La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. (Miquel López Crespí)

Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig

En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema,Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 8 de juny

Esdeveniments

- Surt Le Droit Anarchique: El 8 de juny de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Anarchique. Journal hebdomadaire paraissant le dimanche à Lyon. Portava l'epígraf«Llibertat, Igualtat, Justícia». Era continuació de la saga de periòdics lionesos que nasqué amb Le Droit Social el febrer de 1882 (L'Étendard Révolutionnaire, La Lutte, Drapeau Noir, L'Émeute, Le Défi, L'Hydre Anarchiste i L'Alarme). Com els precedents, va ser durament perseguit per les autoritats i el seu primer gerent, G. Fronteau, va ser detingut el 13 de juny d'aquell any; Isidore Mounier n'agafà el relleu en la gerència de l'últim número. Els articles no anaven signats. Publicà crides de diferents grups anarquistes (Gruoupe des Amandiers, Les Parias Picards, Groupe Communiste-Anarchiste de Milà, Groupe Cyvoct de Lió, Sans-Culottes Lyonnais, L'Hydre, Les Impatients d'Allex, Les Indignés, Les Forçats, Le Droit à la Vie, Groupe Anarchiste de Villequier, Le Yatagan, Les Résolus, Jeunesse Révolutionnaire, Les Impatients de Beaucaire, Groupes Anarchistes de Nantes, etc.). Va fer dues subscripcions populars, una per a les famílies dels detinguts polítics i altra per a la propaganda. La repressió va ser tan dura que només va poder publicar tres números, l'últim el 22 de juny de 1884. Dos anys després, va ser continuat per La Lutte Sociale.

***

- Surt El Corsario: El 8 de juny de 1902 surt a València (País Valencià) el primer número del quinzenal anarquista El Corsario. Periódico sociológico. Dirigit per José Alarcón, fou continuador del periòdic anarcofeminista La Humanidad Libre (1902). A partir del segon número passarà a tenir una periodicitat setmanal i canviarà el subtítol per «Semanario Sociológico». Hi van col·laborar T. Ros, María Losada, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Ricardo Mella, A. López Rodrigo, Juan Ortega, Leopoldo Bonafulla i José Alarcón, entre d'altres. Mantingué agries polèmiques amb el republicà El Mercantil Valenciano i donà cabuda a comunicats i cartes dels que havien patit presidi pels fets de «La Mano Negra» i de la campanya per la revisió d'aquest procés. Fou freqüentment denunciat i segrestat, i el seu director detingut. L'últim número conegut és el 27, del 12 de desembre de 1902.

*** 

- Surt Volontà: El 8 de juny de 1913 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal propagandístic anarquista Volontà, dirigit des de Londres per Errico Malatesta. El periòdic sortirà fins La Settimana Rossa de juny de 1914.

***

- Procés contra Lucetti: Entre el 8 i el 10 de juny de 1927 tingué lloc a Roma (Itàlia) el procés judicial contra l'anarquista italià Gino Lucetti, per l'atemptat frustrat contra Mussolini de l'11 de setembre de 1926. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó --la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas-- i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després va morir a Ischia, el 17 de setembre de 1943, a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

Naixements

- Alexandre Cibot: El 8 de juny de 1878 neix a París (França) el fuster anarquista i antimilitarista Alexandre Cibot, també conegut com Roger Sadrin. Arran del Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam de 1904, fou nomenat secretari, amb Georges Yvetot, de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1904 fou gerent del periòdic L'Ennemi du Peuple, en substitució de Kienert i on col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara G. Yvetot, L. Descaves, G. Darien, U. Gohier, E. Janvion, C. Malato, P. Robin, Han Ryner i Zo d'Axa, entre d'altres. Aquest periòdic es distingia pels seus atacs contra la francmaçoneria i contra certs companys llibertaris (E. Armand, C. Cornelissen, Tolstoi, etc.). Con a resultat de les campanyes propagandístiques de l'AIA, formà part del grup de 28 militants que van ser inculpats i jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905. A l'Audiència entrà cridant «A baix l'Exèrcit! A baix la Pàtria!» i fou condemnat a tres anys de presó. Llicenciat, en 1916 fou inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes revolucionaris. Sota el pseudònim de Roger Sadrin col·laborà en nombrosos títols de la premsa llibertària, com ara Le Flambeau (1901-1902),Le Pétard (1904) i Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909-1912), que portà una campanya contra els Batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i en favor de l'alliberament d'Émile Rousset.

***

- Mauro Bajatierra Morán: El 8 de juny de 1884 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán, que va fer servir els pseudònims de Patrocinio Gallego i Juan Beranza. Son pare, Ramón Bajatierra López, era l'amo d'una fleca i políticament conservador i sa mare, Carlota Morán Moreno, morí molt jove. Per influències familiars es dedicà l'ofici de forner. D'antuvi, encara que fervent anarquista, va estar afiliat tota sa vida al sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), com tota la Societat d'Obrers Forners, coneguda posteriorment com Societat d'Arts Blanques, i va ser força admirat per la resta d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat tenir indústria pròpia. Quan la Confederació Nacional del Treball (CNT) desenvolupà estructures sindicals en el seu gremi a Madrid també s'afilià a la central anarcosindicalista i a l'Ateneu Sindicalista. Va viatjar arreu d'Europa, on va afermar els seus coneixements de francès, d'alemany i d'italià. Va participar activament en el llibertari Centre Federal del carrer Aguilera de Madrid, al costat del seu gran amic Pedro Vallina. Patí presó en diverses ocasions, fins a 15 anys en total durant sa vida, i fou membre de la maçoneria --fou iniciat el 10 d'octubre de 1916 a la madrilenya lògia «La Cantoniana» i va pertànyer a la lògia francesa «Plus Ultra». Gran lector, va crear diverses publicacions (Nueva Senda, El Quijote, etc.), conreà la prosa infantil i va escriure novel·les i obres de teatre. Com a militant anarquista, l'1 de gener de 1913 fou secretari del «Gran Míting Monstruós» en suport dels presos polítics i socials convocat per l'Ateneu Sindicalista de Madrid. Presidí la Federació d'Obrers i de Peons (FOP), a la qual va representar en el Congrés Internacional per la Pau de Ferrol de 1915 contra la guerra que aleshores assolava Europa; aquest mateix any va intentar fusionar la FOP amb la Federació Nacional d'Agricultors (FNA), per la qual cosa es va traslladar a Còrdova --conjuntura que va aprofitar per realitzar mítings arreu d'Andalusia (Montoro, Bujalance, Castro, Còrdova, Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va representar la FOP en el IV Congrés de l'FNA de Vilanova i la Geltrú. Aquest mateix any va assistir, amb Eusebi Carbó, al Congrés de la UGT amb l'objectiu de concretar un possible pacte amb la CNT. En aquesta època abandonà el grup anarquista madrileny «Los Iguales», on militaven llibertaris de renom, com ara Moisés López, Feliciano Benito o Pedro Merino, i del qual va ser un dels fundadors. En 1918 va participar en la Campanya Nacional de Propaganda i en la preparació del Congrés de la Comèdia de la CNT, al qual va assistir i va signar el document anarquista de declaració de principis del comunisme llibertari. Durant la tardor de 1919 va participar en una gira de difusió de l'anarcosindicalisme a la conca de Peñarroya. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro que serà tancat en 1920 arran d'una de les seves detencions. En aquestaèpoca va ser molt amic d'Andreu Nin. En 1921 fou detingut un temps, amb motiu de l'atemptat contra el cap del Govern espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el subministrador de les pistoles per cometre el magnicidi, però en el judici d'octubre de 1923, en el qual el fiscal li demanava 15 anys de presó, no va ser condemnat per manca de proves, encara que fou desterrat --també havia estat detingut en 1913 arran de l'atemptat de Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser membre del Comitè Regional clandestí de la CNT de Rioja, Aragón i Navarra amb seu a Saragossa. El juny de 1922, sota la falsa identitat de Juan Beranza, va aconseguir el permís del governador de Saragossa per llogar una sala on, l'11 de juny, es realitzarà el Ple clandestí de la CNT que va decidir la separació del sindicat confederal de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT); en aquest ple, també es adoptar una moció que trencava amb l'apoliticisme tradicional cenetista. Entre 1922 i 1923 va realitzar tasques orgàniques amb M. Pérez a Sevilla i el setembre de 1923 féu un míting amb José María Martínez a Avilés. Durant la dictadura de Primo de Rivera va visitar les presons en diverses ocasions i va viure exiliat a França i a Bèlgica una temporada. En 1927 va ser processat pel famós «Complot del Puente de Vallecas» i aquest mateix any va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), vinculant-se sempre als grups específics. En 1930 va passar una temporada per Castro del Río. Durant els anys republicans va fer mítings, fomentà polèmiques en la premsa llibertària i fou jutjat en diverses ocasions per delictes de premsa. El 30 d'abril de 1935 va ser jutjat per la publicació del fullet Contra el capitalismo y contra el Estado i fou condemnat per un delicte d'inducció a la rebel·lió a sis mesos i un dia de desterrament amb presó sense fiança. Durant el període bèl·lic es va convertir en el símbol dels corresponsals de guerra de la premsa anarquista, col·laborant en diversos periòdics (Catalunya, CNT,Fragua Social, El Frente,Solidaridad Obrera, etc.) i dirigí Frente Libertario. Les seves cròniques estan reconegudes com les millors d'aleshores. A finals de 1937 va ser nomenat comissari de guerra i a partir del 3 de desembre de 1937 formà part de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Al final de la guerra va fer costat el Consell Nacional de Defensa, encapçalat pel coronel Segismundo Casado, i s'oposà firmament a l'intent de cop comunista que generà la constitució d'aquest organisme. Quan va caure Madrid a mans de les tropes feixistes, es va negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra Morán va morir el 28 de març de 1939 al carrer Torrijos del barri de La Guindalera de Madrid (Espanya), afusellat a la porta de ca seva després d'haver mantingut un tiroteig amb les tropes franquistes durant la desfilada de la victòria --altres fons diuen que va ser detingut, jutjat sumàriament i afusellat el 2 d'abril d'aquell any. El certificat oficial de defunció diu que morí d'un «síncope». Sa companya, Julia Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid (Espanya). Durant sa vida, Bajatierra va col·laborar en infinitat de publicacions (Acció Libertaria, Acracia, CNT,Cultura y Acción,¡Despertad!,Fragua Social, Hombre Libre, Humanidad, El Liberal, El Libertario, Mar y Tierra, Proa, La Protesta,Los Quijotes, Redención,Le Réveil, La Revista Blanca, Ruta Confederal, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, La Tierra, El Trabajo,El Tranviario, Umbral,¡¡Unión!!, etc.) i és autor de nombrosos llibres i fullets --molts publicats en «La Novela Ideal»--, entre els quals destaquen Un ensayo revolucionario, La violencia social-fascista,El alma de la campiña, Desde las barricadas. Una semana de revolución en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917 (1918), Comentarios al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de España (1920), Como las águilas (1927), La virgencita de los Merinales (1927), El pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de mis amores (1928), El alimañero (1928), La alegría del barrio (1929), Fuera de la ley (1929), El hombre que perdió el alma blanca (1929), Canciones anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado (1930), Contra el capitalismo y contra el Estado (1930), Los ateneos libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica revolucionaria. Demostración de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida de los centros libertarios (1930), La justicia de los montañeses (1930), Hacia otra vida (1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo deben resolver los campesinos el problema de la tierra (1931), ¿Quienes mataron a Dato? (1931), Crónicas del frente de Madrid (1937), Crónica de guerra (1937), La guerra en las trincheras de Madrid (1937), etc. En 2011 Julián Vadillo Muñoz publicà la biografia Mauro Bajatierra, anarquista y periodista de acción.

