[24/08] Congrés Anarquista Internacional - V
Congrés de l'AIT - Massoni - Quintal - Lafragueta -
Ferré - Víctor García - Le Meillour -
Gozzoli - Massé - Moreno - Daniel BarretAnarcoefemèrides
del 24 d'agost
Esdeveniments
- Congrés Anarquista
Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907
té lloc al Plancius Hall
d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista
Internacional, el primer
d'aquestes característiques i un dels més
importants en tota la història del
moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14
països diferents
(Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina,
Anglaterra, Polònia, Bèlgica,
Bohèmia, Rússia, Sèrbia,
Bulgària, França i Suïssa romanx), entre
ells figures
força rellevants del moviment anarquista d'arreu del
món (Max Baginski, Henri
Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile
Chapelier, Christian Cornélissen,
Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma
Goldman, Errico Malatesta,
Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
Biófilo
Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La
iniciativa del
congrés partí dels grups anarquistes belgues i
holandesos; aquests últims
s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment
i els primers van
començar a publicar el Bulletin de
l'Internationale Libertaire, que
tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia
preparar les futures
discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van
llançar una nota
en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional,
signada per
diverses federacions anarquistes (Països Baixos,
Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes
de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes
francesos. A França
el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en
contra de
l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van
oposar a una reunió
organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven
purament a la
lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes.
Només vuit
anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux,
Pierre Monatte, René
de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i
l'anarquisme
ibèric no va ser representat --Fernando Tarrida del
Mármol hi havia d'anar,
però finalment no hi pogué assistir. Els dos
primers dies van ser preliminars:
el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als
mítings; les sessions
formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins
al 31 d'agost. Els
temes tractats van ser especialment els referents a
l'organització del moviment
anarquista i sindicalista; però també es
tractaren temes com ara l'educació racionalista,
l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme
--simultàniament es realitzà un
Congrés Internacional Antimilitarista,
organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA), també a
Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost--, la Revolució russa de
1905, etc. No
obstant això, els temes més debatuts van ser
sobre la necessitat o no
d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre
l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta.
Temes que
causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de
l'atac magnicida de
Leon Czolgosz contra el president nord-americà William
McKinley (6 de setembre
de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada«acció de rebel·lia»,
accions individuals violentes davant la impotència d'actuar
d'altra manera, com
ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial
Henry Clay
Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions
acordà que les
idees anarquistes i l'organització, lluny de ser
incompatibles, es complement i
es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i
federacions que els
agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent
d'una nova
Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico
Malatesta,
Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la
finalitat
d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu
anarquista
internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents
països. La
IA s'instal·là a Londres, s'encarregà
d'organitzar un nou congrés, previst per
a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de
l'Internationale
Anarchiste), que finalment sortí irregularment i
del qual només es
publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril
de 1910. A finals
de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa
de l'hostilitat
que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena
d'organització internacional.
***
- V Congrés de l'AIT:
Entre el 24
i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París
(França) el V Congrés de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació
política a Europa,
assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland
(FAUD, la
Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs), la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) i la
Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança
Sindicalista Holandesa).
Aquest congrés adoptà mesures defensives per
enfrontar-se al feixisme victoriós
a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i
a Llatinoamèrica, i la
situació contrarevolucionària creada i el perill
bèl·lic. La solució que
aportava el congrés era: contra el feixisme,
revolució social. També es tractà
el tema de la violència revolucionària, la
repressió soviètica i es modificaren
algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria
general de l'AIT residiria a
partir d'aleshores a Amsterdam.
