Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 42 | 43 | (Page 44) | 45 | 46 | .... | 465 | newer

    0 0

    Entre las enfermedades que requieren una cirugía importante y que luego precisan de rehabilitación, no llama la atención por su bajo número el cáncer que conlleva una laringectomía con traqueostomía; tal vez por eso no hay protocolos para su tratamiento y seguimiento. Y en el mejor de los casos será el propio cirujano ORL quien orientará al afectado y le derivará al logopeda, al fisioterapeuta e incluso al psicólogo. Y será el logopeda –mayormente una logopeda– quien le enseñará a hablar con voz esofágica, le guiará en la regeneración de brazos y cuello, en la práctica de la respiración diafragmática, en tratar el enfisema o edema submentoniano, en la recuperación del olfato y, si es preciso, en solventar una posible disfagia, y, todo ello, para que se valga por sí mismo, la convivencia familiar sea normal y se reintegre a la vida social y, si es el caso, a la vida laboral. Es mucho lo que recae en el logopeda, pero no hay que olvidar que será la persona más cercana al paciente, y en muchos casos, la única. (Los hay, por desgracia –y son más de los que pensamos– que acaban recluidos en su casa, abandonados a su suerte, y siendo atendidos por médico distinto cada vez que acuden al hospital.)

    Se me dirá que, con los equipos multidisciplinares, lo que llevo expuesto queda resuelto. Efectivamente, pero salvo alguna excepción que quizá se dé, o algún conato o embrión, esos equipos son todavía una entelequia en los sistemas sanitarios; se pueden encontrar en pocos centros privados; y algunas asociaciones anuncian algo parecido, que está más en el papel que en la práctica.

    Lo que sí es cierto es que cuando médicos, enfermeras, terapeutas, logopedas… van conociendo la diversa atención que requieren pacientes tan especiales, su apreciación y actitud cambian.

    Por eso considero importante la realización de jornadas como las llevadas a cabo por ORTOFÓN y la Asociación de logopedas de España. Además, porque cubren dos objetivos: dar a conocer la complejidad y duración que requiere la recuperación de los laringectomizados y, también ampliar su formación en aspectos que, en las aulas, o tienen una mera mención o se las obvia.

    De lo publicado en la web de Ortofón sobre las Jornadas de Intervención Logopédica en los Tumores Orales y Laríngeos, celebradas los días 18 y 19 de enero de 2014 en la sede de A.L.E., trascribo lo siguiente:

    Entre las conclusiones más destacadas cabe subrayar la necesidad de otorgar una mayor consideración a la figura del logopeda en la labor rehabilitadora del paciente afectado por un cáncer de laringe tras ser sometido a la correspondiente cirugía.

    En este sentido, tanto Estellés como Jiménez han destacado el ejemplo que nos llega desde el Reino Unido, uno de los lugares de Europa donde la profesión del logopeda goza de una especial consideración. En ese país “la contratación de logopedas para el tratamiento de la disfagia ha proporcionado un importante ahorro económico para su sistema sanitario en gasto de farmacia”.

    La rehabilitación del paciente sometido a una operación de estas características no ha de ser sólo física. Según Maite Arenas, “también es imprescindible la recuperación de su voz como instrumento social y herramienta de comunicación, función en la que la Logopedia es clave, además de necesidades tan fundamentales como un aumento de la autoestima y una adaptación psicológica a su nueva situación”.

    “El sistema sanitario sólo cura, pero olvidan que te dejan vulnerable en una sociedad en la que el primer impacto es el de la belleza. El laringectomizado lleva sobre sí un estigma social fuerte y duro. Muchas personas desaparecen de tu vida. Incluso el choque en la familia es brusco, ya que los tuyos buscan y quieren recuperar a la persona que eras. La separación matrimonial y los conflictos con los hijos son habituales. Por todo ello es fundamental lograr una buena calidad de voz y conseguir un rápida incorporación social y laboral que facilite la reintegración del paciente”, ha afirmado Arenas.

    En ese sentido se expresaba también la doctora Marta Faubel, quien ha asegurado que, “aunque en los últimos años se ha avanzado mucho en el campo de la cirugía de cabeza y cuello, es importante reconocer la radicalidad que algunas tumoraciones exigen, sin olvidar las serias alteraciones que provocan en las funciones del ser humano, limitando la vida del paciente y haciendo necesario el tratamiento logopédico para su rehabilitación”.

    Muchas veces no somos conscientes de los problemas que surgen en la vida diaria de un laringectomizado. Tal y como afirma Salvador Jiménez, estos van desde los trastornos estéticos, como la secuela de la cirugía maxilofacial, hasta la dificultad en acciones tan cotidianas como besar o comer. Para paliar en la medida de lo posible estas necesidades del día a día, existen productos en el mercado que favorecen y ayudan a estos pacientes. En este sentido, Elisabet Perálvarez ha mostrado a los asistentes a las jornadas diferentes dispositivos con esta finalidad.

    A lo largo de los dos días de reunión, también se ha puesto de manifiesto la necesidad de llevar a cabo la creación de un comité de Logopedia, formado por expertos profesionales en este campo, con el objetivo de aportar ideas, enumerar las necesidades que surgen en la profesión y unificar criterios de intervención.

    Esta necesidad de unión de fuerzas es prioritaria ya que, según ha afirmado Mª Teresa Estellés, “la palabra cáncer sigue siendo destructiva en la sociedad del siglo XXI pero, si además añadimos que esta maldita enfermedad ha elegido los órganos de nuestro cuerpo encargados de la comunicación humana, la tarea de combate, superación y esperanza resulta aún más ardua y difícil”

    .

    En la web cuyo enlace he indicado se puede escuchar el vídeo de Maite Arenas, profesora de prácticas en la Escuela Universitaria de Santander y afectada de Neoplasia Laríngea.


    0 0

    [26/01] «Par delà la mêlée» - «Alba Rossa» - Lacaze-Duthiers - Guerdjikov - Van Dongen - Giménez Igualada - Aspès - Aufseher - Vilardaga -«Paco» - Failla - Gil Domènech - Venturini - Montefameglio

    Anarcoefemèrides del 26 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "Par delà la mêlée"

    - Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).

    ***

    Capçalera d'"Alba Rossa" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gérard Lacaze-Duthiers

    - Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, va terminar els seus estudis a París, llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la«Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre,Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913),La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931),Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934),Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946),Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946),Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers lesâges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze- Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 a París (França).

    ***

     Mikhael Guerdjikov (1903)

    - Mikhael Guerdjikov:El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia--, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats«Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda(Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

    Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

    ***

    Van Dongen (ca. 1902)

    - Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquestaèpoca els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables --Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).

    Kees Van Dongen (1877-1968)

    ***

    Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

    - Miguel Giménez Igualada:El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana«Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels«Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial«Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!,Espoir, Ética, Fuego,Inquietudes, Liberación,Nosotros, El Productor Libre, Ruta,Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961),Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut«il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

    ***

    Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic "Alger Socialiste" (4 de desembre de 1931)

    - Marguerite Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X de París (França) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà --el padrí Carlo combaté amb Garibaldi-- i son pare Charles Aspès feia feina de fuster ebenista; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de«malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

    ***

    Isak Aufseher

    - Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

    ***

    Emili Vilardaga Peralba

    - Emili Vilardaga Peralba: El 26 de gener de 1912 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per «pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església --fou un gran aficionat al cant amb gran talent--; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas. Emili Vilardaga Peralba va morir el 8 de setembre de 1969 en un accident laboral a Dreux (Centre, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Francisco Pérez

    - Francisco Pérez: El 26 de gener de 1973 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez, conegut com Paco. Havia nascut el 27 de novembre de 1907 a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya). Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Lió. Francisco Pérez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de l'apallissament de 1951.

    Francisco Pérez (1907-1973)

    ***

    Alfonso Failla parla en míting

    - Alfonso Failla:El 26 gener de 1986 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. Havia nascut el 30 de juliol de 1906 a Siracusa (Sicília) i de molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974-- a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

    Alfonso Failla (1906-1986)

    ***

    Llum Gil Domènech

    - Llum Gil Domènech: El 26 de gener de 1989 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista Llum Gil Domènech. Havia nascut en 1901 a Barcelona (Catalunya). Son pare, confederal, la introduí en el moviment llibertari i de molt joveneta formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Destacà especialment en els anys trenta i a partir de 1976 estava afiliada al Sindicat Tèxtil de la CNT. Després formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT de la barriada barcelonina de la Verneda.

