Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 38 | 39 | (Page 40) | 41 | 42 | .... | 465 | newer

    0 0

     

                                                    La filosofia a l'edat mitjana

     

     

     

        D'allò que es tracta és de posar en crisi el quasi monopoli de que disposen les Esglésies i les formacions conservadores  en relació als mecanismes de reproducció de temes de filosofia.

        A l'Estat espanyol, amb la pseudo-transició democràtica es reservava per a la Jerarquia catòlica i per als  franquistes els mecanismes de reproducció ideològica, els relacionats amb la filosofia, entre d'altres.

       Per altra banda, el Positivisme (que és  la filosofia hegemònica a Europa), al renunciar expressament al debat ideològic, s'ha convertit, de fet, en un aliat de les forces conservadores.

         D'acord amb l'enunciat inicial, podeu veure el post  La filosofia. En sobren mil, de filòsofs. Convé segar arran. (1)


    0 0

    Acabam el resum de l'any passat que ja varem començar amb aquest altre article (Gener-Juny). Avui acabam amb els mesos de Juliol a Desembre.

    JULIOL

    • Es va fer un ple extraordinari per aprovar el pressupost del 2013, allà on, ara sí, UMP hi va donar suport, prèvia petició de disculpes del regidor Nadal per haver desobeït al comitè del seu partit. Al final el suport d'UMP es va materialitzar en que es varen definir uns carrers a asfaltar al Moll, es va acordar la segona fase de millores a Gotmat i varen acordar la construcció de pistes de pàdel al poliesportiu del Moll, obres totes elles perfectament acordables sense necessitat de cap pacte per donar suport al govern.

    • El regidor que queda de la Lliga (Martí Roca) va amenaçar de deixar l'equip de govern si no es confirmava l'entrada dels regidors de Convergència. Finalment, com era d'esperar des del moment que anunciaren les negociacions, es va fer públic el pacte entre el PP i tot el PI (Lliga+Convergència), donant-se a entendre també que, a partir del vot favorable d'UMP als pressuposts del 2013, ajudarien al govern municipal sense entrar-hi.

    • La jutgessa va imposar una multa de 100 euros diaris al batle, per desobeir l'ordre de demolició d'una casa al carrer Creus.

    • Es va fer una manifestació marítima per protestar contra la intenció del govern Balear de cobrar per fondejar a la Punta de l'Avançada.

    • Va saltar la polèmica en conèixer-se que el principal concert del Festival seria a l'Auditori d'Alcúdia, amb un concert d'una obra Michael Myman interpretada per la World Orchestra.

    • El Ple va aprovar el nomenament de Clara Hammerl com a filla adoptiva.

    AGOST

    • El discurs de la Patrona del Batle va destacar pel seu to partidista que va desentonar en un acte en el que es va presentar el quadre de la nova filla adoptiva, Clara Hammerl, i es varen donar distincions al metge Carretero, Corda Amarada i Vi Primitiu.

    • Es va donar a conèixer el repartiment de les àrees amb els nous socis de govern del PI. En Joan R. Mateu quedava com a regidor d'Esports i Normalització Lingüística i en Miquel Ramon com a regidor delegat de Sant Vicenç.

    • Els grups de la oposició varem fer esmenes a l'ordenança de preus del Festival de Pollença demanant més descomptes per residents. Una situació kafkiana, ja que les al·legacions mai no s'haguessin pogut aplicar al 2013, ja que el Festival ja s'havia realitzat.

    • Des del PSM varem denunciar la situació en que es trobava Formentor, on nombrosos carrers públics tenien l'accés controlat per guardes privats, que fins i tot impedien el pas amb cadenes. També del lamentable estat en que es trobaven els aparcaments de cotxes de Formentor, situats un dins un alzinar i l'altre en unes condicions de seguretat deplorables.

    SETEMBRE

    • Al PSM férem el sopar d'estiu previ al començament del nou curs, amb la presència del nostre secretari general, Biel Barceló.

    • Es va saber que el batle havia signat un decret pel que s'auto atorgava a si mateix i als altres regidors amb dedicació exclusiva el dret de cobrar “ajudes socials” com si fossin treballadors de l'Ajuntament. Al ple el batle va defensar amb agressivitat aquestes ajudes ajudes, però tanmateix al final les ha hagudes de retirar davant l'evidència de ser unes ajudes no ajustades a la legalitat.

    • El batle va declarar davant la jutgessa per la qüestió de la demolició demanant que se li retiràs la multa. La jutgessa no va donar validesa a les seves explicacions i tan sols va rebaixar-ne la quantia fins a 50 euros per dia. El batle va arribar al ridícul de donar la culpa del retard en la demolició als grups de la oposició (?!?!).

    • Va començar el curs escolar amb una vaga indefinida contra el TIL i en favor de l'educació que es va allargar durant tres setmanes i amb una manifestació sense precedents en la història de Balears. Moltíssims pollencins prengueren part d'aquesta manifestació i el seguiment de la vaga, tant per part dels professors com dels alumnes, va ser molt important al nostre municipi.

    • Al ple es va discutir una nova moció de rebuig al TIL. Un nombrós col·lectiu de l'ensenyament va acudir a la sessió. Finalment els grups municipals varem pactar una moció que fou aprovada amb un ampli consens, llevat de l'abstenció d'un regidor del PP i del regidor d'UMP.

    • També al ple es va aprovar inicialment el catàleg de patrimoni, amb molt poc temps per poder-lo consultar i sense reunions prèvies, fet que va provocar el rebuig de bona part de la oposició, però es va aprovar amb els vots del nou “bloc de govern” PP+PI+UMP.

    OCTUBRE

    • La premsa va anar recollint informació sobre el recent catàleg de patrimoni. Va transcendir que ni Can Morató ni Can Franch del Moll hi estaven inclosos, i que en canvi sí que es preveia que en el termini d'un anys s'haurà d'incoar el BIC del Centre Històric. També des del PSM varem denunciar que el nou camí de Bóquer passaria ben pel centre del jaciment de Bocchoris.

    • Els grups de la oposició (llevat d'UMP -aquesta coeta serà una constant a partir d'ara-) varem presentar un recurs de reposició contra el decret de les auto-ajudes socials dels regidors de l'equip de govern amb dedicació exclusiva.

    • Des del PSM varem fer una moció, que també subscrigueren ERAM, A i T.Fuster (NA) a favor de que la Llei de Símbols reconegues la senyera quadribarrada com a símbol propi. Es va aprovar amb l'abstenció de la majoria del PP i d'UMP i amb el vot en contra de David Alonso, reiterant que és el membre de l'ala més dura del PP.

    NOVEMBRE

    • Es va fer ple extraordinari per la cessió dels baixos del Centre de Dia a AFAMA i per aprovar la taxa de fems pel 2014 amb un ridícula baixada de preus amb un caràcter totalment electoralista.

    • El batle no va comparèixer a l'assemblea de batles que va tractar l'aplicació del TIL, ni tampoc va delegar en ningú. Els seus socis del PI no varen pressionar perquè hi assistís ni van demanar la delegació. Aquesta inassistència, incomplint el mandat del Ple, va indignat a nombroses persones del col·lectiu de l'ensenyament, que manifestaren les seves queixes durant els actes del La Fira.

    • Al Ple, els partits de l'oposició (excepte UMP) vàrem proposar la reprovació del batle per no haver assistit a l'Assemblea de Batles, però no va anar endavant perquè el PI, juntament amb el PP, hi va votar en contra.

    • Es va conèixer que la peatonalització de la primera línia del Moll, tan anunciada, i part important del pacte amb UMP, no es començaria aquest hivern, sinó que hauria d'esperar fins després de l'estiu de 2014, per falta de finançament per part del Govern Balear.

    • Es va desmuntar la tanca publicitària il·legal col·locada a l'entrada de Pollença i que tantes vegades havíem demanat la seva retirada. Un exemple de com funcionen les coses a Pollença, on les il·legalitats tarden anys a corregir-se i així i tot encara no s'apliquen sancions als responsables.

    • A la fi també es va col·locar la font de Can Teresa, a la Plaça Major, col·locada d'una manera que no ha acabat d'agradar a molta gent, ja que es troba separada de la paret i desplaçada del seu lloc original.

    DESEMBRE

    • Al ple de novembre l'equip de govern havia anunciat la possibilitat de substituir la maquinària del rellotge del campanar per una màquina moderna. Aquest fet va transcendir als mitjans quan es va procedir a desmuntar les campanes per la seva reparació. Després de la polèmica suscitada, en la que el PSM vàrem demanar que es conservàs l'antiga màquina, sembla que l'equip de govern a rectificat les seves intencions originals. Pel que fa a les campanes no es varen complir les promeses inicials de recol·locar-les abans de cap d'any.

    • Es va celebrar un ple extraordinari per aprovar definitivament les taxes de fems pel 2014. No varen acceptar les al·legacions de l'oposició amb l'excusa que si ho feien no podrien aplicar les taxes ja pel 2014, donada la data tan propera al cap d'any. Un argument que posa de manifest la mala gestió de l'equip de govern, que no pot acceptar les al·legacions per haver duit a aprovar unes taxes massa tard.

    • El gran protagonista del ple fou el pagament del deute a DUVA pel lloguer de les pistes de tennis. Un enfilall de pràctiques irregulars que hauran acabat costant 45.560 euros, més 12.000 que ja s'havien pagat. El que és pitjor és que ningú no ha volgut assumir les responsabilitats polítiques de la mala gestió, derivant-les totes a l'ex-batle Joan Cerdà. Pensam que dins l'Ajuntament encara ho ha persones que foren responsables d'aquella gestió i que no poden continuar gestionant àrees després d'aquest desgavell, com el llavors regidor d'Esports o inclòs el propi batle que llavors era primer Tinent i regidor d'Hisenda.

    La polèmica entorn l'ensenyament i el TIL ha protagonitzat bona part del segons semestre, també a Pollença.

    0 0

    [13/01] Campanya revisió Procés Montjuïc - «En Folkefiende» - Vaga contra la Llei de Residència - «Tinta y Libertad» - Ferré - Pietroni - Pignat - Lamolla - Zapata

    Anarcoefemèrides del 13 de gener

    Esdeveniments

    Montjuïc, "el castell maleït"

    - Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc: El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid (Espanya) l'article de Joan Montseny (Federico Urales)«Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l'anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l'obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

    ***

    Henrik Ibsen

    - Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del«teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.

    ***

    Míting de la FORA contra la Llei de Residència

    - Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou provada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o«Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del queés i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.

    ***

    Capçalera de "Tinta y Libertad"

    - Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic quadrimestral Tinta y Libertad. Boletín de la Coordinadora Nacional de Artes Gráficas, Comunicación y Espectáculos de CNT (Confederació Nacional del Treball). Fou continuació de La Tira de Papel i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts gràfiques, comunicació i espectacles. Les seves pàgines es dedicaren especialment a notícies sindicals i a campanyes per la llibertat d'expressió. Els articles es publicaren sense signar. En sortiren set números, l'últim l'abril de 2012.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Hippolyte Ferré fotografiat per E. Appert

    - Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix a França el communard i internacionalista anarquista Hippolyte Ferré. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou empresonat un temps, però acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre un consell de guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista Federació del Jura, de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat a La Chaux-de-Fonds entre el 6 i el 7 d'abril de 1874. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de«comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la«Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Alerini, Paul Brousse, Dumarteray, Jules Montels i Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França i s'establí a Levallois-Perret (Illa de França) i milità en el grup anarquista«La Solidarité» de Levallois. Entre 1882 i 1888, amb el suport de Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Entre 1887 i 1888 existí una efímera «Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». Hippolyte Ferré va morir en 1913 a París (França). Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista iíntima de Louise Michel.

    ***

    Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'"Umanità Nova"

    - Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Clovis Pignat

    - Clovis Pignat: El 13 de gener de 1950 mor a Monthey (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Havia nascut el 16 de novembre de 1884 a Vouvry (Valais, Suïssa). Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari«Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

    Clovis Pignat (1884-1950)

    ***

    Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

    - Antoni García Lamolla: El 13 gener de 1981 mor a Dreux (Centre, França) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

    ***

    Antonio Zapata Córdoba

    - Antonio Zapata Córdoba: El 13 de gener de 2000 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Havia nascut el 27 d'octubre de 1908 a San Javier (Múrcia, Espanya). Fill d'una família jornalera, entre els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien fundat els miners de La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan restà orfe de pare, s'integrà a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de pagès, a la construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran de les protestes pels afusellaments dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat sindical i l'any següent entrà a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri barceloní de Gràcia. També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys. Com a membre dels Comitès Pro Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya. Força perseguit per les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona. Participà en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i immediatament s'incorporà en la «Columna Durruti». Posteriorment, en la reraguarda, en representació de la CNT, formà part de la Comissió Confederal de Control de la Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es negà a acceptar la municipalització de l'habitatge. A començaments de 1937 entrà a formar part del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al XX Batalló de fortificacions al front de l'Ebre i més tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Després passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, quan l'escissió, s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal, passà a viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà assíduament a Barcelona. En 1996 participà en la celebració del centenari del naixement de Buenaventura Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997 assistí al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 1999 va escriure unes Notas autobiográficas, que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín Amicale 26 División Durruti, CNT,El Frente, etc. Antonio Zapata Córdoba va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou l'anarcosindicalista María Cruzado Sánchez (1907-1982).

    Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

    Escriu-nos

    Actualització: 13-01-14


    0 0

    El Semanario Económico, primera publicación periódica de Palma, nacida en 1779 por iniciativa de la Sociedad de Amigos del País de Mallorca, pasó desde casi sus inicios a llamarse Palma de Malloreca, aunque este título fue sólo el que utilizó con mayor frecuencia. Sobre los cambios de título y su contenido están los artículos Prensa mallorquina anterior a 1808 y Del Semanario Económico (1779 - 1820).

    En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, con el nombre de Palma de Mallorca hay fotografías de los ejemplares de 1789, 1790 y 1791 hasta septiembre. Están todos los ejemplares de 1805, 1806, 1807, 1808, 1809, 1810 y 1811.

    Con el nombre de Semanario económico que publica la Real Sociedad de Amigos del País editado, como los ejemplares del "Palma de Mallorca" por la Imprenta Real que en 1820 se convertirá en la Imprenta Nacional, están los ejemplares de 1810 al primer número de junio de 1815; desde sepiembre de 1816 a diciembre de 1818. No hay ninguno de 1819 y de 1820 sólo hay 10 ejemplares correspondientes a los meses de marzo (1), abril (5) y mayo (3). Estas ausencias creo que son debidas a que la colección no está completa.

    periódico
    En 1810 es cuando toma el nombre de "Semanario Económico"

    Los ejemplares de los años 1810 y 1811 que están en la serie de Palma de Mallorca son los mismos que están en la serie Semanario económico que publica la Real Sociedad de Amigos del País, todos ellos bajo este último título.

    En 1815 se produjo la prohibición de toda prensa. El ejemplar que la Biblioteca Virtual data en junio de 1815 del Semanario lleva como título "Quaderno que publica la Real Sociedad de Amigos del Pais de este Reyno" y se anuncia así: "De los precios que tuvieron en cada semana los frutos y artículos de consumo ordinario en esta Ciudad desde el sábado 3" de Junio del año 1815 hasta el 7 de Setienbre del: corriente, en cuya época estuvo, suspendida la publicacion del Semanario Económico en que se continuavan." Y este ejemplar tiene 56 páginas dedicadas a los precios semanales de mercado en los meses en que había estado suspendida esta publicación: de junio de 1815 a septiembre de 1816.

    El primer ejemplar de 1816 se publica el 7 de septiembre y va numerada con el 1. Así, ese Quaderno debió ser publicado en septiembre de 1816.

    En el número de 27 de mayo de 1815, se hallan dos páginas adicionales que probablemente no correspondan a esa fecha pues llevan la fecha de 31 de agosto de 1816, en que hay una información sobre la prohibición de prensa:

    Al público

    La Real Sociedad de Amigos del País de este Reyno, que desde su erección ha procurado incesantemente difundir conocimientos, é ideas en fomento de la agricultura, comercio, é industria, valiéndose de los medios que ha considerado siempre mas eficaces, adoptó entre otros el de la edición de un Semanario Económico, cuya publicación siguió constantemente en todos los sábados desde el año de 1779 hasta que por Real Decreto de 9 de Mayo de 1815 quedó prohibida la de todo Periódico excepto el de Madrid; y como aquel papel contenia noticias las mas conformes á los objetos del instituto de la Sociedad; acordó ésta representar á S.. M. suplicándole se dignase permitir la continuación de un Semanario el mas antiguo al menos en Mallorca, el único en ella por mucho tiempo, y en ninguno censurado: y habiendo merecido que el Soberano tuviese á bien expedir la Real orden de 16 de Diciembre último en que se sirvió resolver que la Sociedad siga publicando el Periódico en los términos que expresa: Determinó este Cuerpo Patriótico, que en el sábado 7 de Setiembre inmediato salga el primer número del Semanario Económico. En él se continuarán los precios de los frutos y artículos del País, llenándose con otros útiles, é interesantes al Agricultor, Comerciante, y Artista, sin olvidar los que conciernan á la educación, é instrucción pública: y con arreglo á la citada Real orden, se insertarán las que deban publicarse, señaladamente las que se dirijan á los citados objetos.

    Los que quieran subscrivir al Semanario pagarán por año una libra y un sueldo, y tendrán puntualmente todos los sábados el Periódico en su casa:, y los que quieran recogerle de la de Carbonell, solo deberán pagar diez y ocho sueldos: entendiéndose que ahora se cobrarán únicamente los quatro meses que restan de este año. Los que no se quieran subscribir encontrarán en dicha casa exemplares del Periódico á tres quartos cada uno.

    Además en Quaderno separado (que se entregará gratuitamente á los subscriptores que hayan satisfecho la anualidad de 1815 y á los demás al precio de cuatro sueldos) se continuarán exactamente los que han tenido todos los frutos, y artículos del País de consumo ordinario desde que cesó la publicación de dicho periódico hasta el citado dia 7 de Setiembre en que principiará otra vez, para que no quede privado el Público de unas noticias tan interesantes, Y asi para las subscripciones como para recoger los Periódicos, y Quaderno se acudirá a la casa librería del referido D. Nicolás Carbonell.

    Palma 31 de Agosto de 1816.

    Así, el Semanario Económico continuó su publicación hasta final de 1820 en que desapareció.


    0 0
  • 01/13/14--14:01: ELLEN KOOI, fotografa.
  • Serie Dies transparents.

     
     
     
     
     
     
     

    © Ellen Kooi

    Web http://www.ellenkooi.nl

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)


    El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)


    Son Espases: Toni Roig en el record



    Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.



    Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

    No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

    El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

    Miquel López Crespí


    (16-X-07)


    0 0

    (publicat a L'altra mirada)

     

    Qui és Gary Snyder?. La presentació ha d’explicar que va néixer a San Francisco el 1930 i que és un poeta de la generació beatnik, company d’Allen Ginsberg i de Jack Kerouac, que en va fer el protagonista de la seva novel·laEls rodamons del Dharma. És un home de lletres de biografia intensa: va fer feina de mariner a l’oceà Pacífic, de granger i de vigilant forestal per les Muntanyes Rocalloses. El 1975 va guanyar el premi Pulitzer de poesia. La presentació també ha d’incloure la referència als dotze anys viscuts al Japó, d’on va tornar impregnat dels ensenyaments del budisme zen. Snyder va ser un dels principals responsables de l’interès que es va desvetllar als Estats Units per l’espiritualitat oriental, de la qual va aprendre molt especialment el respecte reverencial per la naturalesa. El personatge és, ja es veu, fascinant: tant, que corre el risc de fer ombra sobre l’interès de la seva obra literària. Ara, els lectors catalans en poden gaudir gràcies al volum de Tushita Edicions Les muntanyes són la teva ment, una antologia de poesia i assaig, amb introducció de José Luis Regojo i traduccions de propi Regojo i de Jaume Subirana. Llegiu-lo. Llegiu molt especialment els versos d’un home que descobreix un sentit de l’existència en el paisatge salvatge de les muntanyes de l’estat de Washington (costa del Pacífic dels EEUU) i de Califòrnia. Al cor d’aquest sentit, hi ha l’emoció del lligam amb les formes geològiques antiquíssimes, els rierols escumejants, els avets, els peixos de riu, els grans cèrvids i la volta d’estels que tot ho cobreix.  “Diguin el que diguin els nombres, els pics nevats són sempre molt més amunt que allà on puguin arribar els avions”, diu la bella cita que els editors han triat per cloure el recull.

     

    Al primer dels dos assajos inclosos al llibre (que es poden llegir com a manifests d’aquell corrent de l’ecologisme que sovint s’ha anomenat deep ecology), Snyder conta que, durant nous mesos, va fer feina en un vaixell de càrrega que travessava el Pacífic. Diu que el varen impressionar especialment dues coses: els estels, nit rere nit, i les aus de l’oceà. “M’encantava”, diu, “mirar els albatros.” I ens explica que va aprendre que un albatros errant pot volar un milió de milles durant la seva vida. Anys després, continua l’assaig, Snyder va conèixer un estudi que descrivia el brusc descens del nombre d’albatros arreu del món. La dada fins i tot va merèixer un editorial del New York Times, l’any 1975. Les causes s’han d’anar a cercar en els mètodes de la pesca industrial. Snyder hi va veure un signe particularment devastador de guerra de l’home contra la naturalesa.

     

    L’albatros no és un ocell qualsevol en la història de la poesia occidental. En un dels seus poemes més famosos, Charles Baudelaire en va fer l’emblema de l’artista romàntic: l’esperit que sap elevar-se majestuosament, però que se sent maldestre i és objecte de menyspreu quan baixa a viure entre els altres homes. Trobam un altre albatros, potser més proper a Snyder, al llarg poema narratiu The rime of the Ancient Mariner, de l’anglès Samuel Taylor Coleridge. Un vaixell pateix una estanya venjança perquè un dels seus mariners havia matat un d’aquests ocells: un acte de crueltat que Coleridge, un dels primers romàntics, ja presenta com una fractura entre home i naturalesa. El més curiós, però, és que Snyder es refereix al gran ocell de l’oceà amb una citació entre cometes que no és ni del poema de Baudelaire ni del de Coleridge: parla dels “distingits estrangers vinguts a visitar-nos d’un altre món”. L’expressió és de Frederick Law Olmsted, un cèlebre arquitecre paisatgístic responsable, entre d’altres coses, del Central Park de Nova York, que la va escriure per parlar… de les sequoies gegants de Yosemite. Els ocells gegantins i els arbres gegantins, molt adequadament, es lliguen en la naturalesa sacralitzada de Snyder.

     

    Un món amb menys albatros és, doncs, un món pitjor per als amants de la poesia. Una ràpida consulta a la llista roja d’espècies en perill d’extenció de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) ens informa que ara mateix hi ha quatre espècies d’albatros que tenen la supervivència compromesa. Dues es troben en la categoria de les espècies “gairebé amenaçades”, i dues en la categoria, més crítica, de les que estan “en perill”. En un dels quatre casos, l’estat de la població és estable, en els altres tres és decreixent.

     

     

     

    Gary SNYDER. Les muntanyes són la teva ment

    Traducció catalana de José Luis Regojo i Jaume Subirana

    Tushita Edicions

     

     


    0 0

    Com us vam informar l'equip de govern va recollir el nostre suggeriment d'ampliar el termini d'exposició pública de l'ordenança de seguretat i convivència que es va aprovar per unanimitat al darrer ple. Ara podeu presentar al·legacions fins el 17 de febrer (sobre com podeu presentar al·legacions). Estaria bé que ara l'equip de govern també recollís la nostra petició de retirar aquesta ordenança.

    A l'enllaç teniu l'ordenança

     

    Aquesta és una taula-resum de les infraccions i sancions de l'ordenança


    Títol

    Infracció

    Sanció

    ATEMPTATS CONTRA LA DIGNITAT DE LES PERSONES

    Actes discriminatoris de contingut sexista, xenòfob, homòfob, racista...; sobretot dirigit a col·lectius vulnerables; assetjament en grup.

    De 120 a 1500 euros

    DEGRADACIÓ VISUAL ENTORN URBÀ

    Grafits i pintades

    Fins a 3000 euros

    APOSTES

    Apostes amb diners o béns i joc del triler

    De 750 a 3000 euros

     

    ÚS INADEQUAT DE L'ESPAI PÚBLIC PER A JOCS

    Jocs de pilota, jocs amb malabars, acrobàcies amb patins, monopatins o bicis...

