en breu publicarem la crònica de la participació dels gegants a les Festes de Sant Llorenç 2014, us deixem de moment amb un vídeo on els grallers dels Gegants de Maó i els grallers d'Es Castell sonen junts un tema, duran tel passacarrers del dissabte de Sant Llorenç.

www.gegantsmao.menorca.es

http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

www.youtube.com/gegantsmao

El Pont Romà és un Bé d'Interés Cultural des de l'any 1966(veure fitxa) i com a tal, segons la Llei de Patrimoni, s'ha de delimitar un «entorn de Protecció» en el que s'ha de fixar el que es pot fer i el que no, per tal de protegir la contemplació i gaudi del bé protegit. Això, en el cas del Pont Romà, no s'ha fet mai.

Actualment, amb l'adaptació i modificació del Pla General de Pollença, l'Equip de Govern pretén fer una sèrie d'actuacions a l'entorn del Pont Romà que augmentarien l'edificació, especialment preocupant en el cas de les finques situades entre el torrent i la carretera de Lluc, ja que obstacularitzarien la visió del pont des de l'entrada a Pollença.(Veure article "Molt per millorar en l'urbanisme de Pollença")

Amb la nostra moció demanàvem que es delimiti aquest entorn i es fixi quines actuacions s'hi poden dur a terme, per evitar tenir problemes amb l'aprovació del nou Pla General i garantir que el que es faci no perjudiqui un element tan singular com és el Pont Romà.

A banda de l'indubtable valor patrimonial, el Pont Romà també podria tenir un atractiu turístic encara no prou aprofitat, ja que no hi ha cap aparcament aprop en el que deixar un autocar, i els voltants no estan prou cuidats.

En la nostra moció també demanavem que es faci un projecte d emillora i que l'Ajuntament miri de finançar-lo a través de subvencions, especialment tenint en compte la seva situació dins la Serra de Tramuntana, que va servir per obtenir sbvencions pel Calvari i pel Claustre.

La moció es va aprovar per unanimitat, fet que ens alegra i ens dona esperances que aviat veurem una acció decidida per posar en valor aquest element singular de Pollença.

Aquí hi ha el text íntegte de la nostra moció.

En el document del GOB “Mallorca, un toc d’alerta”, la prestigiosa organització ecologista denunciava la continuació d’una determinada política desenvolupista heretada del Govern del PP. El GOB exigia a l’actual Govern de les Illes una reflexió i una acció decidida per a desmarcar-se d´un model contrapoduent i que, a més, ja s’ha demostrat obsolet, un model absurd basat en el totxo i el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. (Miquel López Crespí)

La política del totxo i el formigó

En el document del GOB “Mallorca, un toc d’alerta”, la prestigiosa organització ecologista denunciava la continuació d’una determinada política desenvolupista heretada del Govern del PP. El GOB exigia a l’actual Govern de les Illes una reflexió i una acció decidida per a desmarcar-se d´un model contrapoduent i que, a més, ja s’ha demostrat obsolet, un model absurd basat en el totxo i el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. I és precisament aquest model basat en la destrucció de recursos i territori el que continua l’actual conseller d’Habitatge Jaume Carbonero, que, per a escàndol de totes les forces progressistes que donam suport crític al govern del president Antich, volia construir en sòl rústic. Una vergonya, aquella “Llei Carbonero” que va ser retirada pel mateix PSOE i que comptava amb una forta oposició dels partits de les Illes –de dreta, centre i esquerra-- i de les principals organitzacions conservacionistes de la nostra terra. Un desbarat, el de Jaume Carbonero, que en els seus anys de pèssima gestió ja ens té acostumats a iniciatives que posen sempre en perill la credibilitat dels governs progressistes i que només serveixen perquè perdem suport popular i vots. Recordem el desgraciat cas de l'IBAVI, quan un Carbonero autoritari cessà l’eficient funcionària del Pacte Margalida Lliteras, la qual cosa comportà, com no podia ser d’altra manera, la pèrdua de centenars de vots progressistes a Eivissa i Formentera i, com a lògica conseqüència, va fer perdre les eleccions a l’esquerra. D’aquesta manera, volgués o no, com ara mateix quan continua la política del totxo i el ciment, Jaume Carbonero fa el joc a la dreta enfonsant les il·lusions i les esperances de tots aquells sectors que volien –i volem!- un nou enfocament en la manera de fer política econòmica i territorial en la línia que indica el GOB.

Però Jaume Carbonero sap acomplir la seva tasca a la perfecció. Amb la història de bastir habitatges protegits el que fa és donar un baló d’oxigen a la industria del totxo i el formigó, a desenes de promotors i negociants immobiliaris, els mateixos que són la columna vertebral de l’irracional model desenvolupista heretat de l’època franquista. Sota l’excusa d’oferir cases a baix preu per als sectors menys afavorits, el que fa Carbonero és ajudar als patrons del totxo comprant els seus habitatges invendibles alhora que el Govern deixa que prescriguin els impagaments de certes empreses constructores. Cal recordar que el secretari general del Col·lectiu de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA), José María Mollinedo, va alertar que prescrivien 300,54 milions d’euros en impostos procedents d’operacions opaques efectuades per empreses constructores de Balears l’any 2003. És una política, evidentment, per ajudar els més rics a combatre la crisi actual. Recordem que, amb la falsa excusa d’ajudar els més pobres, l’IBAVI ha comprat per 5.348.235 euros a les Promotores Pla de Santa S. L. i Cafeteries Insulares de Ponent S. L. de Santa Margalida dos edificis amb trenta-quatre habitatges que es vendran entre 140.982 i 172.140 euros.

