Anarcoefemèrides del 15 de juny

Esdeveniments

- Surt L’Éducation Libertaire: El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el primer número de L’Éducation Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des bibliothèques d’éducation libertaire. D’antuvi impresa i després realitzada en autocòpia i bimestral, es van publicar 10 números fins a març de 1902. Aquesta publicació és de fet els prolegòmens d’una temptativa de creació d’una escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de 1899, a París, a l’Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats); el projecte inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir encara, ja queúnicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els redactors de L’ÉducationLibertaire eren els de Les Temps Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard, C. Papillon, Étienne Lariviere, Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles Malato), però també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul Delesalle. Domela Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation libertaire, el número 12 de la col·lecció de fullets de Le Temps Nouveaux (1900), autèntic manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a mínim, quatre fullets: Le coopératisme et le néo-coopératisme: rapport présenté au Congrès ouvrier révolutionnaire international, dels Étudiants Socialistes Révolutionnaires Internationalistes de Paris (1900); Contre la nature, de Paul Robin (1901); Ce que j’entends par l’individualisme anarchique, de Georges Butaud; i L’éducation pacifique: conférence, d’André Girard.

***

- Surt Le Réveil des Travailleurs: El 15 de juny de 1900 surt a Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual, i després setmanal, Le Réveil des Travailleurs, que va tenir dos subtítols: «Periòdic d’emancipació popular» i«Òrgan llibertari». Estava editat pel«Grup de propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i l’anarquista belga Georges Thonar en serà un dels responsables. El periòdic arribarà a tirar 1.700 exemplars, però deixarà de publicar-se l’abril de 1903, editant fullets de diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil, Eugénie Potonié-Pierre, Johann Most, etc.).

***

- Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier --fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois--, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.

***

- Surt Humanidad: El 15 de juny de 1912 surt a València (País Valencià) el primer número de la publicació racionalista anarquista Humanidad. Revista quincenal de educación y cultura social. Era continuació del setmanari racionalista Escuela Moderna (1910-1911), dirigit per Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van col·laborar, entre d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A. Lefevre, Amadeu Pau, Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números, l'últim el 15 de setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats econòmiques.

***

- SurtGeneración Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la«Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres

***

- Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més:«Periodico Libertario del West» i«Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.

***

- Surt Libre Examen: El 15 de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Libre Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment gràcies al suport voluntari. En aquest primer número publicà una carta de Simón Radowitzky, que havia estat alliberat l'abril passat de la colònia penitenciària d'Ushuaia i vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només sortí aquest número.

***

- Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson,Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.

***

- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.

***

- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).

***

- Surt Adarga: Pel juny de 1980 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista cultural anarquista Adarga. La idea d'editar aquesta publicació sorgí en el V Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de Madrid. L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan Gómez Casas i hi trobem articles de nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José L. González Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero, Pep Castells, Dolores Domingo, José Luis González Coronado, Gerard Jacas, Luciano Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz,Ángel J. Cappelletli, Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón, Sara Guillén, Frederica Montseny, Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost, Emma González, Santos Amestoy, García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama, Fernando Sabater, etc. Els temes que tracta van ser d'allò més variat: CNT, anarcosindicalisme, urbanisme, terrorisme, educació llibertària, literatura, art, «Cas Scala», rock, clàssics de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per problemes econòmics, només sortiren cinc números d'aquesta revista, l'últim el setembre de 1981.

***

- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997 surt a París (França) el primer número de Le Temps Maudits. Revue syndicaliste révolutionnaire et anarcho-syndicaliste éditée par la Confédération Nationale du Travail. La decisió d'editar aquesta revista fou presa al Congrés de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i sorgí com a un suplement de teoria anarcosindicalista del periòdic Le Combat Syndicaliste. Els temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme, antifeixisme, literatura proletària, autors llibertaris, economia, antiparlamentarisme, antiglobalització, ecologia, educació, història anarquista, antimilitarisme, terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel Adamovsky, Claudio Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie Astolfi, Rachid Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain Bihr, Frédéric Blanchet, Luc Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron, François Chesnais, Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc, Philippe Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman, Tomás Ibáñez, Louis Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa Lamarca, L. Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir, Gaëtan Le Porho, Anthony Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín Bellido, G. Mandrin, Christine Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz, Agustín Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier, José Pérez, David Peterson, Larry Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano, Carlos Taibo, M. Tauro, Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon, Soumaly Vongsavanh, Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim d'octubre de 2008.

***

- Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.

Naixements

- Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Marius Pélissard i Marie Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o«La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per«insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat.

***

- Gérard Duvergé: El 15 de juny de 1896 neix a Montsegur (País d'Olmes, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada. Gérard Duvergé va morir l'endemà, 29 de gener de 1944, a la presó d'Agen (Aquitània, Occitània), sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo, i va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 en aquesta ciutat. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.

***

- Liberto Sarrau Royes: El 15 de juny de 1920 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant i resistent anarquista Liberto Sarrau Royes. Son pare, Antonio Sarrau (1893-1939), era un miner que arran d’un accident laboral es va traslladar amb la família a Barcelona, on participarà en la CNT, fet que li implicarà l’acomiadament de la feina i l’establiment d’un quiosc de diaris per subsistir. Liberto va aprendre llegint els diaris i ja el 15 d’abril de 1932 va publicar un article en la secció «Tribuna Infantil» del periòdic barceloní Solidaridad Humana. Va estudiar, amb Abel Paz, a l’escola racionalista Natura de Joan Puig i Elías del sindicat del Tèxtil de la CNT i va escriure dos fullets publicats en la popular «Novela Ideal» en 1937: Juanillo el abandonado iRebeldía vivida. En 1936 es va fer de les Joventuts Llibertàries de Gràcia i va escriure en el seu òrgan d’expressió, Ruta. A l’any següent va participar en el grup «Quijotes del Ideal». Durant els primers anys de la guerra va treballar en una col·lectivitat agrícola a Cervià (Lleida), amb Abel Paz i Víctor García, fins que va tenir edat suficient per ingressar en la 26 Divisió (excolumna Durruti). Amb la caiguda de la República va fugir a França, on va passar per diversos camps de concentració (Sant Ciprià, Barcarès, Agde) fins que va aconseguir fugir. Son pare va se executat a Montjuïc (Barcelona). Va gaudir d’un breu període de llibertat, fins que en 1941 va ser reclutat com a treballador forçat per a l’organització Todt, on participaven molts exiliats estrangers que vivien a França, que va construir la muralla defensiva atlàntica. Sarrau va fugir, entrà a Espanya amb Abel Paz en 1942 i aconseguí arribar a Casablanca via Portugal. Al nord d’Àfrica va escriure per a diverses publicacions anarquistes: Inquietudes Libertarias iLibre Examen, que apareixien a Orà, i Solidaridad Obrera, d’Alger. També hi va circular la seva revista manuscrita La Bestia (Der-Beida, Marroc, 1944). Amb l’Alliberament, a França, va reprendre la col·laboració amb diverses publicacions anarquistes i de les Joventuts Llibertàries i va ocuparne càrrecs importants en el seu comitè nacional. L’agost de 1946 va tornar a Espanya amb sa companya Joaquina Dorado Pita per organitzar el moviment de resistència, formant a Barcelona el grup «3 de Mayo» amb Raúl Carballeira. En Madrid, en 1946, va participar en la reestructuració del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Després d’una breu estada a França, va torna a la península l’1 de març 1947 per publicar clandestinament Ruta i engegar el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). Durant el Segon Congrés de la CNT en l’Exili, a Tolosa de Llenguadoc l’octubre de 1947, va ser revocat del seu càrrec com a delegat a Espanya del moviment de l’exili, arran de les divergències sobre com organitzar la lluita clandestina a l’interior. El 24 de febrer de 1948 es detingut, torturat i empresonat el març, i surt en llibertat per una malaltia pulmonar; amagat amb sa companya, de camí cap a França són detinguts a Ripoll (1949). Jutjat l’agost de 1952, va ser condemnat a 20 anys i un dia (sentència confirmada el febrer de 1953). Va sortir del penal de Burgos en llibertat provisional el 12 de març de 1958 i marxà a França. En 1959 va assistir al Ple de Vierçon i com a resultat va organitzar el Moviment de Resistència Popular (1959-1965), que va confirmar la pèrdua de força revolucionària dels cercles exiliats. Mentre que treballava per a la UNESCO com a traductor i corrector, va seguir col·laborant en la premsa llibertària (Ideas-Orto;Solidaridad Obrera; Umbral, de París; A Batalha, de Lisboa; etc.), mentre militava en la CNT francesa. A finals dels anys 80 va fundar l’Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN), amb la intenció de crear un centre d’educació llibertària, intentant comprar inútilment per això una  masia de 30 hectàrees als Pirineus catalans on situar la seva escola Món Nou. En 1993 va participar en el Debat Internacional d’Anarquisme de Barcelona en les ponències d’educació. En 1997 va participar en la pel·lícula de Juan Gamero Vivir la utopía. Liberto Sarrau Royes va morir el 27 d’octubre de 2001 a París (França) i per exprés desig seu va voler ser incinerat al cementiri de Père Lachaise en la intimitat: sis persones el van acomiadar, entre elles Colette, la filla d’Emilienne Morin i de Buenaventura Durruti. El seu important fons documental (biblioteca, manuscrits, correspondència, circulars, fullets, fotografies, pel·lícules...) va ser donat a l’International Institut of Social History (IISH) d’Amsterdam. La seva companya, Joaquina Dorado, també va donar al mateix centre la seva correspondència en 2002.

Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

***

- Isidre Guàrdia Abella: El 15 de juny de 1921 neix a València (País Valencià) l'escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Isidre Guàrdia Abella, que va fer servir nombrosos pseudònims (Leopoldo Arribas, Codine, Juan Lorenzo, Viriato,Juan Ibérico, Isigual). En 1931 quedà orfe de pare i quan tenia 10 anys hagué de posar-se a treballar en diverses feines (grum, ajudant de cambrer, aprenent de barber, dependent, peó, caixer, etc.), essent la seva formació intel·lectual de caràcter autodidacta. En 1935 s'afilià al Sindicat Gastronòmic de la Confederació Nacional de Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, a més de militar en la CNT, formava part de les Joventuts Llibertàries del Barri del Centre de València. El 2 d'agost de 1936 participa en l'assalt de la caserna del Regiment de Cavalleria Lleuger Cuirassat «Lusitania» Núm. 8, ubicat al passeig d'Àlbers de València. Durant la guerra civil lluità com a voluntari en la«I Columna Confederal de Llevant» i, després de la militarització de les milícies, amb 17 anys, al front de Terol va ser nomenat sergent de la 82 Brigada Mixta; en aquestaèpoca col·laborà, sota el pseudònim d'Isigual en el periòdic mural del II Batalló d'aquesta brigada. Amb el triomf franquista va ser apressat i fou tancat al camp de concentració d'Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià). Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina. Fou membre del Comitè Provincial del Moviment Llibertari de València i, des de novembre de 1939, responsable d'Organització del Comitè Provincial de l'Agrupació Llibertària, que incloïa la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries. Com a participant en la distribució del manifest de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE) mitjançant 5.000 pamflets impresos a França per Francisco Ponzán Vidal i introduïts a la Península per Agustín Remiro Manero, el 15 de juny de 1940, el mateix dia que complia 19 anys, va ser detingut per la policia franquista. El 8 de novembre de 1941, juntament amb 32 militants de la CNT i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per «conspiració contra el règim» i pertànyer a l'Agrupació Llibertària, pena que fou commutada el gener de 1942 per la de 30 anys de presó. Entre el febrer de 1942 i el 7 d'octubre de 1950 restà tancat a la valenciana Presó Central de Sant Miquel dels Reis, lloc on començà a escriure per al moviment llibertari. Durant l'empresonament fou secretari de les Joventuts Llibertàries durant quatre anys i membre del Comitè Llibertari de la presó per altres quatre anys. En aquest període, a més de ampliar els seus coneixements de francès i d'italià i d'estudiar comptabilitat, publicà el Boletín de CNT, dirigí el periòdic de les Joventuts Llibertàries i fou corresponsal per a la premsa anarquista de l'exili, gràcies al suport del funcionari de la presó Castor García Rojo, que treia els articles. En 1974 seu testimoni (Juan Lorenzo) va ser recollit en el número especial de Cuadernos de Ruedo Ibérico«El movimiento libertario español». Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà e la reconstrucció de la CNT. A partir de 1976 dirigí una empresa química i aquest mateix any quedà entre els 10 finalistes del Premi Planeta amb la seva novel·la autobiogràfica Saca, que no arribà a publicar-se ja que li van demanar fer«alguns canvis»; posteriorment l'editor madrileny Gregorio del Toro la publicà sota el nom d'Otoño de 1941. El 22 de setembre de 1977 impartí als locals de l'Agrupació Cultural «Libre Studio» la conferència La CNT ante el presente, pasado y perspectiva. Posteriorment fou directiu d'empreses agrícoles cítriques i membre del Comitè de Gestió de Cítrics i de diferents organitzacions agràries, a més d'un gran coneixedor del món de l'economia valenciana i de l'exportació de cítrics–viatjà arreu d'Europa i del nord d'Àfrica comercialitzant taronges–, i va escriure al voltant d'aquesta problemàtica en diferents diaris i revistes valencianes. En 1999 va fer una conferència sobre sindicalisme a la Universitat de València. En 2004 participà en un homenatge a Ángel Tarín Haro (El Pirata) a Xest i en 2005 el seu testimoni va ser recollit per al documentalZona Roja, de Felip Solé. Fou soci de la Fundació Salvador Seguí. En 2011 fotos seves realitzades per Juan Navarro van ser mostrades a València en l'exposició Los no vencidos. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir nombrosos pseudònims, com ara Comunidad Ibérica, España Libre, Espoir, Frente Libertario, La Hora de Mañana, Levante,El Noi, Nosotros,Noticia Confederal,Pentagrama, Polémica,Las Provincias,Revista Iberoamericana de Autogestión y Acción Comunal, Rumbos,Sindicalismo, Umbral,La Verdad, entre d'altres. És autor d'Otoño de 1941. Entre el ensayo y la historia (1976 i 2007), La CNT ante el presente, pasado y perspectiva (1977), Conversaciones sobre el movimiento obrero. Entrevistas con militantes de la CNT (1978), Tras las elecciones sindicales. Análisis de una situación (1978), Consideraciones sobre los derechos humanos (1979), Escritos del silencio (2005, articles escrits al penal), Entre muros y sombras (2006), Desde San Miguel seguimos en lucha. Textos 1949-1971 (2010). Isidre Guàrdia Abella va morir el 28 d'agost de 2012 a l'Hospital General de València (País Valencià) com a conseqüència d'una aturada cardiorespiratòria i fou incinerat dos dies després al Cementiri General de València. Sa companya, Amparo Cortés Arribas.

Isidre Guàrdia Abella (1921-2012)

Defuncions

- Josep Lluís Pellicer i Fenyé: El 15 de juny de 1901 mor a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Havia nascut el 12 de maig de 1842 a Barcelona (Catalunya) i fou oncle del també anarquista Rafael Farga i Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica,L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie«La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquistaEl Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré iThe Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català, El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seusúltims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona.

