Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 52 | 53 | (Page 54) | 55 | 56 | .... | 465 | newer

    0 0

      

                Tanmateix la veritat s'obrirà pas.

         Avui, 1/3/2014, En James Petras ha fet unes declaracions a PressTV, en les que diu que  ells (els governants de Washington) estan operant amb un doble programa:  un que parla de pau, i un altre que promou una apropiació del poder (Declaracions que trobareu més avall).

         A l'actualitat, En James Petras i mil analistes de prestigi nord-americans denuncien la política criminal de Washington.

          La crisi d'Ucraïna torna a ser una maniobra del govern ianqui per a la conquesta del poder a Ucraïna.

        A Líbia va organitzar uns suposats rebels contra el règim de Muammar al Gaddafi; a Egipte ha fet caure el president electe, En Mohamed Mursi, per mitjà d'un cop d'Estat; a Síria, s'ha valgut  d'Al Kaida per intentar destruir el règim de d'Al Assad; a Ucraïna, se val de les formacions nazis ucraïneses per desfer-se d'En Ianukóvitx, el president electe.

           Vegeu el post: EUA preten el poder a Ucraïna


    0 0
  • 03/02/14--06:08: CARNESTOLVERD!
  • El Museu of  Modern Art de Nova York és conegut per les seves inicials MoMa. Per a la Consellera de Cultura del Govern de les Illes Balears és “Sa MoMa”

     

    Costa i Llobera amb una desfressa adeqüada als temps que vivim 

     

    Equip infantil de Joan Mas

     

    Els superherois i heroines del CEIP. Es Puig de Lloseta

     

    Pirates verds! CEIP Son Oliva de Palma

     

    Algaida

     

     L'Assemblea de l'Embut adoptà el símbol de l'embut com anagrama de la seva lluita amb la intenció de rememorar els fets d'Andratx del 1935. Durant la rua d'aquell any, un grup d'amics decidí desfilar amb un embut gegant per protestar pel que estaven passant en aquells moments els ciutadans del municipi. Arran d'això, tres dels cinc participants a la carrossa van ser assassinats a la guerra civil.

    Imatge del carnaval a Andratx del 1935.

     


    0 0

    La tercera glosada amb motiu de les Illes Balears, a l'envelat de davant la Llonja, tendrà lloc el proper diumenge 2 de març a les 19:30h, amb presentació de Felip Munar i gloses dels Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Miquel Cano "Garvinyet", Jaume Juan "Toledo", Jordi Cloquell "Artiller", Macià Ferrer "infermer" i Antònia Nicolau "Pipiu". 

     

     


    0 0

    Ahir vaig viure un moment molt especial. No era ni a Madrid, ni a Barcelona, ni a Londres, ni a Nova York. Era a sa Pobla, al poliesportiu municipal. Un moment molt emocionant quan Miquel Capó, amb en Toni Contestí al seu costat, va aconseguir superar els 247Km en 24 hores damunt cinta, distància que fins ara era el rècord del mon.

    Ara hi ha un nou rècord fet a sa Pobla per un pobler. Quin orgull!

    Només puc dir que en moments com els actuals, amb la crisis de valors que sofrim, amb casos de corrupció per arreu, trobam unes persones que ens fan ressorgir les esperances de que amb esforç, dedicació, humilitat i solidaritat podem sortir de l'abisme. Persones que han organitzat i participats en un acte solidari.

    Però no puc més que personalitzar en la figura d'en Miquel, per que ens toca de prop, per que és del nostre poble i el podem veure pels carrers, pel poliesportiu. Persones com ell les solem veure a la tele o per Internet, quan aconsegueixen els seus rècords. A Miquel el tenim aquí, el veiem entrenant pel nostre poble i córrer les curses d'aquí.

    Per això hem de ressaltar la seva figura, per que ha de servir d'exemple pel nostres fills i, per què no, per a nosaltres mateixos. Per això me pareix molt adequat l'anunci del nostre batle de posar el nom Miquel Capó al poliesportiu.


    Per això dic en veu ben alta, GRÀCIES.

    GRÀCIES Miquel.

    GRÀCIES Toni.

    GRÀCIES als organitzadors de l'esdeveniment.

    GRÀCIES a l'Ajuntament per haver col·laborat.


    0 0
  • 03/02/14--06:08: Que si no, ve Sa Moma
  •  

     

    Un recurs pedagògic dels més fins

    si volem assolir que els nostres nins

                parlin bé l’idioma

                és recórrer a Sa Moma.

     

    Així, quan un infant, per dir s’ha mort,

    perpetra un s’ha morit, clava-li fort:

                – Tracta bé l’idioma,

                que si no, ve Sa Moma!

     

    O també, si et demanen pa amb jamón,

    la resposta ha de ser: –Vatua món,

                tracta bé l’idioma,

                que si no, ve Sa Moma!

     

    O si diuen allò de Com te noms?,

    o fan usos grotescos dels pronoms:

                – Tracta bé l’idioma,

                que si no, ve Sa Moma!

     

    O si veus que no saben distingir

    essa sonora i sorda, torna a dir:

                – Tracta bé l’idioma,

                que si no, ve Sa Moma!

     

    En fi, aquesta bubota prestarà

    un servei impagable al català:

                salvarem l’idioma

    fent que balli l’espectre de Sa Moma.

     

     

    Paul Gauguin. "Tahitian Woman with Evil Spirit." c. 1900
    MoMA. The Museum of Modern Art.
     
    (informació complementària, aquí)
     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)


    Mallorca 1974: salvar Puig Antich!



    Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".


    Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

    La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

    Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

    A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

    Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

    Miquel López Crespí

    Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.


    0 0

    Gabriel Genovart (Artà, 1944) és lllicenciat en Pedagogia i Psicologia per la Universitat de Barcelona. Dedicat a la docència durant quaranta anys, repartits entre Artà i Manacor, ha publicat títols com La placenta dels somnis o El somni de l’oest. Aquesta setmana presenta a Manacor Antropologia de la festa de Sant Antoni. L'antic ritual del foc a Artà, Sa Pobla, Pollença, Muro i Manacor


    - Com neix la idea de fer aqeust llibre?
    - En Miquel Sbert, que el va presentar a Artà, va dir que era un llibre, com altres que jo he fet, d’aquests que es comencen a escriure a la infantesa. A la portada hi ha un retrat on es veu la cara del dimoni d’Artà que a la mà du la màscara dimoníaca. I això neix d’una anècdota de la meva infantesa. Mon pare un dia em va dir: “No has de tenir por dels dimonis, perquè els dimonis no són més que homes”. Va ser així que va cridar aquest home que era un amic seu i li va demanar que es tragués la careta. Jo no tenia por de l’amo en Rafel (el dimoni), però sí que me’n feia la careta. Més tard, ja amb una llicenciatura universitària vaig descobrir que darrere la careta del dimoni no hi havia un home, sinó l’Home, en majúscules. Aquest llibre és una estirada a les banyes del dimoni i a les barbes de sant Antoni, que darrere ell també hi ha molts de simpbolismes. Aquest vell barbut centenari pot ser una trasposició del vell Saturn, que clou l’any vell, o l’ermitanet de les rondalles. Tant el foc, com sant Antoni, com el solstici duen una quantitat enorme de simbolismes. Això i vivències de la festa d’Artà, que s’ha mantingut sense mancabar mai, llevat d’una petita crisi els anys seixanta, quan s’esbuca el món de les possessions, amb la balearització. Artà ha estat un terme amb molts de latifundis, que hi aportaven tots aquells estols que competien per veure quin era el més ben presentat. 
     
    - També la caiguda dels darrers vestigis de l’antic règim.
    - D’acord. Però a pesar això, sant Antoni és una festa pagana remotíssima possiblement paleolítica d’adoració del foc. Després té una fase neolítica on s’agraeix el do divi de l’agricultura, comparable als cavallets o als cossiers. També s’adapta a les festes saturnals i carnavalesques romanes. Després arriba el feudalisme, i és clar que hi té una relació. I especialment a Artà, amb aquesta estructura feudalesca, amb el pes del marquesat de Bellpuig. Aquestes adherències feudals també hi són. I també és una festa patriarcal, familiar, pagesa, religiosa. que obeeix a una visió sacral de l’existència. Però jo em referia que la crisi puntual de Sant Antoni ve donada per la mecanització del camp i l’èxode de la gent de fora vila. I així i tot, a Artà se salva aquesta crisi. Així, l’any que es troben que hi havia menys bestiar conviden a participar-hi les cent someres d’una barbacoa que hi havia per allà.

    - Així doncs, aquest llibre és una fusió de vivència personal i interpretació simbòlica de la festa.
    - Ho és. Aquest llibre el vaig començar a escriure l’any 1974. Al programa de festes de Sant Antoni d’Artà vaig publicar un article amb el títol “Els orígens remots de la festa de Sant Antoni”, que va agradar molt al pare Ginard. L’any 1982 va sortir un article a la revista Lluc que vaig titular “Psicoanàlisi de la festa de Sant Antoni”. Posteriorment a un programa de les festes de Muro vaig publicar “Sant Antoni i aquesta beneïda terra”, on explicava la festa com una reacció de la part forana mallorquina, com una afirmació d’una identitat col·lectiva enfront de la globalització, la reivindicació de la pagesia, del camp, del paisatge, i que ha arribat a colonitzar la festa de Sant Sebastià de Palma. Hi hagué un quart treball que sortí publicant formant part del llibre L’esplendor de la festa, on dissertava sobre imatges i símbols de la festa. I la cosa no va acabar aquí, sinó que per contestar determinades crítiques i també perquè vaig veure que Sant Antoni per molt que gratis sempre hi trobes coses noves, en vaig fer una recopilació i hi he afegit moltes coses noves. Com en els altres llibres que he escrit, el que faig és explorar els universos simbòlics: el foc, el solstici, l’argument, l’encesa del foc a Manacor per part del dimoni gros. Els dimonis possiblement són antics bruixots, xamams, fetilleSs que fan d’intermediaris entre els homes i els déus. Els dimonis, a l’antiguitat, varen ser els sacerdots d’un antic ritual del foc, degradats a la condició de dimonis per un nou xamam que ve a exorcitzar-los, que és sant Antoni.

