[08/08] Comuna de Marsella - «La Croce di
Savoia» - «La Verdad» - Assassinat de
Cánovas - Zasulic - Gilioli - Zapata - Martínez
Espinosa - Duarte - Sánchez Fuster - Zévaco -
Holmes - «La Jabalina» - Grignard - Bibbi -
PodshivalovAnarcoefemèrides
del 8 d'agost
Esdeveniments
- Temptativa
d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella
(Provença, Occitània), a causa de la
situació
desastrosa del país, un moviment insurreccional de
més de 40.000 persones
--encapçalat per l'advocat radical Gaston
Crémieux i per altres coneguts
activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)-- es manifesta davant la
prefectura. L'objectiu és proclamar la República
i instaurar una Comuna
revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va
provocar un atiament de la
còlera i tot seguit es crea un Comitè Central
d'Acció Revolucionària presidit
per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres
del Comitè, sobretot
bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són
aclamats pel poble.
Però el moviment és ràpidament sufocat
per una esquadra de policies i Crémieux
i la resta de membres del Comitè són detinguts.
La trentena de presos serà
tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu
regent,
l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els
empresonats seran jutjats
en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de
març de 1871 que una veritable
Comuna revolucionària sigui efectiva.
Temptativa
d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)
Proclamació
de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)
Gaston Crémieux (1836-1871)
***
-
Surt La Croce
di Savoia:
El 8 d'agost
de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic
anarquista La Croce di Savoia (La
Creu de Savoia). Porta el número 3, peròés per palesar la continuïtat amb el
periòdic Pensiero e Dinamite,
que
edità dos números el juliol d'aquell any i havia
estat prohibit. Dirigit per
Paolo Schicchi, La Croce di Savoia
publicà
un número més, el 31 d'agost, i dos suplements–un tercer serà segrestat a
l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta
capçalera irònica, es mostrà
força
violenta contra la Casa de Savoia i contra els«pontífexs» de l'anarquisme (Errico
Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori),
responsables,
segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció
anarquista del maig
passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la
repressió
desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A.
Dalmasso-Lobetti,Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio
Sivieri. L'11 de
setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per
haver «atiat amb la
impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant
l'assassinat,
l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se
a Barcelona (Catalunya).
***
-
Surt La Verdad: El 8 d'agost de
1897
surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic anarquista La Verdad
(La Veritat). Portava els
epígrafs «No pot existir llibertat en una societat
dividida en amos i esclaus»,
de Piotr Kropotkin, i «Els governs sónúlceres que cal extirpar», d'Antoine
Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer
número anuncia que
sortiria quan pogués per mor de la subscripció
voluntària. Alguns articles es
publicaren en italià. Trobem textos de Tomás
Ascheri, Balmelli, Edmundo F.
Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig
de 1898, en
sortiren vuit números.
***
- Assassinat de
Cánovas: El 8
d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a SantaÁgueda, estació
termal a prop de Sant Sebastià (País Basc),
l'anarquista italià Michele
Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del
Consell de Ministres
espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític
reaccionari del partit
conservador i pare de la Restauració monàrquica
espanyola, responsable de la
tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al
castell de Montjuïc
(Barcelona)-- que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta
llegint
el periòdic conservador La Época,
esperant sa muller per anar a dinar.
L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que
el van detenir. A
l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir:«A vostè la respecto perquèés una senyora honrada, però he complit amb el
meu deure i estic tranquil; he
venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo
havia arribat al balneari el 4
d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal
d'Il
Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments
del polític
que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns
dies abans, fins que va trobar
el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va
provocar que la
selecta i aristocràtica concurrència de
banyistes, que buscava cada estiu a la
plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies
i els saludables efectes de
les seves aigües sulfuroses, fugís espantada
restant el balneari buit i en
silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un
procés
militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren
garrot a les 11 del
matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó
de Bergara (País Basc).
