Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 53 | 54 | (Page 55) | 56 | 57 | .... | 465 | newer

    0 0

    Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?


    Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (II)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?

    Na Margalida, com el seu germà Llorenç, estan entestats en una batalla immensa contra els gegants de la manipulació i la mentida, contra la dreta que amaga els seus parracs feixistes amb l´excusa que ha aconseguit que anem a votar cada quatre anys. I contra la pseudoesquerra que, en estar al poder, no sap fer res per a llevar els monuments feixistes de Palma. Què feren els “nostres”, per esbucar el monument de sa Feixina dedicat al creuer “Baleares”? Res de res! Riure´s de les recomanacions de Memòria de Mallorca, dels centenars i centenars d´antifranquistes que volem una ciutat neta de la barbàrie genocida que ens ha oprimit durant tantes dècades. En Llorenç Capellà i na Margalida són especialistes a mantenir encesa la flama de la memòria històrica. En un altre indret parlaré més extensament de l´obra literària i memorialista de Llorenç Capellà. Ara només volia deixar constància de qui són, entre d´altres, algunes de les persones que han anat inspirant Caterina Tarongí i les altres novel·les que he anat publicant sobre la Guerra Civil.

    Tanmateix, i facin el que facin els postmoderns i reaccionaris que manegen determinats aspectes de la nostra cultura, res no poden fer contra la ferma voluntat de molts escriptors illencs en la tasca de bastir, maó a maó, l´edifici malmès de la nostra història. Sí, potser els que durant quaranta anys han cobrat i viscut d´esquena dreta a conseqüències de les traïdes de la restauració borbònica (la “transició”) se`n riuen de la tasca de Margalida Capellà, de Llorenç Capellà, de qui us parla en aquests moments i de tants i tants escriptors amb una clara consciència de la història del nostre poble. Han estat dècades de patir el menyspreu dels oportunistes de les poltrones, d´aquells que renunciaren a la república, a la memòria històrica, als drets dels pobles a la independència per a poder gaudir dels diners que oferien els borbons i la banca espanyola que va portar endavant el procés de reforma del règim franquista. Just ara han tornat republicans en veure que els vots disminuïen i en haver entès que els joves que no visqueren les traïdes de la transició podien generar els vots amb què permetre’ls continuar gaudint de la cadireta. ¿Què saben (no ho han viscut!) aquests joves republicans del munt de cendra que, amb la dreta, feren caure sobre el record dels nostres morts i torturats? Els mateixos que manaren estripar les banderes de la República ara convoquen actes davant la plaça de Cort i, sense cap mena de vergonya, s´apunten a una lluita que nosaltres començàrem ja farà més de mig segle. Benvinguts sien, els nous conversos a la lluita republicana! Però que no vulguin fer-nos creure que sempre han estat republicans. Seria considerar-nos bàmbols i sense memòria dels fets de la restauració borbònica!

    La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl×lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

    Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

    En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

    Crec que en les meves novel·les es pot copsar una certa influència de l’obra de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

    Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

    Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

    A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

    És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

    Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

    Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Caterina Tarongí i totes les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.

    Quedi clar, doncs, que nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.


    0 0
  • 03/04/14--06:56: Riure'ns de na Moma
  • (article publicat al dBalears)

    Ens n’hem de riure, de na Moma? Divendres, quan la nova trepitjada de la consellera es va saber, les xarxes socials varen esclafir a riure. Jo mateix hi vaig contribuir, amb un grapat de decasíl·labs aproximadament enginyosos. Hi va haver més d’un internauta, però, que va opinar que no n’hauríem de riure, que la cosa és més aviat per plorar. Tenir una consellera d’Educació i Cultura que és una riota tremebunda és, efectivament, una ignomínia, i tenir uns governants que han declarat la guerra a la llengua és una catàstrofe: entenc bé els que diuen que no és un tema que ens hàgim de prendre a broma. L’argumentació va una mica en la línia d’un apunt recent de Vicenç Villatoro (de lectura sempre profitosa), que deia que vivim en el país del hi, hi, ha, ha, i que estam substituint els arguments pels gags.

    Deixau-me, però, que surti en defensa de la rialla. Supòs que en bona part la preferència per la reacció humorística té a veure amb inclinacions temperamentals que són prèvies a les racionalitzacions. Jo crec molt en un proverbi yiddish (cortesia de twitter) que diu que el que el sabó és per al cos, la rialla ho és per a l’ànima. I crec en allò, que segur que heu llegit, que diu que algú que es mira les coses amb les ulleres de l’humor no serà mai un doctrinari. Tot això forma part de la meva manera de ser al món. De fet, volia que aquest article es titulàs “Sabó per a l’ànima”, però he optat per una solució més comercial.

    Que consti que conec i comprenc els arguments en contra. No és cap desbarat afirmar que riure és frivolitzar, en el sentit que significa desdramatitzar allò que convindria que veiéssim com un drama, perquè ho és. I, pel que fa a les virtuts terapèutiques de la rialla, és fàcil que es confonguin amb les virtuts narcòtiques: mentre riem, no afrontam la qüestió. En el cas que ens ocupa, ens conformam amb fer befa de na Moma, ens consolam perquè ens diverteix, i dissipam forces que hauríem de dedicar a l’argumentació de fons o a la contestació frontal.

    Són arguments que no em convencen, però. La sàtira ha estat, des de sempre, un instrument d’impugnació contra els poderosos. Crec en la càrrega corrosiva de la caricatura o de la paròdia. A més, la rialla pot proporcionar, tant als individus com als grups, dosis d’energia que ens serviran en el camp de la pacífica batalla de les idees, o, si voleu, de l’hegemonia gramsciana. No riem per no plorar, ni riem perquè sigui l’únic que ens queda: riem per defensar-nos, per atacar-los, per guanyar terreny, per tenir més forces i, per què no, per passar-nos-ho bé mentre feim totes aquestes coses importants.

     


    0 0

    El passat 27 de febrer vaig defensar una proposat del PSIB-PSOE de rebuig a la violència feixista, referida a la condemna dels fet ocorreguts l'11 de setembre passat a la Llibreria Blanquerna de Madrid, on un grup de violents d'ultradreta assaltaren la delegació de la Generalitat de Catalunya. Aquí vos deix la meva intervenció inicial i rèplica, per si és del vostre interès. Val a dir que la Proposició va ser aprovada per assentiment amb un petit afegitó proposat pel PP.

     

    Proposició no de llei RGE núm. 9683/13, presentadapel Grup Parlamentari Socialista, relativa a rebuig a la

    violència feixista.

     

    EL SR. BONET I BONET:

     Gràcies, Sra. Presidenta. Aquesta iniciativa ve motivada pelsfets ocorreguts al centre cultural Blanquerna, de la Generalitatde Catalunya a Madrid, el passat 11 de setembre, quan un grupde violents que exhibien simbologia de caràcter ultradretana ifeixista van irrompre en aquest acte amb motiu de la diada deCatalunya i van agredir físicament i verbalment els assistents aaquest acte, entre ells, representants electes com diputats isenadors.No es pot considerar aquest fet, com deim a l’exposició demotius, un fet aïllat. Els agressors, després d’haver estatdetinguts i en manifestacions a la premsa, varen anunciar quecontinuarien amb actes com aquests contra símbols democràticsde Catalunya. Com deim també en aquesta exposició de motiusno consideram que siguin fets aïllats quan a Espanya hi hapersones que encara defensen la legitimitat del cop d’Estat delsmilitars de 1936, i quan també en el context de la crisieconòmica hi ha grups d’ideologia ultradretana que prediquenpolítiques racistes intolerants i que han anant augmentant ensuport electoral, com ha succeït a diferents països europeus comGrècia o Hongria. Pensam que no es pot demostrar cap tipus detolerància amb les ideologies que inciten a l’odi com aquestesque hem esmentat i que protagonitzaren aquests lamentablesfets a Madrid el passat 11 de setembre.

    Hem de dir que fins i tot un mitjà de comunicació estrangerdel prestigi i d’un caire conservador com és The Wall StreetJournal se sumava a la preocupació que nosaltres expressam enaquesta proposició no de llei. En un article de l’1 de desembrepassat, titulat El llegat de Franco ressona a Espanya, es referiaa la crisi econòmica, que ha fet ressorgir a Espanya movimentsnostàlgics. The Wall Street Journal ho atribueix a un aturjuvenil superior al 50% i a un cert pacte de l’oblit que s’hauriadonat a la societat espanyola durant la transició. Entre elsexemples que cita The Wall Street Journal en aquest article, quecom dic és un mitjà de comunicació considerat de caireconservador, fa referència a batles que durant aquest estiu s’hanfotografiat al costat de simbologia franquista, fent expressareferència al Sr. Senén Pousa, batle de Beade, Ourense, membreque amb aquestes subvencions encara celebra anualment lamemòria del dictador, aquest senyor Senén Pousa exhibia unretrat de Franco que presideix el seu despatx, i afirmava que maicap dirigent del partit al qual pertany no li havia recriminat quehonori el franquisme. Un altre exemple destacat per aquestmitjà, The Wall Street Journal, és aquell que esmentam enaquesta proposició no de llei i que és el motiu que ens du apresentar aquesta iniciativa, que és l’atac a la llibreriaBlanquerna l’11 de setembre de 2013.No està de més recordar, com també fa The Wall StreetJournal, que a les xarxes socials abunden els comentarisxenòfobs, racistes, antisemites, antiislàmics, anticatalans, propisde la ideologia ultradretana.Per acabar amb aquesta referència inicial que hem fet a TheWall Street Journal hem de dir que fa referència també a l’ordreinternacional de detenció de quatre torturadors de la policiafranquista, procés en el qual s’ha trobat força resistència per partde les autoritats espanyoles perquè puguin ser jutjats per lajustícia internacional, la justícia argentina, en aquest cas.Que l’ultradreta s’està organitzant és una realitat, que si elsdemòcrates no prenem mesures i es pot estendre aquestaideologia contrària als valors democràtics i als valorsconstitucionals és la seva conseqüència. Les dades de la policiaespanyola són també alarmants; no ens referirem només als 14ultradretans detinguts pels fets de la llibreria Blanquerna abansesmentats, sinó que ens referirem als informes que ens diuenque durant els darrers tres anys hi ha hagut més de 300 detingutsrelacionats amb activitats de l’ultradreta, 65 d’ells només l’any2013, prèviament a l’assalt a la llibreria Blanquerna.Si això ens poden semblar coses llunyanes, recordarem quea Mallorca s’exhibia una pancarta dia 30 de desembre, durant lacelebració dels actes de la festa de l’Estendard, una pancarta queclarament deia “Gloria y honor a los héroes de Blanquerna”,que celebrava així l’agressió violenta a què ens referim enaquesta proposició, davant la passivitat de les autoritats de lanostra comunitat autònoma. Pot ser anecdòtic, o potser qualcúho considera anecdòtic, però també entra dins aquestesconsideracions, des del nostre punt de vista, que aquestamateixa setmana els mitjans de comunicació de la nostracomunitat autònoma parlaven de l’aparició de banderesfranquistes a Muro.L’exemple per a tots aquests grups ultradretans i nostàlgicsde determinades èpoques predemocràtiques lamentablement ésl’exemple de grups ultradretans que sí que han triomfat, compodria ser el cas d’Amanecer Dorado a Grècia. Estudis i articlesque parlen d’aquest fenomen, que es produeix en el context dela crisi econòmica, ens expliquen que de cada dia tenen menyscomplexos i estan més decidits a fer-se presents a la nostrasocietat. Dins l’espai de la dreta, monolític fins ara a Espanya,apareixen nous partits, alguns amb una ideologia de dretaextrema, tot i que no violents, però també prenen força aquestsgrupuscles que sí que són violents, que inciten a l’odi i que sónels que ens preocupen. Són formacions que compareixen laideologia d’exaltació de la pàtria, del nacionalisme excloent iintolerància amb aquell que és diferent, com eren lescaracterístiques que definien la ideologia d’Anders BehringBreivik, lamentablement recordat com autor de la matançad’Utøya de 77 joves esquerrans a Noruega. Gent així centra elseu odi en els immigrants i particularment en els musulmans,però no només, sinó també en tots aquells que tenen unaideologia diferent i que per tant no comparteixen la sevaideologia.Aquest moviment de l’ultradreta s’ha de considerar que ésun moviment d’àmbit europeu, i que ara s’està manifestant auna terra com la nostra, un país on a més existeixen colAlectiusnostàlgics d’una dictadura, la dictadura franquista, que en el seumoment va ser aliada de Hitler i Mussolini, i que és emblemadel secular endarreriment econòmic, cultura i social d’Espanya.El terreny, per tant, està abonat per al ressorgir d’ideologiescontràries als valors constitucionals i democràtics del nostrepaís, i és per això que els demòcrates no podem ser permissius,no podem ser mínimament tolerants amb cap comportament quesigui una exaltació i publicitat d’ideologies manifestamentincompatibles amb el sistema democràtic i amb la ConstitucióEspanyola.Per tots aquests motius pensàvem nosaltres que no noméshem de demanar a aquest parlament que rebutgi els fets violentsque es varen protagonitzar per part d’aquests grups ultradretansla diada de Catalunya en el centre cultural Blanquerna a Madrid,sinó que també hem de rebutjar tota exhibició d’aquestasimbologia, que representa ideologies, com hem dit,manifestament contràries als valors constitucionals, als valorsdemocràtics que defensam, sinó que també s’ha d’instar elGovern de l’Estat, tots els governs, a ser contundent amb lesmesures de prevenció, com deim en aquesta proposició no dellei, amb la persecució, si fes falta, d’aquests grups quepromouen la violència i promouen ideologies contràries alsnostres valors constitucionals, com hem dit.Per tant, per tots aquests motius creim més que justificat queaquest parlament es pronunciï, i per tant demanaríem el suporta aquesta proposició no de llei.

