Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 54 | 55 | (Page 56) | 57 | 58 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 03/08/14--08:59: Influències italianes
  • Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Si senyor, cal defensar lo nottro, la nostra cultura, el nostre paisatge, les nostres coses o la cosa nostra… etc Però vius que hi moltes coses considerades mallorquines o illenques que no són altra cosa que còpies, imitacions d'altres països, sobretot d'Itàlia com ara la sobrassada o els dictadors de pa en fonteta.

    Salut

     

    0 0

    [08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Filiberto - Anciaux - Fournier - Prat Coll - Gröndahl - Sadier - Abad Donoso - Ponce de León - Turón - Gelabert

    Anarcoefemèrides del 8 de març

    Esdeveniments

    Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

    - Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

    ***

    L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

    - Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 --que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat-- en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán --qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII-- per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas --Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar--, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets --amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65-- contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat --l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol--; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Juan de Dios Filiberto

    - Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra --la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès--, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

    ***

    Marie-Adèle Anciaux

    - Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

    ***

    Manifestació d'objectors de consciència

    - Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

    ***

    Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

    - Dolors Prat Coll:El 8 de març de 1905 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marín li ha consagrat una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.

    Dolors Prat Coll (1905-2001)

    ***

    Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

    - Britta Gröndahl: El 8 de març de 1914 neix a Eskilstuna (Södermanland, Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revista Frente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol --mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres-- i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening?Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktensår--veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

    Britta Gröndahl (1914-2002)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alex Sadier (Ginebra, 1887)

    - Jules Alexandre Sadier: El 8 de març de 1936 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Havia nascut el 7 de juny de 1862 a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França). Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, peròés empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935, malalt d'un càncer gàstric, torna a ca son fill a Buenos Aires (Argentina), on morirà. Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

    ***

    Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación

    - Antonio Abad Donoso: El 8 de març de 1960 és garrotat a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista Antonio Abad Donoso. Havia nascut cap al 1936. Juntament amb el seu cosí Santiago Martínez Donoso i amb José Ramón Pérez Jurado i JustinianoÁlvarez Montero van formar un grup del  Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL). L'escamot va cometre el 17 i el 18 de febrer de 1960 diversos atemptats amb bomba a Madrid, un dels quals va ser contra el local de Falange al carrer Toledo; l'explosió prematura de la bomba va matar el militant José Ramón Pérez Jurado. La policia va descobrir una gran quantitat d'explosius al domicili del responsable del DRIL, Santiago Martínez Donaso, al carrer madrileny d'Eduardo Marquina, on es preparaven les bombes. Detingut Antonio Abad, va ser jutjat el mateix febrer per «delictes de terrorisme», condemnat el 2 de març --Justiniano Álvarez Montero serà condemnat a cadena perpetua-- i executat pel botxí Antonio López Sierra, el mateix que donarà mort en 1963 a Francisco Granado Gata i a Joaquín Delgado Martínez, i en 1974 a Salvador Puig i Antich. L'execució d'Abad Donoso provocarà una forta reacció internacional contra el règim de Franco.

    ***

    Álvaro Ponce de León García

    - Álvaro Ponce de León García: El 8 de març de 1999 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León García. Havia nascut en 1914 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Tipògraf de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a Orà (Algèria) i en arribar va ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan esclatà la II Guerra Mundial sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril subsaharià. En 1988 figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant de la CNT. A partir de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la revista llibertària Siembra. Testimonis orals seus es troben conservats a la Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

    ***

    Antoni Turón Turón

    - Antonio Turón Turón: El 8 de març de 2003 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Havia nascut el 17 de gener de 1920 a Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

    Antonio Turón Turón (1920-2003)

    ***

    Libertario Gelabert Mayol

    - Libertario Gelabert Mayol: El 8 de març de 2011 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Havia nascut l'11 de febrer de 1933 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Son Pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

    Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

    Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 08-03-14


    0 0

    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. (Miquel López Crespí)


    Memòria històrica de l´esquerra revolucionària



    La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.



    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius” enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González).

    Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment.

    Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

    Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta. (Miquel Àngel March)


    La independència del GOB


    Blog de Miquel Àngel March


    No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta.

    Ni un ni altre acaben d’entendre el que és un moviment social i molt manco entenen que hi ha entitats independents de partits i de governs i que actuen amb criteris propis enfora del joc de poder. I no ho entenen, perquè els partits intenten tenir associacions a les ordres i que els facin la feina “bruta”. Hi ha exemples de sobres d’ençà que hi ha democràcia.

    El mes passat, arran del primer any de govern, el GOB va fer una valoració negativa, o si més no, enfora del que havia promès o del model que nosaltres volem per a les Balears. L’allau de respostes a a aquesta opinió han estat nombroses: algunes a favor i d’altres en contra. Fins aquí tot normal. Emperò en comptes d’analitzar el contingut d’aquestes crítiques o llegir l’informe que l’estelona. s’acaba qüestionant la seva independència i desqualificant globalment l’entitat.

    Supòs que el GOB s’equivoca moltes vegades i ho seguirà fent segurament. Emperò en tot cas dins d’aquests errors no s’hi trobarà el fet d’actuar a dictats de partits ni dels poders de torn. Ni fa el joc a la dreta ni el fa a l’esquerra. Té un paper i l’exerceix, agradi o no agradi.

    Blog Miquel Àngel March


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


    Defensa del GOB


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

    No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

    Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



    Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

    Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

    Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

    Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

    I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

    Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

    L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

    Miquel López Crespí


    Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)


    Mallorca no és Sicília!


    Els desastres de Jaume Carbonero, novament



    La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

    La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



    La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

    Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

    Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

    Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.

    Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

                

                               El govern d'Ucraïna en mans de l'extrema dreta.

        

        Com era de preveure, les formacions d'extrema dreta van intervenir de manera decisiva a la revolta contra el president d'Ucraïna, En Víctor Yanukovitx.

           La veritat s'ha obert pas.

       En data d'avui, centenars de diaris online han fet pública la composició del govern d'Ucraïna, sorgit del cop d'Estat i que té el suport de la UE  (Fins i tot La Vanguardia dóna la informació. Els del diari Ara sembla que no se'n han assabentat encara).

       Podeu veure la informació a la web ¿Quién compone el gobierno provisional ‘proeuropeo’ ucraniano? : laRepublica.es.

       


    0 0

    Asisto consternado al desfile de líderes y cuadros intermedios de IU que, desde el pasado sábado, han sentido la necesidad de salir en los medios de comunicación criticando la candidatura europea de Izquierda Unida, básicamente porque tal o cual persona no ocupa un lugar suficientemente relevante.

    IU va a los próximas elecciones europeas con una candidatura de lujo en la que se combina experiencia y renovación, juventud y madurez, gente de IU con gente de otras formaciones coaligadas y donde están presentes referentes sociales de indiscutible valía. Esto es tan evidente que, salvo matices, nadie lo discute.

    ¿Que hay gente muy valiosa que no está entre los diez primeros? Sin lugar a dudas, pero es que, afortunadamente, no podía ser de otra manera.

    ¿Que alguien opina que al reservar determinados puestos a referentes sociales se han conculcado garantías estatutarias? Recúrrase a Garantías y control, a los tribunales o donde haga falta. No faltaría más. Pero sin salidas de tono ni descalificaciones, respetando a la organización y a los que puedan pensar diferente.

    Si a mí me hubieran dejado sólo en la confección de la candidatura - cosa que, afortunadamente, no ha sucedido - seguramente hubiera introducido cambios en esta candidatura que acabo de calificar sinceramente "de lujo" y, desde luego, hubiera cambiado los procedimientos de nominación de candidatos para que fueran más un elemento de movilización que de confrontación; pero, por supuesto, me guardaré muy mucho de utilizar estas diferencias para erosionar a IU en un momento preelectoral.

    Como dije en el Consejo Político Federal de hace una semana, el día posterior a las elecciones es imprescindible abrir un debate en IU para mejorar los procedimientos de elección de candidatos pero, con la misma rotundidad, quiero manifestar que el sobredimensionamiento de la importancia de los candidatos y la consiguiente minusvaloración de temas como el programa, es un elemento que forma parte de la viejísima política y que tiene muy poco que ver con el elemento más importante de la renovación de la política: hacerla pivotar, al 100%, en torno a los intereses sociales que se pretenden defender.

    En IU hemos de aprender a combinar la pluralidad interna y las diferencias de opinión con el respeto a nosotros mismos y a la organización a la que pertenecemos. No porque IU sea un fin en sí misma o algo más que un simple instrumento, sino porque respetando a IU respetamos a la gente que confía en IU y a la gente que IU dice defender.

     Por el contrario, maltratando públicamente a IU, especialmente en estos momentos de agresiones brutales a la ciudadanía, cometemos la gravísima irresponsabilidad de lesionar y demediar al baluarte más importante contra el neoliberalismo que existe en el Estado español. Y este daño injustificable es algo que ningún otro interés, por legítimo que sea, puede compensar 


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/09/14--10:06: IMPRESENTABLE BEL CERDÀ
  •  Ahir el Diario de Mallorca informava de que na Bel Cerdà directora general d'Ordenació, Innovació i Formació Professional, de la que depèn el  TIL es va negar a respondre més de cinc preguntes sobre el TIL a una periodista del Diari d'Eivissa 

    La directora general va assegurar no tenir constància que faltin recursos per aplicar el trilinguismo i rebutjant el "victimisme": "Sóc mestra, docent i hem sortit d'altres pitjors".

    Nosaltres no recordam cap gestió pitjor d'educació com l'actual, en el que sí estam d'acord és que ens sortirem... Quan gent com na Bel Cerdà ens deixen de malgovernar. Respecte a que no falltin recursos és una mentida més d'aquesta senyoreta aferrada a la cadira sigui com sigui...Us recomanam la lectura de l'article de Pau Quina Jaume  sobre el comitè “d’entesos” que es passeja pels centres a intentar solucionar els problemes que s'han creat amb el TIL. Aquest comitè ja és conegut entre la comunitat educativa com “els set savis”; són set o vuit per a tots els centres. Com diu Pau si no tenen poders sobrenaturals  o de xamans difícilment solucionaran res.