Com informa igualment el web Ixent de l’Esquerra Alternativa de les Illes, l’IBAVI ha adquirit per quatre milions d’euros a Nous Habitatges de sa Pobla S. L. vint-i-sis pisos que es destinaran a la venda. El preu aproximat, segons la superficie del pis, serà d’entre 137.693 i 167.023 euros. A Inca, seguint amb la política d’afavorir els constructors i promotors, el Govern ha comprat cinquanta-vuit pisos de VPO per 7.802.745 euros en l’edifici que es troba en l’avinguda d’Alcúdia, adquirit a Explotacions Turístiques Illes S. L. a preus que aniran entre els 98.000 i els 158.000 euros.

En pocs dies, davant les facilitats que ofereix Jaume Carbonero a promotors i constructors, la conselleria que és en mans del nostre personatge ja ha rebut unes cinquanta ofertes de sòl públic per a construir. És la continuació de l’absurda política desenvolupista que denuncia el GOB en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”. És la continuació de la política de carreteres del Govern Matas (el Segon Cinturó, per exemple), el creixement urbanístic (Llei Carbonero), la consolidació de la línia d’ampliació d'infraestructures, com el cas de l’ampliació del Port de Palma... L’absurda política actual, de la qual Carbonero és una peça clau, és sempre al servei de promotors i constructors i ens allunya cada vegada més de la imprescindible racionalització de la gestió dels recursos naturals. Ens trobam davant més destrucció de sòl rústic, més dessaladores, nous forns d’incineració de residus, noves centrals elèctriques, el cable elèctric... El gasoducte! que ens aportarà energia il·limitada per a un creixement descontrolat igualment il·limitat. Els desastres de Jaume Carbonero només són l’exemple més palpable que ben poques coses han canviat quant a la protecció de recursos i territori.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

A la ponència tècnica d'Ordenació del Territori i Urbanisme del Consell de Mallorca, que aprovà un informe vinculant a favor del projecte d'urbanització de Son Bordoy, el representant del Grup Balear d'Ornitologia, Macià Blázquez, ja s'hi oposà. Segons l'acta d'aquella reunió, Blázquez argumentà que es faria "un nou barri que tindrà problemes de pressió i de deteriorament de la trama urbana i de la seva qualitat, fet que s'agreuja amb la implantació, a part de l'ús residencial, de l'ús comercial que permetrà la instal·lació de grans superfícies". (Enric Borràs)

Quin futur tindrà Son Bordoy?

Els polèmics camps de Son Bordoy havien d’allotjar el recinte firal. Ara, el projecte per fer-hi habitatges de preu protegit ha quedat frenat i Cort provarà d’imposar-hi una sèrie de canvis

Enric Borràs | 18/01/2010 |

La possibilitat que el recinte firal es faci a Son Bordoy ja ha quedat descartada, però, amb la frenada del projecte d'urbanització per fer-hi habitatges protegits que impulsava el Govern, el futur d'aquests camps al nord del Molinar encara no és aigua clara. D'entrada, cal dir que Cort, tot i que s'ha oposat a alguns aspectes clau del projecte que havien acceptat el Govern i el Consell de Mallorca, continua creient "convenient i oportú" que s'hi construeixin els habitatges prevists.

Això vol dir que és gairebé segur que s'edificarà a Son Bordoy, ja que les tres institucions hi estan d'acord, malgrat l'oposició dels ecologistes i d'entitats veïnals. Amb tot, la posició de l'Ajuntament hi és determinant, cal un informe seu per tirar endavant la proposta i, segons la llei, és vinculant. Com que el Consistori exigeix una sèrie de canvis al projecte que ha acceptat el Govern, és ben probable que aquests s'acabin fent. A més, ara, altres entitats poden proposar-hi més modificacions.

Un dels canvis que reclama Cort i que en pot canviar més l'aparença és el de la zona verda: s'oposa que els blocs d'habitatges estiguin repartits enmig d'un parc. Cort reclama una sola zona verda, sense edificis, concentrada, que sigui més fàcil de mantenir i de controlar per Parcs i Jardins. La regidora d'Urbanisme, Iolanda Garví, digué divendres que l'esquema de fer les cases enmig de la zona verda responia a un urbanisme propi "dels anys seixanta i setanta", superat, que a Palma ja havia "fracassat" abans.

Un altre dels aspectes que Cort podria canviar és el nombre d'immobles que s'hi han de fer. Ara es preveu que n'hi hagi 846, però, segons Garví, l'informe vinculant que han de redactar "pot rebaixar-ne la xifra", si fos necessari, per adequar-los a la densitat del Molinar. A més, la Sala vol fer que els edificis siguin homogenis amb els de la resta del Molinar que, com es veu a la imatge, són més baixos que els que s'han previst, que havien de ser de set pisos.

Això vol dir que es rebaixarien a quatre plantes a la part sud (a dalt, a la imatge) i a sis a ponent (a la dreta). Si es fan menys altures i no es retalla el nombre de pisos ni la mida, pot ser que calgui construir més; la zona verda es pot reduir fins a 4.000 metres quadrats. La incògnita pendent són els 20.000 metres quadrats de sòl d'ús terciari (a baix a l'esquerra, a la il·lustració). Tant pot ser que s'hi faci un centre comercial com botigues, oficines o, fins i tot, instal·lacions turístiques.

Hi haurà més protestes

A la ponència tècnica d'Ordenació del Territori i Urbanisme del Consell de Mallorca, que aprovà un informe vinculant a favor del projecte d'urbanització de Son Bordoy, el representant del Grup Balear d'Ornitologia, Macià Blázquez, ja s'hi oposà. Segons l'acta d'aquella reunió, Blázquez argumentà que es faria "un nou barri que tindrà problemes de pressió i de deteriorament de la trama urbana i de la seva qualitat, fet que s'agreuja amb la implantació, a part de l'ús residencial, de l'ús comercial que permetrà la instal·lació de grans superfícies".

