Anarcoefemèrides
del 28 de juny
Esdeveniments
Adhesiu de l'AIA (1906)
- Creació de l'Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d'acció, van deixar l'organització i no prengueren part en l'AIA, que amb tot i això s'escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència«Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d'un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l'AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l'AIA va tenir lloc el 30 i 31 d'agost de 1907 també a Amsterdam.
Naixements
Marie Huot fotografiada per Félix Nadar
- Marie Huot: El 28
de juny de 1846 neix a Tonnerre (Borgonya, França) la
poetessa, escriptora,
periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa,
propagandista del
vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la
vacunació, i
anarquista Mathilde Marie Constance Ménétrier,
més coneguda com Marie Huot
i, per alguns, com La mère aux
chats (La mare dels gats),
encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Sos
pares es deien Honoré Ménétrier,
dependent, i Marie Constance Romany, d'origen
espanyol. En 1869 es
casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari
de l'educació pública demès
del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i
editor de la revista
esquerrana parisenca L'Encyclopédie
Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872
tingué un infant, Henry Huot.
Escriptora de poemes simbolistes «decadents»,
mantingué una estreta amistat amb
el pintor místic sufí anarquista John Gustaf
Agelii (Ivan Aguéli), a
qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le
missel de Notre-Dame des Solitudes
(1908). Secretària general de la revolucionària
Lliga Popular contra la
Vivisecció, escissió de la Societat Protectora
d'Animals, entre 1886 i 1890,
engegà una campanya propagandística contra la
tauromàquia i les curses de
braus, aleshores molt de moda a París, i contra
l'experimentació científica amb
animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una
ombrel·la el científic
Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que
havia trobat l'elixir de
l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la
vivisecció
d'un simi al Col·legi de França. També
atià una campanya contra la vacunació i
en L'Encyclopédie
Contemporaine
Illustrée publicà nombroses
reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors,
fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma
adversària de la
vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no
només perquè implicava
experimentació amb animals, sinó també
perquè s'experimentava amb humans. El 10
d'octubre de 1886 interrompí una conferència del
doctor Chautemps, presidida
per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic
d'aquest doctor a la
Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de
1891 va ser detinguda davant la
Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra
la vivisecció i pocs
dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el
Cafè de la Paix. En
1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904.
El 4 de juny de 1900 ajudà
Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos
matadors de toros portat a terme a
Deuil-la-Barre (Illa de França, França);
gràcies a aquesta acció, les curses de
braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la
promotora dels primers
refugis d'animals que es crearen a França. Precursora
del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892
llançà
per primera vegada la consigna d'«abstenció
genèsica» («Vaga dels
Ventres») en
una conferència pública a la Salle de la
Société de Géographie de
París,
conferència que va ser publicada per Génération
Consciente sota el títol
de Le mal de vivre
aquell
mateix any i reeditada en diferents ocasions;
seguidament, participà activament, amb Sébastien
Faure, Nelly Roussel,
i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà
en L'Endehors (1891-1893), de Zo
d'Axa; en Génération
Consciente
(1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La
Rénovation Esthètique, Le
Tintamarre,Union Internationale des Femmes,
etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el
número d'agost-octubre de la
revista L'Antivivisection. Entre
les
seves obres destaquen Les courses de taureauxà Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11
juin 1890 à la salle des
Capucines (1890), La grande
découverte de M. Brown-Séquard.
Conférence faite le 13 avril 1890 au
théâtre du
Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse
(1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro
forzoso
(1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de
Félix Pyat. Marie Huot
va morirel 13
d'abril de 1930 a l'Hospital de la Charité del VI
Districte de París (França) i fou incinerada al
cementiri de Père-Lachaise. Marie
Huot és una precursora de l'actual corrent«antiespecista».
***
Foto
policíaca de Fernand Biais (2 de juliol de 1894)
- Fernand Biais: El
28 de juny de 1853 neix a Laval (País del Loira,
França) l'anarquista Alphonse Marie Fernand Biais.
