[28/10] «CaneNero» - Chantemesse -
Capetillo - Tomassini - Morin - Sala - Carpentier - Trabal - Mannerini
- Austin - Bonafoux - Roinard - Naveira - Gayte - Flores
Magón - Herrera - Salas - Ghillani - Léger -
Fernández RodríguezAnarcoefemèrides
del 28 d'octubre
Esdeveniments
![Capçalera del primer número de "CaneNero"]( "Capçalera del primer número de \"CaneNero\"")
Capçalera del primer
número de CaneNero
- Surt CaneNero: El 28
d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana,
Itàlia) el primer número del
periòdic CaneNero. Setimanale anarchico
(Ca Negre. Setmanal anarquista).
Representant de les tendències anarquistes extremes, fou
perseguit per la
magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la
qual cosa hagué
d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo
Passamani, Mario
Spesso,Antonio Budini,
Spyros Dapergolas, etc.
En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de
1997, més un número especial
sobre repressió, que sortí el desembre de 1995,
referent a l'«Afer Serravalle».
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Florentin Chantemesse]( "Florentin Chantemesse")
Florentin
Chantemesse
- Florentin
Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella
(Provença, Occitània) el
jornaler i propagandista anarquista Florentin Chantemesse. A partir de
1896
freqüentà les reunions anarquistes. El 30 de juliol
d'aquest any fou sospitós
de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a
l'habitatge on vivia. Entre 1898
i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme,
autoritat,«Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres
companys es dedicà a
pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses
conferències públiques,
especialment les d'Henri Dhorr. El 6 de març de 1898 va ser
jutjat per
vociferar «crits sediciosos». En aquestaèpoca col·laborà en Le
Libertaire.
Més tard, ben igual que
Maurice Chaumel, abandonà la idea de«revolució» i passà a parlar
d'«evolució»,
reivindicant que la transformació social només
podia
tenir lloc mitjançant una
transmutació moral de caràcter individual.
Aquesta manera
de pensar l'apartà
del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures
socialistes contra la
gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella,
especialment la
radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904.
***
![Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana]( "Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana")
Luisa
Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a
l'Havana
- Luisa Capetillo:
El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores
colònia
espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista
llibertària i
anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone
(castellanitzada
com Margarita Perón),
immigrant
francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com
a institutriu per
als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo,
però acabà fent de minyona i
de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo
Echevarría, arribà
a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció
de fer fortuna, però acabà
realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta,
etc.). La parella era
d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap
matrimoni. La sevaúnica filla fou educada en un ambient força
liberal i aprengué el francès de sa
mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les
més considerades
del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel
de Ledesma, fill del marquès
d'Arecibo, una de les famílies més reputades de
l'illa on sa mare feia feina. En
1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys
després nasqué son
segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es
trencà tres anys
després d'iniciada, encara que el pare reconegué
els infants i pagà la seva
educació. Mare fadrina, en 1904
començà a publicar articles en
periòdics del
seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i
mocadors.
Després deixà sos fills amb sa mare i
començà a treballar en una fàbrica
tèxtil.
En 1906 començà a fer feina com a lectora a les
fàbriques de tabac d'Arecibo;
pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors
manipulaven les
fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes
fàbriques entrà en
contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a
la Federació Lliure
de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors
clàssics (Zola, Tolstoi,
Hugo, Balzac, Dumas, Vargas
Vila, Zamacois,
etc.), també llegí obres de contingut social i
polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin,
Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i
anarquistes (El Porvenir del Trabajo,Unión Obrera, La Revista Blanca, El
Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la
primera dona porto-riquenya
a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En
1907
publicà per lliuraments Mi
opinión sobre
las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como
compañera, madre y ser
independiente, que tingué diverses edicions
posteriors (1911, 1913 i 1917).
En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos
libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i
també va escriure
l'obra de teatre Influencias de las ideas
modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se
feminista, mai
no s'afegí a cap organització feminista, ja que
sobretot pensava que el front
sindical era el més necessari i que les dones s'havien de
sindicar i lluitar
pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que
portà pantalons en
públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores.
