Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Browsing All 10169 Browse Latest View Live
Mark channel Not-Safe-For-Work? cancel confirm NSFW Votes: (0 votes)
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel.
0

Viatges - Venècia i el record de les Brigades Internacionals!

0
0

Crònica sentimental dels Anys 70 - Venècia i el record de les Brigades Internacionals! -


Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables. (Miquel López Crespí)


Amb Joana, a l´estiu, quan el partit ens permetia marxar una setmana de vacances després d´haver obtingut dificultosament el passaport, ho podíem comprovar amb els nostres propis ulls. A Itàlia, els berlinguerians havien pactat amb la Democràcia Cristiana i el Vaticà el famós “compromís històric”. Nombroses regions eren administrades pels funcionaris del PCI, deu milions de votants donaven suport a Berlinguer, però res canviava. Les rituals processions del Primer de Maig, les vagues controlades i dirigides pels sindicats oficials... Batlles, regidors i diputats del partit, amb la bandera italiana i la roja presidint les festes, convocant, per mantenir els fidels sota control, la manifestació contra la intervenció ianqui a Vietnam, el cop d´Estat de Pinochet a Xile. Antonio Gramsci era convertit en un simple reformista, lluny de la flama revolucionària de la democràcia directa i els Consells Obrers de Torí en els anys 20. La lluita per l´hegemonia de les idees socialistes esdevenia l´excusa ideal per a una completa adaptació a la societat burgesa.

A Venècia, a les festes de barri dels grups d´esquerra alternatius, amb els amics de Lotta Continua, Il Manifesto i Democràcia Proletària parlàvem durant hores interminables de la possibilitat de reconstruir el partit dels treballadors. S´havia de tornar a Lenin, estudiar La revolució traïda de Trotski, recuperar les arrels del marxisme, l´autèntic pensament revolucionari de Gramsci i Rosa Luxemburg.

A Mestre, a Murano, a qualsevol barri venecià, després de projectar La batalla d´Alger, sopàvem d´uns espaguetis molt barats que feia Rossanna Monti, una antiga guerrillera que ens explicava com els acords de Ialta entre els aliats obligà a desarmar els milers de partisans que havien lluitat contra Mussolini i els nazis.

Plorava, recordant els vells temps, quan Milà i les principals ciutats italianes eren en mans de la guerrilla.

La història de na Rossanna em recordava fil per randa el que em contava el pare dels dies finals de la guerra, quan els militars, socialistes i anarquistes de la Junta de Defensa, pactant amb els franquistes, obriren les portes de Madrid a requetès i falangistes.

L´oncle José, militant del PCE, responsable del servei de Transmissions del coronell Barceló, ho va viure intensament, amb les armes a la mà, lluitant alhora contra els feixistes i els militars colpistes. Finalment, després d´uns dies de combats amb prop de tres mil morts, el coronell, el seu Estat Major i els partidaris de la resistència fins al final, foren executats enmig del carrer, dies abans de l´entrada de les tropes de Franco.

Quina alegria a Burgos, comprovar com els republicans es mataven entre ells! Franco, de forma cínica, els havia promès que perdonarien qui no tengués les mans tacades de sang! Molts militars republicans s´ho cregueren. Pensaren que, lliurant els resistents als escamots d´execució, serien perdonats i conservarien la graduació obtinguda a la zona republicana.

Somnis de folls, il·lusions de desesperats!

L´oncle contava com Francisco Galán, el germà de Fermín Galán, l´oficial afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca, dalt d´un camió, exhortava els soldats a no deixar les armes, a resistir.

-Cal no abandonar la lluita. Podem aguantar fins el començament de la propera guerra mundial, un fet que s´esdevendrà d´aquí a uns mesos. Si podem resistir, si els traïdors no obren les portes de Madrid als feixistes, França i Anglaterra ens donaran suport. Encara podríem sostenir els fronts, barrar el pas als botxins que esperen enllà de la Ciudad Universitaria, a l´altra banda del Pont dels Francesos. El poble disposa de milers de fusells i metralladores... És una oportunitat única. Passaran segles abans que els treballadors poguem tenir novament un fusell a les mans!

Però ningú feia cas als comissaris i oficials que no volien lliurar-se fermats de peus i mans als franquistes.

Els homes, cansats per tres anys de guerra, comprovaren com les famoses “democràcies occidentals" no havien fet res per la República: els trens carregats d´armes eren als Pirineus i el govern del Front Popular no feia res concret per acabar amb la reacció, la intervenció d´Alemanya i Itàlia. Es feia evident que Anglaterra s´estimava més una victòria de Franco. Per a Londres i París Espanya no era una República parlamentària, una autèntica democràcia. Ans al contrari. Les classes dominants d´ambdós països consideraven els republicans uns rojos, bolxevics al servei de la dictadura del proletariat.

Un mal exemple, la República espanyola! La xurma, els obrers de les fàbriques, els pagesos sense terra, la petita burgesia democràtica, s´havien atrevit a vèncer l´exèrcit a les principals capitals de la península i, a Aragó, a Catalunya, i nombroses comarques del País Valencià, proclamaren el “comunisme llibertari”.

Donar suport a un règim així? Consentir que amb la victòria republicana es consolidàs un nou tipus de societat igualitària? Els rics d´arreu del món contemplaven els documentals que arribaven dels fronts de guerra, de les ciutats que resistien a moros, legionaris i requetès, amb els mateixos ulls que l´aristocràcia francesa del segle XVIII devia veure la guillotina de Robespierre aixecada al bell mig de la plaça de la Revolució. Els corresponsals de la premsa oficial anglesa, francesa i nord-americana, llevat d´honrades excepcions, atiaven el foc contra nosaltres. Els governants democràticament elegits pel poble, el mateix Manuel Azaña, era presentat com una viva reencarnació del comunisme soviètic. Quin periodista explicava que el mateix President de la República maniobrava contra els revolucionaris i que, si hagués pogut, els hagués exterminat. Els agents de Hitler i Mussolini, ben pagats, feien córrer rumors esfereïdors del “terror roig” a Madrid, València i Barcelona. Cap agent d´Alemanya i Itàlia no explicava l´origen de la justa ràbia popular, dels segles de fam i opressió sota el poder dels terratinents i l´església catòlica. La política de No Intervenció patrocinada per França i Anglaterra, la retirada de les Brigades Internacionals sense que ho fessin els soldats del nazifeixisme marcà el nostre declivi.

Els voluntaris de les Brigades Internacionals ploraven el dia de la seva retirada, quan desfilaren per Barcelona, rebent un diluvi de flors per haver vengut a donar la vida per la Llibertat!

El pare i l´oncle m´explicaren com, els més conscients, els combatents que havien lluitat al costat dels brigadistes, sabien que amb aquell gest, la República restava condemnada a mort. A Barcelona, l´acomiadament va ser emocionant. Els carrers i amples avingudes de la ciutat que resistí les envestides borbòniques, els bombardejos d´Espartero, lluïen les banderes de tots els països dels voluntaris i resplendia, curulla d´amor i solidaritat. Les al·lotes catalanes, emocionades, travessaven l´avinguda i besaven els combatents que marxaven del país. Els infants els lliuraven ramells de flors i, des dels balcons, milions i milions de pètals queien, com un diluvi inabastable, damunt el cap dels homes que havien salvat Madrid, derrotat els italians a Guadalajara, lluitat fins al límit de la resistència humana a Belchite, Terol i l´Ebre.

Anys després, a Venècia, passejant amb Joana, recordava les històries narrades pel pare. Els espaguetis de na Rossanna Monti, a Murano! No teníem gaires diners. Subsistíem a força d´entrepans, de la fruita que adquiríem a les botiguetes dels barris populars. Aquell plat calent era la nostra salvació! Turistes pobres! Ens venia just comprar els bitllets de tren, pagar el lloguer del càmping, comprar l´ampolla de llet dels matins, l´entrepà del migdia. Però era l´única forma de viatjar per a joves mallorquins amb feines ocasionals i inestables.

Suportàvem qualsevol entrebanc per a poder restar uns dies amb els companys d´altres nacions, compartint idees i experiències. Amb quina il·lusió entràvem a una llibreria de l´estranger a la recerca de llibres prohibits per la dictadura! La joia de tenir a les mans els diaris dels companys italians, els primers números de Il Manifesto i Lotta Continua!


Final de tardor, fotografies i niguls

0
0

Dalt del turó

Final de tardor,  fotografies  i  niguls

Climent Picornell

La tardor convida a l’hivern que deixarà la seva marca. Quant surts a fora vila sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier sense fulles. Sents el fum dels formiguers i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.  Sents els tords  i els estornells que passen  escapats cap a l’olivó i el llentiscle. Sents els bolets que s’estufen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents els primers rupits, les seves converses potents i elegants. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.  Sents  la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.  Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.

Prepar, conjuntament amb n’Amador Paçol, un llibre sobre la feinada que va fer com a fotògraf en Toni de sa Botigueta, 94 anys,  i hem quedat al cassino amb ell per xerrar-ne. El que més ens interessa és com es va fer retratista. “ Com me vaig fer retratista?”,  diu, “Idò per casualitat, perquè vaig encontrar en Toni des Molins que havia trobat una màquina per dins es sembrat, repassant es blat, i la mos va dur a mostrar a can Nuviet,  jo anava molt per can Nuviet, quan  havien muntat sa barberia i en Toni va dur aquesta màquina i no la sabia manejar i jo tampoc,  però la me vaig guaitar i a jo m’agradava fer fotos, lo que no tenia per comprar cap màquina i la vaig dur a mostrar,  li vaig dir:  deixa-la-me i jo la duré a mostrar a un que se n’entén. Vaig anar a can Vila, a Ciutat,  i en Vila vell  la se va mirar i va dir això és una bona màquina,  una Retina de sa casa Kodak,  lo que havia estat perduda per dins es sembrat i s’ estoig  estava un poc tudat, però per dedins estava beníssim”.  “Quin any devia ser?”  “Jo no ho sé però jo encara era fadrí quan en Nuviet va muntar sa barberia a ca son  pare, es cas és que vaig dir a  n’en Vila:  i que en podem pagar d’això?  I ell va dir tant, no me’n record ara, i jo vaig dir, a n’en  Nuviet:  compra-la!  I jo ja la manejaré. I res i en Nuviet la va pagar perquè jo no tenia cap dècima, lo que, en aquell temps jo era una espècie de secretari d’en Nuviet, i amb sos seus dobbers, jo no en tenia cap, en Nuviet me va finançar sa màquina i  me vaig posar a fer fotos a n’els amics i... res. Així vaig començar!”

Quan observ les seves fotografies, fetes durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, pens que malgrat tot hagi canviat, els carrers un temps plens de pols ara estan asfaltats, els arbres de la plaça ja no són els mateixos, sempre queda un rastre, un element que les fa reconeixibles en l’actualitat, una deixa. Ben igual que en les fotografies de les nines i els nins a escola, malgrat els anys passats i els vestits canviats, queda una fesomia que travessa, implacable, el temps: uns ulls, unes orelles, uns cabells que ens recorden de forma potent els qui ara som la gent d’aquest poble. Per això el gran valor testimonial dels retrats i les fotografies antigues, història de vida viva, herència de nosaltres mateixos, testimoni de les famílies de santjoaners i santjoaneres, en un temps en què tot pareix que s’enfonsa, un salvavides de la nostra memòria, dèbil i esbravada.

A la rotllada del cafè, un altre dia,  el tema anava dels senyors de possessió d’un temps i de com havia canviat la relació reverencial amb ells, els grans propietaris, els cacics.  És n’Arnau Cantó qui parla: “Ara jo no en queden i els que queden i es creuen que ho són encara, senyors, són com pepots de fira, figures fora del seu escenari, com va dir algú al senyor de sa Fastina: “ara senyors ho som un poc tots, no me digui que és es senyor de sa Fastina, me digui es seu nom i llinatges!”. “Qui més qui manco o ha establit la seva possessió o l’ha venuda a un alemany, o hi té un agroturisme, o com en els Calderers hi ha fet un parc temàtic  i,  els qui es resisteixen,  tenen les cases que s’esbuquen i encara se passegen creguent que ho són, però pidolen reverències i ja ningú els ne fa, com el senyor de son Crinto,  xueta d’orella alta que s’ha cregut el seu paper en un temps en que qui més qui manco té més doblers que ell, o el de Reimart, que no té ni calefacció, ni aire condicionat, ni rentaplats dins l’enorme cuina ennegrida pels anys de fer-hi foc”. “Tot ha canviat” diu en Vicenç Pelut, i se posa a recitar: “El poble ja no és lo que era / com l’havíem conegut / es batia el blat a l’era / tothom era benvingut. / Sant Joan ja no és lo que era / com l’havíem conegut / ja no hi ha na Mateveta / ja no hi ha en Llorenç Curt”.  De prompte canvia de tema: “¿Saps aquell ginjoler tan gros que havia sembrat jo feia anys? Idò ara mos hem repartit s’herència i ha quedat dins sa partió de sa meva germana.  Ara es meu cunyat –que no el puc veure ni en pintura- se menjarà els meus gínjols, bé meus, ara són seus, vatuadell!”

Se presenta en Miquel Grimalt i la conversa, prop de la foganya,  va de noms. “Idò sí, els niguls tenen també noms propis a més dels seus noms científics, expressats aquests tal com ho feu Linneu per a la taxonomia de les plantes. Aquesta terminologia “nigulística” tan aviat és decidida i concisa com “cel tavellat” quan el cel és cobert de niguls petits en forma de tavells de llana, com màgica i delirant quan imagina ciutats en el cel –amb murades, torres i campanars- en el nigul anomenat “la ciutat de Troia”. Altres pics s’enrevolta d’un tel poètic com quan les boires són “boires tendres”. “He de confessar” li dic a n’en Miquel  “que tenc un sentiment de reconfortament quan sent aquest noms i sobretot ara que els cels de tardor són espectaculars. De “na Ruixamantells” als “fadrins de Felanitx”, passant per “sa fel d’en Judes”, aquest -no podia ser d’altra manera- és un nigul que fa feredat, acompanyant dels caps de fibló”.


[16/12] Judici Michel - Conferència Sindical (Berlín, 1920) - Pappini - Dunois - Torralvo - Camba - Kim Jwa-Jin - Beivide - Valentín de Pedro - Hermosillo - Varo - Rodríguez Fernández - Escot - Tombolino - Laisant - Ascaso - Malaguti – Marcassoli - Airiguirigoitia - Ibáñez - Sánchez Solano - Sánchez Palacios - Babec

0
0
[16/12] Judici Michel - Conferència Sindical (Berlín, 1920) - Pappini - Deffosse - Dunois - Torralvo - Camba - Kim Jwa-Jin - Beivide - Valentín de Pedro - Hermosillo - Varo - Rodríguez Fernández - Escot - Tombolino - Laisant - Ascaso - Malaguti – Marcassoli - Airiguirigoitia - Ibáñez - Sánchez Solano - Sánchez Palacios - Babec

Anarcoefemèrides del 16 de desembre

Esdeveniments

Louise Michel, fotografiada per Eugène Appert, just abans del Consell de guerra de 1871; porta vel negre en senyal de dol per Théophile Ferré, afusellat el 28 de novembre d'aquell any

Louise Michel, fotografiada per Eugène Appert, just abans del Consell de guerra de 1871; porta vel negre en senyal de dol per Théophile Ferré, afusellat el 28 de novembre d'aquell any

- Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.

***

Anagrama de la futura AIT

Anagrama de la futura AIT

- Conferència Sindical de Berlín (1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920 té lloc a Berlín (Alemanya), convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una conferència sindical anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la reconstrucció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La Revolució russa de 1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el bolxevics, com ara els congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919, però el congrés rus de Moscou de 1920 deixà ben clar quin era el caràcter que els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per això sorgí la necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència estigueren representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), sector minoritari de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop Steward & Workers' Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el rus Belensky d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions Professionals de Dinamarca; la CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova Internacional. Una comissió formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que foren finalment aprovades, basades en els principis de la lluita de classes, l'anticapitalisme, antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la independència dels partits polítics i internacionalisme. L'associació que es volia crear prengué el nom provisional de Internacional Revolucionària dels Treballadors (IRT). La Conferència va fer una crida a totes les organitzacions sindicalistes revolucionàries i industrials a prendre part en el congrés convocat per a maig de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical Roja (ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A més a més es va fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per afavorir la preparació del congrés moscovita. Els grups anarquistes que finalment van participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que patien els anarquistes russos i significà el trencament amb els bolxevics. Després de diverses trobades, la refundació de l'AIT fou un fet en el Congrés de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923.

Anarcoefemèrides

Naixements

Romualdo Pappini

Romualdo Pappini

- Romualdo Pappini: El 16 de desembre de 1863 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Romualdo Pappini. Sos pares es deien Ferdinando Pappini i Teresa Bianco. Es guanyava la vida com a mecànic. Insubmís al reclutament, el desembre de 1883 va ser condemnat a tres mesos de presó. Posteriorment, durant el servei militar, després d'haver assolit del grau de caporal, va ser degradat per les seves idees subversives i assignat a la I Companyia de Disciplina establerta a Venècia (Vèneto, Itàlia). Un cop llicenciat, retornà a Torí i va ser detingut en diverses ocasions per «ociós i vagabund». En 1887 passà a França i s'enrolà en la Legió Estrangera, signant per cinc anys, als quals s'hagué de sumar un any més que passà a la garjola per desobediència. A França va completar la seva formació llibertària i es va veure molt influenciat per l'anarcoindividualisme de Max Stirner. Admirador de François Claudius Koënigstein (Ravachol), aprengué la fabricació d'objectes explosius, perfeccionant-los. A finals de 1893 va ser expulsat de França i retornà a Torí, on es dedicà activament a la propaganda anarquista i a l'explicació de l'ús dels materials explosius. A principis de 1894 va fer una conferència a Barriera di Lazo (Torí, Piemont, Itàlia) sobre la fabricació d'artefactes explosius i informacions del fullet anarcoterrorista L'indicateur anarchiste. El març de 1894 es va veure implicat en l'anomenat «Cas Malato»–l'intent d'aixecament revolucionari promogut per Charles Malato el 7 de febrer de 1894 a la zona de Biella (Piemont, Itàlia)– i processat amb altres companys (Luigi Alasia, Ferdinando Capisano, Antenore Giovanni Conelli, Achille Gouthier, Carlo Gribaldo, Alberto Guabello, Giacomo Marchello, Flavio Sogno, Pietro Stura, etc.); va ser condemnat a 14 mesos i 20 dies de reclusió, amb l'afegitó d'un any de vigilància, per «associació criminal» i per ser un dels caps de la revolta. Entre els documents que se li segrestaren, a més d'una foto de Ravachol amb la màxima «Si vols ser feliç, penja, per l'amor de Déu, el teu patró», es trobava un opuscle francès amb el projecte de destrucció de l'Òpera, la traducció autògrafa de L'indicateur anarchiste amb fórmules d'explosius, un quadern amb pàgines manuscrites titulat Svolgimento delle teorie anarchiche nella massa lavoratrice, i diversos números de publicacions anarquistes (La Révolte, L'Insurgé,Le Père Peinard, etc.). Després d'acomplir la pena, se li va assignar residència durant dos anys i va ser portat a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on participà, amb altres companys (Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli, Salvatore Corsaletti, Roberto D'Angiò, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Alfredo Tranini, etc.), en l'aixecament de l'1 de març de 1896, durant el qual va morir l'anarquista Argante Salucci. Pel seu comportament, va ser condemnat a 15 mesos per«violació de l'assignació de residència, resistència i lesions». El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional i immediatament s'embarcà cap a l'Argentina, fet que implicà un manament de captura immediata per no haver acomplit la condemna sencera. Retornà clandestinament a Itàlia i l'abril de 1900 va ser detingut i empresonat per concloure la pena que li quedava. En 1901, un cop lliure, manifestà la intenció de penedir-se i es traslladà a Tànger (Marroc) portant una recomanació del prefecte per a les autoritats d'aquesta ciutat. A Tànger formà part del Centro Obrero Socialista (COS, Centre Obrer Socialista), majoritàriament format per treballadors espanyols, participant en diverses iniciatives. En 1903 el consolat de Barcelona (Catalunya) informà que havia interceptat una circular des de Tànger signada per ell on s'anunciava la creació d'un Comitè Internacional de Defensa (CID) destinat als obrers, que no era altra cosa que el COS en estret contacte amb els anarquistes andalusos i catalans. En 1905 es casà amb una espanyola, de família «honorable» segons la policia, amb qui tingué fills. A partir d'aquest moment es dedicà a la seva feina i allunyà del COS. En 1906 aconseguí una discreta posició, esdevenint viatjant comercial d'una empresa belga, i va convèncer les autoritats italianes de la seva reconversió i del seu allunyament de les idees subversives. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella

Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella

- Amédée Dunois:El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquestaèpoca col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO:Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc.Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), iés transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945.És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol«Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) iJaurès internationaliste (1936).

Amédée Dunois (1878-1945)

***

Una de les obres de José Torralvo

Una de les obres de José Torralvo

- José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).

***

Julio Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)

Julio Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)

- Julio Camba: El 16 de desembre de 1884 neix a Vilanova de Arousa (Pontevedra, Galícia) el periodista, humorista i escriptor anarquista, i després franquista, Julio Camba Andréu. Fill d'una família de classe mitjana, son pare, Manuel Camba Bóveda, compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i  sa mare es deia Juana Andreu Temes; son germà major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor. Després de fer estudis a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria de Marín (Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en un grup de lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes fonts en diuen 16–, en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es fes capellà, fugí de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell cap a l'Argentina. A Buenos Aires treballà amb un amic de sa família i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup editor del periòdic La Protesta Humana i amb la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure néixer. En aquesta època començà a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests, pamflets, etc.) i a col·laborar en els periòdics anarquistes La Protesta, dirigit per Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, i La Protesta Humana. També participà activament en la vaga general de 1902. Per totes aquestes activitats, en aplicació de l'anomenada «Llei de Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián Troitiño, Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de l'Argentina cap a Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva Galícia natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a Galícia, començà a col·laborar en El Diario de Pontevedra, però ràpidament s'instal·là a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions anarquistes, com ara El Porvenir del Obrero. Mesos després creà el seu propi periòdic, El Rebelde (1903-1905); aquest setmanari literari de continguts obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich Nietzsche, va ser dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les col·laboracions de Pietr Kropotkin–l'única col·lecció gairebé completa dels 51 números d'El Rebelde es conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus, Anselmo Lorenzo, Francisco Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja, José Martínez Ruiz (Azorín), José María Blázquez de Pedro, Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes d'impremta. El 23 de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista modernista Afirmación. A partir de 1905, i fins 1907, col·laborà com a cronista en el periòdic republicà El País. En 1907 va ser contractat pel periòdic España Nueva com a cronista parlamentari i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la política. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics (La Correa, El Cuento Semanal,El Intransigente, Los Lunes del Imparcial, La Voz, etc.) i en les publicacions anarquistes La Anarquía Literaria,La Revista Blanca i Tierra y Libertad. En aquest any, durant el procés per l'atemptat contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906), va ser cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista regicida Mateu Morral Roca, però sempre reconegué, durant el judici i en articles de premsa, que el coneixia escassament. També en 1907 publicà el llibre El destierro, on narra la seva etapa Argentina i la seva introducció en el pensament anarquista. En 1908 entrà a formar part com a corresponsal en la plantilla del periòdic La Correspondencia de España i va ser enviat a Constantinoble (Imperi Otomà), on cobrí el moviment dels anomenats «Joves Turcs», les eleccions i el canvi de sultà d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de redacció i El Mundo el va enviar com a corresponsal a París (França) i a Londres (Anglaterra). En 1912 començà a escriure en el diari conservador La Tribuna sota el pseudònim Diario de un Español. Retornà a Londres i també envià cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir, aprengué el francès, l'anglès i l'alemany. En 1913 començà a col·laborar per al diari monàrquic ABC, contribució que durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort. En 1916, en el context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York, EUA), per a cobrir les eleccions de 1917 en els quals guanyà el demòcrata Woodrow Wilson. Una d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista per al diari liberal El Sol. Repetí a Berlín i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia). De bell nou a ABC, cobrí la corresponsalia de Nova York i retornà a Espanya després del crack del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves idees anarquistes ja s'havien refredat força. En 1930 viatjà a Mèxic i, ben igual que el seu viatge a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia sobre aquests. Durant la Guerra Civil espanyola, que passà gairebé tota a Portugal, les seves cròniques, on expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren en l'ABC de Sevilla (Andalusia, Espanya). En 1948 es publicaren les seves Obras completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un recull de les seves publicacions. En 1947 s'instal·là de manera intermitent com a hoste de l'Hotel Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril de 1954, ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer Joan March Ordinas, per a qui havia treballat de negre. Entre 1951 i 1953 col·laborà en el periòdic franquista Arriba. També va escriure per a La Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser anomenat per alguns com el Brillant-Savarin espanyol, però també pel pòquer, joc que l'obligava a escriure més per necessitat econòmica que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme«Mariano de Cavia» del diariABC. Publicà nombrosos llibres, molts d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las alas de Ícaro (1913), Londres (1916), Alemania, impresiones de un español (1916), Playas, ciudades y montañas (1916), Un año en otro mundo (1917), La rana viajera (1920), Aventuras de una peseta (1923), El matrimonio de Restrepo (1924), Sobre casi todo (1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer (1929), Haciendo de República (1934),La ciudad automática (1934), Esto, lo otro y lo de más allá (1945), Etc., etc. (1945), Mis páginas mejores (1956 i 2012), Ni fuh ni fah (1957), Millones al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de 1962, com a conseqüència d'una embòlia, a la Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972 i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos de Julio Camba» que es reunia al restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi periodístic que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls dels seus articles, molts d'ells inèdits, com ara Maneras de ser periodista (2013), Caricaturas y retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un corresponsal español (2014) i Galicia (2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes sota el títol «¡Oh, justo, sutil y poderoso veneno!». Los escritos de la Anarquía.

***

Kim Jwa-Jin

Kim Jwa-Jin

- Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao«El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la«Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.).  Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jimés recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.

***

Necrològica de Valentina Beivide Solana apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'11 de gener de 1994

Necrològica de Valentina Beivide Solana apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de gener de 1994

- Valentina Beivide Solana: El 16 de desembre de 1894 –algunes fonts citen 1893– neix a Liaño (Villaescusa, Cantàbria, Espanya) l'anarquista, naturista i esperantista Valentina Beivide Solana –també citadaBeibide–, coneguda com Sara. Sos pares es deien Ricardo Beivide i Visitación Solana. Quan era molt jove emigrà a França i a París entrà en contacte amb el moviment llibertari i conegué son company Pedro. La parella s'establí a Cuers (Provença, Occitània), on Pedro animà el grup esperantista local dins del quall ella col·laborà activament. També participà en les activitats del grup vegetarià llibertari de Niça (País Niçard, Occitània), especialment com a cuinera. Posteriorment formà part del grup de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània) fundat en 1929 per Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes la majoria llibertaris. En 1937 la parella marxà cap a Espanya per participar en la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, retornaren a Cuers i el seu domicili acollí nombrosos refugiats als quals ajudaren, amb el suport del grup de Lo Pònt de Soliers, per aconseguir ajuda material i documents. Després de la mort de Pedro, continuà militant fins que un atac li va paralitzar les cames i es va veure obligada a retirar-se a una llar d'ancians de Cuers. Valentina Beibide va morir centenària el 18 de desembre de 1993 a la Residènica «L'Ensoleillado» de Cuers (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la Facultat de Medicina de Marsella.

***

Valentín de Pedro (ca. 1922)

Valentín de Pedro (ca. 1922)

- Valentín de Pedro: El 16 de desembre de 1896 neix a San Miguel de Tucumán (Tucumán, Argentina) el periodista, escriptor, poeta, dramaturg i traductor anarquista Valentín de Pedro Antón, que va fer servir el pseudònim Valentín de la Villa. Fill d'immigrants castellans, sos pares es deien Juan de Pedro i Joaquina Antón. Va fer els estudis secundaris a Buenos Aires (Argentina) i aprengué taquigrafia, activitat amb la qual serví al poeta Rubén Darío, la biografia del qual va escriure anys després. Quan era molt jove s'inicià en el periodisme i treballà en la revista humorística PBT de Buenos Aires, en la qual obtingué un premi. Encara menor d'edat, viatjà com a polissó en un vaixell de càrrega que hi anava a Espanya i va ser retornat al port d'origen quan va ser descobert intentant desembarcar. En 1916 publicà el quadern de poesies El ritmo de la idea i en aquesta època va escriure la seva primera obra teatral, Con las alas rotas. En 1917 marxà cap a Espanya com a corresponsal de les publicacions de Buenos Aires Caras y Caretas, Plus Ultra i La Gaceta. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), en 1918 col·laborà en la revista Un Enemic del Poble. En 1918 viatjà a Mallorca, on va ser allotjat a Valldemossa (Mallorca, Illes Balears) per la parella intel·lectual formada per Joan Sureda Bimet i Pilar Montaner Maturana. El febrer de 1919 fundà a Barcelona la revista Río de la Plata. En 1920 publicà la seva primera obra a Espanya, Cartas de amor de Clara Matei. En aquestaèpoca visqué la bohèmia i va fer amistat amb l'escriptor Rafael Cansinos Assens, assistint a les tertúlies de Ramón María del Valle-Inclán, José Ortega y Gasset i Manuel Azaña Díaz. Entre 1921 i 1922 viatjà per Veneçuela. En 1922 retornà a la Península i aquest mateix any publicà el seu assaig España renaciente. Opiniones. Hombres. Ciudades. Paisajes i la traducció del portuguès de l'obra de Raúl BrandâoLa farsa. En 1923 col·laborà en Los Hombres Libres. En aquests anys publicà articles assíduament en els periòdics madrilenys Estampa, La Libertad i La Nación. L'1 d'octubre de 1927 fundà la revista de crítica teatral La Farsa. Publicación semanal de obres teatrales (1927-1936) i a partir d'aquest any col·laborà en el diari La Prensa de Buenos Aires. En 1932 col·laborà en El Amigo del Pueblo. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les Milícies de Premsa, col·laborà en publicacions llibertàries (CNT,Castilla Libre, Juventud Libre, Solidaridad Obrera, etc.) i fou redactor en cap d'El Sindicalista. Durant els anys bèl·lics fou director de l'Escola Professional de Capacitació Teatral, organitzada pel Sindicat Únic Regional d'Espectacles Públics de la CNT del Centre a la Sala Ariel del Teatre Lope de Vega (abans Teatre Alcázar), al carrer madrileny d'Alcalá, on també impartí la classe d'Història del Teatre i Literatura Dramàtica. El 13 de febrer de 1938 participà en l'homenatge al militant anarcosindicalistaÁngel Pestaña Núñez que es realitzà al teatre Fuencarral de Madrid. Amb el triomf franquista, l'abril de 1939 va ser detingut, reclòs a les presons madrilenyes de Les Saleses i de Porlier, jutjat i condemnat a 30 anys de reclusió. A la presó s'assabentà que havia estat pare, fruit d'una relació mantinguda amb una jove anomenada Aurelia. El 10 d'abril de 1941 va ser alliberat per la seva nacionalitat argentina i retornà al seu país –el juny de 1943 la seva pena va ser commutada oficialment i reduïda a 12 anys. En 1942 va fer un viatge a Tucumán, on va ser rebut calorosament. A Buenos Aires visqué amb la seva companya, l'actriu catalana Maria Boixader; reconegué son fill, encara que mai el va integrar a sa família, i treballà per a l'Editorial Sopena, col·laborant en la revista Leoplán. Entre gener i febrer de 1942 publicà les seves experiències a la presó («Quiebros de la cárcel») en el diariCrítica i aquest mateix any va escriure la novel·la La vida por la opinión. Novela del asedio de Madrid –reeditada en 2014, sobre aquesta terrible etapa de la seva vida. En 1964, amb Maximino Moyano i Rafael Rodríguez, creà la Companyia Argentina de Comèdies. Entre les seves obres podem destacar El sindicalismo frente a la política (1920),La compañera (1922), Delatores (1923), La novia del gaucho (1924), «La Prensa» de Buenos Aires. Historia del gran diario argentino; su nacimiento y prosperidad (1925), El hijo del Rey (1927),Nuevo Parnaso Argentino (1927), El poder del ejemplo (1928), Veinticuatro hores fuera del col·legio (1930),Pobre Aurelia (1940),Viaje de vuelta. Itinerario lírico (1944), Próceres argentinos en España (1954), América en las letras españolas del Siglo de Oro (1954 i 1961), Vida de Rubén Darío (1965) Rimas, leyendas, teatro y artículos (1966), Antología de la poesia castellana (1966) i Cuando en España estalló la paz. Galería de condenados tras la Guerra Civil: escritores, periodistas y políticos (2014). Com a dramaturg publicà El caudillo (1925), El veneno del tango (925) i El hechizo del mar (1933), entre moltes altres. Valentín de Pedro va morir el 7 de novembre de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Valentín de Pedro (1896-1966)

***

Necrològica de Gabriel Hermosillo Alcón apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 19 de novembre de 1959

Necrològica de Gabriel Hermosillo Alcón apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 19 de novembre de 1959

- Gabriel Hermosillo Alcón: El 16 de desembre de 1899 neix a Librilla (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Hermosillo Alcón–algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hermosilla. Sos pares es deien Mateo Hermosillo i Dolores Alcón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després de la guerra civil s'exilià a França. A l'exili visqué a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània), treballà d'agricultor i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. Gabriel Hermosilla va morir el 4 d'octubre de 1959 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Remedios Varo

Remedios Varo

- Remedios Varo: El 16 de desembre de 1908 neix a Anglès (Selva, Catalunya) la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Filla d'un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d'una devotíssima catòlica d'origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d'Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d'escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s'establí definitivament a Madrid, son pare l'encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l'anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l'Acadèmia, i la parella s'instal·là a París durant un any. En 1932 s'establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l'ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d'André Breton. Més tard, s'integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d'aquest període serà L'agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s'acostà encara més al moviment anarquista i a través d'aquest conegué el poeta Benjamin Péret --qui lluità el març de 1937 al front d'Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la«Columna Durruti»--, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l'Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d'Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d'internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l'Institut Francès d'Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària (Bayer, etc.) i treballà durant un curt període per a l'Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d'il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d'homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l'obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959),Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo, considerada la introductora del surrealisme a Mèxic, va morir d'una aturada cardíaca el 8 d'octubre de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Dolores Rodríguez Fernández

Dolores Rodríguez Fernández

- Dolores Rodríguez Fernández: El 16 de desembre de 1915 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia». Dolores Rodríguez Fernández va morir l'11 de juny de 1959 a Roanne (Roine-Alps, França).