Mauro Bajatierra Morán (1884-1939)

***

- Pedro Orobón Fernández:El 8 de juny de 1899 neix a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Fou el fill major d'una família nombrosa de classe mitja i germà del destacat militant anarquista Valeriano Orobón Fernández. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres --son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT.  En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava --els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del«Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.

***

- Agustín Chapero Fernández: El 8 de juny de 1905 --alguns citen 1903-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Chapero Fernández. Obrer metal·lúrgic, a partir de 1924 milità en el Sindicat de la Metal·lúrgia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat càntabra de Santoña. Més tard treballà com a former i s'afilià al Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Santander. Fou delegat del sindicat confederal en diversos comitès regionals i col·laborà en el periòdic CNT del Norte que s'editava a Bilbao. Com a membre del Comitè d'Enllaç de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fet va ser detingut amb altres companys. Durant la guerra civil, va ser nomenat vicepresident del Comitè Executiu local del Front Popular. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià, Gurs i Bram durant 14 mesos. Després de la II Guerra Mundial amb sa companya, la santanderina Francisca Rivas Calleja, residí a Sant Àfrica (Guiana, Occitània). En 1947 estudiava dibuix i magisteri.

***

- FélixÁlvarez Ferreras: El 8 de juny de 1921 neix a Velaurs (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Felicísimo (Félix) Álvarez Ferreras. Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). Atret per l'anarquisme des de l'adolescència, en 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en els fets revolucionaris d'octubre d'aquell any. Durant la guerra civil lluità al front basc i després de la caiguda del front nord, creuà els Pirineus, passant per Baiona i després per Saint-Nazaire. En 1937 entrà a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Quan la derrota era un fet, el febrer de 1939 passà els Pirineus per Puigcerdà i fou internat, d'antuvi, al camp de les Guinguetes i després als de Setfonts i Gurs. Més tard va ser enrolat en la 142 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Chalon-sur-Saône. Després passà a la 552 CTE, establerta a Pontanevaux. En 1942 realitzà missions per al maquis de Cluny. Detingut, fou internat al Fort de Chapoly de Saint-Genis-les-Ollières i després a Mâcon, per ser deportat a Alemanya, però aconseguí escapar i amagar-se fins la victòria aliada, participant en l'alliberament de Mâcon. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montluçon, on va fer feina a la fàbrica Dunlop. En 1947 es casà amb l'exdeportada polonesa Helène Slawinska, amb qui tindrà quatre fills. En aquesta època fou secretari de la Federació Local de la CNT en l'Exili, secretari i administrador de les Joventuts Llibertàries de Montluçon i responsable de Propaganda de la CNT del Massís Central. Entre 1950 i 1956 fou l'editor responsable del butlletí de la Regional. També fou membre del grup«Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Salvador Fernández Canto i son germà JuanÁlvarez Ferreras (Íbero Galo). En 1956 emigrà al Canadà i s'instal·là a Calgary (Alberta), on realitzà diverses feines. També residí temporalment a Saint Michel i Mont-real, i en 1963 va estar a punt de tornar a Europa per mor de les dificultats econòmiques. Entre 1963 i 1969 publicà la revista La Escuela Moderna i entre 1966 i 1967 participà en el Bulletin de la Commission préparatoire du Congrès International de Fédérations Anarchistes. Entre 1971 i 1984 començà l'edició d'uns fulletons, «Piedra y Alarido». En 1984 retornà a Europa i s'instal·là a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on fundà el grup cultural «Sembrador» i reprengué, en 1985, l'edició de La Escuela Moderna. Políglota, contribuí a l'edició castellana de l'Encyclopédie Anarchiste, col·laborà en nombroses capçaleres de la premsa llibertària (Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto,Ráfagas, Reconstruir,Ruta, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc.) i, també, en publicacions literàries (Boreal, Clarín,El Eria, Gemma, etc.). A partir de 1998 reemplaçà Tomás Marcellán Martínez, que havia mort l'any anterior, en la direcció del setmanari confederal Cenit. És autor de Antología miliciana (1971, ambÁngel Samblancat i Campio Carpio), Francisco Ferrer y la pedagogía antiautoritaria (1971, amb altres), Eugen Relgis, el hombre y su obra (1974, amb altres), Las maravillas de los países socialistas autoritarios (1977), Caminos para la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978, amb Campio Carpio), Cuaderno poético (1979), El gran canto de los poetas universales. Única antología poética de nuestro tiempo (1982), entre d'altres. En 1970 publicà el llibre autobiogràfic Vicisitudes de la lucha, i en 1975 edità, sota el mateix nom, una acurada selecció de les seves cartes rebudes en 10 quaderns, que van ser reeditats en 2005 sota el títol Cartas del exilio libertario. Epístolas de anarquistas ilustres a través del mundo. En 1992 donà la seva biblioteca i arxiu a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Félix Álvarez Ferreras va morir el 2 d'agost de 2009 a l'Hospital de Prada (Conflent, Catalunya Nord), on es trobava ingressat des del 30 de juny.

FélixÁlvarez Ferreras (1921- 2009)

Juan AndrésÁlvarez Ferreras (1916-1999)

***

- Débora Céspedes: El 8 de juny de 1922 neix a l'Uruguai l'anarquista, anarcosindicalista i poetessa Débora Céspedes. Mitjançant la influència del vell militant Pedro Othaz, d'adolescent s'interessà per l'anarquisme. Quant tenia 16 anys, gràcies al llibertari Negro Palmieri i sa companya Matilde Carreras, aconseguí una feina de quiosquera en un barri residencial de Montevideo, alhora que milità en les Joventuts Llibertàries de l'Uruguai (JLU). En 1937 començà a treballar al magatzem «Frigorífico Anglo» de Montevideo, on conegué Esperanza Auzeac, jove anarquista russa amb qui mantindrà una sòlida amistat fins la mort d'aquesta a Bolívia. Ambdues organitzaren al magatzem una societat de resistència obrera i per aquest fet van ser acomiadades. Poc després Céspedes trobà una nova feina al magatzem frigorífic «El Nacional» on continuà amb les seves tasques sindicals i participà en la fundació de la Federació d'Obrers de la Carn, de la qual va ser secretària d'actes i per a la qual realitzà mítings. En aquestaèpoca freqüentà el centre cultural Casa dels Llibertaris i el local del Sindicat dels Forners que estava molt a prop. Col·laborà en la redacció i distribució del periòdic Voluntad i participà en la fundació de l'Ateneu Anarquista del barri del Cerro, on s'organitzà el grup de teatre social filodramàtic (no comercial) «Emilio Zola», format per obrers i obreres dels magatzems frigorífics i on assumí en diverses ocasions papers en obres teatrals de diferents autors Florencio Sánchez, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera (Herrerita), Joaquín Dicenta, etc. Durant la II Guerra Mundial participà activament en la propaganda contra la instauració del Servei Militar Obligatori (SMO), campanya que va ser portada pel Comitè d'Enllaç de Sindicats Autònoms, les JLU i la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), i en contra dels grups parlamentaris i dels partits socialista i comunista que acceptaven aquest SMO. En 1947 es reuní a Buenos Aires (Argentina) amb son company Luis Alberto Gallegos (Beto Gallegos), que havia hagut d'exiliar-se per motius sindicals, i on treballava al port de la capital argentina i militava en el Sindicat de Construccions Navals de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). A l'Argentina establí estretes relacions amb la FORA i la Federació Llibertària Argentina (FLA) i amb destacats militants, com ara Jacobo Prince, Jacobo Maguid, Humberto Correale, Juanita Quesada, Diego Abad de Santillán, José María Lunazzi, etc. En 1963, després de 16 anys resistint el peronisme, la parella retornà a Montevideo. Céspedes tornà a establir la relació d'amistat que mantenia des de 1938 amb Luce Fabbri. Quan l'excisió entre partidaris i opositors a la Revolució cubana en el si de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), abandonà aquesta organització i amb altres companys (Luce Fabbri, José B. Gomensoro, Iriondo, D'Ottone, els germans Errandonea, Cresatti, H. Fabbri, etc.) fundà l'Aliança Llibertària de l'Uruguai (ALU), contrària a donar suport el castrisme, la qual va desaparèixer arran de la instauració de la dictadura militar. Durant els anys delsmilicos participà en les activitats del Centre d'Acció Popular (CAP) que agrupava anarquistes i gent d'esquerres que volien organitzar comunes autònomes. Amb la caiguda de la dictadura, creà amb Luce Fabbri el Grup d'Estudis i Acció Anarquista (GEAL), que en 1985 reemplaçà l'ALU, i el seu periòdic, Opción Libertaria (1986-2004), nom proposat per Céspedes. També jugà un paper important en la temptativa frustrada de crear una coordinadora anarquista entre els moviments anarquistes de l'Argentina i de l'Uruguai (Coordinadora Anarquista Rioplatense), on també van participar Lunazzi, Corral i l'Ateneu d'Avellaneda, entre d'altres. Entre març de 1974 i febrer de 2001 exercí de responsable de redacció del butlletí mensual de Montevideo Centro Oeste, del qual s'editaven 1.000 exemplars. També col·laborà en la revista feminista argentina La mitad del cielo, dirigida per l'escriptora i actriu Leonor Benedetto. Entre 1991 i 1998 col·laborà en l'organització d'una cooperativa de consumidors que arribà a tenir 80 grups, cadascun dels quals format per 12 famílies. Poetessa des dels 10 anys, publicà poemes en infinitat de periòdics i va ser guardonada amb diferents premis a l'Uruguai i a l'Argentina --fou l'autora de la cançó Nacer de nuevo, escrita per a la cantautora argentina Sandra Mihanovich arran de l'excarceració d'una amiga comuna. En 2003 Hugo Fontana publicà Historias robadas. Beto y Débora, dos anarquistas uruguayos. En 2008 publicà el llibre de poemes Algunos bienes que algún día tuve. Débora Céspedes va morir el 18 de maig de 2009 a Montevideo (Uruguai).

