Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 35 | 36 | (Page 37) | 38 | 39 | .... | 465 | newer

    0 0

    Ahir em vaig trobar que els Reis havien arribat abans d'hora. I vaig experimentar un agraïment d'aquells tan carregats.

    L'amic Jordi Llavina (no us perdeu el seu llibre Contrada, ni Vetlla, ni els altres, si us agraden els bons versos) feia al facebook un post sobre el meu mussol i mixet, en uns termes encomiàstics realment dignes de millor llibre. Els que teniu facebook potser ho heu vist, al seu mur, al meu o al de l'editorial Documenta. 

    No em sé estar de compartir, amb una mica d'enrojolament i un molt de vanitat irreprimible, els versos que hi posa. La fotografia també és seva, que diu que els llibres que s'hi veuen són germans de sang. 

     

    Car és un gran poeta, l’amic meu Miquel Àngel,

    i, a desgrat del llinatge, no té res de lleuger.

    Que aplega, en els seus versos, el Banyeta i l’Arcàngel.

    No té, aquest vers anglès, ni cap ni centener

    (prô ell torna el “non-sense verse” tot moll de llum i seny).

    És tan bo, aquest volum!, i és tan ple d’alta lírica,

    que el vent emprenyador que avui ens clava el reny

    em sembla, al seu costat, un buf tot malaltís.

    Desitjo que s’estengui, com una plaga vírica,

    la nova d’aquest llibre que a mi em fa tan feliç.

     

     

     

     


    0 0

    Aquest vespre l'Obra Cultural Balear de Pollença celebrarà la Diada de Mallorca del 31 de Desembre amb la presentació del llibre "El Fracàs d'Espanya", a càrrec de l'autor, Pere Sampol i Mas.

    En Pere, a banda de la seva llarga trajectòria política, va ser senador autonòmic entre 2007 i 2011, experiència amb la que va escriure el llibre "Espanya no té remei" del que aquest "El Fracàs d'Espanya" n'és la continuació. Es tracta un recull d'articles d'extensió desigual apareguts a publicacions diferents, sobretot al Diari de Balears, analitza i explica múltiples qüestions i temes. Entre altres, els següents: la crisi política i financera dels darrers anys, la pèrdua de legitimitat social del poder polític en posar-se al servei d'oligarquies gens democràtiques, el descrèdit de les institucions a causa de la corrupció i del malbaratament dels recursos públics, la ficció d'una Espanya que ha construït un espanyolisme de grandeur tan sols sobre els fonaments tan precaris de la bimbolla immobiliària i de la recepció d'immensos fons de la UE, l'ús demagògic i injust del concepte de solidaritat que consisteix en decidir que les CCAA que més aporten a la caixa de l'Estat seran les que acabaran disposant d'una assignació de despesa per ciutadà que estarà per sota de la mitjana, l'espoli fiscal insuportable que pateixen els tres països del català (les Balears, un 14%), la voluntat recentralitzadora i uniformitzadora permanent de l'Estat i l'estratègia, compartida pel PP i PSOE, d'enfortir encara més l'Espanya radial, amb un Madrid mastodòntic que pretén convertir la resta del territori, molt especialment la perifèria mediterrània, en un espai tan sols subordinat i subsidiari a efectes polítics, econòmics i lingüistico-culturals...

    Divendres dia 27 a les 20 h

    Centre Cultural Guillem Cifre de Colonya

    Llegir ressenya a Tribuna.cat

     

     

     


    0 0

    ...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)



    Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

    Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

    Jaume Vidal Alcoverés prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

    Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

    Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

    Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

    Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

    Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

    Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

    Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

    Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

    Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

    Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

    Pròleg del llibre de Miquel López CrespíAntologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.



    0 0
  • 12/28/13--02:14: Gener de 2014
  • 4 de gener a les 21h sopar a Sa Birra (Manacor), combat entre Xurí, Carnisser i Pipiu

    0 0
  • 12/28/13--02:14: KAGEMUSA: TAKEDA SHINGEN
  •   

     

     

     

     

    KAGEMUSA(LA SOMRA DEL GUERRERO) TAKEDA SHINGEN

     

     

     

     

     

                                     

     

     

     

     KAGEMUSA: TAKEDA  SHINGEN     

    Akira Kurosawa en su película “Kagemusa” (La sombra del guerrero), nos presenta la legendaria figura de  Shingen: rápido como el viento, sereno como el bosque, fiero como el fuego, inmóvil como la montaña.

     

     

     

     

     

     

                                  

                                 

                                 Caligrafía de Joshu M.C. que representa la famosa frase que definía a Takeda Shingen .

     

         

    Este guerrero ganaba  las batallas con su presencia, sentado en la cima de una montaña, conocía la técnica adecuada para hacer salir de lo más profundo de sí mismo una energía poderosa y convincente. Su presencia inmóvil en la lucha creaba pavor en el enemigo, perturbaba cualquier plan estratégico. La eficacia de su “don” producía ante el contrario y ante sus propios guerreros, una poderosa conmoción del ánimo. Shingen  cae herido en una batalla,  va  a morir pero su presencia es fundamental  para conseguir el poder sobre más de 25.000 samurais en lucha y ordena buscar un doble que lo sustituya, consigue que un pequeño delincuente, un hombre vulgar se haga pasar por él y se erija como comandante, debe parecerse , y no es fácil. Además, debe ganar  la batalla con su presencia inmóvil. El hombre vulgar se convierte, tras la muerte de Shingen en su doble, después de un aprendizaje, con la técnica adecuada, hace salir de lo más profundo de sí mismo: la energía poderosa y convincente  que poseía su señor. Convence y conmueve a todo el mundo, vence con su “don” al enemigo.

     

     

     

     

     

     En el libro de Raimon Àvila: Mover y Conmover se plantean las técnicas correctas para conseguir ese don y transformarlo en una potencia para emocionar. Este libro plantea qué y cómo puede definirse esa energía misteriosa tan útil para la expresión de actores, bailarines , músicos y para la creación en cualquiera de sus formas. Es además un libro de sabiduría aplicada…… 

    La fuerza de la Conmoción estética se deriva también del uso correcto de nuestro cuerpo. El actor visible esta hecho de: piel, carne, huesos, esa es la materia prima del trabajo del actor. Sin accesorios, sin espadas romanas, ni utensilio alguno más que el propio cuerpo, lo demás lo que sobra,  quita lo fundamental, nos hace débiles.La conciencia corporal: piel carne huesos, huesos carne piel y una adecuada respiración permite escuchar el rumor de la energía primordial, la música interior que circula en todas las direcciones    canaliza el “ki” en la dirección adecuada. La respiración natural  y desbloqueadora hace todo lo demás al inspirar y al expirar. En Kyudo los ejes verticales  determinan el enraizamiento o “Ashibumi” de los pies del kyudoka, los más sabios “consiguen respirar por los pies” y los ejes horizontales permiten un desplazamiento  de la energía conducida por la flecha al dirigirse a su destino que, sorprendentemente, no es otro que el propio tirador de la flecha. El kyudoka  apunta a sí mismo y quizá, al final de toda una vida, con suerte, logre alcanzarse .De igual modo debe actuar aquel que se inicia en la práctica del movimiento y la conmoción, su objetivo no es otro que él mismo……  

     

     

     

     

     

     

     

     Este libro consigue  espiritualizar la técnica, la ritualiza, la hace trascendente y promueve un estado de la conciencia en el que el actor visible e invisible coincidan, nos permite desarrollar una mirada felina sobre la realidad, nos da las claves, la técnica adecuada para hacer salir de lo más profundo de nosotros mismos una energía poderosa y convincente, para mover y conmover con la rapidez del viento, la serenidad del bosque, la fiereza del fuego y la  inmovilidad de la montaña.  

     

     

     

     

     

     

       

    Fragmento del prólogo que le hice al libro de Raimón Avila.” Moure i Commoure” Consciència corporal per a actors, músics i ballarins. Dip.de Barcelona/Institut del Teatre Barce

      

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 12/28/13--02:14: 2013 en imatges
  • Aquest vídeo el dedic a la família i els amics que m'han acompanyat durant 12 mesos de muntanya, asfalt i festa. Una forta abraçada i gràcies a tots. Acabo l'any igual que el vaig començar: amb un pinçament lumbar. Però no hi ha mal que duri 100 anys, així que ben aviat més i millor.