Naixements
-
Vera Zasulic:El
8 d'agost de 1849 --27 de juliol segons el calendari
julià-- neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en
una família noble, la
revolucionària, anarquista i, després, marxista
menxevic Vera Ivanovna Zasulic
(o Zasulich, Zassoulich).
Després dels seus estudis a Moscou, es
lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment
populista,
fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per
mantenir correspondència
amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i
Paul,
serà alliberada en març de 1871, i
s'instal·larà a Kharkov on militarà en
el
grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que
cometran diversos atemptats
contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de
febrer de
1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb
un revòlver contra
el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures
patides per
A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment
anarquista «Terra i
Llibertat». Trepov només resultarà
ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de
1878. Contràriament a totes les expectatives,
serà absolta pel jurat, i la
policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la
a la sortida del tribunal.
Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per
militar amb el grup Divisió
Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i
s'alinearà en les files
marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod,
la
primera organització marxista russa (Emancipació
del Treball). Va ser redactora
del diari Iskra i va formar part del Partit
menxevic, prenent part en el
congrés de la II Internacional com a membre d'aquest
corrent. Va ser traductora
i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i
publicà
articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i
d'altres països
europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd
(Rússia).
***
-
Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto
sulla Secchia (Novi di
Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Onofrio
Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde
Pederzoli. Sabater
de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es
casà amb Maria Giuseppa
Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants
(Rivoluzio, Libero, Siberia,
Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En
1911 estava
subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore
i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del«Partit Sindicalista».
Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari
de la
regió, en aquesta època participà en
dures vagues, algunes de sis mesos,
organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser
internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del
Montello,
Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer
sabates per a l'exèrcit. En
acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on
continuà amb la
militància. Durant un temps treballà en una
fàbrica de sabates de Thiene
(Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que
aprofità per estrènyer els llaços amb
el
moviment anarquista de la regió. A començaments
de 1921 decidí emigrar a
França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El
gener de 1922 retornà
a Itàlia i poc després marxà amb tota
sa família cap a França. En 1924
s'establí
a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França),
lloc de residència de nombrosos
exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es
convertí en lloc de
trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi
Fabbri,
Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel
qual es
trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un
contracte de treball
per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de
construcció i
organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys
anarquistes. Amb la resta de sa
família, participà en diferents
comitès de suport als refugiats italians i
entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la
Federació Anarquista
dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
participà en la
Conferència d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com«Congrés Anarquista Italià»,
celebrat a Sartrouville (Illa de França, França),
que donà lloc a la fundació
del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR,
Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària). En aquest any de 1935, participà
activament en la lluita
contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat
francès. En 1937 va ser
nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure
de París, format,
entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i
realitzà
nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com
a base. Durant un
temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses
(Alt
Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la
guerra d'Espanya. Amb
sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de«terroristes» establerta
per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill
Equo, va ser
inscrit en una llista d'anarquistes «subversius
perillosos» lliurada a les
autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista
italiana. Passà els
anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a
Sant Africa (Llenguadoc,
Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de
concentració, no patí
represàlies. Després de l'Alliberament es
reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois.
Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a
Itàlia. Onofrio
Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de
França,
França).
Rivoluzio
Gilioli (1903-1937)
***
-
Emiliano Zapata:
El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos,
Mèxic) el
revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills
combatents
més importants durant la Revolució mexicana,
conegut com el Caudillo del Sur.
Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de
terres, que, davant
la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats,
encaminant-les a la
petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació,
només les primeres lletres a
l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan
tenia
16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos
després, son pare (Gabriel
Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però
suficient per no haver de fer
de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es
dedicà sobretot a
la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent
especialista. Encarnà ben
aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En
1902 ajudà els
pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo
Escandón y Barrón,
acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir
justícia. En 1906 assistí a una
assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se
enfront
dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat
comunal, per la qual cosa fou
empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de
Cavalleria de
Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de
Defensa de
les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de
guerrillers, la
majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els
hisendats, dirigits
pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a
la revolució proclamada pel
maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el
règim
de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva
guerrilla lluitava a Morelos al
costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals
ocupà
Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a
Ciudad
Juárez entre federals i maderistes, llicencià
provisionalment, i en contra de
la seva opinió, les seves tropes, però es
negà a secundar les ordres del
president León de la Barra, les forces del qual
l'encerclaren a les muntanyes
de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva
presidència, acusant-lo
de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar
sufocar la
revolució popular. El novembre de 1911 proclamà
el Pla d'Ayala, el qual,
redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la
traïció maderista, exigia una
sèrie de mesures agràries radicals, renovava la
lluita popular, sota el lema
llibertari magonista «Terra i Llibertat», i
declarava cap de la revolució
Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso
López,
Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els
agraristes en una difícil
situació, però la deposició de Madero
el febrer de 1913 i el desordre a les
files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre
combaté,
el permeteren reprendre la revolució agrària a
Morelos, els camperols del qual
prengueren el març de 1914 possessió comunal de
les terres i, a partir de
juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El
març de 1913
rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i
s'alià amb Pancho Villa
i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes
d'octubre de 1914. La
Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista
magonista i principal
ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto
y Gama, insistí en les
reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es
retirà a Veracruz i el 6
de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen
Mèxic capital.
Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre
Zapata i Villa a
causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i
l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa.
Carranza
aprofità aquesta conjuntura i Obregón
derrotà completament Pancho Villa al
Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones
limítrofes. Establí
provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i
administrà el territori
amb independència del Govern central, en una mena de
comunalisme llibertari
agrarista basat en el calpulli, l'ancestral
propietat comunal indígena.
El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances
amb el projecte
llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos,
aplicà la reforma agrària
--fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al
qui la treballa»--,
confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors,
encara que
d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà
per crear una xarxa d'escoles
i de serveis públics i encunyà moneda,
però no pogué evitar que les seves
forces es dedicaren amb freqüència al pur
bandidatge. Quan va veure que els
seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils,
llançà una proclama
a tots els pagesos i totes les classes treballadores de
Mèxic perquè
s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia
la igualtat social
per als indis i la concessió d'àmplies avantatges
per al proletariat urbà, el
repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols,
la
dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la
creació d'una república democràtica
que atengués les llibertats dels mexicans, etc.
Però el proletariat, afectat ja
pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo
González,
encarregat de la repressió revolucionària,
ordenà al coronel Jesús Guajardo
l'eliminació del Caudillo del Sur.
Emiliano Zapata va morir el 10
d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en
una emboscada
muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files.
Aquest
assassinat causà una enèrgica condemna de
l'opinió pública i de gran part dels
propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes
triaren
com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit
Llibertador del Sud, però el
moviment perdé molta força a
conseqüència de les mesures de Carranza i la
intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren
amb el Govern, molts
dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo
de la O
cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es
fusionaren amb
l'exèrcit regular, però en 1940 tornà
ressuscitar l'ideari zapatista amb la
creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual
animà fins a la seva mort
en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la
insurrecció de
l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN),
acabdillat pel
sotscomandant Marcos, però de clara influència
guevarista.
***
-
Emilià Martínez
Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo
(Terol, Aragó, Espanya)
el militant anarcosindicalista Emilià Martínez
Espinosa. Mai no va anar a
escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan
tenia uns 13
anys es va traslladar amb sa família primer a
Fígols (Berguedà, Catalunya), on
va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A
Manresa va
treballar de dependent i després en els ferrocarrils
catalans en diverses
feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren).
En 1918
ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT),
on va ser un dels
organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber
compaginar la feina amb
l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura
enciclopèdica. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va participar activament en
l'anarcosindicalisme
clandestí. Amb la proclamació de la II
República la seva militància es va
accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El
Trabajo. Arran
de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt
Llobregat i del Cardoner el gener
de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de
1934. El
juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal
Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de
1936 participà activament en
l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils
catalans --la primera a tot
l'Estat-- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del
Comitè Regional
comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre
del segon Comitè
Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern
municipal de
Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938.