     

    RÈPLICA FINAL: 

     

    Pertany a un partit amb més de 130 anys d’història que potdir, crec que és l’únic, que a la seva història té morts a mans del’ultradreta, té víctimes dels grups terroristes independentistesals quals vostè es refereix, ha estat víctima d’atacs a les seus ique crec que té un historial de defensa de la democràciaimpolAlut, al qual no se li pot fer el més mínim. Ho dic com aprevenció, perquè si cercam la unanimitat en un tema com és eld’avui el que haurien d’haver fet és cercar la unanimitat, nointentar provocar un debat, com diria jo desvirtuant el sentitd’aquesta proposició no de llei, la qual té un motiu molt clar,que és l’entrada a un acte institucional fent ús de gasoslacrimògens, amb les cares tapades, exhibint simbologia que ensdu a referents d’ultradreta, com el Sr. Breivik, que va matar 77persones a Utøya -vull dir, és que no són coses per banalitzar niper convertir en un debat entre partits dins aquest parlament. Noés un tema per convertir-lo en un tu més, com estam tanacostumats dins aquest parlament, és un tema molt concret imolt clar en què, certament, hi va haver una magnífica actuacióde la policia i una encomiable unitat en el Parlament espanyol.Jo crec que en aquest sentit, l’únic que podem fer és intentararribar a la màxima unitat, no vull entrar, per tant, a un debatcom el que vostè m’incitava, jo crec que aniríem a cercarepisodis desafortunats a la nostra història local, a les IllesBalears, i en trobaríem: jo record que hi va haver un ajuntamentque va ser segrestat íntegrament per uns manifestants antiparci encara és l’hora que també esperam que els condemnin,segrestats, la Guàrdia Civil va haver d’anar a rescatar un batlei els seus regidors perquè estaven tancats, amenaçats de mortper un grup de violents que bloquejaven la sortida d’aquellajuntament, ho recorden? Perquè la memòria només ens arribasegons quan.Per tant, si hem d’entrar en tots aquests detallets, la veritat,jo crec que fa sensació que no volen donar suport a la proposta,que cerquen una excusa, i jo crec que això és molt senzill: hi hauns antecedents, hi ha una història en aquest país, voler ficar elsindependentistes que cremem banderes o els grups anarquistes-quins grups anarquistes han agredit emprant gasoslacrimògens?-, jo és que si em parlen d’uns fets concrets crecque el que els demanaria és que presentin una proposició no dellei, la debatem i la votem, crec que tendria sentit.Ens hem manifestat, hem dit que la manera de protestar noés entrar a una missa i interrompre-la, però tampoc no vanamollar gasos lacrimògens i la gent que representava aixòtampoc no representava una ideologia que inciti a l’odi, inciti,diguem, a expulsar al diferent, que siguin antipersones, que sóndiferents; jo crec que en aquest cas concret vostès intentenidentificar coses que no són identificables i fan un flac favor ala democràcia, des d’aquest punt de vista.Per tot això, crec que la reflexió que hem d’intentar quequedi reflectida en aquest debat d’avui és que els demòcrates nopodem consentir que aquestes ideologies que inciten a l’odis’exhibeixin impunement i els demòcrates, l’obligació quetenim, és manifestar-nos clarament en contra i no ser còmplicesd’aquestes ideologies. Si hem de condemnar agressions a partitshem de condemnar agressions a tots, a tots, a tots, a tots.I en aquest sentit, el que li demanaria és que el que m’ha ditper afegir al punt 1, sigui un punt 1 bis, perquè el punt 1 és unacondemna clara d’un fet clar.I el punt 3, jo, la veritat, el punt 3 diu: “... contundent en lesmesures de prevenció i persecució..., grups que promouen laviolència i ideologies contràries als valors constitucionals ...” Hiestam o no hi estam d’acord? I després diem: “... com és elcas...”, no diem “únicament els grups feixistes i ultradretans”,dic “com és el cas dels fets que motiven aquesta proposició node llei.” Per tant, jo el punt 3 no el tocaria, no accept començara fer aquí com a un catàleg d’ideologies que no ens agraden, jocrec que aquí el que té més sentit és que intentem cercar launanimitat i no provocar debats falsos.Hi ha una realitat constatable, i jo crec que tambés’equivoquen vostès quan diuen que és un fet aïllat, no és un fetaïllat, i jo els recomanaria que llegissin, llegeixin, llegeixin lesanàlisis que es fan, i el que realment preocupa és l’apariciód’aquests grups; analitzin el que passa a Europa, el problema nosón tots els grups violents que apareixen, el problema és moltconcretament els populismes demagogs que s’aprofiten de lacrisi i que centren l’enemic en aquell que és diferent. Jo elsrecomanaria això, que llegeixin, llegeixin molt que anirà bé pera tots.Per tant, els proposaria això, si volen afegir un punt 1 bis enel sentit que m’ha esmenat el punt 1 li acceptaria. I la resta hodeixaria igual. 27 de febrer del 2014


    0 0

    Aquesta nit, passades les vuit i mitja la Geganta s’Àvia Corema de Maó ha arribat a la ciutat. Ha estat després de la incineració d’en Camestortes, el rei del Carnaval Maonès, quan la geganta ha fet entrada a la plaça i ha pujat als balcons de s’Ajuntament, des de on ja presideix la quaresma 2014.

    S’Àvia Corema ha constituït en els últims anys un fenomen difícil de explicar. Ens referim a que a vegades estem dècades intentant entrar o mantenir algo i aquest algo mai acaba de resultar, mentre que en el cas de S’Àvia Corema ja des de el primer any l’èxit és constatable.

    A part de les sortides de la geganta que són multitudinàries tots els dissabtes, l’èxit també el constata els comentaris dels pares, que ens conten com els seus fills canten la cançó, tenen la quaresma penjada de la nevera i esperen al dissabte per a veure quin peu li han tret a la geganta per a treure el mateix a la Corema de casa...

    El grup de geganters celebrem l’èxit de la geganta, fent el que sabem i estimem, com a responsables dels gegants de la Ciutat de Maó també sóm els que treballem en la difusió del fet geganter a la ciutat. És curiós així que tots els anys arribats aquests dies alguna emissora de ràdio de fora de Menorca (avegades petites emisores locals) en programes sobre tradicions parlen sobre la nostre geganta i ens truquen per a saber algo més sobre aquesta tradició. També sorprèn veure com persones de la península que pot ser mai han estat a Menorca comparteixen en la xarxa la imatge de la geganta com un símbol de la època en la que entrem avui, i comprovar pels comentaris com la Geganta de la quaresma de Maó ja ha sortit de l’illa.

    Físicament ho va fer, sortir de l’illa, fa pocs anys, quan a Granollers es va organitzar una trobada de gegants que portava per títol “els gegants singulars”, aquelles figures que per algun motiu destaquen i són singulars. S’Àvia Corema va ser una d’aquelles figures seleccionades que va desfilar juntament amb algunes altres poques, algunes vingudes fins i tot d’altres països del món.

    En el cas d’el nano en Miquelet es Salero va passar algo similar, també des de els primers anys, però és que en el cas de la quaresma “sols porta nou anys entre nosaltre” i ja és part important i insubstituïble del nostre costumari com si en fes molts més.

    Sols ens queda emplaçar-vos a tots pels dissabtes matí a les dotze del migdia enfront de l’Ajuntament. Aquest dissabte la geganta perdrà el primer peu a la Plaça del Carme, exercint de mestre de cerimònies la nova animadora per aquest any, la Senyora Garcia.

    www.gegantsmao.menorca.es


    0 0
  • 03/05/14--07:39: Presumpta democràcia
  • S'ha parlat molt de l'experiment televisiu -Operación Palace- de Jordi Évole. He de reconèixer que en un primer moment em va defraudar, tal vegada esperava que com ha fet altres cops destapés la trama i ens contés el que realment va succeir. Perquè si una cosa tenim clara la majoria dels ciutadans és que la història que ens han contada no és la real, o almenys queden moltes coses per contar. Posteriorment i després d'escoltar les explicacions de Jordi Évole pens que va aconseguir els seus objectius: per una part denunciar la manca de transparència que suposa que més de trenta anys després encara no es puguin consultar els arxius, i per altra banda fer reflexionar l'espectador sobre com resulta de fàcil manipular la informació.
    He sentit dir que l'errada més gran del documental va ser la de triar a Garci com a presumpte director del cop d'estat, ja que tant els “fals cop d'estat” com el real semblen més propis d'una pel·lícula de Berlanga.
    El que sembla més trist de tota aquesta història és comprovar com la presumptademocràcia que vivim avui en dia, s'ha construït sobre les mentides del 23 F. I dic mentides perquè qualsevol persona amb una mica d'objectivitat pot entendre que si tot fos com s'ha contat no hi hauria cap problema en desclassificar els arxius.

    Una mostra més de què no vivim en una vertadera democràcia i de la desconnexió total dels polítics amb els ciutadans i la manca de respecte és el presumpte debat sobre l'Estat de la Nació.

    Podríem definir debat com:

    Un acte de comunicació, el debat serà més complet i complex a mesura que les idees exposades vagin augmentant en quantitat i en solidesa d'arguments. La finalitat directa d'un debat és exposar i conèixer les postures, bases i arguments funcionals de les diferents parts. Indirectament pot complir un rol d'aprenentatge i enriquiment per als que participen en un debat, els qui poden tornar-se a una altra postura, encara que ben no és ni un propòsit ni finalitat necessaris.
    En aquest cas i
    com tots els debats que es fan al congrés dels diputats o a la majoria de tertúlies de la televisió i la ràdio, és més una suma de monòlegs que un vertader debat, ja que no hi ha cap interès d'escoltar i molt menys treure conclusions del que diu l'adversari.
    Encara més trist és comprovar com els successius monòlegs no van dirigits a explicar els ciutadans les pròpies actuacions, o els motius pels quals es pensa que el que fa l'adversari no és el correcte. El presumpte debat es planteja com un combat on el que l'únic que interessa es derrotar l'adversari. A més a més es planteja com un combat entre els dos grans partits, o pitjor encara, entre el president del govern i el presumpte cap de l'oposició. Tot això deixa com a simples comparses la resta de partits. Això fa que el que se suposa que hauria de ser un model de democràcia representativa no ho sigui en absolut. Tant sols és un trist simulacre, i on vertaderament es decideixen les coses és als despatxos i defensant els interessos d'una minoria.
    F
    a estona que els discursos polítics no van dirigits a les persones sinó a simples consumidors. L'objectiu principal no és crear un acte de comunicació i molt menys extreure un aprenentatge; l'objectiu és vendre una marca i poc importa si per aconseguir-ho s'ha de mentir i manipular. Això es reprodueix a tots els nivells tan és si es tracta d'un debat al congrés, un ple a l'ajuntament, un míting polític, una tertúlia o de l'ús dels mitjans d'Internet.
    El documental de Jordi Évole venia a insinuar que el que va succeir el 23 de Febrer al congrés dels diputats va ser una obra de teatre. Pens que -tot i que amb menys efectes especials- el es segueix representat cada setmana no és una altra cosa.

    Nos educan para ser productores y consumidores, no para ser hombres libres.

    Jose Luis Sampedro

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Butlletí MÉS per Mallorca | 3 març 2014

    Butlletí MÉS per Mallorca | 3 març 2014

    Notícies

    El PP rebutja al Parlament la proposta del Grup MÉS perquè es puguin gravar els plenaris municipals La coalició considera que s’ha de garantir el dret fonamental a la informació de les sessions públiques dels (...)
    MÉS per Mallorca acusa a Bauzá de "dictador" i demanarà al ple del Consell la seva reprovació El portaveu econacionalista, Joan Font, ha acusat a José Ramón Bauzá de dictador i ha anunciat que el seu grup (...)
    El Grup MÉS no assisteix al lliurament dels Premis Ramon Llull pel menyspreu a les dones La formació també recorda que l’actitud autoritària del Govern Bauzá en el conflicte educatiu fa que no hi pugui haver (...)
    MÉS per Mallorca celebra l’acord entre Hisenda i el Principal, que aportarà 5 milions d’euros El portaveu econacionalista i exconseller de Cultura del Consell, Joan Font, valora positivament aquest acord que (...)
    Bauzá ha d’exigir als diputats del PP a Madrid que tornin l’acta Els conservadors balears han votat al Congrés en contra d’una proposta de Compromís per aturar les prospeccions. Biel (...)
    MÉS per Mallorca exigeix la retirada del projecte de l’autopista Llucmajor - Campos El conseller econacionalista, Joan Font, assegura que “l’objectiu del PP no és el de millorar la seguretat de la via, (...)
    Barceló: “Rajoy va contra l’economia i el medi ambient de les Illes Balears. Un país modern escolta a la ciutadania i aposta per les energies renovables” Declaracions del portaveu del Grup MÉS, Biel Barceló, sobre la defensa que ha fet el president espanyol, Mariano (...)
    Grup MÉS: “el Govern ha d’estudiar totes les vies, també les jurídiques, per aturar les prospeccions” Biel Barceló reitera la proposta a Bauzá de fer front comú contra els projectes petrolífers a Balears: “és ben hora que (...)
    Més d’un centenar de persones reten homenatge a Emili Darder Aquest diumenge s’ha duit a terme un acte homenatge davant el Mur de la Memòria per recordar la figura del darrer (...)
    MÉS per Mallorca reclama un millor finançament per als ajuntaments per garantir el dret i la qualitat dels serveis que mereixen els ciutadans L’Assemblea de batles, batlesses, regidors i regidores ha aprovat avui una declaració municipalista en contra de la (...)
    El Grup MÉS proposa una deducció fiscal per a inversions en ‘start-up’ tecnològiques La proposta pretén promoure una reforma legal per tal de d’introduir una deducció fiscal del 20% de la suma invertida (...)
    Més notícies

    Agenda

    Dilluns 3 de març 12:30-16:54: Inauguració escultura Joan Lacomba
    Dilluns 3 de març 19:00-20:00: La cultura i la política lingüística
    Dimecres 5 de març 19:00-20:00: Reunió Organització MÉS per Palma
    Dijous 6 de març 19:30-20:30: Assemblees de debat sobre les Eleccions Europees
    Dimarts 11 de març 19:00-21:00: Reunió Educació Programa Palma 2020

    Darrers vídeos

    Antoni Verger (MÉS): "Amb el Molinar no s'hi juga, no volem especulació al port"
    Antoni Noguera (MÉS): "Serveis Socials són el darrer escut contra la crisi i el PP s'ho carrega"
    Santiago: "De les 100.000 dones que avorten a l'any, no n'hi ha cap del PP?"
    Neus Truyol (MÉS) demana respecte al PP en el debat polític de Cort
    Segueix-nos a Twitter | Facebook | Youtube


    0 0
  • 03/05/14--07:39: bases Ploma de ferro 2014
  • Adjuntes teniu les bases del Concurs de narrativa curta Ploma de ferro 2014, organitzat per l'Ajuntament de Capdepera.

    http://sal.balearweb.net/get/bases_ploma_de%20_ferro2014.pdf


    0 0

    Memòria de Mallorca vol fer saber al nou equip de govern que no pensa deixar de lluitar contra els monuments feixistes que encara queden a Palma, ja siguin com el de Sa Feixina o carrers com el de Joan March o Llorenç Villalonga, actius i estrets col·laboradors del feixisme de la guerra i la dictadura i que tenen l'oportunitat d'acabar de democratitzar els nostres carrers i places i retornar-los a la ciutadania. (Memòria de Mallorca)


    Comunicat de Memòria de Mallorca.


    La Justícia dona la raó a Memòria de Mallorca en el cas de la contextualització del monument feixista de Sa Feixina


    Memòria de Mallorca (MdM) vol expressar la seva satisfacció per la resolució judicial que ens dóna la raó amb el contenciós administratiu amb l'antic equip de govern de l'Ajuntament de Palma, per la contextualització del monument feixista de “Sa Feixina”, dedicat al creuer i a la tripulació del Creuer de guerra “BALEARES”.

    MdM ha rebut amb satisfacció la sentència del jutjat de lo Contenciós/Administratiu Nº1 de Palma, que en data de 3 de novembre de 2011 dóna la raó en part a l'associació, demostrant que la contextualització realitzada per l'antic equip de govern de l'Ajuntament de Palma, no s'ajustava a dret en la mesura que els informes presentats per les Regidories amb competències en aquest contenciós, no tenien validesa ja que segons la sentència..” les autoritats públiques no poden acudir a assessoraments externs segons les seves conveniències i sense una justificació plenament raonable”... Aquests assessoraments externs foren els informes realitzats pels professors de l'Universitat de les Illes Balears Maria Ballester Cardell i Bartomeu Trias Prats. Uns informes que ja foren impugnats en el seu moment per MdM.

