Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 73 | 74 | (Page 75) | 76 | 77 | .... | 465 | newer

    0 0

     

    No és que vulgui dur l'aigua cap al meu molí, o només una miqueta, però hi ha un moment en què el Satan de John Milton, un dels millors personatges de la literatura universal, comprèn que ha comès el pecat (o l'errada, per no connotar-ho teològicament) de ser malagraït. Posseït per una supèrbia que viu com un destí, va voler deseixir-se del deute immens de la gratitud perpètua, que mai no s'acaba de pagar, i no va comprendre que la gratitud és un deute que no es deu, i que aquesta és una càrrega que també és un alleujament. Parla el Príncep de l'Infern:
     
    " ... lifted so high,
    I sdained subjection, and thought one step higher
    Would set me highest, and in a moment quit
    The debt immense of endless gratitude,
    So burdensome, still paying, still to owe;
    Forgetful what from him still received;
    And understood not that a grateful mind
    By owing owes not, but still pays, at once
    Indebted and discharged; what burden then?"

    (Book IV, 50-57)
     
    Uns venerables pentàmetres iàmbics de John Milton que, transformats en els majestuosos estramps de Josep Boix i Selva, sonen així:
     
    "tan alt endut, vaig desdenyar sotmetre'm
    i, ascendint un graó, m'afigurava
    que esdevenia el sobirà, ja quiti
    d'un deute immens de gratitud perpètua,
    tan feixuc, pagant sempre i sempre amb dèbit;
    i no veia que una ànima agraïda,
    devent, no deu, ans paga sempre, alhora
    deutora i quítia: ¿on era, doncs, la càrrega?" 

     

    (Doré)


    0 0

    Aquest cap de setmana és el del Maó + Flors, la activitat que en pocs anys s’ha fet un lloc en el calendari festiu de la Ciutat de Llevant. Durant el dissabte i el diumenge la ciutat despertarà adornada amb els elements representatius del mes de maig i es complementaran amb tot un seguit d’activitats com exposicions, concerts i també passacarrers.

    Sobre el tema que ocupa el present blog, al matí del dissabte a les 11,45 la geganta de Maó na Guida rebrà de les autoritats el ram de flors a les mateixes escales de l’Ajuntament, el mateix que després lluirà durant el passa carrers que faran els Gegants de Maó en Tomeu i na Guida, els Gegants de sa Casa d’es Poble de Maó en Pere i na Gràcia i també en Miquelet es Salero. La música en el passa carrers anirà a càrrec de la Xaranga de la Banda de Música de Maó.

    El cas és que l’acte de entrega del ram de flors a la geganta en el primer any de la activitat va sorgir com una manera de rellenar la novetat, però en poc temps es va descobrir que podia ser un acte polit, propi de la estació, relacionant-le així amb la emblemàtica gran figura de la ciutat. L’acte és sencill, però en els últims anys ja no sorprèn el trobar com la gent s’apropa a les escales per a veure el moment en que se li posa el ram a les mans i no falten tampoc els aplaudiments un cop na Guida ja es gira a la plaça per a mostrar l’obsequi. 

    gegants de mao en tomeu i na guida  gegants de sa casa d'es poble en Pere i na Gràcia  En Miquelet es Salero  Ballant durant la activitat Maó + Flors 2014

    Les tradicions són així, existeixen actes en els que s’invertèixen grans esforços en fer que existeixen mentre que altres de manera quasi esporàdica en pocs anys ja formen part del costumari i prest ja no recordem des de quan (com ja hem comentat en altres ocasions algo similar passa amb la geganta S’Àvia Corema).

    És així que a les 11,45 h d’aquest dissabte a les escales de l’Ajuntament serà la entrega del ram de flors a la geganta i a les 12,00 h el passa carrers pel centre de la ciutat.

    Així serà i així ho comentarem en aquest mateix medi.

    Per a més informació dels gegants de Maó: www.gegantsmao.menorca.es


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4Igual que va passar a la darrera legislatura, l'equip de govern no ha tingut el valor de fer una nova ordenança d'ocupació de la via pública, que es va aprovar d'urgència inicialment fa dos anys, mentre segueix sense complir l'actual ordenança. ____________________________________________________________________

    Al ple de febrer de 2012 es va aprovar inicialment per urgència (gràcies al vot de qualitat del batle) una nova ordenança d'ocupació del espais públics (Una ordenança híbrida i confusa). Era tan i tan urgent que ni tan sols se'ns va voler donar un parell de dies per estudiar-la. S'havia d'aprovar sí o sí, teòricament per fer-la efectiva l'1 de maig del 2012 . Dos anys després aquella ordenança segueix dormint a un calaix.  Es repeteix la història i passa el mateix que va succeir a la passada legislatura quan algener del 2009 també es va aprovar per urgència l'aprovació inicial d'una nova ordenança d'ocupació de la via pública que a, igual que aquesta, no va passar del període d'al·legacions (Ordenança nonada)

    Després de l'aprovació inicial, vam fer un parell de reunions i vam presentar al·legacions al 2012, i a pesar dels nostres reiterats precs no havíem sabut res més de l'ordenança fins aquest hivern, quan es van realitzar dues juntes de portaveus per tractar el tema de l'ordenança. Pensàvam que a la fi es resoldrien les al·legacionsi es presentaria la mateixa, per a la seva aprovació definitiva abans de la nova temporada turística. Però a igual que a la passada legislatura ens hem trobat que totes les reunions fetes i les al·legacions presentades no han servit per res, i l’equip de govern no ha tingut el valor de posar en marxa la nova ordenança. Un exemple més de que aquest govern està sobrepassat per la gestió del municipi, i que a un any de les eleccions ha preferit evitar conflictes i ha deixat una vegada més sense solucionar un problema que a Pollença s'eternitza i perjudica a tots els ciutadans.

    I el problema ja no és només que no s’aprovi la nova ordenança, el problema és que tampoc es fa complir l’ordenança vigent i a molt de llocs l'espai públic s’ha convertit en un “campi qui pugui” que finalment perjudica a tothom, ja que aquesta ocupació excessiva i degradació de l’espai minven la qualitat de vida dels nostres ciutadans i la imatge de la nostra oferta turística.

    Ferrán Aguiló

     


    0 0

    Product Ontwikkeling: Lopend Nike Free Run Schoenen
    Product onderwerp: Wol
    Perfecte Gelegenheid met behulp van Product: Little Black Dress
    Product Manier van Vervoer: Schip
    Product Type Betaling: PayPal
    goedkopeproductennederland
    Product Website Nummer: ZQDl9611Y
    Product Kleurenlabel: Lavendel Blauw Sacramento State Groen
    Product Breedte: 5X
    Product Geschikt voor menigte: 77
    Aankomst van het Product Dag: 6 Dagen
    Originele Plek: Puerto Rico
    Product Onderwerp: Straat
    Product wasmiddel Geadviseerd: Hand-Wassen
    beoordelingen:
    IK draag een 9 9½ en bestel IK een 8. Ze passen perfect! Hou deze Website' klantenservice!
    Deze zeer smalla hele grootte! Vanwege dat feit IK moest teruggaan omdat je niet over de 12 tegen de tijd dat ik hen probeer te brengen. We zijn erg blij met de slippers maar haat je geen verkoop omdat ik zaken doen met deze Website.
    IK heb nog nooit een probleem gehad met deze Website. Dat is het beste!
    Uw geld goed besteed IK ben echt lief Deze Nike! IK HEB deze aangeschaft als een investering omdat ik woon in minnesota en vonden dat ze precies wat ik zocht! Ze zijn zo comfortabel en het hotel heeft een klassieke stijl, dus ik voel me niet alsof ze "stijl".
    IK kocht de Baby Roze in maat 4 (doorgaans een vrouw 6,5 ) en passen ze geweldig! Afgezien van dat, wil ik mijn waardering uitspreken voor de medewerkers van deze Website, de beste customer service bij een online winkel waar ik ooit heb gebruikt! Hartelijk dank voor jullie behulpzaam. Zeker aan te bevelen uw site!
    De tong is dun, zodat ongemak dat wordt geleverd met een groot aantal omvangrijke "steun" zolen.
    Ze geweldig vinden en zal vrijwel zeker winkel opnieuw met deze Website! Ze waardeerden mijn scheepvaart zonder extra kosten voor mij en de liefde van de schoenen en ze sterk aanbevelen!
    IK kocht deze schoenen voor mijn man. Hij houdt van ze. Ze zijn zeer comfortabel. Hij draagt hen alle kans krijgt. En hij is erg kieskeurig. Deze Website goede service en levering de volgende dag. Geweldig.

    0 0

    Composant de Produit: Felt
    Point poids gras: 2.1339 - 5.6164
    Point style: College
    http://prixpascherenligne.biz/
    Originale Place: Estonia
    Point Mode de transport: Livraison Air
    Point prix: 33 - 936
    Point color: cornaline New York Rose
    Marchandises nettoyage conseillee: Lavage a la main
    Largeur de Point: 1I
    Point version date: 1995-01-10
    Point n: Igz36B
    avis:
    Ces bottes sont si mignon et encore plus confortable. Ils ne se comparent pas à la marque moins cher.
    C'est sans doute l'une des plus belles chaussures, surtout pour de la mariée "de quelque chose de bleu." Malheureusement, même après avoir lu «l'ordre de 1/2 jusqu'à la taille" examen, la chaussure était très petite. Je n'ai jamais été plus malheureux d'avoir à retourner quelque chose. Ma suggestion; commander une taille complète vers le haut.
    ... conception simple. Pas sur le dessus ...
    Certainement une chaussure confortable avec beaucoup d'espace à l'avant-pied. C'est ma première chaussure Air Max depuis l'original Air Max CB34s au moins il ya environ 15 ans. Le rembourrage est super, surtout pour un jeu personne plus lourde comme moi, et la chaussure est très léger. C'est aussi une excellente alternative à la Vomero + (4-6) que je porte habituellement. Il est également assez durable pour l'abus quotidien je mets mes chaussures à travers.
    ont dépassé les attentes de valeur a été loooking pour chaque jour shoes.Liked le look de métal blanc, mais ne pouvait plus porter de l'or blanc en raison de la sensibilité allergique à l'alliage.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    (1 vídeo) Cap al 1994 ja hi havia prou llibres d’història fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, l’error que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de l’estat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema. (Miquel López Crespí)


    L’herència del carrillisme (PCE) a les Illes: dogmatisme i sectarisme (i II)



    L’atac, la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) palesava novament el brutal sectarisme, la mala fe i la ràbia dels sectors provinents o propers al neoestalinisme. Com en temps de la guerra civil quan, amb argumentacions semblants, els agents de l'estalinisme assassinaven Andreu Nin i Camillo Berneri, a tants i tants militants comunistes del POUM i anarquistes de la CNT, ara tornaven emprar els mateixos tics sectaris per embrutar la meva memòria de lluitador antifeixista i la de munió de companys i companyes de l’OEC i altres organitzacions marxistes de les Illes.

