L'abdicació del rei és una excel·lent notícia que es dóna enmig d'una profunda crisi de legitimitat de la institució monàrquica, del procés independentista català, d'una profunda crisi profunda crisi social i del sistema, i evidencia que el règim té por. És lamentable que el Govern espanyol vulgui despatxar aquest assumpte sense fer partícip la ciutadania. Davant d'aquest intent de reestructuració per part de l'Estat espanyol, cal empènyer amb més força que mai cap a la ruptura democràtica amb la monarquia

Han transcorregut trenta-nou anys des que es va instaurar a l'estat espanyol una monarquia com a forma d'Estat, amb un Rei imposat pel dictador i mai subjecte a un referèndum de la ciutadania. Aquest va ser un dels preus que es va pagar en el procés de la Transició, al no tenir lloc la ruptura democràtica i articular-se una reforma pactada, sota la pressió exercida per l'exèrcit sorgit del cop d'estat de 1936 contra la II República.

La instauració d'aquesta forma de la Monarquia de Juan Carlos de Borbó va ser acompanyada, a més, per la introducció en la Constitució de 1978 de tot un seguit de preceptes que configuren a aquesta institució amb perfils clarament antidemocràtics com l'article 56, apartat 3 que estableix que “la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”.

Amb l'abdicació del rei tenim la ferma convicció que ha arribat el moment de posar fi a aquesta anomalia. Per a nosaltres, no és una qüestió de persones, sinó de la institució monàrquica en si, a la qual considerem obsoleta, anacrònica i contrària als principis de la democràcia, conforme a la qual tots els que ens representen han de ser lliurement triats pel poble, inclòs el cap de l'Estat.

La solució a l'abdicació de Joan Carles I no és mantenir una monarquia que va ser imposada per la dictadura franquista, no ens val canviar un rei per un altre, no volem més imposicions des dalt. Som ciutadans no súbdits volem decidir en plena llibertat el règim que desitgem. "La democràcia del segle XXI exigeix que es convoqui un referèndum vinculant a tot el poble per decidir si es vol república o monarquia"

 

 

 

 

Apreciada señora consellera Joana Maria Camps.

Nuestro sector educativo necesitaba, sin duda, una reforma en profundidad. Hemos empezado por poner en marcha lo que resultaba obvio, que nuestros alumnos conozcan nuestras dos lenguas oficiales y el inglés, dado que ésta es la lengua de comunicación internacional, y en un mundo internacionalizado es imprescindible su dominio. Asimismo, y de forma simultánea, el Gobierno Central ha modificado la Ley de educación del PSOE, que se había demostrado pésima y que desterró de la enseñanza los valores del esfuerzo, mérito y sacrifico, con las graves consecuencias que todos conocemos.

Sin embargo, ante este reto lo fácil hubiera sido no hacer nada, no cambiar nada, seguir igual, y asumir como propio el criterio de los mismos “expertos” que nos han llevado a la catástrofe educativa que tenemos. Lo fácil hubiera sido no molestar al grupo de catalanistas radicales que han controlado hasta hoy los resortes de nuestro sistema escolar.

Señora consellera, si hubiese hecho lo fácil, nadie la habría demandado por cuestiones que todos sabemos que no tienen ninguna consistencia jurídica. Yo mismo he recibido la furia de algunos docentes extremistas que también me han demandado y cuyas pretensiones han acabado finalmente en el cubo de la basura de los juzgados. Ésta es su táctica persecutoria: difamar, insultar y buscar notoriedad judicializando la vida política, sabiendo perfectamente que sus pretensiones no tienen base legal alguna pero que, sin embargo, consiguen atraer los focos de la prensa y los titulares de los periódicos.

Usted ha hecho lo difícil. Ha preferido mirar por el futuro de nuestros hijos en lugar de pensar en su propio interés personal y político. Ha preferido sufrir las infamias y la deshonesta persecución de algunos docentes y padres radicalizados a ceder ante su chantaje. Ha preferido el sacrificio personal en aras a implantar una ambiciosa mejora educativa.

Por todo ello, reciba, Sra. Consellera, mi más sentida enhorabuena.

En el verano de 1932, Rosselló Pòrcel reanuda sus artículos en el periódico El Día. En septiembre de 1931 había despedido la serie "Periodismo en Mallorca", 21 artículos numerados; sin embargo, en julio de 1932 presenta dos artículos con el antetítulo referido al periodismo y con la temática de las publicaciones mallorquinas. Se centra en este artículo en la publicación "Fruto de la Prensa Periódica: Colección de Religión, Política y Literatura", que no está digitalizada y que Bover no cita y que no conviene confundir con Almacén de frutos literarios : Semanario de Palma de 1841.

Periodismo en Mallorca

Romanticismo

El año 1840 es en Mallorca el año que marca clara y definitivamente la evolución hacia las nuevas formas literarias. No habían faltado precedentes. Los hemos encontrado en el mismo siglo XVIII. Pero 1840 es el año decisivo que señala la eclosión magnífica de nuestra escuela romántica. Quadrado, Montis, Aguiló. Tres nombres identificados. Tres precursores. La Palma. Pero La Palma no es su única creación periodística. Movidos por la furia del siglo —recordad a Víctor Balaguer— escribían, publicaban, comentaban. Quadrado, sobre todo, nos ha dejado una obra gigantesca. Cuando se ordene alcanzará posiblemente la extensión de la de Balmes. Solo la inmensa labor realizada con Piferrer supone un esfuerzo de continuidad enorme. Estudiemos, pues, antes de hojear las páginas venerables de La Palma, alguna de las publicaciones que —hermanas menores y modestas— tuvieron también su parte en el resurgir glorioso de nuestras letras.

***

Prueba del interés de la tertulia literaria de Quadrado por el periodismo y las letras románticas en general, fue la fundación de una revista destinada exclusivamente a reproducirlas y seleccionarlas. La revista se tituló: Fruto de la Prensa Periódica: Colección de Religión, Política y Literatura, sacada de los mejores periódicos de España. La imprimió en Palma, durante 1839 y 1840, Esteban Trias. La colección completa consta de seis tomos de bella presentación. La hemos examinado en la Biblioteca Municipal. Ignoramos en qué condiciones salía este periódico, puesto que la colección que hemos podido ver va encuadernada por años sin indicación alguna que se refiera a días de salida, precio, etc., de tal manera que, a primera vista, pudiera confundirse con un libro cualquiera.

***

El contenido se divide en cuatro secciones: religión, política, literatura, poesía. Todo ello, absolutamente, reproducido de otros periódicos y revistas de la península: la Revista Europea, La Religión, El Semanario Pintoresco. Vemos, por primera vez, citados los nombres de Goethe. Alfieri, Mirabeau, en el mismo tono con que hoy les citaríamos. Otros temas típicamente románticos: «Influencia del Cristianismo en la Literatura». Recordad las polémicas de Quintana, toda la obra de Chateaubriand y notad que este trabajo va firmado por Alberto Lista y comprenderéis la influencia que debían ejercer y el interés que despertaron en los jóvenes redactores del Fruto de la Prensa Periódica, documento literario de gran importancia, a pesar de su calidad de periódico de tijera.

La parte poética es abundante y el nombre más repetido el de José Zorrilla. Con él van los de Hartzenbusch, Miguel de los Santos Alvarez, duque de Rivas y Nicomedes Pastor Díaz. Es digna de nota la ausencia de Espronceda, considerado excesivamente revolucionario por el romanticismo un poco arqueológico de maestros iniciadores.

En cambio, Larra es reproducido en diversas ocasiones y en el Fruto de la Prensa hemos podido leer el «Día de difuntos de 1836», copiado de El Español.

He aquí, para que el lector pueda hacerse cargo directamente del ambiente en que se movían los redactores del Fruto un fragmento de un artículo titulado «Edad Media»: «Los amores del Cid y Jimena, el valimiento y trágico fin del Condestable don Alvaro de Luna, las proezas del Gran Capitán y las tomas de Valencia y Granada, han reemplazado a Paris y Helena, a los hechos de Ulises, a la toma y destrucción de Troya, y a las desgracias de Idomeneo. Pelayo ha reemplazado a Rómulo, las catedrales góticas a los templos corintios, Jesucristo a Júpiter». Y este artículo tiene como lema aquellos versos de Jorge Manrique que dicen:

Dejemos a los troyanos,
que sus males no los vimos
ni sus glorias;
dejemos a los romanos,
aunque oímos y leímos
sus historias.
No curemos de saber
lo de aquel siglo pasado
qué fue de ello;
vengamos a lo de ayer,
que también es olvidado
como aquello.

