[10/03] «Butlletin de "La Ruche"» -
IV Congrés de l'USI - Atemptat contra Seguí i
Comas - Conferència de Goldman - Repressió
Bulgària - «Dag van de Anarchie» -
Soufflet - Bernal - Cunard - Francisco Cáceres - Bouchet -
Seguí - Salamero - Guerra - Checa - Montoya - Fedeli -
Pujalte - Capdevila - Vierge - WafnerAnarcoefemèrides
del 10 de març
Esdeveniments
- Surt Le
Bulletin de «La Ruche»:
El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia
llibertària «La Ruche»
(Rambouillet, Illa de França, França) edita el
primer número deLeBulletin
de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908,
s'havia editat un butlletí anual
semblant a aquest sobre l'obra solidària i
d'educació llibertària que feia «La
Ruche» i del qual en van sortir tres números. El
butlletí que Sébastien Faure
publicarà en 1914 serà bimensual i
durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de
la declaració de guerra, editant-ne 10 números.
Hi col·laboraran intel·lectuals
llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir
Albenque, Charles
Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu),
Léon Clément,
Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu,
Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard,
Urbain Gohier, Georges Houlle,
C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr.
Georges
Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine
Vernet, Marcel Voisin, Georges
Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la
crònica pedagògica de la
colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar,
medicina i
neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu.
També va publicar en
cada número la lletra i la música d'una
cançó de diversos autors (Sébastien
Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C.
Altroff,
etc.). L'epígraf de la capçalera era molt
expressiu: «Pensar, voler, actuar.».
Va tenir un milenar de subscriptors.
***
- IV Congrés de l'USI:
Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a
Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la
Unió Sindical Italiana (USI). Hi van
ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria,
Arezzo, Bolonya,
Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara,
Gazzada,
Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà,
Minervino Murge, Mòdena, Nàpols,
Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia,
Riomaggiore-Gènova,
Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni
Valdarno,
Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara,
Taranto,
Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona,
Vicenza, Viareggio. En el congrés es
tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el
moviment anarquista
a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió
o no a la Internacional
Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de
Fàbrica, etc. N'hi
havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i
Giuseppe Di
Vittorio, partidària de l'adhesió a la
Internacional de Moscou, i l'altra
defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la
unió amb la nova Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que
s'havia acabat de
crear a Berlín (Alemanya); la positura
antiautoritària va ser la triomfadora.
Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és
a dir, a l'adhesió de l'USI a
la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació
General del Treball),
defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que
cada Cambra
de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt
discutit va
ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en
el Sindicat de
Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que
tingué com a
resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el
nou
esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta
central anarcosindicalista
abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data
a partir
de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.
***
- Atemptat a
Salvador Seguí i
Francesc Comas: El 10 de
març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael,
del barri del Raval
de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel
governador
civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador
Seguí i
Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el
també anarquista Francesc
Comas i Pagès, Perones, que
morirà tres dies
després. Les autoritats per evitar la
gran manifestació que es preparava, van treure el
cadàver de Seguí de
l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a
Montjuïc. Quan va
morir Perones, es va exigir un enterrament
públic, que va tenir lloc amb
l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la
mort de Seguí, que tota sa
vida va compartir la seva feina de pintor i la tasca
anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada
línia
sindical en
l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista.
La
creació de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a
altra línia sindical més radicalitzada en les
formes. Sis mesos després de
l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic
d'Estat que va donar el
poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.
Rafael Campalans: «Pobre Salvador
Seguí», en Justicia Social
(08-03-1921)
Josep M. Huertas Claveria: «Aroma
i espines de la Rosa de Foc. 80 anys
de l'assassinat de Salvador Seguí», en Butlletí
Estel Negre, 126 (març
2003)
Lluís Alegret: «La
caiguda de Salvador Seguí, el Noi del Sucre»,
en Joan Garcia Oliver.
Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista.
