Antonia realiza un comentario en Alta mar y me deja un enlace: Arquitectura defensivo - militar de Menorca, una magnífica web sobre este patrimonio tan importante en toda la geografía isleña que, durante muchos siglos fue tierra de frontera.

Arquitectura defensivo - militar de Menorca

La historia de Menorca es fascinante. Por ella han pasado muchos pueblos que la han conquistado o la han codiciado por su posición estratégica en el Mediterráneo, lo que forzosamente derivó en la necesidad de protección. Los primeros vestigios de antiguas defensas, como bien dice el Sr. Fornals, los encontramos en la época talayótica, en sus murallas, “talaiots”, …

Con el transcurso del tiempo, han sido muchas otras las estructuras defensivo-militares que han dejado su huella en la isla: torres, atalayas, fuertes, castillos, fortalezas, refugios, ...

De todos ellos hablaremos en este blog.

Este blog nace a raíz de la escasa información que se puede encontrar actualmente en internet sobre esta arquitectura defensivo-militar en Menorca, y de la admiración hacia D. Francisco Fornals, gran conocedor e investigador de nuestro Patrimonio e incansable luchador en promover su conservación.

Su objetivo es difundir y dar a conocer este patrimonio, como un aliciente cultural y turístico más por el que visitar y conocer Menorca.

Sus contenidos se han basado en el estudio y empleo de bibliografía, artículos y otras publicaciones existentes, además de contar con la inestimable colaboración del Sr. Fornals, quien desde su espacio en el blog nos irá introduciendo en este magnífico legado histórico.

Esperamos que estas páginas te animen a conocer más nuestro Patrimonio, a valorarlo y a conservarlo.

Antonia Sánchez

La web es magnífica con todo el patrimonio que Menorca tiene en cuanto a fuertes, castillos y fortalezas, como el Castillo de San Felipe, La Mola, el Fuerte de Malborough o el Castillo de San Antonio. No faltan obrar singulares como el Hospital de la Isla del Rey o el Museo Militar de Menorca, el Camí d'en Kane o los refugios antiaéreos de Alaior. El capítulo dedicado a las torres y atalayas es amplio.

Presenta un apartado dedicado al glosario; otro a Galería de imágenes; y otro a Itinerarios. Mención especial merecen los artículos de D. Francisco Fornals Villalonga, quien ha sido muchos años el Director del Museo Militar de Menorca y es miembro de la Real Academia de la Historia.

Muchas gracias, Antonia, por este enlace. Webs así nos son necesarias para conocer la historia de estas islas.

 Fa uns dies CiU va publicar al seu bloc el pacte que han signat amb PP i Lliga, agraïm la publicació del mateix, una publicació normal i lògica però que a anteriors pactes semblava un secret militar

Anteriors articles sobre el tema

- L'estabilitat del corró o del consens

- El pacte PP-PI 1

- El pacte PP-PI, una pèssima notícia. 2

Respecte a l'anterior pacte de govern entre el PP i la Lliga no ha canviat l'objectiu "l'estabilitat" però han desaparegut punts que no sabem si es mantenen o no: com aprovar un reglament orgànic de funcionament dels plens municipals,  el Programa d'Actuació Municipal (PAM),l'esponjament de les zones turístiques com l'Hotel Don Pedro, atendre la problemàtica de l'Ullal i Cala Carbó, construir les noves infraestructures de la Policia Local al terreny de devora l’aparcament del CP Joan Mas, realitzar un catàleg de procediments per tal de simplificar i reduir el temps d’espera dels ciutadans (reforma administrativa i Carta de Serveis)...

En referència al nou pacte trobam molt de punts que no aporten res per trobar-se ja en marxa,  ser massa generals o no necessitar cap pacte pel seu compliment ja que hi ha mocions aprovades que no comentarem

Al pacte no hi ha cap referència als informes de l'auditoria que teòricament fa més d'un mes Convergència "exigia al PP que sortissin amb la màxima brevetat possible". 

És irònic que els mateixos responsables de la pèrdua de temps i doblers que va significar el projecte impossible de l'auditori d'en Moneo ara parlin de "acondicionar pàrquing de Can conill. Reconvertir-lo en un espai multifuncional a l'aire lliure". Per què han triat aquest aparcament per fer un espai multifuncional a l'aire lliure? Nostàlgia. Igual d' irònic és que ara parlen de que l'edifici Capitol pugi ser la solució definitiva a la manca d'infraestructures culturals a Pollença quan al seu dia es van oposar a aquesta possibilitat.

Ens preocupa que es continuï amb la idea d'ampliar espais esportius; pista polivalent descoberta al Port de Pollença, pistes de pàdel al moll i a Pollença... Nosaltres insistim en que aquesta política es totalment equivocada, el dèficit de Pollença no és el nombre d’instal·lacions sinó  la seva gestió .Per això cal dotar a l’àrea d’esports d’una estructura organitzativa que permeti un major eficiència en la gestió.  En quant a les instal·lacions cal realitzar un  Pla de gestió i manteniment de les instal·lacions incloses les escolars.

Temes que ens semblen positius són no ampliar les dedicacions exclusives, potenciar el jaciment arqueològic de Boquer, crear un parc públic per a persones majors complementari del centre de dia i arreglar el camí del Puig.

A l'espera que aquesta setmana es deleguin les àrees als regidors de CiU (un tema també prou sorprenent) nosaltres continuam considerant que el millor per Pollença aquesta legislatura ha sortit quan el govern en minoria, com continua sent aquest govern PP-PI, ha hagut de cercar el consens amb la resta de partits polítics com per exemple els pressuposts del 2012 i 2103.

Necessitam un equip de govern que faci complir els acords del ple . Els ciutadans van votar la pluralitat al ple, una  pluralitat que és una riquesa i que es pot convertir en estabilitat des del consens i el diàleg, amb tots els partits polítics.

(publicat al dBalears) 

El desembre de 2010, el govern Zapatero va resoldre una incòmoda vaga de controladors aeris (era un llarg pont de la Constitució, segur que ho recordau) amb l’expeditiu mètode d’enviar-hi l’Exèrcit. Bauzá i Camps també tenen tirada a les solucions militars: han llançat un torpede a la línia de flotació del sistema educatiu i l’acompanyen amb estratègies d’inspiració tan castrense com la destitució de directors o la imposició als centres de projectes lingüístics no aprovats pels consells escolars. Manu militari, que diuen en llatí. No podem descartar, per tant, que la cosa acabi com la vaga dels controladors: amb sergents, subtinents i capitans als llocs de comandament de les escoles i els instituts.

No seria una mala solució, almenys des del seu punt de vista: l’objectiu final de la política educativa deBauzá, que no és cap altre que l’extermini del català, es veuria francament afavorit. No podem dir el mateix de l’aprenentatge de l’anglès, un idioma que no deu ser el punt fort dels nostres militars, però aquesta sempre ha estat en realitat una qüestió secundària: més encara, ara que Anglaterra torna a ser l’enemic. El problema dels docents que es posen camisetes verdes (que no són verd caqui) es podria resoldre, sense necessitat dels farragosos expedients, amb l’habilitació d’una aula com a calabós. I de recursos pedagògics, no en faltarien: allà on es cantava La lluna, la pruna es podria cantar El novio de lamuerte, i tan contents. Quedaria el problema de què fer amb els professors de català, però els que heu fet la mili ja ho sabeu: a l’Exèrcit sempre li van bé els reclutes que serveixen cafè als oficials.

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

Santiago Rusiñol publicó en La Almudaina de Palma unos pocos artículos en los que, de alguna manera, criticaba a la sociedad isleña en cuanto a su relación con los artistas y con el arte. Además de Gelabert, Rusiñol hizo amistad con el pintor Cristòfol Pizà Bennàsser, «Salero» (1850 - 1936). Este pintor fue becado por la Diputación Provincial para realizar estudios en Roma. Pasó unos años en Roma, París, Nimes y Barcelona. Hacia 1900 ya había regresado y vivía en Sóller.

Pizá

Al llegar a Sóller pregunté por Pizá. —Le hallarà V. en su casa— me dijeron. —Es hombre muy franco, muy bueno, pero un poco loco— ¿Loco? — pregunté—. Es decir, loco: tiene cosas que aquí las juzgamos de loco. Por lo demàs, esté V. tranquilo, porque no hay hombre mejor en el mundo. Fui a encontrarle, llamé a su puerta y abrió él mismo, llevando la paleta en la mano. Miréle detenidamente, algo escamado, pero me tranquilizó enseguida su semblante y su sonrisa. El hombre que sonríe no está loco, pensé. Los locos, ríen o lloran, pero no sonríen. Además, tenía los ojos muy grandes, con luz bondadosa, facciones acentuadas, pero conservando en los pliegues esas señales en las caras donde la bondad no se apaga, pelo entrecano y recio pero sin enmarañada locura, y todo en él destilando excelencia de alma y distinguidas maneras.

Por la parte externa no asoman los síntomas de la locura, pensé. Veamos, hablàndole.

Y hablamos.

Hablamos, y ni un momento pensé que desentonara. Al contrario. Con acento extranjerado, del hombre que ha pasado mucho tiempo andando por esos mundos, demostraba ingenio, reflexión, sátira moderada, conocimientos de su arte, erudición de su época y de otros tiempos y, sobre todo, entusiasmo. A cada palabra, evocándole el recuerdo de alguna obra maestra, hacía ponderaciones inauditas; a cada recuerdo de su tiempo pasado en Roma o en Francia, asomaban las lágrimas, las absorbía hacia adentro a fuerza de exclamaciones; a cada amigo que hacíamos desfilar en nuestra conversación, parecía que el amigo venía a vivir con nosotros de tal modo le abría los brazos y le dirigía la palabra, y hablaba, elogiándole, lo mismo que si no estuviera ausente.