    Em demanava com era possible que aquests senyors no poguessin admetre –i encara ara no admeten!- una versió de la transició diferent a la carrillista? Tan sols era qüestió de mala fe, de dogmatisme, de sectarisme o hi havia quelcom de més profund? Curtor de mires, manca d’informació? Cap al 1994 ja hi havia prou llibres d’història fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, l’error que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de l’estat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema.



    Xirinacs i Miquel López Crespí presentaren a Barcelona l'obra de l'autor de sa Pobla. El gran dirigent independentista Lluís M. Xirinacs recomanà de forma molt fervent l'obra de Miquel López Crespí.

    Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic i polític del sistema, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l'essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.



    Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí, avantguarda de la lluita pel nostre deslliurament nacional el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició.

    Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

    Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional -refermament de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que vaig publicat l’any 1994. La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotskistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

    A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències de lluita més avançades, tant les fetes en temps de la guerra –les col·lectivitzacions agràries i industrials, per exemple--, les dels anys seixanta i setanta amb el ressorgir de la democràcia directa, el consellisme, el nacionalisme d’esquerra. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1884) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

    Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

    L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



    Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.



    La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

    I era precisament contra tota aquesta tasca de recuperació de la memòria històrica que s’aixecava la campanya sectària i dogmàtica de l’any 1994 contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70). Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida demonitzaven públicament un simple llibre de memòries de la lluita antifeixista. Perquè tanta ràbia visceral contra els partits comunistes tipus OEC, LCR, MCI, PORE o les organitzacions maoistes tipus ORT, PTE, PCE(ML)? De veritat pensen que en temps de la transició Mateu Morro, Antoni Mir, Josep Capó, Jaume Obrador, Jaume Bueno, Guillem Coll, Maria Durán, Pere Trias, Rosa Vich, Guillem Ramis, Domingo Morales, Maria Sastre, Margalida Seguí, Josefina Valentí, Conxa Nadal, Paco Mengod, qui signa aquest article i tants i tants companys de l’esquerra alternativa de les Illes treballaven per al franquisme? No serà que les reunions amb els franquistes reciclats eren fetes per Santiago Carrillo? A veure si s’esdevendrà ---com succeí de veritat-- que era el PCE, Carrillo i la seva plana major, els que de veritat pactaven amb el Movimiento Nacional el manteniment de la monarquia que ens havia imposat el dictador, el manteniment del capitalisme i de “la sagrada unidad de España” Sortosament el temps arriba a posar les coses en el seu lloc i avui, fins i tot el mateix PCE ja ha reconegut públicament els errors dels pactes que va fer amb el franquisme reciclat i demanen una “segona transició” que serveixi per a provar d’endreçar el desastre polític que significà la nefasta acció de Santiago Carrillo i tots els seus.

    Amb els anys he arribat a pensar, en referència al paper del nucli sectari i dogmàtic abans esmentat, que era tanta la seva ignorància i prepotència que, sense saber el que s’estava estudiant i investigant quant a la revisió del paper del carrillisme i la socialdemocràcia en la transició, pensaren que seria fàcil “carregar-se” un escriptor independent d’esquerres. Com els feixistes que s’acarnissen amb els dèbils, amb aquells que no tenen el suport de cap poder fàctic econòmic i polític que els pugui protegir, pensaren que silenciar un intel·lectual d’esquerres seria cosa fàcil. S’erraren a les totes. Finalment la seva brutal demagògia reaccionària, el pamflet que tengueren la pocavergonya de signar contra aquell llibre de memòries antifranquista va servir per atiar el debat per a la recuperació de la nostra memòria història, engrescar a més gent en la investigació de les seves renúncies i claudicacions, palesar la misèria intel·lectual i política d’aquells que no volien altra interpretació de l’antifranquisme que la visió sectària que proporcionaven les restes de l’escleròtic carrillisme espanyol.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0

    [15/05] «L'Affamé» -«L'Ère Nouvelle» - «El Preso Social» - Conferència de Han Ryner - «La Grande Réforme» - «Terre Libre» - «La Rue» - París (15-05-68) - «A Idea» - Malicet - Fauvet - Gagliardi - Law - Mallo - Celma - Valet - Lami - Moutafov - Salgado - Girolimetti - Salas

    Anarcoefemèrides del 15 de maig

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Affamé"

    - Surt L'Affamé: El 15 de maig de 1884 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Affamé. Organe communiste-anarchiste paraissant tous les quinze jours (L'Afamegat.Òrgan comunista-anarquista que apareix tots els 15 de cada mes). Va ser administrat per Auguste Chauvin i la gerència la portà Louis Bouisson i C. Godard. Encara que els articles es publicaren anònimament, hi van col·laborar Louis Buisson,Étienne Bellot, Auguste Chauvin, Prosper Ferrero, C. Godard, Justin Mazade, Alphonse Montant (Monat) i Joseph Torrens. Aquest periòdic sortí en un període de recessió econòmica i durant una epidèmia de còlera que deixà nombroses víctimes entre les capes més desafavorides de la població --el seu primer gerent, Bouisson, caigué malalt el juliol d'aquell any i per això va ser substituït per Godard. Alguns articles es publicaren en llengua italiana. En sortiren sis números, l'últim el 27 de juliol de 1884, i els seus responsables van ser perseguits, jutjats i condemnats per la justícia.

    ***

    Capçalera de "L'Ère Nouvelle"

    - SurtL'Ère Nouvelle: Pel maig de 1901 surt a París (França), editada per E. Armand i Marie Kugel, el primer número de la revista mensual L'Ère Nouvelle. Quan va morir Kugel, Armand va seguir tot sol la publicació. La revista tindrà diversos subtítols («Guerra a les iniquitats socials», «Revista d'emancipació individual», «Unió Evangèlica Independent»,«Revista mensual», etc.), segons l'evolució d'Armand mateix, que des del cristianisme llibertari evolucionarà fins a l'anarquisme individualista. El 16 de maig de 1901 inauguraren la seu de la revista (carrer Julie, 42, i Joannès, 2, de París). La revista es va suspendre durant l'empresonament, a partir del 6 d'agost de 1907, d'Armand per emissió de falsa moneda i es va reprendre amb el número 46 d'abril de 1910; l'últim número serà el 56, de maig-juny de 1911. La tirada era d'uns 2.500 exemplars i en determinats moments es va publicar a Billancourt i a Orleans. Entre els col·laboradors trobem A. Blanc, Madeleine Carlier, Alfonse Chafo, Ernst Crosby, A. Fromentin, J. B. Henry, Ch. Hotz, Kropotkin, Marie Kugel, Jacques Le Peager, Mealy, Octave Mirbeau, Max Nettlau, Raoul Odin, J. Prudhommeaux, Paul Richard, Jean Roth, Edouard Rothen, A. Sartoris, J. Tregouboff, Samuel Vincent, T. Waffler, Henri Zisly, entre d'altres. També va editar fullets de diversos autors:Émile Armand, Marie Kugel, Constantin Gherer, Madeleine Vernet, Voltairine De Cleyre, etc.

    ***

    Capçalera d'"El Preso Social"

    - Surt El Preso Social: Pel maig de 1926 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de l'anual El Preso Social. Publicación del Comité Pro Presos Sociales de Buenos Aires. En sortiren set números, l'últim en 1931.

    ***

    Edició de la conferència

    - Conferència de Han Ryner: El 15 de maig de 1927, a l'«Escola del Propagandista» de París (França), organitzada per Georges Chéron, l'intel·lectual anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una reeixida conferència sobre Élisée Reclus. El gener de 1928 serà editada en «La Brochure Mensuelle» amb el número 61 sota el títol Élisée Reclus (1830-1905). Posteriorment serà reeditada en diverses ocasions pel«Grup Maurice-Joyeux».

    ***

    Portada d'un exemplar de "La Grande Réforme"

    - Surt La Grande Réforme: Pel maig de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Grande Réforme, amb un llarg subtítol: Organe de la Ligue de la Régéneration Humaine fondée par Paul Robin en 1896. Culture individuelle - Réforme de la morale sexuelle - Transformation social. Aquesta publicació neomaltusiana, la va dirigir Eugène Humbert i va deixar de publicar-se al número 100, coincidint amb la declaració de guerra l'agost de 1939. Després de la guerra, en 1946, es reprendrà fins a 1949 quan deixarà de publicar-se per manca de mitjans; en aquest temps, i sota la direcció de Jeanne Humbert, sortiren 32 números. Es finançava de la venda de  preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Capçalera de "Terre Libre"

    - Surt Terre Libre: Pel maig de 1934 surt el primer número del periòdic mensual Terre Libre, editat per l'Aliança Lliure dels anarquistes de la regió del Midi. Canviarà nombroses vegades de subtítol i en 1936 esdevindrà l'òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF). Va dedicar moltes pàgines a la Revolució espanyola. Realitzat a Aulnay-sous-Bois i després a Nimes, sortirà a la regió parisenca i es publicarà fins a la declaració de guerra (juny i juliol de 1939). Un dels principals responsables va ser André Prudhommeaux. També editaren uns quaderns mensuals signats per diversos autors (Malatesta, Lafargue, Rolland, Nizan, Bouët, Weil, Fouyer, Lapeyre, Berneri, etc.).

