Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 37 | 38 | (Page 39) | 40 | 41 | .... | 465 | newer

    0 0

    Sin pena ni gloria ha transcurrido la jornada de huelga que la Assemblea de Docents había convocado para el pasado día 7 de enero. Según los datos que los secretarios y directores de los centros educativos han remitido a la Conselleria, habrían secundado la huelga un total de 1707 docentes de los 15.452 que hay en activo. Ello supone un 14,3% de los docentes de la enseñanza pública y un 2% de los docentes de la concertada.

    Ha quedado muy claro que la inicial intención de los promotores de la revuelta educativa, de mantener la tensión hasta el final de la legislatura como medida de desgaste al Govern, es a día de hoy tarea imposible. Se está visualizando una progresiva deserción de muchos docentes que inicialmente secundaron con entusiasmo el motín. Son muchos los que se han sentido manipulados y engañados, y ya han descubierto las auténticas motivaciones, claramente políticas, de los promotores de este conflicto, todos ellos alineados en la izquierda más radical y en el nacionalismo más beligerante.

    Muchos padres, por su lado, han dado la espalda a la FAMPA por entender que ya no les representa, dado su seguidismo a los postulados catalanistas y su genuflexión ante el STEI y demás colectivos nacionalistas, y se han ido organizando en otras entidades y colectivos; incluso en algunos centros se están creando asociaciones de padres alternativas a las ya existentes.

    Lo cierto es que una gran mayoría de padres ya no está dispuesta a que sus hijos pierdan más días de clase y no entienden la postura de fuerza que unos pocos docentes están imponiendo. Tienen muy claro que estas formas de presión no suponen ningún paso positivo para resolver el conflicto y sólo hacen que perjudicar el futuro de sus hijos. Además, algunos padres han perdido el miedo a denunciar los abusos e ilegalidades que se han venido cometiendo en determinados centros educativos, especialmente durante las primeras semanas de inicio de curso, y están dispuestos a acabar con la impunidad y el todo vale en la que se ha venido amparando una minoría de docentes.

    También es verdad, y es justo reconocerlo, que un porcentaje muy elevado de profesores, aquellos que tienen como primera y única preocupación los alumnos, están haciendo todo lo posible por restablecer la normalidad en las aulas, están dando sus clases con entusiasmo e interés, y están dando una lección de profesionalidad. Todo lo contrario de lo que, por desgracia, hacen algunos pocos que sólo buscan que los colegios sean un campo de batalla político con el único interés de dañar al Govern del Partido Popular, sin importarles si con ello también se perjudica a los alumnos. Les da lo mismo si los alumnos de Baleares ocupan los últimos puestos del informe PISA, o si este año pueden perder el curso, ante las reiteradas huelgas, manifestaciones y mítines en los colegios. Los alumnos son su última preocupación, a ellos sólo les importa el sarao y reivindicar sus planteamientos políticos ultras.

    Ciertamente, el peor problema que padece el sector educativo, en estos momentos, es un pequeño reducto de profesores y maestros fanatizados que lo único que pretenden, con su actitud beligerante, es alimentar objetivos políticos, y defender sus prebendas y statu quo. Unos profesores al servicio de la izquierda más radical a los que no les importan nada los alumnos y cuyo único objetivo es el caos y la desestabilización. En estas condiciones, es de agradecer la actitud de la inmensa mayoría de docentes que han sabido desmarcarse de este grupo de exaltados y están haciendo su trabajo con gran dedicación y esmero. Un diez para estos profesores y un cero para esos pocos que sólo buscan la confrontación y la soflama política.


    0 0

    [09/01] « Der Freie Arbeiter» -«Organización» - «El Luchador» - Ferrand - Lami - Proix - Astolfi - Michel - Thuriault - Rossi - Jiménez Orive - Fernández Perea - Suárez García

    Anarcoefemèrides del 9 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "Der Freie Arbeiter"

    - Surt Der Freie Arbeiter: El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer número del periòdic Der Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung (L'Obrer Lliure. Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi setmanal, passà a quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a publicar-ne 5.000. A partir de 1920 serà l'òrgan d'expressió de la Federació Comunista Anarquista d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans Ruegg, Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en diferents moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys van ser Paul Alisch, Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski, Kurt Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto Wieberneit, Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E. Neumann. Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger, tenim Errico Malatesta, Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann), Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus, Mikhail Bakunin, Karl Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf Schaewe, Domela Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold Roller, Louis de Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling, Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp Oerter, Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf Rocker, Paul Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86 segrests) per les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra, serà prohibida i no tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el febrer de 1933 amb el nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que publicà nombrosos suplements i llibres.

    ***

    Concentració del "Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril de 1925)

    - Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel«Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928.  Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el«vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.

    ***

    Portada d'un número d'"El Luchador" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació --tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932--, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.

    Anarcoefemèrides

    Naixement

    Joseph Ferrand

    - Joseph Ferrand: El 9 de gener de 1880 --altres fonts indiquen el 18 de gener-- neix a Varambon (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph Ferrand, també conegut com Dunin. Fill de Joseph Ferrand i de Anne Perrin. Es guanyava la vida venent diaris a Marsella, on conegué l'anarquista i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898 abandonà la capital occitana i la policia l'inscriu en la llista dels anarquistes desapareguts que cal buscar i controlar. A París començarà la seva carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la Nit» d'Alexandre Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, permetran desmantellar la banda. Després de 11 condemnes, el 22 de gener de 1903 fou detingut a Nevers amb François Vaillant. Processat a Amiens amb tota la banda el març de 1905, fou acusat de 39 robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de presó. Amb el número de matrícula 34.724 fou enviat a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest, començà a adoptar una actitud de clara oposició a l'administració penitenciària, intentant per dues vegades evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió disciplinària --entre 1907 i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company, eliminà el forçat Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar Jacob. Finalment acabarà adaptant-se a la colònia penitenciària de la pitjor manera i, alcohòlic, s'enemistarà amb son company de lluites i de penes. El gener de 1924 serà relegat en residència perpètua a la Guaiana, on esdevingué cuiner a Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

    ***

    Mario Lami

    - Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquestaèpoca destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta --que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri-- i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per«atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per«homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó --morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses-- i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 31 d'octubre de 1930 a Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).

    ***

    "Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en "Liberté"

    - Robert Proix:El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Proix. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Nono, sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com araDéfense de l'Homme,Le Temoin,Contre-courant,Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifistaLa Voie de la Paixi de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssaTémoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste,òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 en una casa de salut de Vatan (Centre, França).