    Fins a 1500 euros

     

    ÚS INADEQUAT DE LES INSTAL·LACIONS ESPORTIVES

    Incompliment de les normes d'us de les instal·lacions esportives

    Fins a 1500 euros

     

    ALTRES: MENDICITAT

    Mendicitat passiva o activa

    Avís

    De 120 a 3000 euros

    o Sessions d'atenció a Serveis socials

    NECESSITATS FISIOLÒGIQUES

    Defecar, orinar, escopir

    Fins a 1500 euros

    CONSUM DE BEGUDES ALCOHÒLIQUES

    Consum d'alcohol i circumstàncies relacionades

    Fins a 750 euros

     

    COMERÇ AMBULANT NO AUTORITZAT

    Venda ambulant sense llicència d'aliments, begudes i altres productes.

    Fins a 750 euros

     

    SERVEIS NO AUTORITZATS

    Realització i prestació de serveis de tarot, massatges, trunyelles, tatuatges...sense llicència

    Fins a 750 euros

     

    ÚS IMPROPI DE L'ESPAI PÚBLIC

    Acampar; estacionar caravanes més de 48 hores; treure tassons fora del bar; encendre focs o fogons.

    Fins a 1500 euros

     

    ACTITUDS VANDÀLIQUES

    Causar danys, alteracions o fer ús indegut de: mobiliari urbà, arbres, plantes, parcs, jardins, fonts, animals...

    Fins a 1500 euros

     

    ALTRES: CONTAMINACIÓ ACÚSTICA

    Pertorbar el descans amb aparells sonors, alarmes, obres, música, coets, cants, crits

    Fins a 1500 euros

     

    Música al carrer, sense autorització prèvia

    Fins a 750 euros

    ALTRES: PLATGES

    No seguir les indicacions de cartells, banderes, socorristes; usar sabó a les dutxes i dur animals de companyia

    Fins a 1500 euros

    CONDUCTES OBSTRUCCIONISTES

    Negativa o resistència al control, a facilitar informació; incompliment d'ordres...

    Fins a 3000 euros

    Articles anteriors

    "Argumentant contra l'ordenança de seguretat i convivència"

    -  Argumentant... 2

     Ordenances com la de Pollença s'han presentat a altres municipis i han trobat una important contestació social, per exemple:

    Cerdanyola:

     

     Vilafranca del Penedès

     

    Palma

     

     

     Barcelona:


     

     


    0 0

    El primer número del Diario de Palma existente en fotografías en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, de 6 de septiembre de 1811, se abre con un "Prospecto de un periódico titulado Diario de Palma". Nace esta publicación de las desavenencias entre un Redactor del Diario de Mallorca con el Editor de este diario, Buenaventura Villalonga. Si el Redactor en varios días de finales de agosto de ese año, 1811, había expresado públicamente su malestar, Buenaventura Villalonga lo hace en el Diario de Mallorca del día de inicio del Diario de Palma. No puedo indicar el nombre del Redactor pues en aquel tiempo los periódicos no indicaban los nombres de quienes escribían en ellos.

    El hecho está en que el día 6 de septiembre de 1811 se publica el segundo diario de la isla, editado por la Imprenta de Antonio Brusi.

    Antonio Brusi i Mirabent (1782 - 1821) era un impresor catalán que se refugió en Palma durante la Guerra de la Independencia. Imprimía la "Gaceta Militar y Política del Principado de Cataluña" desde donde podía, ya en Barcelona, Tarragona o Palma. En Mallorca editó también el "Diario de Palma" (1811 - 1813) y la Lluna patriótica mallorquina (1813). La Junta Suprema Central le había concedido la edición del Diario de Barcelona en 1809, periódico que volvió a editar Brusi a partir de 1814. En 1820 fue el primer impresor en introducir en España la litografía.

    Busco información sobre el "Diario de Palma" en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. En el tomo 18, en el que se empiezan a publicar los Apéndices, encuentro la entrada escrita por Arnau Company Matas (ACo) que traduzco:

    Diario de Palma

    Publicación diaria editada el 6 de septiembre de 1811 y el 31 de diciembre de 1813. Los principales redactores eran Antoni Brusi y Antoni Pla. De tendencia oficialista, era próxima a los serviles. Incluía noticias políticas, legislación, órdenes y bandos. Recogía también polémicas y colaboraciones de liberales y absolutistas. En la cabecera tenía el escudo de armas de Palma. Tenía cuatro páginas redactadas en castellano. Era editado en la imprenta de Antoni Brusi (septiembre de 1811 - octubre de 1813) y en la de Melcior Guasp (noviembre - diciembre de 1813).

    (ACo)

    prensa

    Yo desearía poder recoger mayor información, pero no es mucha la que tengo accesible. La información que da Joaquín María Bover en 1862 no puede faltar:

    XXIII. Diario de Palma. Palma, imprenta de Antonio Brusi, 4º de 4 pags. cada nümero con el escudo de armas de esta ciudad. Empezó á salir en 1. de setiembre de 1811 y terminó su publicación en 31 de diciembre de 1813. Con motivo de haberse restituido á su patria Barcelona el impresor Brusi, continuó la publicación de su diario, desde 1º de noviembre del espresado año 1813 en la imprenta de Melchor Guasp. La colección completa de este periódico consta de 4 tomos., El I comprende 117 números y 504 págs.desde 1º de setiembre de 1811 hasta 31 de diciembre de aquel año. El II, 249 números y 1060 pags. desde l. de enero de 1812, hasta 5 de setiembre del mismo año. El III, 365 números y 1608 pags. desde 6 de setiembre de 1812 hasta 5 de setiembre de 1813. Y el IV, 115 números y 168 págs. desde 6 de setiembre de 1813 hasta 31 de diciembre del mismo año. Precio de suscripción 8 rs. mensuales.

    Joaquín María Bover: Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares.

    No conozco ningún estudio monográfico que se haya realizado sobre esta publicación.

    Algunos medios indican que el Diario Balear (1814 - 1815) fue continuación del "Diario de Palma".


    0 0

    [14/01] «Les Plébéiennes» - Míting Pro-Ateneus - Ferrer - Bachelet - Dommanget - Likiniano - Laviña - Recasens - Pi Arnó - Ajalbert - Olive - Hennacy - Perrissaguet - Lätt - Montseny

    Anarcoefemèrides del 14 de gener

    Esdeveniments

    Portada de "Les Plébéiennes"

    - Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.

    ***

    Cartell del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937

    - Míting Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran Price de Barcelona (Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per l'Ateneu Llibertari del Districte V de la capital catalana i amb el suport de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau, secretari del citat ateneu, i hi van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca, Ramón Liarte Viu (Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell), Ginés García (Charlot) i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí Ibáñez hi havia d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau reivindicà la necessitat d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos grups anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les Joventuts Llibertàries a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones, després de fer una petita història del paper de la dona en el moviment anarquista; Liarte apuntà que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat d'«encarrilar els destins de la Revolució»; García parlà sobre l'obligació de sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el«vertader camí de la seva emancipació» i Borràs resumí l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un acord entre «tots els pobles antifeixistes d'Ibèria».

    Míting Pro-Ateneus (14-01-1937)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesc Ferrer i Guàrdia

    - Francesc Ferrer i Guàrdia:El 14 de gener del 1859 --moltes fonts citen erròniament el 10 de gener-- neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria delsÀngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia«La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat«Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar --des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer--, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol --fet que hauria estat una pretensió modesta--, sinó respecte a l'ensenyament tal comés practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees --de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o«èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletíés, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin,Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament«integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podiaésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrersés essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament --i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris-- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església --a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica --una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.

    ***

    Foto policíaca d'Émile Bachelet

    -Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) --altres fonts citen Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)-- l'anarcoindividualista i antimilitaristaÉmile Bachelet, conegut com Milo. Fou fill d'un forner anarquista que regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar --ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)-- i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).

    Émile Bachelet (1888-1967)

    ***

    Maurice Dommanget

    - Maurice Dommanget:El 14 de gener de 1888 neix a París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just,La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge,Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions,és Histoire du Premier Mai (1953). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

    ***

    Félix Likiniano Hériz

    - Félix Likiniano Hériz: El 14 de gener de 1909–algunes fonts citen el 4 d'abril– neix a Eskoriatza (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Félix Likiniano Hériz–el seu primer llinatge també transcrit en castellà com Liquiniano–, conegut com Liki. Quan era un infant es traslladà a Arrasate (Guipúscoa, País Basc) i estudià, sense gaire èxit, a la ciutat guipuscoana de Sant Sebastià. Es posà a treballar de paleta amb son pare, contractista de la construcció. Després d'un temps a Vitòria (Àlaba, País Basc), passà a Madrid (Espanya), on en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà en contacte amb els Grups de Defensa Confederal. Durant el servei militar, organitzà, amb altres companys, a la Caserna d'Enginyers de Sant Sebastià una acció de protesta contra la mala qualitat del ranxo que es donava als soldats; jutjat el juny de 1932 per aquest fet, va ser condemnat a dos anys i mig de presó, pena de la qual només complí tres mesos. Arran de la vaga general revolucionària de desembre de 1933 a Sant Sebastià, va ser detingut i tancat a les presons d'Ocaña i de Cartagena. Posteriorment va ser condemnat a 15 anys de presó per participar en l'aixecament asturià d'octubre de 1934. Un cop excarcerat gràcies a l'amnistia de 1936, es lliurà a l'organització de les Joventuts Llibertàries i de la CNT a la zona de donostiarra. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté els rebels enquadrat en la Comuna de Sant Sebastià, dirigint la defensa de la seu de la CNT de Larramendi i la presa de les casernes de Loiola. Quan caigué Guipúscoa a mans feixistes, continuà la lluita a Madrid, Aragó i Catalunya. En maig de 1937, juntament amb sa companya Casilda Hernández Vargas (Casilda, la Miliciana), va defensar la«Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès nacional i regional de la CNT– contra la reacció comunista. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Gurs. Quan esclatà la II Guerra Mundial fugí d'aquest últim camp i s'integrà en la Resistència, col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya, especialment a les vies fèrries. Durant els anys quaranta fou un dels militants més destacats de la Regional Nord de la CNT, participant en alguns fets conflictius, com ara la seva participació, amb Candido Armesto Sanz, en nom de la CNT, el desembre de 1944 en el Bloc Nacional Basc (BNB) o la signatura el 17 de març de 1945 del«pacte de fidelitat» al govern republicà del lehendakari José Antonio Aguirre y Lecube, conegut com «Pacte de Baiona». El juliol de 1945 assistí a la reunió que tractà a Baiona (Lapurdi, País Basc) sobre el Consell Consultiu Basc (CCB) i elegí el Comitè Regional. Poc després, el novembre d'aquell any, participà en la reunió que confirmà la ruptura de la CNT basca, integrant-se en el Comitè Regional. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona a les plenàries del Comitè del Nord de la CNT«reformista» en representació de Guipúscoa i el novembre al Ple Regional que acordà entrar en el Govern basc i on va ser nomenat per al Comitè Regional en representació de Guipúscoa. A més en 1947 fou suplent de Daniel Orille Orive per a representar la CNT del Nord en el CCV. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional celebrat a Baiona. A partir dels anys seixanta va fer costat la lluita independentista basca i, aficionat com era a la pintura i a l'escultura, dissenya l'emblema d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). El seu domicili a Biarritz es convertí en refugi de militants llibertaris i independentistes bascos. Va ser amic íntim de Manuel Chiapuso Hualde i de Universo Latorre Crespo. Félix Likiniano Hériz va morir el 23 de desembre de 1982 a Biarritz (Lapurdi, País Basc). Sos germans Eduardo i José Antonio també va ser militants confederals. En 1994 Pilar Iparragirre Lazkano publicà la biografia Félix Likiniano. Miliciano de la utopía.

