[08/12] «O Trabalhador Rural» -
Insurrecció de desembre de 1933 - Míting
cenetista - Bonafulla - Garavini - Thomas - Chacón -
Gualtieri - Afonso - Solomon - Blasco Puyo - Abarca - Rety - Delaw -
Grave - Bou - López Saura - Ortiz - JoyeuxAnarcoefemèrides
del 8 de desembre
Esdeveniments
![Portada del primer número d'"O Trabalhador Rural"]( "Portada del primer número d'\"O Trabalhador Rural\"")
Portada
del primer número d'O
Trabalhador Rural
-
Surt O Trabalhador Rural: El 8 de desembre
de 1912 surt a Évora (Alentejo,
Portugal) el primer número del periòdic mensual
sindicalista revolucionari
anarquista O Trabalhador Rural. Fou
l'òrgan d'expressió de la Federació
Nacional dels Treballadors Rurals (FNTR)
d'Évora, coneguda com «Federació
Rural». La decisió d'editar aquesta
publicació
sorgí com a una resolució del I
Congrés dels Treballadors Rurals que se celebrà
entre el 25 i el 26 d'agost de 1912 a Évora i on
participaren 39 sindicats
locals. Editat per José António
Aragão, va ser dirigit per Diogo Bernardes i en
fou l'administrador António Marcelino. Hi
col·laboraren Brito Camacho, J. Carlos,
José Sebastião Cebola, Laurent i F. S. Rodrigues,
entre d'altres. Aquesta
publicació jugà un paper molt important com a
element organitzador del moviment
camperol, com a enllaç de les forces rurals disperses, com a
eina de denúncia
de la repressió i l'explotació i com a
mitjà d'informació sobre el moviment
sindical de cara a abordar els problemes socials i
ideològics, tot des d'una
una perspectiva clarament llibertària. El maig de 1913, la
Unió dels Sindicats
d'Évora, on funcionava la FNTR, va ser tancada per quatre
mesos, durant els
quals la publicació no pogué editar-se. En
sortiren 16 números, l'últim el
setembre de 1914. Posteriorment, el 2 de juny de 1918,
s'edità un número únic
d'aquesta publicació. En 1925 sortí a Beja
(Alentejo, Portugal) una publicació
amb la mateixa capçalera, però com aòrgan del Partit Comunista Portuguès
(PCP).
***
![Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933]( "Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933")
Atac al ferrocarril a Zuera
durant els fets de desembre de 1933
-
Insurrecció de
desembre de 1933: El 8 de desembre de 1933 es desencadena
a diversos indrets de
l'Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) que s'havia anat preparant setmanes abans. Entre el
30
d'octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a
Madrid,
decideix l'abstenció electoral per a les eleccions del 19 de
novembre i llança
una campanya de propaganda basada en l'eslògan:«Enfront de les urnes,
Revolució Social». La campanya trobà
ressò en gran part del proletariat de
manera que el percentatge d'abstencions arreu l'Estat és del
32,50%; i aquest
percentatge d'abstenció apuja a les zones de forta
implantació cenetista: a
Barcelona n'arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%.
L'abstenció anarquista
provocà, en gran part, en triomf de les dretes,
però la CNT no estava disposada
a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de
novembre es reuní un
segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment
un Comitè Nacional
Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín
Ascaso, Antonio
Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti,
Rafael García
Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en
representació de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), el doctor Isaac Puente. El 8
desembre de 1933, data
d'obertura de les Corts espanyoles i després d'haver-se
proclamat l'Estat de
guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa
el Comitè Nacional
Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que
començà
a Saragossa i que assolí extraordinària
virulència a la conca de l'Ebre --Aragó
i la Rioja (Alfaro, Calahorra, Arnedo, Haro, Préjano, Santo
Domingo, Viguera,
Logronyo, Ábalos, Briones, Cenicero, Fuenmayor, Labastida,
San Asensio, San
Vicente de la Sonsierra, Valderroblos, Mas de las Matas, Beceite,
etc.)--, on
es cremaren els arxius oficials, s'assaltaren els ajuntaments i
s'instaurà el
comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses
ciutats de la
Península (Barcelona, Hospitalet, Alacant, Osca, Sevilla,
Granada, Almeria,
Màlaga, etc.). Aviat l'aixecament fou durament reprimit amb
un balanç de 87
mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700
treballadors
foren condemnats a llargs anys de presidi --els membres del
Comitè
Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres
dones
(Francisca Santos, Dolores Lerín i María
Castañera) que havia al pis, hagueren
de ser absolts, ja que un grup d'emmascarats armats furtaren els
expedients
fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els
periòdics CNT i Solidaridad
Obrera foren suspesos.
