Anarcoefemèrides
de l'11 de juny
Esdeveniments
- Surt Revista Social: L'11 de juny de 1881 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l'òrgan d'expressió de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l'FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l'època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, ErnestoÁlvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d'acord amb l'orientació de la publicació. En va editar 154 números, l'últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical (Pedrote, Daza, etc.) va acusar el sector moderat (Serrano Oteiza, Francesc Tomàs, etc.) de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880 com a portaveu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i després d'aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885.
***
Cartell
del míting a la Sala de l'Harmonia
- Míting de Louise Michel: L'11 de juny de 1898 a la Sala de l'Harmonia de Paris (França) els anarquistes Louise Michel, Laurent Tailhade i Charles Malato fan un míting on tracten els grans temes polítics del moment: la crisi de subsistències, la repressió obrera a Itàlia, els processos de Montjuïc a Catalunya, la guerra de Cuba i l'enganyifa del sufragi universal, tot des d'una perspectiva llibertària.
***
Cartell del Congrés Regional Antimilitarista
- Congrés Regional Antimilitarista: L'11 de juny de 1905 se celebra a la Sala XX de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) el Congrés Regional Antimilitarista de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT). Només es tracta d'una reunió dels delegats de les seccions, no de militants. Va ser presidit per François Huau i el delegat de la Secció de Marsella fou Auguste Durand. Posteriorment es va realitzar una gran sessió artisticoliterària, organitzada pel Sindicat Internacional dels Oliers i les Seccions de Marsella de l'AIAT, que consistí en un concert musical, en un recital poètic i en una actuació del Grup Artístic del Teatre Social de la Borsa del Treball, tot amb temàtica antimilitarista.
***
Anagrama de la CNT
- Conferència de Saragossa de la CNT: Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anomenada Conferència de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d'obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d'aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l'agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l'adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja (ISR). Malgrat això, com que l'acord del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919), que va decidir l'adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d'un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l'adhesió de la CNT a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l'amenaça d'execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d'aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d'aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d'aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol (BOC).
***
Cartell
de la vetllada
-
Vetllada a
benefici de Sacco i Vanzetti: L'11 de juny de 1927 se
celebra a l'Amalgamated
Clothing Workers Hall de Rochester (Nova York, EUA) una vetllada a
benefici
dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti, aleshores
condemnats a mort. Organitzada pel Grup Llibertari de Rochester, l'acte
consistí
en un recital musical de piano i violí; en una
actuació dramàtica del grup
teatral Amalgama, que interpretà l'scherzo poètic
de Felice Cavallotti Il cantico dei cantici;
en una
conferència d'Armando Borghi; en una nova
interpretació dramàtica a càrrec del
grup Germinal, que portà en escena el drama Giustiziaè fatta!; per acabar amb unes cançons
al piano.
***
Tribuna
del III Congrés de la CNT (1931)
-
III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT: L'11
de juny de 1931 al Teatro Conservatorio –avui Maria
Guerrero– de
Madrid (Espanya) s'inaugura el III Congrés Nacional de
Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es
perllongarà fins
al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565
afiliats
i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada
per 129 delegats de
92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la
proclamació de la II República espanyola, en
aquest congrés sorgiran dues
tendències enfrontades: la partidària que la CNT
havia d'adaptar-se a la
legalitat republicana –on militaven els vells
anarcosindicalistes, com
ara Joan
Peiró, Ángel Pestaña,
Clarà, Fornells o Massoni– i la
partidària de
lluitar al
màxim per la Revolució Social –on
militava la
nova fornada d'activistes
revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García
Oliver, Buenaventura
Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el
congrés es va suscitar un
apassionat debat en discutir-se l'informe del Comitè
Nacional, on el sector
extremista pretenia que durant les últimes etapes de la
clandestinitat els
comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements
polítics
republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930),
tendents a establir
una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb
vistes a consolidar
la República i facilitar-hi l'autonomia. Aquest
congrés va ser un dels menys
constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar
el pla de
reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals
d'Indústria (FNI), però
llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en
pràctica. Els enemics d'aquesta modalitat sostenien que les
FNI implicaven una
dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi,
els partidaris de
les FNI sostenien que s'havien d'organitzar concentracions industrials
obreres
enfront de les concentracions industrials patronals. La CNT va editar
la Memoria
del Congreso extraordinario celebrado en Madrid los días 11
al 16 de junio de
1931 (Tipografía Cosmos. Barcelona, 1932).
