[16/08] «La Revista Social» -«La Anarquía» - Martin -
Barrué - Marek - Kokoczinski - Liern - Villanueva - Jolis -
Llop - Guillén - Hödel - Caserio - Friedeberg -
Fochi - Jiménez Zapatero - LynnAnarcoefemèrides
del 16 d'agost
Esdeveniments
- SurtLa Revista Social:
El 16 d'agost de 1872 surt a Manresa (Bages, Catalunya) el primer
número del
setmanari anarquista La Revista Social. Órgano de
la
Unión de los Obreros Manufactureros de España,
portaveu de l'Associació
Internacional del Treball (AIT). Es fundà per acord del I
Congrés de la Unió Manufacturera de la
Regió
Espanyola, celebrat entre el 7 i l'11 de maig de 1872 a Barcelona.
Posteriorment la redacció se'n va traslladar a
Gràcia (novembre de 1872) i a
Barcelona (agost de 1873). Com a secretari de redacció
durant molts anys va
figurar Francesc Abayà, substituït per
José García Viñas i després
per Rafael
Farga i Pellicer. Va prendre articles d'altres publicacions
llibertàries
europees, com La Révolte i Bulletin
de la Fédération Jurassienne.
Entre febrer i maig de 1874 va ser suspès governativament i
després va prendre
un to més moderat, que va tractar de canviar
García Viñas, passant a
subtitular-se «Órgano de la Federación
Manufacturera de la Nación Española».
En
desembre de 1880 García Viñas va cedir la revista
a Juan Serrano Oteiza que va
tornar-la editar a Madrid, a partir del 11 juny de 1881 i fins el 1884,
sota el
nom Revista Social. Eco del proletarido, defensant
les tesis
federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes, i essent
en gran mesura
l'òrgan de la Federació de Treballadors de la
Regió Espanyola (FTRE). El
tiratge serà aleshores de vint mil exemplars.
Després de la fase madrilenya
retornà a Catalunya, a Sants, sembla que per les discussions
entre els
redactors, on va treure 39 números. Revista Social
comptà amb la col·laboració
de Ricardo Mella, Francesc Tomàs i Oliver, ErnestoÁlvarez, Enrique Borrel,
Francisco Ruiz, José García Viñas,
Palacio, Orcal, Arroyo, Espí, Vanoncí, etc.
Va editar fullets --entre ells Dios y el Estado, de
Bakunin, traduït per
Ricardo Mella i Ernesto Álvarez-- i es va ocupar dels
congressos de la
Internacional espanyola. Desaparegué a causa del clima
antianarquista creat
pels fets de La Mano Negra. En total se'n van
publicar 418
números, l'últim el 20 de novembre de 1880.
***
- SurtLa Anarquía: El 16 d'agost de
1890
surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La
Anarquía. Dirigit per l'anarquista ErnestoÁlvarez, va comptar amb
nombrosos
col·laboradors, com ara Ricardo Mella, Büchner,
José López Montenegro, Fermín
Salvochea, Soledad Gustavo, José Prat, Rita Setabas, J.
López Maldonado,
Anselmo Lorenzo, Renán, Ignasi Bo i Singla, Bigeon, Paepe,
Berrucaud, Claveau,
Domela, Kropotkin, Alexander Berkman, etc. Federico Urales
també hi
col·laborarà i es pronunciarà per
l'ús del terme «Anarquia» o«Anarquisme»,
sol, sense adjectius. L'últim número de la
publicació serà el 144, del 15 de
juny de 1893, però la capçalera serà
represa nombroses vegades.
Naixements
- Pierre Martin:El
16 d'agost de 1856 neix a Viena del
Delfinat (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista
i pacifista Pierre
Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne
i Le Bossu. Amb
sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En
1879 va prendre part en una
dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important
militant del
moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i
generós, va suscitar
l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una
reunió de la
Federació del Jura i l'any següent va participar en
el Congrés de Londres. Però
després de l'agitació social dels miners de
Monceau-les-Mines i l'atemptat de
la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va
ser detingut juntament amb
nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants
anarquistes
van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de
Lió, acusats de
pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a
França. Condemnat a quatre
anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de
Clairvaux. Alliberat el
gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell
nou amb altres 18
companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments
de l'1 de maig de
1890 a Vienne, va ser condemnat a cinc anys de presó que
seran reduïts en
apel·lació a tres, però que van
alterar-li greument la seva salut. Alliberat
l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va
militar amb sa
companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme.