***
![Cartell cenetista contra les eleccions sindicals]( "Cartell cenetista contra les eleccions sindicals")
Cartell
cenetista contra les eleccions sindicals
-
Míting cenetista
contra les eleccions sindicals: El 8 de desembre de 1977,
al Palau Municipal
d'Esports de Barcelona (Catalunya), es realitza un míting
organitzat per la Confederació
Nacional del Treball (CNT) al qual van assistir unes 8.000 persones. La
finalitat n'era oposar-se, mitjançant el boicot actiu, a les
eleccions
sindicals que els altres sindicats demanaven i expressar un
enèrgic rebuig al«Pacte de la Moncloa», alhora que exigir la
llibertat sindical arreu
(fàbriques, tallers, oficines, etc.). El míting
va començar amb un parlament
del secretari local de la CNT barcelonesa i al qual van seguir
nombrosos
oradors. En tot moment els assistents van corejar eslògans
de fort contingutàcrata, com ara «Fora el Parlament i visca
l'assemblea!», «Mort a l'Estat i
visca l'anarquia!», alhora que llançaven dures
crítiques contra el sindicat
comunista Comissions Obreres i tots els partits polítics. El
record de
Buenaventura Durruti, del sector radical de la CNT, va ser vivament
aplaudit,
mentre que un comunicat que al·ludia Ángel
Pestaña, del sector cenetista més
moderat, va ser intensament xiulat. Al míting van acudir la
nova generació de
militants llibertaris i els vells cenetistes catalans, molts tornats de
l'exili. Segons fons anarcosindicalistes la CNT catalana tenia
aleshores
100.000 afiliats.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Leopoldo Bonafulla]( "Leopoldo Bonafulla")
Leopoldo Bonafulla
- Leopoldo
Bonafulla: El 8 de desembre de 1857 neix a
Gràcia (Barcelona, Catalunya;
actualment és un barri de la capital catalana) el
propagandista anarquista Joan
Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat
de diferents
maneres (Esteven, Estebe,Estevez, etc.)–,
més conegut sota el pseudònim de Leopoldo
Bonafulla–també citat d'altres
formes (Léopold Bonnafouilla,
etc.). Sos
pares es deien Ramon Esteve i Llúcia Martorell. Sabater
d'ofici, regentava un
taller de sabateria a la plaça del Diamant de
Gràcia, indret que servia de lloc
de reunió i de discussió. Desenvolupà
una intensa activitat anarquista i
revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat
diverses ocasions.
El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió
desencadenat arran
de l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels
Canvis Nous a
Barcelona, el 7 de juny de 1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat,
amb
altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José
López Montenegro, Anselmo
Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró, etc.), a
França. Instal·lat a Marsella
(Provença, Occitània), desencadenà una
intensa campanya favorable als presos encausats
en l'anomenat «Procés de
Montjuïc». En 1899, des de Marsella,
portà la
corresponsalia per al Suplemento a La
Revista Blanca i col·laborà en el
setmanari republicà madrileny Progreso.
El 25 de març de 1900
organitzà un míting a la Sala Juvénal
de Marsella, presidit per Sébastien Faure
i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi
Campolonghi, Marius EscartefigueJouvarin, Emili Junoy Gelabert,Ángeles López de Ayala i Quilici, per la
revisió del judici dels presos de
Montjuïc. El 3 de març de 1901 el seu domicili
marsellès va ser escorcollat per
una vintena d'agents de policia i s'intervingueren
periòdics, fullets, cartes
privades i altres materials compromesos; per evitar
l'expulsió del país, deixà
Marsella, on restaren sa companya i sos quatre infants,
l'últim dels quals
havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc. Arran
d'aquest escorcoll, el
13 de març de 1901 se li va decretar l'expulsió
de França. De tornada a
Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart
Bula, Emili
Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García, Ángeles
López de Ayala i José López
Montenegro),
en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc,
celebrat al Saló de la
Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano
Castellote
Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos
mítings a Barcelona contra la
repressió engegada a diferents indrets de la
Península (la Corunya, Saragossa i
Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per
la seva participació en
la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902
signà, amb altres companys (Francisco
Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc
Coret, Antonio del
Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández, Juan, Eugène
Germain Martin, Anselmo Lorenzo,
Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats,
Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere
Vidal, etc.) detinguts a la presó
de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va
ser publicada en
diferents periòdics francesos amb el suport de Charles
Malato. El 23 de maig de
1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el
capità general de Barcelona decretà
la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a
radicar-se a València
(País Valencià). A partir del 7 de setembre de
1902 participà en una gira
propagandística per la baixa Andalusia (La Línea,
Montejaque, Jerez, Cadis,
Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la
destacada
anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a
favor
de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la«Mano Negra». Ambdós
foren els principals animadors dels periòdic anarquista
barceloní El Productor,
del qual fou
l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les
despeses que ocasionava El Productor
creà una «Cooperativa
Intel·lectual», en la qual va
col·laborar Mateu Morral Roca
recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra
polèmica amb els periòdics
madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la
família Montseny –no comptà amb la
simpatia de Joan Montseny Carret (Federico
Urales), qui li va acusar de
desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a
més de cobrar
del «fons de rèptils» per editar el
periòdic El Productor.
