Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 41 | 42 | (Page 43) | 44 | 45 | .... | 465 | newer

    0 0

    En les darreres setmanes s'ha parlat de la possibilitat que el Govern Balear aprovi la privatització dels ports públics de la seva competència, entre ells el del Port de Pollença.

    “Los clubes temen que el paso a manos privadas de los puertos públicos suponga la expulsión de la náutica de los aficionados menos adinerados”

    http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2014/01/14/nauticos-piden-govern-evite-grandes/903124.html

    Des de fa temps la gestió del Ports ha estat objecte de controvèrsia: les llargues llistes d'espera per aconseguir amarraments i les sospites entorn de la concessió dels amarraments mantenint l'ordre, el descontrol en els amarraments ja concedits, els elevats preus que han de pagar els usuaris habituals que paguen com a “passants”... una situació que denota una deficient gestió, i que ha duit a aquesta empresa pública a una situació de dificultats econòmiques. La darrera, el procés de renovació d'amarraments, que ha obligat als titulars a desplaçar-se personalment a Palma a renovar la concessió, o presentar una fe de vida certificada davant notari; això tot i tenir cinc funcionaris treballant al port.

    Crida l'atenció la mala situació econòmica, ja que el “producte” que ofereix aquesta empresa té una elevada demanda i és un dels sectors estratègics en el turisme nàutic, amb unes tarifes actualment ja força elevades, essent per un llaüt entorn dels 1200 euros anuals, i fins a 2.500 pels que no tenen un amarrament assignat.

    La solució és la millora de la gestió, lluny dels interessos polítics, però no la privatització que ha posat en marxa el Govern Balear. L'experiència privatitzadora ja la va posar en funcionament el Govern Balear amb el port de Calanova i el resultat ha estat la pujada sistemàtica de tarifes, deixant-ne fora a molts usuaris habituals. El port és un element clau tant pel sector turístic com per l'accés dels ciutadans a la mar, la immensa majoria d'ells propietaris, amb molts esforços, de petites embarcacions. La privatització farà encara més difícil el manteniment d'aquestes embarcacions, perjudicant també als que fa anys que paguen elevades quotes esperant un amarrament fixe, que perdrien el seu lloc en la llista d'espera.

    L'experiència ja ens ha demostrat com funcionen aquests processos de privatització, amb un temps de precaritzar el servei per justificar la privatització, per després concedir la concessió a empreses ben rel·lacionades amb els governants. 

    Des del PSM-MÉS de Pollença estam per la millora de la gestió, el manteniment dels serveis i la gestió pública d'un servei fonamental pel nostre municipi, i creiem que l'Ajuntament s'ha d'implicar pel manteniment del servei públic.

     

     

    Els amarradors ja es mobilitzaren contra les boies de pagament a l'Avançada i ara es troben amb una nova operació per recaptar més a costa dels amarrament. 
     

     


    0 0

     
    HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!!! 

    0 0

     

     

     

     Sa caseta des Francès

    Per aquest diumenge 26 de gener tenim previst una excursió d'Adults, de dificultat mitjana.

     Anirem a la muntanya de s'Esclop, de 926 m d'altitud, que es troba situada en el sector sud-occidental de la Serra de Tramuntana, entre els municipis d'Andratx, Estellencs i Calvià. Per la seva proximitat, la Mola de s'Esclop és considerada la muntanya germana del Puig de Galatzó, compartint amb aquest bona part del seu magnetisme i llegendes.

    Deixant de banda les llegendes, en la història de s'Esclop és ineludible l'episodi de Francesc Aragó (El Rosselló, 1786 - París 1853). El maig del 1808, quan va esclatar la Guerra del Francès, el jove astrònom es trobava instal·lat a s'Esclop mesurant el famós Meridià Verd i, gràcies a parlar català, va salvar-se d'un linxament fent-se passar per pagès mallorquí. Al cim de la Mola de s'Esclop encara hi ha les runes de la barraca de pedra coneguda com la caseta del francès on habità Francesc Aragó. Al cim també es troba el vèrtex geodèsic que, juntament amb el vèrtex de la Mola de Formentera i el vèrtex de Campvei d'Eivissa, forma part de la xarxa de triangulació que varen utilitzar Francesc Aragó i altres astrònoms en els càlculs del Meridià Verd i en la definició de la unitat de l'actual Sistema Mètric Decimal.

    Partida: 08h a s'Estació de Manacor, cotxes particulars

    SI VOLEU VENIR, escriviu a n'aquest post o enviau un e-mail a

    tramuntanya@gmail.com


    0 0
  • 01/23/14--14:30: PREPARAM TRAVESSA!
  •  

     

     

     Amics i amigues,

     s'acosta el febrer i com sabeu és quan preparam la Travessa d'Andratx a Pollença, com sempre en 2 caps de setmana.

     Enguany es volia partir de Pollença i arribar a Andratx, ja sabeu que el nostre Club sempre ha cercat noves rutes per fer aquest gran clàssic excursionista.

     Per poder programar bé la Travessa necessitam saber les persones que volen venir.

    Les dates PENDENTES DE CONFIRMACIÓ són darrer cap de setmana de febrer  i dues setmanes després al març

    A cada etapa hi haurà inscripció per separat.

    Necessitam que tots els interessats ens enviïn A PARTIR DE JA!

    E-MAIL amb el nom, telèfon de contacte i etapa que els interessi       

    a tramuntanya@gmail.com

    i a partir finals gener s'obrirà la inscripció 

     

     


    0 0

    Com sabeu “Can Franc”, es troba en perill de ser demolit. Aoctubre del 2011 vam aprovar una moció a la que l'Ajuntament es va comprometre a:

    - Utilitzar tots els recursos legals possibles per evitar la pèrdua dels immobles del Passeig Voramar-Colón-Hernan Cortes assenyalats en l'informe del Departament del Patrimoni de 30 de juny de 2008.

    - Es procedirà a treballar en l'elaboració del Catàleg municipal de Patrimoni per a la seva aprovació amb la màxima celeritat, a fi d'evitar pèrdues pel patrimoni històric i artístic de Pollença.

    - L'Ajuntament de Pollença sol·licitarà al Consell de Mallorca que es prenguin les mesures pertinents per la protecció d'aquests edificis i evitar el seu enderrocament.

    A partir d'aquesta aprovació es va fer la sol·licitut corresponent al Consell, es va revisar la llicència de Can Franc (sembla que tot és correcte) i ara estam al procés de l'aprovació definitiva del catàleg.

    Com sabeu l'equip de govern va decidir retirat la fitxa de Can Franc (Passeig Colom 1/Far 2) del catàleg de patrimoni però aquesta  apareix a la documentació de l’aprovació inicial; fitxa U-109 Rafel Llobera com "arquitectura tradicional d’estiueig. El motiu de la retirada de la fitxa és que existeix  una llicència per demolir-la, encara que a dia d'avui ja hagi caducat. L'Ajuntament  ha demanat al Consell perquè els seus tècnics certifiquin amb informes tècnics i jurídiques  les possibles indemnitzacions que es derivin de la protecció de l'edifici. 