Pòrtic. Barcelona, 2008. pp. 71-72
***
- Conferència
d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se
celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut,
EUA) una conferència de la destacada militant
anarcofeminista Emma Goldman.
L'acte consistí en una lectura comentada de la seva
autobiografia Living my life
(Vivint ma vida) i en una
dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el
títol Today's international probles
(Problemes
internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part
d'una gira de tres
mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el
permís del govern
nord-americà.
***
- Desmantellament de la FACB:
El 10 de
març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de
Sofia
(Bulgària), els 120 delegats de la
Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB)
reunits clandestinament en sessió
extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de
resistir-se al nou
poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de
reunió i
prohibeix la premsa llibertària, són detinguts
per la milícia comunista. La
repetida utilització dels banys de l'apartament pels
delegats, que havien
prèviament acordat no utilitzar-los durant la
reunió, alarmà un veí que pensant
que es tractava d'una fuita cridà un lampista i,
després, la policia. Els més
de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i
Stefan Tonev, van ser enviats als camps de
concentració, on seran
torturats i després sotmesos a treballs forçats.
***
- «Dag
van de Anarchie»: El 10 de març de
1966, a Amsterdam
(Països Baixos), amb ocasió de les controvertides
noces de la
princesa Beatriu,
futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic
diplomàtic alemany que
va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit
nazi d'ocupació, el moviment
Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el«Dia de
l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van
llançar bombes de fum durant
el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un
aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes
no vinculats al
moviment provo va realitzar una exposició
fotogràfica de la repressió
desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans
de
comunicació.
Naixements
- Alphonse
Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural
d'Ismérie Soufflet. Es
guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer.
Durant els anys 1880
formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14
d'abril de 1884 es
casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885
s'encarregà
d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va
anar a fer
una conferència. En una llista aixecada per la Prefectura de
Reims el 29 de
març de 1892 figurava com a «militant».
***
- Juan Antonio
Bernal Ramírez: El 10 de març de
1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut
com El Andalúz.
Emigrà a Barcelona
(Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on
regentà el Bar
Andalucía i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran del cop
militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de
les Patrulles de
Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la
reacció
estalinista, va ser detingut per «tinença
d'armes». Després de la guerra civil,
el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes;
jutjat el
17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a
mort. El
29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de
presó. Juan
Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de
tuberculosi a la
presó Model de Barcelona (Catalunya).
Juan
Antonio
Bernal Ramírez (1895-1945)
***
- Nancy Cunard: El
10 de març de
1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Leicestershire,
Anglaterra)
l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy
Clare
Cunard. Filla única d'un família acomodada,
capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Cunard (1851-1925), tercer
baronet de Cunard, havia heretat la companyia
naviliera «Cunard Line» --propietària,
entre altres, del transatlàntic «Queen
Mary»-- i tot just s'interessava pel polo, per la pesca
esportiva i per la caça
del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada
hereva
nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es
dedicà a
rebre del «millor» de la societat londinenca i fouíntima de la duquessa de
Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a
Nevill Holt, però
quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a
Londres amb sa mare. S'educà
en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya.
Durant la Gran
Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet,
oficial de l'Exèrcit
i veterà ferit de guerra; però el matrimoni
només durà dos anys. En aquestaèpoca es relaciona amb «La Coterie»
--selecte grup d'aristòcrates i
intel·lectuals britànics caracteritzats per
sortir a les revistes de moda de
l'època-- i freqüentà especialment la
poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué
l'antologia poètica Wheels, de la família dels
Sitwell, i hi participà
amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la
mort en combat a
França un mes abans de l'armistici. En 1920
s'intal·là a França, on
participà
activament dels corrents avantguardistes literàries i
artístiques, especialment
el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris
en aquesta línia,
especialment Outlaws(1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers
anys francesos, va estar molt lligada a
l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous
Huxley influenciarà
nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la
inspiració del personatge de
Myra Viveash en Antic
hay (1923) i
de Lucy Tantamount en Point
counter point (1928).
