Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Revista 'La Nostra Terra' (1928 - 1936)

0
0

La Nostra Terra fue una revista mensual íntegramente en catalán publicada en Palma de Mallorca entre enero de 1928 y junio de 1936, por iniciativa de Francesc Vidal Burdils y Antoni Salvà Ripoll. A partir de 1930, se convirtió en el órgano de prensa de la Associació per la Cultura de Mallorca. Fue defensora del autonomismo balear, partiendo de que cada una de las islas de archipiélago tenía su propia personalidad y se intregraba en la nación catalana. Se convirtió en el exponente del ideario y de la estética noucentista y fue considerada portavoz de la Escuela Mallorquina. Incluía en sus páginas artículos de investigación, crítica de arte y de literatura, poesía y prosa. Se publicaron estudios sobre Søren Kierkegaard, traducciones de Ernst-Robert Curtius y Le Corbusier, críticas musicales de Ígor Stravinski, de Paul Hindemith y de Béla Bartók. Entre los artículistas se encontraban Guillem Colom, Miquel Dolç, Miquel Ferrà, Salvador Galmés, Rafel Ginard, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Llorenç Villalonga y Marià Villangómez.

Wikipedia

revista

Esta revista se encuentra en forma de fotografías en Biblioteca Virtual de Prensa Histórica y en arca (Arxiu de Revistes Catalanes Antigües).

  • Título: La Nostra Terra : revista mensual de literatura, art y ciencies
  • Publicación: 1928- (Palma de Mallorca : Estampa d'en Francesc Soler)
  • Periodicidad: Mensual
  • Comienzo / cese: Any I, n. 1 (gen. 1928)-Any IX Número 99 - 1936 mayo
  • Notas: Título tomada de la cabecera
    Variaciones en el subtítulo
    Índices: publicado en cada uno de los años en los que se publica la revista

Hay información en fideus


[05/06] «Il Grido degli Oppressi» - «Il Proletario» - «Tot Vrijheidsbezinning» - Angiolillo - Alberola - Mazzucchelli - Ascaso - Giménez Díaz - Briselance - Faló - Morneghini - Gordo - Carpena

0
0
[05/06] «Il Proletario» -«Tot Vrijheidsbezinning» - Angiolillo - Alberola - Mazzucchelli - Ascaso - Giménez Díaz - Briselance - Faló - Gordo - Carpena

Anarcoefemèrides del 5 de juny

Esdeveniments

Capçalera d'"Il Grido degli Oppressi"

- Surt Il Grido degli Oppressi: El 5 de juliol de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana Il Grido degli Oppressi. Pubblicazione dei Gruppi Comunisti-Anarchici di N.Y. e dintorni. Fou fundat per Francesco Saverio Merlino i Vito Solieri. Publicà col·laboracions d'Errico Malatesta, de Pietro Gori, d'Emilio Caporali i d'Amilcare Cappellaro. En 1893 edità el text d'Élisée Reclus «A mio fratello contadino» (Al meu germà pagès). Patí una interrupció entre el 26 de novembre de 1892 i l'1 de gener de 1893. Deixà de publicar-se el 13 d'octubre de 1894 a Chicago (Illinois, EUA), ciutat on s'havia traslladat la redacció en 1893.

***

Capçalera d'"Il Proletario"

- Surt Il Proletario: El 5 de juny de 1922 surt a Pontremoli (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic anarcoindividualistaIl Proletario. Giornale anarchico. En sortí un número de prova precedent publicat l'1 de maig d'aquell any. Va sortir en un moment en el qual escamots feixistes actuaven diàriament als carrers italians i el moviment anarquista encara vivia la polèmica sorgida arran de l'atemptat al Teatre Diana l'any anterior i el debat entre«organitzadors», representats per Umanità Nova i la Unió Anarquista Italiana (UAI), i els«antiorganitzadors», defensats per L'Avvenire Anarchico. Dins del moviment anarcoindividualista hi havia dues tendències: els que fugien de la lluita social i buscaven desenvolupament íntim i filosòfic enclaustrats en la seva«torre d'ivori» i el sector majoritari, representat per Carlo Molaschi i Leda Rafanelli, entre d'altres, que des de les revistes Nichilismo o Pagine Libertarie acostaven les seves posicions individualistes al pensament de la UAI. També hi havia un sector molt minoritari d'individualistes representat per l'«anarquisme iconoclasta» o«heroic» que fugia de qualsevol programa polític, però que atacava l'Estat amb les armes a les mans. Aquesta publicació comptà amb el suport econòmic i les col·laboracions de l'escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), un dels màxims representants de l'anarcoindividualisme il·legalista. Aquesta publicació entrà en el debat sobre l'organització en el moviment anarquista, rebutjant l'absurd plantejament defensat per Pagine Libertarie sobre «o torre d'ivori o partit». Portà la gerència d'Il Proletario Emilio Toma i trobem articles deMikhail Bakunin, P. Bernardi, Armando Diluvi, Enzo Martucci, Renzo Novatore, Tintino Rasi (Auro d’Arcola), Rogi, G. Romiti, Paolo de’ Verani, Erinne Vivani, entre d'altres. Va ser il·lustrada per Giovanni Governato. En sortiren cinc números, l'últim el 12 de desembre de 1922, quan la impremta va ser destruïda per un escamot feixista i Renzo Novatore havia caigut abatut dies abans en un tiroteig. A la capçalera portà cinc epígrafs, un per cada número: «Anarquia significa amor, no odio; reivindicació, no assassinat; vol benestar, ciència i llibertat per a tothom.»,«El dolor i el sacrifici són plaer per al rebel que ama la lluita.»,«L'Anarquisme és una filosofia hipercrítica per excel·lència. Però l'anarquista es riu de totes les crítiques.», «Jo us ensenyo el superhome. L'home és una cosa que cal superar.» i «La bogeria és molt rara en les persones individualment. En els grups, en els partits, en els pobles, en les èpoques, és la regla.»

***

Cartell de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis com a "leitmotiv"

- «Tot Vrijheidsbezinning»: Entre el 5 i el 8 de juny de 1992 té lloc a Appelscha (Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) la reunió i càmping anarquista«Tot Vrijheidsbezinning» (Llibertat de Reflexió). En aquesta trobada es va presentà el projecte filosoficollibertari«Akigoloké» («Ecològica» a l'inrevés), de Michèl Post; la nova edició de la revista llibertària De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), que publicà Ferdinand Domela Nieuwenhuis a començaments del segle XX; a més de debats sobre diversos temes (l'autogestió, la radicalització i la violència, etc.), música, teatre, etc.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Michele Angiolillo Lombardi

- Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Guipúscoa, País Basc). En morir només va dir una paraula:«Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

***

José Alberola Navarro

- José Alberola Navarro: El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera; és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l'1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies.

***

Ugo Mazzucchelli

- Ugo Mazzucchelli: El 5 de juny de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els«Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels«Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la«Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la«modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de«moderat», abandonà la FAI. Ugo Mazzucchelli va morir el 6 de gener de 1997 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Joaquín Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó, fotografiat per Albero y Segovia

- Joaquín Ascaso Budría:El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció«Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la«gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de«tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà«Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.

***

Francisco Giménez Díaz

- Francisco Giménez Díaz: El 5 de juny de 1920 neix a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Giménez Díaz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Aurillac. En aquesta localitat conegué Paulette Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois. Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria,Evocación i Pueblo Libertario. Francisco Giménez Díaz va morir el 4 de juliol de 2007 a Sèvres (Illa de França, França).

***

Madeleine Briselance

- Madeleine Briselance: El 5 de juny de 1922 neix a França l'activista llibertària Madeleine Briselance. Filla d'una família anarquista, son pare, Georges, i son oncle, Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob. Madeleine Briselance va morir el 3 de desembre de 2009 a França.

***

Jerónimo Faló Villanueva en l'enterrament de Germinal Gracia (Tolosa de Llenguadoc, 1991)

- Jerónimo Faló Villanueva: El 5 de juny de 1922 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Jerónimo Faló Villanueva, conegut com El Linotipista. A finals dels anys quaranta va fer de guia fronterer als Pirineus per als grups guerrillers llibertaris i per a diverses delegacions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); fou ell qui, el setembre de 1946, passà Jaume Amorós Vidal (Liberto) a la Península. El 30 de setembre de 1946 va ser detingut en un tren i tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya). A la garjola formà part de la Comissió de Premsa que publicà diferents periòdics clandestins: Esfuerzo,òrgan de les Joventuts Llibertàries; Ágora, revista teòrica d'aquest mateix grup; i Acarus Scabiosi, butlletí humorístic; confeccionant a mà els exemplars amb altres companys (Manuel Fernández Rodríguez, Tomás Germinal Gracia Ibars, etc.) i aquests passaven de cel·la en cel·la i alguns a l'exterior. Va ser alliberat el 20 de juny de 1947 i el març de 1948 passà a França la delegació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de l'Interior, formada per Ramón González Sanmartí i Juan Alcácer Albert, que venien de Madrid i de Sant Sebastià. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Jerónimo Faló Villanueva va morir el 26 de maig de 2010 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Vittorio Morneghini

- Vittorio Morneghini: El 5 de juny de 1922 neix a Milà (Llombardia) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Cartell de la columna "España Libre"

- Eulalio Gordo: El 5 de juny de 1992 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. Havia nascut el 26 de juliol de 1900 a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya). A partir de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal«España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.

***

Pepita Carpena al CIRA de Marsella

- Pepita Carpena: El 5 de juny de 2005 mor a Marsella (Provença, Occitània) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita Carpena. Havia nascut el 19 de desembre de 1919 --encara que oficialment consta com a nascuda el dia 28-- al barri del Poble Sec de Barcelona (Catalunya), primogènita d'una família obrera catòlica (el pare era paleta i la mare costurera) de sis infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys comença a treballar com a modista en una fàbrica d'impermeables i dos anys més tard milita en el sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts Llibertàries, llegint així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola, Rousseau, Lorenzo, Bakunin...). Més tard militarà en el sindicat del vestir guiada per Pedro Ara. El juliol de 1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol, com a infermera a l'assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17 de novembre s'uneix al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al front. Va prendre part en els Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació, a finals de 1937, del moviment anarcofeminista«Mujeres Libres», i treballarà en una fàbrica d'armament. Designada per «Mujeres Libres» com a delegada de propaganda del Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires propagandístiques per diverses poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita. Malalta, deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, marxant a França, on serà internada prop d'un any al camp de Clarmont d'Erau, a costat de Montpeller. Es casarà en un matrimoni de circumstàncies amb un francès, amb qui tindrà dos infants, però el deixarà i marxarà a Marsella on trobarà nombrosos refugiats espanyols i farà amistat amb Volin. Va esdevenir companya de l'anarquista Juan Martínez Vita,Moreno, amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la seva militància després de l'Alliberament. L'abril de 1945 va ser triada delegada a Tolosa de Llenguadoc per al Primer Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l'exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la companyia Acratia i va militar en la CNT en l'exili. Des d'abril 1979, arran de l'exposicióL'oeuvre culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va intervenir en les Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a Bilbao i l'agost del mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres Libres» de Bordeus. El 8 d'octubre de 1993 va fer una conferència en les Jornades Internacionals sobre l'Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992 va redactar un breu text testimonial,Toda la vida: vivencias, que serà traduït al francès (Toute une vie: mémoires). També va col·laborar en diverses obres històriques sobre el moviment «Mujeres Libres» --com ara l'obra col·lectivaMujeres Libres. Luchadoras Libertarias(Madrid, 1999)--, en dosBulletin du CIRA(26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,Ideas-Orto,Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,Le Combat syndicaliste). Apareix en la pel·lícula de Richard ProstUn autre futuri en la de Lisa Berger i de Carol MazerDe toda la vida. Pepita Carpena va morir el 5 de juny 2005 a l'Hospital Nord de Marsella, tres anys després que ho fes el seu companyMoreno, i va ser incinerada a Ais de Provença el 8 de juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra, Richard Martin va recitarLes anarchistes, de Léo Ferré.

