Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 277 | 278 | (Page 279) | 280 | 281 | .... | 465 | newer

    0 0

    [29/10] «L'Ordre» - «El Hombre» - «Le Réveil Syndicaliste» - Ledot - Guyau - Loquier - Quintana - Czolgosz - Moreno - Ramos Escariz - Franquet - Dueso - Pradier - Villar - De León - Bonnaud - Baldó

    Anarcoefemèrides del 29 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Ordre" [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

    Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

    - Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).

    ***

    Capçalera d'"El Hombre"

    Capçalera d'El Hombre

    - Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el«Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.

    ***

    Premsa llibertària

    Premsa llibertària

    - Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera com aòrgan del Cercle Sindicalista «Lluita de Classe».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Julien Ledot (ca. 1894)

    Foto policíaca de Julien Ledot (ca. 1894)

    - Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors;La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós«Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893.  

    ***

    Jean-Marie Guyau

    Jean-Marie Guyau

    - Jean-Marie Guyau: El 29 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a Menton (País Mentonasc, Occitània).

    Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

    Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

    ***

    Barber

    Barber

    - Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Malalt, Victor Loquier va morir el 10 de maig de 1944 a l'hospital d'Épinal (Lorena, França).

    ***

    Miguel Quintana (a la dreta) amb Ramon Gaya (Boca Torta). Alliberament de Montpeller (agost de 1944)

    Miguel Quintana (a la dreta) amb Ramon Gaya (Boca Torta). Alliberament de Montpeller (agost de 1944)

    - Miguel Quintana: El 29 d'octubre de 1917 neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Miguel Quintana, conegut com La Bruja i Perolero. Fill de pagesos, no va assistir gaire a l'escola, encara que llegí El Quijote, i va fer feina al camp. Durant la Revolució espanyola treballà en l'expedició de taronges en una col·lectivitat agrícola. Després de la caiguda de Terol el febrer de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit republicà, en una brigada de la División «Carlos Marx», i va ser enviat al front de Terol com a agent d'enllaç. En la seva companyia va ser anomenat La Bruja, per la seva facilitat de desaparèixer i aparèixer en altres llocs. El març de 1938 participà en el contraatac republicà de Balaguer al front d'Aragó. El gener de 1939, quan el triomf feixista era un fet, creuà els Pirineus pel Pertús i va ser tancat als camps de concentració de Sant Cebrià, Argelers i, més tard, a Elna. Patí el camp disciplinari de Gignac, a prop de Montpeller, i el novembre de 1942 va ser traslladat a Clarmont d'Erau, d'on pogué fugí. Acabà fent feina de pagès per a l'organització alemanya«Todt» a la comarca d'Agde. El maig de 1943, arran d'un sabotatge ferroviari, pogué fugí i s'incorporà al maquis antinazi de Lodeva, actuant com a enllaç entre França i la Península i participà en l'alliberament de Montpeller com a membre del grup guerriller llibertari de Manuel Serrano Aguilar dins de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Lodeva i el maig de 1945 assistí, en representació de la Federació Local d'aquesta localitat, al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Amb altres companys, establí la primera base d'operacions de la guerrilla antifranquista al mas La Soranguera, a Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord), per actuar a la Península, i que sobretot va ser utilitzada pel grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). A començaments dels anys seixanta va ser detingut per les autoritats franceses pel seu activisme antifranquista i desterrat a Grenoble. Després s'establí a Lodeva, on treballà en el conreu d'oliveres; en els anys setanta va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1984 el seu testimoni va ser present en el documental Contra viento y marea, de Richard Prost; aquest mateix any intervingué en el llibre 1944, les dossiers noirs d'une certaine résistance. Trajectoires du fascisme rouge. En 1994, ja ancià, participà com a figurant en la pel·lícula de Ken Loach Tierra y Libertad, però durant la filmació, en desacord amb el guió sobre les col·lectivitats, va fer tres dies de vaga. Miguel Quintana va morir l'1 de gener de 2009 a Lodeva (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 5 de gener al cementiri d'aquesta localitat. El 28 de juny de 2008 es va inaugurar l'Escola Llibertària Miguel Quintana en un mas que aquest tenia a l'antic camí de Ribesalbes a Castelló.

    Miguel Quintana (1917-2009)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

    L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

    - Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un«anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, elsúnics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

    Leon Czolgosz (1873-1901)

    ***

    José Moreno Torres

    José Moreno Torres

    - José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto del Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto del Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

    ***

    Manuel Ramos Escariz

    Manuel Ramos Escariz

    - Manuel Ramos Escariz: El 29 d'octubre de 1937 es assassinat a O Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Havia nascut el 28 de març de 1912 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño (la Corunya, Galícia). Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué fugir, amb altres 37 companys del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire. Retornà immediatament a la Península i fou un dels fundadors a Astúries de l'Agrupació Confederal Galaica. Combaté als fronts en el «Batalló Galícia» i a començaments de 1937 va ser nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia d'aquest batalló. Quan el front d'Astúries caigué, arran d'una delació, va ser capturat, amb altres companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a O Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya), juntament amb sos companys (José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i Maximino Martínez Fernández, entre d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica exhumà els cossos d'11 militants que es trobaven enterrats en aquesta fossa.

    Manuel Ramos Escariz (1912-1937)

    ***

    Necrològica de Beneta Franquet apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 13 de novembre de 1955 [El mes de la defunció és erroni]

    Necrològica de Beneta Franquet apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de novembre de 1955 [El mes de la defuncióés erroni]

    - Beneta Franquet: El 29 d'octubre de 1955 mor a Vierzon (Centre, França) l'anarcosindicalista Beneta Franquet. Havia nascut cap el 1887 a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de son company Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lada a Vierzon, milità en la Federació Local de la CNT. Sos fills Miquel i Josep, també foren militants llibertaris –Miquel Llop Franquet lluità en la IX Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» confederal i arribà al grau de tinent.

    ***

    Confeccionant el periòdic "Atalaya". D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

    Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

    - José Dueso Montaner: El 29 d'octubre de 1965 mor a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. Havia nascut el 28 de novembre de 1917 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació».

    ***

    D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

    D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

    - Ludovic Pradier: El 29 d'octubre de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Havia nascut el 30 de setembre de 1885 a Ledenon (Llenguadoc, Occitània). Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

    Ludovic Pradier (1885-1972)

    ***

    Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

    Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

    - Manuel Villar Mingo: El 29 d'octubre de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Havia nascut el 24 de desembre de 1904 a Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya). Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS,«Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc.

    Manuel Villar Mingo (1904-1972)

    ***

    Foto policíaca d'Idilio de León

    Foto policíaca d'Idilio de León

    - Idilio de León: El 29 d'octubre de 1974 cau abatut a Montevideo (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho,El Gauchito de León, Àngel, El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Havia nascut el 7 de febrer de 1944 al departament de Tacuarembó (Uruguai). Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu«La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció«Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional– Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se«tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip «Puñales», el grup d'acció «Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El Montsant

    El passat cap de setmana en Ramon i jo vàrem passar uns dies a la Serra del Montsant, per participar a la cursa de muntanya UTSM 2016, de 101km de distància i 4.000 metres de desnivell positiu. Ens vàrem allotjar a un petit apartament de Cornudella de Montsant, un poblet amb molt d'encant, on comença i acaba aquesta cursa que dona tota la volta al Parc Natural del Montsant. Vàrem llogar l'apartament a través de Airbnb (si clicau aquí podeu obtenir un descompte de 30€) i curiosament, al mateix edifici, s'allotjava també un participant de l'UTSM pollencí, Josep Creus, i la seva família, amb qui vàrem fer una bona amistat.

    El divendres, el dia abans de la cursa, a més d'anar a cercar els dorsals a Reus, la capital de la comarca, vàrem visitar Siurana, un llogaret situat sobre un precipici, molt popular entre els escaladors. Després vàrem dinar al Restaurant La Serra, que té una relació preu qualitat molt correcta. I al capvespre vàrem fer quatre compres de productes locals a les botigues i al Celler Cooperatiu de Cornudella, un edifici molt singular de visita obligada.

    La cursa, el dissabte, ens va anar molt bé, tant a en Ramon com a mi. El recorregut de l'UTSM és bastant corrible, llevat d'alguns trams força tècnics i perillosos, com ara el temible Grau de l'Escletxa, especialment quan es troba mullat i emboirat, com ens va passar. El paisatge, em va sorprendre positivament, sobretot les gegantines roques arrodonides per l'erosió. També em varen encantar les vinyes, riuets, embasaments i pontets per on vàrem passar, tot tenyit dels colors típics de tardor. I com que va plovisquejar, el terre era bastant tou i castigava molt poc les articulacions, fet que vaig agrair molt i em va permetre córrer molt a gust, sense cap molèstia al llarg de les 16:38 hores de cursa.

    Jo vaig acabar unes hores abans que en Ramon, perquè em vaig engrescar força, avançant dones, i en arribar a la meta, passada l'una de la matinada, em vaig anar a l'apartament a descansar. Però sabent per on havia de passar en Ramon i les condicions que es trobaria, no vaig poder dormir ni un minut i patia tant per ell que vaig optar per tornar a la zona de la meta a esperar-lo. Per sort va arribar molt abans del que havíem previst, sa i estalvi, en bona part gràcies a uns bascos amb qui va compartir els trams més difícils del recorregut. A la part final del vídeo que trobareu més avall, filmat pels mateixos bascos, podeu veure l'arribada den Ramon a la meta, tot content i corrent.

    El diumenge, l'últim dia de la nostra estada, sense haver dormit encara, vàrem assistir al lliurament de trofeus i després vàrem visitar alguns dels preciosos pobles pels quals havíem passat durant la cursa, com ara Escaladei i la Morera de Montsant, situats als peus de la Serra Major.

    En resum, un cap de setmana rodó i una cursa molt recomanable. És una de les curses que m'han anat més be i on he gaudit més de córrer, aconseguint un resultat que no havia ni imaginat. A en Ramon també li va anar força bé, ja que tot hi haver-se perdut a la part més alta de la Serra, a causa de la boira, va arribar sobrat de temps i forces.

    A continuació, algunes fotos, el vídeo dels bascos que he esmentat abans i el vídeo que ha publicat l'Organització.

    Siurana

    Siurana

    Siurana

    Siurana

    Siurana

    Pantà de Siurana

    Botigues de Cornudella de Montsant

    UTSM (Foto by Blanca de la Sotillafoto)

    UTSM (Foto by Blanca de la Sotillafoto)

    UTSM (Foto by Esport Foto)

    UTSM (Foto by Blanca de la Sotillafoto)

    UTSM (Foto by Eduardo Uribe)

    Vídeo realitzat pels bascos, al minut 7:30 es veu l'arribada d'en Ramon

    Vídeo realitzat per l'organització




    0 0

    Palma (Mallorca), Anys 70 – Converses amb el company Domingo Morales quan militàvem a l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) - Algunes explicacions per entendre la crisi de l´esquerra alternativa illenca dels anys 70: confondre partit amb sindicat -


    Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores! (Miquel López Crespí)


    Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!

    Amb el temps vaig anar entenent els motius exactes d’aquesta manca de disponibilitat cap a la lectura. Ho havia intuït pel meu compte. Des de la meva infantesa tenia, amb els meus familiars, amb l’exemple del pare i dels oncles, un punt de referència per a comparar l’actitud dels treballadors dels anys trenta amb els del present.

    Domingo, un company del partit que feia feina a un hotel de s’Arenal, m’ho explicava, confirmant les meves sospites.

    -Recorda que una bona part de la militància prové de comarques d´Andalusia, on regna encara el més brutal caciquisme de la postguerra. Han viscut a pobles envoltats per les propietats dels grans terratinents, on els seus habitants només tenen la feina que vulgui donar el senyor: la recollida d’olives, la sega si aquell any s’ha sembrat blat, tenir cura dels cavalls i braus dels marquesos i ”nousrics” que acumularen terres i diners per haver donat suport al Moviment en temps de la guerra civil.

    Ho sabia a la perfecció. Però encara em costava copsar per quines estranyes raons volgueren formar part d´una organització política que maldava per anar recuperant la nostra memòria històrica, malmesa per la dictadura, per dècades d’ignorància programada. Confonien un partit polític amb una simple plataforma reivindicativa? La lluita de classes globals, com havien predicat Lenin i Gramsci, amb l’exigència, justa i que tots defensàvem, d´un augment de sou?

    En Domingo continuava amb l´explicació. El veia animat, a mesura que anava exposant les seves valoracions.

    -Anar a una reunió setmanal d´unes hores, es pot acceptar. Participar en el repartiment una repartida de fulls volants en alguna ocasió és lògic i necessari. Fins i tot, participar en manifestacions il·legals, exposant-se a una detenció, entra dins el que poden ser considerades les obligacions “normals” d’un militant. Però augmentar un poc més les hores de reunions és demanar massa. Molts fan hores extres per a poder pagar el lloguer del pis, la casa que s´han comprat a terminis. Tenen compromesos els dissabtes i diumenges. Han vengut a Mallorca per deixar enrere la misèria, la manca de treball als seus pobles, l’esclavatge dels grans propietaris. Sí, em diràs que aquí tampoc els tracten gaire bé, que algunes companyies d’hostaleria els fan dormir en el soterrani obligant el personal a fer deu hores de feina. És veritat. La realitat és així de dura. Però per primera vegada en la vida tenen un jornal com pertoca, uns diners segurs a final de mes. Poden planificar un futur que sempre havia estat incert. Pots imaginar el que significa per a ells la possibilitat de fer plans per a adquirir una casa? És la seva màxima aspiració! Tenir feina sense dependre del caprici d´un señorito! Aconseguir que els fills puguin anar a escola i, si no perden el temps i la dona pot aportar un jornal, adquirir una moto primer, més endavant un Seat 600! Cotxe propi! Per a ells, aquests luxes eren inimaginables només feia uns mesos!

    No em descobria res nou. Però tot plegat em feia copsar la diferència abissal amb la generació que va fer la guerra contra el feixisme. Aleshores la lluita era qüestió de vida o mort. Bastir un casal popular, enfrontar-se als pistolers de la patronal, viure en la clandestinitat, aixecar barricades enmig del carrer, agafar la dinamita de les mines, bastir l´embrió de l´Exèrcit Roig i proclamar l’Estat obrer a Astúries. Tot era el mateix. La vida del treballador, del pagès conscient era la Causa. No existia cap altra alternativa, cap altra forma d’estar en el món. I la cultura era sagrada! El llibre, el teatre, la música esdevenien els únics déus d´unes persones que sabien els patiments i la misèria que comportava la ignorància.

    Què en restava, d´aquestes antigues concepcions?

    Tot s´havia esvanit?

    No hi trobava una resposta adient.

    Potser perquè en la guerra moriren els millors, els més necessaris i imprescindibles.

    El cert era que ara, a començaments dels setanta, imperaven altres idees. La majoria de companys que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que mai no tengueren a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

    Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, els ensenyaments del Che Guevara, les cançons de Raimon i Jacques Brel, George Brassens i Paco Ibáñez, Peter Seeger i Bob Dylan. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en el Dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alineant, la feina esclava decretada per la burgesia.

    Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de Múrcia i Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts deixaren els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...

    Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

    Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

    Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un Sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir sempre resava les oracions acostumades.

    Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les seves primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i els passadissos dels nostres pisos ocasionals...



    0 0

    [30/10] «Boletín de la Escuela Moderna» - «L'Entente Anarchiste» - Míting de Mataró - Agostinelli - Senna Hoy - Salinas - Masachs - Guyard - Navel - Sant - Chessa - Bugallo - Granotti - Marcobal - Sierra - Llatges - Angeli

    Anarcoefemèrides del 30 d'octubre

    Esdeveniments

    Portada de l'últim número del "Boletín de la Escuela Moderna"

    Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna

    - Surt el Boletín de la Escuela Moderna: El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la publicació mensual anarquistaBoletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l'Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l'estranger, es publicà fins a l'1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d'un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s'afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d'opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies --escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.--, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l'Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga, Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les«Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.

    ***

    Premsa anarquista internacional

    Premsa anarquista internacional

    - Surt L'Entente Anarchiste: El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira, França) el primer número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de relations, d'informations, de coordination et d'étude organisationnelle du mouvement anarchiste. Aquesta publicació de periodicitat irregular sorgí arran de l'Assemblea Anarquista de Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí l'edició d'un butlletí. Fou creat amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus que es qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a reacció contra el «sectarisme» que, segons ells, manifestaven els responsables de la Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis, Maurice Joyeux, etc.). En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin (admistrador) i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem articles d'Émile Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert François, René Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape, Louis Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André Prudhommeaux, Fernand Robert i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es tiraren 200 exemplars i de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953, 450.

    ***

    Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)

    Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)

    - Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

    Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

    - Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació«Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!,com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a«candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquestúltim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època deVolontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).

    Cesare Agostinelli (1854-1933)

    ***

    Johannes Holzmann ("Senna Hoy")

    Johannes Holzmann (Senna Hoy)

    - Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés --també va fer servir el pseudònim llatí Catulus--, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual --en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)--; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) --altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)-- i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.

    Senna Hoy (1882-1914)

    ***

    Marcelo Salinas y López

    Marcelo Salinas y López

    - Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart,Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).

    Marcelo Salinas y López (1889-1976)

    ***

    Domènec Masachs Torrente

    Domènec Masachs Torrente

    - Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre de 1891 neix a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a«La Maquinista Terrestre i Marítima»i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per«resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits«La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs Torrente va morir el 23 de gener de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya); va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.

