Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 74 | 75 | (Page 76) | 77 | 78 | .... | 465 | newer

    0 0

    Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. (Miquel López Crespí)


    El mallorquinisme polític: Gregori Mir en el record (i II)



    És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

    Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.



    Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

    L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.

    Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!

    Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.

    Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0
  • 05/18/14--02:55: un conte
  • Perdoni, senyora, no l’havia vista, em sap greu, l’he calcigada i no era la meua intenció fer-li mal. És que hi ha tanta gent aquí. I és una cosa ben curiosa, aquesta. No és curiós que hi hagi tanta gent, no m’entengui malament, que a la nostra empresa estem preparats per a gestionar incidències com la d’avui, el que és curiós és que justament el seu peu hagi anat a parar davall la sola de la meua sabata esquerra. Encara que ben mirat, són molt primets els seus peus. Té uns peus preciosos, senyora, i les sabates que du són bones, des d’aquí puc percebre’n la qualitat de la manufactura. I això encara em sap més greu, perquè amb la calcigada hi ha quedat una marqueta marronosa damunt el color crema lluent de la sabata. Aquest lloc sol ser pulcre i sanejat, però avui no sé què ha passat. Deu ser per la gernació que les dones de fer feines no han tingut temps de fer nets els racons. Si s’hi fixa hi ha una mica de pols acumulada pels racons. Qui sap els dies que fa que no passen l’aspiradora. La veig una mica despistada, senyora. Tal vegada no es troba còmoda amb la meua conversa. Si l’he ofesa m’ha de perdonar. I no. Em sap greu però no la puc deixar sola. Són normes de la casa. Vostè, i tota la resta de persones que avui ens acompanyen se senten estranys, però ja veurà que quan acabi la presentació ja es trobarà més còmoda. Aquí tot està molt mesurat i està molt pensat perquè no es produeixi cap tipus d’imprevist. Pensi que som una empresa amb molts anys d’experiència. I per això és molt important que cap dels assistents es trobi sol. Arribar al final del recorregut és molt fàcil. Es tracta de seguir les indicacions de les hostesses. No es preocupi si no les veu. Ara sortiran. Estan repassant les dades i els antecedents de cada un dels participants. Com li he dit, aquí no deixam res a la improvització. Cada hostessa agafarà la ma d’un nouvingut i l’ajudarà. Com que ja fa anys que estic destinat a aquest departament li recoman que posi la ment en blanc i es deixi bressolar per les onades de plaer que sentirà. S’ha de deixar anar, senyora. Aquesta tensió que not a la jugular no és bona. No pateixi per la taca a la sabata. En realitat no ha de patir per res. La ment en blanc. Un núvol. Un riu. La mar. Concentri’s en allò que l’ha d’ajudar a fer el trànsit. Si que em sap greu haver-la trepitjat. Demanaré el suport d’una de les hostesses amb més experiència. Relaxi’s. Podem triar el recorregut més llarg o fer el més curt. Tot depèn de vostè, senyora. Ara li ensenyarem totes les possibilitats que tenim. El nostre catàleg és el més complet del mercat. Encara que no hi ha cap client que repeteixi l’experiència, li assegur que tothom queda molt satisfet amb els nostres serveis. Vostè no serà una excepció. La ment en blanc. El cos en repòs. Els pensaments en standbay. Els músculs destensats. L’autobús que s’ha estimbat fa dos minuts, quan tu has llegit que algú trepitjava una dona que du unes sabates de color crema que ja no tornarà a calçar ningú.


    0 0
  • 05/18/14--02:55: La lluita continua
  •  Concentració silenciosa el dilluns dia 19 de maig, davant el Consolat de la Mar a les 19h preludi  de la  Manifestació unitària sense protagonismes ni logos de les organtizacions el dijous 22 de maig.  

    Esperam que la manifestació tengui força i sigui participativa, i es fonamental i que us animeu a assistir-hi. Hem de tornar sortir al carrer a fer pressió, perquè estarem a un dia de la jornada de reflexió i amb un company que ja durà catorze dies de vaga de fam. En Bauzá ha d'escoltar el nostre clam.

    La manifestació tendrà un recorregut curt (des de Delegació de Govern al Consolat de la Mar).

    A Alternativa per Pollença volem expressar públicament tot el nostre suport Jaume Sastra que fa una vaga de fam perquè després de tot un curs escolar de protestes la Conselleria no ha estat capaç ni tan sols de començar el diàleg de veritat amb el col·lectiu, perquè el Govern manté el TIL malgrat sigui un desastre, per la Llei de Símbols i el projecte de Decret de Convivència,   per recuperar les beques de transport i menjador, per la recuperació de les plantilles, dels professors d’Atenció a la Diversitat i de les ràtios anteriors a les retallades, per les substitucions immediates de les baixes, perquè les baixes estiguin 100% remunerades, per la contractació dels interins durant els mesos de juliol i agost, per la recuperació dels complements perduts i reconeixement de nous sexennis des de l’1 de juny de 2012 i acompliment de l’acord salarial de 2008 per l’escola concertada, perquè la Conselleria d’Educació insti al Govern Central a retirar la LOMCE definitivament, per la suspensió de tots els expedients sancionadors que s’han iniciat i els que s’iniciïn amb intenció clarament repressiva d’aquesta vaga...

    https://www.facebook.com/vagadefamjaumesastre?fref=ts

    http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre

    suportvagadefam@gmail.co

    L'Assemblea de Docents de les Illes Balears ha interposat la primera denúncia davant fiscalia contra el Govern. En aquest cas demana a la fiscalia que investigui els viatges continuats de la consellera a costa de l'erari públic quan ja rep una assignació de 22.000 € en compensació per residir a Menorca. Aquest fet pot respondre a un malbaratament de cabals públics per interessos 

     http://assembleadocentsib.blogspot.com.es/2014/05/lassemblea-de-docents-denuncia-la.html

     


     


    0 0

    [18/05] Cincinnati Time Store - «El Perseguido» - «Germinal» -«Proa» - París (18-05-68) - Míting confederal - Pelletier - Damiani - Arondel - Haywood - Casteu - Fontcuberta - Poblador - González Entrialgo - Lashortes - Dorlet - Torrelles - Laborit - Muñoz Congost - Céspedes

    Anarcoefemèrides del 18 de maig

    Esdeveniments

    Bitllets de treball del Cincinnati Time Store

    - Inauguració del Cincinnati Time Store: El 18 de maig de 1927, a Cincinnati (Ohio, EUA), Josiah Warren (1798-1874), considerat el primer anarquista individualista americà, inaugura el primer Time Store (Magatzem del Temps), on posarà en pràctica les seves idees econòmiques basades en la teoria del valor-treball i del comerç just. En aquesta botiga minorista, els articles són venuts al seu preu real, en funció del temps de treball que s'ha necessitat per realitzar-se i vendre’s; els intercanvis eviten la moneda capitalista americana i es porten a terme amb labor notes (bitllets de treball). Aquest reeixit experiment durarà fins a maig de 1830, quan Warren portarà aquesta idea a la comunitat New Harmony entre 1842 i 1847. El Cincinnati Time Store serà la primera experiència mutualista de la història, però Warren també serà el primer editor del primer periòdic netament anarquista, The Peaceful Revolutionist (El revolucionari pacifista), publicat el gener de 1833. Warren va adoptar la teoria del valor-treball segons la qual el valor d’un producte és la suma de l’esforç realitzat en produir-lo o adquirir-lo, i conseqüentment no era ètic carregar un bé amb un preu més alt que el del cost assumit pel venedor quan l’introdueix en el mercat; en definitiva, s’oposava als guanys. Warren va resumir aquesta política en la frase: «El cost és el límit del preu.» I, creient en la feina com el cost bàsic de les coses, va sostenir que a igual quantitat de feina naturalment rebria igual compensació material. Es va plantejar examinar si les seves teories podien ser posades en pràctica establint la seva«botiga de treball per treball». Si el seu experiment reeixia, el pla era establir diverses colònies on tots els participants acceptessin usar«el cost com a límit del preu» en totes les seves transaccions econòmiques, esperant que tota la societat eventualment adoptés aquest precepte en tots els assumptes econòmics. A la botiga, els consumidors podien comprar béns amb«bitllets de treball», que representen un conveni per exercir una feina. Els articles de la botiga s’apujaren inicialment un 7% per comptar el treball requerit per introduir-los en el mercat amb el preu incrementat segons el temps que un consumidor gasta amb el botiguer, mesurat amb un comptador de temps; després aquesta apujada va ser reduïda a 4%. El blat de moro va ser usat com regla (12 lliures de blat per hora de feina). El resultat d’aquest sistema va ser que ningú no va poder-se lucrar de la feina dels altres; tot individu rebia el producte complet de la seva feina. Es van fer ajustaments per la dificultat i els desacords sobre la consideració de l’esforç realitzat, ja que aquest temps no va ser l’únic factor pres en compte. Warren també va posar pissarres a la paret on les persones podien publicar quina mena de serveis buscaven o quins venien perquè altres poguessin respondre, i comerciar entre ells usant«bitllets de treball». Després d’un difícil període inicial, la botiga va demostrar ser força reeixida. Els béns de Warren van ser molt més barats que els de la competència, encara que va insistir que no volia posar les altres botigues fora de mercat. Altra botiga veïna es va adherir als mètodes de Warren. El fet que els preus dels béns apugessin el consum amb Warren, la majoria de vegades, va donar com a resultat transaccions molt eficients. Warren va dir que estava fent més negocis en una hora que en un negoci normal en un dia, motiu pel qual tancava la botiga part del dia per descansar. Encara que el magatzem va ser unèxit, el problema de considerar el mateix temps de feina per diferents dificultats de feina va ser una gran preocupació per a Warren, que no estava disposat a reconciliar el mètode subjectiu per determinar el valor de les coses amb les seves teories que no fos altra que confiar que el judici individual. Les idees de Warren han tingut una gran influència en el «comerç just».

