Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 275 | 276 | (Page 277) | 278 | 279 | .... | 465 | newer

    0 0

    La Conselleria de Serveis Socials i Cooperació impulsa el Servei d’Ajuda a Domicili específic per a persones amb dependència, augmentant el pressupost que s’hi destinarà durant l’any 2016 i fomentant la incorporació d’aquest servei a 25 municipis de les Illes Balears, inclòs Palma, a on s’havia suprimit l’anterior legislatura. En total, es passa dels 513.535 euros de l’any 2015 als 2.346.257 euros que s’hi destinaran al 2016, un pressupost quatre vegades superior.

    S’han incrementat tant els municipis de les illes a on s’oferirà aquest servei específic per a persones amb dependència, com el número d’hores d’assistència. La incorporació del SAD per a dependència a 25 municipis fa que cobreixi un 75 per cent de la població que té dret a demanar el servei, mentre que fins ara la cobertura era d’un 6 per cent.

    En relació al número d’hores d’assistència a domicili, es passa de les 38.000 hores anuals de l’any 2015 a 205.644 hores anuals que es donaran al mes d’octubre d’enguany. Repartida per illes, aquesta és la distribució d’hores anuals del SAD de dependència: - Mallorca 152.964 h/a - Eivissa 36.000 h/a - Menorca 14.280 h/a - Formentera 2.400 h/a.

     

    Per municipis, Palma és el que més creix proporcionalment en número d’hores concertades, ja que passa de 36.000 hores anuals que s’oferien l’any 2015 a les 68.000 hores anuals que s’oferiran al mes d’octubre d’enguany.

    El SAD de dependència el financia la Conselleria de Serveis Socials i el gestionen els ajuntaments o els consells insulars a través de convenis. Només a Eivissa, a on ajuntaments i consell insular no s’han mostrat interessats, no ha estat possible gestionar-ho a través de les institucions i es farà a través d’una contractació externa.

    Així i tot, la consellera Fina Santiago ha aclarit que s’instistirà amb els ajuntaments eivissencs i el Consell Insular d’Eivissa perquè aquest servei el puguin oferir les institucions de manera conjunta.

    La intenció de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació és que durant l’any 2017 s’incorpori aquest servei als tots els municipis de les illes. El SAD per a persones en situació de dependència beneficiarà majoritàriament les persones que tenen reconegut el grau I de dependència. Són persones que no tenen dret a una plaça residencial però sí que han de mester ajuda a l’hora de fer tasques quotidianes com anar al bany, menjar, higiene personal o neteja…

    L’ampliació del SAD de dependència permet per una banda ampliar el número de beneficiaris i les hores oferides i, per altra, que els ajuntaments i consells insulars amb qui s’ha firmat el conveni puguin destinar els doblers a altres àrees o serveis.


    0 0

    [18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Wulz - Baudy - Cerrada - Aransáez - Del Olmo - Georget - Oliván - Zaccaria - Chueca - Andrés - Iguacel - Abad de Santillán

    Anarcoefemèrides del 18 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Solidaridad Proletaria"

    Capçalera de Solidaridad Proletaria

    - Surt Solidaridad Proletaria: El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y portavoz de la Confederación Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad Obrera que, per enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles van ser retallats per la censura governativa. Destacà el component sindical de l'organització anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i combaté els partidaris de prevaler les essències anarquistes en la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir en la lluita ideològica que s'entaulà en la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera entre partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus rivals. D'antuvi tenia la redacció a Mataró, però s'imprimia a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit per Àngel Abella, comptava en la redacció figures destacades, com ara Ángel Pestaña, Joan Peiró, Arnó i Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc. Aquesta publicació es va suspendre per decisió del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies», que se suposa fruit de la lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32 números, l'últim el 23 de maig de 1925.

    ***

    Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

    Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

    - Míting d'Emma Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) la militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un míting de masses d'afirmació revolucionària organitzat per les Joventuts Llibertàries, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren Sébastien Faure, Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró, Félix Martí Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco Asó, que el va presidir. El míting va ser retransmès per «ECN1 – Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes, Goldman visitarà el front d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre el 20 i el 26 d'octubre, a València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich Kaminski, Goldman farà excursions als pobles i granges col·lectivitzades.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

    Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

    - Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels«Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la«Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva«candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 2 de maig de 1918 a París (França). Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

    ***

    Foto policíaca de Jules Fabry

    Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

    - Jules Fabry: El 18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry. Sos pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne. Tipògraf de professió, a començament dels anys noranta fou expulsat de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres.

    ***

    Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

    Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

    - Carlo Wulz: El 18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo Wulz. Sos pares es deien Giuseppe Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de 1899 va ser empresonat quatre dies després d'haver llançat al carrer des de la finestra del seu taller fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de Triestre cartonets amb la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una reunió de cristians socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la seguretat pública després d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats irredemptistes, el maig de 1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena (Imperi Austrohongarès) a la policia de Trieste, el presentà com a un individu relacionat amb els anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de Trieste, prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada nit el Caffè Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la propaganda anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder ser capturat a l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En 1902 es casà amb la modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda, nascuda en 1903, i Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran vaga general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver participat en una reunió anarquista clandestina i per haver col·laborat en l'agressió d'un espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun, Giovanni Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus, Ugo Lanzi, Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich, Giacomo Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni Zolia, etc. Participà en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale, amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i ell com a tresorer; d'aquesta publicació, que edità quatre números entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de 1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser segrestats per les autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la policia de Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava, basant-se en una carta anònima, que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat atemptar contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz (Estíria, Àustria, Imperi Austrohongarès) durant la temperada de caça i, no obstant l'escassa fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta vigilància. En 1906 formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico Pagnacco, etc.) que es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol. En 1909 la ciutat de Trieste respongué espontàniament a la vaga general de protesta arran de l'afusellament el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes i ell com a destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es fundà l'Associació del Lliure Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes de l'Imperi Austrohongarès, i que estava adherida a la Federació Internacional del Lliure Pensament fundada en 1880 a Brussel·les (Bèlgica); en aquesta associació s'adheriren membres de totes les tendències polítiques (liberals, mazzinians, socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seusòrgans directius figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb la mort de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller Wulz» de fotografia, establert des de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el més important de Trieste i assíduament freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat. Conreà diferents gèneres fotogràfics, des del retrat –molts de sa família, però sobretot d'artistes contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar Hofer, Bruno Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio Silvestri, etc.)– al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers (forners, hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters, picapedrers, paletes, infermers, cosidores, bandes de música, obrers de l'automòbil, etc.), fotografies que prenia al seu estudi al llocs de treball. També retratà paisatges i imatges de la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses exposicions fotogràfiques nacionals i internacionals amb excel·lents resultats. En 1925 aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza (Llombardia, Itàlia) el Gran Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional de les Arts Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz va morir el 14 de març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores incorporada a Itàlia). Les seves filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del cèlebre taller fotogràfic fins el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres generacions de la família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari de Florència (Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.

    Carlo Wulz (1874-1928)

    ***

    Marius Baudy ("Le Monde Illustré", 25 de març de 1905)

    Marius Baudy (Le Monde Illustré, París, 25 de març de 1905)

    - Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Grospierres (Ardecha, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i«perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

    ***

    Laureano Cerrada (1951)

    Laureano Cerrada (1951)

    - Laureano Cerrada: El 18 d'octubre de 1902 neix a Miedes de Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada Santos. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de l'escola racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de vies de professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys republicans la seva militància s'accentuà molt. El juliol de 1936 intervingué en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en l'ocupació de l'Estació de França) i fou membre destacat del Comitè de Control dels Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la Direcció General Tècnica dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de l'Administració de Ferrocarrils, ajudà força el front d'Aragó. Durant els fets de «Maig de 1937», desplegà el «Tren Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de juliol de 1938, en representació de la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Regional d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf franquista passà a França i s'instal·là a París. Durant l'ocupació nazi organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes, arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i s'introdueix en el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de la guerrilla clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la fortificació de la línia de defensa de Normandia i aconseguí sortint-ne falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra Mundial ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI Regional (París i Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de Coordinació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà el càrrec de secretari general de la CNT, afavorint el triomf de Germinal Esgleas. En 1946 va ser nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra havia aprés a falsificar paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur alemanya, passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès, bitllets de loteria nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra inundà la península amb bitllets falsos --havia aconseguit planxes d'impressió de bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per qüestions estratègiques el règim franquista imprimia a Itàlia-- i proveí de papers nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses d'importació-exportació (Empresa de Transports Galícia) que servien de tapadores per activitats clandestines confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José Pérez Ibáñez (El Valencià) i el pilot Primitivo Pérez Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de la Concha de Sant Sebastià contra Francisco Franco, que no reeixí. També va estar darrera d'altres intents d'atemptat contra el dictador (Pla 1001, Pla Pànic, etc.). En 1950 fou detingut a Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació i acusat de tràfec de moneda falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de 1951 la seva xarxa de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda d'Évreux, va caure en desgràcia; molts companys li giren l'esquena i va ser expulsat de la CNT per«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels seus «mètodes inadmissibles» i les seves «connexions criminals». A partir d'aquest moment la seva vida transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents i el finançament no oficial a les activitats del moviment llibertari, col·laborant secretament amb Defensa Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs alemanys falsos. El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfec de documentació falsa (documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat fins l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre de 1976, el mateix dia que feia 74 anys, al bulevard Bellville de París (França). Alguns apuntaren que el seu assassí fou Ramón Benichó Canuda (Leriles o El Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de manera que semblés un «ajust de comptes» entre delinqüents. En 2009 César Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano Cerrada, el empresario anarquista.

    Laureano Cerrada (1902-1976)

    ***

    Julián Ángel Aransáez Caicedo

    JuliánÁngel Aransáez Caicedo

    - JuliánÁngel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la«Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquestaèpoca participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, establí a Anglet. JuliánÁngel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a Anglet (Lapurdi, País Basc).

    ***

    Jesús del Olmo Sáez ("Malatesta")

    Jesús del Olmo Sáez (Malatesta)

    - Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França. Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera a prop d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

    Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912

    - Olivier Georget: El 18 d'octubre de 1927 mor a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Olivier-Jean Georget. Havia nascut el 6 de febrer de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a treballar com a aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i dos anys després passà a treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà, amb Ludovic Menar i Louis Monternault, la Société des Compteurs d'Ardoises (SCA, Societat dels Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les malalties i la jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un sindicat de pissarrers i 1880 fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André Bahonneau i Louis Monternault, de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers-Trélazé. Vigilat per la policia per les seves idees llibertàries i per la seva activitat sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats, llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, etc.) i premsa llibertària (La Révolte, etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a Trélazé. Fou un dels principals promotors de les vagues d'aquella època (1891, 1893, 1897, 1903 i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista perillós» de la Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en una organització semblant a Renazé (País del Loira, França), la Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a començaments de 1904 creà un sindicat pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació Nacional dels Pissarrers des de la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense família, en 1907 passà a treballar a la conca pissarrera del País Segréen, a Renazé, on amb Pierre Gémin escampà el moviment sindical en aquesta regió. El març de 1910, en el Congrés d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de la Federació Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i Pedreres de França, més coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del Subsòl (FNTS), de Confederació General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la unió de les federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan esclatà la Gran Guerra abandonà Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS al número 33 del carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble de la Casa dels Sindicats de la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats al front i en 1917 aconseguí que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines de ferro i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva assimilació com a obrers miners. Aleshores ell també passà a treballar a les mines de carbó. En 1919 abandonà tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a Rablay-sur-Layon (País del Loira, França). Olivier Georget va morir el 18 d'octubre de 1927 a l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on havia estat enviat d'urgències.

    ***

    Gregorio Oliván García

    Gregorio Oliván García

    - Gregorio Oliván García: El 18 d'octubre de 1961 mor a Saint Germain-en-Laye (Illa de França, França) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista Gregorio Oliván García. Havia nascut el 1907 a Aragó (Espanya). Es llicencià en dret i en filosofia i lletres i exercí de jutge professionalment. A començaments de la II República espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a Herrera del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté durament els usurers, i, a partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó, Espanya). Durant els anys republicans es lligà força a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava de vacances als Pirineus i passà a França, però retornà a la Península per Catalunya, on s'establí i exercí diversos càrrecs. L'agost de 1936 va ser nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per delictes de rebel·lió a la província de València i com a tal hagué d'instruir el cèlebre sumari de la«Quinta Columna», que encartà 58 individus dretans. En 1937 va ser nomenat jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona (Catalunya). També exercí aquest càrrec a Maó (Menorca, Illes Balears) durant poques setmanes. El 17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona envià una carta al ministre de Justícia en aquests termes:«És Gregorio Oliván home d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de Catalunya o on sigui que s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar ningú, sinó de garantir una persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és poc comú entre els qui exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a Espanya.». Amant de la poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de poemes, fortament influenciats per Federico García Lorca: Romances de fuego (1937), Romances de hierro (1938), Noviembre. Homenaje a la defensa de Madrid (1938) i Romances de la derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la conferència «Los grandes inútiles (reivindicación de la poesia)» al teatre Faros, organitzada per la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona. Pocs dies abans de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939, passà amb sa família a França. En 1944 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945 fou un dels fundadors de la CNT de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i conferències (Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i s'oposà a les maniobres comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de Llenguadoc. En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i també aquest any obtingué el II Premi del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de la Secció de Propaganda del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica en un acte Claro de luna. En aquesta època era el director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge Villar. També en 1947 col·laborà en l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat», que se celebrà a la Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la Secció de Cultura del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de la Federació Espanyola de Juristes Demòcrates (FEJD). El 5 de febrer de 1949 impartí la conferència«Renacer del pacifismo», a la Federació Local de la CNT de París. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Así, Cenit,CNT, Espoir,Ilustración Ibérica,Inquietudes, Solidaridad Obrera, Umbral, UNO, etc. Deixà inèdit Partida en dos. En 1998 Marie Fleur Lepage Sirven publicà el llibreLe Romacero de la libertad de Gregorio Oliván, ou l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre d'Espagne.

    Gregorio Oliván García (1907-1961)

    ***

    Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

    Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

    - Cesare Zaccaria: El 18 d'octubre de 1961 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Havia nascut el 19 d'agost de 1897 al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia). Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicà La società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Cesare Zaccaria (1897-1961)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)


    L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (I)


    Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.


    Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!



    No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

    Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.



    El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

    Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.

    A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.

    Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

    Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

    Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.

    Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Guillem Frontera guanya el premi Mercè Rodoreda de relats amb «La mar enfora»


    Reus acollí ahir la tradicional gala de la Nit de Santa Llúcia, festa de les Lletres Catalanes

    M.BONIN. Enviada especial a Reus.


    «Com un arxipèlag de contes», així és com defineix Guillem Frontera, escriptor i periodista, el recull de relats que l’ha fet guanyador de la desena edició dels premis Mercè Rodoreda de narració breu. La mar enfora està format per una dotzena de contes que rememoren la infantesa del seu autor i, sobretot, una època: la de l’illa de Mallorca abans de l’arribada del turisme.

