Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 36 | 37 | (Page 38) | 39 | 40 | .... | 465 | newer

    0 0

    A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


    Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

    A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


    Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

    A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

    Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

    Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

    Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

    Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

    No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

    El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

    En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

    'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

    'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

    Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    0 0

    Sèrie "A testament to love".

    © Julia Fullerton-Batten

     

    Web: http://www.juliafullerton-batten.com

     


    0 0

    Poc a poc, em vaig recuperant del pinçament lumbar. Però estic molt lluny de poder tornar a fer el que feia i he de tenir paciència. Tot i així, aquest passat cap de setmana no m'he pogut resistir de sumar-me a la sortida familiar que ha organitzat na Sílvia: uns 10km a ritme suau, des del Coll de Sa Gramola fins a s'Arracó, passant per es Campàs, ses Pedrisses, Rotlo d’en Boira, Camí de ses Rotes de s'Hereu, Puig d'en Corso, Font des Bosc, Font des Gerret...

    Aquí teniu algunes fotos que vàrem fer na Sílvia i jo. A GPSies podeu veure i descarregar el track de l'excursió i a la web del Consell hi ha més informació sobre aquest circuit, que forma part del GR 221.

    Fèlix, Lisa, Júlia i jo per la zona de ses Pedrisses

    Júlia, Fèlix, Lisa, Fredy Sílvia i Ramon, al Puig den Corso, amb espectaculars vistes sobre s'Arracó

    Júlia i Fèlix a la Font des Bosc

    Ramon, Sílvia, Fèlix, Fredy, Júlia i Lisa, a la Font des Gerret, just abans d'arribar a s'Arracó


    0 0

    L'Agrupació organitza una excusió a peu per al proper dissabte dia 11. Ens trobarem a la plaça Bisbe Planas a les 10.30 i farem un recorregut per Sant Jordi fins a sa Casa Blanca i tornar.

    Refugi cas Record 4
    Refugi domicili segona sortida 4

     


    0 0

    [06/01] «El Descamisado» -«Rabotnitcheska Misal» - «Solidaridad Obrera» - Gomis - Faure - Mezzano - Sampériz - Martino - Ellul - Salas - Llansola - Barranco - Facerías - Han Ryner - Quaresma - Meister - Duran - Salcedo - Nieves González - Mazzucchelli - La Torre

    Anarcoefemèrides del 6 de gener

    Esdeveniments

    Portada del número 2 d'"El Descamisado"

    - Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria«Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.

    ***

    Capçalera de "Rabotnitcheska Misal"

    - Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, tambéòrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.

    Rabotnitcheska Misal (1914-1945)

    ***

    Capçalera de "Solidaridad Obrera" de Santiago

    - Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista.Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la sevaúltima etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García --càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924--, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, elsúltims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.

    Solidaridad Obrera (1923-1927)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Cels Gomis i Mestre

    - Cels Gomis Mestre:El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes«intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia,El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884),La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

    Salvador Palomar:«Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

    ***

    Sébastien Faure

    - Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva«conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

    ***

    Giuseppe Mezzano

    - Giuseppe Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i Carolina Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont, Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va ser alliberat als pocs dies, però va ser posat sota vigilància i amb l'obligació de presentar-se en determinats dies al Registre Polític Central. El 6 d'agost de 1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any marxà cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat en el«Batalló Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una mà i a la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre de 1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del feixisme realitzà gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que estava fitxat al Registre de Fronteres com«exmilicià roig», va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont, Itàlia), on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància. Aleshores participà en la Resistència, enquadrat en la V Divisió«Garibaldi» de la 182 Brigada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son fill Luciano Mezzano donà documentació de son pare a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e Vercelli «Cino Moscatelli».

    Giuseppe Mezzano (1896-1950)

    ***

    Cosme Sampériz Janín

    - Cosme Sampériz Janín: El 6 de gener de 1900 neix a Candasnos (Osca, Aragó, Espanya) el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. Després de passar pel Seminari de Lleida (Catalunya), en 1913 es matriculà per fer el batxiller a l'Institut d'Osca. Després estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Restà al Liceu Escolar fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué aÀfrica més de tres anys i conegué el mestre Heraclio C. Ventosa, amb qui travà una ferma amistat. En 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya es casà amb Josefa Cabañas Cabrera (Dulce), de família benestant. A Cuba impartí conferències, va escriure en la premsa progressista i realitzà una important tasca social. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a la presó del Castell del Príncep de l'Havana. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura machadista, retornà a la Península --son germà José ho havia fet abans. Amb sa companya s'establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d'una granja agrícola i d'un hort. Quan esclatà la Revolució de 1936, col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris, alguns amb son germà José, com ara Acracia, Orientación Social, Solidaridad Obrera, Surcos, etc. El 13 d'octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d'Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca (Osca, Aragó, Espanya) en el context dels «Fets de Maig» de 1937 durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat.

    Cosme Sampériz Janín (1900-1937)

    José Sampériz Janín (1910-1941)

    ***

    Pasqualina Martino

    - Pasqualina Martino: El 6 de gener de 1901 neix a Musellaro (Abruços, Itàlia) l'anarquista Pasqualina Martino. En 1918 s'instal·là a San Benedetto dei Marsi. Fou companya de l'anarquista Francesco de Rubeis. A finals de 1921, amb Alessandro Farias, Quirino Perfetto, Luigi Meta, Giuseppe Cerasani, Franco Caiola, Panfilo Di Cioccio, Francesco de Rubeis i altres companys, assistí a la inauguració de la Casa del Poble de Raiano, la primera dels Abruços, finançada i realitzada per l'anarquista Umberto Postiglione. En aquesta època retornà a San Benedetto el metge llibertari Francesco Ippoliti, amb qui entaulà una estreta amistat. El novembre de 1922 va ser detinguda per portar un revòlver. El 25 de desembre de 1922 un escamot feixista l'obligà a desfilar pels carrers de la ciutat amb un cartell al pit i a l'esquena glorificant i elogiant el feixisme. Clandestinament, rebia i distribuïa el periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. Mantingué relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia i altres anarquistes exiliats als Estats Units. Durant els anys del feixisme patí nombrosos escorcolls policíacs i arrests preventius. Va ser vigilada fins al 1942. Després se'n perdé tot rastre.

    Pasqualina Martino (1901-?)

    ***

    Jacques Ellul

    - Jacques Ellul: El 6 de gener de 1912 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'historiador, sociòleg, teòleg protestant i pensador anarquista Jacques Ellul. Les seves arrels van ser d'allò més cosmopolites: l'àvia paterna era sèrbia d'Obrenovic; l'avi italià, però de Malta; son pare, de Trieste, fou ciutadà austríac i alhora britànic; i sa mare fou filla d'una francesa i d'un portuguès anomenat Mendès. Son pare feia d'apoderat de l'empresa vitícola de Louis Eschenauer i sa mare era professora de dibuix. Jacques Ellul realitzà els estudis secundaris als instituts de Logchamp i Montaigne de Bordeus, on destacà en llengües (llatí, francès, alemany) i en història, acabant el batxillerat quan tenia 17 anys. Volia esdevenir oficial de Marina, però son pare l'obligà a estudiar dret a la facultat de Bordeus. El 10 d'agost de 1930 Déu se li manifestà i a partir d'aquesta revelació es convertirà al cristianisme. L'any següent tindrà altra mena de revelació, Karl Marx, autor que llegirà de manera compulsiva. En aquests anys conegué Bernard Charbonneau, i sa esposa Yvette, que esdevindrà un col·lega inseparable en els seus estudis sobre l'ecologia política i en la crítica de la societat moderna des de la perspectiva llibertària. En 1936 obtingué el doctorat amb una tesi titulada«Histoire et nature juridique du mancipium» i entre 1937 i 1938 va fer classes a la Facultat de Dret de Montpeller i després a les de Estrasburg i Clarmont d'Alvèrnia. En 1940 el govern feixista de Vichy li revocà el càrrec per ser fill d'estranger i s'instal·là a la petita vila aquitana de Martres, on participà en la Resistència, dedicant-se alhora a l'agricultura per alimentar sa família. Després d'Alliberament, entre el 31 d'octubre de 1944 i el 29 d'abril de 1945 farà de conseller municipal i l'octubre de 1945 serà inclòs en la llista electoral de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència (UDSR), que serà un fracàs. Després d'aquestes experiències «polítiques», rebutjarà per sempre més la via de la democràcia parlamentària. Amb una concepció cristiana de la vida, allunyada tant de l'integrisme cristià com de la Teologia de l'Alliberament, encapçalarà l'Església Reformada de França fins a 1970, però sempre fou un marginat en els cercles protestants. Entre 1958 i 1977 fou president del«Club de Prevenció de la Delinqüència Juvenil», alhora que prenia part activa en les lluites ecologistes des del «Comitè de Defensa de la Costa Aquitana». Els seus estudis sobre l'evolució de la societat moderna des d'un punt de vista ecologista, on constà la desaparició del món rural i la seva substitució per un món tecnològic, han donat lloc a una cinquantena de llibres traduïts en una dotzena de llengües i un milenar d'articles. En 1954 aparegué La technique ou l'enjeu du siècle, primer lliurament de la seva trilogia consagrada a la crítica de la societat tecnològica. Aquesta obra, descoberta per Aldoux Huxley, li atorgà una notable autoritat en els cercles universitaris nord-americans i centenars d'estudiants californians assistiren als seus cursos de l'Institut d'Estudis Polítics fins al 1980, any de la seva jubilació. Va publicar articles força polèmics en nombroses publicacions, com araRéforme, Le Quotidien de Paris, Ouest-France, Sud-Ouest Dimanche, etc. Militant anarquista proper al situacionisme i crític del pensament i de les derives marxistes, sempre pensà que el cristianisme i l'anarquisme buscaven un mateix fi basats en l'«ètica del no-poder». Va escriure nombrosos treballs teològics sobre els aspectes subversius i alliberadors de l'Evangeli i sobre la«perversió» de determinats supòsits del cristianisme. La seva crítica dels mitjans de comunicació i del control de la tecnologiaés fonamental per entendre el món modern; Ivan Illich el considera un dels seus pares intel·lectuals. Entre les seves obres fonamentals podem destacar L'illusion politique (1965), Histoire de la propagande (1967), Métamorphose du bourgeois (1967), Autopsie de la révolution (1969), Contre les violents (1972), De la révolution aux révoltes (1972), Éthique de la liberté (1973-1974), Le système technicien (1977), L'idéologie marxiste chrétienne (1979), Changer de révolution. L'inéluctable prolétariat (1982) i Anarchie et christianisme (1988). Després de patir molt, Jacques Ellul va morir el 19 de maig de 1994 a Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer. La pel·lícula de Godfrey Reggio Koyaanisqatsi li ret un homenatge, juntament amb Guy Debord i Ivan Illich. Jacques Ellul està considerat un dels primers filòsofs de l'ecologisme europeu i de la idea de«decreixement» i, juntament amb Jürgen Habermas i Martin Heidegger, un dels principals pensadors del fenomen de la tècnica al segle XX.