    Aquest és l'anàlisi i descripció de la fitxa de Can Franc: 

      Construcció de tres plantes: soterrani, planta baixa i primera planta. La construcció és de planta quadrada amb coberta de quatre aiguavessos i torreta-mirador central. Els paraments presenten un folre de pedra enqueixalada amb cantoneres i línies d'imposta de marès. Es situa en el centre d'un espai enjardinat. L’accés principal a la casa es realitza pel passeig Colom, encara que també té una entrada pel carrer Far. Façana del passeig Colom: Tota la construcció presenta una distribució simètrica dels elements i les obertures. L’accés a la casa es realitza mitjançant una escala de pedres irregulars amb el perfil dels graons tallats. L’escala presenta una paret de tancament a cada costat. A partir d’aquesta, s’accedeix a la planta baixa on hi trobem les diferents obertures. Tres finestres allindanades s’obren fins al terra, la central funciona com a portal d’accés. A la primera planta s’obren tres finestrons apaïsats. Entre la planta baixa i el primer pis apareix una línia d’imposta de marès, i que, a la vegada, emmarca tota la construcció horitzontal i verticalment (a les cantoneres).
    Les façanes laterals i posterior presenten la mateixa estructura i morfologia, només amb algunes variants. A la façana lateral dreta trobem dues obertures al soterrani: finestró i portal accessori allindanat, ambdós enreixats. A la façana lateral esquerra trobem tres obertures al soterrani: tres finestrons apaïsats enreixats. A la façana
    posterior tornem a trobar unes escales que dónen accés a la planta baixa.
    Ràfec i cantoneres: El ràfec és una cornisa motllurada amb canal embotida i volada de teula; presenta cantoneres de marès en les seves delimitacions.
    Paret de tancament: Tota la construcció presenta una paret de tancament de marès i pedra en verd (depenent del tram) acabada en forma d’esquena d’ase.

     Elements a preservar:

    Volumetria, estructura i façanes, incloent totes les obertures i el tractament dels paraments. Espai enjardinat

    Intervencions preferents:
     Eliminar la construcció de factura moderna adherida a la façana posterior.

    Intervencions admisibles:

     Restauració, conservació, consolidació i rehabilitació. Es podran obrir les obertures tapiade

    Entre les nostres al·legacions hem demanat que no s'exclogui la fitxa de Can Franc de l’aprovació definitiva del catàleg fins que no es tenguin els informes tècnics i jurídics per aclarir si s’ha d’indemnitzar o no als propietaris i quina seria la quantitat a pagar.

    Anteriors articles sobre el tema:

    - El patrimoni arquitectònic del Port de Pollença 1

    - El patrimoni arquitectònic del Port de Pollença 2

     Fotografia i article. Última Hora.

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Els valors fundacionals del diari, que s'han mantingut inalterables els darrers dotze anys, continuen ferms. La defensa de la personalitat illenca, de la cultura, del medi natural i de la idiosincràsia com a poble han estat, són i seran la vela major del nostre vaixell informatiu. I és aquesta singladura de dotze anys que ens ha permès mostrar, interpretar i també influir en la nostra estimada realitat. Per això iniciam aquesta nova aventura des de l'experiència i des del rejoveniment constant. (Editorial)


    Fins demà


    Diari de Balears acaba avui i comença demà una nova etapa en la qual es produirà un redisseny total de la publicació, adaptada als nous temps i a la demanda dels lectors del segle XXI. Es tracta d'un projecte ambiciós, absolutament novedós a l'Arxipèlag. Totes les planes seran impreses en color a partir d'una maquetació creativa, que obliga a una informació àgil i directa, en consonància amb els nous reptes del periodisme i en sintonia dels de la comunicació actual.

    És un orgull per a tots aquells que formam part del diari assumir aquesta responsabilitat. I ho és sobretot perquè es farà en la nostra llengua. El català, que històricament ha patit tants de menyspreus, sobretot a les Balears, passa a ser la proa d'una iniciativa puntera que mira cap al futur amb optimisme, il·lusió i capacitat d'innovació. Però aquesta passa endavant no significa cap renúncia a tot allò que hem fet fins ara. Tot el contrari. Els valors fundacionals del diari, que s'han mantingut inalterables els darrers dotze anys, continuen ferms. La defensa de la personalitat illenca, de la cultura, del medi natural i de la idiosincràsia com a poble han estat, són i seran la vela major del nostre vaixell informatiu. I és aquesta singladura de dotze anys que ens ha permès mostrar, interpretar i també influir en la nostra estimada realitat. Per això iniciam aquesta nova aventura des de l'experiència i des del rejoveniment constant. Avançam perquè des de l'alegria constatam que el vent bufa a la nostra popa i permet que ens endinsem en un rumb il·lusionant i carregat de nous horitzons. Creim que el diari va saber interpretar i ser partícep l'any passat del gran canvi que viu la nostra societat. El futur és aquí. Fins demà.

    Diari de Balears (17-V-08)


    Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller ( 3 de juny de 1996)


    Pere Fullana, Joan Mayol, Nadal Batle, Blai Bonet, Bartomeu Fiol, J. Melià Ques, Joan Pla, Miquel Payeras, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Ferrà, Miquel López Crespì, Gregori Mir, Teodor Suau, Carme Llull, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Carmel Bonnín...


    "Diari de Balears ha de ser el diari que aglutini totes aquelles forces, institucions i sectors culturals i populars que senten l'essència d'aquest país des dels factors comuns que defineixen la democràcia actual: la configuració d'un país amb un sentiment autonòmic cada vegada més exigent, el respecte als drets humans i nacionals dins de la nostra comunitat i la lluita per la conservació del nostre patrimoni històric, natural i cultural lluny de qualsevol concepció elitista aliena al sentiment popular". (Miquel López Crespí)


    Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.


    Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora.



    Però l'aventura d'ajudar a consolidar l´únic diari en la nostra llengua no consistia solament en la publicació diària de les nostres col·laboracions. Quan s'havia d'anar a pobles per a ajudar a la promoció de tan important eina de normalització lingüística i cultural, hi anàvem entusiasmats. Record ara mateix aquella presentació que, amb l'amic Miquel Ferrà Martorell, anàrem a fer a Sóller. El Diari de Balears de 4 de juny de 1997 deixava constància de l'esdeveniment i, en la pàgina 14 de la secció "Local" informava, en crònica de Ll. Garcia: "En el marc del pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller va tenir lloc dilluns a vespre la celebració del primer aniversari del Diari de Balears. L'acte va ser molt concorregut, destacant-ni la presència del batle Ramon Socias i dels regidors de l'equip de govern Aina de la Penya, Guillem Bernat i Joan Arbona, a més de moltes altres persones i representants d'entitats culturals i civiques de la Vall, col·laboradors literaris del diari, representació del centenari del setmanari Sóller, etc.
    'L'acte va ser presidit pel batle Socias i presentat per l'escriptor Miquel López Crespi. Els membres del consell editorial de Diari de Balears, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera, feren els parlaments".