    L’obra de Frontera, però, no és una recreació nostàlgica del passat, sinó una evocació cap al futur. L’escriptor explica «el primer contacte, traumàtic, amb la cultura en un poble de l’interior». Allà, la mecanització del camp irromp en un ambient en què la gent intenta «emergir cap a la llum, després d’uns segles d’analfabetisme, pobresa i emigració».

    Ahir vespre, en el marc de la 57a Nit de Santa Llúcia, es donaren a conèixer alguns dels títols que molt probablement protagonitzaran les llistes de més venuts la propera diada de Sant Jordi. L’acte d’entrega de premis, en els quals s’inclouen el Sant Jordi de novel·la i el Carles Riba de poesia, se celebrà a la ciutat de Reus. Enguany, el fil conductor de la vetlada fou el poeta i lingüista reusenc Gabriel Ferrater (1922-1972).

    L’escriptor lleidatà Pep Coll (Passonada, 1949) s’endugué el Sant Jordi de novel·la per l’obra Les senyoretes de Lourdes. Es tracta de la biografia novel·lada de Bernadette Soubirous, una nina malaltissa fundadora de l’obra de Lourdes quan, el 1858, assegurà que se li havia aparegut una dona amb un vestit blanc a la cova del famós santuari. L’obra de Coll ha estat premiada pel «mestratge en la seva construcció narrativa», que combina constants canvis de punt de vista.

    L’obra finalista és el debut en el camp de la novel·la de Maria Dolors Farrés (Vic, 1962). L’hora quieta narra les intrigues d’un monestir durant el XIV. Aquesta època negra i convulsa de l’Edat Mitjana és el teló de fons d’una història d’amor i passió de dos frares homosexuals.

    Finalment, L’arrel i la pluja, de Txema Martínez (Lleida, 1972) s’endugué el Carles Riba de poesia. A mode de dietari poètic, l’obra de Martínez recull les vivències d’un personatge que, «a través de les seves lectures, es transforma i es va fent més persona», explicà. Totes les obres premiades es publicaran el febrer a Proa.

    Diari de Balears (15-XII-07)


    0 0
  • 10/18/16--20:58: Llibertat de premsa
  •                      

            Llibertat de premsa, és una nova entrada del post

    El rei va nu. Les altres quaranta,  també cantades.

     

     

       Preàmbul.

         La denominada ''llibertat de premsa'',  és en realitat,  la llibertat de l’oligarquia neoliberal (o ''neocon'',  que en diuen als EUA) de disposar dels grans mitjans de comunicació.

        Els mitjans ''occidentals'', majoritàriament,   són propietat dels magnats o de les Corporacions capitalistes. En darrer terme,  aquests mitjans depenen de les agències internacionals,  les quals,  per descomptat,  també pertanyen a les Corporacions. Per altra banda, els mitjans públics depenen de governs subordinats a Washington,  inclosos els que s'anomenen socialistes.

        Per descomptat, els mitjans de Catalunya (de Catalunya Sencera) no en són una excepció.

       O sigui,  els catalans també reben una informació que no s'atreveix a dir que el rei va nu. Però el rei va nu,  certament.

       Fi del preàmbul. Vegem les altres quaranta.

     

           Els neoliberals proclamen (com fa N'Obama,  per exemple) que el capitalisme (l'economia de mercat,  en diuen ells) és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat. O sigui,  fan ús d'un argument pragmatista.

        Fent ús del mateix tipus d'argumentació,  es pot concloure que el sistema de producció de la Xina comunista és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat.

        Vegem la cosa:  Durant 38 anys,  l'economia xinesa  ha tingut un creixement econòmic al voltant dels dos dígits,  molt més alt que el de les grans economies capitalistes (Els mitjans ''occidentals'' parlen de la ''desacceleració'' de l'economia xinesa,  tot i que el creixement previst al 2016,  el 6.5 %, és molt superior al 2 % del dels EUA).  Allò correcte seria  dir que,  des de principis de segle,   la Xina és el Taller del món; i que actualment  continua la seva expansió industrial.

       I  més encara: Des dels anys 1970,  els EUA i Anglaterra han seguit un procés de desindustrialització,  procés de decadència industrial que actualment afecta a la quasi totalitat dels països europeus.

     

         I la llibertat?, s'exclamarien ells,  els neocons.

        El rei va nu:  Són els 1340 milions de xinesos els qui han aconseguit la llibertat. Vegem de quina manera.

        En primer lloc, van aconseguir la llibertat essencial,  la recuperació la sobirania nacional (Sobirania que havia estat arravatada per les potències occidentals i el Japó. Aquestes potències estaven decidides a repartir-se la Xina).  Fou En Mao Zedong el qui a 1949 va poder proclamar l'alliberament de la Xina respecte de les potències ocupants (Bé,  excepte Hong Kong,  recuperada més tard,  i Taiwan,  pendent de reintegració).

          S'ha de saber: Les amples masses pageses van respondre a la crida de Mao; amb elles es va configurar l'Exèrcit Roig, el qual havia de portar la revolució del camp a la ciutat).

       A partir de 1949,  la Xina va restar alliberada de les intervencions de les potències estrangeres. Els pagesos xinesos van restar alliberats dels terratinents i dels senyors de la guerra. I els obrers de les ciutats industrials, alliberats de la casta dels capitalistes.

       A ''Occident'',  en canvi, els ciutadans estan sotmesos als interessos de les Corporacions capitalistes; els ciutadans han perdut la sobirania nacional,  ara en mans de les Corporacions.

         I la llibertat de premsa?, tornarien a exclamar. A ''Occident'',  la denominada ''llibertat de premsa'' consisteix en la llibertat de que gaudeixen els capitalistes per a crear o comprar mitjans de comunicació. O sigui,  els qui no disposen de capital (el 99 % de la població) no tenen accés a la llibertat de premsa.

        Certament,  a la Xina,  hi ha capitalistes,  però els magnats no disposen de llibertat per poder adquirir un mitjà de comunicació; resten sotmesos a l'ordenament social del Partit Comunista Xinès.


    0 0

    [19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Navarro - Aernoult - Grangel - Schirru - Lucheni - Querol - Masini - Horna

    Anarcoefemèrides del 19 d'octubre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Solidaridad Obrera"

    Portada del primer número de Solidaridad Obrera

    - Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera.Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom«Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdicLa Libertad, propietat del«pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.

    Solidaritat Obrera, una històrica federació

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Acte sobre el«Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos.

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Xerrada d'Abel Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb l'històric militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho Escámez (Abel Paz) on parlà sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola de 1936 a 1939.

    ***

    Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

    Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

    - Jornada d'estudi sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la Llibreria Internacional«Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una jornada d'estudi sobre la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el títol «Camillo Berneri, un anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per«Il Manifesto», la llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia). L'esdeveniment comptà amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo Casucci, Goffredo Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino Parlato, Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre d'altres. Després de la presentació de les ponències («Actualità del pensiero di Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il fascismo», per Gianni Carrozza; «La passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per Francisco Madrid Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per Claudio Venza; «Carlo Rosselli e Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano», per Costanzo Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari eretici», per Marco Scavino) es realitzà una taula rodona.

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

    Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

    - Jesús Navarro Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro Botella. Sos pares, naturals de Bigastre (Baix Segura, País Valencià), es deien Bernardo Navarro Cabañes, comerciant dedicat a la venda i exportació de verdures de l'horta del Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella Canales. Tenia unaúnica germana, Rosario, tres anys major i quatre fills més nascuts del matrimoni moriren aviat. Quan era petit sa família es traslladà a Oriola (Baix Segura, País Valencià) i realitzà els seus estudis al Col·legi de Santo Domingo, però abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué d'abandonar-los. D'antuvi s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou redactor de Renacimiento,òrgan d'expressió del partit republicà local. En 1902 era el president del Centre de Societats Obreres «La Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella, Espanya), acostat al mestre laic portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia la Federació Obrera. El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i el tancament temporal de l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se anarquista, milità en la societat de paletes «El Porvenir del Trabajo», organitzadora del III Congrés de la Federació Regional, proper al«Grupo 4 de Mayo». També en aquestaèpoca col·laborà en la premsa anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno (1902), La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i, sobretot, en el suplement de La Revista Blanca (1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a més de Tierra y Libertad. En 1903 sembla que participa en les tasques d'organització de la Internacional Anarquista arran del congrés de maig. Després de la detenció de Francisco Soler, es posà al front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE) a Madrid. Va ser empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya. L'agost de 1903 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà de l'escola obrera racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges a Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del Comitè Antimilitarista de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga realitzà tasques de propaganda racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al carrer de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals, a mitjans de 1904 va ser empresonat per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar cartells revolucionaris als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904, pogué fugir de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui l'amagà al seu camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al Congrés Lliurepensador de Roma. Després del congrés, Ferrer pagà el seu bitllet cap a París (França), a més de lliurar-li cartes de recomanació. Gràcies a aquestes cartes, trobà feina a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb Charles Malato i altres anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de la Rambla de les Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació i preparació de l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on es va veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'AlejandroFarrás, encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey, Caussanel i altres anarquistes, sota l'acusació de tinença d'explosius. Un cop es dissolgué el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil, on treballà com a traductor i representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va saber res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de València va fer una crida per la premsa per a la seva localització que no va reeixir.

    ***

    Albert Aernoult

    Albert Aernoult

    - Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

    Émile Rousset (1883-1961)

    ***

    Pilar Grangel

    Pilar Grangel

    - Pilar Grangel: El 19 d'octubre de 1893 neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim FerrerÁlvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en«Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores --amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres-- del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquestaèpoca va col·laborar en Esfuerzo,òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de«Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. Pilar Grangel va morir el 18 de març de 1987 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrerés una de ses filles.

    Pilar Grangel (1893-1987)

    ***

    Michele Schirru

    Michele Schirru

    - Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu«Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant«Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver«planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.

    Michele Schirru (1899-1931)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Detenció de Luigi Lucheni

    Detenció de Luigi Lucheni

    - Luigi Lucheni:El 19 d'octubre de 1910 va ser trobat mor a la presó de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estava tancat, l'anarquista defensor de la «propaganda pel fet» Luigi Lucheni (o Luccheni). Havia nascut el 22 d'abril de 1873 a París (França). Sa mare, Luigia Lacchini (o Luccheni), era una pobra serventa de Bedonia (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Albareto (Emília-Romanya, Itàlia)– probablement embarassada del senyoret i que, per amagar la seva vergonya, va fugir a França. Quan va néixer l'infant --transcrit erròniament el llinatge Lucheni en comptes de Lacchini-- el va abandonar a l'Hospici d'Infants Assistits de París i ella va emigrar a Amèrica. L'agost de 1874 l'infant va ser repatriat a Itàlia, on, després de dos mesos a l'Hospici dels Expòsits de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), va ser lliurat a una família on el pare era un sabater borratxo i la mare una bugadera al límit de la prostitució. L'abril de 1881 l'assistència pública el traslladà a l'Hospici de les Arts i amb 10 anys va ser adoptat per una nova família que el posà a mendicar. En 1887, amb 14 anys i una educació fragmentària i justa per a posar-se a fer feina com a obrer, abandonà la seva família d'acollida i començà una vida errant (Gènova, Sizzera, Àustria i Hongria), vivint de diferents feinetes. En 1893 va ser detingut a Fiume–actual Rijeka (Croàcia)– per no haver satisfet les seves obligacions militars i traslladat a Parma, on només va ser excarcerat després d'enrolar-se en el XIII Regiment de Cavalleria «Monferrato», on passà tres anys i mig,  participant en campanyes bèl·liques a l'Àfrica oriental a les ordres del príncep Raniero de Vera d'Aragona, a qui servirà com a criat un temps a Palerm (Sicília) després de ser llicenciat. El març de 1898 abandonà el seu antic capità i s'embarcà cap a Gènova (Ligúria, Itàlia). Decidí emigrar a Suïssa i arribà el 10 de maig de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). A la Confederació Helvètica entrà en contacte amb les idees anarquistes i va ser fitxat per la policia com a «anarquista no perillós»; treballant en la construcció de l'edifici de correus de Lausana. Adepte de la«propaganda pel fet», apunyalarà de mort, el 10 de setembre de 1898 en un embarcador del llac Quai de Mont-Blanc de Ginebra, amb una llima esmolada –no tenia diners ni per comprar un ganivet–, l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi. Durant el seu procés, el 10 de novembre de 1898, es reivindicà anarquista i va dir que la seva primera intenció era assassinar el duc Henri d'Orleans, però que finalment es va decidir per l'emperadriu, perquè no va trobar res de millor, per copejar un bon exemplar «de la noblesa insultant perseguidora de la classe obrera». Com que a Suïssa no existia la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua a l'edat de 25 anys; quan va sentir la sentència va cridar:«Visca l'anarquia! Mort a l'aristocràcia!». Aprofità la seva reclusió per perfeccionar la seva educació i començà a redactar les seves memòries, però quan aquestes van ser robades pels seus guardians, es va revoltar i patí en represàlies tota mena de vexacions. El van trobar «suïcidat», el 19 d'octubre de 1910, penjat del seu cinturó a la cel·la de càstig de la presó de Saint-Antoine de Ginebra (Ginebra, Suïssa) on estava tancat. Emma Goldman va condemnar l'atemptat de Lucheni perquè la víctima era una dona.

    Luigi Lucheni (1873-1910)

    ***

    Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de febrer de 1973

    Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de febrer de 1973

    - Josep Querol: El 19 d'octubre de 1972 mor a Le Mans (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Querol. Havia nascut cap el 1902 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Des de molt jove milità en el Sindicat de Productes Químics de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de Le Mans del Nucli de Bretanya de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara la tresoreria de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT en l'exili.