    ***

    Aldo Venturini

    - Aldo Venturini: El 26 de gener de 1995 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el litògraf, mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini. Havia nascut el 17 de novembre de 1900 a Conselice (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa família es traslladà a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la resta de la seva existència. Quan tenia 15 anys esdevingué socialista, però sota la influència de Luigi Fabbri, aleshores mestre de primària al barri bolonyès de Corticella, a mitjans de 1916 deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil Socialista) on militava i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any redactà el programa del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile Rivoluzionario». Formà part del Grup Anarquista «Emilio Covelli», constituït el novembre de 1915 per joves revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio Diolaiti, Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda revolucionària. Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que tingué lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup Anarquista«Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una trentena de joves llibertaris de la regió, i en el curs del qual es fundà la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després participa en diverses reunions del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del Comitè de Correspondència de la UAER. En aquests anys juvenils treballà com a litògraf en l'empresa Litografia Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a Luigi Fabbri, de qui esdevé deixeble, col·laborador i íntim amic, freqüentant habitualment casa seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat al IX Regiment de Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any després va ser llicenciat i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 prengué part en el Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i el 4 de juliol d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a la mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup bolonyès, prenent la gestió tècnica i l'administració d'aquesta comissió; per portar a terme satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a la via Ferrarese fent-se passar per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 prengué part en el Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de Correspondència passà al grup de Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en l'edició romana del diari Umanità Nova, on mantingué, entre altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la qüestió de la delinqüència, fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino. També col·laborà en Libero Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època patí algunes temptatives d'agressions per part dels escamots feixistes, especialment pel grup encapçalat per Armando Vannini (Pippo), però sempre aconseguia fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri, estudià i aconseguí el diploma de mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de la qual viurà durant gairebé quaranta anys i fins a la seva jubilació. El 14 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense que aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut preventivament en ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926, quan Luigi Fabbri s'exilià, restà veí de sa filla Luce Fabbri, la qual finalitzava els seus estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i s'exilià clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme es retirà de la vida pública i es dedicà exclusivament a la seva professió de mestre i a l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una oposició moral al règim, negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les pressions que rebé. Fou constantment vigilat fins el març de 1938, quan va ser esborrat del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà profundament pel pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual es considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de l'anarquisme juvenil per acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que conservant sempre elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme, però encara durant l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu mestre, edità el llibre de Merlino Revisione del marxismo. Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948 publicà el llibre pòstum de Merlino Il problema economico e politico del socialismo, que havia acabat en 1923, però que encara restava inèdit. En 1953 col·laborà amb altres anarquistes de Bolonya en l'organització de la commemoració del centenari del naixement d'Errico Malatesta. Després seguiran les edicions de Merlino de Concezione critica del socialismo libertario (1957), en col·laboració amb Pier Carlo Masini, i l'antologia Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1974). Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos articles polítics i culturals en diferents publicacions periòdiques (A Rivista Anarchica, Avanti!,Bulletin du CIRA, Critica Sociale, Era Nuova,L'Espresso, Il Giornale, Il Libertario,Movimento Operaio, Nuova Critica Sociale, Nuova Repubblica,Previsioni, Socialismo Democratico, Umanità Nova,Volontà, etc.) i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983 publicà l'assaig biogràfic Alle origini del socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e biografico. Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser adquirits per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

    Aldo Venturini (1900-1995)

    *** 

    Umberto Montefameglio

    - Umberto Montefameglio: El 26 de gener de 2007 mor a Vizzolo Predabissi (Milà, Llombardia, Itàlia) el periodista, motero i militant anarquista Umberto Montefameglio. Havia nascut el 25 de maig de 1935 a Metz (Lorena, França). Quan tenia 17 anys va començar la seva activitat periodística com a ajudant de corresponsal a Torí de la Gazzetta dello Sport, aleshores dirigida per Gianni Brera. L'1 de gener de 1958, treballant en Il Popolo Nuovo, esdevingué periodista professional, el més jove a Itàlia durant molts d'anys. A mitjans dels anys setanta creà el Comitato Stampa Libertaria (Comitè d'Impremta Llibertària), una de les primeres agències de contrainformació, on participaren totes les tendències i mitjans de comunicació del moviment llibertari italià. Exercí el periodisme en nombrosos periòdics (Il Popolo, L'Italia,L'Avvenire, La Notte, Il Giorno, Il Milanese,Bolero,Epoca,Panorama,Grazia,Topolino) i va participar en diverses publicacions llibertàries (Umanità Nova, A, etc.). En aquests anys col·laborà amb l'editorial Antistato. Fou el fundador i director de la revista Il Club degli autori i president de l'associació homònima que es creà per promocionar els autors emergents. També creà Montedit --editorial especialitzada en nous creadors i de la qual s'encarregaran les seves dues filles Antonella i Adriana-- i diverses revistes, com ara la bimensual Il Club della pipa --on reivindicà aquesta manera de fumar tabac--, la mensual Il Mercato del legno i la setmanal La Gazzetta della Martesana. No deixà de banda altres mitjans, com ara la ràdio (Radio Martesana) i la televisió. Fou un dels primers en creure la força que podria tenir la informàtica i Internet, creant diverses pàgines web, algunes premiades. Membre del Consell Editorial de Mondadori, participà activament en la Consulta Sindacale dell'Associazione Lombarda dei Giornalisti (Consulta Sindical de l'Associació Llombarda de Periodistes). En 1996, amb Franco Marano, traduí a l'italià el llibre de Carlos Semprún Maura Libertad! Rivoluzione e controrivoluzione in Catalogna. L'última temporada de sa vida col·labora estretament amb l'editorial llibertària Elèuthera i fou el responsable de les revistes Vivere Melegnano i VS. Umberto Montefameglio va morir el 26 de gener de 2007 a Vizzolo Predabissi (Milà, Llombardia, Itàlia) i tres dies després fou enterrat a Melegnano, al sud de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre la multitud que es reuní per acomiadar-lo parlaren l'alcalde de Melegnano, que agraí el seu compromís amb aquesta comunitat; Aurora Failla, de la revista A; i Massimo Varengo, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Hi havia també una bona representació de companys motociclistes, que digueren l'últim adéu a Nonno Biker (L'Avi Ciclista), com era nomenat en aquest cercle.

     Escriu-nos

    Actualització: 26-01-14


    0 0
  • 01/26/14--15:10: Un viatge
  • Diuen que quan fas un viatge tornes veient les coses des d'una altra perspectiva. Jo he tornada de Gràcia nova, amb moltes coses per contar. Hem passat un cap de setmana espectacular. Ara la son me pot, però en haver agafat forces vos ho cont!
    Paraparaxin papa xin... I vos ho escric, perquè sentir-me ... no se'm sent.

    Fins aviat!


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Poques vegades hem assistit a una estratègia tant clara i directe del poder per afavorir els interessos privats, limitar l’ús de l’espai públic i reprimir a tot aquell que no es transforma en un consumidor empedernit. Una estratègia que es va estenent de forma silenciosa, però efectiva, i que no moltes vegades troba oposició. Estem parlant de l’onada d’ordenances cíviques, de convivència o el nom que a cada ciutat i municipi li posin. Sembla que, per ser de caràcter local, no formen part d’una estratègia global. Però basta fer un cop d’ull a la resta de l’Estat per adonar-nos que son milers els pobles i ciutats que estan aprovant en aquests moments ordenances gairebé idèntiques que no pretenen més que crear un problema fictici. Sense comptar amb la nova Llei Wert, que ve a impulsar aquesta estratègia global contra la llibertat.

    Existeix realment la necessitat a pobles com Pollença de regular (o millor dit, multar) coses com el demanar almoina, fer acrobàcies amb un monopatí, fer malabars? Cal posar multes de fins a 750 euros per cantar al carrer? La veritat és que tot això és crear problemes on no n’hi ha.

    El veritable motiu pel qual s’aproven ordenances d’aquest tipus és triple. En primer lloc, per recaptar. Si llegiu l’ordenança veureu com és tot un seguit de normes i multes per la seva infracció. L’afany recaptatori es fa tant evident quan es multa a una persona que no té diners i que demana ajuda amb 120 euros, que no cal posar més exemples.

    El segon motiu evident és el repressiu. Des del poder cada cop es retallen més llibertats i s’intenta controlar més a la població. Potser tenguin por de que ens cansem d’acotar el cap, diguem prou i ens rebel·lem. Perquè sinó es fa menció explícita a que no es pot acampar a les places? Com si això hagués passat mai a Pollença. Amés, en moltes parts de l’articulat és ambigua, ja que es refereix a termes tant difusos com quan es molesti. Afavorint així sempre l’opinió de l’autoritat.

    Però probablement el pitjor motiu i més encobert sigui el de privatitzar l’ús de l’espai públic i fomentar únicament l’oci capitalista. Amb el que això comporta d’exclusió social a qui no pot pagar-se’l (d’això se’n diu classisme). El capitalisme s’ha fet l’amo i senyor de tot el nostre temps lliure i de l’espai comú. Perquè sinó no podem jugar amb pilotes al carrer i únicament podem fer-ho a un poliesportiu pagant més de 17 euros per una hora de pista de futbet, per exemple? Perquè no podem beure  asseguts a un banc de plaça o prenent la fresca al carrer? Perquè ens han de prohibir aparcar una caravana més de 48 hores? És molt senzill: per afavorir els negocis. El que pretenen és ficar-nos a tots dins un bar o dins un hotel, sense deixar-nos ni elegir el tipus d’oci que volem. Només pagant s’és lliure. I ni així.

    És important en tot aquest tema no caure en l’error de voler modificar l’ordenança que en breu ens volen aprovar. Del que es tracta és de no aprovar cap ordenança més (hi ha diverses ordenances que regulen moltes de les coses que hi ha a la nova) que vulgui regular l’ús de l’espai públic, per molt demagògicament que l’hagin anomenat de civisme. Perquè el que cerca no és fomentar el civisme i la convivència, sinó crear problemes allà on no n’hi ha, recaptar, reprimir i privatitzar el nostre oci (que prou privatitzat està ja). L’únic que es vol és multar, reprimir, coaccionar, però no atacar els problemes que puguin sorgir d’arrel, anant a les causes.

    Serem capaços entre tots d’aturar aquest disbarat d’ordenança? Ens mourem per a fer-ho? O deixarem que una vegada més el poder ens segueixi robant les poques llibertats que encara ens queden? Cal lluitar.

    - Com podeu presentar al·legacions

    - A l'enllaç teniu l'ordenança

    Articles anteriors

    "Argumentant contra l'ordenança de seguretat i convivència"

    -  Argumentant... 2

    - Sancions d'una ordenança que cal retirar


    S'ha creat una Plataforma contra l'ordenança cívica a Pollença


    0 0

    A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


    Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)



    Alguns militants comunistes (LCR) de tendència trotsquista en temps de la transició. Llorenç Buades és el segon per l'esquerra. Altres partits comunistes de les Illes de tendència trotsquista eren l'OEC, que dirigia Mateu Morro, l'exconseller d'Agricultura del Govern Balear i exsecretati general del PSM i el PORE.

    Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

    Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.



