El 22 de juny de 1904 neix a París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca. René Doussot va morir el 18 de gener de 1961 a París (França).

***

Evaristo Viñuales Larroy

- Evaristo Viñuales Larroy: El 22 de juny de 1912 neix a Lagunarrota (Osca, Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Evaristo Viñuales Larroy. Fill d'Evaristo Viñuales Escartín, mestre d'escola que exercia a Santa Cruz de los Serós, va fer els estudis primaris a l'escola d'aquest poble aragonès. Després va fer el batxillerat al seminari de Jaca. Acabà els estudis de magisteri a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on fou deixeble i bon amic, amb Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca Cuartero i José Mavilla Villa, entre d'altres, de Ramón Acín Aquilué. Més tard va fer de mestre a Berbegal, on conegué sa futura companya, Lorenza Sarsa Hernández, mestra que arribarà a ser directora del Col·legi de la Bonanova de Barcelona. En 1931, amb la proclamació de la II República, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca. Activista llibertari, va ser detingut i empresonat en diverses ocasions: febrer de 1932, durant la vaga general d'abril de 1933, el novembre d'aquell mateix any, etc. El juliol de 1934 va ser novament detingut, jutjat, condemnat a dos anys i tancat a Alcalá de Henares. Arran de les eleccions de febrer de 1936 sortí en llibertat condicional. L'abril de 1936 fundà amb Eusebi Carbó Carbó i Jaume Balius Mir, entre d'altres, el setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Durant el període revolucionari comprés entre 1936 i 1939 ocupà càrrecs de responsabilitat. Lluità a la Divisió Ascaso i fou capità de l'Exèrcit de la II República espanyola. L'octubre de 1936 fou nomenat mestre a Barcelona de les noves escoles catalanes segons el model del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU). El desembre de 1936 va ser nomenat membre de la Conselleria d'Informació i Propaganda en el segon govern del Consell d'Aragó. Aquest mateix mes organitzà la vinguda a Aragó de Félix Carrasquer Launet per fundar l'Escola de Militants Llibertaris d'Aragó, amb el suport de la Federació Comarcal de la CNT de Monsó. El març de 1937 assistí al Ple de Comarcals de la CNT, amb Miguel Chueca i Adolfo Arnal Gracia, on demanà més suport i comprensió vers la tasca revolucionària del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El juliol de 1937, com a secretari del Comitè Regional de Grups Anarquistes d'Aragó, assistí al Ple Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època col·laborà en Cultura y Acción i Titán, que s'editaven a Alcanyís, i en Nuevo Aragón. L'agost de 1937, arran de la destrucció de les col·lectivitats per les tropes comunistes d'Enrique Líster, va haver de fugir de la repressió estalinista a Híjar, on tenia la base d'operacions la 25 Divisió. Després, a Callén, s'enrolà, amb son gran amic Máximo Franco Cavero, en la 127 Brigada Mixta (excolumna «Roja i Negra»). L'agost de 1937 fou ajudant adjunt de Máximo Franco durant les operacions del Vedao de Zuera al front de Saragossa. Lluità (Extremadura, Madrid, etc.) fins els combats finals com a capità d'Intendència i fou delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El 7 de març de 1939 formà part del Comitè Nacional de l'MLE. Quan la derrota era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes feixistes, Evaristo Viñuales Larroy i Máximo Franco Cavero es van suïcidar plegats, agafats de la mà esquerra i amb la pistola a la dreta, l'1 d'abril de 1939 al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). «Aquesta és la nostra última protesta contra el feixisme», van ser les seves últimes paraules. Sa companya Lorenza Sarsa i sa filla Zeïka Sonia, nascuda el 22 de novembre de 1938 a Barcelona, aconseguiren passar els Pirineus i es van instal·lar a Varilhas amb Pilar Ponzán, però van acabar detingudes per la Gestapo i internades al camp de concentració de Le Vigan fins al 1941, quan van ser alliberades per un grup de la resistència de Ponzán.

***

Ramon Sentís Biarnau

- Ramon Sentís Biarnau: El 22 de juny de 1913 neix a Torroja del Priorat (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau, que fa fer servir el pseudònim de Floreal de la Solana. Sos pares es deien, Miquel Sentís, republicà federal partidari de Francesc Pi i Margall, i Carmen Biarnau. Entusiasta del periodisme, es relacionà amb destacats periodistes llibertaris, com ara Felipe Alaiz de Pablo i la família Urales, i a finals dels anys vint començà a col·laborar en la premsa llibertària (Adelante,Redenció, Solidaridad Obrera, etc.). A partir de 1932 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Torroja del Priorat. El maig de 1934 s'encarregà de recollir la subscripció pro-presos al seu poble organitzada per La Revista Blanca. Aquest mateix any s'escapà amb la que serà la seva companya Maria Compte, filla d'una bona família la qual pretenia casar-la amb un cacic; la família la trobà i la reclogué en un convent, fins i tot la família Urales intervingué per ajudar la parella. Durant la Guerra Civil espanyola realitzà tasques propagandístiques i mítings (Sant Quirze del Vallès, Olesa de Montserrat, Horta, Xerta, Aldover, Tortosa, Lloret de Mar, Cardona, Vallvidrera, Viladecans, Manresa, etc.). Amb el triomf franquista passà a França i fou reclòs als camps de concentració. En 1944 s'integrà en la Comissió de la CNT de Bordeus. Posteriorment s'establí a La Victoria (Aragua, Veneçuela), on muntà la llibreria «Estudios», edità amb Víctor Julio Ávila la revista Victoria i col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, vengué les seves propietats i retornà a la Península, on milità en el Sindicat de Jubilats de la CNT de Cerdanyola del Vallès. En els anys vuitanta i noranta va fer mítings i conferències i fou redactor de Solidaridad Obrera (1982-1983) i Orto. A més de les citades, trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Amicale Durruti, Cenit, Crisol, El Explotado, Ideas-Orto, Noticiari AEP,Ruta, Tierra y Libertad, etc. En 1991 prologà el llibre de José García Sánchez Estampas de nuestra guerra. Recuerdos y vivencias. Cerdanyola (1936-1939). Elsúltims mesos de sa vida els passà internats en una clínica. Ramon Sentís Biarnau va morir el 28 de maig de 2001 a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de Collserola. L'arxiu personal es troba dipositat a l'Arxiu Comarcal del Priorat de la Generalitat de Catalunya que es troba a Falset.

Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)

***

Necrològica de Conrado Clavel apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de febrer de 1977

- Conrado Clavel: El 22 de juny de 1914 neix a Penyalba (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Conrado Clavel. Des de l'adolescència milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en Intendència de la 121 Brigada de la «Columna Durruti» i després de la militarització de les milícies formà part de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. També participà en el procés col·lectivista del seu poble. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camp de concentració, com ara Vernet i Sètfonts. També passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser enviat per l'exèrcit nazi a treballar en una de les bases submarines alemanyes. Aconseguí fugir-ne i s'integrà en un grup del maquis de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sench Astier i, amb son germà Vicente, milità en la Federació Local de la CNT. Conrado Clavel va morir el 30 d'octubre de 1976 a Sench Astier (Poitou-Charentes, França).

***

Carmen Gutiérrez Aira en una xerrada sobre «Mujeres Libres» (Basauri, 19 de setembre de 2018)

- Carmen Gutiérrez Aira: El 22 de juny de 1957 neix a Barakaldo (Biscaia, País Basc) la violinista i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista María del Carmen Gutiérrez Aira, coneguda com Rocky. És professora i concertista de violí. Durant la dècada dels vuitanta milità en ateneus llibertaris de Barcelona (Catalunya) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard es traslladà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on entrà com a professora de violí al Conservatori de Música«Juan Crisóstomo de Arriaga» i, sense ocupar càrrecs, milita en la CNT local. En els anys noranta, a partir del VII Congrés de la CNT celebrat a Bilbao el 1990, participà activament en «Mujeres Libres», organització per a la qual ha fet conferències per tot arreu (Amurrio, Barakaldo, Barcelona, Basauri, Bilbao, Burgos, etc.). És assídua amb la seva música en actes llibertaris de tota casta (homenatges, acomiadaments, etc.). En 2009 organitzà, interpretà i dirigí l'enregistrament dels himnes anarquistes en la commemoració del centenari de la CNT. Sa germana, Celia Gutiérrez Aira (1955-1996), també va ser una destacada militant llibertària.

Continua...

---

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.

Anarcoefemèrides del 23 de juny

Esdeveniments

Cartell del mítng d'homenatge a Voltairine de Cleyre

- Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.

***

Cartell anunciador de les conferències

- Conferències de Mauricius: El 23 de juny de 1921 s'engegà a la Sala de la Unió dels Sindicats de París (França) un cicle de tres conferències sobre el règim soviètic a càrrec del propagandista anarquista Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. El juliol de 1920, enviat per la Federació de Ferroviaris i pel Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional, viatjà, juntament amb Clément Charles, a la Rússia soviètica per assistir-hi al II Congrés de la Internacional Comunista. Denunciat com a«sospitós», va ser detingut en arribar a Rússia i condemnat a mort, però gràcies a la intervenció de diversos sindicalistes francesos, va ser alliberat. Al seu retorn, el 5 de març de 1921, va ser detingut per irregularitats en el seu passaport. Per explicar tota la seva aventura organitzà un cicle de tres conferències a la Sala de la Unió dels Sindicats de París: la primera, el 23 de juny de 1921, titulada «Le Régime des Soviets. L'organisation soviétique et la vie actuelle en Russie» (El Règim dels Soviets. L'organització soviètica i la vida actual a Rússia); la segona, el 30 de juny, titulada«Le syndicalisme en Russie et les forces antibolchevistes. Les socialistes-révolutionnaires et les anarchistes» (El sindicalisme en Rússia i les forces antibolxevics. Els socialistesrevolucionaris i els anarquistes); i la tercera, el 7 de juliol, titulada «Le bolchevisme en France. L'adaptation du bolchevisme au moviment révolutionnaire français. Conclusions» (El bolxevisme a França. L'adaptació del bolxevisme al moviment revolucionari francès. Conclusions). En 1922 publicà el llibre Au pays des Soviets, neuf mois d'aventures, on explica el seu viatge i la seva opinió sobre la Revolució russa.

Naixements

Benoît Malon heliografiat per Dujardin

- Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix«lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886),Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

***

Portada de la primera edició del llibre de Lanjalley

- Paul Lanjalley: El 23 de juny de 1848 neix a París (França) el periodista internacionalista i anarquista Paul Lanjalley. A partir de 1863 ocupà un petit càrrec de funcionari en el Ministeri de Finances. Des de 1868 assistí a totes les reunions dels grups revolucionaris parisencs i formà part activa de l'oposició socialista sota el Segon Imperi. En 1871, quan esclatà la Comuna de París ja era membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va estar molt lligat a revolucionaris francesos, com ara Vermorel, Avrial, Marc Gromier, Jean-Joseph Barberet, Héligon, Gustave Jeanneret, Benoît Malon i Murat, entre d'altres. Durant la Comuna de París no ocupà cap càrrec públic, però es dedicà a fer una crònica dels fets revolucionaris dia a dia fent servir els seus testimonis i d'altres protagonistes i abundant documentació de diferents organitzacions (Federació Republicana de la Guàrdia Nacional, Comitè Central Federal, AIT, etc.). Amb tot aquest material, el mateix 1871 publicà, amb Paul Corriez, el llibre Histoire de la Révolution du 18 mars, considerada la primera història sobre la Comuna de París favorable a la revolució i no hostil als communards–dos anys després va ser traduïda al rus. Gràcies a ell, quan es desencadenà la repressió de les forces de Versalles contra els insurgents de la Comuna, salvà nombrosa documentació de diverses societats obreres. Reivindicà l'organització obrera (sindicats, cooperatives de producció, etc.) i la vaga com a inevitable, ja que d'altra manera els patrons no cedeixen davant les reivindicacions proletàries. Col·laborà com a periodista, sobretot amb qüestions obreres, en nombroses publicacions socialistes i llibertàries, com ara La Réforme,Le Cri du Peuple, Le Vengeur, Le Rappel, La Vérité, La Répúblique des Travailleurs, La Constitution, La République Française i Le Corsaire, entre d'altres. Mantingué una estreta col·laboració amb la Federació del Jura de l'AIT i amb el seu òrgan d'expressió, Bulletin de la Fédération Jurassienne, encara que la Secció de Propaganda de l'AIT de Ginebra denuncià la seva«moderació». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Galileo Palla

- Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina –a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc–, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el«Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per«associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per«resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).

Galileo Palla (1865-1944)

***

Foto policíaca de Maria Zanini (18 de març de 1894)

- Maria Zanini: El 23 de juny de 1865 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Maria Zanini, també coneguda com Maria Milanaccio, pel nombre del seu marit del qual era vídua. Sos pares es deien Antonio Zanini i Paolina Bourgnio. Es guanyava la vida com a costurera i cuinera. Establerta a París (França), entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), en el qual, probablement, actuava com a receptora de béns robats. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París amb una part de la banda (Paul Chiericotti i la seva companya Annette Soubrié, Victorine Belloti i son fill Louis); és aquí on emmagatzemava els botins dels robatoris. A començament de 1894 albergà son company l'anarquista Orsini Bertani. Després de l'agafada de la banda el 18 de març de 1894, va ser detinguda i empresonada. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada amb tota la«Banda Ortiz» per l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta» i, defensada per Blondeau, va ser absolta del delicte d'«associació criminal», però amb una ordre d'expulsió del país signada el 2 de maig de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Maria Zanini (1865-?)

***

Marc Pierrot llegint Le Temps Nouveaux

- Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Le Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911),Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).

***

Martins Fontes

- Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

***

Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913

- Marius Aceste: El 23 de juny de 1889 neix a Londinières (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Era el fill primogènit de Thimoleón Appolinaire, comerciant, i de Marie Adoralis Euphrasie Duhamel. Treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat amb la Medalla Militar i amb la Creu de Guerra. El 4 de setembre de 1917 es casà a La Havre amb Germaine Claire Allard, de qui es va divorciar el 2 de novembre de 1922. El 18 de setembre de 1929 es va casar a Le Havre amb Alice Marie François Augès. Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 a Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 24 d'octubre de 1921

- Petrus Gayte: El 23 de juny de 1896 neix a Saint-Jean-la-Vêtre (Roine-Alps, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine, mestressa de casa. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un magatzem de bicicletes al camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Léonor Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 a Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.