    ***

    Pier Carlo Masini

    Pier Carlo Masini

    - Pier Carlo Masini: El 19 d'octubre de 1998 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el militant i historiador anarquista Pier Carlo Masini. Havia nascut el 26 de març de 1923 a Cerbaia (San Casciano in Val di Pesa, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Masini i Ada Calamandrei. De ben jovenet participà en el moviment liberalsocialista de Tristano Codignola al voltant de la revista Argomenti. El 21 de gener de 1942 va ser detingut per «activitats conspiradores» i condemnat a tres anys de confinament que purgà a Guardia Sanframondi, a la Campània italiana. El 19 de maig de 1943 va ser alliberat i retornà a Florència, on s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Quan la guerra d'alliberament contra el feixisme, formà part de la Resistència, però no va participar en cap acció militar. Per consell dels aliats, va ser nomenat tinent d'alcalde de San Casciano i membre del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) en representació del PCI. Quan el líder comunista Palmiro Togliatti decidí abandonar la lluita armada i desenvolupar l'anomenada «Svolta di Salerno» (Giro de Salerno), que feia costat la democràcia parlamentària, abandonà el PCI i s'acostà al moviment anarquista. Després del congrés fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara, s'encarregà de l'edició dels dos números únics dels periòdics Passione Rivoluzionaria, òrgan dels joves anarquistes toscans que sortí l'estiu de 1945, i Alba dei Liberi, que es publicà el gener de 1946. En aquesta època es dedicà a l'estudi dels clàssics anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i, sobretot, Francesco Saverio Merlino i Camillo Berneri, pel seu antidogmatisme. Entre el 20 i el 22 de juliol de 1946 participà en el Congrés Juvenil Anarquista de Faenza en representació dels joves anarquistes florentins. En 1946 es llicencià en Ciències Polítiques i decidí dedicar-se a la investigació històrica del moviment anarquista. Entre 1946 i 1947, amb Carlo Doglio, Antonino Carbonaro i Virgilio Galassi, dirigí el periòdic Gioventù Anarchica, que acostà gent força distant del moviment llibertari, com ara Ferdinando Tartaglia i Aldo Capitini, del «Movimento di Religione», del periòdic de Bergamo La Cittadella i diversos grupuscles trotskistes. Entre 1948 i 1950 col·laborà en Umanità Nova i entre 1950 i 1952 en Il Libertario amb articles històrics i literaris, moltes vegades signant sota el pseudònim L'Archivista. El seu interès per Merlino i Berneri el portà a mantenir correspondència amb Aldo Venturini, curador de l'obra de Merlino, i amb Giovanna Berneri i Aurelio Chessa. En 1957, d'aquesta intensa col·laboració, nasqué el llibre, realitzat amb Venturini, Concezione critica del socialismo libertario di Merlino i, més tard, un recull d'escrits de Berneri, amb Alberto Sorti, Pietrogrado 1917. Barcellona 1937 (1964). Sempre crític amb el moviment anarquista, que considerava mal organitzat i culturalment pobre, destacà per mantenir propostes per intentar treure l'anarquisme de la marginació. No obstant tot això, dins la FAI s'ocupà de la Comissió Antimilitarista i col·laborà activament en el Bolletino Interno della FAI, Umanità Nova i Volontà. Per a la FAI realitzà àmplies gires de conferències per tota la Península italiana, Sicília i Sardenya. Al seu voltant aglutinarà un conjunt de joves militants (Sirio Del Nista, Arrigo Cervetto, Lorenzo Parodi, Aldo Vinazza, Renzo Sbricioli, etc.) que sempre toparan amb el sector més ortodox del moviment llibertari, especialment durant els congressos de Liorna --entre el 13 i el 25 d'abril de 1949--, Frascati --el 12 de març de 1950-- i el IV Congrés Nacional de la FAI d'Ancona --entre el 8 i el 10 de desembre de 1950--, on es va condemna el«Corrent Masini». La seva idea de crear un«partit llibertari» internacionalista lligat als moviments socials de diferent casta i als sindicats, el portà a fundar el periòdic L'Impulso i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, durant la Conferència Nacional Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els GAAP, presentà la seva tesi Sulla liquidazione dello Stato come apparato di classe. Els GAAP, però, seran el principi del seu distanciament de les posicions anarquistes i del seu acostament al moviment socialista. Durant el V Congrés Nacional de la FAI de 1953, celebrat a Civitavecchia, els GAAP no van ser admesos ni com a observadors. Força interessat pel moviment obrer, col·laborà en la revista Movimento Operaio, de Gianni Bosio, i amb els anarquistes Gino Cerrito i Ugo Fedeli. Malauradament els GAAP poc a poc es decantaren vers el marxisme fins la seva fusió amb Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Amb el comunista Giulio Seniga fundà l'editorial Azione Comune. Després de la dissolució dels GAAP i quan AC es decantà pel leninisme, publicà, entre 1958 i 1959, La corrente di sinistra vista da sinistra i Una classe un partito e poi confluisce nel Partito Socialista, i abandonà el moviment anarquista. En aquests documents sosté la necessitat de crear un corrent llibertari i internacionalista dins del Partit Socialista Italià (PSI) que retornés al moviment obrer l'essència de la I Internacional. En les seves investigacions històriques estudià les tradicions laica, anticlerical, llibertària i federalista del primer socialisme italià; alhora que redescobrí figures importants del moviment obrer, com ara Arcangelo Ghisleri. Sempre mantingué una posició crítica dins del PSI, posició que es palesà en nombrosos articles publicats en Critica Sociale i Avanti!. Entre 1969 i 1992 milità en el Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI), però l'únic càrrec orgànic que ocupà fou el de secretari provincial de Bèrgam i mai no es presentà a cap càrrec públic, ni com a regidor ni com a parlamentari. Gran especialista de la I Internacional publicà Gli internazionalisti. La Banda del Matese (1876-1878) (1958) i Federazione Italiana dell’Associazione Internazionale dei Lavoratori. Atti ufficiali (1871-1880) (1963), a més de nombrosos textos de Bakunin. També publicà edicions de llibres de diferents autors, com ara Rosa Luxemburg, Berneri, Guelfo Zaccaria, etc. Participà en el Congrés del Centenari de la I Internacional de Florència. En 1969 assistí al congrés «Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo», celebrat a Torí, i fundà a Bèrgam la Biblioteca Max Nettlau. Quan la repressió del moviment anarquista arran de la massacre de Piazza Fontana, va fer costat el moviment llibertari en diferents articles. En 1976 participà a Venècia en el centenari de la mort de Bakunin. Entre 1977 i 1983 col·laborà en Il Giornale, d'Indro Montanelli. En 1993 participà en la fundació de la Rivista Storica dell'Anarchismo. A més de les citades, altres obres destacades seves són Antonio Gramsci e l’Ordine Nuovo visti da un libertario (1956), Storia degli anarchici italiani. Da Bakunin a Malatesta (1862-1892) (1969), Cafiero (1974), Eresie dell'Ottocento. Alle sorgenti laiche, umaniste e libertarie della democrazia italiana (1978), Poeti della rivolta. Da Carducci a Lucini (1978), I leaders del movimento anarchico (1980), Storia degli anarchici italiani nell'epoca degli attentati (1981), Manzoni (1996), Alfieri (1997), Porta (1997), Mussolini. La maschera del dittatore (1999), etc.

    Pier Carlo Masini (1923-1998)

    ***

    Kati Horna

    Kati Horna

    - Kati Horna: El 19 d'octubre de 2000 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, més coneguda com Kati Horna, amb el llinatge de son company. Havia nascut el 19 de maig de 1912 a Szilasbalhás (Imperi Austroongarès; actual Mezőszilas, Fejér, Hongria). Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i Sara) d'una família burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch, era un banquer establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau. Quan era adolescent es relacionà a Budapest amb László Moholy-Nagy, fotògraf i professor de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de notícies Dephot. En aquest anys s'introduí en la política de la mà del pensador constructivista i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella sentimental i de militància del fotògraf Endre Friedmann, més tard conegut com Robert Capa, del qual se separà en 1930 quan ella s'establí a Berlín (Alemanya), però amb qui sempre mantingué una estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta en l'Agència Dephot, s'introduí en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i participà en manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de maig de 1933 a la crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a Budapest. Entre juny i setembre d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques fotogràfiques en un curs particular i intensiu al taller del prestigiós fotògraf i músic Pécsi József (Jozsef Pesci). El setembre de 1933, fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es traslladà a París (França), on retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia muntat un estudi, i completà la seva formació. A París va fer foto fixa en pel·lícules, retocà escenes de moda i realitzà reportatges amb la seva càmera Linhof per a l'agència de notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època són els seus famosos treballs de fotografia realista Le Marché aux puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota el títol Mercado de pulgas en la revista mexicana Foto Zoom) i Reportage dans les cafés de Paris (1934). A més de realitzar obres realistes també conreà la fotografia de caire surrealista, com ara Hitlerei (1937, amb el dibuixant Wolfgang Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben igual que Robert Capa, la portà a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny de 1937 treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics col·laborà en publicacions anarquistes (Libre-Studio,Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc.) i altres institucions propagandístiques republicanes. A més de captar els fronts bèl·lics i les col·lectivitzacions de diversos indrets de la Península (Aragó, Catalunya, Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà fotografies i fotomuntatges de la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants, treballadors, no combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad en España (1937), Vigilando después del bombardeo (1937), Casas bombardeades en Madrid (1937), Evacuación de Terurel (1937), Esperando la ración de comida (1937), Mujeres esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora gràfica per a la revista Umbral, conegué son futur company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga, i col·laborà amb l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil. L'octubre de 1937 s'instal·là a València (València, País Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà al front bèl·lic de Terol (Aragó, Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona, on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la ciutat, i en aquest mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf franquista la parella s'exilià a París (França) portant-se una col·lecció de 270 negatius sobre la guerra d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979, quan aquesta va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la fotògrafa i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella, Espanya). En 1939 publicà a París la sèrie Poupées de la peur. La invasió nazi l'obligà, juntament amb son company, a exiliar-se. El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company d'un camp de concentració francès, embarcà a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la desembarcà a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La parella s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. El 8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic col·laborà en importants publicacions periòdiques (Arquitectura ENA, Arquitectos de México, El Arte de Cocinar, Diseño,Enigma, Foto Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista de Revistas, Revista de la Universidad de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades, etc.). En 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou professora de l'Escola de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i 1999 de l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova generació de fotògrafs contemporanis. Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts d'ells vinculats al moviment surrealista, com ara La evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito (1941), Noche Buena en Europa (1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La Castañeda (1944), Asilo para ancianos (1944), Títeres en la penitenciaría (1945), Corpo sano (1945), Historia de un vampiro... sucedió en Coyoacán (1962), Fetiche. Oda a la necrofília (1962), Fetiche. Impromptu con arpa (1962), Fetiche. Paraísos artificiales (1962), Mujer y máscara (1963), Los dulces de la ciudad (1963), La ópera del orden (1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas (1963), Recuento de una obra (1995), etc. En 1963, després de la mort de son company José Horna, deixà de fer fotografies i es consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les artistes Leonora Carrington, i del seu company Imre Weisz (Chiki), que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky, Mathías Goeritz, Germán Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo Legorreta i altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una part del seu arxiu fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació, Documentació i Informació d'Arts Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati Horna va morir el 19 d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Pòstumament la seva obra ha estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món: Universitat de Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester, 2010), Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de Paume (París, 2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y Fernández, es dedica a conservar i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de Fotografia i Gràfica Kati i José Horna.

    Kati Horna (1912-2000)

     Escriu-nos

    Actualització: 19-10-16


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Sa Pobla i l´Escola Graduada – Records de la infantesa -


    I el circ, a la plaça del Mercat! L’actuació dels artistes, poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven les nostres valls i muntanyes. (Miquel López Crespí)


    De cop i volta, mentre ens llegia el dictat del dia, don Abelardo queia adormit, amb el cap enmig del llibre. Just en aquell moment, finida la ferrenya vigilància del mestre, ens hi apropàvem de puntetes-puntetes, com aquell que s’acosta a un animal perillós i, en constatar la força del ronc, els ulls closos, el cos sense fer cap moviment, començàvem a jugar de forma incontrolada, llançant-nos el guix de la pissarra els uns als altres. Tampoc no es lliuraven de volar per damunt els pupitres les estimades plaguetes on hi havia les redaccions, comptes i dictats.

    La nostra preocupació pel quadern, per si s’espenyaria el forro de paper blau comprat expressament per a impedir taques de tinta o de l´oli de l’entrepà, desapareixia de la consciència i tan sols ens importava el fet d’estavellar la plagueta contra el cap del company. El quadern o les bolles fetes amb el paper que hi havia a la paperera de la classe! Tot servia com a arma d´atac o defensa. Els més embogits, emportats per aquella febre destructora, eren capaços de llançar els llibres que hi havia damunt la taula del mestre, les gomes d’esborrar. Com si ja no els importàs que despertàs el mestre, disposats a acceptar qualsevol càstig quan don Abelardo obrís els ulls i s´adonàs del desgavell. Com era possible aquell canvi tan sobtat en l’actitud d´uns alumnes que, fins feia poc, mentre el mestre feia el dictat, semblaven xotets de cordeta, al·lotells incapaços de fer una destrossa com aquella?

    Ningú no ignorava que don Abelardo s’adormia a classe perquè llegia a casa fins massa tard. La febre de la lectura el dominava i la seva era la darrera espelma que s’apagava al poble. Una despesa, la dels llibres i espelmes, que segurament feia desaparèixer bona part de la seva esquifida paga de mestre.

    Amb el renou fet per la tropa d’al·lots desfermats i a lloure per la cambra, don Abelardo es despertava i el primer que agafava per les orelles el feia posar a un racó amb un parell de llibres damunt cada mà. Ara veig que érem mals de portar i que el mestre que escarníem tenia una paciència infinita amb nosaltres. Érem dolents, com els infants de tot el món i de totes les èpoques. Mai no li demanàrem perdó per les nostres malifetes.

    Ben cert que ell ens hauria llevat el càstig si hagués vist el mínim senyal de penediment en la nostra actitud. Sabíem que ens fitava de coa d´ull, esperant un gest que li indicàs que podia perdonar-nos sense que quedàs en dubte la seva autoritat. Gest que, evidentment, mai no s’esdevengué per molt mal que ens fessin els genolls, malgrat sentíssim les punxades del dolor a les venes i nervis dels braços, maldament les llàgrimes ens rodolassin per les galtes: rierol salat que penetrava dins la boca tancada amb força a fi que, ni per casualitat, en sortís un gemec que pogués fer entendre com patíem.

    Què volíem demostrar o demostrar-nos resistint, no demanant perdó? Quina estranya voluntat interior ens empenyia a refusar acotar el cap? Era la nostra infantil concepció de “ser homes”, de ser ja com “els grans”? Por que els companys ens tenguessin per dèbils i ens fessin l’abús? Com quan, exposant-nos a mil perills, jugàvem a botar per damunt un pou abandonat, enfilar-nos als arbres, entrar a una casa abandonada quan ja es feia fosc... Qui quedava el darrer seria la rialla dels amics que, sens dubte, farien córrer la notícia de la nostra covardia per tot el poble. Ah! si els pares s’haguessin assabentat que quan marxàvem al bosc no era per a jugar a amagatois o amb les bolles de fang fetes a casa, cuites dins el forn, sinó per a demostrar als altres i a nosaltres mateixos que érem, indubtablement, els més valents, els al·lots més agosarats de la contrada. I per això mateix, perquè ningú no volia ser el darrer a saltar, enfilar-se als arbres, travessar el riu, llançar-se al safareig a nedar.

    Alguna vegada s’esdevenia l’inevitable accident. “Coses d´infants, no tenen coneixement”, mormolaven els més vells del poble, encenent la cigarreta moments abans d´entrar al funeral per a donar el condol als pares, que ploraven desesperats al primer banc de l´església. Com era possible que l’al·lot s’hagués atrevit a travessar el riu amb el corrent tan fort que hi havia prop del pont?