En 1894, després
de l'aprovació de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses),és de bell nou
detingut com a anarquista, però és finalment
alliberat després de tres mesos de
presó. Amb la prohibició d'estar-se per la
Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant.
Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions:
en 1906, després
d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels
ferroviaris; en 1912, per incitació a la
desobediència, etc. Instal·lat a
París, va esdevenir l'administrador de Le
Libertaire. Inscrit amb el
Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant
la Gran
Guerra a la «unió sagrada» i al Manifest
dels Setze, participant juntament amb
Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes,
fins que morí el 6
d'agost de 1916 a la seu del periòdic Le
Libertaire de París
(França), on vivia.
***
- Jean Barrué:
El
16 d'agost de 1902 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el professor de
matemàtiques i militant, d'antuvi, comunista, i,
després, anarquista i sindicalista
revolucionari Jean Frédéric Henry
Barrué. Fill d'una família pagesa occitana
(Bearn, Gers, Avairon), fins al juliol de 1922 estudià a
l'institut de Bordeus
i entre 1922 i 1926 realitzà estudis superiors de
matemàtiques a París
(França). El juliol de 1926 va ser nomenat professor agregat
a l'institut de Lo
Mont (Aquitània, Occitània), on farà
classes fins al 1929. Entre 1929 i 1931
fou professor a l'institut d'Angulema (Poitou-Charentes,
França) i
posteriorment, fins al juliol de 1966, data de la seva
jubilació, amb una
interrupció durant la guerra, professor de
matemàtiques superiors a l'Institut«Michel Montaigne» de Bordeus. El juliol de 1919
prengué part a París en una
manifestació de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC) i dels
grups revolucionaris per protestar contra la desfilada militar del«Dia de la Victòria».
L'octubre de
1919 s'adherí al grup «Estudiants
Socialistes» i a la Secció
Francesa de l'Internacional
Obrera (SFIO) de Bordeus, fent costat les tesis de la III
Internacional. Després del
Congrés de Tours de l'SFIO, celebrat a finals de desembre de
1920, congrés de l'escissió
que donà lloc a la Secció
Francesa
de l'Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista
Francès (PCF),
passà a militar a Bordeus en les Joventuts Comunistes i en
aquest nou partit. Entre
novembre de 1922 i la primavera de 1926 fou membre de la V
Secció del PCF de París i
durant alguns
mesos en fou secretari. Tot rebutjant els«personalismes» i la«bolxevització»,
defensà Le Bulletin Communista
editat
per Boris Souvarine. L'octubre de 1925, fou un dels signataris de la Carta al Comitè Executiu de la
Internacional Comunista
(«Carta dels 250»), trencant amb el comunisme i
acostant-se a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari. Des del
primer
número de la revista La
Révolution
Prolétarienne (1 de
gener de 1925), fundada per Pierre Monatte, entrà a formar
part del seu cercle.
A partir de novembre de 1927 s'introduí en
l'acció sindical des de la
Federació de l'Ensenyament,
afiliada a la Confederació
General
del Treball Unitari (CGTU), en els sindicats dels
Basses-Pirineus-Landes,
Charen i Gironda. Prengué part en tots els congressos de la
Federació de l'Ensenyament,
defensant les tesis de la tendència sindicalista
revolucionària. El març de
1934, després de la mort de Marie Gillot, s'ocupà
de la publicació del periòdicL'Action Syndicaliste. En aquestaèpoca col·laborà en L'ÉcoleÉmancipée
i Le Cri du Peuple, setmanari del«Comitè per la
Independència Sindical»
(«Comitè dels 22»), i
intervingué en la conferència
que aquest comitè celebrà l'11 de gener de 1931 ala
Cambra del Treball de
París. Combaté la política del Front
Popular i la participació en les eleccions
de 1936, militant en la Lliga
dels Combatents de la Pau
i en el Comitè de Vigilància dels
Intel·lectuals Antifeixistes (CVIA). Amb la
unitat sindical de 1936, esdevingué secretari de la Secció
de la
Gironda de la
Federació General
de l'Ensenyament i fou membre del Comitè Executiu de la Unió
Departamental de la
Confederació General
del Treball (CGT). Durant la guerra d'Espanya,
col·laborà en el periòdic L'Espagne Antifasciste, que des de
Bordeus editava Aristide Lapeyre. En aquesta època
dirigí un Curs d'Economia
Política a l'escola fundada per les Joventuts Anarquistes de
Bordeus i en la
qual Roger Boussinot ensenyava francès. Després
de la II
Guerra Mundial, fou secretari de la VIII
Unió Regional de la
Confederació Nacional
del Treball de França (CNTF), però, decebut de
l'escissió
sindical, abandonà el sindicalisme i es centrà en
el moviment anarquista,
militant activament, des de la seva reconstitució en 1954,
en la Federació
Anarquista
(FA). Membre del Grup «Sébastien Faure»
de Bordeus, a partir de 1970, s'ocupà
de les Relacions Internacionals de la FA amb els grups de
llengua alemanya, amb la
Federació Holandesa
i amb els grups suïssos i belgues. En aquests anys
col·laborà regularment en Le
Monde Libertaire, òrgan de la FA,
i des maig de 1968 en la
revista trimestral La Rue,
editada pel
Grup Llibertari «Louise Michel» de
París. També col·laborà en
la revista
anarquista alemanya Befreiung.