Naixements
- Pere Massoni Rotger:
El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Rotger (o Roger)
--també citat
com Mazoni i com Massoni Viva. Rajoler de professió, en 1915
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny
i l'1 de juliol de
1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la
Construcció al
I Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat
a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix
any formà part de la
primera junta del Sindicat Únic del Ram de la
Construcció com a secretari
exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força
perseguit. El 23
d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de
pistolers pagat per la
patronal --format per Antoni Soler Martorell (El
Mallorquí), Luis
Fernández i Octavio Muñoz (El
Argentí)-- i quedà greument ferit. No
aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta
agressió i es va veure
obligat en els seus últims anys a treballar en la seva
professió amb una
paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local
del Sindicat de
Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de
1919 passà
una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia,
Espanya), en
qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a
preparar el II Congrés
Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de
construcció i de constructors de persianes. El desembre de
1919 assistí a
Madrid al II Congrés Confederal de la CNT
(Congrés de la Comèdia). En aquestaèpoca va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb
qui treballava a la
mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà
activament en la vaga de la
construcció i fou membre de la comissió de
defensa dels companys rajolers Enric
Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va
ser
empresonat governativament per conspiració contra la
dictadura de Primo de
Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició
de Bera. En 1928
formà part del grup «Solidaridad» i
publicà el fullet Los ladrilleros a
través de las luchas sociales, amb
pròleg de Juan López; després fou un
dels fundadors del grup «Unió de Militants de la
Confederació». L'abril de 1928
assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives
Catalanes i el juny
d'aquell any formà part, en representació de la
CNT, del primer Comitè
Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig
de 1929
marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a
França i a Bèlgica per preparar
l'emigració política i organitzar el moviment
revolucionari antimonàrquic --a Brussel·les
s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc
Macià. També el maig d'aquell
any s'integrà en el Comitè Nacional confederal
clandestí, constituït per Ángel
Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell
nou membre del mateix Comitè
Nacional confederal durant els primers mesos de 1930,
s'encarregà de legalitzar
la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de
Relacions. L'abril de
1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà
amb Miguel Maura i Ángel
Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional
Polític, a Sant
Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar
una vaga general.
El 27 d'abril de 1930 presidí un míting
d'afirmació sindical celebrat al Teatre
Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan
Peiró, Ángel Pestaña,
Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost
de 1930, en reaparèixer Solidaridad
Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí
el càrrec d'administrador,
nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple
Regional
de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de
la Comissió Pro-Impremta
creada per ell, el periòdic aconseguí impremta
pròpia. L'octubre de 1930
representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions
amb els republicans
nacionalistes catalans, que es varen concretar en la
formació del Comitè Pro
Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un
míting d'afirmació sindicalista
al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco
Arín, Sebastià
Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix.
Durant la Conferència Regional de
la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i
l'1 de juny de 1931,
fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad
Obrera, en
contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat aÁngel Pestaña i a Joan Peiró,
l'agost de 1931 signà el «Manifest dels
Trenta». L'adscripció a aquest«reformisme» no agradà a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat
per
membres d'aquesta organització en el Ple Regional de
Sindicats Únics de
Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la
gestió econòmica de La Soli.
Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la
seva malmesa salut.
Pere Massoni Rotger va morir a començaments de juny de 1933
a Sants (Barcelona,
Catalunya).
***
- Francisco Quintal:
El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira,
Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista
Francisco
Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar
a l'Escola Nàutica
de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits
de Jean
Grave i va començar a freqüentar les Joventuts
Sindicalistes. A partir de 1921
va començar a col·laborar en diversos grups
anarquistes, com Novos Horizontes i
Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va
participar en el congrés
anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió
Anarquista
Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de
premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927
va ser delegat de la UAP en el congrés de
València (País Valencià) que
donarà
lloc a la creació de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Considerat per la
policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos,
va ser deportat a Angola,
d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península.
Aleshores militarà
clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre
1931 i 1932, i després en la
Federació Anarquista de la Regió Portuguesa
(FARP), col·laborant activament en
la premsa llibertària (O Argonauta,A Batalha, A
Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com araLes syndicats et la Révolution
sociale,
de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya,
la
professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat
política i la seva
professió de capità de la marina mercant li va
permetre fer contactes amb
companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura,
el 25 d'abril de
1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara
Adriano
Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el
periòdic Voz Anarquista.
Francisco Quintal va
morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.
***
- Ramón Lafragueta:
El 24 d'agost de 1905 neix a Montsó (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Des de jove
participà en el
moviment llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari,
adscrit a la Federació
Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), on ocupà càrrecs de
responsabilitat. Durant la guerra civil
lluita al front d'Aragó. En acabar la contesa
passà a França i fou internat a
diversos camps de concentració (Argelers, Sant
Cebrià, Bram i Vernet). Durant
l'ocupació lluità en la resistència
antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat
a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué
gairebé tot l'Estat francès en
una gira de reorganització confederal. Després
s'instal·là a Grenoble on
desenvolupà càrrecs confederals en elsàmbits departamental i local --fou 15
anys tresorer de la Federació Local de Grenoble.