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Viatge a una ciutat assetjada (les narracions dels anys 70 i 80)

0
0

Viatge a una ciutat assetjada (les narracions dels anys 70 i 80)


Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. (Miquel López Crespí)


Quants d'anys fa que estic aquí dintre, amagat, tancat dins del pis, aïllat del món exterior? Ja no ho puc recordar. Fa vint-i-cinc anys assassinaren al Che. Ningú no se'n recorda. Fa vint-i-cinc anys jo en tenia vint. Tots volíem lluitar -lluitàvem!- contra la injustícia. Llunyanament, a vegades, recordo l'accident, uns dies obscurs a la clínica. Avui tot és fosc dins de la meva memòria. Ella degué morir al meu costat. Ningú m'ha parlat mai més del què se'n féu. Quina situació més estranya! De cop i volta, als quaranta-cinc anys, quan la professió, el treball al diari semblaven anar immillorablement, sorgí d'improvís, envaint la carretera, aquell cotxe negre. El meu únic contacte amb l'exterior es n'Antònia. Em porta el menjar de la setmana, m'ajuda a arreglar una mica la casa. Sempre protesta. Troba que conservo massa llibres, posters, records d'un temps esvaït que mai més no tornarà. Aquest cartell del Che desgastat pels anys! Un home que volgué ajudar a la humanitat i morí, com Crist, penjat de la creu, metrallat. La mateixa mort. El mateix destí. Dos homes idèntics. El Che. Crist. Ambdós es confonen dins del meu cervell formant una imatge inseparable. Paralitzat a la cadira de rodes, no puc fer gaire coses. Escriure. Vigilar les muntanyes. Defensar-me dels perills que m'envolten. Constantment estic a l'aguait del que s'esdevé a l'exterior: renous misteriosos, les veus dels desapareguts poblant les eternes hores de l'insomni. He presenciat multitud de crims als pisos dels voltants. Moltes nits se senten crits que demanen ajut provinents de la ciutat sacsejada. Ningú no dóna una mà al veí. La solidaritat fa temps s'esvaí per les clavegueres del carrer. Els cretins i assassins que ens comanden s'en riuen de les idees que ens agombolaren fa unes dècades. He cuirassat la porta; i les finestres. He construït a poc a poc, així com he pogut unes petites retxilleres que em permeten veure el carrer o disparar si m'ataquen. El perill ens volta i cal no estar desprevinguts. Atacs sobtats. Robatoris. Ciutat, d'ençà la desfeta, sense llei ni ordre, s'ha convertit en un camp de batalla on tan sols sobreviu el més fort. Exercits de captaires s'arreplegaven pels carrers. Homes i dones terriblement desfigurats per desconegudes plagues estan a l'aguait rere les cantonades. No són estranys els casos de canibalisme. Al començament de la meva malaltia, abans de la guerra, la situació no era tan dolenta. Cada matí, des dels finestrals podia veure els autobusos amb els infants anant als col.legis o a la gent apressada cap a la feina. Les dones encara podien anar a la botiga, al forn, als quefers quotidians. Per les nits ens reuníem. Parlàvem, organitzàvem el món millor que havia de venir sense imaginar que la guerra estava en marxa i que els militars es disposaven a la rebel.lió, a la venjança. Quant d'odi s'acumulà en poc temps dins el cor de les persones! En pocs anys la situació s'enterbolí. Les nostres organitzacions feren figa, nosaltres mateixos les deixàrem anar a la deriva. Despenjàrem els cartells del Che. L'assalt al Parlament fou la senyal per a la matança de forasters i gitanos. Escamots armats anaren a cercar els amics que s'havien destacat en la protesta. Cremaven les cases dels treballadors estrangers davant la còmplice indiferència de la policia. Un cercle de foc encerclà la Ciutat. Esclataven bombes a places i mercats. Els autobusos amb escolars eren incendiats, estripats per la metralla que arribava, silent, de les muntanyes. Multiplicació permanent de la violència. Mataven les empleades de les botigues per robar-hi la recaptació. Els carrers s'anaren despoblant. Tothom es refugià als soterranis de les finques. A cada cent metres s'hi veien les restes dels cotxes cremats, fems de mesos. Ni la televisió ni la ràdio no parlaven mai del que s'esdevenia al carrer. Si no hagués estat per la meva curiositat innata; si no m'hagués preocupat jo mateix d'estar informat pel meu compte, hom podia creure que vivíem al millor dels mons. Controlaven els mitjans de comunicació. El telenotícies només parlava de fets i esdeveniments llunyans: terratrèmols a Amèrica Llatina, ciclons als Estats Units, assassinats arreu del món. Es repetien setmana rere setmana els concursos televisius, els programes d'entreteniment: tertúlies on s'explicava fil per randa cada detall de la vida dels famosos. Però la guerra que ens sacsejava contínuament no existia, era una fal.làcia. Una mentida l'assassinat del Che o de Salvador Allende. Una rondalla les victòries permanents del poble vietnamita. Una faula que els homes i les dones poguessin, un dia, alliberar-se de l'esclavatge permanent, de la fam, de les guerres imposades pels de dalt. La ràdio era sovint l'únic mitjà de contacte amb la realitat. Per la BBC de Londres i per Ràdio París em vaig assabentar dels combats entre els pescadors i la Guàrdia Civil, de l'execució dels cincs joves antifeixistes el vint-i-set de setembre. Des de les retxilleres de les finestres clausurades contemplo, esfereït, l'increïble paisatge quotidià. Els camions carregats de presoners, els escamots d'afusellament, ebris, cantant cançons de guerra i extermini, enlairant banderes i estendards. Hi a finques que cremen. Incessant vol d'helicòpters damunt les barriades rebels. Sinistres avions de combat, provats en la guerra del Golf, deixen caure gas verinós damunt els pobles veïns, nàpalm, bombes de fragmentació. Una de les sofisticacions més terribles d'aquesta guerra són les trampes per a infants. Es tracta d'uns enginys especials en forma de flors de coloraines o de papallones pintades i que criden l'atenció dels al.lots. Quan aquests s'apropen i les toquen, de seguida esclaten i desfan en mil trossos el nin o la nina que s'hi ha acostat.

Abans d'aquest terrible nou ordre que ens han imposat, quan ella vivia i jo no estava immobilitzat, assegut en aquesta cadira de rodes, tot era distint. No ens imaginàvem que un dia pogués esclatar la guerra. Era impensable una revolta militar. Qui s'hagués pogut mai imaginar que el veí, armat, vingués a cercar-te?

Les nits, a l'estiu, eren lluminoses i clares. Escoltàvem música. Provàvem d'esbrinar el nostre destí estudiant les constel.lacions. La mar encara era blava, neta, sense les deixalles que llancen a la costa els centenars de petrolers enfonsats. Podies davallar a una cala, despullar-te i submergir-te en l'aigua clara que esclatava de reflexos daurats envoltant-te en un alè protector. Llegíem poemes al costat d'una improvisada foguera. Cantàvem cançons d'amor allunyats de l'odi i la rancúnia que covaven en secret al nostre voltant. La vida era feliç abans del fatal accident. Voldria, a vegades, saber realment com s'esdevingué tot allò, quins foren de veritat els fets que portaren a la situació actual. Si no recordo malament -ara la memòria em falla sovint- abans de l'accident el món semblava penetrar en una època esplendent: finida la guerra freda, els ianquis i els soviètics aprovaren la destrucció dels seus respectius arsenals nuclears. Pareixia que s'iniciaria un temps de permanent tranquil.litat per a la humanitat. La pau eterna somniada per tots els profetes de l'antiguitat. D'on ha sorgit, doncs, la guerra, l'odi entre germans? Des de la petita obertura de la finestra veig com cauen els projectils damunt Ciutat.

Hi ha dies, quan estic veient la televisió o escoltant Vivaldi, Albinoni, pel tocadisc, que toquen al timbre sobtadament. És gent estranya que ha pogut passar, no sé com, les defenses protectores que tenim a l'entrada de la casa; filferros electrificats, trampes ocultes que menen l'infeliç a fondals plens de llances punxegudes, enverinades. Es presenten davant la porta amb fals posat llastimós, demanant almoina, un bocí de pa, dient que no tenen feina, que estan en l'atur. Altres es fan passar per predicadors de misterioses religions esotèriques. Ofereixen la salvació eterna mitjançant una modesta contribució econòmica. La curació de qualsevol malaltia només resant unes estrambòtiques oracions. Altres, més folls, ofereixen assegurances contra la guerra, prometen una riquesa inabastable per a la teva família si un dia vinguessin a cercar-te els escamots de la mort. Estàs perdut si els fas cas! Tot són falsedats: després maten les famílies, violen les dones, se'n porten els fills presoners, roben el menjar, cremen els llibres.

Les nits són paoroses. Al.lots i al.lotes adolescents surten dels seus caus aprofitant que els helicòpters artillats són a la base. Van en cotxes cuirassats, armats de metralladores. Es veuen afamats, a la recerca desesperada de coca o heroïna. S'estableixen vertaders combats entre aquests grups i els narcotraficants. Ataquen els quarters de les forces d'ordre públic que encara existeixen. Jovençans esparracats, amb "mono" de dies, assalten a pit obert els filferros i trinxeres de davant les casernes. Saben que allà dintre hi ha sovint els paquets de droga confiscats als traficants. A vegades aconsegueixen vèncer les defenses i entren a degolla dins dels quarters. Després d'assassinar els guàrdies, es punxen allà mateix, entre els morts i ferits, les mans encara tacades de sang. Hi ha trets. Cremen pneumàtics enmig del carrer. Per la ciutat s'estén l'olor insuportable del cautxú encès. Continua estranyant-me la falsedat de les informacions que difonen. Parlen d'escoles inaugurades, autopistes, d'ampliació d'aeroports, de ports esportius. Després d'haver vist aquest hivern la retransmissió en directe de la fi del socialisme degenerat a l'Est, no acabo d'entendre com aquí, ningú no assalta els estudis de la ràdio i la televisió i retransmet, d'una vegada, els combats dels carrers, les imatges de mendicants estripant els cavalls morts, la tropa, rebel, penjant els seus oficials. Hi ha manifestants davant el Govern Civil demanant armes per defensar el poble. Trets entre els escamots de falangistes i esquerrans que resisteixen encara disparant dalt dels terrats de les cases. Crema la Delegació d'Hisenda. Potser saber la veritat fos un revulsiu. Arribo a pensar que les coses que passen són producte de la ignorància de la gent quant al que vertaderament s'esdevé. Molts poden pensar -si veuen diàriament la televisió-, que els fets que passen només s'esdevenen al seu carrer i a la resta de l'Estat tot funciona com pertoca. Si fossin conscients que la guerra és pertot arreu, que la misèria s'estén implacable, igual sortirien al carrer per acabar d'un cop amb aquesta vida impossible que estem condemnats a sofrir d'ençà la revolta militar. Però no. La gent es conforma amb l'establert. Amagats dins dels soterranis per protegir-se dels atacs de l'aviació, dels projectils que arriben, silents, provinents de les muntanyes. No hi ha indicis de revolta popular. La cavalleria, endomassada, cavalca folla per avingudes desertes. Se senten gemecs d'infants ferits. La ràdio, els diaris, la televisió, no es fan ressò de res. Continuen els mateixos programes embrutidors, el Rei felicita la població per any nou, la Reina saluda amb la mà presidint arnades desfilades de seguidors inexistents, la majoria dels quals ja fa anys que moriren violentament quan anaven a la feina o a portar els al.lots a col.legi. Fa mesos que no arriba menjar a la nostra ciutat encerclada. La població, aïllada, sense llum, sense aigua, presonera dins pisos de noranta metres quadrats o en improvisats refugis, es desespera, fa bogeries. Hi ha homes que maten la dona per qualsevol motiu banal: no trobar el menjar a punt, no haver planxat bé la camisa. Com si ara fos possible parar taula o sortir mudats al carrer! La dona, avorrida, farta de patir aquesta esclavitud dins la fosca dels soterranis, mata a destralades el marit mentre aquest dorm, l'enverina. Una veïna coneguda, exasperada de tants d'anys d'estar tancada amb el seu home, sense poder sortir mai al carrer, farta d'absurdes exigències sexuals, el fermà a una cadira i va estar torturant-lo amb un ganivet una setmana sencera. En no tenir encara les finestres clausurades, des d'una retxillera vaig esser espectador privilegiat d'aquell martiri continuat. Li clavava ganivetades allà on li podia fer més mal amb la cruel precaució de no matar-lo de seguida. Aquell desgraciat va romandre una setmana sencera demanant auxili, suplicant que el matés definitivament. Però la dona no es commogué amb les súpliques de l'espòs. La gent, enfollida per la fam i la guerra tendeix, cada vegada més, a solucionar llurs problemes personals mitjançant la violència més inhumana. Enmig d'aquesta ruïna permanent molts s'enriqueixen robant al veí. Els escamots d'afusellament són emprats per desfer-se de la competència professional. Els metges assassinen els metges amb excusa de les diferències polítiques. Empresaris sense escrúpols cremen fàbriques i donen la culpa als atacs de l'aviació. Maten per apropiar-se de la roba, per una polsera d'or, unes arracades. Mai la vida d'una persona havia valgut tan poc! Quan estic cansat d'escoltar els crits d'angoixa, de veure contínuament els helicòpters bombardejar els barris extrarradials, em refugio a la meva terrassa enfilferrada. Si hi ha sort i el vent no em porta el baf insuportable dels incendis, puc respirar uns minuts aire pur (malgrat que això sigui cada vegada més difícil). Allunyat del món i de les seves absurditats, em passo les hores cuidant les escasses plantes que he pogut salvar de la destrucció: uns testos de geranis, la meva antiga col.lecció de cactus, l'heura que cobreix la paret, les flors roges que esclaten, vitals, belles, indiferents a tot el que s'esdevé al món. És l'únic contacte que tenc amb la "naturalesa" d'ençà l'accident. Abans, quan ella vivia, solíem sortir cada cap de setmana d'excursió. Ens agradava caminar muntanya amunt, descobrir llogarets ocults, antics casals de possessió, contemplar els paisatges des de dalt dels cims; aquells increïbles horabaixes quan l'horitzó encara era net i no podíem imaginar la guerra. Les llàgrimes, en pensar en el passat, em regalimen per les galtes i haig de tornar a l'interior del meu refugi per entretenir-me amb qualsevol cosa -ni que sigui contemplant el programa més embrutidor-. La nostàlgia em posseeix i no sé què faria en moments així. Els llibres em serveixen per distreure-me quan estic cansat d'escoltar el permanent soroll d'explosions, els gemecs provinents de la foscor. També són útils per encendre foc -només crem els volums que ja em sé de memòria- a les nits d'hivern, quan es talla l'electricitat i he de posar llenya a la foganya per protegir-me del fred. Amb la guerra també arribà inesperadament un canvi sobtat de la temperatura. Els hiverns, que eren suaus, esdevingueren gèlids. El termòmetre marca sovint més de vint graus sota zero. La gent que no disposa d'unes reserves adients de llenya mor literalment de fred després d'haver consumit la fusta de les cases. A les presons i camps de concentració la mortaldat és enorme. S'ha gelat l'aigua dins les cisternes i un poal val més que tot l'or del món. Hi ha dones que s'ofereixen als soldats per tal de poder obtenir-ne una mica pels infants. De nit, l'espectacle que ofereix la ciutat és encara més dantesc. En la fosca impenetrable dels carrers, per aquí i per allà, s'encenen fogueres amb què els sobrevivents proven de combatre la gelor. És una forma de protegir-se també de les feres que poblen aquest paisatge desolat: els cans famolencs, embogits, folls per la guerra i els constants esclat de les bombes, els moixos salvatges, les rates poblant tot l'horitzó que pot contemplar la teva mirada. El més absurd de tot el que s'esdevé és la indiferència del poder central amb la situació que estem patint. Per a ells, els militars i polítics que presideixen a Madrid, és com si no passés res. Continuen parlant del benestar del poble, organitzant eleccions. Cada temporada hi ha noves convocatòries electorals. Destacaments protegits per tancs i forces especials col.loquen tanques metàl.liques amb cartells que conviden a la població a anar a votar. Durant mesos no es cansen de sortir per la televisió prometent un món millor; escoles gratuïtes per a uns infants que viuen terroritzats als soterranis; augments de pensió per a vells que fa temps que moriren de fam o de fred en llurs pisos o sota les runes de finques bombardejades per l'aviació. Què pretenen amb aquest carnaval? Enganyar-nos? Que oblidem el que realment estem vivint, la destrucció permanent dels nostres somnis, la guerra present que ens aclapara? Surten, als curts publicitaris, xerrant des de platges verges, sota palmeres inversemblants, amb fons d'una mar verda i un cel blau inexistents; i prometen, servils, una davallada dels impostos, una desgravació fiscal, millores en les carreteres, com si no sabessin que ja fa anys que l'exèrcit dinamità les poques que restaven, i com si els carrers de les ciutats no fossin intransitables, curulls com són de runes de finques ensorrades, restes de barricades, cotxes incendiats. Mentre, armat fins a les dents, tremolós, investigo per la retxillera l'origen d'incerts sorolls que s'apropen, no puc deixar de recordar la felicitat del passat, quan tot somreia al nostre entorn i no sabíem el que era provar de sobreviure en una ciutat en decadència.

L'emissora de ràdio-afeccionat m'ha servit a la perfecció per comunicar-me amb els amics que encara no han mort o han desaparegut, emportats pels escamots d'afusellament. Molts d'ells viuen aïllats rere filferros electrificats, armats, esperant que d'un moment a l'altre truquin a la casa. En Miquel sempre m'ho diu: "Què podíem esperar d'una humanitat que es va vendre per un munt de ferralla, per tenir més aparells inútils dins llurs cases?". El telèfon no sempre funciona. Sovint està interferit per les colles de captaires que cerquen aliments, armes, refugis curulls de llenya per passar l'hivern. El millor sistema de comunicació és la ràdio sense fils. L'aparell em permet localitzar n'Antònia i el seu marit quan comencen a faltar-me els queviures, saber què fan els companys. En Miquel s'ho ha agafat amb resignació. Cal dir que abans, quan treballàvem junts al diari, no li agradava gaire sortir, anar de bauxa. Amb els llibres ha trobat un bon entreteniment. M'ha dit que ja ha acabat la seva darrera novel.la: "Supervivència". No li importa gaire el que s'esdevé al nostre voltant d'ençà que tanta gent coneguda oblidà l'exemple lluminós del Che. "Tothom esdevindrà insecte, invertebrat, simples esclaus graduats en l'art de saber vinclar l'esquena davant qui comanda. Després arribarà la guerra". Encertà. Ara té instal.lades multitud d'alarmes, i quan sent algun soroll sospitós, llavors sí, deixa la màquina d'escriure i agafa les armes disposat a fer front a qualsevol agressió. No veu la televisió ni escolta les notícies. "Caramull de falsedats!", sentencia. Tampoc no el preocupa l'esclat de les bombes si no cauen prop del seu barri. Sobreviu amb el soterrani ple de queviures, ben armat. Es dedica tranquil.lament als seus quefers literaris, indiferent a la guerra permanent que ens sacseja. En Miquel! Qui pogués ésser com ell, que no enyora el passat. Ans al contrari, m'explica que just ara, anihilada l'antiga memòria, ha pogut dedicar-se al que veritablement li interessava: escriure, estudiar cada una de les antigues cultures periclitades a través de la història. Diu que abans perdíem massa el temps rere aventures sense sentit, anant a reunions inútils, treballant en estèrils ocupacions fins a la mort. Em posa trist pensar que potser jo sigui l'únic sobrevivent que recorda amb nostàlgia els temps passats. No sé d'on em surt aquesta melangia. Potser sigui la redorcança que em resta d'ella, els plans que havíem de portar a terme si no hagués sofert el desgraciat accident. Perquè el cert és que ja mai més no l'he tornada a veure. De l'hospital em dugueren al pis i vet-me aquí, d'ençà de fa anys, tot sol, mirant al carrer per les retxilleres de les finestres, defensant el meu redós com una fera defensa la seva cova d'altres animals. Això és el que realment s'ha esdevingut! A poc a poc ens han convertit en animals i no ens adonem. Estem cecs, engirgolats entre les quatre parets del pis, sense veure el que passa a l'exterior, només preocupats per la nostra supervivència diària, creient qualsevol faula que ens expliquen, oblidat qualsevol esperit de revolta, immòbils en un moment zero de la desfeta i la destrucció. Menteixen, se'n riuen de nosaltres mentre aquí, a les avingudes en flames, ens matem d'un en un, de deu en deu, posseïts per la ràbia, la desesperació, l'enveja i el rancor.

En fa l'efecte que aquesta darrera nit serà densa i agitada. Els soldats comencen a sortir de les casernes. Se senten tambors llunyans. Per les retxilleres de les finestres veig, ben a prop, preparatius militars. Obscures cançons que parlen d'esclatants primaveres i d'imperis futurs retronen en l'espai. Fanàtics desfermats rompen a pedrades els vidres de les llibreries. Cremen cartells amb les imatges de Salvador Allende. S'en riuen dels volums de poesia en flames. Cendres que entelen la mirada. Els tancs passen per damunt els cotxes cremats. S'enderroquen les febles barricades de la resistència popular. Pel cel, núvols d'helicòpters artillats volen baixos disparant contra dones i infants que fugen, terroritzats per la carretera. Apago tots els llums del pis per dissimular, vers l'exterior, qualsevol signe de vida. Amb la cadira de rodes vaig amunt i avall, nerviós, preocupat. Hi ha dones que aplaudeixen, frenètiques, la desfilada dels seus herois que porten caps tallats penjant de la cintura. Per les finestres del darrere puc veure tota la plana, els fums que s'aixequen, ara un, ara l'altre, fins allà on es confonen cel i terra. Ningú no escolta avui la ràdio. La premonició s'ha fet cruel present. Corrues de presoners amb les mans fermades a l'esquena. Reconec amics i coneguts. Hi a insults. Una munió infinita de desenfeinats els acompanya fins a la paret del cementiri on esperen, tambor batent, escamots de sicaris del crim, oficials coberts de medalles. Hi ha aplaudiments. Venen gelat. Capellans i escolans ofereixen sacrificis humans al seu Déu. Des de tots els pisos a les fosques, els darrers habitants d'aquesta gran ciutat que en un temps fou rica i feliç ens disposem a passar una terrible nit vetlant. Se senten els primers trets. Passen cotxes i camions a tota velocitat vers direccions desconegudes. No hi ha lluna en el cel. Els núvols, baixos, degoten sang. M'agafo fort a les rodes de la cadira quan comencen a trucar als timbres de la meva finca. Cauen projectils de fragmentació. Es trenquen sis copes de xampany alhora i veig, a càmera lenta, com volen els trossos, talment ganivets esmolats, ocells de la mort. Hi ha tot de focs d'artifici il.luminant la negror de l'espai, llur indiscutible victòria. Flamarades roges, canvis sobtats del maragda al blanc il.luminen dantescament la ciutat en runes. Algú xiscla desesperat a una casa del costat. Les dones dels presoners demanen pietat als assassins. Se senten més crits. Com si algú novament morís torturat entre les quatre parets del menjador. La darrera nit. La nit més llarga de la nostra existència. Si almenys em pogués distreure com en Miquel. Escriure una història per passar el temps. Però no. Fa molts d'anys que el foc és el meu espectacle quotidià. No m'ho puc llevar dels ulls.


Un viatge a Mallorca (1936) - El desembarcament del Capità Bayo i les infermeres violades i assassinades pel feixisme

0
0

Un viatge a Mallorca (1936) - El desembarcament del Capità Bayo i les infermeres violades i assassinades pel feixisme -


La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis! Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada...) com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits. (Miquel López Crespí)


La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis!

Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada... )com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits.

Li he hagut de muntar una història color rosa, un conte de fades. Ha estat l'única manera de conformar-la, aconseguir que no plorés més. Té por que no torni, si marxo amb l'expedició.

Barcelona, amb la victòria, s'ha vestit de roba proletària. Fa goig passejar per les Rambles! Ningú, ni els camarades més vells, no podien imaginar-se que un dia la classe obrera manaria a la nostra ciutat. Centenars de milicians i milicianes esperant l'hora de salpar el vaixell, amb la mainada --els que tenen fills--, agafats de la mà amb les companyes, les esposes, amb els amics, envoltats de la família, orgullosa de tenir un heroi que surt a deslliurar els seus germans de classe... Amunt i avall esperant que siguin les dotze de la nit, asseguts als cafès collectivitzats, amb cambrers que et saluden amb el puny tancat, mirant-te fixament als ulls, sense gens del servilisme del passat, contents d'haver aconseguit, amb la lluita, amb la sang vessada enmig del carrer, ser homes, ciutadans lliures per primera volta en la seva existència.

Rambla amunt, Rambla avall. Amb les unitats d'Estat Català cantant Els Segadors, Els emigrants. Els voluntaris del POUM o del PSUC, tarallejant La Internacional, La Marsellesa, Hijos del Pueblo... Els militants de la CNT, afegint-se a l'escalfor de les cançons revolucionàries, interpretant, feliços, A les barricades...

No hi ha edifici important on no onegi al vent la bandera roja, o la roja i negra nostra.

Malgrat que no es vegin quasi enlloc policies ni uniformes militars, el cert és que tothom va armat. Ah! Aquestes parelles de treballadors i treballadores, ambdós agafats de les mans, ambdós armats, amb l'infant de la mà... )qui podria afirmar que el món no els pertany, no ens pertany? Circulen cotxes requisats pels diferents comitès antifeixistes. Les sigles dels partits i organitzacions obreres, pintades apressadament a la dreta o l'esquerra, palesen el canvi que copsen els meus ulls. Ja no hi ha cotxes de propietat particular. Els vehicles acompleixen avui dia una funció relacionada amb algun servei necessari per a la societat: portar queviures als barris o al front, transportar malalts, mantenir els contactes entre les trinxeres i la rereguarda...

Podria morir a Mallorca, a primera línia, i expiraria amb la certesa que ningú mai més ens podrà prendre aquesta llibertat guanyada. Tothom que tingui ulls ho pot veure: les esglésies tancades o convertides en magatzems, i aquelles des de les quals es dispara contra el poble, cremades. Ara serà l'hora de bastir palaus de la ciència, escoles i universitats populars. Una nova època comença, lluny de la ignorància a què ens tenien sotmesos el Vaticà i els ordes religiosos. Final de la caritat, inici de la justícia social.

De petita, quan ma mare em portava al temple, recordo que, sempre, el que més m'impressionava dels sermons dels capellans era quan explicaven la paràbola que seria més difícil que un ric entrés en el regne del cel que no pas un camell per l'ull d'una agulla. Ningú ja no diu "senyor" o "don". Ara que ho penso, d'ençà la victòria de la revolució no he tornat a sentir la paraula "vostè". Si un s'atura una mica i para l'orella només sentirà que "camarada", "tu" o "Salut!". Sembla que faci segles que vaig sentir per darrera vegada aquell "Bon dia tingui". Reflexiono mentre espero les companyes. Tant han canviat les coses, d'ençà que vencérem els soldats en les batalles enmig del carrer?

El 19 de juliol, a dos quarts de cinc de la matinada, les tropes havien sortit de les casernes cridant "Visca la República! Visca Espanya!". Burda astúcia de guerra, inventada per Mola, que fracassà de seguida.

Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.

Rovira ens explica que ara vénen Gorkin, Andreu Nin, Pere Bonet, Enric Adroher... Joaquim Maurín és a Galicia, realitzant un cicle de conferències.

Recordar! La Rosa, em sacseja:

-"Núria... què penses? Estàs a un altre món! No oblidis que embarquem d'aquí unes hores. Desperta!".

Sento el soroll del bar com qui sent ploure. Sense anar-ho a cercar, m'adono que m'he deixat portar al cor de la batalla, al matí del dinou de juliol a Barcelona, quan la ciutat cremava d'ira i d'esperances desfermades.

Estic escoltant Rovira.

-"Quan els feixistes surtin de les casernes, us donarem fusells".

-"Aleshores potser sigui inútil la defensa. Qui sap si ens vindran a buscar a casa, de nit, com els hitlerians van fer amb els anarquistes, amb l'esquerra socialista i comunista alemanya".

-"L'Andreu Nin té raó", continua. "Molts petit-burgesos de la Generalitat tenen més por del proletariat armat que no pas del feixisme".

Els deixàrem, perquè ens necessitaven a les Drassanes.

-"Salut!"

-"Salut i revolució! I provem de sortir d'aquesta zona batuda per l'enemic".

"UHP, el feixisme a fer la mar!" La consigna d'unitat proletària es va fer universal. M'estranyava sentir-la en boca de la Guàrdia Civil! La Guàrdia Civil saludant amb el puny tancat! Si m'ho haguessin dit el dia disset o divuit, abans de començar el combat, no m'ho hagués pogut creure. Teníem tan presents els assassinats de Casas Viejas!

El darrer record que servo en la memòria d'aquells dies inoblidables és el de l'assalt a la caserna de les Drassanes, al costat d'Ascaso i Garcia Oliver.

L'Ascaso estava segur, rere d'un arbre, disparant sense parar contra els militars sublevats. Podia haver-se estat així fins a la conquesta de la caserna. Era a primera línia. Lluitant com el que més.

Va veure una finestra amb una metralladora que impedia l'avanç dels milicians que davallen pel carrer de Santa Madrona.

-"Aquests malparits no deixen passar els nostres! Hem de fer alguna cosa, ràpidament". A la mà porta una Astra de 9 mm. "Si pogués arribar on són els arbres..." --i m'assenyala un que hi ha a una distància una mica llarga pel davant nostre...

-"Vés amb compte" --li dic. "Hi ha molts metres fins allà i els feixistes tenen la zona batuda".

Són les darreres imatges que servo d'Ascaso. Comprenc que no pot consentir que estiguin tirotejant els nostres companys. Som prop de la metralladora enemiga. Intueix que si es pot acostar a l'arbre i es situa sota les finestres de l'edifici podria disparar al servent de la mortífera arma.

S'acomiada amb la mirada, ajustant-se el mocador roig i negre.

-"És qüestió d'uns minuts. Ara veuràs com acabo amb aquest bord".

Només ha pogut avançar uns metres. No porta casc. La gorra amb els colors roig i negre no protegeix de les bales. Cau en sec. L'han ferit al cap. Queda estès amb el rostre mirant al cel. Des de la relativa protecció que em proporciona el meu arbre, distingeixo que parpelleja. L'Astra li ha fugit de les mans. Sense arribar a creure el que he vist --el cor em palpita a mil per hora--, em fixo en la mà dreta, la que portava l'arma. La tanca lentament i es clou en un puny. A l'endemà, no hi va haver manera d'obrir-li aquesta mà.