    0 0

    [27/12] «La Protesta» - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán - Déjacque - Vaillant - López Ayesa - Szary - Considérant - Gandulfo - Matthai - Millán Calvo

    Anarcoefemèrides del 27 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Protesta"

    - Surt La Protesta: El 27 de desembre de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic La Protesta. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i agost de 1935, però patí diversos ajornaments. Hi van col·laborar Juan Mauro Bajatierra, Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael Peña, Mariano Valle i Gonzalo Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el 14 de febrer de 1936.

    ***

    Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

    - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Una de les obres fonamentals de Déjacque

    - Joseph Déjacque: El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860; però, en la misèria, va caure en la demència --es pensava que era una nova reencarnació de Crist-- i va morir en 1864 al raval de Saint-Honoré de París (França).

    ***

    Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

    - Auguste Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a Mézières (Ardenes, França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. Son pare, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare, Joséphine Bouyer, es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida«delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla --unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica-- i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme --aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà-- dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio,Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva «propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla-- només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per«intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor --fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat--, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música de Charles Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

    Auguste Vaillant (1861-1894)

    ***

    Andrés López Ayesa

    - Andrés López Ayesa: El 27 de desembre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Andrés López Ayesa va morir el 2 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

    - Marcel Szary: El 27 de desembre de 1964 neix a Polònia l'anarcosindicalista Marcel Leon Szary. Durant el règim comunista milità en el sindicat clandestí Solidarnosc (Solidaritat), al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de Formació Professional. Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la més important de motors nàutics de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i els compromisos polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim excomunista, l'abandonà. El juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de l'organització anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de Poznań, fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de la companyia HCP. En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però continuà amb la lluita sindical. En 2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges (il·legals) a la planta Cegielski i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el 3 de novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych, considerant la seva militància anarcosindicalista com a un agreujant. Marcel Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia a Poznań (Gran Polònia, Polònia) i fou enterrat el 6 d'abril al cementiri de Miłostowie de Poznań.  

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Victor Considérant

    - Victor Considérant:El 27 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França). Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle,La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del«dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Parisà Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant  la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845),Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

    ***

    Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

    - Juan Gandulfo Guerra: El 27 de desembre de 1931 mor a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile) el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Havia nascut el 16 de juliol de 1895 a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile)–actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván, Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa,òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario–la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en elsúltims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

    Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

    ***

    Horst Matthai

    - Horst Matthai: El 27 de desembre de 1999 mor a Tijuana (Baixa Califòrnia, Mèxic) el filòsof anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Havia nascut el 30 de gener de 1912 a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), en una família empobrida i de pare maçó. En la seva joventut participà en el moviment anarquista alemany. En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i la possibilitat de ser enviat al front, com son germà que hi morí, fugí i s'instal·là a Mèxic, ja que aconseguí ser cridat per aquest país com a«expert en comerç internacional». Al país asteca, a més d'aprendre el castellà, treballà eventualment en el comerç de productes químics i agropecuaris relacionats amb l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per evitar el fort sentiment germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores. Mentrestant, començà a estudiar filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on compartirà classes amb l'escriptor Carlos Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i Emilio Uranga. En aquesta universitat es llicencià i doctorà en filosofia. Filòsofs espanyols refugiats a Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau, Wenceslao Roces i García Bacca) el van introduir en el pensament grec i alemany. A més realitzà estudis de llengües mortes i de sànscrit al Col·legi de Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en educació atorgat per la Brigham Young University. En aquesta època es relacionà professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada pel que fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels seixanta se separà de sa primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional Indigenista a la Serra de Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a reivindicar el «renaixement del pensament prehispànic» i la seva idea de«no poder». Cap als anys vuitanta, s'instal·là a la Tijuana i es casà de bell nou, aquesta vegada amb una alumna. En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al Cetys de Tijuana, a la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats de la Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia. Influït per Hegel, Max Stirner, Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden aspectes relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol fonamentar hermenèuticament el «retorn de la metafísica», basada en la retraducció i en la reinterpretació dels filòsofs presocràtics i de Hegel. La seva metafísica solipsista és la base del seu pensament anarquista; el contracte social de Rousseau va ser instaurat per assegurar la supervivència de l'individu, però un cop la societat ha posat en perill la supervivència de l'individu, aquest ha de renunciar al contracte social. El seu pensament està recollit principalment en la sèrie «Pensar y ser», que es publicà cronològicament en un ordre distint al de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar y ser I. Ensayo de una fenomenología metafísica (1996), Pensar y ser II. La Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III. Heráclito, el obscuro (1997) i Pensar y ser IV. La teoría parmenídea del pensar (1990). Pòstumament es publicaren Textos filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon estudiós dels presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests són una part important de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris, classes, etc.). La seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments com ara el nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot, l'anarcoindividualisme.

    ***

    Manuel Millán Calvo a la presó

    - Manuel Millán Calvo: El 27 de desembre de 2003 mor el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Havia nascut l'11 de setembre de 1925 a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya). Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per «rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. A mitjans dels anys seixanta va ser alliberat gràcies a una amnistia.

    Escriu-nos

    Actualització: 27-12-13


    0 0

    Alternativa proposarà tant a l’Equip de Govern com a la resta de membres de l’oposició que els càrrecs de la darrera Patrona de la legislatura siguin triats mitjançant un sorteig com es fan amb altres figures tradicionals pollencines com els cavallets, àguiles, etc.

    La proposta d’Alternativa no és per instaurar el sorteig com mètode per triar els càrrecs de la Patrona, si no fer una excepció aquesta darrera Patrona de la legislatura, el motiu que esgrimeix Alternativa per fer aquesta excepció és que hi ha pollencins que per causa de tenir la residència, lloc de treball o el seu dia a dia fora de la vila fa que els sigui molt difícil ser coneguts per la resta de la població, alguns ciutadans s’han dirigits a nosaltres per veure si es podria fer un sorteig per triar els càrrecs ja que alguns d’ells fins i tot passen per la seva feina gran part del temps fora de l’illa.

    Esperem que la nostra proposta sigui recolzada per tots els grups i regidors no adscrits que formem l’actual consistori.

    Normal021falsefalsefalseES-TRADX-NONEX-NONE

    0 0

    Ja s'han donat a conèixer els plans de l'Ajuntament de Pollença per Can Morató. Després de la polèmica dels darrers temps sobre la no inclusió de l'antiga fàbrica de tapissos dins el Catàleg de Patrimoni, ara s'ha donat a conèixer el motiu d'aquesta decisió, que no és altre que l'acord entre els propietaris, l'Ajuntament de Pollença i l'empresa Las Vegas Sands (propietat del multimilionari Sheldon Adelson) per construir-hi un casino acompanyat d'un hotel temàtic.

    Les negociacions s'han duit en un absolut secret , ja que per poder desenvolupar el projecte calien una sèrie de reformes legislatives, reformes que varen ser un escull insalvable per a la ciutat madrilenya d'Alcorcon, però que s'han pogut superar a Pollença gràcies a la col·laboració del Govern Balear i l'Ajuntament.

    El dimitit conseller de turisme, Carlos Delgado, sembla que ha estat un home clau en aquesta negociació, ja que a través d'unes disposicions addicionals a la Llei Turística que ha deixat enllestides abans de la seva dimissió es permetran uns impostos reduïts pel joc, es liberalitza el consum de tabac i la prostitució dins les instal·lacions, i s'elimina per llei qualsevol protecció patrimonial per a l'edifici. Aquestes disposicions seran d'aplicació tant per a la inversió de Can Morató com per altres futurs projectes de Las Vegas Sands a Balears. I es que sembla que l'exconseller ha acceptat el càrrec de director general de Las Vegas Sands a Balears. Preguntat sobre si això podria constituir algun tipus de incompatibilitat, Delgado ha afirmat: “Que hagi fet una llei per permetre els casinos i que a continuació el Sr. Adelson m'anomeni director general és una pura casualitat”.

    El batle de Pollença, per la seva banda, s'ha mostrat satisfet perquè han solucionat un nou problema del municipi: “Ens han assegurat encara que es demoleixi totalment l'edifici, en faran una rèplica de la façana; si han pogut fer-ho amb la Torre Eiffel o amb les piràmides d'Egipte, també ho podran fer a Can Morató”.

    Sobre aquest assumpte els socis de govern del PI han manifestat: “Hi estam d'acord, perquè hem centrat les intencions inicials del batle, que pretenia destinar el solar a la construcció d'una plaça de toros. A més hem aconseguit el compromís que es pinti la façana de verd; li hem clavat un bon gol al PP amb això”. Des d'UMP també s'han pronunciat: ”Donarem suport al batle en aquesta iniciativa, sempre i quant ens asfalti tres carrers més del Moll”.

