Anarcoefemèrides del 27 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Comune

- Surt La Comune: El 27 de novembre de 1882 surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer número del bisetmanal anarquista La Comune. Urlo della canaglia (La Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf«Nessun diritto senza doveri. Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap deure sense drets). Era, probablement, continuació de L'Affarista alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de 1882), ja que tingué el mateix director, Luigi Colli. En el primer número publicà el programa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra el poder de l'Estat central reivindicà la completa autonomia de les comunes locals, propugnant una Federació Lliure de Comunes Autònomes. Criticà durament el govern esquerrà d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que reivindicà un «nou radical ordre». Parlà molt sobre política local i de com organitzar els consells municipals. També reivindicà el dret al treball. Trobem textos de Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi Policarpo i O. Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'assaig de l'anarquista Gustave Lefrançais Della proprietà. En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer de 1883, amb una interrupció entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883. Posteriorment, el 2 de setembre de 1888, sortí a Pàdua el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia recaptar fons per publicar un nou diari.

Naixements

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

- Jean Renaud:El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per«rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el«Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Gabriel Billon (14 d'agost de 1893)

- Gabriel Billon: El 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 27 d'octubre– de 1872 neix a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França) el tipògraf anarquista Gabriel-André-Adolphe Billon. Sos pares es deien Edmond Billon, pedraire, i Marguerite Fanny Lejeune, costurera. Recorria les zones rurals, sembla que com a venedor ambulant, per a difondre la premsa llibertària. Detingut per la policia, va ser jutjat i condemnat per vagabunderia. El 7 de març de 1894 fou detingut en un cafè de Flers (Baixa Normandia, França) per cridar«Visca l'anarquia!» i portar«papers compromesos» i tancat a la presó de Domfront (Baixa Normandia, França). Implicat en el«Procés dels Trenta», entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Henri Lévy-Alvarez, va ser absolt. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897, segons l'informe d'un confident, havia bravejat d'haver après a fabricar explosius ja que aleshores estava en contacte amb anarquistes russos. Entre 1898 i 1899 pertanyia al grup anarquista parisenc «Le Cri de Révolte», de Montmartre, que edità un periòdic homònim entre setembre de 1898 i març de 1899. El 3 d'abril de 1900 va ser detingut, juntament amb Louis Jourdain i François Mugnier, a  Le Havre (Alta Normandia, França), per intentar passar monedes d'or falses als comerços de la ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Gabriel Billon (1872-?)

Joves anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?; (asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920)

- Antonio Gramantieri: El 27 de novembre de 1898 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Gramantieri. Sos pares es deien Giuseppe Gramantieri i Maria Margotti. Fill d'una família«subversiva», després de participar en la Gran Guerra, que el deixà mutilat, es traslladà a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En els primers anys del feixisme va ser contínuament perseguit i en 1923 decidí passar a França. De bell nou a Itàlia, s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de pintor per a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). El novembre de 1935 el prefecte de policia el proposà per al confinament, per haver pronunciat «frases escandaloses» contra el Duce, fet que va provocat que un obrer feixista que treballava al seu costat el bufetegés, però finalment només va ser amonestat formalment per les autoritats. Per mor d'aquest episodi, va ser despatxat de la FIAT i retornà a Mòdena. En 1940 el trobem empresonat a Asti (Piemont, Itàlia) i un cop lliure s'establí a Alba (Piemont, Itàlia). Durant la Resistència fou partisà en la 48 Brigada «Garibaldi», que operà a Langhe (Piemont, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena i s'adherí a la Federació Anarquista de Mòdena (FAM). El maig de 1947, amb Carlo Venturelli, va ser denunciat per difusió de manifests antimilitaristes. Processat en 1950, va ser absolt per manca de proves, però de tota manera va ser condemnat a dos anys de presó per «instigació a la desobediència». Posteriorment continuà militant en el moviment anarquista, però sense destacar ni comprometre's. Antonio Gramantieri va morir el 30 de maig de 1973 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Francisco Andrés Pérez Martínez

- Francisco Andrés Pérez Martínez: El 27 de novembre de 1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Andrés Pérez Martínez, conegut com Paco. Sos pares es deien Francisco Pérez i Carmen Martínez. Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Villeurbanne (Lió, Arpitània). Francisco Andrés Pérez Martínez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a l'Hospital Édouard Herriot de Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de la pallissa de 1951.

Francisco Andrés Pérez Martínez (1907-1973)

***

- Francisco Ortiz Pérez: El 27 de novembre de 1911 neix aÁlora (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ortiz Pérez. En 1939, després de participar en la guerra i la Revolució, passà a França quan la Retirada i va ser internat en diversos camps de concentració i enviat a fer feina a la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1940 aconseguí evitar ser capturat i posteriorment s'establí a l'Alta Savoia (Roine-Alps, Arpitània). A començament de 1944 s'integrà en el maquis que operava a l'altiplà dels Glières (Roine-Alps, Arpitània). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1944 contra la zona dels Glières, aconseguí amagar-se al cim d'un arbre i durant la nit franquejar les línies alemanyes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i en 1951 era el secretari de Coordinació del Comitè Regional de Roine-Alps, fet pel qual va ser detingut arran del cas de l'atracament del furgó postal de Lió (Arpitània) de gener d'aquell any. En diferents ocasions fou delegat als plens i congressos de la CNT, entre ells el Congrés de Reunificació de 1961 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a Màlaga i posteriorment va fer la vida entre Annecy i Màlaga. En 1976 morí sa companya Visitación Esteván Montero. Francisco Ortiz Pérez va morir el 25 de febrer de 1981 a Màlaga (Andalusia, Espanya) víctima d'un infart.

***

Notícia de la detenció de Nicolás Bergós Ferrero apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón del 27 de setembre de 1935

- Nicolás Bergós Ferrero: El 27 de novembre de 1916 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Primitivo Nicolás Bergós Ferrero –el segon llinatge citat també erròniament com Ferraire. Era fill de Timoteo Bergós Cuella (El Abuelo), destacat militant anarquista, i Pilar Ferrero. Participà amb son pare i altres companys (Samuel Falgás, Casimiro Agut, etc.) en l'aixecament insurreccional de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat a Val-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent)  i Allepús (Terol, Aragó, Espanya). El 26 de setembre de 1935 va ser detingut al seu poble per la Guàrdia Civil, juntament amb son pare i Manuel Falgás Aguilar, per haver refugiat companys perseguits pels fets revolucionaris de desembre de 1933, entre ells Baptista Albesa Gil, i per guardar propaganda i llibres anarquistes. Sa companya era Luisa Miguela Irene Arnau Capaces, també militant anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà l'agricultura. En 1942 s'instal·là a Montpeller amb sa companya. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Nicolás Bergós Ferrero va morir el 21 d'octubre de 2000 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 27 de novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia), el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Havia nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista«Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin,Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

***

- Josep Canela Recasens: El 27 de novembre de 1920 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Canela Recasens–també citat erròniament Caneda. Havia nascut cap el 1887. Milità en el Sindicat d'Hostaleria de Barcelona, primer; posteriorment, en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i, finalment, en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Després del «Procés de Montjuïc», va ser deportat a Tenerife (Illes Canàries). Va ser enviat a fer el servei militar com a soldat del Cos d'Enginyers a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries), on va organitzar un sindicat de soldats que editava un periòdic antimilitarista –segons alguns, en aquesta època col·laborà en el periòdic El Socialista sota la signatura JC i sota el pseudònim Gabriel del Río.  En 1913 col·laborà en Tierra y Libertad. El gener de 1916 va ser detingut a Barcelona i empresonat. Des de la Presó Model de Barcelona col·laborà en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Quan el fets revolucionaris d'agost de 1917, va ser detingut, processat i, sembla, deportat a les Illes Canàries. Ocupà la secretaria d'Organització de Gràcia, on dirigí un grup dedicat a desarmar el sometent. Entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 assistí, com a delegat del Sindicat de Cigarrers de Santa Cruz, al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») que se celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid (Espanya), on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va ser processat sota l'acusació d'haver col·locat dues bombes a la fàbrica de Rosa Cabezas el 12 de desembre de 1919. El novembre de 1920 parlà en un míting a Manresa (Bages, Catalunya) en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i membre sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Salvador Seguí Rubinat, Eveli Boal López, Salvador Quemades Barcia, Josep Viadiu Valls, Joan Peiró Belis, Andreu Nin Pérez, entre d'altres). Josep Canela Recasens va ser assassinat el 27 de novembre de 1920 al bar El Ciclista de la plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure –format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado–, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anid. Andreu Nin Pérez va ser testimoni d'aquest crim. En el moment de la seva mort era president del Sindicat Únic de l'Alimentació de la CNT.

Josep Canela Recasens (ca. 1887-1920)

***

Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

- José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló«Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres --Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.-- formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la«Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.

***

Manuel Ribeiro

- Manuel Ribeiro: El 27 de novembre de 1941 mor a Lisboa (Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Havia nascut el 13 de desembre de 1878 a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal). Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertàriaés de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlica Renascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el«catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

***

Adolfo Lima

- Adolfo Lima: El 27 de novembre de 1943 mor a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Havia nascut el 28 de maig de 1874 a Lisboa (Portugal). Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade,O Intransigente,Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre iO Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola;As leis sociológicas, deGuillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) iPedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries.

***

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

- Guglielmo Bartolini: El 27 de novembre de 1958 mor a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Havia nascut el 2 de desembre de 1889 a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquestaèpoca treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del casés que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla deVecchio, enquadrat en la 28 Brigada«Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una«neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1963)

- José Escudero Mermejo: El 27 de novembre de 1962 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Escudero Mermejo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Bermejo–, conegut com El Maño. Havia nascut cap el 1896 a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Pagès de professió, en 1926 entrà a formar part de l'Associació de Llauradors de Saragossa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son pare va morir el 17 de febrer de 1939 al camp de concentració de la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i ell, internat a al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), no pogué assistir al seu enterrament. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT.

***

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

- Vincenzo Castellari: El 27 de novembre de 1966 mor a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Havia nascut el 19 de juliol de 1880 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils.

***

Necrològica d'Antonio Quílez Alcuedas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Antonio Quílez Alcuedas: El 27 de novembre de 1978 mor a Saint-Lieux-Lafenasse (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Quílez Alcuedas. Havia nascut cap el 1906 a Terrer (Saragossa, Aragó, Espanya). Començà a treballar i a militar quan tenia 13 anys a la fàbrica sucrera de Terrer a Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1930 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 aconseguí fugir de Terrer, ocupat per les trobes feixistes, i amagar-se al domicili d'una de ses germanes a Villafranca de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya), des d'on l'agost de 1937 passà a zona republicana. Lluità als fronts enquadrat en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra. Aconseguí passar a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra mundial treballà a les mines de «Pierre Brune», a prop de Réalmont (Llenguadoc, Occitània), on patí la silicosi. Milità en la Federació Local de la CNT d'Albi. Antonio Quílez Alcuedas va morir el 27 de novembre de 1978 a Saint-Lieux-Lafenasse (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment en aquesta localitat.

Continua...

---

Acqua alta – Records d´un viatge a Venècia -

Sé que t'hauria d'haver tornat les fotografies d'aquell viatge, de tots els viatges que férem junts. Encara no sé per què no ho faig. Però et puc assegurar que ja no hi resta dins el meu cor ni ràbia ni cap mena d'amargor. Potser només un poc de cendra davall el paladar que moltes vegades em fa escriure cartes com aquesta que llanç al mar sense esperar cap resposta. Només desitjar-te que els vents et siguin novament propicis i que els teus ulls puguin contemplar de nou noves meravelles.

Per tot arreu llum de torxes s'enlaira fins al cel. Èsquil

Quan ja ha finit tot i no hi ha forma, ni voluntat ni ànim per adobar-ho, podríem analitzar els motius de la desfeta personal, les causes per donar per acabada la nostra història de la manera que ho férem. Ja sé que tot això són idees escrites a posteriori, però a vegades cal pensar en veu alta per foragitar algun mal somni.

Arribàrem a Venècia sense quasi aturar-nos a Milà. Abans del desastre, en els nostres anteriors viatges -totes aquelles sortides desesperades fugint de la grisor ciutadana- el primer que fèiem era aturar-nos a la llibreria Feltrinelli per comprar el caramull de llibres que sabíem que no trobaríem a Mallorca ni de contraban a les golfes de les llibreries. En el darrer viatge encara es podia respirar la mort de Feltrinelli trobat destrossat davall un pal de l'electricitat. La policia només digué que havia explotat la bomba que portava per cometre l'atemptat. Ni tu ni jo mai no vàrem creure aquella interessada explicació policíaca. Era un moment difícil i complicat a Itàlia. Sorgien amb força moviments, partits, formes de lluita alternatius, oposats a la típica actuació "dintre de l'ordre" dels berliguerians. L'època daurada de la gent de Il Manifesto, Poder Operario, Lotta Continua. Revistes i diaris que amagàvem al fons de la maleta i que en tornar llegíem emocionats a una illa que encara no havia conegut al carrer la més petita protesta contra el feixisme.

Però a Venècia no hi havia acqua alta ni havia pujat la marea inundant la ciutat. Al capvespre, fugint de la riuada de turistes que com un eixam envaïen la Piazza San Marco, el museu Correr, la Piazzeta dei Leoncini, ens perdíem escoltant les converses dels darrers pescadors de la badia en aquells petits cafès de Santa Croce o Cannaregio.

Aquell hivern dels anys setanta estava marcat amb el senyal del vell dictador que moria assassinant els joves lluitadors del País Basc i del FRAP. Els cavalls bizantins de dalt de la basílica, acostumats als jubilats europeus i ianquis que donaven blat als coloms de Piazza San Marco, miraven sorpresos aquelles manifestacions que com un llampec feien aturar els falsos valsos per a turistes. Treballadors i estudiants, portant multitud enorme de banderes republicanes i grans fotografies dels cinc militants antifeixistes morts, cridaven la seva furiosa indignació davant les velles pedres històriques del desaparegut imperi dels mars.

Llavors ens agafàvem fort de les mans i, acabada la manifestació, desesperats, amb ràbia, ens refugiàvem per unes hores a l'interior de la basílica per oblidar la nafra oberta que ens recordava que érem ciutadans d´una terra on encara corria sang jove a les matinades sangonoses de casernes i comissaries. Record perfectament els teus ulls reflectint els meravellosos mosaics del segle XIII que explicaven, amb aquell vital primitivisme, tots els episodis de l'Antic Testament. La creació del món, la història d'Adam i Eva, la de Caïm i Abel, la construcció de la torre de Babel, la vida d'Abraham...

És possible que haguem oblidat d´una forma tan banal i tan ràpida la vida salvatgement torrencial d'aquells anys? A hores d'ara, mentre et vaig escrivint aquesta carta que mai no arribarà a les teves mans, dubt a considerar fals o erroni tot el visquérem o compartírem tots dos.

No és possible que hagis oblidat les cançons de la guerra cantades enmig de la Piazza, els reflexos daurats dels mosaics de San Marco el dia de la manifestació. Encara guard aquella fotografia, la de l'atri, davall la cúpula de la Creació, amb el teu jersei verd, la teva falda eterna dels nostres viatges a la recerca d'un jo perdut pels camins infinits d'Europa. Et veig dreta, somrient, mirant cap a dalt de la cúpula, dient que fes la foto aviat, que la gent ens estava mirant, i jo enredant-me, entretenint-me per veure com t'anaven pujant els colors a la cara. No podies suportar que els turistes et mirassin mentre et retratava. No, no hi havia encara acqua alta a la nostra història que un poc més endavant es va començar a vinclar i cruixir. Havíem instal·lat la nostra tenda de campanya als afores, cap a l'esquerra de la Riva degli Tedeschi, on els joves esquerrans de tota Europa que assistien al Festival Mundial de la Pau també havien col·locat les seves entre crits i gatzara.

Caminàvem enmig de les tendes rient i jugant, cercant la nostra que es veia de lluny, amb la seva bandera republicana que anunciava la presència de dos antifeixistes arribats d'una desconeguda illa mediterrània perduda enmig de la mar. Hi havia una activitat frenètica pertot arreu. Hi participaven més de dos mil joves i malgrat que la major part de les activitats del festival es realitzaven a l'estadi de Mestre un esplet de vida hi bategava sempre al campament. Al·lotes llegint poesia, joves preparant les actuacions musicals, grups ballant, col·loquis amb discussions eternes sobre la millor forma d'avançar cap al socialisme...i els centenars i centenars de banderes roges que onejaven al vent, tenyint de roig intens tot l'horitzó.

El dia que visitàrem el Palau dels Doges ens juràrem amor etern damunt l'escalinata dels Gegants. Quina beneitura jurar amor etern! -diguérem en la darrera trobada, poc abans de la separació-. Fou una discussió freda, indigna de tot el que havíem viscut i ens havíem promès mútuament. Sé que també et volia fer mal i per això vaig teoritzar, improvisant, sobre l'amor, dient que en el món no hi ha res d'etern i com podíem creure en una relació duradora gent com nosaltres que no creu que la societat sigui immutable. Per ser encara més cruel, per clavar-te més a fons el punyal, et vaig dir que mai no havia pensat viure amb tu d´una forma permanent. Record aquella frase que et va fer plorar: "Desapareixen, s'enfonsen els règims més dictatorials i opressius, tot canvia i muda de forma i tu vols romandre immunitzada enmig d'aquest vendaval quotidià. Ets una Il·lusa!".

-Sí -contestares-. Una il·lusa enamorada.

Sé que t'hauria d'haver tornat les fotografies d'aquell viatge, de tots els viatges que férem junts. Encara no sé per què no ho faig. Però et puc assegurar que ja no hi resta dins el meu cor ni ràbia ni cap mena d'amargor. Potser només un poc de cendra davall el paladar que moltes vegades em fa escriure cartes com aquesta que llanç al mar sense esperar cap resposta.

Només desitjar-te que els vents et siguin novament propicis i que els teus ulls puguin contemplar de nou noves meravelles.

Notícies d’enlloc (Premi de les Lletres 1987). Palma (Mallorca): Ifebal-Documenta Balear, 1987.

Anarcoefemèrides del 28 de novembre

Esdeveniments

Full volant del míting [Arxiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular]

- Míting de Malatesta i Esteve: El 28 de novembre de 1891 se celebra al teatre Tívoli de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) un míting obrer de controvèrsia els oradors del qual van ser els destacats anarquistes Errico Malatesta i Pere Esteve. Pel novembre de 1891 Pere Esteve conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà (Llombardia, Itàlia) i entre novembre de 1891 i febrer de 1892 ambdós realitzaren una gira propagandística per la Península, gira que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes.

Naixements

Silvia Pisacane

- Silvia Pisacane: El 28 de novembre de 1852 --algunes fonts citen 1853-- neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà una prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 --moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la«Banda del Matese»

***

Charles Chaumentin (1892)

- Charles Chaumentin: El 28 de novembre de 1857 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Charles Ferdinand Chaumentin, conegut com Chaumartin. Sos pares es deien Charles Philippe Chaumentin, xofer, i Henriette Charlotte Pierredon. Casat amb dos infants, treballava d'obrer metal·lúrgic a la fàbrica Claparède de Saint-Denis (Illa de França, França) i militava en el grup anarquista d'aquesta població, on, segons la policia, hauria instal·lat, a la seu del grup, al número 15 de carrer del Pont, un petit taller de fabricació de bombes. Del seu domicili de Saint-Denis va ser d'on l'11 de març de 1892 va partir François Claudius Koënigstein (Ravachol,Léon Léger) per cometre l'atemptat contra el magistrat Edmond Benoît. Charles Chaumentin va ser detingut el 17 de març arran d'un escorcoll on la policia va trobar diversos productes químics, casquets de bala de fusell de caça i sis petits obusos. Durant aquest escorcoll, sa companya Clotilde es va oposar amb totes les seves forces a la seva detenció. El 26 d'abril de 1892 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb Ravachol i va ser absolt, mentre que Ravachol i Charles Achille Simon (Biscuit) van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. La seva absolució deixà clar que durant els interrogatoris havia carregat les culpes als altres processats i aquest fet va ser durament denunciat pels anarquistes, entre ells Sébastien Faure, que el tractà de «delator i traïdor». De fet, Chaumentin havia estat denunciat per una delatora, S. d'A. (X2), que freqüentava el seu domicili, cinc dies després de l'atemptat i la policia coneixia tots els detalls de l'afer. Probablement és el mateix Chaumartin sobre el qual la Prefectura del Loira informà l'octubre de 1882 que una capsa de dinamita, dirigida al seu nom, restava abandonada a l'estació de Neuville-sur-Saône. Segons la policia, Chaumartin, que havia fet el servei militar en un regiment d'artilleria i havia treballat a l'Arsenal de Lió (Arpitània), hauria estat l'autor de diverses notes de correspondència aparegudes en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire, on es denunciava diversos petits caps de l'Arsenal. Posteriorment va anar a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on va formar part del grup «Les Outlaws» i treballà com a obrer metal·lúrgic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelmo Smorti

- Adelmo Smorti: El 28 de novembre de 1864 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Adelmo Smorti. Sos pares es deien Giuseppe Smorti i Argemide Angelucci. A principis de la dècada dels vuitanta fou un dels internacionalistes més representatius de les Marques i, amb Ugo Panzini i Dante Rocchi, creà la secció d'Ancona de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Amb Cesare Agostinelli i Rodofo Felicioli, jugà un paper importantíssim en el pas de la fase internacionalista a la clarament anarquista. Fou membre de la junta directiva del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i representà els anarquistes en la reunió del Primer de Maig de 1891 a Ancona. Posteriorment va ser un dels fundadors i redactors dels periòdics L'Art. 248 i L'Agitazione. Constantment vigilat per la policia d'una manera descarada, el juliol de 1897 dirigí, amb Rodolfo Felicioli, una carta oberta al prefecte, publicada en L'Agitazione, denunciant aquest fet. El 21 de  setembre de 1897 fou l'orador en una reunió convocada per l'esquerra d'Ancona. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, Élisée Reclus, Pietro Gori, Luigi fabbri i amb els principals militants llibertaris de les Marques. Un informe policíac de gener de 1900 destacava la seva capacitat propagandística i les maneres que tenia de saber defugir de tota responsabilitat penal. En els seus antecedents judicials entre maig de 1892 i desembre de 1897, només figuren cinc imputacions per delictes polítics i totes acabaren arxivades sense judici. Promogué les manifestacions que tingueren lloc a Ancona el gener de 1894 en suport dels«Fasci Sicilians» i del motí de la Lunigiana i fou el primer a signar, tres anys més tard, el manifest abstencionista I socialisti-anarchici ai lavoratori italiani. A finals del segle tingué una gran activitat entre els treballadors locals amb la finalitat de crear organitzacions obreres. El gener de 1898 destacà durant els disturbis per l'augment del preu del pa a Ancona, fets pel qual va ser detingut, juntament amb altres destacats anarquistes (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusini, Rodolfo Felicioli, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini i Luigi Rocchetti) i condemnat a sis mesos de presó per pertinença a«associació criminal». El 12 de setembre d'aquell any la Comissió Provincial per al Domicili Forçat li va assignar la residència a l'illa de Lipari i posteriorment va ser traslladat a l'illa de Pantelleria, on coincidí amb destacats anarquistes (Cesare Agostinelli, Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El juliol de 1900 signà la protesta contra el procés al grup editor de L'Agitazione i l'octubre d'aquell any va ser alliberat condicionalment de l'assignació de residència. A partir d'aquest moment, es dedicà en cos i ànima en l'activitat sindical i va ser elegit, amb el major nombre de vots, com a membre de la Comissió Executiva de l'acabada de crear Cambra del Treball d'Ancona, fundada el desembre de 1900 i de la qual esdevingué el seu primer secretari el març de 1901. El juliol de 1902 dimití, juntament amb Cesare Agostinelli, de la Comissió Executiva per motius de feina. En aquest any de 1902 dissolgué la seva empresa comercial de cereals «Smorti e C.». El 22 de febrer de 1903 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista de les Marques que se celebrà a Ancona. En aquesta època continuà rebent periòdics llibertaris d'arreu del món i mantenint correspondència epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). El setembre de 1904 el full anarcoindividualista de Milà (Llombardia, Itàlia) Il Grido della Folla intentà crear una polèmica contra ell denunciant el seu comportament incoherent amb els ideals anarquistes, ja que setmanes abans havia demandat judicialment un home per qüestions econòmiques i, amb el suport legal d'Augusto Giardini, l'havia fet condemnar. Arran dels disturbis del 7 de desembre de 1905 a Ancona contra la pujada del cost de la vida, es llançà una ordre de detenció contra ell i contra Rodolfo Felicioli i Augusto Giardini, però no es va executar gràcies a la intercessió de l'alcalde. En aquestaèpoca col·laborà en periòdic La Vita Operaia. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el I Congrés Anarquista Italià, que el va elegir com a membre de la comissió encarregada d'estudiar la viabilitat d'un òrgan nacional de premsa, que es materialitzà en L'Alleanza Libertaria, periòdic publicat a partir del 8 de maig de 1908 a Roma (Itàlia). En el Congrés Interprovincial Anarquista, que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona, se li va encarregar de la correspondència de L'Alleanza Libertaria amb els grups anarquistes locals. Quan en 1913 Errico Malatesta retornà a Itàlia, fixà la seva residència a Ancona atret per la solidesa del grup anarquista d'aquesta localitat. En 1914 muntà una nova empresa comercial de farines («Adelmo Smorti e Figlio»), en la qual tingué com a representant l'anarquista Tito Alfredo Baiocchi, i que sembla que va fer fallida aquell mateix any. En un informe de la policia del 14 de desembre de 1914 es ressenyà que, després d'Errico Malatesta, Smorti era l'organitzador més actiu, ja que s'encarregava de la correspondència i dels fons del periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja», fou membre del reconstituït «Circolo di Studi Sociali» i es va veure obligar a limitar la seva activitat política, en gran part a causa de la posició neutralista que assumí abans de la Gran Guerra, que l'exposava a ser titllat de derrotista. La pèrdua d'un dels seus sis fills que tenia en el conflicte bèl·lic, no ajudà gens a la seva malmenada salut. Adelmo Smorti va morir el 26 de gener de 1921 a Ancona (Marques, Itàlia) i la seva defunció va ser condolguda no només per Umanità Nova, sinó per diversos periòdics republicans i comunistes.