Con un poco de buena voluntad podemos ver en estas palabras un manifiesto romántico de tercera categoría.

***

La parte religiosa es toda ella de directa influencia de Chateaubriand y Guizot. Artículos contra la Revolución Francesa, sobre la «Hipocresía de la impiedad». Cuando estudiemos La Palma y La Fe tendremos ocasión de insistir en estos puntos.

B. Rosselló Pòrcel

El Día, 24 de Julio de 1932.

Ya sé que la actual monarquía española es legal. Está refrendada por las leyes.

Es una monarquía instaurada por la gracia de Franco, generalísimo de los ejércitos de tierra, mar y aire de España por la gracia de Dios. La condición que la ley aprobada exigía era que fuera designado monarca un varón de ascendencia real. Y está condición, entre los posibles candidatos, se cumplió en la persona de quien, el día 2 de junio de 2014, ha firmado su abdicación como Rey de España, Juan Carlos I.

Y la abdicación, la ha hecho también legalmente, en su hijo menor, pero varón, que tendrá que a ser reconocido como Felipe VI.

¿Ha abdicado por su propia voluntad el Rey Juan Carlos? Por rotundas manifestaciones suyas y de la Reina repetidas y algunas no muy lejanas en el tiempo, hay que pensar que no. ¿Se debe a que haya habido ruido de sables, como cuando se produjo el cese de Adolfo Suárez como presidente del gobierno de la Nación, que desembocó en el fallido golpe militar del 23 F, propiciado o simplemente acogido por los más altos galones de los tres ejércitos? ¿O es una decisión condicionada o un requisito impuesto para evitar que las togas y sus puñetas se vean en el trance de tomar decisiones que minen todavía más el prestigio de la corona y lleguen a hacer inviable la transmisión del cetro y del armiño? Además, un acto real de esta envergadura va a generar tal algarabía que propiciará que entre mansamente en el túnel de la desmemoria la presumible implicación familiar con una no imposible –si no es que se consigue soslayarla– sentencia condenatoria.

Felipe V alelado por Isabel de Farnesio

La Ley Sálica establece que las mujeres sólo podrían heredar el trono si no hay herederos varones en la línea principal, es decir hijos varones, o lateral, es decir hermanos o sobrinos. El objetivo final de Felipe V era evitar por todo los medios que los Habsburgo, o lo que es lo mismo la casa de Austria, pudiera recuperar el trono de España por la línea femenina.

Otro aspecto que llama la atención de la expectante pareja real, no ilegal, claro, es su característica morganática. Si la monarquía, y su sucesión, se justifican porque unas personas tienen una alcurnia superior, y hasta un señalamiento de la divinidad, que per se les sitúa por encima del resto, ¿es aceptable que quien está debajo pretenda igualarlos? Y esto en el caso más discreto, porque también existe la posibilidad de que haya una reina y un rey consorte.

Puestos a reflexionar, planteo dos preguntas relacionadas, o una pregunta convertida en dos por giro de sus términos. ¿Puede una monarquía ser democrática? ¿Puede una democracia ser monárquica? Pienso que ambas preguntas tienen una respuesta negativa: por contradicción de los términos. Pero, ya que el mismo término democracia tiene un alcance filosófico muy claro y otro muy equívoco en su aplicación a la gestión de la convivencia humana, en este momento quizá sólo sea prudente dejarlo como motivo de reflexión.

Hemos visto que todo lo expuesto anteriormente es legal, es decir, responde a lo prescrito por las leyes. ¿Es sin embargo legítimo? Esta es la cuestión: las leyes no son siempre legítimas. Ergo, todo lo expresado desde la primera línea a la última de este escrito, por muy legal que sea no tiene un refrendo legítimo.

¡Que los Manes nos sean propicios!

Anarcoefemèrides del 3 de juny

Esdeveniments

- Míting de Michel: El 3 de juny de 1886 al Teatre del Château-d'Eau de París (França) l'agitadora anarquista Louise Michel, juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, fa un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville, que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin, subdirector de l'explotació minera, i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern». No obstant això, pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre d'aquell any.

***

- Surt Reivindicación: El 3 de juny de 1915 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Reivindicación. Semanario anarquista. Defenderá la Revolución expropiador de Méjido y publicarà Literatura de Regeneración Social. Durant la primera quinzena de juliol de 1915 el periòdic es traslladà a Barcelona. Va ser dirigit per Eusebi Carbó Carbó i el cap de redacció fou Salvio Aiguaviva Vila, amb el suport de Formós Plaja Saló i de Joaquim Estruch Simó. Trobem col·laboracions de Jaume Aragó, Eusebi Carbó, Joaquim Estruch, Ricardo Flores Magón, Higinio Noja Ruzi, Formós Plaja, Rosendo Salazar i Marcelo Salines, entre d'altres. Tirà uns 2.500 exemplars i tingué distribució arreu de la Península. Fidel defensor del pensament magonista, reivindicà les tesis sobre la Revolució mexicana de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM) de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) de les acusacions d'Acción Libertaria, de Gijón, i d'El Porvenir Obrero, de Maó. També polemitzà amb El Obrero Moderno. Reivindicación tenia una visió kropotkiana de l'anarquisme, basat en el retorn a les societats preburgeses (comunisme primitiu de les comunitats indígenes mexicanes, en aquest cas), però enriquides amb el progrés cientificotècnic; la visió d'Acción Libertaria era spenceriana, reivindicant un progrés linial sense retorn. Es posicionà en contra de la Gran Guerra. Hagué de suspendre l'edició en diverses ocasions per causes econòmiques. En sortiren 16 números, l'últim el 22 d'octubre de 1915. En sortí una segona època entre el 30 de desembre de 1915 i el 16 de febrer de 1916.

Naixements

- Jean-Louis Pindy: El 3 de juny de 1840 neix a Brest (Bretanya) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. Jean-Louis Pindy va morir el 24 de juny de 1917 a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

- Diego Pérez Hernández: El 3 de juny de 1887 neix a Algar (Múrcia, Espanya) el jornaler anarquista Diego Pérez Hernández. Pel seu activisme anarcosindicalista fou detingut a Cartagena i a Barcelona, acusat d'atemptat a l'autoritat i de robatori a mà armada. Entre 1918 s'instal·là a França. Aquest mateix any fou detingut a Marsella, jutjat i condemnat a mort. En 1947 fou nomenat secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del sector ortodox, de Saint-Lô (Baixa Normandia). Després se'n perd el seu rastre.

***

- Isaac Puente Amestoy: El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc) el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Fill d'un farmacèutic carlista (Lucas Puente García) molt creient, va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per  reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria iLa hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial perÀlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes --García Oliver especialment-- van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions --no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936-- va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de SindicatsÚnics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 aÀlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción,CNT, Crisol,Despertad, Estudios, Ética,Iniciales, Inquietudes,Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto,El Pájaro Azul, La Revista Blanca,Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad,Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.És autor, a més, de nombrosos fullets:Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935),El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a«desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.

***

- Joseph Taitz: El 3 de juny de 1913 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'anarquista, maçó i resistent antifeixista Joseph Taitz, conegut com Jotz o J. Jotz. Sos pares es deien Maurice Taitz, d'origen lituà, i Alice Dupuis. Durant el període d'entreguerres assistí a les conferències de Sébastien Faure. Acompanyà son pare, representant comercial, arreu de nombroses poblacions, entre elles Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), i fou aquí quan començà a militar en el moviment anarquista. En 1936, quan esclatà la Guerra Civil Espanyola, participà amb altres companys (Eliane Auboire, François Minet, Rémy Dugne, Eliane Auboire, Antoine Fonfraid i Menachem), en la reunió organitzada pels llibertaris de la regió, que tingué lloc al bosc de Thiers, amb la finalitat d'organitzar l'ajuda a la Revolució espanyola i enviar combois d'avituallament. Quan l'ocupació nazi de França, va ser tancat a la presó de Clarmont d'Alvèrnia pel govern filofeixista del general Philippe Pétain i d'aquest empresonament li van quedar seqüeles físiques, psíquiques i morals durant la resta de sa vida. Un cop lliure, s'enrolà en la Resistència i per aquest fet va ser guardonat amb diverses condecoracions: Creu del Combatent«GIG», Medalla de la Victòria«Liberation», Medalla del Soldat Voluntari de la Resistència 1941, Creu del Clandestí Refractari (STO) i, entre d'altres, en 1990, amb la Legió d'Honor pel general François Binoche. Es guanyà la vida com a dibuixant i fou membre de l'Associació Fraternal de la Premsa Republicana (AFPR). Al final de sa vida es retirà a Niça i establí contacte amb l'historiador anarquista René Bianco. També ajudà el Grup d'Acció i d'Estudis Llibertaris (GAEL) de Clarmont d'Alvèrnia en els seus estudis i en la recopilació de materials gràfics. Joseph Taitz va morir el 23 de febrer de 2011 en una residència de Levenç (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència. Estava casat amb Madeleine Pouvreau, amb qui tingué dos infants (Nicole i Michel).