    - Has dit que hi ha hagut crítiques a treballs teus. Quin és el motiu de controvèrsia?
    - Alguns han dit que no són importants els antecedents per explicar les festes d’avui, sinó la funcionalitat que tenen a cada moment. Jo crec que tot és important. Sant Antoni no es viu com es vivien les saturnals romanes, o com es vivien en el temps del marquesat de Bellpuig. La funcionalitat del moment jo també l’analitz, ja ho he dit, però els antecedents també són importants. I si no fos així, no se celebrarien quan se celebren, ni hi hauria foc ni hi hauria dimonis.

    - Quina és la consciència del qui viu la festa? Hi ha consciència d’aquest simbolisme? Canvia aquesta consciència amb el pas dels segles?
    - L’home és un ésser simbòlic. Treballam sobre la hipòtesi de l’inconscient col·lectiu. Fernando Savater diu que per pensar una festa és necessari recórrer a la teoria de l’inconscient col·lectiu, unes imatges i símbols que són supraindividuals. Aquesta teoria ha estat molt combatuda pels psicòlegs més ortodoxament freudians, però ha tengut molt de predicament entre els investigadors dels universos simbòlics. En defintiiva, el que vull dir és que no es tracta de fer salts en el temps, sinó que hi ha una continuïtat que ve donada. Quan un dimoni encalça una al·lota amb la canyafel.la, que és un símbol fàl·lic que ja surt al mite de Prometeu quan roba el foc als deús, i posa el caliu dins una canyafel.la. El pi de Ternelles també és un gran ritual fàl·lic, un gran pardal que es posa dins una vulva. Són rituals que trobam arreu del món.

    - Si parlam d’inconscient col·lectiu, vol dir que no hi ha aquesta consciència...
    - Pot ser que hi sigui i pot ser que no. Tot són ressonàncies simbòliques. El dimoni representa allò subterani, allò tel·lúric, allò reprimit, allò inconscient, allò transgressor. Lucifer és el qui porta el foc. Quan hi havia més repressió per part de l’església o de l’estat, les transgressions per ventura no eren tan fortes com ara, però també hi eren.

    - Podríem dir que la festa actual fuig de mare, fuig de qualsevol control? Pot ser un perill o pot ser una bondat, això? L’autoritat del moment sempre ha volgut controlar el poble mitjançant la festa...
    - Vàrem començar amb unes saturnals esbojarrades, de vi i de gateres i hi hem tornat. 

    - Som allà on érem.
    - Som als orígens. Que queda a Sant Antoni de patriarcal, de pagès, de sacre? El que a mi personalment m’ofèn és que la gent entri gata i fumant a unes completes. Sant Antoni és un sant molt important dins la història de l’església, és un sant que inspira a la contemplació.

    - Quin hauria de ser el paper de la pagesia i de l’església i de la religió dins la festa actual.
    -  Trob molt lamentable l’estat a què hem arribat amb la pagesia a Mallorca. Reivindicam la nostra llengua i la nostra terra, però i la pagesia, qui la reivindica? Un poble que perd la seva pagesia perd les seves arrels, perd el contacte amb la terra amb allò tel·lúric. I aquest és un simbolisme que la gent sent més enllà dels anys que hagin pogut passar. Si perdem la pagesia ho perdem tot. A les altres illes mediterrànies no s’ha arribat a aquest extrem. Pel que fa al paper de l’església, ha de marcar el terreny, no ha de permetre que la gent entri gata a completes.

    - Quin futur augures a la festa de Sant Antoni?
    - La deriva religiosa que pugui cobrar Sant Antoni, francament, no la veig. I és una deriva a reivindicar. El que significa Sant Antoni és una interiorització. Un home que representa la renúncia als béns materials, que representa la concentració a damunt si mateix, la contemplació... tot això són virtuts de caire religiós, però ara mateix Sant Antoni és la gresca i la disbauxa: la deriva carnavalesca està assegurada, com ha estat sempre. A mi m’agradaria que Sant Antoni fos una reivindicació d’allò propi, d’allò nostre, del camp, de l’agricultura, de la ramaderia, i que recobràs aquesta cosa patriarcal, pagesa, religiosa, amb una visió sacral de l’existència. És a dir, que aquests dos aspectes, el carnavalesc i el transcendent, es mantenguessin amb un cert equilibri.


    0 0

                La Veu de Rússia fa una altra versió sobre la

        crisi ucraïnesa.

          Com expliquen milers d'analistes polítics dissidents (molts d'ells, nord-americans), els mitjans capitalistes oculten els criminals projectes imperialistes de Washington. 

       Jo crec que La Veu de Rússia ofereix una versió de la situació a Ucraïna més pròxima a la realitat que la de la premsa ''occidental''.

       Per entendre de què va la cosa: Al darrers dos mesos, uns 670.000 ciutadans ucraïnesos russoparlants  s'han refugiat a Rússia per por als escamots nazis que terroritzen la població (amb el suport de Washington).

        Si voleu, podeu baixar La Veu de Rússia.


    0 0

    [02/03] Expulsió dels germans Praet -«Le Tocsin» - «La Calle» -«La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Spivak - Relgis - Abadía - Meler - Leggio - Biel - Fournier - Puig Antich

    Anarcoefemèrides del 2 de març

    Esdeveniments

    "Sans patrie"

    - Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

    ***

    Capçalera de "Le Tocsin"

    - Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

    ***

    Capçalera de "La Calle"

    - Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

    ***

    Capçalera de "La Revista Anárquica"

    - Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol«Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les 1864)

    - Multatuli:El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a lesÍndies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar ambèxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins elsàmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

    ***

    Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

    - Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855–algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres.

    ***

    Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

    - Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau --ajudà aquest en les seves investigacions històriques--, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article«Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

    - Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme,  de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final --algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu--, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

    ***

    Eugen Relgis

    - Eugen Relgis:El 2 de març de 1895 neix a Iasi (Moldàvia, Romania) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia, El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquesta època va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup«Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural«Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista «Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. Eugen Relgis va morir el 22 de març de 1987 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem.

    Eugen Relgis (1895-1987)

    ***

    Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

    - Celonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

    ***

    Romà Meler Artigas

    - Romà Meler Artigas: El 2 de març de 1919 neix a Bagà (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Romà Meler Artigas. Acabat de néixer, sa família es traslladà a Guardiola de Bergadà. Quan tenia 11 anys deixà l'escola i començà a treballar. Amb 14 entrà com a obrer tèxtil i poc després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 participà activament en els Fets de Fígols. Arran d'un accident perdé un braç i es donà la paradoxa que el patró volgué donar-li feina, però els seus companys el rebutjaren per ser un actiu sindicalista i pensar que només els portaria problemes. En 1936, quan esclatà la Revolució, organitzà les Joventuts Llibertàries a Guardiola de Bergadà i fou nomenat secretari general de les mateixes. A més d'això, desenvolupà tasques de responsabilitat orgànica en la CNT i participà en el procés col·lectivitzador al seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. En els anys posteriors va fer feina de pastor. Després de la II Guerra Mundial fundà les Joventuts Llibertàries a Montpeller i milità activament en la CNT de l'Exili. Fou amic de Felipe Alaiz, Plinio Valls, Miguel Chueca i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), entre d'altres. En 1948 s'establí a París i treballà com a soldador elèctric, feina que exercirà durant més de trenta anys. Més tard retornà a Occitània i, després dels conflictes interns del Congrés de Montpeller de 1965, s'arrenglà amb els crítics i entrà a formar part dels Grups de Presència Confederal.

