Viatges i premis literaris – Barcelona (2003)

Però el blocatge contra els autors considerats "dissolvents" no solament es concreta en la lluita per controlar els premis literaris, l'edició dels llibres. Aquest solament és un dels aspectes del control de la nostra cultura. Alguns escriptors reaccionaris, al servei de partits de dreta o molt conservadors, han esdevingut igualment el màxims consellers de les nostres institucions culturals, quan no són ells mateixos els encarregats de la "vigilància" d'edicions i promocions institucionals. (Miquel López Crespí)

quests dies he estat a Barcelona. Sempre és una alegria viatjar i, sobretot, quan viatges per a recollir premis i preparar l'edició de noves obres per a editorials del Principat. Aquesta vegada es tractava d'anar a recollir el Premi de Novella "Roc Boronat" que editarà properament Edicions Proa. L'acte del lliurament dels premis de novella, poesia i conte va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu de Barcelona i, com de costum, ha servit per establir contactes amb intellectuals admirats com ho són l'investigador, poeta, historiador i ferm activista cultural en defensa dels nostres drets nacionals i socials Lupescu. Hi vaig poder conèixer Carles Duarte i Isidor Cònsol, membres del jurat que havia guardonat la meva novella El darrer hivern (George Sand i Frederic Chopin). Tot plegat, com podeu imaginar, uns dies d'esbarjo a Barcelona en què he anat a veure la meva filla gran, na Mònica, que estudia història a la Universitat Autònoma de Barcelona, i altres familiars als quals no havia vist de feia temps.

Ho he deixat escrit en diversos articles: sempre va bé sortir uns dies del cau estantís de l'autoodi illenc. Marxar i veure amb certa perspectiva la misèria del món de la ploma illenc curull, llevant honroses excepcions, de petites conspiracions de cafè, de provatures rebentistes per fer malbé l'obra dels sectors progressistes... Marxar per uns dies i tornar amb les piles carregades per a mesos per tal de continuar bastint la nostra obra, per continuar el combat sense descans contra la reacció, es vesteixi del color que es vesteixi! Màfies reaccionàries, "lobbys" d'extrema dreta falsament nacionalistes que ordeixen malaltissos complots contra els nostres escriptors d'esquerra i, encegats per la més podrida follia neofeixista, escriuen pamflets plens de calúmnies, mentides, les mistificacions més barroeres i irracionals contra els escriptors que ens consideram hereus ideològics de Gabriel Alomar, Emili Darder, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Llompart.

Aquests darrers temps he hagut de viatjar sovint a Barcelona i Lleida, a diversos indrets de la nostra nació per a pronunciar conferències, anar a recollir determiats premis literaris o fer presentacions de llibres. Record ara mateix la presentació a Barcelona de No era això: memòria polítia de la transició, que férem conjuntament amb Lluís M. Xirinacs, Edicions El Jonc (l'editora del llibre) i els companys d'Endavant i Arran, dos ferms collectius de joves revolucionaris completament immersos en la lluita pel nostre alliberament nacional i social. També record ara mateix el cicle de conferències a la Universitat de Lleida dedicades a l'anàlisi de la transició espanyola, cicle en el qual vaig participar al costat d'historiadors, polítics i destacats activistes culturals com ara Josep Fontana, Josep Guia i Lluís M. Xirinacs.

Totes aquestes sortides serveixen per a posar una mica de més d'oli al meu engranatge de resistent permanent i, des de la relativa distància que dóna estar a un altre indret, veure, amb certa ironia, la inutilitat i mesquinesa de les campanyes rebentistes en contra nostra portades a terme pels llefiscosos sectors reaccionaris que tot ho embruten amb la seca bestialitat reaccionària.

Reflexionem una mica, ja que hi parlam, en el que ha significat i significa encara, per a la creació d'una cultura nacional avançada, el silenci decretat sobre la vida i l'obra dels escriptors d'esquerra. Els problemes patits durant prop de seixanta anys per Gonçal Castelló, per posar un exemple paradigmàtic, n'és una prova evident i irrefutable. Però també podríem parlar d'Enric Valor, Pere Calders, Gonçal Castelló... La reacció i els neonoucentistes proven de barrar el pas a tots els que no combreguen amb el seu ideari estètic i/o polític. Es controlen els premis que es consideren "importants", es menysté aquells que no són controlats per aquests comissaris o, cas encara pitjor, es blasma contínuament contra l'"excessiva proliferació de guardons literaris" (sempre en la línia de controlar els "nous valors" que puguin anar sorgint). La manipulació sectària damunt la nostra literatura no s'exerceix solament mitjançant el control dels premis considerats "importants" pel comissariat: aquells que es consideren que "consagren" l'autor són donats, o almanco són aparaulats, anys abans de la seva concessió oficial. El control també es fa extensiu als suplements de cultura del diaris de màxima circulació, on, com tots sabem, cada camarilla s'encarrega d'enlairar els seus silenciant o atacant aquells que no són de la seva corda.

Però el blocatge contra els autors considerats "dissolvents" no solament es concreta en la lluita per controlar els premis literaris, l'edició dels llibres. Aquest solament és un dels aspectes del control de la nostra cultura. Alguns escriptors reaccionaris, al servei de partits de dreta o molt conservadors, han esdevingut igualment el màxims consellers de les nostres institucions culturals, quan no són ells mateixos els encarregats de la "vigilància" d'edicions i promocions institucionals. Ara ja no som en temps de la dictadura. En el sistema reformat amb la transició i mitjançant la "España plural de las autonomías", que diria Pasqual Maragall, les comunitats autonòmes disposen de determinats pressupostos culturals per a promocionar la cultura. Aleshores s'esdevé que, mitjançant el control i "assessorament" de determinats elements retardataris, els diners se'n van sempre envers una direcció político-cultural i no envers una de diferent. Milers de milions es gasten a finançar determinades obres de teatre i musicals, en edicions de llibres i traduccions, en viatges a l'estranger promocionant uns i altres... Tothom que segueixi amb una mica d'atenció el paorós panorama cultural que ens encercla podrà constatar com sempre són els quatre mateixos els que són traduïts a l'alemany, al rus o a l'anglès; els mateixos que, amb hotel i viatge pagat per les institucions, són a Londres, Berlín o Bucarest parlant de la seva obra. Mentrestant Gabriel Alomar és un dels grans oblidats i es menysté i deslegitima el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Gonçal Castelló o Salvador Espriu. Tampoc no ens hauria d'estranyar gaire, ja que la nova època "democràtica" ha coincidit amb l'enlairament a les més altes alçades de la nostra cultura de dos botiflers declarats, de dos destacats agents de la dictadura franquista com foren Llorenç Villalonga i Josep Pla. No en parlem de les provatures de reivindicar el paper d'un Joan Estelrich i altres intellectuals semblants.

Premis del tipus "Roc Boronat" ajuden, emperò, a rompre els blocatge neonoucentista de la nostra cultura. Per això la importància dels premis independents i no controlats dins del panorama cultural del nostre país.

L'acte de lliurament dels Premis Literaris "Roc Boronat 2003" va tenir lloc en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 14 de maig a les 20.00 hores. Aquest esdeveniment cultural comptà amb l'assistència d'altes autoritats culturals de la Generalitat de Catalunya i d'importants representants de la cultura i la política catalanes. Podem destacar la presència d'Isidor Cònsul Giribert, membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i director literari d'Edicions Proa; Carles Duarte i Montserrat, membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya: Teresa Palahí, representant de l'ONCE a Catalunya; el director de la COPE, Jordi Jordà; l'escriptor Josep M. Espinàs; el director general de Cultura de l'ONCE Ignasi Escanero... Recordem que el jurat del V Concurs Literari en Llengua Catalana "Roc Boronat" era format per Isidor Cònsul Giribert, Carles Duarte Montserrat, Francesc González Ledesma, periodista i escriptor Alvar Masllorens i Escudós, escriptor guanyador del IV Premi Literari "Roc Boronat". Teresa Palahí Juan, delegada territorial de l'ONCE a Catalunya, actuà de president del jurat.

Com informa el web de l'AELC dedicat a Carles Duarte: "Carles Duarte (Barcelona, 1959) és poeta i lingüista. La seva poesia, en què es fan presents d'una manera constants el paisatge i les referències culturals del Mediterrani, té com a temes centrals la tendresa, el somni i l'oblit. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües i ha merescut els premis Rosa Leveroni i Vila de Martorell. Ha collaborat amb els escultors Guido Dettoni i Manuel Cusachs i amb els cantants Dounia Hédreville i Franca Masu. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d'especialitat".

Entre els membres del jurat hi havia igualment Isidor Cònsul, escriptor que ha estat cap de redacció de la publicació Catalan Writing. Autor també d'Antologia de Jacint Verdaguer, 1986. Curador de l'edició crítica de Sant Francesc, de Jacint Verdaguer. Ha escrit també l'important assaig literari Panorama de la literatura catalana (amb Alexandre Broch i Huesa, Vicenç Llorca Nerrocat) i dels estudis literaris: Jacint Verdaguer: història, crítica i poesia (El Mall, 1986); Tirant lo Blanc (Labor, 1992) i Llegir i escriure: papers de crítica literària (La Magrona, 1995). També és autor del dietari Cinc estacions: un dietari (La Magrana, 1998) i de l'antologia Jacint Verdaguer / Joan Maragall. Joc de miralls.

Reconegut arran dels Països Catalans per la seva feina com a crític, poeta i escriptor, Carles Duarte és autor del llibre de narrativa Somnis (Columna, 1994) i dels poemaris Vida endins (Moll, 1984); Paisatges efímers (Columna, 1989); La pluja del temps (Columna, 1990); La pell del somni (Columna, 1991); Llavis de terra (Columna, 1993); Terra (Columna, 1994); Cohèlet: tríptic hebreu I (Columna, 1996); Ben Sira: tríptic hebreu II (Columna, 1996); Qumram: tríptic hebreu III (Columna, 1997); D'una terra blava (Moll, 1997); Khepri (Columna, 1998); Ha-Cohen (Seuba, 1999); El somni (La Magrana, 2000); La terra del somni = La tierra del sueño (Sial, 2000); El silenci (La Magrana, 2001); La llum (Perspetiva, 2001); Tríptic hebreu (La Magrana, 2002) i El centre del temps (Ed. 62, 2003).

El premi em va ser atorgat per la meva obra El darrer hivern (George Sand i Frederic Chopin). La novella, com ja he dit, serà editada properament per Edicions Proa de Barcelona. En la categoria de conte obtingué el premi l'escriptor Joaquim Dalmau i Mata per la seva obra La cadira ranca. El premi de poesia va recaure en el poemari A peu eixut, sobre les aigües del temps, de Carme Colomer Planas.

El darrer hivern, la novella que acaba de guanyar el "Roc Boronat 2003"és una obra ambientada en el París de mitjans del segle XIX, en plena època del romanticisme i en la Mallorca agrària i conservadora que conegueren George Sand i Frederic Chopin en la seva estada a Valldemossa. Una obra que em serveix per a indagar en el món de la controvertida autora francesa, arquetip del romanticisme del segle XIX i en el del músic Frederic Chopin. El socialisme de George Sand, la lluita de l'artista compromès amb la seva societat i el seu temps, el combat per unir el treball creador amb l'activitat política, ocupen els capítols d'aquesta nova novella i els de la seva continuació, El dietari de George Sand. Són els anys en els quals Flaubert escriu Madame Bovary i Karl Marx El Manifest Comunista. Stendhal i Balzac esdevenen els mestres de la generació d'escriptors romàntics de la qual forma part George Sand. Al costat de Sand i Chopin, Balzac i Flaubert, Dickens, Tolstoi i Dostoievski marquen una època que coneix la consolidació del socialisme.

El premi de novella que he anat a recollir a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, de mans de Carles Duarte, el "Roc Boronat 2003", porta el nom de l'insigne lluitador per les llibertats nacionals de Catalunya Roc Boronat i Font. La qual cosa, indubtablement, és una altra de les alegries per haver guanyat aquest guardó. Recordem, com explica el fulletó Homenatge a en Roc Boronat, que ha editat l'ONCE de Catalunya, que Roc Boronat i Font va néixer el 5 de desembre de 1897 a Barcelona. Escriptor i polític, va cursar estudis primaris i musicals a la seva ciutat natal. Casat i amb tres fills. Afiliat a Estat Català, s'exilià a França durant la Dictadura de Primo de Rivera i dirigí, amb Josep Rovira, l'oficina de Francesc Macià a Tolosa de Llenguadoc. Va participar l'any 1926 als fets de Prats de Molló, que van consistir em una invasió frustrada de la Garrotxa des del territori de l'estat francès per part d'un grup de militants de l'"Estat Català", preparada i dirigida per Francesc Macià. Els soldats van ser expulsats de França i foren processats i jutjats a París.

L'any 1930, Roc Boronat va retornar a Barcelona des de Bèlgica, amnistiat pel govern Berenguer, i va ingressar a Esquerra Republicana, per la qual fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, després de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, concretament, comissari del departament de beneficència municipal. En aquella època, molts cecs demanaven caritat pels carrers, i més d'una vegada els guàrdies urbans els detenien i els conduïen a comissaria. Fins que Roc Boronat va tenir tres idees: crear el cupó del cec; l´ús del bastó blanc que els identifiqués i concedir-los una pensió diària.

És així com va promoure la fundació del Sindicat de Cecs de Catalunya, resultat de la fusió entre la Unió de Cecs de Catalunya i la Federació Catalana de Cecs. Una organització que creà, el juny de 1934, i que ell mateix va dirigir. L'objecte del sindicat era ser l'òrgan nacional representatiu de tots els cecs de Catalunya i aconseguir el seu millorament moral, físic i econòmic, així com treballar per a la prevenció de la ceguesa.

Aquell mateix any, va ser empresonat pels fets de l'Octubre de 1934 i, acabada la Guerra Civil Espanyola, després de passar per camps de concentració a l'Estat francès i al nord d'Àfrica, es va exiliar a Mèxic. Allà va treballar al restaurant Ambassadors de Dalmau Costa, i va passar tota la seva vida vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic, de la qual va ser president l'any 1955.

Boronat va collaborar en diverses publicacions catalanes de l'exili, i a la seva bibliografia trobem obres teatrals basades en la problemàtica dels invidents: La vera llum, Nit d'Otello i L'obstacle, per la qual li fou atorgat, el 1956, el premi Àngel Guimerà.

Roc Boronat va morir el 28 d'octubre de 1965, a Mèxic D.F.

Anarcoefemèrides del 10 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'A Revolução Social

- Surt A Revolução Social: El 10 de desembre de 1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista quinzenal A Revolução Social. Folha quinzenal. Portava els epígrafs«No hi ha error que pugui ser útil, com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de Maistre, i «Abans vull patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu silenci», de John Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista«O Futuro», adherit a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la Regió Sud), i estava dirigit per Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu Constantino, Santos Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave, Botto Machado, Errico Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de Souza Paulo, entre d'altres. Tractà temes d'allò més divers: textos teòrics, sindicalisme, notes orgàniques, notícies locals i internacionals, educació, crides solidàries, etc. En sortiren quatre números, l'últim el 9 de març de 1912.

***

Primera edició de l'obra de Han Ryner

- Conferència de Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Hanri Ambroise Ner (Han Ryner) pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».

Naixements

August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)

- August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) --landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya-- l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels«Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquestaèpoca era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests«Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària iúnica filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) --altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les sevesúltimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista:«Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»

***

Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

- Albert Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste Tramcourt i Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la fàbrica Baudet, on també era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil (Illa de França, França). Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de confiança, a començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia al número 27 de Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir correspondència amb anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Trenta», operació repressiva a gran escala que processà l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que es desencadenà arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser acusats d'«afiliació a banda criminal». Durant les sessions de l'Audiència del Sena de París (França) negà la seva militància anarquista. Acusat únicament d'haver rebut correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva partida de Londres amb destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.

Albert Tramcourt (1866-1897)

***

Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)

- Steven T. Byington: El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i intel·lectual anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut com Steven Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha, bibliotecària de la localitat –son pare havia estat ministre de l'Església anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada per Henry George que manté que les persones són propietàries d'allò que han creat, però les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més tard s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker, col·laborant en la seva revista anarcoindividualista Liberty, defensant l'educació com a mitjà per a arribar a un món llibertari. En 1894 va començà a escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la seva doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès dos importants obres de l'anarquisme alemany: The Ego and its own. The case of the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre també publicat sota el títol The great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–, de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la prestigiosa Phi Beta Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica honorífica nord-americana creada per promoure l'excel·lència en les arts i les ciències i introduir els estudiants punters en les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914 publicà «On interference with the environment», per lliuraments en The New Freewoman i The Egoist. En 1919 publicà el llibre The Society of the New Order. Coneixia de manera magistral almenys 12 llengües, incloses les clàssiques que havia aprés a la Union Theological School, i entre 1926 i 1946 fou col·laborador habitual del periòdic American Speech. No obstant això tenia problemes d'expressió i malgrat la seva preparació no podia parlar davant el públic, per la qual cosa passà 38 anys treballant com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn & Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational Church de Ballardvale, de la qual fou secretari i historiador de l'església, però l'abandonà quan es fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En 1943, després de seixanta anys de treball, acabà la seva traducció, directament dels textos originals, de la Bíblia i la seva edició la titulà The Bible in living english (BLE), que fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia comprat els drets d'edició. A més de les citades, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good Housekeeping, Humanity First,Instead of a Magazine, Journal of Biblical Literature, Man!, Mother Earth, The Mutualist, The Nation,New Trends, The New Republic, The Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es va casar, va morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA).

Steven T. Byington (1869-1957)

***

Notícia sobre la baralla apareguda en el diari parisenc La Libre Parole del 21 de juny de 1914

- Esther Israël: El 10 de desembre de 1876 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Esther Lucie Israël. Sos pares es deien Samuel Israël i Marie Israël. A començaments de segle animava les nombroses festes i trobades organitzades pels periòdics Le Libertaire i L'Anarchie, on interpretava cançons revolucionàries. També va fer gales a Bèlgica. Sembla que mantenia una relació a tres amb els anarquistes Henri-François Godefroy i Léon-Americo Michel (Rip). Aquest dos, durant la nit del 26 al 27 de desembre de 1913 van ser detinguts a l'avinguda de la République de París en flagrant delicte de robatori amb agreujants i portant armes; jutjats, Godefroy va ser condemnat a quatre anys de presó i Michel a cinc, i tots dos cinc anys de prohibició de residència. El 19 de juny de 1914, en una baralla entre membres del grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» i socialistes, ella va ser detinguda per haver copejat un agent i processada per«ofenses i rebel·lió als agents». La premsa la considerava «nihilista russa». En aquesta època vivia al número 59 del carrer Archives. No sabem en quina data es casà amb Adolphe Lévy. Esther Israël va morir el 14 de juny de 1922 al seu domicili, número 20 de l'avinguda Wagram, del VIII Districte de París (França).

Esther Israël (1876-1922)

***

Jaume Binimelis Rotger

- Jaume Binimelis Rotger: El 10 de desembre de 1887 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarquista i anarcosindicalista Jaume Binimelis Rotger. Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera, destacat militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida Rotger Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon). Quan tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la família s'establí a Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà l'oncle Jaume, que s'havia exiliat per la seva militància anarquista, però no en trobaren el seu rastre. Després de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa família retornà a Mallorca a començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei militar a la caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat a l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en l'exèrcit per continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar amb Maria Castell Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida; Jaume volgué que aquesta nina portés el llinatge Binimelis, però Maria s'hi oposà. La parella tingué cinc infants (Gabriel, Carme, Maria, Ramon iÀngela) i més tard, a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es posà a fer feina de pescador. Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa família, s'instal·là, amb son germà Ramon, a Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A començament dels anys vint s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on comprà un terreny. En aquesta població milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense deixar de militar en la CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i intentà senseèxit retrobar sa família. Aleshores retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat, condemnat a mort i internat a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser commutada per una de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en llibertat condicional, assignant-li la residència a Mallorca. Autoritzat a deixar l'illa, Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el símbol de Falange va ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell, militant de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir al seu enterrament celebrat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell Guarros, morí el 12 d'octubre de 1974.

Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

***

Giuseppe Turci

- Giuseppe Turci: El 10 de desembre de 1891 neix a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Turci. Sos pares es deien Ugo Turci i Ida Bartolazzi. Fill d'una família de classe mitjana, entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove, ben igual que sos germans Claudio Giovanni (Nino) i Zeno. En 1916 es traslladà amb sa família a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Poc després s'instal·là a Roma (Itàlia), on entre 1916 i 1917 treballà d'ajudant d'apotecaria. En 1918 va ser cridat a files i mentre feia el servei militar al campament del II Granaders de Roma manifestà les seves idees antimilitaristes i llibertàries, fet pel qual el 16 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) a sis mesos de presó militar per«derrotisme». Un cop llicenciat, tornà a Civitavecchia, on segons la policia, «visqué en concubinat amb una casada». En aquesta ciutat formà part del Grup Comunista Anarquista«Pietro Gori» i es dedicà a la propaganda àcrata. Al seu domicili rebé moltes publicacions llibertàries, col·laborà en algunes d'elles i mantingué correspondència amb destacats anarquistes, entre ells i sobretot Temistocle Monticelli. El juny de 1920 es traslladà a Roma, on d'antuvi treballà com artista cinematogràfic. El desembre d'aquell any, segons un informe policíac, havia estat nomenat vicesecretari de la Federació Anarquista del Laci, en substitució d'Italo Manglio. Esdevingué administrador de la segonaèpoca del diari Umanità Nova, que havia estat traslladat de Milà (Llombardia, Itàlia) a Roma. Cap a finals de 1922 un escamot feixista arrasà la impremta d'aquest diari. Poc després, el 26 de desembre de 1922, va ser detingut en sortir de la seu del diari i la policia li va confiscar fons i cartes del periòdic que portava a sobre dels quals era dipositari. La policia també escorcollà la seu del diari i el seu domicili, confiscant materials diversos (correspondència, opuscles, propaganda, registres comptables, etc.). També va ser confiscat el compte corrent del Crèdit Italià que estava al seu nom. Ell fou l'únic detingut d'una vintena d'exredactors, corresponsals i membres del consell d'administració del diari per un delicte d'«opinió». Després d'uns mesos empresonat, va ser alliberat sense judici. Participà en la fundació de la revista d'Errico Malatesta Pensiero e Volontà (1924-1926), de la qual va ser l'administrador fins que va ser prohibida per les autoritats. Promulgada la nova llei de seguretat pública, tot i que encara no estava recuperat d'una greu malaltia, el 2 de desembre de 1926 la Comissió Provincial el va condemnar a cinc anys de confinament, assignant-li l'illa de Lipari. Poc després, a causa del seu alarmant estat de salut, el 17 de gener de 1927 la Comissió d'Apel·lació decidí reenviar-lo a Roma amb una amonestació, mesura amb la qual li va ser difícil trobar feina. Comptable expert i hàbil fotògraf, capaç d'efectuar manipulacions químiques i fabricar pel·lícula cinematogràfica, trobà feina, però sempre perdia els lloc de treball pel fet d'estar constantment vigilat per la policia. Quan acabà el 2 de desembre de 1928 la seva amonestació, trobà feina amb un comerciant que no tenia por de la policia. De tant en tant era detingut i empresonat preventivament en moments puntuals i especials (visites de polítics i jerarques feixistes, etc.). L'última vegada que va ser detingut fou el 28 d'octubre de 1919, aniversari de la «Marxa sobre Roma», i va romandre empresonat fins el 4 de novembre. El seu patró, cansat d'aquesta situació, li va advertir que si era novament detingut l'hauria d'acomiadar. Quan s'aproximà el matrimoni entre Humbert de Savoia i Maria Josep de Bèlgica, per evitar una nova detenció, fugí de casa seva i, sense poder anar a cap hotel o casa d'amics, llocs controlats per la policia, passà les nits a la intempèrie, contraent una fatal pneumònia bronquial. Giuseppe Turci va morir el 7 de febrer de 1930 en un hospital de Roma (Itàlia). Errico Malatesta li va dedicar una afectuosa i commovedora necrològica en Il Risveglio Anarchico del 22 de febrer d'aquell any.

***

Necrològica de Marius Delorme apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de març de 1963

- Marius Delorme: El 10 de desembre de 1893 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista Marius Delorme. Era fill de Joseph Delorme (Frick Delorme i Bercknell), anarquista exiliat a Anglaterra, de qui parla Charles Malato al seu llibre Les joyeusetés de l'exil. Perfumista de professió, visqué a Nerac (Gascunya, Occitània), on acollí regularment Sébastien Faure en les seves gires propagandístiques. Nombrosos militants, francesos i estrangers, perseguits o necessitats, passaren pel seu domicili. Durant els anys trenta freqüentà l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i estava subscrit al seu òrgan d'expressió La Voix Libertaire. En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Òlt i Garona. En aquesta època rebia una pensió de guerra del 35 per cent i vivia al número 29 de l'avinguda Maurice Rontin de Nerac. En acabar la guerra d'Espanya, instal·là nombrosos refugiats espanyols a les granges de la regió. Marius Delorme va morir en 1963.

***

Baldomer Dufour Barberà

- Baldomer Dufour Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà –el seu primer llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour,Dufur, Doufor, etc.). Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs orgànics de rellevància, com ara en 1924 el de secretari del Sindicat Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la Dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella (Provença, Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a Barcelona i es va posar en vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings, com ara Gavà (juny), Canet (juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil lluità com a milicià en la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son germà Jaume i fou internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951 s'instal·là amb sa companya Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a resultes d'una operació d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

Baldomer Dufour Barberà (1905-1955)

***

Notícia sobre la conferència de Luis Buján Castiñeiras apareguda en el periòdic tolosà CNT del 16 de febrer de 1958

- Luis Buján Castiñeiras: El 10 de desembre de 1910 neix a Santa Eugenia (Ribeira, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Buján Castiñeiras. Des de molt jove formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del grup anarquista «Germinal» de la Corunya. En 1936 lluità a Astúries (Espanya) contra el feixisme i quan aquesta zona caigué a mans franquistes passà a Barcelona (Catalunya). Posteriorment lluità al front d'Aragó, on va ser ferit. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació alemanya participà en la Resistència i quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Montalban, on fundà la Federació Local de la CNT. El 13 de novembre de 1954 llegí, al local social de la CNT de Marsella (Provença, Occitània), la conferència «Federalismo y autonomia». En 1955 participà econòmicament la subscripció«Pro-Premsa Clandestina a Espanya». El 16 de febrer de 1958 a la Maison du Peuple de Montalban, organitzada per la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat, va fer la xerrada «Aspectos actuales de la CNT». En 1963 s'instal·là Marsella. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a la CNT de Figueres (Alt Empordà), la qual representà en el V Congrés de la CNT de 1979, i més tard a la de Perpinyà. Trobem escrits seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Atalaya, Cenit,Espoir, Ideas-Orto,La Protesta Obrera, etc. Malat, Luis Buján Castiñeiras va morir, després de patir cinc operacions, el 20 de juliol de 1988 a Montalban (Llenguadoc, Occitània) –altres fonts citen Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– i fou enterrat civilment.

Luis Buján Castiñeiras (1910-1988)

 ***

José García Pradas

- José García Pradas:El 10 de desembre de 1910 neix a Quincoces de Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista José García Pradas. Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera de Dret a Saragossa, que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a València, on va fer feina de dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients literaris i polítics, i va conèixer Max Aub i Marín Civera Martínez. Es va acostar a la Confederació Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va trobar rebutjable. En 1933 va fer de corresponsal per al periòdic La Tierra. Poc abans de l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a redactor de La Tierra, feina que abandonà poc després segons uns per «discrepàncies ideològiques» i segons uns altres perquè el periòdic va ser suspès per les autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la Federació Anarquista Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de Melchor Rodríguez. El febrer de 1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra civil es troba a Barcelona, però marxarà a Madrid on es convertirà en un dels pilars de la CNT castellana: dirigeix CNT i Frente Libertario; membre del Comitè de Defensa del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de Madrid; col·labora en la preparació de la maniobra antiestalinista contra Negrín de març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment, etc. Durant aquests anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que li van aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar a França (Marsella, París, Dieppe). Després es va instal·lar a Londres, on va fer feina primer de manobre, després de cambrer i més tard com a redactor de la ràdio britànica, alhora que realitzava tasques literàries, com ara la traducció de Shakespeare. Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i Peirats, i crítiques molt dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del col·laboracionisme cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla que en 1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14 Division, Ação Directa, Campo Libre, Cenit,CNT, Construcción,Cultura Proletaria, España Libre,Frente Libertario, Libertad,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Balada de nochebuena, Con el sudor de su frente,En el portal de Belén, El Estado es una clase, Fabulillas de tablado, Fray Tomás de San Martín, Leyenda del Pucará,Meditaciones independientes, Nuestro señor el centauro,Pasado y presente del movimiento obrero español, Resón de la Araucana, Romance del conde Alarcos, Los rusos vuelven, La saeta arbolada de traición,El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,Tributo de sangre,Antifascismo proletario (1938), Bandera de libertad (1938), Milicias confederales (1938), Después de la guerra (1938), Frente popular antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La traición de Stalin (1939), Cómo terminó la guerra de España (1940), Tres epístolas a Horacio (1946), La revolución y el Estado (1947), España, colonia de su ejército (1947), La crisis del socialismo (1947), Guerra civil (1947), Cuatro cartas a Carbó (1948), Origen, esencia y fin de la sociedad de clases (1948), Rusia y España (1948), ¿Revolución proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz (1963), ¡Teníamos que perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi rescoldo. Material para la historia del anarquismo español i La muerte de la vergüenza. En 1978 va participar en la pel·lícula ¿Por qué perdimos la guerra?, de Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán. José García Pradas va morir el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).

***

Amèlia Jover Velasco

- Amèlia Jover Velasco:El 10 de desembre de 1910 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco --a vegades apareix com Amàlia. A la seva vila nata, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la sevaèpoca. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada«Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a París (França).

Amèlia Jover Velasco (1910-1997)

***

Eulalio Esteban Fernández

- Eulalio Esteban Fernández: El 10 de desembre de 1913 neix a Novés (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eulalio Esteban Fernández. Sos pares es deien Justo Esteban i Beatriz Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en l'exili francès, juntament amb Andrés Clavero Flores, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero (El Gallego), Francisco Soler Ciércoles i altres, sobretot, des de Perpinyà, en els grups de suport a la resistència antifranquista que actuaven a l'interior de la Península. Entre 1944 i 1945 participà en la invasió («Operación Reconquista de España») de la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1947 fou delegat per Perpinyà en el Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També fou membre del Grup Escènic «Talia». Sa companya fou Maria Folch Roset. Eulalio Esteban Fernández va morir el 20 de novembre de 2002 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i enterrat dos dies després.

Defuncions

Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911

- Fernand Julian: El 10 de desembre de 1927 mor a Draveil (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Havia nascut el 6 de maig de 1877 a Generargues (Llenguadoc, Occitània). Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare, illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant. Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquestaèpoca freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil–la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la«reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

***

Juan Antonio Bernal Ramírez

- Juan Antonio Bernal Ramírez: El 10 de desembre de 1945 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El Andalúz. Havia nascut el 10 de març de 1895 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on regentà el Bar Andalucía i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la reacció estalinista, va ser detingut per«tinença d'armes». Després de la guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona (Catalunya).

Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)

Continua...

---

Viatges - Alguns viatges dels anys 60

Un dia, poc abans de tornar a Mallorca, a una placeta que hi havia prop de l'estació Termini, vaig poder participar -la padrina estava vertaderament escandalitzada!- en una festa de barri organitzada pel PCI. Per primera vegada en ma vida vaig poder veure i tocar la bandera roja! La gent de la barriada es divertia tranquillament, sense problemes. Era una festa popular, amb concursos d'afeccionats, teatre a l'aire lliure, cançons del camp i dinars familiars sota els arbres de la plaça. Al final, la padrina, dona de poble també, va fer abstracció de les banderes roges i berenàrem amb els comunistes italians. (Miquel López Crespí)

Ara som a l'any 1962 i el Papa Joan XXIII prova de rompre l'esclerosi múltiple que des de sempre paralitza l'Església Catòlica i la converteix en un dòcil instrument en mans de les classes explotadores del món sencer. Com dèiem en un article anterior, l'ecònom de sa Vileta Joan Sueca engrescà la meva padrina a anar a Roma l'any de l'obertura del Concili Vaticà II. Aquell viatge vaticanista i de reforçament de la fe catòlica, apostòlica i romana, tengué certa importància en la meva posterior evolució personal i en l'arrelament de certes conviccions polítiques. No cal dir que, a Roma, l'agència que muntava l'expedició ens dugué a la beneïda oficial del ramat (efectivament hom ha rebut la benedicció de Joan XXIII, i potser aquesta ximpleria em féu receptiu a les idees que, un poc més endavant, anaren sortint del Concili Vaticà II). Però veure amb els meus ulls l'immens tresor de l'Església -paisatge infinit d'or, argent i diamants- em va fer constatar que aquella, en definitiva, era la religió dels rics, dels feixistes que a la nostra terra havien guanyat la guerra. Ja de menut no podia casar les tones d'or amb la pobresa predicada a l'evangeli, amb els exemples posats pels apòstols: "Serà més difícil que un ric entri al regne del cel que no pas un camell pel forat d'una agulla". I, imaginava, aquella riquesa devia ser contrària a les idees de les milicianes que havia vist a les fotos que guardava el pare. Els homes i dones de la CNT que hi havia a les grogoses fotos de la família... )no lluitaven precisament per un món sense pobres ni rics, sense l'or tret del treball esclau assalariat? El tresor em semblà una illimitada muralla per a barrar el pas al progrés de l'home.

Un dia, poc abans de tornar a Mallorca, a una placeta que hi havia prop de l'estació Termini, vaig poder participar -la padrina estava vertaderament escandalitzada!- en una festa de barri organitzada pel PCI. Per primera vegada en ma vida vaig poder veure i tocar la bandera roja! La gent de la barriada es divertia tranquillament, sense problemes. Era una festa popular, amb concursos d'afeccionats, teatre a l'aire lliure, cançons del camp i dinars familiars sota els arbres de la plaça. Al final, la padrina, dona de poble també, va fer abstracció de les banderes roges i berenàrem amb els comunistes italians.

De ben jove comprenia que socialistes i comunistes no eren els monstres que deien els feixistes. La bandera roja del proletariat era, a la Roma de començaments dels anys seixanta, el més normal del món. Allà no hi anava la Guàrdia Civil a detenir la gent per unes idees. La democràcia podia servir molt bé per a reunir el poble treballador a berenar, cantar cançons revolucionàries sense que fos pecat, somniar un futur millor. Vaig comprendre que els homes i dones de les fotos del pare -els polsosos herois enterrats per les amples planures de Castella o portats pel corrent de l'Ebre vers l'ignot- eren ben iguals que aquells treballadors italians del PCI. Homes i dones riallers, que volien un avenir més just i digne per als seus fills.

No cal dir que el viatge a la recerca de la benedicció del Papa serví per a reforçar les meves naixents conviccions esquerranes.

El retorn a Mallorca fou més trist. Quan, en davallar de l'avió a l'aeroport, vaig tornar a ullar els tricornis de la Guàrdia Civil, el cor em féu un sotrac. "Ja hi tornam a ser", vaig pensar. Dins la maleta, amagat entre diverses publicacions religioses, hi portava un número de l'Unità, el diari del PCI, que vaig provar de traduir amb un diccionari italià-espanyol. Imaginava que el poder de la lletra impresa, si portava la falç i el martell, podria foragitar la tenebra franquista d'un cop.

Els subsegüents viatges a l'estranger, ja de gran -amb més de vint anys-, foren més difícils i problemàtics. Arran de la primera detenció, en temps de la vaga d'Astúries, vaig tenir molts problemes per a aconseguir el passaport i els posteriors permisos del Govern Civil.

Cada vegada que volia sortir de l'Estat espanyol havia de demanar un permís especial, i la concessió restava en mans de la Social. Per sort, la família coneixia un advocat (militar franquista) que en temps de la guerra havia estat cap de Falange. Aquest home, amic dels padrins, s'avenia a fer el favor. Per una determinada quantitat de diners (la primera autorització ja em costà cinc-mil pessetes!), anava fins al despatx de la Brigada Social, en el carrer de la Soledat, i sempre tornava amb el passaport segellat pel Governador. No sé el que devia pagar als terrorífics lacais de la dictadura, però el cert és que mitjançant tan perfecta i universal "tècnica" -comprar el favor- vaig poder fer algunes escapades.

En acabar el servei militar, era per a mi una necessitat vital sortir a l'estranger, partir una temporada del gris ambient ciutadà. A finals dels anys seixanta vaig ser a Irlanda i a Londres. Irlanda del Nord vivia amb intensitat la lluita contra l'ocupació britànica. Els partits nacionalistes irlandesos i l'IRA estaven en plena guerra contra els ocupants. Feia anys que mantenia una activa correspondència amb joves irlandesos, i amb simpatitzants del Sinn Féin (el partit dels patriotes irlandesos). Intercanviàvem postals, revistes, discos de música popular... Fins aleshores m'havia mogut molt dins el camp estrictament socialista, però aquella llarga correspondència i discussions amb irlandesos em permeté anar ampliant la meva concepció del fet nacional (aprofundida més endavant amb l'estudi dels clàssics del pensament marxista català i internacional). Després d'algun viatge a Londres, de tornada cap a Mallorca, ens aturàvem a comprar tota una sèrie de llibres que dificultosament arribaven a l'illa. A part de subscripcions a diverses revistes revolucionàries angleses (The Morning Star i The Red Mool, trotsquista), vaig adquirir les meves primeres Obres escollides de Lenin, que contenien una obra bàsica dels militants esquerrans de començaments dels setanta: "El dret dels pobles a l'autodeterminació". La visita a la tomba de Karl Marx, en el cementeri de Highgate, era un passeig obligat per a tothom que es reclamàs del socialisme i de la llibertat dels pobles. En marbre, cisellada, hi havia la famosa frase: "Fins ara els filòsofs no han fet res més que interpretar la realitat; ara es tracta de canviar-la".