***

- Pompeo Barbieri: El 15 de juny de 1928 mor a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Havia nascut el 8 d'octubre de 1881 a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània).

Continua...

---

La PLATAFORMA CRIDA demana la RETIRADA DE LA LOMCE pels següents motius :

1. Perquè és una llei SENSE SUPORT NI PARTICIPACIÓ de la Comunitat educativa

La LOMCE ha aconseguit el rebuig de la gran majoria de la comunitat educativa i no té el suport de la comunitat científica, ni dels agents socials, ni de la gran majoria de les forces polítiques. Sols el PP, els que gestionen l’economia de mercat i l’Església Catòlica donen suport a aquesta llei. S’ha renunciat al diàleg i s’ha apostat per la imposició.

La millora del sistema educatiu només serà possible si compta amb un ampli consens de la comunitat educativa i amb la implicació de tota la societat.

2. Perquè és una CONTRAREFORMA EDUCATIVA, regressiva en el temps (i en les idees) i contrària als principis i als valors d’un sistema realment democràtic

La LOMCE es fonamenta en criteris pedagògics caducs i s’allunya dels valors educatius (democràtics) més elementals i de la Constitució espanyola. Entén l’ensenyament públic com a beneficència no com un dret inalienable de la ciutadania.

3. Perquè és EXCLOENT enlloc d’INCLUSIVA

La LOMCE incrementa les desigualtats personals i socials i per això pretén subratllar les diferències en lloc d’assumir el paper irrenunciable de la inclusió i la integració de tot l’alumnat com eix vertebrador d’una societat més justa i democràtica. Des de l’educació primària

s’etiqueta i es classifica els alumnes encaminant-los a un itinerari predeterminat: avaluació final a primària, revàlides a ESO i a Batxillerat, 4-ESO amb àrees ja determinants pel futur acadèmic.

Una escola pública de qualitat intenta compensar les desigualtats per tal que els infants i els joves tinguin els mateixos drets i les mateixes oportunitats de manera que la situación econòmica i social no sigui un element discriminatori.

4. Perquè és ELITISTA i SEGREGADORA

La LOMCE promou la segregació i l’especialització dels centres educatius en funció del context social i familiar. Preveu una especialització i una classificació dels centres segons la tipología de l’alumnat a partir dels resultats acadèmics. Així, l’Administració podrà assignar més recursos

econòmics, personals i materials, als centres amb millors resultats acadèmics, no en funció de les necessitats educatives de l’alumnat o del centre, contràriament a allò que caldria fer per combatre el fracàs escolar. (1)

5. Perquè és SEXISTA enlloc de COEDUCADORA

La LOMCE legitima concerts educatius que discriminen per raó de sexe, tot i que la Constitució Espanyola a l’article 14 diu “ Tots els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”, i que diverses sentències del Tribunal Suprem consideren il·legal que se subvencionin amb diners públics centres educatius que discriminen i separen l’alumnat segons el sexe.

6. Perquè oblida l’EDUCACIÓ INTEGRAL de les persones

La LOMCE oblida que l’educació és una eina per educar les persones de forma integral com a ciutadans democràtics, crítics, creatius, participatius i compromesos. (2) Centra els seus objectius en la valoració quantitativa dels resultats (exàmens, notes, revàlides) enlloc de centrar-se en els processos d’ensenyament-aprenentatge, i posa l’èmfasi en les llengües i les matemàtiques oblidant-se de les humanitats i de les arts: la filosofia, la història, la literatura, la música, les arts plàstiques, l’educació per la pau, l’educació emocional, l’educació per al ciutadania,…

7. Perquè afavoreix L’ADOCTRINAMENT I ELS PRIVILEGIS de l’Església catòlica

La LOMCE és una llei que afavoreix clarament un sector de la societat, concretament l’Església Catòlica. Afavoreix més concerts educatius amb les escoles concertades confessionals, especialment en la modalitat de Batxillerat, i amb escoles que discriminen per sexe vinculades majoritàriament a l’Opus Dei. I manté un tracte privilegiat a l’Església catòlica establint, com a àrea curricular, l’assignatura de Religió en tots els nivells educatius.

8. Perquè és ANTIDEMOCRÀTICA ja que limita la participació de la comunitat educativa

La LOMCE suposa un fort atac a la democràcia participativa i real de la comunitat educativa en la gestió i en el control de l’educació. Elimina la capacitat de decisió dels Consells Escolars i els relega a òrgans purament consultius (els Consells Escolars eren l’únic òrgan de participación real de la comunitat educativa: famílies, alumnat i professorat i PAS). (3) Preveu un poder de decisió unipersonal en la figura del director/a, el qual decidirà sobre totes les qüestions de tipus pedagògic (aprovació de la PGA, del PEC, etc), de gestió econòmica i de personal docent. Es posa en perill la llibertat de càtedra, recollida a la Constitució Espanyola, i es trenca amb la transparència dels procediments administratius per a la configuració de les plantilles docents basats en els mèrits i la igualtat. Aquesta és ja una forma de privatització dels centres públics.

9. Perquè és CENTRALITZADORA

La LOMCE elimina la riquesa que suposa la diversitat cultural i lingüística dels pobles de l’Estat espanyol amb la voluntat d’uniformitzar i de controlar l’educació de tots els infants i joves menyspreant la seva identitat diferenciada. Amb la LOMCE, l’Estat controlarà la programació de es àrees bàsiques, l’alta inspecció marcarà els criteris i els continguts de les revàlides de final d’ ESO i Batxillerat, i farà el disseny del currículum bàsic que s’ha d’impartir “per tot” i “a tots”.

10. Perquè és COMPETITIVA enlloc de COOPERATIVA

Se prioritza l’individualisme i la competitivitat front a la cooperació i el diàleg. Els problemas s’individualitzen i les seves conseqüències recauen sobre les persones que els pateixen. Els que en surten guanyant són els més forts i els més rics. La competitivitat individual i la dels centres educatius és un eix bàsic a la LOMCE. Els centres amb els millors alumnes, amb els millors resultats, guanyaran la cursa i obtindran com a premi més recursos econòmics. Així, el fracàs d’uns es converteix en l’èxit d’uns altres. La classificació i la competició és el que estimula la cursa de l‘educació que condueix a produir maquinetes i no persones, a augmentar el fracàs escolar quan no preveu cap mesura per combatre-la.

11. Perquè és MERCANTILISTA I CLASSISTA

La LOMCE permet la introducció dels agents privats i es posa a les ordres de l’economia de mercat que ens ha conduit a la crisi actual. Se li permet apoderar-se del sistema educatiu, regulant, finançant i prestant serveis, substituint allò públic que permet la igualtat d’oportunitats i de drets. Es tracta de formar treballadors a les ordres del mercat, per un costat, i, per un altre, una elit que continuï amb el control i amb el sistema de sempre. Per això, adoctrina els alumnes en la competitivitat i en el mercantilisme com a valors bàsics de l’educació que ajudin a reproduir i a perpetuar els privilegis de la classe dominant.

12.- Perquè MENYSPREA LA CULTURA I LA LLENGUA

La LOMCE vol espanyolitzar (castellanitzar) tota Espanya i degrada les llengües cooficials a un nivell molt secundari, la qual cosa suposa un gran retrocés que ens situa a principis dels anys 80. El català, el basc, el gallec, no són matèries troncals ni específiques en el currículum bàsic.

Ara bé, el govern espanyol estarà obligat a sufragar el cost d’una escola privada si no hi ha oferta pública en la llengua vehicular que trii la família, a compte, això sí, de la comunitat autònoma corresponent.

13. Perquè és TECNÒCRATA I INDIVIDUALISTA

La LOMCE defineix els seus objectius educatius centrats en una valoració quantitativa dels resultats amb un interès exclussivament tecnocràtic (les revàlides es converteixen en una obsessió per a la classificació i l’etiquetatge de l’alumnat a més a més d’un mecanisme de control del currículum). Pretén treure al mercat empleats que produeixin, que no importa que pensin, tan sols que siguin útils a l’economia de mercat. Ara més que mai resulta imprescindible enfortir la societat en base a la cooperació, a l’ajuda mútua per poder trobar sortides a aquesta situació de crisi, per no tornar caure en l’avaricia, en l’individualisme i en l’especulació.

La LOMCE converteix les TIC en un element metodològic d’individualització. La cultura digital a l’aula es planteja en base a una disminució de costos d’altres recursos de suport i de reforç, apostant per un ensenyament més individualitzat que condueix a una reducció de professorat i a la massificació de les aules amb alumnes connectats a un ordinador. No es contemplen les enormes possibilitats d’utilització de les TIC com a un recurs més per a la investigació, per a la creació i per a la col·laboració.

14.- Perquè es presenta SENSE DOTACIÓ ECONÒMICA SUFICIENT

La LOMCE es presenta amb una manca absoluta de recursos econòmics per dur-la endavant. Tanmateix a la memòria econòmica no es prioritza la inversió en educació sinó l’estalvi dels costos i la reducció del nombre de professorat: “ L’eix d’aquesta reforma no és de cap manera l’increment de la inversió en educació si no la millora de la eficàcia i eficiència dels recursos disponibles”. Segons aquesta memòria econòmica, el govern central assumirà els costos directes (com les revàlides), mentre que les CCAA han d’assumir els costos indirectes i de consolidació tals com el reforç de la FP o dels itineraris de 4t d’ESO. Què passarà si la CCAA no disposa de dotació suficient?. El govern central preveu un increment de la despesa en educació en 3 anys d’uns 400 M€ quan s’han retallat 1.700M€ durant el curs 2011/12 (6.700M€ des del 2010).

No podem confiar en una dotació suficient que pugui desenvolupar la LOMCE quan l’única realitat que coneixem i que es defensa des del govern és la retallada en el pressupost d’educació.

 

 

 

 

Annex

CONCERTS EDUCATIUS

(1) L’única referència per a la legitimació dels concerts educatius que discriminen per raó de sexe sols és a la “CONVENCIÓ, aprovada per la UNESCO el 1960, relativa a la lluita contra les discriminacions a l’ensenyament”, signada per Espanya. Una convenció de fa més de 50 anys!

Hi ha diverses sentències del Tribunal Suprem que consideren il·legal que se subvencioni els centres educatius que separen l’alumnat per sexe, ja que aquests centres discriminen i en virtut d’això no es poden acollir a fons públics.

La Constitució Espanyola a l’article 14 diu: “Tots els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió o qualsevol altra condició o circumnstància personal o social”

A Espanya hi ha uns 150 centres d’aquest tipus (0,5% del total), i 70 són concertats. La majoria estan vinculats a l’ OPUS DEI . Els centres concertats que separen per sexe reben entre 75 i 100 milions d’ &/ any i són centres d’elit.

EDUCACIÓ INTEGRAL DE LES PERSONES

(2) No se respecta l’ Article 27, punt 2, de la Constitució Espanyola : “ L’educació tendrá com objecte el desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i els drets a les llibertats fonamentals”

ANTIDEMOCRÀTICA

(3) No se respecta l’ Article 20, punt c, de la Constitució Espanyola: “Es reconeixen i es protegeixen els drets

a) A expressar i difondre lliurament els pensaments, les idees i les opinions mitjançat la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció.

c) A la llibertat de càtedra…

p2: L’ exercici d’aquests drets no pot ser restringit per mitjà de cap censura prèvia” No se respecta l’ Article 27, punt 7 de la Constitució Espanyola :“Els professors, els pares, i en el seu cas els alumnes intervindran en el control i la gestió de tots els centres sostinguts per l’Administració amb fons públics, en la forma que la llei estableixi” No se respecta l’ Article 27, punt 5 de la Constitució Espanyola : “Els poders públics garanteixen el dret de tothom a l’educació, mitjançant una programació general de l’ensenyament, amb la participació efectiva de tots els sectors afectats i la creació de centres docents.”

ASPECTES ECONÒMICS

LA LOMCE ES LA COBERTURA LEGAL DELS RETALLS A L’ EDUCACIÓ

(4) A la mateixa MEMÒRIA ECONÒMICA s’argumenta que els diferents estudis realitzats a la OCDE constaten que el creixement econòmic es relaciona directament amb el nivell de formació de la població.

En aquests darrers anys la mitjana del creixement anual del PIB en els països de la OCDE s’ha incrementat amb més d’un punt percentual degut als beneficis de professionals formats i preparats.

A pesar d’aquestes informacions del propi MEC, la memòria econòmica exposa que “l’eix de la reforma educativa no és de cap manera l’increment de la inversió en educació sinó la millora de l’eficàcia i l’eficiència dels recursos disponibles”

Dels 400 M€ de despesa que es preveuen, el Govern central pretén que el 95% dels costos directes siguin finançats pel FONS SOCIAL EUROPEU.

A les Illes Balears, entre 2009 i 2013 les partides pressupostàries dedicades al professorat s’han reduït en un 15% (80.327 €), però mentrestant es concerten centres de l’OPUS (Parc BIT) que segreguen per sexes i que ja ens han costat 400.000€ de diners públics. A més a més, se concerten etapes educatives no obligatòries com són l’educació infantil i el batxillerat, concretament a les IB en aquesta darrera dècada ha anat augmentant la inversió en centres concertats, especialment en la modalitat de Batxillerat.

La Constitució Espanyola , a l’article 27, punt 4 diu “L’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït” .

Hi ha diners pel que els interessa, i l’educació -especialment l’educació pública- no és una prioritat més bé una nosa. Mentre se retalla l’educació en 1.700M€ durant el curs 2011/12 i 6.700M€ des del 2010, per exemple :

- se dediquen 3.000M€ per rescatar autopistes de peatge construïdes a les darreres dècades i que es troben en situació crítica. Se rescatarà a les grans constructores espanyoles amb diners de tots.

- se dediquen a programes d’adquisició d’armament 31.000 M€. El 31% de la deute de l’estat espanyol té origen militar. Sols durant el 2012 i de forma extra pressupostària se varen destinar 2.089 M€ per a modernització d’armament. 87 cazas Eurofigther han costat 11.470M€ i 239 blindados Leopard 2.390M€.

Plataforma Crida

La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Aquest cap de setmana ha estat la primera de les jornades de portes obertes a la seu de la Colla de Geganters de Maó.

Concretament va ser divendres fosquet i dissabte matí quan no pocs maonesos i també algun visitant es van apropar a l’antic Quarter de Santiago per a poder veure a n’en Tomeu i na Guida, en Pere i na Gràcia, en Miquelet es Salero i també a s’Àvia Corema.

La idea eren diferents d’elles dins una, la primera el poder veure d’aprop a les enormes figures, doncs tot i que durant les properes festes patronals d’estiu passejaran per prou pobles de l’illa, no sempre és possible tenir-les ben a prop, tocar-les, fer-se la foto en tranquil·litat... . Una altre de les idees era que els maonesos, els vertaders propietaris del patrimoni que s’exposava, poguessin conversar amb els geganters, fer preguntes, conèixer detalls dels gegants i del grup que en és responsable. Moltes vegades durant els passacarrers s’ens apropa gent per a preguntar i sempre hem de lamentar no poder aturar per a poder conversar amb la gent que vol saber sobre els gegants.