    MdM entén que la feina feta per aconseguir la demolició del monument feixista de Sa Feixina, dedicat al creuer de guerra “BALEARES”, està totalment legitimada per aquesta sentència i pels suports tants de particulars, associacions, col·lectius, sindicats i partits polítics que ens han recolzat des de la nostra fundació el 2006, per tal d'aconseguir els nostres objectius: Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes de la repressió feixista de la guerra civil i la dictadura.

    MdM vol fer extensiu a tota la societat civil, que fa dels valors democràtics l'únic model vàlid de convivència en una societat moderna, el seu desig de que aquesta sentència sigui el camí cap a la desaparició de les restes monumentals del feixisme de la guerra civil i de la dictadura dels nostres espais públics, que són de tots dels ciutadans i ciutadanes de Mallorca, ocupats militarment pel feixisme a partir del 18 de juliol de 1936 i fins avui en dia.

    MdM vol fer saber al nou equip de govern que no pensa deixar de lluitar contra els monuments feixistes que encara queden a Palma, ja siguin com el de Sa Feixina o carrers com el de Joan March o Llorenç Villalonga, actius i estrets col·laboradors del feixisme de la guerra i la dictadura i que tenen l'oportunitat d'acabar de democratitzar els nostres carrers i places i retornar-los a la ciutadania.

    Per tot això, Memòria de Mallorca reitera la seva satisfacció per aquesta sentència, sense perjudici de possibles actuacions socials, administratives i judicials per tal d'esbucar i eliminar el monument dedicat al “BALEARES” i la resta de toponímia que encara queda a la capital Balear.

    Memòria de Mallorca

    novembre de 2011


    (Vídeos, fotografies...) Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins que donaren suport al genocidi contra el nostre poble (2.000 mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme)


    De Llorenç Villalonga a "Una Arcàdia Feliç", obra de Miquel López Crespí


    Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent, exdirigent de la LCR



    No és la meva especialitat la crítica literària, però tot autor i tota obra literària està subjecte a la crítica social. No tenc prou coneixements literaris ni lingüístics però no m'escarrufa perquè tampoc els tenia l'escriptor espanyol Lorenzo Villalonga/Salvador Orlan. Ho reconeixia ell mateix. I tot i que els membres dels sanedrins culturals el consideren un dels més grans escriptors en català, no és el meu cas.

    Salvador Orlan o Lorenzo Villalonga, que tanto monta, monta tanto, mai no va tenir un estil propi definit, ni definitiu, perquè les seves obres van ser sempre apedaçades, refetes, refregides i esmenades. Els especialistes en la matèria argumenten que la seva versatilitat pot correspondre al que imposava el corrector de torn, perquè ja sabem que els editors tenen en relació als escriptors sense recursos la mateixa força dels patrons en relació a les persones assalariades i a vegades més.



    Fotografia de l'aventurer i assassí feixista italià Arconovaldo Bonacorsi, el "comte Rossi", agent de Mussolini a les Illes i organitzador del terror contra l'esquerra a l'inici de la guerra civil. Les col·laboracions de Llorenç Villalonga a Radio Mallorca a favor del feixisme contribuïren a facilitar la tasca dels falangistes mallorquins, assassins del poble mallorquí.

    Si Camilo José Cela li va imposar que el títol espanyol de "Mort de Dama" havia de ser "La muerte de una dama" i no "Muerte de Dama", ja en tenim prou per a considerar les evolucions de l'autor, tot i que si es va rebotar l'any 1954 per les correccions ben justificades a Bearn de l'editorial Selecta.

    El món de la cultura, de l'esport o de la religió en una societat mercantilitzada es regeix per les mateixes regles que qualsevol altra activitat i per això molts autors-productors i molts productes s'han de condicionar als criteris del patró. Només els esportistes o els escriptors o capellans que fruit del bricolatge previ han pogut accedir a posicions d'excel·lència poden gaudir de canongies si mantenen els seus servilismes.

    Orlan/Villalonga aporta imaginació per a l'alçament de les bastides i la construcció de les seves obres, però la construcció del mite deriva d'un procés de bricolatge polític que bàsicament és el que ha possibilitat l'accés als altars de la catalanitat a un anticatalanista que desconeixia la seva llengua i que mai no es va considerar "mallorquinista" ni va tenir cap sentiment de mallorquinitat.

    Lorenzo Villalonga va escriure la major part de la seva obra en espanyol, Cuentos sintéticos, La catástrofe del hotel, Cuentos blancos, Julieta Récamier i Diálogos socráticos (aquests a partir del 27 de setembre de 1931) en el diari El Dia. En l'autobiografia del seu germà Miguel Villalonga consta que Lorenzo Villalonga no escrivía en la llengua pròpia perquè no en sabia (pàgina 181) i s'estimava més dedicar el temps a aprendre l'anglès que dedicar-se a aprendre el mallorquí. La manca d'estima per la seva llengua era prou clara i curt el seu enteniment: no me creo además, que el mallorquín sea una lengua apta para expresar cosas un poco complicadas.



    Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi") i el tinent coronell García Ruiz. També hi podem veure el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

    Exceptuant Villalonga i altres ignorants, tots sabem que en qualsevol llengua es pot explicar qualsevol cosa.


    Currículum


    El 24 de setembre de 1924, Lorenzo Villalonga confessava en un article en el diari "El Dia" que sentia prevenció contra la literatura regional.



    En els seus primers anys Mort de Dama va ser l'únic llibre publicat en català, però com diu el seu germà Miguel Villalonga: "era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor). El corrector era Jaume Busquets ( Josep Massot i Muntaner, Cultura i Vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra, 1930-1950, pàgina 43).

    En una "Carta abierta a Gabriel Alomar", publicada el 15 d'octubre de 1931 a "El Dia", Lorenzo Villalonga escriu que no sent cap interès per l'autonomia balear ni la causa política de Catalunya, que el català és un dialecte, i que si tenia fills voldria que pensassin en francès. En el mateix diari, el 7 d'agost de 1936 escrivia a Mi Manifiesto : me cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca.

    En el període obert en el "Brisas" Lorenzo Villalonga escriu Fedra en castellà (el pròleg apareix el 12 de juny de 1932 i Salvador Espriu va fer la traducció al català l'any 1936). El 9 de desembre de 1934 apareix Cuento de Reyes, que més tard passarà al català en el conjunt de Narracions. Fedra, que l'any 1955 es publicaria en català va ser autocensurada segons Maria C. Bosch per les seves incorreccions. Altres aportacions a Brisas són Sol al mirador (juliol de 1934), Secreto de boudoir (març de 1935), Silvia Ocampo (maig de 1935), La dama fashiondeble (1935), Muerte de Dama (octubre de 1935) i Madame Dillon (juny 1936) --- interrompuda per la sublevació d'ell mateix i altres contra la democràcia republicana--. També escriu Centro (1934) , recull d'articles contra el català i contra el republicanisme. En català, només consta la publicació del poema Dafnis i Cloe en el mes de desembre de 1935.

    L'any 1937 l'impremta Vich edita Madame Dillon també en espanyol: publica només un centenar d' exemplars que va regalar l'autor als amics. Un dels beneficiaris era Salvador Espriu amb el qual va tenir sempre la correspondència en espanyol.



    L'any 1930 molts mallorquins i mallorquines eren absolutament analfabets . Dels 365.512 habitants. 166.646 no sabien llegir ni escriure (96.682 dones i 69.964 homes), i la majoria dels que no eren considerats analfabets, en realitat ho eren igualment. Els privilegiats que sabien escriure a més de llegir eren minoria i apartanyien a les classes socials benestants. Només el proletariat més conscient intentava amb molts esforços que la vida dels seus fills i filles pogués accedir a la comprensió lectora en espanyol, perquè el català escrit a Mallorca estava encara en pitjor posició i en aquell temps no passava de ser una curolla de capellans i petits burgesos perquè fins i tot les organitzacions obreres veien en el català, associat sempre a l'antic règim medieval un element contra el progrés.

    L'accés a la comprensió del que es llegia era una privilegi, i això de llegir era cosa de quatre, com calia i volia el mateix Lorenzo Villalonga, aquell senyor classista que, deien, enviava a la criada a veure les obres del Teatre Principal i si havien agradat a la criada ja no hi anava. Qui llegia Villalonga ?

    Com que la seva obra --gairebé tota en espanyol --- no gaudia d'èxit, entre els anys 1938 i 1950 Lorenzo Villalonga va desaparéixer pràcticament de l'escena.

    Tornaria per a ser enlairat en els altars en un procés de bricolatge practicat des del catalanisme conservador que va fer costat a Franco des del primer moment.

    El 15 d'abril de 1952, Lorenzo Villalonga escriu en el diari falangista Baleares "Vaticinios acerca del año 2000" que més tard aportaria a l'obra "Andrea Victrix."

    Bearn o La sala de las muñecas, editada en espanyol l'any 1956 amb una tirada de 1000 exemplars va passar sense pena ni glòria.

    L'any 1957 Lorenzo Villalonga obté el premi Gabriel Maura en els premis Ciudad de Palma, promoguts per iniciativa del falangista Gabriel Fuster Mayans (Gafim), regidor de l'Ajuntament, amb l'obra en espanyol Desenlace en Montlleó.

    L'any 1958 es presenta als premis Sinergia, un concurs corporatiu on nom és hi podien participar els metges-escriptors, sense èxit.

    El 14 de gener de 1962, Lorenzo Villalonga publica "Perdida Arcádia" en el diari falangista "Baleares".



    L'any 1963 Bearn obté el premi de la Crítica de l'editorial Serra d'Or, que tenia en el seu consell de redacció a Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, Grande de España, membre de l'Institut de Ramon Llull i del IEC i combatent franquista.

    L'any 1966 s'editen les Obres completes a l'editorial Edicions 62 on treballa Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, el que es fotografiava amb orgull amb Carlos Sentís en l'ocupació franquista de Barcelona.

    El 7 de març de 1968 els monàrquics del diari ABC feia referència a "La muerte de una dama" : "es lástima que la edición esté poco cuidada en cuanto a corrección se refiere porque las erratas proliferan en cáda página"

    L'any 1970 obté el premi Nacional de literatura Narcís Oller en un jurat que tenia entre els seus membres el falangista Gabriel Fuster i Mayans ( Gafim ) que havia col·laborat en la revista Brisas que dirigia el mateix Villalonga.

    L'any 1973 amb l'obra Andrea Víctrix, Lorenzo Villalonga obté el Premi Josep Pla patrocinat per editorial Destino que publicava la revista del mateix nom d'orígen falangista.

    El 14 de maig de 1988 la referència del diari ABC era: Muerte de dama es un libro esperpéntico, un tanto irregular en su estructura.

    La "conversió" posterior al català de la major part de les obres previament escrites en espanyol ,d'aquest escriptor anticatalà ---Sol al mirador passarà a ser Narracions (1974);Secreto de boudoir passarà a ser Memòries d'un mirall ---, Diálogos socràticos es recollirà a La dama de l'harem (1974) i a Julieta Recamier (1980), Rosa y gris passarà a ser el rovell d'Un estiu a Mallorca, és la que ha fet possible l'entronització de Villalonga en la literatura catalana. Aquest procés polític ha fet possible que un escriptor reaccionari que obtingué la seva primera fama amb els seus pamflets d'exaltació feixista i pràcticament oblidat entre els anys 1938 i 1950 arribi avui a totes les escoles. I aquest procés polític emergeix des dels principis de la gestió política de la catalanitat en el franquisme i arriba a la seva plenitud en el postfranquisme.


    Desmemòria


    Per tal de combatre la desmemòria ens convé saber que la majoria dels escriptors mallorquins, en castellà o en català eren conservadors, més aviat propers a l'absolutisme tradicionalista, poc o gens republicans i en molts casos acceptaren el franquisme per convicció. Alguns d'ells tenien el carnet de Falange, o escrivien en la premsa falangista, tot i que la ideologia més propera era l'absolutisme tradicionalista.

    Fins ara s'ha escrit molt del catalanisme de resistència al franquisme i en canvi s'ha escrit ben poc del catalanisme de connivència, com la d'Eugenio d'Ors,del comte de Caralt, Josep de Caralt i Sala, Eusebi Bertrand,Eduardo Aunós ( de la Lliga Regionalista a ministre de Primo de Rivera i després falangista), Llorenç Riber, i més tard amb la de Franco. La gran burgesia catalana mai no va acceptar la República. L'evolució de banquers abans regionalistes com el mallorquí Félix Escalas, Fernando Valls Taberner, del director del Banco de Vizcaya José Maria Talladas, Arnús i de bona part de la Lliga Regionalista ho manifesten. Dels homes de Cambó, cal esmentar Josep Pla, el seu secretari Joaquin Maria de Nadal va ser cronista de la Barcelona franquista, Bertran i Musitu va servir l'espionatge franquista, el felanitxer Estelrich també va trobar acollida en el règim, Martín de Riquer, grande de España, membre del IEC i de la Fundació Ramon Llull, va conquerir Barcelona per a Franco juntament amb Carlos Sentís i Josep Pla.

    Narciso Carreras,Felipe Rodés i Baldrich, representant de Franco a París, Juan Vallès Pujals, president de la diputació de Barcelona refugiat a la Mallorca franquista.

    Aquest catalanisme de connivència amb el franquisme, va gaudir a Mallorca i Catalunya d'espais de tolerància, perquè per a un sector important del règim dictatorial (Dionisio Ridruejo va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes i pamflets en català) era millor mantenir addictes proclamadors del franquisme en les llengües vernacles, que posar a tothom en el lloc de l'oposició al règim.

    D'aquí que aquest catalanisme de connivència va regir i segueix regint --perquè el franquisme és ben viu--, mitjançant els seus hereus polítics els sanedrins culturals derivats dels gestors dels poders polítics territorials. Mancats d'una ruptura amb el franquisme i abocats a la gestió cultural dels pròcers postfranquistes no és gens casual que entre els màxims representants de la catalanitat oficial trobem més traïdors que patriotes.


    Manipulació del passat de Villalonga i fontaneria política


    Manipular el passat i fer "accidental" el pas de Villalonga per la Falange és l'obra de desmemòria que s'ha bastit al llarg d'aquest anys.

    Els crítics han enlairat als cels Villalonga i els mitjans, fins i tot públics, han intentat ocultar el passat franquista de Lorenzo Villalonga (recentment han fet el mateix amb Samaranch i Carlos Sentís) . Quan no han pogut fer-ho han minimitzat o matisat la seva adscripció al règim dictatorial, i fins i tot el seu pas "accidental" per la política justificant-la per les circumstàncies del moment.

    Lorenzo Villalonga, segons Jaume Vidal Alcover era monàrquic. També ho era Franco com s'ha demostrat . Efectivament , Villalonga ho era al menys el 13 de gener de 1936 quan participava en les campanyes de Renovación Española juntament amb Pilar Careaga (que després va tenir un càrrec a FET y de las JONS i accedí a l'alcaldia de Bilbao amb el franquisme) , José Eizaguirre (que l'any 1938 presidiria la diputació de Guipúscoa) i el marquès de Mudela. Lluny de l'Arcàdia feliç, Pilar Careaga era enginyera i els marquesos de Mudela van industrialitzar Sestao. Allò que tenien en comú aquests personatges era: Acción Española, Action Française i Charles Maurras. I allò que tengueren de diferent va ser el seu destí, perquè el col·laboracionista Maurràs va ser condemnat a cadena perpètua i expulsat de l'Acadèmia Francesa, i en canvi Villalonga ha arribat al cel del reconeixement per part dels "demòcrates nostrats".