Destacà per les seves traduccions de l'alemany, com ara La réaction en Allemagne, de
Mikhail Bakunin; Bakounine ou le
démon de la révolte, Fritz Brupbacher; Anarchisme et marxisme dans la
Révolution russe, d'Arthur
Lehning; La faux principe de notreéducation, et autres textes i De
l'Éducation...,
de Max Stirner; etc. També treballà en les
traduccions dels Archives Bakounine,
sota la direcció d'Arthur
Lehning. En 1980, amb el suport de Gilles Durou, creà el
Grup Anarquista de
Bordeus (GAB), format per una majoria del Grup«Sébastien Faure» que havia
abandonat la
FA; participà
en aquest grup fins a la seva dissolució en 1985. El GAB
tingué com a òrgan d'expressióDégel. Journal d'expression
libertaire,
publicació que dirigí, i tingué una
forta activitat en aquest període
(Llibreria l'En Dehors, ràdio, debats, etc.).
Col·laborà regularment en
diferents publicacions llibertàries, com ara Les
Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Interrogatins,Iztok, Le
Libertaire, La Libre Pensée des Bouches du Rhône, etc.És autor de Max Stirner et
l'education (1969), L'anarchisme
aujourd'hui (1970), Bakounine et
Netchaïev.Troisétudes sur Bakounine, dont Bakounine
et Netchaïev, suivies par le Catéchisme
Révolutionnaire de Netchaïev (1971),Anarchisme nu (1973) i Morale sans obligation ni sanction ou morale
anarchiste (1986). Jean Barrué va morir el 26
d'agost de 1989
a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat al cementiri de Talença
(Aquitània, Occitània), al
costat de sa companya Anita. Actualment un grup de la FA
de Bordeus porta el nom de«Cercle Libertaire Jean Barrué».
***
- Pawel Lew Marek:
El 16 d'agost
de 1902 neix a Radymno (Subcarpàcia, Polònia)
l'anarquista i anarcosindicalista
Melajach Lew, més conegut com Pawel Lew Marek.
Fill d'una família de
funcionaris, quan tenia 14 anys començà a
treballar. En 1918 va ser un dels
creadors de la Samodzielna Organizacja Mlodsiezy Robotniczej (SOMR,
Organització Independent de la Joventut Obrera), que
agrupava joves
treballadors polonesos, ucraïnesos i jueus. Com a membre d'un
Consell Obrer,
organitzà dues vagues. El novembre de 1923, quan els
comunistes atacaren un
míting socialista a Przemysl, participà en els
enfrontaments i és en aquestaèpoca quan s'acostà a les idees anarquistes i
anarcosindicalistes. En 1924
realitzà el servei militar i en 1926 va ser un dels
fundadors de
l'Anarchistyczna Federacja Polski (AFP, Federació Anarquista
de Polònia). En
1930 emigrà a París (França), on
col·laborà amb un grup anarquista
polonès. De
bell nou a Polònia, en 1931 va ser nomenat secretari de
l'AFP, càrrec que ocupa
fins al 1937, i s'ocupa de la redacció de l'òrgan
clandestí anarquista Walka
Klas (Guerra de Classes). En aquestes anys
treballà a la fàbrica Schenka& Cie de Varsòvia, on organitzà una vaga,
i després a la companyia marítima
Hartwing. En 1939 participà en la defensa de
Varsòvia i en el grup de premsa i
propaganda de Brygadzie Syndykalistycznej (Bridada Sindicalista Total) i amb
l'ocupació nazi va ser circumscrit,
com la resta de jueus de la ciutat, al gueto. Tancat al camp de
Falenty, el
febrer de 1943 aconseguí fugir. Després de la
seva evasió organitzà un grup
sindicalista insurreccional clandestí. Va ser promotor de la
Syndikalistyczne
Porozumienie Powstancze (SPP, Plataforma Sindical Insurreccionall) i
editor del
seu butlletí clandestí Syndikalista.