La Casa dels Gegants oferia als visitants un bon grapat de fotografies antigues d’en Tomeu i na Guida; records, plaques commemoratives, plats gravats de llocs que han visitat els gegants; panells informatius, i fins i tot ja es van poder veure els bustos de les figures dels gegants Rei Melchor i Rei Baltasar que van ser construïdes durant l’hivern del 2012 i que s’espera surtin a ballar durant la propera cavalcada de Reis.

Aquest últim projecte és cert que com molts altres és començat a llarg plaç, però realment un altre dels motius de les jornades de portes obertes no era altra que recollir els subgeriments, idees,  de cara a futurs projectes amb la finalitat de que els Gegants de Tots els Maonesos siguin realment viscuts amb les aportacions de tots ells. De moment podem dir que va ser la estimació cap als gegants, demostrada durant quasi vuit dècades, la que va fer que el local dels geganters, la Casa dels Gegants, fos prou visitada durant el passat cap de setmana.

Quan en el seu moment es va programar la activitat es va decidir que es vendria fent durant bona part de l’estiu, per lo que els propers dies de portes obertes són els següents:

28 de juny (divendres) de 18.00 a 20.30 h.

29 de juny (dissabte) de 11.00 a 13.00 h.

12 de juliol (divendres) de 18.00 a 20.30 h.

19 de juliol (divendres) de 18.00 a 20.30 h.

02 d’agost (divendres) de 18.00 a 20.30 h.

La adreça és a l’antic quarter de Santiago, entrant de per la porxada de l’avinguda Josep Anselm Clavé.

Visita també: www.gegantsmao.menorca.es

Anarcoefemèrides del 16 de juny

Esdeveniments

- Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument desÉtoiles», una escultura de bronze  de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

***

- Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

***

- Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

***

- Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo(1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo,Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

Naixements

-Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut per Élie Reclus, fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée. En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament ambÉlisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour.Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

***

- Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares foren Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per«associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

- Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Era fill d'un blanquer i d'una modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat«L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle,òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica«L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de«mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

***

- José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

***

- Ronald Creagh: El 16 de juny de 1929 neix a Alexandria (Egipte) l'historiador anarquista Ronald Creagh. Fill d'una libanesa i d'un comptable nascut a Port Saïd i que son pare era londinenc, fou criat a Port Saïd per la sevaàvia paterna siciliana, professora de piano, molt catòlica i reaccionària. Ronald és el fill major de sa família, amb una germana i un germà --Frank, en honor del dictador Francisco Franco-- més petits. Estudià en francès al col·legi cristià de Sainte Marie. La II Guerra Mundial, amb els constants bombardeigs sobre Port Saïd, el marcaren profundament. Quan tenia 16 anys, amb un diploma de comptabilitat, començà a fer feina al consolat britànic expedint passaports --tota sa família tenia la nacionalitat britànica. En 1947, quan la situació esdevé problemàtica per als occidentals, sa família decidí emigrar a Austràlia, però ell s'estimà més França. En 1957 començà a estudiar filosofia a la Sorbona de París, amb Georges Gurvitch i Raymond Aron, i acabà llicenciant-se en sociologia. Després es matriculà a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis, on obtingué un màster i preparà la tesi doctoral sobre el lliure pensament als Estats Units. Aleshores freqüentava la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Després marxà a estudiar a la Universitat de Berkeley, en plena revolta estudiantil, i a les universitats de Chicago i de Harvard. En tornar a França, impartí cursos a l'Institut de Ciències i Tècniques Humanes i a l'Escola d'Administració Empresarial. Arran d'una hospitalitzat en una clínica de Caors per un problema de salut coincidint amb els fets de «Maig de 1968», s'interessà per les idees llibertàries i decidí consagrar una tesi sobre l'anarquisme americà, que llegirà en 1978 després d'haver obtingut una beca d'estada durant nou mesos als Estats Units. En aquest país conegué Paul Avrich i Sam Dolgoff, padrinatge que el decantà definitivament per l'anarquisme. En 1970 obtingué una plaça de professor de sociologia a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, on exercirà fins la seva jubilació en 1997. En 1980 organitzà un col·loqui sobre l'anarquisme a la Universitat de Montpeller, que serà continuat per unes«Jornades Llibertàries». A partir d'aquí serà assidu a les trobades anarquistes. En 1983 traduí el llibre de Murray Bookchin Sociobiologie ouécologie sociale. Ha estat director del Centre d'Informació i de Recerca sobre les Cultures d'Amèrica del Nord (CIRCAN). És autor de nombroses obres històriques i d'assaigs, com ara Histoire de l'anarchisme aux USA (1981), Laboratoires de l'utopie. Les communautés libertaires aux États Unis (1983), L'anarchisme aux Etats-Unis (1983 i 1986), Sacco et Vanzetti (1984 i 2004), Quand le Coq rouge chantera. Bibliographie. Anarchistes françaiset italiens aux Etats-Unis d'Amérique (1986, amb R. Bianco i N. Perrot), Nos cousins d'Amérique. Histoire des français auxÉtats-Unis (1988), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Femmes de conscience. Aspects du féminisme américain (1848-1875) (1994, amb altres), L'anarchisme. Images et réalités (1996, amb altres), La democrazia diretta. Un progetto politico per la società di giustizia (1997, amb altres), La culture libertaire (1997, amb altres), La déférence, l'insolence anarchiste et la démocratie (1998), Révérenceet rébellion dans la culture anglo-américaine (2000, amb altres), Terrorisme. Entre spectacle et sacré. Éléments pour un débat (2001), L'imagination dérobée (2006), Utopies américaines. Expériences libertaires du XIXe siècleà nos jours (2009), Philosophie & anarchisme (2009, amb altres), Élisée Reclus et les États-Unis (2013), etc.És col·laborador habitual de la premsa llibertària (Réfractions, Divergences, etc.), membre del comitè de redacció de nombroses revistes anglosaxones i franceses (Journal of Utopian Studies, Utopian Studies, Clefs pour l'histoire, Cercle Condorcet, Frontières,Revue Française d'Études Américaines,Anarchist Studies, Social Anarchism, etc.) i porta la pàgina web RA Forum (Recherche sur l'Anarchisme). En 2006 Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli editaren L'anarchisme en personnes, on, entre altres companys, se li fa una extensa entrevista. Una part del seu arxiu, referent als anys compresos entre 1950 i 1970, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; la documentació que va entre els anys 1970 i 1991 es troba dipositada als Arxius Departamentals de l'Hérault de Montpeller.

Defuncions

- Manuel Pérez Fernández: El 16 de juny de 1964 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario,Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Havia nascut el 10 d'agost de 1887 a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) --segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició. Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la «Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquista Spártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquesta època destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquestaèpoca mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre«Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó, Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquestaèpoca fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa --fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels«Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre«Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista --reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»--, que sortí en castellà, angles i francès --la traducció en aquestaúltima llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i«derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta,òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa,¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego,Horizontes, Liberación,Más Allá, Nervio, Prismas,Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Spártacus,Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

***

- Ramón Domingo: El 16 de juny de 1995 mor a Montreuil (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Ramón Domingo. Havia nascut el 31 d'agost de 1901 a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya). Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest, del qual pogué fugir a Tours. Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista --es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats-- i lector cultivat de manera autodidacta --l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo va morir el 16 de juny de 1995 a Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

- Alain Crosnier: El 16 de juny de 2005 mor d'una infecció pulmonar a París (França) el militant anarquista Alain Crosnier. Havia nascut en 1955. Participà en la fundació en 1975 del Grup Anarquista de Propaganda i d'Acció Revolucionària (GAPAR) que s'adherí a l'Organització Confrontació Anarquista (OCA), formada per antics grups que havien deixat la Federació Anarquista (FA) en 1971 i de l'absorció de grups de la Unió Federal Anarquista (UFA). Participà activament en la lluita contra l'extrema dreta i en el suport als insubmisos dins de l'Exèrcit. També fou membre del grup«Els amics de la Comuna», dedicada a retre memòria de la Comuna de París. Després passà a militar en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), organització que es fusionà en 1979 amb l'OCA. Durant nombrosos anys féu costat la lluita independentista del melanesis de Nova Caledònia mitjançant l'Association d'Information et Soutien aux Droits du Peuple Kanak (AISDPK, Associació d'Informació i Suport als Drets del Poble Canac). Participà en l'organització de les Trobades Internacionals sobre Pedagogia Llibertària, en manifestacions contra la primera guerra del Golf, en la lluita sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT) --feia de funcionari de cadastres en la Direcció General d'Imposts-- i en ocupacions d'habitatges buits amb Droit au Logement (DAL, Dret a l'Habitatge). Quan l'UTCL esdevingué l'organització Alternativa Llibertària (AL) en 1991, fou nomenat director del seu òrgan d'expressió Alternative Libertaire, lloc que ocuparà fins a la seva mort.

Actualització: 16-06-13

No és habitual viure a Inca una nit d’òpera, gens, fins al punt que el títol se’m fa estrany. El miracle novament l’ha obrat l’Harpa: enhorabona i gràcies als orfeonistes, a la directora Margalida Aguiló i al president, Domingo Mestre.

En aquesta ocasió, bona part del pes del concert requeia en la soprano solista, i Irene Naegelin ens regalà una actuació dramatitzada, emotiva i dolça, plagada de pregàries: dues a la deessa Diana de la molt desgraciada Ifigènia, la de Maria Stuarda de Donizetti, l’autor que tant estimen les sopranos (i nosaltres, gràcies a elles), un prec de Moisès (Rossini) o la incommensurable Vissi d’Arte, on gemegava: Si jo he dedicat tota la meva vida a l’art, a l’amor (...) per què, Senyor, per què em torturau amb tant de dolor? (Que Déu beneeixi Puccini!).

El clam s’adequa al que viu avui el món de la música, sense suport, amb un IVA hostil del 21%, amb institucions en perill, inclosa la Simfònica o el conservatori superior; la llei de règim local que amenaça la continuïtat de les escoles de música municipals; la LOMQE de Wert tractant de prescindibles els estudis musicals (i artístics) a primària i secundària, que poden deixar de ser part de la formació integral dels individus, etc. La música necessita professionals, però també d’un públic, d’una sensibilitat i formació ciutadana, del reconeixement social, i tots els objectius són atacats. Per cert, potser caldria lligar més a les entitats musicals, programadors i escoles: com costa que els alumnes compareguin als concerts...

Però tornem a l’Harpa, i a Verdi, en el seu dos cents aniversari (potser s’hagués pogut fer un gest amb Wagner, tot i que és especial en les exigències a les sopranos). Un Verdi festiu, perquè la nostra devota Naegelin també ens dedicà una rialla brillant i fresca a I Vespri Siciliani, i bé l’Harpa i l’orfeó de Sóller en l’agraït Chi del gitano.

I el Va Pensiero: “Oh mia patria si bella e perduta”. Ja he escrit sobre la coincidència entre la imatge de l’arpa del poema de Costa i Llobera, que Miquel Duran trià, amb tota la intenció, per dar nom a l’orfeó, i la referència a l’arpa d’aquesta peça arxiconeguda. La nostàlgia romàntica com a esperó per a l’acció, pel compromís patriòtic. Verdi, Costa i Duran feren tornar sonar aquella arpa oblidada. L’Harpa també ho fa... i ens hi convida.

És curiós constatar com els fills dels vençuts, com ara en Llorenç Capellà, la seva germana Margalida i l´autor de Caterina Tarongí, ens entestam a mantenir viu el record, la memòria dels anys del genocidi contra el nostre poble, contra la cultura catalana i l’esquerra mallorquina. M’adon que procedim d’un univers que no té res a veure amb el que han viscut molts fills i filles dels vencedors, determinats membres de l’"esquerra " que portaren endavant la reforma del règim franquista, la feina de la restauració borbònica; la “Transició”, solen dir-ne els corifeus de la defensa de l´Estat sorgit dels pactes d´aquells anys. Qui no recorda aquella amnèsia història, la prohibició de parlar dels nostres morts, la impossibilitat de portar banderes republicanes a les manifestacions, l´enlairament descarat dels borbons, la justificació d´una Constitució que consagrava “legalment” el mateix que Franco havia aconseguit amb la força de les armes i els assassinats en massa de progressistes de totes les tendències: la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España”, la impossibilitat de federar comunitats autònomes, l’economia de mercat capitalista, la negació absoluta de qualsevol provatura republicana, la negació del dret dels pobles a l’Autodeterminació?

Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (IV)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Davant la màquina d´escriure, a punt de començar el primer capítol de Caterina Tarongí, comprovava que no existia cap diferència entre la realitat descrita a Dones republicanes, entre la prosa concisa de na Margalida Capellà, i les històries que contaven les jornaleres dels pobles de Mallorca, la mare i la padrina. Eren les dones mallorquines parlant del dolor, del patiment que militars, sacerdots i falangistes causaven als treballadors.

És curiós constatar com els fills dels vençuts, com ara en Llorenç Capellà, la seva germana Margalida i l´autor de Caterina Tarongí, ens entestam a mantenir viu el record, la memòria dels anys del genocidi contra el nostre poble, contra la cultura catalana i l’esquerra mallorquina. M’adon que procedim d’un univers que no té res a veure amb el que han viscut molts fills i filles dels vencedors, determinats membres de l’"esquerra " que portaren endavant la reforma del règim franquista, la feina de la restauració borbònica; la “Transició”, solen dir-ne els corifeus de la defensa de l´Estat sorgit dels pactes d´aquells anys. Qui no recorda aquella amnèsia història, la prohibició de parlar dels nostres morts, la impossibilitat de portar banderes republicanes a les manifestacions, l´enlairament descarat dels borbons, la justificació d´una Constitució que consagrava “legalment” el mateix que Franco havia aconseguit amb la força de les armes i els assassinats en massa de progressistes de totes les tendències: la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España”, la impossibilitat de federar comunitats autònomes, l’economia de mercat capitalista, la negació absoluta de qualsevol provatura republicana, la negació del dret dels pobles a l’Autodeterminació?

A Mallorca era curiós veure personatges, fills de falangistes de categoria, dirigint determinats partits en teoria molt rojos però que predicaven l’oblit del passat, el silenci envers els crims del feixisme i perseguien les banderes republicanes que portàvem en aquelles primeres manifestacions de la transició. Els fills dels vençuts romaníem atents a tant de pacte amb el franquisme, amb tanta traïció per a situar-se a recer del poder, i no ho acabàvem de creure. Restàvem amb els ulls oberts, completament astorats, sense creure el que vèiem cada dia, sense arribar a entendre tanta capacitat de traïció només per a trepitjar moqueta, per a gaudir dels bons sous i privilegis que comportava –i comporta- ser criats del poder. A l’època de la restauració borbònica dirigien determinats partits d´esquerra els fills dels que tancaren els mostres pares a la presó. Eren els dirigents que pactaven amb els companys de guerra dels seus pares l’oblit de la lluita guerrillera, el combat per la República i el Socialisme, el rebuig a la independència de les nacions oprimides per l’Estat espanyol, la pervivència de l´economia d´explotació capitalista.