En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per«delicte de premsa» i aquest mateix any
publicà el fullet Antimilitarismo
reivindicado por los firmantes, recull d'articles
antimilitaristes que havien estat processats militarment, i
administrà la Revista de
Pedagogía Fisiológica y
Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels
periòdics barcelonins El Rebelde
i Páginas Libres, que
deixaren de publicar-se arran del seu
empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat
d'haver fet
fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva
participació
en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana
Tràgica», va ser
deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).
També fou membre del grup anarquista«Avenir», que edità una
publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué
en
1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del
centre obrer«Luz del Porvenir» de Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer
que decidí la constitució de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou
ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual
va ser escollit
vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou
a Marsella, on el
20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de
presó per «infracció
al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de
ser confident de la policia,
durant uns anys es mantingué al marge de la
militància activa organitzada. A
començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb
altres companys (Pedro
Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del
Comitè Pro-Presos,
participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921.
El 2 d'abril de
1922, amb Julián Valles, representà el
Comitè Pro-Presos de Marsella en el
Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i
el 18 de juny d'aquell any
participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una
reunió organitzada pel Grup
d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri,
presidida per
Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el
moviment obrer a la
Península. El juliol de 1922 retirà de
l'estació una capsa que provenia de
Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua
castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La
Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a
José María Marco
que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors
dels
presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs
recollits a Marsella pel
Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una
reunió per a rendir comptes
sobre les disposicions preses contra la repressió i el
capitalisme pel Comitè
Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena
d'anarquistes reunits
al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de
propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits
polítics, per actuar contra
la repressió organitzada per la reacció mundial i
obtenir l'alliberament de
tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922
representà els anarquistes
espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de
delegats dels grups
anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud
celebrat a Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat
llibertària, aquest mateix any
de 1922 se li va decretar la seva expulsió de
França. Aquest any, a Barcelona,
fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes
(CNRA), que
s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de
1923 va
ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) per «violació del decret
d'expulsió». Durant els primers anys de la
dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola
racionalista del
carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de
1923, amb més de setanta
anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical
convençut
i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure.
Traduí al castellà destacats
anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée
Reclus. A part de les citades,
col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques llibertàries i republicanes,
com ara L'Aube Nouvelle,Avenir,Buena Semilla, La
Campaña, El
Corsario, La Cuña,El Eco de la Fusión, L'EffortÉclectique,La Fraternidad, Germinal,La Idea libre, La Justicia
Obrera,Natura, El Porvenir del
Obrero,El Productor Literario, La Protesta,La Revista Blanca, Terre
Libre,Tribuna
Libre,
etc. És autor de Las huelgas y la
autoridad (1901), Criterio
libertario
(1905), Generación libre. Los
errores del
neomalthusianismo (1905), Hacia el
porvenir (1905), Los dos polos
sociales (1906), Idealismo y
societarismo (1909), La
Revolución de
Julio (1909 i 2016), La familia
libre
(1910), La justicia libre (1910),
entre d'altres. Leopoldo Bonafulla va morir el 23 de novembre de 1925 a
Barcelona (Catalunya).
Leopoldo
Bonafulla
(1857-1925)
***
![Pietro Garvini]( "Pietro Garavini")
Pietro
Garavini
- Pietro Garavini:
El 8 de desembre de 1869 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Pietro Garavini, conegut com Piràt.
Sos
pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi,
cambrera. Només
va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver
passat pel Partit Socialista
Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista.
Son germà Antonio [Ansèna]
(1872-1936), també anarquista,
personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força
descomunal i que es va
veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a
finals de segle,
on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre.
Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva
taverna en lloc de
reunió del moviment anarquista local. En 1892
s'inscriví en el Cercle d'Estudis
Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes,
republicans i
anarquistes, però el va abandonà amb una desena
de militants anarquistes en
solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a
l'autoritat» i
expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la
línia
reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més
radicals. Va ser
acusat per la policia de la decapitació d'una
estàtua de la Mare de Déu de
l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de
1893 en ocasió de
la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical
més important a
Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la
Romanya. Probablement,
però, aquest episodi va ser realitzat per un grup
autònom al moviment
anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893
van ser
jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de
Castel
Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i
Michele
Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22
d'octubre de 1893 van
ser definitivament absolts en una apel·lació al
Tribunal de Ravenna. El 31 de
maig de 1894 va prendre part en una manifestació de
solidaritat amb els
socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues
Sicilianes dels
Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per
aquest fet,
juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de
1894 va ser
condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa
per «incitació a
delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la
Llei del 19 de juliol de
1894, però la Comissió Provincial
rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell
any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel
Bolognese --Raffaele
Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò),
Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì),
Pietro Mariano Scardovi (Càcher)
i
Vincenzo Lama (Bosca)-- pel delicte
d'«associació per a delinquir»,
però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per
manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el
procés d'Ancona
contra Errico Malates i altres companys per«associació de malfactors»
publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione.
