Al ple de demà dijous presentam una moció contra l’Avantprojecte de llei per a la Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local al Consell de Ministres del 15 de febrer de 2013 (la podeu llegir a la continuació de l'article). La moció  parteix d'una moció proposada per CCOO que s'ha aprovat a nombrosos municipis.

 L'avantprojecte va directament contra el principi d'autonomia municipal i vol relegar als ajuntaments al mer paper de delegacions de les Comunitats Autònomes, dels Consells Insulars i del Govern de l'Estat, sense contingut polític i sense capacitat de gestió més enllà del que decideixin les altres administracions.

Aquesta reforma és un pas més en l'ofensiva neoliberal del PP que vol disminuir el sector públic a la seva mínima expressió, desmantellant aquelles estructures que no resulten econòmicament rendibles i disposant el trasllat a mans privades, de totes aquelles que resulten rentables a interessos econòmics.

Per això a Alternativa per Pollença consideram que aquesta agressió contra el públic ha de ser contestada políticament als Ajuntaments que són el primer lloc al que la gent acudeix per solucionar els seus problemes. Els Ajuntaments, han de ser estructures administratives fortes, amb competències i amb recursos suficients.

A Pollença hi ha serveis prestats per l'Ajuntament, com la Residència Municipal que si aquesta reforma veu finalment la llum  hauran de ser assumits pels que mai els han volgut i de fet segueixen sense voler-los, per la qual cosa corren perill de ser privatitzats i d'altra banda, serà molt complicat crear nous serveis públics, que donin resposta efectiva a les necessitats dels ciutadans, doncs el que és evident és que sense l'impuls dels Ajuntaments, no s'haguessin creat.

A un partit municipal i municipalista com Alternativa per Pollença a més a més defensam un model de municipis federats i autònoms i estam totalment en contra d'aquesta  recentralització estatalista. L'Ajuntament és qui millor sap les carències i les necessitats en la seva comunitat i qui pot prestar més eficientment els serveis que la ciutadania precisa. La proximitat significa eficiència i difícilment una administració supramunicipal podrà substituir el coneixement de la problemàtica local i la sensibilitat d’un ajuntament.

 Imatge i article "educació socials des dels inicis".

 

MOCIÓ CONTRA DE L'AVANTPROJECTE DE LLEI PER A LA RACIONALITZACIÓ I LA SOSTENIBILITAT DE L’ADMINISTRACIÓ LOCAL

Els portaveus dels grups municipals sota signants presenten a consideració del Ple, per tal que sigui estudiada i debatuda en la seva propera reunió, la següent moció.

EXPOSICIÓ DE MOTIUS:

Atès que el Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques va presentar un informe sobre l’Avantprojecte de llei per a la Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local al Consell de Ministres del 15 de febrer de 2013 que encara que manifesta tenir l’objectiu de racionalitzar l'administració local i aconseguir un estalvi econòmic contempla mesures que afecten l'autonomia local amb la intervenció del Govern de l’Estat a les administracions locals, modificant i vulnerant l'actual model territorial i les competències de les administracions locals, i amb un enorme retrocés en termes de drets i condicions laborals dels treballadors i treballadores públics.

Atès el context d'una pèrdua molt alta d'ocupació a l'Administració Local, retallades en serveis públics i la pressió a la baixa sobre les condicions de treball al que s'afegeix aquest intent de pèrdua d'autonomia de les administracions locals que significaria també un retrocés en matèria de serveis de ciutadania.

Atès que no preveu cap millora en el finançament de les hisendes locals, la gran qüestió sense resoldre del nostre model territorial. Al contrari, l'objectiu final del govern de l'Estat és de recentralizar i controlar al màxim els municipis, limitant la capacitat d'acció dels mateixos convertint-los en mers executors de la voluntat del govern de l’Estat. Traspassa competències dels ajuntaments als Consells Insulars allunyant el centre de decisió de la ciutadania.

Atès que nosaltres defensam un model de municipis federats i autònoms i no una recentralització estatalista. L'Ajuntament és qui millor sap les carències i les necessitats en la seva comunitat i qui pot prestar més eficientment els serveis que la ciutadania precisa. La proximitat significa eficiència i difícilment una administració supramunicipal podrà substituir el coneixement de la problemàtica local i la sensibilitat d’un ajuntament.

Atès que la proposta del govern central a qui realment perjudicarà serà, en primer lloc, al conjunt de la ciutadania que veurà afectats els seus drets i l’accés als serveis públics, i en segon lloc, a les administracions locals a les que sotmet a un buidatge de contingut de les competències municipals.

Per tot això, aquest regidor presenta al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació si procedeix, la següent proposta.

ACORDS

Primer. Rebutjar totalment l’Avantprojecte de Llei per a la Racionalització i la Sostenibilitat de l'Administració Local presentada pel ministre d'Hisenda i Administracions Públiques del Govern Espanyol pel que suposa de vulneració a l'autonomia local, a les competències de l’Estatut d’Autonomia de Illes Balears, i l’intent de recentralització del model de l’Administració Local

Segon. Exigir al Govern de l’Estat que no s’extralimiti en les seves competències i no vulneri la competència de les CCAA sobre l’organització territorial i el règim local donat que son aquestes les que han de proposar, discutir i acordar els models territorials i competencials que facin l'arquitectura institucional que respongui a la realitat de la CCAA.

Tercer. Instar el Govern de les Illes Balears a defensar amb fermesa les competències que li atorga l’Estatut en matèria de règim local i expressar el recolzament explícit d’aquest Ajuntament en totes les mesures que siguin necessàries emprendre per exercir aquesta defensa.

Quart. Instar el Govern de l’Estat a que convoqui una Mesa de diàleg per obrir un procés de negociació amb els agents socials i polítics per a reorientar la reforma de la Llei Bases de Règim Local, per a que aquesta signifiqui i impulsi una política de serveis que estiguin a prop de la ciutadania i a la vegada que no signifiqui el desmantellament de les Administracions locals.

Cinquè. Afrontar la necessitat d’enfortir les administracions locals i els serveis públics com garants dels drets i la cohesió social en un moment en el qual gairebé un 30% de la població aturada ja no rep cap tipus de prestació ni subsidi per estar aturat

Sisè. Instar al Govern de l'Estat, juntament amb el govern de les diferents Comunitats Autònomes i les entitats municipalistes, a l'elaboració d'un nou marc de finançament per al món local, més just, més eficaç i més eficient al servei de les polítiques locals.

Setè. Reclamar al Govern de l’Estat la retirada de l'esborrany de la proposta d’Avantprojecte de Llei, que envaeix i vulnera les competències de les administracions locals i,que per al contrari compleixi amb el pagament de les aportacions econòmiques establertes per llei, reglaments i sentències que afecten al desenvolupament de les competències i serveis de les administracions locals, especialment en matèria social i educativa

Vuitè. Insta al Govern municipal a elaborar, amb la màxima urgència, un informe de les afeccions que l'aplicació d'aquesta llei, en el seu redactat actual, suposaria per a l'Ajuntament, inclòs el seu personal, i per a la ciutadania

Novè Instam al Govern municipal a participar i impulsar quants processos es duguin a terme, inclòs el recurs d'inconstitucionalitat, per oposar-se a l'aprovació definitiva primer, i a l'aplicació després, d'aquesta llei.

Desè Comunicar aquests acords al govern d'Espanya, el govern de les Illes Balears i a la Federació de Municipis de Illes Balears.

Pollença, el 14 de juny del 2013

La Cafeteria Es Pont de Porreres organitza un sopar de Sant Joan pel proper dia 28 de juny, en acabat el qual faran un combat de picat els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Toni Llull "Carnisser" i Macià Ferrer "Noto".

Cal fer reserves al tf 609294650

Diu el rei Salomó, a la seva cançó de les cançons:

Dos cervatells, els teus pits,

bessonada de gasela,

que pasturen entre els lliris.

I el gran fra Luis de León ens ho explica:

No se puede decir cosa más bella ni más a propósito, que comparar los pechos de la Esposa a dos cabritos mellizos, los cuales, demás de la terneza que tienen por ser cabritos y de la igualdad por ser mellizos, y además de ser cosa linda y apacible, llena de regocijo y alegría, tienen consigo un no sé qué de travesura y buen donaire, con que roban y llevan tras de sí los ojos de los que los miran, poniéndolos afición de llegarse a ellos y tratarlos entre las manos.

   Els protagonistes són els Estats Units, d'una banda,  i Rússia i la Xina, de l'altra.

    Al 1941, els protagonistes eren els Estats Units, Anglaterra i la Unió Soviètica, d'una banda i Alemanya, Itàlia i el Japó, de l'altra.

   O,  posant com exemple una altra confrontació històrica, al 1936, les potències que intervenien decisivament a la guerra civil espanyola eren Itàlia i Alemanya, d'una banda, i la Unió Soviètica, de l'altra.

    Actualment,  Rússia i la Xina són les grans potències que constitueixen el mur de resistència contra l'imperialisme dels EUA. Per descomptat, hi ha molts altres països que, d'una o altra manera, intervenen al tauler d'escacs  mundial.

    Uns països, com els de l'UE, fan de comparses de la cavalcada ianqui (França i Anglaterra són els subimperis subalterns a l'Imperi). Els països que oposen resistència a l'imperialisme (com l'Iran o Veneçuela) no disposen d'altra clau on enganxar-se que Rússia i la Xina.

     Fet palès el joc mundial, vegeu el ridícul intel·lectual dels periodistes catalans (i de pretesos independentistes catalans) que fan com si visquessin a  un món de llibertats, de justícia i de drets humans (''la democràcia occidental'', en diuen). Són aquells que accepten l'explicació  que a Síria hi ha una revolta democràtica contra ''el dictador'' En Bashar al-Assad, i donen per suposat que ''Occident'' fa costat a l'oposició i que Rússia i la Xina fan costat al dictador.

   En conta d'aquesta crosta d'innocència hipòcrita, he pensat que seria bo difondre la formidable denúncia contra l'opressió que fa el nord-americà  En Paul Craig Roberts. Jo crec que pot servir per descrostar un poc.   Vegeu l'article Un nou començament sense la màscara beata de Washinton.  Un nou començament sense màscara hipòcrita de Washington

Viatge i compromís

Guillem Frontera | 17/08/2011 |

El ciutadà d'avui té moltes oportunitats de viure la història en primera persona. Adesiara, davant la informació sobre uns esdeveniments llunyans, experimentam una estranya sensació de proximitat, derivada del fet d'haver estat a l'escenari d'aquests esdeveniments. Per exemple, aquesta sensació ens fa entendre d'una altra manera el terrorisme. Ens en matisa el punt de vista, en una o altra direcció. Si l'atemptat es produeix en un indret on fórem despreocupadament feliços fa vint dies o quinze anys, se'ns commou alguna víscera de què fins ara no havíem tengut constància. Ens sentim molt més propers a les víctimes, perquè sabem que nosaltres ho hauríem pogut ser.

Els llocs que visitam deixen rastre en nosaltres, també en el nostre cor, que poden hivernar durant anys i retornar a la vida activa per mor d'una bomba o gràcies a un cop de fortuna, a l'assoliment d'una vella aspiració històrica dels seus habitants...