    Vegem en els Escrits sobre Llorenç Villalonga (Damià Ferrà-Ponç), l'exemple de minusvaloració del passat falangista de Villalonga: publicà alguns articles -i fins i tot un poema, Falange (15-X-1936) -- d'acord amb el nou estat de coses " (pàgina 28), "no vaig poder evitar l'afiliació a Falange (pàg. 126)"" es troba afiliat com tant d'altres a la Falange Española" (pàgina 49 , "es veu obligat a signar protestes d'anticatalanisme teòric en diversos articles". És també en aquest moment delicat que publica lloances de la unificació de partits en el bàndol nacional" (pàgina 50), "Si va pertànyer a Falange es limità a intervenir --a més d'algun article -- dins el terreny sanitari (pàgina 68). "Una insinuació amable del seu amic Josep Moragues i Montlau li bastà per sentir-se obligat a ingressar dins Falange (pàgina 84)

    El demagog José Carlos Llop escriu a Diario de Mallorca (7/10/2010): "Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador"

    Passem a l'escriptor monàrquic Baltasar Porcel.

    :"Llorenç Villalonga feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d'anarquistes o comunistes els qui van romandre fidels a la República i fins van haver de militar, o van voler fer-ho a l'embat d'un entusiasme inicial, en algun sindicat o partit. A penes interessat en política, fill de la formació que havia rebut, Villalonga en aquelles circumstàncies extremes va reaccionar també extremament. La seva devoció, les seves idees, són els seus llibres, i si avui, mig segle després d'aquelles tristes circumstàncies, hem d'erigir-nos fiscals, és que hem tornat a caure en la simple i total aberració. Villalonga fou què fou i com fou, per les mateixes raons i la lògica com altres varen resultar ser de diferent manera."

    (Baltasar Porcel. "Història d'una novel·la", dins: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 237).


    Subjectivitat


    Tot roman inalterable --així ho entenia l'escriptor Villalonga,que feia valer els mateixos personatges i les mateixes situacións, reciclades amb el pas dels anys --- i per això mateix, al pas de mig segle, desdint Porcel no podem fer més que un ús intemporal d'actituds socials que no prescriuen:

    Personatges com Lorenzo Villalonga van impossibilitar-me arribar a conéixer al meu avi matern, un proletari d'esquerres vinculat al món cooperatiu, i sindical del calçat i del tèxtil de Bearn, Fontnova o Arcàdia. Al temps que Lorenzo Villalonga es dedicava a l'exaltació feixista, el meu avi de Bearn perdia als 53 anys el seu ofici ferroviari a causa de la repressió , i amb els béns incautats va haver de posar-se a fer clots d'ametler i de figuera per tal de bastir l'Arcàdia feliç del frívol Lorenzo Villalonga, fins que va morir l'any 1941 a conseqüència de les esquerdes que en el seu ànim provocà la derrota. No tots els que matà el feixisme moriren afusellats a la paret del cementiri. Molts altres no pogueren suportar el patiment en el dia a dia i moriren víctimes de la vexació continuada.

    Mentre el meu avi es rehabilitava amb l'aixada a l'Arcàdia feliç, l'arpellot escrivia en el seu diari de guerra un dia de setembre de 1937: "La Falange se aburguesa ... Ya se ven fascistas con vientre, desprestigiando el esbelto traje... No asimilaron ni una palabra de José Antonio... Yo recuerdo los primeros falangistas de Mallorca... percibí el aliento místico que ahora parece esfumarse. Desde el manicomio, las noches que hacía mi guardia allí, les oía disparar contra los rojos. En cuatro dias pacificaron Palma. Eran esbeltos, anónimos y oscuros con una oscuridad resplandeciente".

    Poc més tard el dia 11 de setembre de 1937 escrivia a "Última Hora" l'apolític Villalonga : "había llegado el momento en que sólo había españoles y antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos".

    br>

    L'Arcadia Feliç



    Des de la meva subjectivitat propera a la xurma que odiava l'esnob decadent Lorenzo allò que puc dir és que l'obra de Miquel López Crespí és diferencia dels que han escrit sobre Villalonga només des de la perspectiva literària i entra en la consideració del subjecte per a la comprensió global del mateix. Miquel López Crespí des de la situació de Salvador Orlan com narrador-protagonista, desenvolupa una tècnica que Villalonga usà en algunes obres i reviu amb autenticitat el personatge i també el món que l'envolta: Emili Darder, el governador Espina, Gabriel Alomar.. Les paraules i els pensaments retornen i de manera cíclica reviuen trencant el pas del temps, per tal que sigui la persona lectora la que s'erigeixi més que en fiscal, en jutge, de les relacions que s'han volgut amagar del protagonista amb el món.

    I d'allò que s'amaga de l'escriptor el mateix Miquel López Crespí escriu a "Els nostres: Aina Montaner". Miquel López Crespí diu: "n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col· lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel· la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.".

    Miquel López Crespí ens apropa al món frívol i a la vegada cruel d'un personatge que a més d'obtenir l'homenatge dels franquistes, va ser reciclat per a la democràcia per aquells que ens han volgut fer calçar -- perquè ho han fet amb els peus-- una memòria biogràfica molt més falsa que la del Villalonga/ Salvador Orlan.

    La lectura de l'Arcàdia Feliç és indispensable per al coneixement del Villalonga polític que no és el de plastilina que ens col·loquen habitualment els canonges culturals del règim.


    0 0

    "La batería de costa de sa Caleta es la mejor conservada, en su conjunto, de toda una serie de instalaciones paralelas del mismo tipo, que tenían como finalidad la defensa marítima y aérea de la ciudad de Eivissa, históricamente irrepetibles y que merecen su protección y conservación a fin de perpetuar el recuerdo y transmitirlo a las generaciones futuras. Por otra parte, la delimitación original y todavía vigente de la zona arqueológica se realizó cuando las excavaciones se encontraban todavía en curso y no se conocía la realidad global de toda el área arqueológica"

    Fuente: BOIB núm. 028
    Fecha publicación: 27 / Febrero / 2014.

    A) Declaración de la batería militar BIC / Lugar histórico. Memoria histórica (1)

    La batería antiaérea de sa Caleta fue proyectada en el año 1940 dentro del llamado “Plan 1940” o “Plan Kindelán”, plan de fortificación de costas en el marco internacional de la segunda Guerra Mundial. Se pretendía contrarestar al invasor antes de que consiguiera el desembarco, todo eso a parte de la defensa antiaérea. Por este motivo los dos cañones antiaéreos defendían el aeródromo des Codolar y el puerto de Vila, objetivos estratégicos militarmente hablando en caso de conflicto bélico y estaba preparada para alojar una guarnición de soldados y equipada con nidos de ametralladora que permitían hacer frente a un eventual desembarco de tropas enemigas.

    Consecuencia del final del conflicto mundial fue que la función de la batería de sa Caleta, que nunca entró en acción, pasó completamente a un segundo plano y su dotación humana, a partir de los años 50, se redujo a mínimos, alcanzando más bien funciones de mantenimiento de las instalaciones. Entonces se llamaba batería B-52. Fue definitivamente abandonada por el ejército el año 1962, y se retiraron de allí las piezas de artillería.

    1) Se constata que la mayor parte de la descripción y la documentación planimetrica de la presente memoria ha sido facilitada por Joan J. Serra Rodríguez el que esta realizando trabajos de investigación sobre la bateria militar.

    Descripción física de los elementos patrimoniales

    Las partes fundamentales del conjunto son las siguientes:

    Caserna

    Edificio principal del asentamiento militar, destinado a alojar la tropa y los mandos de la batería. Compuesto por una crujía de cinco metros de luz, de planta en U, alrededor de un patio abierto, donde se distribuyen las diferentes dependencias. Tiene tres módulos principales, además de diversos anexos y añadidos con uso de almacén. Estos tres módulos, con accesos independientes y sin comunicación interior entre sí son:

    • Dormitorio de tropa. Situado en la crujía central, tiene anexa una dependencia de servicios higiénicos, equipada con placas turcas y lavabos.
    • Cocina-comedor. Ocupa el ala de levante de la caserna, y está formada por el comedor de la tropa y la cocina, que dispone también de una despensa.
    • Pabellón de oficiales. Ocupa el ala oeste y se encuentra compartimentado en diversas dependencias, destinadas a alojamiento de oficiales y suboficiales, disponiendo de sus propios servicios higiénicos diferenciados de los de la tropa. Los pavimentos son de hormigón pulido y la cubierta es de tejas, de una sola vertiente con pendiente hacia la fachada, lo que permite recoger el agua pluvial en una canaleta perimetral. En el centro del patio de armas hay la cisterna, actualmente rellena de ruina y con el brocal parcialmente desaparecido.

    Cuerpo de guardia

    Se trata de una construcción de poco menos de 18 m2 de superficie interior, cubierta con tejas de una vertiente. Muros maestros de mazonería con cantones y brancales de bloques de hormigón. El forjado de cubierta es de vigas de cerámica armada y ensamblado cerámico.

    Casa de artificios

    Se trata de una construcción situada justo en medio de la mola de sa Caleta. Estaba destinada principalmente a la guarda de material explosivo y las espoletas de los obuses. Tiene planta cuadrada, de poco más de 17 m2, con muros de mazonería, y paramentos originalmente enlucidos tanto por el interior como por el exterior. La cubierta era de dos vertientes.

    Garitas

    Una de estas situada justo en la entrada del camino está actualmente desaparecida. De la segunda se conserva solo la base, tenía planta hexagonal, situada al lado de la casa de artificios.

    Cantina

    Estaba instalada en la planta superior de una caseta-varadero, situada en el extremo sur de sa Caleta. Se hicieron algunas pequeñas reformas como la modificación de las ventanas y tal vez la construcción de la chimenea, situada en una esquina de la estancia. Cuenta con un pavimento de baldosas de arcilla de 20 x 20 cm, techo con vigas de madera y tegell con capas de alga, carbón y arcilla.

    Nidos de ametralladora

    Existen cuatro. Se trata de casamatas de planta rectangular, con una anchura de alrededor de dos metros, y cierre en forma de ábside poligonal, donde se sitúan dos aspilleras horizontales ensanchadas alrededor de 20 cm de alto y cerca de un metro de ancho para disparar las ametralladoras. La bóveda que cubre el espacio central está construida con grandes piezas de hormigón en masa, la cubierta del cerramiento frontal, desaparecida en todos los casos, debía tener forma de media pirámide, acompañando la sección de la bóveda principal. Están diseñadas y dimensionadas para acoger dos ametralladoras. El acceso a cada uno de los nidos se realiza a través de trincheras excavadas en el terreno.

    • Nido de ametralladora núm. 1. Situado justo en un rincón de sa Caleta, bajo un afloramiento rocoso, hoy integrado en construcciones más modernas. Se conserva convertido en almacén.
    • Nido de ametralladora núm. 2. Situado al lado S del torrente. Es el que se conserva en mejor estado, si bien ha perdido el cierre frontal con las dos troneras y la parte de cubierta correspondiente.
    • Nido de ametralladora núm. 3. Al lado del camino de acceso al establecimiento. La cubierta está hundida. Estaba comunicado con el nido núm. 2 mediante una trinchera, hoy prácticamente desaparecida.
    • Nido de ametralladora núm. 4. Situado en el centro de la mola de sa Caleta, al lado del segundo puesto de mando. Tiene características diferentes a los otros, con planta poligonal y unas dimensiones un poco mas grandes.

    La batería

    Compuesta por las casamatas para las piezas de artillería y de la instalación telemétrica por una serie de estructuras subterráneas, formada básicamente por el puesto de comandamiento, el depósito de munición y las galerías y escaleras de enlace entre estos con los asentamientos de las piezas. Se trata de un sistema independiente del resto de instalaciones.

    • Galerías subterráneas. Desde un punto de vista de la tipología funcional de las baterías, estas galerías se clasifican en g. de acceso y g. de enlace. La anchura es de 1,40 m, suficiente para permitir cómodamente dos sentidos de circulación. Los muros estructurales son de hormigón encofrado en una doble pared formada con los bloques de hormigón en masa de la que ya hemos hablado, que se utiliza también en la estructura mural de las explanadas de los cañones y en el pretil del canalón de recogida de aguas pluviales del tejado del cuartel. La galería está cubierta con vuelta de cañón rebajada, ejecutada con hormigón. Todos los paramentos interiores están revestidos con un enfoscado, originalmente blanqueada, y es más que probable que los paramentos exteriores de los muros y de la bóveda estén también enfoscados, con una finalidad de protección. Asimismo, además del papel de ventilación interior que cumplen las puertas y escotillas de acceso, estos espacios subterráneos están ventilados mediante conductos de 20 x 20 cm de sección que emergen al exterior a manera de chimenea oblicuo. Estos conductos están construidos con bloques prefabricados.
    • Depósito de munición. Se trata de un elemento tipológico propio de las baterías, destinado a almacenar la munición que se tenía que disparar con los cañones. Daba servicio a dos piezas. Se accede a él mediante escaleras y el municionamiento era a mano. Dispone de un conducto de ventilación de 20 x 20 cm de sección, parecido a los que encontramos en otros tramos de la red de galerías, abierto en la línea de llave de la bóveda, que emergía al exterior mediante una especie de chimenea actualmente descabezada y llena de ruina.
    • Las casamatas de las piezas de artillería. Las casamatas pertenecen a un modelo empleado frecuentemente por la Comandancia de Obras de Baleares en la década de 1940. Tienen forma cilíndrica, con un diámetro total de más de 7 m, el grueso muro estructural, de alrededor de 1 m, és de hormigón ciclópeo con paramentos de fábrica a manera de encofrados perdidos. El paramento exterior es de mazonería de piedra y el de dentro es la pieza prefabricada de hormigón en masa. El pasadizo perimetral, destinado al personal auxiliar de la batería (servidores, telefonista, etc.), está protegido por una visera de hormigón armado. En el centro del pasadizo hay la plataforma de asentamiento de la pieza, de forma cilíndrica, con los pernos para la fijación de la base giratoria del cañón. También disponen de escala de acceso directo desde el exterior. Disponían cada una de las dos piezas de artillería Vickers 101.6.
    • Puesto de mando. Formado por dos estructuras claramente diferenciadas: una subterránea, formada por una sala cuadrada cubierta con vuelta, de alrededor de 9 m2, y una en superficie, destinada a ubicar el telémetro. Esta última presenta características arquitectónicas parecidas a los de las casamatas de las piezas. El pasadizo perimetral, ocupado en parte por una doble escalera, por donde se accedía al telémetro.
    • Segundo puesto de mando. Fue construido en sustitución del original al haberse desprendido peligrosamente el acantilado. Es casi idéntico al original, aunque de disposición simétrica en planta respecto a aquel. Dispone de una hornacina empotrada al muro, que correspondería a la escotilla de bajada al puesto de mando. Tiene adosada una pequeña estancia con tejado de una vertiente, actualmente hundida. Si se ha de juzgar por los indicios que se conservan, la estructura de cubierta era de viguetas de hormigón armado y ensamblado cerámico, sobre el que se asentaban directamente las tejas mediante un lecho de mortero.
    • Anexos, cocina y establo
      Justo detrás del cuerpo de guardia y ensamblado en la ribera meridional del torrente, hay los restos de una construcción formada por dos espacios independientes yuxtapuestos, con una superficie de alrededor de 56 m2, el pavimento está a unos tres metros por debajo de la rasante superior. Su hechura es de carácter tradicional. Estaba ubicada la cuadra de la batería. A poca distancia de la caserna hay un depósito de agua, de más de un metro cúbico de capacidad.