El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés
a anarquistes d'Ancona per«associació sediciosa». Rebé
i difongué periòdics anarquistes italians i
subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia
del Popolo; La Questione Sociale,
de Paterson; Pro Croati, de
Gènova; L'Internazionale,
de Londres; Germinal, d'Ancona;
etc.). El 23 de
setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat
després de l'assassinat
del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano
Bresci, va ser
detingut i acusat per «associació per a
delinquir» com a un dels membres del Grup
Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt
l'autoritat; però,
una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional
i posteriorment el
Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el
segle XX mantingué les seves idees
polítiques, però reduí la seva
militància activa, substituït pel seu fill petit
Nello --son fill major Simone (Cino)
també tingué algunes simpaties
llibertàries i patí un any de confinament. El
setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de
l'atemptat
contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore
Muti a Ravenna, juntament amb
una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la
província de Ravenna. El mes següent, segons un
informe del comissari, va ser
definit com «element perillós per a la seguretat
de l'Estat». L'agost de 1928
va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no
ser considerat com a
perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va
morir el 6 de novembre de
1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
Pietro Garavini (1869-1933)
***
![Manifestació de l'SNI (París, 14 de juliol de 1936). Foto de Roger Viollet]( "Manifestació de l'SNI (París, 14 de juliol de 1936). Foto de Roger Viollet")
Manifestació
de l'SNI (París, 14 de juliol de 1936). Foto de Roger Viollet
-
Georges Thomas: El
8 de desembre de 1883 neix a Luant (Centre, França) el
mestre i militant llibertari,
primer, i polític comunista i socialista,
després, Georges Thomas. Fill d'un
forner, esdevingué mestre i freqüentà
els cercles anarquistes. Entre 1910 i
1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux,
de Jean Grave. El març de 1911 participà
en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual
serà el secretari
adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya
ocupà el
càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a
sergent en el 90
Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital
Auxiliar núm.
2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10
Regiment d'Infanteria d'Auxonne
(Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a«socialista llibertari» i
entre 1917 i 1918 mantingué una estreta
correspondència amb l'anarquista
Charles Benoît i col·laborà
habitualment en la seva revista L'Avenir
International. En 1917 mostrà entusiasme per la
Revolució d'Octubre russa.
Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i
Pagesa de las Víctimes de la
Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920,
alhora que s'afilia
a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb
la finalitat d'atreure
al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra
serà un fracàs.
Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a
les seves idees
llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en
una reunió les seves concepcions«comunistes llibertàries», de la mateixa
manera que havia criticat el novembre
anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives
d'Indre.
Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional,
ingressà en el Partit
Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de
la Secció de
Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la
qual cosa fou
nomenat «Boris Sobirà d'Indre».
Però les seves concepcions acabarien tornant a
les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925
caigué en un desacord
total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el
sindicalisme, animà
els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926
formà part del
Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920
i març
de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels
Funcionaris i dels
Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928
i juny de 1932, del Cartell
Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es
constituí la Unió
Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats,
unitaris i
autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation,
butlletí mensual de la
Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del
butlletí del
Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels
Mestres).
Minoritari dins de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), portà
el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical
fonamentada en
la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del
Comitè Departamental per la
Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit
un possible canvi
en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els
companys de la tendència de la
Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària
de l'Ensenyament. Quan els dos
sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de
la nova
organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937.
També fou secretari del
Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis
Públics d'Indre entre
octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic
reconstituït entre gener de
1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou
sancionat nombroses
vegades. En 1912, després de signar el «Manifest
dels mestres sindicats» arran
del Congrés de Chambéry, fou reprovat i
amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre
el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2
de
febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel
Tribunal
Correccional de Châteauroux i el Cort
d'Apel·lacions de Bourges confirma la
condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per
un discurs
pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost
d'aquell any. Aquesta sanció
suscità una àmplia protesta. En 1934
constituí amb els socialistes i els
confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista
membre del «Comitè Local de
Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració
comunista». En la seva
jubilació rebé un homenatge en el
Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937;
jubilació limitada, ja que prengué la secretaria
de la Secció Departamental de
la Federació General de Jubilats i impartí cursos
al Col·legi del Treball de
Châteauroux. La Unió Departamental de la
Confederació General del Treball (CGT)
li confia també la tresoreria, que exercí entre
març de 1938 i juny de 1939.