Degué pensar: Quina mala sort! No ho he aconseguit!

En restaran per sempre a la memòria els minuts eterns en què la mort encerclà, definitivament, d'una revolada, Ascaso. En Joan, l'home que estimo, al meu costat, preocupat per la meva seguretat, encara no ha copsat l'escena. En veure'm plorar, amb el fusell a terra, em demana, preocupat:

-Què cony passa, Núria? Per què deixes el fusell? No veus que estan disparant de ferm?

Amb un gest --no sé d'on trec les forces per a fer els moviments adients-- li indico el lloc on ha caigut. En un segon entén la situació i, foll, rabiós pel que ha vist, crida als amics del sindicat, que inicien l'assalt definitiu:

-Companys, han mort Ascaso! Ascaso és mort! Endavant!

Vaig estar més de mitja hora atabalada, sense saber el que feia. Entre somnis havia vist com els cenetistes, tants i tants revolucionaris, es jugaven la vida per a fer callar la metralladora que acabà amb Ascaso. No sense esforços, ho aconseguiren. Després hi hagué cants i llàgrimes. La nostra bandera onejava damunt de la caserna de les Drassanes.

Jo només sabia que Ascaso havia mort.

D'aquí poques hores marxem cap a les Illes. Mallorca en mans de la reacció. Em recupero. Estic amb les companyes del sindicat en un bar, propietat del poble, de les Rambles. Torno a sentir veus, soroll, les cançons dels germans d'armes que vindran amb nosaltres cap al front. En efecte, estem fent la revolució. A ningú li passaria pel cap de donar una propina a un company que et serveix un cafè en un bar col·lectivitzat! Et mirarien com a un contrarevolucionari, potser una patrulla de control et detindria! Qui sap!

La primera que arriba i m'abraça és l'Anna. L'acompanya el pare, que ja té prop de setanta anys i no ha pogut anar voluntari amb la columna de Durruti, cap a Saragossa. M'escomet, de seguida que em veu:

-Espero que la vigilis, tu ets la més gran, ja tens vint-i-quatre anys, i ella només n'ha fet vint. No l'hauria de deixar marxar. No dormiré tranquil fins que no torni. Què puc fer? M'ho dius? Jo sóc anarquista, collectivista. Ella ha estat conseqüent amb el que li he ensenyat. Com li podria impedir que marxi cap a Mallorca? Vigila, t'ho agrairé sempre. Cuida-la!

L'Anna deixa el fusell recolzat a la tauleta del bar. Un grup de milicians que camina cap al port canta Hijos del pueblo. Hi veig, de lluny --em coneixen i em saluden--, en Gilabert, el corresponsal que envia al front el nostre periòdic, la Soli; al seu costat, redactors de La Batalla, dels poumistes.

En Gilabert, en veure'm, deixa els germans d'armes i m'abraça. Tot i que sap que estimo el Joan, no deixa de fer-me la bona. Les dones el porten de cap! És un bon xicot. Diu, parlant fort, perquè amb les cançons quasi no puc sentir el que explica:

-Les notícies són excellents. Uribarri, que amb els seus homes i l'ajut del proletariat de València ajudà decisivament a vèncer els feixistes valencians, dirigeix les unitats que ens faran costat en la redempció de les Illes. Ho sé de bona tinta: a Maó, no donen l'abast allistant voluntaris. Els mallorquins que han pogut escapar de la repressió i han arribat a Menorca, són els primers a apuntar-se a les milícies.

S'acomiada, emocionat, seguint els de la seva colla, amb un crit de: Salut i revolució!

Són compares excellents. Hem feinejat tant, plegats, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, que es pot dir que quasi som germans.

Ens aixequem amb soroll de taules i cadires. Alguns fusells cauen al terra. Per sort no n'hi ha cap de carregat! L'Anna, emocionada, crida: Ens veurem ara mateix; també sortim cap a les Illes! Després, agitada, feliç, exclama:

-Has vist? Ja no es veu gens de senyoriu a Barcelona! Hem vingut fins aquí caminant per Sants, des de l'Hospitalet. Enlloc cap burgesa mudada. Cap senyorito engominat, amb corbatí.

El pare de l'Anna intervé, mentre s'adoba el nus del mocador roig i negre que porta al coll.


-Fa temps que la gent de la Generalitat ho recomanà. A hores d'ara no sé amb quines intencions... )per a impedir que els obrers reconeguem els burgesos? El cert és que, de cop i volta, no hi resta a tot Barcelona cap barret, corbata ni corbatí.

Esclafim a riure. Pobres, els companys que han collectivitzat els establiments de barrets! Hauran de canviar d'ofici!

Entra al Trincall, la Irene, amb un mosquetó que és més gros que ella. Crida, des del portal: "Us he sentit" --s'apropa a la taula, s'asseu, llevant-se els cabells del davant d'una revolada. "Solidaridad Obrera ho deia l'altre dia: 'mentre no es vegin barrets ni corbates per les Rambles, els treballadors podrem estar segurs de la victòria'".

La Irene no pot dissimular la seva joia. Agita la Soli.

-Els capells representaven una prova evident d'arrogància i de privilegi. Símbols distintius de senyoritos, prínceps o capellans...

En això la Irene té tota la raó del món. )Què hi té a veure el proletariat emancipat per sempre de la seva opressió secular, amb un signe tan atrotinat de la "superioritat" burgesa?

La Rosa, amiga de la infància, veïna, militant dels grups d'acció del sindicat, s'apropa, posseïda per una alegria incontenible:

-Companys i companyes, foragitem els barrets de les Rambles i el futur, sens dubte, serà nostre!

Una veu que no acabo de distingir d'on surt, sentencia, des del racó del bar.

-Les corbates només escauen als rics per a penjar-se!

És hora de marxar. La mare plora i m'estreny fort de la mà. El pare de l'Anna dissimula com pot.

Finalment hi ha comparegut el grup de companyes, sense faltar-ne cap. Les més fermes. Penso: no haurien de trobar els pinta-llavis. )Una absurditat creure que tindrem un moment de descans, un bocí de mirall per a mirar-nos la cara entre batalla i batalla? Vés a saber. Potser totes en porten, amagats dins les cartutxeres, de pinta-llavis.

La Gabriela ha arribat, a darrera hora, contenta, com si anés a una excursió del collegi. Ens mostra un munt de fulls amb himnes anarquistes que venen a les mateixes Rambles. Tarallareja una cançó francesa.

-Escolteu, escolteu! La cantaven els comuners, l'any 1871, a França.

No la podem sentir. Hi ha massa soroll. Tothom parla, explica la seva, fa les darreres recomanacions.

Una forta recança em domina ara que s'acosta l'hora de pujar al vaixell. Haver viscut per a copsar tot el que hem vist en tres setmanes històriques! L'ensorrament de l'antic món de la burgesia! Una victòria total de les milícies damunt l'Exèrcit, la neutralització de la Guàrdia Civil, l'assalt triomfant a les casernes, el repartiment d'armes entre el proletariat, la collectivització de les fàbriques...

Hi ha electricitat dins l'ambient. La Rosa em diu, mostrant-me els braços:

-No sé que em succeeix. Tinc la carn de gallina!

No sé què dir.li. Jo també tremolo per dintre.

-Deu ser l'emoció de la partida.

No voldria que ningú veiés les llàgrimes que pugnen per davallar-me per les galtes! Per sort tinc un mocador a punt! Què dirien si em veiessin així! "Vaja una miliciana d'opereta!", exclamarien. No. No ho puc consentir. Inesperadament, taral·lejo:

"Som fills de la misèria

ella, rebel, ens alletà.

Odiem la tirania

que els nostres pares explotà".

-"La Jove Guàrdia"? -em demana la Rosa.

-"Sí. M'agrada" -li he contestat.

L'Anna, ma mare, la Irene i el seu nuvi, l'Aurora, ens hem ajuntat amb els companys que circulen Rambles avall, en direcció als vaixells. Nosaltres, la majoria de dones, anirem amb l'Almirante Miranda.

L'Elisa no parla; és una jove ferma i m'ho ha explicat sovint, no vol deixar-se endur per l'optimisme de les aparences. Em diu a cau d'orella: "hem de vèncer ben ràpidament el feixisme i tornar a Barcelona. Encara no ha passat un mes d'ençà que derrotàrem la reacció i ja n'hi ha molts d'entre els nostres que els agrada massa escapolir-se del combat, amagar-se rere els despatxos, apropiar-se dels cotxes oficials, manar... Fixa't en tants de discursos que ja comencen a parlar d'ordre i disciplina... com en els vells temps!

Caterina és del seu parer: "Al meu barri comença a escassejar la carn, però les meuques burgeses, que s'han fet a darrera hora d'Esquerra Republicana o del PSUC, tenen el rebost ben assortit, i ben cert que no vindran amb nosaltres, voluntàries cap a Mallorca... En la majoria de cases proletàries manca la llet per als infants, el sucre, el pa...

Penso com l'Elisa. No podem deixar Barcelona en mans de la burgesia i la petita burgesia, la quinta columna que ens aplaudeix membre partim cap a les trinxeres --com més lluny, millor! Senyoralla camuflada amb la granota del proletariat i que pensa --mira'ls als ulls, a la voravia, el seu somriure forçat--: "Mal no rebenteu en el front, mal no tornéssiu mai més. Que les bales dels heroics soldats del general Franco us foradin el cor, us deixin estripats enmig del camp, menjats pel cucs, sense que ningú us enterri, us clogui els ulls, rojos de merda!".

Un calfred m'ha pujat per l'espinada, mentre estrenyia fort el fusell que em donà, moments abans de caure mort, el company Ascaso en l'assalt a la caserna de les Drassanes. La quinta columna!, entre nosaltres, en la gent que ens aplaudeix quan marxem cap a les Illes! Els "camuflats", els falsos treballadors, els feixistes disfressats d'obrers, amb camisa arromangada, saludant-nos amb el puny tancat, escopint amb una falsa rialla als llavis les estrofes de Els Segadors, La Internacional...

No ho diria ningú aquesta nit del 5 d'agost, mentre els altaveus de les Rambles bramen amb els himnes del proletariat universal i la mainada, que ha vingut a acomiadar els familiars que marxen a les Illes, juguen amb els fusells dels pares. oncles o germans. Amb granota, com si haguéssim sortit de la fàbrica. Tot plegat és romàntic, commovedor. Dies, esperances -malgrat l'existència de tants traïdors amagats entre nosaltres-, que no es tornaran a repetir mai més.

Un vell camarada que visqué la proclamació de la Primera República, m'ho digué. "Aprofita tant com puguis els dies ardents de la Revolució. Aquests fets només solen succeir -quan s'esdevenen!- una vegada en l'existència d'una generació. Després haurem de viure de records, somniant en quan tinguérem a l'abast, en les nostres mans, la possibilitat que tot mudés o restés ben igual".

Té raó. Medito, pujant al vaixell, acomiadant-me de la mare, de les amigues del sindicat, que ha valgut la pena lluitar per a arribar fins a aquest dia d'agost.


A un quart de dotze, ja érem a bord de l'Almirante Miranda. La família, els companys i companyes, havien volgut venir a acomiadar-nos a peu d'escala. No sabia com fer-ho per a consolar la mare. No m'havia imaginat mai que fos tan complicat marxar a la guerra.

Ja dalt del destructor, les dones ens hem anat arreplegant cap a popa sense tenir gaire en compte la filiació política o sindical. Grups d'homes, amb manta i fusell, van i vénen provant de trobar recer. Són centenars i no sobra gens d'espai! Les noies del PSUC semblen força animades. Hi reconec l'Antònia Socies. M'ha fet un senyal amb la mà com dient: ens veurem més tard. Cantaven:

"Salve Rusia de sol refulgente

baña el mundo en tus bellos fulgores

y germina con tus resplandores

ideales de santa igualdad".

Alguns camarades protestaven de debò, dient que el primer que haurien d'haver fet els responsables de l'expedició hagués estat canviar els noms --reaccionaris, de destacats membres de les classes dominants-- que porten els nostres vaixells. Un bon amic que conec de les reunions del Sindicat, amb un gran pot de pintura d'aquells que els mariners empren per a pintar les parts rovellades, ha començat a escriure Bakunin a l'entrada de les cabines.

De seguida s'arma un renou eixordador. Cal tenir en compte que el voluntariat que omple el vaixell és molt i molt divers. Hi ha nacionalistes d'ERC, d'Acció Catalana i, sobretot, d'Estat Català, que el Comitè de Milícies Antifeixistes, a Barcelona, no ha volgut incorporar en les columnes que sortiren per a anar a reconquerir Aragó. Hi som nosaltres mateixos, les centúries de la CNT-FAI juntament amb poumistes i membres del PSUC...

Els catalanistes li volen posar Roger de Flor, potser desitjant emular la famosa expedició a Orient en el segle XIV. Recordo com si fos ara mateix que, de més jove, anant a classes de l'Ateneu, la professora, ben nacionalista ella, ens explicava les aventures d'aquell personatge agosarat i fort que es deia Roger de Flor. Enfocava sovint les lliçons d'història com una rondalla, una faula de reis i de princeses.

Era entretingut. Per unes hores, viatjant amb els valents almogàvers, m'oblidava de les greus dificultats familiars. El pare, pobre, que morí tuberculós, després de tants anys de feinejar en el taller. Sempre a peu de canó, com li agradava dir, amb l'únic entreteniment de l'orfeó o les reunions del sindicat, a punt de ser liquidat --la maleïda llei de fugues!-- l'any vint-i-tres a causa del cop de Primo de Rivera... Per això m'agradava imaginar Constantinoble, l'imperi d'Andrònic, sempre amenaçat pels turcs fins que hi arribaren els almogàvers...

En el fons sabia ben bé que en aquestes idealitzacions hi havia bastant d'imaginació i que els famosos croats que tant em seduïen no eren, en el fons, més que --en termes moderns-- una legió de mercenaris que mudaven de bàndol segons qui pagava millor. Però volia deixar constància en el meu dietari del soroll armat pel canvi de nom de l'Almirante Miranda.

Els membres del POUM, més seriosos i organitzats, s'amunteguen prop del company que porta el pot de pintura.

-Company --li diuen--: pensa que els vells temps, quan quatre oficials comandaven i dictaven la seva voluntat, ja han passat a la l'història. Si de veritat trobes que hem de canviar els noms dels vaixells --i nosaltres hi estem d'acord--, el que cal és convocar una assemblea, i, després d'haver-se explicat com pertoca cada proposta, votar a mà alçada aquest punt.

Els membres del PSUC, malgrat no poder veure els poumistes --els quals qualifiquen de "trosquistes que fan el joc al feixisme--", hi assenteixen i fan capadetes afirmatives.

Se senten crits arreu. Uns dient: Cal posar-li Karl Marx! La Caterina, que per suposat desitja que el nom en discussió tingui a veure amb la nostra forma de pensar i entendre el món, crida: Terra i Llibertat!, és l'única denominació que pertoca.

No sé si ens deuen sentir des del moll. El cert és que la discussió ha començat just de seguida que l'Almirante Miranda posava proa a València, perquè --ens ho han explicat a darrer moment-- hem d'anar fins a la ciutat germana a recollir un grup de més de tres-cents companys. També cal cercar armes.

Un bon nombre dels que viatgen amb nosaltres no porten fusells. A Madrid els preocupa ben poc la qüestió de les Illes. "Cosa de catalanes", diuen, i no amollen ni metralladores ni canons.

El mateix Comitè de Milícies Antifeixistes prioritza la conquesta de l'Aragó i, a mesura que van passant les hores, vaig comprenent que aquesta campanya és fruit d'algunes circumstàncies ben especials.

És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa.

El debat sobre el canvi de nom continua, tot augmentant d'intensitat els crits, que quasi arriben a insults. Just quan ja començava a amoïnar-me pel desenvolupament de la controvèrsia, veig que davalla ràpidament de la seva cabina de comandament el capità Bayo.

Sense discutir amanolla el pot de pintura que portava el company de la CNT i l'ha collocat al seu lloc, esborrant la pintada que deia Bakunin.

Agafat al passamans de l'escala, damunt quatre graons perquè tothom el pugui veure i sentir millor, ha explicat que no era el moment de debats d'aquest tipus. El canvi de nom dels vaixells --ha continuat explicant-- no és una qüestió de vida o mort. Ara, el que cal és arribar al nostre destí, alliberar Mallorca, Eivissa i Formentera. L'important és derrotar la bèstia antipopular, obrir les presons on pateixen els fills del poble, impedir que continuï la matança, que --ho sabem amb certesa per la gent que ha pogut escapar d'aquell gran camp de concentració-- fa setmanes que cobreix de sang els camins de les Illes.

Un destacat membre de la FAI forfolla al meu costat, assenyalant Bayo: "Els oficials de carrera seran la nostra perdició. Com els capellans i jesuïtes, els han ensenyats a manar. Saben parlar. Si no els pengem, els senyorets que porten galons, estrelles i distincions, del pal major d'una nau, no ens alliberarem mai de l'opressió".

Sovint, en el passat, havia compartit opinions per l'estil. Ara hi estic en desacord. Penso que no és el moment de barallar-nos per ximpleries. L'enemic espera, amb la bocassa oberta per a digerir-nos d'un cop si no sabem fer pinya en el moment que pertoca.

A València ens esperaran milers de treballadors i treballadores de totes les organitzacions i partits obrers... )ens hi hem de presentar amb l'estigma de la divisió i la desavinença?

El discurs del màxim responsable de l'expedició encara s'allarga una bona estona.

No sense esforç, aconsegueix calmar els ànims dels voluntaris i --me n'adono a la perfecció--, com si fossin uns infants, passat la dèria pel canvi de nom, comencen a discutir d'altres coses.

En Bayo torna a la cabina de comandament. Si mires amb cura el rostre del miler llarg de combatents que fa unes hores hem sortit del port de Barcelona, hi pots copsar una mena d'alegria frenètica. Hi ha, en efecte, la illusió en el món nou que indubtablement, després de la derrota final del feixisme i del capitalisme, ajudarem a bastir. Torna a haver-hi camaraderia i solidaritat entre els expedicionaris. Fins i tot hi ha grups de militants del PSUC que juguen a cartes amb els poumistes, indiferents --per sort!-- a les crides que fa Mundo Obrero --òrgan central del PCE-- a l'extermini de la "quinta columna fascista que es el POUM".

A popa ens hem anat ajuntant les dones. Crec que som més de quaranta. Hi anem milicianes de totes les tendències. He saludat l'Antònia Socies. Recentment, alguns collectius femenins contraris a la revolta social havien fet la primera provatura d'unificar els esforços de la dona catalana.

)Per què no volen parlar mai de la treballadora? Parlen de la dona, en abstracte, com si ja no hi hagués classes socials. Com si ja s'hagués consolidat el comunisme llibertari. En el fons crec que és un muntatge per a treure bons locals i diners per als enemics de la Revolució. Sabíem sabem! --juntament amb les companyes del POUM-- que som les autèntiques dipositàries de l'instint de classe. Era la nostra ferma creença en aquells moments, i encara ho és. L'Antònia, malgrat estar "marcada" a fons pel PSUC, és una xicota desimbolta i riallera i que en les més greus discussions polítiques sempre sap trobar el toc que les humanitza. En una època no gaire llunyana --abans del triomf del Front Popular-- feinejàrem plegades en la recollida de diners per als presos polítics. Després els nostres camins han divergit. Ella, segurament influïda per família i amics, s'anà decantant cada vegada més envers les Joventuts Socialistes que, més endavant, després d'un "cop d'Estat" fet per Santiago Carrillo --el fill del conegut dirigent socialista-- es passaren a anomenar JSU, i a Catalunya JSUC; mentre que jo em vaig anar afermant en la meva dèria cenetista.

Fa poc ens trobàrem pel carrer i m'explicà, rient, alguns dels "problemes" per a anar bastint una organització unitària de les catalanes.

-"Sí, ja sé. He llegit un article de la Teresa Pàmies, que l'explica, l'embolic".

Em contà que feia més de vint dies que es reunien i no aconseguien posar fil a l'agulla. Com sempre, el primer problema amb què ensopegaren era el del nom. Unió de Noies de Catalunya va ser la proposta inicial del PSUC, que no agradà gens les representants d'ERC. Una noia d'un grup folklòric, sense pensar gaire el que deia, va proposar el de Pubilles Catalanes. "Totes -m'explicà l'Antònia- ens hi tiràrem damunt". L'Anna, que també era a la reunió, botí com un ressort d'acer, tot dient:

-"No esteu bé del cap, noies. Pubilla és l'equivalent femení d'hereu. Imagineu una societat revolucionària que es digués Unió d'Hereus de Catalunya? Evidentment, les dones presents en la reunió esclafírem de riure".

-"Paraula per paraula del que ha escrit la Pàmies! Has llegit l'article, Anna?". -"Tampoc ha funcionat la proposta de 'companyes'. En rebutjar-la, les representants d'ERC i l'EC proposaren 'amigues'".

-"Per un moment vaig pensar en tu, Núria. Reflexionava: 'Si les dones de la CNT-FAI o del POUM s'assabenten d'aquestes discussions, es faran un tip de riure impressionant'. I encara no ha acabat aquí el debat".

Feia una nit d'estiu meravellosa. Escoltàvem l'Anna i, en aquells instants de forta amistat entre companyes, enmig dels càntics revolucionaris, ningú no hagués pogut imaginar que anàvem cap a la guerra. I era ben possible que algunes de les que discutíem animadament a popa moríssim en el front.

Lluna plena d'estiu damunt dels nostres caps! Com anar a l'aventura! El ventet que bufava, alhora suau, després amb més força, em posava la pell de gallina. L'emoció ens feia sortir les llàgrimes dels ulls.

Just després d'haver deixat el port de Barcelona, ningú no pensava en la mort. I menys encara escoltant la divertida contarella de les eternes i infructuoses reunions muntades a instàncies del PSUC per a "unificar les dones catalanes". Em demano què volen organitzar. )Quatre balladores de sardanes o grups d'esbarjo i excursionistes de dia de festa? Tot ha de ser dit: les Dones Llibertàries no hem volgut participar mai en aquestes reunions a causa precisament del sectarisme del PSUC en no voler convidar les companyes de les Joventuts Comunistes Ibèriques (POUM).

L'Antònia prova de netejar el màuser que li han donat. Mentrestant, ens fa riure amb tantes d'absurdes denominacions agafades d'oratoris montserratins.

-Han arribat a proposar Brots de Ginesta. Altres han demanat que ens diguem --si un dia arribem a concretar aquesta organització femenina-- Aloc Femení.

La direcció de les JSUC, proposa, sense descans, noves denominacions:

-Per què no Unió de Noies?

Tampoc no agrada. I, tanmateix, ja existia a Catalunya.

Finalment --acaba l'Antònia Socies--, i això mostra quant ens falta encara a les dones d'autoafirmació i de decisió, de saber anar pel món soles, amb ganes i voluntat d'esdevenir ciutadanes lliures, amb capacitat d'acció, de decidir per nosaltres mateixes, hem recorregut al Comitè Executiu del PSUC perquè ens ajudi a resoldre el problema. Aliança de la Dona Jove, ha estat la resposta. Ara cal esperar a l'any que ve. Hem d'organitzar un Congrés, demanar locals a la Generalitat i als partits.

-Ho reconec -diu l'Antònia. Estic una mica avergonyida d'explicar-vos ridícules històries, més semblants a contarelles d'internat de niñas bien, que no pas d'obreres comunistes. Tantes juntes per a no haver arribat encara a l'encontre del que ens proposem, em fa una mica de vergonya, contar-vos les nostres misèries! Bé, és un dir. Entre companyes no hi ha d'haver secrets, i menys ara, que anem embarcades en la mateixa expedició.

He somrigut provant d'animar-la. Un altre dia, a Barcelona, m'hi hauria pogut allargar, demanar-li explicacions per la seva militància en una agrupació tan sectària --per altra banda, acabada de néixer, amb poca tradició dins del moviment obrer català--, demanar-li quin significat tenia avui, per a una filla del poble, una obrera com ella, formar part del tenebrós engranatge d'un partit comandat per un dictador llunyà --Stalin--, l'inventor de l'equació trotsquisme=feixisme. I si això li hagués pogut fer mal --en el fons era una noia excellent, bona amiga malgrat les diferències ideològiques--, fer-la recapacitar sobre com es podia ser tan ximple de considerar --com ho feien els estalinistes catalans-- Trotski, la vella guàrdia bolxevic, els quadres revolucionaris que havien fet la Revolució d'Octubre al costat de Lenin, agents d'Alemanya o el Japó.

Ja sé que la culpa no és seva. Una direcció política completament enfeudada a les directrius que provenen de Moscou els barra el pas a una visió oberta, sense prejudicis, del que succeeix arreu del món.

M'adonava que no eren moments d'entrar en baralles d'idees. La mar restava en calma absoluta. Agafades del braç amb les amigues del sindicat, arribàvem a restar afòniques amb tants d'himnes i cançons. No s'adormirien mai?, em demanava preocupada. )Com podríem guanyar la guerra si sempre estàvem parlant, ordint el canvi radical del món?

Abans d'embarcar pensava, equivocadament, que els homes estarien més pendents de nosaltres i que, potser, ens farien enfadar amb els seus absurds acudits que es pensen que satisfan la vanitat femenina. No ha estat així i, no cal dir-ho, me n'alegro. Hagués estat molt trist que els voluntaris, revolucionaris que lluiten per "canviar el món de base", després, a nivell humà, es comportessin com un senyorito burgès qualsevol.

Quan, a dos quarts de dotze, la Irene va pujar al vaixell, s'havia empolvat una mica i pintat els llavis. En demanar-li, intrigades, per què feia allò, ens contestà, rient: "No tinc nuvi i aquí dalt hi ha més d'un miler de possibles companys".

Ben cert que la Irene no ho diu per fer un acudit. És una cenetista de provada militància. Altres --les hem vistes de seguida que les hem trobades a la coberta-- només s'han fet milicianes per a estar amb els seus homes. N'hi ha dues --les coneixia de Sabadell-- que tenien una parada a la plaça, i s'han posat la granota i agafat el fusell perquè els agrada l'aventura, sortir de la rutina de cada dia, de la feina esgotadora d'anar al mercat central a cercar la fruita que després han de vendre plogui o faci sol, diluvi o nevi.

No hauria d'estranyar-nos, això. Estem en revolució! I les combatents femenines, si en el futur hem de ser lliures, també hem de ser les úniques propietàries del nostre cos.

El dret a disposar lliurement de tu mateixa! Hi ha munió d'homes que hi estan d'acord, amb tan suggerent "programa". Parlen per parlar. Més endavant, a l'hora de la veritat, quan han de trobar noia són més conservadors que nosaltres. Volen segells i pòlisses, documents escrits i, en no haver-hi capellà com abans, exigeixen la firma d'un oficial, del capità del vaixell, del responsable de la unitat. És molt seriós, l'escollir una mare per als fills, l'esposa! Volen noia verge, que no hagi tingut mai relació amb ningú.

Ah! L'honor dels treballadors! Quanta lluita cultural tenim pel davant! És ben evident --i basta parlar una mica amb qualsevol d'ells, sigui de l'organització que sigui--, l'amor lliure, l'alliberament del sexe femení, el divorci, etc, tot els hi va bé, mentre ho practiquem dones que no siguin de la família i ells en puguin treure alguna cosa de profit.

En el fons --i llevat d'honroses excepcions-- no deixen de considerar una prostituta la companya que no arriba verge al matrimoni. Parlar amb molts sindicalistes de les idees de Flora Tristán o d'Alexandra Kollontai, són ximpleries que no condueixen a res.

És el món del catolicisme més ranci, ficat fins al moll dels ossos dels nostres "revolucionaris" companys d'expedició. Entrebancs del passat que només la cultura, la consecució de tots els drets de la dona -començant pel dret a l'educació i a la feina- podrà anar modificant a poc a poc.

Vespreja. Lluna nova just tapada per exèrcits de núvols que passen ràpids. Inoblidable nit d'agost camí de València. Ben aviat, en sortir el sol, arribarem a la ciutat germana que ens espera per a ajudar-nos, amb els seus voluntaris, en la lluita per alliberar les Illes, enllà, enmig de la mar.


Capítol de la novel·la de Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)


[17/12] «El Trabajo» - «Le Réaliste» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Congrés d'estudis sobre Borghi - Kempf - Gohier - Richaud - Meurant - Annovi - Lentengre - Gil Mata - Foyos - Paúles - Kottelanne - Barrett - Bitterlin - Lamua - Berbel - Villagra - Sánchez García - Agustí Gebellí - Catani - Cortés - Perissino - Cano - Benítez - Moliner - Gambáu

0
0
[17/12] «El Trabajo» - «Le Réaliste» - Míting internacional al Price - «Pravda» - «Écoutez May Picqueray» - Congrés d'estudis sobre Borghi - Kempf - Gohier - Richaud - Meurant - Annovi - Lentengre - Gil Mata - Foyos - Paúles - Kottelanne - Barrett - Bitterlin - Lamua - Berbel - Villagra - Sánchez García - Agustí Gebellí - Catani - Cortés - Perissino - Cano - Benítez - Moliner - Gambáu

Anarcoefemèrides del 17 de desembre

Esdeveniments

Premsa anarquista

Premsa anarquista

- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.

***

Capçalera del primer número de "Le Réaliste"

Capçalera del primer número de Le Réaliste

- Surt Le Réaliste: El 17 de desembre de 1923 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarquista Le Réaliste. Revue critique des idées, des faits et des personnes. Éthique, philosophique, scientifique, politique,économique, esthétique, éclectique. Estava editat per Michel Antoine i va ser administrat per Auguste Vérité. Era una publicació mensual de caràcter monogràfic. El primer número es va consagrar al cas del «suïcidi» de Philippe Daudet, on s'acusa per igual de la mort d'aquest jove a Action Française i a Le Libertaire, i el segon a l'objecció de consciència. Les úniques signatures que apareixen són els pseudònims habituals de Michel Antoine (Levieux,Lux, Simplice). Només sortiren tres números, l'últim el 15 de febrer de 1924.

***

Gran Price de Barcelona

Gran Price de Barcelona

- Míting internacional al Price: El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona (Catalunya) se celebra un míting internacional organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en col·laboració amb la Secció Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT), al qual assistí nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin, de la Secció Francesa de l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En foren oradors Paul Lapeyre, en representació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de l'AIT); Bernat Pou i Gaston Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F. Lorenzo Justi, de la Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i Lesiege, delegat de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. El míting es concentrà en les dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la creació d'un«Comitè de No Intervenció» en la guerra d'Espanya i la proposició d'un armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el«Comitè de No Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords que volgués, però els treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I sobre la proposició de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no n'acceptaria cap [«Estem disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que acceptar un armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf de la revolució no només estava als fronts de batalla, sinó també als tallers, a les fàbriques i als camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la Revolució Llibertària.

***

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint 'Pravda'" (anys 30)

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)

- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la«neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...

***

"Écoutez May Picqueray" (1983)

Écoutez May Picqueray (1983)

- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.

***

Cartell del congrés

Cartell del congrés

- Congrés d'estudis sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se celebra a l'Auditorium Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el congrés d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio italiano e internazionale» (Armando Borghi en la història del moviment obrer italià i internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de la citada ciutat en ocasió del vintè aniversari de la mort del destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van començar el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en memòria d'Armando Borghi, obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins d'Armando Borghi», davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també es van inaugurar els locals de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», al número 20 del carrer Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir destacats historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià, com ara Maurizio Antonioli (Il viaggio in Russia), Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini), Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico all'anarchismo «puro». La significativa parabola di Armando Borghi), Luigi Di Lembo (Borghi in Francia tra i fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana Dadà (L'arrivo di Borghi negli Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e purismo ideologico), Carlo Doglio (In viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi oratore e scrittore «naturale») Emilio Falco («L'alleanza libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del 1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito sull'organizzazione nel 1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i Claudio Venza (Borghi e la Spagna). En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», en el número 25 del Bolletino del Museo del Risorgimento, publicat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

- Christian Kempf: El 17 de desembre de 1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació Germànica) l'ebenista anarquista Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus,Allweier, H. Lang, Ferdinand Häuzi,Jacob Gall, Weber, etc.). Emigrà a Suïssa i s'instal·là a Binningen (Arlesheim, Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la presó de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos anarquistes alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric Püschel), acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.) l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). A començaments dels anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbain Gohier (1912)

Urbain Gohier (1912)

- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).