    Ramon Alcoberro: Introducció a Jacques Ellul

    ***

    Manuel Salas Blasco

    - Manuel Salas Blasco: El 6 de gener de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco, també conegut com Salicas i Nuelma Lassa. Començà com a auxiliar de caixista i arribà a ser un expert tipògraf (caixista, maquinista, compaginador, platina). Milità en l'Ateneu Racionalista de Saragossa i cap al 1931 entrà a formar part de la directiva de les Joventuts Revolucionàries de la capital manya. Arran de l'aixecament anarquista de desembre de 1933 a Saragossa, va ser tancat uns mesos a la presó de Torrero per ser el delegat de la Regional d'Aragó de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Comitè Revolucionari. Amic de destacats militants aragonesos d'aleshores (Miguel Abós, Hipólito Melero, Marcelino Esteban, Antonio Ejarque, Saturnino Carod, els germans Muñoz, Miguel Vallejo, Macario Royo, Jacinto Santaflorentina, etc.), freqüentà la tertúlia dominical de la«Peña Salduba», que es reunia al cafè del mateix nom, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana, propietat de Pepe Domenech, i on conegué destacats militants (Luis Maynar, els germans Alcrudo, Servet Martínez, Miguel Chueca, etc.). Ocupà diversos càrrecs en el Comitè Local i el Comitè Pro Presos i fou secretari del Sindicat de Tipògrafs de la CNT. En 1935 participà en l'organització de la sortida dels fills dels vaguistes aragonesos cap a Barcelona, Madrid i València, on van ser acollits pels companys --el conflicte laboral passà a la història sota el nom de «Vaga dels infants de Saragossa». Entre 1935 i 1936, amb Julia Miravé, els germans Muñoz i altres, formà part del grup teatral saragossà «Renacer», que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. El 4 de juliol de 1936 es casà pel jutjat amb María Mañas Zubero, que havia conegut a l'Ateneu Llibertari de Saragossa i amb qui tindrà dos fills (Fernando i Federico). Després de l'aixecament feixista de 1936, entre juliol i agost s'encarregà de treure companys de la Saragossa ocupada per les tropes franquistes. Més tard s'establí a Alcanyís on es posà al front dels tallers d'arts gràfiques col·lectivitzats. Entre 1936 i 1937 formà part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i en 1937 mateix col·laborà en Titán. Durant aquests anys bèl·lics, dirigí amb Marià Casasús Lacasta el periòdic Cultura y Acción d'Alcanyís, fins que la impremta va ser destruïda per la reacció comunista d'Enrique Líster i la seva II Divisió. Després s'incorporà a la 118 Brigada de la 25 Divisió, on fou comissari ajudant d'Antonio Ejarque i dirigí el seu òrgan d'expressió, la revista 25 División. Amb el triomf franquista va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir gràcies a uns avals falsificats. L'agost de 1939, amb Génesis López, passà a França enviat pel primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. A Perpinyà col·laborà amb Paulino Díez i Áurea Cuadrado, però va ser detingut per «pas clandestí de frontera» i tancat als camps d'Agde, Ribesaltes i Vernet. En 1944 va ser lliurat a les autoritats franquistes i fou tancat durant tres mesos al castell de Figueres i després a Saragossa. Un cop lliure, participà en la reorganització de la CNT aragonesa i en les activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) fins que es va veure obligat a marxar a Madrid, on s'encarregà de l'elaboració de premsa i de butlletins confederals. Descoberta la impremta clandestina madrilenya, marxà a Barcelona, on hagué de treballar en el que va poder (peó, pintor de parets, etc.), fins que reprengué la seva feina de tipògraf. En 1952 va ser novament detingut arran de ser descoberta una impremta clandestina a Carabanchel i tancat a Saragossa; jutjat com a secretari de la reorganitzada CNT, fou alliberat passat uns mesos. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. En aquesta nova etapa s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Durant les dècades dels anys setanta i vuitanta promogué i dirigí les revistes La Hora de Mañana i Polémica, on signà articles sota diversos pseudònims (Nuelma Lassa, Imanol Blasketa, B. Mas, Benjamín, etc.). En 1977 fundà, amb Félix Carrasquer, l'editorial Foil, que publicà tres llibres i set fullets. Imprimí els tres últims lliuraments de l'obra del seu amic Felipe Alaiz Hacia una federación de las autonomías ibéricas i de la seva impremta sortiren moltes de les autobiografies de vells companys. En 1991 morí la seva companya María Mañas, cop del qual no es va poder recuperar. Fou bon amic de diversos escriptors, com ara Ramón J. Sender o Camilo José Cela. Manuel Salas Blasco va morir el 15 de maig de 1995 a Alella (Maresme, Catalunya).

    Manuel Salas Blasco (1914-1995)

    ***

    Vicent Llansola Renau en el Congrés Internacional de Federacions Anarquistes (París, 1971)

    - Vicent Llansola Renau: El 6 de gener de 1915 neix a Borriol (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Llansola Renau. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya) i quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milità activament amb son amicÁngel Carballeira Rego i ja de molt jovenet va ser empresonat per repartir Tierra y Libertad. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en les columnes confederals i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. En 1942 va ser un dels organitzadors, amb Ponciano Alonso Alonso (Mingo), Pablo Benaiges i Francisco Pérez, de la CNT de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial, assistí al I Congrés de la CNT en l'Exili que se celebrà a Bordeus el maig de 1945 i, quan la crisi confederal, formà part del sector ortodox contrari a continuar participant en les polítiques dels governs republicans exiliats. Entre 1945 i 1949 fou membre de la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili i en 1946, amb Mingo i Pablo Benaiges, encarregat de la coordinació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en Bordeus. Durant els anys següents fou membre de diversos comitès i delegat a plens i congressos: secretari del Nucli Confederal de La Gironda (1958-1962) i de la Federació Local de Bordeus (1955-1956); delegat per Bordeus al Ple de Vierzon (1959) i al Congrés Intercontinental (1963); secretari de Coordinació en el Secretariat Intercontinental (1963-1967 i 1971-1975); membre del Comitè Internacional de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (1963-1971 i 1990-1996); delegat de la CNT de l'Exili en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Tolosa de Llenguadoc (1958), Bordeus (1967) i Pouteaux, per la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) de Noruega, etc. En nom de la FAI, fou un dels set membres de Defensa Interior (DI), grup creat arran del Congrés de Reunificació de Llemotges de 1961 i que tenia com a finalitat dirigir la lluita armada contra el franquisme a la Península i atemptar contra la vida del dictador Francisco Franco. Va ser criticat pels sectors més activistes, especialment per les Joventuts Llibertàries, que l'acusaren d'immobilisme i de defensar les tesis de Germinal Esgleas i de Frederica Montseny. Alguns dels seus detractors el batejaren com El Gitano Señorón, però ni era gitano ni era cap sangonera, ja que sempre visqué de la seva feina. En 1971 fou delegat de la FAI, amb Frederica Montseny i José Muñoz Congost, al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes que se celebrà a París. Entre 1973 i 1976 presidí el Comitè Nacional de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). Formà part de l'últim secretariat de l'exili i com a tal assistí al Congrés de Marsella de 1975. Entre 1963 i 1975 fou redactor del Boletín Interno CIR,òrgan de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI. També destacà com a orador en infinitat de mítings i conferències: Poitiers (1957), Besiers (1962 i 1974), Bordeus (1955, 1956, 1959, 1961, 1962, 1963, 1967, 1972, 1973 i 1976), Montceau (1968), Montalban (1968), La Rochelle (1972), Clarmont d'Alvèrnia (1972), Marsella (1973), París (1974), etc. En morir ocupava les secretaries de la CNT i de la FAI de Bordeus. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Cenit i Espoir. Sa companya fou Julia Rodríguez. Son germà Primitiu Llansola Renau també fou militant confederal. Vicent Llansola Renau va morir el 13 de desembre de 1996 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou incinerat tres dies després.

    Vicent Llansola Renau (1915-1996)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Aquests dies l’Ajuntament ha fet pública  la seva intenció d’invertir poc més d'un milió d'euros a les zones esportives.  Una inversió que és resultat de la improvisació i del desastre de gestió que va realitzar a les passades  legislatures quan el responsable de l’àrea d’esports era en Miquel Ramon, company de CiU de l’actual  regidor d’esports. Gran part de la inversió; 577.504 € són per canviar la gespa artificial dels camps de futbol de Pollença i del Portque encara es trobarien en la garantia contractada que és de 10 anys, i que cobreix defectes del material o instal.lació. Encara no han passat deu anys de la signatura del contracte, que es va fer dia 19 d'agost del 2004. És evident que la gespa dels camps de futbol  ha tingut un deteriorament accelerat ja que era  defectuosa però durant anys no es va fer res per denunciar a l’empresa la situació i fer complir la garantia que era gradual.

    Altre punt demostrat amb aquesta inversió  és la improvisació i falta de planificació política a l’àrea d’esports. Només fa quatre anys que es va reformar  pista de futbet del Port de Pollença que ara es vol eliminar per construir quatre pistes de paddel. Una cosa talment il·lògica i incomprensible. L’argument donat de que són infrautilitzades el que hauria de fer pensar als regidor responsables és com dinamitzar-les (el futbet no és un esport precisament minoritari)... però prefereixen dinamitar-les.

    A Alternativa consideram que abans de fer noves obres com es planteja amb  a l'actualitat amb les pistes de paddel cal assegurar-se de que els serveis de les instal·lacions que ja tenim estem perfectament coberts des del manteniment a la vigilància passant per la informació i l'atenció als ciutadans.El dèficit de Pollença no és el nombre d’instal·lacions sinó  la seva gestió, un exemple seria el lamentable estat en el que es troben les instal·lacions  dels camps de futbol del Port de Pollença; focus fosos, xarxes, grades, banquetes rompudes... Cal dotar a l’àrea d’esports d’una estructura organitzativa que permeti un major eficiència en la gestió.  En quant a les instal·lacions cal realitzar un  Pla de gestió i manteniment de les instal·lacions incloses les escolars.     També lamentem que finalment l’Àrea d’Esports no hagi convocat l’Assemblea anual a la que es va comprometre l’anterior regidor, explicar les polítiques i escoltar les aportacions dels socis  segurament repercutiria en benefici de tots.


    Al febrer del 2005 quan es va anunciar la propera inauguració dels camps de gespa artificial que ara cal canviar, el que en aquell moment era el regidor d’ esports Miquel Ramón  va anunciar  que el canvi de paviment del camp de futbet del Port es realitzaria entre març i abril de 2005 (era una millora de l'empresa que va instal·lar la gespa artificial als camps de futbol). Vam entrar al 2007 a l'Ajuntament i encara no s'havia fet. Vam insistir i  insistir fins que es va fer al 2009. Poc ha durat la reforma.

     

     


    0 0

    El Patronat de Sant Antoni, en col·laboració amb els Glosadors de Mallorca organitza el III Memorial Antoni Socias "Tauler", el proper 7 de gener a les 20:30h, després de proclamar qui serà el clameter de les festes de Sant Antoni 2014, a l'explanada de l'Esglèsia.

    0 0

    En la Wikipedia leo el artículo Historia de la prensa española que cuenta cuándo se crearon las primeras gacetas, también llamadas "mercurios" en el siglo XVII. Del XVIII indica tres épocas: 1) Entre 1737 y 1750, época de consolidación con la aparición de los primeros periódicos. 2) Entre 1750 y 1770, época de madurez y especialización. Y 3) Desde 1770, momento de decadencia: nacen algunas publicaciones ligadas al impulso que Campomanes da a las Sociedades Económicas de Amigos del País.

    La prensa del XVIII es un fenómeno fundamentalmente madrileño, andaluz, murciano, valenciano y zaragozano; las otras provincias apenas tienen algo que reseñar; extraña que Cataluña o el País Vasco sean tan pobres en prensa dieciochesca. El 24-II-1791 se prohíben todos los periódicos no oficiales por Real Resolución firmada por Floridablanca; eso provocó la protesta de los principales editores, que quedaban así arruinados y exigían airadamente compensación económica (pensión) o algún destino. Sólo quedaron los tres oficiales, la Gaceta de Madrid, El Mercurio y el Diario de Madrid. Dicha represión se suaviza en 1792, en que se permite la publicación de El Correo Mercantil de España y sus Indias de Eugenio Larruga y Diego María Gallard, pero se mantuvo hasta 1795, y no volverá a florecer la prensa en términos comparables a la década de los ochenta hasta 1808, con la Guerra de Independencia.

    Deduzco que la creación del "Semanario Económico" de Palma, iniciado en 1779 (ver Prensa mallorquina anterior a 1808) no se puede inscribir entre las primeras publicaciones de España y que sufre las rupturas periódicas generales, como la de 1791.

    ¿Cómo se transmitían las noticias? ¿Cómo llegaban a la isla? ¿Qué concepción había a comienzos del siglo XIX de lo que era "noticia"? Realizo un juego: Según lo que he estudiado de Historia de España, una fecha clave fue el 2 de mayo de 1808, en que varios alcaldes de pueblos de Madrid se levantaron contra la invasión francesa en momentos en que el Rey estaba en Francia y se prodijeron los fusilamientos que pintó Goya. ¿Cómo y cuándo llegó esta noticia a Palma?

    En el mes de Mayo de 1808 sólo se publicaba el Semanario Económico que se llamaba entonces Palma de Mallorca. Repaso los números de ese mes, días 7, 14, 21 y 28.

    En el Semanario del día 7 hay un "Aviso" de que Jovellanos va a salir de la isla. Está la "Noticia" de un acto solemne en la Catedral de Palma de exaltación de Fernando VII y se recoge un Real Decreto de Hacienda, copiándolo del Diario de Valencia. En el Semanario del día 14 de mayo hay un Bando de la Real Audiencia de este Reino "con motivo de lo ocurrido en varios pueblos de la isla", excesos que no se detallan, pero que, además de ocurrir también en la Capital, han durado varios días y que no habían cesado. En el ejemplar del 21 de mayo sólo hay una "Resolución comunicada por el Supremo Consejo sobre cesación de la Junta de consolidación de Vales Reales". Es ya en el último número, de fecha 28 de mayo cuando aparece una alarma importante, Se encuentra en el "Edicto que inserta el manifiesto del Consejo Real y otros documentos relativos al restablecimiento del Sr. D. Carlos IV. en su Trono y nombramiento de Tenente general del Reyno", del cual recojo algunos párrafos:

    Enterado V. E. de los justos, y poderosos motivos que han tenido el Consejo, y la suprema Junta de Gobierno para promulgar , y recibir el Decreto que restituye la Corona al Señor Don Carlos IV, confia la misma Junta que el ze!o de V. E. y su conocido patriotismo, al dar cumplimiento á esta superior resolución, extenderá á los ánimos de todos sus subordinados, y aun de la entera Población de esa Provincia , la union , y la obediencia , en que estriban la tranquilidad y felicidad de los Pueblos.