Reivindicà una educació
lliure i liberal per als dos sexes. També fou«escandalosa» la seva reivindicació
de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a
qui vol estimar lliurement sense
interferències legals i sense matrimoni–,
presentat per la premsa burgesa com
promiscuïtat. També fou partidària de
l'escola racionalista, del vegetarianisme,
de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V
Congrés Obrer de
l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità
perquè l'organització fes costat el dret
al vot de la dona, però no únicament per a les
dones alfabetitzades, sinó per a
totes les dones. El juliol de 1909 participà en la«Croada de l'Ideal», gira
propagandística de destacats militants (J. B. Delgado,
José Ferrer y Ferrer,
Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín,
etc.) organitzada per l'FLT que
recorregué tot el país per a conscienciar els
treballadors de la necessitat de
sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora
de l'òrgan de l'FTL Unión
Obrera, fundà a San Juan de Puerto
Rico el periòdic anarcofeminista La
Mujer,
del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una
Escola Granja
Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva
relació amb un comerciant
d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis
Capetillo. En 1912 viatjà
a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de
treballadors del
tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en
periòdics anarquistes (Cultura
Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza
Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor
City, barri de Tampa (Florida, EUA),
on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de
tabac de la ciutat
i col·laborà en el periòdic La Unión de
Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors
Federats de l'Estat de Florida. A Ybor
City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i
destacat anarquista. En
1914 marxà a Cuba, on residí a
Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als
treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la
Federació
Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de
l'Havana
per «escàndol públic» per
portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un
procés que fou seguit per tots els grans
periòdics cubans i porto-riquenys, es
defensà dient que no havia cap llei que prohibís
posar-se roba d'home i, davant
l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el
president cubà Mario
García Menocal l'expulsà del país per«anarquista estrangera i perillosa».
Retornà
a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses
vagues (Patillas, Ceiba,
Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916–40.000
obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una
augment
salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en
diverses ocasions acusada
de «violència, desobediència i
insubordinació als agents de l'ordre». En 1919
s'instal·là novament a Nova York, on
establí una casa d'hostes amb un restaurant
vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en
lloc de reunió dels agitadors
hispans de la ciutat. També viatjà, convidada
pels obrers sabaters, a la
República Dominicana per fer costat les vagues de 1919,
però les autoritats no
li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí
a Río Piedras, un barri obrer
de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves
conviccions
anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de
Puerto Rico.
A més de les citades, és autora de La
humanidad del futuro (1910) i Verdad
y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb
altres), entre d'altres. Tuberculosa
des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres
fonts citen
erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a
Río Piedras (Puerto Rico) i fou
enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma
Valle
Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el
títol Mi patria es la libertad.
Luisa
Capetillo (1879-1922)
***
![Torquato Tomassini]( "Torquato Tomassini")
Torquato
Tomassini
- Torquato Tomassini:
El 28 d'octubre de 1893 neix a
Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista
Torquato Tomassini. Sos pares es
deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista
revolucionari,
en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava
de reconstituir
després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle
XIX, i que tenia
entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe
Lenzi,
Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani,
Tito
Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico
Biancucci i
Guido Moreschini. Envià correspondència a
diferents periòdics del moviment
llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico,
de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de
Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó
per «crits
sediciosos». Posteriorment s'instal·là
a Portocivitanova (Civitanova Marche,
Marques, Itàlia), on contribuí a la
creació d'un grup llibertari i entrà a
formar part de la secció local de la Cambra del Treball de
Macerata (Marques,
Itàlia). Durant el règim feixista
s'allunyà de la vida política, concentrant-se
en la seva feina de tipògraf que desenvolupà
primer a Portocivitanova i després
a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del
Tronto (Marques, Itàlia) i a
Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista
Poligrafici (SFP, Sindicat
Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat
dels registres
policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25
de febrer de 1963 a
Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri
de Borgo Solestà
d'aquesta ciutat.