***

- José Martín-Artajo: El 8 de juny de 1932 neix a Madrid (Espanya) l'escriptor, poeta, diplomàtic i militant anarquista José Ignacio Martín-Artajo Saracho, conegut com Artajo. Fill d'una família burgesa i molt catòlica, son pare, Alberto Martín-Artajo Álvarez, va ser president d'Acció Catòlica i ministre d'Assumptes Exteriors d'Espanya durant el règim franquista. Estudià nou anys amb els jesuïtes, es llicencià en Dret i treballà com a diplomàtic durant set anys (República Federal d'Alemanya, Líbia, etc.). D'antuvi socialista, es va radicalitzà a partir dels anys cinquanta i en 1967, quan treballava com a secretari de l'Ambaixada espanyola a Atenes i es produí l'aixecament militars dels coronels, decidí abandonar la carrera diplomàtica i es declarà anarquista militant. Perseguit per les autoritats franquistes, en 1968 se li retirà el passaport diplomàtic i se li posà en la llista de crida i cerca per jutjar-lo en un consell de guerra, per la qual cosa s'exilià a Londres (Anglaterra). En l'exili treballà en diverses feines, fins i tot de peó de paleta, i finalment entrà a fer feina al llibertari Centre Ibèric londinenc. En aquests anys desenvolupà la seva passió literària que havia començat en l'adolescència i que produí més d'un centenar de manuscrits, gairebé tots inèdits. A Londres va fer íntima amistat amb Miguel García García, els germans Gurucharri, Albert Meltzer i Stuart Christie, entre d'altres. En 1974 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Jorge Semprún Les deux mémoires. Després de la mort del dictador Francisco Franco, a mitjans de 1977, quan encara l'ordre de crida i cerca era vigent, retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de l'Administració Pública de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya), no sense debat, ja que molts«ortodoxes» consideraven que era inapropiat que un diplomàtic milités en l'anarcosindicalisme encara que estigués en excedència obligada. L'Exèrcit espanyol el volgué jutjar per haver escrit en Cuadernos de Ruedo Ibérico el text «El general Moscardón». Participà activament en les reivindicacions per a la recuperació del patrimoni confederal usurpat pel «Sindicat Vertical» i en una d'aquestes accions a Igualada va ser detingut. El juliol de 1979 aconseguí arranjar la seva situació legal i que fos readmès en la carrera diplomàtica, encara que baixà en l'escalafó 280 posicions. El desembre de 1979, amb Luis Andrés Edo i Víctor León, ocupà simbòlicament l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam per exigir el retorn dels arxius de la CNT. Amb son amic Miguel García creà el bar La Fragua, al carrer de la Cadena de Barcelona, que ben aviat es convertí en un centre d'activitats llibertàries i de reunió. Participà en diferents debats anarquistes a Barcelona (1978 i 1982) i a Prat (1981). En 1987 va ser destinat com a agregat cultural de l'Ambaixada espanyola a Caracas (Veneçuela) i després a Brasília (Brasil); en aquests indrets intervingué el diversos projectes llibertaris, especialment ateneus, alhora que ajudà els companys perseguits que passaven per aquests països. Va preparar edicions de llibres de Jorge Semprún, Gustavo Durán Martínez --Lucy, filla d'aquest, va ser sa companya un temps-- i Andrés Edo. Fou un gran especialista de la filosofia xinesa. L'abril de 2004 aconseguí el tercer premi del«IV Concurs E-Poemes» de La Vanguardia amb el titulat Jivâtman. Els últims anys de sa vida, ja malalt, visqué a Massanes (La Selva, Catalunya). Trobem textos seus en Askatasuna,Cuadernos de Ruedo Ibérico, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc. Entre les seves obres destaquen Historia de la desaparición de Porfiria Santillana, fregona española en país superdesarrollado (1970), Historia de subdesarrollo (1970), Horizonte español (1972, amb altres), Fiesta a oscuras (1975) i Tigre Jack i otras prosas feroces (1980). José Martín-Artajo va morir el 15 d'abril de 2005 a Girona (Gironès, Catalunya). Luis Andrés Edo en les seves memòries La CNT en la encrucijada (2006) diu que només dos únics personatges li han influït en la seva trajectòria militant, el primer José Martín-Artajo --Andrés Edo i Artajo eren coneguts com«El Dúo Dinámico»-- i Líber Forti.

Defuncions

- Vittorio Pini: El 8 de juny de 1903 mor a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Havia nascut el 12 de desembre de 1859 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) i son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara«Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la«Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser apressats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre.

***

- Antoine Antignac:El 8 de juny de 1930 mor a Le Bouscat, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), el militant i propagandista anarquista Antoine Antignac. Havia nascut el 15 d'abril de 1864 a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) --creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR--, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre,La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

***

- Josep Pellicer Gandia: El 8 de juny de 1942 mor afusellat a Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Pellicer Gandia. Havia nascut el 27 d'abril de 1912 al Grau de València (País Valencià). Fill d'una família de l'alta burgesia --el seu avi Vicente Gandia Pla va fundar les bodegues Castillo de Liria--, Josep Pellicer tenia una àmplia cultura, adquirida en part gràcies als seus estudis amb els jesuïtes; va ser poliglota (a part de català i de castellà, parlava francès, anglès i esperanto), dactilògraf, tipògraf i un expert comptable. Estudiant esperanto va conèixer la seva companya, Maruja Veloso, una de les primeres dones que va estudiar medicina a València. Als 17 anys ja participava en activitats anarquistes i en 1931 era el secretari de l'Ateneu de Divulgació Anarquista de València, dedicat al foment de les idees i a la formació dels treballadors. S'adhereix en 1932 a la CNT com a mecanògraf, en el Sindicat Mercantil, ja que treballava com a comptable a les bodegues familiars Castillo de Liria, i militarà en el grup de la FAI de Segarra i Roque Santamaría, destacant la seva vàlua en l'estratègia de vagues. Va representar el Comitè Regional de la Federació de Grups de Llevant en el Ple Peninsular celebrat a Barcelona a finals de juliol de 1932. L'any següent va ser cridat a files, però, en no presentar-se, va ser declarat pròfug. Partidari de l'acció directa, practica«expropiacions» per finançar el moviment. Marxà a París i després a Marroc, des d'on va tornar de bell nou a París, però va tornar a València, on va ser detingut i portat al penal de Lleida. L'octubre de 1934 es trobava a la caserna del Carme (Manresa), on havia organitzat un grup, i durant la vaga insurreccional d'octubre, Pellicer va aixecar la guarnició. Quan va fracassar la insurrecció va  ser detingut i més tard jutjat per un tribunal militar a Castelló, que el va condemnar a la deportació. L'advocat Reina Gandía, un familiar influent, el va treure del vaixell que el portava a Villa Cisneros. Fins al 19 de juliol va passar el temps entrant i sortint de presó; una vegada, fins i tot, va aconseguir fugir-ne fent un túnel. També s'ha de dir que va militar en el grup «Nosotros» de la FAI i en els comitès de defensa de la CNT. Després del cop militar de juliol de 1936, prendrà part en la formació de la famosa Columna de Ferro, que partirà a lluitar al front de Teruel (batalles de Sarrión i Puerto Escandón). L'octubre de 1936és ferit a València, durant els combats entre anarquistes i comunistes, després que aquests darrers assassinessin un cenetista. El desembre de 1936 signa la ponència de reorganització de la Columna de Ferro i el març de 1937 aquestaés militaritzada (83 Brigada Mixta) i Pellicer és nomenat comandant, però poc després serà ferit. Va ser empresonat a la txeca comunista barcelonina de Valmajor, després al vaixell presó Uruguai i finalment al castell de Montjuïc; després mesos «desaparegut», va aconseguir sortir de la presó Model de Barcelona el 31 d'agost de 1937. Cap d'un batalló fins a la desfeta republicana, durant elsúltims dies de la guerra, a València, va repartir mil dòlars que quedaven a la caixa dels sindicats entre els obrers presents per preparar la seva sortida del país, sense guardar-se'n cap cèntim. Serà detingut a Alacant en 1939 pels italians i empresonat al castell de Santa Bàrbara on fou salvatgement torturat. L'abril de 1942 Ramón Serrano Suñer es desplaçarà a la presó Model de València acompanyat de l'ambaixador alemany per proposar a Josep Pellicer la creació i l'organització de cèl·lules desestabilitzadores anticomunistes que actuarien a Alemanya i al nord d'Àfrica, a canvi se li va oferir la vida i altres coses; aquella mateixa tarda les autoritats franquistes van proposar Peiró, tancat a la mateixa presó, l'organització d'un sindicat vertical a canvi de la seva vida; ambdós van rebutjar l'oferta. El 26 de maig de 1942 va ser condemnat a mort pel Tribuna Militar de València i afusellat el 8 de juny de 1942 --després de 12 simulacres-- al camp de tir de Paterna (l'Horta Oest, País Valencià) per les tropes franquistes, juntament amb el seu germà Pere, també cenetista, i altres militants llibertaris. Certs sectors del moviment llibertari l'anomenaven el Durruti valencià. La seva filla, l'actriu Coral Pellicer Veloso (València, 1937), s'ha encarregat de salvaguardar-ne la memòria.

Continua...

---

Continuam fent la feina institucional que hauria de fer l'Ajuntament. De fet som l'únic partit que publica aquestes actes, una feina que fem des de que tenim representació a l'Ajuntament. a la nostra pàgina web trobareu  actes senceres de les Juntes, respectant la llei de protecció de dades.

JUNTA DEL 7 DE MARÇ

A aquesta Junta no van poder asistir Maria P. Buades  i el nostre regidor en Pepe García  el més important va ser:

- Es va aprovar l’adjudicació del contracte administratiu de prestació de serveis de conservació, manteniment i renovació de les instal·lacions elèctriques de l’enllumenat públic del Port de Pollença. Una de les peticions que van reinvindicar amb més insistència a la passada legislatura i un dels compromisos que haviam aconseguit a la negociació dels pressuposts del 2012.Es va adjudicar a“Elèctrica Bahía S.L.” per un  import de 25.000 euros (IVA inclòs)

- Es van aprovar les bases dels mercats  del Port de Pollença i  de la Cala Sant Vicenç .

- Es van desestimar les al·legacions a les Bases Específiques de Subinspector, presentades pel sindicat FSP-UGT en les quals indiquen que no s’ha precedit de la corresponent negociació en el si de la Mesa, “ tal como hace referencia la sentencia a favor de esta organización sindical”.

Atès l’establert a la sentència esmentada al seu Fonament Jurídic quart in fine, que manifesta que s’hauria d’haver negociat amb els sindicats “les normes que fixin els criteris generals en matèria d’accés, carrera, provisió, sistemes de classificació de llocs de treball, i plans i instruments de planificació de recursos humans, així com els criteris generals sobre ofertes d’ocupació pública.” Tot i així la sentència dóna per complit el deure legal“a través de la entrega para su estudio y presentación de alegaciones del borrador de las Bases Específicas y de los escritos presentadeos a esos efectos por el Sindicato recurrente..”

La Junta de Govern per unanimitat, acorda:

1r.- Desestimar les al·legacions en el sentit que s’ha respectat el deure legal atès que es va donar als sindicats l’audiència precisa per al·legar allò que estimen oportú, i atès que no al·lega cap altre circumstància relativa  a les Bases.

JUNTA DE GOVERN DE 19 DE MARÇ

- Vam adjudicar el contracte menor d’obra de Rehabilitació del Conjunt dels arcs del claustre del convent de Santo Domingo de Pollença. per un import de 35.991,27 € a l’entitat Refoart S.L.

- Vam adjudicar el contracte menor per a l’elaboració de les guies de Pollença Turística i Cultural Undergraph : 4425 €.

- Vam adjudicar el contracte del servei de coordinació del museu municipal i assessorament en matèria de patrimoni artístic municipal de l’Ajuntament de Pollença a “Andrés Aguiló Díaz y Ana  Maria Aguiló Bennassar UTE- (ART/DOS UTE)” 29.600 euros (IVA exclòs)

- Vam adjudicar el contracte del servei de manteniment integral de les alineacions arbòries del municipi de Pollença al licitador “Coexa S.A.” per un  import de 40.000 euros

- Vamaprovar l’expedient de contractació del lloguer de l’immoble situat al c/ Cecilio Metelo, núm. 4, per a de dependències del jutjat de pau. Quatre cents euros mensuals (400,00€/mensuals), més IVA i un termini de quatre anys

- Vam acceptar la donació de la Sra. Lilian Marie Crowley Kane.d’un piano marca Kawai, model Gran Piano, Rx-2, de 3 pedals, color negre brillant poliester, per posar-lo a disposició de l’Escola de Música de l’Ajuntament de Pollença i que sigui dedicat a la formació dels joves.

Manel Fontdevila

    La república platònica d'En Linde i d'En Becerra.

         Al seu llibre, titulat ''La República'',  En Plató pretengué la perversió dels valors democràtics i republicans. La República d'En Plató no és una república ni una democràcia. En Plató presenta com a superior al règim de les polis democràtiques, la seva utopia. Utopia, segons la qual, una elit de filòsofs (els millors) governa la ciutat sense que hagin estat elegits (En Plató no explica com s'ha de fer la selecció de l'elit i per accedir al poder). En lloc de democràcia, Plató ofereix aristocràcia, i, en lloc de república, un règim despòtic, policial, militarista, misogin i anti-obrer.