Joseph Taitz (1913-2011)

Defuncions

- Francisco Denís Díez: El 3 de juny de 1949 mor a Sallent (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Denís Díez, conegut com Català. Havia nascut en 1899 a Sòria (Castella, Espanya) --alguns apunten Lleó (Castella, Espanya). Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra lluità com a comissari en el 482 Batalló de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) de l'Exèrcit Republicà. El gener de 1939 va ser ferit en combat a Montsech. Amb el triomf franquista, passà a França. A partir de 1943 començà la seva activitat com a guerriller antifranquista, destacant com a guia i enllaç fronterer amb el maquis llibertari que actuava a Catalunya, especialment els grups de Josep Lluís Facerías, Francesc Sabaté Llopart i «Los Maños». En 1948 va portar a França el doctor Josep Pujol Grúa, Josep Lluís Facerías, Tomás Germinal Gracia Ibars, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Guillermo Ganuza Navarro, Pere Adrover Font, etc., i l'any següent Sabaté i «Los Maños». El 29 de maig de 1949 entrà clandestinament per enèsima i última vegada a la Península. Interceptat per les forces de repressió franquistes el 3 de juny a prop de Gironella (Berguedà, Catalunya) quan marxava cap a Manresa en missió orgànica, Francisco Denís Díez va ser portat a la caserna de la Guàrdia Civil de Sallent (Bages, Catalunya) on se suïcidà amb una càpsula de cianur que portava amagada per a aquesta situació en un botó de la seva roba per evitar delatar en la tortura els seus companys.

Francisco Deníns Diez (1899-1949)

***

- René-Louis Lafforgue:El 3 de juny de 1967 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) el cantant, compositor i actor llibertari René-Louis Lafforgue. Havia nascut el 13 de març de 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Fill d'una família d'anarquistes bascos, va haver de patir la guerra civil i després l'exili a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis --el que més temps li va durar va ser el de carnisser--, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica L'Estrella Polar. René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan.

***

- Isabel Hernández Marichal: El 23 de juny de 1983 mor a Tenerife (Illes Canàries) l'anarcosindicalista Isabel Hernández Marichal, coneguda comLa Tabaquera. Havia nascut el 23 de febrer de 1909 a Hermigua (La Gomera, Illes Canàries). Era la major de tres germans (José i Rosa) d'una família humil. Quan era petita son pare emigrà a Cuba i la resta de la família es traslladà a Tenerife (Illes Canàries). Quan tenia 12 anys començà a treballar com a tabaquera, passant per diverses fàbriques durant sa vida, com ara «La Lucha» i «La Arautápala», a Santa Cruz de Tenerife, i «Rumbo» a Las Palmas de Gran Canària. Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de Tabaquers d'Ambdós Sexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el qual comptava en l'any 1933 amb 3.000 afiliats, i que acabà presidint. El sindicat l'ajudà en l'autoformació intel·lectual i participà activament en vagues i conflictes sindicals en l'àmbit del tabac, assessorant les companyes a les fàbriques i protagonitzant mítings, com ara el celebrat el Primer de Maig de 1936 a la Plaça de Toros de Santa Cruz de Tenerife. A causa de la seva militància va estar detinguda en diverses ocasions. Quan el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 s'amagà de les tropes aixecades. Va ser jutjada en rebel·lia en el procés realitzat contra 64 militants de la CNT del qual van ser afusellats 19 treballadors el 23 de gener de 1937; ella va ser condemnada per un «delicte de rebel·lió» a 12 anys i un dia de presó. Aconseguí embarcar cap a Las Palmas i amb una nova identitat s'amagà a la cambra d'una pensió que portaven uns companys durant cinc anys. Amb la identitat de sa germana Rosa començà a treballar de bell nou a les fàbriques de tabac. En 1943 s'uní sentimentalment amb Blas Pérez Sicilia, militant de la CNT de Las Palmas, amb qui tingué dues filles, Josefa i Nieves. Aprofitant un indult concedit en 1945 per a les persones que no haguessin incorregut en delictes de sang, la parella retornà a Tenerife cap el 1949. L'indult per la seva condemna li fou atorgat el 16 de gener de 1951. Posteriorment Blas emigrà a Veneçuela. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en el rellançament de la CNT i parlà en el primer míting públic després del franquisme que se celebrà l'1 de maig de 1978 al Palais Royal de Tenerife. També va fer costat la Coordinadora Feminista i participà en la commemoració del 8 de març de 1979. En els seusúltims anys la demència senil minvà molt les seves facultats.

Isabel Hernández Marichal (1909-1983)

***

- Yves Chapus: El 3 de juny de 1989 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània), a resultes d'una embòlia, el militant anarquista Yves Chapus. Havia nascut el 26 de setembre de 1929 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial fou, amb Ludovic Pradier, un dels esperonadors de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del grup anarquista de Nimes. En 1956 s'integrà en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

***

- Joaquín Raluy Sanmartín: El 3 de juny de 1996 mor a Puègbonieu (Llenguadoc, Occitània) el jornaler anarcosindicalista Joquín Raluy Sanmartín. Havia nascut en 1913 a Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en l'aixecament d'octubre de 1934 des de l'aeròdrom Virgen del Camino de Lleó (Castella, Espanya). A començaments de la Revolució de 1936 lluità en la «Columna Roja i Negra». Fou perseguit per la repressió estalinista engegada per les tropes d'Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats aragoneses. A finals de la guerra era comissari de la 127 Brigada Mixta (antiga «Columna Roja i Negra») i fou ferit en dues ocasions. Al final de la guerra fou detingut al port d'Alacant quan intentava fugir i el març de 1939 tancat al camp de concentració d'Albatera. Després fou traslladat al sanatori presó de Portacoeli i a les presons de Saragossa, Osca i Barbastre. En 1943 fou condemnat a mort, però el juny de 1944 aconseguí fugir espectacularment de la Presó Provincial d'Osca amb sis companys confederals més també condemnats a mort, dels quals un caigué en l'intent. Passant per Zuera i Barcelona, gràcies a la xarxa clandestina de la CNT d'Aragó i de Catalunya, pogué arribar a França per Andorra. Després de treballar en una col·lectivitat, va fer feina en la construcció a Tolosa de Llenguadoc, fins que un accident l'obligà a retirar-se. Després passà a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), de la qual va ser un dels seus animadors. Membre de la Comarcal confederal de Monsó en l'Exili, en 1972 recollí nombrosos testimonis sobre les col·lectivitats en aquesta regió durant la Revolució. Durant 19 anys fou secretari administratiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i com a tal assistí al Congrés de Marsella de 1975. Fou membre de la Comissió de Relacions del nucli confederal de l'Alta Garona i Gers. Assistí a nombrosos congressos en l'exili. En 1983 fou membre de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Aragó, la Rioja i Navarra. Trobem articles seus en Cenit i Solidaridad Obrera. Sa companya a França fou l'anarcosindicalista Ramona Viver Tudó. En 2011 Víctor Bayona Vila edità la seva autobiografia, que va escriure als 80 anys, sota el títol El laberinto del destino. Memorias del libertario aragonés Joaquín Raluy Sanmartín.

Actualització: 03-06-14

La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)

Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.

S'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Aquests pollencins són un grup novell que ens dona sorpreses gratificants i molt bona energia. Peces pròpies fetes amb gust i que fan ballera. Nom original tal com són les seves idees i aportacions. Aquí teniu el que m'han contat:

Sou una formació relativament nova. Contau-nos, d'on sortiu cada un de vosaltres?

Ballugall neix a principis del 2011 a Pollença, fruit de les ganes d'un grup de joves (i no tan joves) apassionats de la música de sonar junts les tonades tradicionals de les nostres illes.