    Nosaltres sabíem que l’amic que s’havia emportat el corrent a més de cinc quilòmetres del poble havia estat el més valent de la colla. Quan ningú no s’hi atreví, olorant el perill, ell, per demostrar que no tenia por de res, deixà la cartera amb els llibres d’escola davall un arbre i, mirant-nos de dalt a baix, com aquell qui mira una tropa d’infantons atemorits, es llançà a nedar confiant en les seves forces. Era un bon nedador, ningú no ho dubta. Però els corrents del riu, els fondals, les branques ocultes dins l’aigua, són elements traïdors a tenir en compte.

    Encara ens mirava una mica sorneguer mentre nedava, com si no hagués de passar res, quan de sobte desaparegué per sempre sota les aigües.

    Ja no el vérem més fins que, una vegada que el trobaren després de cercar-lo durant un parell de dies, el veiérem dins el bagul, davant l’altar major de l’església, el rostre blanquíssim, amb una cicatriu a la part dreta del rostre que, deien els entesos, li havien fet les pedres de la riba, allà on el van trobar.

    En Joanet del forn no s’aturà a pensar en els perills amagats del riu.

    Moltes vegades havíem parlat plegats dels fantasmes del bosc, dels genis malèfics que s´amagaven en la fondària de les aigües. En Joanet del forn sabia tant o més que tots nosaltres que no es podien provocar les ànimes d’aquells que no pogueren anar al cel. Els condemnats que, en companyia de bruixes i assassins, vaguen a l´espera que el dimoni els obri les portes de l´infern. Són els esperits que romanen ocults per les cases en runes, els pous abandonats, els fondals de la serralada, dins l´obscur reialme dels corrents del riu.

    Tanmateix ho oblidà, posseït per la voluntat de ser més valent que nosaltres. Qui als deu o onze anys s’atura a pensar en els perills que ens encerclen del moment de néixer fins al dia de la nostra mort?

    Mai cap no s’aturava a pensar si ens podríem rompre una cama caient del garrofer, o si, una vegada davallats al fons del pou amb una vella corda agafada al molí, tendríem prou forces per a sortir amb l’ajut dels que ens havien d’estirar des del brocal.

    Jugàvem amb la mort sense anar a pensar que en qualsevol moment la bona sort podria desaparèixer i, en lloc de tornar a casa amb la roba bruta i unes esgarrinxades per les cames, hi podríem tornar com en Joanet des forn, en braços del pagès que ens hauria trobat entre l’herba i el canyís de la vorera del riu, blancs com la calç.

    “Era un angelet, pobret!”, exclamaven les veïnes del mort, i se senyaven una i deu vegades en una instintiva provatura de fer marxar els mals esperits que havien portat el dol al poble.

    Quan el mestre queia adormit per uns instants i ens rebel·làvem, jugant, esvalotats, com les gallines del galliner quan la madona entra al corral per a donar-los el recapte... era per oblidar el fantasma de l’amic que planava damunt nostre, com una llosa pesant? Un homenatge postrer en recordança del darrer dia que llançava bolles de paper amb nosaltres? Una forma d'apaivagar el dolor instintiu que sentíem i que no sabíem com esmorteir?

    Quan don Abelardo copsava el grau de bogeria que ens dominava, pegava un cop amb el regle damunt la taula i, sense pensar-ho dues vegades, castigava els primers que trobava al davant fent el gambirot.

    Ningú no dubta que si haguéssim anat fins a la taula del mestre per a dir-li que no podíem sostenir els llibres, que els braços o els genolls ens feien mal, indubtablement que ens hauria enviat a seure, feliç per haver tengut l’excusa adient per a deixar en suspens el càstig. Passat el moment, el dictat hauria continuat, com si res no s’hagués esdevengut i, tornant a mullar els plomins dins el tinter, continiaríem escrivint just per la frase on don Abelardo havia quedat adormit: ...la grandiosa Catedral de Palma, de arte gótico, con sus riquíssimas puertas y su torre cuadrada, que se estima como joya arquitéctonica de gran mérito, conserva el túmulo de Jaime II de Mallorca, el bello panteón del Marqués de la Romana y un coro con magnífica sillería...

    No tothom podia anar a escola en aquell temps. Els que disposàvem d’un quadern i del llibre recomanat pel mestre érem uns privilegiats. Altres companys havien d’anar a feinejar amb cinc i sis anys, oferir-se pel que els propietaris els volien donar. Sovint la subsistència de la família depenia dels cèntims que pogués aportar de l’al·lot. Infants que eren tot el dia rere els segadors, a l’estiu, portant l’aigua per als grups d’homes i dones que segaven o ajudaven a fer els feixos per a portar a l’era. Altres, els més afortunats, els que no havien d’anar al camp, restaven al costat del pare sabater o espardenyer, forner o botiguer ajudant des que sortia el sol fins que era fosca nit.

    Més d´una vegada el pagament consistia en el menjar i, així i tot, moltes famílies quedaven conformades en saber que l’infant no patia fam malgrat que s´alimentàs dels roïsos que queien de la taula dels senyors, les patates i la col que no volien els porcs.

    Sabíem que érem uns privilegiats. I, per això mateix, volíem aprofitar el temps.

    Tampoc no era segur que poguéssim romandre gaire anys anant a escola. Fent de moliners podíem subsistir, ajornar un temps l’entrada a l’edat adulta, al treball de dia i nit ajudant els pares. Però era molt lluny de les nostres possibilitats anar a l´institut de la ciutat i, molt manco, a la universitat.

    Estudiar de metge o d’advocat, d’enginyer o veterinari eren fantasies exòtiques, somnis tan allunyats de la realitat que ningú gosava pensar-hi. Els pares havien envellit ràpidament. Quasi no podien portar endavant la feina i, malgrat que ells no ens diguessin res, intuíem que ben prest també hauríem de deixar els bancs, els quaderns, els jocs a la plaça de davant l’ajuntament.

    I el circ a la plaça del Mercat! L’actuació dels artistes, poder seguir els trucs de màgia que feien sortir ànneres dels capells, coloms, un conill. El patiment de grans i petits quan el faquir, segur del que feia, fitant-nos als ulls, mostrant l’espasa a tothom, la clavava a poc a poc en la gran capsa on hi havia l’al·lota rossa. Una gran capsa pintada de blau amb munió d’estrelles desgastades pel viatge dalt dels carros que transportaven els objectes d’aquells circs per a pobres. Tot plegat, emperò, contemplat amb els ulls innocents d’al·lotells que encara creien en els miracles, en fades i bruixes, en dimonis i en tots els éssers misteriosos que poblaven les nostres valls i muntanyes.

    Quina sensació d’alleujament quan el mag obria la capsa i l’al·lota sortia sense ferides d’aquell munt d'espases travessades en totes les direccions! Com aconseguia fer-ho? Mai no ho endevinàvem. Però tothom aplaudia com si haguéssim estat els testimonis privilegiats d´un miracle.

    Instants màgics, el circ, el mico ensinistrat a què donaven uns cacauets quan obeïa les ordres del domador. Fins i tot hi havia una serp, deien que molt verinosa, que sortia d´un cove quan el jove vestit de patge reial feia sonar el flabiol.

    Encisats, només teníem ulls per als sinuosos moviments d’aquella serp que, imaginàvem, podia atacar i matar el músic que l’entretenia amb la melodia que sortia del flabiol.

    Quin silenci expectant fins que acabava el número i el domador acaronava tendrament l’animal que ens havia fet passar aquella penada. La mare, que no havia perdut detall, ansiosa no fos cosa que la bèstia deixàs el cove i anàs a amagar-se entre el públic, prop nostre, respirava alleugerida.

    Bevíem tot el que ens explicava don Abelardo com aquell assedegat que travessa el desert i de sobte troba un oasi amb una font d’aigua clara. Crec que va ser en aquella infantesa perduda en la distància quan ens submergírem per sempre en l’encanteri de les paraules. Quin miracle, aprendre de llegir i escriure, començar a copsar el significat de les lletres que hi havia als llibres! Com descobrir un univers immens curull de possibilitats. Igual que la primera sensació que vaig sentir en entrar dins la mar de la mà del pare, o del dia que em vaig perdre, jo era molt petit, pels afores del poble i de sobte, atemorit, intuïa que els carrers s’allargassaven fins a l’infinit i no hi havia manera de trobar-hi la sortida. Les lletres dels llibres: com un laberint on et podies passar la vida resseguint mil enfonys inimaginables que et portaven a altres contrades i països. Una sensació d’infinitud que mai no em va abandonar i que, ja de gran, sentia cada vegada que agafava un llibre i obria les seves pàgines amb cura quasi religiosa, com aquell que obri la porta a tots els misteris.


    0 0
  • 10/19/16--21:07: DIUMENGE 23 A PLANICIA

  •  Pels qui vulguin venir i fer cotxades, aquest diumenge 23 d'octubre a les 9 A L'ESTACIÓ DE MANACOR per anar a Banyalbufar a la festa:
     
     

    Com segurament ja sabeu, després de diversos pronunciaments judicials els camins des Rafal i Planícia tornen a ser públics i ja resten oberts des del passat mes de juny; les quatre barreres que hi posaren l’any 2001 i contra les quals moltes persones i col·lectius hi hem lluitat al llarg d’aquests anys, ja no tenen pany. Sens dubte recordareu la gran manifestació que, sota la pluja, va tenir lloc dia 17 d’octubre de 2010 des de la plaça de la Vila de Banyalbufar fins a Planícia, després de la qual ’Ajuntament de Banyalbufar va interposar el plet civil que fa poc hem guanyat.

    Idò bé, per commemorar totes aquelles reivindicacions, donar les gràcies a tothom que hi va participar i celebrar l’èxit obtingut, volem convidar a totes i a tots els excursionistes de Mallorca a fer una caminada i “reobrir” els camins que mai ens havien d’haver tancat.
    La data serà el proper diumenge dia 23 d’octubre, ens trobarem a les 11:00 a la plaça de la Vila, pujarem per es Rafal fins a Planícia, redescobrirem el Camí de Ses Collidores (un tram que de moment no figura a cap mapa) i després d’haver dinat i de tornada, gaudirem d’uns bunyols a la plaça de la Vila (esperam que aquesta vegada no sigui un dia de pluja, tot i que molta falta ens fa).

    Agrairíem que féssiu difusió d’aquesta “festeta” i us esperam a Banyalbufar. Moltes gràcies.

     

     


    0 0

    El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel López Crespí)


    El Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)


    El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.

    Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.

    Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    [20/10] «Umanità Nova» - Ostyn - Lecadieu - Abate - Forti - Cerchiaro - Grossin - Leval - Teofoli - Gómez Pozo - Lavilla - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Caussimon - Scarselli - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese

    Anarcoefemèrides del 20 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Umanità Nova"

    Capçalera d'Umanità Nova

    - Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de 1932 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana Umanità Nova. Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera s'havia publicat entre 1920 i 1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La responsabilitat i la gerència de l'edició d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats anarquistes italians en l'exili a França corregué a càrrec d'Antonio Cieri, amb la col·laboració de Camillo Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats franceses, només publicà sis números, l'últim el 15 de gener de 1933. Fou reemplaçat per La Protesta / La Protestation–dos números, el 20 de febrer i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova­–només un número el 15 d'abril de 1933–, ambdós també editats a Puteaux i per les mateixes persones.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Charles Ostyn

    Charles Ostyn

    - Charles Ostyn:El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Hosteins Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

    ***

    Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

    - Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanariLe Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels«Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

    ***

    Carlo Abate (ca. 1920)

    Carlo Abate (ca. 1920)

    - Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòricPanem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Brera, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del«Normandie» a Nova York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'Escola de Popular de Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Va fer una gran amistat  amb conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest s'instal·là a Barre i dirigí i edità nominalment –Galleani estava en crida i cerca–, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions i targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia Peroskaja). També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers) i fou membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.

    Carlo Abate (1859-1941)

    ***

    Foto policíaca d'Alfredo Forti (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Alfredo Forti (ca. 1894)

    - Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Siccard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió.

    ***

    Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 16 de setembre de 1916

    Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916

    - Bruno Cerchiaro: El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele Cerchiaro i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i s'establí a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps, col·laborà en els periòdics llibertarisL'Avvenire i Cronaca Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916 participà activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca propagandística aprofitant la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació de calcat, tenint contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22 d'abril de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou enterrat al cementiri luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.

    Bruno Cerchiaro (1879-1933)

    ***

    Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 17 d'agost de 1924

    Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 17 d'agost de 1924

    - Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquestaèpoca treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article,«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué senseèxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Lucien Grossin va morir el 17 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

    ***

    Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

    Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

    - Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis, barriada obrera a prop de París (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d'uncommunard i d'una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista --als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics  en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 --va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Astu­rias,Castilla Libre, CNT,CNT del Norte, Cultura Libertaria,Desper­tad, Estudios,Fragua Social, Frente Libertario,La Guerra Social, Liberación,Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État,La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista liber­taria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le commu­nisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakou­nine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spag­nola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertai­res, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Cesare Teofoli

    Cesare Teofoli

    - Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Estibadors

    Estibadors

    - Aquilino Gómez Pozo: El 20 d'octubre de 1935 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Aquilino Gómez Pozo. Havia nascut en 1871 i el seu activisme es desenvolupà a la conca del Nerbion i terres confrontants. En 1892 ja estava afiliat a la Societat d'Oficis Diversos de Sestao, col·labora enEl Corsario, de la Corunya, i ja estava casat amb Maria Fernández. En 1892, a Gallarta, participa en l'obra teatral El pan del pobre i en febrer de 1893 en una vetllada anarquista celebrada a Sestao per l'aniversari dels crims de Jerez. En 1900 representa la Societat d'Estibadors del Moll i el Sindicat d'Oficis Diversos de Sestao en el congrés fundacional de la Federació de Societats de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE). En 1903 figura com a administrador d'El Ideal del Esclavo, de Sestao, i participa en la famosa gira de propaganda organitzada per Tierra y Libertad, de Barcelona. A començament dels anys deu participà activament en les vagues siderúrgiques de Biscaia i en 1911 fou detingut per això. En 1911 vivia a Barakaldo i dirigí El Látigo de Baracaldo, substituït l'any següent per El Látigo, que també dirigí entre 1912 i 1914. Amb molta probabilitat, el 8 de desembre de 1912, fou un dels fundadors de la Federació de Grups Llibertaris de la Regió Basca. L'abril de 1913 participà en el gran míting de Barakaldo en defensa del doctor Jaume Queraltó Ros i també en aquella època participa en gires de propaganda amb José Sánchez Rosa. En 1915 representà les agrupacions de Barakaldo, Galdames, La Arboleda i Sant Sebastià en el Congrés Antimilitarista de Ferrol. Entre 1919 i 1920 va col·laborar en El Productor, de Sevilla. Entre 1923 i 1925, des de Barakaldo, envia suport econòmic a La Revista Blanca i als comitès pro presos. Durant els seus últims anys fou l'encarregat dels escombradors municipals i milità en el sindicat «El Yunque» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 fou empresonat durant set mesos. Publicà articles en El Corsario, El Látigo de Baracaldo, El Látigo, El Productor i Tierra y Libertad.

