Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 40 | 41 | (Page 42) | 43 | 44 | .... | 465 | newer

    0 0

         Els mitjans occidentals són còmplices i encobridors del terrorisme wahhabita, segons informa  Ultima Hora Jihad.

     

     

            Entre altres coses, la web ofereix un vídeo d'Al-Qaida que mostra uns ''combatents'' wahhabites que juguen a futbol amb els caps de les seves víctimes innocents (sirianes) decapitades.

     

          Per descomptat, els mitjans catalans també són còmplices dels crims comesos pels escamots que fan la guerra per enderrocar  En Bashar Al-Assad.

     

         Justificació de l'autoritat dels meus comentaris:  Publico aquests comentaris a la Xarxa degut a la complicitat dels mitjans catalans (els grans) amb els agents que fan la guerra bruta contra el govern de Síria. O sigui, els periodistes catalans que figuren com experts sobre el conflicte fan de còmplices i d'encobridors de la guerra d'agressió.  La meva intenció és participar en català a la guerra mediàtica contra els corruptes. Si no es donés aquesta extranya situació mediàtica, jo no tindria res a dir sobre el conflictes de l'Orient Mitjà, segurament.

     

        La premsa ''occidental'' dóna per suposat que la guerra de Síria és una guerra civil, però menteix; intenta amagar el que és una guerra d'agressió a gran escala. L'Aràbia Saudita, Qatar (el magnífic patrocinador del Barça) i Turquia són les potències regionals que promouen la guerra de Síria.

        S'ha de saber que l'Aràbia Saudita promou la guerra wahhabita arreu del món. Pretén imposar l'ortodòxia de l'Islam sunnita a tot el món islàmic (i a tot el món, si pogués).

        Però l'Aràbia Saudita i Qatar no s'haguessin atrevit a moure guerra a Síria sense disposar del vist i plau dels Estats Units. 

     

         La veritat ens diu que fou el president dels Estats Units, En Barack Obama, el qui al 2011 ''decretà'' l'agressió militar contra Síria, si bé  l'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia foren els encarregats de complir el decret. Tot i així, s'ha de subratllar que, en tot moment, N'Obama ha tingut intenció d'intervenir directament (O sigui, bombardejar) en el conflicte sirià com va declarar ell mateix en diverses ocasions.

     

         La veritat ens fa saber que els governs dels països europeus es mostren subordinats a l'estratègia política de Washington.

         S'ha de dir que el miserable govern ''socialista'' de la ''Republique Française'' s'ha atrevit a fer pública la seva política d'agressió militar contra Síria. S'ha de saber que En François Hollande, president de l'imperi francès,  fa unes magnífiques trobades amb N'Abdullah Al Saüd, monarca absolut, promotor mundial wabahhbitisme. I que En Sandro Rosell, president del Barça, en té, de trobades magnífiques, amb agents d'En Tamim Al Thani, emir (monarca absolut) de Qatar.

     

           S'ha de saber:  Actualment, tots els països de l'Orient Mitjà estat afectats per la guerra de Síria. La guerra ja s'ha estès al Líban i a l'Iraq. I Líbia, Egipte, el Iemen i Bahrain estan en guerra civil.

     

     

        Respecte de Síria, la guerra mediàtica és mundial. És un reflex de la confrontació entre l'Imperi i les grans potències multilaterals, Rússia i la Xina (però també l'Iran). 

     

         Sobre aquesta temàtica,  podeu veure la web de Ultima Hora Jihad, web que fa saber quin és  el vertader rostre de la guerra.

     

     


    0 0
  • 01/19/14--15:43: Una veu


  •  

    Fins que una veu li mormolà a l’oïda:

    - Criatura perible, de tots aquests “m’agrada” que et posen al facebook, ¿quants et penses que te’n duràs a l’altre món?

     

     


    0 0

    La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)

    "Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

    Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

    En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M0 Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.


    Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) El llibre s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. Amb les seves campanyes rebentistes els excarrillistes volien provar de barrar el pas al sorgiment d'històries alternatives de la transició.

    S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

    La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

    A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

    Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

    Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

    Miquel López Crespí


    0 0
  • 01/19/14--15:43: El TIL copeja Sant Antoni
  • El tema lingüístic, que no era un problema a la nostra illa fins que ho varen voler així els del Partido Popular, ha copejat Sant Antoni.


    Los docentes no acudirán a la excursión a sa Llebre en señal de protesta por el TIL

    Els canvis de rumb del nostre consistori respecte al TIL ha provocat la reacció dels mestres de no participar en activitat promogudes per l'Ajuntament (Guerra abierta entre los docentes y el Ayuntamiento por el trilingüismo). Tal vegada no hagi estat una decisió adequada triar una activitat que tanta il·lusió fa als nins com és l'anada a sa Llebre, això ho sabem molt bé els pares que tenim nins; però el que no pot fer l'equip de govern és comportar-se com un nin petit.


    El munícipe asevera: "No comparto la decisión del profesorado ya que considero que la tradición y la fiesta están por encima de la política, pero no es a mí a quien tienen que dar explicaciones sino a los padres".


    Amb aquesta asseveració estic d'acord amb el nostre batle, però a continuació fica la pota fins el fons:


    Serra hizo público ayer que "si los docentes no participan en la actividad, el Consistorio tampoco hará llegar a los centros la comida típica de las fiestas de Sant Antoni que cada año facilitaban para que los alumnos merienden junto a los ´foguerons".


    Per que els alumnes berenin. O sigui, que els mester ens han de donar explicacions per que els nostres nins no podem anar a escola i el nostre màxim responsable no se li ocorre altra cosa que llevar el menjar als nins. Això si que mereix una explicació d'un càrrec públic que ens governa a tots, mestres, pares i nins.


    0 0

    El diario Menorca ha publicado este domingo un análisis de la actividad de los diputados menorquines en el Parlament. Un análisis circunscrito en seis puntos: las solicitudes de documentación e información, preguntas con respuesta escrita, preguntas con respuesta oral en comisión, preguntas con respuesta oral en pleno y pertenencia a comisiones y ponencias.

    He de decir que este estudio no deja de ser muy parcial y simplista. De hecho, en absoluto abarca ni describe la actividad global y completa que realiza un diputado autonómico a lo largo de su jornada. De hecho, ni siquiera describe la actividad parlamentaria pura y dura. Es sorprendente que no se tenga en cuenta, por ejemplo, el número de proposiciones no de ley, o las proposiciones de ley, presentadas. Tampoco tiene en cuenta las intervenciones en pleno o en comisión de quien defiende la postura de su partido respecto a las propuestas presentadas por los otros grupos. No expone tampoco el número de ponencias que has coordinado y las leyes que has defendido. En fin, ya digo, es un estudio pobre, parcial e incompleto.

    Además, no es lo mismo pertenecer a un grupo parlamentario de 34 diputados a pertenecer a uno de 18 o a otro de 5. Y no es lo mismo pertenecer al grupo que da soporte al Govern, que pertenecer a los grupos de la oposición. Son cuestiones a tener muy en cuenta a la hora de valorar el trabajo de un diputado. Por poner un ejemplo, un diputado del grupo que apoya al Govern no puede hacer preguntas orales con respuesta oral en las comisiones, a excepción de la comisión de IB3.

    Pero es que además, este estudio no tiene en cuenta otro tipo de actividades propias de un diputado, como son la participación en tertulias radiofónicas, o el número de artículos de opinión publicados. Tampoco informa sobre el número de reuniones realizadas con colectivos sociales o con ciudadanos que solicitan nuestra ayuda. Tampoco habla de las gestiones realizadas con el Govern para resolver determinados asuntos que preocupan a ciudadanos concretos que piden nuestra intervención.

    En definitiva, la información publicada hoy en el Diario Menorca no responde a la realidad total del trabajo de un diputado. Por tanto, no es veraz porque es una información incompleta.

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [19/01] Atemptat d'Étiévant - Spooner - Faiani - Riera - Robin - Illfeld - Costa - Reclus - Bertoni - Molist - Giusti - Caba - Ródenas - Ciampi

    Anarcoefemèrides del 19 de gener

    Esdeveniments

    L'atemptat d'Étiévant

    - Atemptat d'Étiévant: El 19 de gener de 1898 el tipògraf anarquista Georges Étiévant apunyala el sentinella Renard de la comissaria del carrer Berzélius de París (França) i quan es portar pels guàrdies a l'interior de l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i fereix d'un tret l'agent Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que ferides lleus. Georges ClaudeÉtiévant, nascut cap al 1865, havia estat jutjat el 27 de juliol de 1892 per l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Drouhet, per complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (Illa de França), i condemnat a cinc anys de presó per aquest motiu. Durant el judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense de G.Étiévant aux assises de Versailles), però fou publicada i traduïda nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la«propaganda pel fet». Després d'haver purgat la pena a la presó de Clairvaux, col·laborà en Le Libertaire i per un article titulat «La lapin et le chasseur» (El conill i el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest diari, va ser condemnat en rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de presó. Quan la policia el buscava i pensava que havia fugit a Bèlgica, és quan es produí l'agressió de la comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència del Sena el 15 de juny de 1898 i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La pena, finalment, fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant fou enviat a Caiena (Guaiana Francesa), on morí alguns anys més tard.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Lysander Spooner fotografiat per Hardy a Boston

    - Lysander Spooner:El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural --queés una definició sui generis dins de l'anarquisme-- parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

    ***

    Conrado Faiani

    - Conrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Conrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquestaèpoca es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Diana i vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes«desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Conrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim.

    ***

    Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

    - Eduard Riera Juncosa: El 19 de gener de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Riera Juncosa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Tancat en un camp de concentració, després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la«Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp nazi de Mauthausen sota la matrícula 4.450. Eduard Riera Juncosa va morir el 2 de setembre de 1943 al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria).

    ***

    Armand Robin i la seva ràdio

    - Armand Robin:El 19 de gener de 1912 neix a Plouguernével (Bretanya), en una família bretona d'agricultors, l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Armand Robin. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia --de sinistra reputació al París de l'època-- on morirà dos dies després, el 29 de març de 1961, per causes desconegudes. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries.