    Dia del llibre a Palma, a començaments dels anys setanta. Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos (a l'esquerra) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) portaren endavant nombroses activitats culturals que reforçarem els grups antifranquistes de les Illes, com explica el dirigent de la LCR Llorenç Buades.

    Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

    Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

    A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

    Miquel López Crespí


    Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (OEC


    1976: els comunistes (OEC) i la presó de Palma.



    Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

    La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



    Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

    Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.



    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


    1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

    Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Traduzco la información que ofrece la Gran Enciclopèdia de Mallorca en el volumen IV, entrada sin firma:

    Diario Balear. Periódico fundado en Palma en 1814 por la familia de impresores Guasp. Por motivos políticos cambió su nombre en diversas ocasiones: Diario Balear (1814 - 1820, 23 - 36); Diario Constitucional de Palma (1820, 1823, 1838, 1839 - 45); Diario constitucional Político Mercantil de Palma (1820 - 22); Diario Constitucional de Palma de Mallorca (1836 - 37, 1839, 1845 - 50); El Diario de Palma (1852 - 56; 1861 - 1918) y El Mallorquín (1856 - 61).

    Representó los intereses conservadores, defendía la monarquía absoluta y atacaba a los liberales. Desde sus inicios hasta 1852 fue dirigido por Felip Guasp y fue el diario más leído y de mayor tirada de la época. Se redactaba en castellano, en un lenguaje romántico, claro exponente del periodismo político del momento.

    La información dada indica la complejidad de una publicación que supera el siglo de existencia, aunque con tantos cambios de nombre que dificulta su seguimiento. En 1820 llega a tener tres nombres diferentes.

    prensa

    Joaquín María Bover, en 1862, da la siguiente información:

    XV. Diario Balear. Palma, imprenta de D. Felipe Guasp, 4° de 4 pags. cada número y algunos de 8, con el escudo de armas de esta ciudad. Empezó á salir en 1º de noviembre de 1814 y cesó en 29 de mayo de 1815 á consecuencia de una real órden en que se prohibieron todos los periódicos menos la Gaceta. Obtuvo Guasp una real licencia para continuarlo y reapareció el Diario Balear, con la omisión del escudo de.esta ciudad: en 1º de abril de 1816.

    En 17 de marzo de 1820 acabó de publicarse con el referido título y en atención a las circunstacias políticas del tiempo salió desde el día siguiente con el de Diario constitucional de Palma. (Véase número XVIII.) En 7 de noviembre de 1823 volvió á publicarse de nuevo el Diario Balear con las armas de la ciudad y en folio regular de 4 pags. cada número siguiendo constantemente sin mas variación que la omisión del escudo, en 1830, qtie volvió á poner en 1833 y retiró otra vez desde 1.° de julio de 1834; continuando así hasta 23 de agosto de 1836. El día siguiente empezó á salir de nuevo con la denominación de Diario constitucional de Palma, y más adelaote.sufrió la» reformas de los números, XVI,: XVII, XIX, XX y XXIV. Prec de suscr. 10 rs. mensuales.

    Joaquín María Bover: Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares

    Los números romanos que indica Bover conducen a los diferentes nombres que recibió esta publicación.

    El Diario Balear ya nació cuando la polémica sobre la Constitución había acabado al imponer Fernando VII de nuevo el absolutismo y, al poco tiempo, se encontró con la prohibición de toda prensa establecida en 1815. Junto con el Semanario Económico, el Diario Balear logró el permiso para poder publicar en esa época de prohibición que duró hasta 1820 (ver Prensa en Mallorca de 1808 a 1820).

    En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, con el nombre de Diario Balear se encuentran fotografiados los ejemplares de 1814 y 1815.


    0 0
  • 01/27/14--15:23: Sant Antoni a Gràcia 2014
  • Fa hores que li donc voltes al com contar-vos com ha anat el cap de setmana més esperat de l'any, o almanco per jo. Enguany ha estat diferent però no per això ha deixat de ser espectacular, encisador, màgic, emotiu, cultural... brutal.

    He tengut la sort d'estar-hi els quatre dies i ara em dispos a contar-vos, com sempre, la meva visió de com l'he viscut. 

     

    Dijous a vespre, vaig arribar al Centre artesà Tradicionarius com una senyora -ho dic perquè me dugueren en cotxo fins a Gràcia- i a temps de veure la glosada. A mi encara em sorprenen i me xiflen, no sé si es que al ser ciutadana no hi estic gaire avesada o què, però és una festa tan nostrada que m'encanta. Home, dijous hi havia burreria, alguns ni es molestaven a fer-ho bé, però mos feien riure. Llàstima que mos tanquin tan aviat el bar del CAT, no sé si els glosadors seguiren la festa fora,  però el metro tanca prest i varem haver de partir cap a cases.

    Divendres vaig disfrutar com una nina petita, tant amb els Sonadors de Son Camaró (Menorca) com amb la glosa musicada. Esper que els menorquins es passin per l'illa gran aquest estiu, paguen molt la pena. Bons músics, lletres atrevides i divertides, bon ritme, molt entretengut la veritat.

    El plat fort del divendres al CAT és la ballada, que malgrat fóssim molts enguany es podia ballar bé i tot. La música de Galivança acompanyava molt. M'ha dit un gorrionet que algú va gravar la bullanguera, estic desitjant poder-la veure! Va ser molt bona! Es notava que teníem una ballera rabiosa! Molta gent es va queixar de l'horari: com així la ballada enguany va començar tan tard? La gent ja estava cansada d'esperar, sobretot els que no havien estat al concert. Conseqüències? A part del cansament acumulat, haver de partir treient sa fel per agafar el darrer metro sense despedir-mos de ningú ni poder fer sa xerradeta.

    Dissabte de matí anàrem pels mercats. Consider que està mal organitzat, és massa improvisat. Què té la seva gràcia fer-ho així, però per al que ho vol veure és un poc caòtic. Demanes a tothom i ningú sap cap a on va, per molt que t'intentis informar no acabes d'aclarir s'horari, i acabes sempre igual: Corrensos dissabte de matí telefonant, rebent missatges de tothom que no troba, que no sap a on és, que no saben si arriben, que si a on és el mercat aquest, que se diu allà a on anam... Però si tens sa sort de trobar als xeremiers pots gaudir de fer bulla amb ells, fer unes canyes, ballar un poc i deixar a la gent embadalida mirant que no saben que és allò ni que passa perquè la gent del barri poca sap què celebram.  Un altre moment de cultura popular genial! Enguany he trobat a faltar els glosadors, que com ja vos dic que això va molt improvisat no sé ni si sortiren a cantar...

    Dissabte vespre és lo gros. Cercavila amb bastoners, trabucaires, castellers, batucades, colles de diables i de dimonis, gegants, xeremies, sacs de gemecs, fabiols de tot tipus. Queda ben clar que som pobles germans.

    Quin gust de boca me va quedar de la festa major? En primer moment, a la plaça del Raspall, una mala llet espantosa, i no vaig ser l'única. Quina mania té la gent de no voler entendre què els balladors necessitam espai! Amb lo bé que ho feren els Exiliats! Sonaren genial. I bé que ho demanaren, fins i tot en anglès, i a cada cançó torna-m'hi torna-hi, i res, el públic que no es movia, és més, a la mínima que féiem un fandango o quan quedava un poc d'espai s'hi ficaven sense deixar-mos ballar. Va ser horrorós. Desig per l'any que ve: en primer lloc, que es faci la ballada un poc més prest per a què no és solapin les ballades de les dues places; En segon lloc, que posin barreres a la plaça i què només puguin estar en mig de la plaça els balladors la resta fora. Sembla ridícul? Sí, però no hi va haver manera de fer-los-hi entendre que necessitàvem espai! Es que no ho entenc! Per a altres castes de ball bé que deixen un bon lloc perquè, - eh? que hi ha balladors professionals en mig. Però quan és ball de bot s'hi apropen, i més i més per a veure-ho de ben a prop, una bona cossa fa ganes de pegar-los-hi! Quin emprenyo! 

    A la plaça de la Vireina encara es va poder ballar millor, malgrat encara quedava gent d'aquesta que fins que  no li pegaves empenta ballant no se n'anava. Per sort, crec que no hi va haver cap ferit, teniem totes ses paperetes per haver-ne més d'un, entre brutor en terra, que llenegava i sa gent en mig... d'aquí res podrem  declarar el ball de bot esport d'aventura. 

    Malgrat tot això, m'ho vaig passar genial, perquè els músics mos regalaren molt bon ambient, reivindicatiu i alegre. Jo no record que l'any passat ens traguessin tan aviat de la plaça, però va ser acabar la ballada i els "escombraires" i la guàrdia urbana ja mos treien de fora. Amb els xeremiers aguantarem la festa fins que ens deixaren. Són els més importants! 

    Per si encara ens havíem quedat amb ganes de ballar amples, l'associació Va de Bot! Ens va regalar una ballada ben maca al carrer, amb un dia preciós i amb dos grups fantàstics Galivança i Raixa. Aquesta associació, de la qual ja vos n'he parlat altres vegades, ha fet 10 anys d'existència. Des d'aquí vos vull desitjar que siguin moltes dècades més fent la bona feina que feis d'ensenyar la nostra cultura del ball a, la que jo consider, la nostra capital.

    Aquí vos deix un parell de fotos d'aquest magnífic cap de setmana. 

    Si es que els mallorquins amants de la nostra cultura som una gran família! 

    Fins aviat! 

     

     

     


    0 0

    GONZALO TENA ASESINA A GERTRUDE STEIN   

     

     

    Como ya he dicho en numerosas ocasiones, el artista hace lo que le da la gana. El caso más reciente está en Gonzalo Tena quien después de años de dedicación fervorosa a Gertrude Stein le rinde un postrer homenaje liquidándola de su vida artística. Los exégetas nos hemos quemado las pestañas interpretando el vínculo entre Gonzalo y Gertrude y ahora va y la mata. Ese quiebro hace surgir esa expresión tan bonita en español antiguo de : donde dije digo digo diego. Es decir la cantidad de tinta que hemos gastado en entender  su fascinación por Gertrude queda ahora en agua de borrajas. En dos sendas ocasiones he hecho una cuidadosa aproximación a esa relación mórbida entre G y G.  

