La humanitat és ofegada per la criminalitat de Washington, segons En Paul Craig.

     Són a centenars  els intel·lectuals nord-americans que denuncien la criminalitat del govern dels EUA.

    Coincidint amb el que diu En Rodney Shakespeare al seu article ''L'Eix del Mal: EUA, Israel, Aràbia Saudita'', vegeu l'escrit d'En Paul Craig, distingit polític nord-americà,  Humanity Is Drowning In Washington's Criminality.

Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45). (Miquel López Crespí)

Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...

Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.

Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...

L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!

Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).

En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".

Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

 Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Ja sabeu que si voleu escriure algun article només ens l'heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Què el coneixeu aquest apagafocs de pa amb fonteta? És aquell que digué que si comandava no hi hauria incendis forestals. Aquell que no sap o no vols saber que els incendis de l'estiu s'apaguen l'hivern. Aquell que estalvia en cura dels boscos per esmerçar els doblers en maniobres escolars contra el català i que no sap que obrant d'aital manera no tendrem ni doblers ni boscos, perquè apagar els focs també s'ha de pagar. Ala idò, que dimiteixi i se'n vagi a fer fum a Medrit!

En Tomeu i na Guida ja han estat a les Festes de Sant Climent 2013. Ahir a la tarda les dues grans figures de la festa van passejar pel que també és el seu poble encetant una jornada festiva que en el moment de escriure aquestes ratlles encara va en totes.

L’estiu és així, i no hi ha cap de setmana en que algun poble de l’illa de Menorca no celebri unes festes patronals. Els cavalls no hi poden faltar, doncs són els que donen sentit al conjunt de la celebració, i els gegants en moltes poblacions illenques en són també una representació de la festa i així es manifesten.

Ahir a Sant Climent eren prop de les cinc de la tarda quan la parella formada per en Tomeu i na Guida, en Miquelet es Salero  i també els capgrossos estaven a la plaça esperant el tret de sortida del passacarrers que havia de passar per la majoria de carrers del poble escampant la festa. Com els gegants sense música poc podrien fer, els van acompanyar les melodies i els pasdobles del grup de grallers dels Gegants de Maó i també els de la banda “Cap de Fibló”.

La calor no va ser impediment per que la jornada fos de dalt de tot, de fet una festa menorquina sense calor seria com si li faltés algo important, i si be molta gent va anar fins a sa plaça per a veure sortir els gegants també van ser ben prou que van seguir la desfilada pels carrers del poble.

La arribada va ser al mateix punt de sortida, on alguns balls, alternant el so popular de la gralla amb la alegria de la banda, van donar per finalitzada la jornada gegantera.

La setmana que ve els gegants estaran a Sant Lluís. Anirem informant en aquest mateix blog i en el perfil de facebook dels: Gegants de Maó, Menorca.

www.gegantsmao.menorca.es

Anarcoefemèrides del 18 d'agost

Esdeveniments

- Constitució de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries: Entre el 18 i el 22 d'agost de 1932 té lloc a Madrid (Espanya) el congrés constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), amb delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona, Granada i Madrid. Les Joventuts Llibertàries com a organització anarquista s'havien constituït a començaments del període republicà a Madrid, per contrarestar la influència que les joventuts marxistes tenien en la capital de l'Estat. Més tard, es van escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran família llibertària, juntament amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir d'agost de 1932 va prendre el nom de Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries --prenent l'esquema organitzatiu de la FAI-- en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes juvenils en una federació, i plantejar un objectiu comú: la lluita contra la propietat, el principi d'autoritat, l'Estat, la política i la religió, perquè l'home i la dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment. Des del primer moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien l'FIJL com una organització totalment independent i els que volien que estigués estretament lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també s'aferraven al criteri d'organitzar els seus militants per grups o federacions independents, vinculats als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques estrictament de capacitació i de propaganda; rebutjant així la necessitat d'una organització de caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en el Ple de setembre de 1936 on s'acaba acceptant l'existència d'una organització única a nivell ibèric, però on els grups i organitzacions tenien unaàmplia autonomia que suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb la FAI. Durant la guerra civil, l'FIJL va tenir un paper destacat en l'extensió de la revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la intensitat revolucionària i especialment després dels Fets de Maig de 1937, les Joventuts Llibertàries accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels seus compromisos amb l'Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva independència com a organització. Després de la guerra civil sorgiran dues FIJL: les de l'Interior, represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents ocasions, i les de l'Exterior o Internacional, radicades a França i que seran la base de molts grups de resistència antifranquista. L'FIJL va tenir diversos periòdics, però els més importants van ser Juventud Libre, que apareixeria a Madrid i seria l'òrgan oficial de l'FIJL, i Ruta, que va aparèixer a mitjans d'octubre de 1936 a Barcelona i era el portaveu de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.

Naixements

- André Léo:El 18 d'agost de 1824 neix a Lusignan (Poitou, França) l'escriptora, periodista, feminista, communarde, membre de la Internacional i bakuninista Victoire Léodile Béra, també coneguda com Léodile Champseix --llinatge del seu marit--, encara que ha passat a la història sota el pseudònim d'André Léo. Nascuda en una família burgesa; son pare, Louis Zéphirin Béra, era un antic oficial de marina retirat a les seves possessions per fer de jutge de pau i que li va donar una excel·lent educació. Cap al 1849 va començar a mantenir relació epistolar amb Grégoire Champseix, periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos de presó en 1849 arran del procés contra els republicans de 1848 i la insurrecció de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va casar a Lausana i dos anys després nasqueren dos bessons: André i Léo, noms que agafarà per al seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar la seva carrera literària amb la novel·la La vieille fille i Un mariage scandaleux, que s'autoeditarà a París després de la seva tornada a França arran de l'amnistia de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre de 1863, encara s'abocarà més en la literatura i en les lluites social, educativa i feminista, per la qual cosa serà comparada per una part de la crítica amb George Sand. En 1866 publicarà Un divorce. En 1868 va intervenir, juntament amb Paule Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de la dona, on va conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en unió lliure a partir de 1872. En aquesta època s'adherirà a la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Molt lligada a Noémi Reclus i als germans Élie iÉlisée Reclus, crearà en 1869, a casa de la primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels Drets de la Dona». Aquest any publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou liberté, obra de refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de divulgació de les seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali, on denuncia els partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb Noémi Reclus, concebrà la creació d'una escola primària laica d'al·lotes. El maig de 1870 farà costat Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de setembre, participarà amb Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació de la República. Passarà a ocupar-se d'ajudar als necessitats, especialment les dones, i cap al 1871 va esdevenir redactora de La République des travailleurs, òrgan de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan va esclatar la Comuna de París es trobava fora de la capital, però va entrar-hi a començaments d'abril per prendre part en la insurrecció. Va col·laborar en diversos periòdics, especialment en La Sociale i Le Cri du peuple. Arran dels seus comentats articles «Als treballadors dels camps» i «Totes amb tots», on va intentar l'acceptació de les dones per part dels revolucionaris, va participar en diversos comitès de vigilància de districtes i en la comissió organitzadora de l'ensenyament a les escoles de noies al costat de Noémi Reclus i d'Anna Jaclard. També va animar la«Unió de Dones per la Defensa de París». Després de la repressió de la Comuna, va aconseguir fugir de França i retrobar Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a l'Aliança bakuninista, alhora que col·labora en el periòdic La Révolution Sociale, on va denunciar la tendència marxista --va identificar Marx amb Bismarck--, i en Le Réveil intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va publicar a Lausana el seu discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale. A partir de 1872 militarà en la Federació del Jura de l'AIT. En 1874 va publicar La Commune de Malenpis i en 1877 fundarà el periòdic Le Socialisme progressif. L'any següent trencarà amb Benoît Malon i s'instal·larà a Formia (Itàlia). En 1881 publicarà L'enfant des Rudères. Va tornar a França en 1886, on farà contacte amb Charles Keller i publicarà algunes novel·les --Les enfants de France (1890), La justice des choses (1891), Le petit moi (1892), En chemin de fer. Aux habitants des campagnes (1898), La famille Audroit et l'éducation nouvelle (1899), Coupons le câble (1899)--, alhora que col·laborarà en diversos periòdics proletaris. André Léo va morir el 20 de maig de 1900 a París (França); després de la seva incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri parisenc de l'Est, i transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc d'Auteuil, on van ser enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les dels dos fills seus, morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a la primera comuna que intentés una experiència col·lectivista a l'Estat francès. A Lusignan existeix una «Association André Léo» consagrada a la difusió de la seva obra.

***

- Shalom Schwartzbard: El 18 d'agost de 1886 neix a Izmail (Bessaràbia) --actualment Ucraïna-- l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any --més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès --que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera-- serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920),En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.

***

- Emil Szittya: El 18 d'agost de 1886 neix a Budapest (Imperi austrohongarès) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer iúnic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebeteüber die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933),Notes sur Picasso (1947),Marquet parcourt le monde (1949),Soutine et son temps (1955),82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963),Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

Emil Szittya (1886-1964)

***

- Moriya Emori: El 18 d'agost de 1903 neix al barri de Koishikawa --actual Bunkyio-- de Tòquio (Japó) el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdic Musanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdicAkahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps. Moriya Emori va morir el 5 d'abril de 1960.

***

- Pawel Rogalski: El 18 d'agost de 1908 neix a Varsòvia (Polònia) el militant anarquista i anarcosindicalista d'origen jueu Pawel Jan Rogalski, conegut com Pawel. En 1924 participà en l'edició del periòdic socialista Nowy Zew (Nova Crida). En 1926 emprengué els estudis de Ciències Polítiques a la Universitat Lliure de Varsòvia i començà a militar en el Grup d'Autoeducació Anarquista de Benjamin Wolman. En 1926 s'afilià a la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa) i esdevingué amic de Jerzy Borejsza. Després passà a col·laborar en l'editorial clandestina «Walka» (Lluita). En 1929 va ser detingut a Varsòvia durant una reunió clandestina d'homenatge a Piotr Kropotkin. En 1930 emigrà a París (França), on, a més de treballar, continuà els seus estudis a la Sorbona fins el seu retorn a Polònia en 1932. Abans de la guerra treballà per al periòdic Ostatnie Wiadomosci (Últimes Notícies). L'octubre de 1939, amb Roman Jablonowski --exmilitant comunista, aleshores acostat al sindicalisme revolucionari i líder del Zegota (Consell d'Ajuda als Jueus)--, començà a actuar en el camp sindical i organitzà un grup de resistència antinazi. Internat al gueto de Varsòvia, l'agost de 1942 aconseguí fugir i s'amagà en diferents indrets. Durant l'estiu de 1944, amb la insurrecció de Varsòvia, va ser detingut amb sa família per agents de la«Divisió SS Galizien», però novament aconseguí fugir. El final de la II Guerra Mundial l'agafà amagat a Nadarzyn. En 1946, amb altres companys anarquistes, i Roman Jablonowski, fundà la cooperativa editorial «Slowo» (Paraula), que publicà llibres anarquistes (Kropotkin, etc.). El gener de 1947, arran de la visita a Polònia l'any anterior de la militant anarcosindicalista i anarcofeminista ucraïnoamericana Rose Pesotta, visità els EUA, on impartí nombroses conferències sobre el gueto de Varsòvia i la insurrecció de 1944; en tornar a Polònia, va ser interrogat per agents del Ministerstwo Bezpieczenstwa Publicznego (MBP, Ministeri de la Seguretat Interior), la policia secreta comunista. En 1949, per ordre del Comitè Central del Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), la cooperativa editorial «Slowo» va ser obligada a tancar. A partir d'aquestaèpoca i fins la seva jubilació, treballà per a l'editorial «Ksiazka i Wiedzy» (Llibre i Coneixement). Pawel Rogalski va morir el 16 de març de 1993 a Varsòvia (Polònia). A la seva tomba, al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia, va fer escriure: «Pawel Rogalski, editor de "Ksiazka i Wiedzy" i militant de la Federació Anarquista Polonesa».