L'agost de 1944 prengué part en la
insurrecció de Varsòvia, que fracassà
l'octubre d'aquell any. Aconseguí fugir
de la repressió, però va ser capturar a
Cracòvia, on treballava de zelador en
un hospital. Després de l'alliberament de
Cracòvia, començà a
col·laborar en
l'Okregowa Komisja Zwiazkow Zawodowych (OKZZ, Comitè
Regional dels Sindicats
Obrers). Partidari del cooperativisme, va ser un dels fundadors de la
Zwiazkowa
Spodzielnia Pracy (ZSP, Cooperativa Sindical d'Habitatges), de la qual
serà
nomenat secretari i president del seu Consell de Control. Entre 1946 i
1949
exercí de secretari de la cooperativa editorial Slowo
(Paraula) a Lodz. En 1949
s'afilià al Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR,
Partit Obrer Unificat
Polonès), el partit comunista en el govern. En 1951
s'instal·là a Varsòvia i
treballà en el periòdic sindicalista comunista Glos
Pracy (Veu del
Treball), com a cap de redacció i publicista. Sa companya
fou Stefania Brodje.
Pawel Lew Marek va morir el 7 de novembre de 1971 a Varsòvia
(Polònia).
Pòstumament, en 2005, es va publicar la seva autobiografia
dels anys bèl·lics
sota el títol Na krawedzi zycia. Wspomnienia
anarchisty (1943-1944) [En
acabar una vida. Memòries d'un anarquista (1943-1944)].
***
- Georgette Kokoczinski:El 16 d'agost de 1907
neix a Versalles (Illa de França, França) la
militant anarquista Georgette
Léontine Roberte Augustine Kokoczinski, coneguda com Mimosa.
Filla d'una
família de classe mitjana, d'antuvi tingué el
llinatge Brivadis, per sa mare
Léontine Brivadis, i en 1908, en ser reconeguda per son
pare, Robert Ango,
prengué aquest llinatge. Quan tenia 16 anys, en no poder
entendre's amb sos
pares, marxà a París, on fou acollida per
André Colomer i la seva companya
Magdalena, que la introduí en les idees
llibertàries. Freqüentà els cabarets de
Montmartre, atreta pel món de l'espectacle i de la poesia. A
partir de 1925
s'aplegà en unió lliure amb l'anarquista Fernand
Fortin i fou membre del grup«Éducation Sociale», que Fortin havia
fundat a Loches, i on començà a
intervenir en mítings i en festivals. En 1928
tornà a París i sota el nom artístic
de Mimosa formarà part d'un grup
d'animació que amenitzava les reunions
i els festivals llibertaris de la regió parisenca amb
cançons, poesies i obres
de teatre. També venia en reunions llibertàries La
Revue Anarchiste, el
gerent de la qual era son company Fortin. En aquests anys
obtingué el diploma
d'infermeria. El 7 de novembre de 1931 es casà amb el
periodista socialista
francès Miecsejslaw Kokoczinski, adherit a la XIV Sector
parisenc de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de qui prendrà
el llinatge. El 28
d'agost de 1936 participà en un míting a la sala
parisenca Wagram en suport de
la Revolució espanyola i decidí implicar-se
més directament. El 18 de setembre
de 1936 marxà a lluitar a la Guerra Civil espanyola i
s'enrolà en el Grup
Internacional de la Columna Durruti. Enviada al front
d'Aragó, s'ocupà amb les
militants anarquistes alemanyes Augusta Marx i Madeleine Gierth de la
infermeria i de la cantina. Georgette Kokoczinski va morir el 17
d'octubre de
1936 durant la batalla de Perdiguera (Saragossa, Aragó,
Espanya), juntament amb
altres infermeres i desenes de voluntaris estrangers. Els detalls de la
seva
mort no són coneguts, però sembla que fou
capturada per les tropes franquistes,
afusellada amb altres companys i, segons certes testimonis, el seu cos
fou
cremat en una granja. Segons el testimoni d'Antoine Giménez,
hauria estat
capturada amb Augusta Marx i ambdues, nues i esventrades,
però encara amb vida,
haurien estat llançades a primera línia del front
on un company les rematà. El
maig de 1937, en homenatge seu, un grup francòfon de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) del barri de Gràcia de Barcelona, i
del qual formà part Fortin, prendrà
el nom de «Mimosa». Georgette Kokoczinski va
escriure un diari durant la seva
estada a la Península que va ser trobat després
de la seva mort i recopiat per
Fortin i que es conserva a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam.