    En els meus arxius conserv encara l'original de la presentació que vaig fer a Sóller. Aleshores, aquell tres de juny de 1997, al el pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller, vaig dir, entre d'altres coses: "Una de les ambicions més benvolgudes de tots aquells que un dia, fa molts d'anys, desitjàvem creure amb en país, la seva gent, la seva identitat com a poble i aquesta llengua catalana nostra que ve de Ramon Llull i que els nostres avantpassats ens llegaren com el més preciós dels llegats culturals, teníem la fe que un dia podríem gaudir de mitjans de comunicació en català de Mallorca. Aquesta esperança, moltes vegades per allò de les polítiques errònies i els interessos creats, es difuminava a cada passa, es marcia sota els embats inclements d'uns poders constituïts aliens als nostres somnis de redreçament nacional i cultural. Però a poc a poc el poble, que semblava immers en la indiferència, ha anat, primer, servant llengua i tradicions, i creant, després, nous, diversos canals de comunicació. Sí. Comunicació és la paraula. Una comunitat amb bons mitjans de comunicació (televisió, premsa, ràdio, etc) pot tenir la seguretat que podrà mantindrà la seva història, la consciència de si mateix, i podrà combatre l'onada desnacionalitzadora que patim d'ençà el Decret de Nova Planta, quan ens foren arrabassades les nostres institucions d'autogovern. Ara ja sabem que entre les principals aspiracions de tot poble que s'autoestimi n'hi ha una d'essencial i que té un interès indubtable: posseir, tenir cada dia a l'abast de tothom un diari (o diversos diaris) en la llengua pròpia. És importantíssim, per tant, aconseguir aquesta relació diària, permanent, d'una publicació amb el lector, portant-li dia rere dia tot allò que el preocupa, tot el que pugui contribuir eficaçment a la formació de la seva personalitat com a ciutadà. A mi particularment, com a lector habitual de Diari de Balears, aquesta important iniciativa esdevinguda ja una esplèndida realitat (tenir un diari en la nostra llengua cada dia al carrer), em suposa una fondíssima satisfacció compartida per tots aquells que desitgen saber el que passa en el món i en la seva terra en l'idioma matern. Però aquesta empresa no és ni serà fàcil, ja que, a manca de precedents, el Diari de Balears, s'ha de fer així mateix sense cap model, a cada hora, cada vespre, amb un esforç tècnic de primera magnitud, emprant els més diversos aspectes com és la lexicografia, la terminologia, el tractament de temes, estudiant segon a segon les prioritats informatives, el sentit pedagògic, el caràcter formatiu dels textos, les estratègies de competitivitat amb tota una ingent cobertura informàtica posada al dia amb una actitud exigent de cara a les tecnologies de la informació". [...]


    La crònica de Diari de Balears, en fer el resum d'aquell acte cultural, explicava: "Per la seva banda, l'escriptor i col·laborador de Diari de Balears, Miquel López Crespí va destacar la singularitat d'aquest mitjà com a premsa especialitzada en la informació comarcal, una de les claus del seu èxit, sobretot a la Part Forana.

    'Finalment, el batle Ramon Socias va expressar unes paraules d'elogi envers la tasca normalitzadora de Diari de Balears com a eina esperada per tothom i passa important per a la definitiva normalització lingüística a les Illes. Socias es va mostrar especialment orgullós que hagi estat una família sollerica la que hagi donat aquesta importantíssima passa per la nostra cultura i llengua.
    'A continuació, Ramon Socias va fer entrega d'una placa commemorativa donada per l'Ajuntament al director de Diari de Balears, Miquel Serra, el qual va agrair al batle i al públic la bona acollida que ha tingut a Sóller Diari de Balears, des del seu inici".[...]

    Una bona part dels dos-cents articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears (i alguns que sortien en la secció "Opinió") eren dins la línia de recordar i aportar elements, producte de la meva investigació i de les meves vivències personals, tant del passat més recent (la transició, per exemple), com d'algun aspecte de la història de les Illes que sempre m'havia interessat. [...]


    La relació és podria allargar moltíssim, però no ens volem fer pesats al lector. Més que res es tractava de deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals i històrics en aquelles dades. Els altres centenars d'articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears tenien molt a veure amb la història política i cultural dels anys seixanta i setanta (Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, la revista Lluc, els escriptors mallorquins i el compromís polítics, el marxisme a les Illes, la qüestió nacional, el teatre, la plàstica, la novel·la i la generació dels anys setanta, l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminaciò i el socialisme per part d'alguns partits de l'esquerra oficial i pro-monàrquica, la meva militància dins del PSM, el compromís de l'intel·lectual català amb la lluita per l'alliberament nacional i social del seu poble...).


    Els anys d'il·lusió i intensa feina cultural a les planes de Diari de Balears al costat de col·laboradors com Pere Fullana, Joan Mayol, Nadal Batle, Blai Bonet, Bartomeu Fiol, J. Melià Ques, Joan Pla, Miquel Payeras, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Ferrà, Gregori Mir o Teodor Suau em serviren per a anar acumulant tota una sèrie de materials que varen ser imprescindibles per a anar enllestint algunes de les meves obres d'aquests darrers anys. Em referesc sobretot a l'edició de Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, Lleida, 2001) que, ben segur, no haurien pogut ser escrites sense el material acumulat en la feina diària d'enllestir els articles per a Diari de Balears.


    Miquel López Crespí

    Publicat en la revista L'Estel (1-IV-03)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [23/01] «La Liberté» - Brousse - Ceretti - Mastrodicasa - Meca - Millán - Gourdin - Masachs - García Vivancos - Allende - Portales

    Anarcoefemèrides del 23 de gener

    Esdeveniments

    Portada d'un número de "La Liberté"

    - Surt La Liberté: El 23 de gener de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en llengua francesa La Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis. Fortament inspirat pel periòdic Le Révolté, de Jean Grave, era de tendència kropotkinana antiorganitzativa i anarcoindividualista, tot reivindicant alhora l'ús de la violència. Els editors van ser Joaquín Alejo Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre Quiroule),Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que havia dirigit un periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista francès que es reunia a la Llibreria Internacional del Buenos Aires. Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant, durant el temps que residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat gairebé a la situació europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema argentí. Des de l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a Europa i després seria seguida pels països americans. Van publicar en fulletó A mon frère, le paysan, d'Élisée Reclus. En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894; l'últim fou el del 9 de setembre de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap periòdic en llengua francesa.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Paul Brousse fotografiat per Manuel

    - Paul Brousse:El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Paul Brousse. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un«Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling --és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes--, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

    ***

    Celso Ceretti

    - Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

    ***

    Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (anys trenta)

    - Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per«associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seuòrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro,P. Felcino, Maniconi, Nemo,Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del«Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al«Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels«Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seuòrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració«Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a«vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.

    Leonida Mastrodicasa (1888-1942)

    ***

    Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de juny de 1950

    - Pedro Meca López: El 23 de gener de 1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de representant de comerç i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra civil combaté el feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i després de la militarització va ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser empresonat. Després entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de maig de 1949 va ser detingut a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en llibertat provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament detingut durant una batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups desmantellats l'octubre de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests grups d'acció, i fou condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no tingueren tanta sort i van ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de març d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona.