Defuncions

- Varlaam Cherkezishvili: El 18 d'agost de 1925 mor a Londres (Anglaterra) el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Havia nascut el 15 de setembre de 1846 a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, en una família aristocràtica i per això portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquestúltim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys després Précurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdicChicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquestaèpoca va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la«Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres.

***

- Celestino Alvarado Quirós: El 18 d'agost de 1936 es assassinat a la platja de Cortadura (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Havia nascut el 28 de desembre de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya) i era fill d'Antonio i de Carmen. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua --Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera-- i dues nines --Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre--; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

***

- Miquel Bueno Gil: El 18 d'agost de 1944 es gasejat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Havia nascut en 1882 a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya). Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família --va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo --sota el nom de Miguel Solano García-- amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.

***

- Amadeo Ramón Valledor: El 18 d'agost de 1963 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Amadeo Ramón Valledor, conegut com El Asturiano o Ramón. Havia nascut el 24 de maig de 1920 a Guimara (Lleó, Castella, Espanya). Miner de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees que heretà, ben igual que sos germans, de son pare, Amadeo Ramón Chachón, un dels líders anarcosindicalistes de la regió. Arran del cop d'estat feixista de juliol de 1936, el qual triomfà a la seva zona, aconseguí fugir i arribà a Astúries. Quan la caiguda del front de Gijón, va ser fet presoner quan intentava fugir, amb altres companys, amb barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de presó. Durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb altres companys, amb el suport de la guerrilla, de la colònia minera penitenciària de la Societat «Minas de Moro», a Fabero (Lleó), i s'integrà en el grup guerriller organitzat pel seu cosí Serafín Fernández Ramón (O Santeiro), format sobretot per miners confederals –Manuel Bermúdez Fernández (Asturiano), Arturo Martínez (Xoqui), Antonio Vega Guerrero (Rizoso), Vicente Seoane (Pasoslargos), Gerardo Cañedo González, Domingo Villar Torres, El Chato de Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero. Després, va ser nomenat un dels responsables de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia. El juliol de 1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel Guriérrez Abella, César Ríos, Adoración Campo Cañedo i Serafín Fernández Ramón, participà en un intent de passar a França, però que es va veure frustrat per mor d'una topada a Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la Guàrdia Civil i en la qual tres guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947 aconseguí fugir d'una emboscada on Serafín Fernández Ramón resultà mort. El 7 de desembre de 1948, amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb un taxi de Toral de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo (Astúries) i, aquest grup, després de escapar als controls de la Guàrdia Civil, aconseguí passar a França el 13 de desembre. A França s'integrà en el grup guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico) amb el qual el novembre de 1951 participà en un atracament a un banc barceloní. Posteriorment acompanyà Sabaté en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya, encara que ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades. Malalt de càncer, Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un tret al cor el 18 d'agost de 1963 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Amadeo Ramón Valledor (1920-1963)

***

- Jean Goldschild: El 18 d'agost de 1969 mor a França el periodista i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean Goldsky o Jacques Guerrier. Havia nascut el 13 de desembre de 1890 a París (França) en una família jueva nombrosa de vuit infants, quan tenia 13 anys hagué d'abandonar l'escola. Son pare, Gustave Isidore, obrer brodador en tul, va ser un vell militant republicà que fou durant sis anys president de la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i secretari de la XIX Secció del Partit Socialista; però, l'abril de 1910, va dimitir del partit perquè no el trobava prou revolucionari i formà un grup d'acció revolucionària al XIX Districte de París. Jean Goldschild, que aviat adoptà el pseudònim Goldsky, s'adherirà de molt jove al moviment llibertari. Com a anarquista individualista, participà en l'experiència de la colònia anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest Girault, André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou l'administrador del primer número del butlletí L'Anarchiste, que fou un fracàs i que només publicà un altre número. En aquesta època col·laborà en el periòdic individualista L'Anarchie (1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908 tingué una brega amb Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale, al costat de Miguel Almereyda i d'Eugène Merle formarà part de les«Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest de protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28 de juliol d'aquell any. L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè directiu de la Federació Revolucionària creada durant un congrés d'anarquistes i d'antimilitaristes, que tindrà lloc a la Maison des Fédérations de París (rue de la Grange-aux-Belles), promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges Durupt i altres. Aquesta federació preconitzarà l'ús de l'«acció directa» amb la finalitat de destruir radicalment la societat capitalista i autoritària. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics, com ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé (1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés (1909), el redactor del qual fou Georges Durupt. En 1912 es casà amb la militant socialista Marthe Louis-Lévy. Malgrat tenir el«Carnet B» dels antimilitaristes, en 1913 començà a realitzar el servei militar en el IV Regiment d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle i quan esclatà la Gran Guerra fou mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la «Unió Sagrada», demanà servir en primera línia. Enviat al front, va haver de ser evacuat poc després i a partir de 1915 el seu entusiasme patriòtic es va veure apaivagat, ja que publicà en Les Hommes du Jour, una reivindicació de Romain Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques administratives de l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué secretari general de redacció de Le Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de setembre, el Ministeri de la Guerra li concedí una pròrroga d'incorporació. En aquest periòdic, i fins el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général N..., signa articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917 publicà, amb Duval (Darbourg o Mondor), administrador de Le Bonnet Rouge, un periòdic anomenat La Tranchée Républicaine. Mantingué durant tot el conflicte bèl·lic una actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris ni els sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges a Suïssa, fou detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota l'acusació de «complicitat d'intel·ligència amb l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el 15 de maig de 1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys de prohibició de residència. Gràcies a les campanyes de premsa, a la intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu advocat Pierre Loewel, qui en 1922 publicà el fulletGoldsky est innocent, permeteren que no fos enviat a les colònies penitenciàries d'ultramar i que purgués la pena a Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una vaga de fam; transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala política de la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10 d'agost de 1924, però no rehabilitat. Després de l'alliberament reemprengué la seva tasca periodística i en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal, dirigint un temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquestaèpoca fou un dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut tot d'una Moviment Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes, fet que implicarà ser atacar per Loréal en Le Libertaire. Durant els seusúltims anys col·laborà en el periòdic anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté.És autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le grand voyage ou«L'antichambre de la mort» (1929) i La dame de l'Ariana (1937, amb Charlotte Charpentier). Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Felicitas Casasín: El 18 d'agost de 1992 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) la militant anarquista i anarcosindicalista Felicitas Casasín Bravo, també coneguda com Felicidad Casasín del Prado. Havia nascut cap al 1913 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). En 1931 ja militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en les Joventuts Llibertàries, i en 1934 pertanyia als grups d'afinitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lada a Barcelona, s'afilià a la CNT catalana i participà en les lluites de carrer de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Son pare, Bartolomé Casasín Pérez, paleta cenetista, fou afusellat pel feixisme el 5 de gener de 1937 a Osca quan tenia 53 anys, juntament amb 36 persones d'Angüés. Un cop alliberada la seva localitat natal, en formà part de la col·lectivitat llibertària que es creà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i fou internada en camps de concentració i enviada, amb Casimira Sarvisse Sesé, entre d'altres, a Belle Isle. Son primer company, Esteban Palacio, --també conegut com Esteban del Prado, d'aquí l'altre nom de Felicitas--, que havia conegut a Angüés, morí en 1952 a La Havre. Més tard s'ajuntà amb Antonio Mairal, conegut a França com Jorge Vidaller, amb qui visqué al municipi occità de Quilhan. Felicitas Casasín va morir el 18 d'agost de 1992 a ca sa filla a Le Havre (Alta Normandia, França).

Actualització: 18-08-13

Continuam explicant el que va donar de si el darerr ple ordinari, del 25 de juliol, explicant-vos que ens contestaren a les nostres preguntes. Aquesta És una primera tongada, ja que n'hi havia moltes d'endarrerides sense resposta. En verd els nostres comentaris a les respostes, ja que al Ple no es poden debatre les respostes.

Demanam la vostra col·laboració sobre les incidències que es puguin anar donant durant la temporada turística o el que opinau de les festes d'estiu, per poder fer propostes de millora a l'equip de govern.Ens les podeu deixar aquí, al correu electrònic (a la capçalera) oal nostre perfil de Facebook, jasigui en públic o en missatge privat.

PREGUNTES ENDARRERIDES DEL PLE DE JUNY

1. Igual que han fet amb Alternativa, ens poden delegar la tramitació de l'expedient per nomenar un carrer de Pollença amb el nom de Pere Josep Cànaves? Poden formalitzar el nomenament del nostre regidor com a representant a l'Institut Ramon Llull mitjançant un decret?

   R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). Ho faran tan aviat com puguin.

   Ja duim tres anys des que es va aprovar la moció del batle Cànaves i set mesos des de la moció sobre l'IEB, sense que s'hagi fet aquest nomenament.

2. Observam que la ruta de coves blanques, surt com a Ruta 5 a la ruta de la biodiversitat de l'Ajuntament de Pollença. Hem vist com a l'entrada del camí hi ha una senyalització de camí privat, es considera cap actuació per part del ajuntament per tal de no confondre els usuaris de la ruta?

   R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). La senyalizació i és perque es tracta d'un vedat de caça.

   Potser sigui un vedat, però el cartell que hi havia col·locat no en feia cap referència i prohibia el pas per un camí públic.

    

3. Ens agradaria saber si desprès de la visita per reclamar al Govern Central per l'obertura de la base militar, hi ha hagut cap nova proposta per part del ministeri per tal de considerar l'acord de plenari.

   R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). No hi ha noticies noves al respecte.

4. Si segons el batlle, l'aparcament del hotel Formentor té llicència d'activitat. Ens poden proporcionar una còpia de la llicència ?

   R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). L'Ajuntament sap que té llicència perquè ho han demanat a l'hotel, però no en tenen cap còpia. Si la volem la demanaran als responsables de l'hotel.

   De traca. Sense tenir-ne cap constància oficial donen per fet que té llicència perque l'interessat els ho diu. A veure si amb qualsevol altre particular que no sigui l'Hotel Formentor fan el mateix. Es tracta d'un aparcament amb greus mancances, amb unes estrucutres metal·liques obsoletes i amb risc de despreniments, sense mesures de protecció contra incendis i situat en un lloc d'alt risc forestal, sense mesures d'evacuació i que cada dia acull a centenars de vehicles a 8 euros cada un.

5. Ha fet cap gestió l'ajuntament per tal de corregir la injusta situació que s'ha creat amb el pagament pels fondejos a la Punta de l'Avançada, un lloc on segons la pròpia conselleria de Medi Ambient, no hi ha posidònia. Quina opinió mereix a l'equip de govern les tarifes que es volen fer pagar?

   R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). L'empresa explotadora de les boies ha oferit vendre uns abonaments per a residents a preu més reduït i ha demanat a l'Ajuntament per vendre aquests abonaments.

   Només faltaria que l'Ajuntament, després de la moció que es va aprovar , es dediqués a fer de comercial de l'empresa explotadora, contradient els acords de la pròpia moció.

6. Se sap si hi ha previst cap control a Cala Murta i a altres punts, on s'observa que moltes embarcacions fondegen gairebé a la vorera. Es pot demanar cap mesura per protegir la zona de bany ?