    Estado de conservación

    El estado de conservación de los bienes patrimoniales cuya declaración se pretende resulta desigual. Las galerías subterráneas se encuentran muy bien conservadas, mientras que la parte exterior de las casamatas han sufrido efectos, no excesivamente graves, de la erosión. La caserna, en cambio, se encuentra en avanzado estado de ruina, teniendo la mayor parte de los techos derribados, igual que sucede con la casa de artificios y la cuadra. En cambio, el edificio del cuerpo de guardia se encuentra en relativo buen estado igual que el de la cantina. Los nidos de ametralladora presentan un estado diferente según cada caso. En resumen puede decirse que el global de estas construcciones militares es recuperable, por lo que se necesita uno o diferentes proyectos de rehabilitación.

    Justificación de la declaración

    La batería de costa de sa Caleta es la mejor conservada, en su conjunto, de toda una serie de instalaciones paralelas del mismo tipo, que tenían como finalidad la defensa marítima y aérea de la ciudad de Eivissa, entre las cuales cabe mencionar es Corb Marí, Cas Serres de Dalt, es Soto, s’illa Grossa, el cap Martinet, etc. Sus restos materiales son el testimonio palpable de una historia ya pasada, que con las exigencias de su propio tiempo, no hacía más que reproducir los sistemas de protección de la ciudad desde tiempos inmemoriales. Sistemas, todos ellos, históricamente irrepetibles y que merecen su protección y conservación a fin de perpetuar el recuerdo y transmitirlo a las generaciones futuras.

    [Continúa esta declaración con "Alcance de la declaración", "Figura y tipología de la declaración", "Entorno de protección" y con la segunda parte: "B) Modificación de límite septentrional del asentamiento fenicio BIC / Zona arqueológica" que pueden leerse en la Fuente].

    Enlaces:
    Consell de Ibiza: Asentamiento fenicio de Sa Caleta
    Wikipedia: Yacimiento fenicio de Sa Caleta


    0 0

    [05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Coindre - Angelozzi - Sabater - Fornasari - Giné - Tilli - Baissat - Marsden - Binazzi

    Anarcoefemèrides del 5 de març

    Esdeveniments

    Borsa de París

    - Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.

    ***

    Cartell de la conferència neomaltusiana

    - Conferència de Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra al Salon de l'Harmonie de París (França) una conferència«pública i contradictòria» sota el títol «Le néo-malthusianisme et la révolution» (El neomaltusianisme i la revolució). Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser presidida per l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog anarquista Paul Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe policíac assistiren unes 400 persones de les quals 150 n'eren dones.

    ***

    Capçalera de "L'Etna"

    - Surt L'Etna: El 5 de març de 1921 surt a Palerm (Sicília) el primer i únic número del periòdic L'Etna. Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era continuació de La Scure. Numero unico degli anarchici siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa ciutat també per Schicchi.

    ***

    Un escorcoll d'aquest muntatge policíac

    - Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 13 de desembre de 1882

    - Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com«Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu».

    ***

    Alberico Angelozzi

    - Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup«Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquestaèpoca la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per«activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia).

    ***

    Pau Sabater i Lliró ("El Tero")

    - Pau Sabater Lliró:El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria«Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.

    ***

    Foto policíaca de Dante Fornasi

    - Dante Fornasari: El 5 de març de 1894 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Dante Fornasari, també conegut com Oscar Pivani. Sos pares es deien Aristide Fornasari i Laura Verzelloni. Mecànic de professió, l'octubre de 1914 va ser detingut a Savona (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar clandestinament a França per enrolar-se amb els «Garibalidini delle Argonne», unitat de voluntaris italians que volien lluitar contra l'Imperi alemany en la Gran Guerra abans de la declaració de guerra d'Itàlia. En 1916 es traslladà a Milà. Posteriorment va ser acusat de subministrar explosius a grups de joves d'acció del Partit Republicà Italià (PRI), aleshores prohibit pel règim mussolinià, i de tot un reguitzell d'atemptats amb bombes contra interessos feixistes i, per aquest motiu, el desembre de 1928 passà clandestinament a França. El gener de 1932 va ser detingut, amb Pietro Cociancich, com a autor d'un atemptat amb dinamita comès el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits. La comunitat italiana llibertària exiliada a França creà el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» per evitar la seva deportació a l'Itàlia feixista. Jutjat, va ser absolt per l'Audiència de les Boques del Roine. Així i tot, el 5 d'abril de 1933 va ser ordenada la seva expulsió de l'Estat francès, però gràcies a la intervenció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es revocà l'ordre. El juliol de 1933 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on tenia contactes amb grups antifeixistes. L'octubre de 1935 s'afilià a l'Azione Repubblicana Socialista (ARS, Acció Republicana Socialista). Durant la guerra civil espanyola, com a membre del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), realitzà tasques d'intel·ligència per al Centre Antifeixista de Barcelona. El març de 1938 retornà a París. El febrer de 1939 estava internat al camp de concentració d'Argelers i el novembre d'aquell any al de Gurs. El maig de 1943 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) pels nazis. Algunes fonts barregen les seves dates biogràfiques amb les del també anarquista Savinio Fornasari.

    ***

    "Nervio", publicación on col·laborà Giné Folch

    - Josep Maria Giné Folch: El 5 de març de 1904 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Maria Giné Folch. Quan tenia 10 anys quedà orfe de pare i per aquest fet no pogué freqüentar molt l'escola. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan encara no tenia els 20 anys. Apassionat de la lectura, es decantà per l'anarcovegetarianisme. Durant la guerra civil va combatre com a milicià al front de l'Ebre i treballà a la col·lectivitat cenetista del Masroig. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració de Bram i d'Argelers. Després amb sa família nombrosa s'instal·là a Cournonterral, on va treballar de boscater i també de paleta. Amant de la poesia i de la música, animà nombroses reunions, mítings i conferències a la regió. Entre 1958 i 1960 va col·laborar en la revista Nervio,òrgan de la Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la CNT en l'Exili, i en Le Combat Syndicaliste. Josep Maria Giné Folch va morir el 28 de febrer de 1999 a Cournonterral (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Brenno Tilli

    - Brenno Tilli: El 5 de març de 1911 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) el tipògraf anarquista Brenno Tilli, conegut comSignorNo (SenyorNo). Provenia d'una família de distingits tipògrafs i litògrafs de Perusa. A partir de setembre de 1943 col·laborà amb la Resistència contra el feixisme. Entre novembre de 1944 i maig de 1946, amb Oreste Trotta i Luigi Catanelli, edità a Perusa el periòdic politicosatíric Il Buffone. Organo del malcontento e della disperazione. Giornale politico umoristico (El Bufó.Òrgan del descontent i de la desesperació. Periòdic polític humorístic). En aquesta època fou un dels animadors del grup anarquista de la seva ciutat natal. Edità nombrosa propaganda lliurepensadora, anticlerical, pacifista, antifeixista i antiimperiallista i la seva petita impremta fou en els anys seixanta un referent del moviment antifeixista i contracultural de Perusa. Bruno Tilli va morir el 10 de juny de 1990 a Perusa (Úmbria, Itàlia). Aquest mateix any, els seus descendents van donar a l'Ajuntament de Perusa l'arxiu fotogràfic, tipogràfic i documental de la família («Col·lecció Tilli-Giugliarelli»), arxiu que va ser declarat el 6 de febrer de 2007 d'«interès històric particular». En 2004 Benedetta Pierini i Raffaele Rossi publicaren l'assaig biogràfic Una famiglia di litografi a Perugia «da Girolamo a Brenno Tilli tra Otto e Novecento». El 25 de gener de 2010 se li va retre un homenatge, sota el títol «Brenno Tilli: storie di tipografia e... d'anarchia», al teatre Morlacchi de Perusa a càrrec de l'Accademia de Dónca i on van participar sa filla Lydia Tilli, Renzo Zuccherini, Raffaele Rossi, Sandro Allegrini i Benedetta Pierini, entre d'altres.

    Brenno Tilli (1911-1990)

    ***

    Bernard Baissat (2010)

    - Bernard Baissat: El 5 de març de 1943 neix a Nabeul (Tunísia) el periodista, cineasta, pacifista i militant llibertari Bernard Baissat. Professor d'italià i de literatura francesa, en 1967 esdevé reporter periodista per a l'Oficina de Radiodifusió i Televisió Francesa (ORTF). De 1968 a 1976 va treballar de realitzador per l'Àfrica i a Líban, retornant a França el 1977 on treballarà de realitzador per al canal televisiu FR3 i com a professor a l'Institut Nacional de l'Audiovisual (INA). Entre 1980 i 1998, produeix i realitza diversos films documentals per al programa Historien de la caméra sobre vells companys i companyes llibertaris i pacifistes, que presentant els seus testimonis davant la càmera eviten «perdre» el nostre passat i ens fan comprendre millor la nostra rica història. En la sèrie Écoutez tractarà infinitat de personatges, com ara André Claudot, Janne Humbert, Eugène Bizeau, May Picqueray, Marcel Body, Aguigui Mouna, Robert Jospin, René Dumont, André Bösiger, Jean Baptiste André Godin, Jean-Jacques de Félice... També ha realitzat pel·lícules sobre el moviment obrer, la Borsa del Treball de París i sobre el periòdic Le Canard Enchainé. Bernard Baissant és director de l'Association Bonnes Bobines i milita en la Unió Pacifista de França (UPF).

    ***

    Dora Marsden

    - Dora Marsden: El 5 de març de 1882 neix a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra), l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919  publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce --va editar el seu Portrait of the artist as a young man--, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).

    Dora Marsden (1882-1960)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pasquale Binazzi

    - Pasquale Binazzi: El 5 de març de 1944 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Havia nascut el 12 de juny de 1873 a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio, I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenenIl Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922 és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort.

    Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 05-03-14


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Al darrer ple no va haver temps de contestar precs i preguntes, aquests són precs, preguntes i respostes dels anteriors plens  que encara no haviam publica

    -Ens poden informar del conveni de cessió d'ús de material turístic entre l'Ajuntament de Pollença, l'AHP i les VTV?

    Va contestar la regidora de medi ambient; va repartir fulletons de biodiversitat, senderisme i ciloturisme.

    - Amb qué criteri i amb qué permís es permet col·locar  exemplars de la publicació gratuïta “auidò!” a aquest Ajuntament al costat de les instàncies?

    Va contestar el batle; que no demanaven autorització.

    Ens agrairia saber que passaria si posessin l'Urxella de paper al mateix... lloc. "Auidò" és una publicació gratuïta dedicada a loar al Partit Popular. Ja va haver una publicació similar a l'anterior legislatura del PP (es deia Part Forana,  veure article sobre el tema) . El director de "auidò"  és Joan Calafat, un personatge que sempre s’ha sabut col·locar bé amb el PP (segon Tribuna Mallorca amb el govern de Matas., "s’embutxaca un milió d’euros públics cada any a canvi de produir un programa sobre salut a IB3 TV i un altre de propaganda política a IB3 ràdio" . Actualment torna a fer programes a IB3) A més de "Auidó" també dirigeix una publicació que es reparteix gratuïtament pels centres hospitalaris, amb el títol de  “Salut i força”,  un altre pamflet de propaganda a favor del PP. És clar que hi ha coses que no canvieni  el PP no necessita gastar-se doblers propis en fer una publicació de paper,

    - Amb que criteri s’ha traslladat a una treballadora (personal laboral des del centre cultural al registre? Són conscients que està ocupant un lloc que correspon a un funcionari? Amb aquest canvi el Centre Cultural de matí no té cap persona a recepció i al registre el personal laboral no pot compulsar.

    Va contestar el regidor de personal; el trasllat s'ha fet per criteris necessarus de feina. No està al registre sino al OAC (Oficina d'Atenció Ciutadana). Les tasques estan reglades  i per registrar ha estat autoritzada.

    Regularment rebem preguntes i precs per part del comitè d'empreses i sindicats que transmetem a l'equip de govern al ple

    - És possible publicar els decrets de batlia a la pàgina de l'Ajuntament? Ens podiam enviar els decrets als regidors?

    Va contestar el batle; no és obligatori publicar-los. Són moltíssims i no és un lloc adhient per publicar-ho.

    En ocasions tardam molt de temps en assabentar-nos de decrets importants (com per exemple el que va  fer d'autoadjuciació d'ajudes als regidors amb dedicació exclusiva). És evident que hi ha molts de decrets que són simples tràmits burocràtics i seleccionar els que bo ho són no seria major problema,  però és clar que no tenen cap interès en que l'oposició i els ciutadans tinguin un millor i més ràpid accés a la informació que amb els mitjans informàtics actuals és més que millorable.

    - Què opina la regidora del Port de Pollença sobre la sol•licitud de
    a terrassa i embarcador, formulada per Capuccino Puerto Pollença, S.L.?

    Va contestar la regidora de turisme; no han fet res.

    Com recordareu nosaltres vam presentar al·legacions (article) que a dia d'avui no han estat contestades.

    - Davant de la residència d'eu moll s'han rebaixat les voreres però no s'ha pintat cap pas de vianants per poder creuar.  Poden pintar o demanar que es pinti aquest pas?

    Va contestar el batle; va fer  la gestió al seu moment però carreteres va contestar que no es pot possar tècnicament per què és una via ràpida.

    Té la seva lògica, el que no té lògica és possar una residència pegada i a l'exterior d'una via ràpida.

    - Els demanam que no col·loquin plaques commemoratives amb els noms dels polítics de torn quan s'inaugura un nou equipament. El gran protagonista  quan s'inaugura un edifici o unes obres públiques és i ha de ser el poble que  és el que els ha fet possible amb els seus impostos.

    No van comentar res.

    A aquest tema consideram que ja ha arribat el moment de llevar les plaques que hi ha a Pollença a un polític condemnat com en Jaume Matas.

     


    0 0

    La concreció d'agrupacions de dones dins dels partits comunistes creava problemes. Igual que hi havia aferrissades discussions en el mateix GAD (Grup d'Alliberament de la Dona). En el fons, les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora. Les associades al GAD independents o que no havien tengut mai cap contacte amb el món obrer o amb els sectors populars illencs (fàbriques, hotels, pagesia, etc) volien discutir sempre de la "dona" en abstracte i arribaven a equiparar els "problemes" de la dona empresària amb els de l'obrera. (Miquel López Crespí)


    Memòria històrica: el feminisme a les Illes.