Després, el 22 de
desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà
en el càrrec fins a
l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes,
el 24 de gener de 1939. No va
marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939,
jutjat,
torturat i condemnat a 30 anys de presó per«rebel·lió militar», dels
quals va
purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la
construcció d'un pont sobre
el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va
integrar
en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció
en 1947 en una gran
agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als
sis mesos i
considerat «cremat», va intentar mantenir el
compàs d'esperar, però fou
detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant elsúltims anys del
franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la
comarca manresana,
defensant una organització confederal purament sindical que
prescindís de tota
ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va
allunyar de la
militància orgànica. Durant els últims
anys de sa vida es va interessar per
l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals,
com ara Solidaridad
Obrera, Regió 7 i Dovella.
Emilià Martínez Espinosa va morir
el 17 de novembre de 1987 a Manresa (Bages, Catalunya). El 21 d'abril
de 2006
al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un
homenatge, juntament
a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner,
Lluís Prunés i Sató, i
Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van
participar els
historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i
Sabaté.
Emilià
Martínez
Espinosa (1901-1987)
Emilià
Martínez
Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió
7 (20-02-1982)
Emilià
Martínez Espinosa: Les
col·lectivitzacions durant la Guerra Civil del 1936: com es
va portar a terme
la col·lectivització dels Ferrocarrils de la
Generalitat
Homenatge
institucional als alcaldes manresans de la República
(Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, 21 d'abril de
2006)
***
-
Ciriaco Duarte:
El 8 d'agost de 1908 neix a Encarnación (Itapúa,
Paraguai) l'escriptor,
periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte.
Tipògraf
de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio
Aracaju i treballà durant sa vida
en diferents impremtes de periòdics (La
Opinión, Colorado, Patria,La Tarde, La Tribuna, El
Liberal, Hoy, etc.). En
1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación,
afiliat al sindicat
anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930
col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari
Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes
d'Asunción, va ser
detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt
Paraguai. En sortir de
la presó continuà la seva tasca
anarcosindicalista i durant la repressió del 23
d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a
l'ajuda de sa companya
Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935)
lluità als fronts un
any i mig. Després, participà activament en la
reestructuració del moviment
anarquista desestructurat arran del conflicte
bèl·lic, especialment en la
formació del Consell Regional del Coordinació
Obrera (CROCO). En 1942, durant
el govern de Higinio Morínigo Martínez,
s'integrà en el Departament Nacional
del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit
Revolucionari
Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou
obligat a renunciar a causa de
les agres polèmiques amb els dirigents comunistes.
Dirigí nombrosos periòdics
proletaris, com ara El Obrero Gráfico
(1940), Emancipación
(1941), Cultura Socialista (1945-1946), El
Sol (1948) o La Mañana
(1961). En 1965 publicà Hombres y obras del
sindicalismo libre en el
Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo
Libre en
el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos
--novament ampliat i
reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on
edità Carta Cultural;
també col·laborà en Reconstruir,
periòdic clausurat per la dictadura
militar en 1976. Ciriaco Duarte va morir el 26 de setembre de 1996 a
Asunción
(Paraguai).
***
-
Agustín Sánchez
Fuster:
El 8 d'agost de 1936 neix a Barcelona (Catalunya) el militant
anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín
Sánchez Fuster. En 1939, després de
l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa
família es va
dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a
Villarluengo (Terol,
Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys
començà a
treballar en una masia de la
zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de
privacions, i en
1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa,
va
marxar a París
per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la
Confederació
Nacional del
Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de
concentració de Sant Cebrià,
va fer feina en una mina, i com que es rebel·là
contra
les dures condicions de
vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa
i
lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou
alliberat per
les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus
estudis de
serralleria en
una escola professional Agustín Sánchez
treballà
en una empresa de mecànica i
es va integrar en la Federació Ibèrica de
Joventuts
Llibertàries (FIJL), de la
qual arribarà a ser secretari de la federació
local
parisenca. Entre 1960 i
1965 va militar en l'organització clandestina Defensa
Interior
(DI) i va portar
a terme diverses missions a la Península. El setembre de
1963,
arran de
l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un
desena de
companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit
mesos a la
presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va
formar
del grup de joves
llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969
organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols,
francesos
i italians,
manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de
l'anarquista italià
Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més
tard
es va instal·lar
amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass
Education,
associació que
finançava i construïa escoles als pobles del
Bengala
occidental (Índia).