Tot i això, el Consell donà suport a la proposta de fer 846 pisos a Son Bordoy per pal·liar la manca d'habitatge de preu protegit. Cort, tot i que hi vol canvis, també el defensa. Malgrat la decisió del Govern d'obrir un nou període de debat per aconseguir més suport, el GOB i la majoria d'entitats veïnals no volen ni sentir a parlar que s'edifiqui a Son Bordoy. De fet, n'exigeixen la protecció íntegra. Així, és més que probable que les protestes continuïn.

dBalears

El Govern suspèn de manera provisional la tramitació de Son Bordoy.

A partir d'ara s'obri un altre termini que donarà la possibilitat de participar a totes aquelles persones i entitats que en el termini establert d'informació pública.

R.D. | 14/01/2010 |

La tramitació de les normes subsidiàries de la reserva estratègica de Son Bordoy, a Palma, s'ha suspès de manera provisional per poder ampliar el temps de debat i anàlisi del projecte, segons indica un comunicat fet públic des del Govern de les Illes Balears.

Aquesta decisió es pren sense renunciar, en cap cas, a la política de vivenda d'aquest Govern, molt clara des d'un principi i materialitzada en 2008 al Pacte per un Habitatge Adequat i Assequible, signat el mes de maig de 2008.

A partir d'ara s'obri un altre termini, sempre segons el comunicat, que donarà la possibilitat de participar a totes aquelles persones i entitats que en el termini establert d'informació pública, han volgut formar part de la definició de les normes subsidiàries a Son Bordoy.

"La política d'habitatge de la Conselleria s'integra en el projecte global d'aquest Govern; un projecte basat en la participació i el consens, per la qual cosa s'ha pres la decisió anunciada", afegeix el texte.

Cal recordar que la reserva estratègica de Son Bordoy és fruit de l'aplicació de la llei 5/2008 de Mesures Urgents per obtenir sòl per a habitatges de protecció pública; llei presentada i aprovada en el Parlament de les Illes Balears per unanimitat que establia que l'eina de selecció dels terrenys més adients seria la convocatòria del concurs pel qual s'han seleccionat 6 reserves més.

Ara, i de la mateixa manera que la totalitat dels grups parlamentaris va recolzar la proposta del Govern -continua el comunicat- la voluntat és que qualsevol sector que formi part del teixit social d'aquesta comunitat s'integri i converteixi l'àrea estratègica de Son Bordoy en un projecte comú.

DBalears

Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)

Els errors de Jaume Carbonero

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

AMIANTO: La plaza de la música

"La plaza de la música", 

un trabajo que aborda el drama de los afectados por el amianto. 
Deia. Noticias de Bizkaia
 

AMIANTO ASBESTOS SACO

+ IMG

TAI CHI .CHENG MAN - CH ´ING  18 VERSOS DEL TAO. Nº 7

El maestro Cheng Man- Ch´ing en la página 126 de su libro: New Method…..escribe un capítulo con varios ejemplos de la filosofía del Taichi encontrados en la literatura clásica china. Confucio, Tao Te Ching y el libro del Emperador Amarillo.

Del Tao menciona 18 versos que voy a publicar en los siguientes días. Hago la  versión caligráfica  y  propongo una traducción.

Recomiendo la lectura del libro “My words are very easy to understand”  es el libro del Tao Te Ching  de Lao-Tzu (Lao Tse) comentado por el maestro Cheng Man- Ch´ing.

Existe edición francesa.

Verso 7  Cap. 13 del Tao.

                                              Si no tenemos ego: ¿qué desgracias podrán afectarnos?

Caligrafía de Joshu mc. en estilo kaisho o regular.

En 1919 crece ligeramente la producción impresa en Mallorca, llegando a poco más de 20 publicaciones. No hay narración literaria. La preferencia la tiene aún la obra dramática. "¡Huelga de tenorios! : bosquejo de sainete, en un acto / original de José Singala" y "Fatalleríes : comedieta / Margalida Estelrich" son las obras impresas de este año. En poesia, dudo de que "Sonrisas celestiales de mi tierra : [homenaje al rvdo. párroco de Felanitx, Dr. Antonio J. Mora en el día de su solemne entrada el 29 de septbre. 1920] / por Cosme Bauzá Adrover" sea una obra lírica pues de ella sólo tengo el título.

La obra de este año que me resulta más conocida es una recopilación de art´çiculos periodísticos publicados por Miguel de los Santos Oliver en "La Vanguardia" de Barcelona. "Hojas del sábado", publicadas por la Imprenta Elzevirana, que me resulta extraña pues es la primera producción que conozco de ella.

Miguel de los Santos Oliver (1864 - 1920) publicaba cada sábado un artículo en La Vanguardia. Hacia 1918 hizo una selección de sus artículos publicados desde 1906 para que salieran en forma de libro. Los planificó en seis volúmenes que se publicaron entre 1918 y 1920 por Gustavo Gili de Barcelona. Los dos primeros volúmenes salieron en 1918, siendo el primero el que recogía artículos relacionados con Mallorca (De Mallorca (Hojas del Sábado) de M.S. Oliver ebook). Cuando lo digitalicé escribí varis entradas sobre esta obra de Oliver: M.S. Oliver: Hojas del Sábado. De Mallorca (anotaciones); M.S. Oliver: 'Hojas del Sábado', los seis volúmenes. Y como La Vanguardia está digitalizada y en Internet, enlacé con todos los artículos de Oliver: 1918; 1917; 1916; 1915; 1914; 1913; 1912; 1911; 1910; 1909; 1908; 1907 y 1906.

Esta edición de la Imprenta Elzevirana me sorprende pues, según la ficha, se refiere a los seis volúmenes de los cuales en la Biblioteca Pública de Palma sólo están el cuarto y el sexto y en Madrid. Fundación Lázaro Galdiano - única biblioteca de la Península que los conserva - sólo tiene los volúmenes 1, 2 y 3. En la biblioteca de Palma están los seis volúmenes editados por Gustavo Gili.