***

Notícia sobre una conferència de Mary Huchet apareguda en el diari La lanterne de l'1 d'octubre de 1897

- Mary Huchet: El 28 de novembre de 1871 neix al XVII Districte de París (França) la feminista, atea, sindicalista i propagandista anarquista Marie Louise Huchet, més coneguda com Mary Huchet. Sos pares es deien Gerasime Huchet, sastre, i Irma Celestine Lefèvre, modista. Es guanyava la vida com a plomallera. El maig de 1896, quan era secretària del Sindicat de Flors i de Plomes, va ser encarregada en una reunió de solidaritat amb les obreres diamantistes de Pantin (Illa de França, França), de remetre-les una part dels 23,50 francs recaptats aquell dia, l'altra part va ser destinada als obrers porcellaners de Llemotges (Llemosí, Occitània). Entre gener de 1897 i març de 1899 participà com a oradora en 26 conferències a la regió parisenca sobre temes d'allò més diversos. En aquests mítings intervingué amb altres companys i companyes (Maximilienne Biais, Eliska Bruguière, Alice Canovas, Louise Réville, Rolande, Astié de Valseyre, etc.). També col·laborà en Le Libertaire. El 4 de febrer de 1897, en una reunió organitzada a la Sala del Commerce, al número 91 del bulevard del Tempre de París, sobre el tema «Les crimes du diable», juntament amb Albert Létrillard i Paul Raubineau, denuncià la vida regalada dels capellans; en aquest sentit també intervingueren destacats militants (Léon Barrier, Ernest Girault, Sadrin, Francis Prost i Tortelier). El 8 de febrer de 1897, després que la Prefectura de Policia no autoritzés una reunió que s'havia de celebrar a la Sala del Commerce, la vintena d'anarquistes presents (Gravelle, Lucas, E. Murmain, Francis Prost, Raubineau, Georges Renard, Sadrin, etc.), encapçalats per ella, es congregaren en una taverna, a la Sala Turpin. En aquesta reunió reivindicà l'amor lliure, criticà la institució matrimonial i va fer costat les prostitutes, «víctimes de l'estat social actual». A començament de febrer de 1897, participà en una festa familiar organitzada per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme i per la Societat del Baptisme Civil, que se celebrà a la Sala de la Ligue Fraternelle, al número 17 del carrer Daint-Isaure, i on, després de l'al·locució d'Albert Létrillard, cantà cançons de Paul Paillette i Jehan Rictus. El 15 de febrer de 1897 participà en un míting, al qual assistiren unes dues-centes persones, sobre «Les crimes modernes: Cuba, Montjuich, Madagascar, Arménie et sur le comunisme et l'individualisme», celebrat a la Sala de l'Eden, al número 49 del carrer de Bretagne. El 27 de febrer de 1897 participà en un míting«eclèctic» sobre diversos temes (Orient, els crims de la religió, les tortures de Montjuïc, Cuba, Armènia, l'Església, la Pàtria, la Religió, la Justícia, etc.) celebrat a la Sala del Commerce, on assistiren unes tres-centes persones i on hi hagué alguns incidents. L'11 de març de 1897 participà en uns aldarulls amb els parroquians de mossèn Étourneau que tingueren lloc a l'església de Saint-Ambroise i en els quals resultà detinguda, juntament amb altres anarquistes (Carré, Ebner, Gardin, Ernest Girault i Lebrun). Després de cinc dies de presó preventiva, el 16 de març de 1897, els inculpats van ser portats davant el IX Tribunal Correccional del Sena: Ebner, Carré, Gardin i Lebrun van ser condemnats a 15 dies de presó i ella a vuit –en aquest judici ella es declarà «socialista cristiana humanitària»–; Albert Létrillard, redactor de L'Intransigeant, va ser condemnat a una multa de 50 francs per haver protestat per la detenció de Mary Huchet. El 19 de març de 1897 se celebrà a la Sala del Commerce una conferència, que reuní unes dues-centes persones, per protestar contra les detencions i en la qual intervingueren Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Albert Létrillard, Francis Prost, Raubineau i Georges Renard, i on es denuncià que ella encara romandria empresonada uns dies més. El 16 d'abril de 1897, en un banquet anual organitzat per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme en ocasió del Divendres Sant, on assistiren Sébastien Faure, Marie Huchet, Achille Leroy, Albert Létrillard, Ténière, Sidonie Vaillant i una trentena de convidats, menjaren porc. El 29 de maig de 1897, a la Sala del Commerce, la Lliga Antireligiosa i«Les Libertaires de Paris» organitzaren una reunió, on assistiren 250 persones, que acabà amb aldarulls. El juny de 1897, amb Eliska Bruguière, creà un grup de dones llibertàries al si del grup «Internationale Scientifique» que es reunia a la Sala Rosnoblet, al número 281 del Faubourg Saint-Denis. El 26 de juny de 1897, en un míting organitzat pels anarquistes en suport dels exiliats espanyols, en el qual assistiren un centenar de persones, defensà els companys anarquistes expatriats arran del «Procés de Montjuïc». L'11 de setembre de 1897 intervingué, amb altres companys (G. Brunet, Georges Étiévant, Ernest Girault, Albert Létrillard, Charles Malato, Sadrin i Tortelier), en un míting sobre les víctimes de la«Inquisició espanyola» a la Sala Baumann de Saint-Ouen (Illa de França, França) organitzat pels grups revolucionaris de Saint-Ouen i «Les Libertaires de Paris», on assistiren unes setanta persones; en aquest acte exposà les teories anarquistes, atià els treballadors a fer la «propaganda pel fet» als tallers, va fer una crida per a la fundació d'una biblioteca llibertària a Saint-Ouen i exposà que, amb Louise Coutant, exsecretària del Sindicat de Bugaderes i d'Infermeres de la Borsa del Treball, havia creat un grup de dones obert a totes les obreres. El 28 de setembre de 1897 va fer a la Casa del Poble la conferència «Le Droit des femmes à la révolution, l'exploitation du travail, les salaires dérisoires», on també intervingueren Louise Coutant i Ernest Girault i on es llegí un carta de Louise Michel. L'octubre de 1897 ajudà el«naturià» Louis Martin a empaperar el seu Pavillon Sans Dieu, al número 96 del carrer Lepic de París. Després d'un intent de suïcidi el 10 de desembre de 1897 de Louise Coutant, a començament de gener de 1898 encara estava hospitalitzada per una operació i sembla que aquest problemes de salut posaren fi a l'intent de creació del grup de dones de la «Internationale Scientifique». En les eleccions generals de maig de 1898, amb Louise Coutant, defensà la candidatura de Paule Minck, tot reivindicant els drets de les dones a la seva igualtat total. El 2 de juliol de 1898, en un reunió a la Casa del Poble, al número 47 del carrer de Ramay, on es tractaren diversos temes (Dreyfus i Zola, la vaga general i l'empresonament de GeorgesÉtiévant, i on assistiren unes 120 persones, s'oposà a Louise Réville sobre la distinció entre Georges Étiévant i el també condemnat Carara, essent per a Marie Huchet tots dos revolucionaris; també digué que calia ocupar-se menys de l'«Afer Dreyfus» i dedicar-se més a la propaganda vertaderament anarquista. El 25 de setembre i el 2 d'octubre de 1898 intervingué en la conferència«L'union libre. L'amour libre et l'immoralité dans le mariage», celebrada a la Sala Delapierre, al número 168 del carrer de Charenton, on també prengueren la paraula Alice Canova, Eugénie Collot, Francis Prost i Sadrin. El 25 d'octubre de 1898, en sortir d'una reunió celebrada a la Sala Prat, al número 220 del carrer Saint-Denis, recorregué amb una centena de participants, amb Albert Joseph (Libertad) al front, els bulevards al crit de «Visca la llibertat, visca Zola!»; després de la intervenció policíaca, va ser detinguda al bulevard Magenta amb Georges Renard. El novembre de 1898 participà en un míting, amb Maximilienne Biais, Broussouloux, G. Brunet, Butaud, Louise Réville i Rolande, sobre el militarisme celebrat a la Sala Delapierre. El 26 de març de 1899 participà, amb Maximilienne Biais, Briand, G. Brunet, Alice Canovas, Henri Dhorr, Émilie Janvion, Jaurès, Astié de Valseyre, en una conferència privada sobre els drets de la dona, l'anticlericalisme i l'antimilitarisme, celebrada a la Sala Delapierre, i on van ser convidats els grups anticlericals. En 1899 participà en les reunions del grup «Les Iconoclastes» al voltant d'Émile Janvion. L'octubre de 1899 llançà una crida en el periòdic L'Aurore amb la finalitat de crear sindicats de dones, especialment en el sector de les obreres sucreres. Mary Huchet va morir el 5 d'abril de 1958 a Nanterre (Illa de França, França).

***

Antonio Rosado López durant els anys vint

- Antonio Rosado López: El 28 de novembre de 1889 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada«1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino,òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde,òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill --que acabà enfollint--, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre,España Nueva, Fragua Social,Juventud Rebelde,El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno,La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978).

***

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

- Maria Girolimetti: El 28 de novembre de 1895 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada. Maria Girolimetti va morir el 15 de maig de 1981 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Concha Dávila (1947)

- Concha Dávila: El 28 de novembre de 1903 neix a Las Moreras (Mazarrón, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista María Concepción Dávila García, coneguda com Concha Dávila o Conchita Dávila. Sos pares es deien Fernando Dávila Raja, jornaler, i Juana García Acosta, i tingué una germana i dos germans. Emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà d'obrera modista. L'1 de novembre de 1924 es casà a Barcelona amb José Ureña, que l'abandonà amb dos infants. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevingué companya de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Nacional de la CNT durant la Revolució espanyola, que dóna el seu nom als infants. En els anys bèl·lics treballà de telefonista a la centraleta de la seu barcelonesa de la CNT. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. El 18 de juny de 1939 assistí impotent a l'ofegament del seu company a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1944 emigrà a Mèxic a bord del Nyassa. En 1947 formava part, amb son germà Antonio Dávila García, del Grup Regional de Catalunya de l'Agrupació de la CNT d'Espanya en Mèxic favorable a les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Concha Dávila va morir el 30 d'agost de 1974 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Francisco Higueras Pérez

- Francisco Higueras Pérez: El 28 de novembre de 1905 neix a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Higueras Pérez, conegut com El Siete. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'establí a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis, al barri barceloní d'Horta. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, amb Andrés Fuentes de Haro, arran durant la vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat, acusat d'agredir l'encarregat Amadeu Madrià. En 1934 formà part de la comissió de la vaga dels lloguers del seu barri. Durant la Revolució va ser membre de la comissió de la barriada del Prat Vermell, adscrita al Sindicat de la Construcció de la CNT, i formà part de les Patrulles de Control. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Després va ser adscrit a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Montoliu (Llenguadoc, Occitània), on va ser detingut per la Gendarmeria francesa i lliurat als nazis. Durant la seva conducció als camps d'extermini, el tren va ser detingut a Bordeus (Aquitània, Occitània) per l'Organització Todt –grup d'enginyeria civil i militar depenent del Ministeri d'Armament del III Reich– i fou reclutat, entre d'altres, per a treballar com a presoner en la construcció d'una base de submarins. Posteriorment, formà part del Batalló «Libertad», majoritàriament llibertari, que jugà un paper decisiu en l'Alliberament de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i fou un dels responsables de la Federació Local de Floirac (Aquitània, Occitània). Posteriorment fou membre de la Federació Local de Bordeus de la CNT i de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en l'exili. Francisco Higueras Pérez va morir l'1 de gener de 1989 a Barcelona (Catalunya).

***

Manuel Luis Antonio

- Manuel Luis Antonio: El 28 de novembre de 1906 neix a Minas de Rio Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Luis Antonio, també conegut com Manuel Luis Blanco o Luis Blanco Manuel. Sos pares es deien José Luis i María Antonio. Cap al 1923 emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ingressà en els grups anarquistes, activitat que s'incrementà a partir de la instauració de la II República espanyola. Durant els anys republicans va fer de mestre a l'Ateneu«El Progrés» de Badalona. Arran de l'aixecament feixista, el juliol de 1936 representà la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè de Milícies i de Salvació Pública de Barcelona. A partir d'agost de 1937 exercí de regidor d'Agricultura de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que mantingué en la remodelació municipal que es produí l'octubre d'aquell any. En aquest mateix 1937 col·laborà en el periòdic confederal Siderometarlurgia. El 28 de febrer de 1938 fou mobilitzat i marxà a lluitar al front d'Aragó. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Durant l'ocupació nazi organitzà la CNT del departament de Costa d'Or i en 1947 assistí com a delegat de diverses localitats (Chatillon, Montbard, Gevrolles, Sombernon, Frolois i Dijon) al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En el Congrés de 1949 va ser elegit secretari del primer Secretariat Intercontinental (SI), càrrec que exercí entre 1950 i 1951. Llenyataire durant els anys bèl·lics i la postguerra, en 1950 es passà a l'ofici de paleta, feina que mantindrà la resta de sa vida. A Dijon s'encarregà de lluitar per la reunificació confederal i fou un dels promotors del Congrés de Llemotges de 1960. Va ser assidu de plens i de congressos de l'MLE en l'Exili, on sempre combaté el sectarisme. Sa companya fou Encarnación López Ramón. Manuel Luis Antonio va morir el 17 de novembre de 1971 d'un atac de cor a Dijon (Borgonya, França).

***

Cayetano Zaplana Zapata en el documental Cautivos en la arena

- Cayetano Zaplana Zapata: El 28 de novembre de 1915 neix a El Estrecho de San Ginés (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Zaplana Zapata. Quan tenia 10 anys començà a treballar a la mina d'El Estrecho de San Ginés amb son pare i amb 15 anys patí un accident laboral, que li va trencar en diversos trossos la cama quan encara els seus membres no estaven desenvolupats, restant tres anys a l'hospital i quedant coix de per vida. Mentre era a l'hospital morí son pare i en sortir-ne hagué de fer de cap de família. En 1933, amb Francisco Lledó i altres, organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena. Durant la guerra civil treballà als tallers del periòdic Cartagena Nueva. En 1939, amb el triomf franquista, pogué agafar el vaixell Stambrook i arribà a Orà (Algèria), on fou internat al camp de concentració de Camp Morand, amb Cipriano Mera Sanz, José Luzón Morales i altres. En 1940 va ser enviat a treballar en la construcció del ferrocarril transsaharià, que unia Bouarfa amb Colomb-Béchard. En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys després passà a França. S'instal·là a Lió (Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco Pérez, on milità en les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de la Federació Regional. Com a representant del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc Sabaté Llopart, José del Amo Ribera i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat i confinat durant tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, França). En els anys posteriors visqué a Lió i a Villefranche-sur-Saône, on treballà en una fàbrica d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on romangué 17 anys, militant en la Federació Local de la CNT. En 1989 va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser publicada en 2001 en forma de fulletó per la «Fundació d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» sota el títol La Revolución Húngara. La Comuna de Budapest. Entre 1985 i 1991 col·laborà regularment enCenit. L'abril de 1993 retornà a la Península, on milità en la CNT. El febrer de 2004 intervingué en les Jornades Llibertàries de Debat Social que se celebraren a la Universitat de Múrcia i en 2006 el seu testimoni va ser recollit per al documental Cautivos en la arena, de Joan Sella i Miguel Mellado. Durant els últims anys de sa vida visqué al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià), on el 20 de febrer de 2010 va fer una xerrada en la CNT local. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Cayetano Zaplana Zapata va morir el 14 de març de 2014 al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià) i llegà el seu arxiu-biblioteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL).

***

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 28 de novembre de 1917 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació». José Dueso Montaner va morir el 29 d'octubre de 1965 a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Espartaco Gabaldà Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1991

- Espartaco Gabaldà Pla: El 28 de novembre de 1920 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista i esperantista Espartaco Gabaldà Pla. Sos pares es deien Josep Gabaldà i Francesca Pla. Encara adolescent, entre 1931 i 1933, col·laborà en el butlletí anarquista Societat Ateneu de Mataró. Al final de la Guerra Civil va ser mobilitzat i participà en els últims combats a la zona del riu Segre. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de passar per diversos camps de concentració francesos, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Corresa (Llemosí, Occitània). Durant l'ocupació alemanya va ser lliurat a les autoritats nazis per a treballar al«Mur de l'Atlàntic». Amb un altre company aconseguí escapar i amargar-se a casa d'uns amics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Montereau-sur-le-Jard (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballà de llenyataire d'explotació forestal en explotació forestal, com ara a Cantal (Alvèrnia, Occitània), on amb sa família creà una federació local itinerant de la CNT; a Corresa; a Argentat (Llemosí, Occitània), etc. En 1947 fou delegat de Cheny (Borgonya, França) al Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Cap el 1957 s'instal·là a Valença (Roine-Alps, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari fins als seus últims dies. Destacat esperantista, participà en la major part de congressos departamentals, nacionals i internacionals esperantistes, alguns dels quals organitzà, i, després de jubilar-se, es dedicà a l'ensenyament d'aquesta llengua auxiliar planificada internacional. En 1971, amb Albert Cnudde, organitzà a Grenoble (Delfinat, Arpitània) una exposició esperantista amb material de Leo Lantaigne. En 1979 va ser nomenat president del Grup Esperantista de Valença, càrrec que va mantenir fins a la seva defunció. En 1987 viatjà a Xina i va fer xerrades sobre la seva experiència esperantista en aquest país. Sa companya fou Alegria Arcal. Espartaco Gabaldà Pla va morir el 30 de maig de 1991 a l'Hospital de la Creu Roja de Lió (Arpitània); incinerat, les seves cendres van ser enterrades al cementiri de Valença.

Continua...

---

La Revolució dels Clavells i la cultura (I)

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).

Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...

Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".

Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.

Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".

Miquel López Crespí

L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)

Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.

Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".

El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).

Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional'és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".

És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.

L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.

Miquel López Cre

Anarcoefemèrides del 29 de novembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Acte sobre els fets a Espanya: El 29 de novembre de 1936 se celebra a la Sala Samso de Sorel-Moussel (Centre, França) un gran acte públic sobre la Guerra Civil espanyola organitzada pel moviment llibertari francès. Hi van intervenir René Ringeas, de les Joventuts Anarquistes; Réne Frémont i Louis Mercier Vega (Charles Ridel), de la Unió Anarquista (UA) de París; i diversos redactors del periòdic anarquista Le Libertaire de tornada d'Espanya. En aquest acte, públic i contradictori, van ser invitats els feixistes francesos i els partidaris del cop d'Estat franquista perquè mostressin el seu punt de vista en el debat. 

Naixements

Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]

- Teresa Mañé i Miravet: El 29 de novembre de 1865 neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) --fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú-- la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquestaèpoca va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana,El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896  implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres --Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són--, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia)  i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la«Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'hospital de Sant Louis de Perpinyà (Catalunya Nord), on morirà sola el 5 de febrer de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits enLa Revista Blanca, ja fos en«Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacarLa sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891),A las proletarias (1896),El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.

***

Foto antropomètrica de Domenico Aicardi (1899)

- Domenico Aicardi: El 29 de novembre de 1877 neix a Porto Maurizio (Imperia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Domenico Masa Aicardi. Sos pares es deien Ignazio Aicardi i Caterina Bruno. Boter de professió, emigrà a França, on va ser fitxat com a anarquista «sense domicili fixe». El 3 d'octubre de 1899 se li va decretar a Marsella (Provença, Occitània) l'expulsió de França. El 17 d'octubre d'aquell any va ser traslladat amb cotxe cel·lular al centre de reclusió de Niça (País Niçard, Occitània) i, aquest mateix dia, amb el mateix cotxe, portat fins a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). El febrer de 1905 va ser interceptat a Marsella on, durant tres setmanes, havia visitat sa família, i en els primers dies de març retornà a Porto Maurizio via Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de desembre de 1978

- Edouard Brunet: El 29 de novembre de 1892 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Edouard Jean Brunet, conegut com Cyrano i que va fer servir diverses falses identitats (Colin, Paul Mercier, etc.). Es guanyava la vida fent d'obrer ferrer i de serraller. Objector de consciència, quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on residí sota noms falsos (Colin,Cirano i Paul Mercier), i Espanya. En aquesta època col·labora en Le Réveil. Cap el 1918 retornà a Suïssa, d'on va ser expulsat, sembla l'agost de 1919, després d'haver estat amonestat per haver aferrat cartells anarquistes a llocs prohibits i d'haver estat internat a Orbe (Vaud, Suïssa) i al fort de Savatan (Vaud, Suïssa). Poc abans de la seva detenció a Ginebra, assistí a l'arrest de Luigi Bertoni. Instal·lat a Alemanya, entre el 19 i el 22 de novembre de 1921, amb altres companys (Karl Haffner, Fritz Kater, Hermann Ritter, Rudolf Rocker i Augustin Souchy), fou un dels delegats al XIV Congrés de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), celebrat a Erfurt (Turíngia, Alemanya). A partir de 1922 visqué a Berlín, on fou corresponsal de Le Libertaire. El març de 1923 participà en el Congrés dels Anarquistes Alemanys, que reuní a Berlín 26 delegats. Retornà a França, on visqué sota falsa identitat a París. Després de la II Guerra Mundial milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'esclerosi múltiple, restà invàlid des del 1946. En 1958 col·laborà en Defense de l'Homme. Durant els anys seixanta i setanta col·laborà, sota el pseudònim Cyrano, en el setmanari tolosà Espoir, del qual formà part del consell de redacció. En 1968 se solidaritzà amb l'antimilitarista llibertària Marie Laffranque, i demanà que part dels seus impostos assignats al pressupost militar es destinessin al Servei Civil Internacional (SCI). En 1973 publicà el fullet Les Prix Nobel de la Paix. Edouard Brunet va morir en 1978.

***

Notícia sobre la condemna d'Alexandre Ritzerfeld apareguda en el diari parisenc Le Temps del 14 de juny de 1874

- Alexandre Ritzerfeld: El 29 de novembre de 1893 mor a París (França) l'anarquista Alexandre Richard Alphonse Ritzerfeld, també conegut com Léopold Ritzerfeld o simplement com Ritz. Havia nascut el 26 de desembre de 1850 al II Districte de París (França). Era fill natural de Marie Joséphine Ritzerfeld, filla d'uns rics vinaters de Bordeus (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. El 13 de juny de 1874 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena, juntament amb altres cinc persones (Charles-Stanislas Authier, Grignon, Lucien Pallet, Edouard-Cyprien Péradon, Louis-Henri Renouard), a vuit dies de presó per «ultratges als agents» i «proferir crits sediciosos» en uns incidents esdevinguts a l'Estació de Saint-Lazare de París. A començament dels anys vuitanta fou, amb Clément Duval, el principal animador del grup anarquista «La Panthère des Batignoles». En aquests anys vivia al número 128 del carrer de Courcelles de París. En un informe policíac de gener de 1885 es feia referència que havia estat ell qui havia anat a buscar banderes roges per a l'enterrament de la mare de Louise Michel així com les armes necessàries per a un míting. Durant la primavera de 1885 Gustave Leboucher, condemnat a tres mesos de presó, demanà que ell el pogués visitar a la presó parisenca de Mazas. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Guillaume Tell de París. En 1886 estava subscrit al periòdic lionès La Lutte Sociale. Organe communiste-anarchiste. En 1888, amb F. Hoffman, fou un dels animadors del grup anarquista «La Révolte» de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època també participava en les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Entre setembre i novembre de 1891 fou l'administrador-gerent del periòdic parisenc L'En Dehors, fundat per Zo d'Axa. També participà en la redacció del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte (1887-1894) i entre agost i setembre de 1892, arran d'un empresonament de Grave, n'exercí de gerent amb Paul Reclus. Durant l'última etapa de sa vida es dedicà a la propaganda a través de La Brochure à distribuir. Malalt de tisi des de feia dos anys, Alexandre Ritzerfeld va morir el 29 de novembre de 1893 al seu domicili de l'avinguda des Ternes del XVII Districte de París (França).

***

Portada de l'edició catalana del llibre de Kaminski

- Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) --actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)-- el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski --no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky-- i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt,Volkszeitung, Vossische Zeitung,Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt,Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal,Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir --deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona-- i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina).

***

Martí Gallart Malián

- Martí Gallart Malián: El 29 de novembre de 1902 neix a Taradell (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart Malián. Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort. Martí Gallart Malián va morir el 20 d'agost de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània).