Unes quantes vegades servidor vaig trescar per l'Algèria independent de principis dels anys 70. Alger -a trenta minuts en avió de Palma- acollia delegacions de tots els moviments d'alliberament nacional del planeta. El món del futur es dissenyava en bona part en aquestes delegacions. Alger era aleshores el focus d'expectatives més gran per a un món en plena etapa de descolonització, de guerra contra l'invasor americà del Vietnam, de lluita dels Black Panthers pel reconeixement de la nació negra nord-americana, de la lluita dels palestins... (Entre tants representants de tants de fronts, el canari Antonio Cubillo hi mantenia el seu Moviment per l'Autodeterminació i la Independència de l'Arxipèlag Canari -MPAIAC. Tenia un programa de ràdio de virulència antifranquista extraordinària, molt escoltat a Mallorca, per cert, i ens animà, a uns amics que el visitàrem, a imitar-lo, creant un front d'alliberament de les Balears que donaríem a conèixer mitjançant un programa de ràdio que ell es comprometia a posar a la nostra disposició a Ràdio Alger. I ens en suggerí improvisadament l'estratègia: el programa havia de donar a conèixer i exaltar els nostres herois històrics, destacant-ne els trets suposadament nacionals: podíem començar, ens insinuà, pels foners, la glorificació dels quals despertaria en els nostres conciutadans l'esperit bèl·lic adormit. Ens assegurà que el govern algerià ens donaria suport. Li vàrem dir que ja en tornaríem a parlar.)

Un dels llocs on servidor vaig anar algunes vegades és Tizi-Ouzou, capital de la Gran Cabilia, on vaig fer alguns amics que després vaig arribar a perdre de vista. Al llarg dels anys, molts d'amics se'ns extravien -o ens extraviam nosaltres respecte d'ells-, i aquest fet constitueix una de les pèrdues que acabam lamentant més. Sigui com sigui, tots aquests anys en què la guerra bruta ha matat, ferit i mutilat tanta de gent a Tizi-Ouzou, han tornat a esclatar a la meva memòria en esclatar de nou la violència a la ciutat, fa un parell de dies -un atemptat que quasi no ha merescut dues línies a la premsa.

Sovint, la reiteració de les imatges ens insensibilitza al dolor aliè que pretenen transferir-nos, certament, però hi ha una manera de viatjar que ens fa adquirir unes certes formes de compromís amb els llocs que visitam. De vegades em pregunt si les formes més habituals del turisme actual (el que feim i el que rebem) afavoreixen aquest compromís, però no sé com podrien fer-ho respecte dels llocs on no arribam a conèixer les persones.

Diari de Balears

Escric des de París. D´ençà de molts d´anys, m´he allotjat sempre al mateix hotel: a un tir de pedra de Notre Dame, entre les velles ombres del Barri Llatí. No sé si, sota les pedres i l´asfalt d´aquests carrers per on ara transcorre la meva vida, encara s´amaga l´arena. Aquí a prop tingué la seva casa George Sand i per ací desfilaren els successius amants: Jules Sandau, Alfred de Musset, Frédèric Chopin? Eren els temps de la revolució de 1830. Aquells revolucionaris vivien entossudits de forçar el progrés moral de la humanitat. Somniaven en un món més just. Eren uns romàntics. No gaire lluny del meu refugi parisenc, escriví Cortazar i s´allotjà Freud, en un carreró sense sortida com l´inconscient, quan assistia als cursos del professor Charcot.

Les portes del Cel

Per Gabriel Janer Manila

Escric des de París. D´ençà de molts d´anys, m´he allotjat sempre al mateix hotel: a un tir de pedra de Notre Dame, entre les velles ombres del Barri Llatí. No sé si, sota les pedres i l´asfalt d´aquests carrers per on ara transcorre la meva vida, encara s´amaga l´arena. Aquí a prop tingué la seva casa George Sand i per ací desfilaren els successius amants: Jules Sandau, Alfred de Musset, Frédèric Chopin? Eren els temps de la revolució de 1830. Aquells revolucionaris vivien entossudits de forçar el progrés moral de la humanitat. Somniaven en un món més just. Eren uns romàntics. No gaire lluny del meu refugi parisenc, escriví Cortazar i s´allotjà Freud, en un carreró sense sortida com l´inconscient, quan assistia als cursos del professor Charcot. Aquest matí he visitat una exposició al museu del Louvre sobre art egipci organitzada entorn de la idea que aquells pobles del delta i les riberes del Nil tingueren del més enllà de la vida. El títol: Les Portes du Ciel. Les portes que separen la realitat dels móns imaginaris.

L´itinerari de l´exposició et permet de penetrar en l´univers de la creació del món i en els mites que giren entorn de la llum. Quan arriba la nit, a l´altra banda de l´espai i els paisatges quotidians, el sol es regenera i els difunts adquireixen un raig de vida eterna. De matinada, quan l´horitzó s´obre de nou, reapareix la llum i entra de bell nou als temples i guaita a les tombes. Així, la claror del sol esdevé la matèria que uneix el món dels vius i els territoris on habiten els morts. Cada dia torna a repetir-se el mateix circuït. Un dia rere l´altre el sol construeix l´eternitat. (En la mitologia egípcia els obeliscs representaven un raig de llum solar. A Mallorca, l´obelisc alçat a la memòria de l´arxiduc Lluís Salvador d´Àustria, de contundent reminiscència egípcia, és conegut entre la gent pel "supositori", altrament dit "el pirulí de l´Arxiduc"). Ahir, al Salon du Livre, se´m va acostar un jove i em va preguntar: "Ha sentit parlar mai d´Allan Kardec?" Li vaig dir que no, que hi ha molta de gent de la qual no he sentit parlar mai. I de la que he sentit parlar, me´n sobra la meitat. Insistí: "Kardec fou metge i pedagog, va néixer a Lyon a començaments del segle XIX, és el sistematitzador de l´espiritisme". Li vaig dir que un oncle meu havia festejat una espiritista que es deia Francisca. Un dia la trobà dins la cambra a les fosques que es barallava amb una santa local perquè li havia dit que, tanmateix, el meu oncle no arribaria a esser el seu home. Ella s´hi enfadà, li féu ofertes de pegar-li amb una granera i l´esperit de la santa li aferrà dues galtades. Més tard, a la Biblioteca Nacional vaig poder veure una exposició de fotografies reunides sota el títol de Controverses. Són fotos que testimonien un esdeveniment que ha marcat la història contemporània. Hi apareix la fotografia d´un soldat de l´exèrcit roig que posa la bandera al capcimal de les runes del Reichstag, a Berlín, el mes de maig de 1945, la de l´arribada d´Eugene Buzz Aldrin a la lluna, el mes de juliol de 1969, una de les que féu Lewis Carroll a Alice Liddell, l´any 1859? I la del fantasma de Lady Dorothy Townshend, morta a Gran Bretanya l´any 1726 de manera dramàtica. El seu home havia descobert que havia tingut una aventura de fadrina i, perquè no ho suportava, la tancà en una cambra fins que va morir-se. Digueren que havia mort de pigota. La fotografia és de 1936 i la féu Indre Shirà: una forma vaporosa, els cabells llargs, una túnica blanca? Diuen que és la primera prova científica de l´existència de fantasmes. París torna a seduir-me. Durant molts d´anys he cantat -però era una veu que em ressonava dins la memòria- una vella cançó de Josephine Baker: J´ai deux amours, mon pays et Paris... Però d´això fa molt de temps. Ara, només em queda París.

Diario de Mallorca (28-III-09)

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)

Records de París (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.

Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.

Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...

Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...

El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.

Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.

El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.

La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...

Miquel López Crespí

Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París! (Miquel López Crespí)

Diaris i dietaris: records de París (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Ara s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el terrabastall que produïen les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista.

Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i antinazi (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees d'algun dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc afirmava en una entrevista que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels oprimits -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant.

Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura"és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!

No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics (Celine, a la vora). Parlar de Rimbaud, Flaubert o, fins i tot, dels enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...

La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, arrossegats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).

No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Un ple, el d'ahir, amb alguns punts ben positius, com l'aprovació de les mocions pel rebuig al decret TIL d'arraconament del català, contra l'atac als municipis del govern d'enRajoy o contra que es faci pagar per fer servir les boies de la Punta de l'Avançada. En canvi va tenir qualque moment lamentable quan el batle va reiterar-se en la seva actitud tancada en referència al Festival de Pollença, aquest pic a compte dels preus de les entrades, fet que va provocar que molts grups de la oposició abandonàssim el debat i ens asseguéssim al lloc del públic.

Podeu seguir la crònica que varem fer en directe a Twitter o a Facebook

Aqui podeu trobar tota la documentació del Ple.

1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió ordinària celebrada dia 26 de març de 2013. Veure

Aprovada per unanimitat.

2.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió extraordinària celebrada dia 7 de juny de 2013. Veure

Aprovada per unanimitat.

3.- Pressa de possessió del Sr. Francisco Javier Barba Martín del càrrec de regidor d’aquest Ajuntament.

Substitució de la dimitida Mª del Mar Sastre com a regidor del PSOE. Li desitjam sort i ànims.

4.- Resolució d’al·legacions i aprovació definitiva, si procedeix, de l’expedient de desafectació parcial de l’edifici del centre de dia de Pollença. Aprovada per unanimitat.

La única al·legació presentada per un ciutadà posava de manifest que l'edifici no està en l'inventari de bens, un instrument aturat de de l'any 1989. Al pressupost d'enguany hi ha una partida per actualitzar-lo a proposta de la oposició, tal com és obligatori. L'informe de secretaria, emperò, no considerava que això fos un impediment prou gran per impossibilitar la desafectació, que permetrà a AFAMA instal·lar-se a l'edifici, en compliment del conveni aprovat al mes passat. Podeu veure l'informe de Secretaria.

Rebutjada l'al·legació i aprovada definitivament la desafectació per unanimitat.

5.- Aprovació, si procedeix, de la imposició i ordenació de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació de serveis assistencials Patronat municipal Residència Social Sant Domingo.

Una reclamació feta per molts de grups ja dins la legislatura passada. Es regula el que han de pagar els usuaris de la Residència i les ajudes econòmiques que podran tenir, però ara tenint en compte, a banda de la seva pensió, també les seves propietats i rendes. Varem anunciar que hi presentaríem al·legacions per fer els preus més justos i equilibrats i per regular millor amb quins criteris s'ajudarà als que no puguin pagar tot el preu mensual. Podeu veure l'ordenança, informe de intervenció i estudi econòmic.

Aprovada per unanimitat

6.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual de l’ordenança reguladora del preu públic per assistència als concerts Festival internacional de Música de Pollença.Veure.

En l'assumpte del Festival és més que evident que l'equip de govern PP-Lliga, amb el batle al capdavant, ha ignorat completament les propostes que li hem fet molts partits de la oposició. El Festival s'ha organitzat tard i malament, amb una contractació de Director Artístic que simula un contracte negociat, convidant a amics d'en Joan Valent que ni tan sols s'han presentat. Ara, a darrera hora, i després d'enterar-nos per la premsa, el batle volia que el Ple aprovà la reducció de preus de les entrades sense haver-nos ni explicat a quins concerts correspondrien aquests preus. En el mateix Ple ens presentaren els cincs concerts del Festival. Des del PSM varem protestar per les acusacions del Batle, que davant la seva mala gestió només ha sabut culpabilitzar a la oposició (?!?!) i acusar-nos “de no voler Festival” quan qui està fent tot el possible per carregar-se'l és ell. Volem la baixada de preus de les entrades, però també volíem participar de les decisions que afecten a tot el Festival , no només en aquesta part tan concreta. Davant aquesta actitud del batle, tant nosaltres com A, PSOE, ERAM i els No Adscrits ens varem aixecar i ens asseguérem al lloc del públic per no participar d'aquest esperpent muntat pel batle en el que ha perdut absolutament els papers.