Després de la mort de Franco, torna per primer cop a
Villarluengo i visità el
Maestrat aragonès. Agustín Sánchez
Fuster va morir
l'11 de setembre de 2006 a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
- Michel
Zévaco:El
8 d'agost de 1918 mor de càncer a Eaubonne (Illa de
França, França) el
novel·lista, socialista revolucionari i després
anarquista i anticlerical
Michel Zévaco. Havia nascut l'1 de febrer de 1860 a Ajaccio
(Còrsega) i era
fill d'un militar. Després de brillants estudis va ser
nomenat
professor de
Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881,
però
va haver de dimitir
per les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor
municipal i es
va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser
expulsat de l'Exèrcit per indisciplina.
Instal·lat a
París, en 1889 va esdevenir
col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la
Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el
moviment obrer
participant en la creació de nombroses cambres sindicals,
fet que el va acostar
als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat senseèxit en les
eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel.
Va ser condemnat
per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó
de Sainte-Pélagie,
on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa,
encara que l'acusació
era «per provocació a la mort», ja que
havia escrit una sèrie d'articles
virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre
de
l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va
començar a publicar el setmanari
anarquista Le Gueux i, un mes més tard,
un elogi de Pini i de Ravachol,
en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una
nova condemna a sis
mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant
tres anys,
abandonarà el periodisme i es dedicarà a la
bohèmia montmartriana amb els
artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar
en Le Libertaire, de
Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La
Renaissance, en La
Petite République Socialista de Jean
Jaurès i en el periòdic
anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va
dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va
prestar suport a Dreyfus. A
partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en
nombrosos diaris
novel·les de capa i espasa«republicanes» --en va fer més de
1.400--, on els
protagonistes eren la gent del poble partidària de la
Revolució francesa i de
la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir
moltíssim d'èxit, com ara Le
Chevalier de Pardaillan o La Fausta.
L'«Alexandre Dumas llibertari»,
com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa
família a Pierrefonds, on
també es trobava l'anarquista Séverine que ja
coneixia, però a partir de 1917
va marxar a causa de la guerra a Eaubonne on va morir. A
començaments del
segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors
millors pagats de
França i infinitat de novel·les de
Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la
televisió. També existeixen edicions de les obres
de Zévaco «alleugerides» de
càrregues polítiques.
***
- Lizzie Holmes: El 8
d'agost de 1926 mor a Santa Fe (Nou Mèxic, EUA) la
periodista i militant anarquista
Sarah Elizabeth Swank, més
coneguda com Lizzie Holmes, amb el llinatge de son
marit. Havia nascut en 1850 en una família
lliurepensadora d'Ohio. En 1877, després de la mort del seu
primer
marit, s'instal·la
a Chicago, treballant de professora de música i de
costurera. Després començarà
a militar en el Socialistic Labor Party (Partit Socialista del
Treball), de
caire socialista, fent de periodista per The Radical Review.
A partir de
1883 participarà en el moviment anarquista i
escriurà en la seva premsa (Free
Society, The Industrial Advocate, American
Federationist,
etc.). Amb son company, l'anarquista William H. Holmes, s'afegiran a la
parella
llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots
plegats militaran en
American Group of the International Working People's Association de
Chicago.
Lizzie i Lucy lluitaran en el moviment per les «Vuit
Hores» i per atiar les
dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press
(Associació
de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del
periòdic The
Alarm
de Chicago, que acabarà prohibit per les autoritats. Arran
de la
Tragèdia de Haymarket el 4 de maig de 1886 a Chicago,
serà detinguda. A mitjans
de la dècada dels noranta William i Lizzie
s'instal·laran
a La Yeta (Colorado,
EUA), on tindran Samuel Fielden de
veí, després a
Denver (Colorado) i finalment a Nou Mèxic, on
morirà.
