Anarcoefemèrides del 12 de novembre
Esdeveniments
Capçalera de Le Drapeau Noir
- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre
de
1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el
primer número de Le Drapeau Noir.
Organe communiste
anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els
articles són
anònims llevat de la crònica «Mots de
Combats» que conté citacions d'Edmond
About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de
Sant-Just,
etc. En el número segon, únic que es coneix i el
qual no està datat, però
sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments
de 1889, s'informa
sobre el procés que Sébastien Faure va patir el
20 de desembre de 1888. Sembla
ser que es publicaren tres números d'aquesta
publicació.
***
Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche
- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.
***
Capçalera de Le Cyclone
- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.
***
El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació
- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol«Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
***
Cartell
d'aquest míting commemoratiu
- Míting commemoratiu«Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani.
***
Cartell
dels mítings pro Radowitzky
- Mítings per
Radowitzky:
Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires
(Argentina)
tres mítings consecutius per exigir la llibertat de
l'activista anarquista Szymon
Radowicki, més conegut com Simón
Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del
seu «gest de venjança social»,és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos
Aires, del coronel
Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols
de la repressió contra el moviment
anarquista argentí. Aquests mítings van ser
organitzats pels sindicats
autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per
diverses agrupacions i
publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre)
se celebrà a la
Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza
Once i el tercer (14
de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo
González
Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel
A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en
italià).
***
Capçalera
del primer número de Despertar
- Surt Despertar: El 12 de novembre
de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el primer número del
periòdic anarcosindicalista no venal Despertar.
Boletín interno de la Confederación Nacional del
Trabajo de España en el
Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de
redacció fou
Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos,
Marcelino García,
Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir
provisionalment quan
el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de l'Exili CNTfou
suspès pel Ministeri d'Informació
francès aquell mateix mes de novembre de
1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou
substituït a partir del 7 de
gener de 1962 per Espoir (1962-1982).
Naixements
Josep Aparisi Ivars
- Josep Aparisi
Ivars: El 12 de novembre de 1893 neix a Alcoi
(Alcoià, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars. Teixidor de
professió, entre
1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana,
el grup anarquista«Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i
més tard formà part de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta.
Va ser tancat arran
dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la
tendència trentista,
entre 1935 i 1936 dirigí la
revista alcoiana Boletín CNT-AIT
Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la
Industria Textil y Fabril de
Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament
de la caserna
confiscada a Alcoi i més tard
encapçalà el departament de fabricació
tèxtil del
Comitè de Confiscació de la Indústria
Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa
per
a la fàbrica de pólvora de Múrcia.
Lluità contra la centralització que els
comunistes volien imposar a les col·lectivitats i
aconseguí del Govern central
el permís perquè les fàbriques d'oli i
vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin
armes per a l'exèrcit republicà.
Participà en gires propagandístiques fent
conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna,Énguera, l'Alcúdia
de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament
d'Alcoi fins al final
de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell
Econòmic Polític i Social
(CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer
costat la Junta
Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser apressat pels
feixistes
i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de
1941 va ser enviat al
Reformatori d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) esperant judici. El 27 de
setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de
presó
menor per «auxili a la
rebel·lió». El 22 de desembre de 1943
obtingué la
llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès
Occidental,
Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de
1944. El 19 de novembre de 1946
se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels
quaranta rebutjà la invitació
de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser
detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada
contra la CNT
clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser
enviat
pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de
1948.
Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la
seva avançada
edat, participà en la reconstrucció de la CNT.
Josep Aparisi Ivars va morir l'1
de juny de 1993 a Alcoi (Alcoià, País
Valencià). Son fill Celoni Aparisi Aracil
també va ser militant anarcosindicalista.
Josep Aparisi
Ivars (1893-1993)
***
Necrològica
de Joan Casals Serradell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 d'abril de 1977
- Joan Casals Serradell:
El 12 de novembre de 1897 neix a Sant Hipòlit de
Voltregà
(Osona, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Joan Casals
Serradell –el segon llinatge a vegades citat de diferents
maneres (Sarradell,Serradels, etc.).
Sos pares es deien Pere Casals i Clara Serradell.