    ***

    Necrològica de Juan Lavilla apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 12 de novembre de 1959

    Necrològica de Juan Lavilla apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de novembre de 1959

    - Juan Lavilla: El 20 d'octubre de 1959 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Lavilla. Després de la guerra civil, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a Castres, on treballà com a miner i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el 20 d'octubre de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Milicians de la Columna "Los Aguiluchos" sortint de Barcelona cap al front

    Milicians de la Columna "Los Aguiluchos" sortint de Barcelona cap al front

    - Eduard Vives: El 20 d'octubre de 1971 mor a Woods (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Havia nascut el 5 d'agost de 1917 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifexista (SIA).

    ***

    Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 10 de gener de 1924

    Notícia de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 10 de gener de 1924

    - Joan Enseñat Rigo: El 20 d'octubre de 1975 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut com El Periodista. Havia nascut cap al 1901. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme, lluità fortament contra les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró. El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio Salvador (Nano de Sans) i Antonio Hernández López (El Maño), arran d'un atracament a mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una fàbrica de mosaics barcelonina; jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser empresonat set anys al penal d'Ocaña. Inscrit en la llista negra de la patronal, per guanyar-se la vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El Periodista. Durant els anys bèl·lics, lluità als fronts. En acabar la guerra, passà els Pirineus i treballà com a llenyataire. Després d'un temps en un asil de Meurthe, a causa de les seves dolences físiques i manca de recursos, retornà a Catalunya, on morí.

    ***

    Típica novel·leta de l'Oest

    Típica novel·leta de l'Oest

    - Juan Francisco Abad Fornieles: El 20 d'octubre de 1983 mor a Heidelberg (Baden-Wurtemberg, Alemanya) l'anarquista, periodista i escriptor Juan Francisco Abad Fornieles. Gairebé des d'infant milità en els grups llibertaris i amb 15 anys, quan esclatà la guerra, amb son pare s'incorporà als fronts. En 1938 va fer de corresponsal de guerra i col·laborà assíduament en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. En acabar la contesa, el 8 de gener de 1940 fou tancat per les autoritats franquistes les presons de Torrero (1942), Ocaña (1945) i Puerto de Santa María (1947). En aquest últim penal conegué Vega Álvarez, amb qui establí una gran amistat. El juny de 1951 fou alliberat i per sobreviure, com altres anarquistes (Guzmán, Gómez Casas, Vega, Olcina, etc.), va escriure, sota diversos pseudònims (Marsh Scrape, Juan de España, etc.), més de 200 novel·les d'entreteniment (de l'oest, policíaques, bèl·liques, amoroses, etc.), per a les editorials Bruguera, Cies, Toray i Rollán. A partir de 1955 compaginà l'escriptura d'aquesta «literatura de subsistència» amb la feina en una fàbrica. Després emigrà a Europa, primer a França, on no s'entengué amb els exiliats llibertaris de Tolosa de Llenguadoc, i a partir de 1960 a Alemanya. Instal·lat a Sinsheim-Hofenheim deixà d'escriure i abandonà la militància, però a finals dels anys setanta, animat per Cristóbal Vega, retornà a la militància llibertària i a les lletres. Poeta des dels 11 anys, va escriure molt, però publicà poc. Fou molt amic d'Ángel Cazorla. Trobem articles seus en Correo Literario, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Tierra de olvido y seis poemas a norte fijo (1981) i de Pulsando mi lira (1982). En 1984 prologà el llibre de Raimundo Ramírez Antes de ser el alba.

    ***

    Jean-Roger Caussimon en 1979 fotografiat per son germà Raphae

    Jean-Roger Caussimon en 1979 fotografiat per son germà Raphael

    - Jean-Roger Caussimon: El 20 d'octubre de 1985 mor a París (França) d'un càncer de pulmó l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Havia nascut el 24 de juliol de 1918 a Montrouge (Illa de França, França). Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.

    ***

    Ines Lida Scarselli

    Ines Lida Scarselli

    - Ines Lida Scarselli: El 20 d'octubre de 1985 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Havia nascut el 28 de març de 1906 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la«Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per«suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel«Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense capèxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una«depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits –Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     A continuació teniu el resum de la Junta de Govern del 4 d'octubre. L'equip de govern va penjar al facebook una versió més resumida.Esperam que la publicació d'aquests resumens sigui un fet habitual com a altres ajuntaments i que es facin de la forma més completa possible i no només al facebook sinó a la pàgina web.

    Destaca l'adjudicació d'un parc infantil a la Plaça Ca les Monnares, és una pena que s'hagi aprofitat la realització d'aquest parc per fer un procés participatiu entre nins i joves, o que no s'hagi fet un parc un poc diferent. Per exemple un d'aquests parcs multiesports (tancats amb porteries i cistelles de basquet), hi ha molt de nins que juguen a futbol a la plaça o es colen a l'institut o escoles per jugar i estaria bé fer un parc infantil diferent a tota la resta que ja tenim, un exemple. 

    Es va declarar deserta la licitació del contracte de l'escoleta de la GolaAl final l’empresa no ha vist clar que li sortís a compte i ha optat per no firmar. Ara cal fer un altre plec millor i mentres tant l'empresa actual seguirà fem feina com fins ara.  

    A la Junta es va donar compte de dues actes de la policia per infracció en matèria de Ocupació de la via pública (un amb expositors i l’altre amb taules i cadires) i es decideix no obrir expedient al ser establiments de nova opertura que ja han demanat la autorització. Pensam que aquesta no és precismaent la millor manera d'aconseguir que els negocis respecten més els espais públics.  

    Es va aprovar l’inici d’expedient disciplinari a un funcionari per la presumpta comissió d’una falta molt greu, i una falta greu. 

    1.-Aprovació de l’ acta de la sessió sessió ordinària de dia 20 de setembre de 2016.

    2.- URBANISME

    2.1. – Llicències urbanístiques

    - Retirat de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes que tractar

    2.2. - Disciplina urbanística

    - Retirat de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes que tractar

    2.3.- Varis

    - Retirat de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes que tractar

    3. HISENDA

    3.1.- Relació de despeses

    Dins de les factures amb objecció a part de les de sempre (manteniments, alguns tècnics, escoleta de la Gola, subministraments elèctric i de combustible, publicitat,...) hem de destacar l’SMOE, que ja ha caducat, i després destaquen una factura de 18.275 euros provocada per l’augment de participants a les estades, així com una de 3.847 euros per netejar Joan Mas després de les obres.

    De les factures sense objecció podríem destacar els 25.200 de la certificació 4 de la millora del paviment de Pollença, els prop de 2.800 euros en afinació de pianos i els prop de 21.000 euros en despeses d’allotjament del festival (per sort l’Hotel Formentor subvenciona els seus allotjaments (uns 14.500 euros)) així com els prop de 2.000 euros pagats a una empresa el propietari de la qual ha estat condemnat per corrupció. 

    3.2.- Recursos i reclamacions

    - Retirat de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes que tractar

    3.3.- Varis

    - Rectificació d’acord adoptat en sessió ordinària de Junta de Govern de dia 04 d’agost de 2016, pel qual es concedia una pròrroga per pagar la plusvàlua, al produir-se un error a l’hora de comptar a partir de l’acceptació de l’herència en lloc de a partir del dia de la mort com marca la llei. Al final és denega la pròrroga.

    - Denegació de petició de part d’un ciutadà de repercutir l’IIVTNU a l’entitat bancària a la qual va ser atorgada la propietat (a través de la dació en pagament), atès que no acredita els requisits de l’article 105.1c del TRLRHL.

    - Aprovació de bonificació d’un 90% l’IBI per família nombrosa i denegació de la bonificació de la taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus atès que no acredita el requisits necessaris.

    - Aprovació de devolució de l’import abonat en concepte de retirada de vehicle.

    - Aprovació de bonificació d’un 90% l’IBI per família nombrosa i denegació de la bonificació de la taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus atès que no acredita el requisits necessaris.

    - Aprovació de bonificació d’un 90% l’IBI per família nombrosa, un 25% de la quota resultant per minusvalidesa, un 25% de bonificació de la taxa pel servei de recollida domiciliària i tractament de fems i residus per minusvalidesa, i denegació de la bonificació a aquesta taxa per família nombrosa per no acreditar els requisits necessaris.

    - Denegació de bonificació de l’IVTM al no acreditar que el vehicle és híbrid.

    - Aprovació de bonificació de l’IVTM per vehicle històric.

    - Aprovació d’exempció de l’IVTM per minusvalidesa pel 2016 i següents i denegació per el 2015.

    - Aprovació de devolució d’ingressos indeguts en concepte de taxa de fems.

    - Denegació de devolució de la taxa de fems pels exercicis 2010 i 2011

    - Adjudicació del contracte administratiu de subministrament i instal·lació de parc infantil a la Plaça Ca les Monnares per import de 15.936,91 euros (IVA inclòs) a favor de l’entitat H2O2 SPORT GLOBAL S.L. Ens vam abstenir pel que ja hem explica a la introducció.

    Aquestes són les tres ofertes presentades:.

    • H2O2 SPORT GLOBAL S.L: 15.936,91 euros (IVA inclòs).

    • FEIM SPORT S.L.: 17.091,25 euros (IVA inclòs).

    • ISABA PROJECTS S.A: 18.022,95 euros (IVA inclòs.)

    - Aprovació de la concessió de subvenció nominativa a l’Associació Paraula Centre de Serveis Lingüístics de les Illes Balears per import màxim de 18.000 € per impartir sis cursos de català per a adults d’octubre de 2016 a maig de 2017.

    - Arxiu de sanció d’ocupació de via pública per un error de forma.

    - Resolució d’expedient per Ocupació Via Pública per una infracció molt greu imposar una sanció de 450 euros.

    - Es dóna compte de dues actes de la policia per infracció en matèria de Ocupació de la via pública (un amb expositors i l’altre amb taules i cadires) i es decideix no obrir expedient al ser establiments de nova opertura que ja han demanat la autorització. Ens vam abstenir 

    4.- RÈGIM INTERIOR I PERSONAL

    4.1.- Guals

    - Concessió d’un gual.

    4.2.- Taxis

    - Autorització d’un canvi de vehicle.

    4.3.- Varis

    - Aquest punt es retira de l’ordre del dia per no haver-hi assumptes de què tractar.

    4.4.- Personal

    - Concessió d’ajuda de beca per estudis

    - Denegació d’ajuda econòmica per a matrícula al no realitzat-se la formació a un centre d’ensenyament oficial.

    - Denegació d’ajuda econòmica per a matrícula al no realitzat-se la formació a un centre d’ensenyament oficial. 

    - Aprovació de l’inici d’expedient disciplinari a un funcionari de carrera de la Corporació per la presumpta comissió d’una falta molt greu, i una falta greu i es nomena instructor i secretari de l’expedient. La informació que tenim és que el funcionari en qüestió no va a la feina fa molt temps, la fa mal feta , companys seus han de fer més feina,... . Ara es farà una instrucció i serà apartat de forma provisional.

    - Aprovació del Conveni de Cooperació Educativa entre l’Ajuntament de Pollença i la UIB per a la realització de pràctiques acadèmiques externes d’una estudiant.

    4.5.- Cementiri municipal

    - Atorgament de dret funerari / Columbari

    5.- CONTRACTACIÓ

    - Aprovació de la pròrroga (segona i darrera) del contracte del Servei tècnic d’assessorament teatral al municipi de Pollença per 14.666,20 euros fins dia 2 de desembre de 2017

    - Resolució de l’expedient de contractació de serveis d’atenció a la primera infància de l’escola municipal de Pollença al Port de Pollença declarant deserta la licitació del contracte al considerar que l’entitat ASSOCIACIÓ OMNIUM EDUCATIU ha retirat la seva oferta a la licitació, atès que no ha complimentat en termini el requeriment de documentació previst a les clàusules 16na i 17na del plec de clàusules administratives que regeix el contracte i a l’excloure l’empresa LIREBA SERVEIS INTEGRATS SL per haver presentat una baixa temerària.

    Al final l’empresa no ha vist clar que li sortís a compte i ha optat per no firmar. Ara cal fer un altre plec millor i mentres tant l'empresa actual seguirà fem feina com fins ara. 

    - 6.- VARIS

    - Resolució d’expedient Responsabilitat Patrimonial desestimant la reclamació al no estar provat l’existència del nexe causal entre el dany sofert per la reclamant i el funcionament normal o anormal dels serveis públics municipals.

    - Resolució d’expedient Responsabilitat Patrimonial estimant la reclamació presentada, atès que ha pogut quedar acreditat l’existència del nexe causal entre el dany sofert per la reclamant i el funcionament normal o anormal dels serveis públics municipals.

    - Aprovació de l’addenda al Conveni intermunicipal “Targeta Ciutadana” entre l’Ajuntament de Pollença, l’Empresa Municipal de Transports de Palma S.A.(EMT) i l´Ajuntament de Palma, relatiu a la subvenció del transport col·lectiu de viatgers dels veïnats de Pollença, que inclou el perfil de Carnet Gran B- pensionistes a partir dels 65, que a partir d’ara gaudiran de les mateixes tarifes que els residents a Palma.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    L'Associació de Veïns de Llevant de Manacor, amb els Glosadors de Mallorca organitza una glosada de Les Verges, el proper 21 d'octubre. Serà al Bar Mallorquí, que oferirà les seves tapes, a les 21h. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Xisco Muñoz "Foraster", Toni Llull "Carnisser" i Macià Ferrer "Noto".

    0 0

    En el món i en la història de la literatura, els encontres d'escriptors -sobretot de literats incipients o tirant a joves- solen gaudir d'una bona premsa considerable. Basta fixar-se en les Converses Literàries de Formentor que es varen celebrar a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, les quals gaudeixen d'una aurèola tan perennement mítica que, des de fa dos anys, fins i tot s'intenten emular o recuperar institucionalment. (Pere Antoni Pons)


    Utilitat dels encontres d’escriptors


    Pere Antoni Pons | 21/11/2010 |


    El títol hauria de ser una pregunta. Tenen cap utilitat les trobades d'escriptors que de tant en tant es munten aquí i allà, que apleguen un parell de desenes d'animalons literaris, o de bestiasses, i els fan participar en unes quantes taules redones debatent sobre temes avorrits, estrambòtics, apassionants o impossibles? I, si en tenen qualcuna, quina és exactament?

    Jo no sé si la gent que no forma part del monet cultural és capaç d'imaginar-se o d'endevinar què s'hi ha fet en un esdeveniment com, per exemple, el segon encontre de joves escriptors que justament s'ha celebrat aquest cap de setmana a Gandia. Si la gent es creu l'enfilall de tòpics paròdicament ofensius que, des de fora, sovint s'associen a tot el que fa olor de cultura, el que en deu pensar és que aquestes trobades són una borratxera de pedanteria, una festassa de vanitats, una desfilada inacabable de poetastres desesperats per dir els seus poemes a qualsevol parell d'orelles indefenses que se'ls posin a tret i de novel·listes obsessionats perquè qualcú tengui el temps i la paciència -o la pietat lectora- per empassar-se sencer com a mínim un dels seus llibres. Res d'això no és fals del tot, evidentment. Però la veritat completa és una altra. O és a una altra banda.