Bé, de tot això n’hem parlat en assaigs/assajos i en determinades històries de la transició. Ara mateix record L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), publicat per Lleonard Muntaner; Cultura i antifranquisme, d’Edicions de 1984; No era això: memòria política de la transició, d’Edicions El Jonc; Cultura i transició a Mallorca, d’Editorial Roig i Montserrat; Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, d’Edicions Cort; i Novel·la, poesia i teatre: memòries 1968-2008, d’El Tall Editorial, entre d’altres.

Caparrudesa, ganes de portar la contrària als que ens volien i volen mantenir en l’amnèsia? La ràbia contínua dels vençuts, contra la injustícia? No bastava que el franquisme hagués exterminat de rel tota possibilitat de canvi progressista a les Illes, a la resta de l´Estat, sinó que ara, quan pensàvem albirar la llibertat, ens tornaven a explicar que –en interès dels pactes amb el franquisme reciclat- havíem de callar i que la nostra bandera era la de la monarquia. Qui no recorda aquell repugnant espectacle, el primer acte polític del PCE quan va ser legalitzat pels dirigents del Movimiento Nacional? I quin va ser aquest acte que va fer remoure dins les fosses comunes els milers d´antifeixistes i republicans assassinats pel feixisme? Encara avui es pot veure en els vells documentals d’aquella època: el Comitè Central del PCE (Carrillo i tota la tropa de “provincías”) enlairava la bandera bicolor i explicava que no era el moment de lluitar per la República. Quina vergonya! Milers d’antics supervivents de les batalles de la guerra civil, tantes persones que havien pogut sobreviure a les tortures i als llargs anys de presó, als camps de concentració franquistes, ploraven en constatar l’amplària de la traïció!

Quin fàstic en els anys 76 i 77 constatar que qui estripava les banderes tricolors eren els “nostres”. La Guàrdia Civil ja no necessitava molestar-s’hi. Formant part de molts de “serveis d´ordre” d’aquella època hi havia els nous guàrdies civils, els criats d´aquells que es preparaven a ocupar els locals sindicals, les poltrones institucionals, els seients d´ajuntaments i parlaments. Sí, ningú no ho nega: alguns d’aquests es reclamaven del marxisme i, els més agosarats, d´un abrandat anarquisme. Però els agradava més el que oferien els franquistes reciclats, el cap del Movimiento Nacional Salvador de España, l’inefable Afolfo Suárez, representació visible de la nova España de sempre, unitària, borbònica i procapitalista, teledirigida per l’imperialisme ianqui i la socialdemocràcia mundial.

No; nosaltres no hi érem ni hi volíem ser en aquest àpat salvatge, en aquesta orgia bastida damunt la sang i els patiments de milers i milers de republicans i republicanes de totes les nacions oprimides per l’estat espanyol.

Poca gent va mantenir-se fidel a la memòria dels nostres. En els anys vuitanta l’escriptor Llorenç Capellà va coordinar una eina bàsica per a tornar a trobar el fil de la nostra història. Em referesc als articles i documentació gràfica de Memòria Civil, aquella eina essencial per a la nostra formació que sortia cada setmana a Diario de Baleares. Posteriorment, conreant la memòria oral, ben igual que na Margalida amb Dones republicanes, en Llorenç ens va oferir aquella arma de destrucció massiva –de la desmemòria, evidentment!- que té per títol Diccionari vermell. Sense aquesta feinada, en els anys tenebrosos que comentam, la postransició dels oportunistes i vividors de la política... hauríem pogut bastir les novel·les sobre la guerra civil que hem anat comentant? Jo ho començ a dubtar. Qui és el valent que pot resistir anys i més anys sota el domini de pocavergonyes i malfactors? Només aferrats a la memòria dels nostres, al salvavides que representava la tasca d´en Llorenç i na Margalida, podíem provar de fer front a les tones de barbàrie que ens queien al damunt.

Sortosament els temps han anat canviant. Fa uns anys, en Llorenç Capellà escrivia un article, magnífic com tants dels seus, titulat “Els nous conversos”. En Llorenç saludava la incorporació d’una part de l´esquerra del règim –especialment el sector provinent del carrillisme- a la memòria i la lluita republicana. “Benvinguts sien, els nous conversos”, deia, saludant la conversió, afegint que serien ben rebuts a les nostres fileres malgrat que haguessin estat dècades besant la mà dels borbons i de qualsevol baronia estantissa que trobaven pel davant.

Les paraules textuals de l´amic Llorenç Capellà eren aquestes: "Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". Per riure o per plorar? No ho sé. El cert és que aquestes sobtades conversions al republicanisme quan ja resten pocs vots que rapinyar, també sorprengueren a molta gent.

Jo també vaig escriure un article comentant aquests fets en el qual, entre altres coses, escrivia: “El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests ‘joancarlistes que es diuen d'esquerres’, com escrivia en un article titular ‘Visca la República!’. Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava ‘un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar’.

‘Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de ‘nous conversos ‘ i de ‘joancarlistes que es diuen d'esquerres’ que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

L'any 1994, molts dels ‘nous conversos’, la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, ‘per fer el joc al feixisme’, els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

`’Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

‘Els ‘nous conversos’, que diu Llorenç Capellà, els ‘joancarlistes 'republicans'’, com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat”.

A L´article de Llorenç Capellà i en el meu donàvem la benvinguda als nous conversos al republicanisme. Cap problema. Només esperam que siguin conseqüents, que no es deixin portar per l´oportunisme com en el passat, que la conversió sigui sincera, que comprenguin que han estat fent feina per la monarquia durant dècades i dècades.

El passat dijous el diari "Última Hora" publicava que el PP està a punt d’arribar a un acord amb el PI perquè s’incorpori a l’equip de govern, un acord al que es podria sumar UMP (veure notícia). Cap sorpresa, el que ens preocupa és tornar a les formes de fer i gestionar d'un govern com el del 2003 (PP-UMP & UM-UNPI), una forma de governar i gestionar de la qual encara tots els ciutadans de Pollença  estam pagant les conseqüències. L'exemple més clar seria el projecte de l'auditori d'en Moneo que va ser un dels temes  claus d'aquell pacte beneït per en Jaume Matas i que ara ens volem fer pagar.

Igualment ens preocupa que a les negociacions entre PP –PI,  puguin incloure amagar l’auditoria que afecta a un regidor del PI  a un calaix, fet que evidentment no consentirem.  Al mes de gener es varen fer públiques les conclusions de l' auditoria feta a l’Ajuntament per l’empresa especialitzada DELOITTE. A l'auditoria es constaten nombroses irregularitats: incompliment de  la llei de contractació pública, falta de control pressupostari de les despeses que  s'aprovaven, factures aprovades sense conformar ... i  algunes de les mateixes van ser realitzades per un dels actuals regidors de CiU en i ex-regidor d’esports d’UM a anteriors legislatures. (veure anterior article; L'auditoria no acabarà a un calaix)

Al mes de febrer vam presentar una moció, que es va aprovar per unanimitat, per realitzar un informe jurídic sobre l’auditoria per confirmar o  no els possibles delictes que s’hagin pogut realitzat en algunes de les actuacions indicades a l’informe i, si és el cas, denunciar-les als jutjats.Des de febrer fins al darrer ple de maig hem demanat al batle en diversos plens pels  informes respecte a l’auditoria. Una feina que hauria de ser prioritària per aclarir les greus irregularitats assenyalades en la mateixa. La resposta sempre ha estat que no s’han fet i no s’ens ha informat de que s’hagués donat cap pas per fer aquests informes, tot això en paral·lel a les negociacions entre PP i PI, el que evidentment no ens dona cap confiança tenint en compte el que va ser la nostra experiència amb un govern similar al 2003.(notícia al Última Hora)

 Del 23 al 30 es fa una crida a tota la ciutadania a un plebiscit ciutadà,  "Plesbiscito Ciudadano".Al cas de Pollença  els Indignats organitzen aquest plesbiscit, al seu perfil de facebook us podeu posar en contacte amb ells per ajudar i participar. Cal posar en marxa el major nombre d'urnes possibles, se necessita gent perquè aquesta acció sigui un autèntic èxit de la ciutadania.

El Decret sobre el Tractament Integal de Llengües (TIL) és el nom eufemístic que el govern de J.R.Bauzà ha donat per anomenar una mesura que té per única finalitat el fer recular a la llengua pròpia, el català, també en l'àmbit de l'educació. Aquest decret s'ha venut com la gran sol·lució per tal que els infants aprenguin a dominar el stres idiomes, català en la varietat de cada redol, castellà estandaritzat -aquí no hi ha varietats- i anglès -no sabem encara d'on-. I amb aquesta disfressa han aconseguit engalipar alguns sectors de la comuunitat educativa, especialment pares que s'ha cregut la "moto" que els han embolicat des de la conselleria d'Educació.

La realitat va ben per una altra banda. L'aprenentatge del castellà no millora pel fet de fer-ne mes hores, i tot el que es l'exterior de l'escola està absolutament dominat per aquesta llengua, fet que en garanteix l'aprenentatge juntament amb les classes de lléngua dels centres escolars. L'anglés necessita molta més preparació per part de la comnictat educativa, per poder fer les classes en aquest idioma sense baixar el nivell de les matèries en que s'ensenyi i, no ens enganem, l'autèntica trava per l'aprenentatge de l'anglés és un castellà que serveix com a eina per anar per bona part del Món, de tal manera que els alumnes no veuen l'anglés com unrequisit tan important. Aquella llengua que necessita el suport de la comunitat educativa, com venia essent fins ara sense problemes, és la pròpia, el català, que sense el suport de les escoles es trobarà en franca desavantatge, tornant a situacions similars a temps passats que creiem ja superats.

Afortunadament entitats com la Confederació d'Associacions de Pares i Mares entenen i recolzen aquesta postura, que han resumit en els segënts punts:

2.- Es fa una implantació precipitada, improvisada i generalitzada de l’ensenyament en anglès per part de professorat no preparat, sense materials adequats, en classes massificades i sense recursos específics.

3.- S’exigeix el nivell B2 d’anglès per impartir classes en anglès, quan aquest nivell només capacita per mantenir converses de caire no formal segons el Marc europeu comú de referència per a les llengües; per fer classes en llengua anglesa és necessari el nivell C1 (per fer classes en llengua catalana sempre s’ha exigit el nivell C).

4.- En cap moment s’ha valorat ni avaluat el nivell actual d’anglès de l’alumnat. Quan es diu que es vol millorar la seva competència en aquesta llengua estrangera és, precisament, perquè el nivell actual no és suficient. Com se suposa, doncs, que han de seguir classes no ja d’anglès, sinó de matèries troncals en anglès?

5.- No s’ha escoltat en cap moment ni els tècnics ni els professionals de la matèria, ni tampoc s’han consultat els departaments didàctics ni la Universitat a l’hora d’elaborar aquest Decret per part de la Conselleria i, amb això, s’ha dictat una normativa incoherent amb un calendari d’aplicació inassumible, que ha creat desconcert i malestar als centres, farà augmentar les desigualtats dins les aules i impossibilitarà el tractament adequat de les diferents necessitats educatives dels alumnes.

6.- Suposa un retrocés de la nostra llengua als centres i deixa sense efectes, per la via del Decret, la Llei 3/1986 de Normalització Lingüística de les Illes Balears (aprovada per tots els partits polítics), ja que en contradiu l’article 1, que estableix que s’ha d’assegurar el coneixement i l’ús progressiu del català com a llengua vehicular en l’àmbit de l’ensenyament.

7.- S’incrementarà la despesa econòmica que hauran d’assumir les famílies (que en molts de casos viuen una crítica situació econòmica), ja que s’hauran de comprar llibres de text nous pel fet d’impartir-se les classes en llengües diferents a les dels actuals llibres de text, i deixarà de tenir efectivitat l’estalvi que suposen els projectes de reciclatge de llibres que hi ha a molts de centres, sense que aquesta qüestió estigui inclosa en el Decret.

8.- La majoria dels pares tampoc no estan preparats per ajudar els fills en les assignatures que s’impartiran en anglès (matemàtiques, ciències socials, ciències naturals, etc).

Per tot això la  la Confederació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de les Illes Balears (COAPA) demana que es derogui el Decret esmentat, ja que creuem que la seva aplicació, en cap cas, ajudarà els nostres fills a millorar el seu rendiment acadèmic, ni tampoc possibilitarà l'aprenentatge de la llengua anglesa de forma adequada, ans al contrari, empitjorarà de forma molt clara el seu aprenentatge en conjunt.

En aquestes demanes des del PSM els volem donar tot el nostre suport, i a aquests efectes portarem al proper ple una moció en el mateix sentit, demanant al Govern Balear que es retiri un decret tan innecessari com injust i agressiu contra la llibertat de les families que han triat les escoles en funció del seu projecte linguístic.

Bauzà i Bosch el dia que presentaren el Decret TIL. En la seva expressió ja es pot apreciar el mal amagat d'aquesta mesura.

Anarcoefemèrides del 17 de juny

Esdeveniments

- Atemptat de Salsench: El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l'alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo. L'objectiu final, però, era eliminar Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, organitzador de la repressió contra el moviment obrer. Si mataven l'alcalde, el governador civil hauria de presidir l'enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un carlista incorporat en cos i ànima a l'anarcosindicalisme l'any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d'obrer no podria acostar-se a l'alcalde. L'atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d'aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. Després, es van encaminar a la plaça de Sant Jaume a esperar. A les 11.45 van veure acostar-s'hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d'una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l'aire per augmentar el pànic. L'altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l'arma. Tothom va entendre que es tractava d'un atemptat i a la plaça s'estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l'Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant anomenat Joan Ventura, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l'alcalde va resultar ferit. El regidor republicà Santamaría va ajudar-lo a baixar del cotxe i el va portar fins al dispensari, on li van fer la primera cura. Ningú no va entendre el motiu d'aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava; fins i tot va circular el rumor que es devia a diferències amb certa autoritat. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l'alcalde, però Martínez Anido no va acudir en contra de totes les previsions. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. És molt provable que l'alcalde estigués assabentat del que es preparava.