***

Enzo Donati

- Enzo Donati: El 3 de juny de 1903 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Enzo Donati. Sos pares es deien Giovanni Donati i Aida Leurieri. Només pogué assistir a les primeres classes de primària. Durant la seva joventut visqué al barri parmesà de Borgo Naviglio i es guanyà la vida com a obrer vidrier. En 1924 emigrà legalment a França per motius laborals i s'establí a París, on freqüentà subversius parmesans i exiliats polítics. El 5 de setembre de 1929 va ser condemnat a 15 dies de presó i a una multa per«rebel·lió i ultratge als agents». En 1937 marxà cap a Espanya per lluitar contra l'aixecament franquista i s'integrà en les Brigades Internacionals. Segons altres fonts, sota el nom de Rienzo Donati, nascut el 28 d'agost de 1903 a Parma, formà part d'una unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època el seu nom figura en el butlletí de recerca de subversius classificat com a«comunista». Segons algunes fonts, formà par del servei de rereguarda republicà, sobretot a partir de 1938, quan s'integrà en el Batalló de Fortificacions de la 45 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, retornà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Argelers, on formà part del grup llibertari clandestí «Libertà o Morte». Més tard va ser traslladat al camp de concentració de Gurs. Entre desembre de 1939 i gener de 1940 fou voluntari de guerra en l'exèrcit francès, enquadrat en el III Batalló del XII Regiment Estranger establert a Barcarès. Segons un informe dels serveis d'intel·ligència estalinistes del 22 de març de 1940, va ser qualificat d'«enemic del Partit». Posteriorment va ser traslladat a batallons de treball al front, fent feina a les fortificacions de Dunkerque (Flandes del Sud). Va ser fet presoner pels alemanys i, segons una informació d'agost de 1941 de l'ambaixada italiana a Berlín, basada en informacions rebudes per les autoritats nazis, va ser enviat com a presoner civil al camp de concentració de Mauthausen, encara  que el seu nom no apareix en les llistes oficials de presos d'aquest camp. Segons un registre de l'Ajuntament de Parma, Enzo Donati va morir el 21 de gener de 1942 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), encara que altres informacions apunten que va ser afusellat per la Gestapo en 1941 a París (França).

***

Jean-Pierre Jacquinot

- Jean-Pierre Jacquinot: El 23 de juny de 1939 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Jean-Pierre Jacquinot, conegut com Labbé. Sos pares es deien Pierre, mariner, i Jeanne. Entre 1956 i 1961 treballà embarcat com a mariner en vaixells de comerç i en aquest període estava sindicat en la Confederació General del Treball (CGT). Descarregador del moll de professió des del 1961, fou present en les lluites obreres del Sindicat d'Estibadors de la CGT. Va ser a la biblioteca d'aquest sindicat on descobrí els clàssics anarquistes (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, etc.). Durant els anys seixanta va ser un dels animadors del grup anarquista «Jules Durand» de Le Havre, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Monde Libertaire. En aquest període participà activament en les campanyes atiades per Louis Lecoin contra el franquisme i en la lluita contra les accions de la ultradretana Organització Armada Secreta (OAS). Fou amic de May Picqueray, Robert Jospin i Gaston Leval, entre d'altres. El maig de 1978 va ser nomenat director del periòdic Le Libertaire. Revue de synthèse anarchiste (1978-2005), de Le Havre, òrgan de«síntesi anarquista», a l'estil de Volin i de Sébastien Faure, editat pels grups «Atelier du Soir»,«Germinal», «Jules Durand» i individualitats de la FA (Maurice Laisant, etc.), en desacord amb l'orientació d'aquesta federació i que fou l'origen de la creació de la nova organització, Unió dels Anarquistes (UdA). Després del Congrés de la UdA portat a terme en 1993 a Dijon (Borgonya, França), fou exclòs d'aquesta organització, decisió que fou ratificada l'any següent en el congrés de Saint-Léger-les-Vignes. El setembre de 1995, amb el grup «Jules Durand» i algunes individualitats, participà en la creació de la Coordinació Anarquista (CA), que restà inoperant en 2001. El novembre de 2005, per qüestions econòmiques, abandonà l'edició en paper de Le Libertaire i fou substituïda per una versió digital. Estibador retirat, a partir  de 2001 milità en la Federació Local de Le Havre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França, de la qual va ser nomenat assessor dels treballadors (Conseiller du Salarié), destacant pels seus consells encertats. El maig de 2011, malgrat la seva deteriorada salut, participà en l'organització de la trobada «Anti G-8/Deauville». D'educació autodidacta –només tenia el certificat d'estudis primaris–, s'especialitzà en la història del moviment obrer de Le Havre –Histoire méconnue et oubliée du syndicalisme havrais, 110 ans d'anarchie au Havre (1993, dos volums) i Les congrès ouvriers de 1880. Jean-Pierre Jacquinot va morir el 14 de juliol de 2011 a Le Havre (Alta Normandia, França) i fou incinerat el 21 de juliol. Es definia com a individualista des del punt de vista filosòfic, anarcosindicalista pel que feia l'organització i comunista llibertari en la finalitat.

Defuncions

Jules Lermina

- Jules Lermina: El 23 de juny de 1915 mor a París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Havia nascut el 27 de març de 1839 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Hippolyte Lermina i Charlotte Marie Pauline Legay. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat senseèxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Després de divorciar-se de Marie Lesly Levois es casà amb Marie Josephine Rosalie Philippine Humbertine De Groot. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Necrològica d'Henri Baude apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de novembre de 1966

- Henri Baude: El 23 de juny de 1966 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarcosindicalista Henri Marcel Baude. Havia nascut el 22 de febrer de 1939 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Lucien Boude i de Marie Louise Couffin. Obrer de la construcció, vivia a Cantaron (País Niçard, Occitània) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Niça. Henri Baude va morir el 23 de juny de 1966 a l'Hospital Saint-Roch de Niça (País Niçard, Occitània), amb 26 anys, víctima d'un accident de feina. Inocencia Castaño Trallero, filla del militant José Castaño, era sa companya.

Continua...

---

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga... (Miquel López Crespí)

No deix de pensar en la detenció del mes d´abril i com pot haver canviat la meva vida i la del grup. Podrà ressuscitar mai Nova Mallorca, les converses abans d´entrar a classe, les llargues discussions en el pati i la biblioteca? Possiblement, si un dia ens tornam a trobar, res no serà semblant. Només ha passat mig any d´ençà la detenció i ja pareix que els fets passaren fa segles. En tornar a Palma hauré de provar de reprendre novament contactes amb Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. La història del grup Nou Mallorca no hauria d´acabar així, dispersos arreu, lluny l´un de l´altre.

Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga...

Encara ara no puc entendre com podies trobar totes aquestes pel·lícules en els cines de Palma! I, a l´hora del cinema estrictament comercial, ens delia anar a veure més d´una vegada obres com Espàrtac o Cromwell, autèntiques escoles de formació revolucionària per a uns adolescents de catorze anys! La rebel·lió dels esclaus de Roma en la pel·lícula de Kubrick, les victòries dels esclaus sobre les legions imperials, l´aspiració a bastir un món nou, sense l´opresió i esclavatge decretat pels senyors!

Per a nosaltres, l´exèrcit dels esclaus, les seves gestes, eren com rememorar les batalles en les quals participaren els pares en la guerra civil. Quantes vegades anàrem a veure Espàrtac? Ja no ho record. Però sempre era com contemplar-lo per primera vegada. La dignitat d´un home, de tots els seus companys, fent front a la injustícia d´una societat deshumanitzada.

Com podíem traduir La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar sense pensar en el que havíem vist a la sala Augusta, el local on s´estrenà Espàrtac? El professor de llatí no es podia imaginar el que ens passava pel cap quan provàvem de trobar les paraules adients per enllestir la traducció. En el text de Juli Cèsar no vèiem, com ens explicava ell, la perfecció de l´estil, la bellesa de la llengua llatina, la descripció perfecta d´una batalla. Ben al contrari, nosaltres imaginàvem pobles en ruïnes, arrasats per les legions, homes penjats dels arbres, infants esventrats, ciutats calcigades fins als fonaments, dones violades. La bellesa literària de què feia elogis el professor era per a nosaltres buida xerrameca de botxins. No hi havia altres textos per a traduir? Podíem haver fet feina amb Ovidi, per exemple. Ens interessava l´Art d´amar, que trobàvem a les paradetes de la Rambla quan arribava el Ram. Velles edicions publicades a l´Argentina que, per a nosaltres, eren una ventada de bona literatura, de creativitat que ens ensenyava a conèixer a fons l´ànima de les persones, com era la vida en el passat, quines forces movien de debò la Humanitat.

Avui, mentre escric aquestes retxes, revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència a aquella dèria pel cine: el carnet de soci del Cineclub Universitari de Ciutat, els primers números que vaig comprar de la revista Nuestro Cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, Francesc Llinàs, Vicenç Santandreu, Emili Garcia i Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes. Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pel·lícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el col·loqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit --o gran, vés a saber!-- acte de resistència. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. Què tenien a veure, per exemple, Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Nemec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb Antoni Figuera o Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.

Record igualment que mentre Antoni Figuera i Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que es feien per les mateixes dates, primer a Gifré i Escoda, posteriorment en el teatret de la Casa Catalana i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut, juntament amb els companys de Nova Mallorca, per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub.

Sense el grup Nova Mallorca, sense les trobades per anar al cine, potser no hauria conegut mai tan a fons el que era el màgic món de la pantalla, el plaer de veure com s´apaga lentament la il·luminació de la sala i, oh miracle!, veus Charles Chaplin a la Quimera de l´Or, Anthony Perkins en El Procés, Marylin Monroe en Bus Stop...

Però ara són els meus primers dies de llibertat absoluta. En determinats moments del dia, la padrina em posa la mà damunt el front i es sorprèn de comprovar que no tenc gens ni mica de febre. La dona no ho pot creure. Em mira intrigada i, parlant per a ella mateix, exclama: “No ho entenc. Fa uns dies tenies trenta-nou graus i ara mateix no tens res”.

S´atura uns moments a reflexionar i afegeix: “No pot ser que en vint-i-quatre hores la Mare de Déu de Lluc hagi fet el miracle. Si et guareixes de veritat haurem d´anar pensant en fer una ofrena a la verge. Uns pulmons de plata emmarcats, per poder situar a la cambra de les relíquies”.

La cambra de les relíquies!

Sempre m´interessà contemplar aquesta mostra esbojarrada de fe popular. Li dic a la padrina que anem a veure-la. De petit no entenia gaire els motius de tan impressionant exposició d´exvots. Promeses que s´havien de complir si el cel responia les peticions de curació fetes a la Mare de Déu.

Travessam lentament el curt espai existent entre el bar i el portal d´entrada al santuari. Li don la mà per ajudar-la a pujar els escalons. Al davant nostre, les germanes Gelabert acceleren el pas en direcció a l´església; com si tenguessin por de contagiar-se de la tisi. Ens és ben igual! Nosaltres tampoc tenim cap desig d´establir conversa amb les restes d´un recent passat ple de sang.

Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats.

Però, i la consciència? Tenen consciència del patiment que causaren? No parl solament dels morts. Em referesc als familiars que, a partir del moment de l´assassinat del pare, de l´home, del fill, hagueren de patir la burla i la marginació de falangistes i reaccionaris. Algú ha pensat mai en els morts per la fam, la malaltia, la pena? Potser arribaríem a una xifra igual o més alta que la dels afusellats davant els murs, a les cunetes dels pobles de Mallorca!

“Anem cap a la cambra de les ofrenes” –diu la padrina, accelerant el pas en direcció inversa de les germanes Gelabert. Cada vegada que les veig el cor em fa un sotrac! Record les jornaleres de Campanet que venien a treure patates a l´hort. Mentre feinejàvem m´explicaven les malifetes dels falangistes del poble. El grup de la Secció Femenina que elles comandaven, les més actives en la denúncia i repressió dels republicans, sempre sabia a quin indret de Mallorca hi hauria sang. El marqués de Zayas o el comissari Barrado els passava la informació? Mai no ho sabrem! Però les jornaleres m´explicaren que el dia que torturaren el metge republicà de Campanet elles hi eren a l´horabaixa, pasturant pel poble, desfilant amb el seu grupet de miserables. Se sentien les trompetes i els tambors, retronaven les parets de les cases i elles, al capdavant, ben eixerides, amb el braç fent la salutació romana, sense defallir, fins a l´església on s´havia de dir missa en honor de Franco, el Salvador d´Espanya.

Havíem perdut de vista les germanes Gelabert i ens apropàvem a la sala de les ofrenes. La padrina es deturà un moment i, agafant alè, afegí, senyant-se tres vegades: “Les al·lotes de Campanet sentiren tota la nit els gemecs i crits de misericòrdia del metge. Els falangistes no es conformaren amb matar-lo, pegar-li quatre tirs. Ben al contrari. El volien fer patir. S´estigueren fins a la matinada clavant-li punyalades, li tallaren les parts. El pobre cridava inútilment demanant auxili, suplicant que el matassin d´un vegada. No li feren cas. S´extingí lentament, torturat, enmig de les riallades dels botxins. Era inútil que cridàs demanant auxili! Qui podia fer res? La por dominava l´ànima dels que sentien els gemecs de dolor des de les cases veïnes, a la sortida del poble. Algú que hagués volgut fer alguna cosa hauria mort d´immediat, allà mateix, sense cap mena de consideració.

Érem davant la cambra dels exvots.

Les parets eren plenes de quadres mostrant els miracles realitzats per la Mare de Déu: vaixells que s´enfonsaven i, en el darrer moment, es salvaven els tripulants; cases cremant en les quals no va morir ningú mercès a la intervenció miraculosa de la Verge; centenars de peus de plata i or emmarcats en petits quadrets de totes les grandàries imaginàries; mans, ulls, orelles... Quantes curacions per dia? Incomptables! Si haguéssim de creure en tots els miracles fets per les verges d´esglésies i ermites de Mallorca no importaria l´existència d’apotecaries i metges a l´Illa! Bastarien unes oracions, uns rosaris, pagar unes misses al rector i qualsevol malaltia mortal solucionada.

El que m´intrigava era comprovar com les nostres verges eren molt més efectives que les de Fàtima o Lorda. Per no se sap quines estranyes circumstàncies, els malalts que anaven a França i Portugal mai tornaven guarits. Veia marxar contínues expedicions. Els al·lots acompanyàvem la processó que organitzava la parròquia. Alguna vegada l´escolania anava al costat, cantant salms fins l´estació. Quan al cap d´una o dues setmanes tornaven del viatge sempre els vèiem a les mateixes cadires de rodes amb què havien marxat, idèntiques lliteres. Els pares que havien acompanyat els impedits tornaven trists, sense veure mai realitzats els somnis de curació dels fills, de les persones estimades.