    Terre Libre (1934-1939)

    ***

    Capçalera de "La Rue"

    - Surt La Rue: Pel maig de 1968 surt a París (França) el primer número de La Rue. Revue trimestrielle culturelle et littéraire d'expression anarchiste. Editada pel «Grup Llibertari Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA), recuperava la capçalera de l'únic número que havia publicat en 1966 el «Grup Jules Vallès». En aquesta publicació de gran qualitat --entre 80 i 100 pàgines i amb nombrosos números especials (anarquisme i marxisme, Bakunin, ecologia, sexe, etc.)--, els gerents de la qual foren Suzy Chevet i Maurice Joyeux, escriuran nombrosos col·laboradors, com ara F. Agry, J. Barrue, Roland Bacri, Guy Benoit, P. V. Berthier, Hellyette Bess, Roland Brejon, C. A. Bontemps, Catherine Boisserie, Annie Bizeau, Michel i Dany Bonin, R. Bosdeveix, R. I Odile Caffenne, Jean Roger Caussimon, M. Cavallier, Bernard Clavel, J. P. Chabrol, Jacques Champagne, Paul Chauvet, Louis Chavance, Paul Chenard, Suzy Chevet, Joël Cochot, Alain Crapaud, Ronald Creagh, Ch. Despeyroux, Hem Day, Guy Dejardin, J. C. Devinck, A. Devriendt, Joël Essemble, Maurice Fayolle, Léo Ferré, Maurice Frot, J. L. Gerard, Gérard Gemelweiss, Roger Grenier, Daniel Guerin, Robert Guillaume, Henri Gougaud, R. Hagnauer, Jeanne Humbert, Isidore Isou, Maurice Joyeux, Pierre Jovenintin, Jean Lacassagne, B. Le Hyaric, M. Laisant, A. Lehning, Serge Livrozet, R. Marques, Jean Maitron, A. Mira-Milos, Pierre Meric, P. Nurnberg, Mathilde Niel, Marc Prevotel, Ramon Pino, Jean-Loup Puget, A. Proudhommeaux, Jean Yves Queffelec, Michel Ragon, Jean-Paul Richepin, J. M. Raynaud, Jean i Marie Rollin, Bernard Salmon, A. Sadik, Gui Segur, Louis Simon, Jean-Ferd. Stas, etc. En sortiren 37 números, l'últim el segon trimestre de 1986. També tenia una editorial («Editions La Rue»), que publicà dos discs i llibres i fullets (Paul Chauvet, Roland Bosdeveix, Maurice Fayolle, Maurice Joyeux, Paraf-Javal, etc.).

    ***

    L'Odéon ocupat

    - París (15-05-68): El 15 de maig de 1968 el «Comitè d'Ocupació» de la Sorbona de París (França), en assabentar-se de l'ocupació de la fàbrica Sud-Aviation, envia un telegrama de suport al comitè de vaga, «de la Sorbona ocupada a la Sud-Aviation ocupada». A la fàbrica Renault de Cleón, a prop de Rouen, 4.500 obrers decideixen declarar-se en vaga i ocupar la seva fàbrica, seguint l'exemple dels seus companys; també en segresten el director i sis membres de l'administració, és la«Nanterre obrera». A la Sorbona els estudiants emprenen el difícil aprenentatge de la democràcia directa. El«Comitè d'Ocupació», elegit en assemblea general, on es troba René Riesel, un«rabiós» situacionista de Nanterre, polemitza amb el «Comitè de Coordinació», on es troben Jean-Louis Péninou i Marc Kravetz, antics quadres de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) esquerrana i futurs periodistes de Libération, que intenten organitzar una comuna estudiantil. El debat entre«irresponsables» i «buròcrates» s'accentua. L'assemblea general tracta de conciliar, inútilment, les postures: el poder no es comparteix. El«Comitè de Coordinació» suggereix al «Comitè d'Ocupació» que es retiri. René Riesel s'encolereix i«apel·la a la base», arengant la multitud al pati de la Sorbona. Es realitza una nova assemblea general i s'exigeix als«buròcrates» que s'expliquin. Cap al tard, entre dues i tres mil persones ocuparan el teatre Odéon, queés a prop de la Sorbona, després de la representació vespertina. Al cap i a la fi, és al perímetre alliberat; i el teatre dirigit per Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud té major capacitat que l'aula més espaiosa de la Sorbona. El nou programa s'hi penja tot d'una al vestíbul: «Quan els parlaments es converteixin en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de convertir-se en"parlaments".» La policia no intervé. Els taxis parisencs es declaren en vaga 24 hores.

    ***

    Capçalera d'"A Ideia"

    - Surt A Ideia: Pel maig de 1974 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral A Ideia: Órgão anarquista especifico de expressão portuguesa, editada pel grup d'exiliats llibertaris portuguès«Os Iguais» (Els Iguals). Amb la Revolució portuguesa es traslladarà a Portugal, on es lligarà a l'Editorial Sementeira de Lisboa, i tindrà com a subtítol«Revista trimestral de cultura e pensamento anarquista». Se'n publicaran 55 números fins a 1991 i a partir de maig de 2001 es tornarà a editar anualment a Ourém (Portugal) per João Carlos de Oliveira Moreira Freire (João Freire).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Barber

    - François Malicet: El 15 de maig de 1843 neix a Nouzon (Ardenes, França) el militant llibertari François Malicet. Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli). François Malicet va morir assassinat el 7 de setembre de 1927 per un lladregot.

    ***

    Conferència de Faure

    - Pierre Fauvet: El 15 de maig de 1859 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès. Pierre Fauvet va morir el 23 de març de 1901 a Sant-Etiève (Arpitània).

    ***

    Antoni Gagliardi, Errico Malatesta i Luigi Bertoni (probablement a l'estació de Saint Imier, 1922) [CIRA-Lausana]

    - Antonio Gagliardi: El 15 de maig de 1866 neix a Biogno-Breganzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill d'una família benestant i religiosa, sos pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a l'Institut Landriani de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris toscans que havien estat condemnats en rebel·lia durant el procés florentí contra Errico Malatesta i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i participà activament en l'ajuda dels proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890, amb l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti --que els associà al seu negoci-- i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i Attilio Panizza, creà la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el 6 gener de 1891 en aquesta localitat del cantó de Ticino i on conegué Amilcare Cipriani, Francesco Saverio Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre d'altres. El febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de l'acabat de crear Cercle d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota l'aparença d'un grup cultural, amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i de la qual formaven part Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti, entre d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i, després de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot a Lió (Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa gal·la de ser, amb Edoardo Milano, el promotor de la reunió celebrada entre març i juliol de 1893 a Lugano on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa, regentà el «Caffé Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes, fins al setembre d'aquell any que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del qual va ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb Attilio Panizza, creà una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut bastó per evitar noves agressions a l'advocat anarquista. Després de l'expulsió de Gori i d'altres militants italians, mitigà forçadament les seves activitats. Entre 1896 i 1897 conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari, i especialment la seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898 esdevindrà la seva companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a la Suïssa alemanya i milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on regentà amb l'anarquista Giuseppe Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio». Fou un dels 112 signants del manifest «Els antimilitaristes suïssos als treballadors», que aparegué publicat en Il Risveglio el 28 d'abril de 1906. Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a Suïssa, càrrec en el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes Italians de 1918, i sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la Gran Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on llogà uns terrenys a Molino Nuovo, a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu de tomàtigues que exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de juliol de 1919 organitzà una conferència sobre el dret d'asil a Lugano que resultà un fracàs pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es traslladà a Bellinzona on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la«Destilleria Vinicola, SA». En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió per celebrar el cinquantenari del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament el setembre d'aquell any a Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre d'expulsió. Arran de la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres militants (Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino Poggi, etc.), creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a través de les muntanyes que ajudà més de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a Suïssa. Aquesta xarxa, després d'aconseguir documentació falsa i gràcies al suport de Ferdinando Balboni, aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a França barrejats entre els treballadors d'una pedrera situada a la frontera francosuïssa. En aquestaèpoca muntà a Bellinzona una empresa de vins amb el seu amic Giuseppe Bonaria («G. Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va ser el «quarter general» de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava regularment a Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano després d'unes paraules de Bertoni.

    Antonio Gagliardi (1866-1927)

    ***

    Jacob Law

    - Jacob Law: El 15 maig de 1885 neix a Balta (Transnístria, Ucraïna, Imperi Rus), en una família jueva, l'anarcoindividualista, partidari de la «propaganda per l'acció», Yankev Lev, més conegut com Jacob Law o Israël Lew. Després de dos anys a Odessa, en 1905, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on el seu nom va ser transcrit pel de Jacob Law, nom amb el qual signarà des d'aleshores. A Nova York treballà de pintor decorador i de sastre. Poc després, el juliol de 1906, abandonà el domicili familiar i s'embarcà amb un vaixell de bestiar cap a Liverpool (Anglaterra). El 8 d'agost de 1906 arribà a París (França) i s'albergà una temporada amb una tia seva, Sarah Krupp, la qual treballava de venedora al mercat parisenc de les Halles. A París Jacob treballà de manera irregular com a sastre. En aquestaèpoca deia que havia esdevingut anarquista llegint el poeta llibertari en jiddisch David Edelstadt, a més dels clàssics (Bakunin, Kropotkin, Élisée Reclus, Nietzsche, Schopenhauer, Kant, etc.). Durant la manifestació del Primer de Maig de 1907 a París, a la plaça de la República, disparà cinc trets de revòlver sobre els cuirassers muntats des de la imperial de l'òmnibus Madeleine-Bastille. Només el cuirasser Ollagnier resultà lleugerament ferit. Detingut immediatament pels viatgers de l'òmnibus, fugí miraculosament del linxament. El 8 d'octubre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i es va declarar anarquista individualista, fet pel qual va ser condemnat l'endemà a 15 anys de treballs forçats a l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa, i a 20 anys d'assignació de residència. Sa mare, que havia vingut expressament dels Estats Units per assistir al judici, patí una crisi de nervis en escoltar la sentència. En 1922 el periòdic Le Libertaire llançà una campanya per aconseguir la seva amnistia i la d'altres companys (Germaine Berton, Louis-Émile Cottin, Gaston Rolland, etc.) i entre altres accions edità milers de petits cartells engomats. A la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa restà 18 anys en unes condicions terribles i sempre es declarà anarquista, negant-se a realitzar els treballs obligatoris, fet pel qual passà llargues temporades a la masmorra. El 10 de maig de 1924 va ser alliberat i l'any següent retornà a París, on freqüentà les reunions llibertàries. En 1926 publicà el llibre Dix-huit ans de bagne, amb un prefaci d'André Colomer i Georges Vidal i il·lustracions de Jules Grandjouan, on explicà l'horror del sistema carcerari de les colònies penitenciàries d'ultramar i no deixà en molt bon lloc els seus companys llibertaris. Després d'això, les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i a partir d'aquí es perdé el seu rastre. En 2005 i 2013 el seu llibre fou reeditat.