    Félix Likiniano Hériz (1909-1982)

    Casilda Hernáez Vargas (1914-1992)

    ***

    Rosa Laviña i Carreras

    - Rosa Laviña: El 14 de gener de 1918 --algunes fonts citen el 19 de gener-- neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Rosa Laviña i Carreras. Filla del barber llibertari Martí Laviña Torroella, que en heretar la barberia paterna al carrer Estret de Palafrugell decidí no seguir amb el negoci familiar i muntà una llibreria, i d'Engràcia Carreras (Gracieta), obrera del suro i modista. En 1925, a mode d'escarni, va ser intencionadament elegida per lliurat un ram de flors de benvinguda al rei Alfons XIII en ocasió de la inauguració de les escoles «Torres Jonama». En l'adolescència llegí la literatura anarquista que es venia a la llibreria familiar i entrà a treballar d'aprenenta de sastressa a can Sitges de Palafrugell, però va ser acomiadada, amb Carmen Moreno, per celebrar el Primer de Maig i va anar a fer feina a la sastreria Làrios. Durant els anys bèl·lics començà a militar en les Joventuts Llibertàries de Palafrugell, de les quals va ser secretària, i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant una temporada fou cap dels tallers de confecció del Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. Després va fer el servei militar i es preparà per a la feina d'infermera. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i durant un any patí el camp de concentració d'Argelers, on va fer d'ajudant d'infermera. En 1940 entrà com a minyona en una casa a Perpinyà; esclavitzada, fugí en poder. De bell nou a Argelers, amb sa mare va sortir poc després contractada per feines hoteleres i en acabar ambdues retornaren a Argelers. Duran l'ocupació nazi i després de la guerra les seves cases de Montalban i de Tolosa van ser lloc de pas cap a la Península i de refugi de guerrillers llibertaris (Marcel·lí Massana, Ramon Vila Capdevila, etc.). A partir de febrer de 1953 albergà un temps a la seva casa de Montalban l'anarquista escalenc Antoni Puig Artigas (Tonet), el qual li dedicà tres sardanes de les quals era compositor, i poc després, amb 38 anys, hi morí son company Pere Vaqué (Migreio), amb qui havia tingut una filla. En 1954 s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de modista i s'uní sentimentalment amb l'esperantista llibertari Étienne Guillemeau, amb qui muntà un restaurant vegetarià i una botiga de productes naturistes i dietètics. En aquests anys va ser secretaria de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), membre del Comitè Nacional i tresorera de SIA i realitzà viatges clandestins a la Península per a la CNT per dur a terme accions d'ajut a famílies de militants tancats a les presons franquistes. Va estar molt acostada a Frederica Montseny i al seu cercle. El 16 de juliol de 1999 morí a Tolosa son company Guillemeau. Hi trobem col·laboracions seves en Cenit,Espoir,La Proa i Ruta, entre d'altres. El seu testimoni ha estat recollit per Antonio Soriano en el seu llibre Éxodos. Historia oral del exilio republicano español en Francia (1939-1945) (1989), per Eduard Pons Prades en Las guerras de los niños republicanos (1936-1995) (1997), per Antonina Rodrigo en Mujeres y exilio, 1939 (1999), per Antoni Martí en el documental Anònims del segle XX (2001), per l'actriu Susana Saenz Díaz (Susana Koska) i el cantant José María Sanz (Loquillo) en el projecte multimèdia Mujeres en pie de guerra (2003-2004), per «Radio Campus FM Toulouse» en el projecte multidisciplinar Mirada. Regard sur la guerre civil d'Espagne (1936-1939) (2004-2010) i per Sofía Moro en Ellos y nosotros (2006). Va cedir bona part de la seva documentació a l'Arxiu Municipal de Palafrugell i escrits seus es conserven al Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera. Durant un temps tornà a viure a Palafrugell i va fer costat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) --participà com a suplent en les seves llistes electorals de Palafrugell per a les eleccions municipals de 2003. Rosa Laviña va morir el 29 de maig de 2011 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    Rosa Laviña i Carreras (1918-2011)

    Xevi Planas: «Rosa Laviña, l'anarquista de Palafrugell», en Revista de Girona, 183 (juliol-agost 1997)

    Àlex Volney: «Rosa Laviña. La filla del llibreter anarquista», en Diari de Balears (30 de març i 6 d'abril de 2009)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ramon Recasens Miret

    - Ramon Recasens Miret: El 14 de gener de 1926 és guillotinat a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'activista anarquista Ramon Recasens Miret –els seus llinatges també són citats com Requesens i Muset–, conegut com El Maño. Milità a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Forner de professió, el 7 de setembre de 1918 va ser detingut amb altres companys (Domingo gil, José Carreras, Joaquín Bayona, Ramon Ayxelà i Juan Plaza) durant la vaga de forners de Barcelona. El 30 de novembre de 1920 va ser deportat a bord del vaixell Giralda a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) amb altres 36 militants llibertaris. Encara a Menorca, el juliol de 1921 va ser processat, amb altres companys (Francesc Ferrer Giner, Pere Ubach Sallés i Vicenç Valls Rovira) per l'assassinat de Josep Figueres Tolosa, patró d'una fleca, esdevingut el 13 d'abril de 1920 a Barcelona i el setembre de 1921 fou reclamat per l'Audiència de Barcelona per processar-lo pels aldarulls del setembre de 1919 arran de la vaga de flequers. Membre d'un grup d'acció, amb altres companys (Marcelino Silva Vilasuso, Antonio Jiménez Martín, Francesc Cunyat Marcó, Manuel Ramos Alonso, Vicente Luero Lahoz, Antoni Mas Gómez, Carles Anglès Corbella i Josep Francès Jorquès), l'1 de setembre de 1922 assaltà el tren Madrid-Saragossa-Alacant al seu pas pel Poblenou de Barcelona, que portava la paga per als obrers del ferrocarril dels tallers del Camp de la Bota, aconseguint un botí de 140.000 pessetes, diners que van ser lliurats en la seva totalitat al Comitè Pro-presos, el secretari del qual era aleshores Ramón Arín. Ferit al muscle esquerre durant aquest cop per un soldat del destacament del Camp de la Bota mentre fugia, després d'unes setmanes amagat a la barriada d'Hostafrancs de Barcelona, aconseguí passar a França gràcies al suport de la seva companya Maria Camarasa, del metge Simó Solà Gandia i d'altres militants. Després d'una temporada a Perpinyà s'instal·là a París, on les autoritats franceses l'implicaren en la preparació de l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 6 de novembre de 1924. L'11 de juliol de 1925 participà, amb Isidre Casals, Benito Castro i Joaquín Aznar Solanas (El Negro), en un cop a la casa Harribey de Talence, a prop de Bordeus, però va ser detingut juntament amb els dos primers. El 30 d'octubre de 1925 va ser jutjat pel Tribunal de la Gironda per assalt, robatori i homicidi i fou condemnat a mort juntament amb Benito Castro; Isidre Casals fou condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Ramon Recasens Miret va ser guillotinat el 14 de gener de 1926 a Bordeus (Aquitània, Occitània) després de cridar «Visca l'anarquia!» quan pujà al cadafal. Benito Castro fou guillotinat el mateix dia.

    ***

    Notícia de l'empresonament de Joan Pi Arnó apareguda en "La Vanguardia" del 14 de desembre de 1933

    - Joan Pi Arnó: El 14 de gener de 1941 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Pi Arnó. Havia nascut cap el 1903 a Mataró (Maresme, Catalunya). Jornaler analfabet, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sarral (Conca de Barberà, Catalunya). Participà activament en l'aixecament anarcosindicalista de desembre de 1933 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), fet pel qual va ser detingut amb altres companys i empresonat. Després de la guerra civil va ser detingut per les autoritats franquistes i jutjat el 9 de gener de 1940 en consell de guerra a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) sota l'acusació d'haver estat membre de les Patrulles de Control i d'un comitè de fàbrica. Condemnat a mor, Joan Pi Arnó va ser afusellat el 14 de gener de 1941 a Barcelona (Catalunya) i enterrat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

    ***

    Jean Ajalbert

    - Jean Ajalbert: El 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert.  Havia nascut el 10 de juny de 1863 a Bredons (Alvèrnia, Occitània). Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Potà Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux,Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar enL'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) i fou enterrat a Bredons.

    ***

    Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila

    - Justin Olive:El 14 de gener de 1962 mor a París (França) d'una brusca i ràpida malaltia el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Havia nascut el 26 d'octubre de 1886 a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània). A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste,L'Homme Réel,Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i«Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. Justin Olive va morir el 14 de gener de 1962 a l'hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Ammon Hennacy durant una de les seves vagues de fam (08-08-1951)

    - Ammon Hennacy:El 14 de gener de 1970 mor a Salt Lake City (Utah, EUA), d'un atac de cor, el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut el 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació.  En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la«Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seu ús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a "biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise Page A peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    ...”els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)


    Lletra de batalla i els ressentits

    Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

    En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta".

    http://bloc.balearweb.net/get/444/xativapremi.JPG

    El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

    En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

    Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

    Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

    Miquel López Crespí


    0 0

    Avui un article d'en Joan Martorell que esperem us faci reflexionar i comentar . Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

     Cal un pla estratègic per a Pollença

    El comentari que fa Alternativa a la web dia 07.01.2014, referent a les obres anunciades de reforma de les instal·lacions esportives a Pollença i Port de Pollença, on se volen instal·là 4 pistes de pàdel, eliminant la pista de futbet, que només fa 4 anys que es va reformar, canviar la gespa dels camps de futbol, si esta en garantia, que la canviï la constructora, cost 0,(segons la meva opinió tenen tota la raó del mon),es dir, pareix fruit de la improvisació, me serveix de cap de fil per anar mes en lluny amb el que fa al futur del nostre Poble i lo que trobaran les properes generacions, que ja empenyen força.

    He rellegit les primeres pàgines de la HISTORIA DE POLLENÇA, SEGLE XX, de Pere Salas Vives, per recordar que teníem a Pollença a principis de Segle XX.

    Pollença, tenia un PIB important en relació als habitants. Teníem sabaters, ferrers, mestres d’aixa, teixidors, espardenyers, fàbriques de graneres, de guix, de rajoles, de cera, de pólvora, de gasoses, de ràfia, de sabates, de teixits, de catifes, una Fábrica de electricitat (Can Franch), una serradora , Fábrica de embotits (La Matança), botigues especialitzades (gorres i capells). Sense oblidar la pesca al Moll (90 barques a l’any 1913) , fins i tot teníem qualque Mina on treien ferro (1927). Exportàvem.

    Dins Hosteleria, l’Hotel Cosmopolita, la Fonda del lloro, Mar i Cel, l’Hotel Formentor, per exemple, donaven servei als visitants.

    Del mon de les finances, cada un amb una finalitat distinta: La Caixa d’Estalvis de Pollença, la Caja Rural de Ahorros y Préstamos del Círculo Católico de Obreros de Pollensa (que el 1938 cedí tots els immobles a la Caixa d’Estalvis i M.P. de las Balears. El Banc Agrícola.

    Tots o la majoria del negocis relacionats, regentats per gent de aquí.

    El panorama que observo avui es trist, no tant sols perquè han desaparegut empreses o s’han traspassades a inversors de fora i son ells que les dirigeixen i sen enduen els beneficis, nosaltres mos quedem amb un sou de rialles (sobre tot dins l’hostaleria),  dins ca nostra, no som amos de res.

    No me puc resignà a que Pollença, estigui aletargada, adormida, respirant perquè la respiració es automàtica, deixant passar dies i actuant a cop de necessitat. Parlis amb qui parlis, tothom esta fart, ningú veu solució ni te ganes de pensar-ne cap. Ja veurem....qui dia passa, any empeny.

    La gran pregunta...A qui correspon obrir el camí del progrés, de la competitivitat, de la innovació?, per mi es clar: LA ADMINISTRACIO LOCAL.

    Perquè la Administració ?, senzillament perquè els Regidors s’oferiren voluntaris per dirigir i treballar per el Poble i axó vol dir, mantenir-lo, protegir-lo, cuidar-lo i procurar que les necessitats del ciutadans estiguin ben cobertes. No podran al·legar desconeixement de causa, molts d’ells governaven la anterior legislatura. (Per cert qualcú ha anat a veure el Jutja, per contar-li lo que el magistrat estava interessat en sabre, no se com acabarà, de moment encara cobra de l’Ajuntament, lo que provoca certa vergonya aliena).

    Baix el meu punt de vista i amb l’experiència que dona una crisis com la que hem viscuda, i patim, agreujada per la quantitat de persones que s’han enriquit amb els doblers de tots nosaltres, amb el resultat final de una falta de liquides terrible i carències assistencials de tota mena i a tot arreu. Cal pensar durant hores, lo que hem de fer els propers minuts. Sense presa, emperò sense pausa. Elaborar lo que totes les empreses, tant grans com familiars, fan, un PLA, un Pla Estratègic per els proper anys. Un Pla consensuat, amb tots els sector, Politics, Sindicals, Empresarials, Socials, Urbanístics, etc. Analitzant que tenim avui i dissenyant el demà.

    Això es feina, emperò val la pena engegar un Conferencia Oberta per dissenyar el futur de Pollença. Quin producte volem potenciar, com, on, mitjans necessaris per fer-ho. Es reben ponències i se debaten i voten, aquestes resolucions han de esser acceptades per tothom.

    He dit que correspon tirar endavant aquest projecte a l’Administració Local, emperò no vol dir que no es pugui coordina amb les altres administracions (Autonómica i Central),lo que es clar es que l’Ajuntament ha de tirar del carro.