Pepita Carpena (1919-2005)

 Escriu-nos

Actualització: 05-06-13

Propostes de l'oposició al pressupost pel 2013.

0
0
Aquest divendres hi ha convocat el ple extraordinari on es preten aprovar el pressupost municipal pel 2013. Com sabeu en el passat mes d'abril (veure article) no es va aprovar per falta dels vots necessaris ja que el regidor d'UMP no va seguir la disciplina del seu partit i conforme al seu criteri se'n va desmarcar. Per aquest ple sembla que tot ja esta fermat i PP, Lliga, Covergència i UMP uniran els seus vots per aprovar-lo sense sorpreses.

Aixi i tot la resta de partits de la oposicio ( ER, PSM, AP, PSOE i Regidors no Adscrits) hem fet la nostra feina aportant una sèrie de propostes, algunes de les quals s'han recollit en la nova proposta de pressupost.

Veure tota la documentació del pressupost que s'aprovarà demà.

A continuacio vos enumeram les propostes que varem fer a l'equip de govern:

 

1-    Reduir la partida de Projectes d'actuacions urbanístiques de 200.000 euros a aprox.50.000 euros (només per a projectes urbanístics i no per a pagar el projecte d' Auditòrium).

2-    Reduir la partida millora instal·lacions esportives Port de 200.000 euros a 100.000 euros ( per la construcció de la pista de tennis i no per a realitzar les pistes de Paddel, que es farien si sobren doblers del 2012)

3-    Nova partida per fer  millores al conveni de l'IES Clara Hammerl per tal que l'Ajuntament pugui realitzar altres usos:

- Tancar o separar mitjançant una tanca les instal·lacions esportives (incloses les exteriors) de la resta de les instal·lacions de l'IES.

- Adequar els vestuaris i els banys que actualment estan en mal estat.  Des de fa un parell d'anys els equips de bàsquet que venen a jugar al Port de Pollença s'han de dutxar amb aigua freda i no hi ha vestuaris per als arbitres.

-Assumir la gestió de la instal·lació fora de l'horari de l'IES, inclòs els mesos de vacances d'estiu, Nadal i Pasqua. Cal tenir en compte que l'IES té prioritat per a fer les seves activitats extraescolars, però que en cas de no fer-ne la instal·lació pugui ser ocupada per a realitzar activitats municipals.

- Assumir de forma real la vigilància de la instal·lació (evidentment fora de l'horari lectiu). Actualment es trasllada aquesta responsabilitat al club, especialment als entrenadors.

-Integrar la gestió d'aquestes instal·lacions esportives dins un pla de manteniment de les instal·lacions esportives del Port de Pollença o de tot el municipi. Actualment no hi ha un pla de manteniment de la instal·lació, només es fan actuacions o reparacions puntuals que realitza l'Ajuntament o l'IES depenent de qui sigui l'interessat.

4-    Projecte  col·locació de fondejos pressupostat en 25.000 euros ( no seria més convenient exigir a l'administració competent a la regulació dels fondejos ?)

5-    Incorporar 150.000 euros a la primera línia del Port de Pollença

6-    Incorporar 100.000 euros a la millora d'infraestructures de la cala sant Vicenç. Especialment per soterrar cablejat.

7-     Incorporar 25.000 euros a les mocions aprovades que són de competència municipal: (col·locació fonts, doble pas de la via de circumval·lació amb zona urbana Port de Pollença,......)

Pressupostar la col·locació de senyalitzacions dels llocs d'interès dins el Port de Pollença des de la circumval·lació, dels llocs d'interés de Pollença i els de la Cala Sant Vicenç. Pressupostar també la realització de l'inventari de bens i finalitzar investigacions dels expedients del catàleg de camins i recorregut arqueològic.

8-    Amb els remanents de tresoreria positius ( gespa artificial al camp de futbol Port de Pollença i/o Pollença. Tal vegada seria convenient començar pel camp que s'utilitza més.)

9-    Unificar partida asfalts de vies públiques 400.000 euros ( incloure informe tècnic de la policia que dictamini els carrers de les zones urbanes que ho necessitin més. Potser al Moll i a la Cala es necessari invertir-hi el 100% del pressupost destinat per a 2013)

10-Compromís de garantir la recepció canals TDT a la cala sant Vicenç ( pendent de l'any passat).

11-Obertura i condicionament del Camí de Santueri en els termes aprovat pel Ple i acordats amb els veïns (Eliminació dipòsit, reforç mur, asfaltat, etc...). 30.000 eur.

12-Dotació de partida pressupostària per continuar amb les excavacions al Pedreret de Bóquer. 25.000 €

13-Mantenir la partida d'activitats del Museu en 67.951,58 €.

14-Pressupostar l'edifici municipal de la Peixateria plantejan-se situar-hi la radio municipal

15-Partida de subvenció per a rehabilitació de façanes: afegir “eliminació de barreres arquitectòniques i estalvi energètic" i agumentar la dotació.

16-Dotació pressupostària per a la tramitació dels expedients d'investigació pendents i  inclusió en l'inventari de bens.

17-Pressupostar la denominació de carreres Margarida Comas Camps i Pere Josep Cànaves.

18-Pressupostar la redacció del  catàleg de llocs de treball.

19- Partida per fer un estudi realista per poder calcular el coeficient d'aprofitament de la taxa d'Ocupació de Via Pública. D'aquesta manera s'ajustarà a la realitat.

20-Partida per fer un estudi que permeti calcular la taxa de fems d'una manera més justa.

21-Incloure la partida de la càmara de seguretat  pel poliesportiu.

22-Indicar la partida de l'asfaltat de ca'n Conill al pressuposts.

23-Assegurar-se que amb la retallada de la partida de SGAE es poden pagar les quantitats corresponents a exercicis anteriors reclamats judicialment.

24-Ens agrairia aclarir en quina llei es fonamenten el 20.000 euros per a les campanes i si les aguiles  són propietat municipal o del bisbat.

25-També hem de tenir en compte el que diu l'informe d'intervenció,  EMSER no ha d'asumir aquest dèficit:

Un any més, l'Ajuntament no compleix amb el mandat d'assumir el dèficit generat per la prestació del servei de fems de conformitat amb l'estudi de tarifes.

26-Tampoc tenim clar aquest canvi a les bases d'execució-

-Modificació de la Base 27: S'augmenta fins a 6.000 euros l'import de les despeses a partir de les quals serà necessària la presentació de 3 pressuposts, així com es modifica a 17.999,99 € el límit màxim a partir del qual serà necessària l’elaboració d’un procediment negociat per als contractes de serveis subministraments i anàlegs.

 

El pressupost que no es va aprovar al passat mes d'abril a dia d'avui s'aprovaria. Miracles de la diciplina de partit. Millor dit, de la disciplina "d'alguns" partits.

 

L'aigua va allà on n'hi ha molta

0
0
“Futurible” és un adjectiu que es fa servir en llengua espanyola per referir-se a aquelles situacions que, si es dóna una condició determinada. Imaginem doncs una situació futurible. Posem per cas que un ciutadà qualsevol, d’aquells que van a peu, o amb cotxe normal, que té la seva feineta de vuit a tres, o a jornada xapada, que guanya el seu sou normal, i que té els seus dos fills que van a escola i fan activitats extraescolars, que té una sogra que broda i gallines a fora vila, que acaba de pagar la hipoteca d’aquí a cinc anys i que, ai, va patir la mort de son pare ara en fa dos. Resulta que el nostre ciutadà normal heretà del seu progenitor uns terrenys en sòl rústic, amb aigua i corrent, sis o set quarterades, que ja són. Sap que fora vila no treu i que, fent-hi molta feina, n’obtindrà uns guanys esquifits que s’esvairan en haver de pagar corrent, aigua, feiners, maquinària i tot l’endiumenjat que suposa dur un tros a fora vila. El nostre ciutadà normal es decideix, un dia, a mirar de treure fruit d’aquella terreta. Es posa en contacte amb enginyers i arquitectes, prepara un projecte per construir-hi unes pistes de tennis, amb una residència, un gimnàs, una piscina, i la previsió de generar llocs de feina... Ho du a l’Ajuntament i el reben amb els braços oberts. Tot està molt bé, però hi ha un inconvenient: els terrenys que el nostre ciutadà normal va heretar de son pare són en sòl rústic. Les edificacions com la que ell projecta estan pensades per ubicar en polígons de serveis, o en tot cas dins la trama urbana, però mai en sòl rústic. L’home, amb tot l’esforç fet, es troba frustrat, decebut perquè no troba resposta a la seva emprenedoria. I no hi ha possibilitats de compondre-ho. No n’hi ha. Aquesta és la situació futurible: el ciutadà normal podria dur el seu projecte endavant si la terra que té no fos en sòl rústic, però resulta que hi és i, per tant, és impossible que s’hi pugui fer el seu complex.
Impossible? Ja ho deia la senyora, “tot és possible, llevat que la perdiu torni col”. A Manacor hi ha una gent que sembla que, efectivament, han trobat la fórmula no sols per fer-ho tot viable, sinó fins i tot perquè la formosa gal·linàcia esdevingui florida ravenissa. Què hauria de fer el ciutadà normal per mirar d’aconseguir construir les seves pistes de tennis en sòl rústic? No és tan difícil com podria semblar. En primer lloc aniria bé tenir un padrí que ja sàpiga com funciona tota la cosa pública, que estigui familiaritzat amb la compra i la venda de solars i amb els negocis. Un padrí ben situat, amb un prestigi, tant és si li ve per la banda musical, la literària o la pictòrica, però que tengui prestigi. No va malament tenir un conco dins l’Ajuntament, i si no l’hi tens, tampoc passa res, que es presenti per batle i ja l’hi tendràs. Un altre conco futbolista o jugador de bàsquet, que hagi guanyat doblers i que tengui negocis diversos, que sàpiga com fer retre els ingressos dels seus anys de glòria esportiva. Concos i padrí, evidentment, haurien de tenir una certa sinergia amb el partit polític del poder. Si els concos del ciutadà normal no n’hi tenen no passa res, sempre ho poden fer veure. Ja duim dos concos, però no és difícil tenir-ne tres, molts de ciutadans en tenen set o vuit. El tercer aniria bé que ens entrenàs en un esport, per exemple tennis, o boxa, però que fos un esport individual. El ciutadà normal també estaria bé que tengués un esperit de superació fora mida, i que aconseguís ser el millor del món en la seva disciplina. I a més, gens complicat, que fos molt humil, i que continuàs tenint la seva base d’operacions a Manacor, fàcil, fàcil. Vaja, que qui no té un complex esportiu a Manacor en sòl rústic és perquè no vol. No és ver?