En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres
drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La
Chapelle-Réanville, a
Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que
assajàvem amb
poesia experimental, creà «The Hours
Press», una petita impremta i editorial
que també rebé el nom de «Three
Mountains Press» i amb la qual es podia prendre
córrer més riscos empresarials que altres editors
a causa de la fortuna
heretada. Aquesta editorial col·laborà amb
William Birod, periodista
nord-americà que vivia a París i que havia editat
les obres d'Ezra Pound. «The
Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat
de les obres publicades i per
les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la
primera obra que
Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també
edità els XXX
Cantos de
Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció
de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity,
del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després
d'una relació de dos anys amb el
poeta Louis Aragon --que l'afiliarà al Partit Comunista
Francès (PCF) el gener
de 1927--, comença una altra amb Henry Crowder, un
músic de jazz afroamericà
que treballa a París. Aleshores esdevingué una
intensa activista antiracista i
defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a
aquest país
i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra
polèmica, Black
man and white
ladyship, atac
contra les actituds racistes; també publicà Negro: An
anthology,
conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors
afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston
Hughes, Zora
Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa
parlà d'aquest
projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el
llibre,
Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes
farcides d'odi racista, algunes de
les quals publicà en el llibre. A mitjans de la
dècada dels trenta, participa
en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió
d'Etiòpia per
Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els
fets
esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra
mundial. Els seus
relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una
subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa
contribuí
amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions
llibertàries
d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però
la seva
deteriorada salut --en part a causa de les males condicions que
trobà als camps
de concentració del sud de França-- la
forçaren a tornar a París, on
organitzà
col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als
refugiats. En 1937
publicà una col·lecció de fullets amb
poemes sobre la guerra i obres de W. H.
Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any,
distribuirà per Europa
un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes
del qual foren
publicades en The
Left Review
sota el títol «Autors take sides on the
spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren
i 126 van fer
costat la II República espanyola. Durant la II Guerra
Mundial treballà, fins
l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de
la Resistència
francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de
la
guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la
major part de les seves
possessions i deixà de viure a Réanville,
realitzant nombrosos viatges. Amb la
salut mental i física força deteriorada, agreujat
tot per l'abús de l'alcohol,
la ruïna econòmica i els comportaments
autodestructius, fou internada en un
hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a
Londres, però, un cop
lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre
les seves últimes
publicacions destaquen Grand
man: Memories of Norman Douglas (1954), GM:
Memories of George Moore (1956)
i These were
the hours (1965),
llibre
de memòries publicat pòstumament.
Només pesava 35 quilos quan va ser trobada
errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar
el seu nom;
traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de
París (França),
morí dos dies després, el 17 de març
de 1965. El seu cos fou incinerat a
Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri
parisenc
de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran
col·leccionista d'art africà i fou
musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels
anys vint i trenta,
com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis
Aragon,
etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James
Joyce,
Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.
***
- Víctor Francisco
Cáceres: El 10 de març de 1912 neix
a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres.
Fill de pastors humils, va anar
poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les
tasques
als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i
rumià la
possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos
d'Enginyers, però
s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a
terme el 10 de juny de
1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la
sala on
estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936,
oposà
resistència, però va ser detingut amb altres
soldats lleials. Jutjat per «sedició»,
va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de
presó.
Destinat a treballs forçats, entrà en contacte
amb militants de les Joventuts
Llibertàries i esdevingué anarquista. A la
presó de Melilla realitzà el
batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a
Sevilla, a més
d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941
aconseguí la llibertat
condicional i retornà a Albalá, on
intentà muntar una escola, però el projecte
no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la
titulació oficial requerida.
Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la
Península, a Bilbao (Biscaia,
País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San
Felices, Haro), on treballà en
diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica
de cel·luloses,
fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als
infants dels
obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble
perquè «mai no
pronunciava el nom de Déu en les seves classes».