    ***

    Capçalera d'"El Perseguido"

    - Surt El Perseguido: El 18 de maig de 1890 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista clandestí El Perseguido. Periódico comunista-anárquico. Va ser publicat pel grup Los Deseredados, format per llibertaris espanyols, principalment, argentins i alguns francesos (Gregori Inglán Lafarga, Rafael Roca, Manuel Reguera, Beltrán Cosini, Fortunato Serantoni, Ingla Lafargue, Cerambide, B. Salheens, S. Requena, J. Roux, Ragazini, Pierre Quiroule, Alex Sadier). La publicació tindrà una certa influència entre els treballadors europeus emigrats i era partidària de la«propaganda pel fet», publicant lloances quan es produïen atemptats i realitzant col·lectes per a les famílies dels anarquistes repressaliats, com ara Paulí Pallàs. Estava en contra de qualsevol forma d’associació llibertària organitzada (comissions, reglaments, federació, confederació, sindicat,«partit anarquista»...) tot reivindicant el «grup d’afinitat» sota el principi ideològic que «l’anarquismeés específicament inorganitzable»; també va rebutjar de manera taxativa els plantejaments anarcocol·lectivistes. Va ser dirigit per Rafael Roca i per l’ebanista català Gregori Inglán Lafarga, i entre els seus col·laboradors va tenir a Pierre Quiroule. A Xile es va distribuir i va tenir una gran acollida. Malgrat ser un periòdic clandestí la difusió del qual era molt perillosa, va passar d’un tiratge inicial de 1.000 exemplars a 1.700 en el número 26 i a 2.000 a partir del 36, per acabar amb un tiratge de 4.000 des del número 60. Va tenir una gran durada per a l’època, ja que va deixar de publicar-se el gener de 1897, però els anarcocomunistes antiorganització publicaran a partir de 1898El Rebelde.

    ***

    Portada del primer número de "Germinal"

    - Surt Germinal: El 18 de maig de 1918 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número de Germinal. Hoja quincenal libertaria. Va ser dirigida per Joan Ferrer Farriol. Hi van col·laborar Fortunato Barthe, Ramon Bonjoch, Josep Casasola, Josep Estrañi, Joan Ferrer, Leandro Flancho, Vicente Franco, Vicentina Israc, Ernesto Lecocg, Ángeles López de Ayala, Anselmo Lorenzo, Nisck, Riffle, Lluís Umbert, J. Vidal i A. Zozaya, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 28 de juliol de 1918.

    ***

    Capçalera de "Proa"

    - Surt Proa: El 18 de maig de 1935 surt a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el primer número del periòdic anarquista Proa. Semanario de doctrina, crítica y combate. Els responsables de la publicació foren Antoni Esteve i José Juan Romero. Hi van col·laborar, entre d'altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l'últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Era una segona època d'aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d'expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional dels Treballadors (CNT-AIT).

    ***

    Tot França paralitzada...

    - París (18-05-68): El 18 de maig de 1968 l'ona de vagues i d'ocupacions s'escampa per tot França: vaga i ocupació a Thomson-Houston de Chauny; vaga escalonada a les mines de potassa d'Alsàcia; aturada i míting als«Chantiers de l'Atlantique» de Saint-Nazaire; interrupció de la feina a les mines de carbó del Nord; deu empreses metal·lúrgiques en vaga i ocupades a l'Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca, vaga a Balcock-Atlantique a La Courneuve, Farman a Boulogne, Alsthom a Saint-Ouen, Chausson a Gennevilliers, Ericsson a Boulogne, Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca) a Bobigny, Idéal-Standard a Dammarie; a Lió, 30.000 obreres en vaga --Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades--; vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieries del Creusot; aturades espontànies als transports parisencs; interrupció gairebé total del trànsit a la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacioinal dels Ferrocarrils Francesos); els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats; el moviment s'estén a la construcció aeronàutica; totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades... A la tarda, l'emissora radiofònica Europe 1 anuncia dos milions de vaguistes. A petició del jurat, se suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A les 22.30 hores, el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly; la diplomàcia romanesa compren que hagi decidit acurçar la seva estada al país. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja.

    ***

    Cartell del míting

    - Míting confederal: El 18 de maig de 1980 se celebra al cinema Oscar Palace d'Amposta (Montsià, Catalunya) un míting anarcosindicalista organitzat per la Federació Local d'Amposta i el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van parlar Joaquim Pascual Rodríguez (Quimet), com a secretari general del Comitè Regional de Catalunya; Josep March Jou, com a secretari general de la Federació Local de Barcelona; Severino Campos Campos, com a director de Solidaridad Obrera; i Frederica Montseny Mañé, entre d'altres. En aquest míting d'afirmació anarcosindicalista es reivindicà la llibertat sindical i es blasmà contra la «farsa política» i l'explotació obrera.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Madeleine Pelletier

    - Madeleine Pelletier: El 18 de maig de 1874 neix a París (França) la psiquiatra, feminista i socialista Madeleine Pelletier. Filla de mare fadrina que es guanyava la vida com a venedora ambulant, conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) --entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO-- pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la«Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la«masculinització» o«virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la«Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique.

    ***

    Gigi Damiani (ca. 1919)

    - Gigi Damiani: El 18 de maig de 1876 neix a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate,Simplicio, etc.). Nascut en una modesta família catòlica, quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del«Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors --La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita(1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per«infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari,La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Gigi Damiani va morir el 16 de novembre de 1953 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920),Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927),Cristo e Bonnot (1928),Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939),Razzismo e anarchismo (1939),Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946),Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948),L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949),La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.

    ***

    Maurice Arondel

    - Maurice Arondel: El 18 de maig de 1887 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, SindicatÚnic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fitxa de Bill Haywood. Penitenciaria de Leavenworth (Kansas, 1918)

    - Bill Haywood: El 18 de maig de 1928 mor a Moscou (Rússia) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Havia nascut el 4 de febrer de 1869 a Salt Lake City (Utah, EUA) i son pare era un genet del Pony Express que va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l’ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l’American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l’IWW, com ara el sabotatge i l’acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l’exgovernador d’Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l’IWW condemnats per la seva oposició a l’«esforç de guerra» i acusats d’espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d’una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del «paradís dels treballadors», morirà a Moscou. Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l’altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

    Bill Haywood (1869- 1928)

    ***

    Postal de "La Ruche"

    - François Segond Casteu: El 18 de maig de 1935 mor a París (França) el militant anarquista François Segond Casteu. Havia nascut el 27 de febrer de 1876 a Niça (Provença, Occitània) en una família de tres infants; sa mare, vídua, va criar-los religiosament, però Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les creences. Tipògraf d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia 20 anys va ser cridat al servei militar, però només va suportar 19 dies i va desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que portava cinc infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president Fallières, que havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va visitar Suïssa, Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut, va ser tancat 20 dies i expulsat després. En aqueta època sa companya va morir i va restar amb cinc infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va conèixer Eugénie Trébuquet, amb qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais, però va restar malalt tres anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va col·laborar en Le Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de 1920 va participar amb G. Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Les seves opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia infinitat de cops. En aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i va representar la Federació de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927 serà perseguit pel bisbe de Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga de fam de 18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser alliberat. Va continuar les seves activitats en Germinal fins a la desaparició del periòdic en 1933. En 1928 va ser elegit tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament perseguit i empresonat 10 dies. També va col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari Le Réveil Typographique i en La Revue Anarchiste. François Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de maig-- de 1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Josep Fontcuberta Nivera [losdelasierra.info]

    - Josep Fontcuberta Nivera: El 18 de maig de 1939 és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera, també conegut com Pep Tortosa. Havia nascut el 23 de maig de 1901 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Quan era adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de paleta --va fer el paviment de l'església del poble-- i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i Joan. Durant la guerra civil lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut com Pep Tortosa. Quan acabà la guerra, sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a la presó Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de maig de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) --son fill Joan aconseguí veure'l la nit abans de la seva execució.

    Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)

    ***

    José Poblador Colás

    - José Poblador Colás: El 18 de maig de 1943 es afusellat a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Poblador Colás, conegut com Pancho Villa. Havia nascut cap al 1904 a La Puebla d'Híxar (Terol, Aragó, Espanya). Aparellador de professió, des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Saragossa i a Madrid. Poc abans del cop d'Estat feixista de 1936, la CNT li encarregà enviar un comboi d'armament des de Madrid a Barcelona. El juliol de 1936 participà en l'atac a la Caserna de la Montaña a Madrid ocupada pels feixistes i després organitzà una columna de milicians per combatre a Alacant, València i Múrcia. També organitzà un grup guerriller llibertari («Los Hijos de la Noche»), al qual es van sumar presos alliberats del penal de Cartagena, encarregats d'operacions darrera de les línies enemigues i caracteritzat, segons alguns, per la seva extrema violència. Amb la militarització de les milícies el seu batalló s'integrà en la «Columna Andalusia-Extremadura» i fou nomenat comandant del 216 Batalló de la 79 Brigada Mixta, que actuà al sector d'Alcalá la Real (Jáen). També combaté als sectors de Jaén de Valdepeñas de Jaén, Los Villares, Castillo de Locubín i Frailes, on hauria estat autor de nombroses execucions de dretans. Ferit a una cama, va ser evacuat a Jaén i el seu batalló va ser dissolt a causa de les dissensions amb els comunistes i els socialistes. Al final de la guerra, segons alguns, va ser detingut a Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera, aconseguint la llibertat poc després; segons altres, pogué fugir d'un batalló disciplinari que treballava a l'embasament de Cíjara (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1940 feia feina d'aparellador amb un arquitecte a Madrid sota una falsa identitat. El desembre de 1941, arran d'una delació, va ser detingut i traslladat a Jaén. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de la mort d'una vuitantena de simpatitzants de la dreta. Condemnat a mort, José Poblado Colás va ser afusellat el 18 de maig de 1943 a les tàpies del cementiri de San Eufrasio de Jaén (Andalusia, Espanya) per un escamot comandat pel tinent Miguel Peláez Díaz, del Batalló Ciclista Núm. 2. El seu cadàver va ser llançat a la fossa 702.

    ***

    Avelino González Entrialgo en 1938

    - Avelino González Entrialgo:El 18 de maig de 1977 mor a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela) el militant anarcosindicalista Avelino González Entrialgo. Havia nascut el 3 de novembre de 1898 a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya). Encara que bon estudiant, començà a treballar des dels 13 anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà Federal d'Eladio Carreño, però després de freqüentar el Centre de Societats Obreres de Gijón (Pedro SierraÁlvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias) s'adhereix a l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació Llibertària de Gijón. En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el destacat militant anarquista Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón en el Congrés de la Federació Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà activament en la vaga general d'aquell any. En 1918 participà en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer el servei militar i d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on col·laborà en el rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de Rivera actuà en la Casa del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la regió, alhora que s'oposà durament als intentes d'infiltració comunista. Amb l'establiment de la II República lluità contra les pretensions hegemòniques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i es mostrà molt decebut del boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a secretari de la Federació Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT de 1931 com a delegat del Metall de Gijón; també fou delegat del mateix sector als plens regionals de maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquestaèpoca presidí l'Ateneu Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa que s'acosti als trentistes i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu un míting a Logronyo amb Fausto Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el document de l'oposició d'Astúries. Va fer mítings a Sama i patí presó a Oviedo a resultes de l'aixecament de finals de 1933. En aquesta època es convertí en un fervent partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) i fou el representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la UGT. Després de l'aixecament de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la Comissió d'Aliança del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins maig de 1935, quan aconsegueix fugir a París i a Brussel·les, via Sant Sebastià. Amb l'amnistia de 1936 retornà a la Península i assistí al Congrés de Saragossa participant en la ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan esclatà el cop militar feixista formà part de la Comissió de Defensa de Gijón i s'ocupà de la secretaria de Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en el sector milícies i acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la regió. A partir d'octubre de 1936 representà Astúries en el Comitè Nacional de la CNT, a Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada de la CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització. En aquesta època formà part del grup «Sin Nombre» de la FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de març de 1939, s'encarregà de la secretaria d'Assumptes Militars en el Comitè Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet, abandonà la Península l'últim dia de la guerra per Gandia i s'establí a Londres (Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial abandonà França i marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia, Xile) i s'instal·là definitivament a Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional i lluità fervorosament per unaúnica CNT que acceptés els pressuposts del Congrés de 1936. En 1964 col·laborà en la publicació parisenca Asturias.És autor d'un informe sobre els Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, on també es conserva la correspondència dirigida a sa companya Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu exili a Brussel·les (1935-1936).

    Avelino González Entrialgo (1898-1977)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

      Abril 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Tren»
    Estación
    Central
    (Central-
    bahnhof o
    München
    Haupt-
    bahnhof)
    Plaza
    Banhnofplatz

    «Tren»
    Estación
    Central
    (Central-
    bahnhof o
    München
    Haupt-
    bahnhof)
    Plaza
    Banhnofplatz

    «Tren»
    Estación
    Central
    (Central-
    bahnhof o
    München
    Haupt-
    bahnhof)
    Plaza
    Banhnofplatz

    «Estación
    Central
    (Central-
    bahnhof o
    München
    Haupt-
    bahnhof)»
    Plaza
    Banhnofplatz

    «Estatua
    humana
    viviente»
    Plaza
    Marienplatz

    «Estatua
    humana
    viviente»
    Plaza
    Marienplatz

    «Antiguo
    Ayunta-
    miento
    (Altes
    Rathaus)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Reloj»
    Antiguo
    Ayunta-
    miento
    (Altes
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Fuente
    del pez
    (Fish-
    brünnen)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Fuente
    del pez
    (Fish-
    brünnen)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Fuente
    del pez
    (Fish-
    brünnen)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Fuente
    del pez
    (Fish-
    brünnen)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Fuente
    del pez
    (Fish-
    brünnen)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Gárgola»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Gárgola»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Gárgola»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Torre
    central con
    el carrillón
    (Glockens-
    piel)»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Carrillón
    (Glockens-
    piel)»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Carrillón
    (Glockens-
    piel)»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Carrillón
    (Glockens-
    piel)»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Carrillón
    (Glockens-
    piel)»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Torre
    central con
    el carrillón
    (Glockens-
    piel)»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Torre»
    Iglesia de
    San Pedro
    (Peters-
    kirche o
    "Alter Peter"
    c/ Rinder-
    markt

    «Calavera»
    Iglesia de
    San Pedro
    (Peters-
    kirche o
    "Alter Peter"
    c/ Rinder-
    markt

    «Púlpito»
    Iglesia de
    San Pedro
    (Peters-
    kirche o
    "Alter Peter"
    c/ Rinder-
    markt

    «Detalle»
    Iglesia de
    San Pedro
    (Peters-
    kirche o
    "Alter Peter"
    c/ Rinder-
    markt

    «Púltpito»
    Iglesia de
    San Pedro
    (Peters-
    kirche o
    "Alter Peter"
    c/ Rinder-
    markt

    «Reloj»
    Iglesia de
    San Pedro
    (Peters-
    kirche o
    "Alter Peter"
    c/ Rinder-
    markt

    «Paso entre
    edificios»
    c/ Sparkas-
    senstraße

    «Edificio de
    la Caja de
    Ahorros»
    c/ Stadts-
    parkasse

    «Torre»
    Antiguo
    Ayunta-
    miento
    (Altes
    Rathaus)
    desde Plaza
    Petersplatz

    «Escultura
    humana
    viviente»
    Plaza
    Viktualien-
    markt

    «Fuente
    conmemo-
    rativa de
    Elise
    Aulinger»
    Escultor:
    Anton Rückel
    Plaza
    Viktualien-
    markt

    «Torre»
    Iglesia del
    Espíritu
    Santo
    (Heiliggeist-
    kirche)
    desde Plaza
    Viktualien-
    markt

    «Fuente»
    conmemo-
    rativa de
    Roider-
    Jackl
    Escultor
    Hans Osel
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Trajes
    típicos
    bávaros»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Fuente
    conmemo-
    rativa de
    Liesl
    Karlstadt»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Hotel am
    Markt»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Huevos de
    Pascua»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Conejos de
    Pascua»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Conejos de
    Pascua»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Fuente
    conmemo-
    rativa de
    Liesl
    Karlstadt»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Balcón»
    c/ Blumen-
    straße

    «Ventanas»
    c/ Blumen-
    straße

    «Torre»
    Antiguo
    Ayunta-
    miento
    (Altes
    Rathaus)
    desde Plaza
    Viktualien-
    markt

    «Maybaum
    (árbol de
    mayo»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Maybaum
    (árbol de
    mayo»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Fuente
    conmemo-
    rativa de
    Weiß-Ferdl»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Fuente
    conmemo-
    rativa de
    Elise
    Aulinger»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Estatua
    de Julia
    (de la obra
    de Shakes-
    peare "Ro-
    meo y
    Julieta"»
    Plaza Ma
    rienplatz

    «Estatua
    de Julia
    (de la obra
    de Shakes-
    peare "Ro-
    meo y
    Julieta"»
    Plaza Ma
    rienplatz

    «Escultura
    de Moris-
    kentänzen
    (Bailarines
    Morris)»
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Muniqués»
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Músicos»
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Músico»
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Vista de
    la plaza»
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Torre
    Central»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Restau-
    rante "Rats-
    keller»
    Patio del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Restau-
    rante "Rats-
    keller»
    Patio del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Torre
    Central»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Gárgola»
    Patio del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Gárgola»
    Patio del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Gárgola»
    Patio del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Estatua»
    Patio del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Escudo»
    Patio del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Ventana»
    Patio del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Arco del
    pasadizo»
    Patio del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Escultura»
    Pasadizo del
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Café-Res-
    taurante
    "Am Ma-
    rienplatz"»
    Plaza Ma-
    rienplatz

    «Torre
    central con
    el carrillón
    (Glockens-
    piel)»
    Nuevo Ayun-
    tamiento
    (Neues
    Rathaus)
    Plaza
    Marienplatz

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Camino»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumbas»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Camino»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Camino»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Ventanas»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Esfinge»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Esfinge»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Entrada
    principal del
    cementerio»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Banco»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    «Tumba»
    Waldfriedhof
    Alter Teil
    (Cementerio
    del bosque)
    c/ Fürsten-
    rieder Straße

    Palma, 18 de mayo de 2014


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Un miler d’indignats condemna els desallotjaments de Barcelona


    El moviment 15-M de Palma se solidaritzà amb els afectats per la càrrega policial de la plaça de Catalunya i reforçà l’actitud amb lemes com “La violència no ens silencia”


    Laura Morral | 28/05/2011 |


    Ahir es va demostrar que el poder no podrà desallotjar un poble indignat, i menys amb violència. El moviment 15-M de Palma i de totes les ciutats de l'Estat va reaccionar per solidaritzar-se amb els ciutadans desallotjats de la plaça de Catalunya de Barcelona i mostrar rebuig a la violenta càrrega policial.