    ***

    Foto policíaca de Silvio Astolfi

    - Silvio Astolfi: El 9 de gener de 1909 neix a Sacile (Friül) l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi, que va fer servir els pseudònims d'Eugenio Sartor i Eugenio Poletti. Sos pares es deien Giovanni Astolfi i Agata Zorzetto. Es guanyava la vida com a paleta i a Itàlia, sembla, no participà en activitats polítiques. En 1927, per a no realitzar el servei militar, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires treballà de metal·lúrgic i esdevingué amic de l'anarquista Severino Di Giovanni, qui exercí sobre ell una forta influència i que el portà a adherir-se al seu grup anarquista il·legalista, del qual eren membres els germans Scarfó, Emilio Uriondo, José Paz, Giulio Montagna, Giuseppe Romano, Agostino Cremonesi i Jorge Tamayo. Durant dos mesos mantingué un fals festeig amb América Josefina Scarfó, amant de Di Giovanni, per a facilitar la comunicació entre ambdós. Entre 1928 i 1930 participà en la major part de les expropiacions i dels atemptats realitzats pel grup, accions que van crear una forta polèmica en el moviment llibertari argentí. Després de l'execució l'1 de febrer de Severino Di Giovanni i de Paulino Scarfó, s'integrà en el grup il·legalista encapçalat per l'anarquista xilè Jorge Tamayo (Gavilán) amb qui participà, com a xofer, el 2 de maig de 1931 en l'atac del pagador de l'empresa Villalonga. Durant la fugida i en un intercanvi de trets amb policies, va ser ferit al cap i un dels seus companys, Morgan, de 18 anys, mort. Després d'abandonar el cotxe, mentre Tamayo fugia pel seu compte, tot sagnant, intentà escapar de la policia. Després d'una llarga persecució a peu, amb tramvia i amb taxi i de nombrosos intercanvis de trets, durant els quals va ferir i matar almenys tres policies, finalment va ser evacuat per un taxi que hi passava per atzar el xofer del qual era militant de la Unión de Resistencia de Chauffeurs (URC, Unió de Resistència dels Xofers). D'antuvi s'amagà a casa de Benedicta Settecase de Montaña i de Gioacchino Scorrano Bayo, a finals de maig a casa de Nicola Recchi i, finalment, al refugi de Gino Gatti. Aquestúltim el portà a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on el doctor Delachaux, simpatitzant anarquista, el guarí de les seves greus ferides. Posteriorment es refugià a Montevideo (Uruguai), on restà dos anys. Segons altres versions, marxà cap a Barcelona (Catalunya) per reunir-se amb Buenaventura Durruti. El 10 d'agost de 1933 participa en una reunió anarquista a Buenos Aires i va aconseguir fugir quan la policia encerclà l'immoble i detingué nombrosos militants, com ara Marello Fune, Antonio Bragio, Antonio González, Giovan Battista Bustamante, Filippo Biarritz, José Rodríguez i Umberto Lanciotti. A partir d'aquí es perd el seu rastre. En 1942 figurava a totes les llistes de recerca establertes tant per la policia argentina com per les autoritats feixistes italianes. Segons algunes versions, en 1937 hauria estat assassinat pels serveis secrets o per la policia argentines. Una altra versió assegura que morí en 1935 a Barcelona i América Scarfó digué que fou abatut al front durant Guerra Civil espanyola.

    Silvio Astolfi (1909-?)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Louise Michel

    - Louise Michel:El 9 de gener de 1905 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Havia nascut el 29 de maig de 1830 al castell de Vroncourt (Lorena, França) i n'era filla del senyor, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault,Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

    ***

    Jean-Baptiste Thuriault (1893)

    - Jean-Baptiste Thuriault:El 9 de gener de 1924 mor a Givry (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. Havia nascut el 24 d'abril de 1853 a Chougny (Borgonya, França). En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

    ***

    Giovanni Rossi amb 79 anys

    - Giovanni Rossi: El 9 de gener de 1943 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Havia nascut l'11 de gener de 1856 a Pisa (Toscana, Itàlia) en una família liberal. Son pare era advocat i sa mare era filla d'una família pisana de metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que estudiés medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de veterinària a l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià en medicina i cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí les obres dels«socialistes utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en pràctica les idees anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de veterinari a Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys després fundà en aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En 1878, sota el pseudònim de Cardias, publicà en el periòdic La Plebe de Milà Un comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu projecte de comuna llibertària i col·lectivista i critica la religió, la propietat privada i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro. La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la secció pisana de la Internacional implicà la seva detenció el 21 de novembre de 1878 per una pretesa «actitud contra la seguretat interna de l'Estat». Empresonat preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i absolt de tots els càrrecs. Compaginà la seva militància llibertària amb activitats agràries i publicant llibres científics. En 1881 publicà la segona edició revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora formà part de l'Associació Electoral Democràtica organitzada a Pisa i participà en la campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una oposició de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps, fundant una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla stalla i escampant les idees llibertàries per la zona. En 1883 començà a col·laborar en Il Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic número del periòdic Brescia per Cipriani, alhora que buscà suports econòmics i morals per a la realització del seu projecte de colònia llibertària, llançant una crida al Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos periòdics socialistes i anarquistes. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdicLa Favilla. En 1886 fundà a Brescia el periòdic Lo Sperimentale (L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista» que té. El seu pensament de «socialisme experimental» estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i econòmic de Leonida Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella» (Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia), constituí l'«Associació Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta associació gestionà 120 hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16 persones, l'administració es decidia comunitàriament i la gestió de la casa s'assignà de manera rotatòria entre les dones. No obstant això, les dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del col·lectivisme entre el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de portar la seva experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat coneixement de les tècniques agrícoles, dificultats per obtenir maquinària, etc.), la colònia obtingué bons resultats tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità anarchica sperimentale.Un episodio d'amore nella colonia «Cecilia», on descriu l'experiència comunal brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components antisocials i egoistes que a la colònia començaven a donar-se. Noves dificultats personals (població majoritàriament masculina, problemes en l'aplicació de l'«amor lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la dissolució de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any després publicà el llibre Il Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una examen detallat de les raons polítiques i socials que van portar al fracàs de «La Cecília» i en la segona una mena de novel·la utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie un Experiment sobre el seu pensament. Després de l'aventura de «La Cecília» Rossi prengué algunes responsabilitats agronòmiques --director d'una estació d'investigació agrícola a Rio dos Cedros-- i pedagògiques --professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Taquari-- institucionals, sempre sota vigilància policíaca i en estreta col·laboració amb les autoritats italianes. Continuà propagant el pensament llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio dos Cedros i a Ascurra i treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El 4 d'abril de 1907 retornà, amb sa companya i filles, definitivament a Itàlia. Al seu país abandonà gairebé la política, encara que sempre fou partidari de les comunitats i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a l'experimentació agrícola, a la veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme l'agafà vell i cansat i només participà en els funerals dels seus antics companys. En 1942 Afonso Schmidt publicà a São Paulo la novel·la Colônia Cecília. Giovanni Rossi va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En 1976 el cineasta Jean-Louis Comolli estrenà la pel·lícula La Cecilia sobre l'experiència d'aquesta comunitat brasilera.