***

Notícia de la detenció de Lucien Richaud apareguda en el diari parisenc "L'Univers" del 14 d'abril de 1897

Notícia de la detenció de Lucien Richaud apareguda en el diari parisenc L'Univers del 14 d'abril de 1897

- Lucien Richaud: El 17 de desembre de 1872 neix a Beujanciá (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Lucien Richaud. Era fill natural de la vídura Pélagie Richard i aquesta va tenir l'infant de passada per la població de Beujanciá. Establert a Caulònga (Provença, Occitània), el 22 d'abril de 1893 va ser condemnat per l'Audiència dels Alps Marítims a cinc anys de presó per«incendi voluntari». Fitxat com a anarquista, el novembre de 1895 va ser enviat a la secció d'exclosos de l'exèrcit a Toló (Provença, Occitània) i on havia de ser alliberat el juliol de 1898. El 13 d'abril de 1897, arran d'un discurs subversiu que va fer en una plaça pública i de repartir propaganda anarquista, va ser detingut per la gendarmeria marítima a Toló; jutjat, va ser condemnat a 30 dies de presó i a la prohibició d'estar-se a la ciutat. Sembla que és el mateix L. Richaud que vivia en 1909 a Mison (Provença, França), on intentà organitzar un grup anarquista a la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Cartell de la CGT-SR

Cartell de la CGT-SR

- Hoche Meurant: El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara«L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal(1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril de 1950 a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

***

Silvio Annovi

Silvio Annovi

- Silvio Annovi: El 17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro (Emília-Romanya, Itàlia) el sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso Annovi i Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta i després de gelater. Membre de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena, després de la Gran Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En 1924 va obrir un petit negoci de dolços i gelats a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927 es va traslladar a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), on regentà una gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en les activitats de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats perquè el seu nom fos esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del Codi Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser interceptat a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de Niça, amb propaganda anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona (Catalunya), on vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia considerà que després de la detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la direcció del servei de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el març de 1942 va ser buscat per la policia. Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena. Silvio Annovi va morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Pierre Lentengre

Pierre Lentengre

- Pierre Lentengre:El 17 de desembre de 1890 neix a París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primeròrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup«La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el«Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació«Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del«Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.  Pierre Lentengre va morir el 20 de març de 1982 a Draguinhan (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Vicent Gil Mata: El 17 de desembre de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat com Vicenç Gil. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara conseller d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Marsella. Vicent Gil Mata va morir el 17 d'octubre de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).

***

Francisco Foyos Díaz en l'exili

Francisco Foyos Díaz en l'exili

- Francisco Foyos Díaz: El 17 de desembre –algunes fonts citen setembre– de 1905  neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco Foyos Díaz –el seu primer llinatge també citat Foyo i el segon com Trias–, conegut com Pachin o Patxin. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu conegué la presó. El 3 de maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys, acusat d'impedir a trets la detenció del company Justo Gómez (Galleguín). Durant els anys republicans, fou president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Durant els fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del Comitè Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque, Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i fou detingut dos dies després quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat governativament a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), on coincidí amb Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El març de 1936, amb Miguel Abós Serena i altres, participà en una reunió amb la patronal i la classe política saragossanes per a solucionar el problema de la desocupació. El juliol de 1936 participà activament en el combats contra el cop d'Estat feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de 1936 va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA) i membre del Comitè Regional d'Aragó i del Comitè Nacional de la CNT. El gener de 1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó amb seu a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres a Casp pels comunistes després de la destrucció de les col·lectivitats aragoneses per Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Detingut per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va ser reclòs al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944, amb altres companys, formà part d'un comboi amb destinació Alemanya, però el mateix dia aconseguí fugir del tren. No obstant això, fou detingut per la policia nazi i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg,Àustria), d'on fou alliberat pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà un document a favor del Partit Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d'Ariège. Francisco Foyos Díaz va morir el 21 d'octubre de 1977 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta ciutat.

Francisco Foyos Díaz (1905-1977)

***

Cosme Paúles del Toro

Cosme Paúles del Toro

- Cosme Paúles del Toro: El 17 de desembre de 1917 neix a Aguada de Pasajeros (Cienfuegos, Cuba) l'escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Cosme Paúles del Toro, que va fer servir diversos pseudònims (Cosmos,Francisco Javier de Toro, Javier de Toro). Fill d'un aragonès i d'una canària, des dels tres anys visqué a Osca (Aragó, Espanya) i quan era adolescent, agitat per un propagandista anomenat Perico, entrà a formar part del moviment anarquista. A partir de 1933 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). Detingut sota l'acusació de «terrorisme», va ser alliberat gràcies a Ramón Acín Aquilué. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Tardienta i participà activament en la reacció contra aquest. Dies després, s'integrà a Barcelona (Catalunya) en la comunista «Columna Trueba-Del Barrio» i lluità al front d'Aragó (Almudébar i Osca). A partir de novembre de 1936 lluità en la «Columna Durruti». Ferit al front de Madrid (Espanya), passà mesos hospitalitzat a Barcelona. A la capital catalana s'uní a l'Agrupació Anarquista «Faros», on fou molt actiu en l'organització juvenil. El maig de 1937, després de les barricades, va ser segrestat i torturat en una txeca situada al Casal Carlos Marx i salvà la vida gràcies al descobriment i desmantellament d'aquest centre. Fins el final de la guerra participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Poc després, gràcies a la seva nacionalitat cubana, aconseguí un passatge cap a Amèrica. Després de passar per diversos països americans (Cuba, Veneçuela, Colòmbia, Perú i Equador), en 1947 s'establí a La Calera (Quillota, Valparaíso, Xile). El 8 de desembre de 1947 es casà amb Silvia Vercellino Cacini, de qui tingué dues filles, María i Lily. Més tard es reunirem amb ell sos germans i sa mare. A Xile ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica tant en el moviment anarquista xilè com en el de l'exili espanyol. Durant els anys cinquanta i seixanta milità, amb Francisco Pauner Sospedra, en la Federació Anarquista Internacional (FAI) de Xile. Formà part del grup editor d'El Libertario, que s'edità entre juliol de 1954 i juliol de 1956. Entre 1958 i 1961 publicà a La Calera la revista Presencia Anarquista,  òrgan del grup anarquista «Libertad» i on col·laboraren, entre d'altres, J. Federico Cortés N. i Fernando Solano Palacio. En 1960 era secretari general de la CNT de Xile i destacà sobretot en el camp propagandístic. En 1960 prologà el poemari Jardín de acracia de Fernando Solano Palacio i Astru Astur. En aquests anys col·laborà en les activitats del Centre Republicà Espanyol. Durant la dictadura militar d'Augusto Pinochet es va veure obligat a minvar la militància i a reduir les seves col·laboracions en premsa. A La Calera dirigí el periòdic Libertad i mantingué un servei de llibreria. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes americanes i europees, com ara AIT,Boletín de los Amigos de la AIT, Boletín de los GGDDC, Boletín de Información de SIA, Boletín Ródano-Alpes, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste,Cultura Libertaria, Espoir,Fructidor, Guángara Libertaria, Libertad, La Nouvelle Idéale, Presencia Anarquista, La Protesta Obrera, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. És autor de nombroses novel·les, com ara Bajo la tempestad,Cadáveres en el monte, Trágico retorno, Vengado, La tragedia de Castillejas del Valle (1934 i 1937), Un jazmín en la serranía (1937), Él era un rebelde (1937), Sombras en la retina (1937), La venganza de los parias (1937), Vengé! (1956), Sous la tempête (1956), Grupo Anarquista Libertad (1959, amb altres),Presencia anarquista (1959, amb altres), Tragique retour. Roman historique (1959), Interpretación del anarquismo (1969, amb altres), etc. Cosme Paúles del Toro va morir d'un infart de miocardi el 2 d'abril de 1993 a Temuco (Cautín, L'Araucania, Xile).

Cosme Paúles del Toro (1917-1993)

***

Claude Kottelanne dibuixat per Olive Tamari

Claude Kottelanne dibuixat per Olive Tamari

- Claude Kottelanne: El 17 de desembre de 1934 neix a Laon (Picardia, França) el corrector d'impremta i poeta anarquista Claude Achille Eudoxe Kottelanne. Sos pares es deien Eudoxe Alphonse Kottelanne i Mireille Marie Malvina Delcambre. En 1953 conegué Huguette Berthe Colotilde Bardellini, que esdevingué la companya de sa vida. Instal·lat a París (França), començà estudis de filosofia a la Sorbona, que acabà abandonant. Des dels anys cinquanta col·laborà enLe Monde Libertaire. Després d'haver exercit diverses professions (mestre suplent, manobre, vigilant nocturn, etc.), en 1963 esdevingué corrector editorial, primer, i de premsa, posteriorment. Entre 1956 i 1966 fou un dels administradors de Le Monde Libertaire. En 1966 també abandonà l'administració de la llibreria«Publico», seu de la Federació Anarquista (FA). Fou al caixetí del periòdic L'Humanité que conegué l'escriptor llibertari Georges Navel, que esdevingué un dels seus grans amics. Membre del Sindicat de Correctors, col·laborà en els seus òrgans d'expressió Cantonade i Entre Nous. Poeta d'inspiració surrealista, col·laborà en nombroses revistes poètiques (Lieux d'Être,Nomades, Pris de Peur, Réfractions,Revue du Tarn, etc.), amb poemes i collages, i publicà diferents reculls de poemes. Entre les seves obres podem destacar Le mauvais sang (1965), Le chien de garde (1966), Comment dire ce peu (1967 i 1995), Ici et maintenant (1971), Loquèle (1975), La part du feu (1979), La nuit au jour (1994), L'apprentissage de l'ombre (1994), Sous une ombrelle de paille (1995), Aux yeux de qui ne sait pas (1997), Le Feu de l'Origan (1997), Si j'avais oublié quelque chose (1999), La jardinière du Mississippi (2006, amb Huguette Kottelanne), Car je suis le premir home (2011), L'écriture et la vie (2011, amb altres). Visqué amb sa companya a Maisons-Alfort (Illa de França, França). Claude Kottelanne va morir el 31 de maig de 2017 al Centre Hospitalari Intercomunal de Créteil (Illa de França, França) i el 7 de juny fou enterrat al cementiri municipal de Maisons-Alfort.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Més per Mallorca vota a favor d’adaptar el Consell a l’Agenda 2030

0
0

 

El ple del Consell de Mallorca celebrat aquest dijous 12 de desembre ha aprovat l’adhesió del Consell i el seu organisme de cooperació, el Fons Mallorquí de Solidaritat, als Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. El portaveu de MÉS per Mallorca al ple, Guillem Balboa, ha llegit la ponència presentada conjuntament per tota l’esquerra i ha explicat que aquesta Agenda 2030 consisteix en un pla d’acció "perquè al món hi prevalguin la pau, la dignitat, la justícia i la preservació del medi ambient". Allò que fixa la moció és que s’han de "traslladar" els objectius fixats per l’ONU a Mallorca i a l’acció política del Consell, una feina que en part ja s’està fent gràcies a campanyes com "Compromesos amb l’Agenda 2030" del Fons Mallorquí.

Al ple d’avui, els consellers i executius electes de MÉS per Mallorca també han intervingut per altres motius. Guillem Balboa ha fet una defensa ferma del model de convivència de l’escola mallorquina per oposar-se a una moció presentada per Vox que volia obligar els centres públics a penjar la bandera espanyola. “Entenem la seva dèria recentralitzadora però nosaltres defensam un sistema educatiu sense banderetes i amb l’únic imperatiu de formar ciutadans i ciutadanes lliures, cults i amb esperit crític”, ha dit el portaveu de MÉS.

What do you want to do ?
New mail

What do you want to do ?
New mail

El conseller executiu de Promoció Econòmica i Desenvolupament Local, Jaume Alzamora, ha intervingut en resposta a una interpel·lació del PP sobre ajudes a ajuntaments i entitats i ha defensat l’acció política del Consell de Mallorca des de la voluntat municipalista de MÉS per Mallorca. Alzamora ha reafirmat que està “compromès amb els municipis d’aquesta illa” i que el seu Departament continuarà “fent inversions perquè la ciutadania tengui els millors serveis possibles i les millors infraestructures municipals possibles”.

La consellera executiva de Cultura, Patrimoni i Normalització Lingüística, Bel Busquets, ha defensat la necessitat de mantenir el programa de dinamitzadors lingüístics als municipis i l’ha defensat dels atacs de Vox. “Nosaltres volem que sigui possible viure plenament en català a Mallorca”, ha dit, “i per això s’ha de fer molta feina per a incrementar la presència de l’idioma a molts d’àmbits”.

Un viatge a Lluc (1963)

0
0

Un viatge a Lluc (1963)


Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. (Miquel López Crespí)


A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Viatges: els presoners republicans arriben a Mallorca (records del meu pare)

0
0

Viatges: els presoners republicans arriben a Mallorca (records del meu pare)


Havia sentit parlar de Mallorca a l’Escola de Comandaments de l’Exèrcit Popular, quan després de la dissolució de les milícies el govern de la República militaritzà les unitats que havien derrotat el feixisme en els primers dies de la guerra. Llibert, l’oficial instructor, un dels màxims impulsors a València de l’Ateneu Llibertari Espàrtac, ens parlà de la guerra de les Germanies, de la relació de fraternitat que existí en aquells anys convulsos entre agermanats mallorquins i valencians. Va ser un gran descobriment per a molts dels que seguírem el curs de formació políticomilitar. Escoltant les lliçons del company Llibert ens adonàvem de la misèria de l’educació espanyola malgrat que aquesta fos impartida per mestres i professors de tendència àcrata o socialista. La història d’Espanya sempre havia de ser la història dels fets protagonitzats per Castella, tot i que s’evidenciàs, ara ho copsava a la perfecció, que la famosa “Espanya” dels Reis Catòlics en realitat no va existir mai i no deixava de ser, com ho havia estat la monarquia austrohongaresa abans de la seva disgregació o l’imperi rus abans de Lenin i Trotski, una ficció que amagava l'esclavatge de les nacions que patíem sota la bota imperial. (Miquel López Crespí)


En arribar al port de Palma, encara érem sota el xoc de la derrota.

Havia sentit parlar de Mallorca a l’Escola de Comandaments de l’Exèrcit Popular, quan després de la dissolució de les milícies el govern de la República militaritzà les unitats que havien derrotat el feixisme en els primers dies de la guerra. Llibert, l’oficial instructor, un dels màxims impulsors a València de l’Ateneu Llibertari Espàrtac, ens parlà de la guerra de les Germanies, de la relació de fraternitat que existí en aquells anys convulsos entre agermanats mallorquins i valencians. Va ser un gran descobriment per a molts dels que seguírem el curs de formació políticomilitar. Escoltant les lliçons del company Llibert ens adonàvem de la misèria de l’educació espanyola malgrat que aquesta fos impartida per mestres i professors de tendència àcrata o socialista. La història d’Espanya sempre havia de ser la història dels fets protagonitzats per Castella, tot i que s’evidenciàs, ara ho copsava a la perfecció, que la famosa “Espanya” dels Reis Catòlics en realitat no va existir mai i no deixava de ser, com ho havia estat la monarquia austrohongaresa abans de la seva disgregació o l’imperi rus abans de Lenin i Trotski, una ficció que amagava l'esclavatge de les nacions que patíem sota la bota imperial.

Des de les trinxeres, en els mesos d’agost i setembre del 36, seguírem emocionats l’esperança que, per a l’alliberament de les Illes, podia significar el desembarcament del capità Bayo a Mallorca.

Menorca havia quedat a mans de la República des del primer dia de l’alçament. Molts companys dels primers dies de la Revolució, els amics que participaren en l’assalt de les casernes, marxaren, il·lusionats, amb el capità Uribarry per participar en l’alliberament d’Eivissa, Formentera, Mallorca... Després de la conquesta d’Eivissa hi hagué desavinences entre Bayo i Uribarry, i aquest amb totes les seves tropes tornà al País Valencià sense haver acomplert la tasca d’alliberar les Illes. Hi hagué manca de comprensió entre les unitats militars i de milicians sortides de Barcelona i les que procedien de València. Finalment, Bayo hagué de reembarcar. Sense tropes ni armes abastament per a la conquesta de Mallorca, pressionat per la incomprensió del govern central que mai no va entendre la importància estratègica de les Illes quant a un control efectiu de la Mediterrània, el somni de salvar els republicans mallorquins que eren executats sense pietats pels feixistes s’esvaí. Per a molts de nosaltres existia la possibilitat, si les Illes no eren alliberades, que Mallorca esdevingués un gran portaavions de Franco i Mussolini per bombardejar la costa en poder dels republicans. I sort, em contà un company que estigué amb mi a la Columna de Hierro, que es pogueren retirar a temps en una nit angoixosa sense que els feixistes s’adonassin de la fugida. La retirada s´hauria pogut convertir en una derrota sagnant amb milers i milers de morts, caçats com a conills, podrint-se damunt l´arena de les cales mallorquines.

A les platges del port de Manacor, a Portocristo, hi restaren, emperò, unes milicianes i uns companys que no s’assabentaren a temps de la marxa de les tropes i, l’endemà, foren capturats pels franquistes. Les noies, infermeres d´una bondat i esperit de sacrifici immens, es fan fer mítiques per la feina que realitzaren en suport dels ferits durant les setmanes que durà el desembarcament.

Amb els mesos, a través de les informacions que ens proporcionaren alguns mallorquins escapats de l’illa, ens assabentàrem que les cinc infermeres capturades per l’exèrcit de Franco i les milícies falangistes al Port de Manacor foren violades brutalment i després d’aquestes tortures i vexacions, foren afusellades amb la resta de combatents capturats en aquella primera setmana de setembre del 36.

Mallorca en la distància, enllà de la mar!

Durant tot el temps que durà la guerra mai no deixàrem de pensar, patint el bombardeigs de l’aviació italiana que tenia les bases principals a Palma i a la badia de Pollença, en l’error del govern republicà de no voler donar suport als milicians, soldats i carrabiners comandats pel capità Bayo. Quantes morts no s’haurien evitat a Alacant, València, Castelló, Tarragona i Barcelona! Però, com deia el comissari Llibert, els sacrificis per a l’alliberament de Mallorca, Eivissa i Formentera eren una “aventura catalana”. Bastava que l’expedició hagués rebut el suport de la Generalitat de Catalunya per merèixer els retrets dels polítics madrilenys.

Com maleírem durant tota la guerra l’error d’uns republicans tan espanyolistes com els que anaven amb el general Franco!

Però ara érem a l’illa perduda enmig de la mar, presoners de guerra, sota la inclemència del sol d´un dia d’agost de 1940.

Presoners de guerra, Batallón de Trabajadores número 151 amb destinació a la badia d’Alcúdia, per fer carreteres, un ramat de carn esclava a disposició dels vencedors.

Havia passat més d´un any d’ençà la derrota de la República i de la rebel·lió de la Junta de Casado que obrí les portes de Madrid a les tropes franquistes, i encara no m’havia recuperat del terrabastall que, en el meu esperit, havia significat la desfeta. Era com un somni terrible, un malson que em perseguia dia i nit. Romanien ben presents en la meva memòria els dies de joia i esperança, que també n’hi hagué, i molts!, viscuts al costat dels homes i dones de les milícies, primer, i després, quan les al·lotes foren enviades a rereguarda, amb els companys de l’Exèrcit Popular.

Estranya matinada amb el vaixell presó lliscant, silenciós, per damunt les quietes aigües de la badia de Palma. Cinquanta els presoners que davallàvem aquell matí d’agost per les estretes escaleretes de fusta de l'atrotinat vaixell, que havia servit per al transport de les taronges valencianes fins a Marsella i altres ports francesos, i ara era una presó on uns quants sobrevivents de la derrota rebíem les fuetades i els insults del tinent i el sergent que manaven l’expedició.

En sortir de la bodega on havíem estat prop de dotze hores, acaramullats, sense aigua i sense menjar, sense tenir cap indret on fer les necessitats, menjats per la brutor de setmanes de no poder rentar-nos, el sol em colpejà inesperadament. Vaig estar a punt d’ensopegar amb uns ferros de la coberta i caure dins la mar. La mà d’un amic em salvà, miraculosament d’anar a parar a l’aigua. Dubt que, si hagués tengut la desgràcia de caure, els militars que ens custodiaven o els falangistes del moll haguessin fet el més mínim moviment per ajudar-me. Els maltractaments, la manca total d’assistència mèdica, l’excessiva feina dels camps de concentració tenia un objectiu ben estudiat per les autoritats del règim: anar acabant, d’una forma diríem “legal” i sense necessitat de la ficció dels tribunals de guerra, amb els rojos que havien tengut l’atreviment de lluitar contra Franco durant els tres anys de guerra.

De cop i volta, una vegada recuperat de l’ensurt, vaig fer peu en terra mallorquina. A les vuit el matí el sol ja picava fort, però encara era suportable en comparació amb el migdia, com aviat no trigaríem a constatar.

Al port, uns soldats a les ordres d’un sergent que portava un llarg fuet de cuiro ens lliuraren una mica d’aigua en uns tassons d’alumini bruts. Després de dos dies sense menjar ens oferiren dues sardines de llauna per cap i un tros de pa d’ordi, immenjable. Potser fins i tot trobaven que eren massa amatents amb els miserables que, pensaven, havien cremat esglésies i volien fer la “repartidora” entre els pobres.

Arribar a Mallorca, sentir les llambordes del port de Palma sota els peus! El primer pensament que vaig tenir era el mateix dels dies de març del 39, quan, metrallats per les tropes de Franco i les de Casado, no sabíem què seria de nosaltres a l’endemà. O quan, després de la nostra tràgica fugida de la ciutat lliurada a l’enemic, avançant per una Castella ja a mans de la cinquena columna, poguérem arribar primer a València i després a Alacant.

La mateixa sensació d’impotència que teníem tots els que ens havíem arreplegat al port d’Alacant, aquelles trenta mil persones, desesperançades davant la tragèdia que s’apropava en forma de baionetes i metralladores italianes, soldats del Marroc i espanyols i tota aquella munió de falangistes i requetès amb la set de venjança en els ulls. La guerra, tot el que havíem viscut aquells tres anys de combats i enfebrades esperances revolucionàries... havia estat un somni, un producte de la nostra malaltissa imaginació? Els patiments ens feien desvariejar. Un any vivint enmig del malson, anant d´un camp de concentració a un altre, de presó en presó, sotmesos a mil controls i identificacions, als insults constants. Nits de sentir com s’emportaven els companys i companyes a matar. I després de la descàrrega de les metralladores, els trets de gràcia, implacables, com les campanades del rellotge de l’església del meu poble, abans de totes aquestes desgràcies.

Més d´un any d’un malson constant! Una eternitat sentint en la carn, en totes les artèries, com havia canviat el temps. Ara el sentit de les hores era un altre. Ja res ens unia a la lògica del passat. Els minuts podien esdevenir dies, els segons angoixoses hores, les nits esdevenir interminables, eternes. Un rellotge era per a nosaltres una màquina infernal que ja no marcava el pas del temps d´una manera raonable: les manetes indicaven ara l´instant del pànic i del terror i res no les feia avançar cap a un amagatall segur, un indret on ens poguéssim protegir dels crits desesperats dels condemnats a mort.

Abans que els partidaris de Casado i Besteiro ens lliurassin fermats de mans i peus a Franco decidírem provar sort i mirar d’arribar a València, on deien, darrera esperança!, que esperaven vaixells anglesos i francesos per embarcar els vençuts. Qui podia fiar-se de les promeses de l’estat major del general Franco? Era absurd tenir la més mínima confiança en les paraules d’aquells que ja portaven tres anys assassinant republicans, comunistes i anarquistes, sense judici, sense cap mena d’escrúpols. La guerra que portaven endavant tots aquells generals ensinistrats en el genocidi dels pobles del Marroc era una guerra d’extermini, feta sense pietat, amb la ferma voluntat de matar per matar, d’escalivar per generacions aquella gent que, com tots nosaltres, havia cregut que era possible canviar el destí immutable dels astres.

El terror era arreu. En què confiaven els casadistes? O no tenien ulls per veure el que s’havia esdevengut? Bastava que hom no hagués anat a missa i les beates del poble et denunciassin, que una al·lota hagués cosit uniformes per a l’exèrcit de la República, que algú es recordàs de la teva participació en una antiga vaga, per ser digne de la tortura i de la mort més cruel. Mestres d’escola afusellats pel simple fet de fer classes en un edifici bastit per la República; infermeres violades i torturades; un metge conegut, que havia quedat en camp feixista en començar la guerra i el martiri del qual m´explicaren uns veïns del poble fugits a zona republicana: li havien llevat la pell amb una fulla d’afaitar, a poc a poc, per fer-lo patir, lentament, i després, encara viu, li tallaren les parts.

Un malson que durava i durava de camp de concentració en camp de concentració, de presó en presó, sense que acabàs mai, perseguint-te en tot moment, com els trets dels escamots d’afusellament segant vides totes les matinades d’ençà el final dels combats.

Havíem de fugir de la trampa en què el cop d’estat de Casado havia convertit Madrid.

Però hi hauria cap taula de salvació, algun indret on amagar-nos de l´odi que s’estenia, sense aturar, com una gran taca d’oli inundant, implacable, tots els racons que abans havíem conegut en ple combat en la lluita per un món sense injustícies socials?

No sé com poguérem arribar a València. Defensàvem el camió amb ungles i dents, amb totes les armes que portàvem. Ens el volien prendre els oficials en retirada, els falangistes que ja muntaven controls a les carreteres, tot esperant l’arribada dels seus.

En deixar Madrid, la ciutat era una orgia de sang. Les unitats que s’havien revoltat contra el govern del doctor Negrín, partidari de resistir fins que esclatàs la guerra mundial que ja s’entrevia a l’horitzó, aquestes unitats traïdores a la República afusellaven els que no es volien rendir, enmig del carrer, amb fúria. Matar comunistes i antifeixistes, abans que ho fessin els escamots d’extermini dels requetès i falangistes! Tot plegat era un absurd. Franco enganyava els comandaments republicans i els agents de Burgos, que mantenien contactes constantment amb els partidaris de la rendició sense condicions; els havia dit que, si obrien les portes de la ciutat i es desfeien dels comunistes, de tots els partidaris de resistir, els militars de carrera, evidentment, no solament serien perdonats pels vencedors, sinó que servarien la mateixa graduació que tenien quan fossin integrats en les unitats de Mola, Yagüe, Asensio o Aranda.

Quin somni de folls!

A Franco no li interessava cap pacte amb els republicans. L´únic que volia era aconseguir el màxim de putrefacció en la zona que encara restava en mans de la República i obtenir així avantatges per a la seva victòria militar. Dividir l´enemic, aconseguir que els darrers resistents al feixisme es matassin entre ells, aquest i no cap altre era l’objectiu gens amagat del govern de Burgos.

Per a desgràcia nostra, moltes d’aquestes falses promeses varen actuar com a enèrgic dissolvent del darrer esperit de resistència. I molts comandaments militars es cregueren el que prometien els feixistes: conservar la graduació, entrar a formar part del nou exèrcit espanyol! I per això mataven comunistes, el coronel Barceló, tot el seu estat major, els centenars d’antifeixistes que no es volien lliurar a l’enemic.

Ja per sempre, per tot el temps que em restàs de vida, la imatge dels nostres companys i companyes morts pels casadistes el primer dia del cop d´estat de la Junta. Margalida, amb un tret al cap, mirant-me des d´una distància infinita amb els ulls oberts per a tota l’eternitat.

--Primer morir a la trinxera, lluitant, abans que em violin els falangistes o que em torturin a les presons.

Mai no hauria pogut imaginar que la bala que la mataria hagués de procedir dels nostres fusells; i l´ordre, de l´estat major de Cipriano Mera, el dirigent anarquista que era al servei de Casado i Besteiro.


De la novel·la Els crespuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester


[18/12] «Le Progrès» - «Strage di Torino» - «Siete» - Battola - Villeval - Perruchon - Garinei - Parsonneau - Frank - Crespi - Martí Llorens - Crémer - Miguel Aznárez - López de Vega - Schwab - Berruti - Ferrero - Roussel - «João Black» - Morata - Blasco - Veiga - Bueno - Mélet - Beivide - Broto

0
0
[18/12] «Le Progrès» -«Strage di Torino» - «Siete» - Battola - Villeval - Perruchon - Garinei - Parsonneau - Frank - Crespi - Martí Llorens - Crémer - Miguel Aznárez - López de Vega - Schwab - Berruti - Ferrero - Roussel - «João Black» - Morata - Blasco - Veiga - Bueno - Mélet - Beivide - Broto

Anarcoefemèrides del 18 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Progrès"

Capçalera de Le Progrès

- Surt Le Progrès: El 18 de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de Le Progrès. Organe des démocrates loclois, primera publicació anarquista de Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de 1869, portarà el subtítol d'«Organe socialiste» i tindrà una periodicitat bimensual, i setmanal a partir del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la capçalera portava l'epígraf:«Tot per al poble i pel poble». Fou el periòdic oficiós de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el responsable de la redacció va ser James Guillaume. Els seus principals col·laboradors foren Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James Guillaume, Benoît Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel. Polemitzà fortament amb el Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42 números, l'últim el 2 d'abril de 1870.

***

"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

-«Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una«batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.

***

Capçalera de "Siete"

Capçalera de Siete

- Surt Siete: El 18 de desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic número de la publicació anarquista Siete, periòdic de l'Assemblea de Solidaris/es amb Grècia. Aquest butlletí sorgí per donar compte de l'agitació revolucionària sorgida al país hel·lènic arran de l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de la policia. També hi trobem articles sobre la repressió policíaca a l'Estat espanyol. Els articles es publicaren sense signar.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)

Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)

- Jean Battola: El 18 de desembre de 1862 neix a Portovenere (Ligúria, Itàlia) el sabater anarquista Giuseppe Giovanni Battolla, més conegut per les seves versions francesa Jean Joseph Battola i anglesa John Battola, i que va fer servir els pseudònims Deognaviety i Deoganoff. Sos pares es deien Camillo Battolla i Luisa Dejani. Emigrat a França, el 7 de febrer de 1891 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats anarquistes. Cap octubre de 1891 es refugià a Anglaterra i a Londres visqué a Fitzroy Street i a Charlotte Street. Va ser implicat en el «Cas Wasall», detingut i acusat de«fabricació d'explosius», arran de la detenció el 6 de gener de 1892 del grup anarquista Walsall Socalist Club (WSC, Club Socialista de Walsall), de Wasall (West Midlands, Anglaterra), creat pel confident de la policia francesa Auguste Coulon (Pyatt). El 4 d'abril de 1892 va ser condemnat per l'Audiència d'Stafford (Staffordshire, Midlands de l'Oest, Anglaterra) a 10 anys de treballs forçats juntament amb Frederick Charles Slaugther (Fred Charles) i Victor Cails, mentre que Joseph Thomas Deakin en va ser penat amb cinc anys. Altres dos membres del grup anarquista de Walsall, John Westley i William Ditchfield, van ser absolts. En sentir la sentència, Battola digué que tot era un muntatge, arengà el tribunal en francès i acabà el seu discurs cridant «Visca l'anarquia, futur de la humanitat, lligam d'unió entre tots elséssers humans!». El maig d'aquell any, David Nicoll, secretari del Comitè de Suport, inculpat per «conspiració», en va ser condemnat a 18 mesos per haver publicat en The Commonweal un article on feia costat els seus companys, i Charles Mombray, també membre d'aquest comitè, en va ser absolt. Battola, que no parlava ni una paraula d'anglès, va ser acusat de ser l'autor d'una carta signada Degnai, adreçada a Victor Cails, a qui no coneixia, la qual contenia l'esquema d'una bomba. En 1894 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres francès. Des de la presó mantingué correspondència amb l'escriptor anarquista Edward Carpenter. Recobrà la llibertat en 1899. Posteriorment diversos inspectors de policia reconegueren que el «Cas Walsall» havia estat un muntatge policíac. Curiosament, Josephine Barthelemy, esposa de Battola, va rebre, quan son company ja era lliure, cinc lliures el 17 de desembre de 1902 i dues lliures més l'11 de febrer de 1903 d'un agent de la Secció Especial d'Scotland Yard. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albin Villeval

Albin Villeval

- Albin Villeval: El 18 de desembre de 1870 neix a París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin-Antoine-Paul Villeval. Son pare, Joseph Villeval (Albin), fou un militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per«provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère (1898). En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT,La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925),òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Le Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 a París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de Phoenix (Arizona, EUA) "Arizona Republican" de l'1 de juny de 1918

Notícia del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de Phoenix (Arizona, EUA) Arizona Republican de l'1 de juny de 1918

- Pietro Perruchon: El 18 de desembre de 1885 neix a Arnad (Vall d'Aosta, Arpitània) el propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Sos pares es deien Lorenzo Perruchon i Teotista Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i en 1911, amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units. Entre  1913 i 1914 passà un temps a Clinton (Indiana, EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica Libertaria i una Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a Aspen (Colorado, EUA), on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat amb un grup d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra, a finals de 1915 va escriure un«violentíssim» article titulat«Guerra e civiltà», publicat en La Questione Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les autoritats, «a la subversió, a la revolució i al delicte». En aquesta època, envià paquets de periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi, de Boccheggiano (Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana, Itàlia). Participà activament en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat detallat dels fets que es va publicar en diferents lliuraments en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Lynn (Massachusetts, EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els afiliats a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest) i els que no formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en les estratègies a seguir; també denuncià la intervenció intimidatòria de l'Exèrcit nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i les actuacions d'espies i detectius a sou de la patronal. També informà que desfilada del 6 de setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en honor dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917 col·laborà habitualment en Cronaca Sovversiva i visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA). El 15 de març de 1918 va ser detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà Tomás Martínez, sota l'acusació de propaganda revolucionària després de trobar-li al seu domicili diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA); jutjat el 31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i trenta segons, va ser condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb Tomás Martínez. Deportat a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de Nàpols i retornà a Arnad. En aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione Anarchica», el qual va exercir una forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe Mariani, el 12 d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març anterior, i portat a Milà; però el 5 de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de 1923 passà clandestinament a França i s'establí a París, on va romandre fins l'octubre, data en la qual retornà a Arnad. En 1925 s'instal·là de bell nou a la capital francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928 hagué de presentar-se en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup de terroristes i inscrit en la llista de militants a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa filla Lotta a Veurey-Voroize i el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers sobre una herència, però va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i escorcollat sense resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en el qual va dir que ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937 partí cap a França. El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de Chambéry (Savoia, Arpitània) informà que la seva conducta era «regular» i que no freqüenta els «ambients subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta envià al Ministeri de l'Interior un informe demanant la modificació dels seus antecedents policíacs, ja que estava considerat com a un «element molt perillós» i el 29 de febrer de 1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra Mundial, amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar la fugida cap a Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme. Després del conflicte bèl·lic, romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13 de setembre de 1967 a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França).