     

    El Sr. Adelson i la seva esposa durant la visita que feren a l'edifici, on aprofitaren per provar com quedaria el típic cartell a la façana. Preguntat sobre quina opinió li mereixia el fet de demolir un edifici catalogat, va manifestar: "fuck you !" 

    0 0

    Seguim amb el nostre recorregut i ara toca el camí de Son Oliveret. Almenys unes 200 passes del camí estan ben brutes, més les bosses escampades pel vent, plàstics i altres que hi ha pels voltants. És cert que si comparam el que hi ha ara amb el que denunciàrem des d'aquestes pàgines el passat 31 de març ("La restauració del torrent i nous abocadors") alguna cosa s'hi ha fet. Però la major part de la neteja encara estar per fer.

    Com sempre, tornarem demanar al nostre grup municipal que torni fer les preguntes, denúncia i propostes adients al ple de Cort. El pla de xoc aprovat el passat 25 de juliol, a proposta del grup municipal MÉS per Palma (PSM-E i IV), no ha servit per aquest abocador encara. El de Xorrigo es va fer net. El de ses Basses al Camí de Ses Argiles també està net i vallat. Però el del camí de Son Oliveret per ara no té remei

    Oferim unes quantes fotos fetes aquest cap d'any 2014 com a testimoni.

    Cartell anunciador de multes severes enrevoltat de restes de l'obra del camí feta per particulars 
     
    Inici de l'abocament
     
    Pneumàtics i altres
     
    Final de l'abocament

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 01/03/14--12:49: El catàleg de patrimoni
  • Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Fins el 10 de gener podeu presentar al·legacions al catàleg de patrimoni fet amb la finalitat de protegir els béns immobles d’interès històric, artístic, arquitectònic, etnològic, arqueològic i paisatgístic de Pollença.

    Fa uns dies ens vam reunir amb tècnics municipals amb els tècnic de l’empresa  Gabinet d'Anàlisi Ambiental i Territorial. GAAT  que ha estat l’encarregada de la redacció del catàleg actualment en exposició.

    El Catàleg de protecció d'edificis i elements d'interès històric, artístic i paisatgístic fou aprovat inicialment pel Ple de l'Ajuntament en data de 27 d'octubre de 2005 i provisionalment en data de 30 de novembre de 2006. En data de 24 de setembre 2010 la Comissió Insular d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni Històric n'acordà la subsanació de deficiències. . El que han fet els tècnics de GAAT ésdonar resposta a aquestes deficiències.. El detall d'aquesta subsanació el podeu trobar a la documentació general del catàleg de patrimoni.

    El catàleg  tracta de recollir tots aquells elements singulars que per el seu valor i significació mereixen protecció. Però no s’ha d’entendre com la simple imposició de mesures restrictives sobre els immobles catalogats. L’inclusió d’una edificació al catàleg implica un reconeixement oficial del seu valor històric. Els propietaris i titulars de béns catalogats podran gaudir dels beneficis fiscals que determini la legislació de l’Estat, la legislació de les Illes Balears i la normativa de les entitats locals. Així mateix, es suposa una preferencia d’aquests immobles a l’hora de sol·licitar ajuts per la seva millora, conservació, rehabilitació o restauració.

    A més d’adjuntar el llistat d’edificacions, també es marquen uns criteris d’intervenció, que han de permetre salvaguardar el patrimoni sense perjudici dels propietaris i titulars. Per aixó s’han de tenir  en compte els trets més rellevants a protegir, analitzant cada cas individualment. Des d’aquesta perspectiva, la inscrició dels béns al catàleg permet la seva conservació i restauració a la vegada que contempla la reforma i en el seu cas l'ampliació sempre que es respectin els valors que motivaren la declaració.

    Aquest catàleg no és una eina tancada, sino que s’ha de sotmetre a revisió de manera periòdica per tal d’incloure nous elements o, en casos excepcionals i degudament justificats, excloure’ls. Els criteris per l’inclusió han de ésser de carácter cultural, històric, compositiu, de qualitat d’execució material, de singularitat, de conjunt, etc.

    El catàleg de patrimoni està format per la següent documentació:

    1. Memòria, normes generals i llistats d'elements incorporats al Catàleg

    2. Memòria de subsanació de les deficiències assenyalades en l'acord de la CIOTUPH de

    24/9/2010

    3. Fitxes particularitzades

    4. Planimetria general del conjunt del sòl urbà a escala 1:1.000 i del sòl rústic a escala

    1:5.000.

    Els 842 elements inclosos en el Catàleg s'estructuren en vuit volums:

    -Formen els volums primer i segon un total de 159 fitxes en les que s'inclouen 184 elements que corresponen al patrimoni arquitectònic del sòl urbà. Es tracta de mostres d'arquitectura religiosa, edificis urbans, béns paisatgístics i ambientals en sòl urbà, la tafona de Can Reiet i el cementeri municipal. Alguns de les fitxes inclouen més d'un element.

    -Formen el volum tercer 88 fitxes en les que s'inclouen 100 elements corresponents a les possessions i cases de pagès del terme. Es cataloguen també dos escuts i deu rellotges de sol que són inclosos en la fitxa corresponent a l'immoble en el qual es localitzen.

    -Formen el volum quart 113 fitxes en les que s'inclouen 115 elements que s'integren en lescategories d'obres públiques (fars, ponts, miradors), oratoris, arquitectura militar, casetes, creus, casetes, escars, cases de neu, molins de vent fariners, elements d'hidràulica urbana, molins d'aigua, fons, sistemes hidràulics, ralles i pedres passadores. Es cataloga també unescut inclòs en la fitxa corresponent a l'immoble en el qual es localitza.

    -Formen el volum cinquè 97 fitxes en les que s'inclouen 146 elements etnològics pertanyents a les tipologies de sínies, pous, aljubs, basses, safareigs, forns de calç, porxos, sitges i barraques de carboner. La major part dels elements dedicats a l'explotació dels boscos s'han agrupat en fitxes corresponents a conjunts etnològics, fet que explica la divergència entre el nombre de fitxes i el d'elements.

    -Formen el volum sisè 76 fitxes en les que s'inclouen 76 elements etnològics pertanyents a les tipologies de camins, espais marjats i murs que limiten amb carretera o camí.

    -Per la seva banda els 221 jaciments arqueològics del municipi conformen els volums setè i vuitè del Catàleg.

      Com ja varen tractar a l'agost del 2006 hi ha jaciments com el de Can Daniel totalment abandonat i en procés de desaparició.

     


    0 0
  • 01/03/14--12:49: Sud enllà

  •  
    Benvolguts catalans:
    ¿qui us ho havia de dir a vosaltres que, un dia, n'hi hauria que us veurien com el seu nord enllà, on diuen que la gent és desvetllada i feliç i la resta?
    Però que consti que nosaltres també estimam amb un desesperat dolor etcètera. 
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     
     

     

    0 0

    En el canvi d'any, i abans de reprendre el curs habitual, convé repassar de manera molt breu el que va donar de si el 2013. Avui ho recordam fins al mes de juny.

    GENER

    • Mal ambient dins l'Ajuntament entre el PP-Lliga i els No Adscrits per desconfiances mútues.

    • El fogueró del PSM va congregar molta gent entorn d'una representació de les “perles” de consellers i president del Govern Balear, embarcats dins "na Rasputina".

    • Des del PSM vàrem exigir que no es pagués el cost del mai executat projecte de l'Auditori (150,000 eur.) fins que no s'aclarissin les responsabilitats polítiques del cas.

    • La oposició varem fer convocar un ple extraordinari on exigirem explicacions sobre el cumpliment de les mocions aprovades als plens (n'enumeràvem 24) que estaven pendents i per tal que el regidor David Alonso donàs comptes de la seva gestió; un any després d'aquell ple hem constatat els magres resultats de la dedicació exclusiva que se li va concedir fa dos anys i hem demanat que se li retiri.

    • Es va donar a conèixer “l'Auditoria” que va detectar irregularitats en la gestió econòmica de l'Ajuntament. Des del PSM varem criticar la falta de definició i profunditat d'aquest document, que mancava de informes complementaris posteriors. Malauradament s'ha demostrat que només va servir perquè alguns polítics del govern se n'adonassin que no els convenia seguir recercant en la gestió dels anys passats.