    Giovanni Rossi (1856-1943)

    ***

    L'última fotografia de Wenceslao Jiménez Orive (París, desembre de 1949)

    - Wenceslao Jiménez Orive: El 9 de gener de 1950 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive --alguns citen el seu primer llinatge com Giménez--, conegut com Wences i Jimeno. Havia nascut el 28 de gener de 1922 a Gijón (Astúries, Espanya). Era el major de quatre germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia estat destinat a la capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el servei d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a l'estació de Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de la ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny a l'Escola Industrial i més tard abandonà els estudis per no haver-se d'afiliar a la Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments dels anys quaranta va ser detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i anarcosindicalista. En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes, però gràcies al militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi) s'adherí a la clandestina Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb Zubizarreta, a Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos després. El juliol de 1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un intent d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no reeixí marxà a la serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut per la ineficàcia d'aquesta mena de guerrilla, passà a França, on va fer feina primer a Lió i després a París com a obrer ajustador. Establí contactes amb l'activista anarquista Josep Lluís Facerías i s'integrà en el seu grup de guerrilla urbana. Durant la seva estada a França havia elaborat un esquema d'organització i d'actuació clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció, pensava sotmetre a la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'Exili; aquest esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es modificà, quedà com un simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els Pirineus i a la Península, a causa de certes discrepàncies amb Facerías, creà el febrer de 1949 el seu propi grup («Los Maños»), que fou força actiu a Barcelona, Madrid i altres zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949, fou atemptar contra el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carlos Vidal Pasanau, José López Penedo i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de desembre de 1949, amb altres companys --Daniel G. M. (Rodolfo), Salvador Luis Benito (Salgado), Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan--, marxà a Barcelona per ocupà el lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio Rodríguez, José Luis Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ avís per la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona (Catalunya); ferit, per no caure pres a mans de les forces de repressió de la dictadura franquista, se suïcidà prenent una càpsula de cianur que portava muntada a la part superior de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat per Niceto Pardillo Manzanero, un cenetista expulsat de «Los Maños» per mala conducta, al comissari de policia Pedro Polo Borreguero.

    Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)

    ***

    Notícia de la detenció d'Alfredo Fernández Perea apareguda en el periòdic parisenc "La Nouvelle Espagne" del 22 de febrer de 1947

    - Alfredo Fernández Perea: El 9 de gener de 1982 mor a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Alfredo Fernández Perea. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, durant la guerra civil lluità el feixisme enquadrat en el «Batalló Bakunin». El febrer de 1947, arran de la detenció d'Auspicio Ruiz López, va ser detingut a Sant Sebastià amb altres sis membres del Comitè Local de la CNT d'aquesta ciutat.

    ***

    Manuel Suárez García

    - Manuel Suárez García: El 9 de gener de 2010 mor a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Havia nascut el 17 d'abril de 1921 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya). Quan era infant entrà en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, etc.) i a través de les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les seves gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la Revolució passà al Sindicat de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual impulsà la incautació de finques rústiques. Amb el triomf feixista, aconseguí fugí amb un pesquer cap a Orà (Algèria), però no dels camps de concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època africana aprengué esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i, després d'un temps a la col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reorganització confederal. Després s'instal·là a París, on treballà en la construcció i en la metal·lúrgia fins a la seva jubilació en 1981. A partir de 1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là, afiliant-se a la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

    Manuel Suárez García (1921-2010)

    Escriu-nos

    Actualització: 09-01-14


    0 0

    Conviene en todo momento de la historia de la prensa en Mallorca tener referencia de lo que ocurre en general en España, pues la prensa es desde su nacimiento, una herramienta política usada en la lucha por el poder. Pero esta herramienta introduce conceptos y formas de pensamiento novedosas como qué es noticia,; es decir, qué acontecimientos deben ser recogidos y difundidos por la prensa; crea un concepto importantísimo como la "opinión pública" y la prensa se convierte en "estado de opinión" negando la existencia de las formas de pensamiento que en la prensa no aparecen; es decir se convierte en juez que decide lo que existe y lo que es importante. Pero estas capacidades se irán consiguiendo poco a poco y en estos inicios del siglo XIX, la prensa está en estado naciente.

    Durante el siglo XIX la didáctica, utilitaria y costumbrista prensa dieciochesca pasó a adquirir un definitivo tinte político. El papel de la prensa en la difusión de las ideas liberales fue decisivo, si bien tuvo que luchar a brazo partido con la censura que impusieron los últimos coletazos del Antiguo Régimen, corporeizado en la persona de Fernando VII, ya que tras la Revolución francesa se produjo en toda Europa una reacción conservadora y se impuso de nuevo el absolutismo. Hubo un brote de libertad de imprenta durante la Guerra de la Independencia (1808-1814) ya que las Cortes de Cádiz reconocieron la libertad de imprenta en 1810 y especialmente con el decreto de libertad de imprenta del 26 de octubre de 1811; los ciudadanos querían saber qué ocurría en las sesiones de las Cortes, etc. Todo ello provocó la multiplicación de las publicaciones periódicas de variopinta tendencia: periódicos liberales como el Semanario Patriótico de Manuel José Quintana, El Conciso de Gaspar Ogirando o El Robespierre Español de Pedro Pascasio Fernández Sardino; anticonstitucionalistas como El Censor General e incluso afrancesados como La Gaceta de Sevilla, El Diario de Barcelona o El Diario de Valencia, redactado durante un tiempo por Pedro Estala.

    Con el regreso de Fernando VII de España y la reacción del Manifiesto de los Persas se volvió a interrumpir toda la actividad periodística: El 25 de abril de 1815 se prohibió cualquier publicación no oficial. A partir de entonces se suceden alternativamente las etapas de represión y libertad de imprenta coincidiendo con los periodos absolutistas y liberales respectivamente.

    La prensa española en el siglo XIX, en Historia de la prensa española.

    Convendría trasladar esta información enfocándola en Mallorca. En 1808 hay dos publicaciones: El Semanario económico de la Sociedad Económica Mallorquina de Amigos del País que se publica los sábados y el Diario de Mallorca, publicación auspiciada por la Junta Patriótica. Las siguientes publicaciones serán:

    • Diario de Palma: aparece en septiembre de 1811 y llega hasta diciembre de 1813. Cuarenta años más tarde, en 1852 aparece una publicación con el mismo título.
    • Aurora patriótica mallorquina, de publicación irregular. Aparece en agosto de 1812 y acaba en diciembre de 1813.
    • Diari de Buja, irregular. Aparece en agosto de 1812 y termina en julio de 1813, aunque en todo este año sólo ha publicado 11 números, de un total de 17 números.
    • Semanario cristiano político de Mallorca, semanal. Aparece en julio de 1812 y acaba en julio de 1814.
    • La antorcha. No lleva fechas por lo que se desconoce su periodicidad. Aparece en enero de 1813 y publica 19 números.
    • Lluna patriótica mallorquina, sólo publica un número en marzo de 1813.
    • Diario Balear: es la continuación del "Diario de Palma" (1811 - 1813). Aparece en noviembre de 1814 y acaba en mayo de 1815

    En todo este tiempo, hasta octubre de 1813, en España se producía la Guerra contra el francés, el Rey Fernando VII, que se encontraba en Francia, regresó en marzo de 1814. Los franceses no habían llegado a dos lugares: Cádiz, donde el 19 de marzo de 1812 se promulgó la primera Constitución española, "La Pepa" con la participación de representantes de todas las regiones española (ver: Representantes de las Baleares en las Cortes de Cádiz 1812) y que sólo estuvo en vigor dos años pues Fernando VII la derogó el 4 de mayo de 1814, y lugar, Cádiz, donde en ese tiempo floreció enormemente la prensa, y las Baleares, a las que no llegaron los franceses. A Mallorca llegaron miles de refugiados - se calcula que unos 30.000 -, tantos que no cabían en Palma y se tuvieron que distribuir en diversos lugares de la isla.