    ***

    Félix Guyard (1947)

    Félix Guyard (1947)

    - Félix Guyard: El 30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo i Lapin. Sos pares es deien Léon Guyard i Georgette Baron. El novembre de 1919 es casà amb Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de 1921 la seva incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per«insuficiència muscular», però finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria i destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr (Guer, Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Després formà part del grup d'amics anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier, Robert Léger, etc.) que s'autodenominaven «Les moules à gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el congrés de l'UACR celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat membre de la Comissió Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de 1934 va ser delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) en el «Congrés d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que reunificà, enfront del feixisme, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR, sota el nom d'Unió Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà aquesta transformació que, segons ell, portava a l'abandó del programa revolucionari i comunista. Amb altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles Carpentier i Robert Léger), fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL), que criticà la concepció antifeixista del «frontisme» de l'UA, que segons aquesta conduïa a la renúncia de les posicions de classe. La FCL, que tingué una existència efímera, romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a l'assemblea general de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de reintegrar-se en l'UA en el proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol de 1934, durant el funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La Patrie Humaine i alliberat després de controlar la seva identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els revolucionaris amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va ser contractar com a torner mecànic als establiments«Sautter-Harlé» de París, industria que fabricava part del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya Georgette Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos d'Aubervilliers. La parella vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier d'Aubervilliers. El setembre de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el domicili dels quals calia vigilar. Fou candidat«abstencionista» per l'UA per a la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) a les eleccions legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més importants, amb el socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig i juny de 1936. L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al Ministeri de l'Interior que realitzés una investigació sobre la seva persona, que donà lloc a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet B», on van ser fitxat els militants antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte bèl·lic. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el comitè de vaga d'un nou moviment vaguístic contra els acomiadaments a«Sautter-Harlé» i signà el pamflet que va ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937 de la revista Commune. Els obrers a la fàbrica l'anomenaven Napoléon. En aquestaèpoca era membre de la Comissió Executiva del Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional de Le Libertaire, publicà el 4 de setembre de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te tendons la main».  En 1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa dels grups anarquistes de fàbriques» (Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de Montrouge, etc.), de la qual fou el seu secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA, considerant el caràcter no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret de votar en el congrés d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector obrerista de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle Sindicalista «Lluita de Classe» (LDC), constituït el març de 1937 per anarquistes, trotsquistes, pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al Café de l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives), al IV Districte de París, agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de l'ensenyament, de la metal·lúrgica, de la construcció i dels tècnics. Entre els seus animadors hi havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry, Michel Collinet, Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc. També fou, amb Nicolas Lazarévitch i Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan d'expressió, Le Réveil Syndicaliste (gener-octubre de 1938). En 1939, després de la declaració de guerra, va ser internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont (Llenguadoc, Occitània), d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de 1941 va ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de Saint-Barthélémy de Barraux (Roine-Alps, Arpitània) i després als«camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va ser detingut de bell nou en 1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un company de l'UA, li va aconsellar que entrés a formar part dels«Restaurants Communautaires» i del Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres«benèfics» petanistes on alguns anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per fugir de la repressió i poder continuar amb la militància. Després del desembarcament de Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a Aubervilliers en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat el mateix dia, amb la matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval intervingué per demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser deportat al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En aquest camp, com a«deportat d'honor», tenia dret a romandre aïllat en un dels dos blocs especials de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals, i estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment va ser alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central, actual República Txeca), però realment va ser posat en llibertat a mitjans d'agost de 1944, per raons desconegudes. En tornar a França, treballà en un centre de repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial, deixà de militar, encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació Anarquista (FA). En 1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes a controlar. Félix Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

    Félix Guyard (1901-1980)

    ***

    Georges Navel

    Georges Navel

    - Georges Navel: El 30 d'octubre de 1904 neix a Maidières-les-Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'escriptor llibertari autodidacte Georges Navel. Era el tretzè infant d'una família obrera. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. En 1962 va ser un dels signants del«Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945,és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània) on residia. El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson.

    Georges Navel (1904-1993)

    ***

    Voluntaris al front (1936). D'esquerra a dreta: Josep Ester, Emili Vilardaga, ? i Ramon Sant Mas

    Voluntaris al front (1936). D'esquerra a dreta: Josep Ester, Emili Vilardaga, ? i Ramon Sant Mas

    - Ramon Sant Mas: El 30 d'octubre de 1910 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Sant Mas, conegut com El Ros. Treballador de la construcció, en 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera, amb gairebé 16 anys, s'afilià, sota la influència del company Juan Bonilla, a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) de Berga. Intervingué activament en les vagues que es desencadenaren a finals dels anys vint al Llobregat, juntament amb sos amics i companys de lluita Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic) i Maria Tarrés Tarrés (La Cayetana). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, participà en la reorganització de la CNT local. L'abril de 1931 signà un comunicat en què s'anunciava a l'Ajuntament que es faria una manifestació al passeig de la Indústria amb motiu del Primer de Maig. El novembre 1932 formà part de la comissió reorganitzadora del sindicat, després que aquest hagués estat clausurat arran dels fets revolucionaris de gener. Formà part de les Milícies Antifeixistes de Berga i fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries, amb Josep Ester Borràs (Minga), Josep Bach Fornells i Josep Casafont Camps, entre d'altres. Encara que de tendència tolstoiana i oposat a la violència, després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la de Columna «Terra i Llibertat» des del novembre d'aquell any i durant tota la guerra va estar adscrit als serveis de sanitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, amb Ramonet Xic, s'enrolà en les companyies de treballadors estrangers, de les quals ambdós fugiren en dues ocasions. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb Ramonet Xic en una masia de Gouzy, a Lo Mas d'Asilh (Llenguadoc, Occitània), on treballà de llenyataire i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva defunció en 1973. El novembre de 2015 el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs demanà a l'Ajuntament de Berga la substitució del nom del carrer de Sant Antoni de la localitat pel seu.

    Ramon Sant Mas (1910-1973)

    ***

    El mariner Aurelio Chessa (ca. 1935)

    El mariner Aurelio Chessa (ca. 1935)

    - Aurelio Chessa: El 30 d'octubre de 1913 neix a Putifigari (Tataresu, Sardenya) l'editor i propagandista anarquista Aurelio Chessa, també conegut comParatacca. Sos pares foren Antonio Chessa i Maria Angela Piras. L'1 de desembre de 1931 s'enrolà en la marina i, després de ser novament cridat nombroses vegades, fou llicenciat definitivament el 31 de juliol de 1945 --en aquell període la seva nau es trobava a Egipte, on ensenyà a fer el pa als egipcians. El 9 de novembre de 1939 fou condemnat a un any de reclusió per insubordinació i enviat a la presó de San Francesco de Gènova, hi restà entre el 24 d'octubre de 1939 al 27 de febrer de 1940. En 1945 va començar a recollir diversos materials documentals sobre el moviment anarquista que sumà als que havia rebut d'un oncle seu, l'anarquista refugiat a França Francesco Piras, que va ser qui l'introduí en el moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial esdevindrà funcionari dels ferrocarrils italians. Fou administrador i col·laborador durant molts anys de la revista Volontà, fundada en 1946 per Giovanna Berneri, vídua de Camillo Berneri. En 1947 creà, amb Giuseppe Strinna, Franco Leggio, Bigallo, Borghesani i altres, el grup«Gènova Centre» de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Partidari de la tendència«antiorganitzativa», participà en el Congrés de Canosa de 1948. Entre l'1 i el 2 de maig de 1954 presidí a Liorna la Conferència Nacional de la FAI, però hi anà a «títol personal» i sense representar cap grup. El 26 de maig de 1958 fou jutjat a Gènova per apologia de la desobediència civil i per campanya abstencionista i condemnat a sis mesos de presó. El 23 de desembre de 1958, però, el Tribunal d'Apel·lació de Gènova el multà només per«instigació». Aquell any va escriure, sota el pseudònim Paratacca, articles sobre el vot i la democràcia en el periòdic La Sveglia Repubblicana de Carrara. El 8 de juliol de 1960 participà activament en les vagues a Gènova i per aquest fet fou «amonestat» per l'administració ferroviària. Després de la mort de Giovanna Berneri, el 14 de març de 1962, fundà, amb els arxius familiars cedit per sa filla Giliana Berneri, el centre de documentació«Archivio Famiglia Berneri», que tindrà com a missió divulgar el pensament d'aquest intel·lectual anarquista i del seu llegat. L'arxiu es va anar enriquint (intercanvis, donacions, compres, etc.) i canvià diverses vegades de lloc (Pistoia, Iglesias, Gènova, Pistoia, Canosa, Cècina i, després de la seva mort, Reggio Emilia per sa filla Fiamma). En aquests anys mantingué una estreta relació amb els anarquistes italians residents a Amèrica, especialment amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i a Austràlia. Entre 1964 i 1967 va escriure diversos articles sobre el procés a Ugo Mazzucchelli. El 19 de desembre de 1965 fou un dels creadors a Pisa, amb Michele Damiani, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la FAI oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, i del seu periòdic L'Internazionale (1966). Col·laborà estretament en aquests anys amb les editorials RL i Collana Vallera. El 4 d'abril de 1966 es jubilà, després de 22 anys de feina, dels ferrocarrils, deixant Gènova i instal·lant-se a Pistoia. El 18 de maig de 1976 a Iglesias, on s'havia traslladat provisionalment, l'Arxiu fou escorcollat per la policia. Edità en dos volums l'Epistolario inedito di Camillo Berneri. En 1982 organitzà l'«Exposició de cartells sobre la Revolució espanyola (1936-1939)» i en aquest mateix any publicà el catàleg del centre «Archivio Famiglia Berneri», establert per Sara Pollastri i Alessandra Giovannini, sota el títol Documenti e periodici dell'Archivio Famiglia Berneri. L'hemeroteca d'aquest arxiu conserva unes 2.000 capçaleres de publicacions periòdiques i la seva biblioteca uns 12.000 volums en diverses llengües, especialment sobre història del moviment obrer, la Revolució espanyola i els exiliats antifeixistes italians. A més de les obres de Camillo Berneri (Guerra di classe in Spagna,Il peccato originale, Mussolini grande attore,Mussolini normalizzatore e ildelirio razzista, Gli eroi guerreschi come grandi criminali, etc.), l'arxiu ha editat la biografia Camillo Berneri: un anarchico italiano (1897-1937), de Francisco Madrid Santos, l'obra d'Alberto Ciampi Anarchici e futuristi: quali rapporti? i estudis sobre Sante Pollastro, Leda Rafanelli, Clemente Duval i altres. Aurelio Chessa va morir el 26 d'octubre de 1996 a Rapallo (Ligúria, Itàlia). En 1998 l'arxiu prengué el nom d'«Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa». En 2007 es publicà, a càrrec de sa filla Fiamma, Aurelio Chessa. Il viandante dell'utopia --a més d'altres obres, com ara Storie di anarchici eanarchia, Un attimo di verità,Camillo Berneri singolare/plurale i Leda Rafanelli tra letteratura e anarchia.

    Aurelio Chessa (1913-1996)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Manuel Bugallo Lois i senyora

    Manuel Bugallo Lois i senyora

    - Manuel Bugallo Lois: El 30 d'octubre de 1937 és assassinat al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló«Galícia». Apressat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 30 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Els últims presos del franquisme


    'Si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del TOP, components dels consells de guerra sumaríssims, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges que han viscut en la impunitat'


    Hi ha homes i dones que cerquen la seva veritat, la seva justícia i la seva reparació en aquestes fosses comunes escampades per tota la geografia d'un país que pot anomenar-se el país del formatge 'gruyère', el país de les tombes a les cunetes, als rasos, el país de l'extens cementiri on, des de fa setanta anys, es calcula que més de dues-centes mil víctimes esperen un reconeixement i un soterrament dignes. Si al París del 1968 algú va pintar allò de 'sota les llambordes hi ha la platja', a l'estat espanyol encara avui podria escriure's a les parets que sota la terra o els maons hi ha les fosses comunes.

    Hi ha, també, homes i dones pels quals l'exigència de veritat, justícia i reparació s'inscriu en la pròpia pell. Parlem dels resistents i represaliats dels darrers anys de la dictadura, allò que s'anomena el franquisme tardà. Resistents vius encara avui que, trenta-set anys després de la mort del dictador, continuem esperant que s'anul·lin els judicis pels quals ens van detenir, torturar i empresonar en virtut d'unes lleis manifestament injustes i il·legítimes, per mitjà d'un aparell repressiu i uns tribunals feixistes.

    Un nombre, no pas reduït, d'aquest segon grup de persones ens hem associat a la Comuna i ens hem fets presents, com a col·lectiu, i individualment, en la querella argentina. No per gust, sinó impel·lits pel blocatge jurídic i, en bona part, polític, pel qual es manté fèrriament la impunitat total dels crims del franquisme, amb l'única base legal d'una llei pre-constitucional, la 46/77 (llei d'amnistia), que, amb un cop de carpeta, va barrar el pas de qualsevol reclamació de justícia per part de les víctimes i represaliats de la dictadura.

    Després d'un seguit de vicissituds i intents frustrats de trencar aquest cèrcol d'impunitat i irresponsabilitat, i, naturalment, no tan sols la Comuna, sinó una quantitat molt nombrosa d'associacions de la memòria, associacions d'ex-presos, sindicats, organitzacions socials de tota mena (un bon nombre de les quals presents en la xarxa Aqua de suport a la querella argentina), a més d'ajuntaments amb el suport de majories municipals, ens hem personat d'una manera o una altra, com a querellants, denunciants o adherents, a la querella que dirigeix avui la jutgessa Servini de Cubría a Buenos Aires. Per als centenars de milers d'afectats directament pels crims del terrorisme d'estat franquista, que tan discriminats i ignorats judicialment romanen en el seu país, la querella argentina i la documentació proporcionada a la jutgessa desemmascara i posa a lloc, per si encara fes falta, la història recent del nostre país i obre una possibilitat d'esclariment i de justícia.

    Per als represaliats del franquisme tardà, la situació és especialment sensible. Perquè si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del Tribunal d'Ordre Públic, components dels consells de guerra sumaríssims que es van prolongar fins poques setmanes abans de la mort del dictador, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges, amb uniforme o sense, que han viscut en la impunitat proporcionada per les institucions del postfranquisme, per no parlar del seu enriquiment continu, de la promoció en l'escalafó corresponent o d'unes rendes ben assegurades. En la querella argentina seran denunciades i encausades, com no pot ser altrament, individus d'aquest caràcter i d'aquesta mena. És de justícia, és el mínim. (VilaWeb 26-V-2013)


    Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


    Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)



    Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

    Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".



    Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

    En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

    El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

    Miquel López Crespí


    Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


    Republicans perseguits per la dictadura feixista


    La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)



    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



    L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



    L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

    Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.


    Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


    Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [31/10] Paraf-Javal - Vernaux - Garino - Cané - Volonté - Carbó - Guillembert - Baj - Kalin - Dave - Ingenieros - Lami - Cucarella - Deniau-Morat - Jolivet - Delatousche - Rouco - Dick

    Anarcoefemèrides del 31 d'octubre

    Naixements

    Paraf-Javal (desembre de 1909)

    Paraf-Javal (desembre de 1909)

    - Paraf-Javal: El 31 d'octubre de 1858 neix a París (França) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Georges Mathias Paraf-Javal. Jueu originari d'Alsàcia, comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902),La substance universelle (1903),Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906),Les faux droits de l'homme et les vrais (1907),L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais(1908),Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise(1908),L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909),L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce(1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale(1921),Tagagisme(1921),Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions(1927),La légende détruite(1929),Manifeste au monde(1932),Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français.

    ***

    Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc "L'Homme Libre" del 28 de juny de 1913

    Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 28 de juny de 1913

    - François Vernaux: El 31 d'octubre de 1881 neix a Lo Puget Tenier (Provença, Occitània) l'anarquista François Vernoux. Treballava d'obrer a l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), participant en l'important grup anarquista que hi havia organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de 1910 va ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan aferrava cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de Toló. En aquestaèpoca la policia el relacionava amb el sindicalista revolucionari Gustave Hervé i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de Toló i que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), juntament amb altres companys (Josep Dubois, obrer a l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy, pintor), com a autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols comés el 16 de maig anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard; Vernoux en el moment de la detenció, en la qual intentà aixecar el públic contra la policia, portava 15.000 francs en títols i Dubois documentació falsa, i en l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers compromesos» (una cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a«espies». En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var (Provença, Occitània).

    ***

    Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

    Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

    - Maurizio Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès»–descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquestaèpoca col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la«Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.

    ***

    La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny «La Acción» del 7 de febrer de 1921

    La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921

    - Pere Cané Barceló: El 31 d'octubre de 1896 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquestaèpoca se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis delcincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles.Pere Cané Barceló va morir, dos mesos després de jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    ***

    Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 4 de febrer de 1928

    Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 4 de febrer de 1928

    - Giuseppe Volonté: El 31 d'octubre de 1902 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Volonté. Es guanyava la vida fent de paleta i de pintor en la construcció. En 1920 va ser condemnat per ferir un feixista i en 1923 emigrà a Bèlgica, on continuà treballant en la construcció i militant en el moviment anarquista. Aquell mateix any va ser condemnat a un any de presó per robatori durant la vaga general de la metal·lúrgica. En 1927 va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Després de treballar un temps a la conca minera de Briey (Lorena, França) i de passar una estada a Luxemburg i a l'estat de Saarland, controlat aleshores per la Societat de Nacions, el 3 de febrer de 1928 va ser detingut a Lió (Arpitània) sota l'acusació d'haver comès el 18 d'agost de 1927 un atemptat contra el consolat italià de Nancy (Lorena, França), on es va trobar una bomba de vuit quilos. Com que només se'l va poder acusar d'«infracció a la llei d'estrangeria» i de«vagabunderia qualificada», va ser alliberat i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però el 27 d'agost de 1928 va ser detingut a Chiasso (Ticino, Suïssa) a la frontera quan intentava passar clandestinament a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament, que purgà a l'illa de Ponça. Un cop lliure, retornà a la seva població natal on els feixistes i la policia li feren la vida impossible i el 18 de juny de 1931 passà clandestinament a Suïssa. El setembre d'aquell any el trobem a Barcelona (Catalunya), on desenvolupà una intensa activitat anarquista. Va ser detingut durant una manifestació a favor de la instauració de la República i, després de passar 41 dies a bord del vaixell-presó Antonio López, va ser expulsat cap a Portugal el 16 d'octubre de 1931. Immediatament detingut per les autoritats portugueses, el 6 de novembre va ser extradit, amb Giovanni Bidoli i Cesare Cuffini, des de Porto (Nord, Portugal) cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Jutjat per les autoritats feixistes italianes com a «anarquista perillós» i «terrorista», va ser condemnat a cinc anys de relegació, que purgà entre el febrer de 1932 i l'agost de 1934 a Ponça i posteriorment a Cinquefronti (Calàbria, Itàlia). El 7 de juny de 1935 la policia política, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), li va proposar a canvi de la llibertat esdevenir confident, però va rebutjar l'oferiment aïradament. Després del seu alliberament el 5 de novembre de 1936, quan intentava passar clandestinament des de Como (Llombardia, Itàlia) al cantó suís de Ticino, va ser detingut a la frontera i reclòs durant vuit dies a Mendrisio (Ticino, Suïssa). Un cop alliberat, passà a França i aconseguí arribar a Espanya per lluità contra el feixisme, enrolant-se com a milicià en la Brigada«Garibaldi» de la Columna Internacional. Al front va ser greument ferit a la cama dreta i perdé un ull. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i el març de 1939 va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup «Libertà o Morte», format per 117 anarquistes. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs i més tard al de Récébédou, on s'estava el maig de 1942, i al de Noé, on el 30 de març de 1943 va rebutjar el repatriament cap a Itàlia. A partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.