Sos pares es deien Augustin Biais, pintor, i Marie Boucherie. Establert
a París (França), es
guanyava la vida fent de torner
de fusta. Vivia al número 34 del carrer de Citeaux de
París, domicili que va
ser escorcollat el 19 de febrer de 1894 en la gran agafada
policíaca
orquestrada contra el moviment llibertari i el la qual li trobaren
periòdics
anarquistes. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili va ser novament
escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat com a
anarquista. A
començament de segle va ser inscrit com a«nòmada» en el registre d'anarquistes
desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
- Alfred Barreyre:
El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el
30 de juny– de 1864 neix a Braçac
(Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Alfred
Barrayre, conegut com Cent-Garde.
Sos pares es deien Antoine Barreyre, obrer vidrier, i Marie Agathe
Vidal, llevadora. Establert a París (França),
treballà de mosso de cafè. El 14 d'octubre de
1893 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per«ultratges als agents».
També treballà de mosso de cafè a
Montecarlo (Principat de Mònaco). En 1893
feia feina al Cafè du Lion de Belfort de París i
l'any següent estava
desocupat. L'1 de juliol de 1893, amb Guérin Henri
Guérin, gerent de La Revue
Libertaire, llogà una habitació
al número 24 del carrer dels Grands Agustins de
París, lloc que abandonaren el
mateix dia de la detenció de l'anarquista
François Mugnier. El setembre de
1893, amb son germà Gustave Barreyre i François
Mugnier, vivia al domicili de
l'anarquista Altéran. El 26 de desembre de 1893 figurava en
un llistat
d'anarquistes del departament del Sena. Entre el 6 de gener i el 25
d'abril de
1894 treballà a Montecarlo. El 30 de juny de 1894 el
prefecte de policia signà
una ordre d'escorcoll i de recerca al seu nom. L'1 de juliol de 1894, a
les
quatre de la matinada, el comissari de policia escorcollà el
seu domicili, una
habitació al quart pis, escorcoll que resultà
infructuós; detingut, va ser
portat a la comissaria. El 4 de juliol d'aquell any va ser tancat a la
presó
parisenca de Mazas i, després que el jutge sobreseies la
seva causa per«associació criminal», dos dies
després va ser alliberat. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de l'escorcoll del domicili d'Henri Juvigny apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 21 d'octubre de 1910
- Henri Juvigny: El 28 de juny de 1889 neix a Étrépagny (Alta Normandia, França) l'anarquista Henri Gustave Juvigny, conegut com Vagny. Sos pares es deien Auguste Alfred Edmond Juvigny, brocanter, i Esther Euphémie Hyppolite Gantier, lletera. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) i del grup de Le Temps Nouveaux. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El juny de 1910 creà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb una vintena de companys el grup d'educació i d'acció anarquistes Unió Revolucionària (UR), que es reunia setmanalment al seu domicili, al número 22 del carrer Augustins, per a fer xerrades. El 20 d'octubre de 1910 el seu domicili de Lilla, ben igual que el de molts d'altres militants, va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El novembre de 1911 s'encarregà de recaptar els fons trets en la col·lecta de suport a Léon Llombart, gerent del periòdic revolucionari de Lilla Le Réveil du Textile, condemnat a 50 francs de multa. En 1913 fou nomenat secretari del grup anarquista de Lilla i participà en el Congrés Nacional que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 a París (França), on es fundà la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA). Entre 1913 i 1914 fou redactor de Le Cri du Peuple. Hebdomadaire communiste et de revendication sociale, de Lilla. En aquesta època treballava de rentaplats en un cafè i posteriorment va fer de quincaller. Fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció Electoral de Lilla per a les eleccions legislatives de 1914. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Medardo
Lusvardi
- Medardo
Lusvardi: El 28 de juny de 1897 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) el
sabater anarquista i anarcosindicalista Medarno Lusvardi. Sos pares es
deien
Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Ben igual que sos germans
Aldebrando,
Alfredo, Bruno i Filippo, milità en el moviment anarquista.