Obrer de fleca, milità en el Sindicat de
l'Alimentació
de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Fou
delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de
Catalunya de desembre de
1931 i als Plens de Sindicats de la Regional de Catalunya d'agost de
1931 i
d'abril de 1932. Entre 1931 i 1932 va fer nombrosos mítings
arreu de Catalunya
(Esparraguera, Parets, Girona, Sant Feliu de Llobregat,
Premià, etc.). El
novembre de 1932 fou secretari en l'assemblea del seu sindicat
celebrada per
expulsar Ricard Fornells, president del Sindicat de
l'Alimentació que s'havia
declarat trentista. En 1934 era
membre del grup anarquista «Emancipador» de
Barcelona de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Revolució i
la guerra civil hi ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a
França i des de l'Ocupació fou membre del Nucli
de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França,
França),
del qual fou un dels seus fundadors. Treballà en una fleca
cooperativa de
Brie-Comte-Robert (Illa de França, França) i
milità en la Federació Local de la CNT de
Combs-la-Ville, població on residia. En 1976
viatjà a Barcelona i es
relacionà amb el
moviment llibertari que es reconstituïa. Joan Casals Serradell
va morir el 13
de febrer de 1977 a l'Hospital de Melun, situat a
Vaux-le-Pénil (Illa de França,
França), i va ser
enterrat tres dies després al cementiri de
Brie-Comte-Robert. Deixà companya, María
Magdalena Bispa López, i
fills.
***
Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934
- Justo Val Franco: El 12 de novembre de 1902 neix a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Sos pares es deien José Val i Justa Franco. Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió–el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia– visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics. Justo Val Franco va morir el 2 de febrer de 1978 al seu domicilli de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Laureano
Cerrada Santos (1951)
- Laureano
Cerrada Santos: El 12 de novembre de 1903–algunes
fonts citen erròniament altres dates– neix a
Miedes de Atienza (Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada
Santos.
Sos pares es deien Domingo Cerrada García, llaurador, i
Robustiana Santos
Noguerales. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou
alumne de l'escola
racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro.
Peó de vies de
professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i
formà part dels grups
de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant
els anys
republicans la seva militància s'accentuà molt.
El juliol de 1936 intervingué
en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa
de la
caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en
l'ocupació de
l'Estació de França) i fou membre destacat del
Comitè de Control dels
Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la
Direcció General Tècnica
dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de
l'Administració
de Ferrocarrils, ajudà força el front
d'Aragó. Durant els fets de «Maig de
1937», desplegà el «Tren
Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves
llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la
Generalitat. El 29 de
juliol de 1938, en representació de la Federació
Nacional d'Indústries
Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari
del Comitè Regional
d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional
Ferroviari (SNF) de la
Unió General de Treballadors (UGT). L'octubre de 1938 la
seva companya Rosario
Falcó morí a Barcelona. Amb el triomf franquista
passà a França i
s'instal·là a
París. Durant l'ocupació nazi
organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes,
arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i
s'introdueix en
el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de
la guerrilla
clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la
fortificació de la línia de defensa de Normandia
i aconseguí sortint-ne
falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra
Mundial ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI
Regional (París i
Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de
Coordinació del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I
Congrés de la CNT en
l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà
el càrrec de secretari
general de la CNT, afavorint el triomf de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). En 1946 va ser
nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de
Relacions de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la
guerra havia aprés a falsificar
paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur
alemanya,
passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès,
bitllets de loteria
nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra
inundà la
península amb bitllets falsos –havia aconseguit
planxes d'impressió de bitllets
espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per
qüestions estratègiques el
règim franquista imprimia a Itàlia– i
proveí de papers nombrosos perseguits.
Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses
d'importació-exportació («Empresa
de Transports Galícia») que servien de tapadores
per activitats clandestines
confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat
econòmica dels
companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en
la propaganda, finançant Solidaridad
Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i
setembre de
1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José
Pérez Ibáñez (El
Valencià)
i el pilot Primitivo Pérez Gómez,
organitzà un atemptat aeri a la badia de la
Concha de Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc) contra el dictador Francisco
Franco, que no reeixí. També va estar darrera
d'altres intents d'atemptat
contra el dictador («Pla 1001», «Pla
Pànic», etc.). En 1950 fou detingut a
Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació
i acusat de tràfic de moneda
falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de
1951 la seva xarxa
de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva
infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda
d'Évreux, va caure en
desgràcia; molts companys li giraren l'esquena i va ser
expulsat de la CNT per«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels
seus «mètodes inadmissibles»
i les seves «connexions criminals». A partir
d'aquest moment la seva vida
transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents
i el finançament no oficial
a les activitats del moviment llibertari, col·laborant
secretament amb Defensa
Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs
alemanys falsos.
El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfic de
documentació falsa
(documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat
fins
l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre
de 1976 al
bulevard Bellville de París (França). Alguns
apuntaren que el seu assassí fou
Ramón Benichó Canuda (Leriles
o El Caid del Pigalle),
exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia
francesa i el
proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de
manera que
semblés un «ajust de comptes» entre
delinqüents. En 2009 César Galiano Royo
publicà la biografia novel·lada Laureano
Cerrada, el empresario anarquista.