    En el món i en la història de la literatura, els encontres d'escriptors -sobretot de literats incipients o tirant a joves- solen gaudir d'una bona premsa considerable. Basta fixar-se en les Converses Literàries de Formentor que es varen celebrar a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, les quals gaudeixen d'una aurèola tan perennement mítica que, des de fa dos anys, fins i tot s'intenten emular o recuperar institucionalment. Això per no anar més enrere i parlar de les esmolades tertúlies en els salons francesos del devuit, ni de les reunions especiades amb alcohol, opi i relats de terror dels romàntics anglesos -Byron, el matrimoni Shelley and Cia-, ni tampoc de les sessions de conversa, deliri i hipnosi que durant els anys 20 van dur a terme els surrealistes, moltes de les quals donaven com a resultat obres iconoclastes o revolucionàries i, a més a més, acabaven a cops de puny o fins i tot amb pistoles fumejant.

    Tot i que l'època i les circumstàncies -el franquisme gris i repressiu, un sistema cultural absolutament reclòs, raquític i depauperat- que van propiciar aquella mitologia literària de Formentor fa molt de temps que s'han esfumat, i tot i que actualment no cal veure's cara a cara per mantenir un contacte intel·lectualment vivificant amb una altra persona, avui en dia organitzar un encontre d'escriptors serveix per al que ha servit sempre: per intercanviar idees i parers (o per estampar-se'ls a la cara), per descobrir obres i autors, per assabentar-se de les diferents maneres que existeixen d'estar ficat o embolicat en aquest assumpte, fascinant i diabòlic, que és la literatura.

    Sobretot, però, serveix per eixamplar o enriquir o violentar la pròpia visió del món, la concepció que un té de la tasca literària. Per a un escriptor, sobretot si encara és jove i arrogant, i per tant té la temptació de pensar que l'única manera vàlida de fer les coses és la seva -és a dir, si té la temptació de creure's el rei del mambo sense haver-ho demostrat en res ni haver-ho contrastat mai amb ningú-, el contacte distès i un punt.

    Diari de Balears (dBalears)


    (1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)


    Les “altres” Converses Literàries a Formentor


    Per Miquel López Crespí, escriptor




    D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)


    Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.



    L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)


    Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

    Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.



    D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí


    Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

    Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

    A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.



    Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)


    Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

    Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).



    Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)


    També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

    Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

    Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

    Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.


    0 0

     

    L’extinció de la dinastia catalana i el cisma d’Occident. La ira de Déu, amb les desfilades dels penitents i la sibil·la anunciant la fi del món i el judici final. Els quatre genets cavalcant sobre la faç d’una terra marcada per l’estretor dels límits, per l’opressió de l’aire sota la volta d’un cel ple de mals averanys.

    Negra ens transporta a un món en crisi per on desfilen personatges com na Saurina i el Bernat, acabats de casar; madona Ponça i madona Ximena, germanes de sang i de silencis; mestre Aragonès, prohom de la vila; la vella Joueta, cosidora i alcavota; laMaria i el Bartomeu, l’esclau Nicolau… totes històries de privacions i de turments, d’esperances i desitjos que es creuen dins el clos de lamuralla d’una vila que va ser pròspera i que, abans de tancar-se a l’embat de la esta, passarà comptes amb el passat.


    Els morts agraïts parteix d’un cicle rondallístic on un acte caritatiu del jove protagonista—fer possible l’enterrament d’un mort— encadena una sèrie d’intervencions del difunt en favor del seu benefactor. Així és com el protagonista pot sortejar tots els obstacles i, generalment, acaba casant-se amb una princesa. Per arribar a aquest final, no poques versions representen el protagonista enemistant-se amb els seus pares i separant-se fortuïtament de la seva estimada, amb la qual acaba retrobant-se. Però a totes aquestes dificultats externes cal afegir la prova que per al protagonista suposa acomplir els termes d’un pacte segellat amb el difunt agraït.

    La literatura catalana compta amb un corpus extens i representatiu de textos que reelaboren de diferents maneres la idea de la reversibilitat de favors entre vius i morts. Aquesta constant temàtica s’insereix de ple en una tradició universal que ha estat estudiada especialment a la llum dels esquemes argumentals més reiterats.

    Els textos que hemanalitzat destaquen per la seva varietat, entre altres coses perquè pertanyen a gèneres narratius diferents: rondalles, llegendes, novel·letes, exempla i romanços


    0 0

    [21/10] Joukowski - Golberg - Bedéi - Dubois-Desaulle - Branchi - Domínguez - Parodi - Zanolli - Pedret - Pinelli - Livrozet - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Margarita - Begout - Foyos - Esgleas - Riu - Ciliga

    Anarcoefemèrides del 21 d'octubre

    Naixements

    Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

    Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

    - Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

    ***

    Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

    Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

    - Mécislas Golberg: El 21 d'octubre de 1869 --algunes fonts citen erròniament 1868-- neix a Plock (Masòvia, Polònia) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg --també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquestaèpoca conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació«anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia --el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquestaèpoca col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos iànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquestaèpoca col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.

    Mécislas Golberg (1868-1907)

    ***

    Foto policíaca d'Hercule Bedéi (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Hercule Bedéi (ca. 1894)

    - Hercule Bedéi: El 21 d'octubre de 1872 neix a Forli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule Bedéi. Sos pares es deien Pierre Bedéi i Thérèse Piruginie. Es guanyava la vida com a sastre. El març de 1894 va ser fitxat per la policia gal·la com a anarquista i el 8 d'agost d'aquell any expulsat de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 30 de maig de 1903

    Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de maig de 1903

    - Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per«ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser apressat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell«Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità«Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad,Émile Janvion,É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse,Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs,Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).

    ***

    Luigi Branchi

    Luigi Branchi

    - Luigi Branchi: El 21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i propagandista anarquista Luigi Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador, Le Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i Albertina Zanichelli. En 1906 s'instal·là amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa mare regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple barri proletari de la ciutat. En 1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril d'aquest any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el grup anarquista «Germinal». Posteriorment es traslladà a Llombardia, primer a Milà i després a Luino, on fou corresponsal del periòdic anarquista La Protesta Umana, signant els articles sota el pseudònim Il Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser condemnat, en llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i una multa per«insults a l'exèrcit comesos mitjançant la premsa». Immediatament després del judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa passà a Metz (Lorena, França), però va ser expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista. Retornà a Itàlia i visqué a Milà amb son pare. Poc després passà a Suïssa (Ginebra, Saint-Imier, Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i Milà) a la recerca de feina estable, mantenint, això sí, contactes amb els cercles anarquistes. En aquesta època col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza Libertaria, els articles del qual signava com Espotador. El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta ciutat emiliana es casà i obrí una barberia. En 1912, segons la policia, abandonà la política activa. El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el VI Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la sol·licitud d'adhesió a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat perseguit pels feixistes, apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que no havia desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet, en 1933, les autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius, mesura que només va ser ratificada en 1938, ja què«havia demostrat alts sentiments patriòtics en la seva assistència i distinció en les manifestacions que s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933». Després de la II Guerra Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista, col·laborant ocasionalment en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat vicepresident de la secció local de l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi Branchi va morir el 20 de maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Ramón Domínguez Basco

    Ramón Domínguez Basco

    - Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). A finals de gener de 1936, en la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Barcelona, signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Ramón Domínguez Basco va morir en 1959 a Évreux (Alta Normandia, França) d'una angina de pit.

    ***

    Isidoro Parodi

    Isidoro Parodi

    - Isidoro Parodi: El 21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,Pensiero e Volontà,Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a«profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)«Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.

    ***

    Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

    Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

    - Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Necrològica de Francesc Pedret Serrés apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 d'octubre de 1978

    Necrològica de Francesc Pedret Serrés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'octubre de 1978

    - Francesc Pedret Serrés: El 21 d'octubre de 1909 neix a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedret Serrés. Obrer agrícola, s'adherí molt jove al moviment llibertari, participant en els grups d'acció, fent una intensa amistat amb els guerrillers anarquistes Francesc Sabaté Llopart i Wenceslao Jiménez Orive, entre d'altres. També freqüentà nombroses vegades els Montseny (família Urales). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb Ramon Sentís Borja (El Saloza oEl Saboya) i Jaume Martí Mestres, sota l'acusació d'haver comès un atracament a mà armada el 12 de novembre de 1932 al cap de l'estació de ferrocarril de Móra la Nova i un altre el 4 de març de 1933 al Sindicat Agrícola de Falset (Priorat, Catalunya). El 4 de juny de 1934 va ser condemnat a 1.000 pessetes de multa, commutades amb un mes d'arrest, per encobriment en l'atracament del Banc de Reus de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) i en l'assassinat del guarda Rafael Castro perpetrat el 28 de març de 1933. El 30 de juliol de 1935 va ser detingut, juntament amb Francesc Vernet Torné, acusat de l'assassinat a trets de Francesc Pros Salas (El Barraca), «professional del robatori» i amant de la seva companya, perpetrat l'11 de juliol d'aquell any al Lloar (Priorat, Catalunya). El maig de 1937 participà en els enfrontaments armats a Barcelona (Catalunya) contra la reacció estalinista, fet pel qual va ser detingut i empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità a Aquitània (Occitània). Malalt, en 1975 va ser hospitalitzat a Bordeus (Aquitània, Occitània). Francesc Pedret va morir el juliol de 1978 a Trentèus (Aquitània, Occitània).

    ***

    Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

    Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

    - Giuseppe Pinelli: El 21 d'octubre de 1928 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Fill d'una família obrera del barri proletari milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne. Després dels estudis primaris, començà a treballar del que pogué (factòtum, mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera autodidacta. En 1944 s'integrà en la «Brigada Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com a enllaç del «Batalló Franco» entre els grups de guerrillers anarquistes de Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la reconstrucció del moviment anarquista. En 1954 començà a treballar en els ferrocarrils com a mecànic ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia conegut en un curs nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i Claudia. Proper al grup editor del periòdic Il Libertario,òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963 s'adherí a la Gioventu Libertaria i va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la creació del «Cercle Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un cicle de reunions i de conferències al cercle anarquista «Ponte della Ghisolfa», que s'acabava de crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la seva biblioteca. També aquest any participà en els primers Comitès Unitaris de Base (CUB), formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera Nera», prengué part en la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a que podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà amb destacats militants llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi, Alfonso Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la creació d'una secció de la Creu Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes de la repressió, especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat secretari. El 25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia, atribuïdes per les autoritats al moviment anarquista, però que la història demostrà l'autoria feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis secrets italians i nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es produïren altres atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969 una bomba esclatà a les oficines de la Banca Nazionale dell'Agricoltura de la Piazza Fontana de Milà provocant una matança. En aquest clima de terror («Estratègia de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la nit següent a l'atemptat i portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi, per Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies més tard --la detenció esdevenia il·legal a partir del segon dia--, poc abans de la mitjanit del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del quart pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia, Itàlia). Pinelli va ser portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva defunció. Encara que el cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va ser «suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren de «mort accidental». Al seu enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar de persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa campanya d'informació i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de llibres --Pinelli. La finestra sulla strage, de Camilla Cederna--, pel·lícules --12 dicembre, Giovanni Bonfanti--, cançons --La ballata per anarchico Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de Franco Trincale--, peces de teatre --Morte accidentale di un anarchico, de Dario Fo--, obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli, d'Enrico Baj--, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup d'extrema esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó dels Anarquistes» del cementiri de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).

    Giuseppe Pinelli (1928-1969)