Aleshores... per quins motius la Verge de Lluc era capaç de guarir tanta gent? Per mi era un misteri sense cap mena d´explicació. Però la gent hi continuava portant cames de plata, un ull d´or ofert pel cec que havia recuperat la vista, el vestidet del baptisme per l´infant que ja donaven per mort i que, de sobte, plorava amb una força vital inesperada. Es parlava igualment de miracles encara més portentosos: el jove que ja jeia damunt el marbre del cementiri esperant que el portassin a la tomba i que ressuscitava en plena nit, tornant a peu a casa seva, completament sà. Abundaven els testimonis de sords que recuperaven l´oïda, de folls que recobraven l´enteniment, de tísics que es guarien en un no-res.

Al cap de poc de romandre al monestir hom s´adona de la màgia que s´hi respira. És la relativa soledat de l´indret el que crea unes condicions especials? Per quins motius els antics, els pobladors de la serra, molt abans dels romans, ja adoraven els seus déus per aquestes muntanyes? Quin misteri aferra les creences d´una societat a un indret determinat i no un altre? Què fa que sovint canviïn els déus, les estàtues de fusta i pedra que adoren, però no el lloc on hi ha situat el temple?

Els matins, després de berenar, partim de bon matí amb la padrina i fem el camí del Rosari. La padrina se´n porta el llibre d´oracions i la Muerte del buen cristiano. Dos llibres que mai no deixa de rellegir. A vegades porta el llibre d´exercicis espirituals d´Ignaci de Loiola. Diu que els jesuïtes són els qui realment porten el control de l´església. “Sempre han estat els més intel·ligents –comenta, mentre iniciam el camí que va dissenyar Gaudí. D´ençà la fundació de l´orde han tengut a l´abast tots els llibres del món. Han perseguit els heretges igualment que els dominics. Però a diferència d´altres ordes, han servat en lloc secret volums que han cremat públicament.

Gaudí! Què hi feia per Mallorca l´any 1913? La guia que estic llegint explica que el va fer demanar el bisbe Campins, l´eclesiàstic que, de petit, m´atemoria amb la seva impressionant presència de bronze.

Amb el bisbe Campins, l´escultor Gabriel Moragues, sota indicació de Gaudí, planificaren no solament el camí dels misteris del Rosari. També és obra seva la decoració de l´església que esdevé una explosió d´or i brillantor excepcional. Amb la decoració de Gaudí, el místic de la pedra, l´arquitecte que volia convertir Barcelona en la capital de la nova cristiandat, Lluc esdevé un miracle de llum i color enmig de les pedres de la serra de Tramuntana.

Anarcoefemèrides del 24 de juny

Esdeveniments

L'assassinat de Carnot segons el diari parisenc Le Petit Journal del 2 de juliol de 1894

- Assassinat de Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió (Arpitània), el forner anarquista italià emigrat a França per no fer el servei militar i instal·lat a Seta, Sante Geronimo Caserio, traspassa el cor del president de la República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Roine on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

Capçalera de L'Homme Libre

- Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost i l'impressor gerent Edouard Lemoux. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Octave Jahn, Émile Janvion, Charles Malato, Gustave Manière, Francis Prost, Agustin Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.

***

Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat

- Atemptat contra Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la tarda, mentre esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la plaça del Carmen de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta, president de l'organització patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de Gijón, rep un tret que li travessà la mà esquerra i un altre a la regió glútia, lesions que sanà després de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino Suárez Sánchez i només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el revòlver s'encasquetés. En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón, Orueta es mostrava inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar la jornada laboral de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts els socialistes Ángel Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla, com a obrers més significats del comitè de vaga i possibles membres del complot, encara que foren alliberats poc després. Defensat per l'advocat anarquista Eduardo Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat entre l'11 i el 15 de desembre de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de presó correccional per dispars i lesions –la fiscalia demanava 17 anys i quatre mesos, més indemnització–, dels quals purgà un any i mig. Marcelino Suárez Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries, Espanya) i després de propagar l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona va fer feina a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou empresonat a Barcelona. En sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a Astúries. Durant l'any i mig que va estar empresonat per l'atemptat d'Orueta, col·laborà en El Libertario, sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el Comitè Pro Presos de Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per delictes de premsa i purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el temps que va estar empresonat a Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La Voz del Obrero, de La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En 1913 l'editorial argentina «La Protesta» li publicà el llibret Eco de las cárceles españolas. En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción Libertaria, periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra y Libertad. En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera d'Astúries, publicació en la qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada dels vint realitzà nombrosos mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el suspengué de militància i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.

***

D'esquerra a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24 de juliol de 1912)

- Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides:«Per què els pobres no han de tenir infants.».

***

Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)

-«Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, MelquiadesÁlvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La«Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.

***

Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet (Call) [CIRA-Lausana]

- III Exposition des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 té lloc al Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la III Exposició dels Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva artística (pintura, dibuix, escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada per Teófilo Navarro Fadrique i Manuel Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno, José Alejos, Almerich, Armengaud, Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel Camps Vicens, Joan Call Bonet (Call), Company, Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc Forcadell Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina, Lamolla, Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella, José Vargas, Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última exposició concloïa un cicle obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels Artistes Espanyols que se celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es complementà l'abril d'aquell any amb l'exposició «Arte español en el exilio» a la Galeria La Boétie de París; la II Exposició dels Artistes Espanyols es realitzà en 1952 també a la Cambra de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig Elías i Frederica Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les tendències artístiques i polítiques, exposant artistes socialistes i, fins i tot, comunistes.

Naixements

Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

- Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Foto policíaca d'Auguste Heurteaux (3 de març de 1894)

- Auguste Heurteaux: El 24 de juny de 1862 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Auguste Heurteaux –a vegades citat com Heurtaud–, conegut com Sans-Dieu. Sos pares es deien Ulysse Maximilien Heurteaux, ajudant de forner, i Barbe Siegel, cosidora, que es casaren posteriorment el 24 d'agost de 1867 al XX Districte de París. Obrer polidor de metalls a la fàbrica d'orfebreria Christophe de Saint-Denis (Illa de França, França), vivia al número 23 del carrer del Canal d'aquesta població. Estava casat i era pare d'un infant. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Libertaires de Saint-Denis» (Joseph Bastard,Étienne Brille, Petit, Philogène Ségard, etc.) que es reunia a la Sala Hébary, al número 26 del Quai du Port de Saint-Denis. El 9 de maig de 1891, arran dels incidents esdevinguts el Primer de Maig a Clichy (Illa de França, França), el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Pétronille Alterant, Joseph Bastard, Joseph Gauthier, etc.), va ser escorcollat; sospitós d'haver participat en els disturbis de Clichy, va ser amollat després de l'interrogatori. A mitjans de març de 1892, després de l'atemptat a la caserna Lobau, el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Joseph Bastard, Jean-Baptiste Broeckx, Charles Chaumartin, Pierre Guerlinger,Émile Voyez), va ser escorcollat. El 22 d'abril de 1892, com altres companys de la regió parisenca, va ser detingut preventivament a la manifestació del Primer de Maig, després d'haver-se resistit «vivament» als agents, i en l'escorcoll de casa seva es trobaren nombrosos periòdics, fullets i manifests anarquistes. Sa germana estava casat amb l'anarquista Pétronille Alterant, que treballava a la mateixa fàbrica que ell. El seu domicili servia d'enllaç dels escamots de«cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Membre de la «Lliga dels Antipatriotes» i del Grup Anarquista Internacional, a començament de 1893 fou sospitós per part de la policia d'haver aferrat manifests antipatriotes durant els sorteigs de lleva de Saint-Denis. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista portada a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va trobar 19 exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard, 32 de La Révolte i tres de L'En Dehors. El 20 de febrer de 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia. Un cop lliure, el 3 de març de 1894 va ser novament escorcollat, detingut i fitxat pel laboratori d'Alphonse Bertillon, i el 28 de març d'aquell any inscrit en la llista d'anarquistes de Saint-Denis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Domenico Boccato

- Domenico Boccato: El 24 de juny de 1880 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Boccato, conegut com Pelo. Sos pares es deien Luigi Boccato i Arcangela Cavallini. El 13 de novembre de 1902 organitzà una conferència de Pietro Gori a Adria. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Grido della Folla, i per l'article «Ai nostri denigratori», que va ser publicat en el número del 28 de maig de 1904, aquesta publicació va ser segrestada. Jutjat per aquest motiu, va ser condemnat pel Tribuna de Milà (Llombardia, Itàlia) a quatre mesos i 15 dies de presó i a una multa per un delicte de premsa. Després de fer el servei militar, es traslladà buscant feina d'antuvi a Milà i després a Gènova (Ligúria, Itàlia), d'on el gener de 1907 va ser expulsat. El juliol de 1907 va ser detingut per«associació per a delinquir contra la propietat» i per «sostracció de correspondència telegràfica de l'Estat» i condemnat a dos anys i un mes de presó. Treballà com a porter i, fins i tot després de l'arribada del feixisme, continuà militant en el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1924 tingué un violent enfrontament amb un escamot feixista i per aquest motiu fugí un temps d'Adria, retornant més tard. El juny de 1925 marxà de bell nou amb sa company i amb sa filla cap a Belluno (Vèneto, Itàlia), on regentà una botiga de queviures. Quan encara no feia un any, el sotsprefecte d'Adria en un informe anotà que havia tancat la botiga i amb un soci portava l'hostal Vigna d'Oro, a la petita població de Caverzano (Belluno, Vèneto, Itàlia). Segons un informe policíac de la Prefectura de Rovigo, a finals del 1925 treballava ocasionalment de cambrer i pertanyia al Partit Socialista Italià (PSI), encara que havia estat en relacions amb un grup anarquista de Roma (Itàlia) i en un escorcoll a la seu del periòdic llibertari romà L'Agitazione s'havia trobat l'opuscle d'Ettore Sottovia Anarchismo e socialismo dirigit directament a ell. En 1927 es traslladà amb sa família a Pàdua (Vèneto, Itàlia) i després a Piove di Sacco (Vèneto, Itàlia), on llogà per un any el cinema Politeama. El desembre de 1928 retornà a Adria, però intimitat i amenaçat pels feixistes locals, hagué d'abandonar immediatament la seva localitat natal. Retornà a Piove di Sacco, on regentà un comerç de vins al major. L'agost de 1930 emigrar legalment a Bèlgica i posteriorment s'establí a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània), on treballà en l'empresa de decoració Giraud. En aquesta època el seu nom figurava en el registre de fronteres amb la nota «Detenir». El juny de 1933, juntament amb altres, va ser jutjat pel Tribunal d'Aix-les-Bains per una baralla, durant la qual va ser ferit per arma blanca. Va ser acusat d'haver agredit i ferit un company, abans comunista i aleshores espia feixista. A mitjans dels anys trenta sembla que s'acostà al PSI, partit per al qual feia de corresponsal per al periòdicAvanti!, i de l'anomenada«Concentració Antifeixista». El setembre de 1936 un informe policíac el qualificava d'emissari de la zona de Chambéry (Savoia, Arpitània) del moviment socialista antifeixista Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat). En aquesta època presidí la Lliga dels Drets de l'Home Italiana (LDHI) a Aix-les-Bains. A partir de 1938, any en el qual adquirí la nacionalitat francesa, la policia li va perdre el rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Le Combat Social, periòdic del qual Durupt va ser gerent

- Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt.Sos pares es deien Jules Alfred Durupt i Adèle Amélie Kôhl. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per«excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquestaèpoca va ser administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Sa companya fou Anne Clotilde Morisot. Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941 al seu domicili, al número 10 del carrer Kuss, del XIII Districte de París (França).

***

Foto antropomètrica policíaca de Gabriel Bañils Gumbau (12 d'agost de 1914)

- Gabriel Bañils Gumbau: El 24 de juny de 1883 neix a Sant Joan de Vilassar (Vilassar de Mar, Maresme, Catalunya) el jornaler anarquista Gabriel Bañils Gumbau. Sos pares es deien Sebastià Bañils i Francisca Gumbau. En 1902 es casà a Sant Joan de Vilassar amb Maria Armengol. El 13 de novembre de 1913, amb sa companya, emigrà a França, on treballà regularment fins el 25 de juliol de 1914, data en la qual retornà a Catalunya per a veure sos infants. El 10 d'agost de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sense treball ni domicili fixe, errà amb sa companya per la regió a l'espera de treballar en la verema. El 12 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com aà «anarquista sorneguer, amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan Segundo Montoya

- Juan Segundo Montoya: El 24 de juny de 1899 neix al poblat miner de Plegarias (Curanilahue, Arauco, Biobío, Xile) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Juan Segundo Montoya Nova, que signava Juan 2º Montoya Nova, i que era conegut com El Negro Montoya. Era fill d'una família nombrosa, formada per 12 germans i germanes. Son pare treballava de mayordomo–cap intermedi de la Compañía Minera y Industrial de Chile (CMIC, Companyia Minera i Industrial de Xile) que se situava entre els obrers carbonífers i el quadre tècnic de la indústria– a la mina de Luis Cousiño, fet que li donava un estatus una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest fet va permetre que amb cinc anys pogué anar a l'escola primària, on va aprendre a llegir i a escriure, però va haver d'abandonar-la per motius econòmics. Després de treballar un temps a la mina i veure la explotació en pròpia carn, decidí emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de Concepción (Biobío, Xile), on va fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible experiència, amb 24 anys començà a militar amb la secció xilena dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central anarcosindicalista més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme, seguí un curs per correspondència i posteriorment ingressà en l'Institut de Biocultura de Buenos Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou un dels fundadors del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser secretari general. Entre juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a Concepción de la Federación de Estudiantes de Chile (FECh, Federació d'Estudiants de Xile), acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En aquestaèpoca administrà el periòdic anarquista Bandera Roja. Durant la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), per la seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser deportat a l'illa de Más Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan Fernández del Pacífic Sud, on conegué altres presos polítics, tant anarquistes, com socialistes i comunistes. Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de la repressió. En 1929 s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile), on treballà en la seva professió de sabater i continuà amb les seves tasques sindicals, com a representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de propaganda anarquista. A Osorno creà una «Pensió Naturista», on va fer de trofòleg, i una consulta iriològica. El 25 de gener de 1930 fundà, amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco, Valentín Iglesias, Antolín Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno, hereu de la Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del règim de Carlos Ibáñez del Campo creà, junt a altres anarquistes d'Osorno, un grup clandestí anarquista, format per més de 15 membres, que desafià l'aparat repressiu de la dictadura, i que publicà el fullet Crítica revolucionaria, on es va denunciar públicament les covardies i claudicacions de diverses organitzacions«revolucionàries», especialment comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també publicà el text Cocina naturista, racional y compatible. L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica Morán, Juana González, Juan A. Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán, Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la Confederació General del Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la Federación Obrera Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile) i dels IWW. En aquest mateix 1931 publicà La organización y la cultura, tractat sociològic on analitza diverses temàtiques relacionades amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre de 1932, durant una manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat del seu amic Osvaldo Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell fou detingut, empresonat i processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va escriure el fullet Un llamado a los campesinos, que publicà el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en els principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223 números, fou l'editor responsable de Vida Nueva. Semanario órgano de la CGT en la Región Austral, on va expressar les seves idees i pràctiques lligades a l'acció directa, les idees antiautoritàries, els pobles indígenes, les reflexions sociològiques, la salut i el naturisme. En 1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una quarantena de nazis que va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a l'hospital. Quan esclatà la Revolució espanyola, organitzà, amb Fernando Pizarro, activitats de suport, de col·lecta i de difusió d'aquesta com a president del Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també dirigí la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra va acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats anarquistes peninsulars, com ara César Flores Naso. D'aquests anys són els fullets seus El paso de la CNT por el Gobierno de Valencia (1937), Preparando la emancipación en España (1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939. La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels escamots nazis l'obligaren a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942 s'instal·là a Talca (VII Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida, continuant amb les seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946 publicà Cancionero libertario. Entre el 18 i el 20 de setembre de 1958 participà en la Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva Comissió Nacional. A començament de la dècada dels setanta milità, amb altres companys (José Ego Aguirre, Ramón Domínguez, Félix López, etc.), en la Federación Libertaria de Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan la dictadura militar d'Augusto Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el butlletí La Voz del Naturismo, fent a més conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a Talca l'Associació Naturista, que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades educatives quinzenals. En aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la història de l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada per la Coordinadora Llibertària Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes curativos, alimentación racional y compatible. En 1981 publicà els seus poemes autobiogràfics Poemas. Cultura,ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li va complicar durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però, malgrat tot, naturista radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo Montoya va morir el 7 de març de 1988 d'una broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés Godoy Sepúlveda publicà la biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un anarcosindicalista y naturista libertario en Chile.