En 1947 es casà amb Aurora
Gamarra López. En aquests anys milità activament
en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD). Va
ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on
treballava. Més tard passà a Guipúscoa
(Pasaia i Errenteria), on va fer feina
en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant
els pesquers al port).
Després d'una breu estada a Castañares de Rioja,
s'establí en 1949 a Vigo
(Pontevedra, Galícia), on treballà del que
pogué (cobrador, peó, comptable a
les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio
Bragado Ruiz i Guillermo
Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional
Galaica. A partir de
1956, després d'un viatge a França on
s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí
contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè
Local de la CNT de Vigo amb
Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila,
s'encarregà de la CNT
a Vigo i participà en la creació de
l'organització unitària Front
Democràtic Juvenil
(FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio
Bragado
Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà
tancat durant dos mesos per «organització
i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962,
arran d'una vaga de solidaritat
amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions
salarials de les
drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez)
va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell
de
guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar
la CNT;
condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena
als presidis de Carabanchel i
de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT
estava força estructurada, exercí
el càrrec de secretari d'Organització durant
més de dos anys. El 23 de setembre
de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i
boicotejat per
la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966
decidí exiliar-se i passà a
França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966
s'establí a Portèth de
Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es
guanyà la vida com a
peó de paleta i milità en la seva
Federació Local de CNT des de l'1 de gener de
1967. En 1968, després de la mort de José
Sanjuán, va ser nomenat secretari
general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i
entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs
orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974
col·laborà amb el Secretariat Intercontinental
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i
en 1976 va ser
nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de
Portèth de Garona. En
aquests anys milità en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El maig de 1976
viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya),
Madrid, La Rioja i Sevilla en
missió propagandística per rellançar
el sindicat. En aquesta última època
formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR)
de la FAI i era
secretari de la Federació Local de Portèth de
Garona. Trobem articles seus,
moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón
de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco
de la Montaña, Torvick),
en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín
Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
etc.
També realitzà traduccions de
l'anglès, de l'italià i del portuguès
per a
aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres
va morir el 9 d'agost de 1976 a
Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en
missió orgànica, d'un vessament
cerebral i d'un atac cardíac afegit.
Defuncions
- Léon Bouchet:
El
10 de març de 1916 mor a Sant-Etiève (Roine-Alps,
Arpitània) el tipògraf
anarquista individualista Léon Bouchet. Havia nascut en 1888
a Puèi Domat
(Alvèrnia, Occitània).
Començà a militar molt jove a Clarmont
d'Alvèrnia i el
setembre de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor
Godonèche, del Grup d'Estudis
de Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es
reunia al número 26 de Place
Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. Entre 1909 i 1910
organitzà diverses
xerrades populars a Clarmont d'Alvèrnia. Quan el setembre de
1910 arribà a
París (França), abandonà el seu ofici
de venedor ambulant i esdevingué tipògraf.
Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del
periòdic
anarcoindividualista parisenc L'Idée
Libre, fundat per André Lorulot, i durant un temps
visqué, amb sa companya
Madeleine Nourrisson, a la seu del periòdic L'Anarchie,
a Romainville (Illa de França, França), on
conegué anarquistes que després
formarien part de la «Banda Bonnot». El gener de
1911 s'instal·là en una
torreta del carrer Paul de Kock de Romainville. Quan l'«Afer
Bonnot», va ser
detingut el 28 d'abril de 1912 després de ser denunciat pel
director de la
presó parisenca de la Sante per haver portat un paquet i una
carta a Jean De
Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges
Dettweiler, empresonats per aquest procés.
En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà
correspondència dirigida aÉdouard Carouy i Louis Raimbault, també implicats
en l'«Afer Bonnot». Inculpat de
pertànyer a «associació de
malfactors», finalment fou exculpat durant el
judici.