   R: Maria Petra Buades (PP, Regidora M. Ambient). A Formentor s'ha delimitat la zona de bany. Sense boies no es pot fondejar.

   A Formentor s'ha delimitat com cada any, el problema és a les cales on no hi ha cap delimitació, però pel que veiem no es pensa fer res.

7. Quines actuacions s'estan fent per part de l'Ajuntament per promocionar el sector primari del municipi?

   R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). Es fan les que es demanen des del propi sector primari.

8. Té l'equip de govern algun interès en la creació de marques alimentàries o d'altres productes agraris municipals o comarcals, relacionades, per exemple, amb la marca ja creada de mé? En cas afirmatiu, què ha fet, al respecte?

   R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). No és competència municipal i es col·labora amb el sector.

9. Quines actuacions té previst efectuar enguany l'equip de govern respecte de les mancances contemplades a les enquestes enquestes de satisfacció fetes pels turistes que ens visiten?

   R: Maria Petra Buades (PP, Regidora M. Ambient i Turisme). S'actua en les principals queixes: excrements de ca, neteja del passeig i el Port, control de massatgistes de platja...

10. Entre aquestes queixes la mala senyalització del Camí del coll de Síller s'hi trobava present, s'ha fet res per esmenar-ho?

    R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). A aquest camí s'ha incomplit el conveni per part de l'Ajuntament, per tant no es pot exigir la seva obertura.

    Al·lucinant. L'Ajuntament justifica la seva inactivitat en la seva pròpia incompetència en un camí que és públic segons el Catàleg de Camins.

11. Estan garantits els tiquets de menjador escolar pels alumnes que ho necessitin i les seves famílies no els puguin assumir? Quin percentatge del tiquet es subvenciona?

    R: Martí Roca (PI, Regidor d'Educació). No hi ha peticions d'ajudes per a tickets de menjador.

    Si aquesta demanda es dona seria important saber-o per poder demanar a l'Ajuntament que doni les ajudes pertinents.

12. Perquè l'equip de govern en el negociat per la direcció artístic del Festival ha convidat a dues persones relacionades amb el guanyador (que ni tan sols han fet oferta) i en canvi no s'ha donat opció a proposar altres possibles directors, incomplint així la moció del Ple?

    R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). Segons el batle “ningú no va fer altres propostes”.

    Una resposta d'un cinisme exagerat. Es fa un negociat SENSE PUBLICITAT, allà on els altres candidats eren meres comparses del segur guanyador i a sobre la culpa es vol desviar cap als altres dient que no varen fer propostes alternatives. Només com s'ha gestionat el Festival del 2013 ja mereix la petició de dimissió pel batle, per nefasta, obscurantista i autoritària.

13. Està aturada l'ordenança pel lloguer o cessió d'espais municipals que se'ns va avançar fa mesos i no s'ha tirat endavant?

    R: Martí Roca (PI, Regidor d'Educació). No ha avançat perque és complicada de fer. Al manco s'intentarà fer un reglament d'ús

14. Està aturat el procés d'adaptació del Pla general al Pla Territorial de Mallorca?

    R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). Es vol dur la aprovació inicial aviat.

15. En quin estat es troba la redacció del Catàleg de Patrimoni de Pollença?

    R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). Al setembre entregaran el catàleg redactat.

16. Que s'ha fet per complir efectiva i realment amb les prescripcions del Departament de Patrimoni per l'obra del Calvari que textualment indicaven “seguiment arqueològic a la clastra davant el calvari” i que no es varen incorporar fins a l'aprovació definitiva del projecte?

    R: T.Cifre Ochogavia (PP, Batle). S'ha reviat tot i els tècnics de l'Àrea d'Urbanisme ho han supervisat amb el vist-i-plau del Departament del Patrimoni.

    Demanarem els documents justificatius del control arqueològic, ja que a noltros no ens consta que s'hagi revisat absolutament res, sinó que es varen passar per alt les prescripcions de Patrimoni.

  ens veim el setembre :) !!!

Algo sorprendente son los datos que surgen de la investigación realizada por un profesor de la Universidad de Illinois, Paul J. Heald, quien, con un sistema informático recoge las fechas de primera edición de los libros de Amazon. La información que leo El agujero de nuestra memoria colectiva: cómo el copyright hizo desaparecer los libros de mediados de siglo no me resulta clara pues no indica si se refiere a libros de papel o a libros digitales. El dato importante es que "Había tantos libros disponibles de la década de 1910 como de la de 2000. El número de libros de la década de 1850 era el doble de los de la de 1950."

Es complicado todo esto de los libros, ya que una cosa son las ediciones y otras las tiradas. En mi experiencia como ojeador de escaparates de las librerías está en que unos pocos libros se editan de nuevo cuando cumplen el momento de pasar al Dominio Público. Pero ello sucede sólo con una pequeña cantidad de libros, precisamente aquellos de los que se ha guardado alguna memoria.

No soy capaz de analizar de la memoria sobre los libros, del porqué algunos libros alcanzan cierta notoriedad y son reeditados años después de su primera edición. Creo que hay variedad de factores, no sólo referentes a las calidades del propio libro, por las que es reeditado, mientras que la mayoría de los libros son simplemente olvidados.

El acceso a los libros es complejo. Cuando una edición se agotaba, generalmente quedaba imposibilitado su acceso a través de las librerías, quedando como posibles los accesos a través de las bibliotecas o de los mercados de segunda mano. De la permanencia de un libro en las librerías oí decir que se había reducido notoriamente, de tal manera que a los pocos meses los libros desaparecían del mercado. Claro que había diferencias entre novelas y libros que se destinaban para estudio.

El Presidente francés Sarkozy pidió que los libros descatalogados se digitalizaran pues la permanencia en el mercado de un libro digitalizado es o puede ser muy distinta a la del libro físico.

La autora del artículo enlazado, Rebecca J. Rosen, utiliza aseveraciones que me parecen dudosas: "La protección del copyright (que abarca a los títulos publicados de 1923 en adelante) había arrollado a los libros de mediados del siglo XX, sacándolos de las estanterías y alejándolos del público lector", "El copyright 'hace desaparecer a los libros'; su caducidad los devuelve a la vida".

Hay afirmaciones que me parecen totalmente válidas: "Los editores simplemente no publican títulos bajo copyright excepto si son muy recientes.", "las obras se vuelven menos populares según envejecen (y, por tanto, menos deseables para comerciar)”.

Me llama la atención que en Amazon estén disponibles tantas obras del Dominio Público. Debieran estarlo en las Bibliotecas Digitales. En estos libros, los editores añaden una introducción o una traducción reciente, con lo que esa parte del libro ya no está en el Dominio Público; pese a ello, parece ser que hay un mercado por algunas obras de décadas pasadas, puesto que se publican. Sería interesante conocer la solicitud de obras en las bibliotecas.

Lo que no entiendo, en el caso de España, es que las obras de Dominio Público no se digitalicen y estén al alcance de todos por vía de las bibliotecas y no del mercado, ya que son las bibliotecas las que posibilitan la accesibilidad al libro de cualquier época.

Anarcoefemèrides del 19 d'agost

Esdeveniments

- SurtLa Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella --que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista-- i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».

Naixements

- Joan Montseny i Carret: El 19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan,El aventurero desventurado, El último Quijote,Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i«La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens,Doctor Boudín, Remigio Olivares,Un profesor de la normal,Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.

***

- Pierre-Jules Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger (Algèria) el militant anarquista i antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon. Nascut en una família burgesa jueva, va llicenciar-se en Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i sa família per a militar en el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta i fent classes particulars. En 1904 col·laborà en la revista anarquista Libre Examen, editada a París per Ernest Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses condemnes per propaganda anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de presó per «provocació a la desobediència i a la mort dirigida a militars» arran de la publicació d'un manifest contra la matança d'obrers sabaters de Raon-l'Étape (Lorena, França) el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de la Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment Anarquista. Detingut amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de reclusió per «provocació a la mort, a l'incendi i al pillatge». L'agost de 1915 signà, amb Louis Lecoin, la crida Aux anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes, als sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916, però va ser detingut un mes més tard amb Lecoin per la distribució del pamflet pacifista Imposons la paix! («Imposem la pau!»). L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a 15 mesos de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un número clandestí de Le Libertaire. Després de la guerra, continuà col·laborant en Le Libertaire i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de la Santé, on romangué sis mesos sota l'acusació d'haver signat un article contra Clemenceau sota el pseudònim d'Epsilon. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va prendre part en el congrés de la Unió Anarquista (UA), on presentà un informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la Comissió Administrativa. Durant l'ocupació alemanya participà en diverses assemblees generals del Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet d'haver expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i internat l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574 (Block 6), d'on no va tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de 1945, el dia abans de l'alliberament del camp per les forces britàniques. Son germà Paul Ruff (Charles Lussy) fou un destacat militant comunista i socialista.

Pierre-Jules Ruff (1877-1945?)

***

- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicàLa società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la«Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir l'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Cesare Zaccaria (1897-1961)

***

- Esteban Navarrete Berbel: El 19 d'agost de 1916 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Esteban Navarrete Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de 1939 s'exilià a França. Després d'Alliberament, formà part de la Federació Local de Carmaux (Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70 membres. El desembre de 1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea Plenària de la Regional de Tolosa de Llenguadoc, on refusà votar la moció de condemna de la tendència«col·laboracionista». Esteban Navarrete Berbel va morir el 29 de desembre de 2002 a Dieulouard (Lorena, França).

Defuncions

- Georges Darien: El 19 d'agost de 1921 mor a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut el 6 d'abril de 1862 a París (França) en una família protestant. Son pare (Honoré Charles Émile Adrien) era propietari d'un magatzem de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa --destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada perLa Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

- Emili Vivas Blanco: El 19 d'agost de 1961 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el periodista anarquista i anarcosindicalista Emili Vivas Blanco --també citat Vives. En 1919 va ser processat amb cinc companys per fets esdevinguts el març d'aquell any durant la vaga de«La Candadenca». Durant els anys vint emigrà als Estats Units. Amb sa companya Aurora, s'instal·là a Lorain (Ohio, EUA), on amb Jordi Vidal dirigí entre 1926 i 1928 la publicació anarcoindividualista Algo --un full fet amb multicopista editat a Cleveland i del qual sortiren vuit números. En aquestaèpoca va fer amistat amb Joseph Litwak i Lena Smith. Durant la campanya en defensa de Sacco i Vanzetti va ser empresonat juntament amb sa companya. De bell nou a la Península, milità en el sector trentista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. El juny de 1932 va ser nomenat secretari de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i, a partir del gener de 1933, milità en la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), organització creada dins de la CNT i que s'oposava a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1933 va ser nomenat membre del Comitè de Relacions dels Sindicats d'Oposició de la CNT, amb Ángel Pestaña, Josep Robusté, Camil Piñón, Baptista Marco, Ricard Fornells, Josep Olivo, Francisco Arín i Juan López. El 13 de desembre de 1933 signà a Barcelona, amb Agustí Gibanel, en representació d'FSL, el manifest de creació de l'Aliança Obrera. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Cultura Llibertària (1931-1933), òrgan de la tendència trentista. Durant els anys bèl·lics exercí de secretari del Sindicat de Periodistes de València i fou secretari de redacció de Fragua Social, passant després a fer de corresponsal a Barcelona d'aquest periòdic anarcosindicalista valencià. L'agost de 1937 va ser detingut sota l'acusació d'haver publicat en Fragua Social notes anònimes injurioses contra el director general de Seguretat, imputació de la qual es desmarcà. En acabar la guerra creuà els Pirineus i amb l'ocupació nazi va ser un dels primers en afegir-se a la resistència a la zona del Rosselló i del Llenguadoc. Detingut per les autoritats de Vichy, va ser empresonat uns mesos a Tolosa. L'estiu de 1943 va ser detingut a Perpinyà per la Gestapo. En 1944 es trobava tancat a la presó parisenca de Fresnes (Illa de França). Després de l'Alliberament, col·laborà en la publicació Exilio (1944-1947). El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT en l'Exili com a delegat  de Perpinyà. Amb l'excisió de la CNT, defensà les tesis reformistes, col·laboracionistes o possibilistes. En 1946 va ser nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals. En 1954 a Tolosa participà en el Ple del Subcomitè Nacional de la CNT. Entre 1956 i 1957 exercí a Tolosa de vicesecretari del Subcomitè Nacional confederal, encapçalat per Ramón Liarte Viu. Entre 1956 i 1958 també dirigí el periòdic España Libre. Els seus últims anys els passà a Perpinyà.