    ***

    Franco Leggio (París, 1971)

    - Franco Leggio: El 2 de març de 1921 neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Franco Leggio. Fill de miners, quan deixà l'escola començà a treballar com a miner del sofre a Ragusa i a finals dels anys trenta s'integrà en el moviment llibertari i en la lluita antifeixista. Fugint de la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, s'allistà en la Marina, on realitzà una destacada activitat antifeixista. En 1944 va ser ingressat en un sanatori de Ragusa per guarir la seva tuberculosi, però l'1 de gener de 1945 fugí per participar en el moviment insurreccional antimilitarista popular contra la crida («Coscrizione classe 1921») a les armes de l'«Exèrcit llibertador» angloamericà, que portà el nom de «Non si parte!», i del qual va ser figura destacada juntament amb militants anarquistes com Pino Catanese, Mario Perna i Maria Occhipinti. Aquesta resposta insubmisa va ser durament reprimit amb centenars de detencions i per aquests fets va ser condemnat a un any i mig de presó. Un cop acabada la guerra, en 1946, entrà a formar part del grup anarquista «La Facciola» de Ragusa. En 1949 participà activament, amb milers de minaires i les seves famílies, en el moviment vaguístic i d'ocupació autogestionària de les mines. Després de la traïció dels dirigents sindicals, el moviment fracassà després de dos mesos i va ser acomiadat, havent de marxar de Sicília. Entre 1949 i 1969 treballà en el sector de la construcció (pintor, paleta, etc.) a Nàpols, Gènova, Milà i a França, on establí estrets contactes amb destacats militants anarquistes, com ara l'anarcosindicalista espanyol Cipriano Mera i el guerriller antifranquista català Josep Lluís Facerías (Face). El novembre de 1955 amb aquest últim organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser elegit secretari Dante di Gaetano, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegaria militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El Congrés es va reuní entre el 25 i el 26 de desembre de 1955 a Liorna i va ser continuat per nombrosos càmpings anarquistes internacionals; però l'assassinat a Barcelona de Facerías en 1957 posarà fi al projecte d'organització. El febrer de 1957 assumirà la gerència de l'únic número del periòdic L'Agitazione del Sud, publicat a Modica (Sicilia). En 1960 fundà l'editorial«La Fiaccola», per difondre textos anticlericals, ateus i antipsiquiàtrics, activitats per les quals fou detingut i processat en diverses ocasions. El 15 de juliol de 1962 participà directament en la col·locació d'una bomba al balcó de la Casa Consistorial de València des de la qual el dictador Franco havia pronunciat un discurs dies abans. Més tard fundà la revista Anarchismo, de la qual serà editor responsable fins al 1978; aquest mateix any creà el periòdic Zuleima. Arran del procés contra Giovanni Marini --jove llibertari que en llegítima defensa matà un feixista durant una agressió--, s'implicà activament en el seu comitè de defensa i en 1982 va ser condemnat a sis mesos de presó que purgà a Ragusa. Durant la dècada dels vuitanta lluità contra la instal·lació de míssils de creuer nord-americans a Comiso. En 1986 l'Estat italià, en un intent de anul·lar-lo, l'obligà a sotmetre's a la revisió d'una comissió psiquiàtrica, però els jutges van recular davant la pressió popular. Durant sa vida va mantenir una important relació epistolar amb llibertaris destacats d'arreu el món. Franco Leggio, després de patir 12 anys malalt arran d'un ictus, va morir el 15 de desembre de 2006 a l'Hospital G. B. Odierna de Ragusa (Sicília), el mateix del qual va fugir en 1945. Els seus funerals representaren una gran manifestació del moviment anarquista i va ser incinerat, amb l'últim número de Sicilia Libertaria sota el braç, el 28 de desembre d'aquell any a Bari (Pulla, Itàlia). En 2007 Pino Bertelli estrenà el documental biogràfic Franco Leggio. Un anarchico di Ragusa, produït per l'organització «Sicilia Libertaria».

    Franco Leggio (1921-2006)

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pablo Biel Gimeno (Barcelona, 1935)

    - Pablo Biel Gimeno:El 2 de març de 1959 mor el miner anarquista Pablo Biel Gimeno. Havia nascut el 10 de novembre de 1900 a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya). El 5 de febrer de 1939 s'exilià a França i fou internat al camp d'Argelers. El 26 de setembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al front. A Beaucaire fou desmobilitzat i fou enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Occitània) el juliol de 1940, on existia un fort nucli d'exiliats peninsulars. Durant l'ocupació, per fugir de les batudes policíaques, nombrosos refugiats de La Grand Comba, i els fills de Pablo Biel (Pablo i Pilar), seran amagats als pallers pel rector de Saint-Laurent-de-Trèves. Després de l'Alliberament militarà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de La Grand Comba. Sa companya fou Florentina Marco Millan.

    ***

    Cartell de la Ligue International des Combattants de la Paix

    - Clément Fournier: El 2 de març de 1969 mor a l’hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) el militant anarquista i pacifista Clément Fournier. Havia nascut el 8 de març de 1904 a París (França) en una família llibertària i militarà en la Unió Anarquista, on arribarà a ser designat secretari en el congrés de maig de 1934. Com a pacifista va ser també secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista Francesa, participant en la creació del Comitè de Relacions Internacinals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat al Congrés Anarquista Internacional de Londres (del 25 de juliol a l’1 d’agost de 1958). Secretari de relacions internacionals, serà també una temporada tresorer de la Federació Anarquista Francesa. En morir va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de París.

    ***

    Salvador Puig i Antich

    - Salvador Puig i Antich: El 2 de març de 1974 mor executat a Barcelona (Catalunya) pel règim franquista l’anarquista Salvador Puig i Antich. Havia nascut el 30 de maig de 1948 a Barcelona (Catalunya) en el si d’una família treballadora de classe mitjana i era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l atracament d’un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l’últim pres polític executat a l’Estat espanyol amb aquest sistema) en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

     Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 02-03-14


    0 0

    Publicaciones
    Publicaciones propias
    y en colaboración

    El día 25 de febrero de 2005, me llevaban (cuestión de protocolo, porque bien hubiera podido ir por mi propio pie) al quirófano para resecarme la laringe, y, por lo tanto, para quedarme sin voz por un tiempo y respirando por un orificio en el cuello para siempre.

    Después de una resección parcial de las cuerdas vocales efectuada por láser unos meses atrás, era la intervención que auguraba, en más de un 90%, la curación de la recidiva del cáncer.

    Lo había comunicado a familiares y amigos por un artículo en el blog Aarón Ben Yusef. De la misma manera, pasada la noche en la UCI y estando ya en la habitación, fui dando noticia de mi estado y evolución. Pronto, mis escritos originaron comentarios y preguntas sobre el tratamiento y consecuencias del cáncer de laringe. Abrí un epígrafe titulado “Mi cáncer” en el blog, y así se inició un flujo creciente de exposición de situaciones y solicitud de información y ayuda –por medio de familiares o por sí mismos– de quienes había pasado por la laringectomía o estaban a su espera y se encontraban desorientados y desvalidos.

    Y por la propia sinergia, el blog ha devenido un punto de encuentro en el ámbito de la lengua hispana en el que encontrar explicaciones, obtener ayuda y orientación en el tratamiento postoperatorio y en la rehabilitación y reinserción social, en paliar miedos y desasosiegos innecesarios, y en afrontar, serenamente y sin tratamientos agresivos improcedentes, evoluciones letales de la enfermedad.

    Immaculada
    Colaboración
    en revistas

    Los artículos –con una sencilla guía desdoblada por orden alfabético y temático– forman casi un prontuario sobre el cáncer de laringe y algunas de sus derivaciones. Un prontuario al que siguen acudiendo día a día nuevos y antiguos demandantes de aclaraciones y continúan planteando cuestiones a las que hago lo posible por dar respuesta en el blog mismo o en diálogos por correo electrónico. Un prontuario que habría que mejorar desarrollando algunos puntos apenas insinuados e incluyendo aspectos que conviene contemplar; y al que no sobraría añadir un índice sistemático de materias.

    Son nueve años de dedicación importante al tratamiento del cáncer de laringe y a sus afectados. Años que me han llevado, y me siguen llevando, a ampliar mis conocimientos sobre nuevos aspectos que se me plantean, y en los que he contado y cuento con el imprescindible apoyo de profesionales sanitarios.

    En el título he indicado “un millón de visitas”, que se refiere a las que llevan registradas los ciento ochenta y ocho artículos que, en el blog, figuran baja el epígrafe de “Mi cáncer”. Los datos, tomados el día 25, concretamente son los siguientes:

    Visitas (¿= lecturas?)...... ..1.095.045
    Media aritmética .................... 5.825
    Comentarios ......................... 2.518
    Los artículos con más entradas son:
    Año II - La voz, antes y después .................................... 36.892
    Post626 - La cánula ...................................................... 28.496
    Año III - Laringectomizados: una "buena" explicación .........28.442
    Año V - La voz con y sin laringe .......................................20.727
    Por otra parte, los vídeos en Youtube suman 95.681 reproducciones y los más vistos son:
    Inicio a la voz esofágica .................................................. 28.135
    Voz esofágica: técnica esencial ........................................ 21.744
    Voz esofágica y con prótesis fonatoria .............................. 19.173

    Y aquí viene el porqué de la pregunta que encabeza el artículo. ¿Obtener estas cifras es un éxito o un fracaso? La respuesta puede ser: es un éxito debido a un fracaso. Por un lado, es un éxito que unos artículos sobre laringectomía alcancen tan amplia difusión, no sólo entre pacientes y sus familiares que buscan información y orientación y acaban encontrado, además, sosiego y esperanza, sino entre médicos, enfermeras, logopedas o fonoaudiólogas (como se les llama en latitudes americanas, donde, por lo que he conocido, son generalmente mujeres) y estudiantes de logopedia que quieren profundizar en el conocimiento de una parte de su disciplina a la que el programa presta poca atención y sobre el que pretenden hacer un trabajo de curso o de fin de carrera. (He sido testigo de cómo estudiantes de logopedia, en unas jornadas de intervención logopédica en laringectomizados, descubren el interés y el tratamiento específico que estos requieren.)

    El éxito, sin embargo, se deriva de que –salvo contadas y honestas excepciones– los sometidos a laringectomía total van al quirófano con poca información y cuando salen del mismo les atienden y les curan con pocas explicaciones, y les dan el alta hospitalaria con una fecha para acudir a revisión y muy pocas instrucciones, a las que después se puede unir la indicación de que hay que someterse a radioterapia y/o quimioterapia, y que se busque una asociación; lo que será dejarlo al albur de que no encuentre ninguna asociación, de que dé con una en la que le digan que ya tienen el número cubierto y que no pueden atenderle, o con otra en la que le hinchen el estómago y el esófago con bebida gaseosa para que eructe e intente efectuar algún sonido, o con una tercera en la que consiga, con paciencia y tiempo, hablar rudimentariamente y poco más. También puede hallar una asociación que cuente con monitores, logopeda y hasta psicólogo y, además de aprender a hablar, recupere el aliciente vital y se vaya rehabilitando de secuelas que acompañan a la laringectomía, y se reintegre, sin resquemores, a la vida social. O quizá dé con un hospital –los hay– en el que haya atención logopédica, y, por mediación de esta, psicológica, social, y puntualmente médica aparte de las revisiones periódicas. Como puede deducirse de lo expuesto en este párrafo, son más los que caen en los brazos abiertos del fracaso, que los que se reintegran animosos a la sociedad con una voz distinta a las habituales, que no tiene motivo para crear rechazo.