***

Germà Riera i Condal, comandant de la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà

- Germà Riera i Condal: El 29 de novembre de 1905 --encara que es va inscriure el 16 de desembre-- neix a Barcelona (Catalunya) el republicà i simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son pare era un jornaler d'Arbúcies i sa mare havia nascut a Sant Andreu. Va fer feina de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que era soci del Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i tingué una filla. El gener de 1934 es presentà pel Partit Republicà Radical a les eleccions municipals. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les casernes de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost sortí cap al front de Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en la Columna «Los Aguiluchos». Al front se li encarregà el comandament de la 14 Centúria confederal. Amb la militarització s'encarregà de la I Companyia de la 28 Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i després passà al I Batalló, assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937 marxà cap a Vivel del Río (Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit republicà el 8 de gener de 1938, la seva divisió s'instal·là a 20 quilòmetres al sud de la capital en previsió de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a mans dels insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les Companyies núm. 1, 2 i 3. Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes companyies reberen la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser ascendit a comandant de Batalló i se li volia enviar a un batalló del Cos de l'Exèrcit de Llevant de filiació comunista, però s'entrevistà amb Jover i aconseguí ser destinat al II Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió --antiga «Roja i Negra»--, on va romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat contrarestà l'ofensiva franquista del Llevant. El 5 de març de 1939 sortí cap a Madrid per a socórrer el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà una companyia de guerrillers comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV Cos de l'Exèrcit del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75 combats. El 28 de març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin a Madrid, abandonà el front i pogué arribar a València. En l'últim Boletín Oficial de la República española es pot llegir el seu ascens a tinent coronel. Com que no pogué embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939 va ser tancat a la plaça de Toros i hores després al camp de concentració de Soneixa (Alt Palància, País Valencià). Un any més tard va ser enviat al Palau de les Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la presó Model de Barcelona, d'on sortí 15 mesos després per a treballar quatre mesos en una colònia penitenciària de la caserna de Sant Agustí. Després durant un any va fer feina a la colònia penitenciària de Roda de Ter i posteriorment va ser enviat a Lleida per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va ser tancat a la presó del Seminari de Lleida durant tres mesos i després retornà a la Model i de bell nou marxà a les obres de la caserna de Sant Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de residir a Barcelona. Després de la mort del dictador Franco, milità en la CNT i col·laborà econòmicament i moralment amb la premsa llibertària. Després s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i col·laborà en La Humanitat. En 1979 publicà les seves memòries sota el títol Habla un «vencido», amb un pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986 impartí la conferència La llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1988 es va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la República en les eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera i Condal va morir el 30 de març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya), a conseqüència d'una hemorràgia digestiva, i fou enterrat al cementiri de Collserola.

Germà Riera i Condal (1905-1990)

***

Necrològica de José Tamayo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- José Tamayo: El 29 de novembre de 1911 neix a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Tamayo. Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb una francesa, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 20 d'abril de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.

***

Volga Marcos Calvo

- Volga Marcos Calvo: El 29 de novembre de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor, poeta i dramaturg anarquista Volga Marcos Calvo. En 1931 entrà de grum a l'Acadèmia Especial de Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Toledo. Interessat de manera autodidacta des de l'adolescència per la literatura, a partir de 1934 començà a escriure. Lluità durant la guerra civil enquadrat en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. A partir del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981, treballà a les fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de 1954 impartí, al local social del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència«De la civilización pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle López». Visqué a Sèvres (Illa de França, França). En 2000 publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín Confederal,Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo,Inquietudes, Renault Histoire, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía infinita. Odio de ultratumba: drama lírico de metempsicosis (1953), Poemario patético. Preludio inmortal a Federico Lorca (1955), Girándula. Narraciones (1958), etc. Moltes de les seves obres resten inèdites (Ensayos humanistas. Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Volga Marcos Calvo va morir en 2004.

Defuncions

Jules Perrier fotografiat per Émile Pricam (Ginebra)

- Jules Perrier: El 29 de novembre de 1904 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Havia nascut el 16 de setembre de 1837 a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Era fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

Joaquim Miquel Artal

- Joaquim Miquel Artal: El 29 de novembre de 1909 mor a Ceuta (Nord d'Àfrica) l'anarquista Joaquim Miquel Artal (Miquel és el primer llinatge i moltes vegades és citat com Miguel). Havia nascut en 1884 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un barber, va ser educat cristianament al Col·legi dels Infants Orfes de Barcelona i va fer d'escolà en un convent de monges franciscanes de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Va treballar de tallista en fusta al taller de l'escultor barceloní Joan Nadal. Perduda la fe, i gràcies a la lectura de Lev Tolstoi, entrà a formar part del moviment anarquista. Membre del Centre d'Estudis Socials del carrer Tallers de Barcelona, va fer amistat amb els anarquistes Francisco Miranda Concha, Oriols i Carrera. El 12 d'abril de 1904, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» --per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles --«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. Durant el seu empresonament va intentar escapar-se en diverses ocasions i en alguna d'elles resulta ferit. El 13 de març de 1907 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte d'impremta i acusat d'«incitació a la rebel·lió». Joaquim Miquel Artal va morir el 29 de novembre de 1909 a l'hospital del presidi de Ceuta (Nord d'Àfrica). En morir la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miquel Artal (1884-1909)

***

Renzo Novatore (finals de la dècada dels deu)

- Renzo Novatore: El 29 de novembre de 1922 cau abatut a Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Havia nascut el 12 de maig de 1890 a Arcola (Ligúria, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno,Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati, Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).

Renzo Novatore (1890-1922)

***

Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

- Josep Serra Vives: El 29 de novembre de 1939 és afusellat a Lleida (Segrià, Catalunya) el pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Havia nascut el 28 de juliol de 1901 a l'Albi (Garrigues, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés revolucionari, va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià, Catalunya).

Continua...

---

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.

Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta

“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)

Per Pere Antoni Pons

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.

La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.

O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.

Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.

La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.

Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.

Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)

PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)

Per Margalida Capellà, periodista i escriptora

Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.

Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.

Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.

I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.

Anarcoefemèrides del 30 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'A Vida

- Surt A Vida: El 30 de novembre de 1914 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic A Vida. Publicação mensal anarquista (aparece no dia ultimo de cada mez). Dirigida per Orlando Corrêa Lopes, el vicedirector fou Raimundo Teixeira Mendes i el seu consell editorial estava format per Francisco Viotti, Antonio Pinto Quartin, José Oiticica, Miranda Santos i Nilo Ferreira. Hi van col·laborar José Oiticica, Fábio Luz, Francisco Viotti, Adelino de Pinho, Polidoro Santos, Neno Vasco, Astrogildo Pereira (Astper), Domingos Ribeiro Filho, Vitor Franco, Orlando Corrêa Lopes, Santos Barbosa (Saint Barb), Éfren Lima, João Penteado, Hermes Fontes, Miranda Santos, Raimundo Reis, Manoel Custodio Mello Filho, Primitivo Soares i Florentino de Carvalho, entre d'altres. Aquest periòdic mensual estava dedicat a l'anarquisme teòric --no manquen les crítiques al marxisme, a la religió i al militarisme-- i a l'anarcosindicalisme brasiler especialment. En les seves pàgines també es debaté la posició de Piotr Kropotkin, Charles Malato, Jean Grave i altres anarquistes favorables als aliats en la Gran Guerra, així com el neoludisme, el feminisme i l'educació llibertària. Es distribuí arreu del Brasil, des de Rio Grande do Sul fins a Belém, passant per Minas Gerais, Pernambuco, Alagoas i Paraíba, En sortiren set números, l'últim el 31 de maig de 1915. En 1988 l'editorial Ícone en realitzà una publicació facsímil de reduïda edició.

***

Fortalesa de la Mola de Maó

- Deportació de militants anarcosindicalistes: El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell«Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d'un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del«Giralda», que va salpar a les 17.30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l'«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l'anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L'endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l'advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.

***

Cartell del míting pro Radowitzky

- Míting per Radowitzky: El 30 de novembre de 1927 se celebra a la plaça del Congreso de Buenos Aires (Argentina) un gran míting per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut comSimón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social», és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquest míting va ser organitzat pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes de Buenos Aires. Hi van prendre la paraula Aldo Aguzzi, Alberto S. Bianchi, Rodolfo González Pacheco, M. Ramos i Horacio Elité Roqué.

***

Capçalera de Terra Lliure

- Surt Terra Lliure: El 30 de novembre de 1935 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Terra Lliure. Publicació quinzenal. Segons la seva declaració de principis: «Terra Lliure ve a lluitar per a contribuir a fer que desaparegui tot el que entorpeix la marxa progressiva de la humanitat i a la vegada ajudar a l'obra de reconstrucció necessària i imprescindible quan desaparegui allò que encara que dolent i injustés avui de relativa utilitat.» Figurà com a responsable Josep Mateu. Hi van col·laborar Gomery, Gustavo, A. Llorens, Andrés López Ayesa, Jaume R. Magrinyà, Josep Mateu i Josep Peirats, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1936. La mateixa capçalera tingué una publicació sorgida en 1930 i posteriorment, entre 1944 i 1984 amb diverses èpoques, a Tolosa de Llenguadoc i París, com a portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya en l'Exili.

***

Cartell de l'acte

- Acte per Zenzl Mühsam: El 30 de novembre de 1949 se celebra a la Sala Lilla d'Estocolm (Suècia) un acte per la llibertat de l'anarquista Kreszentia Elfinger (Zenzl Mühsam), companya del destacat intel·lectual i activista anarquista Erich Mühsam, aleshores deportada pel règim comunista en una granja col·lectiva a la zona d'Omsk (Sibèria, URSS; actualment Rússia). En aquest acte, organitzat per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i que portà el nom «Giv frihetåt Zensl Mühsam!» (Llibertat per Zenzl Mühsam!), comptà amb la intervenció dels anarcosindicalistes Bert Janson, que parlà sobre la situació de la deportada, i Helmult Rüdiger, que va fer cinc cèntims de la vida i l'obra d'Erich Mühsam.

Naixements

Andrea Costa

- Andrea Costa: El 30 de novembre de 1851 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), en una modesta família catòlica, el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada«Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Andrea Costa va morir el 19 de gener de 1910 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) iIl 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.

***

Autoretrat d'Henri-Gabriel Ibels publicat en el número 90 la revista parisenca La Plume del 15 de gener de 1893

- Henri-Gabriel Ibels: El 30 de novembre de 1867 neix a París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier,Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del moviment Nabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard,La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche,Le Cri de Paris, Le Courrier Français,L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour. Henri-Gabriel Ibels va morir l'1 de febrer de 1936 a París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Beylie (25 de maig de 1894)

- Henri Beylie: El 30 de novembre de 1870 neix al V Districte de París (França) el propagandista de l'anarquisme «naturianista» i anarcocomunista Félix Camille Beaulieu, també citat Beaulieau, i conegut com Henri Beylie. Sos pares es deien Louis Charles Anselme Beaulieu, empleat, i Jeanne Beylie, costurera. De ben jovenet fou sotsoficial als Batallons d'Àfrica («Bats d'Af»), però va ser degradat per «revolta i protesta col·lectiva». En tornar a la metròpoli, freqüentà els cercles llibertaries parisencs de Montmartre. En aquesta època publicà els seus primers articles en La Revue Libertaire (1893-1894). El gener de 1894 va ser detingut, amb Henri Gauche i Henri Guerin, i interrogats pel jutge d'instrucció en el marc de l'ona de detencions d'anarquistes parisencs que es produí per mor de diversos atemptats que es realitzaren aleshores i després d'això es refugià una temporada a Brussel·les (Bèlgica). En retornà, participà en els grups«naturianistes» llibertaris, especialment en el format al voltant d'Henri Zisly i de Jules Bariol, membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) i president del «Club des Harmoniens». Entre juliol de 1894 i febrer de 1898 edità, amb Émile Gravelle i Hernri Zisly, quatre números de L'État Naturel, on es reivindicà el naturianisme, el vegetarianisme i el veganisme. Entre 1895 i 1898 publicà amb Zisly i Gravelle la revista mensual La Nouvelle Humanité, en les quals reivindicava l'alliberament de l'esclavitud humana mitjançant una alimentació sana i la vida a l'aire lliure. Es guanyava la vida fent de lampista als Ferrocarrils del Nord, però l'abril de 1895 esdevingué empleat de banca i en aquests anys començà a escriure sota el pseudònim Henri Beylie, col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara La Débâcle Social (1896), Bulletin de l'Harmonie (1896-1901), La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire (1896-1897), Tribune Libre (1896-1900), Vérité (1896-1897), Le Cravacheur (1898), Le Naturien (1898), Le Cri de Révolte (1898-1899), etc. Quan el «Procés de Montjuïc» a Catalunya, va escriure la cançó Souvenons-nous, dedicada als seus màrtirs, amb la música de la peça d'Aristide Bruant À la Roquette. El 10 de setembre de 1898 es casà al XVIII Districte de París amb Clémentine Bontoux i aleshores treballava de comptable. En 1898 el grup naturista es dissolgué i s'uní a la lluita en defensa d'Alfred Dreyfus, però l'estiu de 1899 fou un dels que s'allunyà d'aquesta lluita disconforme amb la manera que Sébastien Faure portava el cas. Aleshores col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Homme Libre (1899), Émancipation (1901), Le Flambeau (1901-1902), Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), L'Insurgé (1903-1909), Revue Communiste (1903-1904) i L'Ennemi du Peuple (1903-1904). En 1901 el grup naturianista es tornà a formar gràcies a l'arribada de Renou, antic reporter de L'Aurore, i entre juny i octubre de 1901 edità Le Bulletin de l'Harmonie. En 1901 també col·laborà en el Cercle d'Estudis Socials (CES) de París i, amb Zisly, publicà els llibrets La conception libertaire naturienne. Exposé du naturisme i Rapport sur le mouvement naturien. El febrer de 1902 el grup es disgregà a causa de divergències entre naturianistes anticientífics (Beylie i Zisly), per als quals per arribar a l'«Estat Natural» cal trencar radicalment amb els valors socials dominants tot retirant-se del món, i naturianistes científics, que just volien moderar els excessos de la civilització urbana sense renunciar als beneficis del progrés. El desembre de 1902 fou un dels fundadors, amb Georges Yvetot, Paraf-Javal, Dubois-Desaulle,Émile Janvion, Fortuné Henry i Albert Libertad, entre d'altres, de la Lliga Internacional per a la Defensa del Soldat (LIDS), també coneguda com«Lliga Antimilitarista», de la qual fou secretari tresorer, i origen de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i l'any següent publicà el fulletó Le militarisme. Ses causes, ses conséquences, les moyens de le combattre, editat pel grup anarquista«Germinal» de Lió (Arpitània). En 1902 cofundà, amb Georges Butaud, una societat per a la creació i desenvolupament d'una comuna anarcocomunista («milieu libre») a França, que a començaments de 1903 donà lloc al«Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França). A partir de novembre de 1903, però, la colònia anarquista patí una campanya de desprestigi per certs mitjans llibertaris, fins i tot Le Libertaire del 5 de desembre de 1903 publicà un balanç negatiu de l'experiència que fou respost per Beylie et Butaud en el Bulletin Mensuel de la Colonie «Le Milieu Libre» de desembre amb una memòria dels guanys obtinguts en aquells «deu mesos de comunisme», tot criticant les conclusions pessimistes de Le Libertaire. El febrer de 1907 aquesta experiència arribà al seu final. A partir de 1905 sembla que renuncià a la teoria dels«Milieux Libres» i de mica en mica es va fent més anarcocomunista, col·laborant en la premsa afí, com ara Nouvelle Humanité (1905), L'Ordre (1905-1907), Ordre Naturel (1905), Terre et Liberté (1905-1906), Le Combat Social (1907-1909), Vie Naturelle (1907-1914), Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909) i L'Insurgé (1910-1911). La nit del 29 d'abril de 1906, en plena companya pel Primer de Maig, va ser detingut quan penjava pels carrers de París un cartell titulat«Manifeste abstentionniste et antimilitariste»; inculpat per «propaganda anarquista», es beneficià d'una amnistia. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam (Països Baixos), amb Pierre Monate, Benoît Broutchoux, René de Marmande, Amédée Dunois, Brille, Louis Coriol, Margoulis, Albert Zibelin i altres. En 1908 militava de la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise i com a membre del Comitè de Defensa Social (CDS), organització que s'ocupava del suport als condemnats i proscrits polítics, la policia l'acusà a finals de 1910 d'incitar els militars a abandonar les armes i d'albergar desertors, inscrivint-lo l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1909 i 1912 col·laborà en el Bulletin du Comité de Défense Sociale. El febrer de 1912, en nom del CDS, i amb representants del Partit Socialista i de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre de la comissió que preparà les exèquies d'Albert Aernoult. Entre març i maig de 1912 participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), el qual portà una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig. El juny d'aquell any, fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). El desembre de 1912 participà en el consell d'administració de Le Libertaire i l'any següent fou accionista de La Bataille Syndicaliste. En 1914 va ser mobilitzat en el 14 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a les seves oficines. Entre abril i maig de 1918 participà en la redacció del periòdic pacifista La Plèbe. Després de la Gran Guerra milità de bell nou en el CDS. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 fou delegat en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA) que se celebrà a París i en el IV Congrés d'aquesta organització, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, fou elegit per al consell d'administració del diari Le Libertaire, amb el qual col·laborava. El març de 1932 va ser nomenat secretari del CDS. El gener de 1937 encara era secretari del CDS i treballava de comptable a París. Henri Beylie va morir el 8 de març de 1944 al seu domicili, al número 86 del carrer des Martyrs, del XVIII Districte de París (França).

Henri Beylie (1870-1944)

***

Henri Roorda

- Henri Roorda: El 30 de novembre de 1870 neix a Brussel·les (Bèlgica) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia); son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials --publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó«Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)-- i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica,àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència --com pensava Ferrer i Guàrdia--; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète,La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève, La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar. És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présentéà la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle des écoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ou à laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce, Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat,«neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seuúltim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposicióDrôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR.

***

Foto policíaca de Maurice Bernardon

- Maurice Bernardon: El 30 de novembre de 1882 neix a Brussel·lès (Bèlgica) el pirotècnic anarquista i sindicalista Gustave Maurice Bernardon Lizot–també citat Bernardou o Bernandon. Estudià química i aprengué l'ofici d'artificier. En 1900 militava en la Joventut Anarquista de la Unió Llibertària (UL) de Saint-Gilles (Brussel·les), que es reunia al domicili de Barrer. Segons la policia, el 27 de juliol de 1902, amb Bergen, va disparar uns trets al parc de Saint-Gilles i per aquest motiu hagué d'abandonar la ciutat. A París (França) entrà en contacte amb el Comitè Antimilitarista i amb Mateu Morral Roca i Pedro Vallina Martínez. Recomanat per Vallina, també molt interessat en la química aplicada, cap a la primavera de 1903 viatjà a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb altres químics llibertaris. També va contactar amb l'anarquista, i confident de la policia, Joan Rull i Queraltó, aleshores president del Comitè Antimilitarista local, al domicili del qual visqué uns mesos i a qui va introduir en la química. A Barcelona treballà en una pirotècnia i freqüentà el grup«Joventut Llibertària» i el Cercle d'Estudis Socials (CES). L'octubre de 1903 va ser detingut amb Rull per fer propaganda llibertària pels cafès de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i posat a disposició del cònsol de França, que el retornà a França. De bell nou a Catalunya, instruí companys en l'ús d'explosius i de la «bomba d'inversió», nou tipus de bomba més segura per a qui la col·locava, ja que explotava quan qualcú la canviava de posició. En 1904 col·laborà en L'Espagne Inquisitorial, periòdic escrit a Barcelona, però publicat a París, que dirigí la campanya internacional contra el govern espanyol i el rei Alfons XIII. En 1904 signà des de Barcelona el manifest «Antimilitarismo reivindicado por los firmantes», en solidaritat amb els perseguits pels articles publicats en Nuestra Protesta. Novament detingut el setembre de 1904 a Barcelona arran d'unes explosions, va ser incomunicat fins el desembre i no ser excarcerat fins el 23 de maig de 1905, amb l'obligació d'abandonar el país i enviat amb el vapor Saboya a Gènova (Ligúria, Itàlia), on estava reclamat per la justícia. Mentrestant, el novembre de 1904, la seva fórmula explosiva va ser publicada pel periòdic barcelonès El Espartaco. A finals de 1905 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa de l'explosió d'un artefacte mentre el manipulava a la Cambra del Treball, però va declarar davant el jutge que«només eren focs artificials». Processat i jutjat per aquesta causa, el 10 de gener de 1906 va ser absolt per manca de proves, però aquell mateix dia va ser expulsat cap aÀustria. Des d'aquest país retornà a Brussel·les i després a París, on es va lliurar a les autoritats militars per a regularitzar la seva situació d'antic insubmís. Després d'un empresonament i de fer dos anys de servei militar, va ser llicenciat el 6 d'agost de 1908. El 26 de maig de 1909, en el marc de les agitacions prèvies a causa de la guerra del Marroc i del Certamen Internacional Esperantista, va ser detingut a Barcelona i expulsat del país. Entre 1910 i 1914 milità en la Unió de Sindicats del departament francès de Meurthe i Mosel·la i en el grup llibertari de Nancy (Lorena, França). Fou secretari, amb el tipògraf François Farnier, de la Unió Departamental entre 1911 i 1912. En aquesta època col·laborà en Le Syndicaliste. Entre 1912 i 1914 dirigí el setmanari L'Éveil de l'Est. Organe d'émancipation et de défense sociale, publicat a Nancy. Representà els sindicats de la regió de l'Est en la manifestació del 16 de març de 1913 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). En aquesta època va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1914 fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Nancy. Entre 1919 i 1920 continuà militant i aleshores era membre del Sindicat d'Empleats de Comerç de Nancy i membre de la Comissió Administrativa de la Unió Departamental. A partir d'aquí se'n va perdre el rastre.

***

Giuseppe Sorrentino

- Giuseppe Sorrentino: El 30 de novembre de 1883 neix a Peveragno (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Giuseppe Sorrentino, també conegut com Joseph Sorrentino i Giuseppe Platano (Joseph Platano), però també com Mandino o Mandolino. Provinent de Lió (Arpitània), en 1907 s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on a l'any següent va ser fitxat com a «anarquista perillós». A Toló visqué a diferents domicilis (Pomet, 29; Inkermann, 17; i Moncey, 36) i d'antuvi va fer feina d'obrer forner i després de manobra en una caserna. El 18 de març de 1909 va ser detingut, amb Pierre Van Theust i Laurent Heyraud, on hi vivia, al carrer dels Savonniers, i, sospitosos d'haver aferrat un cartell intitulat «Aux soldats», acusats de propaganda antimilitarista. Durant l'escorcoll del seu domicili, la policia hi troba un revòlver de la seva propietat, fullets anarquistes d'Heyraud i publicacions llibertàries italianes i franceses. Arran d'aquests fets, les autoritats proposaren la seva expulsió del país. Esdevingut anarquista il·legalista, a començament de la dècada dels deu freqüentà els cercles anarcoindividualistes propers al periòdic L'Anarchie, on conegué Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), i la seva idea era marxar cap a l'Argentina i integrar-se en una comunitat llibertària. Entrà a formar part de l'anomenada «Banda Bonnot» –segons alguns, conegué Jules Bonnot a Londres (Anglaterra)–, especialitzant-se en obrir caixes fortes. Heretà 27.000 francs i proposar a Jules Bonnot d'associar-se per a fundar una empresa comercial. El 28 de novembre de 1911, mentre viatjava a bord d'un cotxe robat, Jules Bonnot li va disparar al cap a la ruta que uneix Melun i París, a l'alçada de Le Châtelet-en-Brie (Illa de França, França). Bonnot afirmà que Sorrentino s'havia ferit manipulant la seva pistola Browning, i ell el rematà. Segons la policia, els dos anarquistes il·legalistes havien discutit per un botí amb un resultat mortal. Alguns anarcoindividualistes acceptaren la versió de Bonnot i altres hi posaren dubtes.

Giuseppe Sorrentino (1883-1911)

Continua...

---

Viatges - Records de Grècia

Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. (Miquel López Crespí)

Quan sortírem del port de Palma l’estiu del setanta-nou, no sabíem quan tornaríem. Volíem fugir, era l’únic que ens importava. Teníem la sensació que ens embarcàvem per a no regressar. Deixàvem al darrere el que més havíem estimat dels nostres esforços juvenils: quinze anys de treballs i de lluita clandestina que, vista la situació del moment, no havien servit de res i molt manco havien apropat aquell món just que somniàvem. Consolidada la reforma, situats els nous demòcrates a les poltrones institucionals, desfets la majoria de grups revolucionaris en no haver pogut resistir l’onada oportunista que ens envaïa, esdevinguts tants companys excel.lents pares de família, bons ciutadans complidors de les lleis al peu de lletra; oblidat, en definitiva, l’antic esperit de revolta, voler continuar, nosaltres sols, hagués estat la rialla de tothom.

Per sort, els amics d’aventura eren bons mariners. En llurs respectives famílies hi havia hagut antics i experimentats constructors de vaixells, d’aquells que en els segles XVIII i XIX anaven fins a Cuba i Filipines. Es tractava de la incipient burgesia comercial mallorquina que féu els primers diners amb el comerç del sucre, el rom i l’exportació (pel seu compte i risc) fent d’intermediaris dels propietaris de teixits catalans. Hereus d’una vella nissaga marinera, pensàrem, sense por d’errar, que ens podíem confiar a les seves mans. Na Maria, la meva al.lota, companya de partit, estava tan traumatitzada de com havia anat la transició que, igual com jo, s’aferrà desesperadament a la idea del viatge, per veure d’oblidar -de ser possible- tanta martingala i traïció.

