Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 6 | 7 | (Page 8) | 9 | 10 | .... | 465 | newer

    0 0

    Tant la investigació com la creació literària són espais imprescindibles de reconstrucció de la memòria històrica i són necessaris -en contra del que hi ha gent que diu- per poder mirar lluny i anar cap endavant. La Guerra Civil segueix sent una qüestió actual. Vulguem o no vulguem. És actual en tant que memòria històrica viva, recuperada per escriptors i investigadors com en Miquel López Crespí i na Margalida Capellà i és actual també en tant que és l’expressió d’una realitat de domini polític i social, de caràcter estructural, que, si més no d’una manera parcial, segueix operativa. (Mateu Morro)


    MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ I LA NOVEL·LA HISTÒRICA A MALLORCA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


    Per Mateu Morro Marcé, historiador


    En Miquel López Crespí ha fet molta de feina per recuperar la nostra història a través de la literatura. La tasca que ha duit a terme com escriptor i periodista és enorme. La seva aportació constitueix una obra extensa, que abasta la prosa, la poesia i el teatre, i que toca d’una manera o de l’altra multitud de temes i moments del nostre passat i el nostre present. Ara, amb aquesta nova novel·la, torna tractar el tema de la guerra civil i la repressió que la va seguir, per reconstruir amb detall un moment de gran importància en la història del poble de Mallorca, una fita que ha condicionat generacions senceres de ciutadans, i que en certa manera ens segueix condicionant i és encara, més per desgràcia que per sort, una part del nostre present.

    Han passat molts d’anys de llavors ençà. Aviat farà vuitanta anys d’aquell terrible estiu de 1936, inclement i indecent no per la calor que sol fer el mes de juliol sinó per la inhumanitat que anava a lloure per camins i carreres. Quants de patiments, quants d’assassinats, quantes persones que varen veure la seva vida capgirada i totes les esperances trencades! Quina tremenda passa enrera a tots els nivells de la cultura, de la societat, de la política i de la vida!

    El cop va ser brutal i va deixar ferides pregones, però els anys, un darrera l’altre, van passant. En desaparèixer les persones que visqueren els fets desapareixen també els testimonis i, amb ells, la memòria viva de tot el que es va esdevenir. Per un altre cantó, la memòria del passat fa nosa i no és gaire fomentada des dels grans mitjans culturals, d’informació i de creació d’opinió. Per això, tasques com les de na Margalida Capellà, que amb el seu llibre “Dones republicanes” és la inspiradora directa de “Caterina Tarongí”, són d’un valor excepcional.



    La feina dels creadors també és important i, de fet, són molts els llibres escrits a Mallorca que tracten la Guerra Civil. Però pocs ho fan amb la profunditat i l’exigència de rigor amb què ho fa “Caterina Tarongí”, elegint a consciència els protagonistes entre la gent que tan sovint és oblidada per la història oficial. Miquel López se centra en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones, repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Sobre aquests tres eixos aixeca l’arquitectura de la novel·la.

    Tant la investigació com la creació literària són espais imprescindibles de reconstrucció de la memòria històrica i són necessaris -en contra del que hi ha gent que diu- per poder mirar lluny i anar cap endavant. La Guerra Civil segueix sent una qüestió actual. Vulguem o no vulguem. És actual en tant que memòria històrica viva, recuperada per escriptors i investigadors com en Miquel López Crespí i na Margalida Capellà i és actual també en tant que és l’expressió d’una realitat de domini polític i social, de caràcter estructural, que, si més no d’una manera parcial, segueix operativa.

    Fa uns anys pareixia que aquest era un tema tancat i es tenia la impressió que de cada cop tot allò de la Guerra Civil i la repressió se’ns feia més lluny. La transició deien que havia estat modèlica i, en teoria, basada en la reconciliació. En aparença s’havia passat pàgina. Tot això ha canviat d’ençà que la crisi econòmica ha posat en evidència la fragilitat de tantes coses que semblaven sòlides. Ara veim que ens pensàvem haver superat la història en positiu i que en realitat el que s’havia fet era amagar-la. Pareixia tot superat, quan de cop i volta se’ns fan evidents comportaments que reprodueixen els coneguts esquemes de la intolerància i la negació de la democràcia. La monarquia, l’estat centralista, el sistema financer, l’església, l’exèrcit... se’ns mostren en actituds que pareixien superades. Maneres de pensar i d’actuar que recorden la crispació obsedida dels enemics de la democràcia i la justícia tan ben reflectits a la novel·la d’en Miquel López.

    Els protagonistes de “Caterina Tarongí” estableixen un diàleg interior amb ells mateixos i, a la vegada, amb un món opressiu que els vol esclafar i que mai no els deixarà ser lliures. Amb una depurada tècnica narrativa l’autor aconsegueix recuperar la petita història d’unes persones dignes en un món que de cop esdevé més indigne i, mot a mot, ens va refent una part de la nostra memòria històrica. El discurs narratiu dóna, amb encert, protagonisme a les oblidades, als fugitius, als empresonats i als assassinats, en una novel·la oberta, que potser qualque dia, si a en Miquel li lleu, s’acabarà d’escriure.

    Miquel López Crespí fa que siguin els ulls de Caterina Tarongí els que copsin l’episodi que es descabdella a partir de juliol de 1936 i ens el mostrin des de la visió incrèdula d’una persona que mai hagués pogut imaginar que existís en el món tanta malvolença ni que es congriàs tanta enveja dins els cors de les persones, però que alhora té tota la lucidesa de qui té els peus ben fiters a la terra que estima.

    La història es repeteix amb un cert moviment cíclic. La terrible repressió de les persones d’esquerra, la tortura i assassinat de mallorquins condemnats per judaïtzants, expressen un pensament intolerant que nega el dret a qualsevol diferència i uns grups dominants disposats a fer tot el que sigui per mantenir els seus privilegis. Aquesta actitud, tan viva a hores d’ara en els grans mitjans de comunicació de la dreta espanyola, és la que nega el dret a decidir i que, ben al contrari, es replanteja recentralitzar l’estat autonòmic a la seva mesura. Estam davant unes elits molt geloses del seu predomini, que no tenen en absolut una cultura de la diversitat i que són refractàries a tota casta de pactes i concessions als “altres”: be siguin els sindicats, l’esquerra o les nacions diferents de l’espanyola o castellana.

    I d’això va aquest llibre que lliga els fets del segle XVII amb els del segle XX, amb habilitat i intel·ligència, teixint un discurs de llibertat i dignitat front a unes circumstàncies brutals. “Caterina Tarongí”, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

    Miquel López Crespí estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

    És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a “Caterina Tarongí”. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.

    Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

    Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

    Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

    Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint “Caterina Tarongí” hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai.


    0 0


    MÉS emplaça l'Ajuntament d'Inca a tenir cura dels parcs infantils del municipi. En aquest sentit, Andreu Caballero afirma que "ens han arribat nombroses queixes ciutadanes sobre la brutor i la manca de manteniment dels parcs, de la perillositat que suposa que alguns dels jocs infantils estiguin romputs o de la falta d'ombra a les instal·lacions que fan que siguin impracticables a l'estiu".

    Andreu Caballero apunta que "hi ha alguns parcs infantils presenten un estat de conservació lamentable, com és el cas del parc situat a les plaça Mallorca". El regidor de MÉS explica que "en aquest parc trobam que el paviment amortidor està desfet i, fins i tot, hi manquen algunes peces de cautxú. La brutor s'acumula en les ranures i també és fàcil trobar restes d'obres de les sales contigües de l'edifici de la plaça Mallorca, que també presenta un estat deplorable".

    El regidor de MÉS explica que, en major o menor mesura, aquesta situació es dóna també en altres parcs infantils de la ciutat. Andreu Caballero posa de manifest que "hi ha balancins, tobogans i altres accessoris romputs i que per això resulten perillosos per als infants, que poden fer-se mal emprant aquestes instal·lacions".

    Andreu Caballero també assegura haver recollit queixes sobre la manca de salubritat d'algunes d'aquests instal·lacions. El regidor de MÉS explica que "alguns pares m'han explicat que en les immediacions dels parcs infantils poden trobar-se assíduament excrements de ca, burilles de tabac i altres deixalles. En aquest sentit, els qui acumulen més queixes són els parcs de la plaça Illes Balears, Parc Europa i plaça Antoni Mateu". 

    El regidor de MÉS fa constar que "una altra dels problemes que trobam, sobretot ara que arriba l'època estival, és la manca d'ombra en aquests llocs, la qual cosa suposa que, a la pràctica, aquests espais de lleure són impracticables durant el dia".

    Finalment, Andreu Caballero convida l'equip de govern a planificar la instal·lació de nous parcs infantils a la ciutat. En aquest sentit, posa com a exemple zona de la Gran Via, on no hi ha cap parc infantil.


    0 0

    En diciembre de 1885, José María Quadrado (1819 - 1896) publica en Museo Balear un título algo original: "Caritat, Esperansa y Fé. Tres buenas obras de este año 1885". Título en dos lenguas que nombra las virtudes teologales en su primera parte y que anuncia tres obras en su segunda. Las tres obras a las que se refiere, publicadas en 1885, son "Caritat" de Verdaguer, el "Llibret de versos" de Llorente y "Poesies" de Costa y Llobera. Recojo las páginas referidas al libro de Costa

    De vida íntima, en acentuado contraste con el anterior, es casi todo el tercer libro; y no otra cosa podía aguardarse de quien, retraído en la casa paterna y en posesión de amenas y semi-vírgenes soledades, ha pasado lejos del mundo lo mas de su florida primavera, dividido su tiempo entre la piedad y el estudio, y acaba de abandonarlo todo, familia, posición y gloria, si no harto difundida, alta al nivel de los mas insignes poetas españoles, á fin de prepararse con mas serios estudios en Roma á entrar en otra clase de retiro. No levantaré del velo que encubre á la modestísima persona, sino lo indispensable de todo punto para hacer comprender al eminente escritor; antes bien la común patria, el recíproco afecto, mis esperanzas puestas en él desde su tierna infancia, el cordial é incesante trato con su dignísima parentela, son para mí otros tantos motivos de reserva y de templanza en su justo elogio.

    Dios y la naturaleza son los objetos casi exclusivos de la lira de Miguel Costa; ¿qué estraño pues, que derivados de las mas puras fuentes corran tan límpidos y abundantes y sonoros aquellos raudales de poesía? A doce años atrás se remontan, según la fecha que al pié llevan, sus mas antiguas composiciones, y habida en cuenta la precocidad de su talento, indican haber brotado todas en plena juventud. Y sin embargo, ni una huella de combate, ni la menor señal se advierte de borrasca de las que se consideran frecuentes y poco menos que necesarias en semejante estación; ni una nube siquiera en el trasparente cielo, ni una nota discordante en las compasadas armonías del alma: todo á pesar, ó mas bien por efecto del poder de la mente, de la fuerza de la voluntad, del calor del corazón, que mejor se manifiestan por la firmeza, por la paz, por la serenidad, por el equilibrio, que por la lucha y furor de los desconcertados elementos. Dígase luego si es capricho mío imponer el título de fé á la expresión homogénea de tan profundas é inconmovibles convicciones.

    Tanto si se ocupan del mundo exterior como del mundo de su alma, al Criador van á parar generalmente las poesías de Costa. En la Vall, deliciosa como son las de su tierra, alcanza «alientos de otra existencia, esencia maravillosa que dona 'l viu conort y l' anyoransa:» al abril de la Primavera halla muy superior el abril de un corazón «que cree, espera y ama:» en la clarísima Diada de juny vé «ensancharse el corazón de la tierra:» envía arriba, muy arriba, en su Cansó los perfumes del alma, como los perfumes de la flor que en ella no se detienen, tomando el vuelo ácia la región de la luz y de las nubecillas de oro. Marina y Nocturn despiertan sus aspiraciones á lo infinito: el Claper, envuelto en impenetrables sombras, le ofrece, puesto que en él «ya no anda el tiempo,» el mejor punto de partida para la eternidad: el Pí de Formentor, que todavía admiran muchos por su obra maestra, le enseña, como símbolo del alma fuerte, «á luchar constante, á vencer, á reinar sobre la altura, á alimentarse y vivir de cielo y de pura luz.» Temporal, grandiosamente descrito, se le presenta en su transfiguración sublime, esculpiendo la escarpada costa como artista inspirado por Dios. Feliz poeta, que tan deliciosos paisages y tan incomparable naturaleza ha tenido delante á todas horas por espectáculo y modelo! pero feliz también Pollensa, cuyas dentelladas sierras y graciosos senos se reflejan en la fantasía de aquel hijo suyo, como en tranquilo lago, con un encanto superior á la misma realidad, levantando sentimientos y produciendo obras, á cuya fama inmortal merecerán un día asociarse!