A dia d’avui més que un grup de joves som un grups d’amics que gaudim de tocar i fer música junts i que compartim moltes coses cada dia gràcies als senyors que varen inventar el WhatsApp.

D’on sortim cada un de nosaltres? millor que cada un en doni la seva versió, no?

Maria Magdalena (Veu): Als 3 anys vaig començar a cantar gloses i tonades de camp, així com aprendre a tocar la ximbomba a l'escola festa de sa ximbomba de Sa Pobla; tenint com a mestres a Antònia Mussola, Biel Collut i Toni Ballador. Avui dia, si la falta de temps no ho impedeix, seguesc participant a qualcuna de les seves actuacions. Del 2003 al 2006 vaig formar part, com a cantant, de Marjal en festa, i de la coral de sa Pobla. Al 2007 vaig passar a formar part dels Glossadors des Canonge de Santa Cirga. A més, vaig rebre formació de classes particulars de piano durant 10 anys.

Vaig entrar al grup perquè un antic membre m'ho va proposar. Vaig accedir sense esperar-me aquest tipus de formació i amb el temps me n'he duit una sorpresa molt agradable. Anava amb una idea diferent de grup de musica folk i me va encantar el conjunt d'instruments, les idees innovadores, els objectius com a grup, el 'bon rollo' amb tots els companys... i aquí seguesc, gaudint i posant molta d'il·lusió en tot el que feim.

Damià (Violí): Jo personalment vénc del món clàssic. Vaig fer els meus estudis al conservatori superior de les Illes Balears. He tocat a distintes formacions orquestrals de Mallorca. A més a més, també he format part de distintes agrupacions de música moderna tocant la guitarra.

Dins el món de la música tradicional vaig formar part, fa devers 15 anys, de l'agrupació Racó de Tramuntana que actualment acompanyam els músics de Ballugall. Feia molt de temps que duia endarrer de formar una agrupació d'arrel tradicional ja que sempre m'ha estirat molt aquest estil de música.

Joan Toni (Guitarra): Realment he d'agrair la convidada d'en Rafel (el nostre director rítmic) que, com a per casualitat, me va dir que necessitaven un guitarrista perquè a en Joan Cladera fill l'havien d'operar i.... i vaig dir que sí. Mira que jo de guitarra només en sabia raspar i fer quatre acords amb el grup de la meva vida, l'Estel del Cocó, a qui he d'agrair la formació primerenca dins el ball de bot des dels meus 6 anyets. Però d'ençà d'aquella convidada m'he posat les piles amb la guitarra i.... bono, faig el que puc i qualque vegada el que surt.

Joan Llorenç (Flauta): Jo som aficionat a la música des de sempre. Vaig fer els meus estudis de solfeig i harmonia a l'escola de música de Pollença. De petit, vaig estudiar també una mica de piano i saxo, però finalment em vaig decantar per la flauta travessera quan vaig tenir l'oportunitat d'aconseguir-ne una, segurament perquè era l'instrument que més s'acostava a la realitat de la música popular que sempre m'ha estirat. Som aficionat a tots els instruments de vent amb els quals es pugui fer música tradicional, ja siguin les flautes dolces o el flabiol i tamborino. A les meves èpoques d'esplai també tocava la guitarra. Vaig entrar a formar part d'aquest grup quan es va tornar a posar en marxa Racó de Tramuntana i he de dir que és un somni complert formar part d'un grup com Ballugall.

Joan (Guitarra): Tota la vida he conviscut amb guitarres per casa. El meu pare i els meus dos germans tocaven la guitarra i jo, per descomptat, també vaig acabar tocant-la. Durant un any vaig estudiar a l'aula, la Factoria de So de Santa Maria i vaig aprendre que hi ha molts bons músics per l'illa. Ballugall és el primer grup musical de què he format part i n'estic molt orgullós!

Joan (Llaüt): Jo vaig començar amb aquest món de la música popular essent molt jovenet. Vaig començar amb l'antic “Esbart Pollencí”, se desmuntava i se tornava compondre i així fins els anys noranta-quatre, noranta-cinc que ja se va dir Racó de Tramuntana. Hi vaig estar durant uns tres anys. I ara, el 2011, em varen dir per tornar a formar part d’aquest grup d’on sortí Ballugall. I n'estic molt orgullós i que per molts d'anys segueixi així.

Andreu (Baix): Tenc 47 anys. Sempre he estat prop de la música però com a entreteniment, res seriós. Vaig arribar de rebot a Ballugall als seus inicis i hi he arrelat.

Rafel (Percussió): Ara fa desset anys que estic dins el món de la música, tocant la bateria a diferents grups de rock i d'Ska, com Dínamo i altres. Vaig arribar a través d'en Damià amb el qual havia tocat anys enrere a formacions com Siphosys. Me va demanar si volia participar en el projecte de Ballugall i no vaig dubtar a dir que sí. Fins ara, l'experiència ha estat molt positiva i esper que segueixi així per molts d'anys.

Ja éreu músics abans de l'agrupació. Què va fer que creàssiu un grup de folk?

Ens vàrem unir amb l’objectiu de posar en marxa l’agrupació Racó de Tramuntana que feia uns anys que romania inactiva. La intenció era crear una formació de caràcter més modern, fugint del concepte de molts músics i cantadors. Teníem clar que volíem una sola veu i els músics necessaris per la música que volíem tocar.

La bona sintonia i les ganes de tothom de dur endavant aquest projecte va fer que un moment donat decidíssim que havíem de fer qualque cosa més que tocar les cançons tradicionals a les mostres i ballades de la nostra agrupació, i a partir d’aquí, es comença a gestar la idea de Ballugall com a grup de música Folk. Continuant amb la tasca com a músics de Racó de Tramuntana però amb un caràcter més propi, noves melodies i arranjaments dels quals es nodriria el grup de ball però que també recorrerien les places per fer-les arribar a tots els balladors.

A Ballugall ens plantejam no només fer temes de ball de pagès. La intenció és tenir un repertori de músiques tradicionals del món de la nostra cultura popular i/o tradicional i així contribuir a la seva difusió i perdurabilitat com també a la seva innovació. Donar un nova essència de la idea original de ball de bot però amb un aspecte fresc, innovador i dinàmic.

Moltes vegades, un relaciona el ball de bot amb les músiques tradicionals que en són l'essència original i que hem de fer que perdurin. Però, vista la inquietud dels balladors per experimentar i sobretot la forta empenta que ha tengut el ball bot aquests darrers anys amb infinitats de grups, a Ballugall volem fer la nostra petita aportació i enriquir aquest patrimoni musical que tenim a les Illes.

Un grup de Pollença ha de sonar es pollencí, li heu fet qualque arranjament, no és ver?

Un grup de Pollença supòs que té l'obligació moral de tocar les cançons pròpies del seu poble (com supòs que a altres els passarà el mateix amb les seves) i a Pollença per sort en tenim un bon grapat amb els seus balls. Supòs que són les primeres que aprenem però la veritat és que ens agradaria fer-los uns arranjaments més nostres, donar-los un poc el toc de Ballugall. Així com hem fet amb el Fandango Pollencí, mesclant moltes influències ja siguin sarraïnes, flamenques... en fi un enriquiment melòdic i musical a una peça tan coneguda i ballada.

Ens podem permetre intentar fer alguna cosa més nostra, perquè per sort, Corda Amarada, ja va fer la seva feina de conservar i enregistrar aquestes melodies amb la seva forma més fidel.

Jotes, boleros, fandangos una mateixa i un romanç. Totes composicions pròpies. A quina més agradosa. Per fer tan poc que sonau com a grup trob que teniu moltes idees i a més he pogut comprovar que amb molt bon gust. Qui és l'autor de les peces?

Realment l'autor o autors de les peces diria que ho som tots. Tenim la sort que tots els membres del grup es troben en una etapa bastant productiva i, tira a tira, tothom va presentant les seves noves melodies i lletres. Al final, les peces pertanyen a Ballugall, encara que hem de ressaltar la dura feina d'harmonitzar melodies senzilles que ens enviam i plasmar-les en un full que duu a terme el nostre director de desastres, en Damià.

Llavors començar a donar forma on tothom aporta el seu granet d'arena i visió. I al final surt el que sentiu a plaça.

Per posar un símil: un posa la terra (melodia), l'altre du l'aigua per lligar la terra (harmonitzar) i ja tenim el fanquet. Amb aquest "fanquet" en feim un pilot (on hi ficam mans, peus i qualque cosa més) i començam a donar forma a la peça.