Segons la
Prefectura de Policia de Mòdena tenia una certa
influència en els treballadors,
fet que utilitzava per a fer propaganda anarquista i antifeixista. Es
casà amb
Maria Meschiari, cosina de l'anarquista Valentina Meschiari. El
novembre de
1921, durant els greus enfrontaments amb feixistes a la Cambra del
Treball
Sindicalista del número 14 del carrer Sant'Agata de
Mòdena, que provocaren la
mort del sindicalista anarquista Teobaldo Righetti, resultà
greument ferit quan
Vincenzo Gandolfi i Umberto Traldi, membres d'un escamot feixista, el
reconegueren,
l'atraparen a l'interior d'un portal i l'apallissaren salvatgement fins
a
deixar-lo inconscient a la vorera. Posteriorment va ser detingut per
haver
rebut, sense saber-ho, una partida de fullets de propaganda, esdevenint
l'objecte d'una veritable persecució per part dels feixistes
que començaren a
realitzar visites periòdiques a casa seva, amb intents
d'incendiar-la i
disparant-la. S'uní al grup de combat «Italia
Libera - Ciro Menotti» i la
Prefectura de Policia de Mòdena sospità que un
grup d'anarquistes es reunia al
seu taller de sabateria. Durant la nit del 24 d'octubre de 1924 mentre
un grup de
joves passaven l'estona un cop tancat el local, la policia hi
entrà; Aldebrando
Lusvardi intentà llançar alguns documents al foc,
però no va aconseguir el seu
objectiu i la policia es va fer amb la llista de membres del Grup
Llibertari Juvenil
del barri de la Madonnina de Mòdena així com la
capsa de les quotes amb 81,50
lires. Aquest grup havia estat creat el maig de 1924 per Vincenzo
Chiossi i
estava format per 17 membres que pagaven quatre lires mensuals. El 3 de
maig de
1925 va ser detingut juntament amb altres subversius com a
sospitós de
l'atemptat contra el cenotafi del feixista Gino Tabaroni, mort en 1921
per
l'anarquista Renzo Cavani, però va ser alliberat dies
després. El setembre
d'aquell any va ser novament detingut com a mesura de seguretat i el
seu
domicili escorcollat. El setembre de 1926 va ser novament detingut i
l'octubre,
juntament amb son germà Bruno Lusvardi, en ser considerat«perillós per a l'ordre
públic». Els carrabiners li van intervenir alguns
llibres subversius, entre
ells Fra contadini d'Errico
Malatesta, i una bandera roja. El desembre de 1926 va ser fitxat per la
Prefectura de Policia de Mòdena com a«perillós per a l'ordre
públic» i posat
sota contínua vigilància. En 1938 la mateixa
institució el definí com a«irreductible adversari del Règim
Feixista». El setembre de 1942 va ser tancat
per motius polítics i el mes següent detingut,
juntament amb els anarquistes
Renzo Cepelli, Ettore Panini i altres antifeixistes, sota la sospita
d'haver redactat
un escrit contra Benito Mussolini i el feixisme. Alliberat sota
l'acusació de
propaganda antifeixista, va ser sotmès a un advertiment
formal durant dos anys,
però aquesta mesura va ser suspesa a finals d'octubre
d'aquell any en ocasió
del vintè aniversari de la «Marxa sobre
Roma». Durant la II Guerra Mundial
treballà per a la Creu Roja i durant la
Resistència ajudà els partisans. Un de
sos fills, Bruno Lusvardi, guardonat amb una medalla de plata al valor
militar,
va ser afusellat el 3 de desembre de 1944 com a represàlia
pels alemanys.
Durant els dies de l'alliberament de Mòdena sa companya,
juntament amb la
socialista Giuseppina Parenti, es dedicà a curar el ferits
durant els
enfrontaments als carrers. En 1954, en el IV Congrés
Provincial de l'Associació
Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes
(ANPPIA), va ser
nomenat membre del seu consell directiu. A partir d'aquesta data es va
perdre
el seu rastre.
***
Sante Cannito
- Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i unúnic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.
