Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 7 | 8 | (Page 9) | 10 | 11 | .... | 465 | newer

    0 0
    0 0

                              Els grans Estats islàmics i l’ombra de la Xina.

     

    Els grans Estats islàmics a que em refereixo són els següents: Nigèria, Sudan, Egipte, Turquia, l’Iran, Pakistan, Bangladesh i Indonèsia. Encara que són Estats no tan grans, també incloc el Sudan i Tanzània.

    L’ombra de la Xina és allargada. La influència del gegant asiàtic es fa palesa a tot el món.

    La Xina es considerada com a la segona economia mundial al darrera  dels Estats Units,  i, segons l’OCDE,  serà la primera del món al 2016. Però el que s'ha de subratllar és que, des del crac del 2007, l'economia xinesa, en termes materials, supera de molt els EUA (En producció industrial i en dipòsits bancaris).

    Els mitjans de comunicació donen per suposat que els EUA tracten d’impedir el desplegament del seu competidor.

    També es dóna per cert que la Xina manté una estratègia mundial de no intervenció en les qüestions internes dels Estats i que, en general,  s'até  als interessos purament econòmics en la seva política de relacions exteriors.

    Sigui com sigui, allò indiscutible és que la Xina ha desplaçat els EUA com a primer soci comercial a la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica.

         Però allò que motiva aquest escrit és assenyalar que les relacions comercials  de la Xina amb els països que són socis preferents van més enllà d'allò purament comercial.

        Per a remarcar-ho passo a fer els següents enunciats.

       Tesi: Una política exterior de no intervenció ideològica comporta per als països que l'exerceixen un enfrontament continuat contra les potències intervencionistes.

     

       Tesi:  Els països que aspiren a una major autonomia política i econòmica (i a una major seguretat), per principi,  cerquen la relació amb les grans potències no intervencionistes.

     

           S'ha de considerar com a maniobra de confusió l'intent dels mitjans ''occidentals'' de presentar la Xina com a nova potència colonial.

       Per descomptat,  la presència la Xina a l'Àfrica respon a la seva set de primeres matèries. Però s'ha de considerar que, a diferència dels imperis europeus, la Xina no ha fet cap guerra de conquesta a l'Àfrica. 

     

        Els països africans que són primers socis  amb la Xina ho són perquè han considerat més beneficioses  les ofertes comercials del país asiàtic.  Però haurem de veure que, de manera espontània, aquestes relacions comercials impliquen compromisos polítics. Segons això, es pot fer un enunciat.

          Tesi:  La voluntat d'autonomia econòmica dels països en desenvolupament comporta que els lligams econòmics amb els socis comercials esdevinguin polítics.

     

       O sigui, el fet que la Xina hagi esdevingut el principal soci comercial de l'Àfrica s'ha d'entendre com a conseqüència de la voluntat dels països africans d'alliberar-se de les relacions neocolonials a que pretenen mantenir els EUA i els imperis europeus.

     

          S'ha de saber: Tan bon punt un líder  africà pretenia alliberar-se del domini neocolonial,  les potències imperialistes amenaçaven amb desestabilitzar el país.

     

       (Vegeu un tipus d'amenaça imperial:  els tretze encausats pendents de judici al Tribunal Penal Internacional són, justament, tots ells, líders africans).

     

       La creixent agressivitat de l'Imperi ha provocat un augment de la conjunció entre països de règims molt diferents, socialment, política i econòmica considerats.

       On diu que aquesta conjunció mundial gira en torn dels països denominats ''Brics'' amb voluntat de reforçar en el multilateralisme i d'emparar-se en ell.

     

       Però haurem de veure que, a banda dels Brics, hi ha altres països que contribueixen decisivament a l'expansió del multilateralisme. L'Iran és l'exemple més notable. Des de la seva proclamació, 1989, la República Islàmica de l'Iran és en confrontació permanent amb els EUA i els seus aliats subordinats. Per altra banda, l'Estat persa ha esdevingut una potència mundial en tots els ordres.

        S'ha de saber que, al darrers temps, la projecció de l'Iran va més enllà de  l'Orient Mitjà o dels països islàmics. Amb l'establiment de la República Islàmica, l'Iran va iniciar un desplegament inaudit en tots els ordres.  La nació recuperava l'explotació dels seus propis recursos naturals, del petroli i del gas en particular (S'ha de destacar que els ingressos per petroli i gas només representen el 20 % del total. Vegeu la web Iran GDP Data & Country Report | Global Finance) .

         Mentre l'Aràbia Saudita (el major exportador de petroli) està tancada dins el seu règim feudal, l'Iran s'ha desplegat de manera extraordinària. Els mitjans occidentals procuren ignorar-ho, però l'Iran ha esdevingut el país capdavanter entre els països islàmics. Actualment, el país persa diu de tu als països europeus en relació a la indústria, la tecnologia i la ciència (L'exèrcit iranià va espantar els EUA quan, el dia 4.12.2011, va prendre el control d'un dona espia ianqui i el feu aterrar en territori propi. Per a més informació sobre aquest tema, podeu veure el post  L'Iran humilia els EUA).  

       Segons informa l'OCDE, l'Iran, al 2012, ha esdevingut la dissetena potència industrial mundial.

     

       De cada vegada són més poderoses les forces que pugnen pel multilateralisme. I dintre el conjunt divers d'aquestes forces, cal destacar les especials característiques dels grans països islàmics.

         Els països islàmics  mantenen un nivell de relacions molt alt debut a la força integradora de la religió musulmana. Això fa que els Estats islàmics i les amples masses musulmanes d'arreu del món són molt sensibles a tot allò que afecta el món islàmic (El succeïts de Gaza, per exemple, desperten onades de passió a tot el món islàmic. I ''La innocència dels musulmans'', la pel·lícula que ofèn l'Islam, va desfermar la fúria dels musulmans de tot el món).   

       De la llista del deu països, solament Turquia gira al voltant dels EUA i de l'OTAN. Vegem un breu repàs del paper que juguen aquests països respecte a l'estratègia multilateralista.

       L'Egipte (85 milions d'habitants). Les amples masses egípcies es revoltaren contra la dictadura d'En Hosni Mubarak, l'home que l'instrument  de Washington pel control de la seguretat (dels aliats dels EUA) a l'Orient Mitjà.

       No sabem fins a quin punt abastarà la promesa del president Mohamed Morsi de tirar endavant una política no sotmesa als interessos d'''Occident'', però sembla que els EUA tindran dificultats per a recuperar l'estatus que mantenien anteriorment.  Poden pensar que si el govern ianqui no és capaç d'evitar la fallida econòmica de Detroit, tampoc no està en condicions de solucionar els greus problemes econòmics d'Egipte (Per cert, un dels punts de l'acord de Camp Davis establia que l'Egipte havia de proporcionar petroli a Israel a un preu ''d'amic'').

     

        El Sudan (Extensió: 1.861.000 km. Població: 35 milions d'habitants.). La secessió del Sudan del Sud, al 2011, fa que el Sudan actual no pugui ésser considerat pròpiament com  un Estat gran. Tot i així, he inclòs el Sudan al grup dels grans  perquè la història recent del Sudan fa palesos els mals que se'n deriven de la política intervencionista de l'Imperi i, per altra banda,  el creixement del multilateralisme.

        (L'enfrontament dels països musulmans contra ''Occident'' determina una intensificació de l'islamisme.  I, viceversa, l'establiment de règims que imposen la xaria desperta l'hostilitat ''d'Occident'').

       Amb el cop d'Estat de 1989, Omar al-Bashir va establir un règim islàmic molt estricte basat en la xaria.

      Amb semblança amb l'Iran, al Sudan islamista va haver de patir – i pateix avui – tot de condemnes ''occidentals'' i de sancions de tot tipus.  I, a més a més, les agències d'intel·ligència ''occidentals'' van intervenir per tal d'incrementar els conflictes interns del règim d'Al-Bashir. Com a indicador de la intensitat del conflicte es pot assenyalar el fet notable que el Tribunal de la Haia s'atreví a processar i condemnar a al-Bashir per crims contra la humanitat (Tesi: els organismes de caràcter mundial, sense excepció, estan sota control de Washington, el de l'ONU, en primer lloc).

         Com a indicador del nivell de l'agressivitat de l'Imperi contra el règim sudanès, es pot assenyala el bombardeig de l'aviació israeliana a una fàbrica d'armes a Khartum, 24.10.2012.

        Per descomptat, ''Occident'' va donar  el suport a la voluntat secessionista de Sudan del Sud.

         L'hostilitat ''occidental'' contra el Sudan va provocar un major acostament del Sudan a la Xina i a Rússia (Actualment, aquests dos països són els principals socis comercials del Sudan).   

       Per altre costat, en referència a l'alt nivell d'interrelació islàmica, és de destacar els forts lligams que s'han fermat entre el Sudan sunnita i l'Iran xiïta. Podeu veure el post Sudan Iran relations.

     

       Nigèria (Extensió: 923.000 km. Població: 174 milions d'habitants; és l'Estat de major població de l'Àfrica).

        Amb una gran diversitat ètnica, els haussa, majorment musulmans,  al nord del país, són l'ètnia predominant a l'Estat. L'Islam és la religió amb més fidels (Qualques Estats del Nord han establert la xaria);  les diverses formacions cristianes són més presents al Sud.

       Des de la seva independència, a l'any 1960, Nigèria va fer de l'alliberament i de la restauració de la dignitat de l'Àfrica la pedra angular de la seva política exterior. 

        Una mostra destacada d'aquesta política, fou la derrota que Nigèria infligí a l'imperi francès. Els agents dels general De Gaulle a la guerra de Biafra van sortir escaldats.

       Tot i que les multinacionals d'Anglaterra, dels EUA i de França monopolitzaren l'explotació del petroli nigerià, la presència de la Xina a Nigèria es va començar a notar amb força a partir de la dècada del 2000. L'import del comerç entre els dos països passà de 2 bilions de dòlars a l'any 2000 a 18 bilions deu anys després. Actualment, Nigèria és el segon major soci comercial de la Xina a l'Àfrica, al darrere de la República de Sud-Àfrica.  La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de països exportadors a Nigèria.

        La Xina, com ha fet a una gran part de països africans, ha transformat el paisatge urbà de Nigèria amb una ingent inversió en carreteres, línies de tren, ports i aeroports.

        A subratllar:  la Xina, certament, no s'interfereix en els assumptes interns d'altres països ni fa propaganda ideològica, però això no vol dir que ni el PCX i ni el govern xinès no facin una acurada valoració política de les relacions exteriors de la Xina. Ans al contrari, tot fa pensar que els polítics xinesos segueixen una molt estudiada estratègia global amb l'objectiu d'aconseguir un món multilateral per tal de posar la fi a les amenaces militars de l'Imperi.

       Es pot constatar que els països del bloc multilateralista (anti-imperialista) tenen un creixement més gran  que el bloc imperialista.

      Amb relació amb això, vegeu que Nigèria ha tingut un creixement del PIB del 8 %, 7.4 % i 6.3 als anys 2010, 2011 i 2012, respectivament. I, com a contrast, Anglaterra i França al 2013 han entrat en recessió.   