Anys endavant, a la llibreria on treballava, o amb en Guillem Oliver i na Neus Inyesta a la Cooperativa d'arquitectes progressistes de l'Estudi General, ja disposava d'un poc més de diners (no gaires!). Amb l'arquitecte Joan Vila i la seva esposa Berta fèiem viatges ben barats per tot Europa. Sempre amb tren -sense dret a llitera!- i dormint en albergs per a estudiants, menjant entrepans. Anàvem a veure el cinema prohibit a l'estat espanyol (cicles de cine revolucionari soviètic o cubà, suec o japonès; pellícules i documentals del Vietnam; les impressionants obres de Pontecorvo (La batalla d'Alger); els primers films de Glauber Rocha, molts abans de ser projectats a Barcelona; realitzacions del realisme crític alemany o danès; les excèntriques provatures de Warhol... Dormíem a un piset del Barri Llatí prop de Notre Dame, que encara portava l'empremta del maig del seixanta-vuit.

Envers l'any 1968 -concretament en el mes de febrer-, en la collecció "Papeles Sociales Ilustrados" de "Ediciones de Cultura Popular" dirigida per Manuel Vázquez Montalbán, Miquel Porter-Moix publicava una de les nostres "biblies" de finals dels seixanta: parl del primer volum de Historia del cine ruso y soviético. Aleshores -en difícils circumstàncies-, clandestinament ja havíem pogut veure moltes de les pellícules clàssiques del cinema soviètic que havien conformat el cinema universal modern. Parl de la major part de pellícules de Vertov, Eisenstein, Púdovkin i Dovjenko. Els primers viatges a Londres i París servien per passar hores i hores en els cinemes que projectaven aquests obres d'art, bàsiques per a entendre i copsar tota la càrrega revolucionària d'aquest nou mitjà d'expressió artística (l'art més jove de totes les arts!).

Potser el fet d'haver vist abans algunes pellícules molt importats de Charlot (El chico, 1921; Tiempos modernos; La quimera del oro, 1925; Día de paga, 1922; i, a Londres -a l'Estat espanyol havia estat prohibida per la censura franquista-, El gran dictador, 1940) ens permeté aprofundir en l'esperit i en l'ànima dels clàssics fundadors del cinema contemporani, els mestres de la Unió Soviètica.

A les Illes, bàsicament, els encarregats de fer-nos conèixer aquestes obres cabdals (d'Eisenstein, Medvedkin, Vertov, Púdovkin i Dovjenko) varen ser en Vicenç Mates i en Jaume Vidal Amengual. Un poc abans, a mitjans dels seixanta, en Paco Llinàs, que dirigia el Cine Club Universitari, projectava algunes d'aquestes pellícules per als socis del Club, cada diumenge al matí, en el cinema Rialto del carrer de Sant Feliu.

És evident que, a Mallorca, el cineasta soviètic més conegut en temps de la clandestinitat (projeccions a les cases particulars de Jaume Vidal en el carrer Antoni Marquès, a la casa de Vicenç Mates a Santa Maria del Camí i, posteriorment, a Bunyola; en els collegis on hi havia professors progressistes -CIDE, Pius XII-; l'Escola de Magisteri...) va ser Serguei Mikhàilovitx Eisenstein. Pellícules com La vaga (1924); El cuirassat Potiomkim (1925) o Octubre (1927) eren estudiades, analitzades i comentades fins als darrers detalls. En Vicenç Mates i en Jaume Vidal ens feien copsar -i això que nosaltres, abans de la projecció, ja havíem llegit tot el que fins en aquells moments s'havia editat a l'Estat espanyol sobre els directors i les pellícules!- les troballes tècniques, les aportacions a la cinematografia mundial, dels mestres soviètics.

Per la meva banda, estudiós des de feia anys de la història de la Revolució Soviètica, m'encarregava de precisar alguns detalls polítics mals de copsar o de difícil comprensió. S'ha de recordar que aleshores -en els anys finals de la dictadura- no solament anàvem a veure les projeccions d'aquestes genis de la cinematografia mundial per simple curiositat intellectual (que n'hi havia, i molta!), sinó també per necessitat militant. Desenes de militants de l'OEC, de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de les Comissions Obreres Anticapitalistes aprengueren les primeres nocions d'història de les revolucions mundials mirant aquests films i escoltant els comentaris que es feien durant i després de la projecció de les pellícules.

Una altra qüestió estretament relacionada amb l'anterior era conèixer els resultats de les tergiversacions estalinistes de la història. Mirant i estudiant Octubre, per exemple, també provàvem de copsar on i en quin moment havien actuat les tisores estalinistes per anihilar, d'aquella portentosa història del proletariat, el paper essencial de Trotski al costat de Lenin.

Amb el temps -i només havien passat deu anys d'ençà el triomf de la Revolució fins a la filmació d'Octubre!- la nova burgesia "roja" que havia usurpat el poder als treballadors a l'URSS, s'encarregaria s'esborrar qualsevol referència al papers dels autèntics bolxevics en els esdeveniments d'octubre. Totes les aparicions de Trotski a la pellícula foren sistemàticament tallades a fi que el poble soviètic, els treballadors i revolucionaris d'arreu del món, no tenguesin una visió real de qui dirigí realment la Revolució, quins eren els objectius finals d'aquesta (lluny de recrear amb noves banderes l'antic imperi dels tsars o de crear una nova burgesia en substitució de la que havia enderrocat el poble treballadors de totes les nacions de l'ex-imperi).

Altres obres mestres d'Eisenstein eren comentades per nosaltres, en aquelles illusionades projeccions del temps de la clandestinitat. Em referesc a films de la importància de La línia general (1929), la inacabada (Que viva México! (1931) que, en opinió de Romà Gubern, hauria pogut ser l'obra mestra d'Eisenstein. Mes endavant foren estrenades en locals comercials, a Ciutat: Aleksandr Nevski (1939) i Ivan el Terrible (1944).

Abans -a començaments dels anys seixanta i, un poc més endavant, concretament l'any 1965, que és quan em vaig subscriure a les revistes Nuestro cine i Primer acto- ja havíem tengut molta informació de la importància cultural del cinema revolucionari soviètic i mundial. Revistes antifranquistes com Triunfo, emissores estrangeres com Ràdio París, la BBC de Londres, Ràdio Moscou o Ràdio Espanya Independent ens havien fornit, en els anys més foscos de la tenebror franquista, d'utilíssims elements d'anàlisis. Mentre el feixisme feia empassolar a la població els indigeribles engendres del cinema imperial feixista, les absurditats del nacional-catolicisme, i tota la caterva de Marisols, Joselitos i tutti quanti, nosaltres, els antifeixistes mallorquins, ens anàvem formant amb els estris culturals que estic comentant.

Caldria servar per sempre més els noms dels companys que, enmig de dificultats de tot tipus, enlairen -amb la revista Nuestro cine- la bandera de l'honestedat cultural i la veritat històrica fent front a la desinformació i manipulació permanent del feixisme espanyol. Cap a l'any 1965 formaven el consell de redacció de Nuestro cine: Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fonteia, Ángel Fernández Santos y Claudio Guerin Hill. Des de Barcelona, les cròniques les escrivia Romà Gubern. El director era J.A. Ezkurra i -malgrat les contínues agressions de la ultradreta feixista- la revista aconseguí funcionar -amb certa "normalitat"- des del carrer de Sánchez Barcálztegui, número 36, 6è, de Madrid.

Amb els anys, fent costat a la tasca desenvolupada pels companys de Nuestro cine i Triunfo, s'hi afegiren algunes editorials que, com les esmentades "Ediciones de Cultura Popular" que dirigia Manuel Vázquez Montalbán, feren tot el possible, sortejant els embalums de les lleis feixistes, per anar publicar alguns llibres cabdals per a una formació cultural progressista dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat. Em referesc a "manuals" imprescindibles, com ho varen ser els dos volums de Romà Gubern que, amb el títol Historia del cine, publicà Editorial Lumen dins la collecció "Ediciones de Bolsillo" l'any 1971.

Un poc abans (1970) l'Editorial Artiach (mitjançant un conveni amb l'Institut del Llibre Cubà) editava una part molt important de les memòries d'Eisenstein (Reflexiones de un cineasta) que, en aquell temps, ens serviren a la perfecció per anar esbrinant a fons el món personal i professional del gran director soviètic. L'edició de les Reflexiones de un cineasta ajudava a aprofundir les aportacions de Miquel Porter-Moix (Historia del cine ruso y soviético).

Cap a l'any 1971, en Miquel Bilbatua ens tornava ajudar en aquesta coneixença essencial del millor del cinema mundial, i "Alberto Corazón, Editor", en la collecció "Comunicación", treia a la llum el llibre Cine soviético de vanguardia, un impressionant recull de treballs teòrics de Tinianov, Kuleixov, Dziga Vertov, Nedbrovo i el mateix Eisenstein.

Donada la importància política i cultural d'aquest darrer director de cinema, per aquella època anàvem comprant tot el material que sobre la seva obra o la seva persona arribava a Ciutat. A finals dels anys seixanta, qualsevol jove revolucionari mallorquí sabia, copsava a la perfecció, que no podia anar pel món -políticament, culturalment- sense haver aprofundit en els fonaments del cinema contemporani. I, molt manco, podia arribar a copsar la fondària de la lluita anticapitalista, antifeixista i antiimperialista, sense haver assimilat les aportacions culturals i històriques d'Eisenstein. Per això sempre anàvem a la recerca de tot tipus de material, especialment de llibres, que ens permetés anar coneixent més i més aquella portentosa història.

La collecció "Maldoror" d'Editorial Labor editava l'any 1974 les memòries de Dziga Vertov (Memorias de un cineasta bolchevique). Igualment "Tusquet editors" publicava (en el mateix any 1974) el llibre d'Ángel Fernánez Santos Maiakovski y el cine, que ens permetia investigar en les relacions entre la cinematografia russa i soviètica i el més gran poeta mundial dels anys vint: el poeta Maiakovski.

Un poc abans, el 1973 , "Siglo XXI Argentina Editores" editava El cine como propaganda política: 294 días sobre ruedas, d'Aleksandr Medvedkin.

Els treballs de Medvedkin varen ser importantíssims per al posterior desenvolupament del documentalisme mundial. Aleksandr Medvedkin participà, com a combatent la la legendària Cavalleria Roja, en les fileres de l'Exèrcit de la Revolució Mundial de Lenin i Trotski. Als vint-i-set anys es dedica al documentalisme -fundà l'històrica experiència del cinematrèn: filmar i projectar a totes les repúbliques soviètiques mentre un equip especial de realitzadors viatja arreu de la immensa Unió.

Els treballs més coneguts de Medvedkin són (entre d'altres): (Al ladrón! (1930); Acerda del amor y El hoyo (1932); Confiamos en nuestra victoria (1941); La liberación de la tierra (1946); A la gloria del trabajo (feta amb la collaboració de R. Grigóriev i M. Slavínskaia); Primera primavera (1954); Primavera atormentada (1956); Pensamientos sobre la felicidad (1958); Razón contra sinrazón (1960); La ley de la cobardía (1962); Amistad con infracción (1965); Esclerosis de la conciencia (1968); Carta a mis amigos chinos (1971); i dues pellícules de ficció: La felicidad (1934) y La milagrosa (1936).

En el 1973 l'Editorial Anagrama publicava Eisenstein de Víktor Xklovski; i Aymá, en la seva collecció "Voz Imagen", l'important treball de Dominique Fernandez Eisenstein. Aquest darrer llibre, l'estudi del conegut estudiós francès (Dominique Fernandez va nèixer a París l'any 1929), ens serví per a relacionar a fons l'obra d'Eisenstein amb la seva particular biografia. Poder relacionar la gestació d'obres cabdals de la cinematografia mundial com eren La vaga, La línia general, Aleksandr Nevski, Ivan el Terrible, El cuirassat Potiomkim o Octubre amb la vida del seu autor ens va permetre defugir qualsevol tipus de simple coneixement superficial d'aquest clàssic soviètic. La recerca d'un profund rigor intellectual era norma entre alguns revolucionaris dels anys seixanta i setanta. Rigorositat que, evidentment!, no servia per a estar "bé" amb les respectives direccions partidistes que, sovint, s'estimaven més el tipus d'obrer incultes i sense formació política (però sempre dòcil a qualsevol indicació de qui "dirigís", de qui "manava").

Però parlàvem de Londres, Gènova, Venècia o París a començaments dels anys setanta. De quan ens delia -sempre dins de les nostres minvades possibilitats econòmiques i amb la dificultat afegida del control del meu passaport per part de la Brigada Social del règim franquista- anar amunt i avall a la recerca de la història del cinema mundial. Tantes d'obres mestres prohibides per l'endarreriment cultural que significaren els anys d'opressió feixista!

A París compartíem l'apartament amb un estudiant del Brasil -amic de l'arquitecte Joan Vila- que ens deixava la clau i ens feia de guia pels indrets més interessants de París (en el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 publicat per "Al Tall Editorial" l'any 1994 parlàrem de Joan Vila i de la Cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer de l'Estudi General: Neus Inyesta, Guillem Oliver, Manolo Cabellos, Carlos García Delgado...)

Als bars del costat de les llibreries de l'oposició antifranquista coneguérem José Martínez, que dirigia "Ruedo Ibérico". En tornar a Barcelona anàvem carregats de material subversiu. A Mallorca, els companys esperaven aquests carregaments com la terra espera l'aigua després d'una perllongada sequera. A Ciutat organitzàvem sessions de projecció de diapositives (la Revolució dels Clavells a Portugal...), escoltàvem els discos de música revolucionària catalana i mundial, estudiàvem els clàssics del pensament anarquista i socialista de tot el món. Per portar endavant tota aquesta tasca subversiva record haver comprat (entre molts d'altres llibres) el famós estudi De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrollo (1808-1966), d'Ignacio Fernández de Castro (la nostra "bíblia" per als seminaris clandestins sobre història d'Espanya). Vaig dur també El Opus Dei en España, de Daniel Artigues, i Antifalange, de Herbert Southworth. I, com és de suposar, tot el que podíem de la "Biblioteca de Cultura Socialista": els Escrits sobre literatura i art i el 1905 de Trotski... i un llarg etcètera.

Encara faltaven uns anys perquè en Domingo Perelló, de Logos, s'especialitzés en tota aquesta mena de material subversiu.

De Praga, Bucarest o Sòfia no podíem portar res. Alguns discs de música clàssica o popular (anaven molt barats). Feia poc dels fets de la primavera de Praga i pertot encara es respirava un aire de trista i fonda resignació. Només a Txecoslovàquia, els estalinistes -portats de nou al poder pels tancs del Pacte de Varsòvia- depuraren cinc-cents mil treballadors i intellectuals progressistes. (Malgrat altres analistes consideren que, d'una banda, els "reformistes" no eren sinó uns filosocialdemòcrates liquidacionistes de tipus Gorbatxov i, de l'altra, els qui tornaren al poder no eren pas estalinistes, sinó khruixtxoviano-brejnevians). Iugoslàvia era un món a part que no tenia res a veure amb els protectorats de la burocràcia soviètica. L'any 1948 ja havien romput amb el PCUS. Els iugoslaus vivien un cert renaixement cultural i econòmic a ran de l'entrada massiva de les divises que portaven els turistes. Aleshores, Tito era un personatge clau de la política internacional amb la seva defensa del Tercer Món, espoliat per l'imperialisme mundial.

Sòfia i Bucarest semblaven deserts culturals. Els prestatges de les llibreries eren plens d'obres illegibles dels respectius dictadors (els caps de la burgesia "roja" que dominaven en aquests països). Les obres completes de Ceausescu i Tódor Jívkov, era el màxim que podies trobar a Bulgària o Romania.

Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping.

Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.

Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians.

Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva "malaltia infantil" per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.

A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68.

Frankfurt, capital de la cultura catalana.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)

Per què vaig a Frankfurt

Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.

Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.

Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.

Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.

Miquel López Crespí

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Viatges – Menorca i el III Encontre de Poesia dels Països Catalans

Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. (Miquel López Crespí)

La meva recent participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans que s'acaba de celebrar a Menorca al costat dels poetes David Castillo, Susanna Rafart (que guanyava recentment el "Carles Riba"), Òscar Bagur, Biel Pons i Josep Ballester m'ha portat nombrosos records a la memòria. Mentre Sam Abrams anava presentant els diversos poetes participants en l'Encontre poètic, munió d'esdeveniments personals i collectius m'arribaven inesperadament.

Menorca sempre ha tengut una importància cabdal dins de la meva vida i la meva obra literària. Tot començà fa molts d'anys, ja fa més d'un quart de segle. Després d'haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma de l'any 1974 amb l'obra Autòpsia a la matinada, el 1975, i també en la modalitat de teatre, guanyava un dels guardons literaris més prestigiosos que s'atorgaven -i s'atorguen!- dins l'àmbit de la nostra cultura. Em referesc al Premi Especial "Born" de teatre, de Ciutadella. Aleshores vaig ser mereixedor del Premi Especial "Born" per la meva obra Les Germanies (que, posteriorment al lliurement del guardó, va ser segrestada per la temible policia política del règim franquista -la Brigada Social-, i mai no vaig tornar a veure).

El Premi Especial Born va ser, per tant, un dels meus primers guardons i significà un estímul important en la meva dèria literària.

Posteriorment, quan ja ha passat més d'un quart de segle d'aquell Especial "Born" de Teatre, s'esdevé altra vegada quelcom de semblant. El prestigiós Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó acaba de lliurar-me el Premi de Literatura de l'any 2002 per la meva obra Cercle clos. Pel que es pot comprovar Menorca ha estat, doncs, en el començament de la meva carrera literària i la seva influència vigilant arriba fins al present.

Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. Record ara mateix els companys de l'OEC Josep Capó (actualment màxim responsable de la PIMEM), l'advocat Joan Albert Coll (del nostre front obrer), l'amic Tomeu Febrer (actual Secretari General del PSM) amb el qual viatjàrem plegats al II Congrés de l'OEC, a Euskadi l'any 1978. La meva relació amb Menorca i els menorquins no és solament literària i sentimental. Com podeu comprovar és una relació d'amor que va lligada indisolublement a la seva història i als fills d'aquella terra germana en cultura i esperances.

Pens que, amb els anys, passada l'època més fosca de la tenebror feixista, el pòsit de tantes relacions fermes i solidàries anaren influint en alguna de les meves novelles. Parlar amb els menorquins i menorquines, saber de la seva història personal i collectiva, ha estat sovint decisiu en la meva forma d'encarar la realitat i el temps que ens ha tocat viure. Record ara mateix la companya Sofia Sintes, heroica lluitadora comunista que vengué voluntària a Mallorca, amb les tropes de Bayo l'any 1936 per ajudar a alliberar aquesta terra del feixisme.

Sofia Sintes, ja d'edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Portocristo, on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques. Em contava que ella pogué tornar a Menorca, en la retirada dels primers dies de setembre, després de la intervenció de l'aviació italiana, però el seu company morí en el camp de batalla mallorquí lluitant contra la dreta anticatalanista i antimarxista. Tot plegat, el contacte amb menorquins i menorquines, les històries contades per Sofia Sintes i els supervivents de la guerra civil, m'ajudà moltíssim a bastir novelles com Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors) i L'Amagatall (Collecció Tià de Sa Real). I, per cert, amb aquesta darrera novella tornam a ensopegar amb la influència de Menorca dins dels meus escrits. El llibre tengué la sort de guanyar el Premi de Novella "Miquel Àngel Riera 1998" i, en el jurat, al costat de noms tan prestigiosos com els del professor i escriptor Pere Rosselló Bover, el poeta Bernat Nadal, en Marià Torres o la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès hi havia la menorquina Josefina Salord amb la qual, amb el pas del temps, coincidiríem en diversos projectes culturals (edició de poemaris etc.). Menorca novament, perseguint-me de forma amistosa, conformant projectes, idees, records, enyorances... A les novelles Estiu de foc i també en Núria i la glòria dels vençuts hi ha capítols sencers ambientats a la Menorca de 1936, a aquell ambient heroic dels anys trenta quan la gent, milicians i milicianes, treballadors i intellectuals, soldats i mariners de la República, mestres i pagesos, eren a la primera línia de la batalla, oferint la seva vida per la llibertat.

El capítol "Menorca" de la novella Núria i la glòria dels vençuts comença d'aquesta manera:

"El vaixell s'apropa amb lentitud majestuosa a la bocana del port de Maó. L'Olga assenyala la fortalesa, la Mola.

-'Allà dalt han afusellat molts dels militars que volien acabar amb la República'.

L'illa va estar setanta anys en mans dels anglesos. N'hi ha que diuen que el seu esperit obert, la influència de l'esquerra, ve donat per aquest fet.

-'Mallorca és més conservadora, més reaccionària. Aquí, d'ençà de la dominació britànica, s'installà, al si del tarannà popular, una forma d'entendre el món una mica especial. Es tracta d'un cert liberalisme completament allunyat de la beateria imposada pels botifarres sobre la pagesia mitjançant l'ajut inestimable del clergat'.

La Caterina és la que més sap de Menorca --hi ha treballat, hi ha viscut-- i ens illustra vulguem o no.

Ja se sap per tota la península l'actitud valenta d'alguns oficials, sergents i tropa en la derrota del moviment feixista. La Caterina que, com deia, hi havia vingut sovint de Barcelona per a ajudar a consolidar la CNT, continua explicant:

-'És el port més bell que mai podreu veure'.

Una opinió ben encertada. Si no anéssim a la guerra semblaria que marxàvem d'excursió.

Avancem a poc a poc, molt lentament. Menorca s'ha salvat, pel valor del seu poble, soldats i mariners, de caure en la tenebror de l'obscurantisme.

A mesura que anem penetrant per aquesta entrada d'encanteri --la suau tonalitat de l'herba, les casetes blanques, les torres petitburgeses amb clara influència anglesa-- tot respira la tranquillitat que dóna restar en mans del poble.

La Caterina ens fa de guia. Ens mostra la impressionant fortalesa i presó militar construïda en temps de la reina Isabel II: la Mola.

-'Mireu, mireu!', exclama, assenyalant les cales de Sant Felipet i de Sant Antoni. 'Aquí hi venia, a l'estiu, una vegada acabada la feina i les reunions. Un paradís, Menorca! Un dia, en vèncer la reacció, hi vull tornar a viure, per sempre'. Està nerviosa. No pot negar la melangia marcada al rostre. No és estrany. No ignorem que aquí va tenir un estimat, militant de la CNT-FAI. Una història que per desgràcia acabà malament. Encara recorda els moments més feliços, els que romanen per sempre a la memòria dels amants que han viscut llur història amb intensitat.

Es nota que no ha oblidat mai aquest primer amor.

Són les relacions que solen deixar les ferides més fortes. D'un altre home pots esperar qualsevol cosa: una traïció, l'oblit; qui sap! Però mai no ho esperes del company que combat al teu costat per un món més just.

Ens apropem a la Caterina. No sé si per a escoltar les seves recomanacions de guia experimentada o per a mirar de protegir-la dels mals esperits dels records amb la nostra presència.

-'Atenció!'. Assenyala una bella masió d'estil colonial, un edifici perfecte en la seva serena arquitectura.

-'És la casa de l'Almirall Nelson. Aquí visqué una temporada amb el seu gran amor, la famosa Lady Hamilton. L'interior és un autèntic museu'.

-'Els aristòcrates a la guillotina, com en el 93, a França', diu sorneguera l'Olga, que escoltava amb vertadera atenció les indicacions de la Caterina; aquesta, incansable, no para, i va amunt i avall, emocionada de trobar-se amb una terra que ja coneixia.

-'Allà, allà! Aquella illeta que tenim al costat és l'illa del Rei! L'indret que escollí Alfons II amb les tropes catalanes per a començar la conquesta de Menorca'.

A l'Ateneu de Sants, fa uns anys, quan ja havia passat el pitjor de l'època tenebrosa d'Anido i Arlegui, un deixeble de Ferrer i Guàrdia ens explicava com els anarquistes catalans no havíem de mitificar --com feia la burgesia-- la història".

Per això, quan fa unes setmanes l'amic Miquel Vanrell i la regidora de Cultura de l'Ajuntament des Castell, Irene Coll em trucaren per a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, els records comparegueren, amb força inusitada, de nou a la meva memòria.

Miquel Vanrell és un menorquí d'adopció, ja que va néixer a Santanyí. Varen ser els seus deures de mestre els que el portaren a Menorca a mitjans dels seixanta. Aquestes dies de trobada poètica, de dinar de germanor literària a la Fundació Rubió i Tudurí de Mongofre, hem pogut parlar amb aquest l'amic d'experiències compartides en la lluita contra el feixisme. En Miquel Vanrell és un d'aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que qui mi paga i mana). Amb el Miquel hem parlat de la fundació de l'Obra Cultural Balear, del Cine Club que es fundà a Maó a mitjans dels anys seixanta, de les projeccions de cinema soviètic, polonès, txec... de colloquis controlats per la Brigada Social, de reunions d'amagat per fundar sindicats i organitzacions polítiques clandestines en la sagristia de les esglésies... I també de pintades a la nit, de repartida de fulls ciclostilats, de dies de vigília esperant que "la social" tocàs el timbre de casa teva... Amb em Miquel hem compartit aquests dies records de lluites ecologistes (la salvació de l'Albufera del Grau!), de viatges a Mallorca per a fer conferències culturals d'amagat de les autoritats, de més projeccions cinematogràfiques antifeixistes, del collectiu "Tramuntana" que publicava articles de tendència democràtica en el Diario de Mallorca... En Miquel va ser el representant de l'Assemblea Democràtica de Menorca en els organismes unitaris de l'oposició antifranquista i participà activament en aquella famosa reunió a Cura per a redactar un avantprojecte d'estatut d'autonomia que no tenia res a veure amb el que posteriorment acordaren els franquistes reciclats amb una "oposició" cada vegada més integrada i sotmesa als plans dels homes del "Movimento Nacional", els "aperturistes", en llenguatge de l'època.

En Miquel Vanrell (en parlàrem a l'aeroport de Maó abans de tornar a Mallorca) té el deure històric d'escriure les seves memòries de lluitador antifeixista. Menorca, els militants del passat i del present, els seus fills i nets, necessitam aquesta aportació seva a la memòria collectiva per a poder garantir, amb certes garanties d'objectivitat, la redacció d'una història de l'antifeixisme tal com pertoca. Estam massa cansats de veure falsificacins de tota mena que, ja ho hem dit, es pretenen "objectives". És un miratge ja que sovint moltes de les informacions (i les cites a peu de pàgina que són presents en aquests llibres), són posades amb vivor i retorçuda maldat per a donar certa imatge de credibilitat democràtica a personatges que són al poder i volen -ho necessiten elctoralment!- crear-se un mite de lluitadors contra la dictadura.

En Miquel Vanrell ha d'escriure la seva història, ens ha de llegar la memòria del que visqué per tal d'ajudar a combatre tanta mentida, tants llibrets, pamflets i libels fets per encàrrec, per a major glòria d'alguns partits i organitzacions que, de seguida que els oferiren cotxe oficial, bon sous, poltrones i catifes en els despatxos institucionals esdevingueren l'avantguarda de la lluita contra la república, el socialisme i l'autodeterminació. Aquelles "aportacions a la història" no tenen res a veure amb el que s'esdevingué de veritat, amb el que nosaltres hem viscut, amb els esdeveniments que homes com en Miquel han protagonitzat.

Aquest és l'home que em trucà fa unes setmanes per a saber si volia participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans. No cal dir que, per les connotacions que tenia -i té!- Menorca en la meva vida vaig acceptar de seguida illusionat i feliç, honorat pel fet que els menorquins sàpiguen cosa de la nostra feina literària.

Posteriorment a les reflexiones que he anat escrivint pensant en el recent Encontre poètic, la premsa informava de l'èxit assolit per la trobada de poetes de totes les contrades de la nostra nació.

La periodista Vanesa Ortí del diari Menorca explica, en un reportatge publicat en les pàgines centrals del diari de l'illa germana (24-III-02) el gran èxit del III Encontre de Poesia dels Països Catalans. Sota el títol "Poesia amb nom propi" es pot llegir:

"Una idea consolidada. Aquesta és la impressió que va donar ahir el III Encontre de Poesia que topà un any més amb una sala, Sa Indústria, plena d'oients. Joves i no tan joves ocupaven els seients del local per gaudir de les paraules disposades al so de diferents ritmes i de la boca dels seus propis autors. L'elenc no només es composà d'autors d'excepció sinó d'autors que representaven els tres Països Catalans: de Catalunya, Susanna Rafart i David Castillo; de València, Josep Ballester, i de Balears, Miquel López Crespí, Biel Pons i Òscar Bagur. Tots ells havien coincidit hores abans en una paella literària -també constitueix tota una tradició- al lloc de Mongofre Nou convidats per la Fundació Rubió i Tudurí.

'Amb les piles carregades de cel blau, vent de tramuntana, camps verds, escuma de la mar, casal enlluernant per la calç pujaren dalt l'escenari de Sa Indústria, inspirats i nerviosos, per entregar al públic part de la seva obra i la seva declamació.

'Com molt bé explicà Sam Abrams, l'introductor de la trobada, "és bo que els poetes recitin els seus propis poemes perquè així s'interioritza el sentit de la poesia". Abrams va ser també l'encarregat de presentar cada un dels participants a la iniciativa, ideada per Francesc Calvet i Irene Coll l'any 2000. Una iniciativa que ja és coneguda en diferents cercles relacionats amb la poesia catalana i que, faci bon dia o mal dia, reuneix un nombrós i entusiasta públic as Castell.

'El primer torn fou, per elecció pròpia, per al menorquí Biel Pons que resumí la temàtica dels seus poemes amb tres conceptes: "jo, Menorca i les relacions amb els demés". També explicà que els haikus -composicions poètiques oriental- són font de la seva inspiració, de fet, la majoria dels poemes que recità ahir eren curts.

'La catalana Susanna Rafart va ser la segona en exhaurir deu minuts recitant poesies. Intimisme podria ser el principal adjectiu que, ajudat per la seva tímida veu, qualifica les seves obres. Abrams recordà que Rafart compta entre els seus guardons amb el premi Carles Riba, que significa la consagració d'un poeta.

'El mallorquí Miquel López Crespí, guanyador entre altres guardons del Premi Born del 75, començà amb un poema dedicat a Sofia Sintes i continuà amb un homenatge al maig del 68 dedicat a la seva filla.

'Òscar Bagur, menorquí, amb un llenguatge senzill i líric a la vegada, dedicà el seu darrer poema a Margarita Ballester, present a la sala.

'El català David Castillo, coordinador del suplement cultural del diari Avui, va arrancar les rialles del públic amb els seus poemes esquinçadors i amb caires escatològics. "Mirall negre" i "Determinisme" van ser el preludi per acabar amb un poema dedicat també a la Ballester, que fou sens dubte, l'estrella del recital en l'obscuritat.

'El darrer en demostrar "la bona salut de la poesia catalana" -frase de Abrams- fou el valencià Josep Ballester, que presentà la poesia més propera a la prosa del sis. Manifestà la seva influència de la poesia italiana i, en concret, de Pier Paolo Pasolini".

Però la informació ressenyada era el colofó a les nombroses notes informatives que setmanes abans havien omplit la premsa i sortit en diferents mitjans de comunicació. Per internet ha ens havien arribat les primeres notícies al respecte. Posteriorment, Irene Coll, una de les fundadores i impulsores de la trobada de poetes catalans, ens feia arribar dossiers dels anys 200O i 2001 (aleshores encara es deia "Encontre de Poesia de les Illes"). Una d'aquestes informacions deia: "Com cada any d'ençà el 2000, l'Ajuntament des Castell i l'Ateneu Municipal des Castell (Menorca) han organitzat la seva famosa trobada de poesia catalana contemporània. En els anys anteriors la participació era exclusivament de poetes de les Illes i els encontres van ser coneguts com I i II Encontre de Poesia de les Illes Balears.

'Enguany la participació s'ha ampliat a tot l'àmbit de la nació i els poetes participants en el III Encontre de Poesia dels Catalans seran: David Castillo, Susanna Rafart, Miquel López Crespí, Josep Ballester, Òscar Bagur i Biel Pons. Presentarà el magne acte cultural dedicat a la nostra poesia Sam Abrams. El dia d'aquesta gran Festa de la poesia Catalana Contemporània serà el proper dissabte dia 23 de març del 2002 a les 19,30 hores en la Sala Indústria Des Castell (Menorca)

'En el I Encontre hi participaren els coneguts escriptors i escriptores de Menorca Margarida Ballester, Pere Gomila, Joan López Casasnoves i Àngel Mifsud. De Mallorca hi va anar Aina Ferrer i d'Eivissa, Jean Serra.

'Irene Coll Florit, regidora de Cultura i Educació del l'Ajuntament des Castell, ànima i dona d'empenta en tot el que fa referència a la promoció de la nostra cultura tenia la voluntat de convertir el I Encontre de Poesia de les Illes en una trobada anual i en anar augmentant el nombre de participants. Irene Coll i Francesc Calvet, organitzadors del I Encontre volien 'convertir aquest certamen en un esdeveniment arrelat a l'activitat cultural menorquina, de la mateixa manera que ho està el Festival de Poesia de Barcelona al Principat'.

'En el II Encontre que tengué lloc el 7 d'abril del 2001, Irene Coll digué: 'Aquest és el segon [Encontre de Poesia], i no ha d'ésser el darrer, perquè l'any que ve volem que la poesia en la nostra llengua, vingui de tots els Països Catalans. I ens agrada molt que el que diuen aquests virtuosos de la paraula, s'escolti des d'aquest racó de les Illes, on veiem el primer raig de sol'. La promesa de la Regidora de Cultura i Educació s'ha fet una total i absoluta realitat.

'Tots els amants a la poesia dels Països Catalans pensam que l'Ajuntament des Castell ho ha aconseguit a la perfecció. La consolidació definitiva vengué donada per l'èxit total i absolut del II Encontre de Poesia que contà amb la participació dels poetes Antoni Vidal Ferrando, Damià Borràs, Antoni Català, Francesc Florit, Josep Marí i Ponç Pons.

'Aquestes magnes trobades dedicades a la poesia contemporània de les Illes (i de tots els Països Catalans) han estat possibles gràcies a les collaboracions de 'Sa Nostra', el Consell Insular de Menorca, la Fundació Rubió Tudurí-Andrómaco, el Sr. Francesc Calvet i la Direcció General de Cultura. Irene Coll Florit ha coordinat a la perfecció totes les activitats que han fet possible aquesta gran realitat cultural menorquina, una de les més importants que les que es fan en el nostre país.

'Els participants en aquest important esdeveniment cultural han estat en aquest 2002: David Castillo (Barcelona, 1961):

Guanyador (entre molts d'altres guardons) del Premi Carles Riba 1997 (Game over); Joan Creixells 2000 (El cel de l'infern) i el Sant Jordi 2001 (No miris enrere). David Castillo ha publicat igualment els poemaris: La muntanya russa; Tenebra; Pobleo nou: flash back; El pont de Mühlberg i Seguint l'huracà. També és autor del llibre Biografia de Bob Dylan.

'Josep Ballester (Alzira, Ribera Alta, 1961): Ha guanyat els premis literaris Vila de Canals; Ausiàs March de Gandia; Alambor; Ciutat de Palma de poesia; Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig; Vicent Andrés Estellés... Ha estat traduït a l'anglès, el castellà, el francès i l'italià. En narrativa breu ha publicat L'estrella dansarina i La princesa Neus a més dels poemaris: Passadís voraç del silenci; Foc al celler; Oasi; Tatuatge; Tàlem; L'holandès errant i La mar.

'Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946): Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa entre els quals podríem destacar: Ciutat de Palma de Teatre i Ciutat de Palma de Narrativa; Joanot Martorell; Pompeu Fabra; Ciutat de València; Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987; Premi Miquel Àngel Riera. És autor dels llibres (entre d'altres): Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); Vida d'Artista (narrativa); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); No era això: memòria política de la transició (assaig); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia) i Estat d'excepció (novella).

'Susanna Rafart (Ripoll, Ripollès 1962): Ha guanyat els premis Sant Jordi, Senyoriu d'Ausiàs March, Ciutat d'Olot de poesia, Ciutat de Palma de poesia i el Carles Riba 2001. En narrativa breu ha publicat: Els gira-sols i El pirata 101. En poesia cal destacar: Olis sobre paper; A cor què vols; Reflexió de la llum i Jardins d'amor advers. També és autora del llibre de text Literatura universal.

'Òscar Bagur (Maó, Menorca 1975): Actualment cursa la llicenciatura de filologia catalana a la Universitat de Lleida. Ha guanyat diversos premis literaris a l'IB Joan Ramis i Ramis de Maó i el IV Premi de Poesia de la Universitat de Lleida de 1997 amb La difícil pell acariciada. Ha participat en les edicions collectives Solstici d'Estiu III, de la Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger (Mallorca, 2000), i la carpeta de litografies 7 i 7 d'Edicions 6a Obra Gràfica (Palma de Mallorca, 2000).

'Biel Pons (Maó, Menorca): Llicenciat en filologia catalana. Guanyador del treball d'investigació Sant Llorenç 2000 per un treball sobre l'obra de Ponç Pons. També n'ha elaborat una guia didàctica i publicat una ressenya a Revista de Catalunya. Ha publicat poemes a la collecció Solstici d'Estiu de la Fundació ACA i participa en una antologia de joves poetes menorquins de propera edició. També publica poemes a l'editorial virtual Alfunduco".