    • Al ple de gener des del PSM varem presentar una moció per reprovar al conseller d'educació Bosch i al ministre Wert, que fou aprovada. (A favor: 11, PSM, N.A., PSOE,CIUP,UMP,ERAM – Abstencions: 6, PP, LLR). Un any després es demostra l'encert de la moció, amb el conseller que ja no ho és, i amb el conflicte d'ensenyament més gran que han viscut les Balears, i el ministre ha fet aprovar una llei que s'ha posat en contra gairebé tota la comunitat educativa.

    FEBRER

    • Definitivament els regidors Magdalena Estrany i Tomeu Fuster abandonen el pacte de govern, deixant al govern municipal amb sis regidors (5 del PP i Martí Roca de la Lliga). La ruptura va anar seguida de retrets sobre “draps bruts”. Des del PSM varem reclamar al batle que es sotmetés a una moció de confiança per confirmar els seus suports, però no s'hi volgué sotmetre, en previsió de la posterior incorporació de CiUP.

    • Es va conèixer una sentència contra l'Ajuntament per fer pagar la ocupació de la via pública per duplicat al passeig del Moll, quan ja la cobrava Costes.

    • Es va donar a conèixer el Pla Director de Museu de Pollença, que havia detectat pèrdues de les col·leccions d'eines i ciències naturals.

    • Des del PSM varem presentar una moció al Ple per tal que Pollença s'incorporés a la xarxa de municipis balears de l'Institut Ramon Llull, que es va aprovar amb el vot favorable de tots els grups, llevat del PP, que es va abstenir. Varem rebre l'encàrrec de representar l'Ajuntament en aquest Institut però onze mesos després encara no s'ha fet el nomenament oficial del nostre regidor coma representant, tot ii haver-ho tornat a sol·licitar reiteradament.

    • Al mes de febrer el PSM va ver el seu congrés, on es va fusionar amb Entesa per Mallorca, neixent el PSM-ENTESA del que la nostra companya Joana A. Campomar és membre de l'executiva.

    MARÇ

    • Es va dur a terme el Correllengua que arribà a Pollença amb una important rebuda al Claustre del Convent.

    • El Batle, en un viatge a Madrid, es reuní al Ministeri de Defensa juntament amb el diputat Miquel Ramis (PP) per parlar sobre l'ús compartit civil i militar de la Base, en compliment de les mocions aprovades a l'Ajuntament. Fins a dia d'avui aquella negociació no ha donat cap resultat.

    • El ple va aprovar la eliminació del Pla Especial de Formentor, amb una important discussió entre govern i part de la oposició. Finalment es va fer l'aprovació inicial (A favor: 9, PP, LLR, CIUP, UMP – En contra: 8, A, PSOE, PSM, ERAM, NA.). Al cap del temps va resultar una ficada de pota més, ja que la justícia va anul·lar el Pla general adaptat al POOT en l'àmbit de Formentor, fent que aquesta modificació no tingués sentit i no s'aprovàs mai definitivament.

    ABRIL

    • Es va tornar a obrir la polèmica entorn de la Carretera Vella de Lluc en aparèixer-hi animals morts just en el polèmic tram que passa per devora la finca del batle, animals que després de tot l'enrenou el propi batle va retirar, reconeixent així la seva responsabilitat sobre els fets.

    • El PSM, juntament amb Alternativa, varen col·laborar amb ICP i Memòria de Mallorca en l'organització del cicle Abril de República.

    • En el Ple es varen dur els pressuposts pel 2013, que no es varen aprovar després que Nadal Moragues no acceptés les instruccions del seu partit en el sentit d'acceptar-los. Això va suposar encendre l'ira del batle, que li va dir de tot. Mesos després aquestes crítiques mútues s'han oblidat, ja que UMP s'avé a tot el que dicta el PP.

    • Verem presentar una moció de millora de la seguretat de la carretera MA-2200 al seu pas pel poliesportiu de Pollença. El PP va proposar l'esmena d'afegir-hi la creació d'una rotonda en l'entrada pel Monument a Miquel Costa, esmena que varem acceptar, si compta amb les condicions tècniques adequades. Es va aprovar per unanimitat.

    MAIG
    • Es va fer un simulacre de convocatòria per a la direcció del Festival de Pollença, que va guanyar Joan Valent, com no podia ser d'altra manera, vist com es va organitzar tot plegat. Una mostra de burla a l'acord de ple que s'havia adoptat anteriorment.

    • Des del PSM varem presentar una moció juntament amb A, PSOE, UMP, ERAM I No Adscrits relativa a la implantació de la zona verda d’aparcaments al Port de Pollença. Es va aprovar per unanimitat. Així i tot l'Ajuntament no ho ha aplicat l'estiu del 2013.

    • El Ple també va aprovar inicialment per unanimitat la cessió de part del nou Centre de Dia a AFAMA per dur a terme les seves tasques.

    • Es va conèixer la sentència que anul·lava l'adaptació del Pla General al POOT en l'àmbit de Formentor, tornant a les normes del 1990 i invalidant l'acord municipal d'eliminació del Pla Especial aprovat al març.

    • La regidora Mª del Mar Sastre, del PSOE, va presentar la dimissió, per motius personals, i la va substituir Javier Barba.

    JUNY

    • L'Ajuntament va presentar a bombo i plateret les banderes blaves que havia obtingut el municipi, després que l'any passat el mateix equip de govern posàs en dubte la importància d'aquestes banderes en no haver-les sol·licitades.

    • Va saltar la polèmica entorn dels fondejos a la Punta de l'Avançada, pels que el Govern Balear volia cobrar taxes.

    • CiUP va anunciar que negociaria amb el PP l'entrada al govern municipal. Aquest fet va confirmar les nostres sensacions, mesos abans, de que CiUP estava més a prop del govern que de la oposició.

    • El Ple va ser ben dens. Es varen aprovar les taxes pels serveis de la Residència de Sant Domingo.

    • També es varen aprovar inicialment els preus pel Festival de Pollença. Una aprovació esperpèntica, ja que no s'aprovaren definitivament fins passat el Festival. La majoria de la oposició ens plantàrem, ja que no s'havia comptat amb nosaltres per la contractació del director del Festival i per això PSM, A, PSOE, ERAM i els No Adscrits ens varem aixecar i ens asseguérem al lloc del públic per no participar d'aquest esperpent.

    • Participàrem d'una moció d'Alternativa, juntament amb PSOE i Esquerra en contra de l’avantprojecte de llei per a la racionalització i la sostenibilitat de l’administració local. Fou aprovada. (A favor: 10, A, PSM, PSOE, ERAM, CIUP, LLR, T. Fuster – Abstencions: 6, PP, UMP.)

    • També signàrem una mociód’Esquerra sobre l’exercici de la sobirania fiscal a l’Ajuntament de Pollença.Fou rebutjada. (A favor: 3, ERAM, PSM, T. Fuster – Abstenció: 6, LLR, A, CIUP, UMP – En contra: 7, PP, PSOE).

    • Des del PSM presentàrem una moció que també fou signada per CiU, Lliga, Alternativa, ERAM i PSOE de rebuig a la implantació obligatòria del decret sobre el tractament integrat de llengües TIL als centres educatius. La primera moció sobre el TIL a les Balears. Fou aprovada. (A favor: 10, PSM, A, LLR, CIUP, PSOE, ERAM, T. Fuster – Abstencions: 6, PP, UMP.)

    • Tota la oposició varem presentar una moció urgent de defensa del fondeig gratuït a la Punta de l'Avançada. Fou aprovada. (A favor: 10, PSM, A, PSOE, CIUP, UMP, ERAM – Abstencions: 6, PP, LLR.)


    Continuarà...

    La ruptura del pacte de govern a Pollença va protagonitzar la primera part de l'any, ja que deixava al govern municipal en una situació molt minoritària, especialment abans de que es construís l'actual acord PP-PI-UMP.

     

     

     

     


    0 0

    Llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. (Carles Manera)


    Carles Manera: contra el dogmatisme i el sectarisme. Defensa de la memòria històrica de l’antifranquisme de les Illes



    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    L’any 1994, concretament en el mes d’abril, hi hagué una brutal campanya d'alguns membres de l'antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) i sectaris afins que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que "els partits a l'esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac". Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Posteriorment s’hi afegí el dirigent carrillista Pep Víchez.

    Aleshores vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l'amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m'acabava d'editar Lleonard Muntaner, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l'any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.