Ja amb la peça enllestida i cuita ve la posada de lletres. La majoria són de la nostra única "Balluguera", na Maria Magdalena, que com podreu comprovar a qualsevol ballada o al CD, que en breu tindreu entre les vostres mans, són aferradisses i molts de cops et transporten sense moure't del lloc.

Què vos inspira?

Moltes coses i en els moments més inoportuns qualcuna d'elles. Per exemple, el bolero dolç. La seva melodia està inspirada en el moment del bany de la filla d'un dels membres de Ballugall mentre tenia l'humidificador en marxa.

Tauxa era uns dels noms que també sonaven amb força per donar nom a la formació, però el destí va voler que fóra Ballugall, així que el Fandango de Tauxa està dedicat a una possessió Pollencina.

Però bé, som molts i a cada un li ve la inspiració quan li deu haver de venir, el més important és que no deixi de comparèixer per la casa de cada un de nosaltres de tant en tant i puguem anar estrenant cançons noves per a tots.

Com ha anat l'experiència de la gravació?

Com un part de somera!!! Realment se'ns ha dilatat molt la cosa, però com que ningú no ens pitjava... La nostra intenció és deixar un disc gravat amb la màxima qualitat possible, per tal que tothom en pugui gaudir. Començàrem el mes d'agost de 2013 i gairebé farà un any!!! Però això sí, tot per pistes, un darrere l'altre (com qui va a comprar peix i agafa número). Alguns ja sabien de què anava això de gravar i per d'altres ha estat la seva primera experiència, però tots hem aportat el que hem pogut i hem gaudit molt de l'experiència de gravació. Ens ha donat la possibilitat de sentir els nostres companys i descobrir melodies i notes que al dia a dia no podem apreciar de la feina dels altres. En resum, ha estat una experiència molt positiva per a tots. I fins ara que estam donant els darrers retocs de coses que teníem dins el tinter i que... que ja escoltareu en tenir el vostre CD físic de Ballugall: RODAMÓN, ajudant-nos a editar-lo!!!

Quins projectes teniu de futur?

El primer que hem de fer és acabar amb l'edifici del disc i enllestir els temes relatius a la presentació, que no és poc. Aquest serà el punt de partida de les noves cançons que duim preparant aquests darrers mesos. Vos esperen moltes sorpreses, nous fandangos mallorquins i menorquins, jotes, algun bolero rapidet i algunes coses més, però que hem decidit no estrenar fins tenir enllestit el disc.

Una nova aventura musical en la qual ens hem embarcat mentre enllestim els disc, és la de d'acompanyar musicalment una comèdia musical de Rafel Trias anomenada Cadenes i Grillons que s'estrenarà aquest juliol a Pollença. El director musical és en Damià, qui ha fet els arranjaments i qui ens va convidar a sumar-nos a aquest projecte que aprofitam per convidar-vos a veure.

D'altres projectes són un recull de nadales, innovacions musicals per ballar a plaça... I d'altres que, tira a tira, vos anirem desvetllant. Com veieu ganes de fer coses no ens en falten, que és l'important.

--------------------

I aprofitant l'oportunitat que ens brinda Madó Llucia, a qui agraïm molt la convidada, vos volem demanar la vostra col·laboració per editar en format físic el nostre primer disc. Un disc que estarà registrat amb llicència Creative Commons i del qual podreu fer us lliurement sense pagar a SGAEs ni companyia. Com vàrem anunciar, el disc serà de descàrrega lliure, es podrà copiar, etc. Però també ens agradaria que la gent pogués tenir el CD a casa fullejar-lo, cantar les cançons, sobretot els que encara no dominen els mitjans digitals. I ja que nosaltres hem decidit fer lliure la nostra música perquè en puguem gaudir tots, ens agradaria que qui estima aquest món i li agradi el que feim, ens doni un cop de mà en la mesura que pugui. La idea és que molta gent aporti un poquet i així fer-ho entre tots.

Clicau aquí per accedir al Verkami.

Sigui el que sigui que per molts d'anys puguem gaudir junts a les nostres places.

Pst! Vos he de confesar que tenc una “premonició”. Apropau-vos que vos ho diré a l'orella fluixet. Aquesta genteta ve amb una força que podrien fer rodar el món!

Ànims ballugall, força i endavant!

El SAL, des del passat mes de març, compta també amb un compte twitter a través del qual fer més àgil la seva tasca al municipi de Capdepera.

D'aquesta manera, especialment per a les tasques de correcció, qualsevol ciutadà o empresa del municipi, si ho desitja, també compta amb aquest mitjà per fer arribar els seus dubtes, denúncies de retolació mal escrita a través d'un tweet o imatge.

A la vegada, també ens serveix per reenviar qualsevol altra activitat organitzada des del municipi relacionada amb amb la promoció lingüística, autoaprenentatge i recursos, literatura al municipi, però també retuitar informació d'interès sobre aquests temes (per exemple activitats literàries a l'illa, aprenentatge de llengües i cerca de feina, etc.).

Us convidam a seguir-nos a @salAjCapdepera 

  Com cada any, els grups excursionistes de Mallorca ens trobam

 per celebrar el patró dels excursionistes, Sant Bernat de Menthon.

Enguany la sortida és a Sant Joan, aquí teniu tota la info:

 S.Bernat1.pdf

 S.Bernat2.pdf

Un estiu de l’any 1964 estàven en Tomeu i na Guida, els Gegants de Maó i en Llorenç i na Eulàlia, els Gegants d’ Alaior, les dues úniques parelles de gegant que hi havia en aquell moment a Menorca, comentant que ja s’atracava la calor i també prest les Festes de Sant Llorenç i poc després les de la Mare de Déu de Gràcia. Quan van rebre la notícia que per a les Festes de Sant Jaume d’es Castell aquell any arribarien al poble més oriental de l’illa una nova parella de gegants, que l’Ajuntament acabava de comprar. Aquell mateix any els Gegants d’Alaior i els de Maó no anirien a veure als nous veïns, doncs en aquell temps no eren habituals les trobades de gegants.

La història que lis van contar però explicava que a l’any anterior un grup de veïns d’es Castell havia promogut una comissió amb l'objectiu de fer reviure unes festes de Sant Jaume que, amb els anys, havien anat a menys. Entre altres decisions una d’important seria la que es va presentar el juliol del 1964, la novetat d’una parella de Gegants. Aquests havien estat construïts a la casa barcelonina “El Ingenio”, la mateixa que ja havia creat als Gegants de Maó i als d’Alaior. La adquisició va costar 2780 pessetes. Aquells gegants van sortir ja el primer any, i fins el 1979 amb unes vestimentes de monarca que lis van confeccionar les cosidores del mateix poble Catalina Victory i Josefina Seguí.

Els anys van anar passant, els gegants no van faltar mai a les Festes de Sant Jaume i també van anar experimentant alguns canvis, com és el cas de l’any 1980 quan la cosidora Juana Olives Vidal ja lis va confeccionar uns primers vestits de menorquins antic.

  Amb l’esclat del mon geganter, a l’any 1988 els Gegants d’es Castell van començar a anar a Maó per aquelles primeres trobades de gegants que s’estaven organitzant amb motiu de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia i ja van conèixer a altres figures gegantines de les que fins el moment sols havien sentit parlar.

Altres novetats, quan a l’any 1995 els fillets de l’escola els van batejar amb els noms de Jaume i Roser que avui tots els coneixem. Cal dir com a curiositat que abans ja havien estat anomenats com en Gornés i na Celeste, tot i que dits noms no van acabar calant entre els seus menuts seguidors mentre que als segons que se lis va posar ja són amb els que avui tots els coneixem. 

Aquells gegants d’es Castell en un principi van ser portats per gent contractada per a la ocasió.  Amb la arribada de la Colla de Geganters de Maó, a principis dels anys 90 els Gegants d’es Castell van començar a ser portats per aquesta nova entitat fins que a l’any 1997 ja es va constituir la Colla de Geganters d’es Castell.

Altres figures gegantines anirien arribant al poble, com el gegantó en Xec Calvet i també els Gegants Hommer i Lisa Simpson i també des de fa molts anys compta el poble d’es Castell amb un grup de grallers que anima les sortides i balls dels gegants. Tot i així, tot i en la actualitat existir un grup de joves per a portar els nous gegantons, d’aquell primer grup de geganters que s’havia creat a l’any 1997 avui ja no hi queda cap portador per als gegants en Jaume i na Roser, havent de ser portats en la actualitat per altres (En les passades Festes de Sant Jaume van ser portats per la Colla de Geganters de Maó i en la Festa dels 60 anys dels Gegants d’Alaior, fa poques setmanes pels mateixos geganters alaiorencs).