    Todo ello, la guerra, la Constitución, el incremento de la población fueron motivos para el incremento de la prensa en Palma.

    Toda esta prensa acabó antes de 1815; el "Diario de Mallorca" acabó en diciembre de 1814 Así que de 1815 a 1820 no hubo prensa alguna en Mallorca, dándose en ese año de 1820, comienzo del Trienio Liberal en que la Constitución y la libertad de prensa son restaurados, una nueva oleada de publicaciones.


    0 0
  • 01/09/14--14:08: El protagonista
  • A l’escola on els meus fills aprenen les primeres lletres, cada setmana hi ha un nin, o una nina, que és “el protagonista”. La classe es decora amb fotografies seves, i no sé ben bé quines altres coses. Deu tenir un sentit pedagògic encertat, encara que sigui inevitable l’eco de l’empleado del mes d’Ikea. El més curiós és trobar-se un dia a casa i presenciar una brega entre dos bessons de tres anys i mig, que es disputen un peluix mentre profereixen els crits que us transcric literalment:
    - Jo som es protagonista!
    - No! Jo som es protagonista!
    Una manera ben crua de fer explícites les bregues dels adults.
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     

    0 0
  • 01/10/14--14:36: Cervells
  •  Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Té raó l’apotecari embullós i la resta de cavernícoles del seu desgovern, els mestres manipulen els alumnes: ergo els ensenyen a comprendre el món i la bolla, els inicien en la cultura, els guien cap a l’amor del país llur i a d’altres coses maleites i culpables. Per altra banda la caverna no manipula: decreta, exigeix, imposa,ordeno i mandoamb l’estil elegant heretat dels inquisidors, els dons, els borbons, els franquistes i falangistes de tota casta,a nuestro estilo i manera:para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado ipor el imperio hasia Dios.

    Tanmateix prest no necessitaran donar ordres, gràcies als avenços de la cirurgia del doctor Francostein els bastarà substituir els cervells dels alumnes per cervells mínims adaptats a la ideologia cavernària. I tal dia farà un any…

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Com ja és tradició, el proper 10 de gener Sa Xerxa de Teatre infantil i juvenil organitza una vetlada de Sant Antoni al Casal de Cultura de Porto Cristo, amb torrada a les 20h i combat de picat a continuació, entre els Glosadors de Mallorca Xisco Muñoz "Foraster", Macià Ferrer "Noto", Sebastià Adrover "Roca" i Mateu "Xurí".

    Glosadors de Mallorca Macià Noto

    _M147935Mateu Xurí

    _MG_4803 Tià Roca

    _MG_3459Xisco Foraster


    0 0

    Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. (Miquel López Crespí)


    El mallorquinisme polític: Gregori Mir en el record (i II)



    És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

    Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.



    Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

    L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.

    Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!

    Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.

    Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0
  • 01/10/14--14:36: ES JAI DE SA BARRAQUETA
  • http://files.ivoox.com/processed/adswizz/6444100/esjaisabarraqueta140108-esjaidesabarraqueta-ivoox2699163-54.mp3 Aquest d'aquí dalt és l'enllaç amb el primer programa d'Es Jai de sa Barraqueta que, com sabeu, anirem fent per Ona Mediterrània cada dimecres de 5 a 6 del decapvespre. S'hi pot accedir també posant a Google IVOOX ona mediterrania es jai de sa barraqueta Salut i si ho trobau oportú vos demanam que faceu córrer la informació La junta directiva

    0 0

    [10/01] Detenció de Mühsam - Conferència de Leval - Bonnefoy - Pérez Pazos - Boticario - Alexandrovitch - Liarte - Hermosilla

    Anarcoefemèrides del 10 de gener

    Esdeveniments

    Erich Muhsam

    - Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.

    ***

    Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval

    - Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títolSocial reconstruction in Spain.

    Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Honoré Bonnefoy

    - Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet,Edme,Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).

    ***

    Emilia Pérez Pazos

    - Emilia Pérez Pazos: El 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per «auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.). Emilia Pérez Pazos va morir el 27 de maig de 1960.

    *** 

    Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)

    - Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti. Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França --Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

    - Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 10 de gener de 1949 mor a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Havia nascut el 17 de març de 1873 a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista.

    *** 

    Ramón Liarte

    - Ramón Liarte: El 10 de gener de 2004 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Havia nascut el 28 d'agost de 1918 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) en una família humil. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seuòrgan d'expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Maçon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical --organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)-- i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico,Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste,Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos,España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas,Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda,Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, etc. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975),La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978),El camino de la libertad (1983),¡Ay de los vencedores! (1986),Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989),Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc. 

    ***

    Julia Hermosilla

    - Julia Hermosilla: El 10 de gener de 2009 mor a Baiona (Iparralde, País Basc) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Hermosilla Sagredo. Havia nascut l'1 d'abril --alguns citen el 30 de març-- de 1916 a Sestao (Biscaia, País Basc). Son pare, Juan Hermosilla, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ella, quan tenia 14 anys, s'afilià a aquest sindicat. Es relacionà amb la destacada família anarcosindicalista dels Aransáez, distribuí premsa llibertària, milità en les Joventuts Llibertàries i participà en les activitats del Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Arran de la insurrecció llibertària de l'hivern de 1933, ajudà els companys de la Rioja a creuar els Pirineus. Prestà suport al moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i els Aransáez. Quan esclatà la Guerra Civil s'enrolà com a miliciana en un batalló confederal i fou destinada al front d'Otxandio. Se li va confiar la missió de internar-se en territori enemic per rescatar el doctor Isaac Puente, però finalment aquest fou detingut i afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van esclatar els timpans i restà sorda durant molt de temps. En 1937 va fer d'actriu en el Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Quan la zona nord peninsular fou ocupada per les tropes feixistes, aconseguiren embarcar-se amb sa família cap a França. Considerades com a «roges», no van aconseguir desembarcar immediatament. Després de dos mesos a França, creuà els Pirineus amb sa família i continuà la lluita a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Baiona amb son company Julián Ángel Aransáez Caicedo i milità en la CNT de tendència«col·laboracionista». També participà activament en la lluita antifranquista, fent d'enllaç amb l'Interior amb missions orgàniques a la Península i, fins i tot, participà en, com a mínim, dos intents d'atemptats contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat aeri» de setembre de 1948 i el del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A començament dels anys seixanta col·laborà amb Defensa Interior (DI). Durant els anys setanta, juntament amb son company, milità en la tendència que editava el periòdic Frente Libertario i assistí anualment a les reunions que aquest grup celebrà a Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la reconstrucció de la CNT al País Basc peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son companyÁngel Aransáez a Anglet, on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb altres lluitadors antifranquistes. El seu testimoni va ser recollit en el llibre d'Aitor Azurki Maizales bajo la lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y milicianos de la Guerra Civil en Euskadi (2011).