***
![Émilienne Morin (1935)]( "Émilienne Morin (1935)")
Émilienne
Morin (1935)
- Émilienne Morin:
El 28 d'octubre de 1901 neix a Angers (País del Loira,
França) l'anarquista i
anarcosindicalista Émilienne Léontine Morin,
coneguda com Mimi i
també com Émilienne
Durruti. Filla d'Étienne Morin, militant
anarcosindicalista del Sindicat de
la Construcció, freqüentà de ben
joveneta els cercles revolucionaris. A partir
de 1916 entrà a treballar de secretària per al
periòdic pacifista Ce qu'il faut
dire, alhora que militava
en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte
de París
(França), formant part, a partir de 1923, de la seva
directiva. En 1924 es casà
a Yerres (Illa de França, França) amb el militant
anarquista Mario Cascari (Cesario Tafani
o Oscar Barodi), del qual es
divorcia dos o tres anys després. El 14
de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti
Domínguez, a les hores exiliat a
París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les
Prairies del XX
Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia,
sa amiga Berthe
Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco
Ascaso Abadía. El
juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i
ella abandonà el
seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a
Brussel·les, lloc on residien
semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga
va fer
especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La
parella
visqué com pogué la difícil vida del
proscrit, però en 1931, amb la proclamació
de la II República espanyola, ambdós marxaren cap
a Catalunya. Durant els anys
republicans participà activament en nombroses reunions i
manifestacions i
col·laborà en els periòdics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4
de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que
hagué de criar
tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava
en fuita o a la
presó. Gràcies a l'ajuda dels companys,
aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre
Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà
de la petita Colette
quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la
Revolució, s'integrà en la«Columna Durruti» al front d'Aragó i
treballa com a secretària a la seva Caserna
General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però
les necessitats de
Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company
marxà cap a
Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i
on
aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936.
Després d'una temporada
treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a
França, on desenvolupà una
intensa tasca propagandística a favor de la
Revolució espanyola. En aquestaèpoca, col·laborà activament amb
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan
d'expressió. També
col·laborà en Le
Libertaire, òrgan de
la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus
records al front aragonès. El 22
de novembre de 1938 presidí el míting de
commemoració de la mort de son
company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de
la Mutualité de
París, i on prengué la paraula E.
Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero
i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial
establí relació amb els
nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França.Émilienne Morin va
morir el 14 de febrer de 1991 a Quimper (Cornualla, Bretanya), lloc on
s'havia
retirat.
Émilienne Morin (1901-1991)
***
![Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA]( "Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA")
Alliberament
del camp de concentració de Mauthausen per la XI
Divisió de Cuirassats dels EUA
-
Francisco Sala
Tolo:El 28
d'octubre de 1903 neix a
Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) el militant anarquista
i resistent
antifeixista Francisco Sala Tolo. De molt jove emigrà a
França i, d'antuvi, va
fer feina de pagès a l'Aude, abans d'establir-se com a
paleta a Perpinyà. A la
capital del Rosselló fundà
l'Associació Mutualista «Centro
Español», de la qual
fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè
d'Ajuda a l'Espanya
Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats,
transformant el«Centro Español» en una
colònia infantil. A partir de la Retirada,
participà
activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant
l'ocupació nazi
formà part de la resistència enquadrat en la«Xarxa Pat O'Leary», al costat de
Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat
amb un comboi de
1.488 deportats que sortí el 6 d'abril de 1944 de
Compiègne cap al camp de
concentració de Mauthausen, arribant-hi dos dies
després. Després
d'Alliberament, fou un dels organitzadors de la Federació
Espanyola de
Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà,
de la qual fou nomenat
secretari. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili,
ajudà
els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a
la
resistència. Francisco Sala Tolo va morir el 29
de gener de 1975 a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
![Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)]( "Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)")
Carpentier,
Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)
- François-Charles
Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a
Reims
(Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la
Revolució espanyola
François-Charles Carpentier. Son pare, militant llibertari,
que en les eleccions
de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del
Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada,és deportat amb son
pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser
repatriat per la Creu Roja
per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer
treballarà en diversos tallers
de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb
aquest
desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va
trobar
feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois
abans de
marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En
1924,
instal·lat a París, treballa en diverses petites
ocupacions al mercat de les
Halles i comença a freqüentar els cercles
anarquistes. El 10 de novembre de
1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del
Marroc per
combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat
el 10 de maig de 1926 amb el
grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a
París, on va fer diverses
feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi
parisenc
d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó.
Secretari del grup
anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant
anarquista Charles
Ridel (Louis
Mercier Vega),
amb qui romandrà lligat de per vida en una
forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de
la Federació
Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari
adjunt de
l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de
juliol d'aquell any
va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la
Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de
1934, arran dels
avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant
revòlver en mà la Borsa
del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós
van fer costat
Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter
et Harlé». En aquesta època va
fer de tresorer de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), de la qual també
eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després
es fusionaria amb la
Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres,
parteixen cap a la
Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la
Columna Durruti, que
afrontarà dures batalles al front d'Aragó.
Després de la batalla de Perdiguera,
on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat,
Mercier i
Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat.
A finals de 1936
Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la
Unió Anarquista davant la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Aprofitarà la conjuntura per enviar
diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire.
Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de
1937, amb Scolari i
Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes.
Gràcies a
Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb
sa
companya que havia viatjat a la península amb un comboi de
camions de
solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquestaèpoca va conèixer el
militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de
febrer de 1924, havia
assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a
París. En
maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els
comunistes que
intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM,
instal·lant una
metralladora al terrat de la fàbrica de sabó
Myrurgia, a prop de la Sagrada
Família, i també va participar des d'un
automòbil blindat en el metrallament
del local d'Estat Català. Alguns mesos després
tornarà a França fugint dels
estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la
revolució, però encara
van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29
i 30
d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la
Unió Anarquista i amb
Mercier deixaran l'organització. En 1938 va
col·laborar, amb Lucien Feuillade,
Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis
revolucionaris Révision.
Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes
alemanyes,
però va poder escapar. En 1943 treballarà en el«Comité Ouvrier de Secours
Immédiat» (COSI), organització social
col·laboracionista creada per les
autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota
militància --va ser
eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948--,
però va
continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade)
i va
muntar una petita empresa de transport. Durant els anys vuitanta va
relatar la
seva experiència revolucionària a Espanya a
diversos joves historiadors (David
Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de
càncer el 21 de
març de 1988.
***
![Antoni Trabal Bisbal (agost de 1985)]( "Antoni Trabal Bisbal (agost de 1985)")
Antoni
Trabal Bisbal (agost de 1985)
- Antoni Trabal Bisbal:
El 28 d'octubre de 1920 neix a Sant Feliu de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista i lluitador
pels
drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal. Fou fill de
Jesús Trabal, obrer
tèxtil i militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) --organització a la qual
representà en el comitè
d'empresa de la fàbrica Fill de Solà Sert-- que
durant la guerra, entre maig de
1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a
més de membre
del Comitè d'Indústria Tèxtil local.
Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a
l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es
posà a fer feina en
una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan
esclatà la revolució,
intervingué en tasques culturals i en funcions
administratives en les Joventuts
Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en
l'Exèrcit republicà. En 1938 va
ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una
trepanació al
parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts.
Després d'aquesta
contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els
serveis
administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el
triomf
feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de
concentració de Sant
Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una
empresa d'aviació a Banhèras
de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al
camp de concentració d'Argelers,
del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se
il·legalment a Tolosa de
Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i
agost de
1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) a
Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT
clandestina. Després de
l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE)
esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la
Federació Local de Tolosa de
la tendència possibilista del Subcomitè Nacional.
En 1946 un Ple de Tolosa el
nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i
Invàlids de la Guerra d'Espanya
en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947
s'instal·là
a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la
representà en el Fons
Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a
Bordeus. Restà
a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979
n'ocupà la secretaria de
Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions
del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT
col·laboracionista i com a tal representà
aquesta tendència en «La Treva Catalana»
i en plens i congressos. Mancat de
recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956
entrà com a funcionari
fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida
laboral, es lliurà
a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres
companys aconseguí la
total equiparació de drets amb els mutilats i
vídues de l'Exèrcit franquista.
En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva
missió. En 2002
participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al
sector que
esdevindrà en la Confederació General del Treball
(CGT), des de Noisiel. Trobem
articles seus en Catalunya, CNT,Despertar, España
Libre, Libre pensamiento, Polémica,Rojo y Negro, etc.És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados
e Inválidos de la Guerra
de España (1936-1939) (1986). Antoni Trabal Bisbal
va morir el 3 d'octubre
de 2006 a França.
Antoni
Trabal Bisbal (1920-2006)
***
![Riccardo Mannerini]( "Riccardo Mannerini")
Riccardo
Mannerini
- Riccardo
Mannerini: El 28 d'octubre de 1927 neix a
Gènova (Ligúria, Itàlia) el poeta i
llibretista anarquista Riccardo Mannerini. Últim fill d'una
família benestant
napolitana, son pare era militar de carrera i sa mare violinista. Va
créixer i
viure al barri genovès de la Foce. En 1943 restà
orfe de pare i l'any següent
va ser reclutat per l'exèrcit nazi i obligat a treballar com
a operari en una
fàbrica d'armament per a l'organització«Todt». A la fàbrica conegué
un
treballador anarquista que l'introduí en el pensament
llibertari i ambdós, de
comú acord, començaren a boicotejar les peces que
fabricaven. Durant la
postguerra es matriculà en la facultat de medicina,
però hagué d'abandonar els
estudis per raons econòmiques, encara que sempre va
freqüentar els ambients mèdic
i universitari on féu molts d'amics. Va fer feinetes
diverses, vivint una vida
caòtica i desenfrenada, obligat a vegades a viure a la barca
d'un amic
pescador. Malgrat els problemes econòmics
aconseguí diplomar-se en l'Intitut
Nàutic i s'embarcà com a suboficial de la Marina
Mercant, encarregant-se del
manteniment dels frigorífics. Recorregué el
món (EUA, Canadà, Amèrica Central,
etc.) i durant els temps morts escrigué un diari de
navegació i poemes. Després
d'un atemptat contra el consolat espanyol se li va negar l'entrada als
EUA.