***
Vicente
Pérez Combina
- Vicente Pérez
Combina: El 28 de juny de 1900 neix a Barcelona
(Catalunya) el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Vicente Pérez Viche, més
conegut com Vicente Pérez Combina,
també citat Convina o Conviña, i que
alguns identifiquen amb Vicente Vidal Pérez. Obrer
envernissador, començà a
militar de molt jove en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant els
anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a
França. Fou membre del grup
anarquista «Los Solidarios». En 1924, des de
París (França), fou un dels
organitzadors de les fracassades insurreccions de la caserna de les
Drassanes
de Barcelona i de Bera (Navarra). En 1926 assistí al
Congrés Anarquista de
Marsella (Provença, Occitània), que, amb Joan
García Oliver, abandonà en no ser
acceptades les seves tesis col·laboracionistes amb els
polítics. Cap el 1928
ingressà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En aquesta època viatjà
a
Rússia amb una delegació cenetista per a
entrevistar-se amb els dirigents
soviètics; detingut, aconseguí evadir-se,
retornant en 1932 a Catalunya, havent
estat a l'URSS tres anys i vuit mesos –sa companya, Catalina
Vidal (Katia Kariakina), i sa filla,
Aurora, no
pogueren sortir de l'URSS i en 1934 encara hi romanien. L'agost de 1932
assistí, en nom del Comitè Nacional de la CNT, al
Ple de Regionals. També en 1932
va fer, amb altres companys (Buenaventura Durruti, Arturo Parera, Joan
García Oliver,
Benjamín Cano, Hilari Arlandis, etc.) nombrosos
mítings i conferències
(Sallent, Cardona, Sabadell, La Torrassa, Valls, Esparraguera, Sant
Vicenç de
Castellet, Tarragona, Manresa, Mataró, Figueres, etc.). El
setembre de 1932
representà, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el
Comitè Nacional de
la CNT en el Congrés Regional d'Andalusia. El 4 de
març de 1933 llegí, a
l'Ateneu Racionalista de Barcelona, la conferència«La persecución de los
anarquistas en Rusia». Entre el 5 i el 13 de març
de 1933 a Barcelona també
representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple
Regional de Sindicats Únics
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC),
on intentà posar
fi al litigi amb la Federació Local de Sabadell, i
prengué la paraula en el
míting de clausura del Congrés Regional
d'Andalusia i d'Extremadura que se
celebrà a Sevilla. Poc després, el 2 d'abril de
1933, va ser detingut a Sevilla,
amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, i empresonat fins el 7
d'octubre
d'aquell any a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia,
Espanya) i a la
presó de Sevilla. Un cop lliure, el 16 de novembre de 1933
intervingué en el
gran míting de la FAI que se celebrà al Palau de
Belles Arts de Montjuïc de
Barcelona, amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti,
Sébastien Faure, Domingo
Germinal, Alexandre Gilabert i Dolores Iturbe. En els anys
següents va fer
mítings amb importants oradors (Buenaventura Durruti, Manuel
Pérez, Manuel Pérez
Feliu, Francisco Ascaso, Joan García Oliver, Frederica
Montseny, Antonio Ortiz
Ramírez, etc.) en diferents places de toros, com ara
Barcelona (1935), Palma
(1935), Benicarló (1936), La Corunya (1936) i altres
localitats catalanes,
andaluses i extremenyes. Assistí al IV Congrés
Confederal de la CNT de maig de
1936 que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya).
Quan el cop militar de juliol
de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra els
feixistes. Durant la
Revolució espanyola fou un dels nou edils confederals
(conseller-regidor de
Serveis Públics) del Consell Municipal de Barcelona, elegit
el novembre de
1936. En aquesta època presidí el Sindicat de
Transports de la CNT de Barcelona
i el gener de 1937 assistí al Congrés de la
Federació de Transports celebrat a
València (País Valencià), ocupant la
secretaria de la Federació Nacional
d'Indústria dels Transports entre 1937 i 1938. Partidari de«Los Amigos de
Durruti», s'adherí al famós
míting que aquesta organització
convocà al Teatre Poliorama
de Barcelona i participà en el seu míting
celebrat al Teatre Goya de Barcelona
abans dels fets de «Maig de 1937». En 1938
pronuncià una conferència a
l'Agrupació Anarquista«Ètica» sobre l'aportació
llibertària a l'Ajuntament de
Barcelona, on manifestava la tasca realitzada pels representants
confederals
cap a la regeneració de la institució i
l'aixecament moral a la categoria de
Municipi Lliure de la ciutat de Barcelona. En 1939, amb el triomf
franquista,
pogué arribar a Veneçuela i en 1940
s'instal·là a Mèxic. Trobem articles
seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara La
Noche, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.És autor dels
llibres de memòries Un militant de
la CNT
en Rusia (1932 i 1933) i Cómo
salí de
Rusia. La política de los bolcheviques (1933).