    ***

    Serge Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP

    Serge Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP

    - Serge Livrozet: El 21 d'octubre de 1939 neix a Toló (Provença, Occitània) l'escriptor anarquista, lluitador contra el sistema penitenciari i judicial, Serge Livrozet. Fill de pare desconegut i d'una prostituta, als 13 anys va deixar l'escola per aprendre l'ofici de lampista. Als 18 anys va entrar a l'Exèrcit de l'Aire i va esdevenir agent cinòfil de seguretat (ensinistrador de cans policíes). Els seus maldecaps comencen en 1961, quan al front d'una empresa de publicitat el seu soci l'estafa; aleshores decideix robar la seva pròpia societat, per passar a realitzar després una sèrie de robatoris a cases acabalades de la Costa Blava. Detingut, va ser condemnat a cinc anys de presó, temps que va aprofitar per acabar el seu batxillerat i esdevenir professor de presos.És en aquest moment que es desenvolupa el desig d'escriure, com a mitjà de relatar les seves experiències i d'evadir-se. Un cop purgada la pena, va ser alliberat l'octubre de 1965. Va continuar escrivint i va conèixer sa futura esposa, alhora que fa demostracions en fires automobilístiques per guanyar-se la vida; però, malauradament, els antecedents penals li prohibeixen practicar cap professió comercial. És en aquest moment que decideix analitzar la delinqüència des d'un punt de vista polític i econòmic. En 1967, animat per les seves idees llibertàries, s'adhereix a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participarà activament en les jornades de Maig del 68, essent un dels primers ocupants de la Sorbona i resultant ferit per una granada ofensiva. El camí que pren la lluita el decep, però restarà ferotgement lligat a les seves idees llibertàries. Aleshores decidirà«polititzar la seva il·legalitat» i atacar de manera reflexiva el capital i les seves caixes fortes amb la intenció de  crear una editorial independent on poder expressar les idees que defensa. El desembre de 1968 serà detingut, jutjat a l'Audiència per «crim contra la propietat» i condemnat a quatre anys de presó, que purgarà a les presons de la Santé i de Melun. Aprofitarà el temps lliure de la presó per escriure, continuar els estudis i llicenciar-se en estudis comptables superiors. Sempre compromès políticament, participarà en l'organització de les primeres reivindicacions polítiques dels presos, especialment des de la Impremta de la Central --segona impremta de l'Estat després de la Impremta Nacional--, editant un pamflet convocant els presos a una vaga no violenta. Alliberat el juliol de 1972, va fer amistat amb Michel Foucault, amb qui havia mantingut correspondència durant el seu empresonament; ambdós fundaran, el novembre del mateix any, el Comitè d'Acció dels Presos (CAP). Amb Michel Foucault, Maurice Clevel, Jean-Paul Sartre, Marin Karmitz, Claude Mauriac i Philippe Gavi, entre altres, participarà en la creació del diari Libération; però un mes després, amb l'arribada del maoista Serge July, abandonarà el periòdic. A començaments de 1973 va publicar el seu primer llibre De la prison à la révolte, on Michel Foucault li farà el prefaci; és la primera vegada que el sistema carcerari és analitzat des dels punts de vista polític, econòmic i ideològic per un expres. Entre 1973 i 1974 serà el director del Centre Sociocultural de Bièvres i amb el suport de sa muller Anni i d'alguns col·laboradors de confiança, va acollir i ajudar econòmicament durant mesos una cinquantena de famílies xilenes refugiades a França després del cop d'Estat de Pinochet; aquesta acció li costarà la plaça. Aleshores esdevindrà treballador autònom i administrarà una dotzena d'empreses. El juny de 1974, a Colmar, va ser citat com a testimoni de la defensa d'un detingut acusat d'haver bufetejat un jutge d'aplicació de penes que va rebutjar d'escoltar-lo; el detingut va veure allargada un any la seva pena i Livrozet, davant aquesta injustícia, va cridar davant el tribunal: «Corrupta justícia francesa!». Va ser detingut i, malgrat els consells de l'advocat del detingut a retractar-se, va assumir i confirmar les seves paraules, essent condemnat a dos mesos de presó ferma, però va sortir lliure un cop apel·lada la sentència. Dos mesos més tard, en ple més d'agost, mentre que és jutjat davant la cort d'apel·lació, el CAP organitza a Colmar en un cinema la «Junta de la justícia», on centenars de persones i una vintena d'organitzacions polítiques i sindicals faran costat el detingut; els diaris, sorpresos davant la gentada i davant la presència policíaca, diran que a Colmar havia més vigilància que durant la guerra d'Algèria. Al tribunal va passar un fet que va sorprendre tothom, quan Livrozet va semblar que es retractava en dir: «No hauria d'haver dit "Corrupta justícia francesa!"», però l'estupor inicial es va veure convertit en admiració quan va seguir «Sinó corruptes totes les justícies, francesa, russa, americana, etc.»; va ser condemnat a pagar una multa de 1.400 francs, fugint així de la presó. En 1975 el seu combat el porta a lluitar contra el Quartier de Haute Sécurité (QHS, centres de reclusió d'alta seguretat per presos considerats perillosos) i el CAP va organitzar una marxa a la presó de Mende. En 1976 el CAP va coordinar la primera manifestació contra la pena de mort, que va arreplegar deu mil persones a París. Paral·lelament a tota aquesta lluita va col·laborar en diversos periòdics i va contribuir a la creació de nombrosos moviments d'alliberament i de lluita per la justícia social, tot participant en centenars de debats, emissions radiofòniques i televisives a França i a la resta d'Europa. També va participar en nombroses comissions, com ara la de la Reforma de l'Audiència. Rehabilitat en 1983, va continuar militant, escrivint, animant debats, etc., sempre a favor d'una humanització de les condicions dels presos i d'analitzar les causes reals politicoeconòmiques de la delinqüència. Durant molts anys va tenir un programa setmanal (Humeur Noire) en Radio Libertaire. A la fi en 1981 va poder crear una editorial (Les Lettres Livres) segons un criteri fonamental: l'absència de jerarquia salarial. Però els problemes no van acabar i en 1986 va ser acusat de ser el cervell d'una xarxa de falsificació de bitllets de banc, de 70 milions de francs. En 1989 va ser de bell nou processat, però serà absolt. Malauradament, els nou mesos de detenció provisional van tenir com a conseqüència el tancament de l'editorial, agreujats pel fet que la justícia no li va concedir cap indemnització pels mesos tancat injustament. Després animarà tallers d'escriptura en cercles desafavorits i amb els alumnes de l'institut de Saint-Ouen va coescriure un llibre, Le poulpe au lycée. En 1991 va entrar en el món del cinema com a ajudant tècnic en el telefilm Femme de voyou de Georges Birchansky. En 2001 participarà com a actor en L'emploi du temps, de Laurent Cantet, i el seu paper obtindrà el premi al millor actor secundari en el Festival del Film Estranger als Estats Units en 2002. Entre les seves obres podem destacar De la prisonà la révolte (1973 i 1999), Diego ou la vie d'un chien de guerre (1973), La rage des murs (1976), Aujourd'hui, la prison (1976), Hurle! (1976), Le sang à la tête (1980), Jéva de Nazareth (1980), La rue aux ours (1981), Lettre d'amour à l'enfant que je n'aurai pas (1982), La dictature démocratique (1985), L'empreinte (1989), L'outrage en plus (1992), La femme truquée (1994), Nice, baie d'aisance (1997), entre altres.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Antonio Castillo Durán

    Antonio Castillo Durán

    - Antonio Castillo Durán: El 21 d'octubre de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Havia nascut el 17 de març de 1914 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista «Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 10/21/16--21:28: L'oligarquia mana
  • Article del nostre company Pepe García al Diari Balears

    Aquesta setmana hem viscut a Pollença un exemple pràctic de com funciona la democràcia a les nostres Illes. A Pollença governen Junts Avançam (sis regidors) coalició de PSOE, MÉS i Esquerra Repúblicanaal voltant de la figura de Miquel Angel March, cara i veu del GOB durant anys, i Unió Mollera Pollencina (UMP) (un regidor), un partit de dretes local, encara que es presenta com un partit "de gestió municipal" "del poble" "dels molleros"....

    Aquesta setmana l'equip de govern va convocar un ple extraordinari urgent amb la finalitat de pujar l'IBI a una minoria de grans negocis que suposava un increment de mig milió d'euros de la recaptació. Es tractava simplement d'introduir la progressivitat i redistribució de la riquesa dins l'impost. La proposta tenia el suport d'Alternativa per Pollença (dos regidors), que l'havia presentat un any abans i que a més a més proposava que la mesura fos acompanyada de bonificacions en l'IBI dels habitatges seguint un criteri de renda, i d'ajuda al lloguer. Tot feia preveure doncs la seva aprovació per majoria, però la nit abans del ple el regidor d'UMP, després de reunir-se amb parts dels hotelers afectats, va canviar el seu vot i davant el més que possible rebuig de la proposta per la majoria de partits de dretes(UMP cal sumar Tots per Pollença (excisió del PP amb 6 regidors), PP (1 regidor) i Pi (1 regidor) es va suspendre el Ple.

    Els partits de dretes han defensat el seu posicionament amb els típics arguments: "afecta les empreses, que són les que donen feina a més treballadors del municipi "El 70% vivim del turisme"... Obviant que l'oligopoli hoteler bàsicament el que han fet els darrers anys és estrènyer cada vegada més els treballadors aprofitant l'elevat atur, amb un deteriorament espectacular de les condicions laborals. Només cal analitzar les xifres econòmiques per veure com el monocultiu turístic ha augmentat les desigualtats socials i les Balears han perdut, els darrers anys, renda per capita mentre els beneficis dels hotelers s'han multiplicat. Això sense parlar la càrrega mediambiental, energètica i social que patim per la rapinya econòmica de l'oligopoli hoteler.

    El que ha passat a Pollença és un bon exemple de qui comanda realment a Balears i com els partits de dretes, quan es tracta un tema que afecta directament als seus 'amos' es lleven la màscara i mostren de manera clara quins interessos defensen; el d'una oligarquia de cacics hotelers i empresaris, la mateixa que ha legalitzat 7000 places il·legals, que ha fet Fan Mallorca, que ha sobredimensionat infraestructures, que destrueix la nostra terra i que han aconseguit convertir una ecotaxa en un impost turístic... Els que fan el que volen amb els partits de la dreta al seu servei i amb uns partits d'esquerra que massa sovint donen legitimitat als desitjos i realitzacions de l'oligarquia. 


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Prótesis fonatoria

     

    Esquema elementalLa expresión "prótesis fonatoria" sugiere un aparato o artilugio que hace que puedan hablar los que carecen de cuerdas vocales debido a una laringectomía total; igualmente puede llevar a confusión la palabra "laringófono". Ni uno ni otro generan la voz. El laringófono transmite una vibración al interior de la boca que la vocalización transforma en sonidos reconocibles. Por su parte, la prótesis fonatoria no es más que un tubo para trasferir un caudal de aire procedente de los pulmones al esfínter cricofaríngeo, aire que al pasar a la boca vibrando se convierte en voz por la articulación. El cuerpo de la prótesis generalmente es de silicona flexible y en su interior tiene un conjunto circular duro, en el que está la válvula de aleta, y suele tener un tratamiento antimicótico; en su lado frontal lleva un vástago de seguridad que se usa para su inserción en la fístula, el cual se corta una vez colocada la prótesis. Según los modelos, el diámetro exterior del tubo puede estar entre 18 y 22 Fr (3 Fr = 1 mm) y la longitud entre 6 y 15 mm.

     


    Voz esofágica y voz traqueoesofágica

     

    Voz con prótesis fonatoriaLa falta de laringe, y por lo tanto de la llamada glotis –que es la abertura de las cuerdas para el paso del aire–, los laringectominados la suplimos por el traqueoestoma –habitualmente denominado estoma– para respirar y por la hipofaringe y la boca superior del esófago –el esfínter ya mencionado–, que se ha convenido en llamar “neoglotis” y"pseudoglotis" (falsa glotis) y que origina la voz esofágica.

     

    Prótesis ProvoxLa voz esofágica, que considero la más natural para un laringectomizado total, requiere introducir aire en el esófago para volverlo a emitir y convertirlo en voz, y esto lo pueden conseguir por un aprendizaje, convenientemente orientado, con dedicación y paciencia, la mayoría de los laringectomizados; con la prótesis fonatoria se evita la inhalación de aire, ya que se usa el procedente de los pulmones, que aporta mayor caudal, por lo cual hablar es más fácil y se consigue un ritmo mejor en el fraseo y más potencia de voz. La así obtenida se denomina voz traqueoesofágica.

     

     

     

    Premisas y condiciones para la implantación de la prótesis fonatoria

     

    Anatomía cuelloConsiderando lo expuesto, el uso de la prótesis fonatoria aparece como la mejor opción para poder hablar un laringectomizado.Dejo al margen, ahora, que el uso de la pròtesis fonatoria conlleva unos cuidados de la misma y su substitución periódica que constituyen una dependencia perenne –salvo que en algún momento se renuncie a la voz traqueoesofágica– que el paciente tiene que asumir al decidirse por su uso.

     

    Para que pueda implantarse una prótesis con las mínimas garantías de buen funcionamiento tienen que observarse dos premisas o condiciones previas e ineludibles.Frontal de la prótesis en la tráquea

     

    Primera: que el paciente sea un receptor adecuado. Es decir, que sus capacidades físicas y mentales permitan usarla y atenderla.

    Segunda: que el paciente cuente con centro –hospital, clínica o dispensario– al que tenga fácil acceso, en el que haya personal facultativo –cirujano y equipo ORL– con los conocimientos y experiencia sobre la implantación, vigilancia, resolución de incidencias y sustitución llegado el momento; y que cuente con existencias de prótesis de distintos tamaños o disponga de rápido suministro. (En realidad, si se da esta segunda premisa, el equipo médico valorará la idoneidad del receptor, por lo que también se comprobará lo indicado en la primera.)

     

    En relación a la aptitud del paciente hay que considerar:

     

    ·         el estado general, la capacidad motriz, la edad, la situación familiar y la motivación del paciente

     

    ·         el nivel intelectual y la condición social bajos son, en principio, factores negativos, especialmente para pacientes que viven solos,

     

    ·         que su pared traqueoesofágica tenga la consistencia y elasticidad y no sea ni muy delgada ni muy gruesa para admitir la punción y que la fístula resultante apriete el perímetro de la prótesis; habrá que considerar si injertos o la reconstrucción de la hipofaringe o del estoma la desaconsejan,

     

    ·         el tratamiento de radioterapia no es invalidante de por sí, pero hay que valorar la fibrosis y si ha producido algo de necrosis en los tejidos, que desaconseje efectuar la fístula,

     

    ·         la afectación de la cirugía al maxilar o la lengua en distintos grados, podrá ser un impedimento para hablar que no se solucionará con una prótesis fonatoria,

     

    ·         la disfagia por estenosis faringoesofágica augura un dudoso éxito en el uso de la prótesis,

     

    ·         el estado pulmonar puede ser un impedimento en casos de bronquitis crónicas, asma bronquial y otras afecciones que entorpezcan la respiración,

     

    He de insistir en la importancia de que se observen estas condiciones, pues, de lo contrario, se dan, con demasiada frecuencia, anomalías, dificultades e incluso imposibilidad para hablar con la prótesis que no existirían aplicándose la praxis correcta. Se llega, en algunas ocasiones, hasta a cambiar innecesariamente la prótesis por pensar que ella es la que falla.

     

    La prótesis fonatoria, basta observarla, es un adminículo muy sencillo y de fácil utilización. Normalmente, si no responde a lo esperado es porque el paciente no reúne las condiciones para el implante o porque los facultativos no conocen las características de la prótesis y su funcionamiento o no tienen la experiencia necesaria.

     

     

    ¿Dónde se obtiene una prótesis fonatoria?

     

    Con frecuencia me sorprende y me resulta incomprensible recibir solicitudes –y verlas en Internet– de personas que necesitan adquirir una prótesis fonatoria y no saben dónde hacerlo. En estos casos me da la impresión de que se trata de implantar una prótesis por primera vez, y la petición me parece totalmente absurda si se hace sin la intervención de un otorrinolaringólogo. Si el paciente busca una prótesis por indicación del facultativo, todavía me parece peor, y lo atribuiría a una irresponsabilidad médica.

     

     

    Implantación y substituciones

     

    La primera implantación de una prótesis se hace por intervención quirúrgica con anestesia local o general y con un instrumental propio, aunque sencillo; se puede hacer en la intervención de la laringectomía total o en una nueva intervención posterior. En el primer caso se denomina "en fistula primaria" y en el otro "en fistula secundaria". En fistula primaria, la realización del tracto para comunicar la tráquea con el esófago, en el cual se coloca la prótesis, forma parte de la intervención para la laringetomía y habrá que esperar a la cicatrización del conjunto suturado para confirmar que la prótesis tiene la longitud conveniente y ha quedado ajustada y operativa. En fístula secundaria, puesto que todas las suturas de la laringectomía ya han quedado cicatrizadas con anterioridad, hay que efectuar una punción –la punción se puede hacer con bisturí, pero es más precisa y circular con punzón (trócar), o con la aguja de punción de ProvoxR VegaTM por cuyo interior se introduce la guía de inserción– para abrir y dilatar la fístula entre la tráquea y el esófago en la cual se colocará la prótesis; la longitud de ésta tendrá que ser de la medida que se ajuste al grosor de la pared traqueoesofágica. En este caso, lo normal es que, después de unas horas de puesta la prótesis, se compruebe que se puede hablar, y, a los tres días, una vez estabilizadas la punción y la colocación de la prótesis, se empiece a hablar y se vaya mejorando la dicción con la práctica.

     

    El cambio de prótesis (substituciones) en muchos modelos no precisa quirófano, se realiza en la consulta ambulatoria y se practica por vía anterógrada, o sea, a través del estoma.

     

    La prótesis fonatoria no produce ninguna molestia ni roce; ni siquiera se nota que esté alojada dentro del cuello.

     


    ¿Por qué cuesta, no se puede o se deja de hablar con una prótesis fonatoria?

     

    ¿Cuáles son las causas por las que no se puede hablar o se deja de poder hablar con una prótesis fonatoria?

     

    a-      Excepcionalmente porque la prótesis es defectuosa.