    Si el fracaso sanitario asistencial a un colectivo que precisa una información específica y la continuidad temporal en el tratamiento de rehabilitación no existiera, tampoco se hubiera dado y se seguiría dando la buena acogida –lo que he llamado éxito– de mis escritos y mis vídeos. Y sería un signo de que entramos en la normalidad que el número de quienes buscan una tabla de salvación fueran disminuyendo; ahora no es así. La cifra de 1.100.000 visitas, en números redondos que he reseñado más arriba, el año pasado por esta misma fecha era de 800.000; en un año ha crecido el 37,5%.

    Pintura en espera
    Para apuntes y notas,
    en espera.

    Deseo que estos escritos dejen de ser importantes y las consultas que promueven innecesarias para la rehabilitación de los laringectomizados; sería un buen indicio de que la sanidad, tanto pública como privada, no deja a la casualidad la buena rehabilitación de quienes la precisan por lo menos igual que los que sufren traumatismos invalidantes de la función motriz. Por otro lado, si así fuera, personalmente, podría desentumecer los utensilios artísticos, ya que, día a día, se me acorta la cuenta del tiempo.

    Y de mi dedicación a la laringectomía, no buscada pero, sí, bien aceptada, además de unos escritos que quizá terminen obsoletos o se pierdan, quedaría mi aportación a la creación y funcionamiento del programa “Volver a hablar”, en la Junta de Baleares de la A.E.C.C.; a la puesta en marcha de la sesiones de logopedia en grupo en el Hospital Universitario Son Dureta (ahora Son Espases); a la decisión de Maite Arenas de aceptar su voz, salir del ensimismamiento, que le ha llevado a difundir, en instancias académicas y profesionales, la preocupación por los laringectomizados; a la divulgación de la rehabilitación (sencilla pero desatendida) del olfato, mientras los hermanos Morales (ORL y logopeda) –cuya labor todavía no conocía– lo hacían en otra zona. ¿Quedará algo más? Espero que sí, en especial, haber ayudado a regresar a la vida esperanzados a quienes iban aprendiendo a hablar y a marcharse serenamente a algunos de los que han tenido que partir.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/03/14--06:31: Esquizofrènia pepera
  • Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Si no fos perquè no vull faltar al respecte a les persones que pateixen una malaltia tan cruel, qualificaria d’esquizofrènica la postura del PP Balear pel que fa referència a la qüestió de les prospeccions petrolíferes. Ha de ser terriblement complicat militar a un partit que dissabte es manifesta en contra d’aquests tipus de treballs a les nostres costes i quatre dies després vota en contra de paralitzar les mateixes prospeccions.

    Rogelio Araújo (diputada per Mallorca), Miquel Ramis (Mallorca), Mariona Ares (Mallorca), Juan Carlos Grau (Menorca) i Enrique Fajarnés (Eivissa) a ben segur tenen una consciència molt ben compartimentada, que els permet dir una cosa aquí i una altra a Madrid. Deu ser que la falta d’humitat de la capital afecta el seu criteri a l’hora de decidir-se per un adverbi o un altre, i canvien el “Balears diu no!” per “Nosaltres, els representants de Balears al Parlament Espanyol, diem ”. Especialment escandalós em sembla el cas del diputat per Eivissa, lloc on la mobilització en contra del que se’ns ve damunt va començar tot, i on el cap de setmana anterior s’havia viscut la manifestació més massiva de la Pitiusa major. A tots se’ls hauria de caure  la cara de vergonya, si en tenguessin (de vergonya, perquè de cara ja sabem tots que tenen per donar i vendre), però al senyor Fajarnés més encara.

    El que encara resulta més patètic és l’intent de justificar el que és inexplicable. Ara ens hem de creure que els que varen votar a Madrid en contra d’aturar les prospeccions ho varen fer per “responsabilitat”, segons la portaveu del govern. Segons ella, els diputats varen votar “amb responsabilitat de forma conjunta perquè no podien manifestar en aquest moment aquesta posició contundent que tenim des de les Balears contra las prospeccions” (les cursives són meves). A veure si ho he entès bé: varen votar en contra per mor del moment en què es va produir la votació. Un altre dia, que els canviïn l’hora, per favor, a veure si els agafam en el moment en què toqui defensar aquesta posició contundent en contra dels treballs a les nostres aigües.

    Ja pot repetir José Ramón Bauzá que el nostre petroli és el turisme -afirmació amb què no estic d’acord, perquè el nostre petroli és el patrimoni natural que atreu turistes, no el turisme en sí mateix-, que ningú se’l creu quan afirma que defendrà la suspensió dels treballs petrolífers al voltat de les Illes. En el moment en què pensa en Madrid, se li acaben les bones intencions i decideix que el millor que pot fer és dir amén a tot allò que el manin.

    De totes formes, aquest doble discurs és norma al PP de les Illes, i a Pollença en tenim molt bons exemples, qualcun de ben recent. El nostre batle es va manifestar aquí en contra del TIL i no va tenir el coratge de defensar a Palma el que aquí havia sostingut. Per tant, l’explicació sembla no ser la manca d’humitat de la Capital del Reino. Serà que als càrrecs del PP els fa molta de por perdre la cadira i que pensen que fora del partit fa molt de fred. Però com que jo encara tenc fe en la humanitat i vull pensar el millor de les persones, estic segura que el PP pollencí està, ara mateix, redactant una nota de premsa, o una moció que presentaran davant del òrgans de govern del partit de la gavina, protestant enèrgicament, no ja contra les prospeccions, sinó contra els seus companys que no els representen. Ja estan tardant a fer pública la seva postura i la seva indignació contra els senyors Araújo, Fajarnés, Grau i Ramis i la senyora Ares. Donar la callada per resposta és posicionar-se a favor del que no es pot qualificar més que de desgavell. I si ens falla la humanitat, que no ens falli la memòria a l’hora de dipositar el vot a les eleccions.

     María Antonia Valdivieso

     

     

     


    0 0

    Al ple de dijous 26 de febrer es va aprovar la moció que presentarem dels del PSM-MÉS juntament amb el PSOE per la defensa de l'autonomia local i defensar l'autonomia de l'Ajuntament per prestar els serveis que consideri oportuns. Es necessita el suport de la sexta part dels ajuntaments de l'estat per plantejar un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de Racionalització de l'Administració Local. Quan s'apliqui plenament aquesta llei els ajuntaments no podran prestar molts dels serveis que venen prestant fins ara, si això els suposa un dèficit. Els serveis culturals (ràdio municipal, normalització lingüística, Festival...) i els socials (residència, assistència domiciliària, educació social...) seran els més afectats per aquesta llei. Però sense cap dubte els serveis socials són els més perjudicats per aquesta llei; justament els més necessaris i que convé més que es gestionin des de l'administració més propera, l'ajuntament. La solució seria un millor finançament dels Ajuntament i eliminar administracions inútils o duplicades (diputacions, governadors civils, ministeris sense competències....), però no treure funcions als ajuntaments.

    També es va aprovar la moció en la que col·laborarem de defensa del port públic del Moll. Després d'exposar els problemes que suposaria la privatització va quedar clar que qui té les eines per resoldre la gestió del Port és la Comunitat Autònoma. Per tant no s'hi valen excuses pel que son uns moviments destinats a deixar el port en mans d'unes empreses que treuran uns beneficis molt importants si finalment es privatitza. No varem comprendre les excuses legalistes que varen donar tant PP com el PI per justificar la seva abstenció, i que només s'explica pel fet de no voler-se oposar als plans privatitzadors del Govern Balear.

    Lamentam, en canvi, que s'aprovàs la pujada de taxes per a la celebració de matrimonis civils. La taxa per matrimonis és una quantitat ínfima de la recaptació de l'Ajuntament.Davant la situació actual, després de tantes pujades de taxes i de que el batle manifestàs que l'Ajuntament es troba en molt bona situació econòmica per fer inversions, trobam que no s'haurien d'haver pujat les taxes, tal i com ja varem manifestar a l'aprovació inicial. No entenem com els partits de l'equip de govern poden continuar donant suport a les pujades de taxes, molt especialment el PI i UMP que en altres ocasions s'hi havien mostrat en contra.

    Aquests foren tots els punts (Veure documentació de totes les propostes i mocions):

     

    1.- Aprovació inicial, si procedeix, de l’ordenança municipal per a l’accés dels ciutadans als serveis públics mitjançant la utilització de mitjans electrònics.

    La nova ordenança per fer més accessible l'Ajuntament per mitjans electrònics, tant per la consulta com per la presentació de documentació.

    Ens assegurarem que garanteixi els drets dels ciutadans a presentar documents en format digital, tant com a l'administració a comunicar-se per aquest mitjà.

    Aprovada. A favor: 9: PP, PI, UMP - Abstencions: 8, PSM-MÉS, A, PSOE, ERAM, N.A.

