Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 93 | 94 | (Page 95) | 96 | 97 | .... | 465 | newer

    0 0

    La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)


    Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"



    Francisco Díaz de Castro.

    A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

    Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.



    L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

    Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

    El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

    Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

    La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

    En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

    El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

    Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    El passat 21 de juliol publicàrem unes fotos del cami de servei de la carretera de Manacor a l'alçada de les costes de Xorrigo, devers el Km 14 (carretera Ma-15). Aquestes fotos eren preses el 19 de juliol.

     

    Foto 19 de juliol
     
    Detall de la foto anterior

    El camí de servei és un lloc on passen molts de ciclistes (imatge de Google Maps) i gent que camina, aquests sobretot són els que veuen com de descuidat tenim el medi ambient i que el problema dels abocadors és tan una qüestió d'incivisme de particulars com de manca d'ambició política de les nostres autoritats. Per Google Maps, també es poden veure els abocadors actuals o passats, cosa que amplifica més el problema i és una molt mala imatge de Mallorca a l’exterior, de cara a la nostra font de riquesa principal, que és en el que han convertit l’economia de l’illa: el turisme.

     

    Detall del cami de servei a l'entrada de la possessió de Xorrigo
     
    Ciclistes baixant les Costes de Xorrigo amb el Pla de Sant Jordi, Palma i la Badia

    És ben hora de cercar una solució. En aquest sentit, només a tall d'exemple, tenim el punt verd vigilat de darrera el cementiri de Sant Jordi on es poden dur moltes coses a dipositar,  però en el que no s'admet cap tipus d'enderroc de pedres, rajoles o lavabos... Ens referim a petites quantitats, ja que els que fan obra estan obligats a dur-ho a Mac Insular. Però què passa quan un canvia un lavabo o alguna cosa així? Una cosa no justifica l'altra, però cal fer un pensament en el sentit de facilitar les coses a la gent que és complidora, i, no permetre excuses de mal pagador als que no es poden molestar per res i embruten el nostre territori. Pel que fa a aquest punt verd del cementiri de Sant Jordi, també hem pogut observar que hi ha gent que si no pot accedir-hi, o no li deixen dipositar els enderrocs, després els tira fora del recinte del punt verd, per allà mateix.

    Seguint amb les fotos del primer article d'aquesta sèrie, “Nous abocadors incontrolats”, podem veure com, de dia 19 de juliol passat al dia d'avui (7 d'agost), els abocadors de la vora del camí de servei de l'Ma-15 s’omplen a poc a poc.

     

    Foto 19 de juliol
     
    Foto 7 d'agost
     
    Foto on s'observa l'abocador anterior (a mà esquerra) a data de 7 d'agost on el 19 de juliol no hi havia res dipositat
     
    Foto del mateix lloc
     
    Detall de l'anterior amb targetes pel terra d'una empresa d'un altre poble
     
    D'altra banda, podem observar com a l'abocador de Ses Canyes (al final del terme de Palma amb la partió d'Algaida, a l'alçada de la urbanització de Son Gual), hi ha qui ja hi torna tirar coses, començant per la pedrera que és on es veu menys. En aquest cas, el grup municipal Més per Palma (PSM-E i IV) va aconseguir, mitjançant mocions a Cort, que es fes net (podeu cercar en aquest mateix blog com estava aquest abocador, i al dia d’avui per Google Maps encara es pot veure).

     

    Pedrera del costat de Ses Canyes a 19 de juliol
     
    La mateixa pedrera el mateix dia 19 de juliol

    Foto que mostra com estava a 19 de juliol l'antic abocador ja net de Ses Canyes
     
    Partió entre Algaida i Palma, a darrera hi ha la pedrera i l'antic abocador
     
    Deixalles a Ses Canyes 3
    Foto com estava l'abocador de Ses Canyes abans de fer-lo net

    A petició de l'Agrupació del PSM del Pla de Sant Jordi també aconseguírem que s'aprovàs, i es fes, la neteja de l'abocador del Camí de Can Guidet (entre sa Casa Blanca i Son Ferriol), després de la intervenció del nostre grup municipal MÉS per Palma.

     

    Abocador del camí de Can Guidet a 21 de desembre de 2013
     
    El mateix abocador de Can Guidet a 19 de juliol passat
     
    Foto del camí de Gan Guidet des d'un altre angle

    Finalment hem de dir que no hem aconseguit que es fessin nets els 200 metres aproximats d’abocador al camí de Son Oliveret.

    Camí de Son Oliveret
     
    Cal cercar solucions entre tots. Primer les dissuassòries i educatives que facilitin als particulars no haver d'embrutar en cap cas. D’altra banda qui embruta ha de tenir la sanció corresponent i s’hauria d’evitar la impunitat en aquest sentit. Cal cercar solucions entre tots.

    0 0

     

    TAI CHI .CHENG MAN - CH ´ING  18 VERSOS DEL TAO. Nº 4

     

    El maestro Cheng Man- Ch´ing en la página 126 de su libro: New Method…..escribe un capítulo con varios ejemplos de la filosofía del Taichi encontrados en la literatura clásica china. Confucio, Tao Te Ching y el libro del Emperador Amarillo.

     

    Del Tao menciona 18 versos que voy a publicar en los siguientes días. Hago la  versión caligráfica  y  propongo una traducción.

     

    Recomiendo la lectura del libro “My words are very easy to understand”  es el libro del Tao Te Ching  de Lao-Tzu (Lao Tse) comentado por el maestro Cheng Man- Ch´ing.

    Existe edición francesa.

     

    Verso 4.  Cap. 7 del Tao.

                                         “Por eso, el sabio se queda atrás, pero llega el primero”

     

     

     

                                             

       

    Caligrafía de Joshu mc. en estilo kaisho o regular.


    0 0

    [07/08] «Regeneración» - Sacco i Vanzetti - Hugonnard - González Mallada - Périer - Weiland - Mella - Lebasque - Foucellas - Caracremada - Bauchet - Monleón - Barba - Berruezo - Carrasquer

    Anarcoefemèrides del 7 d'agost

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Regeneración"

    - SurtRegeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol«Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneraciónés una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.

    ***

    Manifestació a París

    - Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Banderola de la secció lionesa de l'AIT

    -Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix a Lió (Arpitània) el militant anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel. Va pertànyer a la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París el Congrés Regional del Centre que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en el procés, conegut com «Procés dels 66», comparegué davant el tribunal correccional de Lió el 8 de gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs reservats contra ells, l'acusació classificà els detinguts en dues categories. Hugonnard, detingut de la primera categoria --amb Chavrier, Coindre, Damians, François i Louis Dejoux, Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges), Régis Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel, Pautet (o Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta, Tressaud--, es va afrontar davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la Federació Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils, penes confirmades per sentència de la Tribunal d'Apel·lació de Lió el 13 de març del mateix any. A començaments de la dècada dels noranta, va formar part del «Grup de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles anarquistes dels barris lionesos més importants. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer Puillet, va representar els àcrates lionesos en un congrés de grups anarquistes de la regió organitzat a Ginebra (Suïssa) entre el 16 i el 17 d'agost de 1890, amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió. En aquest congrés, al qual també assistirà Octave Jahn, es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser l'electricista de Zuric Chomat i com a secretari el tipògraf ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament, així com 38 companys, sota la inculpació d'«associació de malfactors contra les persones i les propietats», però fou alliberat alguns dies després.

    ***

    Avelino González Mallada (Gijón, 1937)

    - Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria,CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

    Avelino González Mallada (1894-1938)

    ***

    Théophile Alexandre Steinlen: "Ouvriers du bâtiment" (1911). Musée d'Orsay

    - Albert Périer:El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer (o Pérrier), conegut també com Germinal. Sos empobrits pares havien emigrat a Argentina el 1988 i tornaren a França el 1900. Albert, analfabet, va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris a files durant la guerra en 1916. Desmobilitzat el 1919, s'adhereix al Partit socialista, i en 1921 al Partit comunista. En 1922 serà elegit delegat en el Congrés de les Joventuts Comunistes i és detingut per distribuir pamflets antimilitaristes i passarà un mes empresonat. Exclòs del Partit comunista poc després, s'introduirà en els cercles llibertaris i militarà en la Unió Anarquista, esdevenint secretari de la Federació del Nord-Pas-de-Calais. Obrer de la construcció i sindicalista revolucionari, s'oposarà nombroses vegades a la influència dels comunistes en els moviments socials. Entre 1923 i 1924 va publicar el diari anarquista Le Combat i, durant els anys 30, va fundar una cooperativa obrera a La Ruche. El febrer de 1934, per haver organitzat una vaga i una manifestació antifeixistes pels carrers de Périgueux, va ser condemnat a tres mesos de presó. L'agost de 1936 marxarà a Espanya amb el primer comboi de queviures i d'armes, recol·lectades a França, destinades a la CNT-FAI, i durant dos anys s'encarregarà, malgrat el bloqueig gal, de l'abastament dels anarquistes espanyols. En sentit invers durant elsúltims mesos, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. Després va ajudar la resistència antinazi a França, però, detingut, va ser condemnat a 18 mesos de presó en un camp de treball del qual acabarà evadint-se. Després de l'Alliberament reprendrà la seva militància sindical i llibertària sense oblidar el seu combat per aconseguir la construcció d'habitatges de lloguer moderats. Entre 1946 i 1953 va escriure regularment en Le Libertaire, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal. Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 a Angers (País del Loira, França).