    Tapar un clot, reposar un arbre, arreglar un fuita, netejar un camí (no es fa de tot l’any, tant sols quan arriba Sant Antoni), etc. Axó no es governar.

    El Sr. Heberto Corea Guerrero, a un interessant article publicat a elnuevodiario.com de Nicaragua, definia el bon govern...:

    Un buen gobierno no tiene ni debe tener una varita mágica para solucionar los problemas que aquejan a los ciudadanos; debe tener una varita para guiar al ciudadano hacia el desarrollo económico, social, técnico, científico y educativo”.

    Axó es lo que hem de menester a Pollença, polítics que siguin capaços de fer lo que deia el Sr.  Corea, emperò vist i escoltades certes declaracions, a un Poble on tothom  coneix els qui mos governen i assabentats de les seves incapacitats, es hora de cridar a tots els joves i no tant joves, persones preparades, que en tenim, de que facin un esforç de responsabilitat i participin a la vida econòmica i social de Pollença, del seu esforç i entrega en tindran el profit els nostres nets i els seus fills i escrits com aquest ja no faran falta.

    No podem seguir aferrats a un llibre de Costa i Llobera, a una foto de Philip Newman, llevant la pols a un quadre dels pintors de l’Escola Pollencina, escoltant el Puig Patrona, etc. Tot el passat es nostre i es necessari recordar-lo, es nostre i forma part de la nostra historia, de la que mos sentim orgullosos, emperò procurant sempre llaurar un futur millor que el present, garantint als que venen una societat justa i pròspera.

    Joan Martorell

     

     


    0 0
  • 01/15/14--14:44: Febrer de 2014
  • 7 de febrer nit de gloses a Ca n'Amer d'Inca, amb Xurí, Noto i Figona. Presenta Felip Munar

    0 0

      

              La filosofia. En sobren mil, de filòsofs. Convé segar arran. (2)

     

     

          Aclariment:  És possible que el lector d'aquest escrit trobi exagerat ''segar'' tants d'autors de filosofia. Però s'ha d'entendre que no és cap exageració, que el fracàs de les filosofies  de la modernitat, l'Idealisme i el Positivisme, es correspon amb el fracàs del sistema de les societats classistes,  sistema que assegura el monopoli del poder econòmic i social de les elits  dominants.

     

          Aclariment:  N'Aristòtil considerava l'esclavitud com una cosa natural, pròpia de les societats, i afirmava que era bo que hi hagués esclaus; així, deia, els homes lliures queden alliberats de les feines mecàniques. I En Pau de Tars (Epístoles, Nou Testament) deia que els esclaus cristians s'havien de comportar com a fills amb el seu amo.  L'Església catòlica mai es pronuncià en contra de l'esclavitud; si de cas, el seu objectiu era la conversió dels esclaus.

         O sigui, tesi:  Si l'esclavitud es va mantenir fins al segle XIX, llavors hem de suposar que el ''moviment filosòfic'' es va moure poc durant dos mil anys.

     

          Tesi: En tot temps, les elits econòmiques i socials intenten  imposar la filosofia que concorda amb els seus interessos ideològics,  i procuren marginar o eliminar els autors dissidents.

     

     

          En aquest segon capítol, hem de veure que els filòsofs de la filosofia idealista alemanya, considerats com uns dels més grans segons els llibres de text espanyols, no provocaren canvis substancials de la societat alemanya, ni foren causa de moviments socials.      Haurem de veure quina era la intencionalitat d'aquests filòsofs. Haurem de veure perquè la seva obra és prescindible. Veurem la crítica a la filosofia alemanya més destacada, una crítica que abasta el pensament d'autors com Kant, Hegel, Nietzsche,  Husserl, Heidegger.

     

           Vegem, primer, uns breus enunciats com a introducció al tema.

     

        Tesi:  Allò que pretenia En Kant no era acomodar-se al empirisme de Hume, sinó blindar l'idealisme alemany en front de l'empirisme, o sigui, en darrer terme, negar la validesa de l'empirisme.

     

        Tesi:  La filosofia de Kant no havia de provocar moviments o canvis socials, perquè precisament allò que pretenia era assegurar l'hegemonia del luteranisme a Alemanya.

     

         Tesi:  El govern prussià fou el causant de l'enaltiment d'En Hegel.  Fou el govern el que cridà Hegel perquè  ocupés la càtedra de Berlín.

     

         Tesi:  Aquesta santa aliança és  comprensible.  Segons la Fenomenologia de l'Esperit, la fi de la història (o sigui, la ''culminació de la civilització cristiana'') coincideix amb l'ascensió de la Prússia  de Guillem Federic III.

     

      

         Sobre En Kant, podeu veure el meu post  Kant, la metafísica "il·lustrada".

     

        I amb relació a la filosofia d'En Hegel, podeu veure la meva a anàlisi a la web  Hegel i la Il·lustració.

     

         Pel que fa a En Nietzsche, haig de dir que, sovint, se'l col·loca dins la categoria de revolucionari i de trencador de motlles. Certament, era escandalós que un catedràtic de llengua grega acusés al ''cristianisme judaic'' i a Plató de ser els causants de la pèrdua dels valors morals superiors, valors que eren els propis de les aristocràcies guerreres antigues. Els filòsofs parisencs (En Foucault i En Deleuze, per exemple) han seguit les petges d'En Heidegger d'enaltiment de la filosofia d'En Nietzsche.

           Però veurem que En Nietzsche no solament és reaccionari; a més a més, comet la desmesura de dir que En Plató i la casta sacerdotal judaica (En Pau de Tars, en concret) foren els causants de la corrupció moral de les nacions europees. No s'ho hagués pensat mai En  Plató que tingués aquests immensos poders, propis d'un semidéu.

     

         En comptes de no repetir el que ja he explicat als meus escrits sobre el filòsof de Stuttgart, vegeu el meu post       Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu.

     

        

           En Martin Heidegger es donà d'alta al Partit Nazi l'1 de maig de 1933, deu dies després de ser elegit rector de la Universitat de Friburg, i  es mantingué com a membre del partit fins a la desfeta de 1945.  Acabada la guerra, el comitè de nesnazificació  el desposseí de la seva càtedra,  i fou declarat inepte per a l'ensenyament.

          

             Tot i així, els escrits de filosofia d'En Heidegger no poden ser considerats d'ideologia clarament nazi, jo crec.  La meva crítica al filòsof va dirigida contra la seva manipulació del llenguatge fins a extrems increïbles.

        Per no repetir el que he publicat, podeu veure el meu post  Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge.

     

       

        El Positivisme i el Neopositivisme  (Filosofia Analítica) són seguidors de les petges d'En David Hume. El filòsof escocès s'havia d'enfrontar en solitari contra la dogmàtica de l'Església anglicana, dogmàtica que era dominant a les Universitats britàniques. Els positivistes d'ara, en canvi, repeteixen la seva cantilena dins un món de total predomini de la ideologia positivista.  Repeteixen una i mil vegades allò que va dir En Hume per primera vegada:  que la metafísica no és possible com a ciència. Però, mentre el pensador empirista argumentava per demostrar la manca de fonament dels miracles, posem per cas, els positivistes eviten la denúncia a la dogmàtica de les Esglésies cristianes  i repeteixen incansables que ''s'ha de ser respectuós amb les creences religioses'', amb la qual cosa defugen el debat públic sobre qualsevol tema moral, religiós o social. O sigui, el neopositivisme no fa cap proposta innovadora; objectivament, fa aliança amb les forces conservadores.

         Per veure el meu plantejament respecte al Neopositibvisme, podeu baixar els posts  Wittgenstein, filosofia, mística. i Hayek i Popper.

     

      

     

     

          

     

     


    0 0
  • 01/15/14--14:44: Sa Pobla en la història
  • La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


    Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí


    Festes de Sant Antoni 2008



    Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

    Per Mateu Morro, historiador


    Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

    Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

    He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



    Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

    Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

    Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

    Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

    Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



    Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

    En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

    Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

    En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

    Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

    No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

    Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

    En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

    Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

    La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

    La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

    I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

    Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

    Sa Pobla (13-I-08)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...


    Sa Pobla en el record (pàgines del meu dietari)



    L'escriptor Miquel López Crespí en els anys cinquanta

    No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.



    Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble

    El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

    Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.

    A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.

    Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".

    Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

    També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [15/01] «La Solidaridad» -«Le Communiste» -«Liberación» - «The Blast» - «Helios» -«Libereso» - «La Revue Anarchiste» - «Le Pionnier» -«La Brochure Mensuelle» - «La Révolution prolétarienne» -«Ética» -«Controverse» - «Man!» - Front Popular - «Boletin CNT-AIT» - «El Incontrolado» - «Die Anarchie» -«L'Anarchie c'est l'ordre» - «Sicilia Libertaria» - Cas Scala - «Provocazione» - «Acratela» - Bagatskoff - Monatte - Quartin - Alonso Martínez - Gómez Arcos - Sabater

    Anarcoefemèrides del 15 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Solidaridad"

    - Surt La Solidaridad: El 15 de gener de 1870 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Solidaridad.Órgano de la Asociación de Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per Anselmo Lorenzo, va ser la primera publicació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a partir del número 29 (30 de juliol de 1870) el seu subtítol serà «Órgano de las secciones de la Federación madrileña de la Asociación Internacional de los Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista, inseria comentaris d'actualitat, notícies de l'exterior, avisos orgànics i del moviment obrer; a més d'un fulletó on s'incloïen reglaments, estatuts, congressos, temes de debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas, Gomis, Alieri, Miñaca, Vel, Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles d'Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon, ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números, l'últim el 21 de gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava d'editar la publicació per qüestions econòmiques i que agafava el relleu els companys barcelonins de La Federación.

    ***

    Capçalera de "Le Communiste"

    - Surt Le Communiste: El 15 de gener de 1908 surt a la Colònia d'Aiglemont (Les Ardenes, França) el primer número del periòdic bimensual Le Communiste. Organe Communiste-Libertaire de Propagande, d'Éducation Ouvrière et de Réalisations Sociales. Era el successor de Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière. Fortuné Henry, fundador de la comunitat llibertària «L'Essai» d'Aiglemont, en serà el gerent, però només es van editar dos números. Entre els col·laboradors en podem destacar Alfred Delvau, Pierre Dupont, Fortuné Henry, Théodore Jean, Jules Lermina, Jean Prolo, Jean Richepin, Limpide Semoy, entre d'altres.

    ***

    Capçalera de "Liberación"

    - Surt Liberación: El 15 de gener de 1908 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista i nihilista Liberación. Es publicava els dies 5, 15 i 25 de cada mes. No hi figurava cap editor responsable. Hi trobem articles d'Ignacio Arrieta, Joaquín Miguel Artal, Antonio Moreno, Félix Monteagudo, Antoni Pellicer Paraire, F. Rodríguez Cabrera i José Valverde, entre d'altres. Per referències sabem que en sortiren almenys tres números, però només s'ha conservat un exemplar del primer número que es conserva a l'Arxiu Municipal de Madrid.

    ***

    Portada del primer número de "The Blast"

    - Surt The Blast: El 15 de gener de 1916 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del bimensual anarquista The Blast (ràfega de vent, bufada, ona explosiva...). Va estar editat per Alexandre Berkman; quan aquest va deixar el seu lloc de redactor de Mother Earth, es va instal·lar a San Francisco i va començar a treballar en el seu nou projecte editorial. Farà costat el sindicalisme revolucionari i l'anarquisme de Thomas Mooney i de Warren Billings, víctimes de la repressió. Hi van col·laborar Emma Goldman, Margaret Sanger, Josiah Warren, Edward Carpenter, Erskine Charles Scott Wood, Sara Bard Field, entre d'altres. Els temes que tracta són d'allò més variat: sindicalisme, magonisme, Pancho Villa, Irlanda, Rússia, Índia, antimilitarisme, repressió, Nietzsche, etc. Les il·lustracions, moltes durament satíriques, d'autors com Maurice Backer, Robert Minor, Lydia Gibson o F. Wilson, entre d'altres, seran una part molt important de la publicació. El periòdic serà segrestat per un articles sobre la contracepció i finalment prohibit a causa de les seves opinions antimilitaristes i Berkman detingut; aquest últim número serà el 29, de juny de 1917. En 2005 la revista va ser publicada en forma de llibre facsímil per l'editorial llibertària AK Press sota el títol The Blast. Complete collection of the incendiary San Francisco bi-monthly anarchist newspaper edited by Alexander Berkman from 1916-1917 that gave voice to the worldwide anarchist movement.