Oblidar! Aquest era el mot, la sensació que més ens unia en aquells precisos moments, quan el iot, farcit de queviures, aigua i tota mena de llibres (com havíem cuidat la nostra biblioteca de viatgers!) abandonava el port en direcció desconeguda. Miràvem amb una certa tristor el conegut paisatge que en els darrers anys ens havia agombolat. Record que ens agafàrem fort de les mans quan l’illa anà quedant enrere, perdent-se en la llunyania. Si ens hi posàvem a reflexionar, la nostra partida era una fugida covarda. Però la terra i els homes ens havien demostrat fins al súmmum que no en volien saber res, de les nostres cabòries juvenils de transformar el món, fer-lo més habitable, més a la mida de tothom. Aquella pseudollibertat pactada per les altures, als despatxos del franquisme; les noves institucions, a les quals, talment fossin immenses mamelles, s’aferraven una bona colla de revolucionaris del passat, només havien significat posar un prim llençol damunt les ferides del poble. Continuava més forta que mai la moral de la porcella i els diners. Augmentava l’especulació urbanística, el culte a la pesseta, la destrucció continuada de l’entorn, els plans faraònics de fer hotels fins en el racó més amagat de les illes. Voler continuar vivint arran seu era indubtablement fer-los el joc, ser còmplices d’un crim col.lectiu que venia de molt lluny, fins i tot del temps de la guerra, quan els pares d’aquests nous aprofitats començaren a enriquir-se mitjançant la sang dels nostres morts. No. Ara que ja no hi havia res a fer no podíem fer-nos comparses de tot el que anava succeint dia a dia davant dels nostres ulls. Que les il.lusions de canvi no haguessin reeixit no volia dir que estiguéssim obligats a claudicar. De cap de les maneres no ens conformàvem a viure acotant el cap davant de la seva presencia, dir “us votarem”, “que bé ho feu”, “estem a les vostres ordres”. Era massa, per a les nostres forces, anar a votar-los puntualment, veure’ls cada dia dient mentides per la televisió, pels diaris. Continuar engreixant-los amb els impostos, amb la nostra resignada existència. Per això consideràrem que era millor fugir, no ser-hi al seu carnaval, a la propera moixiganga de sobrassada i botifarrons. Que gaudissin sols de la festa de focs d’artifici on celebraven els beneficis obtinguts amb el nostre silenci.

Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. Al començament del viatge, de tant en tant encara posàvem la ràdio per a escoltar les notícies, els fets del món, fins que, al cap d’uns dies, comprenguérem que era un error continuar amb aquests absurds lligams que, malgrat la distància, ens continuaven fermant a uns homes i a unes històries de les quals, al cap i a la fi, fugíem, deixant al darrere tanta distància i tant de mar com podíem.

Atnaklis és un paradís de prop de trenta quilòmetres quadrats, situat estratègicament al costat de Creta, enmig d’un gran arxipèlag d’illes semblants. Al portet hi havia un petit poblat de minúscules casetes blanques, ombrejades de parres i arbres fruiters, on vivien uns mil habitants. La gent, allunyada encara de l’onada turística que commou tota la costa mediterrània, subsistia de conrear un mínim de blat -del qual feien el seu increïble pa blanc-, unes poques vinyes, figueres i, sobretot, de la pesca. Aquestes eren les riqueses essencials d’Atnaklis, invariables i eternes d’ençà el temps en què es construí el Partenó d’Atenes. Només el portet, amb algun iot d’estranyes contrades, o el bar, l’únic bar del poble, amb la televisió, algun cotxe vell, palesava la marxa i la influència del progrés dins aquella somorta i alhora feliç societat conservada, increïblement, com una preciosa joia del passat en un museu. L’església ortodoxa, vella i esplendorosa herència dels bizantins, vigilava, de feia segles i segles, dalt del pujolet a la dreta del port, l’existència tranquil.la i sense sotracs d’homes i dones que ens miraven com si just haguéssim desembarcat d’una nau extraterrestre.

Els dos mesos que ja durava el viatge, la fugida, ens anaven curant les ferides de la pell i de l’esperit. Ens transformaven, sense quasi adonar-nos-en. Els moviments corporals, lents i fatigats, de quan abandonàrem el port de Palma, havien esdevingut, amb el pas de les setmanes, l’aire de la mar, el sol i l’exercici continuat, gestos de moixos a l’aguait de caça. Vèiem ben clarament com la idea de fugir havia resultat un encert. Oblidàvem amb rapidesa els milers de reunions, les hores i hores de fum, les corregudes davant la policia, els interrogatoris quan érem detinguts, els mesos de presó del temps de la dictadura. A la tarda, post el sol, acaronats per la fresca brisa marina de l’Egeu, enraonàvem de com podíem haver oblidat les poques coses vertaderes que donen sentit a la vida -l’aire, el sol, la mar- i viscut tants d’anys enmig de l’intricat laberint partidari, el món de les escissions sense fi. Na Maria, l’al.lota, marcava emperò el límit de les reflexions, fet-nos tornar a la realitat exacta d’aquells dies. Reivindicàvem, en el combat diari, la memòria dels damnats, els malaguanyats perdedors que ens havien precedit. Demostrar a tothom que les idees per les quals havien lluitat i havien estat empresonats, afusellats, eren justes. N’érem els descendents conscients. I era per això que lluitàrem oblidant altres aspectes més vitals de l’existència com hagués pogut ser una carrera, un futur econòmic segur, família, fills. Ens adonàvem, quan ja no hi havia res a fer, que havíem treballat perquè se n’aprofitessin quatre nou-vinguts que pujaren al carro quan ja estava tot fet. Aquestes eren algunes de les nostres freqüents reflexions quan davallàvem del iot i caminàvem junts pels carrers acabats de regar d’Atnaklis, al capvespre. L’estimada Atnaklis, la vellíssima ciutat grega que també havia sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany (En la segona guerra mundial Atnaklis fou la base d’operacions des de la qual els nazis atacaren Creta). Però ara era l’Edèn tranquil i misteriós que ens acollia després de tan llarg viatge. La petita i amada Ítaca del poema de Kavafis.

Per altra banda, el viatge feia que ens retrobéssim. Havíem viscut anys difícils, amb poques gratificacions personals. Fèiem l’amor a altes hores de la nit, després de llargues reunions que duraven fins a la matinada, en els llocs més inversemblants, poc propicis per a estimar-se o estar junts. En quinze anys no havíem tingut un temps “nostre”, un temps per a anar a passejar, fer plans particulars, per llegir res que no fos aplicable, d’immediat, a la lluita. La natura salvatge de la Mediterrània, la mar sempre blava, les illes perdudes, les cales tan sols habitades per un parell de famílies de pescadors, ens feien copsar, de nou, emocions, sentiments que ja havíem quasi oblidat però que encara romanien als llims de la nostra memòria. La vida, la vida que bategava arreu, idèntica en la seva claror i bellesa sublim, en la seva crueltat i que no té confins, que prescindeix de totes les fronteres. Es viu, es lluita, es mor, s’és feliç o dissortat tant a Mallorca com a Grècia. El dolor és igual a tots els països i la necessitat inajornable de sentir l’alè vital bategant als polsos il.lumina els ulls de qualsevol persona que aconsegueix viure malgrat els obscurs designis dels poderosos.

Caminàvem fins a restar exhausts. Avançàvem fins a la línia malva de l’horitzó, fins a esgotar-nos. Potser era la nostra manera d’oblidar els anys d’immobilitat forçosa a l’illa de les esperances fallides, la nostra terra inexistent. I tanmateix, per molt que cerquéssim pels racons més amagats de la Mediterrània, tot, absolutament tot, ens recordava les illes. El color del cel, les oliveres enfilant-se pels pujols, les figueres i els emparrats donant ombra a les blanques casetes de camp amb les finestres pintades de blau. Ens adonàvem de la blancor fervent d’un cel de nacre pur. Si la mar resta asserenada, igual com a Mallorca, des de Sicília a Grècia, des de les costes africanes d’Alger a Alexandria, l’aigua claríssima per la qual navegaren les naus romanes i bizantines, les naus catalanes i dels víkings o la flota de l’Islam, és transparent fins a vint metres de profunditat; i si hi mires atentament, pel costat del iot veus les pedres del fons, les petxines, els exèrcits de peixos de tots els colors, talment un planeta gran, immens, inabastable com la mateixa terra. Reialme perfecte del silenci en què moltes de nits de lluna plena ens submergíem quan havíem acabat de llegir alguna pàgina de Durrell, Catul, els antics poetes grecs o, simplement, després d’haver estat hores i hores en silenci, contemplant la posta de sol, sempre nova, sempre diferent, rutilant quan nosaltres, per art de màgia i encantaments, malefici bruixeril, esdevinguts per uns moments antics guerrers de periclitades batalles, ens perdíem dins les ones per a tornar a sortir, al cap d’una estona, nus, xops d’estrelles, ressorgint a la vida.

Sense cap mena de dubte, fruir d’aquest viatge, tenir la possibilitat de realitzar-lo, pareixia convertir-nos en una mena de privilegiats. Era, en efecte, un avantatge de rics la nostra fugida en iot? Al cap i a la fi, el vaixell era propietat dels pares d’un dels companys. Avui costa molt més un cotxe nou d’importació, d’aquests que estan aparcats, sense emprar, als carrers de les nostres ciutats. No teníem tampoc cap obligació amb una feina determinada. Cap de nosaltres, esdevinguts revolucionaris professionals en l’adolescència, no havíem tingut temps ni ganes d’acabar cap carrera. La lluita clandestina ens féu oblidar qualsevol aspecte del nostre futur personal. Que podien significar, per a nosaltres, en aquells anys, uns estudis, un títol per a penjar al despatx, davant la tempesta col.lectiva que havia de venir? Si havíem de canviar, en un sentit progressista, el contingut dels llibres d’estudi… )quina importància podia tenir aplicar-se en anar a unes classes, parar esment a unes lliçons avorrides o realitzar uns exàmens, en què no crèiem, cada final de curs? Vivíem de feines ocasionals, d’estar uns mesos despatxant a una botiga, de fer de missatgers, enquestadors, de pintar pisos, repartir propaganda a les bústies. Qualsevol cosa ens anava bé si ajudava a arribar a final de mes i a portar unes pessetes a l’organització. Tanmateix no teníem l’obligació de muntar el pis com uns petit-burgesos que aspiren a semblar milionaris. Pagàvem lloguers molt petits per pisos singulars que moblàvem només amb un matalàs, un parell de cadires velles dels encants i molts de cartells revolucionaris per les parets. Era tota la nostra riquesa: els cartells dels indrets, països i situacions més inversemblants. En teníem del Vietnam, Xina, la guerra del trenta-sis, el maig del 68, la revolució portuguesa. A la cuina, presidint, un pòster que ens dugué un amic que havia estat a Pequín en temps de la famosa Revolució Cultural mostrava una jove guàrdia roja aixafant, d’un fort cop de puny, la burocràcia que volia viure a expenses del poble. Per això no era cap privilegi embarcar. Per això el viatge. Perquè no deixàvem res al darrere ni esperàvem tampoc gaire cosa del futur que ens havien programat. Per totes aquestes coses ens fou possible embarcar, fugir, enlairar les veles i sortir a la mar lliure a la recerca… a la recerca, ara ho veig ben clarament, de nosaltres mateixos, perduts en qualsevol entreforc dels camins del passat.

Després d’anys i més anys d’emprar paraules i més paraules, finalment, ens enteníem amb la mirada o amb un gest imperceptible. Pareixia que estàvem exhausts per culpa de tanta xerrameca inútil. Procedíem d’una generació que havia confiat tant en els mots! Ens havíem cregut tan de veres que podríem canviar el món, les persones, amb la simple explicació de la veritat! Però ara, coneguts els resultats, en desconfiàvem totalment i, fent un gir de cent vuitanta graus, havíem esdevinguts silenciosos, com la pedra, els arbres, les petxines del fons de la mar. Llegir poesia sota la lluna blanca d’agost i la mar encalmada… tret d’això ens bastava mirar-nos al fons dels ulls per a saber què pensava, què volia cada un de nosaltres. Apreníem a parlar d’una altra manera, amb l’esperit, amb l’ànima; potser també amb el cos, amb la punta dels dits, quan en silenci acaronava el mugró erecte de l’al.lota que es deixava fer mentre el nostre interior, enfosquit fins aleshores, esclatava en llums multicolors que només nosaltres podíem percebre.

La mar, el iot, Grècia, tot el que ens voltava, estava posseït d’un llenguatge secret i misteriós, talment un jeroglífic que pugnava per ser desxifrat. Record que les primeres setmanes aprenguérem a conèixer els innombrables sorolls de les ones quan acaronaven la nau. Més endavant, quan la mar anava picada i feia gronxar el iot, anàrem endevinant el significat ocult de totes les seves veus. Les velles fustes dels flancs responien ara amablement, ara aïrades, a les envestides de les ones, i llavors escoltàvem en silenci el desacostumat concert entre el vaixell i la mar. Altres vegades, les converses entre les ones i el iot s’ampliaven, altres essers, altres forces s’hi ajuntaven i es muntava una simfonia semblant a una orquestra de deu mil violins. El renou sord i sec de les ones, colpejant, sens misericòrdia, a babord i estribord, les veus agudes dels pals, afegint-s’hi i dient la seva, les ràfegues de vent participant-hi també entremig, la pluja a barrals damunt coberta, les veles esteses donant raó, ara als uns, ara als altres, i nosaltres, atents, sense perdre detall, aprenent aquest nou llenguatge que ningú mai no ens havia ensenyat i que ara, enmig de la tempesta que començava, se’ns presentava resplendent, davant els nostres ulls, convidant-nos a la participació, obrint, en unes hores, els mil forats tapats de les portes d’una percepció feta malbé pels anys de vida ciutadana.

Després de la sortida de Palma, el primer portet que tocàrem fou Amilcari, a l’illa gran de Sicília. Hi veig encara les muntanyes aproximant-se com fantasmes posseïts de vida a través de la boira matinenca, les serralades coronades de neu que s’aixecaven, en les altures, sobre ones suaus i cases. Els camps cultivats començaven a distingir-se ara i adés, allà lluny, en la nova illa que s’acostava a mesura que el iot arribava a les tranquil.les aigües de la badia. D’ençà d’aquell dia, quantes cales, quants ports, illes, paratges nous no conegueren els nostres ulls tan cansats!

El més impressionant i inoblidable del viatge, allò que de veritat ens feia enfrontar-nos amb la natura i el seu esclat de bellesa, amb tota la seva indomable força brutal, era el fet de trobar-nos sols en la tempesta. De primer era una ona, gran, imposant, posseïda, que sorgia del fons, impulsada pel vent, per misterioses forces marines i, com una muntanya, s’alçava ferotge omplint l’horitzó ja gris d’escuma. El iot vacil.lava un moment, quan l’ona s’estavellava contra el seu flanc o quan l’aixecava i el feia cavalcar damunt la seva espinada eriçada de blancors sinistres. Aquest era l’inici temible del que vindria irremeiablement després, quan tot xisclava i ens miràvem l’un a l’altre demanant-nos si en sortiríem, si, tal volta, la mar ens consideraria enemics i ens enfonsaria per sempre. Però tot això eren interrogants sense respostes. Just havíem començat a capficar-nos en la metafísica de les preguntes quan, de sobte, el celistre, furiós, xiulant com un bromalló de fletxes, venia, veloç, al nostre encontre. Just teníem el temps de fer les quatre coses precises, arriar veles, afermar el timó amb la corda de seguretat. El iot ja romania totalment a mercè de la gropada, i si haguéssim estat creients només ens hauria calgut resar als déus innombrables perquè els poders de les tenebres marines ens fossin propicis. El vaixell era llavors com un cavall salvatge que algú de l’altre món volgués domar. S’aixecava, enlairat per les ones, fins a alçades increïbles i ens encongia la por. Xisclaven, desesperades, plenes de paor, totes les seves fustes, s’escorava perillosament a babord i estribord o, com un animal ferit de mort, tornava a pujar, a situar-se fins a aconseguir la vertical abans de caure altra vegada cap a l’interior llòbrec de noves fondalades immenses, en caigudes eternes sense principi i sense final. Aquests dies de fatiga física ens obligaven, passat el temporal, a cercar amb urgència refugi al primer port que trobàvem per a provar de curar les ferides de la vella nau, experta també en mil viatges de contraban carregada de tabac i queviures, en burlar la vigilància de la guàrdia civil en la llarga postguerra que ens engendrà; però, pel que vèiem i constatàvem, dòcil davant la possibilitat d’anar cap a la mort si alguna vegada la mar li volia fer la darrera jugada en un joc d’escacs sense trampes ni amagatois.

Malgrat els mesos meravellosos passats al iot, anant de port en port, recuperant-nos de les ferides encara obertes al nostre esperit, érem sabedors, no ens podíem enganar al respecte, que un dia o altre hauríem de regressar. No hi volíem pensar. Amb cada nou dia que naixia el nostre desig era allunyar-nos més i més de les costes de la terra inexistent. Sabíem un fet, n’érem ben conscients: tanmateix el vent del destí ens tornaria a portar fins a les conegudes arrels encara xopes de sang i d’esperances desfetes. A l’illa gran, a l’illa embruixada de la qual provàvem inútilment de fugir, hi havia les tombes inconegudes dels nostres. Tanmateix, el carrer de la desgràcia antiga ho era també de la nostra infantesa, quan jugàvem a canviar el món, provant de bastir una terra desvetllada i feliç. Era inútil intentar oblidar el carrer de la primera besada, la platja on estimàrem d’antuvi prop de les pedres vellíssimes del talaiot. Ressorgia en el record la tomba abandonada dels guerrers fenicis a Son Bauló, les murades d’Alcúdia fent front a l’endemesa pagesa, la plaça on cridàrem per primera vegada Llibertat!, la caserna de les tortures policíaques, la presó, l’escola on ens ensenyaren les mentides que un dia haurem de derruir… Els enganys! Qui no se’n recorda de tots els enganys que ens han barrat el pas durant segles? El governador, l’escriptor Antonio Espina, ens va enganar, ens digué que no hi hauria sublevació, que els militars eren fidels defensors de la legalitat republicana! Estèrils les súpliques de n’Aurora Picornell, dels camarades que anaren a cercar armes. Cap fusell per als treballadors, tan sols consignes de paciència i resignació. El mateix sermó que havien fet sempre els capellans, des de la fondària dels segles, des de totes les trones i esglésies del pla i la muntanya. Tanmateix venim d’aquella llarga derrota i a ella haurem de tornar de seguida que els vents canviessin de direcció. Llavors ens acomiadaríem dels amics que havíem fet, dels paisatges desconeguts que havien contemplat els nostres ulls, i enfilaríem altra volta cap a les conegudes muntanyes de l’estimada terra, cap al port que espera sempre el regrés dels seus.

No puc recordar exactament ni el dia, ni el mes ni l’any del retorn. Però regressàrem tal com està escrit al llibre de les profecies del nostre poble. Tornàrem, com ho fan els vells guerrers després de conquerir mons de somni. Vet-nos aquí de nou trepitjant els carrerons familiars i desesperançats. A vegades, quan ens retrobam amb els companys, parlam d’aquella fugida a l’aventura. I ens demanam, sense poder contestar a la pregunta, el perquè de la folla eixida. Potser fos per causa de l’enyorança. Nostàlgia envers les runes de les quimeres del passat? Podia ser molt bé. Finalment compreníem com ens estimàvem aquelles antigues illes de tribus lliures, de foners que s’enfrontaven a les naus romanes. Una Mallorca en lluita diària contra les incursions dels sarraïns, els senyors feudals, l’església, la Inquisició. La Mallorca pagesa de les germanies, dels gremis, la Mallorca de menestrals i obrers que, amb molt d’esforç, s’agrupen, s’unifiquen per a fer front a les injustícies dels cacics. Quina diferència amb aquesta illa d’ara, llibertina i sense consciència, vestida de carnaval i que es ven al millor postor. Els somnis malmesos de l’immemorial passat de resistència ens eren més estimats que aquesta eixorca opulència aconseguida damunt la mort i la destrucció dels nostres millors fills. Retrocedíem doncs a l’encontre amb el poble, a unir-nos altre pic a les seves esperances amagades. I també a viure i morir dins un espai etern de dies iguals, de mesos sempre idèntics entre collita i collita, entre guerra i guerra. Els nous conqueridors no porten llança i cavall com a l’Edat Mitjana o fusells com en el trenta-sis. Però són igualment identificables darrere llurs computadores alemanyes o japoneses, amb els seus plànols, quadriculant l’illa. Vet-los aquí, de nou, disfressats. Xerrameca buida des de la tribuna del Parlament, mentre les excavadores entren als horts del pla, destruint marges, casetes de camp, ametllers, sembrats, fent malbé les terres que abans alimentaren els combats dels avantpassats. Ara ho veig clarament. Per això el regrés. Per fer cos amb els que encara resisteixen l’endemesa enemiga. No puc recordar ni el dia, ni el mes, ni l’any de la nostra tornada. Però tornàrem. Altre cop, davant l’esguard, l’illa màgica, resplendent com el primer minut de la creació enmig de la boirina del matí. A mesura que ens hi apropàvem distingíem amb més precisió els detalls i matisos de la costa que abandonàrem un dia llunyà. Travessat el canal de Menorca ja ens trobàrem amb els primers llaüts de pescadors provinents d’Alcúdia, Pollença, la Colònia de Sant Pere. La mar semblava d’estany brillant. Reverberació dels turons dins del blau profund de la mar. Llarga, uniforme, arenosa platja d’Alcúdia vista de lluny a mesura que ens acostàvem al port. L’església. Les verdes pinedes on jugàvem en una jovenesa que ens semblava eterna. Les primeres vacances abans de les lluites, abans de qualsevol partida, de totes les tornades. Processó de carros els diumenges d’estiu sota els pins de l’Albufera a ses Casetes de sa Pobla. Les dones preparaven el menjar mentre nosaltres ens perdíem per les dunes, a la recerca d’impossibles ciutats fantasmes amagades sota l’arena. Retrocedir. Mentre el iot s’atracava a l’escullera, pensàvem, per uns instants, que tot podia tornar, els amics malaguanyats, la refulgència d’ambre, daurada, dolça i serena que feria els nostres ulls antics sorpresos davant les meravelles increïbles del món. Es gravaven a foc dins del cervell els primers records, les inicials tonalitats i olors. Aquella claror era la mateixa llum que ens il.luminava de ple quan lentament entràvem al port. Al rostre dels vells que ens miraven mentre desmuntàvem les veles, la lluor acostumada. La seva qualitat especialíssima donant color exacte i precís a les coses que ens envolten. I la mirada es calma després de la tempesta. Altre pic els pobles del pla. Pobles fets amb suor de generacions, pedra a pedra, ferms, aixecant-se damunt la terra, elegants, sobris, senzills. Regressàrem sabent que res no havia canviat en els darrers temps. Que ens esperava el mateix. Aixecar de bell nou els edificis ensorrats de les il.lusions, amb el cor ben alt, l’esperança ferma, les mans buides de res que no fos aquest amor que esclata pels porus de la pell. Remembrar, com si fos ara mateix, com si no haguessin passat els anys, que en arribar a Ciutat, el primer que férem fou portar un ram d’esponerosos clavells rojos a la paret del cementiri on moriren els condemnats, i on, cada primavera, entre les escletxes de les pedres i el forat de les bales, nien tot de margarides grogues com el sol que cada matí s’eleva, lluminós, ocupant el seu lloc en el blau permanent del cel.

Tornàvem amb els nostres. Irremeiablement per sempre, fins que l’hora última dels rellotges ens cridés a compartir els segles amb ells.

 Madrid fabrica periodistes com fer taps de suro.

     Per descomptat,Madrid ha de repartit la

  muntanya de taps del suro. Es veu que a Ultima Hora de Palma li toquen com a dues dotzenes de taps de suro. Aquests taps, sense excepcions, es dediquen a proclamar la bonesa de l'imperi espanyol.

Anarcoefemèrides de l'1 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de La Cuña

- Surt La Cuña: L'1 de desembre de 1898 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de la publicació sindicalista anarquista La Cuña. Periódico mensualórgano de los obreros carpinteros. Més tard portà el subtítol«Periódico defensor de los obreros del ramo de elaborar madera de España» i la redacció canvià de llocs (Tarragona, Barcelona, Badalona, Sant Martí de Provençals, Reus i Saragossa) segons on radiqués el Comitè de la Federació d'Obrers del Ram d'Elaborar Fusta d'Espanya. Portà els lemes: «Trabajo. Solidaridad. Federación» i «Unión es fuerza». Encara que va ser una publicació mensual, sortí de manera força irregular i tirà uns dos mil exemplars. Trobem articles de Manuel Alvedro, Argiluga, J. Ballbé, Tomás Bartrina, J. Betsellà, R. Blanco, José Borrás, Calvo, Àngel Capdevila, R. de Castilla Moreno, José Chueca, Eladio Díez, José Dopico, Miquel Feliu, Forta-Mondo, José García Argilaga, José García García, Eduardo G. Gilimón, F. Gracia Belenguer, Fulgencio López, Anselmo Lorenzo, Marcial Lores, Juan Martí López, J. Monfort, Joaquín Navarro, T. Osácar, Paradell, R. de Pasanis, Antoni Pellicer Paraire, M. Pascual, F. Pi y Arsuega, J. Prats, Acracio Progreso, Baldomero Remolins Cors, J. Soronellas Artigas, J. Thous Puey, José Vela, J. Vinardell, etc. En sortiren 138 números, l'últim l'1 de febrer de 1913.