    La buena armonía tan recomendada con las tropas Francesas debe ahora convertirse en la mas estrecha y reciproca confianza : el superior Gefe que se ha dignado nombrar la piedad de S. M. nos esta dando exemplo; é imitado por los Gefes mas inmediatos y sus subordinados todos, producirá esta unión de voluntades la satisfacción mayor á S. A. I. y R. y las ventajas mas sólidas para toda la Nación . Todo lo que comunico á V. E para su gobierno y puntual cumplimiento en la parte que le toca , en el concepto de que , en las propuestas instancias , y recursos que V. E. me dirija , deberán hablar los interesados con S. A. I. y R. asi como se hacia con S M. = Dios guarde á V. E. muchos años. Madrid 9. de Mayo de 1808. = O Farrill.

    ¿Cómo llegan las noticias a Mallorca? Lógicamente llegan por mar. El periodista debe acercarse al puerto; allí llega algún periódico, generalmente de Valencia o Barcelona; los marineros y viajeros pueden aportar alguna información que hayan oído y, sobre todo, llega la correspondencia oficial que, en momentos clave, se multiplica y utiliza diversas embarcaciones para comunicarse entre las islas y con la Península.

    El Semanario de 4 de junio publica el "Vando que manifiesta haverse declarado estas Islas por su legítimo Soberano el Sr. D. Femando VII", de fecha de 30 de mayo y un "Bando en que se llama á los Franceses para que presten juramiento de fidelidad". En el Semanario de 14 de junio hay una Proclama: "De la Junta Suprema de Gobierno que combida á ofrecer nuestros caudales para las necesidades de la Patria"

    Hay también en esta fecha de 14 de junio de 1808 una novedad importante en el tema de la prensa mallorquina. es el "Prospecto de un Diario de Mallorca con Superior permiso". Es decir, un nuevo periódico aparece en la prensa mallorquina, se trata del Diario de Mallorca que se publicaría diariamente desde junio de 1808 hasta septiembre de 1814. Fue el primer diario de la isla.


    0 0

    Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera. (Miquel López Crespí)


    Eleccions i desencís: l´oportunisme en la transició i postransició



    Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

    És cap a 1978, amb el desencís produït per la victòria política dels partits del règim --especialment UCD--, i la desmobilització que promocionen PCE i PSOE, quan els sectors populars més combatius comencen a retrocedir. Les lluites obreres, en bona part, han perdut el caràcter d'ofensiva (d'unitat mitjançant l'assemblea, la democràcia directa, la coordinació de fàbriques). Ara es combat més que res per defensar el salari, el lloc de treball... el mínim indispensable per a sobreviure. L'atur augmenta de forma alarmant (amb el PSOE se superaran els tres milions i mig de treballadors sense feina!). És l'inici de les reconversions salvatges: més gent al carrer amb ajut de les forces repressives i amb la collaboració de CC.OO. i UGT, ja depurades de la majoria dels elements revolucionaris que hi havia en un passat recent.



    La desmobilització del poble afectà igualment al poderós moviment veïnal que, des de començaments dels anys setanta, portava a coll la lluita contra el feixisme i les reivindicacions dels barris. En efecte: a partir del resultat de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979, el moviment veïnal que havia fet tremolar la dictadura és combatut a fons pels partits del règim (sense voler recordar que ha estat mercès al suport d'aquests mateixos veïns, com la nova burocràcia s'ha installat dins les institucions de l'Estat). Ara ja sobren aquelles reivindicatives associacions, les assemblees de barri, la coordinació popular... El "poble" ja no és "representatiu". Qui comanda, qui "representa" (és la "lògica" del sistema) són els regidors. Tot això comporta una altra onada de desencís: el desmuntatge del moviment de barris; el que resta es procurà que s'adapti i sigui servil amb les noves autoritats i el règim reformat.

    A començaments de 1979, coincidint amb tots aquests atacs directes al que havia estat la columna vertebral de la resistència antifeixista i antisistema, importants sectors de la classe obrera, dels estudiants, professionals d'esquerra, inicien un procés de desafiliació política i sindical. És un signe de protesta davant les traïdes que contemplen, però també de cansament per dècades de lluita que al final han estat capitalitzades (o destruïdes) pel possibilisme reformista.



    14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

    Ho explica força bé el volum publicat per L'Avenç amb el títol De la democràcia a la dictadura: Catalunya 1973-1983: "Aquest caràcter mobilitzador [de les associacions de veïns] durà fins al 1979. Després de les primeres eleccions democràtiques [1977], amb l'accés als consistoris de regidors i alcaldes dels mateixos partits que potenciaven les associacions de veïns, aquestes van quedar en un segon pla, no sols a Barcelona, sinó a totes les poblacions... La segona raó va ser la marginació que els alcaldes i regidors van fer de les associacions de veïns, que immediatament van ser observades com a entitats que podien fer més nosa que servei. El poder institucional era qui havia de decidir sobre els problemes i el futur de les ciutats i no calia que gent 'no representativa' dels ciutadans intervingués. Era una democràcia que excloia la participació dels ciutadans en la gestió de cada dia. La davallada fou inevitable".

    Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera.

    Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista.

    Miquel López Crespí

    (5-II-08)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)


    Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



    Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia) i Joan Teran, dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a l´esquerra) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

    Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


    Per Lluís M. Xirinacs.


    En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


    No hi estic gens d'acord


    La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



    Miquel López Crespí (centre de la fotografia), al costat de Mateu Morro sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca).

    Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


    Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


    Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

    Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


    Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


    Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


    El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


    Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    El poeta Jordi Llavina va tenir l'amabilitat de fer-me una entrevista, per al seu programa de ràdio L'última troballa (La Xarxa), sobre El mussol i el mixet. I a més de permetre'm que m'explicàs sobre què és, això del light verse i del nonsense verse, i sobre les meves versions, en va llegir un grapat, esplèndidament.

    Us en vull oferir un, de record. Ja em perdonareu el modestíssim know-how tecnològic. I les imatges no són cap prodigi d'estètica innovadora, no. Són només un fons per al que m'interessa proposar-vos: el poema i la veu.

    Li tinc una estimació especial, a aquest poema. Amb l'excusa que la traducció d'aquesta mena de poesia requereix conservar efectes de mètrica i rima, i que això dóna llicència fins i tot per canviar els noms propis que hi surten, vaig gosar canviar el nom de la protagonista. Ho vaig fer, això sí, agranant una mica pro domo mea.

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [07/01] «La Débâcle» - «El Eco de Ravachol» - «Probuda» -«Espoir» - Barrett - Chassin - Alcrudo - Ryner - Massé - Meltzer - Stowasser - Coll - Ippoliti - Tort - Rebelo - Fattori - Paon

    Anarcoefemèrides del 7 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Débâcle"

    - Surt La Débâcle: El 7 de gener de 1893 surt a Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual anarquista La Débâcle. Organe Révolutionnaire. No hi figura cap menció de responsabilitat i cap dels articles va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul Verlaine. Errico Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest periòdic edità el fulletó de Paul Sosset (Paul Flaustier) Catéchisme du jeune propagandiste (1893). En sortiren 11 números, l'últim del 23 de juliol al 6 d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor anarquista Denis Villeval (Jambe de Laine).

    ***

    Capçalera d'"El Eco de Ravachol"

    - Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol --que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)-- i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número iúltim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.

    ***

    Capçalera de "Probuda"

    - Surt Probuda: El 7 de gener de 1912 surt a Bulgària el setmanari Probuda(El Despertament), subtitulat«Periòdic social anarquista». Michel Guerdjikov el publicarà fins al 5 de setembre de 1912. Entre 1919 i 1920 reapareixerà com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) i Georges Getchev reemplaçarà Guerdjikov en la direcció del periòdic.

    ***

    Portada del primer número d'"Espoir"

    - Surt Espoir: El 7 de gener de 1962 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalistaEspoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe Union Régionale de la CNTF. La capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el subtítol era Organe de la CNTF. Substituí CNT quan aquest fou suspès per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari bilingüe (castellà i francès) fou Frederica Montseny i el gerent Antoine Turmo. Era l'òrgan «oficiós» del sector de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de militants, tant francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba, Ramón Álvarez, FélixÁlvarez Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel Bernabeu, Pierre-Valentin Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio, Severino Campos, Floreal Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis Dorlet, España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu, Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte, Pierre Méric, Monreal, Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia, Faustino Piquer, Porté, Rodríguez Ureña, Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó, Temblador, Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez, René Villard, etc.«Editions Espoir» publicà alguns fullets de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen, Gabriel Veillard, René Villard, etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22 de desembre de 1982 i fou substituït per Le Combat Syndicaliste a partir del gener de 1983.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908)

    - Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista RafaelÁngel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español,Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón,Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo, Apolo,Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

    ***

    Henri Chassin

    - Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al barri de Belleville de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat --juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry-- i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels«Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari) .

    ***

    Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

    - Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,Diario de Aragón,Estudios, Hojas Médicas,Independencia, Iniciales, Mañana,Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

    ***

    Georgette Ryner

    - Georgette Ryner:El 7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre, França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista Georgette Ryner, filla del filòsof anarcoindividualista Han Ryner. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Semeur, de Barbé; L'En Dehors, d'Émile Armand; Ce qu'il faut dire, de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le Monde Libertaire;La Grife; Contre-courant; Cahiers des Amis d'Han Ryner; etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà amb l'intel·lectual anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son company, va fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy, Pithiviers, etc.) i va enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota l'assistència de «Terre des Hommes». Entre els seus llibres podem destacar Dans la rondeéternelle: poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb altres),  Adolescente passionnée (1968) i Quiêtes-vous, mes enfants?: journal d'une maman (1975). Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a París (França) i el 28 de març fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà una important obra i textos autobiogràfics inèdits.

    ***

    Ludovic Massé

    - Ludovic Massé:El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura --serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) --dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932),  Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu,Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant,A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver«pujat» cap vegada a París.

    ***

    Albert Meltzer (Heliopolis, juny de 1946)

    - Albert Meltzer: El 7 de gener de 1920 neix a Totthenham (Londres, Anglaterra), en una família de jueus i protestants irlandesos, el destacat militant anarquista i resistent antifranquista Albert Isidore Meltzer. Quan tenia 15 any es va interessar pel socialisme, però serà a través de la pràctica de la boxa que descobrirà l'anarquisme en els ambients dels rings --defensà la boxa en un míting d'Emma Goldman quan aquesta la va criticar-- i va ingressar en el «Freedom Grup», la principal organització anarquista londinenca. A partir de 1936 es va mobilitzar en suport de la Revolució espanyola i en 1937 va crear el grup«The Friends of Durruti» (Els Amics de Durruti) i va integrar-se en el «Libertarian Youth Moviment». En 1938, amb documentació falsa, va marxar a Alemanya amb la intenció de cometre un atemptat contra Hitler que finalment no va reeixir, però a Hamburg va participar en una xarxa de contraban d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península, alhora que actuava d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i els serveis d'espionatge britànics. Després va exercir diversos oficis (empleat del gas, reporter, firaire, comediant, actor de cinema, venedor de llibres de segona mà...) i en 1939 va ser un dels editors del periòdic anarquista Revolt! i va participar en War Commentary. El 28 d'abril de 1940 es va crear de bell nou la Federació Anarquista i va ser nomenat secretari. En 1944 va rebutjar l'ordre de mobilització i va ser detingut, jutjat per deserció i empresonat. Després va ser obligat a enrolar-se en el «Pioneer Corps» per lluitar a Egipte, però va acabar participant en un motí al Caire que li va implicar dos judicis marcials. De tornada a Anglaterra en 1948, va continuar amb la seva militància anarcocomunista --sempre es mostrarà contrari a l'anarcoindividualisme. En 1962 va començar a participar en la resistència llibertària antifranquista, primer en el «Grup 1 de Maig» i després en el «Guddon's Grup». Va crear el grup de suport a Stuart Christie quan aquest va ser empresonat en 1964 a Espanya pel seu intent d'assassinar Franco i quan aquest va ser alliberat, plegats van fundar l'Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista), en suport dels presos anarquistes. En 1970 va editar amb Stuart Christie la revista Black Flag, però poc després va ser detingut acusat de complicitat amb el grup anarcoterrorista«The Angry Brigade» (La Brigada Enrabiada). En 1971 va crear a Londres, amb Miguel García, el Centre Ibèric Internacional, que organitzava campanyes de solidaritat amb els activistes llibertaris (CNT, MIL, GARI, etc.) empresonats. També va ser membre fundador de la biblioteca anarquista Kate Sharpley Library, que també edita llibres de temàtica anarquista. A començaments dels anys vuitanta va incorporar-se a l'anarcosindicalista Direct Action Movement (Moviment d'Acció Directa) i a la seva successora Solidarity Federation (Federació Solidària). També va ser secretari del «Red & Black Club» de Deptford, quan vivia a Lewisham. Va col·laborar en multitud de publicacions llibertàries, com ara Spain and the World, The Struggle, Controversy,War Commentary,Revolt!, Solidarity, Brand,Volontà, Freedom,Direct Action, Man!, Workers in Uniform, Cienfuegos Press Anarchist Review, Secular Review, The Iconoclast, Cuddon's Cosmopolitan Review, Ludd, Ruedo Ibérico, Black Flag, etc. Entre les seves obres podem destacar The floodgates of anarchy (1970, amb Stuart Christie), The anarchists in London (1935-1955) (1975), A new world in our hearts: The faces of spanish anarchism (1978), Anarchism. Arguments for and against (1981), i la seva autobiografia I couldn't paint golden angels. Sixty years of commonplage life and anarchist agitation (1996), entre altres. Albert Melzer va morir el 7 de maig de 1996 a Weston-super-Mare (Somerset, Anglaterra) d'un vessament cerebral durant un congrés de la Solidarity Federation i fou incinerat el 24 de maig al cementiri de Lewisham.