    El governador del banc d'Espanya, En Luis María Linde, al seu informe anual, va aconsellar fer més atrevida la reforma laboral fins al punt de permetre contractes laborals que trenquin el requisit del salari mínim. O sigui, proposa que es puguin fer contractes laborals on els treballadors tindrien sous inferiors als 645 euros mensuals. O sigui, que, segons ell, seria bo i convenient per a l'economia espanyola que hi hagués contractes de 500 o 400 euros mensuals.

    El consell d'En Linde ha provocat escàndol i s'ha debatut a tots els mitjans de comunicació. Però s'ha de dir que la proposta de rebaixar els salaris és una demanda comuna i constant de la CEOE.

    Sobre aquesta qüestió, vegeu uns plantejaments.

   Plantejament:  La classe empresarial és molt inferior numèricament a la classe dels assalariats. S'hauria de donar per descomptat que, dins un sistema realment democràtic, les regles laborals que prevaldrien serien les proposades pels treballadors assalariats; dins una pseudo-democràcia, no.

   Plantejament: En el cas que es generalitzin els contractes de sous inferiors als 600 euros, s'ha de saber que els treballadors de sous inferiors no podran pagar el lloguer   i les despeses de l'habitatge.

  Plantejament: Cas de que es generalitzés la baixada de sous, s'ha de saber que la crisi immobiliària (és a dir, el nucli de la crisi econòmica espanyola iniciada a l'època de N'Aznar) no faria sinó empitjorar.  Si ara sobren un milió d'habitatges, a un futur en sobrarien en  proporció al nombre dels assalariats de mini-renda.

     Respecte a aquesta qüestió, el catedràtic astròleg, En Santiago Niño Becerra ha investigat  sobre la matèria i ha conclòs que, en efecte, una bona part de la població assalariada no podrà disposar d'habitatge. Ell preveu que els treballadors en mini-sous i els treballadors jubilats  hauran de viure en mini-apartaments dins grans blocs comunitaris.

     Resta clar que En Becerra segueix la petja de la república platònica. Per a Plató hi havia l'elit dirigent, la classe dels soldats-policies i la classe dels treballadors (i la sub-classe de les dones). Per En Becerra hi ha, com diu ell, ''l'elit necessària'' (la classe dels empresaris) i ''el factor treball'' (la classe dels treballadors assalariats) que val poc i és prescindible. Per En Becerra allò socialment i econòmica decisiu són les Corporacions empresarials.

   Que ''el factor treball'' sigui la major part de la població no li provoca cap dubte democràtic a En Becerra. En Plató també considerava ''prescindibles'' els treballadors (Podeu veure l'article d'En Becerra  Mucho más que un tema de vivienda). 

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

       Els emperadors occidentals van nus, segons explica En Finian Cunningham.

        Segons explica aquest destacat comentarista, la victòria de l'exèrcit sirià a Qusair ha significat el principi de la fi de la criminal guerra promoguda per l'Imperi (els imperis, el FUKUS).

   I, paral·lelament, també es fa palesa la derrota imperial a la guerra mediàtica.

   Per part meva,  faig la meva modesta aportació a la difusió del periodisme crític.

   Els catalans haurien de saber que la guerra de Síria ens afecta.  Que les derrotes de les forces imperials fan créixer les possibilitats d'alliberament dels pobles oprimits, com és el cas de Catalunya (Sencera). Que és ridícul anar a París, la capital del terrorífic l'imperi francès, per explicar la bonesa de la causa catalana (París  té tot  d'espies que informen de continu sobre la situació a Catalunya-Principat. França en tot temps fa aliança contra Catalunya).

         Els emperadors occidentals van nus


  11 juny 2013

 Per Finian Cunningham




 Ara, igual que amb els excrements dels insurgents en retirada, els governs occidentals s'estan executant por de l'exposició condemnatòria. Aquesta setmana, la Casa Blanca és sostenir una sèrie de reunions d'emergència sobre Síria. Secretari d'Estat dels EUA John Kerry ha hagut de cancel · lar una gira per Orient Mitjà per tal d'assistir a aquestes reunions. A les targetes de discussió és els EUA avanç cap l'enviament d'armes i un altre tipus d'ajuda letal obertament al seu exèrcit subministra estrangera a Síria - un moviment desesperat que probablement no va a succeir perquè l'agenda criminal occidental ja ha estat derrotat. El govern d'Obama - atacat per altres escàndols i la implosió de legitimitat entre el poble nord-americà i al món en general - no està en condicions d'intensificar la criminalitat a l'Orient Mitjà ".

 Entrevistes relacionats:

  'West després excusa per intervenir a Síria "
  "EUA utilitza diners dels impostos per pagar els terroristes '


 La victòria militar de les forces del govern de Síria a la ciutat central estratègica de Qusayr la setmana passada va ser una fita per diverses raons. Però dels punts d'inflexió crucial anunciats per aquest esdeveniment, un és inimitable clar - les potències occidentals, els aspirants a emperadors de Síria, destaquen nua a la seva conspiració criminal fallit de destruir el país.


 Aquests aspirants a emperadors - Washington i ex de la regió - ha estat potències colonials, la Gran Bretanya i França - han demostrat demostrativament no tenir la més mínima credibilitat. Els emperadors no tenen roba i estan a la recerca d'empara.

 L'exèrcit sirià ara té la mà superior i l'impuls cap a la victòria absoluta en un conflicte que ha saquejat grans franges de la nació siriana, el que resulta en un màxim de 80.000, principalment civils, morts, i causant 4-5000000 refugiats interns i externs.

 Insurgents recolzats per Occident estan sent destruïts o enviats dels llogarets i pobles de Síria, l'exèrcit sirià es mou ràpidament cap al seu pròxim objectiu d'alliberar la segona ciutat important del país, Aleppo, al nord. Aquest xoc pot resultar una lluita més sagnant i perllongada que la campanya de tres setmanes per reprendre Qusair. Però, donada la seva pèrdua fulminant dels combatents i la ruptura de les rutes de subministrament clau a través de Qusayr, l'eventual derrota dels insurgents a Aleppo sembla gairebé assegurada.

 La reconquesta d'Alep, i el tancament de la línia de subministrament d'armes a l'OTAN de Turquia al nord, que després resulten ser l'últim reducte dels mercenaris recolzats des de l'estranger. Aquests mercenaris han estat aterroritzant Síria des de març de 2011 a instàncies dels poders de l'OTAN i els seus aliats regionals, entre ells Israel, Jordània, Turquia, Aràbia Saudita i Qatar. Per tant, l'agenda occidental de canvi de règim per enderrocar el president Bashar al-Assad és, en una paraula, una lletra morta.

 Però potser una repercussió més revelador de la victòria a Qusair és el nu pelat de la cara lletja de l'imperialisme occidental a Síria i la regió en general.

 La ruta dels mercenaris que havien assetjat Qusayr durant l'any passat va mostrar més clarament que fins i tot el component en gran mesura estrangera de l'anomenat Exèrcit Lliure de Síria i el mínim suport entre la població siriana per aquest equip d'Al-Qaida extremistes vinculats. La FSA deurien en endavant conegut com l'Exèrcit subministra Exterior. Sense subministraments estrangers, no hi ha FSA, i mai hauria estat un en el primer lloc.

 Per què van ser els 30.000 habitants de Qusayr obligats a amagar a casa seva durant l'any passat, mentre que les bandes de Líbia, Egipte, Tunísia, Aràbia Saudita, Txetxènia, Iemen, jihadistes autodenominats franceses i britàniques i, sí, els oportunistes criminals locals sirians, vagaven per la carrers, saquejant i maltractant?

 Quan aquests assassins recolzats per Occident i els bandits van ser finalment queden sense Qusayr dimecres passat, per què els habitants saluden l'exèrcit sirià i els seus companys libanesos d'Hezbollah amb alleujament i gratitud? Per què s'han fet celebracions de carrer a Qusair complimentar la restauració de la vida civil?

 Per què milers de residents de Qusayr fugir de la ciutat en l'últim any? Per descomptat, es tractava d'escapar dels anomenats "rebels" recolzats per Occident que van imposar la seva draconiana, la tirania fonamentalista trenat que van adoptar dels seus mecenes saudites i Qatar. Aquest és el mateix tipus de tirania que s'està imposant en les comunitats que pateixen d'Alep encara sota el control dels mercenaris.

 Aquesta setmana, van sorgir informes d'un nen de 14 anys d'edat, a Alep, que va ser executat en una plaça pública per homes armats estrangers perquè suposadament blasfemat amb una tassa de cafè. Va ser condemnat a mort per un tribunal popular abans de rebre dos trets al cap davant de la seva mare i el seu pare.

 Per què és que ara els habitants que havien fugit de Qusayr - musulmana, sunnites, xiïtes, alauita, cristià la mateixa manera - es tornen a la seguretat reprès de la seva ciutat per recollir els seus fins ara pacífica vida col-existents?


 Cap d'aquestes preguntes se'ls demana en els principals mitjans de comunicació occidentals, o dels polítics occidentals, des de la caiguda de Qusair. Increïblement, la cobertura dels mitjans occidentals sobre Síria sembla assotada per un mutisme sobtat durant la setmana passada, com paralitzat per una enorme clau llançat a les seves rodes. Convenientment, l'agenda informativa sembla haver canviat inexplicablement a altres assumptes.

 En aquesta conjuntura, el que els governs occidentals i el seu sistema de propaganda dels mitjans més volen evitar és que el públic occidental per veure el nu, la veritat evident: que els governs i els mitjans de comunicació han estat mentint durant els últims dos anys sobre el que està passant a Síria. Aquest país no es troba en un aixecament a favor de la democràcia, amb el suport dels sirians i els poders occidentals benvolents. Per contra, Síria ha estat sotmès a una guerra encoberta criminal d'agressió de les potències occidentals per als interessos estratègics egoistes en el petroli i el gas ric en Orient Mitjà. Aquest tipus de conspiració és el que els criminals de guerra a Nuremberg van ser penjats per.

 Qusayr ha crims governamentals occidentals a l'Orient Mitjà en clar. I és per això que la història està sent descartat pel forat de la memòria dels mitjans occidentals.


 Així que anem a arrossegar fora del forat de la memòria. Per aconseguir els seus objectius il · lícits, els governs occidentals han canalitzat en secret armes, diners, forces especials i les xarxes d'assassins despietats estrangers en un país sobirà per terroritzar als seus habitants en la presentació del seu programa per al canvi de règim. La sang de 80,000 poble sirià està a les mans dels presidents occidentals, primers ministres i els diplomàtics estrangers: Barack Obama, David Cameron, François Hollande, John Kerry, William Hague i Laurent Fabius. Tots ells estan acusats i han de ser jutjats per un tribunal de crims de guerra.

 Quan les forces de l'exèrcit sirià van reprendre el bombardejada, poble sabotejat de Qusayr, la façana occidental de la simulació i la propaganda va ser demolit per sempre.

 Ara, igual que amb els excrements dels insurgents en retirada, els governs occidentals s'estan executant por de l'exposició condemnatòria. Aquesta setmana, la Casa Blanca és sostenir una sèrie de reunions d'emergència sobre Síria. Secretari d'Estat dels EUA John Kerry ha hagut de cancel · lar una gira per Orient Mitjà per tal d'assistir a aquestes reunions. A les targetes de discussió és els EUA avanç cap l'enviament d'armes i un altre tipus d'ajuda letal obertament al seu exèrcit subministra estrangera a Síria - un moviment desesperat que probablement no va a succeir perquè l'agenda criminal occidental ja ha estat derrotat. El govern d'Obama - atacat per altres escàndols i la implosió de legitimitat entre el poble nord-americà i al món en general - no està en condicions d'intensificar la criminalitat a l'Orient Mitjà.