Després navegà per a una companyia bananera i
recorregué l'Àfrica Oriental. En
aquesta època començà a enviar poemes
a diferents publicacions. En 1961, durant
un viatge per l'Atlàntic, el vapor cremant de la fuita d'una
caldera a la sala
de màquines del vaixell li cremà els ulls i la
seva vista quedà
irreversiblement danyada. Gairebé cec, dedicà el
seu temps a iniciatives de
caire social: suport als pescadors de la Foce perquè no
perdin el port i la
platja, reivindicació d'helicòpters per als
bombers, creació d'un premi
literari, fundació de la societat «Misci e
Liberi» (Pobre i Lliure) per
patrocinar actes esportius, etc. Amic íntim del cantautor
anarquista Fabrizio
De André, col·laborà amb ell en el seu
segon àlbum d'estudi Tutti morimmo
a stento. En 1968 el grup
de rock progressiu New Trolls tragué el seu primeràlbum, Senza orario senza bandiera,
amb textos seus i de Fabrizio De André.
També col·laborà amb el cantautor
Luigi Tenco. En 1970, arran de l'assassinat
del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli, va escriure el tema Ballata per un ferroviere,
cançó que va
ser prohibida en la ràdio i en la televisió.
Malalt d'una forta depressió que
li acompanyà tota sa vida --a mitjans dels anys seixanta
passà una temporada al
manicomi Genova Quarto--, Riccardo Mannerini es va suïcidar el
26 de març de
1980 a Gènova (Ligúria, Itàlia), al
gimnàs propietat de la seva companya,
l'escriptora i poetessa Rita Serando, on treballava com a
fisioterapeuta. La
seva obra va ser divulgada primer per sa companya i després
per son fill, Ugo
Mannerini. En 2004 va ser editat el seu llibre Un
poeta cieco di rabbia, a cura de Sandra Verda i Mauro
Macario, i
en 2007 Antonella Ruggiero enregistrà el disc Genova
la Superba, sobre textos seus. En 2009 es va publicar la
seva poesia, Il sogno e l'avventura.
Poesie (1955-1980), a càrrec de Francesco Di
Nicola, Maria Teresa Caprile,
Mauro Macario i Ugo Mannerini. El 17 de maig de 2011 es va publicar
l'àlbum Gli occhi del mondo,
de Vittorio De
Scalzi i Marco Ongaro, sobre textos inèdits de Mannerini.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Kate Austin]( "Kate Austin")
Kate Austin
-
Kate Austin:El
28 d'octubre de 1902 mor a Kingman (Kansas, EUA) la
periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine
Cooper, més
coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son
marit. Havia nascut el
25 de juliol de 1864 a La Salle (Illinois, EUA). Sa família,
pagesa i seguidora
de l'Església Unitària Universalista, es va
establir a Hook's Point (Iowa) quan
ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué
d'ocupar-se de sos set
germans; només va poder estudiar dos anys en una escola
pública. L'agost de
1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son pare va
descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer,
editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va
veure influenciada
pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket
de 1886 i les
execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a
l'anarquisme. Com a
membre de l'American Press Writers' Association (APWS,
Associació d'Escriptors
de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics
obrers i radicals, i
també va col·laborar en Lucifer
i en diverses revistes anarquistes, com The
Firebrand, Free Society, Discontent
o The Demonstrator,
especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i
a la
situació econòmica de la classe treballadora. A
partir de 1895 va col·laborar
també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de
1897 i el setembre de
1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills
(Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la
zona organitzades
per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the
sexes va ser
discutit oficialment a París en el Congrés
Internacional Revolucionari de la
Classe Treballadora i publicat en francès en Les
Temps Nouveaux --també
va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va
defensar en Free
Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free
Society
el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de
l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va
mantenir
correspondència amb la major part dels
intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va
morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan
viatjava cap a Denver; va
deixar
nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.