    Bien mirado, las altas dotes literarias que distinguen al joven vate, aquellas formas escultóricas, aquella precisión y tersura de estilo, aquella sobriedad de imágenes, aquella diafanidad de expresión, aquella melodiosa y natural fluidez de versos, no muy comunes por desgracia en la nueva escuela, mas aficionada de lo debido á estridentes sones y al barroquismo de conceptos y palabras, corresponden á las prendas morales del autor, á sus procedimientos intelectuales, á la índole de sus ideas y á la elección de los asuntos. La generalidad aplaude y envidia los efectos, sin acertar con la causa principal, y acaso sin convenir con el que se la señala. Las poesías sujetivas de Costa, si pueden así llamarse las elevaciones de su espíritu á Dios, llevan el mismo sello que las descriptivas. ¡Con qué entusiasmo Demunt l' altura entona «el himno sagrado del amor, y extiende sus brazos para abrazar el universo!» ¡Con qué puro transporte celebra su advenimiento á la Juventut, sintiendo indefinidos anhelos é íntimas fuerzas que le empujan adelante, pidiendo sin embargo «que en la vida nueva no le abandone la santa luz del ideal y que le haga sombra en los ardores del día el recuerdo de los años de inocencia!» Su corazón presiente un vergel ignorado, solo conocido del cielo, en cuyas aguas bajan á mirarse los ángeles, y pide alas á las palomas para volar á él... cuando el Reculliment se lo muestra «dentro de su propio espíritu.» Esta vida ascética verdaderamente cuenta sus horas de Sequedat, de Defalliment; pero un minuto solo de la inefable dicha, bosquejada en De matí con la pluma de S. Juan de la Cruz, vale un siglo de penas humanas, es la anticipación del paraíso sobre la tierra.

    Hay pensamientos sueltos, comparaciones luminosas que valen por sí solas una poesía; capullos entreabiertos, ráfagas brillantes que dejan un rastro de perfume y de luz indelebles. Y el mismo autor explica el Per qué del encanto de esos capullos, de esas ráfagas, de esas auroras, de esas gracias infantiles, superior á lo que en su respectiva línea se completa; «porque el valle de dolor, responde, no es lugar de cosas acabadas.» — «Vivió, murió, dice el Epitafi; las lágrimas de ignorados padecimientos, como gotas de agua infiltradas en la roca, labran esas ocultas maravillas que se reserva para templo suyo el Omnipotente.»—«Lágrimas y lumbre ideal, añade la Comparansa, lo mismo que luz y lluvia en las nubes, hacen resplandecer el arco iris en las almas.»—Fé y dupte se le representan en la paloma que vuela por la altura y en el gavilán que la acosa; deplora un ángel el lastimoso poder del mal, y contesta la voz del Infinito: «no hay paloma que haciéndole frente no pueda volverse un águila.»—Trazar la línea entre bienes y males, entre penas y alegrías del mundo, le parece tan vano empeño como el de un niño que corre Ran de mar para deslindar la arena que bañan las olas de la que dejan enjuta.—Dos suspirs cruzan en el hogar la niña y la abuela y se preguntan mutuamente la causa; ninguna contesta, y ambas se guardan su secreto creyéndolo ignorado de la otra.—Amor de patria leeréis en el índice, y lo buscareis esperando robustas y sentidas estrofas; pero ¿pudieran decir mas que sus sencillos doce versos con el ramito de romero que el viajante besa rezando cada noche, y que estrecha aun su mano al arrojar las olas el cadáver?

    No siempre canta solitario el joven Costa: se asocia una que otra vez á reuniones y fiestas, vá en romería á los santuarios, dicta á los peregrinos de Lluch inspirada canción, contribuye con preciosa piedra á la corona poética de la veneranda imagen, paga rico Tributo á la de la Virgen de Montserrat enlazando sus excelencias con las glorias mallorquínas. Y á las principales de la isla, es decir á los tres bienaventurados que la ilustran, no podía menos de rendir homenaje: sencillo y delicado á sor Catalina Tomás en la fiesta de su tercer centenario, recorriendo á la vez las campiñas de Valldemosa y la historia de la santa doncella; tierno y devoto al humilde portero Alonso Rodríguez, siguiéndole por la áspera cuesta de Bellver al sitio consagrado por la aparición de la Virgen; levantado, sublime, al inmortal Raimundo Lull en el sexto centenario de la fundación de Miramar, himno único que conozco á la altura de aquel gigante. Para la Patrona de su pueblo ha reservado el fiel pollensín un romancerillo nada menos, que refiere en diez partes con sabor legendario la historia del Puig, las luces misteriosas, el hallazgo de la antigua efigie, la fundación y el abandono del convento, su reconstrucción como hospedería y su fiesta popular.

    Ahora me apercibo de que no he sabido prescindir de fijarme una por una en las flores todas del precioso ramo; y ya no he de permitirme una omisión injusta respecto de La primera llágrima, vertida por nuestros primeros padres en su errante jornada por el aridecido mundo, y presentada ante el Altísimo de quien obtiene el decreto de Redención; de la Font, fatal espejo de la doncella que contemplando su hermosura siente inflamársele la ambición; de la Corona de semprevives, lanzada á un torrente para escarnio de la duración de los afectos humanos, mientras brillan en los astros del cielo las verdaderas siemprevivas. Tampoco he de callar, por vía de cita siquiera, tres felicitaciones: una en soneto á D. Mariano Aguiló por su edición del libro de la órden de caballería de Ramon Lull, otra á un recien ordenado sacerdote, y la tercera á mosen Verdaguer por sus místicos idilios, á los cuales añade uno mas con su enhorabuena.

    Dos poesías he guardado para el remate, á fin de que subiera el encomio de ellas á proporción de la preeminencia que les atribuyo; pero renuncio ya á juzgarlas. La admiración y entusiasmo que siento por el Harpa, se salen fuera de los límites de la crítica, por mas que no tema razonarlo sólidamente: ninguna otra en el género fantástico, española ó estrangera, culta ó popular, me ha impresionado jamás tan vivamente; ninguna simboliza con tan vaga y solemne y melancólica magestad la resurrección de nuestra habla antigua, coetánea de la gloriosa monarquía de Aragón. La otra, Tenebres, la entrego al lector para que por sí mismo saboree y califique el bíblico cuadro de la desoladora noche, en que hoy se agita el siglo descreído, y que una tenue lámpara es capaz de esclarecer para el verdadero sabio.

    TENEBRES

    Vaig veure 'l mon dels pobles. Y per la volta.blava
    reinavan les tenebres d'una suprema nit:
    d' horror ó d' esperansa la terra tremolava,
    d' afany jamay sentit.

    Una remor inmensa, creixent, tempestuosa,
    dins l' ombra s' escampava pe 'ls quatre vents del cel;
    casi engrunant la terra, s' alsava portentosa
    com una gran Babel.

    Y la Babel creixia, creixia... jamay plencs
    ses portes n' engolian de temples y palaus!
    Del llamp era senyora, y omplia de cadenes
    los elements esclaus.

    «Llum! llum!» deyan los pobles, ab ares qu' estallavan,
    inmenses foguerades alsant dins la Babel;
    mes ay! ab la fumassa los astres s' amagavan,
    y era mes negre el cel.

    Uns sabis caminavan dins l' ombra, sense guia,
    cercant lo gran misteri per l' ampla llibertat;
    pero el llumet que duyan no mes los aclaria
    fragments de veritat.

    Uns altres escoltavan les veus de la natura,
    lo que l' abisme parla poema may escrit;
    y suspirant míravan alguna estrella pura
    fugir á dins la nit...

    Á voltes, repentina, muntar los pobles véyan
    la resplandor fantástica d' una auba boreal:
    vé 'l dia! tots cridavan, vé 'l dia! y quant ho déyan,
    tornava nit mortal.

    D'un temple solitari parlava la campana:
    «oh cors! la térra es fosca, lo cel inmens y clar...
    oh cors! jo sé l'estrella d'aquesta vida humana,
    la llantia del altar!»

    Y la remor dels pobles mes forta reprenia,
    y 'l sò casi apagava del bronzo benehit...
    Llavors dins la foscura clamá l'ánima mía:
    «oh Llum! negra es la nit!»

    Tot sol entrí en el temple. La llantia del sagrari
    la fosca feya veure de la deserta nau.
    Poruch mon cor batia; mes l' Angel del santuari
    me dá son bés de pau.

    ¡Oh Deu! allá, en l' augusta quietut del Tabernacle,
    devant mon cor brillaren Be, Veritat y Amor...
    ¡Oh Deu! allá 'l silenci parlá com un oracle,
    ¡la fosca era claror!

    Falta, para completar el concepto de nuestro gran poeta, la publicación del caudal que ya tiene de poesías castellanas, que no han de poner menos alto su nombre en el Parnaso central de España; y hasta en el volumen que acabo de examinar, falta con otras varias la oda á Horacio, que Menendez Pelayo calificó de inspiración la mas alta de Horacianismo en la literatura catalana. Otra cosa falta, y la diré, para clave de sus obras, y es la última que ha... no escrito... sino realizado. Gran dicha y merced del cielo es concebir tales aspiraciones, mayor formularlas en tales versos, suprema traducirlas prácticamente en actos. La dicha para él es grande, la lección para el mundo elocuentísima y sublime. Esperemos, sin embargo, que no le sea aceptada la generosa renuncia por lo tocante á la gloria literaria, y que se la merezcan todavía doblada en su segundo retiro frutos mas copiosos y excelsos de su espíritu privilegiado.

    José María Qüadrado.


    0 0

    [19/06] Primer Congrés Obrer Espanyol - Grup d'Estudis Socials - Bonafoux - Salcedo - De Guzmán - Adão - Torremocha - Fléchine - Boltaina - Duke - Arrieta - Gobbi

    Anarcoefemèrides del 19 de juny

    Esdeveniments

    Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

    - Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol --majoritàriament catalanes i andaluses--, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur,és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional --els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora,Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelonaés, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

    ***

    Capçalera de "La Bataille Syndicaliste"

    - Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoist Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Luis Bonafoux y Quintero

    - Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Luis Bonafoux y Quintero, també conegut com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Fill d'un comerciant francès i d'una veneçolana, lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials --publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»--, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo,El Mundo Moderno, El País,El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción,¡Despertad!, Franternidad,Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta,«mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacarGotas de sangre: crímenes y criminales,Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909),Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 --algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918-- a Londres (Anglaterra).

    Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

    ***

    Florentino Salcedo Abascal

    - Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

    ***

    Foto d'Eduardo de Guzmán Espinosa de la seva cartilla militar

    - Eduardo de Guzmán Espinosa:El 19 de juny de 1909 neix a Villada (Palència, Castella, Espanya) l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán Espinosa. Als 10 anys s'instal·la amb sa família al barri madrileny d'Atocha. Va compaginar els seus estudis amb col·laboracions en diversos periòdics, com ara Diario del Pueblo, i va fer de negre en agències i en revistes. Va ser redactor en cap de La Tierra (1930) per al qual va realitzar dos famosos reportatges durant cinc anys: sobre Casas Viejas i sobre l'assassinat de Hildegart. En 1935 va passar a la redacció de La Libertad, on ja treballava son germàÁngel, fins a començaments de la guerra que va marxar a la redacció del CNT i a la de Frente Libertario. Adscrit a la CNT per influència de Orobón Fernández, el gener de 1937 va assumir la direcció de Castilla Libre, portaveu de la CNT del Centre, que va mantenir fins el final de la contesa --últim número de 28 de març. Detingut a Alacant l'1 d'abril de 1939, va conèixer els camps de concentració (Los Almendros i Albatera, Alacant) i la presó de Yeserías (Madrid). Va ser condemnat a mort el 18 de gener de 1940 --el mateix tribunal que va condemnar Miguel Hernández--, indultat el maig de 1941 --gràcies «a la virtut i a la decisió generosa i cristiana del Caudilllo»-- i alliberat en 1948. Sembla que des de la presó va ser membre del Comitè Nacional de Manuel Amil en 1944 --segons Pastor Sevilla va arribar a ser secretari general-- i que l'any següent es va oferir a la CNT per redactar un estudi sobre la repressió franquista. Després del seu alliberament va viure durant vint anys de traduccions, reportatges, crítiques taurines, contes, guions de cinema i escrivint literatura de consum --no menys de cent novel·letes policíaques (col·lecció FBI) i quatre-centes de l'oest publicades sota pseudònim: Eddie Thorny, Edward Goodman, Richard Jackson, Anthony Lancaster i Charles G. Brawn--, encara que patint la repressió, ja que va ser tancat un any a la presó d'Oviedo en 1951 acusat d'espionatge. En 1953 es va casar amb Carmen Bueno. En 1965 es va alinear amb el cincpuntisme. Des de 1969 va treballar per a l'agència mexicana de notícies i va col·laborar en prestigioses publicacions del moment (Índice, Tiempo de Historia, Triunfo). Va ser rehabilitat com a periodista en 1978 amb Ángel María de Lera i Abraham Guillén i inicià un període d'intensa tasca com a escriptor amb notable èxit i també com a conferenciant. De gran erudició, va ser un expert en qüestions taurines. Durant els últims anys de sa vida va presidir la Fundació Salvador Seguí. Ha estat redactor d'Historia Libertaria, col·laborador de Castilla Libre --director durant els trenta i els setanta--, La Hora de Mañana,Índice, Polémica,Tiempo de Historia, Tierra y Libertad de Mèxic, Triunfo, etc. També va participar en la Historia d'Abad de Santillán en fascicles. És autor, a part de la massa de novel·letes assenyalades --entre les que recordem Bill el salvaje,De cebo una mujer, Duelo de gigantes, La epopeya del oeste, Esto es gansterismo, John el audaz, Manos sucias, Me casé con una bruja, Muerte robada, ¡Pánico!,El pistolero, Sucedio mañana--, de Sevilla la trágica (Madrid, 1932), La España trágica (Madrid, 1932), 24 hores (Madrid, 1936), El confidente (Madrid, 1937), Teodora Mora (Madrid, 1938), Vida y lección de Anselmo Lorenzo (Madrid, 1938), Madrid rojo y negro. Milicias confederales (Barcelona, 1938), Aurora de sangre (Madrid, 1972), 1930: Historia política de un año decisivo (Madrid, 1973), La muerte de la esperanza (Madrid, 1973), Vida y muerte de Hildegart (Madrid, 1973; portada al cinema per Fernando Fernán-Gómez en 1977), El año de la victoria (Madrid, 1974; guardonada en 1975 amb el Premi Internacional de la Premsa), España entre la Dictadura y la Democracia (Madrid, 1976), Nosotros los asesinos (Madrid, 1976), La segunda República fue así (Barcelona, 1977), Historias de la prensa (Madrid, 1982). Eduardo de Guzmán Espinosa va morir el 25 de juliol de 1991 a l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid (Espanya) víctima d'una malaltia cardíaca.


    ***

    Luísa Adão

    - Luísa Adão: El 19 de juny de 1914 neix la infermera i militant anarquista portuguesa Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Llibertària des dels 16 anys, va compartir vida i lluites amb el conegut militant anarquista lisboeta Acácio Tomás de Aquino. Luísa Adão va morir el 8 de febrer de 1999, dos mesos després que son company.

    ***

    José Torremocha Arias

    - José Torremocha Arias: El 19 de juny de 1919 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Fill d'un pagès conseqüent, des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla --estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas--, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir --la gairebé desaparició de la CNT-- no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 a Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la ciència.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Senya Fléchine (ca. 1927)

    - Senya Fléchine: El 19 de juny de 1981 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). Havia nascut el 19 de desembre de 1894 a Achtyrka (Sumy, Ucraïna) en una família jueva. En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el«fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie. L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

    ***

    Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

    - Justo Boltaina Dolz: El 19 de juny de 1991 mor a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Justo Boltaina Dolz. Havia nascut en 1906 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball, fou empresonat arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Aragó. Durant la Guerra Civil fou milicià en la Columna Durruti fins al final de la contesa. Exiliat a França, continuà militant en la CNT de L'Avelanet fins a la seva mort.

    ***

    Quatre anarquistes. D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)

    - Jas H. Duke: El 19 de juny de 1992 mor a Melbourne (Victòria, Austràlia) el poeta anarquista James Herriott Duke, conegut com Jas Duke o Jim Duke. Havia nascut en 1939 a Ballarat (Vitòria, Austràlia). Sos pares eren dos mestres d'escola descendents d'escocesos i d'irlandesos. En els anys cinquanta sa família es traslladà a Melbourne (Victòria, Austràlia). Gran aficionat als escacs, treballà principalment com a dibuixant i auxiliar de laboratori del Departament d'Abastaments. A partir dels anys seixanta es declarà anarquista. Ressentit per la política australiana, marxà primer als Estats Units i després a Anglaterra. A Londres entrà en contacte amb el grup de Freedom Press i va fer especial amistat amb Albert Meltzer. Amb un altre australià, Ted Kavanagh, muntà la llibreria Wooden Shoe, però finalment hagué de tancar perquè el negoci no resultà rendible. Molt influenciat pel moviment dadaista, especialment pels collages de Kurt Schwitters i per Raoul Hausmann, va escriure el pamflet Dadaism, publicat per Coptic Press. Amb sa companya, l'alemanya Anna Blume, i Kavanagh, s'instal·là a Brighton (East Sussex, Anglaterra). La relació acabà en un trio amorós, però finalment Blume tornà a Alemanya. Freqüentà les reunions del Brighton Anarchist Group (BAG, Grup Anarquista de Brighton) i les reunions obertes a l'aire lliure a Fishmarket Hard, organitzades per John Upton i Richard Miller, que consistien en lectures de poesies, muntatges artístics i teatre de carrer satíric. Fou un actor assidu de les pel·lícules experimentals i underground de Jeff Keen. També col·laborà artísticament amb el Brighton Combination Arts Lab i realitzà diversos happenings (Dada!, Onward Christian Soldier, etc.) i exposicions de fotografia. En 1972 retornà a Austràlia i realitzà nombrosos recitals poètics sota el nom de Jas H. Duke. Formà part del Collective Effort Press i col·laborà en la revista poètica925 (1978-1983), feta per treballadors i sobre el món del treball. En aquests anys es guanyà la vida com a dissenyador i després com a funcionari, redactant informes tècnics en la Junta Metropolitana d'Obres de Melbourne. En 1978 publicà la novel·la surrealista Destiny wood i en 1981 participà en la I Visual Poetry Anthology of Australia amb una obra de poesia visual titulada Missing forms. Entre 1982 i 1992 col·laborà en la revista artística NMA. En 1987 s'edità el seu últim llibre Poems of war and peace, considerat la seva obra mestra. Jas H. Duke va morir el 19 de juny de 1992 al St. Vincent’s Hospital de Melbourne (Victòria, Austràlia) d'un atac de cor a resultes d'un accident que li va fracturar una cama.

    ***

    Luis Arrieta de las Heras

    - Luis Arrieta de las Heras: El 19 de juny de 1997 mor a Trapagaran (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Arrieta de las Heras, conegut com Lagun («company» en basc). Havia nascut el 7 de març de 1920 a Bilbao (Biscaia, País Basc) i visqué i milità a la zona minera de Trapagaran (Biscaia, País Basc). En 1933 s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Trapagaran, de les quals va ser nomenat el seu primer secretari, i en 1936 lluità contra les tropes franquistes enquadrat en el «Batalló Sacco i Vanzetti», però va ser enviat a la reraguarda perquè només tenia 16 anys i per la seva feina de miner. L'abril de 1937 s'enrolà, mentint sobre la seva edat, en el«Batalló Bakunin». Quan caigué el front Nord, el juny de 1937 va ser capturat pels feixistes i tancat a diversos camps de concentració (Orduña, Miranda, Carmelo de Vitòria i Los Escolapios de Bilbao). En el judici se li va demanar la pena de mort, però tingué sort i el seu cas va ser sobresegut. Després va ser obligat a ingressar en diversos batallons de treballadors, com ara San Pedro de Cardeña de Burgos, San Juan de Mozarrifar de Saragossa, Sariñena, front de l'Ebre --on s'encarregà amb altres companys de recollir ferits i reconstruir les infraestructures destruïdes--, Girona, Castelló, Toledo, Guipúscoa, etc., i després enviat a fer el servei militar al Regiment d'Enginyers Núm. 6 de Bilbao fins al 30 de juny de 1942 que fou llicenciat. S'establí al barri de La Arboleda de Trapagaran, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'acabava de reorganitzar; però sis mesos després fou mobilitzat fins al 1944. Aquest any es casà amb Anastasia Aparicio. A partir de 1945 va ser detingut gairebé tots els anys --en total una vintena de vegades-- per la seva activitat militant --fou acusat de «comunista», cosa que no desmentí per així protegir els companys llibertaris--; «cremat» per a la resistència clandestina, participà en reunions i va fer viatges a una banda i altra dels Pirineus. El 26 d'abril de 1966 va ser detingut, amb Pablo Crespo Soto i José González León, per pertànyer a l'Aliança Sindical d'Euzkadi (ASE) i per propaganda del Primer de Maig; jutjat, va ser condemnat a tres mesos per associació il·lícita i a tres mesos i multa de 5.000 pessetes per manifestació il·legal. En aquesta època es mostrà contrari a l'estratègia cincpuntista. Durant els anys setanta intentà amb altres companys reorganitzar la CNT a la seva comarca i estava afiliat a la Federació Comarcal del Marge Esquerre de la CNT a Barakaldo. L'abril de 1978 va ser nomenat secretari del Comitè Regional Nord de la CNT i entre 1992 i 1993 fou el seu secretari de Premsa. Publicà articles en Anarkia, Ekinaren Ekinaz i Solidaridad Obrera. Luis Arrieta de las Heras va morir el 19 de juny de 1997 a Trapagaran (Biscaia, País Basc) i deixà tres fills (Evelio,Óscar i José Luis).

    ***

    Ugo Gobbi al seu ambulatori de Rimini

    - Ugo Gobbi: El 19 de juny de 2012 mor a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Ugo Gobbi. Havia nascut el 21 de maig de 1921 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). En 1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya i va fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es casà i amb el temps tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es llicencià (cum laude) en Medicina a la Universitat de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del Soccorso Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del Treball), fundà el Centro Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís) de Rimini, del qual va pertànyer al seu consell d'administració des del 1951. En aquesta experiència educativa basada en la pedagogia laica i llibertària, passaren pedagogs com Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi, Lamberto Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o Carlo Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del Partit Comunista Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el títol d'especialització en pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la seva professió a Bolonya. Entre 1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i neonatologia a l'Hospital Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta s'oposà a la política sanitària de l'administració municipal comunista i socialista, i aquesta oposició l'obligà a traslladar l'Hospital Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en el Bolletino Archivio G. Pinelli l'assaig històric «Trent'anni all'asilo svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)». Entre el 12 i el 14 de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona Temporaneamente Libertaria (ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de l'associació «Amici della Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels principals experts europeus de la majòlica del segle XVII. També fou un entusiasta de la bicicleta, mitjà de transport que reivindicà contínuament. En la seva carta de visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i epicuri». Ugo Gobbi va morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu cos fou incinerat.

    Ugo Gobbi (1921-2012)

     Escriu-nos

    Actualització: 19-06-13


    0 0
  • 06/20/13--05:37: Carrer Margalida Comas Camps
  •  Al ple del 22  de desembre del 2008 es va aprovar la nostra moció per dedicar el carrer que actualment és conegut com "prolongació Gola" a la Sra Margalida Comas Camps i nomenar filla adoptiva a la Sra Clara Hammerl (article).