    Giuseppe Volonté (1902-?)

    ***

    Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]

    Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]

    - Floreal Carbó: El 31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Floreal Carbó, també conegut com Casimiro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final. Floreal Carbó va morir el 3 d'octubre de 1991 a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Jesús Guillén Bertolín

    Jesús Guillén Bertolín

    - Guillembert: El 31 d'octubre de 1913 neix a Montant (Alt Millars, País Valencià) el pintor, dissenyador i militant anarquista Jesús Guillén Bertolín, més conegut com Guillembert. Després d'estudiar a l'Escola Industrial i sis anys més pintura i decoració a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, comença a il·lustrar revistes llibertàries com Guerra a la guerra y Solidaridad Obrera. En 1931 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després a les Joventuts Llibertàries i va participar a l'Ateneu Llibertari de la Concòrdia de Barcelona. En juliol de 1936 va prendre part en els combats enquadrat en el Comitè Revolucionari de Les Corts, del qual serà secretari en 1937, i després dels fets de Maig del 37 marxarà al front d'Aragó integrat en la 26 Divisió (ex Columna Durruti). Ferit a Monteoscuro, es recupera en un hospital barceloní abans de partir al front de Madrid en la 28 Divisió, a Terol el desembre de 1937 i a Extremadura el març de 1939, d'on arribarà a França amb dificultats (via Villajoyosa, València i Barcelona), per a ser internat al camp d'Agde, fins al 30 d'agost de 1939. El desembre de 1939 treballarà com a veremador a Quarante i després serà internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Marxarà a finals de 1940 a Marsella, on intentarà sense èxit embarcar cap a Mèxic. Aleshores participarà en la reorganització del moviment llibertari en l'exili a Bram i Aude, i en la resistència contra l'ocupació nazi. Lligat amb la militant anarcofeminista Sara Berenguer i instal·lat a Besiers, col·laborarà després de l'Alliberament en la premsa llibertària (Ruta, Solidaridad, etc.). Va realitzar els dibuixos de nombrosos llibres i fullets, però sense deixar d'ajudar els companys en la lluita clandestina contra el règim franquista procurant-hi documentació falsa. Detingut en 1963 per les seves activitats militants, serà expulsat amb Sara Berenguer de la CNT en el Congrés de Montpeller de 1965 pel sector esgleista, fet que no li impedirà continuar amb la militància enrolat en els Grups de Presència Confederal, dels quals va ser membre del secretariat d'Acracio Ruiz en 1973, i en les agrupacions franceses de la Confederació General del Treball. Jesús Guillén i Sara Berenguer seran, entre altres, els organitzadors de l'exposició en el 50è aniversari de l'inici de la Revolució espanyola organitzada per la Colònia Espanyola de Besiers. Va ser autor de dibuixos; cartells; portades de llibres d'Alaiz, Víctor García, Faure, Gori, etc.; capçaleres i il·lustracions de la premsa exiliada (Boletín Interior FIJL, CNT, Mujeres Libres,Ruta, Solidaridad Obrera); i escrits en Frente Libertario, Mujeres Libres, Ruta (Caracas), Tribuna Confederal y Libertaria, etc. Guillembert va morir el 20 d'agost de 1999 a Montadin, a prop de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Era germà de la militant anarcofeminista Conchita Guillén.

    Guillembert (1913-1999)

    Conchita Guillén (1919-2008)

    ***

    Enrico Baj davant el seu retrat realitzat per Asger Jorn (1954). Foto de Carlo Cisventi

    Enrico Baj davant el seu retrat realitzat per Asger Jorn (1954). Foto de Carlo Cisventi

    - Enrico Baj: El 31 d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'artista (pintor, gravador, escultor, etc.) l'escriptor, crític d'art, patafísic i anarquista Enrico Baj. Era fill d'una família burgesa acomodada milanesa força interessada en l'art; son pare era empresari de la construcció i sa mare enginyera, i sempre volgueren que son fill fos arquitecte. Amb 14 anys començà a dibuixar i a pintar. Adolescent, demostrà el seu rebuig a l'autoritat fotent-se dels alts dignataris feixistes que desfilaven per la seva ciutat, fet que li va portar més d'un disgust. En 1944, per evitar el reclutament en l'exèrcit de Benito Mussolini, abandonà Itàlia i es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Després de la II Guerra Mundial, estudià a la facultat de dret de la Universitat de Milà, carrera que acabà amb facilitat, i a milanesa l'Acadèmia de Belles Arts de Brera (1945-1948). En aquests anys conreà el tachisme i el collage. Compaginà l'advocacia i l'art fins el 1956, quan abandonà la primera pel segon. En 1950, amb Sergio Dangelo, fundà el«Movimento d'Arte Nucleare», que, a diferència de l'art abstracte, era obertament polític, i ambdós signaren el febrer de 1952 a Brussel·les (Bèlgica) el«Manifeste de la peinture nucléaire». En 1952 creà amb Asger Jorn l'experimental International Movement for an Imaginist Bauhaus (IMIB, Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista), enquadrat dins del moviment politicocultural situacionista, i que s'oposà a les teories funcionalistes i al concepte d'«artista-creador». Ambdós moviments es declaraven hereus el moviment artístic CoBrA, creat en 1948. En 1954 participà, amb Karel Appel, Lucio Fontana, Asger Jorn, Emilio Scanavino i altres, en l'«Incontri Internazionali della Ceramica» a Albisola Marina (Ligúria, Itàlia). En 1955 creà amb l'escriptor i artista francès Édouard Jaguer la revista Il Gesto, molt influenciada per l'«abstracció lírica». El setembre de 1957 signà, amb altres artistes i intel·lectuals avantguardistes, el manifest«Contre le style». Entre 1959 i 1966 s'acostà als surrealistes i participà amb ells en manifestacions oficials del moviment. En aquesta època signà diversos manifests, com ara «Arte interplanetaria» (1959) i «Peinture et rélité» (1960). En 1959 exposà una de les seves obres més conegudes, I Generali, sèrie de «generals» absurds realitzats amb objectes trobats i materials heterogenis en forma de collages. Entre els anys cinquanta i seixanta exposà regularment a París, Londres i Nova York, on va fer amistat amb artistes i intel·lectuals (Jean Baudrillard, André Breton, Marcel Duchamp, Max Ernst, Edouard Jaguer, Michel Maffesoli, E. L. T. Mesens, Edgar Morin, Octavio Paz, André Pieyre de Mandiargues, Arturo Schwarz, Paul Virilio, etc.). En 1960 participà en l'execució de l'escandalosa obra col·lectiva (amb Roberto Crippa, par Jean-Jacques Lebel, Erro, Roberto Crippa, Gianni Dova i Antonio Recalcati) Grande quadro antifascista collettivo, en protesta contra la guerra d'Algèria, que va ser confiscada l'any següent per blasfema per la policia en la seva primera exposició a Milà i que passà anys reclosa als soterranis de la prefectura de policia milanesa, abans de ser exposada al Museu d'Art Modern d'Estrasburg. En 1964 creà el Collegio di Patafisica de Milà, secció italiana del Collège de Pataphysique de París, en el qual fou sàtrapa, amb el títol d'Imperator Analogico. En 1972 l'exposició pública del seu gran quadre-collage I funerali dell'anarchico Pinelli–en clara referència a la famosa pintura de Carlo Carrà I funerali dell'anarchico Galli i molt influenciada pel Guernica de Picasso– va ser prohibida arran de l'assassinat de l'oficial de policia al qual se li va atribuir la mort sota la seva custòdia de l'anarquista Giuseppe Pinelli. Posteriors obres, com ara Nixon Parade (1974) o Apocalisse (1979), causaren un gran escàndol mediàtic. En 1975, la seva exposició retrospectiva realitzada al Palazzo Grassi de Venècia se celebrà sota un fort control policíac. En 1981 inaugurà el seu centre d'exposicions a Milà. En els anys vuitanta s'acosta al teatre i col·laborà en diversos projectes, com ara Ubu re (1984). Amb Épater le robot (1983) i Manichini (1984-1987) accentuà la crítica a la contemporaneïtat i la utilització indiscriminada de les tecnologies. En 1989 dissenyà una trentena de titelles per a Le bleu-blanc-rouge et le noir,òpera del compositor Lorenzo Ferrero, amb llibret d'Anthony Burgess, realitzada per la bicentenari de la Revolució Francesa. En 1994 va gestar Berluskaiser, sèrie de obres per protestar per l'elecció de Silvio Berlusconi com a primer ministre d'Itàlia i que ninguna galeria gosà exposar. Les exposicions més importants dels darrers anys es realitzaren a la Pinacothèque Casa Rusca (Locarno, 1993), a l'Institut Mathildenhöhe (Darmstadt, 1995), al Musée d'Art Moderne i d'Art Contemporain (Nice, 1998), al Musée de Chartres (2000), al Palazzo delle Esposizioni (Rome, 2001) i al Castello di Masnago (Varese, 2003). Va fer nombroses obres fent servir motius d'altres artistes (Leonardo da Vinci, Picasso, etc.) i a vegades recreant obres completes d'altres autors. També ha realitzat treballs amb els escriptors Umberto Eco, Dario Fo i Raymond Queneau. Obres seves es trobem exposades als museus i galeries més importants del món. Col·laborà, amb articles de crítica artística, en diaris (Il Corriere della Sera, Il Sole 24 Ore, etc.) i revistes (Boa, Direzioni,Documento Sud,Edda, L'Esperienza Moderna, Il Gesto, Phases, etc.). Entre els seus assaigs, molts d'elles publicats en editorials anarquistes, podem destacar Autodamé (1980), Patafisica (1982), Automitobiografia. Dai giorni nostri alla nascita (1983), Impariamo la pittura (1985), Fantasia e realtà (1987, amb Renato Guttoso), Cose, fatti, persone (1988), Lettres (1953-1961) (1989), Ecologia dell'Arte (1990), Cosa dell'altro mondo (1990), Che cos'è la patafisica? (1994), Scritti sull'arte. Dal futurismo statico alla merda d'artista (1996, amb altres), Inactualité de l'art et Pataphysique suivi du Manuel de survie (1998), Impariamo la pittura (1999), Grand Tableau antfasciste collectif (2000, amb Laurent Collet), Sous l'art, l'or (2002), Un carnet du dedans (2002, amb Matthieu Messagier), Discours sur l'horreur de l'art (2003, amb Paul Virilio), La Patafisica (2009, pòstum) iEcologia dell'arte (2013, pòstum), entre d'altres. Sempre integrat en el moviment anarquista –alguns diuen que al final de sa vida simpatitzà amb la Lega Nord (LN, Lliga Nord)–, donà obres seves a diferents grups i centres (Centre International de Recherches sur l'Anarchisme de Lausana, etc.) i finançà amb la seva venda diferents projectes llibertaris, com ara la traducció i primera edició en rus de La Révolution inconnue, de Volin. Promogué en 1996 la creació d'un monument en marbre de Carrara a Mikhail Bakunin a prop de casa («La Baronata») on visqué a Minusio (Ticino, Suïssa). Enrico Baj va morir el 16 de juny de 2003 al seu domicili de Vergiate (Llombardia, Itàlia). Tingué cinc infants de dos matrimonis.

    Enrico Baj (1924-2003)

    ***

    Nikita Kalin

    Nikita Kalin

    - Nikita Kalin: El 31 d'octubre de 1991 neix a Rússia l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències de Samara (Samara, Rússia). Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Victor Dave

    Victor Dave

    - Victor Dave: El 31 d'octubre de 1922 mor a París (França) el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Havia nascut el 25 de febrer de 1845 a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica). Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com araMichel Bakounine et Karl Marx(1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Victor Dave (1845-1922)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     

       


            

       Clik to see article  Just another WordPress.com site. 


    0 0

    El passat setembre, va tenir lloc l’acte de celebració del 25è aniversari de la declaració de Parc Nacional de l’arxipèlag i del centenari de la primera llei de parcs nacionals. Una declaració fruit de la reivindicació d’entitats ecologistes, de la societat civil i d’institucions públiques de les Illes Balears, que reaccionaren amb una forta consciència davant la conservació de l’arxipèlag.

    L’any 1988 el Parlament de les Illes Balears aprovà per unanimitat la Proposició de llei presentada pel PSM-EN de declarar l’arxipèlag de Cabrera com a Parc Nacional, que Joan Mayol, en aquells temps diputat del PSM al Parlament, defensà el 1990 al Congrés de diputats. Aquest fet que va permetre que les corts Espanyoles aprovessin la declaració del Parc el 29 d’abril de 1991.

    La jornada s’ha iniciat amb l’alliberació d’una tortuga marina rescatada el passat 30 de juliol pel GOB-Menorca a la platja de Son Bou, i hi han participat, entre d’altres, Neus Truyol, regidora d’Ecologia, Agricultura i Benestar Animal de l’Ajuntament de Palma, Vicenç Vidal, conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca i Biel Barceló, Vicepresident i Conseller d’Innovació, Recerca i Turisme.

     

    Durant l’acte, Biel Barceló ha recordat de manera molt especial a totes aquelles persones que des d’entitats ecologistes, la societat civil i institucions públiques s’involucraren en la declaració del Parc Nacional Marítim-terrestre de l’Arxipèlag de Cabrera. "Una lluita que va ser exitosa gràcies al compromís ferm de molta gent. Un compromís que avui en dia continua viu a la nostra societat i que és un exemple i un referent obligat per a aquest Govern ", ha remarcat Biel Barceló.

    Un bon exemple d’això és la constitució formal de la Comissió per a l’Ampliació del Parc Nacional Marítim-terrestre de l’Arxipèlag de Cabrera, constituïda el passat 5 de juliol i que està treballant en les tasques de recollida d’informació i de diàleg amb el sector per recollir les primeres impressions sobre la proposta. En aquest sentit, Biel Barceló ha volgut encoratjar a tots els integrants de la comissió a treballar amb intensitat i consens per aconseguir un acord ampli. "Pensem en tot allò que podem protegir i en tot allò que podrem deixar als que vendran", ha destacat el vicepresident del Govern.

    Per la seva banda, Neus Truyol ha destacat que Cabrera és el barri verd de Palma i que s’ha de cuidar i respectar. També ha explicat que des de Cort s’està treballant per dotar l’illa amb un 100% d’energies renovables i perquè l’any vinent sigui una illa residu 0.

    Per altra banda, Vicenç Vidal ha explicat que l’ampliació del Parc és absolutament necessària per protegir els valors ambientals de Cabrera i tot i que la manca de Govern a l’estat espanyol ha dificultat la seva ampliació per aquestes dates, des del Govern s’està treballant de valent amb la part tècnica perquè quan es constitueixi el nou govern de l’Estat, es pugui dur a terme l’ampliació del Parc.

    Vidal també ha destacat que avui és un dia per agrair a tothom que va lluitar per protegir aquest parc, a la gent que ha estat treballant per conservar els valors ambientals i a totes les persones que faran possible aquesta ampliació, per convertir Cabrera en el parc més gran de tot l’estat espanyol i el segon més gran de tota la mediterrània.

    0 0

    No era això: memòria política de la transició

    s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.


    Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.



    D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

    Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)


    Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

    La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

    "Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

    'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López CrespíNo era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.


    Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

    'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

    Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

    "Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

    'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

    'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

    'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

    'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

    'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

    'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

    Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

    Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

    Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.


    0 0

    [01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» -«Sturmvogel» - «Le Flambeau» -«Los Nuevos Horizontes» -«L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» -«Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Viani - Balestri - Bluestein - Giménez Arenas - Chiné - Díaz - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Cauvin - Foppa - García Tirador - Navel - Vignoli

    Anarcoefemèrides de l'1 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Réveil des Mineurs"

    Capçalera de Le Réveil des Mineurs

    - Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer número del periòdic Le Réveil des Mineurs. Nous réclamons le droit à l'aisance. A partir del gener de 1892 portà el subtítol «Organe des travailleurs de langue française de l'Amérique» i més tard«Organe des travailleurs de langue française desÉtats-Unis». A la capçalera figuraven dos epígrafs: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats» i «Benestar i Llibertat per tothom». En el primer número declarà:«Som anarquistes perquè no reconeguem a ningú el dret natural de comandar-nos.» El responsable de la publicació i principal redactor fou Louis Goaziou. La major part dels articles anaven sense signar, però van col·laborar Julien Bernarding, Jean Brault --distribuïdor del periòdic a Spring Valley--, Eugène Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny i el desembre de 1892 deixà de publicar-se, però reaparegué a partir del gener de 1893. L'últim número conegut, el 37,és el de setembre de 1893. Va ser continuat per L'Ami des Ouvriers (1894-1896).

    ***

    Portada del primer número d'"Anarchy"

    Portada del primer número d'Anarchy

    - Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.

    ***

    Capçalera d'"Sturmvogel"

    Capçalera d'Sturmvogel

    - Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.