***

- Luce Fabbri: El 19 d'agost de 2000 mor a Montevideo (Uruguai) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Havia nascut el 25 de juliol de 1908 a Roma (Itàlia). Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949), La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobreÉlisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Nardo Imbernón: El 19 d'agost de 2008 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Maximino Nardo Imbernón Cano. Havia nascut el 29 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya). Era fill de Jesús Imbernon, obrer metal·lúrgic i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que participà duran la Revolució espanyola en la col·lectivització de l'empresa Casa Rivière i després lluità com a milicià en el front d'Aragó i que finalment s'exilià en acabar la guerra civil espanyola. Nardo restà a Barcelona amb sa mareÁngeles Cano, la qual va ser obligada per les autoritats franquistes vencedores a anteposar el nom catòlic de Maximino a son fill. En 1948, amb la obertura de la frontera francoespanyola, mare i fill pogueren reunir-se amb Jesús a París. Nardo començà ben aviat a freqüentar els cercles llibertaris i a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), organització de la qual va ser nomenat secretari de la Federació Local i de la Federació Regional de París. En 1960, arran de la reunificació de la CNT en l'Exili, i la creació dos any després de Defensa Interior (DI), encarregada de portar la lluita antifranquista, el seu domicili parisenc va ser utilitzat sovint com a centre d'activitats clandestines d'aquesta organització. El 21 de setembre de 1963, després de l'execució a Madrid dels companys Francisco Granado i Joaquín Delgada i per mor de la col·laboració entre les policies francesa i espanyola, va ser detingut juntament amb una quinzena de militants de l'FIJL en l'Exili. Un mes després, el 19 d'octubre, va ser alliberat, amb Cipriano Mera, i continuà amb les campanyes de solidaritat amb els companys detinguts pel règim franquista a la Península i per les autoritats gales a França. A finals dels anys seixanta, formà part del grup de militants que, després de ser exclosos arran de l'excisió confederal de 1965 sorgida durant el Congrés de Montpeller, publicaren el periòdic Frente Libertario i formaren, després d'un congrés a Narbona, les Agrupacions Confederals i Llibertàries de l'Exili. En morir el dictador Francisco Franco, ajudà en la reconstrucció de la CNT a la Península. Després de l'escissió confederal, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 1999 va ser nomenat secretari de les Agrupacions Confederals de la CGT d'Espanya a França i a començaments del nou mil·lenni fou nomenat coordinador del Sector Emigració de la CGT i membre del Comitè Confederal d'aquesta organització. En jubilar-se s'establí a Massarró (Múrcia, Espanya), poble on havia nascut son pare. Durant els seus últims anys impartí conferències i participà en diverses activitats organitzades per la Fundació Salvador Seguí. Intervingué en el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valetí Figueres, que s'estrena en 2009. Nardo Imbernón va morir el 19 d'agost de 2008 a París (França) i fou enterrat el 22 d'agost al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Actualització: 19-08-13

Petites reflexions, moments... són les imatges que ens ofereix sota el títol "The other side".

 

Web: http://www.jordicervera.com

Molt interessant que mireu tots els treballs de la seva web tant personals, com comercials.

Des d’Alternativa per Pollença exigim al Govern de les Illes Balears que regularitzi els arrendaments de turisme residencial d’una forma seriosa i beneficiosa per totes les parts, a més lamenten que aquesta campanya contra aquests tipus de turisme  estigui enrarint la convivència a molts de Comunitats de Propietaris del municipi de Pollença.

Alternativa es mostra molt preocupada per l’actitud d’alguns dels protagonistes d’aquesta polèmica que no fan si no que llançar més llenya al foc a una polèmica que té preocupats i molests a molt de veïns del municipi de Pollença que tenen com una font important del seus ingressos aquest tipus d’arrendament, a més les polèmiques entre veïnats ja sigui per aquest o altre tema estan acabant via denúncia davant la Conselleria de Turisme, quan alguns d’aquests arrendaments són totalment correctes ja que el clients no han estat captats per cap canal turístic i a més no reben serveis de neteja i similars.

Alternativa exigeix al Govern de Les Illes Balears una ràpida regularització d’aquest tipus d’arrendaments turístics residencials, a més aconsellem que dins l’articulat tal com passa a Catalunya les Assemblees de Comunitats de Propietaris pugin vetar aquest tipus d’arrendaments i així evitar polèmiques innecessàries.

Alternativa recorda el problema fiscal que signifiquen les “convidades” que fan els propietaris “no residents” als “seus amics”  i és aquí on a opinió d’Alternativa tenim un greu problema fiscal i no amb els propietaris residents a les illes on la majoria compleixen amb les seves obligacions fiscals, Alternativa també recorda que què la actual situació fa cometre als turistes una infracció tributaria ja que no podem liquidar l’impost de transmissions patrimonials davant l’ATIB per no tenir Nombre d’Identificació d’Estrangers (NIE) , que no per ser petit no deixa de ser una manca d’ingressos.

Alternativa considera incomprensible el fet de que habitatges fora d’ordenació rebin reconeixement turístic i en canvi aquest altres habitatges amb tots el permisos de construcció i habitatge tinguin prohibit el seu arrendament a turistes. 

Reproduïm a continuació l'aportació de Paula Amengual:

Per les referències que he trobat (que adjunt al final) tindria sentit perquè ja en Mascaró als anys 60 ho classifica com cova artificial dels segles II-I aC."

COLL CONESA, J. La evolución del ritual funerario en la cultura talaiótica.

Tesis doctoral. UIB, Palma 1989. Pàg. 132

QUITXERO, CAN. 17. Palma de Mallorca. Cueva artificial. Ss. ll-l a.C. MGM.26-6 h. No O822.

MASCARO (1966:500). "Restos de un poblado talaiótico destruído principalmente al urbanizarse la parte meridional del caserío de Sant Jordi. El 11 y 12 de mayo de 1944, los diarios "Ultima Hora", "Baleares" y "Correo de Mallorca"  bajo el tltulo de "Hallazgos prehistóricoo publicaron la siguiente noticia: "Dentro del perímetro amurallado de un poblado que fue de talaiots había quedado al descubierto una cueva muy clásica de época talaiótica. También han sido descubiertas otras dos muy parecidas a la primera. Estas cuevas son posteriores a las argáricas tan conocidas en esta isla y completamente diferentes de estructura. Su entrada es de forma vertical como si se tratara de un pequeño pozo de tres metros de profundidad. Existe una irregular galería con pequeñas cámaras con desniveles muy distintos. Son muy pequeñas, de estructura natural y dedicadas a enterram¡ento. En cerámicas son muy pobres. Han sido halladas unas jarras romanas y otras de época, algunas de las cuales serán trasladadas al Museo de Bellver". Parece que esta noticia fue facilitada por D. José Malbertí Marroig, conservador entonces de dicho museo. Lo más notable que aun queda de este Sitio es un pequeño lienzo de muralla ortostática."

Bibliografía. ANONIMO.(1944). "Hallazgos prehistóricos". En Ultima Hora, Baleares, Correo de Mallorca. 11-12. V. 1944. MASCARO, J (1966). "Carta arqueológica del término municipal de Palma". En BSAL XXXIll 1966-67. ld, (1968). Prehistoria  p. 588.

Sense el sobtat protagonisme d'ERC en l'àmbit de la política de les Illes, els ciutadans no hauríem pogut participar en un debat tan interessant i creatiu. Tot s'ha d'agrair a uns joves valents que, sense por d'incordiar els satisfets, han aixecat altra vegada determinades banderes democràtiques enterrades per l'esquerra acomodada fa un quart segle. (Miquel López Crespí)

Recordem que la restauració borbònica, tot allò que s'ha vengut a dir "la transició", es va bastir precisament damunt l'oblit de tot el que havia estat el nostre passat nacionalista, esquerrà i republicà. Són prou coneguts els pactes secrets per a bastir la Constitució entre els franquistes reciclats i la pseudoesquerra aspirant a les nòmines institucionals i les cadiretes. En aquells pactes de fa un quart de segle s'enterraren més de segle i mig de lluites populars socialistes i republicanes. A partir d'aleshores, el silenci, l'amnèsia història i la criminalització de l'intel·lectual dissident foren la norma general. (Miquel López Crespí)

Deu articles de suport als independentistes d´ERC-Illes

ERC i el retorn de l'esquerra

El que s'ha esdevingut aquests dies amb la proposta de mínims d'ERC per a formar coalició electoral, és una història increïble. El debat sobiranista, en defensa de l'autodeterminació i en favor de la República que han organitzat un grup de joves decidits i sense por a no ser "políticament correctes" està dinamitzant els somorts debats illencs, sempre tèbiament reformistes, porucs i covards d'ençà fa un quart de segle.

Parlam d'un grup, ERC, que només va obtenir prop de mil dos-cents vots en les passades eleccions. Ells tot solets, impulsats només per la sana rebelió que plana sempre en el cor dels esperits joves, no contaminats per les lacres de l'oportunisme i el cinisme, podien aconseguir quelcom de tan miraculós. Aquests quatre joves han obligat a definicions que ningú volia fer a EU, Verds i PSM, els possibles socis d'una coalició electoral que ha de portar el nom de "Progressistes de Balears". I, no solament estan obligant EU, PSM i Verds a unes preses de posició inesperades, sinó que, d'ençà fa mesos, quan es comença a parlar de la possible unitat electoral de l'esquerra oficial (excepció feta del PSOE), ocupen totes les planes dels diaris, els articles d'opinió de la majoria de comentaristes polítics, alhora que reben els atacs indiscriminats, com era d'esperar, de les forces d'ordre del país.

Recordem que la restauració borbònica, tot allò que s'ha vengut a dir "la transició", es va bastir precisament damunt l'oblit de tot el que havia estat el nostre passat nacionalista, esquerrà i republicà. Són prou coneguts els pactes secrets per a bastir la Constitució entre els franquistes reciclats i la pseudoesquerra aspirant a les nòmines institucionals i les cadiretes. En aquells pactes de fa un quart de segle s'enterraren més de segle i mig de lluites populars socialistes i republicanes. A partir d'aleshores, el silenci, l'amnèsia història i la criminalització de l'intellectual dissident foren la norma general.

De cop i volta, aquests joves encenen novament la flama dels principis i les idees que, feia dècades, havien deixat a les golfes, tancades amb set panys i claus, els polítics del règim. Es constaten nervis arreu. Miquel Rosselló, d'EU, declara que malgrat que a nivell federal la seva coalició sigui partidària del dret a l'autodeterminació, opina que no és partidari de defensar-lo per a les Illes en la propera legislatura.