 Els informes d'Associated Press, "[sirians] líders de l'oposició [és a dir, titelles occidentals] han advertit Washington que la seva rebel · lió podria enfrontar pèrdues devastadores i irreversibles sense un major suport."

 Aquesta frase ho diu tot. Els emperadors van nus.

 FC / PR




 Finian Cunningham, originari de Belfast, Irlanda, va néixer el 1963. Ell és un destacat expert en assumptes internacionals. L'autor i comentarista dels mitjans de comunicació va ser expulsat de Bahrain al juny de 2011 pel seu periodisme crític en què va destacar violacions de drets humans pel règim recolzat per Occident. Ell és graduat del Màster en Química Agrícola i va treballar com editor científic de la Royal Society of Chemistry, Cambridge, Anglaterra, abans de seguir una carrera en el periodisme. També és músic i compositor. Durant molts anys, va treballar com a editor i escriptor en els principals mitjans de comunicació, incloent el mirall, Irish Times i Independents. Ell es basa ara en l'est d'Àfrica, on està escrivint un llibre sobre Bahrain i els Emirats Spring.He col · condueix un programa setmanal d'actualitat, diumenge a les 15:00 GMT a Ràdio Bandung. Més articles d'Finian Cunningham

Anarcoefemèrides del 12 de juny

Naixements

- Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio,I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944.

***

- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Cruesa (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Nascuda en una família pagesa, va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui editaLa Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona. Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a Baiona (Lapurdi, País Basc).

****

- João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista«Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquestaèpoca participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos --el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren  en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué --juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale-- com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de«perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil.

Defuncions

- Siger: El 12 de juny de 1900 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Havia nascut el 10 de maig de 1858 a Constantinoble (Imperi Otomà). Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.

***

- Antonio Raya González: El 12 de juny de 1942 cau abatut a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller llibertari Antonio Raya González --també citat per alguns com Raya Díaz. Havia nascut cap el 1914 a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya). Aprenent de llanterner, quan encara no tenia els 15 anys s'afilià al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys republicans destacà en els grups d'acció de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), intervenint en nombroses accions de guerrilla urbana i aixecaments diversos (1931, gener i desembre de 1933, etc.). Participà en els intents d'assassinat del rellotger feixista Algabeño i, amb Francisco Mérida Luque, de José Ortiz Guzmán, administrador del penal d'El Puerto de Santa María. L'11 d'agost de 1935 intervingué, amb altres companys (Julio Francisco Moreno Sedeño, Emilio Cañete Jiménez, Jacinto Saldaña Vázquez i Miguel Bernal León), en l'atracament a mà armada a Málaga de Manuel Morilla Blanco, cobrador de l'administrador de finques urbanes Miguel Alcalá. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part dels grups de defensa confederal i fundà la «Columna Raya» de la CNT, que s'establí a Antequera i combaté al front malagueny fins que aquest caigué. En la lluita perdé un ull. Després va ser nomenat comissari de la 88 Brigada a Pozoblanco i Extremadura. Amb el triomf franquista en 1939 continuà la lluita, primer a les muntanyes malaguenyes, on organitzà guerrilles rurals i urbanes que arribaren a actuar a Màlaga, Còrdova i Madrid, disfressat de legionari o de capellà, i a partir de 1942 a la serra granadina (Zafra, Sandoval, Mínguez, Tiznote, Moya, Márquez, etc.), on desenvolupà una intensa campanya de sabotatges, represàlies vers els delators i falangistes i expropiacions econòmiques. Després d'un Ple Regional confederal, el seu grup va ser localitzat per la forces franquistes, sembla que arran d'una delació del detingut Tiznote, i una part del grup caigué en un tiroteig. Un poc més tard, Antonio Raya González va ser cosit a trets el 12 de juny de 1942 en una emboscada en un bar del carrer Marina de Granada (Andalusia, Espanya). La seva companya fou Victoria Vila Varela, germana dels també cenetistes Salvador i Manuel. Amb Bernabé López Calle fou un dels guerrillers anarquistes més audaços d'Andalusia.

***

- Antoine Gauzy: El 12 de juny de 1963 mor a Viry-Châtillon (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la Banda Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Havia nascut el 4 de setembre de 1879 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Instal·lat a París, va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci --«La Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent, portarà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per«encobriment de malfactors». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió fins a la seva mort.

***

- Antoine Bertrand: El 12 de juny de 1964 mor l'obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure», Antoine Bertrand. Havia nascut el 16 de març de 1877 a Còrsega. Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l'Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l'amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista«Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre».

***

- Herbert Read: El 12 de juny de 1968 mor a Malton (North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Havia nascut el 4 de desembre de 1893 a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra). Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).

***

- Francesc Pedra Argüelles: El 12 de juny de 2000 mor a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. Havia nascut l'11 de març de 1914 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya). En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de càncer i l'any següent son pare, militant anarquista, de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquesta època conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán --anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) --els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fouíntim amic de Josep Peirats Valls. Durant els últims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Des de 2006 existeixen uns «Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

Actualització: 12-06-13

Cuando digitalizo un libro me gusta saber un poco su historial; es decir, cuántas veces se ha editado, cuándo; si se ha traducido o no, qué se ha añadido o variado en cada edición; qué se ha escrito sobre ese libro, etc. Son curiosidades que me hacen ver que un libro puede ser un objeto apreciado por su contenido, por lo que dice, por lo que expresa.

El libro que estos días me interesa es "Poesies" de Miquel Costa y Llobera, publicado en 1885 en Palma por la Tipografía Católica Balear. Es el primer poemario de Costa en el que recoge poemas publicados anteriormente en algunas revistas. Posiblemente en él están los poemas más conocidos de este poeta como "Lo pí de Formentor", "L'harpa", "Defalliment", "La vall", "A un claper", "Demunt l'altura" y otros. Así, pues, es un libro importante en la isla, con poemas que se leen en las escuelas y que ha ejercido una importante influencia en la poesía posterior. Pero, ¿cómo conocer su "historial"?

Hoy se me ha ocurrido consultar el ISBN de Costa y Llobera.

El ISBN, Número Estándar Internacional de Libros, es un identificador de libros para uso comercial. Se impuso en España en 1972 y fue obligatorio hasta el año 2007; estaba formado por diez digitos distribuídos en cuatro partes que indicaban el país o lengua; el editor (cifra que daba la agencia internacional), el artículo o libro (cifra que elige el editor) y un digito de control. En el año 2007, el número de digitos pasa a ser de trece y el ISBN pasa a ser voluntario, no obligatorio.

El Ministerio de Cultura ofrece en su web la Base de datos de libros editados en España que indica la siguiente información:

Esta base de datos contiene referencias bibliográficas de los libros editados en España desde 1972, año en que nuestro país se unió al sistema ISBN. Está gestionada por la Agencia Española del ISBN. Los datos los proporciona el propio editor al tramitar y remitir a la Agencia el impreso de solicitud del ISBN.

Contiene las referencias de las publicaciones monográficas editadas en España que llevan ISBN, tanto disponibles como agotadas, editadas en distintas lenguas y diferentes soportes. Es una base de datos viva que diariamente incorpora nuevos registros.

El buscador sencillo presenta dos buzones. En uno pone ISBN y en el otro "Texto de búsqueda" donde escribo "Costa Llobera". Me salen 51 resultados en que algunos el nombre de Costa no corresponde al autor. Los ordeno un poco:

Obras de Costa y Llobera:

• De l'agre de la terra
• Editorial Moll, S.L. (1947)
• Editorial Moll, S.L. (1997)
• Lleonard Muntaner, Editor S.L. (2007)
• Horacianes
• Editorial Moll, S.L. (1938)
• Editorial Moll, S.L. (1990)
• Edicions 62, S.A. (1990) (Les horaciones i altres poemes)
• Lleonard Muntaner, Editor S.L. (2011)
• Líricas
• Lleonard Muntaner, Editor S.L. (2004)
• Noves Poesies
• Editorial Moll, S.L. (1947)
• Editorial Moll, S.L. (1999)
• Poesies
• Editorial Moll, S.L (1981) (Primeres poesies)
• Publicacions Abadía Montserrat, S.A. (1992)
• Lleonard Muntaner, Editor S.L. (2003)
• Visions de la Palestina
• Editorial Moll, S.L (1977)
• Tradicions i fantasies
• Editorial Moll, S.L (1976)
• Editorial Moll, S.L (1986)
• Antologías, Obras completas, varios
• Ed. Selecta-Catalònia Obres completes (1947)
• Ediciones Cala Murta Poemes (1977)
• Ed. Selecta-Catalònia Antologia poètica (1981)
• Ediciones Orbis, S.A.Poesía (1985)
• Editorial Moll, S.L. Antologia lírica (1990)
• Fundació Antoni Maura Obres completes (1994)
• Espiral Maior Un vol d'inefable poesia (2002)
• Calambur Editorial, S.L. Un vuelo de inefable poesía (2002)
• Calambur Editorial, S.L. Un vuelo de inefable poesía [Archivo de Internet] (2003)
• Caixa de Balears Sa Nostra: Un vol d'inefable poesia (2003)
• El Gall Editor Poesia completa (2004)
• Epistolarios
• Editorial Barcino Contribució a l'epistolari de Costa Llobera (1956)
• Biblioteca Bartolomé March: Epistolari de Miquel Costa i Llobera amb Ramon Picó i Campamar (1974)
• Editorial Moll, S.L. Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluc a Joan Lluís Estelrich (Autor/es: Torres Gost, Bartomeu) (1985)
• Sobre Costa y Llobera: Estudios, biografías, etc
• Torres Gost, Bartomeu: MN. Costa i Llobera. Assaíg biografic (1936) Editorial Moll, S.L.
• Batllori, Miguel: La trajectória estética de Miguel Costa i Llobera (1955) Editorial Barcino
• Wilson, Francis: Miguel Costa y Llobera, 1854-1922. Itinerario espiritual de un poeta (1971) Editorial Balmes
• Sureda Blanes, Josep: Entorn de Miquel Costa i Llobera (1999) Editorial Moll, S.L.
• Janer Manila, Gabriel: Miquel Costa i Llobera. Territoris de l'ànima (2004) Lleonard Muntaner, Editor S.L.
• Rosselló Bover, Pere: Escola mallorquina : Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover [Archivo de Internet] (2004) Liceus, Servicios de Gestión y Comunicación, S.L
• Cifre Forteza, Bernat: Costa i Llobera i el món clàssic (2005) Lleonard Muntaner, Editor S.L.
• López Crespí, Miquel: Defalliment : memòries de Miquel Costa i Llobera (2005) El Gall Editor
• Sabiote, Diego: El Pi de Costa i Llobera : llum i ofrena (2006) Lleonard Muntaner, Editor S.L
• Pons, Damià: Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i els llenguatges estètics del seu temps (2007) Publicacions Abadía Montserrat, S.A.
• Amengual i Batle, Josep: Joaquim Rosselló, Miquel Maura, Miquel Costa i Llobera i mig segle de bisbes mallorquins, 1898-1947 (2011) Lleonard Muntaner, Editor S.L.

Como puede verse, tanto el autor, Costa y Llobera, como su obra ha sido reeditada a lo largo de las décadas. En concreto, sus "Poesies" (de 1885), su primer poemario ha sido reeditado en tres ocasiones, los años 1981, 1992 y 2003, siendo esta última, editada por Lleonard Muntaner, la edición crítica. Además, muchos de los poemas de este libro aparecen en antologías y otros libros.