III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
***
José W. Rosasco
- Assassinat de Rosasco: L'11 de juny de 1931 al restaurant Chechín, del carrer O'Gorman, d'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) un grup de quatre activistes anarquistes –Julio Prina, Lacunza (Nene), González (Gallego) i Gino Gatti–, dirigits pel mariner timoner i secretari general en dues ocasions de la Federació Obrera Marítima Juan Antonio Morán, abat de cinc trets de revòlver el major de l'Exèrcit José W. Rosasco que hi sopava. Eloy M. Prieto, secretari de l'Ajuntament d'Avellaneda, que acompanyava Rosasco, resultà ferit amb tres dispars. El cambrer Capurro fou ferit lleument d'un tret a la natgera. Rosasco, servidor lleial de la dictadura del general José Félix Uriburu i cap de la policia política de La Plata i interventor policíac d'Avellaneda, era el responsable de la repressió i de l'assassinat de nombrosos militants llibertaris. El mateix dia de la seva mort, Rosasco havia fet una batuda en la qual van ser detinguts 44 àcrates. L'anarquista Lacunza (Nene) també trobarà la mort arran d'aquesta acció i els seus companys el van fer desaparèixer per no deixar pistes sobre els autors de l'atemptat. N'hi ha tres versions sobre la mort de Lacunza: una que en sortir ensopegar amb una de les vidrieres trencant un vidre que el ferí mortalment; altra que caigué de l'impacte d'una bala de Pina mateix quan Lacunza es creuà; i la tercera, i més provable, ja que no hi havia sang a l'escenari, és que durant l'acció un fulminant atac de cor el deixà cadàver. La policia mai no va saber amb exactitud els activistes que van participar en aquest atemptat, encara que sempre sospitaren d'un grup dirigit per Juan Antonio Morán.
Naixements
Germain Menvielle
- Germain Menvielle:L'11 de juny de 1861 neix a Tarba (Llenguadoc, Occitània) el mecànic anarquista i sindicalista Germain-Joseph-François Menvielle. Sos pares es deien François Menvielle i Marie Botte. El 22 de febrer de 1889 va ser condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) a dos anys de presó per haver infringit la llei del reclutament. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) on el setembre de 1893 va ser condemnat per organitzar una reunió pública. Membre del Sindicat de Mecànics, aconseguí una certa influència i es mostrà fervent partidari de la participació dels anarquistes en els sindicats. El desembre de 1893 presidí les conferències marselleses de Sébastien Faure. Després de l'entrada en vigor el desembre de 1893 de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) i de l'ona de detencions i d'escorcolls contra els anarquistes, l'11 de gener de 1894 presidí un míting de protesta a la sala de l'antic Asil de Nit, que arreplegà unes dues mil persones, i on parlaren, entre d'altres, Joseph Gros i Sébastien Faure; segons un informe policíac, en aquest acte distribuí un gran nombre d'exemplars del periòdic La Révolte. El 17 de desembre de 1894, quan volia entrar en una reunió socialista per a participar en la discussió, va ser acusat d'«espia» per un responsable socialista i, després d'una curta baralla, expulsat de la sala. El 20 de juliol de 1896 va ser detingut acusat de robatori, però l'1 d'agost va ser alliberat i la causa sobreseguda. Posteriorment es decantà pel pla purament sindical i l'1 de maig de 1899 parlà en el míting que se celebrà a la sala Isnard, al barri marsellès de la Plaine, per protestar contra el tancament de la Borsa del Treball. A començament dels anys nou-cents, intervingué en reunions electorals, però sembla que ja no participà en el moviment llibertari i va ser esborrat, per decisió ministerial del 5 d'octubre de 1903, de les llistes d'anarquistes. El 19 d'octubre de 1911 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Marie Adélaïde Victorine Martin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Nazzareno
Sabini
- Nazzareno
Sabini: L'11 de juny de 1866 neix a Ancona (Marques,
Itàlia) el propagandista
anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino
l'Anarchico. Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria
Mei. Es
guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al
moviment anarquista de
ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de
presó per«ultratges a l'autoritat» i el 16 de
març de 1888 va ser condemnat a 12 dies
pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels«Màrtirs de Chicago», el 13
de novembre de 1888, llançà, amb altres
anarquistes, des de la galeria del
teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el
títol «I socialisti
marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny
de 1893 el
Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó
per «possessió
il·legal d'armes» i després va ser
condemnat a una pena d'assignació de
residència. Era assidu de totes les manifestacions
antiautoritàries i la
policia el considerava un dels agitadors més importants
d'Ancona. Sense treball
estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb
la
divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la
seva regió. Amb
Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini,
formà part del
grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo
Autonomo». En 1910 realitzà una
donació per al finançament del
periòdic llibertari d'Ancona Lo
Sprone i el juny de 1913, arran de la
tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de
recollir les subscripcions
per al nou periòdic Volontà.