***

Capçalera de Le Combat Social

- Surt Le Combat Social: L'1 de desembre de 1907 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual Le Combat Social. Organe révolutionnaire des syndicalistes, socialistes antiparlementaires et libertaires. Reemplaçava el periòdic anarcoindividualista L'Ordre–40 números del 29 d'octubre de 1905 al 28 d'abril de 1907. Dirigit per Jean Peyroux, els principals redactors de Le Combat Social van ser Albert Andrieux, Georges Baslieu, Armand Beaure, Charles Desplanques, Georges Durupt, Sébastien Faure, J. Fougère, Piotr Kropotkin, André Lansade, Alfred Loriot, Stéphen Max Say i Armand Beaupré. Després de 35 números–l'últim fou el del 21 de març al 4 d'abril de 1909–, deixà de publicar-se per qüestions financeres; però va ser reemplaçat per L'Insurgé, que aparegué en 1910. A la capçalera portava el següent epígraf: «Destruir la ignorància, combatre tots els prejudicis, lluitar sense treva per una major i millor llibertat, fer uns individus veritablement conscients, segurs dels seus drets i de saber-los exigir. Heus aquí per on van els nostres esforços.» El grup editor va organitzar conferències amb Sébastien Faure, Ernest Girault, André Lorulot, Jean Marestan i Louise Michel, entre d'altres.

***

Nota de propaganda de L'Idée Libre

- Surt L'Idée Libre: L'1 de desembre de 1911 surt a Sant-Etiève (Arpitània) el primer número de L'Idée Libre. Revue mensuelle d'éducation sociale et scientifique. Creada per André Lorulot qui en serà el director i gerent. Els temes abordats seran força variats (higienisme, alimentació, sociologia, literatura, anticlericalisme, laïcisme, derogació de la tortura i de la pena de mort, avortament, objecció de consciència, pacifisme, etc.). Hi van col·laborar Han Ryner, Émile Hureau, Manuel Devaldès, Gérard de Lacaze-Duthiers, Alfred Naquet, Daubé-Bancel, Auguste Forel, Raphaël Dubois, Alfred Fromentin, Charles-Ange Laisant, M. Legrain, Frédéric Stackelberg, Vigné d’Octon, Henri Barbusse, Joseph Turmel, Sébastien Faure, Dr. Spehl, Dr. Jaworski, Albert Fua, Jean Souvenance, L. Borde, Dr. Herscovici, entre d'altres. Deixarà de sortir en 1913, però serà represa per Lorulot en 1919 fins a la mort d'aquest en 1963; en aquesta segona època, que s'editarà a Conflans-Sainte-Honorine (França), prendrà el subtítol «Revue de culture individuelle et de rénovation sociale». En 1939, amb la guerra, va ser prohibida fins a l'Alliberament. Amb la mort del fundador en 1963, esdevindrà l'òrgan de la Federació Nacional de Lliurepensadors, centrant-se especialment en l'anticlericalisme, i serà dirigida successivament per René Labregere (1963-1976), Jean Lacassagne (1976-1979) i Henri Lecoultre (a partir de 1979). Actualment el tiratge és de 11.000 exemplars. A més de la revista s'editaven i s'editen nombrosos fulletons de diversos temes i autors.

***

Teatre Balear de Palma (Mallorca)

- Míting cenetista a Palma: L'1 de desembre de 1935, al vespre, a Palma (Mallorca, Illes Balears), després de molts d'anys sense organitzar actes multitudinaris a causa de la reacció del Bienni Negre republicà, la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va organitzar un míting al Teatre Balear. Amb força assistència, però sense omplir la sala (3.500 espectadors) --a causa, segons els convocants al boicot de republicans, de socialistes i de comunistes--, va ser presidit per Cristòfol Pons que, després de saludar els assistents i d'enviar una salutació als 30.000 presos politicosocials, va llegir unes cartes d'adhesió de sindicats d'Eivissa i de Formentera, així com del Comitè Pro Presos, dels grups anarquistes i de les Joventuts Llibertàries de les Illes Balears. Julio Quintero va parlar en nom de la Confederació Regional del Treball i va passar revista als atacs que havia sofert a l'Estat espanyol la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries; va afirmar la incapacitat de tots els grups polítics per portar a terme cap acció revolucionària i va insistir que la possible emancipació dels obrers passava per les barricades, no per les urnes electorals. Vicente Pérez Combina va transmetre una fraternal salutació dels treballadors de Catalunya; va defensar la CNT de l'acusació rebuda d'haver afavorit el triomf de les dretes; la unitat havia de ser social, no política, entre aquella i els polítics no hi podia haver mai cap aliança; la història revolucionària de la CNT no es podia posar en dubte: qui volgués destruir l'Estat i el capital que ingressés en les files anarcosindicalistes. Francisco Ascaso va explicar l'actitud i la persecució de què va ser objecte l'organisme confederal a Catalunya durant la Revolució d'Octubre; va acabar rebutjant els pactes i remarcant que la lluita s'havia de guanyar al carrer. Domingo Germinal va dissertar sobre la llibertat i la revolució, sobre l'anarquia. Finalment, Cristòfor Pons va recordar que els militants cenetistes de Palma havien aconseguit la vertadera unitat dels treballadors mitjançant un moviment vaguístic general; així calia ajuntar els treballadors i no amb pactes. A la sortida es va col·locar una safata que va recol·lectar 151 pessetes amb 50 cèntims per al Comitè Pro Presos. Una ressenya de l'acte i dels discursos va ser reproduïda en el Cultura Obrera.Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Baleares y portavoz de la CNT (núm. 61, de 12 de desembre de 1935), sota el títol «El mitin confederal del 1º de diciembre. La CNT, después de dos años de mordaza, deja oir su voz en Mallorca».

***

Portada d'un número de Libre-Studio

- Surt Libre-Studio: L'1 de desembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de Libre-Studio. Revista de Acción Cultural al servicio de la C.N.T. Aquesta publicació lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom tingué una periodicitat mensual irregular. Van formar part del consell de redacció Higinio Noja Ruiz, F. Escribá, A. Bosch, F. Mansergas i José Martínez Martínez (José Figueres Martínez). El secretari de la redacció va ser A. Bosch. Hi trobem articles de Martí Alandí Pomer, Ángela Ausias, Benavente, C. Cano, Joan P. Fàbregas, Joan García Oliver, Cipriano González, Katy Horna, L. Jaurot, Raimundo Jiménez, Luis de Madariaga, Marianet, Ada Martí, Félix Martí Ibáñez, Ivan Miguel, Emilio Mistral, Frederica Montseny, Morales Guzmán, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Félix Paredes i J. Santana Calero, entre d'altres. Va estar força il·lustrada amb fotos i dibuixos, d'autors com Arturo Ballester, Barat, Borrás Casanova, Escribá, Garrigues, Gumbau i Llavala. En sortiren 12 números, l'últim el novembre de 1938. També creà«Ediciones Libre-Studio», que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.

***

Un moment de l'acte organitzat per Comunidad Ibérica

- Sopar de Comunidad Ibérica: L'1 de desembre de 1963 se celebra al restaurant de l'Orfeó Català de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) un «Sopar d'Amistat» amb motiu de l'aparició, el novembre de 1962, del primer número de la revista anarquista Comunidad Ibérica. A l'acte assistiren unes cent persones, membres de tots els sectors polítics de l'emigració espanyola, i hi van intervenir els membres de la redacció de la revista Progreso Alfarache Arrabal, Joaquín Cortés Olivares i Juan Rueda Ortiz, que van fer una crida a la solidaritat econòmica i moral amb els antifeixistes presos i perseguits a l'Espanya feixista. El sopar pretenia contribuir a l'acord entre tots els sectors antifeixistes de l'exili espanyol enfront de la dictadura franquista.

***

Cartell de l'exposició

- Exposició de cartells històrics de la CNT: Entre l'1 i el 12 de desembre de 2010 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) una exposició de cartells històrics d'aquest sindicat. Aquesta mostra exposà 51 cartells del període 1936-1939 recuperats de la Fundació Pablo Iglesias (FPI) el febrer de 2007, quan, a més de cartells, van ser lliurats a la CNT tota la documentació (actes, correspondència, etc.) i les publicacions periòdiques (periòdics i revistes) pertanyents al moviment llibertari que tenia la citada fundació als seus arxius, fruit de les confiscacions realitzades per l'exèrcit franquista durant la guerra civil. Tot aquest material es trobava custodiat a l'Arxiu Militar d'Àvila (Castella, Espanya), fins que, en 1987, per ordre de l'aleshores ministre de Defensa Narcís Serra Serra, va ser lliurat a la FPI juntament amb altre documentació anomenada«Antecedents polítics». Després de la denúncia de diversos historiadors, que havien pogut constatar l'existència d'aquesta documentació a la FPI i l'inventari realitzat a l'Arxiu Militar d'Àvila, l'abril de 2006 representants del Comitè Nacional de la CNT es reuniren amb membres de la FPI per a exposar-los la situació i per a reivindicar la completa devolució d'aquells arxius que eren de la CNT amb anterioritat al conflicte bèl·lic i es trobaven en el seu poder. Finalment, el juny de 2006, la situació quedà desbloquejada i la FPI decidí retornar a la CNT tots els fons sol·licitats.

Naixements

Paulí Pallàs segons el periòdic barceloní La Publicitat del 28 de setembre de 1893

- Paulí Pallàs i Latorre: L'1 de desembre de 1862 neix a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre de 1893, va ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries:«La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)

***

Giorgio Nabita

- Giorgio Nabita: L'1 de desembre de 1876 –algunes fonts citen el 10 de febrer– neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Giorgio Nabita, conegut com Lapuni o Lapone i que va fer servir el pseudònim Figlio di Nessuno. Fill de la relació extraconjugal entre el benestant Giorgio Licitra i la jove Gaudenzia Schembri, va ser abandonat nounat pels pares i prengué el llinatge Nabita. A Ragusa aprengué l'ofici de sastre, freqüentà ambients catòlics i la seva primera experiència política consistí a fer costat candidatures municipals. En 1896 es va traslladar a Vittoria (Sicília), on treballà de sastre i on era anomenat Lapuni. Amant dels llibres, aconseguí una bona educació autodidacta. Ben aviat entrà en contacte amb el Cercle Socialista de Vittoria, freqüentà els joves socialistes Nannino Terranova i Vincenzo Vacirca i milità en la secció local del Partit Socialista Italià (PSI). El 18 de febrer de 1900 es casà amb Concettina Ranieri, amb qui tindrà un fill, que morí prematurament en 1901, i dues filles: Rygier Ribella –en honor de l'agitadora anarquista Maria Rygier– i Alba. El febrer de 1903 fou un dels fundadors del Cercle Obrer «Enrico Ferri». Per mor de la crisi econòmica, decidí emigrar tot sol als Estats Units i el 3 d'abril de 1905 arribà a bord del Massilia al port de Nova York (Nova York, EUA). En aquesta ciutat treballà en una fàbrica i s'introduí en la colònia socialista i llibertària italiana. Gràcies a les seves nombroses iniciatives americanes, les seus socialistes de Vittoria i de Comiso pogueren sobreviure; també va finançar una cooperativa de consum a Vittoria que s'acabava de crear. En 1906 es decantà pel moviment anarquista i envià un company a Itàlia amb periòdics i opuscles de propaganda llibertària. A començaments de 1908 trencà definitivament amb el PSI i, mitjançant un jove emigrant que retornà a Vittoria, el fuster Emanuele Terranova Giudice, atià el sorgiment del grup anarquista «Senza Patria», després batejat Circolo di Studi Sociali Libertari (CSSL, Cercle d'Estudis Socials Llibertaris). També mantingué relacions epistolars amb el moviment anarquista sicilià, encapçalat per Paolo Schicchi, i amb la redacció de Proletario Anarchico de Marsala. El desembre de 1909 retornà a Vittoria, contribuint al reforçament del CSSL, que passà a anomenar-se Grup Llibertari «Francisco Ferrer» i per al qual aconseguí un local. Durant el Nadal de 1909 promogué, amb Emanuele Terranova Giudice, Francesco Nicosia i Ciccio Bruno Curiale, la sortida de l'únic número del periòdic L'Agitatore. Foglio di propaganda libertaria; un altre númeroúnic amb el mateix nom sortí el 17 de gener de 1910, per commemorar Giordano Bruno i Francesc Ferrer i Guàrdia a Vittoria. L'any següent publicà Natale 1911. Rivista di propaganda antireligiosa i l'1 de juliol de 1912 publicà el número únic del periòdic L'Internazionale a Michele Bakounine. Difongué diferents publicacions de propaganda, especialment antireligiosa i anticolonialista. També distribuí textos polèmiques amb el PSI de Vittoria i amb el seu líder Nannino Terranova, germà de Emanuele, a qui acusà d'haver-se aburgesat (A un prete rosso benefattore;Il figlio di nessuno; La guerra;Ai nemici del progresso;Delitto; Rapisardi, il cantore di Lucifero, è morto;etc.). Detingut per haver elogiat, amb pintades a les parets de la ciutat, el«Primer de Maig i la Llibertat», el 25 d'agost de 1912, dies després de ser alliberat, s'embarcà amb un passaport que no era el seu cap als Estats Units. Per aquest fet el 15 d'abril de 1913 va ser condemnat a tres mesos de reclusió per«expatriació clandestina». Als EUA ajudà a la publicació d'una nova revista, La Fiaccola. Rivista di scienze, filosofia e arte, que traurà a Vittoria vuit números entre el 15 de maig i el 15 de novembre de 1913, dirigida per l'advocat Francesco Nicosia i distribuïda a tota Itàlia, als EUA i a l'Argentina. El gener de 1916 col·laborà en Riscossa. Giornale libertario, antimilitarista, rivoluzionario, fundat a Brooklyn (Nova York) per Gaspare Cannone. En aquesta època es va fer partidari de les posicions individualistes i signà els articles que publicava en la premsa llibertària amb el pseudònim Figlio di Nessuno. També va escriure, entre 1914 i 1921, en un quadern, que titulà Memorie e ricordi i que restà inèdit, les seves reflexions sobre l'anarquisme de caràcter individualista, fortament influenciat per Friedrich Nietzsche i Max Stirner. El gener de 1921 retornà a Itàlia i immediatament es reuní amb el moviment llibertari. Difongué la premsa anarquista (Il Vespro Anarchico,Il Martello, Umanità Nova, Il Libertario,L'Adunata dei Refrattari, Fede!, Pensiero e Volontà, etc.) i contribuí a la creació, amb els comunistes, de la Cambra del Treball de Vittoria, que va ser inaugurada l'1 de maig de 1922 i assaltada i destruïda per escamots feixistes poc després, morint en aquesta feta l'obrer de 18 anys Orazio Sortino. Amb Gaetano Di Bartolo Milana promogué la sortida, el 3 de juny de 1922, del número únic de La Fiaccola Anarchica. El setembre de 1923 patí un escorcoll, amb el consegüent segrestament de premsa, i un altre el 27 de novembre de 1925. A finals de 1926 va ser advertir formalment per les autoritats feixistes, però mantingué contactes clandestins amb altres anarquistes de la zona. El 30 de desembre de 1929 va ser detingut en ocasió de les noces del príncep Umbert de Savoia. Amb altres companys, com ara Giovanni Cottone, Giuseppe Giurdanella i Tano Biazzo, s'uní al FrontÚnic Antifeixista Italià (FUAI), fundat pel comunista Vincenzo Terranova, fill de Nannino. Durant la primavera de 1935 va ser detingut per aquest motiu juntament amb altres militants del FUAI. Giorgio Nabita va morir el 26 de gener de 1938 a Vittoria (Sicília), deixant nombrosos escrits inèdits que havia amagat i que es descobriren després de la II Guerra Mundial. A Vittoria existeix un carrer amb el seu nom. En 2009 Pippo Gurrieri va publicar la biografia Giorgio Nabita, sarto. Socialismo, anarchismo, antifascismo a Vittoria (1889-1938).

***

Ernst Toller al presidi de Niederschönfeld (27 d'agost de 1920)

- Ernst Toller: L'1 de desembre de 1893 neix a Szamocin (Posnània) l'escriptor, dramaturg, poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper als llibertaris, Ernst Toller.Fill d'un comerciant jueu benestant, després de fer estudis universitaris, va marxar a França en 1914 on es va inscriure a la universitat de Grenoble. Va conèixer Max Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el sorprèn a París i torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front emmalalteix i és finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra, esdevé un actiu propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el portarà a la presó. Membre del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt influenciat per l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en mítings. Intentarà, amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i especialment un teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de Baviera és proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi sónàmpliament representats per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i al seu costat, Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot exercint el feixuc càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919, els obrers aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch contrarevolucionari, però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb el poder i eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta col·laborar amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post militar, sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia antimilitarista. El 16 d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb un combat contra les forces contrarevolucionàries. Però la República dels Consells és finalment esclafada entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny,és condemnat el 16 de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de Niederschönfeld, prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà per escriure a la presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el 15 de juliol de 1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita contra el feixisme. Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933), fixarà la seva residència als Estats Units en 1936. Dos anys més tard, participarà en la Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats mitjançant l'Spanish Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la desfeta republicana el portarà a la desesperació i de tornada a Nova York, quan va saber que la seva família havia estat reclosa en un camp de concentració nazi, se suïcidarà el 22 de maig de 1939 a la seva habitació del Mayflower Hotels del Central Park de Nova York (Nova York, EUA). Toller va ser incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge fúnebre van participar com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i l'expresident republicà Juan Negrín. Entre les seves obres podem destacar Die Wandlung (1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse Mensch (1921), Die Maschinenstürmer (1922), Hinkemann (1923), Hoppla, wir leben (1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine Jugend in Deutschland (1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935). Pel seu llenguatge exasperat, en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obraés un dels testimonis més significatius de les intemperàncies, els impulsos i les tensions no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català Feliu Formosa estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de documents (polítics, expressionistes...) de l'època i de textos teatrals de Toller.

***

Necrològica de Juan Paredes Rufete apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1970

- Juan Paredes Rufete: L'1 de desembre de 1901 neix a La Alberca (Múrcia, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Paredes Rufete. Sos pares es deien Ginés Paredes i Isabel Rufete. Era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936. Lluità com a voluntari des dels primers mesos de la guerra als fronts andalusos i després a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, establint-se finalment a Caors. Milità en la Federació Local de Praissac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vidu de Josefa Saes, es casà en segones núpcies amb Josefa Avilés. Juan Paredes Rufete va morir l'11 de desembre de 1969 al seu domicili de Caors (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Francisco Sansano Navarro

- Francisco Sansano Navarro:L'1 de desembre de 1911 neix a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l'expedició, formà --amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres-- un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la«Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer batalló de la«Columna Roja i Negra» (127 Brigada amb la militarització) i també del quart, i després cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d'una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2002 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

***

Alberto Lucarini Macazaga (llegint la Soli) i altres companys al front

- Alberto Lucarini Macazaga: L'1 de desembre de 1913 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Lucarini Macazaga–a vegades el segon llinatge citat en basc Makazaga. Era fill de l'escultor italià anarquista Ángel Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga Pérez, i tingué quatre germans (Joaquín, Amador, Liberto i Florencio) i una germana (Teresa), tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista. En 1926 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis d'Atxuri de Bilbao (Biscaia), on aconseguí alguns premis, però, no atret per l'art, abandonà definitivament els estudis en el curs 1934-1935. Durant els anys republicans formà part, amb Félix Padín Gallo, Porfirio Ruiz Palacios i Severiano Montes Blanco, d'un grup d'acció anarquista que actuà a Bilbao. El febrer de 1935 va ser detingut a Bilbao amb propaganda anarquista. Quan esclatà la guerra s'allistà en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT, amb el qual participà a finals de 1936 en l'ofensiva de Legutio (Àlaba, País Basc), i a partir de 1937 en el «Batalló Celta», format majoritàriament per gallecs, com a suboficial. Apressat pels feixistes l'agost de 1937 a Santoña (Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a 12 anys de presó. Fins al 1940 passà per les presons del Penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on coincidí amb son germà Amador Lucarini Macazaga, després per la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i finalment per Madrid. Va tenir una reducció de pena de tres anys i un dia i així pogué reprendre la seva vida, treballant al taller de son pare. Com a persona «desafecta al Règim» la seva postguerra fou molt difícil. En els anys cinquanta, amb son germà Amador creà la «Marbreria Lucarini», on realitzaren molts treballs escultòrics per al cementiri de Bilbao. Sa companya fou Julia Zarandona Ariño, amb qui tingué quatre infants (Mariluz, Begoña, Concha i Ángel). Alberto Lucarini Macazaga va morir el 16 d'abril de 2003 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

***

Silvia Mistral

- Silvia Mistral: L'1 de desembre de 1914 neix a l'Havana (Cuba) la crítica cinematogràfica i escriptora anarquista i anarcosindicalista Hortensia Blanc Pita --també citada com Blanch--, més coneguda com Silvia Mistral, encara que va fer servir altres pseudònims literaris, com ara Silvia M. Robledo, Ana María Muriá oMaría Luisa Algarra. D'ascendència peninsular --son pare era català i sa mare gallega--, entre 1920 i 1926 visqué a Vilalba (Comarca da Terra Chá, Galícia). Després sa família tornà a l'Havana i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República, s'instal·laren a Barcelona (Catalunya). Apassionada pel cinema, a Barcelona, a més de treballar en un laboratori químic, col·laborà en revistes cinematogràfiques i culturals (Popular Film, Films Selectos, Proyector, Las Noticias,El Día Gráfico, etc.), i va fer adaptacions cinematogràfiques per a les companyies Metro i Paramount. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil publicà cròniques des del front i des de la reraguarda per a La Vanguardia col·lectivitzada, alhora que va fer de locutora de cinema en la ràdio. Va fer amistat amb Kati Horna, qui publicà fotos als seus articles, col·laboració que continuaria durant l'exili mexicà. També va escriure contes i fou secretari de l'efímera revista Nuevo Cinema. En acabar la contesa s'exilià a França i a partir de maig de 1939 fou reclosa al camp de concentració del Barcarès i Les Mages. El juliol de 1939 marxà cap a Veracruz (Mèxic) a bord de l'Ipanema, després de reunir-se amb el seu company, el destacat militant anarquista i cenetista Ricard Mestre Ventura. Al país asteca va viure, a més de vendre colònia a domicili,  fent crítiques de llibres i de cinema, escrivint records de guerra, reportatges i articles per a revistes i periòdics. Col·laborà en la revista anarquista cubana El Libertario, abans de ser suprimida pel règim castrista. Durant els seusúltims anys formà part de la Lliga Defensora d'Animals de Mèxic. Fou amiga de la periodista anarquista Cecilia García de Guilarte. Trobem col·laboracions seves en Arte y Plata, Aventura, Comunidad Ibérica, Día Gráfico,Diorama-Excelsior, Espectáculo, Films Selectors,Hoy, Humanidad, El Libertario, Libre Pensamiento, Las Noticias, Nuevo Cinema, Popular Film, Proyector, Umbral,La Vanguardia, etc. És autora de Memorias de familia, Violetas imperiales, Éxodo. Diario de una refugiada española (1940, amb pròleg de León Felipe, considerada per molts com la millor obra de l'exili i que fou publicada per lliuraments en la revista Hoy; reeditada en 2009),Madréporas (1944 i 1967), Interludio ibérico (1978, amb altres), La cola de la sirena (1983), Mingo, el niño de la banda (1985), La Cenicienta china (1986) iLa bruja vestida de rosa (1988), entre d'altres. Silvia Mistral va morir el 26 de juliol de 2004 a Lomas de Ballavista (Ciudad López Mateos, Mèxic, Mèxic).

Silvia Mistral (1914-2004)

***

Necrològica de José Sender Fau publicada en el periòdic parisen Le Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971

- José Sender Fau: L'1 de desembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Sender Fau. Emigrà de ben jovenet a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a milicià en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i fou ferit en combat. El febrer de 1929, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Detingut pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria) durant quatre anys. Després de l'alliberament del camp en 1945, retornà a França i s'instal·là a Riam, on treballà a la fàbrica de pneumàtics Michelin i milità activament en la CNT local. José Sender Fau va morir, quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT, el 6 de maig de 1971 a Riam (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica d'Andrés Segarra Lentín apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de setembre de 1971

- Andrés Segarra Lentín: L'1 de desembre de 1919 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Segarra Lentín. Sos pares es deien Marcos Segarra i Francisca Lentín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució va fer costat la col·lectivitat d'Alcolea de Cinca i posteriorment va ser mobilitzat en l'anomenada «Lleva del Biberó». Va ser ferit al front de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Establert a Lo Mont, milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Andrés Segarra Lentín va morir el 30 d'octubre de 1970 a l'Hospital Layné de Lo Mont (Aquitània, Occitània) i dos dies després sa família, arribada de la Península, li va imposar un enterrament religiós davant les protestes dels assistents.

Continua...