     

       Tanzània (Extensió: 947.000 km2. Població: 48 milions d'habitants, amb predomini de la població musulmana). Encara que no es pot considerar Tanzània com un Estat islamista (però és de majoria musulmana),  el cert és que l'Islam és molt majoritari a Dar Es Salaam, la capital autèntica del país i el nucli de l'activitat econòmica; a Zanzíbar, els musulmans són el 99 % de la població.

        És de destacar que Tanzània ha sigut un dels primers països que ha visitat el nou president de la Xina, En Xi Jinping. Aquesta visita té a veure amb el fet que la Xina és el principal soci comercial de Tanzània, així com el primer inversor que han fet possible la construcció d'infraestructures essencial pel desenvolupament del país africà. S'ha de suposar que aquestes estretes relacions amb la Xina són determinants dels alts índex de creixement econòmic de Tanzània (Creixement: 7 %, 6.4 %, 6.9 %, durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament).

     

        El  Pakistan (Extensió: 796 km. Població: 193 milions d'habitants).

        Tot i que el govern pakistanès està subordinat als EUA, les amples masses del Pakistan es mostren furioses per causa dels drones ianquis, que bombardegen  sovint les àrees tribals del Nord de Pakistan, àrees la població de les quals és considerada  simpatitzant i compromesa amb els talibans.

        El govern (Els governs) pakistanès signà al 2002 un ''pacte contra el terrorisme'' amb el govern ianqui, de manera que reconeixia la subordinació a la política de Washington.

        Aquest país políticament molt desequilibrat (en contínues situacions de guerra i de guerra civil),  fa que el govern pakistanès desplegui o intenti desplegar línies polítiques de gran abast que en qualques casos semblen contradictòries.

       Com a ''aliat'' dels EUA, el Pakistan tenia el compromís de reduir els llaços econòmics amb l'Iran. Però, en contra d'això, el govern de Karachi va signar un acord amb Teheran, segons el qual es comprometia a completar el gasoducte  que ha de transportar gas iranià fins a Karachi (The joint multi-billion-dollar pipeline is designed to help Pakistan overcome its growing energy needs at a time when the country of over 180 million people is grappling with serious energy shortages.El tub d'unió, de 2700 km., amb un cost d'uns 1350 milions de dòlars, està dissenyat per ajudar el Pakistan a superar les seves creixents necessitats d'energia en moments en què el país s'enfronta a una greu escassetat d'energia. Actualment, el gasoducte ja és a la frontera entre els dos països).  L'actual govern pakistanès no sap com fer-ho per evitar la ira de Washington, que s'oposa frontalment al projecte.

        El creixement (econòmic, industrial i tecnològic) de països en desenvolupament com Pakistan posa en crisi l'estratègia de domini imperial dels EUA. Tot i que l'índex de creixement econòmic del país asiàtic és més aviat  moderat (3.1 %, 3 %, i 3.7 %, durant el 2010,  2011 i 2012, respectivament),  així i tot, contrasta amb relació als índex dels EUA. En canvi, a la darrera dècada, la Xina ha esdevingut el principal soci comercial amb relació amb la indústria i la tecnologia, tot abastant els 12.000 dòlars anuals l'import de les relacions comercials entre els dos països.

           Els grans projectes econòmics del Pakistan van de la mà amb la Xina. Destaca el projecte de construcció de centrals nuclears. Un altra fita important és la concessió de la gestió del port d'aigües profundes de Gwadar a la Xina, projecte que significa la creació d'un formidable corredor comercial i l'accés de la Xina  al Mar Aràbic.

     

       Bangladesh (Extensió: 144.000 km. Població 163 milions d'habitants).

        El país ha mantingut un notable creixement econòmic als darrers anys. Ha obtingut uns índex de creixement de 6.4 %, 6.5 % i 6.1 % durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament.

         Des de que Bangladesh es separà del Pakistan, al 1971, l'Índia fou el soci comercial majoritari. Però el predomini comercial hindú va caure en lent declivi, mentre la Xina esdevenia el major soci comercial de Bangladesh.

       Però allò a destacar sobre l'ascens comercial de la Xina amb els països del Sud-Est asiàtic és l'habilitat política i comercial. Els productes hindús igualaven els xinesos amb qualitat i preu, però perderen els mercats per causa d'una política que no generava confiança (Bangladesh ha vist i veu l'Índia com a una amenaça militar) i per causa d'una administració comercial inadequada. L'administració xinesa s'ha mostrat, en tot temps, molt disposada a satisfer les demandes dels seus socis comercials.

        Els EUA, com a aliat de l'Índia, deixava al seu aire el nou Estat de Bangladesh, això feu que aquest nou Estat, sentint-se desprotegit, s'aferrés decididament als pactes militars amb la Xina. Des de fa dècades, l'armament dels tres exèrcits de Bangladesh prové quasi absolutament del gegant asiàtic.   

       Actualment, les inversions i els préstecs xinesos són essencials pel desenvolupament i la seguretat de Bangladesh.

       

        Indonèsia (Extensió: 1.919.000 km. Població:  251 milions d'habitants, quart lloc mundial, primer lloc entre els països islàmics).

        Durant la crisi econòmica d'Europa i els EUA, Indonèsia ha mantingut un notable creixement econòmic, amb uns índex de 6 %, 6.5 %, i 6.2 % durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament.

       Els anuncis de Washington d'augmentar la presència militar  ianqui al Pacífic no fan variar el procés de declivi dels EUA. Referent al comerç amb Indonèsia,  segons les estadístiques, es pot veure la pèrdua de posicions dels EUA respecte dels seus competidors. Així, a l'any 2011, els índex d'exportació d'Indonèsia, per països, eren els següents: el Japó, 16.6 %, la Xina, 11.3 %, Singapur, 9.1 %, EUA, 8.1 %, Corea del Sud, 8.1 %; i els índex d'importació feien: la Xina, 14.8 %, Singapur, 14.6 %, el Japó, 11 %,  Corea del Sud, 7.3 %, EUA, 6.1 %, Tailàndia, 5.9 %. A l'any 2012, la Xina ha esdevingut el major soci comercial d'Indonèsia.

       De cada dia que passa, els grans països islàmics van guanyant autonomia i les flotes de l'Imperi no ho poden impedir.

        Com a demostració de la seva autonomia política enfront de Washington, des de el 2008,  Indonèsia fa públic reconeixement del dret de l'Iran a fer ús de la tecnologia nuclear amb finalitats pacífiques, així com denuncia la posició esbiaixada dels mitjans occidentals.

       De manera semblant, Indonèsia ha intensificat les seves relacions amb l'Iran, econòmiques, culturals, dels mitjans de comunicació, tecnològiques, científiques i militars (Podeu veure la web Indonesia-Iran relations).

        Indonèsia juga un paper actiu al Grup dels Vuit Països pel Desenvolupament (D-8), al Moviment de Països No Alineats (NOAL) (El 8-D el formen Nigèria, Egipte, Turquia, Iran, Malàisia, Pakistan, Bangladesh i Indonèsia).

     

       An important milestone in this direction was achieved earlier this year when the Pakistanis handed over management of the Gwadar deep sea port to China.


    0 0

    ELS TRES ULTIMS REFUGIS DE JESUS PRIETO  versus HIMNES A LA NIT DE SIRA HERNANDEZ

     

     

                             

      

                            

     

     

        El pasado día 20 de Junio, en sesión especial  y en el cine Maldá, se presentó públicamente el cortometraje-documental de Jesús A. Prieto: ELS TRES ULTIMS REFUGIS. La película explora, con un alto contenido poético, el desastre final. Los datos que el propio autor nos dio, antes y después de la proyección, no podían ser más catastróficos. 

    La saturación de CO2 en la atmósfera ha alcanzado los límites que ya hace algunos años , los ecólogos y científicos anunciaban como el máximo tolerable para poder seguir viviendo dignamente. Según aseguran los expertos: “ El nivel de dióxido de carbono, el gas que más contribuye al calentamiento global, ha superado una temida barrera simbólica, según informaron los especialistas, y ha alcanzado niveles nunca vistos en la Tierra en millones de años. Los monitores científicos han declarado que el gas ha llegado a una media diaria que supera las 400 partes por millón (ppm). Se trata solo de un momento aislado en el cuentakilómetros, pero también de un recordatorio serio de que los esfuerzos para controlar las emisiones provocadas por la actividad humana han fallado.”

     

     El último adiós a la existencia humana se verifica a través  del periplo por tres refugios simbólicos. La  protagonista interpretada por Elisabet Puig , cuya voz y recuerdos personales  acompañan al espectador  al reencuentro de algo o de alguien, mientras se lamenta de aquello que se podía haber hecho y nunca hicimos. En palabras del propio Jesús Prieto, resulta que :.El estímulo para el guión fue doble:  un fantástico trabajo de Elisabet Puig titulado "Los tres refugios" (el de vivir, el de trabajar, el de contemplar) y el de la reiterada noticia de la enésima reunión sobre el cambio climático sin acuerdos y posponiendo cualquier decisión hasta 2020.Una historia del paraíso perdido, esta Tierra, una reflexión modesta y con voluntad poética sobre nuestra irresponsabilidad, aunque "muchos ya lo habían dicho .."Arde Roma y nosotros tocando la lira"."El clima sonoro propuesto por Irina Prieto crea, junto a la fotografía,  no tanto por el guión, un susurro claramente romántico.

     

     

     "Arde Roma y nosotros tocando la lira".".- 

     

     

    Es sobre la lira y sobre ese susurro que quiero hablar. Por circunstancias y avatares que se remontan a tantos años de los que apenas tengo memoria, Jesús Prieto y Jesús, el que esto escribe, coincidimos como estudiantes en la UAB. Y posteriormente hemos hecho un trayecto paralelo como profesores de la Escola Massana. Ya entonces, y después en la Escola, se nos conocía “cariñosamente” como los Jesuses. Disculpe el lector este apunte biográfico pero esta plenamente justificado por lo que viene a continuación.

     

     Mientras esperábamos en la puerta del Cine Malda, reparé en un cartel que anunciaba que ese mismo día y con media hora de diferencia al pase de la película, se presentaba el espectáculo: “Himnes a la Nit de Novalis , un espectáculo de Sira Hernandez, con Oscar Intente. Leí que  'Himnos a la nit' es un espectáculo-concierto, un recorrido por la forma musical del  “Nocturno” a través de nueve compositores. El hilo conductor  es la lectura del poema “Los himnos a la noche” del poeta romántico alemán Novalis. En esto, y mientras cavilaba sobre la coincidencia de la doble propuesta, entre besos  y salutaciones, apareció abriéndose paso entre los asistentes  mi amigo Antoni Marí con dos acompañantes, la sorpresa fue relativa , pues pensé que estaba allí , como nosotros , dispuesto a asistir al estreno del documental.