Adherit
al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de
1914, en un clima marcat per
la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat«Agli
anarchici», que es publicà en Volontà,
on es lamentava de la «mesquina» venda dels
cinc-cents exemplars d'aquesta
publicació en una ciutat com Ancona on el nombre
d'anarquistes era altíssim i
on recalcava la importància que tenia la premsa en la
propaganda dels ideals
anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de
1914 va ser
denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament
de «reincidència».
El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per«ultratge a un funcionari
públic». El gener de 1919 desafià la
policia imprimint i aferrant, a instància
dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en
memòria de Pietro
Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril
d'aquell any, s'encarregà
de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale
i un mes després va ser multat per aferrar«manifests subversius» de la Unió
Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920
s'emeté una
ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte
d'«insurrecció armada contra els
poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de
finals de juny a
Ancona. Després de patir presó durant un any, va
ser alliberat amb una sentència
absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de
1924 noves preteses proves
l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat
Ubaldo
Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la
revolta
d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser
absolt
plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa
a prop del Caffè
Nazionale d'Ancona. Nazzareno Sabini va morir el 7 de juny de 1955 a
Ancona
(Marques, Itàlia).
***
Amilcare
Ciuti
-
Amilcare Ciuti: L'11
de juny de 1887 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el pintor de
la construcció i
decorador anarquista Amilcare Germano Giuseppe Ciuti, també
conegut com Amilcar-Joseph-Germain Ciuti,
o
simplement Joseph Ciuti. Sos pares
es
deien Eliseo Ciuti i Adele Micheletti. Nascut en una família
anarquista, son
pare fou un dels fundadors de la secció local de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i sos germans i sa germana també van
ser actius
militants llibertaris. Ell ben aviat entrà a formar part del
moviment
anarquista. En 1911 emigrà a França buscant feina
i, després d'un breu període
durant la Gran Guerra en el qual retornà a Pisa, en 1920
s'instal·là
definitivament a Marsella (Provença, Occitània)
amb son germà Cafiero Ciuti,
aconseguint el 2 d'agost de 1927 la ciutadania francesa.
Mantingué estrets
contactes amb destacats militants anarquistes, sobre tot amb Carlo
Cafiero, i
amb sa família pisana, relacions que van ser
contínuament vigilades per la
policia. En aquesta època visqué a Sant
Rafèu (Provença, Occitània).
Continuà
amb la seva propaganda anarquista i va fer amistat amb Enrico
Zambonini, amb
qui va ser detingut acusat d'haver ferit el 2 d'agost de 1928 d'un tret
de
pistola Giacomo De Muro, cònsol italià a Sant
Rafèu; però va ser alliberat
després d'haver confessat la culpabilitat de Zambonini. El
15 d'agost de 1929
participà en una reunió del Cercle
Italià d'Educació Socialista (CIES) de
Brussel·les (Bèlgica). El novembre de 1936 un
informe policíac el considerava
un dels militants més destacats del moviment llibertari del
departament dels
Pirineus Orientals. En aquesta època militava, amb Louis
Montgon i Giuseppe
Pasotti, en el Grup Anarquista de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), adherit
a la Federació Anarquista del Migdia (FAM), grup que
comptava amb 25 membres,
dels quals 21 estrangers, especialment espanyols i italians, i que
difonia Le Libertaire i L'Espagne Antifasciste. Durant la Guerra
Civil espanyola la seva
activitat se centrà en coordinar l'ajuda cap a l'Espanya
llibertària i fou
l'enllaç amb el Comitè de Defensa de la
Revolució Espanyola Antifeixista
(CDREA), organització unitària de l'esquerra
creada a Catalunya. La seva funció
consistia en rebre els fons per reclutar voluntaris i per avituallar
(queviures, medicaments, robes, etc.) les milícies
antifeixistes. En 1937
informes policíacs destacaren la seva activitat en favor de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) arran d'una possible estada a
Barcelona (Catalunya). Amb
son gendre i Louis Montgon, a partir de febrer de 1939, i amb relacions
amb el
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques d'Itàlia (CAPVPI) de París
(Giovanna
Berneri) i de Marsella (Pio Turroni), s'encarregà d'establir
contactes i de
l'ajuda als companys llibertaris italians internats als camps de
concentració
d'Argelers, del qual s'ocupà personalment, i de Sant
Cebrià. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Bartolomeo Vanzetti
- Bartolomeo Vanzetti: L'11 de juny de 1888 neix a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Nascut en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello), quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant una immensa reprovació. El 23 d'agost de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.