Després d'haver participat en el clandestí
Sindicat de l'Ensenyament en 1943,
s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i
el setembre de 1945 acceptà,
per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a
Châteauroux i dos
anys després, fou elegit regidor municipal. És
autor del text Le
socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à
1920-1922, les primeres pàgines del qual es
publicaren el novembre de 1946 en Le
Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 enL'Actualité
de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de
maig de 1970 a Châteauroux (Centre, França). En
1979 una part del seu arxiu fou
donat al Centre
d'Història Social de París.
***
![Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 d'agost de 1964]( "Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà \"Espoir\" del 2 d'agost de 1964")
Necrològica
de Pura Chacón Domínguez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2
d'agost de 1964
- Pura Chacón
Domínguez: El 8 de desembre de 1888
neix a Higuera la Real (Badajoz,
Extremadura, Espanya)
l'anarcosindicalista Pura Chacón
Domínguez –el segon llinatge sempre citat
erròniament com a Rodríguez.
Sos pares es deien Gregorio Chacón i
María
Domínguez. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i
patí els camps de concentració. Fou
companya del militant anarcosindicalista José Silva
Fernández. Pura Chacón
Domínguez va morir el 4 de juny de 1964 al seu
domicili de
Mülhausen (Alsàcia, França).
***
![Umberto Gualtieri (1928)]( "Umberto Gualtieri (1928)")
Umberto
Gualtieri (1928)
-
Umberto
Gualtieri: El 8 de desembre de 1901 neix a Savelli
(Calàbria, Itàlia)
l'anarquista i antifeixista Umberto Luigi Gualtieri, també
conegut com Humbert L. Gualtieri i
que va fer servir
el pseudònim Enotrio Greco.
Sos pares
es deien Antonio Gualtieri i Maria Greco. Comptable de
professió, fou sotsbrigadier
de la Guàrdia Financera, però malgrat
això manifestà tendències anarquistes,
que va desenvolupar posteriorment quan, en 1922, marxà cap a
Nova York (Nova
York, EUA), on es reuní amb son germà Domenico
Gualtieri. Entre 1925 i 1928
estudià comerç a la Universitat Washington and
Lee de Lexington (Virgínia,
EUA). En 1931, ja controlat per les autoritats com a actiu
propagandista anarquista,
va ser nomenat administrador del grup anarcosindicalista editor del
periòdic Il Proletario.
En 1933, amb el pseudònimEnotrio Greco, formà
part, amb altres
companys (Mario Carrara, Alberto Pasquale Cupelli, Arturo Giovannitti,
Luigi Quintiliano
i Vincenzo Salerno) del comitè executiu provisional del
Front Únic Italià
d'Acció Antifeixista (FUIAA), com a representant del grup
socialista maximalista,
fet pel qual va ser inscrit en el registre de fronteres i en el
butlletí de
recerca de la policia amb l'ordre de detenció. Malgrat
això, continuà amb les
seves activitats anarquistes i el setembre de 1938, juntament amb els
socialistes Giuseppe Lupis i Serafino Romualdi, redactors del
periòdic Stampa Libera,
engegaren la publicació del
mensual antifeixista Il Mondo (The World).
A Monthly Forum for Unfettered Italian Opinion on World Events,
finançat
pel sindicalista Luigi Antonini i el Sindicat de Sastres i de
Treballadors de
l'Agulla de Nova York, el qual dirigí. El 24 de setembre de
1939 fou un dels
fundadors de la «Mazzini Society»;
associació antifeixista, presidida per
l'acadèmic Max Ascoli i sostinguda per l'alcalde de Nova
York Fiorello Enrico
La Guardia, que estava constituïda per un grup d'antifeixistes
italians, jueus
i maçons relacionats amb la revista Il
Mondo. En la «Mazzini Society»
ocupà diversos càrrecs de responsabilitat al
llarg de sa vida (vicepresident, secretari nacional, tresorer, etc.) i
dirigí
el seu òrgan d'expressió Nazioni
Unite.