Vicente Pérez Combina va
morir en data indeterminada a Mèxic.
Vicente Pérez
Combina (1900-?)
***
Benigno Mancebo Martín
- Benigno Mancebo Martín:El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Marín –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la«Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!,Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad iLa Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de«Bellas Artes» i a la de«Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Marín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya).
***
José Sequeira
- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera«A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la«vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó–«només» n'havia estat condemnat a 20–, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquistaA Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).
***
Federico
Martínez Pérez (esquerra) amb l'obrer del vidre
Ramon
Molins, ambdós membres del grup anarquista «Brazo
y
Cerebro» de la FAI (1935)
- Federico Martínez Pérez: El 28 de juny de 1915 neix a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup«Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va feríntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 a Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt.
Federico Martínez
Pérez (1915-1992)
Defuncions
Gaston Couté
-
Gaston Couté:El
28 de juny de 1911 mor a París (França) el
poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène
Couté. Havia nascut el 23 de
setembre de 1880 a Beaugency (Centre, França). Sos pares
(Eugène Désiré Couté i
Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell
Moulin des Murs de
Beaugency i son pare era nomenat «Couté des
Murs», per no confondre'l amb un
altre Couté de la regió. Gaston passà
sa infància i sa adolescència a
Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris,
però va
abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar
el
batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la
Recaptació
General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter
en un periòdic
local, Le Progrès du Loiret. Va
començar a publicar els seus poemes, que
componia en patuès, en publicacions locals (La
Meunerie Française, La
Revue Littéraire et Sténographique du Centre,
etc.), sovint fent servir els
pseudònims Gaston Koutay i Pierre
Printemps. Un grup d'artistes
parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet
van sentir les
seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir
marxar a París per
desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor
de cançons
antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat
gràcies al
seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i
més tard serà llicenciat
definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres,
obtingué un cert èxit a
partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al
Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon,
La boîteà Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquestaèpoca va col·laborar en
la revista La Bonne Chanson, de Théodore
Botrel, i escrigué cançons
d'actualitat per als periòdics anarquistes (La
Barricade, La Guerre Sociale,Le Libertaire). Fou una mena de representant de la
versió rural del
cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus,
el qual li ajudà
en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista
d'èxit. En 1907
fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit
cabaret al Barri Llatí
anomenat Truie qui file, que fracassà
pocs mesos després. Fou íntim de
nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland
Dorgelés, Max
Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit,
Dubray,
etc. Els últims anys de sa vida foren força
difícils: tuberculosi, tabaquisme,
alcoholisme per absenta, mancança de diners,
marginació dels escenaris –l'apropament de la
guerra afavorí els cantautors
patrioters en detriment dels
anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per«ultratges a
la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de
juny de 1911 a l'hospital
Lariboisière de París (França), al
qual havia estat portat el dia abans, i fou
inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire,
acompanyat per
més de 600 persones, moltes del món
artístic (cantautors, músics, escriptors,
pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i
sindicalistes. Els poemes
de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes,
anticlericals, contra la
burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets
(Édith Piaf, Marc
Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard
Pierron et Marc
Robine, Bernard
Meulien, Claude
Antonini, Compagnie
Grizzli, Compagnie
Philibert Tambour, Le
P'tit Crème, Hélène
Maurice, Imbu, etc.) i el seu
repertori ha estat actualitzat per la música
contemporània (rock, rap, tecno,
etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La
chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en
cinc volums i han estat reeditades en
diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.
***
Edward Carpenter fotografiat per Fred Holland Day (1900)
- Edward Carpenter: El 28 de juny de 1929 mor a Guildford (Surrey, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Havia nascut el 29 d'agost de 1844 a Brighton (East Sussex, Anglaterra). Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreamsés la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner).
---
![Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lalanterna.jpg "Capçalera de \"La Lanterna\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
.jpeg)
![Capçalera de "L'Agitatore" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lagitatore.jpg "Capçalera de \"L'Agitatore\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/bakunin/congrescentenari.jpg "Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]")