    ***

    Horts Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma (3 d'abril de 2009)

    - Horst Stowasser: El 7 de gener de 1951 neix a Wilhelmshaven (Baixa Saxònia, Alemanya) l'escriptor, historiador, pensador i militant anarquista Horst Stowasser. Bona part de la seva infantesa la passà amb sos pares a l'Argentina, on assistí a l'escola en castellà. De ben jovenet entrà en contacte amb el moviment anarquista històric; començà a militar i fou arrestat en diverses ocasions. Després de la secundària marxà de l'Argentina a Alemanya per estudiar agronomia i llengües romàniques. Treballà uns anys en la Universitat Popular, sobretot amb immigrants econòmics, molts hispànics. En aquests anys de joventut realitzà nombrosos viatges que li van permetre fer contactes amb el moviment llibertari d'arreu. Va escriure articles per a nombroses publicacions llibertàries, especialment en alemany i en castellà (Impulso). En 1971 va crear a Wetzlar el centre de documentació anarquista«AnArchiv», on recopilà la seva col·lecció de documents, revistes i literatura anarquista que havia anant arreplegant. Gràcies al seu coneixement del castellà, establí nombrosos contactes amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i en 1973 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Alemanya; també fou un dels primers membres de la renovada central anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union (FAU, Unió Lliure de Treballadors),  participant en diversos congressos i plens d'aquestes organitzacions, així com de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Durant la dècada dels setanta estudià el moviment anarquista rus, publicant obres sobre la insurrecció de Kronstadt --Der Aufstand der Kronstädter Matrosen (1973)-- i sobre el guerriller ucraïnès Makhno --Die Machnotschina. Der Kampf anarchistischer Rebellen für eine freie Gesellschaft in der Ukraine (1917–1922) (1979). Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. En 1985 fou condemnat a presó a Alemanya per «insultar l'Exèrcit» després d'haver citar la famosa frase de l'antimilitarista jueualemany Kurt Tucholsky «Tots els soldats són uns assassins»; aquesta condemna tingué un gran ressò en la premsa llibertària d'aleshores. En 1985 també publicà el seu llibre més conegut, Das Projekt A, en el qual proposà un nou programa de vida anarquista, destinat a consolidar projectes llibertaris de vida quotidiana a ciutats petites. Amb altres companys posà en pràctica les seves idees a Neustadt an der Weinstrasse, al Palatinat alemany, arreplegant una vintena de col·lectius autogestinaris de producció i de serveis (botigues ecològiques, llibreries, publicacions, granges agroecològiques, centres culturals, etc.) amb la finalitat de viure segons els principis llibertaris. Aquesta experiència s'escampà a altres indrets d'arreu el món, inclosa Catalunya. A mitjans de la dècada dels noranta el projecte patí una crisi que obligà a replantejar certs aspectes. En aquests anys militava en la FAU de Neustadt, organització que havia abandonat feia uns anys després de fer certes crítiques. En 1995 publicà la seva important obra Freiheit pur. Die Idee der Anarchie, Geschichte und Zukunft. A començaments de segle creà un nou projecte multigeneracional a Eilhardshof (Neustadt), amb la compra i reconstrucció d'un antic casal on poden viure persones de distinta generació segons les idees de la «democràcia directa», que teoritzà en Projekt A / Plan B (2006), i on també roman el centre«AnArchiv». En 2003 publicà Leben ohne Chef und Staat (Viure sense cap ni Estat), on el títol ja ho diu tot. En 2006 s'edità un estudi seu sobre la Revolució espanyola Anti-Aging für die Anarchie? Das libertäre Barcelona und seine anarchistischen Gewerkschaften 70 Jahre nach der Spanischen Revolution i l'any següent una de les seves obres més ambicioses Anarchie! Idee, geschichte, perspektiven, una vasta història crítica del moviment anarquista. Poc abans de morir sortí el llibre Auf den Spuren des Glücks. Eine leicht anarchische Genussreise durch Frankreich, relat d'un viatge «anàrquic» a França escrit amb Christof Gauglitz. En elsúltims anys es guanyava el pa com a publicista en una agència alternativa. Horst Stowasser va morir el 30 d'agost de 2009 a l'hospital de Ludwigshafen am Rhein (Renània-Palatinat, Alemanya) d'una septicèmia originada a resultes d'una caiguda soferta una setmana abans i fou enterrat el 7 de setembre al cementiri de Neustadt amb un gran homenatge dels seus companys als sons d'A les barricades en diferents idiomes.

    «Parlem amb... Horst Stowasser, impulsor del Projecte A», en Catalunya, 99 (juliol-agost 2008). pp. 14-15

    Fotos de la presentació del«Projecte A» a càrrec de Horst Stowasser a l'Ateneu Llibertari Estel Negre (03-04-09)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Reunió de la lògia Pitàgores. Antoni Coll Sastre és el primer per la dreta, a la segona fila

    - Antoni Coll Sastre: El 7 de gener de 1937 és assassinat a Mallorca (Illes Balears) l'industrial licorista, periodista, militant anarquista i maçó Antoni Coll Sastre. Havia nascut en 1892 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Propietari d'una fàbrica de licors a la barriada de Son Alegre de Palma, en 1924 fou iniciat dins la maçoneria i va ser mestre de cerimònies de la lògia«Pitàgores», fent servir el pseudònim Epicuro. També s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i a la Lliga Laica, de la qual fou directiu. Durant la II República, fou administrador de Cultura Obrera, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de les Illes Balears, i tresorer de l'Ateneu Sindicalista. Després del cop militar feixista, el 9 d'agost de 1936 fou detingut i empresonat. El 7 de gener de 1937 fou posat en llibertat i assassinat en algun indret de l'illa. Oficialment desaparegut, el 1941 fou condemnat a cinc anys d'inhabilitació pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques. El 8 de novembre de 1943 una escriptura notarial el declarà mort per absència a efectes legals.

    ***

    Foto policíaca de Francesco Ippoliti

    - Francesco Ippoliti: El 7 de gener de 1938 mor a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) el metge anarquista Francesco Ippoliti. Havia nascut el 12 de febrer de 1865 a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia) i sos pares es deien Siverio Ippolitti, petit terratinent, i Rachele Ottavi. En 1894 es llicencià en medicina i cirurgia a Nàpols. Format en un ambient republicà i positivista, arribà al socialisme llibertari. Va ser conegut com «El metge dels pobres», ja que es dedicà sobretot a assistir els més necessitats, als quals socorria de franc. En 1901 va ser nomenat metge municipal d'Aschi, a Ortona dei Marsi. Entre 1902 i 1914 fou regidor municipal socialista a Pescina. Fundà i animà el Cercle «Il Progresso» de San Benedetto dei Marsi, on s'agrupaven els anarquistes i socialistes del poble i el qual reivindicà l'autonomia municipal d'aquesta localitat de la de Pescina. Entre 1903 i 1907, amb algunes interrupcions, continuà exercint de metge municipal a Aschi. El novembre de 1905 assistí com a delegat al congrés de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL) celebrat a Roma. L'abril de 1907 organitzà una recollida de signatures dirigida al Ministeri de l'Interior per demanar l'autonomia municipal de San Benedetto dei Marsi, poblada per 4.000 persones. A partir de gener de 1908 va ser nomenat metge municipal de Castellafiume. Aquest mateix any va escriure anònimament en I Piccoli Farabutti, versos satírics rimats per a ser instrumentats i cantats de denúncia contra la corrupció dels polítics, religiosos i militars, cançons que encara actualment es canten a la zona. El 22 de juliol de 1911 va ser condemnat pel tribunal d'Avezzano a 10 mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«difamar i injuriar», en el periòdic La Marsica i en un full volant, Vincenzo de Sanctis, metge municipal de San Benedetto dei Marsi d'aleshores --mai no es complí aquesta condemna. Després exercí de metge municipal a Spurgola i a Ronciglione, on els informes policíacs l'acusaven de fer propaganda subversiva en conferències privades. Entre 1915 i 1919 exercí de metge municipal a Bagnorea --més tard Bagnoregio--, on restarà fins a finals de 1920. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 fou delegat per Bagnorea al congrés fundacional de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), que se celebrà a Florència. El setembre de 1921 retornà a San Benedetto dei Marsi, on mentrestant s'havia constituït un nucli anarquista adherit a la Federació Anarquista Abrucesa (FAA). Participà en la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI), que se celebrà entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona. Mantingué una estreta correspondència amb el destacat anarquista romà Temistocle Monticelli i amb Attilio Conti, i una gran amistat amb Errico Malatesta i Ottorino Manni, entre d'altres; a més d'intensos contactes amb la colònia llibertària italiana establerta als Estats Units. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques (L'Adunata dei Refrattari, Avanti!, L'Avvenire, Fede,Il Germe, Libero Accordo, La Marsica,Pagine Libertarie, etc.) i va escriure poemes, fulletons i opuscles. Fou un dels organitzadors dels jornalers de San Benedetto dei Marsi i instigà els pagesos a la rebel·lió contra el «feudalisme» del Príncep Torlonia, el qual s'havia enriquit dessecant el Fucino --tercer llac de la península italiana en grandària--, que donà lloc a 16.000 hectàrees de terreny per conrear, i que governava el seu feu amb regles medievals amb el suport del clergat i de la forces de l'ordre corruptes. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 fou hoste d'Ottorino Manni a la seva casa de Senigallia, lloc on passarà diverses temporades. Després de patir una«expedició punitiva» d'un escamot feixista, en 1924 passà temporades a Sulmona i a Scanno. El 10 de febrer de 1925, en un escorcoll del seu habitatge, els carrabiners li van confiscar exemplars de L'Adunata dei Refrattari. L'octubre de 1925 marxà a Roma, on el 24 d'abril de 1926 va ser apallissat per un escamot feixista comandat pel capitost Nicola Tarquini. En 1926 publicà l'opuscle Storia morale ed amministrativa del comune di Pescina, on relata la història de la «camorra política local» des del 1870; però l'11 de juny d'aquell any, els carrabiners segrestaren tots els exemplars acusant-lo d'atiar l'«odi de classes» entre la població del Fucino. El 19 de juliol d'aquell any, la policia segrestà tres còpies d'aquest fullet i exemplars de Il Libero Accordo i de L'Adunata dei Refrattari a casa del seu amic Francesco de Rubeis. El 6 d'agost de 1926, en un altre escorcoll, la policia descobrí a casa del metge sis còpies del fullet i a casa de De Rubeis, dues pistoles automàtiques no declarades, dos carregadors de recanvi, 132 cartutxos i 47 exemplars de L'Adunata dei Refrattari. Ambdós van ser acusats d'«incitar l'odi de classes» i condemnats a cinc anys de reclusió a l'illa de Pantelleria. El 21 de gener de 1927 la pena per al metge es va reduir a tres anys i el 26 de maig de 1927 va ser posat en llibertat condicional a causa de la seva salut. El 6 de juny de 1927 retornà a San Benedetto dei Marsi. El 27 de setembre de 1927, a causa del contingut d'una carta enviada des dels EUA, va ser novament detingut i confinat a Lipari. Durant la seva estada en aquesta illa va escriure un diari, Lipari - Deportazione. Sette mesi e mezzo di dimora (30 settembre 1927 - 12 maggio 1928). A l'illa conegué Luigi Galleani i mantingué estrets contactes amb representants dels moviments anarquistes d'Itàlia i d'altres països i amb la premsa llibertària. A causa de la seva edat i de la seva salut, el confinament va ser substituït per dos anys d'amonestació i el 16 de maig de 1928 ja era de bell nou a San Benedetto dei Marsi i fou inscrit en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. El 17 de juliol i el 22 i 29 de desembre de 1928 patí escorcolls policíacs. El 31 de desembre de 1928 va ser detingut preventivament en ocasió de les noces d'Humbert II de Savoia. Entre finals de 1928 i principis de 1929, com que encara no podia viatjar, mantingué una important relació epistolar amb Osvaldo Maraviglia, que l'ajudà econòmicament, Attilio Conti, Paolo Schicchi i Camillo Berneri, entre d'altres. Després passà temporades a Bagnoregio i a Curadi Vetralla i el novembre de 1929 retornà al seu poble. El 22 de maig de 1930 patí un nou escorcoll. El 3 de juny de 1930 va ser denunciat per distribuir un manifest subversiu anarquista i el 25 d'agost d'aquell any arribà al seu domicili un paquet des de Bagnoregio on, entre llibres de medicina i cirurgia, havia una gran quantitat de revistes, llibres i periòdics llibertaris; per tot això va ser detingut acusat de propaganda anarquista. Decidí, a la manera franciscana, desprendre's de tots els seus quantiosos béns, per «ser el més pobre dels pobres, per no ser còmplice». Francesco Ippolitti va morir debilitat físicament, tot sol i relegat a l'oblit --només rebé el suport de Francesco de Rubeis i sa companya Pasqualina Martino--, el 7 de gener de 1938 --alguns citen el 8 de gener-- a San Benedetto dei Marsi (Abruços, Itàlia). Des de 1997 un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom. En 2007 Oliviero La Stella publicà la biografia Francesco Ippoliti. Un anarchico abruzzese agli inizi del Novecento.