    ***

    Egon Illfeld (1938)

    - Egon Illfeld: El 19 de gener de 1914 neix a Battenberg (Waldeck-Frankenberg, Hessen, Imperi Alemany) –algunes fonts citen erròniament Wartenberg (Erding, Baviera, Imperi Alemany)–, en una família jueva, el militant comunista i després anarquista Egon Illfeld, també conegut com Ginés García. Tipògraf de professió, milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). L'agost de 1934 va ser condemnat a Munic (Baviera) a sis mesos de presó per activitats d'«alta traïció». Posteriorment emigrà a Neunkirchen (Saarland) i, via Suïssa, a l'Espanya republicana. A començaments de 1936 va ser detingut per «vagabunderia» i empresonat. Alliberat després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el«Batalló Thälmann», unitat militar formada sobretot per voluntaris jueus alemanys que s'integrà en la XII Brigada Internacional i amb la qual lluità al front d'Aragó fins el setembre de 1936. Després s'adherí als Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i fou un dels principals responsables del control polític d'estrangers de llengua alemanya a Barcelona. Amb Ferdinand Götze, Arthur Lewin, Fred Hessenthaler, Helmut Kirschey i altres, formà part d'un grup, a les ordres del Comitè d'Investigació i Seguretat Interior, dirigit per Dionís Eroles Batlle i Manuel Escorza del Val de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que s'encarregà dels escorcolls i requises de pisos, negocis i locals dels nazis alemanys establerts a la capital catalana. També treballà a l'Oficina de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Arran dels fets de «Maig de 1937», va ser detingut el juny d'aquell per la reacció estalinista i tancat, acusat d'«espionatge» a l'espera de la seva expulsió, a diverses presons i txeques (convent de Santa Úrsula, Segorbe, Model, València, etc.) fins a l'abril de 1938. En aquesta època es casà amb una espanyola i per aquest motiu no va poder ser expulsat, treballant fins el final de la guerra al servei del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Gurs. El març de 1939, amb Karl Brauner, Paul Czakon, Helmut Klose i Michel Vorobiev, formà part de l'anomenat «Comitè de Redacció» de la IX Companyia, que agrupava exvoluntaris estrangers de la guerra civil que es negaven a sotmetre's a les ordres dels refugiats estalinistes que controlaven el camp. Durant la II Guerra Mundial, aconseguí viure clandestinament, sota el nom de Ginés García, pseudònim que ja havia fet servir a la Península, a Bordeus (Aquitània, Occitània) i després del conflicte s'instal·là a París (França), on treballà a la ràdio. En 1948 emigrà amb sa família a Veneçuela i a començaments de 1959 retornà a Alemanya. Egon Illfeld va morir a mitjans dels anys 1980 a Munic (Baviera, República Federal Alemanya).

    Egon Illfeld (1914-ca. 1985)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Andrea Costa

    - Andrea Costa: El 19 de gener de 1910 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. Havia nascut el 30 de novembre de 1851 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) en una modesta família catòlica. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada «Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la«propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada«Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) i Il 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.

    ***

    Autoretrat de Paul Reclus durant el seu exili a Anglaterra

    - Paul Reclus:El 19 de gener de 1941 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenat Georges Guyou. Havia nascut el 25 de maig de 1858 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

    Paul Reclus (1858-1941)

    ***

    Luigi Bertoni

    - Luigi Bertoni:El 19 de gener de 1947 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Havia nascut el 6 de febrer de 1872 a Milà (Llombardia, Itàlia). Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb  Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu«Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar --juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres-- en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du«Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l'esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au«Journal de Genève» (1907), Réponseà la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Faceà la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division,à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.

    ***

    Bitllet de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls

    - Ramon Molist Valls: El 19 de gener de 1953 mor a Diá (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Havia nascut el 1885 a Espinelves (Les Guilleries, Osona, Catalunya). S'instal·là a Mataró (Maresme, Catalunya), on treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats obrers dels Tribunals Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5 de setembre de 1923 presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en Gèneres de Punt de la CNT per tractar sobre el lock-out que la patronal mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930 presidí, amb altres companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte al cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals, on demanaren el desarmament del sometent, la dissolució dels comitès paritaris, l'amnistia dels presos polítics i socials i el restabliment de les garanties constitucionals. Entre l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el Sindicat d'Art Fabril de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya) i on defensà les tesis sobre les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran de la ruptura confederal, milità en el sector trentista i en els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà la guerra civil, formà part del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i del Comitè de Salut Pública (Comitè Local Antifeixista). Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Mataró. També presidí la Junta d'Administració Municipal de la Finca Urbana mataronina. Entre desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè l'anterior, Salvador Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937 ordenà expressament la destrucció del retaule major de la basílica de Santa Maria de Mataró, desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet múltiples accions en favor de la seva preservació, i en contra de les ordres expresses del Servei de Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i del Ministeri de Justícia de la II República, que havien intervingut en l'afer a petició del Comitè Local de Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats destruïts la resta de retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa Maria, inclosa la pràctica totalitat de la documentació dels arxius de l'Obra de l'Església, de la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser venuda per fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i patí els camps de concentració, mentre que sa dona i sa filla van anar a un refugi femení instal·lat en un convent de monges. Després, elles s'instal·laren a Lo Luc (Provença, Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps, Arpitània), on treballà de teixidor, i posteriorment tota sa família s'establí a Diá, on ell va fer de jardiner.

    Ramon Molist Valls (1885-1953)

    ***

    Lorenzo Giusti al seu despatx d'assessor de la Junta Municipal de Bolonya

    - Lorenzo Giusti: El 19 de gener de 1962 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Lorenzo Giusti. Havia nascut el 21 de setembre de 1890 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia)–altres fonts citen el 21 de març de 1900. Sos pares es deien Giovanni Guisti i Giulia Venturi. Després dels estudis secundaris es va fer ferroviari i arribà a ser cap d'estació. Durant la Gran Guerra esdevingué un dels militants més destacats del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i fou el secretari de la seva secció provincial. El gener de 1920 participà en la vaga general que deixà sense trens durant 10 dies tota Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu sindicat de la necessitat de construir un front únic antifeixista format per totes les forces obreres. El 9 de febrer de 1922 formà part de la delegació de l'SFI que es reuní amb el Partit Socialista Italià (PSI), el Partit Comunista Italià (PCI), la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i la Unió Sindical Italiana (USI) per crear l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). El novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva de l'SFI, el màxim òrgan dirigent del sindicat ferroviari. A causa de la seva activitat política i sindical patí una dura repressió. Per haver deixat de treballar el Primer de Maig de 1922, va ser suspès de la feina per alguns dies. Promotor i participant de la vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada per l'AL, va ser destituït a subcap d'estació i el juliol de 1923 llicenciat del seu càrrec de ferroviari acusat d'«escàs rendiment laboral», fonamentat en el decret del 28 de gener de 1923. L'agost de 1923 va ser processat per haver violat l'article 182 del codi penal i l'article 58 de la Llei de Ferrocarrils i condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a 500 lires de multa. Després d'haver estat acomiadat, la condemna era una regularització a posteriori del procediment sancionador, considerat il·legítim, perquè s'havia aplicat amb valor retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista intentà atreure'l cap el sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que ostentava entre les ferroviaris. Després d'una reunió durant la qual se li va proposar inútilment que acceptés la secretaria de la Federazione Fascista dei Lavoratori dei Trasporti (FFLT, Federació Feixista dels Treballadors dels Transports), Benito Mussolini li digué: «Et capolarem». Per guanyar-se la vida va fer de representant de màquines automàtiques. Fugint de la repressió feixista, passà a França i després a Catalunya, on patí nombroses detencions per la seva militància juntament amb el socialista italià Fernando de Rosa, el qual acabà morint al front durant la guerra civil espanyola. Amb la proclamació de la II República, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A Barcelona formà part d'un grup anarquista d'italians, com ara Fosco Falaschi, Gino Baleschi, Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe Pessel i Enrico Zambonini (Lucifero), entre d'altres. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, fets pels quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Tolosa de Llenguadoc, on s'havia instal·lat temporalment per regentar una cantina freqüentada per la nombrosa colònia italiana de la ciutat occitana. Poc dies després, el 26 de juliol, creuà la frontera per unir-se als seus companys anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, de la «Secció Italiana» del Grup Internacional de la «Columna Ascaso», que lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i s'encarregà de l'enrolament des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via Laietana. Després passà a la«Columna Rosselli» i a la «Columna Durruti», participant en les principals batalles de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou responsable del grup anarquista «Pietro Gori» i de «Villa Malatesta» a Barcelona. Durant un temps fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes («Caserna Bakunin»). Després de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri a mans d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments amb els dirigents del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys anarquistes (Vindice Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna«Espartaco» de Barcelona, planejà l'assalt de la caserna «Karl Marx» que es trobava en poder dels comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme. Aquest mateix 1937, mentre era a la Península, s'emeté una ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a França, on fou internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, participà en la Resistència contra els nazis, però fou capturat per les tropes alemanyes a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de concentració a Silèsia, aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà a Bolonya, on s'afilià, com el seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i participà en la Resistència a la zona d'Imola. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la Policia Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat Lliure», creada en 1946 i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va morir el 19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste Vancini» del PSI a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990 Serafino d'Onofrio publicà la biografia Libertà vo' cercando. Bologna (1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed assessore nel Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer«Jardí Social» que s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale, prengué el seu nom.

    Lorenzo Giusti (1890-1962)

    ***

    Juan José Caba Pedrazo

    - Juan José Caba Pedrazo: El 19 de gener de 1970 mor a París (França) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Juan José Caba Pedrazo, citat sovint el seu segon llinatge com Pedraza i conegut com Juanjo. Havia nascut en 1919 a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Milità activament en la zona del triangle Membrilla-Manzanares-Valdepeñas de Ciudad Real. En la postguerra formà part del Comitè Nacional clandestí de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encapçalat per Enric Marco Nadal, i patí nombroses detencions per la policia franquista. Es caracteritzà per les seves contínues i espectaculars fugides de les presons, gràcies a l'habilitat per a falsificar documentació oficial i que ajudà la CNT a alliberar nombrosos presos. Tancat a Ciudad Real i a la presó madrilenya de Porlier, va ser portat a la de Yeserías. El febrer de 1947, però, pogué fugir d'aquesta presó madrilenya. El maig de 1947 va ser novament detingut a Madrid i el 8 de maig de 1948 pogué escapar de la presó d'Ocaña amb 11 companys, entre ells  Antonio Ejarque Pina, Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gabiz, Germán Horcajada Manzanares, Francisco García Nieto, José Yáñez García, Manuel Martínez Rodriguez i Pedro González Calero. Detingut poc després per mor d'una delació, va ser reclòs a la penitenciaria de Sant Miquel dels Reis. El febrer de 1949 va ser jutjat amb Marco Nadal i el juny de 1952, amb Joaquín Pueyo Moreno, tornà a escapar i, a través de Girona, pogué creuar els Pirineus. A França continuà militant en l'anarcosindicalisme. Algunes fonts citen la seva mort en 1959 a París (França).

    ***

    Llibertat Ródenas

    - Llibertat Ródenas:El 19 de gener de 1970 mor a Mèxic la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Llibertat Ródenas Domínguez --en alguns  llocs apareix com Rodríguez. Havia nascut el 23 de setembre 1893 --algunes fonts citen 1891 o 1892-- a Xera (Pla d'Utiel, País Valencià). Son pare, Custodio Ródenas, després de viure a París i conèixer els escrits de Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València es va unir lliurement amb Emeteria Domínguez  i va tenir tres fills: Volney, Progreso i Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les idees liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Llibertad va ingressar amb cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per poc temps, encara que després estudiaria fotografia i llegiria moltíssim. Va tenir cura d'una nina malalta i va fer pràctiques de modista. Aquella època estava caracteritzada per una gran agitació politicosocial contra el règim monàrquic i contra el primer ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va començar a freqüentar els mítings i les reunions polítiques i aviat va participar en les controvèrsies amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat expositiva i d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918 es va instal·lar amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del Tèxtil va intervenir en el Congrés de la Confederació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en gires de propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords d'aquell congrés i també per ajudar a la constitució de sindicats a les localitats on no existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va conèixer qui després serà son company, l'anarcosindicalista Josep Viadiu. El seu domicili barceloní es va convertir en centre de reunió i de refugi dels perseguits per part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes que haurien de servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del Sindicat Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius de l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una nit se'ls va aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies després a causa de les ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre tiroteig son germà Progreso també va resultar ferit. El 13 de desembre de 1920, arran de l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i portada en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les insinuacions de suborn perquè abandonés la seva militància, fet que li va costar tres mesos de presó. Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a Madrid per fer una xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava Barcelona i tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra conferència a l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de la dona». Va continuar fent gires propagandístiques arreu la península, fet que va implicar detencions, com la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes xerrades a Guadalajara. Va actuar en el grup «Brises Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i altres. També va participar en els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el míting d'afirmació sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de Montjuïc de 1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de 1930 va fer un míting a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a Aragó, i al front va participar com una miliciana més en la conquesta de Pina de Ebro. Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos evacuats dels fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va col·laborar també en les activitats de «Mujeres Libres» i en el seuòrgan de propaganda. En acabar la guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se a Bordeus. Va marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats d'una col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a Mèxic, on només va poder retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va ser una de les dones més famoses de l'anarquisme hispà, destacant sobre tot per la seva oratòria --Samblancat la va denominar «la pàl·lida vestal del sindicalisme roig».