    Durant tots aquests anys no hem oblidat i hem lluitat pel compliment d’aquesta moció,. Al final de la passada legislatura el 30 de març del 2011 (més de dos anys després de l'aprovació de la moció) es van obrir els expedients corresponents que no van avançar i van caducar. Ja a aquesta legislatura vam demanar que el batle delegués la feina d’executar la moció en nosaltres, cosa que va fer finalment el 27 de maig del 2013 i que l’agraïm. En aquest moment ja es troben en exposició pública els expedients al que podeu fer les al·legacions que considereu pertinents fins el 5 de juliol. Avui li dedicam l'article a la Sra Margalida Comas Camps.

    La menorquina Margalida Comas i Camps va destacar tan pels seus valors democràtics i humanitaris  com per la seva formació,amb un expedient excepcional  i per la seva feina professional a una societat tan masclista com era l'espanyola de principi de segle XX. Pedagoga vinculada a la Institució Lliure d'Ensenyança, va ser una de les principals protagonistes de la introducció de la didàctica de les Ciències a Espanya. Llicenciada i doctora en Ciències Naturals (una de les primeres dones que va aconseguir aquests títols a Espanya), va visitar centres educatius de França i Anglaterra i va cursar estudis de postgrau en Paris i Londres, exercint com a professora de diferents Escoles Normals, a la Universitat de Barcelona i a Anglaterra. En definitiva es tracta d'una pionera de  la innovació, renovació i divulgació educativa, i la seva activitat com a investigadora queda recollida en publicacions i congressos internacionals.

    Respecte a la seva relació amb Pollença, Margalida Comas es va casar amb el deixeble de l’obra de Colonya, el fotògraf Guillem Bestard Cànaves, passant els estius a Pollença fins que la Guerra Civil la va obligar a partir a l'exili, pels seus ideals republicans, i la va  separar de la seva feina i de la seva família. El primer Ministre d'educació de la dictadura franquista va prohibir expressament els seus llibres A l'exili a Anglaterra va fer feina humanitària a favor dels refugiats  a més de continuar amb la seva feina docent a Anglaterra fins la seva jubilació.

    És hora de recuperar la memòria de dones excepcionals com na Margalida  Comas i Camps, a les que la guerra va truncar la seva vida i a les  que la dictadura franquista va voler esborrar de la nostra memòria col·lectiva.

    L'arxiver i bibliotecari municipal, Sr. Pere Salas Vives ha fet un informe, on podeu trobar  nombroses dades que fonamenten els mèrits de na Margalida Comas i que  podeu llegir al següent enllaç 

    Articles sobre na Margalida Comas Camps:

    - Margarita Comas Camps (Urxella).

    - Dones i perdedores no us oblidam (Urxella).

    - Margarita Comas: La ciencia, ese juego de niños (Balópolis).

    - Margarita Comas Camps. ( La mujer científica del 27)

    - Margalida Comas fue casi la primera en todo (entrevista a Joan March Noguera)

    - Margarita Comas Camps y la introducción del Nature Study en las escuelas españolas.

     - Entrevista a MªÀngeles Delgado; Margalida Comas tuvo una fortaleza moral admirable.:

    Su padre, Gabriel Comas, fue un pedagogo importante, relacionado con la Institución Libre de Enseñanza.

    L.C.- Usted cuenta que, en el treinta y seis, los libros y los papeles de todos ellos fueron quemados públicamente.
    M.D.- Fue en Pollença, su lugar de veraneo. Lo sé por una entrevista que le realizó el profesor Jaume Oliver a una de las hermanas. Lo quemaron todo. Los libros, la correspondencia... Y con el fuego no solo se quemó el papel, sino la memoria de los Comas y de la renovación pedagógica que representaban. 

    El llibre de María Ángeles Delgado Martínez (ed)  Margalida Comas Camps (1892-1972) científica i pedagoga

     

    Margalida Comas i Guillem Bestard als anys 30 (Fotos Antiguas de Mallorca)

     

     
    Els llibres de na Margalida van ser cremats a Pollença i prohibits durant el franquisme.
     
    Margalida Comas i Guillem Bestard als anys 50 (Fotos Antiguas de Mallorca
     
     

    Foto i article a Menorca diario del carrer que Alaior (Menorca) ha dedicat a Margalida Comas.

     

     

    Mata-segells dedicat a Margalida Comas Camps

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    "Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)

    (Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)

    Un text compl/suplementari

    Per Antoni Serra, escriptor.

    "Qui les defèn sa vida veu, la fe i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
    per llur malícia, contra justícia e veritat:
    sa malvertat volent cobrir, solen mentir". (Jaume Roig)


    Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

    Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.


    Dedicatòria de la novel·la d'Antoni Serra El cap dins del cercle a Miquel López Crespí.

    Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.

    Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.


    Antoni Serra, Miquel López Crespí i Mònica, filla de l'escriptor de sa Pobla. (Fotografia d'Aina Montaner)

    Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.

    Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?

    El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.

    I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.

    I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.

    I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?

    Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...

    I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.

    «Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?

    Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.

    Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.

    No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.

    I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.

    Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...

    L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.

    L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.

    (Son Rapinya, Ciutat)

    Desembre, 1984


    0 0
  • 06/20/13--05:37: Taller Mèdit-Injove.
  • Colònies de 7 dies a l'alberg Sa Vinyeta, Ciutadella, especialitzades en la temàtica del cinema.

    ARA TAMBÉ AMB OPCIÓ SENSE ALLOTJAMENT PER NOMÉS 160€!

Podràs aprendre tots els secrets d'un rodatge de la mà d'actors, directors i tècnics professionals. Trieu la vostre faceta més creativa: direcció, càmera i so, interpretació o muntatge, i participeu en la creació d'un curtmetratge que serà estrenat davant el públic l'últim dia de l'activitat.

    Enguany com a novetat, l'activitat inclou allotjament en pensió completa i monitoratge 24 hores.

    http://www.injovemenorca.com/Contingut.aspx?IdPub=2980

    INSCRIPCIONS FINS DIA 24 DE JUNY DE 2013



    0 0
  • 06/20/13--05:37: Sant Joan als ulls
  • He demanat permís al meu tio, Antoni Barber, per agafar aquesta foto del seu FBK. És del Dia des Be. A ca'l Bisbe. No me l'he poguda treure del cap des que la va penjar fa un parell de dies.

    No sé què és Sant Joan. Fa vint-i-tres anys que intent explicar-ho als meus amics valencians i crec que encara no ho he aconseguit. Sant Joan té unes paraules molt pròpies i de mal traduir. Ells veuen els carrers plens de gent i els cavalls que boten. Han sentit parlar de la "juerga" i del gin amb llimonada... Però no sé si exactament Sant Joan és això.

    Però, què és? Uns dies de bulla, de disbauxa? Uns dies per deixar-se anar, per beure més del compte, per cantar i desafinar, per fer botar els cavalls, per abraçar-te a gent que durant l'any no saludes....? No ho sé. Però em sembla que en essència, Sant Joan és la mirada d'aquests dos homes: els dos Caixers pagesos que són a punt d'entrar a la sala noble de Ca'l Bisbe. Encara no estan cansats, se'ls veu frescos i plens d'il·lusió perquè estrenen la festa. A través de la mirada dels Caixers es pot veure l'eixamplament del cor i es pot sentir com la pell de gallina travessa el vestit. A la mirada dels Caixers pagesos hi ha els versos del poeta que diu allò de l'ànima que batega, i hi ha el sons del tambor i el fabiol, i hi ha la il·lusió d'un fillet que ha tocat l'estel d'un cavall. És molt possible que Sant Joan només sigui això: una mirada, un gest, un sospir, una llàgrima, una manera de comptar els dies al calendari.


    0 0

    ***

    A LA INSTITUCIÓ PÚBLICA ANTONI M. ALCOVER 

    HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!


    0 0

    A l’igual que al cas del carrer dedicat a na Margalida Comas Camps al ple de desembre de 2008 es va aprovar la nostra moció per nomenar filla adoptiva a la Sra Clara Hammerl (article). En aquest moment ja es troba en exposició pública l’expedient al que podeu fer les al·legacions que considereu pertinents fins el 5 de juliol.

    A l’igual que al cas de na Margalida Comas aquests cinc anys han augmentat els reconeixements a na Clara Hammerl. Si al seu dia no vam aconseguir que l’escoleta municipal del Port de Pollença portés el seu nom (article) ara el porta l’Institut del Port de Pollença. -

    La Sr Clara Hammerl natural de la ciutat prussiana de Bromberg, a més de ser la dona d'en Guillem Cifre de Colonya, va contribuir a l'enriquiment i perfeccionament de la comunitat pollencina per la seva feina tan a l'Institució Libre d'Ensenyança a Pollença com a la Caixa d'estalvis. A més a més ha destacat i ha tingut ressò nacional la seva figura com primera dona directora d'una entitat financera a Espanya, la Caixa d'Estalvis de Pollença (1908-1916). A tots aquest mèrits l'hem d'afegir el del valor de lluitar contra els perjudicis socials de l'època. Ser dona, estrangera, luterana i fer feina en els ideals del lliure pensament d'apropar l'educació a les classes més desfavorides, com a vehicle per a la seva alliberació,  li va enfrontar al rebuig i la crítica dels sectors més tradicionalistes de Pollença. A més a més va haver de fer front a diverses adversitats a la seva vida familiar (mort de la seva filla Emma, fallida de la hisenda familiar, suïcidi del seu marit...) . Tot això no va impedir que el seu sentit de responsabilitat li fes tenir un paper capdavanter en continuar l'obra de D. Guillem Cifre de Colonya

    És hora de que Pollença doni el títol de filla adoptiva a una dona excepcional gràcies a la qual es va mantenir a Pollença la feina de modernització social que havia iniciat ella mateixa amb D. Guillem Cifre de Colonya.

    L'arxiver i bibliotecari municipal, Sr. Pere Salas Vives ha fet un informe, on podeu trobar nombroses dades que fonamenten els mèrits de na Margalida Comas i que  podeu llegir al següent enllaç 

    Com diu en Pere Salas:

    ... una vida intensa, no exempta de tragèdia, d’incomprensió i de sofriment fins al darrer moment, però també plena de responsabilitat, altruisme i sentit ciutadà del deure com experimentaren poques persones del seu temps i d’èpoques futures. Sobretot per a les dones de la seva època. I si no, com es pot interpretar l’existència de Clara Hammerl, una dona que donà la volta a mig món per dedicar-se als altres? De Berlín a Pollença, per complir una missió de modernització social conjuntament amb el seu marit. De Pollença a Madrid i un altre cop a Berlín, i finalment als Estats Units, passant per Palma, per educar els seus fills. I finalment, per vèncer la solitud de la vellesa, es posà sota el sostre de la família de la seva filla, ara en un poble perdut de l’Argentina.  Al final foren 73 anys plens de vivències de tots els matisos i de colors, d’experiències i anhels no sempre complerts, però que configuren una vida rica com poques. I, el que és més important, un exemple avançat del paper que la dona hauria de jugar en la societat del futur.    

    - Biografia (IES Clara Hammerl).

    - Clara Hammerl, la primera espanyola directora d’una entitat financera (Revista digital dona).

    - Clara Hammerl. Directora (Diccionari biogràfic de dones).

    - Los orígenes de Caixa Colonya (revista Namaste).

     

    Clara Hammerl a Colonya rodeada de pageses (1910) a una fotografia de Guillem Bestard publicada al Mallorca Zeitung. 

     

    Arxiu Caixa Colonya.- La família Cifre-Hammerl a la Cala de Sant Vicenç, any 1906 o 1907. 


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La publicació de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) m´ha fet recordar l´origen i gènesi de les obres que he publicat referents a la guerra civil etc., etc.,). Caterina Tarongí,, la novel·la que he escrit després de la lectura apassionada de Dones republicanes, emocionant recopilació d´entrevistes feta per l´escriptora i periodista Margalida Capellà, contínua una història començada l´any 1997 amb L´Amagatall, la meva primera novel·la sobre la guerra civil i que va obtenir el Premi de Literatura Miquel Àngel Riera 1998.