Aprovat únicament amb els vots del PP, PI i UMP (9)

7.- Moció d’Alternativa, PSOE, PSM i Esquerra en contra de l’avantprojecte de llei per a la racionalització i la sostenibilitat de l’administració local. Veure.

Aquesta moció era per manifestar-se contra el projecte del govern Rajoy d'atacar les competències i l'autonomia dels Ajuntament, acusant-los novament de ser els culpables de la crisi, quan són les administracions que tenen manco dèficit, sense tocar, emperò, altres administracions d'inutilitat més que demostrada: Ministeris duplicats, Monarquia, Senat, Delegacions del Govern... Una excusa més per atacar i privatitzar els serveis que ofereixen els ajuntaments.

Aprovada. A favor: 10, A, PSM, PSOE, ERAM, CIUP, LLR, T. Fuster – Abstencions: 6, PP, UMP.

8.- Moció d’Esquerra i PSM sobre l’exercici de la sobirania fiscal a l’Ajuntament de Pollença. Veure.

Una iniciativa per per el pagament de l'IVA i l'IRPF a l'Agència Tributària de les Illes Balears en lloc de l'Agència Tributaria estatal. Una mesura que legalment no està contemplada, però que s'ha aplicat a alguns ajuntaments, especialment a Catalunya, com a mostra de la voluntat que els impostos recaptats a Balears es quedin aquí, evitant l'espoli fiscal que patim.

Rebutjada. A favor: 3, ERAM, PSM, T. Fuster – Abstenció: 6, LLR, A, CIUP, UMP – En contra: 7, PP, PSOE

9.- Moció presentada per PSM. CiU, Lliga, Alternativa, ERAM i PSOE de rebuig a la implantació obligatòria del decret sobre el tractament integrat de llengües TIL als centres educatius. Veure.

El Decret TIL, que amb l'apariència de fomentar el trilingüisme, l'únic que pretén és araaconar la llengua catalana en un dels pocs àmbits on conserva la seva vitalitta: l'ensenyament. A la moció inicial presentada pel PSM tant CIUP com A hi feren aportacions que s'incorporaren i que agraim. El PP, tot i de paraula dir que s'havien fet les coses malament amb aquest decret, no hi va voler votar a favor de la moció.

Aprovada. A favor: 10, PSM, A, LLR, CIUP, PSOE, ERAM, T. Fuster – Abstencions: 6, PP, UMP.

10.- Propostes/Mocions d’urgència

Moció urgent de defensa del fondeig gratuït a la Punta de l'Avançada. Veure.

Una qüestió que ha generat polèmica els darrers dies i sobre que els grups de l'oposició PSM, A, PSOE, UMP, ERAM hem volgut mostrar que estam en contra que es cobri per amarrar a la zona de la punta de l'Avançada. El batle va voler escampar la responsabilitat remuntant-se a l'any 1999. El cert, emperò, és que qui va començar els cobraments a Formentor fou el govern de Jaume Mates i qui els ha començat a l'avançada ha estat el govern de Bauzà-Company.

No qüestionam la necessitat de protegir el fons de la zona de l'Avançada controlant els fondejos mitjançant boies, tal com diu el Pla de Gestió de les Badies de Pollença i Alcúdia, però sí el fet que es cobri per fer-les servir amb un clar afany recaptatori i de negoci per l'empresa que ho fa. El batle va reconèixer que el seu company, el Conseller de Medi ambient Gabriel Company, no li va consultar res ni el va informar. Un altre descoordinació Ajuntament-Govern, i això que són del mateix partit.

Aprovada. A favor: 10, PSM, A, PSOE, CIUP, UMP, ERAM – Abstencions: 6, PP, LLR.

En aquest punt ja eren les dotze de la nit i per tant el ple es va haver d'acabar sense dació de compte ni precs i preguntes.

Després d'ignorar a la majoria de la oposició durant tot el procés de preparar el Festival de Pollença pel 2013 (veure article anterior), ara, perque no li queda més remei per imperatiu legal, el batle ens vol fer votar el preus de les entrades per un concerts presentats just a l'inici del Ple.

 

 

El dia d'avui ve marcat per l'ingrés en presó de l'ex-tresorer del PP, Luís Bárcenas, erem molts els que ens sorpreníem que aquesta passa encara no s'hagués donat, davant les informacions, alarmants informacions, sobre la fortuna que pressumptament té a diferents comptes bancaris a l'estranger, a paradisos fiscals. Que aquesta fortuna l'hagi fet amentre xercia un càrrec polític, o varis, perquè a més de tresorer va ser senador; i que es vinculi a una trama com la Gürtel, que podria implicar el finançament il·legal del partit en el govern, no fan més que alimentar l'alarma social, afeblir el Govern, precisament en un temps de crisi, i a un govern que no ha destacat pel seu encert, ans al contrari, ha provocat major desigualtat i contestació social com mai s'havia vist a Espanya.

A les Illes Balears la cosa ja fa anys que va grossa, si em permeten l'expressió. El darrer capítol de les corrptel·les locals és l'afetr "Ràdio Calvià", el Sr. Delgado estaria essent investigat per la seva acutació quan era batle de Calvià, es va sebre pre la premsa que la Guàrdia Civil demanva la seva imputació davant els indicis que tenia, i al resposta de l'actual conseller de Turisme no ha pogut ser més desafortunada, desmesurada, desencertada... barroera. Comparar la Guàrdia Civil amb "Torrente", menysprear així les investigacions de la policia judicial, quan el país està decebut, desencantat pel lamentable nombre de casos de corrupció, és el pitjor que pot fer, un membre d'un Govern autonòmic, que hauria d'haver estat desautoritzat immediatament pel seu president, no per la Delegada del Govern. Hauria d'haver estat cridat a l'ordre pel seu partit, pel Ministre del ram, en defensa de la Guàrdia Civil. No entrarem en el cas en concret, de moment.

En positiu. Avui hem presentat una Proposició de Llei al Parlament, ho han fet la portaveu Francina Armengol i el diputat Jaume Carbonero, proposam l'ampliació del Parc Marítim-terrestre de Cabrera, protegint la fauna marina que fa poc destacava la neta del gran Cousteau, i a partir d'un informe d'OCEANA que encarregà el Govern de les Illes Balears a anys, en época de Jaume Font. El medi ambient privilegiat pot ser el millor reclam pel turisme que alimenta la nostra economia. Disposar del major Parc Marítim-Terrestre de la Mediterània sens dubte seria un honor a destacar, com tenir la Serra de Tramuntana declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Fa pocs dies comentava que veient com la UNESCO declarava el mont Fuji com a Patrimoni de la Humanitat un se'n dona compte de la importància del que vàrem aconseguir tots els mallorquins. Esperava del Consell una celebració més popular, no en el sentit de tenir molts de càrrecs públics del Partit Popular escoltant discursos, sinó una celebració festiva, a on mostràssim l'orgull, no ja de les institucions, sinó dels ciutadans per aquesta gran fita. Però si la celebració la presideix gent que va mostrqar tan poc entusiasme per la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la Serra de Tramuntana, que ni tan sols hi va firmar a favor... per ventura ho entens tot.

Anarcoefemèrides del 28 de juny

Esdeveniments

- Creació de l’Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l’Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d’acció, van deixar l’organització i no prengueren part en l’AIA, que amb tot i això s’escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència«Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d’un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l’AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l’AIA va tenir lloc el 30 i 31 d’agost de 1907 també a Amsterdam.

Naixements

- Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i unúnic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.

***

- Benigno Mancebo Martín:El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Hernández --algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la«Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!,Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad iLa Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de«Bellas Artes»i a la de«Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Hernández fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya).

***

- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera«A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la«vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó --«només» n'havia estat condemnat a 20--, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquistaA Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).

José Sequeira (1907-1999)

***

- Federico Martínez Pérez: El 28 de juny de 1915 neix a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup«Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va feríntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 a Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt.

Federico Martínez Pérez (1915-1992)

Defuncions

- Gaston Couté:El 28 de juny de 1911 mor a París (França) el poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène Couté. Havia nascut el 23 de setembre de 1880 a Beaugency (Centre, França). Sos pares (Eugène Désiré Couté i Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell Moulin des Murs de Beaugency i son pare era nomenat «Couté des Murs», per no confondre'l amb un altre Couté de la regió. Gaston passà sa infància i sa adolescència a Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris, però va abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar el batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la Recaptació General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter en un periòdic local, Le Progrès du Loiret. Va començar a publicar els seus poemes, que componia en patuès, en publicacions locals (La Meunerie Française, La Revue Littéraire et Sténographique du Centre, etc.), sovint fent servir els pseudònims Gaston Koutay i Pierre Printemps. Un grup d'artistes parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet van sentir les seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir marxar a París per desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor de cançons antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat gràcies al seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i més tard serà llicenciat definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres, obtingué un cert èxit a partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon, La boîteà Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Bonne Chanson, de Théodore Botrel, i escrigué cançons d'actualitat per als periòdics anarquistes (La Barricade, La Guerre Sociale,Le Libertaire). Fou una mena de representant de la versió rural del cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus, el qual li ajudà en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista d'èxit. En 1907 fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit cabaret al Barri Llatí anomenat Truie qui file, que fracassà pocs mesos després. Fou íntim de nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland Dorgelés, Max Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit, Dubray, etc. Els últims anys de sa vida foren força difícils: tuberculosi, tabaquisme, alcoholisme per absenta, mancança de diners, marginació dels escenaris --l'apropament de la guerra afavorí els cantautors patrioters en detriment dels anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per«ultratges a la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de juny de 1911 a l'hospital Lariboisière de París (França), al qual havia estat portat el dia abans, i fou inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire, acompanyat per més de 600 persones, moltes del món artístic (cantautors, músics, escriptors, pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i sindicalistes. Els poemes de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes, anticlericals, contra la burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets (Édith Pieaf, Marc Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard Pierron et Marc Robine, Bernard Meulien, Claude Antonini, Compagnie Grizzli, Compagnie Philibert Tambour, Le P'tit Crème, Hélène Maurice, Imbu, etc.) i el seu repertori ha estat actualitzat per la música contemporània (rock, rap, tecno, etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en cinc volums i han estat reeditades en diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.

***

- Edward Carpenter: El 28 de juny de 1929 mor a Guildford (Surrey, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Havia nascut el 29 d'agost de 1844 a Brighton (East Sussex, Anglaterra). Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreamsés la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner).

***

- Valeriano Orobón Fernández: El 28 de juny de 1936 mor a Madrid (Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Havia nascut el 14 d'abril de 1901 a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturmüber Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Waclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres --plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes--, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juliol de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia,V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción,Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación,Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Les Temps Nouvelles,Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista --especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís-- i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.