     

    http://jesusmartinezclara.balearweb.net/post/85900http://jesusmartinezclara.balearweb.net/post/92328

    en un fragmento del texto Presente Continuo  de su exposición :BEING   en el Torreón Fortea de Zaragoza, yo ya intuía que eso de disolver los sujetos era algo que gustaba a Gonzalo y escribí lo siguiente:  

     

      Contra el Yo.      Cumplida la descripción provisional de la obra, el exegeta quiere ejercer su derecho a la interpretación de estas obras y aquí aparece un nuevo desafío. Gonzalo Tena , como Gertrude Stein, se acerca con su obra a esa sensibilidad, digamos oriental que hace actuar los dos partes del cerebro a la vez, tal como insinúa la obra “The relation of Human Nature to the Human Mind” (2007)  en la que corazón (Human Nature)  y  mente (Human Mind) están formando parte de la misma expresión poética y pictórica.     Una parte del cerebro exige que  ante las obras con texto, con palabras pintadas de Gonzalo Tena se despliegue la batería argumental que ofrece la razón, extender toda suerte de desarrollos teoréticos, encadenar las palabras de un discurso que ayuden, a una mejor comprensión de su significado y  así ser culturalmente correcto. Si hay palabras, corresponder con más palabras. Es decir: romper el cristal.        Esa primera tentación crearía un ensordecedor estruendo y una violencia injusta pues, la principal tarea del intérprete es atravesar el cristal de la obra sin romperlo. Ser discreto.    La segunda parte del cerebro aconseja  que las obras de Gonzalo Tena  no deben ser argumentadas, no quieren afirmar la seguridad dominadora de especie sobre la cultura y el conocimiento humano, muy al contrario quieren eliminar el sujeto, pretendiendo desmontar los bastiones identitarios, tanto de quien las ha hecho , como de quien las mira.     Por eso, el ejercicio de su interpretación, no sería otra cosa que la afirmación egolátrica del intérprete, creyendo que solo él y el autor saben lo que la obra esconde. No es así. En una obra llena de cultismos referenciales la ignorancia administrada en conciencia, deviene virtud y no defecto. Es un paso más hacia la eliminación de la autosuficiencia del yo y del intérprete. Ahora , a propósito de su nueva exposición asesina, otro incauto y confiado exégeta ha escrito un magnífico texto que reproduzco a continuación. Pobrecillo, no sabe que a las primeras de cambio va Gonzalo y hace resucitar a doña Gertrud o la reencarna en un dibujillo digital, que parece que le está tirando. 

     

     

     

      Killing G de Gonzalo Tena en la Escuela de Arte de Teruel  El asesinato como parte del proceso 

     

     

    El punto de partida de Killing G se halla en la colectiva Encajados, una exposición alternativa que puso en contacto a artistas turolenses y zaragozanos. En esa muestra Gonzalo Tena presentó un personal ready made: una voluminosa y pesada caja, rescatada no sin esfuerzo en lo más profundo de un desván, y cuyas tapas apenas se podían cerrar dejando entrever unas polvorientas toallas. Esa caja contenía la obra realizada por el pintor en torno a Gertudre Stein entre 2007 y 2008. De lo que ocultaba-mostraba ‘Redimeid (Prontohecho)’, titulo dado a la caja convertida en obra de arte, solo fueron verdaderamente conscientes quienes transportaron la caja.A primera vista en Killing G Gonzalo Tena plantea un ejercicio de iconoclasia radical, pues tras el rescate del desván de las obras decidió intervenir sobre ellas, aplicando gruesas capas de acrílico sobre la imágenes anteriores, ocultando el pastel original, las palabras entresacadas de los textos de Gertudre Stein e, incluso, su propia firma. Cuando comentó entre su círculo más próximo en lo que estaba trabajando reaccionaron como auténticos iconódulos, adoradores de la obra del pintor turolense, con extrañeza y algo de tristeza ante la destrucción de una serie importante en la trayectoria del artista, parecía que el propio autor en un ejercicio de travesura y desapego estaba emulando a los niños malos del arte británico, los hermanos Dinos y Jake Chapman, cuando pintaron caras de payasos sobre grabados originales de Goya.

    En realidad nada hay mas alejado del pueril y mediático gamberrismo de los Chapman que el último trabajo de Gonzalo Tena. En Killing G, el pintor parece matar a su adorada Gertudris (más de uno a interpretado que la G hacia referencia al propio Gonzalo y no a la escritora norteamericana) tras mas de catorce años de fecunda relación artística y la entierra bajo una pintura grumosa y densa, de colores chillones, oro y plata. Este aparente ejercicio de autodestrucción, de harakiri artístico le permite desentrañar y sacar a la luz las tripas de un principio clave en su pensamiento pictórico: La pintura como proceso dialéctico de conocimiento, que ya no ofrece objetos terminados (cuadros) sino estados, etapas de un pasaje, de un proceso. Un concepto de la pintura formulado por el pintor en los años setenta dentro del grupo de Trama, y al que ha permanecido fiel durante toda su trayectoria. En Killing G, Gonzalo retoma el sendero partiendo de su obra anterior y continuando un proceso creativo como constante work in progress, sin un final previamente establecido ni buscado. Para ello recurre, acorde a sus últimas pesquisas, a una formulación cabalística y alquímica. El propio artista ha señalado que en la cábala tapar una palabra supone romper su sentido, dejarlo velado, escondido. Pero a la vez lo que se oculta reverbera, permanece tras su desaparición. La densidad de la superficie pictórica no es sino fruto de la fuerza interior de lo que cubre, que como el magma de un volcán presiona por emerger deformando hasta casi romper las capas superficiales, transformando la esencia de los materiales con los que entra en contacto. El magma que metamorfosea la superficie no es otro que la propia Gertrude Stein, rediviva por que tachar muchas veces se convierte en otra manera de subrayar.

                                                                                Ernesto Utrillas ValeroFotografías de Luis Loras    

     

     

    PD. Mi relación en la distancia con Gonzalo Tena me confirma que tiene poderes. Justo cuando estoy redactando este Post. Me llama el cartero a la puerta , me trae el último número de la revista TURIA, el Nº 108, la del 30 Aniversario, con portada e ilustraciones del propio Gonzalo. Mágia Telemática.

        

            

     

      

     

       

     

     

     

         


    0 0

    [27/01] «Le Libertaire» -«La Anarquía» - «The Firebrand» - «The diary of Sacco and Vanzetti» - Dumartheray - Gutiérrez de Mendoza - Gil Oliver - Aguayo - Martínez Márquez - Borodaenko - Gamell

    Anarcoefemèrides del 27 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Libertaire"

    - Surt Le Libertaire:El 27 de gener de 1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del periòdic bimensual publicat en multicopista Le Libertaire. Organe algérien communiste anarchiste. El gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El número 7, del 10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a subtítol «Organe algérien» i un epígraf («L'anarquia és l'única solució del problema social.»); sembla, però, que es van publicar 10 números.

    ***

    Premsa anarquista internacional

    - Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicacióLa Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons --com araLa Inquisición en España (febrer de 1897)--, manifests i traduccions (Josep Prat).

    ***

    Capçalera de "The Firebrand"

    - Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família --s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary--, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per«violació de la llei federal de correos» en fer publica«informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).

    ***

    Cartell de "The diary of Sacco and Vanzetti"

    - S'estrena The diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de 2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco and Vanzetti, dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també intervingué Rob W. Gray i la música és de John T. LaBarbera. La pel·lícula, editada per Memory Productions, narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes italoamericans des de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van ser processats, la detenció, el judici i la seva execució, el 23 d'agost de 1927, tot des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de la pel·lícula Rothauser portà a terme una profunda investigació històrica, amb entrevistes, estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va editar en DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit viu més important sobre el cas Sacco i Vanzetti.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Capçalera de "L'Avant-Garde"

    - François Dumartheray: El 27 de gener de 1842 neix a Collonges (Arpitània) el membre de la Internacional i anarcocomunista François Constant Dumartheray. Era fill de Jean Dumartheray i de Marie Rubelin, pagesos empobrits i només pogué aconseguí una educació molt rudimentària. Es guanyà la vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests anys participà en experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió Federal de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la proclamació de la República a Lió. Perseguit arran del fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra (Suïssa), on treballà en un hospital com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina«L'Avenir», format per un grup de refugiats d'influència cabetiana gairebé tots de Lió, al IV Congrés general de la Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra --en aquest congrés proposà, amb Perrare, que només poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el primer text que parlarà de «comunisme anarquista»; aquest text es va distribuir el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII Congrés de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la constitució d'una federació francesa antiautoritària --amb Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Pindy, entre d'altres-- que tindrà el seu primer congrés a La Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també s'encarregarà del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i Jules Montels va redactar una moció per al II Congrés de la Classe Obrera de Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Lió, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le Révolté, propagandista del «comunisme llibertari», el qual serà adoptat per la Federació del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880. Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França i restarà a Ginebra. Se subscriví a Le Réveil Anarchiste des del seu començament i envià suport econòmic sota el pseudònim del Vieux Savoyard. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat política, però mantingué contacte amb destacats militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.