Ramón Lafragueta va morir l'11
de febrer de 1981 a Grenoble (Delfinat, Arpitània).
***
- Léo Ferré:
El 24
d'agost de 1916 neix al Principat de Mònaco el poeta,
escriptor i cantautor anarquista
Léo Albert Charles Antoine Ferré. Fill d'una
família benestant burgesa, son
pare, Joseph Ferré, catòlic practicant, era el
director de personal de la
Societat dels Banys de Mar (SBM) i sa mare, Marie Scotto, d'origen
italià,
regentava un taller de costura. Tenia una germana, Lucienne, tres anys
major
que ell. Sa família, d'àmplia cultura musical, el
va intruí en aquest art i
quan tenia set anys s'integrà en el cor de la catedral de
Mònaco com a soprano.
Dos anys després va ser enviat pensionat al
col·legi Saint-Charles de
Bordighera (Ligúria, Itàlia), regentat pels
Germans de les Escoles Cristianes
de La Salle; però la disciplina rigorista d'aquest internat
francès va ser mal
llevada per l'alumne que començà a detestar la
religió. Malgrat el suport d'un
company, que el va introduir en la poesia prohibida pels germans
(Voltaire,
Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, etc.), s'hi
trobà molt sol;
experiència de soledat que anys més tard
explicà en la seva ficció
autobiogràfica Benoît
Misère (1970).
Quan tenia 14 anys descobrí la paraula«anarquia» en les pàgines d'un
diccionari, paraula i concepte que sempre restarà lligat a
la seva persona. En
1934 acabà reeixidament el seu batxillerat a Roma i a
Niça, però son mare
boicotejà la seva matrícula al conservatori de
música i l'obligà a seguir
cursos de francès al col·legi de Borghera. La
tardor de 1935 arribà a París per
començar els seus estudis de Dret, però
finalment, en 1939, obtingué el diploma
en Ciències Polítiques. Després de fer
el servei militar en infanteria, on
dirigí un grup de tiradors algerians, i ser mobilitzat,
l'agost de 1940 va ser
llicenciat i retornà a Mònaco, on es
posà a fer feina com a distribuïdor de
bons d'avituallament als hotelers, alhora que
començà a compondre i a cantar–la seva primera actuació en públic fou
el 26 de febrer de 1941 al Théâtre des
Beaux-Arts de Montecarles, sota el nom de Forlane.
L'octubre de 1943 es casà amb Odette Shunck, que havia
conegut en 1940 a
Castres. Després entrà a treballar a
Ràdio Montecarles, on va fer de tot
(locutor, tècnic de so, pianista, etc.). En aquestaèpoca començà a escriure
poemes de valent i a cantar en cabarets, descobrint Charles Trenet i
Edith
Piaf, la qual l'aconsellà que
s'instal·lés a París. A finals de
l'estiu de 1946
arribà a la capital francesa i començà
a cantar, cobrant precàriament, al
cabaret Le Boeuf sur le toit, compartint cartell amb els
Frères Jacques i amb
el duo format per Pierre Roche i Charles Aznavour. L'abril de 1947
acceptà fer
una gira per l'illa de la Martinica, que resultà un
desastre; mancat de diners,
trigà mig any a retornar. De bell nou a París, va
ser contractat per actuar al
cabaret Milord l'Arsouille, dirigit pel seu amic Francis Claude, i en
altres
locals (Les Assassins, Aux Trois Mailletz, L'Écluse, La Rose
Rouge, Le Trou, le
Quod Libet, etc.). El 3 de març de 1947 signà el
seu primer contracte amb un
editor musical, Le Chant du Monde, discogràfica«companya de viatge» del Partit
Comunista Francès (PCF), la qual el va obligar a cedir la
propietat total de
les seves obres. En aquests anys va fer amistat amb grans artistes, com
ara
Jean-Roger Caussimon, Juliette Grecó o Renée
Lebas. Sempre acostat al moviment