Pues señor, ¿por qué estará loco este hombre?

Entramos en el estudio. Tal vez aquí el pincel nos dirá lo que ha callado el semblante y la palabra. Tampoco. El estudio era un nido pequeño como un palomar colgado delante del valle de Sóller, con sus inmensas montañas de plomo en el anfiteatro del fondo, con sus cresterías de oro y sus flameantes nubes envolviendo los picachos con sus suavidades de sombra, y naranjos al pie del monte, miles de naranjos, todo un vergel de hoja oscura. Allí pintaba y vi sus cuadros, y tampoco loqueaban sus cuadros. Eran del hombre que ha visto y ha estudiado, más bien prudentes que atrevidos, más entonados que chillones, más equilibrados que audaces, más de hombre reflexivo que de artista genial u hombre aturdido.

Me volvía loco buscándole su locura.

Salimos y empezamos a correr Sóller y el campo, a la caza de sus paisajes y bellezas, y a hablar como buenos amigos. —Ve V., me dijo—, yo hace poco que volví a Sóller, mi patria, y volví... porque es mi patria. Estuve muchos años fuera, muchos, como suelen estar aquí los jóvenes; y como también vuelven ellos, pero con una sola diferencia... que casi todos vuelven ricos, y yo, pobre.

—Mal, me dije (primera señal de locura)—. Aquí van a la guerra del dinero, digna tal vez, pero de táctica muy distinta de la nuestra. Y su victoria es hacerse rico. Yo fui a la guerra del arte, cuya lucha es tal vez más encarnizada, terrible, y cuya victoria es vivir como los pájaros: de primaveras y canciones. Con su botín, el que vence puede construir palacios con jardines, muebles de lujo, pianos de lujo, y hasta casarse de lujo y tener hijos de lujo. Con el nuestro, hasta el nido que escogemos tiene que ser de alquiler y sólo nos quedan las flores, y aun ni las flores, el perfume de las flores, que éste no hay quién pueda acapararlo (segundo síntoma). —¿Y cómo encontré el pueblo? Un campanario patinado por el sol que había, venerable como un anciano con la frente llena de arrugas y coronado de golondrinas, lo derribaron sin piedad los poderosos y construyeron ese nuevo, tan de lujo como sus muebles de lujo. El torrente que corría entre tapias de verdor, lo encauzaron, lo metieron entre cajones de lujo, y aquí lo tiene V., urbanizado, como un torrente recluta. Yo gritaba al principio, protestaba, me dolía de que dispararan a mi pueblo, que le llenaran su amor de afeites, pero... —Pero le tomaron por loco..., dije yo. —Eso es, y los niños me apedrearon, y los padres de los niños añadieron a la brutalidad instintiva la brutalidad consciente.

Realmente, mi amigo estaba loco.

Querer respetar las reliquias del pasado en estos nuestros venturosos tiempos, tan amantes del cuerdo positivismo; querer que el propio torrente corriera alborozado entre las breñas incorrectas, marcadas sin discreción por la torpe Naturaleza en nuestro siglo de orden; aspirar el aroma de azahar y deleitar los sentidos en su nítida blancura, allí donde se exporta la naranja, y pintar, sobre todo pintar, pasarse la vida en cosas tan baladíes, cuando hay cuestiones pendientes tan graves como el padrón municipal, el alquiler de los consumos, la ley de los secretarios y tantos asuntos de urgencia a que aplicar facultades. Vivir soñando despierto, cuando ya no se sueña ni en sueños. Era realmente de locos.

Pizá era de esos locos tristes, de esos solitarios de poblado, más solitarios y más tristes que los santones del desierto, de esos anacoretas del arte que, replegados en sí mismos, vagan por entre la gente como en un mar desconocido; monologuistas impertérritos que no siguen la batuta de la orquesta de su pueblo, que cuando los demás ríen, lloran solos porque no han visto reír, y hablan solos en el desierto de su alma, y su preocupado espíritu, distraído en sus propias vibraciones, llega tarde a los convites del pueblo y a los duelos generales.

Pobre pueblo, el que no comprende a esos locos. ¡Y pobres cuerdos, los que viven sin un átomo de esa sublime locura! Su nombre anónimo, como lo es su dinero, como lo es el orden, como lo es la vulgaridad. Las hormigas que no comparten el trigo con las aladas cigarras tienen repleto el granero, pero tienen el alma muerta, y vale más ser loco con alma que cuerdo pero desalmado.

Santiago Rusiñol: "Pizá" (La Almudaina, 5 - XI - 1902)

Cristòfol Pizà: "Jardí de Sóller"

Hace dos años, en el 2011, en Can Prunera de Sóller se realizó una exposición de la obra de Pizá al cumplirse el 75 aniversario de su muerte.

Tiene el pintor una calle con su nombre. Hay una anécdota curiosa relacionada con ella. La encuentro en la web de Can Prunera:

Tot i ser un pintor amb unes excepcionals condicions per al retrat, quan s’instal·là a Sóller vivia amb escassos recursos econòmic. El 1929 l’Ajuntament de Sóller aprovà dedicar-li un carrer de la vila; quan el batle, l’apotecari Josep Serra Pastor, anà a anunciar-li la notícia tot dient-li que ja tenia un carrer a Sóller, en Salero sorneguer li respongué: «I en lloc d’un carrer, que no me podrien donar una casa i no hauria de pagar el lloguer d’aquesta?».

Las imágenes las he recogido de la web de Can Prunera y, la del jardín, de Paraíso Balear.

Ahir férem pública una proposta del Grup Parlamentari Socialista sobre la necessitat de modificar el Reglametn del Parlament de les Illes Balears, i tot seguit algun diputat del PP ja em parlava d'oportunisme i de que haviem de respectar l'actual reglament, pactat durant la legislatura passada. Certament les regles del joc podrien semblar vàlides, segurament ho són, però per començar el Govern ja no compleix amb el que regula l'actual Reglament: l'article 15.2 del Resglament estableix entre els drets dels Diputats i Diputades el dret a rebre la informació que requereixin del Govern en un termini no superior a 20 dies, i val a dir, a tall d'exemple, que a hores d'ara encara hi ha rpeguntes presentades el juliol de 2011 sense contestar per part del Govern.

Però no és aquest incompliment el que ens duu a pensar en la necessitat de modificar el Reglament, és sobretot una dada: durant aquests dos primers anys de legislatura s'han presentat, per part de l'oposició, fins a 18 sol·licituds de compareixença del President del Govern, i a TOTES la resposta ha estat negativa. Sempre negatiu, sempre negant-se a comparéixer per explicar qüestions relacionades amb l'economia, els retalls socials, la remodelació del Govern... temes "insignificants" des del punt de vista del PP i del President.

Entre d'altres coses, per tant, proposarem que s'estableixi l'obligació del President del Govern de comparéixer a petició de l'oposició un mínim de vegades per període de sessions, el que consideram un avanç.

Anirem explicant altres de les mesures que proposam.

Anarcoefemèrides del 13 d'agost

Esdeveniments

- Atemptat de la Bande Noire: Durant la nit del 12 al 13 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta de miners anarquistes, comet un nou atemptat contra el clericalisme netejant a la seva manera la pagesia de beateries que fan nosa. Després de tombar la creu de terme de Bois du Verne, la nit del 5 al 6 d'agost, i la d'Alouettes, durant la nit de l'11 al 12, la creu de terme de Bois Roulot coneix la mateixa sort durant aquesta nit. Aquesta campanya provocarà un sobresalt en la comunitat religiosa i inquietarà les autoritats davant la proximitat de la festa de l'Assumpció del 15 d'agost.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