Juan Segundo Montoya (1899-1988)

***

Necrològica de Juan Lavilla Laborda apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de novembre de 1959

- Juan Lavilla Laborda: El 24 de juny de 1906 neix a Buñuel (Tudela, Navarra) l'anarcosindicalista Juan Lavilla Laborda. Sos pares es deien Juan Lavilla i Fermina Laborda. Estava casat amb Juana Jiménez Jiménez i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 desaparegué. Després de la guerra civil, amb el triomf franquista, va ser tancat en un camp de concentració del departament occità de l'Arieja. A l'exili mai no es posà en contacte amb sa família de la Península i a França es casà amb Teresa Sánchez, fundant una nova família. Instal·lat a Castres, treballà de miner i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el 19 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània). El novembre de 1962 el Ministeri Fiscal espanyol tramità la seva defunció en desconèixer-se el seu parador.

***

Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

- Antoni García Lamolla: El 24 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit –elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre– pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquestaèpoca coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García Lamolla va morir el 13 gener de 1981 a Dreux (Centre, França). El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

***

Necrològica de Juan Siles López apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 d'abril de 1993

- Juan Siles López: El 24 de juny de 1910 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Siles López. Sos pares es deien Francisco Siles i Carmen López. Pagès de professió, la instrucció que aconseguí fou de manera autodidacta. Quan tenia 17 anys s'afilià a la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carmona. El juliol de 1936 participà en les lluites al carrer contra la reacció feixista i després va combatre al front de Màlaga (Andalusia, Espanya). Enviat posteriorment al front de Madrid amb el grau de sergent, participà en la batalla de Guadalajara (Castellà, Espanya); posteriorment va ser destinat al front català. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser requerit per les autoritats i enviat a Sant-Maloù (Bretanya) per participar en la construcció del «Mur de l'Atlàntic». Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Rennes (Bretanya), es casà amb una bretona (Marguerite Marie Louise Avril) i participà en l'organització de la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat, de la qual va ser secretari a començament de la dècada dels setanta. Juan Siles López va morir el 12 de març de 1993 a l'Hospital Saint Thomas de Villeneuve de Bain-de-Bretagne (Bretanya) d'un càncer d'intestí.

***

José Barroso Falcón i sa companya Celestina Preciados Cortés en una manifestació del Primer de Maig

- José Barroso Falcón: El 24 de juny de 1929 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista José Barroso Falcón. Sos pares es deien Canuto Barroso Lucio, jornaler, i Dolores Cortés Ortiz. Sa mare va morir quan ell tenia vuit mesos i son pare quan tenia tres anys, per la qual cosa va acabar en un hospici de monges. Com que no el van aconseguir adoctrinar, el van treure als 11 anys i va començar a treballar en la construcció, malgrat sos avis materns eren hisendats, però havien desheretat sa mare quan es va casar amb un electricista. Les tardes feia classes a Acció Catòlica. Després de la mili a Canàries, va tornar a la construcció. A començaments dels anys seixanta va començar les mobilitzacions per la millora de les condicions laborals sindicat en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va participar activament en la vaga de la construcció, que va durar 55 dies, i en la qual van participar més de set mil obrers. Com que la Unió General de Treballadors (UGT) i Comissions Obreres (CCOO) van signar un mal conveni, la CNT va continuar amb les mobilitzacions i juntament amb altres militants es va tancar a l'església de San Juan. Actualment encara participa activament en els actes de la Regional Extremenya de la CNT, juntament amb sa companya Celestina Preciados Cortés.

Continua...

---

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)

La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Matera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor) -

Els llops assedegats de sang tornarien a casa. Voldrien interrogar-nos, saber on s’amagava el padrí. Anirien als horts. Registrarien les casetes de camp i en no trobar-lo esdevendrien més agressius, insistirien en la seva exigència, enfollits. Els primers dies del Moviment encara no havien perfeccionat el sistema de detencions i interrogatoris. Agafaven el primer que trobaven, els més destacats en temps de la República en la defensa de les classes populars. La nit anterior, quan vaig poder fer una ullada als detinguts, vaig veure alguns coneguts que mai no tengueren relació amb l’esquerra. La repressió semblava una estranya loteria. Cap mena de lògica. (Miquel López Crespí)

La por, planant pel camp i la muntanya, a l’interior de cada una de les cases del poble. La por desfermant l’odi contingut, l’enveja que covava dins el cor de moltes de les persones que coneixíem i que ara, obertes les comportes del Mal, avançava, sinistra, per places i carrers.

Els llops assedegats de sang tornarien a casa. Voldrien interrogar-nos, saber on s’amagava el padrí. Anirien als horts. Registrarien les casetes de camp i en no trobar-lo esdevendrien més agressius, insistirien en la seva exigència, enfollits. Els primers dies del Moviment encara no havien perfeccionat el sistema de detencions i interrogatoris. Agafaven el primer que trobaven, els més destacats en temps de la República en la defensa de les classes populars. La nit anterior, quan vaig poder fer una ullada als detinguts, vaig veure alguns coneguts que mai no tengueren relació amb l’esquerra. La repressió semblava una estranya loteria. Cap mena de lògica. Per què tancaren mestre Felip, el ferrer? Mai no havia estat afiliat a La Societat ni a cap partit. Aleshores... quins eren els motius exactes de la detenció? Simplement per ser un home que s’envania de no haver trepitjat mai l’església.

Ho deia a qualsevol que el volgués sentir.

-No aniré a missa fins que el bisbe de Mallorca i el papa de Roma no reparteixen tot l’or que tenen entre els pobres del món. Només així podran demostrar-me que són autèntics cristians. De què em serveix que prediquin que hem de fer bones obres si ells, els més rics, no en donen exemple?

Bastaven aquestes paraules per a detenir-lo, per a matar-lo?

Qualsevol excusa era suficient per arrabassar la vida a una persona. No haver vinclat l’esquena davant els poderosos, participar en una manifestació, formar part de la banda de música de l’Orfeó, repartir fulls volanders dels partits del Front Popular, criticar l’Església catòlica per donar suport a la guerra del Marroc, per haver-se felicitat per la mort de Ferrer i Guàrdia...

Semblava un dia de festa. Els carrers eren plens de gent. Per quins motius tants veïns sortien a veure el que passava? D’on sorgia aquella sobtada gernació d’homes i dones àvids de notícies? Curiositat malaltissa? En un dia normal, tothom anava al camp. De bon matí, abans de la sortida del sol, ja veies els carros enfilant cap als horts. Sortien per les quatre creus del poble. A les cases només hi quedaven els menestrals, els funcionaris de l’Ajuntament, els mestres, els vells que ja no podien fer feina, quatre cosidores, el rector i l’escolà. A les vuit el silenci planava arreu. Només senties el soroll del martell de mestre Felip colpejant el ferro roent de forma incansable. De petita m’agradava contemplar la màgica transformació del metall. En acabar l’escola, abans de dinar, o a l’horabaixa, a patir de les cinc, mentre la mare ens preparava el berenar, em plantava davant l’entrada de la ferreria i veia el miracle que s’esdevenia davant els meus ulls. Em sorprenia el poder de la fornal. Quan el ferro s’havia transformat en aquella flama inabastable mestre Felip començava a copejar el material amb totes les seves forces. Amb una rapidesa frenètica, combinant el foc, l’aigua i la força del martell, el metall es convertia en la clau comanada, en les ferradures per als cavalls, en els ornaments de portes i balconades. Tot plegat, un miracle que mai no em cansava de contemplar.

Són els meus primers records infantils.

Dalt del carro, els homes i les dones anaven a marjal mig adormits encara. Els cans fermats a la part de darrere. Les someretes dels carretons més petits marxaven a una velocitat vertiginosa. Em semblava que volaven! Les dones d’edat sortien al carrer a recollir les buines dels animals. Ningú no volia tenir brutor davant del portal. La madona que, una vegada hagués passat la caravana dels pagesos, no tengués net el bocí de carrer que li corresponia, hauria estat criticada per tothom.

Memòria d'una època de felicitat plena. Els records de la infantesa, refugi final de la bondat dels dies més clars i amables de la meva existència. Quina diferència amb la negror del juliol del trenta-sis! Obscuritat per als descendents dels jueus conversos del Call; alegria frenètica i festa major per als altres el dia que s’emportaren el pare i la germana. El carrer de la Muntanya era ple de veïns, talment com si esperassin la processó del Corpus. Algunes dones estaven situades davant el portal; homes que haurien de ser al camp, anaven en direcció a l’Ajuntament.

Vaig notar que em miraven de forma descarada. Què pensaven? Tothom ja sabia que el pare i la meva germana eren a la Casa de la Vila, amb els altres detinguts. Ningú no ignorava que havien destruït i robat la joieria, el local de La Societat, la cooperativa del padrí, els locals dels partits i sindicats d’esquerra.

Na Joana, una amiga de l’escola, em sortí a camí i, sense importar-li que la poguessin veure al meu costat, se m’acostà per fer-me unes recomanacions:

-Caterina –em digué-. Ja sé que vas a veure el pare i la germana. T’ho has pensat bé? Els falangistes s’han tornat bojos. Tanquen la gent, els fan beure oli de ricí. Tanmateix no aclariràs res. Val més que t’amaguis, que no et vegin pel carrer fins que els hagi passat la febre, aquesta matera que els ha convertit en animals. És millor que tenguis cura de la mare i la padrina.

Na Joana no podia amagar la preocupació que la dominava. Ens coneixíem des dels anys que els pares ens portaven a l’escoleta, amb les monges franciscanes. Li hauria agradat estudiar piano, però les necessitats de casa seva feien impossible que pogués anar a classe de música. Si els fills no ajudaven els pares, la família no podia tenir cura de l’hortet. Jo em vaig salvar d’anar a fer feina al camp gràcies al negoci del pare, que rutllava a la perfecció. L’hort de prop del torrent el portaven el padrí i la padrina amb el suport d’un missatge. A l’hora de segar el blat o treure les patates, el padrí Rafel llogava alguns jornalers i podia tirar endavant la finca. En cas contrari, sense el missatge que portava a coll la feina més dura, hauria d’haver deixat de banda la cooperativa.

Escoltava la meva amiga en silenci, sense deixar de caminar cap a la Plaça Major. De lluny estant, ja vaig començar a sentir el soroll de cotxes i camions. L’Ajuntament era situat al final del carrer de la Muntanya. Era un edifici antic, bastit en el segle XVIII, i que es conservava prou bé. Una construcció de tres pisos amb dues portes d’entrada. La principal donava just davant la plaça; l’altra, al carrer del Sol.

M’hi vaig apropar lentament, com si caminàs a càmara lenta.

-Els donen oli de ricí –digué una empleada de la fàbrica de sabates de Can Curt.

Feia dies que ningú no regava els carrers. La pols ho omplia tot. Entre la gentada em sentia més segura. Així passava més desapercebuda que caminant sola. Na Joana era al meu costat. No deixava de parlar-me.

-Encara no t’han reconegut. Ets a temps de fer-te fonedissa. Vendré a casa teva més tard i ja et diré què s’esdevé. T’explicaré el que pugui anar esbrinant.

Però jo volia romandre al costat del pare i la germana fos quin fos el perill. Que comprovassin que mai no els abandonaria. Maldava per a apropar-me a l’indret on els tenien tancats i poder dir-los unes paraules!

Finalment, poguérem guaitar a l’interior de la Casa de la Vila. Aquesta vegada ningú ens digué res. Els falangistes estaven enfeinats. Talment els agradàs que es veiés el que feien. Trista feina per sentir-se orgullosos! A un racó de la sala hi havia una taula envoltada d’uniformats. Era on tenien l’oli de ricí. Cridaven alguns dels detinguts i els en feien beure un parell de tassons. Al cap d’una estona començaven a tenir mal de panxa, a voler fer de ventre. Tot eren rialles i comentaris de mal gust. La grolleria campava arreu. Feren agenollar el secretari de La Societat davant la taula i, mentre l’apuntaven amb el mosquetó, l’obligaven a beure.

-Ara pots cridar el president Azaña, a veure si et salva de l’oli de ricí –deien, contents en comprovar el patiment del pobre home.

-I pots donar gràcies al camarada Martí Cerol si tot acaba amb un poc de mal de panxa. Altres et voldrien donar plom ara mateix.

Homes i dones que no havien fet res eren humiliats a la vista de tothom, sense compassió. I encara els deien que podien acabar en una cuneta!