***
- Miquel Liern Barberà:
El 16
d'agost de 1907 neix a Paterna (Horta Oest, País
Valencià) l'anarcosindicalista
Miquel Liern Barberà. De jove s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i durant la guerra civil va combatre l'exèrcit
facciós com a voluntari a
diversos fronts (Terol, Brunete, Ebre). Amb el triomf franquista
passà els
Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de
Barcarès i d'Argelers.
Després va fer feina en Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). En 1941 va
ser detingut pels alemanys i enviat al camp d'extermini de Mauthausen
amb la
matrícula 6630 i després al de Dachau.
Aconseguí arribar viu fins al triomf
aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller,
treballà com a mosaïcista i
milità en la CNT de la localitat. Miquel Liern
Barberà va morir el 15 de març
de 1971 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
- José Villanueva:
El 16 d'agost de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Villanueva. A
començaments dels anys trenta entrà a
formar part del Grup Juvenil de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Calanda. Quan el cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son
cunyat
Floreal Carbó, s'allistà com a voluntari en la«Columna Durruti» en la qual
combaté durant tota la guerra. Amb el triomf franquista
passà a França i fou
internat al camp de concentració de Vernet.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là al Llenguadoc (Occitània),
on continuà militant en la CNT de
l'Exili. José Villanueva va morir el 4 de febrer de 1989 a
Rius de Pelapòrc
(Llenguadoc, Occitània).
***
- Paquita Jolis Puig:
El 16
d'agost de 1916 neix a Amer (Selva, Catalunya) la militant
anarcofeminista
Francesca Jolis Puig. Durant els anys de la II República
espanyola milità en
les Joventuts Llibertàries de Premià de Dalt
(Maresme, Catalunya) i a partir de
1936, amb sa germana Assumpció i un grup d'una vintena de
companyes, formà part
de l'Agrupació «Mujeres Libres» de la
mateixa localitat. Aquest grup participà
en el Consell Municipal de la localitat i va ser el promotor de la
creació del
Museu de Física i de Ciències Naturals. Amb el
triomf feixista s'exilià a
França. Milità en la Federació Local
de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) en l'Exili de Marsella. Paquita Jolis Puig va morir el 16 d'agost
de
1982, el dia del seu aniversari, a Marsella (Provença,
Occitània).
***
- Ceferí Llop
Estupiñà:
El 16 d'agost de 1916 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Ceferí Llop
Estupiñà. Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar
Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i
milità en les Joventuts Llibertàries
i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa.
Quan el cop militar
de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè
Revolucionari de Manresa i
després marxà voluntari al front. Arran del
triomf franquista passà a França,
però retornà aviat. Va ser denunciat per un
company de feina i per un veí
d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del
Comitè Revolucionari de Manresa
davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del
convent de
les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista
triomfador, el 28 d'abril de
1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim
d'urgència i condemnat a
mort pel delicte de «rebel·lió
militar». Ceferí Llop
Estupiñà va ser afusellat
el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya) i
el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la
Pedrera de Barcelona. La
mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa
família on proclamà
la seva innocència.
Ceferí Llop
Estupiñà (1916-1939)
***
- Conchita
Guillén: El 16 d'agost de 1919 neix a Fondeguilla
(Plana Baixa, País Valencià) la militant
anarcofeminista Maria de la Concepció
Pilar Guillén Bertolín, més coneguda
com Conchita Guillén. Orfe de pare,
la família es va instal·lar a Barcelona al barri
de Les Corts. Va adherir-se en
1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les
activitats de l'Ateneu
Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres
Libres» arran
d'una conferència de Soledad Estorach i des d'aleshores hi
va militar. Va ser
secretària de propaganda de la Federació Local de«Mujeres Libres» de Barcelona
des de la seva fundació fins al final de la guerra. En
companyia de Lucía
Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer
diversos viatges al front per
encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d'infermeria
per
socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de«Mujeres Libres» en
l'exposició sobre la Columna Durruti. A
començaments de 1939, després de la
derrota republicana, marxarà a França
(Rabós, Tolosa, Perpinyà,
Soana-et-Loiret, Argelers, Nantúa, Auch).
Col·laborà en «Mujeres
Libres» de
l'exili. En 1977 va participar en la «Setmana
Durruti» a Barcelona. Instal·lada
a Nissan les Ensérunes (Llenguadoc, Occitània),
en 1999
va participar en el llibre
col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias.