llibertari, establí sobretot contactes amb el cercles dels
anarquistes
espanyols exiliats i a partir de 1948 començà a
participar en les gales
organitzades per la Federació Anarquista (FA) per recaptar
fons. Sa companya
Odette no pogué suportar la inseguretat de la vida
artística i el desembre de
1950 la parella es divorcià, però ben aviat, en
un cafè parisenc, conegué
Madeleine Rabereau, que esdevingué la seva musa i segona
companya. En 1950 va
escriure l'òpera La vie d'artiste,
on
demostrà el seu talent compositiu, i participà,
en el paper d'un pianista, en
la seva única aparició cinematogràfica
en el film britànic The cage of
gold, de Basil Bearden. El gener de 1951
enregistrà per
a la ràdio De sac et de cordes,
amb
la recitació de Jean Gabin, i on dirigí per
primer cop una orquestra simfònica
i cors. Ente el 14 i el 27 de maig de 1954 cantà amb la
vedette nord-americana
Joséphine Baker a l'Olympia de París i
signà un contracte amb la discogràfica
Odéon, la qual enregistrà el disc Paris
canaille, l'èxit del qual el permeté
comprar una casa de camp on
s'instal·là amb Madeleine i la filla d'aquesta,
resultat d'un anterior matrimoni
i a la qual Ferré sempre considerà com a filla
pròpia. El març de 1955 actuà
per primer cop a l'Olympia com a estrella en solitari. En 1956
estrenà al
Teatre de París La Nuit,
ballet amb
textos i cançons seves amb coreografia de Roland Petit, que
resultà un fracàs
de crítica i fou retirat de cartell després de
quatre representacions. Aquest
mateix any publicà el recull de poemes Poètes...
vos papiers, que sortí acompanyat d'unàlbum del mateix títol. L'abril de
1957 s'edità el disc homenatge a Charles Baudelaire Les Fleurs du Mal chanté par
Léo Ferré i el gener de 1958
començà a
cantar al Bobino, al qual restarà sempre fidel. L'abril
d'aquell any enregistrà
l'àlbum Encore... du
Léo Ferré. Les
penúries econòmiques passen a un segon pla i
durant la tardor de 1959 pogué
comprar l'illa bretona del Guesclin, on
s'instal·là. En 1961 enregistrà per a
la discogràfica Barclay Les
chansons
d'Aragon, recull de poemes de Louis Aragon amb qui tenia una
gran amistat, i
mesos després el disc Paname.
En
aquesta època cantà al
Théâtre du Vieux Colombier i al music-hall
Alhambra, i entre finals de 1962 i començaments de 1963
a la sala ABC. En 1964 publicà l'àlbum Ferré
64, el qual conté la cançó Franco la
muerte. Entre 1965 i 1966 realitzà dues gires pel
Canadà i en aquesta època
va ser entrevistat en nombroses ocasions per la ràdio i per
la televisió. En
1966 retornà al Bobino, on reté un important
homenatge al poeta Rimbaud. A
començaments de 1968 les seves relacions amb Madeleine es
trenquen. Els fets de
Maig del 1968 el marcaren profundament i el 10 de maig, a la sala de La
Mutualité de París, durant la gala de suport en
benefici del periòdic Le Monde
Libertaire, estrenà la seva
reconeguda cançó Les
anarchistes. A
partir de maig del 1968 col·laborà en la revista
anarquista La Rue. L'octubre de
1968 emprengué una
gira pel Nord d'Àfrica, que gairebé no
tingué ressò, i a començaments de 1969
publicà l'àlbum L'Éte
68, inspirat en
l'agitació dels fets revolucionaris passats. Entre gener i
febrer de 1969 cantà
al Bobino, on estrenà la seva cançó C'est
extra. El 6 de gener de 1969, a instàncies de la
revista musical Rock & Folk,
tingué lloc la trobada
de tres grans representants de la cançó francesa:
Léo Ferré, Jacques Brel i
Georges Brassens, que fou enregistrada per la Radio
Télévision Luxembourg (RTL).