    A Palma, prop d'un miler d'"indignats" es congregà a la plaça d'Islàndia. Els ciutadans duien cartells que deien "La violència no ens silencia" i tots els presents clamaven "llibertat!, llibertat!" a l'uníson.

    Els indignats condemnaven els cops i les porres dels Mossos d'Esquadra i no s'aturaven de repetir: "Creuen que amb cops i porres ens domesticaran. No tenim por. Tenim la justa indignació i ràbia", deia un dels presents. Al mig de la plaça, els ciutadans proclamaven consignes que ressonaven pels altaveus. Eren les veus de tots els congregats: ciutadans joves, infants, parelles, gent gran, de mitjana edat i de totes les condicions professionals. Eren les veus dels indignats, unides per un mateix crit. "Lluitar, crear i poder popular!", deien. "Estam emparats per un sistema de covards. Banquers desarmats i corruptes, retornau al poble el que li pertany!", corejava un. Els lliris, els clavells i els poemes donaren una lliçó de pau a la concentració, ben al contrari de la càrrega policial de Barcelona. "És més fàcil agafar una arma i més difícil contenir-se i dir: aquí quedam!", deia un dels indignats. "Tornarem! Tornarem i tornarem!", afegí un altre.

    Un dels portaveus llegí un poema escrit per Jaume Ribas dedicat a tots els acampats de totes les ciutats: "Som els nous rebels. Som l'atur, som la cua de l'INEM. Som precaris, contractes brossa milionaris. No som, ni volem ser, especuladors visionaris. Som els sense futur, els desemparats, els pobres; som els que no rescaten els doblers del poble". El poema continuava així: "Sou porres i corbates, nacionals i porcades. Som el Sol i Barcelona, som Islàndia, som Tunísia, som sang jove -i no tan jove- bullint de rebel·lia. Som antisistema perquè sou antipersones".

    Diari de Balears


    Els anticapitalistes de les Illes en els anys 70: l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)


    Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).



    Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

    En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

    Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

    La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou


    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

    La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

    L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

    Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

    Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

    L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

    L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

    L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

    Miquel López Crespí

    Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.


    "...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los".



    1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

    Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

    Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.


    1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

    Per l'autonomia obrera i la democràcia directa


    Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

    L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

    Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

    Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

    Miquel López Crespí

    Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.


    0 0

      DIVENDRES 23 DE MAIG A LES 20:00 PRESENTACIÓ ANUARI 2013 DE CONTRAINFONFO I CAMPANYA DE SOLIDARITAT AMB LES ENCAUSADES DE LA CONSELLERIA D'EDUCACIÓ a la Plaça Major al c/Carritx, al costat de la peixateria.

    La informació és avui en dia «el quart poder», un poder del que se serveixen les elits econòmiques per perpetuar un sistema indecent i radicalment injust. Si volem un canvi de model necessitam mitjans de comunicació alternatius i aquests són una part indispensable de la lluita.

    Amb la intenció de reflexionar-hi i de donar visibilitat a aquesta necessitat, des d'Alternativa per Pollença hem organitzat pel proper divendres 23 de maig a les 20,00h un CAPVESPRE DE CONTRAINFORMACIÓ. L'acte es realitzarà a la Plaça Major de Pollença, al carreró del costat de la Peixateria (C/Càrritx).


    Vendran els companys de Contrainfo.cat a explicar-nos un poc com funciona el seu projecte de comunicació autogestionat (per aquells que no els coneguin, us recomanam visitar la seva web: contrainfo.cat) i a presentar l'ANUARI 2013. Aquests companys, quan finalitza l'any, publiquen en paper un balanç dels moviments socials a Mallorca durant l'any que ha passat. L'Anuari de Contrainfo és una feina necessària, imprescindible, i és una publicació amb una informació valiosíssima que no podem trobar enlloc més. L'edició d'enguany inclou, com no podia ser d'altra manera, un especial «vaga educació».


    També, a l'acte, vendran les Encausades de la Conselleria d'Educació, que just farà dos anys que ocuparen pacíficament la Conselleria per protestar contra les retallades. Després de ser criminalitzades en certs mitjans, i acusades, el divendres ens explicaran quina és la situació actual, el judici que se celebrarà a principi de juliol pel qual se'ls demanen penes de presó i la campanya de solidaritat que han organitzat per rompre el silenci mediàtic.

     

     

     


    0 0

    Aquest dilluns hi haurà una sessió extraordinària de Ple a l'Ajuntament per dur a aprovació inicial l'adaptació del Pla General al Pla Territorial de Mallorca.

    També es produirà la presa de possessió com a regidora de Teresa Ferré, de Convergència i Unió per Pollença, que substitueix en Miquel Ramon.

    Però el punt principal és el del Pla General. L'adaptació al Pla Territorial de Mallorca era una exigència des que el Consell de Mallorca el va aprovar a l'any 2005 i de llavors ençà fa molts anys que el nostre ajuntament pretén aquesta adaptació, havent encarregat aquesta feina a una empresa externa especialitzada, GAAT. En principi era una adaptació ineludible per poder modificar el Pla General en qualsevol aspecte, però d'ençà de l'aprovació de la “Llei Company” l'any 2012 i la posterior Llei del Sòl, que entrarà en vigor el proper 30 de maig, aquesta necessitat ja ha desaparegut i els ajuntaments poden anar fent modificacions del seu planejament sense haver-lo d'adaptar al Pla Territorial. Això no significa que el PTM no sigui d'aplicació en els municipis no adaptats, ja que hi ha normes d'aplicació directe i altres que s'hauran d'incloure en fer l'adaptació.

    El primer que crida l'atenció és que ha estat el propi PP qui ha aprovat en solitari la nova Llei del Sòl (només hi donà suport l'ex del PP Antoni Pastor, del PI) i ara els ajuntaments dirigits pel mateix PP tenen foc dins les sabates per aprovar inicialment les seves adaptacions de planejament i així no haver d'adaptar-se a la Llei del Sòl, evitant perdre la feina feta fins ara.

    També s'ha de dir que el procés per preparar aquesta aprovació inicial ha estat molt més transparent i participat amb els partits de l'oposició, al contrari del que va passar amb el catàleg de patrimoni. Hi trobam a faltar, com passa amb altres projectes municipals, que aquesta transparència i participació s'hagi fet extensiva a la ciutadania. Molts ciutadans veuran afectades les seves propietats per les disposicions del nou Pla General sense que ni tan sols ho sàpiguen, ja que no s'avisa particularment, i sense que s'hagin pogut formular propostes prèvies. Es dirà que ja hi haurà temps amb el termini d'exposició pública, però no és el mateix, ja que des de l'aprovació inicial les disposicions més restrictives ja entren en vigor (en canvi per les més permissives es conserven les de l'actual planejament, és el que la legislació anomena embullosament “suspensió cautelar de llicències”, ja que no és que es suspenguin, sinó que s'apliquen els dos planejaments -l'antic i l'aprovat inicialment- amb les mesures més restrictives dels dos quan hi ha contradiccions).

    A banda de l'adaptació pura al Pla Territorial també s'inclouen modificacions per propia iniciativa de l'Ajuntament, que molt resumidament son les següents:


    • Modificació i creació d'”unitats d'actuació” en àmbits on hi ha zones verdes per evitar haver de pagar indemnitzacions a canvi de donar edificabilitats que compensin aquestes indemnitzacions. Entre aquestes cal destacar:

    • Les zones verdes del Calvari, unides a l'urbanitzable annex al Pont Romà.

    • Una altra zona verda i carrer a prop també del Pont Romà.

    • La zona verda de davant la fàbrica de Can Morató.

    • Una zona verda a canvi de la possibilitat de construir dos habitatges devora l'Hotel Molins de Cala Sant Vicenç

    • També la rebaixa de 50.000 a 14.000 m2 de la superfície mínima de parcel·la per edificar en una zona que s'anomena “agrícola extensiva” al nostre Pla General des del 1990.

