[06/06] «Cronaca Sovversiva» -«L'Insurgé» - Baixa
Califòrnia - Butaud - Januário - Pinós
- Cañete - Barceló Cassadó - Lamotte -
Andreu Fontcuberta - Camarasa - González González
- Rexroth - Gómez - Torres - SacramentoAnarcoefemèrides
del 6 de juny
Esdeveniments
- Surt Cronaca Sovversiva: El 6 de juny de
1903 surt a Lynn
(Massachussets, EUA) el primer número del
periòdic en llengua italiana Cronaca
Sovversiva. Ebdomadario anarchico di propaganda rivoluzionaria
(Crònica
Subversiva. Setmanari anàrquic de propaganda
revolucionària), editat per
l'anarquista Luigi Galleani. Va tenir una gran distribució
en els Estats
nord-americans de Nova Anglaterra, Nova York, Nova Jersey i
Massachusetts, però
també per Europa. Sacco i Vanzetti hi van
col·laborar en diverses ocasions.
Víctima de la repressió antianarquista durant la
Gran Guerra, el periòdic serà
finalment prohibit el juliol de 1918 i Luigi Galleani detingut i
expulsat dels
Estats Units el 24 de juny de 1919. Galleani retornarà a
Torí (Itàlia) on
publicarà de bell nou el diari a partir del 17 de gener de
1920, però també
allà serà víctima de la
repressió per part del feixisme mussolinià.
L'arxiu de Cronaca
Sovversiva es troba a la University Publications of America
(UPA).
***
-
Surt L'Insurgé: El 6 de juny de
1903 surt a Herstal (Lieja, Valònia,
Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. Organe
libertaire
hebdomadaire.
Després tingué altres subtítols: Organe de propagande
communiste-anarchiste
i Organe
libertaire paraissant tous les 15 jours.
L'editor gerent en va ser Georges Thonar i hi van escriure nombrosos
col·laboradors, com ara Antoine Antignac, Émile
Armand, H. Beylie, Armand
Binent, P. Boissie, J. Bonhomme, Max Borgueil, E. Chapelier, Ed
Darteze, Pierre
Des Chenes, Henri Fuss, J. Gueux, Louise H., J. Hardy, A. F. Herold,
Marie
David, F. Domela-Nieuwnhuis, P. Ibri, S. Lauzanne, A. Luquet, Ch.
Malato, Jean
Marestan, G. Marin, Camille Mattart, O. Mirbeau, Jules Moineau,
Alexandra
Myrial, J.
De l'Ouerthe, G. Pollet, Émile Pouget, Georges Rens, Paul
Robin, Dr. E. Segard,
G. Thonar, Marie Verone, Louis Walter i Henri Zisly, entre d'altres. El
periòdic estava il·lustrat amb nombrosos gravats,
molts presos d'altres
publicacions. Sortiren fins al gener de 1909 uns 200 números
i no s'ha
conservat cap col·lecció completa. Feia servir
l'epígraf clàssic «La
Vérité te
fera libre!» (La Veritat et farà lliure!).
***
-
Repressió de la Comuna
llibertària de la Baixa Califòrnia:
El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president«revolucionari» Francisco Madero envia,
gràcies al suport del govern
nord-americà, tropes a l'Estat de la Baixa
Califòrnia per esclafar
l'experiència de comuna llibertària que, al crit
de «Terra i Llibertat»,
s'havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la
població de
Mexicali i després de Tijuana. La Comuna
llibertària de la Baixa Califòrnia
havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal
Mexicà,
ajudats per wobblies --anarcosindicalistes
nord-americans dels
Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món)-- i per
nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny,
després de tres
mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el
parany,
els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts
per
l'exèrcit nord-americà. Aquesta
revolució llibertària, molt mal coneguda,
serà
eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals
són més citades.