Ben diferent del que opina Miquel Rosselló, Mateu Morro, secretari general del PSM, considera la proposta de mínims d'ERC com a encertada i de sentit comú en democràcia (declaracions a El Mundo dia 27-XII-03). Per a Mateu Morro la reforma de la Constitució és quelcom consubstancial a la mateixa Constitució. Per tant no s'ha de voler criminalitzar postures polítiques ben normals i legítimes. "La d'autodeterminació -afirma Mateu Morro- és una proposta ja clàssica inscrita dins els programes dels PSM, ERC, EU i Els Verds".

Margalida Rosselló, la diputa verda, afirma que és partidària de la reforma constitucional i està en contra de la reforma del Codi penal que ha impulsat el PP i que permet portar a la presó els presidents de les comunitats autònomes que organitzin un referèndum. Pensa que no hi haurà problemes per a anar consensuant el programa electoral conjunt, malgrat que encara no han estudiat la possibilitat de reclamar l'autodeterminació de les Illes.

Pere Sampol, sense estar en desacord amb la proposta de mínims plantejada per ERC, fa unes interessants matisacions. Cal dir que, a aquestes alçades de l'oblit de la lluita per la República i el socialisme, ningú no esperava la sortida dels joves dirigents d'Esquerra Republicana. De no ser ningú dins la política mallorquina, de cop i volta, com dèiem una mica més amunt, obliguen l'esquerra acomodada a definir-se. De les dues pàgines de l'entrevista que aquest diari ha fet a Pere Sampol, el noranta per cent del seu contingut és dedicat, precisament, a comentar la iniciativa de Joan Lladó i ERC. Pere Sampol, igual que Miquel Rosselló, hi veu més d'un inconvenient. Per exemple: considera que plantejar un referèndum en favor de la independència avui dia seria quelcom d'utòpic. Però malgrat aquest utopisme, el PSM no vol renunciar a l'exercici d'aquest dret democràtic.

Pel que fa referència a aquella consulta que mai es fa poder fer en temps de la transició, per oposició frontal amb la pseudoesquerra referent a si s'havia de fer un referèndum per a demanar si el poble volia una monarquia o una República, Pere Sampol considera que actualment la majoria de la població accepta la corona i, per tant, una batalla activa en defensa de la instauració de la República podria portar la coalició al fracàs. El portaveu parlamentari del PSM en el Parlament de les Illes pensa que la unitat electoral no pot fer-se basant-se en un tipus de plantejaments que podrien fer inviable la coalició.

Tot plegat molt interessant. Sense el sobtat protagonisme d'ERC en l'àmbit de la política de les Illes, els ciutadans no hauríem pogut participar en un debat tan interessant i creatiu. Tot s'ha d'agrair a uns joves valents que, sense por d'incordiar els satisfets, han aixecat altra vegada determinades banderes democràtiques enterrades per l'esquerra acomodada fa un quart segle.

Miquel López Crespí

(6-I-04)

Ayer estaba tan tocado que no pude escribir ni una línea, hoy por lo menos lo intentaré.

Muy pero que muy mal mi equipo en Sabadell, no me valen excusas de que es el primer partido y de que queda mucha Liga, nuestro equipo no puede jugar así.

Pienso que nos hace faltan como el pan mínimo 4 jugadores,  que sean de cierto nivel porque de lo contrario tendremos muchos problemas y nos ganará cualquier equipito.

Mientras no llegan refuerzos sólo tenemos la oppción de jugar con el siguiente equipo:

Anarcoefemèrides del 20 d'agost

Esdeveniments

- Surt Le Cri de Révolte: El 20 d'agost de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdicLe Cri de Révolte. Organe révolutionnaire bi-mensuel. En van ser responsables M. Lamargue, F. Prost i J. Regis. En aquest primer número es lliurà el fulletó de Constant Martin Inqusition et antisémitisme. Hi van col·laborar Gabriel Andres, Angelleras, Antoine Antignac, Jules Ardouin, Jules Bariol, Armand Beaure, B. Berthet, Henri Beaulieu (Henri Beylie), Maximilien Biais, Boiscervoise, G. A. Bordes (A. Sedrob), H. Cambriol, E. Charles, Ch. Delancre, Georges Durante, Idan Ehrili, Fouques, P. GEoffroy, Ernest Girault, Urbain Gohier,Émile Henry, F. Hope, Mary Huchet, Victor Hugo, Octave Jahn, Émile Janvion, Ernest-Lucien Juin, Franck Junus, Piotr Kropotkin, M. Lamargue, Achille Le Roy, Charles Malato, Constant Martin, Louis Martin, Louise Michel, Ernest Nangat, Pastour, Max Pelerin, Fernand Pelloutier, Louis Pierre, François Prost, Albert Pruh'homme, Jules Régis, Jean Richepin, Victor Ricois, Augustin Sartoris, Auguste Vaillant, E. J. Villemejane, Volney i Henri Zisly, entre d'altres. El 5 d'octubre de 1899 la policia escorcollà el local de la redacció i denuncià G. A. Bordes, Gabriel Andres i François Prost. En sortiren 10 números, l'últim el de la primera quinzena de març de 1899.

***

- Surt Hui-ming-lu: El 20 d'agost de 1913 surt a Canton (Guangdong, Xina) el primer número del periòdic anarcocomunista Hui-ming-lu (La veu del gall que canta en l'obscuritat), òrgan d'expressió del grup llibertari«Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del gall que canta en l'obscuritat), fundat l'any abans per l'activista llibertari Liu Shi-fu. Usava també el nom en esperanto La Voĉo de l'Popolo i després dels primers números canvià el títol xinès a Min Sheng (La Veu del Poble). En aquest periòdic i en diversos pamflets separats es publicaven molts articles originals i traduccions del periòdic Hsin Shih-chi (Nou Segle), publicació editada des del 1907 a París per anarquistes xinesos exiliats. Així, el pensament de Proudhon, Bakunin, Kropotkin i Malatesta es va introduir en el pensament xinès i ràpidament es va escampar a altres zones (Nanking, Xangai, etc.). En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong.

***

- Congrés Nacional de«Mujeres Libres»: El 20 d'agost de 1937 comença a València (País Valencià) el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l'organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d'Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d'Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l'organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l'àmbit estatal es va acordar la constitució d'un Comitè Nacional i d'un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social (Ajuda Moral al Combatent). En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l'organització. El congrés va afirmar el principi d'independència i d'autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L'objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l'emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L'organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l'alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l'organització va assumir la tasca d'incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d'agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d'un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.

Naixements

- Élie Monier: El 20 d'agost de 1889 neix a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», ÉlieÉtienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Nascut en una família pagesa, va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin, Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

- Aldo Aguzzi: El 20 d'agost de 1902 neix a Voghera (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista«Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements de L'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.

Aldo Aguzzi (1902-1939)

***

- Manuel Sabaté Llopart: El 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dosúltims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.

***

- Fredy Perlman: El 20 d'agost de 1934 neix a Brno (Moràvia, Txèquia) --aleshores Txecoslovàquia-- l'escriptor, editor, músic i activista llibertari Fredy Perlman. En 1938, just abans de l'annexió nazi, sa família emigrà a Cochabamba (Bolívia) i en 1945 s'establí, després de passar per diversos indrets (Mobile, Alabama, Brooklyn, Queens), a Lekeside Park (Kentucky, EUA). En 1952 estudià al Morehead State College de Kentucky i entre 1953 i 1955 a la Universitat de Califòrnia, Los Ángeles (UCLA). Quan era redactor del periòdic universitari The Daily Bruin, una discussió amb les autoritats administratives universitàries sobre l'elecció dels editors el portà a treure, amb un grup de companys, un publicació alternativa independent, The Observer, que s'havia de repartir a les parades de l’autobús i a l'entrada de la universitat ja que el rectorat en prohibí la distribució al campus. Entre 1956 i 1959 es matriculà en filologia anglesa a la Universitat de Columbia, on conegué Lorraine Nybakken, que esdevindrà sa companya durant la resta de la vida. Aviat, però, desvià els seus estudis cap a la filosofia, la política i la literatura europea. En aquesta època es va veure força influenciat per un dels seus professors, el sociòleg C. Wright Mills. A finals de 1959 amb sa companya realitzà un viatge amb motocicleta pel país. Entre 1959 i 1963 s'establí a Manhattan, on treballà amb John Ricklefs en anàlisis estadístics dels recursos mundials. En aquesta època participà en diverses activitats pacifistes antinuclears amb el grup dramàtic anarquista The Living Theatre, entre d'altres. Durant la tardor de 1961 fou detingut durant una asseguda reivindicativa a Times Square. Després es convertir en l'editor de The Living Theatre i publicà The new freedom, corporate capitalism i l'obra de teatre Plunder. En 1963 la parella abandonà els Estats Units i, després de viure un temps a Copenhaguen i a París, s'establí a Belgrad. A la capital sèrbia realitzà un master en economia i es doctorà en dret a la Universitat de Belgrad, amb una tesi titulada «Conditions for the development of a backward region», que causà un gran escàndol en alguns sectors universitaris. Durant el seu últim any a Iugoslàvia, fou membre de l'Institut de Planificació per a Kosovo i Metohija. Entre 1966 i 1969 la parella va viure a Kalamazoo (Michigan, EUA), on exercí de professor de ciències socials a la Western Michigan University, magisteri que tingué certes crítiques ja que establí unes classes i títols propis i autònoms de la universitat. En 1966, amb Milos Smardzija, un dels seus professors de Belgrad, traduí el llibre d'Isaac Illich Rubin Essay on Marx's Teory of Value i en publicà la introducció sota el títol «Essay on commodity fetishims». El maig de 1968, després de dos setmanes de docència a Torí (Itàlia), marxà, amb l'últim tren abans que la circulació ferroviària fos tancada per la vaga, a París, on participà activament en els disturbis de carrer; també prengué part amb el comitè de fàbrica de Citroën en l'ocupació del Centre Censier de la universitat parisenca. En tornar a Kalamazzo l'agost, amb Roger Gregoire, va escriure el llibre Worker-Studen Action Committees. May 68. El gener de 1969 acabà d'escriure The reproduction of daily life. En aquest any abandonà la universitat i fundà a Kalamazzo, amb altres companys, la majoria estudiants, la revista Black& Red, de la qual s'editaren sis números. La redacció i la maquetació es va fer al domicili de Perlman i la impressió al Radical Education Project d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Durant la primavera de 1969 viatjà per Europa i a Iugoslàvia va escriure Revolt in socialist Yugoslavia, que fou prohibida per les autoritats comunistes i qualificada de«complot de la CIA». L'agost de 1969, amb sa companya, s'establí a Detroit, on va escriure The incoherence of the intellectual; també traduí a l'anglès, amb altres, l'obra de Guy Debord Society of the spectacle, versió que fou criticada pel seu autor. En 1970 amb un grup de companys creà a Chicago la cooperativa editorial Detroit Printing Co-op, que durant aquella dècada tirà Black& Red i nombroses publicacions i llibres de l'esquerra nord-americana. Entre 1971 i 1976 treballà força, publicant llibres, com ara Letters of insurgents (1976) o Manual for revolutionary leaders(1977), o traduint-ne, com ara l'obra de Piotr Arshinov History of the makhnovist movement, la de VolinThe unknown revolution o la de Jacques Camatte The wandering of humanity (1975). Durant aquests anys, començà a tocar el violoncel en orquestres de cambra durant els caps de setmana. En 1971, amb sa companya, realitzà un viatge amb cotxe per Alaska. En 1976 va ser operat al cor, experiència que li ajudà més tard per escriure i representar l'obra Who's Zerelli?, on criticava l'autoritarisme dels estaments mèdics. Entre 1977 i 1980 es dedicà a estudiar història i realitzà viatges amb Lorraine a Turquia, Egipte, Europa i llocs històrics dels Estats Units. En 1980 començà una història de Detroit i dels seus voltants (The Strait), que con va concloure. La parella ajudà --amb articles (Anti-Semitism and the Beirut Progrom, The continuing appeal of nationalisme, etc.), mecanografiant, corregint proves, etc.-- en la redacció de la revista antiautoritària The Fifth Estate. Entre 1982 i 1983 treballà en la redacció d'una de les seves obres més reeixides Agains his-story, against Leviathan!, on planteja com lluitar contra la civilització contemporània des d'una perspectiva anarquista. En 1983 s'afegí a la secció de corda de la Dearbon Orchestra i el juny de 1985 interpretà els quartets de Mozart i de Schumann en un programa de Physians for Social Responsability. Fredy Perlman va morir el 26 de juliol de 1985 durant una intervenció quirúrgica cardíaca al Henry Ford Hospital de Detroit (Michigan, EUA). En 1989 Lorraine Nybakken publicà la biografia del seu company, Having little, being much, a la impremta de Black& Red.