Amb la seva nova companya Marie-Christine Díaz,
s'instal·là a prop de Florència
(Toscana, Itàlia) i el maig de 1970 nasqué son
primer fill, Mathieu. Aquest
mateix any publicà el doble àlbum Amour
Anarchie, considerat per molts com l'obra mestra de la seva
discografia. En
plena època pop,
abandonà els
recitals en solitari i començà a actuar amb el
grup francès Zoo. En 1970 actuà
durant tres setmanes a l'Olympia i el maig de 1973 publicà
l'enregistrament
aquest espectacle en un doble disc. Després va fer una gira
amb el cantautor
quebequès Robert Charlebois. En 1974 actuà a
l'Òpera Còmica, sala d'espectacles
reservada a la música clàssica, i l'any
següent engegà una nova aventura musical,
dirigint l'Orquestra Simfònica de Montreux (Vaud,
Suïssa). La tardor de 1975
continuà amb aquesta experiència
simfònica dirigint orquestres a Bèlgica i al
Palau de Congressos de París, amb obres de Ravel i de
Beethoven. Aquest mateix
1975 abandonà, no sense problemes, la
discogràfica Berclay i signà contracte
amb CBS, amb qui publicà el disc Ferré
muet dirige Ravel et Farré, amb les orquestres
simfòniques de Milà i de
Lieja. Entre 1976 i 1990 publicà diferents discos en
diverses discogràfiques
(CBS, RCA i EPM), com ara Ma vie est un
slalom (1979), La violence et
l'ennui
(1980), Les loubards (1985), On n'est pas sérieux quand on a dix-sept
ans
(1986) o Les vieux copains (1990). Amb sa companya
Marie-Christine
s'instal·là definitivament a la Toscana i el
juliol de 1974 nasqué Marie-Cécile
i el gener de 1978 la seva segona filla Manuella. En aquests anys
compaginà
concerts a l'Olympia i al Teatre Llibertari de París (TLP),
amb gires arreu de
França i de l'estranger, sense deixar de banda els seus
concerts de suport al
moviment anarquista (Le Monde Libertaire,Radio Libertaire, TLP, etc.). En
1992
creà la casa discogràfica La Mémoire
et la Mer. Léo Ferré va morir el 14 de
juliol de 1993 a la seva casa de Castellina in Chianti (Toscana,
Itàlia),
després de patir un càncer intestinal que se li
havia declarat l'any anterior,
i fou enterrat tres dies després en la més
estricta intimitat al cementiri de Mònaco.
A finals dels anys noranta son fill Mathieu reprengué
l'edició d'inèdits i
reedició dels discos de son pare en la casa
discogràfica que aquest havia
creat.
Léo
Ferré
(1916-1993)
***
- Víctor
García: El 24 d'agost de 1919 neix a Barcelona
(Catalunya) el
militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del
moviment
anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars,
més conegut com Víctor
García. De molt petit sa mare el va portar a
Mequinensa (Baix Cinca, Franja
de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la
família es va
instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la
indústria tèxtil.
Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) des
del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de
Gràcia des del 1936. Va militar en
el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz,
Liberto Sarrau i altres, fundat
l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme
anarquista en el govern; i
publica els seus primers articles en el seu portaveu, El
Quijote (1937),
i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb«Los Aguiluchos» i quan la
militarització abandona el front i se suma a la
col·lectivitat de Cervià de les
Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts
Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional
de Catalunya d'aquestes,
alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona.
Després del
desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a
Tremp, va passar a
França, on va anar i venir d'un camp de
concentració a l'altre (Argelers,
Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a
teixidor. Després va
venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb
estades a la presó de
Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat,és empresonat al camp
de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan
el volien enviar a
Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París.
Va assistir al Congrés de
1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè
Nacional de les
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries com a secretari d'administració,
que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito
Milla. Després serà
administrador de Ruta i de Solidaridad
Obrera, que va deixar per
discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada.
Més tard va ser
primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va
fundar el
seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano(Antiestatal), i com a
membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de JovesÀcrates Italians
(Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va
infiltrar
a la península per fer costat les Joventuts
Llibertàries de l'Interior, però va
ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de
Barcelona --durant el
tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus.
El juliol
de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a
Barcelona, en contacte
amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció.