Naixements
-
Georges Butaud:El
6 de juny de 1868 neix a Mârciène
(Valònia, Bèlgica)
l'anarquista Georges Butaud, promotor dels «Milieux
libres» (Medis o ambients
lliures, és a dir, colònies o comunes
anarquistes). En 1901 va ser anomenat
administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de
l'autorité, que va
aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des
de 1912 a 1914
del mensual La Vie
Anarchiste. Però és a la
creació de colònies anarquistes que Butaud
consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon
grapat: Saint Symphorien d'Ozon,
a Isère (1899); «La
Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry
(1902-1906);
Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a
l'agricultura i a la
ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de
l'alimentació,
esdevindrà un adepte del veganisme radical, que
posarà en pràctica després de
la guerra a la colònia comunista llibertària de
Bascon (Aisne). En 1922 va
intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923
va fundar a París«Le Foyer Végétalien» (La
Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un
dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia
allotjament assequible per a
anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense
mitjans; el lloc era
també un indret de reunió dels grups anarquistes
espanyols de la regió
parisenca i on es feien conferències sobre higiene,
psicologia, sociologia,
etc. En aquesta experiència van participar, a més
de la companya de Butaud, Sophie
Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà,
Juan Muñoz, Agustí Bonany i
Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a
Niça i editarà la
revista teòrica Le Végétalien,
que dirigirà fins a la seva mort i que
serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges
Butaud va morir el 26 de
febrer de 1926 a Ermont (Illa de França,
França). En 1929 Sophie Zaïkowska
publicarà L'individualisme conduit au
robinsonisme, le végétalisme permet le communisme,
recull de textos de
Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem
destacar Ce
que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude
sur le
travail (1912), L'individualisme anarchique et sa
pratique (1913), Tu
seras végétalien! (1923) i Le
végétalisme (1930, pòstum).
Georges
Butaud representa l'ala més radical
(«salvatgisme», «robinsonisme»)
del
naturisme; proposava l'abandó total de la
civilització, de la ciència, de les
ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava
que la solució a la qüestió
social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint
de la
recol·lecció; un dels introductors de l'actual
anarcoprimitivisme.
***
-
Arnaldo Januário:El 6 de juny de 1897 neix a Coïmbra
(Coïmbra, Centre, Portugal) l'actiu
militant i propagandista
sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário.
Va militar
en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la
violència revolucionària.
Barber de professió, formà part de la
Confederació General del Treball (CGT) de
Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la
premsa llibertària: A
Batalha --òrgan de la CGT--, A Communa,O Anarquismo, O
Libertário i de la revista Aurora.
El 18 de març de 1923, amb José
Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a
la Conferència Anarquista
d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la
Unió Anarquista Portuguesa
(UAP), és detingut i deportat a diversos camps de
concentració (Angra, Lubango,
Mossâmedes), com a conseqüència de la
repressió sorgida contra el moviment
obrer arran de la Revolució reaccionària del 28
de maig de 1926. En 1932 surt
del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina
a Portugal contra
la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general
insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del
fracàs d'aquest aixecament,
fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El
juny de
1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a
l'Ilha Terceira i acusat
d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário
Castelhano, va ser
brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de
concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el
límit de la resistència i privat
d'atenció mèdica, va morir empresonat el 27 de
març de 1938. A Coïmbra existeix
un carrer batejat amb el seu nom.
***
-
Eusebio Pinós
Regalado: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Quan era un
infant es traslladà
amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia
12 anys començà a fer feina
i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista
anarquista arribat
de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de
crear
Federació Comarcal de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Fou nomenat
per a secretari d'aquesta federació, però
l'oposició paterna ho impedí. Després
de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de
sabater i d'ataconador,
treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, s'integrà en el Comitè
Revolucionari de Sariñena,
encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador
col·lectiu i
del grup teatral. En aquesta època s'uní
sentimentalment a Juliana Barrieras
Tierz, militant de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i de
la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià,
on restarà fins al final de la
guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a
França. Fou tancat al camp
d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire.
Més
tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb
son germà Gabriel,
com a treballador forçat a Brest, d'on pogué
fugir i integrar-se en el grup de
Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la
resistència antinazi a Savoia,
amb son germà Gabriel i son cunyat José
Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí
a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat
francès i
s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta
localitat treballà a la fàbrica
d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la
Federació Local de la CNT, de
la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que
ocupà fins a la dissolució de
la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968
només ell i un altre
espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la
vaga en la seva
fàbrica. Durant els anys setanta participà
activament en el Comitè de Lluita
Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste.
Eusebio
Pinós Regalado va morir el 3 de novembre de 1976 a
Villefranche-sur-Saône
(Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós,
seguí les passes de son pare
en el moviment llibertari.