    Julia Hermosilla (1916-2009)

     Escriu-nos

    Actualització: 10-01-14


    0 0

    La alianza entre socialistas y conservadores en Alemania está lejos de ser una excepción.

    Los gobiernos de Bélgica, República Checa , Austria, Italia, Rumania,  Holanda, Grecia, Finlandia y Malta también se asientan sobre un acuerdo político entre socialistas y conservadores.

    Son, por tanto, nada menos que 10 países de la Unión Europea, algunos de especial relevancia, los que se gobiernan con esta alianza que alguno considerará contra natura pero que no lo es en lo absoluto.

    Lamentablemente, socialistas y conservadores han compartido y comparten el esquema básico de las políticas neoliberales que se aplican en Europa y han construido conjuntamente los tratados europeos y los mecanismos de (mal) funcionamiento del euro.

     

    No es necesario decir quien es la gran perjudicada de esta situación : desdibujada, sin perfil propio, anegada en un pragmatismo sin fronteras, la socialdemocracia, ahora mismo,  representa poca cosa más que una evocación retórica de valores que es incapaz de defender con solvencia

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     

      

        Els EUA una economia del Tercer Món en 20 anys, segons En Paul Craig Roberts.


     


     


        El govern dels Estats Units i els mitjans corporatius ianquis pretenen fer creure que l'economia nord-americana  ha superat la crisi i ja ha iniciat la recuperació. Els governs dels països de la UE i la premsa addicta, majoritàriament, segueixen  aquesta estratègia  de Washington.


     


           Aquests governs menteixen; allò que pretenen és confondre l'opinió pública per tal de guanyar temps.


     


          Però, tot i disposar del control dels grans mitjans, de cada vegada creix la incredulitat entre la població dels països abans esmentats. I, per altra banda, de cada vegada és més present la premsa on line dels països ''no occidentals''. La guerra informativa està en un punt àlgid.


     

         Al meu entendre, En Paul Craig Roberts assenyala les mentides del govern de Washington. Vegeu l'article del post Els EUA economia del Tercer Món en 20 anys


    0 0

    Donat l’èxit de l’any passat, aquest matí en Tomeu I na Guida, els Gegants de Maó, novament  ens han narrat els fets de la presa de Menorca per part de les tropes cristianes de l’any 1287.

    És la segona vegada que els Gegants de la Ciutat ens fan de narradors dins els actes de la Diada de Sant Antoni. Tot i així no han estat sols, per a la ocasió s’ha convidat als membres de la Colla de Geganters de Llucmaçanes, que hi ha participat amb dos dels seus gegants, els que han interpretant els papers de Abu Omar, l’últim governador àrab de l’Illa de Menorca i el del Rei Alfons III, el que manà les tropes que en data tan senyalada arribaren per a ocupar l’illa.

    La festa, doncs és el que ha estat, ha començat amb una passejada dels quatre gegants pel centre de la ciutat, acompanyats per la Banda de Música de Maó. Ha estat una petita volteta, que ha servit per a anunciar l’acte i també per a anar arreplegant gent que darrera els gegants i la música han baixat fins el Pla de la Parròquia.

    Un cop en el que ha estat el centre neuràlgic de la festa, els músics han pujat a la tarima on ja hi estava situat el cor de l’Orfeó Maonès. Els gegants s’han situat cada un al lloc que els correspondria en la “funció gegant”. Al cap de poc temps un redoble de tambor ha anunciat que aquesta començava, ha estat quan en Tomeu i na Guida ens han començat a explicar:

    Amics, que tingueu bon dia, som na Guida i en Tomeu i us volem explicar de com va ser la conquesta de Menorca. Tot va succeir uns dies de gener de l’any 1287, ja fa molta, molta estona.

    A mida que els Gegants de la Ciutat han anat narrant els fets, han aparegut a la plaça els gegants que havien arribat per a interpretar als personatges de la història. S’ens ha explicat, més ben dit ens han explicat els gegants, amb la veu de dos actors de l’Orfeó Maonès, qui va ser Abu Omar i com va ser la batalla que faria canviar la història de Menorca incorporant-la a la Corona d’Aragó.

    En Tomeu i na Guida els Gegants de Maó ballen durant la Diada de Sant Antoni 2014, amb la música de la Banda de Música de Maó.

    Al dia d’avui, afortunadament, les batalles ja sols les commemorem com a fets històrics, i els dos personatges principals no podien acabar barallats, és així que tan el Governador de la època en que els menorquins érem musulmans com el Rei que va conquistar l’illa i evidentment  el Gegants de la Ciutat de Maó com a símbol de una part de la cultura que arribà amb els nous moradors, han acabat ballant tots junts

    Sant Antoni és enguany, dia de convivència. Aquesta és sa festa que celebrem, que hem sabut entendre que tots som iguals i que no hi ha d' haver cap diferència per color de pell, lloc de naixement o creeença que es tingui. Per açò us convidem a ballar tots junts. 

    Amb aquestes paraules ha acabat la narració i han començat els balls de gegants, moment també esperat pel públic.

    L’acte ha acabat amb la interpretació per part de la Banda de Música de Maó i cantat per el Cor de l’Orfeó Maonès de l’himne a Menorca que un dia composà Deseado Mercadal.

    Lamentem no disposar de suficients fotografies per a il·lustrar el present article, però en tot cas en breu, just ens arribin, les podreu trobar al nostre perfil de facebook: gegants de Maó, Menorca.

    www.gegantsmao.menorca.es


    0 0
  • 01/12/14--13:59: Retallades i vaga
  •  Avui voliam destacar dos temes relacionats amb l'educació;  la retallada dels ajuts per a llibres de texti la vaga del passat dimarts.

    En referència al tema dels llibres de text a la comissión anticrisisi municipal hem insistit en la necessitat de que l'Ajuntament s'impliqui en coordinar i ajudar als programes de reutilització dels llibres, de moment amb resultat nul. 

    Els ajuts per a llibres de text que concedeix el Ministeri d'Educació a les Illes Balears s'han retallat un 48,5% el darrer any. Així, es passa dels 712.666 euros del 2012 als 366.549 del 2013. Segons la resolució que es va publicar aquest dimarts al Butlletí Oficial de l'Estat, l'import per al programa de finançament dels llibres de text i material didàctic en els nivells obligatoris de l'ensenyament, a escala estatal, pateix una disminució del 39,5% i passa dels 30.705.665 euros del 2012 als 18.559.610 del 2013.

    A més a més  aquesta serà la darrera partida que proporcionarà Madrid per a beques de llibres de text, ja que el ministre, José Ignacio Wert, anuncià a l'octubre que les partides que hi destinarà aquest 2014 gairebé desapareixeran -només quedaran uns testimonials 1,4 milions per a Ceuta i Melilla.

    Article complet a l'Ara balears

     En referència a la vaga subscrivim la reflexió de l'STEI.

    1. Els docents i les famílies hem tornat a demostrar el compromís per una educació de qualitat i la nostra solidaritat amb els companys expedientats, insultats, perseguits o amenaçats.

    2. Els convocants de la jornada de vaga hem intentat fer arribar la nostra veu als dirigents de la conselleria d'Educació i no ens han obert la porta. Aquí queda palès el cinisme quan s'omplen la boca d'estar oberts a la negociació. Oberts però amb la porta tancada a pany i clau.