     

    2.- Aprovació, si procedeix, de l’autorització de compatibilitat al Sr. Pere Salas Vives, personal laboral, amb el lloc de treball de professor associat de la UIB

    Per fer feina fora de l'Ajuntament es necessita aprovar aquesta comptabilització, que no pot interferir en l'horari laboral de l'Ajuntament ni superar el 35% del sou corresponent a l'Ajuntament. No és la primera vegada que s'aprova.

    Aprovat per unanimitat

     

    3.- Aprovació definitiva, si procedeix, de l’estudi de detall per a la tramitació d’expedient d’autorització d’obres a la zona de servitud de protecció de la Llei 22/88, de Costes, en relació a sol·licitud de llicència de l’entitat “Bisabauza, s.l.” per a la demolició de l’edificació existent i construcció d’un nou edifici plurifamiliar i local sense ús determinat al Passeig Anglada Camarassa, 45, Port de Pollença (Exp. obres núm: 346/12, en relació a l'exp. d'obres núm.69/08)

    Es tracta d'un estudi de detall que ja va aprovar inicialment la Junta de Govern, per demolir l'edifici del “Pascalino” i construir-hi un nou edifici, conforme a la normativa actual. Per edificar en la primera línia del Moll, la normativa exigeix aprovar un estudi de detall abans de concedir-se llicència d'obra a cap projecte concret d'edifici. El volum proposat dissimula en major mesura la gran mitgera de l'edifici veí.

    Aprovada. A favor: 11: PP, PI, UMP, PSM-MÉS, ERAM - Abstencions: 6, A, PSOE, N.A.

     

    4.- Resolució d’al·legacions i, en conseqüència, aprovació definitiva de l’ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació del servei de celebració de matrimonis civils.

    S'han previst bonificacions a la taxa base, que continua sent de 200 euros, amb els següents descomptes:



    Residents

    No residents

    A l'Ajuntament en horari laboral

    100% (0 eur.)

    50% (100 eur.)

    A l'Ajuntament fora horari laboral

    75% (50 eur.)

    25%(150 eur.)

    A altres edificis municipals

    50% (100 eur.)

    0%(200 eur.)

     

    Esmena. A favor: 12: PP, PI, UMP, PSM-MÉS, PSOE. - Abstencions: 5, ERAM, A, N.A.

    Aprovada. A favor: 9: PP, PI, UMP – En contra: 8, PSM-MÉS, ERAM, A, PSOE, N.A.

     

    5.- Aprovació inicial, si procedeix de la modificació puntual de l’apartat II.1.1 del reglament municipal de proveïment d’aigua potable.

    Per poder proveir d'aigua potable a edificis en sòl rústic implantats legalment.

    Pensam que l'ordenança hauria de preveure les mesures per assegurar la legalitat dels edificis així com que les instal·lacions de l'habitatge no suposin cap agressió mediambiental, i per tant hi farem al·legacions.

    Es va votar una esmena de UMP presentada fora de termini per considerar l'Edifici Miquel Capllonch com edifici municipal on celebrar-hi noces; a aquesta esmena li donarem suport per beneficiar als mollers, però no deixa de ser un petit pegat a l'ordenança.

    Aprovada. A favor: 9: PP, PI, UMP - Abstencions: 8, PSM-MÉS, ERAM, A, PSOE, N.A.

     

    6.- Moció presentada pel grup municipal ERAM per a una política activa envers els habitatges desocupats

    Una moció per afavorir que els habitatges desocupats en mans dels bancs es lloguin o venguin en millors condicions.

    Retirada. Hi havia dubtes sobre la legalitat i viabilitat d'algunes de les mesures que proposava la moció, que s'estudiaran de cara a un proper ple.

     

    7.- Moció presentada pels grups municipals A, PSOE, ERAM i Regidors no adscrits per promoure els productes locals i de proximitat.

    Per afavorir que els productes locals tenguin més promoció i facilitat de sortir al mercat.

    Aprovada per unanimitat.

     

    8.- Moció presentada pels grups municipals ERAM, A, PSOE i Regidors no adscrits per a la gestió pública de la zona portuària del Port de Pollença i contra la privatització de Portsde les Illes Balears.

    Com hem explicat a l'encapçalament es va aprovar.

    Aprovada. A favor: 12: PSM-MÉS, ERAM, A, PSOE, N.A., UMP - Abstencions: 6, PP, PI.

     

    9.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga, CiUxP i PP de rebuig a les prospeccions petrolíferes.

    Una moció l'esperit de la qual compartim, però no ens deixa de sorprendre la doble cara del PP, que a Balears defensa una cosa i a Madrid una altra totalment distinta.

    Varem demanar al batle pel nivell de compromís del seu partit amb aquesta moció, i si els seus diputats a Madrid defensarien el mateix. La resposta va arribar el divendres dematí, en saber que els cinc diputats del PP de Balears havien votat a favor de continuar les prospeccions, fent paper mullat qualsevol altra declaració d'intencions en el sentit d'aturar-les. També ens va sorprendre el vot d'UMP votant en una moció de caràcter “supramunicipal”; es veu que aquestes mocions només no interessen si venen de la oposició.

    Aprovada per unanimitat.

     

    10.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP en contra de la pujada de les cotitzacions a la seguretat social.

    Un atac més dels governs del PP a les classes mitjanes, mentre es conserven els privilegis de les classes econòmicament més ben situades.

    Aprovada. A favor: 12: PSM-MÉS, ERAM, A, PSOE, N.A., UMP, PI - Abstencions: 5, PP.

     

    11.- Moció presentada pels grups municipals PSOE i PSM-EN d’inici de la tramitació per a la formalització del conflicte en defensa de l’autonomia local contra els articles 1, 2 i altres disposicions afectades de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local.

    Com hem explicat més amunt, es va aprovar.

    Aprovada. A favor: 12: PSM-MÉS, ERAM, A, PSOE, N.A., UMP, PI - Abstencions: 5, PP.

     

    12. - Propostes/ Mocions d’urgència

    No n'hi va haver.

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes”

    No hi va haver precs i preguntes per falta de temps

     

    Per molt que es proclami i s'esqueixin les vestidures per les prospeccions els membres del PP balear i pollencí, tanmateix al final els seus companys a Madrid els deixen en evidència.

     


    0 0

    (1 vídeo) A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.


    I escriuré els noms...


    Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

    I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

    Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

    A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

    (P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

    Vicent Partal director@vilaweb.cat


    Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)



    L'escriptor Miquel López Crespí va escriure aquesta història alternativa de la transició: No era això: memòria històrica de la transició.

    Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.

    La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.

    Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.

    El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.

    Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.

    Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.

    Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".

    A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.

    En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).

    A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.

    A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.

    ¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...

    Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.

    Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".

    Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
    © Miquel López Crespí Març de 2006

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0

    Manacor va alçat. Quatre famílies riques de la vila volen cobrar de l’Ajuntament catorze milions d’euros per una quarterada i mitja. Fa tres anys en pagaren menys de dos milions. El compraren com a zona verda i com a zona verda continua, en parlam amb Catalina Riera i Toni Planas, delegada dUrbanisme i arquitecte municipal, respectivament. 
     
     
     
    Una espasa de Dàmocles
    Com una amenaça constant, com una bomba de rellotgeria a punt d'esclatar, Manacor compta actualment amb prop de 240.000 metres quadrats de zones verdes que podrien estar amb la mateixa situació que el famós solar de la Torre Florida. D'aquests, 180.000 es troben a la zona de Son Fangos i les Tapereres, 40.000 a la mateixa Torre Florida i 13.000 al voltant de la zona del Cilindro, una altra zona on, curiosament, els propietaris tornen a tenir els mateixos quatre llinatges que els de la Torre Florida: Nadal, Mascaró, Suasi i Lliteras.

    El sostre poblacional
    Un dels fets que determinen l'esclat de la bombolla verda és l'establiment del sostre poblacional. Si inicialment el sostre poblacional manacorí era de 180.000 habitants, ara ha passat a ser de 125.000. Si parlam del nucli estricte, la reducció passa de 80.000 a 47.000 habitants. Ara mateix, segons explica l'arquitecte municipal responsable del planejament, s'està adaptant el planejament a aquesta reducció del sostre, "però no sols en funció de les zones verdes, que també, sinó en funció d'equipaments, abastiment d'aigua, sol per a habitatge, etc.". És a dir, una vegada feta aquesta revisió del planejament segons la reducció del sostre poblacional, hi haurà hagut també una reducció proporcional de zones verdes. Cal tenir present que amb la normativa actual, no hi ha uns terminis temporals per arribar al sostre poblacional que s'estableixi. Els terminis, en tot cas, s'establirien si en el PGOU, si qualque dia s'arribàs a aprovar. Planes també recorda que el sostre poblacional, precisament, "està pensat per no arribar-hi mai, mai s'ha d'assolir la capacitat de població màxima, perquè si s'assolís ja no hi hauria capacitat de creixement". És per això que Planes es marca l'objectiu d'elaborar "un pla general realista, que vagi acompanyat d'un estudi econòmic i financer". 