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Avui començam a publicar i comentar les al·legacions que hem presentat al catàleg del patrimoni històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic de Pollença al que hem presentar al·legacions .

    Com diu la pròpia memòria del catàleg, aquest no és una eina tancada sinó que s’ha de sotmetre a revisió de manera periòdica per això consideram que l’Ajuntament hauria de planificar i pressupostar tota una sèrie de feines d’investigació per completar i millorar el catàleg de patrimoni sobre tot en aspectes com els jaciments arqueològics, el mobiliari dels edificis, arbres singulars... Igualment s'hauria de planificar i pressupostar un calendari per realitzar les activitats preferents que s'indiquen a les fitxes del catàleg als edificis i llocs municipals. Esperam que això sigui valorat per l'actual equip de govern. Cal dir que ens trobam a final de gener i encara no hem realitzat ni una reunió per parlar del pressupost del 2014 que teòricament s'hauria d'haver presentat per a la seva aprovació inicial fa tres mesos.

    Si parlam del que hem demanat incloure al catàleg:

     Consideram imprescindible en compliment de la Norma 47 Catàlegs (ED) del Pla Territorial és imprescindible incoporar al catàleg la fitxa l’antiga fàbrica de catifes de Can Morató declarat bé catalogat i que es troba al catàleg insular del patrimoni històric de Mallorca (Boib 12-03-2002). Un catàleg de patrimoni de Pollença sense la fàbrica és totalment incomprensible per qualsevol ciutadà que no sigui a l'equip de govern. Aquest és un penós capítol més dins la intenció del  batle de premiar l'abandonament de la fàbrica per part dels propietaris, afavorint clarament uns interessos particulars oblidant el seu deure de complir la llei de patrimoni i defensar un  patrimoni històric, social i artístic tan important com és la fàbrica.

      Respecte al valor artístic de la fàbrica, breument; destaca la façana principal amb un llenguatge eclèctic on predominen elements del regionalisme i altres de procedència noucentista, com la torre o les impostes. Pel que fa als materials, és de destacar en aquest conjunt i tenint en compte l’any de construcció, la combinació de materials “moderns” com ara el formigó armat per a l’estructura i la coberta amb la construcció de murs d’una espècie de tapial o compost, una espècie de formigó com molt primitiu fet a base de terra, grava i segurament algun aglomerant com el ciment mallorquí. És a dir, que no només en la composició de la façana sinó fins i tot en l’ús dels materials es pot copsar aquest eclecticisme del que es parlava al descriure l’estil de la façana de la fàbrica. Aquesta fàbrica és una mostra del principi de l’aplicació i experimentació amb els nous materials, quan encara s’usaven aquests nous materials amb formes del passat, pròpies d’altres materials.

     Al nostre bloc trobareu un bon grapat d'articles sobre la fàbrica

    - També hem demanat incorporar una fitxa del Hotel Formentor. L'equip redactor del catàleg ha considerat que és un edifici que per sí mateix no poseeix valors arquitectònics o patrimonials... Però consideram que l'hotel és una unitat valorable des d’un punt de vista històric, social i d’adaptació del edifici a l’entorn paisatgístic. En aquest sentit hem recomanat  demanar assessorament a la historiadora de l'art i professora titular de la UIB, Francisca Lladó Pol, autora de "L'Hotel Formentor d'Adán Dieh. Arquitectura, cultura i paisatge a l’entorn llatinoamericà dels anys trenta , Palma de Mallorca, ARCA núm. 16, 2004. A la fi

    - Incorporar una fitxa del grifó de la Plaça Major, recentment restaurat i reinstal·lat. A l’igual que s’ha fet amb els grifós de Monti-Sion, Sant Jordi i d’en Rull de la mateixa tipologia i època.

    - Incorporar una fitxa de l’hotel Mar i Cel (exemple d’arquitectura hotelera de principi de segle) i estudiar i valorar la incorporació de fitxes d’altres edificis i construccions en primera línia (cases d’estiueig com Can Vila, Can Teresa...) de la Base Aèria d’Hidroavions. No comprenem com al catàleg s'ha actuat com si la Base no fos part del municipi.

    - Incorporar una fitxa de la Sínia del Convent de Sant Domingo del segle XIX, restaurada recentment .

    - Incorporar fitxes de les principals escultures urbanes del municipi; monument Costa i Llobera, monumento dedicat a Llorenç Cerdà Bisbal (Cala Sant Vicenç)... Seria convenient a la fitxa PA-1 incorporar a la enumeració d’elements a preservar l’estàtua de Joan Mas.

     

     


    0 0

    Ayer Cayo Lara habló en Leganés y subrayó que, cuando un partido se presenta a las elecciones, lo más importante era el programa.

    No puedo estar más de acuerdo: los sistemas de  nominación de los candidatos son importantes para contribuir a la necesaria regeneración de la política pero este debate, por importante que sea, no puede materializarse en el hecho de que aquéllos que compartimos un elem,ento programático fundamental, detener la ofensiva neoliberal, acabemos yendo por separado a las elecciones por la manera en que deben escogerse a los candidatos.

    Para las víctimas de esta ofensiva neoliberal - que somos una amplísima mayoría - este escenario podría proyectar la idea de que los intereses ciudadanos se subordinaban, una vez más, a cuestiones internas de los partidos.

    Cuando Cayo habló del procedimiento de nominación de candidatos aprobado por el Consejo Federal de 11 de enero, alude, también con razón, a "un proceso participativo entre las bases" (agencia EFE).

    Sin embargo, la lectura del diario Público, puede inducir a error y a pensar que lo aprobado en el CPF permitiría que este proceso participativo en las federaciones se limitara a los miembros de dichas federaciones en la candidatura o que pudiera ventilarse con una simple reunión de sus Consejos políticos respectivos. Lo aprobado por la dirección de IU y que se puede consultar en la web es inequívoco a este respecto:

    Lo que se abre es "la recepción de propuestas y la opinión sobre el conjunto de la candidatura implementando procesos participativos abiertos al conjunto de la organización y su entorno" y, en el siguiente párrafo, se remacha que  las federaciones no sólo han de realizar hasta dos propuestas de entre sus miembros para figurar en la candidatura sino que "Así mismo trasladarán su opinión sobre el conjunto de la lista y su ordenación".

    Queda claro, por tanto, que el proceso participativo ha de ser abierto al conjunto de la organización y su entorno (es decir, yendo más allá de la estricta militancia) y que ha de abarcar tanto a los miembros de la federación que se han de proponer al CPF de IU como al cabeza de lista de la candidatura europea  y a la ordenación del conjunto de la lista

    Hecha esta aclaración, en beneficio de los lectores de Público menos avisados, me remito a lo que escribí  hace unos días relativo a las insuficiencias y riesgos de lo aprobado por la dirección de IU.

    Si las Federaciones no se implican en que este proceso participativo de militantes y simpatizantes sea realmente efectivo, su virtualidad quedará seriamente menoscabada. Pueden hacerse votaciones en urna, asambleas donde la gente vote y/o acudir a métodos telemáticos pero la consulta al "conjunto de la organización y su entorno" debe realizarse, contabilizarse, tabularse y  ser remitida al CPF de 2 de marzo.

    Pero para que esto sea posible, los candidatos, los que vayan en la lista "en representación" (para entendernos) de su Federación y los que aspiren a encabezar la lista europea de IU deben dar un paso al frente y "salir del armario" a más tardar en este mes de enero. La razón es simple, si los candidatos permanece emboscados el proceso participativo necesariamente no podrá pasar de pronunciarse sobre criterios y, necesariamente, se desvirtuará.

    En Baleares, la convicción del coordinador y del conjunto de la dirección garantiza el proceso: habrá consulta y habrá candidatos pero, por lo que se refiere a la cabecera de la lista estatal, formulo una "amenaza" : dia 1 de febrero habrá una persona que se habrá presentado como candidata y las consultas que se celebren a partir de esta fecha queda garantizado que no se verán obligadas a girar en el vacío. Ojalá que los candidatos comprendan su responsabilidad y hagan que, para esta fecha, haya varios candidat@s en liza


    0 0

    La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (II)

    "La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors [Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida i Pep Víchez], va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu". (Miquel López Crespí)


    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


    Evidentment els excarrillistes i afins, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida i Pep Víchez, erraren al cent per cent en la campanya per fer-me callar i criminalitzar l'esquerra alternativa de les Illes ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

    Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intel·lectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

    L'efecte del llibre [L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) ]dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

    Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

    'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

    'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa col·laboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

    'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació.

    'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

    Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms

    Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

    Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

    Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme.

    La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un col·lectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

    Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

    Miquel López Crespí/p>


    0 0

      Enero 2014

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Campa-
    nario»
    Ermita de
    San Sebas-
    tián
    c/ Paseo del
    Violón

    «Ermita de
    San Sebas-
    tián»
    c/ Paseo del
    Violón

    «Puente y
    río Genil»
    c/ Ribera
    del Genil

    «Puente y
    río Genil»
    c/ Ribera
    del Genil

    «Pedestal de
    "Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «Pedestal de
    "Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «Pedestal de
    "Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «Pedestal de
    "Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «Pedestal de
    "Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «Pedestal de
    "Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «"Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «"Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «"Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «"Viajeros al
    Edén" (Mo-
    numento
    al viajero)»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    c/ Paseo del
    Violón

    «"Granada al
    flamenco"
    Monumen-
    to al fla-
    menco)»
    Escultor:
    Juan Antonio
    Corredor
    c/ Paseo del
    Violón

    «"Granada al
    flamenco"
    Monumen-
    to al fla-
    menco)»
    Escultor:
    Juan Antonio
    Corredor
    c/ Paseo del
    Violón

    «Detalle de
    "Granada al
    flamenco"
    Monumen-
    to al fla-
    menco)»
    Escultor:
    Juan Antonio
    Corredor
    c/ Paseo del
    Violón

    «Casa»
    c/ Paseo del
    Violón

    «Jardín de
    casa»
    c/ Paseo del
    Violón

    «Parroquia
    de San José
    de Calasanz»
    c/ Paseo de
    los Basilios

    «Puente
    "Romano"»
    c/ Paseo del
    Violón

    «Biblioteca
    Pública
    Municipal
    del Salón»
    Plaza del
    Humilladero

    «Vista del
    Barrio de
    Realejo-San
    Matías»
    Plaza del
    Humilladero

    «Quiosco de
    Música»
    Plaza del
    Humilladero

    «Farola»
    Plaza del
    Humilladero

    «Placa de
    calle»
    Paseo del
    Salón

    «Fuente de
    las granadas»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    Plaza del
    Humilladero

    «Fuente de
    las granadas»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    Plaza del
    Humilladero