    ***

    Julio Millán Hernández

    - Julio Millán Hernández: El 23 de gener de 1935 neix a Villamantilla (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Julio Millán Hernández, citat a vegades com Julián i conegut comEl Pipa. Obrer en un taller de serigrafia, durant els anys seixanta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats clandestines de les Joventuts Llibertàries de Madrid. En 1961 abandonà la capital de l'Estat i s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic de Joaquín Delgado Martínez, de Francisco Granado Gata i d'altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), efectuà nombrosos viatges entre Espanya i França. El 17 d'octubre de 1967, durant un d'aquests viatges, va ser detingut al tren de Portbou a Barcelona portant una pistola. Acusat de terrorisme per les autoritats franquistes, que li atribuïren dos atemptats amb explosius–al Tribunal de Comptes de Madrid (2 de desembre de 1962) i en el vol de la companyia aèria Aviaco entre Madrid-Barcelona-Palma (4 de març de 1963)– que no causaren víctimes durant la campanya de la FIJL contra el turisme a Espanya, després de quatre anys i mig en detenció preventiva, l'11 de febrer de 1972 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid i condemnat per un «delicte de terrorisme consumat i un delicte de tinença il·lícita d'explosius» a 20 anys de reclusió i a tres de presó. Gràcies a una campanya internacional de suport organitzada pel moviment llibertari que es portà a terme a diversos països europeus (França, Itàlia, Regne Unit, etc.), la pena va ser reduïda el 31 gener de 1973 en un segon consell de guerra a 18 anys de presó. Restà empresonat vuit anys.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Georges Gourdin

    - Georges Gourdin: El 23 de gener de 1945 mor al camp de concentració d'Ellrich (Turíngia, Alemanya) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Havia nascut l'11 d'abril de 1915 a Livry-Gargan (Illa de França, França). Com a dissenyador industrial treballà per a la «Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité,òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un delsúltims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

    ***

    Domènec Masachs Torrente

    - Domènec Masachs Torrente: El 23 de gener de 1965 mor a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Havia nascut el 30 d'octubre de 1891 a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya). L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i«pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.

    ***

    Miguel García Vivancos

    - Miguel García Vivancos:El 23 de gener de 1972 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya), en viatge de vacances, el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Havia nascut el 19 d'abril de 1895 a Massarró (Múrcia, Espanya). Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936  prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc.És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967).

    Miguel García Vivancos (1895-1972)

    Obres pictòriques de Miguel García Vivancos

    ***

    Luciano Allende portant un company a Neuengamme (1945)

    - Luciano Allende: El 23 de gener de 1983 mor a Canes (Provença, Occitània) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el pseudònim de Toto. Havia nascut el 28 de maig de 1898 a Santander (Cantàbria, Espanya). Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy. Ja militant llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i després al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia, sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a Alemanya al camp de concentració de Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Mariette. En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va morir el 23 de gener de 1983 a Canes (Provença, Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Occitània).

    ***

    Suceso Portales

    - Suceso Portales:El 23 de gener de 1999 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. Havia nascut el 4 de març de 1904 --algunes fonts indiquen el 8 d'abril de 1904-- a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de«Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de«Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de«Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de «Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba  refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera deEspaña); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de«Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a FrenteLibertario.

    Escriu-nos

    Actualització: 23-01-14


    0 0



    Per a qui no ho sàpiga i pugui tenir-ne un cert interès, s'informa que DIJOUS, 6 DE FEBRER, A LES 19 HORES, a l'ESTUDI GENERAL LUL·LIÀ es fa la presentació pública a Mallorca del llibre “2014” deJosep-Lluís Carod-Rovira (a càrrec de Pagès Editors) https://www.facebook.com/events/572132536194541/.

    Em sent molt honorat d'haver estat triat per l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya com a un dels quatre presentadors d'aquest llibre tan singular i valuós, juntament amb Damià Pons, Jaume Garau i l'editor Pagès.

    Escrit primerament l'any 2007, a Barcelona, aquest llibre s'esdevé per a mi allò que en puc dir “la bíblia de l'independentisme per als Països Catalans”. No només pel seu contengut, sinó també per les formes didàctiques emprades per l'autor, encaminades a engrescar la gent en la tasca cívica d'aconseguir la independència de la nació catalana sencera.

    Amb aquest escrit, vull convidar particularment a l'acte de presentació d'aquesta edició nova de Pagès editors, feta a Lleida. 

    (A veure si ens hi veim, idò (en companyia de molta d'altra gent amiga), i t'apuntes com a assistent a l'esdeveniment (que figura més amunt).)

    0 0

    Me produce una cierta inquietud empezar a escribir estas líneas pues yo no soy un conocedor del tema y hay bastantes estudios que se centran en las dos publicaciones que se consideran principales: la Aurora patriótica mallorquina y el Semanario cristiano -político de Mallorca por varias razones: porque fue una eclosión súbita del periodismo político que se dio en Mallorca con una gran virulencia; porque fue la manifestación periodística de las "dos españas" antagónicas; porque fue la primera vez que hubo libertad de prensa y acabó maltrecha; porque los principales protagonistas tuvieron un destino dramático; porque los ejemplares de la "prensa perdedora" acabaron en la hoguera...

    Conviene que supere este temor y empiece:

    Nos ha interesado estudiar de cerca el contenido de los principales periódicos a fin de extraer algunas conclusiones respecto a las tendencias ideológicas en la sociedad mallorquína a principios del siglo XIX. No nos ha extrañado en absoluto observar que, en la coyuntura crucial que para el país representa la invasión napoleónica y las reacciones que ella plantea- , el camino social se refleja fundamentalmente en manifestaciones superestructurales de diversas tendencias de dos sectores de las clases dominantes. A través de los periódicos de esos años podemos observar cómo los sectores minoritarios más avanzados en las clases dominantes nobleza y clero ilustrado se convierten en adalides de una reforma jurídica y política que encuentra, en el ámbito del país, unas condiciones extraordinariamente favorables (que con el tiempo serán contrarrestadas por una realidad económica que posibilitará la reacción absolutista). En Mallorca, ya desde los orígenes de las Cortes de Cádiz, la situación es muy característica. Aún antes de aparecer un órgano de expresión de la naciente ideología constituciotialista, los sectores más conservadores crean publicaciones periódicas que pretenden operar sobre la opinión pública con objeto de matizar, en un sentido restrictivo, cada planteamiento de la naciente Constitución. Con la aparición de la prensa liberal se establece una serie de violentas polémicas que atañen al sentido mismo de la existencia de la nueva inquietud y, consecuentemente, a aspectos centrales de la realidad ideológica de la época, como la cuestión de las leyes y su promulgación, el poder ideológico de la Iglesia, la administración pública, la especificidad de la ideología de los serviles y los liberales.

    La libertad de expresión en general y la libertad de prensa en particular constituyen un aspecto esencial de los sistemas políticos democráticos que, aún hoy en día, resulta polémico y controvertido. Su aparición cronológica coincide -al menos, teóricamente- con la instauración de los primeros regímenes liberales a finales del siglo XVIII y principios del XIX.

    En aquellos momentos, cuando se promulgaron las primeras leyes y decretos reguladores de la libertad de imprenta, la prensa era -junto con las prédicas efectuadas desde los pulpitos- el principal y casi exlusivo medio de difundir con amplitud las diferentes ideas políticas. De ahí que el estudio de su contenido y el de los límites con que la prensa se encontraba para la libre expresión de sus diferentes idearios constituya un dato enormemente revelador para acercarnos al verdadero carácter de aquellos sistemas políticos que se reclamaban fieles a los principios de libertad individual e igualdad ante la ley.