***
![Luis Bonafoux y Quintero]( "Luis Bonafoux y Quintero")
Luis
Bonafoux y Quintero
-
Luis Bonafoux y
Quintero:El 28
d'octubre de 1918 --algunes fonts citen erròniament el 28 de
novembre de 1918-- mor a Londres (Anglaterra)
el periodista i
escriptor llibertari Luis Bonafoux y Quintero, també conegut
com La Vibra
d'Asnières o pels seus pseudònims
literaris Aramis i Luis de
Madrid. Havia nascut el 19 de juny de 1855 a
Saint-Loubès (Aquitània,
Occitània). Fill d'un comerciant francès i d'una
veneçolana, lligats a la bona
societat americana, va passar la seva infància i va residir
durant molt de
temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya,
però va
acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a
Puerto Rico,
instal·lant-se a San Germán com a registrador de
la propietat en 1879. Més tard
va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880;
però va ser
expulsat poc després per les seves activitats anticolonials
--publicació del
seu articles «El carnaval de las Antillas»--,
instal·lant-se a Londres i a
Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional
de la Juventud», des d'on
atacà el concepte de pàtria creant gran
polèmica. En aquesta època va conèixer
l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser
redactor en cap d'El
Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El
Español,
mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez
per informar sobre
els judicis de «La Mano Negra», després
va marxar a Tànger i passà una temporada
a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba,
després a París
i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director
de les mines de
coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda
Encarnación
Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En
1892 va fundar a
Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a
Cuba, on va fer feina en
Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a
Europa, i després
d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou
corresponsal d'El Liberal
durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo,
on destacà
per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a
París com a
corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la
capital francesa va
realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial
Garnier
alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i
espanyols. En 1898
va fundar a París el periòdic anarquista La
Campaña, flagell
antigovernamental per les seves denúncies contra la
repressió (Cuba, Puerto
Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va
publicar El Heraldo de París
i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de
França per la seva
hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres
fins a la seva mort. A
la capital britànica va ser el primer periodista a descriure
les reunions del
Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar
Square;
va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui
mantindrà una
correspondència que serà
sistemàticament violada per les autoritats
britàniques; també va fer amistat amb Carlos
Malato i Ramón Emeterio Betances.
Va començar a escriure en El Eco del Tormes;
redactor d'El Glogo
y El Resumen; col·laborador de La
Correspondencia, La
Discusión, El Mundo, El
Mundo Moderno, El País, El
Progreso, El Solfeo, Vida Nueva,La Unión, i de
diversos periòdics anarquistes, com ara Acción,¡Despertad!, Franternidad,Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento
de La Protesta,La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut
crític de la situació
política espanyola en centenars d'articles
satírics, virulents, cruents i
apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica
antillana; sempre va
combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual
que molts anarquistes
de l'època. També va participar en el frustrat
intent militar contra el poder
de Veneçuela. Va destacar força en el camp
periodístic arreu de Sud-amèrica i
Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia,
Veneçuela, Argentina, França,
Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a
crític literari
va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui
va acusar de plagiar Madame
Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva
agressivitat dialèctica li
va procurar força enemics, que el van qualificar com La
Vibra d'Asnières.
Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va
ser molt
amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de
Fernando
Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas
trascendentes;
va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de
Montjuïc i d'Alcalá
del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment
social
del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però,
segons Errico
Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat
això, va defensar causes anarquistes, va
col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot
va publicar un periòdicàcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas
de sangre: crímenes y
criminales,Emilio Zola, El
asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos
(1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura
(1887), Yo y
el plagiario Clarín (1888), Coba
(1889), El avispero (1892), Huellas
literarias (1894.), Huellas literarias
(1894.), Esbozos
novelescos (1894), Risas y lágrimas y
Cuentos (1900), Melancolía.
Crónicas y artículos literarios (1901),Betances (1901), Bombos y
palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis
(1908, amb prefaci de
Malatesta), Clericanallas (1909), De mi
vida y milagros
(1909), Por
el mundo arriba...
(1909), Casi
críticas. Rasguños (1910), Clericanallas
(1910), Los
españoles en París
(1912), Príncipes
y majestades
(1912), entre d'altres.