Aquest dissabte a les sis i mitja és a Es Castell la Festa de celebració dels 50 anys al poble d’en Jaume i na Roser. Hi estaran presents aquells vells gegants menorquins que un dia van sentir parlar de la seva arribada,  figures representatives d’altres pobles de l’illa i fins i tot Gegants arribats de Terres Catalanes, per a testimoniar l’esdeveniment.

No hi falti així ningú a Es Castell, aquest dissabte a les sis i mitja de la tarda, per a un nou aconteixement geganter pler de sorpreses i és que 50 anys al poble ben be mereixen una festa.

Visita també: www.gegantsmao.menorca.es  i els vídeos a www.youtube.com/gegantsmao

Me ha ocurrido hoy de manera plena y anteriormente de manera parcial. Copiaba, aunque no es ésta la palabra apropiada pues era un escaneo, el artículo de Rosselló Pòrcel sobre el prospecto de "La Palma" de 1840...

Yo no sé si habrán vivido la experiencia de al leer la crítica de algún libro sentir el deseo de poder acceder a él. Es un imposible, naturalmente. Pero no siempre. Mientras corregía el texto de Rosselló, yo tenía delante el prospecto del que se hablaba. Yo lo tenía como lo puede tener el lector de la versión digital del artículo de Rosselló. Esto era imposible antes de Internet.

Pocas líneas después, Rosselló acude a otro texto como cita, al libro de Miguel de los Santos Oliver "La Literatura en Mallorca", y también el lector, como yo, puede acceder a la fuente de esa cita de manera inmediata.

Así que eran tres textos: el artículo de Rosselló de 1932, el prospecto de "La Palma" de 1840 y el capítulo sobre "La Palma" del libro de Oliver "La Literatura en Mallorca" de 1903, los tres presentes en una misma pantalla.

No sé si se ha puesto algún nombre al texto desde el que parten los enlaces, quizás podría denominarle como "texto nodriza" y los textos a los que llegan los enlaces, "textos enlazados", "textos citados" o "textos objeto"; el hecho está en que el texto nodriza se convierte en un texto engordado no sólo por las citas que pone sino también por las que el lector puede añadir al leer los textos enlazados. Tal vez el autor del texto nodriza no añade citas que le gustaría por cuestiones de espacio y tiempo o redundancia, pero al poder acceder el lector al original de los textos citados, completa éste citas innombradas.

¿Posibilita una nueva forma de escribir y leer? Tal vez un texto nodriza sea un texto esqueleto que se verá en la lectura engordado; o tal vez un texto guía que conduce a los textos enlazados. No sé, sólo estamos en el comienzo de nuevas posibilidades.

Por una parte, esta posibilidad ofrece al escritor cierta satisfacción pues al poner el enlace está diciendo: ahí está el texto al que puedes acceder sin espera y sin tener que hacer gasto alguno. Y este hecho de distanciarse de lo comercial, conlleva una distanciación de cualquier sospecha de estar en un entramado publicitario o propagandístico, alejado de toda posibilidad dineraria o crematística y estar centrado el interés en el propio objeto, puro y desinteresado. Es otro mundo.

También para el lector este acceso directo a las fuentes, a los textos enlazados, puede ser motivo de satisfacción y, sobre todo, de lectura o mirada directa, de interpretación propia, de acceso directo al pensamiento escrito lejano del que ha oído hablar o leído comentarios ajenos. Ahora puede extraer por sí mismo sus propias deducciones.

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)

Xirinacs amb el PSM: per l'autodeterminació i el socialisme

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Des del seu inici (1971), Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) i va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en la confecció de la Constitució espanyola aprovada el 1978 i en la de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat -convidant pel PSM- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la quadribarrada i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que tengueren a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

La histèria antiesquerrana s'anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l'abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats "apología del terrorismo". Diario de Mallorca del 22 de novembre del 1978 publicava una nota amb els titulars "Ante la querella por 'apología del terrorismo' el PSM-PSI sale en defensa de Xirinacs". Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU per a barrar el pas a la independència de les nacions oprimides o en favor de la República, eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d'esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel partit. Expressió màxima de la ràbia que comentam era una nota d'un periodista espanyol que, histèric en constatar com es consolidava el PSM, escrivia a Baleares (27 d'octubre del 1978): "Darrerament el PSM, molt més conegut com PSI, ha adoptat postures més aviat antipolítiques, que per la seva perillosa inconseqüència poden hipotecar per sempre més la trajectòria d'aquest collectiu dit nacionalista i socialista. I es que de l'originari i frustrat PSI no en queda ni la llavor ideològica... Després de tot, havent rebutjat l'oferta unitària del PSOE i donant acollida a un grapat de marxista-leninistes radicals es esser un còctel no païdor".

Les intervencions de Xirinacs eran manipulades. Vet aquí un titular de l'època: "Xirinacs: las Cortes siguen siendo un Parlamento vertical. El senador catalán manifestó que no comparte el terrorismo, aunque lo comprende". Les tergiversacions servien per a bastir el mite que el PSM era un grup proper al terrorisme, ple de marxista-leninistes radicals, d'illuminats que rebutjaven una constitució democràtica, la unitat amb una organització d'ordre com el PSOE...

Els servils a sou dels franquistes reciclats no podien amagar que l'abstenció del nacionalisme marxista anava dirigida envers una Constitució que consagrava -i consagra!- l'Estat espanyol com a estat centralista i opressor de les nacions que hi romanen integrades per la força, el poble de les quals no pot decidir lliurement per ell mateix el seu futur. La Constitució es fonamentava -i fonamenta- en la "indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". Els oportunistes volien que, amb els ulls clucs, acceptàssim aquestes i altres mancances democràtiques. Evidentment, la nostra tasca va anar encaminada en direcció contrària: explicar als treballadors i sectors populars el que és una vertadera i autèntica Constitució democràtica.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Lluís M. Xirinacs recomana l´obra de Miquel López Crespí. Presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició.

"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".

'No hi estic gens d'acord.

'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya

'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.

'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Ens congratulam  del rescat del subministrament de l’aigua de la Cala Sant Vicenç, un rescat que vam demanar a la passada legislatura amb insistència però sense resultat, però a més a més consideram que l’Ajuntament ha de denunciar a l’empresa concessionària Aigües de Cala Carbó, Els ciutadans no hem de pagar el cost d’1,2 milions d’euros de renovar la xarxa d’aigües de la Cala resultat d’una gestió destinada solament a obtenir beneficis.

_____________________________________________________________________________________________

Sembla que a la fi l’Ajuntament rescatarà el subministrament de l’aigua de la Cala Sant Vicenç . Ens congratula aquesta decisió que veníem demanant des d’Alternativa fa anys. El 2007 Alternativa ja va demanar al ple l'obertura d'un expedient a l'empresa concessionària, i a l’any següent  vam demanar al ple que l'Ajuntament recuperés aquesta concessió, en els dos casos sense resultat.

La xarxa d’aigües de la  Cala Sant Vicenç està completament apedaçada; és una xarxa vella i deficient en tots els sentits  que va ser instal·lada de qualsevol manera, i que no ha tingut  pràcticament inversions en el seu manteniment per part de l'empresa concessionària privada, “Aigües de Cala Carbó”. Aquesta empresa durant anys s'ha preocupat fonamentalment de guanyar doblers sense fer les inversions necessàries. A més, “Aigües de Cala Carbó” ha interromput durant dies els subministrament d’aigua,  la qualitat d’aquesta aigua ha estat pèssima i tots els problemes i reparacions fa temps que els gestiona l’Ajuntament. Ara es calcula que la substitució de la xarxa de la Cala ens costarà als ciutadans 1,2 milions d’euros. Una empresa privada s’ha endut els beneficis i tots pagarem la seva mala gestió, entre altres motius, perquè el necessari control municipal al subministrador i "concessionari" ha sigut inexistent durant mes de 40 anys .

Per tot això demanam a l’Ajuntament que denuncií a l’empresa concessionària Aigües de Cala Carbó.

Els contribuents de Pollença no han de pagar les mancances voluntàries d'una gestió destinada solament a obtenir beneficis, que ha deixat de banda el degut manteniment i renovació.