     La periodista li va  preguntar llavors què faria si fos professora d'una altra assignatura i de sobte li toqués impartir la seva classe en llengua anglesa: "Buscaria materials, però no he vingut per a això", va respondre Cerdà, que a continuació es va aixecar i es va anar...

    Aquesta és la vertadera cara de la Conselleria d'educació; fer un nyarro i demanar als professors que es cerquin la vida i si no t'agrada... M'en vaig. Simplement impresentable.

     Per si els companys del PP&PI no el tenen cla na Bel Cerdà forma part del PP de Pollença.

     

     




    I parlant de coses més agradables i positives:

    La camiseta verda fermada al Pi de Pollença, torna amb el seu amo!

     

     El proper dimecres s'estrena TAULA EDUCATIVA, un programa de ràdio on cada dimecres de 18 a 19h tractarem les notícies més rellevants sobre el món educatiu.
    A Ona Mediterrània 98,0 FM. 
    Si estau interessats en participar-hi o teniu sugerències, posau-vos en contacte amb el mail radiodocentad@gmail.com.

     


    0 0
  • 03/09/14--10:06: Sum vermis

  • Volta en bicicleta, una altra vegada. Pel carrer (davant l’espectre del Palau de Congressos) passa un cotxe empès per un home que ja no és jove. Amb prou feines avança. Al volant hi ha un altre home que tampoc no és jove. El motor no acaba de fer renou de voler arrencar. Els observ, i, just quan em gir per mirar endavant, els ulls se’m topen amb els d’un practicant del jogging, que també acaba de girar-se per mirar endavant. Ens creuam una mirada més que furtiva, que ni tan sols admetria que ha estat una mirada. Però les dècimes de segon de col·lisió dels camps visuals es poden transcriure perfectament en forma de diàleg.

    - Què? I no els hauríem d’ajudar?

    - Potser sí… Què en trobes?

    - Buf…

    - Sí, buf…

    Seguim, cadascú a complir amb el seu deure esportiu.

    Sum vermis. 

     


    0 0

      Febrero 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Reloj de la
    estación Ma-
    drid Puerta
    de Atocha»
    c/ Avenida
    de la Ciudad
    de Barcelona

    «Bocata de
    calamares»
    Bar "El Bri-
    llante"
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Réplica de
    la fuente
    de la Alca-
    chofa»
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Réplica de
    la fuente
    de la Alca-
    chofa»
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Estación
    del Metro
    de Atocha»
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Esculturas»
    Real Conser-
    vatorio
    Superior
    de Música
    c/ Santa
    Isabel

    «Esculturas»
    Real Conser-
    vatorio
    Superior
    de Música
    c/ Santa
    Isabel

    «Aparca-
    miento de
    bicicletas»
    c/ Santa
    Isabel

    «Placa calle»
    c/ San Cosme
    y San Damián

    «Graffitis»
    c/ Santa
    Isabel

    «Graffiti»
    c/ Santa
    Isabel

    «Graffiti»
    c/ Santa
    Isabel

    «Placa calle»
    c/ del Salitre

    «La Taberna
    Encantada»
    c/ del Salitre

    «Vista calle»
    c/ Buena-
    vista

    «Peluquería
    Vallejo»
    c/ Santa
    Isabel

    «Centro de
    Arte Fla-
    menco y
    Danza
    Española
    "Amor de
    Dios"»
    c/ Santa
    Isabel

    «Antiguo Cine
    Doré, actual
    Filmoteca
    Española»
    c/ Santa
    Isabel

    «Antiguo Cine
    Doré, actual
    Filmoteca
    Española»
    c/ Santa
    Isabel

    «Antiguo Cine
    Doré, actual
    Filmoteca
    Española»
    c/ Santa
    Isabel

    «Antiguo Cine
    Doré, actual
    Filmoteca
    Española»
    c/ Santa
    Isabel

    «Vista calle»
    c/ del Olmo

    «Graffitis y
    Anuncios»
    c/ Santa
    Isabel

    «Esquinazo
    Señalización
    calles»
    c/ Santa
    Isabel /
    c/ del Olmo

    «Taquillas del
    antiguo Cine
    Doré, actual
    Filmoteca
    Española»
    c/ Pasaje
    Doré

    «Detalle de
    una capilla
    de la Iglesia
    de El Salva-
    dor y de San
    Niclás»
    c/ Atocha

    «Plaza de
    Antón Martín
    en 1952»
    Plaza de
    Antón Martín

    «Monumento
    a los abo-
    gados de
    Atocha»
    Escultor:
    Juan
    Genovés
    Plaza de
    Antón Martín

    «Monumento
    a los abo-
    gados de
    Atocha»
    Escultor:
    Juan
    Genovés
    Plaza de
    Antón Martín

    «Esquinazo
    Señalización
    calles»
    c/ de la Mag-
    dalena / c/
    Santa
    Isabel

    «Placa calle»
    c/ Lavapiés

    «Quiosco de
    prensa»
    Plaza Tir-
    so de Mo-
    lina

    «Placa calle»
    c/ de los
    Relatores

    «Monumento
    a Tirso de
    Molina»
    Escultor:
    Rafael
    Vela del
    Castillo
    Plaza de
    Tirso de
    Molina

    «Monumento
    a Tirso de
    Molina»
    Escultor:
    Rafael
    Vela del
    Castillo
    Plaza de
    Tirso de
    Molina

    «Carteles
    de treatro»
    Teatro
    Nuevo
    Apolo
    Plaza de
    Tirso de
    Molina

    «Placa calle»
    c/ Atocha

    «Cúpula»
    Parroquia
    de San Se-
    bastán
    c/ Atocha

    «Nave»
    Parroquia
    de San Se-
    bastán
    c/ Atocha

    «Detalle de
    Nacimiento»
    Congrega-
    ción de la
    Virgen de
    la Novena
    Parroquia
    de San Se-
    bastán
    c/ Atocha

    «Copia de la
    Inmaculada
    de Tiépolo»
    Parroquia
    de San Se-
    bastán
    Pintora:
    Maria Fuen-
    cisla Llorente
    c/ Atocha

    «Órgano»
    Parroquia
    de San Se-
    bastán
    c/ Atocha

    «Defunciones»
    Parroquia
    de San Se-
    bastán
    c/ Atocha

    «Cabeza
    de león»
    Cervecería
    Navalosa
    c/ del León

    «Placa calle»
    c/ del León

    «Monumento
    a Calderón
    de la Barca»
    Escultor:
    Joan Figue-
    ras Vila
    Plaza de
    Santa Ana

    «Monumento
    a Calderón
    de la Barca»
    Escultor:
    Joan Figue-
    ras Vila
    Plaza de
    Santa Ana

    «Monumento
    a Francisco
    Alonso
    (Maestro
    Alonso)»
    Escultor:
    José Luis
    Parés Parra
    Confluencia
    c/ Alcalá y
    c/ Sevilla

    «Reloj»
    Jardín
    Tropical de
    la Estación
    Madrid-
    Puerta de
    Atocha
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Tortugas»
    Jardín
    Tropical de
    la Estación
    Madrid-
    Puerta de
    Atocha
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Monumento
    homenaje
    a las víctimas
    del 11-M»
    Arquitectos:
    Esaú Acosta,
    Raquel Buj,
    Juan Carlos
    Martin, Mauro
    Gil-Fournier
    y Miguel
    Jeanicke
    c/ Avenida
    de la Ciudad
    de Barcelona

    «Real Obser-
    vatorio de
    Madrid»
    Diseño:
    Juan de
    Villanueva
    c/ Alfonso
    XII

    «Edificio»
    c/ Alfonso
    XII

    «Monumento
    a Pío Baroja»
    Escultor:
    Federico
    Collaut-
    Vera
    c/ Cuesta
    de Moyano
    (c/ Claudio
    Moyano)

    «Monumento
    a Pío Baroja»
    Escultor:
    Federico
    Collaut-
    Vera
    c/ Cuesta de
    Moyano
    (c/ Claudio
    Moyano)

    «Detalle del
    Ministerio
    de Agricul-
    tura, Alimen-
    tación y del
    Medio
    Ambiente»
    desde c/
    Cuesta de
    Moyano
    (c/ Claudio
    Moyano)

    «Feria fija
    del libro»
    c/ Cuesta de
    Moyano
    (c/ Claudio
    Moyano)

    «Graffiti»
    c/ Cuesta de
    Moyano
    (c/ Claudio
    Moyano)

    «Monumento
    a Claudio
    Moyano»
    Escultor:
    Agustín
    Querol
    Subirats
    c/ Cuesta de
    Moyano
    (c/ Claudio
    Moyano)

    «Escultura»
    c/ Paseo
    del Prado

    «Ventana»
    CaixaForum
    c/ Paseo
    del Prado

    «León»
    Escultor:
    Ponciano
    Ponzano
    Congreso de
    los Diputados
    Plaza de
    las Cortes

    «León»
    Escultor:
    Ponciano
    Ponzano
    Congreso de
    los Diputados
    Plaza de
    las Cortes

    «León»
    Escultor:
    Ponciano
    Ponzano
    Congreso de
    los Diputados
    Plaza de
    las Cortes

    «León»
    Escultor:
    Ponciano
    Ponzano
    Congreso de
    los Diputados
    Plaza de
    las Cortes

    «León»
    Escultor:
    Ponciano
    Ponzano
    Congreso de
    los Diputados
    Plaza de
    las Cortes