    Francesco Ippoliti (1865-1938)

    ***

    Salvador Tort Fernández

    - Salvador Tort Fernández: El 7 de gener de 1948 mor al llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Barcelona (Catalunya). Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari en un regiment de marxa de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència. Son germà Pere també va ser un destacat militant anarquista.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 01/08/14--13:52: El catàleg de patrimoni 2
  • Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Fins aquest divendres 10 de gener podeu presentar al·legacions al catàleg de patrimoni. 

    Veure article anterior.

    En referència a  la subsanació d’alguna de les  deficiències assenyalades al  setembre de 2010 per la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni:

    - S’ha introduït una disposició transitòria en les Normes generals del Catàleg que estableix que en el termini d’un any des de l’aprovació defintiva del Catàleg s’haurà d’iniciar la incoació de l'expedient per a la declaració de bé d'interès cultural amb la categoria de conjunt històric del nucli històric de Pollença. Un expedient que s’hauria d’haver iniciat ja a la passada legislatura.

    -Una de les peticions de la Comissió era revisar també l’arquitectura turística i hotelera. S’ha fet als casos del Passeig de Colom, 1, Passeig de Voramar, 123, 109 (Can Vallès), 105, 103 (Can Arbona)),totes elles mostres significatives de l’arquitectura regionalista, i exemples d'arquitectura hotelera de principis de segle (Hotel Illa d'Or), o alguns situats a primera línia de la zona de Formentor, com la casa Huarte. Però no s’ha fet al cas de l'hotel Sis Pins donat que no s'hi han reconegut valors patrimonials suficients per a la seva inclusió. Com sabeu tampoc s’ha inclós al catàleg la fitxa de “Can Franc” al Passeig Voramar, ja que es va concedir una llicència per demolir-la, encara que a dia d'avui ja hagi caducat el termini de vigència de la llicència.

    S 'ha mantingut la supressió dels següents elements:

    - Hotel Formentor ja que es cosidera  que és un edifici que per sí mateix no poseeix valors arquitectònics o patrimonials.

    - Cases de cala Murta ja que es tracta d'edificacions modernes construïdes al segle XX que interpretende manera lliure algunes de les pautes de l'arquitectura tradicional i en les quals no s'aprecia cap tret particular que les faci mereixedores de ser incloses al Catàleg.

    - Can Cànaves. Els immobles que podrien correspondre a l'esmentat Can Cànaves han estat àmpliament reformats i no presenten valors destacables. Per tant es manté la seva supressió del Catàleg.

    No s'han incorporat al Catàleg les següents possessions pels motius que es justifiquen en cada cas:

    Can Romí

    S'ha repicat, referit i pintat de blanc la façana principal. La disposició simètrica i les característiques i proporcions de les obertures de la façana principal no obeeixen als patrons de l'arquitectura tradicional fet que es manifesta especialment en les tres finestres balconeres de la planta pis. S'ha renovat la teulada i s'ha reformat el fumeral perdent aquest el seu caràcter tradicional. S'ha construït davant la façana una pèrgola sostinguda sostinguda per quatre pilars de material prefabricat. S’ha construït un buc de factura moderna, d’una planta i un sol aiguavés, a la part posterior de les cases.

    Can Prats

    S'han reformat completament les cases de la possessió, resultant un casal que no conserva les característiques pròpies de l'arquitectura tradicional. S’ha augmentat el volum i s’han edificat nous bucs. S'han repicat les façanes deixant la pedra vista, s'han remodelat les obertures de la planta baixa i de la planta pis. S'ha modificat l'antic portal d'arc recó adovellat transformant-lo en escarser. S'ha decorat la carrera amb la instal.lació d'un brollador i una pica hexagonal.

    Can Canaveret

    Les cases de Can Canaveret apareixen catalogades amb la fitxa J-63 pero la fitxa, adjuntada a continuació, no aporta cap descripció i presenta una localització errònia. Una vegada identicada la propietat correcta, situada al camí de Can Canaveret, l'equip redactor considera que no conserva cap interès patrimonial i en conseqüència es proposa la seva eliminació del Catàleg. En concret l'edificació original ha sofert la divisió de la propietat i la construcció de nombrosos afegits i porxades, la reordenació de les obertures i el referit parcial dels paraments, sense seguir ni preservar cap de les pautes de l'arquitectura tradicional.

    l'Ullal

    Les cases de l'Ullal han estat completament reformades i rehabilitades perdent el seu aràcter tradicional. 'han repicat i referit els paraments i s'han pintat de color rosa. S'han adosst nous ucs i porxades. S'han reordenat les obertures i s'ha practicat un nou portal principal al ual s'accedeix per una escala i a través d'un arc sostingut per columnes dòriques dossades la façana.

    Malagarba Petit

    Les cases de Malagarba Petit representen un exemple de casa de pagès senzilla, robablement construïda en el segle XIX que conserva els trets de l'arquitectura radicional però que precisament per la seva enzillesa i per la manca de cap tret estacable fa que sigui un tipus molt comú en el sòl rústic. En cap cas sepot assimilar  la resta de cases situades al sòl rústic que han estat incorporades al Catàleg i enconseqüència es proposa la seva no inclusió.

    Can Fava

    A més de la fitxa de Can Canaveret (J63) també s'ha suprimit del Catàleg 2006 la fitxa 21 corresponent a Can Fava. En el Catàleg de 2006 es descrivia l'immoble com a: "Edifici de planta rectangular (dues crugies) i dues alçades (planta baixa i planta pis) cobert per teulada a dos aiguavessos. A la seva esquerra s'hi annexa un petit volum rectangular en millor estat de conservació (comparat amb l'edifici principal), que albergava les solls i les pallisses. A la dreta, tancant la carrera, hi ha restes d'una altra edificació rectangular, amb porxada, que contenia un forn. Es troba en molt mal estat de conservació."

    Una vegada efectuada la visita de camp es pot assegurar que l'immoble es troba completament enrunat, sense coberta, sense forjats i amb tres de les quatre façanes principals reduïdes a un munt de pedres.

    En aquest estat es considera que han desaparegut els valors que motivaren la seva inclusió en el Catàleg i es proposa la seva supressió del mateix.

    - No s'han inclòs el salt de Pedruixella ni el Paraigua. Aquests dos àmbits no presenten valors ambientals singulars i els seus valors paisatgístics són nuls donat que no són visibles des de cap de les principals carreteres i camins d'accés públic.

     

     

     

     

     

     

     


    0 0

             

                            La filosofia. En sobren mil, de filòsofs. Convé segar arran. (1)

     

     

     

        Proemi.

     

     

         El títol d'aquest escrit ha sigut fet per atreure l'atenció dels internautes catalans.

       

        L'escrit és un condensat d'enunciats de manera que es faci més evident la guerra ideològica que ens afecta.

     

          Allò que pretenc és orientar a les persones  - i, en especial, als joves - en relació amb això que es diu filosofia. 

     

         Sovint, moltes persones s'esgoten intentant desxifrar complexes obres de filosofia, i moltes d'aquestes persones, a la fi llança la tovallola perquè ho considera una tasca excessiva.

        Per altra banda, es manifesta un rebuig general contra la filosofia i els filòsofs, a qui s'acusa d'incompetents degut a la multiplicació inabastable de filosofies.

     

        En efecte, les filosofies esdevenen una mena de selva inextricable.

     

        Pareu, amics, l'orella:  Però, alhora que la filosofia i els filòsofs són de rota batuda, la guerra ideològica és més viva que mai.

     

          Pareu, amics, l'orella:  Tan bon punt no hi ha una filosofia (o una autoritat intel·lectual) que serveixi de referent,   llavors tot déu exposa les seves pròpies teories filosòfiques, de manera que contribueix a augmentar el caos ideològic.

     

         A la nostra època el Positivisme ( o el Neopositivisme) és la filosofia hegemònica. Però el Positivisme, al renunciar als ''debats no científics'', deixa el camp de la guerra ideològica a altres corrents filosòfics.

     

         Fins aquí el proemi.

     

     

         Al títol dic que sobren mil filòsofs. Hauria de dir sobren mil filòsofs o més.

     

        Com és sabut, les societats històriques estan dividides en classes socials que tenen interessos diferents. Els conflictes de classe giren bàsicament al voltant del repartiment de la renda econòmica.

     

        El creixement de les ciutats de la Hèl·lade posà de relleu l'enfrontament entre l'aristocràcia (els grans propietaris de terra) i la classe dels menestrals i dels comerciants de les ciutats, principalment.   El creixement de les ciutats provocà la revolta contra l'aristocràcia i el triomf de les revolucions i l'establiment d'un règim democràtic per primera vegada a la història.

     

        Tesi: La lluita de classes a la Hèl·lade provocà l'aparició de la guerra ideològica. L'aristocràcia (que monopolitzava el poder polític) entenia que la societat tenia un ordenament social i polític que seguia unes lleis (''naturals'') que sempre havien existit. Les classes populars, en canvi, desplegaren el nou concepte de convencionalitat social o contractualisme. Es declarava que el nomos que havia de regular la vida de la ciutat era expressió de la voluntat dels ciutadans, de manera que podia ésser revisat en tot moment segons l'expressió d'aquesta voluntat general.

     

       Tesi: Esclatada la guerra ideològica entre l'aristocràcia i les classes populars, els savis (σοφός) d'un i altre bàndol social foren els qui tingueren cura d'elaborar les teories que justifiquessin les diverses voluntats socials.

     

       Tesi: En Protàgores fou paradigma del savi al servei de la democràcia. I En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil foren els teòrics de la reacció.

     

       Convé no badar:  En Filip II, rei de Macedònia, va escollir N'Aristòtil com a preceptor del príncep Alexandre (El pare del filòsof, fou metge del rei).

     

        Tesi:  La democràcia d'Atenes fou aniquilada no per causa de la tríada reaccionària sinó per les armes l'exèrcit d'Esparta, primer, i de Macedònia, definitivament.

     

          Aclariment: El període de les polis democràtiques fou de curta durada.  Fou com una excepció a la regla del domini universal de l'aristocràcia. A partir del segle IV aC, s'inicià el període inacabable dels imperis, període que s'allargà fins al segle XVIII. O sigui, que foren més de dos mil anys de règims aristocràtics. 

     

         S'ha de saber: les aristocràcies disposaven dels latifundis, i es reservaven l'exclusiva de les forces armades.

     

       Tesi:  Tan bon punt foren aniquilades les ciutats democràtiques, desaparegueren els savis de la il·lustració primera. El discurs contractualista es feu inaudible.

     

       Tesi  primordial: Una vegada liquidat l'experiment democràtic, seguí l'època de domini absolut de les aristocràcies, època on solament podien circular filosofies de caràcter idealista,  o be de defensa del dogma cristià (catòlic) i de la moral cristiana.

     

        Tesi: Es pot constatar que les Epístoles d'En Pau de Tars

    donen un suport total a les normes socials propugnades per l'imperi romà (allò més escandalós és la declaració paulina de la bonesa de l'esclavitud).

     

        Tesi primordial:  Al llarg de més de dos mil·lenis hi ha un contínuum de filòsofs o de teòlegs que no han fet sinó repetir de mil formes distintes la ideologia reaccionària de la classe dominant (S'ha d'entendre que l'Església fou un instrument imprescindible pel control ideològic de la població).

     

        D'antuvi es formà la unió entre la filosofia idealista i la religió catòlica.  L'obra de N'Agustí d'Hipona és una síntesi entre el dogma cristià i el platonisme. Fou reconeguda com a filosofia oficial de l'Església cristiana fins al segle XIII.  

     

           A partir del segle XIII, la filosofia d'En Tomàs d'Aquino fou declarada la oficial de l'Església catòlica. Per ordre del Papa, En Tomàs - N'Aristòtil - esdevenia la màxima autoritat ''científica'' en substitució de N'Agustí - En Plató -, però de manera sibil·lina, sense desautoritzar l'obra de N'Agustí (Per entendre la pirueta filosòfica:  A les estampes de promoció d'En Tomàs, mostraven el teòleg acompanyat de Plató i Aristòtil).  