De Mallorca (Hojas del Sábado) de M.S. Oliver ebook

En este año se dan algunas conferencias o algún libro de interés sobre la historia mallorquina. Así anoto "Historia de la Baronía de los señores obispos de Barcelona en Mallorca / por D. Juan Bta. Ensenyat y Pujol"; "D. Jusep Mª Quadrado : sa vida i ses obres : ab motiu del primer Centenari de son neixement (14 juny, 1819-6 juliol de 1896) / Antoni Mª Alcover "; "Historia de la Ciutat de Felanitx / Miquel Bordoy Oliver"; "El dret foral i l'autonomia a Mallorca : conferencia donanda el día 19 de janer de 1919 a la sala d'actes del Orfeó mallorquí / per Benet Pons Fábregues" y "En Guillem Mesquida : pintor mallorquí : primera conferencia del tercer cicle organizat per la Junta del Museu Diocesá de Mallorca, donada el dia 23 de janer d'enguany / p'en Vicens Furió i Kobs".

Se podría unir a ellos "Biografía del M.I.Sr.D. Miguel Maura Montaner, rector del Seminario de Mallorca / por Antonio Thomás" y el relacionado con éste "Sermones / de Miguel Maura", aunque lo clasificaría en el apartado Religión que este año presenta varias publicaciones.

Aquest cap de setmana han estat les Festes de Sant Llorenç a Alaior, com de costum en el dissabte de la festa els gegants van anunciar l’inici d’aquesta i la representació maonesa un cop més no hi va faltar.

Tot i així l’inici oficial havia estat el dia anterior, durant la nit de pregó. En aquesta ocasió gegants no en hi van haver però... si un membre de la Colla de Geganters de Maó, també de la de Alaior, n’Osvaldo Correche que va ser el pregoner escollit per a les Festes de Sant Llorenç 2014. Sempre hem dit que molts dels geganters som d’aquelles persones que portem molts de carnets a la cartera i en el cas del nostre company Osvaldo va ser precisament la seva dedicació al poble, en ben diferents facetes, per lo que el municipi li va reservar en la edició d’enguany tal honor.

Ja parlant de gegants, poc faltaven per a les cinc de la tarda del dissabte quan tota la comitiva que havia de sortir a fer la volta estava ja enfront de les cases consistorials, en filera, per a iniciar la tradicional volta del dissabte de Sant Llorenç. El que també estava preparat des de el principi va ser un sol de justícia, que tot i així de no estar-hi rar hauria estat, doncs les dates en el calendari obliguen.

Els Amfitrions Els Gegants d’Alaior en Llorenç i na Eulàlia i també en Xoroi i sa fadrina de Biniadrís obrien la marxa i els seguien els convidats dels altres pobles de Menorca, amb gegants arribats des de Es Castell, Llucmaçanes i fins i tot des de Calafell. La representació de la Ciutat de Maó la farien els gegantons del Casal de Gent Gran sa Casa d’es Poble en Pere i na Gràcia i també el nan en Miquelet es Salero.

Música no en faltaria, en aquesta ocasió hem d’afeixir que en absolut, doncs els instruments més tradicionals de la festa gegantera, les gralles, no aturarien en cap moment de sonar els diversos pasdobles i marxes de la festa. Grallers arribats des de Es Castell, Maó, Calafell i els amfitrions els grallers d’Alaior animarien la marxa. Tot i així tampoc hi va faltar la Banda de Tambors i Cornetes d’Alaior, que tancava la comitiva amb els seus sons ensordidors.

El passa carrers del dissabte de Sant Llorenç no sol ser excessivament llarg, no arriba mai a les dues hores, tot i que passeja pels carrers més cèntrics del poble. El motiu és que Alaior no és un poble excessivament gran i el centre històric pel que solen passar els gegants es més be reduït.

La festa gegantera acabà com de costum amb uns balls finals a plaça i la posterior convida per a tots els participants, els mateixos que en aquest moment ja s’estàn preparant per a les properes, les de Sant Climent.

www.gegantsmao.menorca.es

http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

www.youtube.com/gegantsmao

Anarcoefemèrides de l'11 d'agost

Esdeveniments

- Atemptat contra Quintana:L'11 d'agost de 1905 el president de la República argentina Manuel Quintana surt il·lès a Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove anarquista català, Salvador Planas i Virella --o Virelles, per alguns autors--, que va actuar tot sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la manifestació del 21 de maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el jerarca amb una vella pistola --Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871--, a l'alçada de la plaça de San Martín, quan aquest es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern. El president resultà il·lès, ja que l'arma era defectuosa. Després Planas intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis --o també citat Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

- Surt L'Émancipateur: L'11 d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois, a prop de Brussel·les (Bèlgica), el primer número del setmanari L'Émancipateur. Organe du Groupement Communiste Libertaire. A la capçalera figurava el lema anarcocomunista«De chacun selon ses forces; à chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els responsables d'aquesta publicació, que apareixia els dissabtes, van serÉmile Chapelier, fundador d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n carregava de l'administració i de la impressió. També van ser responsables de l'administració Gustave Pierre i Désiré Pierre. Hi van col·laborar, entre d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier, Henri Fuss-Amoré, Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch, Eugène Gaspard Marin, Gabriel Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn, Félix Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i Géo Tiper. Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la société, de Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de desembre de 1906.

***

- SurtGolos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Volin després del seu retorn d'Amèrica. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques.

***

- Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels Fets de Maig del 37 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó»,últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.

***

- Supressió de Nuevo Aragón:L'11 d'agost de 1937, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim. Aquest portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent, havia començat a publicar-se el 20 de gener de 1937. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

***

- Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.

Naixements

- Volin: L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant --sos pares eren metges--, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda,òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París, on morirà a l'hospital Laennec el 18 de setembre de 1945; les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual,  arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) --Garemi havia estat executat dos dies abans.

Defuncions

- Léon Prouvost: L'11 d'agost de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Havia nascut el 28 de setembre de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitatsàcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de«L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.