    Lejos de los peligros de la guerra armada que se libraba en la Península, durante los años 1812 y 1813 vivirá Palma de Mallorca un conflicto periodístico entre dos enemigos políticos: liberales y reaccionarios. La "Aurora Patriótica Mallorquina" y el "Semanario Cristiano-Político de Mallorca" serán los vehículos principales para transmitir las respectivas ideologías, siempre con contundencia y en muchas ocasiones hasta con furia. La reciente Constitución, con los correspondientes derechos y libertades en ella proclamados, la revisión de determinados conceptos relativos al poder temporal de la Iglesia, así como la supresión del tribunal de la Inquisición, resultarán los ejes principales sobre los que girarán las hostilidades entre ambas facciones.

    En este trabajo pretendemos resaltar la relevante labor del editor, impresor y librero liberal Miguel Domingo en la propagación de las nuevas ideas constitucionales, contribuyendo así a que Palma de Mallorca se erigiese, entre los años 1810-1814, en una de las ciudades motoras en dicho aspecto. De las muchas iniciativas que emprendió en defensa de las nuevas libertades, nos fijamos especialmente en su colaboración en la traducción de La política natural y en la publicación del periódico Aurora Patriótica Mallorquina.

    La llegada del impresor y librero liberal Miguel Domingo a Palma de Mallorca en 1810 supuso el inicio de un conflicto con las fuerzas reaccionarias afincadas en la isla. Su industria, por medio de los escritos que publicaba y vendía al amparo de la reciente libertad de imprenta, resultó ser un potente foco de difusión de las nuevas ideas que corrían por Europa, así como de las reformas constitucionales promovidas por las Cortes de Cádiz. Todo ello para enojo grande de sus enemigos, que consideraban aquel local como un peligroso foco de infección para las almas de la ciudadanía, y que se hallaban persuadidos, además, de estar asistiendo a una conjura contra el trono y el altar, en la cual Miguel Domingo desempeñaba importante papel en la capital balear. Comportamiento, en fin, que tuvo que pagar bien caro cuando, tras la retirada del ejército francés, volvió Fernando VII y, abolida la Constitución, se tornó a las antiguas leyes.

    La Antorcha, periódico liberal publicado en Palma de Mallorca en 1813 y cuyo principal redactor parece ser Francisco Díaz Morales, consta de 19 números cuyo análisis detallado se ofrece en este artículo.

    Si el género biográfico constituye un observatorio privilegiado para reconstruir juegos de sentidos y significaciones a lo largo de una vida, y entre una vida y una época, la trayectoria personal de Isidoro de Antillón (1778-1814) contribuye plenamente a comprender el tiempo político y cultural del tránsito de la ilustración al liberalismo, del impacto de la revolución francesa durante el reinado de Carlos IV, la Guerra de la Independencia, la construcción de la nación liberal y los comienzos de la restauración absolutista en la sociedad española y en la monarquía hispánica.

    Bueno. Si se miran las bibliografías de los artículos y libros recogidos, se verá que hay mucho escrito sobre la prensa mallorquina de esos años. Yo he recogido algunos artículos y libros que se hallan en Internet. Si prolongara el tiempo de búsqueda probablemente encontraría más, pero ne es éste un trabajo académico, sino una simple búsqueda de un curioso.


    0 0

     

    Tras la práctica del último día ,Toni nos envió esta fotografía y este comentario.

     

    No se si habéis visto alguna el "Campo Ultra Profundo del Hubbel" (Hubble Ultra Deep Field o HUDF), es una imagen del telescopio Hubbel que sacaron en 2004 y el trozo de Universo fotografiado tan sólo ocupa un campo que equivaldría a 1mm cuadrado en una hoja de papel colocado a una distancia de un metro de nosotros (por si queréis hacer la prueba)...............................no hay nada que añadir

    Cacho Universo. Y pensar que esas espirales que se ven a lo lejos las poseemos enteritas aquí, cerca, en el crecimiento del pelo sin ir más lejos….los sabios taoístas hablaban de cabalgar sobre las leyes del Universo cuando practicaban. Nosotros no podemos olvidarlo. Eso es lo que hacemos con nuestra práctica , desarrollar lo que ya poseemos,  nuestra energía se expande y se contrae, y así nos ponemos en comunicación con la totalidad....y eso es mucho.  

         

     

     

      

     

     

    El que no quiera comprender que no comprenda. 

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Els grups municipals d’Esquerra Republicana, PSM, Alternativa, PSOE i  els dos regidors no adscrits han presentat al ple de l’Ajuntament de Pollença una moció  de suport a Jaume March Serra i de rebuig a la política educativa del Govern de les Illes Balears.

    El passat 19 de desembre de 2013, a Jaume March Serra, nascut a Pollença, professor de Geografia i història, amb una extensa experiència docent i una àmplia trajectòria en càrrecs directius, se li va obrir, per part de la direcció general de Planificació, Infraestructures Educatives i Recursos Humans, un expedient per falta molt greu d'haver conculcat el dret a l'educació i per manca de neutralitat durant la vaga de docents.

                La denúncia fou presentada per una alumna del centre del qual March és director, l'IES Marratxí, i que anava acompanyada del seu pare. Respecte a la falta de neutralitat, sembla que es va fonamentar en una afirmació de Jaume March, en resposta a una pregunta de l'alumna sobre quan acabaria la vaga. La resposta del director va ser que quan la conselleria s'assegués a negociar (en aquell moment encara no s'havien iniciat les negociacions) i que, per tant, dependria de les pressions que fessin els diferents estaments de la comunitat educativa. Precisament, una de les funcions dels directors és la resolució de conflictes i, en aquest sentit, el senyor March únicament va informar de com es podria resoldre aquest, particularment.

    Els grups sotasignants de la moció consideram totalment improcedent i fora de lloc l'expedient obert a Jaume March Serra, tant per les moltes irregularitats administratives i procedimentals que s'han comès en la seva apertura com pel fet que resulta evident, i suficientment provat, que en tot moment aquest ha actuat dins la legalitat i fent un ús absolutament responsable i procedent del seu càrrec directiu.

                Resulta igualment indignant que la conselleria utilitzi mitjans tan dubtosos, amb intencions com a mínim sospitoses i parcials, que l'únic que fan és provocar  més malestar i confusió entre els docents, i que acaben afectant encara més el desenvolupament d'un curs ja prou trasbalsat per l'aplicació interessada i molt ambigua d'un TIL sense cap consens i discutit per tota la comunitat educativa.

    Per això, volem que l’Ajuntament de Pollença expressi el seu suport al ciutadà pollencí, Jaume March Serra, i expressi el seu reconeixement a la seva trajectòria com a docent i al capdavant de la direcció de centres educatius. A la vegada també mostrar el rebuig a l’obertura de l’expedient per falta molt greu i a la política de confrontació i de persecució dels dirigents de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears.