Naixements

- José Navarro Prieto: El 17 de juny de 1852 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Fill únic del sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía.És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

- José Grunfeld: El 17 de juny de 1907 neix a Moisés Ville (Santa Fe, Argentina) el militant anarquista i anarcosindicalista José Grinfeld, més conegut comJosé Grunfeld per un error en la transcripció del seu llinatge al Registre Civil de Moisés Ville. Sos pares eren jueus romanesos de Bessaràbia que s'establiren a la localitat argentina de Moisés Ville, creada en 1889 pels jueus europeus de l'est i russos que fugien dels pogroms. Quan tenia 10 anys començà a estudiar música i a fer feina en un magatzem del seu poble. L'any següent es posà a vendre diaris i fou empleat en una casa de fotografia a San Cristóbal. En 1919 es traslladà a Ceres, al nord de Santa Fe, per fer feina en una botiga de queviures i dos anys després a Rosario per treballar en un comerç. Sa família ja havia emigrat a La Plata quan en 1923 hi marxà i s'incorporà als frigorífics Swift i més tard a les botigues Dell'Acqua, a Avellaneda. En 1924 tornà a Rosario i aprengué l'ofici de pintor retolista, arribant a ser gairebé oficial, i començà a estudiar dibuix a l'Acadèmia Gaspari i a la Universitat Popular. En 1925, durant una visita a La Plata, son germà físic i matemàtic Rafael Grinfeld el portà a un acte per la llibertat de Sacco i de Vanzetti, en plena campanya de defensa d'aquests anarquistes italoamericans, i aquest míting l'introduí en el moviment llibertari. En tornar a Rosario, entrà a formar part de l'agrupació anarquista «Libre Acuerdo» i s'acostà a diversos sindicats, com ara la Unió Obrera de Rosario, de caràcter autònom. En 1926 fou detingut per primer cop per repartir pamflets en un acte amb motiu de la campanya per Sacco i Vanzetti i fou alliberat setmanes més tard després d'haver estat apallissat. Com a anarquista antimilitarista, en 1927 es negà a fer el servei militar i fugí a Tres Arroyos per a no ser descobert, on començà a fer servir el llinatge matern de Jusid, que mantingué durant gran part de la seva militància, i on fundà, amb altres companys, la «Biblioteca Rafael Barret». L'any següent tornà a La Plata i reorganitzà el grup anarquista «Ideas» amb universitaris i obrers. El 6 de setembre de 1930, quan es produí el cop militar de José Félix Uriburu, amb un grup de militants, traslladà la impremta d'«Ideas» a la casa d'un professor, des d'on publicaren clandestinament el periòdic orgànic. Poc després fou detingut amb dos de sos germans i un grup de 14 membres de l'agrupació «Ideas» per difondre un manifest que incitava els soldats a rebel·lar-se contra la dictadura. Jutjat, fou empresonat al Departament de Policia de La Plata 40 dies i sortí en llibertat sota paraula el 31 de desembre de 1930. L'abril de 1931, en una nova onada repressiva, fou novament detingut amb son germà David i altres militants. Simulà ser romanès i fou enviat a la presó de Villa Devoto mentre la policia demanà la seva extradició al cònsol, qui es negà a signar-la. Romangué gairebé un any a la presó, on trobà uns dos-cents anarquistes de tot el país i participà en una trobada en la qual s'establiren acords amb la finalitat de revitalitzar el moviment llibertari argentí. Sortí de la presó el febrer de 1932, gràcies a un decret presidencial del general Agustín Justo que alliberava totes els presos politicosocials. Aquest mateix any, participà en l'organització d'un congrés anarquista de reorganització, que es realitzà l'octubre de 1932 a Rosario, en tornar els presos i deportats a Ushuaia. En aquesta època tornà a treballar de retolista i contribuí a la reagrupació del Sindicat de Pintors de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que engegà una vaga de 55 dies pel reconeixement sindical i la reivindicació de millores en les condicions de feina. A Rosario fou ferit en una cama en un tiroteig amb la policia mentre intentava impedir l'accés de treballadors als seus llocs de feina durant una vaga general promoguda per la FORA. Detingut a l'hospital, i davant els reclams dels seus companys, la justícia l'alliberà sota fiança. No obstant això, passà a disposició de les autoritats militars per infracció a la Llei de Servei Militar Obligatori, però finalment fou eximit a causa de la seva lesió. Viatjà a La Plata i en un acte reivindicatiu fou detingut per la policia i tancat 10 dies a la presó de Villa Devoto. En 1933 engegà una gira de quatre mesos viatjant amb un company amb trens de càrrega per Mendoza, Córdoba i Santa Fe amb la finalitat de formar grups llibertaris i de concretar acords de difusió de l'anarquisme establerts en el congrés de l'any anterior. En tornar a Rosario, treballà sis mesos al taller de pintura Iris, distribuí productes de magatzem i s'afilià al Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En aquestaèpoca milità en la Unió Socialista Llibertària (USL) i en les Joventuts Socialistes Llibertàries (JSL) i, entre 1933 i 1934, desenvolupà una tasca d'agrupament d'entitats de suport a sindicats amb l'objectiu d'organitzar la Federació Obrera Provincial de Santa Fe. Com a representant a la USL i de les JSL assistí al congrés clandestí, convocat pels Comitès Nacional i Regional de Relacions Anarquistes, que es realitzà a La Plata l'octubre de 1935, del qual sorgí la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Nomenat representant per Rosari de la FACA, va interrompre la seva militància a Santa Fe i es traslladà a Buenos Aires en 1935 per realitzar tasques orgàniques en el Secretariat Nacional i fer de redactor en el periòdic Acción Libertaria. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista «Solidaritat amb el Poble Espanyol». El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb sa companya, l'advocada Ana Piacenza, a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella arribà a França, juntament amb els companys Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya. A Barcelona, a més d'afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), establí contactes amb Gaston Leval i Diego Abad de Santillán, aleshores conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, els quals el convidaren a una reunió del Comitè Regional de la CNT i de la FAI. Aquesta mateixa tarda fou nomenat secretari provisional de la Federació Local de la FAI de Barcelona, ja que aquest càrrec estava vacant. Com a secretari assistí a nombroses reunions on es debatien temes urgents, com ara els intents d'apaivagar els enfrontaments entre el revolucionari Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Sa companya es posà a fer feina en el periòdic Tierra y Libertad, aleshores dirigit per Maguid. El gener de 1937 Grunfeld deixà la secretaria de la FAI de Barcelona i assumí per aquesta organització la Secretaria de la Comissió de Guerra, al costat de Domingo Ascaso, dedicada a atendre els fronts d'Aragó i de Catalunya, on es trobaven les columnes de la CNT-FAI. Com a part de la seva tasca, creà seccions de l'Exèrcit (Terra, Marina, Comissariat, Aviació, Internacional, Arxiu de Documentació i Atenció al Públic) i resolgué problemes d'avituallament, de mobilització i de necessitats de les tropes. El febrer de 1937 la Comissió de Guerra passà a denominar-se «Secció de Defensa Aragó-Catalunya de la Regional CNT-FAI» i en fou nomenat secretari, actuant en coordinació amb la Secció de Defensa Nacional. També aquest any, amb companys de CNT i de la FAI, ideà la introducció de secretaries militars als sindicats, impulsà una escola d'instrucció de soldats i un pla d'escolarització a les trinxeres. Durant 1937 va fer mítings i conferències a Manlleu, Castelldefels i Barcelona. Mentrestant, a l'Argentina, la FACA el nomenà el seu representant davant el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). A començaments de 1938, durant la crisi interna de la CNT-FAI i la política d'eliminació d'àrees, renuncià al seu càrrec en Defensa. L'agost de 1938 participà en el Ple Regional del MLE de Baza i l'octubre d'aquell any en el Ple Nacional de Barcelona. Proposat com a secretari del Subcomitè Peninsular de la FAI, assumí a València el càrrec de la zona centre-sud, quan ja les tropes franquistes havien dividit el territori peninsular. En aquesta nova funció, es dedicà a establir vincles entre les regionals de la FAI a Madrid, Múrcia, Cartagena, Extremadura, Almeria, Granada, Conca i Ciudad Real; i, quan Catalunya perillà, desplegà una intensa activitat per a evitar la desmoralització i la desbandada als fronts. A més, formà part de la Comissió Unificada de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, constituïda per sumar forces davant la crisi bèl·lica. L'11 de febrer de 1939 fou un dels membres de la comissió que es reuní amb Juan Negrín per discutir la situació bèl·lica, però finalment fou exclòs de la representació perquè el president de la República argumentà que no era de nacionalitat espanyola. Visqué el cercle de Madrid i a València participà en assemblees amb representats polítics, sindicals i militars per trobar-ne solucions. A Madrid establí una secretaria llibertària per mantenir l'anarquisme organitzat i convocà, juntament amb la Comissió de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, un ple de regionals que mai no se celebrà a causa del final de la guerra. El 30 de març de 1939 sortí de Gandia amb 184 refugiats més a bord del destructor britànic Galatea cap a Marsella, per arribar amb tren a Londres el 4 d'abril via París i Dieppe. A Londres fou rebut pel «Comitè Britànic per als Refugiats d'Espanya» i romangué en aquesta ciutat fins a finals de juny de 1939, després d'haver-se reunit l'abril amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per solucionar la duplicitat representativa que es donava amb l'exili. Retornà a París, on fou nomenat membre del Consell General del MLE i treballà amb els comitès de la FAI de la CNT en l'exili, facilitant el viatge cap a Amèrica dels refugiats. El juliol de 1939 embarcà a Bordeus cap a l'Argentina, arribant-hi a final de mes; dies després esclatà la II Guerra Mundial. A l'Argentina retrobà sa companya i conegué sa filla de quatre mesos. L'agost de 1939 dissertà sobre el conflicte ibèric a la Universitat Alejandro Korn de La Plata i el setembre viatjà a Rosario. En 1940 reprengué la seva militància en l'USL i, mitjançant activitats culturals i científiques, relacionà diverses localitats de Santa Fe. Tornà a les seves activitats en el Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario des del punt de vista administratiu i des d'aquesta agrupació proposà la creació de la Universitat Obrera, projecte que fou aprovat. Després de dos anys de feina, el març de 1943, la Universitat Obrera començà les classes amb més de mil alumnes dels 19 gremis adherits. L'agost de 1943, després del cop d'Estat del general Pedro Pablo Ramírez, fou detingut amb sa companya Anita Piacenza i passà gairebé un any empresonat fins a la seva llibertat l'octubre de 1944. Poc després viatjà a Buenos Aires buscant feina, on trobà Arturo Tomás García, company de la CNT-FAI de València i gerent de l'empresa «Colectivos Quilmes», qui el convidà a assumir l'administració de la Cambra Gremial del Transport Automotor de Passatgers de Buenos Aires. Instal·lat a La Plata, participà en la creació de la companyia d'assegurances Bernardino Rivadavia, pertanyent a la Federació de Transportistes, i dirigí el seu periòdic Motor y Camino. A finals de 1945, però, renuncià a la Cambra per no haver de prendre partit a favor de les empreses en els conflictes sindicals. Retornà a Rosari i aquest mateix any es va fer càrrec de la biblioteca de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, però en 1946, amb la pujada de Juan Domingo Perón a la presidència de la República, fou donat de baixa pels seus antecedents penals. Després treballà a la galeria artística D'Art, mentre continuava afiliat al Sindicat d'Empleats del Comerç, i aquest mateix any entrà en el Comitè de Recuperació Sindical antiperonista tractant de reconquistar gremis perduts i defensant els treballadors. En 1947 el govern clausurà el local de l'USL on militava i fou detingut mentre distribuïa el fulletó Un año de peronismo, publicat per la FACA. Les autoritats engegaren un procés per desacatament al president de la República i sortí en llibertat en 1948. Tornà a Buenos Aires com a representant comercial de l'empresa Martini i a partir de 1950 de l'editorial Peuser. Aprofità els seus viatges comercials entre Santa Fe i Buenos Aires per establir vincles orgànics entre companys anarquistes de l'interior amb la FACA i difondre propaganda de l'USL. En 1954 la FACA passà a anomenar-se Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà la militància en aquesta organització. En 1955 reprengué la feina en la galeria artística D'Art de Rosario i a partir de la «Revolució Llibertadora» desenvolupà una gran activitat com a secretari de Premsa del Comitè de Recuperació Sindical. En aquesta època publicà comunicats, participà en programes radiofònics, convocà assemblees, participà en la recuperació de la Federació Gràfica Rosariana i es relacionà amb les autoritats de la«Revolució Llibertadora» proposant interventors en els sindicats i desenvolupant tasques d'organització sindical. En 1955 el degà de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques li proposà ocupar de bell nou el càrrec de bibliotecari, però renuncià l'any següent. En 1956 fou un dels nou delegats per Rosario al Congrés d'Empleats de Comerç i redactà el preàmbul i la declaració de principis dels nous estatuts de la Confederació General d'Empleats de Comerç de la República Argentina. En 1957 assistí, com a militant de la Confederació General del Treball (CGT), al Congrés Normalitzador d'aquesta organització, i fou nomenat delegat de la Mesa Nacional dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics. Instal·lat a Buenos Aires, continuà desenvolupant tasques en la FLA i en els sindicats.  En 1959 patí un accident, retornà a Rosari i continuà la militància en l'USL i en el Sindicat d'Empleats de Comerç. Fou director del Boletín Informativo dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics i coordinà, des d'aquesta organització, activitats de caire cultural i gires sindicals. A més, intervingué en conflictes per l'homologació de convenis i lluità perquè la legalització d'associacions. Entre 1963 i 1970 formà part de la Comissió de Cultura del Consell Nacional de la FLA i entre 1968 i 1970 fou el primer president de la Cooperativa Sindical de Crèdits del Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En plena dictadura militar, treballà durant un any amb els 32 Gremis Majoritaris Democràtics en l'organització d'un congrés nacional del moviment obrer que es realitzà el juny de 1980 i donà origen a la central sindical anomenada Comitè Nacional Permanent pel Sindicalisme Lliure (COPENASILI). En 1991, durant les «Jornades sobre els Treballadors en la història del segle XX», dissertà damunt la «Llibertat Sindical a l'Argentina»; i, aquest mateix any, va fer la conferència«Apunts sobre el socialisme llibertari», en el marc d'un seminari sobre anarquisme organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA). A partir de 1999, instal·lat a Lanús, participà en les activitats del grup«Escola per a la Democràcia», alhora que compaginà la militància en la FLA i les seves col·laboracions en El Libertario amb la feina en l'Associació d'Empleats de Despatxos de Duanes a Buenos Aires. Durant s'ha vida va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara El Libertario, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. Amb Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) publicà en 1981 Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1938-1987) i en 2000 sortiren les seves Memorias de un anarquista. José Grunfeld va morir per problemes cardíacs el 7 de juny de 2005 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat l'endemà.

José Grunfeld (1907-2005)

***

- Domingo Martínez García: El 17 de juny de 1907 neix a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Martínez García. Visqué a la barriada de García El Bajo de Sorbas i es dedicà a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A començaments dels anys trenta emigrà a Catalunya i s'establí a Sallent (Bages, Catalunya), on treballà com a minaire. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li agafà de viatge, però el mes següent va ser detingut acusat d'assaltar una fàbrica, encara que l'únic que va fer fou portar un manifest confederal als patrons. Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas dedicat a tasques agrícoles amb sa família i realitzant feines ocasionals a les poblacions properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí l'assassinat de José Calvo Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro Martínez i sospitant que aquest fet portaria alteracions de l'ordre, retornà a Sorbas amb altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou membre del Comitè Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el gener i el febrer de 1937 formà part del Comitè de Presos del Comitè Central d'Almeria, la funció del qual era la revisió de les causes que havien motivat la detenció dels presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938 exercí de secretari de la Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest càrrec intentà en tot moment potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i assistí al Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan cessà en la secretaria de la Federació Comarcal, s'incorporà al 585 Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit republicà, on va ser nomenat «Milicià de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció Pública. En aquest destí durà fins el final de la guerra el març de 1939. Va ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan intentava fugir de la Península i internat al camp de concentració d'Albatera. El 30 de maig de 1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de València acusat de «subjecte perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant el període roig» a Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot Fernando González Ros, de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de la localitat i d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions, destrucció dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de Comitè Revolucionari. Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser condemnat a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat el 16 d'abril de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d'Almeria (Andalusia, Espanya) i fou sepultat en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri.