    «Fuente de
    las granadas»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    Plaza del
    Humilladero

    «Fuente de
    las granadas»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    Plaza del
    Humilladero

    «Farolas»
    Plaza del
    Humilladero
     

    «Fuente de
    las granadas»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    Plaza del
    Humilladero

    «Detalle de
    la puerta de
    la Basílica
    de Nuestra
    Señora de las
    Angustias»
    c/ Carrera
    del Genil

    «Jardín de
    la puerta de
    la Basílica
    de Nuestra
    Señora de las
    Angustias»
    c/ Carrera
    del Genil

    «Graffiti»
    c/ Carrera
    de la Virgen

    «Graffiti»
    c/ Carrera
    de la Virgen

    «Graffiti»
    c/ Carrera
    de la Virgen

    «Detalle del
    reloj de la
    antigua Di-
    putación
    Provincial»
    c/ Acera
    del Darro

    «Vendedor
    de globos»
    Plaza
    Bibataubín

    «"El Cami-
    nante"»
    Escultor:
    Juan Antonio
    Corredor
    c/ Acera del
    Casino

    «Teatro
    Isabel la
    Católica»
    c/ Acera del
    Casino

    «Ventanas
    geminadas»
    Corrala
    del Carbón
    c/ Mariana
    Pineda

    «Patio
    interior»
    Corrala
    del Carbón
    c/ Mariana
    Pineda

    «Detalle de la
    Peana del
    "Monumen-
    to a Isabel
    la Católica
    y Cristóbal
    Colón"»
    Plaza Isabel
    la Católica

    «Detalle de la
    Peana del
    "Monumen-
    to a Isabel
    la Católica
    y Cristóbal
    Colón"»
    Plaza Isabel
    la Católica

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Señalización»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    desde c/
    Judería

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    desde c/
    Judería

    «Fuente»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    desde c/
    Judería

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    desde c/
    Judería

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    desde c/
    Judería

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Ventana»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Nichos»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Nichos»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Ermita»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Nicho»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Calle»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba del
    cantaor
    Enrique
    Morente»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Tumba»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Calle»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Nicho»
    Cementerio
    Municipal
    de San José
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Entrada al
    Cementerio»
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «Entrada al
    Cementerio»
    c/ Camino
    Viejo del
    Cementerio

    «"Máquina
    de vapor"»
    (Fábrica
    azucarera
    de remola-
    cha ("Ingenio
    de San Juan
    de Atarfe")
    c/ Paseo de
    la Bomba

    «Fuente de
    las granadas»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    Plaza del
    Humilladero

    «Fuente de
    las granadas»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    Plaza del
    Humilladero

    «Fuente de
    las granadas»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    Plaza del
    Humilladero

    «Fuente de
    las granadas»
    Escultor:
    Ramiro
    Megías
    Plaza del
    Humilladero

    «Farola y
    ventanas»
    Biblioteca
    Pública
    Municipal
    del Salón
    Plaza del
    Humilladero

    «Puente
    "Romano"»
    Paseo de
    los Basilios

    «Puente
    "Romano"»
    Paseo de
    los Basilios

    «Ojo del
    Puente
    "Romano"»
    Paseo de
    los Basilios

    «Escultura
    "León con
    pedestal"»
    Escultor:
    Juan de
    Sevilla
    c/ Acera
    del Darro

    «Farolas»
    c/ Ribera
    del Genil

    «Río Genil»
    c/ Paseo
    del Violón

    «Río Genil»
    c/ Ribera
    del Genil

    «Vista noc-
    turna de la
    Alhambra»
    desde el Mi-
    rador de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista noc-
    turna de la
    Alhambra»
    desde el Mi-
    rador de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista noc-
    turna de la
    Alhambra»
    desde el Mi-
    rador de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista noc-
    turna de la
    Alhambra»
    desde el Mi-
    rador de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Espaldas
    de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Mirador
    de San
    Nicolás
    (Barrio del
    Albaicín)

    «Vista calle»
    c/ Callejón
    de San
    Cecilio
    (Barrio del
    Albaicín)

    Palma, 20 de enero de 2014


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El 15 de julio de 1812 sale publicado en Palma un folleto titulado Carta a la Señora Aurora, firmado con tres iniciales RSV correspondientes al sacerdote Raimundo Strauch i Vidal. Sus palabras finales indican cómo veía una parte importante del clero la publicación Aurora patriótica Mallorquina cuyo prospecto había aparecido el 13 de junio anterior: « eclipse de la religion, y de la razon : es un libelo infamatorio, que contiene proposiciones impìas, heréticas, cismáticas, sediciosas, capciosas y sofísticas respectivè [sic] ; y por lo mismo su lectura debe prohibirse absolutamente ». Pocos días después aparecería una nueva publicación en Palma, titulada Semanario cristiano-político de Mallorca realizado por Raimundo Strauch i Vidal

    Miguel de los Santos Oliver dice: "La sociedad mallorquína se dividió claramente en los dos partidos de auroristas y semanaristas cuyas opiniones encontradas daban ocasión de disputas y aun de choques violentos en el hogar doméstico, en las tertulias, en las barberías y en toda suerte de reunión algo numerosa" (Miguel OLIVER, Mallorca durante la primera revolución, p. 573).

    Semanario Cristiano - Político de Mallorca

    Publicación semanal editada en Palma, desde julio de 1812 a julio de 1814, en la imprenta de Felip Guasp. Surgió como reacción al periódico liberal Aurora Patriótica Mallorquina. Su aparición fue precedida de una Carta a la señora Aurora, de Raimon Strauch Vidal, que fue censurada por las autoridades. De ideología absolutista, fue el periódico más importante de esta ideología en Mallorca. Polemizó duramente con toda la prensa constitucional mallorquina. Ofrecía información sobre la Guerra del Francés y la polémica entre liberales y absolutistas. Fueron redactores Domingo Lledó, Miquel Lledó, Raimon Strauch y Antoni Togores y colaboradores habituales Bartomeu Altemir, Antoni Llaneres, Manuel Traggia. Tenía 300 suscriptores y era muy leído por el clero regular y secular. Se redactaba en castellano.

    (AM: [Antoni Marimon Riutort])
    Entrada publicada en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, vol. 16.

    En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica se encuentran todos los ejemplares del Semanario cristiano-político de Mallorca. También se encuentra en la Biblioteca Digital de les Illes Balears, en formato pdf con texto copiable.

    prensa

    CIV. Semanario cristiano político de Mallorca. Palma, impr. de Felipe Guasp, 4.º de paginación indeterminada en los núms. Empezó á salir en 30 de julio de 1812 y acabó en 28 de julio de 1814, siendo su último núm. el 106. La colección completa se compone de 4 tomos, el I de 310 págs. y un índice sin foliar, el II, de 356 págs. id., el III de 402 págs. y el IV de 301 págs. con un suplemento y el índice que no tienen foliación. Creado este periódico por el P. Raimundo Strauch observante, con la colaboración de los PP. Antonio Togores de San Felipe Neri, y Domingo y Miguel Llado dominicos, para combatir á sus colegas la Aurora patriótica mallorquína y otros que se publicaban en Palma, todos ellos de opinión liberal, llegó á ser su mas temible enemigo, costando á su principal redactor, con este motivo, el ser encarcelado; pero no por esto cesó el P. Strauch de escribirlo, si se quiere, con mas energía, y con mayor iracundia qne cuando estaba en libertad. Precio de suscripción 3 rs. vn. mensuales.

    Joaquín María Bover: Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares

    Raimundo Strauch i Vidal nació en Tarragona en 1760, hijo de Francisco Strauch, teniente coronel suizo al servicio de España. Estudió en Barcelona y en Palma, donde tomó el hábito franciscano en 1776 y se doctoró en Teología. En 1798 ganó una cátedra de Lulismo en la Universidad de Palma. Publicó varios escritos además del "Semanario". Fue encarcelado desde el 28 de julio de 1813 hasta el 22 de mayo de 1814. En 1816 fue preconizado obispo de Vich, donde prohibió todos los libros que anteriormente prohibiera el Tribunal de la Inquisición. En 1822 fue arrestado en su palacio y fue llevado a Barcelona. Muere asesinado en 1823 sin estar claro quién lo asesinó aunque se cree que fue el régimen liberal. (Fuente: mcn biografías.com)


    0 0

    Després del seu hattrick amb el " chelsea " el jugador camerunés va declarar a una entrevista a tiempo de juego ( cope) que el seu equip és el mallorca I que el seu fill l'està pressionant perquè es retiri a l'illa , veurem si es per simple populisme , com ha fet ibagaza que s' ha oferit a l'equip mallorquinista quant pareix que ja li queda poc futbol , o si és un sentiment real...

    0 0

                             El diari Ara, vol girar l'esquena a The New York Times?

     

     

     

     

          El dubte consisteix en saber si el diari Ara ha encetat una nova estratègia en relació a la informació sobre política internacional, de manera que, si fos així, llavors  es deslligaria del servilisme habitual de la premsa dita ''occidental'' respecte a la política dels EUA.

     

           Aclariment:  Els diaris de les corporacions capitalistes europees i nord-americanes (que s'autoqualifiquen  de ''premsa lliure'' i de ''premsa occidental''), majoritàriament, són al servei de l'estratègia política mundial desplegada pel govern dels Estats Units.

     

        El diari Ara no n'és cap excepció. I més encara: Entre la premsa catalana, l'Ara destaca com a proianqui i prosionista, i com a neoliberal, en economia.

     

           Sabent tot això, ha sigut una gran sorpresa l'article publicat aquest diumenge, 19.01.2014, en el que es denuncien els crims contra la humanitat del president dels EUA, En Barack Obama.

        A tota pàgina, el periodista En Bru Rovira publica l'article intitulat La màscara d'Obama, cinc anys del president, en el que posa de manifest l'escandalós incompliment de les promeses electorals del president.  En Rovira comença dient que Obama es va presentar com una gran esperança per al nou segle...prometia un món sense tortures, sense massacres de civils, sense centres secrets de detenció, sense Guantànamo, una presó abominable convertida durant la campanya en el símbol del que la seva administració no toleraria. També assenyala el periodista les promeses de col·laboració internacional que havia d'acabar amb l'unilateralisme de la política internacional de Washington. Diu l'articulista que fins i tot els africans veien en Obama una mena de messies, malgrat que aviat es van adonar que la seva negritud era només una carcassa del destí.

        En Rovira reprodueix la declaració que de N'Obama en prendre possessió del segon mandat, Està a punt de concloure una dècada de guerra. Nosaltres, el poble, encara creiem en una seguretat perdurable i  una pau que no requereixi una guerra perpètua.

       Per a qualificar el grau de decepció dels cinc anys de govern de N'Obama, En Rovira dona la paraula a En Scahill (un destacat periodista ianqui)  segons el qual l'era Obama ha convertit l'assassinat polític en element central de la seva política de seguretat nacional...i ha fet del món un camp de batalla on la guerra ja no és una guerra oberta, sinó una guerra secreta en un escenari global...les decisions sobre qui ha de morir es prenen en secret. Les lleis són interpretades pel president i els seus assessors a porta tancada, sense coneixement ni intercessió de ningú.