***

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

- Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale,L'Internazionale,La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el«Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns númerosúnics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.

***

Necrològica de Marius Parsonneau apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 21 de febrer de 1980

Necrològica de Marius Parsonneau apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 21 de febrer de 1980

- Marius Parsonneau: El 18 de desembre de 1891 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marius Adrien Parsonneau. Sos pares es deien François Victor Parsonneau i Adrienne Loetitia Renaud. En 1911 començà a militar en la Confederació General del Treball (CGT), però s'enfrontà a les tendències reformistes i polítiques i abandonà l'organització. Després de la Gran Guerra participà en el grup anarquista de La Rochelle, format majoritàriament per funcionaris de l'Estat i en el qual no acabà de sentir-se bé. Abocat a l'estudi, aconseguí una solida cultura i creà una important biblioteca. També fou candidat abstencionista per al departament francès de Charente Marítim en les eleccions i Aristide Lapeyre s'encarregà de la seva«campanya electoral». Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, editat a Bordeus (Aquitània, Occitània), i va fer costat econòmic La Revue Anarchiste. Destacà per la seva hospitalitat i generositat, albergant a casa seva, al carrer Petit Marseille de Pont des Salines de La Rochelle, nombrosos companys de passada (E. Armand, Bally, Cyrano, Aristide Lapeyre, Albert Libertad, Louis Louvet, Pierre Rousseau, etc.). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou un dels primers anarquistes a ser internat a la colònia penitenciària de l'Illa de Ré i posteriorment en un camp de concentració del departament de Corresa, on restà molts de mesos. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1948 va ser nomenat secretari del grup local de La Rochelle de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i creà una biblioteca circulant. En aquest any col·laborà en Le Libertaire. En aquesta època es dedicà a la cria de coipús i, a començament de la dècada dels cinquanta, sembla que passà alguns mesos al Paraguai. Sa companya fou Léopoldine Marie Hilairine Camille Fabarez. Marius Parsonneau va morir el 25 de setembre de 1978 --algunes fonts citen erròniament 1979-- a l'Hospital General de La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Herman Frank

Herman Frank

- Herman Frank: El 18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia) l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista Herman Frank, també citat com Herman Franck. Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on es va veure fortament influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats Units. Entre 1940 i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme. A començament dels anys cinquanta col·laborà en el periòdic rus Delo Truda editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i d'altres institucions històriques i d'estudis judaics. És autor d'obres i estudis sobre història del judaisme i sobre el moviment cooperativista, com ara Drei yor fun Bialistoker konsum-kooperatsie (1915-1918) (1918), Grikhishe kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks. Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un bavegungen bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime» (1951), Natsionale un politishe bevegung bay Yidn in Bialystok (1951), Anarchism and the jews (1954, pòstum), Geklibene shriften (1954, pòstum), etc. Herman Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac de cor.

Herman Frank (1892-1952)

***

Enrico Crespi

Enrico Crespi

- Enrico Crespi: El 18 de desembre de 1897 –algunes fonts citen el 30 de març de 1891– neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de«greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel qual va ser denunciat per «incitació a l'odi de classes». Participà activament en els motins de 1927 i el juny de 1928 passà clandestinament a França. En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) treballà com a mecànic en un garatge i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella (Provença, Occitània) gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia --possiblement en aquestaèpoca es trobava a Espanya-- a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió (Arpitània), participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i, davant el perill d'una expulsió, marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», participà, com a tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar (Aragó, Espanya) on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico Crespi va morir el 24 de novembre de 1973 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Vicent Martí Llorens

Vicent Martí Llorens

- Vicent Martí Llorens: El 18 de desembre de 1902 neix a Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Vicent Martí Llorens va morir en 1984 a Avinyó (Provença, Occitània).

***

Victoriano Crémer en els anys republicans

Victoriano Crémer en els anys republicans

- Victoriano Crémer: El 18 de desembre de 1906 neix al carrer Barrio Gimeno de Burgos (Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i militant anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Nascut en una família nombrosa molt humil, fou fill d'un treballador de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i la seva infantesa transcorregué entre Burgos, Bilbao i Lleó. Quan tenia 10 anys es traslladà definitivament amb sa família a Lleó, on estudià al Cercle Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys publicà el seu primer poema en el setmanari La Crónica de León. De jove treballà com a venedor ambulant del diari El Castellano, peó de pagès, mosso en l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta«La Moderna» i en el diari La Mañana, locutor i periodista. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo (1931), La Calle, El Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,Solidaridad Obrera (1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys republicans va ser secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la impremta «La Moderna». El juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico Cobas i Claro José Sendón, va fer un míting a la Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el periòdic madrileny La Tierra«Vía Crucis. Romance proletario», un text en prosa poètic on testimoniava la repressió del govern republicà per sufocar la revolta llibertària de Casas Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes, però també l'obertura d'un expedient militar. El capità i maçó Juan Rodríguez Lozano, avi de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de Crémer, el defensà davant el tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient. Cap al 1934 l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va publicar el conte Invierno, compartint fulletó amb El porvenir de nuestros hijos d'Élisée Reclus. Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña, el 27 de març de 1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de concentració de l'antic Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la mort, salvat per capellans (Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues ocasions. Després, acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla Larrey, va ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo. Alliberat en 1938, amb la condició que treballés per al periodisme franquista, va ser enviat com a soldat de l'«Exèrcit Nacional» als fronts d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra treballà de caixista en un periòdic i es dedicà al periodisme --col·laborant en periòdics franquistes (Proa, Pueblo,ABC, Informaciones, etc.) i en la cadena SER-- i la literatura. En 1944 fundà a Lleó, amb Eugenio García de Nora i Antonio González de Lama, la prestigiosa publicació Espadaña. Revista de poesía y crítica, que publicà l'obra de poetes oposats al règim franquista i mantingué una línia editorial de compromís polític i social i que es perllongarà fins al 1951 --en el seu número 20 publicà un famós poema, La fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti. La seva escriptura lírica es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades, angoixants, tremendistes, existencialistes i nihilistes força crítiques vers la realitat d'aleshores i on destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els«perdedors», i en la seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva denúncia de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de la ciutat de Lleó. En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi Castella i Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball. En 2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari Elúltimo jinete. El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2008. Amb més de 100 anys, publicava una columna diària en El Diario de León, titulada «Crémer contra Crémer». Fou autor de més de 15.000 articles en la premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León, coneguda com «Radio Crémer». Entre les seves obres poètiques destaquen Tendiendo el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra adentro (1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos de mi sangre (1947), Las horas perdidas (1949), La espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y esperanza (1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II (1952), Libro de Santiago (1954), Furia y paloma (1956), Con la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad (1962), Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la sangre (1966),Poesía total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para Elisa (1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los cercos (1976), Poesía (1944-1984) (1984), El mundo de José Jesús (1987), El cálido bullicio de la ceniza (1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La escondida senda (1993), El fulgor de la memoria (1996), Parábola de Amalia «La Petarda» (1997), La resistencia de la espiga (1997), La paloma coja (la encrucijada) (2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos tardíos (2007), Antología poética (2007); i de narrativa Libro de Caín (1958), Historias de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos (1981, autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los trenes no dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los extraños terroristas de la Sábana Santa (marionetas, títeres y otros volatines) (1994), La casona (2001). Victoriano Crémer va morir el 27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó (Castella, Espanya) on es trobava ingressat des de feia uns dies.

Victoriano Crémer (1906-2009)

***

Francisco Javier Miguel Aznárez

Francisco Javier Miguel Aznárez

- Francisco Javier Miguel Aznárez: El 18 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de març de 1908 neix a Hecho (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznárez, conegut com El Largo. Sos pares es deien Javier Miguel i Isabel Aznárez. Carnisser de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de 1934. Quan el cop militar feixista, va poder fugir de Jaca (Osca, Aragó, Espanya) després de fracassar la resistència, passar a França i retornar a la Península per Barcelona (Catalunya). Durant la Guerra Civil espanyola fou delegat de la «II Columna Ortiz», participant en la presa de Fuendetodos i Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya), també comandà un batalló de muntanya a la comarca d'Angüés i la Foia d'Osca (Osca, Aragó, Espanya) i fou capità de la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. L'agost de 1937 va ser ferit a Belchite. Amic de Francisco Ponzán Vidal, col·laborà en el seu grup especialitzat en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista passà a França i durant la ocupació continuà participant en les activitats de la xarxa d'evasió del «Grup Ponzán». L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López Laguarta (Coteno) a escapar de la Gestapo. Sa companya fou Fernande Célina Armande Brunet. Francisco Javier Miguel Aznárez va morir el 27 de desembre–algunes fonts citen erròniament el 29 de desembre de 1990 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Francisco Javier Miguel Aznárez (1908-1990)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Temps i gent de sa Pobla

0
0

Història local.


La fundació de sa Pobla; les Germanies; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza...



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla.

Temps i gent de sa Pobla1és una més de les meves aportacions a la història de la nostra terra ja que, com explicava recentment l'historiador i exconseller d'Agricultura del Govern de les Illes Mateu Morro parlant de la importància que tenen els estudis locals a Mallorca: "A molts llocs hi ha col·leccions o edicions de llibres, revistes, grups d'estudis, premis o certàmens. Es va aconseguint un coneixement important de la realitat local sense caure en el localisme que no té en compte una visió més general. Ben al contrari, els estudis locals són el fonament d'estudis més amplis i amb capacitat d'aportar coses d'abast nacional i universal".



Presentació del llibre Temps i gent de sa Pobla. D'esquerra a dreta, Jaume Font, Miquel López Crespí, la dirigent del PSM Maria Antònia Vadell i l'escriptor Alexandre Ballester.

En la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador i polític Mateu Morro destacà la complexitat de la feina d'investigació del passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glosats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... En Temps i gent de sa Pobla he procurat fer una acurada utilització de les fonts orals i del més divers material fotogràfic. Hi ha igualment el resultat de molts xerrades amb la gent major de sa Pobla, amb els participants en la guerra civil, amb escriptors i artistes, amb sobrevivents dels camps de concentració. L'estudi de les revistes Sa Marjal i Vialfás ha estat essencial per enllestir el llibre que comentam.


En el llibre La història i els joves historiadors catalans, en les Ponències i Comunicacions de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans s'ha destacat la importància de la història local. Com explica Jaume Sobrequés Callicó parlant de la ponència d'Andreu Mayayo Artal Història local i història total: "Les reflexions que s'hi fan sobre la importància d'inserir la història d'àmbit local en la general, sobre els paranys que presenta l'estudi de la història local i sobre les noves perspectives obertes en aquest terreny constituïren un dels eixos més importants de les Jornades. Cal no oblidar que molts dels assistents es trobaven realitzant treballs de recerca referents a entitats local (municipals i comarcals) d'arreu del país".


I és dins aquest marc de revalorització de la història local que he escrit Temps i gent de sa Pobla.


Un petit resum del contingut del llibre ens por informar de la qüestions que més m'han preocupat aquests darrers anys, quan redactava el llibre. Llegint l'índex de Temps i gent de sa Pobla podreu trobar nombrosos capítols dedicats a la història de sa Pobla i que serveixen per enllestir la crònica vital i sentimental d'un poble mallorquí en els anys cinquanta i seixanta, abans de l'embranzida del turisme. Alguns d'aquests capítols són: la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester; el batle Jaume Font i la cultura; sa Pobla i la poesia; sa Pobla i el teatre mallorquí; Jaume Font i Antoni Serra...


Temps i gent de sa Pobla ens proporciona també una important visió gràfica de la Mallorca de començaments del segle XX i dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta obra hi ha moltes fotografies inèdites servades quasi religiosament en el meu arxiu particular (juntament amb les de l'arxiu de Joan Llabrès). Alguns d'aquests importants documents que surten per primera vegada a la llum pública són les fotografies titulades: les dones de la família "Verdera" a finals del segle XIX; el batle Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera"; Martina Caldés "Ximbona" i Rafel Crespí en una fotografia de l'any 1917; el General Miquel Primo de Rivera (1929); José López Sánchez i alguns soldats de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit de la República l'any 1937; fotografies de la primera comunió a sa Pobla (1954); una festa a l'Escola Graduada de sa Pobla l'any 1956; "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954; l'"Any de sa Neu" (1956)...


Miquel López Crespí


1 López Crespí, Miquel. Temps i gent de sa Pobla. Consell de Mallorca, Ajuntament de sa Pobla, col·lecció Uialfàs número 1, sa Pobla (Mallorca), 2002.


Llorenç Villalonga i un viatge al Primer de Maig de 1936

0
0

Llorenç Villalonga i un viatge al Primer de Maig de 1936


Havia vist moltes manifestacions del Primer de Maig i, sincerament, cal dir que em deixaven indiferent. Que quatre ganàpies incultes –malgrat que hi podies veure entre la gentada professors i mestres, gent de l’Ateneo i de les més diverses entitats culturals i esportives, les executives de tots els partits i sindicats, la maçoneria en ple volguessin provar de canviar el món-, no em preocupava gaire. Què significava una manifestació autoritzada en un resplendent dia de primavera mallorquina? Simple folklore. D’ençà de feia dècades els governs de la majoria de països parlamentaris autoritzaven aquestes demostracions per aconseguir reduir la pressió social. El poble s’esbravava, es cansava caminant, travessant la ciutat, cridant les consignes que els feien dir els demagogs de torn. Regressaven a casa feliços, creient que havien donat una passa important en el camí de canviar el món. Ingenus! En determinades circumstàncies, una certa dosi de llibertat ben controlada i dirigida pot ajudar a mantenir l’essencial de la societat. Només quan les exigències populars assoleixen graus no assumibles pel cos social és menester la mà segura del cirurgià i operar. Com ho haguérem de fer nosaltres en el moment que els quatre liberals que dirigien la República, malgrat els tirs a la panxa a Casas Viejas, no bastaren per a controlar el caos i l’anarquia. (Miquel López Crespí)

El Primer de Maig del trenta-sis estava assegut, com de costum, al cafè Alhambra. Llegia el diari. Les agències de notícies informaven de les noves lleis nazis contra els jueus. A Alemanya, l’esquerra feia temps que havia estat esborrada del mapa. El món canviava a marxes forçades. Finia l’antic parlamentarisme, ferit de mort a causa de les seves contradiccions. A Palma podies trobar cartells demanant la llibertat dels esquerrans detinguts per Hitler i Mussolini. Imaginava que, com havien fet sempre, els manifestants passarien per davant del cafè, entretinguts amb els seus càntics i crits rituals contra els rics. La processó era idèntica sempre. S’ajuntaven a la Casa del Poble, rere les estacions. Esperaven la gent provinent de les barriades i els pobles al costat de l’estàtua del rei en Jaume. Davallaven pels Oms i les Rambles fins a desembocar, una vertadera riuada humana, al passeig del Born. Pujaven després per la costa del Conqueridor, marxant a la plaça de Cort. Els polítics sortien a la balconada i feien els acostumats mítings incendiaris. Emili Darder els acabaria d’encalentir el cap? El pobre pagaria amb la vida aquells encesos discursos que tant agradaven als afiliats de partits i sindicats d’esquerra.

Mai no he entès el fervor excessiu per la política. Un dia els vaig escoltar per casualitat. Havia anat a casa de Lluís Zaforteza i la manifestació m’agafà de ple. Sortosament ningú no em reconegué. Vés a saber si hauria perillat la meva integritat física!

Vaig tenir sort. Amagat a l’entrada d’un edifici, procurant que ningú no em reconegués, vaig escoltar els discursos d’Alexandre Jaume i Emili Darder. Parlaven dominats per una passió ardent. Prometien hospitals i escoles, dies d’esbarjo, ambulatoris per a les barriades de Palma. Era una autèntica follia. Talment voler implantar l’anarquisme llibertari! D’on treurien els diners per a tot el que prometien? Els palmesans congregats davant Cort escoltaven en silenci, aplaudint amb entusiasme cada promesa dels oradors.

Al meu costat, una dona d’edat indefinible, però amb la marca de la feina i el sofriment marcades al rostre, sanglotava.

No vaig poder resistir la curiositat i li vaig demanar per quins motius plorava d’aquella manera.

-Pels meus fills, senyor. Podran estudiar. Qui sap si faran una carrera. Emili Darder ens ha promès una escola per a la barriada i ell mai ens ha decebut. No és un polític com els d’abans, dels que mai no complien les promeses que feien.

Un poble crèdul. Una massa amorfa il·lusionada amb els trucs de màgia dels predicadors. Per a mi era com anar al circ. Jocs de paraules, malabarismes amb pilotes de jugar al tennis, boira que pot desfer una bufada de vent.

Emili Darder, ben igual que els missioners. Anar a conquerir ànimes per a l’església. Els republicans i anticlericals volen guanyar els esperits de les masses per a la seva causa. Quina diferència podia haver-hi entre el religiós que marxa a Indoxina a evangelitzar els indígenes i Darder, que vol fer escoles per ensenyar a llegir i escriure els al·lots de les barriades proletàries? Socialisme i catolicisme podien ser religions intercanviables.

Ningú no pensava en el terratrèmol que vendria poc després. Com si Emili Darder hagués d’estar per a tota l’eternitat en el poder municipal! O no llegien els diaris? No s’adonaven dels perills que amenaçaven la societat?

A vegades envejava la gent que vivia d’il·lusions, somniant, enmig de tantes falses esperances, pensant que amb les promeses de quatre polítics professionals el món s’arreglaria. La il·lusió dels ximples! Qui llegia Voltaire? Ningú. Els anticlericals havien substituït la religió catòlica, els dogmes del Vaticà, per les creences en el socialisme i l’anarquisme. La bogeria humana. Arreu la mateixa necessitat de viure aferrats a una fe.

Mai no vaig creure en res a no ser en la meva salvació personal. Alfonso Zayas em considerava un cínic. Potser no anava errat. Em preocupava únicament la meva situació. Jo volia escriure i no podia. Guanyava poc. Aviat faria els quaranta anys i encara no havia trobat una dona adient, algú que em pogués ajudar a consolidar la vocació literària que em rosegava per dintre.

Necessitava diners. Una dona rica seria una bona solució. Amb les cinc-centes pessetes que guanyava anant cada dia al despatx mai no podria dedicar-me completament a la literatura.

Això és el que vertaderament em preocupava. La política? Ximpleries de somiatruites.

Vaig abandonar la plaça de Cort procurant que ningú no em reconegués. Em tapava el rostre amb el canotier comprat a París. “La darrera moda en capells per a desenfeinats”, hauria exclamat, riallera, Emilia Bernal.

Què hauria pogut passar si m’haguessin descobert escoltant el batle? Val més no pensar-ho. Per això em vaig fer fonedís.

D’ençà d’aquell dia no he tornat a estar mai més enmig de la xurma. Ni he tornat a sentir la suor dels treballadors vora meu veient els ulls esperançats de la multitud que escolta els predicadors. Quan vaig explicar als germans que havia estat a la plaça de Cort, envoltat d’esquerrans, em digueren que no ho tornàs a fer.

-Nosaltres no ens hi haguéssim atrevit. Imagina si et descobreixen els comunistes!

Tenien raó. Començaven a sovintejar els enfrontaments a qualsevol indret. Falangistes i esquerrans es perseguien i apallissaven. S’havia posat una bomba a la Casa del Poble. Corria la sang pels carrers. Mal senyal. Qui sap si Zayas i Bernanos tendrien raó. El futur es presentava incert. La joventut de dreta sortia a patrullar els carrers, armada amb garrots i pistoles. Protegien les esglésies, explicaven. Els comunistes i anarquistes feien el mateix amb els seus locals. Ningú no es fiava de ningú. L’ambient començava a enrarir-se.

Però la curiositat era més poderosa que el meu instint de supervivència.

Havia vist moltes manifestacions del Primer de Maig i, sincerament, cal dir que em deixaven indiferent. Que quatre ganàpies incultes –malgrat que hi podies veure entre la gentada professors i mestres, gent de l’Ateneo i de les més diverses entitats culturals i esportives, les executives de tots els partits i sindicats, la maçoneria en ple volguessin provar de canviar el món-, no em preocupava gaire. Què significava una manifestació autoritzada en un resplendent dia de primavera mallorquina? Simple folklore. D’ençà de feia dècades els governs de la majoria de països parlamentaris autoritzaven aquestes demostracions per aconseguir reduir la pressió social. El poble s’esbravava, es cansava caminant, travessant la ciutat, cridant les consignes que els feien dir els demagogs de torn. Regressaven a casa feliços, creient que havien donat una passa important en el camí de canviar el món. Ingenus! En determinades circumstàncies, una certa dosi de llibertat ben controlada i dirigida pot ajudar a mantenir l’essencial de la societat. Només quan les exigències populars assoleixen graus no assumibles pel cos social és menester la mà segura del cirurgià i operar. Com ho haguérem de fer nosaltres en el moment que els quatre liberals que dirigien la República, malgrat els tirs a la panxa a Casas Viejas, no bastaren per a controlar el caos i l’anarquia.

En Miquel, el germà, feia mesos m’havia dit que es preparava un moviment molt important per aturar el desgavell que s’estenia arreu. Malgrat l’incendi d’algunes esglésies, jo encara pensava que la situació no era tan delicada. Quan s’esdevengué la sublevació dels miners asturians, el trenta-quatre, l’actuació de Franco i la Legió em semblaren correctes. Un escarment en el moment que pertocava. Uns milers de detinguts i tot tornava a la normalitat. Organitzar un cop d’estat sangonós? Ni Hitler, a Alemanya, havia volgut donar cap cop d’estat i assolí el poder enlairat per una majoria electoral absoluta. No em passava pel cap haver de ser més eixelebrats que els nazis. No tenia cap mena de sentit. Tots pensàvem que, en cas que hi hagués alguna acció militar contra el desordre regnant, hauria de ser, això sí, una mica més extremada que la de Miguel Primo de Rivera. Però ningú no imaginava que els esdeveniments que patíem poguessin convertir-se en una guerra civil.

L’any mil nou-cents trenta-sis es presentava ben idèntic als altres. Calvo Sotelo continuava denunciant la progressiva anarquia que s’apoderava d’Espanya, el perill de revolució marxista. La gent amb possibilitats econòmiques comprava or i invertia en valors bursàtils a París i Londres. Tot plegat em semblava un doi. El pànic que s’apoderava dels meus amics, de les famílies conegudes, era excessiu.

Quan veia Alfonso Zayas sempre li feia la mateixa pregunta.

-Vols dir que a Mallorca, a Espanya, a un país banyat pel Mediterrani, pot instaurar-s’hi mai una república soviètica?

La seva resposta era sempre afirmativa.

No ho acabava de creure. Trobava que eren uns exagerats. Les reunions a casa de Georges Bernanos, els exercicis paramilitars al bosc de Son Serra i La Vileta, la compra d’armes, fer les llistes d’aquells que s’haurien d’anar a detenir el dia d’un cop militar.

Com més diners té la gent més en vol. La bogeria per provar de salvar els guanys, els beneficis que donaven terres i negocis, em semblava una pervivència de l’esperit fenici. La sang i l’ànima dels xuetons avançant per les venes. Era evident que els jueus conversos havien aportat molt a la nostra societat. Qui ho podria negar? Basta pensar en l’escola cartogràfica de Jafuda Cresques, per anomenar solament un nom prou conegut. Jo mai vaig ser partidari, ni quan era falangista, d’arribar a les mesures extremes contra els jueus que va emprar Hitler a Alemanya. I no podria dir el mateix d’alguns companys de partit que, en plena Guerra Mundial, feien llistes amb els noms dels descendents dels conversos per donar-les a la policia espanyola i la Gestapo. Quina salvatjada tot plegat! Els nazis donaven la culpa de la pèrdua de la Gran Guerra, la “traïció del 18”, als socialistes jueus i la banca internacional. Hitler sempre digué que els alemanys no havien perdut la guerra. Que l’armistici, la pau, fou una punyalada a traïció, un pacte entre la banca internacional i els polítics jueus que després dirigiren la República de Weimar.

Qui podia imaginar la guerra que vendria al cap d’uns mesos? Ives, el fill de Bernanos, Francesc Barrado, Mateu Palmer, Alfonso Zayas, Lluís Zaforteza, els germans Barberà, Miquel i Guillem Orlan... Trobava que desvariaven. En alguns moments albirava un règim autoritari, un govern que sabria el que era necessari i aturaria els desastres republicans. El general Batet va pacificar Barcelona amb quatre canonades i la detenció de Lluís Companys i els eixelebrats de la “República catalana”, proclamada, com si fos una festa, des del balcó de la Generalitat.

Ni Georges Bernanos ni Zayas, que seria el cap de Falange, pensaven així. Eren més pessimistes i no amagaven dir-ho.

Bernanos no tenia aleshores els miraments que després va mostrar a Les grands cimentières sous la lune.

En Miquel, que el dinou de juliol anava a cercar el fusell a Capitania, el trobà pel carrer. Em contà que veié l’escriptor joiós, exultant d’alegria per l’inici de la sublevació. Era l’únic motorista que circulava per Palma. No tenia por. Passava els controls de falangistes i soldats dient que era amic de Zayas i que Ives, el fill, era a primera línia. No sé com convencia les patrulles de militars. El cert és que era pertot, amb ulls espectants, esperant el començament d’una hipotètica revolució falangista que “salvaria definitivament Espanya del comunisme”.

Bernanos va trobar en Miquel just a les portes de Capitania i, nerviós, li digué:

-Quina mena de revolució és aquesta? On són els morts i la sang? Pot ser mai seriosa una revolució sense sang?

En Miquel em digué que el va deixar discutint amb els germans Barberà.

Joan Barberà va morir aquell mateix dia en un tiroteig prop de Cort. En la confusió dels primers moments hi hagué trets entre falangistes i soldats. En els enfrontaments també morí el capità d’artilleria Josep Puch. Després donaren la culpa a elements del Front Popular que, segons digueren, disparaven des de les terrasses dels edificis de la plaça de Santa Eulàlia.

A Josep Barbarà, l’altre germà, el vaig veure esventrat a Portocristo. Havia caigut una bomba damunt el camió sota el qual s’havia refugiat.

Una família dissortada. Dos germans morts amb poques setmanes de diferència.

És la Mort que sempre navega al nostre costat, a l’aguait d’una distracció per a portar-te a l’”indret que no té mai tornada”, com diu l’amic Salvador Espriu.

La Mort i la sang pels carrers de Palma. Això era el que Bernanos volia aquell matí, quan l’escriptor cercava la Revolució, anant amunt i avall per Palma.

Uns mesos després Bernanos mudarà d’opinió i es farà famós amb els canvis en la seva manera de veure els fets esdevenguts a Mallorca.

Però qui podia pensar que la situació arribaria a complicar-se tant? Com imaginar, prenent el sol des de la terrassa de l’Hotel Victòria, que el nostre món canviaria en un parell de dies i que el cop d’estat esdevendria una guerra de tres anys de durada?

M’avorrien les discussions polítiques. Deixava Zayas i el metge Mateu Palmer, discutint fins altes hores de la nit. Parlaven d’armes, de detencions. Però jo havia de preparar el proper número de Brisas. Aquesta era la meva passió vertadera. No em podia imaginar que la revista tenia els dies comptats. Pel juny havia començat a publicar els primers capítols de Madame Dillon i m’entretenia molt més imaginar alguns enginys del pousse-café que no parlar de política. Tanmateix sempre solia errar-me en les meves apreciacions. Potser encertàs en comentar els llibres de Jung, Freud, López Ibor, però com a comentarista d’actualitat política era un vertader desastre. Els socialistes tenien raó! Un esnob que volia fer-se notar dins el tancat ambient ciutadà.

Si en un passat recent els diaris liberals, la premsa esquerrana i anticlerical havia ajudat a soscavar el poder de l’església catòlica, el poder tradicional que des de temps immemorials dominava els ressorts de la nostra societat, ara era la ràdio que, com una bomba d’incalculable potència, dinamitava de rel el que pogués restar d’influència religiosa i conservadora entre el poble. En els bars de les barriades, a les tavernes dels pobles se sentien les transmissions d’alguna sessió parlamentària, dels principals mítings que els oradors de dretes i esquerres pronunciaven a les places de braus d’Espanya. Quin poder podien tenir els suggeriments i consells del sacerdot de la parròquia si qualsevol verdulaire podia sentir de viva veu Manuel Azaña, el separatista Companys o l’eixelebrat Lenin espanyol, Largo Caballero? Al cafè, quan hi havia retransmissió d’algun míting, ho veia amb els meus propis ulls. Els cambrers paraven orella deixant qualsevol treball. Per uns moments, mentre durava la intervenció de l’agitador, deixaven d’atendre els clients amb la diligència acostumada. El propietari tampoc no deia res. Deixava de fer el que feia i romania embadalit davant l’aparell que feia el miracle de poder transportar-te a un indret tan llunyà.

El cinema, les pel·lícules franceses i nord-americanes, els documentals que podies veure als cines de Palma, ajudaven a completar la cultura d’una humanitat que no agafava un llibre si no era de Blasco Ibáñez o Remarque, i això els més intel·ligents de qui llegia.

Què podíem esperar d´unes classes populars ensinistrades en la lectura del més vulgar realisme, portades al paroxisme de l’odi vers les castes benestants pels agitadors que poblaven les ones i els diaris esquerrans? Com es podria aturar aquesta implacable rebel·lió de les masses de la qual feia tants d’anys que parlava l’admirat José Ortega y Gasset?


De la novel·la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)


[19/12] «L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Casas - Fléchine - Costa - Crespi - Gambino - Pinós - Ramiz - Roig Lladó - Lizán - Carpena - Corredor - Pons Prades - Prieto - Abarca - Ragni - Légeret - Mualdès - Romera - Malsand - Seijas - Farré - Friz

0
0
[19/12]«L'Égalité» - «La Guerre Sociale» - Conferència de Faure - Atemptat contra Elizalde - Kater - Stoïnov - Comas - Petzold - Degreef - Casas - Fléchine - Costa - Crespi - Gambino - Pinós - Ramiz - Roig Lladó - Lizán - Carpena - Corredor - Pons Prades - Prieto - Abarca - Ragni - Légeret - Mualdès - Romera - Malsand - Seijas - Farré - Friz

Anarcoefemèrides del 19 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de l'"Égalité"
Capçalera de l'Égalité

- Surt L'Égalité: El 19 de desembre de 1868 --encara que a la capçalera posi el 16 de desembre-- surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número (espècimen) de L'Égalité. Journal de l'Association Internationale des Travailleurs de la Suisse romande. Portava l'epígraf «No hi ha drets sense deures, ni deures sense drets». Era successor de La Voix de l'Avenir. Aquesta publicació va ser creada per Charles Perron i redactada per Mikhail Bakunin i altres membres de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista en el si de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van col·laborar Jean-Philippe Becker, Amédée-Benjamin Combault, César De Paepe, Johann George Eccarius, Carlo Gambuzzi, James Guillaume, Hermann Jung, Benoît Malon, Nicolas Outine, Albert Richard, Paul Robin, Adhémar Schwitzguebel, Eugène Varlin i Pierre Waehry, entre d'altres. Arran del II Congrés Anual de la Federació Suïssa de Parla Francesa de l'AIT, celebrat el 4 d'abril de 1870 a Chaux-de-Fonds, es produí l'excisió d'aquesta federació i L'Égalité esdevingué l'òrgan d'expressió del grup aliancista. Després d'una interrupció entre el 4 d'octubre de 1870 i el 14 de gener de 1871 aquesta publicació reaparegué entre gener de 1871 i 18 de desembre de 1872, però la redacció aleshores esdevingué antibakuninista. En 1972 l'editorial Feltrinelli n'edità una edició facsímil.