Anarcoefemèrides de l'11 de desembre

Esdeveniments

Dibuix aparegut en La Huelga General

***

Premsa llibertària

- Surt L'Anticlérical: L'11 de desembre de 1898 (20 frimari de 107, segons el calendari republicà francès citat a la capçalera) surt a París (França) el primer número del periòdic llibertari L'Anticlérical. Organe de la Ligue Anticléricale. El secretari en fou Constant Martin (Gabriel) i el gerent Jean Degalves. Hi van col·laborar, a més d'aquests dos, Jacques Prolo i Michel Zévaco. D'aquesta publicació il·lustrada --trobem dibuixos de Heidbrinck i d'Adolphe Willette-- se'n tiraven uns 80.000 exemplars. En sortiren set números, l'últim el 22 de gener de 1899 (3 pluviós de 107).

***

Portada del primer número de CAP

- Surt CAP: L'11 de desembre de 1972 surt a París (França) el primer número de la revista mensual CAP. Journal des prisonniers. Va ser editada pel Comitè d'Acció dels Presoners (CAP), organització creada el novembre de 1972 per l'anarquista Serge Livrozet i que aglutinava fonamentalment expresos comuns amb la finalitat de millorar la vida dels detinguts durant el seu tancament i després de la seva excarceració. El CAP era hereu del Grup d'Informació sobre les Presons (GIP), fundat en 1971 per Michel Foucault i Daniel Defert i que durà 18 mesos. Aquesta no era una publicació estrictament anarquista, però hi van col·laborar nombrosos llibertaris, i era l'únic mitjà que tenien els presos de dirigir-se a la població. Portava sovint l'epígraf«Les cadenes dels presos són les mateixes que les de tots els homes sense poder sobre la seva vida: només són més visibles.» Per al CAP tota delinqüència tenia un origen polític, econòmic i social i per això tots els presos eren considerats«presos polítics». El CAP, ben igual que el GIP, denuncià directament, fent servir tots els mitjans possibles (manifestacions, pamflets, cartes obertes al Ministeri de Justícia, interpel·lacions a les autoritats, etc.), les situacions intolerables a les quals es veien sotmesos els presos (repressió a les garjoles, morts sospitoses dels detinguts, abusos de tota mena, etc.), alhora que es va fer ressò de les reivindicacions carceràries de tota casta (distribució regular de sabó, desinfecció dels poals d'escombraries, sanitaris higiènics, assistència mèdica, dret a la correspondència, llibertat d'expressió, dret d'associació a l'interior de les presons, treball penitenciari regulat i ben pagat, etc.). L'editor responsable fou Annie Livrozet. Hi van col·laborar Sin Abu Kassan, Roland Agret, Agnès Beothy, Daniel Bonato, Michel Boraley, Albert Chamillard, Alain Daudier, Daniel Defert, Jean-Pierre Delastre, Christian Denele, Jean-Claude Deudon, Elizabeth Dubois, Michel Foucault, M. Foudrignier, Joël Frolich, Christian Goulakis, François Hoffet, Gérard Horny, Jean Lapeyrie, Guy Laumont, Jean-Louis Laval, Catherine Legay, Daniel Legrand, Jacques Lesage de La Haye, Claude Liscia, Serge Livrozet, Jacques Louvet, Maurice Marais, Francis Martineau, Claude Mauriac, Alain Monnereau, Jackie Perraud, Jean-Pierre Poncet, Jacques Pucheu, Ange Rault, Jean-Claude Reilles i Gilbert Rochu, entre d'altres. També n'hi havia molts de textos de Piotr Kropotkin i dibuixos de Kerleroux. S'editaren entre 10.000 i 50.000 exemplars de cada número. En sortiren 67 números, l'últim l'abril de 1980. Es va publicar una nova sèrie, amb el subtítol Revue de la stratégie judiciaire, editada pels Comitès d'Acció Presó-Justícia, de la qual sortiren 9 números fins al febrer de 1982. Cap al 1974 també sortí un número amb la mateixa capçalera i contingut a Alençon (Baixa Normandia).

CAP (1972-1982)

Naixements

Foto policíaca de Frantz Ricken (1889)

- Frantz Ricken: L'11 de desembre de 1858 neix a Clèveris (Düsseldorf, Prússia; actualment Alemanya) l'anarquista Jean-François Ricken, més conegut com Frantz Ricken o John Frank Ricken. Algunes fonts policíaques l'identificaven amb l'anarquista il·legalista Placide Schouppe. Es guanyava la vida com a fabricant d'instruments de cirurgia. En 1885 freqüentà el cercle anarquista al voltant del periòdic de Brussel·les Ni Dieu ni Maître i, per aquest fet, va ser expulsat del país i s'instal·là a París (França). L'1 de maig de 1892 va ser interceptat creuant la frontera en direcció cap a les ciutat flamenques de Brussel·les o d'Anvers. Amb altres membres destacats del moviment llibertari (Binger, Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Charles Malato i Lucien Weil), signà un article, aparegut en el número 2 del periòdic londinec Le Tosin (7 de gener de 1893), on s'acusava l'anarquista Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. A començament de 1894 ja s'havia refugiat a Londres, on vivia al carrer Cleveland amb sa companya, una anglesa, en estret contacte amb l'anarquista Théodule Meunier, buscat per la policia per diversos atemptats a França. Alertat per la policia francesa, el 4 d'abril de 1894, va ser detingut juntament amb Théodule Meunier pel detectiu William Melville d'Scotland Yard a l'Estació Victòria de Londres. Empresonat, poc després va ser posat en llibertat condicional després de pagar dues multes de 100 lliures. El seu nom va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Segons informes policíacs, parlava perfectament l'alemany, l'anglès, el francès i el neerlandès. Sembla que retornà a França, perquè el 13 de juliol de 1894 les autoritats franceses li van decretar l'expulsió del país i es va refugiar de bell nou a Londres (Anglaterra), on visqué al número 26 del carrer Warren. La policia britànica sospità que, amb l'ebenista anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq (Jules Marie Legoff), es dedicava a la venda de títols robats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frantz Ricken (1858-?)

***

Joseph Ishill

- Joseph Ishill: L'11 de desembre de 1888 neix a Cristesti (Botosani, Romania) l'impressor anarquista Joseph Ishill. Descendent d'una família pobra d'origen jueu, va aprendre de ben jove l'ofici de tipògraf. Quan tenia 14 anys va començar a treballar com a aprenent de tipògraf a Botosani. En 1907 va ser redactor de l'efímera revista Evreul Ratacitor (El Jueu Errant) i l'any següent es va instal·lar a Bucarest, on va esdevenir anarquista després de la lectura de la Revista Ideei, publicada per Musoiu. En 1909, va emigrar als EUA, establint-se a Nova York i treballant en una impremta. En aquesta època va assistir a les conferències d'Emma Goldman i va freqüentar els cercles anarquistes. D'aleshores ençà va participar en el funcionament de la Ferrer Modern School, escola llibertària segons els esquemes de Ferrer i Guàrdia, oberta el gener de 1911 al Greenwich Village, que es traslladarà després a Harlem abans d'instal·lar-se el 1915 a la Colònia Stelton (Nova Jersey), de la qual serà un dels cofundadors, juntament amb sa companya, la poetessa Rose Florence Freeman. Hi va imprimir el butlletí The Modern School i es va encarregar de la impremta de la colònia llibertària. En 1916 va publicar el seu primer llibre, The Ballad of Reading Gaol, d'Oscar Wilde. En 1919 es va instal·lar a Berkeely Heighst, a prop de Nova York, on va fundar l'editorial « Free Spirit Press», que esdevindrà en 1926 «Oriole Press». Joseph Ishill editarà tot sol més de dos-cents llibres i fulletons, entre els quals un important nombre d'obres de pensadors anarquistes, com ara Kropotkin, Elisée Reclus, Emma Goldman, Benjamin Tucker, Havelock Ellis, Theodore Schroeder, etc., sense oblidar la poesia de sa companya Rose Freeman. Totes les obres van ser compostes a mà i impreses en una impremta manual pels seus alumnes. Entre els artistes que van il·lustrar les seves obres es troba Louis Moreau. A partir de 1934, mantindrà correspondència amb Agnès Inglis, l'atenta conservadora de la Col·lecció Joseph Labadie, dipositada a la Universitat de Michigan, a la qual lliurarà un exemplar de cada obra editada. Joseph Ishill va morir el 14 de març de 1966 a Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA). Una gran part de la seva important correspondència (Tcherkessov, Sofia Kropotkine, Max Nettlau, S. Yanovsky, Paul Reclus, E. Malatesta, A. Berkman, E. Goldman, L. Fabbri, R. Rocker, etc.) es conserva en la Col·lecció Joseph Labadie de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'abril de 1971

- Joan Benet Cherta: L'11 de desembre de 1904 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Benet Cherta. Sos pares es deien Maties Benet i Josepa Maria Cherta. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de barber i de ben jovent s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona per a sufocar l'aixecament feixista i després s'enrolà com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona on milità en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local i posteriorment va ser membre de la Federació Local, exercint el càrrec de tresorer en els anys seixanta. Col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Hilària Matheu. Després d'una llarga malaltia, Joan Benet Cherta va morir l'1 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 3 de desembre– de 1970 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Enrique García Sanchiz

- Enrique García Sanchiz:L'11 de desembre de 1907 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Enrique García Sanchiz. Quan començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna de Ferro» i després va combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la «Columna Durruti» ja militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de la retirada, aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser internat a diversos camps de concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic, va ser detingut a Saint-Hilaire, de Saint-Jean d'Angély, per la gendarmeria francesa i ficat en un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya. Finalment, però, el 18 d'agost va ser internat al camp de Montendre, que s'havia establer per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l'est. En aquest camp conegué una basca que esdevindrà sa futura companya. El 28 de gener de 1941 va ser contractat per la«Société Nouvelle» per anar a treballar a la base militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d'aquell any entrà al servei de les «Entreprises Industrielles» a Aytré. El 30 de desembre de 1943 el camp va ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili i en 1992 s'instal·là a Carbon-Blanc, a prop de Bordeus. Enrique García Sanchiz va morir el 23 d'agost de 1994 a Carbon-Blanc (Aquitània, Occitània).

***

Pedro Moya Paredes

- Pedro Moya Paredes: L'11 de desembre de 1912 neix a Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Moya Paredes, conegut com Moyita. Sos pares es deien Cristóbal Moya López i Teresa Paredes González. Jornaler de professió, s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de l'Agrupació Local, i a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casas Viejas. Participà activament en els enfrontaments armats durant l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i per aquests fets va ser detingut. Quan el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a la zona republicana. Lluità a la serra de Ronda, després a Màlaga i fou comissari polític de la IV Companyia del 270 Batalló, amb el grau de capità, de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en unitats que combateren a Pozoblanco i els fronts del llevant peninsular. El triomf franquista li agafà a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) i retornà a Benalup de Sidonia, nou nom de Casas Viejas (actualment Benalup-Casas Viejas). L'abril de 1939 va ser detingut i portat a Medina-Sidonia (Cadis, Andalusia, Espanya). Jutjat en consell de guerra l'agost de 1939, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió. El 20 de juny de 1941 va ser posat en llibertat condicional a la presó gaditana de Jerez de la Frontera. Retornà al seu poble i, encara que empaitat per les autoritats franquistes, el 28 de març de 1942 es casà amb Mariana Lago Estudillo (1918-2007). El 5 d'abril de 1944, acusat de robar uns indiots, va ser detingut durant cinc dies. Un mes després, després d'haver denunciat alguns comerciants i el sergent de la Guàrdia Civil Manuel Marín Galindo per haver alterat els preus dels productes alimentaris, va ser detingut a Cadis acusat de denúncia falsa; durant aquesta retenció, un comandant de la Guàrdia Civil li va proposar esdevenir confident, cosa que refusà. Arran d'aquest fet decidí fugir a la serra. A finals de 1944 creà i encapçalà un petit grup guerriller format pels germans José (Chiquito) i Francisco Fernández Cornejo (Largo Mayo), Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i El Porruo, tots militants de la CNT. Aquest grup actuà per la zona gaditana de Casas Viejas, Medina-Sidonia, Chiclana i Alcalá de los Gazules. Avituallat per familiars i amics, el grup no cometé segrests, sinó únicament robatoris de cabres i d'aliments, caça furtiva i algunes extorsions als ricassos de la zona. El 14 de març de 1945 va ser sorprès per la Guàrdia Civil, amb El Porruo, a la devesa del Cermeño, a Alcalá de los Gazules, i durant l'enfrontament aconseguí fugir, però son company fou abatut. El desembre de 1946, després de diversos intents de fugir cap a Castelló de la Plana i a França realitzats a peu, passà a Tànger, on es reuní, l'agost de 1947, amb Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i ambdós es van veure implicats en l'assalt armat d'una benzinera. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena. Va ser empresonat a Tànger des del 20 de gener de 1947 al 15 d'abril de 1952, quan va ser extradit a l'Espanya franquista i tancat a la presó de Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). El juny de 1955 va ser condemnat a 13 anys de presó per«bandidatge i terrorisme» i tancat a diverses penitenciaries (Valladolid, Alacant, Puerto de Santa María i Burgos). El 22 de desembre de 1963 va ser posat en llibertat condicional. L'any següent s'instal·là, amb sa companya Mariana, a Torrent (Horta Oest, País Valencià), on treballà com a guàrdia d'una fàbrica i en altres oficis. Després de la mort del dictador Francisco Franco, batallà per aconseguir una indemnització pels vints anys passats a les presons i fou un dels que negociaren amb el ministre d'Economia Rodrigo de Rato y Figaredo les indemnitzacions de les víctimes del franquisme. Un cop jubilat visqué entre Torrent i Benalup. Participà en el Congrés d'Associacions Andaluses celebrat a Jabalquinto (Jaen, Andalusia, Espanya). És autor de Los históricos sucesos de Casas Viejas y los responsables directos de aquella barbarie (sd) i de Los reflejos «del mundo libre». Eco de la sociedad internacional. Enlace patrimonial del siglo XX entre Ronald Reagan y Felipe González (1986). Pedro Moya Paredes va morir el 16 de gener de 2011 a l'Hospital de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Pedro Moya Paredes (1912-2011)

***

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

- Corrado Perissino: L'11 de desembre de 1914 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià --ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys --Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde--, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt --nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc--; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup«Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes. Corrado Perissino es va suïcidar el 17 de desembre de 1981 a Brussel·les (Bèlgica).

Corrado Perissino (1914-1981)

Aldo Perissino (1909-1937)

***

Necrològia d'Isidor Montero Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'abril de 1993

- Isidro Montero Martín:L'11 de desembre de 1923 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Isidro Montero Martín. Sos pares es deien Manuel Montero i Ignacia Martín. Visqué al barri de Las Delicias de Saragossa i treballà en la construcció. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina de paleta i milità en el clandestí Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1957, fugint de la repressió, passà a França, on formà part de la Federació Local de París de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica i participant en la majoria de congressos i de plens confederals. Durant els últims anys del franquisme realitzà nombrosos viatges a la Península per a ajudar a la reconstrucció de la CNT clandestina. Malalt, Isidro Montero Martín va morir el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1993 a l'Hospital de Créteil (Illa de França, França). Deixà companya, María López Vílchez, i fills.

Defuncions

Ángel Pestaña al seu despatx fotografiat per Merletti (1932)

- Ángel Pestaña Núñez: L'11 de desembre de 1937 mor a Begues (Baix Llobregat, Catalunya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Havia nascut el 14 de febrer de 1886 a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya). Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 --completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia--, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va,Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismoúnico? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933),Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

***

Alberto Meschi

- Alberto Meschi: L'11 de desembre de 1958 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Havia nascut el 27 de maig de 1879 a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia). Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada,és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).

***

Necrològica de Lluís Company apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de febrer de 1966

- Lluís Company: L'11 de desembre de 1965 mor a Saint-Jean-de-la-Ruelle (Centre, França) l'anarcosindicalista Lluís Company. Havia nascut cap el 1908. Després de combatre durant tota la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Carmen a Saint-Jean-de-la-Ruelle, on treballà com a envernissador i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). S'encarregà especialment de la impressió dels butlletins orgànics del moviment llibertari apareguts a Orleans (Centre, França).

***

Necrològica de Juan Paredes Rufete apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1970

- Juan Paredes Rufete: L'11 de desembre de 1969 mor a Caors (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Paredes Rufete. Havia nascut l'1 de desembre de 1901 a La Alberca (Múrcia, Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Ginés Paredes i Isabel Rufete. Era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936. Lluità com a voluntari des dels primers mesos de la guerra als fronts andalusos i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, establint-se finalment a Caors. Milità en la Federació Local de Praissac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Josefa Saes, es casà en segones núpcies amb Josefa Avilés. Juan Paredes Rufete va morir l'11 de desembre de 1969 al seu domicili de Caors (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1971

- Eugenio Salvador Mollá: L'11 de desembre de 1970 és enterrat a Fumèl (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Eugenio Salvador Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla. Havia nascut cap el 1893 a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent). Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys de presó per la seva participació en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del Comitè Revolucionari local. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan l'avanç franquista passà amb nombroses famílies a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local de la CNT de Condat-Fumèl.

***

Necrològica d'Alonso Benítez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de maig de 1976

- Alonso Benítez: L'11 de desembre de 1975 mor a Sench Ale dels Archièrs (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Alonso Benítez. Havia nascut cap el 1903 Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya). Quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Màlaga. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou milicià al front de Màlaga i després de l'ocupació de zona per les tropes franquistes marxà cap a Catalunya, on continuà lluitant fins el final de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat per a treballar a les mines a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT i a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment treballà d'obrer forestal a Mende (Gavaldà, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la jubilació s'establí a Sench Ale dels Archièrs.

Continua...

---

Viatges - Un viatge a Barcelona (1997)

Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i collectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, com (matisava) per la màgia (mitificada després) dels seixanta. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys... (Miquel López Crespí)

La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Miquel López Crespí, Tomeu Fiol, Damià Pons i Xesca Ensenyat a Barcelona anava en la línia de d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient del problema d'esquarterament dels Països Catalans, de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.

La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre el territoris dels Països Catalans. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nulla. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural entre els diversos territoris catalans. Per a editors, escriptors i polítics l'esquarterament dels Països Catalans fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.

El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.

'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés.

'L'altra cara de la moneda la constitueixen els productes de les editorials catalanes, amb una presència important a les Illes. No en va són editorials més fortes i, malgrat les insuficiències sovint denunciades, amb més coixí mediàtic".

Com explicava el periodista Bartomeu Picornell en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears (7-VI-97): "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals.

'Per començar a solucionar el problema, el Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana havien organitzat diversos actes a Barcelona: una roda de premsa, a la qual assitiren molts de mitjans de comunicació, i dos estands a la Fira del Llibre amb producció dels escriptors balears.

'D'altra banda, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana havia seleccionat tres escriptors per promocionar-los a Barcelona. Es tracta de Xesca Ensenyat, Miquel López Crespí i Bartomeu Fiol, (aquests dos darrers collaboradors habituals de Diari de Balears), que també intervingueren a la roda de premsa".

En el diari Avui (7-VI-97) i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" s'evidenciava la reivindicació d'escriptors, polítics i editors mallorquins demanant una política comuna de promoció del llibre en català capaç d'aglutinar la producció editorial dels Països Catalans.

L´Avui es feia ressò d'unes importants declaracions de l'editor Francesc Moll en aquest mateix sentit: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".

D'aquesta anada a Barcelona record especialment la meva darrera conversa amb l'inoblidable company de dèries literàries Jaume Fuster, amb el qual he compartit tantes idees comunes quan a la concepció de la literatura i a la lluita pel nostre redreçament nacional i social.

En Jaume havia donat tot el seu suport a la iniciativa del CIM, del Gremi de Llibreters i de l'AELC, de la qual era president. Parlant de la marginació de l'escriptor mallorquí al Principat, Jaume Fuster va declarar (vegeu diari Última Hora de 7-VI-97): "A Mallorca hi ha molts d'escriptors que, pel fet de viure i publicar a les Illes, són poc coneguts en el Principat malgrat tenir una obra literària extensa i d'elevat nivell. Aquest fet no s'esdevé amb els escriptors mallorquins que viuen a Barcelona. El problema només es pot resoldre potenciant els contactes entre els escriptors mallorquins i el públic català. Per això des de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana de les Balears s'ha pensat a organitzar aquesta trobada".

Amb n'Andreu Sotorra, en Jaume Fuster i els altres membres de l'"expedició" mallorquina anàrem a dinar a un restaurant proper a l'indret on el Gremi d'Editors havia muntat la paradeta. A l'horabaixa hi havíem de ser tots per signar els nostres llibres. En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d'escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s'encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres collaboracions en una revista d'ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l'any 1967. El 1971 surt la primera novella: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d'escriptor. L'any següent s'edita De mica en mica s'omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d'aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s'amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l'anglès i a l'italià. S'editen (entre molts d'altres llibres): La corona valenciana (1982); L'Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d'Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L'anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre... Casat amb l'escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).

L'any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d'Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i collectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, com (matisava) per la màgia (mitificada després) dels seixanta. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...

Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1975-78), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d'aquest històric Congrés i no se'n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l'interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: "Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran".

D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions en defensa de la unitat cultural dels Països Catalans que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons.

'El seu últim i personal fracàs ha estat la negativa del Mercat de les Flors, després de llargues converses, a incloure en la programació un Faust -versió teatral de Bearn- de Llorenç Villalonga, un muntatge produït pel CIM i dirigit per Pere Peyró. 'No hi ha sensibilitat cap a nosaltres: )Que no tenim el nivell? Bé, necessitem un mercat més gran dels 700.000 habitants de l'illa per avançar en la professionalitat'. Pons recorda que s'està en ple centenari Villalonga i que a Catalunya 'ningú no se'n vol assabentar'.

'A les Balears, els tres Consells Insulars -Administracions a cavall entre el que seria una Diputació i un Consell Comarcal- tenen traspassades competències culturals, una matèria en què el govern autonòmic només s'ha reservat la normalització lingüística i la gestió d'algun organisme estatal. La promoció cultural pertoca als Consells insulars. El de Mallorca, l'any 1997 destina 34 milions de pessetes en ajuts a l'edició, 34 a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i 16 al suport genèric per als títols en català.

'Pons se sorprèn que fins ara hagi estat impossible coordinar esforços en aquests temes amb la Generalitat de Catalunya. 'Comprenem que som una administració de rang inferior, però tots plegats hauríem de ser més pràctics', diu el conseller, el qual fa mesos va fer a mans a Joan Maria Pujals, conseller de Cultura català, un document amb propostes concretes de collaboració. Entre les mesures desitjades, hi ha l'intercanvi d'obres adquirides a través dels respectius suports genèrics i la tramesa a les biblioteques catalanes de publicacions periòdiques balears d'interès general".

En el fons, l'anada d'intellectuals mallorquins al Principat era l'expressió pràctica de les ganes de lluita, per part dels qui hi anàrem, en el camí de fer passes per refer les terres catalans, avançar en la unitat política i cultural d'un país esquarterat pel centralisme espanyol i francès. El poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixà ben aclarit en unes declaracions fetes a El País (4-VI-97): "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]". El periodista del diari espanyol afegia: "Con esta declaración, Tomeu Fiol (1933), poeta y empresario hotelero, ponderó ayer la acción de divulgación de autores y libros mallorquines que el Consell de Mallorca, el Gremio de Editores y la Asociación de Escritores en Lengua Catalana han programado para pasado mañana, 6 de junio, en la Fira del Llibre de Barcelona".

La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta collaboració del Gremi d'Editors) permetia als treus autors escollits per anar a Barcelona (Fiol, López Crespí, Ensenyat), rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona. El diari Avui de 7-VI-97 va recollir algunes de les nostres declaracions: "Els escriptors mallorquins presents ahir a Barcelona van reconèixer aquesta situació de no-reciprocitat però van remarcar també la gran activitat literària dels últims anys a les Illes. [] Miquel López Crespí, un dels escriptors que més premis ha guanyat arreu dels Països Catalans, va assegurar que no ha tingut mai 'sensació d'aïllament'. El prolífic escriptor és autor de llibres com Històries del desencís o L'Antifranquisme a Mallorca. Per la seva banda, Bartomeu Fiol va remarcar l'esclat literari que s'ha produït a les Illes en els últims anys 'sobretot a partir de la irrupció de Miquel Bauçà i Miquel Àngel Riera'. A més la presència dels tres escriptors a la Fira del Llibre, el grup "Gom Teatre" va oferir anit a la Cova del Drac l'espectacle Poeta en bicicleta, basat en l'obra de Guillem d'Efak".

Aviat farà dos anys Gabriel Bertotti i un servidor (i alguns de vostès també) ens vam reunir aquí, en aquest mateix temple que coneixem com a Món de Llibres, amb el pretext de presentar un llibre que havia escrit jo i que ell va presentar, fins molt més enllà de les possibilitats del llibre en qüestió. Un bon argentí, com sap tothom, no oblida ni perdona, i avui torn a comparèixer aquí, davant de la congregació, per rebre, desde este mismo púlpito, el càstig que em correspon, en forma d'inversió de papers. Avui som jo qui ha de presentar Margen cínico, el nou llibre de Gabriel Bertotti, i, com va dir el clàssic, en mi vida me he visto en tal aprieto. No perquè el llibre no m'agradi: ben a l'inrevés, i ja ho dic des del començament, el llibre és magnífic, una joia. La meva aprensió es basa en dos altres motius, ben diferents. D'una banda, es torna a donar la mateixa desproporció que fa dos anys, però a l'inrevés: Margen cínico, el llibre, la seva bigarrada magnificència, ultrapassa de molt les meves possibilitats com a presentador de llibres. D'altra banda, a més, tenc por. Tenc por de l'autor, concretament. Aquest home que tenc al costat, Gabriel Bertotti, no és normal. I ara intentaré explicar per què.

         Abans de fer-ho, em permetran que faci una d'aquestes coses que no hauria de fer el presentador d'un llibre en l'exercici de les seves funcions, però que no em puc reprimir de perpetrar. La cosa consisteix a explicar anècdotes que li han passat al presentador durant la lectura del llibre, un vici horrible. Però el cas és que han de saber vostès que la lectura de la segona meitat de Margen cínico, duita a terme durant la darrera setmana, em va coincidir amb dos viatgets breus però gairebé consecutius (d'aquesta manera, i obr un parèntesi, faig veure que som un d'aquests escriptors viatjats que sempre transmeten la impressió de venir de llocs molt interessants de fer coses molt interessants, dues coses que mai són certes, i tanc el parèntesi). Gràcies a la generositat, munificència i previsió tant de l'autor com de l'editor, jo disposava d'un exemplar del llibre, que vaig tenir el goig de rebre tan bon punt va sortir d'impremta, i també d'un joc de galerades, que se m'havia lliurat uns dies abans per si volia anar avançant feina. L'exemplar providencial, afortunadament no dedicat, el vaig deixar oblidat dins un taxi de la ciutat de Colònia, Alemanya, en el típic descuit que tens quan estàs pensant en com arribaràs a una adreça que t'han donat, en un país on es parla un idioma del qual amb prou feines saps dir la paraula kartoffen. Aquesta va ser una pèrdua òbviament sensible, però em vaig consolar pensant que, en tornar a casa, podria continuar la lectura amb el joc de galerades, que podria endur-me'n també al segon viatge, que era a un destí molt més proper, concretament la ciutat en guerra de Barcelona. Vaig ser a Barcelona dimecres d'aquesta setmana, just a temps per rebre damunt meu un aiguat de magnituds bíbliques. Exposat a la intempèries com em trobava, i amb el joc de galerades sota el braç, vaig intentar protegir-me del diluvi amb un paraigua que vaig comprar a un establiment regentat per una família migrada de l'Orient cada vegada menys llunyà (un xino, per abreujar) per tres euros, però va ser debades. Dues ventades fortes i un ruixat especialment portentós al xamfra del carrer Diputació amb Passeig de Gràcia, a pocs metres de l'entrada de metro on esperava poder arribar i arrecerar-me, van desintegrar el paraigua xinès i van estar a punt de fer el mateix amb les galerades. Les galerades, però, van sobreviure, perquè les edicions de Món de Llibres són molt cuidades i fan servir un paper d'una qualitat especialment alta, de gran capacitat d'absorció. De manera que vaig dur el joc de galerades greument accidentat (però no mort, com el dèbil paraigua) fins a un lloc segur, on em vaig dedicar a guarir-lo amb l'ajut de l'escalfor d'uns radiadors de calefacció de Gas Natural. El joc de galerades va respondre tornant prou en si per continuar sent llegible, tot i que els fulls van adquirir aquella rigidesa apergaminada que agafa el paper (el bon paper, vull insistir; el dolent es desfà) quan el banyes i després l'eixugues. I així vaig culminar la meva lectura de Margn cínico, en aquell feix de papers una mica encarcarats que ara us puc mostrar aquí.

         Us he endossat aquesta historieta, en realitat, per un motiu que ens du a allò que de debò us volia explicar. I és que el relat de les meves vicissituds amb la lectura de Margen cínico em fa pensar, tan vagament i capriciosament com vulgueu, a les que conta el gran Christopher Walken en una de les escenes més rutilants del clàssic Pulp Fiction de Tarantino, que és aquella en què fa entrega a un suposat Bruce Willis nin (suposat perquè no el veim, està en fora de camp) del rellotge de son pare, que ell, Christopher Walken, ha custodiat com una penyora d'ençà de la mort del pare de l'infant, i amic seu, a la guerra de Corea, o de Vietnam, ara no me'n record. Òbviament una història i l'altra no tenen res a veure, com també és obvi que jo no som Christopher Walken, que va arribar a dur el rellotge dins el recte durant cinc o sis anys, perquè no li prenguessin. Jo no vaig arribar a un nivell semblant d'abnegació i sentit de la responsabilitat ni amb l'exemplar del llibre ni amb el joc de galerades, tot i que en descàrrec meu s'ha d'admetre que hauria resultat més complicat i dolorós. Però això, el fet d'associar una anècdota personal amb una seqüència que ens encanta d'una o altra pel·lícula, només perquè els fets que hi passen s'adequen a una sintaxi narrativa aproximadament similar, és una clara mostra del que crec que hauríem d'anomenar cinepatia. I que era on volia arribar.

         Margen cínicoés l'obra d'un cinèpata, que és el nom que correspon a un malalt de cinepatia. Però no un cinèpata qualsevol, com jo mateix, sinó un que es troba en una fase aguda del trastorn. I aquest cinèpata en fase aguda és, com dic, el que tenc al costat, Gabriel Bertotti, autor del llibre que he de presentar. I argentí, per acabar-ho d'adobar. I si dic alguna cosa amb la qual ell estigui en desacord? I si se'n tem de la meva incompetència manifesta? I si una d'aquestes fugaces associacions d'idees entre la realitat i el cinema el du a vincular aquest mateix instant amb algun de la pel·lícula Joker, que em consta que li ha agradat molt, i decideix actuar com un Joaquin Phoenix qualsevol contra un presentador insuportable? Comprendran vostès que no les tengui totes.

         Per fortuna, el perfil i el quadre clínic del cinèpata són més propers als del sociòpata que no als del psicòpata. Vull dir que en principi no se n'han d'esperar conductes extremes ni aberrants, ni una compulsió assassina irrefrenable, etcètera. Però això no treu que el cinèpata no pugui tenir també un alt grau de perillositat social, més que més perquè es presenta precisament sota un aspecte socialment acceptable, com un membre perfectament integrat de la comunitat. El cinèpata no envaeix la via pública ni destrossa el mobiliari, com sí que fan els seguidors dels clubs de futbol, una altra espècie profundament trastornada però tanmateix ben acceptada per les societats occidentals com a paradigma de la seva decadència, i que sí que pot arribar a la violència física pel llançament d'un corner. Per entusiasmat que surti del cine després de veure la darrera obra mestra del seu director de capçalera, el cinèpata no desfila en cotxe fent sonar llargament el claxon i causant embussos per les principals artèries de la ciutat, ni trabuca les papereres ni compixa les casetes dels venedors de la ONCE (notin el temible jardí en què m'he ficat aquí, atesa la doble condició que té l'autor com a cinèpata i com a futboler, i a més, insistim-hi argentí. Feim, per tant, una elipsi kubrickiana sobre el jardí en qüestió perquè no es noti gaire). El cinèpata no és normal, això ja ho he dit abans, però les manifestacions de la seva alienació són més subtils. I tanmateix, són ben reconeixibles i no exemptes d'un perill cert.

         Quan discuteix amb la seva parella, posem per cas, el cinèpata reviu un enfilall d'escenes glorioses de parelles que s'engeguen mútuament al diable, des d'Al Pacino i Diane Keaton a la segona part d'El Padrí de Coppola (1975), fins a Jennifer Jones i Gregory Peck besant-se apassionadament mentre moren acribillats per ells mateixos a Duelo al sol de King Vidor (1953). Aparentment es tracta d'algú a qui li agrada practicar una habilitat social tan estesa com la de comentar pel·lícules, però per a ell o ella això no és un simple entreteniment de sobretaula. No és innocu: el cinema, i aquells que fan el cinema, són part de la seva vida, en una mesura com a mínim igual d'important, i sovint més, que els éssers de carn i ossos que l'envolten en el dia a dia. Troba vulgars expressions com “el setè art” o “el cel·luloide”, que són pomposes però que no es fan càrrec de la veritat profunda de l'assumpte: i aquesta veritat és que el cinema és la vida, o que la vida es justifica i pren sentit en tant que el cinema li dona forma. Això inclou tota la vida humana anterior a la invenció del cinematògraf, que també coneix per la manera que el cinema l'ha moldejada: l'Edat Mitjana és l'Edat Mitjana de les pel·lícules, l'Imperi Romà és l'Imperi Romà de les pel·lícules, i així successivament. Menysprea els rumors i la xerrameca sobre els artistes, però s'apassiona en descobrir que Joan Fontaine i Olivia de Havilland eren germanes, i s'entendreix pensant en com la primera va sofrir durant tota la vida l'enveja i la gelosia atroces de la segona, amb el suport inestimable de la seva malvada mare. Minimitza també la importància dels premis i dels festivals, però es mosqueja com si es tractés d'una qüestió personal quan els films, els directors, les actrius i els actors de la seva devoció no són reconeguts així com sens dubte mereixen. El cinèpata s'emparenta amb el cinèfil, però només fins a un cert punt, perquè el cinèfil té alguna cosa de funcionari de la memòria del cinema, una cosa entre un notari, un historiador i un arxiver. Moltes dades dins el disc dur, però poca emoció al cor i a les venes, poca ànima. Parlant de funcionaris, quan algú que l'atén a una finestreta, o a un banc, o a la facturació d'un vol, el tracta amb maneres inadequades (aquest tipus de mindundi que es pensa que té algun tipus d'autoritat damunt la resta només perquè és l'últim mico d'una empresa o d'una administració pública), el cinèpata s'imagina a ell mateix com Steve Buscemi a Fargo, que es carrega el vigilant d'un pàrquing perquè pretén cobrar-li una hora sencera quan només ha passat uns minuts dins el local. Té una relació tortuosa, el cinèpata, amb els tràilers, els teasers, les crítiques que apareixen el mateix dia de l'estrena (o fins i tot abans) i, en general, amb tot el que pugui desembocar en l'espòiler, amb el qual se situa en un punt intermedi entre el dolor i el plaer. D'ençà de la invenció d'internet, i de l'assentament de l'hegemonia de Google, quan veu una pel·lícula que li agrada es passa hores, i fins i tot dies, navegant a la recerca d'informació sobre el rodatge, d'entrevistes amb qui sigui que hagi tengut alguna cosa a veure amb la realització d'aquella obra, de curiositats sobre la banda sonora, de notícies estrambòtiques sobre gent que s'ha enamorat, o s'ha suïcidat, o ha comès qualsevol tipus de barbaritat abans, després o durant del visionat del film. El cinèpata viu en una dimensió paral·lela a la de la realitat tangible, i la notícia d'una determinada estrena d'aquí a uns mesos, o la troballa d'una pel·lícula de la qual en desconeixia l'existència (i millor si altres cinèpates la desconeixen també, i així en pot presumir davant d'ells) li alegra la vida amb una emoció molt semblant a la de la retrobada d'un vell amic o el naixement d'una inesperada atracció sexual o amorosa. Ja hem dit que en principi no és violent, però se sent ofès o ofesa en alguna part molt íntima en presència de l'esnob, aquella espècie sincerament assassinable que no pot viure sense qüestionar, o refutar per  complet, els mèrits inqüestionables de les pel·lícules que li tenen l'anima robada al cinèpata sensible.

         El Margen cínico del cinèpata Gabriel Bertotti no fa referència, crec, al cinisme tal com el coneixem habitualment, és a dir, com l'habilitat propera a la hipocresia damunt la qual es basen gran part de les nostres relacions socials (d'aquí que el seu comportament sigui subtilment, prò profundament, antisocials). Té més a veure amb els cínics com a escola filosòfica, i aquí hem de recordar que la paraula cínic prové, etimològicament, del llatí cynicus, que a la vegada és una adaptació de la veu grega kynikós, és a dir, “aquell que pertany a l'escola cínica” o bé “allò relatiu al ca”, perquè deriva de kynós, que vol dir ca. La escuela del perro, en definitiva, com anomena els cínics el mallorquí Carlos García Gual. No ens pot passar per alt la proximitat entre aquest kynós, que vol dir “ca”, amb el kine, també grec, que significa “moviment”, i del qual procedeix la paraula cine. A l'inrevés del cínic i del cinisme tal com el tenim entès i practicat avui, el cínic de l'escola cínica es caracteritzava per la seva desconfiança de les aparences, la seva disconformitat amb les convencions socials i la seva recerca de la veritat. Eren antisocials també, gent que no convenia ni encaixava amb el bon funcionament del sistema.