***
- Antonio Cañete
Rodríguez: El 6 de juny de 1912 neix a Granada
(Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cañete
Rodríguez. Fou fill del
militant anarquista Donato Cañete, mort l'agost de 1932 a
Granada arran dels
conflictes derivats de l'aixecament militar de «La
Sanjurjada». Obrer ebenista,
començà a fer feina amb 12 anys i ja abans de la
proclamació de la II República
era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932
començà a militar en les
acabades de crear Joventuts Llibertàries. El maig de 1933 va
ser detingut amb
altres companys de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) arran
de l'explosió de diverses bombes a Granada. Es
responsabilitzà d'aquests fets,
juntament amb Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser
condemnats a més de
cent anys. Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de
Loja i després va
ser desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A
començaments
de 1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li
agafà l'aixecament
feixista. Després de romandre un temps amagat,
pogué fugir a la serra i el
setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna
Maroto. Entrà a formar
part de «Los Niños de la Noche», escamot
especialitzat en treure perseguits de
la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a
Alacant intentant fugir
per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los
Almendros. Aconseguir
sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament
detingut. Jutjat,
va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per
30 anys de presó.
Gràcies a les influències d'un familiar militar,
va ser alliberat. Milità en la
clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard
ocupà càrrecs orgànics de
responsabilitat en els comitès local i provincial de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i
Macareno,
arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el
qual no havia
participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la
Regional
d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz,
desemmascarà Fermín
Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans
guerrillers
llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment
d'aquesta traïció
al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948
creuà els Pirineus. A França
participà en les activitats de les Joventuts
Llibertàries i de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs
en les federacions locals de
la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín
Regional
de les Joventuts Llibertàries. L'agost de 1958
assistí al
Ple de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959
enviudà
de Dolores
Rodríguez i l'any següent s'uní a la
destacada
militant anarquista Antònia
Fontanillas Borràs. Amb sa companya i Manuel
Hernández
formà el grup «Alfa» de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966,
amb Luis
Andrés Edo, Alicia Mur
Sin, Jesús Andrés Rodríguez Piney i
Alberto
Herrero Dativo, passà a la
Península en una missió de propaganda,
però el 23
d'octubre d'aquell any, sota
el nom d'Antonio Herrera Rodríguez,
va ser detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per
la
Brigada Central d'Investigació Social de la
Direcció General de Seguretat i l'endemà
la resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup
d'acció«Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada«Operació Durruti» --intentent de
segrestar
a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació
destinat a una de les bases dels
EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de
les forces
nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund
Gress de
la mateixa nacionalitat--, el 4 de juliol de 1967 va ser condemnat a
Madrid pel
Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de
presó per pertinença
a «associació
il·lícita». El maig de 1969 va ser
alliberat de la presó de
Palència i retornà a França, on
participà en les activitats del grup editor de Frente
Libertario. Després de la mort de
Franço viatjà en diverses ocasions a
Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels
Grups d'Afinitat
Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín
Ródano-Alpes. Antonio Cañete
Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a Dreux
(Centre, França).
Antonio
Cañete
Rodríguez (1912-1979)
Defuncions
-
Josep Barceló
Cassadó: El 6 de juny de 1855 es executat a
Barcelona (Catalunya) el filador i
destacat militant societari i obrerista Josep Barceló
Cassadó. Havia nascut en
1824 a Mataró (Maresme, Catalunya) i era fill d'un teixidor
de lli banyolí. El
juliol de 1854, amb Ramon Maseras, Miquel Guilleumas, Antoni Gual i
Josep
Nogués, encapçalà el grup de filaners
i teixidors més radicals de la Societat
de Filadors i de Teixidors de Cotó contraris a
l'ús de selfactines
--màquines automàtiques de filar--, que
obligà el capità general de Barcelona,
Ramon de La Rocha, a publicar el 25 de juliol de 1854 un ban en el qual
prohibia aquestes filadores. A primers d'agost, aquest grup radical de
filadors
sostingué en la premsa una polèmica sobre el tema
amb el reconegut economista i
polític Laureà Figuerola Ballester.