***

Un exemplar de "La Guerre Sociale" de 1914 (època ultranacionalista)

Un exemplar de La Guerre Sociale de 1914 (època ultranacionalista)

- Surt La Guerre Sociale: El 19 de desembre de 1906 surt a París (França) el primer número del setmanari socialista antimilitarista La Guerre Sociale. Fundat i dirigit pel socialista Gustave Hervé, va esdevenir un dels grans periòdics antimilitaristes de la Belle Époque i on van escriure nombroses plomes llibertàries. Va tenir un tiratge entre 50.000 i 60.000 exemplars. Entre els seus col·laboradors figuren Victor Méric, Miguel Almereyda, Eugène Merle, Louis Perceau, Aristide Delannoy, Jules Grandjouan, Gaston Couté, entre d'altres. Després de la conversió de Gustave Hervé al ultranacionalisme feixista entre els anys 1912 i 1914, La Guerra Sociale va esdevenir La Victoire l'1 de gener de 1916.

***

Cartell de la conferència de Faure

Cartell de la conferència de Faure

- Conferència de Faure: El 19 de desembre de 1911 té lloc al Teatre Chave, al bulevard Chave de Marsella (Provença, Occitània), una conferència «pública i contradictòria» del pedagog i propagandista anarquista Sébastien Faure. Tres temes van ser els centrals de la conferència: l'encariment de la vida, les anomenades «Lleis perverses» i la guerra. Els preus de les butaques anaven des del franc al mig franc i els guanys d'aquesta sessió es destinaren a l'escola llibertària de Faure «La Ruche». Els infants d'aquesta escola amenitzaren amb un concert la vetllada.

***

L'atemptat contra Elizalde segons "La Vanguardia" del 20 de desembre de 1919

L'atemptat contra Elizalde segons La Vanguardia del 20 de desembre de 1919

- Atemptat contra Elizalde: El 19 de desembre de 1919, entre els carrers Bailén i Còrsega, a prop del passeig de Sant Joan de Barcelona (Catalunya), dos individus disparen sobre l'automòbil d'Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde quan es dirigia a casa seva procedent de la fàbrica d'automòbils. En aquest atemptat Elizalde resultà il·lès, però el xofer del cotxe, l'obrer Florencio Palomar Valero, resultà mort. La policia acusà els anarquistes Ramon Casanellas Lluch i Pere Mateu Cusidó, empleats de l'Empresa Elizalde d'aquest atemptat. Circulava entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat l'assassinat de l'anarcosindicalista Pau Sabater Lliró (El Tero) el 18 de juliol d'aquell any. L'enterrament de l'infortunat Florencio Palomar constituí una gran manifestació burgesa i empresarial contra el terrorisme obrer, on participaren representants de les autoritats polítiques, patronals, eclesiàstiques i militars.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fritz Kater (ca. 1920)

Fritz Kater (ca. 1920)

- Fritz Kater: El 19 de desembre de 1861 neix a Barleben (Saxònia-Anhalt, Alemanya) el socialista i després anarquista i anarcosindicalista Friedrich Kater. Fill d'una família de grangers; sa mare morí quan tenia dos anys i quan en tenia cinc començà a treballar a la granja familiar i durant l'hivern feia feina en una fàbrica de sucre de la zona. Més tard compaginà les tasques de la granja amb l'ofici de paleta i de carreter. Això no obstant, dedicà tot el seu temps lliure a la lectura i a educar-se de manera autodidacta. En 1883 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Magdeburg, en un moment en el qual les Lleis Antisocialistes prohibien la major part de les activitats sindicals. Després de relacionar-se amb socialistes d'Hamburg i de Berlín i de llegir nombroses obres polítiques prohibides, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) i fou força actiu en els seus cercles sindicals i clandestins, fundant, aquell mateix any, el Sindicat de Paletes de Barleben i convertint-se en el seu primer president. En 1889 fou condemnat a dos mesos de presó per organitzar un míting il·legal i l'any següent novament arran d'un discurs considerat sediciós. En 1890, després de la revocació de les Lleis Antisocialistes, es relacionà amb el moviment opositor de l'SPD «Die Jungen» (Els Joves), força influenciat per les idees anarquistes, i entaulà amistat amb diversos membres del grup a Berlín (Bruno Wille, Carl Wildberger, Max Baginski, etc.). En aquella època fundà el periòdic socialdemòcrataMagdeburger Volksstimme (La Veu del Poble de Magdeburg), amb altres membres de «Die Jungen» (Hans Mueller, Fritz Koester i Paul Kampffmeyer). En el Congrés de l'SPD de 1891 el grup de «Die Junger» fou expulsat del Partit, però Kater, encara que votà en contra de l'exclusió, romangué dins de l'SPD. Els expulsats fundaren la Vereinigung unabhängiger Sozialisten (VuS, Unió de Socialistes Independents), però Kater es negà a unir-s'hi. El maig de 1892 s'instal·là a Berlín, on treballà de paleta i fou elegit delegat del Sindicat de Paletes berlinès. El 4 de setembre de 1895 es casà amb Mathilde Deichsel, amb qui tindrà quatre fills (Charlotte, Martha, Elise i Hans). En aquests anys col·laborà en la revista Besinnung und Aufbruch (Reflexió i Renovació). En 1907, després de negar-se a presentar-se a les eleccions per al Reichstag alemany i de diverses ofertes de feines oficials, abandonà l'SPD i, encara que tenia certes reserves vers l'anarquisme, assistí al Congrés Anarquista d'Amsterdam d'aquell any. En 1912 publicà el fulletó Über die Entwicklung der deutschen Gewerkschaftsbewegung, on va traçar la història i l'evolució del moviment sindicalista alemany. Membre del Freien Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya), que reivindicava el sindicalisme revolucionari, fou delegat d'aquesta organització al I Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional, celebrat en 1913 al Holborn Town Hall de Londres; dirigí el seu òrgan d'expressió Die Einigkeit (La Unió) i n'ocupà importants càrrecs orgànics. Durant la Gran Guerra, i en la semiclandestinitat, seguí militant en l'FVdG, una de les poques organitzacions que mantingué els principis internacionalistes i s'oposà a la contesa mundial. Després de la guerra, el desembre 1919, va ser un dels principals fundadors de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya) i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a partir de 1922, i sempre es mostrà contrari a la burocratització i la centralització del moviment obrer. S'oposà durament a la maniobra d'intent d'ingrés de la FAUD en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925 fou nomenat director del Servei de Premsa de l'AIT. En aquells anys col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Der Syndikalist (El Sindicalista) i fundà la seva pròpia editorial (Fritz Kater Verlag), que publicà nombrosos textos anarquistes. President de la Comissió Executiva de la FAUD durant molts anys, en 1930 deixà el càrrec per l'edat. Sa filla Elise Kater es casà amb l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Fritz Kater va morir el 20 de maig de 1945 a Berlín (Alemanya), després d'agonitzar durant 12 dies a l'hospital arran que intentés desactivar una bomba incendiària que havia caigut al jardí de casa seva i esclatés ferint-lo a la cara i al pit. Fou íntim amic de Rudolf Rocker, el qual li dedicà una breu biografia en morir.

***

Nicolas Stoïnov

Nicolas Stoïnov

- Nicolas Stoïnov: El 19 de desembre de 1862 neix a Choumen (Choumen, Bulgària) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Durant la seva dilatada existència --va morir amb 101 anys-- no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse,«Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Nicolas Stoïnov va morir el 4 de febrer de 1963 a París (França). Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia,Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).

Nicolas Stoïnov (1862-1963)

***

Josep Comas Solà

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 19 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

***

Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

Foto policíaca d'Oscar Petzold (ca. 1894)

- Oscar Petzold: El 19 de desembre de 1868 neix a Breslau (Silèsia, Prússia, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Baixa Silèsia, Polònia) l'anarquista Oscar-Guillaume Petzold. Sos pares es deien Oscar Petzold i Élise Schubert. Negociant de professió, en 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps Nouveaux" del 24 de maig de 1902

Notícia sobre una xerrada de Pierre Degreef apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 24 de maig de 1902

- Pierre Degreef: El 19 de desembre de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) el propagandista anarquista Pierre Degreef. Sos pares es deien Jean Baptiste Degreff, ensinistrador belga, i Jeanne Marie Hanssens. A finals dels anys 1890 destacà dins del moviment anarquista de Roubaix, on difongué la premsa llibertària i fou acusat per la policia d'aferrar regularment durant les nits cartells revolucionaris. Durant la primavera de 1898 visità a Londres André Philippe, antic gerent del periòdic La Cravache refugiat a Anglaterra. Entre la primavera i l'hivern de 1900 treballà com a obrer tèxtil a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on venia Le Libertaire i participà en diverses reunions, com ara la organitzada entre el 4 i el 5 d'agost per Auguste Courtois (Liard-Coutois). Durant les eleccions legislatives d'abril de 1902 fou candidat abstencionista i entre l'1 d'abril de 1902 i el 3 de març de 1903 fou l'impressor-gerent de La Petite Feuille Anarchiste, publicació de Roubaix; també, entre el 12 de març i el 25 d'agost d'aquell any, imprimí La Feuille Anarchiste, que tirava entre 5.000 i 10.000 exemplars que es repartien gratuïtament. L'1 de juny de 1902 va fer a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) la xerrada«Le parlementarisme et les anarchistes». Milità en el Sindicat del Teixit, el qual tenia la seu al Palau del Treball de Roubaix, lloc on realitzà diverses xerrades. El desembre de 1902 va ser condemnat a un dia de detenció per un article antimilitarista publicat en Le Libertaire, però en l'apel·lació va ser condemnat a sis mesos de presó amb aplaçament per la Cort d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas de Calais, França). Entre 1903 i 1904 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. A començament de 1905 abandonà Roubaix per a treballar per a una fàbrica de màquines de cosir. El juliol d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó pel robatori de la caixeta d'almoines de l'església de Saint-Antoine de Roubaix comès l'octubre de 1904 i fou alliberat l'octubre següent. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Casas Moya apareguda en el periòdic parisen "Solidaridad Obrera" de l'11 de maig de 1961

Necrològica de José Casas Moya apareguda en el periòdic parisen Solidaridad Obrera de l'11 de maig de 1961

- José Casas Moya: El 19 de desembre de 1887 neix a Gaucín (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Casas Moya, conegut com El Viejo de Málaga. Sos pares es deien José Casas i Josefa Moya. Militant anarquista, s'hagué d'exiliar a França, on participà en el moviment llibertari. José Casas Moya va morir el 9 d'abril de 1961 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França).

***

Senya Fléchine (autoretrat)

Senya Fléchine (autoretrat)

- Senya Fléchine: El 19 de desembre de 1894 neix a Achtyrka (Sumy, Ucraïna), en una família jueva, el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el «fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie, el 19 de juny de 1981 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

***

Foto antropomètrica d'Amadeu Costa Carrera (1917)

Foto antropomètrica d'Amadeu Costa Carrera (1917)

- Amadeu Costa Carrera: El 19 de desembre de 1896 neix a Camprodon (Ripollès, Catalunya) l'anarquista Amadeu Costa Carrera. Sos pares es deien Miquel Costa i Paula Carrera. Emigrà a Montevideo (Uruguai) i a principis de 1917 hi retornà amb dos companys (Roberto Gaggero Marini i Bernardino Gómez González), establint-se a Barcelona (Catalunya). Després de dos mesos a la capital catalana, sense feina, el 27 d'abril de 1917 tots tres creuaren clandestinament la frontera per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Els tres treballaren durant un mes amb el propietari Sabardeill de Vilanava d'Arribèra (Llenguadoc, Occitània), on el 2 de maig Amadeu Costa Carrera va fer la declaració d'estrangeria a les autoritats franceses. Posteriorment, el juny d'aquell any, treballà com a empleat de comerç per a l'empresari de teixits Morel de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta època vivia al número 10 del carrer Queya de Perpinyà i va ser fitxat per la policia d'aquesta ciutat com a «individu intel·ligent que professa les idees anarquistes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Secció Italiana de la Columna Ascaso

Secció Italiana de la Columna Ascaso

- Pompeo Crespi: El 19 de desembre de 1897 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi. Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquesta època participà activament en les activitats dels «Arditi del Popolo» contra els feixistes. Amb l'arriba de Mussolini al poder es va veure obligat a exiliar-se en 1916 a França i s'instal·là a Marsella. Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Casat amb una espanyola, el juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona. Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. El 22 de novembre d'aquell any, a Almudévar, on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal. Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a reraguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner. L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de«Maig de 1937», fou detingut, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Santiago Pisani, Massimo Morisi, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Ermanno Neri, Salvatore Fusari, Carlo Montresor, Gina Graziani, Giuseppe Checchi, Libero Mariotti, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França on fou internat en un camp de concentració. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a París (França).

***

Brunone Gambino

Brunone Gambino

- Brunone Gambino: El 19 de desembre de 1906 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Brunone Luigi Gambino. Es guanyava la vida com a magatzemer. Militant anarquista, durant la II Guerra Mundial entrà a formar part dels primers grups de la resistència antifeixista de Torí. L'1 de gener de 1944 va ser detingut amb altres companys i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. El 22 de gener de 1944 l'Alberg Genova, del carrer Sacchi de Torí, ocupat per les tropes alemanyes, patí un atemptat partisà amb quatre bombes de dinamita en el qual moriren tres persones i en represàlia cinc resistents antinazis (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso, militants anarquistes; i Aldo Camera, militant socialista) van ser condemnats a mort per l'exèrcit d'ocupació nazi. Brunone Gambino va ser afusellat, juntament amb els altres quatre companys, el 24 de gener de 1944 al camp de tir del Sacrario del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia) i el seu cos exposat al lloc de l'atemptat.

***

Joan Pinos Molinas

Joan Pinos Molinas

- Joan Pinós Molinas: El 19 de desembre de 1908 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Pinós Molinas. Treballava en una fàbrica de taps de suro de Palafrugell i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Era cunyat de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Representà Palafrugell en el Ple Regional de la CNT de març de 1933. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. Sortí del camp per a treballar com a obrer agrícola a granges de la regió. Posteriorment s'instal·là a Borionac de Mirandòl, on, sense renunciar a les seves conviccions llibertàries, deixà de militar. Joan Pinós Molinas va morir el 6 de maig de 1974 a Borionac de Mirandòl (Llenguadoc, Occitània).

Joan Pinós Molinas (1908-1974)

***

Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 7 de setembe de 1978

Necrològica de Francisco Ramiz Sopena apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 7 de setembe de 1978

- Francisco Ramiz Sopena: El 19 de desembre de 1911 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ramiz Sopena. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà, com molts altres joves de Montsó (Antonio García Barón, Hipólito Garreta, Ángel Lamarca Beneded, etc.) en la«Columna Durruti», formació en la qual lluità durant tota la guerra un cop militaritzada (26 Divisió). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'establí a Montalban. Francisco Ramiz Sopena va morir, després d'anys de malaltia, el 27 de juny de 1978 a Montalban (Guiena, Occitània). Sa companya fou Pilar Pallarès.

***

Josep Roig Lladó

Josep Roig Lladó

- Josep Roig Lladó: El 19 de desembre de 1914 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Roig Lladó, conegut també sota el pseudònim d'Antonio Millera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Terrassa, quan esclatà la Guerra Civil lluità als fronts com a voluntari en les milícies confederals i, amb la militarització d'aquestes, en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on exercí d'oficial, fins al final de la contesa. En representació de Terrassa assistí al Congrés de les Joventuts Llibertàries en la «Columna Durruti». Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'allistà en la Legió Estrangera i lluità en la resistència antinazi fins que fou ferit greument al pit d'una baionetada, restant invàlid de guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França), on milità en la CNT i en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, ocupant diversos càrrecs orgànics de responsabilitat. En 1945 fou membre de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa en l'Exil del grup parisenc i s'internà clandestinament en diverses ocasions a Catalunya, sota el nom d'Antonio Millera, en missió orgànica en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili. Sempre defensà la unitat confederal i en 1959 col·laborà en Uno. Tribuna Libre Confederal. Boletín mensual al servicio de los Amigos de la Unidad de la CNT de España. En 1962 fou membre de la Comissió «Fons d'Ajut» en suport als sinistrats per les inundacions de Terrassa. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller, amb Joan Manent Pesas, Miguel Sesé García, Jacint Borrás Bousquet i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»), fet pel qual va ser expulsat en 1970 de la CNT de París. Després milità en les Agrupacions Confederals, tendència editora del periòdic Frente Libertario. Un cop jubilat s'instal·là, amb sa companya Isabel, a la localitat rossellonesa del Voló i el seu domicili esdevingué lloc de trobada antifranquista. Josep Roig Lladó va morir el 19 de setembre de 2000 al Voló (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà el diari autobiogràfic Cuaderno dedicado a las memorias de mi vida, que fou recollit com a testimoni per Véronique Olivares Salou per al seu llibre col·lectiu Mémoires espagnoles. L'espoir des humbles (2008).

***

Luis Lizán Pérez

Luis Lizán Pérez

- Luis Lizán Pérez: El 19 de desembre de 1915 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Lizán Pérez, conegut com Perenas. De família confederal, son pare Luis Lizán era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la seva fundació, amb son germà Braulio, milità de molt jove en el sindicat anarcosindicalista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble ocupat per les tropes franquistes i es pogué amagar a les muntanyes de Zuera fins el 6 d'agost quan pogué arribar a la zona republicana a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) formant part d'una expedició de cinc-cents evadits. Lluità tota la guerra en el Batalló«Paso a la Idea» de la 28 Divisió«Ascaso», formant part d'un dels seus grups de guerrillers-dinamiters que realitzaven incursions rere les línies franquistes per a portar a terme sabotatges, tasques d'informació i rescats de companys antifeixistes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, va ser apressat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat als camps de concentració d'Albatera i de Porta Coeli, on passà un any. Un cop lliure, retornà als seu poble natal i va ser destinat al Batalló de Treballadors Forçats d'Errenteria (Guipúscoa, País Basc), d'on desertà el 2 de març de 1942 juntament amb altres tres companys. Després de 17 dies de travessia, ajudats per pastors navarresos, passaren a Aragó, estant-se pel Vedado de Zuera, la Sierra de Guara i els Pirineus aragonesos, perseguits sempre per la Guàrdia Civil. Un cop desfet el grup, els dos llibertaris del grup, Juan Antonio Lacima i Luis Lizán, retornaren a les muntanyes de Zuera, on establiren una base guerrillera juntament amb Hilario Gracia Marín. Després de sis mesos de resistència, són tirotejats per la Guàrdia Civil i Hilario Gracia va ser ferit i Juan Antonio Lacima detingut i torturat. Clandestinament Luis Lizán i Hilario Gràcia van ser portats a Saragossa i el setembre de 1942 enviats per ferrocarril a Lleida (Segrià, Catalunya). Ajudats per dos companys de Zuera, Francisco Lacruz Guallar i Mariano Ardeo Pardo, també clandestins i amb identitats falses, s'instal·laren a Gimenells-Alpicat (Segrià, Catalunya). En 1944 donaren aixopluc a cinc militants confederals fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya) que estaven condemnats a la pena de mort. Descoberts, van ser tirotejats i s'amagaren en un lloc segur i en contacte amb Luis Begué van ser introduïts a Barcelona amb el suport dels companys barbers de la plaça Catalunya. De tornada a Lleida Luis Lizán i sa companya Victoria Romé Nivela seguiren actuant en la resistència, mentre ell treballava en l'agricultura i en les mines de carbó. Mantingué contacte amb els resistents d'Osca Pascual Otín Samper, Máximo Fonseca i Pedro Navarro. En un intent de detenció va ser ferit a l'esquena, però aconseguí salvar-se i sanat per la xarxa clandestina confederal lleidatana. Després de cinc anys de resistència armada s'exilià a França juntament amb sa companya, entrant clandestinament el 27 d'octubre de 1947 al Principat d'Andorra. Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà al seu poble i deixà escrits uns escrits autobiogràfics sota el títol Mi modesta experiencia en la resistencia al régimen dictatorial del general Franco. El seu testimoni va ser recollit en el llibre en dos volums Rueda, rueda, palomera. Recuperando la memòria històrica y oral de Zuera (2008), de Raúl Mateo Otal i Luis Antonio Palacio Pilacés. Luis Lizán Pérez va morir el 5 de maig de 2009 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya).

***

Pepieta Carpena al CIRA de Marsella

Pepieta Carpena al CIRA de Marsella

- Pepita Carpena:El 19 de desembre de 1919 neix --encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Era la primogènita d’una família obrera catòlica (el pare era paleta i la mare costurera) de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s’uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d’armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d’un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan Martínez Vita, Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril 1979, arran de l’exposició L'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l’agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d’octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial, Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara l’obra col·lectiva Mujeres Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)--, en dos Bulletin du CIRA (26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,Ideas-Orto,Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un autre futur i en la de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l’Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània), tres anys després que ho fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitar Les anarchistes, de Léo Ferré.

Pepita Carpena (1919-2005)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Un viatge al terror (1939)

0
0

Un viatge al terror (1939)


El comandant Agustín Martínez Sánchez ens va fer formar al davant de la gran nau de la fàbrica d’electricitat abandonada. Els presoners del camp ens miraven amb certa curiositat. Nosaltres érem “sang nova”, qui sap si un possible relleu als seus anys de patiment. Eren mirades d’amics, de gent que havia lluitat, des de distintes posicions polítiques, pels mateixos ideals. Potser ens contemplaven amb una mica de compassió en veure l’estat lamentable en què arribàvem, cansats, amb les espardenyes fetes malbé, la roba caient a bocins... (Miquel López Crespí)


Arribàrem al camp just en el moment en què ja no podíem donar una passa més. Dos valencians, que ja venien ferits a causa de les tortures patides a la presó, caminaven perquè els companys els sostenien com podien.

En vint-i-quatre hores tan sols havíem tastat un bocí de pa negre i dues sardinetes. Feia dies que no provàvem res de calent. Ni el dinar que ens donaven a Porlier, el brou sense substància, amb els bocins de col que no volien als mercats. Em demanava fins quan podríem resistir si no menjàvem algun aliment sòlid, malgrat fossin un parell de cigrons amb aigua bruta.

Sortosament ja érem al camp de treball i podíem descansar a l’ombra dels pins. A primera vista, les instal·lacions, si podíem anomenar d’aquesta manera els quatre edificis que ens envoltaven, consistien en un vell edifici de dues plantes que, pel que de seguida sabérem, en el passat va ser una antiga fàbrica d’electricitat, mig enrunada ja en temps de la República. L´arreglaren posant-hi una teulada nova i les finestres que hi mancaven i, en temps de la guerra serví, primer de caserna i, a començaments del 38, de lloc d’internament dels presoners que anaven arribant a l´illa.

La nau era immensa i tenia cabuda per a més de tres-centes persones. La lluminositat que entrava per les àmplies finestres que encerclaven la nau, ens feia aclucar els ulls. Res a veure amb la tenebror dels penals de Sòria o Madrid. El fred que et penetrava fins al moll dels ossos, la humitat que t´entrava, silent, com un esmolat bisturí desprovist de pietat, matava més que la fam.

Aparentment semblava que deixàvem endarrere aquella grisor. La neu al pati sacsejat pel vent gelat de la serra del Guadarrama. Els homes, esparracats, anant amunt i avall pel pati, sota la vigilància de les metralletes de la Guàrdia Civil. En el moment menys inesperat, mentre pegàvem bots provant d'encalentir el cos que tremolava, com una fulla agitada pel vent, un company amollava una gran glopada de sang que tenyia de roig intens la nevada de la nit anterior. La tuberculosi com a efecte ben real de les pallisses i la mala alimentació. La tisi, cavalcant, sinistra, cercant els homes i dones, que queien, sense misericòrdia damunt els que havien estat tocats per la desesperació i ja no podien resistir més. La sang feia estranys dibuixos en el llençol blanc del terra. Com aquells quadres de la pintura moderna que mostraven les revistes editades per les Milícies de la Cultura. L´abstracció aplicada a la vida quotidiana. Amb la diferència que, el pintor, en aquest cas el company, pintava amb la seva sang i no cobrava un cèntim per haver fet aquella obra.

A Mallorca no s’endevinava la neu. Vistes des del tren, les muntanyes de la serra eren verdes, cobertes de pinedes i oliverars. Una visió fugaç, inicial, de la terra. Potser, a l´hivern, podríem divisar una fina capa blanca en els cims més alts. A l´hivern, segurament.

Guaitava el cel blavíssim a través de les finestres de l´antiga fàbrica. Estols de núvols blancs circulaven per les altures. Les màrfegues, sense llençols, no eren al terra, com a tants d´indrets, sinó a llits de ferro arrenglerats en quatre fileres de part a part de la sala. Al davant i envoltant l’ample dormitori col·lectiu podies veure un parell de casetes baixes, amb un porxo cobert per unes parres. El recinte era envoltat de filferros, amb soldats de vigilància a les dues entrades principals. Una, la que donava al caminoi per on havíem vengut i l’altra, al darrere, per on sortíem a treballar per les carreteres de la badia o a construir búnquers, el més dissimulats que es podia, al costat de cada platja per on els enginyers imaginaven podien desembarcar els rojos, primer, i els aliats, posteriorment.

Amb el temps descobrirem que els primers presoners que ocuparen les improvisades instal·lacions, foren asturians i bascos venguts a Mallorca després de rodolar per tota la zona controlada pels franquistes. Ben igual que nosaltres, però amb uns anys d’avançada.

Els que tengueren la sort de rebre de seguida documents de les autoritats dels seus pobles certificant que no tenien judicis pendents o causes obertes, pogueren retornar a casa seva. Altres encara hauríem de romandre molts d’anys entre els filferros que ens encerclaven. Em demanava si era per la meva participació en la direcció de l’Ateneu Llibertari, per alguna denúncia referent al meu comportament en el front. Com poder esbrinar-ho? Els cartells de la guerra? Algun infiltrat, un quintacolumnista, que va informar fil per randa de les activitats que fèiem als tallers artístics de la CNT? Si descobrien que era autor de molts dels articles que sortien amb pseudònim a Tierra y Libertad, el diari de la Columna de Hierro no sortiria de la presó. La majoria dels nostres comandaments, començant per Josep Pellicer ja havien estat afusellats després de patir tortures i tota mena de vexacions. En els primers anys de la postguerra, els serveis de depuració del règim enviaven contínuament informes als tribunals militars. Qualsevol article publicat en una revista dels rojos podia equivaler a una pena de mort. Què passaria quan descobrissin la meva activa participació en nombrosos recitals poètics de contingut revolucionari? Ser membre de les Milícies de la Cultura era equivalent a ser un malfactor, com deia la propaganda franquista? Demostrar valentia en la defensa dels teus ideals es paga amb la vida, amb dècades de presó i treballs forçats? Potser romania en el Batallón de Trabajadores per haver participat en els cursets de formació d‘oficials de la República. Mai no ho vaig poder esbrinar. No era possible saber, amb certitud, la causa exacta per la qual podies morir, de matinada, davant els murs d´afusellament. Els camins de la burocràcia eren inescrutables.

Inútil donar-hi voltes, imaginar causes, motius. Sovint tot era un absurd. La bogeria elevada a la màxima potència.

Tampoc no sabíem res del que ens passaria. Érem a les seves mans, en poder dels vencedors. I era aquesta brutal certitud el que sentíem en la pell, en el pensament, omplint cadascuna de les hores i els dies de trista i desesperançada reclusió.

El tinent Alfredo Giménez Codina ens lliurà al responsable del camp, el comandant Agustín Martínez Sánchez. Sempre recordaré el seu nom perquè va ser un dels pocs oficials que ens tractà amb humanitat i mai, en el temps que hi vaig romandre, no ens sotmeté a cap tipus d’humiliació com les patides en altres indrets d´internament.

Finia la feina de vigilància del tinent Alfredo Giménez Codina i l’escolta que manava. Ell, el sergent i el destacament de soldats descansaren uns dies i després partiren. Mai més no tornaren a formar part de la nostra vida de presoners. Havien acomplert la seva tasca: acompanyar-nos a Mallorca, vigilar-nos durant el trajecte i tornaven, uns a València, altres, com el tinent, a Madrid.

Tanmateix, ara que reflexionava en els esdeveniments del viatge, el tinent no va ser, ni molt manco, un oficial especialment cruel amb nosaltres. No record que ens insultàs o fuetejàs com feien sovint altres comandaments. A parer dels presoners, el defecte principal que tenia era la seva fredor, un cert grau indiferència vers nosaltres. Però què podíem esperar d´un oficial que havia lluitat a les ordres de Queipo de Llano i Varela? La preocupació que sentia pels presos era l’estrictament necessària perquè arribàssim amb normalitat als indrets on estàvem destinats. Aigua a l´abast, el menjar reglamentari, les hores de marxa establertes i cap paraula amable o esperançadora. Aquest era el seu tarannà. Potser fos una forma de ser causada per l’afusellament, a mans dels republicans del germà major el dia que el poble assaltà la caserna de la Muntanya.

Reconegut per un dels assaltants, uns joves d’UGT li oferiren la possibilitat, si es llevava la guerrera d’oficial, de salvar la vida. No ho volgué fer. Morí sostenint amb les seves mans els comandaments que no podien romandre dempeus. Els militars alçats eren afusellats allà mateix, al pati, a la sala d’armes, en els indrets on eren trobats pel poble revoltat.

Un altre fet que, juntament amb la mort del germà, degué contribuir a enverinar-li el caràcter va ser el fet de ser abandonat per la núvia, una dona de la més estantissa aristocràcia mesetària que, a Madrid, i al costat d´un jove capità de la República, descobrí la injustícia social i es va fer comunista. Durant la guerra sortí retratada a diaris i revistes al costat de Maria Teresa León i Rafael Albertí, essent una dona destacada en el front de la cultura. Maria Antonia Carvajal de los Hidalgos i Cisneros, era el seu nom. Un personatge prou conegut en els ambients propers al Govern de Largo Caballero i posteriorment en el de Negrín. Sovint sortia retratada en la premsa valenciana, com a una de les responsables espanyoles del Congrés d´Intel·lectuals Antifeixistes. Aleshores no hi vaig posar gaire esment. Per a nosaltres era una dirigent comunista més. I s´havia d´anar amb compte amb els estalinistes que volien fer marxar enrere les rodes de la història aturant la Revolució en marxa. Senzillament, aquella dona no era de les nostres.

Qui m´hauria dit que, amb el pas dels anys, el pes de la ruptura de la coneguda aristòcrata amb el tinent Alfredo Giménez Codina condicionaria la nostra vida de presoners? En la trinxera, abans de la derrota, com hauria pogut establir la relació que en el futur hi hauria entre un revolucionari anarquista, una militant estalinista i un dels oficials franquistes que ens atacaven? Era un trencaclosques difícil d´ajuntar. Tan sols la desfeta d´un exèrcit, l´enfosament del món de tota una generació i la simple casualitat varen crear les condicions per lligar fils.

Maria Antonia Carvajal de los Hidalgos i Cisneros, pel que sabérem posteriorment a la presó, explicat per alguns dels comunistes condemnats i que l´havien coneguda de ben a prop, era una peça clau en l’espionatge i control que el Partit Comunista exercia dins el govern republicà. Una dona moderna, desimbolta, que sortia amb oficials de l´estat major i que, al costat de Miaja, Tagüeña i Enrique Castro Delgado pugnava per aconseguir que el partit de José Díaz i la Passionària obtengués el control absolut de l’exèrcit. Es tractava de tenir a les mans el nomenament d´oficials i comissaris, situar en els llocs estratègics els homes designats pel PCE. Una militant estalinista que anava i venia de Madrid a París, de París a Moscou. Al costat d´Álvarez del Vayo havia participat en la delegació del govern de la República que pugnava per donar a conèixer la causa republicana en els debats de la Societat de Nacions. Era realment una agent del NKVD soviètic, la policia política de Stalin? El que era cert, ens deien els militants del PCE que la conegueren, és que des del més alts comandaments de les Brigades Internacionals fins als ministres republicans, tots, inclosa Frederica Montseny, li tenien un respecte mesclat amb certa dosi de temor. Una simple indicació seva era suficient per fer-te desaparèixer del món dels vius. Degué arribar a interrogar Andreu Nin i els companys de la CNT detinguts a Barcelona en els Fets de Maig del 37? Potser era veritat el que deien els faistes que la conegueren: “És la Mort endiumenjada, la Parca amb un posat encisador que només serveix per enganyar-te, alhora que, sense cap mena de pietat, rient sorneguera, et clava el ganivet fins al fons del cor”.