    ***

    Portada d'un exemplar d'"Helios"

    - Surt Helios: Pel gener de 1916 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l'esperanto, la teosofia, l'orientalisme, la medicina natural, l'ecologisme, l'urbanisme, etc., des d'una una perspectiva llibertària. Trobem articles d'Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, LucioÁlvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l'estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l'últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.

    ***

    Portada d'un número de "Libereso" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Libereso: Pel gener de 1922 surt a Viena (Àustria) el primer número del periòdic en idioma internacional Ido Libereso. Organo Monatala di la Anarkiista Seciono di «Emancipanta Stelo» (Llibertat.Òrgan mensual de la Secció Anarquista de«Estrella Emancipadora). Era el portaveu de la Kosmopolita Uniono di la Laborista Idisti (KULI, Unió Cosmopolita dels Treballadors Idistes) i es publicà a diferents ciutats, entre elles Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on tenia la redacció la revista, Auxerre (Borgonya, França) o Saint-Genis-Laval (Arpitània). El responsable de l'edició fou Jules Vignes, propagandista anarquista i idista. El número 7, de juliol de 1922, estava dedicat a la militant anarquista i antimilitarista Jane Morand i la seva condemna a 10 anys de presó per un tribunal militar de Bordeus el 5 de maig d'aquell any. Hi van col·laborar E. Armand, Julio Barco, W. Caspers, A. Hamon, Filareto Kavernido, Errico Malatesta i Paraf-Javal, entre altres. Trobem articles de temàtica d'allò més diversa: educació, clàssics de l'anarquisme, anarcoindividualisme, sexualitat, internacionalisme, pacifisme, etc. Sortí irregularment fins el 1927.

    ***

    El primer número de "La Revue Anarchiste"

    - Surt La Revue Anarchiste: Pel gener de 1922 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste, publicada mensualment per la Unió Anarquista (UA). Els responsables de la redacció van ser Sébastien Faure, André Colomer, Georges Bastien i Pierre Mualdés; els administradors J. Content i Soustele; i els gerents Bertholleto, André Colomer i Ferandel. S'editava en la impremta «La Fraternelle». Entre els seus col·laboradors podem citar Fréd. A. Angermayer, A. Antignac. P. Archinoff, E. Armand, Claude Aveline, Georges Bastien, A. Berkman, E. Bizeau, Roger Boeufgras, Bott, Boudoux, Eugénie i S. Casteu, J. Chazoff, A. Colomer, V. Dave, A. Dauphin-Meunier, Roger Devigne, F. Elusu, Luigi Fabbri, J. Galy, Genold, E. Goldman, Guerineau, Johansson, L. Julliard, Kollontai, G. De Lacaze-Duthiers, Edouard Lapeyre, Henri Lemonnier, B. De Ligt,  L. Loreal, Henriette Marc, René Martin, Mauricius, F. Mayoux, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Jane Morand, Moustarde, P. Mualdes, Max Nettlau, Renzo Novatore, Orobon, Henry Poulaille, André Reymond, R. Rocker, P. N. Roinard, Léon Rouget, Han Ryner, A. Schapiro, Alber Soubervielle, Augustin Souchy, Max Stephen, Hugo Treni, Veber, Georges Vidal, P. Vigne d'Octon, Volin, J. Waletski, Maurice Wullens, etc. L'abril de 1922 comptarà amb 1646 subscriptors, però en 1925 només tirarà 800 exemplars. En va editar 35 números, l'últim el 10 d'agost de 1925.

    ***

    Capçalera de "Le Pionnier"

    - Surt Le Pionnier: Pel gener de 1922 es pensa que va sortir a París (França) el primer número del periòdic mensual llibertari Le Pionnier. Se sap molt poc d'aquesta publicació, ja que no ha quedat cap col·lecció completa i només existeixen números amollats. El seu director va ser Robert Peyronnet i el seu secretari de redacció Louis Grad. Entre els seus col·laboradors tenim Émile Armand, Dr. De Certant, Gaston Cony, Jacques Coriglan, André Mas, Fernand Mysor, Pierre Larivieré, Robert Peyronnet, Dr. A. R. Proschowsky, Raoul Raynaud i Henri Zisly. Com a mínim durarà fins al gener de 1924.

    ***

    Un exemplar de "La Brochure Mensuelle"

    - Surt La Brochure Mensuelle: El 15 de gener de 1923 surt a París (França) el primer número de La Brochure Mensuelle. Va ser editada pel «Groupe de Propagande par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet) sota la direcció de Émile Bidault. També van ser gerents B. Perrier i Toutan. L'últim número serà el 180-181 de gener-febrer de 1938. Aquesta publicació farà una gran difusió de les idees llibertàries editant textos d'un centenar d'autors àcrates (Kropotkin, Han Ryner, Rhillon, Reclus, Déjacque, Faure, Butaud, Zaïkowska, Spencer, Tolstoi, Pelletier, Ermenonville,Étiévant, Paraf-Javal, Grave, Laisant, Léonard, Hecquet, James, Most, Hotz, Chaughi, Lux, Armand, Thonard, Bakunin, Delaisi, Odin, Nieuwenhuis, Vernet, Lermina, Devaldès, La Fouchardière, Libertad, Girault, Berthelot, Lafargue, Combes, Bossi, Relgis, Marestan, Malatesta, Gori, etc.). La major part d'aquests fullets van ser reeditats o reenquadernats en «La Bonne Collection», del mateix grup editor.

    ***

    Portada del primer número de "La Révolution prolétarienne"

    - Surt La Révolution prolétarienne: Pel gener de 1925 surt a París (França) el primer número de La Révolution prolétarienne. Revue mensuelle syndicaliste communiste --després portarà el subtítol «Revue syndicaliste révolutionnaire» i passarà a ser bimensual. Creada per Pierre Monatte, aquesta publicació, fidel a l'esperit i a la lletra de la«Carta d'Amiens», es mantindrà allunyada de la influència dels partits polítics i de les ingerències de l'Estat i de la patronal. Encara que no específicament anarquista, nombrosos companys llibertaris hi col·laboraran, com ara Louis Mercier, Nicolas Faucier, Robert Louzon --que fou cap de redacció--, Jean de Boe, Roger Lapeyre, Jacques Mesnil, etc. Altres col·laboradors foren Georges Airelle, Paul Barton, Maurice Chambelland, F. Charbit, Maurice Dommanget, Jean Duperrey, J. P. Finidori, R. Guillore, Roger Hagnauer,  Marcel Martinet, Cécicle Michaud, Joseph Peyra, Alfred Rosmer, Boris Souvarine, M. Lime, etc. Constreta al silencia, deixarà de publicar-se el 10 d'agost de 1939, després de publicar 300 números, però reapareixerà a partir de 1947 i, amb interrupcions, fins al 2007 --des del 1956 la revista tingué el suport de la Unió dels Sindicalistes que intenta reagrupar tots els militants sense distinció d'afiliació sindical per mantenir el sindicalisme sense interferències de cap casta.

    ***

    Portada de l'últim número d'"Ética"

    - Surt Ética: Pel gener de 1927 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol«órgano del "Ateneo Naturista Ecléctico"». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l'Ateneu Naturista Eclèctic i l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se'n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l'individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l'eugenisme, el neomaltusianisme, l'avortament, els anticonceptius, el nudisme, l'Esperanto, l'Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l'estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d'autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revistaÉtica-Iniciales (1927-1937) (2001).

    Xavier Díez Rodríguez:L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938) (2003)

    ***

    Un exemplar de "Controverse"

    - Surt Controverse: Pel gener de 1932 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral anarquista Controverse. Cahiers libres d'études sociales, editada per Louis Louvet (gerent) i Simone Larchet. La revista reproduirà especialment les conferències realitzades tots els dimecres a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al carrer de Lancry número 10. A partir del número 7 (gener de 1934) tindrà periodicitat mensual. En van sortir 11 números i un suplement (suplement al número 2: À qui servent les enfants?, de Maurice Legrain) fins al novembre de 1934. Entre els seus col·laboradors podem destacar Émile Armand, L. Barbedette, Benoit-Perrier, Eugène Bizeau, Ch. Aug. Bontemps, Abbé Candillon, Pierre L. Colombani, Gaston Couté, Daude-Bancel, Jeanne Devil, Odette Dulac, Sébastien Faure, Eugène i Jeanne Humbert, Robert Jospin, Eugène Lagot, Simone Larcher, Dr. Legrain, Jean Nocher, Stephen Mac Say, Jean Marestan, Mauricius, Dra. Pelletier, Eugen Relgis, Pasteur Roser, Jean Rosnil, Han Ryner, A. Soubervielle, entre d'altres.

    ***

    Capçalera de "Man!"

    - Surt Man!: Pel gener de 1933 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Man! A Journal of the Anarchist Ideal and Movement. Portà els epígrafs«Man is the measurement of everything» (L'Homeés la mesura de totes les coses) i «If there is anything that Cannot Bear Free Thought - Let it Crack!» (Si hi ha qualque cosa que no toleri el pensament lliure, enfonsem-la!), de Wendell Phillips. Aquesta publicació mensual era l'òrgan d'expressió de l'International Group of San Francisco i també es publicà a Oakland, New York i Los Angeles. Fou editada i dirigida per Shmuel Marcus (Marcus Graham), i alguns números per Hippolyte Havel a New York. Hi van col·laborar Leonard Abbott, Mandayam P. Tirumal Acharya, Guy A. Aldred, V. Aretta, Kate Austin, Helen Tufts Bailie, Luigi Bertoni, James Boler, Walter Brooks, Steven T. Byington, Edwin Cunningham, Luce Fabbri, Sébastien Faure, J. Globus, Emma Goldman, Marcus Graham, Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), Giuseppe Guelfi, Jacob Hauser, Hippolyte Havel, George Hedley, Ammon A. Hennacy, Otto Hermann, Bert Hillside, Harry Kelly, Laurance Labadie, Errico Malatesta, Frederica Montseny, Carl Nold, Maximilian Olay, Samuel Polinow, Harold Preece, Ray Randall, Louis Rayomond, Dominick Sallitto, Jules Scarceriaux, America Scarfo, Raffaele Schiavina (Melchior Seele), Augustin Souchy, M. Stein, Neil Turnspur, Volin, F. Wertgen, Albert Yensen, etc. Tractà diferents temes, com ara el moviment anarquista internacional, el bolxevisme, els atemptats, l'insurreccionalisme, la repressió (Sacco i Vanzetti, Japó, Michele Schirru, Camillo Berneri, etc.), l'antimilitarisme, el feminisme, el socialisme llibertari, les revolucions d'octubre de 1934 i de 1936 espanyoles, els feixismes, l'incendi del Reichstag (Marinus Van Der Lubbe), les vagues i conflictes laborals, les deportacions (Dominick Sallitto, Vincenzo Ferrero, Marcus Graham, etc.), el racisme (afer Scottsboro), les colònies anarquistes, l'economia, l'art, la literatura, ressenyes de llibres, biografies d'anarquistes (Paulino Scarfo, Severino Di Giovanni, Luigi Galleani, Ferrer i Guàrdia, Proudhon, Alexander Berkman, Warren K. Billings, Denjiro Kotoku, Abraham Isaak, Benjamin Ricketson Tucker, Errico Malatesta, Chaim Weinberg, Robert Reitzel, William Godwin, Joseph A. Labadie, John Most, Kate Austin, Nestor Makhno, Carl Nold, Luigi Fabbri, Carlo Cafiero, etc.), etc. En sortiren 88 números, l'últim l'abril de 1940. En 1970 Greenwood Reprint Corporation en va fer una edició facsímil d'aquesta prestigiosa revista amb una introducció d'Allen Guttmann.

    ***

    Cartell demanant el vot al Front Popular

    - Creació del Front Popular: El 15 de gener de 1936 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre diverses forces d'esquerra i republicanes burgeses per presentar-se juntes a les eleccions parlamentàries republicanes de febrer d'aquell any que rebrà el nom de Front Popular. La necessitat d'unitat de la classe treballadora s'havia fet cada cop més palesa enfront de les forces dretanes agrupades en torn de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). En aquest moment la unitat no té per objectiu, com ho tingué l'Aliança Obrera, la revolució proletària, sinó evitar el triomf de les dretes en la República. El pacte fou signat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Nacional de Joventuts Socialistes (FNJS), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el Partit Sindicalista, l'Esquerra Republicana, la Unió Republicana i el Partit Republicà Federal. Anàlogament, el 4 de febrer de 1936, se signà a Barcelona (Catalunya) el«Manifest» del Front d'Esquerres de Catalunya. Una exigència per a la unió electoral fou la concessió d'una amnistia total per als milers d'insurrectes de 1934 que poblaven les presons i la reintegració, amb indemnització, de tots els treballadors acomiadats de la feina. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conforme als seus principis, no signà el pacte, però no donà consigna d'abstenció electoral i, fins i tot alguns militants destacats, aconsellaren votar el Front Popular, com de fet succeí en massa. El programa del Front Popular va en la línia d'una república democraticoburgesa. En realitat el Front Popular, malgrat la moderació del seu programa liberal, que es mantenia dins d'un marc burgès i excloïa expressament les reivindicacions socialistes de nacionalització de les terres i dels bancs i del control obrer de la indústria, fou un moment revolucionari i que aixecà moltes esperances, esperances que aviat es van veure frustrades.