Defuncions

- Michele Angiolillo Lombardi: El 20 d'agost de 1897 és executat a Bergara (Guipúscoa, País Basc) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Havia nascut el 5 de juny de 1871 a Foggia (Pulla, Itàlia). Va començar a militar en aquesta ciutat en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

***

- Francisco Mares Sánchez: El 20 d'agost de 1941 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Mares Sánchez –el primer llinatge citat també com a Marés. Havia nascut cap el 1895 a Xelva (Serrans, País Valencià) –algunes fonts citen Torrent (Horta Oest, País Valencià). Sa família, d'origen camperol, emigrà a València. Quan tenia 10 anys començà a treballar com a obrer en la construcció i durant les nits assistia a l'escola nocturna. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. Quan la dictadura de Primo de Rivera emigrà a Cuba, on romangué fins la proclamació en 1931 de la II República espanyola. En els anys posteriors milità a València i a Torrent adscrit als Sindicats d'Oposició de la tendència trentista de la CNT. El novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys acusat de la mort de Francesc Puchades Xulià, president de la mesa electoral de Torrent i militant del partit Dreta Regional Valenciana, durant les eleccions del 19 de novembre d'aquell any. Quan el cop feixista de juliol de 1936 residia a Torrent i fou membre del Comitè Executiu Popular de la localitat i un dels tinents d'alcalde de la Comissió Gestora Municipal, alhora que un dels organitzadors de la«Columna de Ferro», de la qual fou comissari d'un batalló. Després de la militarització, la columna esdevingué la 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular republicà i fou nomenat comandant del II Batalló de la Brigada (73 Divisió) i comandant de la Brigada en substitució de Josep Pellicer Gandia que havia resultat ferit. Lluità als fronts de Terol i d'Extremadura. En 1939, amb el triomf franquista, caigué presoner al port d'Alacant i fou internat als camps de concentració d'Albatera i de Los Almendros, d'on aconseguí fugir, integrant-se a començaments de maig de 1939 en el primer Comitè Nacional de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) a València amb Esteve Pallarols Xirgu (José Riera). A finals de 1939, de camí a França després d'haver realitzat una missió a Barcelona, va ser detingut per la policia, tancat a la presó Model barcelonina i, posteriorment, traslladat a Torrent, encara que la premsa franquista no es va fer ressò de la seva captura fins el 5 de maig de 1940. Després d'un temps a la presó Model de València, va ser condemnat a mort en judici sumaríssim d'urgència pel Jutjat Togat Militar de València. Francisco Mares Sánchez va ser afusellat el 20 d'agost de 1941 al Camp de Tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià), encara que diverses fonts citen erròniament altres dates. Amb ell fou afusellat també Francisco Cano Alcaraz, locutor i director de «EA5A.D. Radio Torrente», emissora radiofònica republicana en la qual Mares havia intervingut en alguna ocasió; ambdós van ser enterrats a la mateixa tomba al cementiri de Paterna.

Francisco Mares Sánchez (1895?-1941)

***

- Josep Peirats Valls: El 20 d'agost de 1989 mor a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) el militant, periodista i historiador, figura importantíssima de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme hispà, Josep Peirats Valls. Havia nascut el 15 de març de 1908 a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià), fill de cosidors d'espardenyes. La seva família emigrà a Barcelona i des de petit freqüentà l'Escola Racionalista de l'Ateneu Llibertari de Sans fins el seu tancament per les autoritats, però quan tenia vuit anys es posà a fer feina (en una fàbrica de claus i de tatxes, en una lampisteria, en la fotografia, etc.). Obrer de la construcció i rajoler fins a la guerra, en 1922 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). D'educació autodidacta, durant els anys del pistolerisme i de la dictadura de Primo de Rivera, va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara La Revista Blanca o Tierra y Libertad. Establert a l'Hospitalet de Llobregat, formà part d'una comissió de rajolers en defensa d'un company condemnat a mort durant la dictadura de Dámaso Berenguer. Amb la instauració de la II República espanyola esdevingué secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Barcelona, milità en el grup anarquista«Verdad» de l'Hospitalet, serà un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Catalunya i participarà activament en els ateneus llibertaris. Entre 1934 i 1936 fou membre del comitè de redacció, i després director, de Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936 fou redactor d'Ética. En juliol de 1936 prengué part en els combats al carrer i particularment en la presa de la caserna d'infanteria del Bruc i s'integrà en el Comitè Revolucionari de l'Hospital per la FAI. Més tard participà en l'autogestió de la ciutat. El febrer de 1937 fou delegat per Catalunya al Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València, on es mostrà força dur amb el col·laboracionisme. Aquest mateix any va fer mítings per diverses localitats catalanes (Lleida, Barcelona, Sallent, etc.). Redactor de Tierra y Libertad, després responsable del diari Acracia, es va oposar aferrissadament a la participació de la CNT en el govern defensant un anarquisme intransigent, fet que després dels «Fets de Maig» de 1937 li valdrà ser expulsat d'Acracia. Aleshores marxà als fronts d'Aragó i de Catalunya emmarcat en la 26 Divisió (Columna Durruti ja militaritzada), assolint diverses graduacions militars (sergent, cap de Secció de l'Estat Major de la 119 Brigada i tinent). Assistí al Ple Regional de Catalunya de la FAI en representació del grup «Los Irreductibles» i al Congrés Juvenil de València de 1938. Després de la desfeta, es refugià a França, on fou internat als camps de concentració de Vernet i de Cognac. En desembre de 1939 embarcà cap a Sud-amèrica, on passà set anys a diferents països: Santo Domingo, Equador (1941-1942), Panamà (1942 i 1945). En 1947 tornà a França, on fou elegit secretari general del Moviment Llibertari en l'Exili (CNT-MLE) i desplegà una intensa activitat militant, efectuant nombrosos viatges clandestins a l'Espanya franquista. Reelegit secretari en 1950, afermà la publicació del periòdic CNT en l'exili, però serà per dues vegades empresonat per les autoritats franceses. En 1965, arran del Congrés de Montpeller, la ruptura entre els activistes com ell i la direcció (Montseny-Esgleas) és manifestà. Aleshores entrà en Frente Libertario, l'òrgan de la dissidència anarcosindicalista espanyola (1970-1977). En 1971 s'instal·là a Besiers amb sa companya Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Va escriure nombrosos articles en gairebé tota la premsa llibertària --fent servir diversos pseudònims (Jazmín,Fraternal Lux, Geronés,Sertorio, etc.)--, com ara Acción,Acracia, Asturias,Bicicleta, El Boletín del Ladrillero, Castilla Libre, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Comunidad Ibérica, Crisol,Cultura Libertaria, Cultura y Porvenir,Cultura Proletaria,Ética, Evolución,FAI, Faro, Fragua Social, Frente Libertario, Frente y Retaguardia, Historia Libertaria, Inquietudes,El Luchador, Más Lejos,Mujeres Libertarias, El Mundo del Día, Nahia, Nosotros,Nueva Senda, Polémica,Premsa Libre, La Protesta, El Quijote, Reconstruir,La Revista Blanca, Ruta, El Sembrador, Senstatano, Sindicalismo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Terra Lliure, Tierra y Libertad, Tribuna Confederal y Libertaria,Umanità Nova, Umbral,Universo, Volontà, De Vrije, etc. És autor d'obres d'anàlisi i d'història que han esdevingut de referència, com ara Glosas anárquicas (1932), Revivir (1932), Para una nueva concepción del arte: lo que podría ser un cinema social (1934), Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución (1937, amb altres), Los intelectuales en la revolución (1938), Qunice conferencias breves (1940),Estampas del exilio en América (1950), La CNT en la Revolución española (1952-1953, 1971 i 1988; la seva obra fonamental), La undécima cruzada (1956), El diablo (1958, obra teatral), La Sión hispánica (1961), Breve storia del sindacalismo libertario spagnolo (1962), Los anarquistas en la crisis política española (1964), La práctica federalista como verdadera afirmación de principios (1964), Informe del delegado de Venezuela de lass tareas del congreso de CNT de España en el exilio a que pudo asistir (1965), Polémica sobre el determinismo y voluntarismo (1966, amb Benjamín Cano Ruiz), Examen crítico-constructivo del movimiento libertario español (1967), El anarcosindicalismo en España (1970, amb altres), Comunistas y anarquistas frente a frente (1972), Para una monografía de escritores anarquistas españoles (1972), España,¿transición o continuidad? (1973), Anselmo Lorenzo. Prolegómenos de la CNT (1974), Los anarquistas en la guerra civil española (1976), Cipriano Mera, un anarquista en la guerra de España (1976), Diccionario del anarquismo (1977), Figuras del movimiento libertario español (1977),Perspectivas (1977), Emma Goldman, anarquista de ambos mundos (1978), Figuras del movimiento libertario español (1978), Mecanismo orgánico de la CNT (1979), Emma Goldman. Una mujer en la tormenta del siglo (1983), Les anarchistes espagnols. Révolution de 1936 et luttes de toujours (1989), Historia contemporánea del movimiento libertario (1989), Una experiencia histórica del movimiento libertario. Memorias y seleccion de artículos breves (1990), Anarquismo (1991), Breve historia de la CNT (1991, amb altres), La Semana Trágica y otros relatos (1991),Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (1992, amb altres), etc. Amb la mort del dictador va tornar a Catalunya, establint-se a la Vall d'Uixó, i realitzà nombrosos mítings a partir de la legalització de la CNT. Dotze anys després de morir, en 2001, l'arxiu de Josep Peirats va ser dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Va deixar nombroses obres inèdites. En 2009 sortí publicat un resum de les seves memòries sota el títol De mi paso por la vida.

***

- Maria Occhipinti:El 20 d'agost de 1996 mor a Roma (Itàlia), per complicacions del Parkinson que patia, la militant pacifista i més tard anarquista Maria Occhipinti. Havia nascut el 29 de juliol de 1921 a Ragusa (Sicília). Després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions i provoca una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada i maten un manifestant, fent que s'escampi la insurrecció per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946, quan sortí gràcies a una amnistia. A ca seva va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa. En 2013 s'estrenà el documental Con quella faccia da straniera. Il viaggio di Maria Occhipinti, de Luca Scivoletto.

Maria Occhipinti (1921-1996)

Continua...