Bien, el sistema basado en el ISBN puede servir para hallar ediciones.

CAN ALVOVER: HOMENATGE A LES DONES REPUBLICANES

Can Alcover – Espai de Cultura i Lleonard Muntaner Editor es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre

CATERINA TARONGÍ Original de MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

L´acte tendrà lloc dijous dia 13 de juny de 2013, a les 19h. A Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24, de Palma)

Hi intervendran: Margalida Capellà, escriptora; Mateu Morro, historiador, i l´autor del llibre. Moderarà l´acte Lleonard Muntaner, editor.

La lectura de Dones republicanes em sobtà de seguida. La idea d´escriure una novel·la (i fins ara ja n´han sortit dues!) em va venir al cap ràpida, fulminant. Na Margalida em facilitava la tasca. A mesura que anava llegint la vida d´aquelles dones, els capítols es creaven dins la meva imaginació a una velocitat vertiginosa. Simplement es tractava de començar la feina i provar de fondre, en una sola (na Caterina Tarongí!) el torrent de vida palpitant que na Margalida em posava al davant. La prosa enèrgica, sense floritures, brillant, de na Margalida em situava davant un repte, i aquells que em coneixeu, ja sabeu com m´agraden els reptes. Es pot dir que l’impacte d’aquelles entrevistes va ser tan fort que li vaig explicar els meus plans de seguida, just en el moment que acabava de llegir la darrera pàgina dels dos volums de Dones republicanes. (Miquel López Crespí)

Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (III)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Però tampoc vaig acabar amb la temàtica de la guerra civil escrivint les novel·les Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial), relat de la vida, dels patiments i les esperances dels presoners republicans venguts a Mallorca l´any 40. En un determinat moment m’adon que no he tractat com pertocava la vida dels guanyadors! Qui eren aquests mallorquins, què volien els intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga? D´on sorgia el seu provat reaccionarisme? De quin món, de quina tenebrosa època geològica compareixen aquests monstres d´un passat remot? Ver aquí de nou la Inquisició endiumenjada de falangista, requetè, sacerdot i militar! Els germans Villalonga, Joan Estelrich o la nostra insigne poetessa Maria Antònia Salvà bastint poemes en honor al “General”. Llorenç Villalonga, lloant públicament Falange Española Tradicionalista y de las JONS alhora que blasma contra la cultura catalana i la Generalitat de Catalunya, contra el marxisme que vol acabar, diu, amb la civilització occidental.

A poc a poc anà sorgint de la meva enfebrada imaginació el món cultural i polític dels feixistes mallorquins en novel·les com Una Arcàdia feliç, publicada també per Lleonard Muntaner el 2010, i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que va treure l´any 2012 Onada Edicions, de Castelló.

Després d´aquestes novel·les pensava que havia arribat el moment de plegar. Potser calia deixar de banda aquest univers de dolor, curull de malsons. Un temps que ens ha marcat de forma definitiva i que encara condiciona el nostre present cultural i polític si tenim en compte les lleis absurdes que redacta i porta a la pràctica el Govern del senyor Bauzá.

Però just ara mateix, quan em pensava que no tornaria a fer cap altra novel·la sobre la guerra civil, compareix na Margalida Capellà amb els seus llibres i modifica tots els meus plans.

La lectura de Dones republicanes em sobtà de seguida. La idea d´escriure una novel·la (i fins ara ja n´han sortit dues!) em va venir al cap ràpida, fulminant. Na Margalida em facilitava la tasca. A mesura que anava llegint la vida d´aquelles dones, els capítols es creaven dins la meva imaginació a una velocitat vertiginosa. Simplement es tractava de començar la feina i provar de fondre, en una sola (na Caterina Tarongí!) el torrent de vida palpitant que na Margalida em posava al davant. La prosa enèrgica, sense floritures, brillant, de na Margalida em situava davant un repte, i aquells que em coneixeu, ja sabeu com m´agraden els reptes. Es pot dir que l’impacte d’aquelles entrevistes va ser tan fort que li vaig explicar els meus plans de seguida, just en el moment que acabava de llegir la darrera pàgina dels dos volums de Dones republicanes.

Josep Massot i Muntaner ja ens ho havia advertit en el pròleg a Dones republicanes: “El lector atent trobarà en aquestes pàgines matèria abundant per a la reflexió i hi aprendrà sens dubte moltes coses. Les cinquanta-cinc dones que hi vessen els seus records, els seus patiments i els seus sentiments (a vegades d´oblit i de voluntat de reconciliació; altres vegades d´odi i de ressentiment) són molt variades, tant per la seva procedència (la majoria són mallorquines, però n´hi ha algunes de menorquines i qualcuna altra de fora), com per la seva edat (algunes pràcticament només saben el que han sentit dir a la família; altres, en canvi, varen viure de prop les incidències de la guerra), com per la seva formació (una bona part no varen rebre una instrucció adequada, com era costum aleshores a la pagesia, però altres procedeixen de bona família i qualcuna té fins i tot estudis superiors).”

Així, doncs, em vaig posar a escriure de seguida. Record que vaig trucar na Margalida i li vaig dir que era obligatori escriure una novel·la. Jo no sé si ella recordarà la meva emoció. Potser va pensar que estava esperitat. Coses d´escriptors! Però m’encoratjà a continuar endavant. El cert és que la meva antiga decisió de no escriure més novel·les sobre la guerra civil se n`havia anat en orris. Ara em pareixia que no havia escrit encara el que pertocava i que era tasca essencial provar de resumir literàriament tot el que na Margalida tractava a nivell periodístic.

Moltes de les anècdotes que podreu trobar a la novel·la són ben autèntiques; són les que expliquen les republicanes entrevistades. Simplement les he unificades per fer un relat que incorporàs tanta vitalitat, el batec de la vida que na Margalida ha sabut captar de forma tan magistral. Esper que la novel·la Caterina Tarongí estigui a l’alçada dels llibres/de les realitats que l´han inspirada!

Record el moment inicial de la primera pàgina en blanc. Vaig respirar profundament. De cop i volta em vengueren a la imaginació els records familiars de l’inici de la sublevació militar a sa Pobla, els relats que em va contar la mare. Parl de la resistència dels socialistes i carrabiners republicans a l’exèrcit i els falangistes. Precisament el primer capítol de la novel·la reprodueix ben exactament aquests moments cabdals en la història del nostre poble.

El socialista Jaume Serra Cardell i els carrabiners Juan Orozco Trulla i Cristano Valcárcel Moll pagarien amb la vida el seu valor i la defensa que havien fet dels principis democràtics.

Les pàgines de na Margalida Capellà en retornaven a la memòria les històries sentides a casa meva. Els trets, les corregudes pels carrers del poble, la bandera tricolor que portaven els que feien front a la sublevació i, més que res, serv a la memòria la descripció que em va fer la meva mare de l’ambient d’aquells moments: els plors i els crits de desesperació de les esposes dels carrabiners en assabentar-se que hi havia trets a la caserna... en uns moments la tranquil·litat d’un dia normal en la vida d´un poble mallorquí en aquell estiu del 36 mudava radicalment a conseqüència de la ràbia antidemocràtica de militars, clergat vaticanista i falangistes.

Llegir les entrevistes de na Margalida era com sentit la meva mare i la padrina parlar d’aquells fets terribles. La periodista sabia captar els detalls més senzills però alhora summament aclaridors que li explicaven les dones. Era com si entrevistàs la padrina, Martina Caldés Torrens, una pagesa poblera, creient i que no tenia res de republicana, però que sabia exactament tot el que va passar al poble en els anys de la guerra. Sa padrina Martina i el padrí Rafel Crespí Pons, el germà del batle Miquel Crespí “Verdera”, que va ser l´impulsor de l´Escola Graduada en els anys 20, tenien uns hortets. Sovint, quan era el moment de treure les patates o segar el blat, collir les mongetes i les ametles, anaven a la plaça on, cada matí, a partir de les cinc, ja hi havia els homes i les dones que, provinents de Muro, Campanet, Búger i tots els pobles dels voltants compareixien a llogar-se. Era aleshores, mentre la padrina i les dones feinejaven en el camp quan s´explicaven els fets espaventosos que la gent coneixia: les tortures al metge de Campanet, que cridà tota la nit demanant que el matassin d’un cop; els crits i tocs a la porta; els artesans, mestres i pagesos que eren obligats a pujar al camió a cops de culata; el “Visca la República”, que se sentia de nit o el “Despertau... ens porten a matar!”.

Ante las acusaciones de difamación, distorsión y de decir mentiras, por parte de FAPMA Menorca, sólo puedo reafirmarme en prácticamente todas las afirmaciones expresadas en un reciente escrito titulado “Quieren secuestrar la voluntad de la comunidad educativa”.

En primer lugar, me reafirmo en que, en ningún caso, ni las APIMAS de las que soy miembro, ni las federaciones a las que éstas están integradas, me han pedido mi opinión sobre la aplicación o no del Decreto de Tratamiento Integrado de Lenguas (TIL), más conocido por trilingüismo.

Una cuestión, esta asamblea, que merece un análisis pormenorizado. FAPMA Menorca dice que se envió por correo electrónico una convocatoria, a las APIMAS asociadas, con diversos días de antelación. ¿Con cuántos días de antelación se envió esta convocatoria? Me gustaría, como padre, socio de APIMA adherida a FAPMA Menorca, saber qué día convocaron a las APIMAS, o sea, con cuanta antelación se lo dijeron y si en la convocatoria se invitaba también a participar a todos los padres.

Para organizar una paella o una excursión, entiendo que la convocatoria puede ser menos formal, pero cuando se deben tratar cuestiones que afectan al futuro de nuestros hijos, como es el caso, se debería haber procurado la máxima implicación y participación de todos. Y no veo por parte de FAPMA mucho interés en ello.

Más estrambótico resulta el hecho de que FAPMA Menorca me dé por convocado a través de un twit de una tal Ariadna Ferrer @cala_moli emitido el mismo día de la reunión. No deja de ser un sarcasmo. Dicen, por otra parte, que difunden esta convocatoria por las redes sociales y, en este caso, sólo he encontrado un twit de la propia FAPMA Menorca emitido el mismo día de la reunión, como si con ello ya hubiera cumplido el trámite de convocar a todos los padres. Sinceramente, esto no es serio. Esto es una chapuza. La FAPMA debería ser más delicada en estas cuestiones y no dar la sensación de que se quería justificar su oposición al trilingüismo, organizando una asamblea de tapadillo, evitando que pudiera haber una mayor participación y evitando un resultado distinto al previamente decidido.

Su actitud sectaria, movida por prejuicios ideológicos, está poniendo en evidencia una forma de actuar de escaso equilibrio a la hora de juzgar los acontecimientos, que sólo son analizados desde un prisma de confrontación contra el PP y contra la voluntad expresada en las urnas.

Continuam l'article d'ahir amb el recordatori cronòlogic del que ha passat entre el Festival del 2012 i el del 2013. Avui continuam amb el resum del que ha passat les darreres setmanes

25 d’abril de 2013

Tots els grups de l’oposició excepte CiU, vam presentar una moció d’urgència per consensuar les bases del negociat, no es va poder debatre ni votar per falta de temps

21 de maig

El batle va presentar a la Junta de Govern un plec de condicions per fer el contracte de director del Festival mitjançant un negociat sense publicitat al qual només es convidava a Joan Valent, fet il·legal segon els informes d’intervenció i secretaria ja que l'exclussivitat no estava justificada. A petició del nostre regidor es va retirar el plec pel seu estudi i per fer aportacions per part dels grups de l'oposició.