    El catedrático , poeta y escritor Antoni Marí, fue nuestro profesor, el de los dos Jesuses, en nuestra etapa universitaria y por lo tanto me pareció algo natural verlo en el estreno. Pero no, no estaba para ver la película de Jesús Prieto, sino para escuchar la música nocturnal y romántica de Sira Hernandez .        Yo no podía dar crédito a tamaña coincidencia. Y empecé a sacar  punta al lápiz.

     Por un momento, reconozco que dude si debía entrar por una puerta o por la otra. En una puerta, mi amigo Toni, afamado especialista en Romanticismo alemán, maestro y guía de mi incursión en la noche romántica, en la otra puerta una película del otro Jesús, del que es conocida su deriva hacia el ecologismo, el contexto y lo social. En unos segundos, aceleradamente, como dicen que pasa cuando uno está a punto de morir, me vino una imagen de juventud, yo vestido de riguroso  blanco siguiendo las consignas neorrománticas de nuestro querido profesor  por los pasillos de la autónoma e iniciando una tesis nunca acabada sobre la Identidad romantica, mientras Jesús Prieto se movilizaba para pintar en grupos contestatarios y  convertía los muros de cemento de la UAB en una neo granja pragmática y pastoril. Pintando todo tipo de animales, árboles  y paisajes campestres que convirtieron los muros en proclamas campestres, en consignas ecológicas.    

     Ese encuentro bipolarizado, o una puerta o la otra del Malda, ese ir a escuchar la música de la lira romántica, mientras el mundo arde  con los vapores tóxicos deldióxido de carbono es una buena verificación visual de aquellos aspectos que ya desde el inicio de nuestra amistad han separado a los dos Jesuses. Este aspecto, si fuera algo personal, no interesaría a nadie y yo no seguiría con esta crónica; pero, creo que tras ese episodio circunstancial se esconde algo más interesante para el lector, es decir dos miradas sobre el mundo, dos modos de concebir las cosas, dos modelos de lo que consideramos como arte y otras derivas separadoras que obligaran al lector atento a reflexionar o quizá, incluso, a escoger partido. Dos posiciones que siempre se han dado y que hoy en día, debido a las circunstancias geo-políticas, debido a la crisis y a la necesaria refundación  de valores se convierten en un buen pretexto para una reflexión general.

    Por un lado, el primer Jesús, el Prieto, nos ofrece una idea del crepúsculo de la tierra como consecuencia del comportamiento objetivamente deplorable del ser humano en su relación socializada con la vida, con el mundo, con la naturaleza. En consecuencia su mirada sobre el arte y su pedagogía está repleta de alegorías ideológicas progresistas de distinto signo, levantando todas las banderas del cambio social.

    Por otro , el segundo Jesús, el Martínez, con una  idea de la "Noche"  como momento de transformación, de mirada interior,  allí donde habitan las realidades verdaderas que no acabamos de conocer, se encuentra alineado en los Himnos a la Noche de Sira Hernandez, con las tradiciones místicas, con una moral individual, con la perplejidad , con la religión del universo visible. ¿El reconocimiento de que el dolor y el temor a la muerte existen, que estamos en una deriva tendente  a la extinción de especie permite el retiro voluntario, el refugio de la contemplación y el alejamiento social? O acaso no es esa la actitud que denuncia Prieto "Arde Roma y nosotros tocando la lira"."  

     

    Sobre los refugios, escribí un artículo en La Vanguardia en Noviembre 2011 . Trataba sobre la filosofía de  Kamo No Chomey que se retiró, a pesar de su creciente fama como poeta imperial, para vivir de modo eremítico y escribir en 1212 sus “Meditaciones desde mi Cabaña”, un elogio del retiro voluntario, pero no tanto para poder regenerar la conciencia, sino para llevar una vida hecha de soledad y abandono. El candidato a esa vida eremítica es alguien capaz de comprender que todo tiene la impermanencia del vapor que se concentra y disipa. Es alguien que acepta la imprevisibilidad de la naturaleza que todo crea y destruye, es alguien que entiende la negación, el absurdo y el sinsentido de las  ausencias como factores positivos, es quien busca la independencia auténtica, el cobijo del silencio absoluto, es aquel que encuentra placer en lo mínimo y hace de todo, una experiencia fundamental del vacío que transforma su conciencia, pero más que nada es alguien que no se encuentra apegado ni a las cosas ni a la vida, ni siquiera a la tranquilidad, ni a la serenidad y sobre todo es aquel que viste el hábito de una humildad absoluta. 

     

     Final.-              

           Por último, es evidente que esta distancia ideológica se refleje, además de en la vida, en nuestro modo de entender la pedagogía en una escuela de arte como la Massana. Es obvio que lideramos corrientes de opinión, legítimamente diferentes y eso, siempre,  se ha querido camuflar como  “diferencias personales”, nada de eso, son diferencias existenciales que afectan a los modos de ver, de vivir, de sentir y pensar el mundo.   Como prueba de ello y en relación con lo que hasta aquí se ha expuesto, entresaco unas líneas de un texto que está pendiente de publicación , y en el que Gabriel que es artista  y  profesor de la Escola Massana y yo, dialogamos sobre algunos de los temas hasta ahora planteados Dice Gabriel:   Observamos como insuficientes, aquellas estrategias de operatividad para-artística, que obtienen el material de proceso de  la identidad, la contingencia, la trama social, la condición de los “inputs” temporales, la relación relativa, el análisis específico, la clasificación evaluativa del comportamiento, los presupuestos de superioridad moral, la escatología y la ocurrencia.…………………………y Jesús (Martínez) prosigue:Ante el discurso del "Nosotros", ofrecemos el del “Yo y su desaparición”.  Identidad y Diferencia, prospección de la naturaleza y el cuerpo, los misterios de la forma y su matriz pre- formatica, el amor y la muerte exigen una grave responsabilidad que no se construye sobre la sociología, tan sólo sobre la experiencia del sujeto romántico. Trascendido este estadio antropocéntrico se accede al sentido del no-sentido, es decir al Arte.     

     


    0 0

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

    Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



    Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

    Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



    Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

    A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

    Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

    Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

    [23/06] Homenatge a De Cleyre - Malon - Lanjalley - Palla - Pierrot - Fontes - Jacquinot - Lecoin - Moñino - Cañizares

    Anarcoefemèrides del 23 de juny

    Esdeveniments

    Cartell del mítng d'homenatge a Voltairine de Cleyre

    - Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Benoît Malon heliografiat per Dujardin

    - Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix«lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886),Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

    ***

    Portada de la primera edició del llibre de Lanjalley

    - Paul Lanjalley: El 23 de juny de 1848 neix a París (França) el periodista internacionalista i anarquista Paul Lanjalley. A partir de 1863 ocupà un petit càrrec de funcionari en el Ministeri de Finances. Des de 1868 assistí a totes les reunions dels grups revolucionaris parisencs i formà part activa de l'oposició socialista sota el Segon Imperi. En 1871, quan esclatà la Comuna de París ja era membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va estar molt lligat a revolucionaris francesos, com ara Vermorel, Avrial, Marc Gromier, Jean-Joseph Barberet, Héligon, Gustave Jeanneret, Benoît Malon i Murat, entre d'altres. Durant la Comuna de París no ocupà cap càrrec públic, però es dedicà a fer una crònica dels fets revolucionaris dia a dia fent servir els seus testimonis i d'altres protagonistes i abundant documentació de diferents organitzacions (Federació Republicana de la Guàrdia Nacional, Comitè Central Federal, AIT, etc.). Amb tot aquest material, el mateix 1871 publicà, amb Paul Corriez, el llibre Histoire de la Révolution du 18 mars, considerada la primera història sobre la Comuna de París favorable a la revolució i no hostil als communards --dos anys després va ser traduïda al rus. Gràcies a ell, quan es desencadenà la repressió de les forces de Versalles contra els insurgents de la Comuna, salvà nombrosa documentació de diverses societats obreres. Reivindicà l'organització obrera (sindicats, cooperatives de producció, etc.) i la vaga com a inevitable, ja que d'altra manera els patrons no cedeixen davant les reivindicacions proletàries. Col·laborà com a periodista, sobretot amb qüestions obreres, en nombroses publicacions socialistes i llibertàries, com ara La Réforme,Le Cri du Peuple, Le Vengeur, Le Rappel, La Vérité, La Répúblique des Travailleurs, La Constitution, La République Française i Le Corsaire, entre d'altres. Mantingué una estreta col·laboració amb la Federació del Jura de l'AIT i amb el seu òrgan d'expressió, Bulletin de la Fédération Jurassienne, encara que la Secció de Propaganda de l'AIT de Ginebra denuncià la seva«moderació».

    ***

    Galileo Palla

    - Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina --a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc--, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el«Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per«associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per«resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).

    ***

    Marc Pierrot llegint "Le Temps Nouveaux"

    - Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Le Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911),Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).

    ***

    Martins Fontes

    - Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

    ***

    Jean-Pierre Jacquinot

    - Jean-Pierre Jacquinot: El 23 de juny de 1939 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Jean-Pierre Jacquinot, conegut com Labbé. Sos pares es deien Pierre, mariner, i Jeanne. Entre 1956 i 1961 treballà embarcat com a mariner en vaixells de comerç i en aquest període estava sindicat en la Confederació General del Treball (CGT). Descarregador del moll de professió des del 1961, fou present en les lluites obreres del Sindicat d'Estibadors de la CGT. Va ser a la biblioteca d'aquest sindicat on descobrí els clàssics anarquistes (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, etc.). Durant els anys seixanta va ser un dels animadors del grup anarquista «Jules Durand» de Le Havre, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Monde Libertaire. En aquest període participà activament en les campanyes atiades per Louis Lecoin contra el franquisme i en la lluita contra les accions de la ultradretana Organització Armada Secreta (OAS). Fou amic de May Picqueray, Robert Jospin i Gaston Leval, entre d'altres. El maig de 1978 va ser nomenat director del periòdic Le Libertaire. Revue de synthèse anarchiste (1978-2005), de Le Havre, òrgan de«síntesi anarquista», a l'estil de Volin i de Sébastien Faure, editat pels grups «Atelier du Soir»,«Germinal», «Jules Durand» i individualitats de la FA (Maurice Laisant, etc.), en desacord amb l'orientació d'aquesta federació i que fou l'origen de la creació de la nova organització, Unió dels Anarquistes (UdA). Després del Congrés de la UdA portat a terme en 1993 a Dijon (Borgonya, França), fou exclòs d'aquesta organització, decisió que fou ratificada l'any següent en el congrés de Saint-Léger-les-Vignes. El setembre de 1995, amb el grup «Jules Durand» i algunes individualitats, participà en la creació de la Coordinació Anarquista (CA), que restà inoperant en 2001. El novembre de 2005, per qüestions econòmiques, abandonà l'edició en paper de Le Libertaire i fou substituïda per una versió digital. Estibador retirat, a partir  de 2001 milità en la Federació Local de Le Havre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França, de la qual va ser nomenat assessor dels treballadors (Conseiller du Salarié), destacant pels seus consells encertats. El maig de 2011, malgrat la seva deteriorada salut, participà en l'organització de la trobada «Anti G-8/Deauville». D'educació autodidacta --només tenia el certificat d'estudis primaris--, s'especialitzà en la història del moviment obrer de Le Havre --Histoire méconnue et oubliée du syndicalisme havrais, 110 ans d'anarchie au Havre (1993, dos volums) i Les congrès ouvriers de 1880. Jean-Pierre Jacquinot va morir el 14 de juliol de 2011 a Le Havre (Alta Normandia, França) i fou incinerat el 21 de juliol. Es definia com a individualista des del punt de vista filosòfic, anarcosindicalista pel que feia l'organització i comunista llibertari en la finalitat.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Louis Lecoin a la seu de "Liberté"

    - Louis Lecoin: El 23 de juny de 1971 mor a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Havia nascut el 30 de setembre de 1888 a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) en una família modesta. De jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquestaèpoca, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a París (França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.