L'agost de 1948 va
aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la
frontera. Cremat de la
lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela,
on s'instal·larà, abans de fer
un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis:
Uruguai (1954),
Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà,
Japó, sud-est asiàtic, Xina,Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre,
Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda,
França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A
Caracas va ser secretari d'un centre
cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT
--unificada a Veneçuela en
1960--, i va editar Ruta en dues èpoques
(1962 i 1969), després d'una
estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19
d'abril de 1966 va ser expulsat de
la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar
raonadament en Ruta
el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per
Amèrica. En 1976 va
visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a
Montadin (Occitània).
Víctor García va morir, després d'una
llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig
de 1991 a la Clínica Mas de Rocher, de
Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc,
Occitània), i va ser enterrat l'endemà al
cementiri de Montadin. Incansable
militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa
anarquista des dels
17 anys, fent servir, a més de Víctor
García, diversos pseudònims (Germen,Santo Tomás de Aquino, Egófilo,LG, Ibars, Quipo
Amauta, Julián Fuentes, entre
d'altres. A publicat articles en Castilla
Libre, Cenit, Combat
Syndicaliste, Crisol, Cuadernos
de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria,Cultura Proletaria, Frente
Libertario, Gioventù Anarchica,Historia Libertaria, La
Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le
Libertaire, Le Monde
Libertaire, Mujeres Libres, Nueva
Senda, La Obra, Presencia,La Protesta, El Rebelde, Reconstruir,Regeneración,Ruta, Senstantano, Solidaridad
Obrera (París), Tierra y
Libertad, Umanità Nova, Umbral,Volantà, etc.; i ha
diridit Crisol, El Rebelde, Ruta
(Caracas). Ha traduït al
castellà l'Enciclopedia anarquista, de
Sébastien Faure, i és autor d'una
ingent quantitat de llibres, entre ells: América,
hoy (1956), La
incógnita de Iberoamérica (1957), El
Japón hoy (1960), Excursión
sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl
Carballeira (1961), La militancia pide la palabra
(1961), Escarceos
sobre China (1962), España hoy
(1962), Juicio contra Franco
(1962), Coordenadas andariegas. México,
Panamá y Océano Pacifico (1963),Franco y el quinto mandamiento (1963), El
pensamiento anarquista
(1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El
sudeste asiático
(1966), Il Vaticano (1966), El
anarcosindicalismo en España
(1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo
(1971), Las utopías. De
la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo,
sus orígenes, su
estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges
Orwel y su visión
apocalíptica del mañana (1973), Las
utopías. Inmersión en el pesimismo
(1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo
(1974), Kropotkin; la
sociedad fue primero (1974), Bakunin
(1974), Contestación y
anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu,
Osugi y Yamaga, tres
anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret
(1976, amb Ángel
J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo
japonés (1977), Las
utopías y el anarquismo (1977), Godwin
y Proudhon (1977), El
pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo,
golpismo, militarismo
y fascismo en América Latina (1982), La
sabiduría oriental (1985), Antología
del anarcosindicalismo (1988), Utopías y
anarquismo (1992), La
FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de
los urbanitas, La
moral anarquista y el trabajo
moralizador, Proyección de Iberia en
América, Taiji Yamaga, Diccionario
enciclopédico de militantes anarcosindicalistas
(inèdit), El fascismo en
Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos
Díaz Hernández li va dedicar una
biografia: Víctor García, el Marco Polo
del anarquismo.
Defuncions
- Pierre Le Meillour:
El 24 d'agost de 1954 mor a Sartrouville (Illa de França,
França), l'obrer
i militant
anarquista Pierre Le Meillour. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Ar
Mor-Bihan
(Bretanya). Antimilitarista convençut,
col·labora ben aviat amb Le Libertaire.
Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet
B» dels
antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per
haver publicat un
número clandestí de Le Libertaire
de caire antibel·licista --li'n van
requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà
condemnat, alguns mesos més
tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser
triat com a delegat
en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i
1927. Durant
la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis
Lecoin i
va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA).