Laureano
Cerrada Santos (1902-1976)
***
Secundino
Pruñonosa Ferreres i la seva companya Magdalena Palomo
- Secundino Pruñonosa
Ferreres:
El 12 de
novembre
de 1905 neix a Santa
Magdalena de Polpís (Baix Maestrat, País
Valencià)
l'anarcosindicalista Juan
Bautista Secundino Pruñonosa Ferreres. Sos pares es deien
Lorenzo Pruñonosa i Magdalena Ferreres. Quan encara era un
nin
emigrà a Monistrol (Bages, Catalunya) i posteriorment al
Prat de
Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya), on nasqueren sos fills. Pagès de
professió,
s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
Revolució, com a
tècnic,
formà part del Comitè de la
col·lectivitat agrícola del Prat de
Llobregat,
administrada per la CNT i la Unió General dels Treballadors
(UGT), i
després va
ser mobilitzat i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració.
Posteriorment va
ser enviat a treballar el camp a la zona de Rius de Pelapòrc
i de
Varilhas
(Llenguadoc, Occitània), on va coincidir amb
l'anarcosindicalista José
Borràs
Cascarosa. Durant l'Ocupació participà en
l'avituallament de la
guerrilla
local. Després de la II Guerra Mundial continuà
militant en la CNT i el
juny de
1946 aconseguí portar clandestinament a França sa
companya Magdalena
Palomo i
sos fills (Pascual, Joaquín i Josefina) que havien restat a
l'Espanya
franquista. Secundino Pruñonosa Ferreres va morir,
sobtadament, el 29
d'abril
de 1974 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc,
Occitania) i
va ser enterrat l'1 de
maig de 1974 al cementiri d'aquesta localitat.
Secundino Pruñonosa Ferreres
(1905-1974)
***
Necrològica
d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de setembre de 1989
- Antonio León Rubio:
El 12 de noviembre
--algunes fonts
citen erròniament el 12 de febrer-- de 1909 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista
Antonio León Rubio.
Sos pares es deien Nicolás León i Paulina Rubio.
Obrer
impressor, en 1936 militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques
d'Amposta
(Montsià,
Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
estava casat
amb un fill.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en
les milícies
confederals i va ser destinat al front d'Aragó als serveis
especials de
Mines i
Contramines. Participà en els combats a Terol i
Sabiñánigo i en 1938 va
ser
nomenat capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista
era un
fet, passà
a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya
Nord) amb la
seva
unitat i va ser internat al Fort de Mont-Louis i als camps de
concentració de
Vernet i de Sètfonts fins al desembre de 1939, moment en el
qual va ser
enviat
a treballar a les mines de carbó de la Grand Comba
(Llenguadoc,
Occitània).
Durant l'Ocupació, després d'una vaga, va ser
detingut i reinternat al
camp de
Vernet. Cap el 1944 va ser deportat a un camp de
concentració alemany.
Després
d'alliberament del camp per part de les tropes aliades,
s'allistà en
l'exèrcit nord-americà
fins al final de la guerra. A finals de 1945 s'establí a la
Grand
Comba, on
treballà sobretot al pou miner Richard fins a la seva
jubilació amb 55
anys.
Durant sa vida ocupà nombroses vegades càrrecs de
responsabilitat en la
Federació Local de la Grand Comba de la CNT i en la
Comissió de
Relacions
Erau-Gard-Losera, de la qual va ser secretari. Entre els anys seixanta
i
setanta fou secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat
Intercontinental
(SI) de la CNT en tres ocasions i es traslladà a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània), on a començament dels anys setanta
fou l'administrador del
setmanari Espoir, dirigit per
Antoine
Turmo. Durant el congrés de la CNT celebrat entre el 19 i el
23 d'agost de 1967
a Marsella (Provença, Occitània) va ser nomenat
membre del SI, juntament amb
Fernando Alemany (secretari) i Francisco Pérez (secretari
adjunt). Va ser
delegat en diferents del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili,
com ara
el Congrés de Llemotges (1961), de Marsella (1975), i plens,
com els
intercontinentals de 1967, 1971 i 1980. Greument minat per la silicosi,
es va
veure obligat a viure enganxat a una botella d'oxigen. Antonio
León Rubio va morir
l'11 de juliol de 1989 a l'hospital d'Alèst (Llenguadoc,
Occitània) i va ser incinerat
dos dies després al Centre Funerari d'Aurenja
(Provença, Occitània). Sa companya fou
María Lourdes Almo.
***
Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà
- Ismael Viadiu
Ródenas:
El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de
Barcelona
(Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill
dels destacats
militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas
Domínguez. Quan la
Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i
Hèctor), a
l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946,
unint-se amb sa família que
s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Heretà les idees llibertàries
familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents
editorials
mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions
anarquistes.
Milità en les Joventuts Llibertàries de
Mèxic. En 1963 fou administrador i
col·laborador del periòdic Solidaridad
Obrera, especialment en el «Suplemento
Literario». Casat amb Rosita
Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i
Héctor (1967). Entre 1970
i 1983 col·laborà en la traducció
castellana de l'Enciclopedia Anarquista.