    ***

    Nicolás Mallo Fernández

    - Nicolás Mallo Fernández: El 15 de maig de 1915 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Nicolás Mallo Fernández. En 1936, quan esclatà la guerra, fugí de Galícia i s'establí a Astúries. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 marxà, amb José Ledo, a Amèrica (República Dominicana, Cuba i Mèxic). A finals de 1945 retornà a França. Acostat al corrent moderat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan l'anarcosindicalista José Expósito Leiva va ser ministre del Govern de José Giral Pereira de la República espanyola en l'exili s'encarregà a París (França) de la Direcció General de Muntanyes i Boscos. Gairebé de seguit marxà a Madrid per reforçar el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries dels anomenats«col·laboracionistes», al qual representà el març de 1946 en el Comitè Nacional de la CNT. El març de 1947 assistí a Madrid al clandestí Ple de Regionals i el 24 d'aquell mes va ser detingut quan viatjava amb tren per lliurar documentació orgànica del congrés a les regionals d'Astúries i de Galícia. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i fou tancat a la penitenciaria valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1958 encara romania malalt de tuberculosi òssia. Més tard, s'acostà al sector cincpuntista i en 1967 va ser nomenat secretari per a l'Exterior del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Francisco Royano Fernández. Després de la mort del dictador Francisco Franco, ben igual que altres antics confederals, col·laborà en la fundació, el 20 d'octubre de 1978, de la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP), creada per assessorar els jubilats i pensionistes dels diversos règims de la Seguretat Social i on desenvolupà diversos càrrecs, com ara secretari de Premsa i de Relacions Públiques i vicepresident; des de 1984 i fins a la seva mort ocupà el càrrec de president de la UDP. L'abril de 1992 el Govern espanyol li concedí la Medalla al Mèrit en el Treball en la seva categoria d'or. Nicolás Mallo Fernández va morir el 26 de juliol de 1994 a Madrid (Espanya).

    ***

    Miguel Celma Martín

    - Miguel Celma Martín: El 15 de maig de 1920 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Celma Martín. Des de molt jove s'introduí en el moviment llibertari. El febrer de 1937 s'enrolà a Pina de Ebro en la 55 Centúria de la Columna Durruti, després de convèncer Pilar Balduque, secretària del cap de la columna Ricard Sanz García, que el considerava massa jove. Arran de la militarització seguí en la mateixa centúria, ara sota el nom de 119 Brigada, i serví com a sergent d'informació. Assistí a una escola de la 26 División (antiga Columna Durruti), realitzà diversos informes i es va veure com la seva pretensió de ser aviador va ser rebutjada per la seva curta edat, però acudí a l'Escola d'Enginyeria Militar de Sarrià. Fou, per la Confederació Nacional del Treball (CNT), secretari del Consell d'Administració de la Col·lectivitat de Calanda fins a la destrucció del procés col·lectivitzador per les tropes antirevolucionàries comunistes d'Enrique Líster Forján. Després retornà a la 119 Brigada i s'incorporà a l'Escola d'Informació a Artesa de Segre fins que fou ferit, a la zona de Tremp durant l'ofensiva feixista de l'Ebre, i internat a l'hospital de Farners de la Selva. El febrer de 1939 passà a França, però fou retornat des del castell del Voló a la Península. De bell nou a França, passà per diversos camps: Sant Cebrià --va romandre dos mesos i amb Ginés Martínez i altres s'encarregà del seu condicionament i fou secretari del primer nucli con confederal--, Vernet, Setfonts i Bram. El novembre de 1939 fou portar a treballar a Orleans. Amb l'ocupació alemanya, s'instal·là a L'Avelanet i va fer de llenyataire per Ribesaltes, Salmiech i Noalhac, fins que fou detingut per la gendarmeria pronazi. L'abril de 1943 fou portat a una fàbrica de ciment a Seta, on malvisqué. El maig aconseguí fugir i s'integrà fins al final de la guerra al maquis de Losera en un grup de guerrillers jueus. Amb l'Alliberament s'establí a L'Avelanet i milità en la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el sector ortodox. En 1952 fou delegat per l'Arieja al Ple d'Aymar, on defensà la presència del secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el Ple de novembre de 1957 va ser nomenat secretari general i de Relacions Exteriors de l'FIJL. En 1958 assistí al Ple de Vierzon. El 26 de novembre de 1959 assistí amb Roque Santamaría Cortiguera, en representació del sector ortodox, a la primera reunió de l'Aliança Sindical, que es va veure paralitzada quan aquests no acceptaren la presència de cal altra facció cenetista en les negociacions. En els anys posteriors ocupà càrrecs orgànics i delegacions importants. En 1960 fou secretari de la Federació Local de Calanda de la CNT en l'Exili. Entre el 26 d'agost i el 3 de setembre de 1960, durant el II Congrés Intercontinental de Llemotges, redactà la ponència«Acció directa i revolucionària» sobre Defensa Interior (DI), amb Germinal Esgleas Jaume i Vicent Llansola Renau. En el Ple de Tolosa de Llenguadoc de 1962 fou elegit delegat de la CNT en l'AIT i en el VI Congrés de 1963 fou nomenat secretari de Propaganda i de Cultura del Secretariat Intercontinental (SI). En 1965 fou nomenat secretari adjunt de Coordinació del SI i de bell nou de Propaganda i de Cultura en 1967. Durant els anys seixanta realitzà nombroses conferències (Dijon, Marsella, Bordeus, etc.), va fer de periodista per a la premsa llibertària fent servir diversos pseudònims (J. Alaudo, B. Torre-Mazas, M. Linos, Cal-Andino,Lave Lanet, Martín Pirineos, etc.) i animà els cursos d'esperanto organitzats per la Federació Local de l'FIJL de Tolosa de Llenguadoc. En 1974 prologà el llibre de Frederica Montseny Crónicas de CNT (1960-1961). El 27 de març de 1977 participà, a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes de Madrid, en el primer míting públic i autoritzat de la CNT a l'Interior d'ençà de la Guerra Civil. Va ser delegat del SI al V Congrés de 1979. El novembre de 1980 assistí a la Setmana Cultural Confederal de València. Fou administrador de Despertar i Espoir, i en 1984 dirigí la revista Cenit. Participà en els documentals El Frente. Durruti, connais pas (1977), de Raymond Cazaux; Un autre futur. Espagne Rouge et Noir (1988), de Richard Prost; i en Vivir la utopía (1997), de Juan A. Gamero. En 1996 prologà el llibre de Miguel Grau Caldu Memorias completas (1913-1991). Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Conciencias Libres, Espoir,Ideas, La Protesta Obrera, Siembra, Tierra y Libertad, Titán, Umbral, etc. És autor d'Informe de gestión del secretariado al Congreso Intercontinental de Federaciones Locales (1963, amb altres), XXXI aniversario de la Revolución española (1967, amb altres), Variantes sobre la anarquía (1979; existeix una segona part inèdita), Anales del exilio libertario (Los hombres, las ideas, los hechos) (1985;únic tom publicat de cinc projectats), El comunismo como función social (1988; segona part inèdita), El federalismo y susáleas. O ¿ir a qué? (1989), La collectivité de Calanda (1936-1938): la révolution sociale dans un village aragonais. Le témoignage de Miguel Celma (1997); així com diversos textos inèdits (Diccionario social, Nuevos soliloquios, etc.). Miguel Celma Martín va morir el juliol de 2007 a Cépet (Llenguadoc, Occitània) i, complint la seva última voluntat, el seu cos fou lliurat a la ciència.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    El cos d'Octave Garnier a la morgue

    - Octave Garnier: El 15 de maig de 1912 mor a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, un dels fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert Garnier, conegut com Le Terrassier. Havia nascut el 25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– a Fontainebleau (Illa de França, França). Sos pares es deien Élie Germain Garnier, peó de camins que morí quan era petit, i François Anastasie Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de carnisser i de forner. A partir dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a partir dels 17 anys va ser condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat, fet que encara el radicalitzà més. Un cop lliure, s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat durant tres mesos per participar en una vaga– i començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de dos empresonaments successius, un d'ells per agressió, decidí fugir a Bèlgica per evitar fer el servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels companys anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i de la falsificació, a més de conèixer Marie Vuillemin (La Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per robatori, l'abril de 1911 fugí amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell any, a la seu del periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més tard passà a viure amb sa companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de França, França) amb els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, Jean De Boë, Édouard Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament polític anarcoindividualista es decantà cap a l'il·legalisme. A la comuna de Romainville adoptà la «dieta científica», segons la qual es prohibien la sal, el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana acompanyada d'arròs integral i aigua. A resultes d'una escissió ideològica en el si de L'Anarchie, la parella passà a viure a París i ell començà a treballar d'obrer terrelloner, participant en les vagues de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per arribar a fi de mes compaginava la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava cops de major envergadura i amb Callemin començà a projectar activitats anarcoil·legalistes en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com els«Bandits de l'Auto» i més tard com la «Banda Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en l'assalt d'una oficina bancària de la «Société Générale», on un caixer resultà ferit. El 27 de febrer de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix llinatge, que va intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos després van ser dos empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de valent amb els, també anomenats, «Bandits Tràgics». Després de les detencions d'André Soudy, Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort de Bonnot i Joseph Dubois el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), només quedaven lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912 ambdós van ser encerclats al seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) per un gran dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia de París, guàrdies republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa, una gran gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armatsúnicament amb set pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de canyó llarg, i després de cremar més de 10.000 francs en bitllets, fruits de les seves accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a acabar terminantment amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i mig de melinita a la casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de maig de 1912. Els resistents no moriren per l'explosió, però quedaren inconscients. Valet va ser assassinat al furgó policíac que el transportava a l'hospital i Octave Garnier va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de pistola a la templa dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

    Octave Garnier (1889-1912)

    ***

    Foto antropomètrica de René Valet

    - René Valet: El 15 de maig de 1912 mor a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», René André Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Havia nascut el 27 de maig de 1890 a Verdun (Lorena, França) i era fill d'un contractista d'obres públiques. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a«Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare --altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.

    ***

    Antonio Lami

    - Antonio Lami: El 15 de maig de 1925 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Havia nascut el 12 de desembre de 1880 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

    ***

    Stefan Moutafov

    - Stefan Moutafov: El 15 de maig de 1925 es assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) l'obrer anarquista Stefan Moutafov. Havia nascut en 1903 a Gorna-Orehovitza (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família zíngara. Militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser detingut després de participar en una reunió d'aquesta organització a Gorna-Orehovitza i posteriorment assassinat.