***
Necrològica
de Sócrates Mas Iturrería apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
març de 1972
- Sócrates Mas Iturrería: L'11 de juny de 1895 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el ferroviari anarcosindicalista Sócrates Mas Iturrería. Militant de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou membre de la Secció Social del Comitè Nacional de l'FNIF. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Poitiers de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1953. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sócrates Mas Iturrería va morir el 3 de gener de 1972 a Poitiers (Poitou, França).
***
Juan López Saura
- Juan López Saura: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament l'1 de juny– de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López i Josefa Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya). Son germà Antonio López Saura també va ser militant anarcosindicalista.
***
- Francesc Coll Cuchi: L'11 de juny de 1899 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Coll Cuchi. Sos pares es deien Francesc Coll i Francesca Cuchi. A començament dels anys vint, amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, hagué d'abandonar Reus, on militava en el moviment anarquista. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fijac, on vivia i treballava de mecànic ajustador. Sa companya fou Justa Lucía Martina Martín González. Francesc Coll Cuchi va morir el 28 de desembre de 1975 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Félix Arcal Berenguer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de juny de 1963
- Félix Arcal Berenguer: L'11 de juny de 1904 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Arcal Berenguer. Sos pares es deien Mariano Arcal i Ninache Berenguer. Quan era molt jove s'adherí al moviment llibertari i al Sindicat de Pagesos de Bujaraloz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments de la guerra civil formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Integrat als fronts, fou membre dels grups anomenats«Fantasmas», unitats integrades en la «Columna Durruti» encarregades de detenir i executar militants franquistes i clericals de la regió. El capellà de Bujaraloz sembla que va ser una de les seves víctimes. Segons el seu testimoni, Buenaventura Durruti Domínguez no aprovava aquestes accions i evità nombroses execucions. Quan la militarització de les milícies, a la qual ell s'oposà, marxà cap a Barcelona (Catalunya), però finalment retornà als fronts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència, enquadrat en un grup guerriller que actuà a Bretanya. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Mont (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Malalt, i després d'un temps ingressat a l'Hospital Layné de Lo Mont, Félix Arcal Berenguer va morir el 2 de maig de 1963 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).
***
Notícia
de la detenció de Vicente Castillo Muñoz
apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 9 de juliol de 1949
-
Vicente Castillo
Muñoz:L'11
de juny de 1911 neix aÓrgiva (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista
i resistent antifranquista Vicente Castillo Muñoz. Sos pares
es deien
Manuel Castillo i Ana Muñoz. Ben aviat orfe, amb 12
anys treballà com
a mosso als cafès i cuines. En 1924
començà a freqüentar els cercles
llibertaris. En 1932 va ser cridat a files i el novembre de 1933
entrà a formar
part de les Joventuts Llibertàries i participà en
la lluita antimilitarista en
el si de l'exèrcit. En acabar el servei militar,
retornà a Granada i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el company
Silva, participà
activament en l'organització i desenvolupament del Sindicat
de la Indústria de
l'Alimentació de la CNT. El juliol de 1936, quan
esclatà la guerra civil,
Granada va caure a mans feixistes i el novembre d'aquell any va ser
mobilitzat
per l'exèrcit franquista. El 13 de gener de 1937, amb altres
companys (Laureano
Pérez, M. Hidalgo, etc.), desertà i, amb un
centenar de persones, aconseguí passar
a zona republicana i s'integrà en la «Columna
Maroto» confederal. Després de la
militarització de les milícies, la seva columna
esdevingué la 147 Brigada Mixta
i va ser nomenat sergent de la III Companyia, formada per militants de
les
Joventuts Llibertàries fugits de Granada. Va ser nomenat
secretari del grup de
la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de la seva companyia i
participà en els combats a Andalusia. Secretari de les
Joventuts Llibertàries
del 586 Batalló, va ser nomenat delegat d'aquest
batalló per al ple de la FIJL
que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). A
finals de 1938 va ser
enviat a l'Escola Popular de Guerra de València
(País Valencià). En 1939, al
final de la contesa, amb altres companys del seu grup (Granizo, Pepe El Cordero, Picheli, etc.),
aconseguí arribar a Sierra Nevada amb la intenció
de passar més tard a França.