     

       Tesi: Durant dos mil·lenis una legió interminable de filòsofs i de teòlegs van escrivint llibres com si hi hagués un moviment de les idees i de la filosofia. Però  no n'hi havia; era una representació de canvi, però no hi havia canvi. Era un exercici de representació del ''moviment immòbil''; sempre estaven al mateix punt.

     

        Tesi:  És fals el lloc comú que dona per suposat un esfondrament cultural amb la caiguda de l'imperi romà per causa de les ''invasions dels bàrbars''. I és fals parlar d'una època sense dedicació a la filosofia. La veritat és que el patriciat romà en tot temps considerà impropi d'un patrici ''perdre el temps'' amb la filosofia (A les seves Reflexions,  l'emperador Marc Aureli aconsella no dedicar-se a la filosofia). 

     

          Ha de quedar clar:  La ''producció'' d'obres de filosofia en llatí a l'època de l'imperi romà és insignificant. Els intel·lectuals romans, d'acord amb la ideologia dominant, s'abstingueren de fer tractats de filosofia, majoritàriament.

     

        Precisant l'afirmació anterior:  els escrits de filosofia anaven a compte d'escriptors que en cap cas es definien com a filòsofs. En seria un exemple En Lucreci, el qual va escriure un poema - De rerum natura -, inspirat en l'obra d'Epicur.  Es pot dir que l'estoïcisme seria el corrent més seguit entre els patricis perquè exposava una moral que, a grans trets, coincidia amb les normes morals del patriciat.

         En concret, els romans que tracten de qüestions de filosofia són solament un grapat, a saber, Lucreci, Cicerò, Marc Aureli i Sèneca. En Boeci ja és de l'època del regne dels ostrogots.

     

         La fi de l'imperi romà no va significar cap retrocés cultural o científic (els carros continuaven estirats per bous a una velocitat de dos quilòmetres per hora). Els pobles germànics (els ''bàrbars'', que en diuen els mistificadors) que es repartiren els diversos territoris de l'imperi romà mantingueren l'administració imperial romana,  les institucions i la llengua llatina com a llengua oficial dels nous Estats, i l'Església catòlica romana.

     

        Allò que amaguen els llibres de text d'història, tesi:  L'aristocràcia dels nous regnes germànics administradors dels territoris del desaparegut imperi romà desplegaren una nova estratègia amb l'objectiu d'assegurar la continuïtat dels seus regnes.  L'aristocràcia feu un salt estratègic apoteòsic: decidí adoptar la religió dels ''llatins''. Així, els francs, els ostrogots i els visigots decidiren ''convertir-se'' al cristianisme.

     

         S'ha de suposar que els consellers dels monarques dels nous regnes germànics pensaren la manera de trencar el mur que separava la minoria dominant germànica de la majoria llatina sotmesa. El projecte de  conversió en massa al cristianisme era una idea dels consellers i no d'un teòleg. Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, recullen l'explicació ''beata'' de la historiografia catòlica, la qual diu que la conversió dels germànics fou deguda a la labor dels missioners cristians.

     

        Els nous regnes germànics eren en realitat fragments de l'imperi romà, de manera que la major part de població era ''llatina'' (tenien el llatí com a llengua pròpia) i de religió cristiana.  Els germans eren una minoria  (Segons En Vicens i Vives, hi havia 200.000 visigots entre una població de sis milions d'hispano-romans).  Els nous regnes mantingueren l'administració civil romana (exclusivament en llengua llatina)  i l'administració religiosa (l'organització de l'Església catòlica) que també usava el llatí.

     

       La historiografia de tradició catòlica dóna per suposat que ''la invasió dels bàrbars'' fou la causa de l'apagada cultural europea, i, especialment, l'apagada de la filosofia.

       També dóna per suposat que l'Església catòlica fou la salvadora de la cultura i la que inicià la recuperació de la filosofia.

     

         Tesi:   En contra d'aquestes suposicions, s'ha de saber que en tot temps  l'Església catòlica s'ha dedicat a prohibir els llibres considerats un perill pel dogma o la moral catòlica.

     

         Tesi:  L'Església catòlica és militarista; a més a més d'ampliar l'Index, es dedicà a destruir físicament els llibres ''perversos'' i, si podia ser, també els seus autors (La Inquisició va intentar cremar tots els exemplars de De l'Infinito, Universo e Mondi, i va cremar el seu autor, En Giordano Bruno).

     

          Convé saber: No foren ''els bàrbars'', sinó l'emperador bizantí, En Justinià, el qui, a instàncies de l'Església, tancà l'escola d'Atenes (la darrera que restava oberta) a l'any 529 (La figura del savi filòsof desaparegué de la vida social).

     

       Tesi: La foscor en matèria de filosofia no fou provocada pels ''bàrbars'', sinó per l'Església catòlica. Als nous regnes germànics, l'Església desplegà de manera més meticulosa el monopoli del saber. No es tolerà ni una sola institució cultural independent del poder eclesiàstic. A més a més, s'intensificà la destrucció sistemàtica dels llibres considerats enemics de la fe cristiana (Del llibre De rerum natura, d'En Lucreci, només se'n salvaren dos exemplars, els quals, finalment, pogueren arribar a la impremta. I de La disputa de l'ase, de N'Anselm Turmeda, no en restà ni un sol exemplar en català; l'obra fou recuperada a partir  d'una versió en francès que s'havia salvat de la crema).

     

          S'ha de saber:  L'Església cristiana, de seguida que pogué, començà la crema indiscriminada de llibres de física i de cosmologia (D'En Demòcrit, un dels teòrics més notables, no se'n salvà ni un exemplar dels seus llibres).

     

       O sigui, en contra del que diuen els llibres text i les enciclopèdies, en general, l'Església no fou la salvadora de del saber sinó la seva destructora.

     

       Tesi: Allò més aproximat a la veritat és dir que l'Església catòlica fou el principal obstacle que impedia l'avanç del coneixement científic.

     

           Tornant al tema central que ens ocupa, hem de veure que allò que es denomina ''filosofia medieval'' i ''ciència medieval'', en realitat,  no és altra cosa que una corrua de frares ignorants que van repetint els llocs comuns de la filosofia propugnada pel Bisbe de Roma. Tan bon punt un autor elaborava una teoria que no coincidia amb la filosofia oficial, trobava la Inquisició darrera seu (Com fou el cas que afectà  a En Guillem d'Occam).

     

            Vegem-ne uns exemples:

     

            N'Isidoro de Sevilla, 556-636, com a cas esperpèntic:  Tot i que no figura com innovador en matèria de filosofia, N'Isidor ha esdevingut matèria d'escandalosa de mitificació. L'Església catòlica i l'espanyolisme ''il·lustrat'' han pretès fer d'un personatge fosc  perdut dins la història  una gran figura de la cultura europea.  Les enciclopèdies que recullen la mistificació de la tradició catòlica afirmen que les Etimologies constitueixen una enorme obra enciclopèdica que va fer possible la conservació de la cultura romana.

        Fa mal de creure que una mare pugui tenir quatre fills tots sants. Segons la tradició catòlica, els quatre germans eren Sant Isidor, Sant Leandre, Sant Fulgenci i Santa Florentina; i, per afegitó, Na Teodora, la filla que no era santa, fou reina, al casar-se amb En Leovigild, rei dels visigots.

        La veritat és que les Etimologies no salvaren la cultura romana, sinó més aviat la manipularen. A diferència de les Geòrgiques d'En Virgili, les Etimologies empastifen els coneixements de l'època amb el dogma cristià i amb els disbarats elaborats per la tradició cristiana.

       Breument, només dues cites.  Segons les llengües dels pobles, diu: 1. La diversitat de llengües va sorgir a l'edificació de la torre desprès del diluvi, puix  abans que la supèrbia dividís la societat humana en diversos sons dels signes, una sola fou la llengua de totes les nacions, que es diu Hebrea, que van usar els Patriarques i els Profetes...   Com podeu veure, els comentaris sobren.

        I, a Etimologia 5, 4, fa saber que Nou testimonien les sagrades Escriptures que són els ordes dels àngels; a saber: àngels, arcàngels, tronos, dominacions, virtuts, principats, potestats, querubins i serafins.

        I, al 5, 31, fa saber  que En aquestes paraules es manifesta que desprès de la ruïna dels àngels dolents, els qui romangueren van aconseguir la fermesa de la perseverança eterna, sense que cap feblesa les pugui apartar d'ella, sense que els faci caure la supèrbia; sinó que romanen fermament en l'amor de Déu i en la seva contemplació, i no tenen cap altra dolçor que la d'aquell per qui foren creats.  Sobren els comentaris.

     

     

         N'Anselm de Canterbury, 1033-1109, frare benedictí,   (Canonitzat i proclamat doctor de l'Església) compongué una teologia (Philosophia ancilla theologiae) que, com era comú, es mantingué dins la més estricta observança  de l'agustinisme (platonisme). Cultivà el concepte de credo ut intelligam, en el sentit que la fe fa possible el coneixement racional. Entén que les Sagrades Escriptures contenen la veritat revelada per Déu, que la raó humana sense el concurs teològic és incapaç de trobar la veritat. Entén que la idea de Déu és innata i que la veritat habita a l'interior de l'home (Agustí).

     

        Per descomptat, N'Anselm i la resta de la tropa de teòlegs medievals seguien un camí contraposat al de la ciència. Afirmaven que el coneixement de les propietats de les coses sensibles (el coneixement empíric) no portava la veritat sinó la confusió i l'error.

     

       En Pere Abelard, 1079-1142, monjo benedictí, inquiet i bellugadís, no va poder sortir del cercle filosòfic agustinista (platònic). Va haver d'acceptar que sense la revelació no es possible abastar la veritat.  

       En Bernat de Claravall, 1090-1153, co-fundador de l'orde del Cister, doctor de l'Església i canonitzat; opositor decidit de la teologia dita ''racionalista'' (com era considerada la d'En  Pere Abelard). Segons ell hi havia tres nivells de veritat que són la humilitat, la caritat i la contemplació que donaven lloc a la veritat severa, la veritat misericordiosa i la veritat pura, respectivament; la primera, obra del Fill, la segona, del Pare, i la tercera, de l'Esperit Sant.

     

        En Raül de Caravall, seguidor d'En Bernat, predicava la massacre dels jueus; si bé En Bernat desaprovava aquests excessos, no es tallava gens a l'hora de predicar ell mateix la segona croada per a recuperar ''Terra Santa''. Es veu que els crims contra la humanitat no pertorben l'Església catòlica si aquesta humanitat ha despertat la ''ira de Déu''.  En Raül també fou canonitzat.

     

         N'Albert de Colònia (més conegut per Albert el Gran), 1206-1280, frare dominicà, doctor de l'Església i canonitzat, figura com un dels més grans pensadors cristians. En Pius XII el va fer patró dels estudiants de ciències naturals.   

        (Aclariment: Abans de l'aparició de la impremta, resultava molt fàcil atribuir una obra d'un autor a un altre. Quasi sense excepcions, constantment s'anava inflant la bibliografia dels autors més famosos amb obres espúries).

     

         Per descomptat, les enciclopèdies catòliques i similars fan una exaltació exorbitant de l'obra de N'Albert. Així, per exemple, la Viquipèdia, abeurada de fervor per la santedat catòlica, fa saber: Fou una autoritat en física, geografia, astronomia, mineralogia, alquímia...metafísica, matemàtiques, ètica, medicina, fisiologia animal, biologia, filosofia, teologia i fins i tot va escriure in manual del perfecte jardiner. 

        Jo no sé si el llibre sobre alquímia, El Compost dels Compostos, fou escrit per N'Albert de Colònia, però sí puc afirmar que aquest llibre mostra l'estancament de la ciència per causa del monopoli intel·lectual de Roma.

         He pensat que seria bo mostrar un fragment de l'escrit perquè els lectors se'n adonin de l'abominable literatura ''científica'' que cultivaven aquells frares medievals. Així, podeu veure un paràgraf  de la pàgina inicial de l'esmentat llibre; diu així: S'ha observat que la naturalesa dels metalls, tal com el coneixem, és, en termes generals, generada pel Sofre i el Mercuri. Només els diferents coctions i digestions que fa per la varietat en les espècies metàl · liques. Jo mateix he observat que en un sol recipient, que és, en un sol sentit, la naturalesa va produir diversos metalls com la plata aquí i allà. Hem dit clarament en el nostre "Tractat de Minerals" que la generació dels metalls és, de fet, circular, cadascun d'ells amb facilitat en passar d'un a un altre, com en un cercle; metalls veïns tenen propietats similars, i aquesta és la raó per la plata es transforma en or més fàcilment que qualsevol altre metall.

    N'hi ha prou, per dir-ho, per alterar en plata seu color i pes, que és fàcil. A causa que una substància ja compacte s'incrementa més fàcilment en pes. I atès que conté sofre blanc groguenc seu color serà canviat tan fàcilment.