    ***

    Manuel Salgado acabat d'arribar a Londres (1939)

    - Manuel Salgado Moreira: El 15 de maig de 1967 mor al barri de Perivale de Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Salgado Moreira --alguns autors citen Moreiras com a segon llinatge--, conegut com Tabarro. Havia nascut en 1899 a La Corunya (Galícia). Instal·lat de ben jovenet a Madrid (Espanya), va fer feina com a empleat d'assegurances i començà a militar molt prest en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes madrilenys. Entre 1918 i 1920, amb Pedro Falomir Benito, promogué el Comitè Pro Presos i Perseguits de la CNT madrilenya i aquest fet el portà en diverses ocasions a comissaria. Entre 1920 i 1923 ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT del Centre i a partir de juliol de 1923, amb altres companys, edità a Madrid el periòdic El Libertario, on col·laborà sota el pseudònim de Tabarro. A partir de la dictadura de Primo de Rivera, sense feina a causa del boicot patronal i constantment vigilat per la policia, visqué com pogué fins a 1925 quan entrà a fer feina en un petit forn familiar. Amb l'arribada de la II República participà activament en la reconstrucció confederal i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer costat la vaga de telefònica. El juliol de 1933 va ser detingut en una agafada amb altres militants, com ara els germans Falomir Benito, Melchor Rodríguez, Germán Alonso Galán, Adolfo González Romero, Miguel Narciso López, Juan Morales López, Miguel García Martínez, etc. Milità en l'Ateneu Llibertari del Puente de Toledo, del qual era de secretari quan el cop feixista de juliol de 1936. El 21 de juliol participà en l'assalt de la caserna de La Montaña i entrà a formar part, amb Eduardo Val i José García Pradas, del Comitè de Defensa de la Regional Centre de la CNT-FAI. Com a cap dels Serveis d'Intel·ligència de l'Estat Major de la Defensa (SIEMD) del Ministeri de la Guerra --més coneguts com «Serveis Especials», que realitzaven tasques d'espionatge i contraespionatge al Madrid assetjat i les actuacions dels quals són d'allò més discutides--, representà a la CNT en l'Estat Major del general José Miaja Menant, fins el novembre de 1936 quan va ser substituït, arran de patir un accident de cotxe que l'obligà a romandre hospitalitzat, pel comunista Ángel Pedrero García. Més tard, el 17 de febrer de 1937, resultà ferit a Madrid quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava, episodi en el qual morí el seu col·laborador Pedro Orobón Fernández. El 17 d'octubre de 1937 intervingué en un míting de la FAI madrilenya amb García Pradas, Joaquín Cortés i Frederica Montseny. L'abril de 1938 assistí com a delegat de la CNT del Centre, amb García Pradas i Val, al Ple Nacional Confederal de Regionals. En aquesta època dirigí durant un temps Frente Libertario i col·laborà en Campo Libre i Juventud Libre. Al final de la guerra mantingué posicions declaradament anticomunistes i participà de manera destacada en l'aixecament del general Segismundo Casado contra el Govern estalinista de Juan Negrín. Embarcà, juntament amb Casado, Val, García Pradas, Manuel González Marín i altres, a Gandia a bord del creuer «Galatea» cap al Regne Unit i així va salvar la vida. Sa companya, Asunción González, no va tenir la mateixa sort i va ser detinguda per les tropes feixistes i tancada durant nou anys --ell va ser condemnat a mort en rebel·lia en un consell de guerra. El 14 d'abril de 1939 assistí a una reunió a Londres amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) amb la finalitat de solucionar el problema de la duplicitat representativa confederal en l'exili i va ser nomenat delegat, amb José Cabañas Catalán i González Marín, del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Regne Unit. Més tard, amb Agustín Roa Ventura, s'integrà en el Comitè de la CNT i en Comitè d'Enllaç de l'Aliança Sindical entre la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), on defensà les tesis confederals«col·laboracionistes» de l'Interior. En aquesta època fou nomenat, amb Juan López Sánchez, delegat del Comitè Nacional de la CNT al Regne Unit. En elsúltims anys de sa vida treballà com a encarregat d'un restaurant a Londres freqüentat per exiliats espanyols. Assessorà Gerald Brenan i John Brademas en els seus estudis sobre la Revolució espanyola. És autor, sempre signant sota el nom de Tabarro, d'Aguijonazos. Tabarras antiestatales (1932), Herejías marxistas (1933?) i El fascismo. Su génesis marxista (1934), on sempre defensà el seu anticomunisme. En 1949 col·laborà amb altres autors en el llibre homenatge Marie Louise Berneri (1918-1949). A Tribute.

    Manuel Salgado Moreira (1899-1967)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Les dues candidatures que reben el suport de MÉS a les eleccions europees, Compromís-Equo (PrimaveraEuropea) i Esquerra, han assumit el decàleg de propostes que des de la coalició MÉS defensam a Europa. Així Terricabras i Jordi Sebastià es comprometen a defensar al Parlament Europeu el no a les prospèccions, la insularitat, el reconeixement del català a Europa, etc ...
    Un marc comú, una crisi que patim tots, unes solucions compartides:
    La ciutadania d’Europa, l’Estat espanyol i les Illes Balears, pateix les mateixes conseqüències d’un sistema econòmic profundament injust, ineficaç i insostenible, sostingut a través de polítiques abusives i sovint opaques. Aquesta combinació ha provocat una profunda crisi econòmica, política, social i mediambiental a la qual cal donar resposta de manera urgent.
    Les diferents vessants d’aquesta resposta son també comunes arreu:
    - Establir un sistema econòmic basat en l’economia real, local i sostenible i el be comú
    - Protegir el medi natural com a garantia del nostre futur i element de millora de la nostra qualitat de vida
    - Impulsar l’equitat social, la igualtat i el treball digne de totes i tots
    - Definir mecanismes de participació democràtica real, el més transparents i propers possibles de la ciutadania, que garanteixin el dret sobirà que tenen les persones i els pobles per a decidir el seu futur
    - Defensar uns serveis públics universals i de qualitat (educació, salut, serveis socials, justícia, etc...) i protegir els drets humans fonamentals (llibertat d’expressió i de manifestació, dreta la no discriminació, dret a l’habitatge, etc...)
    Les nostres propostes des de Balears:
    Com a complement i concreció d’aquestes respostes, MÉS proposa, de cara a les properes eleccions al Parlament Europeu, i tenint en compte la realitat de les Illes Balears, les següents mesures:
    1 Recuperació del projecte d’Europa. Davant les polítiques d’austericidi de la Troika que no fan sinó aprofundir la desafecció i la crisi d’identitat d’Europa, des de MÉS defensam la recuperació del projecte europeu com a referent de drets socials i laborals, això com dels serveis públics de qualitat (educació, salut, justícia…), abordant d’una manera seriosa i des de la perspectiva dels drets humans el fenomen de la immigració.
    2 Defensa del dret a decidir de la ciutadania i els pobles a Europa, amb mesures urgents de democratització del projecte europeu.
    3 Defensa i promoció de la igualtat, de gènere i LGTB, amb una protecció especial dels drets de les dones sobre el seu cos i en matèria d’avortament
    4 Moratòria de les prospeccions d’hidrocarburs i aposta arreu d’Europa per les energies renovables com a factor de sostenibilitat, desenvolupament i recuperació econòmica, via Fons de cohesió.
    5 Reforma de la Política Agrària Comuna per fer-la justa i sostenible, que defensi els petits productors, impedeixi el cultiu de transgènics i permeti el desenvolupament agroecològic a les Illes Balears.
    6 Impuls de la cohesió territorial a la UE, tenint en compte els desavantatges dels territoris insulars tant a nivell econòmic com de transports
    7 Implantació d’una Taxa europea sobre les emissions de CO2 en els vols internacionals, que permeti finançar la recuperació mediambiental i la regeneració econòmica de destinacions turístiques com Balears
    8 Promoció de l’economia local, de l’economia social i solidària i de la petita i mitjana empresa com a vertader motor econòmic i d’ocupació per sobre dels grans centres comercials.
    9 Modificació de la directiva de residus, prioritzant de forma clara la reducció, la reutilització i el reciclatge, i impedint que el comerç de fems sigui un negoci en detriment dels interessos (econòmics, ecològics i de salut) de la ciutadania.
    10 El Català a Europa: reconeixement i ús institucional de la llengua catalana al mateix nivell que la resta de llengües oficials.


    0 0

    Inicia Rosselló Pòrcel el segundo verano dedicado a tratar sobre la prensa de Mallorca con la del Trienio Liberal (1820 - 1823). En el año 1820 hay una explosión de prensa ya que se restablece la libertad de expresión y el Rey Fernando VII jura la Constitución de Cádiz. No toda la prensa de este período (conocida gracias a Bover) ni existe ni está digitalizada, ya que tras este corto período liberal, la represión quemaría la prensa liberal de estos años

    En dos artículos he tratado este período: Del 'Sexenio absolutista' (1814 - 1820) al 'Trienio liberal' (1820 - 1823). Prensa y El 'Correo constitucional, literario, político y mercantil de Palma' (1820 - 1823), donde recojo la información que da Bover sobre la prensa de este período y sobre El Eco de Colom, protagonista de este artículo.

    Periodismo en Mallorca

    El Eco de Colom

    XII

    Había empezado a salir este diario en el año 1820. Cesó en su publicación y en 15 de junio de 1822 comenzó su segunda y última época terminada en 31 de enero de 1823. Publicó 198 números. Lo imprimió Domingo García y constaba de ocho páginas regularmente; casi nunca publicaba extraordinarios o suplementos a no ser por razones polémicas. La suscripción mensual era de 12 reales de vellón y se vendía en la plaza de Cort, librería de Carbonell y en su propia imprenta. Era su lema el siguiente: Nos animat Patria libertas et dulcís amenae libertatis amor. Estas palabras y las que publicara en uno de sus primeros números nos darán su filiación política. Decía: «Defender con noble y majestuosa grandeza la libertad y los derechos del hombre es una de las más sagradas obligaciones del escritor público.» «Todo debe arrostrarse con gusto para conservar el caro y precioso titulo de hombre libre.» Su título nos indica también claramente su significación: El Eco de Colom, de Joanot Colom, del gran rebelde mallorquín, según los redactores del diario debía excitar la dormida sensibilidad política del pueblo de Mallorca, debía convertirle en liberal. Esta es la palabra. El Eco de Colom vivía pues en un medio hostil a su personalidad. El pueblo no respondió nunca a sus excitaciones; al contrario cuando por segunda vez se vio derrumbado en España el sistema constitucional, las turbas enfurecidas registraron las casas de los liberales y quemaron todas las colecciones que encontraron. Fue, en verdad, un registro minucioso. Muy pocas colecciones se salvaron. De la primera época no quedó ni un solo ejemplar. De la segunda conocemos una colección completa existente en la Biblioteca Municipal, colección que perteneció a la magnífica hemeroteca mallorquína que poseyera don Jaime L. Garau. Lo redactó, según Bover, don Francisco Mendialdua que dirigió más adelante en Madrid El Eco del Comercio.