***

- Salut Borràs Saperas: L'11 d'agost de 1954 mor a París (França) la militant anarquista Salut Borràs Saperas. Havia nascut el gener de 1878 a Barcelona (Catalunya) i era la filla major de la parella anarquista formada per l'internacionalista Martí Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A finals dels anys vuitanta i començaments del noranta va participar amb sa mare en la distribució a domicili de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad, fundat per son pare. Companya de Lluís Mas Gasio d'ençà de 1895. Arran de la detenció de son company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en 1896, fou obligada per les autoritats a casar-se legalment sota l'amenaça de internar el fill que esperava en un convent dues hores abans de l'execució de Lluís Mas el 4 de maig de 1897. També fou detinguda juntament amb sa mare i empresonada un any abans de ser expulsada a França, on es va instal·lar a Marsella. La seva tasca dins el moviment anarquista consistia a fer de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès en els temps de clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la solidaritat amb els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista Octave Jahn a Charanta (Jarnac, Cognac...) i a partir de 1908 a Mèxic, on son company participà en la revolució a les files d'Emiliano Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company quedà a Mèxic i a Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a Europa de difusió de la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del Món (COM) i fins a la seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. Salut Borràs es van establir a París en 1913 amb son fill i va fer feina de modista, realitzant constants viatges entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930 retornà a Barcelona, on es va instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al barri del Raval. Arran del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una sortida campestre son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11 d'agost de 1954 a l'hospici de la Salpetrière de París (França), on vivia recollida. Una part del seu arxiu --correspondència i documentació sobre les revolucions mexicana i espanyola-- es troba fotocopiat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Antonio Moreno Toledo: L'11 d'agost de 1978 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Moreno Toledo. Havia nascut en 1896 a Madrid (Espanya). Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector«possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español,Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2  (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria.

Antonio Moreno Toledo (1896-1978)

***

Josep Querol: L'11 d'agost de 1986 mor a Balhargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Querol. Havia nascut cap al 1905 a Rossell (Baix Maestrat, País Valencià). Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució de 1936 va ser l'organitzador de la col·lectivitat de Rossell. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Participà en la resistència contra l'ocupació alemanya de França. Instal·lat a prop de Montpeller, milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. En 1948 va poder reunir-se amb sa companya i sos fills que havien quedat a l'Espanya franquista.

***

- Alfredo Errandonea: L'11 d'agost de 2001 mor a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Havia nascut el 10 de setembre de 1935 a Las Piedras (Canelones, Uruguai) i son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro "Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad, Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seusúltims anys participà en la«Xarxa de Cultura Llibertària».És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969),Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970) Explotación y dominación (1972),Curso de Sociología (1975),Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984),Uruguay, subordinación y dependencia (1985),Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988), Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989),Las cooperativas en el Uruguay (1992),¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994), El sistema político uruguayo (1994),La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

Actualització: 11-08-14

No conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únicés una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació.(Miquel Mas Ferrà)

Per Miquel Mas Ferrà, escriptor.

El teatre modern a Mallorca.

El mes de gener de l'any 1974 ja feia un bon grapat d'anys que coneixia en Miquel López Crespí. De fet em seria molt difícil precisar la data en què vaig ser presentat a aquest madur combatent, probablement per algú que devia rodolar pel triangle format entre la Plaça de Santa Eulàlia, el Bar Brussel·les i el Bar Bosch. Però en qualsevol cas el dia 20 de gener del 74 el recordo especialment perquè va ser justament aquell dia quan vaig poder esbrinar aspectes de la seva personalitat que en van confirmar la dimensió dels seus esquemes cívics i socials. Jo, moments abans, havia passat per un quiosc i, sense haver mirat ni les portades dels dos diaris que havia comprat, vaig pujar al seu pis del carrer Antoni Marquès. M´obrí la porta, m´oferí cafè i va fer un cop d'ulls a un dels diaris.

- Mira, he guanyat el Ciutat de Palma de teatre -mormolà, sense perdre ni un àpex de la seva serenitat. Servirà per anar de viatge -afegí, inhalant una espessa xuclada de tabac de pipa.

Aquest va ser el seu esplai. Perquè instantàniament deixà els diaris i em parlà de projectes clandestins que considerava molt més imperiosos que haver guanyat el premi més prestigiós de les lletres illenques.

He considerat vàlid rescatar aquesta anècdota de la memòria perquè la vida literària d´aquest home de combat, es cabdal en la seva existència -malgrat que alguns dels seus adversaris afirmen que gairebé s'hi guanya el pa i el companatge- i arriba ben clarament al concepte de l´ofici d´escriure pavesià. I aquest ofici que tant estima, tanmateix, per a ell, mai no ha arribat a assolir la transcendència que com a lluitador, activista o, senzillament, com a persona, ha assolit l´altre caire, el que realment l'instiga a mantenir-se en una pugna constant contra qualsevol forma de submissió als poders establerts. I la raó és simple a més no poder: ha posat aquest ofici, tan bell i tan turmentós alhora, al servei de l'esperit que Gramsci establí als Quaderni dal carcere i a Letteratura e vita nazionale.

Seria bo creure que, sempre i en qualsevol cas, la dignificació de l'intel·lectual, l´adscripció a una determinada causa, l'anàlisi constant i crític, el voler sospesar el difícil equilibri que s'estableix entre l'art i el compromís, s´acompleix amb una veritable i imparcial honestedat. L´ambient que ens envolta, aquesta constant en voler mercantilitzar qualsevol estímul que prové de les expressions de l´art, la vulgarització dels conceptes i la reducció dels seus postulats objectius a uns exponents gratuïts i de nul·la repercussió en la vida quotidiana, és un paradigma de configuració tan clàssica que és implícit en totes les cultures de qualsevol àmbit de la nostra civilització. El dogmatisme i la demagògia, eines sovintejades pels palafraners del poder, o l´acatament i la submissió, han configurat reductes inquietants la manipulació dels quals Ernst Fischer, Lucien Goldmann o George Lukacs n'ens han deixat estudis de gran erudicció.