    ***

    Juana Belén Gutiérrez de Mendoza

    - Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1857 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista Juan Belén Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juan Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco,Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seuúnic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del«Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» --on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres--, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El«Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar«zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de«Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

    Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1857-1942)

    ***

    Antonio Gil Oliver

    - Antonio Gil Oliver: El 27 de gener de 1921 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver, també conegut com Antonio Sancho Agorreta. Durant els anys quaranta participà en els grups d'acció anarquistes que operaven a Catalunya. Partidari de la línia més radical d'enfrontament contra el franquisme, va fer costat la creació del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El 12 de juliol de 1947 participà, amb José Pareja Pérez (Parejilla) i José Villegas Izquierdo, en l'execució del confident Eliseu Melis Díaz; fou ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap després que aquest ferís mortalment José Pareja. Amb José Villegas requisà una camioneta per transportar Pareja a casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital Clínic perquè fos intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí tres dies després a conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil Oliver va morir el 20 d'abril de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un camió. La seva parella, Maria Assumpció Calvó Grané, esdevingué la companya del també guerriller llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo), amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.

    Antonio Gil Oliver (1921-1948)

    ***

    Mariano Aguayo Morán

    - Mariano Aguayo Morán:El 27 de gener de 1922 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).

    ***

    Francisco Martínez Márquez

    - Francisco Martínez Márquez: El 27 de gener de 1922 neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller antifranquista Francisco Martínez Márquez, conegut sota els pseudònims de Paco i Porthos. Freqüentà l'escola racionalista «Natura», fundada pel Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat s'afilià a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver participat el juliol de 1936 en els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el març de 1938 marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut. Ferit en una cama, va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista s'exilià amb sos pares a França i participà en la Resistència contra els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló«Libertad», format gairebé totalment per llibertaris de la Península, i participà en la presa de les últimes posicions alemanyes al front de l'Atlàntic (Pointe de Grave i Royan). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El març de 1946, en el II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari de Coordinació en el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer mítings a Decazeville i Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita clandestina antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els plens nacionals de la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a la Plenària de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a representant del seu Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions guerrilleres a la vall del Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser membre del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i el març d'aquell any acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit, cap a França. El 18 de febrer de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres companys, participà en l'atracament de la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central, portant-se 77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres companys, contra els consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de la votació d'aquests dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en l'Organització de Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir Guañas, Ginés Urrea Piña i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el domicili d'un contractista d'obres públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos, recaptaren 75.000 pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb Domingo Ibars Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i César Saborit Carralero, participà en l'atracament de la fàbrica de ceràmiques ICAM, emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà amb el seu grup en el cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la construcció, però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30 de setembre, amb el mateix grup més el reforç de José Pérez Pedrero i Julio Rodríguez, atracà l'empresa«Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre, amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel García García, Manuel Fornés Marí i César Saborit Carralero, assaltà el bordell «La Casita Blanca», al carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i la documentació dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart, Pere Adrover Font, César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà en l'atracament d'una joieria en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15 d'octubre, amb Ginés Urrea Piña, José Pérez Pedrero, Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio Rodríguez Fernández i César Saborit Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en l'atracament de l'empresa «Construcció Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona. Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21 d'octubre de 1949 al carrer Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la policia franquista i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri barceloní de Montjuïc.

    Francisco Martínez Márquez (1922-1949)

    ***

    Ilya Borodaenko

    - Ilya Borodaenko: El 27 de gener de 1981 neix a Najodka (Primórie, Rússia) l'anarquista, activista ecologista i militant antifeixista Ilya Borodaenko, conegut com Agler. Membre del grup anarquista Avtonomnoe Deystvie (Acció Autònoma) de Najodka, participà en un campament de protesta antinuclear contra la instal·lació d'un Centre Internacional d'Enriquiment d'Urani (CIEU) al l'embassament de Yelovskoye, a prop de la ciutat siberiana d'Angarsk, organitzat pel grup ecologista«Ona Ecològica del Baikal». A les cinc de la matinada del 21 de juliol de 2007 aquest campament patí l'assalt d'un grup d'una quinzena skinheads neonazis armats (bats de beisbol, barres de ferro, martells, navalles, fusells d'aire comprimit, còctels molotov, etc.) en el qual resultà greument ferit, juntament amb altres 15 companys, cinc d'importància, que van ser atacats mentre dormien a les seves tendes de campanya, dels 21 que aleshores romanien al campament. Ilya Borodaenko va morir aquest mateix dia a l'hospital d'Angarsk (Irkutsk, Rússia) a conseqüència del traumatisme craniencefàlic que patí. La versió oficial de la policia, que identificà 13 persones involucrades en l'assalt, va ser que una colla de bandarres agredí un grup de turistes per robar-los...

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pere Gamell Dull

    - Pere Gamell Dull: El 27 de gener de gener de 1940 es afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Gamell Dull. Havia nascut cap el 1906 a Osor (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Ferran Gamell i Lluísa Dull. Rodellaire de professió, en 1933 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Entre el febrer de 1934 i el juliol de 1936 fou regidor d'Osor per ERC. Quan esclatà la Revolució s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la presidència de la Federació Comarcal del Sindicat de Roders de la CNT. Entre el 20 de juliol de 1936 i el 14 d'octubre d'aquest any fou President del Comitè Revolucionari d'Osor i feu d'alcalde per la CNT. Durant tot el procés revolucionari intentà ajudar els veïns del poble i evitar venjances. Amb el triomf franquista, el 16 de març de 1939 va ser detingut a Osor i, després de passar per Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), va ser tancat a la presó de Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya). En aquest empresonament pogué veure sa companya, embarassada, i son fill un pic per setmana, però quan el van traslladar a Girona, això es va acabar. El 27 d'octubre de 1939 va ser jutjat, amb 10 persones més, a Girona i condemnat a mort. Pere Gamell Dull va ser afusellat, juntament amb vuit persones més, el 27 de gener de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya).

     Escriu-nos

    Actualització: 27-01-14


    0 0

    Potser ahir vaig sopar massa, i la mala digestió m’ha afeixugat la nit. En el malson, resultava que havia de signar uns documents amb una prestigiosa entitat que només acceptava la signatura electrònica. Aconseguir el DNI electrònic ja va ser un laberint de cites mal donades i cites perdudes, però en algun moment  me’l vaig trobar a les mans. Només em quedava comprar un petit aparell que llegia el document i instal·lar el sotfware corresponent. Tot se m’emboira, però crec recordar que hi va haver una primer torcebraç de dues hores amb l’ordinador, jo ingènuament tot sol o, a tot estirar, acompanyat pels de casa. M’estavellava contra el misteri de les certificacions. Al segon intent compareixia, amb la lògica difusa de quan dormim, un antic company de feina, llicenciat en alguna branca científica i a punt de treure’s un grau en Informàtica en la prestigiosa entitat: els somnis es complauen en les estranyes simetries. Dues hores més sense fruit. Crec que hi va haver una tercera sessió, amb fantasies tan estrambòtiques com un tècnic de l’Entitat que obria i tancava finestres de la meva pantalla des del seu teclat de nord enllà, on la gent es desvetllada i feliç. Una altra guerra de noranta minuts, amb derrota final. M’he despert suat i amb el cap tèrbol. M’he aixecat. El dinosaure ja no hi era, però el lector de DNI dels orgues em mirava des de la taula, sardònic.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 01/27/14--15:23: JULIANA BEASLEY, fotògrafa.
  • Rockaways

     
     
     
     
     
     
     © Juliana Beasley

     

    Web: http://www.julianabeasley.com


    0 0

     A continuació la nota conjunta que he fet els grups de l'oposició (excepte UMP) en referència a la moció que defensarem i votarem al ple d'aquest dijous en defensa de la llibertat d'expressió.

     

    Declarem el llaç quadribarrat i la senyera símbols d'interès local a Pollença


    En el proper ple municipal de dia 30 de gener discutirem una moció presentada per PSM, Alternativa, Esquerra Republicana, PSOE i els no adscrits, de declaració de la senyera quadribarrada i del llaç com a símbol d'interès local. D'aquesta manera Pollença es vol afegir als municipis que ja han donat aquesta passa per poder complir amb la Llei de Símbols de les Balears. Aquesta llei, que té per únic objectiu la repressió de la llibertat d'expressió i la fòbia cap a certs símbols per interessos polítics, imposa una sèrie de restriccions que, des dels grups que hem signat la moció, volem superar per permetre l'exhibició dels símbols que els pollencins considerin oportuns en edificis municipals, incloses les escoles.

    A Pollença, a més, tenim els antecedents de la penjada del símbol del llaç quadribarrat en edificis municipals des de l'any 2012, quan es va aprovar una moció en aquest sentit.

    A més, El Ple de l'Ajuntament, el passat 18 d'octubre de 2013, va aprovar el sol·licitar als grups parlamentaris que s'incorporàs a la Llei de Símbols el reconeixement de la senyera tradicional de l’Estendard del Rei en Jaume per tal que pogués onejar sempre que es consideràs al costat de les altres banderes oficials de les Illes, per la seva vinculació tradicional amb la història de les Balears. La moció que es presenta ara, dins el marge que permet la Llei, ve a donar resposta a aquesta demanda dins l'àmbit del nostre municipi.

    La senyera de les quatre barres és un símbol tradicional de la identitat de Mallorca i les Illes Balears, i també forma part del patrimoni simbòlic del poble de Pollença, per la qual cosa escau declarar-lo formalment com a símbol d'interès local als efectes de l'article 4 de la llei de símbols.

    Esperam que l'amplia majoria que ha donat suport a les anteriors mocions es sumi també a l'aprovació d'aquesta, demostrant així la voluntat del nostre poble de no doblegar-se davant les lleis coartadores de la llibertat del govern Bauzà.