    ***

    Pedro Moñino Zaragoza

    - Pedro Moñino Zaragoza: El 23 de juny de 1995 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Moñino Zaragoza. Havia nascut el 30 d'abril de 1917 a Guadalupe de Maciascoque (Múrcia, Espanya). D'infant patí poliomielitis que el deixà coix, però així i tot destacà la seva activitat militant desbordant en el moviment llibertari. Sabater de professió, en acabar la guerra, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet, però aconseguí fugir. A Marsella va fer servir diversos noms per evitar la detenció de les autoritats ocupants nazis i fou força actiu com a correu d'una banda a l'altra de la Zona Ocupada. Més tard s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) amb Raúl Carballeira i Benito Milla. En 1943 intervingué directament en l'evasió de Félix Carrasquer del camp de concentració de Noé, acció que fou molt comentada a causa de la seva coixesa i de la ceguera de Carrasquer. Després jugà un paper important en les xarxes de suport als grups armats antifranquistes que s'internaven a la Península. Durant els anys seixanta entrà a formar part dels Grups d'Afinitat radicats a Besiers i Montadin. Finançà i milità, en estreta relació amb Laureano Cerrada, en Moviment Popular de Resistència - Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i Defensa Interior (DI) i els seus tallers i magatzems de sabateria de la plaça Denfer-Rochereau de París serviren com a lloc de refugi i de reunions clandestines. També vehicles al servei dels grups antifranquistes i en molts de casos ell mateix feia de xofer. Encara que autodidacte, era un reconegut ortopedista, apreciat pels principals especialistes als quals acompanyava en les seves consultes. A finals dels anys setanta va fer de xofer a Josep Peirats en els seus desplaçaments per fer xerrades i mítings. Pedro Moñino Zaragosa va morir el 23 de juny de 1995 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Son fill, Polo Moñino, també fou militant llibertari.

    Pedro Moñino Zaragoza (1917-1995)

    ***

    Notícia del processament de Tomás Cañizares Barraján i altres companys publicada en "La Vanguardia" del 13 de febrer de 1931

    - Tomás Cañizares Barraján: El 23 de juny de 1998 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares Barraján. Havia nascut el 4 d'octubre de 1898 a Almagro (Ciudad Real, Castella, Espanya). Emigrat a Catalunya, visqué al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. Durant la vaga general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i processat per sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat de la Pell barceloní en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932 va fer la conferència «¿Hacia dónde camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou comissari polític i realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els companys empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser detingut i empresonat per la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Amb la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières (Arpitània). Durant l'ocupació formà part del nucli clandestí de la CNT que actuà a Garait (Llemosí, Occitània). Després s'instal·là a Corbigny (Borgonya, França) i aprofità els seus desplaçaments professionals per contactar amb els companys. En 1954 representà la federació local de Roanne (Arpitània) en el ple de la tendència col·laboracionista o possibilista de la CNT en l'Exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc.

    Escriu-nos

    Actualització: 23-06-13


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Al ple de dijous presentam de forma conjunta amb altres partits (PSM, PI i PSOE) una moció de rebuig a la implantació obligatòria del decret sobre el Tractament Integrat de Llengües (TIL) als centres educatius (la teniu a la continuació de l'article). El PSM va registrar la moció inicial a laque després s'han afegit aportacions del PI i una nostra; donart suport,  donar suport a la vaga indefinida proposada pel 13 de setembre per part de l'Assemblea de docents i que té com punt de partida aconseguir la derogació del decret del TIL.

    Acte multitudinari per difondre i informar sobre la vaga indefinida d'educació. Dimecres  a les 17,30h a Manacor, al Teatre Municipal.  Que tot això sigui un èxit només depèn de nosaltres!!

    El Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües (TIL) als centres docents no universitaris de les Illes Balears s'ha fet sense escoltar als professionals i amb un calendari d’aplicació totalment inassolible, ja que en el fons no és més que un decret absurd i sense sentit al qual només s'intenta amagar un atac contra el català darrera el trilingüisme. El TIL imposa impartir assignatures troncals en llengua anglesa sense una preparació prèvia adequada, ni per part dels alumnes ni per part del personal docent, la qual cosa implicarà una minva en l’estudi del contingut específic de cada matèria i, en conseqüència, un endarreriment respecte a altres comunitats

    A la pàgina de la FAPA Federació d'Associacions de Pares i Mares d'alumnes  de Mallorca trobareu nombrosa informació sobre el tema, entre altra:

    LA NORMATIVA

    Decret de Tractament Integrat de les Llengües (TIL) BOIB 20/04/2013
    Instruccions aplicació TIL 9/05/2013
    Calendari aprovació TIL

    ELS EXPERTS

    Sobre el model lingüístic escolar de les Illes Balears (Dept. Pedagogia Aplicada, UIB)

    Llengua i Escola (Dept. Filologia Catalana, UIB)

    Presentació PREZI Desmontant el TIL

    Un resum del document Llengua, educació i sensatesa (UIB, UOC, IEC i altres) que incideix en els aspectes tècnics del TIL:

    El TIL presenta una tremenda contradicció entre els objectius declarats i les condicions d’aplicació imposades als centres. La consecució de competències en català, castellà i una llengua estrangera és un  bon objectiu però s'ha de fer amb una capacitació  prèvia, si no es vol que acabi essent un fracàs. No es pot implantar per decret amb caràcter d'urgència i sense respectar la transició progressiva al nou model des del model actual.

    L'ús de l'anglès o d'un altre idioma com a llengua  vehicular no pot donar bons resultats  amb professors que tenguin simplement la competència de nivell B2 del Marc Comú Europeu, que és clarament insuficient (i no parlem  ja si s’arriba a recórrer a professors “habilitats” sense coneixements acreditats!).

    Per començar, molts de centres no disposen de professors capacitats. És  imprescindible que els professors coneguin la metodologia que han de seguir, que  l’hagin exercitada a efectes pràctics, i que siguin conscients que són al mateix temps  professors d'una matèria i d'una llengua.

    Un dels experts internacionalment més acreditats en la difusió del model AICLE (l'aprenentatge integrat de continguts i llengua ), David  Marsh, ho va dir ben clar: la simple adopció de l'anglès com a vehicle de l'aprenentatge  pot comportar resultats educatius devastadors, si no es tenen en compte al mateix temps els aprenentatges de llengua i els de la matèria. Icom podrien fer-ho d'un curs per un  altre, com pretén el decret, uns ensenyants que no coneixen bé ni l'idioma ni la metodologia AICLE?

    La primera condició de qualsevol disposició legal és que la considerin aplicable els  encarregats de dur-la a la pràctica i més en un sector tan vital per al futur de la societat com és el sistema educatiu! Altrament es va a parar a una desmoralització i un fracàs  general de conseqüències nefastes i difícilment reversibles. Una reforma educativa que no parteixi del consens amb els responsables dels centres educatius està condemnada al fracàs.

     No es pot embarcar tot un sistema educatiu sobrecarregat de responsabilitats en un experiment de resultats imprevisibles sense escoltar cap de les advertències autoritzades que s'han fet sentir públicament amb contundència. No es pot posar en marxa un canvi que els mateixos  membres del Consell Consultiu han indicat que té aspectes de dubtosa legalitat, que no compta amb els recursos econòmics necessaris i que es vol implantar de manera precipitada.

    El consens contra l'experiment ideològic del TIL és pràcticament total. Dijous passat, 13 de juny, Antoni Martorell del PP de Pollença com president d'ANPE va declarar al  diari ULTIMA HORA: “El autismo del Govern será perjudicial para la Educación en les Illes, para nuestros estudiantes. No tengo ninguna duda (...) la aplicación del TIL nos parece una irresponsabilidad pedagógica por parte del Govern. Es irresponsable porque no tenemos profesores preparados para dar clases en inglés ni alumnos preparados para recibirlas. (...) El calendario que quiere imponer el Govern es un despropósito pedagógico y así se lo ha advertido toda la gente que entiende de Educación. (...) Churchill decia: 'Hay que pensar más en las próximas generaciones que en las próximas elecciones”. Bauzá hace todo lo contrario. El solo piensa en dar la imagen que ha hecho una reforma”.

     

    Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

    Els portaveus dels grups municipals sotasignants presenten a la consideració del Ple, per tal que sigui estudiada i debatuda en la propera reunió del mateix, la següent,

    MOCIÓ:

    REBUIG A LA IMPLANTACIÓ OBLIGATÒRIA DEL DECRET SOBRE EL TRACTAMENT INTEGRAT DE LLENGÜES (TIL) ALS CENTRES EDUCATIUS.

    Davant l’aprovació per part del Govern de les Illes Balears del Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de les llengües (TIL) als centres docents no universitaris de les Illes Balears, entenent que:

    1.- Imposa impartir assignatures troncals en llengua anglesa sense una preparació prèvia adequada, ni per part dels alumnes ni per part del personal docent, la qual cosa implicarà una minva en l’estudi del contingut específic de cada matèria i, en conseqüència, un endarreriment respecte a altres comunitats.

    2.- Es fa una implantació precipitada, improvisada i generalitzada de l’ensenyament en anglès per part de professorat no preparat, sense materials adequats, en classes massificades i sense recursos específics.

    3.- S’exigeix el nivell B2 d’anglès per impartir classes en anglès, quan aquest nivell només capacita per mantenir converses de caire no formal segons el Marc europeu comú de referència per a les llengües; per fer classes en llengua anglesa és necessari el nivell C1 (per fer classes en llengua catalana sempre s’ha exigit el nivell C).

    4.- En cap moment s’ha valorat ni avaluat el nivell actual d’anglès de l’alumnat. Quan es diu que es vol millorar la seva competència en aquesta llengua estrangera és, precisament, perquè el nivell actual no és suficient. Com se suposa, doncs, que han de seguir classes no ja d’anglès, sinó de matèries troncals en anglès?

    5.- No s’ha escoltat en cap moment ni els tècnics ni els professionals de la matèria, ni tampoc s’han consultat els departaments didàctics ni la Universitat a l’hora d’elaborar aquest Decret per part de la Conselleria i, amb això, s’ha dictat una normativa incoherent amb un calendari d’aplicació inassumible, que ha creat desconcert i malestar als centres, farà augmentar les desigualtats dins les aules i impossibilitarà el tractament adequat de les diferents necessitats educatives dels alumnes.