        En Bru Rovira subratlla que no s'avança pel camí de la pau, i diu que el nou militarisme no tan sols no serveix ...per protegir les poblacions amenaçades, sinó que demostra un desconcert polític notable en que s'imposa amb salut de ferro el ''big business'' de la indústria de la guerra''.  I resumeix el quinquenni dient Menys llei, més secretisme, menys informació...¿No deu ser que la guerra funciona avui com el moviment de capitals , i el seu objectiu no és la victòria, la necessitat, sinó el consum, l'hostilitat permanent.

        En Rovira també destaca l'amenaça mundial que representa la pirateria secreta del govern d'Obama.

     

       Aclariment: No és el cas que l'article d'En Rovira descobreixi res de nou. Allò realment notable és que es publiqui a l'Ara.

     

          Restem sense saber si la publicació de l'article ha sigut per causa d'una provocació individual, o si respon a la demanda de dignitat professional del cos de redacció. En aquest cas, s'ha de suposar que ho aproven  els propietaris del diari, la qual cosa seria una mena de revolució.

      

     

       

          

     

     

     


    0 0

    [20/01] Conferències de Goldman -«Nuevo Aragón» -«L'Intrus» - Hamon - Bastard - Rousset - García Oliver - Costa - Miravé - Ramos - Renaud - Kilifarski - Barranco - Gonçalves

    Anarcoefemèrides del 20 de gener

    Esdeveniments

    Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

    - Conferències d'Emma Goldman: Entre el 20 i el 30 de gener de 1936 l'activista anarcofeminista Emma Goldman fa tres de les seves més conegudes conferències a Londres (Anglaterra). La primera al Workers Circle House sota el títol The Two Communisms (Bolshevist and Anarchist. A Parallel) [Els dos comunismes (Bolxevic i anarquista. Un símil)], que fou interrompuda per militants estalinistes; la segona al National Trade Union Club anomenada Russian Literature [Literatura russa]; i la tercera Mussolini, Hitler and Stalin (How far do their common methods lead to similar results?) [Mussolini, Hitler i Stalin (Fins a quin punt els seus mètodes comuns porten a resultats similars?)], a Hammersmith.

    ***

    Portada d'un número de "Nuevo Aragón"

    - Surt Nuevo Aragón: El 20 de gener de 1937 surt a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana. Fou el portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, José Carrasquer Launed, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. L'11 d'agost de 1937 les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón a Casp i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim.La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

    ***

    Portada d'un exemplar de "L'Intrus"

    - Surt L'Intrus: El 20 de gener de 1966 surt a Saint-Ouen (Illa de França, França) el primer número del setmanari anarquista L'Intrus. Publicat per«Editions du Vieux Saint-Ouen», de René Ringenbach (René Ringeas) --antic membre de la Joventut Anarquista, de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) i col·laborador de Le Libertaire abans de la guerra--, en tragué 15 números, l'últim el 28 d'abril de 1966. Hi col·laboraren Pierre Chémeré, Alexandre Croix, Germain Delatousche, Philippe Delessert, Georges Habert, Henri Mace, Fernand Pouey, Gérard Renouf, René Ringenbach (René Ringeas), I. I. Zoubrov, entre d'altres. Nombrosos articles estaven relacionats amb els serveis secrets francesos i la seva història (afer Penkovsky, Sorge, etc.), sobre el cas Ben Barka, ressenyes de literats (Jean Galtier-Boissière, etc.), reproducció de correspondències (Aragon, Darien, etc.). Les il·lustracions (Philippe Delessert) i els còmics hi jugaren un gran paper. Les «Editions du Vieux Saint-Ouen» publicaren tres llibres, dos de Alexandre Croix --Tixier-Vignancourt. Ombres et Lumières (1965) i Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967)-- i un de René Ringeas --Gaston Couté, l'enfant perdu de la révolte (1966), amb il·lustracions de Germain Delatousche. En 1967 la seu de la revista i de l'editorial fou assolada per un incendi i René Ringenbach renuncià a continuar amb la seva tasca editorial.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Augustin Hamon

    - Augustin Hamon:El 20 de gener de 1862 neix a Nantes (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Frédéric Adolphe Hamon. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. En 1901 es casarà amb Henriëtte Rynenbroeck, de Brussel·les. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Élisée Bastard en una foto policíaca (ca. 1894)

    - Élisée Bastard: El 20 de gener de 1871 neix a Bornel (Picardia, França)–altres fonts citen Bonnières (Picardia, França)– el propagandista anarquistaÉlisée-Michel-Joseph Bastard. Sos pares es deien Joseph Bastard, també militant llibertari, i Louise Michel. Va ser batejat Élisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Thierry Decaen,Élisée Lebrun, Émile Voyez, Colliaux, Perrin, Hamelin, Segard, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol«L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com«Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet.

    ***

    Émile Rousset (1909)

    - Émile Rousset: El 20 de gener de 1883 --oficialment el 22 de gener-- neix a Lió (Arpitània) el terrelloner anarquista ÉmileÉtienne Rousset. Nascut en una família obrera humil lionesa, quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per«desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Le Temps Nouveaux el fulletó Du fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913 «Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté.Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

    Émile Rousset (1883-1961)

    ***

    Joan García Oliver al seu despatx del Comité Central de Milicies Antifeixistes de Catalunya (1936)

    - Joan García Oliver: El 20 de gener de 1902 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan García Oliver. Fill d'una família d'obrers tèxtils; son pare, Josep García Alba, de Xàtiva, paleta de professió, i sa mare, Antònia Oliver Figueres, de Reus, era pagesa, i ambdós treballaven 11 hores diàries a la Fabril Algodonera (El Vapor Nou) de Reus. Quan tenia 11 anys, un cop acabat el període d'escolarització, començà a fer feina a la Casa Lluís Quer, empresa de distribució vinícola, i, després, d'aprenent de cuiner i de cambrer a Reus i Tarragona, el seu ofici més freqüent. En 1917 marxà a Barcelona en busca de feina, on visqué la vaga general d'aquell any i va fer de cambrer a l'Hotel Jardí de la plaça del Pi. Durant la primavera de 1918 treballà a la Colònia Puig de Montserrat. En 1919 s'afilià a la Societat de Cambrers «L'Aliança», acostada a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Després s'introduí en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes i participà en la fundació del Sindicat de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva federació. En aquestaèpoca s'integrà en el«Grupo Regeneración» (Rico, Bover, Romà, Pons, Alberich), al qual representà en la Federació Local de Grups Anarquistes Bandera Negra. Després d'un temps tancat a la presó Model de Barcelona --on conegué destacats militants anarquistes, com ara Ramon Archs Serra, Llibert Callejas, Tomás Herreros, els germans Playans, Suñer, etc.-- arran d'una vaga, en 1920 marxà a Reus comissionat per la CNT per a crear Sindicats Únics al Baix Camp i organitzar grups d'acció. En contacte amb Ramon Archs, aconseguí diners d'Evarist Fàbregues, important empresari reusenc, per comprar la moto amb la qual s'atemptarà posteriorment contra el president del Govern espanyol Eduardo Dato a Madrid --també va aixecar el mapa de l'edifici de la Presidència de Govern per preparar l'acció. Durant la primavera de 1921 va fer-se càrrec del Comitè Provincial de Tarragona i a finals d'any va ser empresonat. A partir de 1922 participà en la creació a Barcelona del grup d'acció «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Ricard Sanz, Gregorio Jover, etc.) i participarà en nombroses accions, a més d'editar la revista Crisol. Aquest mateix any assistí en representació de Reus a la Conferència de Saragossa i a la reunió de Les Planes d'Hostoles, on demanà l'assalt al poder i criticà durament el reformisme de Salvador Seguí, alhora que les passava magres econòmicament per València i el Barcelonès. En 1923 representà Reus en el Ple Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època s'enfrontà al Comitè Nacional cenetista, poc inclinat a convocar la vaga general demanada pels grups anarquistes. Assabentat que José Luis Laguía, del Sindicat Lliure, sospitós d'haver preparat l'atemptat contra Salvador Seguí, s'amaga a Manresa, el 6 d'abril de 1923 el tiroteja al bar Alhambra de la ciutat; Laguía sortí il·lès, però els seus tres guardaespatlles caigueren ferits. Per aquest fet fou jutjat i condemnat en rebel·lia el 23 d'octubre d'aquell any juntament amb els reusencs Joan Figueres i Francesc Roig, ambdós del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa. A partir d'aquest fet, el grup «Los Solidarios» decideix deixar d'enfrontar-se directament amb els pistolers del Sindicat Lliure i preparar allò que García Oliver denominarà«Gimnàstica revolucionària», començant per recaptar fons per a preparar la revolució. El 7 d'agost de 1923 participà en l'atracament de la Fonda de França i l'endemà en el de l'Empresa Arrendatària de Contribucions del carrer d'Avinyó de Barcelona. El maig de 1924 assistí al Ple confederal de Sabadell. Poc després va ser detingut i passarà un any tancat al penal de Burgos. En sortí de la presó, marxà a França. A París treballà d'envernissador i, amb un grup format per Alfonso Miguel, Arroyo, Pérez Combina i«Los Solidarios», decideix preparar un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que fou abandonat per inhibició dels fuorusciti (exiliats polítics) italians, i altre contra Alfons XIII el juliol de 1925, que l'obligà a amagar-se amb l'ajuda de Aurelio Fernández i Manuel Pérez. Després residí una curta estada de temps a Brussel·les (Bèlgica) amb Aurelio Fernández. El maig de 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella, que abandonà quan la seva proposta de pacte amb el dirigent catalanista Francesc Macià fou rebutjada --amb el temps negà aquest intent de pacte. A finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Pamplona, fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla (Navarra), després de fracassar la temptativa de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir l'anomenat «Complot de Vallecas». Jutjat per un «intent frustrat de regicidi», fou condemnat el desembre de 1928 a 10 anys de presó i tancat al penal de Burgos. En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat. El Primer de Maig d'aquell any participà activament en la manifestació convocada sota el lema «1 de Maig. Festa internacional de la gimnàstica revolucionària» davant el Palau de Belles Arts i que marxà fins a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, realitzant dures arengues revolucionàries on reivindicava que la República es transformés en un «règim sindical» i que acabarà amb forts enfrontaments amb la policia quan els manifestants intentaren assaltar el Palau de la Generalitat. En aquesta època, com a secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontarà amb la Cambra de la Propietat Immobiliària catalana per l'augment del preu dels lloguers i la carestia de l'habitatge. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 defensarà la revolució i combaté les federacions nacionals d'indústria en el Congrés del Conservatori a Madrid de la CNT, on fou delegat per Alforja, Duesaigües, Reus, Riudecols i Riudecanyes. El 2 d'agost de 1931 participà en l'assemblea popular celebrada al Saló de Belles Arts de Barcelona on es va debatre la repressió del governador civil Anguera de Sojo contra els obrers catalans, que omplien la presó Model. L'octubre d'aquest any entrà com a redactor del periòdic Solidaridad Obrera, on escriurà fins a la seva clausura en 1934. El 30 de novembre de 1931 fou detingut, però va ser alliberat poc després. El 27 de desembre parlà en un míting amb Durruti, Arturo Parera i Josep Corbella al Gran Kursal de Manresa. A petició del Comitè Regional de Catalunya de la CNT s'encarregà de formar part del grup organitzador de la insurrecció anarquista de gener de 1932, on es proclamà el comunisme llibertari a diversos pobles de la conca minera de l'Alt Llobregat i per aquest fet fou detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 10 de març de 1932 signà, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña i de la resta de signants d'aquest document. El maig de 1932 fou alliberat i participà en una gira de mítings arreu de Catalunya. El 20 de setembre d'aquell any fou de bell nou detingut en una batuda policíaca al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona. Com a membre del Comitè Revolucionari, fou un dels organitzadors de la vaga general de ferroviaris de caràcter insurreccional que es declarà el 8 de gener de 1933, fel pel qual fou detingut immediatament, a més de durament apallissat amb Gregorio Jover i altres --la mare de Joan García Oliver morir de l'esglai en saber que son fill estava mig mort a la Jefatura Superior de Policía de Barcelona. Restà empresonat fins pocs dies abans de les eleccions de novembre d'aquell any. En aquestaèpoca, amb antics companys de «Los Solidarios», crearà el grup «Nosotros», que no s'integrà en la FAI fins a ben entrat 1934. A causa de les contínues clausures del periòdic Solidaridad Obrera, marxà a Madrid durant els mesos d'abril a juny de 1934 per, des de la publicació CNT, llançar una campanya de denúncia per les arbitrarietats de les mesures governatives catalanes, alhora que demanà la llibertat dels presos i l'amnistia. El febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings arreu del país (Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada). El maig de 1936 assistí com a delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil al Congrés de Saragossa, on defensà la reincorporació a la CNT dels Sindicats d'Oposició, que durant l'anterior Congrés de Madrid s'havien separat de l'organització anarcosindicalista, en nom de la unitat sindical, alhora que exposà tesis sobre comunisme llibertari. El maig de 1936 va fer un míting, amb Torres i Frederica Montseny, a Sevilla. En aquesta època defensà la creació d'una organització paramilitar per lluitar contra una possible insurrecció feixista, opinió contrària a la de Durruti, partidari de la formació de guerrilles. El 19 de juliol de 1936, durant els enfrontaments contra els militars insurgents, dirigí l'assalt a la Universitat de Barcelona, on s'havien parapetat tropes en els primers moments de l'aixecament. L'endemà, juntament amb Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera, va confiscà en nom de la CNT de l'edifici del Foment Nacional de la Via Laietana barcelonina, nova seu de l'organització anarcosindicalista («Casa CNT-FAI»). Immediatament després fou nomenat secretari del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i, en un Ple Regional catalana defensà «anar a per totes», que alguns anomenaren«dictadura anarquista», opinió que no fou assumida per la CNT. Intervingué en la creació de l'Escola Popular de Guerra i en l'Escola de Militants; també organitzà la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual lluità a Aragó durant els mesos de juliol i d'agost. El 10 d'agost de 1936 parlà en el primer míting després del triomf revolucionari al Teatre Olímpia de la Ronda de Sant Pau barcelonina, juntament amb Francisco Isgleas i Marianet. Després assumí importants càrrecs a la reraguarda, com ara la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. El novembre de 1936 acceptà formar part del govern de Francisco Largo Caballero i es va fer càrrec del Ministeri de Justícia. Arran dels «Fets de Maig de 1937», viatjà a Barcelona per intentar calmar els ànims i immediatament dimitirà del govern com la resta de ministres cenetistes. El 28 de juny de 1937 fou nomenat Conseller de Serveis Públics de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà com tampoc cap dels companys cenetistes. Aquell mateix estiu, entrarà a formar part de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, enfront de Juan Negrín López i els seus sequaços estalinistes. En 1937 publicà els discursos i conferències Dos meses de actuación en el Ministerio de Justicia, El fascismo internacional y la guerra antifascista española i Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia. Durant aquesta època assistí als plens de regionals d'abril de 1937, a l'extraordinari de maig i, amb caràcter informatiu, al de setembre de 1937 --on formà part de la ponència que redactà un dictamen «liquidacionista» i suggerí la redacció d'un manifest als vells militants per fer-los comprendre la necessitat d'adaptar-se als nous temps-- i s'integrà en el Comitè Executiu CNT-FAI-FIJL d'abril de 1938. A finals de 1938 intentà organitzar la defensa de Barcelona, però el projecte fou un fracàs. El 27 de gener de 1939 creuà els Pirineus --el 3 de febrer va retornar a Catalunya per contactar amb el Comitè Nacional de la CNT i intentar organitzar el pas de militants anarcosindicalistes a França-- i a París fou nomenat vocal del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després, amb el suport del sindicat anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i del Servei als Refugiats Espanyols (SERE), es traslladà a Suècia. Durant la seva estada al país nòrdic es dedicà a mantenir correspondència (Jover, García Vivancos, Domènech, etc.) i a proposar la creació del Partit Obrer del Treball (POT), projecte que no reeixí. En 1940 marxà a Mèxic via Moscou, Vladivostok i Estats Units. Establert al país asteca des del gener de 1941, continuà amb les seves activitats confederals, defensant la unitat republicana antifranquista, posició que provocà una escissió en la CNT de Mèxic. També estigué interessant en la participació en el Govern republicà en l'Exili de Giral. En aquests anys es guanyà la vida, patint penúries econòmiques, treballant com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries (ICI). Amb la reunificació confederal durant els anys seixanta, tornà a Europa per ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però l'abandonà aviat convençut de la seva poca eficàcia. El 19 de gener de 1964 morí en accident automobilístic son únic fill Joan i en 1968 ell mateix fou atropellat per una moto conduïda per un oficial del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato, Mèxic) que el deixà gravíssim, fets que el deixaren força desolat. En morir el dictador Franco es negà a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments. En 1978 publicà en Ruedo Ibérico les seves famoses i polèmiques memòries sota el títol El eco de los pasos. Durant sa vida va publicar articles en nombrosos periòdics anarquistes, com ara CNT, Fructidor,Libre-Studio, El Luchador, Tierra y Libertad, etc. Joan García Oliver va morir el 13 de juliol de 1980 a Guadalajara (Jalisco, Mèxic).