    ***

    Alfred Weiland

    - Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ricardo Mella

    - Ricardo Mella Cea:El 7 d'agost de 1925 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Havia nascut el 23 d'abril de 1861 a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia). Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revistaNatura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl,Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismode Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.

    ***

    Autoretrat d'Henri Lebasque (ca. 1910)

    - Henri Lebasque: El 7 d'agost de 1937 mor a Lo Canet (Provença, Occitània) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph Henri Baptiste Lebasque. Havia nascut el 25 de setembre de 1865 a Champigné (País del Loira, França). Era fill d'una modesta família i son pare feia de boter. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Le Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

    ***

    Benigno Andrade García

    - Benigno Andrade García: El 7 d'agost de 1952 és garrotat a la Corunya (Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Havia nascut el 22 d'octubre de 1908 al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia). Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada «Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquella època a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.

    ***

    Ramon Vila Capdevila

    - Ramon Vila Capdevila: El 7 d'agost de 1963 mor en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages (Bages, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui anarquista Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos pseudònims (Caracremada,Peus Llargs, Capità Raymond,Ramon Llaugí Pons, El Jabalí), segons els diversos períodes de la seva actuació. Havia nascut l'1 d'abril --moltes fonts citen erròniament el 2 d'abril-- de 1908 a Peguera (Berguedà, Catalunya) en una família modestíssima i era conegut com En Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la colònia minera de Peguera, on quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es posà a fer feina en el ram del tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en la publicació El Trabajo, editada a les conques del Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel Buenacasa Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat. Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una fàbrica de la Pobla de Lillet que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets fou detingut i  condemnat a vuit anys de presó. A la garjola conegué destacats militants anarquistes i anarcosindicalistes, i, també, aconseguí l'exempció del servei militar. Amb l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, a causa de la seva condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932 participà activament en l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400 homes, que també hi van tenir participació, però va ser detinguts a la Nou de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on conegué Marcel·lí Massana Vancell. L'abril de 1936 tingué un important enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el qual morir son cosí Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà aplicar la «Llei de fugues». Sortí de la presó el 18 de juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna Terra i Llibertat», combatent en primera línia al front de Terol, juntament amb Marcel·lí Massana, Ramon Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb el trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre de la qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc després, gràcies a les gestions de la CNT. També va pertànyer al Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda enemiga a Saragossa. El març de 1937, amb la militarització, abandonà els fronts i tornà a Fígols, on va fer una gran amistat amb el director de les mines col·lectivitzades, Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de Proveïments de la centrà tèrmica de Fígols i comandant del Cos de Carrabiners. Amb el triomf franquista, passà a França amb Puertas i patí els camps de concentració (Sant Cebrià i Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i enllaç. Després realitzà accions de sabotatge, com ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus freqüents desplaçaments pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà i després fou enviat a treballar per l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals fugí per integrar-se en la resistència gala de Llemotges («L'Armée Secrete» i«Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de Menessier i a la guerrilla, sobresortí en operacions de càstig contra les divisions de les SS i de sabotatge sota el pseudònim de Capità Raymond. Després d'actuar a Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a Rochecouart comandà un grup de 200 guerrillers de «L'Armée Secrete», que assaltà i anihilà tota una divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i després encapçalà una companyia del«Batalló Llibertat» a la costa atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en 1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers reducte nazis, a Royan i a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la lluita antifranquista a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que es dirigien a Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant moltes vegades amb Marcel·lí Massana a la comarca del Berguedà, especialment entre 1946 i 1949, realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una visita de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50 guerrillers que havia d'atemptar contra el dictador, però un incident malmenà el pla. Entre 1947 i 1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil Oliver. També, en aquest període, col·laborà amb Josep Lluís Facerias, especialment a través de la serra del Canigó i la del Cadí. Va portar, també, el grup francès encarregat d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad Obrera. Cap al 1949 operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català), Manel Sabaté i l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet, caigué gran part del seu grup i fou greument ferit. A partir de 1951 començà a ser molt buscat per la policia franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos a la collada de Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita armada, però ell mantingué el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li presentà l'oportunitat d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7 d'agost de 1963, després d'haver realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim sabotatge en una línia d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou sorprès i abatut per un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil de Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny (Castellnou de Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila Capdevila fou el darrer maqui català i amb la seva mort es pot donar per desapareguda la resistència armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la commemoració del seu setantè aniversari, se li organitzà una acte d'homenatge a Sallent, al qual havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de 2.000 persones; però fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del governador civil. Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu Catalunya. En 2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català.

    Ramon Vila Capdevila (1908-1963)

    ***

    Bo de subscripció de "La Patrie Humaine"

    -Émile Bauchet: El 7 d'agost de 1973 mor a Villlers-sur-Mer (Baixa Normandia, França) el militant llibertari i pacifista Émile Alexandre Bauchet. Havia nascut el 23 de febrer de 1899 a Roissy-en-France (Illa de França, França), i era el desè infant d'una família miserable; son pare era un jardiner alcohòlic i sa mare bugadera. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena i es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Walls and Bridges  16.08-21.09.2014

     

    Exposició Colectiva

    Tom Blaess, Takesada Matsutani, Hernan Ardila, Enric Ansesa, Yoon-Hee, Ralph Bernabei, Cécile Andrieu, Sven-Ole Frahm

     

    Inauguració : Dissabte 16 d’agost a las 19:30 h

     

    La Galeria Horizon quiere continuar la reflexión sobre los limites que proponíamos el año pasado con la exposición “Borderline”. Seguimos paseando por la frontera que señala el espacio entre la superficie y la estructura, entre el plano y  el volumen. La propuesta de este año para nuestra exposición colectiva de Agosto tiene el título de “Walls and Bridges”, los muros y los puentes, como una sugerencia poética que surge a partir de reflexionar sobre si el espacio constructivo es un tope físico o si la obra empieza en el muro proyectándose hacia el espectador.

    Los trabajos que presentamos en esta ocasión son de: Tom Blaess, Takesada Matsutani, Hernan Ardila, Enric Ansesa, Yoon-Hee, Ralph Bernabei, Cécile Andrieu, Sven-Ole Frahm ,  todos ellos consiguen que los muros de la galería  dejen de ser tan solo paredes en las que se cuelgan obras, sus propuestas  transmiten la inquietud de ir mas allá de los limites, de ir más allá del muro y  tienden  puentes de conexión empática entre la obra y  quien la mira.

    La empatía es una proyección emocional, según la cual se establecen vínculos entre el observador y lo observado es un anhelo perceptivo que proviene del Romanticismo alemán y que luego confirmo la física quántica con el principio de indeterminación, según la cual la mirada del observador condiciona lo observado  i viceversa. La filosofía también se pronunció sobre este aspecto con el aforismo Nietzscheano : “Cuando miras demasiado tiempo en un abismo, el abismo también mira dentro de tí.”

    Duchamp nos propuso mirar  a través de la mirilla en una vieja puerta de Cadaqués hacia adentro de la obra, nosotros proponemos un viaje inverso desde el muro hacia el exterior y así cumplimos con un viejo principio en la larga trayectoria de la Galería Horizon que siempre ha mantenido esta filosofía de tender puentes sin construir muros.