***
- María
Pérez
Lacruz: El 8 d'agost de 1942 es afusellada a Paterna
(Horta Oest, País
Valencià) la militant anarquista María del
Milagro Pérez Lacruz –alguns autors
citen erròniament el segon llinatge com De
la Cruz–, més coneguda com La
Jabalina.
Havia nascut el 3 de maig de 1917 a Terol (Aragó, Espanya).
Sa
família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra
d'Albarrasí de Terol, i
d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez
de la
Esperanza i Isabel
Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es
traslladà a Sagunt (Camp
de Morvedre, País Valencià). Gairebé
una nina,
ajudà econòmicament sa família
treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà
a
formar part de
les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista
de
juliol de 1936,
s'incorporà el mes següent a Sarrión a
la«Columna de Ferro» i com a infermera
participà en la creació d'un hospital de
campanya. Durant
la Batalla de Terol,
el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de
fèmur) a
Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de
desembre d'aquell any a l'Hospital
de València. Després restà a la
reraguarda
treballant en una fàbrica d'armament
de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per
fer
algunes tasques
en la indústria siderúrgica. Amb el triomf
franquista,
intentà passar
desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23
d'abril de
1939 va ser detinguda
per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després
d'interrogada, rapada i
passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig,
després de negar-se
a ratificar la declaració que el capità jutge
militar li
va llegir argumentant
que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la
presó del
Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a
València se l'acusà d'«auxili
a la rebel·lió» i de diferents crims:«caràcter llibertí», crema
d'esglésies,
assalt a la presó de Castelló i mort de diversos
guàrdies de la mateixa, mort
del cònsol de Bolívia a València–mai no va
existir cap cònsol bolivià en
aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i
un
diputat), etc.
El director de l'Hospital de València certificà
que en el
moment de cometre's
aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de
guerra.
El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de
València
per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de
gestació. El 9 de gener
de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta,
però ella mai no va
veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil
de
València i el 18
de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones
del
convent de Santa
Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la
Presó
Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va
ser
jutjada en
consell de guerra i condemnada per «adhesió a la
rebel·lió» i«desafecció al Movimento»
a la pena de mort. María
Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp
de tir de Paterna
(Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup
de sis homes. En 2003
l'Associació de Dones de Baladre «Trencant
Silencis» li retè un homenatge al
Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la
biografia Una miliciana en la Columna de
Hierro. María«La Jabalina» i en 2013 l'escriptora
Rosana Corral-Márquez publicà la
novel·la Si me llegas a olvidar,
inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta
del
Port de Sagunt porta el seu nom.
***
- Ferre Grignard: El
8 d'agost de
1982 mor a Edegem (Anvers, Flandes) el cantautor anarquista Fernand
Grignard,
conegut com Ferre Grignard. Havia
nascut el 13 de març de 1939 a Anvers (Flandes) en una
família burgesa. De jove
formà part del moviment escolta amb son germà
Roger, vuit anys més petit. Estudiant
art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys
cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de
la seva ciutat, però
no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot,
sinó com a
guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia
ser pitjor i, segons
alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns
anys als ghettos negres; però, a
causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i
retornà a Bèlgica
--aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà
Roger que apuntà
que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la
discogràfica Philips,
el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i
l'any següent tocà en el
primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les
cançons Ring, ring, I've got to
sing, My crucified Jesus
i Drunken sailor, de
l'àlbum Ring, ring,
aconseguí l'èxit. La seva
imatge beatnik i el seu estil
musicalblues i folk,
acompanyat amb una harmònica i un violí
elèctric, el caracteritzaren.
Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la
política
colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada«cançó
protesta». Després d'una actuació a
l'Olympia de París (França), Johnny
Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et
idées courtes, adaptació lliure de la
seva cançó My crucified
Jesus i per la qual no li va pagar cap dret.
Després
passà a la discogràfica Barclay i en 1968
publicà l'àlbum Captain
disaster. En 1966 comprà una mansió, on
s'envoltà d'una
vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que
guanyava en els seus
concerts. Com que es negà sistemàticament a fer
la declaració de la renda, va
ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc.