     



    0 0

    Nota de premsa PSM, Alternativa, Esquerra Republicana, PSOE i regidors no adscrits

    En el proper ple municipal de dia 30 de gener discutirem una moció presentada per PSM, Alternativa, Esquerra Republicana, PSOE i els no adscrits, de declaració de la senyera quadribarrada i del llaç com a símbol d'interès local. D'aquesta manera Pollença es vol afegir als municipis que ja han donat aquesta passa per poder complir amb la Llei de Símbols de les Balears. Aquesta llei, que té per únic objectiu la repressió de la llibertat d'expressió i la fòbia cap a certs símbols per interessos polítics, imposa una sèrie de restriccions que, des dels grups que hem signat la moció, volem superar per permetre l'exhibició dels símbols que els pollencins considerin oportuns en edificis municipals, incloses les escoles.

    A Pollença, tenim els antecedents de la penjada del símbol del llaç quadribarrat en edificis municipals des de l'any 2012, quan es va aprovar una moció en aquest sentit.

    A més, el Ple de l'Ajuntament, el passat 18 d'octubre de 2013, va aprovar el sol·licitar als grups parlamentaris que s'incorporàs a la Llei de Símbols el reconeixement de la senyera tradicional de l’Estendard del Rei en Jaume per tal que pogués onejar sempre que es consideràs al costat de les altres banderes oficials de les Illes, per la seva vinculació tradicional amb la història de les Balears. La moció que es presenta ara, dins el marge que permet la Llei, ve a donar resposta a aquesta demanda dins l'àmbit del nostre municipi.

    La senyera de les quatre barres és un símbol tradicional de la identitat de Mallorca i les Illes Balears, i també forma part del patrimoni simbòlic del poble de Pollença, per la qual cosa escau declarar-lo formalment com a símbol d'interès local als efectes de l'article 4 de la llei de símbols.

    Esperam que l'amplia majoria que ha donat suport a les anteriors mocions es sumi també a l'aprovació d'aquesta, demostrant així la voluntat del nostre poble de no doblegar-se davant les lleis coartadores de la llibertat del govern Bauzà.

    (Veure la moció)

     

    La primera moció de solidaritat amb els llaços a les escoles ja es va aprovar al 2012

     


    0 0

    La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu. (Miquel López Crespí)


    Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (i VI)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Però tornem a na Margalida Capellà, a les entrevistes publicades a Dones republicanes, al fort sotrac interior que em va causar la seva lectura, aquesta vegada en una acurada versió al català que eleva encara més la seva feina, la rellevància històrica i literària d’aquests llibres.

    La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu.



    En un moment de la redacció de la novel·la vaig pensar que la protagonista d’aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just i solidari, havia de ser una dona xueta. No ho vaig dubtar ni un moment. Pensava que era essencial que la protagonista de la novel·la, aquest personatge que vol ser un resum de la vida de les dones entrevistades per Margalida Capellà, fos xueta. I una xueta amb nom i llinatges ben il·lustres: seria una descendent d´una de les valentes dones que, segons explica el bàrbar Pare Garau en el seu pamflet La Fe Triunfante, es negà a claudicar davant la tortura inquisitorial, no va renunciar a la seva fe i per aquest motiu la cremaren viva sense abans sofrir garrot. Els perseguits, els humiliats, els robats pels feudals mallorquins i el clergat catòlic, els seguidors de la llei mosaica que anaren amb el cap ben alt a la foguera sense claudicar dels seus principis, foren Rafel Valls, rabí i dirigent dels conversos mallorquins, Rafel Benet Tarongí i la seva germana, Caterina Tarongí. I, per això mateix, el títol de la novel·la: Caterina Tarongí.



    Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


    Qui no recorda la bestial descripció que fa el pare Garau de la mort a la foguera d’aquests personatges únics? De ben jove, quan el vaig llegir en la meva adolescència, ja em va impressionar moltíssim la bestialitat, la barbàrie del catolicisme nostrat d’aquella època tenebrosa. Ben igual que la nostra dreta del 36 quan, a Son Coletes, a molts d´entreforcs de camí, també cremaven els republicans de viu en viu, els tallaven les parts, els obrien la panxa per a gaudir amb el patiment de les persones, els tiraven des del penya-segats a la mar, al fons dels pous o, com hi ha un cas prou documentat, els clavaven tatxes al cap.

    Quina diferència essencial hi havia entre els falangistes que torturaven i mataven als anys de la guerra civil, amb suport de l’escriptor Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel, i el sàdic redactor de La Fe Triunfante?

    Recordem que deia el Pare Garau, quan contemplava com el foc obria les carns a Rafel Valls i els germans Tarongí: “Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada (que va mucho de hablar a obrar y dond ellega fácil la llengua no acompaña siempre el corazón). Mientras llegó sólo el humo era una estatua, en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejeó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo como un lechonazo de cría y encendióse en lo interior, de manera, que aún cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón; y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas”.

    Tot ben present en la memòria de la protagonista de la nostra novel·la. En el capítol “Caterina Tarongí enmig de les flames” podem llegir: “Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!

    ‘Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels”’.



    0 0
  • 01/28/14--15:31: DIA MUNDIAL ZONES HUMIDES
  •  

     Vos adjuntam informació de l'activitat que es durà a terme  el proper dissabte 1 de febrer, amb motiu de la celebració del Dia mundial de les zones humides al Parc Natural de s'Albufera

      

    L'activitat és gratuïta. Recordam que per a participar-hi cal inscripció prèvia al telèfon del Parc (971 89 22 50 de 9 a 15 h.).
     
      
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [28/01] Sentència antianarquista -«Acracia» - Carouy - Garavini - Ramos - Jiménez Orive - Bidault - Galván - Woodcock - Jimeno

    Anarcoefemèrides del 28 de gener

    Esdeveniments

    Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

    - Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:«L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

    ***

    Capçalera d'"Acracia"

    - Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segonaèpoca del periòdic Acracia.Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Édouard Carouy

    - Édouard Carouy: El 28 de gener de 1883 neix a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot»,Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, senseèxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.

    ***

    Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)

    - Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la«Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista«específic». S'ocupà secretament de la«preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

    Nello Garavini (1899-1985)

    Emma Neri (1897-1978)

    Pietro Garavini (1869-1933)

    ***

    Manuel Ramos

    - Manuel Ramos Castillo: El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución en España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i Elúltimo beso. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a Sant Nazari de Rosselló (Catalunya Nord).

    ***

    Wenceslao Jiménez Orive

    - Wenceslao Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive --alguns citen el seu primer llinatge com Giménez--, conegut com Wences i Jimeno. Era el major de quatre germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia estat destinat a la capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el servei d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a l'estació de Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de la ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny a l'Escola Industrial i més tard abandonà els estudis per no haver-se d'afiliar a la Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments dels anys quaranta va ser detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i anarcosindicalista. En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes, però gràcies al militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi) s'adherí a la clandestina Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb Zubizarreta, a Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos després. El juliol de 1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un intent d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no reeixí marxà a la serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut per la ineficàcia d'aquesta mena de guerrilla, passà a França, on va fer feina primer a Lió i després a París com a obrer ajustador. Establí contactes amb l'activista anarquista Josep Lluís Facerías i s'integrà en el seu grup de guerrilla urbana. Durant la seva estada a França havia elaborat un esquema d'organització i d'actuació clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció, pensava sotmetre a la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'Exili; aquest esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es modificà, quedà com un simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els Pirineus i a la Península, a causa de certes discrepàncies amb Facerías, creà el febrer de 1949 el seu propi grup («Los Maños»), que fou força actiu a Barcelona, Madrid i altres zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949, fou atemptar contra el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carlos Vidal Pasanau, José López Penedo i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de desembre de 1949, amb altres companys --Daniel G. M. (Rodolfo), Salvador Luis Benito (Salgado), Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan--, marxà a Barcelona per ocupà el lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio Rodríguez, José Luis Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ avís per la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona (Catalunya); ferit, per no caure pres a mans de les forces de repressió de la dictadura franquista, se suïcidà prenent una càpsula de cianur que portava muntada a la part superior de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat per Niceto Pardillo Manzanero, un cenetista expulsat de «Los Maños» per mala conducta, al comissari de policia Pedro Polo Borreguero.

    Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    "La Brochure Mensuelle", editat per Émile Bidault

    - Émile Bidault:El 28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Émile Armand Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). En 1886 va ser un dels fundadors --amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres-- de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Florentino Galván (circa 1942)

    - Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco.

    ***

    George Woodcock pintat per Susanna Blunt

    - George Woodcock: El 28 de gener de 1995 mor a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. Havia nascut el 8 de maig de 1912 a Winnipeg (Manitoba, Canadà). De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.

    George Woodcock (1912-1995)

    ***

    El camp de concentració Morand

    - Juan Jimeno Montalbán: El 28 de gener de 1997 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) el militant anarcosindicalista Juan Jimeno Montalbán --també citat Gimeno. Havia nascut en 1912. Ferroviari, s'afilià al Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En acabar la guerra civil aconseguí arribar al nord d'Àfrica. La seva professió li va facultar per treballar als ferrocarrils algerians, fet que li permetrà ajudar a evadir-se nombrosos companys internats al Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A finals dels anys cinquanta s'instal·là al Marroc. En 1960 fou un dels fundadors a Casablanca de l'«Asociación Cultural Armonia», amb José Muñoz Congost i altres companys, de la qual serà el primer president. Arran de la reunificació confederal en l'Exili i de la formació de l'organisme semiclandestí de lluita antifranquista Defensa Interior (DI) en 1961, va ser nomenat delegat d'aquesta organització i del nucli del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili al nord d'Àfrica. En 1965 abandonà el Marroc i s'instal·là a Bèlgica, militant en la Federació Local de Lieja. En morir Franco, entrà a la Península i milità en el Sindicat de Jubilats i en el d'Oficis Diversos de CNT d'Alacant fins a la seva mort.

    Escriu-nos

    Actualització: 28-01-14


    0 0
  • 01/28/14--15:31: 1814, final de una época
  • Me conviene en este momento del estudio sobre la prensa en Mallorca (quizás de las Baleares) poner un punto de índice, como si fuera el final de la Parte I, la cual recoge desde la primera publicación periódica realizada en Mallorca, en 1779, el llamado "Seminario Económico" que tuvo nombres diversos y que duró hasta 1820, editada por la Sociedad Económica Mallorquina de Amigos del País.