També fou un dels grans animadors de la
Unió de Classes, primer organisme d'unificació i
de coordinació de la classe
obrera catalana i generador dels moviments reivindicatius dels anys
1854 i
1855. En els mesos següents, el grup restà marginat
de la direcció de la
Societat de Filadors, de la qual Barceló havia estat
president. Barceló formà
part de la Milícia Nacional com a capità d'un
batalló de caçadors. Per votació
popular, el novembre de 1854 fou elegit com a compromissari en els
eleccions
per a designar alcalde i regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Arran
d'aquestes eleccions, entraren tres dirigents obrers (Àngel
Chufresa, Joan
Miralles i Antoni Flotats) en la corporació municipal. El 27
d'abril de 1855
fou detingut al carrer Barberà de Barcelona per la seva
pretesa participació en
un robatori i assassinat comesos el 29 de març d'aquell any
al mas de Sant
Jaume, prop d'Olesa de Montserrat. El 19 de maig de 1855, durant la
sessió de Corts,
Figuerola qualificà Barcelona i Maseras com a exemples
típics de la«intransigència obrera». Les autoritats
barcelonines manifestaren l'esperança
que la condemna de Barceló constituiria una frenada per a la
marxa ascendent de
les associacions en lluita per establir condicions de treball pactades
col·lectivament amb la patronal. Després d'una
instrucció de la causa sense cap
garanties i d'un consell de guerra histriònic, el 4 de juny
de 1855 fou
condemnat a mort pel tribunal com a «instigador del
crim». Els set autors
materials d'aquest crim havien estats executats el 23 d'abril anterior.
Josep
Barceló Cassadó fou garrotat dos dies
després de la seva condemna, el 6 de juny
de 1855, a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona
(Catalunya). El dia
de la seva execució pública, la capital catalana
havia estat ocupada
militarment pel capità general, Juan Zapatero, que
declarà l'estat de guerra.
Testimonis oculars destacaren la serenitat de Barceló, tant
en el trajecte cap
al patíbul, que va recórrer fumant un gros cigar
i saludant els coneguts, com
en els moments anteriors a l'execució, en què,
amb veu enèrgica, va tornar a
proclamar la seva innocència. L'assassinat legal de Josep
Barceló Cassadó, el
militant obrer més destacat, compromès, popular i
influent de la Catalunya
d'aleshores, provocà una gran indignació entre
els proletaris catalans i la
proclamació d'una vaga general el 2 de juliol d'aquell any,
la primera vaga
general de l'Estat espanyol.
Josep
Barceló
Cassadó (1824-1855)
***
- Émilie Lamotte:
El 6 de juny de 1909 mor a Alès (Llenguadoc,
Occitània) la
pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Lamotte. Havia
nascut el 21 de juny de 1876 al VI Districte de París
(França). Després
de conèixer André Lorulot, amb qui
s'unirà sentimentalment, va abandonar
l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer
conferències de
denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic,
considerats com a
alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia
llibertària
(Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure,
etc.). A més de dedicar-se al
dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en
la realització de
miniatures, va col·laborar en Le Libertaire
a partir de 1905 amb
articles sobre educació, control de natalitat i
antimilitarisme. Partidària de
les colònies llibertàries (Milieux Libres),
en 1906 va participar amb
Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la
colònia llibertària
de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre
fills i va treballar
a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència
de vida
anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le
Libertaire gràcies a les cròniques de
Félix Malterre, pare de dos de sos
infants. Després va intentar fer una escola
llibertària segons el model de «La
Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va
abandonar per manca de recursos. Malalta,
va morir durant una gira de conferències que realitzava amb
rulot juntament amb
Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie
i és autora de diversos
fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens
d’éviter les grandes familles(1908) i L'éducation rationnelle de
l'enfance (1912, pòstum), entre
d'altres.
***
- Joan Andreu
Fontcuberta: El 6 de juny de 1962 mor a Castres (Guiana,
Occitània) el pagès
anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Havia nascut cap al 1903 a
Tortosa
(Baix Ebre, Catalunya). Militant de la Federació Local de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre
del
Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la
dissolució d'aquesta institució
l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la
localitat en
representació de la CNT i s'integrà en les
comissions municipals dels
departaments d'Agricultura i de Finances.
Col·laborà des del Departament de
Finances en la creació d'un fons local per a la
limitació de la desocupació
forçosa tortosina i s'oposà, senseèxit, a la dissolució del cos de
milícies
antifeixistes i a la seva posterior militarització.
Abandonà forçosament, com
la resta de representants confederals del consistori, arran dels«Fets de Maig
de 1937», en els quals va participar activament contra les
forces
antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué
fugir de Tortosa abans de
l'arribada de tropes provinents de València, però
fou detingut posteriorment i
acusar de ser «autor de rebel·lió
militar contra les forces lleials a la
Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República
espanyola». Jutjat per
aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part
del fiscal, el 2
de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona
a 20
anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista
creuà els
Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de
concentració. Més tard passà a
treballar en una foneria a Castres i després de
l'Alliberament milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va
ser nomenat
secretari. També col·laborà en el grup
artístic confederal local.