    La primera novel·la que vaig escriure sobre la guerra civil tenia per títol Estiu de foc i va sortir publicada a Columna edicions l´any 1997. L´obra tracta del desembarcament republicà a Portocristo, de l´expedició del Capità Bayo per alliberar les Illes del feixisme l´any 1936. Posteriorment, a l´obra Núria i la glòria dels vençuts publicada per Pagès Editors de Lleida l´any 2000 aprofundiria novament en aquesta història de les milícies antifeixistes catalanes posant especial esment en l´aventura de les cinc infermeres que, posteriorment al reembarcament foren violades i assassinades pels feixistes a Manacor. L´odissea dels republicans mallorquins que s´hagueren d´amagar a la garriga, a l´interior d´alguna cova, ho vaig tractar a L´Amagatall. (Miquel López Crespí)


    Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (V)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    La publicació de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) m´ha fet recordar l´origen i gènesi de les obres que he publicat referents a la guerra civil etc., etc.,). Caterina Tarongí,, la novel·la que he escrit després de la lectura apassionada de Dones republicanes, emocionant recopilació d´entrevistes feta per l´escriptora i periodista Margalida Capellà, contínua una història començada l´any 1997 amb L´Amagatall, la meva primera novel·la sobre la guerra civil i que va obtenir el Premi de Literatura Miquel Àngel Riera 1998.

    La primera novel·la que vaig escriure sobre la guerra civil tenia per títol Estiu de foc i va sortir publicada a Columna edicions l´any 1997. L´obra tracta del desembarcament republicà a Portocristo, de l´expedició del Capità Bayo per alliberar les Illes del feixisme l´any 1936. Posteriorment, a l´obra Núria i la glòria dels vençuts publicada per Pagès Editors de Lleida l´any 2000 aprofundiria novament en aquesta història de les milícies antifeixistes catalanes posant especial esment en l´aventura de les cinc infermeres que, posteriorment al reembarcament foren violades i assassinades pels feixistes a Manacor. L´odissea dels republicans mallorquins que s´hagueren d´amagar a la garriga, a l´interior d´alguna cova, ho vaig tractar a L´Amagatall.

    Per si encara no bastàs tot això –vet aquí la força de la història d´un poble sobre la consciència d´un escriptor, diria un crític assenyat!- en un determinat moment vaig pensar que seria just retre un senzill homenatge als presoners republicans tancats a les presons i camps de concentració de Mallorca. Recordau que el meu pare Paulino López va venir a Mallorca amb un gran contingent de presoners, els homes que a Madrid havien resistit fins al final la barbàrie feixista. D´aquesta imperiosa necessitat sorgiren les obres Els crepuscles més pàl·lids, publicada per Lleonard Muntaner l´any 2009 i que havia obtingut el Premi de Narrativa Alexandre Ballester i Gardènies en la nit, una novel·la que guanyà el Premi de Novel·la de l´Òmnium Cultural i que va ser publicada l´any 2011 (El Tall Editorial).



    Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


    Després, interessat en aprofundir l´univers dels vencedors de la guerra civil em vaig dedicar uns anys a aprofundir en la vida de l´escriptor Llorenç Villalonga en els anys de la guerra civil, l´època de màxima repressió contra el poble de les Illes. En sorgí una trilogia de la qual ja han sortit publicades dues obres. Em referesc a la novel·la Una Arcàdia feliç que obtingué el Premi de Narrativa Pare Colom i va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que sortí a Onada Edicions del País Valencià.

    Sovint em deman quan i en quines circumstàncies va començar a interessar-me les històries sobre la guerra civil. Potser ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han seduït des de sempre. Pels anys seixanta la nostra família ja vivia a Palma. Vaig estudiar a La Salle i en el Collegi Lluís Vives. Tot just havíem acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Francisco Galán, el comandant que manava la XXII Brigada Mixta on, com a cap de Transmissions lluitava el meu oncle José López, era el germà de l´heroi republicà –Fermín Galán- que s´havia sublevat a Jaca en defensa de la República i que posteriorment va ser afusellar per la monarquia borbònica.

    Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un allot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

    Cursaven el batxiller en el Lluís Vives i en el col·legi La Salle alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del collegi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!



    D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona collecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia dels vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sollicitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del collegi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc allotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.

    D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novelles Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.

    Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoch, aquestes novelles de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund pamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch collaborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).

    A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".

    És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.

    Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el colleccionable Memòria civil. Mallorca en guerra). Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excellent article titulat L'Hotel Mediterráneo o "la vie en rose", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament illuminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.

    'Les afusellaren'".



    0 0

    Avui publicam un article del nostre compant Antoni Marquet, sobre la política de la destrucció que desenvolupen els governs del PP que patim en totes les administracions que ens regeixen. Com sabeu, aquest blog és obert i tan sols ens heu d'enviar els articles al nostre correu electrònic:

     

    POLÍTICA DESTRUCTIVA 

    Toni Marquet

    Destruir es muy fácil, construir es más difícil, són paraules de Rajoy, i te molta raó, ja ho hem dit altres vegades, la política actual dels governs del PP destrueix desmesuradament tot allò que s’havia aconseguit amb molts esforços, des de la mort del dictador. No sols destrueixen la riquesa cultural i lingüística, amb les polítiques de’n Bauzà, i la llei d’educació d’en Wert, també la sanitat, els serveis socials, destrueixen llocs de feina i el futur de la joventut. I si construir és crear. Sí creen, més misèria, més pobresa i més diferència social. No és d’estranyar que la societat no cregui en la política i no confiï amb els polítics. Malgrat tot, jo sí hi confio i crec en la política, jo estic segur que sense política no pot haver-hi democràcia, però també estic segur que no tots els polítics són iguals. Hi ha polítiques en defensa del benestar de la societat, sense diferència, amb extrema preocupació pels més desfavorits, i altres dedicades exclusivament a protegir i beneficiar al sector de la societat més benestant, i donar almoina als pobrets, (per rentar la consciència). Hi ha polítiques nacionalistes centralistes excloents, d’Estat, (les mateixes de Franco, Hitler,...) convençuts que tots hem de fer feina per uns pocs, amos i senyors, i no toleren la diversitat cultural dins el mateix Estat. I existeix un altre nacionalisme, de país, del poble, que defensa tota la diversitat cultural i social que existeix, amb solidaritat i respecte cap als altres.

    Jo som nacionalista de país, de les Illes, dels pobles que tenen la meva cultura i la meva llengua catalana, i puc sentir-me espanyol si ells respecten la meva identitat. Som respectuós i solidari amb totes les altres cultures. I vull que els meus dirigents defensin aquesta diferència, i puguin decidir les polítiques més adequades pel meu poble sense imposicions de l’exterior. Malauradament però, tant el govern d’Espanya com el del meu país, son nacionalistes d’estat, i per això actuen en contra dels interessos del meu poble, ells consideren aquest petit país, Catalunya i País Basc, colònies espanyoles, i així ens tracten. No estranya que els illencs estem de cada dia més preocupats i pessimistes, veiem com augmenten les famílies submergides a la pobresa, que perden les seves cases, gent sense feina que remouen dins els contenidors de fems cercant alguna cosa per menjar. Veiem com s’abandonen malalts fins a la mort, i com redueixen el sou dels que encara en tenen, i debiliten l’educació. I veiem com els nostres joves emigren a altres països cercant un futur que fa ben poc tenien a casa.

    Tampoc vull polítics mentiders, que actuen tot el contrari del promès en campanya, i contínuament enganyen al poble amagant la seva inoperància. Dins aquest negre panorama actual, el govern diu que anem millorant, i que es fa el que s’ha de fer. També, quan ens adonem que tenim un futur ben fosc, ens consolen dient-nos que en tres o quatre legislatures valorarem la feina del govern Rajoy. I així passa el temps, i tenen el poble en restricció permanent, (amb l’excusa de la crisi), al temps que els ciutadans veiem que ells i els seus s’omplen les butxaques. I no vull polítics que exigeixen transparència i lleialtat als altres, quan es descobreixen massa magarrufes milionàries a paradisos fiscals, i cobraments en negre dins les files del PP, (recordem els 322.000 € en negre, els 33.207 € per corbates i vestits de Rajoy,) per citar-ne un, i tampoc puc acceptar aquells que sols volen s’apliquin les lleis als altres (exemple, la farmàcia i els negocis de Bauzá,), o que bravategen d’austeritat i van “enxufant” constant-ment amiguets, amb bons sou a càrrec de les arques públiques.

    Vull un país lliure, amb uns polítics d’aquest país que lluitin pel nostre progrés, que administrin els nostres recursos econòmics d’acord a les nostres necessitats, i que treballin pel futur dels nostres joves. Un país que no depengui d’altres, al temps que integrat a Europa.

     

     


    Avui es celebrarà la comissió informativa per preparar el Ple ordinari de juny a celebrar el proper dijous 27. L'ordre del dia de la Comissió és el següent:

     

      Ordre del dia de la sessió:

    1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió anterior de dia 24 de maig de 2013

    2.- Aprovació, aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió anterior de dia 4 de juny de 2013

    3.- Resolució d’al·legacions i aprovació definitiva, si procedeix, de l’expedient de desafectació parcial de l’edifici del centre de dia de Pollença.

    4.- Aprovació, si procedeix, de la imposició i ordenació de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació de serveis assistencials Patronat municipal Residència Social Santo Domingo

    5.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual de l’ordenança reguladora del preu públic per assistència als concerts Festival internacional de Música de Pollença

    6.- Ratificació, si procedeix, de la resolució de Batlia núm. 433 de dia 31 de maig de 2013

    7.- Moció en contra de l’avantprojecte de llei per a la racionalització i la sostenibilitat de l’administració local

    8.- Moció sobre l’exercici de la sobirania fiscal a l’Ajuntament de Pollença

    9.- Moció de rebuig a la implantació obligatòria del decret sobre el tractament integrat de llengües TIL als centres educatius

    10.- Moció per la revisió de la legalitat de les tanques publicitàries

    11.- Varis”


     

    Poc a poc es va definint el futur del govern municipal. El PP ja dona per feta la incorporació d e Convergència CiUxP (la part del PI que fins ara és a l'oposició) , tot i que des d'aquest darrer partit es diu que no hi ha res decidit.

     

     

     


    0 0

    [21/06] Louvigny - Rothen - Lamotte - Gilioli - Moyse - Muñoz Congost - Cler - Abramowski - Remiro - Pedreira - Kupka - «El Chato de Gràcia»

    Anarcoefemèrides del 21 de juny

    Naixements

    "Sans patrie"

    -Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Valònia, Bélgica) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes«L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels«Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère.