---

Avui fa un any era a Ciutadella i penjava aquest post. Ara som a València i em fa mal tot. Finalment, la sessió del Consell d’Administració de què parlava al text enllaçat va ser tan llarga que va acabar la matinada del dia 22. Vaig dormir poc perquè seguia per twitter què estava passant a la Gran Via. Vaig sebre de les llàgrimes irrefrenables dels meus companys, de la tensió que es va viure a la sortida dels membres del Consell d’Administració que van signar la sentència que enviava a l’atur 1.200 persones, que desmantellaria la principal empresa de comunicació al País Valencià. Aquests individus que no han fet res de bo a la seua vida tenen el trist honor d’haver passat a la història per haver signat un dels EROs més durs que s’han perpetrat fins ara a l’estat.

Intent mirar-ho des de la poca distància que em permet estar implicada en aquest cas i pens que en realitat, les llàgrimes i una ràbia infinita continuen acompanyant-nos. En aquest any, els directius que han enfonsat RTVV han complert el full de ruta que algú els va escriure. Un full ple de faltes d’ortografia, amb una gramàtica insuportable i amb un resultat demolidor. El mes de desembre van arribar els primers comiats a la ràdio i el mes de febrer, els de la tele.

Algun dia l’estudiaran, l’ERO. Els alumnes de les escoles de negocis, els de les facultats de periodisme (si encara n’hi ha), els alumnes de les facultats de dret, els alumnes de les facultats de psicologia... tots tenen molt de material per a investigar què ha passat, per què, com ho han fet i quant de mal han escampat pel camí.

En tots aquests mesos han passat un munt de coses, com ara els comiats que es van ritualitzar en aquell centre de formació al cul del centre de Burjassot: ens volien lluny, però ens van trobar solidaris. Els treballadors ens hem organitzat, ens hem fet visibles. Fins i tot hem estat capaços de fer entendre a alguns dels nostres conciutadans que no tots som iguals i que una RTVV és molt necessària i ens han donat algun premi... De tot això n’ha sortit un llibre i molts blogs.

Personalment he conegut en el sentit profund de la paraula algunes persones que per a mi eren autèntics interrogants. M’he endut sorpreses molt grates i també disgustos i decepcions que tardaré a païr...

Ha passat un any. Ja. Encara.

En tot cas, ara qui ha d’estudiar molt bé el cas és el jutge del social del TSJ de la Comunitat Valenciana. Els treballadors necessitam que la justícia ens ratifiqui que no estem bojos, que no som els culpables... Cada dia tenen més fets comprovats per afegir al cas. Imagin com la carpeta creix a mesura que els actuals directius prenen una decisió que intenta corregir les bogeries que van fer els seus predecessors. Això, és clar, hauria d’anar acompanyat de l’escarni públic, de la inscripció dels seus noms a la llista de la infàmia, i, és clar, haurien de respondre amb el seu patrimoni. Això sí... hauria de ser el més aviat possible, per evitar que el cas es podreixi, per evitar que es consolidin certes decisions innacceptables.

- Quan pensen fer els informes aprovats al ple de febrer en referència a l’auditoria? Volem recordar que a més dels informes de la Secretària i del Interventor cal un informe jurídic per confirmar o  no els possibles delictes que s’hagin pogut realitzat en algunes de les actuacions indicades a l’informe i, si és el cas, denunciar-les als jutjats. Pensam que donada la gravetat del tema el retard en el incompliment d'aquesta moció és inadmissible.

Resposta del batle; estan en marxa i no podem tenir una persona dedicada a aquests informes.

Segon el PI fer aquests  informes a la màxima brevetat possible era imprescindible per pactar amb el PP, però continuam esperant. Consideram que tenint en compte que la moció es va aprovar per unanimitat fa ja mig any i que a l'auditoria van sortir greus irregularitat ha hagut temps més que suficient per comanar i fer aquests informes. Que encara no s'hagin fet demostra una irresponsabilitat total i la nostra paciència està a punt d'esgotar-se.

- Quan pensen convocar la reunió per parlar de la situació de la Urbanització i l’Hotel de Formentor?

Respon el batle; quan tingui tota la informació. Ha fet consultes a Turisme a partir de la darrera sentència (veure article sobre el tema).

- Quan i com pensen aplicar la suspensió cautelar a les llicències per a superfícies comercials de més de 400 metres quadrats? En què consisteix el pla de dinamització i dimensió comercial per enfortir el teixit empresarial pollencí què es va parlar a la reunió amb els comerciants?

Resposta del batle, la suspensió ha d'anar acompanyada de l'adaptació al planejament urbanístic, després seria possible. Ens van dir que al pla de dinamització es feien reunions periòdiques, un programa a la ràdio, gratuïtat  a la zona ORA que havia fracassat...

O sigui que els petits comerciants poden esperar asseguts en referència a la suspensió de les grans superfícies comercials. La realitat és que el PP sempre s'ha posat del costat dels grans comerços. Respecte a les reunions pensam que s'hauria de convidar a tots els grups amb representació a l'Ajuntament; més caps són més idees i també es podia donar més continuïtat a aquest tipus de polítiques independentment del partit que governés. 

- Respecte al tancament a la circulació del carrer Metge Llopis al Port de Pollença s’ha estudiat com afectarà això als negocis del carrer? Aquest tancament s’ha fet a partir de qualque estudi de mobilitat? Si es tracta d’evitar perills pels nins del parc infantil, no seria més lògic fer el mateix que al parc de Cecilio Metelo de Pollença; fer un tancament que a més pugui ser total a la nit per evitar els actes de vandalisme.

Resposta del batle; no s'ha fet cap estudi, s'ha fet per indicacions de la policia per garantir la seguretat; hi ha molt de trànsit de nins entre el parc i la plaça. Tancar el parc infantil és una inversió més grossa i a més aquest parc es diferència del parc de Pollença  perquè té molt d'activitat al vespre. 

Pensam que el que s'ha fet a aquest carrer és un nyap, com es va fer la peatonització a la passada legislatura.Es podia peatonitzar bé el carrer, posar bancs... A la fí perllogar la plaça i que el Centre Miquel Capllonch fos el centre de tota una zona peatonal.

L'1 de juliol el PI exigia al PP a les negociacions per entrar a l'equip de govenr que en la màxima brevetat possible sortissin els informes de l'auditoria... Encara esperam

Antes de acabar esta serie de escritos sobre Santiago Rusiñol y Mallorca, hay un aspecto que puede ser curioso sobre las relaciones entre Rusiñol y aquellos intelectuales mallorquines del, por indicarlo de alguna manera, sector catalanista.

La estancia más prolongada de Rusiñol en Mallorca fue la de 1902. Rusiñol se reunió y participó en las reuniones de Can Alcover y del Salón Beethoven de Palma. También en Sóller acudía a las veladas del Círculo Solleric. Fue en Sóller donde se dio un homenaje a Rusiñol. De este homenaje Margalida Casacubierta i Rocarols nos dice en su Tesis Doctoral sobre Rusiñol:

Santiago Rusiñol: Dijous Sant a Pollença (1902)

L'estada del pintor barceloní a Sóller va oferir un pretext inmillorable als components del Círculo per organitzar una gran festa d'homenatge que va mobilitzar en bloc la intel·lectualitat mallorquina. No es tractava d'una vetllada literàrio-musical qualsevol. Hi van participar, a més de l'homenatjat, Gabriel Alomar, Miquel S. Oliver, Joan Alcover, Miguel Sarmiento, Pere Serra, Francisco Blanes i Viales, Antoni Noguera, Joan Marquès i els representants de la societat esportivo-cultural, Jaume Torrens i Pere Alcover, germà del poeta i notari de la ciutat. Comptat i debatut, els principals promotors, durant aquests anys del tombant de segle, de la modernització de la societat illenca a través d'un projecte d'integració cultural i, en darrer terme, nacional, de les terres de llengua catalana. Els parlaments de Gabriel Alomar -"La interpetració artística de Mallorca"- i de Joan Alcover -"Rusiñol i el modernisme"- són un clar exponent del sentit que tenia per a la intel·lectualitat mallorquina la presència de Rusiñol a l'illa. Aquest, reconegut per tothom com el pare i el profeta del modernisme i representant emblemàtic de l'Artista, era considerat com el pont d'enllaç perfecte entre una Catalunya cosmopolita, moderna i conscient de la seva idiosincràsia -l'ideal, aquell "fi determinat i notori" que feia Catalunya superior, segons Alomar, "al nivell mig d'Espanya" -, i una Mallorca ensopida, passivament contemplativa, sotmesa al jou del caciquisme i del funcionariat estatal, però proveïda, en canvi, d'uns atributs naturals que podrien oferir a una societat materialista i prosaica com la catalana la dimensió espiritual que li mancava per assolir la plena harmonia. [...]

Continúa la Tesis Doctoral unos párrafos después:

Santiago Rusiñol: La vall Sóller (1903)

Rusiñol, en efecte, va prendre part activa en el procés de modernització cultural de determinats sectors de la intel·lectualitat mallorquina: va ser testimoni d'excepció dels primers èxits de Miquel Costa i Llobera a Barcelona, tingué un paper rellevant en l'homenatge que es va retre al poeta a Palma quan va assolir el mestratge en Gai Saber l'any 1902 i participà en l'ambiciós projecte del Grand Hotel, símbol per excel·lència de la modernització i regeneració econòmica de l'illa daurada. La seva presència contribuí també a incentivar l'activitat teatral mallorquina i la seva pintura va suposar un pas important en el procés de mitificació de la realitat illenca. Però, sobretot, Santiago Rusiñol va oferir als mallorquins més inquiets un model d'actuació com a artista i un discurs ideològic que va contribuir en gran manera a l'edificació del mite. En uns moments en què el mite es construïa a l'una i a l'altra banda de mar, apel·lant a una vaga idea de comunió cultural, geogràfica i ètnica, i quedava justificat en nom d'un projecte, igualment vague, anomenat indistintament regionalista o catalanista -potser fins i tot modernista-, la figura de Santiago Rusiñol -l' outsider, el sacerdot de l'art, l'activista cultural- constituïa una peça realment estratègica dins l'engranatge d'un incipient catalanisme polític que intentava sustentar-se sobre la idea dels països catalans. Ara bé, a mesura que aquest projecte, en mans de la cada vegada més potent Lliga Regionalista, es va anar definint ideològicament, Rusinol va quedar paulatinament relegat a un terme secundari, mentre la funció d'enllaç cultural que ell havia assumit des del punt de vista de l'intel·lectual modernista, dissolvent en el seu activisme, requeia en intel·lectuals com Josep Carner. El procés de selecció estètica i ideològica que es va portar a terme des de les pàgines de la revista Catalunya i, sobretot, des del baluard de La Veu de Catalunya va bandejar, amb Santiago Rusiñol, algun dels intel·lectuals illencs que més havien contribuït al desvetllament de Mallorca. És prou conegut el cas de Gabriel Alomar, desplaçat a partir de 1904 del grup d'escriptors mallorquins que, en un primer moment, abans que aquest exposés públicament a l'Ateneu Barcelonès les bases profundament progressistes del seu pensament, constituïen en bloc el model estètic i ideològic propugnat per Carner. Diferències ideològiques més que no pas estètiques en el cas de Gabriel Alomar, ideològiques i estètiques pel que fa a Santiago Rusiñol, van relegar tots dos autors a uns espais alternatius a la cultura "oficial" -si és que es pot utilitzar aquest terme excessivament pretensiós- que, a partir de 1906, es coneixeria amb el nom de noucentisme.

Margarida Casacubierta i Rocarols: Santiago Rusiñol: Vida, literatura i mite, págs. 475 - 478; 4º pdf

Yo tengo que agradecer a Margalida Casacubierta sus trabajos sobre Rusiñol pues su libro "Des de les illes" (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999. Biblioteca Marián Aguiló, 29) ha sido el que me ha dado la relación de los artículos periodísticos que Rusiñol publicó sobre Mallorca e Ibiza.