         Com Diògenes, que va ser el pare dels cínics i que ha acabat donat nom a una síndrome que consisteix a acumular porqueria dins el propi domicili, Gabriel Bertotti també va, a través de les pàgines del seu llibre (d'aquests i dels seus altres llibres) amb una llanterna a la mà en ple dia, a la recerca de la veritat, de dones i homes de veritat. I, com a més de cinèpata és un escriptor excel·lent, propietari d'una escriptura rica i poderosa tant pel que fa al llenguatge, que s'hi desplega exuberant, com a les incomptables referències que maneja, aquesta recerca la fa dins l'àmbit de la ficció, en aquest cas de la ficció cinematogràfica, la ficció en moviment aparent, el moviment que sorgeix d'unes imatges projectades a través d'un canó de llum que esqueixa un àmbit ple d'obscuritat (la caverna de Plató, en efecte). Això li permet moure's, i guiar-nos, a través d'aquest espai incert, però absolutament real, en què Borges explica en una entrevista l'instant que precedeix la caiguda dins la ceguesa total, i que consisteix en un instant de contemplació de la més pura bellesa. O posar-nos al corrent sobre una galeria memorable de bells perdedors que van fracassar sense pal·liatius en el seu intent de fer-se un lloc dins la història del cinema, o d'una rastellera de projectes cinematogràfics que no van arribar a bon port pel motiu que sigui, i que anaven a càrrec d'escriptors, artistes i directors que podien haver fet alguna cosa important però no la feren. O fer-nos morir de goig amb un seguit de textos a mig camí entre l'assaig i la fabulació, en què acabam de saber-ho tot sobre Ford, Kubrick, Buster Keaton, Kurosawa, Lynch, Huston , Tarkovski o Buñuel, perquè el que sempre ens falta per saber és allò que podem descobrir a través de la intuïció i de l'humor d'un fabulador capaç d'escodrinyar l'ànima humana amb la subtilesa i la falta de contemplacions (les dues coses alhora) amb què ho fa Gabriel Bertotti. O revelar-nos per fi la causa de l'endarreriment secular d'Espanya, i de les Balears, en els informes PISA (altrament coneguts aquí com a informe Trepitja) i en els rànquings d'I+D de la UE, i que no és altra que l'obstinació indiscutiblement cateta a veure les pel·lícules doblades, fins al punt de consagrar el doblatge com a disciplina artística vàlida. El Margen cínico de Gabriel Bertotti s'estén, efectivament, per un marge de la realitat en que allò que és veritable i profund sorgeix del que es presenta com a improbable o arbitrari, i això és el que fa que llegim les seves pàgines amb una constant i feliç sensació de meravella. Bertotti és el boig lúcid que fa ressuscitar la morta al final inoblidable d'Ordet, el mentider veraç que Woody Allen glossa a les seves millors pel·lícules, i que podia haver estat interpretat per Alan Alda, però també per Robert Mitchum després d'haver passat per l'experiència de La nit del caçador de Charles Laughton, o per Erland Josehpson a les ordres de Bergman. Per algun actor molt sofisticat o molt esqueixat, sempre temible i a la vegada mereixedor de llargues converses a la vora del foc, i sobretot guapo i ben plantat. La meva recomanació és que no es perdin aquesta oportunitat esplèndida d'immergir-se en els feliços deliris de la cinepatia. Moltes gràcies i enhorabona, Gabriel Bertotti.

Sebastià Alzamora

BERTOTTI (MÓN DE LLIBRES, 7-XII-19)

Anarcoefemèrides del 12 de desembre

Esdeveniments

La Maison du Peuple, segons un dibuix de Vaughan Trowbridge per al llibre d'Alvan Francis Sanborn Paris and the social revolution (Boston, 1905)

- Míting contra els processos de Montjuïc: El 12 de desembre de 1896 a la Maison du Peuple (Casa del Poble) --al número 4 de l'«impasse Pers» del carrer Ramey del barri de Montmartre-- de París (França), organitzat pel«Comitè Revolucionari Francoespanyol», té lloc un míting per protestar contra els processos incoats contra desenes d'anarquistes a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). En l'acte, al qual va participar més de 1.500 persones, van parlar Charles Malato, que va fer lectura de diversos comunicats de solidaritat de personalitats (Henri Rochefort, Louise Michel, etc.), Paule Minck, Joseph Tortelier i alguns oradors socialistes (Vaillant, Ernest Roche i Marcel Sembat, diputats de París; Bonard, diputat de Lió; Albert Létrillard, de L'Intransigeant; Sandrin, Drumel, Lescard, etc.). També en aquest míting es va fer costat la insurrecció independentista cubana contra la corona espanyola i la política repressora del capità general de Cuba, el mallorquí Valerià Weyler i Nicolau. Altres importants mítings contra els «Processos de Montjuïc» tingueren lloc el gener de 1897, especialment el del Tivoli-Waux-Hall, al carrer parisenc de la Douane, on assistiren unes 3.000 persones i intervingueren Malato, Sébastien Faure, Ernest Girault, Tortelier, Prost, etc. En sortir d'aquestúltim míting es produí una manifestació espontània de centenars de persones als crits de«Visca la Revolució! Fora els botxins! Fora Weyler! Mort a Cánovas!» fins a l'ambaixada d'Espanya. A la resta de l'Estat francès (Dijon, Rouen, Lió, Marsella, Angers, Amiens, Reims, Châlons, Troyes, Llemotges, Ieras, Roanne, Roubaix, Toló, Seta, Tolosa, Sedan, Pontoise, etc.) també es realitzaren actes de protesta, com també al Regne Unit, Països Baixos, Àustria, Alemanya, etc. En totes les protestes es denuncià les atrocitats i tortures perpetrades contra els anarquistes a les presons de la «Nova Inquisició» espanyola.

***

Laporta: Una nit d'estrena al Teatre Apol·lo

- Estrena d'El Morenet: El 12 de desembre de 1905 s'estrena al Teatre Apol·lo de Barcelona (Catalunya) per l'Agrupació «Avenir» el drama en tres actes de l'escriptor anarquista Felip Cortiella i Ferrer El Morenet. En l'obra, que se situa en els baixos fons barcelonins, com algunes de les peces de Juli Vallmitjana, destaquen dos personatges: el Morenet que, en una estada a la presó, va conèixer l'anarquista Enric Ferrer, i la Gitaneta. Ambdós intenten fugir de la mala vida que duen per tal de redimir-se. La redempció, però, no és possible, perquè el medi nega tràgicament el destí dels dos personatges. En El Morenet, amb tot, i a diferència d'altres obres de Cortiella com Els artistes de la vida i Dolora, el missatge àcrata queda diluït en benefici del conflicte dramàtic, malgrat la lectura poc teatral d'una extensa carta que l'anarquista pres va enviar al Morenet exposant-li alguns dels punts del seu ideari. La crítica teatral de la Ilustració Catalana del 17 de desembre de 1905, sense ser demolidora, sentencià: «Se tracta d'una obra que té certes qualitats, encara que malmeses per la pruhija que mostra l'autor de voler ser atrevit a ultransa, portant a la escena un llenguatge aspre y ordinari, propi del medi de prostitució y pinxería en qu'està inspirada l'obra, peró nó d'un teatre, per poch delicat que sigui'l públich qu'hi assisteix.»

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Naixements

Vittorio Pini segons la premsa de l'època

- Vittorio Pini: El 12 de desembre de 1859 neix a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara«Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la«Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser apressats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. Vittorio Pini va morir el 8 de juny de 1903 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre.

***

Foto policíaca de Paul Boulnois (6 de març de 1894)

- Paul Boulnois: El 12 de desembre de 1873 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Paul Cyprien Boulnois. Sos pares es deien Louis Cyprien Boulnois, mecànic, i Augustine Héloïse Dugendre, brunyidora. En 1890 militava en la Federació de la Joventut Socialista Revolucionària. El 29 de juliol de 1890 assistí a una reunió del Grup de Propaganda Anarquista de París, al número 121 del carrer Oberkampf, i l'endemà s'ajuntà amb altres companys al bar dels carrers Turbio i Réaumur, on decidiren reunir-se regularment a la Sala Horel per a fer propaganda antielectoral. El 17 de setembre de 1893 assistí a una reunió celebrada a la Sala Nicaise, al número 1 del carrer Petits Carreaux, per a reconstruir la Lliga dels Antipatriotes amb ocasió de la visita de mariners russos a París. Aquests mateix any de 1893, segons informes de la policia, assistí a nombroses reunions, com ara el 21 d'octubre a la Sala Chaboche, al número 92 del bulevard Ménilmontant, organitzada per la Lliga dels Antipatriotes; el 3 de desembre a una assemblea del Grup Anarquista de Montmartre a casa de Duprat, al número 11 del carrer Ramsey; el 10 de desembre a una reunió del Grup Antipatriota del XX Districte, al número 70 del carrer d'Angulème; i el 16 de desembre a la Sala Chaboche a una reunió del grup anarquista «La Joventut Antipatriota del XX Districte». El desembre de 1893 freqüentà especialment els anarquistes Paul Bernard i Sébastien Faure. El 26 de desembre de 1894 va ser inscrit per la policia en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en 1894 en una altra d'«anarquistes perillosos». En 1894, després d'un aprenentatge de tipografia, entrà a treballar com a empleat comercial a l'empresa Dugendre, regentada per sa mare, al número 19 del carrer Pont aux Choux de París, ocupada en la fabricació d'agulles i de pènduls per a rellotges. El 3 de març de 1894 el prefecte de Policia ordenà l'escorcoll de casa seva i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal» i tres dies després el comissari de policia del barri dels Archives de París es presentà al seu domicili i de sa mare, al número 32 del carrer Saintonge; a la seva habitació es van trobar tres volums de Física i Química, nombrosos quaderns amb anotacions sobre física i química, un esborrany d'una entrevista a l'anarquista Constant Martin, l'imprès EgoArchie, un exemplar del fullet La catéchisme des miséreux, una fórmula química escrita a mà i un puny americà. Durant l'interrogatori es declarà anarquista; tancat, el 7 de març de 1894, després de ser fitxat el dia abans en el registre antropomètric al laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas, fins el 18 de maig d'aquell any quan va ser alliberat. El 30 de juny de 1894 la prefectura de Policia ordenà un nou escorcoll i detenció, i l'endemà el comissari de la barriada dels Enfants-Rouges es presentà al seu domicili sense trobar-hi res de compromès i sense poder-lo detenir, ja que havia partit la vigília a casa d'uns oncles a Vincennes (Illa de França, França). El comissari es desplaçà a Vincennes i el va detenir amb possessió d'un ganivet. Tancat preventivament, el 5 de juliol de 1894 va ser reclòs a Mazas i alliberat cinc dies després. El 6 de juny de 1895 la seva inculpació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. L'octubre de 1895, segons un informe d'un confident, havia declarat que no volia saber res d'anarquisme, afirmació de la qual dubtava la policia. El 4 d'octubre de 1905 va ser admès a la Societat Astronòmica de França. En 1906 va fer costat el moviment de les Universitats Populars i estava subscrit aLes Cahiers de l'Université Populaire. El 3 de juny de 1908 es casa al XVIII Districte de París amb Marie Euphrosine Josephe Létévé, de qui acabà divorciant-se. Continuà treballant de fabricant d'agulles de rellotge i en 1934 fou un dels fundadors-propietaris de la fàbrica de mecànica de rellotges «La Mécanique Horlogère», establerta al número 35 del carrer Oberkampf de París. Presidí la Unió de Federacions Regionals d'Artesans i en 1936 era delegat de la Federació Nacional de Sindicats d'Artistes Artesans d'Art i d'Indústries d'Oficis d'Art i membre de la Comissió de Finances del Consell Nacional d'Economia. Paul Boulnois va morir el 22 d'abril de 1957 al seu domicili del III Districte de París (França). El seu negoci va ser heretat per Andrée Bourgeois (Andrée Langlois).

***

Lola Ridge

- Lola Ridge: El 12 de desembre de 1873 neix a Dublín (Irlanda) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin),New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial,Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review,Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada«Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams, Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicàDance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.

***

Antonio Lami

- Antonio Lami: El 12 de desembre de 1880 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

***

- Josep Fatsini Fontcuberta: El 12 de desembre de 1885 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), annex i dependent del de Mauthausen –algunes fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria,Àustria). Sis mesos abans havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de 1938.

***

Necrològica d'Emili Llorens Cavaller apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de desembre de 1969

- Emili Llorens Cavaller: El 12 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilli Llorens Cavaller, conegut per València. Sos pares es deien Eugeni Llorens Suay i Maria Isabel Cavaller Marí. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. Establert al barri de la Sagrera de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya), milità en la Secció d'Estampadors del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una centúria d'una columna confederal. Després de la militarització de les columnes, va se nomenat comissari de l'Agrupació d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destacada al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local d'Agde de la CNT. Després d'una llarga malaltia i diverses operacions, Emili Llorens Cavaller va morir el 2 d'octubre de 1969 a Adge (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Maria Pons) i tres filles (Aurora, Carmen i Eugenia).

***

Giovanni Zava

- Giovanni Zava: El 12 de desembre de 1901 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Zava. Quan era jove embarcà com a mosso en un vaixell mercant i ben aviat abraçà les idees anarquistes. Després de viatjar i de treballar a diferents països, retornà a Carrara i s'integrà en la lluita clandestina contra el règim feixista imperant. En 1942, juntament amb els seus companys Belgrado Pedrini i Gino Giorgi, desarmà i apallissà cinc feixistes en una taverna de Carrara. Buscats per la milícia feixista, tots tres hagueren de fugir a Milà (Llombardia, Itàlia). El novembre de 1942 van mantenir en aquesta ciutat un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte bèl·lic, però van poder fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova (Ligúria, Itàlia) i després a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Estretament buscats per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la policia política mussoliniana, van ser interceptats en una pensió de La Spezia i, després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i el policia D'Angeli resultà mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser traslladats a la de Massa (Toscana, Itàlia) a l'espera d'una més que probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada «Elio» aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos. Novament capturat i empresonat, el 28 de juliol de 1944 va poder fugir de la presó de Massa i s'uní al grup partisà «Brofferio», comandat pel coronel del mateix nom, que operava a l'alta Versilia (Toscana, Itàlia). Participà en diverses accions guerrilleres contra les tropes nazifeixistes, especialment contra els grups de Waffen-SS dirigits pel major Walter Reder. Va ser ferit en diverses ocasions durant els combats i hagué d'ingressar clandestinament a l'hospital de San Vincenzo e San Michele de Camaiore (Toscana, Itàlia). Des d'aquí, un avió aliat el traslladà a Messina (Sicília), on va ser operat d'urgència per a extreure'l bales i múltiple metralla. Acabada la guerra i un cop restablert, retornà a Carrara. El 28 d'agost de 1945 va ser detingut pels fets de 1942 a La Spezia i a la presó també se li va imputar l'assassinat de l'exsecretari del Fascio de Gènova. En 1949 l'Audiència de La Spezia el condemnà a trenta anys de presó. El gener de 1960 el Tribunal d'Apel·lació de Torí (Piemont) declarà extint el delicte polític per amnistia, però confirmava la condemna a trenta anys de presó per«suma de penes». El gener de 1974, després de passar 33 anys empresonat, recuperà definitivament la llibertat. S'instal·là a Carrara, on participà en el Grup Anarquista «Pietro Gori» del Canal del Rio i fou un dels fundadors, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini, Sergio Ravenna e Giovanni Mariga, del Cercle Cultural Anarquista del carrer Giuseppe Ulivi i, posteriorment, del Cercle Anarquista«Bruno Filippi». Giovanni Zava va morir el 14 d'abril de 1982 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

***

Juan Francisco Medina García (El Yatero)

- Juan Francisco Medina García: El 12 de desembre de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) –altres fonts citen Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico,Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de desembre de 1970 a Langeais (Centre, França).

***

Matilde Escuder, fotografiada per Sofia Moro

- Matilde Escuder Vicente: El 12 de desembre de 1913 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) la mestra llibertària Matilde Escuder Vicente, també coneguda simplement com Mati. De pare ugetista, va estudiar l'ensenyament obligatori fins als 14 anys i a continuació, per aferrissament de sa mare i amb grans esforços familiars, va poder estudiar Magisteri a Castelló i a València, obtenint, 24 de juliol de 1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines d'Eivissa (Illes Balears), on tot d'una es va enfrontar als mètodes directrius de la institució local, però on va poder contactar amb un grup de joves llibertaris. Seguidora de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia, va marxar a Barcelona, visitant l'Escola Natura de Puig Elías, que no li va impressionar gaire, i integrant-se en l'Escola Racionalista dirigida per José Berruezo, que tenia el suport de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià de Besòs. En aquesta època, ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també freqüentarà l'Escola Racionalista del carrer Vallespir («Escola d'Eliseu Reclus»), dirigida pels germans Carrasquer, els mètodes pedagògics dels quals la seduiran. Contrària a la reforma escolar del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU), el juliol de 1936 va marxar voluntària a la Columna Durruti, on es va ocupar d'un magatzem de roba en intendència, amb son company Enric Ferrero, que n'era el delegat de Cultura. Aleshores va participar en el moviment col·lectivista a Mirambell (Terol, Aragó). Arran de l'ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats, va haver de fugir fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé tenia 15 dies, i perdent tot contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i afusellat a la presó de Torrent. Després serà professora a l'Acadèmia de les Joventuts Llibertàries d'Ontinyent. En acabar la guerra, va ser empresonada a València. Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona amb sa filla Etna, sa germana Gúdula i l'infant d'aquesta. En aquests anys va fer feina en la confecció. En un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va trobar Fèlix Carrasquer, esdevenint son company. Ambdós van participar activament en la CNT clandestina i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos. Després, amb una petita taula de composició, la parella va editar pamflets i un butlletí del Sindicat del Metall de la CNT. Després que Fèlix va ser enviat a Madrid per participar en el nou Comitè Nacional de la CNT al costat de Manuel Villar Mingo, ella va ser novament detinguda després de la caiguda del Comitè Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de presó, que va purgar a la presó de Las Ventas, alhora que son company va ser condemnat a una pena de 12 anys. Quan en 1960 va ser alliberat Fèlix, va parella va marxar a França, instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), en una petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge de l'Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó (Aragó). En 1971, després d'haver deixat la granja a Etna i son company Toni, la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació per a la nova generació de llibertaris catalans. Matilde Escuder Vicente va morir el 8 de maig de 2006 a Thil (Llenguadoc, Occitània). Un carrer de Sant Adrià de Besòs porta el seu nom.

Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

***

Necrològica de Julio Gimeno Timoneda apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de febrer de 1994

- Julio Gimeno Timoneda: El 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de desembre– de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Julio Gimeno Timoneda. Sos pares es deien Francisco Gimeno Todo i Dionisia Timoneda. Juntament amb sos germans Demetrio i Víctor Manuel, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar, s'uní a la «Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després durant set anys a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional, passà a França i s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó (Provença, Occitània), treballant en l'agricultura i en la construcció al departament occità de l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Va ser tresorer de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva companya fou Isabel María de la Encarnació Correas. Julio Gimeno va morir l'11 de gener de 1994 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta població.

***

Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info]

- Manuel Lisbona Celma: El 12 de desembre de 1917 neix a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània).

***

José Moreno Salazar

- José Moreno Salazar: El 12 de desembre de 1923 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista José Moreno Salazar, també conegut com Quincallero. Fill dels jornalers llibertaris Antonio Moreno Martínez i Emilia Salazar Coca, tingué vuit germans, dels quals dos van morir amb ben petits. Quan tenia dos anys sa família es traslladà del poble al molí d'oli de «Los Porras», on son pare començarà a treballar de moliner. Sense poder anar a escola per qüestions econòmiques, començarà aviat a interessar-se per les idees anarquistes influenciat per sos pares i per la intensa activitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Educat en l'ateneu llibertari i en el sindicat, militarà en les Joventuts Llibertàries. Amb aquest grup, quan esclata la Guerra Civil, participarà en el control del poble per evitar que caigui en mans feixistes i en la creació de col·lectivitats. Quan les tropes franquistes estan a punt de fer-se amb el poble, fugirà amb la població cap a Villa del Río. Instal·lat a Marmolejo amb sa família, haurà de tornar fugir a causa de l'avanç dels «nacionals». Després d'un temps a Andujar, la família acabarà establint-se a Bailén fins al final de la guerra. Francisco Rodríguez Muñoz, que havia estat president del Comitè Revolucionari anarquista de Bujalance, i sos germans (Sebastián i Juan), juntament amb vuit companys, formaran el grup guerriller llibertari «Los Jubiles», que operarà a Sierra Morena i als voltants de Pozoblanco, Adamuz i Montoro. En 1939 José Moreno, després que sa família aconseguí salconduits per retornar a Bujalance, entrarà en el grup de «Los Jubiles» com a enllaç, servint de mediador entre les famílies dels guerrillers, així com de subministrador de queviures i de tot allò que els maquis necessiten. Detingut, juntament amb son germà i sa mare,és torturat i empresonat. Un cop lliure, decideix integrar-se en la partida de«Los Jubiles» el desembre de 1942, participant en totes les seves activitats (cops econòmics, represàlies, enfrontaments, sabotatges, etc.). El 6 de gener de 1944, a causa de la delació de Juan Olmo García (El Abisinio), infiltrat de la Guàrdia Civil en el grup de suport de la guerrilla, la partida serà encerclada a la finca Mojapiés de Montoro per la«Benemèrita». Fou l'únic del grup que aconseguí sortir viu del cercle, però fou detingut i torturat a la presó de Montoro. Durant els interrogatoris declarà fets i morts adjudicant-los als seus companys morts, llevant així responsabilitats als que encara quedaven vius. Traslladat a la presó de Còrdova, va poder fugir el 7 de desembre de 1944 mesclat amb un grup de paletes que sortien de fer unes feines a l'interior de la presó, salvant així la vida d'un afusellament més que segur. Donat per mort per la Guàrdia Civil, es va instal·lar a Osa de la Vega (Conca) i sota el fals nom de Antonio Pérez Sánchez treballarà com a agent de segurs fins al 1988 quan decidí recobrar la seva vertadera identitat --ses filles porten de llinatge el nom fictici. Participà activament en nombrosos actes sobre la recuperació de la memòria de la guerrilla llibertària des de l'«Associació Arxiu Guerra i Exili» (AGE) i deixà unes memòries que foren editades per Victoriano Camas Baena i publicades en 2004 --i reeditades en 2008-- sota el títol d'El guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la postguerra andaluza. José Moreno Salazar va morir per problemes cardíacs l'1 de setembre de 2007 a Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya).

Continua...

---

Mallorca i els viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin

Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l'amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l'Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l'Arxiduc i on aquest establí el seu "imperi" mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d'altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l'imperi austro-hongarès. (Miquel López Crespí)

George Sand i Frédéric Chopin són dos dels viatgers romàntics més famosos que visitaren l'illa en el primer terç del segle XIX. Chopin amb la música i George Sand amb la novella i els llibres de viatges (vegeu el llibre Un hivern a Mallorca de George Sand) ens deixen documents importantíssims de com eren la nostra illa i els mallorquins i mallorquines d'aquella època. Els articles que s'arrepleguen en aquest volum volen deixar constància de la contradictòria personalitat de l'escriptora francesa, de les dificultats de les seves relacions amb la societat mallorquina de començaments del segle XIX, alhora que proven de situar el món intel·lectual que conformà l'esperit del músic polonès i de l'escriptora republicana que tants problemes tengué durant la seca estada a Mallorca. Els articles que ara publicam només tracten, doncs, alguns aspectes de la vida d'ambdós personatges sense aprofundir en la història de molts d'altres estudiosos i viatgers que també descobriren les illes a mitjans i finals del dinou. La nostra intenció no era, evidentment, realitzar una relació exhaustiva de tots aquells famosos viatgers. Qui vulgui aprofundir en la història d'aquests visitants haurà de consultar el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I.

En el llibre citat de Valero, capítol "Una figura senyera; l'Arxiduc Lluís Salvador" podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, per a la recerca de les Illes, tengué la presència d'aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l'autor: "Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l'esport. Aquest missatge coincideix directament amb l'exemple de l'Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l'l'autor d'un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)".

Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l'amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l'Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l'Arxiduc i on aquest establí el seu "imperi" mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d'altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l'imperi austro-hongarès.

Els illencs sempre tendrem un deute amb l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Ens podríem demanar què hauria estat de molts d'indrets de la serra de Tramuntana sense la compra de possessions que va fer aquell amant de la nostra terra. I la resposta és ben senzilla: ben cert que sense aquelles adquisicions, sense aquell accentuat amor pel nostre paisatge i les seves gents, molts dels paratges paradisíacs que ara coneixem encara verges haurien estat lliurats a l'especulació més desenfrenada. Aquest perill ja l'advertí la mateixa George Sand a Un hivern a Mallorca quan, amb profunda clarividència, afirmava que Mallorca podia esdevenir la Suïssa del futur si la gent interessada en els viatges arribàs a descobrir tanta bellesa, la lluminosa claror, els blaus i verds d'una illa que, malgrat les dificultats patides, l'encaptivà.

És d'agrair que el llibre de Gaspar Valero ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol "Viatgers i escriptors romàntics" (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. Evidentment s’hi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l'escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l'obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l'any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l'historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l'enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l'any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l'any 1869 edità a Londres l'obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: "La primera [guia], titulada Bradshaw's illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869".

Gaspar Valero ens recorda igualment els escrits i aportacions de Bartomeu Ferrà referents al descobriment i l’estudi de coves de Mallorca. I els de Gaston Vuillier (Perpinyà, 1847-París, 1915), autor d’un llibre de viatges famós que ja hem citat. I, no en mancaria d'altra, també hi trobam un apartat especial dedicat a l'exploració de les coves del Drac per Édouard Martel, explorador, espeleòleg i naturalista que havia estat convidat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena.

Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. Gaston Vuillier comprova amb el seus ulls la majestuositat d'aquesta terra. Captivat, dibuixa sense aturar i en deixa constància abundosa en els gravats que va fent. Gaston Vuillier era col·laborador de les revistes franceses Le Monde illustré, Le Magasin pittoresque, Le Tour du monde, L'Art, Le Musée des familles, entre moltes altres. Avui dia podem dir que els gravats de l'artista francès són un document excepcional que ens retorna, com una impressionant reportatge fotogràfic, la presència dels paisatges i els pagesos que dibuixà en el seu moment.

George Sand i el seu conegut llibre de viatges Un hivern a Mallorca inicia aquesta llarga llista de "descobridors" de la nostra terra i alhora de propagandistes avançats de les belleses de Mallorca. Sovint, com anirem explicant al llarg d'aquest article, s'ha atacat l'escriptora francesa per unes opinions que sempre s'agafen fora de context. Unes opinions en els quals l'aristocràtica parisenca es despatxava a gust contra la tancada societat clerical i reaccionària existent a Mallorca a començaments del XIX. Sand, en el fons, criticava uns mallorquins que, indubtablement, eren dirigits per les classes dominants del moment contra el que ella representava: les idees d'igualtat republicana, la lluita contra la reacció clerical i vaticanista en tots els aspectes de la vida quotidiana de les societats. George Sand era una persona que mai no es va mossegar la llengua. Era en lluita contínua, per entendre'ns. No donava treva a ningú. Posseïa una forta personalitat que ningú mai va doblegar i molt manco els conservadors d'aquell temps.

A Mallorca, amb Chopin malalt, encerclats per murs d'aïllament, se sentí perseguida, robada, atacada, sense cap mena de suport. I, en conseqüència, atacà durament aquells que li feien la vida impossible descrivint amb paraules qui sap si una mica gruixudes el que sentia una anticlerical francesa, seguidora de Rousseau i dels grans filòsofs de la Revolució Francesa.

Aquelles desafortunades expressions (hi ha molta gent que pensa que, tanmateix, són ben encertades) s'han d'entendre escrites sempre des d'aquesta situació personal ben concreta. Unes opinions que han ocultat durant dècades altres pàgines del llibre. Pàgines que, com hem escrit una mica més amunt, contenen descripcions de Mallorca fetes amb un amor que molt pocs viatgers del passat han expressat amb tanta sinceritat.

Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?

Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.

Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.

Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.

El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.

És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.

En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04). L'article deia:

"Dos-cents anys després del seu naixement; cent seixanta-sis després del conflictiu viatge a Mallorca de l'escriptora amb els seus fills i el músic Frédéric Chopin, la seva personalitat encara suscita odis i enveges. Recentment el Consell de Mallorca la va declarar Filla Adoptiva de la nostra terra. Com era d'esperar, determinats persones vinculades a la dreta i, el que encara és més sorprenent, alguns col·lectius que es proclamen d''esquerra' han alçat la veu en protesta per aquest fet. Tot plegat palesa la manca de comprensió d'aquests sectors conservadors i falsament progressistes pel que fa referència a l'obra i vida de la gran escriptora francesa. Voler continuar, a les alçades del segle XXI una brega per unes paraules de l'escriptora escrites en el llibre de viatges Un hivern a Mallorca i analitzades fora de context fa vertadera pena i ens demostra la pervivència de l'esperit inquisitorial que encara regna entre determinats estaments de la nostra societat.

'Abans que el Consell de Mallorca declaràs George Sand Filla Adoptiva i per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, a tall d'homenatge particular a l'escriptora i a Frédéric Chopin havia escrit una trilogia de novel·les ambientades en la Mallorca conservadora i agrària de començament del segle XIX i en el París revolucionari de la mateixa època: El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa); Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) i Nohant, encara inèdita.

'En resum: cinc-centes pàgines parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada 'comunista' per als burgesos de La Châtre, i 'la más inmunda de las mugeres', com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat 'A Jorge Sand. Vindicación'. Quadrado digué aleshores de Sand: 'Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres'.

''Comunista', 'immoral', 'immunda', són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, illumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.

'Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novella, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intellectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.

'He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novelles que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.

'És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.

'A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novella Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha les famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, 'A Jorge Sand. Vindicación' que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.

'Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa 'una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila', i escriu: 'D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè'. Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: 'Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills'".

Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'nava accentuant, vaig anar publicant una altres articles, entre els quals destacaria els següents: "George Sand i Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); "Sand: Un hivern a Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); "La professionalització de l'escriptor", El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), "Amor i cultura: George Sand", El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).

El primer article, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.

Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.

Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.

Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.

Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".

Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.

L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

Anarcoefemèrides del 13 de desembre

Esdeveniments

Cartell de la conferència

- Conferència de Rassinier: El 13 de desembre de 1956 se celebra a la Sala del Sénéchal de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la conferència pública i contradictòria «Le Parlement aux mains des banques» (El Parlament a mans dels bancs) portada a terme per l'escriptor Paul Rassinier i organitzada pel Grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Aquesta conferència, dedicada a la política del primer ministre francès Pierre Mendès France, havia estat publicada l'octubre de 1955 en un número especial de la revista anarquista Contre-Courant.

Naixements

Notícia sobre Jean Hautstont apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 21 de gener de 1905

- Jean Hautstont: El 13 de desembre de 1867 neix a Brussel·les (Bèlgica) el music anarquista Jean Hautstont. Durant els anys 1890, amb sa companya L. Hubertine, albergà nombrosos companys anarquistes estrangers, com ara el francès Pichancourt, el qual va ser expulsat en 1891. En 1892 col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensuel i, segons informes policíacs, «es privava de menjar per donar els diners» al seu impressor, Albin Villeval, i ajudar la publicació. En aquesta època, ben igual que son germà gran Charles Hautstont, destacat luthier anarquista, estigué en relacions amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus quan aquest fou professor de la Universitat Lliure de Brussel·les. També, amb son germà Charles, entre 1892 i 1893, col·laborà en el periòdic brussel·lès La Lutte pour l'Art, editat per un grup de joves artistes anarquistes. En 1894 era membre de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i entre 1895 i 1904 edità amb son germà Charles a Brussel·les la«Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Fins al maig de 1895 treballà com a contrabaixista al Théâtre de la Monnaie i després va fer diverses gires artístiques, com ara al Caire (1895) i a la Xina (1896). El 30 d'abril de 1898 el seu domicili fou escorcollat per la policia. En 1903 un informe policíac cita que residia a París. El gener de 1905 estrenà el drama líric en un acte Lidia, amb lletra d'Alexandra David-Néel (Alexandra Myrial), que publicà l'any següent; i després compongué el drama líric Résurrection, basat en l'obra de Lev Tolstoi. En 1907 l'Escola Municipal Estienne de París li publicà el llibret Notation musicale autonome, basée sur la classification des sons d'après le nombre de leurs vibrations et l'état actuel du développement physiologique de l'organe de l'ouïe, supprimant toutes les difficultés de la notation diatonique et répondant aux besoins de plus en plus complexes de l'art contemporain; aquest nou sistema de notació musical, alternatiu al sistema de notació diatònica a l'ús, basat sobre la classificació dels sons d'acord amb la seva vibració i en conjunció amb el desenvolupament fisiològic de l'oïda humana i pel qual s'interessà Claude Debussy, tingué un notable èxit i el llibre fou traduït l'any següent al xinès. En 1909 havia obtingut el passaport amb la finalitat de fer una gira artística per Rússia. En 1913 publicà Solfège i en 1920 compongué l'himne nacional de la naixent República de Xina. En 1936 era membre de la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Josep Climent Hors (Perpinyà, 27 de gener de 1913)

- Josep Climent Hors: El 13 de desembre de 1872 neix a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) l'anarquista Josep Climent Hors. Sos pares es deien Miquel Climent i Nicolaua Hors. Antic agent de policia a Barcelona (Catalunya), va ser destituït a conseqüència de les reformes que portà a terme el ministre de la Governació Juan de la Cierva y Peñafiel i esdevingué anarquista. L'1 de juny de 1896 es casà a Barcelona amb Dolores Navarro, amb qui tingué dos infants. Per la seva participació en els fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 va ser condemnat a sis anys de presó, però l'agost d'aquell any va fugir cap a les Illes Canàries. El 28 d'agost de 1912 es va refugiar a França i el setembre d'aquell any s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de jornaler a les veremes i visqué a la carretera de Bonpàs (Rosselló, Catalunya Nord). El gener de 1913 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a anarquista «no perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Ribeiro

- Manuel Ribeiro: El 13 de desembre de 1878 neix a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertària és de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seuòrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlicaRenascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el «catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. Manuel Ribeiro va morir el 27 de novembre de 1941 a Lisboa (Portugal). El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

***

Jules Le Gall

- Jules Le Gall: El 13 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i maçó Jules Le Gall. Obrer metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor Pengam. En 1903 ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista (JS), un dels primers creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà amb una seixantena de militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i juny de 1904, el 4 de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest (oficina d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència, cursos professionals, campanyes d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam de tresorer i controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges. El 3 d'octubre de 1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a la desobediència a militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El 4 de maig de 1906, arran d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17 companys sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent i subversiu discurs i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per «incitació a l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres comú a la presó de Bouguem de Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per l'Audiència de Quimper i el 28 d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1 de desembre de 1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una manifestació de companys. Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria cooperativa fundada amb els guanys d'una tómbola organitzada per un comitè de suport presidit per Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre Sociale» i col·laborà en el periòdic Prolétaire Breton, on defensà les tesis de la vaga general. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1910 participà en la creació del Cercle Neomaltusià, que es reunia la carrer Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses (higienisme, contracepció, alimentació racional, etc.). En 1911 creà un nou grup llibertari, «Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí de tresorer, i que acabà adherint-se a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època col·laborà en el periòdic parisencLes Temps Nouveaux i en el diari de la CGT La Bataille Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup s'adherí al Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista. Després de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la policia el qualificà com a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador, violent». A començaments del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria entrant a formar part de la lògia«Amics de Sully» del Gran Orient de França. També fou president del Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any reconstituí un grup llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin, Jean Tréguer, etc.) que es reunia a la Casa del Poble --antiga Borsa del Treball del carrer Guyot. També animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres, com ara Manant, voici le soleil. El gener de 1925 participà en la creació a Brest del Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el Clericalisme, organització creada per respondre les mobilitzacions catòliques i que excloïa els comunistes. A començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels nombrosos escorcolls portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de militants anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935 col·laborà en Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). En 1927 conegué Nestor Makhno i col·laborà en el periòdic Le Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927 presidí el míting que es realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va ser un dels organitzadors de la contramanifestació d'un míting d'extrema dreta. Entre el 30 i el 31 de maig de 1936 presidí, com a «venerable» de la lògia «Amis de Sully», el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra d'Espanya participà en accions de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava produint. L'agost de 1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de les societats secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves activitats maçòniques --els arxius de la lògia«Amis de Sully» havien estat destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser interrogat per la policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri de Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima de Pontaniou, a prop de Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i d'internament nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener de 1944 va ser deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de concentració nazi de Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186. Jules Le Gall va morir el 13 de juny de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest l'Associació dels Amics de Jules Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el seu nom en aquesta ciutat.