***

- Matilde Sabaté Grisó: El 28 de juny de 1940 es afusellada a Girona (Gironès, Catalunya) la mestra i militant anarcosindicalista Matilde Sabaté Grisó –el segon llinatge citat també com Gusó. Havia nascut cap al 1904 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Marcos Sabaté i Madrona Grisó. A Reus treballà de modista. Als anys vint son germà Pere, ferroviari com son pare, va ser destinat a Sils (Selva, Catalunya), població on també ella s'instal·là. Quan esclatà la Revolució, juntament amb Lola, companya del cansalader Cruz del Forn de la Calç de Sils, es va fer miliciana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el seu amant, Josep Soto Cortés, obrer de la brigada del ferrocarril afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT) i president del Comitè Revolucionari de Sils, participà en requises i en la recerca de persones buscades per aquest comitè, sobretot religioses. Va ser acusada, amb Soto i quatre milicians, d'haver executat Concepció Viñolas Vilanova, germana del rector de l'Esparra (Riudaneres, Selva, Catalunya). Més tard el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) de la Generalitat de Catalunya l'anomenà mestra de pàrvuls de Sils, encara que no tenia el títol de magisteri ni el de batxiller. Amb el triomf franquista desobeí el consell de Soto de fugir i restà a Catalunya. Detinguda, va ser empresonada el 27 de febrer de 1939 a Girona, on curiosament compartí cel·la amb l'esposa de Soto. Jutjada en consell de guerra el 21 de febrer de 1940, juntament amb Josep Garriga Dalmau, va ser acusada del delicte d'«adhesió a la rebel·lió», de ser miliciana armada, secretària del Comitè Revolucionari de Sils, saquejadora, destructora d'imatges religioses i d'haver participat en diversos assassinats, fets pel quals va ser condemnada a mort. Matilde Sabaté Grisó va ser afusellada, juntament amb nou condemnats més, el 28 de juny de 1940 ran de les tàpies del cementiri de Girona (Gironès, Catalunya) i el seu cos llançat en una fossa comuna.  

Matilde Sabaté Grisó (1904-1940)

***

- Mauricius: El 28 de juny de 1974 mor a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l’amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. Havia nascut el 24 de febrer de 1886 a París (França). En 1905 Libertad crea el periòdicL’Anarchie i Mauricius n’esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l’apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914.  En el congrés anarquista de París d’agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu’il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d’Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l’Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l’Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós,és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d’assistent d’arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l’ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d’ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d’Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l’Ordre del Mèrit pels «serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris, és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l’autorité, Lesprofiteurs de la guerre, L’anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d’Amsterdam (1907),L’apologie du crime (1912), Mon anarchisme (1913), La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d’aventures (1922), L’outrage aux moeurs (1923), E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya.

Actualització: 28-06-13

El dijous el ple va aprovar la moció d'urgència en  defensa del fondeig gratuït a la punta de l'Avançada que vam presentar conjuntament; Alternativa, PSOE, CiU, UMP, PSM, Esquerra i Tomeu Fuster . Aprovada amb els vots a favor d'Alternativa, PSOE,CiU, UMP, PSM, Esquerra i Tomeu Fuster i l'abstenció de PP i LLiga.

La presentació de la moció va posar prou nerviós al batle que va demanar la seva retirada. El conseller Biel Company ha actuat sense ni tan sols informar a l'Ajuntament que ni tan sols va poder presentar al·legacions al tema, sort que són del mateix partit que sinó... El PP aprofita arguments ecològics perque els seus amics facin negoci.

 Al ple el batle va fer un repàs de la normativa sobre la protecció de la posidònia a la Badia... incidint en les decisions que s'havien pres els darrers anys des de Margalida Roselló al darrer pacte de progrés, passant per en Jaume Font... Oblidant que el problema no és la protecció de la posidònia, més que necessària (us recomenam l'article de Biel Perelló sobre el tema; "Posidònia en perill"), el problema és fer pagar de forma abusiva per amarrar a les boies i això sempre l'ha fet el mateix partit;  el PP. S.A

El batle va oblidar que el primer que va posar boies de pagament al municipi va ser en Jaume Matas quan va ser ministre de Medi Ambient al 2001 i va donar una concessió per posar boies de pagament a Formentor, una decisió contra la que Alternativa vam lluitar des de que vam començar la nostra feina política, al següents articles d'aquest bloc podeu trobar els nostres arguments a aquest tema:

El  14 de juliol de 2006 a l'article " L'apropiació del mar" deiam

Ja tornam tenir un nou abús del medi per una empresa privada. Amb l’excusa de protegir el medi ambient es privatitzà, fa uns anys, un tros de mar. Fins on arribarem en aquesta onada privatitzadora? Se demostra que el medi ambient era tan sols una excusa i que lo realment important son els diners. I per tal de fer-ne més no es limiten a explotar econòmicament la zona que els pertoca sinó que expandeixen el seu negoci per 500 vegades més. El mar, que hauria de ser públic, és ara un privilegi privat. Ja comencen a ser habituals els casos d’usurpació de l’espai públic al mar i a les costes. Com també és habitual que costes només actuï en casos de denuncies privades com la del senyor Jesús Sánchez González. No ens queda més que dir-li: endavant.

El 5 de desembre de 2006 a l'article: " Ni boies, ni parc eòlic".

 La concessió a l’empresa Hisambla SL per instal·lar 150 fondeigs a la badia de Formentor va ser realment molt sospitosa; es va realitzar sense estudi preliminar sobre el substrat marí i tampoc existia cap programa de seguiment i manteniment de les instal·lacions col·locades. L’excusa per no fer aquests estudis era que l’ autorització era temporal, temporada de l'any 2001, i que en teoria era obligada la retirada dels "morts" finalitzat el termini. Tampoc existia cap relació detallada de la dotació de serveis addicionals que en teoria s' havien d’oferir als usuaris d'ancoratges.

-17 d'abril de 2007 Recuperant els espais públics; per mar i terra.

-6 de juny de 2008. "Fondejos a Formentor"

-13 de juliol de 2008. - Al·lucinant. Fondejos a Formentor.

Després la concessió de Formentor va a passar a "Projecte Home"  i va haver boies gratuïtes pels residents, mentre que a la Punta Avançada es van instal·lar boies gratuïtes durant un temps  (notícia)(notícia)

Ara és de nou la Conselleria de Medi Ambient del PP la que en nom d’una suposada protecció de la posidònia ha imposat als usuaris d'embarcacions una nova taxa per amarrament. La taxa que es fa pagar a la Punta Avançada i que ja s’aplica a Formentor, tant en la finalitat, en la forma i en el fons, és injusta. Per una banda, perjudica sobretot als ciutadans pollencins, als usuaris del Club Nàutic del Port de Pollença i de Ports de les Illes Balears, a més de les empreses nàutiques amb seu al nostre municipi.

Aquesta taxa no està justificada, perquè al fons marí de la Punta Avançada i l’arenal de Formentor, segons els informes de la web del projecte LIFE POSIDONIA, no disposa de la posidònia que es pretén protegir. En canvi, hi ha altres zones arreu de les Illes Balears que sí hi ha importants praderes de posidònia, i no hi ha ni boies ni cap programa de protecció establert.

La zona de fondeig regulat que indica el Pla de Gestió del Lloc d'Interès Comunitari (LIC) de les badies de Pollença i Alcúdia indica que a les àrees de fondeig regulat s'hauran d'habilitar boies per evitar l'ús d'àncores, però en cap cas el Pla de Gestió indica que sigui preceptiu el cobrament d'una taxa per l'ús de les boies. Aquests taxa no és transparent, amb el sentit  que els doblers que se recapten no se sap si són per reinvertir en la cura i conservació del medi marí de les Illes Balears.

Avui en dia ningú dubta que la protecció de la posidònia és un element indispensable per la bona salut del Mediterrani, però allò òptim és que es faci correctament, amb un criteri efectiu i sense ànim de lucre, als llocs on efectivament hi ha posidònia, i amb una regulació global de la Badia, no només de les zones amb més potencial recaptatori.

Fer pagar és un greuge comparatiu si tenim en compte la gran quantitat de fondejos no regulats que hi ha a tota la Badia, ja que també posen morts i boies, molts hi estan tot l'any.

També resulta una restricció excessiva quan una àmplia zona del litoral es troba restringida per culpa de la Base Militar del Port de Pollença, i quan a amplies àrees de la badia es realitzen fondejos sense cap tipus de control, aquest sí, amb una demostrada incidència sobre el fons marí.

Per tot això la moció aprovada proposa:

Primer.- Demanam al batle que encarregui via urgència d’un informe tècnic i jurídic amb l’objectiu de poder fer ús de la via administrativa i/o judicial amb l’objectiu de garantir el fondeig gratuït a la Punta de l’Avançada a boies correctament instal·lades o de forma  controlada i vigilada a zones d'arena disponibles. En tot cas evitant en qualsevol cas el fondeig sobre posidònia o sobre els esculls o altines.

Segon- Notificar per via d’urgència a la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears que aturi de manera immediata el cobrament de l’esmentada taxa als fondejos de la Punta Avançada i que es permeti el seu fondeig gratuït.

Tercer- Demanar a la Conselleria de Medi Ambient que s'abordi la problemàtica dels fondejos d'una manera global, considerant les actuacions a realitzar a tota la badia, considerant la preservació mediambiental i l'atractiu turístic i evitant l'afany recaptatori en les mesures que es prenguin.

 Demà diumenge, a les 10,45, concentracio al varadero du moll per llegir un manifest en contra del pagament a les boies de la Punta Avançada, sortida conjunta a les 11h i anada al camp de boies a manifestar-mos en contra d'aquest abus intolerable per part del Govern Balear. Duis pancartes i coses per fer un bon renouer, que mos sentin desde Palma!!! A la continuació de l'article teniu el seu manifest.

https://www.facebook.com/events/614573051895598/?fref=ts

Mentre que a altres zones de la Badia si que sí hi ha importants praderes de posidònia que no es protegeixen la cartografia de la web de lifeposidonia, a la zona de Punta Avançada no hi ha Posidonia, la zona està marcada com a Comunitat de Caulerpa prolifera.

http://lifeposidonia.caib.es/user/home.htm

...Què tenen en comú aquests tres noms? Què factor interrelaciona la hubara, el corredor i la tarabilla i els vincula?

El factor que uneix aquestes tres noms, apart del fet de que els tres són aus, és el fet que tots tres es poden veure a una illa: Fuerteventura; a aquesta àrida illa canària és l’únic lloc del món on es possible veure aquests tres ocells, que així i tot mai són fàcils de veure, ja que són ocells escassos i d’hàbits esquius.

L’avutarda hubara, Chlamydotis undulata fuerteventurae, que així es diu la subespècie canària, és un ocell gros de 65 cm d’alçada que viu a les zones desèrtiques del nord d’Àfrica i a les illes Canàries més orientals, especialment a la de Fuerteventura, ja que a Lanzarote i la Graciosa és molt més escassa, quedant menys de 800 aus. Per tant si un vol veure l’hubara de Canàries, tot i que la pot trobar a Lanzarote, és molt millor buscar-la per Fuerteventura, i així i tot, no serà gens fàcil observar-la. A Fuerteventura es troba sobre tot als jables i a los llanos de Tindaya, un lloc molt àrid del nord-oest de l’illa.

La hubara, símbol de Fuerteventura, dels mateixos colors que el desert on viu

La plana de Tindaya, hàbitat preferit de la hubara

El corredor sahariano cursorius cursor, és un limícola de 25 cm, parent del sebel·lí i els corriols, que a diferència de la majoria dels seus parents viu a zones desèrtiques o semi desèrtiques, amb una distribució molt semblant a la hubara, a Canàries es troba als mateixos llocs que la hubara i el mateix passa a Fuerteventura, tot i que sembla més abundant als jables arenosos.

El corredor saharià, un simpàtic limícola que no viu a zones humides, sinó desèrtiques

A les zones arenoses del Jable de Jandia és on més corredors es veien, fins a 17

Però el que fa que aquestes tres espècies únicament puguin ser vistes a Fuerteventura és la tarabilla canària (ja em vist com les altres dos també es poden veure a Lanzarote i a Àfrica), ja que aquest petit ocell de poc més d’11 cm, anomenat saxicola dacotiae només viu a l’ílla “majorera”, coneguda així per els mahos, els seus primers pobladors. A diferència dels dos primers, la tarabilla canària viu als barrancs secs amb vegetació de tarajales i és més fàcil de trobar que les dues aus estepàries.