    «Paca calle»
    Plaza de
    las Cortes

    «Relieve del
    episodio de
    los leones
    del libro Don
    Quijote de
    la Mancha»
    Pedestal del
    Monumento
    a Miguel de
    Cervantes
    Saavedra
    "Príncipe de
    los Ingenios
    Españoles"
    Escultor:
    Isidro Gon-
    zález Veláz-
    quez
    Plaza de
    las Cortes

    «Relieve de
    Don Quijo-
    te y Sancho»
    Pedestal del
    Monumento
    a Miguel de
    Cervantes
    Saavedra
    "Príncipe de
    los Ingenios
    Españoles"
    Escultor:
    Isidro Gon-
    zález Veláz-
    quez
    Plaza de
    las Cortes

    «Monumento
    a Miguel de
    Cervantes
    Saavedra
    "Príncipe de
    los Ingenios
    Españoles"»
    Escultor:
    Antonio
    Solá
    Plaza de
    las Cortes

    «Busto del
    Barón Hans
    Heinrich
    von Thyssen-
    Bornemisza»
    Museo
    Tyssen-
    Bornemisza
    Escultor:
    Juan de
    Ávalos Gar-
    cía-Tabor-
    dade
    Paseo del
    Prado

    «Banco con
    farolas»
    c/ Paseo
    del Prado

    «Farola»
    c/ Paseo
    del Prado

    «Fuente de
    Neptuno»
    Arquitecto:
    Ventura
    Rodríguez
    Escultores:
    Juan Pascual
    de Mena,
    José Arias,
    José Ro-
    dríguez,
    Pablo de
    la Cerda y
    José Guerra
    Plaza Cáno-
    vas del
    Castillo

    «Fuente
    con bancos»
    c/ Paseo
    del Prado

    «Fuente de
    Apolo o de
    las Cuatro
    Estaciones»
    Escultores:
    Manuel Ál-
    vares "El
    Griego"
    (las esta-
    ciones) y
    Alfonso
    Giraldo
    Bergaz
    (Apolo)
    c/ Paseo
    del Prado


    «Fuente de
    Apolo o de
    las Cuatro
    Estaciones»
    Escultores:
    Manuel Ál-
    vares "El
    Griego"(las esta-
    ciones) y
    Alfonso
    Giraldo
    Bergaz
    (Apolo)
    c/ Paseo
    del Prado


    «Fuente de
    Apolo o de
    las Cuatro
    Estaciones»
    Escultores:
    Manuel Ál-
    vares "El
    Griego"(las esta-
    ciones) y
    Alfonso
    Giraldo
    Bergaz
    (Apolo)
    c/ Paseo
    del Prado


    «Fuente de
    Apolo o de
    las Cuatro
    Estaciones»
    Escultores:
    Manuel Ál-
    vares "El
    Griego"(las esta-
    ciones) y
    Alfonso
    Giraldo
    Bergaz
    (Apolo)
    c/ Paseo
    del Prado


    «Farola»
    c/ Paseo
    del Prado

    «Escultura»
    c/ Paseo
    del Prado

    «Fuente de
    Cibeles»
    Escultores:
    Francisco
    Gutiérrez,
    Roberto
    Michel y
    Miguel
    Ximenez
    Plaza de
    Cibeles

    «Puerta
    de Alcalá»
    Arquitecto:
    Francesco
    Sabatini
    Plaza de
    la Inde-
    pendencia

    «Puerta
    de Alcalá»
    Arquitecto:
    Francesco
    Sabatini
    Plaza de
    la Inde-
    pendencia

    «Puerta
    de Alcalá»
    Arquitecto:
    Francesco
    Sabatini
    Plaza de
    la Inde-
    pendencia

    «Puerta de la
    Indepen-
    dencia»
    Arquitecto:
    José
    Urioste
    Parque de
    El Retiro
    Plaza de
    la Inde-
    pendencia

    «Jardines de
    El Retiro»
    Parque de
    El Retiro
    c/ México

    «Jardines de
    El Retiro»
    Parque de
    El Retiro
    c/ México

    «Fuente de
    los galá-
    pagos»
    Arquitecto:
    Francisco
    Javier de
    Marietegui
    Escultor:
    José Tomás
    Parque de
    El Retiro
    c/ México

    «Fuente de
    los galá-
    pagos»
    Arquitecto:
    Francisco
    Javier de
    Marietegui
    Escultor:
    José Tomás
    Parque de
    El Retiro
    c/ México

    «Pitufo»
    Parque de
    El Retiro
    c/ Nicaragua

    «Casa de
    Vacas»
    Parque de
    El Retiro
    c/ Paseo de
    Colombia

    «Escultura»
    Parque de
    El Retiro
    Plaza Maes-
    tro Villa

    «Escultura»
    Parque de
    El Retiro
    Plaza Maes-
    tro Villa

    «Monumento
    a Fray Pedro
    Ponce de
    León (en-
    señando a
    sordo)
    Escultor:
    Manuel
    Iglesias
    Recio
    Parque de
    El Retiro
    c/ Paseo Perú

    «Monumento
    a Ruperto
    Chapí»
    Parque de
    El Retiro
    c/ Paseo Fer-
    nán Nuñez

    «Casita del
    Pescador»
    Parque de
    El Retiro
    c/ Paseo
    Bolivia

    «León»
    Montaña
    Artifcial
    Parque de
    El Retiro
    c/ Paseo
    Bolivia

    «Ruinas de
    la Ermita de
    San Pelayo
    y San Isi-
    doro»
    Parque de
    El Retiro
    c/ Paseo Fer-
    nán Núñez

    «Portal»
    Edificio
    Anastasio
    Santos
    c/ San
    Bernardo

    Palma, 9 de marzo de 2014


    0 0

    Ahir migdia, un segon dissabte de març però totalment de primavera, la geganta s’Àvia Corema de Maó va perdre el primer dels set peus de la quaresma 2014.

    Els geganters poc després de les onze i mitja ja estaven as Pla de la Parròquia preparant per a la jornada, que és el mateix que començar a estrènyer les faixes, que la quarema ahir era el dia que més pesava (a cada peu que se li lleva més lleugera va). Els músics de la Banda de Música de Maó també preparant els seus estris de feina, els instruments, afinant i repassant la tradicional partitura que no hi podia faltar. Una altre, que era nova, el primer cop que participava en la festa, tot i que els nervis no van fer acte de presència, va ser la animadora “la senyora Garcia”, que la anirem coneguent al llarg de les set setmanes.

    Poc abans de les dotze hores un ambient familiar omplia la plaça, la dels pares amb els fillets que  no es volien perdre el que portaven quasi un any sense, la primera sortida de la Geganta de la quaresma. És així que en el moment en que els músics van engegar amb la melodia la geganta va alçar els faldons de terra i amb nou peus (contant els del geganter que hi va baix) va iniciar el camí cap a la Plaça del Carme.

    La molta gent que poc abans havia pràcticament omplert la plaça per a veure-la sortir ara la seguia pels carrers del centre. Alguns fent palmes amb la música de la banda i altres, sobre tot els més petits que anaven a sobre de les espatlles dels pares, mirant tots els moviment i detalls de la comparsa, geganters, geganta, músics i la Sra. Garcia enfilant cap a la plaça escollida.

    Un cop arribats al que havia de ser el centre neuràlgic de la festa la geganta va quedar plantada a la porta del mercat (antic convent carmelità) i la animadora pujà a la tarima des de on havia de engrescar als més petits.

    Per primera vegada que en tinguem coneixement, una geganta, la de la quaresma de Maó, va “defecar”, o almenys és el que s’ens va indicar que havia aparegut en aquella plaça, la animadora va fer la broma sobre el tema i es va enfundar en uns plàstics per a recollir “el trofeu”. Les rialles dels més petits van ser les buscades i la broma va ser per recordar. Destacarem que la medalla apareguda era efectivament de mida gegant, propi de la presumpte responsable.

    El moment més esperat estava per arribar i va ser quan per democràcia en  menut es va escollir que la sabata que havia de perdre aquell dia la geganta seria la que porta la sabata de sevillana. Un petit seguidor de s’Àvia Corema va ser qui li va treure, la va mostrar al públic i la festa així va conèixer un dels moments més importants. Ja sols quedava ara fer el camí a la inversa i regressar a l’Ajuntament.

    És curiós i de destacar que en altres situacions quan s’anuncia que la festa ja ha acabat lo normal és que tot-hom cap a casa. En el cas d’ahir i com sol ser habitual, el públic va voler acompanyar a la geganta de nou fins a l’Ajuntament, veurer-le pujar les escales i instalar-se se nou, fins dissabte que be, al balcó endret de les cases consistorials.

    També direm que del tot no estava acabada la festa, doncs encara faltava que algú regués els arbres caramel·lés, per que aquest en la última setmana de quaresma donin el fruit desitijat, caramels.

    Podreu trobar més fotografies al perfil de facebook: gegants mao, menorca.

    També els vídeos de S’Àvia Corema a www.youtube.com/gegantsmao .

    I tot lo referent als gegants de Maó a. www.gegantsmao.menorca.es


    0 0

    No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes. (Pep Juárez, secretari d´acció sindical de CGT-Balears)


    MATAR LA MEMÒRIA


    Per Pep Juárez, secretari d’acció sindical de CGT-BALEARS



    Josep Juárez

    L’anomenada Llei de la Memòria Històrica ha estat finalment aprovada pel Congrés dels Diputats, i també pel Senat el passat dia 10 de desembre. Amb aquest pacte entre els partits polítics (tret del PP i ERC, per motius radicalment distints), es pretén tancar el deute que la democràcia encara te pendent amb les víctimes del règim franquista. Però, realment ho fa?