- Plec clausules administratives.

- Plec prescripcions tècniques.

- Informe de la Secretària.

- Informe de l'interventor.

Sobre el tema; article el que diuen els informes 3 de juny

27 de maig.

Tots els grups de l’oposició excepte CiU vam registrar un document demanat millores al plec de condicions del negocia:

A L’ATENCIÓ DEL BATLE.

PLEC DE CONTRACTACIÓ DE LA DIRECCIÓ DEL FESTIVAL

Els partits que hem registrat la moció en referència a la direcció del Festival (Alternativa per Pollença, PSOE, UMP, PSM, Esquerra i regidors no adscrits) davant els informes de la secretària i l’interventor, els quals manifesten que no està acreditada l’exclusivitat del Senyor Valent, demanam en primer lloc  que el procediment negociat sense publicitat es faci convidant a altres empreses o artistes, tal i com marca la llei, amb capacitat real de fer la feina, i consensuats. Fer el contrari suposaria vulnerar la llei de contractes. Igualment demanam que el contracte ha de ser només d’un any i pels anys següents s'ha de fer un negociat amb publicitat o un concurs públic.

A més a més proposam les següents millores al plec de condicions.

PLECS FESTIVAL

Incloure a l’objecte dels plecs el realment important que és el programa del festival.

Si els mateixos plecs preveuen que el director artístic pot subcontractar (d’aquí ja es pot deduir que no una feina exclusiva) els plecs haurien de contemplar que a les propostes que es presentin el licitador ha d’indicar quines feines subcontractarà i per quin import.

Indicar número d’entrades que la direcció artística pot disposar, recomanació de l’interventor a l’informe del festival del 2012.

La supervisió del personal i mitjans tècnics aportats per l’Ajuntament l’ha de fer personal de l’Ajuntament que en tot cas s’ha de coordinar amb el director del Festival.

Els temes protocol·laris i tot el referent a entrades i invitacions ha de ser controlat per l’àrea de cultura de l’Ajuntament.

Que hi hagi una comissió d’experts que valori el programa del festival, tal i com varem acordar entre tots els partits en el mes de gener.

Que els convenis de col.laboració amb els sponsors del festival siguin signats amb l’Ajuntament, i per tant que sigui l’Ajuntament que controli i fiscalitzi tot el que faci referència a qüestions econòmiques del festival.

30 de maig de 2013

-  Tots els grups de l'oposició (excepte CiU) denunciam l'actitud del batle Fer les coses bé al Festival  i al ple s'aprova la moció que haviam presentat  relativa a  les Bases de la contractació de la direcció artística del Festival 2013 de Pollença al Ple ( RGE núm. 3427, 16.05.13). Amb els vots a favor d'Alternativa, PSOE, UMP, PSM, Esquerra i No adscrits - en contra; PP, Lliga i CiU. Com no  es podia legalment aprovar les bases de la contractació al ple vam fer una esmena demanant que les bases abans de ser aprovades siguin consensuades per tots els grups.

A la Junta de Govern del 4 de juny vam comprovar que el batle en aquell moment es burlava obertament del ple, ja que encara que no va dir res al debat ni a la dació de comptes ja havia fet un decret de batlia per a la contractació del nou director del Festival. Al nou plec només havia introduït algunes coses de pura lògica que l'haviam proposat:

- Introduir la programació del Festival com objecte del contracte (només es parlava de direcció, gestió i coordinació).

- Que l'Associació d'Amics del Festival comptés amb representació i supervisió municipal. També es podran realitzar directament amb l’Ajuntament les aportacions dels patrocinadors.

- Que el director no supervisés el personal i mitjans tècnics aportats per l’Ajuntament de Pollença al Festival de Música de Pollença sinó que es limités a coordinar-les

I al no ser un negociat en exclusivitat, encara que fos per complir es va incloure que "El preu serà susceptible de millora a la baixa, essent el criteri més valorat, amb un 60% del total. La proposta tècnica es valorarà amb un 40% de la puntuació total."

 Com ja us vam informar els dos convidats al negociat expres, a més d'en Joan Valent van ser dues persones relacionades amb ell mateix; un director de teatre ; Ferran Madico Rodriguez  i un escriptor que va participar al Festival de l'any passat; Malcom Otero Barral i que segon la wikipèdia és "director literari del Festival de Pollença".

 Si coneixem el passat i entenem el present pensam que estareu d'acord en que cal canviar el futur del Festival.

No sé quin desitx sens mida
Del fons del cor m' ha brollat;
No sé quins somnis m' en duen
Tot sol, ribera de mar...
No sé que 'm diuen les ones
Ab son gemech incessant,
Que ressona dins ma vida
Com no hi ressonava abans.
Les ones 'par que demanin
Qualque cosa que no 's sab;
Y mon cor també demana
Com les ones de la mar.

Costa i Llobera: Juventut (1875)

Año 1885, Miquel Costa se prepara para ir a Roma para esstudiar teología. Elige entre sus poemas escritos años antes los que conformarán su primer poemario: "Poesies". Son sus primeros poemas escritos en sus años de estudiante de Derecho. Dos palabras nos pueden orientar en la lectura de estos versos: romanticismo y clasicismo. Romanticismo que significa pasión que Costa aplica sobre el paisaje de Mallorca, entendiéndolo como un medio que porta hacia la espiritualidad. Romanticismo. Y Clasicismo: pasión en un molde clásico que atempera y da forma.

"Les ones 'par que demanin
Qualque cosa que no 's sab;
Y mon cor també demana
Com les ones de la mar.

En el año 2003, por la Fundació Rotger Villalonga y Lleonard Muntaner Editor, se publicó este poemario de Costa en una "edición crítica" realizada por Joan Mas i Vives. En el año 2005, el Anuari Verdaguer en la sección Ressenyes, trataba esta nueva edición de las obras de Costa en Les noves edicions de la poesia de Miquel Costa i Llobera.

L’aparició de Poesies el 1885 es considera per la crítica com el punt i final de la primera etapa de la producció de Costa: immediatament després de veure la llum l’obra, el poeta s’embarcarà cap a Roma on havia de residir durant cinc anys i ordenar-se sacerdot. En el documentat i útil estudi que precedeix l’edició, Mas repassa el procés compositiu del llibre i n’assenyala el motiu de la seva publicació: el desig de Costa d’orientar la vida cap al sacerdoci i, per tant, el trencament amb les activitats anteriors. De tota manera, Costa no recull tot el que havia escrit o, almenys, el que havia donat a conèixer en diaris i revistes entre 1871 i 1885 sinó que en fa una selecció. Mas també dóna resposta als criteris en què va basar-se el poeta per efectuar la tria. [...]

El darrer apartat de l’estudi està dedicat al comentari dels motius temàtics de Poesies. D’antuvi Mas remarca que es tracta més d’un aplec de poesia dispersa que no pas d’un recull unitari ja que hi trobem des de composicions escrites en plena joventut fins a d’altres immediatament anteriors a l’anada a Roma. De tota manera, precisa que «essencialment tots els poemes estan construïts a partir de dos pols de tensió molt clars: d’una banda, el món immediat, concret, físic, de vegades quotidià, i de l’altra, l’aspiració a un “més enllà”, a un espai llunyà, de vegades metafísic, de vegades transcendent, adés imprecís i difuminat, però també algun cop intuït amb una precisió gairebé absoluta, pròxim i inabastable.» (p. 49). Els temes i motius són diversos: el paisatge, que esdevé un símbol; la identificació d’un jo amb el poeta («Lo pi de Formentor» és una reflexió sobre la poesia i el poeta); la utilització de formes narratives de tercera persona («L’arpa», una reinterpretació del tema patriòtic propi dels Jocs Florals); les qüestions ideològiques, deutores del seu temps («Tenebres» és la resposta de Costa a l’onada de racionalisme i d’escepticisme que creia que amenaçava la societat de l’època) o, per últim, els assumptes merament circumstancials.

El poema "Juventut" tiene seis estrofas. He transcrito la primera en que el poeta atiende al oleaje comparándolo con su corazón ("Y mon cor també demana / Com les ones de la mar"). En la segunda estrofa se pregunta dónde va la vela blanca que aparece en la lejanía o dónde va la golondrina alejándose sobre el mar ("Hont va la vela tan blanca / Perduda en l' abisme blau? / ¿Hont fugen les oranelles / Sobre les ones volant? / ¡Ah! demunt aquesta plaja / Jo sempre, sempre romanch: / Y aquesta terra es tan curta!... / Y 'l mon tan ample, tan gran!...").

Recogeré las estrofas cuarta y sexta.

Juventut se titula el poema. "que es hora de caminar"... La playa, las olas, el paisaje es una reflexión que empuja hacia ese grito final: "Avant!", pero también son parte de esas "sombras blancas" que, en los momentos difíciles convendrá recordar, "Quant cremi l' ardor del dia / Vostre recort vos demán...". Queda, en medio del poema, antes de esa decisión final, esa pregunta que el poeta se hace apoyándose ahora en esas velas blancas que aparecen en el horizonte marino y en esas aves que atraviesan la mar: "Voladores fugitives / Que la ribera dexau, / ¿Trobaré jo com vosaltres / La terra de més en-llà?"

Por una parte el mundo inmediato, concreto, físico, a veces cotidiano; por otra parte ese "més enllà", espacio lejano, metafísico, a veces trascendente, impreciso, difuminado, pero siempre intuído. Son los dos polos que Mas, en la edición crítica de "Poesies" nos señala en los poemas de Costa.

 Vos feim arribar un parell de propostes per aquest començament d'estiu:
--------------------------
 
SANT BERNAT DE MENTHON

 
 
COTXADA DES DE MANACOR:
04:00 am DIUMENGE DE MATINADA A S'ESTACIÓ
 
Enguany es fa ben aprop, a l'ermita de Sant Salvador de Felanitx. La dematinada val bé la pena, l'excursió inclou xeremiers, missa i pancaritat en honor del nostre patró,  i de tornada volta pel castell de Santueri. Trobareu tota la info a :
 
http://fbmweb.com/activitat.php?idioma=1&id=161
 
 
 
----------------------------
 
VISITA GUIADA A SON PERETÓ

 
 
El divendres 14 de juny, tindrà lloc la Jornada de portes obertes a Son Peretó.
Com cada any l'equip de Son Peretó mostrarà les troballes realitzades i les darreres novetats arqueològiques.
Hora de trobada: a les 19.30 en el Museu de Manacor o a les 19.45 h en el jaciment. Pensau que és important fer cotxades per la manca d'aparcament.
Esperam que vos vengui de gust!!
 