Aquest mascle de tarabilla canària no sembla content amb el nostre pas pel barranc

Els barrancs secs amb tarajal són l’hàbitat on viu el vitrac “majorero”

Sens dubte, el més fàcil de trobar va ser la tarabilla canària, el fet de que visqui a llocs més localitzats i tancats com els barrancs secs, i que el Barranco de la Torre, un dels llocs on és més abundant, estigui només a 4 kms de l’aeroport, va fer que fos la primera de les tres espècies trobada i sense massa problemes, ja que a més a més els vitracs tenen costums que els fan més fàcilment visibles, com la de posar-se a les puntes destacades de les branques o llocs prominents.

Amb una mica de sort, hi ha prou amb fer una passejada al llarg d’alguns dels barrancs on viu, en el nostre cas va ser del de la Torre; un barranc que sol tenir una petita corrent d’aigua, un espès tarajal i on es va sorprendre només entrar la presència d’una parella d’ànnera canyella. Més endavant, a la zona central del barranc ja vàrem veure el mascle de vitrac cantant sobre una pedra, amb cara d’indignat per la nostra presència; poc segons després enteníem els motius, quan a una pedra veïna ens mirava entre sorprès i espantat el seu petit, un jovenet gris i inquiet que amb el seu reclam va fer que també aparegués la mare. No es varen ajuntar els tres en cap moment, però vàrem poder gaudir de la seva presència uns minuts, asseguts a una pedra, amb la família de tarabillas al nostre entorn.

Un jove de vitrac canari es mostra sorprès de la nostra presència

L’aparició de “mama” vitrac va completar la família, que ocupava i marcava territori a un racó al tarajal del barranc de la Torre

Els espais oberts i desèrtics on habiten, i la seva costum de no volar gairebé mai, feien preveure que el difícil seria veure els altres dos objectius del viatge, la hubara i el corredor, però al menys en el cas del segon no ho va ser massa. El primer lloc per buscar-les varen ser les planes arenoses del Jable de Jandia, a la zona més alta de l’istme; terres blanquinoses, sense relleu i amb molt poca vegetació. La millor manera? Una bona matinada, sortir en plena nit de l’hotel i estar al jable quan comenci a sortir la llum. Els espais son immensos, i ja s’intueix la dificultat que pot tenir trobar 2 ocells que no volen i que al contrari que la majoria d’ocells el que fan es quedar quiets quan s’alarmen.

Les primeres dues hores no varen pintar gens bé, poca llum i cap ocell, fins que de cop, a la dreta del camí sembla que s’ha mogut alguna cosa. La primera impressió en no tornar veure res més, és que el vent deu haver mogut alguna branca o matoll sec, però quan anem a seguir algun moviment ràpid torna cridar la nostre atenció. Ja no hi ha dubte, 20 m hi ha hagut moviment, potser una rata o un esquirol dels que s’han convertit en plaga a l’illa, però pocs segons després un nou moviment els hi delata definitivament.

Dos petits corredors caminen i corren, de pedra a pedra, de matoll a matoll, simpàtics, preciosos, camuflats, amb una forma d’estirar el coll inconfusible... Allà hi ha una parella de corredors, la primera de les vàries que veure a la zona els propers dies (tot buscant la hubara vaig haver de tornar a Jandia). Els minuts que vaig poder gaudir de l’observació dels corredors saharians varen ser divertits degut al seu comportament, quiets, coll estirat, petita carrera, altre cop ben estirats, mirant l’horitzó, picar alguna cosa en terra, curta carrera, això sí, no els vaig veure volar en cap moment. Finalment vaig continuar camí, amb la certesa de que la hubara, molt més grossa que els corredors seria fàcil de veure.

Els corredors saharians no acostumen volar, sinó que corren agils entre matolls i pedres

La postura amb el cos i cames estirades així com la cella blanc i negre els fa ser un ocell elegant

Desgraciada o afortunadament la hubara no va ser tan fàcil de trobar, després d’intentar-ho al jable de Jandia vaig decidir provar sort a los Llanos de Tindaya, una zona semblant però més pedregosa i de majors dimensions. Igual que amb el corredor, la clau vaig pensar que era estar molt prest a lloc i veure sortir el sol des dels propis plans de Tindaya, però moltes hores després i de recórrer tota la zona i tots els camins entre Tindaya i El Cotillo, rastrejant i deixant els ulls en un dia de molta calor i vent.

Després de moltes hores buscant em dono compte que precisament el costum del corredor saharià de córrer petits trajectes fa que sigui mes fàcil de localitzar que la hubara, que no corre mai i que al contrari del corredor quan veu el perill en lloc de córrer o volar com fan la majoria d’ocells s’acota en terra suaument i sembla una pedra més. Finalment el dia està a punt d’acabar, el vent ha anat creixent cada cop més duent una sorra vermella directa des d’Àfrica que fa impossible obrir ni uns centímetres les finestres del cotxe, ja que els vents superen els 100 kms/hora, penso que el millor es partir i buscar la hubara un altre dia ja que la sorra a l’aire està fent que fins i tot es faci fosc abans d’hora.

I de sobte, quan menys m’ho esperava, al costat de les primeres construccions del poble, en mig d’una tempesta de sorra i vent brutal, veig una hubara creuar lentament el camí davant del meu cotxe; la frenada va ser de les que fan saltar els airbags i la presa per intentar treure la càmara, sortir del cotxe i intentar veure cap a on partia la hubara va ser proporcional a la parsimònia i la lentitud amb que es movia l’ocell. No sé si influïda pel terrible vent i la sorra del desert, o perquè és el seu comportament natural, la hubara es va moure durant minuts lentament al costat del cotxe, deixant-me fer-li moltes fotos, la majoria no molt bones perquè era casi de nit, però recompensant-me per les més de 12 hores passades a aquell tros del Sàhara illenc.

La veritat, es que aquells minuts observant la hubara entorn del camí i del cotxe et fan comprendre perquè es tan difícil de trobar, no vola, no es mou sobtadament, no corre, no fa renous, simplement camina tan poc a poc, que a vegades recorda a un perezoso, ja que hi ha passes que ni tan sols posa la pota en terra, sinó que la deixa a mig camí, com pensant els riscos i avantatges de completar el pas; i quan algun moviment nostre, algun renou de la càmara l’espanta una mica, res de posar-se nerviosa, simplement de forma suau, casi imperceptible s’acota i queda esclafada contra el terra. Amb aquest comportament, no es estrany que quan la buscava a les planes desèrtiques, ja fos a peu o en cotxe, la hubara et vegi a tu molt abans de que tu ni sospitis que ella està a la zona i simplement s’acoti i passi desapercebuda fins que ja no estàs prop; de fet això em va fer ser conscient que a la majoria d’ocells els hi descobrim quan espantats de la nostra presència volen lluny.

Fins i tot a una zona tan inhòspita com aquesta varen fer una urbanització de la que queda el traçat dels carrers i els 2 “pisos piloto”, avui ocupats per hippies

Un fortíssim vent del desert carregat d’arena i ofegant va terminat en una descomunal tempesta

Quan veu perill o se sent amenaçada simplement s’acota en terra

Veient la hubara i com es mou s’entén que sigui el símbol de Fuerteventura i contemplar-la és simplement un espectacle

El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel Lópezx Crespí)

El Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)

El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.

Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.

Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 29 de juny

Esdeveniments

- Surt ¡Campo Libre!: El 29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista ¡Campo Libre! Semanario de los trabajadores del campo. Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren 48 números, l'últim el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou l'«Órgano de la Federación Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en publicà 27 números entre el 23 de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera iúltima època, porta con a subtítol «Órgano de la Federació Regional de Campesinos y Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37 números entre el 28 de maig de 1938 i el 25 de febrer de 1939 --la manca de paper a causa del conflicte bèl·lic va fer que alguns números sortissin amb retard. En la redacció hi havia García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador), Antonio Rodríguez, Eugenio Criado Riva i González Inestal. Hi van col·laborar Manuel Pérez, Palmiro del Soto, Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P. Cordón, Arsenio Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández, Agustín Gil Molina, Francisco Pérez Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner, entre d'altres.

Naixements

- Félix Fénéon: El 29 de juny de 1861 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el crític d'art, esteta i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Fill d'un viatjant de comerç borgonyó i d'una suïssa, va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París --van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. En 1885 col·laborà en la Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa. A partir de 1886 es va comprometre amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors --on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa--, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, etc. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas i jutjat en el «Procés dels Trenta» l'agost de 1894. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores que testimoniaren en el seu favor (Stéphane Mallarmé, Octave Mirbeau...), va ser absolt, però es va veure obligat a dimitir de la seva feina institucional. En 1902 trobarà una plaça d'administratiu a Le Figaro. Fénéon és sobretot conegut com a crític d'art i descobridor de talents. A partir de 1905 fou secretari de redacció de La Revue Blanche i a partir de l'any següent escriurà les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: La Vogue, La Libre Revue, La Revue Moderniste, Symboliste,La Cravache,La Plume, Le Chat Noir, Entretiens politiques et littéraires,Le Père Peinard. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Fou un ferm defensor de l'impressionisme i del neoimpressionisme. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. Després de la Gran Guerra i de la Revolució russa s'allunyarà del moviment llibertari i es declararà comunista, succeint Blaise Cendras en la direcció de les edicions de La Sirène. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. Els seus escrits només es van editar un cop mort, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry, a prop de París (França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Goubaux (Fanny) en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

- Pedro Vallina Martínez:El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista --com també sos germans Natalia i Juan Antonio--, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions --moltes vegades armat. En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal --on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres-- i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht --ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina--; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín --en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar senseèxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, iés detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón --es va destacar durant les inundacions de 1944--, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia,La Anarquía, Cénit,L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal,El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor,El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc.És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).

***

- Pau Vila: El 29 de juny de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Català) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Fill de Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República,època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935),Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937),La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965),Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i està considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: Catalunya, Colòmbia i Veneçuela. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.