Conchita Guillén va
morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona (Catalunya) i el 2 de febrer
es
realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de
Barcelona una cerimònia
d'acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara
Berenguer, a
més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants
i era germana de
l'artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999).
Conchita Guillén (1919-2008)
Guillembert
(1913-1999)
Defuncions
-
Max Hödel: El 16
d'agost de 1878 es executat a Berlín (Alemanya) )
l'anarquista, partidari de la
propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel,
que va fer servir el pseudònimLehmann. Havia nascut el 25 de maig de 1857 a
Leipzig (Saxònia,
Alemanya). D'antuvi s'afilià al Sozialistische
Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD,
Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat
trencà amb els socialistes
argumentant que molt prometien emperò res no feien. A
Leipzig es guanyà la vida
com a lampista, però després es dedicà
a la venda de periòdics (Die Fackel,Vorwärts, etc.) i a la difusió
d'impresos polítics, fins i tot del
socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb la recaptació
de la venda de la seva premsa
i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos
dies abans de
cometre l'atemptat que el faria famós. Després
marxà de Leipzig i anà a
Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que
l'acusà d'ofenses a
l'emperador. Més tard viatjà per
Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia,
escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va
pertànyer al
sector bakuninista de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), però
la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades
deia que
era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25
d'abril de
1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies
després, l'11 de maig de 1878, a
l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de
Berlín,
dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan
sols
ferir-lo; volia protestar així contra la misèria
obrera. El kàiser viatjava amb
una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa
de Baden, i son
gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van
llançar sobre el
regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida
i va morir dos
dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal
Superior de Justícia
de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà
el seu pensament llibertari i
el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la
pàtria» cridant «Visca la
Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar
perdó al tribunal per haver defensat un traïdor.
Max Hödel, després de rebutjar
qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de
destral el 16 d'agost
de 1878 a la presó de Moabit de Berlín
(Alemanya). Els atemptats de Hödel i de
Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra
l'emperador alemany van
servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei
antisocialista l'octubre d'aquell 1878.
Max
Hödel
(1857-1878)
***
- Sante Caserio: El 16
d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la
presó de
Saint-Paul, a Lió (Arpitània) és
executat l'anarquista, assassí de Marie
François Sadi Carnot, president de la III
República francesa, Sante Geronimo
Caserio. Havia nascut el 8 de setembre de 1873 a Motta Visconti
(Llombardia,
Itàlia) en un família pagesa nombrosa. Son pare,
barquer de professió, va morir
en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una
alimentació deficient; fou
son pare que el batejà Geronimo en honor
del cabdill dels apatxes
bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan
tenia 10
anys abandonà ca seva i marxà a Milà,
on trobà feina d'aprenent en una fleca. A
finals de segle entrà en contacte amb els cercles
anarquistes i ell mateix creà
un petit grup anarquista anomenat «A pè»
(«A peu», en llombard, «sense un
clau»). En aquesta època distribuïa
gratuïtament pa i fullets anarquistes, que
pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del
Treball. En
1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir
pamflets i fullets
antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una
manifestació, es va veure
obligat a fugir, primer a Suïssa i després a
França, on es va instal·lar a
Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de
juliol de 1983 es
va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24
de juny de 1894, al carrer de
la Ré de Lió traspassa el cor del president de la
III República francesa Sadi
Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal
berber amb el mànec
roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per
venjar les execucions dels
companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste
Vaillant. Carnot va
sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de
Rhône on l'havien
traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues
italianes i
l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre.
L'endemà, la vídua de Carnot va
rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes
simples
paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar
fugir, va ser detingut. El
2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per
l'Audiència del
Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat
militarment, i en un clima
d'histèria antianarquista i antiitalià, cap
advocat no acceptarà defensar
Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el«defensarà». Durant
el procés no es va penedir del seu acte, ni
demanà perdó ni pietat al jurat; la
possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de«malaltia mental» si lliurava
els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un«Caserio és un forner, no un
espia». A la cel·la, mentre esperava
l'execució, el capellà de Motta Visconti
va intentar confessar-lo, però l'anarquista
l'engegà de mala manera. Sante
Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55
hores de la
matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió
(Arpitània), amb una gentada expectant.
Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva
l'anarquia!».
Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses
manifestacions de
protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de
Carnot va servir com a
pretext per votar les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses)
antianarquistes. El
16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la
seva decapitació, una
bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant
portes i finestres.