Deixaven en llibertat alguns detinguts. Passaven al meu costat. Els veies marxar a la desesperada, aguantar-se els calçons amb les mans, patint forts dolors. Mirava la gent al meu voltant. Alguns, els familiars, romanien trists, sense pronunciar paraula, atemorits. Els altres reien, com si estassin veient una pel·lícula de Charlot al cine.

Al costat de la taula amb la garrafa ullàrem un parell de falangistes amb el barber. L’amo en Miquel Mayol tenia un posat seriós. A la força, amb el mosquetó apuntant-lo directament al pit, el feien tallar al zero els cabells d’alguna de les dones que romanien presoneres. Les obligaven a seure a una cadira i, entre insults i mals modes, manaven al barber que començàs la tasca. Només veies cabells arreu. Els més fanàtics hi jugaven amb la baioneta. Els aixecaven talment ventassin el blat damunt l’era i el deixaven caure damunt els presos de la sala, rient de la brutor que els llançaven a sobre. Quan les havien tallat els cabells al zero les deixaven sortir. Les feien anar a casa seva enmig dels curiosos que es delien de la desgràcia dels esquerrans. Era una forma d’humiliar els republicans. Que el poble veiés el que ocorria amb els que defensaren les idees de progrés i llibertat.

Mirava el que succeïa davant els meus ulls i encara no ho podia creure. Em preguntava pels motius de tanta crueltat. Què havien fet aquelles al·lotes, de quin crim podien acusar-les? De pertànyer a La Societat? Venir a les classes nocturnes de lectura i escriptura, participar en la vaga de les recollidores d’olives, no anar a missa?

Senties crits, insults.

-A partir d’ara tothom a missa i combregar –sentia la veu ronca, d’en Martí Cerol ressonant, forta i potent enmig del soroll. I no vull sentir cap queixa. Pitjor estan els que hem de portar a la presó de Can Mir.

Què volia dir amb allò que estarien pitjor els que anassin a Palma?

Vaig mirar instintivament na Joana, que romania al meu costat. M’havia agafat fort la mà i no m’amollava.

Em contestà com si hagués sentit la pregunta que jo em feia interiorment.

-Qui sap el que pot esdevenir-se si et jutja un tribunal militar. Els que han amollat ara en sortiran amb els dos tassons d’oli de ricí. Les dones a les quals els han tallat els cabells poden posar-se un mocador. Amb uns mesos el tornaran tenir llarg. Però... què passa amb els que han portat vers indrets desconeguts?

Finalment, vaig poder veure el pare i na Isabel. Eren enmig d’un grup reduït de detinguts. Per part dels homes hi havia el pare, l’apotecari Rabassa i el senyor Jaume Capellà, que regentava el bar de la cantonada de la carretera d’Inca. El bar Oriente, molt freqüentat pels socis dels sindicats i partits d’esquerra.

Quina pena més gran, ser conscient de la mort del món que ha alletat els teus somnis fins aquell moment atziac! Ja no em quedaven llàgrimes als ulls. Tan sols un dolor extremat, una puyent sensació de final d’època que m’aclaparava amb força, talment un potent engolidor. Premonició de silencis llarguíssims, de crits de mort, d’angoixa portant a la tomba els amics i amigues més valents de la meva generació.

De cop i volta, totes les descàrregues dels botxins esclatant, ferotges, dins del cervell. Després, no-res. Una soledat paorosa envaint el racó més amagat del meu cos.

Anarcoefemèrides del 25 de juny

Esdeveniments

Capçalera de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de 1896 surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer número del setmanari La Tribune Libre. Organe hebdomadaire des travailleurs de langue française. A partir del 17 de novembre de 1898 portarà el subtítol «Òrgan socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va ser Louis Goaziou i Joseph Godissart s'encarregà de l'administració econòmica i de gestionar els anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts d'articles es van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond Bachmann,Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont, Victor Compas, Édouard David, Robert Depalme, Fernand Després (A. Desbois), Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston Dubois-Desaulle, A. Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier, Emma Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore Jean, Jean Julien, Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco Saverio Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules Quasimont,Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per lliuraments el fulletó Souvenirs d'un communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180 números, l'últim el 14 d'agost de 1900.

***

Portada d'un número de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.

Naixements

Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)

- Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de La Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Son pare era caixer viatjant i sa mare mestressa. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per«auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

Joaquina Dorado Pita

Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

***

Francisco Piqueras Cisuelo

- Francisco Piqueras Cisuelo: El 25 de juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Piqueras Cisuelo. Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan  el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc.És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 a Barcelona (Catalunya). Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

***

Genís Cano

- Genís Cano: El 25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. Sos pares es deien Genís Cano i Eulàlia Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de«guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta.

Defuncions

Caricatura d'Stirner realitzada de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892

- Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya) i va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus,Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta èpocaL'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

***

Martins Fontes

- Martins Fontes:El 25 de juny de 1937 mor a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut comZezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Havia nascut el 23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias,Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella,Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

***

Eugène Humbert

- Eugène Humbert: El 25 de juny de 1944 mor a Amiens (Picardia, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean-Baptiste Humbert. Havia nascut el 6 de març de 1870 a Metz (Lorena, França). Descobreix de ben jove l'anarquisme i milita en el grup Liberté; des d'aleshores la policia el fitxarà com a«anarquista perillós». En 1896 s'instal·la a París i participa en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell anys, i va esdevenir l'administrador del seuòrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre l'afer Dreyfus. En 1908 coneixerà Jeanne Rigaudin, amb qui es casarà en 1924 i que col·laborarà en les seves publicacions. Perseverant en el vessant neomaltusià editarà a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération consciente–amb Sébastien Faure, Victor Méric, Fernand Kolney i Gabriel Giroud– i més tard, en 1931, La Grande réforme. Quan esclata la Primera Guerra Mundial es refugia a Barcelona (Catalunya), on participa activament en la lluita contra la guerra, i serà un dels organitzadors del«Congrés Internacional contra la guerra» de Ferrol (Galícia) entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915. En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, és jutjat el 4 de maig de 1921 i condemnat l'endemà a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 és de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i «provocació d'avortament». Eugène serà finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuarà la seva tasca, alhora que comença a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En 1928 va dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la«Lliga mundial per la reforma sexual». Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que castigava els militants neomaltusians condemnant-los per avortaments provocats. En aquestaèpoca va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre de l'oficina de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur. Declarada la guerra de 1939, deixa París i amb Jeanne marxen a Lisieux amb sa filla. Aleshores és condemnat l'11 de març de 1943 pel Tribunal Correccional de Vervins a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista. Purga la pena a Amiens, però, malalt, és traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Alfred Duchesnay [militants-anarchistes.info]

- Alfred Duchesnay: El 25 de juny de 1947 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Havia nascut el 25 de maig de 1887 a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia). Era el fill primogènit de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia«Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualistaLa Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània). 

***

Romeo Marconcini

- Romeo Marconcini: El 25 de juny de 1964 mor a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Romeo Ettore Marconcini. Havia nascut el 15 de maig de 1892 a Isola Rizza (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Umberto Marconcini i Amalia Dall'Agnello. Només arribà al quart grau de l'escola elemental, però aconseguí un gran nivell intel·lectual. Es guanyava la vida fent de ferrer armer. Segons la policia, era assidu de les reunions anarquistes de Verona i rebia i llegia periòdics i opuscles subversius i de propaganda. En 1912 envià regularment correspondència a Il Libertario i fou membre destacat del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) veronès. Després d'haver promogut, amb altres companys, accions contràries a la intervenció italiana en la Gran Guerra, en 1916 va ser cridat a files i romangué a l'Exèrcit fins a finals de 1918, participant en la campanya d'Albània i durant la qual va contraure la malària. Entre 1921 i 1922 fou secretari del Comitè Pro Víctimes Polítiques. Segons un informe policíac, estava considerat com a«perillós per a l'ordre públic» i «en casos d'avalots, capaç d'incitar les masses a l'aixecament». En 1924, amb Giovanni Domaschi, Biagio Crestani, Ubaldo Tacconi, era considerat un dels membres més destacats del Grup Anarquista de Verona, format per una trentena de militants. El 13 de març de 1928 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial en l'anomenat «Cas Marinoni-Domaschi». Durant un escorcoll se li van trobar unes claus que, segons el prefecte, haurien facilitat la fugida del confinat anarquista Giovanni Domaschi quan aquest havia estat desterrat a Verona; però va ser absolt per manca de proves i alliberat el 13 de setembre de 1928. Durant els anys posteriors va ser sotmès a una estreta vigilància, amb escorcolls i detencions freqüents. En aquest llarg període, segurament per intentar despistar la policia, s'afilià al Sindicat Feixista de la Indústria (SFI), participà en manifestacions del règim i demanà la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF). El juliol de 1940 el seu nom va ser esborrat del llistat de subversius. Malgrat tot això, no renegà de les seves idees llibertàries. En un article publicat el 16 de maig de 1948 en Umanità Nova, on es confirmava la mort al camp de concentració alemany de Gusen-Mauthausen de son germà Giuseppe Marconcini –també ferrer armer com ell, socialista maximalista, exsecretari de la secció veronesa del Partit Socialista Italià (PSI), militant d'Italia Libera (IL, Itàlia Lliure) i membre del II Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Verona, juntament amb Giovanni Domaschi–, la redacció d'aquest periòdic anarquista el definia com «el nostre company».

***

Necrològica de Joan Hors Sanglas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de setembre de 1967

- Joan Hors Sanglas: El 25 de juny de 1967 mor a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'anarcosindicalista Joan Hors Sanglas. Havia nascut cap el 1896 a Montesquiu (Osona, Catalunya). Començà a militar molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de Ribesaltes (Ribes de Freser, Ripollès, Catalunya) de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment milità en la Federació Local de Gray de la CNT. Molt malalt, Joan Hors Sanglas va morir el 25 de juny de 1967 a l'hospital de Gray (Franc Comtat, Arpitània).

***

Necrològica de Tomás Carrasquer Cano apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Tomás Carrasquer Cano: El 25 de juny de 1970 mor a Castèlmairan (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomás Carrasquer Cano. Havia nascut el 24 de desembre de 1903 a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Franco Carrasquer i Ambrosia Cano. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en un camp de concentració. Comprà un casa al Llenguadoc, la qual serví de refugi a molts de companys. Després de la II Guerra Mundial s'afilià a la Federació Local de la CNT de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània), on milità fins a la seva mort. Sa companya fou Valentina Blasco.

***

Narciso Jadraque

- Narciso Jadraque: El 25 de juny de 1973 és enterrat a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Narciso Jadraque –a vegades el nom citat com José. Ebenista de professió, començà a militar molt jove a Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, era membre de la Secció d'Ebenistes de Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en els combats als carrers. Allistat com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, va ser ferit greument per una bala que quedà allotjada a un pulmó durant tota la seva vida. En 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera. Membre del grup anarquista «Anselmo Lorenzo», aquest demanà a començaments de 1937 l'adhesió a la Federació Anarquista Ibèria (FAI). En 1939, després del triomf franquista, passà a França. En 1945, a París, era membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids d'Espanya. En 1947 fou responsable de l'organització de la Federació Local de Barcelona de la CNT en l'exili. També participà en el Fons Humanitari Espanyol, organització d'ajuda als refugiats necessitats. En 1949 era secretari de Cultura i Propaganda de la Federació Local de Colomièrs (Llenguadoc, Occitània) i col·laborava en el setmanari CNT. Narciso Jadraque va morir el juny de 1973 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser enterrat el 25 de juny al Cementiri Nou d'aquesta població.

***

Valentín González Ramírez

- Valentín González Ramírez: El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València (València, País Valencià), durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), mor per l'impacte a boca de canó d'una pilota de goma al pit disparada per la policia el militant anarcosindicalista Valentín González Ramírez. Havia nascut l'1 de juliol de 1958 a València (València, País Valencià). Fill d'una família treballadora, era el major de dos germans. Son pare, Valentín González Contreras, també estava afiliat a la CNT. Després de fer els estudis primaris, canvià en diverses ocasions de feina, fins que, amb 18 anys, entrà a treballar amb son pare a les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos de València. S'afilià l'1 d'agost de 1977 a la CNT. El seu assassinat es va produir quan un contingent d'uns cinquantagrisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on hi participava. Son pare hi era present. Traslladat ràpidament a l'Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l'enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. Mesos després el policia va ser jutjat i se li va condemnar a pagar una indemnització d'un milió de pessetes a la família i va ser destinat al País Basc, on poc després va morir en un atemptat d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). En 2009 la Confederació General del Treball (CGT) instal·là una placa al centre del Mercat recordant els fets i en 2014, per commemorar el 35 aniversari del seu assassinat, la CNT-València i les Joventuts Llibertàries muntaren una exposició en el lloc de la seva mort amb fotografies i retalls de premsa de l'època.

Valentín González Ramírez (1958-1979)

Continua...

---

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -

Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.

De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)

Anarcoefemèrides del 26 de juny

Esdeveniments

La Loi, d'Honoré Daumier

- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!»,«Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.

***

Cartell de l'acte

- Míting antimilitarista: El 26 de juny de 1902 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting antimilitarista en protesta contra la Circular Confidencial del Ministeri de la Guerra prohibint l'accés a les Borses del Treball dels soldats. L'acte, organitzat pel «Comitè del Sou del Soldat», comptà amb la participació de Bron, secretari del Sindicat Ferroviari; de Louis Niel, secretari general de la Borsa del Treball de Montpeller; dels anarquistes Ferdinand Calazal i Louise Michel; i de nombrosos militants de diverses organitzacions obreres. Les dones estaven especialment convidades a anar-hi.

***

Exèquies de l'ebeniste Henri Cler (26 de juny de 1910)

- Enterrament d'Henri Cler: El 26 de juny de 1910 durant l'enterrament al cementiri de Pantin (París, França) de l'ebenista anarquista Henri Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i els ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou forts aldarulls i càrregues policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de persones que es manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre sortí del barri parisenc de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i banderes roges i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué topaments amb les forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i hagué trets. L'acte acabà en un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren seriosament ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestats malferits de diversa consideració.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

***

Bersaglieri

- Revolta dels Bersaglieri: El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia) l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri». Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri–un cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià– de la caserna Villarey d'Ancona es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició bèl·lica d'Albània –aventura imperialista del govern de Giolitti–, desobeint l'ordre d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta anàrquica», ja que els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de la revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots d'«Arditi del Popolo», de republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van rebutjar obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar i es van apropiar de les armes. A continuació es va produir una batalla, amb metralletes i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la Guàrdia Reial contra els insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies després, la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits, quan tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la península van actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no volien reproduir els fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els fets, van ser detingudes 500 persones. La notícia de la insurrecció es va escampar ràpidament per tota Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri»és un clar exemple d'«expontaneisme revolucionari».