    Veure la moció

    En Jaume March parlant davant l'Assemblea de Docents (Foto Ara Balears)


    0 0
  • 01/25/14--14:39: calendari
  • hi ha dies que no es mereixen els colors de l'arc de sant martí. ni tan sols un plugim lleuger d'estels, es mereixen els dies torçuts i esventrats com aquests que poblen el teu calendari. on aniràs, així vestit, amb les nafres i les vergonyes a l'aire? la mar fa temps que ha deixat òrfenes de gavines. el vent s'ha ensenyorit del cau de les ombres. i els núvols amenacen amb males notícies. caminaràs descalç i descobriràs el quitrà vescós i calent que embolcallarà uns somnis impossibles. deixa't bressolar pel tarquim. abraça les feristeles. no hi ha cap mort petita que les paraules no puguen evitar. parla! digues! escriu! no esperis tres dies a ressuscitar. camina, llàtzer! canta i balla, encara que hi hagi dies com aquest que no es mereixen els colors de l'alba ni la música de Mozart.


    0 0

    El poble des Carritxó organitza una glosada, el proper 25 de gener a les 20h, al centre cultural, amb els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona", Antònia Nicolau "Pipiu" i Rafel Roig.

    Antònia Nicolau Maribel _MG_2917

     

    _M275943


    0 0

    A Alternativa per Pollença denunciam el retard que porta l’equip de govern (PP-PI) en l’aprovació del pressupost de 2013 i exigim que que presentin el seu projecte el més aviat possible. Aquest és un exemple més de com s’està deteriorant  aquesta legislatura.

    _______________________________________________________________________________________________

    Portam més de tres mesos de retard en la presentació del pressupost als ple, la seva aprovació inicial segon marca la llei s’hauria d’haver fet en octubre,  i ni tan sols hem fet una reunió per parlar dels mateixos.  El tema és una referència més de com s’està deteriorant la gestió  de l’equip de govern i com s’està tornant al desgavell de passades legislatures. Cal recordar que l’any 2012 els pressuposts es van aprovar definitivament al mes de febrer després de tres o quatre reunions. i de consensuar-ho.  L’any 2013 quan ja era  evident la divisió de l’equip de govern (en aquell moment PP i Lliga) el pressupost es va aprovar ja amb molt de retard, definitivament en juliol, després d’una aprovació inicial fallida i sense consens. I ara ...si l’equip de govern no es posa les piles ens trobarem al segon trimestre de l’any sense pressupost.

    El que és normal a qualsevol poble, aprovar abans de començar l’any el  pressupost a Pollença sembla impossible. El pressupost és una eina fonamental en la gestió del municipi i també en la feina de control democràtic per part de l'oposició. El retard al pressupost fa impossible una gestió mínimament planificada i racional de la despesa pública.  A més   a més d’impossibilitar el que hem demanat sempre des d’Alternativa; uns pressuposts participatius on la ciutadania pugui decidir el destí d’algunes partides, compromís que l’anterior equip de govern va adquirir al 2012 i mai s’ha complit.

    En definitiva a Alternativa per Pollença demanam a l’equip de govern que es posi les piles i que presenti el més aviat possible a tots els grups el seu projecte de pressupost amb la idea de consensuar-ho i presentar-ho per a la seva aprovació inicial al ple.

     

     

     

     


    0 0
  • 01/25/14--14:39: Es Jai de Sa Barraqueta 2
  • http://www.ivoox.com/es-jai-sa-barraqueta-14-01-15-audios-mp3_rf_2722408_1.html?autoplay=1

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 01/25/14--14:39: De liquiditate

  • - Doctor, vaig mirant el twitter i veig que som capaç de vendre la veritat i l'equanimitat de trenta o quaranta piulades a canvi d'un bon cop d'enginy. És greu?

    - És líquid.

    - És crònic?

    - És degeneratiu.

     


    0 0

    [25/01] Atemptat contra Larroca - Atemptat contra Varela - Míting per Sacco i Vanzetti - Roger - Cucca - Perrone - Kaneko - Lissagaray

    Anarcoefemèrides del 25 de gener

    Esdeveniments

    Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

    - Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provableés que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

    ***

    Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina "Caras y Caretas" (núm. 1.270, 03-02-1923)

    - Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 --algunes fonts citen erròniament el 27 de gener--, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia:«He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

    Atemptat contra Varela (25-01-1923)

    ***

    Cartell de l'acte

    - Míting per Sacco i Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston (Massachusetts, EUA), se celebra un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per demanar un judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la feminista Elisabeth Gurley Flynn, de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió Nord-americana per les Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James Ettor (Smiling Joe), dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que parlà en anglès; i el professor i periodista de la publicació llibertària La Notizia Felice Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco& Vanzetti», que ho va fer en italià.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Portada de "Le Père Peinard"

    - Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de«Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.

    ***

    Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

    - Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa«Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la sevaèpoca. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria,Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).

    ***

    Foto policíaca de Vincenzo Perrone

    - Vincenzo Perrone: El 25 de gener de 1899 neix a Salern (Campània, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Perrone. Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta Padula. El juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià i, després de participar en diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a Tripolitània per participar en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20 de desembre de 1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la secció de Salern dels«Combattenti ed ex Arditi di Guerra» (excombatents). Funcionari dels ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en 1923 va ser cessat per les seves activitats polítques. Com a sospitós de ser membre del grup antifeixista «Italia Libera» (Itàlia Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar manifests a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà Salern amb el militant anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles llibertàries i, sota la influència de Gino Bibbi, esdevingué anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir d'aquesta data patí nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre de 1926 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó per «portar una navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a diverses colònies penitenciàries (Favignata, Ponça i Lipari). Amb altres companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli), participà en un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va ser portat davant un Tribunal Especial per «activitats comunistes», però finalment va ser absolt per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el novembre de 1933 passà clandestinament a França i després a Suïssa, on a Ginebra establí contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà cap a Tunísia, on, gràcies als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio Barresi, obtingué l'autorització per a residir-hi. Treballà com a representant comercial i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a França. El juliol de 1936, quan es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya, amb altres companys (Camillo Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, etc.), formà part del grup d'anarquistes que, després de passar per Perpinyà, entraren a la Península gràcies al suport de Giuseppe Passoti. Milicià enquadrat en el«Batalló Giacomo Matteotti» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», partí cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes franquistes. Vincenzo Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els combats al Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou enterrat al cementiri de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Giustizia e Libertà, de París; L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; L'Avanti, de París; Tunis Socialiste, de Tunis;Il Risveglio Anarchico, de Ginebra; iGuerra di Classe, de Barcelona, entre altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu sacrifici. En 1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano publicà la biografia Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna.

    Vincenzo Perrone (1899-1936)

    ***

    Fumiko Kaneko

    - Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista«Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Prosper-Olivier Lissagaray

    - Prosper-Olivier Lissagaray:El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània) en una família basca. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet,Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l'épée.

     Escriu-nos

    Actualització: 25-01-14


    0 0

    Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)


    Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)


    Per Miquel López Crespí, escriptor



    De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.



    El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

    I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.

    Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.

    Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.

    Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.

    Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.

    Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.

    Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.



    0 0

    Aquesta va ser la meva intervenció al Ple del Parlament de les Illes Balears el passat dia 1 d'octubre de 2013, defensant un millor finançament per a la nostra comunitat. Crec que és molt actual, ara que s'ha començat a debatre sobre la modificació de la Llei de finançament, una llei, la del 2009, que va mantenir la històrica injusticia i marginació de Balears.