    ***

    Édouard Rothen

    - Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly,Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a«comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferènciesàcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) --fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Ester, sa companya--, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière --setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)--, Contre-Courant, Clarté,La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 i Sébastien Faure --a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste-- li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

    -Émilie Lamotte: El 21 de juny de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Lamotte. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Rivoluzio Gilioli durant la Revolució espanyola

    - Rivoluzio Gilioli: El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista Rivoluzio Gilioli, conegut com Barbetta pel barbó que portava. Fill d'una família nombrosa de nou germans --tots portaven noms d'allò més revolucionaris (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta)--, sos pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció i un dels militants anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria Pelliciari. Després d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es traslladà a continuar els estudis a Mòdena, on fou un dels membres més actius del moviment llibertari local. En 1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de Mòdena, encara que continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el títol de mestre. Com a secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una intensa tasca propagandística amb conferències i reunions a diverses localitats de la regió --l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més de 1.200 adherits--, activitats també promogudes per la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes). També participà en el desenvolupament de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes i mecànics. El desembre de 1919 assistí al congrés constitutiu de la Unione Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil Revolucionària Italiana) celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va veure implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de municions i d'altres materials bèl·lics de la  Caserna Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en les manifestacions obreres --el 5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de Bolonya, i ferit 45 companys--, però a causa d'una delació la policia detingué 26 anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en processà 25 a Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb Egisto Colli, altre company anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la captura i refugiar-se a domicilis de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la militància de Mòdena a través del Comitè de Defensa Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), però finalment s'exilià a França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de 1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de 1920 creuà clandestinament la frontera i, d'antuvi, s'establí a París i, després, a la zona nord. A Lens trobà feina de paleta en una obra i després entrà com a comptable en una fonda propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare Onofrio i l'any següent la resta de sa família, instal·lant-se a Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França. Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet, marxà a Bèlgica, però retornaren a París, on treballà en la construcció. Més tard participà en la companya de suport a Mario Castagna i Ernesto Bonomini, anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a França, i fou el comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna. També en aquesta època participà en la campanya de protesta contra la condemna a mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser contractat per una empresa de la construcció com a encarregat en una obra i fou enviat al departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de construcció d'un tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En aquesta obra conegué nombrosos exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc aprengué el castellà i s'interessà pels problemes socials de la Península, publicant fins i tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe. Viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a París, treballà en una obra de reconstrucció de l'estació del metro de la plaça de la República, alhora que reprèn la seva activitat militant, participant en nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931 la policia francesa el qualificà, en el seu«Butlletí de Recerca. Suplement de Subversius», com a «anarquista a detenir i escorcollar». A partir de l'octubre de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la publicació del quinzenal anarquista Umanità Nova, que s'edità a Puteaux, i que fou suspesa per les autoritats franceses, després de sis números, el gener de 1933. Aquest periòdic va ser substituït per La Protesta, però ell no va entrar en la redacció davant el temor de ser expulsat de França, ja que un mes abans havia estat detingut per la policia durant una conferència anarquista i havia rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934 participà en la vaga general antifeixista convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de febrer a París quan un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels Diputats, escamot que va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana. Mentrestant havia estat contractat com a director de les obres per a la construcció d'un palau al carrer parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto Tommasini, Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat de França, juntament amb Angelo Damonti, però gràcies a les seves amistats i contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la suspensió del decret amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936 participà activament en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí al Congrés Internacional pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la policia política feixista italiana envià un informe on deia d'ell que«desenvolupa una intensa activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la regió parisenca». Participà activament en l'organització del Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals comunicacions i presentant una pròpia («Informe Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny de 1936 redactà amb Virgilio Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial italiana a Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió d'anarquistes italians de la regió parisenca i que després va ser completat per Sébastien Faure i publicat en nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19 de juliol de 1936, el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per una empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del port de Dunkerque. D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a la Península. Amb Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides de voluntaris. El mateix juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera francobelga amb Umberto Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario Mantovani a Brussel·les, recuperà armes per a la Revolució espanyola, armes que van ser portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la Península. El setembre de 1936, amb Cieri, assistí a la reunió de grups antifeixistes italians a París, on es va decidir la creació de la Brigada Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit comunista, fet que desencadenà la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment«Giustizia e Libertà». El novembre de 1936 decidí partir cap a la Península i el 5 de desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja eren sos germans Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona marxà al front aragonès, a Almudébar. Per la seva experiència tècnica, va ser enviat com a capità per comandar una companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques militars, sinó també civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de les col·lectivitats d'Aragó. Després dels fets de «Maig de 1937» i arran de conèixer l'assassinat del seu amic Camillo Berneri, decidí restar al front convençut del que s'hi jugava a la Península. Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat comandant de la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de 1937, mentre realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a Carrascal, a prop d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir el 21 de juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc davant un grup de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la biografia Rivoluzio Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937). Actualment existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a Mòdena.

    Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

    ***

    D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)

    - Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació --la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival«Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la sevaúltima cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.

    Arthur Moyse (1914-2003)

    ***

    José Muñoz Congost

    - José Muñoz Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord d'Àfrica) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària --en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó«La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural«Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seusòrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT,Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía,Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,Fuego, Icaria, Ideas-Orto,Mar y Tierra, Nervio,Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta,Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros.El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

    José Muñoz Congost (1918-1996)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Exèquies de l'ebenista Henri Cler (26-06-1910)

    - Henri Cler: El 21 de juny de 1910 mor a París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Havia nascut el 21 de setembre de 1862 al barri obrer de Saint Antoine de París (França). Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Es casà amb l'armillera Rose Buchfinck, amb qui tindrà dos fills. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel Districte XI de París en les eleccions legislatives. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. L'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut per pertinença a grup anarquista. En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat«per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per«injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.

    Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

    ***

    Jósef Edward Abramowski

    - Edward Abramowski: El 21 de juny de 1918 mor a Varsòvia (Polònia) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Havia nascut el 17 d'agost de 1868 a Stefaninie (Ucraïna). Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempreés un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'accióés més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció --L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.

    ***

    Agustín Remiro Manero

    - Agustín Remiro Manero: El 21 de juny de 1942 mor a Madrid (Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón). Havia nascut el 28 d'agost de 1904 a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa amb nombrosos germans, només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys aÀfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada aÉpila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar aÉpila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya --va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.

    ***

    José Predreira de la Iglesia

    - José Pedreira de la Iglesia: El 24 de juny de 1949 es abatut a Forcón (Silán, Muras, Lugo, Galícia) el resistent antifranquista llibertari José Pedreira de la Iglesia, conegut sota diversos pseudònims (O Quemairán,Tomás Padilla, Caravana, etc.). Havia nascut el 9 de maig de 1919 a la Corunya (la Corunya, Galícia). Fill d'una família acomodada de la Corunya, treballà de fuster i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1944 s'integrà en el grup guerriller de Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer) i fou membre de «La Mariña», destacament volant de la IV Agrupació de l'Exèrcit Guerriller de Galícia comandat pel comunista Francisco Rey Balbis (Moncho) i del qual formaven part José Da Silva (Moreno) i José María Pan (Jaime). En aquesta època fou delegat del Comitè Regional de Galícia de la CNT en la citada agrupació guerrillera i intentà crear una guerrilla específicament confederal que no reeixí per manca d'armament. El 19 de maig de 1946 formà part de l'escamot de quatre guerrillers, entre ells Manuel Bello Parga, que executà a la seu del diari El Ideal Gallego de la Corunya el periodista falangista Arcadio Vilela Gárate. El 18 d'agost d'aquell mateix any, amb Francisco Rey Balbis, Antonio Seoane Sánchez, Amador Domínguez Pan (Pimentel) i altres, dóna mort el falangista Manuel Doval Lemat de Cambre (la Corunya, Galícia). En 1947 fou responsable d'un grup de la III Agrupació Guerrillera que actuà a la zona de Viveiro (Lugo, Galícia). Sobre la mort de José Pedreira de la Iglesia hi ha dues versions: una depurat pels estalinistes, segons la qual va ser assassinat en 1948 per Manuel Fernández Soto (Coronel Benito) seguint les ordres de Francisco Ray Balbis; i una altra, la certa, segons la qual va ser abatut, juntament amb Juan Gallego Abeledo (Comandante), Celia González Pernas, Juan Pérez Dopico (Xan de Genaro) i Josefa Escourido Cobo (Lúa), el 21 de juny de 1949 a Forcón (Silán, Muras, Lugo, Galícia) en un enfrontament amb la Guàrdia Civil.

    José Pedreira de la Iglesia (1919-1949)

    ***

    Frantisek Kupka

    - Frantisek Kupka: El 21 de juny de 1957 mor a Puteaux (Illa de França, França) el pintor abstracte, il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista Frantisek Kupka. Havia nascut el 23 de setembre de 1871 a Opocno (Bohèmia Oriental). Fill d'un modest passant de notari, era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar començar a fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme que, a més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar, davant les evident dots artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola d'Arts Aplicades de Jaromer. En aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix ornamental, el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Praga. En aquesta etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels marges del més estricte academicisme i pintarà sobretot quadres de tema històric. Després de llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els estudis, submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat austríaca, mentre aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria teosòfica i es guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva activitat pictòrica s'ajusta als temes al·legòrics i la seva obra L'últim somni de Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a Maria Bruhn, una dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els sentits. En 1896 es va instal·lar definitivament a París, alliberant-se de l'esperit decadent de Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic de Maria Bruhn i, després de la seva mort, per la petita herència que  aquesta li llega. Serà en la capital francesa on col·laborarà amb grups anarquistes i farà amistat amb destacats militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912. Més tard començarà a realitzar cartells per a cabarets i s'iniciarà en la il·lustració per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico,Le Coin des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette au Beurre, on criticarà els diners, el militarisme i les religions. També realitzarà la portada per al fulletó Le salariat, de Kropotkin (1909); les il·lustracions de l'últim tom de L'Homme et la Terre, d'Élisée Reclus; i en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova edició de La grande révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A més de la seva tasca com a il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es mantindrà dins l'àmbit simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en l'estudi del color basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de colors intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer pas del seu abandó definitiu de la figuració. A finals de la primera dècada del segle XX es produeix un gir important quan comença a escriure textos d'estètica, com ara La création dans les arts plastiques, i assisteix a les reunions dels germans Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la principal preocupació dels quals era conferir una base matemàtica al cubisme. En aquestaèpoca Kupka reprèn les seves investigacions sobre el moviment --semblant a les realitzades pels futuristes-- i fa les primeres passes cap a l'abstracció (Discos de Newton, Amorfa, Fuga de dos colors). A partir de 1910 participarà en el Saló de Tardor i en les exposicions dels Independents. Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes, comença a figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de l'àmbit del que Apollinaire defineix com a «cubismeòrfic». Com la majoria dels artistes de la seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en 1914 per la Gran Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a França decideix implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit francès, on organitzarà el Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el pseudònim de Dalny va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda antiaustríaca. Després del conflicte, reprèn la seva activitat artística i combina els elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació anomenada «cicle orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec Jindrich Waldes, que li farà de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera exposició individual a París amb gran èxit de crítiques, però no de vendes. Les dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i problemes de salut que comença a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida pública, adquireixi fama d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves obres. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint, influït pel jazz i per l'estètica de la màquina, recupera vells estudis sobre el dinamisme i de les formes circulars. En 1931 l'associació Abstration-Création, acabada de crear, el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka, sempre poc inclinat a participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el grup i col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940, en mig de la II Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat, es veu forçat a abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la guerra retornà a la seva vella casa parisenca de Puteaux on morí.

    ***

    Demetrio García Pérez

    - Demetrio García Pérez: El 21 de juny de 1976 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Havia nascut el 21 de novembre de 1906 a Moscardón (Terol, Aragó, Espanya). Establert a Barcelona des de molt jove, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes.  A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano. Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 21 de juny de 1976 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

     Escriu-nos

    Actualització: 21-06-13


    0 0
  • 06/22/13--07:10: Vuen berano
  •  

     Doncs res, avui que som solstici, i com diuen na Nauar i na Kadiatou, que són una monada de nines... vuen berano!

     


     


    0 0

    L’obsessió del PP amb l’escola és malaltissa: per si no n’hi hagués ben abastament amb les retallades, la Consellera d’Educació ens digué al Parlament que vol acabar amb la por dels nins a ser suspesos si manifesten idees contràries “a les seves” (es referia a les dels grups polítics a l’oposició -?!-), que els mestres suspenen nins si expressen idees del PP (!?). Però, quin cas coneix per amollar aquesta barrabassada? Resposta oficial: cap. Cap.

    Quina idea més tèrbola ha de tenir aquesta senyora de l’escola. Ella i el partit majoritari del país, perquè el PP celebrà l’exabrupte amb aplaudiments (per allà hi seu –tot i que no se li coneix activitat- l’ex-batle Pere Rotger). Vaig demanar a la Consellera que rectifiqués, que respectés la feina dels professors, que deixés tranquil·les les escoles... Idò no, s’hi va ratificar, això sí, va precisar que no es referia a tots els professors. No es referia a TOTS. Per l’amor de Déu!

    L’obsessió vessa totes les barreres del sentit comú. Però, quin és el retret? Haver cohesionat una societat de mil orígens com la nostra? Haver "mallorquinitzat”? Aquest és el pecat?