El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en
castellà una revista
titulada Caserio en el seu honor. La figura de
Caserio ha estat molt
popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes
cançons
populars, transmeses per tradició oral, com ara Le
ultime ore e la
decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria
di Caserio), de
Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo,
d'autor anònim; La
ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il
processo di Sante Caserio,
d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti,
del grup Les Anarchistes; Sante
Caserio, del grup Youngang, etc.
***
-
Raphael
Friedeberg: El 16 d'agost de 1940 mor a Ascona (Ticino,
Suïssa) el metge,
polític socialdemòcrata i després
socialista llibertari Raphael Friedeberg.
Havia nascut el 14 de març de 1863 a Tilsit
(Prúsia Oriental, Prúsia)
--actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia). D'antuvi,
estudià història, però en
1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant
les
eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands
(SPD,
Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell
Municipal de Berlín. En
aquests anys col·laborà en Sozialistische
Monatshefte, portaveu del
sector crític de l'SPD i on col·laboraven
nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.).
Força actiu en el camp de la medicina
social, s'especialitzà en la prevenció de la
tuberculosi. Fou partidari de la
institucionalització de l'assegurança
mèdica. Contrari a la cúpula política
de
l'SPD, començà a treballar amb el moviment
llibertari i anarcosindicalista,
fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a
favor de
la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik)
a Dresde en 1904,
fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al
Freie Vereinigung
deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de
Sindicats Alemanys) i
partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten,
localistes)
oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà
partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme,
antimilitarisme i
l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904
obrí a Ascona un sanatori (Monte
Verità) que es convertí en una mena de comuna
revolucionària anarquista
fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia,
l'espiritualitat,
el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines
considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori
pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina
natura, basada en el seu concepte de «psiquisme
històric», que postulava que
l'alliberament humà podia realitzar-se a través
d'una educació no constrictiva,
lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907
participà en el
Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una
bona amistat amb Pietr Kropotkin,
Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico
Malatesta,
Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i
Max Nettlau,
entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de
Kropotkin, Malatesta i
Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. El seu arxiu
es troba dipositat
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Adalgisa Fochi: El
16 d'agost de 1957
mor a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya,
Itàlia) l'educadora, escriptora i
activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat
intel·lectual
anarquista Camillo Berneri. Havia nascut el 31 de juliol de 1865 a
Parma
(Emília-Romanya, Itàlia). Era filla de Piero
Fochi, metge garibaldí que havia
participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de
Carolina Gallenga,
més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i
es trobava de
vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia)
conegué Stefano Berneri, vidu amb
fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi
(Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà
casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué
Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva
feina de
mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en
diverses ocasions
(Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.).
Escriptora de contes
infantils –La penna d'oro
(1902) i La scopa di zia Tecla
(1904)–, en 1912 va
fer la conferència L'eredità
in relazione
alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca
Popular de Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a
l'escola superior, i en 1914
altra sota el títol Esaminandi ed
esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa
dels infants abandonats,
com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo
in fanciullo. En 1927 publicà
l'obra de teatre en un acte Uno
stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa
tasca cultural marcada pel
seu pensament polític, barreja entre el republicanisme
mazzininià, el
socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana.
Durant el
règim feixista, després de negar-se a jurar
fidelitat al Rei, obligació per a
tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva
professió i el seu
país. Es reuní amb son fill i la seva companya
Giovanna Caleffi a París
(França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a
ensenyar ses dues nétes
Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París
després de l'assassinat de son
fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya),
retornant a
Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A
Itàlia publicà dos
llibres dedicats a son fill: Con te,
figlio mio! (1948), que en realitat són unes
memòries, i La mamma. In difesa di
Camillo Berneri. Contro
i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va
morir el 16
d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba,
segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».
Adalgisa Fochi (1865-1957)
***
- Gregorio Jiménez
Zapatero: El 16 d'agost de 1969 mor a Cervera del
Río Alhama (La Rioja,
Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Jiménez Zapatero.
Havia nascut el 28 de
novembre de 1872 a Cervera del Río Alhama (La Rioja,
Espanya). Fill únic, sa
mare morí de sobrepart i de còlera. Quan tenia 13
anys deixà l'escola i començà
a treballar al camp i com a llenyataire. Posteriorment
aprengué l'ofici d'espardenyer.