***
- Salvador
Seguí i Rubinat: El 10 de març de
1923 és assassinat a
Barcelona (Catalunya) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com El
Noi del Sucre,
un dels militants més destacats del moviment
anarcosindicalista català de
principis del segle XX. Havia nascut el 23 de setembre de 1887 a
Tornabous (Urgell,
Catalunya). Quan té un any sa família es
trasllada a Barcelona i va assistir a
escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A
causa
del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i
comença a militar en el
moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva
participació en una vaga
del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes
més durs (com ara el
grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir
per primer cop el pseudònim
que el farà famós (El Noi del Sucre)
en discursos i en articles, que
publicarà en el periòdic El Pintor.
En 1907, en el marc de les lluites
contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal,
on va
resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No
sabem molt
de la seva participació en la Setmana Tràgica,
però va haver de refugiar-se a
Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la
fundació de Solidaritat Obrera i
va ser delegat en el Congrés de 1908 en
representació dels pintors de
Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat
Obrera i
en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara
que no va assistir
al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra
l'expulsió
d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent.
En 1911 va
representar la CNT en una reunió internacional obrera a
Marsella i va
representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell
any. Convertit en
una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya
de
Queraltó de 1913 i en el «Motí de la
Fam» de 1914. En 1915 va ser president del
Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en
el Pacte de
Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en
mítings i
conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit
secretari de la CNT de
Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va
participar
activament en el Congrés de Sants, advocant pel SindicatÚnic (Ram o
Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper
predominant i va
ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la
Comissió Mixta de
Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes
que l'acusaven
d'apetències polítiques. Durant el
Congrés de 1919 es va mostrar contrari a
adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va
retirar a
Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de
treball,
que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del
Comitè Regional de
Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de
Tarragona d'octubre de
1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto,
viatge
que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per
Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va
ser detingut a
Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó).
L'abril de 1922 serà
alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda
--les seves
intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar
polèmica pel
seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la
Conferència de
Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava
entre apoliticisme i
antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino
Díez. El 10 de març de
1923 va ser assassinat a Barcelona per una conjura policiacopatronal.
Home
bohemi, força perseguit --empresonat en 1907, 1916, 1917,
1919 i 1920; va patir
altres dos atemptats en 1919 i 1920--, va ser un dels personatges
més
importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador
mític, col·laborador de
la premsa llibertària (Cultura y Acción,Los Nuevos, L'Opinió,Páginas Libres, Solidaridad
Obrera, La Tierra, Vida
Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler
rellançar el
periòdic en català La Tramuntana
en 1913. La seva trajectòria va ser
molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García
Oliver) que li van
atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes,
però que no eren justes, ja
que l'únic que va fer va ser seguir una
estratègia d'acostament als altres
sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova,
Soriano, Layret,
Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel
pistolerisme de
la patronal. És autor d'Episodios de la lucha
(1922), Los mártires
del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes
(1923), Sindicalismo
y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a
Barcelona la
Fundació Salvador Seguí, lligada a la
Confederació General del Treball (CGT),
en la seva memòria.
***
- Eleuterio Salamero Bernard:
El 10 de març de 1937 mor a Alarcón (Conca,
Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Esteban Eleuterio
Salamero
Bernard. Havia nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). A
començament dels
anys deu retornà a la Península procedent
d'Amèrica. En 1914 s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del grup
d'acció anarquista «Los
Solidarios», juntament amb Buenaventura Durruti, Francisco
Ascaso i altres. El
juny de 1923 va ser detingut arran de l'atemptat comès
contra el cardenal Juan Soldevila
y Romero a Saragossa el 4 de juny d'aquell any. Sota les amenaces de la
policia
de tortura sa mare de 90 anys, donà informacions que van
permetre la detenció
de Rafael Torres Escartín i que obligaren a la resta de
membres del grup a
passar a la clandestinitat. L'abril de 1925 fou jutjat, juntament amb
Juliana
López Maimar i Torres Escartín, i condemnat a 12
anys i un dia de presó major
per encobriment de l'assassinat del cardenal Soldevila. Tancat a les
presons de
San Fernando i de El Dueso, fou alliberat en 1931 gràcies a
la proclamació de
la II República espanyola. A resultes del cop feixista, el
juliol de 1936 fou
el responsable de la creació de la «Columna
CNT-FAI» formada a Barbastre i del
III Batalló en el qual es va convertí
després de sumar-se a la «Columna Roja y
Negra», 127 Brigada Mixta després de la
militarització). Eleuterio Salamero va
morir al front el 10 de març de 1937 a Alarcón
(Conca, Espanya) de l'explosió
d'un obús.