    • L'augment de 14.000 a 21.000 m2 de la superfície mínima de parcel·la per edificar habitatges en sòl rústic en les zones de “planejament coherent”.

    • S'inclou en Pla Especial del Centre Històric dins el Pla General per tenir un sol document, més coherent i corregint els elements que dels del 1992 han donat més problemes.


    La llàstima és que un document com aquest, tan important i que condiciona el futur del municipi per molts anys -ara encara pagam les conseqüències, algunes bones i altres dolentes, del planejament del 1990- es gesti dins els despatxos tan lluny de la ciutadania. Caldria haver pogut explicar-ho d'una manera planera i entenedora, exposant els plànols a un lloc públic i accessible per tal que tothom hi tingués fàcil accés i hagués pogut opinar-ne. L'excessiva construcció de la segona línia del Moll, l'aspecte abandonat del front a la carretera de Pollença, el trist aspecte de l'entrada per Can Morató o la proliferació d'edificacions poc integrades en alguns llocs singularment inapropiats són conseqüència de les determinacions del Pla General. Com que d'aquí a les properes eleccions municipals veiem molt difícil que es pugui fer l'aprovació definitiva d'aquesta modificació del Pla General, des del PSM ja agafam el compromís de donar-li major publicitat i participació si en un futur ajuntament tenim capacitat suficient de govern per fer-ho.

    Des del PSM tornam a posar a disposició pública part dels documents del Pal General que avui es duran a aprovar -tots és impossible pel seu volum-, una feina que hauria d'haver fet el propi Ajuntament, i quedam a la vostra disposició per qualsevol suggeriment. Una vegada feta l'aprovació inicial donarem compte del període per fer al·legacions.


    En aquest enllaç trobareu els plànols de sòl rústic, sòl urbà, les ordenances i les modificacions de darrera hora.(disponible en haver-se pujat).



    Primer.- Convocar sessió extraordinària de l’AJUNTAMENT PLE a celebrar dia 19 de maig de 2014, a les 20,00 hores a la Casa Consistorial.


    Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:


    1.- Pressa de possessió de la Sra. Maria Teresa Ferré Hernández del càrrec de Regidora de l’Ajuntament de Pollença


    2.- Aprovació inicial, si procedeix, de la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) i adaptació al Pla Territorial Insular de Mallorca (PTM)”

     

     

     


    0 0

    Tras haber tratado El Eco de Colom, Rosselló Pòrcel sigue tratando en este artículo la prensa de la época del Trienio Liberal.

    Periodismo en Mallorca

    El Atleta de la Libertad

    XIII

    Fueron los mismos los editores de El Eco de Colom, El Atleta de la Libertad y el Correo Constitucional. Literario, Político y Mercantil de Palma. Los tres diarios tuvieron idéntico tono político y los tres se publicaron durante el trienio constitucional de 1820. De El Eco ya dijimos que tuvo su primera época en aquel año y que volvió a salir desde 15 de junio de 1822 hasta 31 de enero del año siguiente. El Atleta de la Libertad tuvo más corta duración; de 15 abril 1822 a 15 de junio del mismo año. El Correo vio la luz pública desde 15 de julio de 1820 a 14 de junio de 1822. Así pues el Atleta y el Correo vieron terminada su publicación para dar lugar, en un mismo día, a la de El Eco de Colom, en el que desde entonces se unieron los esfuerzos de los editores.

    El Atleta de la Libertad, del cual hemos examinado tan solo unos números en la Biblioteca Provincial, encuadernados por cierto con la colección del Correo, pues que los dos son de parecido tamaño, se imprimía en casa de Matías Savall. Publicó tan solo sesenta números; constaba de cuatro páginas, en buen papel y la suscripción mensual era de 12 reales. Lo dirigía, según Bover, el P. A. Rosselló Sureda, trinitario, liberal extremista, según hemos podido inducir de su actuación y postura violentas en algunos procesos de prensa de la época. Era su lema igual al de El Eco de Colom : Nos animat Patria libertas et dulcís amenae libertatis amor. Por su carácter político —del que hemos hablado ya largamente en el artículo anterior— y por su corta duración no nos extenderemos más en el examen de este periódico.

    El Correo Constitucional, Literario. Político y Mercantil de Palma salía de las prensas de Domingo García, ciudadano (así se titula él mismo en el pie de imprenta) que habitaba en la plaza de Cort. Constaba de cuatro páginas de tamaño mayor al de los díanos que hasta ahora nos han ocupado y era su lema, diariamente publicado, Constitución o Muerte.

    No hemos averiguado con certeza quien fuera su director, aunque suponemos que el referido padre Rosselló tomaría gran parte en la tarea de confeccionarlo. Es diario extremadamente liberal y constitucionalista; diariamente publica —y ocupa para ello casi la mitad de sus páginas— las Sesiones de Cortes. La otra mitad está enteramente empleada en el noticiario —en muy pocas ocasiones extranjero— y en los artículos comunicados que en el Correo son la esencia de la trivialidad y estamos por decir de la torpeza. ¡Cuán lejos se halla el lector de los diarios doceañistas y de las plumas amigas y ensalzadoras de Isidoro de Antillón! Sin hablar ya del estilo, que brilla por su ausencia, carecen estas páginas de comunicados de toda sintaxis, de la más elemental ortografía Podríamos multiplicar los ejemplos, pero conténtese el lector con uno.

    De esta manera principia una carta de polémica que publica el Correo: «Señor escrupuloso: por el ilo se saca el obillo...» Sin comentarios. La culpa de los mil desaciertos que sallan a la vista en las páginas de este diario es la escasa o nula selección que el editor hacía en los escritos que se le enviaban para publicar. Eso mismo ya fue observado por los lectores de la época. En uno de los números del Correo encontramos una carta que dice textualmente. «Sr. Editor Vd. es hombre que debe tener cara de tía, pues veo que todos llegan a contarle sus cuitas y salen consolados...» No hace falta continuar. La lectura del Correo es penosa y aburrida. Ni un destello de ingenio y originalidad en sus páginas. Ni un artículo de curiosa lectura. Por el contrario, monotonía y aridez. Sesiones de Cortes, noticias y comunicados banales. Nada más.

    De tanto en cuanto alguna canción patriótica del batallón tal que proclama su ardiente fe constitucional; versos rimbombantes y ripiosos, obra de coplistas populacheros. Algún anuncio de Carbonell, el librero; pocos suplementos y todos ellos continuación de los artículos comunicados. La antorcha liberal se apaga lentamente. Parece renacer en El Eco de Colom y muere definitivamente algo más tarde.

    Entran en España los Cien Mil Hijos de San Luis y quienes combatieron a Napoleón y quemaron la Aurora Patriótica les abrazan fraternalmente...

    B. Rosselló Pòrcel

    El Día, 2 de Agosto de 1931.

    Tanto el Atleta de la Libertad como el Correo Constitucional. Literario, Político y Mercantil de Palma, están digitalizados en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. Ver: 'El atleta de la libertad' (1822) y El 'Correo constitucional, literario, político y mercantil de Palma' (1820 - 1823).


    0 0

    Product Detergent Advised: No-Clean Texture
    Product Style and design: Sports Nike Shoes Trainers
    Product Arrival Period: 4 Days
    fashionshoessaleuk
    Product Component: Exotic
    Product Sold Number: 389
    Suit for: Women
    Product Serial Number: GUXy3114J
    Product Launching Date And Time: 1993-11-20
    Product Layout: Stars
    Product Colored Identification Label: Indian Yellow Salmon Pink
    Product Sizing: 19.74
    Product Suitable for crowd: 50
    reviews:
    A Mile in His Sneakers celebrities Dean Cain as being a slight team karate private coach known as nicknamed Murph.
    That sneaker searched superior throughout photos, and yet accommodate very unclearly. I've truly filter paws and also lower legs not to mention my best legs and feet were feeling like these folks drowning within just even when duration advisable that it was the suitable proportions. They only failed to stay there plus a high heels slid by helping cover their everything. And also the "sweater" higher a part was basically itchy.
    One of the best Slipper Shoes Available!
    Many are really cushioning and comfortable, which unfortunately is important a great deal to my family. They're not the structure sandal, instead your calm one which you'll slip on savings around your house, at all times. Size had been ideal. A really great choice.
    Fantastic! Each person has also been which means that effective along with the technique are very good.
    Regretably, You need to possess height and width of away a whole lot more.
    Discontent

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     

    La premsa catalana neocon no diu res sobre les declaracions d'En Vladímir Putin.

     

     

          Es veu que els mitjans catalans neocons continuen adscrits a la tasca  de desinformació sobre els fets d'Ucraïna.

       

        Podeu veure la declaració del president de Rússia a la web  Interviu a Putin.


    0 0

      POR UNA OPCION GANADORA: RELANZAR LA POLITICA DE CONVERGENCIA Y  RENOVAR IU

     

    I.- Las elecciones europeas: una puerta abierta a la derrota del neoliberalismo

    Las elecciones del pasado día 25 de mayo han de ser valoradas de forma muy positiva por dos razones principales:

    - Por el importante retroceso del bipartidismo que parece apuntar a un agotamiento del capital político y de confianza generado por este modelo en los últimos decenios

    - Por el importante avance de IU-La Izquierda Plural y los buenos resultados de Podemos. Con cerca de un 20% de votos, la  izquierda alternativa en España se convierte en puntera dentro de Europa, por detrás de Syriza y ligeramente por encima de Portugal.