Cap el 1890 regentava una petita cantina obrera. En aquestaèpoca fundà la
Societat de Resistència al Capital «Defensa del
Trabajo» i, Juan Gil Álvarez,
Hilario Cruz i Bonifacio Pérez, una societat de socors mutus
de tendència
llibertària. En 1892 i 1894 va ser declarat curt de talla
per al servei militar
actiu. Es casà amb Gregoria Álvarez, filla d'un
militant republicà federal, amb
qui tingué tres nins (Dionisio, Alejandro i Leonardo), els
quals participaren
en grup anarquista que son pare fundà a Cervera del
Río Alhama, i una nina
(Juanita). En 1910 aquest grup envià com a delegat Juan Gil
al congrés
fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
celebrat a Barcelona
(Catalunya) –altres fonts el citen a ell com la persona que
hi va anar. Cap el
1920 acompanyà amb el seu ase Teresa Claramunt i Nicasio
Domingo en una gira
propagandística anarquista per la regió. En 1923,
després d'una vaga de set
setmanes a la fàbrica d'espardenyes, fundà, amb
Juan Gil, Mateo Moreno i
altres, un taller col·lectiu d'espardenyeria que
durà fins el cop militar
feixista de juliol de 1936 –el seu director, Juan Gil, fou
afusellat pels
aixecats. Participà activament en el moviment revolucionari
d'octubre de 1934
i, amb Benito Berdonces i altres, avituallà els companys
refugiats a la
muntanya que fugien de la repressió desencadenada
després del fracàs de la
revolta. El juliol de 1936, després de l'ocupació
del seu poble per les tropes
franquistes, participà en el proveïment de la
guerrilla, de la qual formaven
part sos fills Dionisio i Alejandro. L'1 d'octubre de 1936 Alejandro va
ser
capturat pels feixistes i afusellat l'endemà. L'abril de
1937, els franquistes,
incapaços de capturar sos fills, el detingueren amb sa
companya i durant els
104 dies que restaren a la seu de la Guàrdia Civil, partiren
pallisses i
simulacres d'afusellament. Durant el franquisme va ser detingut, amb sa
companya, nombroses vegades acusat d'haver albergat militants buscats.
Gregorio
Jiménez Zapatero va morir el 16 d'agost de 1969 a Cervera
del Río Alhama (La
Rioja, Espanya) i el seu enterrament esdevingué una gran
manifestació popular
antifranquista.
***
-
Robert Lynn: El
16 d'agost de 1996 mor a Glasgow (Escòcia) el militant
sindicalista i
anarquista Robert Lynn, més conegut com Bobby Lynn.
Havia nascut en 1924
a Calton, barri de l'est de Glasgow (Escòcia).
Després d'estudiar a l'Academia
de Saint Mungo, quan tenia 14 anys, va començar a treballar
a les drassanes com
a aprenent d'enginyeria naval. Enmig de l'agitació social
que va tenir lloc
durant la II Guerra Mundial i de dures vagues, especialment la del 1943
a
Tyneside i a Clyde, s'ajuntà amb els anarquistes i els
trotskistes que
rebutjaven les directrius dels comunistes estalinistes des de la seva
feina en
la constructora naval Yarrow. La seva influència militant
cada cop més
important fa que sigui inscrit en la llista negra de la patronal i, amb
el
beneplàcit dels comunistes, sigui acomiadat. Enrolat en la
marina mercant com a
oficial d'enginyeria, viatjarà arreu del món i
ampliarà els coneixements dels
pensadors anarquistes, especialment Max Stirner. A
començaments dels cinquanta
va tornar a Glasgow, on, a més de casar-se, va continuar la
militància, al
costat de Frank Leach, Jimmy Raeside i Eddie Shaw, membres actius del«Grup
Anarquista de Glasgow», únic grup aleshores al
món de tendència stirneriana. Formà
part dels fòrums llibertaris («Universitat de la
Vida») organitzats a Renfrew
Street, on, a l'aire lliure, treballadors de diverses
tendències (anarquistes,
trotskistes, independentistes, etc.) debatien apassionadament les
idees,
arribant moltes vegades a les mans. A finals dels anys cinquanta, amb
la mort
de Raeside i la marxa de Leach i de Shaw a l'estranger, el«Grup Anarquista de
Glasgow» es desintegrà, però amb la
seva companya Jean el reorganitzà a Calton.
La seva activitat sindical i llibertària a la planta
d'enginyeria de Howden on
feia feina es va veure relegada pel funcionariat sindical. Durant els
anys
setanta el «Grup Anarquista de Glasgow»
publicarà nombrosos fullets seus, com
ara Practical anarchy o Why vote?
També fou el creador de l'«Escola
Anarquista d'Estiu de Glasgow», seguint la
tradició del socialisme llibertari
de les illes britàniques. Va deixar dues filles, Joan i
Betty.
Actualització:
16-08-14