De la naturaleza de las cosas

0
0

 

Sapientia: Ningún poder, algo de saber, algo de sabiduría y el máximo sabor posible”

             Roland Barthes. Lección inaugural Colegio de Francia.

 

 

El Tiempo es una manera de hablar.

Y si es cierto que todos estamos solos es también entonces una categoría excesiva que se suprime cerrando la boca.

El silencio es una manera de Eternidad.

Por eso atreverse a hablar es mucho más que abrir la boca.

 

Estamos ardiendo en un desierto desolado. No hay protección y el sol carece de piedad.

Sobrevivimos anhelando la lluvia, administrando las fuerzas, racionando las provisiones.

Los que siguen nuestra derrota desde la protección de los árboles o desde la constante distracción de los riachuelos de montaña no entienden cómo sobrevivimos en un mundo en el que todo es falso o imaginado.

Ellos construyen sus cabañas con madera y piedra y ofrendan sacrificios a los dioses ansiosos; nosotros dormimos al raso, cubiertos con las telas de nuestros vestidos, sospechando el agobio del techo o de la pared, sabiendo que los dioses están tan interesados en nosotros como nosotros en las hormigas.

Fuimos nómadas, y antes del horror y la destrucción, convertidos en señores sedentarios, nos destacamos en las artes de la navegación y el comercio, hasta que la densa sal hizo imposible cualquier singladura y el viento ardiente secó las huertas y mató las palmeras.

 

Pero no estamos tristes, a pesar de ser un pobre consuelo, la desgracia nos ha unido más firmemente que nunca, marido con esposa, hermano con hermana, padres con hijos, y la abuela que se encoge de hombros y que musita el epitafio a cualquier derrota: ¿Qué podemos hacer?

 

Como rotunda respuesta alguien saca el único libro que hace dos milenios salvamos de las llamas y de la voracidad de las polillas; un tal Tito Lucrecio Caro, del que nada sabemos, lo escribió para alejar el temor y fomentar una serena alegría; abriéndolo al azar comienza a recitar la extraña letanía que siempre nos consuela:

 

El universo no tiene creador ni ha sido concebido por nadie.

El alma muere.

No existe el más allá y la muerte no es nada para nosotros.

 

Y todos, al unísono, repetíamos:

 

¡Y la muerte no es nada para nosotros! 

 

 

Todas las religiones organizadas son ilusiones de la superstición y son invariablemente crueles.

No hay ángeles, ni demonios ni fantasmas.

 

Y algún niño, en voz baja: ¡Qué lástima!

 

Y ya cuando se apaga el fuego, tres minutos antes de la aurora, todos juntos:

 

El fin supremo de la vida humana es la potenciación del placer y la reducción del dolor.

 

Y de nuevo, los niños:

 

¡Eliminad esperanzas e ilusiones!

 

Y nos callamos y experimentamos gran gozo contemplando la salida del sol.

Y entonces, una lluvia imaginaria alivia la tierra cuarteada y la piel reseca.

Y, serenos, seguimos camino por siempre jamás.

 

Gabriel Betotti 

Torquemada/Bauzá i l'Institut d'Estudis Catalans

0
0

IB3 ràdio obria informatiu fa uns dies amb un cas de “corrupció”. Res nou en aquesta terra castigada, però, d’entre tots els afers que aquell dia cobrien els altres mitjans, escollí una denúncia del PP per subvencions de 2011 a entitats que ells qualificaven d'ultracatalanistes i properes al Pacte.

Començaven per l’OCB, la bèstia negra, el delicte? 50 anys de defensa de la identitat. L’entitat de Borja Moll, Llompart, i tants d’altres, una de les més arrelades del país, tractada pel PP amb un menyspreu groller.

Però “n’hi ha més” deien, “per exemple” (i només eren aquestes dues): l’Institut d’Estudis Catalans... Aquí, a la indignació i tristesa, s’hi va afegir l’estupefacció: IB3 i PP qüestionen un modestíssim suport a l’IEC per esser ultracatalanista i partidista? L’IEC centenari de Mn. Alcover i Pompeu Fabra? L’entitat científica que la UIB reconeix com de referència per a la llengua catalana, i que treballa en tantes altres branques del coneixement? Fins aquest punt havíem caigut en la barbàrie?

El missatge es salpebrava amb l’estil que després vaig trobar literal en el diari de sessions del Parlament: “Sap vostè –deia el portaveu popular- amb 160.000 euros la quantitat de borses de menjar que podem donar a molta gent? a quantes persones necessitades podríem ajudar?”

Pel que fa a l’IEC, el PP es referia a unes ajudes de 30.000 €/any (en concret, les dels anys 2009 i 2010) que, a dia d’avui, encara no han cobrat! Ho han llegit bé: l’IEC, avui, no els ha cobrat! 30.000 €/any, la mateixa quantitat que el nostre Govern aporta a la Real Academia de la Lengua (una subvenció a dit, sense cap convocatòria): què no ho havien de destinar a bosses de menjar?

El Govern de l’Estat (PP) aporta milions (de potencials bosses de menjar) a la RAE i el Cervantes,  i fins fa aportacions... a l’IEC!, modestes, però hi són: del milió d’euros d’un temps als 300.000 actuals. Ho deu saber l’Estat què en diu aquí el PP?

Parlam d’una col·laboració que s'ha mantingut durant anys, també durant governs del PP, i que no em consta que s'hi hagi renunciat. El conveni promou específicament l’Atlas Lingüístic de la llengua catalana, dirigit per l’il·lustre campaner Joan Veny. Van pel volum VI (tots ells fent constar el copatrocini del Govern de les Illes Balears, tot i ser modest... i que no paga!). Un Atlas ambiciós sobre les modalitats del català, idò, per més inri, el PP retreu explíticament en el debat parlamentari que són entitats que no creuen en les modalitats: un atles científic sobre els dialectes!

També retreuen a l’IEC que és de Catalunya, menystenint l’aportació que hi han fet i hi fan tants d’illencs (Isidor Marí al davant de la secció filològica, per no anar més enfora). Que el que fa l’IEC ho pot fer l’Institut d’Estudis Balears, diuen: ara l'IEB farà l’Atlas? El diccionari de la llengua catalana? I la gramàtica. I per què no fan el diccionari de l’espanyol, també?

Quin menyspreu per totes les obres de referència de l’Institut, per la cultura i la ciència. Però, sobretot, quin ridícul! Quin monumental ridícul. El fanatisme sectari de Bauzá no recula ni davant institucions científiques de prestigi.

Pare, no les perdoneu, perquè, potser no saben el que diuen, però saben bé perquè ho fan.

Els xuetes i la repressió franquista a les Illes en la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntanert Editor)

0
0

CAN ALCOVER: PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


LES DONES REPUBLICANES I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA MALLORCA DE LA GUERRA CIVIL


PALMA, DIJOUS 13 DE JUNY DE 2013: : PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) CAN ALCOVER (C. DE SANT ALONSO, 24), A LES 19H.


MATEU MORRO (HISTORIADOR I EXSECRETARI GENERAL DEL PSM); MARGALIDA CAPELLÀ (PERIODISTA I ESCRIPTORA) I LLEONARD MUNTANER (EDITOR) PRESENTARAN LA NOVEL·LA CATERINA TARONGÍ.


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?



Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?

Na Margalida, com el seu germà Llorenç, estan entestats en una batalla immensa contra els gegants de la manipulació i la mentida, contra la dreta que amaga els seus parracs feixistes amb l´excusa que ha aconseguit que anem a votar cada quatre anys. I contra la pseudoesquerra que, en estar al poder, no sap fer res per a llevar els monuments feixistes de Palma. Què feren els “nostres”, per esbucar el monument de sa Feixina dedicat al creuer “Baleares”? Res de res! Riure´s de les recomanacions de Memòria de Mallorca, dels centenars i centenars d´antifranquistes que volem una ciutat neta de la barbàrie genocida que ens ha oprimit durant tantes dècades. En Llorenç Capellà i na Margalida són especialistes a mantenir encesa la flama de la memòria històrica. En un altre indret parlaré més extensament de l´obra literària i memorialista de Llorenç Capellà. Ara només volia deixar constància de qui són, entre d´altres, algunes de les persones que han anat inspirant Caterina Tarongí i les altres novel·les que he anat publicant sobre la Guerra Civil.

Tanmateix, i facin el que facin els postmoderns i reaccionaris que manegen determinats aspectes de la nostra cultura, res no poden fer contra la ferma voluntat de molts escriptors illencs en la tasca de bastir, maó a maó, l´edifici malmès de la nostra història. Sí, potser els que durant quaranta anys han cobrat i viscut d´esquena dreta a conseqüències de les traïdes de la restauració borbònica (la “transició”) se`n riuen de la tasca de Margalida Capellà, de Llorenç Capellà, de qui us parla en aquests moments i de tants i tants escriptors amb una clara consciència de la història del nostre poble. Han estat dècades de patir el menyspreu dels oportunistes de les poltrones, d´aquells que renunciaren a la república, a la memòria històrica, als drets dels pobles a la independència per a poder gaudir dels diners que oferien els borbons i la banca espanyola que va portar endavant el procés de reforma del règim franquista. Just ara han tornat republicans en veure que els vots disminuïen i en haver entès que els joves que no visqueren les traïdes de la transició podien generar els vots amb què permetre’ls continuar gaudint de la cadireta. ¿Què saben (no ho han viscut!) aquests joves republicans del munt de cendra que, amb la dreta, feren caure sobre el record dels nostres morts i torturats? Els mateixos que manaren estripar les banderes de la República ara convoquen actes davant la plaça de Cort i, sense cap mena de vergonya, s´apunten a una lluita que nosaltres començàrem ja farà més de mig segle. Benvinguts sien, els nous conversos a la lluita republicana! Però que no vulguin fer-nos creure que sempre han estat republicans. Seria considerar-nos bàmbols i sense memòria dels fets de la restauració borbònica!

La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl×lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Crec que en les meves novel·les es pot copsar una certa influència de l’obra de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Caterina Tarongí i totes les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.

Quedi clar, doncs, que nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Antonio Muñoz Molina Premio Príncipe de Asturias

0
0

Han premiado a Antonio Muñoz Molina (web). Leí, hace tiempo algunas de sus novelas, pero no es de ellas de las que hablaré. Su última obra, no es una novela, sino una reflexión sobre el hoy y el ayer de España, es decir, sobre la crisis. Recojo algunos fragmentos:

Escribo en pasado y en plural, pero quizás no debería. Es en el ahora mismo cuando suceden las cosas y es uno mismo y no otro quien las experimenta. Y la primera persona del plural es muy conflictiva en España. El nuestro es un nosotros fraccionado que nunca abarca la extensión completa de la ciudadanía legal y que suele definirse a golpes de tajante negación.

* * * * * *

En algún momento de aquellos años [los ochenta] la cultura dejó de ser algo que una persona adquiría con su esfuerzo personal y se convirtió en el ámbito colectivo en el que se nacía; ya no era un proyecto, sino un destino; una vuelta a la comunidad del origen y no una solitaria emancipación; recluirse en los límites en vez de asomarse al mundo. Una cultura personal se adquiere con mucho tesón y mucho esfuerzo a lo largo de la vida, igual que se adquiere la destreza para tocar un instrumento o hablar un idioma extranjero: una cultura autóctona se posee tan sólo por nacer en ella.