    Les comunistes de les Illes (OEC) i el GAD. (I)



    En diferents articles d'aquesta història de l'Antifranquisme a Mallorca hem parlat sovint de l'estret economicisme (pensar que tan sols la lluita per augment de sou era lluita classista contra el sistema) que dominava la majoria dels partits comunistes (OEC inclosa). Sortosament sempre hi havia sectors (estudiants, dones, ecologistes...) més intel·ligents que no pas els comitès executius. Per aquesta manca de sensibilitat dels partits comunistes envers la problemàtica de la dona sorgeix l'any 1978 (a iniciativa de determinats col·lectius de militants d'OEC, MCI i grups de dones independents) el GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona). Per a servar la independència del naixent moviment feminista envers els respectius partits (en aquest cas de l'OEC i del MCI), el GAD -que inicialment s'organitzà de forma assembleari- llogà un pis en el carrer de la Impremta, número 1, de Ciutat (concretament damunt l'actual seu de l'OCB). Una de les fundadores del GAD fou Margarida Chicano Sansó (la qual ens ha proporcionat el seu arxiu particular amb documents, premsa, fotografies, etc, estris indispensables que ens permeten anar bastint aquest treball i els que seguiran).


    1978: Margarida Chicano en una reunió del GAD en el carrer de la Impremta, número 1 de Ciutat de Mallorca.

    Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme

    Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme sorgits a ran de la influència, a les Illes, del Concili Vaticà II. Són aquestes organitzacions catòliques (JOC), fortament anticapitalistes i antifeixistes, les que seran l'embrió de tot el moviment popular no estalinista (en parlar d'estalinisme i carrillisme parlam del PCE). Margarida Chicano va néixer a Ciutat el vint-i-u d'octubre de l'any 1957, i de ben jove s'encarregà de feines importants dins la tasca de consolidar el comunisme mallorquí (OEC): responsable de sanitat; correu per portar propaganda antifeixista des de la península en els anys finals del franquisme; membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics. Participà activament en l'organització del GAD. Segons ens explica aquesta dirigent comunista (cintes enregistrades el vint d'agost de 1995 i el dotze de setembre de 1997, el GAD, amb el temps, s'organitzà en grups de treball (per cada problemàtica concreta) i s'especialitzà en la reivindicació dels drets laborals, familiars i sexuals de la dona. S'impulsaren campanyes favorables al divorci, en favor de l'avortament i per anar explicant la problemàtica sexual de la dona ja des dels instituts. El grup edità nombrosos fulls explicatius d'aquests problemes i prioritzà en tot moment les xerrades informatives a les barriades populars. El GAD igualment, entre moltes altres activitats, organitzà una assessoria jurídica per a la dona ja que, en aquella època (parlam dels anys 1978-80), no hi havia la quantitat d'organismes oficials que ja han fet seva part de les reivindicacions de les comunistes mallorquines (OEC-MCI). Entre les diverses activitats polítiques que portava a terme, Margarida Chicano s'encarregava igualment del servei de premsa de l'Agrupació Feminista de l'OEC. Com a una de les responsables més destacades d'aquest sector, elaborà nombrosos documents referents a la situació de la dona mallorquina i participà en els debats constitucionals del moment. En un article (Baleares, trenta de maig de 1978) titulat "La situació de la dona en el projecte constitucional" escrivia: "La Constitució [per a ser autènticament democràtica] ha de reconèixer els drets democràtics de la dona en la família, la igualtat de deures i obligacions dels components de la parella en tots els aspectes de la vida familiar... així com el dret democràtic a la separació matrimonial".

    Les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora

    La concreció d'agrupacions de dones dins dels partits comunistes creava problemes. Igual que hi havia aferrissades discussions en el mateix GAD (Grup d'Alliberament de la Dona). En el fons, les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora. Les associades al GAD independents o que no havien tengut mai cap contacte amb el món obrer o amb els sectors populars illencs (fàbriques, hotels, pagesia, etc) volien discutir sempre de la "dona" en abstracte i arribaven a equiparar els "problemes" de la dona empresària amb els de l'obrera. Però això era un debat enriquidor, i algunes de les dones que amb els anys, entrarien a formar part de les burocràcies del poder (sigui PSOE o PP) aprengueren els fonaments del seu "modus vivendi" actual en aquells voluntariosos debats feministes de 1978 (els quals eren herència directa del maig de 1968). El debat entre les línies del feminisme marxista i del feminisme burgès ve, doncs, d'aquella època que a vegades ens pareix tan allunyada. En llenguatge col·loquial, en les discussions que podem tenir cada dia en el carrer o en la feina, hom anomena feministes tots els partidaris de la igualtat entre la dona i l'home, sense entrar en distincions. Però com ja demostraven les discussions del GAD l'any 1978 en el seu local del carrer de la Impremta, 1, per als marxistes era i és una definició que, de tan general, no té gaire significat polític. Precisem doncs, per anar aclarint conceptes. Feminisme és el moviment polític que es fixa com a objectiu l'emancipació de la dona envers l'home, per damunt o al marge de diferències de classe.

    Miquel López Crespí


    La incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari


    Memòria històrica: el feminisme a les Illes. (i II)


    Les comunistes de les Illes (OEC) i el GAD (i II)



    Per al marxisme clàssic, l'emancipació femenina és una de les tasques fonamentals de la revolució socialista, i la incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari. Però com podem comprovar, tant ahir com avui, entre el marxisme i el feminisme en abstracte hi ha diferències bàsiques.

    Com escriu el dirigent comunista (membre del POR, partit de tendència trotsquista), A. Van den Eynde en el seu llibre Petit vocabulari polític de marxisme, Edicions de 1984 (Barcelona 1998): "El feminisme aspira a l'alliberament complet de la dona sota el capitalisme. Per això acaba confonent la simple igualtat de drets amb la igualtat real orientant-se cap a la minoria de dones que, excepcionalment, poden escapar-se de la condició comuna del seu sexe en la societat establerta, o que poden si més no intentar-ho. El marxisme, en canvi, considera que les condicions prèvies per a la superació de la família burgesa i per a l'emancipació real de la dona són la socialització dels mitjans de producció i, sobre aquesta base, la desaparició de l'economia domèstica familiar dins l'economia socialitzada. El marxisme lluita perquè, sota el capitalisme, es reconegui la plena igualtat de la dona amb l'home políticament, formalment, quant a drets; la igualtat real, però, només l'espera del socialisme".

    Aquest era, aproximadament, el nucli de les discussions d'aquells anys (1978-1981). En el fons, les militants del GAD de formació no marxista pel que de veritat lluitaven (malgrat fos inconscientment) era per intentar treure les dones obreres de les organitzacions de classe (partits i sindicats) amb l'objectiu d'agrupar-les al costat de dones burgeses o petit-burgeses.

    Dèiem que el feminisme burgès, objectivament, allò que cercava era separar la dona treballadora de les organitzacions proletàries. En les entrevistes que hem enregistrat, la dirigent comunista i cofundadora del GAD Margarida Chicano Sansó confirma aquesta apreciació afirmant que algunes de les militants del GAD, efectivament, no tenien clara l'evident diferència entre una dona treballadora i una senyora burgesa de Jaume III o Son Armadans. Els sectors més lúcids de les dones revolucionàries tampoc no veien amb gaire bons ulls la introducció de conflictes entre sexes al si del moviment obrer.

    En el fons, tot i la feina conjunta pels problemes de cada dia (lluita contra les violacions, en favor del divorci i per l'avortament lliure i gratuït, etc) aquestes dues concepcions divergents coexistiren dins del GAD fins a la seva dissolució el 1981. Malgrat les contínues temptatives de conviure conciliant feminisme burgès i marxisme revolucionari, les diferències esclataven -i esclaten!- a cada pas. En el fons aquest debat encara no resolt demostra ben clarament que es tracta de dues concepcions diferents de l'alliberament de la dona: una concepció idealista i burgesa i una concepció materialista, obrera. Avui dia, el simple "feminisme" en abstracte s'ha convertit en un tòpic comú als partits de dreta i esquerra (de tot l'arc parlamentari de defensors del sistema capitalista).

    Qui signa aquest article pensa emperò, que, malgrat cert electoralisme -la utilització del problema real de la dona treballadora sota el capitalisme-, aquesta situació real de la dona és encara un problema no resolt pel capitalisme i per tant d'una rabiosa actualitat. Malgrat totes les seves contradiccions -fruit, en el fons, d'un moviment ric en accions i en debats-, el GAD sempre donà suport decidit al moviment obrer i popular, de què formava part indestriable. Dins aquesta línia, estudiant la premsa de l'època -concretament el diari Baleares de dia tres de maig de 1978- podem trobar un aclaridor comunicat del GAD en favor dels drets de la dona treballadora i en solidaritat amb el Primer de Maig (jornada internacional dels treballadors de tot el món): "El Grup per l'Alliberament de la Dona (GAD, que participó activamente en la manifestación unitaria del Primero de Mayo) quiere añadir a las reivindicaciones generales de toda la clase trabajadora -a las que se adhiere- una serie de aspectos que consideramos necesarios para mejorar la situación de la mujer". I aquí podem comprovar la influència del sector marxista revolucionari del GAD, ja que concreta reivindicacions essencials per a la dona treballadora. Reivindica el GAD: "El derecho a un puesto de trabajo para cada mujer y la no discriminación salarial y profesional por razón del sexo. Los objetivos a conseguir serían: A igual trabajo igual salario y revisión de todos los convenios que no contemplen esta situación. Formación profesional y posibilidades de promoción dentro de las empresas así como el acceso a trabajos más cualificados". I el comunicat continuava, ara ja dins del marc d ela dona en general: "Desde el punto de vista de la mujer como 'ama de casa', reivindican también la creación de servicios domésticos colectivos y gratuitos (guarderias, lavanderías, comedores, etc)". En darrera instància el GAD exigia: "El derecho a la libre sindicación y a la participación política y ciudadana de la mujer y el respeto a sus organizaciones autónomas".

    Miquel López Crespí


    El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts.


    Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí

    , Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.



    “El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista”. (Edicions El Jonc)

    De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

    El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

    Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes i d’aportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines s’analitzen qüestions con l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en l’explicació d’aquest període.

    La idea d’aquest llibre sorgí a partir d´unes jornades organitzades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Lleida en les que s’analitzaren des d´una òptica crítica els diversos elements que configuraren el procés de transició de la dictadura a l’actual democràcia parlamentària en l´àmbit dels Països Catalans. D’aquesta manera, els textos que configuren el llibre tracten, entre altres qüestions, el paper que desenvoluparen els diferents agents polítics i socials en el procés de transició, la qüestió dels Països Catalans, la naturalesa de la reforma i l´oposició que aquesta generà. Ens trobem, doncs, davant una obra en la que historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista aporten nous elements d’anàlisi sobre la transició, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per a transformar l’actual realitat dels Països Catalans hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Edicions El Jonc)


    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)


    Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)


    Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)



    Acte de Sobirania.


    He viscut esclau setanta-cinc anys

    en uns Països Catalans

    ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

    Des de fa segles.

    He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

    tots els anys de la meva vida adulta.

    Una nació esclava, com un indivitu esclau,

    és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

    Però una nació mai no serà lliure

    si els seus fills no volen arriscar

    llur vida en el seu alliberament i defensa.

    Amics, accepteu-me

    aquest final absolut victoriós

    de la meva contesa,

    per contrapuntar la covardia

    dels nostres líders, massificadors del poble.

    Avui la meva nació

    esdevé sobirana absoluta en mi.

    Ells han perdut un esclau,

    ella és una mica més lliure,

    perquè jo sóc en vosaltres, amics!


    Lluís M. Xirinacs i Damians

    Barcelona, 6 d´agost de 2007


    La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.



    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

    Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

    Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

    Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

                                  Nova estrategia per a Catalunya (2).

          (En realitat, és una continuació)

       Tesi:  L'expansió econòmica dels denominats països emergents ha provocat l'inici de la desfeta de l'Imperi.

     

         S'ha de saber:  Des de principis de segle, la Xina és la primera potència industrial del món.

          S'ha de saber: la Xina, però també l'Índia, promouen, anualment,  tres vegades més d'enginyers que els Estats Units, pel cap baix. 

     

        Tesi cabdal:  El desenvolupament econòmic (i l'industrial i el tecnològic) dels països d'Àsia, Àfrica i Amèrica llatina ha provocat la crisi dels Estats Units i de les potències de la Unió Europea (M'estic referint a una crisi profunda, provocada per la creixent desindustrialització, que es va iniciar cap al 1960.

     

         Per entendre la cosa: Actualment,  la Xina i Corea del Sud construeixen al voltant  del 70 % dels vaixells del món, anualment.  Com a contrast, les drassanes d'Europa  que al 1960 abastaven més del 50 % de la producció mundial, actualment no arriben al 15 %  (Vegeu la web shipbuilding world leaders in 2014 ). 

     

        Tesi cabdal: El discurs sobiranista de CIU i d'ERC és contradictori. Declara com a possible la creació de l'Estat català d'una manera pacífica i democràtica. Dóna per suposat que ''Europa'' (i els Estats Units) farà costat al projecte sobiranista català. 

         La contradicció:  D'aquesta suposada ''Europa'' en formen part França i Anglaterra, nacions que mantenen imperis decadents. No treu cap demanar ajut per a l'alliberament català a uns imperis que tenen sotmeses a les seves minories nacionals. No treu cap demanar suport a París, com si no fos el cas que França (amb l'ajut d'Espanya) es va apoderar de la Catalunya Nord al 1659, i, des de llavors, s'ha esforçat en destruir la identitat catalana.

            

       

              Un hom podria pensar que, de ser cert  l'enunciat precedent, llavors el mur oposat al sobiranisme català és infranquejable,  però erraria.

       Certament, fins fa uns pocs anys semblava que el mur no podia ésser enderrocat.  Però haurem de veure que a l'actualitat s'ha estat configurant una nova geopolítica mundial que posa  en crisi el domini de l'Imperi ianqui i el  d'Espanya, França i Anglaterra.

     

             A considerar:  des de principis de segle, la Xina és la primera potència industrial; i, segons l'OECD, al 2016, esdevindrà la major economia mundial, tot superant la dels Estats Units.

     

        A considerar:  L'ascens indeturable de la Xina ha anat acompanyat de l'ascens de Rússia, l'Índia, el Brasil. Però també nombrosos països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica llatina han tingut un destacat desenvolupament. En conjunt tots aquests països, de manera espontània, configuren un gran bloc que advoca a favor d'un món multilateral, és a dir, un món alliberat de la política esbojarrada de l'Imperi.

     

       A considerar:  S'ha de suposar que la Xina no deu estar  particularment interessada en relació al conflicte sobiranista que ha esclatat a l'Estat espanyol.  Però s'ha de copsar que el creixement del bloc multilateralista posa en crisi mortal els imperis.

     

        A considerar:  Les potències vencedores de la I Guerra no es proposaven l'alliberament de les nacions oprimides, però la derrota dels imperis (el rus, l'austríac i l'otomà) va comportar la formació d'una munió de nous Estats a Europa.

     

         A considerar:  Sembla que la Xina posa molt esment per tal d'evitar un conflicte armat amb els Estats Units. 

     

        Tesi: el desplegament de la Xina i dels països emergents provoca la derrota econòmica de l'Imperi i els seus aliats.