Defuncions

- Kurt Gustav Wilckens: El 17 de juny de 1923 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista, pacifista tolstoià i responsable de l'atemptat contra Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia nord-americana). Havia nascut el 3 de novembre de 1886 a Bad-Bramstedt (Segeberg, Schlegwing-Holstein, nord d'Alemanya contigu a Dinamarca), sos pares van ser August Wilckens i Johanna Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz). Després d'estudiar jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de miner a Silèsia, va emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en diversos oficis. En una fàbrica de conserves de peix on feia feina es produïen dos tipus de productes: una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris burgesos, i una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris obrers; Wilckens va convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es va descobrir la feta va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la conca hullera d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en 1916. És detingut i deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament, juntament amb altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser reclòs al camp de presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre de 1918. En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20 de març de 1920. Però durarà poc al seu país natal, ja que, informat pels seus companys anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment anarquista, decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la fortuna que li corresponia en herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i troba feina com a obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti (Río Negro) i de Villa Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a Bahía Blanca. El 12 de maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar el local anarquista, és reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva en la premsa nord-americana i és detingut, engegant-se els tràmits burocràtics per a la seva expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la presó. Des d'aleshores, consagrarà tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a ajudar els companys empresonats mitjançant el Comitè pro Presos i Deportats. A Buenos Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de Santillán a la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses famílies al carrer Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i com a corresponsal de dos periòdics anarquistes alemanys: Alarm, d'Hamburg, i Der Syndicalist, de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, en decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del matí del 25 de gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups«expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Les ferides de la metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i empresonat. A la presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin, Kropotkin, Mackay, Stirner, Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta, però sobre tot, Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte, durant la nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros, Jorge Ernesto Pérez Millán Témperley, membre de la Lliga Patriòtica Argentina i exsergent de la policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a la presó premeditadament, dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la cel·la, morint al matí de l'endemà. La policia i el govern confiscaran el seu cos i l'enterraran al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no van poder impedir que la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que provocà que l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitzés una vaga general il·limitada a tot el país i al qual també es va sumar la Unió Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre la policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17 ferits i 163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la banda policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de juny. Dos anys més tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley tancat a l'Hospicio de las Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en qualsevol presó argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el iugoslau Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista rus Boris Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner, amb guió d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de Wilckens.

***

- Angelo Sbardellotto: El 17 de juny de 1932 és afusellat a Forte Bretta (Roma, Itàlia) l'anarquista Angelo Pellegrino Sbardellotto. Havia nascut l'1 d'agost de 1907 a Villa di di Villa, llogaret de Mel (Belluno, Vèneto, Itàlia). Cinquè fill d'una família d'11 germans, en 1924 marxa a l'exili amb son pare Luigi, que fuig del feixisme, primer a França, després a Luxemburg i finalment a Lieja (Bèlgica), treballant com a miner i mecànic, participant en un grup anarquista de Lieja molt i actuant molt activament durant la campanya de suport a Sacco i Vanzetti. En 1928 sa mare, Giovanna Dall'Omo, que restava a Itàlia, amb l'ajuda de la mestra del poble, li escriu demanant-li que  torni ja que li ha arribat la citació per servir l'Exèrcit; ell li fa saber per carta el seu rebuig de tornar a Itàlia, tot declarant el seu ideal llibertari, el seu antimilitarisme i la seva condemna del feixisme. Giovanna, catòlica i de mentalitat tradicionalista, trasbalsada, demanarà consell al capellà local. Un dels dos, o la mestra o el mossèn, va enviar la carta i un informe a les autoritats feixistes i  a partir d'aquest moment, Sbardellotto figurarà als arxius de la dictadura com a «perillós anarquista». Entra clandestinament a Itàlia i el 4 de juny de 1932 és aturat casualment a la plaça romana de Venezia per la policia portant un passaport suís fals i quanés escorcollat se li troba una pistola i dues bombes adossades a la panxa. Durant l'interrogatori, confessarà que havia anat a Itàlia amb la intenció d'atemptar contra Mussolini, ben igual que Michele Schirru. Després d'una instrucció judicial ràpida de dos dies (11 i 12 de juny de 1932), portada a terme pel procurador general Vincenzo Balzamo, i processat sumàriament en un judici-farsa de dues hores (de les 9 a les 11.15 hores) el matí del 16 de juny a la tristament famosa sala de la IV Sessió del Palau de Justícia de Roma, serà condemnat a mort pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista, presidit per Guido Cristini, pel«delicte d'intenció» d'assassinar el dictador. En rebutjar la demanda de gràcia, serà afusellat l'endemà a les 5.45 de la matinada, a Forte Bretta (Roma), per un escamot de soldats capitanejats per Armando Giuia, després d'haver rebutjat els serveis eclesiàstics i d'haver estat obligat a ser present en l'afusellament del militant antifeixista genovès Domenico Bovone. En rebre la descàrrega va cridar: «Visca l'anarquia!». El seu cos no va ser lliurat a la família i va ser enterrat d'amagat. En 2004 l'historiador Giuseppe Galzerano publicarà el llibre Angelo Sbardellotto. Vita processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini, dedicat a la seva figura. A Belluno, al seu país natal, existeix el Circolo Anarchico Sbardellotto, per mantenir viva la seva memòria, i a Mel, el seu poble, el 16 d'octubre de 2005 van inaugurar un monòlit, obra de Cristiano Olivotto, en record seu.

***

- Luigi Parmeggiani: El 17 de juny de 1945 mor a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovann Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis,Louis Marcy, etc.). Havia nascut el 2 d'abril de 1860 a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) en una família pagesa jornalera. En 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista«L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup«L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 --Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la«Maison Marcy» i creà el«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de«regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la«donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós.

***

- Antonio Tesán: El 17 de juny de 1962 mor a França l'anarcosindicalista Antonio Tesán, conegut comDinamita. Havia nascut cap al 1900 a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). D'infant visqué a Saragossa amb sa família, on amb son pare milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1912, a causa de la seva militància, sa família es va veure obligada a instal·lar-se a Barcelona. A la capital catalana participà en els grups d'acció confederals. El seu malnom Dinamita venia motivat pel seu caràcter«explosiu». Amb el final de la guerra s'exilià a França i fou internat en camps de concentració i enrolat en companyies de treballadors. Durant l'ocupació nazi, hagué de treballar forçosament pels alemanys, però aconseguí fugir i lluitar en el maquis de la resistència. En 1947 fou delegat de la Federació Local de la CNT de Bergerac al Congrés de la CNT de l'Exili i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa de Llenguadoc.

***

- Eduard Calpe Pérez: El 17 de juny de 1984 mor a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Havia nascut en 1899 a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol.

Continua...

---

El Diario de Barcelona fue uno de los periódicos más antiguos de España. Creado en 1792, tuvo que cerrar su edición en papel en 1994 y en digital en el 2009.

Cuando en 1885 Miquel Costa i Llobera publica Poesies, se ocupaba de la crítica literaria en el Diario de Barcelona Francesc Miquel i Badia (1840 - 1899), quien el 22 de junio de 1886 publica el artículo "Un poeta mallorquín" sobre el poemario de Costa.

Actualmente no hay rastro del Diario de Barcelona en Internet. En el año 2001, Enric Cassany y Antònia Tayadella publican el libro Francesc Miquel i Badia, crític literari al Diario de Barcelona: 1866-1899 en el que recogen los artículos del periódico y que podemos leer en Google Books. El artículo "Un poeta mallorquin" se encuentra en las páginas 88 a 91.

Un poeta mallorquín

La poesia catalana cuenta con un nuevo poeta cuyas composiciones se hallan inspiradas en los más fervorosos sentimientos católicos. Miguel Costa y Llobera, poeta mallorquín, a quien ni de nombre conocíamos, ha de figurar al lado de nuestro valiente Mossèn Jacinto Verdaguer, según lo proclama por elocuentísima manera el librito que dió a luz en el pasado año de 1885 con el sencillísimo título Poesies d'En Miquel Costa y Llobera. Léese con fruícíón de la cruz a la fecha. porque cautivan al lector a un tiempo la arraigada fe y el aroma cristiano de todas las páginas y la espontaneidad deliciosa, la sencillez admirable, la riqueza de la expresión y la traducción exacta del concepto en frases gráficas, en hermosísimas imágenes sin el menor deseo de buscar efectos, de atraer la atención con recursos que descubran al retórico ni al literato. Y, sin embargo, rebosan arte por todas sus líneas las Poesies de Costa y Llobera, arte exquisitísimo, arte delicado venido directamente del corazón, aquilatado robustecido por una inteligencia formada al calor de las doctrinas del catolicismo. Hay, por otro lado, en todas las composiciones, como existe también en las del Rdo. Verdaguer, la sinceridad de un alma enamorada de Dios, que cree sin vacilaciones ni duda de ninguna especie, que ve en toda la naturaleza la mano sabia del Omnipotente, que confía en la misericordia divina, y que en medio de los desengaños y de las miserias de la tierra entrevé siempre el rayo de esperanza que desciende del cielo.

Un continuado grito de Excelsior vienen a ser las Poesies d'En Miquel Costa y Llobera. Siempre mira arriba; siempre en lo alto encuentra la meta de las aspiraciones del alma.

Perque la vall de dolor
no es lloch de cosa acabada.

Con sin igual ternura desfoga su pecho en Cansó, dirigiéndole esta endressa:

¡Sentiments que d'aquest cor
Cap en fora vos n'anau.
Perfums de l' anima en flor,
Volau molt amunt, volau!

Cuya sencillez corre parejas con la de la poesía Desd' est catafalch incógnit, en que dio a conocer su aliento de poeta y de poeta cristiano el popular Rector de Vallfogona. Idéntico sentido, idéntica voz de Excelsior sale de Lo pi de Formentor, concebida y desarrollada con grandiosidad en el pensamiento y en las imágenes. En ella le dice al altísimo árbol:

Arbre, mon cor t' enveja. Sobre la terra impura,
Com una prenda santa duré jo 'l teu recort.
Lluytar constant y véncer, reinar sobre l' altura
Y alimentarse y viure de cel y de llum pura...
¡Oh vida... noble sort!
¡Amunt, ánima forta! Traspassa la boyrada
Y arrela dins l' altura, com l' arbre dels penyals.
Veurás caure a tes plantes la mar del mon irada
Y les cansons valentes 'nirán per la ventada.
Com l' au dels temporals.

Bajo su pluma la sublimidad de tiempo, representada en las grandes ruinas de pasados siglos, adquiere un profundo sentido cristiano. Una construcción de época remotísima, envuelta en impenetrables sombras, le ofrece en A un claper el mejor punto de partida para la eternidad.

Per axó vench a veurer algun dia
Claper may derruit,
Aquí ahont pareix que 'l temps ja no fa via,
Pren millor sa volada l' esperit.

Recomendamos a los lectores de gusto depurado, y sobre todo a los que sepan sentir la poesía de veras, el sublime pensamiento contenido en los dos últimos versos y al par el misticismo que entrañan. Encuéntrase en ellos la grandeza de los líricos cristianos de la Edad Media, de los Prudencios y de los Ambrosios, unida a la tierna expresión de nuestros inolvidables místicos Santa Teresa y San Juan de la Cruz. ¡Qué de puntos de contacto se notan en el libro de que hablamos, entre el modo de pensar y de sentir de su autor y el modo de pensar y de sentir de los autores de Las Moradas y de La llama de amor viva!¡Cómo lo mismo que en los dos santos aparece en las Poesies de Costa y Llobera aquella sencillez tan difícil de alcanzar, aquella intensidad de sentimiento que recuerda la sentencia, de la abundancia del corazón habla la lengua! Alguna vez desfallece el joven poeta mallorquín, mas su Defalliment viene a ser como suave deliquio, oración alzada al Señor para que conforte su espíritu.

Senyor, qu' ab ma benehida
De la mort fas brollar vida
Per amor,
Desperta 'l cor que ja es hora:
Un cor que canta o que plora
Viu, Senyor!

Vive, es cierto, un corazón que canta ó que llora y, por lo contrario, es corazón muerto el que nada siente, el que permanece indiferente al través de los días y de las noches.

En las poesías que hemos citado resplandece un cierto aire popular de buena casta. Son idilis, con muchos puntos de semejanza con los que han dado merecidísimo renombre al insigne autor de Lo Canigó, mas Costa y Llobera tiene estro para alcanzar a expresión más grandilocuente, en la mejor acepción de este calificativo. Sin buscar la pompa, antes rehuyéndola por natural delicado gusto, llega a la grandiosidad en L'Harpa, que simboliza —conforme hace notar con su certera crítica el señor D. José María Quadrado, nuestro querido amigo— con vaga, solemne y melancólica majestad la resurrección de nuestra habla antigua, coetánea de la gloriosa monarquía de Aragón, sin declamaciones, sin golpes oratorios impropios de la serenidad de la poesía lírica. Esta misma serenidad y grandeza se advierten igualmente, con mayor vigor, con rasgos más gráficos y felices en Tenebres, «bíblico cuadro —son palabras de Quadrado— en que hoy se agita el siglo descreído y que una tenue lámpara es capaz de esclarecer para el verdadero sabio». Las tinieblas envolvían al mundo; la Babel crecía; los pueblos clamaban llum, llum; iban los sabios sin guía, en la sombra.

cercant lo gran misteri per l'ample llibertad;
pero el llumet que duyan no mes los aclaria
fragments de veritat.

Escuchaban otros sabios las voces de la naturaleza; a veces parecía notarse resplandor fantástica de aurora boreal: que viene el día, gritaban todos, mas volvía pronto noche mortal. Y prosigue el poeta:

D' un temple solitari parlava la campana:
«Oh cors! la terra es fosca, lo cel inmens y clar...
Oh cors! jo sé l' estrella d'aquesta vida humana,
La llantia del altar!»
Y la remor dels pobles mes forta reprenia,
Y 'l só casi apagava del bronso benehit...
Llavors dins la foscura clamá l'ánima mia:
«Oh Llum... negra es la nit!»
Tot sol entrí en el temple. La llantia del Sagrari
La fosca feya veure de la deserta nau.
Poruch mon cor batía; mes l'angel del santuari
Me dá son bes de pau.
¡Oh Deu! allá en l' augusta quietut del Tabernacle,
Davant mon cor brillaren Be, Veritat y Amor...
¡Oh Deu! allá 'l silenci parlá com un oracle,
¡La fosca era claror!

Composiciones de un carácter popular decidido, de encantadora ingenuidad contiene asimismo el volumen Poesies d' en Miquel Costa y Llobera. El romancerillo La llegenda del Puig de Pollensa, población de donde es natural Costa y Llobera, es un lindísimo ejemplar de este género, así como también pertenece a él la llamada Cansó dels pelegrins de Lluch, especie de gozos a la Santísima Virgen que se venera en Mallorca bajo dicha advocación.