* * * * * *

Victimismo y narcisismo son los dos rasgos del nosotros intacto que las clases políticas y sus aduladores y sirvientes intelectuales han levantado en cada comunidad, proscribiendo o dejando al margen no sólo cualquier referencia favorable al marco político común sino casi cualquier noción adulta de ciudadanía.

Antonio Muñoz Molina: Todo lo que era sólido

Reflexiones. Ese "nosotros" de unos cuantos, tan sectario en alguna ocasión. Aquí en la isla se utiliza mucho el posesivo "nostro", "nostra llengua" - de unos - "nostra terra" - de algunos alemanes y otros pocos -. Ese victimismo continuo de que nos expolian; esa cultura local de la ensaimada y tan desconocedora de sus escritores, pintores, pensadores, impulsores, etc. La concepción de "ciudadano" como individuo y no como "pueblo"... Reflexiones sobre la sociedad actual, en crisis económica y de mucho más. Un libro interesante que invita al diálogo, a la matización, a la reflexión.

Reunido en Oviedo el Jurado del Premio Príncipe de Asturias de las Letras 2013 [...] acuerda conceder el Premio Príncipe de Asturias de las Letras 2013 al escritor español Antonio Muñoz Molina por la hondura y la brillantez con que ha narrado fragmentos relevantes de la historia de su país, episodios cruciales del mundo contemporáneo y aspectos significativos de su experiencia personal. Una obra que asume admirablemente la condición del intelectual comprometido con su tiempo.

Oviedo, 5 de junio de 2013

Acta del Jurado


Aprovació inicial pressuposts. El consens és possible.1

0
0

 Avui ple extraordinàri a les 08.30 h. a la Casa Consistorial. Amb un únic punt de l'ordre del dia: 1.- Aprovació inicial, si procedeix, del pressupost general de la Corporació 2013.

A l'enllaç teniu  tota la documentació del pressupost.

Després del rebuig de l'aprovació inicial dels pressuposts al ple d'abril, l'equip de govern va fer a la fí les reunions que l'haviam demanat  i Alternativa, PSOE, PSM. Esquerra i regidors no adscrits vam fer tota una sèrie de propostes per milorar els pressuposts per l’any 2013 . Les reunions han estat fructíferes i l'equip de govern ha acceptat alguna de les propostes conjuntes que li vam presentar  i que pensam han millorat el pressupost.

S'han posat partides per executar mocions aprovades al ple :col·locació fonts, accessos de la via de circumval·lació amb zona urbana Port de Pollença, inventari de bens, investigacions catàleg de camins, s'ha ampliat la partida pel projecte de semipeatonització del Port de Pollença. Una demostració de que el consens és possible, només cal reunir-se i parlar

Veure articles anteriors sobre el tema:

- El batle només té dos camins rectificar o dimitir.

-  Consensuar de veritat.

 - Una reunió positiva per parlar dels pressuposts.

 Aquestes són algunes de les propostes que vam fer i la resposta de PP-Lliga  :

1.- Vam demanar  no pressupostar el pagament del projecte d’Auditòri d’en Moneo i reduir la partida de Projectes d’actuacions urbanístiquesque era de 200.000 euros. El PP i la Lliga amb l'informe de l'assessor jurídic veuen molt clar que cal pagar, nosaltres consideram que actualment no hi ha suficient informació que justifiqui aquest pagament i la seva presència al pressupost.

Acceptada s'ha reduït la partida a 60.000 euros per contractar els projectes tècnics que l'Ajuntament no pot fer; El Vilar, la Font, Gotmar...

2.- No consideram necessari  fer dues o tres pistes de paddel(article). Pensam que és prioritari millorar el manteniment de les instal·lacions que ja tenim i afegir una nova partida per fer millores al conveni de l'IES Clara Hammerl per tal que l’Ajuntament pugui realitzar altres usos (article sobre el tema). Sí que donam suport a  la construcció d'una nova pista de tennis que té la seva lògica per facilitar la competició del club de tennis d'eu moll (article anterior sobre el tema).

Rebutjada. Van justificar que hi ha molt de demanda de paddel i que que el cost de les pistes és petit; dos o tres pistes entre 60 o 75 mil euros, també van dir que es podria aprofitar l'asfaltat de l'aparcament, encara que també estudien la possibilitat de fer les pistes al camp de futbet del Poliesportiu del Port de Pollença. Tampoc tenen clar si fer la pista de tennis entre el bar i les pistes existents o al camp de futbet. Consideram una mala solució llevar la pista de futbet (construirien una nova al solar al costat dels vestuaris al camp de futbol d'eu moll) quan fa poc temps es va reformar i posar gespa. Tal vegada ara el paddel tingui ara molt de demanda i el futbet poca però sabem que això va per anys.

Respecte al conveni amb l'IES Clara Hammerl en aquest moment s'està negociant el conveni existent del 2003, i el regidor responsable, en Martí Roca, no veu molt clar fer un nou conveni i assumir competències que serien de la Conselleria d'educació.

3.- Llevar la partida del projecte de col·locació de fondejos 25.000 euros. Consideram que o seria més convenient exigir a l’administració competent la regulació dels fondejos (article relacionat amb el tema)

Acceptada en gran part; han reduït la partida a 5000 euros ja compromesos pel projecte dels pantalans que finalment no s'ha enviat a Costes. Insitim que a aquest tema cal demanar actuacions a l'administració responsable, demarcació de Costes.

 

  Pantalans 1

Pantalans 2

 

4.- A la partida de les obres de semipeatonització del  Passeig de Primera Línia del Port de Pollença només havia 1000 euros. Vam demanar incorporar 150.000 euros

Acceptada. De fet la idea de l'Ajuntament es posar fins a 600.000 euros més (quan s'incorporin els romanents de tresoreria) que es sumarien als 600.000 que posaria el Govern ( Consorci allotjament turístic turisme, places turístiques)

5.- Incorporar 100.000 euros a la partida de 1.000 euros per a la millora d’infraestructures de la Cala sant Vicenç. Especialment per soterrar cablejat.

S'ha deixat la partida de 1.000 euros però han dit que incorporaran 200.000 euros  amb la idea de millorar; carrer temporal, fer el mirador de cala Barques per als vianants, ampliar l'aparcament pins, canviar faroles de la baixada cap a Cala Molins.

6.-Partides per realitzar les mocions aprovades que són de competència municipal:col·locació fonts, doble pas de la via de circumval·lació amb zona urbana Port de Pollença, inventari de bens i recorregut arqueològic..

Acceptada en gran part; s'han afegit:

- 15.000 euros pels accessos via circumval·lació.

- 3.000 euros per a la col·locació de les fonts.

- 10.000 contracte investigació catàleg de camins.

-20.000 contracte el·elaboració de l'inventari de bens.


Resta pendent el tema del recorregut arqueològic on han de fer feina els nous directors del museu.


7.- Amb els romanents de tresoreria positius es canviarà la gespa artificial als camps de futbol Port de Pollença i/o Pollença. En dos anys. Sembla que si comencen a l'estiu el faran pel de Pollença.

 

8.- Unificar partida asfalts de vies públiques 400.000 euros, no dividir-la en dues partides Pollença- Port de Pollença ( incloure informe tècnic de la policia que dictamini els carrers de les zones urbanes que ho necessitin més. Potser al Moll i a la Cala es necessari invertir-hi el 100% del pressupost destinat per a 2013)

Acceptada.

 

Altres inversions importants:

-Restauració de les aguiles (propietat del bisbat) 3000 euros. Hem demanat que es faci un conveni. Estam d'acord en restaurar un patrimoni cultural perpo a canvi l'esglèsia les hauria de cedir per exemple per a la seva exposició.

- S'ha afegit una partida de 3000 euros per les excavacions de Bòquer per si surt qualque projecte de la Universitat, Consell...

- S'ha afegit una partida de 30.000 de subvencions als usuaris del Centre de dia (per ajudar als que no puguin pagar la taxa).

- Construcció d'un skatepark al Port de Pollença. 25.000 euros.

- Ampliació i millora de la Ràdio. 60.000 euros.

- Obres asfaltat aparcament del Port de Pollença (al costat piscina); 40.000

- Adequació centre cultural de Pollença; 150.000 euros (ascensor, climatització persianes) es prorrogaria el conveni fins al 2038.

- Dotació serveis urbanització Gotmar, 1000 euros que s'amplarien amb romanent de tresoreria

- Climatització i eliminació barreres arquitectòniques al museu. 30.000 euros.

- Asfaltar aparcament Ca'n Conill; 31.175 euros.

- Reforma habitacions residencia; 249.806 euros.

- Obres pati Costa i Llobera; 50.000 euros.

- Arreglar aparcament Ca les Munares; 100.000 euros. Se tracta de posar-ho en condicions per poder cobrar d'una vegada les quotes. que mai s'han pagat.

- Adequació Can Llobera (alarma, seguretat, iluminació); 1000 euros que s'amplarien amb remanent de tresoreria

- Reparació campanes rellotge església; 20.000 euros. Encara no hem aclarit si són propietat de l'Ajuntament i  si és servei públic.

- Mobiliari Festival 50.000 euros.

- Lloguer  solar TDT a la cala sant Vicenç.

 

Tan de bo l'actitut de l'equip de govern fos la mateixa a altres temes, si s'haguessin fet les reunions abans fa temps que tendriam aprovat el pressupost.

 



Albercocs i Cireres. Aquest acudit ens recorda el que diuen alguns membres de l'equip de govern respecte a l'oposició.

[06/06] «Cronaca Sovversiva» - «L'Insurgé» - Baixa Califòrnia - Butaud - Januário - Pinós - Cañete - Barceló Cassadó - Lamotte - Andreu Fontcuberta - Camarasa - González González - Rexroth - Gómez - Torres - Sacramento

0
0
[06/06] «Cronaca Sovversiva» -«L'Insurgé» - Baixa Califòrnia - Butaud - Januário - Pinós - Cañete - Barceló Cassadó - Lamotte - Andreu Fontcuberta - Camarasa - González González - Rexroth - Gómez - Torres - Sacramento

Anarcoefemèrides del 6 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Cronaca Sovversiva" dedicat al seu creador

- Surt Cronaca Sovversiva: El 6 de juny de 1903 surt a Lynn (Massachussets, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Cronaca Sovversiva. Ebdomadario anarchico di propaganda rivoluzionaria (Crònica Subversiva. Setmanari anàrquic de propaganda revolucionària), editat per l'anarquista Luigi Galleani. Va tenir una gran distribució en els Estats nord-americans de Nova Anglaterra, Nova York, Nova Jersey i Massachusetts, però també per Europa. Sacco i Vanzetti hi van col·laborar en diverses ocasions. Víctima de la repressió antianarquista durant la Gran Guerra, el periòdic serà finalment prohibit el juliol de 1918 i Luigi Galleani detingut i expulsat dels Estats Units el 24 de juny de 1919. Galleani retornarà a Torí (Itàlia) on publicarà de bell nou el diari a partir del 17 de gener de 1920, però també allà serà víctima de la repressió per part del feixisme mussolinià. L'arxiu de Cronaca Sovversiva es troba a la University Publications of America (UPA).