              

    Galeria HorizonFrancesc Ribera 2217496 Colera, GironaTel. |  972.389.185  o   info@galeria-horizon.comwww.galeria-horizon.com Horario: De martes a domingo 18.00-21:30

    Lunes  cerrado | Visitas concertadas llamar a la galería

     

     

    SVEN OLE-FRAHM 

     

     

      HERNAN ARDILA

     

          

       RALPH BERNABEI  

     

     

        TAKESADA MATSUTANI   

      

     

    TOM BLAESS     

     

     

    ENRIC ANSESA

                                              CECILE ANDRIEU    

     

     

    YOON-HEE 

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Divendres 25 de juliol va venir a Pollença na Margalida Ramis, portaveu del GOB, a fer una xerrada en el marc de la campanya «Mallorca cap al col·lapse». Aquesta campanya es va iniciar la tardor passada amb «l'objectiu de denunciar les iniciatives impulsades pel Govern, donar a conèixer les seves conseqüències i unir-se a la societat per tal d'evitar polítiques despòtiques i abusives que malmeten el territori i les persones».

    Na Margalida ens explicà com l'actual govern ha utilitzat l'excusa de la crisi per tornar a posar en pràctiques polítiques molt dures que promouen l'especulació i, a més, la destrucció del territori.

    Així, ens feu un repàs dels canvis normatius que ha duit a terme el PP durant aquesta legislatura i les seves conseqüències: canvis que han suposat una desregulació de la protecció del territori i que s'ha concretat en la llei d'urbanisme «sostenible», la nova llei del sòl o la llei del turisme, la possibilitat de declarar interès autonòmic la construcció d'hotels en àrees naturals. Canvis en la normativa que regula l'extracció de recursos naturals que se sotmet als interessos de les pedreres o canvis en la normativa de gestió de residus que fa possible que importem fems per incinerar i ens convertim en el femer d'Europa. Disminució de recursos destinats a la gestió de les àrees protegides.

    Es pot consultar l'informe complet en la seva plana web, així com també es pot consultar un mapa de conflictes ambientals de Mallorca http://www.gobmallorca.com/la-campanya/mapa-de-conflictes.html

    La intenció d'aquestes xerrades, a banda de donar a conèixer i conscienciar de quina és la situació en què ens trobam, també cerca crear xarxa i col·laboració amb grups i entitats amb preocupacions semblants arreu del territori per tal de poder posar en marxa accions conjuntes i mirar de fer un front contra el «rodillo» del PP.

    Vídeo Mallorca cap al col·lapse

     

     



    0 0

    La Fira de Maria de la Salut enguany comptarà amb un combat de picat especial: presentat i dinamitzat per Felip Munar, 12 glosadors s'enfrontaran des dels quatre cantons de la Plaça, de les 21h a les 24h

    0 0

       

     

        Ara és l'hora. Els catalans podem prendre part a la campanya contra Coca-Cola.

     

     

      

         Ara és l'hora, tal vegada.

     

         Primer de tot, s'ha de saber:  La Coca-Cola mata.  Hi ha milers de webs que denuncien Coca-Cola. Vegeu-ne una de molt precisa, La Cara oculta de Coca-Cola y su doble discurso.

     

       Ara és l'hora:  Al moment present,  Rússia vol prendre mesures de gran abast per reduir el consum de Coca-Cola entre la població russa (Diverses entitats governamentals declaren que la Coca-Cola és molt perjudicial per a la salut).

     

         Tal vegada també sigui l'hora de fer fora els McDonald, els KFC i els Burger King, els productes dels quals també són perjudicials per a la salut.

     

       Podeu veure un article d'Izvestia sobre la qüestió exposada. Vegeu la web Duma d'Estat proposa introduir un "impost sobre la coca-cola».


    0 0

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

    Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



    Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

    Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



    Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

    A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

    Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

     

    TAI CHI .CHENG MAN - CH ´ING  18 VERSOS DEL TAO. Nº 5

     

    El maestro Cheng Man- Ch´ing en la página 126 de su libro: New Method…..escribe un capítulo con varios ejemplos de la filosofía del Taichi encontrados en la literatura clásica china. Confucio, Tao Te Ching y el libro del Emperador Amarillo.

     

    Del Tao menciona 18 versos que voy a publicar en los siguientes días. Hago la  versión caligráfica  y  propongo una traducción.

     

    Recomiendo la lectura del libro “My words are very easy to understand”  es el libro del Tao Te Ching  de Lao-Tzu (Lao Tse) comentado por el maestro Cheng Man- Ch´ing.

    Existe edición francesa.

     

    Verso 5  Cap. 7 del Tao.

      

                                              “El sabio se desprende del yo y así lo conserva.

                                              ¿no es debido a que, siendo desinteresado, se realiza a sí mismo?”

     

                                                              

    Caligrafía de Joshu mc. en estilo kaisho o regular.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [08/08] Comuna de Marsella - «La Croce di Savoia» - «La Verdad» - Assassinat de Cánovas - Zasulic - Gilioli - Zapata - Martínez Espinosa - Duarte - Sánchez Fuster - Zévaco - Holmes - «La Jabalina» - Grignard - Bibbi - Podshivalov

    Anarcoefemèrides del 8 d'agost

    Esdeveniments

    Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert

    - Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones --encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)-- es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

    Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

    Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

    Gaston Crémieux (1836-1871)

    ***

    Capçalera de "La Croce di Savoia"

    - Surt La Croce di Savoia: El 8 d'agost de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic anarquista La Croce di Savoia (La Creu de Savoia). Porta el número 3, peròés per palesar la continuïtat amb el periòdic Pensiero e Dinamite, que edità dos números el juliol d'aquell any i havia estat prohibit. Dirigit per Paolo Schicchi, La Croce di Savoia publicà un número més, el 31 d'agost, i dos suplements–un tercer serà segrestat a l'impremta. Aquesta publicació, sota aquesta capçalera irònica, es mostrà força violenta contra la Casa de Savoia i contra els«pontífexs» de l'anarquisme (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Amilcare Cipriani i Pietro Gori), responsables, segons Schicchi, d'haver fet fracassar la insurrecció anarquista del maig passat i d'haver afeblit el moviment llibertari arran de la repressió desencadenada. Trobem textos d'A. Biancani, G. Cassisa, A. Dalmasso-Lobetti,Émile Gauthier, Pietro Raveggi, Paolo Schicchi i Emilio Sivieri. L'11 de setembre de 1891 Paolo Schicchi fou expulsat de Suïssa per haver «atiat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Capçalera de "La Verdad"

    - Surt La Verdad: El 8 d'agost de 1897 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista La Verdad (La Veritat). Portava els epígrafs «No pot existir llibertat en una societat dividida en amos i esclaus», de Piotr Kropotkin, i «Els governs sónúlceres que cal extirpar», d'Antoine Destutt De Tracy. En principi mensual, ja en el primer número anuncia que sortiria quan pogués per mor de la subscripció voluntària. Alguns articles es publicaren en italià. Trobem textos de Tomás Ascheri, Balmelli, Edmundo F. Bianchi, Fierabante, Julio Simón, etc. Almenys, fins al maig de 1898, en sortiren vuit números.

    ***

    Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas

    - Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a SantaÁgueda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir:«A vostè la respecto perquèés una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Vera Zasulic

    - Vera Zasulic:El 8 d'agost de 1849 --27 de juliol segons el calendari julià-- neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).

    ***

    Onofrio Gilioli

    - Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del«Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit. En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió. A començaments de 1921 decidí emigrar a França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota sa família cap a França. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de sa família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com«Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès. En 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la guerra d'Espanya. Amb sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de«terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies. Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia. Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

    Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

    ***

    Emiliano Zapata

    - Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

    ***

    Emilià Martínez Espinosa

    - Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans --la primera a tot l'Estat-- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per«rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant elsúltims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa (Bages, Catalunya). El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

    Emilià Martínez Espinosa (1901-1987)

    Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982)

    Emilià Martínez Espinosa: Les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil del 1936: com es va portar a terme la col·lectivització dels Ferrocarrils de la Generalitat

    Homenatge institucional als alcaldes manresans de la República (Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, 21 d'abril de 2006)

    ***

    Ciriaco Duarte

    - Ciriaco Duarte: El 8 d'agost de 1908 neix a Encarnación (Itapúa, Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión, Colorado, Patria,La Tarde, La Tribuna, El Liberal, Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos --novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976. Ciriaco Duarte va morir el 26 de setembre de 1996 a Asunción (Paraguai).