    El mateix succeeix amb els altres metalls. El sofre és, per dir-ho així, el seu pare, i Mercuri a la seva mare. Això està encara més veritat si diem que en conjunt, Sofre representa l'esperma del pare i Mercuri representa la menstruum coagulada que es forma la substància de l'embrió. Sulphur, com un pare, no pot fer una generació només per si mateix.

    Per tant, com el mascle engendra la seva pròpia substància barrejada amb la sang menstrual, pel que no engendren Sulphur amb Mercuri, però per si sola no produeix res. Amb aquesta comparació, tenim la intenció de manifestar que l'alquimista ha sobretot extracte del metall del enganyós Naturalesa li ha donat i després procedeixi de la Natura va fer amb Mercuri i el Sofre preparat i purificat, sempre seguint l'exemple de la Natura.

        Les enciclopèdies catòliques assenyalen que N'Albert  Colònia fou el mestre de En Tomàs d'Aquino i posen de relleu que N'Albert fou l'iniciador de la metodologia aristotèlica.

       Amb N'Aquino restà establerta la teologia basada en la filosofia aristotèlica. Sobre això, en un escrit jo deia: A l'Univers catòlic, N'Aristòtil sempre apareix emmarcat per una àuria de grandesa i de veritat, com un dels filòsofs més grans i un gran científic. Actualment, l'Església catòlica manté la seva estratègia ideològica tradicional: la filosofia de Tomàs d'Aquino continua essent l'oficial de l'orbe catòlic (En Tomàs fou l'acomodador de l'aristotelisme al servei de la dogmàtica cristiana). Les facultats catòliques de teologia continuen immerses en el "realisme moderat" de N'Aristòtil (Els tomistes denominen l'idealisme amb el nom de "realisme"). De totes maneres, els tomistes van introduir alguns canvis per a modernitzar la seva doctrina; així, per exemple,  acceptaren que la Terra no era el centre de l'Univers i que girava al voltant del Sol. Però, tot i així, com si no hi hagués contradicció,  continuen exalçant l'astronomia aristotèlica com a joia del pensament de la humanitat. Als universos  catòlic i espanyol, N'Aristòtil sempre es presentat a la manera que ho fa l'Enciclopèdia catòlica  o el portal cibernètic Wiquipèdia; aquest, en versió catalana, fa així: "Aristòtil va ser...un dels grans pensadors de la humanitat. Va dominar gairebé totes les ciències en els seus diferents àmbits, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques a la psicologia"  (Podeu baixar el post  N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

         Tesi: Mentre que els il·lustrats consideraren la corrua de teòlegs medievals com a un obstacle per a l'avanç de la ciència, no ha sigut aquesta la consideració respecte a En René Descartes.

        Tesi: Els il·lustrats francesos cometeren un greu error:  mitificaren la figura d'En Descartes com a gran lluitador pel triomf de la raó, basant-se en el fet que l'obra del filòsof fou inclosa a l'Index de la Inquisició.  Però la realitat històrica és que En Descartes es mantingué dins un idealisme extrem (a la manera platònica), tot afirmant Déu i l'ànima humana com a idees innates.

       Tesi: La guerra ideològica continua:  És pot constatar que la majoria d'enciclopèdies consideren a Descartes com a iniciador de la filosofia moderna, i res de més fals que aquesta consideració.

         Per tal de reforçar la meva autoritat intel·lectual en relació a la meva crítica a Descartes, reprodueixo als meus escrits l'oferta que feu el filòsof per a servir al dogma catòlic: ''...a 1641, presentà el seu nou llibre, Meditacions metafísiques, a la Universitat de París; obra que - com diu al pròleg -  posava a la disposició de Els senyors degans i doctors de la Sagrada Facultat de Teologia de París.  El projecte científic d'En Descartes no conté cap element d'innovació, ans al contrari, és una clara oferta platònica, reaccionària, dirigida a la Cúria romana;  ofereix un instrument ideològic per a combatre els heterodoxos, o uns suposats agnòstics. El projecte consisteix en demostrar que Déu i l'ànima humana són a l'abast de la raó natural; amb paraules seves: ...l'existència de Déu pot provar-se per la raó natural...que de la Sagrada Escriptura s'infereix que el seu coneixement és molt més clar que el que d'altres coses creades i que és, en veritat, tan fàcil, que els qui no el tenen són culpables. (Meditacions metafísiques,  introducció)''.  Podeu veure l'escrit a  Descartes, un mètode per a una metafísica).

     

          Tesi:  El denominat Racionalisme no és una conseqüència de cap moviment social o religiós o polític. Ni tampoc va provocar cap tipus de canvi social.

        Els autors més distingits - Descartes, Spinoza, Leibniz - són cultivadors d'una estricta metafísica que encaixa amb el platonisme, i que no té res a veure amb l'empirisme d'En David Hume.

          ...Continuarà.

     

     

     


    0 0

    En el passat ple del 28 de novembre es va aprovar l'allargament del termini d'exposició pública del Catàleg de Patrimoni (veure-ho a la web de l'Ajuntament). Aquest termini acaba aquest divendres dia 10, per tant aquest serà el darrer dia per poder presentar al·legacions. En els enllaços d'abaix podreu trobar el catàleg complet. S'organitza en plànols i texts, seguint la següent estructura:

     

    -carto: Cartografia (plànols per situar els edificis protegits)

    Sòl rústic

    Sòl urbà

     

    -docs: Documentació escrita

    1. Fitxes en sòl urbà I

    2. Fitxes d'edificis en sòl urbà II

    3. Fitxes d'edificis en sòl rústic.

    4. Fitxes d'elements etnològics I (sínies, molins...)

    5. Fitxes d'elements etnològics II (sínies, molins...)

    6. Fitxes de margades i camins

    7. Fitxes arqueològiques I

    8. Fitxes arqueològiques II

    9. Fitxes afegides darrerament U-12, U-129, U-130

    10. Memòria d'esmena de deficiències detectades pel Consell.

    11. Memòria i normes del Catàleg

     

    Com es veu no resulta gaire senzill localitzar un determinat bé a dins tants arxius, a sobre molt voluminosos per baixar-los. Per això hem extret els índex de cadascun dels toms per fer més fàcil la tasca de localització dels elements. La operativa més pràctica és localitzar l'edifici o element a l'índex i després baixar-se el tom en el que es troba la fitxa.

    Des del PSM restam oberts als suggeriments que ens vulgueu fer arribar.

     

    Veure només els índexs

     Plànols

     Fitxes, memòria i normes complets

     

     Can Franc al Moll va ser retirat del catàleg a darrera hora, tot i que la seva fitxa encara apareix al text de l'aprovació inicial.


    0 0

    PRIMERA ASSEMBLEA DE L'EMBUT DEL 2014

    Vos convidam a la primera assemblea de l'embut del 2014 que tindrà lloc el proper dimecres 8 de gener a les 18h a l'IES Madina Mayurqa de Palma.

    Cal que mestres, professorat, estudiants, pares, mares, padrins, padrines, ciutadania ens mantinguem units, i siguem capaços de generar alternatives per fer front a les polítiques d'aquest govern, consensuades amb uns pocs i imposades en nom d'una majoria absoluta, polítiques que pretenen acabar amb els drets més bàsics de la ciutadania.

    La Plataforma Crida seguim amb l'embut a la mà per dir que no hi passarem, però hem de ser fortes i hem de ser moltes.

    No tenim el poder però tenim la raó.

    Participa-hi.

    Trobareu l'ordre del dia al nostre bloc: plataformacrida.blogspot.com


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [08/01] «La Revolución Social» - Rojas - Pezza - Gori - Blanco - Oset - Hormigo - Véran - Agadia - Conde - Bernardi - Pedrazzi

    Anarcoefemèrides del 8 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Revolución Social"

    - Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social.Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el«Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Manuel Rojas Sepúlveda

    - Manuel Rojas Sepúlveda:El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de ChileLa seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926),El delincuente(1929), Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958),Punta de rieles (1960),Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte(1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Grup de garibaldins

    - Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut en 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia) en una família burgesa. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Després fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Felice Cameroni, Giuseppe Mussi, Andrea Ghinosi, Antonio Billia, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno, amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai (El Martell), òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar el juliol fugí de la presó i marxà a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini per crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier de l'AIT. Poc mesos després, força malalt, Vicenzo Pezza va morir tuberculós el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare Luigi. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió, en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».

    ***

    Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)

    - Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar unaàmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

    ***

    Joaquín Blanco Martínez

    - Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquestaèpoca feia servir el nom deJosé Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la«Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per«ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.

    ***

    Jorge Oset Palacios

    - Jorge Oset Palacios: El 8 de gener de 1953 és executat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com aÁngel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Havia nascut el 3 de juliol de 1920 a Madrid (Espanya). Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

    ***

    Presoners de guerra treballant a la base submarina alemanya de La Pallice

    - José Hormigo Martín: El 8 de gener de 1973 mor a l'hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Hormigo Martín. Havia nascut en 1907 a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i enviat en 1941 a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'Exili. Amb l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Charente-Poitou.

    ***

    Émile Véran

    -Émile Véran: El 8 de gener de 1988 mor a París (França) el poeta, violinista, anarquista i antimilitarista Émile Véran. Havia nascut cap al 1905 a Lo Plan d'Orgon (Provença, Occitània). Es guanyava la vida com a barber. En 1932 fundà, amb Eugène Lagomassini, el Comitè de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC) –abans, a instàncies de Paul Bergeron, s'havia creat a començaments dels anys vint a Lió (Arpitània) la «Lliga per al reconeixement de l'objecció de consciència», que publicà el 25 de desembre de 1924 un únic número de L'Objecteur–, i en aquesta època col·laborà en el periòdic antimilitarista d'Alphonse Barbé Le Semeur de Normandie. En 1936 es constituí la Lliga dels Objectors de Consciència (LOC) i va ser nomenat secretari del Comitè Local de Lo Plan d'Orgon. Aquesta nova organització publicà, a instàncies de Gérard Leretour, l'òrgan Rectitude. En aquests anys, amb son germà Aimé, lluità sense descans per reconeixement de l'objecció de consciència. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Les Cahiers du pacifisme (1946-1963) i en L'Union Pacifista, portaveu de la Unió Pacifista de França (UPF), fundada en 1966. També col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Défense de l'Homme i Liberté, periòdics fundats per Louis Lecoin; Les Nouvelles Pacifistes, de Louis Louvet; Le Réfractaire, de May Picqueray; Le Libertaire, de Maurice Laisant; o Fais pas le zouave!, de la Federació Anarquista (FA). En 1947 publicà el llibre de poesia antimilitarista Les épis sous la faulx, reeditat en 1985 i els números especials sobre l'objecció de consciència de les revistes Pensée et Action (1951) i Élan poétique littéraire et pacifiste (1980). En els anys cinquanta visqué a París i a partir del gener de 1958 animà, amb Jean Gauchon i Henri Sellier, el Comitè de Suport als Objectors de Consciència (CSOC).

    ***

    Cel·la del centre penitenciari d'El Dueso

    - Daniel Agadia Fernández: El 8 de gener de 1990 mor a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadia Fernández. Havia nascut el 13 de desembre de 1916 a Pola de Lena (Astúries, Espanya). Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit republicà. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut, jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Un cop lliure, s'instal·là a Gijón, on es casà amb Covadonga Quirós. Durant els anys vuitanta representà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) escindida en alguns congressos.

    ***

    Carme Conde Abellán

    - Carmen Conde Abellán:El 8 de gener de 1996 mor a Madrid (Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. Havia nascut el 15 d'agost de 1907 a Cartagena (Múrcia, Espanya). La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra,Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris«Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy lamadre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i  Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde en morir va deixar una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

    ***

    Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1972)

    - Marcello Bernardi: El 8 de gener de 2001 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. Havia nascut el 18 de juny de 1922 a Rovereto (Trentino, Itàlia). En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci),Educazione e libertà.«Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

    ***

    Giovanni Pedrazzi

    - Giovanni Pedrazzi: El 8 de gener de 2012 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarcosindicalista Giovanni Pedrazzi, conegut com Pedro. Havia nascut el 17 d'octubre de 1938 a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia). Quan tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al costat de son avi matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle, aprengué la tècnica del seu ofici. Tres anys després, per pressions de sos pares, deixà la pedrera per la construcció i s'especialitzà en la instal·lació elèctrica d'edificis. A partir d'aquest moment començà la seva militància i fou un dels fundadors del comitè de fàbrica de l'empresa Edili, reivindicant la seguretat a les obres. Després, durant molts d'anys, treballà per al grup industrial La Montecatini Edison (Montedison), on en 1978 promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels«sindicats de base» (COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es declarà anarcosindicalista. Per les seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps complet en la independent Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL, Confederació Autònoma Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la vaga de tres dies als vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels Treballadors del Mar i del Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Després es posà a fer feina sindical per al sector del comerç, promovent tota mena de vagues i reivindicacions. Després creà el COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi, organitzà conferències i debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions de la figura de l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint, promogué el «Convegno studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se celebrà el 20 de febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment anarquista, va ser una persona molt popular i fou un dels promotors del«Comitato Anti Gaia», que lluità contra la privatització de l'aigua i contra la pujada de les factures de l'energia. Publicà una novel·la social en dos volums: Racconto di paese (2003) i Ardori ideali (2006). El 13 de desembre de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi que es va fer a Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar; dos dies després tingué a la mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i posteriorment fou incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa família. Amb sa companya, Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i Roberta).