- Vaga general de 1917: El 13 d'agost de 1917, enmig d'una important crisi política, esclata a l'Estat espanyol una vaga general de grans dimensions. L'atur fou total a les capitals importants i a zones productives: Barcelona, València, Saragossa, Alacant, Madrid, Bilbao, Astúries, Galícia, Guipúscoa i a nuclis industrials del País Valencià (Alcoi, Elx) i d'Andalusia; el sector camperol no fou mobilitzat. A Biscaia i a Astúries la confusió fou enorme ja que havien preparat una vaga insurreccional i en alguns llocs no van arribar les instruccions que la vaga fos pacífica. Més de 100.000 obrers es van fer els amos de tot Biscaia. A Barcelona es van aixecar barricades i a Madrid manifestacions tumultuoses recorregueren Cuatro Caminos. El dia abans s'havia format un Comitè de Vaga a Madrid format per la Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i llancen un manifest signat per Largo Caballero i Daniel Anguiano, per la UGT, i per Julián Besteiro i Andrés Saborit, pel PSOE. El dirigent socialista Pablo Iglesias opinava que la vaga s'havia de declarar en solidaritat amb els obrers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, en vaga des del dia 10 d'agost a València i a Aragó, però la seva opinió no va ser atesa i es declarà com a una vaga política destinada a demanar «la constitució d'un govern provisional que assumeixi els poders executiu i moderador i prepari la celebració d'eleccions sinceres d'unes Corts Constituents». En el Manifest es fa al·lusió a les Juntes de Defensa --moviment de protesta dels oficials de l'Exèrcit en contra del Govern d'Eduardo Dato--, a l'Assemblea de Parlamentaris --grups de la burgesia parlamentària (regionalistes, reformistes, radicals i socialistes) oposats a la monarquia oligàrquica-- i a la vaga dels ferroviaris. Arran d'aquest Manifest els socialistes informaren els republicans, els parlamentaris i les Juntes de Defensa, i es va constituir una junta formada per Melquíades Álvarez, Alejandro Lerroux, Pablo Iglesias i Largo Caballero. Els anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) van secundar la vaga general per qüestions ètiques, encara que no estiguessin d'acord amb el seu plantejament polític. A causa del caire que prenien els esdeveniments, el Govern va treure l'Exèrcit al carrer. Les «Juntes de Defensa Militars» no va fer costat el moviment revolucionari --com havia passat cinc mesos abans a Petrograd en iniciar-se la Revolució russa-- i al carrer ofegaren la revolució violentament. A Madrid, a Cuatro Caminos, la multitud és metrallada. A Barcelona, el coronel Márquez, cap de les Juntes, amb el seu Regiment, esclafa la revolució al carrer i deté el Comitè de Vaga, format pels anarcosindicalistes Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí. A Sabadell, l'artilleria bombardeja les barriades. A Astúries i a Bilbao hi ha vertaderes batalles. Desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts són el resultat de la intervenció de l'Exèrcit. El 16 d'agost és detingut el Comitè de Vaga a Madrid i condemnat per un Consell de Guerra a cadena perpètua. Amb això la vaga quedà decapitada i a poc a poc fou cedint. A finals d'agost la vaga estava vençuda. Només el Sindicat Miner d'Astúries va continuar dos mesos i el Sindicat Ferroviari del Nord, quaranta dies. El nombre de morts és difícil de calcular. Segons el Govern en són 52; però se'n sap de 30 a Bilbao, 39 entre Madrid i Barcelona i 32 a Sabadell. La repressió fou immensa; més de dos mil obrers van ser empresonats. A Oviedo, hi hagué durant dos mesos més de 600 tancats. Un cop més en aquesta vaga els parlamentaris i els polítics burgesos, quan van veure el caire revolucionari dels esdeveniments contraris als seus interessos, no vacil·laren a retirar-se i posar-se de bell nou al servei de l'«ordre». Van abandonar el Comitè de Vaga quan fou empresonat i aquesta actitud fou decisiva per determinar l'Exèrcit a utilitzar les seves armes contra els obrers. Per als anarcosindicalistes, el fracàs de l'intent revolucionari refermà un cop més les seves conviccions que el camí polític no era el que convenia els interessos obrers i aquesta actitud marcà un distanciament pel que fa el socialisme i més pronunciat encara en relació al republicanisme catalanista. La Lliga Regionalista de Catalunya els va inspirar des d'aleshores un marcat menyspreu. Aquesta havia fracassat en el seu intent de constituir-se en el partir director de tota la burgesia industrial espanyola, però es va consolar quan aconseguí finalment participar en el Govern de l'Estat, mitjançant dos ministres catalans.

***

- Surt El Frente: El 13 d'agost de 1936 surt a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic setmanal anarquista El Frente. Boletín de Guerra de la Columna Durruti. CNT-FAI. A partir del número 75 portarà el subtítol «Boletín de Guerra de la División Durruti. CNT-FAI. Portavoz de la 26 División» i més tard«Órgano de la 26 División». Va estar dirigit per Francisco Carreño, Joan Ferrer i Ramón Liarte. Aquesta publicació s'imprimia al mateix front de guerra i es distribuïa gratuïtament als milicians de les trinxeres. Conté notes sobre sanitat, tècniques de guerra per a la tropa, discursos, fotos dels milicians, dibuixos, historietes, activitats culturals, concursos literaris i de dibuix, visites al front (SIA), etc. Hi van col·laborar Helios Gómez, Ángel Martín, A. Marin, B. Millas, Cañas, A. Fernández Saavedra, Juanonus, M. Román, Angel Flores, Ricard Sanz, R. Puig, Zapata, Floreal, M. Mula, Joaquín Morlanes, Tomàs Buil, Viñolas Roig, J. Call, Salvador Raja, José Riera, Emérito Aznar, Roque, Francisco García, Ricardo Rionda, Fernando Gil, M. Cubel, Juan S. Fenollar, Antonio Puerto, Carlos Ungría, A. Medina, Josep Pla Duix, E. Martínez Giménez, Andrés Monter, Francisco Piqueras, Antonio Sola, J. Solé, F. Vila, N. Gali Famada, Gil Roldán, A. Perez, Xarau, J. Del Amo, C. Subirats, Octavio Blanes, entre d'altres. L'últim número conegut és el 149, del 16 de gener de 1939.

El Frente (1936-1939)

***

- Assassinats de Ponte do Barco: El 13 d'agost de 1936 a Ponte do Barco (Pedre, Cerdedo, Tabeirós - Terra de Montes, Pontevedra, Galícia) són assassinats per un escamot de falangistes, després d'haver estat torturats, els pedrapiquers Secundino Bugallo Iglesias (Camba de Figueroa), de la Societat d'Obrers i d'Agricultors «El Trabajo» i de la Federació Municipal d'Obrers i d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), i Francisco Arca Valiñas, de la Societat d'Obrers i d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), ambdós afiliats a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). L'esposa de Francisco Arca trobà l'endemà els seus cossos llançats en una cuneta, a la dreta de la carretera, quan viatjava amb autobús a Pontevedra amb la finalitat de trobar el seu parador. El 13 d'agost de 2006 l'associació ecologista i cultural Verbo Xido de Terra de Montes descobrí una placa en homenatge als dos treballadors que, com diu la inscripció, «moriren per la llibertat». Aquest monument ha sofert diversos atemptats feixistes, però sempre ha estat restaurat.

Naixements

- Hippolyte Havel:El 13 d'agost de 1869 neix a Tábor (Bohèmia del Sud, Txèquia) el militant anarquista Hippolyte Havel. En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per«alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes --The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.-- i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el «Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel va morir el 13 de març de 1950 en un hospital psiquiàtric de Nova Jersey (EUA). Va ser el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill.

***

- Lucien Barbedette: El 13 d'agost de 1890 neix a Levaré (País del Loira, França) l'intel·lectual anarquista Lucien Barbedette. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour --almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936--, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament;La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.

***

- José Montiel Gil: El 13 d'agost de 1916 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Montiel Gil. Va passar la seva infantesa al barri malagueny de La Trinidad, entre un col·legi salesià de fèrria disciplina, els amics i el futbol («Centro Sport Trinitario»). Orfe de mare als 11 anys, començà a fer feina amb son pare Andrés, anarcosindicalista, i son germà major Antonio, marxista, als tallers Taifefe, concessionària de la Ford, com a aprenent de fuster carrosser, ofici que exercirà tota sa vida. Amb l'establiment de la II República va començar a militar en el moviment anarquista, encara que dins la feina estava afiliat a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Poc abans de l'aixecament feixista, durant una assemblea del gremi, va donar-se de baixa del sindicat socialista per afiliar-se en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan va esclatar la guerra va formar part de la Unió de Joventuts Llibertàries (UJL) de Màlaga. Quan les tropes feixistes ocupen aquesta ciutat, fugirà a Almeria i després marxarà a Madrid, on s'incorporarà en la XIV Brigada Internacional amb el grau de capità. Aquesta brigada estava composta per voluntaris belgues i francesos i lluitarà en diverses batalles i cops de mà (Alto de León, Cuesta de la Reina, Barsai, Jarama, Antonion, l'Ebre, etc.). Perduda la guerra, la retirada l'agafarà ferit en un hospital de Girona i socorregut en ple bombardeig és portat fins a la frontera. Va acabar, com tants altres, al camp de Sant Cebrià. A mitjans de 1940 va ser alliberat per l'exèrcit francès de les tropes nazis i, amb un grup de companys, marxà a la frontera per reprendre la resistència contra el franquisme. A Bordeus fou detingut per la gendarmeria francesa i internat al camp d'Argelers, per després ser destinat «voluntari» a l'illa de Jersey per treballar al Mur de l'Atlàntic. Amb l'Alliberament, participarà de bell nou en la resistència antifranquista en la CNT, especialment en la recaptació de fons per a l'Interior. En aquests anys farà amistat amb el socialista Pablo Sastre i acabarà casant-se amb sa filla Isabel, amb qui tindrà dos fills, Edith i José. A començaments de 1950, amb Pablo Sastre, mitjançant la International Refugee Organization (IRO, Organització Internacional del Refugiats), tots marxaran a l'exili americà. José Montiel Gil es va instal·lar a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on es va dedicar a la fusteria, i ciutat on viu actualment.

***

- Carlos Cortez: El 13 d'agost de 1923 neix Milwaukee (Wisconsin, Estats Units) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Fill d'un wobbly --militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago, EUA) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit.