    ***

    Defensa Interior (DI)

    - Agustín Sánchez Fuster: El 8 d'agost de 1936 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès. Agustín Sánchez Fuster va morir l'11 de setembre de 2006 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Michel Zévaco

    - Michel Zévaco:El 8 d'agost de 1918 mor de càncer a Eaubonne (Illa de França, França) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Havia nascut l'1 de febrer de 1860 a Ajaccio (Còrsega) i era fill d'un militar. Després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat senseèxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa«republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne on va morir. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

    ***

    Lizzie Holmes fotografiada per Schmidt

    - Lizzie Holmes: El 8 d'agost de 1926 mor a Santa Fe (Nou Mèxic, EUA) la periodista i militant anarquista Sarah Elizabeth Swank, més coneguda com Lizzie Holmes, amb el llinatge de son marit. Havia nascut en 1850 en una família lliurepensadora d'Ohio. En 1877, després de la mort del seu primer marit, s'instal·la a Chicago, treballant de professora de música i de costurera. Després començarà a militar en el Socialistic Labor Party (Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de periodista per The Radical Review. A partir de 1883 participarà en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (Free Society, The Industrial Advocate, American Federationist, etc.). Amb son company, l'anarquista William H. Holmes, s'afegiran a la parella llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots plegats militaran en American Group of the International Working People's Association de Chicago. Lizzie i Lucy lluitaran en el moviment per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del periòdic The Alarm de Chicago, que acabarà prohibit per les autoritats. Arran de la Tragèdia de Haymarket el 4 de maig de 1886 a Chicago, serà detinguda. A mitjans de la dècada dels noranta William i Lizzie s'instal·laran a La Yeta (Colorado, EUA), on tindran Samuel Fielden de veí, després a Denver (Colorado) i finalment a Nou Mèxic, on morirà.

    ***

    María Pérez Lacurz (dreta) amb una amiga

    - María Pérez Lacruz: El 8 d'agost de 1942 es afusellada a Paterna (Horta Oest, País Valencià) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz –alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Havia nascut el 3 de maig de 1917 a Terol (Aragó, Espanya). Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la«Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims:«caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València–mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per «adhesió a la rebel·lió» i«desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre «Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María«La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom.

    ***

    Ferre Grignard

    - Ferre Grignard: El 8 d'agost de 1982 mor a Edegem (Anvers, Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Havia nascut el 13 de març de 1939 a Anvers (Flandes) en una família burgesa. De jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica --aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musicalblues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada«cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.

    ***

    Foto policíaca de Gino Bibbi

    - Gino Bibbi: El 8 d'agost de 1999 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Havia nascut el 5 de febrer de 1899 a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia). Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

    Gino Bibbi (1899-1999)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 08/09/14--06:30: El canvi possible.
  • No hi ha dubte que la renúncia de Pérez Rubalcaba i a convocatòria del Congrés extraordinari del PSOE va obrir expectatives entre molts de militants i simpatitzants, i també de votants més o manco decebuts. Va obrir expectatives de que aquest partit centenari fos capaç de presentar una nova política i un nou lideratge per un nou temps, que fins al moment el PSOE liderat per Rubalcaba no havia estat capaç de demostrar.

      De totes formes és just reconèixer que Rubalcaba va pilotar la nau en el seu moment més difícil des de la transició, segurament amb el temps se li reconeixerà la difícil tasca que va assumir tant essent candidat el 2011, com després, com a secretari general després d’un Congrés complicat. Però més enllà del que havia succeït era clar que després del resultat de les eleccions al Parlament Europeu el Partit socialista no podia continuar com si no hagués succeït res. Tampoc és cert que els socialistes no haguéssim fet autocrítica, el Congrés de 2012 i sobretot la conferència Política representen un reconeixement explícit dels errors comesos en la política econòmica dels darrers anys de Govern socialista, però també una reflexió més profunda sobre temes que en el marc de la crisi política i institucional que ha seguit a la crisi social i econòmica, temes front als quals la  militància demanava un gir a l’esquerra, o un plantejament netament socialdemòcrata, conclusió que expressa que per molts militants el partit socialista havia sortit del que era el seu ideari.Els documents sorgits del Congrés i de la Conferència Política, i d’altres fòrums de debat oberts aquests anys, com la mateixa Declaració de Granada, el compromís més ferm en pro del federalisme a Espanya que el partit socialista mai hagi aprovat, dibuixen una nova política i un nou partit, el procés seguit durant aquests dos anys ens duen a un nou temps, l’autocrítica permanent, l’aparició de nous moviments socials, i també de noves formacions polítiques, especialment a l’esquerra, dibuixen un mapa polític i social on el Partit Socialista no pot actuar amb els esquemes que en el passat foren exitosos.A les Illes Balears ens atrevirem a donar la passa de les eleccions primàries per a nostra candidata a la Presidència del Govern autonòmic. Va ser un procés interessant que ens va demostrar que amb un partit activat som capaços d’arribar a segments molt amplis de la societat balear, el repte ara és aconseguir implicar-los en el debat permanent que té plantejat el nostre partit per elaborar un projecte per les Illes Balears, un debat que es farà a les assemblees obertes del partit socialista a tots els municipis.

    L’elecció per votació directa del Secretari General del PSOE ha estat, finalment, la demostració de que les coses estan canviant dins el Partit socialista, i canviant en el sentit que deia abans: un nou partit i una nova política per un nou temps. Canviam l’instrument, que és el partit, per transformar la societat, per convertir-nos en l’actiu que hem estat i volem seguir essent en la lluita contra la desigualtat, el major repte del nostre temps, per recuperar drets socials i llibertat civils que estan essent eliminats amb l’excusa de la crisi. Canviam el partit socialista, canviam els vells esquemes per noves formes de funcionar, modernitzam les propostes, les adaptam als temps i a les exigències d’una societat més informada i més activa que mai, i tot plegat ho feim amb un objectiu, el que hem tengut sempre, el que va motivar la fundació d’aquest partit socialista, i que motiva la creació de tants de moviments socials avui en dia: la lluita contra la injustícia, la lluita pels drets de tothom per igual, la lluita per la llibertat, la lluita, en definitiva, per un món millor. Aquesta ha estat l’essència del socialisme des dels seus orígens, i ho continua essent en el segle XXI, en aquest sentit volem el canvi, el canvi possible, que comença per un mateix.

    Article publicat a MALLORCACONFIDENCIAL

    0 0
  • 08/09/14--06:30: El mont Perdut 1975-2015
  • El 3 d’agost de 1975 cinc al·lots complíem un dels nostres somnis i fèiem cim al Mont Perdut (3.355 m), curiosament no era el nostre primer tres mil, ja que una hora abans havíem fet el Cilindre de Marboré (3.328 m), que va ser el primer tres mil de tots nosaltres. Moltes vegades he pensat com un cop arribats al llac gelat de Marboré vàrem pujar primer al Cilindre que al Perdut, segurament degut al seny que en José Luís Segovia (el major del grup, que va complir els 16 anys dos dies després) aportava al grup: així vàrem fer els 2 cims, segurament si haguéssim pujat el Perdut primer, l’eufòria ens hagués fer no pujar el Cilindre.

    El grup, era casi més infantil que juvenil, i el formaven en José Luís, que va complir els 16 durant el viatge, Tomeu Rigo (Prusik) i jo, que també teníem 15 i en Dani Mesquida i Jordi Capó que acabaven de complir els 14!, si a vegades m’estranya perquè no vàrem pujar primer al Perdut, encara em sorprèn més, molt més com els nostres pares ens varen deixar partir als cinc, sense que fos cap cosa organitzada ni hagués cap responsable.

    En José Luís va ser sense dubte l’ànima del viatge, quan no existina Internet ni Google va saber trobar mapes, objectius, cims, rutes, refugis, autobusos, llocs de sortida i arribada i tota la informació per arribar al Parc Nacional d’Ordesa, on començava la ruta. Només va fallar que d’Ainsa a Torla no havia bus, i després de quedar espantats a Ainsa, tan lluny del nostre objectiu, ens va suposar una despesa extra contractar un taxi que ens va pujar als cinc fins a l’entrada del parc nacional.

    Al dia següent, arribada fins al refugi de Góriz i el dia següent, es a dir el 3 d’agost vàrem fer cim, els nostres primers tres mil, amb les típiques bromes entre tots de que ens estalviaríem pagar el xampany (encara no es deia cava) perquè tots ens havíem “desvirgat” junts.