Naixements

Aurèle Patorni

- Aurèle Patorni: El 26 de juny de 1880 neix al XI Districte de París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand Aurèle Patorni, també conegut com Morel Pato. Fill de família burgesa, sos pares es deien François Joseph Napoléon Patorni, capità de l'exèrcit, i Louise Legros. Després d'una formació encaminada a l'advocacia i d'exercir d'advocat al Tribunal d'Apel·lació, en acabar la Gran Guerra va muntar una llibreria als Champs-Élysées de París. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur,La Patrie Humaine, L'Insurgé,L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste,La Voix Libertaire, Le Libertaire,L'En Dehors, La France Active, entre d'altres. En aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com«La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le carnet de Simplice. Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagneà la roulette (1941, amb Georges Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928), La rose de Saint-Just (1958); operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou, Échappements libres, Constantin Tarantoul,Quelques poèmes à dire, etc.), cançons i cançons infantils, que sa companya Régina Julia Lucile Casadesus, pianista professional molt coneguda, va musicar; i amb qui s'havia casat el 21 de juny de 1906 al XI Districte de París i amb qui tingué un fill, Raphaël, en 1911. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser condemnat, amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre la limitació de la natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la Retirada de 1939, amb Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una sèrie de mítings de SIA a París i a l'Illa de França per recaptar fons econòmics i ajuda per als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. En aquesta època viva al número 112 de bulevard Malesherbes de París, domicili constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió de la Joventut Proletària (UJP), organització fundada a començaments de 1939 sota l'ègida de la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial va participar en Le Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire, en L'Homme et la Vie, de Manuel Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La debacle de «L'Élite». Souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –la nota marginal del seu registre de naixement cita erròniament el 25 de desembre com a data de defunció– a la Clínica Oudinot de París (França) d'una congestió cerebral sorgida arran d'una intervenció quirúrgica patida el mes anterior. Malauradament, el seu últim desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener de 1956 al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb cerimònia eclesiàstica. 

***

Taiji Yamaga

- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin –encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»–, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970 a Tòquio (Japó), propagant el moviment anarquista japonès.

***

Necrològica d'Alejandro Rodríguez Ruiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de juny de 1979

- Alejandro Rodríguez Ruiz: El 26 de juny de 1901 neix a Sésamo (Lleó, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Burgos (Castella, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Rodríguez Ruiz. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de cambrer de cafè i milità en la Secció de Cambres del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però una familiars aconseguiren que pogués sortir per a treballar en un bar a les rodalies de Marsella. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Marsella de la CNT i durant les assemblees, conferències i sortides campestres sovint feia de barman i de fotògraf, una de les seves passions. Alejandro Rodríguez Ruiz va morir el 30 de maig de 1979 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Louis Estève (1936)

- Louis Estève: El 26 de juny de 1903 neix a Montels (Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i anarquista Paul Louis Joseph Estève. Sos pares es deien Baptiste JosephÉtienne Estève, pastor, i Marie Lauret. Després de fer els estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer agrícola. En 1917 s'entusiasmà, com gran part dels seus companys, por la Revolució russa i en 1919 s'adherí al «Partit Comunista. Secció Francesa de la Internacional Comunista» de Raymond Péricat. Aviat, però trencà amb les idees comunistes després de llegir fullets anarquistes on es denunciava la repressió a la Rússia soviètica. A començament dels anys vint s'instal·là a París, a casa de Pierre Albert, secretari del sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A París aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les obres del metro de la mà de Pierre Albert. En aquesta època milità en la Unió Anarquista (UA), de la qual esdevingué secretari, i va fer permanències als locals de Le Libertaire. Ben relacionat amb els anarquistes russos i ucraïnesos, però també amb els búlgars i romanesos, exiliats a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis«neobolxevics» de Nestor Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris», també coneguda com«Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i treballà de paleta. Ben aviat va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost sobretot per jornalers agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al 1925. Va ser nomenat secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA, constituït el novembre de 1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el suport d'un dels principals militants de Narbona, André Daunis, i també fou membre del secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Va dimitir com a secretari després del congrés de París d'abril de 1930, que determinà la victòria dels«sintetitzadors» sobre els«plataformistes» dels quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin mensuel de la minorité de l'UACR, òrgan de la minoria «plataformista» i sota la direcció de Lucile Pelletier. La Federació del Llenguadoc era majoritàriament«plataformista», fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de 1933. El 27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Eugénie Cécile Rastouil. En 1934 era el secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va ser membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la Revolució espanyola, fou un dels responsables del Comitè França-Espanya de Narbona, ajudant a passar municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del Treball, unificà i coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda humanitària i militar a la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i anarquistes a la zona de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees pacifistes i antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França) i, amb André Daunis, va ser internat del 20 de setembre al 15 d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus, Occitània), pel governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part d'un important grup de la resistència de Narbona unificat per Élie Sernet. Durant l'Ocupació, la família Estève amagà durant mesos un responsable de la Confederació Nacional del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la Gestapo i els agents franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI Regió de la Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels creadors, amb Georges Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation Pensée Bataille» (OPB) i secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels obrers de la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta va col·laborar en Combat Paysan i Le Libertaire, entre altres publicacions, i va ser membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual serà secretari regional fins al 1957. També va ser militant en aquestaèpoca de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de la dissolució de l'FCL en 1957, es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat, esdevingué assessor de la CGT. Louis Estève va morir l'11 d'octubre de 1987 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Cristòfol Pons Tortella fotografiat per Oscar Bertola (1996)

- Cristòfol Pons Tortella: El 26 de juny de 1907 neix a Ciutadella (Menorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pons Tortella, conegut com El Rubio o Tòfol. Obligat per sa família, estudià al seminari, però ben aviat l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia familiars. A l'illa caribenya se li va intentar fer un «home de profit», però el seu esperit aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà en contacte amb el grup del bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes cubanes, i gràcies a ell conegué el destacat militant anarquista Domingo Miguel González (Domingo Germinal), que el va introduir en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927 retornà a Ciutadella, milità en el moviment anarcosindicalista menorquí i fou nomenat secretari de la Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936 visqué a Palma fent de sabater i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters«La Igualtat», de la qual fou president. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, que dirigí un temps, i en el qual també va escriure el seu amic Domingo Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933 encapçalà el Comitè de Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser ferit en un enfrontament amb la força pública produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra la vida de Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes Balears, a les portes de la Seu, però no es portà a terme perquè en el moment just es creuà un infant. A finals de 1934 participà en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de Palma, del qual va ser nomenat vicepresident. L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys sense que el sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de març de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites de carrer de juliol d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb cinc companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez, Mateu i Francisco Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista«19 de juliol». L'agost de 1936 participà, amb sos companys del «19 de juliol», molt activament en l'organització l'expedició republicana de reconquista de Mallorca encapçalada pel capità Alberto Bayo i durant l'ocupació d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura Obrera que sortí a partir del 10 d'agost. Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna Roja i Negra davant l'Estat Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de Portocristo. Després de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a Barcelona, participà en l'experiència col·lectivitzadora i el 30 d'octubre de 1936 fou nomenat comissari de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades d'aquest ram, de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets de «Maig del 1937» lluità als carrers. Després de la guerra creuà els Pirineus. Durant l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer pirinenc dels grups guerrillers alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A Pau (Aquitània, Occitània), regentà una tenda, la rebotiga de la qual serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb suport logístic (abastar els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.) ajudà la guerrilla llibertària, sobretot la dels germans Sabaté Llopart. En morir el dictador Franco retornà a Mallorca i s'establí en una barraca de pescadors abandonada a s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable. Participà en la reconstrucció confederal a Mallorca i a partir de 1988 formà part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer continus viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Feu una viatge a Cuba per rememorà les seves aventures juvenils. Cristòfol Pons Tortella va morir el 15 d'abril de 1998 a Andorra la Vella (Principal d'Andorra). El 24 d'abril de 1999 l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge al seu local.

Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)

***

Necrològica de Leonardo Corral Aladro apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 20 d'octubre de 1987

- Leonardo Corral Aladro: El 26 de juny de 1910 neix a Gobezanes (Caso, Oviedo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Leonardo Corral Aladro. Era fill natural de Paula Corral Aladro. De molt jove s'uní al moviment llibertari asturià i participà en la revolució d'octubre de 1934. Durant la Guerra Civil lluità com a milicià i en 1938 va ser ferit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però la ferida, mancada de cures, s'infectà i finalment patí l'amputació de la mà. Durant l'Ocupació, a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial, en 1950, s'instal·là a Mülhausen on organitzà la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i una secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Ottmarsheim (Alsàcia, França), de la qual fou secretari. Es guanyà la vida fent d'enconfrador en la construcció. El desembre de 1982 va escriure una carta a Felipe González Márquez, president socialista del Govern espanyol, per a reclamar justícia per als mutilats republicans. Sa companya fou María Guadalupe Calvo González. Leonardo Corral Aladro va morir el 4 de maig de 1987 a l'Hospital Hasenrain de Mülhasen (Alsàcia, França).

***

Luísa Adão

- Luísa Adão: El 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 neix a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal) la militant anarquista i anarcosindicalista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Era filla dels destacats anarquistes Francisco Rodrigues Franco i Sabina Franco. Entre els 14 i els 16 anys treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del SindicatÚnic de les Conserves (José Bernardo, Jorge Silva, Manuel Sousa, etc.) i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão i esdevingué auxiliar d'infermeria, treballant uns quatre anys a Torrão (Alcácer do Sal, Portugal) i després a Lisboa (Portugal). A partir de 1930 milità en les Joventuts Sindicalistes. Quan son company es llicencià en dret, la parella passà a viure a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal), on ella treballà d'infermera a Setúbal i ell d'advocat. En 1966 enviduà i s'establí a Lisboa. Després de la dictadura d'António de Oliveira Salazar col·laborà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i en el periòdic A Batalha. Deixà la documentació familiar a l'Arxiu Històrico-Social del CEL. Luísa Adão va morir el 8 de febrer de 1999 a Lisboa (Portugal).

***

La família Dall'Oca (Clara, Virgilio i Nair) al Viaduto do Chá de Sao Paulo (1943)

- Virgilio Dall'Oca: El 26 de juny de 1917 neix a Ribeirão Preto (São Paulo, Brasil) el destacat militant anarquista Virgilio Dall'Oca. Sos pares, pagesos, es deien Hercole Dall'Oca, nascut a Milà (Llombardia, Itàlia), i Maria Lombo, nascuda a Ribeirão Preto, parella que tingué vuit infants. Poc després del seu naixement, sa família es traslladà a Araçatuba (São Paulo, Brasil). Quan tenia cinc anys sa mare morí, estudià fins el tercer any en una escola rural i ben aviat es posà a treballar al camp. Son pare, admirador del feixisme de Mussolini, crià sos fills en aquesta estricta mentalitat i fins i tot sa madrastra, Olimpia Dall'Oca, intentava, moltes vegades sense èxit, impedir els càstigs corporals infligits per son pare. En aquests durs anys conegué la que serà sa futura companya en vida i en militància, Nair Lazarine Dall'Oca–son pare, el carpinter Carmino Lazarine, havia estat mestre a l'escola rural on ell va estudiar tres anys. En 1932, a causa dels maltractaments, fugí de casa i s'instal·là a la llar d'una tia seva a Marília (São Paulo, Brasil). Poc després, entrà a treballar en el ferrocarril Santos-Jundiaí i es traslladà a casa del sos oncles Aída i Nicola D'Albenzio a São Paulo (São Paulo, Brasil), militants anarquistes força actius a la Federação Operária de São Paulo (FOSP, Federació Obrera de São Paulo), ambient que ràpidament el decantà pel pensament llibertari. Amb son oncle freqüentà la redacció del periòdic A Plebe, on conegué Gusmão Soler, qui el va reforçar en les seves idees àcrates. A partir d'aquest moment començà a col·laborar en aquest periòdic. Aquest mateix any de 1936 començà a freqüentar el Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, que aleshores era una seu importantíssima anarquista i on es congregaven multitud de destacats llibertaris (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo, Rodolpho Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola D’Albenzio, Fernando Navarro, Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair Partido, Justino Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio Dias Lopes, Maria Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias, José Pazarini, Luis Chandre, Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador Arrebola, Eduardo Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio Martinez, José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli i son company, Martins, Mariasinha, Antonio Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales, José Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo Lemos, Hermano Mezzetti, José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio Barrios, Rafael Vitali, Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.), a més de nombrosos militants anarquistes espanyols que s'exiliaren a la ciutat fugint de la dictadura franquista. Després de quatre anys vivint amb sos oncles, retornà a Araçatuba per a casar-se amb Nair i ambdós es traslladaren a São Paulo a casa d'Aída i Nicola D'Albenzio. En aquesta època treballà de tot (ajudant de paleta, cobrador d'òmnibus, conductor de camió) i finalment es quedà amb l'ofici de taxista. Nair treballà de costurera autònoma. Malgrat la difícil situació econòmica familiar, contribuïren financerament en diferents campanyes de solidaritat, com ara en suport dels refugiats anarquistes de la guerra d'Espanya, organitzada pels llibertaris brasilers responen a la crida del periòdic Tierra y Libertad. Després de la implantació de l'«Estado Novo» el novembre de 1937, el CCS, lloc on es reunien els sindicats que s'enfrontaven a la dictadura de Getúlio Vargas, es va veure obligat a tancar la seu. En aquest context, un grup d'anarquistes, la majoria vegetarians i naturistes, construïren una granja (chácara) a Itaim Paulista (São Paulo, Brasil), que marcarà una nova trajectòria de l'anarquisme brasiler. El grup de voluntaris anarquistes que comparen el terreny i que començaren a construir aquest projecte comunal d'autogestió rural, que fou batejat com«Nossa Chácara» (Nostra Granja), estava format, a més de la família Dall'Oca, per Germinal Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca, Justino Salguero, Salvador Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito Romano, José Oliva Castillo, Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes i Lucca Gabriel, i ses famílies de tots ells; posteriorment s'uniren altres membres del CCS i d'un grup nou d'anarquistes que s'havia format a Vila Bertioga (São Paulo, Brasil). La«Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» va ser registrada el 9 de novembre de 1939, i fins i tot després de la reobertura del CCS el 9 de juliol de 1945, Nossa Chácara fou la seu de tota mena de congressos llibertaris nacionals, reunions clandestines, etc., que resultaren essencials per a la reorganització del moviment anarquista brasiler després de la dictadura de Vargas. La família Dall'Oca, a més de les contínues donacions econòmiques i dels innombrables treballs realitzats a la finca, s'encarregaren de l'alimentació de totes les persones que passaven per Nossa Chácara. Virgilio treballa com a taxista a Rio de Janeiro durant quatre mesos, mentre sa família romania a São Paulo; durant aquesta temporada, visqué a casa de la família Bottino, a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on va fer contacte amb nombroses anarquistes de Rio de Janeiro. Quan retornà, sa família s'instal·là a São Paulo. Contribuí financerament i en la distribució de la premsa llibertària, especialment amb O Libertário, que sorgí l'octubre de 1960, i Dealbar, que començà a editar-se el setembre de 1965, i fou un dels accionistes de l'«Editora Mundo Livre» de Rio de Janeiro, que publicà a començaments dels anys seixanta nombrosos llibres anarquistes (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin, Varlan Tcherkesoff, etc.). Arran de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil). La campanya pro-compra de l'indret, de la qual fou tresorer Jaime Cubero començà el 28 d'agost de 1965 i acabà el 31 de desembre de 1966 i entre la llista dels contribuïdors de la compra de «Nosso Sítio» (Nostre Lloc), consta Virgilio i sa filla Clara Dall'Oca, seguidora de les passes de sos pares. L'octubre de 1969, quan la dictadura desencadenà una important campanya de repressió, Virgilio i Nair es dedicaren a cremar tota la documentació compromesa del CCS. Durant aquest dur període, els anarquistes de São Paulo es dedicaren a arreplegar de manera anònima diners per ajudar les despeses dels judicis processals que la dictadura infligia als anarquistes de Rio de Janeiro, campanya que durà fins el 1972 i en la qual la família Dall'Oca jugà un important paper. En 1980 el seu testimoni, juntament amb de Chico Cuberos i Manuel Ramos, va ser recollit en el documental O Sonho não acabou, de Claudio Kahns. Després d'uns anys a Itanhaém (São Paulo, Brasil), s'instal·laren a Santos (São Paulo, Brasil). El 10 de desembre de 2005, amb Francisco Cuberos, Edgar Rodrigues i Manuel Ramos, participà en un debat al CCS sobre la pràctica de l'anarquisme i l'acció directa. El 20 d'agost de 2010 sa companya Nair Lazarine morí. Virgilio Dall'Oca va morir el 13 d'abril de 2011 a la Irmandade da Santa Casa da Misericòrdia de Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri d'Areia Branca d'aquesta ciutat.