    ***

    Capçalera del primer número de "Le Flambeau"

    Capçalera del primer número de Le Flambeau

    - Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de 1902 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del bimensual Le Flambeau. Organe de combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan de combat revolucionari), especial sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor responsable i hi col·laborà Georges Rens (Max Borgueil). L'estampació es va fer amb una impremta de mà. Portava com a epígraf el text de La Fontaine «El nostre enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el primer número podia llegir-se:«Le Flambeau no és un periòdic teòric, ni un full escandalós, és unòrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits, l'expressió d'un sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève général» en el segon número (8-15 de desembre de 1902), que serà l'últim, reproducció d'un pamflet del qual es van editar cinc mil exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag fugí a Londres (Anglaterra).

    ***

    Capçalera de "Los Nuevos Horizontes"

    Capçalera de Los Nuevos Horizontes

    - Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).

    ***

    Capçalera del primer número de "L'Allarme"

    Capçalera del primer número de L'Allarme

    - Surt L'Allarme: L'1 de novembre de 1915 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic bilingüe (italià i anglès) anarquista L'Allarme. Contro ogni forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma. Contra tota forma d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto Postiglione (Hobo). En 1916 es traslladà a Somverville (Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es distribuïa gratuïtament i tirà entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que patí, es publicà fins l'1 d'abril de 1917.

    ***

    Capçalera d'"Umanità Nova"

    Capçalera d'Umanità Nova

    - Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.

    ***

    Portada d'un exemplar de "Semáforo"

    Portada d'un exemplar de Semáforo

    - Surt Semáforo: L'1 de novembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista quinzenal Semáforo. Revista del Comitè Ejecutivo de Espectáculos Públicos de Valencia y provincia UGT-CNT. Aquesta publicació, editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics de València i província de la Unió General de Treballadors (UGT) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenia com a missió la promoció i la divulgació dels espectacles, entre ells el teatre, el cinema, la música i l'art. Tractà diferents aspectes del teatre (socialització del teatre, teatre experimental, teatre revolucionari, teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista (l'expressió corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els actors, els dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus principals animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la publicació, i Juan Pérez del Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio Noja Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 15 de novembre de 1937.

    ***

    Comunicat de la Columna Durruti publicat en "Vía Libre" el 7 de novembre de 1936

    Comunicat de la Columna Durruti publicat en Vía Libre el 7 de novembre de 1936

    - La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.

    ***

    Portada del primer i únic número d'"Anarquía"

    Portada del primer i únic número d'Anarquía

    - Surt Anarquía: L'1 de novembre de 1937 surt a Alacant (Alacantí, País Valencià) el primer número, i únic conegut, del butlletí mensual Anarquía. Juventudes Libertarias Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació de caire cultural era l'òrgan d'expressió de les Joventuts Llibertàries de la barriada alacantina de les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira, José Muñoz Congost i Manuel García, i el dibuix és de V. Mair. L'únic exemplar que es conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil Española de Salamanca.

    ***

    Portada d'un exemplar de "Mujeres Libres" (Montadin, 1972)

    Portada d'un exemplar de Mujeres Libres (Montadin, 1972)

    - Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo,  etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Charles-Ange Laisant

    Charles-Ange Laisant

    - Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d’Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste,Le Libertaire,Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes,Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques,àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L’éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d’histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L’illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 a Asnières (Illa de França, França). Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.

    ***

    Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894

    Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 14 de febrer de 1894

    - Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda falsa»,«per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

    ***

    Lorenzo Viani

    Lorenzo Viani

    - Lorenzo Viani: L'1 de novembre de 1882 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el pintor, gravador i escriptor anarquista Lorenzo Viani. Sos pares es deien Rinaldo Viani i Emilia Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de Viareggio, ja que son pare treballava al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar fins al tercer grau de primària, donat la seva incapacitat de suportar la disciplina escolar. Quan son pare va ser acomiadat, la família Viani conegué la misèria. En 1893 entrà a treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on conegué personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa, Menotti Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va conèixer el pintor Plinio Nomellini, que exercí una gran influència sobre la seva formació artística. Començà a dibuixar i un retrat que va fer al music Giovanni Pacini fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça del seu poble la història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada per un «poeta errant», probablement Pilade Salvestrini, una experiència tant forta que a partir d'aquell moment es declarà llibertari. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris més amb més edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que fundà una escola d'arts i oficis i l'associació «In arte libertà»; el violinista i barber Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo Morandi, que havia lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia. Aquest grup anarquista organitzà una manifestació per al Primer de Maig de 1893 a Viareggio i cridà Pietro Gori perquè fes una conferència sobre la qüestió social que tingué un gran ressò. Pietro Gori retornà a començaments de març de 1898 en un acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre passà pel poble; en aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior visita de Gori. En aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en missió propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o Salvestrini. També tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi Salvatori. El seu domicili i «Il Casone», un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i persones fora de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves anarquistes del poble. Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini, estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana, Itàlia), on conegué Moses Levy i Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es constituí el grup socialistaanarquista«Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago,és una frase atribuïda a Cató el Vell sinònim de «guerra total»–, on a més d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli, entre d'altres. La primera aparició pública d'aquest grup tingué lloc en la cerimònia de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia, desconcertada, demanà que els joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova. El juny de 1901 membres del grup «Delenda Carthago» (Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el periòdic anarquista L'Agitazione en solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona (Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de«Delenda Carthago», el setembre de 1903 es realitzà una manifestació en honor de Percy Bysshe Shelley, que causà un gran escàndol, i s'imprimí un número únic d'un periòdic amb un retrat dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista pisà Gino Del Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta relació amb el grup anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser admès a l'Escola Lliure de Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori, però sempre demostrant la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època col·laborà amb il·lustracions en les revistes Precursor. Rivista quindicinale anarchica i Repubblica d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio Nomellini i el poeta Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que vivien en poblacions properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia), entrà a formar part de la«Compagnia della Bohème» (Societat de la Bohèmia), on freqüentà Giacomo Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini. Amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el diari maçó i anticlerical Il Popolo, fundat a Florència per Luigi Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a Giordano Bruno. En aquesta època conegué l'escriptor anarquista Enrico Pea i el literat Pietro Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago» deixà d'existir és creà el grup anarquista «Né Dio né patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns dibuixos en la VII Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia) i participà en l'Exposició Nacional d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on rebé la seva primera medalla. El novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a Gènova (Ligúria, Itàlia) la revista La Fionda, on denuncià mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A començament de 1908 col·laborà en la publicació genovesa La Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova preparà les il·lustracions de llibre de Fransuà Muratorio I ribelli. Aquest any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més d'anar per primera vegada a París (França), participà activament en les mobilitzacions de suport de la gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt important  en la seva novel·la Ritorno alla patria. A París pogué visitar una retrospectiva de Van Gogh, visqué a «La Ruche» i es relacionà amb molts artistes, fins i tot Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada parisenca, reprengué la seva militància en el moviment llibertari local i promogué manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni, parlà en l'acte celebrat el 25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra l'autòcrata rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la seguretat pública. Dies després es va convocar un nou acte per protestar contra aquesta mesura on, a més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico Zavattero i el socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i meitat de gener de 1912 s'estigué a París, on conegué destacats anarquistes, com ara Luigi Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui exercí una forta i especial influència en la seva personalitat–, Jean Grave i Octave Mirbeau, entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de Líbia i la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), donà un nou impuls al moviment anarquista i ell prengué part en l'agitació amb les seves il·lustracions. El febrer de 1912 col·laborà amb dibuixos en l'àlbum d'Alceste De Ambris Alla gloria della guerra!, que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i tingué una gran difusió en els ambients subversius. Per aquesta obra va ser detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la llibertat gràcies al suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser processat per «injúries a l'Exèrcit i les institucions», augmentant així la seva popularitat entre el moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les seves obres seran habituals en la premsa obrera (Bandiera del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore,Versalia, etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell:«Forma part del grup anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més influents. És íntim dels seus correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i perillosos.». La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del gran míting contra la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa. Col·laborà amb Ovidio Canova en el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a l'acció directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquestaèpoca conegué Giovanni Papini, Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per deixà clar el seu compromís, traslladà el seu taller d'artista a una de les estances de la Cambra del Treball de Viareggio. En aquesta època participà activament, amb Alberto Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort moviment vaguístic que es donà aleshores. Presentà, en nom dels grups anarquistes de La Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que parlà a Viareggio i a Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El febrer de 1915 va fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting al Politeama de Viareggio, exposà xilografies en la III Secessió de Roma i entre octubre i novembre d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco Ciarlantini, 624 obres al Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i, després de participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919 va ser llicenciat; durant aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de dibuixar i de pintar. El 2 de març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i s'instal·là a Montecatini (Toscana, Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la postguerra, després de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als socialistes i entrà en l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la solució de la crisi italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició d'un únic número (P. B. Shelley) dedicat al centenari de la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta publicació col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran de la «Marxa sobre Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco Ciarlantini, socialista revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava de «reclutar» artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe, s'acostà als cercles culturals feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925 sortí el seu llibre Parigi, on testimonià la seva estada parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els primers mesos de 1927 inicià la seva col·laboració regular amb el diari Il Corriere della Sera, dirigí la revista Riviera Versiliese i publicà I vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà a Viareggio el Monument als Caiguts per la Pàtria «I Galeottus», realitzat conjuntament amb Domenico Rambelli. En aquest mateix any publicà en el diari Il Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la seva trajectòria revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No obstant això, els feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta«conversió», ja que sempre s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En 1928 publicà Angiò uomo d'acqua i Roccatagliata, exposà 11 obres en la XVI Biennal de Venècia i una important selecció de la seva producció al Palazzo Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren els seus atacs d'asma i hagué de freqüentar diferents centres de salut. En 1930 publicà la seva novel·la autobiogràfica Ritorno alla patria, que fou premiada, ex aequo amb Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també publicà Il figlio del pastore. En aquest 1930 participà en la XVII Biennal de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina de Viareggio que va ser inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931 exposà Il volto santo en la I Quadriennal de Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran interès per l'obra i per l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a l'Stablimento Nettuno de Viareggio. En 1932 publicà Il«Bava», obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i exposà en la XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a Viareggio. La revenja dels notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van acusar d'haver orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es va veure obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de repòs de Nozzano (Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma que li turmentaven; a Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços reclosos en un manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle de Nozzano», que expressen desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a Viareggio. En 1934, en un últim acte de rebel·lia anarquista, rebutjà el gran honor de pertànyer a l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un violent atac d'asma que li va afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma, Laci, Itàlia), on realitzava una sèrie de murals per al Col·legi«IV Novembre» d'Òstia que havien de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys més tard, amb motiu de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els feixistes intentaren destruir el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la exaltació «d'un subversiu posés per la idea d'un comunisme incendiari», però la demolició va ser impedida per «disposicions superiors» que arribaren en l'últim moment des de Roma.

    Lorenzo Viani (1882-1936)

    ***

    Grup anarquista de Bazzano (1925). Asseguts, d'esquerra a dreta: Gino Balestri i els germans Angelo i Raffaello Zanette. Drets, d'esquerra a dreta: Sacchetti, Sardelli, Giacomo Famigli, Pietro Monesi, Cavedoi i la persona del capell, que no ha pogut ser identificada

    Grup anarquista de Bazzano (1925). Asseguts, d'esquerra a dreta: Gino Balestri i els germans Angelo i Raffaello Zanette. Drets, d'esquerra a dreta: Sacchetti, Sardelli, Giacomo Famigli, Pietro Monesi, Cavedoi i la persona del capell, que no ha pogut ser identificada

    - Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la«Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a Aubanha (Provença, Occitània).

    Gino Balestri (1901-1983)

    ***

    Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (1 d'abril de 1937)

    Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'Antonia cap a Espanya (1 d'abril de 1937)

    - Abe Bluestein:L'1 de novembre de 1909 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimmereferents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forwardi per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983).És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

    ***

    Juan Giménez Arenas

    Juan Giménez Arenas

    - Juan Giménez Arenas: L'1 de novembre de 1913 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas --també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquestaèpoca organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup «Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía. Juan Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 11/01/16--23:52: Octubre o la curiositat
  •  

     

    Des del Turó

     

    Octubre i la curiositat

     

    Climent Picornell

     

    Dues vergues de llamp surten de dos caparrots blancs i grisots i fan el renou d’un llençol que s’esqueixa, un tro escanyat. I com si això fos el sús, se posa a ploure a les totes.  Tot d’una el carrer se converteix en un torrent brutinyós amb l’aigua que davalla color del fang que arrossega d’un boci de més amunt de ca nostra on, un temps, s’hi havia de fer una finca de molts de pisos. Les canonades escupen la brutícia que l’estiu i els ocells han acumulat damunt les teulades, i quan fa deu minuts d’aquest diluvi local, no universal, l’aigua se comença a aclarir i ja baixa neta i rutil·lant. Enyorava fervorosament un temps com aquest després de mesos de sequera, severa. Ja no recordava l’olor de terra banyada, de rostolls humits, del fred que s’esdevé tot d’una després de que ha començat a ploure, una mena de felicitat recorre l’ambient mentre cauen les gotes grosses com a monedes de dos euros. El moix s’ha posat a cobro amb el pèl mig banyat i jo vaig a cercar, si els trob, els paraigües i els anoraks. Quin canvi.

    Armat de paraigua baix la costa cap a la plaça de l’església i com sol succeir en aquest temps surt el sol que encara encalenteix. És inevitable pensar en la cançó napolitana coneguda de tothom: “Che bella cosa é na jurnata é sole n’aria serena doppo na tempesta... O sole mio sta in fronte a te, o sole, o sole mio...” En fi: massa prosaic, malgrat sigui cantat. Volta cantó n’Andreu Borró que m’enfloca: “Estic  emocionat. Ara començ a veure la sortida. Havia de tornar a ingressar a la presó i tu! És molt dur allò, però molt!” I m’explica una llarga història de desavinences conjugals i impagaments de la manutenció dels fills, més unes coses sobre la seva indefensió. “Ara quasi tenc el que he de pagar per no haver de tornar allà dins”. I plora i s’envia la saliva i me demana: “No em podries deixar mil euros?” No li deix tot el que em demana però sí tot el que duc dins la butxaca, m‘ha fet cara que em contava la veritat. En fi, massa patètic per no ser vera.

    D’enfora, quasi a la fi del carrer Major veig en Sebastià Flonjo, camina amb dos gaiatos, llavors s’eixanca assegut damunt la bicicleta sense remar i poc a poc arriba a un bocinet que té prop del poble i allà, ajagut en terra, perquè no s’aguanta, entrecava i lleva l’herba. Quan ha acabat es torna a seure i camina damunt la bicicleta i quan ha fet les feines de ca seva, surt amb el dos gaiatos i tira tira arriba fins a la plaça. Per força de voluntat que no quedi.

    S’atura en Toni Capsibo, va en el seu Mobylette amb un canastro de plàstic darrera i un poal de maonesa de cinc litres buit al manillar: és la seva cartera; tot mesclat a dins, papers, doblers, el pa... Com estàs Toni?” “Encara alenam” me respon “Es dia que mos aturem, estarà fet Sineu”, sí li dic “amb so campanar enmig”. Me fix amb na Catalina Garbuixa que berena mentre treballa amb el seu ordinador, un Mac; na Catalina me comenta que ha acabat un llibre, del qual em mostra la portada –un vaixell amb una silueta d’un home damunt- el text va dels vaixells que queden abandonats a ports diferents del Mediterrani amb la seva tripulació dedins amb la indiferència dels seus noliejadors. En Toni Capsibo escolta amb els ulls ben badats, el vull convidar a beure, és un gran contador d’històries, però no vol beure. “Beu” li dic, i ell em contesta “Ja pots siular, ja, si s’ase no té set, no beurà”.

    Entr dins el café i ja sent predicar l’amo en Sion Bardal:“Ets homos mos pensam ser intel·ligents i som més beneits que una espardenya. En canvi mira tu es porcellins, quan sa truja els fa ja cerquen tot d’una sa mameta, sa seva, m’has sentit bé! I en canvi noltros quan naixem si mos deixassin tots sols no en suraria cap”. Hi ha més parroquians però me fix amb un a dona primaxel·la, alta i rossa tirant a blanquinosa; s’asseu sempre allà mateix i pren dues copes –com les de xampany- de vermut dolç amb un trosset de llimona.

    “S’és curiós en la mesura que s’és instruït” deia  J. J. Rousseau, ho pens per justificar-me un poc, sempre cercant què contar o que me contin, demanant adesiara de forma compulsiva, per no confondre la curiositat amb la bugaderia.

    És ja la fi de l’estiu, caldrà fer el niu a una altra part i canviar la monotonia, la vagància extrema i pegar un cop d’ull a la ciutat.


    0 0

    [02/11] Motí de Jerez - «I Morti» - «El Látigo de Baracaldo» - «El Amigo del Pueblo» - Pichon - Sernissi - Oller - Zisly - Bignasci - Roumilhac - Scarselli - Eroles - Canalís - Berthelot - Covelli - Viani - Quero - Mora

    Anarcoefemèrides del 2 de novembre

    Esdeveniments

    Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan

    Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan

    - Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà«La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant«mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada«La Mano Negra».

    ***

    Coberta de l'edició facsímil d'"I Morti" (1974)

    Coberta de l'edició facsímil d'I Morti (1974)

    - Surt I Morti: El 2 de novembre de 1899 surt a Ancona (Marques, Itàlia) l'únic número del periòdic anarquista I Morti. Editat a iniciativa de Luigi Galleani, en fou gerent Alfredo Lazzari i fou publicat amb els diners recaptats pels anarquistes deportats a Pantelleria, Lampedusa, Ponça i altres illes italianes. Hi van col·laborar Luigi Galleani --que es trobava confinat a l'illa de Pantelleria--, Giovanni Cianchi, Luigi Fabbri i Giovanni Gavilli, entre d'altres. Aquesta publicació era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. Després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya, Maria Rallo, del seu exili a Pantelleria. L'abril de 1960 es publicà en quatre lliuraments en Umanità Nova i en 1974 es va editar una edició facsímil amb una presentació d'Aurelio Chessa i una introducció d'Armando Borghi.