    Joan García Oliver (1902-1980)

    ***

    Josep Costa Font

    - Josep Costa Font: El 20 de gener de 1906 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Costa Font. Era fill d'un republicà radical que fou regidor de l'ajuntament badaloní. Només va assistir a l'escola entre els quatre i els nou anys, però adquirí una gran educació autodidacta. En 1918 es posà a treballar en una granja a Barcelona i en 1923 la deixà per retornar a Badalona, on començà com a aprenent de teixidor --a partir de la dècada dels trenta es convertirà en un expert en qüestions tèxtils. En 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1926 treballarà en la«Cooperativa La Moral» de Badalona. En 1927 milità en el sindicat professional«El Radium», del qual serà secretari a Badalona, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'acostà al catalanisme, però sense participar en política. En 1930 fou tancat per solidaritat i fou alliberat després d'una vaga en suport seu, però va ser acomiadat per la seva pertinença al comitè de fàbrica i perseguit, refugiant-se a Roda de Ter. En 1931 participà en la proclamació de la República a Badalona, però poc després marxa a Barcelona per alliberar els presos. A partir de 1931 formarà part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona. Quan les tensions entre la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el sector «trentista» s'accentuaren, s'automarginà fins a la tornada de la unitat a Badalona en 1935. A començaments de 1936 fou nomenat secretari del Sindicat Tèxtil badaloní, que comptava amb 4.000 afiliats, i fou, amb Ramón Martínez González, fou l'eix de l'autogestió tèxtil, col·lectivitzant 39 fàbriques. En 1938, després de l'enfonsament del front aragonès, s'incorporà a la XXVI Divisió (excolumna Durruti) de l'Exèrcit Popular, on fou delegat de la IV Centúria. En 1939 s'exilià a França, on acabà al camp de concentració de Sant Cebrià. En 1941, amb Ramon Martínez, treballà a Castres, on participà en diverses actuacions del maquis llibertari. Després va fer feina en diversos batallons de treballadors estrangers (pagès, llenyataire, paleta, fonedor, obrer tèxtil) fins al 1944, quan fou detingut pels alemanys, però poc després aconseguí fugir. Va viure a França fins al 1951, any que tornà a la Península, on prengué contactes amb les restes de la CNT. Després de muntar una fàbrica de teixits per encàrrec a Miranda de Ebro (Burgos, Espanya), tornà a Catalunya (Guissona, Barcelona, Badalona), on realitzà treballs en el sector tèxtil. El 24 d'octubre de 1963 representà Catalunya en una reunió entre el Secretariat Intercontinental (SI) i la CNT de l'Interior. En 1965 s'instal·la a Badalona i anys després a Barcelona. Durant els anys seixanta mantingué contactes des del clandestí Sindicat Fabril de Badalona amb els sectors partidaris de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») i per aquest motiu en 1965 fou expulsat de la CNT durant un viatge a Perpinyà. Mort Franco, es mostrà força actiu en la reconstrucció confederal, participant en el míting de Mataró del 31 d'octubre de 1976 i tres anys després fou nomenat secretari del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona. Durant els seus últims anys participà en nombroses iniciatives: Associació de Jubilats, Associació de Veïns de Badalona, Museu de Badalona, tertúlia del Centre Lleidatà, conferències, delegat a congressos, entrevistes, col·laboracions a periòdics i revistes, etc. Arran del V Congrés de la CNT va fer costat els escindits, participant en conferències i gires propagandístiques. En aquesta època mantingué una estreta relació amb la Fundació Salvador Seguí. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Amicale Durruti, Anthropos, Catalunya,CNT, Historia Libertaria, Polémica, Solidaridad Obrera, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor dels llibres Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Severino Campos), Cuando los mitos sólo son mentira. Una FAI adulterada vista por dentro (1980) i deixà inèdit un escrit conjunt amb Ramón Martínez González, Por qué fuimos militantes de la CNT. Josep Costa Font va morir el 17 de novembre de 1990 al Centre Mèdic de Cant Ruti (Badalona, Barcelonès, Catalunya). En 2008 el Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) i el «Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» publicà l'inèdit Memorias de un colectivista libertario badalonés.(1936-1939).

    ***

    Julia Miravé Barrau i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

    - Julia Miravé Barrau: El 20 de gener de 1911 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Miravé Barrau –citada de diverses maneres (Miravet, Mirabé Vallejo, Mirabé Barreau, etc.)–, coneguda com La Maña. Filla d'una militant anarcosindicalista, la seva infància i adolescència transcorregué de vaga en vaga, de manifestació en manifestació, o visitant les dones sindicalistes empresonades. Quan tenia 10 anys començà a treballar en una fàbrica i en 1925 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a les Joventuts Llibertàries. Durant els anys republicans destacà, juntament amb María Castañera, pel seu compromís militant. Entre 1935 i 1936 formà part, amb Manuel Sales Blasco, els germans Muñoz i altres, del grup teatral «Renacer» de Saragossa, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué amagar-se uns dies juntament amb María Mañas Zubero i ambdues aconseguiren dues setmanes després passar-se a zona republicana disfressades de beates. Durant la guerra civil treballà un temps en una col·lectivitat agrària a Alcanyís i després en un hospital. Compartí habitatge a Moncada amb María Mañas, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Amb el triomf franquista, formà part del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT encapçalat per Esteve Pallarols Xirgu (Riera), servint sobretot d'enllaç amb la militància confederal catalana. Fou una de les principals organitzadores, amb Carmen Herrera, Lidia Sánchez (Aroma) i Trinidad Llorens, de l'evasió i l'evacuació de presoners dels camps d'internaments alacantins d'Albatera i Los Almendros i del castell de Santa Bárbara també d'Alacant gràcies a la falsificació de les ordres d'alliberament i dels salconduits realitzats per companys infiltrats en la Falange. A finals de 1939 va ser detinguda amb la caiguda del Comitè Nacional confederal; jutjada en consell de guerra, va ser condemnada a mort, pena que fou commutada el 7 de novembre de 1944 per la de 12 anys de presó menor. Passà per diverses presons i centres de reclusió: presó provincial de dones de València, convent de Santa Clara (Vallència), presó de Predicadores (Saragossa), Sant Sebastià, Pamplona i Barcelona. Un cop excarcerada a finals de 1952 marxà a França, on es reuní amb son company Miguel Vallejo Sebastián a Tolosa de Llenguadoc. Continuà militant en la CNT de l'exili. En 1992 retornà a la Península i passà a viure en una residència de la tercera edat; rebel, reuní diverses companyes i juntes marxaren a viure a un pis. Julia Miravé Barrau va morir l'11 de novembre de 2000 a Saragossa (Aragó, Espanya).