***

Pura Arcos (dreta) amb una companya de Mujeres Libres, Eucarena García (1942)

- Pura Arcos: El 26 de juny de 1919 neix a València (País Valencià) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Nascuda en el si d'una família anarcosindicalista –tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT–, quan tenia tres anys es van instal·lar a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Va estudiar a l'escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d'educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d'un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de«Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna (País Valencià). A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L'octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d'automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos,Mujeres Libertarias (Madrid), Mujeres Libres (Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (Madrid, 1999, en col·laboració). Pura Arcos va morir el 12 d'octubre de 1995 a Windsor (Ontario, Canadà).

Pura Arcos (1919-1995)

***

Jean Cluzel i Marie-Christine Mikhaïlo en una reunió de de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL) al Local CEMEA de l'Escola de Saint-Jean (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]

- Jean Cluzel: El 26 de juny de 1925 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista Jean Cluzel, conegut com Janot. Obrer metal·lúrgic, durant els anys de la Resistència conegué anarquistes espanyols que el van introduir en el pensament llibertari. Després de la II Guerra Mundial, va ser contractat i marxà a Indoxina. En tornà establí contacte amb la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1959, mentre treballava com a torner de fresadora en una fàbrica de la ciutat arpitana d'Annemasse, amb Alain Thévenet, fundà el grup«Durruti-Berneri» adscrit a la Federació Anarquista (FA). En aquesta època contactà amb antics membres de la Resistència de la regió, com ara els mestres Roger Costaz i Berthier i aquest grup, acostat a la Unió de Grups Anarquistes Comunistes (UGAC), realitzà tasques sindicalistes i participà en la lluita contra la guerra d'Algèria. Després obrí un cafè en un barri obrer amb la intenció de transformar-lo en un lloc de reunió de la militància. El fracàs d'aquest projecte, unit a problemes conjugals, van fer que marxés a Seta (Llenguadoc, Occitània) amb la intenció d'embarcar-se, però la cosa no reeixí. En 1968 va ser membre del Grup Llibertari Autònom (GLA) de Niça, que s'adherí a l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Va ser ell qui, l'octubre de 1969, a Lió i a Niça, durant una trobada entre Guy Malouvier i Chichel Cavallier, de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i el GLA, convidà Georges Fontenis, del Moviment Comunista Llibertari (MCL), amb la finalitat de refermar contactes entre aquests grups. Fou membre del grup«Varlin», un dels tres grups de l'ORA –els altres dos eren «Kronstadt» i«Petrichenko»– de Niça i entaulà una bona amistat amb Bruno Di Lorenzo (Athos), principal animador d'aquesta organització. En 1970 fou el delegat de Niça a la trobada nacional de l'ORA celebrada a París, on el grup presentà un text sobre«lluita armada i clandestinitat». Després que Athos, en una crisi de gelosia, matés un company del grup, retornà a Arpitània. Durant els anys vuitanta participà en les activitats de la Coordinadora Anarquista de la Regió de Ginebra (CARG) i pensà a establir-se a la Comunitat-Cooperativa Longo Maï, a Limans (Provença, Occitània). Finalment es traslladà al Quebec, on residia sa filla. Jean Cluzel va morir a finals de 2010 al Quebec.

***

Joëlle Aubron

- Joëlle Aubron: El 26 de juny de 1959 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'activista anarquista del grup «Action Directe» Joëlle Aubron. Nascuda en el si d'una família burgesa i religiosa, de joveneta comença a freqüentar els cercles autònoms i llibertaris que troba en el moviment okupa i que es mobilitzen en la lluita anticapitalista i antiimperialista. Troba els futurs membres del grup «Action Directe» amb els quals comença a participar en accions violentes contra els símbols de l'explotació capitalista (atacs a diverses seus institucionals: Patronat, Policia, ministeris de Treball i de Defensa...). El 9 d'abril de 1982 és detinguda i empresonada per primer cop per tinença d'armes. Alliberada, reprèn la lluita armada i escapa d'un pel a una nova detenció el desembre de 1984. El 25 de gener de 1985 va formar part d'un escamot que assassinarà el general René Audran, director d'Afers Internacionals del Ministeri de Defensa i responsable de la cooperació militar i de la venda d'armes de l'Estat francès, i, el 17 de novembre de 1986, Georges Besse, president de la Renault, acusat per «Action Directe» de l'acomiadament de més de 20.000 treballadors. El 21 de febrer de 1987 en una granja de Vitry-aux-Loges (departament de Loiret), Joëlle Aubronés detinguda en companyia de Nathalie Ménigon, Georges Cipriani i Jean-Marc Rouillan, tots membres d'«Action Directe». Tancats en cel·les d'aïllament, portaran a terme vagues de fam per denunciar les condicions inhumanes d'internament, que portaran a la follia Cipriani. Condemnats a cadena perpètua, seran el símbol de l'acarnissament del poder polític i carcerari. Tindran el suport de diversos col·lectius d'esquerra i d'exmembres d'«Action Directe», com Hellyette Bess, que lluitaran per l'alliberament dels condemnats i per la millora de les seves condicions d'internament. El 14 de juny de 2004, Joëlle Aubron, després de 17 anys de presó, malalta de càncer i pendent d'una operació d'un tumor cerebral,és finalment alliberada; però la malaltia podrà amb ella i morirà l'1 de març 2006 a París (França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de juny

Esdeveniments

Cartell de l'IWW de 1905

- Congrés constitutiu de l'IWW: El 27 de juny de 1905 al Brand's Hall de Chicago (Illinois, EUA) té lloc el congrés constitutiu (Congrés Continental de la Classe Obrera) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) que arreplega totes les tendències del moviment obrer–especialment socialistes revolucionaris i anarcosindicalistes– i es marca com a objectiu, contràriament als sindicats (trade unions) corporativistes i a l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la creació d'un únic gran sindicat revolucionari (One Big Union) de tota la classe treballadora. Hi van assistir 203 delegats d'arreu els Estats Units en representació de més de quaranta activitats laborals i d'uns 140.000 treballadors; també havia representants canadencs i britànics. Big Bill Haywood, destacat dirigit anarcosindicalista de la Western Miners Federation (WMF, Federació de Miners de l'Oest) en va fer el discurs d'obertura, on va remarcar que la finalitat de l'IWW era que la classe obrera prengués el control del poder econòmic, dels mitjans per a la seva existència i del seu aparell de producció i de distribució. Hi van ser presents Daniel De Leon, Eugene V. Debs, Thomas J Hagerty, Lucy Parsons, Mary Harris Jones, William Trautmann, Vincent Saint John, Ralph Chaplin, entre altre destacats dirigents sindicals. Una de les qüestions que més van centrar les discussions va ser el debat entre «acció política» i «acció directa». Des dels seus inicis l'IWW va intentar sempre integrar en el món sindical les dones, els immigrants i la comunitat afroamericana. Entre 1905 i 1924 l'IWW va ser una organització potentíssima, que va mantenir importants vagues i «accions directes», i en la qual va participar un gran sector de militants anarquistes; molt temuda per l'Estat i el Capital, va ser durament reprimida. Els membres de l'IWW són coneguts com wobblies.

***

Enterrament de Valentín González

- Enterrament de Valentín González: El 27 de juny de 1979 l'enterrament a València (País Valencià) del militant cenetista Valentín González Ramírez, assassinat per la policia el 25 de juny, es converteix en una manifestació de milers i milers de persones. Entre 200.000 i 400.000 persones recorregueren els 10 quilòmetres que separen l'Hospital Clínic del Cementiri General de València, portant el taüt del jove anarquista. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. En 1993 es va crear una plataforma que reivindicava que l'Institut d'Ensenyament d'Abastos de València fos rebatejat com Institut Valentín González en memòria de tots els treballadors morts durant la Transició.

Valentín González Ramírez (1958-1979)

Naixements

Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny El Globo del 28 de març de 1878

- Ludovico Nabruzzi: El 27 de juny de 1846 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista Ludovico Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone Nabruzzi o Rubicone. Sos pares es deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi. Després d'estudiar Dret entrà a treballar com a escrivà públic a l'Oficina de l'Estat Civil de Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir de maig de 1870 entrà a formar part de la redacció del setmanari republicà de Ravenna Il Romagnolo, del qual esdevingué el director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es decantà cap a l'anarquisme internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme nacionalista de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives polèmiques en Il Romagnolo, esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe Garibaldi i d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de juny d'aquell any, en una reunió extraordinària del Consell Regional del socialista Fascio Operaio (Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa, Francesco Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un congrés nacional i el juliol de 1872 assistí, en representació de Garibaldi, al Congrés de Rimini. Estava casat amb Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de l'Internacional i del Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants. Mantingué una extensa correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir amb ell a Minusio (Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de comptabilitat. El setembre de 1872 a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo Cafiero i Errico Malatesta, entre d'altres, participà en la conferència per preparar la mocions que s'havien de presentar al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que finalment se celebrà a Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual assistí com a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser nomenat membre de la comissió de Correspondència en el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT. Després del fracàs del motí insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà públic. El 31 d'agost de 1874, en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione Operaie (LUCO, Lliga Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà, amb Tito Zanardelli, la necessitat que la LUCO fes costat la resistència revolucionària armada. Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència Italiana de Comissions i Anuncis i representà una empresa productora de màquines trilladores. Son germà petit Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era secretari de la Societat Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb el cuiner Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli, una guia històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno). Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a Lugano amb Zanardelli cinc números del periòdic socialista L'Agitatore. A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco del Proletario per l'anno 1876, amb la col·laboració de Joseph Favre, Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es mostrà crític amb les posicions netament internacionalistes i bakuninistes del Comitè Italià per a la Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser un dels creadors de la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de l'escissió, que fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877 marxà a França, on treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A París freqüentà el cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va ser detingut juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota l'acusació de pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1880 signà el «Manifest als oprimits d'Itàlia» difós a nombroses ciutats italianes i on es feia una crida a la insurrecció. Expulsat de França, marxà a Suïssa, però retornà clandestinament a França on va fer amistat amb Jules Guesde i col·laborà en el periòdic L'Égalité i envià articles a La Plebe de Milà. En 1881 va ser novament expulsat de França i, després d'un temps a Ginebra, retornà a Itàlia, on entrà a formar part del Comitè de Suport a Amilcare Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà en el Congrés Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou actiu en el moviment anarquista, participà en la comissió de Ravenna d'organització del Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener de 1891. Membre de la Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el moviment anarquista, organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés dels Anarquistes de Ravenna i de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme capaç d'activar situacions revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva incessant activitat per reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894, sota l'acusació de «conspiració contra la seguretat interna de l'Estat», se li assignà la residència i se li arrestà al seu domicili. Finalment fou absolt per manca de proves. Després d'un temps a Gènova a partir de 1912, retornà a la seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre–altres fonts citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Civil de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

- Pietro Acciarito: El 27 de juny de 1871 neix a Artena (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Fill d'una família molt pobre, sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament: «Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» –poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar una àmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament. Pietro Acciarito va morir el 4 de desembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia).

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Adrián del Valle Costa

- Adrián del Valle Costa: El 27 de juny de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney–d'aquí agafà el pseudònim–, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora«La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció–signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave,Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País–s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc. Adrián del Valle Costa va morir el 9 de febrer de 1945 a l'Havana (Cuba).

***

Liu Shifu

- Liu Shifu: El 27 de juny de 1884 neix a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu–transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària«Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat«l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi,«Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

***

Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de novembre de 1955 [La data de la defuncióés errònia]

- Beneta Franquet Sans: El 27 de juny de 1887 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Beneta Franquet Sans. Sos pares es deien Carles Franquet i Rosa Sans. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de son company Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lada a Vierzon, milità en la Federació Local de la CNT. Sos fills Miquel i Josep, també foren militants llibertaris –Miquel Llop Franquet lluità en la IX Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» confederal i arribà al grau de tinent. Beneta Franquet Sans va morir el 30 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 29 d'octubre– de 1955 al seu domicili de Vierzon (Centre, França).