***

Portada del fullet de Deniau-Morat

- Deniau-Morat: El 13 de desembre de 1882 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista, i després socialista, Eugène Deniau, més conegut com Deniau-Morat. Es guanyà la vida fent de comptable. En 1903 edità el pamflet antimilitarista Pourquoi nous sommes antimilitaristes i publicà en el número del 24 d'octubre de 1903 del setmanari Les Temps Nouveaux l'article «Organisation et autonomie individuelle», que va ser reproduït en el número del 15 de març de 1904 del periòdic L'Ouvrier Syndiqué. El 30 de setembre de 1905 participà, amb Marcel Sembat, Miguel Almereyda i Victor Méric, en la reunió «Pourquoi les casernes?», a la Sala des Tableaux, al número 102 del carrer d'Avron de París, organitzada per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 14 d'octubre de 1905 va fer la conferència «L'homme libre davant la conscription» a la Universitat Popular «Zola», al número 44 del carrer Planchat de París. Durant quatre anys col·laborà en el setmanari Le Libertaire. El 31 de març de 1907, diumenge de Pasqua, participà, amb E. Armand, Émilie Lamothe, Charles Malato, Jean Goldsky i André Lorulot, en la conferència contradictòria«Dans l'attente des messies», a la Sala du Progrès Social, al número 92 del carrer Clignancourt de París. En aquest mateix any de 1907 intentà, sembla que sense èxit, un projecte de vida comunista llibertària i buscà un terreny en un radi de 50 quilòmetre al voltant de París. En 1908 s'integrà en el Grup Internacional Anarquista (GIA), fundat per Georges Roussel a París, i fou redactor i gerent del seu periòdic Terre et Liberté, que només publicà dos números. En 1909 participà en una enquesta, amb altres sindicalistes revolucionaris (Georges Sorel, Robert Louzon, Georges Deherme, Jean Grave, A. Morel, Isidore Bonin, Michel Darguenat, Paul Ader, Raoul Lenoir,Émile Janvion, Émile Guillaumin, Bernard, Georges Guy-Grand) sobre la monarquia que es va publicar sota el títol La monarchie et la classe ouvrière. L'octubre de 1912 s'afilià a la socialista Secció Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) del departament d'Indre i Loira (Centre, França) i defensà el seu canvi ideològic en un amarg article publicat en el setmanari La Guerre Sociale del 18 de desembre de 1912. A partir del 3 de setembre de 1913 publicà en diferents números de La Guerre Sociale un crític article titulat «Les dogmes anarchistes», que també va ser publicat aquell mateix any en el diari socialista La Sentinelle, de La  Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Abans de la Gran Guerra vivia al número 14 del carrer Furtado-Heine del XIV Districte parisenc. Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la I Guerra Mundial va ser mobilitzat i el març de 1916 estava destinat a la Secció IV d'Infermers Sanitaris establerta a Le Mans (País del Loira, França). Durant el curs de les hostilitats, destacà per la seva actitud pacifista i revolucionària. Es va instal·lar a Vernou-sur-Brenne (Centre, França), on sa segona esposa administrava una oficina de correus, i fundà la secció local de l'SFIO, assegurant-se la secretaria provisional en 1920. Cap el febrer de 1920 entrà a formar part de la comissió administrativa de la Federació Socialista d'Indre i Loira i col·laborà en Le Réveil d'Indre-et-Loire, òrgan socialista departamental, on signà articles afins al sector «reconstructor», és a dir, partidaris amb reserves a l'adhesió de l'SFIO a la Internacional Comunista. Entre el 25 i el 30 de desembre de 1920 fou delegat de la Federació Socialista d'Indre i Loira per al Congrés de Tours (Centre, França) i signà i defensà la moció «reconstructora» de Jean Longuet. En 1921 va ser nomenat secretari adjunt de la Federació d'Indre i Loira de l'SFIO i en 1922 fou delegat al Congrés Nacional d'aquest partit socialista. El març de 1923 abandonà l'SFIO i esdevingué secretari de la Federació d'Indre i Loira del Partit Comunista Unitari (PCU), al voltant de Ludovic-Oscar Frossard. El setembre de 1926 es reedità el seu fullet Pourquoi nous sommes antimilitaristes, amb portada de Maximilien Luce. Durant un temps col·laborà en La Bonne Guerre (1919-1936), de Jean Sartori, però després abandonà l'escena política. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista (PS). Deniau-Morat va morir el 31 d'octubre de 1946 a Cormey (Centre, França).

***

Notícia sobre el procés de François Kuhn apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 6 de maig de 1908

- François Kuhn: El 13 de desembre de 1882 neix a Vevey (Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari François-Joseph Kuhn, conegut com Le Suisse de Vevey. Obrer fuster de professió, procedia d'una família de Laufenbourg (Argòvia, Suïssa). Partidari del sindicalisme revolucionari, el 23 de març de 1907 participà en la vaga general esdevinguda al cantó de Vaud promoguda per la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa). Dos dies després, a resultes dels enfrontaments amb la gendarmeria, decidí fugir i passà a França, on llogà una petita mansarda al número 4 del carrer Bachelet del barri de Clignancourt de París. El 8 d'agost de 1907 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Policia de Vevey a tres mesos de detenció per«fets de vaga», injúries i amenaces als gendarmes. En aquest judici, 48 persones més, entre elles nou dones, van ser condemnades a penes de dies i de mesos de presó. Des de París va escriure a La Voix del Peuple,òrgan de la FUOSR, de Lausana (Vaud, Suïssa) per denunciar els motius de la seva condemna. Un any més tard, formà part del Grup Internacional (francesos, suïssos, russos, armenis, etc.), cofundat amb Georges Roussel, que editava a Brussel·les el periòdic anarquista Terre et Liberté. El 9 d'abril de 1908 va ser detingut per la policia a l'estació de Maisons-Alfort (Illa de França, França), juntament amb Melchior Roux i Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita, tres metres de cordó Bickford (metxa de seguretat per aús miner) i sis detonadors. Tancat a la presó de la Santé de París, dies desprès va ser alliberat amb Roussel per manca de proves. El juny de 1909 va se novament detingut a Marsella (Provença, Occitània) i portat amb cotxe cel·lular a la frontera suïssa, on fou lliurat a la policia i tancat a la presó de Vevey per a purgar la condemna de 1907. La Unió Obrera (UO) li adreçà el seu suport i la Secció de Ginebra va fer una col·lecta al seu favor. El 10 de juliol de 1909 La Voix du Peuple publicà un article sobre ell, però l'any següent es va perdre tot contacte amb la seva persona.

***

Jean Goldsky a la presó

- Jean Goldschild: El 13 de desembre de 1890 neix a París (França) el periodista i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean Goldsky o Jacques Guerrier. Nascut en una família jueva nombrosa de vuit infants, quan tenia 13 anys hagué d'abandonar l'escola. Son pare, Gustave Isidore, obrer brodador en tul, va ser un vell militant republicà que fou durant sis anys president de la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i secretari de la XIX Secció del Partit Socialista; però, l'abril de 1910, va dimitir del partit perquè no el trobava prou revolucionari i formà un grup d'acció revolucionària al XIX Districte de París. Jean Goldschild, que aviat adoptà el pseudònim Goldsky, s'adherirà de molt jove al moviment llibertari. Com a anarquista individualista, participà en l'experiència de la colònia anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest Girault, André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou l'administrador del primer número del butlletí L'Anarchiste, que fou un fracàs i que només publicà un altre número. En aquesta època col·laborà en el periòdic individualista L'Anarchie (1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908 tingué una brega amb Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale, al costat de Miguel Almereyda i d'Eugène Merle formarà part de les«Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest de protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28 de juliol d'aquell any. L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè directiu de la Federació Revolucionària creada durant un congrés d'anarquistes i d'antimilitaristes, que tindrà lloc a la Maison des Fédérations de París (rue de la Grange-aux-Belles), promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges Durupt i altres. Aquesta federació preconitzarà l'ús de l'«acció directa» amb la finalitat de destruir radicalment la societat capitalista i autoritària. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics, com ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé (1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés (1909), el redactor del qual fou Georges Durupt. En 1912 es casà amb la militant socialista Marthe Louis-Lévy. Malgrat tenir el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1913 començà a realitzar el servei militar en el IV Regiment d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle i quan esclatà la Gran Guerra fou mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la«Unió Sagrada», demanà servir en primera línia. Enviat al front, va haver de ser evacuat poc després i a partir de 1915 el seu entusiasme patriòtic es va veure apaivagat, ja que publicà en Les Hommes du Jour, una reivindicació de Romain Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques administratives de l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué secretari general de redacció de Le Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de setembre, el Ministeri de la Guerra li concedí una pròrroga d'incorporació. En aquest periòdic, i fins el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général N..., signa articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917 publicà, amb Duval (Darbourg o Mondor), administrador de Le Bonnet Rouge, un periòdic anomenatLa Tranchée Républicaine. Mantingué durant tot el conflicte bèl·lic una actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris ni els sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges a Suïssa, fou detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota l'acusació de«complicitat d'intel·ligència amb l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el 15 de maig de 1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys de prohibició de residència. Gràcies a les campanyes de premsa, a la intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu advocat Pierre Loewel, qui en 1922 publicà el fullet Goldsky est innocent, permeteren que no fos enviat a les colònies penitenciàries d'ultramar i que purgués la pena a Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una vaga de fam; transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala política de la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10 d'agost de 1924, però no rehabilitat. Després de l'alliberament reemprengué la seva tasca periodística i en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal, dirigint un temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquestaèpoca fou un dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut tot d'una Moviment Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes, fet que implicarà ser atacar per Loréal en Le Libertaire. Durant els seus últims anys col·laborà en el periòdic anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté.És autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le grand voyage ou«L'antichambre de la mort» (1929) i La dame de l'Ariana (1937, amb Charlotte Charpentier). Jean Goldschild va morir el 18 d'agost de 1969 a Lo Mont de Marçan (Aquitània, Occitània). Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

- Mateo Latorre Cinto: El 13 de desembre de 1890 neix a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mateo Latorre Cinto –el seu segon llinatge a vegades citat erròniament comPinto–, conegut com El de Ayerbe. Sos pares es deien José Latorre i María Cinto. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe, va ser tancat a la presó d'Osca arran de la insurrecció de desembre de 1933 i el gener de 1934 condemnat a 10 mesos de presó per un delicte de «conspiració per a la sedició». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Em 1958 col·laborà econòmicament en la campanya de suport als desertors refugiats al Marroc promoguda pel Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mateo Latorre Cinto va morir el 6 de juliol de 1966 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a conseqüència de les ferides patides arran de ser atropellat per un automòbil, i fou enterrat dos dies després. Sa companya fou Francisca Teller.

***

Lucía Sánchez Saornil

- Lucía Sánchez Saornil:El 13 de desembre de 1895 neix en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol,Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquismeés segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de«Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Lucía Sánchez Saornil va morir el 2 de juny de 1970 a València (País Valencià). Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus enAvance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937),Horas de revolución (1938),Romancero de Mujeres Libres (1938). En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

***

Cosme Gasa Jaumot

- Cosme Gasa Jaumot: El 13 de desembre –algunes fonts citen el 25 de desembre– de 1913 neix a Rialp (Pallars Sobirà, Catalunya) l'anarcosindicalista Cosme Gasa Jaumot –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Jaumont. Militant des de l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la«Columna Durruti». Després de la militarització de les milícies, va ser integrat com a soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Lluità als fronts fins 1939 i quan el triomf franquista fou un fet passà a França. Internat en diversos camps de concentració, també passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) o per un batalló de la Legió Estrangera. Fet presoner pels alemanys durant la primavera de 1940, va ser internat a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 6.792, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser integrat al «Kommando Brestein» de la fàbrica Stayer del camp auxiliar de Gusen. Son germà Valentí Gasa Jaumot, patí el mateix destí, passant pels mateixos camps de concentració. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va ser repatriat a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Cosme Gasa Jaumot va morir el 22 d'octubre de 1981 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Daniel Agadía Fernández al centre penitenciari d'El Dueso (setembre de 1953)

- Daniel Agadía Fernández: El 13 de desembre de 1916 neix a Pola de Lena (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadía Fernández. Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra, Galícia). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans (Centre, França) i vivia al número 275 del carrer de Bourgogne. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut a Madrid (Espanya), jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on treballà especialment al taller de fusteria. El 31 de maig de 1952 rebé la visita de dos enviats de la Comissió Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), un francès i un noruec, que el van interrogar, juntament amb altres presoners, per esbrinar les condicions dels detinguts. Aquest entrevista va ser objecte d'un informe establert pel Comitè Interior de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili per ser remesa a la senyora Ingrand de la CICRC que portava una investigació sobre les presons espanyoles amb la finalitat de redactar un informe.  Un cop lliure, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya), on es casà amb Covadonga Quirós. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou corresponsal i distribuïdor a Gijón del periòdic mexicà Tierra y Libertad. Durant els anys vuitanta representà la CNT escindida en alguns congressos. Daniel Agadía Fernández va morir el 8 de gener de 1990 a Gijón (Astúries, Espanya).

***

- Joaquim Abella Pi: El 13 de desembre de 1920 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Abella Pi, conegut com Garey. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arran del cop militar feixista de juliol de 1936, malgrat la seva joventut, es presentà voluntari en una columna confederal. En 1938 col·laborà en la revista Titán,òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, la Rioja i Navarra publicada a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració, entre ells el d'Argelers, i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la resistència al Llemosí enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). En l'exili milità en la CNT de Llemotges. Joaquim Abella Pi va morir el 27 de gener de 1973 a Llemotges  (Llemosí, Occitània). Existí un altre militant anarquista anomenat Joaquín Abella, que fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del Consell Regional d'Aragó de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) durant la guerra civil i que s'exilià a Mèxic, on fou membre del comitè d'enllaç entre l'FIJL i les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), i tal vegada algunes dades s'entrecreuen, com la de col·laborador en Titán.

Joaquim Abella Pi (1920-1973)

***

David T. Wieck

- David Wieck: El 13 de desembre de 1921 neix a Saint Louis (Missouri, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografiaWoman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) --The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquesta època també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli --que esdevingué sa companya--, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòriesA field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). David Wieck va morir l'1 de juliol de 1997 a Albany (Nova York, EUA). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York.

Continua...

---

Un viatge a Mallorca (records del meu pare, presoner republicà a sa Pobla en els anys 40)

Després vaig sortir jo, refregant-me els ulls sota l’impacte de la claror mediterrània. L’aire de l’exterior m’entrà als pulmons com un bàlsam meravellós. Quina claror més encegadora! Com a València o Alacant! La mateixa llum, idèntica impressió de primavera eterna. Ens demanàvem què seria de nosaltres sota aquell esclat de blau resplendent. A Alacant, dalt del castell que domina la ciutat, o a Albatera, el primer indret on ens portaren després d’agafar-nos presoners al port, també la llum era esplendent com la que ara ens colpejava els ulls. Una lluminositat amb la mateixa força i exuberant violència.

Havia estat un viatge llarg, interminable. Un desterrament enllà de la mar. Ens demanàvem on érem, on havíem arribat.

De sobte el tinent obrí les portes de la bodega i ens manà sortir.

Les frontisses de la porta estaven rovellades per la saladina de la mar i grinyolaren talment ho havien fet la nit anterior, quan ens hi feren entrar.

Joan Busquets, el mallorquí, que em venia al darrere, m’espitja amb les mans, ansiós de veure Palma en aquella primera hora del matí.

Respirà amb força, satisfet.

--Em pensava que mai no tornaria veure Mallorca –-digué, quan pujà a coberta i sentí els primerencs raigs de sol damunt el rostre.

Després vaig sortir jo, refregant-me els ulls sota l’impacte de la claror mediterrània. L’aire de l’exterior m’entrà als pulmons com un bàlsam meravellós. Quina claror més encegadora! Com a València o Alacant! La mateixa llum, idèntica impressió de primavera eterna. Ens demanàvem què seria de nosaltres sota aquell esclat de blau resplendent. A Alacant, dalt del castell que domina la ciutat, o a Albatera, el primer indret on ens portaren després d’agafar-nos presoners al port, també la llum era esplendent com la que ara ens colpejava els ulls. Una lluminositat amb la mateixa força i exuberant violència.

Un calfred m’enrampà el cos, i no era de fred. Potser era la imatge persistent dels companys i companyes que havia vist morir en els primers mesos de captiveri. El record dels amics fosos en la terra, oblidats en els camps i les trinxeres de mil combats que mai no sortirien en els llibres d’història. Els herois desconeguts. Aquells i aquelles que s’acomiadaren dels pares, dels companys i companyes, dels fills, i es presentaren voluntaris a les casernes, als locals dels partits per a començar la lluita contra la sublevació. Noms i més noms de mestres i jornalers, de sabaters, oficinistes, ferroviaris, barbers, pagesos, moliners, mariners, oficinistes, cosidores, botiguers, aprenents d´impressor, miners, metal·lúrgics, periodistes, homes i dones en vaga forçosa, estudiants, soldats de la República, oficials que romangueren fidels al seu jurament de defensar la llibertat. Tots aquells que moriren al front lluitant per un món més just, o davant el mur d’afusellament, ferms en les seves idees. Tots vora meu, protegint-me amb el seu alè, l´escalfor dels seus cossos esvanits, just a l´instant que el tinent obre la porta de la bodega i ens fa sortir per a formar, a coberta.

No sé encara com havíem pogut arribar sense que ningú hagués mort a l’interior llòbrec de la bodega on ens havia engarjolat el tinent Alfredo Giménez Codina. Cinquanta homes acaramullats en aquell espai fosc, sense ventilació. El vaixell era petit, apte tan sols per a transportar un parell de tones de mercaderies o animals entre València i Mallorca. Semblava que no l´haguessin pintat de feia anys. S’hi evidenciava una absoluta manca de manteniment. Potser des del dia de la seva construcció a finals del segle XIX.

La nit anterior, moments abans de tancar la porta de la cambra que ens servia d’improvisada presó, ens donà una galleda per a fer les necessitats. Com als indrets de confinament de Madrid o en els vagons de transport d’animals que s’empraven per anar d´una presó a una altra o de camp de treball a camp de treball. L’obligació de fer forçosament les necessitats dins el bidó, enmig de tothom, vigilats constantment i sota els cops i insults dels carcellers, va ser una de les primeres humiliacions que vaig patir de seguida que caiguérem en mans dels franquistes.

Quan després de sortir d’Albatera ens portaren a Porlier, a Las Ventas, a la presó de les Agustines, sempre hi havia un bidó enmig de la cambra on malvivíem centenars de presoners republicans. Habitacles on romaníem acaramullats com si anàssim en el metro a primeres hores del matí, quan la gent corr, adormida encara, cap a la seva feina mentre rics i rendistes es tapen amb les mantes, segurs en la suficiència dels seus privilegis. Acaramullats com sardines en llauna, sense poder mouren’s, els uns contra els altres, talment com devien anar els esclaus africans dins les naus dels negrers que comerciaven amb carn humana. Quan senties necessitat d’anar al bidó no sabies com fer-ho. Si eres a prop, encara. Malgrat que no poguessin dormir per la pudor que sortia d’aquell improvisat excusat, sí que hi podies anar en voler. El problema s’esdevenia quan eres pel mig de la cel·la o a un racó. Aleshores havies d’arribar al bidó travessant tota l’amplària de la presó, trepitjant els companys que provaven de dormir al terra.

Les malediccions se sentien amb força, quan trepitjaves un home provant de dormir, esgotat per la feina i el mal menjar. Un home que no sabia si aquell dia l’acusarien els falangistes del seu poble i el portarien a matar com un ca, sense pietat.

Al seminari de Burgos era molt pitjor, perquè ni ens posaven ni el bidó. Si volíem anar a l’excusat, una primitiva latrina del temps de la Inquisició, sempre en males condicions per la quantitat de gent que hi anava, havies de demanar permís al sergent, un falangista ressentit per no se sap quin problema que tengué amb els republicans mesos abans d’esclatar la guerra. El primer que feia quan el cridaves era fuetejar-te amb una verga de bou que sempre duia a les mans.

--Por no mirarme a los ojos, rojo cabrón. A ver si de una puñetera vez aprendéis orden y disciplina.

Però tampoc no servia de res que, ferm, el mirassis de seguida als ulls cridant ¡Viva Franco, Arriba España!, talment com volia i demanava en tot moment. Segons l’humor del dia, malgrat que et possassis ferm i el mirassis als ulls, els cops et queien al damunt precisament per haver gosat mirar-lo. Foll i com esperitat, aparentment indignant per tal mostra fefaent de temerària gosadia, queia damunt el desgraciat que volia anar a l’excusat i que l’havia molestat i, amb la verga de bou, a cops de puny i puntades de peu a l’estómac, cridava perquè ho sentissin des de tots els enfonys del seminari:

--Desgraciados, ya os enseñaré yo un poco de respeto a los soldados de Franco, nuestro invicto Caudillo. ¿Cómo tenéis la desfachatez de mirarme de frente? ¿No os cae la cara de vergüenza después de lo que habéis hecho por toda España, matando inocentes, quemando iglesias, violando monjas?

I furiós, continuava descarregant tota la força de la verga de bou sobre el company que l’havia cridat per anar a l’excusat.

Tampoc jo, ni ningú dins aquella cambra de tortures on romaníem, em vaig salvar de patir els cops i els insults del sergent Alcaraz.

Ja érem a Mallorca, la terra de Joan Busquets. Qui sap si també seria la nostra fins al final de la vida.

Qui pot preveure el destí d´un presoner? Érem en mans de l’enemic, sense possibilitat de decidir, com els esclaus de l’edat mitjana. Carn de canó per a les feines que ens volgués ordenar el vencedor.

Joan Busquets era d’aquí, tornava a les seves arrels, als camins que havia trepitjat, els paisatges que coneixia, les veus que l’havien alletat d´infant. Però nosaltres, els que procedíem de totes les contrades del país... què sabíem d’aquesta terra on obligatòriament ens portava el destí?

Marejat pel viatge, pels dies de privacions passats en els trens i la presó, recordava les classes d´infant, al poble, mentre queia la neu i el mestre ens ensenyava les lliçons del manual que estudiàvem en aquells anys, Fe imperial, escrit por el insigne Caballero de la Real Orden de Carlos I y de la Orden Civil de Alfonso XII, director del Grupo Escolar de Tarragona, Profesor Normal, Don José Parcerisas Carles.

Aquell capítol dedicat a Las Islas Baleares ens transportava a mons de somni i encanteris, lluny del fred dels hiverns de la gèlida meseta castellana, de la calima dels estius sense pluja.

M’adorm la veu monòtona de don Abelardo, el mestre, mentre recita, sense fixar-se gaire en la neu que cau damunt les cases i la vall: “El archipiélago de las Baleares es una dependencia geográfica de la Península Ibérica, cuyas cimas emergen sobre el nivel del Mediterráneo. Forma una provincia marítima constituída por las islas de Mallorca, Menorca, Ibiza, Formentera, Cabrera y varios islotes roqueros de escasa importancia. Tiene esta provincia una superficie de 5,014 kilómetros cuadrados, poblados por unos 330.000 habitantes, excelentes agricultores, pacíficos, francos, honradísimos, sobrios, patriotas, de costumbres sencillas, buenos soldados y excelentes marinos.

‘Clima y suelo ofrecen aquí todos los encantos de una región paradisíaca; estos isleños desconocen los rigores del invierno y los ardorosos calores del estío, y su terreno rebosa de fertilidad. Los dilatadísimos almendrales; los azahares de naranjos y limoneros; los granados y las palmeras; los olivos y los algarrobos; los nísperos, los bosques de higueras, la vid y demás frutales, perfuman y enriquecen esta tierra de promisión.”

Arribàvem, doncs, a la “perfumada tierra de promisión” del llibre de “el insigne Caballero de la Real Orden de Carlos I y de la Orden Civil de Alfonso XII, don José Parcerisas Carles”?

Ningú no dormia a l’interior llòbrec del vell vaixell de càrrega reconvertit en transport de presoners de guerra i condemnats a treballs forçats com nosaltres.

Sóc el primer que rep la salutació del sol ixent. En Joan Busquets em ve al darrere i tots els altres membres del Batallón de Trabajadores el segueixen.

Mitja hora abans havíem sentit els mariners parlar amb els oficials que manaven la nostra expedició. Els deien que érem vora la Dragonera, una illa deshabitada i misteriosa que vigilava, com un grandiós llangardaix adormit, l’entrada del port de Palma.

Però aleshores encara no sabíem si sobreviuríem un dia més. En aquell temps l’existència d´un presoner es comptava per dies i a vegades per hores. Qui sabia què podia esdevenir-se en qualsevol instant! El caprici d´un oficial, de qualsevol falangista, era llei, i no significava res, un soldat de la República mort. Ben al contrari: érem a una tenebrosa època on només surava aquell que podia demostrar haver mort molts enemics del règim.

Teníem unes ganes immenses de veure el cel, ànsia per l’aire net i fresc de l’exterior. Havíem passat dos dies als vagons de càrrega que ens portaven del punt de concentració, als afores de Madrid, al port de València. Era ben igual que quan fórem detinguts a Alacant, al port, i ens enviaren al camp de concentració d’Albatera. Els presoners de l’exèrcit republicà no teníem cap dret. Com a bèsties que calia exterminar: així ens tractaven d’ençà que haguérem de deixar les armes a un racó del port.

Trenta mil persones amuntegades en el port, sense menjar, perduda l’esperança que arribassin vaixells anglesos o francesos per a portar-nos fora de la ràbia dels vencedors. Trenta mil persones sense saber on anar, sense cap possibilitat de fugida, lliurats als llops.

Caminàvem damunt la sang dels companys i companyes que s’havien pegat un tret abans que caure en mans dels falangistes. Homes i dones que havien participat en les batalles més acarnissades de la guerra amb ferm esperit de combat i que ara, en copsar la magnitud de la derrota, es deixaven vèncer per la desesperació.

Arreu la sentor de la sang es mesclava amb la fumassa dels que cremaven els carnets, la documentació política i sindical que encara servaven alguns. Ningú no ignorava el que s’esdevendria al cap de pocs moments quan les lluents baionetes italianes que es divisaven al llarg del passeig arribassin al port.

Era a la cua per a pujar als camions que ens portarien als camps de concentració i a la mort. Els falangistes que havien entrat al moll ens robaven tot el poc que ens quedava de la nostra antiga vida d’homes lliures: una ploma estilogràfica, l’encenedor, les botes, un rellotge, els anells de casats; i a les dones, les que en portaven, les arracades, les polseres, alguna cadeneta de plata o or...

Romania dret, enmig dels vençuts, sense saber el que seria de nosaltres en els dies propers, i sentia, potent, el ressò dels cadàvers de tants companys colpejant contra les pedres del moll.

Des de quina distància immensa faig recompte del que s’esdevengué l´any mil nou-cents quaranta? Què queda de la nostra vida, dels somnis que alletàrem a la joventut? Unes cartes escrites des del front? Aquestes fotografies salvades miraculosament de la destrucció? A les trinxeres, el dia que la Junta de Casado i Besteiro començà la caçera de comunistes, tothom estripava i cremava els carnets sindicals i de partit, els documents comprometedors. Ara ja sabíem que tot era perdut. I si no ens mataven els casadistes, aquests mateixos en lliurarien fermats de peus i mans als franquistes. Molts companys ploraven, emportats pel desànim més profund. Mai no havia vist tant de dolor en la mirada dels combatents.

El primer record que tenc de l’arribada a Mallorca és la rutilant imatge de la gran catedral gòtica, com una nau immensa que navegàs enmig de la badia. La veu del mestre, don Abelardo, arribant de la fondària dels espills, entre el soroll de les explosions, penetrant al cervell de forma sobtada. Diuen que quan ets prop de la mort, quan t’agafa de la gargamella i comença a xuclar-te la vida, sense pietat els records del que ha estat la teva existència s’acaramullen en el segon abans de morir.

Don Abelardo tenia més de seixanta anys i mai no el veies sense un llibre sota el braç i la cigarreta als llavis. Ara, just en el moment que sortim de la fosca bodega on ens han tengut amuntegats tot el viatge, en veure, com un llamp de claredat inabastable, la mole immensa de fàbrica de la catedral, el veig, com si fos un vell daguerrotip esgrogueït pel pas dels anys, rere la vella taula de la sala de l’ajuntament que feia d’escola, en aquella època geològica de la meva infantesa. Hem pujat dalt del turonet on hi ha el poble, les restes del castell d´una vila que en el passat fou poderosa. Els marquesos de Torreblanca, senyors de forca i ganivet, amb cadafal enmig del poble i grans cel·les de càstig al soterrani del castell. Don Abelardo ens ha fet posar tinta en els tinters tots esportellats de porcellana blanca que es depositen a un forat de les rústiques taules on estudiam. Quina riquesa aleshores, saber que tens una ploma de coloraines i un plomí de ferro o d’acer a les mans, i plaguetes amb pàgines blanques per a escriure i dibuixar, fet comptes, redactar el que don Alebardo ens manava! “Recorriendo la ciudad de Palma, el viajero se halla sorprendido por moradas señoriales con puertas y ventanas caprichosas, galerías con capiteles y adornos calados o de relieve y anchos patios con majestuosas escaleras, que permiten adivinar la existencia de interiores espaciosos, decorados con columnas de mármoles y jaspes... “

Els germans són al costat. Pensen que no els veig. Proven de llevar-me el plomi d’acer que he estrenat avui, obsequi del pare per les notes que vaig treure l’any passat i que fins ara no m’havien pogut comprar. Ells dos, la majoria de la classe, escriuen amb plomí de ferro, i not com miren amb enveja la meva mà quan mulla la tinta dins el tinter. Només tenen ulls per al plomí d’acer. Com el voldrien tenir! No solament escriu millor que els de ferro sinó que dura molt més, i ser-ne posseïdor et dóna un prestigi de “senyor” entre els companys. Els germans, que ho saben, me’l volen canviar. Inútil maniobra que desbarat amb una clotellada a cada un. Per alguna cosa sóc el major, no en mancaria d’altra, que a la seva edat ja volguessin abusar. Segurament demà o demà passat els el donaré perquè en gaudeixin i se sentin satisfets. M’estim més veure’ls feliços que no escriure jo amb el plomí d’acer. Però avui és meu i escric lentament, gaudint d’aquest inesborrable plaer, contemplant la lletra que va enregistrant el dictat de don Abelardo, vigilant, rere la vella taula de la classe, curulla de llibres, plaguetes per corregir, esquadres de fusta per al dibuix i aquella gran esfera de coloraines on hi ha dibuixats tots els països del món, els oceans, les illes... Sovint, en el moment més inesperat, quan don Abelardo, amb l’experiència que tenia després de dècades de suportar infants com nosaltres, s’adonava que el nostre interès anava minvant, feia un moviment que tots coneixíem: un simple gest amb el dit, alhora que ens fitava sorneguer i, mirant com anàvem tornant a parar atenció, feia girar l’esfera de coloraines. Aleshores miràvem extasiats, talment aquell que espera un miracle salvador que l’ha de fer sortir de l’avorriment. I, a l´instant, finien els badalls. Una suau colzada al veí de banc, si encara era mig adormit, el posava en tensió. Tots érem alerta, com aquell qui espera un regal llargament somniat.

Arribava el moment més esperat de la classe, aquell que feia volar la nostra imaginació d´infants i ens feia viatjar cap a mons remots, fantàstics i electritzants.

Just aleshores, talment un mag que es prepara a treure un conill del capell, don Abelardo deixava caure el dit damunt un país, una illa, un llac de l’esfera. Aquesta s’aturava de cop. Ara tot mudaria, s´obririen les portes del gran escenari de la imaginació i viatjaríem vers a indrets desconeguts, enllà dels nostres carrers i valls, sobrevolant cases i muntanyes. El mestre ens contaria un relat que podia anar de pirates o de fades, de guerres o d’amor, de viatges o de por, de mariners a la recerca d´una balena blanca o d’exploradors que anaven a la Lluna, el centre de centre de la Terra o travessaven deserts i serralades.

De la novel·la Els crespuscles més pàl.lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

Un viatge a la prehistòria

A l’interior d’aquesta cova on vivim des de fa segles, coberta sempre de neu i de gel, després de caminar i caminar interminablement per tots els corredors del laberint, avançant a les palpentes enmig de restes d’animals salvatges, els esquelets dels qui ens han precedit, coberts d’ocre roig per a espantar els fantasmes, perseguits encara per l’ós, el bisó, el mamut, hi puc veure, il·luminada dèbilment per les torxes, la meva mà dibuixada al fons. Una mà d´home dibuixada damunt la roca i que d’ací mil·lennis serà l´única dada que parlarà als homes del futur, a vosaltres, els sobrevivents, de l’existència de la vida en temps de les glaciacions. (Miquel López Crespí)

A l’interior d’aquesta cova on vivim des de fa segles, coberta sempre de neu i de gel, després de caminar i caminar interminablement per tots els corredors del laberint, avançant a les palpentes enmig de restes d’animals salvatges, els esquelets dels qui ens han precedit, coberts d’ocre roig per a espantar els fantasmes, perseguits encara per l’ós, el bisó, el mamut, hi puc veure, il·luminada dèbilment per les torxes, la meva mà dibuixada al fons. Una mà d´home dibuixada damunt la roca i que d’ací mil·lennis serà l´única dada que parlarà als homes del futur, a vosaltres, els sobrevivents, de l’existència de la vida en temps de les glaciacions.

Cinc dits humans dibuixats damunt la pedra que esclaten a través del temps com una explosió de mil sols. Únic senyal per als homes d´altres segles, altres mons i altres galàxies. Missatge xifrat per als temps obscurs del protó i del neutró. Senyal llançat a través de totes les distàncies perquè uns homes d´altres èpoques i altres cultures, uns altres cors, sentim també aquest fred que ens volta pertot arreu, aquesta nit que ens ha tocat viure. Perquè sentin, baldament sigui un moment, l´udolar de l’infinit a través d’aquest túnel de l’escriptura, mèdium que em posa en contacte amb vosaltres, habitants d´unes altres coordenades. Les bèsties carronyeres encerclen la nostra cova fugint del foc que crema davant l’entrada.

Travesseu els segles amb la vostra mirada, retrocediu a través de glaciacions i glaciacions. Al fons, just al costat de les calaveres rituals, just al costat dels ídols de fang que fan les dones per allunyar l’espant i la por, aquests cinc dits dibuixats a la paret de la cova, aquesta mà que ningú no entén. Us ho dic ara que no heu nascut encara.

Arribarà un dia en el qual desapareixerà l´home de damunt la terra, desapareixerà el meu record i el record de tots nosaltres i tan sols aquesta mà dibuixada al fons, damunt la roca, donarà senyal de l’existència de caceres de cérvols o parlarà de la polimentació del primer estri de pedra, la primera destral, el primer arpó, els nostres utensilis de fang. Tan sols aquesta mà dibuixada al fons del laberint, en la fondària de la cova us podrà parlar de la lluita aferrissada de les puntes d’os contra els cavalls salvatges de la planura, de la mort del lleó, de la dansa sagrada pels companys que mai més no tornaran del seu llarg viatge de la Vall del Silenci i de les Llàgrimes, per tots els qui ja hem mort, oblidats, solitaris, als deserts, a les presons de totes les èpoques futures, exiliats, perduts enmig de la tundra de les hores infinites.

Què signifiquen per a la roca un milió d’anys, mil milions d’anys? Potser un color més intens del marbre roig, una condensació més forta de l´or, una brillantor més transparent del diamant. Si contemplant aquesta mà poguéssiu arribar a entendre els silencis eterns que poblen els entreforcs d’aquesta història... Però no ho sé, no puc saber de cap manera si aquest missatge podrà arribar fins a vosaltres, si la porta de la cova romandrà oberta, si els terratrèmols que han de venir no sepultaran les nostres restes, el record de la nostra efímera existència, dins el pou de l´oblit més fosc.

Neva eternament.

No hi ha camins que us puguin conduir fins a l’entrada.

Fa fred.

Fa molt de fred a l’exterior en perpètua glaciació.

Les dones dormen protegint amb el seu cos els infants que sobreviuen. Silenci a l’interior del laberint. Silenci i més silenci. Avui els bruixots no faran cap sacrifici humà per guanyar-se l’amistat del Déu del Bosc, del Déu de la Cacera, del Déu del Foc, el Llamp o la Mort. Tremolam sense saber què passarà, què serà de nosaltres, si un dia pararà de nevar, si podrem de nou tornar a caçar.

És el moment exacte d’encendre el foc de la supervivència, d’encendre la foguera que deixarà senyals d’aquest foc prehistòric al sòtil de roca, que demà us podrà guiar fins a l’indret on construïm la nostra darrera resistència esperant l’arribada dels temps millors, d’aquella primavera que els més vells del grup diuen que varen conèixer un dia llunyà ja esborrat de la memòria.

Mentre tots dormen, contempl a l’espill de la teva mirada futura, el racó de les ofrenes, provant de desxifrar què és el que restarà de tots els nostres esforços. Agulles d´os, ídols de marfil, restes de collars de petxines. Això és tot el que quedarà enterrat dins l’argila durant mil·lennis i mil·lennis al racó més allunyat del laberint sense poder emprendre el viatge cap al sol.

Contempl a la dèbil llum d´una torxa solitària aquesta figura de fang que acompanya les nostres nits de soledat. Els altres membres del grup no entenen la meva febre per deixar constància de la nostra fugaç existència. Contemplen estranyats els meus dibuixos a la paret, les ratlles, les meves eternes manipulacions provant de fer sorgir els colors de la vida a través de mescles de fum i terra. Colors fets amb el greix dels animals. Els meus companys, caçadors, adoradors de tots els misteris sense explicació, em miren atemorits, a vegades amb admiració, veient com sorgeixen de la meva mà els animals que cacen, danses que ballen a l’interior del laberint, els arcs amb les fletxes, la bèstia ferida, el galop del cavall, el bisó, el mamut, les taques sense sentit, les retxes que només són representació inintel·ligible de la meva por i el meu pànic al buit que irremeiablement ha de venir. Si per un moment poguessin entendre la fragilitat dels nostres esforços, la fragilitat de la festa, del ball, de les invocacions als Déus. Si poguessin entendre que el cel no ens escolta, que els núvols continuen vomitant neu i gel, que res no pot fer sortir el sol, que són inútils els sacrificis dels millors animals o els més preciosos infants als Déus cruels que poblen el bosc i la tundra.

La meva mà dibuixa desesperada aquesta por i la de tots.

La sang de la bèstia, mesclada amb la cendra i el fum de les fogueres, penetrant els porus de la pedra, serà l´únic que ens permetrà sorgir un dia de la fosca.

Vivim envoltats de supersticions, enmig de planures de gel blanquíssim.