***
- Armand Guerra:El
10 de març de 1939 mor a París
(França) el propagandista, periodista, escriptor
i cineasta anarquista José María
Estívalis Calvo, més conegut com Armand
Guerra.
Havia nascut el 4 de gener de 1886 a Llíria (Camp de
Túria, País Valencià) en
el si d'una família pagesa i molt creient.
Després de fer d'escolà i estudiar
al seminari, va trencar totalment amb la religió i va
començar a treballar amb
13 anys en una impremta a València i en 1907 per mor d'una
vaga de tipògrafs ha
de romandre un temps a presó. En 1908, amb son
germà Vicente, marxa a París on
entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra
i poc
després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a
Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire
(Egipte), on participa
en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea.
Després de la prohibició
d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de
retornar a Deauville
(França), on treballarà en una impremta i
s'apassionarà pel cinema. En 1913, a
París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes
pel·lícules de caràcter social, com
ara La Commune --on els actors i els
figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards--,Les misères de l'aiguille, Un
cri dans la jungle, Le vieux
docker, entre altres pel·lícules mudes.
Col·laborarà igualment en diversos
periòdics anarquistes, com ara Tierra,
publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable;
o Réveil, de
Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li
valdrà l'expulsió de França,
instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a
Madrid, on crearà la seva
pròpia empresa cinematogràfica, que
produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín
on treballarà durant 10 anys als estudis
cinematogràfics de l'UFA, abans de
retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son
germà Vicente,
treballa per al «Cine Popular Español» i
intentarà muntar uns estudis de cinema
(Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant
la
pel·lícula Carne de fieras
quan esclata la revolució. Un cop acabat el
film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per
compte de la CNT de la
qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos
mítings al sud de
França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella,
Nimes, Beaucaire, St. Guilles,
St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per
la policia
stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de
Barcelona.
En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins
París, fugint
així dels camps de concentració del sud
francès. Després de trobar sa família
a
Saint-Mandé, va morir a París d'aneurisma. El seu
llibre A través de la
metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces
revolucionàries llibertàries contra el feixisme.
En 1999 el director Ezéquiel
Fernández retratarà sa vida en el documental Armand
Guerra, requiem pour un
cinéaste espagnol.
***
- Manuel Checa
Hernández: El 10 de març de 1943és afusellat a Barcelona (Catalunya) el
militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Havia
nascut el 5 d'octubre
de 1902 a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). Emigrà a
Catalunya i s'instal·là
a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril
de 1924 treballà
com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera
i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà
part del Comitè
Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de
Montserrat.
El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el
servei militar.
Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser
jutjat en
consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el
rector
de la parròquia del poble i a altres veïns
ruixant-los amb benzina i calant-los
foc, i, més tard, al front, quan serví com a
carrabiner voluntari, d'haver
matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues;
condemnat
a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de
març de 1943 al Camp
de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys
cenetistes
(Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia
Martínez, Joaquín Vicente García,
Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor
Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez
Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de
la Pedrera.