***

- Santi Soler: El 13 d'agost de 1943 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el periodista i activista anarquista Santiago Soler i Amigó, més conegut com Santi Soler i que va fer servir els pseudònims de Fede i El Petit. Des del naixement patí poliomielitis i epilèpsia. Entre 1962 i 1964 començà a col·laborar en les publicacions periòdiques no dependents del franquisme. En els anys seixanta engegà la seva activitat política a Badalona en el grup d'intel·lectuals esquerrans, entre ells Francesc Xavier Garriga Paituvi, que creà en 1966 Força Socialista Federalista (FSF). Entre 1963 i 1968 estudià Filosofia i Lletres. En aquests anys col·laborà en la revista Promos (1964-1966) i en l'editorial EDIMA (1966-1969). A finals de 1967 s'adherí a Acció Comunista (AC), on es va fer amic d'Ignasi Solé Sugranyes. Ambdós, per desacords ideològics i organitzatius, abandonaren la formació arran del congrés celebrat l'hivern de 1968 a Frankfurt. Durant l'estiu de 1969 viatjà a París amb Xavier Garriga i ambdós conegueren el marxista heterodox Jean Barrot, el qual els inicià en el consellisme i en el moviment situacionista. Entre 1970 i 1974 estudià la carrera de periodisme. Entrà a formar part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), del qual esdevingué el seu teòric barrejant diverses filosofies polítiques (anarquisme, marxisme, consellisme, situacionisme, etc.), i dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC). De bell nou a Catalunya, amb Ignasi Solé redactà el fullet El movimiento obrero en Barcelona. A partir de 1972, amb Garriga, s'ocupà de l'edició de textos clandestins al voltant de la revista CIA (Conspiració Internacional Anarquista) i de les «Ediciones Mayo-37». Refugiat a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), s'oposà a la tendència més radical del MIL, animada sobretot per Jean Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet i Jean Claude Torres. L'agost de 1973 participà en el congrés d'autodissolució del MIL celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Retornà clandestinament a Barcelona, però el 24 de setembre de 1973 va ser detingut per la policia franquista quan sortia del seu domicili del carrer Casp de Barcelona. Entre les seves notes la policia trobà que l'endemà tenia una cita al bar Funicular de Barcelona amb els seus companys i aquesta els parà una trampa. Malgrat que va intentar prevenir els companys del parany, la Brigada Politicosocial de la policia l'utilitzà com a ham i pogué detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. Durant la detenció d'aquests, Puig Antic resultà ferit de bala i el subinspector Francisco Jesús Anguas Barragán mort. El febrer de 1975 sortí el llibertat provisional sota fiança a causa dels seus problemes de salut. Jutjat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), va ser condemnat a dos anys de presó per pertinença a «associació il·lícita». El juliol de 1976 pogué beneficiar-se de l'amnistia de desembre de 1975. Exercí de professor i de periodista i portà una gran activitat sociocultural a Badalona. Entre 1978 i 1979 fou membre de la redacció de la barcelonesa Solidaridad Obrera. Durant els anys de la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Askatasuna,Indolencia,El Topo Avizor,El Viejo Topo, etc. També formà part del grup animador del projecte editorial que girava al voltants de la revista Etcétera. En 1978 publicà Lucha de clases y clases de lucha i en 1980 Marxismo, señas de identidad. Fou membre del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona. En 1999 prologà el llibre de Juan Zambrana La alternativa libertaria. Santiago Soler Amigó va morir el 13 d'abril de 1999 a Barcelona (Catalunya).

***

- Tom Wayman: El 13 d'agost de 1945 neix a Hawkesbury (Ontàrio, Canadà) el periodista, professor, poeta, assagista i militant wobblie Thomas Ethan Wayman (Tom Wayman). Quan tenia set anys es traslladà amb sa família a Prince Rupert (Colúmbia Britànica, Canadà), ja que son pare, químic en una planta de cel·lulosa hi va ser destinat. En 1959 sa família s'instal·là a Vancouver, on acabà l'escola secundària i es matriculà en la Universitat de la Colúmbia Britànica. Durant els seus anys d'estudiant treballà com a periodista en el diari The Vancouver Sun i en el periòdic estudiantil The Ubyssey, del qual va ser editor en cap entre 1965 i 1966. En 1966 es graduà en filologia anglesa i marxà a Irvine (Califòrnia, EUA) amb una beca per fer els estudis de postgrau a la Universitat de Califòrnia. Després va fer feines manuals i acadèmiques a Colorado, Ontario, Michigan, Alberta i la Colúmbia Britànica. Ha fet cursos de postgrau a les universitats de Windsor, Alberta, Simon Fraser, Winnipeg i Toronto i ha impartit classes a l'Okanagan University College de Vernon i de Kelowna, a la Kootenay School of the Arts de Nelson i al Kwantlen University College. Des del 2002 fa classes la Universitat de Calgary (Alberta, Canadà). Ha conreat la poesia, l'assaig i la narrativa, i ha editat diverses antologies de poetes americans de parla anglesa (canadencs i nord-americans). Li ha interessat sobretot com els escriptors han testimoniat el món del treball en les seves obres. En 1982 fou un dels cofundadors de la Vancouver Industrials Writers' Union (VIWU), associació escriptors en la qual participà en diferents iniciatives (edicions de llibres i audiovisuals, recitals, festivals poètics, etc.) fins a la seva dissolució en 1993. És membre de les juntes del Nelson's Oxygen Art Centre i del Calgary International Spoken Word Festival. Ha estat guardonat amb la Medalla de Poesia de la Canadian Autors Association i amb el Premi A. J. M. Smith, i tres vegades ha estat nominat per la Premi de Poesia Dorothy Livesay. A finals dels anys seixanta, juntament amb altres joves activistes, reorganitzà el sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) a la zona de Vancouver. La secció del sindicat IWW de Vancouver es dedicà a reconstruir les tasques orgàniques sindicals, organitzar concerts de suport al moviment wobblie, fer propaganda (pamflets, fullets, etc.), editar el periòdic mensual Solidarity Bulletin (1972-1973), etc. Durant la dècada dels setanta aquesta secció mantingué una certa confrontació amb la Junta General Executiva dels IWW amb seu a Chicago (Illinois, EUA) ja que desitjava el major grau d'autonomia possible. En 1973, a la Simon Fraser University de Vancouver, els wobblies canadencs fundaren la independent Administració Canadenca dels IWW, però més tard la Internacional wobblie refusà aquesta separació. Després d'un parèntesi de nou anys, Wayman tornà a reorganitzar la secció de Vancouver dels IWW i les relacions amb la central wobblie es van normalitzar fins al punt que en 1987 el congrés anual dels IWW fou organitzat per la secció de Vancouver, primera vegada que aquest congrés es realitzava fora de Chicago. El seu arxiu personal i el de la secció dels IWW de Vancouver es troben dipositats a la Secció de Llibres Rars i Col·leccions Especials de la Biblioteca de la Universitat de la Colúmbia Britànica sota el nom de «Tom Wayman Fonds». Actualment viu a Winlaw (Colúmbia Britànica, Canadà).

Defuncions

- Miguel Almereyda: Durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1917 mor a la presó de Fresnes (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Havia nascut el 5 de gener de 1883 --alguns autors citen el 8 de gener-- a Besiers (Llenguadoc, Occitània) --altres diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra-- i ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per«incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu «patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». El 14 d'agost va ser trobat«suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes. Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

Miguel Almereyda (1883-1917)

***

- Miguel Yoldi Beroiz: El 13 d'agost de 1961 mor d'accident automobilístic en una carretera a prop de Matamoros (Tamaulipas, Mèxic) l'anarcosindicalista Miguel Yoldi Beroiz. Havia nascut el 14 d'abril de 1903 a Lizarra (Navarra) --alguns autors citen Pamplona (Navarra). En 1914 ingressà en la Casa de Misericòrdia pamplonesa, on s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner, mariner, mestre nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre racionalista. Es va relacionar amb militants de l'entorn del grup«Los Justicieros» amb ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona, Vitòria i Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i retornà en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. En 1932 muntà a Pamplona una llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després marxà a Barcelona, destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre desembre de 1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio Martínez Prieto, s'encarregà a Saragossa de la secretaria del Comitè Nacional de la CNT. En el moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el càrrec de secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de carrer del 19 de juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en l'organització de la columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda, Antonio Carreño i Luis Ruano, del seu «Comitè de Guerra». També va ser nomenat delegat del Segon Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més tard, amb el sergent José Manzana Vivó, substituí el comandant Enric Pérez Farràs al front de la Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat als combats del front d'Aragó, formà part del grup de la columna que marxà amb Durruti a defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad Obrera al front i exercí la presidència de la Junta de Selecció de l'Acadèmia Popular Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la 24 Divisió, amb la qual participà en la defensa d'Aragó durant l'ofensiva franquista. Va ser ferit en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria madrilenya on caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938, arran de la desfeta del front, va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per part dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda del front. Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció, destitució del comandament i dissolució de la 24 Divisió. El març de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional confederal a la zona central i sud de la península que encara estava en poder de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí passar els Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les tesis col·laboracionistes de la CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de Martínez Prieto en el Govern de la II República en l'Exili presidit per José Giral Pereira. Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser desautoritzat, juntament amb altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané Barceló i Feliciano Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la sotsdelegació de la CNT de Mèxic. En 1947 formà part de la Regional d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior. És autor de diversos fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i de Surcos polémicos (1946).

Miguel Yoldi Beroiz (1903-1961)

Actualització: 13-08-13

 La setmana passada vam presentar al·legacions al'ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació dels serveis assistencials del Patronat Social Patronat Social Santo Domingo de Pollença. Com ja vam dir al seu dia estam d'acord amb el sentit general de l'ordenança de la que es va parlar molt a la passada legislatura però mai es va arribar a presentar al ple. Pensam que aquesta ordenança ajudarà a millorar l'equitat en el pagament de les places i garantir millor la seva sostenibilitat, sempre que el PP no deicideixi llevar. Procurarem presentar al·legacions per millorar-la ja que és una aprovació inicial.  En aquest moment es proposa que els residents facin un reconeixement de deutes i  si no tenen cap bé són places concertades per l'Ajuntament però si tenen béns haurien de pagar la plaça completa.

- Ordenança Fiscal.

- Memòria econòmica.

- Informe Intervenció.

 Les al·legacions que hem presentat són prou concretes i senzilles:

En relació a l'article 5 Quota tributària al seu punt 1 afegir el que indiquem en negreta: on diu " S'entén com a persona vàlida, aquella que és capaç de realitzar per si sola les activitats quotidianes i habituals" La qualificació de la validesa i dependència a efectes d'establir la quota mensual corresponent es determinarà pel personal tècnic qualificat de la Residència o dels Serveis Socials de l'Ajuntament. "

En relació a les quanties de les taxes cal aclarir si s'hi ha d'afegir l'IVA o no.
 