The United Nations (1942-1946). En 1941 formà part
del comitè executiu de
l'«Italian Emergency Rescue Committee» (IERC,
Comitè Italià de Rescat
d'Emergència), organisme que procurava
assistència als antifeixistes de la
França ocupada pels nazis i que en aquell moment
recaptà 15.000 dòlars per
rescatar una setantena de persones exposades al perill de caure a mans
de la
Gestapo i de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme). D'aquest comitè formaren part Luigi
Antonini, Max Ascoli,
Angelica Balabanoff, Leone Levi, Marion Rosselli, Gaetano Salvemini,
Alfredo
Segre, Carlo Sforza, Alberto Tarchiani i Walter Toscanini, entre
d'altres. També
fou membre de la junta directiva de la Bakery and Confectionary Workers
International Union of America (BCWIUA, Unió Internacional
de Treballadors de
la Fleca i la Confiteria) de l'American Federation of Labor (AFL,
Federació
Americana del Treball) i del consell executiu de l'Italian-American
Labor
Council (IALC, Consell del Treball Italoamericà). En 1942
publicà la seva tesi
doctoral Origin and Growth of the Italian
Labor Movement (1860-1904). Va ser molt amic del destacat
anarquista i
anarcosindicalista Carlo Tresca. En una carta de caràcter
antifeixista datada
el 31 d'agost de 1942 des de Nova York dirigida a Nicolina Flammia,
resident a
la Ciutat del Vaticà, afirmava, entre altres coses, haver
conegut unes setmanes
abans el prevere i polític italià exiliat Luigi
Sturzo. Umberto Gualtieri va
morir l'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA), quan estava
preparant una
important missió a Roma (Itàlia) com a assessor
de la Secció del Treball de l'Economic
Cooperation Administration (ECA, Administració de
Cooperació Econòmica). Documentació
seva es troba dipositada a l'Immigration History Research Center
Archives
Collecting Area de la Universitat de Minnesota a Minneapolis
(Minnesota, EUA).
Umberto Gualtieri
(1901-1949)
***
![Francisco Afonso García durant el seu servei militar]( "Francisco Afonso García durant el seu servei militar")
Francisco
Afonso García durant el seu servei militar
-
Francisco Afonso
García: El 8 de desembre de 1902 neix a Valle
Tabares (La Laguna, Tenerife,
Illes Canàries) l'anarcosindicalista Francisco Javier Afonso
García. Fill d'una família
llibertària, sos pares es deien Salvador Afonso
Melián i Vicenta
García Santana, parella que tingué 13 fills
(Salvador, Ana, Juan, Leonor,
Francisco Javier, Vicenta, Bernardino, Francisca, José,
Carmen, Brígida,
Florencio i Concepción). El 9 de febrer de 1924
començà el servei militar
obligatori al Regiment d'Artilleria de Tenerife, on va romandre
més de dos
anys. El 7 de maig
de 1928 es casà a
Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) amb MaríaÁngela Álvarez García, amb qui
tindrà cinc fills (Francisco, Salvador, María de
los Ángeles Apolonia, Libertad
i Espartaco). El 20 d'agost de 1928 entrà a fer feina com a
guardià dels
dipòsits d'aigües municipals de Roque
Negre-Catalanes (Anaga, Santa Cruz,
Tenerife, Illes Canàries) i anys després dels
dipòsits d'aigües municipals del
barri de Salamanca de Santa Cruz. Compaginà el seu
càrrec de funcionari
municipal amb l'activitat de mestre paleta i contractista d'obres i el
març de
1934 creà, amb Ismael Castro Expósito i
Ramón Herrera Hernández, la societat
constructora «FIR» (per la primera lletra dels noms
dels socis), entitat que es
va dissoldre de manera no massa amistosa. Continuà la seva
activitat de
constructor en solitari. En aquests anys presidí la Societat
Cultural i Recreativa
del barri de l'Uruguai de Santa Cruz. Arran del cop militar feixista de
juliol
de 1936, sos germans Bernardino, José i Florencio, destacats
militants de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), patiren
repressió, tortura i
empresonament. Ell, veien la seva detenció, el 21 d'octubre
de 1936 sol·licità
excedència voluntària de l'Ajuntament argumentant
que necessitava traslladar-se
al camp per qüestions de salut de sa companya, demanda que va
ser acceptada.
Dies després, però, el 30 d'octubre, va ser
detingut, sota l'acusació de
pertànyer a la Cèl·lula
Núm. 1 («Marina») del Partit Comunista
d'Espanya (PCE)
del barri de Salamanca de Santa Cruz i de ser delegat de la CNT en
l'Ajuntament
de Santa Cruz, a més d'encarregar-se dels segells i de la
cotització de les
quotes confederals, i tancat a la presó militar Costa Sur,
ubicada en un
recinte cedit per l'empresa fruitera britànica«Fyffes Ltd», coneguda
popularment com «Los Salones de Fyffes». Va ser
sancionat amb la separació del
servei des de l'1 de novembre de 1936 i el febrer de 1937 va ser
destituït com
a empleat municipal. Després de gairebé dos anys
empresonat a Fyffes, l'agost
de 1938 s'acollí a un canvi d'un centenars de presoners;
traslladat a la presó
d'Ondarreta (Sant Sebastià, Guipúscoa,
País Basc), finalment va ser canviat per
un grup de presos a Barcelona (Catalunya). Un cop lliure,
s'allistà en el cos
d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs als camps de concentració
d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Posteriorment
s'allistà en la 107 Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat primer a Saint-Florentin
(Borgonya,
França) i després Faulquemont (Lorena,
França), per a la construcció de la«Línia Maginot». Amb
l'ocupació alemanya va ser detingut pels nazis i enviat
cap a octubre de 1940 al Frontstalag 140 de Belfort, des d'on va ser
enviat a
l'Stalag XI-A d'Altengrabow (Dornitz, Möckern,
Saxònia, Alemanya). El 25
d'abril de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 3.450, a
Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). Francisco Afonso
García va morir el 13 de juny de 1942 al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), oficialment de«cel·lulitis de la cama dreta, sèpsia
general».