---

Un viatge a l´Índia

Dels mesos de caminar pels polsosos camins de l'Índia, de contacte amb les capes més pobres de la societat, va extreure unes experiències que mai no hauria pogut tenir a Mallorca. Assimilà de rics i pobres noves formes de copsar la realitat, de conèixer els laberints i trucs que permeten resistir l´home enmig de la més profunda soledat. Tornà amb la capacitat de donar una esperança, malgrat que fos fictícia, a les persones desvalgudes: les que cercaven una veu amiga, el record d’un passat més amable, la presència de la gent estimada, desapareguda irremeiablement pels tenebrosos caminois de la Mort. (Miquel López Crespí)

El pacifisme hippie, important dels Estats Units, era moda. “Feu l’amor i no la guerra” era una consigna arribada de Califòrnia i de les protestes contra la intervenció ianqui a Vietnam, amb la qual coincidia la majoria del jovent. La militància de determinats professionals que anàrem a visitar -exceptuant els companys de la cooperativa d’arquitectes del carrer Estudi General, l’indret on vaig fer feina una temporada- consistia a anar a veure recitals de la Nova Cançó, donar diners per als treballadors dels hotels en vaga, comprar llibres prohibits i ser socis d’un cineclub d’Art i Assaig. Els més catalanistes s´apuntaven a l´Obra Cultural Balear i feien excursions per Pollença i Binissalem a la recerca de l´esperit de Miquel Costa i Llobera i Llorenç Villalonga.

Era inútil que provassis d´explicar el ferotge anticatalanisme de Villalonga en els anys trenta, quan lluïa, orgullós, l´uniforme de Falange Española Tradicionalista y de las JONS fent costat als més grans assassins del nostre poble: el marquès de Zayas i el policia de les execucions, Francesc Barral.

Una ignorància fora mida planava per molts dels indrets de la nostra esquifida progressia que, malgrat que presumia de llegir Lenin i Mao, els manuals de Marta Harnecker i Principios de Filosofía de Pulitzer, desconeixia qui eren Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Marià Aguiló i Blai Bonet. De Llorenç Villalonga tan sols sabien que era un autor de moda enlairat per determinades patriarques de la cultura del Principat. Un novel·lista de culte al qual, malgrat els poemes dedicats als falangistes, era necessari valorar alhora que ignorar el valor literari i humà de Joan Soler Antich, Gonçal Castelló, Miquel Bauçà i Joan Oliver, entre tants d´altres escriptors.

Sovint era desesperant!

Els podies sentir parlar de la Revolució soviètica i xinesa, sabien els noms dels dirigents del 26 de Juliol cubà, la vida i miracles d´Ho Xi Minh i el Che Guevara i, els més cultes, aprofundien Marat i Robespierre, Pablo Iglesias i Buenaventura Durruti, Manuel Azaña i Dolores Ibárruri. Però si els demanaves qui eren Ignaci Ferretjans, Aurora Picornell, Heriberto Quiñones i Jaume Serra Cardell, callaven sense saber què havien de dir.

Els més compromesos militaren uns mesos en el PSUC quan estudiaven a Barcelona. Coneixia un metge i diversos missers que tengueren evanescents relacions amb l’anarquisme i el trotsquisme. El metge ens explicà com, quan feia tercer a la Facultat de Medicina, en una trobada antifranquista coincidí amb Salvador Puig Antich, el militant del MIL que seria executat al garrot vil pocs anys després.

Eren l´excepció.

Tanmateix, la majoria de professionals, acabades les respectives carreres, situats en llocs de responsabilitat o, simplement, en haver assegurat un sou cada mes, anaren defugint les fantasmals activitats juvenils: unes corregudes davant els grisos, llançar fulls volanders a les aules i per les finestres de la classe, participar en alguna reunió, no se sap si per aprofundir en el marxisme o per cercar parella... Els restava una certa nostàlgia pels Beatles, Bob Dylan i Joan Baez; tenien mitificada la pel·lícula Yelow submarine i, en literatura es delien per Henry Miller, Albert Camus, Boris Vian i Jack Kerouac, uns grans narradors malgrat les contradiccions polítiques i existencials que, com a tants d´autors, sacsejaren llur atzarosa existència.

Jordi, un advocat que coneixia de l’època dels recitals de la Nova Cançó i amb el qual fèiem de taxistes per portar Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Joan Manel Serrat, Quico Pi de la Serra i Jaume Arnella cap a l´indret dels seus recitals mallorquins, es desenganyà del marxisme després d’un llarg viatge a l'Índia, del qual tornà amb una hepatitis incurable.

Fill d’un destacat dirigent del Moviment, posseïa una de les biblioteques de Palma més ben assortides de llibres marxistes. Qui podria haver pensat, a mitjans dels seixanta, just quan acabàvem de complir els vint anys, que tota aquella florida xerrameca en referència al materialisme històric i dialèctic acabaria en el ioga, el pensament dels monjos budistes de Benarés, i els perfums indis que, amb la seva flaire suggeridora i enervant, omplien tots els racons de la seva llar?

Vengut de l'Índia, el primer que va fer va ser anar a vendre la col·lecció de clàssics del pensament socialista a les llibreries de vell. En els prestatges de la biblioteca quedaren uns buits esgarrifosos. També es va desfer de les novel·les de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Ramon del Valle-Inclán, Juan Goytisolo, Victor Hugo, Lezama Lima, Julio Cortázar, Jorge Amado, Miguel Ángel Asturias.

Un dia em convidà a casa seva. Volia explicar a la colla la nova visió de la realitat adquirida en la peregrinació pels temples hindús.

Per tot el pis, per cambres i passadissos, hi trobaves vels de coloraines, catifes amb elefants brodats, cendrers per a posar-hi el sàndal i el patxulí, desenes de perfums que mai no havíem olorat i que, ens explicà, només s´encenien a determinades hores del dia, segons l´estat psicològic de la persona que volia comunicar-se amb les energies que dominaven el món.

L´escoltàvem bocabadats, sense saber si ens estava enganyant o si realment, la conversió era sincera. Canvià de vestimenta i, durant molts d’anys, el pogueres veure passejar per Palma amb un turbant taronja i una senzilla túnica blanca, talment la que portava Gandhi, en temps de la lluita contra el colonialisme britànic. Finalment, abandonà les feines de misser i muntà un consultori astrològic que es va fer famós, amb una clientela summament fidel.

Perdérem el contacte.

Ens saludàvem amistosament quan ens trobàvem pel carrer. Ja no era el mateix. Si encetava la conversa era per parlar-me del darrer viatge al Nepal, Egipte, el Marroc, per fer-me saber les excel·lències del zen i el budisme.

Em semblava increïble aquell sobtat canvi d’idees i preferències culturals. Feia només uns anys érem encara a casa meva, al meu pis del carrer de l’Argentina planificant les pàgines literàries de les quals era el coordinador: articles sobre Marcel Proust i Franz Kafka, Baudelaire i Rimbaud, Céline i Paul Nizan, l´anàlisi de les darreres novel·les de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Jorge Semprún, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Capellà... Debats sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart, Joan Brossa, Pere Quart i Salvador Espriu. Articles per a donar a conèixer la ideologia i la pràctica dels situacionistes francesos –pàgines senceres dedicades a Raoul Vaneigem i Guy Debord-, ressenyes parlant de les darreres traduccions de Frantz Fanon, Michel Focault, Simone de Beauvoir, Noam Chomsky, Antonio Gramsci, William Blake...

No sabia què dir-li mentre m’explicava les diverses maneres d’entrar en comunicació amb “les energies universals que fan moure els astres i les galàxies, condicionant cada un dels nostres gests, la vida sencera”. S’emocionava narrant la recerca del Nirvana, la necessitat imperiosa que tenia d´aprofundir en la saviesa oriental, descobrir nous i ocults camins de perfecció que el conduirien fins a la porta de les sensacions ocultes, de les senderes que portaven a la calma celestial enmig de la morada dels déus, lluny de l´absurd de la vida quotidiana actual.

Guanyava prou diners amb les persones que anaven a l´estudi on tenia la consulta. Li demanaven que empràs les pedres per guarir els seus mals, reals o imaginaris. Com a mèdium deia -i els clients així ho creien-, que tenia poders per a convocar els morts, els personatges del passat que volguessin consultar.

Caminava pel carrer salmodiant estranyes invocacions hindús i tibetanes, oracions apreses al Nepal, a qualsevol dels poblets que visitava durant els freqüents viatges als països que conformaven el seu imaginari.

Quedaven ben lluny els debats nocturns quan, amb els companys de dèries literàries, recitàvem poemes de Blai Bonet i Salvador Espriu tot esperant un final de la dictadura que mai no es concretava. Navegacions siderals a través de les ones de la ràdio! Vetllar a l´espera que, des de París, informassin del veredicte del procés de Burgos i, anys més tard, confiant que, Salvador Puig Antich no fos executat aquella matinada després de més de vint minuts de patiment. El botxí no sabia matar amb la velocitat necessària i, posteriorment, ens assabentàrem de la terrible tortura, del dolor incommensurable que patí el jove anarquista català! Joan Terrassa havia portat els inevitables discos de Bob Dylan i Raimon, de Peter Seeger i Joan Baez, del Beatles i Donovan. Escoltant aquella música, dibuixàvem els cartells que, de matinada, penjaríem pels barris d´una ciutat adormida, morta, sense que s´evidenciàs cap mostra exterior de voler acabar amb els crims del general. Al final, acomplida la tasca sense incidents, a trenc d´alba, quan la gent començava a sortir dels seus caus per anar a la feina, ens adormíem, cansats per la tensió de la nit, en braços de l´estimada.

Va ser un dia d´infausta memòria. Anàrem a les nostres inestables feines amb els ulls mig clucs, adormits, sense gaire capacitat de reaccionar als requeriments dels clients que volguessin adquirir la darrera novetat editorial.

Jordi, després dels seus viatges inesperats, sempre tornava carregat de curiosos talismans, miraculoses fórmules curatives apresses del pagès del poblet, dels monjos que trobava en els indrets més insospitats.

No vaig saber mai quina va la causa que el portà a fer l´inesperat gir: anar del marxisme al budisme, abandonar les antigues amistats, aprofundir en les religions exòtiques de l'Índia i el Nepal, creure que les Piràmides d´Egipte i Mèxic les bastiren gegants provinents de l´espai exterior. Un desengany amorós? La fugida de na Maria de la llar familiar? Els amics que visqueren de prop la separació em digueren que, després de la marxa de la companya, romangué mesos sense sortir de casa. Just davallava al carrer per comprar l’estrictament necessari per a la supervivència: un poc de fruita, uns ous, la verdura necessària, aigua mineral. Aleshores no volia obrir la porta a ningú per molt que insistíssim. Sovint el sentíem plorar llargament i desconsoladament; altres vegades, cridava, atemorint els veïns que, el primer cop que el sentiren, trucaren a la policia, esverats, pensant que podia haver esdevengut una tragèdia.

Una vegada, els agents forçaren la porta i, amb les armes a les mans, penetraren al pis. El trobaren al menjador, en plena meditació. La portera em contà que el va veure desmillorat, més prim i amb barba de dies. Per altra banda, les habitacions estaven endreçades. Gens de brutor pel terra i, a la cuina, olles i plats estaven nets i a l´armari.

Per unes estranyes circumstàncies, els policies que havien entrat a la casa foren respectuosos amb l’estrany personatge que romania assegut al terra resant a una imatge de Buda daurada, coberta de flors. Què era el que va impedir que el molestassin mentre meditava? La calma que es respirava a la cambra? L’actitud reposada de la persona que imaginaven que havia perdut l´enteniment? El perfum i la música hindú que amaraven l’ambient? La suau llum matisada per les cortines que il·luminava el menjador?

Policia, portera i veïns abandonaren la casa procurant no fer gaire soroll, amb por de despertar a la dura realitat aquell curiós personatge absort en l’oració.

Coneixia prou bé Jordi.

Havíem fet feina junts al Diario de la Provincia. Malgrat el nou posat de místic, el consultori amb les bolles de vidre i les cartes per endevinar el futur, no m’acabava de creure una tan sobtada conversió a la màgia oriental. Sí, exteriorment feia l’efecte d’un d’aquells hippies que poblaven Eivissa i Formentera a finals dels seixanta. La indumentària, la mirada extraviada, la conversa esotèrica... Tot coincidia amb la moda i els clixés importats dels Estats Units! Però jo tenia els meus dubtes. Havíem discutit massa vegades sobre la història del Moviment Obrer, dels problemes de la construcció del socialisme a l’URSS, de les polèmiques entre estalinistes i trotsquistes per a pensar que tot s’havia volatilitzat, esvanit per un simple viatge a l'Índia, per la lectura de qualsevol manual de divulgació budista i haver parlat, al costat de la foganya, amb uns pagesos del Nepal!

Potser l’autèntic Jordi romania amagat rere la parafernàlia de la nova disfressa que el protegia de la realitat que ens encerclava. Una forma de perdre’s en direcció a universos desconeguts, indrets llunyans on amagar-se de les exigències de la vida quotidiana: la separació, la mort dels pares, als quals estava tan unit, les dificultats d’aconseguir diners per a poder garantir el pagament del lloguer, llum, el gas, el menjar de cada dia. Jordi no havia fet mai res de pràctic en la vida. Llegir, escriure alguns articles. No servia com a advocat. Els quatre casos que portà, els va perdre i mai més no en volgué exercir. Un dia, furiós per la inutilitat dels estudis que havia fet, arrabassà la placa de míser que tenia a la porta i la llançà als fems. A partit d´aquell moment, visqué a recer de la família. El pare tenia misterioses entrades econòmiques fruit dels endolls aconseguits pels serveis secrets fets a Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Però amb la mort del pare, finiren els ingressos. Es repartiren el pis familiar entre els tres germans i, en poc temps, va fondre el que li correspongué en viatges a l’estranger.

Vengué de l'Índia transformat, amb estranys signes cabalístics tatuats als braços, però sense una pesseta a les butxaques. Va ser quan decidí obrir la consulta esotèrica.

No li va anar malament. Sabíem que tengué èpoques dolentes. Ens arribaven informacions sobre el seu precari estat de salut i determinats problemes amb els veïns de la finca on vivia i amb la policia. Possiblement, era el preu a la seva adaptació. A l'Índia visqué amb uns monjos. Compartí camins, pobres cabanyes, palaus de fantasiosos terratinents que vivien com si el temps s’hagués aturat feia cinc-cents anys. Un món, m´explicà, curull de temples i grans palaus de marbre blanc, amb vaques i rates sagrades i centenars de servents que en tenien cura. Recordava les festes exòtiques d´aquells prínceps, les desenes d´elefants carregats d´or, plata i pedres precioses, pintats de coloraines, adornats amb flors portades de tot el país i que duien a l´esquena els mil déus d´una civilització bastida damunt la més brutal diferència de classes.

Dels mesos de caminar pels polsosos camins de l'Índia, de contacte amb les capes més pobres de la societat, va extreure unes experiències que mai no hauria pogut tenir a Mallorca. Assimilà de rics i pobres noves formes de copsar la realitat, de conèixer els laberints i trucs que permeten resistir l´home enmig de la més profunda soledat. Tornà amb la capacitat de donar una esperança, malgrat que fos fictícia, a les persones desvalgudes: les que cercaven una veu amiga, el record d’un passat més amable, la presència de la gent estimada, desapareguda irremeiablement pels tenebrosos caminois de la Mort.

Jo mateix no sabia si, quan explicava les seves aventures, la nova visió del món que ara li aclaparava l´esperit, era sincer, creia en el que contava o, com deia l´excompanya, es tractava d´un posat per treure els diners a qui s´acostàs a l´estudi on obrí la consulta.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)

El Restaurant Can Perot de Portocolom torna a organitzar el seu tradicional dinar de matances, el proper 1 de desembre, amb els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Miquel Servera "Boireta" i Mateu "Xurí".

Viatges – Records de Palestina

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada tot sol damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en els quals m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana vers Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

Si l'oncle Miquel Llobera ens hagués pogut acompanyar a Palestina, ben cert que, sense cansar-se de fer-nos de guia pels viaranys dels clàssics, omplint de saviesa els nostres buits, hauria iniciat l'aventura amb alguns fragments escollits de l'Odissea. Habitant d'algun paratge meravellós del paradís, notava la seva presència invisible ben a prop meu, talment jo fos un infant de nou anys, quan sèiem en el teatret romà, mentre se sentien les cançons dels pagesos a l'hora de segar o batre.

Anys vaig escriure el poema titulat "Sobre les ruïnes del teatre romà de 'Pollentia'", recordant les excursions d'infant. Imaginació bastida a poc a poc per les assenyades suggerències culturals de l'oncle, mestre i amic. Aquests versos, la majoria del que he anat escrivint al llarg de la meva vida... ¿eren meus de veritat o els havia pogut escriure mercès la influència beneficiosa de Miquel Llobera? ¿Qui era el que realment parlava d'"aqueix pedreny, niu de la mort, aquesta graderia, on solitari només va a seure l'abatut record, un temps eren teatre i escenari on la colònia del poder romà juntava un poble remorós i vari"? ¿Bastia el poemes sobre les paraules pronunciades pels desapareguts? ¿Volia deixar constància de l'efímer i evanescent de l'existència?

De ben jove, assegut a les grades, imaginava la ingent multitud que rigué i plorà a l'ombra de gran tela purpurina, oberta al vent de l'horitzó llunyà, mentre pel sol i la blavor marina, talment vaig escriure en el poema, veia esfumar-se vagorosament tes fàbules gentils, Musa llatina.

Indiscutiblement era l'oncle qui convertia unes senzilles ruïnes cobertes d'herba, fetes malbé per segles d'abandó, en la millor obra de teatre mai vista pels ulls d'un infant.

Miquel Llobera s'emocionava, era portat per una encesa passió, quan exclamava, davant l'estranyesa dels pagesos dels voltants:

-Aquí interpretaven Plaute, Terenci... Horabaixes de plors o rialles, segons quina fos l'obra representada, mentre els esclaus dels comerciants de Pollentia carregaven els navilis amb grans trameses de sal i oli que eren venudes a preu d'or en els mercats d'Ostia i Roma.

Emportat per aquelles les increïbles faules, jo veia, talment fossin potent realitat, els ressuscitats fantasmes del pretèrit, amb clamor potent, esclafir en riure delitós.

M'agradava la història d'Aquilles i l'expedició contra Troia, la trista mort del meu heroi ferit al taló per una sageta llançada per Paris. Imaginava la bellesa d'Helena, el poder Agamèmnon...

Pere Orlandis volia escriure una poesia capaç de tenir la força dels mites clàssics. Una poesia plena de mites iniciàtics i mistèrics, d'ocults paranys que, com les narracions de Tàntal i Sísif, servís per a immortalitzar, com la Divina Comèdia del Dant, les tradicions del cristianisme.

Quina presència més poderosa al meu costat!

Els amics ens havien acomiadat al port de Barcelona. Hi eren Gaudí, que havia deixat el seu cau de la Sagrada Família per unes hores, Josep Carner, Picó, els jesuïtes i caputxins que m'havien fet costat quan la presidència dels Jocs Florals... Les amistats duradores, quin gran cònsol per a l'esperit. I Carner donant-me sempre bones notícies pel que feia referència a l'èxit de vendes d'Horacianes. Què més pots desitjar quan ja has arribat a aquell moment de la vida des del qual comença el declivi inevitable de cos i de la ment?

Tenguérem mala mar quasi fins arribar a les costes gregues. Maria Antònia Salvà i el cosí Pere Llobera es marejaren i quasi no sortiren de les cabines. Sortosament el meu mareig durà poc: els esquitxos de les onades, colpejant-me la cara, actuaven com a bàlsam miraculós.

Aquella nit era sol damunt coberta, m'havia abrigat bé i, amb el capità, un jove parisenc excellent coneixedor de Victor Hugo i Verlaine, havíem encetat una interessant conversa sobre la influència dels pensadors grecs en la nostra cultura, la història de les croades i l'autenticitat històrica o no dels dogmes catòlics referents al naixement de Jesús. Ell em volia convèncer de certes contradiccions i parlava dels evangelis apocrífs, de la història de l'Església abans i després del Concili de Trento. Però no el vaig deixar avançar per aquests camins tan perillosos i plens de trampes.

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada tot sol damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en els quals m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana vers Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

¿Tancar-me dins la cabina, llegir com si estigués a la meva cambra, a Pollença, sentint ploure, el percudir de les gotes damunt les teules? Quants d'anys de soledat, amb l'única companyia de llibres i rosaris! Ara volia sentir el batec de la Mediterrània si era possible, arribar a una comunió perfecta amb la història i la mar.

Escrit quedava per sempre en el poema "Mediterrània":

Sus! Via fora! Saupada l'àncora,

infla les veles ratxa fresquívola

i s'emporta la nau, falaguera,

com un alè de joventut i glòria.

Navegar fins a poder besar amb els meus llavis ressecs per la soledat d'anys, els indrets que conegueren les petjades de Crist, el Salvador, el Messies anunciat a l'Antic Testament. Fer-me part de Galilea, aturar-me a resar el rosari al Carmel, a Natzaret, avançar cap a Tabor, el Jordà... Davallar fins al port de Haifa, travessar Judea, recórrer cada carrer de Jerusalem, palpar amb les meves mans, talment aquell que s'aferra a un ferro roent, els indrets de la salvació. ¿Què som nosaltres sinó el resultat final del sacrifici i els miracles esdevenguts en el Gòlgota, el Sant Sepulcre, Getsemaní, Betlem, la Vall de Josafat, Jericó, la Mar Morta...?

Trepitjar els polsosos camins de Palestina imaginant l'antic passat, les petjades de Crist damunt la terra, talment com a Pollentia, en les grades del teatret romà, pensava en les representacions de Plaute i Terenci. Quants noms de pobles, ciutats, tirans i apòstols enregistrats en la memòria des de la tendra infantesa! Herodes el Gran, al servei de Roma. Un governant impopular, més apropat a la cultura grega que no pas a les tradicions jueves que, de boca enfora, jurava protegir.

Bonioni, el company d'estudis de la Gregoriana, influït per les doctrines dissolvents de procedència nihilista, afirmava que Jesús no era el profeta de la pau que l'església ens ha fet creure. Ell s'estimava més creure que era la darrera provatura dels jueus derrotats per Vespasià i Titus per a servar la seva cultura i tradicions, ni que fos mitjançant un canvi radical: fent extensiva la salvació, com diuen els evangelistes, no solament als circumcisos sinó, sobretot, als incircumcisos. El poble elegit no serà ara el jueu, ni els dirigents fariseus o saduceus.

Roma havia vençut la resistència jueva. De res no serviren les constants insurreccions, les derrotes de les legions. A cada nova victòria dels rebels, els romans enviaven més i més forces d'ocupació. L'any setanta, després d'un setge llarg i complicat, Jerusalem caigué i el temple dels jueus va ser destruït. Massada, la darrera espira de la resistència contra l'ocupant, caigué poc després.

Bonioni deia que les diverses sectes jueves havien estat totalment derrotades, i malgrat la posterior reorganització dels fariseus a Jàmmia, el cert era que el terreny era abonat per la propagació dels missatge de Jesús.

-Miquel, desenganyat: Jesús, la doctrina dels evangelis, va ser la que realment aconseguí acabar amb la Bèstia, la nova Babilònia, l'opressora dels pobles.

Bonioni em volia fer creure que Jesús no havia vengut al món a portar el missatge de la pau i la germanor, sinó de la destrucció de l'enemic. Bonioni transformava la història segons els seus interessos i els de les forces ocultes que li donaven suport. Jo no volia transitar pels viaranys que em proposava.

Participava en l'expedició per anar a veure el mateix indret on va néixer Jesús i resar-hi. Seguint els Evangelis, es tractava de reviure el retorn d'Egipte, la predicació de Joan Baptista, l'inici de la predicació a Galilea, trepitjar el desert on Jesús patí les temptacions del diable. Extasiar-se en lloc on el Fill de Deú digué les Benaventurances... Volia entrar a Jerusalem per la mateixa porta que portà Jesús a la seva passió, mort i resurrecció.

Reviure la pregària de Jesús a Getsemaní, la detenció. Imaginar-lo, seguint les paraules de l'Evangeli segons Mateu, davant el Sanedrí. Escoltar les negacions de Pere. Veure'l interrogat per Pilat. Sentir com el condemnen a mort. Patir en carn pròpia les burles dels soldats. Agenollar-te fins a fer-te sang contemplant la cruel crucifixió, el sacrifici fet pel Fill de Déu per a salvar la humanitat del pecat.

Un viatge emocionant que em mantenia en tensió, quasi sense poder dormir.

M'adonava que a la Gregoriana els pares jesuïtes m'havien ensenyat a seguir la voluntat de Jesús ressuscitat. Em sentia com els deixebles que manà cridar quan, per voluntat del Pare, ressuscità i sortí del sepulcre. Va ser quan digué als congregats: "He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Anau, doncs, a tots els pobles i feis-los deixebles meus, batiant-los en nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyat-los a guardar tot allò que us he manat. Jo som amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món".

L'ajudant del capità, en passar al meu costat, m'indicà que ens apropàvem a Sardenya. En la llunyania, amb les primers clarors del dia, albirava les muntanyes de Còrsega altíssimes i esquerpes. Poesia dels fars amb el seu anunci de salvació travessant la boira de l'albada. Després vores de Sardenya. L'Alguer tan lluny i tan a prop!

Carner abans de sortir del port de Barcelona, m'havia dit que, aprofitant el viatge, esperava que escrivís un gran relat d'aquella expedició. "Un llibre en la vostra prosa excellentment acurada que, no ho dubto, pot causar un vertader terratrèmol en les nostres lletres". No n'estava gens ni mica convençut del que em suggeria Carner. ¿Escriure un llibre de viatges, una narració a l'estil del que va escriure Lamartine en el seu Viatge a Orient?

La idea no em seduïa gaire. Havia llegit massa relats d'aquesta espècie. Els darrers volums que havia repassat abans d'embarcar-me en el vapor Ile de France eren els records de Goethe i de Chateaubriand sobre Itàlia. Els prestatges de la meva cambra a Can Costa eren plens d'aquestes històries.