    Moltes gràcies senyora presidenta. Senyores i senyors diputats.

    La proposició no de llei que avui presentam no podia ser més actual. I açò que fa més de vuit mesos que es va registrar d’entrada en aquest Parlament.

    I no podia ser més actual, perquè ahir mateix van entrar al Congrés dels diputats els pressuposts generals de l’estat. Uns pressuposts que ens tornen deixar a la cua en inversió. Si en els pressuposts de 2013, que ja els vam considerar injustos i negatius pels nostres interessos, es van preveure 78,4 milions d’euros, pel 2014 només n’hi ha pressupostats 74,02 milions, un 5,69% menys. Una passa enrere que significa seguir sent els darrers d’Espanya en inversió per càpita. Una demostració més de menyspreu cap a noltros.

    Ses Illes Balears, una vegada més, són maltractades pel Govern Central. Els pressuposts generals de l’Estat per 2014 tornen a ser un nou escarni pels ciutadans d’aquestes illes. Esteim davant una nova injustícia que no podem deixar passar.

    La inversió prevista a Balears per l’any que ve de només 74,02 milions d’euros és una burla. Suposa una inversió per persona de 66,12 euros, molt enfora de la mitjana nacional, que és de 207,10 euros.

    Com deia ahir el nostro conseller d’hisenda, José Vicente Marí, sembla que Balears no existeix per alguns ministeris. Sembla que alguns s’han oblidat de que Balears també forma part d’Espanya. Balears sempre hem estat solidaris amb sa resta d’Espanya. Sempre ho hem estat i ho volem seguir sent, perquè creim en es projecte comú d’Espanya. Però no podem comportar que, i utilitzaré una expressió molt típica de Menorca, no podem comportar que mos prenguin pes pito des sereno. Volem ser solidaris, sí, però no som tontos. I per seguir sent solidaris, per seguir sent una comunitat pròspera, que generi riquesa i llocs de feina, necessitam que s’Estat invertesqui també aquí. En aquests moments, és una evidència que Balears encapçala sa recuperació econòmica d’Espanya, Balears és on es creen més llocs de feina, és on tots els indicadors econòmics tenen un millor comportament. Esteim fent molt bé els deures. Esteim transformant una comunitat autònoma arruïnada amb una comunitat on es comencen ja a veure signes molt clars de recuperació. Hem sabut, amb l’esforç de tots els ciutadans, reduir un dèficit estructural de més de 1.000 milions anuals, a molt menys de la meitat.

    Balears està fent ses coses molt bé i, per açò, no és comprensible i és indignant que es govern central no tengui en compte tots aquests esforços realitzats.

    Sabem que ara són moments de dificultats econòmiques que tots ens hem d’ajustar es cinturó. Sabem que els recursos són escassos. Noltros no volem que el Govern central dediqui més doblers a inversió, si no n’hi ha, lo que volem és que es repartesqui millor. No pot ser que a Castella Lleó la inversió de l’Estat sigui de 549,66 euros per càpita i a Balears només de 66,12 euros. Aquestes diferències són inadmissibles.

    És per açò, que des d’aquesta tribuna deman al Govern i als nostres diputats i senadors, a redoblar esforços per millorar aquesta partida d’inversió. Deman a tots el presents aquí, que aixequem unànimement sa nostra veu per exigir un tracte més just. No volem que siguin generosos amb noltros, volem justícia. Volem allò que mos correspon.

    L’any passat vam aconseguir incloure una esmena en es pressuposts de 2013 durant la tramitació al senat, que va suposar incrementar la partida d’inversió en uns 90 milions d’euros, un doblers corresponents al conveni de carreteres que el govern de Rodríguez Zapatero es va negar a pagar i que el Govern de Francesc Antich, a pesar d’haver-hi dues sentències judicials favorables, no va voler reclamar.

    Però avui no és el moment de retreure res a ningú. És el moment de fer un front comú per reivindicar un millor finançament per sa nostra comunitat i perquè ses inversions territorialitzades tenguin un repartiment molt més just i equilibrat. I per dir a Madrid que no pot ser que Balears sigui sempre la més perjudicada. Hem de dir prou. I hem de dir prou a un model de financiació de ses comunitats autònomes que també és injust amb Balears. És injust perquè ens segueix deixant a la coa en el finançament. Som dels que més donam i els que menos rebem.

    En un estudi fet pel catedràtic del IESE Eduardo Martínez Abascal mos diu que Balears, juntament amb Madrid i Catalunya, són les comunitats que donen més del que reben i que Balears és la que més esforç fiscal fa de totes les comunitats. En la classificació de les comunitats segon un índex de solidaritat, Balears és la primera amb diferència sobre la segona. Som els més solidaris d’Espanya i som, també, els més maltractats de tots.

    No només ens veim perjudicats a s’hora de repartir ses inversions a nivell de s’estat, com hem pogut veure, sino que es model de finançament, aquell que reparteix els impostos que es recauden, ja sigui de IRPF, de IVA, de s’Impost de Societats... és un model de finançament injust i perjudicial per ses nostres illes.

    I aquesta injustícia es visualitza quan veus que mentre noltros hem hagut de pujar determinats imposts, hem hagut de fer retallades importants en sanitat i educació, hem fet esforços importants per reconduir els comptes públics, altres comunitats s’estiguin plantejant davallar els impostos.

    No és possible que amb sa nostra solidaritat algunes comunitats puguin davallar els imposts i noltros, aquí, esteguem passant sacrificis enormes per poder equilibrar els comptes. Amb els doblers nostros, algunes comunitats han equilibrat els comptes públics, sense passar gaire pena, i noltros esteim passant las de Cain per reduir una dècima de dèficit.

    Si noltros tinguessim el mateix finançament que Extremadura, per posar un exemple, avui no tindríem dèficit. El problema de Balears, es problema de fons, no és tant el dèficit, com és el finançament. És per açò que insistim, una i altra vegada, en la necessitat de reivindicar i negociar un nou model de finançament de ses comunitats autònomes. Es sistema de finançament aprovat a l’any 2009 ha resultat ser insuficient i no ha aconseguit que Balears deixi de ser la darrera d’Espanya en finançament. Seguim estan els darrers i açò és inadmisible.

    Les propostes que avui presentam crec, sincerament, que haurien de tenir el recolzament de tota la càmera. Haurien de ser un clam conjunt de tots, de tots els representants de la ciutadania. Una ciutadania, sa balear, cansada ja de ser menyspreada, de que el Govern central no mos tengui en compte, de que s’import de ses inversions estatals sigui una burla i cansats de tenir un sistema de finançament que també ens deixa en es darrer lloc.

    Sembla que si es sistema de finançament ens perjudica, que som els que més aportam i els que menos rebem. Sembla que aquesta anomalia, aquesta diferència, s’hauria de compensar, d’una manera o altra, per exemple amb unes inversions per damunt de sa mitjana nacional. Idò no. Ni una cosa ni s’altra. Ni inversions ni finançament.

    El canvi de model de finançament és, per noltros, innegociable. És una qüestió que hem d’abordar tots i entre tots. No se tracta de gastar més, sinó de repartir millor. No podem ser sempre la cenicienta de sa película. No podem seguir sent aquells que mos hem de conformar amb ses miques.