    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    Aquest article, titulat "Antifranquisme i lluita cultural" va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d'abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d'embrutar la memòria història de l'esquerra revolucionària de les Illes, de l'antifeixisme combatent.

    Aquest article de Carles Manera, deia: "Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.

    'A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres".

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Campanyes de mentides i calumnies dels excarrillistes i afins (PCE) contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària. (I)


    El compromís polític republicà dels escriptors de les Illes i el preu de la lluita per servar la nostra memòria històrica i la dignitat republicana. (I)


    "El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".


    "En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)



    Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquil·lament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

    Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

    El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

    Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

    'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

    En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

    Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

    I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

    Miquel López Crespí


    Campanya de mentides i calumnies dels excarrillistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària. (i II)


    (El compromís polític republicà dels escriptors de les Illes i el preu de la lluita per servar la nostra memòria històrica i la dignitat republicana)



    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


    Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



    Cartell del PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya, de tendència trotsquista) penjat a Palma a mitjans dels anys setanta que denunciava les agressions i provocacions del carrillisme (PCE) contra els militants de l'esquerra revolucionària. El cartell va ser penjat a la Facultat de Filosofia i Lletres. De sempre, des de la guerra civil fins al present, els carrillistes s'han dedicat a demonitzar i criminalitzar els partits i les persones de l'esquerra revolucionària.

    Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

    Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.



    La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

    Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

    'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

    'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

    'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

    Miquel López Crespí


    0 0

    MANIFEST GLOSAT

     

     

    Som aquí per celebrar

    la Diada de Mallorca

    per mostrar que no és eixorca

    i que no ens faran callar.

    Som aquí per recordar

    qui som i el lloc d’ on venim

    per dir ben clar que tenim

    digna consciència de poble

    que la nostra causa és noble

    i sobretot, que existim.

     

    Ara que ja ha acabat l’ any

    és una bona ocasió

    per fer-ne valoració

    sense caure dins el plany.

    Hem hagut de patir el dany

    d’ un govern ple de verí

    que ha optat per perseguir

    tot allò que en teoria

    ha de guardar amb gelosia,

    vigilar i protegir.

     

     

    Hem patit persecucions

    al llarg de la nostra història

    i ara els hereus de l’ escòria

    són a les institucions.

    Els defensors dels borbons,

    franquistes i botiflers

    continuen el procés

    de repressió i esclavatge,

    destrueixen el paisatge,

    es coronen mentiders

     

    que s’ inventen el passat,

    que profanen la memòria

    trepitjant la trajectòria

    de la nostra identitat.

    Ens priven la llibertat

    amb una amarga censura,

    anorreen la cultura,

    ens roben drets i serveis

    i ens imposen unes lleis

    pròpies de la dictadura.

     

     

     

     

     

     

     

    Amb la dèria genocida

    de José Ramón Bauzá

    hem vist com el català

    pateix una greu ferida.

    El vol llevar de la vida

    pública impunement.

    En vol l’ arraconament,

    tant a l’ Administració

    com als mitjans. I fer-lo

    fora de l’ Ensenyament.

     

    Per força ens han imposat

    un TIL antipedagògic

    amb un discurs demagògic

    basat en la falsedat.

    Si no perquè han ignorat

    els experts en la matèria?

    Ells només tenen la dèria

    d’ acabar amb el català.

    de deixar el nostre parlar

    perdut, sol a la intempèrie.

     

    Se creuen tan importants

    i dotats d’ omnipotència

    com per negar l’ existència

    dels Països catalans.

    I just són uns ignorants

    que no trobaran manera,

    ni prohibint la senyera,

    ni la catalanitat,

    d’ esborrar el nostre passat

    agrir el futur que ens espera.

     

    Malgrat tots els seus intents

    de recentralització,

    malgrat la investigació

    de la caixa dels docents.

    Malgrat les lleis insolents

    i els enganys de tota casta,

    malgrat la llei Wert nefasta

    que ens vol espanyolitzar.

    Malgrat tot, ningú podrà

    tombar un poble que ha dit basta;

     

     

     

     

    que dins la dificultat

    no ha donat el braç a tòrcer

    i que s’ ha alçat amb més força

    que mai en un temps passat.

    Veim com s’ ha mobilitzat

    la societat valenciana,

    com el Principat demana

    l’ autodeterminació,

    com tota la nació

    és una cadena humana.

     

    I la millor comunió

    la trobam a dins ca nostra.

    Aquí hem vist la major mostra

    de resistència i amor.

    El món de l’ educació,

    en vaga, s’ ha rebel·lat

    i ha unit la societat

    per això ja ha fet història.

    Romandrà dins la memòria

    la lliçó de dignitat.

     

    Tant com l’ enorme assistència

    a la manifestació,

    tota una gernació

    clamant per la seva essència.

    La caixa de resistència,

    la gran solidaritat...

    Aquest nou mitjà nostrat

    que és Ona Mediterrània,

    i la gran lluita espontània

    de la nostra societat...

     

    Tot això que hem generat

    és motiu per l’ esperança,

    i el nou any que ja s’ atansa

    serà el de la llibertat.

    Mirarem el Principat

    amb orgull, perquè sabem

    que hem estat, som i serem,

    que Mallorca està desperta

    que la victòria és certa!

    Que és ben nostra! Guanyarem!


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    En aquest estrenat 2014, aquestes són les pel·lícules que més m'han impactat del 2013. Aquests dotze mesos m'he enduit grans sorpreses cinematogràfiques que han estat un contrapunt a les males notícies que periòdicament (i malauradament) han estat protagonistes de l'actualitat, ben farcides de fanatisme, manipulació, corrupció, mentides, mala fe i retalls socials...

    10- The Cabin in the Woods

    O un gran manual per explicar els recursos típics i tòpics que apareixen a la majoria de pel·lícules de por protagonitzades per adolescents. Tots ells van desapareixent fins que només en queda un... L'he elegida per l'originalitat de la proposta i la sorpresa contínua. El final traspassa els límits d'allò imaginable i previsible.

    9- Don Jon

    Josep Gordon-Levit debuta a la direcció protagonitzant una proposta fresca, dinàmica i alegre que va més enllà del cinema convencional pel tractament que fa de les relacions de parella i de l'amor quan apareix un convidat inesperat: l'addicció a la pornografia. Espectaculars Scarlett Johansson i Julianne Moore en els seus rols femenins contraposats.

    8- Gravity

    S'ha de fer un exercici de consciència abans d'anar a veure aquesta odissea de ritme molt mesurat i amb esquitxades de thriller. Ha estat la primera pel·lícula pensada per al 3d (obviant els documentals, és clar) que defuig del cinema més comercial que podem trobar a aquest tipus de sales. Una faula sobre la vida, la mort i les segones oportunitats en un espai infinit ple de metàfores visuals.

    7- Las Brujas de Zugarramurdi

    Estam d'enhorabona. Tornam a tenir (a la fi!) Álex de la Iglesia en estat pur. Després de diversos intents bastant mediocres, a la fi el director torna a la seva millor versió (la de El día de la bestia). Personatges delirants, situacions rocambolesques, violència descontrolada, humor políticament incorrecte i diàlegs amb molta llibertat creativa. El final podria estar més ben parit des del punt de vista dels efectes especials, però així i tot el metratge val molt la pena. La millor comèdia espanyola de l'any.

    6- The Butler

    Aquest film i 12 Years a Slave han estat les aportacions més importants d'enguany sobre la reivindicació dels drets humans per part de la comunitat negra als Estats Units. En el cas de The Butler, però, l'anàlisi és més llarg i profund i és una proposta seriosa i interessant que exposa el tema racial des del carrer i des del poder. Una lliçó d'història magistral. Una curiositat: hi apareix una Mariah Carey que costa de reconèixer i que no arriba a articular cap paraula.

    5-The Words

    Una d'aquestes rareses que et mantenen amb el cul aferrat a la butaca des del principi fins al final (i et quedes amb ganes de més) sense cap altre recurs que la història en ella mateixa, sense necessitat d'additius de cap tipus (efectes especials o girs argumentals inversemblants). Un conte perfectament mesurat en les seves dosis que té la literatura com a gran company de viatge. Imprescindible.

    4- Side Effects

    Aquest 2013 ha tengut tres thrillers molt recomanables. Un ha estat Trance, de Danny Boyle, un altre el trobareu un poc més envant en aquest trailer, i finalment, aquesta meravella de Steven Soderbergh que té com a rerefons el tema de la medicació psiquiàtrica. De cap manera sereu capaços de predir el final.