Un llarg viatge com el que en aquell moments començàvem s'avenia a la perfecció amb el recordatori del que els clàssics havien escrit sobre les nostres illes i totes les del Mare Nostrum. Les nits damunt el vapor eren perfectes per a entendre molt millor les descripcions d'Estrabó, Plini, Sever o Ovidi.

No tenia previst quin tipus de llibre faria. Anotava les impressions del dia, com de costum d'ençà que era estudiant a la Gregoriana. No tenia previst anar més enllà. En el meu interior es congriava molt lentament una experiència literària nova, però aquesta provatura tendria més de pinzellades de circumstàncies que de narració clàssica. Potser podria adaptar a les impressions del moment alguna de les formes poètiques del països que coneixeríem. El dietari és solament un mostrari d'impressions efímeres. Talment les plaques del fotògraf. Retratar el misteri de llum i ombres que la realitat deixa en el teu esperit. Escriure un llibre que sigui talment un àlbum d'esporàdiques visions de l'ànima.

Encara els tenc aquí, en el meu arxiu, els fulls del dietari del viatge. Podria fer-ne un gran volum, com el de Goethe a la seva tornada d'Itàlia. Llegir el que vaig escriure en el passat. Fer arqueologia amb els records. Retrobar les emocions del moment. Les paraules, els gests. Era de matinada. Una nova nit d'insomni. L`ànima desperta davant les incitacions d'un mar lluent de blavors diàfanes. El viatge em tenia corprès. Mil emocions en el meu interior. Tota l'expedició dormia, uns cansats pel mareig, altres per la durada de la llarga travessia. El meu cos, endurit per les llargues caminades en els estius de Formentor, podia respondre a una mica de mala mar. Em bastava dormir unes hores de matinada i, com en un miracle, a l'endemà em trobava disposat a remoure cel i terra, descobrir amb els ulls i l'esperit tot el que la natura i la història em volgués oferir.

Era el primer de maig quan divisàrem les costes gregues. Cap de Matacan. Aquella neu del Taiguet al sol ixent!

El cosí Pere i Maria Antònia Salvà, recuperats del mareig, en divisar el paisatge grec, les cales, els turons amb pinedes i oliveres, exclamaren, sense poder-se contenir: "Arribam a Mallorca!". Encertaven: apropar-se a Atenes, divisant el cap Súnion, era talment tornar a les Illes.

Ressuscitaven els versos d'Horacianes. Talment com si ja ho hagués viscut en una altra vida. Fill pròdig que regressa a casa seva després d'un llarg periple, Ulisses que retorna a Itaca.

Quina igualtat entre terres separades per tanta distància! Com es devien trobar a casa seva els grecs dels navilis enfonsats a Cala Sant Vicenç. Els mariners i comerciants que en les grans naus gregues, els vaixells de tres fileres de remers que sortien del port del Pireu i, després de llarga travessia, arribaven a Formentor, es devien trobar com a casa seva. Ben cert que, en ser rebuts pel diluvi de pedres llançades pels foners dels nostres poblats talaiòtics, devien pensar que no havíem arribat al seu grau de civilització. No era una rebuda amistosa, evidentment.

Caldria demanar-se si els conqueridors poden copsar la grandesa de la civilització que destrueixen amb llurs armes. És demanar massa. Se'n coneixen pocs casos en la història. Qui guanya en la batalla s'imagina que forma part d'una cultura i d'una nació superior i per això mateix els déus li han donat la victòria. Els "bàrbars" són sempre els altres, malgrat que els teus actes, la destrucció de ciutats, l'extermini de vells, dones i infants, els altars enderrocats, demostrin que has estat tu i els teus els anihiladors de la vida que bategava al costat.

La por dels antics comerciants que arribaven a les costes mallorquines... Per això mateix s'han trobat restes dels antics comerciants que arribaven a Mallorca en totes les petites illes properes a la costa. ¿Temor a la ferotgia dels seus habitants, a un sobtat atac nocturn, a perdre les riqueses que s'havien portat de tant lluny? Tot plegat i més coses que els segles han fos en l'oblit.

Però ara, en una nit propera als meus seixanta anys, repassant les plaguetes del viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, em torna a la memòria el suau color roig groguent d'aquell matí. Dues visions que mai no podré esborrar del record. La pàtria d'Homer, Esquil, Sòfocles, Eurípides, Sòcrates, Aristòfanes, Aristòtil i Plató. La terra de les Muses que han inspirat la meva poesia. La terra que, conquerida pels romans, donà tota la seva cultura als vencedors i, en bona mesura, humanitzà el seu esser.

Record els expedicionaris deixondint-se.

Maria Antònia Salvà no deixava de fer exclamacions. El capità del vapor, l'amic de les nits d'insomni, en el pont de la nau, mirava divertit els curiosos expedicionaris.

De cop i volta, sense que ningú ho esperàs, na Salvà va treure de dins un dels seus butxacons l'exemplar d'Horacianes que li havia dedicat recentment, i l'obri amb gest decidit. El sol ixent, ferint-la de ple, li donava una suau tonalitat daurada. De sobte, amb veu potent, començà a recitar un dels meus poemes. Han passat tants d'anys i la sent com si fos ara mateix. Quina persistència dels records!

En la distància, els primers penya-segats de la costa grega, la natura encegadora d'un país tan semblant al nostre.

Sent com si fos ara mateix l'eco de les paraules escrites en honor del cel i la terra que divisàvem:

Arreu desfilen platges esplèndides,

puntes que avancen, cales recòndites,

i, en penyals d'escultòrica trassa,

cavernes dignes d'habitar-hi un cíclop.

Ah! Aquí respira la Musa Homèrica

dins sa més pròpia claror olímpica,

aquí el goig de la vida s'hi atansa

com glop vessat de la nectària copa...

No sé per què em vengueren unes llàgrimes als ulls. Recordava l'oncle Miquel Llobera, el viatge que havíem de fer i mai no poguérem realitzar amb el poeta Pere Orlandis.

Maria Antònia Salvà continuava, com si resàs una oració molt sentida:

Mirau: la forma d'eixa península

par que reclami columnes jòniques,

so de lèsbiques lires, o idees

tals com aquelles que Plató parlava

i embadalien del Cap de Súnium

les clares ones... Oh! tan poètiques

com les costes de l'Àtica brillen

nostres riberes, de la llum amades!

Hi hagué uns minuts de respectuós silenci. Només se sentien les veus dels mariners atents a les instruccions del capità. El vapor havia disminuït visiblement de velocitat i, impulsat tan sols per la inèrcia, s'anava apropant lentament a l'indret que tenia assignat en el port del Pireu.

Aquell matí iniciàvem l'aventura. El capità preparava les llanxes per a desembarcar al Pireu. Els cambrers del vaixell ens tenien preparat el cafè. Frisàvem per posar peus a terra. Quina alegria frenètica en els expedicionaris! Un carlí de Lleida preparava les plaques de la seva màquina fotogràfica. Els mallorquins del meu grup, com a pollets que no volen deixar la lloca, eren al meu costat i de na Salvà, la qual, després de sentir-la recitar els meus versos, miràvem amb ulls d'admiració i respecte. Tots els viatgers m'envoltaven, àvids i interrogants, atents a les meves explicacions d'històriques.

Els mites pagans, quasi esborrats per la petjada cristiana, eren talment una gran novella que s'obria ben davant nostre.

Ja era lluny de les dèries juvenils, quan, amb l'ansietat d'haver comès un pecat per haver escrit sota la inspiració d'un autor pagà, demanava a Marcelino Menéndez Pelayo i a tots els meus amics que cremassin l'"Oda a Horaci". Els anys de formació clàssica a Roma, el contacte amb tants d'autors cristians, m'havien fet adonar a fons de la manca de fonament de les meves preocupacions.

En aquell matí de neu resplendint sobre el Taiguet, de daurats raigs de sol fregant les columnes de l'Acròpolis, podia parlar sense cap mena de por dels mites de Zeus, el déu suprem de l'Olimp, senyor de l'àliga, el ceptre i el llamp, conreador del cel i del poder absolut, i del seu germà Posidó, el Neptú romà, déu de la mar, cavalcant les aigües amb el trident i el cavall. En desembarcar trobaríem les restes del temples de la filla del pare dels déus, Atena, la deessa guerrera i verge consagrada a la saviesa i la filosofia. També els explicava com en el museus que esperaven la nostra visita trobaríem mil representacions d'Apollo, amb el seu arc i la lira, adorat com a déu de la poesia i de la música, i Àrtemis, la Diana romana, deessa de la Lluna, la caça i la castedat. En el panteó dels déus grecs hi eren també, omnipotents en el record del seu poble i dels pobles del món, en els llibres salvats del naufragis del temps, Afrodita i Hera, Dionís i Hèstia, Hefest. I el déu de la guerra, Ares, el Mart dels romans, l'únic déu vertader per als emperadors que dominaren el món.

Com l'oncle Miquel Llobera quan m'obria els ulls a l'antiguitat clàssica, els vaig parlar d'Ulisses i el cíclope Polifem i de les sirenes que amb llurs cants suggestius quasi portaren Ulisses a la mort. O de la Medusa, que convertia en pedra els homes que gosaven mirar-la de fit a fit.

Mentre les llanxes ens portaven al Pireu, pensava en la valenta història dels grecs, de com lluitaren sense defallir mai contra els seus conqueridors. De ben jovenet, a l'Institut Balear, mentre estudiava el batxillerat, ja m'emocionà la història de les batalles de Marató i Salamina, de com s'enfrontaren en inferioritat de condicions als perses. De l'heroisme de les Termòpiles... Si poguéssim tenir un poble fet d'aquesta argila, si cada un dels nostres fos com els grecs que resistiren a les Termòpiles! Qui podria vèncer Catalunya? Grècia vençuda per romans, venecians o turcs. Però sempre vencent mitjançant l'arma invencible d'una seva història servada generació rere generació, com si fos el tresor més preuat! Pobre de la nació que oblida d'on ve, les seves arrels, les fites del seu passat, la llengua què la mare alletà els seus infants!

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Defalliment-Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)

Madrid 33ª Parte - Exposición Meninas Madrid Gallery (España)

«Chiriwinkinki» Autor: Miguel Ángel Muñoz Patrocinador: Caleido Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Alonso Martínez Barrio: Almagro Distrito: Chamberí	«Maestros Cerveceros» Autor: Pablo de Pedro Patrocinador: Mahou Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Santa Bárbara Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Maestros Cerveceros» Autor: Pablo de Pedro Patrocinador: Mahou Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Santa Bárbara Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Maestros Cerveceros» Autor: Pablo de Pedro Patrocinador: Mahou Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Santa Bárbara Barrio: Justicia Distrito: Centro	«LLuvia» Autor: Bakerty Patrocinador: Solan de Cabras Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Génova / Plaza de Colón Barrio: Almagro Distrito: Chamberí
«La Movida» Autor: Jesús Arrue Patrocinador: MMG Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de la Castellana / c/ Génova Barrio: Almagro Distrito: Chamberí	«La Movida» Autor: Jesús Arrue Patrocinador: MMG Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de la Castellana / c/ Génova Barrio: Almagro Distrito: Chamberí	«La Movida» Autor: Jesús Arrue Patrocinador: MMG Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de la Castellana / c/ Génova Barrio: Almagro Distrito: Chamberí	«La Movida» Autor: Jesús Arrue Patrocinador: MMG Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de la Castellana / c/ Génova Barrio: Almagro Distrito: Chamberí	«Menina ¿Culpable?» Autor: Antonio Azzato Patrocinador: Canal Crimen + Investigación Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Colón Barrio: Justicia Distrito: Centro
«La dama enigmática de Goya flota bajo la lluvia» Autor: Pedro Sandoval Patrocinador: MMG Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Velazquina» Autor: Manuel Espejo Patrocinador: Clorofila Digital Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Velazquina» Autor: Manuel Espejo Patrocinador: Clorofila Digital Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Meninas provincias de España» Autora: María Angélica Viso Patrocinador: Pescadores del Sur Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Monumento "Madrid a los refugiados"» Escultor: Bel Borba c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro
«Monumento "Madrid a los refugiados"» Escultor: Bel Borba c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Monumento "Madrid a los refugiados"» Escultor: Bel Borba c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Monumento "Madrid a los refugiados"» Escultor: Bel Borba c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Monumento "Madrid a los refugiados"» Escultor: Bel Borba c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Menina suiza» Autora: Begoña Fernández Castro Patrocinador: Helvetia Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro
«Menina suiza» Autora: Begoña Fernández Castro Patrocinador: Helvetia Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Grupo escultórico» c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Palacio de Cibeles (sede del Ayuntamiento de Madrid)» Arquitectos: Antonio Palacio Ramilo y Joaquín Otamendi Machimbarrena Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Maniquí» Autor: Acotex Patrocinador: Acotex Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Maniquí» Autor: Acotex Patrocinador: Acotex Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro
«El talento no pasa desapercibido» Autora: Teresa Helbig Patrocinador: Iberia Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Dando color a una vida gris» Autor: Pastron#7 Patrocinador: Caleido Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Dando color a una vida gris» Autor: Pastron#7 Patrocinador: Caleido Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Dando color a una vida gris» Autor: Pastron#7 Patrocinador: Fundación Alain Afflelou Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Dando color a una vida gris» Autor: Pastron#7 Patrocinador: Fundación Alain Afflelou Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro
«Dando color a una vida gris» Autor: Pastron#7 Patrocinador: Fundación Alain Afflelou Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Vista Meninas: Menina Magic, Dando color a una vida gris, El talento no pasa desapercibido y Maniquí» Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Plaza de Cibeles Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Coche de visita guiada de las Meninas» Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Coche de visita guiada de las Meninas» Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Circo de Hielo 2» Autor: Fito Dellibarda Patrocinador: Productores de Sonrisas Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro
«Ñoli, Volando Ando» Autora: Amparo Serrano Espinosa "Amparín" Patrocinador: Distroller Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Ñoli, Volando Ando» Autora: Amparo Serrano Espinosa "Amparín" Patrocinador: Distroller Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Volando por Madrid» Autores: Javier Limón y Ricardo Torres Patrocinador: Iberia Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Vestida de Maestra» Autora: Laura Cobos Patrocinador: Mahou Maestra Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Vestida de Maestra» Autora: Laura Cobos Patrocinador: Mahou Maestra Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro
«Puerta de Alcalá» Arquitecto: Francesco Sabatini Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Theia» Autor: Anónimo Patrocinador: Fundación Alain Afflelou Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Theia» Autor: Anónimo Patrocinador: Fundación Alain Afflelou Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" Puerta de Alcalá (Plaza de la Independencia) Barrio: Jerónimos Distrito: Retiro	«Sin Título» Autor: Luis Alfonso de Borbón Patrocinador: MMG (Meninas Madrid Gallery) Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro	«Sin Título» Autor: Luis Alfonso de Borbón Patrocinador: MMG (Meninas Madrid Gallery) Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Paseo de Recoletos Barrio: Justicia Distrito: Centro
«Lámpara» Adolfo Domínguez c/ Serrano / c/ Recoletos Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca	«Patio de luces» Adolfo Domínguez c/ Serrano / c/ Recoletos Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca	«Escalera» Adolfo Domínguez c/ Serrano / c/ Recoletos Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca	«Lámpara» Adolfo Domínguez c/ Serrano / c/ Recoletos Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca	«Reja» Adolfo Domínguez c/ Serrano / c/ Recoletos Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca
«Reja» Adolfo Domínguez c/ Serrano / c/ Recoletos Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca	«Escalera» Adolfo Domínguez c/ Serrano / c/ Recoletos Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca	«XC40» Autor: Antonio Azzato Patrocinador: Volvo Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Serrano Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca	«Sin título» Autor: Rafa Nadal Patrocinador: Kia Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Goya / c/ Serrano Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca	«Velázauez, ¿Yo soy guapa?» Autor: Antonio Azzato Patrocinador: Sephora Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Goya / c/ Serrano Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca
«Velázauez, ¿Yo soy guapa?» Autor: Antonio Azzato Patrocinador: Sephora Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ Goya / c/ Serrano Barrio: Recoletos Distrito: Salamanca	«Menina con mucha Historia» Autor: Antonio Azzato Patrocinador: Canal Historia Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ de la Princesa Barrio: Argüelles Distrito: Moncloa-Aravaca	«Menina con mucha Historia» Autor: Antonio Azzato Patrocinador: Canal Historia Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ de la Princesa Barrio: Argüelles Distrito: Moncloa-Aravaca	«Menina con mucha Historia» Autor: Antonio Azzato Patrocinador: Canal Historia Diseño Menina: Antonio Azzato Exposición "Meninas Madrid Gallery" c/ de la Princesa Barrio: Argüelles Distrito: Moncloa-Aravaca

El senador de MÉS per Mallorca Vicenç Vidal ha defensat avui durant la seva compareixença al Parlament els eixos de la seva feina: “la representació territorial de les Illes Balears, els drets i les llibertats, el repte de l’emergència climática i el REB i el nou finaçament”. La compareixença, a petició del grup de Més per Mallorca, també afecta l’altre senador autonòmic, Vicente Marí Bossó, del PP d’Eivissa, i sorgeix com a conseqüència de l’intent de reprovació patit per Vidal per part del Partit Popular arran de les seves declaracions polítiques després de la sentencia del Procès.

La compareixença ha servit per demostrar la prolífica activitat de Vidal. Així, el senador de Més ha narrat com havia fet part de cinc comissions i havia presentat un total de 38 preguntes ( sobre la Llei de Benestar Animal, Cabrera, els refugiats a la Mediterrània, les prospeccions petrolieres, les balances fiscals i la qüestió de l’habitatge i el ministeri de defensa) . Quelcom que el converteix en el senador balear que més preguntes i peticions ha presentat. Un 55% del total de la feina feta pels senadors de les Illes correspon al seu gabinet. A això Vidal ha volgut afegir, en un detallat informe, “ la sol·licitut de compareixença de la ministra Montero i la intervenció en iniciatives de control del govern i iniciatives legislatives amb temes com el negacionisme climàtic de Vox després dels incendis de Gran Canària, la llei de símbols del PP, la llei de presó revisable, la llei de prospeccions o el decret-llei de la intervenció d’internet”.

Vidal ha explicat que, com a part del seu treball, ha visitat Menorca, Eivissa i Formentera, illes on fa comptes ser cada dos mesos per fer seguiment de les seves peticions i necessitats. En aquests viatges, amb trobades amb els respectius Consells Insulars i amb el teixit associatiu de cada una de les illes, ha pogut “copsar problemàtiques de primera ma com la torre de control de l’aeroport de Menorca, la connectivitat , el control d’espècies invasores al port d’Eivissa , la necessitat d’un senador propi de Formentera o la recerca d’un eficient transport de residus a les Pitiüses”. El senador de Més per Mallorca ha narrat com, via l’oficina del senador, oberta cada dilluns de 10 a 14, s’ha reunit amb una desena d’entitats mallorquines.

Vidal, s’ha integrat al senat a l’Esquerra Confederal, un grup de senadors de designació autonòmica que representen “la plurinacionalitat de l’Estat Espanyol des d’una perspectiva democràtica, progressista i feminista” i on hi fan part Compromís, Catalunya en Comú, Adelante Andalucía, En Marea i Más Madrid.
A més, Vidal s’ha volgut referir a la polèmica que va suscitar la seva compareixença afirmant que “en la línia d’Amnistia Internacional continuo creient que a Espanya hi ha presos polítics i un problema de déficit democràtic”.
El senador també ha aprofitat per agraïr que el Parlament li doni l’oportunitat d’ explicar “l’extensa tasca feta en només uns pocs mesos”.

Viatges - Eivissa, Formentera, Marià Villangómez i el poemari Rituals

De cop i volta, llegint aquestes retxes, en tornaven a la memòria molts records: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els “barbuts de cabells llargs” i el “nudisme”- tot imaginant la possible existència d’un món més humà i llibertari. (Miquel López Crespí)

Era el temps d’arribar al port d’Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània.

Aquests dies són ben especials. Inesperadament tornen estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d’Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. De cop i volta, amb la trucada de la consellera de Cultura Fanny Tur comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez, els records s’han acaramullat dins del meu cervell. A l’endemà la premsa d’Eivissa i de Ciutat destacava la notícia del guardó. El poeta Joan Serra i l’amic Joan Albert Ribas, membres del jurat, m’explicaven, una vegada lliurat el premi, l’alta qualitat de les obres presentades i la dificultat que tengueren per a escollir els poemaris finalistes. Sortosament per a qui signa aquest escrit i per a l’amic Bartomeu Ribas hi hagué unanimitat en la decisió dels membres del jurat.

Com explicava una mica més amunt, quan a l’endemà de la trucada de la consellera de Cultura vaig obrir els diaris, hi havia la notícia: “L’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí i Bartomeu Ribas acaben de guanyar el I Premi de Poesia “Illa de Formentera 2001” amb els poemaris Rituals i Agrupament de la peresa, respectivament. El premi “Illa de Formentera” s’ha instituït en honor del poeta Marià Villangómez i té la voluntat d’esdevenir un dels més importants dels premis de poesia convocats en els Països Catalans. El jurat era format per destacades personalitats del món de la cultura d’Eivissa i Formentera: l’escriptor Jean Serra; Rafel Serra en representació de l’Institut d’Estudis Eivissencs; Vicenç Ferrer, en representació de l’Institut Marc Ferrer; Francesc Escandell per part de l’OCB de Formentera; i Joan Albert Ribas.

‘L’acte de proclamació dels guanyadors ha tengut lloc a Formentera sota la presidència de la consellera de Cultura Fanny Tur. Hi eren presents igualment nombroses personalitats del món de la política i de la cultura: el diputat Santiago Ferrer, el batle de Formentera Isidor Torres, el regidor de cultura de Formentera Felip Portes, Josep Lluís Ribes (del Patronat de Cultura de Formentera)… Miquel López Crespí ha publicat aquest darrer temps nombroses obres de poesia, novel·la, teatre, narrativa i assaig Núria i la glòria dels vençuts, Revolta, Acte Únic, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, La Ciutat del Sol, Llibre de pregàries, Un violí en el crepuscle…”.

De cop i volta, llegint aquestes retxes, en tornaven a la memòria molts records: la presència sempre patent de Marià Villangómez (1) en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els “barbuts de cabells llargs” i el “nudisme”- tot imaginant la possible existència d’un món més humà i llibertari. Era el temps d’arribar al port d’Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el “Ciutat de Mallorca” que posteriorment seria substituït pel “Ciudad de Tenerife” i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.

Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre’ns enmig de l’art immens de la civilització púnica i romana… Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36…

Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per “Destino” en el febrer de l’any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d’altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint “nacionalitzada” per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se’n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta. Aquesta guia portava per títol Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza i posteriorment em faig poder fer amb l’edició del 1970, també de “Destino”, crec que al cap de poc que sortís.

Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l’illa germana.

He obert l’original del poemari guardonat [Rituals] i de sobte he ensopegat amb un poema començat a perfilar l’any 1972 a un baret de Sant Carles. En el fons no podem defugir el ressò de la vida que hem viscut, els ecos provinents dels esdeveniments que més ens han sobtat. Rellegesc aquesta pàgina i, com un sobtat llampec, em torna a la memòria el blau-verd de la mar eivissenca en aquells anys juvenils:

I si hi mires / dins del blau de la mar, / hi pots veure les pedres del fons, / petxines, / exèrcits de peixos, / talment un planeta gran, / inabastable com la mateixa terra. / Reialme perfecte del silenci / on moltes nits de lluna plena / ens hi submergíem en haver llegit / Durrell, els antics poetes grecs. / Contemplant la posta de sol, / sempre nova, / rutilant, / ens enfonsàvem en la darrera tebior / de l’horabaixa per art de màgia i encantament. / Malefici dels dies finals. / Esdeveníem, per uns moments, / antics guerrers de periclitades batalles. / Ens perdíem dins les ones / per tornar a ressorgir de nou a la vida, / nus, / xops d’estrelles.

Un somni aquest, el de “ressorgir de nous a la vida, nus, xops d’estrelles”, que a l’estiu de 1969, a Formentera, s’encarregava d’anihilar el representat de la dictadura franquista a l’iIlla. Algú recorda al tenebrós sergent Langa, de la Guàrdia Civil? Jo en vaig sentir parlar en aquells anys. Fins i tot hi hagué una petita denúncia a la revista Triunfo. Però el nom, com tantes d’altres coses, s’havia esborrat de la meva memòria fins que els amics Joan Cerdà i Rosa Rodríguez me l’han recordat en llegir el seu llibre La repressió franquista del moviment hippy a Formentera. 1968-1970 (Res Publica Edicions, 1999). Jo era a la pàgina tretze del llibre quan, de cop i volta… vet aquí el nom de Langa! Diuen els autors: “De tota manera, no hi ha acord sobre les xifres de hippis a Formentera aquell estiu. Una nota confidencial enviada pel capellà de Sant Ferran al Govern Civil hom parla de fins a 700 hippis a l’estiu de 1968, citant com a font el sergent Langa, l’home que, segons el clergue, ‘limpió’ Formentera. Gràcies a la tasca d’informador policíac d’aquest capellà, sabem que el sergent Langa arribà a Formentera en comissió de servei; va clausurar 19 cases llogades a hippis i ‘como la ley no les amparaba para vivir acampados, ser vieron obligados a abandonar la isla'”.