    Les zones verdes
    El destí final de qualsevol tros de terreny que hagi estat declarat zona verda és que sigui públic. Planes explica que hi ha dos tipus de zones verdes. Les locals, que són les que estan pensades per servir a la gent que viurà a la nova zona urbanitzada, i les de sistema general, pensades per al gaudi de tota la població del nucli. La llei del sòl estableix que a cada habitant (no real, sinó del sostre poblacional) li corresponen 5 metres quadrats de zona verda. Amb el sostre per al nucli de Manacor de 80.000 habitants, es necessitarien 400.000 metres quadrats, que són els que estan dibuixats a les normes subsidiàries. Per Planes, aplicant el sentit comú, si el nucli de Manacor té actualment 25.000 habitants, hi caldrien 150.000 metres quadrats de zona verda, una quantitat sensiblement a la que ara està prevista. Per l'arquitecte municipal, "les DOT estableixen els metres de zona verda a partir de la capacitat en punta, és a dir, a partir de la població màxima prevista en el sostre poblacional", una situació a la qual teòricament, com hem apuntat abans, no s'arriba mai. És a dir, diu Planes, "ens fan comprar més coses de les que necessitam". I també la llei del sòl que preveu aprovar el Parlament de les Illes Balears pròximament, preveu aquesta capacitat en punta. 

    Els afectats
    Què ha de fer un ciutadà que es trobi amb uns terrenys grafiats amb la qualificació de zona verda? "Esperar que l'administració actuï", diu Planes. La zona verda pot acabar sent pública de dues formes: "contra territori" o "contra expropiació". En el primer cas, els urbanitzadors cedeixen una part dels terrenys urbanitzats a canvi del dret d'urbanitzar-los. En el segon cas és l'Ajuntament qui, de manera unilateral, expropia els terrenys en funció del preu de mercat. La primera expropiació de zona verda data de principis dels anys 2000 i afectà el Molí d'en Beió. L'Ajuntament pagà per aquells terrenys un milió vuit-cents mil euros per uns 10.000 metres quadrats. 
     
    Pot passar, però, que l'Ajuntament no faci els deures, és a dir, no exerceixi el dret d'expropiació en els cinc anys que estableix la normativa. En aquest cas, serà el mateix propietari qui exigirà a l'Administració que executi l'expropiació. 

    Es poden comprar zones verdes?
    Planes respon que "la llei no es pensava que les zones verdres es puguin comprar o es puguin vendre". Així doncs, feta la llei, feta la trampa. En referir-se al preu final establert pel Tribunal Provincial d'Expropiacions, Planes considera que el solar de Torre Florida "està sobrevalorat" i apunta que "ni de rondes cap a dedins trobaríem una valoració com aquesta per a cap solar". 
     
    Per part seva, la delegada d'Urbanisme, Catalina Riera, fa una crida al sentit comú, perquè "aquí hi ha d'haver qualque error, hi ha qualque cosa que no quadra", i afegeix que "vull veure si qualcú compraria aquests terrenys per catorze milions d'euros". La delegada recorda que "ja aprovàrem una moció, amb el suport de tots els grups municipals, perquè els propietaris acceptassin la valoració dels tècnics municipals". Riera recalca que la moció té el suport de tots els grups: "És tot el municipi que ho demana".  

    La ponència d'urbanisme
    És un organisme que compta amb un representant de cada grup municipal a l'Ajuntament, excepte Coalició per Manacor (l'agrupació del batle Pastor), que n'hi aporta dos. A més, també comptarà amb la presència i participació del secretari municipal i dels tècnics pertinents. La ponència estarà activa fins que hi hagi una proposta de planejament. Aquesta proposta, segons explica Catalina Riera, "té l'objectiu d'adaptar-nos a la nova llei". Així, doncs, la ponència servirà per debatre aquesta qüestió i funcionarà com un òrgan participatiu, amb l'objectiu de treballar "amb el màxim de consens per arribar tan lluny com sigui possible". 

    La dificultat d'aprovar el PGOU
    Segons Antoni Planes, "encara hi ha molta de gent que té expectativa", molta de gent que encara veu possibilitats d'enriquir-se amb el sòl i els seus canvis de preu. Planes explica que "l'expectativa és molt cara per als municipis". Per què? Perquè saber que podràs construir sis habitatges que no hi han estat mai, i que no se sap si hi seran, implicarà una reserva de gairebé cent metres quadrats de zona verda, que haurà de pagar l'administració local. 

    Un altre solar: el Cilindro
    Els mateixos propietaris del solar de Torre Florida en tenen un altre, una mica més gros, devora la caseta del Cilindro, arran de la carretera que va a Porto Cristo. El tribunal d'expropiacions va establir que aquest solar hauria de ser expropiat per l'Ajuntament per un preu de 141.000 euros. Els propietaris ho han duit al Contenciós i en demanen 41 milions d'euros. En recordam els noms: Nadal, Mascaró, Suasi i Lliteres. Cal recordar, també, que Sebastià Nadal, administrador únic de Goramendi, SL, va remetre una carta a l'Ajuntament on, de manera molt ambigua, afirmava que no pretenia enriquir-se a costa de les arques municipals. Mentrestant, no retirava el recurs al contenciós reclamant 41 milions d'euros pel solar de devora el Cilindro.

    Diferències de criteri
    La diferència primordial entre la valoració inicial de 82.000 euros pel solar de Torre Florida i els 14 milions de valoració final rau en la consideració del sòl. La primera valoració entén que el sòl és en situació rural. La segona, entén que és sòl urbanitzat. Tanmateix, per Toni Planes, el problema podria raure en el jurat. "És un òrgan que es reuneix un dia a la setmana i resol expedients que fa mesos que es treballen als ajuntaments, i si ho poden fer és perquè o bé són molt bons o bé tenim un problema". 
     
    Catalina Riera torna a mantenir que "el Govern hauria de posar sentit comú a tot això, perquè aquestes decisions del Tribunal d'Expropiacions estan condemnant els ajuntaments a mort, perquè no tenen en compte el sentit real d'una expropiació". En aquest sentit, cal remarcar que casos com el de Manacor no són aïllats i s'han reproduït a municipis com Bunyola, Santanyí, Calvià, Palma o Pollença.




    0 0
  • 03/03/14--06:31: MARÇ 2014
  •  

    Recordau que teniu fins al 5 de març per apuntar-vos a la 2a. etapa de la Travessa

    Aquí teniu tota la info per març:

     2014_03.pdf


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Aquest cap de sermana Izquierda Unida ha escollit finalment els primers llocs de la llista per comparèixer a les eleccions europees del proper mes de maig.

    Es tracta d'unan llista d'integració, plural, diversa, solvent i insurgent.

    Hi trobareu gent de sindicats, moviments socials, així com companys de partits polítics que han considerat positiu comparèixer a les eleccions juntament (ni davant ni darrera, junts) amb IU: són companys d'Iniciativa per Catalunya, ANOVA de Galicia i la Chunta Aragonesista. Amb tots ells ja estem treballant des de fa dos anys en el grup parlamentari de l'Esquerra Plural amb molt bons resultats. Tan bons que han esdevingut l'oposició més clara a les polítiques neoliberals del govern. Altres partits també participaràn de la llista electoral: Izquierda Republicana, Batzarre de Navarra, Confederación de Los Verdes, SUMA, joves del Sindicat d'Estudiants i algun altre. La llista l'encapçala Willy Meyer, amb ja àmplia experiència al Parlament Europeu i en moviments de solidaritat internacional. És cert que fóren molts els companys decebuts per aquesta capçalera de llista. Els temps actuals reclamaven una elecció diferent i així ho entenguérem a Eivissa i Formentera quan a les primàries celebrades el febrer apostàrem per Javier Couso com a cap de cartell; un company ja conegut en els moviments socials i potser l'home més odiat per l'ambaixada nord-americana a Espanya per no defallir en la causa contra els assassins del seu germà.

    Cal dir, però, que el tàndem que Meyer farà amb Marina Albiol (companya valenciana que anirà al lloc 4 de la llista) és dificilment millorable. La feina institucional i la feina de carrer; l'experiència i la joventut; el present i el futur.

    També hi trobareu gent del municipalisme (Angela Vallina, d'Asturies), de la lluita social (el propi Couso), del sindicalisme (Paloma López, de CC.OO.) o representants dels milers de joves espanyols empessos a l'exili econòmic (com Lara Hernández).

    És una llista molt potent; sens dubte la millor que ha presentat mai IU a unes europees. Criticable i millorable, com no. Però ningú li pot negar que ara per ara aquesta és la millor eina que tenim per enfrontar-mos als representants de la troika a les eleccions europees.

    Però no només es tracta de persones que composen una llista. Es tracta també d'un programa electoral realitzat des de les àrees d'el.laboració col.lectiva, autèntica senya d'identitat d'IU. Vol dir que tots i totes les militants i simpatitzants han participat d'alguna manera en la seva confecció. I a més, és un programa dissenyat en comú amb els altres partis del PIE (Partit de l'Esquerra Europea) que compareixen a les eleccions i que tenen a Alexis Tsipras el seu candidat a presidir la Comissió Europea.

    En definitiva, el que aquest cap de setmana hem presentat a Madrid és l'aliança política i social d'aquells que s'oposen a la troika, d'aquells que creuen urgent transformar Europa en un lloc habitable i regit pels Drets Humans, no per les lleis del mercat. I sí, encara hi ha molta gent rebel i lluitadora amb qui convergir. El camí és llarg i sinuós però al final ho aconseguirem.