    Era El Eco de Colom un periódico esencialmente político, perseguía casi exclusivamente un objeto: conseguir establecer para siempre en España la Constitución de Cádiz, desterrar el absolutismo. Por esto su noticiario se reduce a dar al lector noticias de política y a comentarlas de acuerdo con sus ideas. Las nuevas del extranjero eran publicadas con un mes de retraso, las nacionales quince días después de haber tenido lugar los hechos que relataban. Con frecuencia las noticias se copiaban y extractaban de los diarios madrileños inmediatamente después de su llegada. Si eran noticias importantes o contenían algún triunfo de la causa liberal se publicaban con grandes titulares, cosa poco frecuente dado el tamaño reducido de El Eco. Así cuando, por ejemplo, sube al poder un ministerio liberal dan la noticia de la siguiente manera: «Para satisfacción de los buenos y desengaño de los serviles nos apresuramos con gusto a publicar la lista de los patriotas que han sido nombrados para el ministerio.» Se adivina en este y en otros muchos casos la fruición que el redactor experimenta con la nueva feliz. En 10 de septiembre de 1822 publican, con grandes letras, lo siguiente: «Rasgo de justicia. También al verdugo azotan.» Ha sido condenado a muerte en Valencia el general Elio, traidor a la Constitución. Se reciben también noticias por carias particulares y se imprimen indicando su procedencia. También se pueden leer en El Eco las sesiones de Cortes y las notas, largas a veces, de cuerdas de presidiarios que son conducidos a Canarias, África o Baleares, ya que nuestras islas fueron tenidas durante largo tiempo como destierro peor que el siberiano de los zares y que desde Jovellanos hasta fines del siglo XIX fueron muchos los que pagaron sus delitos políticos en Mallorca.

    Pero la parte más importante de El Eco de Colom la constituyen, como hemos dicho, sus artículos políticos, que como en toda la prensa de la época se dividen en comunicados y no comunicados. Los primeros son casi siempre de polémica, pero no de polémica doctrinaria y pacífica sino violentos y ofensivos en ocasiones. En las dos últimas páginas de El Eco se discute todo y de todo, bajo los más extravagantes seudónimos. Los insultos, las quejas, las reclamaciones, las preguntas intencionadas se suceden diariamente unas a otras. A veces el diario no basta a tanta carta de defensa y ofensa y se publican suplementos, expresamente. Los editores ponen también su poco —muy poco en realidad— en la batalla. Publican entre los comunicados una sección nombrada susurros de la que vamos a dar dos muestras. He aquí un susurro típico: «Plaza de Cort. ¡Qué modo de charlar! Vaya, ¡no se puede sufrir tanto dicharacho! ¿Pues no dicen que los serviles, anilleros y pasteleros se protegen mutuamente y que los liberales están dormidos? ¡Esto es mucho! Que los picaros se protejan, ¡pase!; pero que los liberales duermen, eso, ¡ni con chocolate!; los hijos de la patria no sufrirán jamás una maldad; primero morir en la demanda.» He aquí otro ejemplo: «Pregunta suelta. ¿Hay jubileo en el Castillo de Bellver? ¿A qué diablos tanta gente va allí? Cuando el río suena agua lleva... ¡Ojo! Van a honrar la memoria de Lacy.» La explicación de este suelto es la siguiente: el célebre padre Ferrer, editor del Diari de Buja promovía todavía escándalos con sus insultos a los liberales. Publicó, por entonces, un folleto titulado Espíritu y bondad, pero mal uso de la Constitución, que fue inmediatamente denunciado a la Junta de Censura por los liberales El autor fue condenado a presidio que debía cumplirse en el Castillo de Bellver; allí fue visitado por sus amigos, numerosos por cierto, y el hecho promovió la nota de El Eco.

    Los artículos doctrinales no son muy numerosos. Los hay sobre sociedades secretas, sobre política absolutista, entonces llamada anillera o pastelera: sobre conspiraciones anticonstituaonales, la del 7 de julio, por ejemplo, el asesinato de Landáburu, la perfidia del rey, el temor a la pérdida de la libertad excita enormemente a los liberales de Mallorca y llena páginas y páginas de El Eco. Las poesías satíricas, de ingenio algo burdo sin caer en la grosería, son notables por su sinceridad. Hemos copiado algunas estrofas. He aquí la primera de una «Canción del Londito Constitucional, vestido de verdades amargas»:

    La Constitución de España
    es un código de leyes
    que protege a la Nación.
    Y no la quieren los reyes,
    ay londito, londito, londón,
    porque no pueden mandar
    como hasta aquí se mandó, etc.

    Canciones como esta, parecida por su forma al conocido «Trágala», eran después cantadas por las calles de la ciudad por grupos de jóvenes que promovían con ello fuertes escándalos. He aquí otra típica letrilla titulada «Las suposiciones o el trágalo todo»:

    Todos debemos creer
    que el rey espontáneamente
    juró el código vigente
    porque buen rey quiso ser.
    Mas si llegamos a ver
    a sus guardias conspirando
    a su familia tramando
    y aún él mismo consentir
    ¿Qué podremos inferir?
    No sé.- Pues vamos tragando.

    Vemos con esta clase de poesías que el elemento liberal del trienio intentó acercarse a la masa popular aunque no lo lograra. Los constitucionalistas del 12 eran más doctrinarios, más elevados, habían bebido directamente en las fuentes de la Enciclopedia y de la Revolución. Se mantuvieron siempre aristócratas. En 1812 asistimos al primer acercamiento entre los directores y el pueblo, en Mallorca. Durante bastantes días publicó El Eco encabezando su primera página unas «Letrillas consolatorias». No resistimos, a trueque de cansar al lector, a la tentación de copiar dos de ellas. Dice la primera:

    Los males de nuestra patria
    a su colmo van llegando
    y ya de Constitución
    solo el nombre va quedando.
    Somos sí, libres de boca
    y en la realidad esclavos.
    Pero esto qué importa? Nada.
    Moderación, ciudadanos.

    Y la segunda:

    Existe en el Pirineo
    un ejército gabacho
    que diz que pronto vendrá
    a reducimos a esdavos.
    Y el gobierno? ¡Se hace el tonto!
    y quiere que lo seamos.
    Mas esto qué importa? Nada.
    Moderación, ciudadanos.

    Se nota en esos versos angustiosos lodo el dolor de quienes contemplaban la falacia de los de arriba y la estupidez de los de abajo. Y sin embargo, la idea republicana no aparece sino muy débilmente, con medias palabras, imperceptible, en algún número de El Eco. Los liberales del trienio, al menos públicamente, eran todos monárquicos. Fueron necesarias muchas experiencias para que en el siglo XIX las izquierdas cambiaran sus preferencias hacia otro régimen.

    Los anuncios son escasísimos. Tan solo el librero Carbonell, infatigable, sigue en su propaganda. He aquí cómo hace el elogio de un libro de los que vende: "El Confesionario de los Penitentes Negros". Esta obrita manifiesta la escandalosa conducta de la Inquisición y su infernal modo de enjuiciar, sus tramas y demás iniquidades anexas y conexas al mismo tribunal.» La infantilidad del anuncio está en clara consonancia con la del diario en otros muchos aspectos.

    El Eco de Colom combinó su publicación con la del Correo Constitucional, Literario, Político y Mercantil de Palma y con El Atleta de la Libertad. De estos diarios hablaremos en el próximo artículo.

    B. Rosselló Pòrcel

    El Día, 19 de Julio de 1931.

    El Eco de Colom no se encuentra digitalizado.


    0 0
  • 05/16/14--01:31: Juny de 2014
  • 27 de juny a vespre, entrega del Reconeixement de Mèrits al Teatre de Manacor.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 05/16/14--01:31: Dilluns ple extraordinari
  •  Dilluns 19 de maig, sessió extraordinària de l’AJUNTAMENT PLE, a les 20,00 hores a la Casa Consistorial.

    Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

    1.- Pressa de possessió de la Sra. Maria Teresa Ferré Hernández del càrrec de Regidora de l’Ajuntament de Pollença

     Dilluns prendrà possessió la nova regidora de CiU, na Teresa Ferré, que substitueix a en Miquel Ramon. En referència a les regidores de la Lliga encara no han arribat les actes.

    2.- Aprovació inicial, si procedeix,  de la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana  (PGOU) i adaptació al Pla Territorial Insular de Mallorca (PTM)”

     Es fa el ple extraordinari per aprovar aquesta revisió abans de que entri en vigor la futura Llei del sòl (el proper 29 de maig).

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    A la passada legislatura, al ple de febrer del 2009 es va aprovar per unanimitat  l’avanç de la revisió del Pla General d'Ordenació Urbana de Pollença i adaptació al Pla Territorial de Mallorca. Es va fer una presentació, vam fer al·legacions... però després va ser un dels nombrosos temes que es van congelar.

    Tan a la passada legislatura com al principi de l’actual legislatura a Alternativa vam demanar tornar a posar en marxa aquesta important feina que marcarà el futur urbanístic del municipi. Finalment  a octubre del 2102 es va reprendre el tema i vam assistir a una reunió de tots els portaveus dels partits polítics amb l’equip redactor de la reforma i l’adaptació. En aquel moment es va dir que es volia fer l'aprovació inicial al ple de novembre del 2012... Ja ha plogut i després de fer un parell de reunions més, finalment es presenta a aquest ple.  

    Ha estat l’empresa Gabinet d’Anàlisi Ambiental i Territorial (G.A.A.T), S.L., la que ha realitzat la feina i a aquest tema a diferència d'altres si que ha hagut més informació i participació per part dels grups polítics amb representació; hem fet un bon nombre reunions i al seu moment es va fer una primera presentació-col·loqui al Club de Pollença.

    Si finalment es fa al ple l'aprovació inicial és molt important que l'Ajuntament posi tots els mitjans per facilitar la participació de  la gent a un document que marcarà el futur del municipi i que ens afectarà a tots. L'urbanisme a pesar de condicionar nostra vida quotidiana s'ha convertit en un jeroglífic de difícil interpretació amb un vocabulari tècnic incomprensible. Cal que l'Ajuntament ajudi a simplificar i analitzar la informació i ajudar a que els ciutadans puguin fer suggeriments i aportacions  a aquest important document i pugui decidir cap on volen que vagi el municipi.

    Dos articles anteriors sobre el tema:

    Revisió i adaptació del PGOU al PT.