    Ens fixarem en tres aspectes d’importància. En primer lloc, la referència “a totes les víctimes”, com a punt de partida per aquesta llei, suposa una base falsa, des de la qual és molt difícil construir res de profit. Si parlam de “memòria històrica” no es de rebut l’equidistància, certament insultant, que es pretén entre defensors de la democràcia i defensors del feixisme, entre fidels a la legalitat republicana o els qui recolzaren el cop d’estat del 36. D’altra banda, i en referència al període de la Guerra Civil, els vencedors ja han reivindicat, homenatjat i reparat, amb més que suficiència al llarg de moltes dècades, la memòria dels seus morts, mentre que els cossos de moltes de les víctimes de la repressió del règim franquista, durant i després de la guerra, encara romanen en fossars comuns, o anònims a les voreres de les carreteres. Per cert, la localització, identificació i rehabilitació d’aquestes víctimes ni tan sols queda definida com a responsabilitat de les administracions públiques, en aquesta nova normativa.

    En segon lloc, la llei es planteja eliminar la simbologia franquista, però ja s’han sentit veus que avisen que tot això serà, en el millor dels casos, un procés bastant llarg i complicat. Quan, per exemple i sense anar més enfora, es dubta en eliminar, en aplicació d’aquesta llei, el monument feixista de La Feixina, a Palma, “per la seva certa qualitat artística o monumental”, i fins i tot quan l’equip de govern municipal, de suposat “centre-esquerra”, està a una passa de donar el títol de fill il·lustre de Ciutat al promotor del referit monument (que, per cert, ja té un carrer a Palma), ens podem fer una idea d’en què quedarà tot això. Per una patètica manca de coratge polític, aquesta llei ni tan sols serà efectiva per eliminar els vestigis formals del passat tenebrós de la dictadura. És a dir, no servirà ni com a una rentada de cara.

    I en tercer lloc, i potser més important, està la qüestió de les lleis i sentències franquistes. No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes.

    Es cert que es milloren les indemnitzacions d’algunes de les víctimes del franquisme, millores que segons quins casos són ridícules i en altres discriminatòries (casos anteriors o posteriors a 1968), però els pilars de la llei estan fets en fals, i no resistiran ni la prova de la decència, ni el pes de la memòria. Tot i aquesta llei, el dictador continuarà sent venerat pels seus en un monument tacat de la sang de les víctimes que ho construïren, mentre els cossos i la memòria de molts innocents assassinats continuaran en fossars comuns, i milers d’executats per condemna en judicis injusts, com Granado, Delgado, Joan Peiró i Puig Antich, entre tants d’altres, continuaran sent “culpables”.

    Podem afirmar, contràriament al que es diu, que aquesta llei en realitat perpetuarà la injustícia cap a les víctimes del franquisme. Aquells que donaren la seva vida, o patiren persecució, per defensar la llibertat i les idees de progrés, es mereixen que es conegui la veritat, que es reparin les injustícies, i tot això com a base per reivindicar el seu exemple i la seva memòria. Aquesta nova llei no compleix aquest objectiu. És, per desgràcia, un nou símptoma, que fa palesa la malaltia i els límits d’aquesta democràcia. I també la complicitat d’una classe política que ocupa les institucions, incloent la submisa i suposada esquerra.

    Desembre de 2007.


    El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


    Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



    El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

    Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

    Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

    El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

    Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

    El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

    Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

    La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     

         Els sionistes controlen els mitjans occidentals, segons N'Arthur Topham.

     

     

        Els mitjans de comunicació ''occodentals'', en general, són propietat de les corporacions capitalistes. Però, a més a més, segons sembla els savis de Sió han aconseguit el control d'aquests mitjans.

        He pensat que seria bo difondre l'informe de N'Arthur Topham, combatent canadenc  per la llibertat (l'autèntica) d'expressió. Vegeu la web a Farsnews.


    0 0
  • 03/10/14--20:43: Hippocresia ppetrolera
  • En el darrer ple, el 27 de febrer, ens varem trobar amb una moció presentada pel PP i el PI en contra de les prospeccions per cercar petroli en el mar balear. Ja resulta curiós que es presentin mocions en nom de PP i PI i no en nom de l'equip de govern, fet que demostra les ganes de fer lluir les sigles i no la institució que es governa en la realització de propostes. També és curiós que tant PP com PI -com també UMP- hagin dit moltes vegades que no votaran en mocions que anomenen “supramunicipals” (temes sobre els que el Ple de l'Ajuntament no pot decidir, sinó només opinar); es veu que només les troben justificades quan les presenten ells. Però aquestes no son les qüestions de l'article d'avui.

    La qüestió, que varem posar damunt la taula quan discutíem la moció, és fins a quin punt els signants d'aquesta moció, especialment el PP pollencí i balear, es creien que el que demanaven damunt el paper. La pregunta que va fer el nostre regidor: “que faran per fer complir aquesta moció, a part de presentar-la? Que faran els diputats del seu partit que ens representen al Congrés quan es voti aquest tema? Els sancionaran si no voten contra les prospeccions?”

    Només varem tenir per resposta uns quants tòpics: “que sempre tot ens sembla malament”, “ que la postura del PP de Balears contra les prospeccions és molt clara” i que “demanar segons què són preguntes filosòfiques”. Les respostes reals a les preguntes que varem formular les tinguerem l'endemà, quan es va votar una moció contra les prospeccions al Congrés de Madrid. Els cinc diputats del PP triats per Balears votaren a favor de mantenir les prospeccions. Qui ho entengui que ho compri. O, més ben dit, ho entenem perfectament: moltes ganes de quedar bé a Balears i cap ganes d'enfrontar-se amb el PP “central”.

    El mal va començar quan el govern de Zapatero va donar la primera autorització a les prospeccions. Llavors el nostre company senador Pere Sampolva poder introduir una esmena al Senat -amb el suport del PP! - per revocar el permís. Finalment, quan la proposta va tornar al Congrés, l'esmena de Sampol no es va aprovar i es va concedir definitivament el permís. Per tant hi ha una primera responsabilitat del PSOE en aquest assumpte, que ha continuat l'actual govern del PP, deixant ben clar tant Mariano Rajoy com el Ministre d'Industria Soria que estan a favor de fer les prospeccions. Per tant que un partit com el PP presenti aquesta moció és només fum i ganes de fer gestos cara a la galeria, però compromís, cap ni un. Ben justificades les paraules d'un ciutadà a José Ramon Bauzà, “ets un hipòcrita”, i trist el paper del PP pollencí en fer de xotet de corda de Bauzà.

     

    Proposam una consulta popular sobre les prospeccions i declarar Soria persona non grata

    Barceló: “Rajoy va contra l’economia i el medi ambient de les Illes Balears. Un país modern escolta a la ciutadania i aposta per les energies renovables”

    Bauzá ha d’exigir als diputats del PP a Madrid que tornin l’acta

    Borrego ha de dimitir per enganar a la gent amb les prospeccions

     

    Tant el col·lega del batle, Miquel Ramis, com la resta de diputats del PP balear, anaren a la seva i feren cas omís de la moció que va presentar el PP de Pollença.

     

     

     

     


    0 0

    La semana pasada M. Elena Vallés publicaba en el Diario de Mallorca El Arxiu de la Seu se asoma a internet (DM, 03/03/2014) y habla del blog del Arxiu Capitular de Mallorca, al que alguna vez he enlazado desde esta bitácora.

    Un blog o bitácora es una estructura dinámica pues exige actualizarla de vez en cuando. Se contrapone a la concepción de esas webs inamovibles que nunca se actualizan. Por otra parte, una bitácora o blog está abierta a todos, para acceder a ella no es necesario registrarse como sí ocurre en las redes sociales. El Archivo de la Catedral de Mallorca tiene, en mi parecer, una concepción abierta de Internet como medio de información, de dar a conocer los contenidos que el archivo guarda.

    Ese mismo día, la misma periodista publicaba El del So i la Imatge abre un canal de YouTube:

    M.E.V. Con la misma finalidad de dar a conocer los fondos, el Arxiu del So i de la Imatge del Consell ha abierto un canal propio en YouTube donde ha colgado diez clips de material audiovisual grabado en Mallorca en los años 30. De momento, el vídeo con más visitas es uno en el que pueden verse varias carrozas de la Rua de Palma del año 1931. Además de Facebook, el Arxiu cuenta con varias galerías de fondos fotográficos digitalizados en Flickr.

    Yo noto mucho a faltar en Palma y en la isla una web dinámica que se dedique a cuestiones de tipo cultural; una web o periódico digital que anuncie las conferencias que se van a dar, las exposiciones, que recoja los textos o los resúmenes de las conferencias, que tenga las listas de los premiados por las instituciones, sus biografías,; los pregones, etc. Y que también recoja y enlace noticias de este tipo, indicando cuando se añaden archivos, novedades que se producen, libros que se publican, revistas que se digitalizan o que se publican, etc. etc. Es difícil enterarse de todo esto en la isla.

    foto

    Títol: Convent dels Mínims a Santa Maria.
    Album: Fons Etienne Laszlo.
    Autor: Etienne Laszlo.
    Data: 1950-1960.
    Contingut: vista del claustre i església del convent dels Mínims a Santa Maria.
    Descripció física: gelatina de plata sobre paper 24 x 18 cm.
    Signatura: ES ASIM EL 34

    El Arxiu del so i de la imatge no tiene web propia. En la web del Consell de Mallorca hay cuatro páginas (o medias páginas) mal enlazadas, con poca información y menos enlaces que, según parece, no se han enterado de la noticia dada por M. Elena Vallés.

    He buscado en YouTube el canal del Arxiu del so i de la imatge de Mallorca, donde ahora hay 20 vídeos y en Flickr el álbum o galería de fotos. Tiene en estos momentos 3 álbumes, uno dedicado a las instalaciones o dependencias del archivo (11 fotos), el álbum Rul·lan (48 fotos): Gaspar Rul·lan Garcies (1896-1973) y Francesc Rul·lan Buades (1924-1990), fotógrafos muy afamados en Palma de quienes hay una mínima información en la web del Consell, y el tercer álbum llamado "Etienne Laszlo" (40 fotos) cuyo nombre me es desconocido.

    foto

    Títol: Hotel Mediterráneo.
    Àlbum: Rul·lan.
    Data: c. 1946-1947.
    Contingut: vista de l'Hotel Mediterráneo sobre la badia de Palma abans de la construcció del Passeig Marítim.
    Descripció física: còpia moderna a partir de negatiu de vidre 6 x 9 cm.
    Signatura: ES ASIM GFR 58.