***
- Ginés Camarasa
García: El 6 de juny de 1972 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista
i resistent antifranquista Ginés Camarasa García,
conegut també sota el
pseudònim de Felipe
Martínez Pérez. Havia
nascut el 23 de novembre de 1898 a Villena (Alt Vinalopó,
País Valencià). Fill
d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan
tenia nou anys
començà a treballar de cadiraire al taller d'un
oncle seu i amb 14 anys
s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta
agrupació conegué l'anarquista Enrique
Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari.
En 1913 Guardiola
farà que la societat «La Prosperidad»,
en la qual militava Camarasa, es decanti
pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions
laborals i
econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any
següent passà a un altre
taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina
definitiva i de la qual
esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a
Barcelona (Catalunya) –segons alguns
després d'agredir amb una maça el propietari de
l'empresa on treballava per
haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat
de la Fusta de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919
en la vaga de «La
Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920
va ser cridat a
files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta
illa contactà amb
nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons,
Joaquim
Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com
pogué els companys llibertaris
(Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín
Simó, etc.) que es trobaven desterrats
a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué
en la creació de l'Ateneu
Racionalista i, l'any següent, de la societat «La
Solidaridad», ambdós
tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys
(Enrique
Guardiola, José Salinas, els germans
Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro
Pujalte,
etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista«Humanidad Libre». En
1927 assistí a la reunió fundacional de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de
Rivera, marxà a Elda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una
subscripció
pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar
lleugerament al front
en una disputa José Cañizares, president de la
Casa del Poble de Villena. Després,
a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent
Romero, membre destacat dels
comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la
proclamació de la II República
espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i
l'abril de 1934 ocupà
la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop
feixista de juliol de
1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins
i l'agost d'aquell
any retornà a Villena, on s'encarregà
d'importants tasques confederals:
president de la CNT (1936), president de la Comissió
d'Assistència Social del
Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la
Indústria del Moble
Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de
l'Ajuntament de
Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la
Secció de Defensa del
Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València.
En 1939, amb el triomf
franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp
d'internament
d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué
amagat fins l'octubre de
1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el
nom de Felipe Martínez
Pérez i muntà un taller d'ebenisteria,
que amb el
temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta
ocupà la secretaria
de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro
presos
durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al
1957. Durant aquests anys
(1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les
agafades confederals i
establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco
Ponzán Vidal. Durant els
difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i
Eduard Josep Esteve, creà un
Comitè Nacional provisional de la CNT, que
encapçalà entre 1958 i el febrer de
1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat
perquè havia estat agafat
en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes
desconeixien la seva
importància orgànica. En 1962, arran d'una
important agafada, es va veure
obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a
València i a Madrid, però, al
contrari que Torremocha, no passà a França i es
mantingué amagat un parell
d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona
i l'any següent fou
novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una
mica descentrat.
Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical
Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista.
De jove estigué casat amb
Francisca Camús i, un cop enviudà,
formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes.
Ginés Camarasa
García (1898-1972)
***
- Juan González
González: El 6 de juny de
1976 mor a Porto do Son (La Corunya, Galícia) el metge
anarcosindicalista Juan
González González, citat en ocasions com
González Debodt. Havia nascut el 4 de
desembre de 1894 a Quilmes (Buenos Aires, Argentina). Fill d'emigrants,
quan
tenia uns deu anys retornà amb sa família a
Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià
medicina a Santiago i exercí la professió al
Porto do Son de la Corunya. Amic
de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a
la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son.
Arran de l'aixecament
feixista, presidí el Comitè Revolucionari del
Porto do Son i l'agost de 1936 va
ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per«rebel·lió
militar», fou condemnat a cadena perpètua i va
romandre pres a Santiago i la
Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir
exercir la medicina.
Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa
d'electricitat.