    Dani, José Luís i jo al cim del Perdut (tot i que no estic segur que sigui Vignemale)

    Tres dies després és produïa una d’aquelles casualitats que fan que dubtis que hagi estat una casualitat i no una cosa planificada; en un dia molt dolent vàrem coincidir al cim del Taillón (3.147 m al costat de la bretxa de Roland) 11 mallorquins de tres grups distints, per un costat nosaltres cinc, per un altre Pep Xisco, Pila, Bernadí i Felip i per un altre Manel i Leo, coneguts com els Saltimbanquis. Potser avui en dia, amb tant whatsapp, twitter, email, Facebook i mòbils, sembla fàcil quedar d’acord per trobar-se, però vos puc assegurar que llavors va ser una autèntica sorpresa estar al cim i veure arribar successivament als altres grups de mallorquins, que quedaven igualment sorpresos quan ens veien allà d’alt

    De esquerra a dreta Dani, Jordi, José Luís, jo, Pep Xisco, Pilar, Leo, Bernadí, Tomeu, Felip i Manel, 11 mallorquins de tres grups diferents, reunits casualment al cim del Taillon

    Però el Perdut va seguir exercint una forta atracció sobre mi, i així, quatre anys i un dia després, tornava a trepitjar el seu cim, en aquest cas casi a posta de sol, carregats amb sacs i menjar i disposats a dormir allà dalt, gaudint d’una posta de sol, una nit i una sortida de sol úniques; una nit així és difícil d’explicar i és d’aquelles que marquen per la força de les sensacions que es viuen.

    Jaume i jo al cim del Mont Perdut, on vàrem passar la nit amb en Miquel (Teret) i Eduardo

    El meu tercer encontre proper amb el Perdut, es va produir l’any passat, a l’agost del 2013 mentre anava a la busca de pela-roques (tricholoma muraria) per les parets de la zona de Paztan, no vaig trobar l’ocell, però si vaig poder gaudir de les impressionants vistes de la cara nord del mont Perdut, on la glacera ha minvat de forma molt acusada al llarg d’aquests anys.

    La cara nord del Mont Perdut, on encara queden restes de l’antiga glacera penjant

    Amb els prismàtics podia veure perfectament com anava arribant la gent al llunyà cim del Perdut, com estaven uns minuts i començaven la davallada; i allà, buscant l’esquiu pela-roques entre els penyals de la zona em va venir al cap una idea que podia ser absurda però al mateix temps engrescadora: “Si havia pujat al Perdut per primer cop el 3 d’agost del 1975, per que no tornar pujar un altre cop el 3 d’agost del 2015?” Encara havia dos anys de temps per a preparar-me i qui sap si en Jordi i en José Luís, els dos que queden actius dels cinc d’aquell llunyà agost, també s’apuntarien.

    Amb el zoom es veia la gent arribant al cim del Perdut i es va fer clara l’idea de tornar-hi

    Ha passat un any i ja només falta un altre per el 3 d’agost del 2015, i no he fet res per preparar-me per aquest nou repte, ans al contrari, potser soc més sendentari que mai; així i tot, com dic, encara falta un any i per tant encara estic a temps de posar-me en forma i tornar a pujar a un cim tan especial per mi com és el Mont Perdut. En qualsevol cas, ja no queda massa temps per començar a preparar el repte, si és que hi vull tornar.


    0 0

    Andreu Pagés ens ha fet arribar aquest article que Miguel Lamas, militant d'Esquerra Socialista (partit integrat en el Front d'esquerra i dels Treballadors a Argentina). Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    El fracàs dels “dos estats”. Per una Palestina única, laica, democràtica i no racista

    La declaració de la UIT-CI, després de caracteritzar a Israel com un “enclavament imperialista”, assenyala: “El que passa ara és un altre episodi d'una guerra genocida planificada des de fa gairebé setanta anys. L'estat d'Israel va ser creat en 1948 com a enclavament imperialista a la regió, amb el suport de l'imperialisme ianqui, anglès i de Stalin de la URSS, amb població jueva europea.

    L'objectiu de crear aquest estat va ser la dominació militar, política i econòmica de l'Orient Mitjà (la regió més rica en petroli del món), utilitzant per a tal fi, com a carn de canó, a jueus migrants d'Europa als quals se'ls va donar terres robades als àrabs, amb la ideologia racista del sionisme que considera l'actual Israel com una “terra promesa” per Déu als jueus. Un estat gendarme dotat d'armes poderoses per l'imperialisme i amb població migrant. Des del començament va practicar el genocidi i la “neteja ètnica” expulsant a un milió d'àrabs palestins que vivien aquí. L'objectiu actual del sionisme segueix sent el de la seva fundació, expulsar definitivament als 5 milions de palestins que encara viuen a Gaza, Cisjordània i la pròpia Israel, que eren l'antiga Palestina. L'imperialisme, amb Obama al capdavant, repeteix que “Israel té dret a defensar-se”. Una comissió del Congrés nord-americà va establir que Israel va rebre 121.000 milions de dòlars en ajuda militar ianqui (denúncia de l'intel·lectual nord-americà Noam Chomsky). L'intent imperialista, lamentablement recolzat per la direcció històrica palestina d'Al Fatha, de crear “dos estats en pau”, ha fracassat i no té futur. Mentre no s'imposi el dret al retorn al seu país de tots els palestins expulsats i la destrucció de l'estat genocida per construir una Palestina laica i democràtica en tot el territori de l'antiga Palestina, avui ocupat per Israel, no hi haurà solució a l'agressió militar genocida permanent de l'estat d'Israel contra els palestins i altres pobles àrabs.

    Per què no són possibles dos estats que convisquin pacíficament?

    Palestina laica, democràtica i no racista” va ser la posició històrica del moviment revolucionari palestí de resistència a Israel. Significa acabar amb l'estat racista i genocida d'Israel, i construir un nou estat amb majoria palestina (avui hi ha 10 milions de palestins al Orient Mitjà, 5 milions a Gaza, Cisjordània i Israel, i altres 5 milions refugiats en altres països veïns). Estat on convisquin amb els jueus i altres minories en igualtat de drets, com van conviure pacíficament una majoria islàmica amb una minoria jueva durant segles, abans de la fundació d'Israel.

    En 1993, l'OAP -Organització per a l'Alliberament de Palestina-, encapçalada per Yasser Arafat, en el marc d'un acord de Pau amb Israel, va renunciar a la posició històrica palestina a canvi de la promesa israeliana que, en un termini de cinc anys, hi hauria dos estats, un de israelià i un altre palestí. El palestí, a la Franja de Gaza i a Cisjordània (20% de la Palestina històrica) i l'israelià en l'actual Israel (80% del territori de la Palestina històrica). En aquests 5 anys es lliuraria l'administració de Franja de Gaza i Cisjordània a l'Autoritat Nacional Palestina, reservant-se Israel la “seguretat” (és a dir l'única força militar) i el dret a intervenir a Cisjordània i Gaza. En aquest temps també havien de resoldre's punts no definits, com la qüestió de Jerusalem i el dret al retorn dels palestins.

    Molt aviat es va veure que l'acord de “els dos estats” era un parany. Israel va envair amb 400.000 colons la major part de Cisjordània, quedant-se l'aigua, creant un mur que rodeja les zones palestines, portant als palestins aquí residents a una situació econòmica catastròfica i sotmesos a constants i humiliants controls militars. Va retirar els seus colons de Gaza, només perquè era un petit territori sense riqueses naturals, i en el qual podia reduir als palestins a una espècie de camp de concentració gegant al que pot bombardejar quan vol (com ara).

    Va ser la segona demostració històrica que eren impossibles dos estats. La primera va ser quan l'ONU va concedir a Israel en 1948 el 52% de la Palestina històrica. Israel en pocs mesos es va ocupar la resta i va expulsar als palestins. El caràcter racista i colonialista d'Israel, que s'autodefineix com a “estat jueu”, fa impossible que accepti a un estat palestí sobirà. El seu objectiu és expulsar a tots els palestins, així ho va demostrar en els últims 66 anys.

     

     

     


    0 0
  • 08/09/14--06:30: Graveyard
  •  

     (Notes de West Cork, 1)

     

    L'amabilitat dels cementiris anglesos i irlandesos: fa més ganes un descans etern amb gespa que amb ciment. La cosa encara millora si és un d'aquells petits "jardins de tombes" de les esglésies. I no en parlem si tot el que queda de l'antiga esglesiola és la ruïna d'una façana, si les làpides són d'una antigor gairebé pagana, i si tota aquesta estampa romàntica mira cap una platja de pedres, a només quinze o vint metres. No us dic que us entri la frissor per la vida perdurable, però hi ha una familia que ha descobert que just davant mur del cementeri hi ha un lloc tan bo com un altre, o millor, per dur-hi la barbacoa i torrar salsitxes. Un home de mitjana edat es passeja entre les tombes, amb mirada melancòlica i amb una gran botella de cervesa a la mà.