Els anarquistes mai no havíem tengut cap mena de respecte pels estalinistes i, molt manco, després dels Fets de Maig, a Barcelona, quan tants companys i companyes desaparegueren per sempre a les presons secretes que tenien el PCE i el PSUC.

L’abandonament de la núvia, treballar pels rojos, degué ser el fet decisiu que marcà de forma indeleble el tinent Alfredo Giménez Codina. Per soldats del destacament que serviren a les seves ordres sabíem que durant la guerra romangué sempre en primera línia, desafiant la mort. Moltes vegades es posava dret, sense protecció de cap classe, damunt les trinxeres, sense por a les bales que xiulaven, mortíferes, passant prop seu. Justificava la boja temeritat dient que era per donar ànims als soldats, als homes que comandava. Altres, els que el coneixien ben de prop, pensaven que era una provatura continuada, mai no reeixida, de suïcidi. Sigui com sigui, aquesta manera d’actuar l’havia convertit en una espècia de mite i entre les tropes mores havia estat elevat a la categoria de sant. Els regulars procedents del Marroc li besaven les botes, la gel·laba àrab que portava, pensant que bastava tocar alguna part d’aquell uniforme per esdevenir igualment immunes a les bales i a la metralla de l’artilleria republicana.

Altres, en idèntiques circumstàncies, especialment els militars que tenien familiars assassinats per ordre dels tribunals republicans o pels incontrolats, eren força cruels amb els vençuts. Descarregar la rancúnia damunt els soldats derrotats esdevenia una forma ben barata de venjança a causa de la impossibilitat de contestar a les provocacions constants dels guanyadors.

Fuetejar-te, escopir-te a la cara, obligar-te a treballar en les pitjors condicions imaginables era el més normal. Quants comandaments, enfollits per qualsevol circumstància, no havien pegat un tret al cap d´un presoner? Qui podia demanar cap responsabilitat a un "heroi" de l’Alcázar o de l’Ebre per haver actuat en “legítima defensa” davant l’intent d’agressió d´un roig perillós?

El comandant Agustín Martínez Sánchez ens va fer formar al davant de la gran nau de la fàbrica d’electricitat abandonada. Els presoners del camp ens miraven amb certa curiositat. Nosaltres érem “sang nova”, qui sap si un possible relleu als seus anys de patiment. Eren mirades d’amics, de gent que havia lluitat, des de distintes posicions polítiques, pels mateixos ideals. Potser ens contemplaven amb una mica de compassió en veure l’estat lamentable en què arribàvem, cansats, amb les espardenyes fetes malbé, la roba caient a bocins...

El comandant revisà els presoners fent capadetes, en constatar aquell lamentable estat i ens digué, amb veu tranquil·la:

-Ben cert, i segurament ho sabeu millor que jo, ja que heu estat en els més diversos camps de treball, que la vostra situació no és gaire envejable, sotmesos com estau a una disciplina obligada i a una evident manca de llibertat. Per la meva banda us puc dir que, almanco dins les meves possibilitats, no passareu la fam que sé es pateix a tants d´altres indrets. No és què tenguem més pressupost, ni molt manco! Però m´han comanat la tasca d’acabar la carretera al far i de reforçar les fortificacions del nord de l´illa. Els enginyers diuen que tenim pel davant un parell d´anys de feina intensa.

L’escoltàvem, atents.

-Us puc prometre que mentre jo estigui al capdavant del camp, el menjar, amb les limitacions que sabeu, serà bo i abastament. Ja veurem com ens arreglam. Però, fins ara, i mirau com es troben els vostres companys, no hem tengut mai cap baixa per mala alimentació. I, per començar, no vull veure gent amb parracs. Ara mateix us donaran roba i espardenyes noves. Ni quan era al Marroc, en els pitjors anys de la guerra contra els cabiles revoltades, quan no ens arribava quasi res de la península mai no havia vist soldats, malgrat sigueu presoners, tan mal vestits i amb posat tan lamentable.

Era la primera vegada que ens tractaven com a persones.

Qui era, d’on procedia l’home que ens parlava d’aquella manera?

Drets, enmig del pati, protegits del sol pels pins, ens miràvem sense arribar a creure el que sentíem.

El comandant Agustín Martínez Sánchez no mentia. A l´instant, mentre anava parlant, un grup de presoners preparaven el dinar i les taules sota les palmeres de davant l’entrada del dormitori. Els fogons eren a un costat, rere les casetes que feien d’oficines. El comandant era, doncs, un home de paraula.

Ens donaren un plat d’alumini i al cap d´una estona de fer cua davant les olles, poguérem seure a les taules, a l’aire lliure. Eren cigrons amb carn! Brou de porc! No era l’aigua bruta amb la col podrida que no volien als mercats!

Mai no sabérem com se les arreglava per tenir sempre el patató sobrer dels pagesos dels voltants, pa de farina autèntica, en una època en què tota la collida era per a l’Estat i perseguien els camperols que amagaven blat per al consum particular. Tampoc no mancava la fruita del temps. Figues, taronges quan era el moment.

No sé d’on treia els subministraments. Sembla que a vegades desapareixia alguna de les vedelles o bous que pasturaven pels prats de l´Albufera. Els propietaris mai no denunciaven els fets perquè, sovint, els presoners també els solucionàvem alguns problemes que sense nosaltres haurien estat irresolubles. Bastir tanques per al bestiar, ajudar a netejar els canals, arreglat el motor del molí quan s’espenyava...

El nostre camp de treball era com un món especial que ja formava part de la vida quotidiana de la comarca. Nosaltres teníem per missió bastir les carreteres, prolongar la via del tren, bastir les fortificacions dissenyades pels enginyers i, mentre el camp pogués anar complint els compromisos adquirits, els quilòmetres que determinava el pla, tota la resta, a parer del comandant Agustín Martínez Sánchez, tenia una importància relativa. Si sobrepassàvem els metres de carretera estipulats per a cada jornada, teníem més hores per fer el que volguéssim. Un temps preciós que podíem emprar escrivint a la família, rentar la roba i a vegades, llegir o pintar.

Un miracle, tot plegat!

Podíem començar a alenar una mica.


De la novel·la Gardènies en la nit (El Tall Editorial)


Viatges - A la recerca de la Ciutat del Sol

0
0

Viatges - A la recerca de la Ciutat del Sol


Ben cert que la crònica recentment trobada -els pocs fragments salvats miraculosament de la destrucció- ens confirma que fou redactada per un home valerós, que tornà de l'expedició -com descriu als darrers fragments- pobre i sense les riqueses que havia anat a cercar. Potser, a punt de morir, va voler deixar escrites les experiències que havia viscut pensant que seria l'única riquesa que podria deixar als seus descendents. Tampoc no ens caben dubtes que fou un esperit inquiet, un rebel del seu temps, un home que, coneixedor de les idees de la secta dels Igualitaris, volgué cercar enllà de la mar la justícia i la felicitat que no trobà mai a la seva terra. (Miquel López Crespí)


Els importants fragments que publiquem aquí foren trobats fa uns anys per l'historiador Enric Siquier als Arxius Generals de la Conquesta, a Madrid. Ningú no sap qui els va escriure, però és evident que es tracta d'un mariner mallorquí de finals del segle XVI. Tampoc no hi ha dades concretes de l'any en què aquesta valuosa memòria fou escrita. Els especialistes Miquel Massuti i Gabriel Amorós, analitzant amb cura els pocs fragments trobats, situen la misteriosa expedició mallorquina vers el 1597, molts d'anys després de finida la Germania mallorquina. En les pàgines salvades de la destrucció, hom pot endevinar com la Germania era un preciós record de lluita i resistència servat de generació en generació. Els pares contaven als fills els fets més importants, les esperances que la pagesia i el menestralat dipositaren en el moviment alliberador.

També hi ha indicis certs que els mariners que s'embarcaren en l'expedició vers el desconegut coneixien l'existència de la secta jueva dels Igualitaris del Call, estudiada recentment per l'especialista anglès en la història dels jueus conversos, Kevin Edouard (cal llegir "La Utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris"). Hi trobem, en aquest preciós document descobert als Arxius Generals de la Conquesta, una relació de personatges que ens permet situar molt bé l'origen de la majoria dels expedicionaris. Tots són fills o descendents d'antics agermanats, jueus perseguits per la Inquisició, frares rebels, endevins acusats de bruixeria, condemnats a galeres, bandejats.

L'aventura empresa per les quatre naus mallorquines a la recerca d'una hipotètica Ciutat del Sol, on existia la font de l'eterna joventut i innumerables riqueses -mines d'or i argent, diu la crònica-, degué ser molt problemàtica, i els patrocinadors no esperaven que tornessin tan agosarats mariners, en enviar-hi gent tan marginal i perseguida. No hi trobem tampoc el nom de cap oficial reial conegut per altres cròniques i arxius. L'Almirall Nofre Crespí, que comanda l'expedició, no consta als pergamins del Consolat de Mar ni hi ha relació de la seva existència al Cronicon Maioricense.

L'únic cert que podem intuir per les pàgines que s'han salvat és que l'anònim autor era un mariner mallorquí d'una trentena d'anys, habitant del Call, emparentat amb els practicants secrets de la Llei de Moisès turmentats per la Inquisició. Els seus avis i pares han lluitat a la Germania i ell coneix igualment l'existència de la secta dels Igualitaris, el grup il.luminat de jueus conversos estudiat per Kevin Edouard, i que fou exterminat en secret a les presons inquisitorials a les acaballes del segle XVI.

Enric Siquier, a un treball publicat a Randa (número 47), suposa que les memòries foren escrites en la vellesa del protagonista (llegiu la darrera part dels documents trobats), quan l'agosarat mariner del Call tenia uns vuitanta anys. L'americanista Carles Pereira, a "Misterios de las expediciones españolas" (Editorial Austral, número 2563, Madrid 1920) és el primer a emprar alguns detalls de l'anònim cronista. Estableix també la primera relació entre el rebel Lope de Aguirre i un desconegut Felip Rabassa, que anava amb les naus mallorquines. Foren ambdues revoltes contra l'Emperador, un pla secret establert, part d'una conspiració general? Quines ocultes relacions aconseguiren ordir? Els misteris augmenten a mesura que aprofundim en la qüestió de la sangonosa conquesta d'Amèrica pels espanyols. )En alguna selva ignota, aconseguiren, els rebels mallorquins, mantenir un poder contrari al Rei d'Espanya, o finiren llurs provatures com la de Lope de Aguirre? No ho sabem, perquè els pocs documents localitzats a l'Arxiu General de la Conquesta no ens aporten més dades.

Però, com afirma Enric Siquier al seu treball "L'aventura desconeguda dels mariners mallorquins", el cert és que l'expedició comandada per l'Almirall Nofre Crespí marca una fita important en l'exploració europea d'Amèrica. I es fa evident la mala intenció, la parcialitat de l'historiografia oficial espanyola, en silenciar aquestes importants aportacions de la Corona d'Aragó i de Catalunya en el "descobriment". Com han demostrat Douglas Evans i Michael Burton, de la Universitat d'Oxford, la "Ciutat dels Gegants" descrita a la crònica inacabada que ens ocupa, forma part de la civilització maia del Yucatán (dins l'actual Hondures). La descripció d'algunes peculiaritats que només foren descobertes a mitjans del segle XX, ens confirma les asseveracions dels professors anglesos.

Ben cert que la crònica recentment trobada -els pocs fragments salvats miraculosament de la destrucció- ens confirma que fou redactada per un home valerós, que tornà de l'expedició -com descriu als darrers fragments- pobre i sense les riqueses que havia anat a cercar. Potser, a punt de morir, va voler deixar escrites les experiències que havia viscut pensant que seria l'única riquesa que podria deixar als seus descendents. Tampoc no ens caben dubtes que fou un esperit inquiet, un rebel del seu temps, un home que, coneixedor de les idees de la secta dels Igualitaris, volgué cercar enllà de la mar la justícia i la felicitat que no trobà mai a la seva terra.

En l'època incerta que ens ha tocat viure, quan el desencís i el materialisme més barroer planen damunt la nostra joventut, quan la moral de l'èxit fàcil i el més vulgar consumisme s'ensenyoreixen de la nostra terra, ensorrant somnis o esperances de bastir un món millor per a l'home; en el moment en què el racisme i la plaga del cinisme més llampant són les principals conquestes de la modernitat preconitzades pel Poder, hem pensat que fóra útil i interessant donar a la llum pública aquests fragments d'història del passat, el testimoni d'un mallorquí del qual no coneixem el nom; però que porta, en la seva experiència vital, ben enlairada l'esperança, i una set insadollable de coneixença i curiositat en cada una de les seves paraules recuperades avui per al lector encuriosit. Iniciem, doncs, la lectura d'aquests pergamins redactats fa quatre-cents anys.


A LA RECERCA DE LA CIUTAT DEL SOL; LOS ANTICS PAPIRS D'EGIPTE; L'ERUDICIÓ DELS JUEUS DEL CALL; L'AVENTURA VERS LO PARADÍS SOMNIAT I LA TERRA DE LA PAU PERPÈTUA; PRIMERES NOVES DE LA MISTERIOSA EXPEDICIÓ COMANDADA PER L'ALMIRALL NOFRE CRESPí.


"En aquella època érem molt joves i sovint somniàvem en trobar un altre món enllà de la mar, en una direcció on fins llavors no hi havia anat ningú o qui hi arribà no regressà jamai. Sabíem l'existència de la Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que ens relataven els xuetes del Call. Eren aquests jueus els que ens parlaven de les inscripcions fetes en temps del Faraó Meneptah al temple de Karnak, de les escultures vistes al temple de Ramsès III a Madinat Habú on hi havia gravats en la pedra de les façanes munió de pobladors de l'Inconegut fets presoners pels faraons, papirs del savi escriba Ipuwer parlaven de la gran flota enviada a l'oceà, de la fortuna que portaren a la tornada. Altres papirs desxifrats pels jueus encara eren més precisos. Deien que les poblacions de Pithom i Nadir, prop del Nil, construïdes per ordre de Ramsès II, foren pagades amb l'or i l'argent portat de la Ciutat Ignota. L'erudició dels vells del Call ens entusiasmava i ens omplia la imaginació de fantasies. Existien també altres annals que ens contaven a la nit els mariners, al port. Relats que parlaven d'unes terres esplendoroses on no existia l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins les pedres del carrer i de les cases eren d'or. En aquell món de ficció, els homes eren germans els uns dels altres i s'ajudaven en les feines de cada dia sense demanar res a canvi. Dins la nostra ignorància juvenil, ens imaginàvem uns habitants feliços, que vivien sense restar sotmesos a les plagues de la fam, la pesta, la guerra, les persecucions que aquí sofríem a causa de la nostra pobresa i l'extremat rigor dels poderosos. Tancant els ulls hi vèiem cases blanques i netes, ben poblades d'arbres fruiters, palmeres amb dolços dàtils i milers d'altres fruites inimaginables on bastava alçar la mà i agafar-ho per a estar satisfet. Les terres del somniat paradís eren tan esponeroses i fèrtils que era suficient plantar-hi qualsevol llavor perquè hi creixés gran i abundosa la planta. No existien tampoc ni capellans ni senyors que s'aprofitessin del treball dels pobres. Tothom anava vestit amb la mateixa roba de cotó, ricament brodada, neta, com si fossin grans ducs o prínceps de la comarca. Hi vèiem, fantasiejant, places amb terra de marbre envoltades d'alts edificis de pedra ben tallada, amb escultures d'or, plata i metalls preciosos, treballades amb amor per a alegrar la vida d'aquells homes i dones privilegiats. I a les places, banyades sempre pel sol, per aiguats impalpables que no molestaven, multitud d'animals i objectes: curiosos rèptils de tres caps que sabien cantar i ballar al so de les músiques; ocells que canviaven de color a voluntat; sabates brodades amb fils d'or; vaixelles d'una argila que no s'espanyava, bellíssimament dibuixada; al.lotes vestides de seda i plomes, quasi nues, ballant dalt escenaris posats enmig de les places. La flaire de milers de perfums mai olorats et podia transportar al cel. Altra gent estava dedicada a entreteniments que semblaven esser la feina més apreciada d'aquell reialme de l'abundor i la felicitat: fer teatre per a divertir tothom, dibuixar, o compondre música. I el que més impressionava la nostra jovenívola imaginació era veure, com si fos ben present i real, que en aquell món res no es venia ni comprava, sinó que les coses eren canviades l'una per l'altra. I així, un home que necessitàs unes sabates d'or, les bescanviava per un parell d'ocells amb plomes de coloraines. També hi havia a l'abast de tothom molts de llibres acuradament dibuixats, sense creus i sense l'escut de la Santa Inquisició; i tots -sense saber llegir- podien entendre'ls amb la mirada, conèixer amb punts i senyals la seva història, els annals explicant d'on venien, on anaven, el que havien de fer per a servar eternament aquella felicitat. No cal dir que en els nostres enfebrats somnis de joventut no vèiem per part ni banda temples aixecats a obscures forces, altars d'immolacions, presoners i esclaus amb el cor arrancat xisclant dalt de les piràmides. Que poc podíem imaginar el que de veritat ens esperava enllà de la mar, lluny dels contes dels vells del Call i els mariners del port! Molt més endavant, quan, cansats de navegar per aigües desconegudes, ens aturàrem a descansar o a cercar menjar en ports ocults vora vastes platges de sorra, hi poguérem ser a temps per a descobrir, dins temples, cambres curulles de restes humanes dels milers i milers de captius que els senyors i cacics oferien a llur ídol assedegat de sang. Ara mateix, mentre escric i pos als papers els meus records, tot i que hagin passat anys i més anys, encara la tinc dins del cervell, aquella forta olor de podridura que tot ho omplia. Caminant, amb les armes sempre llestes per al combat, per ciutats molt de temps abandonades, encara ens trobàvem, entre els enderrocs, les ossades d'infants, homes i dones sacrificats. Però continuar narrant aquests detalls seria passar endavant dels capítols del relat; si hem de seguir amb els annals de l'Ignot, els hem de fer talment com ho fan els estudiosos de les Universitats Reials: passa a passa, contant els fets tal com anaren succeint, car si no ho féssim així dirien de nosaltres que no som uns cronistes de debò, dignes de crèdit. Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut, arribar al país de les mines d'or, era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures; tan farts n'estàvem del que vèiem diàriament a la nostra terra. I ningú en aquells moments no ens podia llevar de la imaginació la visió de les somniades ciutats amb els carrers fets amb pedres d'or i argent i opulentes cases on el poble vivia una vida regalada sense necessitat d'anar a treballar. La terra els donava tot el que calia sense haver-la de conrear. En no haver-hi ningú que tengués més propietats o poder que l'altre, sempre hi havia pau. No tenien necessitat de fer guerres per a anihilar i dominar el contrari. A la nostra edat, ja sabíem perfectament que al país deixat enrere les guerres les feien els poderosos per a tenir els pobres dominats. Record els nostres pares: asseguts vora el foc, quan n'eren ben segurs que ningú d'estrany els podia escoltar, denunciar al Sant Ofici; ens parlaven de quan vingueren les tropes de l'Emperador, de quan els pagesos s'insurgiren a causa dels impostos i de la fam. Llavors, un gran exèrcit de mercenaris, beneït per l'església, desembarcà provinent de la Itàlia al Port d'Alcúdia i anà poble per poble, del pla i la muntanya, penjant i esquarterant qualsevol que hagués gosat participar en la Germania. Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren "agermanats" perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist. Volíem fugir fos com fos d'aquell present d'oprobi i opressió! Partir a la recerca de l'Ignot! Qualsevol cosa era molt millor que sofrir la desgràcia que ens havia tocat en dissort. Les converses amb els vells jueus del Call, amb els mariners del Port, ens alletaven, ens mantenien dempeus, ens feien sospirar per un nou món que trobaríem enllà de la mar! Cal dir, emperò, que alguns mariners ens explicaven també que malgrat que fos possible l'existència d'aquell univers -hi havia proves, els papirs egipcis, algun vell manuscrit amagat a la més oculta biblioteca dels convents-, les terres de promissió mai ningú no les havia vistes; i les poques coses entrellucades enmig de l'oceà, quan una tempesta feia sortir navilis de ruta, no eren gaire esperançoses. Qualsevol rondalla que ens contessin per a atemorir-nos no servia de res. Ans al contrari, tan sols confirmava palesament l'existència de l'Inconegut molt més enllà d'on arribaren, a les Índies, els primers conqueridors espanyols. El continent que cercàvem existia. Tan sols calia armar-se del valor necessari per a anar-ne a la conquesta. I pel que fa a les balenes gegants com una muntanya, als grans animals voladors de tres caps, als taurons que es podien menjar una nau amb la tripulació, a les pluges de foc i pedres, als volcans que sorgien de sobte enmig de la mar, a les ones vastíssimes, els temporals terribles que feien perdre de vista la ruta als vaixells, les estrelles que desapareixien del cel en el moment més inesperat; pensàvem si no serien producte de les borratxeres dels mariners, que, sense fer res en tot el dia, instal.lats davall de les palmeres del port, mataven les hores així, imaginant contarelles i buidant ampolles de vi l'una rere l'altra. Un bon nombre dels que participàrem en l'expedició ens cercava la justícia o estàvem cansats de treballar de sol a sol per a morir, de vells, abandonats al carrer com els cans. Aquesta era la paga que comtes i marquesos donaven a llurs criats després d'haver-nos tret el suc mitjançant treballs i sofriments. Per dir tota la veritat, entre els nostres, més d'un havia mort algú en bregues de joc o de faldilles, deshonrat dones de possessió, entrat de nit als convents de clausura o robat a les esglésies. En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de foravila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort. En Miquel Capó matà el rector del poble davant l'altar en dia de festa major. Havia trobat al capellà, en tornar del camp, ben aferrat a la seva dona. En Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de 27 anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats que havien ajudat a bastir la nau que sortí de Pollença per a demanar ajut a l'estranger. Fills de Llucifer, segons els capellans. Batejats amb aigua sangonosa, segons els cruels cavallers. Tots damnats, tocats al front per un destí atziac. Teníem poques sortides: o embarcar-nos o acabar qualsevol dia dalt dels cadafals inquisitorials servint de distracció als senyors de Ciutat".


Un viatge al futur - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

0
0

Un viatge al futur


En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu! (Miquel López Crespí)


Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!

Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?

Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.

Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.

Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.

Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.

De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu “Abril de 1975”.

Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?

Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.

El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.

El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.

Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus.

Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.

Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?

Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.

Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.

Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.

Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.

Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!

Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!

Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: “Què fas aquí, tot sol, a les fosques?”, deia, preocupada. “T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada”.

Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. “I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili?” afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. “No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili”.

Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Míting de Tresca - «Arbre de Noël» antifeixista - Gourmelon - Torres Maeso - Torres Escartín - Gauchon - Castellví - Golinelli - García de Guilarte - Guabello - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas - Quesada - González Esquina - Martín Cárdenas - Prieto - Barclay

0
0
[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Míting de Tresca - «Arbre de Noël» antifeixista - Gourmelon - Torres Maeso - Torres Escartín - Gauchon - Castellví - Golinelli - García de Guilarte - Guabello - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas - Quesada - González Esquina - Martín Cárdenas - Prieto - Barclay

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Federación" on es va publicar el manifest

Capçalera de La Federación on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons "La Campana de Gràcia"

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons La Campana de Gràcia

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia "La Libera Parola" del 17 de desembre de 1921

Convocatòria del míting publicada en el periòdic de Filadèlpia La Libera Parola del 17 de desembre de 1921

- Míting de Tresca: El 20 de desembre de 1921 se celebra al Garrick Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) un gran míting a càrrec del destacat anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. L'acte, organitzat pel Comitè General d'Educació Proletària del sindicat Amalgamated Clothing Workers of America (ACWA, Unió dels Treballadors del Tèxtil d'Amèrica), portà el títol«La situazione attuale del movimento operaio» (La situació actual del moviment obrer) i va ser presidit per Ermete Baraldi.

***

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc "L'Espagne Antifasciste" del 18 de desembre de 1936

Notícia sobre l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Espagne Antifasciste del 18 de desembre de 1936

- «Arbre de Noël» antifeixista: El 20 de desembre de 1936 se celebra a la Sala Jean-Jaurès de la Borsa del Treball de París (França) una festa infantil («Arbre de Noël») en solidaritat per als lluitadors antifeixistes a la guerra d'Espanya. Organitzada per la Unió de Sindicats, comptà amb atraccions i regals.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 22 de setembre de 1911

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del«Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el«Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció«L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Domingo Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)

Domingo Torres Maeso, alcalde de València (setembre de 1937)

- Domingo Torres Maeso: El 20 de desembre de 1895 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Caudete de las Fuentes (Planta d'Utiel, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Domingo Torres Maeso –el seu nom a vegades catalanitzat com Domènec. Sos pares es deien Lope Torres i Salustiana Maeso. En 1911 es traslladà a València (València, País Valencià) i entrà a treballar de metal·lúrgic i d'obrer carreter portuari, començant a militar a partir de 1913 en la Unió Naval de Llevant i a tot el Grau de València. Formà part de la Societat d'Obrers del Transport i del grup «Paso a la Verdad» del Grau de València, adherit a la Federació Anarquista de la Regió Valenciana (FARV). En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) al port de València i fou un dels fundadors del Sindicat del Transport, destacant en l'organització dels Sindicats Únics arran del «Congrés de Sants» confederal de 1918. Participà activament en l'organització de la vaga general de 1917. Després de la mort el 5 d'agost de 1919 de tres esquirols (Jorge Herrans, José Pérez Ruiz i Serafín Sanz García) al Grau de València durant la vaga contra «Superfosfatos La Unión Española», va ser acusat, juntament amb Miguel Cabo Vicente i Juan Rueda Jaime, de participar en les activitats dels grups d'acció anarquistes i de ser l'inductor d'aquests crims i empresonat fins a l'abril de 1921, quan tots els acusats van ser absolts en el judici. Fugint de l'aplicació de la«llei de fugues», passà a França. El març de 1923 va fer mítings a València i a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). El 18 de juliol de 1923 va ser detingut a Castelló (Plana Alta, País Valencià), juntament amb Pedro Gómez Segur i Francesc Roca Espinós, sota les sospites d'haver participat en l'assassinat del president del Sindicat Lliure de Banca i Bolsa de Barcelona, esdevingut a València, però va ser alliberats poc després. En 1928 representà València en el Ple Nacional de Regionals de la CNT, on conegué Joan Peiró Belis, prenent part en la seva estratègia. En 1930 participà activament en les conxorxes republicanes de derrocament de la dictadura de Primo de Rivera, com ara l'intent de cop d'Estat de José Sánchez Guerra y Martínez. Entre 1930 i 1931 fou un dels principals protagonistes de la reactivació sindical de la Confederació Regional de Llevant de la CNT i fou membre del Comitè Regional d'aquest sindicat. El març de 1931 participà en el míting de cloenda del Ple de Regionals confederals celebrat a Madrid (Espanya). L'abril de 1931 fou un dels fundadors de l'Ateneu Popular de Cultura del Grau de València, del qual va ser vocal. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel sindicat «Unió Terrestre» de València al III Congrés Nacional de Sindicats Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid, on defensà les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI). Partidari de les postures trentistes, en 1931 signà el manifest «La misión de la clase obrera en esta hora» i volgué muntar un sindicat del transport independent d'altres sindicats. En 1931 desplegà una intensa activitat propagandística, realitzant mítings en diverses localitats (Alcoi, Borriana, Castelló, Cocentaina, Foios, Mislata, València) i l'estiu de 1932 participà en una gira arreu de la Península (Alacant, Alcoi, Algeciras, Badalona, Cadis, Cartagena, Castelló, Ceuta, Mazarrón, Santander, Sant Feliu de Guíxols, Torrevella, València, etc.), amb Camil Piñón Oriola i Ricard Fornells Francesch, amb la finalitat de constituir l'FNI de Transports. Entrà formar part dels Sindicats d'Oposició a València i el juliol de 1932 s'integrà, amb Josep Borrull, Raimundo Giménez, A. Pla i Leoncio Sánchez, en la comissió encarregada d'organitzar l'Ateneu Sindicalista Llibertari de València, iniciativa que va fracassar per la forta oposició de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1933 col·laborà, i dirigí, Cultura Libertaria de Barcelona. El març de 1933 defensà les tesis trentistes en el Ple de Federacions Locals i Comarcals de la CNT celebrat a València. El novembre de 1933 participà com a orador en un míting antifeixista celebrat a Alcoi. El gener de 1934, en representació dels Sindicats d'Oposició, signà el pacte de constitució de l'Aliança Obrera Antifeixista del País Valencià i aquest mateix anys s'exilià després de la fracassada Revolució d'Octubre asturiana. En 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat de Transports de València i el juliol d'aquell any, amb Juan López Sánchez, va fer un míting a València. El novembre de 1935, amb Martín Alandí Pomer i Mercedes Maestre, participà en un acte de  la Federació Sindicalista Llibertària (FSL) a Elda. L'abril de 1936 participà en un míting per la reunificació confederal a Barcelona i fou delegat del Sindicat del Transport de València en el congrés de la reunificació, signant la ponència sobre el periòdic CNT. Entre l'1 i el 12 de maig de 1936 fou delegat per València al IV Congrés Confederal de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). El maig de 1936 fou orador en el gran míting celebrat a Sevilla (Andalusia, Espanya) i va fer una conferència en aquesta ciutat. Durant la primera meitat de 1936 va fer d'orador en nombrosos mítings (Huelva, Sevilla, València, etc.) i, com a secretari de l'Aliança de Sindicats Portuaris d'Espanya, formà part del comitè de vaga del Transport Marítim. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del comitè de vaga de València. Com a membre del Comitè Executiu Popular, el novembre de 1936, en representació de la CNT, va ser nomenat conseller de Comerç en el Consell d'Economia de València. Amb el tinent de l'exèrcit Josep Benedito Lleó, organitzà la «Columna Torres-Benedito», de la qual va ser delegat polític, que lluità al front de Terol (Aragó, Espanya), i que després de la militarització de les milícies esdevingué 81 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. A partir de febrer de 1937, i fins el final de la guerra, en substitució de José Cano Coloma, fou alcalde-president del Consell Municipal de València i també presidí la Junta Provincial de Defensa Passiva. La seva gestió en aquesta institució va estar més a prop del programa unitari del Front Popular valencià que des les postures dels sindicats anarcosindicalistes. Partidari absolut de la participació llibertària en el Govern republicà, intervingué en el míting d'octubre de 1936 on es justificava la presència confederal en aquest. El juny de 1937 demanà en un míting el retorn de la CNT al Govern. A finals de 1937 s'integrà en el consell del Banc de Crèdit Local. En 1937 publicà la conferència Problemas vitales de la actualidad, que havia fet el 25 de febrer d'aquell any al Teatre Llibertat de València, i 1938 prologà el llibre de Joan Peiró Belis Problemas y cintarazos. El triomf franquista en 1939 l'agafà a Califòrnia (EUA) fent propaganda republicana i s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). Partidari del sector«col·laboracionista», l'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT en el Ple confederal celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat en la qual s'establí. També fou membre de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT celebrat a París (França). Entre 1945 i 1946 participà en nombrosos mítings i conferències (Marsella, Montpeller, Perpinyà, La Sala, Tolosa, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari polític del Subcomitè Nacional de la CNT amb seu a Tolosa. Posteriorment emigrà a Veneçuela i, amb Joan Campà Claverol, Manuel Lara i Moya, s'adherí als projectes reformistes. En 1966 se li va retre un homenatge a Caracas per part del«Nucli de la CNT» en l'exili. En 1970, després de trenta anys d'exili, retornà a la Península i treballà al port de València. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Cultura Libertaria, ¡Despertad!,Diciembre, España Nueva, Exilio, Nosotros, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, etc. Domingo Torres Maeso va morir el 25 de juny de 1980 al Centre Sanitari Municipal de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Des de l'1 d'agost de 1980 existeix una plaça amb el seu nom a València. L'octubre de 2018 la Delegació de Cultura de l'Ajuntament de València restaurà el seu retrat, que es troba al passadís que porta al Museu Històric del consistori. Sa germana, Amelia Torres Maeso, també va ser anarquista i militant de «Mujeres Libres».