    ***

    Foto policíaca de Manuel Ramos Rueda

    - Manuel Ramos Rueda: El 20 de gener de 1916 neix a Santa Lucía de Gordón –alguns citen erròniament La Pola de Gordón– (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista, i després comunista, Manuel Ramos Rueda, conegut sota diversos pseudònims (Pelotas,Coyote, Patatas,Carreño, El Asturiano, El Ramos, etc.). Fill d'una família nombrosa jornalera, sos pares es deien Gabriel Ramos Álvarez i Cecilia Rueda Peñin. Treballà de miner a la conca de Sabero-Cistierna i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cistierna i en les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero, localitats lleoneses. La revetlla del diumenge de Rams de 1934 a Cistierna matà de tres trets en una discussió violenta un veí de la localitat lleonesa de Fuentes, conegut com El Chulo (Morito o El Moreno, segons les fonts), i fugí cap a Madrid. A la capital de l'Estat treballà com a serraller a diversos tallers i el 9 de febrer de 1935 va ser detingut a Madrid i empresonat. Aconseguí fugir de la presó de Riaño i a finals de 1936, procedent d'Olleros de Sabero, s'enrolà a la caserna de la localitat de Cármenes en el grup de les Joventuts Llibertàries, per acabar al front com a tinent de la III Companyia del Batalló Confederal 206 de l'Exèrcit del Nord. Formà part del grup «Los Hermanos» (Felipe García Valladares, Calixto López Abad i Jesus Monge González), de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), el qual demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el maig de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i participà en la Resistència durant l'ocupació enquadrat en formacions comunistes a la zona de Tolosa de Llenguadoc. Durant un temps s'integrà en el grup guerriller comandat per Baldomero Fernández Ladreda (Ferla), que actuava a Santander i Galícia. A finals de 1944, en missió orgànica del Partit Comunista d'Espanya (PCE), retornà amb un grup de companys (Eugenio Sierra, Andrés Lanuza i Benjamín de las Rosas Orgalla) a la Península, primer a Astúries i després a Lleó. A la muntanya lleonesa de la zona de Boñar organitzà amb els citats el «Grup Especial Volant», que tenia com a missió reagrupar les guerrilles del nord-oest i de Lleó sota el control del PCE. A començaments de 1945 organitzà una reunió amb els responsables de les guerrilles més importants de la zona de Boñar, però com la majoria dels grups de maquis de la zona eren llibertàris o socialistes –grups de Calixto López Abad (Zara), de Casimiro Fernández Arias (El Mellao), de Matallana, d'Orzonaga, etc.– no acceptaren les intromissions comunistes i el deixaren tot sol. A partir de 1945, amb el seu petit grup, portà a terme nombroses accions a Lleó i en algunes poblacions veïnes, fets que portaren a la detenció de nombrosos agents d'enllaç de la guerrilla. El 16 d'octubre de 1945 executà a LleóÁngel García Álvarez. Després d'haver comprat una impremta a la casa Valderas de Lleó, aquest mateix any edità tres números del periòdic Lucha. Portavoz de la resistencia leonesa, del qual es tiraren entre 3.000 i 4.000 exemplars per número. En 1946 rebé el reforç de quatre guerrillers, però un d'ells va ser abatut el 28 de juliol a San Pedro de Bercianos. En 1947 dos dels seus homes, Higinio i Manzaneda, van ser capturats i penjats a la presó de Lleó i a partir d'aquest moment la seva activitat minvà. El setembre de 1947 passà a França, però retornà a començaments de 1948 a Lleó i reprengué forces. El 12 de gener realitzà un atac a Lleó i el 17 de maig altre a Velilla de la Reina, durant el qual una jove, Consuelo Fernández Fuertes, va ser greument ferida durant un intercanvi de trets. El 6 d'agost de 1948 atacà la població d'Azadinos, a prop de Lleó, i el 23 abaté d'un tret en un atracament Emilio Prieto Malagón, propietari de la sabateria «La Revoltosa», situada al carrer de la Rúa de Lleó. Aquella mateixa nit, als afores de la ciutat, ferí el caporal de la policia municipal José Gallego Bueno. El 4 d'octubre de 1948 passà a França per Urepele (Baixa Navarra, País Basc). Elaborà un informe intern per al PCE sobre les seves activitats des de la seva entrada a la Península l'estiu de 1945 fins a la seva fugida l'octubre de 1948 i a partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre, fet que engrandí la seva llegenda. Hi ha autors que asseguren que va ser destinat pel PCE a grups guerrillers que operaven a Albània quan els intents d'infiltració de Grècia. Estava casat amb Lucía Ramos Gabarros i tenia dos infants, Gabriel i Roberto.

    Manuel Ramos Rueda (1916-?)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

    - Jean Renaud:El 20 de gener de 1904 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Havia nascut el 27 de novembre de 1841 a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània). Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per«rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el «Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un«inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de«robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya i sos infants.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Continuam publicant les al·legacions que hem presentat al catàleg del patrimoni històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic.

    - Respecte al camí 134. Camí a Cala Castell s’ha de comprovar l'interès constructiu de les restes del camí vell que discorria per les cases anomenades Can Miquelet,

    - En referència a l'apartat dels jaciments arqueològics del municipi consideram que l’Ajuntament hauria de posar una partida pressupostaria per fer un major estudi de camp per delimitar i actualitzat millor els jaciments, i intentat localitzar si es possible les coves incorporades com a jaciments a la Carta arqueològica elaborada per la Direcció General de Cultura del Govern i que la memòria s'indica que no s'han localitzat:

    - JA-4 (Cal Garriguer, les Pedreres).

    - JA-35 (Siller, cova)

    - JA-47 (cova de la Font)

    - JA-48 (cova de les cases de Sant Vicenç)

    - JA-59 (Can Martorellet)

    - JA-69 (Can Vela Gran)

    - JA-72 (Font d'en Vicenç)

    - JA-118 (Can Vela Gran)

    - Cal incorporar al catàleg el jaciment subacuàtic que hi ha a la cala Sant Vicenç on es van localitzar restes d’èpoques històriques diverses, entre les quals cal destacar la troballa d’un vaixell grec del segle VI aC, que s’ha convertit en el derelicte més antic que ha estat excavat fins ara a les illes Balears. La característica més significativa d’aquest jaciment és que s’utilitzà l’assemblatge cosit per construir el vaixell. Aquesta tècnica consistí a unir totes les taules del folre amb un cosit de cordes que estaven impermeabilitzades amb resina. L’embarcació transportava un carregament d’oli i vi envasat en àmfores orientals, ibèriques i púniques. A més a més, s’hi documentaren altres objectes, com lingots d’estany,molins de pedra, cistells de fibra natural, un motllo per fabricar joies, armes i eines de ferro. Sobre aquest jaciment hi ha nombrosa bibliografia:

    - Nieto, X.; Tarongí, F.; Santos, M. (2003). «El pecio de cala Sant Vicenç». Revista de Arqueología 258, pàg. 18-25.

    - Nieto, X.; Tarongí, F.; Santos, M. (2002). «Un barco griego del siglo VI a.C. en Cala SantVicenç (Pollença, Mallorca)». La Navegación Fenicia; Tecnología Naval y Derroteros.Encuentro entre marinos, arqueólogos e historiadores. Madrid: Centro de Estudios Feniciosy Púnicos.

    (2003). «Il relitto greco-arcaico di Cala Sant Vicenç, Maiorca». L’archeologo Subaqueo IX, pàg.11-14.

    (2006). «El vaixell grec de Cala Sant Vicenç a Pollença (Mallorca)». XXIII Jornades d’EstudisHistòrics Locals. Palma, pàg. 231-241.

    - Caldria fer un estudi i incorporar a les fitxes els antics rètols de les cases fets en vermell de mangra a un costat o a l’altre de les portes. Aquests rètols són vestigis documental de quan encara no es dueien a terme els rètols dels carrers, la obligatorietat dels quals es va introduir l’any 1769. Aquets rètols van desapareixent degut a factors naturals o a reformes arquitectòniques. Segon la revista Sa Plaça (num 252 del 8 de novembre de 2013) hi ha un grup d’historiadors que s’han proposat restaurar els rètols existents i la realització d’un inventari documental.

     

    - A la fitxa del Claustre del Convent de Sant Domingo (AR-6) s’hauria de completar l’apartat d’anàlisi i descripció amb les marques que existeixen a les columnes i que han estudiat la Doctora en Història de l’Art, Elvira González i la llicenciada en Història, Roser Pérex. Aquestes marques (pintades en mangra i una en negre vegetal), es denominen de posició i es realitzaven er al registre in situ, de cadascun dels elements constructius en pedra, de les qual no es coneixen altres exemples a Mallorca.

    - Caldria completar les fitxes d’alguns edificis religiosos com l’església del Calvari (AR-01), església de Nostra Senyora dels Àngels (AR-04), església de Sant Jordi (AR-05) incorporant a les mateixes elements de mobiliari i de caràcter litúrgic que han estat inventariats per una comissió que ha fet feina pel bisbat i de la qual formava part en Juan M. Torres Velasco.

    - Caldria completar la fitxa de Can Llobera de Plaça (U-12) al cas de l’interior amb tota la feina que s’ha fet d’inventariar mobiliari i objectes significatius de la mateixa.

    - Incorporar a les fitxes del catàleg el nom o malnom de les cases. Ens consta que en Juan M. Torres Velasco ha fet aquesta feina. Igualment consideram que l’Ajuntament hauria de requerir la seva ajuda per revisar el catàleg, donat el seus coneixements històrics sobre el municipi i la seva bona predisposició per feina pel patrimoni comú.

    - Caldria investigar els arbres singulars del municipi i introduir els mateixos al catàleg amb mesures de protecció preventiva. El dia 20 de març de 1991 el Parlament va aprovar la Llei de protecció dels arbres singulars de les Illes Balears. Es tracta d’un instrument normatiu del màxim nivell per assegurar la conservació d’aquells individus arboris amb característiques extraordinàries, per talla o per l’edat, o bé especialment valuosos des del punt de vista cultural.

    Al seu moment desembre de 2010 es va anunciar públicament (Diario de Mallorca de 22 de desembre de 2010 que la Conselleria de Medi Ambient tenia diferents propostes de catalogació com arbres singulars de les dues araucàries que es troben a la Punta, prop de la carretera entre Pollença i Port de Pollença al costat del creuer amb la carretera de la Cala Sant Vicenç. Aquestes araucaries van ser sembrades personalment pel darrer batle republicà de Pollença, Josep Cànaves i Salas, afusellat pels falangistes al 1936. Segon la notícia de premsa; "En un informe realizado el pasado año por un agente medioambiental, se recomienda al servicio de Protección de Especies la catalogación de los árboles porque "su ubicación las hace destacar sobre el territorio y por la historia que las acompaña, la cual está vinculada directamente con la memoria histórica". 