***

Capçalera de "L'Insurgé" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Insurgé: El 6 de juny de 1903 surt a Herstal (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. Organe libertaire hebdomadaire. Després tingué altres subtítols: Organe de propagande communiste-anarchiste i Organe libertaire paraissant tous les 15 jours. L'editor gerent en va ser Georges Thonar i hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Antoine Antignac, Émile Armand, H. Beylie, Armand Binent, P. Boissie, J. Bonhomme, Max Borgueil, E. Chapelier, Ed Darteze, Pierre Des Chenes, Henri Fuss, J. Gueux, Louise H., J. Hardy, A. F. Herold, Marie David, F. Domela-Nieuwnhuis, P. Ibri, S. Lauzanne, A. Luquet, Ch. Malato, Jean Marestan, G. Marin, Camille Mattart, O. Mirbeau, Jules Moineau, Alexandra Myrial, J. De l'Ouerthe, G. Pollet, Émile Pouget, Georges Rens, Paul Robin, Dr. E. Segard, G. Thonar, Marie Verone, Louis Walter i Henri Zisly, entre d'altres. El periòdic estava il·lustrat amb nombrosos gravats, molts presos d'altres publicacions. Sortiren fins al gener de 1909 uns 200 números i no s'ha conservat cap col·lecció completa. Feia servir l'epígraf clàssic «La Vérité te fera libre!» (La Veritat et farà lliure!).

***

Soldats porfiristes del VIII Batalló de Mexicali que van combatre la rebel·lió magonista

- Repressió de la Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia: El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president«revolucionari» Francisco Madero envia, gràcies al suport del govern nord-americà, tropes a l'Estat de la Baixa Califòrnia per esclafar l'experiència de comuna llibertària que, al crit de «Terra i Llibertat», s'havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la població de Mexicali i després de Tijuana. La Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal Mexicà, ajudats per wobblies --anarcosindicalistes nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- i per nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny, després de tres mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el parany, els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts per l'exèrcit nord-americà. Aquesta revolució llibertària, molt mal coneguda, serà eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals són més citades.

Anarcoefemèrides

Naixements

Georges Butaud

- Georges Butaud:El 6 de juny de 1868 neix a Mârciène (Valònia, Bèlgica) l'anarquista Georges Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París«Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 a Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Arnaldo Januário

- Arnaldo Januário:El 6 de juny de 1897 neix a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha --òrgan de la CGT--, A Communa,O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat el 27 de març de 1938. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

***

Eusebio Pinós Regalado

- Eusebio Pinós Regalado: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 3 de novembre de 1976 a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

***

Antonio Cañete Rodríguez

- Antonio Cañete Rodríguez: El 6 de juny de 1912 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cañete Rodríguez. Fou fill del militant anarquista Donato Cañete, mort l'agost de 1932 a Granada arran dels conflictes derivats de l'aixecament militar de «La Sanjurjada». Obrer ebenista, començà a fer feina amb 12 anys i ja abans de la proclamació de la II República era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932 començà a militar en les acabades de crear Joventuts Llibertàries. El maig de 1933 va ser detingut amb altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) arran de l'explosió de diverses bombes a Granada. Es responsabilitzà d'aquests fets, juntament amb Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser condemnats a més de cent anys. Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de Loja i després va ser desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A començaments de 1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li agafà l'aixecament feixista. Després de romandre un temps amagat, pogué fugir a la serra i el setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna Maroto. Entrà a formar part de «Los Niños de la Noche», escamot especialitzat en treure perseguits de la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a Alacant intentant fugir per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los Almendros. Aconseguir sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament detingut. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Gràcies a les influències d'un familiar militar, va ser alliberat. Milità en la clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en els comitès local i provincial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i Macareno, arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el qual no havia participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la Regional d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz, desemmascarà Fermín Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans guerrillers llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment d'aquesta traïció al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948 creuà els Pirineus. A França participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs en les federacions locals de la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín Regional de les Joventuts Llibertàries. L'agost de 1958 assistí al Ple de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959 enviudà de Dolores Rodríguez i l'any següent s'uní a la destacada militant anarquista Antònia Fontanillas Borràs. Amb sa companya i Manuel Hernández formà el grup «Alfa» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966, amb Luis Andrés Edo, Alicia Mur Sin, Jesús Andrés Rodríguez Piney i Alberto Herrero Dativo, passà a la Península en una missió de propaganda, però el 23 d'octubre d'aquell any, sota el nom d'Antonio Herrera Rodríguez, va ser detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per la Brigada Central d'Investigació Social de la Direcció General de Seguretat i l'endemà la resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup d'acció«Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada«Operació Durruti» --intentent de segrestar a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació destinat a una de les bases dels EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de les forces nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund Gress de la mateixa nacionalitat--, el 4 de juliol de 1967 va ser condemnat a Madrid pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de presó per pertinença a «associació il·lícita». El maig de 1969 va ser alliberat de la presó de Palència i retornà a França, on participà en les activitats del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franço viatjà en diverses ocasions a Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels Grups d'Afinitat Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín Ródano-Alpes. Antonio Cañete Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a Dreux (Centre, França).

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Execució de Josep Barceló a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona

- Josep Barceló Cassadó: El 6 de juny de 1855 es executat a Barcelona (Catalunya) el filador i destacat militant societari i obrerista Josep Barceló Cassadó. Havia nascut en 1824 a Mataró (Maresme, Catalunya) i era fill d'un teixidor de lli banyolí. El juliol de 1854, amb Ramon Maseras, Miquel Guilleumas, Antoni Gual i Josep Nogués, encapçalà el grup de filaners i teixidors més radicals de la Societat de Filadors i de Teixidors de Cotó contraris a l'ús de selfactines --màquines automàtiques de filar--, que obligà el capità general de Barcelona, Ramon de La Rocha, a publicar el 25 de juliol de 1854 un ban en el qual prohibia aquestes filadores. A primers d'agost, aquest grup radical de filadors sostingué en la premsa una polèmica sobre el tema amb el reconegut economista i polític Laureà Figuerola Ballester. També fou un dels grans animadors de la Unió de Classes, primer organisme d'unificació i de coordinació de la classe obrera catalana i generador dels moviments reivindicatius dels anys 1854 i 1855. En els mesos següents, el grup restà marginat de la direcció de la Societat de Filadors, de la qual Barceló havia estat president. Barceló formà part de la Milícia Nacional com a capità d'un batalló de caçadors. Per votació popular, el novembre de 1854 fou elegit com a compromissari en els eleccions per a designar alcalde i regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Arran d'aquestes eleccions, entraren tres dirigents obrers (Àngel Chufresa, Joan Miralles i Antoni Flotats) en la corporació municipal. El 27 d'abril de 1855 fou detingut al carrer Barberà de Barcelona per la seva pretesa participació en un robatori i assassinat comesos el 29 de març d'aquell any al mas de Sant Jaume, prop d'Olesa de Montserrat. El 19 de maig de 1855, durant la sessió de Corts, Figuerola qualificà Barcelona i Maseras com a exemples típics de la«intransigència obrera». Les autoritats barcelonines manifestaren l'esperança que la condemna de Barceló constituiria una frenada per a la marxa ascendent de les associacions en lluita per establir condicions de treball pactades col·lectivament amb la patronal. Després d'una instrucció de la causa sense cap garanties i d'un consell de guerra histriònic, el 4 de juny de 1855 fou condemnat a mort pel tribunal com a «instigador del crim». Els set autors materials d'aquest crim havien estats executats el 23 d'abril anterior. Josep Barceló Cassadó fou garrotat dos dies després de la seva condemna, el 6 de juny de 1855, a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona (Catalunya). El dia de la seva execució pública, la capital catalana havia estat ocupada militarment pel capità general, Juan Zapatero, que declarà l'estat de guerra. Testimonis oculars destacaren la serenitat de Barceló, tant en el trajecte cap al patíbul, que va recórrer fumant un gros cigar i saludant els coneguts, com en els moments anteriors a l'execució, en què, amb veu enèrgica, va tornar a proclamar la seva innocència. L'assassinat legal de Josep Barceló Cassadó, el militant obrer més destacat, compromès, popular i influent de la Catalunya d'aleshores, provocà una gran indignació entre els proletaris catalans i la proclamació d'una vaga general el 2 de juliol d'aquell any, la primera vaga general de l'Estat espanyol.

Josep Barceló Cassadó (1824-1855)

***

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

- Émilie Lamotte: El 6 de juny de 1909 mor a Alès (Llenguadoc, Occitània) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Lamotte. Havia nascut el 21 de juny de 1876 al VI Districte de París (França). Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, va morir durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles(1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

***

Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants ("La Vanguardia", 03-07-1937)

- Joan Andreu Fontcuberta: El 6 de juny de 1962 mor a Castres (Guiana, Occitània) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Havia nascut cap al 1903 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, senseèxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels«Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local.

***

Ginés Camarasa García

- Ginés Camarasa García: El 6 de juny de 1972 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Havia nascut el 23 de novembre de 1898 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista«Humanidad Libre». En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. De jove estigué casat amb Francisca Camús i, un cop enviudà, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes.

Ginés Camarasa García (1898-1972)

***

Caricatura de Juan González González

- Juan González González: El 6 de juny de 1976 mor a Porto do Son (La Corunya, Galícia) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Havia nascut el 4 de desembre de 1894 a Quilmes (Buenos Aires, Argentina). Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per«rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat.

***

Kenneth Rexroth

- Kenneth Rexroth: El 6 de juny de 1982 mor a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Havia nascut el 22 de desembre de 1905 a South Bend (Indiana, EUA), en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors. Orfe als 12 anys, va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte --només va anar a escola cinc anys--, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada --va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica--, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com«Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó).

***

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez [militants-anarchistes.info]

- Manuel Gómez: El 6 de juny de 1987 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Havia nascut el 17 d'abril de 1907 a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya). Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seusúltims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com«Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

***

Hortensia Torres en el documental "De toda la vida" (1986)

- Hortensia Torres Cuadrado: El 6 de juny de 1989 va ser enterrada a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarquista espanyola Hortensia Torres Cuadrado. Havia nascut en 1924 en una família anarquista. Son pare, Josep Torres Tribó, fou professor a les escoles llibertàries de Ferrer i Guàrdia i va morir deportat a Alemanya en 1941. Després de la derrota republicana, Hortensia Torres serà internada al camp d'Argelers, on farà 15 anys. En 1941, amb sa mare i sos germans, vivia a Ribesaltes i el juny d'aquell any, després de la detenció de son pare pels nazis i fugint d'aquests, marxà a Barcelona, on treballarà com a planxadora. En 1957 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc, on farà feina com a empleada de la Creu Roja i militarà en el comitè de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'1 de maig de 1988 va participar a Madrid en la manifestació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son fill va ser empresonat per pertànyer als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). Hortensia Torres va intervenir en el documentalDe toda la vida (1986), de Lisa Berger i de Carol Mazer.

***

Juan José Sacramento García

- Juan José Sacramento García: El 6 de juny de 1997 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Havia nascut el 26 d'agost de 1915 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat.