    ***

    Capçalera del primer número d'"El Látigo de Baracaldo" amb la signatura d'Aquilino Gómez

    Capçalera del primer número d'El Látigo de Baracaldo amb la signatura d'Aquilino Gómez

    - Surt El Látigo de Baracaldo: El 2 de novembre de 1911 surt a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Látigo de Baracaldo. Semanario independiente. Propietat de Bonifacio Guzmán, aprofitava la infraestructura d'El Eco de Baracaldo (32 números entre 1909 i 1911), periòdic que no era ni llibertari ni sindicalista i sí republicà i socialista. Dirigit per Aquilino Gómez Pozo, s'editava en la tipografia de Bonifacio de Guzmán. Només en sortiren dos números, el segon el 10 de novembre. Hi van col·laborar, a més d'Aquilino Gómez, Gonzalo Quimié, Francesc Domenech i José María Yáñez. Fou continuat per El Látigo (1912-1914).

    ***

    Capçalera d'El Amigo del Pueblo

    - Surt El Amigo del Pueblo: El 2 de novembre de 1930 surt a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) el primer número de la segona època de la publicació quinzenal anarquista El Amigo del Pueblo. Periódico Libre. Havia sortit una primera època entre 1920 i 1923, deixant-se de publicar amb l'establiment de la Dictadura de Primo de Rivera, però no es conserven exemplars. La difusió era local, encara que es distribuïen en localitats properes (Plasencia, Navalmoral de la Mata, Jarandilla, Oliva de Plasencia, Peraleda de la Mata, etc.). Fou dirigit per Juan Guerrero, amb el suport de Francisco Molina i Francisco Prieto. Hi van col·laborar Domingo Germinal, Martín Gala, Isaac Puente i David Díaz, entre d'altres. Els articles feien referències a qüestions polítiques, campanyes concretes i temàtiques locals. L'esperit reivindicatiu dels miners del plom de la localitat es deixà sentir a les seves pàgines. Gràcies a aquesta publicació es creà la Societat Obrera «Los Amantes de la Tierra». Es tiraren entre 1.500 i 2.500 exemplars. Es publicaran almenys 53, amb una època més, fins al 4 de juny de 1933, i a cops hagué de sortir clandestinament ja que fou prohibida pel Govern Civil republicà a instàncies del consistori de la localitat. Aquesta publicació admetia publicitat (d'eines agrícoles, de grans, de productes realitzats per tallers de la localitat, d'estris d'usos domèstics, d'automòbils i begudes alcohòliques [!], etc.), fet insòlit en la premsa llibertària d'aleshores. Sembla que en maig de 1936 en sortí una quartaèpoca, de la qual tampoc no és coneixen exemplars. En 2001 l'Ajuntament d'Azuaga en publicà una edició facsímil dels exemplars coneguts.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894)

    Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894)

    - Ernest Pichon: El 2 de novembre de 1852 neix a Villards-la-Rixouse (Franc Comtat, França) l'anarquista Ernest Pichon. Obrer terrelloner i pouater, fou un dels fundadors del Sindicat de Terrelloners del metropolità de París (França). En 1894 va ser fitxat com a anarquista. Entre 1914 i 1924 fou conseller obrer de la Secció de la Construcció de la Magistratura de Treball del departament del Sena i el juliol de 1914 formà part de la comissió d'investigació encarregada d'esclarir les causes de l'accident del metro de París del 15 de juny d'aquell any amb la finalitat de purgar responsabilitats i d'estudiar les mesures pertinents a prendre per evitar futurs sinistres. El juliol de 1919 va ser nomenat inspector del Sindicat de Terrelloners. Sembla que, Ernest Pichon, va morir el maig de 1924 a Les Lilas (Illa de França, França).

    ***

    Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)

    - Hector Sernissi: El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília) l'anarquista Hector Sernissi. Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es guanyava la vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de França. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)

    Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)

    - Baldomer Oller i Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia, Catalunya) l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares es deien Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una família nombrosa de sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que s'instal·là a Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època s'aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la«Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català. Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») de París (França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l'atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d'aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El País, El Nuevo Régimen, La Justicia,El Diluvio, El Pueblo, El Socialista, etc.), fet que va permetre l'inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d'abril de 1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d'un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del Marroc. La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d'«estranyament perpetu o temporal del territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d'abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. A la capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent cotilles. Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní. En aquesta època participà activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres (Tarrida del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de fer a la capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905. Bon amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador de l'atemptat contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat per Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà al Gran Orient de París, amb assistència d'unes 1.200 persones. En aquests anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats radicals (Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña. Després dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda. Atret pel món de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray. El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla de Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència. Cap als anys vint s'instal·là amb sa família a Barcelona. En els anys republicans s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa companya, a Barcelona (Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.

    Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)

    Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d'Igualada, 29 (Setembre 2008)

    ***

    Foto policial d'Henri Zisly (ca. 1894)

    Foto policial d'Henri Zisly (ca. 1894)

    - Henri Zisly: El 2 de novembre de 1872 neix a París (França) l'anarquista naturista i defensor de les colònies llibertàries Henri Gabriel Zisly. Nascut en una família obrera que vivia en unió lliure, va assistir a l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de manera autodidacta. Als 17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895 redactà un diari manuscrit, Le Paria, del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard decidí dedicar sa vida a reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia del moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile Gravelle editarà entre 1895 i 1898 la revista La Nouvelle Humanité, seguida de Le Naturien i després per Le Sauvage (1898); i, encara, el novembre de 1905 publicarà un número d'una nova revista, L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va col·laborar en el periòdic L'Anarchie amb articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu rebuig al vegetarianisme, que considerava«anticientífic», va provocar una gran debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges Butaud i Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França); però aquesta experiència de comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats (Élisée Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice Donnay, etc.), no va reeixir i va acabar en 1906. Ferroviari de la Companyia de Ferrocarrils del Nord des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de 1915 per un article antipatriòtic publicat en La Bataille Syndicaliste, que li portà a més vuit dies de presó que purgà a la caserna de Reuilly (Centre, França). Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra en els periòdics individualistes (Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée) i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire,Le Semeur, La Revue Blanche,La Revista Blanca, etc.), tot editant el seu propi periòdic La Vie Naturelle. Després es va adherir a la Federació Anarquista Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar fins a la seva mort accidental el maig de 1945 en el periòdic de Louis Louvent Ce qu'il faut dire (CQFD). Va ser autor de nombrosos articles i fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de Naturie (1900), Rapport sur le mouvement naturien (1901), Réflexions sur le naturel et l'artificiel (1901), Libres critiques sur la science et la nature (1902),Contes et croquis (1904), La conception du naturisme libertaire (1920), Naturisme practique dans la civilisation (1928), Panoramas célestes (1929), entre d'altres. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un precursor del que s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i«anticientificisme».

    Henri Zisly (1872-1945)

    ***

    Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la "Feuille d'Avis de Neuchâtel" del 18 de setembre de 1914

    Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la Feuille d'Avis de Neuchâtel del 18 de setembre de 1914

    - Jules Bignasci: El 2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci, més conegut com Jules Bignasci i a vegades citat Jean Binasci. Sos pares es deien Joseph Bignasci i Clara Russi. Pintor de la construcció, d'antuvi treballà a Lausana (Vaud, Suïssa) i posteriorment es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on fou un actiu militant de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) i destacat propagandista antimilitarista. El 16 de setembre de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Militar Territorial de la II Divisió de Murten (Friburg, Suïssa) a un any de presó per«insults a l'Exèrcit» prop de la frontera francesa i per haver «convidat els soldats a la desobediència i al rebuig del servei» del post militar de Les Pargots (Neuchâtel, Suïssa); el socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva detenció, va ser condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure circulació, desobeint així una ordre militar. L'hivern de 1915 Bignasci va ser expulsat del cantó de Neuchâtel i es refugià a casa del company Auguste Philippin a Yverdon (Vaud, Suïssa). El maig de 1917 va ser detingut a La Chaux-de-Fonds per haver participat en el tumult originat per exigir l'alliberament de Ernest Paul Graber. L'any següent, des de La Chaux-de-Fonds, signà una carta publicada en Le Réveil protestant contra el decret federal que autoritzava els cantons a ocupar per la força els insubmisos i desertors estrangers en treballs d'utilitat pública; aquesta carta rebé el suport de 17 grups anarquistes suïssos i els grups de Ginebra (Ginebra, Suïssa) van demanar l'asil al govern soviètic. Casat amb Julia-Maria Bergson, el 4 d'octubre de 1919 nasqué sa filla Marguerite-Renée. Cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), des d'on va escriure a Carlo Vanza per demanar-li informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo! que aquestúltim publicava a Biasca (Ticino, Suïssa).

    ***

    Jean Roumilhac

    Jean Roumilhac

    - Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Comprenhac (Roergue, Occitània), en una família pagesa llemosina, el militant llibertari Jean Roumilhac. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 a Ais de Provença (Provença, Occitània) en un accident de cotxe.

    ***

    Ferruccio Scarselli

    Ferruccio Scarselli

    - Ferruccio Scarselli: El 2 de novembre de 1892 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.

    ***

    Dionís Eroles (1937)

    Dionís Eroles (1937)

    - Dionís Eroles Batlle: El 2 de novembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Dionís Eroles Batlle, citat a vegades comAroles i Batlló. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el novembre de 1920 va ser tancat al vaixell-presó Giralda i després deportat amb altres companys a La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). Fou membre dels grups d'acció confederals del barri barceloní de Sants que s'enfrontaven als pistolers del Sindicat Lliure. El 28 de gener de 1924 va ser detingut, amb Josep Arnau Rovira i Pere Boada, arran d'un escorcoll en una casa del carrer Benlloc de Barcelona i on es trobaren de 910 bombes (pinyes), d'elles 83 carregades amb pólvora cloratada. Fou jutjat amb Arnau el 2 de novembre de 1926 per tinença d'explosius i condemnat a una multa de 500 pessetes --Arnau va ser absolt--, però una revisió del procés l'any següent condemnà ambdós a vuit anys de presó. També l'11 de juny de 1926 va ser jutjat en consell de guerra, amb Josep Arnau, Enric Ripoll i Manuel Soler, per l'atracament a mà armada del 15 de desembre de 1923 a la fàbrica de maons d'Oliveras de Barcelona. En total sumà condemnes per diversos delictes per més de 25 anys de presó, però va poder acollir-se a l'indult del 13 de setembre de 1928 i fou alliberat el mes següent. Novament tancat, finalment durant tota la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat al penal d'Ocaña. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, fou alliberat. En aquesta època va ser nomenat secretari del Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona de la CNT. Arran de la vaga de febrer de 1932, va ser novament empresonat, amb Luis Sánchez Miret, acusat de posar dues bombes a la barriada de Sants, una a prop de l'estació del metro transversal i altra en un dipòsit de conducció d'aigües. El març de 1932 signà des de la presó Model de Barcelona un manifest en contra les posicions trentistes d'Ángel Pestaña. El 27 de juny de 1932 va ser jutjat amb Luis Sánchez Miret per un Tribunal Popular pel delicte de col·locació d'explosius i ambdós absolts. Posteriorment presidí el Sindicat d'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), defensà les tesis de la «gimnàstica revolucionària» del grup«Nosotros» (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Antonio Ortiz, García Oliver, etc.). Participà activament en els fets revolucionaris de gener de 1933 a Barcelona, al costat de Joan García Oliver. El març d'aquest any va ser delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT, celebrat a Barcelona, i poc després va ser empresonat al vaixell-presó Arnús, amb motiu de la vaga del transport. El 21 d'abril de 1934 va ser arrestat arran d'un tiroteig a l'avinguda de Francesc Layret. El març de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de reunió clandestina i fou alliberat vuit mesos després. El juliol d'aquest mateix any, va ser detingut amb Jaume Font acusat de provocar un incendi a la fàbrica de teixits «Manufactures Reunides». Lluità als carrers per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i després representà, amb Alfonso Miguel, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consell d'Obrers i Soldats --segons alguns va ser el seu secretari general--, amb la finalitat de controlar els caps i oficials de la Guàrdia Civil i les casernes militars. El 27 de setembre de 1936 fou nomenat per la CNT com a responsable d'ordre públic i de la policia en la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de la vigilància a la reraguarda catalana, i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions arbitràries i excessos dels anomenats «Nanos d'Eroles» van motivar la protesta de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. El 22 d'octubre de 1936 signà, amb Manuel Escorza del Val, en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, el pacte d'unitat d'acció d'aquesta organització amb la FAI --signà Pedro Herrera--, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 17 de febrer de 1937 una manifestació de policies, en la qual morí un obrer tramviari cenetista, exigí la seva dimissió --les manifestacions de policies estaven organitzades de sotamà per Rodríguez Salas, cap de la Comissaria d'Ordre Públic i membre del PSUC. Arran dels fets de «Maig de 1937», en els quals es mantingué al costat del sector confederal conciliador amb el Govern i es mostrà força crític amb els sectors antigovernamentals («Los Amigos de Durruti»), va ser destituït com a responsable de l'ordre públic i nomenat secretari general interí de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT en substitució de Valeri Mas Casas. En l'exercici d'aquest càrrec, signà una circular conjunta amb Severino Campos, representant del Comitè Regional de la FAI, en la qual informava de l'acord pres pel Ple de Federacions Locals i Comarcals, celebrat l'1 de juny de 1937, segons el qual la CNT s'avenia a prosseguir la col·laboració política amb el nou govern republicà presidit per Juan Negrín. El juny de 1937 formà part de la delegació confederal que negocià amb el president Lluís Companys la frustrada integració de la CNT en el govern de la Generalitat. El juliol de 1937 va ser detingut i posat en llibertat sota fiança a causa del sumari obert sobre el cementiri clandestí de Cerdanyola. Amb el triomf franquista passà a França i patí els camps de concentració abans de formar part, segons alguns, del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Establert a Montalban (Guiana, Occitània), desaparegué. Una teoria diu que va ser segrestat per un grup franquista i assassinat a Andorra i una altra que el març de 1941 va sortir del camp de concentració de Vernet i que poc després va ser assassinat als Pirineus per membres del grup guerriller de Francisco Ponzán Vidal, possiblement, per considerar-lo responsable de determinats excessos dels Grups de Control durant els anys bèl·lics.

    ***

    Necrològica de Manuel Canalis Ferrer apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de gener de 1988

    Necrològica de Manuel Canalis Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de gener de 1988

    - Manuel Canalís Ferrer: El 2 de novembre de 1910 neix a Almudàfar (Ossó de Cinca, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Canalís Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Montalban (Guiena, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Manuel Canalís Ferrer va morir el 18 de novembre de 1987 a Montalban (Guiena, Occitània) després de patir un atropellament per un cotxe en una avinguda de la ciutat.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Paul Berthelot

    Paul Berthelot

    - Paul Berthelot: El 2 de novembre de 1910 mor a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil) l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Havia nascut el 26 de juliol de 1881 a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- i era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

    ***

    Emilio Covelli

    Emilio Covelli

    - Emilio Covelli: El 2 de novembre de 1915 mor a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli.Havia nascut el 5 d'agost de 1846 a Trani (Pulla, Itàlia), en un família burgesa --son pare era advocat--, i va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Itàlia), on va morir. Va publicar dues obres: L'economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

    Emilio Covelli (1846-1915)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    A continuació teniu el resum de la Junta de Govern del 18 d'octubre. L'equip de govern va penjar al facebook una versió més resumida.Esperam que la publicació d'aquests resumens sigui un fet habitual com a altres ajuntaments i que es facin de la forma més completa possible i no només al facebook sinó a la pàgina web.



    1.- Aprovació de l’acta de la sessió anterior.

     

    2.- URBANISME

    2.1. – Llicències urbanístiques 


    2.1.1.-  Dació de compte de resolucions de Batlia de concessió de 56 llicències urbanístiques a particulars, tramitada pel servei de Llicències Urbanístiques i Serveis Tècnics Municipals:


    Entre aquestes destaca el final d’obra de Villa Cortina.


    2.2. - Disciplina urbanística


    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.


     Ens preocupa que darrerament no arribin expedients a la Junta i vam demanar al regidor d'urbanisme que ens va reconèixer que últimament han prioritzat les llicències perquè estava el tema molt embossat i no sortien, però ara ens han dit que podran posar un arquitecte a aquest tema.  A més després de la jubilació del secretari dels expedients han necessitat fer una reorganització. No hi ha expedients per caducar per ara, i de nous tampoc hi ha el volum que hi havia abans.


    2.3.- Varis


    2.3.1- Aprovació inicial del projecte d’obra pública d’ “Adequació i supressió de barreres arquitectòniques del Centre Cultural Guillem Cifre de Colonya”.


    Projecte amb pressupost de 195.566,95 € i una execució prevista de 4 mesos. Estarà 15 dies en exposició pública. Vam inssitir en fer le sobres quan menys molesti, el problema és la subvenció del Consell, ja que aquestes subvencions venen amb una data límit, i no la podran sobrepassar. En aquell moment no varen saber dir-nos quina seria aquesta data. El projecte és de 4 mesos, i és fer ascensor, banys i rampa exterior. Lo seu es que les feines més molestes es facin en horari que no hi hagi escola. Per sort si s’ha de fer a l’hivern, la majoria de feina es farà al matí.

     

    3. HISENDA


    3.1.- Relació de despeses


    Junta rera junta veiem com es dona compta de moltes factures amb objecció, i això va a més. Manteniments, suministres, diferents tècnics, escoleta, ..... Les factures amb objecció no se voten, s’aproven per decret. 

     

    3.2.- Recursos i reclamacions


    3.3.- Varis


    - Aprovació de la devolució d’ingressos indeguts per sancions d’ocupació de la via pública.


    Arran de dues sentències judicials es retorna a dues entitats un total de 2.206 euros i 6.577 respectivament.


    - Denegació de la devolució de l’IVTM per baixa definitiva.


    - Aprovació de les bonificacions del 25 % de l’IBI i 25 % de taxa de recollida i tractament de fems per minusvalidesa. 


    - Aprovació de bonificació del 70% de l’IBI per família nombrosa i denegació de la bonificació de taxa de recollida i tractament de fems per no complir els requisits.


    - Rectificació de la liquidació efectuada en concepte d’ocupació de la via pública.