- En relació a l'article 6. Exempcions i bonificacions canviar el punt 2 d'exempcions tributàries (en negreta el canvi)"Els contribuents la mitjana d'ingressos mensual dels quals en el període anual no arriba a la xifra de 150 euros i , a més els substituts dels quals manquen de béns i d'ingressos(...)

Així mateix, s'ha de garantir que, una vegada deduït l'import esmentat de la quota que s'ha d'abonar, l'usuari disposa al manco de 150€ mensuals o 5 € diaris  per afrontar les despeses personals. (...)

- En relació a l'article 9. Regularització de Quanties. Consideram que l'actualització anual s'ha de fer atenent a la variació del IPC de les Balears no nacional.

 

Serveis com la Residència perillen amb la recentralització pepera.

 

Ja esta en marxa sa nostra XVII Trobada Gegants de Palma, ja estan enviades totes ses convidades oficials a a tots els Ajuntaments, i als cap de Colla.

Organitza s'Ajuntament de Palma.

Dissabte 14 de Setembre de 2013 dins es marc de ses Festes de la Mare de Deu de la Salut.

Aquest any es un plaer comptar com a presentador de sa nostra trobada a un gran Geganter, com és, en Toni Ballador.

Colles que han confirmat sa seva assistència:

Gegants, Grallers i Bestiari de Parets del Vallès

Binissalem

Bunyola

Campos "Ajuntament"

Consell de Mallorca

Llucmajor

Manacor

Muro

Santa Eugènia

Santa Maria del Camí

Sineu

Son Rapinya

S'Arraco

Grup de Ball Al-Riyad

Gegants i Capgrossos de la Sala

Informació de sa Colla del Vallès

http://webs.gegants.cat/parets/la-nostra-imatgeria/

http://webs.gegants.cat/parets/qui-som/

Si qualque colla no ha rebut sa convidada, i vol assistir a sa mateixa,es posi en contacte amb en Toni López, cap de colla al telf. 629780576 o per correu, estoldegeganters@hotmail.com

Anirem posant tota sa informació de sa mateixa.

Estos días vividos, sufriendo por la Serra de Tramuntana hecha una hoguera, volvía a recordar aquellos momentos de total comunión de esfuerzos cuando una chispa ponía en jaque uno de los bienes más preciados de la Serranía de Cuenca: sus espléndidos bosques.

Son esas imágenes que te quedan gravadas para siempre y que vuelven cada vez que el bosque se quema. Es la campana de la iglesia repicando en pleno mes de agosto, dando noticia de que algo grave pasa; es ver a la gente dejando lo que está haciendo para acudir a la llamada; es ver el humo que se levanta en El Llano o en la Dehesa; es ver a los hombres y jóvenes montarse en los remolques de los tractores, con palas, azadas y hachas para echar una mano contra el monstruo que amenaza su mayor riqueza; es ver todo el pueblo unido, con el pueblo de al lado, con el pueblo de más allá, con los pueblos de la sierra, todos. No había UME ni apenas medios aéreos, pero había una conciencia generalizada de quién era el enemigo y lo que se jugaban todos. Y la gente respondía. Todos sin excepción.

De esas cosas me acuerdo cada vez que veo arder los bosques de esta pequeña, frágil y delicada isla que es Mallorca.

Parlàvem ahir de que proposarem modificar el Reglament del Parlament, i moltes de les coses que plantejam fan referència a dotar a l'oposició de millors instruments de control de l'acció del Govern, una necessitat evidenciada per la forma de funcionar de l'actual executiu.

Proposarem també alguns canvis en el propi Reglament del Parlament que permetin fer de la institució que més fidelment representa la pluralitat i diversitat de la societat balear, una institució permeable a l'opinió ciutadana, que no resta inamovible durant quatre anys (com pretenen alguns) sinó que de cada dia vol ser més present en les decisions que es prenen durant les legislatures, i no reservar-se l'opinó per expresar-la només a través d'una urna cada convocatòria electoral.

Aquests canvis passarien per dotar de major contingut alguns elements que ja existeixen, però sobretot, són propostes genèriques obertes a debat, i que hauran de treballar-se fins arribar a una concreció satisfactòria. Una d'elles seria donar major pes, i un funcionament més transparent, a la Comissió de Peticions, un organisme del Parlament poc conegut, a on es reben les peticions o demandes dels ciutadans, preveu remetre la petició a diferents òrgans de la Comunitat Autònoma, o també escoltar al peticionari a iniciativa del president de la Comissió. Pensam que aquesta Comissió podria evolucionar a una Comissió de Participació i també a una mena de Comissió de Garanties Estatutàries, és a dir, a on els ciutadans poguéssin defensar els drets reconeguts per l'Estatut, dirigint-se al Parlament, i aquest se'n fes portaveu davant l'Administració que pressumptament vunleràs aquests drets.

Un altra via per donar participació als ciutadans és la tramitació legislativa, cert que ja existeixen mecanismes, com una prèvia en que es donen 15 dies per a que els Grups Parlamentaris recaptin opinions, aquest tràmit podria convertir-se en una fase d'al·legacions ciutadanse, que en canvi sí que està rpevist que ho faci el Govern a al Llei de Bon Govern. Tot i que l'accessibilitat a aquest procediment podria millorar-se.

En definitiva, algunes idees que pensam que podem seguir evolucionant per fer del Parlament una institució encara més representativa de la ciutadania, incorporant un concepte de participació que alguns han denominat democràcia participativa.

ANNEX: La Comissió de Peticions. 

Regulació actual al Reglament del Parlament:

 Article 51

1. Serà aplicable a la Comissió de Peticions l'establert a l'apartat1 de l'article anterior.

2. La Comissió de Peticions examinarà cada petició, individuali col·lectiva, que rebi el Parlament i podrà acordar-ne latramesa, segons procedeixi, per conducte de la Presidència dela cambra:

1r. A la institució a què es refereix l'article 51 de l'Estatutd'Autonomia de les Illes Balears.

2n. A la comissió del Parlament que estigués coneixent de l'assumpte de què es tracti.

3r. Al Govern de l’Estat, al Govern de les Illes Balears, alstribunals, al Ministeri Fiscal, als consells insulars, als ajuntaments o, en general, a l'òrgan administratiu competenta què correspongui per raó de la matèria.

3. La Comissió de Peticions també podrà acordar, si no procedia la tramesa a què es refereix l'apartat anterior, l'arxiu de lapetició sense més tràmit.

4. A iniciativa de la presidència de la comissió o d'un grup parlamentari es podrà sol·licitar la compareixença de la personapeticionària a l'objecte d'explicar-ne o concretar-ne la petició.

5. En tot cas, s'acusarà rebut de la petició i es comunicarà a la persona peticionària l'acord adoptat.

6. La comissió elaborarà un informe anual sobre les peticions rebudes, la tramitació, la resolució i els resultats que, aprovatpel Ple, serà publicat oficialment.  

La regulació a que es refereix sobre la seva composició és la següent:

La Comissió de l'Estatut dels Diputats i les Diputades serà formada per un membre de cadascun dels grups parlamentaris.Tendrà un president o una presidenta, un vicepresident o una vicepresidenta i un secretari o una secretària, quecorrespondran, per aquest ordre, als representants dels tres grups parlamentaris de major importància numèrica al començament de la legislatura. 

L’article 51 de l’Estatut d’Autonomia es refereix a la Sindicatura de Greuges, institució encara no nomenada a la nostra Comunitat Autònoma.

La Wikipedia dice de Italia Vitaliani (1866 - 1938), actriz y directora teatral: "En 1892 Vitaliani se hizo directora teatral, una de las primeras mujeres en cumplir con dicha función, y fue tan buena que se hablaba de ella como de 'un perfecto caballero'."

Pues, por el artículo publicado por Santiago Rusiñol en La Almudaina, el 7 - VII - 1901, parece que la compañía de esta directora y actriz teatral actuó en Palma y el pintor se deshace en elogios, indicando que es una estrella que brilla en la noche palmesana, una estrella fugaz que puede observarse durante pocos instantes. Pero..., ¿qué hace la gente no avisada o conocedora en ese instante en que la estrella brilla en la oscuridad de la noche?

Italia Vitaliani

Si el hermoso nombre de estrella que se da a las grandes artistas de la escena tiene significación simbólica, en ninguna parte la tiene tan justa y tan adecuada como en esta pobre España.

Aquí en arte, con ser el país del sol, es casi siempre de noche, pero de noche brumosa, sombría y opaca, sin colores ni reflejos; de noche sin ambiente, sin misterio y sin poesía; de noche gris, sin vida y sin vibraciones. En este fondo sin fondo del horizonte del arte, apenas brillan estrellas, y si algunas aparecen en lo lejos, su luz es triste y vacilante como luz de crucifijo, como lámpara de ermita, dando más melancolía que verdadera claridad. Su mirada, su voz luminosa, su reflejo mortecino, brilla tan sólo un momento y vuelve a cerrarse el cielo y nos quedamos a oscuras.

Aquí en el país sereno, si queremos ver estrellas, hay que verlas en las mangas militares. De la belleza simbólica, del alto cielo del arte, han bajado a la lucha de miserias terrenales; de reinas que eran, han descendido a tenientas, a alféreces o a coronelas, y dormidos, sin ensueños, lacios y aletargados, vivimos tan guapamente, vegetando por instinto, sin buscar el más allá, sin mirar los arcanos misteriosos donde vive la belleza, sabiendo, por lección del desengaño, que en nuestro pobre horizonte sólo reinan las tinieblas y que ya el teatro español es una cámara oscura llena de clichés por dentro, pero sin luz ni objetivo.