***

- Martí Escalé Sallent: El 29 de juny de 1912 neix a Artés (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Martí Escalé Sallent. Tècnic de teixits, formà par de la Federació Sindical Tèxtil «El Ràdium» i en 1936 va ser un dels artífex de l'adhesió d'aquesta organització en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al Congrés de Saragossa de la CNT. Lluità com a milicià en la guerra civil i en 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus, passant pels camps de concentració de Vernet i Setfonts. Després de l'Alliberament, va ser un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Pàmies i va ser nomenat en diverses ocasions membre del Comitè Departamental de la CNT en l'Exili. Martí Escalé Sallent va morir el 7 de juny de 1980 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

- Pedro Fernández Eleta: El 29 de juny de 1919 neix a Torneros (León, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Pedro Fernández Eleta, també conegut com El taxista, ofici al qual va dedicar sa vida. Fill d'un ferroviari, va tenir vuit germans fruit de dos mares ja que son pare s'havia tornat casar després d'enviduar. La família vivia al barri dels Chiflaos, entre San José i Torrero, i va començar fent feina com a forner i després com a mecànic. El 19 de juliol de 1936, amb son germà Cándido, va repartir pamflets cridant a la vaga general mentre al cas vell de la ciutat es produïen tiroteigs. Van amagar-se dels feixistes a Saragossa durant dos mesos i van ser testimoni de les execucions de companys per les tropes franquistes. El 30 de setembre de 1936 un grup de 10 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --entre els quals es trobaven Pedro i Cándido Fernández,Ángel Marí, Ángel Cebrián, Francisco Sanclemente Bernal, Ramón Maza i Santiago el autobuserico--, armats amb dos pistoles i un revòlver, van emprendre la perillosa missió de passar-se a la zona republicana seguint la línia del ferrocarril d'Utrillas en direcció a Fuendetodos; van aconseguir arribar a la localitat l'endemà, després de passar sota el foc de les metralladores dels requetès i gràcies a un grup de la CNT-FAI que va sortir en descoberta al seu encontre --entre els seus salvadors es trobava el company cenetista de Valdealgorfa (Terol) Francisco Fuster. Recuperats de les seves ferides i dels peus destrossats de la caminada a Azuara, marxen a Lécera i després a Alcanyís on van informar de la situació saragossana. Pedro Fernández es va integrar en la centúria «Regeneración», després I Regiment Confederal. A proposta de les centúries aragoneses de Sadurní Carod i de Buenaventura Durruti es van entrenar 300 milicians a la Puebla de Hijar per preparar un atac guerriller a l'interior de Saragossa que va ser desestimat per l'Alt Comandament, en favor d'un model de guerra clàssica de posicions i d'atacs frontals que esgotarien tota esperança de victòria militar al front aragonès. Amb la forçosa militarització, va abandonar el front i va marxar a Barcelona, mentre son germà Cándido es va integrar com a tinent en la II Companyia del II Batalló de la XXV Divisió Ortíz. Cándio Fernández Eleta va caure en combat amb 27 anys en la fallida ofensiva contra Saragossa d'agost de 1937, coneguda com «La Batalla de Belchite», durant l'intent de prendre la posició del Monte Sillero. Pedro Fernández, mentrestant, va recórrer tots els fronts de guerra com a xofer del Cos de Tren, convertit en Batalló de Transport Confederal. Va connectar Barcelona amb Madrid, repartí El Combatiente del Este de la XXVI Divisió Durruti, va acompanyar dos periodistes francesos a la batalla de Teruel, portà subministraments i tropes des de Mora a la batalla de l'Ebre i, ja amb la retirada de Catalunya, va creuar la frontera francesa amb el seu camió carregat de refugiats. Va ser internat als camps d'Agde, Sant Cebrià i Argelers, i sortí com a treballador forçat per a la construcció d'una fàbrica de pólvora a Saint Librade. Després va ser deportat i va arribar a Figueres amb tren, on tot el comboi va ser lliurat a la Guàrdia Civil. Va ser tancat a diversos camps de concentració (La Carbonera, Miranda de Ebro, Valdenocada), per acabar empresonat a la temible presó saragossana de Torrero, on va ser sotmès a Consell de Guerra i condemnat a mort. Commutada la pena per la de 30 anys i després per la de 20, va estar tancat tres anys, després dels quals va sortir en llibertat vigilada adscrit al Batalló Disciplinari núm. 35 de treballs forçats per a construir la connexió per ferrocarril a l'aeroport. Després va ser obligat a fer tres anys de servei militar obligatori a Jaca. En 1977 va participar amb un grup de vell militants cenetistes en un míting a Tolosa de Llenguadoc, on va trobar companys que no havia vist de feia dècades. Fent de taxista, va participar activament en la reconstrucció de la CNT a Aragó des del Sindicat de Transports. Pedro Fernández Eleta va morir el 29 d'agost de 2006 a Saragossa (Aragó, Espanya). La seva vida va ser font d'inspiració de la novel·la Los inocentes de Ginel (2005), de l'escriptor Ricardo Vázquez-Prada.

Defuncions

- Michael Schwab: El 29 de juny de 1898 mor a Joliet (Illinois, EUA) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Havia nascut el 9 d'agost de 1853 a Mannheim (Baviera, Alemanya). Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.

***

- Urbain Gohier: El 29 de juny de 1951 mor a Saint-Satur (Centre, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. Havia nascut el 17 de desembre de 1862 a Versalles (Illa de França, França). De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com«monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).

***

- Nicola Recchi: El 29 de juny de 1975 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista Nicola Recchi. Havia nascut el 4 de juliol de 1889 a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia). El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti,Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per«activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

Nicola Recchi (1889-1975)

***

- Mario Girotti: El 29 de juny de 1982 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Havia nascut el 24 de novembre de 1901 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra començà a militar en el moviment anarquista de Bolonya. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo Perrone, Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a Perpinyà, on Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, amb la Retirada, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella. El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre milità en el moviment anarquista fins a la seva mort.

***

- Fidel Miró Solanes: El 29 de juny de 1998 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'editor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista Fidel Miró Solanes. Havia nascut en 1910 al Pla de Cabra (Alt Camp, Catalunya). Fill de pagesos, va quedar orfe de mare quan tenia nou anys i de pare amb 14. Va viure amb una germana casada i va anar a escola fins als 13 anys. De petit ja llegia premsa anarquista (El Motín, El Patufet,Solidaridad Obrera) i va acompanya son pare a mítings i conferències durant una campanya de parcers i de mitgers. L'abril de 1925 va emigrar a Cuba amb el seu amic Josep Coll; desembarcà a Santiago, va fer feina al cafè d'un germà i estudià a l'Acadèmia de Comerç. Cap al 1928 va començar sistemàticament a llegir premsa (La Revista Blanca, La Protesta, Cultura Proletaria) i literatura anarquista. Aquest mateix any, amb l'establiment de la dictadura de Machado, va integrar-se en un grup subversiu. Amb el seu amic Jaume Baella, es va afiliar al Sindicat del Ram del Comerç i es va subscriure a La Protesta i Liberación, alhora que va començar a col·laborar en el portaveu sindical El Progreso i en Aurora, de l'Havana. En 1929 des de Santiago va enviar diners als presos de la Península a través de la subscripció realitzada per La Revista Blanca. Aquest mateix any va conèixer Esteve Pallarols i va ser secretari del sindicat fins que per pressions dels sindicalistes grocs dimití i es va instal·lar a Kingston (Jamaica) --altres fonts, però, afirmen que va formar un grup anarquista (amb Baella, els germans Linsuain, Alfredo Rodríguez i Pallarols) que es va mostrar força actiu contra el machadisme fins al punt que van assassinar Alfredo Rodríguez quan el van confondre amb ell el 5 de març de 1931 i per la qual cosa va haver de fugir a Jamaica. Va viure com va poder (venda de camisetes i roba de senyores, torrador de cafè...) a Jamaica i després de dos anys i mig, va tornar des de Cuba a la Península en 1933. Després de passar una temporada al seu poble guardant ovelles, es va instal·lar a Barcelona, on es va integrar en 1934 en el grup«Nervio», amb Herrera i Abad de Santillán, i després en el grup«Z» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També afiliat a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), a proposta d'Abad de Santillán, va ser força influent en el grup de Concha Liaño, Alfredo Martínez i Juan Francisco Aso. En 1934 va ser elegit secretari de Catalunya de l'FIJL i es va mostrar favorable a l'aliança amb la Unió General dels Treballadors (UGT), alhora que va condemnar les actuacions del grup«Nosotros». En aquesta època va col·laborar en Solidaridad Obrera i va patir diverses detencions. En 1936 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la FAI i de l'FIJL, i d'aquesta última organització serà elegit secretari en 1937 encapçalant la línia moderada enfront de Peirats. Afiliat al Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer mítings amb Oriz a Poble Nou. Duran la guerra va ser dels que van acceptar el«circumstancialisme» i es va ficar de ple en el col·laboracionisme polític. Va signar pactes amb les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i intervingué en mítings amb Faure, García Oliver, Montseny, Abad, Toryho, Martí Ibáñez i Souchy. El febrer de 1937, arran del Ple de València al qual va assistir delegat per Catalunya, va ser elegit secretari de l'FIJL. El maig de 1937 va ser tancat uns dies i gairebé alhora separat de la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Catalunya pels més puristes (Liarte, Amador Franco), fet que no va impedir que un mes més tard fos elegit secretari general del Comitè Peninsular de l'FIJL. El setembre de 1937 va signar amb les JSU un pacte que creava l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que també presidí. Va assistir al Congrés Internacional de Joventuts per la Pau i el Desarmament a Ginebra. En 1938 fou elegit secretari del Comitè Executiu del Moviment Llibertari (ML) català i, després de la seva dissolució quatre mesos després, secretari del Consell Nacional de la Infància Evacuada. També en 1938 es va mostrar contrari a la tornada al Govern de la CNT i fou novament detingut breument pels estalinistes. Poc abans de la caiguda de Barcelona va marxar com a delegat d'AJA a París i després de liquidada aquesta organització, Marianet el va nomenar, per l'FIJL, membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el març de 1939. Va passar un temps exiliat a Ginebra i, després de mort Marianet, va deixar el Consell General del MLE. Des de França va aconseguir arribar a Amèrica i visqué un temps a Santo Domingo, fent feina quatre anys en una colònia agrícola i com a mestre a Los Llanos, amb Mariano Viñuales i Romero Solano. Després es va instal·lar a Mèxic, on la sort li va acompanyar. En 1942 va formar part de la Nova FAI a Mèxic contra García Oliver i s'alineà amb els escindits en 1945. Dos anys després va ser elegit vocal del Comitè de l'Agrupació de CNT a Mèxic. Instal·lat com a llibreter i editar, va crear en 1955 la important editorial mexicana Edimex (Editores Mexicanos Unidos). Va ser un desl que aportà diners per instituir un premi comarcal a la memòria del militant anarcosindicalista vallenc Fidel Martí Parés, premi reprès després de la mort de Franco per una entitat cultural de Valls. A partir de 1958 va viatjar a Espanya amb freqüència, fent contacte amb cenetistes de l'Interior a Barcelona, València i Madrid. En 1960 va representar els escindits en les conversacions que donaren lloc a la reunificació confederal. A partir de 1962 va finançar i dirigir durant nou anys la revista Comunidad Ibérica. Acostat al cincpuntisme, en la dècada del 70 va intervenir en converses amb Rodolfo Martín Villa i amb Josep Maria Socías Humbert amb la finalitat de rellançar la CNT, i es va relacionar amb veterans cenetistes de l'Interior (Ferrer Villamala, Lera, Gómez Casas...). En 1974 va fer costat la Comissió de Relacions creada a Barcelona i que es va mantenir viva fins a la reconstrucció definitiva de la CNT en l'assemblea de Sants de 1976 i a la qual també assistí. Després de la reconstrucció confederal, criticà el radicalisme i va acceptar les tesis moderades i fins i tot les revisionistes de Diego Abad de Santillán. En els seus últims anys va ser membre de la redacció de la revista Polémica. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, fent servir en ocasions el pseudònim Mirlo, com ara CNT,Comunitat Ibérica,Excelsior, Historia Libertaria, Polémica,Ruta, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, Veu Catalana, etc. És autor de Revisión de las tácticas de CNT de España (1956), ¿Y España, cuándo? El fracaso político de una emigración (1959), Cataluña, los trabajadores y el problema de las nacionalidades (1967), El anarquismo, los estudiantes y la violencia (1969), Informe personal al grup«Comunidad Ibérica» (1976), Anarquismo y anarquistas (1979), Vida intensa y revolucionaria (1989), etc.

Actualització: 29-06-13

Estimats amics i amigues,

Alpha Pam moria el passat mes d'abril d'una tuberculosi,  a causa de l'exclusió sanitària provocada per les polítiques d'austeritat que pateix l'Estat espanyol. Però el cas d'Alpha Pam no és excepcional. Per aquest motiu, un grup de professionals del sector audiovisual hem posat en marxa un documental per contar la seva història i que aquest tipus de successos no tornin a repetir-se. Veure vídeo.