    En 1808 nacerán otras publicaciones, la mayoría de tipo político que informan sobre la Guerra de la Independencia contra el francés y, principalmente, discuten sobre la primera Constitución española, la de 1812. Sobresalen dos publicaciones: la "Aurora patriótica mallorquina", constitucionalista, y su antagónica, el "Semanario cristiano - político de Mallorca", absolutista. Nacerá también el primer periódico en lengua mallorquina, el "Diari de Buja". Todo ello será posible gracias a la ley de Libertad de Prensa de 1810 que duraría hasta 1815 en que Fernando VII suprimiría toda la prensa existente salvo la que permitiera. Permiso que alcanzaron dos publicaciones mallorquinas: el "Semanario Económico" y el recientemente creado "Diario Balear". La prohibición duró hasta 1820, año en que toda la prensa dará un vuelco y cuyo estudio será la Parte II de estos escritos.

    Aunque la prohibición de la prensa fue en 1815, la totalidad de la prensa política había acabado unos meses antes. Los partidarios de la Constitución finalizaron en 1813 y los absolutistas en 1814. Y es que el año 1814, hace doscientos años, fue enormemente singular por la derrota de Napoleón y el regreso a España de Fernando VII, con el apogeo populista del absolutismo, la derrota del liberalismo, la persecución y castigo de los liberales y la vuelta de los tribunales de la Inquisición.

    No sé bien qué queda en Mallorca de esos años. En Alcudia hay una placa en la casa en que estuvo Argüelles; una calle de Palma lleva el nombre de Isidoro Antillón que murió perseguido en este año; en Cabrera queda alguna lápida de los prisioneros franceses que allá murieron. Queda la Torre del Angel en la Almudaina de Palma donde fueron juzgados Montis, Victorica y el impresor Miguel Domingo que fue castigado a estar recluso en Ibiza cuatro años y a no tocar imprenta alguna el resto de su vida. ¿Queda algo más? Sí, la prensa de entonces y el recuerdo de estas historias que le contaba de niño el abuelo de Miguel de los Santos Oliver y que dieron origen a un gran libro Mallorca durante la primera revolución 1808 a 1814.

    Oliver, siguiendo la lectura de la prensa va relatando los acontecimientos ocurridos en Palma en ese año de 1814. Recojo algunas frases: "A cosa del medio día del 30 de marzo, dice Barberi, « llegó la plausible é inesperada noticia de que Fernando VII había entrado en España. Inmediatamente se repicaron las campanas hasta la noche" [Ya hubo durante varios días "Te Deums", desfiles militares, sermones encendidos teniendo el Obispo que castigar a algunos sacerdotes. En mayo, con la proclamación de Luis XVIII,] "Repitiéronse en Palma las fiestas, acciones de gracias y luminarias por la entrada de los aliados en París. El 15 de mayo llegó un parlamentario del nuevo gobierno francés para tratar con el Capitán general de la devolución de los prisioneros de Cabrera y se acordó que Francia enviase los barcos necesarios para recojerlos. Hasta el.20 de mayo no se tuvo en Palma noticia del decreto de Valencia y su contenido. « Por la tarde — apunta el mismo Barberi — llegó el correo de Valencia con la noticia de que se había abolido la constitución y que el Rey entró el 13 en Madrid, y se había puesto presos á varios diputados de las Cortes. » Desde aquel instante la exaltación de los serviles, esto es, de las noventa y nueve centésimas de la población, no tuvo límite ni atadero. Y el primer acto ostensible del « nuevo orden de cosas » fué derribar la lápida de la Plaza de la Constitución inagurada á principios de año.[...] Agolpáronse, pues, en el Borne, « multitud de militares, paisanos y eclesiásticos en tan crecido número que ya ningún liberal podía poner en duda ser aquella la voluntad general de todos los estados y clases del pueblo. Sea derribado monumento tan infame (la lápida). Fuera, fuera, clamaban todos á una voz ; y, en efecto, así se hizo, entregándolo, después de pisoteado y hecho trozos, á una chusma de muchachos que con inaudita algazara lo arrastraron en una espuerta vieja por las calles de esta ciudad, distinguiendo aquellas donde, á su inocente parecer, vivían los amantes más finos y los parientcs más cercanos de la arrastrada difunta ». Naturalmente la parte principal de este primer acto cúpole al jefe político Don Guillermo Ignacio de Montis ante cuya casa se hizo una hoguera quemándose los ensuciados fragmentos de la lápida y la Constitución, entre los alaridos, las blasfemias y las amenazas de la multitud."

    No hubo muertos ni heridos en todos los días de algazara. Se quemaron libros, prensa; se amenazó e insultó a los liberales, los cuales habían huido. Hubo desfiles procesionales con la imagen de Fernando VII.

    No hubo muertos, no hubo heridos : el desorden fué ordenado y metódico gracias, principalmente, á la previsión con que se escondieron las personas destinadas á ser víctimas del exceso ó de la imprudencia. — Llegaron diversos decretos por medio de los cuales se deshacía cuanto habían establecido « las llamadas Cortes » ; se abolieron los jefes políticos; su autoridad pasó al Ayuntamiento y casi enseguida al Capitán general, como antes de la revolución. Se ordenó el nombramiento de cuatro censores encargados de revisar y examinar los papeles que debían imprimirse y los libros puestos á la venta. Estos censores fueron Don Juan Ferrá, canónigo ; Don Antonio Llaneras, rector de San Nicolás ; el P. Strauch, observante y el P. Llado, dominico. Acordóse igual vigilancia respecto á las obras teatrales y fué nombrado para censurarlas el Dr. Don Guillermo Ramón, Pbro. — Suspendió el Ayuntamiento la libertad concedida para la venta del pan y volvieron á tomarse ludas del trigo para fijar el precio de aquel comestible. La misma corporación acordó elevar una instancia al Rey exponiendo que el pueblo de Palma deseaba ardientemente el restablecimiento de la Inquisición y aun que se había adelantado á darla por implantada de nuevo. Con iguales recomendaciones, solicitó que se permitiese el enterramiento de cadáveres en las iglesias y, en fin, trató por cuantos medios estuvieron á su alcance de desandar lo anclado en el corto periodo constitucional.

    [...]

    Errado andaría quien creyese que con aquellos tres días [del 21 al 24 de mayo de 1814] de alborotos y emociones quedase agotado el entusiasmo de los mallorquines por el absolutismo y la Inquisición. Al contrario : desde últimos de mayo hasta diciembre de 1814 no hubo en la ciudad y en las villas sino una fiesta continua por haber concedido la Providencia aquellos beneficios. Y los Te Deum, los oficios espléndidos, las solemnidades fastuosas, los carros triunfales, las procesiones nocturnas, los rosarios por la calle, las rogativas, las manifestaciones religiosas de la más variada especie, llenaron todos los días de aquel afortunado año. No hubo corporación, autoridad, gremio, iglesia, convento ni oratorio que no las preparase, con tan porfiada emulación casi siempre, que las sorpresas seguían á las sorpresas. Misas á toda orquesta, sermones encargados á los mismos religiosos procesados en 1813, aplausos y vivas resonando en el templo, el retrato de Fernando VII puesto bajo dosel en el altar mayor al lado del Evangelio, guardia de honor para la efigie del monarca, restablecimiento de la más pura y complicada etiqueta, la ciudad convertida en inmenso beaterío, sin otro alumbrado que el resplandor de los cirios, sin otro rumor que los rezos y las letanías, este fué el espectáculo que siguió á la alborozada animación de los años anteriores, cuando los refugiados se ampararon de Palma poblándola de su abigarrada muchedumbre y profanándola con su ensordecedora garrulería. Parecerían estos conceptos gratuitos ó exajerados si el lector mismo no pudiera, por medio de un recuento tan condensado como se pueda, ex- perimentar su veracidad aun á trueque de la fatiga. — El día 27 de mayo hubo misa solemnísima en Santo Domingo, costeada por la Real Audiencia celebrando de pontifical el Obispo. — El día 29, en San Miguel, fiesta acordada por aquellos parroquianos en « acción de gracias por los felices sucesos [...]

    Y sigue Miguel de los Santos en varias páginas indicando los innumerables fastos que en junio, julio se produjeron en Palma por el regreso de Fernando VII; fastos que volvieron a reproducirse a partir del 2 de agosto, fecha en que llegó a Palma la noticia del restablecimiento de la Inquisición.

    Mientras todo esto sucedía los convoyes franceses trasladaban á su patria el resto de los prisioneros de Cabrera después de cinco años de penosísima cautividad ; marchábanse los cadetes de artillería ; los regimientos de suizos y de Granada, [...] y salían los últimos refugiados catalanes. El Ayuntamiento eleva una exposición al Rey Nuestro Señor, recordándole los servicios prestados en « las llamadas Cortes » por el rector de San Nicolás Don Antonio Llaneras á la causa del trono y de la religión y solicitan para él un canonicato, vacante en el cabildo de Mallorca, y á fines de diciembre viene concedida la gracia con gran satisfacfacción de los realistas ; disuelve el Capitán general la secretaría del Jefe político y agrega sus expedientes á los de la capitanía ; llega el 15 de agosto la real cédula destituyendo los ayuntamientos constitucionales é instalando los que existían en mayo de 1808, á lo cual se dio inmediato cumplimiento no sin surgir una estúpida cuestión de etiqueta gubernativa ; llega la Bula de Su Santidad restableciendo la Compañía de Jesús y anulando el breve apostólico de extinción, y el Ayuntamiento de Palma y el de Pollensa se apresuran á solicitar del Rey su reinstalación en Mallorca. [...] Por todos lados y en todos conceptos triunfaba restauración religiosa y no podrá la historia registrar desde mediados de 1814 otra cosa que manifestaciones de este género. El movimiento social, intelectual y político queda anulado ó como absorbido en el mismo movimiento religioso. En 28 de julio los redactores del Semanario, coronados sus esfuerzos por el buen éxito, ya pueden despedirse del público después de una campaña implacable de más de dos años. « Nuestros enemigos — dicen — han desaparecido y nos han dejado solos en el campo de batalla... ya no nos queda más que mostrar nuestro agradecimiento y retirarnos. [...] No menos esplícito ni ufano el P. Strauch que sus compañeros y continuadores, despídese también por cuenta propia en un comunicado aparte: « Esto se acabó. El Papa está en Roma ; Fernando VII en su trono ; Luis XVIII en el de Francia ; el Nuncio de Su Santidad en la Corte y muchos pájaros en jaulas. En esta suposición ¿qué necesidad hay de Semanarios ? Ninguna. Pues, muy señores míos, pásenlo ustedes bien... »

    [...]