Escriu-nos 

Actualització: 06-06-13

app APLICA'T

0
0
App Aplica't
Primera app en llengua catalana dedicada a l’anàlisi de dubtes, dificultats i incorreccions, amb equivalències en castellà i anglès, desenvolupada amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura. L’aplicació t'ajudarà a ampliar el vocabulari i a millorar la precisió lèxica mitjançant exercicis i activitats interactives. Aplica't amb el català!

https://play.google.com/store/apps/details?id=com.aplicat.aplicat&feature=search_result#?t=W251bGwsMSwyLDEsImNvbS5hcGxpY2F0LmFwbGljYXQiXQ

AIXO PINTA BE

0
0

La reestructuración del Real Mallorca en 2ª División, parece que pinta bien, por una parte :

 

Parece que ser que se ha solucionado y asegurado primero el tema institucional ya que

Cerdá le ha prometido fidelidad a Serra Ferrer y este “pacto de caballeros” significa que el proyecto empezará con una cierta base segura de trabajo.

 

En cuanto a la parte deportiva pienso que la elección de Paco Herrera como entrenador, es una muy buena opción ya que es un profundo conocedor de la 2ª División , con experiencia en ascensos, luego irá bien o mal  pero a día de hoy me parece un gran fichaje,

gran entrenador y gran persona. Además de ser un gran director deportivo, que siempre apuesta por la posesión del balón y hacer un juego bonito.

 

Por último en la parte social, parece que se está trabajando para poder encandilar a la afición con una política de precios agresivos a la baja y , además , con ventajas para los socios antiguos.

 

Por tanto yo quiero ser optimista y si a  7 de Junio tenemos los pilares puestos de una buena reestructuración, sólo faltará acertar en la confección de la plantilla para poder disfrutar la próxima temporada y conseguir el ansiado ascenso.

LES DONES REPUBLICANES I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA MALLORCA DE LA GUERRA CIVIL

0
0

CAN ALCOVER: PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


LES DONES REPUBLICANES I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA MALLORCA DE LA GUERRA CIVIL


PALMA, DIJOUS 13 DE JUNY DE 2013: : PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) CAN ALCOVER (C. DE SANT ALONSO, 24), A LES 19H.


MATEU MORRO (HISTORIADOR I EXSECRETARI GENERAL DEL PSM); MARGALIDA CAPELLÀ (PERIODISTA I ESCRIPTORA) I LLEONARD MUNTANER (EDITOR) PRESENTARAN LA NOVEL·LA CATERINA TARONGÍ.


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?



Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?

Na Margalida, com el seu germà Llorenç, estan entestats en una batalla immensa contra els gegants de la manipulació i la mentida, contra la dreta que amaga els seus parracs feixistes amb l´excusa que ha aconseguit que anem a votar cada quatre anys. I contra la pseudoesquerra que, en estar al poder, no sap fer res per a llevar els monuments feixistes de Palma. Què feren els “nostres”, per esbucar el monument de sa Feixina dedicat al creuer “Baleares”? Res de res! Riure´s de les recomanacions de Memòria de Mallorca, dels centenars i centenars d´antifranquistes que volem una ciutat neta de la barbàrie genocida que ens ha oprimit durant tantes dècades. En Llorenç Capellà i na Margalida són especialistes a mantenir encesa la flama de la memòria històrica. En un altre indret parlaré més extensament de l´obra literària i memorialista de Llorenç Capellà. Ara només volia deixar constància de qui són, entre d´altres, algunes de les persones que han anat inspirant Caterina Tarongí i les altres novel·les que he anat publicant sobre la Guerra Civil.

Tanmateix, i facin el que facin els postmoderns i reaccionaris que manegen determinats aspectes de la nostra cultura, res no poden fer contra la ferma voluntat de molts escriptors illencs en la tasca de bastir, maó a maó, l´edifici malmès de la nostra història. Sí, potser els que durant quaranta anys han cobrat i viscut d´esquena dreta a conseqüències de les traïdes de la restauració borbònica (la “transició”) se`n riuen de la tasca de Margalida Capellà, de Llorenç Capellà, de qui us parla en aquests moments i de tants i tants escriptors amb una clara consciència de la història del nostre poble. Han estat dècades de patir el menyspreu dels oportunistes de les poltrones, d´aquells que renunciaren a la república, a la memòria històrica, als drets dels pobles a la independència per a poder gaudir dels diners que oferien els borbons i la banca espanyola que va portar endavant el procés de reforma del règim franquista. Just ara han tornat republicans en veure que els vots disminuïen i en haver entès que els joves que no visqueren les traïdes de la transició podien generar els vots amb què permetre’ls continuar gaudint de la cadireta. ¿Què saben (no ho han viscut!) aquests joves republicans del munt de cendra que, amb la dreta, feren caure sobre el record dels nostres morts i torturats? Els mateixos que manaren estripar les banderes de la República ara convoquen actes davant la plaça de Cort i, sense cap mena de vergonya, s´apunten a una lluita que nosaltres començàrem ja farà més de mig segle. Benvinguts sien, els nous conversos a la lluita republicana! Però que no vulguin fer-nos creure que sempre han estat republicans. Seria considerar-nos bàmbols i sense memòria dels fets de la restauració borbònica!

La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl×lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Crec que en les meves novel·les es pot copsar una certa influència de l’obra de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Caterina Tarongí i totes les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.

Quedi clar, doncs, que nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

El Govern que no estimava els trens

0
0

El ministeri de Foment promou un Pla d’infraestructures (PITVI) que preveu 136.000 milions d’inversió en transport entre 2012 i 2024 (el trobareu a la pàgina web). La inversió més important és en tren: 52.000 milions d’euros. Són xifres que maregen, i que se sumen als 46.000 milions d’euros en tren els darrers vint anys. Espanya és una potència mundial en AVE que, segons diu la ministra, el 2015 arribarà a Extremadura.

I aquí? Perquè els mallorquins pagam part d’aquests trens! Un 2,4% d’aquestes quantitats (la nostra proporció de la població espanyola) serien 100 milions d’inversió cada any, què anirien de bé per millorar la mobilitat! i pensau en els llocs de feina en aquest moment tan difícil. Idò aquí l’any 2012 han arribat zero euros, zero. I al nostre Govern li sembla bé! Diu que la culpa és nostra (nostra!) i que el tren és un mal negoci (el PP dels nostres pecats, que prometia tren i soterraments arreu si guanyava les eleccions!)

Però, vés per on, el PITVI de Rajoy reconeix que s’han de fer inversions ferroviàries a Mallorca. Quines? El conveni ferroviari  i el tram badia de Palma, diu. Però el Conseller Company mantén que els convenis signats per l’anterior Govern són “paper banyat”, que érem uns ineptes, etc, etc. Així que, a través de l’amic Baldoví, diputat de Compromís, hem demanat al Ministeri a què es referia quan el seu Pla nomena aquests convenis. Resposta oficial: ens envien el conveni de 2008, on hi ha el tren de Llevant fins a Cala Rajada i l’electrificació, i el conveni de 2010, el del tramvia de la platja de Palma. El Govern del PP a Madrid preveu pagar les obres de l’anterior legislatura, de les que el Govern de les Illes Balears renega! Tenim un govern que somia en un misto i un bidó de benzina.

A tot això, de moment: Zero euros 2012, zero euros 2013, tarifes un 50% més cares, reducció de freqüències, supressió sortida Crist Rei, transbordament infame a Son Bordils, obres abandonades entre Manacor-Artà, proveïdors que no cobren... Això sí, els usuaris se n’han temut d’una millora dels combois: els vagons comprats l’anterior legislatura, els trens elèctrics que el PP s’ha cansat de criticar (fins i tot deia que alguns no podien anar per la via d’Inca: fals).

Als mallorquins, és bo de veure, ens convé potenciar el tren, per fer-ne ús, és  clar, però també com una contribució a la nostra connectivitat i, en definitiva, a la reactivació econòmica.

Me deman fins quan els mallorquins ens deixarem fer el feix damunt.

Aprovat el pressupost del 2013

0
0

El Ple celebrat aquest matí ha aprovat el pressupost municipal pel 2013, tal i com ja avançàvem en l'anterior article. No hi ha hagut sorpreses i PP, Lliga, CIUP i UMP han sumat els seus vots (9) per aprovar-lo sense cap disidència ni ruptura de la disciplina de partit, aquest cop. La resta de partits de la oposició, PSM, A, PSOE i No Adscrits ens hems abstingut (6), llevat de ERAM que hi ha votat en contra (1). En les darreres setmanes, des del vot en contra del mes d'abril, el pressupost s'ha millorat amb les aportacions de la oposició. Així  i tot és un pressupost que manté la pressió dels impostos, que continua sense incorporar la participació ciutadana i que pensam que l'equip de govern no serà capaç de dur a la pràctica, vistos els precedents en el que duim de legislatura; tampoc la manera com l'equip de govern gasta els doblers municipals en les seves actuacions no ens mereix cap confiança i per això no podiem avalar amb el nostre vot favorable aquesta manera de gestionar l'Ajuntament.

En propers articles parlarem de les millores que s'han fet al pressupost per part de l'oposició en alguns punts concrets que pensam que són interessants.

Una vegada aprovat inicialment el pressupost es posa a exposició pública perque tothom hi pugui fer al·legacions.

Tot i que ja hi ha pistes de pàdel al Moll l'equip de govern en vol fer dues més al poliesportiu. Pensam que existint tantes necessitats en el propi poliesportiu com en el Moll aquesta no era una inversió prioritària.

 


El foc de Sant Joan

0
0

Com  cada mes publiquem en aquest medi l'article relacionat amb la cultura popular i tradicional menorquina que també publiquem en el medi en paper que és la Revista útil.

 

EL FOC DE SANT JOAN

Nombrar la celebració del solstici d’estiu és el mateix que dir la nit de les fogueres, les danses al votant i en ocasions els salts per a sobre; és la nit en que, no per ser la més curta de l’any, no s’arriba a dormir; o que fruit dels excessos es desperta junt a una foguera de la que ja sols en queden les brases o el fum.

A les poblacions del llevant menorquí, la avui anomenada nit de Sant Joan ja sols la coneixem de manera molt desnaturalitzada, reconvertida en una celebració infantil  i amb la encesa de la foguera “com a final de la festa”, la que sols resta encesa uns pocs minuts abans de que sigui apagada pels bombers.

Del significat del foc de Sant Joan ja en hem parlat en altres ocasions. Fent us del Costumari Català que ens deixà Joan Amades trobem el que ens diu el folklorista de com eren a Menorca les fogueres i també una suposició molt personal de qui exercia el paper de bujot:

A Menorca encenien grans fogueres, especialment les ciutats de Maó i de Ciutadella, que tenien Sant Joan per patró. Les anomenaven festers, nom arcaic del terme foguera i teiera. És molt remarcable que feien uns bojot o ninot de palla, vestit a l’antiga, molt semblant al nostre Carnestoltes, que acabaven per cremar en el fester. El costum pot ésser una transposició de la personificació del ninot carnestoltes, puix que a Menorca les Carnestoltes eren molt austeres, i nosaltres no tenim notícia que es cremés cap ninot. És així mateix notable el qualificatiu de bojot, forma derivada del terme boig, que hom aplica al ninot, detall que porta a pensar en la probabilitat que en una passat obscur i imprecís, quan el sacrifici era realment humà. Hagués estat escollit un pobre boig com a víctima.