Francisco Afonso
García (1902-1942)
***
![Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr]( "Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr")
Sidney
Solomon fotografiat per Casey Orr
-
Sidney Solomon: El
8 de desembre de 1911 neix a Pogost (Minsk, Imperi Rus; actualment
Minsk, Bielorússia)
l'artista, pintor impressionista, dissenyador gràfic i
editorial i
propagandista i editor anarquista Sidney Solomon, conegut com Sid i que va fer servir el
pseudònim Sidney Morrison.
Fill d'una família
jueva, son pare, barber de professió, fugí en
1911 als Estats Units per a no
ser reclutat per l'exèrcit tsarista i dos anys
més tard sa mare, amb Sidney
Solomon i dos germans més grans, seguiren el pare;
posteriorment nasqué una
germana seva als EUA. Els Salomon s'instal·laren al Bronx de
Nova York (Nova
York, EUA) i ell assistí a l'Escola Pública
Núm. 50 i a l'Institut de
Secundària Núm. 61, on va ser convidat a
participar en un grup experimental
encapçalat pel professor socialista Louis Klein. Aquest grup
tenia un Club de
Pintura, que practicava al parc del Bronx, i un Club de
Ciències. Després de la
graduació, amb Tommy Dolgoff, també membre del
grup experimental, van ser
seleccionats per a anar a la Townsend Harris High School, prestigiosa
escola de
secundària al Queens de Nova York per a«estudiants dotats». El Bronx era un
barri amb una intensa activitat socialista i comunista i quan estudiava
secundària s'uní a la Young Communist League
(YCL, Lliga Juvenil Comunista),
però fugí horroritzat de com funcionava el grup,
amb un rígid control i sense
que existís la discussió lliure. El sector
trotskista de la YCL funcionava ben
igual i decidí unir-se al «Cercle Núm.
1» de la influent Young People's
Socialist League (YPSL, Lliga Juvenil Socialista) del Bronx. En aquest
grup es
podia discutir, però la figura de Karl Marx sempre era
present i, després de
llegir-lo, no va compartir el seu autoritarisme. Necessitat
d'acció, i després
de parlar amb Sam Dolgoff i Lou Slater, es decantà per
l'anarquisme. En aquestaèpoca, a més de tocar la bateria en un grup de
jazz anarquista, amb Abu
Bluestein, Tommy Dolgoff, Louis Genin i Louis Slater, creà
el grup llibertari«Friends of Freedom» (Amics de la Llibertat), que
organitzava mítings als
cantons i xerrades al centre anarquista de la Segona Avinguda de New
York. A
finals de 1931 assistí, amb Lou Slater, Tommy Dolgoff,
Albert Weiss i altres, a
la reunió de fundació del Vanguard Group (VG,
Grup Vanguard), a casa de
l'anarquista Clara Freedman, filla de Samuel Freedman, deixeble de
Piotr
Kropotkin i Rudolf Rocker a Londres (Anglaterra) i després
secretari de la
Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista
Jueva), que esdevingué
sa companya. Aquest grup estava format majoritàriament per
fills d'immigrants
jueus russos, però també hi havia xinesos (Eddie
Wong), afroamericans (Glenn
Carrington), italians (Bruno L'Americano),
irlandesos (Gilbert Connolly, John Pinkman), novaiorquesos (Albert
Mullady),
etc., i organitzà debats i conferències amb
socialistes, trotskistes i
comunistes amb la finalitat d'atreure els descontents d'aquests sectors
cap a
l'anarquisme. En aquestes conferències van intervenir Edward
Dahlberg, Sam
Dolgoff, Dorothy Dudley, James Farrell, Arturo Giovannitti, Harry
Kelly, Dwight
Macdonald, Max Nomad i Mark Schmidt, entre d'altres. Amb Abe Bluestein
i Roman
Weinrebe, Sidney Solomon va fer propaganda al City College i
intentà organitzar
els treballadors, anat a les fàbriques d'acer de Youngstown
i a diverses ciutats
(Boston, Filadèlfia, etc.); Louis Genin també va
participar en aquestes gires
propagandístiques. El VG tingué a partir de 1932
el seu òrgan d'expressió
mensual, la revista Vanguard,
publicació que no feia distinció entre
anarcocomunisme i anarcosindicalisme,
però que no es declarava anarcoindividualista. En Vanguard col·laborà
sota el pseudònim Sidney Morrison.