Escriptors i artistes en la lluita contra la dictadura.

Pel desembre de 1976 alguns membres de la direcció d'OEC érem a la presó de Ciutat: Josep Capó, Jaume Obrador i jo mateix. Per part del MCI hi havia n'Isidre Forteza; pel PORE, en Ramon Molina de Dios, na M. Dolors Montero. Hi eren també altres companys empresonats a ran de la manifestació del 12 de novembre. Record en Pere Ortega, n'Antoni López López, na M. del Carme Giménez Ruiz, en Manuel Carrillo...

El 20 de Desembre de 1976 el grup Criada repartia un comunicat de solidaritat amb nosaltres. Era una de les primeres vegades en la història de la plàstica mallorquina que un grup col.lectiu d'artistes s'implicava tan directament en la lluita activa contra el feixisme. El full deia textualment:

"CAMPANYA SOLIDARITAT SANCIONATS I EMPRESONATS
"Comunicat 'CRIADA': 'CRIADA', que S'OPOSA AL CAPITALISME, s'oposa també a qualsevol forma que empri aquest sistema per a explotar l'home. S'oposa, per tant, al muntatge galeria-geni i a les implicacions comercials que comporta. 'CRIADA' participa en aquesta mostra perque l'acció, encara que desenvolupada en un marc essencialment capitalista, té com a finalitat el suport als qui lluitaren per la llibertat en les jornades de mobilització pacifica del 12 de novembre".

La lluita cultural antifeixista i anticapitalista arribava també al camp de la plàstica. El grup que va treballar més dins d'aquesta línia fou precisament CRIADA. Aquest col.lectiu recull moltes de les experiències anteriors de la mostra d'Art pobra (Katy Bonnín, Tinus Castanyer, Miquel Àngel Femenies i Gabriel Noguera, entre d'altres). Es tractava de lluitar contra la pastisseria del paisatgisme i els esfereïdors quadres de plàtans i pomes i flors que embrutaven, d'ençà del final de la guerra civil, els ulls dels mallorquins. ¿Hi havia res de millor, per a amagar la sang dels tres mils assassinats pel nacionalcatolicisme feixista, que un paisatge d'una idil.líca cala, o unes flors dins d'una gerra? La pintura, la literatura, el teatre, la poesia, havien servit durant quasi quaranta anys per ajudar a fer tranquil.lament la migdiada als assassins i especuladors. Ara es volia acabar amb aquesta migdiada, amb l'"art" com a decoració de menjadors de nou-rics, oficines bancàries, xalets de multimilionaris... Es criticava ferotgement el mercantilisme del podrit món de l'art burgès. La conversió de l'obra d'art en simple mercaderia. És a dir, el quadre, l'escultura, com a objecte d'especulació i forma d'obtenir plusvàlues. Aquesta primera exposició és va fer el mes d'octubre de l'any 1971 en els baixos de la llibreria Tous.

Abans de la protesta de l'Art pobra, dels artistes que s'agruparen al voltant d'Ensenya 1 i de Criada, hi hagué igualment les experimentacions de Tago, fundat l'any 1959 i que estava compost per Miquel Morell, Caty Juan, Rafel Jaume, Manuel Picó, Fraver, Vélez, Joan Palanqués, Joan Gibert, Rivera Bagur, Pere Quetglas, Francisco Carreño, Merche Sofia Pintó, Juan Garcés, Teresa Heydel... Hem parlat sovint amb l'amic Miquel Morell de la protesta artística que significà en el seu temps el grup Tago (i més endavant el grup Bes). Pens que molts dels dibuixos i escultures de Miquel Morell (especialment les seves "escultures" amb filferro) s'avancen -potser d'una manera inconscient, car no ho teoritzaren- en molts dels plantejaments dels components de la mostra d'Art pobra, Ensenya 1 i, fins i tot, Criada.

La primera mostra d'Ensenya 1 tengué lloc del sis al trenta-u d'agost de 1973 a la Galeria 4 Gats de Ciutat. Hi participaven Tomeu Cabot, Ramon Canet, Sara Gibert, Marcelino Grandes, Gerard Mates (del qual ja hem parlat en un capítol anterior), Miquel Àngel Femenies, Andreu Terrades i Steva Terrades. Com explica Mª José Coromines en el catàleg Aproximació a l'avantguarda a Mallorca (pàg. 24): "La idea comuna, tant del galerista Ferran Cano com dels artistes participants a la mostra, era sens dubte el rebuig a les característiques tradicionals de plantejament i funcionament d'una galeria comercial".

Però, dins aquesta trinxera de lluita cultural antisistema, el col.lectiu que més renou armà a les darreries del feixisme va ser, sens dubte, el grup d'artistes que s'uniren sota el nom de Criada. En l'opuscle abans esmentat (Aproximació a l'avantguarda...), Coromines n'explica l'origen (pàgs. 24-25): "El 1974, un any més tard que l'exposició als 4 Gats, coincideix en el fet que molts dels artistes d'una mateixa generació anaven a classe de dibuix de nu a la Reial Acadèmia de Sant Sebastià del carrer de l'Almudaina, on familiarment es deia Ca n'Oleo, un lloc on també anava a dibuixar el veterà Casimiro Tarrassó, quan passava llargues temporades a Mallorca. A la sortida de classe, molts d'aquests artistes es reunien al bar Moderno de la plaça de Santa Eulàlia, on feien tertúlies molt animades en les quals es parlava, sobretot, del sentit que tenia l'art establert. Es parlava contra aquest art i contra els certàmens que es realitzaven i que significaven la continuïtat d'aquesta manera d'art, i vers la qual tots se sentien identificats en una postura contrària". En la primera exposició del grup Criada (a la Llibreria Tous) hi participaren: Katy Bonnin, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Tinus Castañer, Miquel Àngel Femenies, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicente Torres i Miquel Trias.

Miquel López Crespí

Escriptors i artistes en la lluita contra la dictadura.

"La revista Cort: Carlos Meneses, Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Jerónimo Blanco, Alexandre Ballester, P. Bonnín, Llorenç Capellà, F. Díaz de Castro, Andreu Ferret, Josep Melià, J. M. López Nadal, Jordi Solé Tura, Sebastià Verd, Jaume Santandreu, Tomeu Bennàssar, Gabriel Janer Manila, Margarida Capellà, Josep M. Llompart i un llarg etcètera".

La revista Cort, dirigida per l'escriptor i periodista Carlos Meneses, era una clariana de llibertat en les darreries del franquisme. Hi vaig col.laborar una llarga temporada i mai no hi vaig tenir cap problema, malgrat els "cappares" sabien que era militant de l'. Sovint els comunistes d'OEC hi publicàvem algun comunicat que -la majoria d'ocasions- havia estat rebutjat per la premsa oficial (els diaris oficials només consideraven "comunistes" els carrillistes partidaris de la reconciliació amb la burgesia i el feixisme). Entre molts d'altres col.laboradors record Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Jerónimo Blanco, Alexandre Ballester, P. Bonnín, Llorenç Capellà, F. Díaz de Castro, Andreu Ferret, Josep Melià, J. M. López Nadal, Jordi Solé Tura, Sebastià Verd, Jaume Santandreu, Tomeu Bennàssar, Gabriel Janer Manila, Margarida Capellà, Josep M. Llompart i un llarg etcètera.

Mentrestant, continuaven les activitats contra la comercialització burgesa de l'art per part del grup Criada. El número 757 (pàg. 6) de Cort (corresponent a la setmana del 18 al 25 de juny de 1976) informava dels atacs (i posterior prohibició per part del delegat del Govern feixista) a l'exposició que el col.lectiu havia realitzat en el Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears (COACB), és a dir, en unes sales del Palau de Ca la Torre. A Cort informaven damunt la repressió franquista en contra de l'art i dels artistes: "'Criada 74'" son cuatro montajes que han sido efectuados todos ellos de manera colectiva por seis jóvenes autores de la isla -Àngel Muerza, Miquel Àngel Femenies, Carme Roig y Ramon Valentí- y que ya había sido presentada, también con problemas, en la ciudad de Alcúdia en el verano pasado". El franquisme aixecà acta notarial de "el insulto a las Fuerzas de Orden Público" que representava l'exposició. La intenció gens amagada dels agents de la repressió era empresonar els artistes. I ja érem a una data tan avançada de la transició com el juny de 1976! Les esperonejades del feixisme semblaven no finir mai!

En Damià Ferrà-Ponç, defensant els artistes represaliats, escrivia des de la seva secció (Cartas desde la colmena) una enèrgica protesta sota el títol "'Criada' y los fantasmas". De primer, en Damià feia una petita introducció recordant quina havia estat -i era encara!-, dins d'una societat de classes, la funció de l'art i els artistes. Escrivia: "El Arte ha sido durante siglos una simple decoración del poder. En el pasado, se confirió al artista la misión de contribuir a una imagen noble y elevada de quienes ejercían el control de la sociedad. La Historia ha dejado constancia de artistas que no se resignaron a su papel servil. El poder controlaba el mundo artístico y lo utilizaba, sin demasiados conflictos, para sus propios fines.

Però ara parlàvem d'aquells anys il.lusionats, de fondes esperances revolucionàries, del final de la dictadura. En Damià Ferrà-Ponç, en l'article que comentam, deixava constància per a la història de les darreres urpades del feixisme contra els artistes. Fent memòria, denunciant, escrivia: "En 1975 fueron retiradas -a los pocos minutos de haberse expuesto- de las calles de Alcúdia una figuras del grupo 'Criada'. Se habló de si representaban uniformes policíacos o seguidores del pintoreco Blas Piñar. Eran los tiempos de Carlos de Meer y el búnker local campaba a sus anchas. Los artistas se habían limitado a exponer una figura con uniforme nazi -en realidad el antisemita Streicher, ejecutado en Nuremberg- cuya cabeza había sido substituida por la de uno de los del grupo -Miquel A. Femenies- con casco de motociclista. La de civil era Bao Dai con corbata de franjas azules y rojas. Se habló de los colores de 'Fuerza Nueva', se olvidó que correspondían también a los del Barcelona C. F. ¿Cómo acusar a los artistas de utilizar uniformes policiacos y aludir al grupo político de Piñar?". En Damià acabava el seu escrint dient: "La exposición 'Criada' recientemente inaugurada en el Colegio de Arquitectos ha sido clausurada por orden gubernativa. La nota oficial justifica la medida a partir de dos obras: una alusiva a Franco y otra a los interrogatorios policiales".

Un poc més endavant serien Horacio Sapere, Páez Cervi, Ferrer Vicedo, N. Cacho Chacón i Marianne Cortés els que rebrien -aquesta vegada molt més violentes- els cadells del feixisme. Però d'aquests nous combats contra les concepcions burgeses i feixistes damunt l'art, en parlarem en el proper capítol. La lluita contra el feixisme, en aquest any de 1976, abraçava ja tots els camps de la lluita de classes (ni les galeries d'art podien romandre al marge de l'onada revolucionària que sacsejava l'Estat). Els dèbils partits d'esquerra d'aleshores, com de costum, portats per un obrerisme mal entès (i aquí també hi puc incloure el meu partit, l'OEC), creient que la lluita de classes tan sols consistia en demanar augment de sou i res pus, romania indiferent a tots aquests aspectes de la lluita en contra de la burgesia i el feixisme. A poc a poc anàrem constatant els pocs revolucionaris que hi havia de veritat dins de les nostres fileres!

Miquel López Crespí