De qui si sabem segur que en prou ocasions van ser víctimes de les flames de Sant Joan; per tenir la mala sort de ser identificats amb el maligne, van ser nombrosos gats, especialment els de color fosc.

Un element que avui encara és protagonista dins les fogueres de Sant Joan són les canyes verdes. En el treball de Josep Romeu i Figueres “La nit de Sant Joan” (Barcelona 1953) en trobem referències.

 (...) Fou costum a Catalunya i a Menorca, almenys, d’enramar per Sant Joan els murs exteriors i les finestres de les noies amb canyes i altres plantes i flors diverses (...). Altrament, els arbres o els pals plantats la vigília de la diada del Precursor, o al dia mateix, en algun cas, a Gil, la Vall d’Aran, Tossa, Sant Hilari i Altea, en especial els dos primers indrets i el darrer, tenen una estreta connexió amb l’antic arbre de maig, tan freqüent encara a l’Europa central. Representen, segons sembla i exposarem després, l’antic pal central a l’entorn del quan s’amuntegava la matèria inflamable que constituïa la foguera (...).

Ja és en la Revista d’Etnografia, Mitologia i Folklore de Catalunya i Balears TRESOR DELS AVIS (número 3, Any VI, 1927), en que parlant de costums de Menorca, trobem citada aquesta “matèria inflamable”.

El dissapte de St Juan durant la vetlada en casi tots els llocs (masies) i devant les cases del poble s’hi encenen gales o sien fogateres, cremant avui la paya de faveres tots els qui en tenen i els qui no en tenen cremen llenya. Més antigament, en les gales dels carrers s’hi cremava la llenya millora que tenien, amb els mobles ja inservibles. Aquestes gales són rebudes amb gran alegria pels atlots que corren d’una a l’altre, botant amb gran gatzara.

 

Visita també www.gegantsmao.menorca.es

[07/06] Atemptat del Corpus - «En Marcha» - Settimana Rossa - Sadier - Bélonie - Casanova - Tort - Berton - Pujol Grua - Mélet - Pinós - Escalé - Grunfeld

0
0
[07/06] Atemptat del Corpus - «En Marcha» - Settimana Rossa - Sadier - Bélonie - Casanova - Tort - Berton - Pujol Grua - Mélet - Pinós - Escalé - Grunfeld

Anarcoefemèrides del 7 de juny

Esdeveniments

Il·lustració de l'atemptat del Corpus

- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi --on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil--, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó --abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal --gairebé tots els morts van ser del proletariat--, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.

***

Capçalera d'"En Marcha"

- Surt En Marcha: El 7 de juny de 1909 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del periòdic anarquista En Marcha. La major part de les col·laboracions no hi anaven signades, però Ricardo Andes, José Arbós, Arístides, Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis números, l'últim el 10 de juliol de 1909.

***

Il·lustració de "La Settimana Rossa"

- Comença La Settimana Rossa: El 7 de juny de 1914, a Ancona (Marques, Itàlia), a la sortida d’un míting antimilitarista, realitzat a la Villa Rossa, seu del Partit Republicà d’Ancona, d’Errico Malatesta, i d’altres polítics republicans i sindicalistes revolucionaris (Pietro Nenni, Pelizza, Marinelli), per l’abolició de la Companyia de Disciplina de l’Exèrcit i per l’alliberament dels soldats de lleva Augusto Masetti i Antonio Moroni, la policia dispara sobre la concentració d’unes 600 persones, amb el resultat de tres de morts --els republicans Nello Budini, de 24 anys, i Antonio Casaccia, de 17; i l’anarquista Attilio Giambrignoni, de 22 anys-- i una quinzena de ferides. En resposta a la violència policíaca, l’anarcosindicalista Unió Sindical Italiana proclama la vaga general a tot el país, on les insurreccions s’escampen (Roma, Florència, Torí, Milà, Nàpols, Parma, Bolonya, Palerm...). És el començament de La Settimana Rossa (La Setmana Roja), que durarà fins al 14 de juny i serà rebentada per la traïció dels socialistes i del seu sindicat. Malatesta, fugint de la policia, tornarà a exiliar-se a Londres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Alex Sadier (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier:El 7 de juny de 1862 neix a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França), el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador deLa Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Foto antropomètrica de David Bélonie

- David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Guiana, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Fill natural, aquest fet el marcà profundament i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.).  Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris --títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar-- que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Res més no en sabem.

***

Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències.És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Antonio Casanova Prado (1898-1966)

***

Pere Tort Fernández

- Pere Tort Fernández: El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Pere Tort Fernández. Germà de Salvador Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica «Fabra y Coats». En acabar la guerra, s'exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.

***

Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)

- Germaine Berton: El 7 de juny de 1902 neix a Puteaux (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Fou filla d'Arsène Berton, un mecànic socialista i francmaçó i d'una mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquestaèpoca abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes«Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de«possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París amb l'artista i pintor Paul Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.

***

Josep Pujol Grua

- Josep Pujol Grua: El 7 de juny de 1903 –algunes fonts citen el 13 d'octubre de 1902– neix a Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el metge, militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Pujol Grua–el segon llinatge sovint citat com Grau–, conegut com Galeno i que va fer servir el pseudònim de Manuel Jiménez Creus. Fill d'una família benestant, estudià la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya), on es llicencià en 1925, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era doctor de medicina general a la Roca del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i s'incorporà com a metge provisional en la Columna del Vallès Oriental i, després, a la Columna«Roja i Negra» fins a la militarització de les milícies. Acabà la guerra amb el grau de comandant de Sanitat de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del servei de sanitat improvisat pels refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital del camp de Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament enviat a Argelers, per al 20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una epidèmia de tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El març de 1941, denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va ser portat al camp de concentració de Gurs, on treballà en la infermeria. El maig de 1942 va se enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la mines de Busi (Aquitània, Occitània), on lluità clandestinament contra els nazis. Més tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i pogué reunir-se amb sa companya Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on a més de patir fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del doctor cirurgià Joaquim Trias Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà activament en la reconstrucció de la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i, allistat a la força en l'«Organització Todt», va ser portat a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge dels obrers espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic». En aquesta localitat també participà en la reconstrucció confederal, especialment com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc. Acusat de participar en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a Alemanya. Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena, França) i s'instal·là provisionalment a Talença (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa companya, i a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al suport del doctor Carles Martí Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa colònia d'exiliats i participà activament en la lluita antifranquista, tant a França com a la Península, on es relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven al Barcelonès, especialment amb el de Josep Lluís Facerías. Prengué part en la reconstrucció de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio Oliván i Antoni Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), càrrec que abandonà el juliol de 1946 per a passar a la Península en missió orgànica. El 20 d'agost d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la policia franquista quan viatjava, sota la identitat de Manuel Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost va ser traslladat a la presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser posat en llibertat provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué amagat a Barcelona, prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís facerías, Juan Cazorla Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller (Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover Font) guiat per Francisco Denís Díez (Català), el passà a França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un refugi segur de Facerías i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí i assessorà la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània). El 26 de gener de 1952 marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de nombroses dificultats per a homologar el títol de medicina, aconseguí un gran prestigi en la seva professió i prestà els seus serveis mèdics en la companyia Viação Aérea Rio Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do Sul), alhora que continuà atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva esposa demanà la baixa al Col·legi de Metges de Barcelona, ja que no sabia res del seu marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou membre de la seva Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb aquest mateix, l'octubre de 1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un míting a Porto Alegre. Trobem articles seus en Más Allá. Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una autèntica manifestació popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de comunicació del règim franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per al petit volum del Mundo al Día sobre l'exili.

***

Pierre Mélet

- Pierre Mélet: El 7 de juny de 1908 neix a Nantes (Bretanya) l'escriptor, professor, oveller, pacifista i anarquista Pierre Guillaume Mélet. Son pare, lliurepensador, feia de vigilant a l'Escola Nacional Professional de Livet i sa mare de telegrafista. Després dels estudis primaris i d'un temps en una escola primària superior, aconseguí entrar en l'Escola Normal de Savenay on acabà els seus estudis amb una diplomatura superior. En 1927 es casà amb Blanche Mélet i aquest mateix any començà la seva carrera de docent públic a Touvoix, que continuà a Haute-Goulaine (1931) i a Rezé, barri al sud de Nantes, entre 1935 i el 31 de maig de 1941 --aquesta època va ser descrita en la seva obra Aux couleurs de l'automne. Com a pacifista convençut, a començaments dels anys trenta participà en el Servei Civil Voluntari Internacional, moviment sorgit a Suïssa en acabar la Gran Guerra, i aprofitant les vacances d'estiu, participà en diversos tallers a Suïssa, especialment en 1931, 1932 i 1934. En 1933 realitzà un viatge a la Unió Soviètica del qual tornà trasbalsat i fou un dels primers a criticar el sistema soviètic --es reuní amb Victor Serge a Brussel·les poc després del seu alliberament i amb Panaït Istrati, del qual era fervent lector. El 9 de juliol de 1936 va ser elegit al Consell Sindical de la Secció del Loira Atlàntic del Sindicat Nacional de Docents i després va ser designat secretari de la Comissió d'Acció Social, càrrec que ocupà fins a la declaració de guerra en 1939. En aquest càrrec s'esforçà a defensar l'esperit anarcosindicalista de la Carta d'Amiens i publicà nombroses cròniques sobre la situació del gènere humà en la societat i els problemes de la cultura. L'octubre de 1937 publicà el seu primer llibre, Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant, publicat en l'editorial «MèreÉducatrice» dirigida per Madeleine Vernet, amb un prefaci de Han Ryner i il·lustracions de Charles Lopis. En aquesta època Pierre i Blanche es van veure influenciats per LesCahiers du Contadour (1936-1939), revista trimestral pacifista de Jean Giono on s'explicava com portar una vida simple, autosuficient, fraternal i generosa sempre acostat a la natura. Així, en 1938 i 1939 la parella assistí a les «Trobades del Contadour» a Manosque, a la muntanya de Lure (Provença, Occitània), on els deixebles de Giono es reunien per parlar sobre aquesta forma de vida i on conegueren altres contadouriens (Jean Bouvet, Alfred Campozet, Lucien Jacques, Hélène Laguerre, etc.) amb els quals entaularen una ferma amistat. La II Guerra Mundial, però, acabà amb l'«utopia contadoriana». Durant l'Ocupació, sota la pressió de l'exèrcit alemany i les persecucions, abandonà l'ensenyament i entre el juny i el juliol de 1941 seguí un curs intensiu de formació a l'Escola Nacional d'Ovellers de Rambouillet, després del qual es dedicà a la ramaderia ovina a la regió normanda d'Évreux. Més tard s'instal·là en un petit poble dels Alps on portà una vida aïllada i retirada del món on pogué portar a terme el seu «retorn a la natura». El març de 1943 va ser nomenat ajudant d'oveller, una mena d'assessor tècnic d'aquesta professió i l'1 d'agost d'aquell any entrà en la «Bergerie Nationale» de Rambouillet. L'1 d'octubre de 1943 entrà en funcions enquadrat en el Sindicat Oví de la regió d'Ais de Provença. El novembre de 1944, aconseguí traslladar-se als Alts Alps destinat a la Direcció dels Serveis Agrícoles dels Alts Alps, on intentà crear el Sindicat Intercomunal dels Ramaders Ovins. Allà va escriure la seva novel·laLe galvaudeux, la qual el gener de 1948 aconseguí el premi «Sulli Olivier de Serres» de literatura pagesa. Entre 1959 i 1971 va ser alcalde d'Antonavas --encara que ateu, en el seu mandat reconstruí l'església del poble i en 1965 organitzà una gran festa per al seu mil·lenari. En aquests anys va escriure diverses obres consagrades a la muntanya i als ovellers i va fer classes a l'Escola Agrícola de Gap. Blanche Mélet va morir el 25 de febrer de 1987 i aleshores ell va emprendre l'escriptura de les seves memòries. És autor de Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant (1937), Le Galvaudeux. Récit de la vie d'un berger (1948 i 1979), Une expérience d'estivage en commun dans les Préalpes du Sud. Guide pratique à l'usage des éleveurs de moutons (1951), Antonaves, mille ans d'histoire. L'evolution et la vie d'un village haut-alpin (1965),Trente années au service des bergers (1974 i 1979), Cinquante années, déjà! déjà! À la manière des troubadours, la chanson du bonheur (1977), Bergers mes amours! Ces témoignages qui viennent du peuple (1978), De Touvoisà Antonaves. Le beau voyage que j’ai fait: les feux du couchant (1978), Le chemin des étoiles (1980), Frérie des bergers alpins. Souliers-en-Queyras, 28 avril 1980 (1980), Aux couleurs de l'automne. Avec le maître d'école, le beau visage de l'enfance (1982), À l'ombre du campanile. À partir du village d’Antonaves, l’histoire vivante du canton de Ribiers (1983), Du soleil au coeur. Le message du berger (1984), Nos Hautes-Alpes. Le plus délicieux pays du monde (1985) i C'était notre Blanche. Témoignages (1988). Pierre Mélet va morir el 18 de desembre de 1991 a Antonavas (Provença, Occitània) i va deixar els seus béns a l'Ajuntament de Champolion amb la condició que fos creada una «Maison du Berger» (Casa de l'Oveller), la qual va ser inaugurada en 2009. Altre oveller-militant anterior va ser Gaston Michaud (Gaston Britel), que creà l'editorial «La Moisson Nouvelle».