    6.- Suposa un retrocés de la nostra llengua als centres i deixa sense efectes, per la via del Decret, la Llei 3/1986 de Normalització Lingüística de les Illes Balears (aprovada per tots els partits polítics), ja que en contradiu l’article 1, que estableix que s’ha d’assegurar el coneixement i l’ús progressiu del català com a llengua vehicular en l’àmbit de l’ensenyament.

    7.- S’incrementarà la despesa econòmica que hauran d’assumir les famílies (que en molts de casos viuen una crítica situació econòmica), ja que s’hauran de comprar llibres de text nous pel fet d’impartir-se les classes en llengües diferents a les dels actuals llibres de text, i deixarà de tenir efectivitat l’estalvi que suposen els projectes de reciclatge de llibres que hi ha a molts de centres, sense que aquesta qüestió estigui inclosa en el Decret.

    8.- La majoria dels pares tampoc no estan preparats per ajudar els fills en les assignatures que s’impartiran en anglès (matemàtiques, ciències socials, ciències naturals, etc).

    9.- Suposa un atac a la llibertat de les famílies que lliurement han escollit el centre al que portaran als fills, valorant entre altres factors l projecte lingüístic que autònomament cada centre tenia implantat.

     

    Es per tot això que  es proposa al Ple de l’Ajuntament l’adopció del següent acord:

    1              El Ple de l’Ajuntament de Pollença demana al Govern Balear que es derogui el Decret 15/2013 esmentat, ja que la seva aplicació en cap cas ajudarà els alumnes de les escoles pollencines a millorar el seu rendiment acadèmic, ni tampoc possibilitarà l'aprenentatge de la llengua anglesa de forma adequada, ans al contrari, empitjorarà de forma molt clara el seu aprenentatge en conjunt.

    2              Rebutjar l'actitud de falta de diàleg i de consens del Govern de les Illes Balears respecte a tota la comunitat educativa i la resta d'agents socials.

    3              Instar al Govern Balear a elaborar una nova normativa, feta des del consens amb la comunitat educativa, que permeti que els alumnes finalitzin l'aprenentatge dominant les dues llengües oficials i l'anglès, acompanyant aquesta mesura de la llibertat necessària que cada centre ha de tenir per establir el seu projecte lingüístic.

    4                El ple de l'Ajuntament dona suport a la vaga indefinida proposada pel     13 de setembre per part de l'Assemblea de docents i que té com punt de partida aconseguir la derogació del decret del TIL.


    0 0

    Si dijous de la setmana passada era el PP qui aprovava un pacte de govern amb El Pi (Lliga + Convergència), dissabte foren aquests qui publicaren un article al seu blog anunciant que a partir d'avui negociarien amb el PP per entrar dins l'equip de govern. Arribats a aquest punt (nostros pensam que el pacte ja està fet, ja que si no no s'hauria ni anunciat) hem pensat que seria bon moment per explicar els motius que el PSM ens durien a no voler un pacte de govern amb el PP:

    a) No hi ha hagut cap tipus d'iniciativa per part del PP per cercar altres suports al govern municipal. El PP va apostar per la Lliga a principi de legislatura (i la Lliga pel PP) i una vegada romput el pacte amb dos dels seus regidors ha estat quan han anat a cercar el “segon plat” de Convergència. El PSM no vol ser el “segon plat” de ningú, ja que pensam que els pactes s'han de fer amb un convenciment mutu de que són la millor aposta pel futur del municipi, no com una aliança tàctica. A més ens agrada complir amb els nostres compromisos i ja abans de les eleccions varem ser l'únic partit que va descarcatar un pacte que inclogués el PP, ja que es veia venir el tipus de polítiques que aplicaren (retalls, llengua, autoritarisme, etc) de les que no volíem ser còmplices.

    b) En el PSM tenim un document que ens compromet amb els ciutadans de Pollença que és el nostre programa electoral, programa amb uns eixos molt clars de suport a la societat pollencina en la situació de crisi per la que passam, de respecte pel medi ambient -que és la principal oferta turística que oferim als que ens visiten- i de salvaguarda dels valors culturals que ens són propis com a societat. Unes premisses totalment incompatibles amb el fet de governar juntament a un partit com el PP.

    c) Creiem que en la situació actual i amb la deriva que ha pres el PP, davant un govern d'aquest partit el millor que pot passar es que es trobi en minoria i hagi de cercar consensos amplis amb la resta de formacions per poder tirar endavant la seva gestió. És la única manera que els excessos i radicalitats que promouen siguin moderades i duites al terreny del seny. Tot el contrari del que faria un govern amb majoria suficient per “passar el corró”.

    d) Esperam pel bé del poble, el més aviat possible, que l'actual equip de govern (PP+Lliga) cerqui els recolzaments polítics a la seva gestió i pel bon govern mitjançant pactes amb tots els partits, que permetin a tots aportar idees i millores, ja que és el tipus de composició política que els ciutadans varen votar al maig del 2011. Tot això sense necessitat d'atorgar cadires ni de repartir prebendes, simplement per tal que els partits puguem fer la nostra feina de col·laborar en la millora del municipi. Tot el contrari del que passa ara, on les nostres aportacions no són escoltades (com en el cas del Festival) a no ser que amb la força del vots s'imposi la necessitat de col·laborar (com en el cas del Pressupost). Una situació de govern en minoria és una una fortalesa si es sap entendre que això representa la voluntat majoritària del poble i si es posa per davant l'interès del municipi en lloc dels interessos partidistes. Si aquest és l'esperit ens hi trobaran per col·laborar en tot allò que millori el benestar dels pollencins.

     Estan a un pas de pactar dos partits que durant aquests dos anys s'han acusat de tot: de ser els culpables del forat econòmic de l'Ajuntament, de mala gestió, de males formes, de pràctiques irregulars, de ser hereus d'UM...pel benefici de Pollença?

     

     

     


    0 0

    A nit al Port d'Alcúdia hi va haver una de ses ballades mítiques de començament de s'estiu. Bona gent, molts de balladors, bon ambient, i bon sopar en acabar! Després de tres hores bones de ball i quedar ben esclatats saps que cau de bé un sopar com els que ens tenen cada any els “papàs” de Sarau. Trop que els hi podriem copiar sa idea i fer-ho a més ballades, cada un duu una coseta i mira tu quina vetlada més guapa.

    Els grups sonaren mel, cal destacar que Galivança són una passada, ens duen unes cançons espectaculars que ens deixen un aire fresc i bon gust de boca. I no és perquè siguin amics meus, sinó que ja que no ho diu s'informer de plaça, qualcú ho havia de dir, no?
    Idò això, avui no m'enred més, tampoc hi ha massa més per contar, només volia destacar que llàstima que aquesta ballada només sigui un pic en l'any.
    Gràcies Sarau Alcudienc i a tots els músics, sense ells no passaríem tant de gust de ballar.


    0 0

    La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


    Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí



    Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

    Per Mateu Morro, historiador


    Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

    Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

    He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



    Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

    Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

    Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

    Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

    Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



    Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

    En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

    Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

    En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

    Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

    No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

    Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

    En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

    Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

    La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

    La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

    I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

    Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

    Sa Pobla (13-I-08)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    Son numerosos los estudios realizados que muestran la elevada incidencia de trastornos musculoesqueléticos que se da en la población cuyas tareas se centran en el cuidado de pacientes o entre aquellas personas que desarrollan su trabajo en centros hospitalarios, geriátricos o sociosanitarios.

    Este texto recoge algunas buenas prácticas de diseño y organización dirigidas a reducir los trastornos musculoesqueléticos en este sector de actividad. Los casos que se presentan son fruto de la labor realizada por un grupo de trabajo, coordinado por el INSHT, cuyo objetivo es el intercambio de información sobre temas relacionados con la ergonomía y la recopilación de ejemplos de buenas prácticas ergonómicas en el sector sanitario.
    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El ejemplar digitalizado de las Poesies de Miquel Costa i Llobera es el que éste dió a Marian Aguiló. En su interior el poeta firmó una dedicatoria:

    dedicatoria

    Actualmente este ejemplar lo conserva la Biblioteca de Catalunya, que fotografió sus páginas y lo presenta a través de Internet conjuntamente con la Biblioteca Cervantes Virtual y en la MDC en formato jpg.

    Escaneadas las fotografías y transformado en letras el contenido de esas imágenes, se encuentra en Scrib en formato pdf y en la Biblioteca de esta bitácora en formato epub (dentro de un .rar).

    Es el segundo poemario de Costa y Llobera que guardo en la Biblioteca. El primero fue Líricas de 1899.

    Costa y Llobera en Alta Mar

    Biblioteca

    Juan Cortada: Viaje a Mallorca en el estío de 1845
    Jovellanos: Escritos sobre Mallorca
    Pagenstecher: La isla de Mallorca. Reseña de un viaje (1867)
    Rubén Darío: La isla de oro, 1907 (epub y pdf)
    George Sand: Un invierno en Mallorca (1841)
    Costa i Llobera: Líricas (1899)
    Joan Alcover: Cap al Tard (1909).
    Miguel de los Santos Oliver: Literatura en Mallorca (1903)
    Juan Alcover: Meteoros (1901)
    Juan Luis Estelrich: Páginas mallorquinas (1912)
    Gabriel Maura: Aygo-forts (1892)
    Antonio Noguera: Ensayos de Crítica Musical (1908)
    Miguel de los Santos Oliver: Hojas del Sábado: De Mallorca (1918)

    Confeccionar un ebook (I)
    Confeccionar un ebook (II)


    0 0

    [24/06] Assassinat de Carnot - «L'Homme Libre» - Atemptat contra Orueta - Conferència de Goldman - «Sanjuanada» - «III Exposition des Artistes Espagnols» - Durupt - Lamolla - Barroso - Gogumus - Pindy - Fabbri - Lorda - Cauvin - Sassi - Farinelli - Laude

    Anarcoefemèrides del 24 de juny

    Esdeveniments

    L'assassinat de Carnot segons "Le Petit Journal"

    - Assassinat de Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió (Arpitània), el forner anarquista italià emigrat a França per no fer el servei militar i instal·lat a Seta, Sante Geronimo Caserio, traspassa el cor del president de la República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Roine on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i guillotinat el 16 d'agost de 1894.

    ***

    Capçalera de "L'Homme Libre"

    - Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Émile Janvion, Charles Malato, Francis Prost, Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.

    ***

    Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat

    - Atemptat contra Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la tarda, mentre esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la plaça del Carmen de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta, president de l'organització patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de Gijón, rep un tret que li travessà la mà esquerra i un altre a la regió glútia, lesions que sanà després de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino Suárez Sánchez i només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el revòlver s'encasquetés. En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón, Orueta es mostrava inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar la jornada laboral de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts els socialistes Ángel Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla, com a obrers més significats del comitè de vaga i possibles membres del complot, encara que foren alliberats poc després. Defensat per l'advocat anarquista Eduardo Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat entre l'11 i el 15 de desembre de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de presó correccional per dispars i lesions --la fiscalia demanava 17 anys i quatre mesos, més indemnització--, dels quals purgà un any i mig. Marcelino Suárez Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries, Espanya) i després de propagar l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona va fer feina a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou empresonat a Barcelona. En sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a Astúries. Durant l'any i mig que va estar empresonat per l'atemptat d'Orueta, col·laborà en El Libertario, sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el Comitè Pro Presos de Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per delictes de premsa i purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el temps que va estar empresonat a Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La Voz del Obrero, de La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En 1913 l'editorial argentina «La Protesta» li publicà el llibret Eco de las cárceles españolas. En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción Libertaria, periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra y Libertad. En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera d'Astúries, publicació en la qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada dels vint realitzà nombrosos mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el suspengué de militància i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.