    A Inca, totes les escoles han fet una gran tasca, en uns anys convulsos. Totes, la meva enhorabona. Deixau-me, tanmateix, esmentar-ne una; una que, amb virtuosa modèstia, i sense el suport suficient, trob que ha fet una feina hercúlia per Inca i per l’educació, digna dels més alts reconeixements: el col·legi Llevant. Idò la Conselleria, en comptes de resoldre-li problemes, estones sembla que només li interessa el llaç amb la senyera que, com tants de centres, penjaren a la façana. L’estendard de les quatre barres que els mallorquins honoren fa segles,  icona avui de la llengua catalana, ara el PP el considera un símbol subversiu...

    Aquest curs, una altra escola d’Inca havia estat sotmesa a atacs immisericordes pel seu projecte lingüístic, Ponent, fent-la el centre d’una polèmica que no vol cap escola, i que els hauríem d’estalviar. Idò la setmana passada la Consellera el posava de model! Seria positiu... si no ho fes tergiversant: diu que hi apliquen un model ligüístic que vol imposar la conselleria. I és fals, ben fals. Per si un cas, vaig oferir d’immediat un pacte al PP per estendre arreu el model que fa servir Ponent, en comptes del TIL... No ho varen acceptar...


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0


     

    (Aquests jardins havien quedat perduts per dins l'ordinador) 

    Jardins d’altri: el crepuscle, sempre, encendrà estels

    Climent Picornell

    Arrepleguen, els Jardins d’altri, d’ací i d’allà, sense massa ordre, ni concert. Josep Ramoneda: “Milan Kundera va explicar el totalitarisme com la pèrdua d’identitat. Vivim temps en què el privat es fa públic en la banalitat d’un narcisisme vulgar i en què el públic es fa privat en els terrenys subterranis del poder i la corrupció”.

    Assistim aquest dies a una tragicòmica cerimònia de la confusió. Uns diaris presenten una comptabilitat d’un partit polític i es generen uns manejos per desvirtuar-la.“Per regla general, la gent es pren malament quan un no és de la seva opinió. I en aquest cas hauria de millorar la presentació de l’opinió de forma que fos acceptada. En comptes de fer això, l’afany per tenir raó, o millor, perquè ens donin  la raó, es transforma en una disputa on es perd sovint la nostra qualitat moral i intel·lectual”. A. Shopenhauer (1788-1860) a L’art de tenir sempre la raó va descriure trenta-vuit tècniques per derrotar l’oponent, no per convèncer-lo. Una de les primordials és la necessitat de convèncer l’audiència abans que l’oponent. “L’interès per la veritat, que en la major part dels casos hauria de ser l’únic motiu per a mantenir el que es sosté com vertader, cedeix per complet el pas a l’interès de la vanitat. El vertader ha d’aparèixer com a fals i el fals com a vertader”. Encara ara es pot llegir aquest text amb connexions directes amb la modernitat quan veim els nostres polítics -en directe o a través d’una pantalla- que ens volen convèncer, fort i no et moguis, de què la mare de Déu nom Joana. Críptica la cita Ludwig Wittgenstein? “Si un home pogués escriure un llibre sobre ètica que realment fos un llibre d’ètica, aquest llibre destruiria, com una explosió, tots els altres llibres del món”

    Tot plegat, més vell que el pastar. Vegin, Pico della Mirandola (1463-1494) a De hominis dignitate, vertader manifest del Renaixement, el Creador li diu a Adam: “Et vaig col·locar en el centre del món, perquè poguessis mirar més còmodament el teu entorn i vessis tot el que hi ha. Ni celeste ni terrestre et férem, ni mortal ni immortal, perquè com a modelador i escultor de tu mateix, et forgessis la forma que preferissis, al teu gust i honra. Podràs degenerar cap al més inferior, amb els animals; podràs elevar-te amb paritat amb les coses divines, per la teva pròpia decisió”. Però n’hi ha que no ho creuen. “Som el típic Piscis”, escrigué Kurt Cobain abans de suïcidar-se, “trist, sensible, insatisfet”. Antídots? Vaig sentir dir a un pallasso (devia ser Tortell Poltrona?): “El sentit de l’humor és el sisè o setè sentit, però cap dels altres no serveixen per res sinó tenim aquest”.

    Sembla que ens hem posat sabuts. I ja saben que ‘Es saber no ocupa lloc / es saber poc embarassa, / tan se perd per saber massa/ com per saber massa poc’. És una glosa enganxada dels foguerons d’enguany que han estat matitzats pel vent,  les espires que feien els troncs de figueres i garrovers, regolfaven contínuament i deixaven la gent blanca com si hagués nevat cendra. No s’encalentia ni na Gina Lollofrígida. (‘I es pastoret que guaitava / pes forat des rentador / i sentia aquella olor, aquella olor / de la xuia qui cremava’). Glops de vi i trossos d’ensaïmada cercant la calentor del caliu. Un poc irreverentment, i enganxant amb la corrupció de més amunt, pens amb l’aforismede Nietzche que diu: “Tot el que no em mata, em fortifica”;  que prop del foc, i en versió grollera, es transforma amb “Tot lo que no mata, engreixa”.

    “Seguir el joc de l’engranatge? / Fer esvoranc i obrir-me el call? / ¿Fer carrera de solista / i donar la volta al món? / Què cal fer...? No res, per ara.” (Miquel Bauçà, El crepuscle encén estels). Són els versos llegits al començament de l’últim programa d’IB3 ràdio (ha estat injustament suprimit) “El crepuscle encén estels”, per Pere Estelrich. Ell ha mantingut, sempre, el bon quefer i la dignitat.

    Miquel Bauçà, “un poeta contaminat pel Windows i la CNN”,  va dir d’ell Abel Cutillas. Poetes majors o menors? T. S. Elliot a What Is Minor Poetry? Suggereix que un poeta major és aquell que requereix la lectura de gran part de la seva obra per a la comprensió dels seus poemes, mentre que d’un poeta menor sabem d’ell només per alguna antologia o font parcial. Bauçà és un dels grans. Però vostès mateixos podran discernir sobre el menor i el major quan escoltin en el nou disc de Carla Bruni (2013) El meu Ramon. “El meu Ramon mantén l’equilibri / en els moments difícils, / és el patró. / El qui controla el negoci i / malgrat dugui corbata, / el meu Ramon és un pirata”. (El seu gran Ramon, naturalment, és en Nicolas Sarkozy, ex president de la França de la grandeur...)

    Ja que som, és un dir, a la poesia francesa. Ara, amb l’èxit al cinema de Les Misérables, de Victor Hugo, amb Globus d’Or i probablement amb Óscars, ressorgeixen reflexions sobre l’obra i l’autor. A André Gide, en demanar-li qui era el major poeta francès respongué: “Hugo, helàs!” Que es podria traduir com : “Hugo, ai las!” o “Hugo, ai de mi!” Toca, a continuació, la famosa cita de Jean Cocteau: “Victor Hugo era un foll que es pensava ser Víctor Hugo”. Umberto. Eco, fan d’Hugo: “M’agrada, i ja he celebrat el sublim per excés; l’excés pot capgirar la mala escriptura i transformar la trivialitat en una tempesta wagneriana”.

    És cert però que a vegades fa mal discernir, per mor de la deriva de l’art modern. I això malgrat “la modernitat és un moment en què l’art pren consciència tan de la seva precarietat com de les seves responsabilitats” (Gabriel Josipovici: Què se n’ha fet de la modernitat?). Molta gent es demana: But Is It Art? (Però això és Art?) com ho fa  Cynthia Freeland, analitzant la producció  artística recent. Per la seva part Vicente Verdú es veu sovint atacat “per l’insofrible nivell de la impostura”, i José Luis Pardo divaga sobre la “Estètica del pitjor”, amb un capítol titulat “Assajos sobre la falta d’ofici”.

    És possible però que sigui pel que ja deien els Evangelis: “Déu ha revelat als nins i als ignorants, el que oculta als savis”  O perquè encara coeja l’axioma del general: “Es aconsejable la decisión que hoy vamos a tomar, que contribuirá en gran manera a que quede todo atado y bien atado” (Francisco Franco). Algú ho havia de dir.


    0 0

    L’Assemblea de Docents de les Illes Balears convoca una vaga indefinida a partir del 13 de setembre de 2013 amb l’objectiu de la derogació de  del decret TIL com a punt de partida.

    Altres objectius que s'hauran d'incloure en la negociació:

    Retirada dels projectes de decrets de convivència i símbols.

    Cobrir les substitucions de manera immediata.

    Retornar a les plantilles de professors i mestres i a les ràtios d'alumnes d'abans de les retallades.

    Retornar al cos d'inspectors previ a les retallades.

    Retornar a la dotació personal i econòmica dels CEPs d'abans de les retallades.

    Augmentar l'atenció a la diversitat.

    Dotació pressupostària dels programes de reutilització de llibres.

    Augmentar la dotació econòmica de les beques.

    D'altres punts que l'assemblea pugui considerar necessari afegir.

     

    S’ha de mobilitzar i involucrar tota la comunitat educativa (escola concertada, pública,  pares i mares i alumnes). La vaga no té objectius salarials ni corporatius. Ens jugam  el futur de l'educació.El proper dimecres 26 a les 17,30h al Teatre Municipal de Manacor, hi ha convocat una ACTE MULTITUDINARI per difondre i informar sobre la vaga indefinida

    Hem d'aconseguir que vingui DE CADA CENTRE EL MÀXIM DE GENT POSSIBLE. Que tot això sigui un èxit només depèn de nosaltres!!

     

     

    El Comitè de vaga de l'Assemblea de Docents ha elaborat un vídeo per animar a assistir-hi. Difoneu-lo tot el que pugueu.

     


     

     


    0 0

    La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu. (Miquel López Crespí)


    Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (i VI)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Però tornem a na Margalida Capellà, a les entrevistes publicades a Dones republicanes, al fort sotrac interior que em va causar la seva lectura, aquesta vegada en una acurada versió al català que eleva encara més la seva feina, la rellevància històrica i literària d’aquests llibres.

    La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu.



    En un moment de la redacció de la novel·la vaig pensar que la protagonista d’aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just i solidari, havia de ser una dona xueta. No ho vaig dubtar ni un moment. Pensava que era essencial que la protagonista de la novel·la, aquest personatge que vol ser un resum de la vida de les dones entrevistades per Margalida Capellà, fos xueta. I una xueta amb nom i llinatges ben il·lustres: seria una descendent d´una de les valentes dones que, segons explica el bàrbar Pare Garau en el seu pamflet La Fe Triunfante, es negà a claudicar davant la tortura inquisitorial, no va renunciar a la seva fe i per aquest motiu la cremaren viva sense abans sofrir garrot. Els perseguits, els humiliats, els robats pels feudals mallorquins i el clergat catòlic, els seguidors de la llei mosaica que anaren amb el cap ben alt a la foguera sense claudicar dels seus principis, foren Rafel Valls, rabí i dirigent dels conversos mallorquins, Rafel Benet Tarongí i la seva germana, Caterina Tarongí. I, per això mateix, el títol de la novel·la: Caterina Tarongí.



    Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


    Qui no recorda la bestial descripció que fa el pare Garau de la mort a la foguera d’aquests personatges únics? De ben jove, quan el vaig llegir en la meva adolescència, ja em va impressionar moltíssim la bestialitat, la barbàrie del catolicisme nostrat d’aquella època tenebrosa. Ben igual que la nostra dreta del 36 quan, a Son Coletes, a molts d´entreforcs de camí, també cremaven els republicans de viu en viu, els tallaven les parts, els obrien la panxa per a gaudir amb el patiment de les persones, els tiraven des del penya-segats a la mar, al fons dels pous o, com hi ha un cas prou documentat, els clavaven tatxes al cap.

    Quina diferència essencial hi havia entre els falangistes que torturaven i mataven als anys de la guerra civil, amb suport de l’escriptor Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel, i el sàdic redactor de La Fe Triunfante?

    Recordem que deia el Pare Garau, quan contemplava com el foc obria les carns a Rafel Valls i els germans Tarongí: “Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada (que va mucho de hablar a obrar y dond ellega fácil la llengua no acompaña siempre el corazón). Mientras llegó sólo el humo era una estatua, en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejeó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo como un lechonazo de cría y encendióse en lo interior, de manera, que aún cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón; y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas”.

    Tot ben present en la memòria de la protagonista de la nostra novel·la. En el capítol “Caterina Tarongí enmig de les flames” podem llegir: “Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!