Pierre Mélet (1908-1991)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Pressuposts. El consens és possible 2.

0
0

Ahir dìvendres es van aprovar inicialment els pressuposts del 2013 amb els vots a favor de PP, Lliga, CiU i UMP, abstenció d’Alternativa, PSOE, PSM i no adscrits i vot en contra d’Esquerra.

El primer que vam fer és donar les gràcies al regidor d’UMP, en Nadal Moragues ja que gràcies al se vot negatiu ha estat possible millorar i consensuar més els pressuposts, també vam ressaltar el tracte injust que ha rebut en Nadal, ja que si l’equip de govern hagués fet el que ell va demanar en primer lloc a la primera presentació dels pressupost al ple d’abril; la seva retirada ens haguessin estalviat discussions i tensions.

També vam donar l'enhorabona a l’equip de govern per rectificar i a pesar de tenir els vots necessaris per aprovar els pressuposts pactats amb CiU i UMP haver-se reunit amb tots els portaveus i acceptar algunes de les propostes que els van presentar.

Per altra part esperam que en setembre es comenci ja a fer feina als pressuposts del 2014, per que es puguin aprovar al mes de gener i no en juny com aquests. Aquest retard suposarà que hi haurà partides que no s’arribaran executar enguany.

Els motius de la nostra abstenció ja els vam explicar a l’article d’ahir sobre el tema; als pressuposts han acceptat propostes de l’oposició; llevar la partida per pagar el projecte d’en Moneo, partides per complir mocions: col·locació fonts, accessos de la via de circumval·lació amb zona urbana Port de Pollença, inventari de bens, investigacions catàleg de camins, s'ha ampliat la partida pel projecte de semipeatonització del Port de Pollença, unificar les partides d’asfaltat... A més a més hi ha partides que ja eren a la proposta inicial de l’equip de govern que consideram positives; pista de tennis al Port de Pollença, ampliació i millora de la Ràdio, millores al centre cultural de Pollença, climatització i eliminació barreres arquitectòniques al museo, reforma habitacionsresidènciaHi ha altres propostes amb les que no estam d’acord o no tenim clares;pistes de paddel al Port de Pollença, que no s’hagi dotat des del principi amb una quantitat suficient les millores a la Cala Sant Vicenç i que es pressuposti la reparació de les campanes del rellotge de l’església sense demanar res a canvi i sense signar un conveni amb el bisbat. Igualment trobam  a faltar  una partida que es pugués triar mitjançant un procés participatiu.

Al ple vam insistir en la necessitat d’un conveni amb l’IES Clara Hammerl del Port de Pollença per aprofitar millor el seu pavelló. el regidor en Martí Roca va comentar les dificultats de la negociació a aquest tema amb la directiva de l’Institut però va dir que s’intentarà avançar al tema al 2014.

Al ple a més a més partint de l’informe de l’interventor vam plantejar  tota una sèrie de dubtes:

- Vam demanar com es resoldrà el tema de la productivitat; cal realitza un pla de productivitat. A l’actualitat a la plantilla de Personal s’inclou com a remuneració de caràcter fix i periòdic un determinat import en concepte de productivitat. Aquesta consignació és contraria a lanormativa vigent que assenyala que el complement de productivitat es destinarà a retribuir el especial rendiment, l’activitat extraordinària i l’interés i iniciativa en la realització del treball.  Sense resposta al ple.

 - També vam demanar pel que se deia a l’informe de l’interventor sobre que el titular del màxim òrgan de direcció dels Organismes Autònoms haurà de ser un funcionari de carrera o laboral de les Administracions Públiques o un professional del sector privat, titulats superiors en ambdós caso, i amb més de cinc anys d’exercici professional en el segon.S’hauria d’apreciar la necessitat de l’adaptació o no dels Estatus, i en el cas en el qual procedeixi, del personal dels corresponents Organismes. El batle va dir que se complia però l’hem de comprovar ja que sí és així no té sentit el que diu l’informe d’intervenció.

- Un any més, l’Ajuntament no compleix amb el mandat d’assumir el dèficit generat per la prestació del servei de fems de conformitat amb l’estudi de tarifes.

El batle va respondres que enguany no s’ha posat a 0 a la liquidació d’EMSER del 2012 com a anys anteriors sinó que ha quedat pendent de pagament.

Per acabar voliam dir que és una pena que l’equip de govern no hagi fet al Festival el mateix que ha fet a aquests pressuposts, si s’haguessin amb els grups de l’oposició quan el vam demanar, a principi de març i hagués consensuat la forma de triar al director del Festival s’hagués evitat la polèmica actual i sobre tota s’hagués fet l’elecció d’una forma correcta no la mangarrufa actual.

 

KYUDO Y LIBÉLULAS.

0
0

 

 

CALIGRAFIA DE JOSHU M.C. SOBRE UNA IMAGÉN FOTOGRÁFICA DE

PILAR CASO 

 

La libélula

 !se posa en el bastón

que la golpea!      kôhyô.

 

                    

                                                  http://youtu.be/yxJxSh4epzI

                   

 

VIDEO DE SOFIA FRANCO.

EL CAMINO DEL ARCO, EL KYUDO, MANTIENE UN ESPECIAL IDILIO CON LA

LIBÉLULA. 

 

Obra Cultural Balear o com fer del català un negoci

0
0

L’Informe 85/2013 del Compte general de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears corresponent a l’exercici 2011 va posar de manifest una sèrie d’irregularitats en la concessió d’una subvenció de 100.000 euros per part de la Conselleria d’Educació i Cultura en favor de l’Obra Cultural Balear (OCB).

El mateix informe diu, textualment, que “a l’expedient no queden suficientment acreditades les raons que impedeixen l’aplicació dels principis de publicitat i concurrència”. És a dir, es va donar una subvenció de 100.000 euros de forma directe, a dit, sense justificar, sense lliure concurrència. Una subvenció que, fins i tot la Intervenció General de la CAIB “va fiscalitzar de disconformitat”.

La Sindicatura, a l’anàlisi d’aquesta subvenció, fa un llistat prou significatiu d’incidències, que entre d’altres qüestions, diu que es passen despeses generals de l’entitat com a justificants de la subvenció, factures que es passen com a despesa sense justificar el seu pagament, factures que no posen l’objecte a que es refereixen, etc. Una subvenció, a més, aprovada amb una resolució de dia 25 de maig de 2011, tres dies després que els partits del Pacte perdessin les eleccions.

L’Obra Cultural Balear va tenir molta entrada a l’anterior Govern i a la resta d’administracions públiques governades per l’esquerra, no només per l’import desmesurat de les subvencions rebudes, es calcula que podrien sobrepassar els 6 milions d’euros; sinó perquè es van fer els ulls grossos a l’hora de comprovar en que es gastaven els doblers públics rebuts i, com és el cas, se li van concedir subvencions en temps de descompte, sense lliure concurrència i violentant la normativa, amb l’objectiu de beneficiar aquesta entitat.

L’Obra Cultural Balear és una entitat que ha sabut fer del català un negoci. El català, en el fons, ha estat l’excusa per fomentar el nacionalisme i el sobiranisme a les Illes Balears, basta llegir els seus objectius a la seva pròpia pàgina web. Una entitat que ha volgut monopolitzar la nostra llengua, que és de tots, per posar-la al servei del nacionalisme més radical. I ha fet del català bandera política per provocar l’enfrontament.

I tot açò ha trobat un terreny abonat entre els partits d’esquerres que, estant en el Govern, no han fet més que obrir l’aixeta de la caixa pública per regar de milions d’euros a aquesta associació ultracatalanista i així gratificar-los per la feina bruta en favor dels seus deliris ideològics .

Un negoci, el del català, que va ser molt lucratiu per aquesta associació. Segons apareix a les memòries de la pròpia entitat, la OCB rebia entre 1 i 1,5 milions d’euros, cada any, de les institucions públiques. Una autèntica animalada, sobretot si el pressupost global de l’entitat tot just era d’entre 1,4 i 1,7 milions d’euros. Més del 80% del seu pressupost provenia dels nostres imposts! Una suma que podria ser, fins i tot, major si tenim en compte entitats filials de la pròpia OCB, creades al seu entorn, i que exprimien, encara més, les exhaustes arques públiques.

Lògicament el negoci se’ls ha acabat. Han passat de rebre 1,5 milions d’euros cada any de les administracions públiques a just uns 30.000 euros, segons el seu pressupost de 2013. És normal, per tant, que aquesta entitat, que ha vist com el seu negoci ha minvat de forma tant significativa (han passat de pressupostar de 1,7 milions d’euros a just uns 300.000) sigui la que encapçali totes les manifestacions catalanistes, portant pancartes i megàfons, i cridant com els que més.

Però el que ha quedat molt clar és que el català no és el motiu d’aquestes mobilitzacions, açò és el que manco els preocupa; el que els mou de veritat a manifestar-se és el negoci tant lucratiu que havien muntat amb l’excusa del català i que ara s’ha esfumat.
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live