En 1936, quan el debat sobre la Guerra Civil
espanyola, Vanguard
arribà a tenir
una tirada de tres-mil exemplars. Amb Mark Schmidt, Roman Weinrebe i
Jack White,
col·laborà en el periòdic Spanish
Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian
Organizations
(ULO, Organitzacions Llibertaries Unides) i dirigit per Warren S. Van
Valkenburgh; també es relacionà amb Maximiliano
Olay (o Ollay, conegut com Juan Escoto),
que tenia una oficina a la
Quinta Avinguda de Nova York i publicava un butlletí
informatiu sobre la
Revolució espanyola en nom de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En
aquesta època mantingué estrets contactes amb
diversos grups editors de
publicacions anarquistes, com ara Fraye
Arbeter Shtime, Il Martello,Cultura Proletaria, L'Adunata
dei Refrattari, etc. Amb Roman Weinrebe, mantingué
molt
bona relació amb Carlo Tresca, a qui consideraven una
anarquista pràctic i
d'acció i no purament teòric, i ell
s'encarregà de l'edició de la pàgina
anglesa del seu periòdic Il
Martello.
Amb Carlo Tresca i Roman Weinrebe, realitzaren una gran tasca de
propaganda
antifeixista, especialment en el cas d'Athos Terzani, taxista
novaiorquès
acusat de la mort del seu company del grup editor d'Il
Martello Antonio Fierro durant l'assalt d'un
míting el 14 de juliol
de 1932 a la Columbus Hall d'Astoria (Queens, Nova York) de la feixista
Khaki
Shirts of America (KSA, Camises Caquis d'Amèrica) i que
finalment va ser
absolt. L'associació entre VG i Il
Martello creà dissensions dins del grup, ja que
molts s'estimaven més L'Adunata
dei Reffratari, i unit a divergències
personals amb Mark Schmidt, que boicotejava la participació
en tasques
organitzatives amb el sindicat socialista International Ladies Garment
Workers
Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del
Vestit), va fer que el VG
es dividís i Abe Blustein fundà un grup que
edità la revista Challenge.
Amb la pèrdua de pes del VG,
l'esclat de la II Guerra Mundial, la marxa d'alguns dels seus membres
(Audrey
Goodfriend, Dave Koven, Melvin Greig, etc.), les febres
reumàtiques que va
contreure sa companya Clara i el naixement d'un nou fill, va fer que
s'anés
apartat del moviment llibertari de mica en mica. En 1939 la revista Vanguard deixà de publicar-se
i en 1941,
amb sa companya i fent servir els pseudònims Sidney
Morrison i Clara
Fredricks, publicaren dos números del
periòdic Libertarian Views,
on, malgrat les crítiques dels companys
pacifistes, feien costat la guerra contra el feixisme.
Després de la guerra,
participà en el «New Trends Group» i
col·laborà en el seu periòdic mensual New Trends. A Magazine of Modern Thought and
Action, publicat per Alexandre Schapiro, però que
només va treure 10
números entre el setembre de 1945 i l'agost de 1946.
Posteriorment, i fins els
anys vuitanta, fou, amb Paul Avrich, Sam i Esther Dolgoff, Sara i Bill
Taback, i
Valeria Isca, un dels màxims animadors del Libertarian Book
Club (LBC, Club del
Llibre Llibertari), per al qual dissenyà llibres i
distribuí literatura
anarquista. En 1979 fundà l'empresa de disseny i
d'agència editorial Publishers
Creative Services i l'editorial Solomon Press. En els últims
anys de sa vida
milità, amb sa companya Clara, en l'Atlantic Anarchist
Circle (ANC, Cercle
Anarquista Atlàntic). Quan en 2000 morí Clara
Solomon Freedman, amb son fill Raymond
Solomon creà la revista Free Voices
en el seu honor. Sidney Solomon va morir l'1 de març de 2004
al Queens de Nova
York (Nova York, EUA) i son fill Ray Solomon continuà amb Free Voices i la Solomon Press.
Sidney Solomon
(1911-2004)
***
![Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa "Espoir" del 26 de setembre de 1971]( "Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa \"Espoir\" del 26 de setembre de 1971")
Necrològica
de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic
tolosa Espoir
del 26 de setembre de 1971
-
Juan José Blasco
Puyo: El 8 de desembre de 1913 –algunes fonts
citen erròniament 1914– neix a Valljunquera
(Matarranya,
Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Juan José Blasco
Puyo. Sos pares es
deien Antonio Blasco i Concepción Puyo. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial fou membre
de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
en l'exili i de la Federació Local de la CNT de Mondonvila.
Juan José Blasco
Puyo va morir durant la nit de l'11 al 12 de juny de 1971 a Mondonvila
(Llenguadoc, Occitània) d'un atac cerebral mentre dormia i
fou enterrat
civilment dos dies després.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