Excusado es decir que estas obrítas son asimismo dos afortunadas inspiraciones cristianas, como todas las del libro. Los sentimientos que el poeta canta han formado su alma y han vigorizado su mente; transcribió en verso lo que pensaba y lo que sentía, y de ahí la verdad y el encanto que resplandecen en todas las páginas de libro; sus defectos, si mereciesen citarse, débense a la misma sinceridad de la inspiración; a la ingenuidad de la expresión, a la ausencia de la lima, ni siquiera manejada al modo de los mayores poetas. Tras del sublime ideal que Miguel Costa y Llobera persigue en sus versos, va también en el mundo y este ideal le ha llevado, joven levita, a Roma para mejor emplearse en la defensa y en la propaganda de la fe católica. Voz bellísima de un alma católica son sus Poesies, como hemos dicho y repetimos; desahogos místicos de superior dulzura, cantos lírico- populares que se leen y releen con verdadero embeleso. Esto nos ha pasado con las obras del poeta mallorquín, nuevo para nosotros, que recomendamos con empeño a nuestros lectores y singularmente a los aficionados a la poesía y literatura catalanas, entre los cuales nos contamos cuando se trata de poesía y de buenas letras que en realidad de verdad así merezcan llamarse.

Ahir vam assistir a la tercera reunió de la comissió d’avaluació i seguiment de la crisi. A la reunió eren; Miquel Llobeta (PP) el regidor de Serveis Socials  María Antonia Tugores i Aina Abrines de Serveis Socials, Guillem Soler (gerent de la Residència), Pep Villalonga d'Educació, Catalina Cifre (mediadora cultural), Javi Salas dels comerciants de Pollença,Damià Oliver i José Luis Morales (Plataforma contra la Por), Miquel Angel (Esquerra), Tomeu Cifre (PSM) i Pepe García (Alternativa). Vam trobar a faltar la resta de partits i membres d'associacions, sector hoteler, església...

- Es va arribar a l’acord de treballar amb altres pobles de la comarca per aconseguir reduir les llistes d'espera i els temps a les consultes preferents a l'hospital d'Inca (uns 130.000 usuaris).

- Fer feina al tema de la formació es va parlar d’una oferta d’uns 500 cursets als quals cal estudiar quins són els més interessants tenint en compte les demandes empresarials que tenim.

- Coordinar i intentar estendre el sistema de reutilització de llibres que es fa a diferents  centres escolars del municipi.

Respecte al primer acord en referència a la llista d'esperes la coordinadora del Centre de Salut de Pollença (que no va poder assistir) va facilitar una llista d'espera de diferents especialitat, a moltes de les mateixes posa bústia el que vol dir que es deixa al pacient en la llista d'espera i des de l'hospital el cridaran, a algunes no tarden gaire, però d'altres com oftalmologia, poden arribar a tardar 15 mesos en cridar.

Juny; ginecologia.

Juliol; neforlogia, cirugia general, dermatologia, psiquiatria.

Octubre; reumatologia.

Novembre, neumologia, urologia.

Desembre; neurologia.

Gener 2014; hematologia

Bústia; traumatologia, digestiu, oftalmologia, otorrino, rehabilitació.

L'espera per a realitzar proves diagnostiques, és variable. Per les radiografies normals no hi ha problemes. Més o menys en 1-2 setmanes estan fetes. El problema és amb ecografies, TAC,RMN, en què l'espera pot varir de 5-6 mesos les ecografies fins a 8 -12 mesos per les RMN. No tenen accés a dades concretes però és el que tarden els pacients.

Damià Oliver de la Plataforma contra les Polítiques de la Por es va oferir per fer feina conjunta amb la coordinadora del Centre de  Salut i fer un escrit per argumentar les demandes del municipi a aquest tema. A les llistes d'espera caldria afegir el tema de dotar de serveis l'ampliació del consultori del Port de Pollença.

- Respecte a l'acord de coordinar i intentar estendre el sistema de reutilització de llibres que es fa a diferents  centres escolars del municipi no s'havia fet res. Vam parlar de la diferent situació als centres; hi ha centres que es fa i centres que no. Vam posar com model l'IES Guillem Cifre de Colonya on el sistema funciona prou bé gràcies a la implicació d'un grup de professores que a canvi de res s'encarreguen de comprar, revisar i vendre els llibres reutilitzats. Els llibres es compren a 3 euros i es venen a 5 amb el que s'obté un romanent per comprar llibres i ajudar a alumnes amb dificultats econòmiques per exemple a pagar les excursions. Es va parlar de la necessitat d'implicació de les directives, professors o APIMAS per que funcioni la reutilització. Per desgràcia aquesta reunió ha estat massa tard però així i tot el tècnic d'educació es va comprometre a moure el tema als diferents centres educatius del municipi.

- Respecte al tema de la formació el tècnic d'educació es va comprometre a fer-nos arribar l'oferta dels nombrosos cursets que es poden fer des de l'Ajuntament per entre tots triar els que poden ser més interessants.

- El gerent de la Residència va comentar que seria molt necessari que gent que fes cursos de formació pugues fer pràctiques  en la Residència , com han fet les participants al curs d'auxiliar d' infermeria , i que el treball per la comunitat funcionava molt bé (l'Ajuntament té una plaça ofertada de la Residència amb Administracions Penitenciàries). També va oferir la Residència com un lloc obert a tots els que vulguin aportar feina o coneixements, considerant que seria bo pels residents i positiu per la gent que es troba en atur.

- Per altra part el regidor de Serveis Socials ens va informar que es continua igual que a la passada reunió; s'ha repartit bastant menjar aquest hivern entre famílies necessitades i ha hagut ajudes temporals; escoletes, lloguers, estades ...

- El representant dels comerciants pollencins va informar de les dificultats dels comerços de Pollença aquest mes de juny (han baixat molt les vendes) i va comentar que l'Ajuntament ha d'intentar comprar i contractar dins el petit comerç de Pollença, ja que això facilita i possibilita la bona economia del municipi ja que els doblers no surten del poble. Una proposta que es va recollir per part del regidor de l'equip de govern que també va recordar la necessitat de que els empresaris de Pollença (constructors, jardiners...)s'haurien d'unir en UTEs per poder participar dels concursos públics municipals. E

- Al final de la reunió vam recordar al regidor de Serveis Socials la necessitat de  canviar l' ordenança fiscal plusvàlues per complir el que vam acordar a la moció per evitar els desnonaments de subvencionar les liquidacions de l'Impost sobre l'Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana als subjectes passius en els casos de dació en pagament i execució hipotecària d'habitatge únic i habitual pels anys 2013 i 2014.

 També vam demanar que a les properes Jornades Serveis Socials es tingui en compte la comissió d'avaluació i seguiment de la crisi; hagués estat una bona idea convocar una reunió durant les mateixes jornades.

Per concloure; consideram que la comissió és una bona eina d'informació i  comunicació però que per ser una eina més pràctica i útil cal una major implicació des del regidor de serveis socials a les associacions, passant per empresaris i ciutadans. Esperam que els acords que s'adopten es prenguin amb més serietat i que realment es faci feina pel seu compliment. En principi la propera reunió serà després de l'estiu.

Del 23 al 30 es fa una crida a tota la ciutadania a un plebiscit ciutadà,  "Plesbiscito Ciudadano".Al cas de Pollença  els Indignats organitzen aquest plesbiscit, al seu perfil de facebook us podeu posar en contacte amb ells per ajudar i participar. Cal posar en marxa el major nombre d'urnes possibles, se necessita gent perquè aquesta acció sigui un autèntic èxit de la ciutadania.

Avui publicam un article del company Joan Ramon Bosch Cerdà tractant sobre l'educació i el recent canvi de conseller per part de José Ramon Bauzà. L'article entronca amb la demanada de la Federació d'Associacions de Pares que recolliem a l'article d'ahir. Sabeu que el nostre blog és obert a la participació i que ens podeu enviar els vostres articles a psmpollenca@mallorcaweb.net:

Carta a la Senyora Juana Maria Camps, figurant com a Consellera d’Educació.

Senyora Camps, record que quan vostè va arribar al càrrec va començar dient que en matèria d’educació tenia els mateixos coneixements que qualsevol altra persona, però el que jo no em podia imaginar és que s’esforçaria tant per fer veure que no en sabia ni poc, ni molt, sinó absolutament gens. Si segueix aquesta carrera amb l’argumentari tan desbaratat, podrà fer seu aquell escrit que diu: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora…” (Antonio Machado)

Realment ha estat com un bomber que arriba a un incendi i aboca una llauna de benzina. Algunes de les seves dites m’han fet dubtar, doncs creia ingènuament que una persona que ocupa el càrrec de Consellera d’Educació no podia fer ús del desbarat per justificar les seves mesures. Per començar, va dir que l’aplicació del Decret TIL  (Tractament Integral de Llengües) suposaria que els pares podrien deixar de pagar classes particulars per tal que els seus fills aprenguessin anglès. Realment s’ho creu? O és que no té altra justificació per defensar l’indefensable?

Personalment crec que l’aprenentage de l’anglès és important per als nins i nines que són el futur d’aquesta comunitat, però introduir de cop assignatures no lingüístiques en anglès suposarà la necessitat d’un reforç suplementari per a l’alumnat amb un nivell just d’anglès. És evident que la introducció de matèries en aquesta llengua en suposarà un increment de l’exigència; o és que creu que l’aprendran per ciència infusa? No ho podrien fer de manera escalonada? Per exemple començant a educació infantil i anar ampliant així com els nins anessin adquirint les habilitats lingüístiques necessàries?

“Hem format més de 3.800 professors”, deia vostè el 22 de maig, per referir-se al fet que tenien els mitjans humans per dur endavant el Decret TIL. Vostè realment creu que un curs de 50 o 100 hores, i encara que fos de 500 hores, pot preparar una persona per fer una assignatura en una llengua que no domina? Seriosament, s’ho creu això?

Ara diu que hi ha professors que adoctrinen a les aules i, amb tots els respectes que es mereix el seu càrrec, només puc definir les seves declaracions com d’irresponsables. Li ha dit algú que la màxima responsable en Educació és vostè? Li ho dic perquè se suposa que si aquestes pràctiques són reals, la persona que ha de posar-hi remei és vostè, el que no pot fer és anar fent declaracions desafortunades i que denoten desús en la pràctica de l’ètica, per tal de desviar l’atenció. Vostè acusa i ja va bé... Doncs no, això no va així; des de la Conselleria d’Educació s’han de transmetre valors. També l’escola n’ha de transmetre, i un d’aquests valors tal volta podria ser que per defensar una cadira no s’hi val acusar tot un col·lectiu de manera gratuïta.

Quan a l’escola s’ensenya a reciclar, a respectar el torn de paraula, a tenir cura del material, a respectar l’entorn... es fa política, es tracta d’una preparació per quan s’han de prendre decisions, però a l’escola pública no es fa adoctrinament, malgrat la senyora Camps tal vegada ho preferiria. Evidentment, un mestre difícilment pot separar la seva persona de la seva pràctica docent. Vull pensar que vostè tampoc no pot (bé, jo diria que això és evident), però estic segur que tenim bons professionals a l’educació i a la sanitat, millors del que molts dels nostres “responsables (?) polítics” es mereixen. També n’hi ha de poc complidors, (segur que la senyora Camps en coneix algun o alguna) no ho negaré, com succeeix en totes les professions, però estaria bé que, en lloc de dedicar-se a aprofitar la seva actual professió de “política” per atacar el col·lectiu de mestres -i així desviar l’atenció dels retalls tan ferotges que ha patit l’ensenyament públic aquests darrers anys*-, fes política de veres, això és el que els ciutadans en general li agrairíem, i també que treballi per millorar l’ensenyament d’aquestes illes i deixàs de criminalitzar aquells que han de dur la tasca a bon port i que sembla odiar tant.

*(Pel 2013-14 es tornen a escapçar els pressupostos respecte l'any anterior, es retallen més de 17 milions d’euros, dels quals 10,5 milions són de la partida de personal, per tant, menys professorat per al proper curs).

En Ramon i en Xisco ens mostres com la nova consellera d'Educació ha aprés bé la doctrina de'n Bauzà

de dir que els professors adoctrinen (els agraim l'autorització per fer servir la tira)

Los que somos socios, seguidores o simplemente aficionados del Real Mallorca, necesitamos

novedades, acciones por parte del Club para mantener viva la llama de nuestra pasión.

Faltan sólo 17 días para empezar la pretemporada, aún no sabemos nada de la campaña de

abonados y de como quedará estructurada la plantilla para iniciar la temporada.

Los veranos deportivos siempre son largos y culebrosos, pero éste lo será mucho más por la incógnita que representa empezar otra vez en la 2ª División después de 16 años, por ello pienso que a la afición hay que tenerla mucha más enchufada y al tanto que otros años, pués una gran parte del éxito del próximo año será si conseguimos atraer a la máxima cantitad de gente posible a Son Moix.

A la propiedad pues, decirle que no se escatimen esfuerzos cara a la afición, mimarla, engancharla y para ello NECESITAMOS NOVEDADES.

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven. (Miquel López Crespí)

El teatre modern a Mallorca i la memòria històrica.

La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.

Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.

Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".

De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la collecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).

Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna.

Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.

No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.

Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 1970) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven.

Miquel López Crespí

Un article de desembre de 2003

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

A veces, cuando se habla de Costa y Llobera y de "Lo pi de Formentor", algunas personas se preguntan cuál es ese pino, si existe todavía, dónde está...

Torres Gost y Jordi Rubió i Balaguer visitaron a Miquel Costa y éste les indicó el emplazamiento del pino. Sin embargo, Jordi Rubió lo sitúa en la playa de una de las calas de Formentor, cerca del mar; mientras que Torres Gost indica que estaba en la parte más alta, sobre unos peñascos.

En 1918, el 2 de octubre, Miquel Costa escribe una carta a Maria Antònia Salvà ya que ésta se ha alarmado al saber que Llorenç Riber había escrito un poema con el título "La mort del pí de Formentor". Costa intenta calmarla indicándole que Riber se lo presentó:

Per lo que m'escrius sobre La mort del pi de Formentor ja es coneix que no has llegida aqueixa poesía del nostre Riber. Ella és una glorificació extremada del Pi, que califica d'immortal. Figura l'holocauste de l' arbre llegendari, encès per un llamp, desapareixent com Elies en carro de foc... Tal poesia fou suggerida a son autor per en P. Llobera, anant en barca, costejant les penyes damunt les quals arrelava aquell pi desaparegut. Está escrita a les mateixes estrofes de la meva oda, i en Riber la me presentà com un tribut, que per cert li dec agrair.

Tomo esta información de una Nota a pie de página del libro "Poesies 1885" (Lleonard Muntaner Ed.) en que Joan Mas i Vives realiza un estudio a fondo del libro de Costa y Llobera. Y Joan Mas prosigue la Nota: "D'alguna manera, per tant, Costa autentifica la situació de l'arbre sobre l'espadat i la seva desaparició a causa d'un llamp, com es descrita al poema de Riber".

Mon cor estima un arbre! Mes vell que l' olivera,
Mes poderós que 'l roure, mes vert que 'l taronjer,
Conserva de ses fulles l' eterna primavera
Y lluyta ab les ventades qu' atupan la ribera,
Que cruxen lo terrer.