    0 0

    Debido a la existencia del Carlismo, fuerza de los conservadores que querían que reinara Carlos el hermano de Fernando VII, la regente María Cristina buscó alianzas con progresistas moderados. El nombre de Mendizábal nos ha quedado debido a las desamortizaciones que llevó a cabo, pero Mendizábal, Juan de Dios Álvarez Mendizábal (1790 - 1853) era más bien exaltado que consiguió ser Ministro de Hacienda del gobierno del Conde de Torino en julio de 1835 debido a ser un gran hombre de negocios con influencia en Inglaterra y Francia y que consiguió préstamos para poder pagar a las fuerzas que luchaban a favor de la Regente durante la primera guerra carlista. El 1 de septiembre Mendizábal hizo un manifiesto apoyando sublevaciones liberales recientes y contra la autoridad del Conde de Toreno. El 14 de septiembre de 1835, Mendizábal pasó a ocupar la Presidencia de Gobierno con lo que comenzaba la llamada "Revolución Liberal" (1835 - 1837) que proclamaría la segunda Constitución Española, la de 1837.

    Felipe Guasp, el día 23 de agosto de 1836 quitó de su periódico la cabecera de "Diario Balear" y le puso la de Diario constitucional de Palma de Mallorca, título con que salió desde el 24 de agosto de 1836 al 31 de diciembre de 1837.

    Surgieron en esos meses otros periódicos:

    XXI. Diario de avisos, agricultura, comercio y artes.
    Mahón, imprenta de Pablo Fabregues, 4.° de, 4 pags. cada número. Salía en el año 1837.

    LXV. El progreso. Diario liberal de Palma. Palma, impr. de José Savall, fol. mayor de 4. pags. cada nº. El 1º salió en 1 de octubre de 1836 y el 180 y último en 29 de marzo de 1837. Precio de suscr. 8 rs. mensuales.

    LXVI. El propagador Balear. Hoja volante que se publica todos los domtngos. Palma, impr. nacional regentada por D. Juan Guasp y Pascual, 4º español de 8 pags. cada n.° El 1.° lleva la fecha de 8 de enero de 1837 y el 19 y último la de 14 de mayo de mismo año. La colección completa forma 1 tomo de 168 pags. Lo redactava D. Juan Guasp. Precio de suscr. 4. rs. vn. mensuales.

    XLVII. El eco menorquin. Mahón, imprenta de Pablo Fabregues, 4." de 4 pags. cada n.º Era periódico diario, liberal templado, cuyo primer n.° salió en 15 de marzo de 1837 y al parecer no duró su. publicación mas que hasta el 69 correspondiente al 22 de mayo del mismo año. Precio de suscr. 8 rs. mensuales.

    Joaquín María Bover: Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares

    ¿Volvía la libertad de prensa declarada en la Constitución de 1812 y que había existido durante el Trienio Liberal de 1820? Ahora aquella libertad de prensa ya no interesaba a los progresistas, por lo que comenzaron a ponerle trabas. Que si un aval inicial para garantizar algunas responsabilidades, que si tenía que haber un editor que se responsabilizara ...

    En 1836 nació en Madrid una publicación titulada "Semanario Pintoresco Español", fundado por Mesonero Romanos. Hace unos años le dediqué una entrada: Mallorca en el Semanario pintoresco español (1840 - 1845) puesto que entre 1840 y 1845 Bover y Quadrado publicaron en él algunos artículos. Algo semejante, pero mejor y más completo ha realizado Borja Rodríguez Gutiérrez en el artículo La visión de Cantabria en una revista romántica: «Semanario Pintoresco Español» (1836-1857), en el que explaya un análisis sobre la situación de la prensa de entonces:

    prensa
    Diario constitucional de Palma de Mallorca (1836 - 1837)

    La nueva etapa que se insinúa tímidamente en los últimos años del reinado de El Deseado, bajo la influencia de la reina María Cristina, y que comienza definitivamente tras la muerte de Fernando VII, significa, en cuanto a la prensa, una libertad muy matizada y mediatizada. En un Estatuto Real de 1834 quedarán perfiladas todas las cautelas con que los gobernantes van a tratar a la prensa periódica. Hay una primera barrera económica con la que se pretende impedir las hojas volanderas o los periódicos más populares. Se crea la figura del editor-responsable que debe ser solvente económicamente; asimismo se exige un depósito previo de 20.000 reales en Madrid y de 10.000 en el resto de las poblaciones para poder sacar a la calle las publicaciones. Este depósito debe ser repuesto inmediatamente en caso de multa al periódico. Los redactores de El Zurriago y otros periódicos «izquierdistas» del trienio constitucional, jamás habrían podido sacar a la luz su periódico con estas leyes. En 1836 estos depósitos aumentan: 40.000 reales en Madrid, 30.000 en Barcelona, Cádiz, Sevilla y Valencia, 20.000 en Granada y Zaragoza. Se instituye la censura previa para toda obra que trate de religión, política, gobierno, leyes, familia real y materias del estado. Pero sobre todo se potencia la autoridad sobre la imprenta del gobernador civil, que puede secuestrar cualquier publicación aunque ésta haya pasado por la censura.

    Estas disposiciones «moderadas» se suavizan, es cierto, con la llegada de los progresistas al poder. Pero se mantiene la figura del editor-responsable, que debe proveer un depósito en metálico para la publicación del periódico. Y, sobre todo, se mantiene la potestad de prohibir de los gobernadores civiles. La guerra carlista va a permitir a los progresistas poner un amplio número de cortapisas a la libertad de prensa proclamada en el artículo dos de la constitución de 1837. A partir de 1839 se obliga a presentar dos horas antes de la distribución un ejemplar de la publicación al gobernador para ser revisado. Valls (1988; 115) lo afirma claramente: «Los progresistas, cuando están en el poder, adoptan medidas parecidas a los moderados para domeñar la prensa y encauzarla al servicio de los intereses partidistas del gobierno». Los gobiernos moderados que van a sucederse a partir de 1844 van a incrementar aún más las medidas represivas contra la prensa: se crea un registro de editores y de impresores, que están obligados a responder con sus máquinas como garantía de las multas; las fianzas pasan a ser de 120.000 reales en Madrid y 45.000 en provincias y deberán reponerse en tres días caso de producirse una multa.

    Bajo este marco legal el periodismo político agresivo que existió en el período de las Cortes de Cádiz y en el trienio constitucional no volverá a repetirse. [...]

    La relación entre literatura y periodismo en estos años es intensa. El periodismo «de noticia» tal como ahora lo conocemos comienza a desarrollarse en España a partir de 1850. Los periódicos de la primera mitad del siglo son culturales y literarios y en muchos casos, muy vinculados a la personalidad del redactor o redactores. El extremo de esta vinculación se da con los periódicos individuales, obras de un único redactor o, todo lo más, de dos en colaboración (El Robespierre Español de Fernández Sardino, El Pobrecito Hablador y El Duende satírico del día de Larra, Fray Gerundio de Modesto Lafuente, Abénamar y El Estudiante de dos conocidos escritores costumbristas, Santos López Pelegrín y Antonio María Segovia, etc....) No obstante la tendencia predominante es la que José María Carnerero desarrolla en Cartas Españolas (1831-1832): una revista «moderna» con un director/editor y un cuadro de colaboradores. Esta tendencia se consolida con las dos publicaciones emblemáticas del Romanticismo: El Artista (1835-1836) dirigida por Eugenio de Ochoa, y Semanario Pintoresco Español (1836-1857) fundada y dirigida en su primera época por Ramón Mesonero Romanos.

    Borja Rodríguez Gutiérrez: La visión de Cantabria en una revista romántica: «Semanario Pintoresco Español» (1836-1857)

    Las primeras revistas literarias de Palma, "La Palma" y "Almacén de frutos literarios" aparecerían en 1840 y 1841. El hecho es que la prensa de los años de la Regencia de María Cristina ya no es la prensa de 1812 o 1820. No conozco ningún estudio realizado sobre la prensa de las islas de estos años, pero las pautas que se producen en la Península serán parecidas, supongo, a las de las islas.

    En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica se encuentran los ejemplares del Diario constitucional de Palma de Mallorca desde el 24 de agosto de 1836 al 31 de diciembre de 1837.


    0 0

     

    En Putin té asos, N'Obama dosos, segons En Finian Cunningham.

     

        

          En Finian Cunningham i mil analistes de prestigi (molts d'ells nord-americans) afirmen que no és el cas que l'opinió dels governs de la UE i dels EUA representin el sentir de l'opinió pública mundial. Ans al contrari, la major part de països veu amb aprensió la política agressiva de Washington i dels seus lacais.

        En Cunningham ho explica.  Vegeu la web En Putin té asos, N'Obama dosos.


    0 0

    [03/03] «Der Mistral» -«L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Florentino de Carvalho - Gilles - Ferrer - Escartín - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Schwartzbard - Masetti - Vileta - Merino - Malet

    Anarcoefemèrides del 3 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "Der Mistral"

    - Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

    ***

    Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

    ***

    Seu de "Le Monde Libertaire" després de l'atemptat

    - Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

    ***

    Llibre on s'estudia el Grup Primer de Maig

    - Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista «Grup Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

    ***

    Manifestació de Vitòria (02-03-76)

    - Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Gasteiz, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors --Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després--, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    William Godwin

    - William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

    ***

    Foto policíaca d'Auguste Bordes (ca. 1894)

    - Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes i Catherine Calvete. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona.

    ***

    Florentino de Carvalho

    - Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 --algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879-- neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) --aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»--, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24,Sintese de una filosofia anarquista --fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia--, Constituçao socialista libertaria --idem--, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

    ***

    Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de "La Révolte" d'Alger de l'1 de maig de 1906

    - Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Emigra a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència«Les  bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París (França). El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París  i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan).

    ***

    Carnet de la CNT

    - Domingo Ferrer: El 3 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. Domingo Ferrer va morir l'11 de novembre de 1972 a Rodés (Roergue, Occitània).