    3. La jornada de dimarts va suposar una passa més cap a la victòria final, que serà la victòria de l'educació i la responsabilitat front a la imposició i la persecució.

    4. En alguns moments varen comparèixer provocadors que esquixaren cartells a favor de l'educació i passejaren desafiants pels voltants de la concentració de davant la conselleria. Foren ignorats completament i marxaren impotents perquè ningú els ha mirat de cara.

    5. Continuen els insults i les amenaces als docents fetes anònimament o no a les xarxes socials i a espais d'opinió als diaris digitals.

    Canto la lluita

    Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
    i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
    en el combat obscur per la nostra remença.
    Com més dur serà el braç i més potent el puny,
    els àgils projectils arribaran més lluny
    i serà més daurat el vi de la victòria.
    (MÀRIUS TORRES)

     

    Cadenes de lliberta

    En suport al director expedientat, a ľIES Marratxí. Els docents van fer una cadena humana que va  donar dues voltes al perímetre del centre.

     


    0 0
  • 01/12/14--13:59: La filosofia medieval
  •  

       

                                   La filosofia medieval



       Vegeu  La filosofia. En sobren mil, de filòsofs. Convé segar arran. (1)



    0 0

    El Consejo Político Federal de IU empezó ayer con tres posiciones sobre la mesa relativas a la nominación de candidatos a las europeas.

    La primera era era una propuesta de la Presidencia que apostaba por repetir el procedimiento tradicional (y, por supuesto, impecablemente democrático) que hemos utilizado en otras ocasiones: recoger propuestas  de las Federaciones sobre la gente de sus respectivos territtorios que proponían incorporar a la lista, recoger también propuestas de la pluralidad organizada en IU y, finalmente, presentar una propuesta al CPF para que éste resolviera de acuerdo con los Estatutos.

    La segunda era una propuesta de EnComun que apostaba por hacer primarias abiertas de acuerdo con nuestros socios de coalición para la cabecera de lista y, si ésto no era posible, implementar un sistema de primarias para el primer candidato de IU (que, sin duda, sería también el cabeza de lista) aplicando el método ya previsto por los estatutos para la candidatura a la presidencia del gobierno.

    La tercera era una propuesta de Izquierda Abierta, muy emparentada con la anterior,  que apostaba por que IU organizara unas primarias abiertas para elegir al primer candidato de IU.

    El transcurso del debate en el Consejo dejaba claro, a mi entender, dos cosas : 1) que el sistema de primarias abiertas planteaba recelos conceptuales y de dificultad en cuanto a su concreción y 2) que muchas voces de muy diferentes sensibilidades apostaban por superar el método clásico para establecer mecanismos de participación más amplios.

    No me fue difícil, en este contexto, redactar una propuesta transaccional que recogiera esta segunda sensibilidad y que, felizmente, el responsable de organización aceptó de buen grado.

    Qué es lo que se ha aprobado?

    En primer lugar que la militancia de IU y "su entorno", es decir, todas las personas no afiliadas pero implicadas en el proceso de Bloque Político y Social impulsado por IU, han de ser consultadas en cada Federación sobre el conjunto de la lista, criterios de confección, cabeza de lista más idónea, etc. y también, naturalmente, sobre las personas de sus respectivos territorios (un hombre y una mujer apuntó en su resúmen Reneses) que se debían proponer al CPF para su incorporación a la lista

    Cómo se ha de articular este proceso participativo?

    Todas las opciones están abiertas : pueden ser asambleas territoriales de cuyas votaciones y acuerdos se levante acta, se resuman y se de cuenta de ello a la dirección federal, pueden ser votaciones en urna tipo primarias o puede ser una fórmula mixta. Lo que no puede fallar es que se consulte a todos y todas y que se compute la opinión de todos y todas 

    Conclusión

    Si los candidatos a encabezar la lista europea se retranquean y esperan a que sea el CPF quien les bendiga en el último momento, el proceso participativo aprobado ayer perderá nervio y virtualidad; si las Federaciones no impulsan este proceso con ganas y lo consideran un trámite burocrático más o menos farragoso, también. En cambio, si la gente que aspira a encabezar la candidatura tiene el coraje de dar un paso adelante y las Federaciones impulsan con ganas el proceso podemos tener un debate rico, novedoso y muy participativo.

    En definitiva, ayer el CPF abrió las puertas, ahora le toca al conjunto de la organización el traspasarlas


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 01/12/14--13:59: Gener del 2014
  • Darrerament es mode “Madò Llúcia” se m'està activant. Es veritat que el blog el tenc molt abandonat. En aquesta vida tot són etapes i no sempre estam pendents del mateix. A més que escriure tan sovint me resulta repetitiu perquè pens que dic el mateix una vegada i una altra. De fet, als que me seguiu, ja veureu que em tornaré a reafirmar sobre un grup de música però...

    Ja ho va dir una de ses madones dels micros de Sa torre, a plaça fa goig de gent jove que hi balla. Vos heu fitxat que ja no és cosa de vells? Som moltíssims els de vint i (pocs i molts) fins i tot les noves generacions que no arriben als vint. I a més, bons balladors eh? Què pugen ben fort. Dóna gust de veure sa veritat. Un jove me va comentar que s'hauria de conservar l'essència del anar a ballar a plaça per festejar. No me puc resistir a negar-ho, me va encantar sentir aquest comentari. Malgrat els de dalt mos ho vulguin negar, la cultura és del poble i la fa el poble.

    Canviant de tema, una de les coses que vaig aprendre estudiant és que els aprenentatges a la vida són continuus i ens hem d'anar millorant, madurant, i sobretot aprendre de qualsevol situació, tant de les bones com de les dolentes. M'entristeix que sa gent que arriba nova a plaça del primer que se n'adoni és dels truis que hi ha entre uns i altres, que si aquest diu d'aquell, que si s'altre diu de s'altre. Es veritat que a un grup és impossible no xerrar, som éssers socials i ens comunicam. Però hi ha maneres i maneres. El més important és saber cap de noltros és perfecte i precisament xerrant amb sinceritat i mostrant els sentiments que mos ha fet sentir s'altre persona, es poden aclarir molts de mals entesos. No estic xerrant de cap cas en concret, perquè sé que més d'un ja haurà pensat: - ara aquesta se refereix a en fulanito que... No. És una visió en general. Però sí aprofitaré a dir que consider que hi ha gent molt poc madura en aquest aspecte que desitjaria que se n'adonés que no els hi aporta cap benefici anar xerrant dels altres. Simplement convid a la reflexió. Bonda. Sabeu que és fer bonda? Fer el que es cos te demana, sense fer mal a ningú. I no, no pensis que tu no... tots ens ho podem aplicar. Hem d'anar alerta pel que es pugui interpretar, i sobretot, no anar amb dolentia.

    Reconec que ahir fer “doblete”, anant a Arreu i llavors a Xaloc me feia molta peresa però he de dir que va pagar molt la pena. Sa jota Fa Calor adaptada per Arreu me xifla! I Xaloc tendran els seus defectes, però com ballar amb la seva música... és difícil superar-los. No sé que tenen exactament les seves melodies i lletres que te fan deixar dur i pots ballar amb els ulls clucs escoltant sa música. Ahir no era dia de tancar els ulls perquè d'estrets que estàvem haguéssim ensopegat de per tot.