     

        Tesi:  Tot i que no s'ha d'esperar el suport de la diplomàcia xinesa a la causa catalana, sí s'ha de tenir en compte el particular interès de la Xina en el Corredor Mediterrani.

     

       A considerar:  la Xina és la primera potència comercial del món, i disposa de la major flota comercial. Actualment, són xinesos la major part de vaixells que passen pel canal de Suez. El destí d'aquests navilis és Anvers o  Amsterdam.   El port d'una Barcelona enganxada al Corredor Mediterrani esdevindria la destinació alternativa  de la major part dels vaixells que ara creuen el canal de Suez; significaria una revolució comercial de significació mundial; els vaixells que descarreguessin a Barcelona estalviarien temps i combustible.  El port de Barcelona esdevindria la principal porta d'entrada a Europa.

     

      

           A considerar:  El govern de Madrid proposava la construcció de dos corredors comercials: el Corredor Mediterrani i el Corredor Central (Aquest uniria Madrid amb Europa travessant els Pirineus). Brussel·les va desaprovar el Corredor Central (Brussel·les havia de contribuir econòmicament), i Madrid ha deixat en suspens l'aprovació del Corredor Mediterrani.

     

        A considerar: Les quatre perspectives: (1) A l'oligarquia espanyola l'espanta el Corredor Mediterrani perquè significaria un enllaç qualitatiu entre Catalunya-Principat, València i la Catalunya-Nord i provocaria una notable expansió econòmica de Catalunya Sencera. (2) Per als diversos governs de les regions catalanes, el Corredor és necessari per tal de defugir l'ofec econòmic que pateixen. (3) Els funcionaris de Brusel·les es renten les mans com a Ponci Pilat;  entenen que és un projecte particular espanyol i que és el govern de Madrid el qui retarda la realització del Corredor Mediterrani . (4) Pequín, en canvi, el concep, el Corredor, com un projecte, la realització del qual trasbalsaria en positiu el comerç mundial.

     

        

         Un hom podria pensar que, de ser cert del procés mundial a la que jo em referia, llavors l'activisme independentista dels catalans resultaria com a sobrer, en el sentit que aquest activisme no faria moure gens ni mica la roda de la Història. 

     

         Al meu entendre, el plantejament correcte seria:  Si la roda de la Història assenyala un punt que indica que l'imperi ianqui (i, és clar, l'imperi espanyol) ha arribat a la seva fi, llavors el que han de fer les nacions sotmeses és acomodar-se ajustadament  al ritme del procés històric.

     

         Tesi: Actualment, a principis de l'any 2014, els líders de CIU i d'ERC mantenen un discurs independentista escandalosament contradictori. Per una banda, denuncien les malvestats  que els causa Espanya, però per l'altra cerquen l'ajut dels grans imperis  (els quals donen suport a l'imperi espanyol) en l'objectiu de proclamar Estat català.

     

          A considerar com a proposta:  La feina dels líders independentistes catalans (cas d'acomodar-se bé a la roda de la Història) hauria de consistir en denunciar la criminal política imperialista dels Estats Units, Israel, França i Anglaterra; i, alhora, procurar trobar punts d'enllaç amb els països que despleguen el multilateralisme, i amb la Xina, particularment.

     

         A considerar:  La Xina ja és la primera potència econòmica mundial. L'activitat financera xinesa es present a tots el països del món, quasi sense excepcions. Així, per exemple, actualment, la Xina ha fet una tremenda inversió en bons del Tresor espanyol. I un altre exemple:  la Xina ha començat a fer important inversions al port de Barcelona (S'ha de suposar que és en interès de la seva flota comercial que opera a Europa).

     

          A considerar:  Malauradament, els mitjans de comunicació catalans (excepció feta dels petits mitjans de la dissidència) estan subordinats a l'estratègia ideològica de l'Imperi. Per descomptat, segueixen la mateixa deriva que la dels grans mitjans europeus.  

     

            

          O sigui, resta molta tasca per fer a fi de que l'independentisme català superi les pròpies contradiccions ideològiques.


    0 0

    [06/03] Sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a Còrdova - Águila Aguilera - Humbert - Collazo - Jeanson - Lamberet - Hiraldo - Garemi - Campion

    Anarcoefemèrides del 6 de març

    Esdeveniments

    Una colla de sabaters

    - Vaga de sabaters a Palma: El 6 de març de 1912 el sindicat de sabaters «La Igualdad» realitza una important vaga a Palma (Mallorca, Illes Balears). Els sabaters demanen a la patronal «ses bestretes», és a dir, el pagament del material emprat en la confecció de les sabates (fil, punta, cera, etc.), fins llavors a càrrec dels treballadors, i l'establiment d'uns preus mínims per parell i classe de sabates amb l'objectiu d'aconseguir una anivellació a Palma. La comissió que havia de negociar amb la patronal estava formada pels socialistes Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, per l'anarcosindicalista Cosme Salvà, i pels independents Josep Ferrà i Antoni Negre. Com a complement de la vaga es realitza un míting davant de més de 600 sabaters. Aquesta situació d'estira i arronsa entre la patronal i el treballadors durarà fins a l'estiu.

    ***

    Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès "Coerenza" del 25 de febrer de 1915

    - Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer»: El 6 de març de 1915 se celebra al teatre Arte Moderna, a la Via Campo Lodigiano de Milà (Llombardia, Itàlia), una festa familiar en suport de l'«Escola Moderna F. Ferrer» de la capital llombarda. Hi va haver actuacions, jocs, premis, balls i altres entreteniments. Per a finançar l'Escola Moderna milanesa s'editaren 200.000 segells que es venien al preu de 10 cèntims. El Comitè pro «Escola Moderna F. Ferrer» havia estat creat el novembre de 1912 al voltant del pedagog anarquista Luigi Molinari, de la seva Universitat Popular i de la seva revista L'Università Popolare. Amb l'excusa de la Gran Guerra, aquesta escola va ser clausurada poc després per un decret del 21 d'agost de 1915.

    Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer» (6 de març de 1915)

    ***

    Forces de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova durant la vaga general de 1919

    - Vaga general a Còrdova: El 6 de març de 1919 esclata la vaga general a Còrdova (Andalusia, Espanya), promoguda tant pels anarquistes com pels socialistes, per protestar contra la crisi de feina (paletes, jornalers, etc.) a causa de la inflació sorgida arran de la Gran Guerra. Fou tan intensa que l'Exèrcit ocupà militarment la ciutat i es perllongà tot el mes, sobretot des del sector anarcosindicalista. Des de Còrdova s'escampà el moviment als pobles: Almodóvar, Fernán-Núñez, La Carlota, Castro del Río, Baena, Espejo, etc. Quan gairebé s'havia assossegat al camp, la revolta s'estengué a la serra. A Velalcázar a la vaga li seguí un motí, i l'alcalde imposà a les botigues la baixa de preus. A finals d'abril l'ona de vagues afectava més de trenta pobles de la regió. Una explosió de vagues generals o parcials, d'atemptats, d'operacions de sabotatge i de campanyes de boicots s'escampà a tota Andalusia i a Extremadura durant aquell 1919. Assolirà la seva màxima intensitat entre maig i juny amb la proclamació de l'Estat de guerra a la província de Còrdova i es desencadenarà una forta repressió governamental.

    ***

    Desfilada feixista pels carrers d'Almeria

    - Afusellament dels germans Águila Aguilera: El 6 de març de 1941 són afusellats a Almeria (Andalusia, Espanya) per la dictadura franquista els germans Francisco, Juan i Rafael delÁguila Aguilera. Francisco del Águila Aguilera va néixer a Almeria el 1916 i era paleta. En 1935, juntament amb Abel Paz, Cueto i altres, militarà en les Joventuts Llibertàries, a les quals va representar en el Comitè de Guerra d'Almeria a finals de setembre de 1936 i en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria, i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè Permanent del Front Popular d'Almeria a finals de 1936. Juan del Águila Aguilera va néixer a Almeria en 1913, xofer de professió, també militarà en les Joventuts Llibertàries; després de la derrota feixista de 1936 representarà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria i en el Comitè del Front Popular fins al 1937; va presidir el Comitè de Presos i el seu òrgan substitut, la Delegació de Presos, dissolta el gener de 1937, i també va ser inspector de la Comissaria de Vigilància, encarregant-se de l'ordre públic i de la gestió de les presons. Fou autor de nombroses execucions sumàries de religiosos i de dretans. De Rafael delÁguila Aguilera res no sabem.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Eugène Humbert fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)

    - Eugène Humbert: El 6 de març de 1870 neix a Metz (Lorena, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean-Baptiste Humbert. Descobreix de ben jove l'anarquisme i milita en el grup Liberté; des d'aleshores la policia el fitxarà com a«anarquista perillós». En 1896 s'instal·la a París i participa en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell anys, i va esdevenir l'administrador del seu òrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre l'afer Dreyfus. En 1908 coneixerà Jeanne Rigaudin, amb qui es casarà en 1924 i que col·laborarà en les seves publicacions. Perseverant en el vessant neomaltusià editarà a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération consciente --amb Sébastien Faure, Victor Méric, Fernand Kolney i Gabriel Giroud-- i més tard, en 1931, La Grande réforme. Quan esclata la Primera Guerra Mundial es refugia a Barcelona (Catalunya), on participa activament en la lluita contra la guerra, i serà un dels organitzadors del«Congrés Internacional contra la guerra» de Ferrol (Galícia) entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915. En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, és jutjat el 4 de maig de 1921 i condemnat l'endemà a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 és de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i«provocació d'avortament». Eugène serà finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuarà la seva tasca, alhora que comença a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En 1928 va dirigir la«Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la«Lliga mundial per la reforma sexual». Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que castigava els militants neomaltusians condemnant-los per avortaments provocats. En aquesta època va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre de l'oficina de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur. Declarada la guerra de 1939, deixa París i amb Jeanne marxen a Lisieux amb sa filla. Aleshoresés condemnat l'11 de març de 1943 pel Tribunal Correccional de Vervins a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista. Purga la pena a Amiens, però, malalt, és traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)

    - Maria Collazo: El 6 de març de 1884 neix a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut en una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdicLa Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els«anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. María Collazo va morir el 22 de març de 1942.

    María Collazo (1884-1942)

    ***

    Henri Jeanson

    - Henri Jeanson: El 6 de març de 1900 neix a París (França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jeanson. Fill d'un professor, en 1917, després de diverses petites feines, entra a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per«provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (en Crapouillot, en Le Canard Enchainé, en Combat, en L'Aurore) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 aÉquemauville (Baixa Normandia, França).

    ***

    Madeleine Lamberet i son company Georges Balkanski fotografiats per George Makari (Eus, 1980)

    - Madeleine Lamberet: El 6 de març de 1908 neix a París (França) la pintora, dissenyadora i gravadora anarquista Madeleine Lamberet. Filla d'una família de lliurepensadors, era germana de la historiadora llibertària Renée Lamberet i segona esposa del militant anarquista búlgar Georges Balkanski. De nina es va apassionar pel dibuix i per la pintura i va entrar a estudiar a l'Escola d'Arts Decoratives de París, especialitzant-se en gravat. Aprengué als tallers de grans artistes, com ara Signac, Vuillard i Maurice Denis. En 1929 va exposar els seus quadres al Saló de Tardor, al costat de Picasso, Bonnard i altres destacats artistes. En aquests anys descobrí els Pirineus i des d'Andorra es dedicava a fer excursions retratant els paisatges i els habitants. En 1934 compartí el Premi Blumenthal. El novembre de 1936 assistirà amb el seu marit, delegat de la Federació Anarquista Comunista Búlgara, a un congrés de la CNT-FAI en plena Revolució espanyola, on realitzarà nombrosos retrats de militants llibertaris. En aquestaèpoca col·laborà en Le Libertaire i participà activament en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu òrgan d'expressió SIA. A partir de 1937 començà a treballar com a professora de dibuix a les escoles elementals parisenques, lloc de feina que ocupà fins a la seva jubilació en 1969. Arran de la Retirada de febrer de 1939 ajudà amb sa germana Renée els refugiats internats als camps de concentració, especialment al de Perthus i de Bram. Durant l'ocupació, els seus coneixements del gravat resultaren eficaços per a la resistència i formà part del taller de falsificació de documents muntat per Laureano Cerrada. En 1947 viatjà a Bulgària per servir d'enllaç entre els companys búlgars exiliats i els de l'interior, especialment amb l'historiador anarquista Georgi Grigorov. En 1948 Grigorov fugí de Bulgària i aconseguí arribar a finals de 1949 a França, on esdevingué company de Madeleine i milità en el moviment anarquista francès sota el nom de Georges Balkanski. En aquesta època participà activament en les activitats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la Unió dels Anarquistes Búlgars en l'Exili (UABE) i en el moviment llibertari espanyol. En els anys setanta els seus quadres decoraren la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del carrer Vignoles de París i durant la llarga vaga de la neteja del metro parisenc, portada pel Sindicat de Neteja de la CNT Francesa, donà nombroses obres solidàriament. A la mort de sa germana Renée en 1980 s'ocupà de traslladar els seus importants arxius a l'Institut d'Història Social (IHS) de París. Entre el 19 de juny i el 26 de juliol de 1998 l'associació«Amis de Madeleine Lamberet», amb el suport de la CNT Francesa, va realitzar una exposició de les seves obres dibuixades durant la Revolució espanyola a l'«Espai Louise Michel» de París i va editar-ne, amb el suport de CNT-AIT, el catàleg, on podem veure retrats de Carricondo, Peiret, Juan Albós, Ramon Liarte, Bernat Pou, Segundo Martínez, García Oliver, Martínez Alconchel, Pedro Cortez, Daniel Cuevas, Mariano Vázquez, Ignacio de la Fuente, Virgilio Garrido, Aurora, Augusto Galera, Renée Lamberet, Ramon Porte, Gironella, Francisco Giner, Quantin de los Baños, Marín, Pedro Herrera, Grigorio Oliva, Pedro Biendicho, Tuneu, etc. Madeleine Lamberet va morir el 9 de maig de 1999 a París (França) i fou incinerada cinc dies després.

    ***

    Francisco Hiraldo Aguilar

    - Francisco Hiraldo Aguilar: El 6 de març de 1911 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Hiraldo Aguilar, també conegut sota el pseudònimFrancisco Díaz Villaescusa. Son pare i son germà José també van ser llibertaris. Des de jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Jerez i a Arcos de la Frontera. Va ser un dels fundadors i animadors del Sindicat Camperol de Jédula i destacà en les assemblees i com a orador. Quan l'aixecament feixista de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Arcos. Com a milicià va combatre a Ubrique i s'allistà a les milícies de Pedro López Calle, lluitant a Grazalema i a la serralada de Ronda. Fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola de Rincón de la Victoria fins a la caiguda de Màlaga. Més tard, després d'un temps per Almeria, s'enrolà a València en la 81 Brigada Confederal, amb la qual fou nomenat tinent després de la batalla de Terol, integrant-se en el seu grup anomenat «Los Incontrolables», amb Eliseu Pons Torres, Vicente Balaguer i els germans Zenón i José Granell, i formà part de les Joventuts Llibertàries i del Sindicat de Camperols de Segorbe. Amb el triomf feixista fou detingut i fou tancat al camp de concentració de Màlaga. Després passà a les presons de Màlaga, de Ronda --on fou condemnat a mort, pena que després fou commutada per 30 anys de tancament--, novament de Màlaga i del Puerto de Santa María. Un cop alliberat, s'integrà en la CNT clandestina i en la guerrilla de Bernabé López Calle. Quan la lluità s'apagava passà a Bilbao i a Madrid i, finalment, passà a França. Al país gal continuà la militància en la CNT d'Oullins, al costat de son germà José, destacant en les activitats culturals i encarregant-se del servei de llibreria. En 2000 vivia a les Illes Balears. Trobem col·laboracions seves en Espoir.