    Bueno, es un buen paso. Cada fotografía está bien informada técnicamente con el título, autor, fecha, contenido, descripción física y signatura. Buen paso pues creo que del Arxiu del so i de la imatge se puede esperar mucho más en Internet, ya no sólo sobre los contenidos que guarda sino sobre el mundo de la fotografía en Mallorca.

    Y a ver cuando alguna institución como el Consell de Mallorca empieza a vislumbrar una web dedicada a temas culturales en la isla, a ser posible, en las dos lenguas oficiales.


    0 0

    [10/03] «Butlletin de "La Ruche"» - IV Congrés de l'USI - Atemptat contra Seguí i Comas - Conferència de Goldman - Repressió Bulgària - «Dag van de Anarchie» - Soufflet - Bernal - Cunard - Francisco Cáceres - Bouchet - Seguí - Salamero - Guerra - Checa - Montoya - Fedeli - Pujalte - Capdevila - Vierge - Wafner

    Anarcoefemèrides del 10 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Bulletin de 'La Ruche'"

    - Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número deLeBulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors.

    ***

    Delegats del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)

    - IV Congrés de l'USI: Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). Hi van ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria, Arezzo, Bolonya, Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara, Gazzada, Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà, Minervino Murge, Mòdena, Nàpols, Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia, Riomaggiore-Gènova, Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni Valdarno, Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara, Taranto, Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona, Vicenza, Viareggio. En el congrés es tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el moviment anarquista a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió o no a la Internacional Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de Fàbrica, etc. N'hi havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, partidària de l'adhesió a la Internacional de Moscou, i l'altra defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la unió amb la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que s'havia acabat de crear a Berlín (Alemanya); la positura antiautoritària va ser la triomfadora. Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és a dir, a l'adhesió de l'USI a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que cada Cambra de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt discutit va ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en el Sindicat de Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que tingué com a resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el nou esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta central anarcosindicalista abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data a partir de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.

    ***

    Apunts de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats a "La Campana de Gràcia"

    - Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la  tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.

    Rafael Campalans: «Pobre Salvador Seguí», en Justicia Social (08-03-1921)

    Josep M. Huertas Claveria: «Aroma i espines de la Rosa de Foc. 80 anys de l'assassinat de Salvador Seguí», en Butlletí Estel Negre, 126 (març 2003)

    Lluís Alegret: «La caiguda de Salvador Seguí, el Noi del Sucre», en Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista. Pòrtic. Barcelona, 2008. pp. 71-72

    ***

    Cartel de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]

    - Conferència d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut, EUA) una conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman. L'acte consistí en una lectura comentada de la seva autobiografia Living my life (Vivint ma vida) i en una dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el títol Today's international probles (Problemes internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part d'una gira de tres mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el permís del govern nord-americà.

    ***

    Georgy Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador comunista soviètic, planejant la repressió

    - Desmantellament de la FACB: El 10 de març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de Sofia (Bulgària), els 120 delegats de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) reunits clandestinament en sessió extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de resistir-se al nou poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de reunió i prohibeix la premsa llibertària, són detinguts per la milícia comunista. La repetida utilització dels banys de l'apartament pels delegats, que havien prèviament acordat no utilitzar-los durant la reunió, alarmà un veí que pensant que es tractava d'una fuita cridà un lampista i, després, la policia. Els més de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i Stefan Tonev, van ser enviats als camps de concentració, on seran torturats i després sotmesos a treballs forçats.

    ***

    Cartell del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i una instantània de l'esdeveniment

    - «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el«Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet

    - Alphonse Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural d'Ismérie Soufflet. Es guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer. Durant els anys 1880 formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14 d'abril de 1884 es casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885 s'encarregà d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va anar a fer una conferència. En una llista aixecada per la Prefectura de Reims el 29 de març de 1892 figurava com a «militant».

    ***
    Juan Antonio Bernal Ramírez

    - Juan Antonio Bernal Ramírez: El 10 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El Andalúz. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on regentà el Bar Andalucía i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la reacció estalinista, va ser detingut per «tinença d'armes». Després de la guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona (Catalunya).

    Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)

    ***

    Nancy Cunard, fotografiada per Man Ray (1926)

    - Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» --propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»-- i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fouíntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquestaèpoca es relaciona amb «La Coterie» --selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època-- i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws(1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon --que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927--, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut --en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França-- la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 17 de març de 1965. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.

    ***

    Víctor Francisco Cáceres

    - Víctor Francisco Cáceres: El 10 de març de 1912 neix a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Fill de pastors humils, va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per «sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Léon Bouchet

    - Léon Bouchet: El 10 de març de 1916 mor a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) el tipògraf anarquista individualista Léon Bouchet. Havia nascut en 1888 a Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). Començà a militar molt jove a Clarmont d'Alvèrnia i el setembre de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor Godonèche, del Grup d'Estudis de Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es reunia al número 26 de Place Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. Entre 1909 i 1910 organitzà diverses xerrades populars a Clarmont d'Alvèrnia. Quan el setembre de 1910 arribà a París (França), abandonà el seu ofici de venedor ambulant i esdevingué tipògraf. Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del periòdic anarcoindividualista parisenc L'Idée Libre, fundat per André Lorulot, i durant un temps visqué, amb sa companya Madeleine Nourrisson, a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), on conegué anarquistes que després formarien part de la «Banda Bonnot». El gener de 1911 s'instal·là en una torreta del carrer Paul de Kock de Romainville. Quan l'«Afer Bonnot», va ser detingut el 28 d'abril de 1912 després de ser denunciat pel director de la presó parisenca de la Sante per haver portat un paquet i una carta a Jean De Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges Dettweiler, empresonats per aquest procés. En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà correspondència dirigida aÉdouard Carouy i Louis Raimbault, també implicats en l'«Afer Bonnot». Inculpat de pertànyer a «associació de malfactors», finalment fou exculpat durant el judici.

    ***

    Salvador Seguí i Rubinat

    - Salvador Seguí i Rubinat: El 10 de març de 1923 és assassinat a Barcelona (Catalunya) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Havia nascut el 23 de setembre de 1887 a Tornabous (Urgell, Catalunya). Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel SindicatÚnic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda --les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit --empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920--, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción,Los Nuevos, L'Opinió,Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

    ***

    Portada d'"Heraldo de Aragón" del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

    - Eleuterio Salamero Bernard: El 10 de març de 1937 mor a Alarcón (Conca, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Esteban Eleuterio Salamero Bernard. Havia nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). A començament dels anys deu retornà a la Península procedent d'Amèrica. En 1914 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Solidarios», juntament amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i altres. El juny de 1923 va ser detingut arran de l'atemptat comès contra el cardenal Juan Soldevila y Romero a Saragossa el 4 de juny d'aquell any. Sota les amenaces de la policia de tortura sa mare de 90 anys, donà informacions que van permetre la detenció de Rafael Torres Escartín i que obligaren a la resta de membres del grup a passar a la clandestinitat. L'abril de 1925 fou jutjat, juntament amb Juliana López Maimar i Torres Escartín, i condemnat a 12 anys i un dia de presó major per encobriment de l'assassinat del cardenal Soldevila. Tancat a les presons de San Fernando i de El Dueso, fou alliberat en 1931 gràcies a la proclamació de la II República espanyola. A resultes del cop feixista, el juliol de 1936 fou el responsable de la creació de la «Columna CNT-FAI» formada a Barbastre i del III Batalló en el qual es va convertí després de sumar-se a la «Columna Roja y Negra», 127 Brigada Mixta després de la militarització). Eleuterio Salamero va morir al front el 10 de març de 1937 a Alarcón (Conca, Espanya) de l'explosió d'un obús.

    ***

    Armand Guerra

    - Armand Guerra:El 10 de març de 1939 mor a París (França) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut com Armand Guerra. Havia nascut el 4 de gener de 1886 a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) en el si d'una família pagesa i molt creient. Després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València i en 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune --on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards--,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, va morir a París d'aneurisma. El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.

    ***

    Notícia sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández apareguda en "La Vanguardia" (29 de juliol de 1942)

    - Manuel Checa Hernández: El 10 de març de 1943és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Havia nascut el 5 d'octubre de 1902 a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

    ***

    Notícia de l'execució de Melchor Montoya Gallardo apareguda en "La Vanguardia" (11 de març de 1943)

    - Melchor Montoya Gallardo: El 10 de març de 1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Melchor Montoya Gallardo, conegut com El Churrillo. Havia nascut en 1909 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà com a carnisser i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. Detingut per les tropes franquistes, el 30 de desembre de 1942 va ser jutjat en consell de guerra a Olesa de Montserrat acusat de«patrullero» i «delicuente rojo»; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Manuel Checa Hernández i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.

    ***

    Ugo Fedeli

    - Ugo Fedeli: El 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també comHugo Treni o G. Renti. Havia nascut el 8 de maig de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia). Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a«anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article: «Abasso la guerra». En aquestaèpoca va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la«Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921), òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler,  va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la «Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emilia (Itàlia).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Avui un article del nostre company Mariano Moragues . Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Estic emocionat i més content que un gínjol i com jo segurament tots el pensionistes. Vaig rebre una carta de la “Ministra de Empleo i Seguridad Social”, la devota, la optimista, l’esfinge carismàtica i solidària Sra. Fàtima Báñez. La carta m’anuncia una gran noticia: a partir del 1 de gener la meva pensió ha augmentat el 0.25%sobre el complement a mínims. Això vol dir que a partir del  gener rebré 0,11 cèntims més de pensió mensual. Fa dies que pens com podré invertir aquest capitalasso, que farà me possible una vida nova, més confortable i, de passada, miraré d’estalviar una poc per si tengués un denou.