***
- Kenneth
Rexroth: El 6 de juny de 1982 mor a Montecito (Santa
Bàrbara, Califòrnia, EUA) el poeta, escriptor,
traductor, llibertari místic i
figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion
Rexroth. Havia
nascut el 22 de desembre de 1905 a South Bend (Indiana, EUA), en una
família de
militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i
lliurepensadors. Orfe als 12 anys, va passar la seva
infància a Chicago, on va
treballar com a repòrter i després en una boîte
de jazz, estudiant a
l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el
país en autostop, treballant a
ranxos de l'Oest. Autodidacte --només va anar a escola cinc
anys--, va
freqüentar la bohèmia artística i els
militants radicals dels anys vint,
especialment els wobblies d'Industrial Workers of
the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), i va participar en els
mítings del radical
Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An
autobiographical
novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander
Berkman, Clarence
Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence,
Diego
Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En
1927 va
instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups
llibertaris
(fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle),
pacifistes i
antiracistes. Objector de consciència durant la Segona
Guerra Mundial, va
ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de
concentració de la Costa
Oest. Després va participar en la efervescència
literària, escrivint tot tipus
de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec,
llatí, francès, castellà,
italià, xinès i japonès) i
interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura
abstracta i la poesia musicada --va ser l'introductor del jazz en la
recitació
poètica--, a més d'adscriure's en les anomenades
San Francisco Renaissance i
Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme
i la
revolució, i va ser l'introductor de termes com«Mentida Social» i «Gran
Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es
va establir a
Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la
cançó a la Universitat
de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari
d'una ràdio
alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al
Japó,
els haikus i el budisme eren grans passions seves.
La seva biblioteca
personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of
International Studis (Japó).
***
-
Manuel Gómez: El
6 de juny de 1987 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarcosindicalista
Manuel Gómez. Havia nascut el 17 d'abril de 1907 a
Gérgal (Almeria, Andalusia,
Espanya). Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages,
Catalunya) i treballà a
les mines de Sallent, on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt
Llobregat de gener
de 1932 i aconseguí no ser detingut; després
s'ocupà de la solidaritat amb els
presos i les seves famílies. El gener de 1933
participà en la vaga de les mines
de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936
va
formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de
Catalunya. Després anà al
front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i
després de la
militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la
26 Divisió
d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments
de 1939 passà els
Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració.
Durant l'ocupació
nazi participà en la resistència amb el maquis.
Amb l'Alliberament fou
condecorat per les autoritats franceses. Durant els seusúltims anys participà
en les activitats de l'«Amicale de la 26
Divisió», també coneguda com«Amicale
Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor
el 6 de juny de 1987 a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan
preparava un viatge a Súria per
arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.
***
- Hortensia
Torres Cuadrado:
El 6 de juny de 1989 va ser enterrada a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant
anarquista espanyola Hortensia Torres Cuadrado. Havia
nascut en 1924 en una família anarquista. Son pare, Josep
Torres
Tribó, fou professor a les escoles llibertàries
de
Ferrer i Guàrdia i va morir deportat a Alemanya en 1941.
Després de la derrota
republicana, Hortensia Torres serà internada al camp
d'Argelers,
on farà 15
anys. En 1941, amb sa mare i sos germans, vivia a Ribesaltes i el juny
d'aquell any, després de la detenció de son pare
pels
nazis i fugint d'aquests, marxà a
Barcelona, on treballarà com a planxadora. En 1957
s'instal·la a Tolosa de
Llenguadoc, on farà feina com a empleada de la Creu Roja i
militarà en el
comitè de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'1
de
maig de 1988 va
participar a Madrid en la manifestació de la
Confederació
Nacional del Treball
(CNT). Son fill va ser empresonat per pertànyer als Grups
d'Acció
Revolucionària Internacionalista (GARI). Hortensia Torres va
intervenir en el documentalDe toda la vida (1986), de Lisa Berger i de Carol
Mazer.
***
- Juan José Sacramento
García: El 6 de
juny de 1997 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García,
conegut com Cuevero. Havia nascut
el 26 d'agost de
1915 a Villena (Alt Vinalopó, País
Valencià). Visqué a les coves de la serra de
Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys
quedà orfe de pare i començà
a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi
d'idees socialistes,
quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). El
juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a
Villena. Participà en la
presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de
Madrid com a
milicià a la Columna «España
Libre». Formà part del grup de companys que
interceptà el Govern republicà quan es replegava
a València. El 31 de març de
1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port
d'Alacant i fou reclòs als
camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera.
Posteriorment passà per
les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de
presó, i d'El
Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on
treballà de paler
en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la
CNT clandestina en estret
contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García,
que havia conegut de jove al
seu poble. Destacà en el suport als perseguits.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de
la CNT de l'Hospitalet de
Llobregat.
Actualització:
06-06-13