    ***

    Ateo Garemi

    - Ateo Garemi: El 6 de març de 1921 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Léo Campion fotografiat per Jean Weber

    - Léo Campion: El 6 de març de 1992 mor a París (França) l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léo Louis Octave Campion. Havia nascut el 24 de març de 1905 al barri de Montmartre de París (França), de pare belga i mare parisenca. En 1923 parteix cap a Brussel·les, on farà amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu, més conegut com Hem Day, qui l'introduirà en la francmaçoneria. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevindrà secretari de «Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Le Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la Internacional de Resistents a la Guerra (WRI), torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet que el portarà a un procés el 19 de juliol de 1933 on Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei. Brussel·les és el refugi de nombrosos proscrits, com ara Durruti i Ascaso, amb qui Léo tindrà una sòlida amistat --en 1930 va publicar a Brussel·les un llibre sobre aquests militants anarquistes: Ascaso et Durruti. Durant l'ocupació, torna a França però, fitxat com a objector de consciència, és internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Després de l'Alliberament, triomfarà a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista i serà sempre una gran ajuda en el moviment llibertari. És també autor de algunes obres humorístiques, com ara Le petit campion illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon,Le drapeau noir, l'équerre et le compas). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion es troba enterrat al cementiri de Saint-Ouen, a prop de París. En 2004 es va crear un«Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion».

     Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 06-03-14


    0 0

    En el año 1839, Louis Daguerre presenta en París su invento basado en la cámara oscura: el daguerrotipo, considerada como la primera cámara fotográfica. Fue precisamente otro conocido de estas islas, François Aragó, quien consiguió que presentara su invento el día 7 de enero de 1839 en la Academia de las Ciencias de París.

    La primera cámara que llegó a Mallorca iba destinada a Francisco Muntaner Llampayas hacia finales de 1839. Pocos mese después se publicaba el libro "Panorama óptico - histórico - artístico de las islas Baleares" de Antonio Furió Sastre.

    litografía

    De la litografía se sirvieron para ilustrar el Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares de Antonio Furió, otra obra pionera en la reproducción de daguerrotipos, que vio la luz en Palma de Mallorca entre 1840 y 1844. Es fácil comprender porqué se empleó esta técnica y es que, desde un principio, el autor de la obra pensó en el “joven artista” Francisco Muntaner Llampayas debido al “uso esmerado” que hacía “de la prensa litográfica y de la máquina inventada por Mr. Daguerre”. Al contrario que en el libro anterior ["España, obra pintoresca" de Francisco Pi y Margall (1842)], aquí no se dice explícitamente cual de las estampas están sacadas del daguerrotipo, aunque algunas muestran una nitidez de perfiles, una distribución de las sombras y un efecto de vacío que llevan fácilmente a pensar en él, por ejemplo la Vista de Palma de Mallorca desde el Oeste, o la Plaza de San Antonio, la primera litografiada por el citado Muntaner, la otra por Melchor Umbert. No obstante, es posible que para buena parte de ellas se empleara el daguerrotipo pero la interpretación visual que se hizo sobre la piedra fue adecuándolas al gusto y la perspectiva de herencia ilustrada, no olvidemos que uno de los más activos participantes en la empresa fue precisamente Bartolomé Sureda. [...]

    Jesusa Vega: Ver, regustrar, interpretar: Técnicas gráficas para la reproducción de fotografía (1840 - 1880).

    litografía

    A través de las litografías que presenta el libro de Furió Panorama óptico - histórico -artístico de las Islas Baleares podemos conocer un poco cómo era Palma en esa primera mitad del siglo XIX. He elegido las litografías que muestran el eje Puerta de Jesús - Rambla - Plaza del Mercado - Borne - Puerta del Muelle al ser esta vía de reciente arreglo según recogí en el texto de Bartomeu BestardEl Salón de la Princesa y en Palma antes de la Desamortización de 1835.

    litografía


    litografía

    Desde que la técnica de la fotografía apareciera en España, en 1838, su utilización para la labor de la tutela del patrimonio histórico fue casi inmediata. Su empleo estuvo determinado por las ventajas que ofrecía para el conocimiento de los objetos, al poder representar a los mismos de una forma mucho más exacta y fiel que los dibujos y planos, y por la facilidad y rapidez de su reproducción. Era lógico que su primera utilización para la historia del arte, tuviera como finalidad la divulgación del patrimonio, con trabajos de carácter privado como el debido a Antonio Furió titulado Panorama óptico histórico-artístico de las Islas Baleares y aparecido en Palma de Mallorca en 1840, posiblemente la primera obra española cuyas ilustraciones se realizaron con daguerrotipos. Continuadoras de esta iniciativa fueron las realizadas por los fotógrafos Clifford y Laurent en la segunda mitad de la centuria. Mientras que el primero, fotógrafo oficial de la reina Isabel II, se interesó por la fotografía artística de los monumentos, el segundo, con una finalidad más especulativa, formaba catálogos fotográficos de monumentos, cuadros, esculturas, etc, que vendía en grandes cantidades y a precios módicos [...]

    Juan Carlos Hernández Núñez, Amelia López-Yarto: El Fichero de Arte Antiguo y la Fototeca del Departamento de Arte “Diego Velázquez” del Centro de Estudios Históricos. (C.S.I.C.) (1998)

    litografía


    litografía


    litografía

    Es un hermoso paseo.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Al darrer ple es va aprovar la moció que signavam (proposada per l'Associació d'Amarradors) per a la gestió pública de la zona portuària del Port de Pollença i contra la privatització de Ports de les Illes Balears. Aprovada amb 9 vots a favor Alternativa, PSOE, UMP, PSM, Esquerra i no adscrits. 8 abstencions; PP, CiU i Lliga.

      El Govern de les Illes Balears ha manifestat recentment i públicament la seva intenció de procedir, abans d’acabar la present legislatura, a la privatització de la gestió dels ports que depenen de l’ens públic “Ports de les Illes Balears”, a canvi del pagament d’un cànon anual per part de l’empresa privada adjudicatària de la gestió. Les instal·lacions del Port de Pollença, estan incloses dins la gestió de Ports de les Illes Balears, exceptuant el Reial Club Nàutic del Port de Pollença i els anomenats “Astilleros Cabanellas”.

      Ports de les Illes Balears està sotmès a la Llei 10/2005, de 21 de juny i al seu reglament aprovat pel Decret 11/2011 de 18 de febrer, que dona peu a tot tipus d’interpretacions per ser aplicat i és sistemàticament incomplert per l’Administració Autonòmica.  Segons consta literalment  a la pròpia web de Ports IB: “Entre els seus principals objectius destaquen:

    - La utilització racional del litoral i els seus recursos naturals, harmonitzant el sistema portuari amb la planificació territorial, urbanística i la preservació del litoral, d'acord amb els seus valors culturals, paisatgístics i mediambientals.

    - Fomentar la participació dels agents econòmics i socials en la política portuària.

    - Incrementar la qualitat en la prestació dels serveis als usuaris.

    - Aconseguir una major agilitat en la gestió d'acord a criteris d'eficàcia, eficiència i bona administració.

    - Fomentar l'activitat econòmica dels ports.

    - L'autosuficiència financera.

    Objectius que són clarament paper mullat, una declaració d’intencions completament allunyada de la realitat.

    S’estableix una clara diferenciació entre usuaris d´amaraments en règim de concessió i els anomenats transeünts, aquests darrers sotmesos a una inamovible i inacabable llista d’espera per obtenir amarrament en concessió, que acaben pagant quasi el doble que els primers, si ho comparem en termes de quotes anuals.

    És evident l’estat de deixadesa institucional a les quals se veuen sotmeses les instal·lacions portuàries de Ports de les Illes Balears, al Port de Pollença, amb una quasi nul·la inversió en millores, conseqüència d’una prolongada gestió clarament deficient, que finalment acaben patint el usuaris de les esmentades instal·lacions portuàries. Una mala gestió en la qual els funcionaris i el personal contractat per l’ens públic res hi tenen a veure.

    Les taxes aplicades als Ports de les Illes Balears són clarament abusives per a un usuari resident que empri les instal·lacions tot l’any, que fan que resulti un autèntic luxe el fet de tenir amarrada a port una embarcació d’esbarjo, quan hauria de ser una situació quotidiana, així com ha estat durant anys, fomentant clarament un augment del fondeig de forma no regulada a altres zones del Port de Pollença, fora de les instal·lacions de Ports de les Illes Balears.

    El Port de Pollença no és pas un port deficitari, en absolut, amb un benefici que l’Associació d’Usuaris i Amarradors del Port de Pollença, xifra al voltant dels dos milions d’euros, per això no s’entenen les causes que el poden conduir a la privatització.

    Resulta incomprensible voler posar en mans privades un bé públic, pagat per tots i que no té pèrdues; és clarament un acte d’irresponsabilitat que acabaran pagant els usuaris.

    Resulta obvi que la privatització del Port de Pollença, segons l’experiència que ens dona la privatització pionera de Cala Nova, que la pujada de preus dels amarraments esta assegurada, per així satisfer els beneficis mercantilistes de l’empresa que s’adjudiqui la gestió portuària.

    Els acords aprovats al ple van ser:

    PRIMER. L’Ajuntament de Pollença expressa el seu rebuig a la privatització de la gestió del Port de Pollença que pretén dur a terme Ports de les Illes Balears.

    SEGON. L’Ajuntament de Pollença sol·licita que, en cas de mantenir el procés de privatització, se li cedeixi la gestió integral de la zona Portuària del Port de Pollença competència de Ports de les Illes Balears, amb l’objectiu de prioritzar una política de preus idònia i amb la voluntat de dedicar els beneficis a polítiques socials i la millora d’equipaments preferentment per resoldre les necessitats del Port de Pollença.

    TERCER. L’Ajuntament de Pollença farà arribà aquests acords a la Conselleria de Turisme i Esports del Govern de les Illes Balears, a la Direcció General de Ports i Aeroports i a l’organisme públic  Ports de les Illes Balears.

    Durant el ple el PP&PI va demanar la retirada del segon punt aprovat, els grups de l'oposició vam considerar que no havia cap necessitat de retirar el punt. Encara que aquest punt no sigui possible actualment per una llei de Ports (que com hem comentat es bota constantment el govern). El punt que vam aprovar no és bota cap llei (com van dir PP&PI).  Consideram que cal fer arribar al Govern la intenció i interés de l'Ajuntament de gestionar el Port. El Govern ha d’explicar la contradicció de que es pugui privatitzar la gestió de Ports però no es pugui deixar en mans de l’Ajuntament.

     


     

     


    0 0

    El Restaurant Can Putxet de Lloret de Vistalegre, organitza un sopar amb gloses, el proper divendres 7 de març. Els Glosadors de Mallorca encarregats de posar la cirereta al sopar, seran Mateu "Xurí", Llorenç "Màgic" Cloquell i Pere Joan Munar "Pomer". Presentats i enardits per les paraules de Felip Munar i Munar.

           _MG_1646 els tres glosadors a una actuació prèvia.

     

    Menú: Espipellada, frit de porcelleta, escaldums de pollastre amb pilotes, postres beguda i cafè per 22€.

    Cal fer reserva al 971524225 ò al 630802625


    0 0
  • 03/07/14--08:55: Amb tu #SomMÉS : Implica't!
  • Amb tu som MÉS: necessitam dissenyadors, programadors i gent per montar actes

     

    Amb tu #SomMÉS : Implica't!


    MÉS és un projecte que construïm entre totes i tots, per això et necessitam.


    Saps dissenyar o programar webs? Vols ajudar-nos a muntar actes de carrer?

     
    Tots estam d'acord que l'actual model polític i econòmic és insostenible i injust. Per bastir-ne un altre hem creat MÉS per Mallorca, espai de trobada de la ciutadania compromesa. Per a poder arribar a més gent i estendre el projecte, necessitam l'ajuda de tots. En aquest correu trobaràs alguns dels àmbits en els quals necessitaríem que ens donéssiu un cop de ma.

    Si vols implicar-te, envia un correu a organitzacio@mespermallorca.cat
    o a
    psmpollenca@mallorcaweb.neti ens posarem en contacte amb tu.
    Voluntaris per Actes de Carrer

    Vols ajudar-nos a muntar un acte de carrer?

    - Posar una taula informativa

    - Recollir signatures

    - Fer un flash-mob

    - Tens altres propostes? T'escoltam!


     
     DIssenyadors gràfics 

    Ets creatiu? T'agrada dissenyar?

    A MÉS per Mallorca necessitam gent creativa i amb idees per fer:

    - Cartells

    - Camisetes

    - Webs clares i atractives

    - Allò que se t'ocorri


     
    Programadors WEB

    Des de MÉS empram les noves teconologies com una eina d'informació i de socialització política.

    Per això volem crear espais a la xarxa que serveixin per a fer propostes, denunciar injustícies, fomentar el treball col·laboratiu i la participació ciutadana.

    Ens dones una ma?
    Tens altres propostes o habilitats? Segur que ens ajuden a fer MÉS!
     
    Escriu-nos a:        
     
     
    o a
     
     

    0 0

    (3 vídeos) Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar els epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?". (Miquel López Crespí)


    Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.

    Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

    Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

    Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".


    Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".

    Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

    L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

    Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

    Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".

    Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

    Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

    Les ciutats imaginadesés també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca (28-III-06)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0
  • 03/08/14--08:59: Eivissa
  • Fa molt i molt de temps que no escrivim res al bloc però volem tornar a agafar el costum, al manco de tant en tant.

    El que avui publicam és l'escapada que férem el passat pont de maig a Eivissa. Illa que fou habitada per fenicis cap al segle VIII a.C. anomenant-la i-busim (illa del pi); la seguiren els púnics, el romans, moros del nord d'Àfrica, bizantins i catalans conquerint-la el 8 d'agost de 1235, sis anys després que Mallorca. Però no és fins el segle XVIII on la calma relativa s'estableix a l'illa després de segles i segles d'atacs per part de pirates, fins i tot l'illa de Formentera quedà despoblada degut als atacs massius.

    Pel que fa a la nostra estada fou una llàstima el mal temps que tenguérem i això va fer que voltéssim poc; però el fet és que hi anàrem per visitar uns bons amics, així que la companyia i gaudir dels tres menuts fou el millor i més important.

    Entre ruixada i ruixada poguérem fer una visita a les platges vora el Vedrà i visitar poblets d'interior com Sant Joan de Misses (on ens allotjàrem), Sant Miquel o Portinatx.

    Vet aquí unes poques imatges.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 53 | 54 | (Page 55) | 56 | 57 | .... | 465 | newer