    Per acabar-ho de confitar, la Sra.  Ministra me “garanteix que les pensions s’apujaran tots els anys sigui quina sigui la situació econòmica i que mai podran ser congelades”. He quedat més xalest que una cama roja, perquè amb aquesta promesa(el PP sempre compleix el que promet) no m’he de preocupar del futur. Moltes gràcies Sra. Fatimeta, ha fet un ou de tres vermells, no sé com agrair-li tanta generositat. Així m’agrada, que en posar-s’hi que ho pag. Avui per celebrar la magnificència de l’augment compraré una lletuga, mal me costi quasi l’euro i 32 cèntims anuals que me suposa la pujada de la pensió. Enhorabona a tots el pensionistes que han vist com, de cop i bolei, l’augment de la seva pensió d’enguany serà cent cavalls de força per treure el carro endavant.  

      Mariano Moragues Ribas de Pina

     

    Albercocs i cireres

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [11/03] Atemptat de Ravachol - Atemptat a Llemotges -«Combate» - III Congrés Nacional Llibertari cubà - Duval - Barberis - Vázquez Gómez - Castoriadis - Laisant - Pedra - Fernández Zapata - Lorulot - Rojas - Berner - Cercos - Ester

    Anarcoefemèrides de l'11 de març

    Esdeveniments

    Efectes de l'atemptat de Ravachol

    - Atemptat de Ravachol: L'11 de març de 1892 a París (França) l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el suport de quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili --número 136 del bulevard de Saint Germain-- del president del Tribunal de l'Audiència Edomond Benoît, qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el 28 d'agost de 1891 durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, acusats de disparar contra la policia. L'explosió, que es produí a les 8.12 hores, només va causar commocions als habitants, però va destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt quantiosos, estimats en 40.000 francs de l'època.

     ***

    Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges

    - Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.

    ***

    Capçalera de "Combate"

    - Surt Combate: L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista revolucionario. Òrgano de los sindicalistas de la oposición en la CNT. Editat pels Sindicats d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i oposar-se al periòdic Solidaridad Obrera, però sense massa èxit. Tenia previst aparèixer l'agost de 1933 a València, però la seva publicació es va anar ajornant i finalment sortí a Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta, Ricard Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan Peiró, Pere Sagarra (Anteo), N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer número va ser suspès pel govern --juntament amb Solidaridad i Adelante a causa de la convocatòria de vaga general per al 13 de març-- fins al 17 de març i només publicà vuit números, l'últim el 23 de març de 1934, denunciat pel fiscal de guàrdia per la publicació d'un article«excitant a la rebel·lió» i segrestat definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del sumari.  

    ***

    "Solidaridad Gastronómica", òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista

    - III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Clément Duval

    - Clément Duval: L'11 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l’hôtel Monceau. L’anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar enLa Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

    ***

    Giovanni Barberis

    - Giovanni Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

    ***

    Manuel Vázquez Gómez

    - Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap onés enterrat.

    ***

    Cornelius Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París

    - Cornelius Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a Istanbul (Turquia) el filòsof i psicoanalista francès d'origen grec Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Es va criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 --influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Cornelius Castoriadis va morir el 26 de desembre de 1997 a París (França) durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986),Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

    ***

    Maurice Laisant

    - Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991.

    ***

    Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

    - Francesc Pedra Argüelles: L'11 de març de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de càncer i l'any següent son pare, militant anarquista, de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquestaèpoca conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán --anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) --els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant elsúltims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de juny de 2000 a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns«Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

    Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de l'amnistia de José Fernández Zapata i d'altres companys apareguda en "La Vanguardia" del 28 d'abril de 1934

    - José Fernández Zapata: L'11 de març de 1940 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Fernández Zapata. Havia nascut en 1914 a La Unión (Múrcia, Espanya). Emigrà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà d'enquadernador i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant un temps fou president de les Joventuts Llibertàries de Granollers. Participà activament en l'aixecament anarquista del 8 de gener de 1933 a Barcelona, fets pels quals va ser detingut, però pogué acollir-se a l'amnistia d'abril de 1934. Durant els fets d'octubre de 1934 s'enfrontà a la Guàrdia Civil. El febrer de 1936 va fer propaganda electoral a favor del Front Popular. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els assalts de l'Ajuntament de Granollers i de la caserna d'Artilleria de Sant Andreu. Després participà en la creació de la«Columna del Vallès Oriental». Era membre de la Unió Liberal, l'entitat cívica i cultural més important de Granollers de l'època. Detingut al final de la guerra civil per les tropes franquistes, va ser jutjat en consell de guerra; acusat de cremar esglésies, de dirigir l'assassinat de vuit pagesos a Centelles (Osona, Catalunya) el febrer de 1937 i d'altres crims, fou condemnat a mort. José Fernández Zapata va ser afusellat l'11 de març de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) juntament amb Esteban Serra Calobrans i Joan Vila Martorell, també militants anarcosindicalistes.

    ***

    Lorulot a Brest tres mesos abans de morir

    - Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 a París (França) en una modesta família treballadora i va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie,òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Émilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres.

    ***

    Manuel Rojas Sepúlveda (c. 1957)

    - Manuel Rojas Sepúlveda:L'11 de març de 1973 mor a la Clínica Santa María de Santiago (Xile) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Havia nascut el 8 de gener de 1896 al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina). Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de ChileLa seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com«literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929),Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres.És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín.

    ***

    Rudolf Berner

    - Rudolf Berner: L'11 de març de 1977 mor a Lund (Escània, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Rudolf Berner, també conegut com Rube Berner i Frank Tireur. Havia nascut el 14 de juliol de 1907 a Skövde (Comtat de Västra Götaland, Suècia) en una família nombrosa que vivia d'una granja. De petit, a més d'anar a escola, aprengué pintura i artesania. En 1931 s'instal·là a Uddevalla, on treballà com a pintor de bucs. En aquesta època entrà en contacte amb la premsa anarquista i anarcosindicalista (Brand, Arbetaren, etc.) i començà a col·laborar-ne. L'octubre de 1931 es traslladà a Estocolm i començà a treballar a la redacció de Brand. A finals de 1931, com a delegat de la Socialistiska Ungdomsfoerbundet (SUF, Lliga de Joves Socialistes), assistí a un congrés de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació Anarcocomunista d'Alemanya) a Berlín, on travà amistat amb Helmut Rüdiger, Berthold Cahn, Rudolf Oestreich i altres, i pogué escoltar una conferència d'Erich Mühsam i conèixer Franz Pfemfert. A Berlín formà part del grup llibertari del barri d'Adlershof, al voltant del militant Willi Boretti. En 1932 retornà a Suècia i en 1936 realitzarà un viatge errabund per Dinamarca, Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria. A Klosterneuburg, a prop de Viena, es reuní amb l'intel·lectual anarquista Pierre Ramus i, quan s'assabentà de l'aixecament feixista a Espanya, decidí marxar-hi per ajudar el moviment anarquista peninsular. El seu primer intent de passar a la Península a través de Suïssa es va veure frustrat i fou retornat a Alemanya i després a Suècia. L'octubre de 1936, com a delegat de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) aconseguí entrar a Catalunya, on treballà en el Departament Internacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) editant un butlletí d'informació setmanal en suec. A Barcelona mantingué un estret contacte amb el grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), que aleshores es trobava desconnectat del moviment anarquista clandestí a Alemanya. L'anarquista alemany Helmut Krischey el recomanà a la DAS perquè portés a terme una missió a Alemanya ja que coneixia bé la llengua germana i havia tingut contactes amb l'FKAD. Els diners necessaris per al viatge els recollí Mollie Steimer a Suècia i visità Alemanya com a delegat oficial de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Contràriament al que es pensava, aconseguí entrar fàcilment a l'Alemanya nazi, ja que la policia de fronteres no s'adonà del segell d'entrada a l'Espanya republicana imprès al seu passaport. A Wuppertal es reuní amb Änne Niesse, germana gran de Helmut Kirschey, i després es traslladà a Düsseldorf, ciutat a la qual arribà el 20 de febrer de 1937, coincidint amb l'enterrament d'Anton Rosinke, destacat militant de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que havia estat assassinat per la Gestapo. Abans de la presa del poder dels nazis, existien a Düsseldorf tres grups anarquistes a diferents barris, els membres dels quals ja havien estat detinguts per la policia política. De Düsseldorf passà a Leipzig, on es reuní amb diversos anarquistes i a Berlín va fer contacte amb Boretti i Rudolf Oestreich, de l'FKAD, i amb altres activistes de la FAUD. Després passà a Suècia i d'allà a Polònia. A Varsòvia va fer contacte amb l'ala anarcosindicalista de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos), on militava Alfons Pilarski de la FAUD, que havia recaptat fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. Després d'acabar la seva missió a Polònia, tornà a Berlín per entrevistar-se amb Boretti. L'endemà marxà a Renània on s'havia desencadenat una ona repressiva i d'on va poder fugí cap als Països Baixos. Un cop lliurà el seu informe, retornà a Barcelona. El novembre de 1937, a causa de les seves diferències amb Agustin Souchy, cap del Departament Internacional de la Secció Alemanya de la CNT-FAI a Barcelona, decidí retornà a Estocolm, cosa que no agradà als responsables de la SAC que l'acusaren de portar una vida massa«bohèmia» i el marginaren, fet que el va deprimir força i el va fer caure en idees de suïcidi i en la beguda. Completament desfet i incapaç de materialitzar diferents projectes (llibre sobre Erich Mühsam, etc.), portà una vida errant sense ni tan sols domicili ni feina fixos. Però a la primavera següent es recuperà una mica i decidí retornar a la Península. A Barcelona i a Madrid treballà com a periodista per a la CNT-FAI i realitzà un fulletó en suec sobre la situació revolucionària espanyola, Spansk rapsodi i sex satser [Rapsòdia espanyola en sis oracions] (1938). El desembre de 1938 retornà a Estocolm, on es preparava una visita d'una delegació cenetista. La seva intenció de retornar a Catalunya es va veure frustrada amb l'ocupació d'aquest país per les tropes franquistes. Després viatjà a París, on no tingué cap oferta de treball i passà grans necessitats. El juliol de 1939 fou expulsat de França i retornà a Suècia. Aquest mateix any publicà a Estocolm la traducció al suec de l'obra d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. A començaments dels anys quaranta es casà amb una alemanya que havia emigrat a Suècia. Sobre el període de la II Guerra Mundial desconeixem les seves activitats, però entre 1940 i 1944 col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen, sobretot amb articles biogràfics (Anselmo Lorenzo, Oscar Wilde, Erich Mühsam, etc.). Després del conflicte treballà pel periòdic anarcosindicalista Arbetaren i l'abril de 1946 fou corresponsal a França per a la premsa anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la CNT de l'Exili. També treballà com a periodista a Suïssa i a Espanya, país on entrà clandestinament i del qual va fer un informe --Den spanska diktaturen (1949)-- que va ser publicat durant dues setmanes en Arbetaren, i després com a fulletó, i on va prendre partit a favor de la CNT de l'Interior enfrontada amb la CNT de l'Exili. El gener de 1954 entrà a treballar a l'Institut Internacional de Treballadors de la Cinematografia de Brussel·les i aquell mateix any organitzà un Festival Internacional de Cinema Proletari a Hamburg. El juliol de 1955 retornà a Suècia i va fer de periodista a Lund. En 1958 viatjà a Barcelona com a «turista» i redactà un informe sobre la situació política de la Catalunya franquista. A començaments de 1962 començà a escriure per a una revista cultural de Lund i com a periodista freelance. Traduí textos d'Erich Mühsam al suec i les seves memòries d'Alemanya, publicades en suec --Den osynliga fronten: Från det illegala arbetets Tyskland (1940)-- sota el pseudònim Frank Tireur, van ser traduïdes a l'alemany per Helmut Kirschey i editades sota el títol Die unsichtbare Front. Bericht über die illegale Arbeit in Deutschland (1937).