Por fortuna, cuando no hay estrellas fijas, de estas perennes y burguesas, con domicilio geográfico en el ensanche del cielo, estrellas acomodadas, académicas, juzgadas y numeradas por telescopios; cuando faltan estas estrellas pasan por el negro manto cometas de la bohemia, cometas del más allá, fugas de arte escritas en el pentagrama del camino de Santiago, que dejan por un momento una estela de colores en nuestra alma soñolienta.

Italia Vitaliani, como la Duse, como Sarah, como Réjane, es uno de esos cometas que pasan siguiendo su vago destino; un cometa de Oriente, triste y mate y con claridad melancólica, ave mensajera del arte, llevándonos en su camino ecos de cultura exótica, perfumes de flores raras, sufrimientos y alegrías de otros pueblos y otros hombres, y lo que hay que estimar más: emociones de belleza, sensaciones intimistas de estética del sentimiento y estimulante de arte a nuestra mente dormida.

El arte de Italia Vitalini no es de grandes líneas plásticas, ni viste el amplio ropaje de las estatuas romanas o de las tragedias griegas. Es de líneas delicadas y de emociones sutilísimas; es arte de vida actual, arte de raras sensaciones, de frases a flor de labio y de perfumes exquisitos; arte de sentir los nervios vibrando suavemente como cuerdas de una lira afinadísima dando notas de colores apagados, de sonrisas moribundas y de todos los matices del sufrimiento moderno.

Todos estos medios tonos, los expresa Italia Vitaliani de una manera perfecta. Dotada de entendimiento clarísimo y de nervios emotivos, pocas veces se habrá visto en el teatro una sugestión tan íntima, rara y tan bella entre la idea que nace y la voz que la transmite. Diríase que las células receptoras del espíritu de la genial artista sienten a cuarto de tono, diríase que volviendo las pupilas donde vive el pensamiento, ve y escucha y adivina los más fugaces latidos; diríase que transmite sus más tenues vibraciones aún latentes y vivas de nueva vida y las sugiere y viste con ropaje de belleza.

No hay repliegue espiritual en lo más hondo del alma que no haya penetrado, como no hay emoción vivida que ella no haya sentido. De la risa, del desprecio, del odio, de la ira y del amor, conoce todas las cuerdas y sabe hacerlas vibrar; la escala cromática del sentimiento, la conoce y la ha seguido desde el ultravioleta impenetrable de las tragedias calladas, hasta el destello del cádmium de los grandes entusiasmos. La maldad y la bondad le han contado sus secretos, sus ansias el corazón y la vida sus dolores. El dolor del desengaño, el dolor de los sentidos, el dolor de la nostalgia, suave y triste como nubes de crepúsculo; el gran dolor de los celos hiriendo el corazón a dudas, o rasgándolo con realidades; el bello dolor del amor y todo el gran repertorio de las humanas tristezas, han logrado en su talento crisol espiritual para convertirse en arte. Su armonización moderna ha sabido tamizar los sufrimientos de hoy y ha dado nuevo perfume al acre olor de magnolia que exhala la flor del mal, ya vendando las heridas con finísimos encajes, ya vistiendo de hermosura las tragedias de los nervios, esa nueva enfermedad, ese sufrimiento nuevo con que entretener la vida.

Y estos estados del alma, los explica Italia Vitaliani con la mayor sencillez y con gran honradez escénica. Ni un efecto artificial, ni una nota destemplada, ni un momento de descuido, ni un esfuerzo para llevar al engaño a los que juzgan el arte por el ruido que produce, ni un chispazo vislumbrante para mover el aplauso y ganarlo por sorpresa. Su arte es sobrio y sencillo como la misma verdad. Su talento es el que dicta y sus ojos, sus movimientos, su expresión y su palabra van siguiendo lo dictado como instrumentos acordes de afinadísima orquesta.

Orquesta y luz llevándonos armonías de otros cielos más serenos, tal es la Vitaliani, este cometa que pasa en el turbio cielo del teatro convertido en un desierto. No le importe. Los cometas de la noche los contemplan solamente los sabios que saben su curso, siguiéndoles con la mente en sus órbitas inmensas, o las almas sencillas y solitarias que los miran caminar como visión de poesía. La gran mayoría duerme, mientras cruzan como almas en la diáfana cortina. Duermen siempre que pasa alguna visión, y como siempre también ahora han dormido mientras cruzaba una estrella, una estrella que por culpa del mal de la indiferencia ha sido estrella solitaria en el cielo de esta tierra.

Santiago Rusiñol, (La Almudaina, 7 - VII - 1901)

Anarcoefemèrides del 14 d'agost

Esdeveniments

- Procés contra la«Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per«assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

- Inauguració l'estàtua de Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda d'Helvétie de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze de Pierre-Joseph Proudhon, realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió d'erigir una estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia estat presa un any abans en ocasió del centenari del seu naixement i es decidí fer-la mitjançant una subscripció popular i un concurs públic d'escultors. Sorprenentment, la inauguració, amb tots els honors militars i polítics, es realitzà pel president de la República Armand Fallières, en una visita oficial a Besançon entre els dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també s'inaugurà una nova oficina de Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibreP.-J. Proudhon et la franc-maçonnerie. Document publiés à l'occasion de l'inauguration de sa statue. 14 août 1910. Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces reaccionàries de la ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou reemplaçada per una nova escultura.

Naixements

- Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.

***

- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Corresa (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.  En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme,La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

Rirette Maîtrejean (1887-1968)

***

- Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri --o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo --personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret-- a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta --en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport--, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 --algunes fonts citen erròniament 1978-- a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.

***

- Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta,Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén)  i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada va morir l'11 de febrer de 1994 a París (França).

***

- José Cercos Redón: El 14 d'agost de 1902 neix a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

- Helmut Klose: El 14 d'agost de 1904 neix a Jankemühle (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor anarcosindicalista i vagabund anarquista Helmut Klose, conegut com Vagabund. Segon de sis germans, sos pares es deien Bernhard Klose, moliner del molí de Lauschützer d'Schenkendöbern (Brandenburg), i Ferdinandine. Sastre de professió, en 1922 començà un viatge de rodamón fent d'obrer ambulant (minaire, construcció de carreteres, etc.) i s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). A partir de 1925 va escriure petits relats que van ser publicats en diversos periòdics socialdemòcrates. Visqué com a vagabund i emprengué llargs viatges a Noruega i a Iugoslàvia. Membre de l'anarquista«Bruderschaft der Vagabunden» (Germandat de Vagabunds), entre el 21 i el 23 de maig de 1929 participà en el Congrés Internacional de Vagabunds d'Stuttgart. En 1929 interpretà un paper en Vagabund, de Fritz Weiss, amb guió de Siegfried Bernfeld i S. W. Fischer i l'assessorament de Georg Gog, pel·lícula que s'estrenà 11 de desembre d'aquell any a Viena. En 1930 deixà la vida de rodamón i s'instal·là a Berlín fent feina com a escriptor independent. En 1933, després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme, emigrà, primer, aÀustria i, més tard, a Iugoslàvia, on visqué com a guia turístic a Sarajevo. El febrer de 1937 va ser expulsat d'Iugoslàvia per possessió de literatura anarquista procedent d'Espanya revolucionària. Entre març i juny de 1937, en ple conflicte bèl·lic, romangué a Catalunya allistat, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Heinz Petry, Philipp Urban i Richard Winkler), en el Cos de Vigilància de Fronteres de la Centúria Sébastian Faure --no confondre amb la centúria del mateix nom formada sobretot per voluntaris francesos enquadrada en la Columna Durruti--, conegut com«Batalló de la Costa», un destacament de la milícia fronterera depenent de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establert a Portbou i a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). A Catalunya formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys. També treballà a la col·lectivitat agrícola de Sant Andreu de Barcelona. El 2 de juliol de 1937, quan organitzava una col·lectivitat de sastres, va ser detingut pels estalinistes sota la falsa acusació d'haver desarmat oficials republicans durant la seva tasca a la frontera i fou tancat governativament fins al desembre de 1938 en diverses presons (Model de Barcelona, vaixell-presó Argentina, presó de València i al penal de Segorbe); a la garjola va escriure diverses cartes denunciant les condicions de l'empresonament que patien els presos antifeixistes estrangers (reglaments penitenciaris insuportables, manca d'atenció sanitària i d'aliment, etc.). Emma Goldman denuncià el seu cas i el d'altres companys en l'article «Political persecution in Republican Spain», publicat en el periòdic Freedom del 10 de desembre de 1937. Després, i fins al final de la guerra, va ser enviat a un batalló de càstig. Amb la Retirada creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on formà part del comitè de la «9 Companyia», pel nom de la zona d'allotjament, grup d'un centenar d'anarcosindicalistes alemanys excombatents de la guerra d'Espanya que no volgueren sotmetre's a la direcció comunista del camp i s'organitzaren pel seu compte. El setembre de 1939, gràcies a la mediació d'una coneguda (Hedda Carrington), s'establí a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). Quan esclatà la II Guerra Mundial, pel seu estatus de ciutadà alemany, va ser internat a l'illa de Man i després, i fins a finals de 1941, a Canadà. Al camp d'internament va fer amistat amb el zoòleg alemany Hans Werner Lissmann. En acabar la guerra va fer d'assistent al laboratori de Lissmann a l'Institut Universitari de Cambridge, especialitzat en conducta animal. Helmut Klose va morir en 1987 a Haslingfield (Cambridgeshire, Anglaterra) i deixà quatre fills. Els seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Helmut Klose (1904-1987)

***

- Vicente Sánchez Migallón: El 14 d'agost de 1915 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarquista Vicente Sánchez Migallón. Havia nascut. Fill de petits propietaris agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Miguela Martín, en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Vicente Sánchez Migallón va morir el 21 de març de 1993 a La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.