***
-
Virgilio Gozzoli:
El 24 d'agost de 1964 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) el
mecànic, tipògraf,
escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Havia nascut el 10 de
novembre
de 1886 a Pistoia (Toscana, Itàlia). A la seva ciutat natal
va ser introduït a
l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En
1899 va
participar en la protesta antimonàrquica en
ocasió de la visita a Pistoia del
futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquestaèpoca va experimentar
literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme
i la dramatúrgia
publicant obres com È
un gran mondaccio buffo (1907),I due Macigni (1911),Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911),Un
par di calzoni (1912),Pistoia ne’ su’ rioni (1913), Marchesino (1915), Il
mattaccio (1918), Mara(1919), Il prodigio (1919) i Il
lebbroso (1921).
En 1913 va
començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta
i en l'únic número d'Il Pensiero
Iconoclasta Individualista. En 1914 fou
condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la«Setmana Roja».
Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué
nombrosos textos i
peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril
de 1919 fundà la
revista Iconoclasta. Com a obrer d'una
fàbrica mecànica al complex
industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de
fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme.
L'abril de 1921 la seva
impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat,
fou detingut com a
membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El
novembre de 1922 s'exilià a
França i col·laborar en el«Comitè en favor de les víctimes
polítiques»,
organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París.
També va col·laborar
en el periòdic La Revendicazione, fundat
el juny de 1923. A partir de
maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de
la seva revista Iconoclasta!
a París i participà en la fundació
d'«Obres Internacionals de les Edicions
Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà
part de la redacció de La
Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a
París. També va prendre part
en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre
partidaris i opositors de
formar part de les legions garibaldines i d'una expedició
armada a Itàlia, que
resultarà ser una provocació muntada per l'agent
feixista R. Garibaldi. Va
col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie
Anarchiste, de
Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el
periòdic La Tempra. Amb sa
companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va
instal·lar a Courbevoie,
on va fer feina de mecànic alhora que tenia
instal·lada una impremta al seu
domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el
periòdic Fede.
El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre
d'expulsió, però va
aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II
República espanyola, marxà
a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de
l'Oficina Llibertària de
Correspondència. A finals de 1932 marxà a
Brussel·les i entrà clandestinament a
França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a
delegat en el Congrés de
Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de
Refugiats Italians i el
seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali
(1933-1935), del qual serà membre
de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva
ordre d'expulsió
i, segons la policia, marxà a Espanya fins al
març de 1935, quan, per
desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar
davant la
policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi,
Perissino,
Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va
participar en el
Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va
ser fundat el Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de
juliol de 1936 prengué part a París
en la reunió on es decidí enviar immediatament
voluntaris a lluitar en la
Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions
entre París i
Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la
redacció de la revista
barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va
encarregar de la direcció
arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de
Berneri i de
Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico
Ludovici, representà
la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè
Regional de Catalunya de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El desembre de 1937 tornà a França i
participà en el congrés de fundació
de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seuòrgan Il Momento,
del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la
situació dels
immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el
novembre de 1938, on va
col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il
Martello. En 1942, amb
Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista
novaiorquès Chanteclair
(1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf
Rocker,
partidari de fer costat les democràcies liberals davant el
nacionalsocialisme.
En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià
el llibre de Rocker Nationalismus
und Kultur.
Durant sa vida va fer servir diversos
pseudònims, com ara Vir,Iconoclasta, Mataccio, Gigi
Vizzo-Rollio,
etc. El
seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri -
Aurelio
Chessa de Reggio Emilia.
Virgilio Gozzoli (1886-1964)
***
- Ludovic Massé: El
24 d'agost de 1982 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i
llibertari
Ludovic Massé. Havia nascut el 7 de gener de 1900 aÉvol (Conflent, Catalunya
Nord). Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain
Massé, va ensenyar a
Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la
Infanteria de
Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei
militar, tota una
experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de
1930 es casa amb
Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa
amistat amb Henry
Poulaille, reivindicador de la «literatura
proletària», a qui envià els primers
textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista.
Aquest
any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en
1933 en el comitè de
redacció de la nova revista Prolétariat.