Finalment retornà a Granada on ben aviat va ser detingut.
Jutjat, va ser
condemnat a 10 anys de presó per«rebel·lió militar».
Reclòs a la presó de La
Campana de Granada, en fou responsable de la cuina. En 1940 va ser
traslladat a
la penitenciaria del Puerto de Santa María (Cadis,
Andalusia, Espanya) i
posteriorment a les d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real,
Castella, Espanya), de
Yeserías (Arganzuela, Madrid, Espanya) i d'Astorga
(Lleó, Castella, Espanya),
on va ser alliberat l'agost de 1941. Retornà a Granada i
començà a treballar en
una fàbrica sucrera, de la qual diàriament
furtava un o dos quilos de sucre amb
els quals elaborava caramels i confits que després venia pel
barri de San Pedro
on vivia. Amb Ángel Vicente, creà una petita
fàbrica de caramels. Integrat en
la lluita clandestina, fou membre del Sindicat de
l'Alimentació de la CNT de
Granada. També albergà a casa seva el guerriller
Juan Francisco Medina García (Yatero),
que va ser finalment ferit en
un enfrontament amb la policia. Organitzà nombroses evasions
de militants
empresonats i elaborà per a tal fi falses ordres
d'alliberament. En 1943, amb
F. Salcedo, montà al número 1 del carrer de la
Paz una petita confiteria, on
també hi vivia el company José Alguacil Carranza
i sa família; va ser en aquest
obrador on es tingueren la major part de les reunions clandestines de
la CNT d'aleshores.
Assistí a la reunió que es va realitzar a La
Zubia (Granada, Andalusia, Espanya)
per a coordinar la lluita guerrillera i participà activament
en aquesta,
proporcionant armes al grup guerriller llibertari dels germans Quero
Robles. En
1947 advertí, amb Antonio Cañete
Rodríguez, al Comitè Regional de la FIJL i al
de la CNT de la traïció, per 200.000 pessetes, dels
excenetistes Fermín
Castillo i Miguel Contreras, que havien delatat els germans Quero
Robles a la
policia. En 1948 va ser nomenat secretari de Defensa i
d'Organització del
Comitè Provincial de Granada de la CNT i
s'encarregà de l'evacuació de
guerrillers, entre ells els germans Castillo Clares, via
Tànger (Marroc). El 26
de maig de 1949, quan l'evacuació del grup, la
Guàrdia Civil atacà el seu
domicili granadí. Durant l'enfrontament armat, resultaren
morts Gabriel Martín
Montero (Corralico i Mariano)
i José Sánchez Porras (Pepe
El Catalán) i van ser capturats
José Martín Montero (Sebastián),
Milesio Pérez Jiménez (Modesto)
i
José García Pimentel (Eloy
i Orejillas). També ell
va ser capturat,
ferit de set bales, i sa companya Isabel Amador Guzmán. Els
inquilins del
local, José Alguacil Carranza i la seva esposa Manuela
Vizcaíno Alarcón, també
van ser detinguts amb son fill de quatre anys. El capità
Caballero, de la
Guàrdia Civil, ferit en l'enfrontament, es
lamentà de no haver pogut «matar
tothom, dona i infant inclosos». Jutjat, Vicente Castillo
Muñoz va ser
condemnat a 30 anys de presó. El 28 de maig de 1962 va ser
alliberat de la
presó de Barcelona. En 1979 va escriure en dos volums les
seves memòries, Recuerdos y
vivencies,
que publicà a
Barcelona en una edició privada de 25 exemplars. Vicente
Castillo Muñoz
va morir el 19 de setembre de 1997 a Barcelona (Catalunya) i va ser
enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac,
Vallès
Occidental, Catalunya).