    ***

    Portada del número 3 de "Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio"

    - Surt el Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil: Pel gener de 1937 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio. CNT-AIT. Aquest periòdic mensual anarcosindicalista gratuït s'edita en castellà i en català. Era l'òrgan de connexió i d'informació entre els treballadors del sector tèxtil de la indústria col·lectivitzada badalonina i té una enorme importància per conèixer les dades estadístiques i econòmiques d'uns dels principals sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona durant el seu procés revolucionari i col·lectivitzador. Els articles solien anar signats pels organismes cenetistes, però hi van col·laborar també Pedro Molina, Marcelina Vila, J. Costa, Modesto Sala i José Palencias. Només sortiren cinc números, l'últim el de juny de 1937.

    ***

    Capçalera d'"El Incontrolado"

    - Surt El Incontrolado: Pel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l'únic número d'El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía,Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l'article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d'Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa).

    ***

    Capçalera de "Die Anarchie"

    - Surt Die Anarchie: Pel gener de 1949 surt, probablement, a Londres (Anglaterra) o a Hamburg (Alemanya) l'únic número del periòdic Die Anarchie. Herausgegeben mit der Hilfe der italienischen Genossen (L'Anarquia. Publicat amb l'ajuda dels companys italians). Aquesta publicació sense peu d'impremta, fou editada, probablement, pel dibuixant John Olday a Londres i per l'editor llibertari Carl Langer a Hamburg. Fou distribuïda arreu d'Europa: París, Londres, Hamburg, Amsterdam, Graz, Basilea, Berlín i Trieste. Aquest número estava format per la introducció«Was ist Anarchie?» (Què és l'anarquia?) i la reimpressió de l'article de Max Nettlau«Russland und der Sozialismus» (Rússia i el Socialisme) que havia publicat en el periòdic berlinès Die Internationale en 1930.

    ***

    Capçalera de "L'Anarchie c'est l'ordre"

    - Surt L'Anarchie c'est l'ordre: Pel gener de 1954 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie c'est l'ordre. Organe de l'Union Syndicale du Travail Anarchiste. Portava l'epígraf«Jerarquies = crims, robatoris, profits, feixismes». El títol estava clarament inspirat en el primer periòdic anarquista publicat a França, L'Anarchie. Journal de l'Ordre (1850), d'Anselme Bellegarrigue. Els números d'aquesta publicació sortiren encartats en el periòdic Le Rail Enchaîné, òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa, a partir del seu número 7 i ambdues publicacions s'estamparen a la mateixa impremta. El responsable de la redacció fou Fernand Robert i el tresorer Jean Perrin. Hi trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, Mener, Roger André Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Roulleau, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el juny de 1954. En 1957 la capçalera va ser represa per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

    ***

    Un exemplar de "Sicilia Libertaria"

    - Surt Sicilia Libertaria: Pel gener de 1977 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic mensual Sicilia Libertaria. Giornale anarchico per la liberazione sociale e l'internazionalismo. Editat pel Grup Anarquista de Ragusa (Sicília), a partir del segon número, el periòdic s'imprimirà a Sicília. El número 12 va ser segrestat per la policia. En 1981 el periòdic va conèixer una segona època quan el govern italià va decidir instal·lar euromíssils a Comiso (Sicília); els anarquistes seran els que portaran l'organització de l'oposició a aquesta decisió. Amb la ruptura entre el Grup Anarquista de Ragusa i alguns companys de Catània, que imprimien el periòdic, aquest novament s'imprimirà a Torí, perdent el periòdic entre 1982 i 1986 qualitat en la presentació i esdevenint bimensual. Entre 1983 i 1988 apareixeran unes pàgines específicament anarcofeministes: «Senza Capistru» (Sense Fre). A partir del número 41 (febrer de 1987) tornarà a ser mensual i s'imprimirà a Modica (Sicília). A partir de 1994 prendrà la seva forma actual. En 1997 es va crear la Federazione Anarchica Siciliana, però Sicilia Libertaria no en serà l'òrgan oficial. Actualment l'editor és l'associació cultural «Sicilia Punto L» i té un tiratge de 1.100 exemplars. El sindicalisme, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, l'anarcoindependentisme, la història llibertària, la repressió, l'ecologisme i l'anarcofeminisme són temes molt presents en les seves pàgines.

    ***

    La sala Scala després de l'incendi

    - «Cas Scala»: El 15 de gener de 1978 a Barcelona (Catalunya), després d'una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos Confederació Nacional del Treball (CNT) contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l'itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d'ells afiliats al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l'autoria de l'incendi i per tinença d'explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l'any anterior a la presó amb la missió d'infiltrar-se en els grups anarquistes --ho va fer en l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT) de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»-- i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d'incloure'l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia --que curiosament havia estat detingut el 27 d'octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l'atemptat-- i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l'Estat de la mà del ministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l'1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l'afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d'interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d'ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l'impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d'altres qüestions sociosindicals molt més importants.

    ***

    Capçalera de "Provocazione"

    - Surt Provocazione: Pel gener de 1987 surt a Catània (Sicília, Itàlia) el primer número del periòdic de contrainformació Provocazione. Mensile anarchico. Sorgí com a complement de la revista Anarchismo (1975-1994). L'editor responsable d'ambdues publicacions fou l'anarquista insurreccionalista i ideòleg de l'«acció revolucionària» Alfredo Maria Bonanno, amb el suport d'Orlando Campo, Horst i Loris Fantazzini, Maria Grazia Scoppetta, Antonio Gizzo, Paola Ruberto, Pierleone Porcu i Giuseppe Stasi, entre d'altres. Aquesta publicació reivindicava l'estratègia de «conflictivitat permanent» i d'atac a l'Estat i al capital mitjançant actes de sabotatge contra«estructures bàsiques» portades a terme per «grups informals» de persones que sorgeixen segons la situació. Durament perseguida per la fiscalia de l'Estat italià, hagué de publicar-se clandestinament. En sortiren 29 números, l'últim el desembre de 1991.

    ***

    Capçalera de "L'Anarchie c'est l'ordre"Portada d'"Acratela"

    - Surt Acratela: Pel gener de 2008 surt a Àvila (Castella, Espanya) el primer i únic número de la revista Acratela. Publicación anarcofeminista. Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo, ni partit, ni marit!» i fou l'òrgan d'expressió del col·lectiu anarcofeminista «Acratelas» d'Àvila. Els articles van ser signats amb pseudònims i tractà temes diferents, com ara l'anarcofeminisme, la història de les dones llibertàries, llenguatge sexista, educació, biografies, poesies, còmic, etc.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Camp de concentració de Buchenwald

    - Henri Bagatskoff: El 15 de gener de 1878 neix a Miluslewiez (Smolensk, Rússia) l'anarquista Henri Bagatskoff, més conegut com Bagats. Militant en el moviment anarquista rus, durant el servei militar desertà de l'Exèrcit tsarista i s'exilià a França. Al país gal freqüentà les conferències de Sébastien Faure i de Piotr Kropotkin. Arran de la Revolució de 1917 retornà a Rússia, però fou empresonat per les autoritats bolxevics. Amb el temps aconseguí fugir de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i s'establí a Chateau du Loir, on fundà un grup anarquista. En 1941 va ser denunciat per haver amagat jueus i fou deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), matriculat sota el número 38.574, i del qual fou alliberat el 11 d'abril de 1945. Entre el 7 i el 9 de desembre d'aquell mateix any assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) a la Sala Susset de París. Durant la postguerra participà en la reactivació de la Federació Anarquista (FA) de Chateau du Loir, sempre al costat de Raymond Beaulaton i de Jean Boyer. Henri Bagatskoff va morir el 26 de febrer de 1955 al seu domicili del Gôteau du Goulard (Chateau du Loir, País del Loira, França) de les seqüeles de les malalties contretes durant la seva deportació.

    ***

    Foto policíaca de Monatte després de la seva detenció per «complot» (1920). Fotografia de Jean-Loup Charmet

    - Pierre Monatte: El 15 de gener de 1881 neix a Monlet (Alvèrnia, Occitània) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Monatte. Fou fill d'un ferrer i d'una puntaire. Entrà com a becari al col·legi de Brioude, on romangué cinc anys. Amb 15 anys s'adherí a les Joventuts Socialistes de Clermont-Ferrand i, dos anys després, col·laborà en Tocsin populaire du Berry et de l’Auvergne, de tendència blanquista. Finalment es decantà per les idees anarquistes. En acabar el batxillerat, esdevingué passant de col·legi a diversos centres: Acadèmia del Nord, Dunkerque (maig de 1889), Abbeville (1901) i Condé-sur-Escaut (1902). Va fer amistat amb el poeta Léon Deubel i amb militants sindicalistes de la regió, sobretot amb Delzant, militant vidrier de Fresne-sur-Escaut. Llegia assíduament les publicacions llibertàries i freqüentava les reunions dels grups anarquistes del Nord. Fart de la vida col·legial, abandonà la feina de passant a començaments de 1902 i marxà a París, on entrà a fer feina en la llibreria del grup que editava la revista Pages Libres. En aquestaèpoca conegué Émile Pouget i Alphonse Merrheim; també contribuí a la fundació del Sindicat d'Empleats de Llibreria, participà en les activitats dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes, i col·laborà en Le Temps Nouveaux i en Le Libertaire, publicació de la qual serà el secretari de redacció un curt període. En 1904 esdevindrà corrector d'impremta, ofici que exercirà fins al 1952. En aquest mateix 1904, a instàncies d'Émile Pouget, entrà en el Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) com a representant de la Borsa de Treball de Bourg-en-Bresse. En 1905 substituí Benoît Broutchoux, aleshores tancat a la presó de Béthune, en la redacció de L'Action Syndicale de Les, dels miners del Pas-de-Calais. En aquesta estada a Lens fou condemnat per primer cop quan, en l'anunciament de la pena del judici de Broutchoux, cridà «A baix el tribunal!» i fou condemnat a sis mesos de presó. Després de 15 dies internat a Béthune, fou traslladat a Douai, on el seu misser, Ernest Lafont, obtingué una pròrroga. A finals de 1905 retornà a París i reprengué la seva feina de corrector, però tornà al Pas-de-Calais el març de 1906 després de la catàstrofe minera de Courrières i de la gran vaga de miners subsegüent. Participà activament en el comitè de vaga i redactà per Le Temps Nouveaux una sèrie d'articles on incitava a l'organització sindical. Abans del Primer de Maig de 1906 fou detingut novament i inculpat pel jutge d'instrucció de Béthune de «maniobres anarquistes» en un pretès complot dels sindicalistes revolucionaris amb la conxorxa d'agents bonapartistes. Amollat, tornà a París. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 intervingué en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on va exposar la seva concepció del sindicalisme revolucionari basat en l'acció directa, influenciat pel bakuninisme internacionalista i per Fernand Pelloutier, i on tingué un gran debat sobre el sindicalisme i la vaga general amb Errico Malatesta --Daniel Guérin considera aquest debat el més important sobre estratègia de la història de l'anarquisme. En 1908, per fugir de la detenció llançada contra els militants de la CGT a resultes de l'afer de Villeneauve-Saint-Georges, marxà a Suïssa, on restà alguns mesos sota el pseudònim de Louis Baud. En 1909 es casà i col·laborà ambÉmile Pouget en Revolution El 5 d'octubre d'aquell any traurà el primer número de La Vie Ouvrière, publicació de la qual serà l'administrador i principal redactor. En 1911 ajudarà a pujar La Bataille Syndicaliste. Quan esclatà la Gran Guerra i la «Unió Sagrada» fou acollida per la CGT, dimití del Comitè Confederal per considerar deshonrosa aquesta claudicació. El gener de 1915 fou mobilitzat i incorporat la 252 Regiment a Montélimar, on restà un any abans de ser enviat a primera línia; acabà condecorat per «fets de guerra». Desmobilitzat el març de 1919, reprengué la militància, enfortida per l'exemple de la Revolució russa. Tornà edità, a partir del 30 d'abril de 1919, La Vie Ouvrière, on va fer propaganda del procés revolucionari bolxevic, sota el pseudònim de Pierre Lémont. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 participà en el Congrés de la CGT a Lió, on va fer costat la minoria sindical. El 3 de maig de 1920 fou detingut amb altres companys i inculpat de «complot contra la seguretat interior de l'Estat» i restà tancat a la secció política de la presó parisenca de Santé fins al març de 1921. Després del Congrés d'Orleans, fou elegit secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) dins de la CGT, però s'oposà als anarquistes contraris a l'adhesió a la III Internacional Comunista i hagué de dimitir. Per influències de Boris Souvarine i d'Alfred Rosmer, a partir de març de 1922 esdevingué redactor de L'Humanité, on criticà durament la tendència anarquista dins del sindicalisme, i el maig de l'any següent s'adherí a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), però fou exclòs el novembre de 1924 després d'haver denunciat els seus mètodes autoritaris. El gener de 1925 publicà --ajudat per Alfred Rosmer, Robert Louzon, Maurice Chambelland i Ferdinand Charbi-- el primer número de La Révolution Prolétarienne, revista sindicalista revolucionària fidel a la «Carta d'Amiens» i on nombrosos anarquistes col·laboraren. Després de reprendre el seu ofici de corrector d'impremta, esdevingué militant de base del Sindicat de Correctors. En 1930 formarà part del «Comitè dels 22 per la Unitat Sindical», que arreplegava 22 militants autònoms, de la CGT i de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que lluitaven, sota els postulats de la «Carta d'Amiens», per la reunificació sindical i que establiren les bases per a la formació del Front Popular i per a les vagues de juny de 1936. En aquests anys formarà part del Comitè Sindical d'Acció contra la Guerra i el Feixisme i del Comitè de Vigilància dels Intel·lectuals Antifeixistes, alhora que denuncià durament els estalinistes«Processos de Moscou». Durant la Guerra Civil espanyola repartí la seva solidaritat entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant l'ocupació nazi mantingué contactes amb la resistència. La Révolution Prolétarienne, que havia deixat de publicar-se a partir de 1939, reaparegué en 1947 atacant els maniobres estalinistes i el reformisme sindical. Va fer costat l'experiència de Força Obrera (FO). En aquesta època feia feina de corrector d'impremta al periòdic France Soir i en 1952 es jubilà. Després de nombroses operacions entre 1958 i 1959, Pierre Monatte va morir d'una hemorràgia cerebral el 27 de juny de 1960 al seu domicili de París (França). Els seus arxius es troben dipositats a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. En 1999 Colette Chambelland publicà Pierre Monatte, une autre voix syndicaliste.