***

- Colin Ward: El 14 d'agost de 1924 neix a Wanstead (Londres, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford. És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973),Housing: An anarchist approach (1976),  The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974), The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997),Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres. Colin Ward va morir l'11 de febrer de 2010 a Ipswich (Suffolk, Anglaterra).

Defuncions

- Rafael Farga i Pellicer: El 14 d'agost de 1890 mor a Barcelona (Catalunya) el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Havia nascut cap el 1840 a Barcelona (Catalunya). Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l'Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l'AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l'eliminació d'aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l'FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d'anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s'hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d'una federació no clandestina.És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Rafael Farga i Pellicer va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire.

***

- Manuel Grau Mas: El 14 d'agost de 1925 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Grau Mas, conegut com Gran Bohemio i també comBarlovento. Havia nascut cap al 1872. Mariner de professió, navegà per Argentina, Holanda i Nova York. En 1907 va ser redactor de La Tramontana i en 1910 administrador i director de Tierra y Libertad. En 1915 freqüentà assíduament el Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. Amb Jaume Aragó García i Andrés Miguel Tomás, organitzà la desfederació de la Societat Obrera «La Naval» de la Unió General de Treballadors (UGT) per adherir-la a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat de «La Naval» al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). Durant l'època del pistolerisme la policia el tenia fitxat com a anarquista dels grups d'acció. L'abril de 1920 va ser detingut, amb Rogelio García, per l'agressió el 4 d'abril a Barcelona a l'obrer d'«El Vulcano» Juan Lario i a l'escorcoll de casa seva trobaren una pistola, bales i documents i propaganda anarquistes. El 10 de febrer va ser detingut, amb altres companys (José Seras Carrillo, José Barrios Clavaca, Pere Català Fernández, José Juan González, Vicente Ferrer Molina, Jaime Pérez Perera, Ricardo Carrillo Fernández i Bartomeu Mestres Cortells), en una reunió clandestina a la Barceloneta. En 1923 va fer un míting a Madrid, amb Eduardo Barriobero y Herrán i altres, en defensa d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher). Fou redactor deSolidaridad Obrera i de La Revista Blanca. Estava considerat com l'ànima del «Grup Cultura» de la Barceloneta. Manuel Grau Mas va morir el 14 d'agost de 1925 a l'Hospital Municipal d'Infecciosos del Parc de Barcelona (Catalunya), víctima d'una llarga malaltia. Cal no confondre amb Manuel Grau Aliaga, anarcosindicalista detingut per la policia i que després de nombroses pallisses«cantà» massa, passant a ser confident de la banda del baró de Köenning i el qual, descobert, fou assassinat el 2 de maig de 1920 per un grup d'acció confederal.

***

- Hem Day: El 14 d'agost de 1969 mor a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Havia nascut el 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica). Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés«Dieu», va fer servir el pseudònim«M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per«indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obra és considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). En morir, el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les, va ser incinerat quatre dies després, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.

Hem Day (1902-1969)

***

- Simó Piera i Pagès: El 14 d'agost de 1979 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. Havia nascut el 3 de setembre de 1892 al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicatsúnics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya.És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975).

Actualització: 14-08-13

El passat juny ja va ha sortir al mercat el nou Camera Raw 8.1 i DNG Converter 8.1, ara ja s'estan fent proves amb Camera Raw 8.2 Beta. de moment funcionen tant amb Adobe Photoshop CS6, com en el Photoshop CC.

Camera Raw 8.2 beta:des de l'Adobe labs.

Per què haveu de participar a Alternativa per Pollença?

Si et preocupa el lloc on vius,  si et sents descontent amb el model polític i social d’aquesta terra,  si penses que cal una alternativa social des de la base i si comparteixes els nostres eixos d'actuació:

Les persones que s’identifiquen amb aquest projecte, descontents amb el model polític i social d’aquesta terra, i conscients de la necessitat de vertebrar una alternativa social des de la base, és comprometen a defensar un programa d’actuació basat en:

1. La participació ciutadana fonamentada en la informació, transparència i comunicació. Defensem un nou estil de governar, transparent i des de la humilitat. Perquè tothom és important, cal un govern per a tothom, a través d’una democràcia més participativa i elaborant les polítiques des de la proximitat als ciutadans. Volem una Pollença on la ciutadania estigui ben informada i pugui opinar i prendre decisions claus en la seva vida quotidiana.

2. La cohesió social: Ens marquem com a objectiu eliminar les diferents desigualtats que existeixen actualment al nostre municipi, ja siguin per motius econòmics, d’edat, de raça o de gènere. Cal una igualtat d’oportunitats real. Volem construir un municipi en què l’activitat econòmica es desenvolupi amb honestedat, sense oportunisme ni favoritismes.

3. La sostenibilitat: Volem dissenyar polítiques per al demà, pensant en les generacions futures, sense comprometre les seves necessitats i sense malmetre el medi ambient, amb respecte al medi natural, al patrimoni històric i cultural del poble.

4. La defensa dels interessos col·lectius i els espais públics. Defensem l’impuls econòmic de caràcter social que s’orienti a millorar la qualitat de vida dels ciutadans amb bons equipaments i serveis públics.

5. La defensa de la nostra identitat. Veim necessària la defensa d’aquells trets que ens identifiquen com a poble: la llengua, la història i la cultura popular, aprofundint en el seu coneixement i evitant que caiguin en especulacions i manipulacions. A més, aquests trets, lluny de representar un factor exclusiu, han d’esdevenir una eina al servei de la cohesió social abans esmentada.

A Alternativa per Pollença trobareu un funcionament transparent, participatiu on tothom pot participar a la mesura de les seves posibilitats i de la seva voluntat. Una democràcia real per defugir de dirigismes, òrgans de poder interns i burocràcies absurdes que releguen als militants a simples cuotes.

- Som un partit local; tot i tenir la consciencia oberta a l’esdevenir mundial, fem feina a i per Pollença. Alternativa per Pollença és sobirana per si mateixa, sense ordres, polítiques, ni normes imposades des d’alt.

- No som polítics professionals ni aspiram a ser-ho. Els membres d’Alternativa per Pollença no podem ocupar un càrrec electe durant més de dues legislatures consecutives i no podem tenir més d’un càrrec, ja sigui públic o intern. La major part del sou dels nostres regidors és pel partit. A Alternativa per Pollença simplement som un grup de ciutadans amb ganes de fer feina per un canvi en les formes de governar i gestionar els nostres doblers. Tots tenim altres feines.

- Som assemblearis. Un cop al mes la nostra assemblea es reuneix per a tractar els temes que afecten al municipi i els temes relacionats amb el plenari municipal mensual. La nostra assemblea està oberta a tots els ciutadans de Pollença, tothom pot dir la seva i cada persona és un vot. Un funcionament transparent, participatiu on tothom pot participar a la mesura de les seves posibilitats i de la seva voluntat. Una democràcia real per defugir de dirigismes, òrgans de poder interns i burocràcies absurdes que releguen als militants a simples cuotes. A Alternativa per Pollença tothom és important. Per tant, nosaltres no comptam amb comitès de savis, comitès executius ni coordinadors que decideixen per a tothom, sinó que l’Assemblea, constantment informada i demanada (ja sigui per correu electrònic o per l’assemblea mensual) és el vertader motor d’Alternativa per Pollença.

Necessitam  militants actius, cosa que fa que la militància en aquest partit no sigui tan fàcil com en altres, però que per altre part permet expressar la seva opinió i iniciatives a tots els militants per igual. Demanam als ciutadans que a més de demanar-nos "més branca" ens donin una mà. Hi ha molta de feina per  fer una bona oposició que un dia ens permeti governar i assolir el tant necessari canvi a Pollença. Si voleu venir o formar part del projecte d'Alternativa per Pollença posau-vos en contacte amb algú d'Alternativa o enviau un correu a alternativaperpollenca@gmail.com 

Així que ja sabeu, si voleu participar d’un partit transparent i participatiu on se vos escolti sincerament, on se vos tengui en compte, on no se vos amagui res i sigueu part d’ell al nivell que vosaltres trieu... estarem encantats de comptar amb vosaltres.

Podeu consultar què és Alternativa per Pollença, com s'organitza, com funciona i quins objectius té a la nostra pàgina web.

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)

Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.

Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

TAI CHI EN AVILÉS.

Hace muchos años que una parte de mis vacaciones las paso en Asturias. En todo este tiempo nunca había visitado la joya escondida. Avilés es una ciudad magnífica, su brillo se ha visto oscurecido por el humo de la industria y por la presencia dominante de las hermanas mayores :Oviedo  y Gijón.

Este verano he tenido la oportunidad de conocerla a través de los ojos de Toni Valdés, un avilesino integral y nuestro guía en el camino del Tai Chi en Barcelona. Tres veces por semana, que no es poco, se enfrenta a unos “padawanes”  a veces dóciles, otras disipados…y así.

Toni me presentó a su maestro en Avilés José Luís Monforte,  al que sigue desde los 17 años. José Luis tiene un magnífico espacio para la práctica en pleno centro de la ciudad, un lugar acogedor, “atopadizo” se dice en Asturias en el que incluso hay un jardín al aire libre en la parte posterior. Cruzado el puente sobre  piedra de la entrada, conocí a José Luis  y  con él y sus alumnos tuve la ocasión de practicar y aprender en ese agradable Dojo.