     Excavacions al vaixell grec enfonsat de Cala Sant Vicenç

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      

     EUA: Idiotesa viciosa vis-a-vis de Síria, segons explica En Rodney Shakespeare.     


     


                     



           Com a mostra de la situació de derrota dels mitjans ''occidentals'' en relació al conflicte de Síria, podeu veure el que explica el professor Rodney Shakespeare, co-fundador  del Moviment per la Justícia Global.


     


          El profesor fa una condemna de la pressió del govern nord-americà per tal d'impedir la participació de l'Iran a la conferència de ''pau'' sobre Síria a Ginebra.  Els seus arguments semblen irrefutables.  Vegeu la web  EUA: Idiotesa viciosa vis-a-vis de Síria.


     


     

     


    0 0

    Adéu als 9 infants de Bielorrússia i Ucraïna que fa dos dies ja tornaren als seus països d'origen després d'haver passat 1 mes amb les seves famílies mallorquines durant les festes nadalenques, donant per acabat el programa de NADAL 2013 i afortunadament tots arribaren bé.
    Una aferrada kanfietkas i fins aviat.

    0 0

    Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. (Miquel López Crespí)


    Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló: 10 poetes mallorquins dels anys 70



    La Biblioteca d´Escriptors Mallorquins ha publicat recentment el llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006). El volum, amb pròleg i selecció de poemes a cura de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, reuneix unes mostres prou significatives de l´obra dels poetes Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló.

    En el pròleg, Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Després de Rosselló-Pòrcel i entre els autors mallorquins, ens interessen i influeixen, almanco personalment, llibres com El dolor de cada dia (1957) de Jaume Vidal Alcover; Comèdia (1960), de Blai Bonet; El cop a la terra (1962), de Marià Villangómez; i La Terra d´Argensa (1972) de Josep M. Llompart.

    Parlar dels poetes dels anys seixanta i setanta és, com explica Pere Rosselló Bover en el llibre que comentam, descriure “els anys del canvi”. Com escriu l´escriptor i catedràtic: “Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil”.

    No cal dir que els autors de la generació dels anys setanta són fills igualment de les complicades circumstàncies polítiques i culturals del moment, hereus del desgavell produït per la sublevació feixista contra la república i, també, de les circumstàncies culturals i polítiques de la postguerra..

    Aleshores l´aparició de poemaris com Una bella història (1962) de Miquel Bauçà i les inicials provatures literàries de Jaume Pomar, Guillem Frontera i Miquel Àngel Riera coincideixen amb les nostres primeres detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social, la Gestapo del règim franquista. Per a alguns joves escriptors de mitjans dels seixanta, el “compromís” amb la renovació de la nostra cultura i la llibertat anava molt més enllà de la simple experimentació formal, de l'etèria protesta poètica plasmada en un llibret que poca gent llegiria.

    Com explica en el pròleg l´autor de la selecció poètica 10 poetes mallorquins dels anys 70, no es tractava solament d´una ruptura formal amb la ideologia i l’estètica de l´Escola Mallorquina. Ara “calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.

    En l´apartat “La renovació realista”, després de parlar de Miquel Bauçà, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Martí i Pol, Josep Melià i Francesc Barceló, Però Rosselló Bover situa Jaume Pomar i Miquel López Crespí entre alguns dels poetes més influïts pel realisme durant aquests anys. En parlar de la meva obra diu: “La seva poesia destaca per l´ús d´un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema--, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l´obra narrativa de López Crespí s´inscriu en el realisme, al qual incorpora tècniques experimentals. També és autor d´un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d´assaig”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    El text que teniu més avall és de la meua amiga Empar Marco. Ara és la delegada de TV3 al País Valencià, però va ser la primera corresponsal de Catalunya Ràdio a aquest territori. El tancament sobtat dels reemeissors de la ràdio pública catalana fa més àrid el desert cultural en que preten submergir-nos el Partit Popular. D'això parla Empar.

    Internet s’ha convertit en el refugi dels mitjans catalans. TV3 en la web. I ara també Catalunya Ràdio. L’aparell de ràdio a la vora de la dutxa ja no parla català, ni el del cotxe, ni cap altre. Ni tampoc parla en valencià. En la majoria de cases encara està sintonitzat Canal 9, i apareix el negre, i el Nou 24, i torna a aparèixer el negre, i Punt 2, i torna el negre. Tot fosc. I tot en castellà. Però el País Valencià parla valencià. El parlen a Castelló i a Gandia i a Sueca i a Burjassot...i el govern valencià arrabassa els drets de tots els valencianoparlants. Expedients, sancions, advertències. Tot per obligar, per fer caminar la gent cap al barranc. A base de decrets, de lleis inútils i insòlites. No estem en els anys cinquanta. Hem lluitat per les llibertats, per l’autonomia, per la cultura. Per la nostra cultura. La que compartim amb els catalans de Reus, de Figueres, amb els menorquins de Ciutadella. Ningú no es pot quedar indiferent.

    Alberto Fabra ha passat de ser el defensor dels mitjans de comunicació: -Sembla mentida que en el segle XXI es limite la possibilitat que les persones elegim el mitjà que desitgem sintonitzar- , deia al seu Facebook quan Francisco Camps va tancar TV3, a ser el botxí de Canal 9, de Ràdio 9 i ara de Catalunya Ràdio. Darrere les excuses de legalitat, s’amaguen velles estratègies electorals que juguen amb els sentiments de les persones. Ràbia, és l’expressió que més hem escoltat avui. Desemparança és el que tindrem demà. Li furte les paraules a una amiga: Cavalquem de derrota en derrota fins a la victòria final. Tant de bo puguem dir Amén


    0 0

    Avui publicam preguntes que vam fer al ple d’octubre i que ens van contestar al darrer ple ordinari.

     - A l'anterior ple havia un punt al que es donava coneixement al ple de les resolucions del Batle en matèria de cessaments i nomenaments de, membres de la Junta de Govern Local, com també de les delegacions de Batlia conferides respecte àrees de gestió. Aquest punt no s'hauria d'haver posat a aquest ple?

    Batle: No cal, ja s’ha donat compte d’aquests cessaments, nomenaments i delegacions

    -  Segon el batle el canvi del representant de l'oposició a la Junta de govern responia a l'acord amb UMP per l’aprovació inicial del pressupost al mes d'abril. El text d'aquell pacte és prou clar i diu que "es valoraria el canvi previ consens amb la resta de grups" . Es poden explicar els portaveus de PP i UMP  quina valoració van fer per realitzar el canvi? Per què no han complit el seu acord de cercar el consens amb la resta de grup i ni tan sols ha hagut cap tipus de conversa amb la resta de grups. 

    Batle: Va ser una decisió política.

    Res a dir del que va ser una decisió política però el que ens va soprendre totalment va ser llegir a  l’acord escrit que van signar PP i UMP que el canvi a la Junta de Govern s’haria després de previ consens amb la resta dels grups... No va haver cap reunió ja no per consensuar sinó per comentar aquest canvi. Què es pot esperar d’un acord que s’incompleix des del primer moment? Res de res.

    - Com expliquen que un Bé d'Interès Cultural com la fabrica de Can Morató no es trobi al Catàleg de Patrimoni. Els grups que van votar a favor de l'aprovació inicial del catàleg tenien coneixement d'aquest fet?

    Batle: estam pendents dels informes de patrimoni.

    Amb totes les seves accions el batle ha demostrat que no defensa el patrimoni comú sinó l’interés dels propietaris. Hem presentat al·legacions al catàleg de patrimoni demanant la inclusió de la fàbric al mateix.

    - Ja s'està fent feina al recurs de reposició que hem presentat els grups de l'oposició contra el decret de Batlia 649,  mitjançant el que els regidors de l'equip de Govern amb dedicació exclusiva, es beneficiaran de que l'Ajuntament els pagui tota una sèrie de despeses de caràcter personal?

    Batle: s’està fent feina i la intenció és deixar-ho sense efecte. La partida pressupostària es destinara a Serveis Socials.

    Els grups de l’oposició hem hagut d’arribar a posar un recurs de reposició per evitat aquesta irregularitat que ni s’hauria d’haver plantejat.

    - Hi ha molt de brutor acumulada als torrents del municipi i a llocs com la sèquia de Siller que recull l'aigua de les finques i de la muntanya. Ens poden informar  quines actuacions es pensen fer des de la Conselleria o l’Ajuntament per netejar torrents i sèquies.

    Regidora de medi ambient: Les incidències es comuniquen a la Conselleri si hi ha perill.

    - Radio Taxi Pollença, de l'Associació de Taxistes, s'anuncia a internet com un servei oficial de l'Ajuntament. Saben que tant a l'Associació com a la Ràdio tenen vetada l'entrada d'una sèrie de taxistes?  Saben que tampoc deixen publicitar-se al taxistes que no pertanyen a l'Associació a les "parades" i la única publicitat que hi ha és la de l'Associació? Si és un servei oficial de l'Ajuntament per què a la seva pàgina només s'utilitzen el castellà i l'anglès? Per finalitzar els demanem que cerquin solucions a tots aquests temes.

    Regidora de policia: els taxistes funcionen amb el seu reglament propi i esperenque els temes es solucionen a una futura assemblea. No és un servei oficial sinó un servei regular.

    Com podeu veure la regidora no va contestar pràcticament res i  a la pàgina web de ràdio taxi es segueix parlant d’un servei oficial però no en català. Pensam que l’Ajuntament s’hauria de preocupar més per aquest servei de transport públic.

    - Per què no es va convidar a Mallorca Refugi Pont Romà Presentació del projecte de Turisme Ornitològic a Pollença? Per què no es va fer una convocatòria pública als mitjans de comunicació de l’Ajuntament? A partir d’aquest moment serà l’habitual fer les convocatòries municipals bilingües?

    Regidora de Turisme:  es va convidar a l’associació hotelera, habitatges vacacionals, comerciants... El tendràn en compte la propera vegada. Respecte a la convocatòria bilingüe van dir que era costum ja que no sabien qui podia rebre la informació.

     Aquesta convocatòria hauria d'haver estat oberta, només calia publicar-ho a la pàgina web, facebook i donar-li publicitat a Ràdio Pollença.

     


     Aquest divendres 24; xerrada ” El municipalisme llibertari més enllà de Murray Bookchin”. Hora: 20:00 h. - 21:30 h.
    Lloc: carrer dels socors, 16 baixos, Palma. Ciutat - Transitant

    Xerrada a càrrec de: Jordi Martí Font, membre de les CUP, Tarragona

    En primer lloc, parlarem sobre el que proposa Murray Bookchin a les seves teories de municipalisme llibertari dins l’Ecologia social com a teoria general.
    Després també s’explicarà el cas concret de diferents casos d’aquí i d’arreu on aquestes teories esdevenen realitat. ja que com deia Bookchin “la teoria que no és pràctica, és només una forma d’enganar la gent”
    Després de la xerrada hi haurà un espai de debat i a continuació s’oferirà un sopar vegà per a l’autofinançament de l’activitat i beguda a preus populars!

     

     



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 40 | 41 | (Page 42) | 43 | 44 | .... | 465 | newer