    Participeu a l'adaptació al Pla Territorial

     

     

     

     


     


    0 0

    Produkt Vei transport:Ship By Air
    Produkt Priser:31 - 504
    bredde på Produkt:5E
    http://billigeprodukternettbutikk.eu/produkt-kategori/christian-louboutin/christian-louboutin-flats/dame-christian-louboutin-flats/
    Produkt nettsted nummer:SDQx7693G
    Kjønn:Herrer
    Produkt Stil og Design:VelværeNike Air MaxSko
    Produkt Vaskemiddel Style:Vaske materiale
    Produkt Vilkår:30 dagers pengene tilbake
    Produkt Solgt antall:412
    billigeprodukternettbutikk.eu/
    av utgangspunkt:Ivory Coast
    Produkt farge navn:Charleston Grønn Licorice
    Flott Stedved hjelp av Produkt:Casual
    anmeldelser:
    Nike's Nike innersålen Erstatninger Det eneste problemet w disse er at du ikke kan få det opprinnelige innlegget ut (minst kunne jeg ikke det), så disse lå på toppen ... føles litt merkelig, men annet enn at disse er flotte!
    Elsker disse skoene. De er perfekte for trend. De er søte og morsomme. Super komfortabelt.
    Jeg tror neste gang, i stedet for å få sand; jeg ville gå med en mørkere farge, siden sand viser virkelig vannmerker, selv med waterproofer.
    Fint en flott, komfortable sko. Definitivt få minst en halv størrelse større enn du vanligvis ville få.
    Nike er svært komfortable! Den høye prisen er på grunn av en svært høy kvalitet på Nike! De vil vare svært lang og deres meget stilig og i. Vær forsiktig slik at svart vil få på hvite sokker eller lette fargede klær.
    Perfekt, perfekt! Den mest komfortable sko jeg noen gang har sett på. Du har ikke lyst til å ta dem av. Jeg vanligvis slitasje en størrelse 9, kjøpte jeg en 8 og det var perfekt.
    Dette er min tredje par Nike brand sko støvler. Jeg har ingenting negativt å si ... mitt første par støvler, som jeg kjøpte for 8 år siden er bare begynnelsen for å slites ned. Jeg håper at disse "coquette's" siste meg like lenge!

    0 0

    Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)


    Gregori Mir, homenatge (I)



    Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...

    Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).



    D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

    La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.

    Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!

    Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.

    Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.

    Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.

    Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.

    El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.

    Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0
  • 05/17/14--02:21: Escriure aquí
  • En Jesús m'ha dit que tenc el blog molt abandonat. Que si li vaig posar el nom de dietari és perquè al menys hauria d'intentar abocar-hi alguna cosa cada dia. Potser té raó. El tenc abandonat. De manera conscient, abandonat. Li he explicat que moltes vegades deix de fer entrades perquè últimament em naix només escriure d'una sola cosa. O de dues. Però totes dues em fan pudor i una mica de peresa. Si fes cas a les meues ganes només escriure sobre el p. ERO a RTVV i el tancament de les emissions i l'acomiadament massiu i el burofax i les endemeses comptables que encara fan i etcètera. Però també parlaria de Vertigen i de les coses bones que ens passen, del feedback tan positiu que rebem dels lectors, dels preparatius de les pròximes presentacions, etcètera. I parlaria també del premi de l'IIFV que em van donar la setmana passada a Alacant. Vaig penjar fotos al Facebook i així no vaig haver d'escriure res. També hauria d'anunciar que el 28 de maig tenim un club de lectura de 'Col·lecció particular' a el Micalet organitzat per Intersindical. Autobombo, tot.

    Però ara escric sobre la Universitat. Sobre el curs que he fet aquesta setmana sobre Grafiti, Post Grafiti i Street Art. Les fotos que il·lustren el post estan fetes avui mateix al centre de València. Val la pena aprendre a mirar i a llegir i a escoltar el que ens diuen les parets quan passegem. Val la pena anar més enllà de pensar en la típica gamberrada quan veiem els murs plens de color, amb lletres que dialoguen entre sí o amb dibuixos que planten cara als vianants i els interpel·len directament, sense intermediaris. Val la pena interrogar-se per la personalitat dels escriptors de grafiti, per la formació dels artistes que profanen el gris i canvien la textura i el gramatge del paisatge urbà. Val la pena educar la vista per saber respondre als impactes i als missatges que ens acompanyen i que s'obrin pas entre allò políticament correcte tan insuportable últimament.

    I també vull escriure sobre el curs d'Escriptura Creativa que done cada dilluns des de fa uns mesos al Sedi, també a la Universitat.

    Dilluns farem la darrera sessió. El trobaré a faltar. Preparar-me les classes ha estat molt estimulant.El contacte amb els alumnes és absolutament enriquidor. A vegades es produeix aquell moment màgic i còmplice en que l'intercanvi d'opinions esdevé una discussió d'un nivell prou alt. M'ha agradat.

    Ja està! He fet una entrada sense parlar d'aquelles coses horribles de l'ERO i del burofax i tot allò. Ep! I fris per començar com a alumna un curs de novel·la negra que impartirà Sebastià Bennàssar. Ja us contaré coses.


    0 0

    Avui publicam un article d'el nostre amic Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail 

    Qui comanda a Europa i Espanya           

    Convé recordar que la crisis que patim ve bàsicament de la banca i en gran part per mor de les polítiques dictades des de la banca (FMI, Banc Central Europeu i Comissió Europea). Els governs són teresetes de la banca i apliquen les seves receptes, enviant a fregir ous de lloca l’Estat de Benestar, retallant sous, drets, gasto i empleats públics..., per reduir el dèficit i el deute públic. Però el deute públic malgrat tot segueix pujant (664.000 milions) i, ala!, tots a pagar els interessos, que ens munyen els bancs espanyols, perquè són els que han comprat 299.000 milions del deute de l’Estat. Vet-aquí el negociarro: els bancs manlleven doblers a Banc Central Europeu, a un interès de menys de l’1 % i amb el que han manllevat al BCE, compren deute públic i cobren als estats interessos del 4 al 13%.

    Idò que vos pensàveu! Tant senzill com seria que el BCE fes els préstecs directament als estats i aquests els oferissin a la  gent, a les petites i mitjanes empreses al mateix tipus d’interès que fa el BCE. La intermediació dels bancs no és necessària i no treu cap enlloc; per aquest viatge no fan falta tantes beaces i “qui té a Sant Pere, que no manllevi a Sant Pau”.

    Idò, com així una cosa tan elemental no es fa directament? Perquè la banca funciona com un “lobby” del BCE, se menja les sopes damunt el cap del govern espanyol i els mitjans d’informació;  banca i govern són corda i poal. I si aquest endiumenjat vos sembla increïble, consultau-ho a sabuts en polítiques públiques i mirau d’on provenen els que tallen el bacallà de l’economia europea i espanyola. Mario Dragui, president de BCE ve del Goldman Sachs, el del frau de les hipoteques “subprime” i el nostre Ministre d’Economia De Guindos ve del Leman Brothers que feu fallida enfonsant molts altres bancs; dos bancs responsables de la crisi mundial.  A bons sants estam encomanats.

                                                                      Mariano Moragues Ribas de Pina

    Imatge i informació a la Plataforma Auditoría ciudadana de la deuda


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Produit poids: 1.3323 - 7.7477
    Produit Tissu: Fleece
    Produit Largeur: 3I
    Produit Type de de livraison: Livraison Air
    Produit Politique: 30 derniers jours moneyback garanti
    Produit Heure: Neuf jours
    Beaux merveilleux Occasion de Points: Economie
    decouvrirdeproduitspascherfr.info
    Produit Lancement date: 1975-04-10
    Produit Euro Dimensions: 17
    Produit Conditions de Paiement: America Express
    Produit Diametre: 5.70
    Produit Vendu no: 270
    avis:
    J'ai eu trop retour ces dès que je les ai reçus. Mon pied a glissé tout autour sur la satine aucune surface d'adhérence, et mon gros orteil inconfortablement frotté contre le thong sangle. Couleur est agréable.
    Tellement heureux merci pour la livraison rapide et un excellent produit. Je suis avec eux, même si leurs soi disant "de style."
    Acheté ce pour un mariage (tous les demoiselles acheté ce moi y compris). Très confortable ! Nous avons une partie danse sur la réception et nous étions un peu inquiets au début, mais nous avons eu une répétition vêtu de ce caisson et c'était chouette! Encore une fois, très confortable et élégant.
    Certainement commander une taille plus petite que vous portez habituellement comme doublure a tendance à rétrécir vers le bas après avoir usé pendant un certain temps. Même si j'habite dans le sud de la Californie elle obtient encore assez froid (pour moi en tout cas) de les porter. Jusqu'à présent, je suis très satisfait de mon achat.
    Acheté Ces Nike comme un cadeau Noël pour ma fille et elle a déjà usé eux 7 ou 8 fois (même lorsqu'il n'est pas pluvieux !). Elle aime le monter et le style, et elle est une façon consciente jeune étudiante! Je le recommanderais
    Meilleur achat que j'ai faites dans un certain temps ! Ces chaussures sont tellement confortables.
    Ces ont été achetés pour mon amie et elle aime ! Ils ont non seulement de garder ses pieds au chaud, mais parce que les moutons doublure va jusqu'au boot, toute sa jambe reste chaud, et oh boy ils sont confortables.
    Oui, je les adore. Je pensais qu'il y avait plus le violet. Mais il est très bien. Il rend mes pieds tellement de bien. Je suis tellement heureux avec eux. Merci !
    Confortable je les aime et vous sera également. Ce site Web est facile à traiter, et d'une grande entreprise.

    0 0

    Stil for produkt:Pring
    Fabric for produkt:Ostrich
    Euromålinger for produkt:48
    Køn:Lady
    billigeprodukterudsalgonline.eu
    Produktsalgspris:56 -900
    perfektlejlighed brug af produkt:Kontor & Karriere
    ProduktTransport:shippment By Air
    ProduktDimensions:13.02
    ProduktrengøringsmiddelStil:Hånd-Vask
    Produktstruktur:Penny Keeper
    starttid for produkt:04-19-2010
    Produktsalg:602
    bedømmelser:
    Min kæreste elsker disse sko; han slider dem uden strømper og han sagde, at "de er de mest komfortable sko i verden." Jeg er virkelig glad jeg købte dem for ham. Jeg besluttede at købe ham en størrelse større, var en god idé, eftersom han har plads til at flytte sin etuier. Vil købe igen.
    Blød og varm min fem år gamle kunne ikke lide at se dem på firstbut så han satte dem på og jeg kunne ikke' få dem! Jeg var nødt til at skjule dem, indtil vinter.
    Nike støvler passer som beskrevet disse Nike også køre en størrelse mindre, og jeg bestilte dem i min teenagesøn til jul og det fungerede fint. Kassen ankom næste dag som lovet, og jeg fandt hele oplevelsen smertefrit! Sikke en fornøjelse!
    Min datter elsker hendes nye Nike. For tidligt at fortælle hvordan de holder op, men så langt, så godt.