En tiempos libres, Toni hizo de perfecto anfitrión,  con él visité el centro cultural Niemeyer. Llevado de mi fascinación por la práctica, me pareció que sus formas esféricas, sinuosas, espiraloides, sus líneas suaves  y las grandes explanadas lo convierten en una magnífica metáfora  visual de la práctica del taichi.

Gracias José Luís y Toni por vuestra generosidad.

Toni Valdés.

Reproduïm aquest interessant article d’Andreu Carrió Català que va publicar a El Lluquet els mesos de febrer (núm. 66) i març (núm. 67) d’enguany mateix amb el títol de “El tresor de Cas Quitxero”. Li agraïm que ens hagi donat el seu permís per publicar-lo en el nostre blog, així com també a El Lluquet.

Des de fa mesos publicam una secció que anomenam “Un patrimoni que es perd” per donar a conèixer el nostre patrimoni, primera passa per estimar-lo i cercar la manera de conservar-lo. Amb això coincidim amb molta altra gent del poble, cosa que ens fa pensar que un dia o altre aconseguirem entre tots que es protegesqui aquesta riquesa que val molt més que els doblers.

Aviat farà un any que proposàrem, conjuntament amb el nostre grup municipal, “MÉS per Palma”, una Ruta Ciclocultural pel Pla de Sant Jordi. Per experiència, per mala experiència, sabem que aquestes coses cauen en l’oblit ben aviat si no s’hi està al damunt. Aviat tornarem insistir a l’Ajuntament.

El tresor de Cas Quitxero. Andreu Carrió Català

Fa uns quants de mesos em vaig interessar per esbrinar la vertadera història sobre la troballa d’un tresor a la pleta de Cas Quitxero. És la història d’un dels tres que han aparegut segons bastants de testimonis, sobretot del que sembla que fou el més important quantitativament. Un fet sempre negat per part de la família que feu la troballa.

En el transcórrer de la meva investigació he tingut notícies d’un tercer tresor, menys important, trobat per una altra família que també comprà un solar a la pleta de Cas Quitxero. En aquest cas els indicis de similitud són febles, emperò seguiré espigolant la qüestió.

La data exacta de la troballa del tresor no l’havia trobada a cap publicació, tampoc els familiars directes recorden el dia, ni el mes, ni l’any que l’amo en Pere Antoni Jaume i Estrany, Coleto, va trobar l'esmentat tresor.

Tot seguit pos per escrit els fets d’aquesta impressionant notícia: "A Sant Jordi s’ha trobat un tresor dels temps dels moros". Com he dit abans he pogut reconstruir la història dels fets gràcies a l’únic fill que viu, en Guillem, també a les seves nores Maria i Joana, a la seva néta Catalina, filla de na Miquela.  D’altres testimonis, per cert molt importants, que d’alguna manera foren testimonis directes dels fets, m'han ajudat. D’una manera especial faig menció d’en Guillem Ramis, que és la persona que tenia el tresor més ben guardat i valuós: la data exacta de la troballa i el pes del tresor. Però... tot al seu temps.

El dia 21 de gener de 1948, l’amo en Pere Antoni, com molts altres dies, es dirigia amb els seus fills, Guillem i Mateu, al solar de Cas Quitxero, que havia comprat pocs anys abans per fer-hi la casa per a la seva família. Cada dia hi feien tasques d’escotament del solar. Era un dia de gener d’aquells que el fred pela el cul a les llebres i congela l’enteniment de les persones. Com cada dia, escotant el solar s'encalentien el cos i el cor... Una casa nova bé mereixia tots els esforços.

El solar que l’amo en Pere Antoni havia comprat estava situat a la part de ponent (la façana dóna al camí de Son Oliver) just, al peu de la murada del talaiot, que abans era més llarga. Escotaven la part del que seria la casa. Les pedres que en sortien s'aprofitaven per construir les marjades que serien la part del futur corral.

El fill major, en Guillem, picava o arreglava la marjada. Recorda perfectament que picava devora una esparreguera de gat molt grossa. De sobte, sentí un “clof”. De seguida se’n donà compte que havia esclafat una olla o una gerra. Enretirà la terra que cobria part de la gerra rompuda. Aquesta gerra havia estat col·locada pel seu propietari damunt un llit de pedres ben compostes, sobre la gerra hi havia un altre sostre de pedres i, finalment, devers un pam de terra que la cobria totalment. En Guillem cridà son pare i el seu germà Mateu i els tres romangueren esglaiats i espantats davant la visió d’aquella gerra; del dedins sortien uns rajos de color d’or i de plata... És un dels records que en Guillem conserva amb més claredat.

L’amo en Pere Antoni, amb molta cura, tragué el que quedava de la gerra sencera. Era una gerra blanquinosa, d’uns trenta centímetres d’alçada per uns vint centímetres d’amplada. Aquesta gerra fou entregada al metge del poble, don Amadeo, ja que aquest la demanà a l’amo en Pere Antoni per reconstruir la part espenyada. Poc temps després li comunicà que no havia pogut aferrar els trossos romputs i res més s’ha sabut de dita gerra.

Descobriren que una tercera part de la gerra contenia monedes d’or i de plata. En Pere Antoni començà a botar i a cridar repetint una vegada i altra: "he trobat un tresor!"

II

Trabucà aquelles monedes dins una senallade goma i enfilà dret cap al poble anunciant a tothom que s’encontrava: "he trobat un tresor". Mostrava la seva troballa per tot arreu, als cafès, botigues, forns. Aquell dia anà a mostrar el tresor a en Guillem Ramis (gràcies a Déu!), que aquelles hores era un dels mecànics del poble. Tenia el taller al carrer de Sant Jordi, ("sa costa de ses monges"). He dit aquesta expressió de "gràcies a Déu", perquè en Guillem sempre tenia a devora un llibre dietari on apuntava totes aquelles coses que a ell li pareixien importants. A aquest dietari, aquell dia hi escrigué el següent:

Pedro Antonio, “”Coleto”, encontró

En un solar que compró en Cas Quitxero

Una jarra enterrada que contenía

Monedas de oro y aleación de plata

Aproximadamente, 2,500kgs.

Ho va escriure a la pàgina del dia 21 de gener de 1948 del dietari personal que conserva, que he vist i llegit. En Guillem Ramis té una memòria prodigiosa, recorda aquells moments clarament, i hem de donar gràcies perquè tingué l’encert d’anotar aquell fet. Tot dos tocaren aquelles monedes, una vegada i  una altra. Guillem recorda perfectament que la majoria de monedes eren d'aliatge de plata de dues o tres mides i un poc més d’una dotzena d’or .

Al vespre d’aquell mateix dia se sentien veus enrevoltant el talaiot, l’endemà matí la família d’en Pere Antoni observaren que hi havien cavat per tot arreu.

Després de la volta “triomfal” pel poble, donà part a l’autoritat falangista de la troballa i els entregà el tresor. Després en feren lliurament a la guàrdia civil, que segons els testimonis, diuen que anaren a parar al museu del castell de Bellver. S’ha de dir que les autoritats permeteren a en Pere Antoni quedar-se amb algunes monedes d’or i de plata per als seus fills. Una de les seves filles es va fer una polsera encadenant les monedes de plata. Jo mateix som testimoni d'haver-les vistes i tocades. Segons el seu fill Guillem, pocs anys després anaren acompanyats de son pare, a veure el tresor exposat al museu de Mallorca.

Segons el nostre i benvolgut amic historiador, Alejandro García Llinàs, després de l’any 1961, un cop creat el museu de Mallorca, el director de l’entitat reclamà la custòdia de la troballa a l’Ajuntament. El lliurament no s’efectuà perquè les monedes, dipositades a Bellver en el seu dia, no aparegueren.

Les primeres notícies de què hi havia un tresor a Cas Quitxero, segons el testimoni d’en Guillem Ramis, foren dades per en Damià Maimó, Forneret, quan vengué de Santanyi, encara nin. Les monedes del tresor foren encunyades pel Regne de Mallorca, durant el regnat de Jaume II. Estic d’acord amb l'opinió d'Alejandro García Llinàs que algun capità o oficial de tropa, que anà a la batalla de Llucmajor, amagà el tresor a un lloc fàcil de localitzar (la fita era el talaiot), segurament no desenterrà el tresor, perquè morí en la batalla.

No cal dir la importància d’aquest tresor per la història de Mallorca, sobretot per esbrinar la història del seu regne independent, destruint, a través dels segles el poblat talaiòtic així com totes les restes, enterraments, coves, cadàvers, objectes, monedes, etc. de les cultures posteriors què s’assentaren al pujol de Sant Jordi. Hem enterrat per a sempre la nostra gran història i les nostres arrels. Sé mitjançant molts de testimonis orals que moltes d’aquestes restes i objectes encara són al poble sense localitzar, emperò encara hi són. Crec que no faltaria dir, que el que no és acceptable de cap de les maneres, és donar com a bona i suficient la resposta de l’Ajuntament que les monedes desaparegueren, o no aparegueren. No és gens difícil saber qui era el responsable del museu de Bellver d’aquells anys. Cal una investigació a fons,perquè el que no es pot esborrar amb una frase d’excusa, és part de la nostra història de Mallorca, ni es pot acceptar que desaparegui un tresor del Regne de Mallorca, recordeu-ho, trobat en una propietat privada, i entregat per un home bo i honrat, oblidat per les institucions responsables de patrimoni i per la història oficial.

Les fotos de Cas Quitxero en els anys 40. Bartomeu Carrió Trujillano