    Pierre Monatte (1881-1960)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Con el nombre de "Aurora" se han realizado tres publicaciones. La más reciente portaba el título de "La Aurora" y era un semanario que se publicó en Manacor en el año 1906, posteriormente se publicó en Palma hasta 1916; durante unos años, su director fue Antoni Maria Alcover. Hacia 1840 se publicó en Palma "La Aurora Constitucional de Mallorca", que sólo tuvo cinco números. La más antigua, y probablemente más citada y estudiada fue La Aurora patriótica mallorquina, del que la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica tiene algunos números desde agosto de 1812 a diciembre de 1813, con un total de 99 ejemplares. También la Biblioteca Virtual de les Illes Balears en su sección de Hemeroteca contiene 130 ejemplares de esta publicación, añadiendo además, una interesante introducción.

    Dados estos datos, conviene acercarme a las fuentes informativas que utilizo sobre la prensa de estos años: La Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM) cuya entrada no indica la autoría y que ahora traduciré y, después, lo que cuenta Joaquín María Bover.

    La Aurora Patriótica Mallorquina

    Diario constitucionalista editado en Palma entre el 15 de junio de 1812 y el 30 de diciembre de 1813. Tenía periodicidad diaria hasta octubre de 1812, en que continuó publicándose cada tres o cuatro días. Se editaba en castellano y la impresión iba a cargo de Miquel Domingo. Incluía algunos suplementos de pocas planas sin paginar o con paginación independiente, dedicados a temas diversos: noticias de la guerra, de teatro y de actualidad. Combatió el clero y el absolutismo. Sus redactores y algunos suscriptores fueron perseguidos por los absolutistas y sus lectores amenazados de excomunión; algunos ejemplares fueron quemados. Introdujo el concepto "aurorista" como sinónimo de "liberal". Eran colaboradores Miquel Domingo e Isidoro Antillón, y esporádicamente Guillem Ignasi de Montis; Miquel de Victorica y Joaquín Ruiz de Porras. Llegó a tener 193 suscriptores según el listado aparecido en el número 127. El último número se publicó en diciembre de 1813, tras una breve etapa sin publicarse-

    [Traducción de la entrada en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, tomo I]

    prensa

    Y ahora lo que cuenta Bover:

    IV. Aurora patriótica mallorquína Palma, imprenta de Miguel Domingo, 4.°, español; sin guardar igualdad en los números, porque unos son de mas y otros de menos páginas. Es diario político de ideas muy avanzadas para la época en que se publicaba. Su redacción estuvo á cargo de los Sres. D. Isidoro de Antillon, D. Guillermo Ignacio de Montis, D. Miguel Victorica, D. Joaquín Porras, brigadier gefe del colegio de cadetes de artillería y el ex-capuchino D. José Badía, Pbro. capellán del regimiento suizos de Wimpffen, primo del célebre Ali Bey el Abbasi (D. Domingo Badia y Lebrich). A pesar de ser este último el mas constante y laborioso de los redactores, logró, como el Sr. Porras, guardar de tal modo el incógnito que jamás se supo el nombre del uno ni del otro, y con este motivo el odio de los enemigos de la Aurora cayó únicamente sobre los Sres. Antillon, Montis y Victorica-

    Contra las doctrinas emitidas por todos ellos, ademas del Diablo predicador, poesía que por lo cáustico y procaz, ó llámese sarcasmo llevado á la vulgaridad, mejora muchos versos de Juvenal, y que dio á la estampa D. Vicente Rodríguez de Arellano, bajo el nombre de Alberto de los Rios, y del Discurso anti-Auroriano nuevo, publicado por el Dr. D. José Canét al frente de su Reunión de diferentes y útiles escritos; salieron una multitud de periódicos destinados únicamente á combatirlas - Véase: Diari de Buja— Lluna patrióticaNou Diari de Buja — El Amigo de la verdadGaceta Triunfo mensual— Nuevo diario de Palma intitulado El Liberal Napoleón.—-Y Semanario cristiano político. Este último fué sin dada el martillo mas temible de la Aurora y en su número del 22 de abril de 1813 la define de este modo: «Eclipse de la religión y de la razón, libelo infamatorio que contiene proposiciones impías, heréticas, cismáticas, sediciosas, capciosas y sofisticas.»

    Los principales escritores que tenazmente atacaron el periódico de que nos ocupamos, ademas de Arellano y Canet, fueron: el P. Raymundo Strauch, observante; el P. Felipe Puigservér, dominico; los PP. Domingo y Miguel Lladó, tambien dominicos; el P. Miguel Ferrer, trinitario; el P. Antonio Togores, de San Felipe Neri, y D. Antonio Llaneras, cura párroco de S. Nicolás.

    Derribado en 1814 el gobierno representativo, los suscritores á la Aurora fueron insultados é inhumanamente perseguidos, y buscados con indecible avidez los números de aquel periódico para entregarlos á las llamas, como si la hoguera bastase para estinguir todos los miasmas del germen reaccionario que seis años después había de renacer con mayor lozanía. Sin embargo, la medida inquisitorial produjo un efecto placentero para los que con tanto entusiasmo la adoptaron, esto es, la desaparición de cuasi todas las colecciones del periódico liberal, con cuyo motivo solo existen dos, una en poder de D. Pedro Salvá de Valencia, continuada en el Catálogo de libros raros publicado en Londres por su padre D. Vicente, y otra en la biblioteca del Sr. Capdebou que es la única que hemos visto. Consta de 6 tomos 4.° El I comprende 108 números y 248 páginas. El II, 27 núms. y 332 páginas. El III, 52 números y 322 páginas. El IV, 73 núms. y 158 páginas. El V sigue la numeración y paginación del anterior, empezando por el núm. 74 y termina por el 91, siendo su última página la 388. Y el VI, empieza en el núm. 92 y termina en el 124 y último, con un suplemento, constando este tomo de 420 páginas.

    Salió el primer número de la Aurora en 15 de junio de 1812 y el último en 19 de diciembre de 1813. Causas políticas motivaron la suspensión de este periódico desde el 29 de abril hasta el 19 del mayo de 1813, día en que volvió á aparecer. Precio de suscripción 18 rs. mensuales.

    Joaquín María Bover: Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares (1862)

    Bien, pues antes de pasar a ver los estudios al alcance que hay sobre esta publicación, convendrá recoger la información de los periódicos que nacieron contra la Aurora patriótica mallorquina, ya que generalmente se analizan en conjunto.


    0 0
  • 01/16/14--14:46: Ens veiem al fogueró
  • Un any més arriba Sant Antoni i des del PSM-MÉS de Pollença volem fer la nostra contribució a la festa.

    Vos esperam a davant l'Església del Convent amb un fogueró que, novament, no deixarà indiferent. També qui en vulgui hi trobarà torrada per espassar la gana i el fred.

    Els nostres foguerons, de vegades polèmics, han demostrat al cap dels anys que la cultura popular de vegades té una visió més clara de la realitat del que ens volen donar a entendre els qui tenen la pella pel mànec i els grans mitjans de comunicació. Foguerons com el del cas Rasputín de Jaume Matas, les Cols-Cao de na Ordines o el de l'any passat, on representàrem alguns consellers que qui ha acabat cremant ha estat el propi president, resulten premonitoris.

    Visca Sant Antoni !

     

     

     


    0 0

    Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)


    Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)


    Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.

    El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.


    A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.

    Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.

    Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).

    Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels"comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.


    Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.

    Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).

    Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).



    Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

    Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.

    Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.



    Josep Massot i Muntaner

    Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".

    Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.

    Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.

    Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0
  • 01/16/14--14:46: Al Molinar, port petit
  • (publicat al dBalears)

    Els ciutadans, aquests mallorquins que no feim matances però que també som mallorquins, conservam encara aquell costum, essència de la civilització urbana, d’anar a fer una volta. A estirar les cames. I diria que, quan la volta és de les bones, quan no és una volteta de mitja hora per quatre comerços de prop de casa, hi ha dues opcions bàsiques: el passeig pel centre, potser més d’hivern i d’entre setmana, i el passeig pel Portitxol i el Molinar, potser més de primavera o tardor i de diumenge matí. L’afirmació anterior, enunciada així, sona massa categòrica, perquè descriu sobretot una preferència personal, però segur que una part important dels ciutadans que llegeixin aquestes ratlles s’hi identificaran. El Molinar no és un barri qualsevol de Palma: és un espai privilegiat de la geografia estètica i emocional de la ciutat.

    Si sou dels que us agraden les fotografies antigues de Palma, potser ho hareu notat: les que tenen més encís no són les del Born, ni les de la Rambla, ni tan sols les de la Seu: són les del Molinar. I les del Jonquet, un altre espai que té molins i que fa olor de la mar i que es troba sota perill permanent de desfiguració. I si el Molinar i el Jonquet ens agraden d’una manera especial, és perquè conserven, més que altres bocins de Palma, alguna cosa del que ens commou en aquelles fotografies en blanc i negre.

    Ja sabeu l’amenaça que pesa sobre el Molinar: una ampliació del club marítim Molinar de Llevant, que suposaria passar dels 75 amarraments actuals a 315, i dels 9.991 metres quadrats d’ocupació actuals al 73.348. Cercau les imatges que superposen el projecte sobre l’estat actual de la zona i us en fareu una idea. El projecte encara és això: un projecte, i som a temps d’aturar-lo. Hi ha gent que hi ha feina. Són la bona gent de la plataforma de defensa del Molinar, que han triat un lema que juga amb el cop d’efecte i amb el cop d’afecte: “Al Molinar, port petit”. Mereixen el nostre suport. Un barri singular de Palma s’hi juga el caràcter, la fesomia. Més enllà d’això, Palma s’hi juga bona part de l’ànima.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 38 | 39 | (Page 40) | 41 | 42 | .... | 465 | newer