    - Aprovació de la proposta de Cultura per acceptar la fórmula de taquilla inversa de l’espectacle de EL VERGER DE L’AMAT. 


    L’ajuntament ha d’aprovar la forma de cobrament de taquilla. El que passa és que molts concerts l’ajuntament no els organitza, sinó que tan sols posa el lloc. Vendria a ser com l’ordenança de preus del festival.


    - Aprovació de la proposta de Cultura per acceptar la fórmula de taquilla inversa de l’OBRA QUAN VENI LES QUADRA de dia 15 d’octubre de 2016.


    - Aprovació de la concessió de 3 ajudes econòmiques de Serveis Socials de 1.331, 998 i 1.331 euros.


    - Aprovació de la concessió i pagament d’un subvenció a una empresa per utilitzar el català com a llengua habitual.


    - Devolució de l’ingrès indegut en concepte d’ICIO.


    - Denegació de la devolució de la part proporcional de concepte de taxa de OVP.



    - Aprovació de bonificació del 90% de l’IBI per família nombrosa i denegació de la bonificació de taxa de recollida i tractament de fems per no complir els requisits.


    - Aprovació de la concessió de llicència per l'ocupació de la via pública amb expositors.


    - Aprovació de la pròrroga per l'ocupació de la via pública amb taules i cadires


    - Aprovació de la concessió de llicències per l’ocupació de la via pública amb taules i cadires i elements decoratius.

     

    - Denegació de la renúncia de la llicència d’ocupació de via pública. 

     

     

    4.- RÈGIM INTERIOR I PERSONAL


    4.1.- Guals


    4.1.1.- Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual)


    4.1.2.-  Concessió de reserva permanent de via pública per entrada de vehicles particulars (gual)


    4.2.- Taxis

    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    4.3.- Varis

     


    4.4.- Personal


    4.4.1.- Aprovació de l’abonament de l’import de compensació per canvi de torn al personal de Turisme. 


    Anteriorment es va aprovar el recurs del personal davant i ara es paguen els canvis de torn.

     

    4.5.- Cementiri municipal


    Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.


    5.- CONTRACTACIÓ

    5.1.-Dació de compte de la Resolució de Batlia núm. 981, de data 6 d’octubre de 2016, de requeriment de documentació al licitador proposat com a adjudicatari del contracte d’obres de “Rehabilitació i adequació de les infraestructures de la urbanització de Gotmar del Port de Pollença- Fase III” (Expedient núm. 1/2016/Contractació).

     

    Aquest projecte té una durada de 8 mesos i que s’ha proposat adjudicar per 843.799 euros, i amb unes millores valorades en 159.336 euros.


    6.- VARIS


    6.1.- Aprovació del Conveni entre l’ Ajuntament de Pollença i l’Entitat Colonya- Caixa d Estalvis de Pollença, per a la cessió de l’ús del local situat al carrer Cecili Metel nº 2 a l’àrea de Serveis Socials per a la ubicació dels seus serveis complementaris


    Serveis socials creu necessari disposar d’un espai on ubicar diversos serveis complementaris per tal de donar un millor servei i una atenció molt més propera a la gent. Per això s’aprova aquest conveni, pel qual Colonya cedeix gratuïtament aquest local, i l’ajuntament es farà càrrec de les despeses de manteniment o les que en puguin sorgir.


    6.2.- Aprovació del conveni de col·laboració entre el Consell Insular de Mallorca(departament de Medi Ambient) i l’Ajuntament de Pollença per a l’autorització temporal d’ús d’un castell inflable de 8x8 metres.


    Durant el dilluns de la Fira, al ser també la setmana dels residus, des de Medi Ambient es pretén fer una activitat amb els joves del poble sobre el tema de residus. Vist que el Consell va adquirir un castell inflable per impulsar aquest tipus d’activitat han decidit sol·licitar-lo- Per aconseguir tal cessió cal firmar un conveni. La cessió és gratuïta, i l’Ajuntament és fa responsable de possibles desperfectes com de la gestió de la seva utilització.


    6.3.- Aprovació de la pròrroga de l’autorització per a ocupació de béns de domini públic marítim terrestre estatal per a l’explotació de la terrassa del lot Albercuix 5, a ZMT de temporada 2016, corresponent a l’any 2013 (Expedient núm. 5527).

    Una terrassa de primera línia amb 9 taules i 36 cadires.

     


    0 0

    [03/11] García Viñas - Wilckens - Fancello - Chardon - Benetti - González Entrialgo - Dingler - Morel - Broto - Sousa - Pinós - Visar - Picqueray - Rabitti - Rufat - Martínez Vita

    Anarcoefemèrides del 3 de novembre

    Naixements

    José García Viñas

    José García Viñas

    - José García Viñas: El 3 de novembre de 1848 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) --on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier--, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme --se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata--, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin --aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona--, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita --amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

    ***

    Kurt Gustav Wilckens

    Kurt Gustav Wilckens

    - Kurt Gustav Wilckens: El 3 de novembre de 1886 neix a Bad-Bramstedt (Segeberg, Schlegwing-Holstein, nord d'Alemanya contigu a Dinamarca) el militant anarquista, pacifista tolstoià i responsable de l'atemptat contra Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia nord-americana). Sos pares van ser August Wilckens i Johanna Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz). Després d'estudiar jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de miner a Silèsia, va emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en diversos oficis. En una fàbrica de conserves de peix on feia feina es produïen dos tipus de productes: una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris burgesos, i una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris obrers; Wilckens va convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es va descobrir la feta va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la conca hullera d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en 1916. És detingut i deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament, juntament amb altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser reclòs al camp de presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre de 1918. En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20 de març de 1920. Però durarà poc al seu país natal, ja que, informat pels seus companys anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment anarquista, decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la fortuna que li corresponia en herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i troba feina com a obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti (Río Negro) i de Villa Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a Bahía Blanca. El 12 de maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar el local anarquista, és reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva en la premsa nord-americana i és detingut, engegant-se els tràmits burocràtics per a la seva expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la presó. Des d'aleshores, consagrarà tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a ajudar els companys empresonats mitjançant el Comitè pro Presos i Deportats. A Buenos Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de Santillán a la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses famílies al carrer Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i com a corresponsal de dos periòdics anarquistes alemanys: Alarm, d'Hamburg, i Der Syndicalist, de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, en decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del matí del 25 de gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups«expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Les ferides de la metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i empresonat. A la presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin, Kropotkin, Mackay, Stirner, Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta, però sobre tot, Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte, durant la nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros, Jorge Ernesto Pérez Millán Témperley, membre de la Lliga Patriòtica Argentina i exsergent de la policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a la presó premeditadament, dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la cel·la, morint al matí de l'endemà. La policia i el govern confiscaran el seu cos i l'enterraran al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no van poder impedir que la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que provocà que l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitzés una vaga general il·limitada a tot el país i al qual també es va sumar la Unió Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre la policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17 ferits i 163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la banda policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de juny. Dos anys més tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley tancat a l'Hospicio de las Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en qualsevol presó argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el iugoslau Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista rus Boris Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner, amb guió d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de Wilckens.

    ***

    Pasquale Fancello

    Pasquale Fancello

    - Pasquale Fancello: El 3 de novembre de 1891 neix a Dorgali (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a«socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de«més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat enUmanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

    Pasquale Fancello (1891-1953)

    ***

    Pierre Chardon segons un dibuix d'Albin

    - Pierre Chardon: El 3 de novembre de 1892 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Charron, més conegut com a Pierre Chardon. En 1914 serà donat de baixa per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'Émile Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya, Jeanne Lemoine, va morir en 1918 de la grip espanyola i ell ho féu un any després, quan només tenia 27 anys, el 2 de maig de 1919. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Aladino Benetti

    Aladino Benetti

    - Aladino Benetti: El 3 de novembre de 1894 neix a Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Sos pares es deien Attilio Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a l'Estat de São Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell només tenia dos anys. Amb sa mare i dos germans retornà a Itàlia, on la família visqué en condicions miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per qüestions econòmiques, es posà a fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en una fàbrica de motors industrials i esdevingué torner. Un any després perdé la feina i s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell de guerra, participà en la Guerra de Líbia i després en la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, retornà a la vida civil i obrí un petit taller de mecànica, però posteriorment decidí passar il·legalment a França. Trobà feina en algunes oficines mecàniques de la regió parisenca i s'acostà al moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a Itàlia i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i freqüentà les reunions anarquistes i començà a involucrar-se en les lluites sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit «menjador obrer» a la plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un dels principals llocs de reunió del moviment anarquista genovès. Quan els escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses, insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per la policia, i per tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925 trobà feina en l'Agència de Transport Marítim«Marelli». Un informe policíac de 1926 el considerava com un dels «caps» de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes Polítiques de París. Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a disposició del Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves. Després d'acomplir la pena, retornà a Gènova, on va ser contínuament vigilat i de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano, etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que gairebé li va impossibilitar la militància política, encara que mantingué contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el setembre de 1933 mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, després de la seva mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de contínua persecució, tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja que les empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva «perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per aquesta raó, decidí obrir una petita botiga, però a començament de 1937 la poca feina el va obligar a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de 1937 decidí traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa mare i sa germana. Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en determinades circumstàncies», la Prefectura de Milà no aplicà aquesta regla estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després de diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a torner en la «Società Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto San Giovanni, a prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es va descobrir que patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba milanès, el 10 de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo, Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les autoritats feixistes proposaren el seu internament «en consideració a la seva perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut, enviat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Setmanes després, davant la seva constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri de l'Interior decidí traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia) i, posteriorment, als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna, on va romandre fins a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945 participà amb son fill en la batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou un dels promotors del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la seva secretaria en representació dels anarquistes. També va ser nomenat inspector confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals, anant i venint per la província de reunió en reunió. Fou un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi, de la constitució de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i de la qual va ser nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa que va ser difós arreu la província l'agost de 1945. Els companys de Gènova li van demanar que es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En arribar, reprengué la seva militància, participant activament en la FCL de Ligúria, encarregant-se de promoure la publicació del periòdic d'aquesta organització, L'Amico del Popolo, que sortí el 3 de març de 1946. Abans que es publiqués aquest, però, Aladino Benetti va morir el 9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria, Itàlia). La seva correspondència amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la Storia della Resistenza e delle Società Contemporanea» de Mòdena.

    Aladino Benetti (1894-1946)

    ***

    Avelino González Entrialgo en 1938

    Avelino González Entrialgo en 1938

    - Avelino González Entrialgo: El 3 de novembre de 1898 neix a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista Avelino González Entrialgo. Encara que bon estudiant, començà a treballar des dels 13 anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà Federal d'Eladio Carreño, però després de freqüentar el Centre de Societats Obreres de Gijón (Pedro Sierra Álvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias) s'adhereix a l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació Llibertària de Gijón. En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el destacat militant anarquista Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón en el Congrés de la Federació Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà activament en la vaga general d'aquell any. En 1918 participà en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer el servei militar i d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on col·laborà en el rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de Rivera actuà en la Casa del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la regió, alhora que s'oposà durament als intentes d'infiltració comunista. Amb l'establiment de la II República lluità contra les pretensions hegemòniques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i es mostrà molt decebut del boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a secretari de la Federació Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT de 1931 com a delegat del Metall de Gijón; també fou delegat del mateix sector als plens regionals de maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquestaèpoca presidí l'Ateneu Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa que s'acosti als trentistes i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu un míting a Logronyo amb Fausto Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el document de l'oposició d'Astúries. Va fer mítings a Sama i patí presó a Oviedo a resultes de l'aixecament de finals de 1933. En aquestaèpoca es convertí en un fervent partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) i fou el representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la UGT. Després de l'aixecament de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la Comissió d'Aliança del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins maig de 1935, quan aconsegueix fugir a París i a Brussel·les, via Sant Sebastià. Amb l'amnistia de 1936 retornà a la Península i assistí al Congrés de Saragossa participant en la ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan esclatà el cop militar feixista formà part de la Comissió de Defensa de Gijón i s'ocupà de la secretaria de Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en el sector milícies i acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la regió. A partir d'octubre de 1936 representà Astúries en el Comitè Nacional de la CNT, a Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada de la CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització. En aquesta època formà part del grup «Sin Nombre» de la FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de març de 1939, s'encarregà de la secretaria d'Assumptes Militars en el Comitè Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet, abandonà la Península l'últim dia de la guerra per Gandia i s'establí a Londres (Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial abandonà França i marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia, Xile) i s'instal·là definitivament a Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional i lluità fervorosament per unaúnica CNT que acceptés els pressuposts del Congrés de 1936. En 1964 col·laborà en la publicació parisenca Asturias.És autor d'un informe sobre els Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, on també es conserva la correspondència dirigida a sa companya Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu exili a Brussel·les (1935-1936). Avelino González Entrialgo va morir el 18 de maig de 1977 a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela).

    Avelino González Entrialgo (1898-1977)

    ***

    Karl Dingler

    Karl Dingler

    - Karl Dingler: El 3 de novembre de 1900 neix a Göppingen (Regne de Württemberg, Imperi Alemany) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Dingler. Treballador metal·lúrgic, esdevingué un dels militants més actius de Göppingen i de tot Württemberg. En els anys vint començà a militar en l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Göppingen i especialment en el seu sector cultural. Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher Bücherfreunde (GfB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), adherida a la FAUD, la qual presidí. Destacat orador, organitzà conferències a Göppingen de intel·lectuals anarquistes, com ara Emma Goldman, Erich Mühsam, Theodor Plievier, Rudolf Rocker, etc. Col·laborà en Der Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung und Aufbruch, òrgan de la GfB. Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Rudolf Rocker i Erich Mühsam, entre 1930 i 1932 representà diverses associacions locals de Württemberg en congressos de la FAUD. Quan els nazis arribaren al poder en 1933, desenvolupà, amb Otto Müller, petites activitats de resistència. El 25 de febrer de 1935 va ser detingut per la Gestapo, juntament amb Otto Müller i altres 11 companys, després d'11 mesos de presó preventiva va ser absolt del delicte d'«alta traïció», però va ser enviat posteriorment durant tres mesos a un camp de concentració per a treballar a les pedreres. Portat més tard a un camp de concentració nazi, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, amb Hugo Rentschler, representà els anarcosindicalistes en la comissió consultiva del primer«ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a la zona d'ocupació nord-americana, i s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada aquell any, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquest època col·laborà en Die Freie Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la comissió consultiva va ser dissolta per a ser reemplaçada per una sorgida arran d'unes eleccions i, després de llargs debats, decidí presentar-se a nom individual en la llista socialista, essent elegit amb el número major de vots. Per iniciativa seva, la plaça Adolf Hitler de Göppinger passà a anomenar-se plaça Erich Mühsam. Com que la major part dels estocs de llibres llibertàries s'havien amagat durant el nazisme, es va crear una nova GfB amb la finalitat de crear una important societat literària de tendència llibertària. Karl Dingler va morir el 24 de maig de 1950 a Göppingen (Baden-Württemberg, República Federal d'Alemanya).

    Karl Dingler (1900-1950)

    ***

    Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 10 d'agost de 1925

    Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'agost de 1925

    - Marcel Morel: El 3 de novembre de 1906 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el calderer i planxista anarquista Marcel Morel. El 9 d'agost de 1925 va ser detingut a Sant-Etiève, juntament amb François Poinard i Régis Eyraud, quan aferrava cartells contra la guerra del Marroc. El 31 de desembre de 1926 va ser nomenat arxiver de la Comissió Administrativa del Grup Anarquista Comunista de Sant-Etiève–els altres membres d'aquesta comissió eren Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Francis Poinard, Antoine Salis i Eugène Soulier. En aquestaèpoca vivia al número 66 del carrer Désiré Claude de Sant-Etiève. Entre 1954 i 1964 col·laborà en el butlletí intern L'Anar, fundat per Marcel Renoulet a Sant-Etiève. Durant els anys cinquanta fou membre del Grup«Sébastien Faure», adherit a la Federació Anarquista (FA). Arran de la insurrecció hongaresa de 1956, sembla que participà en la manifestació antiestalinista organitzada a Sant-Etiève per diferents grups (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball de França, Solidaritat Internacional Antifeixista, Confederació Francesa de Treballadors Cristians i un grup de mestres), durant la qual es van distribuir 10.000 exemplars del pamflet«Au peuple français... avec les insurgés de Hongrie, pour la liberté». Entre 1956 i començament dels anys seixanta va ser responsable del butlletí de fàbrica Le Rumeur. En 1962, amb Marcel Renoulet i Marius Coutière, participà en l'exclusió de Jean Seigne del secretariat de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El 10 de juny de 1964 va ser nomenat secretari d'aquesta Unió Local, al costat de Marcel Renoulet i Marius Coutière, que acabà dissolent-se a causa de l'hostilitat del sector dels exiliats espanyols. Fou un dels organitzadors de la gran trobada anarquista de la Unió Llibertària del Loira que se celebrà el 5 de juny de 1965 a la Sala Claude Cornut de Sant-Etiève.