    La principal y más positiva consecuencia de estos resultados es que abre la puerta a que las cosas cambien de verdad en España y en el Sur de Europa. La derrota del  austericidio y de  las políticas neoliberales está hoy mucho más cerca que antes.

     

    II.- Algunas debilidades de la nueva situación

    Nada garantiza que las tendencias electorales del 25-M vayan a continuar de la misma manera  en posteriores comicios : en las elecciones europeas ha habido casi un 60% de abstención y estamos ante una situación política volátil y difícilmente predecible

    Un 20% de votos es un apoyo electoral muy significativo pero insuficiente para dar un vuelco a la actual situación

    Podemos, por razones obvias, se enfrenta a una ardua y complicada tarea de consolidación política y organizativa.

    IU ha demostrado tener limitaciones, tal y como se expondrá a continuación, que es necesario superar

    Por último, sería ingenuo pensar que el stablishment político, económico y mediático va a tolerar pasivamente nuestro avance: es de esperar una gran ofensiva a todos los niveles para reconducir la situación

     

    III.- Las debilidades de IU: una lectura autocrítica de los resultados

    IU debe sentirse satisfecha y orgullosa por haber triplicado sus votos en cinco años y por haberse situado como tercera fuerza política del Estado.

    Sin embargo, a satisfacción por el éxito electoral de IU no puede impedirnos constatar que ha habido mucho voto descontento con el bipartidismo que IU no ha sido capaz de convertir en un apoyo explícito a nuestra organización

    Esta situación no obedece a causas superficiales, no tiene por qué ser pasajera ni se corrige con una maniobra por arriba  que se concrete en una coalición electoral con Podemos

    Es verdad que IU ha hecho una magnífica tarea en el ámbito de los movimientos sociales y que la Izquierda Plural es la expresión de una política de alianzas partidistas globalmente exitosa. Pero esto, como recuerdan los textos de la X Asamblea, no es más que una parte de la construcción de una alternativa ganadora.

    "… construir una opción ganadora en la línea de las experiencias que hemos reseñado [Syriza], una opción con la que se sienta representada una mayoría del tejido social, exige algo más: exige credibilidad; exige generar confianza; exige un discurso político dirigido hacia fuera y hacia la mayoría; exige aparecer como una fuerza política alejada del sistema bipartidista y absolutamente centrada en los problemas de la ciudadanía; exige determinación, generosidad e inteligencia en la dirección de los procesos"

     

    Sin embargo, confiados en las buenas perspectivas electorales y en el hecho de que nuestra posición hegemónica en la izquierda alternativa era inalterable (creencia que la irrupción de Podemos ha desmentido) no nos hemos dado cuenta de hasta qué punto las demandas de regeneración política exigían una redefinición general de las relaciones con los ciudadanos, una democracia de mayor calidad y una diferenciación clara respecto a los demás… y este mandato de renovación de la propia IU se ha llevado a cabo de manera muy insuficiente

    Esta es la razón por la que IU  ha sido percibida por la ciudadanía como una formación distinta en cuanto al programa pero muy parecida a un partido convencional en numerosos aspectos entre los que podemos apuntar los siguientes:una expresión del discurso poco fresca, demasiado convencional y poco emocional; un discurso político poco diverso y que, en la práctica, no atiende suficientemente muchas sensibilidades; una acción institucional que demasiadas veces ha aparecido más centrada en la práctica del esgrima con el resto de partidos que en  los intereses de la ciudadanía; un funcionamiento interno espeso y aburrido, en algunos casos insano, con exceso de verticalidad, poco participativo en lo interno y poco abierto al exterior; una escasa capacidad y/o voluntad de resolver los problemas internos por el sencillo medio de dar la voz directamente a las bases; una  gestión de la confección de la candidatura europea caracterizada por un incumplimiento mayoritario del proceso participativo aprobado “in extremis” por el CPF y generadora de un conflicto interno que saltó al exterior a pocas semanas de las elecciones (un buen ejemplo, por tanto, de hasta qué punto IU sigue prisionera de determinados procedimientos que es imprescindible superar)

    Las primarias abiertas a simpatizantes y votantes  son importantes pero está muy lejos de ser el único elemento funcional que IU debe corregir.

     

     

     

    IV.- Las tareas de la nueva etapa

    Considerando las expectativas que han abierto las elecciones y si nos situamos en la perspectiva de la ciudadanía - que es la perspectiva en la que debemos situarnos siempre -la pregunta  fundamental que se impone es la siguiente:

    ¿qué hay que hacer para que IU y el conjunto de la izquierda alternativa consiga sus objetivos estratégicos?

     Los principales retos (aunque no únicos) en este ámbito son dos:

                a) Que se produzca un proceso de convergencia en la izquierda alternativa lo suficientemente profundo para presentar a la ciudadanía un proyecto coherente, creíble e ilusionante y, por tanto, con posibilidades de ganar

                b)  Que IU realice los cambios necesarios para mejorar significativamente su conexión con la ciudadanía y su influencia social y electoral

     

    a) El relanzamiento de la convergencia social y política

    Nuestro objetivo estratégico ha de ser el que señaló la X Asamblea: generar “un Bloque Social y Político dispuesto a gobernar desde el interés de la mayoría social trabajadora para que el pueblo tome en sus manos su propio destino

     

    La convergencia ha de producirse, pues, con otras fuerzas políticas, con la sociedad organizada y con la ciudadanía en general.

    La convergencia ha de girar en torno a propuestas programáticas y esta coincidencia programática ha de ser suficiente para convencer a la ciudadanía de que hay alternativa, de que ésta es viable y de que ésta es conveniente.

    La convergencia debe hacerse desde abajo, con las organizaciones y con la ciudadanía

    IU debe poner en valor y cuidar los acuerdos ya alcanzados con las  formaciones políticas que han formado parte de  la Izquierda Plural pero, por supuesto, ha de intentar ir más allá:  con Podemos sin duda - siempre respetando sus procesos internos - y también con otras  fuerzas políticas

    Las coaliciones preelectorales han de ser, en este sentido, elección por elección y circunscripción por circunscripción y  la consecuencia de la coincidencia programática. Dicho de otro modo,  las coaliciones acordadas o frustradas por arriba, más pensando en los intereses de cada partido en presencia que de la ciudadanía, son manifestaciones de la vieja política que es necesario superar.

     

     

    a)    La realización de los cambios necesarios para que IU mejoresignificativamente su conexión con la ciudadanía

    La renovación de IU debe recibir un primer impulso rápido y contundente a corto plazo: no tenemos todo el tiempo del mundo. No obstante, la manera como este impulso se lleve a cabo también ha de ser consecuente con el objetivo perseguido, es decir, ha de ser el fruto de un proceso de abajo arriba y no de arriba abajo 

     

    Teniendo en cuenta ambos factores, se propone abrir, con carácter inmediato, un proceso participativo, en el seno de IU,  dirigido hacia sus propias organizaciones territoriales y sectoriales, a sus militantes, simpatizantes y al conjunto de la ciudadanía con el objetivo de recoger propuestas relativas a

     

    a)    la mejora de la manera de relacionarse con la ciudadanía

    b)    la mejora de la política de comunicación y la acción política en general

    c)    la implementación de mecanismos de participación directa de nuestros simpatizantes en determinadas decisiones colectivas y en nuestra acción política

    d)    la mejora de nuestra acción institucional para hacerla más cercana a la ciudadanía

    e)    la feminización de IU

    f)     la democratización y apertura de los procedimientos para  la nominación de candidatos

    g)     la mejor manera de gestionar políticamente nuestros conflictos internos (más allá de lo que son las garantías estatutarias) dándole voz directa al conjunto de la militancia

    h)    la mejora de nuestro código ético para hacerlo más útil y resolutivo en la resolución de situaciones que dañan la imagen de la organización

    i)      la introducción de prácticas que incidan en la realidad concreta y representen nuestros valores y objetivos políticos

     

    La resultante de este proceso participativo - que ha de ser transparente y horizontal  - se ha de traducir en medidas y acuerdos ejecutivos después del verano por un procedimiento solemne (Consejo Político Federal ampliado o Conferencia)

     

     


    0 0

    D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)


    Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)



    Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll

    Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

    Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

    Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

    Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

    En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

    En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

    Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea -«Revolución» -«Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» -«Marinarbetaren» - Columbia i Maig 68 - Laisant - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Tannenbaum - Le Flaouter - Parra

    Anarcoefemèrides de l'1 de juny

    Esdeveniments

    Portada de la segona edició de "L'union ouvrière"

    - S'edita L’union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

    ***

    Un exemplar del "Chicagoer Arbeiter-Zeitung"

    - SurtChicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuviòrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

    ***

    "Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

    - Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia --els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells  William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya–establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris-- i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el«Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

    ***

    Portada del primer número de "Revolución"

    - SurtRevolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó  i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

    ***

    Portada del primer número d'"Ámanhã"

    - Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

    ***

    Portada d'un exemplar de "La Vie Anarchiste"

    - SurtLa Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

    ***

    Portada del primer número de "Le Bulletin Libertaire"

    - Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

    ***

    Capçalera de l'últim número de "Marinarbetaren"

    - Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra unés una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

    ***

    Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

    - Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de "L'Éducation Libertaire"

    - Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a França el militant anarquista i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles Ange Laisant. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a París (França) i està enterrat en el columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Hristo Botev fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

    - Hristo Botev: L'1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876 mor a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Havia nascut el 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 a Kalofer (Plovdiv, Bulgària). Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat «Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botevés omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

    Hristo Botev (1848-1876)

    ***

    Lucien Jean

    - Lucien Jean: L'1 de juny de 1908 mor a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Havia nascut el 20 de maig de 1870 a París (França). Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France,La Nouvelle Revue Française,Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

    ***

    Ugo del Papa

    - Ugo del Papa: L'1 de juny de 1916 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Havia nascut el 18 de setembre de 1875 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del«Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il'94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

    ***

    Attilio Bulzamini

    - Attilio Bulzamini: L'1 de juny de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Attilio Bulzamini. Havia nascut l'11 de novembre de 1890 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de«destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa«Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià«Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la sevaúlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

    Attilio Bulzamini (1890-1938)

    ***

    Frank Tannenbaum

    - Frank Tannenbaum: L'1 de juny de 1969 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. Havia nascut el 4 de març de 1893 a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a«agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

    Frank Tannenbaum (1893-1969)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

      Abril 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Rosetón»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Cúpula»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Púlpito»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Cúpula»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Aldaba»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Puerta»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Puerta»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Pechina»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Pechina»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Escultura»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Vidriera»
    Iglesia de
    San Lucas
    (Lukas-
    kirche)
    c/ Steins-
    dorfstraße

    «Paseo de
    castaños»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Prater-
    insel

    «Vista del
    río Isar»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    desde c/
    Praterinsel

    «Puente
    Kabelsteg»
    Praterinsel
    desde c/
    Kabelsteg

    «Vista del
    río Isar»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    desde c/
    Kabelsteg

    «Candados
    de amor»
    Praterinsel
    Puente
    Kabelsteg
    Parque
    Flaucher
    c/ Kabelsteg

    «Candados
    de amor»
    Praterinsel
    Puente
    Kabelsteg
    Parque
    Flaucher
    c/ Kabelsteg

    «Puente de
    Maximiliam
    (Maximi-
    lianbrücke)»
    Praterinsel
    desde el
    Puente
    Kabelsteg
    Parque
    Flaucher
    c/ Kabelsteg

    «Playa en el
    río Isaar»
    Praterinsel
    desde el
    Puente
    Kabelsteg
    Parque
    Flaucher
    c/ Kabelsteg

    «Puente de
    Maximiliam
    (Maximi-
    lianbrücke)»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «El río Isar»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «El río Isar»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Puente de
    Maximiliam
    (Maximi-
    lianbrücke)»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Cisnes en
    el río Isar»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Cisnes en
    el río Isar»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Cisnes en
    el río Isar»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Puente de
    Maximiliam
    (Maximi-
    lianbrücke)»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Cisne en
    el río Isar»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Puente de
    Maximiliam
    (Maximi-
    lianbrücke)»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Desagüe»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Trepando»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Meiller-
    weg

    «Represas
    del río Isar»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Max-Planck
    Straße

    «Raíces de
    castaños»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Max-Planck
    Straße

    «Raíces de
    castaños»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Max-Planck
    Straße

    «Edificio»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Max-Planck
    Straße

    «Raíces de
    álamos»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Max-Planck
    Straße

    «Puente»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Max-Planck
    Straße

    «Puente»
    Templo de
    Diana
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Meiller-
    weg

    «Puente»
    Templo de
    Diana
    Hofgarten
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Meiller-
    weg

    «Esculura
    monumen-
    tal de Palas
    Atenea»
    Maximiliam
    (Maximi-
    lianbrücke)
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Maximi-
    lianbrücke

    «Fuente»
    Praterinsel
    Parque
    Flaucher
    c/ Maximi-
    lianbrücke

    «León»
    Monumento
    a Maximi-
    lian II (Max-
    monument)
    c/ Maximi-
    lianstraße

    «Alegoría de
    la Sabiduría»
    Monumento
    a Maximi-
    lian II (Max-
    monument)
    c/ Maximi-
    lianstraße

    «Alegoría de
    la Fuerza»
    Monumento
    a Maximi-
    lian II (Max-
    monument)
    c/ Maximi-
    lianstraße

    «Alegoría de
    la Justicia»
    Monumento
    a Maximi-
    lian II (Max-
    monument)
    c/ Maximi-
    lianstraße

    «El rey Ma-
    ximilian II»
    Monumento
    a Maximi-
    lian II (Max-
    monument)
    c/ Maximi-
    lianstraße

    «Alegoría
    del amor a
    la Paz»
    Monumento
    a Maximi-
    lian II (Max-
    monument)
    c/ Maximi-
    lianstraße

    «Tranvía»
    c/ Theatiner-
    straße

    «Vista de
    la plaza»
    c/ Weinstraße

    «Reunión en
    la plaza»
    c/ Weinstraße

    «Aparca-
    miento de
    bicicletas»
    c/ Diener-
    straße

    «Cervecería
    Restaurante
    "Ayinger"»
    c/ Platzl

    «Paso entre
    edificios»
    c/ Sparkas-
    senstraße

    «Esperando
    a la escultu-
    ra humana
    viviente»
    Plaza Viktua-
    lienmarkt

    «Tranvía»
    c/ Sonnen-
    straße

    «Escaleras
    mecánicas
    del metro
    (U-Bahn)»
    Plaza
    Marienplatz

    «Puerta
    Sedlinger
    Tor»
    Plaza Sed-
    linger-Tor-
    Platz

    «Puerta
    Sedlinger
    Tor»
    Plaza Sed-
    linger-Tor-
    Platz

    «Filmoteca
    (Filmthea-
    ther Sedlin-
    ger Tor)»
    Plaza Sed-
    linger-Tor-
    Platz

    «"Caballo
    Salvaje"
    (Gestaltet)»
    Escultor:
    Alexander
    Fischer
    c/ Brienner
    Straße

    «Propileos
    (Propyläen)»
    Arquitecto:
    Leo Von
    Klenze
    Kunstareal
    Plaza Königs-
    platz

    «Museo de
    Arte Egipcio
    (Staatliche
    Antikensam-
    lungen)»
    Arquitecto:
    Georg
    Ziebland
    Kunstareal
    Plaza Königs-
    platz

    «Museo de
    Arte Griego
    y Romano
    (Gliptoteca o
    Glyptothek)»
    Arquitecto:
    Leo Von
    Klenze
    Kunstareal
    Plaza Königs-
    platz

    «Museo de
    Arte Griego
    y Romano
    (Gliptoteca o
    Glyptothek)»
    Arquitecto:
    Leo Von
    Klenze
    Kunstareal
    Plaza Königs-
    platz

    «Propileos
    (Propyläen)»
    Arquitecto:
    Leo Von
    Klenze
    Kunstareal
    Plaza Königs-
    platz

    «Propileos
    (Propyläen)»
    Arquitecto:
    Leo Von
    Klenze
    Kunstareal
    Plaza Königs-
    platz

    «Estatua de
    Palas Atenea»
    Museo de
    Arte Egipcio
    (Staatliche
    Antikensam-
    lungen)»
    Arquitecto:
    Georg
    Ziebland
    Kunstareal
    Plaza Königs-
    platz

    «Jardín de la
    Kunstareal»
    c/ Katharina-
    von-Bora-
    Straße
    (Jardín de
    Palacio)
    c/ Hofgarten-
     

    «Balcón»
    Universidad
    de Música y
    Artes Escé-
    nicas (Hochs-
    chule für Mu-
    sik und Thea-
    ter München
    c/ Arcisstraße

    «Propileos
    (Propyläen)
    desde los jar-
    dines de la
    Kunstareal»
    Arquitecto:
    Leo Von
    Klenze
    Kunstareal
    Plaza Königs-
    platz

    «Obelisco»
    Plaza Karo-
    lininenplatz

    «León»
    Plaza Karo-
    lininenplatz

    «León»
    Plaza Karo-
    lininenplatz

    «Edificio»
    c/ Brienner
    Straße

    «Jardín»
    c/ Brienner
    Straße

    «"Gebückter
    Mensch, der
    nach unten
    schaut"
    (Presente
    Contínuo)»
    Escultor:
    Henk Visch
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «"Gebückter
    Mensch, der
    nach unten
    schaut"
    (Presente
    Contínuo)»
    Escultor:
    Henk Visch
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «"Gebückter
    Mensch, der
    nach unten
    schaut"
    (Presente
    Contínuo)»
    Escultor:
    Henk Visch
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «Museo de
    Arte Egipcio
    (Staatliche
    Antikensam-
    lungen)»
    Arquitecto:
    Georg
    Ziebland
    Kunstareal
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «Reloj»
    Universidad
    Técnica
    (Technische
    Universitat
    München)
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «Antigua
    Pinacoteca
    (Alte Pina-
    kotek)»
    Arquitecto:
    Leo von
    Klenze
    Kunstareal
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «"For Leonar-
    do" (Para
    Leonardo)»
    Escultor:
    Eduardo
    Paolozzi
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «"For Leonar-
    do" (Para
    Leonardo)»
    Escultor:
    Eduardo
    Paolozzi
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «"For Leonar-
    do" (Para
    Leonardo)»
    Escultor:
    Eduardo
    Paolozzi
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «"For Leonar-
    do" (Para
    Leonardo)»
    Escultor:
    Eduardo
    Paolozzi
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «"For Leonar-
    do" (Para
    Leonardo)»
    Escultor:
    Eduardo
    Paolozzi
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Gabelsber-
    gerstraße