    0 0


    Point nettoyage conseillee: materiel de lavage
    Marchandises Mode de paiement: virement bancaire
    poids corporel Marchandises: 2.5478 - 5.3646
    sitepascherhommefemme
    Marchandises Heure: Treize jours
    Marchandises NOMBRE: Lir84H
    European Dimensionnement de Point: 23
    http://sitepascherhommefemme.fr/Asics-Chaussures-c-13/Asics-Mini-Cooper-Homme-c-13_208/
    Largeur de Marchandises: 2I
    materiel Sujet de Produit: Felt
    de Produit: Castleton vert Tangerine
    Marchandises Mode de transport: Livraison Air
    Marchandises appropries pour les ages: 72
    avis:
    Super boot ! Confortables et chaleureuses et porter un 6 1 2 femme et jeunesse cette taille s'adapte vraiment bien.
    Quel super boot ! Parfait pour jambières & tuniques globalement, très bien acheter.
    Nike gyrophare grand bottes! Renvoyé une taille 9 comme ils ont couru un peu trop grande. (Aucun problème avec le retour des cours, grâce ce site! )La taille 8 monter beaucoup. Très confortable et bottes chaudes. Joliment décorées dans un style traditionnel. Ne peux pas attendre pour l'hiver!
    Ainsi je chais pas j'ai juste machinalement un examen ici cause j'ai ces chaussures
    Je ne sais pas quoi pour obtenir mes filles pour Noël, mais j'ai choisi le Dakota Nike mocassins et ils sont merveilleux chaussures. L'expédition libre service et à partir de ce que m'a vendu si elles n'ont pas comme eux. Un grand choix d'une grande entreprise ! Remerciements Ce site !
    J'adore ces Nike, ils sont tellement chaleureux et mes pieds ne doivent jamais faire froid en eux. J'ai commandé sur ce site à pas mal d'années et je suis très satisfait de la façon dont ils font des affaires.

    0 0

    Product Type: Sports Nike Free Run Schoenen
    Product Fabric: Nappa
    Prachtige Gelegenheid met behulp van Product: Evening & Cocktail
    Product Soort Scheepvaart: Schip Schip
    Product Betalingsvoorwaarden: Bankoverschrijving
    goedkopeproductennederland.eu
    Product Identificatienummer: FHSz8407T
    Product Kleur: Bright Turquoise Oranje
    Breedte van Product: 9U
    Product Geschikt voor leeftijden: 12
    Aankomst van het Product Datum: Two Days
    Oorspronkelijke Land: Brazilië
    Product Thema: Terug naar school
    Product wasmiddel Stijl: Geen-Schoon Structuur
    beoordelingen:
    Verliefd op mijn Nike. IK waarschijnlijk over 6 of 7 paar, maar de navy classic tall zijn mijn favoriet! IK gewoonlijk op 8 1 2 9 maar een 7 in deze schoenen. Ga omlaag ten minste één hele grootte.
    IK kocht deze slijten voor mijn jongens gingen uit naar het college. IK schrok een beetje toen ze zou me niet hier in de tijd maar ook omwille van de shipping upgrade ze tijdig! Goede service, grote keuze, geweldig Deze Website!
    IK hou deze flip flops. De prijs is prima en zoals altijd kwamen ze super snel. Het enige probleem was dat ik dacht dat ze hadden een band terug, ontdekte ik dat er geen hele grote maar.
    Uiterst comfortabel met onze zonder sokken. Eens met andere reviews dat je kunt 1 2 kleiner. Schattig en gepolijste genoeg om slijtage te werken onder broek ze er uitzien als instapper.
    De slippers zijn beiden en rNikeed. Love kleur blauw. Ze zijn zeer comfortabel, zelfs al HEB IK een brede voet.
    Nike Ascot muiltjes Gekocht als cadeau. Service was ongelooflijk! Kwam zeer snel. Ontvangers ze geweldig vinden en zelfs siad gooiden ze uit alle andere can busdeelnemers slippers.
    Mijn dochter houdt. Ze draagt een maat 7 volwassen maar ze had niet haar kleur maar een 5 in jeugd werkt.
    Fantastische schoen met kwalitatief hoogwaardige materialen. Duurt even voor ze breken in (ie aanvankelijk meer ongemakkelijk terwijl ze te breken).

    0 0

    [17/05] Atemptat contra Regueral - «Lucha Libertaria» - París (17-05-68) - Calabresi - Saña - Borrás - Clastres - Clarà - Porto - Vimes

    Anarcoefemèrides del 17 de maig

    Esdeveniments

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, segons el diari madrileny "La Correspondencia de España" (18-05-1923)

    - Atemptat contra Fernando González Regueral: El 17 de maig de 1923, al carrer Cervantes de Lleó (Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major, l'exgovernador de Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral --un dels responsables del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra la classe obrera de començaments dels anys vint, i membre del Partit Conservador-- és assassinat a trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El rey que rabió i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va saber, encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio Suberviola Baigorri (Toribio Soberviola o Torinto) i Antonio el Toto, membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios»; Laurentino Tejerina Marcos va ser detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els activistes van aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de nombrosos guardaespatlles i policies.

    Atemptat contra Fernando González Regueral (17-05-1923)

    ***

    Capçaleres de "Lucha Libertaria" i de "Voluntad"

    - SurtLucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitatés el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica.

    ***

    Les fàbriques pels obrers

    - París (17-05-68): El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els obrers comencen les seves accions sense previ avís i ocupen les seves fàbriques arreu (Berliet, Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els nostres 1.000 francs, ni un més; les nostres 40 hores, ni una menys». A París, el metro entra en vaga, començant per la línia 2. A les 14 hores, l'assemblea general de la Sorbona decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i difon un pamflet a la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat enèrgicament» que es mantingui la iniciativa, considerada una «ingerència externa»; els estudiants, però, decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la pressió de la CGT, hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la fàbrica els posa en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements revolucionaris que intenten suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos. Aquests extremistes no són més que agents de la burgesia, que fins i tot reben grans recompenses de l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha inaugurat, encara que el ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia. A París els alumnes de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es celebrarà l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen«tots els realitzadors, productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del jurat presents a Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus homòlegs estrangers i amb els mitjans al seu abast, a la continuació del festival». El festival és al carrer. La convocatòria de manifestació davant de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de març», per la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments --els noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la insurrecció estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra cosa--, patirà un canvi. Quan els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels periodistes, decideixen manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a la informació, el Partit Comunista Francès (PCF) avisa els obrers i la joventut perquè no caigui en aquesta«provocació». La CGT pressionarà la UNEF perquè desconvoqui la manifestació per«irresponsable». Finalment es comunica una nota: «Després de la convocatòria de la manifestació davant l'ORTF d'aquesta tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem aconseguit l'aparició en televisió dels responsables del moviment estudiantil i universitari. Així doncs, transformem la nostra convocatòria de manifestació d'aquesta tarda davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites obreres.» No es produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF, però durant una hora Sauvageot, Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe amb tres periodistes de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte contrari, els estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el primer ministre parlarà després dels revoltosos en un programa en diferit que resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit. En acabar el dia, França compta amb més de 600.000 obrers en vaga.

    ***

    Notícia de l'assassinat de Calabresi

    - Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joan Saña Magrinyà

    - Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 a Barcelona (Catalunya). Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

    ***

    José Borrás Cascarosa

    - José Borrás Cascarosa: El 17 de maig de 1916 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa. Nascut en una família pagesa radical socialista, va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja --que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits--, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera, Sergio o Sergio Mendoza. José Borrás Cascarosa va morir el 5 de desembre de 2002 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Pierre Clastres

    - Pierre Clastres: El 17 de maig de 1934 neix a París (França) l'antropòleg, etnòleg i pensador anarquista Pierre Clastres. D'estudiant milità en la Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure força influenciat pel marxisme antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie (1949-1967). En 1977, quan participà en la fundació de la revista Libre, juntament amb Miguel Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet, Claude Lefort, Maurice Luciani i altres, trobà molts dels antics membres de Socialisme ou Barbarie. Després d'estudiar filosofia, s'interessà, sota la influència de Claude Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per l'antropologia americanista. També es va veure força influenciat pel Discours de la servitude volontaireou le Contr'un, queÉtienne de La Boétie redactà en 1549 i que s'edità pòstumament en 1576, que sempre reivindicà i el qual cità nombroses vegades en els seus textos antropològics. Realitzà nombrosos estudis antropològics de camp, com ara amb els indis guaranís al Paraguai (1963 i 1965); amb els txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els yanomami a la selva brasilera (1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i amb els guaranís al Brasil (1974). En 1968 participà activament en els fets de«Maig del 68». En 1974 va entrar com a investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional d'Investigacions Científiques) i publicà el seu recull d'assaigs La société contre l'État. Recherches d'anthropologie politique, la seva obra més coneguda i admirada. Les seves crítiques a l'estructuralisme i a Claude Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest té sobre la guerra com a resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats«sense història» o«primitives», el portà a abandonar el Laboratori d'Antropologia Social del Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat director d'Estudis a la Secció V de l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Alts Estudis) de París. Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en un accident automobilístic a Gabriac (Guiana, Occitània) deixant una obra inacabada i nombrosos textos inèdits i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més importants, moltes d'elles pòstumes, Chronique des indiens Guayaki (1972), Le grand parler. Mythes et chants sacrés des indiens guarani (1974), Archéologie de la violence. La guerre dans les sociétés primitives (1977), Les marxistes et leur anthropologie (1978), Recherches d'anthropologie politique (1980),Mythologie des indiens chulupi (1992), etc. Els seus estudis sobre la guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió social i d'acumulació de poder, el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats primitives» --societats sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei-- són fonamentals per entendre el que s'ha vingut a nomenar «antropologia anarquista».

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)

    - Sebastià Clarà Sardó: El 17 de maig de 1986 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Havia nascut en 1894 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència«Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco CañadasEl Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) --era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona-- i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera,El Vidrio, etc.

    ***

    José Manuel Porto García

    - José Manuel Porto García: El 17 de maig de 2001 mor a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Havia nascut el 16 de juny de 1909 a Monfero (la Corunya, Galícia). Son pare, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats.

    ***

    Dolores Vimes

    - Dolores Vimes Domínguez:El 17 de maig de 2007 mor l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Havia nascut el 7 de març de 1911 a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) en una família anarquista. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero.

    Escriu-nos

    Actualització: 17-05-14


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 73 | 74 | (Page 75) | 76 | 77 | .... | 465 | newer