 
----------------------------

Les idees de la Revolució Francesa en la novel·la històrica de les Illes.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)

La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

no sé si aquest ha estat el pitjor any de la meua vida (els lectors han de sebre que a Ciutadella comptam els anys de juny a juny, és clar). en tot cas ha estat duret i hi ha hagut un grup de gent entestada a fer tot el possible perquè els darrers mesos hagin estat infernals. afortunadament també hi ha hagut persones de molta més qualitat que han treballat per a evitar una solsida absoluta. anar a Ciutadella per Sant Joan, per continuar comptant els anys així, forma part d'un pla de xoc contra els indesitjables. així és que després de tres anys d'absència, enguany, toca. tres anys són molts. massa. diuen (a Ciutadella Sant Joan és la mesura de totes les coses) diuen, idò, que la pols de Sant Joan ho cura tot. no sé si n'hi haurà prou de pols per curar tanta infàmia i tanta malaptesa, però ho intentarem. farem el que podrem.

entre totes les decisions que he pres aquests dies hi ha la de quedar-me a viure dins el solstici. fer que cada dia sigui llarg i lluminós com el vint-i-dos o el vint-i-tres de juny (hauré de fer un esforç, perquè a Ciutadella també deim que quan ha passat Sant Joan l'estiu ja s'ha acabat... som així d'exagerats, però ja he dit que la festa del baptista és la mesura de totes les coses al meu poble). bé, deia que em quedaré a viure dins els dies llargs que evoquen estius feliços i salats.

volia escriure de Sant Joan, el títol és ben clar, i la foto que va fer en Jesús l'any 2004 a la Beguda de ca's Caixer Senyor, que era a Ca's Comte, ho diu ben claret... però no ho estic aconseguint. al cap només em venen llocs comuns i paraules que tenen més a veure amb les emocions que amb l'estructura que es podria esperar a un text del dietari. no, no me'n surt, però abans de posar el punt i final diré que a pesar de tot i de tots, em sent molt afortunada de ser d'un poble que és capaç d'obrar el miracle que la pols de Sant Joan esborri les penes i els mals i que faci que ens oblidem dels lladres i dels corruptes i dels que no ens respecten perquè pensam diferent. sí, em sent molt afortunada de pertànyer a un col·lectiu, els ciutadellencs, que aquests dos dies ens pensam que amb un dit tocam el cel perquè encara som capaços d'emocionar-nos quan sentim el toc del tambor i el fabiol, o quan veim un cavall que fa entra o quan ens miram fotos antigues i en cada una hi reconeixem aquell instant en que un dia, en ple solstici, a una illa del Mediterrani, vam ser feliços perquè vam fer sa capadeta a un cavall.

Anarcoefemèrides del 14 de juny

Esdeveniments

- Surt Germinal: El 14 de juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del setmanari Germinal. Periódico Libertario, òrgan d'expressió del grup anarquista magonista, i influenciat pels wobblies nord-americans de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món),«Germinal» --aquest grup i aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova York (Román Delgado, Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González, etc.). Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura Galván, Román Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran, Luis C. Torres i José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats de Tampico i els d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A. Alba, Luis Álvarez, Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín Bernal, Severo Brote, Pedro Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo, Encarnación Cavazos, Fidel Córdova, David Díaz, Raúl Díaz, Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc Ferrer Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño, Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta, R. H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez, Reynalda González Parra, Maurició B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget, Josep Prat, S. Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del Valle, Miguel Vargas Vila, R. M. Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com que la distribució del periòdic era gratuïta, va ser finançat per diverses organitzacions: Casa de l'Obrer Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey; Confederació Obrera de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina Cruz (Oaxaca); COM de Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners (Florence, Clifton, Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana (Cuba); etc. En les seves pàgines publicà articles teòrics sobre l'anarquisme, culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació nord-americana en aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El grup «Germinal» impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda organitzava els cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre Femení d'Estudis Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de febrer de 1918, coincidint amb la destrucció de la impremta i la dissolució governamental del grup, i sempre fou perseguida la distribució de la publicació per les autoritats nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un nou grup anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari que circulà amb el mateix nom del grup.

***

- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.

***

- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.

Naixements

- Bernard Lazare: El 15 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor, periodista polític, polemista, crític literari, dreyfusard i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament comBernard Lazare. Fou el major de quatre germans d'una família burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les festes tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de confecció industrial, i Douce Noémie Rouget, filla d'una família burgesa provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les primeres i més reeixides indústries manufactureres de vestits i de passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el títol de batxillerat en ciències, però la seva passió fou la literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm Mikhaël) --ambdós es feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël marxà a estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic perquè l'acompanyés en la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard Drumont La France juive, Lazare arribà a París i es matriculà a l'École Pratique des HautesÉtudes (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Estudià el curs de mossèn Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de París havia creat una càtedra d'Història de l'Església. En el curs universitari 1887-1888 presentà una memòria consagrada a la legislació conciliar relativa als jueus. En aquestaèpoca començà a col·laborar en la premsa «burgesa» (La Nation, L'Evénement,L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro, etc.) com a periodista i crític literari. Estudiós de les religions antigues, en 1888 va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra dramàtica en tres actes La fiancée de Corinthe, on ja signà amb el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890Éphraïm Mikhaël morí de tuberculosi, fet tràgic que el marcà profundament. Aquest mateix any de 1890 fundà i dirigí la revista simbolista Les Entretiens politiques et littéraires. En 1892 es casà amb Isabelle, també jueva. En aquesta època començà a participar activament en el moviment anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a finançar les seves publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials, especialment en l'anomenat «Procés dels Trenta», i fent amistat amb els seus grans personatges, com ara Élisée Reclus o Félix Fénéon. En 1894 prengué part en la defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La société mourante et l'anarchie, i testimonià en el seu procés. Col·laborà força en la premsa llibertària (Le Courrier Social Illustré, L'Harmonie,La Manifestation du 1er Mai, L'Oeuvre sociale, La Revue Blanche, Le Temps Nouveaux, L'Endehors,L'Action Sociale,La Revue Anarchiste, La Révolte, etc.), articles que després van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a corresponsal del diari L'Écho de Paris, la revolta dels treballadors vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés Socialista de Londres, on denuncià «l'autoritarisme i la gelosia» de Karl Marx. També, en 1896, fundà la revista L'Action d'Art, on van col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard, entre d'altres, i on reivindicà un «art social» enfrontat a l'«art de classe» regnant aleshores. Després de conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor Herzl, amb qui mantingué una actitud crítica, començà a interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment«Hovevei Tsion» (Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses causes, un estudi erudit i crític sobre els orígens de l'antisemitisme. Aquest llibre va aparèixer alguns mesos abans de l'arrest i de la detenció del capità jueu Alfred Dreyfus, acusat d'alta traïció, i immediatament va contactar amb Mathieu Dreyfus per contribuir a aclarir la innocència de son germà, consagrant-se gairebé exclusivament en aquesta causa. A començaments del novembre de 1896 publicà a Bèlgica la seva primera memòria L'Affaire Dreyfus. Une erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les acusacions, exigint la revisió del procés. En 1898 fundà la revista sionista i social Le Flameau. Aquesta defensa del semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu pensament anarquista i sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista. El 24 de març de 1899 abandonà el moviment sionista enviant la seva dimissió al Comitè d'Acció Sionista (CAS) de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania, denuncià en una sèrie d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore, la terrible vida que patien els jueus en aquest país. Després marxà a Rússia, viatge del qual va escriure un nou reportatge sobre la situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però que no va poder publicar a causa d'una malaltia. També lluità pels armenis perseguits en l'Imperi turc i en 1902 denuncià en Pro Armenia el Congrés Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al sultà otomà Abdul Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia com a la representació de l'«anarquia jueva», durant el procés de Dreyfus no pogué escriure en L'Aurora i envià les seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb l'escriptor catòlic Charles Péguy i col·laborà en els seus Cahiers de la Quinzaine. Bernard Lazare va morir l'1 de setembre de 1903 a París (França) després d'haver estat operat d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un manuscrit inèdit, Le fumier de Job, i autoritzà la reedició de L'antisémitisme, son histoire et ses causes a condició que figurés encapçalat per una nota referent a que moltes de les seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de la seva vida. A més de les obres citades, publicà, entre d'altes, Le miroir des légendes (1892), Lettres prolétariennes (1895), Contre l'antisémitisme. Histoire d'une polémique (1896), Les porteurs de torches (1897), Antisémitisme et Révolution (1898) i Le nationalisme juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta«Les Camelots du Roi» mutilaren simbòlicament el nas de l'estàtua que s'havia erigit per subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor seu, estàtua que fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de Vichy. A París existeix un «Cercle Bernard Lazare», organització lligada al socialisme sionista.

Bernard Lazare (1865-1903)

***

- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental --també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

Defuncions

- Anselmo L. Figueroa:El 14 de juny de 1915 mor a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Havia nascut el 21 d'abril de 1861 a Califòrnia (EUA). Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de LosÁngeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per«violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

- Rirette Maîtrejean:El 14 de juny de 1968 mor a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Havia nascut el 14 d'agost de 1887 a Corresa (Llemosí, Occitània). Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.  En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme, La Liberté, etc.

Rirette Maîtrejean (1887-1968)

***

- Jacky Toublet: El 14 de juny de 2002 mor a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant), havia nascut el 12 de novembre de 1940 a França.Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes-- i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves «Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967.

***

- Vicente Martí Verdú:El 14 de juny de 2006 mor a Le Pontet (Provença, Occitània) el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Havia nascut el 13 de setembre 1926 --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la difícil lectura de l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya) en una família d'actius militants anarcosindicalistes valencians. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l'ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961 a 1976 participarà activament en l'organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i d'instruir en l'ús d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d'una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d'Espanya a França --un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa), on va contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La Armonía d'Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any següent l'Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los.

Vicente Martí Verdú (1926-2006)

Actualització: 14-06-13

 Del 23 al 30 es fa una crida a tota la ciutadania, a totes les marees, assemblees, associacions, organitzacions i col·lectius a confluir en les jornades del plebiscit ciutadà, una eina a través de la qual  la població canalitza la presa de decisions davant actuacions que repercuteixen en l'interès general de la societat. Veure pàgina "Plesbiscito Ciudadano":

"Farts i fartes ja de la falta de Democràcia i de transparència, de la vulneració dels nostres Drets socials i ambientals; de la pèrdua dels Serveis Públics (Educació, Sanitat, Habitatge, Ocupació, Dependència, Serveis socials…), de la corrupció, del deute il·legítim i odios, de les retallades, de les privatitzacions i d'un sense fi de despropòsits més…, s'ha convocat, del 23 al 30 de juny, un PLEBISCIT CIUTADÀ en tot el país.La pressió dels mercats financers, el deute il·legítim creada pel sistema financer especulatiu i les brutals polítiques d'ajust dirigides contra la majoria de la societat, juntament amb la corrupció i la pèrdua de legitimitat de les institucions, estan causant al nostre país la major crisi de la democràcia de les últimes dècades."

T'animes?
http://mareaciudadana.blogspot.com.es/p/plebiscito.html

Més informació:
-Document amb tota la informació necessària per entendre el plebiscit:
https://docs.google.com/document/d/1dd0on5tbcz5t3xjsu4y23_yuiafq3uxjdo_noqwpegc/edit
-Formulari per col·laborar com volutari/a: http://mareaciudadana.blogspot.com.es/p/plebiscito.html
-Grups provincials de Facebook:
http://mareaciudadana.blogspot.com.es/2013/05/grupos-provinciales-de-facebook-para-el.html
-Cartelleria:
http://mareaciudadana.blogspot.com.es/p/blog-page.html
-Com acudir a les reunions online:
http://youtu.be/04tc1vwcvmm (Tots els dijous a les 21:30 h.)
-Web: http://plebiscitovinculante.wordpress.com/
-Contacte: plebiscito.mareaciudadana@gmail.com

El plesbiscit és una eina de democràcia participativa i pot ser convocada, organitzada i duta a terme des de la ciutadania.

La diferència principal entre plebiscit i referèndum és que el plebiscit és un pronunciament previ del la ciutadania a l'hora d'impulsar canvis legislatius que finalment seran aprovades o no en referèndum.

El plebiscit, depenent del volum de participació es veurà recolzat pels següents articles de la Constitució:

Art.1
La sobirania resideix en el poble
2.La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l'Estat.

Art.23
1.Els ciutadans tenen dret a participar en els assumptes públics directament o per mitjà de representants (.....)

En cas que el govern desatenga aquest pronunciament atemptaria contra els principis de representativitat i contra la nostra Carta Magna.