    «"Rosselen-
    ker" (Auriga)»
    Escultor:
    Hermann
    Hahn
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Arcisstraße

    «Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)»
    c/ Arcisstraße

    «"Große Biga"
    (Carro ro-
    mano)»
    Escultor:
    Fritz Koenig
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Große Biga"
    (Carro ro-
    mano)»
    Escultor:
    Fritz Koenig
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Doppel-
    säule 23/70"
    (Doble co-
    lumna 23/70»
    Escultor:
    Erich Hauser
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Doppel-
    säule 23/70"
    (Doble co-
    lumna 23/70»
    Escultor:
    Erich Hauser
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Liegende"
    (Mentira)»
    Escultor:
    Henri Moore
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Liegende"
    (Mentira)»
    Escultor:
    Henri Moore
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Liegende"
    (Mentira)»
    Escultor:
    Henri Moore
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Liegende"
    (Mentira)»
    Escultor:
    Henri Moore
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Zueinander"
    (Mutua-
    mente)»
    Escultor:
    Alf Lechner
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Zueinander"
    (Mutua-
    mente)»
    Escultor:
    Alf Lechner
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Miracolo"
    (Milagro)»
    Escultor:
    Marino
    Marini
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    «"Miracolo"
    (Milagro)»
    Escultor:
    Marino
    Marini
    Parque de las
    esculturas
    (Skulpturen-
    park Pinako-
    theck)
    c/ Barer
    Straße

    Palma, 01 de junio de 2014


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0


    No fa gaire, em vaig topar un text brillant en què Pedro Azara, arquitecte, historiador de l’art i professor universitari d’Estètica, deia que les zones turístiques són països de ficció, territoris de la mentida. Hi he pensat llegint “Portal de Porto Cristo”, un poema de Tanta terra, el darrer recull de versos de Pere Pena (Llibres del Segle), que s’interroga sobre la identitat d’aquests espais que es venen empaquetats a les agències de viatges. El poema, dit sia de passada, està dedicat als poetes mallorquins Sebastià Alzamora i Josep Lluís Aguiló.

    Les “piscines” i els “mars transparents” són característics de centenars de resorts, però qualsevol mallorquí associaria les “coves amb orquestra” al Port de Manacor, altrament dit Porto Cristo. Resulta que Manacor és una de les localitats de Mallorca en què els anys foscos del s.XX varen ser més foscos. Com tots els pobles de l’illa, a més, mig amaga una memòria de tristor i episodis negres.

    Si ens demanen qui som, ¿què respondrem? ¿Hem esborat tots els rastres del que érem abans d’esdevenir postaleta? ¿O el passat se’ns podreix com una pua d’eriçó, o com una estella, o com una tatxa rovellada, carn endins?

    La hipnòtica imatge de les ovelles que giren en cercle, enmig de la tempesta, us servirà de mostra de les sorpreses felices que Tanta terra reserva al bon degustador de versos.

     

     

    Postal de Porto Cristo

     

    Si et pregunten qui ets,

                                        què respondràs?

    ¿Parlaràs de tancats i de cabanes,

    del noguer ufanós sobre un llit d’ossos?

    ¿Els diràs la sentor de la llana esquilada,

    les tietes solteres, els suïcidis?

    ¿O en lloc de safarejos inventaràs piscines,

    mars transparents i coves amb orquestra?

    En quina llengua els ho diràs?

     

    Com un ramat al mig de la tempesta

    que només gira en cercle, que no avança,

    així fan les mentides. Cadascuna

    busca la por de l’altra per cobrir-se,

    anelles d’una pedra en un mar sense riba.

    Si et pregunten qui ets, què respondràs?

    Quantes vegades hauràs de negar-te,

    per no estar sol?

                                De què t’avergoneixes?

     

    ¿I si una pua d’eriçó se’t clava al peu,

    faràs com ells,

                            deixaràs que es podreixi

    per ser més digne?

     

     


    0 0

    ACTIVITTS UNITAT 1 ET CONEIXES? / CONSTRUIR LA NOSTRA IDENTITAT

    1- Quins perill associes al consum d’alcohol i de drogues?

    2- Per què necessites els altres per conèixer-te?

    3- Per què es diu que estam en construcció?

    4- Què és la llibertat

    5.- Comenta alguns dels perills als que us enfrentau.

    6.- En què consisteixen els riscs emocionals de la sexualitat’

    7.- En què consisteixen els rics físics de la sexualitat

    8.- Per què es prenen drogues?

    9.- Explica els rics de la carretera.

    10.- Quines mesures s’han de prendre per evitar accidents.

    ACTIVITATS RECUPERACIÓ

    16 de juny és el darrer dia per lliurar les activitats de recuperació que teniu al bloc Tutoria.

    http://iesgc.balearweb.net/category/7052

     Informació:

    Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

    http://www.sexejoves.gencat.cat

     
     
     



     
     

     

     


    0 0

    El proper divendres 6 de juny es presenta El llibre "Els tentacles de les tenebres. Un govern contra l'escola" a les 20:30 al Saló d'Actes del club de Pollença. Presentació organitzada per l'Assemblea Educativa de Pollença i l'Assemblea de Docents amb la col·laboració del Club Pollença.

    El llibre serà presentat pel seu autor, en  Marcel·lí Guerrero. Aquest llibre ha estat el resultat de moltes hores de feina arxivística i de recórrer a l’hemeroteca d’ençà que esclatà el conflicte a l’ensenyament. Un projecte que s’inicià mitjançant la creació d’un blog anomenat “Aló Camps” una visió crítica plena d’ironia, sentit de l’humor i molta imatge audiovisual, dels despropòsits que des del Govern de les Illes Balears s’anaven cometent contra la majoria de la comunitat educativa. Així mateix, s’han tingut en compte tota una sèrie d’articles relacionats amb els 10 punts que motivaren la vaga indefinida.

    Al llibre es constata que darrera la manera d’actuar del govern Bauzà s’hi amaguen els foscos interessos de grups d’extrema dreta com els del Círculo Balear. Guerrero advertí del fet que tota la política regressiva que duu el govern del PP en matèria educativa i lingüística sempre s’ha executat després que aquest mantingués contactes amb dits grups, representants del nacionalisme espanyol més reaccionari i feixista, els quals són els qui veritablement marquen l’agenda de Bauzà en aquest sentit.

     

     


    0 0

    Dins el marc de les Fires i Festes de Manacor, es celebra una glosada multitudinària, on participaran tots els Glosadors de Mallorca manacorins i Mateu "Xurí".

    0 0
  • 06/03/14--11:50: xubec
  • notes el mes de juny a les parpelles. l'estiu s'avança en forma de xubequet al sofà després d'un dinar tranquil. no dura més d'un quart perquè et despertes entre llàgrimes i amb un retgiró perquè el vídeo que has preparat per a l'especial informatiu no arriba a temps a difusió. encara no han instal·lat l'iNews a la redacció de Canal 9 que tu i molts dels teus companys heu assaltat a mitjan matí, després de veure l'anunci de l'abdicació del rei. algú ha donat la consigna: "els valencians han de veure i escoltar aquesta fita històrica en la seua llengua". heu estat molts els que heu entrat a les instal·lacions de Burjassot. no ha estat difícil. tot era al seu lloc. només ha calgut que un tècnic premés un interruptor perquè tot tornés a funcionar. s'ha fet un programa riu. els documentalistes han fet la seua feina. i els muntadors i els il·luminadors i els lingüistes i els càmeres que han tornat a sortir al carrer. en metro i en autobús i en taxi, perquè als cotxes de la casa els costava arrencar després de tants mesos a la intempèrie. hi ereu tots. també hi havia públic que ràpidament ha escampat pel món que Canal 9 tornava a emetre. i la ràdio també. fins que has tingut un problema amb la cinta i no ha entrat el vídeo sobre les clavades de gamba més sonades de Joan Carles. a les vuit vas a la plaça de l'Ajuntament i comentes el teu somni amb alguns comapnys. poques paraules. arribes a casa prop de les deu i ja no en pots dur més de discursos ensucrats sobre el Borbó i tot això tan bo que diuen que ha fet. entres a la pàgina d'Escola Valenciana i escoltes El Mural, el programa de ràdio que faran mensualment Amàlia Garrigós i part del seu equip a Ràdio 9. pell de gallina. imagines, amb un puntet d'exageració, com es devien sentir els exiliats interiors espanyols que per fugir de la informació oficial escoltaven La Pirenaica, el servei exterior de la BBC o Ràdio França Internacional durant la dictadura. et retraus, justament, aquesta exageració. però ara no somnies. estàs ben desperta. ets al segle XXI i diuen que s'ha acabat la transició però tu no pots escoltar-ho en la teua llengua.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 74 | 75 | (Page 76) | 77 | 78 | .... | 465 | newer