Domingo Torres Maeso (1895-1980)

***

Rafael Torres Escartín

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els«grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el«Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Jean Gauchon i Rosario Oller Ortí ("Rosarito")

Jean Gauchon i Rosario Oller Ortí (Rosarito)

- Jean Gauchon: El 20 de desembre de 1911 neix a Champagne-Mouton (Poitou-Charentes, França) l'advocat pacifista llibertari Jean André Ernest Gauchon. Sos pares es deien Ernest François Gauchon i Laure Germaine Aubert. Passà els seus primers anys al costat dels seus avis mestres, els quals li ensenyaren a llegir i a escriure, i li fomentaren el gust per la lectura. Quan tenia 11 anys passà a viure a París (França), on son pare regentava una apotecaria, i entrà a l'Institut Buffon. Després d'acabar els estudis secundaris un any avanç del que li tocava, descartà estudiar medicina, com hagués volgut son pare; decebut, decidí que son fill seria militar de carrera i signà per son fill menor d'edat un allistament voluntari per quatre anys. Aquesta decisió autoritària va fer que esdevingués antimilitarista a la caserna, idea que mantingué la resta de sa vida. Després de llegir casualment un text del pacifista llibertari Roger Monglin, decidí posar totes les seves forces al servei de la Pau i dels objectors de consciència. De bell nou a la vida civil, es dedicà a l'ensenyament com els seus avis, però va veure que la millor manera per a defensar els joves objectors de consciència era esdevenir advocat i estudià dret. En 1947, ambÉmile Veran i Henri Sellier, creà a París el «Comitè de Suport als Objectors», del qual fou el conseller tècnic. Amic del pacifista anarquista Louis Lecoin, durant entre 1950 i 1956 defensà les causes de 97 d'objectors de consciència, molts d'elles Testimonis de Jehovà, fet pel qual va ser nomenat «l'advocat dels objectors». En aquests anys participà en nombrosos mítings, conferències de premsa i en les «Causeries d'initiation scientifique, sociologique, philosophique» que es realitzaren a les Sociétés Savantes de París, organitzades per «Défense de l'Homme», a més d'escriure en diferents publicacions. En 1951, amb diversos companys (Jean Biojout, Marcelle Capy, Jean Galtier-Boissière, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Robert Proix, Paul Rassinier, Paul Reboux, Maurice Rostand, Lucien Roth, etc.), fundà el Comitè Nacional de Resistents a la Guerra i a l'Opressió (CNRGO). La seva tesis doctoral (L'Objection de conscience devant la loi pénale), defensada el 6 de juny de 1951 a París, és un text essencial per a la definició de l'objecció de consciència i en 1963, quan es va discutir en l'Assemblea Nacional francesa la definició d'objector, les 16 primeres pàgines d'aquesta tesi van ser llegides i finalment aprovades per unanimitat. Entre 1961, any de creació de la Unió Pacifista de França (UPF), hereva del CNRGO, i 1971 en fou el secretari general. Entre 1963 i 1964 engegà una polèmica en el si de la redacció del periòdic La Voie de la Paix i de l'UPF amb Paul Rassinier sobre la validesa de l'«Informe Gerstein» davant el tribunal de Nuremberg, desencadenant la polèmica sobre el «negacionisme». En 1967 formà part del Comitè per a l'Extinció de les Guerres, amb nombrosos intel·lectuals (Pierre Valentin Berthier, Bernard Clavel, Max-Pol Fouchet, Jean Gauchon, Henri Jeanson, Alfred Kastler, Louis Lecoin, Théodore Monod, Yves Montand, Raymond Rageau, Simone Signoret, etc.). El 2 de febrer de 1968 va fer la conferència «Le desarmament unilateral» a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), organitzada per la Federació Anarquista (FA). El febrer de 1968 L'UPF publicà, amb un prefaci de Louis Lecoin, el fullet La pacifisme integral, reeditat en 1975. El 20 de novembre de 1970 participà, amb altres ponents (François Cavanna, Gisèle Halimi, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre i Antoine Lazarus), en el gran míting «La repression c'est la civilisation?», celebrat a París i organitzat per la FA. Fou amic de Claude Autant-Lara, Georges Brassens, Albert Camus, Henri Grouès (Abat Pierre), entre d'altres. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions anarquistes i pacifistes, com ara Défense de l'homme,Le Libertaire, Liberté,Les Réfractaires,L'Union Pacifiste, La Voie de la Paix, etc. Jean Gauchon va morir el 31 de gener de 1986 –algunes fonts citen erròniament 1974– a l'Hospital de Nogent-le-Rotrou (Centre, França), població on residia. Pòstumament, en 1992, es va publicar la seva tesi L'objecteur de conscience devant la loi pénale i aquest mateix any s'editaren set cassetes sota el títol Jean Gauchon un vrai pacifiste, on es recollien testimonis seus i d'altres companys (Henri Jeanson, Robert Jospin, Guy Marchand, etc.). En 1994 Albert Katz publicà, amb un pròleg de Théodore Monod i un prefaci de Denis Langlois, la biografia Jean Gauchon, le roman d'un pacifiste. Els seus arxius van ser classificats per sa vídua, l'exiliada espanyola Rosario Oller Ortí (Rosarito), i dipositats al Centre d'Études, de Documentation, d'Information et d'Action Sociales (CEDIAS) de París.

***

Amaro Castellví Blanc

Amaro Castellví Blanc

- Amaro Castellví Blanch: El 20 de desembre de 1913 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Amaro Castellví Blanc. Sos pares es deien Manuel Castellví Sabaté i Teresa Blanch Cervelló. Manobre a l'empresa Josep Hipp, milità en la Confederació Nacional del Treball. Es casà amb Josepa Pujol Sales. En 1934 va ser cridat a files a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Durant la Revolució espanyola formà part del Comitè Revolucionari de Flix i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Segons els informes de la Falange de Flix per al Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya), participà en la destrucció de l'església de Flix i en els anomenats «Fets de la Fatarella» de gener de 1937. Durant uns mesos passà pels camps de concentració del Rosselló i posteriorment trobà feina de pagès a Grésy-sur-Aix (Arpitània). En 1942, amb l'ocupació alemanya, va ser enviat a treballar a les drassanes navals de Brest (Bretanya). Aconseguí fugir i amb documentació falsa a nom de Simon Pavos s'uní al maquis que actuava a les muntanyes savoianes. Apressat per la Gestapo, va ser enviat el 17 de gener de 1944 al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) i dos dies després enviat, sota la matrícula 40856, al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En aquest camp establí una estreta amistat amb el futur pastor protestant i escriptor Aimé Bonifas. Fou un dels vuit supervivents de la matança nazi de Gardelegen (Saxònia-Anhalt, Alemanya) del 13 d'abril de 1945, on 1.008 persones van ser calcinades. Aconseguí arribar a França i s'instal·là a prop de Floreçac (Llenguadoc, Occitània), on visqué de la viticultura. Es tornà a casar amb una valenciana anomenada Dolors i creà una nova família. En 1975 visità amb son amic Aimé Bonifas el Museu de l'Holocaust i el cementiri militar de Gardelegen. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Das Massaker von Gardelegen, de Claus-Ivar Bolbrinker i Diana Gring. En 2005, amb 91 anys, encara participava en les manifestacions i l'abril d'aquell any assistí als actes del 60 aniversari de l'alliberament dels camps d'extermini nazi. Amaro Castellví Blanch va morir en 2012 a Floreçac (Llenguadoc, Occitània).

Amaro Castellví Blanch (1913-2012)

***

Vittorio Golinelli

Vittorio Golinelli

- Vittorio Golinelli: El 20 de desembre de 1913 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Milà (Llombardia, Itàlia)– l'anarquista Vittorio Golinelli –algunes vegades citat com Gullinelli. Sos pares es deien Agostino Golinelli i Ines Roncadi. Es guanyava la vida com a pintor. En 1931 emigrà a França i s'instal·là amb sa mare a Montreuil (Illa de França, França). Va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de crida i cerca de la policia. Quan esclatà la guerra d'Espanya, entre setembre i octubre de 1936 vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part el desembre de 1936 del Grup Italià de la«Columna Ascaso» i, integrat en la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», lluità al front d'Aragó. Vittorio Golinelli va morir el 24 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Carrascal (Osca, Aragó, Espanya)–, juntament amb altres companys (André Cauderay, Natale Cozzucoli, Luigi Crisai, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.).

***

Cecilia G. de Guilarte

Cecilia G. de Guilarte

- Cecilia G. de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball«Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte,Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seuòrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942),Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García de Guilarte va morir el 14 de juliol de 1989 a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Sopar i celebració dels 400 Fent Carrerany, a Maria de la Salut, el proper 20 de desembre a les 21h

0
0
La revista Fent Carrerany, de Maria de la Salut, ha publicat ja 400 números i ho celebra amb un sopar a Cas Padrí Toni, on en haver sopat glosaran Mateu "Xurí", Xavi Ferriol "de l'Havana" i Macià Ferrer "Noto". Cal reservar al 971858016, per mail a fentcarrerany@premsaforana.cat o al mòbil 629972179.

Viatges - La selva i la sublevació dels esclaus

0
0

Viatges - La selva i la sublevació dels esclaus


Els esclaus fugien a les muntanyes després d'haver cremat la plantació. Quan ningú no ho esperava assaltaven les cases dels senyors amb bastons, forques, destrals i punyals, destruïen els instruments de l'ingeni, les premses de moldre la canya de sucre, les tines de rom. Res no se salvava de la destrucció programada. Ningú no sabia com havia estat possible aquesta sobtada sublevació. Els esclaus i els indis prenien les armes de les casernes que assaltaven. Bastien autèntiques fortaleses en les fondàries inaccessibles de les selves i les muntanyes. Cap destacament de soldats enviats pel virrei no aconseguia vèncer els revoltats que, a poc a poc, esdevenien un poderós i invencible exèrcit.(Miquel López Crespí)


Arribàvem a Yaruro, l'ignot castell, la fortalesa perduda enmig de la selva, envoltada per les més diverses tribus índies revoltades contra la corona espanyola i el reialme sangonós dels inquisidors. Guillem Segura, el mallorquí que comandava el destacament que havia vengut a cercar-nos a Cumanà, ens ho advertí de bon principi, just quan pujàvem als carros que ens havien de portar al forçat internament.

-Heu arribat en un temps incert. Tot és revoltat i cap camí no és segur. Hem perdut sis homes per arribar al port. No sabem què podem trobar a la tornada. Per aquestes contrades, els iemoé són els més perillosos. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes petites fletxes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. No hi ha cuirassa que ens pugui protegir. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut al terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

També s'havien aixecat contra la dominació dels propietaris de les plantacions i del poder d'Espanya els milers d'esclaus negres que, amb llur feina, eren la columna fonamental de la riquesa que els colons aconseguien d'aquelles terres. Els colonitzadors, els descendents dels conqueridors, els Cortés, els Pizarro i tota la corrua d'assassins que havien exterminat a sang i foc tantes cultures mil·lenàries, no sabien el que havien fet portant d'Àfrica tanta mà d'obra forçada. Mai no havien imaginat que els esclaus negres poguessin tenir ànima i seny com els blancs. Per als espanyols simplement eren bèsties de càrrega que es llençaven a la fosa quan ja no donaven rendiment. Com havien d'imaginar, els hidalgos de Toledo, Cáceres o Ciudad Real, que els homes i dones que feinejaven de sol a sol a les plantacions també eren capaços d'amar, d'odiar i, sobretot, que tenien idèntica o superior capacitat per a preocupar-se, com qualsevol altra persona, pel futur dels fills que engendraven. Cap dona negra no volia que els seus fills nasquessin amb l'estigma de l'esclavatge. Era inútil que els frares enviats per la corona, ben pagats i alimentats pels senyors dels ingenis els volguessin ensinistrar en el temor de Déu, en la necessitat de portar fills al món perquè continuàs la roda eterna de l'esclavatge. Els esclaus anaven a missa forçats, sentint el fuet dels capatassos a les espatlles, sabent que aquell diumenge no hi hauria dinar fins que el sacerdot, vestit de plata i or, no els donàs la benedicció sota la mirada complaent dels propietaris de vides i hisendes.

De nit, finida la dura feina, a les cabanyes dels esclaus, es vivia una altra vida. Se somniava l'antiga llibertat. Uns mínims moments de descans abans de caure, esgotat, damunt la dura palla de la cabana. En la desesperació, algú, sacrificant alguns instants sagrats de l'escàs descans establert, aprofitant la cullera de fusta, el so dels grillons, una carabassa buida plena de llavors, colpejant amb les mans un tronc buit, es bastia amb música les columnes de l'enyorança i la fe en un esdevenidor millor. Tot era útil en l'intent de retrobar els sons perduts dels ancestres.

Del cansament de segles, de la fosca més profunda que hom podia imaginar, sorgien càntics improvisats, himnes a la llibertat, lloances als déus perseguits per la creu. De pares a filles, a través de les circumstàncies més difícils, s'havia servat el record dels dies clars i lluminosos en què, en el llunyà univers existent dellà de la mar, el món mític d'on procedien els desgraciats éssers de pell negra, l'alegria dominava cada minut de la seva existència. Un univers on la terra, l'aigua, la lluna i el sol eren els únics déus possibles, les forces que realment influïen en la collita, en la salut de la família, en la felicitat o dissort de la comunitat.

El record de la felicitat d'abans de l'arribada dels blancs o dels àrabs que proveïen de carn humana les naus dels negrers, omplia la vida sencera d'aquella gernació condemnada a romandre ajupida eternament. Se sobrevivia aferrats al miratge interior que servava memòria d'una existència anterior a l'arribada a l'infern.

En els anys de joventut havia vist amb els meus propis ulls els càstigs als quals eren sotmesos homes i dones de les plantacions. Era quan l'oncle Bartomeu Sureda volia "fer-me un home", com ell deia, mostrant-me les immenses possibilitats d'enriquiment que podia suposar el comerç d'esclaus.

A poc a poc vaig entendre que sovint era millor morir en la travessia que no arribar a Cuba, la Luisiana o Santo Domingo. En tornava a la memòria el record d'aquells esclaus que, en un moment de descuit de la tripulació, es llançaven a la mar amb un crit de joia. La mort els era preferible abans que romandre eternament mancats de llibertat.

Quin era el destí que esperava als supervivents? Els grillons als turmells al més mínim senyal de protesta.

Han passat molts d'anys d'ençà tan dissortada experiència; però serv en la memòria la remor seca del fuet caient amb tota la força del capataç damunt l'esquena del que no treballava al ritme ordenat per l'amo.

Morts de fam, alimentats amb les restes de mandioca que no volien els porcs i bocins de peix podrit, alguns propietaris els feien posar una màscara de llautó que els tapava la boca per evitar que menjassin la canya de sucre que tallaven. Sovint eren marcats amb ferro roent, com les vaques i els cavalls, a fi que cada senyor sabés quins eren els seus esclaus i quins no. Vaig veure posar sal i pebre coent damunt les nafres produïdes pel fuet. Altres, condemnats a mort per qualsevol ximpleria: per haver agafat un bocí de pa, per haver gosat mirar els ulls del senyor un dia que aquest estava de mal humor, morien fermats als arbres o enterrats sota terra, amb el cap cobert de mel; àpat per als exèrcits de formigues carnívores que poblaven la selva. Crits de desesperació que servien, com el fuet dels capatassos, per a fer treballar molt més els esclaus de les plantacions. Reialme de la sang i del terror beneït pel bisbe de Caraques, per tots els sacerdots que havien estudiat a Roma o Salamanca. Tot servia per mantenir atemorida aquella gernació d'homes i dones portats amb els vaixells negrers.

Les dones negres s'escoltaven més els remeiers dels poblats que no el que deien els predicadors enviats pel Virrei. No hi havia al·lota bari, guajibo o carínia que no sabés quines eren les herbes que servien per interrompre l'embaràs o per avortar.

La situació començà a mudar quan, lentament, seguint des de la distància els esdeveniments de París i d'Espanya, l'esperança s'anà consolidant i obrint pas en el cor dels esclaus. Segons ens constaven els soldats de la guàrdia, a mesura que arribaven les notícies de França les rebel·lions sovintejaren. Mestissos que conspiraven amb els esclaus negres, algun frare renegat que era amb els indis, a la selva, s'apropava als mariners de les naus comercials o de guerra que arribaven als ports per a demanar diaris, llibres, notícies del que s'esdevenia a Europa. Alguns mestissos que havien pogut aprendre a llegir i escriure, d'amagat dels capatassos, llegien als esclaus la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà. Quan arribaren diaris i traduccions de discursos de Robespierre informant de l'execució de Lluís XVI i Maria Antonieta, comença la revolta gran, la commoció que tot ho anava trasbalsant. Frares i sacerdots renegats que s'estimaven més la companyia de les ardents indies guajibo o bari que no l'abstinència en les cel·les del convent agrupaven els indis que fugien del poder espanyol i, seguint el mestratge de Fra Bartolomé de las Casas, els inculcaven idees per enfortir llur odi contra els senyors. Guillem Segura pensava que devia ser cosa dels agents de Bolívar, que havien declarat la guerra a Ferran VII. Molta d'altra gent deia posseir proves quant a la intervenció d'agents anglesos que volien fer-se seves les colònies espanyoles.

Per a Guillem Segura saber quins eren els autèntics instigadors de la revolta generalitzada contra Espanya era el que menys importava. L'essència, ens deia, eren les conseqüències que comportava l'estat d'insumissió contínua.

-He llegit l'informe del Tribunal de la Inquisició. Aquí, molts, abans de la vostra arribada, ja sabíem els motius de la condemna: la conspiració contra els borbons, l'intent de proclamar la república catalana l'any 1793. Però tot plegat fa la sensació d'un gran error dels inquisidors. Sabien on vos enviaven? Imaginaven que aquí la situació era com abans, quan arreu només regnava la resignació i la conformitat? Quina gran equivocació han comès a Madrid! És com si la conspiració que no ha reeixit a Espanya s'estengués per aquestes terres com un rierol de pólvora.

Els esclaus fugien a les muntanyes després d'haver cremat la plantació. Quan ningú no ho esperava assaltaven les cases dels senyors amb bastons, forques, destrals i punyals, destruïen els instruments de l'ingeni, les premses de moldre la canya de sucre, les tines de rom. Res no se salvava de la destrucció programada. Ningú no sabia com havia estat possible aquesta sobtada sublevació. Els esclaus i els indis prenien les armes de les casernes que assaltaven. Bastien autèntiques fortaleses en les fondàries inaccessibles de les selves i les muntanyes. Cap destacament de soldats enviats pel virrei no aconseguia vèncer els revoltats que, a poc a poc, esdevenien un poderós i invencible exèrcit.

Quan arribàrem a la fortalesa de Yaruro, la comarca, molts d'indrets d'Amèrica, eren en plena efervescència revolucionària. En poques setmanes s'anà confirmant el que ens havia explicat Guillem Segura: els exèrcits espanyols, francesos i britànics patien severes derrotes en les respectives colònies. Els discursos de Marat i Robespierre a la Convenció, traduïts de forma convenient, circulaven per ciutats i poblets.

En arribar al poblat, el petit llogaret abandonat de la mà de déu vivia sota el temor dels esclaus que havien marxat de les plantacions.

Les cases dels propietaris, els estables, els magatzems on s'acaramullava la canya de sucre, els sacs de cacau, les tines de rom, encara fumejaven. Els cans que abans havien servit per atemorir els esclaus, anaven a lloure, afamegats. Altres, penjats de garrots vora els seus amos blancs, mostraven a la vista de tothom l'odi que indis i negres professaven als antics senyors. Per les senderes, per les clarianes de la selva, davant els casalots cremats, els cadàvers calcinats evidenciaven que no hi havia hagut treva per als vençuts. Segles de turments i fuetades s'havien cobrat el seu preu. Res no havia estat oblidat pels esclaus.

Guillem Segura, el mallorquí que manava el destacament que havia vengut a cercar-nos a Cumanà, tengué temps de sobra per explicar-nos la tenebrosa història d'aquestes terres de follia.

-Els propietaris blancs que s'havien atrevit a venir fins a aquestes llunyanes terres eren ben conscients que només podien mantenir el control damunt els indis i els esclaus mitjançant el terror. Com aconseguir que milers de persones obeïssin a un grapat de famílies blanques? Els esclavistes i les seves famílies, els soldats dels regiments enviats des d'Espanya ja no bastaven per a mantenir la situació del passat. La dominació dels espanyols, com la dominació dels francesos o dels anglesos damunt la mà d'obra esclava, tan sols era possible atemorint la població. Homes i dones crucificats als entreforcs dels camins, dones violades, amb la panxa oberta pel matxet dels capatassos per no acotar el cap al pas del carruatge de la senyora de la plantació. Mans, orelles i peus tallats. Una cuinera negra llançada viva al forn per haver fet un menjar una mica salat. Les al·lotes joves obligades a obeir qualsevol aberració sexual ordenada pels amos.

Ara se sabia que els esclaus de París havien portat al patíbul reis, reines i grans ducs de la cort. Per això no hi ha clemència ni perdó en la guerra entre negres i blancs.

No importava que Guillem Segura ens ho explicàs. Ho veiem amb els nostres ulls.

Vast espectacle de destrucció.

Algunes serps niaven en les calaveres dels morts allargassats pels camins. Per la postura dels cadàvers en descomposició hom podia endevinar el tipus de tortura al qual havia estat sotmès aquell desgraciat abans de morir. Les dones blanques tampoc no se salvaven de perir vora llurs homes i infants. Llances i fletxes havien travessat, sense pietat, els cossos de les mares que havien provat de protegir els fills en un desesperat i inútil intent de salvar-los la vida.

Com avançar a les palpentes, cecs per la inclemència del temps i la boira espessa que s'aferrava als nostres cossos. Primer dia al Nou Món, sense saber el que seria de nosaltres. A quin indret havíem arribat, ens demanàvem atemorits, davant la porta de l'infern que s'acabava d'obrir al davant.

El governador de la fortalesa ja feia temps havia perdut l'enteniment. No gosava enviar els soldats a combatre la rebel·lió, perquè tot just abandonar la presó oficials i soldats desapareixien a la selva: uns perquè anaven a la recerca d'imaginàries ciutats construïdes, pensaven, amb maons i llambordes d'or; d'altres, els que s'atrevien a combatre els revoltats, morts a indrets desconeguts, entre la foscúria de l'arbreda.

Esgarrifoses històries narrades pels supervivents. Els gemecs d'agonia dels presoners se sentien dies i més dies. No tots els indis eren pacífics com els carínia, els bari o els guajibo. D'altres, com els guavirs o els ramangues eren caníbals que fruïen amb deler de la carn humana.

En veure com creixia l'herba enmig dels carrers, com l'heura reptava per les parets de la presó fins a envair les cel·les, la miserable capella per on capllevaven les gallines i els porcs, ens demanàrem que seria de nosaltres en tan llòbrec indret.

Qui reaccionà més aviat va ser en Joan Pons. Li bastà sentir les primeres explicacions de Guillem Segura, veure el rastre que deixaven els revoltats pels remots llogarets per on passava la caravana, per a prendre una decisió.

-Aquest país és en rebel·lió! No sentiu els tambors enmig de la selva? Sacerdots i frares pengen dels arbres de davant les esglésies fumejants. Els soldats que ens porten presoners són els primers en dubtar d'on és l'amic i al costat de qui combatre.

Joan Pons ja vivia el nou present, la realitat on, engrillonats i a la força, ens havien portat. Jo era lluny de ser tan optimista. Pensava en Joana Maria. Que faria al casalot, envoltada d'aquell estol d'estranyes amistat? Tornaria algun dia a Mallorca, jo podria tornar a caminar pels indrets que havien agombolat la meva infantesa?

Tot era ple d'incertesa. Lluny restaven els dies esplendorosos de l'inici de la conspiració, aquell començament del somni, entrant a Puigcerdà juntament amb les tropes franceses, rere les banderes de la Convenció i la catalana de els quatre barres.

A la fi ho havíem aconseguit! Ni que fos amb l'ajut de les baionetes franceses. Però també Felip V i els borbons entraren a Barcelona a sang i foc, a força de metralla i l'extermini dels millors fills i filles de la nostra terra.

Lax, que havia conegut un jove oficial jacobí d'origen cors, un home d'extraordinària intel·ligència i provat valor anomenat Napoleó Bonaparte, ens digué:

-Us recordau d'aquell tinent mort de fam, que venia per l'hotelet a parlar amb nosaltres, a demanar informació sobre l'exèrcit espanyol, i ens demanava uns diners per a poder menjar, per comprar-se uns pantalons o uns llibres? Doncs bé, aquell soldat de la Convenció encertava quan deia que a vegades els pobles han de ser forçats a assolir la llibertat.

-Les nacions -afirmava Bonaparte, l'oficial ara s'ha fet famós amb la conquesta del nord d'Itàlia-, aixafades per segles d'obscurantisme i d'opressió, dominades per la buida xerrameca del clergat i dels mercenaris, lluiten sovint contra els seus vertaders interessos, bastint noves presons, elevant més i més temples als déus de l'esclavatge. Si el ferro i els tambors han de venir de fóra per alliberar una humanitat cega, muda i sorda, benvinguts sien els exèrcits de l'alliberament.

Recordava molt bé aquell oficial carregat de llibres, estudiós de Juli César i de Maquiavel. Parlàrem sovint amb ell de com veia els esdeveniments que succeïen vora nostre, sobre quins encerts i errors veia en la Revolució.

Pensava amb ell i en els seus encertats consells quan aquell matí de primavera, el set de maig de 1793, fent costat al comissari Milhaud, anant amb ell a avantguarda de l'exèrcit dels Pirineus, entràvem Puigcerdà.

El primer que vaig fer en entrar a la població va ser enderrocar les forques que havia fet aixecar el rei Felip V. Amb l'ajut d'un petit destacament de soldat francesos ensorrarem el vil recordatori de la nostra opressió i, en el seu lloc, enlairàrem, al capdamunt d'un pal, la bandera catalana. Alguns dels vells del poble, en veure el que fèiem, no pogueren contenir les llàgrimes. Ens miraven i no podien creure el que contemplaven els seus ulls. Les dones d'edat se senyaven, atemorides davant el nostre atreviment.

Bonaparte! Potser un dia s'haurà d'escriure l'autèntica història d'aquell jove tinent destinat a la guarnició d'Auxonne, prop del poblet de Seurre.

Era a començaments del vuitanta-nou.

Les males anyades, les injustes càrregues feudals que queien, implacables, damunt les espatlles dels pagesos, havien fet planar la fam sobre tota la comarca on era destacat el 64è Regiment de les tropes reials. Aleshores Napoleó ja havia afermat les seves relacions amb una societat secreta, els Amics de la Constitució, que des de l'ombra pugnava per aconseguir que el rei se sotmetés a la voluntat popular representada per una constitució redactada pels representants de la Nació.

Aquell tinent desconegut per tothom menys pels seus companys del club d'Amics de la Constitució, ens explicava com, pel març del vuitanta-vuit, li van ordenar reprimir de la forma que fos una sublevació de pagesos de la regió.

El poble de Seurre era al carrer i volia impedir que s'emportassin el blat de l'anyada.

El propietari de la contrada, el coronel i alhora baró Du Teil, senyor de la majoria de terres del poble, havia venut tot el blat d'aquell any a un comerciant de Verdun. Aristòcrata sense pietat, no havia deixat res per als homes i dones del llogaret. Feia setmanes que el forn no s'encenia. Els infants, afamegats, ploraven sense aturar agafats a les faldes de les mares. Els vells morien en silenci, esgotats pel patiment.

Es covava la ràbia i la desesperació en el cor dels desvalguts.

De cop i volta, els pagesos veien, impotents, com el blat que havien conreat desapareixia de la població, engolit per l'especulació. La fam seria encara més temible que els altres anys. Hi havia pagesos que es penjaven dels arbres o d'una biga de la casa. Alguna dona havia mort els fills, en no haver pogut suportar com morien, amb la panxa inflada, suplicant per un bocí de pa.


De la novel·la de l´esdcriptor Miuquel López Crespí La Conspiració (Editorial Azntinea)


L'herència emocional

0
0

L'herència emocional no és un llibre d'autoajuda.

L'obra de Ramon Riera és un assaig divulgatiu sobre les emocions. L'autor,  psiquiatra psicoanalista i psicoterapeuta, centra el debat en les diferents reaccions davant d'un mateix fet al llarg de la història de la humanitat. És a dir, de nosaltres els sapiens. Perquè una vivència i l'emoció que se'n desprèn tenen un component cultural que, pel fet de trobar-nos-hi immersos, provoca respostes diferents en èpoques diferents.

Allò que en una època determinada era considerat "natural" i espontani -un cas extrem: l'ocultació de la por al combat en una guerra- actualment, en general, rep una consideració diferent. L'expressió dels sentiments davant la mort ha esdevingut normal. La pena per la pèrdua d'un fill -un altre cas extrem- és profundament compresa avui dia, plenament justificable i digna de plany. Però fa tot just 100 anys era un fet tan habitual que no tenia la mateixa consideració. Eren tants els infants que morien abans de complir els 5 anys -en algunes cultures fins i tot no els posaven nom fins al cap d'uns quants anys-, que la mortalitat infantil no era considerada un fet extraordinari. La convivència amb la mort era un fet quotidià i l'esperança de vida, en general, no superava els 30 anys. La reacció davant la mort, doncs, era limitada. 

Aquesta limitació es feia extensible a altres situacions. L'ocultació i la negació dels sentiments, tanmateix, no n'elimina l'origen ni les conseqüències. L'ocultació del trauma -Riera parla d'amputació d'emocions- no és una solució a llarg termini. Per sanar, cal tornar a connectar i compartir. La desconnexió total de les emocions per causa d'un xoc traumàtic a la llarga incideix encara més en els desequilibris psicològics d'una persona.

Però cada època té les seves normes. En aquest sentit un avançat al seu temps va ser Joan Sales, autor de la memorable novel·la Incerta Glòria. Sales sí que hi expressa els seus temors. Admet la por i el dolor. I Riera, molt encertadament, el contraposa al dictador espanyol Francisco Franco, qui féu de la valentia la seva principal virtut. Franco aplaudí i incentivà les carnisseries més bèsties de la Guerra Civil Espanyola i, ja en plena dictadura, imposà un règim repressiu i inhumà. En la recent pel·lícula en fa Alejandro Amenabar, Mientras dure la guerra, Franco consent d'allargar el conflicte bèl·lic per treure'n profit personal i esdevenir "cabdill" d'Espanya.

Riera insereix petites històries que li serveixen per posar de manifest la seva teoria i desenvolupar una història dels valors. Escriptors, artistes, personatges de novel·la i personatges bíblics... Els casos de Salvador Salí, Cervantes i Sigmund Freud mereixerien dedicació exclusiva en aquest breu apunt.

I a la fi, a l'epíleg, descobrim el perquè de tot plegat. La utopia reconciliadora que proposa Riera per retrobar-nos i salvar-nos com a humans: "Acceptar la vulnerabilitat sense haver de negar-la és l'únic èxit possible de la nostra espècie. La possibilitat de reeixir (...) passa per l'acceptació de la nostra fragilitat, de la incertesa, de la vulnerabilitat que ens fa viure exposats a la mort i al desamor".

I encara més: "La connexió amb aquests sentiments és la condició indispensable per poder empatitzar amb la mateixa vulnerabilitat dels altres. I l’empatia, al seu torn, és la principal via de què disposem els humans per trobar la solidaritat amb l’altre, amb qui pateix, amb qui és diferent, amb les minories".

Ramon Riera és optimista i creu que "grans majories de població", malgrat les febleses de l'espècie sapiens, tenen la capacitat de "connectar amb la seva vulnerabilitat i, de retruc, d'empatitzar amb la vulnerabilitat dels altres". Segons Riera, és possible un canvi de valors. Per això cal evitar el catastrofisme que condueix inexorablement als valors del passat. A l'autoritarisme i als valors jeràrquics. El derrotisme dels progressistes, paradoxalment, aplana el camí de la ultradreta, el camí de la desconfiança i de la por.

Tanmateix, l'acceptació de les nostres feblesesi vulnerabilitats "implica l'acceptació de la incertesa del futur que tenim com a espècie". Una incertesa que m'ha recordat els versos d'una cançó de Raimon:

"Amb poques coses clares:
la incertesa del futur,
l'avidesa d'uns infants".

Potser és això la utopia que reclama Riera: l'avidesa d'uns infants, el desig vehement de conèixer i compartir. Tant de bo.


https://algunoslibrosbuenos.com/la-herencia-emocional-de-ramon-riera

https://psicoterapiarelacional.es/Portals/0/eJournalCeIR/V4N2_2010/Review_Riera_la%20conexio-emocional_CeIR_V4N2.pdf

Browsing All 10169 Browse Latest View Live