Aquest documental és una crida a la societat  en el seu conjunt. La mort d'un ciutadà jove, fort i vital d'una malaltia curable ens obliga a fer una profunda autocrítica. El cas d'Alpha Pam ha aixecat una polseguera política i social a Balears, i en bona part de l'Estat, que poc a poc va amainant. Amb el temps, tot tornarà a una "normalitat" que, al nostre parer, no és tal. Aquest treball vol lluitar contra l'oblit d'un succés gravíssim que s'ha d'investigar a fons. També esdevenir una eina de divulgació i de denúncia en mans d'aquelles organitzacions i ciutadans que treballen en el camp social. En aquest sentit, el documental es certificarà amb una llicència oberta perquè pugui distribuir-se de manera lliure i gratuïta. 

"Mort accidental d'un immigrant" pretén, a través de l'història d'Alpha Pam, posar cara a la falta d'assistència que pateixen milers de persones a l'Estat espanyol des que la promulgació del Decret llei per part del govern de Rajoy els ha retirat la targeta sanitària. I per poder fer-ho amb l'autonomia i llibertat de criteri que proporciona la independència econòmica, hem habilitat un crowdfunding a Goteo: 

http://goteo.org/project/muerte-accidental-de-un-inmigrante 

i un compte a Caixa Colonya:

2056 0004 44 4102006252. 

La veu de Kalidou, amic d'Alpha Pam, i d'altres persones relacionades amb aquest cas, donaran a conèixer el que ha passat i intentaran trobar resposta als interrogants que envolten aquesta tragèdia. Amb el cas d'Alpha Pam com a exemple recent i proper, aquest documental analitzarà la situació que els immigrants sense papers viuen des de que els va ser retirat el dret al lliure accés a la sanitat pública i gratuïta. Un drama que dia a dia segueix afectant a un bon nombre de ciutadans.

Els promotors d'aquest documental porten la seva motxilla carregada d'experiències d'àmplia repercusió com "Memòria i Oblit d'una guerra", "Estat d'Exili" i "Monstres de ca meva", entre d'altres. Un equip unit per una irrefrenable inclinació cap a la temàtica social i format per Javier González, Magdalena López-Baisson, Núria Abad, Nofre Moyà, Alberto Jarabo i Pedro de Echave. 

Si us plau, ajuda'ns a difondre aquest projecte entre els vostres contactes.

GRÀCIES. PROJECTE ALPHA. proyectoalphapam@gmail.com

Més informació:

Facebook: https://www.facebook.com/ProyectoAlpha

Twitter: https://twitter.com/ProyectoAlpha1

Blog: http://alphadocumental.wordpress.com/

Em demana n’Elena Vera que conti com ha anat Sant Joan. Bé. No sé si ha estat un Sant Joan de dalt de tot, com deim els ciutadellencs, o ha estat un Sant Joan petit i de butxaca, fet a la meua mida i a la de l’amiga que el vivia per primera vegada. Ha estat el Sant Joan d’escoltar els fru-frús a primera línia; de veure demanar permís des de dalt la Catedral; de “veure fer es caragol” des de davant Correus; de veure els cavalls que se’n van a Sant Joan de Missa des del mateix carrer de Sant Joan; de veure que el tema de les avellanes s’ha moderat una mica; de visitar les mateixes cases dels mateixos amics i familiars per fer berenetes i deixar-nos convidar; de riure i fer bromes amb els amics i els familiars; d’observar l’espectacle de milers de persones que es mouen per Ciutadella al ritme de la qualcada; de contemplar com els més petits de la família repeteixen els mateixos tics i moviments que fèiem els que ara ja som majors i no cabem a les finestres; de veure sortir el fabioler del matí dees de casa seua i córrer al costat de sa sumereta per anar a demanar permís quan pràcticament no hi havia ningú als graons de la Catedral; d’anar al pati de Santa Clara i veure el primer caragol a primera fila, amb la fresqueta del matí de Sant Joan; de davallar as Pla i de veure que no n’hi falta gens de gent...; de veure que quasi tothom és allà mateix, de trobar a faltar algú que ja no hi és...; de tot això ha estat aquest Sant Joan de temperatures tirant a baixes, d’horaris estrictes i de moltes rialles.

Estoy escuchando, a todo volumen, como me indica la compositora Mercé Capdevila, su obra “ZAS. Música Vertical”.

Aparecen en mi memoria cinco imagenes, cinco  páginas  que hice para mi libro “Proporciones y Paisajes", son estas:

Al·legoria del papa Francesc alliberant l’Esperit Sant

El Papa actiu, amb els seus fets i dites deu posar sa pell de gallina al Papa passiu. No sé per quin temps, perquè al Papa retirat poc li pot mancar per tenir un infart o el Papa actiu pot patir una escurçada biogràfica imprevista. D’altra banda, Deo volente, així com una dia es va complir l’enrunament profetitzat del Temple de Salomó, El Papa Francesc pot ser la mà divina pel compliment de la tercera profecia de Fàtima: l’enfonsament de la estructura eclesial vaticana.

Ara, per exemple, encara que jo pensi que s’ha embullat una mica, perquè crec que el pecat es corrupció i la corrupció, un conjunt de pecats, és ben possible que tengui tota la raó en dir que el pecat es perdonable però que la corrupció és imperdonable.

Basta que llegiguem uns versicles dels Fets dels Apòstols:

També un home que es deia Ananies, juntament amb Safira, la seva muller, es va vendre una propietat. Després, d’acord amb ella, es va reservar una part dels diners, i va dipositar la resta als peus del apòstols. Pere li digué: -Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part del diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant. Quan encara era teu, eres lliure de quedar-te’l; i, quant te l’has venut, podies disposar com volguessis dels diners. Per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes, sinó a Déu.
Tan bon punt Ananies va sentir aquestes paraules, caigué a terra i va expirar. Un gran temor s’apoderà de tots els qui ho sentien explicar. Els joves van amortallar el cos i se l’endugueren per enterrar-lo.
Al cap d’unes tres hores va arribar la seva dona, sense saber res del que havia passat. Pere li preguntà: - Digue’m, ¿és veritat que vau vendre el camp per tal preu? Ella respongué: - Sí, per tal preu. Pere li replicà: - Com és que heu anat d’acord per posar a prova l’Esperit del Senyor? Mira, els qui venen d’enterrar el teu marit ja són a la porta i se t’enduran també a tu.
A l’instant, la dona va caure als peus de Pere i va expirar. (Ac 5,1-10)

Com es pot veure, contra la corrupció, ni Pere ni molt manco l’Esperit Sant no tenien cap contemplació. Si se participava a la comunitat dels deixebles, havia d’esser amb totes les conseqüències. Altrament, condemna fulminant.

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els bens que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. (Ac 4,32) Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases, les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus del apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú. (Ac 4,34-35)

Anarcoefemèrides del 30 de juny

Esdeveniments

- S'edita Qu'est-ce que la propriété?: El 30 de juny de 1840 s'edita a París (França) el llibre de Pierre-Joseph Proudhon Qu'est-ce que la propriété? ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement. Aquesta primera memòria estava dedicada a l'Acadèmia de Besançon i el fet va provocar un escàndol. El 24 d'agost la institució va exigir la retirada de la dedicatòria en no compartir la responsabilitat de les seves«doctrines antisocials» i Proudhon, becari d'aquesta acadèmia, va haver d'anar a donar-hi explicacions el 15 de gener de 1841.

***

- Míting a la Cooper Union: El 30 de juny de 1909 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting, organitzat per la Free Speech Society (Societat per la Llibertat d'Expressió), en protesta per la persecució policíaca i judicial a la qual es veia sotmesa l'activista anarquista Emma Goldman i per la reivindicació del dret a la llibertat d'expressió. Entre els oradors hi havia el congressista Robert Baker, Alden Freeman --que presentà el seu pamflet The fight for free speech--, Leonard Dalton Abbott, Milton Rathbun, Voltairine de Cleyre, James P. Morton i Harry Kelly, entre d'altres. S'hi van llegir nombrosos telegrames de solidaritat, com ara el d'Eugene Debs. L'accés a l'acte estava acordonat per la policia, presta a detenir Emma Goldman si feiaús de la paraula.

***

- Atemptat a la Constitució francesa: El 30 de juny de 1998, a París (França), un grup d'un centenar de persones pertanyents als moviments d'aturats i dels «sense papers»  aconsegueixen ocupar els locals del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de 25 anys, Sébastien Schifres, s'apodera d'un dels deu exemplars originals de la Constitució de la República francesa de 1958 al despatx del president Roland Dumas i, abans d'estripar el document, hi escriu damunt la primera pàgina amb tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida. El proletariat decreta l'anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció iconoclasta Schifres serà condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del Tribunal de Gran Instància de París a sis mesos de presó amb pròrroga.

Naixements

- Fritz Brupbacher: El 30 de juny de 1874 neix a Zuric (Zuric, Suïssa), en una família benestant, el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista --va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista-- i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va «evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès.És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). Fritz Brupbacher va morir l'1 de gener de 1945 a Zuric (Zuric, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Robert Louzon: El 30 de juny de 1882 neix a París (França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Louzon. Havia nascut en una família burgesa, enriquida per la venda dels béns nacionals, i va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble --al carrer de la Grange-aux-Belles, 33-- amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale,òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquesta època va freqüentar assíduament la Universitat Popular «L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia «russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste.Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 a Canes (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.

***

- Renzo Cavani: El 30 de juny de 1901 neix a Novi di Modena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Renzo Cavani, conegut com Bruno, encara que va fer servir diversos pseudònims (Aldo Rossi, Mario Branchi,Bruno Figuera, Evelino Eglesias, Sebastiano Poli, etc.). Sos pares es deien Sperandio Cavani i Marianna Iotti. Paleta de professió, després de la Gran Guerra, quan tenia 17 anys, s'adherí al moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme formà part, amb Luigi Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el feixista Mario Ruini, el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes fins la mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb Evangelisti i altres companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i l'11 de novembre d'aquell any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot feixista quan tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un altre. Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després d'un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), retrobaren Evangelisti a Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit d'Itàlia després de la mort de Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i Bucciarelli van se condemnats en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena a 30 anys de reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys estava inscrit en el registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia fronterera d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i França, on a començaments dels anys trenta visqué clandestinament a casa de la família anarquista dels Gilioli, a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), establint una relació sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui tindrà un infant (Jacques Cavani). En 1932, amb els germans Rivoluzio i Siberia Gilioli, marxà a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament i milità sota la identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes als mariners italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El març de 1933 retornà a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i treballà en la construcció, alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola d'una gran precisió» susceptible de preparar un atemptat contra Benito Mussolini –de fet la història a demostrat que durant sa vida preparà dos atemptats contra Il Duce que no reeixiren. L'agost de 1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a Catalunya com a voluntari per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser ferit durant els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la seva convalescència, va ser nomenat comissari polític de la de Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post fronterer de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a enllaç entre la Península i França. El maig de 1937, després de participar amb altres companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en els enfrontaments contra la reacció estalinista, marxà clandestinament a França i, amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El juny de 1939 embarcà a La Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on restà alguns mesos abans d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units visqué sota la identitat de Sebastiano Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a Itàlia, on participà en el grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio Gilioli», en la fundació del Col·lectiu d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri» i en l'edició de la revista L'Avvenire Libertario (Mòdena, 1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al cervell, Renzo Cavani es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al «Fons Ennio Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea in Provincia di Modena.

Renzo Cavani (1901-1966)

***

- Andrés Alonso Gómez: El 30 de juny de 1903 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise.

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

- Jorge Quaresma: El 30 de juny de 1905 neix a Setúbal (Estremadura, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Fill de Zé Quaresma, començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Empleat en una companyia d'assegurances a Lisboa, fou empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès.