Acaba Rosselló Pòrcel su serie "Periodismo en Mallorca" con un artículo dedicado a José María Quadrado como fundador de La Palma. Cita el homenaje que esta revista recibió a los cincuenta años de su inicio, en 1890, cuando se editó el número póstumo.

Periodismo en Mallorca

Quadrado

Hagamos un paréntesis en la historia de nuestro periodismo. Esta fecha, 1840, que ocupaba el artículo anterior no debe ser examinada superficialmente. Tiene mucho de definitivo, de decisivo. Marca rumbos y señala rutas. Y los caminos que —vistos desde 1840— pudieron parecer a los precursores pequeños, estrechos, difíciles, se convirtieron más adelante en vías magnificas, en sendas llenas de arcos de triunfo. La Palma abre el horizonte. En 1840 el horizonte está lleno de nieblas, todavía. Los tres jóvenes que han logrado trepar a la montaña quieren llenar sus ojos de visiones. Miran, observan, pero no logran abarcar totalidades. Después se bifurcan Otra vez los caminos. Quadrado, Agiiiló. Montis. Otros nombres se adhieren a la aventura. Y —a veces juntos, otras aisladamente— van recorriendo llanos y montañas.

***

Pero todos recuerdan los datos de La Palma. No marchan ciegamente. Recuerdan y siguen un camino. Ninguno, absolutamente ninguno se aparta. Hasta 1890. En 1890 de los tres iniciadores vive uno solamente: Quadrado: cincuenta años después, los amigos y admiradores de La Palma le rinden homenaje. Una reimpresión y un número postumo. Palabras de elogio, voces de agradecimiento. En 1890 se verifica la consagración oficial de La Palma como precursora de nuestras letras.

***

De los tres nombres, Montis, Aguiló, Quadrado, quedaba entonces uno solo. Intentemos hoy audazmente la valorización actual de este escritor. En 1890 desataba la alabanza ferviente. ¿Podríamos hoy decir lo mismo?

***

El nombre de don José María Quadrado ha sido siempre para mí equivalente de seriedad, de nobleza. No he logrado sentirlo nunca en una cercanía amable y acogedora. Su figura —tan amplia, tan completa— carece de cordialidad. Severa, imponente, casi. Ante ella la reacción es difícilmente evitable y esta reacción supone un poco de rebeldía. ¿Habías cogido alguna vez un tomo de Quadrado sintiendo en vuestras manos un ademán acariciador? Esta pequeña prueba de bibliófilo es infalible. Las mismas ediciones de Quadrado tienen un poco de hosquedad. Su prosa es dura, difícil. Yo le opondría la de Mariano Aguiló. Su maravillosa agilidad lingüística en momentos de absoluta decadencia del idioma autóctono es el gran contrapeso del estilo y del léxico de Quadrado. Sus figuras, sus rostros son incomparables también. Los dos han llegado hasta nosotros en imágenes de ancianidad. El rostro de Quadrado se nos presenta algo ceñudo, excesivamente serio. En el de Aguiló adivináis el entusiasmo, la alegría, la bondad. En esta última categoría destacaríamos el aspecto —visto a través de los años y de las obras— de don Pedro Alcántara Peña. Estas impresiones personales deberían pesar poco en el concepto que un escritor nos mereciera. Deberían... En realidad influyen enormemente.

***

El caso de Quadrado me parece ejemplar en ese género de experiencias literarias. Comprendo todo su valor, su influencia literaria, el sentido de su magisterio. No niego que toda la escuela mallorquína tiene su origen en él. (Costa y Alcover le llamaron maestro. Miquel Ferrà —de la generación posterior— ha escrito su Apología y en todos los adjetivos tienen sentido afirmativo y, muchas veces, de afirmación exaltada.) Admiro su labor enorme, su erudición formidable: arqueología, historia, religión, arte, literatura. Lo abarcaba, ampliamente, todo. Alejado de las inocentadas de Bover supo burlarse gentilmente de ellas. Afirmo todos sus méritos, todas sus cualidades y me inclino con respeto ante su figura y su recuerdo. Pero no dudaría —no dudo— en lanzar una afirmación: la obra de Quadrado es obra definitivamente muerta.

***

Lo digo sin temor a que pueda parecer blasfemia. Con el deseo de llamar la atención sobre algo que es, innegablemente, un hecho. Un hecho justísimo, apresurémonos a decirlo. No estamos en un caso de olvido lamentable. De memoria que deba ser rehabilitada, Es imposible levantar otra vez el nombre de Quadrado. Ha caído, repetimos, definitivamente. Intentemos como prueba unas razones.

***

Es la primera desaparición de la sociedad para quien escribiera sus trabajos, especialmente sus ensayos políticos y morales. En esto tiene un punto de semejanza con Balmes. La labor política de Quadrado —colaborador del autor de El criterio— tiene en la actualidad un valor casi nulo. Pasadas las circunstancias, desaparece también el interés. Además, ya lo hemos dicho, la obra política de Quadrado es en muchas ocasiones reflejo de la de Balmes. Y la obra política de Balmes nos parece ya muy lejana. Ni uno ni otro supieron poner en su prosa política aquel alto sentido de humanidad, de fervor, que palpita —ejemplo coetáneo, casi— en Napoleón el pequeño. Quadrado, sobre todo es casi ilegible en este aspecto. Carece de originalidad. A lo sumo merece ser citado por el historiador de nuestro siglo XIX. Unas líneas nada más. Y, un poco cada día, irá sumiéndose en el olvido.

***

Más razones. Una razón capital. Quadrado no es poeta. Ni poeta en verso ni poeta en prosa. Y esta falta, en un historiador del siglo XIX es imperdonable. Leer cualquiera de sus obras: Recuerdos y bellezas de España, Forenses y ciudadanos. La objeción será siempre la misma: falta de emoción, adustez, ceño. Nunca veréis las lágrimas en sus ojos. Los sentimientos más contrarios le dejan seco, inconmovible. Y él que proclamaba a voz en grito su filiación romántica —Manzoni, Lamartine, Chateaubriand— su odio al siglo racionalista, él, negador de todo frío clasicismo demostraba contra su voluntad que había de ser el continuador de Bossuet y el traductor de Shakespeare. No es paradoja. Leed la traducción en el Museo Balear y os convenceréis de la verdad del argumento.

***

No quiero acumular detalles. Una razón, última, capital. Una razón que incluye una culpa que no debe ser aminorada. Dice Miquel Ferrà en su Apología: «Y el propio Quadrado, impugnado por quien mal le conoció... hubo de redactar algo más tarde en el idioma natal su Desagravio a las literaturas regionales, tan lleno de cordialidad como de mesura, y cuyas mismas reservas garantizan la comprensión global del fenómeno histórico.» El juicio de Ferrá no peca, ciertamente, de severo. Muy por el contrario. Quadrado no colaboró en nuestro Renacimiento. Si todos hubiesen seguido su ejemplo hoy careceríamos de las Elegías de Alcover. Tendríamos que contentarnos con los Meteoros. La insuficiencia del Desagravio se aquilata fácilmente Compárese el valor actual de Aguiló con el del autor de la Vindicación a George Sand y conoceremos exactamente las causas...

***

Antes de firmar el articulo sospechamos si será tomado por acusación, por insulto. Se hablará de ímpetu juvenil, de falta de premeditación. A quien tal piense le diría: el aspecto totalmente simpático de Quadrado es el de La Palma. Quadrado nace en 1819. La Palma en 1840. Veintiún años. Sirva la admiración al Quadrado de La Palma de excusa a posibles arbitrariedades e impertinencias.

B. Rosselló Pòrcel

El Día, 7 de Agosto de 1932.

Al indicar Rosselló Pòrcel que este artículo es "un paréntesis en la historia de nuestro periodismo", parece que consideraba poder continuar esta, también ahora interesante, serie sobre el periodismo en Mallorca. Nadie la ha continuado y la historia del periodismo mallorquín y balear, como otras muchas historias de las islas ha quedado olvidada en el silencio y la despreocupación.

La digitalización de la prensa, actual y antigua, puede servir quizás a la revitalización del conocimiento sobre ella y sobre los periodistas que la han creado.