    3- Jagten (The Hunt)

    Popularment es creu que a la vida els gats i els nins sempre diuen la veritat. La trama d'aquest film parteix de la creença certa del segon supòsit. Però això no té per què ser cert. És més, les mentides dels més petits poden ser molt perilloses si la societat adulta els dóna credibilitat. Les conseqüències poden ser catastròfiques i imprevisibles. Molt dura i angoixant.

    2- Prisoners

    Sense cap dubte, el thriller de l'any. Pensava que seria una pel·lícula més de pare que cerca la seva filla desapareguda. D'aquestes n'hi ha a bufetades. No obstant això, el fet que el director fos Dennis Villeneuve, autor de la magistra Incendies, em va decidir a donar-li una oportunitat. I efectivament, des d'un esquema argumental mil vegades executat, la pel·lícula no té res a veure amb les anteriors. La trama és tant o més angoixant que el número tres d'aquest rànquing, però a més s'hi afegeix el qüestionament de les accions dels protagonistes. Un must.

    1- La grande bellezza

    Paolo Sorrentino signa un espectacle visual lleugerament surrealista ple de bellesa estival, llum, nit, excessos, música, vida, mort i tempus fugit. Roma i el seu llegat és un personatge més. El protagonista és la variant italiana del nostre Esteban Mercer i les cròniques socials que surten al Diario de Mallorca. De fet, la crítica principal va dirigida cap a aquest tipus de personatges suposadament vip, però que no són més que el reflex d'una decadència moral llargament instal·lada i consentida. Jep ha estat un d'ells, però ha complit 65 anys, està de tornada i es considera suficientment vell com per poder dir obertament el que pensa. La introducció visual i musical del principi és ja un avís del que ens espera com a espectadors. La podeu veure actualemnt en VO al Cineciutat de Palma.

    I fins aquí. Són recomanables també Promised Land, Hasta la vista, 7 cajas, Django Unchained, Trance, The Angel's Share i Liberal Arts. L'exponent màxim d'avorriment des del meu punt de vista l'han representat pel·lícules com Amour, Los amantes Pasajeros i la infumable The Wolverine.

    Fins l'any que ve!

    0 0

    [03/01] «Cultura y Porvenir» -«L'Indomptable» - Partit de futbol beneficorevolucionari - Conferència de Montseny - Alemany - Cannonne - Chueca - Frager - Sánchez Patiño - Borrell - Gibeau - Barclay - Rose - Vatteroni - Masereel - Giménez Arenas

    Anarcoefemèrides del 3 de gener

    Esdeveniments

    Portada d'un número de "Cultura y Porvenir"

    - Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol«Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937.

    ***

    Capçalera de "L'Indomptable"

    - Surt L'Indomptable: El 3 de gener, sembla, de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable. Porte parole de la Confédération Nationale du Travail et de la Fédération Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura cap responsable de la publicació i molts d'articles no van signats. Hi van col·laborar David Antona Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel Endériz, Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand Guerra, Santigao Jorquera, Ismael Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny, Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre d'altres. A partir del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un article sobre l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la menció«Ce número a été soumisà la censure» (Aquest número ha estat sotmès a censura) i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers són suprimits. Se'n publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes l'agost de 1937, 39 números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937. No s'ha conservat cap col·lecció completa de«L'Indomable».

    ***

    Cartell del partit futbolístic de Motril

    - Partit de futbol beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena Revolució Social, té lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la Col·lectivitat d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del Socors Roig Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la Libertad» i «Leones Rojos», estaven integrats completament per gent del poble. Com a anècdota citar que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar vacants i al cartell figuraven assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat d'aquest partit futbolístic.

    ***

    Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

    - Conferència de Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada militant anarquista, aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola, Frederica Montseny pronuncia una important conferència, organitzada per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol El anarquismo militante y la realidad española. L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació de l'organització. Frederica Montseny insistí en la importància de l'anarquisme en el moviment obrer espanyol, però l'eix de la conferència radicava en la justificació de l'intervencionisme llibertari en elsòrgans de govern republicans en nom del manteniment d'un front únic contra els feixismes espanyol, alemany i italià; també parlà de diversos temes, com ara el federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats individual i col·lectiva, entre d'altres. La conferència va ser radiada a tot l'Estat espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) --ones curta i normal--, Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona. Aquesta conferència va ser la primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses personalitats del moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval, Marià Cardona Rosell, Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes fonamentals plantejats per la guerra i la revolució, alhora que revalorar «l'alta espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta dissertació va ser publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les Oficines de Propaganda de la CNT i la FAI.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Josep Alemany Corbi

    - Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a«anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu».

    ***

    Cartell editat per la Federació Anarquista Francesa en suport dels mariners amotinats al Mar Negre (1919)

    - Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquestaèpoca va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'hospital Bicêtre de París (França). Les seves despulles van ser enterrades amb la bandera negra.

    ***

    A l'entrada del Consell d'Aragó (Casp, 1937). Miguel Chueca (amb gorra) és el que fa nou començant per l'esquerra de la primera fila; a la seva esquerra Joaquín Ascaso i Francisco Ponzán Vidal

    - Miguel Chueca Cuartero: El 3 de gener de 1901 neix a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola --altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura-- i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes --entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque-- al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla --les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article«En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel --que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937--, amb la finalitat d'aconseguir armes --a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200--, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans --que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge—i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social,El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a París (França) atropellat per un camió.

    Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)

    ***

    Jack Frager (circa 1917)

    - Jack Frager: El 3 de gener de 1903 neix a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de Yakov Treiger, el militant sindicalista, anarquista i pacifista americà Jack Frager, també conegut com Yankel.  Va participar de jove en la Revolució russa de 1917, però va rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921. Poc després marxarà a l'Argentina, on va viure 18 mesos. A Buenos Aires va editar en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre restarà fidel, a l'igual que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va conèixer personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti, en el grup «The Road to Freedom» i en el periòdic del mateix títol, i en les gires de conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de la colònia Stelton. Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY, Joventut Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En 1930 va realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà part en la creació en 1945 del«Libertarian Book Club» de Nova York --en serà president entre 1971 i 1973-- i en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista en jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva conservació, publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va militarà en la Unió de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner; també va col·laborar amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del moviment obrer en el Brookwood Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra) va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort de Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a Netxàev on criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta aniversari de l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977 l'autobiografia de Vanzetti,The Story of a proletarian life. En 1980 la parella es va instal·lar a Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà conferències a grups de la tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra la guerra del Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de vegades, especialment sonat va ser el seu arrest durant la manifestació de l'«Hiroshima Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la mort de Franco, va visitar l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en 1987 va fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de 1993 va començar a patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a Nova York (Nova York, EUA), ciutat on va morir el 7 de març de 1998.

    ***

    Joaquín Sánchez Patiño fotografiat per Sofía Moro

    - Joaquín Sánchez Patiño: El 3 de gener de 1908 neix a Boiro (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Joaquín Sánchez Patiño. Es guanyà la vida fent diverses activitats (obrer, fuster, empresari, barber, magatzemista, armador, etc.). D'antuvi socialista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Boiro, de la qual esdevingué el màxim responsable. Quan l'aixecament feixista, requisa armes, muntà barricades, dinamità ponts i, finalment, s'amagà per les muntanyes de la comarca del Barbanza fugint de l'exèrcit franquista. Detingut, va ser jutjat i condemnat tres vegades a mort. Patí 11 anys de reclusió, que purgà a les presons de Boiro, Noia i Santiago de Compostela. Finalment va ser amollat per influències familiars. Un cop lliure s'integrà en la guerrilla llibertària de Benigno Andrade García (Foucellas). Quan aquest va ser detingut, es va veure obligat a exiliar-se. Després d'un temps a Veneçuela, passà a l'Uruguai, on amb el temps es relacionà amb la guerrilla urbana dels Montoneros. Per aquest fet, va haver de fugir i s'instal·là a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). Després de gairebé quaranta anys d'exili retornà a Galícia i s'instal·là al seu poble natal. En 2001 encara hi vivia. Té inèdites unes memòries.