***

- Violeta Fernández Saavedra: El 30 de juny de 1913 neix a Santa Clara (Villa Clara, Cuba) la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Néta de l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la Península i, després d'un temps a Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan decidí ingressar a l'Escola Normal de Mestres s'adonà que no tenia documentació legal i argumentà que la seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou registrada oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya). Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del SindicatÚnic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretària en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu «Sol y Vida». Durant la Revolució espanyola treballà de mestra per al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el col·legi que s'instal·là als locals expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció Pública l'encomanà l'evacuació de 50 infants que portà a París (França). A Colombes (Illa de França, França) dirigí una escola on estudiaven 70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el destacat militant anarquista Aurelio Fernández Sánchez, i impartí la docència a l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic, també conegut com Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic), on treballà en una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son company a França i participà força en el moviment llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als «reformistes». En la dècada dels setanta retornà a Mèxic i col·laborà en els periòdics La Jornada i La Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a conseqüència d'una afecció respiratòria.

Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

Defuncions

- Lev Metxnikov: El 30 de juny de 1888 mor a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Havia nascut el 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- a Peterburg (Rússia). Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir«Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig «Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik (El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudantÉlisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amic Élisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.

***

- Saverio Merlino: El 30 de juny de 1930 mor a Roma (Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. Havia nascut el 15 de setembre de 1856 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant elsúltims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887), L’Italie telle qu’elle est (1890), Necessità e basi di un accordo (1892), L’individualismo nell’anarchismo (1893), Pro e contro il socialismo (1897), L’utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924), Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.

***

- Isidore Pouget: El 30 de juny de 1933 mor a Salles-la-Sources (Guiana, Occitània) el científic anarquista Isidore Pouget. Germà del revolucionari anarquista Émile Pouget, a començaments de la dècada del noranta del segle XIX vagabundejà arreu Occitània. En 1894 fou membre del grup llibertari de Seta. Aprofitant el seu càrrec de professor a l'Institut de Seta, ajudà nombrosos companys. Més tard fou nomenat professor de la Facultat de Ciències de Rennes, on participà activament en la campanya a favor d'Aldred Dreyfus. Destinat a la Facultat de Ciències d'Alger (Algèria), realitzà importants treballs científics sobre les malalties de la vinya i sobre la utilització de l'energia solar.

***

- José Oiticica: El 30 de juny de 1957 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Havia nascut el 22 de juliol de 1882 a Oliveira (Minas Gerais, Brasil). Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicar a l'ensenyament i a la filologia --va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la seva època i autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923),Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930),A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956),Curso de Literatura (1960),Ação Directa (1970). Va ser també poeta --Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) iOde ao sol e Fonte perene (1954)-- i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva mort. Va ser membre de Fraternitas Rosicruciana Antiqua. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.

José Oiticica (1882-1957)

Actualització: 30-06-13

Al darrer ple es va aprovar inicialment la modificació puntual de l’ordenança reguladora del preu públic per assistència als concerts Festival internacional de Música de Pollença. Aprovada amb els vots a favor de PP, Lliga, CiU i UMP. La resta de regidors ens vam seure entre el públic.

Com us vam informar a la comissió informativa (el divendres anterior al ple) haviam demanat  conèixer abans del ple el programa del Festival (a la premsa ja s’havia anunciat alguns concerts)  per saber de què fixam els preus.

Just al moment d’arribar al ple s’ens va donar un trist paper amb una proposta només de cinc concerts, i al qual es suprimien les 150 localitats per la tarifa C (localitats amb visibilitat reduïda) que si que s’havien previst a  l’ Estudi econòmic. previ. Una mostra més de l’improvisació amb la que s’està actuant al Festival. Només es consideren dues categories de preus; de 238 localitats per la tarifa A (files 1 a 7), 334 localitats per a la tarifa B (files 8 i següents)

Tres es consideren categoria 1 o sigui  35-30 euros:

- Dos concerts de l' Orquesta Sinfònica Balears: Estarellas i Cinema

 

- The World Orchestra Amor Brujo.

 

Un categoría 2. 30-25 euros:

- Història d'un soldat.

I l’altre categoría 3. 25-20 euros

- Claudi Arimany (Trio).

   Al ple el batle es va dedicar bàsicament a atacar als grups de l’oposició afirmant com també  ha declarat a la premsa de que no col·laboràvem i només posàvem traves  al Festival. Això no és veritat  com li vam dir al ple i és pot demostrar fàcilment. Com ja vam resumir a l’article “Festival del 2012 al 2013. Conèixer el passat”.Després de la reunió express entre  PP-Lliga i CiU i Joan Valent, la resta de partits (9 de 17 regidors) vam registrar la petició d’una reunió per explicar-nos la nova documentació presentada pel Sr. Valent i l’informe tècnic al respecte. Reunió que mai s’ha fet.

Posteriorment (com vam explicar a l’article “El batle es va burlar del ple i la llei. Per entendre el present. Festival 2013”)tots els grups de l’oposició excepte CiU a més de presentar una moció vam registrar un document demanat millores al plec de condicions del negociat. No es van recollir les postres principals peticions (contracte d’un any i noms dels convidats negociats) però sí alguna de les mateixes. Una forma estranya de no col·laborar i posar traves al Festival no?

Per protestar contra les formes autoritàries i mentides del batle al ple els set regidors; d'Alternativa, PSOE, PSM. Esquerra i en Tomeu Fuster ens vam seure al públic.

Cal dir que a l’ordenança també es proposa delegar en la Junta de Govern la fixació o modificació de la quantia dels preus públics, punt amb el que no esta d’acord ja que el ple és un organisme més plural i democràtic que la Junta de Govern.

Pensavam que la setmana ja havia esgotat els disbarats de l’equip de govern en referència al Festival, quan el dissabte ens sorprenia la notícia al diari Última Hora de que el Festival de Pollença s’ estenia a Alcúdia on actuaria el compositor Michael Nyman dins el programa del Festival de Pollença! Quan nosaltres proposavam com alternativa a l'auditori d'en Moneo coordinar amb Alcúdia la programació del seu auditori no pensavam en el Festival que precisament és especial entre altres coses per l'entorn del claustre.

A la premsa també s’informava de que repetiria l’escriptor Eduardo Mendoza al cicle literari i que a la secció de cine es comptaria amb el director Juan Antonio Bayona (el orfanato i impossible). Igualment s’anunciava que enguany no hi haurà la participació de diversos patrocinadors a través de l’Associació d’Amics del Festival. Segon la notícia a final de setmana tendrem el programa complet del Festival que es concentrarà en agost.

Una vegada més els regidors que representam la majoria dels ciutadans, ens hem d’assabentar dels temes del Festival a partir de la premsa.  De moment amb la informació que tenim sembla que en Joan Valent  va esgotar en gran mesura la seva agenda a la passada edició del Festival. No entenem com volen convertir al Festival de Pollença en un Festival multimunicipal i dona la impressió que simplement es vol aprofitar la presència de Nyman a Alcúdia per omplir un programa de concerts molt curt i sense gran noms. Un programa que encara  no coneixem de forma completa i  ja estam a juliol...

 Per la nostra part ara ens centrarem en continuar aportant idees per millorar el Festival i intentarem consensuar al·legacions amb l'ordenança de preus amb els altres grups de l'oposició que ens coordinam 

L'Orquestra Sinfònica de Balears en vaga aquests dies ha fet dos concerts reivindicatius a la Plaça Major de Palma, on van interpretar música de cinema;Indiana Jones, La Pantera Rosa o Star Wars...

Aquesta és la informació que s'ens a donar a la Comissió Informativa sobre l'Ordenança

- Ordenança Fiscal.

- Memòria econòmica.

- Informe Intervenció.

A l’ Estudi econòmic. que s’ens va facilitar  indicava que els ingressos previstos a l’estudi econòmic del 2012  varen ser de 140.770 euros i les despeses previstes de 185.700 euros, però la realitat va ser ben distinta atès que les despeses totals del Festival, incloent la despesa relativa a la Direcció Festival varen ser de 223.604,57 € i els ingressos recaptats en concepte de venda de localitats de 69.760,75 €, assumint l’Ajuntament una despesa de 153.813,82 €.

Al 2013 les previsions són unes despeses totals del festival de 249.750 euros i d’ingressos 70.000 euros, assumint l’Ajuntament una despesa de 179.750 €.

L’estudi econòmic s’ha realitzat tenint en compte l’ocupació màxima del Claustre de Sant Domingo,  essent aquesta de 238 localitats per la tarifa A (files 1 a 7), 334 localitats per a la tarifa B (files 8 i següents) i 150 localitats per la tarifa C (localitats amb visibilitat reduïda) i proposava  un retall del 30 % del cost de les entrades del Festival, cosa que suposarà una assumpció major de despesa per part de l’Ajuntament o el contrari si com a conseqüència de la retallada es produeix una major assitència, i per tant, una major venda d’entrades.

A l’ Ordenança. que s’ens va facilitar a la comissió els preus eren els següents:

		TARIFES A	TARIFES B	TARIFES C
CONCERTS CATEGORIA 1		35	28	21
CONCERTS CATEGORIA 2		31,5	24,5	17,5
CONCERTS CATEGORIA 3		21	17,5	14
CONCERTS CATEGORIA 4		14	10,5	7

Amb les següents reduccions:

a)            Gaudiran d'una reducció del 25 per 100 de l'import dels preus, les persones que acreditin ser titulars del "Carnet Jove", els menors de 14 anys gaudiran d´una reducció del 50% de la tarifa

b)            L´Ajuntament de Pollença posarà a la venda ABONAMENTS per l´assistència als concerts del Festival de Pollença, l´import de l´abonament resultarà d´aplicar les següents reduccions als preus dels concerts:

- Abonaments de 2 a 4 concerts...........Reducció del15%

- Abonaments de 5 a 7 concerts...........Reducció del 20%

- Abonaments de 8 o mes concerts.......Reducció del 30%

c)             Els residents al municipi de Pollença gaudiran d´una reducció del 10% de la tarifa del concert, en tot cas aquesta condició s´haurà d´acreditar correctament.

d)            Els alumnes i professors de l´Escola de Música de Pollença, així com els integrants de la banda de música, gaudiran d´una reducció en el preu del 25%.

Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)

L´escriptura contra la destrucció (I)

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

1 Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Malloca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Tardor, 2004

Els més ingenus vam pensar que en Bauzá va triar l'esbelta Verónica Hernández com a secretària de presidència perquè havia estat Miss Balears l'any 2009. Ben segur que aquest va ser un mèrit tingut en compte per la llumenera que ens (des)governa. "A nadie le amarga un dulce", devia pensar el farmacèutic de Marratxí. Tanmateix, l'Institut Balear de la Dona no en va dir ni mitja, de pressumptes atacs misògins, perquè sabia cert que l'apotecari més espanyolista encara valorava més la formació en l'Espíritu Nacional que la pubilla havia rebut a la Universidad CEU San Pablo, la mateixa Universitat adoctrinadora que recentment ha negat en un informe la persecució política de la llengua catalana durant la dictadura franquista.

Segons informa La Veu del País Valencià, l'informe negacionista ha estat elaborat, entre d'altres, per l'advocat de l'Estat en el Suprem José Ramón Recuero Astray i ha comptat amb les aportacions impagables de José M. Aznar, Esperanza Aguirre, Luis M. Ansón i Pio Moa. Vet aquí, doncs, la veritable raó de Bauzá, més enllà d'apriorismes estètics, per contractar la bella bergantella:  pujar de nivell l'integrisme espanyol de l'executiu balear.