    Escriu-nos

    Actualització: 18-06-13


    0 0

    ¿Qué causas llevaron a la naciente prensa a aumentar la frecuencia de sus publicaciones, a pasar de semanales a diarias? Probablemente no fue la cantidad de noticias, pues los medios de la época no disponían aún de sistemas de transmisión ni, mucho menos, de organizaciones (agencias de noticias) que forman hoy la infraestructura y que nacieron ya entrado el siglo XX. Probablemente fuera el discurso ideológico - político el que necesitaba medios de difusión. Un discurso que partía de una concepción de vasallos del rey a patriotas de nacientes naciones, ideologías nacionalistas que estallarían a lo largo de los siglos XIX y XX y cuya concepción aún dura en estos momentos en que transitamos desde esas concepciones nacional unificadoras a otras basadas en la idea de la pluralidad de los ciudadanos, ya en religión, lengua o ideología.

    Pero el siglo XIX no disponía de sistemas comunicativos ni de medios de transporte que permitieran que las noticias se conocieran en lugares alejados. Así que lo que prima en esa naciente prensa no son las noticias, sino los discursos ideológicos. Por lo que en un ejemplar de cuatro páginas de texto a una columna, encontramos casi tres páginas de discurso y una de información; es decir, predomina el discurso ideológico.

    Con el nombre de Diario de Mallorca nacería la primera publicación de frecuencia diaria en la isla. Para acercarme a esta publicación recojo escritos que tengo a mi alcance: el publicado en la Gran Enciclopedia de Mallorca, que traduzco y el que ofrece Joaquín María Bover:

    prensa
    Primer número del Diario de Mallorca de 1808

    Diario de Mallorca Diario editado en Palma desde agosto de 1808 a 1814 por el capellán del regimiento Zaragoza Sebastián Hernández Morejón y bajo los auspicios de la Junta Patriótica. Entre junio y agosto de 1808 llevó el título de Diario Político de Mallorca que lo portó en 81 números. Informaba sobre la Guerra del Francés, el comercio, la historia, la meteorología, los movimientos portuarios, las políticas sobre la inmunidad de los bienes eclesiásticos y la política. Hasta la aparición de la Aurora Patriótica Mallorquina (1812) colaboraron Joan Antoni Picornell Obispo, Isidoro Antillón, Miguel de Victorica y, esporádicamente, Raimon Strauch Vidal y Domingo Mariano Traggia, marqués del Palacio. Los cuatro primeros números fueron impresos por Salvador Savall, hasta el 13 por Melcior Guasp y, a partir del 14, por Bonaventura Villalonga. Se vendía en la librería Carbonell y posteriomente en diversos lugares de Palma.

    Traducción de la entrada "Diario de Mallorca" de la Gran Enciclopèdia de Mallorca, tomo 4 -no lleva indicación de la autoría -.

    Tras él, este título se repitió en el Diario de Mallorca de 1900 a 1907, promovido por Antoni Maria Alcover, sucesor de El Ancora y el actual, iniciado en 1953,

    Arxiu Capitular de Mallorca: Document del mes de gener: Butlla del Papa Bonifaci VIII al Bisbe de Mallorca, 1294

    Numerado con el romano XXII, el Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares (1862) de Joaquín María Bover dice:

    XXII Diario de Mallorca, Palma, imprenta de Buenaventura Villalonga, 4.º de 4 pags. cada número. El 1.º salió en 15 de agosto de 1808 , y el último en 30 de noviembre de 1814. A muchos números, desde el principio, les falta el pie de imprenta, y otros llevan únicamente el de Con superior permiso. Desde 1.° de noviembre de. 1810 l|evó este diario el.adorno del escudo de armas del reino de Mallorca. Su redactor fué el ilustrado mallorquin D. Juan Antonio Picornell y Obispo. Este periódico fue sucesor del del número XXVII. Precio.de suscnpicon.8 rs. mensuales.

    * * * * * * * * * *

    XXVI Diario político de Mallorca. Palma, impr. de Melchor Guasp, 4º de 4 pags, cada n.º El 1.º lleva la fecha de 3 de junio de 1808 y el 13 y último, sin pie de imprenta, salió en 27 del mismo mes y año. Continuó este periódico, aunque poco tiempo, en ta imprenta de Buenaventura Villalonga. Véase n.º XXVII.

    * * * * * * * * * *

    XXVII Diario político de Mallorca. Palma sin mas pie de imprenta que Con superior permiso, pero mas adelante lleva, aunque pocas veces, el de la deBuenavenlura Villalonga, 4." de 4 pags. cada n.º Empezó á salir en 15 de junio de 1808, seguramente para provocar competencia á otro periódico que salia con el mismo título (n.º XXVI) en la imprenta de Melchor Guasp. Cesó el de Villalonga en 18 del mismo mes y año y vencido su colega, por habérsele separado casi todos los suscritores, volvió á aparecer de nuevo el Diario político de Mallorca, en la imprenta de Villalonga, en el mismo tamaño que antes, desde el dia 28 del indicado mes y año (junio de 1808) y acabó de publicarse en 14 de agosto de 1808, dia en que el redactor que lo era D. Sebastian Hernández, capellán del regimiento de Zaragoza, insertó un artículo de despedida manifestando que cesaba en su tarea periodística porque sus deberes le llamaban al continente. Reemplazó á este Diario el del n.° XXII. Precio de suscr. 8 rs. mensuales.

    prensa
    A partir de Noviembre de 1810, la cabecera incluye el escudo de Mallorca

    Curiosísima es la historia de Juan Antonio Picornell y Obispo, nacido en Salamanca en 1781, hijo de un mallorquín famoso Juan Mariano Picornell y Gomila (Palma 1757 - Cuba 1825). Juan Antonio fue un niño famoso, tanto que tiene dedicado el poema La niñez laureada, "poema en loor de D. Juan Picornell y Obispo, de edad de tres años, seis meses, y veinte y quatros dias, examinado publicamente por los doctores, y maestros de la Universidad de Salamanca en una de sus aulas el dia tres de abril de 1785" y que tiene una calle en Salamanca a su nombre (ver: Juan Picornell y Obispo en "El suelo de Salamanca").

    Juan Antonio Picornell tiene entrada en el volumen sexto de Hombres y documentos de la filosofía española (1998) de Gonzalo Díaz Díaz, por su polémica con el "solleric"Antonio Oliver Nadal.

    Del padre, Juan Mariano Picornell y Gomila, hay bastante información en Internet, como el texto de Roman Piña Homs: Juan Picornell: de Maestro reformista a Líder Revolucionario o esta biografía o en la bitácora de Miquel López Crespí, quien escribió el libro La conspiració, basado en la vida de Juan Mariano Picornell.

    El Diario de Mallorca de 1808 a 1814 se encuentra en forma de fotografías digitales en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. Sobre él no he encontrado ningún estudio particularizado. Su "prospecto" o presentación se halla en el Semanario Económico, Palma de Mallorca de fecha 11 de junio de 1808:

    Prospecto De un Diario de Mallorca con Superior permiso

    El establecimiento de un Periódico, que difundiendo luces y conocimientos humanos transmita insensiblemente á la posteridad la historia de los sucesos que acaecen, ha sido siempre mirado como un objeto muy digno de celo y protección de los Gobiernos. Por este medio sencillo, se amplifican y perfeccionan las ideas liberales, se enriquecen las ciencias, se fixa y consolida la opinión, se señala la ruta que debe seguir, se ventilan los grandes intereses de los pueblos, y se recojen de los acontecimientos que sobrevienen, ya prósperos, ya infaustos, lecciones saludables para la generación presente y futura.

    Idea tan útil como ventajosa al bien social, no podía dexar de ocurrir al patriotismo de esta Isla, tan felizmente constituida baxo los auspicios benéficos de los varones sabios é ilustrados que la gobiernan; y firmemente resueltos por nuestra parte a no omitir medio alguno de quantos la emulación universal sugiera al ardiente deseo del mayor interés público, no vacilamos en ofrecer el Plan de un Diario que hemos concebido, y que con la autoridad necesaria va á publicarse, sin perjuicio del Semanario económico.

    Primeramente, se insertará todos los dias un discurso político relativo a nuestra situación progresiva y los grandes intereses de toda la nación según las circunstancias que ocurran. Seguirá una relación exacta de quantas noticias vayan llegando de:oficio, ó dignas de crédito, cuya publicación interese y se permita. Por ultimo se concluirá dando parte de todas aquellas operaciones de la Suprema Junta de Gobierno, que su Secretario tenga por conveniente remitir al editor para el efecto.

    Sin enbargo de estos tres puntos, que clasificarán el documento y harán su materia diaria, llenaremos el hueco que dexare la falta de noticias con algún punto científico, moral, religioso, etc. Por este método iremos á la par con los grandes acontecimientos que se nos preparan, los:juzgaremos con crítica, rebatiremos las tramas de la sugestión enemiga, crecerá el noble entusiasmo que nos anima, caminará constantemente a su fin, hallaremos nuevos estímulos de gloria, exemplo que imitar, lecciones que aprender, y bellas máximas de Religión y vírtud:

    Convidamos desde luego á todos los talentos que quieran entrar á la parte en tan noble afán, y les suplicamos encarecidamente no quieran privarnos del caudal de sus reflexiones y discursos. Siempre que estos obtengan la devida aprobación, tendrán sus Autores el gusto de verlos publicados aunque estén escritos en lengua vulgar, pudiendo dexarlos en la imprenta del Diario.

    Tal es la obra que nos hemos propuesto, convencidos de su utilidad é importancia, contando empero con la indulgencia generosa del público.

    Empezará á publicarse el día 15 del corriente pues ha concurrido ya suficiente numero de subscriptores. Se continua admitiendo á dos pesetas por mes subscripciones en la librería de Carbonell, con la advertencia de que se recivirá el Diario en la casa que señale el suscriptor del recinto de esta Ciudad.


    0 0


    0 0

    Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)


    Gregori Mir, homenatge (I)



    Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...

    Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).



    D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

    La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.

    Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!

    Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.

    Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.

    Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.

    Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.

    El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.

    Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0
  • 01/09/14--14:08: Els aforats
  • Avui un article d'en Joan Martorell . Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Aquets darrers anys degut a la corrupció de molts alts càrrecs polítics, hem sentit parlar sovint dels “Aforats”.

    La curiositat me dur a consultar de on ve aquest privilegi, perquè i qui el disfruta.

    Tot va començar cercant la independència del poder legislatiu respecte del poder executiu. Un exemple seria que un parlamentari se enemistés amb el Rei, que era el màxim poder del país (fa anys d’axó), aquest podria cercar qualsevol excusa per encausar-lo i fer-lo fora de la vida pública. Per evitar axó es va establi que cap Parlamentari pogués esser encausat sense la aprovació del propi Parlament i havia de esser jutjat per el tribunal de major jerarquia.

    Emperò, feta la llei, feta la trampa, si el tribunal que jutja als Polítics es el Tribunal Suprem o el Tribunal Superior de Justícia i els membres de aquests tribunals el anomena el Consell General del Poder Judicial, que com sabem qui elegeix els 20 membres del Consell del Poder Judicial es el Rei i El Parlament, al final son el polítics qui se posen d’acord per triar els qui a la fi els tindran que jutjar.

    Anem a veure qui son els privilegiats a l’Estat Espanyol, segons l’article 102.1 de la Constitució:

    El Rei, President del Govern i els Ministres, Diputats i Senadors, Parlamentaris Autonòmics, Alts càrrecs de la Judicatura, de la Fiscalia, del Tribunal de Comptes, del Tribunal Constitucional, del Consell de Estat, el defensor del Poble de l’Estat Espanyol (amb els seus adjunts)i els de la CCAA, , en total i segons me informat, son uns 10.000 ciutadans el que gaudeixen del privilegi de esser aforats.

    Si trobeu pocs,vos diré que els membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat també tenen el seu propi aforament.

    Dins la relació de persones aforades, i referent a la Família Reial, no hi ha ni el Príncep ni les Infantes, emperò, segons ha publicat qualque analista polític, arreglar axó ja esta pactat entre el dos partits majoritaris, tot arribarà.

    Ja per acabar i com que sempre mos comparen amb altres països del voltant, comparem:

    1.- Alemanya: Cap aforat

    2.- Portugal / Itàlia: Sols el President de la República.

    3.- França: President de la República, 1er. Ministre i Ministres.


    Per tal de que tots siguem iguals a n’ aquest país, al manco davant la justícia, cal canviar la Constitució i si es per llevar privilegis als polítics, com es el cas comentat, podrem esperar de asseguts.

    Joan Martorell

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 36 | 37 | (Page 38) | 39 | 40 | .... | 465 | newer