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Julio 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Edificio»
    c/ Boulevard
    Maurice
    Lemmo-
    nierlaan
    (Maurice
    Lemmo-
    nierlaan)

    «Pasaje»
    c/ Passage
    du Travail
    Arbeids
    (Doorgang)

    «Mural de
    Cómic:
    Carin»
    Autor:
    Víctor
    Sackville
    c/ Rue de la
    Caserne
    (Kazerne-
    straat)

    «Farola»
    Place Anne-
    essens
    (Anneessens-
    plein)

    «Monumento
    a François
    Anneessens»
    Escultor:
    Thomas
    Vinçotte
    Place Anne-
    essens
    (Anneessens-
    plein)

    «Institut
    Lucien
    Cooremans»
    Place Anne-
    essens
    (Anneessens-
    plein)

    «Antigua
    Peluquería»
    c/ Jardin des
    Olives
    (Olivetenhof)

    «Confesio-
    nario»
    Iglesia Nues-
    tra Señora del
    Buen Socorro
    (Église Notre-
    Dame de bon
    secours (Kerk
    O.L. Vrouw
    van Goede
    Bijsand)
    c/ Rue du Bon
    Secours
    (Bijstand-
    stras)

    «Órgano»
    Iglesia Nues-
    tra Señora del
    Buen Socorro
    (Église Notre-
    Dame de bon
    secours (Kerk
    O.L. Vrouw
    van Goede
    Bijsand)
    c/ Rue du Bon
    Secours
    (Bijstand-
    stras)

    «Órgano»
    Iglesia Nues-
    tra Señora del
    Buen Socorro
    (Église Notre-
    Dame de bon
    secours (Kerk
    O.L. Vrouw
    van Goede
    Bijsand)
    c/ Rue du Bon
    Secours
    (Bijstand-
    stras)

    «Escultura
    alegórica
    del profeta
    Elías cuan-
    do se encon-
    tró con Dios
    en el Pacífico»
    Escultor:
    Toni Zenz
    Iglesia Nues-
    tra Señora del
    Buen Socorro
    (Église Notre-
    Dame de bon
    secours (Kerk
    O.L. Vrouw
    van Goede
    Bijsand)
    c/ Rue du Bon
    Secours
    (Bijstand-
    stras)

    «Altar»
    Iglesia Nues-
    tra Señora del
    Buen Socorro
    (Église Notre-
    Dame de bon
    secours (Kerk
    O.L. Vrouw
    van Goede
    Bijsand)
    c/ Rue du Bon
    Secours
    (Bijstand-
    stras)

    «Cúpula»
    Iglesia Nues-
    tra Señora del
    Buen Socorro
    (Église Notre-
    Dame de bon
    secours (Kerk
    O.L. Vrouw
    van Goede
    Bijsand)
    c/ Rue du Bon
    Secours
    (Bijstand-
    stras)

    «Terrazas»
    c/ du Marché
    au Charbon
    (Kolenmarkt)

    «Ventanas»
    c/ du Marché
    au Charbon
    (Kolenmarkt)

    «Placa iden-
    tificativa
    de casa»
    c/ du Marché
    au Charbon
    (Kolenmarkt)

    «Buzones»
    c/ du Marché
    au Charbon
    (Kolenmarkt)

    «Mural de
    Cómic»
    c/ du Marché
    au Charbon
    (Kolenmarkt)

    «Vista calle»
    c/ du Marché
    au Charbon
    (Kolenmarkt)

    «Mural de
    Cómic»
    Autor:
    Frank Pé
    c/ Plattesteen

    «Graffiti»
    Artista:
    Fotini Tikkou
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Graffiti»
    Artista:
    Fotini Tikkou
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Graffiti»
    Artista:
    Fotini Tikkou
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Graffiti»
    Artista:
    Fotini Tikkou
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Graffiti»
    Artista:
    Roa
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Graffiti»
    Artista:
    Roa
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Graffiti»
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Graffiti»
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Courrier
    sud»
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Reloj»
    Torre del
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Torre Cam-
    panario»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Estatua
    ecuestre de
    Carlos Ale-
    jandro de
    Lorena»
    Escultor:
    Nicolas
    Van Mos
    Edificio: El
    Árbol de Oro
    (l'Arbre d'Or,
    Den Gulden
    Boom)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Estatua de
    Saint Hom-
    mebon de
    Crémone»
    Maison de
    la Chaloupe
    d'Or (De
    gulden boot)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Estatua»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Torre»
    Casa del Rey
    (Maison du
    Roi, Brood-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Monumen-
    to a Evera't
    Seracles»
    Escultor:
    Julien
    Dilliens
    c/ Rue de
    Charles Buls
    (Karel Buls-
    straat)

    «Placa home-
    naje a Char-
    les Buls»
    c/ Rue de
    Charles Buls
    (Karel Buls-
    straat)

    «Gigantes»
    Fiesta de
    "Ommegang"
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Gigante»
    Fiesta de
    "Ommegang"
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Gigante»
    Fiesta de
    "Ommegang"
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)


    «Caballos»
    Fiesta de
    "Ommegang"
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fuente»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Detalle de
    Fuente»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Faroles»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Detalle de
    Fuente»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Detalle de
    Fuente»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Placa iden-
    tificativa
    de casa»
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Balcón»
    c/ Plattesteen

    «Hiedra»
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Hiedra y
    Farola»
    c/ Rue de la
    Chaufferette
    (Lollepot-
    straat)

    «Gallo»
    c/ Boulevard
    Anspach
    (Anspa-
    chlaan)

    «Escultura»
    La Bolsa
    (Bourse,
    Beurs)
    c/ Rue Henri
    Maus (Hen-
    drix Mais
    straat)

    «Escultura»
    La
    (Bourse,
    Beurs)
    c/ Rue Henri
    Maus (Hen-
    drix Mais
    straat)

    «Torre Cam-
    panario»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)
    desde c/ Rue
    de la Bourse

    «Torre Cam-
    panario»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)
    desde c/ Rue
    de la Bourse

    «Escalinata»
    La Bolsa
    (Bourse,
    Beurs)
    Place de la
    Bourse
    (Beursplein)

    «Bruselense»
    c/ Rue de la
    Bourse
    (Beursstraat)

    «Escultura»
    La Bolsa
    (Bourse,
    Beurs)
    c/ Rue de la
    Bourse
    (Beursstraat)

    «Músico»
    c/ Rue de Ta-
    bora (Tabora-
    straat)

    «Bruselense»
    c/ Rue de Ta-
    bora (Tabora-
    straat)

    «Escultura»
    La Bolsa
    (Bourse,
    Beurs)
    Place de la
    Bourse
    (Beursplein)

    «Bruselense»
    c/ Rue de Ta-
    bora (Tabora-
    straat)

    «Escultura»
    Iglesia de
    San Nicolás
    (Église Saint-
    Nicolas, Kerk
    van St.
    Nicolas)
    c/ Rue de Ta-
    bora (Tabora-
    straat)

    «Chimenea»
    c/ Rue de Ta-
    bora (Tabora-
    straat)

    «Charcutería
    "Le Petit
    Normand"»
    c/ Rue de Ta-
    bora (Tabora-
    straat)

    «Músico»
    c/ Fripiers
    (Kleerkkop-
    persstraat)

    «Ventanas
    y Faroles»
    "Drug Opera"
    c/ Rue Grétry
    (Grétrystraat)

    «"Drug
    Opera"»
    c/ Rue Grétry
    (Grétrystraat)

    «Fuente»
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «Edificio»
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «Teatro Real
    de la Moneda
    (Têatre Royal
    de la Mon-
    naie, Konin-
    klije Munts-
    chouw-
    burg)»
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «Detalle del
    frontón»
    Teatro Real
    de la Moneda
    (Têatre Royal
    de la Mon-
    naie, Konin-
    klije Munts-
    chouw-
    burg)
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «Edificio»
    c/ Fripiers
    (Kleerkkop-
    persstraat)