Per aquest entorn, precisament, ha vogat la literatura de Miquel López Crespí. I és que, parlant clar i planer, el perniciós esperit fenici dels poders mediàtics, les grans fusions editorials i els poderosos mercaders de l'art -però no únicament aquests, anem amb compte!- han aconseguit mixturar barroerament els conceptes convencionals del valor d'us i del valor de canvi en l'art i la literatura, arribant a un grau tan alt de mediocritat ambiental que potser ens hauríem de traslladar als penosos episodis del feixisme o de l'estalinisme per trobar antecedents encara més contundents.

Personalment, no conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únicés una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació. És com si l'autor, nafrat i de retorn de moltes guerres, ja desconfies fins i tot d´aquells que li eren més pròxims, dels antics lluitadors a la mateixa trinxera, aliats escadussers extraviats en el fragor del camp de batalla. I és que té la facultat, l'autor, de preveure tantes escletxes, en torn del seu territori, del paratge inhòspit on ha anat a raure -esdevingut un setge- que desconfia tant dels seus manifests enemics naturals com d'aquells companys de viatge de variat pelatge, infautats com pregoners de la llibertat, que sota la denominació de progressistes han derivat vers posicions molt pròximes a una subtil variant de conformisme iconoclasta.

L'estilet que usa disecciona escenes de la vida diària des de qualsevol perspectiva, usant tots els recursos estilístics que permet una escenificació. Penetra en les curvatures sinuoses del cos social i fa supurar a l'organisme impureses purulentes. A cops, aquestes vísceres, transportades tan a prop dels angles de visió, produeixen repulsió, com si fossin petites porcions d'impudícia ideològica. Vegeu-ne una mostra:

"SARA: ...un milió de momificats revolucionaris dels anys seixanta, amb el llibre de Mao Zedong a la mà, rebent emocionats el Papa en el Camp Nou... hi havia també, com una bella desfilada d'àngels els milicians morts a la guerra del trenta-sis pujant al cel cantant cançons d'en Julio Iglesias...

'JOAQUIM: ...vaig veure els antics companys de la revolta cobrant amb sang el preu de la seva traïció...".

Quan estava escrivint aquesta darrera transcripció he contemplat per televisió les escenes de l'assalt al Parlament de Belgrad. I el meu magí s'engresca i rememora les imatges recents de Polònia, de Romania, i la més llunyana de totes: les fotografies en blanc i negre de l'assalt al Palau d'Hivern tsarista. Aleshores faig encaixar moltes idees esparses que m'ha ofert aquest llibre. Idees que tanmateix han de perdurar malgrat només sigui per fer una punxada constant a les consciències que manifesten una marcada tendència a condormir-se en una atmosfera de lleugeresa narcòtica, d'un metzinós individualisme benestant. I és que al poder, amics meus, a tots els poders que s'alcen sobre l'individu i atorgant-se la seva representació malden per sotmetre'l, aquesta mena d'obres els fan nosa i no poden evitar palesar una manifesta incomoditat. Aquest és, potser, un dels mèrits per seguir confiant en els literats i en la literatura.

Mas Ferrà, Miquel. Presentació del llibre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

«El Papa Francisco ha asegurado sentirse "pasmado y consternado" por las noticias procedentes de Irak, y ha condenado la violencia "de todo tipo" y la destrucción, "por todas partes, de casas, patrimonios religiosos, históricos y culturales". "Todo esto ofende gravemente a Dios y a la humanidad. No se odia en nombre de Dios. No se hace la guerra en nombre de Dios", ha aseverado.» (ROMA, 10 (EUROPA PRESS)

Gustavo Doré. Grabado de las Cruzadas

No creo que sea necesario buscar ejemplos nada ejemplares incluso de papas guerreros.

En estos afanes piadosos, dignos herederos de la tradición bíblica, se hallan los llamados judíos; tienen reconocido prestigio las gestas de la cruz y la espada; y subsisten, como inmejorables avasalladores y depredadores los observantes de la Sharia.

Quizá el Papa Francisco conoce de sobra todo lo que he expuesto. Y no quería decir que “No se hace la guerra en nombre de Dios”, sino que no hay que hacerla en nombre de Dios. A pesar de que hasta ahora Dios está y ha he estado desde tiempo inmemorial incitando, cuando no ordenado, la guerra, protegiendo a su bando, otorgándole sus bendiciones y celebrando las victorias.

Sin afán exhaustivo y a vuela pluma, aquí van citas bíblicas:

Avui resumim l'acta de la Junta de Govern de 17 de juny. Vam demanar al ple al PP&PIla publicació d'aquestes actes a la pàgina municipal, però res de res, els interessa més fer-se autopropaganda (què pagam tots) que informar als ciutadans. També és lamentable que els partits que hi ha a la Junta de Govern; PP, PI i UMP no publiquen absolutament res de la mateixa. Transparència i comunicació no han de ser només paraules buides per utilitzar a la campanya.(Veure acta de la  Junta)

Es va aprovar el conveni interadministratiu de col·laboració entre l'Ajuntament d’Alcúdia  i l'Ajuntament de  Pollença en matèria de cultura i equipaments culturals, consistent en la utilització puntual de l’Auditori d’Alcúdia

" Vist que l’Ajuntament de Pollença no disposa d’un espai adient per a celebrar determinats espectacles de música, dansa, teatre, etc ... que requereixen unes condicions tècniques específiques i que el municipi d’Alcúdia disposa del seu  Auditori com a espai escènic el qual, a més de la proximitat geogràfica, reuneix característiques excel·lents per a diversos tipus d’espectacles que poden ser d’interès, a més, també del públic pollencí i que compta amb els mitjans materials suficients per poder fer front a les necessitats que  aquests actes puguin generar.