Luis
Bonafoux y Quintero (1855-1918)
***
![Autoretrat de Paul-Napoléon Roinard]( "Autoretrat de Paul-Napoléon Roinard")
Autoretrat
de Paul-Napoléon Roinard
- Paul-Napoléon
Roinard:El 28
d'octubre de
1930 mor a Courbevoie (Illa de França, França) el
poeta simbolista i llibertari
Paul-Napoléon Roinard. Havia nascut el 4 de febrer de 1856 a
Neufchâtel-en-Bray
(Alta Normandia, França). Després d'uns estudis
força negligents a l'institut
de Rouen, va trencar amb sa família i es va
instal·lar a París, on va viure amb
forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts,
encara que la seva
vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït.
A la capital francesa
freqüentà, a més de la
bohèmia artística, els cercles llibertaris. En
1886,
després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole),
va
publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies,
recull de versos
militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va
acabar
retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el
grup «La Butte», que
tindrà certa importància en la literatura
llibertària. Pel maig de 1891 va
crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,òrgan dels
anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses
publicacions, com ara La
Plume, La Revue Libertaire, La
Mouette o La Phalange,
i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais
d'Art Libre.
Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort,
una adaptació sinestèsica
--també conegut com «teatre
odorífer»-- i «obra d'art
total» a l'estil wagnerià
del Càntics dels Càntics que
va resultar escandalosa. En 1894 va
organitzar l'exposició pictòrica«Retrats del proper segle», a Le Barc de
Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes,
novel·listes,
pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs,
crítics, actors, etc.,
de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant
catàleg aquell
mateix any (Portraits du prochain siècle)
que contenia les biografies
dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la
repressió contra el moviment anarquista arran del«Procés dels Trenta», tement
per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos
anys, on va viure a
Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar
articles en
revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran
sacerdot enAthalie. En tornar a París va intentar
representar sense èxit la seva
peça simbolista Les Miroirs. En 1912,
després de la mort de Léon Dierx,
quan el món literari va votar el nomenament del
Príncep dels Poetes, que va
guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener
de 1913
la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un
número a la seva persona,
on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de
Gourmont, G. Kahn,
Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul
Fort, Apollinaire,
etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara
Mallarmé, Verlaine,
Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions
citades, va
col·laborar en L'Humanité Nouvelle,Génération Consciente, La
Caravane, Le Réveil de l'Esclave,La Revue Anarchiste, Le
Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans
asile
(1883), Nos plaïes (1886), Sixétages (1890), Cantique des
Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie
(1893), La
mort du rêve (1902), La mort du
rêve (1902), Causerie sur P.
Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur
l'avenue sans fin
(1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq
phases, huit stades, sept
gloses et en vers (1908), La poésie
symboliste (1908, amb altres), Le
donneur d'illusions (1920), La légende
rouge (1921), La poésie
pure (1924), Le perpétuel renouveau
(1927), Chercheurs
d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui
pensent et
contre-partie du «Donneur d'illusions»
(1929), entre d'altres. Paul
Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 a
Courbevoie (Illa de França,
França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise amb la
presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de
Courbevoie porta el seu
nom.
Paul-Napoléon
Roinard (1856-1930)
***
![Camilo Naveira Ferreño]( "Camilo Naveira Ferreño")
Camilo
Naveira Ferreño
- Camilo Naveira
Ferreño: El 28 d'octubre de 1936 es assassinat
a la Casilla de San Paio de
Betanzos (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Camilo
Naveira Ferreño.
Havia nascut cap el 1910 a Betanzos (la Corunya, Galícia).
Llaurador i paleta,
estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Va ser detingut pels feixistes juntament amb altres
veïns: Bernardo
Miño Abelenda (socialista), Antonio Lagares Gómez
(socialista), Manuel Fernández
Pérez (comunista) i Francisco Moreno Vilariño
(socialista). Portats a la
Corunya, se'ls va notificar que no hi havia càrrecs contra
ells i, per ser
alliberats, van ser tornats a la caserna de la Guàrdia Civil
de Betanzos. A les
dues de la matinada del 28 d'octubre de 1936 van ser portats a la
Casilla de
San Paio, a la carretera de Betanzos al Ferrol (la Corunya,
Galícia), i
afusellats. Francisco Moreno Vilariño, sortosament,
només resultà ferit i,
donat per mort, sobrevisqué.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/quintanilla/quintanilla01.jpg "Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]")
![Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/documents/escoriza/escoriza01.jpg "Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]")
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