Aquest llibre de Joan Cerdà i Rosa Rodríguez és el més interessant que he llegit darrerament sobre aquells anys. Ha estat el lliurament del I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villangómez, la lectura de La repressió… el que m’ha tornat a la memòria l’ambient d’Eivissa i Formentera en aquell temps. En el capítol “Les Pitiüses, refugi de joves contestataris”, en Joan i na Rosa situen a la perfecció l’època, l’ambient estatal i internacional que servia per a bastir tot tipus de contestacions al sistema: “A l’estiu de 1968, arreu del món occidental, la revolta dels joves nascuts després de la segona guerra mundial fa trontollar les estructures de benestar assolides, sorgeix una generació que s’afirmarà marginant-se del poder institucional. A França, la societat està paint els Fets de Maig; als Estats Units, la qüestió racial té múltiples manifestacions, entre les quals destaquen l’eclosió dels Panteres Negres i l’assassinat de Martin Luther King; el clam contra la guerra del Vietnam esdevé tot un signe d’identitat contestatària. A Mèxic, el govern metralla estudiants. A l’Estat espanyol, el franquisme, a través de Carrero Blanco, adverteix la societat que les Forces Armades s’encarregaran d’acabar amb qualsevol intent d’alteració del sistema nascut de la insurrecció de juliol de 1936”.

És només un punt de la introducció però que marca molt bé alguns aspectes essencials de com era el món quan nosaltres, fugint per uns dies de les persecucions de la Brigada Político Social ens perdíem per Cala Tarida o Cala Vadella, per Cala d’Hort o per les casetes de Formentera, abans de l’allau turística del present. Ara bé, en desembarcar a la Sabina, després de passar prop dels freus i de l’illa de l’Espalmador, el primer que anàvem a veure eren les restes del Camp de Concentració de Formentera.

Evidentment ens seduïa el moviment hippi, però no érem hippis. Coneixíem diversos aspectes de la cultura dels EUA. Des de sempre ens havien interessant els seus escriptors, conèixer l’obra i la trajectòria vital d’autors compromesos com James Dalwin, Bernard Malamud, Arthur Miller, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Susan Sontag, Edward Albee, Carson Mc Cukllers, Morman Mailler… entre un gran exèrcit d’intel·lectuals admirats. Jack Kerouac i Allen Ginsberg (malgrat totes les seves contradiccions) eren especialment estimats. En l’adoració pel cànem (cannabis) per part dels hippis hi havia molta assumpció de les teories, no solament d’Artaud, sinó de moltes de Paul Bowles, per exemple, o del mateix Allen Ginsberg. I els viatges, els llargs viatges iniciàtics a indrets llunyans a la recerca de cultures “no contaminades” per la societat de consum, hi podíem trobar (a part d’aquestes antigues influències de la pràctica d’Artaud en el món de les drogues) les novel·les de Kerouac (especialment En el camí). Era la moda de fumar kif, prendre peiot, fer-se addicte a la marihuana…

Són els anys en els quals, a part dels escriptors dels quals parlam, també anam a la recerca de l’obra de Pete Seggers, de Joan Baez, de Bob Dylan… La pellícula Easy Rider dirigida per Dennis Hopper i escrita, produïda i interpretada per Peter Fonda l’any 1969 descriu a la perfecció aquell temps. Easy Rider és ja un clàssic que encara avui esdevé una eficient arma intellectual per entendre aquella generació que produí, a part dels hippis, els lluitadors antisistema ianquis dels seixantes i començament dels setanta. Easy Rider és una seriosa crítica -ben pessimista, ben forta- al somni idealista del “flower-power”, alhora que va veure el profund reaccionarisme d’uns EUA que no accepten cap mena de canvi.

Crec que cap a 1970 teníem prou bagatge cultural per entendre d’on, des de quines coordenades intellectuals sorgia el moviment hippi (rebuig a la guerra del Vietnam i a l’imperialisme ianqui; enyorança d’un món més humà diferent del brutal materialisme capitalista; recerca de la poesia, retrobament de l’amor i de certes possibilitat de viure d’acord amb la naturalesa…). En aquell temps escoltàvem també els Beatles i ens delíem també per veure El submarí groc. No tot eren pel·lícules d’Eisenstein i Tziga Vertov o teatre de Beltolt Brecht i poesia de Neruda i Maiakovski en temps de la clandestinitat!

Tot allò era -no ho negaré ara- seductor, i per això hi havia certa dosi d’admiració envers aquells joves que provaven de rebutjar una brutal societat de consum que vivia, com els paràsits, a costa de la fam i la brutal explotació del Tercer Món.

Però tornem a Formentera, a aquelles enyorades arribades al port de la Sabina. En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa “oposició” i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l’amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme.

L’eco dels nostres morts, dels torturats i assassinats en el camp de concentració de Formentera, també és ben present en el poemari Rituals. És complicat analitzar els difícils viaranys de la poesia, esbrinar motius, la causa exacta d’un pensament, d’una metàfora. Però jo sé ben cert que moltes de les idees que hi ha reflectides en el poema “Era el final” es congriaren en aquestes visites (camps de concentració, murs d’execució, presons de la dictadura on patiren i foren assassinats els millors fills i filles de la nostra terra:

“Era el final. / Les tropes desfilaven per les avingudes. / Definitivament, / amb el cor com un braser apagat, / perdut, / solcava l’aire per damunt d’uns rails irreals. / Ulmàries humides de rosada / i foscos roures sota la lluna d’ombres. / Màgia en salts d’aigua saturant paratges nostàlgics. / Ressonen cordes distants. / Pertot arreu corrua de presoners. / Ix dansa de boirines / mentre els actes més senzills esdevenen enganys. / Qui se’n recorda dels morts? / El seu eco retruny a través de l’esperit / com una gran endemessa eixorca. / Ara ja sabíem que cada pregunta, àdhuc la més senzilla, / contenia una amenaça. /.

(1) Parlar de Marià Villangómez és anar a la recerca d'alguns dels més estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa ara, potent, com una mar agitada per les més fortes onades. Recentment la consellera de Cultura Fanny Tur em comunicava que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez. L'obra guardonada era Rituals. De sobte, els records referents a la influència de Marià Villangómez dins de la generació d'escriptors dels anys seixanta i setanta s'han acaramullat dins del meu cervell.

Un dia hauré d'analitzar a fons, cercant les arrels, la influència de la poesia de Marià Villangómez en algun dels meus poemaris (i concretament en aquest que ara ens ocupa, Rituals, publicat amb suport del Consell Insular d'Eivissa i Formentera per "Res Publica Edicions").

Joan Fuster, en el capítol "Notícia de les Illes, del País Valencià i del Rosselló" (Literatura Catalana Contemporània, pàgs. 254-260) deia, en parlar de la superació de l'"Escola Mallorquina" (tot situant el paper bàsic de Rosselló-Pòrcel en aquesta línia) que malgrat que de principi "els versos de Dolç i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven assegurar la continuïtat de l''Escola'..." el cert és que, continua Joan Fuster: "L'evolució es precipita en uns anys, i canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar en el procés seguit per l'obra de Miquel Dolç i per la de Marià Villangómez... els tres primers volums publicats per Marià Villangómez -Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950)- continuen la línia tradicional de les Illes. Després, amb Els béns incompartibles (1954), i els llibres que el seguiren, Ceguesa de l'estel (1956), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1958), Declarat amb el vent (1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa creixença interior i absorbeix estímuls intel·lectuals i ètics més profunds que els que eren habituals en l''Escola'".

Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d'Elegies i paisatges (pàg. 242): "D'altra banda, l'aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l'Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent". En l'apartat "Nota sobre Marià Villangómez" del magnífic treball de Margalida Pons Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta poden copsar la vital influència, en la poesia de Villangómez de Pedro Salinas, Jorge Guillén, García Lorca, Alberti i Cernuda. Influència, evidentment, que també podem trobar en Llompart de Peña, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover. Com diu Margalida Pons: "Si a aquests noms afegim els que apareixen a les seves versions de poesia estrangera (Pound, Rimbaud, Mallarmé, Valéry, Hardy i Laforgue, entre altres), l'escola postsimbolista es fa visible amb absoluta claredat".

Un dels poemaris de Villangómez que més m'impressionà en el seu moment va ser El cop a la terra (Editorial Moll, 1964). Un poemari del qual Josep M. Llompart havia escrit en Els nostres escriptors (pàg. 243): "El cop a la terra és el llibre on la visió del propi poble, del material humà del propi poble, troba una expressió més plena. La gent d'Eivissa, les vides anònimes, amb les seves alegries, les seves penes i els seus treballs, que donen fesomia pròpia a la col·lectivitat insular, hi són objecte d'una interpretació plena d'emoció i de bellesa".

De cop i volta, rellegint Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950), Els béns incompartibles (1954), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1962) o Declarat amb el vent (1963), en tornaven a la memòria molts records: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana, de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana amb un poemari de Marià Villangómez sota el braç.

Seria impossible, en un article tan curt, deixar constància escrita de tota l'obra del poeta eivissenc, de les traduccions de poesia que inclouen des dels sonets de Shakespeare a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats i Dylan Thomas, entre d'altres. La importància cultural de Versions de poesia moderna (1971) i Recull de versions poètiques (1974) és prou evident. Dos volums en prosa, L'any en estampes i Llibre d'Eivissa situen Maria Villangómez com un prosistes d'excellent qualitat.

Com digué Tomàs Garcès (Pròleg a la Poesia de Marià Villangómez, dins Serra d'Or, núm. 114, març de 1969: 40-41): "Villangómez Llobet és, per damunt de tot, un poeta insular. Els seus llibres són, abans que res, llibres d'Eivissa, que ell ha descrit (Llibre d'Eivissa, L'any de les estampes) en una prosa acurada, elegant, exacta...)".

Marià Villangómez va rebre l'any 1989 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Abans, el 1955, havia guanyat un premi literari a Cantonigròs per Sonets a Balansat i el premi de la Crítica de Serra d'Or (Traducció, 1984) per Trenta-quatre poemes de W.B. Yeats i el Jaume Vidal Alcover de teatre, dels Premis Cavall Verd. Igualment va ser mereixedor del premi Crítica de Serra d'Or (1987) per Obres Completes. L'any 1989 obtingué el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Anarcoefemèrides del 2 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Fuerza

- Surt La Fuerza: El 2 de desembre de 1916 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número de la publicació quinzenal anarcosindicalista La Fuerza. Periódico defensor de las sociedades obreras. Editada a iniciativa d'un grup de companys de la Federació d'Art Tèxtil. Hi van col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert, Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico, José Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d'altres. Entre el número 2 (16 de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917) interrompí la publicació a causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre números, l'últim el 17 de març de 1917, i hagué de tancar a causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda.

***

Propaganda de l'estrena de l'obra de teatre apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 2 de desembre de 1932

- Estrena d'¡Abajo las armas!: El 2 de desembre de 1932 s'estrena al Teatre Apolo de Barcelona (Catalunya) el drama antimilitarista, pacifista i llibertari en tres actes i cinc quadres ¡Abajo las armes!, escrit pel dramaturg anarquista Eduard Borràs López i per Emilio Gómez de Miguel. L'obra, interpretada per la Companyia d'Art Dramàtic i dirigida per Joaquim Torrents, comptà amb les interpretacions d'Emilia Baró i de María Callejas, entre d'altres. L'obra va ser publicada l'any següent per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins.

Naixements

Notícia de l'expulsió de Johann Langfritz publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle de l'1 d'abril de 1892

- Johann Langfritz: El 2 de desembre de 1855 neix a Beerbrach (Alemanya) l'anarquista Johann Langfritz. Establert a París (França), regentà una sabateria al núm. 27 del carrer Saussure on donà feina a dos compatriotes sense papers. El 29 de març de 1892 va ser expulsat de França i retornà a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Michele Guasco

- Michele Guasco: El 2 de desembre de 1888 neix a Pietra Marazzi (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Michele Guasco. Sos pares es deien Giuseppe Guasco i Adelaide Cauccia. Quan encara era una adolescent s'establí amb sa família a Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué fins l'hivern de 1916. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), trobà feina com a obrer a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) i passà a viure al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza. L'ambient proletari de la barriada va fer que setmanes després comences a freqüentar els locals llibertaris, especialment el Cercle Anarquista «Scuola Moderna» i el «Fascio Libertario» de Torí. Després de participar en la protesta obrera contra la carestia de la vida i contra la guerra, que culminà en el sagnant motí esdevingut entre el 22 i el 26 d'agost de 1917, destacà com a un dels anarcosindicalistes més actius del moviment dels consells obrers que es desenvoluparen en els principals centres industrials torinesos de la postguerra. Acomiadat de la fàbrica on treballava arran de l'arribada del feixisme, es va veure obligat a guanyar-se la vida com a venedor ambulant de quincalla. En aquests anys de crisi econòmica, la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«individu políticament perillós» que aprofitava la seva feina arreu dels mercats per a fer propaganda anarquista, alhora que fomentava l'expatriació il·legal dels seus companys. Membre del grup anarquista clandestí«Barriera di Nizza», és considerat per la policia com a un dels creadors d'un comitè de coordinació dels diversos nuclis de la ciutat. El febrer de 1931 va ser detingut, però continuà en els anys successius en la lluita, fent costat les víctimes polítiques i mantenint contactes amb el Comitè de Propaganda de la Unió Anarquista Italiana (UAI), amb seu a París (França). Entre 1932 i 1936 mantingué estretes relacions amb els nuclis liberal socialistes de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que operaven a Torí, col·laborant amb el seu periòdic d'informació Voci d'Officina i actuant com a enllaç entre Carlo Rosselli, aleshores exiliat a París, i alguns dels seus membres que operaven a Itàlia. També establí contactes amb Giulio Bacconi que, l'abril de 1936, fou un dels promotors a Marsella (Provença, Occitània) d'una Federació Anarquista. Quan l'esclat de la Guerra Civil a Espanya, es dedicà a reclutar voluntaris per lluitar als fronts de la Península, fer costat les organitzacions d'exiliats cap a Espanya i difondre premsa antifeixista que rebia de Chambéry (Savoia, Arpitània). El 9 d'octubre de 1936 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial sota l'acusació de«delictes de conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat, per adhesió a la banda GL i per enrolament de ciutadans al servei de potències estrangeres». El 20 de març de 1937 va ser condemnat a vuit anys de reclusió i tancat a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia). En 1942, arran d'un indult, va ser alliberat i retornà a Torí, adherint-se a la conflictivitat obrera que es desencadenà després de la caiguda del feixisme. El març de 1944 formà part, en qualitat de representant dels anarcosindicalistes, del Comitè d'Agitació Provincial i mantenint directa relació amb el grup editor del periòdic anarquista Era Nuova, que es distribuí a les fàbriques i entre les formacions partisanes. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

- Guglielmo Bartolini: El 2 de desembre de 1889 neix a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquestaèpoca treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del casés que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla deVecchio, enquadrat en la 28 Brigada«Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una«neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Vittorio Diana

- Vittorio Diana: El 2 de desembre de 1897 neix a Corpolò (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vittorio Diana, també conegut com Victor Diana. Sos pares es deien Eugenio Diana i Barberina Pozzi. En 1921 va ser imputat, amb son amic Mario Buda i altres companys, de l'assassinat d'un mariscal dels carrabiners a Savignano sul Rubicone (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la repressió, en 1922 s'instal·là amb sa mare a França i treballà de paleta estucador a Niça (País Niçard, Occitània). En aquesta època vivia en un restaurant del número 5 del carrer Scaliéro de Niça. En 1923 son germà Ermanno Diana, també anarquista, s'establí amb ells a Niça. El 29 d'abril de 1924 va ser condemnat, juntament amb Cesare Bernacchione, pel Tribunal Correccional de Niça a quatre mesos de presó amb llibertat provisional per«possessió d'arma prohibida» en uns enfrontaments durant la benedicció d'una bandera del grup feixista local, amb presència del cònsol general d'Itàlia, celebrada el 21 d'abril d'aquell any a l'església de Saint-Jaume. En aquesta època s'encarregava de la distribució a Niça de la revista anarquista italiana Pensiero e Volontà i formà part del«Comitè Mario Castagna». El 17 de setembre de 1925, amb 38 companys, entre ells Ugo Boccardi, Umberto Marzocchi i Carlo Pergoli, fou un dels creadors a Niça d'un Comitè de Defensa, que el novembre d'aquell any va ser processat per l'Audiència de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta època mantingué correspondència amb Mario Buda. Durant els anys trenta va ser fitxat per la policia de Niça com a«anarquista extremadament actiu ocupat en la propaganda entre els italians de la població» i com a «element perillós, susceptible d'amagar i d'arreplegar els anarquistes de la zona i de prestar-los en tot moment ajuda i assistència». Vittorio Diana va ser assassinat per gelosia el 6 de gener de 1930 al seu domicili del barri del Vallon-Obscur de Niça (País Niçard, Occitània) de cinc trets per Silvio Ubaldi, empresari de la construcció, que vivia amb sa companya i sos quatre infants en una altre part del mateix immoble. Algunes fonts diuen, de manera totalment errònia, que l'assassí era un excarrabiner i que aquest actuà per motius polítics.

Vittorio Diana (1897-1930)

***

- Juan Monforte Galbe: El 2 de desembre de 1902 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat Galve o Gálvez. Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclausson, a la zona de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari. Juan Monforte Galbe va morir el 13 de gener de 1977 a Champclausson (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Florencio Moragrega Adell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de novembre de 1984

- Florencio Moragrega Adell: El 2 de desembre de 1907 neix Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Florencio Moragrega Adell –el primer llinatge citat erròniament de diferents maneres (Moragrera,Moragoaga, etc.). Sos pares es deien Manuel Moragrega i Joaquina Adell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan la insurrecció de 1933 va ser detingut i empresonat a Beseit i a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on l'abril de 1934 encara hi romania. Durant la Revolució fou un dels organitzadors de les col·lectivitats agrícoles de Beseit i el febrer de 1937 va ser nomenat regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració Argelers. Durant la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges (Llemosí, Occitània), on serví d'agent d'enllaç entre la zona«lliure» i la zona ocupada. Va ser enviat a fer feina a Orador de Glana (Llemosí, Occitània), enquadrat en el Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643 on també es trobava son cosí Manuel Tejedor Della. Apressat pels alemanys, va ser enviat a un camp de concentració, però aconseguí fugir-ne i sumar-se a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial acollí la família de son cosí Manuel Tejedor Della, que havia mort durant en una acció del maquis, al seu domicili d'Aissa (Llemosí, Occitània) i treballà de gelater. Cap al 1952 s'establí a Perpinyà, on regentà una confiteria al número 41 del carrer Quinze Degrés, i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Encarnació Agut. Florencio Moragrega Adell va morir el 30 de setembre de 1984 al seu domilici de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Amor Nuño

- Amor Nuño: El 2 de desembre de 1913 neix a Piñera (Cudillero, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño Pérez. Son pare, Ricardo Nuño Huergo, era un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i sa mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven una botiga d'ultramarins i de begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per portar una pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de 1934 s'afilià al Sindicat del Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes que es constituïren en aquella època. En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid, càrrec confirmat a començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936 formà part com a jurat dels Tribunals Populars que es constituïren a la Presó Model madrilenya a instàncies del president interí del Tribunal Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de Defensa de Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on ocupà la Conselleria d'Indústries de Guerra --anomenada d'antuvi de Producció--, al principi, i la de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any quan dimití per pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo Val. Creà la «Columna Amor y Libertad», que comandà amb Isidro Albert al front madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer de 1937 fou nomenat secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la Regional Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es traslladà a Barcelona. El març de 1937 va fer mítings a la capital catalana, on fou detingut el 2 de juny per la policia comunista acusat de possessió d'armes, després de trobar-li una pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes --només sortí gràcies a les gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora que militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i també exercí de comissari de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El març de 1939 fou detingut per l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los Almendros i Albatera. Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor Nuño fou afusellat el 17 de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu cos llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge Martínez Reverte, en el seu llibre La batalla de Madrid, acusà directament i sense molt de fonament Amor Nuño, com a representant de la Federació Local de Sindicats de la CNT en la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i José Cazorla, de les saques de detinguts de les presons madrilenyes el novembre de 1936, entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i tot amb la possible aquiescència del ministre de Justícia Joan García Oliver. Altres autors, com ara Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada Medina), representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en les saques madrilenyes és un tema obert i que ha fet córrer molta tinta.

Amor Nuño (1913-1940)

***

Osvaldo Baigorria fotografiat per Patrick-Haar

- Osvaldo Baigorria: El 2 de desembre de 1948 neix a Mataderos (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, periodista i professor anarquista Osvaldo Germán Baigorria. Entre 1974 i 1993 residí a Perú, Costa Rica, Mèxic, Estats Units, Espanya, Itàlia i Canadà, guanyant-se la vida en diferents treballs (artesà, sembrador d'arbres, bomber en incendis forestals, etc.). A Canadà va ser traductor i assistent en programes d'ajuda a refugiats llatinoamericans de la institució quàquera Argenta Society of Friends (ASF) i membre fundador d'una comunitat rural llibertària a Argenta, als boscos de les Muntanyes Rocalloses (Colúmbia Britànica, Canadà). També rebé beques d'estudis canadenques per a desenvolupar projectes d'investigació sobre narratives aborígens, minories i mitjans de comunicació. Començà a exercir el periodisme en 1973 en la revista 2001 de Buenos Aires. Des de 1993 és professor titular del Taller Anual de l'Orientació Periodisme a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires, del Taller de Primer Any al Taller Escola Agència (TEA) i dicta cursos de redacció en el Centre Cultural Rector Ricardo Rojas, institucions totes de Buenos Aires (Argentina). Entre el 29 i el 30 d'agost de 2013 participà en la XI Conferència Nacional sobre Polítiques de Drogues, celebrada a Buenos Aires. Els seus temes d'interès se centren en les contracultures, els moviments llibertaris, els vagabunds, les microsocietats, les tribus urbanes, etc. Trobem articles seus en nombrosos diaris (Clarín, El Independiente, El Mundo,Página/12, Tiempo Argentino, etc.) i publicacions periòdiques (2001, Avatares,Ajoblanco, La Caja, Cerdos y Peces, Crisis, La Lletra A, Lote, Mancilla, La Mano, Mutantia, Ñ, El Ojo Mocho, Página/30,El Periodista,El Porteño, Radar, Uno Mismo,XYZ, etc.). Ha conreat la novel·la –Llévatela, amigo, por el bien de los tres (1989 i 2015) i Correrías de un infiel (2005)– i l'assaig –En pampa y la vía (1998), Georges Bataille y el erotismo (2002), Buda y las religiones sin Dios (2003), Anarquismo trashumante. Crónicas de crotos y linyeras (2008, edició corregida d'En pampa y la vía) i Sobre Sánchez (2012). També és autor de les compilacions Prosa plebeya. Ensayos (1980-1992) (1997, amb Christian Ferrer), de Néstor Perlongher, i Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria de Néstor Perlongher (2006); i de les antologies Con el sudor de tu frente. Argumentos para la sociedad del ocio (1995, amb altres), Contra la prensa. Antología de diatribas y apostillas (2001, amb altres), El amor libre. Eros y anarquía (2006), Cerdos& Porteños (1984-1987) (2014) i Zona de cuentos (2015, amb altres). Actualment viu entre Islas de Tigre i els barris Once i Palermo de Buenos Aires.

Defuncions

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 2 de desembre de 1905 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Havia nascut el 23 de març de 1850 a La Ferrière (Berna, Suïssa). Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds.

***

Giovanni Baracchi

- Giovanni Baracchi: El 2 de desembre de 1936 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Havia nascut el 6 de juliol de 1871 a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a«rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès«Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA).

***

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 2 de desembre de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Havia nascut el 19 de desembre de 1868 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

***

Gino Manetti (ca. 1925)

- Gino Manetti: El 2 de desembre de 1943 és afusellat a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més conegut com Gino Manetti, que va fer servir el pseudònim d'Antonio Padovani. Havia nascut el 17 de juliol de 1898 a Impruneta (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar a les línies italianes després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou considerat per la policia com a «irreductible i extremadament perillós» per les seves accions«criminals», les seves competències propagandístiques anarquistes i la influència que aconseguí a la seva zona. Després de la «Marxa sobre Roma» es va veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa companya i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), però uns mesos després hagueren de separar-se, ell a París (França) i sa família hagué de retornar a Itàlia, on no en pogué sortir malgrat els esforços seus durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de pintor en la construcció i freqüentà el cercle anarquista il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un mes de presó per possessió d'«arma prohibida».  El desembre de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la banda de Pollastro. Després d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas Ciapellioni, Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser alliberat i immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres companys a Marsella sota el nom d'Antonio Padovani, va ser identificat pels serveis d'intel·ligència del consolat feixista italià i denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de 1931 va ser detingut per robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou un continu sortir d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i viceversa, sota l'acusació de furt o per violació del decret d'expulsió. El 23 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els anarquistes Dario Fabiani i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10 anys de domicili obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de Bèlgica, va ser alliberat de la presó on romania i, donada la situació, demanà la repatriació. A Itàlia va ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a Florència, el juliol de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres subversius. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la instauració de la República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats, ell va romandre tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori i dos subversius sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando Gualtieri i Orlando Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses ocasions per delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica) eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi, comandant del districte militar de Florència, i com a represàlia els feixistes demanaren ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis, però el comandant alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó florentina de Le Murate per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys (Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando Storai), fou afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a l'escamot d'execució com a signe de traïció a la pàtria. L'octubre de 1944 un dels primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència es batejà amb el seu nom.

Gino Manetti (1898-1943)

Continua...

---

https://www.yumpu.com/es/document/read/13541931/universitat-de-les-illes-balears-uib-master-tomeu

Feis click i veureu el que és una vertadera ecotaxa, tots els problemes que ha plantejat darrerament ja no les hauríem patit.

Tomeu.