El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la
regió i,
després, participarà en la creació del
periòdic Cri
Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va
prendre part com a membre
del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un
gran míting a Perpinyà. En 1937
els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per
participar
en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i
llibertàries, és separat
de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a
l'escriptura
instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran
afició, la pintura --serà bon amic de
pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider,
etc. En 1946 escriu
una apologia pacifista, Le refus,
inspirada en els esdeveniments recents (ocupació,
resistència,
col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme
i les seves
crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada
per l'editorial Flammarion i
que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la
malaltia arremet contra
ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva
mort, el 24 d'agost de
1982 --dos dies després serà enterrat a Ceret.
Entre les seves obres podem
destacar Le mas des Oubells (1932), Ombres
sur les champs (1934), La flamme
sauvage (1936), Les
Grégoire (trilogia
de la història d'una família rural catalana,
formada per: Le livret de famille,
1944; Fumées
de village, 1945; i La fleur de la
jeneusse, 1948), Le vin pur
(1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La
terre du liège (1953), Les
trabucayres (1955), Simon
Roquère
(1969), La sang du Vallespir (1980,
reeditada en edició bilingüe català i
francès en 2000 per Balzac), entre
d'altres. Va escriure també contes i va
col·laborar en nombroses revistes, com Méridional
Sportif (crítiques
esportives, fonamentalment), Vu, Regards (on va publicar una
sèrie
d'articles sobre Catalunya), Maintenant, A
Contre-Courant, Prolétariat,Cri Cérétan,
etc., on a vegades
signava sota el pseudònim de Ludovic
le
Petit. Va mantenir correspondència amb molts
escriptors, entre ells, Roger
Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean
Dubuffet, etc.
Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense
haver«pujat» cap vegada a París.
***
-
Antonio Moreno
Ronchas: El 24 d'agost de 2006 mor en una
residència de Morcens (Aquitània,
Occitània) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno
Ronchas. Havia nascut
l'1 d'octubre de 1910 a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella,
Espanya) i era
el tercer
de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família
emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno
Fernández,
llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la
Confederació General del
Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925
conegué Buenaventura
Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En
1930 tornà a
Valladolid amb intenció de fer el servei militar,
però son pare el va
dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i
per Castelló i
sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines.
Quan va
esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i
Lázaro combatien,
en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament,
Antonio Moreno
lluità des del primer moment a Sant Sebastià en
les milícies de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant
Sebastià --presa dels
hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard
a Oiarzun, frenant
l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va
poder passar a Hendaia
i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna
Roja i Negra», on es va
oposar a la militarització que la convertiria en la 28
Divisió. Va estar un
temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i
després com a xofer en el IV
Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la
guerra, passà a França.
Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país
i de la seva geografia va
poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració,
però va passar una
temporada als de Barcarès i Bram. Davant
l'amenaça nazi s'enrolà en el III
Batalló
d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà
(Síria i Líban). L'armistici de
Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on
calia mà
d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà
ajudà a fugir
espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar
la seva detenció
per la Gestapo, però un jutge benèvol
l'alliberà. Després de l'Alliberament es
va dedicar principalment a la propaganda en la Federació
Local de la CNT en
l'Exili de Saint-Denis (París). Durant els anys seixanta es
va relacionar amb
emigrants vallisoletans arribats a França, intentant
associar-los en la CNT
francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se
els joves més
radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a
les mobilitzacions
estudiantils. En aquesta època va
participar en la formació de l'Organització
Revolucionària Anarquista
(ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint
l'exemple de son pare,
principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un
local
cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent
disposada. Durant
els últims vint anys de sa vida residí a Benquet
i a Tartàs (Aquitània,
Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya
propagandística per
denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses
instàncies oficials
la bàrbara repressió feixista que va haver al seu
poble natal durant la guerra:
un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i
altres 37«desaparegueren». Un dels primers assassinats va
ser son pare Antonio Moreno
Fernández, fundador de la CNT durant la
República; altres tres familiars seus
també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als
Montes Torozos. En
2004 va morir sa companya, Lorenza Ronchas Martín,
també de Medina de Rioseco i
amb alguns familiars assassinats --sos pares i sa germana major,
socialistes--;
els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de
Medina l'1
de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al
nínxol
familiar. Antonio Moreno Ronchas va llegar, mitjançant
testament hològraf davant
notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb
l'esperança que, gràcies
a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un
nucli confederal i
llibertari a la seva vila natal.
---
Continua...
---