    Rudolf Berner (1907-1977)

    ***

    Capçalera de "Frente Libertario"

    - José Cercos Redón: L'11 de març de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Havia nascut el 14 d'agost de 1902 a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya). Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Odette Ester (agost de 2005)

    - Odette Ester: L'11 de març de 2010 mor a La Chapelle-sur-Erdre (País del Loira, França) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Lucienne Marie Kervorc'h, més coneguda com Odette Ester i també com Odette Beilvert. Havia nascut el 15 de juliol de 1915 a Bouguenais (País del Loira, França) en una família bretona, de pare mariner i mare pagesa. Es casà amb el sindicalista Jean-Marie Beilvert, amb qui tingué una filla. Separada, marxà a París (França), on participà activament en el suport de la Revolució espanyola. Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència contra els nazis lligada a la xarxa«Vengeance». En aquests anys destacà en les accions de resistència humanitària i en el rebuig de tot discurs patriòtic. Després de l'Alliberament conegué el destacat militant anarcosindicalista català Josep Ester Borràs (Minga), amb qui es casà i a qui va ajudar en els activitats de la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP), organització que havia creat en 1945. En 1946 engegà una campanya a favor dels mariners i dels aviadors republicans espanyols internats al gulag de Karaganda (Kazakhstan, URSS). Va fer amistat amb Georges Altman, antic resistent del moviment de resistència «Franc-Tireur», del qual va esdevenir secretària en 1947, col·laborant en l'edició del periòdic Franc-Tireur. En 1947 fou una de les fundadores de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i a la primavera de 1949 va ser nomenada secretària del Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca de la CNTF. Durant la dictadura franquista lluità activament contra l'extradició dels militants i guerrillers refugiats a França. Un cop jubilats, en 1974 la parella abandonà la regió parisenca i s'establí a Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània), on ella destacà com a membre de la Société Crématiste d'Alès (Llenguadoc, Occitània), societat local que reivindicava la cremació. En 1992 era membre del Comité de Soutien aux Kurdes Grévistes de la Faim (CSKGF, Comitè de Suport als Kurds en Vaga de Fam) d'Alès. A més a més, en aquesta mateixa època fou membre de la Secció d'Alès de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). També fou membre del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Marsella i col·laborà en nombrosos butlletins d'aquesta organització. L'arxiu de la parella Josep Ester i Odette Kervorc'h es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

    Josep Ester Borràs (1913-1980)

    Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 11-03-14


    0 0

    En un mon que ja fa tants d’anys que volta, cada cop hi queden menys coses per a inventar. És així que en ocasions a partir d’una idea podem crear un projecte i que aquest en el seu desenvolupament gaudeixi de la màxima acceptació, enorgullint-nos del que hem creat. Pot succeir que un dia descobrim, que la mateixa idea ja l’havien tinguda altres persones abans i que dit projecte en algun altre lloc ja es ve desenvolupant des de fa un tems de manera similar.

    La Geganta s’Àvia Corema de Maó i la tradició que en pocs anys en ha derivat arriba sobre una idea de la que va ser regidora de Festes de l’Ajuntament de Maó Cristina Garriga. La bona acceptació de la geganta prest seria coneguda fora de l’illa; des de l’altre banda del Mediterrani també prest ens arribarien notícies d’altres gegantes representatives de la Quaresma.

    La primera la trobem a Rubí (Província de Barcelona) i és propietat de l’Esbart Dansaire. A la geganta se la coneix per a la Vella Quaresma, tot i que també te un nom propi que és el de “l’Esperanceta”. Al igual que la popular geganta de Maó destaca per tenir set peus, diferint però que en aquest cas la trobem acompanyant pels carrers del poble al seguici fúnebre de l’enterrament de la sardina.

    A la població de Valls (Tarragona) va ser l’entitat Unió Anelles de la Flama la que a l’any 1988 presentà la seva Geganta de la Quaresma. Aquesta mai ha deixat de comparèixer a la Plaça durant el dimecres de cendra i la seva funció és la de tancar amb la seva presència el període de disbauxa carnavalera.

    La geganta és una vella geperuda i antipàtica, que en una ma porta el característic bacallà i en l’altre un cistell amb verdura (que durant la quaresma vendrà a substituir a la carn) del que hi penja’n també set arengades.

    Un cop a la plaça, la geganta, al ritme dels timbals, dona quaranta nou voltes sobre si mateixa, simbolitzant els dies que resten per l’acabament de la quaresma. Després queda exposada a les portes de l’Ajuntament, on sol rebre la visita de les escoles fins que és retirada amb la arribada del dissabte de glòria.

    La geganta Serralavella d'ullastrell

     A la població d’ Ullastrell (província de Barcelona) des de l’any 1999 tenen la geganta Serralavella. A la figura no li falta ni el característic bacallà en una ma, tampoc un cistell, ni es set peus representatius de les set setmanes d’abstinència.

    La geganta participa cada any en una celebració que porta el seu  mateix nom i que es celebra començant el quart dimecres de quaresma i fins el diumenge. La festa de la Serralavella és hereva d’una antiga tradició que consistia en una capta que feia la mainada que anava amb un cistell per les cases, per a dipositar-hi el que en podien recollir després d’haver-hi cantat la cançó de la Serralavella. Després amb una serra partien en dos un tronc, que simbòlicament representava la quaresma i que aquesta ja havia arribat a la seva meitat.

    Avui amb la Serralavella convertida en geganta, durant la seva festa es segueix cantant la cançó:

     

    Serra la vella un plat d’escudella,

    Serra la velló un plat d’escudelló,

    Serra la vella un plat d’escudella,

    Serra la velló un plat d’escudelló.


    Set setmanes de Quaresma,
    només hem pogut menjar
    arengades rovellades,
    mongetes i bacallà.
     

    Carnestoltes quinze voltes
    i Nadal de mes en mes,
    tots els dies fossin festa
    la Quaresma mai vingués

    Serradors que esteu serrant
    el poble us està aclamant!

    Buscarem per tot arreu,
    tot allò que ens demaneu

    Mestressa, porteu cansalada
    que la serra està esmussada.

      

    www.gegantsmao.menorca.es


    0 0
  • 03/11/14--20:59: Año Campins - Gaudí
  • Hay una web sobre la Catedral de Mallorca. El Obispado de Mallorca tiene también una web. Ambas webs tienen presencia en las redes sociales más conocidas y tienen canales en YouTube (Catedral de Mallorca; Secretaría de comunicación del Obispado de Mallorca). Hay un blog titulado Agènciabalèria (servei d'informació católica) que es realmente el "comunicador" de noticias eclesiásticas de la diócesis:

    Agència Balèria es un servicio de información católica. Realiza y distribuye cada día noticias en formato texto o audio en catalán y castellano sobre la vida de la Iglesia y sobre los acontecimientos sociales y culturales que tienen que ver directamente con la vida de los católicos en Mallorca.

    Ofrece un servicio completamente gratuito a los medios de comunicación y particulares, para que las noticias sobre la Iglesia sean accesibles a todos los que lo deseen. Balèria es una plataforma digital en la que todos pueden compartir sus experiencias y actividades, porque la esencia de la agencia es dar voz a todas las realidades eclesiales de la nuestra isla. [...]

    Catedral de Mallorca - La Reforma de Antonio Gaudí

    Yo veo en todo esto el que la iglesia de Mallorca utiliza los sistemas de comunicación e información que Internet ofrece. Hay alrededor otras webs y blogs que difunden y explican los bienes de la iglesia y las labores que realiza. Uno de ellos es el del Archivo Capitular (página informativa; blog) que lleva ya años en el tema de la digitalización. Es posiblemente una de las instituciones de Mallorca que más presencia tiene en Internet y que sabe utilizar sus posibilidades: wikis, vídeos, textos, catálogos (bases de datos), revistas, etc.