    ‘Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels”’.



    0 0

     

    DURCKHEIM, UMEJI, SAGINO  Y EL KYUDO.

                              

     

    J.C.-Cuando usted estuvo viviendo en el Japón practicó el tiro al arco. ¿Cómo comenzó todo? G.D.-Apenas llegado a Japón me interesé en el budismo zen. Como yo interrogaba con frecuencia sobre esto a un amigo japonés, éste me dijo: «Me gustaría que viera usted a mi maestro». Al preguntarle yo de qué maestro se trataba me respondió:«De mi maestro de tiro al arco, Kenran Umeji  Roshi».  (Escuela MuYoShinGetsuRyu)

    Manifesté tener gran interés y, pocos días después, me encontré con este hombre, quien me interrogó acerca de las experiencias que yo había tenido desde mi llegada a Japón. Después de haber escuchado los nombres de las personas con las que yo había podido conversar sobre el zen, me dijo inmediatamente que todo eso era muy superficial. Que para comprender lo que era el zen era necesario hacer un ejercicio a fondo. «Cuanto más haga usted un ejercicio a fondo -me dijo-, más numerosos serán los sectores de su vida fecundados por esta profundidad.» «¿Qué ejercicio me propone usted», pregunté. «Por ejemplo, el tiro al arco», respondió. «Pero ¡no tengo maestro!», exclamé. «Yo puedo ser su maestro», afirmó él, y así fue como comencé la práctica del tiro al arco.

     

       J.C.-¿Iba usted al dojo todos los días?  

     G.D.-No. Yo vivía en Tokio y el dojo del maestro Umeji estaba a varias horas de tren. Había colocado un manojo de paja en la galería y me ejercitaba media hora todos los días. ¡Debo aclarar que durante los tres primeros años había que estar a tres metros del blanco! Sólo después de tres o cuatro años de práctica se obtiene el permiso de tirar desde 25 o 30 metros. De modo que no precisaba mucho espacio. El maestro Umeji tuvo la gentileza de enviar regularmente a Tokio a su primer discípulo S. Sagino, para que controlara mi práctica, (El maestro S. Sagino fue el sucesor de Umeji Roshi. Su escuela de tiro al  arco está situada en una ciudad próxima a Imeji (en la región de Osaka). Graf Durckheim y el maestro Sagino se reencontraron en julio de 1981 con motivo de la inauguración del Centro Durckheim. ) e incluso él mismo en persona vino en algunas ocasiones. Hacía poco tiempo que me ejercitaba cuando fue a verme por primera vez. yo  había sujetado con alfileres una pequeña hoja en el centro del matojo de paja. Con muy buen humor, me preguntó qué me había hecho la hoja para merecer tal suerte. «¡Pero, quer1do maestro, después de todo se trata de llegar a tocar el centro!», dije. Su silencio me hizo comprender al instante que mi respuesta no le había satisfecho. Luego dejó caer un comentario, cortante como una hoja de sable: «¡Todavía no ha comprendido usted nada!».

     J.C.-¿Qué era lo que debía comprender?  

     

    G.D.-Necesité meses de práctica para comprender que, ante todo, había que adquirir conocimiento del arco, de la flecha. Que a continuación había que repetir incansablemente una secuencia de movimientos. Siempre los mismos gestos, sin error, hasta lograr la unión de sí mismo con esta técnica. Es importante dominar la técnica a la perfección para, finalmente, dejar fluir cada gesto. Llega entonces el momento en que no hay nada más que hacer. Es en ese instante cuando se deja actuar a una fuerza más profunda y éste es el gran principio de todos los ejercicios : hacer siempre lo mismo .

     J. C.-En cambio  para la pedagogía occidental un ejercicio deja de tener sentido en el momento en que se sabe hacer. En ese momento se pasa al ejercicio siguiente porque de otro modo no habría progreso.

     G.D.-Si la finalidad del ejercicio es un buen resultado o un progreso, eso es quizá lo que corresponde hacer. Pero aquí lo que importa no es el progreso sino la profundización de la persona.Y aun llega más lejos. Cuando yo estaba en el dojo con los ancianos, me sentí muy sorprendido al ver que el maestro Umeji los corregía exactamente con las mismas palabras que empleaba conmigo. Uno de sus discípulos más ancianos, advirtiendo mi azoramiento, me dijo: «Puede usted estar seguro de que, cada vez que oímos lo mismo, es al mismo tiempo siempre algo distinto; porque cada vez usted mismo está en un plano diferente» ..

    Tenía razón. Es como buscar una pieza de oro sepultada en la tierra: lo único que se puede hacer es continuar cavando. Se cava más y más hasta que se llega. De este modo, la atmósfera del dojo es un asunto de vida o muerte. El ambiente que reina durante el ejercicio demuestra cuán importante es lo que se busca y que se trata de algo muy distinto a llegar al centro de un blanco con una flecha.

        J.C.-Lo que me cuenta me recuerda la experiencia de su compatriota Eugen Herrigelquien, en su desesperación de no poder comprender que no hay que tirar, sino que es preciso llegar al punto en que «algo tira por nosotros», encuentra un truco que facilita su tiro y le permite alcanzar mejor el blanco. Su maestro observa cómo tira, coge su arco y lo despide por no ser digno de la disciplina enseñada.

     

    G.D.-Sí, Herrigel hizo exactamente lo contrario de lo que se considera que es el ejercicio zen: hacer algo que permite llegar a tener éxito.

    J.C.-¿Conoció usted a Eugen Herrigel?

     

    G.D.-Estuvo viviendo en Japón antes de que yo fuera y no tuve ocasión de verlo. Hace algunos años lo visité en la Selva Negra, donde vivía, al igual que Heidegger. Herrigel era un hombre de una gran integridad. Aún lo veo, de pie frente a su escritorio, escribiendo. Cuando le pregunté si escribía un segundo libro me respondió que lo había comenzado pero que, como no lograba traducir con exactitud su experiencia, prefería renunciar a su intento. Es maravilloso, ¿no es verdad? Su libro es, ciertamente, la mejor transcripción de un ejercicio zen. Un ejercicio cuya finalidad no es llegar a la diana sino llegar a sí mismo. Es decir, alcanzar el dominio que nos permite abrirnos a una fuerza más grande, a una fuerza más profunda que el budista denomina Ello.  ¡Y es una experiencia extraordinaria! Ese  momento en que la mano se abre como una flor. Por supuesto, hay alguien que tira y hay un arco. Pero, en ese momento particular, se tiene la impresión de confiar a un tercero esa técnica dominada, de tal modo que, a través de nosotros y en el lenguaje de esta habilidad, aquél canta el Cántico de los Cánticos, el canto de lo Eterno.  

     

     J.C.-Poco importa si la flecha no toca el blanco. G.D.-No estoy seguro de que se pueda afirmar eso. El zen no opone meditación y acción. La finalidad del ejercicio es la eliminación del yo, del ego, con el fin de brindarle al Ser la oportunidad de despertarse. Pero ¿para qué? Recuerdo un encuentro al que los dojos habían enviado sus mejores discípulos. Lo más interesante era que, alrededor de cada tirador, había tres jueces. El primero contaba los puntos sobre el blanco. El segundo observaba la forma en que se hallaba el hombre que tiraba, su manera de estar allí. El tercero miraba únicamente su rostro. Y si, en el momento de soltar la cuerda, el rostro expresaba el deseo de tener éxito o el temor de fallar, el tiro carecía de importancia ¡por más que la flecha tocara el centro de la diana ¡Pues se trataba de un tiro impuro.    

    J.C.-Hay dos jueces que miran al hombre y uno solo que mira el blanco. No se elimina la realización exterior, pero importa más la realización interior. Me atrevo a hacerle una pregunta indiscreta. ¿Qué le sucede al viejo maestro de tiro al arco? ¿A aquél que, a causa de la edad, pierde la vista o está curvado y endurecido por la anquilosis y la artrosis? G.D.-Por el contrario, es una buena pregunta. Me recuerda la experiencia que tuvo uno de mis amigos no hace mucho tiempo. Viajó a Japón para asistir a una gran demostración de maestros de tiro al arco; una reunión que iba a ser coronada con la presencia del gran maestro.

    ¡Por fin llegó el momento! Un hombrecito que llevaba un arco inmenso hizo su entrada. Era un viejo tembloroso ... de modo que era lógico preguntarse qué podría hacer. Entonces el viejo maestro se arrodilló, se inclinó, se enderezó con dificultad, cogió la flecha, tendió el arco y, en medio de un silencio religioso, la flecha partió y cayó a menos de diez metros, sobre el suelo ... Pero en ese mismo momento, relataba mi amigo, una veintena de personas en el público llegaron al satori ... Lo que emanaba de ese hombre viejo, de su presencia con el arco que le había acompañado toda su vida, bastaba para conmover a aquel en que se dirige a su Ser. Le bastaba con estar allí, simplemente con estar allí.

     J.C.-Se trata por cierto de una realidad bien diferente de todo aquello que llamamos deporte G.D. Aquí el deporte se convierte en un arte, un arte de vivir. Existe esta oportunidad en cualquier arte cuya técnica dominemos: La oportunidad de ponemos a disposición de una fuerza que realiza el trabajo a través vuestro. Hay que distinguir entre el sentido del tiro al arco y la finalidad del tiro al arco.

     

    La finalidad es el resultado, los anillos en el blanco. En el deporte cuentan los centímetros o las décimas de segundo ... El sentido no es el blanco sino el hombre. En función del sentido, el trabajo comienza por la eliminación del yo que quiere hacer las cosas bien, que quiere ganar. Tres años de trabajo técnico a tres metros de un manojo de paja. ¡Ni siquiera era una diana! Es entonces cuando lo que el hombre sabe hacer, la técnica dominada a la perfección, brinda la oportunidad de volverse permeable a otra realidad. ¡Feliz quien toca un instrumento! Conozco a un pianista de renombre internacional que rehusó todos los contratos ofrecidos durante un año entero para trabajar las escalas. Solamente las escalas a lo largo de muchas horas al día. Eso es lo que hoy en día le confiere ese toque particular. Porque la escala que se repite nos da la oportunidad de ser diferentes en nuestro ser entero.

     

      El tiro al arco es una escala de seis u ocho movimientos, siempre los mismos.             Primera: flecha….              Segunda flecha  ¡he bloqueado la respiración!             Tercera flecha     ¡quise hacerla demasiado bien! ... Centésima flecha ... el culpable no es la flecha, ni el arco, ni la técnica que se domina. El culpable es uno mismo. Y esa centésima flecha será quizá tan mala como la segunda, pero «usted» es diferente; estamos cambiados, transformado por ese esfuerzo de eliminar las condiciones desfavorables. J.C.-Me agrada mucho el paralelo que usted traza entre una disciplina tradicional de Extremo Oriente y el ejercicio cotidiano de nuestros músicos, las escalas.

    G.D.-Sí, en los dos casos se trata de aprovechar una técnica que se sabe hacer. Si no se hace bien es porque el yo está en juego. La idea del zen, en el fondo, es la limpieza de éste, la limpieza del yo. Es así como se abre la puerta a la gran presencia. El ejercicio es, pues, una transformación del hombre hacia una transparencia para la trascendencia. Esto significa que no es sólo para usted que está ahí, sino para que esa otra realidad pueda pasar a través suyo en la existencia cotidiana. Gracias al ejercicio, tenemos la oportunidad de vivir esta experiencia.

    (los subrayados en negrita son míos.)

    Jacques Castermane. " Las Lecciones de Dürckheim", Ed Luciérnaga,1989.                             


    0 0
  • 06/23/13--21:22: Brutors orals
  • (publicat al dBalears)

     

    Tenc unes dècimes, 3 

     

    Michael Douglas ha advertit

    del perill a què s'exposa

    tothom que es menja una cosa

    que no són sopes ni frit.

    I el governant maleït,

    que quan parla deixa taca

    perquè dia i nit ataca

    llenguacultura llegat,

    no té un càstig assignat?

    No en diu res, el de s'Estaca?

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 6 | 7 | (Page 8) | 9 | 10 | .... | 465 | newer