    ***

    D'esquerra a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24-06-12)

    - Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides:«Per què els pobres no han de tenir infants.».

    ***

    Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)

    -«Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, MelquiadesÁlvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La«Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.

    ***

    Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet ("Call") [CIRA-Lausana]

    - III Exposition des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 té lloc al Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la III Exposició dels Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva artística (pintura, dibuix, escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada per Teófilo Navarro Fadrique i Manuel Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno, José Alejos, Almerich, Armengaud, Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel Camps Vicens, Joan Call Bonet (Call), Company, Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc Forcadell Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina, Lamolla, Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella, José Vargas, Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última exposició concloïa un cicle obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels Artistes Espanyols que se celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es complementà l'abril d'aquell any amb l'exposició «Arte español en el exilio» a la Galeria La Boétie de París; la II Exposició dels Artistes Espanyols es realitzà en 1952 també a la Cambra de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig Elías i Frederica Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les tendències artístiques i polítiques, exposant artistes socialistes i, fins i tot, comunistes.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    "Le Combat Social", periòdic del qual Durupt va ser gerent

    - Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per«excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquestaèpoca va ser administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941.

    ***

    Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

    - Antoni García Lamolla: El 24 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquestaèpoca coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García Lamolla va morir el 13 gener de 1981 a Dreux (Centre, França). El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

    ***

    José Barroso i sa companya Celestina Preciado en una manifestació del Primer de Maig

    - José Barroso: El 24 de juny de 1929 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista José Barroso. Sa mare va morir quan ell tenia vuit mesos i son pare quan tenia tres anys, per la qual cosa va acabar en un hospici de monges. Com que no el van aconseguir adoctrinar, el van treure als 11 anys i va començar a treballar en la construcció, malgrat sos avis materns eren hisendats, però havien desheretat sa mare quan es va casar amb un electricista. Les tardes feia classes a Acció Catòlica. Després de la mili a Canàries, va tornar a la construcció. A començaments dels anys seixanta va començar les mobilitzacions per la millora de les condicions laborals sindicat en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va participar activament en la vaga de la construcció, que va durar 55 dies, i en la qual van participar més de set mil obrers. Com que la Unió General de Treballadors (UGT) i Comissions Obreres (CCOO) van signar un mal conveni, la CNT va continuar amb les mobilitzacions i juntament amb altres militants es va tancar a l'església de San Juan. Actualment encara participa activament en els actes de la Regional Extremenya de la CNT, juntament amb sa companya Celestina Preciado.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de la mort de Charles Gogomus apareguda en el periòdic tolosà "Le Midi Socialiste" del 27 de juny de 1915

    - Charles Gogumus: El 24 de juny de 1915 mor a París (França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. Havia nascut el 25 d'agost de 1873 a Dijon (Borgonya, França). D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Jean-Louis Pindy, en un retrat aparegut en "Le Réveil" (16-09-1922)

    - Jean-Louis Pindy:El 24 de juny de 1917 mor a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Havia nascut el 3 de juny de 1840 a Brest (Bretanya). Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per«incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica«Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina.

    ***

    Luigi Fabbri

    - Luigi Fabbri: El 24 de juny de 1935 mor a Montevideo (Uruguai) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Havia nascut el 23 de desembre de 1877 a Fabriano (Ancona, Itàlia) en una família acomodada. Va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdicL'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revistaIl Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els«plataformistes» russos refugiats a París --Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb unaúlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

    ***

    D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

    - Bartolomé Lorda Urbano: El 24 de juny de 1940 és executat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Havia nascut cap el 1900 a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de«sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer i de mecànic de màquines d'escriure. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de«tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria i després passà a la presó de Sevilla. Jutjat i condemnat, Bartolomé Lorda Urbano va ser executat --afusellat segons uns, garrotat segons uns altres-- el 24 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

    ***

    Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

    - Jean Cauvin: El 24 de juny de 1951 mor a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista Jean Achille Cauvin. Havia nascut el 9 de febrer de 1876 a Brest (Bretanya). Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).

    ***

    Foto policíaca d'Attilio Sassi

    - Attilio Sassi: El 24 de juny de 1957 mor a Roma (Itàlia) l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Havia nascut el 6 d'octubre de 1876 a Castel Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) en una modesta família bolonyesa. Son pare, analfabet, era militant internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani. Paleta de professió, en 1895 Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a Belo Horizonte i després a les mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i participà activament en l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola. Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de«rebel, mal educat, força intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia Coraluci, amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant els sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions amb Luigi Fabbri i Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare Cipriani» d'Imola. En aquestaèpoca col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo,La Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat per propaganda anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en 1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola, Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la«Setmana Roja» i formà part del comitè de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista, col·laborant enLa Voce Proletaria, Guerra di Classe i Volontà, i enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre sotmès a vigilància policíaca i empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a Florència, amb altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de 1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué, després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les mines per als miners», la jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un míting juntament amb Errico Malatesta i envià una carta al president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el Govern italià bloquegés el subministrament de paper per al diari anarquista milanès Umanità Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures condicions carceràries i sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult, però tres anys més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena que finalment va ser commutada per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això, sempre manifestà el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seuúltim discurs en el IV Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de Caviglia posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).

    Attilio Sassi (1876-1957)

    ***

    Luciano Farinelli

    - Luciano Farinelli: El 24 de juny de 1995 mor a Arcevia (Ancona, Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Luciano Farinelli. Havia nascut el 24 de setembre de 1931 a Ancona (Marques, Itàlia) en una família de llarga tradició llibertària --son pare es deia Ateo, de nom-- i cap al 1943 entrà a formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial, s'adherí al grup«Germinal» d'Ancona, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En aquestaèpoca col·laborà en el setmanari Umanità Nova, de la FAI, i en Seme Anarchico, i participà activament en les lluites a favor de la laïcitat dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958, publicà l'únic número de L'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari«Casa Malatesta». Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça del Papa d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965 s'oposà al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director del seuòrgan d'expressió, L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento, impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la«Setmana Roja» (1964 i 1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta (1982). Amic íntim de Giuseppe Pinelli, en morir, els seus arxius --que inclou el del periòdic L'Internazionale-- van ser donats al«Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.
    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Aquest dijous a les 20:00 hores sessió ordinària de l’AJUNTAMENT PLE a la Casa Consistorial. Podeu venir a la sala de plens de l’Ajuntament o  seguir-ho en directe a Radio Pollença al 107.9 FM o a internet;www.radiopollença.net. Al nostre perfil de facebook podreu seguir el resultat de les votacions i a aquest mateix bloc publicarem un resultat i primera valoració del mateix.

     

    Ordre del dia de la sessió:

    1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió ordinària celebrada dia 26 de març de 2013.

    2.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió extraordinària celebrada dia 7 de juny de 2013.

    3.- Pressa de possessió del Sr. Francisco Javier Barba Martín del càrrec de regidor d’aquest Ajuntament.

    Presa de possessió del regidor del PSOE que sustitueix a na Mª del Mar.

    4.- Resolució d’al·legacions i aprovació definitiva, si procedeix, de l’expedient de  desafectació parcial de l’edifici del centre de dia de Pollença.

    Només s’ha presentat una al·legació; l'edifici no està a l'inventari de bens municipal, cal recordar que aquest  està aturat des de 1989. Precisament una de les nostres peticions, que va ser acceptada, a la negociació dels pressuposts del 2013 va ser posar una partida per realitzar aquest inventari de bens i que posar una partida. L’al·legació es rebutja amb un  informe de la Secretària (podeu llegir l’informe).

    5.- Aprovació, si procedeix, de la imposició i ordenació de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació de serveis assistencials Patronat municipal Residència Social Santo Domingo.

    A la passada legislatura ja es va fer un esborrany que no va arribar mai al ple. Ara es demana aquesta ordenança per l'ampliació de la Residència. S'han calculat els costs de  les 27 places que hi ha ara. (amb la Residència nova seran 37 places) i i la mitjana dels costs actuals són en torn a 1800 euros mensuals per a les persones depenents. En aquest moment els residents paguen un 80% de la pensió i la resta dels doblers són pagats per l’Ajuntament. En aquest moment es proposa que els residents facin un reconeixement de deutes i  si no tenen cap bé són places concertades per l'Ajuntament però si tenen béns haurien de pagar la plaça completa.

    - Ordenança Fiscal.

    - Memòria econòmica.

    - Informe Intervenció.

    6.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual de l’ordenança reguladora del preu públic per assistència als concerts Festival internacional de Música de Pollença.

    L'any passat es van ingressar per aquest concepte 69.000 euros sobre 140.000 euros pressupostats. La proposta és reduir els preus un 30% que després caldria arrodonir amb  quatre categories de concerts i tres categories de tarifes proposades per la direcció artística. També proposen que el ple delegui l’aprovació de futures ordenances a la Junta de Govern.

    Com us vam comentar a aquest punt va haver un bon debat al ple ja que el batle segueix actuant de forma irracional i autoritària,d’esquenes al ple; passat fins ara de tot el que l'haviam demanat des de l'oposició (excepte CiU). Li vam demanar  conèixer abans el programa del Festival per saber de què fixam els preus i ens va dir que el faria després del ple! A més a més a la premsa ja s’ha anunciat part del programa i s’ha doant per aprovat aquest punt.

    - Ordenança.

    - Estudi econòmic.

    - Informe Intervenció.

    7.- Ratificació, si procedeix, de la resolució de Batlia núm. 433 de dia 31 de maig de 2013

    Nomenament de Procurador i lletrat per un recurs de cassació contra la Sentència del Tribunal Superior de Justícia, a partir del Contenciós de Masampe, que ha suposat l' anul·lació de  l'adaptació del Pla General al POOT (Pla d'ordenació de l'oferta turística) a Formentor.

    8.- Moció d’Alternativa, PSOE, PSM i Esquerra en contra de l’avantprojecte de llei per a la racionalització i la sostenibilitat de l’administració local (veure moció)

    Presentam aquesta moció contra una reforma que és un pas més en l'ofensiva neoliberal del PP que vol disminuir el sector públic a la seva mínima expressió, desmantellant aquelles estructures que no resulten econòmicament rendibles i disposant el trasllat a mans privades, de totes aquelles que resulten rentables a interessos econòmics.