    ***

    Cèsar Broto Villegas

    Cèsar Broto Villegas

    - Cèsar Broto Villegas: El 3 de novembre de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Cèsar Broto Villegas. Fill d'un ferroviari socialista de tarannà anarquista, va instal·lar-se amb sa família quan era un infant a Lleida (Catalunya). Als 11 anys va començar a treballar i es va afiliar a la Societat d'Impressors, tapadora de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys de clandestinitat de la dictadura de Primo de Rivera, en 1928. Durant els anys següents va militar activament en l'anarcosindicalisme: vocal i secretari del sindicat, secretari de la CNT lleidatana, fundador en 1933 del periòdic Acracia --que es va fer famós fins al final de la guerra pel seu to purista i anticircumstancialista--, creador amb Félix Lorenzo Páramo de l'Ateneu Llibertari, secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Lleida (1933-1936), secretari provincial de la CNT des de 1936, secretari dels Grups de Defensa, etc. En 1935 va desertar de l'exèrcit. Pels contactes amb un grup d'aragonesos que feien el servei militar a Lleida va saber amb antelació de l'aixecament feixista, fet que va ajudar que els anarquistes catalans estiguessin a l'aguait. Quan va començar la guerra va abandonar els càrrecs orgànics --llevat quan el desembre de 1936 va acompanyar Josep Peirats a França per aconseguir armes com a secretari de la CNT lleidatana-- i es va enrolar a finals de 1936 en la Columna Durruti, on romandrà com a motorista fins al començament de 1939, quan va ser ferit a Artesa de Segre i va ser evacuat a Barcelona amb una cama trencada. Quan Barcelona va ser presa pels feixistes estava hospitalitzat i va poder salvar la vida. Traslladat a Lleida, va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó. A les presons de Barcelona i Lleida va aprendre radiotècnica i va treballar com a mecanògraf a les oficines, ajudant en la falsificació i tràfec de documents per ajudar els companys. Alliberat després de quatre anys, va instal·lar-se a Barcelona, guanyant-se la vida en un laboratori d'electrònica i va participar en la lluita clandestina des del 1943, organitzant les activitats a Catalunya i Mallorca i ocupant càrrecs perillosos i de responsabilitat. En 1945 va ser secretari de la CNT catalana, a la qual va representar en el famós Ple de Carabaña del 12 al 16 de juliol de 1945 i del qual va sortir secretari general de la CNT, encapçalant el desè Comitè Nacional --amb Lorenzo Íñigo Granizo, que havia de reemplaçar-lo en cas de detenció; Genaro Atienza Díez; Ramon Rufat Llop, vicesecretari; Mariano Trapero Pozas; Ramón Remacha Muñoz, delegat d'Aragó; Francisco Bajo Bueno; i Antonio Barranco Hanglin, tresorer--, que va durar uns mesos, ja que tots van ser detinguts entre el 2 i el 20 d'octubre de 1945. Després de 53 dies d'interrogatori, va ser transferit a Alcalá de Henares. Un consell de guerra el 21 de març de 1947 el va condemnar a 30 anys. Després d'una pila d'anys tancat, que va patir a diverses presons --Alcalá (1945-1948), Ocaña (1948), Dueso (1948), Yeserías (1948-1949), San Miguel de los Reyes (1949-1962)-- i de diversos intents de fuites, va ser alliberat en 1962. De bell nou detingut a Barcelona en 1966 durant uns dies d'interrogatoris, va decidir exiliar-se el desembre de 1966 a França. Establert a Evreux, va relacionar-se amb el moviment llibertari, però sense prendre partir per cap tendència. En 1980 va tornar a la península, després d'haver participat prèviament com a espectador en el V Congrés Confederal. Durant la dècada dels 90 es va instal·lar a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià). En 1993 participà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) en el«Col·loqui sobre l'exili llibertari a França. A través de la història oral», organitzat per la Fundació Salvador Seguí (FSS). A més de col·laboracions en El Noi,és autor d'una autobiografia, a càrrec de MiquelÀngel Bergés Saura, La Lleida anarquista: memòries d'un militant de la CNT durant la República, la guerra civil i el franquisme (2006). Cèsar Broto Villegas va morir el 15 de març de 2009 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) a conseqüència d'un infart patit el dia d'abans i les seves cendres van ser escampades per la pirinenca Vall de Broto. Deixà inèdit el llibre La gran trata de esclavos, sobre l'explotació dels presos pel franquisme. Sa companya Pepita Arias.

    Cèsar Broto Villegas

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Germinal de Sousa

    Germinal de Sousa

    - Germinal de Sousa:El 3 de novembre de 1968 mor a Lisboa (Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza). Havia nascut el 22 de maig de 1909 a Bonfin (Porto, Portugal). Era fill del conegut anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa i des de 1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup específic«Germinal», al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926 formà part com a tipògraf de la clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT) lusitana i dels seus comitès d'acció. En maig de 1926 participà, com a secretari general de la CGT, en el «Congrés d'Agrupacions Llibertàries de llengua espanyola» que se celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos llibertaris peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada milità en el grup«Bien Être et Liberté» de Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de Barcelona, promogut perÁngel Pestaña, que pretenia unir els militants confederals per reforçar la CNT abans d'una normalització política. De bell nou a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució de l'Aliança Llibertària i també en l'organització de la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), molt lligada a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 davant la forta repressió, va emigrar a Espanya --fet que fou criticat per alguns companys que restaren a Portugal--, on portà una activa militància sobre tot en els grups específics de la FAI («Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà a Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè Confederal de la CGT. En 1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista perillós», però retornà clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la reunió del 3 de novembre de 1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del setembre de 1936 encapçalà la «Columna Tierra y Libertad», que va combatre al front madrileny (Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any volgué acompanyar Cipriano Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En 1938 fou nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI, organització a la qual representà en nombroses reunions, com ara la dels Comitès Nacionals de CNT, FAI i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de la secció política del Comitè Nacional de la CNT. Partidari del revisionisme, s'oposà emperò amb força a les tesis d'Indalecio Prieto que pretenia convertir la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de Santillán, representà la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16 i el 30 d'octubre de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les Regionals del Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de la reunió del Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona, creuà la frontera amb Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el 22 de març de 1939. Després patí els camps de concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al maig de 1943). En 1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment anarquista, però sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions amb els alts comitès llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a Portugal aquell any, la CGT rebé una carta de prevenció de l'Associació Internacional del Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho sol·licità, no trobà suport per sortir de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta Flores. Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa (Portugal), d'una trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar una sèrie de dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents seus de quan fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.

    Germinal de Sousa (1909-1968)

    ***

    Eusebio Pinós Regalado

    Eusebio Pinós Regalado

    - Eusebio Pinós Regalado: El 3 de novembre de 1976 mor a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Havia nascut el 6 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

    ***

    Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 15 de gener de 1981

    Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de gener de 1981

    - Manuel Visar Naval: El 3 de novembre de 1980 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Havia nascut cap el 1896 a Aragó (Espanya). Quan era adolescent, treballà en la construcció del canal Aragó-Catalunya, recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el servei militar, s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer en la companyia elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat«Luz y Fuerza» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1940 treballà com a obrer agrícola a Astafòrt (Aquitània, Occitània), on vivia amb sa companya i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys després amb la salut malmesa. En 1943 retornà a Astafòrt, on després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1947 fa ser nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En 1957 s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa en la «Subscripció Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió de Relacions de la Indústria de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven. (Miquel López Crespí)


    El teatre modern a Mallorca i la memòria històrica.



    Estrena de l'obra El Cadàver, de Miquel López Crespí a Barcelona.

    La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.



    Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.

    Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".

    De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la collecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).

    Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna.

    Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.

    No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.

    Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 1970) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...

    L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven.

    Miquel López Crespí

    Un article de desembre de 2003

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 11/04/16--00:23: Cenizas y polvos
  • ¡Vaya revuelo de cenizas ha armado la instrucción, seguramente mandato, del papa blanco –que no se pueden lanzar al mar, que no se pueden esparcir en un bosque, que no se puede darlas al viento... y que no se puede custodiarlas en casa en una bonita y siniestra urna–¡ Hasta hay parroquias, civiles y religiosas, que se han soliviantado y habilitado parterres floreados para diseminarlas respetuosamente.

    Tapón de emergencia

    Pienso que la del vicario divino es una decisión ajustada a la doctrina tomasiana y que es ineludible para el correcto desenvolvimiento del control del almario celestial. Ítem más, seguramente se debe a una propuesta o exigencia del jefe del registro de las almas por la introducción en un fichero informático. Esto habrá puesto de manifiesto que desde que entró la moda de la incineración, muchas almas se quedan con la casilla de la ubicación del cuerpo en blanco porque el libre arbitrio humano ha imposibilitado asignar un código de aglutinación a cada mota de ceniza previamente a su dispersión; y las que se guardan en urnas domiciliarias, cambian de lugar sin control o, en el peor de los casos, las cenizas son usadas con limón para abrillantar cazos de cobre y candelabros de latón, si no, que también se da, se espolvorean en la cazuela, como otra especie, para sazonar un guiso.

    Se me podrá objetar que quedarán fuera de control los cuerpos correspondientes a las almas de quienes mueren en un terremoto, en una inundación, en un huracán y, hasta si se quiere, en conflictos bélicos o pruebas nucleares. He de responder que no es lo mismo. Puede que en estos acontecimientos el control sea laborioso, pero no imposible. No queda ninguna duda de que se lleva a cabo: «6 ¿No se venden cinco gorriones por dos monedas de cobre? Y sin embargo, ni uno de ellos es olvidado por Dios. 7 Y aun los cabellos de vuestra cabeza están todos contados. No temáis pues; de más estima sois que muchos pajarillos.» (Lucas: 12, 6-7)

    Por lo tanto, si la soberbia humana no desbarata lo dispuesto por Dios, los cuerpos de estos muertos por designio divino, serán puntualmente hallados por las propias almas al sonar las trompetas de la resurrección.

    ¿Qué pasará, por el contrario, con las almas que no puedan encontrar su cuerpo? Pienso que tendrán que vagar eternamente en las inodoras, incoloras e invisibles esferas de la Nada.

    Por eso, y por congruencia con la doctrina que imparte, la admonición del vicario de la divinidad da en el clavo. Y se puede equiparar, en cuanto a comisión de pecado, con disposiciones del Decálogo. ¿No está suficientemente claro que no hay que echar polvos en el pajar?

    0 0

    Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)


    Gent que ha estimat el país


    Per Llorenç Capellà, escriptor


    La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

    Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

    Diari de Balears (11-V-08)


    Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


    Llorenç Villalonga i el feixisme militant



    Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

    Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

    Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

    No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [04/11] «El Obrero» -«Discurs de Durruti» - Fromentin - Mera - Bulleri - Carrasquer - Vidal Passanau - Tragtenberg - Tomek - Brocher - Galleani - Dagerman - Sabater - Martínez Sarrión - López Martínez - Rosado - López Prado

    Anarcoefemèrides del 4 de novembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número d'"El Obrero"

    Capçalera del primer número d'El Obrero

    - Surt El Obrero: El 4 de novembre de 1869 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari El Obrero. Órgano de los que ganan el pan con el sudor de su rostro, primera publicació obrera de les Illes Balears. D'antuvi lligat al Partit Republicà Federal, a partir del 3 de gener de 1870 es convertí en l'òrgan del Centre Federal de Societats Obreres de Palma, de tendència internacionalista, aliancista i bakuninista; i des del número 21 (24 de març de 1870) portarà com a subtítol «Órgano de la Asociación Internacional de Trabajadores. Centro Federal de las Sociedades Obreras de las Baleares». Sempre mantingué una estreta i regular relació amb La Federación, el setmanari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Barcelona. La publicació es declarava anarquista, col·lectivista i atea. Editada a iniciativa de Francesc Tomàs i Oliver, hi van col·laborar Guillem Arbóç, Francesc Canyelles i Joan Sánchez, entre d'altres. Deixà de publicar-se l'octubre de 1870, a causa de la crisi de la federació internacionalista de Palma i l'extensió de la pesta groga. El gener de 1871 fou continuat per La Revolución Social.

    ***

    Ressenya del discurs de Durruti publicada en el diari madrileny "La Libertad" del 5 de novembre de 1936

    Ressenya del discurs de Durruti publicada en el diari madrileny La Libertad del 5 de novembre de 1936

    - Discurs de Durruti: El 4 de novembre de 1936 el destacat activista anarquista Buenaventura Durruti pronuncia per l'emissora radiofònica«ECN1-Radio CNT-FAI» de Barcelona (Catalunya) un important discurs que es retransmès arreu de tot l'Estat. Aquest virulent discurs adreçat al poble català, emès el mateix dia que s'anuncia l'entrada de quatre destacats anarquistes (Frederica Montseny, Joan García Oliver, Juan López i Joan Peiró) en el govern republicà de Francisco Largo Caballero, fa una crida a les organitzacions sindicals i polítiques a unificar forces contra el feixisme, deixant de banda les«intrigues» i les «lluites intestines», alhora que rebutja el Decret de militarització de les milícies imposat pel govern de la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre passat. La conseqüència immediata d'aquests discurs fou la convocatòria l'endemà, 5 de novembre, per part del president de la Generalitat Lluis Companys, d'una reunió extraordinària al Palau de la Generalitat de tots els seus consellers i dels representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals, per a tractar la creixent resistència al compliment del Decret de militarització de les milícies, així com al del de dissolució dels comitès revolucionaris i la seva substitució per ajuntaments del Front Popular. Durruti era la causa directa d'aquest debat, encara que tothom evità pronunciar el seu nom.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Una de les poques fotografies que es conserven de Alfred Fromentin

    Una de les poques fotografies que es conserven de Alfred Fromentin

    - Alfred Fromentin: El 4 de novembre de 1858 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el filantrop anarcoindividualista Pierre Alfred Fromentin, també conegut com L'anarchiste millionnaire (L'anarquista milionari) o Le millionnaire rouge (El milionari roig), a causa de la seva gran fortuna aconseguida de maneres diverses (matrimoni reeixit, cobrament d'assegurances després d'incendis«fortuïts», etc.). Nascut en una família modesta, son pare era comerciant de tabac. Entrà a treballar com a empleat de correus i telègrafs i el juliol de 1890 va ser enviat a Caracas (Veneçuela) com a cap de correus de la Societat Francesa de Telègrafs Submarins (SFTS), que tenia la seu a París (França), amb la finalitat de un cable submarí que unís La Guaira (Vargas, Veneçuela) amb la costa de Florida (EUA). Trencà el seu contracte abans de la data prevista i la SFTS li reclamà una important suma de diners que fou incapaç de liquidar. En 1891 retornà a París i es casà amb Marie Ogerau, a qui havia conegut a Caracas, començant a treballar com a director de vendes d'un important estudi fotogràfic creat per son cunyat, l'anarquista Charles Ogerau. El 13 de juliol de 1895 matà de dos trets, després de fer cinc dispars durant una discussió als passadissos del Tribunal de Comerç, Félix Anthelme, antic representant de fotografia al seu servei amb qui estava en processos judicials per qüestions laborals. Empresonat durant sis mesos, fou jutjat per aquest crim i va ser absolt pel jurat, que el va reconèixer responsable però no culpable, ja que actuà en defensa pròpia, i només hagué de pagar 25.000 francs a la vídua en concepte de danys i perjudicis. En dues ocasions, xalets que li pertanyien es calaren foc íntegrament, fet pel qual va ser indemnitzat per l'assegurança amb quantitats importants (300.000 francs en total), ja que posseïa nombroses obres d'art. Amb una important fortuna, gràcies a la seva esposa, als seus negocis i als seus tripijocs, finançà nombroses publicacions anarquistes. En 1898 adquirí uns terrenys agrícoles a Choisy-le-Roy (Illa de França, França), els quals dividí en 106 parcel·les arrenglerades al llarg de dos carrers (Babeuf i Darthé) i que posà a la venda a simpatitzants anarquistes. Més tard comprà nous terrenys que parcel·là a través del carrer Germans Reclus i la zona acabà denominant-se «Colònia Anarquista» o «Niu Roig», essent constantment vigilada per la policia. En 1902 ell mateix i sa família acabaren instal·lant-se en aquesta colònia. Col·laborà en el periòdic L'Indiscutable (1902), editat a Royan (Poitou-Charentes, França). En 1904 fundà al suburbi parisenc de Mantes amb son cunyat Charles Ogereaule el periòdic anarcoindividualista Le Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de l'arrondissement de Mantes, que durà fins al 1906, i on col·laboraren Antoine Antignac, Albert Libertad i André Lorulot, entre d'altres. A començaments dels anys deu col·laborà en la publicació anarcoindividualista de Lorulot L'Idée Libre i en la revista d'E. ArmandL'Ère Nouvelle (1910-1911). Subvencionà nombroses conferències anarquistes i instal·là militants de la seva confiança (Antoine Gauzy, Pierre Cardi, etc.) en la gerència de negocis que li pertanyien. Estava molt unit a l'anarcoindividualista Paraf-Javal, amb qui compartia les idees pedagògiques llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui visità en 1903 a Barcelona (Catalunya). Quan l'assassinat legal d'aquest en 1909, publicà un fullet sobre la seva obra. Molt interessant en la pedagogia experimental llibertària, educà sos dues filles al seu domicili, fugint tant de les escoles laiques com de les confessionals. El 29 d'abril de 1906 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i empresonat sota l'acusació de«complicitat en la rebel·lió, pillatge i propaganda anarquista» per haver ajudat econòmicament uns vaguistes, però va ser alliberat el 6 de maig. Apassionat pels automòbils, construí un garatge al seu habitatge i confià la seva gerència a l'anarquista Jean Dubois, qui ja havia fundat un garatge cooperatiu a Courbevoie (Illa de França, França). Posà a disposició de la il·legalista «Banda Bonnot» uns locals a Choisy-le-Roi, locals on foren morts el 28 d'abril de 1912 Jules Bonnot i Octave Garnier. Després d'aquest afer, fugí de vacances un temps al Marroc i posteriorment es reuní amb sa companya Marie Ogereau en una propietat que tenien a Cannet du Lac (Canes, Provença, Occitània). En 1913 perdé els processos per difamació que havia interposat a diversos periòdics quan el «Cas Bonnot», però no va ser objecte de cap persecució judicial per complicitat. A començament de 1914 s'instal·là amb sa família a Suïssa, a prop de Ginebra. Un cop més, la residència seva fou past de les flames, fet que motivà una investigació de la Policia Central de Ginebra que sospitava un delicte de frau per a cobrar l'assegurança. Durant aquests anys d'exili no restà inactiu i va escriure nombrosos fullets els quals finançà la seva publicació. En 1917 redactà un detallat projecte de fundació d'una colònia llibertària a gran escala, que arreplegaria mil famílies en 8.000 hectàrees a la vora del llac Yojoa (Hondures), i per a la qual cosa establí contactes amb el govern hondureny. Aquest projecte, que mai no s'engegà, incità l'interès de l'urbanista nord-americà d'origen noruec Hendrik Christian Andersen. És autor de diversos fulletons, com ara Groupe révolutionnaire anti-parlementaire de Rochefort-sur-Mer. Appel aux hommes conscients (1902), Idées nouvelles. Appels aux hommes conscients (1902), Étude sur les causes de la misère. Cartouche, Mandrin & Cie (1909), La vérité sur l'oeuvre de Francisco Ferrer (1909), Aurore (1913), Dégénérés sociaux (1913), Théorie bio-sociale de sommeil (1916), Sociologie expérimentale. Réorganisation scientifique des rapports politiques et économiques des nations (1917), Sermon pour les pauvres (sd), Traité de bio-sociologie (sd), etc. Alfred Fromentin va morir, després d'una curta hospitalització, el 8 de novembre de 1917 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La policia helvètica envià a la vídua la seva màscara mortuòria, però es negà que la família pogués veure les seves despulles i que pogués saber on havien estat enterrades. El 10 de novembre de 1917 el periòdic Ce Qu'il Faut Dire anuncia la seva mort «en la misèria» –cosa no del tot certa, encara que sí que havia dilapidat una part important de la seva fortuna– i «en estranyes circumstàncies». Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Alfred Fromentin (1858-1917)

    ***

    Cipriano Mera

    Cipriano Mera

    - Cipriano Mera Sanz: El 4 de novembre de 1897 neix a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Son pare, paleta, era també caçador furtiu. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una«columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia --cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'hospital Hugueni de Saint Cloud (Illa de França, França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida.