Generacions i generacions d’avantpassats no han conegut més que aquest silenci, aquest laberint sense sortides, aquestes absurdes morts rituals per fer content el Déu de la Llum Invisible.

I sempre el mateix crit, el mateix punyal que talla inexorable el coll de coll de l’infant per tal que demà hi torni a haver caça, foc, pugui sortir el sol, els morts vagin a les contrades de la Primavera Perpètua.

Sang per fondre el gel, per sentir alguna mena de calor.

Malgrat que sigui el darrer que faci en aquesta vida, provaré de deixar constància del nostre temps i de la nostra lluita. Amb greix fus del bisó i argila multicolor, pintaré la meva mà al fons del laberint, la mà de la meva companya, la mà de tots els qui em vulguin acompanyar en aquest viatge desesperat cap al futur. Serà l´única possibilitat d’evolucionar, de diferenciar-nos dels llops que fins fa poc vivien amb nosaltres, que ens disputaven les peces de caça, que dormien amb nosaltres. A vegades tot això sembla una tasca difícil, una tasca impossible d’acabar. Ells, els companys, preocupats tan sols de menjar-se els cervells de les bèsties, la medul·la dels ossos, beure sang calenta, extreure les vísceres dels animals, creuen encara en els ídols que les dones construeixen amb les seves mans, adorant qualsevol poder que no entenen: la neu, la mort, el tro, el llamp, sense veure que adoren les mateixes forces que els maten cada dia. No saben esbrinar més enllà de la fosca, més enllà de la cova, més enllà del nostre difícil territori de caça. Sempre babaus, amb els ulls intensament oberts demanant-se què signifiquen els meus cinc dits, la meva mà dibuixada a la roca, al costat dels animals que veneren, que mengen, considerant que no hi ha ningú més enllà poblant les estrelles que es poden veure a la nit, des de l’exterior, quan sortim de la cova. Però el dibuix serà la demostració, l´única prova d’aquesta vida que esclatava també dins les cavernes, anys, mil·lennis abans del vostre naixement.

Que em prenguin per bruix o per foll m’és ben igual. Sé que n’hi ha que m’entendran. Avui m’han portat el cap dels guerrers d´una tribu amb la qual mantenim una batalla permanent d’ençà fa tant de temps que ja n’he perdut el compte. Però ens porten els caps, amb el seu cervell, els ossos amb la medul·la i em senyalen els relleus de les parets per tal que deixi constància de l´èxit de la cacera, dels animals morts avui, de les fletxes disparades, de les dones capturades. Volen que dibuixi els símbols que adoren mentre s’engaten amb la sang dels presoners degollats.

Aquest hivern hi haurà menjar amb abundància, aquest hivern la tribu de l’altra vall no s’atrevirà a venir a caçar pels nostres indrets, aquest llarg hivern de neu i gel hi haurà dones per a tothom, i festes, i jo podré pintar tranquil·lament la meva mà, els meus missatges xifrats per als homes que encara heu de venir sense que ningú no em molesti o pensi que sóc un destorb per al grup. I a les nits, quan s’acabin els crits i les cançons, podré escoltar de nou el silenci que ens envolta.

Sé que ara no hi ha res. Només foc i fum, sang per a dibuixar el pànic. No escolt cap eco, cap resposta. Res no m’arriba des del vostre món en guerra. Però us cerc a través d’aquest desert, a través de tots aquests mil·lennis de nits glaçades i no em cans de deixar senyals, signes que vosaltres haureu d’aprendre a interpretar, a desxifrar. Entendre l’estrany missatge llançat cap als segles futurs. La provatura d’arribar fins a vosaltres des del fons de totes les edats. I sempre aquest temor de no trobar mai el codi; sempre el temor a la inundació que esborrarà els nostres senyals, el terratrèmol que enfonsi la cova, que tapi l’entrada al laberint. Sempre el temor, aquest temor que la meva pintura, la meva escriptura feta de signes no sigui prou resistent per tal de poder arribar intacta fins a vosaltres i la nau esclati en l’espai sense poder sortir del nostre sistema solar. Demà us passarà el mateix quan llaceu la vostra nau a l’espai, provant de sortir del vostre sistema solar. Quina seguretat en podeu tenir que els vostres esforços arribin a port? Ningú no sabrà tampoc si la nau ha arribat o s’ha desintegrat en passar prop del sol. És el mateix que em passa dibuixant aquesta mà al fons de la caverna, al racó més apartat del laberint.

Llavors em despert novament atemorit enmig de la nit i em deman una i mil vegades si de veritat estem sols, perduts per sempre al fons d’aquest camí sense sortides. Tancats dins l’interior d’aquesta cova gelada de la nostra existència personal. Em deman si mai no podrem conèixer altres mons, altres possibilitats d’existència, si algú no podrà tenir mai notícia dels nostres esforços o de les nostres lluites. És llavors quan em deman si alguna vegada podrem conèixer la pau, un temps de treva o si sempre hi haurà aquesta guerra permanent de tots contra tots, aquestes caceres humanes, l’home contra l’home, adorant eternament el Déu dels Trons i dels Sacrificis. És quan pens si desapareixerem talment com han desaparegut els nostres pares i els pares dels nostres pares: sense deixar rastre, record o senyal, sense deixar mai constància del que volíem, del que estimàvem. Per això dibuix novament una i mil vegades la meva mà al fons, damunt la roca. Aquesta mà és el senyal concret de l’home. No és el monument a cap Déu, no és un temple, una Piràmide, un altar dels sacrificis. Només l’home aixecant-se solitari enmig de la nit de gel, només un home furgant les estrelles a la recerca d´un altre home. Per això, m’aixec en la nit i cerc el millor lloc del laberint, el lloc que no s’ha d’esbucar, submergir dins les aigües, i, segur, d´un cop, en negre, roig de sang, marró d’argila, hi deix constància de la nostra existència. Escric el signe de la mà tapant forats, omplint els buits de totes les absències. Una mà que travessarà totes les estacions i tots els mil·lennis de glaciacions. Una mà que cerca per entre la nit eterna de la prehistòria. Una mà talment idèntica a la teva, que t’espera segle rere segle fins a trobar la teva quan descoberta la gruta, hi penetris a les palpentes cercant les restes de vida d’altres èpoques.

LES PINTURES PREHISTÒRIQUES DEL PALEOLÍTIC COMENCEN A UNS VUIT-CENTS METRES DE L’ENTRADA DE LA CAVERNA; CAP A LA DRETA, UNS CINC-CENTS METRES EN DIRECCIÓ AL LLAC INTERIOR, S’HI POT VEURE EL SENYAL BEN VISIBLE D´UNA MÀ D’HOME PINTADA A LA PARET DE LA COVA. ELS ESPECIALISTES HAN DATAT LES RESTES TROBADES A L´INTERIOR DELS PASSADISSOS MÉS QUARANTA MIL ANYS...

Notícies d’enlloc (Premi de les Lletres 1987). Palma (Mallorca): Ifebal-Documenta Balear, 1987.

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)

Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme

És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM

La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.

Cultura i política en el canvi social

El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.

Les formes de l’art i el franquisme

És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.

La perspectiva de la història

A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016

Anarcoefemèrides del 14 de desembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Der Syndikalist

- Surt Der Syndikalist: El 14 de desembre de 1918 surt a Berlín (Alemanya), després de la Revolució de Novembre en aquell país, el primer número del periòdic Der Syndikalist. Nasqué com a l'òrgan d'expressió de la Freie Vereinigung Deutscher Gewerkschaften (FVDG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i substituïa el periòdic Die Einigkeit (La Unitat), que fou prohibit quan començà la Gran Guerra. Sota la influència predominant dels anarquistes esdevindrà òrgan de la nova organització anarcosindicalista, la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que fou creada a finals de desembre de 1919. D'antuvi sortí amb quatre pàgines, però a partir de 1920 n'apareixerà amb vuit: quatre dedicades de la notícies sindicals locals i internacionals i la resta al món cultural i al feminisme. Molts d'articles estaven dedicats a la repressió dictatorial en determinats països (Rússia, Itàlia, Japó, etc.) i a campanyes solidàries (Sacco i Vanzetti, etc.). Aquest setmanari dirigit per l'anarquista Fritz Kater --més tard ho seria per Max Winkler, Augustin Souchy, Helmut Rüdiger i Fritz Oerter, entre altres-- coneixerà un gran desenvolupament i arribarà a tirar 120.000 exemplars al començament de la dècada dels vint. Hi van col·laborar Alexander Berkman, Bruno Traven, Emma Goldman, Alexander Schapiro, Taiji Yamaga, Max Baginski, Max Nettlau, Fritz Oerter, Theodor Plivier, Helmut Rüdiger, Karl Dingler, Helene Stöcker, Heinrich Vogeler, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Fritz Kater, Erich Mühsam, Hertha Barwich y Franz Barwich, Karl Roche, Milly Witkop-Rocker, entre d'altres. Es van editar suplements dedicats a les dones (Der Frauenbund), als joves (Die Junge Menschheit), als pagesos (Frei das Land), etc. Fou objecte de nombrosos segrests i condemnes dels redactors i en 1932, durant la República de Weimar, fou prohibit i va haver de canviar el nom per Arbeiterecho, que també fou prohibit en 1933. Aquest mateix any, amb l'arribada del nacionalsocialisme, deixarà de publicar-se.

Naixements

Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell

- Thomas Cantwell:El 14 de desembre de 1864 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la«Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Thomas Edouard Cantwell va morir el 29 de desembre de 1906 a Londres (Anglaterra). Una part del seu arxiu de lesèpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Alfredo Gori

- Alfredo Gori: El 14 de desembre de 1872 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat. Alfredo Gori va morir el 4 de desembre de 1926 a Viareggio (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari parisenc Le Matin del 28 de gener de 1913

- Charles Keller: El 14 de desembre de 1889 neix al XI Districte de París (França) el propagandista anarquista Charles-Jean Keller. Sos pares es deien Jean Nicolas Keller, ebenista, i Augustine Juliette Ziésler, armillera. Obrer miraller de professió, vivia la número 7 del carrer Gonnet de l'XI Districte de París. Va ser membre del grup«Les amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912, i de la Joventut Llibertaria, que es reunia al número 1 del bulevard Magenta. El maig de 1912 va ser gerent del periòdic Le Libertaire i a resultes de la publicació de l'article «La mort d'un home», de l'exsergent anarquista Jean Bonafous, on s'elogiava l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, l'11 de maig de 1912 va ser processat amb Bonafous. Abandonà la gerència de Le Libertaire, però l'octubre de 1912 entrà a formar part del seu consell de redacció, amb Amirault, Georges Ardouin, Lucien Belin, Henri Beylie,Édouard Boudot, Georges Godin, Louis Lecoin, Joseph Ouin, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot. La fiscalia de l'Audiència de París va sobreseure el cas ja que segons aquesta es feia apologia del criminal però no del crim; no obstant això, el Tribunal Suprem anul·là aquesta sentència i envià Keller –Bonafous havia mort mentrestant durant una gira de conferències en suport d'Émile Rousset– davant l'Audiència del departament de Loiret. En aquest tribunal, el 27 de gener de 1913, Keller, que no es va presentar davant els jutges, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa. Com que no es va poder beneficiar de la llei d'amnistia, va apel·lar i el 13 d'octubre de 1913 va comparèixer novament davant l'Audiència de Loiret a Orleans (Centre, França); defensat per Le Breton i amb el testimoni de Pierre Martin, administrador de Le Libertaire, al seu favor, va ser absolt. Omès durant la lleva de 1909, passà la revisió del reclutament de 1915 i va ser declarat exempt de servei. El maig de 1916 contrasignà el «Manifest del Setze» en la segona publicació en el Bulletin des Temps Nouveaux. Després de la Gran Guerra, col·laborà en L'Émancipateur,òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Bèlgica. En 1923 figurava en una llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 16 de maig de 1940 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França) amb Balche Albertine Millet. Charles Keller va morir el 3 d'abril de 1958 a Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Francesco Barbieri

- Francesco Barbieri: El 14 de desembre de 1895 neix a San Costantino di Briatico (Calàbria, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Francesco Barbieri, també conegut com Ciccio. Nascut en una família folgada --sos pares van ser Giovanni Barbieri i Arena Domenica--, va aconseguir diplomar-se com a pèrit agrari a l'Escola d'Agricultura en 1914. Va començar a militar en el moviment anarquista ben aviat i va emigrar cap a l'Argentina. Sensible a la propaganda patriòtica de l'ambaixada italiana a l'Argentina, es va allistar com a voluntari en les tropes d'assalt durant la Gran Guerra. Dues vegades ferit, va ser condecorat. A principis de 1919 va tornar a Calàbria i va quedar força decebut en comprovar que el govern no lliurava terres als excombatents. Després de fer seves les idees anarquistes, va participar en una cooperativa agrícola com a comptable. Quan van sorgir les discrepàncies, va marxar a una cooperativa de consum, però l'adhesió al partit feixista era obligatòria, per la qual cosa va negar-se a ingressar i aprofitant una disposició legal en favor dels excombatents, va retornar a l'Argentina l'abril de 1922 per a treballar a la Patagònia. La repressió i els 1.500 vaguistes de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) afusellats per l'exèrcit a la Patagònia entre 1921 i 1922 van fer que restés a Buenos Aires, on va freqüentar els grups italians socialistes i anarquistes que li van trobar una feina com a portuari i aprenent en una impremta. En 1924 va participar en el boicot del creuer propagandístic que el paquebot «Itàlia» feia a favor del feixisme mussolinià, que va portar la detenció de nombrosos militants italians que com ell eren membres del «Comitato Antifascista Italiano». Va poder fugir i va contactar amb anarquistes calabresos, com Severino Di Giovanni, els germans Alejandro i Paulino Scarfó, així com Silvio Astolfi, Umberto Lanciotti i Miguel Arcàngel Roscigna; tots plegats, van formar un grup per combatre el feixisme i també per fer costat la campanya contra la condemna de Sacco i de Vanzetti. Les accions consistien a cometre atemptats amb dinamita contra objectius nord-americans; en van fer més de vint. Barbieri, aprofitant els coneixements adquirits durant la guerra, era el responsable de la fabricació de bombes. En 1926, quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso van arribar a l'Argentina, el grup va col·laborar activament en diverses expropiacions en empreses angloargentines. El 3 de maig de 1928 Di Giovanni va col·locar una maleta amb una bomba en el consolat d'Itàlia, l'explosió de la qual va provocar nou morts i 24 ferits. La repressió policíaca contra el moviment anarquista italià va obligar Barbieri a refugiar-se primer a Montevideo, després a Rio de Janeiro i finalment a Belo Horizonte, on la policia brasilera el va expulsar a Itàlia. Una violenta polèmica va esclatar en els cercles llibertaris argentins: La Protesta, òrgan de la FORA, que pretenia ser un sindicat anarquista amb moltes crítiques a l'anarcosindicalisme espanyol considerat com a reformista, sota la ploma d'Abad de Santillán i de López Arango, va denunciar pràcticament el grup de Di Giovanni, acusant-lo de fer el joc a la policia; La Antorcha, periòdic anarquista crític amb la FORA i víctima dels seus sicaris armats en 1926, tendia a justificar els atemptats. La polèmica va aturar quan López Arango va ser assassinat a ca seva per Di Giovanni, que va exigir un jurat d'honor anarquista per resoldre el problema entre Santillán i ell; evidentment va ser«indultat». Barbieri, que no tenia cap càrrec en contra seu a Itàlia, va romandre un temps a Calàbria, però va ser detingut per activitats antifeixistes i condemnat a un any i sis mesos de presó. El febrer de 1930 va aconseguir evadir-se del penal i va poder arribar clandestinament a Marsella, on va fer contacte amb els refugiats antifeixistes italians. El març de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a un any i sis mesos de presó per emigració clandestina i com a «subversiu perillós». A mitjans de 1931, instal·lat a Lió, va participar activament en el grup anarquista «Sacco et Vanzetti». El 27 de febrer de 1932 va ser condemnat a Toló a vuit mesos de presó per ús de documentació falsa. Purgada la pena, va marxar a Ginebra. La policia italiana li va atribuir una sèrie d'atemptats antifeixistes a la Costa Blava i a Lió. En 1932 va conèixer Camillo Berneri que el considerava «un company valent, indispensable pera la lluita armada». En una nota de juny de 1935 a consols italians a Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Espanya, Holanda i Alemanya), el director de la policia política feixista jutjava Barbieri com una mena de «consultor militar» dels anarquistes i que en els seus viatges els assessorava en la fabricació d'explosius; a més, el dossier polític de Barbieri estava compost d'unes 413 cartes redactades durant desenes d'anys per zelosos servidors del règim feixista, que reproduïen notícies transmeses per la policia sobre les principals activitats llibertàries de l'anarquista calabrès. L'octubre de 1935 va ser expulsat de Suïssa i va passar un temps a casa de Berneri a París. Va participar indirectament en la«Conferència de discussió» que els anarquistes italians Berneri, Giglioli i altres havien preparat per elaborar un programa insurreccional. Berneri va aconsellar Barbieri que es refugiés a Espanya on podria contactar amb el grup italià i amb amistats del període argentí. Va marxar a Palma (Mallorca) per muntar una empresa d'importació i exportació de fruites i verdures. Durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona, va ser denunciat per la policia italiana el febrer de 1936, detingut i empresonat. El Ministeri d'Afers Exteriors italià va demanar l'extradició o la seva expulsió a Portugal, on era més fàcil la repatriació; però, després de dos mesos de presó, va ser alliberat gràcies a un decret d'amnistia. Va retornar clandestinament a Suïssa i el 25 de juliol de 1936 va arribar amb un grup d'anarquistes suïssos a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera. Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp. Després de la batalla de Monte Pelado d'agost de 1936, al front d'Osca (Aragó), va seguir Berneri a Barcelona, on aquest va començar a publicar Guerra di Classe. Mentre, Barbieri va organitzar una xarxa d'atenció als milicians italians; recaptant fons, armes, medicaments, ambulàncies, etc., i mantenint relacions amb altres dirigents espanyols servint d'agent de contacte. Quan es va estructurar l'organització dels anarquistes italians («Comitato Anarchico di Defessa»), encapçalada per Virgilio Gozzoli, Barbieri no va tenir cap funció precisa; però segons un informe la policia feixista italiana seria el cap d'un grup de militants anarquistes (Umberto Marzocchi, Rabitti, Ercolani, Schiaffonatti, etc.) que havien format «una policia secreta encarregada de comprar armes per liquidar estalinistes». El pis on vivien Barbieri, Berneri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Durant els Fets de Maig Barbieri es trobava a Barcelona convalescent d'una ferida de guerrra. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la UGT d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109 --la companya de Barbieri ho va anotar--, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Barbieri i Berneri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit es va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona per la Creu Roja amb diverses ferides de bala a l'esquena i portat al dipòsit de l'Hospital Clínic, amb va ser identificat l'endemà pels companys Canzi, F. Corsinovi, V. Mazzone i Umberto Marzocchi. Camillo Berneri va córrer la mateixa sort.

Francesco Barbieri (1895-1937)

***

Germán Millán Vives (1955)

- Germán Millán Vives: El 14 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Germán Millán Vives–a vegades el segon llinatge citat Rives. Sos pares es deien Pablo Millán i Concepción Vives. Quan era molt jove s'afilià a la Secció de Paletes del Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'època del pistolerisme patí persecucions i va ser empresonat en diferents ocasions. Fugint de la repressió, s'instal·là a Granada (Andalusia, Espanya), on va ser detingut i empresonat durant un any. Un cop lliure retornà a Barcelona, però inscrit en la«llista negra» de la patronal no pogué trobar feina. El 23 de juny de 1922 va ser detingut a Barcelona com a autor d'un atracament a mà armada, juntament amb altres cinc companys, perpetrat el 3 de juny d'aquell any a una tartana que portava 24.125 pessetes per a pagar els jornals dels obrers que treballaven la construcció del Palau Reial de Pedralbes. El març de 1925, quan estava reclòs a la Presó Model de Barcelona, fou un dels signats de la «Carta oberta als camarades anarquistes», juntament amb altres militants sindicalistes, on s'exposaven les criteris ideològics que portaren a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 6 d'abril de 1925 va ser jutjat, amb Juan Bautista Maimó, per la Secció Segona de l'Audiència de Barcelona pel robatori de 1922 i l'endemà va ser condemnat a tres anys i vuit mesos i un dia de presó correccional i al pagament d'una indemnització igual a la quantitat furtada, mentre Maimó només va ser multat amb 125 pessetes per encobriment. Un cop lliure, amb el suport de companys de la Marina Mercant, en 1928 s'embarcà cap a Amèrica, on visqué i treballà en diversos països (Cuba, Veneçuela i Brasil). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona. Durant la Revolució va ser nomenat delegat tècnic de la Junta del Sindicat de la Construcció, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de l'exili a Marsella (Provença, Occitània). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955 tornà a emigrar a l'Uruguai i al Brasil de manera temporal. Després de la seva jubilació, va ser admès a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. En 1974 sos germans, residents a Barcelona, li convidaren a retornar a la Península, però rebutjà l'oferiment fins que el dictador Francisco Franco seguís viu. Germán Millán Vives va morir el febrer de 1976 a Ieras (Provença, Occitània) i fou enterrat el 18 d'aquest mes.

Germán Millán Vives (1900-1976)

***

Refutació de Charles Salembier sobre un manifest apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 10 d'octubre de 1925

- Charles Salembier: El 14 de desembre de 1900 neix al XIX Districte de París (França) l'anarcosindicalista Charles Auguste Salembier. Sos pares es deien Charles Jean Baptiste Salembier, fonedor, i Félicie Marguerite Lacoste, paperaire. Torner metal·lúrgic de professió, en 1919 estava afiliat al Sindicat d'Obrers i Obreres Metal·lúrgics del departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). A partir de 1920 va difondre La Vie Ouvrière i s'afilià a les Joventuts Sindicalistes del Sena, de la qual va ser secretari entre 1921 i 1923. En aquesta època vivia al XVIII Districte de París. En 1921, amb la minoria de la CGT, entrà a formar part dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), embrió de la futura Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la comissió executiva provisional de la Federació Unitària del Metall, el juny de 1922 assistí, com a delegat de les Joventuts Sindicalistes, al congrés constitutiu de la CGTU a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 25 de desembre de 1922, amb Pierre Besnard i Albert Lemoine, assistí, com a veu consultiva, al congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el gener de 1923 a la reunió de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'agost de 1923, en desacord amb les posicions de la CGTU, retornà a la CGT, mentre que altres companys dissidents crearen, en 1926, la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1924 va ser nomenat secretari de la Unió d'Obrers Mecànics del Sena i membre de la comissió executiva de la Federació Confederal del Metall. En 1925 renuncià a tots els seus càrrecs sindicals, encara que restant en la CGT. El 20 d'octubre de 1928 es casà a Brunoy (Illa de França, França) amb Gisele Hollo, amb qui va tenir cinc infants i amb qui es va separar en 1948. Cap el 1929, participà, amb Victor Labonne i Jules Massot, en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica; aquesta organització, formada per una seixantena de membres, tenia com a finalitat la solidaritat entre els membres, es reunia un cop per mes i feia un banquet fraternal anual al bulevard de Belleville. El 3 de juny de 1939 s'adherí al Cercle Sindicalista«Lutte de Classe» i en 1940 participà uns mesos en el Sindicat del Metall Reconstituït. Durant l'Ocupació, aïllat, no tingué cap contacte amb Victor Labonne i altres membres de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, la qual es reunia aleshores al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al carrer de Meaux del XIX Districte de París, i de la qual Victor Labonne era el responsable. Després de la II Guerra Mundial, reprengué els contactes amb els antics companys de la CGT-SR amb la finalitat de crear la Federació Sindicalista Francesa (FSF), que esdevingué la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Entre 1948 i 1955 fou secretari del Sindicat Industrial dels Metalls del Sena de la CNT i secretari de la Federació Industrial dels Metalls (FIM). En aquestaèpoca, assistí als diferents comitès confederals nacionals com a responsable de la FIM o com a membre de la comissió administrativa confederal o de l'oficina confederal, i col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En el congrés extraordinari de la CNTF de novembre de 1949, va ser nomenat membre de la comissió administrativa confederal, de la qual formà part fins al congrés de Lió (Arpitània) de juny de 1952. En el congrés de Bordeus (Aquitània, Occitània) de novembre de 1950, havia estat elegit membre de l'oficina confederal encarregada de les relacions internacionals. En el congrés confederal nacional de gener de 1953, va ser nomenat membre de la delegació de la CNTF al VIII Congrés de l'AIT, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 23 de juliol d'aquell any a Puteaux (Illa de França, França). El 4 de juliol de 1953 es casà al XIV Districte de París amb Marie Françoise Lefranc. Sa darrera participació orgànica en la CNT fou el 5 de febrer de 1955 en el congrés confederal nacional, on representà la FIM. Aquest any renuncià a tots els seus càrrecs i abandonà l'organització sindical, «cansat de lluites personals, causa de la decadència de la CNT». Charles Salembier va morir el 14 de maig de 1977 a l'Hospital Laennec de París (França). El seu important arxiu va ser recollit per Jean Maitron i actualment es troba dipositat al Centre de Recerques sobre la Història dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), més conegut com Centre d'Història del Sindicalisme (CHS), de París.

***

José Castillo Anadón

- José Castillo Anadón: El 14 de desembre de 1909 neix a Oliet (Terol, Aragó, España) l'anarcosindicalista José Castillo Anadón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després de lluitar en la guerra civil amb l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat en diversos camps de concentració, va ser enviat posteriorment a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar, sembla, a les fortificacions de la «Línia Maginot». El maig de 1940 va ser apressat pels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França) i, després de passar per l'Stalag VD d'Estrasburg (Alsàcia, França), fou deportat, amb la matrícula 4.689, al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on arribà el 13 de desembre de 1940. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 va ser repatriat a França i s'instal·là a Tolosa. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). L'abril de 1967 obtingué la nacionalitat francesa. José Castillo Anadón va morir l'1 de novembre de 1967 en un accident d'automòbil a, sembla, Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Luis de la Rosa Sanz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 d'abril de 1984

- Luis de la Rosa Sanz: El 14 de desembre de 1909 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis de la Rosa Sanz. Sos pares es deien Blas de la Rosa i Adelaida Sanz. Al seu poble natal treballà d'obrer de fleca i sempre fou dels primers a participar en els moviments vaguístics convocats per la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va passar en diverses ocasions pel Penal d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 1933 va ser exclòs de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per haver fer costat les posicions de Miguel García dins del Sindicat de la Construcció de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del poble i passar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), on s'incorporà als grups de defensa. Fou delegat de centúria de la «Columna Ascaso» a les muntanyes d'El Burgo (Màlaga, Andalusia, Espanya) i posteriorment lluità al front de Madrid (Espanya). Va ser ferit a la batalla del Jarama. A partir de març de 1938 combaté a Aragó i acabà la guerra com a capità d'Intendència habilitat–s'encarregava entre altres funcions, amb Cristóbal Torres Gil, d'efectuar el lliurament de les pagues a l'oficialitat i la tropa– de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la retirada de Catalunya. A França va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència a la zona de Gascunya. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer de fàbrica i formà part de la Federació Local d'Eusa. En 1945, amb la escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'arrenglerà amb la tendència«col·laboracionista» o«reformista», i va fer costat el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT encapçalat per Pedro Rey. En 1946 va ser nomenat secretari de la Comarcal d'aquesta tendència en el II Ple Regional d'Andalusia de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Mata (Carmela). Luis de la Rosa Sanz va morir el 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1984 al seu domicili d'Eusa (Gascunya, Occitània) i al seu enterrament assistí un representant de la Resistència francesa. Son germà, Desiderio de la Rosa Sanz, també va ser militant anarquista i anarcosindicalista.

Defuncions

Izak Samson

- Izak Samson: El 14 de desembre de 1928 mor a Anvers (Flandes, Bèlgica) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Havia nascut el 20 de maig de 1872 a Amsterdam (Països Baixos) en una família jueva; son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressió Recht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per«traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

***

Notícia de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 12 de juliol de 1941

- Lluís Latorre Mestres: El 14 de desembre de 1962 mor a Montevideo (Uruguai) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Latorre Mestres. Havia nascut el 8 d'abril de 1912 a Barcelona (Catalunya). Son pare es deia Orfelino Latorre Cataluña. Quan encara era adolescent començà a treballar de comptable a la fàbrica de piles «Fepe» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 abandonà casa seva i sa família no tornà a saber res d'ell fins el juliol de 1938, quan sos pares reberen una carta seva des de París (França). Sembla que formà part de les Patrulles de Control i dels Grups de Defensa de Barcelona. Fou un dels responsables, la primavera de 1937, de l'assassinat dels germans Lucio i Julio Ruano Segúndez, exresponsables de la«Columna Durruti» caiguts en desgràcia, i les seves companyes, i arran d'aquest fet fugí cap a França. En 1940 va ser detingut a França i lliurat a Irun (Guipúscoa, País Basc) a les autoritats franquistes. Traslladat a la Presó Model de Barcelona, el 19 d'agost de 1943 va ser jutjat amb Justo Bueno Pérez i José Martínez Ripoll. Lluís Latorre i Justo Bueno va ser condemnats a mort i després de la revisió del procés el novembre d'aquell any, va veure commutada la seva pena per 20 anys de presó; Justo Bueno, en canvi, va ser afusellat l'10 de febrer de 1944 al camp de la Bota de Barcelona. Un cop posat en llibertat provisional, el juny de 1946 va ser novament detingut a Barcelona. En 1947 es casà amb Maruja Paredes, amb qui tingué un fill, que morí poc després de nàixer en 1948, i una filla en 1949. En 1951, amb Enrique Formentin, aconseguí embarcar cap a Amèrica Llatina. Després d'alguns mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on treballà en l'ambaixada suïssa.

***

Necrològica de Miguel García Jardiel apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 de gener de 1964

- Miguel García Jardiel: El 14 de desembre de 1963 mor a Brumath (Alsàcia) l'anarcosindicalista Miguel García Jardiel. Havia nascut el 18 de novembre de 1899 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Valero García i Trinidad Jardiel. Des de jove milità en el moviment llibertari, especialment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de Hostafrancs de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aixecà barricades als carrers. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. Establert a Estrasburg (Alsàcia), milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari, i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser delegat. Sa companya fou Mercedes Dey. Malalt, Miguel García Jardiel va morir el 14 de desembre de 1963 a Brumath (Alsàcia) i va ser enterrat tres dies després.

***

AxelÖsterberg

- Axel Österberg: El 14 de desembre de 1968 mor a Estocolm (Suècia) el periodista, escriptor, poeta i traductor anarquista i anarcosindicalista Axel Fritiof GustafÖsterberg, que va fer servir el pseudònim de Kluck. Havia nascut el 3 de gener de 1911 a Vagnhärad (Trosa, Comtat de Södermanland, Suècia). Sos pares es deien Gustav EmanuelÖsterberg, mestre d'escola, i Hildur Paulina Magnusson. Durant la dècada dels trenta fou un dels impulsors del Syndikalistiska Ungdomsförbundet (SUF, Federació de la Joventut Anarcosindicalista) de Suècia i en aquests anys publicà diversos fullets per a la seva editorial «Storms Förlag». El 19 de juliol de 1936, quan el cop feixista militar, es trobava casualment a Barcelona (Catalunya), on era responsable de les emissions radiofòniques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per a Escandinàvia. L'octubre de 1936 deixà Catalunya i va ser substituït en la seva tasca radiofònica per Rudolf Berner. El novembre d'aquest mateix any de 1936 l'editorial Federativs li va publicar el reportatgeBakom Barcelonas barrikader. Bilder från spanska inbördeskriget (Darrere de les barricades de Barcelona. Imatges de la Guerra Civil espanyola), primer testimoni suec de la revolució anarcosindicalista a Catalunya i del qual es va fer una segona edició tres mesos després. A Suècia realitzà 55 conferències, amb un total de 4.500 oients, per a recaptar fons per al moviment anarcosindicalista espanyol i denunciar la desídia de les democràcies europees davant l'agressió feixista. També publicà articles sobre la revolució espanyola en el periòdic Storm,òrgan de la SUF. En 1938 traduí al suec el llibre d'Augustin Souchy Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) sota el títol Bland spanska bönder. Kollektiviseringen i Aragonien.  Amb la seva companya Magrit Lövgren-Manus, també militant de la SUF, tingué un fill al qual anomenaren Faj (onomatopeia de FAI), en honor a l'organització anarquista. Entre els anys quaranta i seixanta treballà com a periodista i traductor (Sverre Holm, D. H. Lawrence, Jean Muray, Jules Verne, François Villon, etc.). En aquests anys col·laborà amb textos, poemes i cançons en Arbetaren,òrgan d'expressió de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), i en Aftontidningen, periòdic socialdemòcrata de la Landsorganisationen (LO, Confederació de Sindicats Suecs). En 1946 es casà amb l'escriptora i compositora Brita Ulrika Björkman (UllaÖsterberg-Elfström). És autor deRöd fanfar. Dikter (1934), Café Folkhemmet. Klasskamp eller partikamp (1935), Trumma. Dikter (1936), Spanien, arbetarklassen, militarismen (1938, amb altres), Domaredans. Dikter (1941), Visor tryckta i fjol (1942), Små, små ord av kärlek sagda varje dag... (1943), Syndare i Klara (1946), Sångboken illustrerad. Sångsamling för skolan. Med stamsångerna (1951, amb Frans Erlandson i Felix Körling), Det varår 1945. Dagsvers (1970, selecció pòstuma de versos realitzada per Stig Carlson i Ulla Österberg) i Rosor och riddare. Provensalska trubadurer (1971, pòstum, amb UllaÖsterberg). En 2014 la«Biblioteca Humanitat Nova» de Mallorca publicà una traducció al castellà de la seva obra més coneguda sota el títol Tras las barricadas de Barcelona.

Axel Österberg (1911-1968)

***

- Ángel Catalán Herrera: El 14 de desembre de 1971 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Ángel Catalán Herrera. Havia nascut l'1 de març de 1896 a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Obrer fariner, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), juntament amb Josep Alcodori Villalba (Cap Gros), Gil, Generós Grau, Meler i Lázaro Peralta, i en diferents ocasions fou secretari de la Secció de Fariners de Barcelona, destacant en les activitats dels obrers fariners del barri barceloní del Clot. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en totes les lluites, vagues i agitacions socials que es desencadenaren en aquells anys i va ser empresonat nombroses vegades. Quan la insurrecció del 8 de gener de 1933 va ser detingut amb José Vidal Coma (Vidalet) al passeig Colom de Barcelona. En aquesta època regentava, amb sa companya Encarnació Casanovas Prades, el Bar Zaragoza, al número 280 del carrer de la Independència, que serví de refugi a nombrosos companys. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats als carrers de Barcelona i després entrà a formar part de les Patrulles de Control. Durant la guerra presidí el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació, el 6 de juny de 1943, participà en el Ple clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). A l'exili milità en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT. Ángel Catalán Herrera va morir el 14 de desembre de 1971 al seu domicili de Saint-Denis (Illa de França, França) d'un atac de cor. Sa companya Encarnació morí ha començament de 1976 i son fill Àngel Catalán Casanovas també fou militant anarcosindicalista.

Continua...

---

Viatges –La Ciutat del Sol i la recerca de l'Inconegut

Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? )La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intellectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. (Miquel López Crespí)

És evident que el títol que he posat a la novella, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàllia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espitituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d'amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d'orella, han sentit, en el Call, explicar l'existència de països i contrades on no regna l'espasa, l'oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l'illa. Els rebels i bandejats de La Ciutat del Sol, descendents sense saber-ho d'Espàrtac i els illuminats de totes les sectes cristianes que s'han oposat a Roma són, en el fons, els precursors dels patriotes catalans que s'oposen a Felip V i donen la vida per la llibertat en defensa de la pàtria; són els precursors de Villa, Zapata, Makhnó, Marx, els obrers de Xangai, qualsevol patriota del Vietnam en lluita contra l'imperialisme, els zapatistes mexicans ara mateix o els guerrillers de Txetxènia fent front a la brutal agressió del capitalisme i imperialisme rus.

No hi ha cap dubte que la meva Ciutat de Sol, servint-se de l'anècdota d'un grup de bandejats mallorquins del segle XVI, vol anar explicant la permanent recerca de la humanitat -feta a través de totes les èpoques i de tots els segles- en el camí abans indicat: germanor, justícia, fraternitat entre poble i homes. Evidentment els protagonistes que surten un dia del port de Ciutat a l'aventura, fugint de la repressió política i religiosa, són també heterodoxos, gent que ha lluitat igualment contra les classes dominants illenques (especialment en temps de les Germanies); intellectuals jueus represaliats pel clergat, esclaus àrabs, descendents dels antics senyors de l'illa abans de ser conquerida pels catalans o, molts d'altres, esclaus del nord d'Àfrica, fets presoners en els nombrosos combats entre naus cristianes i sarraïnes que s'esdevenen en el Mediterrani; frares, sacerdots que, vista la misèria moral de l'església del moment (lliurada totalment a la defensa d'una injusta, ferotge societat de classes) decideixen prendre part en la lluita per un món millor fent costat a rebels i bandejats. Com diu un dels protagonistes: "En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de fora vila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort". Personatges ben curiosos i alhora marcats ja per sempre, davant les classes dominants, pel seu provat esperit de rebellia. Vet aquí una petita relació d'algun d'aquests personatges de llegenda que formen part de la imaginària expedició que forma el gruix de l'anècdota de La Ciutat del Sol: "Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de vint-i-set anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats...".

Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? )La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intellectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. L'"Era Nova" anunciada pels profetes de l'Antic Testament, el "reialme dels justos" que es troba arreu de les predicacions religioses, és la força teòrica que servirà a una humanitat que ja no creu en els déus imperials ni en la societat esclavista. El primitiu cristianisme mina a poc a poc l'estructura de la societat esclavista romana. Tampoc els esclaus que comanda Espàrtac no havien cregut en els déus de l'estat esclavista imperial. D'ençà l'Evangeli, d'ençà la progressiva cristianització d'Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l'home i a la mida de l'home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s'han esdevingut durant aquests dos darrers millennis. Des dels agermanats mallorquins i valencians o els comuners de Castella fins als guerrillers antiimperialistes dels anys seixanta i setanta que procedeixen de la Teologia de l'Alliberament o del marxisme (o d'ambdós moviments alhora), la recerca d'aquesta Ciutat del Sol, de la Icària (compendi transformat per la imagineria popular de la Terra Promesa de la Bíblia) és l'eix que mou qualsevol de les lluites que hi ha contra els poderosos. Vegeu la interessant aportació a aquest debat feta per Dominique Desant en l'obra Los socialistas utópicos (Anagrama, 1973) o la Historia de la utopía de Jean Servier (Monte Ávila Editores, 1969), sense -ni molt manco!- deixar de banda l'imprescindible "bíblia" de Raoul Vaneigen, el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (Anagrama, 1977), instrument bàsic de combat per als joves revolucionaris francesos del maig del 68 (i de rebot de tot el món).

Recordem, ni que sigui de passada, l'odi que els filòsofs precursors del nazisme (especialment Nietzsche) tenien al cristianisme i al marxisme ("religions d'esclaus" en opinió de Nietzsche i Hitler). Hitler sabia molt bé (i tota la seva colla de professors universitaris que li feien de corifeus) que el bolxevisme (la darrera encarnació marxista) era fill directe de l'Evangeli, de tots els gran moviments herètics, de l'anomenat "socialisme utòpic". Per això el hitlerisme pugna per acabar amb marxistes i cristians i, sobretot, amb el poble jueu, que, per als nazis, és el poble que engendrà la "maleïda idea" de la recerca de la "Terra Promesa", la igualtat entre els homes de tots els estaments socials i de totes les races. Igualitarisme dels pobles davant la salvació divina, igualitarisme social. Vet aquí la bèstia negra dels reaccionaris de qualsevol època i contrada!

Vegeu la imprescindible obra de Lukács El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler (Grijalbo, 1968).

Ho diu ben clarament un altre dels protagonistes de La Ciutat del Sol, la meva novella homenatge a Tommaso Campanella i tots els utopistes: "Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures...". Hi ha, en aquestes pàgines (i està fet ben expressament), un eco concret de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet: de ben jove vaig estudiar els clàssics universals del socialisme utòpic, i encara avui els repàs sovint. Els nostres protagonistes, sense ser-ne gaire conscients (no són intellectuals ni molt manco filòsofs professionals; si de cas revolucionaris instintius, rebels contra les injustícies de la societat del seu temps), duen dins la sang, en el subconscient, aquella idea de l'Apocalipsi de Sant Joan (l'arribada de la fi dels segles, el foc caigut del cel, l'extermini mitjançant el foc de la corrupció -Roma-) que, juntament amb la imatge d'un Crist que, a fuetades, treu els mercaders del Temple, illustra, per als nostres protagonistes, el que hauria de ser aquesta utòpica Terra Promesa.

Quan un dels protagonistes de La Ciutat del Sol explica: "Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren 'agermanats' perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist". Com no hem de trobar, en aquests pensaments, un eco de Rousseau, de Gracchus Babeuf? En el Manifest dels Iguals (un virulent atac dels republicans comunisto-revolucionaris francesos contra els servils que han destruït el millor de la Revolució francesa, que no volen anar més enllà, fins arribar a la justícia social, a la fi de tots els privilegis econòmics) hi torna a haver el ressò de les lluites que, sota el signe de l'evangeli, s'han portat a tot Europa durant divuit segles. Més tard arribaran Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weidig, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Malgrat els atacs de Marx i Engels contra aquest "socialisme utòpic" que prové, en bona mesura, del cristianisme... )es pot entendre el marxisme sense les aportacions de tots els revolucionaris abans esmentats? )D'on hauria sorgit l'arsenal ideològic que porten tots els corrents revolucionaris del segle XIX i XX (i segurament del XXI!) sense aquest fil permanent que serva la memòria de lluites, comunes i falansteris? Sortosament ha anat finint el maleït reialme del pseudomarxisme estalinista, la ideologia de la burgesia "roja" que, en nom del socialisme, havia expropiat la revolució al poble treballador. Ara, sense crosses burgeses (malgrat que portassin la falç i el martell), el pensament rebel del segle XXI pot avançar fins a retrobar les aportacions revolucionàries de tots els moviments del passat. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, sense saber-ho ni molt manco teoritzar-ho, van a la recerca d'un Marx o un Freud deslliurats de les seves cotilles, la disfressa amb què els vestiren poders ben concrets, atemorits davant els seus brillants pensaments ardents (la revolta permanent, la fi de la mentida conscient, de la ideologia dels opressors). Victor Hugo deia: "La utopia és la veritat del demà"; i Marta Harnecker afirma (vegeu La izquierda en el umbral del siglo XXI): "La política no és l'art del que és possible, sinó l'art de bastir la força social i política que faci possible el canvi de la realitat fent possible un esdevenir que avui ens sembla impossible".

En La Ciutat del Sol també he emprat, de manera sibillina -o no tan sibillina, vés a saber!- l'anècdota de l'expedició de mallorquins del segle XVI vers l'Inconegut per tal de fer unes reflexions (mig ocultes, no acabades d'explicitar) referents a la recerca feta igualment per la meva generació (la generació antifranquista i anticapitalista dels anys seixanta): "I és per això que m'he posat a escriure les meves experiències de joventut. El portentós viatge que em portà a la selva inconeguda, el dèdal de països, continents i situacions que ens encerclaren durant anys i més anys?". Vet aquí uns evidents paranys que hi pos, un laberint nou, un dèdal de suposicions i d'hipòtesis on es pretén que es perdi el lector. En el fons... )quina mena de viatge a l'Inconegut propós en La Ciutat del Sol? )Realment partim, amb els bandejats del segle XVI, a la recerca de la Ciutat del Sol, de la qual parlen, d'amagat de la Inquisició, els vells jueus del Call? )O, en el fons, no sortim mai de Ciutat, del barri del Call, de l'eterna situació d'opressió i oprobi de la qual encara, malgrat segles i lluites millenàries, encara no hem sortit? Fantasia literària la nau de l'expedició? )No serà aquest "viatge", la particular trajectòria, a la recerca de la llibertat i la igualtat, de molts dels companys nostres, la generació dels anys seixanta i setanta que lluità contra el feixisme, la societat de classes que ens oprimia i ens oprimeix encara? La novella... una simple trampa per a fer reflexionar el jovent d'ara mateix? Ja des del primer capítol de la novella, potser hom pretén despistar el lector: "Ara. al final de ma vida i ans sigui massa tard i les meves minvades forces m'abandonin, crec que és arribada l'hora de deixar constància escrita dels meus viatges, de les peripècies, desgràcies, perills i fets extraordinaris que vaig viure en la remota expedició que, amb tres-cents valents, férem a la recerca de la ciutat abandonada...". Una trampa o una veritat? "Ara al final de ma vida i ans sigui massa tard..." )No és evident la intenció de fer reflexionar, fer avançar pels corrents sempre encrespats de la història el lector d'aquest segle XXI que és a punt de començar? )No poden ser aquests "tres-cents valents" els components de les primeres columnes confederals que, derrotat l'exèrcit espanyol i capitalista a Barcelona, surten, amb Durruti, a alliberar l'Aragó, a bastir el comunisme llibertari per terres de l'Ebre? O -un altre joc funambulístic-, )no seran (els "valents" aquí anomenats) militants de l'organització on hom va lluitar en temps de la transició? Aquells heroics i voluntariosos rebels de l'esquerra revolucionària illenca que, avançant cap a la "Terra Promesa" (la societat sense explotats no explotadors), provaven de servar les idees de Tomàs Moro, Tommaso Campanella, Fourier, el Che o Karl Marx? Diu un dels participats en l'expedició del segle XVI: "És molta la gent que avui parla d'aquells fets sense coneixement de causa. Llibres, capellans i mestres d'escola ensenyen fastos ben diferents del que de veritat succeí".

Ben cert que d'ençà la derrota dels agermanats a Son Fornari i davant el torrent Rafal Garcès, ningú no explicà la vertadera història del poble mallorquí. Cap agermanat pogué escriure la història que visqué. Els notaris que en deixaren constància treballaven per als botxins. De dia, juntament amb els mercenaris de Gurrea, aixecaven les forques, esquarteraven de viu en viu el millor que havien donat en segles la pagesia i els gremis mallorquins mentre a la nit redactaven la seva història. Dic la "seva": no la dels pagesos; mai la nostra. Igual passà després de les matances en temps d ela guerra civil. Quaranta anys de falsificacions i mentides. )Com es podia recuperar la memòria d'Emili Darder, Gabriel Alomar i Aurora Picornell si, en dècades, visquérem enmig d'immenses columnes de fum, les mentides propagades pels servents del botxins del poble mallorquí, germans Villalonga inclosos? Diu el protagonista de La Ciutat del Sol: "Basta que un principal, duc, secretari del rei, doni diners a algun escrivent perquè aquest conti l'aventura de la manera que més bé pugui afavorir el seu senyor". )No hem vist tota aquesta misèria intellectual ara mateix, amb les preteses "històries de la transició" que van sortint al mercat? Constatam, en tot moment, com qualsevol servil (per una subvenció, una petita quantitat de diners o, simplement, per quedar bé amb qui pot concedir favors) enlaira, mentint, qualsevol personatge que no va fer res en la transició per escurçar el temps del nostre oprobi. Alhora se silencia o es criminalitza qui realment lluità per la llibertat, per la república, per l'autodeterminació. Sentim vergonya aliena en comprovar tant de servilisme, tanta martingala i brutor intellectuals, el verinós i falsari exèrcit de criats dels dominadors que tot ho emmerda amb la seva presència. Per això potser -com a fills dels agermanats- val més demanar plaça en l'expedició que organitza mestre Nofre Crespí i, "amb excusa de conquerir nous països per a l'Emperador" marxar, fugir d'una vegada per totes a la recerca de La Ciutat del Sol ja que "ens estimàvem molt més restar en mans de l'atzar que no morir dins la misèria i la grisor de la nostra terra". Els protagonistes de la novella ho sabien prou: "Si no salpàvem vers l'aventura, hauríem de romandre la vida sencera ajupits sota el poder dels grans senyors". Per això, per continuar així era preferible "partir vers l'imprevist, embarcar amb les naus, a les ordres del Capità Nofre Crespí, llevar àncores...".

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Ciutat del Sol (Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)

Un viatge a l´interior de totes les meves morts

Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. (Miquel López Crespí)

Possiblement, d'haver mort aquella vegada que vaig caure a l'interior de la sínia, quan als set anys, jugant, em semblava que era la cova dels fantasmes, el buc d'un vaixell pirata, una estranya nau espacial amagada sota terra, un ocult món per a descobrir, possiblement, repetesc, si aquell capvespre els padrins, quasi esvaïts pels entortolligats passadissos de la memòria, no haguessin sentit els meus crits, no haguessin vengut, espantats, a treure'm de l'avenc fatal que m'engolia, sens dubte, d'haver mort en aquella horabaixa arnada pel temps, m'hauria estalviat milers i milers d'hores d'inútil disciplina assegut als bancs de l'escola o al pupitre de l'institut, i, ben cert, no hagués assistit mai a tanta avorrida classe escoltant uns professors que repetien com a autòmats unes lliçons que ni a ells ni a nosaltres interessaven, la famosa croada contra els roigs, la història de la Falange, l'església, els noms dels papes, l'expulsió dels jueus l'any 1492, la conquesta d'Amèrica per uns soldats àvids de sang i de tresors.

Possiblement si en aquell juliol, l'estiu de quan tenia nou anys, hagués anat a nedar amb en Rafelet, en Rafelet que s'ofegà, pobret, perquè no havia cregut els pares, "Els remolins! No et fiquis massa endins que hi ha molts de remolins!", i aquell mateix matí, mitja hora abans d'anar a les roques, em digué "Vine a nedar que després anirem a agafar crancs per Son Bauló", i mai més no anàrem a cercar crancs de davall les roques de Son Bauló, perquè una estona més tard els seus pares cridaven desesperats "Rafelet, Rafelet!", i mumare, que es pensava que jo també hi havia anat deia "Toniet, Toniet!", però jo no hi havia anat, perquè m'estimava més restar amb na Margarida, n'estava ben enamorat i la seguia pertot arreu i aquell dia segurament em salvà la vida, perquè era evident que jo anava amb en Rafelet a nedar quan la vaig veure riallera, fent-me l'ullet i instintivament, sense pensar-ho gens, vaig girar en direcció cap a na Margarida i aquest fet, aquest simple moviment em salvà la vida perquè quan la mare, els pescadors, tota la gent que sortí de les cases, bars, comerços pogueren rescatar en Rafelet, ja era mort, ben mort, blanc, com la calç, i baldament el portaren amb un cotxe a sa Pobla el metge no hi pogué fer res, ho record com si fos ara mateix, les abraçades de ma mare que no s'ho podia creure i era de bon de veres que no havia anat a nedar com sempre, al mateix indret on s'ofegà en Rafelet, i la meva amiga em mirava rient, com dient-me "Em deus la vida, la teva existència em pertany perquè avui t'he salvat i sempre recordaràs que ha estat per mi" i és ben segur que d'haver mort ofegat no hagués passat aquells mesos de juliol i agost amb Na Margarida, l'estiu més estimat i més recordat de la meva llunyana infantesa, amb llangoroses, llargues, lentíssimes postes de sol, quan per primera vegada em vaig atrevir a agafar-li la mà, mentre les nostres mares ens deixaven fer, contentes per haver salvat els fills i res no els pareixia llavors dolent si els infants estaven vius, al seu costat, i era ben igual si preferien agafar-se de les mans en lloc d'anar a nedar, era millor que juguessin a nuvis, pitjor era la mar, els remolins, Son Bauló, el silenci que es va anar fent sobre el record del pobre Rafelet.

Possiblement, si un parell de mesos després hagués anat amb el meu oncle al seient del darrere de la moto, quan, un dia, insospitadament, s'estavellà contra un arbre de la carretera, si aquell dia, en lloc d'anar-me'n a jugar amb en Sebastià, l'hagués escoltat i hagués pujat, decidit, al seu darrere, al seient d'una Montesa dels anys cinquanta que era l'enveja dels meus amics quan passava volant -ocell metàl.lic de plomatge magnífic- portat pel meu oncle i els veia la cara d'enveja, fonedissos rostres sospirant per poder pujar, enlairar-se també i volar, com jo, vers una altra dimensió del temps i de l'espai, amb aquella au de ferro, amb el vent que em pegava, furient, a la cara i em feia sortir les llàgrimes i l'oncle que pitjava l'accelerador i em deia "Agafa't fort. Ara anirem més aviat que el vent de la tempesta". Possiblement si aquell infaust dia hagués anat amb ell damunt l'ocell metàl.lic també m'haurien portat mort al poble, embolicat amb un llençol blanc tacat de sang, les taques roges, els plors dels avis, de la mare en veure el germà mort, allargassat, portat amb urgència a cal metge. Sí, segurament d'haver mort a la carretera m'hagués estalviat les infinites, estúpides formacions paramilitars al pati del col.legi La Salle, tots drets, ferms, escoltant l'himne franquista mentre l'Hermano Antonio enlairava la bandera bicolor. Ben segur que no hauria d'haver anat a escoltar les avorrides xerrades damunt les missions ni hauria sofert els ferestos documentals de monges i missioners a l'Àfrica batejant negrets. És ben possible que d'haver marxat aquell capvespre amb l'oncle m'hagués estalviat tots els posteriors lliuraments de diplomes amb el Bisbe presidint dalt del cadafal la representació de la vida i mort de Jesús per Setmana Santa o haver de recórrer els carrers de Ciutat amb aquells caps de porcellana que representaven indis, xinesos, en un arnat dia del Domund que et feia acabar cansat, amb un terrible mal de peus que et durava una setmana impedint-te poder jugar a futbol, anar a passejar amb els amics.

Possiblement, si aquell dia, jugant amb els patins en la carretera per on passaven els camions carregats cap al port, si aquella horabaixa, en lloc de passar per un costat, sense que m'agafés, sense que em deixés xafat com un ca, segurament -i no crec errar en la meva apreciació-, si aquell dia el camió amb deu tones de càrrega m'agafa de ple i em mata, ben cert que a la tardor, en començar el nou curs, no ens haguéssim mudat a Ciutat i jo no hauria perdut tots els meus amics, les meves amigues -na Margarida inclosa-, perquè llavors, d'haver mort estripat pel camió que passava per davant de ca nostra, els meus pares ja no haguessin anat a viure a Palma per a portar els fills a un col.legi de debò, ni el pare hagués cregut necessari fer el canvi de feina per tal de de guanyar més doblers, pagar els estudis, el pis, els mobles nous que compràrem a l'hivern, en fer la mudança. Possiblement, d'haver desaparegut, engolit per l'oblit, en aquella horabaixa esborradissa, jo no hauria conegut mai aquella colla de babaus ciutadans que no sabien el que era una oreneta, una perdiu, un eriçó, una anguila, un niu de gorrions, ni s'havien embrutat mai les mans cercant cucs per a anar a pescar o cercant pitxellides per les roques d'Aucanada, Cala Sant Vicenç, Son Serra de Marina i, d'haver mort aquella tarda, xafat per les rodes del camió, no seria ara tampoc un perfecte ciutadà engarjolat a una finca de pisos, pagant anualment els impostos, fent declaració de renda, abonant les multes d'aparcament en la data que pertoca, davallant el so de la ràdio, de la televisió a les onze de la nit per no molestar els veïns, altres bons ciutadans, que ben idèntics a mi, també s'aixequen d'hora, no protesten mai, no llegeixen segons quin tipus de llibres, es muden els diumenges per anar a missa, i així una setmana rere una altra, un mes, tot l'any, la vida sencera.

Possiblement, de no haver pogut sortir de la sínia aquell capvespre llunyà, quan me'n vingueren a treure els avis atemorits, d'haver anat amb l'oncle al seient del darrere de la moto el dia que s'estavellà frontalment contra l'arbre de la carretera, possiblement de morir ofegat amb en Rafelet, d'haver-me agafat el camió que passava per davant canostra, tampoc, quatre anys després, fent el batxiller al col.legi Pius XII com a intern, per tal d'aprofitar més el temps, per tenir més bones notes, per ser allò que els pares en deien "un home de profit", doncs, no hi ha dubte, de no haver estat empresonat al col.legi Pius XII aquell hivern que se'm va fer tan llarg, sense els amics del poble, veient la pluja percudint els grans finestrals de la sala d'estudi, tremolant de fred, recordant els diumenges del poble passejant amb na Margarida, que ja no era la nina de Can Picafort i ja ens havíem besat al jardí de l'Escola Graduada, d'haver mort, dic, en un d'aquells múltiples i possibles accidents i, per tant, sense haver tengut la possibilitat de quedar intern a un col.legi dirigit per un capellà foll que ens espiava quan anàvem a pixar, quan ens desvestíem per als esports, que també ens ullava mirant per davall del plàstic de les dutxes, no m'hagués vengut al cap la idea lluminosa de llençar-me des del primer pis, des de la terrassa del primer pis al pati del col.legi per tal d'espanyar-me una cama i així poder tornar, maldament fos enguixat, al poble, a jugar amb els amics, a passejar, agafades les nostres mans, amb na Margarida.

Possiblement, si en lloc d'espanyar-me una cama m'hagués romput el cap -com per altra banda hagués estat molt possible-, no hauria sentit gravada a la pell la ràbia d'un capellà foll que, per atemorir-me, va treure d'un calaix de l'armari una corda de plàstic reforçat amb la qual em va fuetejar salvatgement i em deixà unes marques sangonoses que em duraren no sé quantes setmanes. Sí. Fou segurament arran de la pallissa del capellà quan vaig començar a dubtar de la religió, de tot el que predicava, l'exemple, les virtuts del bon cristià, els joves que cerquen Déu resant el rosari, fent bondat, creient els seus professors, els pares, mentre que ell continuava guaitant per les finestres dels excusats quan anàvem a pixar, mirava dins les dutxes quan, nus, ens rentàvem després dels esports o a la nit, a la cambra gran on dormíem i ens havíem de desvestir sota la seva mirada luxuriosa, aquella mirada de boig sortida de les profunditats de la pel.lícula de terror més esfereïdora.

Possiblement, si a l'estiu següent, amb els amics del poble, de vacances, no haguéssim vist a la sessió de l'horabaixa un film inspirat en la novel.la de J. Verne "Viatge al fons de la Terra" tampoc no haguéssim comprat una llanterna, una corda per a introduir-nos dins la cova de Crestatx on restàrem perduts un dia sencer. Possiblement, repeteixo, de no haver vist la pel.lícula no se'ns hagués acudit la idea brillant d'imitar els valents exploradors de la pantalla segurs d'anar fins al centre de la terra per trobar-hi or, diamants, monstres de faula, llacs ocults, una princesa embruixada mil vegades més bella que totes les nostres amigues del poble, i ens hauríem entretingut jugant a indis, al futbol, a qualsevol cosa menys perillosa que provar de descobrir els misteris d'un avenc que ni els més agosarats joves de la comarca no s'havien atrevit a explorar mai. Per sort, previsors, amb catorze anys a l'esquena, deixàrem dit a sa padrina on anàvem i quan, al cap d'un dia de no saber on érem, de cercar per tot el poble, sa padrina, que ja perdia, pobreta!, la memòria, se'n recordà, ho digué als pares, als municipals que ja ens cercaven pels pous, pels safareigs, pensant, imaginant que ens podíem haver ofegat. Ens trobaren dins la cova, atemorits, sense poder entrellucar la sortida, a un racó, arrufats, morts de fred i de gana, plorant, tremolosos, esperant que ens vinguessin a cercar si sa padrina se'n recordava d'on li havíem dit que anàvem. Segurament, d'haver mort engolit per les fondàries de l'avenc, a l'hivern, a Ciutat, no hauria conegut aquells estranys amics nous, uns companys de classe que, cosa rara, no eren fills dels guanyadors de la guerra com tots els altres, sinó que també parlaven malament dels capellans i dels rics i, com mon pare, com jo mateix, escoltaven en secret emissores estrangeres que parlaven d'uns països on els col.legis no costaven gens, la medicina era gratuïta, es llançaven naus siderals a l'espai i governaven uns homes i dones que tenien les mateixes idees que les nostres famílies.

Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. Sens dubte cada una de les nostres idees, cada un dels fets, opinions i principis vénen determinats pel caramull de casualitats que conformen l'existència diària d'un home o una dona i que començaren ja fa temps, precisament aquell vespre en què el pare i la mare ens engendraren, sí, aquella nit tan llunyana en què havien d'anar al cine a veure una pel.lícula americana molt famosa, en tecnicolor, "Lo que el viento se llevó". Inexplicablement, per una d'aquestes ruixades de començament d'hivern, els va fer mandra mudar-se per a sortir. Ara ho constat amb precisió. Fou llavors, en aquell minut exacte, quan s'inicià tota la sèrie d'esdeveniments fortuïts per a salvar-me d'unes morts prematures per tal que un dia, avui mateix, pogués esser aquí, davant la màquina d'escriure, relatant-vos la curiosa història dels meus successius naixements. Unes històries que de no haver estat davant la màquina ja no hagués pogut redactar mai, perquè, en aquest instant, per la ràdio sent que l'avió que havia d'agafar per a recollir el premi literari s'ha estavellat i tots els seus ocupants han mort cremats. El locutor informa que l'avió anava complet. Només hi havia una cadira buida, la meva!, el bitllet de la qual tenc aquí, al davant, mentre pos punt final a la narració.

Anarcoefemèrides del 15 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Revue Libertaire

- Surt La Revue Libertaire: El 15 de desembre de 1893 surt a París (França) el primer número de La Revue Libertaire. Els secretaris de la redacció van ser Charles Chatel i Henri Gauche (Chaughi) --que va ser substituït per Henri Gange arran de la seva misteriosa desaparició--, i el gerent de la impremta Henri Guérin. En van sortir només cinc números --l'últim del 20 de febrer al 5 de març de 1894-- a causa de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Entre els seus col·laboradors trobem Charles Albert, Victor Barrucand, Henri Beaulieu, Paul Bernard, Tristan Bernard, Gabriel Cabot, Jean Carrere, Ch. Chael, Étienne Decrept, Gaston Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Grave, A. Hamon,Émile Hilde, M. J. Le Coq, Charles Malato, Louis Malaquin (Ludovic Malquin), Mauperthuis, S. Merlino, Louise Michel, L. Pemiean, Gabriel Randon, Paul Reclus, Adolphe Rette, P. N. Roinard, Giovanni Rossi, H. B. Samuels, L. Tailhade, André Veidaux, entre d'altres. En el epígraf del primer número (de 15 a 31 de desembre de 1893), que canviarà en els quatre següents (Victor Hugo, Stendhal, etc.), podem llegir:«L'Estat és la maledicció de l'Individu (Ibsen)». Era continuació de La Revue Anarchiste. Science et Art --vuit números entre el 15-31 d'agost de 1893 i l'1-15 de desembre del mateix any.

***

Capçalera del primer número de L'Effort

- Surt L'Effort:Pel desembre de 1904 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer iúnic número conegut del periòdic en llengua francesa L'Effort. Feuille libertaire. Publicat pel grup anarquista francès «Germinal», reemplaçava el Supplément français, del periòdic en llengua italiana publicat a San Francisco La Protesta Umana (1900-1904), desaparegut amb la mort, l'estiu de 1904, de Giuseppe Ciancabilla. La redacció i l'administració la portà Raymond Buchmann, que juntament amb Laurent Casas seran les dues úniques signatures que trobarem en la publicació. La seva finalitat era lluitar contra les «grans paraules buides», com ara Déu, Religió, Pàtria, Bandera, Govern, Honor, etc. Sota el títol citava el següent exerg: «No hi ha contra el fàstic, la insipidesa, la decadència, res més que l'esforç seguit, continu, tenaç, orientat sempre cap a la direcció pel propi temperament, vers una meta que és impossible d'assolir. X».

***

Portada d'un número de L'Agitazione

- Surt L'Agitazione: Pel desembre de 1920 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti. Aldino Felicani era l'encarregat de l'edició, amb un tiratge de 25.000 exemplars. Es va publicar fins al març de 1925, canviant el títol per La Protesta Umana, que apareixerà entre juny de 1926 i abril de 1927.

***

Capçalera d'Anarchiste

- Surt Anarchiste / Anarxist: Pel desembre de 1920 surt a Kyustendil (Kyustendil, Bulgària) el primer número del periòdic bimensual i bilingüe (búlgar i francès) Anarchiste[Anarxist]. Organe de la Fédération des Anarchistes Communistes en Bulgarie, que reemplaçava Le Réveil. Després de tres números la publicació es va instal·lar a Sofia, on, sota la direcció de Georges Getchev, va sortir clandestinament. Serà el portaveu del grup d'activistes de Vassil Ikonomov. El periòdic reivindicava els actes de«propaganda pel fet» i va continuar publicant-se fins al 1922.

***

Capçalera de Le Combat Syndicaliste

- Surt Le Combat Syndicaliste:Pel desembre de 1926 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste. Era l'òrgan oficial de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), secció francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Representant de l'anarcosindicalisme francès, el periòdic tindrà com a principal responsable Pierre Besnard i es publicarà posteriorment a París, Sant-Etiève i Llemotges. En foren administradors Andrieux, René Doussot, J. Seigne, André Gross, L. Chabeaudie, Pierre Lentente, F. Pinard i A. Perrissaguet, i gerents Henri Fourcade, E. Juhel i Louis Boisson. Hi van col·laborar Aigeperse, John Anderson, Andrieux, J. Baillot, Lucien Barbedette, Jacques Berthelier, Pierre Besnard, Charles Boussinot, Jean Coste, Hem Day, Desbois, René Doussot, Sébastien Faure, A. Fontaine, Karl Friedmann, Valentin Gabriel, P. Ganivet, André Gross, Lucien Guerineau, L. Huart, Théodore Jean, Émile Le Chapt, Joseph Le Fouler, Lefour, Pierre Le Meillour, Pierre Lantente, Pierre Lerouge, Hoche Meurant, Puechagut, Ripoll, A. Robinet, Jean Roumilhac, H. Saveau, A. Savel, J. Toublet, S. Vergine, André Vieillard, entre d'altres. Fins el 25 d'abril de 1933 se'n publicaren 65 números amb periodicitat mensual, i, a partir del 12 de maig de 1933, 314 amb periodicitat setmanal, l'últim l'11 d'agost de 1939. La publicació reapareixerà després de la guerra a París l'abril de 1947 com aòrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), secció francesa de l'AIT, i com a tal existeix encara actualment.

***

Portada d'un número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel desembre de 1929 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action --més tard portarà el subtítol«Organe trimestriel de documentation et d'études». D'antuvi mensual, sortí amb certa irregularitat. En van ser responsables R. Robert, Noël Morin, Chauvin, Pakchver, Pacos, Raymonde Beaucerf i Ferdinand Félix Fortin, que patí nombrosos empresonaments per delicte de premsa. No va estar lligada a cap organització i hi van col·laborar nombrosos militants anarquistes i anarcoindividualistes, com ara Albin, Guy A. Aldred, Élie Angonin, Émile Armand, Marguerit Aspes, A. Bailly, Banville d'Hostel, Barbusse, P. Bergeron, Camillo Berneri, Pierre Besnard, Eugène Bizeau, Louis Boue, Horace Bleackey, Bonnefond, Guido Cavalcanti, A. Charrion, Pierre Chatelain-Tailhade, Georges Cheron, Léo Claude, André Colomer, Baude-Bancel, Hem Day, Marguerite Deschamps, Roger Devingne, Joseph Durand, Clément Duval, Sébastien Faure, Ludovic Fillieu, Fernand Fortin, René Fremont, Ganz-Allein, Maurice Imbard, A. Julou, G. De Lacaze-Duthiers, Lucien Laurent, Lehmann, Marius Lepage, Augustin Mabilly, Jorge Macareno, Madeleine Madel, Rirette Maîtrejean, Léo Malet, Hoche Meurant, Paul Meyer, Louise Michel, René Moisson, Vincent Muselli, Eric Muhsam, Georges Navel, Aurèle Patorni, Alfred Peinaud, S. Peters, G. Pioch, Dr. Poschowsky, André Prudhommeaux, George Raes, L. Ricoux, Joles Rivet, Pierre Roggers, Romain Rolland, Mauricee Rollinat, Romano, Han Ryner, Victor Serge, J. P. Sieurac, Jean Texcier, R. Valfort, Verlaine, Georges Vidal, Volin, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre d'altres. Hi van col·laborar amb il·lustracions Antral, Becan, Léo Campion, Canelas, Germain Delatousche, A. Daenens, Louis Moreau, Romano, Steinlen i Albin, entre d'altres. En van sortir 25 números, l'últim el d'abril-juny de 1936, i el 19 d'agost de 1936 edità un suplement especial sota el títol Choses d'Espagne. S'ha de dir que no té res a veure amb La Revue Anarchiste publicada entre 1922 i 1925, fundada per Sébastien Faure i òrgan de la Unió Anarquista (UA).

***

Portada de Lotte Sociali [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotte Sociali: El 15 de desembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Lotte Sociali. Edito a cura della Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (Lluites Socials. Editat a cura de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians). Era l'òrgan d'expressió de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI) creada entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 en el Congrés Anarquista de Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França) que agrupà antifeixistes i anarquistes italians exiliats a França i a Suïssa. El responsable d'aquesta publicació, que defensava les tesis de la tendència partidària de l'organització en el moviment anarquista italià, fou Jean Girardin i entre els redactors trobem Amleto Astolfi (Amleto Franzini), Savinio Fornasari, Remo Franchini, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Domenico Ludovici, Leonida Mastrodicasa (Numitore, P. Felcino) i Giuseppe Tosca, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el febrer de 1935.

***

Portada d'Il Comunista Libertario

- Surt Il Comunista Libertario: Pel desembre de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista Il Comunista Libertario. Giornale della Federazione Comunista Libertaria Italiana. Aquesta publicació de la FCLI sorgí com a fusió de tres publicacions llibertàries: L'Idea Proletaria, L'Adunata dei Libertari i L'Azione Libertaria. Els dos primers números s'editaren clandestinament. Va ser dirigit per Mario Mantovani i Ivan Aiati i hi van col·laborar Germinal Concordia i Mario Perelli, entre d'altres. En sortiren 16 números, l'últim el 5 d'octubre de 1945, i va ser substituït per Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda, que sortí el 13 d'octubre de 1945 i es perllongà fins al 15 de setembre de 1961 amb algunes interrupcions.

***

Capçalera de l'últim número de Le Rebelle

- Surt Le Rebelle: Pel desembre de 1944, provablement, surt a Epinay-sur-Seine (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Rebelle. Organe de combat et d'expression anarchiste. És va publicar en dues sèries: en la primera, publicada sense autorització, el primer número (desembre de 1944) es va publicar en francès i en castellà i el número 2 va sortir en una edició en francès i en una altra en castellà; suspesa l'edició, va tornar publicar-se l'octubre de 1945, però a partir del tercer número d'aquesta nova sèrie va canviar la capçalera per L'Insurgé, fins al número 6, i l'últim número, el 7, de juny-juliol de 1946, tornarà portar el nom de Le Rebelle, amb el subtítol «Bulletin d'Action Révolutionnaire et de Culture Individuelle».Entre els col·laboradors podem citar A. Bailly, A. Barbe, Devars, Dherches, Digar, J. Girodier, Hainer, Maurice Imbard, P. Jasmin, M. Laisant, Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Satanas, Nemo, Max Rougénoir, entre d'altres. El responsable de la segona sèrie va ser Le Bot.

***

Capçalera de Germen

- Surt Germen: Pel desembre de 1945 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número del periòdic anarquista Germen. Al servicio de la Libertad, la Justicia y la Cultura. D'antuvi irregular, elsúltims números sortiren bimestralment. L'editor responsable en fou Carlos E. Zamora. Hi van col·laborar Jorge Veraclis, Víctor Fernández Anca, Manuel Martín Fernández, Adolph Fischer, Diego de La Noche, El duende de la moneda, Santillán, G. Ortuzar, J. García Pradas, Albro Carsi i Bernardo Vallejos Zurita, entre d'altres. L'últim número conegutés el 9, de juliol de 1947.

***

Capçalera d'Atalaya

- Surt Atalaya: Pel desembre de 1957 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión,òrgan de debat orgànic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Encara que dirigit per José Dueso Montaner, l'ànima del projecte fou Fernando Gómez Peláez. Altres membres de la redacció van ser Antoni Téllez Solà, José Muñoz. Mariano Aguayo Morán i Liberto Lucarini Macazaga.  Trobem articles de Luis Buján, García Birlán, Gómez Peláez, Miguel Jiménez, Lucarini, Alfonso Pérez, Pablo Ruiz, Téllez, V. Toledano, etc. La mort del guerriller llibertari Josep Lluís Facerías fou silenciada per tota la premsa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), nomésAtalaya, en el seu primer número se'n va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías.El caràcter crític d'aquesta publicació provocà la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), òrgan màxim de la CNT en l'Exili, que boicotejà la seva publicació i de la qual només en sortiren per aquest motiu set números, l'últim el juliol 1958. Aquest periòdic representà la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític», descontent dirigit especialment contra Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Un silencio inexplicable». Esgleas va ser substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría Cortiguera, accelerant així l'acostament entre les dues faccions escindides cenetistes que va concloure en el Congrés de Llemotges de 1961, dit de la«reunificació».

Atalaya (1957-1958)

***

Portada d'un número d'IRL

- Surt IRL: Pel desembre de 1973 surt a Lió (Arpitània) el primer número de la revista IRL. Information Rassemblées à Lyon et la région Rhone-Alpes. Journal d'Expression Libertaire. Aquesta publicació, molt ben editada (fotos, dibuixos, etc.) i independent de qualsevol organització anarquista, sortirà cada dos mesos i participaran nombrosos col·laboradors. Més tard el subtítol canviarà per «Informations et Réflexions Libertaires». A partir del número 47 té dues redaccions (Lió i París). Han estat directors J. J. Gay i A. Thevenet. Entre els seus col·laboradors podem citar Robert Attali, Amedeo Bertolo, Jean Marc Bonnard, J. C. Canonne, Martial Cardona, Noam Chomsky, Claude Clemaron, Yolande Cohen, Eduardo Colombo, Daniel Colson, Gérard Coulon, Christian Delorme, Jean-Claude Dengremont, Dimitrov, G. Dupre, Marianne Enckell, Jean-Pierre Espaza, Pier Paolo Coegan, Daniel Guerin, Bruno Herail, Christian Lacombe, Maryvonne Marcous, Bernard Magnouloux, Frank Mintz, Minno Pucciarelli, Michel Ravelli, Dimitri Roussopoulos, Yvan Sandanski, Julián Sanz Soler, Claure Sigal, A. Skirda, A. Thevenet, Vanina (François Graziani), entre d'altres. Se'n van editar 89 números fins al 1991 i va tenir uns 500 subscriptors i un tiratge estable de 1.500 exemplars. Era continuació d'Informations Recueillies à Lyon.Revue trimestrielle (tres números entre gener i desembre de 1971), dirigida per M. Bres.

***

Joan Mir i Mir

- Mir i Mir, menorquí il·lustre: El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó (Menorca, Illes Balears) va nomenar menorquí il·lustre l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir (1871-1930).