    9.- Moció d’Esquerra i PSM sobre l’exercici de la sobirania fiscal a l’Ajuntament de Pollença (veure moció)

    La Moció segueix la línia de les mocions presentades a Catalunya i insta a l’Ajuntament a exercir la Sobirania Fiscal i ingressar els seus pagaments a L’Agència Tributària de de les Illes Balears que després l’enviaria a l'Agencia Tributària espanyola.

    10.- Moció presentada per PSM. CiU, Lliga, Alternativa i PSOE de rebuig a la implantació obligatòria del decret sobre el tractament integrat de llengües TIL als centres educatius. (veure article).

    El Decret del tractament integrat de les llengües (TIL) s'ha fet sense escoltar als professionals i amb un calendari d’aplicació totalment inassolible, ja que en el fons no és més que un decret absurd i sense sentit al qual només s'intenta amagar un atac contra el català darrera el trilingüisme.

    11.- Propostes/Mocions d’urgència

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació/ Dació de comptes de Batlia

    2.- Precs i preguntes.”

    Cal contestar les preguntes que vam presentar al passat ple.

    Demà acte multitudinari per difondre i informar sobre la vaga indefinida d'educació. Dimecres  a les 17:30h a Manacor, al Teatre Municipal. Que tot això sigui un èxit només depèn de nosaltres!!

     

     

     

     


    0 0

    Aquest és l'odre del dia del Ple. Encara ens podeu fer arribar les vostres propostes pels precs i preguntes i les farem l'equip de govern:

     

     

     

     

     

     


    0 0

    1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

    "El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

    "En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


    Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

    Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

    El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

    Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

    'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

    En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

    Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

    I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

    Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 06/25/13--22:28: DIETARI 1
  • Al matí he pogut assistir en representació del PSIB-PSOE, al Fòrum Ràdio Mallorca, avui hi havia en Jaume Font, president de Proposta per Les Illes. Ha avançat moltes de les propostes que a poc a poc van comentant, no entrarem aquí al detall, sí que vull valorar molt positivament el tarannà dialogant que ha volgut deixar ben clar, l'experiència em diu que amb en Jaume Font es poden arribar a acords, encara que siguin puntuals, tal com vàrem poder comprovar a Consell de Mallorca la legislatura passada.

    Treballam en les propostes de nous plenaris extraordinaris, ara ja sabem que el Govern forçarà la convocatòria de dos o tres plenaris extraordinaris per aprovar lleis que han quedat pendents (molt bé, així ho havíem demanat noltros), i validar una sèrie de decrets-llei (molt malament, seguir governant per decret-llei condueix a eliminar transparència, debat polític, i de vegades fa que el Govern faci autèntics nyaps amb aquesta mala costum de governar per decret-llei).

    Per la nostra part seguirem reivindicant que no basta amb convocar Plens del Parlament per tal que el Govern pugui acabar les feines que no ha fet durant el curs, com els mals estudiants, si em permeteu la comaprança, però un Parlament no és només una oficina de convalidació de decrets del Govern, és sobretot la casa de al sobirania del poble, i la meitat del poble té la seva veu a través dels diputats, dels representants electes, de l'oposició. Per tant, la feina del Parlament és coixa si no s'accepta que l'oposició pugui exercir el seu dret estatutari, ans constitucional, a fer la tasca de control i fiscalització de l'acció del Govern. Que el PP s'hi negui només demostrarà la covardia política del Govern i del partit que li dóna suport, poc oberts o ben tancats al diàleg i al·lèrgics a la crítica.

    Una cita per acabar el primer dietari d'estiu: "Hi ha gent que no vol que s’escrigui, es parli o es pensi en català, són els mateixos que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi" Ovidi Montllor.
        


    0 0

    RENOVETEC ha puesto en marcha una nueva web gratuita con abundante información técnica dedicada a la INGENIERÍA DEL MANTENIMIENTO:


    http://www.ingenieriadelmantenimiento.com

    Esta nueva web está dedicada al mantenimiento de instalaciones y a las técnicas a emplear para conseguir los objetivos de disponibilidad, fiabilidad, larga vida útil y cumplimiento de un presupuesto óptimo de explotación. 

    La web no requiere registro ni la aportación de ningún dato personal o profesional. La web está estructurada en diferentes temas, todos ellos son de interés para los profesionales dedicados al mantenimiento que buscan ir más allá de la reparación urgente de averías:

    - Organigramas y descripción de puestos de trabajo
    - El plan de mantenimiento y su elaboración
    - Planes de mantenimiento basados en instrucciones de fabricantes
    - Planes de mantenimiento basados en protocolos
    - Planes de mantenimiento basados en R.C.M.
    - Requerimientos legales de mantenimiento: normativa de aplicación y obligaciones
    - Técnicas de mantenimiento predictivo
    - El mantenimiento correctivo y su gestión: análisis de averías, gestión de prioridades, organización de la reparación
    - Selección y gestión del repuesto: criterios de selección del stock de repuesto, presupuesto en repuestos, almacenes y su gestión, etc. 
    - Herramientas y medios técnicos necesarios: descripción de las herramientas más habituales en mantenimiento, con listados por especialidades
    - Indicadores e informes de mantenimiento
    - La gestión del mantenimiento asistida por ordenador (GMAO)
    - El presupuesto de mantenimiento
    - Auditorias de mantenimiento
    - La evaluación técnica de instalaciones

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.


    0 0

    [25/06] «La Tribune Libre» -«Tierra y Libertad» - Assassinat Valentín González - Dorado - Piqueras - Cano - Stirner - Fontes - Humbert - Marcos - Lisbona

    Anarcoefemèrides del 25 de juny

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Tribune Libre"

    - Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de 1896 surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer número del setmanari La Tribune Libre. Organe hebdomadaire des travailleurs de langue française. A partir del 17 de novembre de 1898 portarà el subtítol «Òrgan socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va ser Louis Goaziou i Joseph Godissart s'encarregà de l'administració econòmica i de gestionar els anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts d'articles es van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond Bachmann,Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont, Victor Compas, Édouard David, Robert Depalme, Fernand Després (A. Desbois), Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston Dubois-Desaulle, A. Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier, Emma Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore Jean, Jean Julien, Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco Saverio Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules Quasimont,Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per lliuraments el fulletó Souvenirs d'un communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180 números, l'últim el 14 d'agost de 1900.

    ***

    Sempiterna capçalera de "Tierra y Libertad"

    - Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.

    ***

    Valentín González

    - Assassinat de Valentín González: El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València (País Valencià), durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la CNT, mor per l'impacte a boca de canó d'una pilota de goma al pit disparada per la policia el militant cenetista Valentín González Ramírez, de 20 anys. El fet es va produir quan un contingent d'uns cinquanta grisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on participava el jove. Son pare, també Valentí, de 48 anys, hi era present, estava afiliat a la CNT com son fill. Traslladat ràpidament a l'Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l'enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts.

    Enterrament de Valentín González (27-06-1979)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)

    - Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de La Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Son pare era caixer viatjant i sa mare mestressa. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per«auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes.

    Joaquina Dorado Pita

    Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

    ***

    Francisco Piqueras Cisuelo

    - Francisco Piqueras Cisuelo: El 25 de juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Piqueras Cisuelo. Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan  el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc.És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 a Barcelona (Catalunya). Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

    ***

    Genís Cano

    - Genís Cano: El 25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de«guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Caricatura d'Stirner realitzada de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892

    - Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya) i va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus,Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques --entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta èpocaL'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

    ***

    Martins Fontes

    - Martins Fontes:El 25 de juny de 1937 mor a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut comZezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Havia nascut el 23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias,Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella,Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

    ***

    Eugène Humbert

    - Eugène Humbert: El 25 de juny de 1944 mor a Amiens (Picardia, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean-Baptiste Humbert. Havia nascut el 6 de març de 1870 a Metz (Lorena, França). Descobreix de ben jove l'anarquisme i milita en el grup Liberté; des d'aleshores la policia el fitxarà com a«anarquista perillós». En 1896 s'instal·la a París i participa en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell anys, i va esdevenir l'administrador del seuòrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre l'afer Dreyfus. En 1908 coneixerà Jeanne Rigaudin, amb qui es casarà en 1924 i que col·laborarà en les seves publicacions. Perseverant en el vessant neomaltusià editarà a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération consciente --amb Sébastien Faure, Victor Méric, Fernand Kolney i Gabriel Giroud-- i més tard, en 1931, La Grande réforme. Quan esclata la Primera Guerra Mundial es refugia a Barcelona (Catalunya), on participa activament en la lluita contra la guerra, i serà un dels organitzadors del«Congrés Internacional contra la guerra» de Ferrol (Galícia) entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915. En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, és jutjat el 4 de maig de 1921 i condemnat l'endemà a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 és de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i «provocació d'avortament». Eugène serà finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuarà la seva tasca, alhora que comença a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En 1928 va dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la«Lliga mundial per la reforma sexual». Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que castigava els militants neomaltusians condemnant-los per avortaments provocats. En aquestaèpoca va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre de l'oficina de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur. Declarada la guerra de 1939, deixa París i amb Jeanne marxen a Lisieux amb sa filla. Aleshores és condemnat l'11 de març de 1943 pel Tribunal Correccional de Vervins a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista. Purga la pena a Amiens, però, malalt, és traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Cartell de Gallo per a la CNT-AIT d'Extremadura

    - Ambrosio Marcos González: El 25 de juny de 1983 mor a Mâcon (Borgonya, França) el militant anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Havia nascut en 1897 a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de SindicatsÚnics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó de Polier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat a Mâcon, va militar activament en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort.

    ***

    Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info]

    - Manuel Lisbona Celma: El 25 de juny de 1998 mor a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Havia nascut el 12 de desembre de 1917 a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent). Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània).

    Escriu-nos

    Actualització: 25-06-13


    0 0


    0 0

    Escribo este título sin conocer bien su contenido, Sé que Santiago Rusiñol (1861 - 1931) estuvo en Mallorca. La Wikipedia indica que fue en 1901 ("En 1901 fue a Mallorca con Joaquín Mir"). Es el único dato que indica en relación a Rusiñol y Mallorca. Aquí pintó y también escribió sobre la isla. Varias veces ha salido Rusiñol en esta bitácora (ver. Rusiñol en Alta mar), pero nunca he tratado de sus artículos en la prensa. Publicó en La Vanguardia y en un periódico satírico titulado La Esquella de la torratxa. En el primero lo hizo en Castellano y en el segundo en Catalán.

    En el año 1893, 16 de marzo, publica en La Vanguardia el primer artículo de una corta serie que tituló "Desde una isla" que comienza con un párrafo de Flaubert: "Yo sé de una isla cubierta de polvo de oro, de pájaros y de verdura":

    Desde una isla: El viaje

    «Yo sé de una isla (dice Mátho á Salammbó) cubierta de polvo de oro, de pájaros y de verdura. Sobre las montañas, grandes flores llenas de humeantes perfumes, se balancean como eternos incensarios; en los limoneros, más altos que los cedros, las serpientes color de leche hacen caer con los diamantes de su garganta, los frutos sobre la hierba; el aire es tan suave que no llega allí la muerte».