    ***

    Piero Bulleri

    Piero Bulleri

    - Piero Bulleri: El 4 de novembre de 1904 neix al carrer Borgo San Giusto de Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Bulleri, conegut com Tre Piedi, Varo o Bomboniera. Sos pares es deien Alessandro Bulleri, miner, i Tersilia Gremigni. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. Sota el feixisme, amb altres llibertaris (Tito Raccolti, Mario Colivicchi, Alberto Vestri, etc.), col·laborà amb un grup de comunistes, que s'ocupaven sobretot del «Socors Roig» i de difondre material antifeixista. El 23 d'octubre de 1930 va ser detingut, juntament amb altes 29 companys, acusat del delicte de «reconstitució del Partit Comunista» i de «propaganda subversiva» i processat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat de Roma; el 18 de desembre de 1930 va ser condemnat a sis anys de presó, tres anys de vigilància especial i prohibició perpètua d'exercir càrrecs públics. A la garjola es dedicà a estudiar francès. El 13 de novembre de 1932, per mor de l'amnistia atorgada pel desè aniversari de la«Revolució feixista», va ser alliberat de la presó de San Gimignano (Toscana, Itàlia) després de dos anys i 20 dies tancat. Es casà amb Giuseppina Cionini, amb qui tingué dues filles. Quan la II Guerra Mundial, amb el nom de Varo, formà part de la Resistència enquadrat en la V Esquadra de la II Companyia de la XXIII Brigada d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia», on també lluità l'escriptor Carlo Cassola, amb qui tingué una gran amistat, tant que la seva figura inspirà l'escriptor per a crear Nello, personatge de la seva novel·la I vecchi compagni (1953). Durant la postguerra, després d'una breu adhesió al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb altres companys com Gino Fantozzi, fundà el grup anarquista«Germinal» de Volterra. Fou el promotor de la reconstrucció de les làpides dedicades a Francesc Ferrer i Guàrdia i a Pietro Gori que havien estat destruïdes pels feixistes i que encara avui es poden veure al centre de Volterra. En un viatge a Roma, participà en els actes de protesta contra el procés de Pietro Valpreda. Piero Bulleri va morir el 28 de novembre de 1978 a Volterra (Toscana, Itàlia).

    Piero Bulleri (1904-1978)

    ***

    Félix Carrasquer (1936)

    Félix Carrasquer (1936)

    - Félix Carrasquer Launed: El 4 de novembre de 1905 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Fou el major de quatre germans d'una família benestant --son pare era el secretari de l'ajuntament. Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d'un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va fer feina a Viladecans i, després d'una curta estada a Madrid, l'any següent retorna a Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L'èxit de la seva agrupació cultural és tan gran que el projecte s'escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments del ressorgiment de l'anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests. Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida i a Barcelona després del seu fracàs. A la capital catalana, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l'Ateneu de Les Corts i fundació en 1935, amb sos tres germans --José Pedro, l'únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar per oficialitzar amb el seu títol l'escola; Francisco i Presen--, de l'Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936 s'integrà en el Comitè Peninsular de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director. A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets (Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola Sebastià Faure», però la victòria franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a França. En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette, fou detingut per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà a Península amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d'Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d'aquell any fou detingut i va ser alliberat el juliol de 1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d'assistir en representació de Catalunya a un ple a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries de San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s'exilià a França. A París ajudà a la reunificació cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli confederal de Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels Grups d'Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups«Solidaridad». En 1971 s'instal·là a Barcelona, on participà activament en la reorganització de la CNT des dels seus inicis. El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la CNT després de la dictadura. Arran del V Congrés de la CNT s'alineà amb l'escissió, però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació. Durant elsúltims anys de sa vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Sempre fou contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre criticà el sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Astu­rias, Aula Libre, Colectivización,Cultura y Acción, Cultura Libertaria, Debate Confederal, Diario de Alto Aragón, Euskadi Confederal,Mujeres Libertarias, Mundo Social, Nuera Senda, Polémica,La Revista Blanca, Sindicalis­mo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Sin­dicalismo, entre d'altres. Va participar en l'Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com araEl sindicato y la empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario (1970), El sindicato y la universidad (1970), Sindicato y federaciones de industria (1970), Motivos del Cinca (1974), La voz de la tie­rra (1977), Definición del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo o autogestión? (1977), La Escuela de Militantes de Aragón (1978), El anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una experiencia de educación autogestionaria (1981), Las colectividades de Aragón (1986), La CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix Carrasquers va morir el 7 d'octubre de 1993 a Thil, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d'octubre en presència de centenars de persones. Sa companya, també mestra i militant anarquista, fou Matilde Escuder Vicente.

    Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

    ***

    Carles Vidal Pasanau

    Carles Vidal Pasanau

    - Carles Vidal Passanau: El 4 de novembre de 1917 neix a Sarrià (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Carles Vidal Passanau –citat gairebé sempre com Pasanau. Fill d'un carboner anarcosindicalista, de ben jovent freqüentà la família llibertària dels Sabaté Llopart, els ambients anarquistes i estudià a l'Escola Ferrer Guàrdia de l'Hospitalet regentada per Josep Xena Torrent. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. En 1947 va ser nomenat a Tolosa de Llenguadoc responsable de la coordinació de la Comissió de Relacions del Baix Llobregat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i en 1948 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amb José López Penedo i altres, s'integrà en el grup «Los Novatos» del maquis llibertari encapçalat per Francesc Sabaté Llopart (El Quico). Xofer mecànic de professió i lligat als grups d'acció, un automòbil Citroën del qual era propietari va ser identificat durant la nit del 6 al 7 de maig de 1948 en l'atracament a la fàbrica de productes químics «Rhône Poulenc» de Le Péage-de-Roussillon, a prop de Lió (Arpitània), fet que el va obligar a passar a Catalunya. El 2 de març de 1949 participà a Barcelona, amb Francesc i Josep Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, José López Penedo i Wenceslao Jiménez Orive, en un atemptat contra el cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda; aquestúltim no es trobà al cotxe atacat i en aquest cop resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. El 4 de juny de 1949 va ser detingut a Barcelona; jutjat el 16 de novembre d'aquell any en consell de guerra, va ser condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela i les morts, el gener i el febrer de 1949, de dos agents del Cos General de Policia. Carles Vidal Pasanau va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb José López Penedo, i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

    Carles Vidal Passanau (1917-1950)

    ***

    Maurício Tragtenberg a l'Escola de Sociologia i Política de São Paulo (4 de maig de 1981)

    Maurício Tragtenberg a l'Escola de Sociologia i Política de São Paulo (4 de maig de 1981)

    - Maurício Tragtenberg: El 4 de novembre de 1929 neix a Erebango --més tard Erexim i actualment Getúlio Vargas-- (Rio Grande do Sul, Brasil) el sociòleg, pedagog i pensador anarquista Maurício Tragtenberg. Els seus avis, immigrants russos d'origen jueu que fugien dels pogroms, s'instal·laren a finals del segle XIX a l'interior de l'Estat de Rio Grande do Sul gràcies al suport de la Companyia Judaica de Colonització i on visqueren en una gran unitat familiar de l'agricultura de subsistència. Freqüentà l'escola a Porto Alegre, però la va deixar durant la primària. A més del portuguès, ja de petit aprengué altres llengües (hebreu, jiddisch, castellà, rus, esperanto) i s'apassionà per la literatura i la filosofia russes (Kropotkin, Bakuni, Tolstoi, Dostoievski, etc.). Amb la mort precoç de son pare, s'instal·là amb sa mare a São Paulo, on començà a treballar alhora que estudiava a la Thalmud Torá, una escola judaica ortodoxa. S'afilià al Partit Comunista Brasiler (PCB), però va ser expulsat arran d'un article on expressava que llegia i rellegia Lev Trotski, autor totalment prohibit pel PCB. Després s'afilià amb altres (Hermínio Sacchetta, Febus Gikovate, Alberto da Rocha Barros, Vítor Azevedo, Patricia Galvão, Florestan Fernandes, etc.) a l'acabat de crear Partit Socialista Revolucionari (PSR), aleshores secció brasilera de la IV Internacional trotskista. En aquesta època va fer feina al Departament d'Aigües i Energia Elèctrica de São Paulo, on s'enfrontà directament amb la burocràcia, experiència que li servirà en un futur per a la seva obra Burocracia e ideologia (1974), alhora que era assidu de la Biblioteca Municipal Mário de Andrade i del grup d'intel·lectuals que la freqüentaven («Grup de la Biblioteca»), com ara Antônio Cândido, que l'acostaren al Partit Socialista Brasiler (PSB) i al seu òrgan d'expressió Vanguarda Socialista i el van convèncer per a presentar-se a l'examen d'admissió a la Universitat de São Paulo (USP). Per a tal fi, va escriure l'assaig Planifição. Desafio do século XX --posteriorment transformat en un llibre i publicat en 1967-- i que li va servir per ser admès en la universitat, matriculant-se en Ciències Socials. Un any més tard, fou admès en els cursos d'Història, els quals va concloure. També assistí al Centre de Cultura Social, de caire anarquista. Durant la dictadura militar va escriure la seva tesi doctoral sobre política, també en la USP. Després va continuar els estudis i va exercir de professor en diverses universitats, com ara la USP, la Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo (PUC-SP), la Universitat Estatal de Campinas (UNICAMP) i l'Escola d'Administració d'Empreses de São Paulo de la Fundació Getúlio Vargas (EAESP-FGV). En l'àmbit acadèmic era conegut com un autodidacte, fet que era en part cert i ell sempre bravejava de no haver acabat ni la primària, i tothora tenia topades amb la burocràcia acadèmica. Es definia com a «socialista llibertari radical», més que com a«anarquista». Les seves classes eren freqüentades, a més dels alumnes matriculats, per una caterva d'oients i de seguidors. Publicà nombrosos articles sobre diferents disciplines (educació, política, sociologia, història, administració, etc.) en diferents publicacions periòdiques (Folha de São Paulo,Educação e Sociedade, Jornal da Tarde, Revista Espaço Acadêmico, Nova Escrita Ensaio, Revista Quadrimestral da Faculdade de Educação, etc.) i durant set anys portà la columna «No batente» en el periòdic de São Paulo Notícies Populares, molt llegit pels treballadors. A més de les obres citades, destaquen O mecenato nos tropicos (1966),Delinqüência acadêmica. O poder sem saber e o saber sem poder (1979),Administração, poder e ideologia (1980),Rathenau e a crise do liberalismo alemão (1980), Sobre educação, politica e sindicalismo (1982), Reflexões sobre o socialismo (1986),A Revolução Russa (1988) i Memórias de um autodidata no Brasil (1999, pòstuma). Va escriure la introducció a la traducció portuguesa del llibre de Diego Abad de Santillán Organismo Econômico da Revolução. A autogestão na Revolução espanhola. La seva obra completa (llibres, articles, presentacions, prefacis i textos dispersos) va ser publicada per l'editorial de la Universitat Estatal de São Paulo Júlio de Mesquita Filho (UNESP). Les seves aportacions més importants al pensament anarquista han estat les seves teories de pedagogia llibertària i d'autogestió obrera. Estava casat amb l'actriu Beatriz Romano Tragtenberg i el compositor i saxofonista Lívio Tragtenberg és fill seu. Maurício Tragtenberg va morir el 17 de novembre de 1998 a São Paulo (São Paulo, Brasil). En 2001 Doris Accioly e Silva i Sonia Alem Marrach editaren Maurício Tragtenberg. Uma vida para as Ciências Humanas i en 2008 Antonio Ozaí da Silva el llibre Maurício Tragtenberg. Militância e Pedagogia Libertária.

    ***

    Václav Tomek

    Václav Tomek

    - Václav Tomek: El 4 de novembre de 1942 neix a Tàbor (Bohèmia Meridional, Txèquia) l'historiador i filòsof anarquista Václav Tomek. En 1963 es va graduar en la Facultat d'Educació de Ceské Budejovice i en 1971 es doctorà en filosofia en la Facultat de Filosofia de la Universitat Carolina de Praga. Després va treballar a l'Institut de Filosofia de l'Acadèmia Txeca de Ciències. En 1981 defensà la seva tesi doctoral en ciències filosòfiques sobre l'anarquisme txec i s'ha especialitzat en l'estudi del pensament anarquista txec i europeu. En 1990 amb la nova etapa política i la nova Acadèmia de Ciències de la República Txeca passà a ocupar el càrrec de secretari científic i participa en grups de treball sobre la història txeca més recent i la filosofia europea actual. Participa en el projecte alemany a llarg termini «Lexikon der Anarchie» (Berlín, 1994). Els seus estudis se centren en la història i la filosofia del pensament anarquista txec dels segles XIX I XX i les seves relacions amb la filosofia europea, en realitzar antologies de textos llibertaris i biografies dels principals militants, en tasques arxivístiques relatives als moviments socials, etc. També ha estudiat la poesia txeca dels segles XIX i XX, especialment la de Karel Hlavácek, i ell mateix ha conreat el camp poètic. Ha traduït obres de Gustav Landauer, Emma Goldman i Murray Bookchin. Entre les seves obres destaquen Ideologie ceského anarchismu (1988), Filozofické otázky vyvoje a spolecenská praxe (1989, amb Günter Bartsch i Zdenek Javurek), Subjekt v dialektice uvedomelych spolecenskych procesu (1989), Anarchism: Community and Utopia (1993), Cesky anarchismus (1890-1925) (1996), Volk!Öffne Deine Augen! Lide otevri své oci!: Skizzen zum tschechischen Anarchismus von den Anfängen bis 1925 (1996), Anarchie jako idea naprosté volnosti (1997), Die Freiheit sehen wir in der Anarchie. Zum Manifest der tschechischen Anarchisten (1896) (1998), Ve jménu svobody. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (1999), Svoboda nebo autorita. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (2000), Cesky anarchismus a jeho publicistika (1880-1925) (2002), O ceském anarchismu. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2003), Stopy a svedectví. Pametní tisk Josefu Zumrovi k jubileu (2003), Anarchismus. Svoboda proti moci (2006, amb Ondrej Slacálek), Pruvodce anarchismem. Myslenky - proudy - osobnosti. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2006, amb Ondrej Slacálek), etc.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Victorine Brocher, un mes abans de la seva mort amb 82 anys, Gustave Brocher amb 71 anys i el socialista revolucionari rus Hilarion Remezov

    Victorine Brocher, un mes abans de la seva mort amb 82 anys, Gustave Brocher amb 71 anys i el socialista revolucionari rus Hilarion Remezov

    - Victorine Brocher: El 4 de novembre de 1921 mor a l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Havia nascut el 4 de setembre de 1839 a París (França) en una família radical. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» --Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea-- com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a«petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per alscommunards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 --son antic marit havia mort en 1885 foll--; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    (2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)


    La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)


    Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

    Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

    La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

    Els crepuscles més pàl·lidsés un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

    El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

    El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

    La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

    S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

    Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

    Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

    Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

    El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

    Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

    La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

    Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

    L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

    Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

    Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lidsés, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    Continuam amb els  comunicats de política-ficció d'UMP.  

    Ens alegra que per a UMP no hagi estat una sorpresa la nostra negativa a participar  en el seu govern, encara que els motius no són els que s'inventen. Tenim la mala costum de complir els nostres compromisos electorals, cosa que es veu que no està de moda en els temps actuals. Però encara que no tinguéssim el compromís de no governar amb partits de dretes, menys ho faríem amb una dreta com Unió Mollera Pollencina que una i altra vegada demostren estar al servei d'uns pocs, incapaços de complir els seus acords de govern, amb un comportament desestabilitzador i negatiu pel municipi, i que diu voler convertir el govern en un equip "eficaz y resolutivo" sense entrar per suposat a qüestionar que els seu regidor (que té un de les tres dedicacions exclusives) tal vegada no hi ajuda gaire. 

    Un partit polític seriós no dóna suport a la convocatòria d'un ple extraordinari urgent i al dia següent es desdiu. Un partit  polític seriós no es reuneix un dimarts amb els seus socis sense plantejar problemes i tres dies després fa un ultimàtum públic. Un partit seriós no envia l'ultimàtum a la premsa i després es queixa perquè  "ha sido imposible mantener alejada a la prensa isleña". Un partit seriós no carrega tota la responsabilitat de cercar solucions al seu soci de govern sense aportar res. Un partit seriós no està a un equip de govern i a la vegada anuncia que cerca alternatives en forma de moció de censura. Un partit seriós no es queixa d'inestabilitat, de sobresalts als plens i de retards, i a la vegada parla amb els principals instigadors dels mateixos: Tots per Pollença. 

    Alternativa per Pollença mantenim el nostres compromisos i acords, continuant fent feina pel compliment del nostre programa electoral i els grans temes que en ell defensam, que no tenen res a veure amb els que defensa UMP.

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 277 | 278 | (Page 279) | 280 | 281 | .... | 465 | newer