Periodismo en Mallorca
Artículos periodísticos de B. Rosselló Pòrcel

¿Qué quedará del peridismo? El Semanario Económico Diario de Mallorca El Semanario Político El Diario de Palma Semanario Cristiano-Político La Aurora Patriótica La Antorcha Diari de Buja Redactor de Mallorca Diario Político Mercantil Diario Balear

El Eco de Colom El Atleta de la Libertad Redactor Constitucional El Revisor Semanal El Correo Constitucional El Semanario Politécnico Sociedad Patriótica 1823 - 1836 Las metamorfosis de un diario La Época Romanticismo Un prospecto Quadrado

Anarcoefemèrides del 5 de juny

Esdeveniments

- Surt Il Grido degli Oppressi: El 5 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana Il Grido degli Oppressi. Pubblicazione dei Gruppi Comunisti-Anarchici di N.Y. e dintorni. Fou fundat per Francesco Saverio Merlino i Vito Solieri. Publicà col·laboracions d'Errico Malatesta, de Pietro Gori, d'Emilio Caporali i d'Amilcare Cappellaro. En 1893 edità el text d'Élisée Reclus «A mio fratello contadino» (Al meu germà pagès). Patí una interrupció entre el 26 de novembre de 1892 i l'1 de gener de 1893. Deixà de publicar-se el 13 d'octubre de 1894 a Chicago (Illinois, EUA), ciutat on s'havia traslladat la redacció en 1893.

***

- Surt Il Proletario: El 5 de juny de 1922 surt a Pontremoli (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic anarcoindividualistaIl Proletario. Giornale anarchico. En sortí un número de prova precedent publicat l'1 de maig d'aquell any. Va sortir en un moment en el qual escamots feixistes actuaven diàriament als carrers italians i el moviment anarquista encara vivia la polèmica sorgida arran de l'atemptat al Teatre Diana l'any anterior i el debat entre«organitzadors», representats per Umanità Nova i la Unió Anarquista Italiana (UAI), i els«antiorganitzadors», defensats per L'Avvenire Anarchico. Dins del moviment anarcoindividualista hi havia dues tendències: els que fugien de la lluita social i buscaven desenvolupament íntim i filosòfic enclaustrats en la seva«torre d'ivori» i el sector majoritari, representat per Carlo Molaschi i Leda Rafanelli, entre d'altres, que des de les revistes Nichilismo o Pagine Libertarie acostaven les seves posicions individualistes al pensament de la UAI. També hi havia un sector molt minoritari d'individualistes representat per l'«anarquisme iconoclasta» o«heroic» que fugia de qualsevol programa polític, però que atacava l'Estat amb les armes a les mans. Aquesta publicació comptà amb el suport econòmic i les col·laboracions de l'escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), un dels màxims representants de l'anarcoindividualisme il·legalista. Aquesta publicació entrà en el debat sobre l'organització en el moviment anarquista, rebutjant l'absurd plantejament defensat per Pagine Libertarie sobre «o torre d'ivori o partit». Portà la gerència d'Il Proletario Emilio Toma i trobem articles deMikhail Bakunin, P. Bernardi, Armando Diluvi, Enzo Martucci, Renzo Novatore, Tintino Rasi (Auro d’Arcola), Rogi, G. Romiti, Paolo de’ Verani, Erinne Vivani, entre d'altres. Va ser il·lustrada per Giovanni Governato. En sortiren cinc números, l'últim el 12 de desembre de 1922, quan la impremta va ser destruïda per un escamot feixista i Renzo Novatore havia caigut abatut dies abans en un tiroteig. A la capçalera portà cinc epígrafs, un per cada número: «Anarquia significa amor, no odio; reivindicació, no assassinat; vol benestar, ciència i llibertat per a tothom.»,«El dolor i el sacrifici són plaer per al rebel que ama la lluita.»,«L'Anarquisme és una filosofia hipercrítica per excel·lència. Però l'anarquista es riu de totes les crítiques.», «Jo us ensenyo el superhome. L'home és una cosa que cal superar.» i «La bogeria és molt rara en les persones individualment. En els grups, en els partits, en els pobles, en les èpoques, és la regla.»

***

- «Tot Vrijheidsbezinning»: Entre el 5 i el 8 de juny de 1992 té lloc a Appelscha (Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) la reunió i càmping anarquista«Tot Vrijheidsbezinning» (Llibertat de Reflexió). En aquesta trobada es va presentà el projecte filosoficollibertari«Akigoloké» («Ecològica» a l'inrevés), de Michèl Post; la nova edició de la revista llibertària De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), que publicà Ferdinand Domela Nieuwenhuis a començaments del segle XX; a més de debats sobre diversos temes (l'autogestió, la radicalització i la violència, etc.), música, teatre, etc.

Naixements

- Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Guipúscoa, País Basc). En morir només va dir una paraula:«Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

***

- José Alberola Navarro: El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera;és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l'1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies.

José Alberola Navarro (1895-1967)

***

- Ugo Mazzucchelli: El 5 de juny de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els«Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels«Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la«Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la«modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de«moderat», abandonà la FAI. Ugo Mazzucchelli va morir el 6 de gener de 1997 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Ugo Mazzucchelli (1903-1997)

***

- Joaquín Ascaso Budría:El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció«Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la«gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de«tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà«Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.

***

- Francisco Giménez Díaz: El 5 de juny de 1920 neix a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Giménez Díaz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Aurillac. En aquesta localitat conegué Paulette Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois. Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria,Evocación i Pueblo Libertario. Francisco Giménez Díaz va morir el 4 de juliol de 2007 a Sèvres (Illa de França, França).

***

- Madeleine Briselance: El 5 de juny de 1922 neix a França l'activista llibertària Madeleine Briselance. Filla d'una família anarquista, son pare, Georges, i son oncle, Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob. Madeleine Briselance va morir el 3 de desembre de 2009 a França.

***

- Jerónimo Faló Villanueva: El 5 de juny de 1922 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Jerónimo Faló Villanueva, conegut com El Linotipista. A finals dels anys quaranta va fer de guia fronterer als Pirineus per als grups guerrillers llibertaris i per a diverses delegacions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); fou ell qui, el setembre de 1946, passà Jaume Amorós Vidal (Liberto) a la Península. El 30 de setembre de 1946 va ser detingut en un tren i tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya). A la garjola formà part de la Comissió de Premsa que publicà diferents periòdics clandestins: Esfuerzo,òrgan de les Joventuts Llibertàries; Ágora, revista teòrica d'aquest mateix grup; i Acarus Scabiosi, butlletí humorístic; confeccionant a mà els exemplars amb altres companys (Manuel Fernández Rodríguez, Tomás Germinal Gracia Ibars, etc.) i aquests passaven de cel·la en cel·la i alguns a l'exterior. Va ser alliberat el 20 de juny de 1947 i el març de 1948 passà a França la delegació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de l'Interior, formada per Ramón González Sanmartí i Juan Alcácer Albert, que venien de Madrid i de Sant Sebastià. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Jerónimo Faló Villanueva va morir el 26 de maig de 2010 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

- Vittorio Morneghini: El 5 de juny de 1922 neix a Milà (Llombardia) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria).

Defuncions

- Marius Aceste: El 5 de juny de 1982 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Havia nascut el 23 de juny de 1889 a Londinières (Alta Normandia, França). Fill d'un comerciant, treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat. En 1917 es casà a La Havre.  Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement.

***

- Eulalio Gordo: El 5 de juny de 1992 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. Havia nascut el 26 de juliol de 1900 a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya). A partir de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal«España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.

***

- Pepita Carpena: El 5 de juny de 2005 mor a Marsella (Provença, Occitània) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Havia nascut el 19 de desembre de 1919 --encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya), primogènita d'una família obrera catòlica (el pare era paleta i la mare costurera) de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d'impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l'assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s'uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista«Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d'armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d'un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l'anarquista Juan Martínez Vita,Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l'Alliberament. L'abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l'exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l'exili. Des d'abril 1979, arran de l'exposicióL'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l'agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d'octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l'Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial,Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara l'obra col·lectivaMujeres Libres. Luchadoras Libertarias(Madrid, 1999)--, en dosBulletin du CIRA(26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,Ideas-Orto,Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard ProstUn autre futuri en la de Lisa Berger i de Carol MazerDe toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l'Hospital Nord de Marsella, tres anys després que ho fes el seu companyMoreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitarLes anarchistes, de Léo Ferré.

Pepita Carpena (1919-2005)

Actualització: 05-06-14

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)

Per a la recuperació de la memòria històrica

Falsos republicans

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).

Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.

Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.

Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.

Miquel López Crespí

"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)

En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l'OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".

En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.

Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.

En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.

Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.

Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).

Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.

Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".

A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...

La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)