    En efecto ; no sólo había triunfado la reacción política sino que había triunfado también en Madrid, impuesto por España entera, un espíritu de persecución, de intransigencía y de crueldad que lejos de servir de freno convirtióse en acicate de futuras é inacabables turbulencias.[...]

    El día 21 de junio « á las cinco de la mañana — apunta Barberi — en un coche y con tropa y ministros han traído preso de Bellver (predio de Binisalem) al que fué jefe político Don Guillermo Ignacio de Montis, de orden de la Corte ; está en la torre del Angel y se le van tomando declaraciones.[...]

    El mismo día de aquella prisión,.vino á Palma, por no hallarse seguro en Porreras, donde estaba confinado, el ex-juez de letras Don Ignacio Pablo Sandino ; reconocióle el populacho, recordó su proceso de los frailes y se amotinó, amenazando tan seriamente la vida del asendereado legista que no tuvo más remedio que refugiarse en la puerta de San Antonio al amparo de su guardia, la cual cerró por dentro y por fuera. Para sacarle del apuro no hubo otro arbitrio que vestirle con el uniforme de uno de los soldados de la patrulla de capas y hacer que saliera en formación con ella por encima de la muralla, mientras se llamaba la atención de las turbas hacia otro punto. También quedó preso en la torre del Angel y de allí, á sus instancias, pasó á la cárcel de la Inquisición.[...]

    El 25 de septiembre llegó una goleta de guerra conduciendo preso á disposición del Regente, al famoso librero é impresor valenciano Miguel Domingo, que ya se había restituido á su patria.

    En fín, así fue el año 1814. Montis fue condenado a cuatro años de destierro y a pagar numerosas costas; Miguel Domingo fue confinado en Ibiza cuatro años; Ignacio Pablo Sandino logró escaparse otra vez. Antillón estuvo fugitivo, "fué arrancado de su lecho donde se hallaba postrado por mortal enfermedad, y conducido violentamente á Zaragoza. Su cuerpo, ya nativamente débil, minado ahora por la dolencia, no pudo resistir esta prueba y el famoso diputado falleció en el camino, sin asistencia, lejos de su familia. Trasladados sus .restos á Teruel, fueron desenterrados y profanados con iracundia durante la primera guerra civil".

    Termino aquí esta primera parte de la historia de la prensa, proyecto que nació con la idea de ordenar de alguna manera la que se halla digitalizada en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.


    0 0

     


        El col·lapse dels Estats Units, que ja ha començat? El cas excepcional de la carta d'En Porter Stansberry.   


     


     


     


              En Porter Stansberry és el cap - i el fundador - d'una agència de Baltimore especialitzada en anàlisis econòmiques sobre empreses i administracions.


        El juliol de 2013 N'Stansberry es va publicar una carta adreçada als nord-americans (als ciutadans corrents) , en la que els avisa de l'imminent col·lapse de l'Administració Federal dels Estats Units.


     


         Que consti:  N'Stansberry no és el típic columnista sobre temes d'economia o de política. No, ell és un analista econòmic professional. 


       Amb antelació al Crac del 2007, N'Stansberry ja va predir - i explicar - la fallida de grans empreses ianquis, entre les quals destaquen Fannie Mae i Freddie Mac, Lehman Brothers i General Motors. 


         


        La carta que remet als seus connacionals és una anàlisi que fa com a professional, però,  en aquest cas, excepcionalment, l'empresa analitzada és l'Administració Federal nord-americana.


     


        He pensat que seria bo que la carta de l'analista tingués una ampla difusió a Catalunya (Catalunya Sencera).


         En aquest sentit, podeu baixar la web La fi d'En Barack Obama?.


     


           Podreu veure que la web pro.stansberryresearch.com hi ha, entre altres coses, un vídeo on es fa una informació més a fons que la de la carta.


      


     


     


     


     



    0 0
  • 01/28/14--15:31: PLE VERD
  • Ordre del dia del ple a celebrar demà dijous 30 de gener a les 20:00 a la Sala de Plens de la Casa Consistorial. L'oposició (sense UMP) omplim de contingut el ple amb quatre mocions. Una altra bona oportunitat  per assistir al ple de verd i mostrar  el nostre suport al director de l'IES Marratxí, el pollencí Jaume March Serra, injustament expedientat per la Conselleria i la nostra oposició a la llei de símbols.  

    1.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual del reglament municipal de proveïment d’aigua potable

     Es tracta de modificar el reglament per poder donar subministrament de forma excepcional a zones rústiques (Síller i camí del cementiri) sempre que hi hagi xarxa municipal

    2.- Aprovació, si procedeix, de la proposta de transmissió de finca amb qualificació d'espai lliure públic a obtenir per expropiació forçosa, amb contraprestació (justipreu) de la cessió temporal de la mateixa per a l'explotació com a quiosc de l'edificació existent (parcel·la ref. cadastral núm: 4791404EE0149S0001QS, Zona antiga de Cala Barca, Cala Sant Vicenç).

    A Cala Barques hi ha una zona verda al que seria el degradat quiosc de souvenir Balaixa que hauria de ser expropiada. La idea és cedir durant 20 anys  aquest quiosc a la fundació de Peter Maffay que el reformaria i explotaria.

     

     

     

    3.- Moció presentada pel grup municipal A d’inici expedient “acció de retorn”(veure moció)

    Presentam una moció al proper ple demananat iniciar el procediment de responsabilitat patrimonial i civil contra el que va ser el batle, es a dir el Sr. Joan Cerdà Rull i el seu regidor d'esports, D. Miquel Ramón Amengual (actualment  regidor de Cala Sant Vicenç, Joventut i Banda de Música), perque retornin a l'Ajuntament els 45.560 Euros que s'ha hagut de pagar a l'entitat Proyectos Urbanísticos DUVA S.L per l'arrendament de tres pistes de tennis al període 2006-2011 que  va burlar tots els procediments de contractació establerts a la Llei de Contractes de les Administracions Públiques.

    4.- Moció presentada pels grups municipals PSM-EN, PSOE, A, ERAM i Regidors no adscrits de declaració dels símbols d’interès local i a favor de la llibertat d’expressió. (No penjam la moció registrada ja que en aquest moment estam fent feina per ampliar la mateixa) (Nota de premsa conjunta sobre la moció)

    A l'igual que s'ha fet a altres municipis amb aquesta moció volem declarar la senyera com a símbol oficial d'interès local i totes aquelles manifestacions simbòliques aprovades pels centres escolars del municipi. A més a més de rebutjar la llei de símbols i demanar la retirada immediata de l'esborrany de decret que s'ha fet en tant que atempta contra la llibertat d'expressió i l'autonomia local,

    5.- Moció presentada pels grups municipals PSM-EN, PSOE, A i ERAM en contra de la reforma de la llei de l’avortament i per un pla municipal a favor dels drets sexuals i reproductius (veure moció).

    Amb aquesta moció volem mostrarel nostre rebuig a l'Avantprojecte de Llei que pretén revisar la legislació vigent a Espanya sobre salut sexual i reproductiva i interrupció voluntària de l'embaràs i demanar la seva retirada immediata i no continuar la seva tramitació. A més a més volem donar suport a les accions que diferents entitats municipals puguin dur a terme en contra d'aquesta reforma de la llei de l'avortament i promoure un pla municipal a favor dels drets sexuals i reproductius i de la interrupció voluntària de l’embaràs

    6.- Moció presentada pels grups municipals ERAM, A, PSOE i PSM-EN de suport a Jaume March Serra i de rebuig a la política educativa del Govern de les Illes Balears (veure moció).

    Vole mostrar el nostre suport al ciutadà pollencí, Jaume March Serra, rebutjant l’obertura de l’expedient que l'ha fet la Conselleria i manifestant el nostre rebuig a la política de confrontació i de persecució dels dirigents de la Conselleria d’Educació. (veure article)

    7.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP en contra de la privatització dels aeroports de les Illes Balears i a favor d’un model de gestió individualitzat i amb participació decisiva de les institucions balears (veure moció)

    Pensavam que el PI era lliberal... i que governaven amb el PP. Evidentment nosaltres estam en contra de la política privatitzadora del PP que vol repartir tot el patrimoni públic entre els seus. 

    8.- Propostes /Mocions d'urgència.

    I.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes

     Assistiu de verd al ple  municipal per recordar que continuam lluitant per l'escola pública de qualitat 

     

     

     


    0 0
  • 01/29/14--15:38: Miquel Àngel
  •  Alguns vídeos interessants sobre l'obra escultòrica i pictòrica de Miquel Àngel

    - Miguel Angel escultor

    - Miguel Angel, una super estrella

    - Visita virtual a la capella Sixtina (espectacular)

    - El judici final

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 42 | 43 | (Page 44) | 45 | 46 | .... | 465 | newer