***

Necrològica de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrer de 1961

- Ladislau Bellavista Gual: El 27 de juny de 1890 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Treballador tèxtil, en la dècada dels 1910 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1913 va ser empresonat per la seva participació en la gran vaga del sector fabril i tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Granollers i Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de la Comarcal del Litoral de la CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 assistí, com a delegat de Mataró i com a president de l'Associació Local d'Obrers de Gèneres de Punt de la localitat, a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal des del 1920. En aquesta època fou membre de la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home (LEDH). En 1925 es passà a l'ofici de vidrier i fou membre, amb Josep Banet Rovira i Enric Bartrolí Nogués, de la primera junta directiva de la cooperativa de producció vidriera «Cristalleries de Mataró». L'1 de gener de 1926 fou un dels signats del manifest del grup editor del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical, on se sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Durant els anys de la II República espanyola defensà l'estratègia trentista i fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A partir de 1934 ocupà el càrrec de directiu de les«Cristalleries de Mataró». Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936, participà, a partir del 30 d'agost d'aquell any, en nom de la CNT, en el Consell Municipal («Consell d'Autonomia») de Mataró, del qual va ser nomenat, en nom dels Sindicats d'Oposició, vicepresident del seu Consell d'Economia; arran dels fets de«Maig de 1937», fou regidor d'Economia i Treball de l'Ajuntament mataroní. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa companya Secundina i sa única filla Palmira, la qual morí posteriorment durant un part. A partir d'aquesta època, patí nombroses malalties que li van donar mala vida. Ladislau Bellavista Gual va morir l'1 de febrer de 1961 a Aspres de Buèch (Provença, Occitània).

***

Necrològica de José Fernández Egea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1975

- José Fernández Egea:El 27 de juny de 1890 neix a Olula del Río (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Fernández Egea, conegut com El Mellado. Sos pares es deien Felipe Fernández i Isabel Egea. Treballà a les mines potassa de Súria (Bages, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat, participant en totes les lluites socials i vagues de l'època. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Aconseguí reunir-se amb alguns membres de sa família que també havien arribat a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. En l'última etapa de la seva vida visqué amb sa companya Filomena Sánchez a Herblay (Illa de França, França). José Fernández Egea va morir l'11 de setembre de 1974 a l'Hospital de Pontoise (Illa de França, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Herblay.

***

Conscription, de H. J. Glintenkamp (1917)

- Jacques Long:El 27 de juny de 1890 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista Jacques Long, més conegut com Jacklon. A París estudiarà medicina i deixarà aviat les seves idees monàrquiques, esdevenint una anarquista que freqüentarà els cercles llibertaris individualistes del periòdic L'Anarchie. A ca seva, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista i a començaments de 1914, fitxat amb el Carnet B dels antimilitaristes, va abandonar París amb sa companya, la militant anarquista Jane Morand, marxant pel Midi francès i refugiant-se a Espanya després de la declaració de guerra. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per propaganda anarquista i van marxar a Holanda i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra. Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Bèlgica.

***

D'esquerra a dreta, els presos: Luis Andrés Edo, Juan Salcedo Martí, David Urbano Bermúdez i Jaime Pozas de Villena (1968)

- Juan Salcedo Martín: El 27 de juny de 1936 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escultor anarquista i lluitador antifranquista Juan Salcedo Martín. Exiliat a França, a començament de la dècada dels seixanta s'integrà en les Joventuts Llibertàries de París (França) i en 1962 entrà a formar part dels grups d'acció de Defensa Interior (DI), al costat de Luis Andrés Edo i altres. En 1963 decidí retornar a Espanya i es va matricular en Belles Arts, en l'especialitat d'Escultura, a la Universitat de Sevilla (Andalusia, Espanya), però poc després va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 22 de setembre de 1963 a Madrid (Espanya) sota l'acusació d'haver realitzat entre 1962 i 1963 atemptats a València (País Valencià) i a Roma (Itàlia), el 15 de novembre d'aquell any va ser condemnat a dues penes de mort per «activitats subversives i terroristes en relació amb les Joventuts Llibertàries», penes que van ser commutades per 72 anys de presó–altre company, Antonio Borrego López, va ser condemnat a 20 anys sota la mateixa acusació. Va romandre tancat 12 anys a diverses presons (Sevilla, Madrid, Jaén, Palència, Burgos i Segòvia). En 1969 va fer una vaga de fam a la presó de Burgos per obtenir l'estatut de pres polític i el periòdic parisenc Le Combat Syndicalista publicà una carta de denúncia seva enviada al director general d'Institucions Penitenciàries sobre la situació dels reclusos al penal de Burgos. El novembre de 1970 participà en una nova vaga de fam en solidaritat amb els detinguts de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat). A la presó de Sòria formà part del grup d'anarquistes de la seva galeria, amb Luis Andrés Edo, Jaime Pozas de Villena i David Urbano Bermúdez, i posteriorment a la presó Jaén, amb José Luis Alonso Pérez, Luis Andrés Edo, Cipriano Damiano González i Ángel Muñoz López. A la presó de Jaén continuà els estudis d'Escultura que havia començat abans de ser detingut, però no va poder acabar la carrera perquè no li deixaren sortir per fer l'examen de pràctiques que havia de ser presencial. En 1975 l'administració penitenciària s'oposà al seu alliberament, però després de la mort del dictador Francisco Franco va ser posat en llibertat. S'establí a Sevilla, on participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1976 realitzà, promoguda per Luis Andrés Edo, una exposició de dibuixos i cartells a Barcelona (Catalunya). A Sevilla conegué Pilar, que esdevingué sa companya i amb qui tingué una filla, Eva. El desembre de 1976 va fer una exposició d'escultures i dibuixos a la GaleriaÁlvaro de Sevilla. Posteriorment s'instal·la Islantilla (Huelva, Andalusia, Espanya), en una casa a la platja on pogué muntar un taller d'escultura; en aquest obrador creà l'escultura en bronzo Las manos, que s'instal·là l'1 d'abril de 2011 en una avinguda d'aquesta localitat. En 2003 s'integrà en el«Grup Pro Revisió del Procés Delgado-Granado», amb Octavio Alberola Suriñach, Joan Busquets Verges, Antonio Martín Bellido, David Urbano Bermúdez i altres. Juan Salcedo Martín va morir l'11 d'abril de 2017 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

Juan Salcedo Martín (1936-2017)

Defuncions

Ramon Ars Serra

- Ramon Ars Serra: El 27 de juny de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Ramon Ars Serra –citat gairebé sempre com Archs. Havia nascut en 1887 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i era fill de Manuel Ars Solanellas (El Pelat), anarquista d'acció afusellat el 21 de maig de 1894 a Montjuïc, i nebot del també conegut anarquista Ramon Ars Solanelles. Obrer metal·lúrgic de la «Hispano Suiza», Ramon Ars Serra ja va aparèixer vinculat a l'atemptat que va patir el rei Alfons XIII a la Rue de Rivoli de París el 31 de maig de 1905.  Després va ser elegit secretari de la Unió Metal·lúrgica i arran d'una vaga del sector el setembre de 1910, va disparar contra l'enginyer Tous, un dels responsables de la fàbrica«La Maquinista y Terrestre». A mitjans de 1911 va ser detingut per aquest fet, però va ser absolt el 12 de novembre d'aquell any. Amb la CNT en la clandestinitat, en 1912 s'exilià a França, primer a Lio i després a París, on va fer contacte amb diversos grups anarquistes i participà en les conferències parisenques de Sébastien Faure. En 1918 va tornar a Barcelona i va esdevenir l'ànima del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es va mostrar sempre partidari de fer servir la violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. En 1919 va ser detingut, apallissat i tancat a la presó Model de Barcelona. Aquest mateix any va ser nomenat president del Comitè del Sindicat del Metall i l'any següent secretari del Comitè de la Regional de Catalunya de la CNT. En 19120 va ser declarat sospitós d'haver participat en l'atemptat contra el president de la Federació Patronal Fèlix Graupera. Després d'una gran batuda el novembre de 1920 que va decapitar l'organització, va encarregar-se de les relacions amb el Comitè Nacional clandestí cenetista. El desembre de 1920 es va ocupar d'organitzar amb Simó Piera i Pere Vandellós la defensa contra les agressions de la conxorxa policiacopatronal en ple període del pistolerisme. La policia li va adjudicar gran nombre d'accions contra els pistolers del Sindicat Lliure i contra la patronal. Va proposar l'eliminació de l'inspector Espero, del membre del sometent Jaume Pujol, del governador Martínez Anido i del president del Consell de Ministres Eduardo Dato, i va ser elegit per preparar els detalls de l'atemptat. Va triar tres militants del Sindicat del Metall per a l'acció: Ramon Casanellas Lluch, Pere Matheu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, i al grup es va afegir Llúcia Fors, companya de Nicolau. El febrer de 1921, sota la identitat falsa de Miguel Guiro Prix, va comprar la motocicleta amb sidecar que havia de servir per a l'atemptat que havia d'assassinar el president Dato. Fruit d'una delació, la policia va ordir un parany i el va detenir el 25 de juny de 1921 a la plaça de la Universitat de Barcelona i portat a la comissaria de la Via Laietana. Dos dies després, durant la nit del 27 de juny, se li va aplicar la «llei de fugues» i el seu cos, cosit a trets i amb ferides d'arma blanca, va ser trobat al carrer de Vila i Vilà de Barcelona (Catalunya) amb clars signes d'haver estat abans torturat i desfigurat. Fou enterrat a Montjuïc, al mateix nínxol que son pare. Sa germana, Amor, també va ser membre dels Grups de Defensa Confederal i va ajudar a passar a França Nicolau després de l'assassinat de Dato.

Continua...

---

2020. Fa un any de les passades eleccions municipals i de la constitució dels nous ajuntaments. A punt d’entrar al mes de juliol, l’època més intensa de la temporada turística. I certament estam en una situació ben estranya. La resposta fàcil a la pregunta del títol es òbvia: Coronavirus. El coronavirus ho cobreix tot, i ho justifica tot. Fins i tot el que ha estat un primer any de legislatura perdut per a la gestió del nostre municipi. Podríem dir sense cap por a equivocar-nos que la pandèmia a salvat a l’equip de govern municipal d’haver de passar comptes d’un primer any de gestió amb nul·les aportacions pel poble.

Els primers «cent dies»

Els famosos primers «cent dies» que els actuals governants varen anunciar com a rompedors efectivament varen aportar importants novetats, però no varen esser les esperades. De les famoses 10 promeses pels 100 primers dies no en compliren ni una:

1-El PAC no es farà a Can Conill com prometeren

2-L’Ajuntament no va sortir de l’Agència de Disciplina Urbanística

3-No es va revisar la normativa turística del lloguer vacacional

4-No es va reformar la Plaça Miquel Capllonch ni el Carrer Formentor del Port

5-No es va fer res amb el bar Katy

6-No es va convocar cap concurs per rehabilitar el Cinema Capitol

7-No es va veure cap pla de xoc de neteja ni eliminació d’herbes

8-No es va fer cap aparcament al costat de la Gola

9-No es va començar cap pavelló cobert al Port

10-No es va constituir formalment cap Consell Consultiu de Joventut

En canvi sí que es varen aprovar dues mesures importants: la pujada de sous de batle i regidors fins a nivells rècord dins l’Estat Espanyol i la reducció de la democràcia municipal eliminant la meitat dels plens ordinaris.

També varem viure la primera dimissió dins l’equip de govern, en la persona de la número 2 d’Unió Mollera Pollencina, una dimissió sorprenent tan sols dos mesos després de les eleccions.

Els altres 265

Si els primers 100 dies foren la mostra de l’incompliment de promeses electorals, la pujada de sous i reducció de plens els protagonistes, podríem pensar que son coses «de polítics» que per descomptat ja se suposa que faran i que no afecten als ciutadans. Però en la resta d’aquest primer any hem viscut nombroses mostres de temes que sí afecten molt més directament a l’entorn dels ciutadans. D’aquestes mancances, incompliments i negligències no es pot culpar al COVID19, ja que l’estat d’alarma fou decretat a partir del 15 de març, data en la que la feina de l’hivern i la preparatòria de la temporada turística ja ha d’estar gairebé acabada.

Ha estat un hivern sense inversions municipals, no s’ha fet ni una sola obra significativa (en l’anterior legislatura el primer hivern es va fer la primera fase de la peatonalització del Port i la nova entrada per Can Morató).

Tampoc s’ha licitat la gestió de les platges a causa dels errors que va haver d’esmenar l’Ajuntament en la seva proposta a Costes. Aquest fet ens ha deixat enguany sense neteja de platges (oferint una imatge lamentable a aquestes alçades) ni una gestió global de les mateixes, que s’ha deixat en mans de particular en un campi-qui-pugui terrible.

Que dir de la resta de contractes? Ni un se n’ha licitat: Poda, socorrisme, neteja viària...

Es va viure un episodi impropi d’un Ajuntament con fou l’actuació inapropiada en el Carnaval del Port de Pollença que va fer-nos avergonyir com a poble impulsor de la igualtat entre homes i dones.

Evidentment no s’ha fet absolutament res respecte a fer una nova ordenança d’ocupació de via pública. Un tema que es vol deixar sense resoldre pels compromisos adquirits durant la campanya electoral.

Es va aprovar un Catàleg de Patrimoni igual al que es va voler aprovar la passada legislatura, amb la diferència que es varen desprotegir una sèrie d’edificis del Port de Pollença.

L’Ajuntament ha demostrat una preocupant falta d’iniciatives per tal de protegir a la població dels efectes del coronavirus, tant des del punt de vista medic com econòmic. Els serveis socials s’han vist superats sense que l’Ajuntament hagi posat els mitjans per poder atendre correctament a les persones. Fins i tot l'Ajuntament va organitzar una jornada musical que no va tenir en compte els possibles efectes a nivell de complir les condicions sanitàries i es varen provocar situacions de risc amb aglomeracions.

Per rematar-ho dues actuacions que agredeixen al patrimoni pollencí. Una foradant l’escalonada del Calvari per col·locar una exposició temporal d’escultures i l’altra instal·lant un punt verd en el cor de Pollença, la Plaça Major, al lloc que hauria d’ocupar un espai d’esbarjo, banys i bicicleters, tal i com va decidir la gent en un procés participatiu.

En definitiva la inoperància municipal ja ens afecta directament a tots i cadascun dels ciutadans del municipi i l’actual govern a aquestes alçades ja ha acabat el crèdit dels governs novells (que tanmateix no ho era perquè ja varen governar al 2011-2015). O canvien actituds, o canvien persones o aviat caldrà exigir que es canviïn a ells mateixos perquè aquest poble no podrà suportar tres anys més de passes enrere.

Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -

A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)

Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.

Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...

Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.

Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.

Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...

A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.

No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.

Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.

Ningú no havia tocat les banderes.

A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.

Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.

La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.

Mentre brodava les banderes, em deia:

-Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!

Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:

-Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.

Em mirà altra volta, i afegí:

-Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!

Mai he oblidat les paraules de la padrina.

De la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)