    Jo crec que hem de reclamar lo que mos correspon. Lo que és just. No amb victimismes inútils, i sí amb els nombres clars damunt sa taula. Es Govern central no pot mirar cap a una altra banda davant aquesta situació històrica. No podem ser permanentment els humiliats de la classe.

    Esper que la resposta del Parlament avui sigui clara i rotunda.

    Moltes gràcies.


    0 0

      Enero 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista Plaza»
    Plaza de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Callejón
    de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Cuesta
    Granadas
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Cuesta
    de San
    Gregorio
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Capellanes
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Cuesta
    de San
    Gregorio
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Huerto
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista noc-
    turna de la
    Alhambra»
    desde Placeta
    Carvajales
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    Placeta de
    de Santa
    Inés Alta
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Beso
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Señalización
    calle»
    c/ Clavel de
    San Pedro
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    Placeta
    Porras
    (Barrio del
    Albaicín)

    «"Monumen-
    to a Isabel
    la Católica
    y Cristóbal
    Colón"»
    Plaza Isabel
    la Católica

    «Tiovivo»
    Plaza Cam-
    pillo

    «"El Cami-
    nante"»
    Escultor:
    Juan Antonio
    Corredor
    c/ Acera del
    Casino

    «Granadina»
    c/ Acera del
    Casino

    «"Patio del
    Toro"»
    c/ Mesones

    «"Patio del
    Toro"»
    c/ Mesones

    «Fuente»
    Plaza de la
    Trinidad

    «Graffiti»
    c/ Marqués
    de Gerona

    «Trajes de
    gitana»
    c/ Oficios

    «Trajes de
    gitana»
    c/ Oficios

    «Estatua ho-
    menaje a los
    aguadores»
    Plaza
    Romanilla

    «Estatua ho-
    menaje a los
    aguadores»
    Plaza
    Romanilla

    «Taberna
    los Toneles»
    c/ Cristo de
    San Agustín

    «Frutería»
    Plaza de Bib-
    Rambla
     (Plaza de
    las flores)

    «Graffiti»
    Plaza
    Pescadería

    «Papá Noel»
    c/ Marqués
    de Gerona

    «Escultura»
    Catedral
    c/ Gran Vía
    de Colón

    «Ventanas»
    Plaza de las
    Pasiegas

    «Escultura
    humana
    viviente»
    Plaza de
    Alonso Cano

    «Estatua de
    Alonso Cano»
    Escultor:
    Antonio Cano
    Correa
    Plaza de
    Alonso Cano

    «Zoco de
    Alcaicería»
    c/ Alcaicería

    «Vista calle»
    c/ Alcaicería

    «Balcón»
    c/ Alcaicería

    «Jóvenes
    músicos»
    c/ Zacatín

    «Jóvenes
    músicos»
    c/ Zacatín

    «Jóvenes
    músicos»
    c/ Zacatín

    «Puerta del
    zoco de
    Alcaicería»
    c/ Alcaicería

    «Azulejos
    "Vista de
    la Catedral
    desde c/
    Alcaicería"»
    c/ Alcaicería

    «Farol»
    c/ Alcaicería

    «Farol»
    c/ Oficios

    «Escultura
    humana
    viviente»
    Plaza de
    Alonso Cano

    «Escultura
    humana
    viviente»
    Plaza de
    Alonso Cano

    «Marioneta»
    c/ Acera del
    Casino

    «Marioneta»
    c/ Acera del
    Casino

    «Marioneta»
    c/ Acera del
    Casino

    «Marioneta»
    c/ Acera
    del Casino

    «Marioneta»
    c/ Acera
    del Casino


    «Fuente de
    las Batallas»
    c/ Acera
    del Casino

    «Bicicletas
    de alambre»
    puente junto
    al Paseo
    del Violón

    «Alcazaba»
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Alcazaba»
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Alcazaba»
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Vista del
    barrio del
    Albaicín»
    desde la
    Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Vista del
    barrio del
    Albaicín»
    desde la
    Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Alcazaba»
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Ventanas»
    Patio del
    Mexuar o
    del Cuarto
    Dorado
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Vista del
    barrio del
    Albaicín»
    desde la
    Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Puertas»
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Arco»
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Salón de
    Comares o
    Salón de los
    Embaja-
    dores»
    Torre de
    Comares
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Celosías»
    Salón de
    Comares o
    Salón de los
    Embaja-
    dores
    Torre de
    Comares
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Celosías»
    Salón de
    Comares o
    Salón de los
    Embaja-
    dores
    Torre de
    Comares
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Vista del
    barrio del
    Albaicín»
    desde la
    Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Vista del
    barrio del
    Albaicín»
    desde la
    Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Vista del
    barrio del
    Albaicín»
    desde la
    Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Balcón»
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Bóveda»
    Sala de los
    Mocárabes
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Bóveda»
    Sala de los
    Mocárabes
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Decoración
    arabesca»
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Bóveda»
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Patio de
    los Leones»
    Palacio de
    los Leones
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Sala de los
    Mocárabes»
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Patio de
    los Leones»
    Palacio de
    los Leones
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Alberca del
    Patio de
    Comares o
    de los Arra-
    yanes»
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Escalera»
    Palacio de
    Comares
    Palacios
    Nazaríes
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Alcazaba»
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Palacio de
    Carlos V»
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Recinto de
    la Alhambra»
    La Alhambra
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Edificios»
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Iglesia de
    Santa Ma-
    ria de la Al-
    hambra, Pa-
    rroquia de la
    Encarnación
    (antigua Mez-
    quita Real de
    la Alhambra»
    c/ Real de la
    Alhambra

    «Graffiti»
    c/ Cuesta del
    Caidero

    «Sierra
    Nevada»

    «Sierra
    Nevada»

    «Ermita de
    San Sebas-
    tián»
    c/ Paseo del
    Violón

    «Escaleras»
    Palacio de
    Exposiciones
    y Congresos
    c/ Paseo del
    Violón

    «Escaleras»
    Palacio de
    Exposiciones
    y Congresos
    c/ Paseo del
    Violón

    «Cactus»
    c/ Camino del
    Sacromonte
    (Barrio del
    Sacromonte)

    «Casas»
    c/ Camino del
    Sacromonte
    (Barrio del
    Sacromonte)

    «Can»
    c/ Camino del
    Sacromonte
    (Barrio del
    Sacromonte)

    «Vista del
    Sacromonte»
    c/ Camino del
    Sacromonte
    (Barrio del
    Sacromonte)

    «Vista de la
    Alhambra»
    desde c/
    Camino del
    Sacromonte
    (Barrio del
    Sacromonte)

    «Vista de la
    Alhambra»
    desde c/
    Camino del
    Sacromonte
    (Barrio del
    Sacromonte)

    «Vista de la
    Alhambra»
    desde c/
    Camino del
    Sacromonte
    (Barrio del
    Sacromonte)

    «Señalización
    del Museo
    Cuevas del
    Sacromonte»
    c/ Camino del
    Sacromonte
    (Barrio del
    Sacromonte)

    «Casa»
    c/ Verea de
    En Medio
    (Barrio del
    Sacromonte)

    Palma, 26 de enero de 2014


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 41 | 42 | (Page 43) | 44 | 45 | .... | 465 | newer