    No teniu s'agenda plena el cap de setmana que ve? Serà gros enguany! Com a llongueta estic ben contenta de la gent que puja al cadafal a la plaça Major. Ben orgullosa de tots els amics que mos sonaran i mos faran ballar. Estic quasi tan nirviosa com ells! Me fa una il·lusió!

    Què vos pensàveu, que no ho anomenaria? FALTEN DOTZE DIES PER LES FESTES DE GRÀCIA!! No hi cap de contenta! Ballarem amb Sarau, Galivança, Raixa i els Exiliats! Els hi ja hi heu anat sabeu que és un no aturar de ballar a qualsevol hora i en qualsevol estat!


    Què visca la cultura popular dels Països Catalans!

    *Sí, Països Catalans és refereix a aquelles terres que comparteixen una llengua comuna, igual que Països Anglosaxons, Països Àrabs, Països Hispànics, etc. Pels qui encara no se n'han assabentat.

    Fins aviat folkies!


    0 0

    Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)


    L´oportunisme polític en la transició i la postransició



    La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

    Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

    Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

    Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

    Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

    No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

    L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

    La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

    Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

    Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0


    Presentació del primer núm. de les Plaguetes dels Glosadors de sa Pobla, coordinada per Felip Munar. Aquest primer núm. està dedicat a Biel Collut, entre d'altres. Actuació de l'Escola de Ximbomba de sa Pobla.

    0 0

    [12/01] Míting confederal - Atac contra els«wobblies» - Bannier - Mateo - Ceretti - Mota - Pirozzo - Gross - Thomas

    Anarcoefemèrides del 12 de gener

    Esdeveniments

    Ressenya del míting apareguda en "La Vanguardia" (13 de gener de 1919)

    - Míting confederal d'afirmació: El 12 de gener de 1919 se celebra al teatre del Bosque de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació sindical organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Hi van intervenir Ferran Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics; José Molina, pel Ram de la Construcció; Calixto García, pel Sindicat de l'Art Fabril; iÁngel Pestaña i Salvador Seguí (El Noi del Sucre). Tots els oradors atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la patronal catalana. Pestaña desmentí la notícia sobre l'adquisició per part dels sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí denuncià que en una reunió celebrada a casa d'un conegut patró s'acordà recórrer a la violència per a anihilar l'acció sindicalista i que un dels assistents, en clara referència a Francesc Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar en marxa l'operació. Es va fer una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals en comptes de l'atemptat personal. En sortí, la gran quantitat d'assistents al míting es trobà una desfilada pel carrer Salmerón de Barcelona de diverses seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada a la Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern Civil suspengué les garanties constitucionals a la província de Barcelona, fet que implicava que per detenir una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret sinó que bastava amb la decisió del governador, i hores més tard s'engegà una àmplia operació policíaca que clausurà els centres obrers, confiscà la seva documentació i detingué els militants més destacats de la CNT.

    ***

    La seu dels IWW de Walsenburg després de l'atac

    - Atac contra els wobblies: El 12 de gener de 1928 el local dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Walsenburg (Colorado, EUA), al South Main Street, és assaltat per la policia. A més de destrossar el local, són assassinats a trets dos militants anarcosindicalistes de les mines de carbó (Chávez i Martínez).

    Atac contra els wobblies de Walsenburg (12-01-1928)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    "Paraules" de Lanti recopilades per Lucien Bannier

    - Lucien Bannier: El 12 de gener de 1893 neix a Damvillers (Lorena, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Fill d'un sastre i d'una modista, treballà al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà amb Suzanne Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. Lucien Bannier va morir el 20 de novembre de 1986 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

    ***

    María Mateo Bruna

    - María Mateo Bruna: El 12 de gener de 1902 neix a Torrijo del Campo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María Mateo Bruna. El 19 de juliol de 1936 participà en la construcció de barricades al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits. Després passà a treballar a les cantines populars col·lectivitzades. En acabar la guerra passà a França i s'establí amb son company Miguel Alba Lozano, poeta confederal que col·laborà en Cenit (1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). María Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà Blas també va ser militant anarquista.

    María Mateo Bruna (1902-1992)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Celso Ceretti

    - Celso Ceretti: El 12 de gener de 1909 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per«conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

    ***

    Pedro Augusto Mota segons un dibuix de l'època

    - Pedro Augusto Mota: El 12 de gener de 1926 mor a la Guaiana Francesa l'operari gràfic, periodista, anarcosindicalista i militant anarquista Pedro Augusto Mota. Havia nascut sobre la dècada dels noranta del segle XIX a Ceará (Brasil). Va començar la seva militància anarcosindicalista a Fortaleza (Ceará, Brasil) durant els anys vint lligat al Sindicat de Gràfiques. Va ser corresponsal del periòdic A Voz do Gráfico, una de les publicacions més importants del sindicalisme revolucionari del nord-est brasiler, signant molt d'articles amb pseudònims. Atret per la puixança de l'anarcosindicalisme del sud de Brasil es va instal·la a São Paulo. A partir de 1923 va esdevenir corresponsal del periòdic A Plebe, on va escriure regularment articles sobre Ceará. En aquestaèpoca van començar els debats entre anarquistes i comunistes i ell va mantenir una forta posició crítica contra l'autoritarisme leninista, divulgant en A Plebe textos d'Emma Goldman i signant articles de crítica a la dictadura del Partit comunista i a les posicions dels exanarquistes brasilers, com Astrogildo Pereira, que s'havien convertit en adeptes del leninisme. Durant les lluites contra el govern de Artur Bernardes va ser un dels militants que va signar el document«Moció dels militants obrers al Comitè de Forces Revolucionàries», on els militants anarcosindicalistes i anarquistes presentaven les seves reivindicacions al grup militar que s'havia aixecat a São Paulo. Un cop establert el règim militar i derrotada la resistència obrera, el periòdic A Plebe va ser tancat i diversos militants, entre ells Pedro Mota, van ser detinguts i enviats presos a Rio de Janeiro. A finals de 1924 va ser deportat al camp de concentració de la Colònia Militar d'Oiapoque (Clevelândia do Norte, conegut com l'«Inferno Verde»), al nord del Brasil, juntament amb centenars d'altres militats obrers, anarquistes i comunistes. En 1926 va aconseguir fugir a la Guaiana Francesa, però va morir a conseqüència dels maltractaments i de les condiciones insalubres resultants de la seva deportació a Oiapoque.

    ***

    Cosimo Pirozzo

    - Cosimo Pirozzo: El 12 de gener de 1937 mor a Bicién (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. Havia nascut el 4 d'agost de 1912 a Rosarno (Calàbria, Itàlia). De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de«Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién, a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom.

    ***

    Ferdinand Gross

    - Ferdinand Gross: El 12 de gener de 1998 mor a Graz (Estíria,Àustria), d'una afecció cardíaca, el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Havia nascut l'11 de febrer de 1908 a Viena (Àustria). Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les«Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser SozialistenÖsterreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita«anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft».