Finalment
acabà cantat pels cafès i tots els intents per
reprendre la seva carrera
artística, com l'àlbum I
warned you
(1978) i la recopilació Het Beste
Van
(1997), no reeixiren. Els seus últims anys els
visqué en un àtic sense
calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat.
Ferre Grignard va
morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del
tabaquisme que
patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou
enterrat al
cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva
música,
però, ha estat un referent per a multitud de grups i
cantautors flamencs.
***
-
Gino Bibbi: El 8
d'agost de 1999 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'enginyer
anarcoindividualista
i militant antifeixista Gino Bibbi. Havia nascut el 5 de febrer de 1899
a
Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia). Fill d'un empresari del
llenyam benestant,
era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que
atemptarà contra la vida de Benito
Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria,
estudià enginyeria a
l'Institut Politècnic de Milà, on
conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923
fou apallissat pels «camises negres»
després d'haver llançat a la cara del
jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des
d'una
moto que definien Mussolini com a «tràgic
pallasso». Poc després, arran d'una
altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en
veure com havia quedat son
fill. Un escamot feixista també calà foc la seva
moto i la serradora de son
pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana
Maria,
Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni),
proporcionarà la granada
(bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti
llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma
contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà,
però el dictador sortirà
il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou
detingut amb sa germana Maria, però
la manca de proves va fer que passés de la presó
al desterrament, primer a
Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els
estudis
d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del
Ucciardone
de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un
vaixell argentí, gràcies
a la complicitat de mariners anarquistes. Després
passà a París, on aprengué a
pilotar avions juntament amb el republicà Ramón
Franco, germà del futur
dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a
França, amb la
finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce.
Més tard, a
Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió
per a Errico Malatesta, segrestat pel
règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma;
però algun
confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una
fàbrica a València
i fou acusat pel cònsol italià de produir armes
per als anarquistes. En 1936,
arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de
caça de l'aviació
republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto
Zamboni i
Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu
estalinista. Comissionat pel
Comitè Central de Milícies Antifeixistes de
Catalunya, gràcies als seus
coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que
es creaven, com ara
un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de
10 quilòmetres, que després
eren usades per la Columna Durruti. També se li
encarregà un projecte de
torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven
els ports
republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València,
juntament amb Umberto
Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control
estalinista i
acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a
la intervenció del Comitè Regional de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de
febrer de 1937 fou novament
detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control
comunista, juntament
amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que
comptava
amb autorització del Ministeri de Marina i de
l'Aviació per realitzar actes de
sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines
submarines.
Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a
durs interrogatoris
i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir.
Només la intervenció de
Joan García Oliver, aleshores ministre de
Justícia, davant del socialista Ángel
Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la
seva detenció,
aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta
experiència, abandonà la Península i
des
de París organitzà accions antifeixistes i
antiestalinistes des d'un grup
anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb
Tommasini,
projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no
reeixirà. El final de la
guerra civil espanyola l'agafà a la Península i
creuà els Pirineus, essent
tancat al camp de concentració de Gurs. Durant
l'ocupació, passà a Itàlia i
lluità amb la resistència, participant en
l'alliberament de Carrara amb un grup
anarquista. Després es refugià a Brasil durant un
temps. En 1948 tornà a
Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), abandonà aquesta organització
durant els anys cinquanta al
considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), encara que
era membre d'una tendència minoritària
partidària de participar en eleccions
polítiques. En el Congrés de la Internacional de
Federacions Anarquistes (IFA)
que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968,
fou un dels
partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès,
representats per
Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a
començaments dels anys
setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica»,
moviment fundat per Randolfo
Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya,
fet que
el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els
seus últims anys es
declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8
d'agost de 1999 a Carrara
(Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i
negre al coll; les
seves cendres van ser enterrades al «racó
anarquista» del cementiri de Carrara.
Gino Bibbi
(1899-1999)
---
Continua...
---