    ***

    Federico Borrell García

    - Federico Borrell García:El 3 de gener de 1912 neix a Benilloba (Comtat, País Valencià) el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar --son pare Vicente Borell era llaurador-- quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, el 5 de setembre de 1936 al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar«Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clar és que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

    ***

    Yves Gibeau

    - Yves Gibeau: El 3 de gener de 1916 neix a Boucy (Xampanya, França), amb el nomYves Auguste Regnault, l'escriptor llibertari i antimilitarista Yves Gibeau. Fill bastard d'un soldat de permís i d'una pagesa (Regnault), que va ser abandonada pel pare; en 1918 la noia es va casar amb un sergent d'Infanteria colonial, Alexandre Gibeau, qui donà al nen el seu nom. Entre 1929 i 1934 passà per diferents escoles per als fills de militars (Andelys i Tulle) i entre 1934 i 1939, per obligació familiar, fou militar de carrera. Un cop llicenciat en 1939, després de perdre el grau de sergent per«ineptitud», fou mobilitzat poc després i l'any següent caigué presoner de guerra i tancat en un cap de Prússia Oriental. El desembre de 1941 fou repatriat i es guanyà la vida amb tota casta de feinetes, destacant l'ofici de cantautor, i s'acostà al moviment llibertari i a la bohèmia. Amb l'Alliberament entrà a treballar a instàncies d'Alber Camus i de Raymond Aron com a crític de varietats en Combat i després com a redactor en cap del periòdic Constellation. La seva experiència militar el decantarà pel pacifisme, l'antimilitarisme actiu i l'antipatriotisme, que es pot veure clarament en la seva obra, com ara Allons z'enfants (1952), que serà adaptada al cinema en 1980 per Yves Boisset. En 1979 s'instal·là en una antiga rectoria a Roucy. A més de ser un fervent amant de la bicicleta, fou un especialistes en mots encreuats i s'encarregà de la secció setmanal d'enreixats de la revista L'Express. Yves Gibeau va morir el 14 d'octubre de 1994 a Roucy (Picardia, França) i fou enterrat com volia al cementiri de l'antic poble de Craonne, que fou totalment destruït durant la Gran Guerra, al costat d'un soldat alemany anònim.És autor de Cinq ans de prison (1946), Le grand Monôme (1946),...et la fête continue (1950),Les gros sous (1953), La ligne droite (1956), La guerre, c'est la guerre (1961),Mourir idiot (1988) i Les dingues (2005, pòstuma), entre d'altres. En 2003 es creà el«Premi Yves Gibeau», constituït per un jurat format per alumnes voluntaris d'escoles i d'instituts que guardonen una obra literària elegida entre cinc llibres d'autors contemporanis apareguts en edició de butxaca.

    ***

    Harold Barclay

    - Harold Barclay: El 3 de gener de 1924 neix a Newton (Middlesex, Massachusetts, EUA) l'antropòleg i teòric anarquista Harold Barton Barclay, conegut com Bark. Fins al 1948 treballà en diferents feines, sobretot en l'agricultura, i posteriorment estudià antropologia a la Universitat de Boston (Boston, Massachusetts, EUA) i a la Universitat de Cornell (Ithaca, Nova York, EUA). En 1961 es doctorà a la Universitat de Cornell amb una tesi sobre l'etnografia d'un poble sudanès. Posteriorment fou professor a la Universitat Americana del Caire (Egipte) i a la Universitat Estatal d'Oregon (Corvallis, Oregon, EUA). En 1966 passà a la Universitat d'Alberta (Edmonton, Alberta, Canadà), on fou professor emèrit d'antropologia fins al 1988. Un cop jubilat en 1989, s'instal·là a Vernon (Colúmbia Britànica, Canadà), on actualment viu. Les seves investigacions s'han centrat en l'estudi de la societat rural al modern Egipte i al Sudan àrab del nord, així com en l'antropologia política i en l'antropologia de la religió. Com a teòric anarquista s'ha especialitzat en les teories que impliquen la destrucció de l'Estat i com s'organitzaria una societat sense líders. Trobem articles seus en diferents publicacions científiques i llibertàries, com ara Anarchy,Anthropos, Freedom,Journal of Human Relations, Journal of Social Anarchism, Our Generation,The Raven, etc. Entre les seves obres destaquen Some factors in a themal analysis of a culture with special reference to the slave indians (1954), An Ethnographic Study of an Arab Sudanese Village in Suburban Khartoum (1961), Buurri al Lamaab, a suburban village in the Sudan (1964), The plain people of Oregon (1967), The renewal of the quest for Utopia (1970), Religion and ethnicity (1977, amb altres), The role of the horse in man's culture (1980), Another look at the origins of horse riding (1982), Culture. The human way (1986), Anthropology (1986), People without Government: An Anthropology of Anarchy (1990), Culture and anarchism (1997), The state (2003),New perspectives of anarchism (2010, amb altres) i Religious movements. Today and yesterday (2011), entre d'altres. En 2005 publicà les seves memòries sota el títol Longing for Arcadia. Memoirs of an anarcho-cynicalist anthropologist.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

    - François Rose: El3 de gener de 1961 mor a París (França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Havia nascut el 9 de març de 1879 a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França). Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental.

    ***

    Stefano Vatteroni [IISH]

    - Stefano Vatteroni: El 3 de gener de 1965 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Havia nascut el 21 de febrer de 1897 al barri d'Avenza de Carrara (Toscana, Itàlia). Estanyer i llauner de professió, milità en el moviment anarquista des de l'adolescència. Participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la pujada de Benito Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels feixistes locals, s'instal·là a Roma on entrà en contacte amb Errico Malatesta i participà en la propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de l'atemptat comès l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la infància, contra Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i ferides a persones». En realitat el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en l'organització, establint un mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el cotxe del Duce, com en el finançament, ja que arribà a vendre un terreny que pertanyia a sa mare a Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11 de juny de 1927 va ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18 anys i nou mesos de presó i a tres anys de vigilància especial, purgant la pena a diferents presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932), Pallanza, Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers anys els passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan havia de ser alliberat a resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser novament condemnat el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a cinc anys de confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser condemnat a un any de presó per haver-se negat a fer la salutació feixista. A Tremiti conegué Jolanda Setti, que havia vingut a visitar son germà també confinat i la qual esdevingué sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de Ponça on restà fins al 1939, quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb l'expiració de la seva pena, considerat particularment perillós, va ser traslladat a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata, Itàlia), on romangué fins la caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores organitzà un grup de partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a participar en l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial, s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment a Carrara. Col·laborador d'Umanità Nova, fou l'autor de la necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta. Participà, amb Alberto Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en la gestió de les colònies llibertàries «Gino Lucetti» i «Maria Luisa Berneri». Militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la Federació Anarquista Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els de Carrara (setembre de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa (febrer de 1948), Liorna (maig de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el 3 de gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al Cementiri Municipal de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto Meschi.

    Stefano Vatteroni (1897-1965)

    ***

    Frans Masereel

    - Frans Masereel:El 3 de gener de 1972 mor a Avinyó (Provença, Occitània) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Havia nascut el 30 de juliol de 1889 a Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica). Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia i és nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 a Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.

    ***

    Juan Giménez Arenas

    - Juan Giménez Arenas: El 3 de gener de 1998 mor a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas --també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Havia nascut l'1 de novembre de 1913 a La Unión (Múrcia, Espanya). Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquesta època organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup«Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía.

     Escriu-nos

    Actualització: 03-01-14



    0 0

    En Camerún vivía en tiempos remotos, un hombre llamado Padre Ananzi que poseía toda la sabiduría del mundo. La fama de su sabiduría se había extendido por todo el país, hasta los más apartados rincones, y todos acudían a para pedirle consejo y aprender de él. Pero aquellas gentes comenzaron a comportarse mal entre sí y Ananzi se enfadó con ellos. Entonces pensó en la manera de castigarlos. Tras largas y profundas meditaciones decidió privarles de la sabiduría, escondiéndola en un lugar tan hondo e insospechado que nadie pudiera encontrarla. [...]

    Cuentos africanos: Como la sabiduría se extendió por el mundo

    Aparecen en el televisor imágenes de algunas cabalgatas de Reyes de varias ciudades españolas, todas ellas llenas de colores y alegría. Los niños miran ilusionados y algo temerosos.

    cartel
    Cartel de la cabalgata de los Reyes Magos (Palma, 2014)

    Palestina debía ser un cruce de caminos. Los caminos de Poniente y Noroeste portaban a ciudades tales como Atenas, Roma, San Petersburgo, Berlín y, más allá, Londres. En los caminos de Levante y Nordeste se hallaban ciudades como Bagdad o Samarcanda y, más lejos, la China. Al Sur se hallaba Egipto, desiertos, selvas o Tombuctú.. Por cada uno de esos caminos llegaron tres Magos, tres Reyes: Melchor el europeo, de barbar blancas; Garpar el oriental y el negro Baltasar. Tres Reyes de los tres continentes entonces conocidos.