Defuncions
Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920
-
Roberto Elia: L'11
de juny mor de 1924 a Nàpols (Campània,
Itàlia) el propagandista anarquista Roberto
Elia. Havia nascut el 29 de juliol de 1871 a Catanzaro
(Calàbria, Itàlia). Sos
pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari. Mecanògraf i
tipògraf de
professió, ben aviat s'adherí al Partit
Socialista Italià (PSI) i col·laborà
en
el periòdic Calabria Avanti,òrgan
del partit a la província de Catanzaro. En 1906
decidí emigrar als Estats
Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone,
Andrea
Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent
propagandista. A Barre
(Vermont, EUA) entrà en la redacció del
periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva, de Luigi Galleani, i
durant un temps s'encarregà de l'administració.
També formà part del Circolo di
Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York
(Nova
York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore,
de Massimo Rocca (Libero Tancredi),
i
en 1913 en Il Movimento Anarchico,
d'East Boston. Destacà en la traducció i en
l'activitat literària. També va ser
secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants
congressos anarquistes
nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de
1919 edità amb Andrea
Salsedo el quinzenal Il Domani, que
es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que
va ser continuat
pel periòdic clandestí L'Ordine,
publicat
entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal
general dels
EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense
pietat contra els
anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual
acusava, sense
proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba
col·locada a la porta
principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar
alguns
paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra
personalitats
polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington,
Boston, Nova York,
Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el
pretext d'aquesta ona
d'atemptats, el govern nord-americà engegà una«cacera de rojos», que aleshores
se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la
delació d'Eugenio Ravarini,
excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of
Investigation
(BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia
treballava al taller
tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i
durant la nit del
25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense
cap ordre d'arrest, d'ambdós
anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels
dos militants, que
patiren tortures físiques i psíquiques, es va
mantenir en secret. Els
anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i
Luigi Quintiliano, i
per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva
detenció, es posaren a la
recerca dels companys, descobrint casualment la detenció
il·legal. La creació
d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques
(Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca,
Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig
de 1920 l'assassinat
de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el
decret de
deportació d'Elia, suspès alguns mesos
després de la dura campanya de premsa contra
el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost
de 1920 va ser
expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a
Nàpols, essent enviat
immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo
Schicchi el cridà perquè
entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del
periòdic sicilià Il
Vespro Anarchico, però ell volia
reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una
publicació llibertària
pròpia a la regió. S'encarregà
d'organitzar el I Congrés Anarquista de
Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a
Reggio Calabria (Calàbria,
Itàlia). Un mes després, amb Bruno
Misèfari, llançà una circular per a la
publicació de Pane e
Libertà. Organo per
la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria,
periòdic que per ser més
popular estaria escrit també en dialecte
calabrès. La manca de suport econòmic
dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA
retardà la realització del projecte
que només pogué materialitzar-se dos anys
després, el 14 de desembre de 1924,
amb l'edició de L'Amico del Popolo,
redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i
de Nino Napolitano.
Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per
la
policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de
Nàpols (Campània,
Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA.
***
Werner Höme
- Werner Höme: L'11 de juny de 1937 és assassinat a Dresde (Saxònia, Alemanya) el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. Havia nascut el 14 de febrer de 1907 a Dresde (Saxònia, Alemanya). D'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) de la seva ciutat natal i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes –entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata– que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici.
***
Necrològica
d'Agustín Ortiz apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 18 de juliol de 1957
- Agustín Ortiz: L'11 de juny de 1957 mor a Newark (Essex, Nova Jersey, EUA) l'anarquista Agustín Ortíz, conegut com Farmer. Havia nascut a Liérganes (Cantàbria, Espanya). En 1919 emigrà als Estats Units. Fou un dels primers membres de l'Ateneu d'Estudis Socials de Newark quan aquesta entitat es creà el 15 d'abril de 1934, on va romandre tota sa vida. Gran distribuïdor, amb Pedro Noya Corral, de la premsa anarquista, fou un dels fundadors de la Secció Local de Newark de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Aficionat al teatre, muntà un grup artístic per a representar obres socials. En 1956 viatjà a la Península per a visitar sa família. Malalt de diabetis, Agustín Ortiz va morir l'11 de juny de 1957 a Newark (Essex, Nova Jersey, EUA) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Evergreen d'aquesta ciuat.
---