És una pena que es perdessin anys i milions darrera l'auditori d'en Moneo i no s'adoptés aquest acord quan el vam proposar des d'Alternativa al 2007 i ara tindriam una sala per fer la majoria d'actes que es fan a Pollença. Com vam demanar al darrer ple caldria que si l'Ajuntament organitzà qualque acta a l'auditori d'Alcúdia faciliti un tranport públic adient que no existeix en aquest moment.

També hem de dir que aquest conveni s'ha fet sense comentar ni consultar res amb l'oposició i que no s'ens ha enviat

- Es va aprovar de  imposició de 300.000 euros a l’entitat BANCA MARCH per un termini de 19 mesos.

- A la Junta trobareu l'aprovació, de la concessió de llicència per l’ocupació de la via pública amb expositors, taules i cadires i elements decoratius per exemple de la plaça Miquel Capllonch i carrers colindants . Si comprovau l'aprovat amb la realitat vereu com s'incompleixen aquests acords. Una legislatura més l'equip de govern va aprovar d'urgència inicialment una nova ordenança d'ocupació de la via pública que després ha amagat a un calaix.

- A la Junta trobareu expedients sancionadors de l'ordenança d'animalsdomèstics i de la de  Policia i Bon Govern

- Es va aprovar la ratificació de la signatura del contracte de gestió de venda d’entrades del Festival de Pollença amb TICKETMASTER SPAIN S.A.U, que enguany ha funcionat fatal.

- Es van aprovar els expedients de contractació privada de diverses actuacions del Festival.

- Es va adjudicar el contracte administratiu de serveis de les “Estades esportives d’estiu de Pollença i Port de Pollença” a l’empresa FONAESPORT SL, per un import de 160.185,18 € (IVA exclòs).

- Es va adjudicar el contracte d’arrendament de màquines expenedores de tiquets d’aparcament, instal·lades per a la regulació de l’estacionament de vehicles sota control horari a diverses vies públiques de Pollença a l’empresa DORNIER SA, per un import de 22.625,75€ (IVA exclòs).

- Es va aprovar la sol·licitud de subvenció a la Direcció General de Cooperació i Immigració per al projecte “Contacontes Intercultural”, promogut pel servei de mediació cultural d’aquest Ajuntament per un import de 1.320 € , que representa el 80 % de cofinançament respecte al cost total (1.650 €), i amb un cofinançament de l’Ajuntament de la quantitat de 330 € (20%). 

- Es va realitzar les dacions de compte de les resolució d’alcaldia de pròrroga de l’autorització d’explotació de diferents lots de la platja.  

- Es va aprovar el conveni interadministratiu de col·laboració entre l'Ajuntament d’Alcúdia  i l'Ajuntament de  Pollença en matèria de cultura i equipaments culturals, consistent en la utilització puntual de l’Auditori d’Alcúdia

" Vist que l’Ajuntament de Pollença no disposa d’un espai adient per a celebrar determinats espectacles de música, dansa, teatre, etc ... que requereixen unes condicions tècniques específiques i que el municipi d’Alcúdia disposa del seu  Auditori com a espai escènic el qual, a més de la proximitat geogràfica, reuneix característiques excel·lents per a diversos tipus d’espectacles que poden ser d’interès, a més, també del públic pollencí i que compta amb els mitjans materials suficients per poder fer front a les necessitats que  aquests actes puguin generar.

És una pena que es perdessin anys i milions darrera l'auditori d'en Moneo i no s'adoptés aquest acord quan el vam proposar des d'Alternativa al 2007. Ara tindriam una sala per fer la majoria d'actes que es fan a Pollença.

Des del grup de MÉS al Consell varem denunciar ahir les intencions de privatització de la carretera vella Lluc – Pollença a través de la nova ordenança reguladora d’usos, ja que permet "l'ús privatiu" de parts de la carretera. Amb l’excusa de l’informe del Consell Consultiu, el PP fa desaparèixer del text inicial de l’ordenança qualsevol menció a la integració d’aquest camí a la Ruta de Pedra en Sec.

En canvi, el Consell Consultiu fa una forta estirada d'orelles al Consell de Mallorca dient que no té gaire sentit fer una ordenança reguladora d'un camí que encara no s'ha acabat de recuperar, però aquesta afirmació és ignorada pel Consell de Mallorca.

Des de MÉS creiem que no hi ha excusa, i tampoc té sentit, que el Pla Especial de Protecció de la Ruta de Pedra en Sec, una eina de protecció dels camins públics, encara no s’hagi aprovat. És pervers usar l’ordenança per tal d’evitar la recuperació total del camí.

Denunciam també que el traçat actual de la carretera vella Lluc – Pollença travessa vàries vegades la Ma-10 sense fer-ne la delimitació corresponent, cosa es posa en perill la integritat física dels vianants al llarg de més de 500 metres.

Des de MÉs per Pollença creiem que amb aquesta ordenança s’està regulant donant encaix legal a unes usurpacions del camí que no s’han revertiti que aquesta ordenança s’ha fet a mida.

Finalment donam suport a la Plataforma Procamins Públics i Oberts, en la reclamació que la nova ordenança d’aquesta carretera, inaugurada l’any 1920 per ser transitada en carro, hauria de poder mantenir aquest ús, cosa que el text actual ignora.

Des de MÉS hja varem presentar la setmana passada, en temps i forma pertinents, les al·legacions al Consell de Mallorca per corregir tots aquests efectes negatius de l'ordenança.

De 1920 cuento once publicaciones en Mallorca, pero es un año interesante porque aparecen nuevas imprentas fuera de Palma, en Sóller - donde ya estaba la Imprenta "La Sinceridad" - y en Artá.