***
- Melchor Montoya
Gallardo: El 10 de març de 1943 és
afusellat a Barcelona (Catalunya) el
militant anarcosindicalista Melchor Montoya Gallardo, conegut com El Churrillo. Havia nascut en 1909 a
Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a
Catalunya i s'instal·là a Olesa
de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà com a
carnisser i milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
Guerra Civil formà
part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control
confederals d'Olesa
de Montserrat. Detingut per les tropes franquistes, el 30 de desembre
de 1942
va ser jutjat en consell de guerra a Olesa de Montserrat acusat de«patrullero»
i «delicuente rojo»; condemnat a mort, Melchor
Montoya Gallardo va ser
afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de
Barcelona (Catalunya)
juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil,
José
Murcia Martínez, Joaquín Vicente
García, Ramón Pla Bel, José Ruiz
Solá, Manuel
Checa Hernández i Cristobal Ramírez Casado), els
cossos dels quals van ser
llançats al Fossar de la Pedrera.
***
- Ugo Fedeli:
El 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont,
Itàlia)
l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també comHugo Treni
o G. Renti. Havia nascut el 8 de maig de 1898 a
Milà (Llombardia, Itàlia). Va
començar a treballar molt jove i va completar la seva
formació professional
seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va
començar a militar en els
grups de joves llibertaris de Milà («Franchi
tiratori» i «Ribelli milansesi»)
que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de
Líbia i va
fer amistat amb alguns militants que després seran
destacats, com ara Francesco
Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes,
majoritaris al Milà de l'època, representats per
Molaschi, Leda Rafanelli i
Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en
1913,
durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana
(USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a«anarquista
perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra,
amb Mantovani, Franceschelli,
Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il
Ribelle
(1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia
costat
els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va
publicar el seu
primer article: «Abasso la guerra». En aquestaèpoca va ser requerit nombroses
vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917,
després d'haver fet
feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i
en nom
dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut
a Suïssa, serà jutjat en
1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la«Bomba de Zuric», i
expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent
després de passar uns mesos empresonat.
El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en
1920. Es va casar
amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el
juliol de 1920.
Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità
Nova i també
membre de la redacció de la revista Nichilismo
(1920-1921), òrgan dels
militants individualistes, el gerent de la qual serà
Giuseppe Invernizzi. En
1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista
del qual només se'n
publicaren quatre números perquè els redactors
(Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi
i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats
en el
complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921).
Després d'haver de
recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a
Berlín amb Pietro
Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred
Fidler, va
marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va
representar a la USI en el Congrés de la Internacional
Sindical Roja (ISR). A
l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns
militants
llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la
Revolució russa i va
col·laborar en Anarchiski Vesnik,
però finalment va haver de fugir en
1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre
a Berlín, treballant de
carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels
anarquistes
russos en el congrés de fundació de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va
marxar a París, on va
freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells
Makhno i Volin,
i va participar en els debats sobre la «Plataforma
d'organització de la Unió
General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb
Sébastien Faure, Séverin
Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de
la Librairie
Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue
Internationale
Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la
secció italiana
d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la
campanya a favor
dels militants anarquistes empresonats a la Unió
Soviètica, com ara Ghezzi, i
en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran
de
l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra
Giacommo Matteoti, es va
constituir a París el «Comitato d'Azione
Antifascista», que arreplegava socialistes,
republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi
va
representar els darrers. També va col·laborar en
l'Encyclopédie Anarchiste,
de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta
i La Tempra
(1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de
França i després
de Bèlgica. Entre 1927 i 1929
col·laborarà amb el diari La Lotta Umana,
dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on
va
fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va
prendre part en la
fundació del Comitè Internacional de Relacions
Anarquistes el 1931, sempre al
costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre
de 1933 per la
dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de
Ponça, Colfiorito,
Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de
presidi son
fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador
del Conveni Interregional de la
Federació Comunista Llibertària Alta
Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer
Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la
Federació Anarquista
Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de
Relacions Internacionals
Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano
Olivetti
com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural
Olivetti.
Col·laborà en una gran quantitat de
periòdics llibertaris i en moltes
publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis
bibliogràfics i
biogràfics. El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal
estan repartits
entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i
l'Arxiu
Família Berneri de Regio Emilia (Itàlia).
---
Continua...
---