    La prensa de hoy difunde la noticia que la Agència Balèria da de manera más completa: La Catedral de Mallorca presenta Año Campins - Gaudí (2014-2015)

    El texto de la noticia es muy completo. Primero encuadra el acontecimiento:

    El Cabildo Catedral ha presentado esta mañana los objetivos y actividades del Año Campins - Gaudí (2014-2015) en la que se pretende reconocer el impulso reformador del Obispo Campins y dar a conocer a Gaudí como figura espiritual cristiana. Entre 1914 y 1915, Gaudí acabó su reforma en la Catedral. Poco después, el 23 de febrero de 1915, moría su gran impulsor, el Obispo Pere-Joan Campins.

    En el mes de marzo de hace 112 años se encontraron dos hombres que dejaron fuerte huella en en el templo madre de Mallorca: el obispo Pere-Joan Campins y un artista de renombre, D. Antoni Gaudí. Este año se cumplen 100 años de la finalización de la reforma ideada por Gaudí y a principios del año que viene, se cumplirá el centenario de la muerte del Obispo Campins. Para celebrar esta ocasión centenaria, la Catedral ha programado el Año Campins - Gaudí que hoy se ha presentado.

    Después indica los objetivos que estos actos se proponen. Enumera las siete conferencias que se van a dar; cuatro conciertos; dos jornadas de estudios: IV Jornadas de Estudios Históricos y XXXIV Jornadas Nacionales de Patrimonio Cultural de la Iglesia "La Catedral de Hoy para el Futuro, entre la conservación y la innovación"; tres exposiciones; siete publicaciones; cinco actos de Comunicación y tres actos religiosos.

    Internet no está ausente de esta programación puesto que como acto de Comunicación se anuncia un "Portal 'Gaudí' en la página inicial de la web en la Catedral".

    Siempre que se anuncia una celebración de este tipo, como los ya pasados sobre Antoni Mª Alcover, Junípero Serra o los que se anuncian para el próximo año me pregunto si dejarán alguna información en este medio digital. Es sólo un medio, pero es el medio que utilizamos con mucha frecuencia. Es verdad que estas celebraciones acostumbran a dejar una publicación, algún libro, lo cual es muy positivo; pero el "medio papel" nos resulta más alejado que el digital, además de más costoso, menos factible e inmediato.

    No basta concebir el medio digital como un propagador de noticias - anuncio. El medio digital es biblioteca, sala de exposición, cinemateca. La iglesia mallorquina lo sabe bien y la prueba son las webs y blogs que ya tiene, como este vídeo que he recogido del YouTube de la Catedral de Mallorca. Seguramente dentro de unos años los ciudadanos que se interesen por el Obispo Campins y su obra y por Gaudí y los cambios que realizó en la Catedral de Mallorca, encontrarán en Internet textos, imágenes, vídeos nacidos de esta celebración, de este Año Campins - Gaudí.


    0 0

    (publicat a L'altra mirada)

    Dir que Cafè Barcelona, de Joan Carreras, és “la novel·la del trauma de Sbrenica” és fals, perquè és moltes coses més, però com que en part és vertader ja m’ha semblat bé fer servir aquest titular com a reclam. Recordem-ho: el juliol de 1995 les tropes serbobosnianes del general Mladic varen assaltar aquesta localitat de població majoritàriament musulmana, que estava sota la protecció d’UNPROFOR (forces de Nacions Unides), i varen cometre una carnisseria que el Tribunal de la Haia per a l’antiga Iugoslàvia ha qualificat de genocidi. Sbrenica és l’emblema de la impotència d’Occident davant la neteja ètnica, i és una de les pàgines més negres de la història recent d’Europa. Els militars que varen ser incapaços d’impedir la massacre eren holandesos, i per a aquest país Sbrenica va esdevenir un trauma nacional. Els joves soldats que varen carregar amb el pes de la culpa són víctimes col·laterals de l’episodi, salvant les distàncies immenses amb les víctimes directes.

    Arjen, un d’aquests joves, fill de pare català i de mare holandesa, és un dels protagonistes de la novel·la, i l’episodi de Sbrenica conforma un dels eixos de la trama. Cafè Barcelona conté altres referències a esdeveniments que han sacsejat la història recent d’Holanda, com els assassinats del polític xenòfob Pim Fortuyn per part d’un ecologista o el del cineasta Theo van Gogh per part d’un islamista. També és una novel·la sobre els cafès com a lloc de trobada, sobre els canvis de residència i sobre el desarrelament, sobre com un ídol de la cançó posa el fons musical a la vida de les persones, sobre com una societat liberal sent l’atracció dels populismes, sobre com els catalans veuen Holanda i com els holandesos veuen Catalunya, o sobre com els nous models familiars generen relacions humanes noves. Una novel·la sobre l’Holanda del segle XXI feta per un català, que és una manera de dir que és una novel·la sobre l’Europa del segle XXI.

    En alguna entrevista que li he llegit, Joan Carreras afirma que ell fa novel·les, no documentals. La frase em resulta perfecta per desmentir una impressió falsa que es podria derivar dels paràgrafs anteriors. Els carrers i els canals d’Amsterdam, i els esdeveniments històrics, posen el marc al que és sobretot una magnífica història de relacions humanes. Són relacions marcades pels afectes i els desafectes, pel pesos morts de les culpes i del passat, i pels silencis feixucs de les coses que han quedat sense dir o no s’han sabut dir. El que ens atrapa com a lectors són els moviments d’anhel i desencís, de calidesa i d’allunyament, que endevinam en l’ànim de mitja dotzena d’homes i, sobretot, de dones.

    I, tal com pertoca en una bona novel·la, la seducció al lector és possible gràcies a la destresa narrativa. La prosa de Cafè Barcelona flueix sòbria, segura. El punt de vista està manejat amb particular virtuosisme: un narrador que apareix tímidament al principi i que va guanyant presència a mesura que avançam deixa que els personatges es retratin amb el que fan i amb el que diuen, sense que una veu postissa ens n’expliqui les motivacions. Sense caure en la puerilitat de l’excés de peripècia (que deia fa poc Vicenç Pagès), es va creant l’atmosfera embolcalladora de les bones novel·les. I té un final d’aquells que fan que tot el havíem sabut fins llavors prengui un aire nou.


    0 0

    el text que hi ha aquí baix es titula 'Ics' i és el que vaig escriure per al llibret de la falla Corea de Gandia. per aquells que no coeneixeu això, cada falla fa un llibre on antigament hi havia "l'explicació de la falla" i la salutació del president i a questes coses... ara els fan molt més sofisticats, amb publicitat dels patrocinadors, textos i estudis històrics, etc. aquest de la falla Corea conté un monogràfic titulat Sexduits amb textos d'una cinquantena d'escriptors valencians. el poeta Lluís Roda n'és el coordinador i em va convidar a participar-hi. Per cert, els diuen llibrets, però aquest de la Falla de Corea té més 200 planes i fa més d'un pam i mig per banda enquadernat en tapa dura, i la portada és d'Antoni Miró.

    ICS

    L’escriptor novell assaja frases inconnexes. La nit ha estat molt dura i a pesar de l’esforç esmerçat, el resultat, decebedor. Molt decebedor. Desesperadament decebedor. I ara ho haurà d’explicar. Aquest és el tracte: barra lliure de tot a canvi d’escriure la nit. No una nit genèrica, sinó la nit que acaba de passar amb la bella X que encara dorm resplendent al seu llit de solter. No pot fugir de l’encàrrec. No pot al·legar mal de cap, per exemple. Aquesta excusa no fa per ell. Tan elegant. Tan tocat i posat. Tan eficient. Tan considerat amb les dones. O són dames? L’escriptor novell i un pèl adotzenat diria dames. L’han llogat per la seua eficiència contrastada i ara ha de fer literatura per narrar que. Ha de cercar les paraules adequades per. I no pot i no en sap. No té gaire temps i l’espai és limitat. S’està perdent. Li fa mal tot. I hi ha aquesta ics que té encastada a la ronyonada i que deu ser el forat per on li fuig la vida. Sap del cert que es morirà dessagnat si no es pot extirpar aquest apèndix consonàntic de més d’un pam que no sap com li ha anat a parar a l’esquena. En té més, d’ics, i les descobreix a poc a poc. La que entreveu al palmell de la ma dreta és insignificant, però tem per la que mira de guanyar terreny al seu sexe i que creix sense aturador i que, si res no ho frena, li engrunarà les parts. Encara que, ben pensat, per al paper que li fan... Si ni tan sols ha estat capaç de rematar quan. És la pólvora! Segur que és al·lèrgic! I les ics són les marques que li han deixat els esquitxos després de contemplar el castell d’anit. Se’n va de vares. S’ha de calmar i posar ordre a les prioritats. Respira profundament i quan vol obrir la coberta del portàtil s’adona que el dors de la mà dreta també el té tot clapat de petites ics. N’hi ha de tots els colors i de totes les mesures. Va al bany per mirar d’eliminar-les amb el toll de l’aigua calenta però només aconsegueix que la coïssor se sume a la col·lecció de símptomes, que intueix mortals, que l’acompanyen des que s’ha llevat. Fa un colp d’ull desesperat a X, que segur que té un somni humit perquè emet petits gemeguets en forma d’ics o de xeix. Al sofà hi ha, tirats de qualsevol manera, la falda, la mantellina, el cosset i les enagües que va lluir anit. Fan pudor de pólvora. La mateixa sentor que supuren les ics amenaçadores que a poc a poc van colonitzant el cos de l’escriptor novell incapaç de trobar cap altra millor idea de ser escrita que la seua pròpia metamorfosi en una ics de pólvora inquieta i lluminosa.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 54 | 55 | (Page 56) | 57 | 58 | .... | 465 | newer