Joan Mir i Mir (1871-1930)

Naixements

Foto policíaca de François Pourry (3 de juliol de 1894)

- François Pourry: El 15 de desembre de 1836 neix a Ars-sur-Moselle (Lorena, França) l'anarquista François Nicolas Pourry. Es guanyava la vida com a obrer ajustador. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1890 que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França) i va ser detingut, amb els anarquistes Ernest Bourgeois, François Kaision, Anselme Monneret i Philogène Sécard, aquell mateix dia sota la inculpació d'«anarquista perillós» i d'«incitació a la multitud i al pillatge». Un total de 180 persones van ser detingudes aquell dia a la regió parisenca. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat com a«anarquista» a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

John R. Coryell

- John R. Coryell: El 15 de desembre de 1851 neix a Nova York (Nova York, EUA)–algunes fonts citen Bucks County (Pennsilvània, EUA) i que es traslladà molt infant a Nova York– el periodista, escriptor i propagandista anarquista i eugenèsic John Russel Coryell, que va fer servir nombrosos pseudònims literaris (Nicolas Carter, Bertha M. Clay, Tyman Currio,Lillian R. Drayton, Julia Edwards, Geraldine Fleming,Margaret Grant, Barbara Howard, Harry Dubois Milman, Milton Quarterly, Lucy May Russell, etc.). Estudià a col·legis públics i al City College de Nova York. Durant la seva joventut visqué amb son pare, Miers Coryell, arquitecte naval i vicecònsol dels Estats Units, a les ciutats xineses de Canton i de Shanghai. Després d'una estada al Japó, retornà a Nova York i en 1875 s'establí a Califòrnia (EUA), on esdevingué periodista a diverses ciutats (San Francisco, Sacramento i Santa Bàrbara). A Califòrnia col·laborà amb l'escriptor Ambrose Bierce. De bell nou a Nova York, en 1885 publicà en el setmanari New York Weekly la novel·la de fulletó The American Marquis; or, Detective for Vengeance. A Story of a Masked Bride and a Husband's Quest. Per encàrrec del seu cosí Ormond Gerald Smith, president de l'editorial de literatura popular «Street & Smith», que li va suggerir d'inventar un detectiu privat com a heroi literari, creà el personatge Nick Carter, la primera aventura del qual va aparèixer el 18 de setembre de 1886 al New York Weekly Va escriure les seves sis primeres històries –The Old Detective's Pupil (1887), A Wall Street Haul (1887), Fighting Against Millions (1888), The Crime of a Contess (1888), A Titled Counterfeiter (1888) i A Woman's Head (1888)– i un cop abandonà el seu heroi, deixà que altres escriptors (Frederick van Rensselaer Dey, Michael Avallone, Michael Collins, Johnston McCulley, Martin Cruz Smith, etc.) continuessin la sèrie sota el nom literari Nick Carter. Amic d'Emma Goldman, assistia a les reunions anarquistes que se celebraven a casa seva i en 1906 ajudà a l'edició de la revista The Open Road. Entre 1906 i 1913 col·laborà, sobretot amb articles reivindicant l'amor lliure, en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i la seva editorial li va publicar el fullet Sex union and parenthood; and What is seduction?. El 6 de gener de 1906 va ser detingut, amb Emma Goldman i Alexander Berkman, en un míting organitzat pel Club «Mother Earth» i posteriorment van ser alliberats després de pagar 1.000 dòlars de fiança Coryell i Berkman i 2.000 Emma Goldman. També va fer classes a «Ferrer School» (Escola Moderna) i va fer mítings per la llibertat d'expressió amb destacats anarquistes, com ara Max Baginski, Alexander Berkman, Emma Goldman, Harry Kelly, etc. Entre 1907 i 1908 edità a Nova York i col·laborà en la revista mensual anarquista i reivindicadora de l'eutanàsia The Wide Way i entre 1907 i 1910 col·laborà en la publicació eugenèsica anarquista American Journal of Eugenics. En 1908 publicà Making of Revolution. An Address Made. Cap el 1910 s'instal·là en una granja a Mount Vernon (Maine, EUA). Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Physical Culture, Metropolitan Magazine, Midnight,St. Nicolas Magazine, etc. La resta de la seva producció literària –més de mil llibres– està formada per novel·les policíaques, juvenils i sentimentals, sovint trufades d'humor, entre les quals podem destacar How Sin Hop Went Ashore (1882), The Largest Pet in the World (1883), The Midget Sheep (1883), Snow-Shoes and No Shoes (1883), A Submarine Fire-Eater (1883), Pigmy Trees and Miniature Landscapes (1884, amb James Carter Beard), The Spider and the Tuning Fork (1884), Swordsmen of the Deep (1884), The Romance of the Menagerie (1884, amb James Carter Beard), Baby Deb «P'ays» for the Christmas Goose (1885), Cased in Armor (1885), Honey Hunters (1885), The Rajah's Paper Cutter (1885), The King of the Frozen North (1886), Savage and Cowardly (1886), St. Nicholas Dog Stories. A Clever Little Yellow Dog (1886), Wild Hunters (1886), A Scheming Old Santa Claus (1886), The Strange Doings of the Kiwi (1887), Elephants at Work (1887), Lassoing a Sea-Lion (1889), Sweet Memories (1889), Jokers of the Menagerie (1889), Wolves of the Sea (1890), A Rat's Cheveux de Frise (1890), Sallie Drew's Vocation (1914), The Hound of Marat (1915), A Modern Gulliver's Travels (1915), Talking Talbot (1915), The Blue Rose (1916), The Bundle of Bonds (1916), The Gilded Eros (1917), Dorothy Meade's Problem (1917), The Blotted Combinaison (1918), Stenographer of Wife? (1922), The Dragon's Eye (1922),The Girl is in the Main Thing (1923), What Chance Has a Mere Husband Against a Poodle? (1923), The Girl Who Found Her Own Soul (1923) i A Factory Girl's Romance (1924). Es casà amb Abby Hedge, que també assistia a les reunions amb Emma Goldmand, amb qui tingué quatre infants: Harold, que morí en edat temprana; Roland, que esdevingué osteòpata; i Hubert i Russell, que seguiren l'ofici d'escriptor de son pare. John R. Coryell va morir el 15 de juliol de 1924 a la seva casa d'estiueig de Readfield (Maine, EUA) d'una angina de pit.

John R. Coryell (1851-1924)

***

D'esquerra a dreta: Louise Guérineau, Zinia Guérineau, Lucien Guérineau, Max Nettlau i Anne Guérineau (1930) [IISH]

- Lucien Guérineau: El 15 de desembre de 1857 neix a Lo Pònt Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Louis Guérineau, conegut com Fleury. Fill d'un fuster de carcasses francmaçó, la Comuna de París el marcà profundament. En 1876 obtingué el Primer Premi de Dibuix de la ciutat de París i a finals de la dècada entrà com a aprenent en un taller d'ebenisteria. Tingué mala sort en el sorteig de quintes i entre 1878 i 1882 hagué de fer el servei militar, encara que treballà en un taller d'ebenisteria. En 1879 conegué el blanquista Poisson, el qual li presentà Constant Martin, Émile Eudes i Louis-Auguste Blanqui, i començà a interessar-se pel pensament llibertari. Antimilitarista convençut, amb un grup d'una desena de soldats fundà un petit grup anarquista que es reunia totes les tardes al Bois de Vincennes. En una visita a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), conegué Jean Grave. En sortí de la caserna freqüentava els grups anarquistes del V i del XIII districtes parisencs. Un cop llicenciat, treballà com a ebenista i en 1884 era membre del grup«La Drapeau Noir» (La Bandera Negra») i col·laborà en el periòdic parisenc Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel. En 1884, després d'haver rebut de Jean Grave un milenar d'exemplars d'un manifest de protesta contra el 14 de Juliol, va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas; jutjat, el 9 d'agost de 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra Correccional a dos mesos de presó per«violències i cops als agents». En 1885 col·laborà en L'Audace i en Tire-Pied. En 1887 era membre del Grup Anarquista de Montreuil (Illa de França, França), amb Penteuil, Hensy i André Bligny. Després formà part del grup «Les Communistes des Amandiers», creat per antics communards (Parthenay, Coulet, Vory, Picardat, Bourges, Wagner) i que es reunia al carrer parisenc de Ménilmontant, encarregant-se sobretot de la seva correspondència. Gràcies a ell, el grup prengué el nom de«Les Communistes Anarquistes des Amandiers». També milità en el grup anarquista«Les Égaux», del XI Districte de París, i freqüentà diversos cercles llibertaris, com ara la bodega de Rousseau (131 rue Saint-Martin),«La Cloche de Bois», el «Syndicat des Hommes de Peine» o la Secta dels «Pieds-Plats». En 1888 fou el fundador de la Union Syndicale du Meuble Sculté et de l'Ébénisterie (USMSE, Unió Sindical del Moble Esculpit i de l'Ebenisteria) favorable a la vaga general i oposada a la Cambra Sindical de l'Ebenisteria, de tendència moderada. En 1890 col·laborà en Révolution Future i en 1891 fundà amb una vintena de companys del raval parisenc de Saint Antoine el periòdic Le Potà Colle,òrgan corporatiu dels ebenistes, que durà fins a l'any següent i pel qual els seus gerents van ser denunciats i condemnats. En 1893 participà com a delegat dels obrers polidors del metall de París al Congrés Socialista Internacional realitzat a Zuric (Zuric, Suïssa). A resultes dels atemptats anarquistes de 1894, va ser acusat de pertànyer a una«associació de malfactors», però finalment l'agost d'aquell any va ser absolt. Després marxà cap a Londres (Anglaterra), on romangué alguns anys, mantenint correspondència amb Jean Grave i esdevenint el corresponsal de Le Temps Nouveaux. En 1896 participà en el Comitè Anarquista de Londres, animat per Errico Malatesta, i s'encarregà de fer costat la posició antiparlamentària en el Congrés Socialista Internacional de Londres, en el qual formà part de la delegació francesa i representà el Sindicat de Polidors del Metall de París. Després s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica) des d'on col·laborà en la nova sèrie de Le Pot à Colle, que s'edità entre 1898 i 1899 a París. El 24 de juny de 1899 va ser expulsat de Bèlgica per«participació en l'agitació revolucionària». De bell nou a París, en 1899 fou col·laborador de Le Journal du Peuple, diari fundat per Sébastien Faure i que va fer costat Alfred Dreyfus. Muntà una ebenisteria («Guérineau et Aussel») al número 6 del carrer Garreau de París i en aquesta època col·laborà en l'última sèrie de Le Pot à Colle (1901). El 19 de febrer de 1905 participà, amb Charles Malato, en una conferència de la festa de propaganda llibertària organitzada per la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera del Mobiliari), en la qual intervingueren destacats anarquistes, com ara Gaston Couté, Paul Paillette, Jehan Rictus i Le Père La Purge. Després de la mort de Pierre Martin l'agost de 1916, va ser nomenat un dels seus executors testamentaris i durant la guerra assistí a nombroses reunions del grup «Les Amis du Libertaire». En 1918 col·laborà en La Plèbe, que defensà les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald. Després de la Gran Guerra, reprengué la col·laboració en diferents publicacions anarquistes i fou un dels administradors de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà regularment sota l'epígraf Ceux d'en bas. En aquestaèpoca fou redactor ocasional de La Revue Anarchiste (1922-1925), publicada per Faure i per al qual escriví alguns articles («Attentat»,«Bois», «Charpentier»,«Charron», «International»), apareguts en L'Encyclopédie Anarchiste. També participà, per escrit o en persona, en diferents congressos de la Unió Anarquista (UA), com ara l'agost de 1923, el novembre de 1925 o el juliol de 1926. Durant el congrés celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat, amb Lucien Petit, Anseaume, Sébastien Faure i Pierre Lantente, membre de l'administració de Le Libertaire. El gener de 1924 defensà, en nom de l'UA, la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. El 25 d'abril de 1927 va ser nomenat representant de la Unió Anarquista Comunista (UAC) al consell d'administració de la«Librairie d'Éditons Sociales». A finals de 1927, rebutjant els nous estatuts adoptats durant el congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre a París, abandonà l'UAC i participa en la fundació de la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (UFACR) i de la Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i col·laborà en el butlletí de l'AFA, Le Train d'Union Libertaire (1928), alhora que fou el corresponsal a Bagnolet (Illa de França, França) del seuòrgan, La Voix Libertaire, publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) entre 1929 i 1939. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés Nacional Anarquista celebrat a París i entre el 17 i 18 d'octubre de 1931 en el celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). D'ençà 1925 fou secretari del Syndicat Autonome de l'Ameublement (SAA, Sindicat Autònom del Mobiliari) i el març de 1931 esdevingué el seu tresorer. Després formà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborà fins a la II Guerra Mundial en el seu òrgan, Le Combat Syndicaliste (1926-1939), on entre el maig i el juny de 1937 publicà una part de les seves memòries. L'agost de 1939, quan la declaració de guerra, abandonà Bagnolet i marxà amb sa família cap a Auvers-sur-Oise. Molt lligat a Max Nettlau, mantingué una important correspondència amb aquest que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam. També fouíntim amic del pintor anarquista Maximilien Luce. A més de les publicacions citades, col·laborà en L'Ouvrier en meuble, Le Réveil de l'Esclave i La Revue Internationale Anarchiste. Casat amb dues filles, Lucien Guérineau va morir el 28 d'agost de 1940 a Auvers-sur-Oise (Illa de França, França).

***

Antiga Facultat de Ciències de Rennes

- Isidore Pouget: El15 de desembre de 1863 neix a Lo Pont de Salars (Llenguadoc, Occitània) el científic anarquista Isidore Laurent Stanislas Pouget. Sos pares es deien Jean Joseph Louis Pouget i Clémentine Boissonnade, i son germà fou el conegut revolucionari anarquista Émile Pouget. A començaments de la dècada del noranta del segle XIX vagabundejà arreu Occitània. En 1894 fou membre del grup llibertari de Seta (Llenguadoc, Occitània). Aprofitant el seu càrrec de professor a l'Institut de Seta, ajudà nombrosos companys. Més tard fou nomenat professor de la Facultat de Ciències de Rennes (Bretanya), on participà activament en la campanya a favor del capità Aldred Dreyfus. Destinat a la Facultat de Ciències d'Alger (Algèria), realitzà importants treballs científics sobre les malalties de la vinya i sobre la utilització de l'energia solar. Sa companya fou Anna Morlay. Isidore Pouget va morir l'1 de juliol --algunes fonts citen erròniament el 30 de juny-- de 1933 al seu domicili de Salles-la-Sources (Guiana, Occitània).

***

Luigi Molinari

- Luigi Molinari: El 15 de desembre de 1866 neix a Crema (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1918 a Milà (Llombardia, Itàlia), a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra. És autor del famós Inno della rivolta (1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.

Luigi Molinari (1866-1918)

***

Achille Daudé

- Achille Daudé:El 15 de desembre de 1870 neix a Bancel, a prop de Nimes (Llenguadoc, Occitània), el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Fou fill d'un sabater francmaçó. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista«L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló --serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries-- i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan,òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària --serà el director del periòdic Terre et Liberté-- ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901),Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916),Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc. Achille Daudé va morir el 3 d'abril de 1963 a Rouen (Alta Normandia, França).

Continua...

---

Un viatge a l´interior de la selva: Yaruro

Havia estat la terra dels indis baroa, provats de cristianitzar a la força a començaments de la conquesta. Més endavant es rebelaren contra els espanyols per a no anar a treballar a les mines d'or. Els baroa sempre havien considerat l'or com una pedra més, útil tan sols per a fer-se alguns penjarolls, les anelles que es posaven a les orelles i el nas, signe de gran distinció entre ells. Però apreciaven molt més les pedres amb què feien les destrals, els seus estris de guerra i de caça. Pels jaciments de pedra, per servar sota el seu domini les zones d'on extreien el material, eren capaços d'enfrontar-se amb qualsevol tribu enemiga, fer la guerra. Per l'or mai no haurien vessat sang. Qualsevol ocell de coloraines, de llargues plomes, els era més estimat que un munt de bocins d'or trobat a la vorera del riu o a l'interior fosc de les mines. (Miquel López Crespí)

D'ençà el desembarcament a Cumanà no havia deixat de ploure. Els soldats enviats pel governador de Yaruro ens esperaven al peu de la nau, aguantant estoicament el diluvi. El capità Felip Isern amb un ajudant de confiança, el mateix que durant la travessia ens vigilava dia i nit, ens obriren les gàbies de ferro on havíem fet el viatge. Sense dir res, en silenci, ens lliuraren a l'oficial del destacament que ens havia vengut a cercar. Venia amb nosaltres un dominic de Sevilla, Antonio Reina, que, en el temps que durà la travessia, havia estat tancat a la seva cabina, prop del capità, resant oracions per a aconseguir la nostra conversió i la dels indis. Feina inútil provar de convèncer uns fills de la Il·lustració de les hipotètiques bondats del paradís o dels sofriments que ens esperaven a l'infern si no ens penedíem dels pecats comesos.

El capità Isern lliurà als soldats que ens vengueren a cercar, juntament amb les claus dels grillons que ens mantenien fermats els uns als altres, un petit cofre amb les instruccions del tribunal del Sant Ofici i de l'Audiència de Madrid. En els pergamins segurament hi havia notícia de les nostres execrables maldats i tots els detalls de la conspiració que volia trasbalsar els fonaments del regne.

Quan ens deixà en mans dels soldats, vaig fer un alè. Com si m'hagués llevat un gran pes del damunt. La travessia quedava endarrere, més enllà dels núvols baixos que cobrien l'horitzó. Matinada fantasmal amb l´únic acompanyament dels trons que esclataven a les altures, la seca resplendor dels llamps i el ressò continu de la pluja colpejant la coberta de la nau.

Anàvem xops, mullats de cap a peus, i, el que era pitjor, sense saber on i quan podríem descansar un moment després de les penúries del llarg viatge. Els soldats, vigilants i amb fusell al braç, sense cerimònies ens feren pujar als carros que tenien aparellats i, sense aturar-nos a cap casa de Cumanà, partírem envers l'incert.

Ara hauríem d'avançar per la selva que hi ha entre aquesta població i Guarané. Un llarg pelegrinatge per indrets sense camins, travessant els rius per allà on fos possible fins arribar a l'interior de la ignota contrada on el rei d'Espanya mantenia la guarnició de Yaruro. Un llogaret tètric; segons contaven alguns dels mariners de la nau que ens dugué a Cumanà, era poblat únicament per soldats espanyols, algunes dones vengudes d'Espanya i que pogueren resistir el clima i les epidèmies, els dominics entestats a acabar amb la presència dels déus ancestrals adorats pels indis i dues monges carmelitanes sobrevivents de la darrera epidèmia que sacsejà el convent.

Els soldats ens digueren que al poblat hi havia també munió d'índies que s'han aparellat amb alguns presoners alliberats que no havien volgut regressar a la seva terra.

Quins eren els motius de mantenir una fortalesa tan allunyada de la capital, en un indret al qual era tan penós arribar-hi, sense camins, sense cap de les mínimes comoditats que es podien trobar en els altres pobles i ciutats de la comarca?

Un poble estrany, amb una dotzena de cases fetes amb canya penjant damunt el riu i, les altres, enfilades als arbres, com si la gent que hi romania no volgués tocar la terra amb els peus.

Havia estat la terra dels indis baroa, provats de cristianitzar a la força a començaments de la conquesta. Més endavant es rebelaren contra els espanyols per a no anar a treballar a les mines d'or. Els baroa sempre havien considerat l'or com una pedra més, útil tan sols per a fer-se alguns penjarolls, les anelles que es posaven a les orelles i el nas, signe de gran distinció entre ells. Però apreciaven molt més les pedres amb què feien les destrals, els seus estris de guerra i de caça. Pels jaciments de pedra, per servar sota el seu domini les zones d'on extreien el material, eren capaços d'enfrontar-se amb qualsevol tribu enemiga, fer la guerra. Per l'or mai no haurien vessat sang. Qualsevol ocell de coloraines, de llargues plomes, els era més estimat que un munt de bocins d'or trobat a la vorera del riu o a l'interior fosc de les mines.

Els espanyols no podien entendre els valors que donaven sentit a l'existència d'aquests homes i dones acostumats a la llibertat més absoluta. Era una tribu senzilla, preocupada solament per la caça, la pesca, el ball, la vida en família a les grans cabanes de palla que bastien a les clarianes de la selva. Tot mudà amb la colonització i l'arribada dels frares. Reaccionaren de seguida contra una civilització que els volia esclavitzar, que violava les dones i no tenia cap mirament pels indrets que ells consideraven sagrats. En el fons, llur conversió al cristianisme va ser falsa, produïda per la força de les armes. Els dominics, com de costum, establiren el poder de l'Església Catòlica i de la Inquisició cremant els seus ídols de fusta, esquarterant de viu en viu els bruixots de la tribu.

La història, ens contaren, acabà tràgicament per als espanyols. Tot indica que es reunien en secret per a maquinar una cruel venjança. Una nit, mentre dormien guarnició i frares, entraren silenciosament on descansaven els opressors. Descalços, quasi nus, només vestits amb la tela que bastien feta de l'escorça d'un arbre especial, i armats amb destrals de pedra i fletxes enverinades, mataren tothom. No serviren de res les guàrdies dels soldats.

Difícil, per a gent venguda d'Espanya, esbrinar el significat dels milers de sorolls de la selva. Els baroa sabien parlar amb el llenguatge dels ocells. Com endevinar el llenguatge de les branques quan són sacsejades pel vent? Homes invisibles, cap soldat podia saber on romanien amagats esperant el moment precís per a llançar les fletxes enverinades. De res no servien les cuirasses d'acer, les altes botes de cuiro que t'arribaven fins als genolls. La mort, endiumenjada amb els sofriments més terribles colpejava el coll del soldat o del frare que, de seguida que era ferit, queia al terra enmig d'espantosos patiments.

Quan exterminaren els vigilants de les mines, es refugiaren a les muntanyes amb dona i fills, en llocs inaccessibles per als soldats que envià el governador des de Maracaibo.

Han passat prop de dos-cents anys des d'aquesta rebel·lió i mai no ha estat possible reduir-los, obligar-los a treballar a les mines de nou. Ara ja fa dècades que, des la foscúria, aprofitant l'obscuritat, ataquen les canoes que s'atreveixen a apropar-se als seus dominis. No hi ha poblat de la comarca de Yaruro que no tengui por de les incursions dels baroa.

Sortint de Cumanà vaig veure que els habitants del portet se senyaven, en veure la nostra trista comitiva de presidiaris. La gent d'aquella ciutat sabia molt més bé que nosaltres on ens conduïa la força armada que cavalcava prop dels carros. Ens donava la impressió que havíem arribat a la fi del món i érem en camí de penetrar, lentament, a l'infern. Els soldats, a poc a poc ens anaren agafant confiança. Constataven que no érem els criminals que els havien dit. En el fons, i bastà un parell de dies d'anar al seu costat per a copsar el tipus de vida que portaven, ells eren igualment uns condemnats com nosaltres. Patien, bastava veure l'estat dels uniformes que portaven, una condemna semblant a la nostra. Potser algú es consolava pensant que era diferent ser soldat, membre de la guàrdia del governador, que viure engrillonat, fermat als murs de les cel·les de Yaruro. Un consol ben dèbil on aferrar-te. Tanmateix, vivien a la força dins la fortalesa, igual que els condemnats, sense poder sortir a l'exterior a no ser per a participar en incertes expedicions de càstig contra els indis i negres revoltats que, a vegades, acabaven en desaparicions i mort dels soldats. Els més conscients de la tropa no ignoraven la seva condemna.

Les dificultats compartides del camí, els treballs que comportava travessar rius i avançar pels caminois d'aquelles muntanyes tan inhòspites, ajudaren a establir un cert clima de confiança entre nosaltres i els guardians. Ens deien que el llogaret on anàvem sempre estava amenaçat per un atac per sorpresa dels indis o per la inesperada presència de les més diverses epidèmies. El penal on ens conduïen era situat dalt d'un turó que dominava una vall ampla travessada per nombroses torrenteres i un dels rius més cabdalosos que alimenten l'Orinoco.

Tots nosaltres, els condemnats que havíem participat en la conspiració, no deixàvem de demanar-nos si algun dia podríem sortir de l'indret on ens portaven.

Els soldats que, temps enrere, quan encara mantenien alguna esperança en llur interior, també s'havien fet aquestes preguntes, ens miraven com aquell qui contempla un grapat d'il·lusos sense cura. Callaven, sense gosar contestar les nostres preguntes, per no ferir-nos amb un contesta que traspuàs la realitat de la situació.

Vet aquí les voltes que fa el món. Ahir encara érem a París, asseguts a les tribunes de la Convenció, sentit les intervencions de Marat i Robespierre, avançant amb el poble a l'assalt a la Bastilla. Quants segles feia de tot el que havíem viscut de forma tan intensa? I, de l'emoció d'entrar a Puigcerdà el set de maig del noranta-tres... què en restava? Qui podia haver imaginat mai que els moments més feliços i intensos de la nostra existència es fondrien com es fon el sucre en un tassó d'aigua?

De cop i volta, poques setmanes després de la tornada a Madrid, érem detinguts, torturats, condemnats a mort. Indultats al darrer moment, ara ens demanàvem si no hauria estat preferible morir en els fossats de qualsevol castell de la península que no aquí, oblidats enmig de la selva, sense saber què seria de nosaltres o si sortiríem mai d'aquestes valls perdudes.

Difícil viatge dalt els carros enviats pel governador on ens mantenien engrillonats. Absurdes prèdiques de Antonio Reina, cobert per les mosques, agitant una creu de fusta en un ridícul intent de conjurar la por que l'anava envaint a poc a poc.

Em mirava els peus, les mans que altre temps, al casal, havien conegut les carícies de les meves amants, la flaire de tants perfums de preu portats de Venècia i Istanbul. Ara solament hi veia les marques de la tirania, les ferides causades pel ferro als turmells i als braços.

El diluvi continuava. Sortiria mai el sol? A diferència dels baroa, els indis guajibos s'havien acostumat força als usos dels europeus. Els que feien de guia al destacament semblaven fets d'un material diferent del nostre. Aguantaven els majors sacrificis, portaven els sacs que no hi cabien dalt dels carros, ajudaven els cavalls a l'hora de travessar els rius, estirant amb tota llur força els pesats carruatges on romanien, ben fermats, els presos. Sempre teníem pendent l'amenaça de ser emportats pel corrent dels rius. A vegades els carros no els podien travessar. Les pedres de les torrenteres ens dificultaven l'avanç. Aleshores uns quants soldats, ajudats pels indis, bastien ponts improvisats amb troncs tallats a la mateixa vorera. Exèrcits de mosques i mosquits ens queien al damunt i ens deixaven obertes ferides per on niaven misteriosos insectes de la selva. Sentir la mort al costat. Qui queia a l'aigua desapareixia de sobte, engolit pel corrent. Feia feredat contemplar els indrets per on passàvem. I més dificultós era encara per a nosaltres, que portàvem els grillons col·locats a Madrid, abans de sortir cap a Cadis. Infame travessia de la península a peu, fermats en cadena, com els reus que en el passat eren condemnats a galeres per sempre. Al nostre davant, Lluís Garcia era obligat a portar un gran cartell que deia: "Per traïdors al rei i enemics de la Santa Fe Catòlica".

Els al·lots dels pobles per on passàvem en el llarg camí que va de Madrid a Cadis, atiats per frares i inquisidors, ens esperaven a l'entrada de cada població per a insultar-nos i llançar-nos pedres, fruita podrida i rates mortes. Algun marquès o duquessa que devia ser a vigilar la collita de l'oliva o la sega del blat, ens escopia des de la balconada. Tan sols algunes dones, vestides miserablement, ens miraven amb pena, provant de fer tornar a casa l'estol d'infants que s'entretenien torturant-nos.

Algunes vegades, una dona sortia del portaló de casa seva i sense fer cas dels crits dels soldats que no deixaven apropar-s'hi ningú, se situava vora la filera de presoners i ens donava una mica d'aigua fresca. Gest de caritat cristiana que era recriminat pel sacerdot de la localitat, abocat al carrer, amb un estol de vells i velles esdentegades que, per una tassa de llet o una mica de formatge, ens pegaven bastonades en passar al costat.

Un glop d'aigua! Era el regal més gran que un home pot tenir damunt la terra. Talment assolir la felicitat del paradís dels creients. Qui no ha patit aquest turment no pot entendre com les marxes forçades per les planures de Castella i Andalusia ajuden a capolar el cos i l'esperit. El més terrible dels turments és caminar sens treva, anant cap a la presó, menjant-te la pols dels camins, bevent tan sols a migdia o a l'horabaixa un glop de l'aigua calenta que els soldats porten en bótes de pell d'ovella.

Recordar aleshores els estius al casal de la família, l'esvanida joventut a les possessions de sa Pobla i Santa Margalida, amb les criades portant-te els gelats d'avellana o ametlla fets amb la neu del Puig Major o de Lluc i que els pagesos havien servat des de l'hivern anterior. Francina, la germana menor, tocava el clavicordi a la gran sala-menjador, mentre jo m'entretenia llegint les lliçons de gramàtica que havia d'aprendre per aconseguir anar a estudiar a Madrid. Joana Maria era al costat, a la possessió familiar propera a la nostra. Alguna vegada compareixia a fer el gelat amb nosaltres acompanyada per na Catalina, la seva amiga íntima, coneixedora de tots els seus secrets. Es comentava que Catalina era la seva amant. Que Joana Maria s'estimava molt més la companyia de les al·lotes que no la dels joves de la seva edat. Qui sap, potser tenien raó els que pensaven així. Ambdues compareixien a beure el gelat agafades de les mans, rient sense aturar, com dos infants que fan una malifeta.

Les veia pujar l'escala agafades per la cintura, com dos nuvis, mirant-se intensament els ulls.

No sé si volien provocar-me. Quan a'asseien al meu davant, continuaven xiuxiuejant a cau d'orella, com si parlassin de mi, com si m'interessàs pels seus plans.

La mare, embogida amb les seves oracions i novenes a sant Antoni, al sant Crist de la Sang, imaginava que érem dos adolescents enamorats.

Com de costum, s'errava.

Què podia saber la meva mare dels tèrbols jocs amb el dolor i la sang, practicats per Joana Maria i la seva colla d'amics?

Les criades de la casa ens servien aquell gelat que Joana Maria es bevia com qui beu, amb delectació, una medecina màgica.

Han passat els anys i encara no sé per què em cercava tant, què pretenia exactament amb aquelles visites d'horabaixa, a l'hora del gelat, quan els pagesos de la possessió eren a l'era, sota el sol inclement, porgant el blat batut al matí.

Uns dies després del nostre forçat casament, se sincerà amb mi.

-Tu no m'has volgut entendre mai, però si haguéssim volgut hauríem pogut esser una parella ben avenguda. Creus que jo vaig per un camí molt diferent del teu i en això vas ben errat. M'hauries d'haver entès, però sovint els llibres no et deixen veure amb claredat el que tens al costat. Però ara ja no som a temps de començar de bell nou.

Només la vaig entendre després de conèixer Sade, a la Secció de Piques, al cap de pocs dies de la nostra arribada a París. Ja era massa tard. No hi havia res a fer. Ella s'havia tancat al seu món particular, provant de sobreviure aferrada a les seves dèries i manies, i jo tenia uns altres interessos. No havíem sabut o no havíem volgut establir els punts de contacte que ens haurien pogut unir.

Quin patiment, marxar pels camps erms de Castella tenint el record de Mallorca dins del cap! Com si el botxí del Sant Ofici ens tengués damunt la taula dels turments i, a poc a poc, anàs apropant el ferro roent damunt la nostra pell.

Els indis, que carregaven damunt les espatlles el pes dels queviures i els estris encarregats pel governador a Cumanà, reien de nosaltres en comprovar la nostra por i, decidits, travessaven en un moment els ponts més llargs i movedissos. No és estrany que amb aquesta agilitat puguin sobreviure a qualsevol indret i que quan una tribu s'alça contra el rei, sigui completament impossible trobar ningú enmig de la selva. Potser són ben al costat del destacament enviat a castigar-los però ningú no pot distingir llurs ombres esmunyedisses entre els arbres.

Pel que ens contaren altres presos, les epidèmies queien sovint, implacables, damunt el llogaret. A San Cristóbal, en territori dels tunebos, la malària se'n portà la guarnició i els presos. Tampoc no se'n salvà el governador de la fortalesa. La gent que sobrevisqué marxà per la selva, provant de trobar a la desesperada altres indrets on poder reorganitzar la vida. Va ser una fugida cap a la mort. Les tribus dels voltants, els baroa, precisament, perseguien els fugitius i en trobar els que anaven més endarrerits, els mataven amb les destrals de pedra o, senzillament, els ferien de mort amb fletxes enverinades.

Guillem Segura, un soldat mallorquí, un xueta del Call perseguit per la Inquisició palmesana, no trobà altre indret on refugiar-se que aquesta fortalesa perduda enmig d'una selva abandonada de la mà dels déus. Aquí el Sant Ofici no era tan meticulós com a les capitals del virregnat. Emprava tots els seus esforços en l'extermini de les creences dels indis, i per a aquesta tasca, per a mantenir sota control els fonedissos habitants de les selves, necessitava l'ajut dels soldats. Frares i sacerdots perdonaven que els espanyols visquessin amb dones sense estar casats per l'Església. Tampoc no posaven impediments als que tenien dues o tres índies al seu servei. Per als dominics els indis no eren persones. Tenir un parell de dones de les tribus dels voltants era com si tenguessin un parell de porcs, mitja dotzena de gallines. Dels indis només preocupava si eren dòcils a la cristianització, si acceptaven fer de criats dels espanyols, si resistien un parell d'anys a l'interior de les mines.

-"Els vostres crims us seran perdonats si treballau sense defallença en la defensa de la Fe", predicaven els religiosos.

Segura ens ho contava mentre avançàvem a poc a poc envers la presó on ens conduïen engrillonats.

-Persegueixen els bruixots. Cremen els seus déus de fusta, els animals protectors de la tribu. Amb els indis fan el mateix que amb els nostres germans, a Espanya. Aixequen la primera església de troncs damunt les cendres dels cadàvers. Quan arriben diners del virrei o de donacions dels beats i beates dels regnes d'enllà de la mar, comencen a bastir la gran fàbrica de pedra, amb les altes torres que coronen la construcció.

La creu a dalt, presidint com àguila sinistra dreceres que no havien conegut la imposició d'un sol déu, d'un ferreny dogma que es mantenia a força de presons i de sang.

Feina esclava, la dels indis, obligats a aixecar aquestes impressionants construccions damunt les runes de les seves ciutats.

Lax escoltava amb extremada cura.

-En quin món de tenebres i opressió hem vengut a caure? -es demanava, com si parlàs tan sols per a ell mateix.

Joan Pons no veia que aquell univers en què ens anàvem enfonsat a poc a poc, a mesura que avançàvem selva endins, fos tan diferent del nostre.

-No és tan diferent, llevat que aquestes ésser humans resten en un estat d'evolució molt endarrerit. Els pobles de la selva no són com els maies, de la península del Iucatan, ni com els asteques de Mèxic. Tampoc no tenen res a veure amb els inques, amb totes aquelles cultures que bastien piràmides com les d'Egipte i coneixien el calendari, l'art de la pintura i l'escultura. Som en un altre món. Des que desembarcàrem a Cumanà no hem trobat cap rastre d'aquelles grans civilitzacions estudiades en els llibres. Fixau-vos hi bé que encara fabriquen destrals de pedra, viuen en cases de palla, no coneixen la roda ni l'escriptura. Dit això, l'opressió que pateixen en mans del rei no és tan diferent de la patida pels nostres pagesos i menestrals. El poder de l'espasa damunt les persones, la picota regnant, igual que a Espanya, ben enmig de la plaça. On hi veis les diferències?

L'Església, per a portar a terme la seva curolla en la propagació del catolicisme, necessitava, sens dubte, l'ajut dels espanyols, malgrat que aquests fossin delinqüents, homes i dones cercats per la llei. Sovint, a la selva, l´única norma respectada era la de l'espasa. Un grup de soldats ben unit, disciplinat, podia fer i desfer a voluntat. Les cartes enviades als tribunals de Maracaibo s'estorbaven molt a arribar-hi o, com era més habitual, no arribaven mai.

Com esperar, doncs, ajuts de la llunyana distància, si la notícia del que s'esdevingués a la vall no travessaria mai la selva? I si hi havia cap possibilitat de fer arribar les noves a la capital del virregnat... ¿on trobar el valent que volgués travessar distàncies tan llargues poblades per tribus armades de fletxes enverinades, destrals de pedra, canyes que escopien infal·libles dards mortals?

Va ser Guillem Segura el que ens informà com era el lloc infernal on ens portaven els soldats de Yaruro.

Als inquisidors d'aquests llogarets abandonats els anava millor no enemistar-se amb la guarnició, i per això feien els ulls grossos davant el que feien o deixaven de fer els soldats.

Quan, uns anys després d'una epidèmia, d'un atac dels baroa, el virrei tornà enviar tropes per a repoblar la zona, trobaren les ossades d'aquells desgraciats habitants al mateix lloc on la mort els havia anat a cercar.

Aquí, quan la mà de l'home deixa d'actuar damunt la naturalesa, la selva torna ocupar tot. Els carrers desapareixen de seguida engolits per l'abundant vegetació de la vall. Les rels dels arbres desfan els fonaments de les poques cases d'obra existents. Les tempestes s'encarreguen de la resta. S'esbuquen les cabanes de fusta, i de seguida la podridura desfà portes, finestres, els mobles que pogués haver-hi a la casa.

En pocs anys no queda res del que en un passat recent va ser un llogaret animat, amb els soldats vigilant la contrada, les païsses amb els cavalls, l'església i el convent amb els religiosos que tenien el valor d'endinsar-se fins a les foscúries més ignotes d'aquest estrany univers allunyat dels homes.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí París 1793 (El Tall Editorial)