    ***

    Bernard Thomas

    - Bernard Thomas: El 12 de gener de 2012 mor en un tren que el portava des de Bretanya a París (França), a resultes d'una crisi cardíaca, el periodista, assagista, crític teatral i escriptor llibertari Bernard Thomas. Havia nascut el 25 d'octubre de 1936 a París (França). Son pare, originari d'una família de mariners bretons, feia feina en un servei de missatgeria i sa mare, versallesa, com a assistenta social. Passà la infantesa i primera adolescència entre Versalles i Bretanya. Després sa família s'instal·là a París i ell estudià a l'Institut Henri IV, on en 1954 amb alguns companys (François Bott, Jean-Loup Dabadie, Michel Blum, etc.) fundà la revista Exigenge. En 1956 aquesta revista publicà un número especial consagrat a la poesia de la resistència algeriana i aquest fet implicà la desaparició de la publicació a causa de les amenaces rebudes. Després de rebutjar a preparar l'accés a l'Escola Normal Superior, en 1961 va ser cridat a files. Després de dos anys i mig destinat a Algèria, en 1963 retornà a la metròpoli convertit en un furibund antimilitarista. En aquesta època treballà com a guionista per a la televisió. En 1966 va ser un dels membres fundadors de Le Magazine Littéraire, però, per dissensions, abandonà la revista mesos després. El desembre de 1969 participà en el naixement del periòdic esquerrà L'Idiot International. En 1974 entrà a col·laborar en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, encarregant-se de la secció «Ça n'arrive qu'aux autres», on es descriuen les lluites populars contra les institucions i els escàndols polítics --en 1999 publicà una antologia d'aquestes cròniques amb el mateix títol--, i dos anys després n'esdevingué corredactor en cap, encarregant-se de la part cultural de la publicació. També fou crític teatral del programa radiofònic «La Masque et La Plume» de l'emissora estatal France Inter. Encara que llibertari, mai no milità en cap grup anarquista. És autor de novel·les, com ara Les atomistes (1968, amb Agnès Van Parys), La croisade des enfants (1973), Aurore ou la génération perdue (1984), La vie engloutie (1989), Le champ de la Butte Noire (1994), etc.; i de l'obra teatral Azev ou Le tsar de la nuit. Pièce en deux actes (1995). Entre els seus assaigs destaquen La guerre secrète du pétrole (1968 i 1971, amb Jacques Bergier), Le pétrole, clé du monde moderne (1969), Les provocations policières. Quand la politique devient un roman policier (1972), Lettre ouverte aux écolos qui nous pompent l'air (1992) i Le voyage de Yann (2008, sobre el drama de son fill mutilat per un tren). Des del punt de vista llibertari s'especialitzà en les biografies: La Bande à Bonnot (1968), Jacob Alexandre Marius dit Escande, dit Attila, dit Georges, dit Bonnet, dit Feran, dit Trompe la Mort, dit Le Voleur (1970), La BelleÉpoque de la Bande à Bonnot (1989), Les vies d'Alexandre Jacob (1879-1954). Mousse, voleur, anarchiste, bagnard (1998, reedició de la de 1970), Lucio l'irréductible (2000, amb la col·laboració d'Isabelle Villemont); i de l'antologia Ni Dieu, ni maître, les anarchistes. Citations (1969 i 2008).

    Escriu-nos

    Actualització: 12-01-14


    0 0
  • 01/13/14--14:01: Tirar pilotes fora
  •  Ala darrer ple ordinari  ens van contestar preguntes ja registrades a anteriors plens i que encara no havien obtingut resposta. Aquestes eren del ple de setembre:Normal021MicrosoftInternetExplorer4

     

    - Per què el regidor d'educació no va participar de la Pujada al Puig per l'educació?

    Martí Roca, regidor d'educació: va considerar que la pregunta era "fora de to" i va dir que no va poder anar.

    Nosaltres pensam que és totalment  normal i lògic demanar a un ple perquè el regidor d'educació no va participar d'una mobilització tan important com aquella en defensa de l'educació pública, molta de gent li va trobar a faltar.

    Aquesta absència no feia més que presagiar el que va venir després... la seva passivitat davant de l'absència del batle a l'assemblea de batles (podia haver anat en el lloc del batle) i el seu suport al batle per evitar la seva reprovació. Tot plegat és més que decebedor. Amb un Partit Popular com l'actual no pot haver mitges tintes. Uns són connivents, d’altres, col·laboracionistes, i uns altres encara, executors. Però tots, tots, són partícips de la mesura més clarament perpretada per executar el disbarat del TIL, l'experiment ideològic que s'està fent a l'educació pública, el major disbarat que s'ha fet mai a l'educació a les Balears ( i s'han fet uns quants). Això unit a les retallades en educació i als atacs a la llengua i cultura catalana hauria de fer reflexionar als regidors del PI sobre on s'es troba el seu lloc. El que ha passat a Ses Salines on els regidors del PI  s'abstingueren en la votació d'una moció que demanava que la senyera esdevingués un símbol de la corporació local, permetent que la moció fos rebutjada pel PP. És hora de que el PI deixi de tirar pilotes fora i deixi de fer de crossa del PP.

     

     21 de setembre de 2012 pujada al puig per l'educació, el regidor d'educació no va venir i li molesta que li demanem per què al ple municipal.

     

    - Continuam rebent múltiples queixes de diferents usuaris de la nova companya d'autobusos que s'encarrega de les línies regulars (retards, utilització de autobusos urbans... ) Al ple de juliol ens van dir que feien feina sobre el tema ens poden dir que han fet i que pensen fer a aquest tema.

    María Buades; segona tinent de batle: va dir el mateix que ja havia contestat a juliol... que a l'Ajuntament no havien arribat queixes i que havien revisats horaris i freqüencies. La regidora no adscrita Malena Estrany va intervenir per confirmar a la segona tinent de batle que es continuaven utilitzant autobusos urbans per fer el trajecte Pollença- Palma (el que no és legal) ja que ella el va utiltizar durant la Fira.

    Simplement al·lucinant que la segona tinent de batle digui que no hi ha queixes quan ja se les haviem expressat al ple de juliol veure article . han sortit a la premsa (veure notícia a aquest mateix article), a facebook s'ha creat una Plataforma d'Usuaris de Transport de les Illes Balears (perfil facebook on l'equip de govern es pot informar de les queixes dels ciutadans sobre el servei d'autobusos), que a més a més ha anat a la ràdio municipal a expressar les seves queixes... En definitiva la segona tinent de batle ha tornat a tirar pilotes fora com va fer ja al ple de juliol. Esperam que ara que per segona vegada s'han expressat aquestes queixes al ple i fins i tot una regidora   ha confirmat les deficiències del servei actuï d'una vegada ferment per exigir un canvi a aquesta situació i que es posin autobusos adients als trajectes a realitzar i al nivell que es suposa a un país desenvolupat.

     Notícia apareguda a la premsa el 23 d'octubre del 2013 (segon la segona tinent de batle no li consten queixes).

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 37 | 38 | (Page 39) | 40 | 41 | .... | 465 | newer