La novel·la històrica a les Illes -
Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... -
Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí -
El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició Joc d´escacs (Llibres del Segle) -
Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-
Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de lesquerra revolucionària.
Amb la seva nova novel·la, Joc descacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí sha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme daquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir duna base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, lobra funciona com un homenatge a la gent amb qui lescriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat duns temps i uns fets que shan mitificat duna manera acrítica i tendenciosa des daleshores. (Pere Antoni Pons)
Varen ser uns anys desperança i dexpectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de lestat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.
Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de lesquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de lantifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de lesquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de restauració borbònica, en la qual encara vivim.
Recuperació
Amb la seva nova novel·la, Joc descacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí sha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme daquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir duna base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, lobra funciona com un homenatge a la gent amb qui lescriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat duns temps i uns fets que shan mitificat duna manera acrítica i tendenciosa des daleshores.
La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en lantifranquisme, resumeix lescriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. Jo militava a lOrganització dEsquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, lendemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons lescriptor- que la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb lessencial, que era la unitat dEspanya, els Borbons i el capitalisme.
Joc descacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de lèpoca. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica lautor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris.
Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats duna esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de lherència del POUM i no tinguérem mai contacte amb lesquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència dells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin.
Vinculació
Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i darreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. Per a mi i per a molts altres, lEditorial Moll, Josep Maria Llompart i lObra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica darmament.
Palma 30/06/2018
Joc d´escacs (Girona, Llibres del Segle, 2018) La darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí analitzada per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes (UIB) -
Miquel López Crespí: Joc descacs (Girona: Llibres del Segle, 2018).
Joc descacs és una novel·la oberta. Lautor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que lacompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs descacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre daventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que lautor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina. (Pere Rosselló Bover)
Lobra novel·lística de Miquel López Crespí sha caracteritzat, entre molts daltres trets, per partir dun suport memorialístic o històric. Lluitar contra loblit és lúnica manera amb què lésser humà pot impedir que la injustícia sinstal·li definitivament. Daquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de lescriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants dautors que han conreat la denominada literatura del jo, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts desdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.
Joc descacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre lidealisme duns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció dalguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que sinstauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que lestat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc descacs.
A partir dun narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què lestat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja sendevinava el final de la dictadura. Lescriptor, que també ens revela els seus dubtes daleshores com a jove escriptor autodidacte que sinicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, dentre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt destar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.
Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir duna intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de lèpoca. És el cas dAntònia, la militant desquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, ladvocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom dun cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de lèpoca. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa lintel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa dun aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una monja moderna. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A laltre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor dHistòria, i Jaume Calafell, lexcapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui lautor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de lambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina daquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.
Joc descacs és una novel·la oberta. Lautor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que lacompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs descacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre daventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que lautor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.
Pere Rosselló Bover (Juny 2018)
Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -
La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -
Lobra den Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament dun temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. Lobra den Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de lescriptor. Ben segur que els nous projectes den Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)
Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn dun centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del Diari de Mallorca. Escrivia de literatura, dart i feia una crònica cultural daquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que shavien iniciat lany 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.
Els escrits den Miquel, com els de nAntoni Serra i altres, eren loxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants danys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates shavien damagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, lofec des dels mitjans de comunicació, el veure com sempresona i com hi torna haver exiliats.
Després varen sortir els seus primers llibres: A preu fet el 1973 i La guerra just acaba de començar el 1974. Un poc més tard una obra de teatre Autòpsia a la matinada el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des duna nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.
Per mor daquesta tasca periodística i daquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres darreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir daquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i lamistat.
En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta daquella gent, rostres amics i il·lusionats, sha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de lamistat entre en Miquel López Crespí i jo, que sha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre mha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; mha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; mha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi dimpressions; mha estès el paraigua i mha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre mha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades mhi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols mha convertit en un personatge més, sinó que mha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.
Jo no vull presentar lobra den Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar lamic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era duna antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia dAlcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, dal·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar lànima treballadora de la seva gent. Mai sha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre lha tingut molt en compte.
De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, sha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i nha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.
A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però dunes inquietuds per la causa popular que li venien davior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot duna es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any dinternat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a Allò que el vent no sendugué i a Jocs descacs.
El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts dafanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps descriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a langlès, castellà, francès i romanès.
Lobra den Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament dun temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. Lobra den Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de lescriptor. Ben segur que els nous projectes den Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.
Per Mateu Morro
(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).
Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC DESCACS (Llibres del Segle) -
Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -
Crec que la novella JOC DESCACS és molt més que una excellent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació.... (Jaume Obrador)
Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novella JOC DESCACS, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les celles del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-mhi.
Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals duna dictadura, duna època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions
No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop destat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. LOrganització dEsquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!
És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.
En aquesta novella que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.
El problema, segons la novella, era que una època obscura sapropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar lescomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb letiqueta dextrema esquerra, quan nosaltres lúnic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials.
Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar dindret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novella.
El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.
Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de lorganització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia dun poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèllules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú
era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls
.
La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien accidentalment des de les finestres dels sinistres caus dinterrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a linterior duna església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren duna culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...
Crec que la novella JOC DESCACS és molt més que una excellent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació....
La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que simpulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar collectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.
Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les altures era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la sagrada unidad de España i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.
Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novella que acaba de publicar Miquel López Crespí.
Però Miquel sovint es preguntava: Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a lhora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, maferrava a lesperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions.
A JOC DESCACS en Miquel, era un jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com el guardià de la nostra memòria collectiva. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.
Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix.
He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de Jaume Calafell, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novella. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat dexercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.
Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per lexemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de lEstat.
JOC DESCACS ens transporta a lampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novella ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven lEstat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres dart que la situació requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de lelit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.
Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector davantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit desperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven Diguem no!, Lestaca i Què volen aquesta gent que truquen de matinada?
A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb lesclerosi ideològica del neoestalinisme.
Els protagonistes de la novella provenen d´organitzacions que es reclamen de lanarquisme, del trotskisme, de lindependentisme desquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de limpuls creatiu d´unes avantguardes que shavien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de lestat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política duna manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem....
En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novella ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar lherència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota lenergia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de lherència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novella JOC DESCACS és duna època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.
I avui, gràcies a llibres com JOC DESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els anys del desig més ardent (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.
No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a lexili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.
Palma, 28/05/2018
El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)
Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí -
L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -
Oportuna narració de López Crespí
...a través daquesta obra, lautor demostra que domina, quan vol, la càrrega dintensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció dalguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir. (Jaume Vices, dBalears)
No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, dençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a lobra «Allò que el temps no sendugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.
És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través daquesta obra, lautor demostra que domina, quan vol, la càrrega dintensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció dalguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.
Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany si hom ho vol fer amb dades contrastades en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, lescriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a lhomologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista i la dun PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes laccés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal dempassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real dun exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons lautor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.
Hi ha un capítol de la narració no direm quin per no malbaratar les expectatives que resumeix molt bé lentramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, daquesta manera, serveixen denllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons lautor i duna manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve denrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar lentrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de lexèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.
Altres interpretacions dinterès que ens facilita lobra «Allò que els temps no sendugué», és la ingenuïtat del franquisme residual el que varen representar Girón, Piñar o Tejero, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i lesquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual de la mera reforma del règim que denuncia López podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la dabandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.
Un altre capítol ben interessant daquesta obra és el dedicat a la figura de lescriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar lescriptor el dia que presentà «Allò que el vent no sen dugués», en el decurs dun acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part daquest volum, que ha titulat «Joc descacs». (dBalears, 21-XI-2017)
La novel·la històrica i la restauració borbònica (la transició) -
El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -
Jaume Vicens (dBalears)
En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. Lestada a la presó de Palma, labnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament podríem dir que un moviment tàctic, el patiment de la família o la descripció dalguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil devitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de lescriptor de Sa Pobla ens transporta partint duna transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)
Joc descacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns dells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, nIsidre Fortesa, en Toni Mir o nAndreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «
un home dordre. Un conservador desquerra moderada». (Jaume Vicens)
«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc descacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de lobra Allò que el vent no sendugué. Aquest volum complementari acaba duna manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc descacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter dassaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.
En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. Lestada a la presó de Palma, labnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament podríem dir que un moviment tàctic, el patiment de la família o la descripció dalguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil devitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de lescriptor de Sa Pobla ens transporta partint duna transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.
Efectivament, Joc descacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre lhomologació democràtica dEspanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a lentrada a la CEE i al seu braç armat, lOrganització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que shan fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport duna Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.
Lestigmatització duna esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part duna operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A laltre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política controlada pel potentats del règim dictatorial, renunciant a lautodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar lestabilitat del règim amb les administracions USA, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què lescriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.
És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja shan divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que sendinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no sendugué i Joc descacs sentén millor el motiu pel qual lEstat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. Sentén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei damnistia de lEstat com una llei vàlida de punt i final. Sentenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.
Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor lactualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat larticle 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.
Joc descacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns dells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, nIsidre Fortesa, en Toni Mir o nAndreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home dordre. Un conservador desquerra moderada».
dBalears (1-V-2018)
La literatura catalana de Mallorca - JOC DESCACS (Llibres del Segle)
Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)
Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure.
Així, després de llegir Joc descacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que sha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut dun pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar dun estat que ha mantingut incòlume laparell repressiu duna dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)
Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i lèpoca en que transcorre millor que un tractat dhistòria. Llavors posava lexemple dStendhal i els anys de limperi napoleònic.
Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.
Tot llegint Joc descacs de Miquel López Crespí mhe reafirmat en aquesta convicció. A ligual que en Allò que el vent no sendugué, de la que també he parlat en aquesta secció, lautor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que sha anomenat mal anomenat al meu parer- transició democràtica.
Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des dun bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida descacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment lesperança que lescac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.
Així a Joc descacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults sanava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.
Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. Lamor, les relacions familiars, lamistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació dun país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits daquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi desguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.
He de confessar que Joc descacs mha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a loblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.
Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure.
Així, després de llegir Joc descacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que sha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut dun pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar dun estat que ha mantingut incòlume laparell repressiu duna dictadura ferotge?
A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a linterior del cor de les noves generacions.
Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.
Hi ha novel·les que shan de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, el primer deber de la literatura es contar la verdad...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc descacs.
Revista Iris (Menorca, Març 2018)
![Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]](http://www.estelnegre.org/fotos/homenatgedurruti2006.jpg "Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]")
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)