No guayta per ses Fulles la flor enamorada,
No va la fontanella ses ombres á besar,
Mes Deu ungí d'aroma sa testa consagrada
Y li doná per terra l' esquerpa serralada,
Per font l' inmensa mar.

                         La derrota dels ''Rupert Murdoch''

    Eren tan poderoses aquelles Corporacions que els seus membres creien que tenien el monopoli de la veritat, i el  del bé i del mal. Se sentien quasi omnipotents.

     Creien aquells magnats que comprant els mitjans, tindrien el monopoli de la veritat. Aquells financers no feien sinó aplicar les normes elementals del sistema capitalista al sector dels mitjans de comunicació de masses.

   L'esquema era simple:  Una corporació mediàtica havia de funcionar a la manera capitalista.

   Aquells magnats consideraven que tenien blindat el monopoli de la veritat; pensaven que cap petita empresa externa podria intentar competir amb ells.

      Però aquells dèspotes erraven. En efecte, als darrers temps (2001-2013), a les pròpies àrees atlàntiques, les amples masses van desconfiar de la ''veritat'' que els oferien  els ''Rupert Murdoch''.  I encara més desconfiança mostraren les amples masses de les grans àrees ''no occidentals''.

   Les respostes contra els ''Murdoch'' ha sigut molt àmplia i rica a les diverses àrees del món.   I notable ha estat la creació de mitjans al món islàmic.

   Un dels mitjans ''orientals'' que fa l'escac i mat als mitjans ''occidentals'' és Islam Times online in english, jo crec.    Aquest diari, aparegut fa un any, fa un periodisme d'investigació que posa al descobert la mistificació de la premsa  capitalista.

   En especial, Islam Times s'endinsa dins la complicada trama d'interessos i de conflictes de l'Orient mitjà i intenta desxifrar-los; però, alhora, mostra els vincles entre els agents regionals i les gran potències imperialistes, Israel inclòs. Pel que sembla, l'audiència de Islam Times puja de manera exponencial; tant de bo, si deixa kao En ''Murdoch''.

    He pensat que seria bo fer una modesta contribució de publicitat de Islam Times entre els internautes catalans.

Anarcoefemèrides del 18 de juny

Esdeveniments

- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.

***

- Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes.Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions.

***

- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.

***

- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) --el peu d'impremta només posa Itàlia-- el primer i únic número del periòdic anarquista clandestí L'Adunata dei Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou redactat per Pietro Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar l'acció dels diferents grups anarquistes en una única federació. Es dóna la particularitat que la publicació sortí després de l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.

Naixements

- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix a Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Filla no reconeguda de Victorine-Henriette, prengué el nom de son padrastre. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior.

***

- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquestaèpoca creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia es va suïcidar el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya). En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.

***

- Marcello Bernardi: El 18 de juny de 1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari),L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci),Educazione e libertà.«Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

Defuncions

- Evelio Boal López: El 18 de juny de 1921 es assassinat a Barcelona (Catalunya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Havia nascut en 1884 a Valladolid (Castella, Espanya) i sos pares foren Miguel Boal i María López. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona, on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de LosÁngeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers que suggerí la creació d'una federació anarquista ibèrica. Fou un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització és assolir el«Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao. El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón. En el Ple de Tarragona defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la«Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya). Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme.

***

- Marià Rodríguez Vázquez: El 18 de juny de 1939 mor ofegat a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Marià Rodríguez Vázquez, més conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez. Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya) en una família gitana. Orfe, va passar part de la seva infantesa a l'Asil Duran, on va ser internat per son pare i d'on va fugir diverses vegades. Posteriorment va exercir diversos oficis fins que, coneguda la Confederació Nacional del Treball (CNT), es va lliurar al seu Sindicat de la Construcció per la seva feina de paleta. Va ser força actiu durant les vagues del sector. El setembre de 1931 va participar en un tiroteig mantingut per les forces de l'ordre i els anarcosindicalistes arrecerats dins els locals confederals del carrer de Mercaders; va ser detingut i internat al vaixell «Antonio López», ancorat al port; va passar després a la presó de Mataró i a la Model de Barcelona. Durant els 15 mesos que va estar tancar començà a escriure per a Solidaridad Obrera i a agafar cultura. Durant els anys de la II República va ocupar càrrecs en la junta del sindicat, al costat de Manuel Muñoz, qui li va ensenyar molt i el va introduir en l'anarquisme, realitzant diverses tasques, des de sabotatges a funcions orgàniques. Va participar en els grups d'acció i el gener de 1933 va participar en l'atac a les Drassanes barcelonines i en la sublevació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); però va acabar empresonat al vaixell «Manuel Arnús». Més tard va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona i director, i gairebé únic redactor, del clandestí La Voz Confederal. Detingut i torturat, va poder fugir miraculosament de la llei de fugues. En 1935 va ser novament empresonat alguns mesos i un cop lliure va començar a agafar càrrecs orgànics confederals de responsabilitat: membre del Comitè Pro Presos; redactor de Solidaridad Obrera; secretari de la CNT catalana, càrrec que exercia quan va esclatar la Revolució de juliol de 1936 i per la qual cosa va assistir a nombroses reunions del Moviment Llibertari (ML). A començaments de 1936 va fer mítings amb Antonio Ortiz Rodríguez i altres a Barcelona i Capellades. El novembre de 1936, en el Ple Extraordinari de Regionals, amb la dimissió de Martínez Prieto, va accedir a la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT i es va traslladar a Madrid i a València seguint el govern. Va ser un ferm partidari de la línia«governamentalista» assumida per la CNT-FAI. Durant els Fets de Maig de 1937 va demanar moderació i es va convertir en un incondicional de Negrín, fet pel qual va ser fortament censurat. Quan la derrota va ser un fet, el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de traslladar els comitès anarquistes a Figueres i, des d'allí, per Sant Joan de les Abadesses, va passar a França. En aquest país, va encapçalar el Consell General del ML i com a secretari del Comitè Nacional de la CNT --encara que ho va fer a títol personal per evitar possibles reclamacions del règim franquista-- va signar el contracte de dipòsit dels arxius de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; però va morir poc després en estranyes circumstàncies quan es banyava a les aigües del riu Marne; aquest fet ha servit per a teixir una de les llegendes més fosques de la història de l'exili confederal. La seva actuació durant la guerra ha estat durament criticada, acusant-lo de titella de Martínez Prieto i de Negrín, ja que va ser partidari de pactes amb els estalinistes i va realitzar campanyes governamentals i col·laboracionistes, caient en el revisionisme politicista. És autor de Presente y futuro (1938) i El 19 de julio y su significació (1938). Sa companya, Conchita Dávila, va morir el 30 d'agost de 1974 a Mèxic.

***

- Serafín Aliaga Lledó: El 18 de juny de 1990 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. Havia nascut el 24 de desembre de 1915 a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià). De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per  Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de«canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

Serafín Aliaga Lledó (1915-1990)

***

- Josep Salamé Miró: El 18 de juny de 2007 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Salamé Miró. Havia nascut el 8 d'abril de 1920 a Vinebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) i de petit es traslladà amb sa família a Barcelona. Tot i haver estat escolanet, aviat es decantà per les idees llibertàries i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 19 de juliol de 1936 participà en els combats contra els feixistes als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de Francisco Ascaso. Immediatament després s'allistà com a milicià a la Columna Durruti, mentint sobre la seva edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al front de Saragossa. En 1938 es va integrar en l'Exèrcit Popular reconstituït en la«Lleva del Biberó» i participà com a ajudant de metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i novembre d'aquell any. Ja lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop d'Osca. El febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la Marenda, ferit a la cara i al braç i amb les nafres gangrenades. A Portvendres va ser operat en viu i sense anestèsia en un vaixell hospital, per acabar com molts companys als camps d'Argelers i d'Agde, per després ser traslladat a Nantes. Més tard fou reclutat com a obrer agrícola a la zona d'Orleans. Amb l'entrada a França de tropes alemanyes després de l'armistici de juny de 1940, de seguida fou reclutat a la força per a l'organització nazi«Todt» i enviat primer a la construcció de la base submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur de l'Atlàntic a Lorient, d'on pogué fugir dels bombardeigs aliats. En acabar la guerra, va fer un curs de formació d'electricistes a París i es posà a fer feina en aquest sector. Com que defensava els obrers magrebins, el delegat comunista de la Confederació General del Treball (CGT) va fer córrer el rumor que era un agent franquista. En 1945, en una reunió organitzada per la Federació Anarquista (FA) sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb qui s'amistançà. Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es dedicà a la preparació de trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de joventut. En aquesta època conegué la secretària Renée Desvaux, que freqüentava els Albergs de Joventut (ajistes), i que esdevindrà sa companya, agafant càrrecs de responsabilitat en el moviment ajista. La parella promourà, dins de la Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres de Niça i de Canes. L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un camp de formació de la FA que donarà lloc, el gener de 1950, a l'«Organisation Pensée Bataille» (OPB), grup de tendència comunista llibertària gairebé clandestí creat en honor de Camillo Berneri. Les activitats de l'OPB provocaren la divisió del moviment llibertari francès en «plataformistes», seguidors de Piotr Arshinov, i els«sintetistes», de Sébastien Fauré. L'última aventura dins la FUAJ fou l'alberg del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps per Gilda Marcès. Durant aquesta època col·laborà activament amb el moviment antimilitarista i va fer costat les accions de solidaritat amb la vaga de fam portada a terme per Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència en 1962, des del grup local del Servei Civil Internacional (SCI), associació de solidaritat internacional creada després de la Gran Guerra per pacifistes, entre ells Pierre Martin, Simone i Roger Paon, i Pierrot Rasquier. En 1962, durant la guerra d'independència d'Algèria, participà en operacions d'eliminació de mines a les drassanes de l'SCI a al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria). Més tard protagonitzà un incident diplomàtic quan desembarcà amb Pierrot Rasquier d'un avió posat a la seva disposició pel príncep de Mònaco per participar en nom d'Acció d'Urgència Internacional (AUI, organització sorgida de l'SCI per intervenir arreu del món com a voluntaris en catàstrofes naturals) en l'ajuda a la població de Florència després de les inundacions de 1973. Durant el Maig del 68 i els anys següents, fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), que entrarà en conflicte amb la CNT en l'Exili ja que presentarà l'ORA com a un grup armat, alhora que ajudà els joves llibertaris de la regió de Niça, com ara Georges Rivière i Bernard Ferry. En 1986 assistí al Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL). Després de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als Banys d'Arles i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord), entrarà en contacte amb els militants llibertaris i d'extrema esquerra dels dos costats de la frontera (exmilitants del Movimiento Ibérico de Liberación, comunes, etc.). En 1989 sa companya Renée morí en un accident. Com a comunista llibertari milità a França en nombroses organitzacions, com ara la Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista Llibertària (FCL), amb el grup editor de Noir et Rouge, l'Organització Comunista Llibertària (OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) sorgida d'Alternativa Llibertària (AL). Durant els últims anys va fer costat la CNT Francesa, la CGT espanyola o la «CNT-66». També col·laborà amb el Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Josep Salamé Miró va morir el 18 de juny de 2007 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el seu cos fou incinerat a Canet de Rosselló. La seva biblioteca fou llegada a la CNT de París.

Actualització: 18-06-13

El passat dia 10 de juny el Diario de Mallorca publicava un article sobre les urbanitzacions il·legals en el qual sortia en primer pla Son Oliveret. Hem demanat al nostre grup municipal (MÉS per Palma -PSM E - IV-) que revisi una vegada més la situació d'aquesta parcel·lació.

Podeu llegir l'article de Miquel Adrover en el següent enllaç:

llei rajoy i son oliveret.pdf

    La notícia de la seva recaiguda m’ha fet tornar a pensar en  la necessitat que tenim els humans de cercar referències externes per reafirmar o definir els nostres valors.

    És d’agrair que al llarg de la història haguem pogut gaudir de grans personalitats com el propi Nelson Mandela o Gandhi, que ens serveixen d’inspiració a tota la societat. L’altra cara de la moneda d’aquests lideratges tan forts és que es crea una forta dependència, el fet de convertir-los en mites i casi Déus els allunya de nosaltres. En certa manera ens fa menysprear les nostres capacitats i vivim esperant a que aparegui un altre líder que resolgui els nostres problemes.

    Fa poc vaig veure per Internet un article El Gandhi que muy pocos conocen. Em va cridar l’atenció perquè tractava de desacreditar la figura de Gandhi, al·ludint a certes etapes de la seva vida i a certes frases que suposadament va dir, atribuint-li conductes sexistes i racistes. La meva primera reacció va ser la d’indignació tot i que l’article era bastant pobre per voler enfosquir la trajectòria d’un personatge com Gandhi. Però la veritat és que em va permetre seguir reflexionant sobre la necessitat que sovint tinc de cercar referents externs.

    Tot i la mitificació d’aquests personatges, és clar que no deixen de ser humans, precisament penso que el  més destacable d’aquestes grans persones és precisament la seva humanitat. Tot i aconseguir fites tan importants com derrotar el règim de l’apartheid o la independència de la India, crec que el més important és el seu exemple de lluita i superació, que segurament començaren a nivell intern.

    Per altra banda, tots podríem anomenar una llarga llista de persones que  al llarg de la història  són recordades per la seva responsabilitat en grans crims i atrocitats. Persones que, tot i que ens costaria reconèixer-ho, segurament també varen tenir qualque llum a la seva vida. Fa poc vaig llegir que el problema que sorgeixin persones malvades no es tant  el fet de que sorgeixin sinó que molta gent les recolza  Hitler no hagués pogut dur a terme l’holocaust sense l’ajuda de milions de persones, de la mateixa forma que Mandela no hagués pogut derrocar l’apartheid ell tot sol .

     Per molt poderosa que sigui una persona, el cert és que necessita d’altres per fer grans coses, tant positives com negatives. En certa manera tots tendim a culpabilitzar els poderosos dels mals del nostre món, sense adonar-nos que és gràcies a gent com nosaltres que aquests adquireixen el poder.  

     Hi ha dos grans forces que mouen aquest món i que sorgeixen de dintre de cada un de nosaltres. Mandela i Gandhi van fonamentar la seva vida en l’Amor i el Perdó. La força de Hitler, en canvi, va ser la Por.  A cada moment tots tenim la possibilitat de triar quina força ha de guiar els nostres pensaments, les nostres paraules i les nostres actuacions. Segons la decisió que prenguem, en el futur sorgiran més Mandelas o, pel contrari, més Hitlers.

    Tal vegada seria interessant deixar d’esperar a “salvadors” externs per tractar de millorar el món en el que vivim i tractar de treure el Mandela que tots duem dins.

Joan Cifre Cerdà

Del 23 al 30 es fa una crida a tota la ciutadania a un plebiscit ciutadà,  "Plesbiscito Ciudadano".Al cas de Pollença  els Indignats organitzen aquest plesbiscit, al seu perfil de facebook us podeu posar en contacte amb ells per ajudar i participar. Cal posar en marxa el major nombre d'urnes possibles, se necessita gent perquè aquesta acció sigui un autèntic èxit de la ciutadania.