    La lectura de este pasaje de Flaubert, y la isla misteriosa de Julio Verne, habían hecho nacer en mi espíritu un deseo, una ambición, ó una locura: perderme en una isla, á todo precio: vagar en ella como uno de tantos robinsones como andan perdidos por el mundo, y solo conmigo mismo, ni leer los periódicos, ni estar al habla con las majaderías del mundo civilizado, ni tener que estar al corriente de los líos que se traen y se llevan los mortales, sobre la costra terrestre.

    Pero esto tenía para mí un inconveniente gravísimo. Yo deseaba una isla que no estuviera «rodeada de mar por todas partes»: una isla de la que uno pudiera volverse al estar cansado de ella, sin tener que correr sobre las olas; una isla de quita y pon, como quien dice, y esto, naturalmente, era imposible.

    Con todo, consulté el mapa máximo, ó sea el mapa mundi; lleguéme por aquellos medios quesos, hasta parajes poco menos que deshabitados, salté meridianos y ecuadores, y no encontrando nada á gusto, me dije: ya que no hay una isla sin la molestia del agua, me llegaré á la más próxima, que fama goza de hermosa y tiene hijos, que á más de sernos hermanos, son buenos y hospitalarios, según todas las crónicas que se han escrito ó recitado.

    Pensando esto me dirigí al vapor, que debía salir á las cuatro de la tarde. Era un vapor como otros muchos vapores que salen y entran del puerto, poniendo en movimiento todo el sistema de bolas de la torre de Montjuich; un vapor que calzaba un sin fin de toneladas; ancho de popa y más estrecho de proa, sereno, pretencioso, con su alta chimenea en el centro y su multitud de cuerdas, útiles la mayor parte y algunas decorativas. Á su bordo, á más de los pesajeros naturaíes á todo barco bien nacido, venían una banda de bohemios, con su carro lleno de harapos y mendrugos, su colección de chiquillos vestidos á lo desnudo, la madre dando el pecho á tres ó cuatro y el padre fumando sendas pipas de alquitrán con serrin de caoba y palo santo; venía un carrito con un niño contrahecho; venía el inglés de siempre, derecho como un poste al lado del timonero; venía la carga, el lastre y finalmente nosotros, que con una serenidad digna de más ó menos encomio, mirábamos la maniobra de largarnos, alineados á las barandas del buque y agitando los pañuelos, porque así se acostumbra en estos casos de despedida.

    El mar en tanto presentaba lo que se ha dado en llamar la mar de fondo. Agitadas las olas por otras olas que había sin duda en el fondo de las aguas, y por el viento que soplaba Sud-Oeste, ó sea en dirección contraria á nuestro intento, empezaba á imprimir al trasatlántico lo que, en mal hora también, se ha dado en llamar un suave balanceo. Ora subíamos por un lado y veíamos Barcelona alejándose y perdiendo el equilibrio; ora era Montjuich que se inclinaba con toda su artillería, ya las montañas perdían su graciosa silueta; ó bien la tierra á más de aquellas vueltas que da en calidad de planeta, daba otras que no eran de un gusto exquisito y que nos hacían perder la clara y extricta noción de toda geografía.

    Montserrat, por un momento nos hizo ver á donde estábamos, pero aquella crestería fue borrándose en el confín de las aguas, y ya sin nuestra montaña, á fuer de catalanes, nos sentimos un vacío.

    ¡Anochecía, y á nuestro alrededor no vimos más que mar y cielo! No vimos más que un cielo triste y un mar en danza, que sólo había visto pintado en los exvotos! Un equinoccio en perspectiva, un vaivén tan pronunciado, que no podía ser de buen agüero en aquellas circunstancias de no poder desembarcar á nuestro libre albedrío!

    Un momento, pensamos tirar aquellas botellas que tan buenos resultados dan á los náufragos de experiencia, con su papel rollado conteniendo las señas personales del individuo, la cédula, el pasaporte, y una moneda de cobre; pero no había ni una botella vacía y nadie era capaz de vaciarla en tan apurados trances. ¿Qué hacer? como dicen en las novelas. ¿Qué intentar? ¿Qué camino seguir? El más corto. ¿Qué resolver? Pues, ponernos pálidos, de una palidez de cera, é irnos desfilando hacia el camarote sin pérdida de momento.

    Así lo hicimos, y la cubierta antes tan animada, fue quedando desierta entre la augusta soledad de las malhadadas olas. Uno á uno fuimos bajando con cara patibularia, huyendo de la tormenta; los bohemios primero, ocultándose en los últimos pliegues sucios de su cariñoso carro; el del carrito luego, los continentales é isleños y todos, menos aquel inglés impertérrito, todos como castores fuimos entrando en el camarote, y subiendo en aquellas camas colocadas como tumbas de segunda.

    A poco de estar enterrados, oimos una campana que llamaba con lastimero sonido. Sin duda han tirado á alguien al mar para aligerar el barco, pensamos, ó quizás sea la señal de haber perdido el rumbo. Nada de eso, tocaban á comer, los grandísimos guasones. Como si alguien fuera capaz de echarse algo en el estómago, cuando todos hacíamos lo contrario. ¡Cómo si alguien comiera, en vísperas del naufragio! Decididamente, el mar tiene amarguísimas ironías, reflexioné, tomándome una taza de manzanilla y ocultándome entre las sábanas.

    Lo que entre ellas sentí, ayúdame á describirlo, oh, gran Neptuno! A veces, se me subían los pies á alturas inverosímiles, quedándome pies arriba como un gimnasta aguerrido; á veces, me incorporaba erguido.como los fantasmas del Roberto; ya nos sentíamos en un abismo, como si bajáramos al fondo de las aguas ó nos cargaban de lastre, ya subíamos, para caer más tarde en los abismos de las algas. No se conocía el equilibrio en aquella casa andante. La línea horizontal se perdía en un mar de confusiones, y hombres y objetos habíamos olvidado la noción de toda estabilidad, yendo sin ton ni son con desarreglo de físicas y geometrías.

    A todo esto el pistón de la máquina motriz, con una constancia digna de grandes elogios, seguía un compás ajustadísimo, terco é incansable; pero que nos volvia locos á fuerza de terquedad y precisión. Aquello era algo así como el péndulo regulador de aquel suplicio, el que llevaba la batuta del mareo, la mano oculta que luchaba con las olas para hacernos pagar los platos rotos en aquel terrible trance.

    Este llegó al colmo al entrar el sol en funciones. El agua saltaba por encima del navio, escalando casas ajenas y apartándose de los límites naturales, en vista de lo cual y preguntando el porqué de tal estruendo, me dijeron, gente que podía saberlo, que la propia dragonera estaba en el horizonte. Figúreme que esto sería un animal de muy mala catadura; un dragón gótico, un ídolo japonés con riquísimo traje de concha y gran surtido de uñas y colmillos; una patum marítima, ó la serpiente apocalíptica, que ven todos los años los balleneros, según cuentan los periódicos de los Estados Unidos; pero no fue nada de eso: era una isla, «rodeada también de mar»; una isla en persona, anunciándonos que estábamos cerca de tierra.

    ¡Con qué gozo vimos aquella tierra de Mallorca! Con qué ansiedad subimos á cubierta, calmado el mar quizás por ocultos temores. Entonces comprendimos la alegría de Colón, tan bien cantada por muchos en el centenario pasado! Entonces di por bien pagadas las promesas de naufragio y las realidades del mareo, en vista de aquella costa que apuntaba, y nos lanzamos á mirarla robando luz nuestros ojos para ver más panorama, y más belleza extendida allá en el fondo.

    Entrábamos en anchísima bahía. Una bahía de subidísimo azul, augusta, bañada de serenísimo cielo, y casi rodeada de isla, en justa correspondencia. El agua en ella, no parecía ser la misma que tan tenaz estuvo poco antes con nosotros. Aquí, en vez de la furia y malos modos, se encrespaba sólo para dar relieve á su masa, variedad á la monotonía y cambiantes de colores y reflejos, que recogía del aire, de las barcas de vela, y de la costa. Esta, á la entrada, se presentaba acantiílada. Grandes peñas bañándose, con ocre en la frente y calzados sus pies de musgo; pedruzcos surgiendo de entre las olas y éstas mojándolos de espuma, y retirándose á intervalos, para cubrirlos de nuevo. El vapor adelantaba de frente, siempre derecho á Palma, que ya se veía, á lo lejos, como una vibración luminosa. A la izquierda empezaban á surgir casitas blancas, medio ocultas entre guirnaldas de flores, de colores alegres, verde claro, azul celeste, violeta, ocres dorados y tintas de tersas suavidades; pequeños minaretes adelantándose sobre las peñas, azoteas bañadas á toda luz, pórticos y columnitas cobijados bajo un dosel de frisos, y coronado todo por las rojas paredes del castillo, cuyas torres almenadas, destacábanse sobre el celaje más intensamente azulado que se pinta en las regiones del cielo.

    Otra vez estábamos todos en aquella barandilla, excepto el impertérrito inglés, que no se movió un instante del lado del timonel. En vez de ir hacia la tierra, la tierra parecía que venia hacia nosotros, y orgullosos de tal recibimiento, la esperábamos confusos, para de un solo abrazo, abrazar toda la isla.

    Ya Palma estaba allí, tan cerca, que podíamos llegar á nado en caso de compromiso. La blanquísima ciudad, se agolpaba al rededor de inmensa catedral, que colocada sobre un alto promontorio presentábase con toda su majestad. Anchas paredes subían en grandes masas, pináculos las coronaban con góticas cresterías que el sol cuidaba de dibujar en delicadas y suavísimas sombras, y el oro mismo parecía brotar de aquellos muros, y evaporarse en la atmósfera en brillantes vibraciones. A sus corpulentas espaldas, un mundo de casas asomaban con millares de ventanas; infinitos campanarios brotaban de todos lados y en el fondo un sin número üe molinos, blancos como gabiotas, y como ellas cerca de la playa, movían sus grandes brazos, como ruedas de artificio de una fiesta luminosa.

    Por fin entramos en el mismísimo puerto. Un puerto rubio, si se puede decir así. Entre la isla y el barco pusieron una palanca, y por aquel estrecho paso, pasamos á este país hermoso.

    Santiago Rusiñol

    Palma de Mallorca

    Santiago Rusiñol: Desde una isla / El viaje (La Vanguardia, 16/03/1893)

    Internet es, entre otras varias cosas, una gigantesca biblioteca, muy desordenada. Posiblemente son los buscadores los robots que, como bibliotecarios, ordenan a nuestros ojos materiales que se encuentran en lugares distintos. Aún así, a veces la búsqueda de materiales no es satisfactoria. Recoger y reunir textos, a ser posible de Dominio Público, sobre la isla es una tarea que procuro ir haciendo. Pero hay algo importante. Esa tarea por sí misma no es suficiente ya que para acercarse a esos materiales se necesita un motor, lo que psicólogos y pedagogos llaman "motivación", pero también es conveniente una guía explicativa y amena; es decir: un maestro, la palabra que guía. ¿Dónde encontrarla?


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 7 | 8 | (Page 9) | 10 | 11 | .... | 465 | newer