    «Fuente»
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «Detalle del
    frontón»
    Teatro Real
    de la Moneda
    (Têatre Royal
    de la Mon-
    naie, Konin-
    klije Munts-
    chouw-
    burg)
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «Detalle del
    frontón»
    Teatro Real
    de la Moneda
    (Téâtre Royal
    de la Mon-
    naie, Konin-
    klije Munts-
    chouw-
    burg)
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «Escalera»
    Teatro Real
    de la Moneda
    (Téâtre Royal
    de la Mon-
    naie, Konin-
    klije Munts-
    chouw-
    burg)
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «"Café de
    l'Ópera"»
    Teatro Real
    de la Moneda
    (Téâtre Royal
    de la Mon-
    naie, Konin-
    klije Munts-
    chouw-
    burg)
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «Téâtre de
    la Gâité»
    c/ Rue du
    Fossé aux
    Loups (Wol-
    vengracht)

    «Mickey
    Mouse»
    c/ Neuve
    (Nieuw)

    «Fuente»
    Place de la
    Monnaie
    (Muntplein)

    «Cervecería
    "Beer Planet"»
    c/ Rue de la
    Fourche
    (Greepstraat)

    «Fuente de
    Jeanneke-pis»
    Escultor:
    Denis Adrien
    Devouvrie
    c/ Impasse de
    la Fidélité (Ge-
    trouwheids-
    gang)

    «Vista ca-
    llejón»
    c/ Impasse de
    la Fidélité (Ge-
    trouwheids-
    gang)

    «Arco»
    c/ Impasse de
    la Fidélité (Ge-
    trouwheids-
    gang)

    «Farol»
    c/ Impasse de
    la Fidélité (Ge-
    trouwheids-
    gang)

    «Músico»
    c/ Rue du
    Midi (Zuid-
    straat)

    «Mural de
    Cómic: "Le
    Passage"»
    Autor:
    Péplum-Carez
    y François
    Schuiten
    c/ Rue du
    Marché
    au Charbon
    (Kolenmarkt)

    «Trajes de
    época»
    Fiesta de
    "Ommegang"
    c/ Rue de
    l'Amigo
    (Vruntstraat)

    «Edificios:
    "Casa de los
    duques de
    Barbante",
    "El Ciervo
    (Le Cerf-De
    Hert)" y "Jo-
    seph & Anne"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Escultura
    y Pináculo»
    Casa del Rey
    (Maison du
    Roi, Brood-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Trompetas»
    Casa del Rey
    (Maison du
    Roi, Brood-
    huis)
    Fiesta de
    "Ommegang"
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Trompetas»
    Casa del Rey
    (Maison du
    Roi, Brood-
    huis)
    Fiesta de
    "Ommegang"
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Estatua
    ecuestre de
    Charles
    Alexander
    de Lorena»
    Casa del
    Árbol de Oro
    (Maison de
    L'arbre d'Or,
    Den Gulden
    Boom)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Torre Cam-
    panario»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Torre Cam-
    panario»
    Ayuntamien-
    to (Hôtel de
    Ville, Stad-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Torre»
    Casa del Rey
    (Maison du
    Roi, Brood-
    huis)
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Fiesta de
    "Ommegang"»
    Grand Place
    (Grote
    Markt)

    «Escultura»
    c/ Rue des
    Pierres
    (Steenstraat)

    «Preparán-
    dose para la
    Fiesta de
    "Ommegang"»
    c/ Rue du
    Midi
    (Zuidstraat)

    «Preparán-
    dose para la
    Fiesta de
    "Ommegang"»
    c/ Rue du Mi-
    di (Zuid-
    straat)

    «Preparán-
    dose para la
    Fiesta de
    "Ommegang"»
    c/ Rue du Mi-
    di (Zuid-
    straat)

    «Mural: "El
    Gato"»
    Artista:
    Philippe
    Geluck
    c/ Boulevard
    du Midi
    (Zuidstraat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Iglesia de
    Notre-Dame
    de Laeken»
    c/ Avenue
    du Parc
    Royal
    (Koninklijke
    Parklaan)

    «Tumba con
    "El Pensador"»
    Escultor:
    Auguste
    Rodin
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Camino»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    «Tumba»
    Cementerio
    de Laeken
    c/ Rue des
    Artistes
    (Kunstenaars-
    straat)

    Palma, 9 de agosto de 2014

    0 0

    “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”. (Pere Rosselló Bover)


    Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


    La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68


    Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



    Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

    El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



    En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

    És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

    En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

    Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

    Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)



    0 0

    [09/08] Sacco i Vanzetti - Míting a l'Olympia - Schwab - Ikonomov - Sigüenza - Llop - Nadaud - Francisco Cáceres - Mongay - Neville - Costa

    Anarcoefemèrides del 9 d'agost

    Esdeveniments

    "Wobblies" en vaga general per Sacco i Vanzetti

    - Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 9 d'agost de 1927, i els dies anteriors i posteriors, l'execució de Sacco i Vanzetti prevista per al dia 10 d'agost, i que finalment esdevindrà el 23 del mateix mes, suscita tota mena de manifestacions de còlera arreu del món. A Chicago (Illinois, EUA) la vaga generalés seguida per 16.000 obrers. A la sortida d'un míting, una jove anarquista italiana de 16 anys anomenada Aurora d'Angelo, encapçala una manifestació de quatre mil persones, que serà dispersada amb gasos lacrimògens per la policia i procedirà a la detenció de 76 manifestants, entre ells Aurora, qui refusarà durant el seu procés l'ajuda de cap advocat. A Nova York (EUA) la vaga va ser seguida per 150 mil persones, segons la policia. A Montevideo (Uruguai) la vaga de 24 hores va ser seguida multitudinàriament, ben igual que a Assumpció (Paraguai). Vagues i mítings de protesta es van realitzat a tot Europa (Brussel·les, Londres, París, etc.). Dues bombes van explotar l'11 d'agost, una a Basilea (Suïssa) i una altra a Sofia (Bulgària), i altres van ser trobades a Chicago i Londres.

    ***

    Un moment del míting de l'Olympia del 9 d'agost de 1936

    - Míting a l'Olympia: El 9 d'agost de 1936 té lloc al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un grandiós míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, primer organitzat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, d'antuvi, havia de celebrar-se a la plaça de braus de la Monumental, però el dia abans es decidí canviar d'indret. Jacinto Toryho presentà l'acte i a continuació parlà Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, que parlà en nom de les comarcals confederals catalanes; Frederica Montseny, en nom del Comitè Peninsular de la FAI; Joan García Oliver i, finalment, Nemesio Galve Lisbona, que presidia l'acte en nom de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona, va fer un resum dels discursos pronunciats. Els oradors parlaren sobre la necessària unió contra el feixisme, el desig de normalitzar la producció per a engegar la socialització dels mitjans econòmics, l'èxit del«poble en armes» i la impossibilitat del seu desarmament; també es reivindicà el Consell Superior d'Economia, el govern autònom de Catalunya (Generalitat) i les milícies com a eina de lluita contra el feixisme. L'acte, que fou multitudinari i retransmès radiofònicament a tot l'Estat, acabà amb el crit unànime de «Guerra a mort al feixisme i visca la Revolució Social!».

    Míting a l'Oympia de la CNT-FAI (9 d'agost de 1936)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Michael Schwab

    - Michael Schwab: El 9 d'agost de 1853 neix a Mannheim (Baviera, Alemanya) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.

    ***

    Vassil Ikonomov

    - Vassil Ikonomov: El 9 d'agost de 1898 neix a Aïtos (Burgas, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies el 20 de juny de 1925 quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària). Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any en commemora la figura en la data de la seva mort.

    ***

    Propaganda d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" (4 de maig de 1961)

    - Marciano Sigüenza Cama: El 9 d'agost de 1920 neix a Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cama. Emigrà a Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL, de tendència«col·laboracionista», encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a França. A partir de 1949 col·laborà en España Libre, òrgan de la tendència«col·laboracionista» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península. En 1979 participà en el cicle de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions legislatives i municipals», organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987 exercí de director del periòdic mensual confederal CNT. Destacà com a orador en mítings a França i a la Península i trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Apeadero,CNT, España Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Marciano Sigüenza Cama va morir el 6 de novembre de 2001 a l'Illa de França (França) i fou enterrat civilment a la seva població natal.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ceferí Llop Estupinyà

    - Ceferí Llop Estupiñà: El 9 d'agost de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ceferí Llop Estupiñà. Havia nascut el 16 d'agost de 1916 a Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Manuel Llop i Pilar Estupiñà. Es guanyava la vida com adober i milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Quan el cop militar de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Revolucionari de Manresa i després marxà voluntari al front. Arran del triomf franquista passà a França, però retornà aviat. Va ser denunciat per un company de feina i per un veí d'escala d'haver fet guàrdies com a milicià del Comitè Revolucionari de Manresa davant l'edifici del Casino, i d'haver participat en l'assalt del convent de les Dominiques. Detingut per l'exèrcit franquista triomfador, el 28 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim d'urgència i condemnat a mort pel delicte de«rebel·lió militar». Ceferí Llop Estupiñà va ser afusellat el 9 d'agost de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i el seu cos llaçat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de Barcelona. La mateixa matinada del seu afusellament envià una carta a sa família on proclamà la seva innocència.