A partir de 1971 fou membre del grup«Tierra y Libertad». Amb Salvador
García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo
Rojas i Marcos Alcón, participà activament en
campanyes de solidaritat amb el
Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE).
Col·laborà en Ruta
i Tierra y Libertad,
publicació que dirigí una temporada. En 1977
edità el llibre de Peter G. Earle
i Robert G. Mead Historia del ensayo
hispanoamericano, per a «Ediciones de
Andrea», i treballà en diferents
edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz,
Mèxic). En
1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad
(URSS) en el llibre
d'Eduard Pons Prades Las guerras de los
niños republicanos (1936-1955). Amb
Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución
española. Ismael Viadiu Ródenas va
morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic).
***
Jacky Touble
- Jacky Toublet: El 12 de novembre de 1940 neix a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Era fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant). Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes-- i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves«Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967. Jacques Toublet va morir el 14 de juny de 2002 a França.
Defuncions
Albert Libertad
- Albert Joseph: El 12 de novembre de 1908 mor a París (França) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània) de pares desconeguts i fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital parisenc de Lariboisière, on morirà sis dies després d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.
***
José Nakens
-
José Nakens
Pérez:El
12 de novembre de 1926 mor d'una congestió
cerebral a Madrid (Espanya) el periodista, republicà radical
insurreccionalista
i anticlerical José Nakens Pérez. Havia nascut el
21 de novembre de 1841 a
Sevilla (Andalusia, Espanya). De família humil i liberal,
son pare fou
perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada
Dècada Ominosa
(1823-1833), fet que marcà el destí de son fill.
Per necessitat, molt jove
s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la
Direcció General
del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues
obres de teatre que mai
no arribarien a representar-se. En 1866 començà a
escriure en diversos
periòdics (El Jeremías, República
Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen.
Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa
fama, però va ser en el «teatre per
hores» --peces curtes generalment d'un acte
que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on
reeixí; però ni
l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes
que ni tan sols signava. En
1876 començà a treballar en el
periòdic El Globo, des de les
pàgines del
qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar
Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom
a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que
els
liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari
satíric, republicà i
anticlerical El Motín, la finalitat del
qual era combatre els
conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i
lluitar contra el poder
del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb
l'actriu de repartiment
Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista
(Javier Bueno). En
1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en
mateix
any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou
redactor de la revista més
important de la Generació del 98, Vida Nueva.
Va defensar la via
insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que
salvà de la seva
crítica Estanislao Figueras, primer president de la
República, blasmà contra
els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás
Salmerón. Proposà la creació de
l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es
reuní amb gairebé dos mil
republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou
nomenat Salmerón
cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar
un càrrec en la
comissió directora. Però,
desil·lusionat, dimití l'any següent i
en 1905 se
separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava
d'una acció radical
revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador
el convertí en un
perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu
mordaç periòdic 84
processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments
dels
seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47
excomunions
contra els redactors. No obstant això, el
periòdic aconseguí sobreviure
miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves
dificultats de
distribució, ja que pràcticament no es podia
vendre al carrer. A més, Nakens,
fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla.
En 1906
fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia
llançat una
bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà
fou que va ajudar a amagar-lo
a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet
fou condemnat el juny de 1907 a
nou anys de presó. Durant el tancament a la
cel·la número 7 de la presó Model
de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El
País que compilà en dos
llibres --Mi paso por la cárcel i La
celda número 7-- on, entre
altres coses, defensà el programa de reformes
penitenciàries de Rafael
Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola
Moderna, fou també
detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou
novament
processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a
petició de popular
signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel
govern d'Antoni Maura i tornà
a redactar El Motín, afegint el
subtítol «Semanario Político»
i arribat
a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia
donat cert prestigi«martirològic» i les seves edicions, com
ara els fullets de la «Biblioteca del
Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas
piadosas», assoliren tirades de 100.000
exemplars. A partir de 1914, però, El
Motín començà a perdre
lectors. En
1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava
d'escriure, ell que era
l'únic redactor de la publicació. En la
dècada dels vint el periòdic estava en
franca decadència, però el gener de 1923
edità un número extraordinari amb la
col·laboració d'eminents republicans (Roberto
Castrovido, Hermenegildo Giner de
los Ríos, Marcel·lí Domingo iÁlvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos
periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i
l'any
següent l'Associació de la Premsa, presidida pel
metge maçó, periodista i
alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li
concedí una pensió vitalícia de
150 pessetes mensuals. Un any després, però,
morí. Sa filla continuà editant El
Motín. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques i és autor de
centenar de llibres i fullets.
---
![Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/leleve.jpg "Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]")
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/giloliver/giloliver02.jpg)