    En las cabalgatas brincan y bailan seres llenos de historias. La mayoría son europeos. Allí aparecen personajes clásicos de cuentos antiguos, ya la bruja de la Casita de Chocolate o las ocas; allá el Soldadito de Plomo o la Cenicienta; también personajes de imaginación más cercana, Harry Potter y los brujos, Gandalff del Señor de los Anillos. Acompañan todos ellos al Rey europeo, portador del avariciado oro, de ese metal que da origen a tantas guerras.

    Gaspar, portador del oloroso incienso, va acompañado de bailarinas orientales, de representaciones de ciudades mágicas. Sus personajes parten de cuentos de Bagdad, ya Aladino y su lámpara, ya Alí Babá y los cuarenta ladrones, ya el marino Simbad. Cuentos de Las Mil y Una Noches.

    Por los caminos del Sur debió llegar el Rey Baltasar portando como dádiva la suave mirra. Han añadido en esas cabalgatas unos danzarines negros que bailan al son de los tambores. Lleva gigantescos elefantes; calmosos camellos y dromedarios que atraviesan los inmensos desiertos; coloridas aves de las frondosas selvas. No hay aquí personajes humanos pues la globalización de los cuentos y leyendas no recorre los caminos en los dos sentidos, el de ida y el de vuelta. ¿Qué cuentos y leyendas africanas conocemos? El imaginario cultural nuestro carece de leyendas africanas.


    Personajes de ses Rondaies mallorquines de Pere Pujol

    Ya sé que una cabalgata de los Reyes Magos no tiene como objetivo el mostrar toda esa cultura de los cuentos infantiles; que son más los que oculta que los que muestra; que es en el fondo un elemento comercial que se disfraza de cultura, pero que ésta aparece dirigida por los poderes y las modas del comercio y de la inflencia. Aparece el italiano Pinocho, pero ningún personaje de muchos países - sería imposible que desfilaran todos -. Ni incluso en la de Palma aparece ningún personaje de las Rondaies mallorquines de Alcover cuyo centenario se celebró hace poco con algunas conferencias que, temo, no traspasaron las paredes de la sala donde se daban.

    Rincones cerrados de culturas ocultas hay muchos. En las paredes del Ayuntamiento donde se pronuncian pregones de fiestas, declaraciones de Hijos Ilustres, concesiones de Medallas de Oro que encierran y no dejan atravesar esas palabras para que lleguen a los ciudadanos: Declaraciones BIC o de Bienes encerrados en las páginas de los boletines oficiales y que no traspasan esas gruesas murallas de papel. Listas inexistentes de ciudadanos ilustres, de bienes que debiéramos conocer; de conferencias sufragadas con dineros públicos que no se publican en las webs inactivas para esas culturas.de la comunicación que nunca llegan.

    He puesto al comienzo de esta entrada un cuento africano Como la sabiduría se extendió por el mundo de un anciano sabio que entendió que la sabiduría debía ocultarse a los hombres pues la utilizarían para dañarse unos a otros. Después meditó y decidió que, en lugar de encerrarla bajo tierra, esparcirla a los cielos para que cada persona pudiera portar alguna gotita de sabiduría y que uniéndose la que portaba uno y otro llegaran a reunir dosis mayores. Un cuento africano del mundo desconocido del Rey Baltasar.

    Cabalgatas de Reyes llenas de colores y músicas, pero que ocultan también sombras y oscuridades.


    0 0

    Existeixen projectes de curta durada, solen ser quan per exemple rebem la convidada de dur els gegants a alguna festa d’algun poble i al cap de poques setmanes aquests ja estan de tornada amb la feina feta. Existeixen altres projectes que per la seva complexitat poden durar varis anys, és el cas dels Gegants Reis Mags de Maó.

    Com hem comentat en algun altre article va ser un cop acabada la cavalcada de Reis de l’any 2012 quan es va decidir començar a treballar amb el projecte (avui fa dos anys) de construir un gegant que fos el Rei negre Baltasar i també el Rei Blanc Melcior; fa poc més d’un mes va estar enllestit el tercer gegant, el Rei Gaspar. És així que en la nit d’ahir, la de la cavalcada de Reis de Maó es va veure culminat un projecte que portava dos anys de treball darrera, de taller i preparació. Ahir els Reis Mags Gegants de Maó van sortir al carrer per primer cop.

    Els estrenes sempre solen portar nervis, emocions i molts de sentiments acumulats que surten a fora un cop les figures s’aixequen de terra i fan els primers passos; com aquell fillet que comença a caminar, que inicia un camí i pels seus pares i protectors és un goig gaudir del que s’està vivint en el moment.

    Els Gegants Reis Mags de Maó durant la Calvada de Reis de Maó 2014.

    El Reis Mags Gegants Melcior, Gaspar i Baltasar ahir ja portaven alguns dies a l’interior de l’Ajuntament, per que tot-hom que ho va voler els pogués anar a veure d’aprop abans de la cavalcada. Però el gran dia va arribar i a les sis de la tarda d’ahir fosquet una dotzena de geganters els van anar a buscar per a portar-los al port, on es trobarien amb els Reis Mags de veritat que havien d’arribar a la ciutat i iniciar junts la Cavalcada.

    A les set de la tarda les Majestats d’Orient ja eren al port, les carrosses que els havien de portar, els cavallers, les comparses, la Banda de Música de Maó i els gegants estaven a punt, al seu lloc i un cop amb els protagonistes indiscutibles de la nit van estar asseguts al trono la desfilada va iniciar la marxa cap a la ciutat.

    Els Gegants Reis Mags de Maó durant la Calvada de Reis de Maó 2014.

    Els Gegants van encapçalar la marxa, ballant amb la banda de música. Ja des de el primer moment no hi van faltar els flashos constants, com si fos un castell de focs d’artifici, que van voler agafar les imatges dels nous gegants.

    La Costa de ses Voltes, la que envolta el Parc Rotxina, com cada any era plena de gent, com de costum amb els fillets a primera fila o a sobre dels ombres dels pares i la imatge pel que estava com espectador era la de veure com la desfilada pujava la costa, com venia des de baix i pujava a la Ciutat.

    Un dels moments més polits va ser la arribada al Pla de la Parròquia, amb l’immens arbre de Nadal i el betlem esperant a les Majestats. Allà els Tres Reis Mags Gegants van fer alguns balls, doncs és obligatori per uns gegants fer-ho en arribar a plaça. Tota la comitiva seguiria per el Carrer Sant Roc, Sa Raval, Rovellada de Dalt i Carrer de Ses Moreres i Costa de sa Plaça, sent aquests dos últims carrers citats uns dels que més multituts coneixeria la desfilada.

    Un cop amb les enormes figures haver passat per segon cop per el Pla de la Parròquia, on les Majestats aturarien per a fer el tradicional discurs, la Cavalcada es podia donar per conclosa.

    En aquell moment les paraules eren les del cap de colla manant cap el retiro i els sentiments el de que havia valgut la pena dos anys de treball per aquella hora i mitja en que es va poder veure el treball que s’havia fet als tallers de la Colla de Geganters de Maó.

    Avui els Gegants Reis Mags ja estan estotjats fins l’any que ve, demà de les festes de Nadal d’enguany ja s’en parlarà en passat i pel dissabte que ve: en Tomeu i na Guida faran la primera de l’any, commemorant la Diada del Poble de Menorca, Sant Antoni.

    www.gegantsmao.menorca.es

     


    0 0
  • 01/06/14--12:59: Vaga 7 de gener
  • La Junta de l'PIMA de l'IES Mossèn Alcover tornam a donar el nostre suport als docents en la convocatòria de vaga pel 7 de gener i en la seva demanda als pares de deixar les AULES BUIDES com a mostra de solidaritat a la seva actuació en benefici d'una educació digna pels nostres fills.

    Com sabeu, el director de l'IES Marratxí va ser expedientat dia 20 de desembre, per la qual cosa la comunitat educativa troba adient mostrar-li el seu suport d'aquesta manera i al mateix temps per indicar a la Conselleria d'Educació que rebutjam l'actuació del mandat del PP d'aquesta legislatura.

    Podeu veure el cartell de la vaga i la carta adreçada als pares per part de l'Assemblea de docents a l'apartat d'Àlbums.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 35 | 36 | (Page 37) | 38 | 39 | .... | 465 | newer