    Ceferí Llop Estupiñà (1916-1939)

    ***

    Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en "L'Ouest-Éclair" (18 de maig de 1920)

    - Kléber Nadaud: El 9 d'agost de 1943 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Kléber Nadaud. Havia nascut el 17 de setembre de 1895 a Cognac (Poitou-Charentes, França). Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar senseèxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain,òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer.

    ***

    Víctor Francisco Cáceres

    - Víctor Francisco Cáceres: El 9 d'agost de 1976 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Havia nascut el 10 de març de 1912 a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya). Fill de pastors humils, va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per«sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit.

    *** 

    Maquis

    - Joan Mongay: El 9 d'agost de 1984 mor a Foix (País de Foix, Occitània) el militant anarcosindicalista Joan Mongay. Havia nascut en 1905 al Campell (Llitera, Franja de Ponent). Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, lluità com a milicià durant la guerra civil. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Va ser tancat a diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació alemanya de França, treballà al pantà de La Barre, on organitzà un nucli de resistència clandestina antinazi. Amb l'Alliberament va ser un dels principals animadors de la Federació Local de la CNT de Foix, on milità fins a la seva mort.

    ***

    Peter Neville a la Fira Anarcoecologista de Belper

    - Peter Neville: El 9 d'agost de 2002 mor al Regne Unit el pedagog, sociòleg i propagandista anarquista i pacifista Peter Neville. Havia nascut cap al 1923. La lectura dels escrits de Herbert Read, especialment el seu assaig Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), el decantaren cap a l'anarcocomunisme. Professor d'educació i de sociologia, passà més de quaranta anys lluitant en els moviments anarquista i pacifista. Col·laborà en revistes de sociologia (The Journal of the Association for the Teaching of the Social Sciences, Current Sociology, etc.) i en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anarchy,Freedom, The Raven i Total Liberty, tractant sobretot el tema del poder --era un especialista en Norbert Elias--, i pacifistes, com ara Peace News. Durant els anys noranta organitzà el Fòrum Anarquista de Londres.

    ***

    Sergio Costa

    - Sergio Costa: El 9 d'agost de 2004 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio Costa. Havia nascut el 16 d'octubre de 1947 a Vigevano (Llombardia, Itàlia). A finals dels anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar part del moviment llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), realitzà diverses tasques propagandístiques, com ara redactor del setmanari Umanità Nova, membre de la Comissió de Correspondència i de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant gairebé 30 anys exercí de director d'Umanità Nova i dels seus diversos suplements. També formà part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor participà en les lluites de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la Coordinamento Nazionale Lavoratori della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de l'Ensenyament) i, després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB) UNIcobas --fou el director de l'edició nacional del periòdic de la UNIcobas-- i en la Unió Sindical Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de 2003, Sergio Costa va morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya Raffaella a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11 d'agost al cementiri de Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de companys, amics i familiars --les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva ciutat natal.

    Escriu-nos

    Actualització: 09-08-14


    0 0

    La lluita de la comunitat educativa no s'ha aturat a l'estiu. Aquest és el resum del més destacat aquests dies (veure més a l'Assemblea de Docents d'on hem tret la informació).

    Suscrivim totalment les paruales de l'Assemblea.


    Des de l'Assemblea de Docents denunciam que la Conselleria d'Educació ha perdut el control democràtic de les institucions i ha de recórrer una vegada més a subterfugis legals per garantir la imposició de les seves propostes educatives. Durant aquest mes de juliol hem pogut veure com nombrosos inspectors elevaven fulls de discrepància davant unes ordres que estaven obligats a cumplir però que dubtaven de la seva legalitat. Com els tribunals han desautoritzat la Conselleria declarant il·legals els Serveis Mínims de la vaga. Com el director expedientat Jaume March tornava a la plaça sense que s'hagi resolt ni el seu ni cap altre expedient. Com, finalment, s'han admès a tràmit els contenciosos administratius contra l'ordre del TIL interposats per l'Assemblea, els sindicats i la FAPA. Davant tot això, la resolució d'avui, signada per la directora general Isabel Cerdà, és una nova mostra de ridícul d'una Conselleria que de la paraula democracia només en destria la lletra «i» d'Imposició.

    - Desenes de claustres de les Illes Balears (més de seixanta)  van votar una i fins a tres vegades en nom de la pedagogia i els drets dels infants contra el projectes del TIL i la resposta de la Conselleria ha estat  una resolució signada per la pollencina, na Bel Cerdà. Amb aquesta resolució se suposa que es legalitzen per la via “resolutiva” tots els Projectes TIL il·legals. Mai una legalització havia estat tan il·legal. Mentre el PP de Pollença continua ple d'impostors que amb la boca diuen estar en contra del TIL al mateix temps que una de les seves afiliades ens l' imposa. Imposicions, hipocresia i mentides que els ciutadans tenim la responsabilitat de fer pagar a les properes eleccions.

    - El Tribunal Superior admet a tràmit el recurs de pares i mares contra l’Ordre del TIL. El recurs de la COAPA –entitat integrada per 270 associacions de pares de les Illes Balears– ha estat assessorat per la UIB i forçarà el TSJB a dirimir si el TIL també és d’aplicació durant el curs 2014-2015, un cop esgotada la vigència de l’incendiari Decret-llei de setembre del 2013.

    - I més exemples de coherència i d’unitat de la comunitat educativa: els inspectors tornen dir prou. Alarmats per l’arbitrarietat de les polítiques educatives de la Conselleria, presenten discrepància i alerten sobre unes pràctiques que instauren la inseguretat jurídica i la vulneració de drets fonamentals com a tònica habitual. Es pot dir més fort però, francament, no més clar. Si no ho entenen...

    - Els directors de Maó demanen la resolució dels seus expedients. Un altre cas impressionant d’ofuscació malaltissa que demostra clarament quines són les prioritats de la Conselleria i com la seva obsessió autoritària els pot dur fàcilment a ser acusats de “prevaricació”. Casi res, diu el diari!

    - El curs 2014-2015 torna a estar en perill per l’enèsima encalentida de la consellera Camps.

    - L'Assemblea de docents va fer la seva darrera assemblea el 31 de juliol

    El primer punt de l'ordre del dia s'ha centrat en les accions a realitzar a l'inici de curs. Dins aquestes, el punt més debatut i que ha generat una forta adhesió ha estat el de convocar una jornada de vaga a inici de curs. Després del debat i la gairebé unanimitat del sí en la votació, s'ha acordat que aquesta decisió seria ratificada en l'assemblea que es realitzarà a finals d'agost. Paral·lelament, a les accions de resistència, s'està treballant en la construcció de propostes, com són l'habilitació d'un portal web per compartir material didàctic i l'elaboració del llibre verd i dels pactes per l'educació (a finals d'agost participarem en les jornades organitzades a Menorca).

    Un altre dels punts forts de l'assemblea va girar entorn a l'organització de la resistència i insubmissió a l'aplicació del TIL de cara al curs que ve, ja que afectarà a molt més professorat. Des de l'Assemblea ja s'estan posant les bases per a que aquesta acció individual esdevengui una acció col·lectiva i coordinada.

    Com a darrer punt fort, nombrosos interins han denunciat la manera com s'està fent l'adjudicació de places d'enguany i el fet que de les vacants anunciades prèviament, més d'una cinquantena hagin desaparegut en aquest procés d'adjudicació, així com la denúncia que hi ha perfils de plaça que semblen dissenyats a dit.


    Per si heu quedat amb gana, lectura recomanable i recomanada: Ferran Aguiló, sempre tan lúcid.

    Gràcies  per demostrar que la lluita per l'educació i les festes són compatibles


     


    0 0
  • 08/10/14--06:50: Islands
  •  
     (Notes de West Cork, 2)
     
    Venim d'una illa, hem viatjat a una illa, i encara hem anat a cercar una barca que ens dugués a una illa més petitona. El món és arxipèlag i waste land.
     
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 93 | 94 | (Page 95) | 96 | 97 | .... | 465 | newer