En 1917 se publicó "Foot - Ball : año y medio de vida sportiva / por Trilobites", pues en este año, 1920, aparece "El secreto de la pedriza" de Adolfo Vazquez Humasqué (Vilafranca del Penedès, 1887-Méjico, 1975). Creo que se ha hecho una película sobre esta obra. Adolfo Vázquez fue el que creó el Real Club Deportivo Mallorca en 1916. Fue un personaje interesante. Ingeniero Agrónomo, director de la Granja Escola de Agricultura de las Baleares y director de la Estación Enológica de Felanitx. En tiempos de la República fue Gobernador Civil de Jaén, director de la Reforma Agraria y subsecretario del Ministerio de Agricultura. Estuvo en Mallorca desde 1915 a 1929. En 1939 se fue a Méjico,donde vivió hasta su muerte en 1975. (Viquipèdia). Escribió varias obras sobre agricultura y esta novela "El secreto de la pedriza". Hay sobre él una biografía publicada en el 2009 (Ficha de la Biografía

En la página de la Viquipèdia hay una cita larga del libro "Foot - Ball : año y medio de vida sportiva" y en ella se señala que Trilobites es precisamente Adolfo Vázquez.

La novela "El secreto de la pedriza", prologada por Gabriel Alomar, es costumbrista y relata el drama del contrabando de tabaco con campesinos, carabineros, amores y traiciones. En 1926 Francisco Aguiló la llevó al cine.

En 1920 se publican dos libros de viajes. Francisco Sureda y Blanes (Artà, 1888 - Palma, 1955), sacerdote, fundador y rector de la "Maioricensis Schola Lullistica" que edita la revista "Studia Lulliana", ingresó en 1918 como sacerdote castrense y fue enviado a Africa. "De tierra de moros : K'Sar-el-K'Bir : tradiciones y fantasias", publicada en Artá por Ferrer y Ginart y "El-Araix : huellas protohistóricas del Magreb" (Imp. Amengual y Muntaner) son sus publicaciones de este año de 1920.

Otro libro de viajes, aunque poético es "Las ciudades del camino : visión poética de Italia" (Imprenta de Francisco Soler Prats) de Daniel Martínez Ferrando (Valencia, 1887 - Palma, Mallorca, 1953), quien en 1925 publicará la "Guía sentimental de Mallorca". Fue catedrático de Inglés; estuvo en Las Palmas y Vigo y luego en Palma. Fue, tras la guerra, depurado por masón y condenado a tres años de cárcel, tras los cuales volvió a Palma donde le denegaron la cátedra hasta poco antes de que muriera en 1953.

Y otra novela publicada en 1920, la única digitalizada de este año, de José de Riquer y Palau (Barcelona, 1897 - Neuchâtel, Suiza, 1978): Por tierra dorada : novela, dos narraciones de costumbres isleñas que el autor escribió cuando hacía la mili en Mallorca.

La poesía no está ausente este año: "Les muses amigues : XVI traduccions en vers / Miquel Ferrà" y "Àguiles : [poema en VII cants] / Guillem Colom". Ni tampoco la dramática: "El traje único : capricho escénico en un acto y en prosa / original de José Singala".

Se publican discursos del homenaje a Quadrado realizados en 1919: "Apología de Quadrado : escrita por encargo de la Excma. Diputación Balear en el centenario de su nacimiento 1919 / Miguel Ferrá" y "Homenaje a la gloriosa memoria del polígrafo balear José María Quadrado (14 junio 1819)".

Están ausentes este año algunas publicaciones habituales como memorias médicas, almanaques, etc. y sólo hay un reglamento: "Reglamento del seminario de Mallorca".

No de este año sino de 1934, en la Cervantes Virtual se encuentra la obra de Francisco Sureda Blanes : Las florecillas de San Francisco ; El Cántico del sol / Versión castellana previo cotejo de los más antiguos códices italianos..

Aquests dies el Club Pollença ha organitzat unes interessants  'Converses d'arquitectura' entorn de la figura de Gaudí. Dins el seu programa el diumenge havia previst una visita guiada per Rafel Moranta i Magdalena Jaume a l'interior de l'Església de Nostra senyora dels Àngels. El rector, en Joan Artur Boardman, va vetar aquesta visitar i va pressionar a un espònsor per què es retirés de la organització . La seva explicació ahir a la premsa és que havia interpretat un text que acompanyava la propaganda com una burla a la comunió, encara que no va intentar aclarir el fet amb els organitzadors. El text irònic que fa referència a la polèmica en torn al Tornaveu dissenyat per Gaudi dues vegades destruït a la Seu és aquest:«Com a cloenda de cada jornada es procedirà a distribuir la comunió a la concurrència amb les restes del Tornaveu, que serà gratuïta per als pobres de solemnitat i oberta a subhasta per a les famílies principals».

  L'actitud del rector ens sembla totalment intolerable i no només per totes les prebendes i ajudes públiques que té l'església catòlica sinó perquè concretament a Pollença parròquia de la Mare de Déu dels Àngels rep una subvenció per obrir les seves portes als visitants. Precisament al darrer ple de juliol vam demanar per què a la Junta de Govern del 18 de març hi havia 10 gratificacions de 150,25 euros ( o sigui estam parlant de 1502,5 euros per 10 mesos)  a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels  pel concepte "obrir la parroquia". El batle va contestar que es tractava d'un acord molt antic, que es pagava des d'una partida de Participació Ciutada!? per què es pugui visitar la parròquia. Al ple va reconèixer que aquest acord s'hauria de regularitzar mitjançant un conveni.

 Igualment és resulta vergonyós que el batle i responsable de cultura, que va justifica al ple el pagament d'aquestes "gratificacions" a la parròquia per facilitar l'accés del turistes al patrimoni, després s'amagui i no vulgui ni tan sol valorar aquests que el rector impedeixi una activitat cultural al que havia importants arquitectes simplement per què no l'havia agradat un text. És evident que el batle segueix el que és una màxima al PP; “Fort amb els dèbils i dèbil amb els poderosos”.