    ***

    Antonio Escartín (1936) [militants-anarchistes.info]

    - Antonio Escartín: El 3 de març de 1911 neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. En 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Antonio Escartín va morir el 9 de juliol de 1969 a Cuers (Provença, Occitània).

    ***

    María Lozano Molina

    - María Lozano Molina: El 3 de març de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la poetessa i militant anarquista María Lozano Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció«Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat de Sariñena. Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allue, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondes. En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa, ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Quico Sabaté) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Garona.

    María Lozano Molina (1914-2000)

    ***

    André Laude

    - André Laude: El 3 de març de 1936 neix a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, periodista, surrealista, defensor de la Revolució algeriana i militant anarquista, André Laude. Hagué de viure ben prest els sofriments que dóna la història: son pare, militant comunista occità, s'allista en les brigades internacionals a Espanya i en 1942 sa mare, Olga Katz, jueva polonesa,és deportada a Auschwitz on morirà. En 1953 descobreix les idees anarquistes i s'adhereix en la Federació Comunista Llibertària. Participarà activament en els grups de suport antifranquistes a França. En 1954, periodista anticolonialista, fa costat els revolucionaris algerians. Detingut a París,és empresonat durant un any en un camp de paracaigudistes al sud del Sàhara, onés sotmès a tortures. Després de la independència, funda a Alger una agència de premsa, però després de la caiguda de Ben Bella (1965) torna a França on serà jutjat per«col·laboració amb l'enemic». En aquesta època s'ajunta amb el grup surrealista d'André Breton (que testimoniarà en favor seu) i Benjamin Péret. La poesia esdevé la seva raó de viure i deixa el periodisme, militant un temps en el Partit Socialista Unificat (PSU). Entre els seus reculls de poesia destaquen Occitanie: premier cahier de revendication (1972), Testament de Ravachol (1974) i 53 polonaises (1989); i de les seves novel·les podem destacar Joyeuses apocalypse (1972), Rue des merguez (1979) i Liberté couleur d'homme (1980). Va col·laborar durant anys en el periòdic Le Monde com a cronista literari, i en Les Nouvelles Littéraires, i com a cronista fotogràfic en Le Nouvel Observateur i en Le Point; també va animar debats a la FNAC. És autor també d'una petita història del pensament llibertari publicada en 1968 en la revista PlanèteAndré Laude va morir en la misèria el 24 de juny de 1995 a París (França), va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades al Sena.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Josef Peukert fotografiat per Scholl (Chicago, 1906)

    - Josef Peukert: El 3 de març de 1910 mor a Chicago (Illinois, EUA) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Havia nascut el 22 de gener de 1855 a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia). Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat ambÉmile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per «conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger» --atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882--; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany «Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave --aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè --Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Josef Peukert (1855-1910)

    ***

    Victor Pengam

    - Victor Pengam: El 3 de març de 1920 mor a Brest (Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor Pengam. Havia nascut el 21 de gener de 1883 a Brest (Bretanya). En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 194 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i Pengam va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finistère per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià (9 rue Fautras de Brest) i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel Comitè de Defensa Social. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e,L'Internationale, etc. Mobilitzat en 1914, va ser ferit en combat i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

    ***

    Ettore Aguggini

    - Ettore Aguggini:El 3 de març de 1929 mor a l'Alguer (Sardenya, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Havia nascut el 23 de març de 1902 a Milà (Llombardia, Itàlia). Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).

    ***

    Shalom Schwartzbard

    - Shalom Schwartzbard: El 3 de març de 1938 mor a Ciutat del Cap (Sud-àfrica) l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Izmail (Bessaràbia) --actualment Ucraïna. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any --més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès --que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera-- serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920), En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya,últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Al darrer ple es va aprovar per unanimitat la moció (la teniu a a la continuació de l'article) que vam proposar des d'Alternativa per promoure els productes locals i de proximitat i que va ser signada també per PSOE, ERAM Regidors no adscrits. Al mateix ple també va ser signada per UMP, igualment el PSM va indicar que la signaria. Al debat Tomeu Fuster va proposar una esmena per posar una partida pressupostària per aquest tema, per part de l’equip de govern es va indicar que s’havia posat una partida de 30.000 euros per la promoció del comerç local. Després de l’aprovació per unanimitat de la moció cal que una part es dediqui  a la  campanya de promoció de productes locals  que s’ha aprovat per unanimitat.

    Fa anys que els productors i distribuïdors locals fan campanyes. Per exemple la cooperativa pagesa comercialitza la seva pròpia marca, “Mé de Pollença” i ara l'Associació d'Artesans de Pollença gestionarà la torre dels jardins Joan March on crearà un aparador permanent en el qual mostrar els seus dissenys. El que proposavam i es va aprovar per unanimitat és fer la promoció dels productes locals de proximitat de forma més coordinada i programada. Es tracta de promocionar productes de quilòmetre zero, productes de qualitat que donen vida al nostre municipi, fent que els doblers es reinverteixin  en el mateix municipi, creant així nous llocs de treball.

    Es tracta de buscar sinèrgies entre diferents sectors vinculats amb el producte local: producció, elaboració, comerç, restauració i turisme. Tot plegat permet un desenvolupament rural integrat amb un eix comú: el producte local.

    El primer que caldria seria identificar tots els productors (agroalimentaris, artesans...) i els productes locals i detectar les seves necessitats.  I després l’Ajuntament hauria d’afavorir el treball en xarxa i l'associacionisme en el sector:


    • Facilitar eines als elaboradors i productors per promocionar i comercialitzar el seu producte.
    • Sensibilitzar i donar valor als productes locals de qualitat i artesans i identificar-los no només com a productes de qualitat sinó també com un símbol de cultura i identitat del territori.

    • Vincular els sectors agroalimentari i artesanal amb la restauració, el comerç i les rutes turístiques de la zona amb l'objectiu final d'induir un desenvolupament rural integrat.
    • Incrementar el creixement econòmic de les activitats agroalimentàries i artesanals, donar suport als emprenedors en el seu impuls inicial i facilitar la creació de noves accions empresarials que girin al voltant de l'eix principal del projecte.

    Hi ha municipis on per exemple s'han introduit productes locals als menjadors escolars, fent a més a més unitats didàctiques, utilitzant mitjans audiovisuals, per transmetre tot el que hi ha darrere del producte local; la seva qualitat, la traçabilitat, l’impacte socioeconòmic i la seva influència directa  sobre el paisatge del territori; a més de fer reflexionar el consumidor i donar criteris suficients perquè en la propera compra elegeixi el producte local...

    És una iniciativa que ens beneficia a tots i potencia tot un sector estratègic de la nostra economia.

    Exemple de l'Ajuntament de Mont-roig del Camp que ha creat un segell identificatiu per als Productes Locals de Qualitat que facilitarà el reconeixement del producte com a «producte local» sota tres premisses bàsiques: la qualitat del producte, la pertinença al territori i la tradició en l’elaboració. Per part de l’Ajuntament hi ha el compromís de promocionar el producte, així com de donar-hi suport per a la seva comercialització.

     

     

     

    MOCIÓ PER PROMOURE ELS PRODUCTES LOCALS I DE PROXIMITAT

    Els portaveus dels grups municipals sota signants presenten per urgència a consideració del ple, per tal que sigui estudiada, debatuda  i votada, la següent moció  per promoure els productes locals i de proximitat.

    En els darrers temps les grans distribuïdores comercials, han aprofitat les condicions que ofereix el mercat lliure, per monopolitzar la majoria de prestatges dels comerços d’arreu del món.Aquest fet, com tots i totes coneixem, ha tingut fortes repercussions en la nostra feble estructura productiva, com ara deslocalitzacions, externalitzacions... i alhora, ha acabat de perjudicar a aquells sectors de l’economia local més febles. No obstant, en la conjuntura socioeconòmica actual, hi ha centenars d’exemples arreu del país, de persones i empreses que aposten per la qualitat del producte local i la distribució d’aquest de forma directa, en els comerços de proximitat, creant un mercat emergent que cada cop té més públic, tant de la ciutadania autòctona com de turistes que volen emportar-se un producte característic del territori que visiten.

    Per tal de donar major projecció a aquestes iniciatives, diferents institucions han desenvolupat campanyes publicitàries i de conscienciació per promoure els valors característiques d’aquest model de producció, distribució i consum. El creixement d’aquest sector, implica no sols oferir uns productes de major qualitat i una nova cultura del consum, sinó també garantir la creació de nous llocs de treball al

    nostre municipi i a les nostres comarques, així com revertir l’evolució de sectors econòmics, que arran de la globalització de l’economia neoliberal, han tendit a convertir-se en un reducte folklòric. I, alhora, des del punt de vista del sector turístic, una campanya de promoció d’aquestes característiques representaria un atractiu més, que Pollença podria oferir en la seva oferta de serveis i productes a les persones que ens visiten des d’altres municipis i països.

    Per tot això, aquests regidors presenten al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació si procedeix, la següent propostad' ACORDS:

    Primer.- Que l'Ajuntament estudiï les diferents campanyes de promoció de productes locals que ja s’estan desenvolupant ciutats de dimensió similar a la nostra o en d’altres municipis que puguin servir de referència.

    Segon.- Elaborar un esborrany de campanya per a la nostra ciutat, perquè pugui ser esmenada i complementada pels grups municipals de l’Ajuntament i aquelles entitats properes en aquest àmbit de treball.

    Tercer.- Aprovar la implementació d’aquesta campanya, un cop existeixi un consens entre totes les parts participants en la redacció d’aquesta.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 52 | 53 | (Page 54) | 55 | 56 | .... | 465 | newer