     

    b-      En general:

     

    ·         por falta de fuerza del aire para abrir la válvula de aleta, debido a insuficiencia pulmonar o por no obturar totalmente el estoma y que por éste se produzca el escape de aire; un filtro HME, que tiene una tapa que se presiona con un dedo, efectúa un buen cierre aun en estomas grandes; como remedio casero se puede usar una tetina de biberón o un dedal de goma con un relleno de algodón en la punta.

     

    ·         por tensión muscular en los músculos orofaciales y del cuello (esto se da también en la voz esofágica); la relajación se obtiene por praxias bucofonatorias y ejercicios de aflojamiento muscular del cuello, acompañados de la práctica de la respiración diafragmática. http://bitacora.mirollull.com/post/85972,

     

    Útiles limpieza·          por obstrucción ocasionada por moco; se limpia introduciendo un cepillito, que se puede humedecer con agua o suero fisiológico, frotando ligeramente de delante hacia atrás y de un lado a otro, y se repite la operación hasta que el cepillo salga limpio (el cepillito se proporciona al paciente al implantar la prótesis); es conveniente disponer de un pequeño espejo y de una linterna de foco reducido; también convienetener unas pinzas para quitar las mucosidades adheridas en torno del anillo frontal; echar un chorrito de agua al interior de la prótesis hacia el esófago, ayuda a la limpieza, aunque tiene el inconveniente de que si no se ajusta bien la boca del irrigador al cilindro de la prótesis, el agua puede rebotar a la tráquea, lo que es molesto y obliga a toser,

     

    ·        Prótesis comprimidapor mala colocación de la prótesis; una posibilidad es que, por falta de longitud, el reborde de retención de la prótesis quede plegado dentro de la fístula, lo que incluso puede llevar a que ésta se vaya cerrando,

     

    ·         por llevar cánula que no sea fenestrada, con lo cual el aire no pasa a la prótesis,

    Prótesis con candida

    ·        por colonización de hongos (candida albicans) que impiden que se abra la válvula para el paso del aire y que hasta puede deformar la prótesis; humedecer el cepillito de limpieza con un antifúngico puede ser suficiente para contener la colonización micótica,

     

    ·         porque el orificio de salida al esófago, por estenosis de éste, roce con la pared contraria,

     

    ·         porque un crecimiento de la mucosa de la tráquea o del esófago cubra el orificio de la prótesis (incarceración); si se produce en el frontal, se ve por el estoma; si se produce en la parte posterior, hay que observarlo con un medio clínico, que puede ser el flexoendoscopio o una radiografía.

    Incarceración de la prótesis

    Todas estas causas tienen que ser detectadas por el facultativo y proponer la solución pertinente, que podría ser desde dar las indicaciones apropiadas para la limpieza, a la substitución de la prótesis, hasta tener que removerla y dilatar la punción o tener que decidir efectuar una nueva punción para abrir otra fístula porque se haya cerrado la primera.

     


    Limitación e incidencias en el uso de la prótesis

     

    Por otra parte hay que mencionar una limitación y unas incidencias de la prótesis.

     

    La limitación es la del uso libre de las dos manos, pues una de ellas hay que usarla para cubrir el estoma al hablar; esto se puede solventar con el llamado "manos libres" –no válido para todos los usuarios de prótesis fonatoria–, un filtro con mecanismo, que se aplica al estoma y cierra, por diferencia de presión, la salida del aire.

     

    filtraciones y obstruccionesEntre las posibles incidencias, la más enojosa es la filtración de líquidos a la tráquea, que se produce por holgura entre la fístula y la prótesis –la holgura puede deberse a que la prótesis tenga una longitud mayor que la fístula o que ésta no se apriete al tubo de la prótesis– o por un mal cierre momentáneo (poco frecuente) de la válvula de paso de aire. Un remedio posible para la holgura es la colocación de una arandela que detenga la filtración, y si esto no es efectivo, habrá que substituir la prótesis por otra que se ajuste bien; en algunos casos puede ser conveniente quitar la prótesis y esperar y vigilar que la fistula se cierre un poco antes de colocar la nueva prótesis. Si la válvula del paso del aire queda abierta permanentemente por un atasco por hongos o por otro motivo, la filtración es constante e inevitable al beber; en este caso hay que poner un tapón removible (que existe) mientras se espera al cambio de la prótesis. El tapón puede ponerse para beber y comer y quitarse, en otros momentos, para poder hablar.

     

    Excepcionalmente, puede suceder que el usuario se trague la prótesis o se produzca su extrusión hacia el estoma; tragársela no produce ningún daño, la expulsión por la parte del estoma comporta el riesgo de que caiga dentro de la tráquea; si no se expulsa doblando el torso hacia abajo y tosiendo, obligará a acudir inmediatamente al servicio de urgencias.

     

     Falsa ruta o filtración

     

    Duración de la prótesis y posible retirada

     

    Relación medidas entre fístula y cánulaLa silicona es un material resistente adecuado para este uso, pero tiene un límite temporal de duración y es propicio para la colonización de candida albicans, un hongo que tenemos disperso en el cuerpo humano y que es dañino al desarrollarse en agrupación, puede deformar la prótesis y alterar el funcionamiento de la válvula de aleta, aunque su anidación en la silicona de la prótesis raramente deriva en la infección llamada candidiasis. Otra causa del deterioro de la prótesis, y en algunas ocasiones, de su destrucción, es el reflujo gástrico.

     

    He leído que la vida útil de una prótesis es de seis meses y, también, que se estima entre cuatro y trece meses. He conocido casos en que ha habido que cambiar una prótesis a los dos meses, o antes, y otras en plazos más largos; a mí la que menos me duró fue seis meses, otras, más tiempo, y dos, una treces meses y la otra los sobrepasó. El riesgo de llevarla un período muy largo, según la literatura, es que pueda adherirse a la fístula.

     

    En cuanto a prescindir de la prótesis después de implantada, hay que decir que es posible en cualquier momento. Normalmente, la fístula queda cerrada automáticamente a las pocas horas; en algún caso puede tardar unos días y tener que recurrir a la alimentación por sonda nasogástrica; en algún caso habrá que practicar unos puntos de sutura.

     

     

     

    ¿Qué marca y modelo de prótesis conviene seleccionar?

     

    Prótesis Dr. RaoExisten varias marcas de prótesis fonatorias, que también suministran distintos tipos de accesorios y complementos para laringectomizados. E incluso una misma marca proporciona modelos con variantes. He aquí una relación de las que creo que en estos momentos están vigentes: Groningen, Henley, Herrmann, Panje, Provox, Staffieri. En la India, el Doctor e inventor Vishal Rao, utiliza un modelo propio, que al parecer está en la línea de otros conocidos.

     

    La implantación de la primera prótesis y sus substituciones son distintos según la marca y el modelo, varia también que su introducción en la fístula sea anterógrada o retrógrada, es decir, que aunque se establece una línea de trabajo entre la boca y la tráquea, pasando por el esófago, en un caso la guía introduce la prótesis de la tráquea al esófago y en el otro, a la inversa, y cada fabricante suele proporcionar un instrumental sencillo y desechable. Por ello, prescindiendo de los análisis y valoraciones de cada modelo, aunque una marca merezca mejor consideración, lo lógico será que se use el modelo y marca al que esté habituado y cuyas características conozca el equipo médico que la va a implantar y hacer su seguimiento.

     

    Se puede dar el caso de que un paciente cambie su lugar de residencia y que el hospital o centro sanitario que tiene que atenderle use las prótesis de marca distinta que la que se tiene implantada; esto no constituye ningún impedimento, en general todas las marcas se ciñen a una correlación de diámetros y longitudes. Hasta un mismo hospital o centro médico puede cambiar de marca y esto no representará ningún trastorno para el usuario.

     

     

    Métodos alternativos

     

    Fistuloplástias fonatorias. Estas pueden ser primarias y secundarias, y por la técnica de punción traqueal o la de ascenso traqueal. Se han desarrollado y probado varios métodos, pero en esencia, la que dio mejor resultado conlleva la realización de una musculoplastia para formar el mecanismo esfinteriano: una lengüeta que cierra la fístula durante la deglución y la abre para la fonación. Esta técnica, que no conozco que se practique en la acualidad, prescinde de prótesis fonatoria.

     

    Provox NIDPrótesis móviles. Desde su inicio hasta el momento actual se han creado múltiples tipos de prótesis acoplables a la fístula traqueoesofágica. Si bien lo habitual es sean fijas, o permanentes, cuya substitución, como he indicado, la hace un facultativo, desde un principio las hay móviles, como era el caso del botón fonatorio que el propio paciente podía quitar y poner. Hoy este tipo de prótesis es de uso minoritario. Existe la Provox NID que, después de ser implantada por punción, el propio paciente se la puede quitar y volver a ponérsela, después de limpiarla y revisar su estado, con un dispositivo a propósito; para evitar que en la manipulación pueda caerse dentro de la tráquea, lleva una anilla, mayor que el estoma, que pende sobre el pecho del paciente, sujeta con un cinta de polipropileno. Su uso se circunscribe a los EE.UU. y no está disponible en la mayoría de países. Blom-Singer también tiene un modelo extraíble por el paciente, circunscrito al mismo país. Estas prótesis requieren un tipo especial de paciente, y en mi opinión, su uso es un tanto engorroso.

     

     Despiece prótesisCánula fenestrada

     

    Notas

     

    I - Es muy recomendable que quienes hablan con prótesis fonatoria aprendan a hablar con voz esofágica. En momentos o días en los que, por cualquier circunstancia, no puedan utilizar la prótesis, seguirán hablando.

     

    Cito tres casos personales:

     

    1-. En el postoperatorio del cáncer de pulmón tenía una vía en el dorso de cada mano y con el repetido movimiento para cubrir el estoma con un dedo descolocaba la vía. Tuve que recurrir a la voz esofágica, no tan clara en aquel momento, pero suficiente.

     

    2-. La válvula de aleta me quedó atascada abierta, con lo que se producía la absorción de líquidos y saliva, y pude obturarla y dejarla así los días que esperé el cambio de la prótesis.

     

    3-. En poco tiempo la voz me fue bajando progresivamente y llegué a no poder hablar; puesto que el interior estaba limpio, por una comprobación deduje que la mucosa esofágica había cubierto la fístula, lo que resultó ser cierto y había que hacer una nueva punción después de unos meses. La voz esofágica, al menos temporalmente, volvía a ser mi forma de hablar, cuando antes, sin estar muy desarrollada, compartía con la de prótesis en las sesiones como monitor de voz esofágica; además era la que tendría que usar en la I Jornada de Intervención Logopédica en el Cáncer de Laringe que, organizada por la Escuela de Formación de la Asociación de Logopedas de España (ALE), se desarrollaría en Valencia el día 26 de junio del año de 2010. En esa ocasión, tal como hablaba, pude ser oído y entendido sin necesidad de micrófono. La asistencia, además, me cogió en un momento adecuado de conocimientos prácticos y teóricos de la logopedia y me fue fructífera y enriquecedora: pude observar la práctica del modo de hablar por inhalación de aire, y, después de todo lo visto y oído, regresé con la decisión de no volver a usar la prótesis fonatoria.

     

    Cito tres casos ajenos: 

     

    1-. El mismo día, en una sesión de logopedia, supe que tres mujeres laringectomizadas llevaban prótesis fonatoria y no podían hablar con ella; la próxima vez, llevé una escobilla, toallitas, y pedí un vaso con agua y les limpié la prótesis: dos hablaron normalmente, a la otra le dije que acudiera al otorrinolaringólogo, pues no era sólo cuestión de limpieza.

     

    2-. En otra sesión, un laringectomizado me dijo que no estaba satisfecho con la prótesis, que a veces le costaba hablar y otras no le salía la voz; le indiqué cómo tenía que limpiarla, si era necesario, varias veces al día, y cómo tenía que coordinar la respiración con el habla, y que con la práctica iría mejorando; después de unas semanas hablaba muy bien.

     

    3-. Otro hombre, que llevaba laringectomizado unos ocho años sin atención, que al pretender hablar emitía unos sonidos estridentes que en nada provenían de la pseudoglotis y cuyo vicio costó mucho erradicar, al hablar de prótesis fonatoria, dijo que él la llevaba desde hacía años y nunca había podido hablar con ella. (Omito comentarios). Le pedí que se quitara el cubre estoma para poder ver el interior de la tráquea, y ahí estaba el frontal de la prótesis, lógicamente obstruida, circundado por una secreción de aspecto purulento y maloliente. En conclusión y sin extenderme en detalles, le extrajeron la prótesis, le limpiaron la fístula y ésta se cerró sin más.

     

     

    II. Para terminar esta, que creo útil, bastante larga exposición, entresaco un párrafo del Tratado de Otorrinolaringología y Cirugía de Cabeza y Cuello.

     

    «Una correcta indicación será la base fundamental para poder lograr las mayores tasas de éxito. No hay que forzar nunca las indicaciones para tratar de complacer al paciente, pues, en estos casos, el número de fracasos se verá aumentado probablemente.

    Finalmente, queremos señalar, que consideramos importante que cada uno realicemos nuestra autocrítica, sin dejarnos llevar por una pasión desmedida, y que siempre en nuestras indicaciones nos debe guiar el afán de ayudar al paciente laringectomizado y jamás el de aumentar nuestra estadística. Nunca debemos despreciar los otros métodos rehabilitadores, que, como la erigmofonía [voz esofágica], continúan siendo perfectamente válidos y, para muchos, aún el mejor sistema rehabilitador.»

     

    Para comparar las voces traqueoesofágica y esofágica

     

    Durante cuatro años, del 2006 al 2010 tuve implantada la prótesis fonatoria, con la que tuve una voz muy buena, clara y sonora. La voz traqueoesofágica, por el aporte del aire pulmonar, cuyo volumen puede ser de unos tres litros, se produce con facilidad y es más dúctil, alta y entonada. La voz esofágica que se nutre del aire inhalado por la boca y la nariz, que puede alcanzar un reservorio del entorno de 60 centimétros cúbicos, requiere –aunque hay que mantener relajada la musculatura del cuello– un mayor esfuerzo, y si bien es más debil, no es despreciable la hilación, modulación y entonación capaz de alcanzar.

    El vídeo "¡Ay mísero! - con prótesis fonatoria", que grabé en 2009, y el que he grabado ahora "¡Ay, mísero! con voz esofágica", sirven para establecer la comparación de los dos modos de voz. 

     

     

     

     

    Artículos relacionados

     

    Prótesis fonatoria
    Año II – Tiempo de silencio  http://bitacora.mirollull.com/post/14861
    Año II – La prótesis fonatoria  http://bitacora.mirollull.com/post/16003
    Año II – Prótesis fonatoria: cuidado y voz  http://bitacora.mirollull.com/post/14549
    Año II – Mi voz sorprende  http://bitacora.mirollull.com/post/19706
    Año II – La prótesis no se nota  http://bitacora.mirollull.com/post/19826
    Año III – Prótesis fonatoria, ¿sí o no?  http://bitacora.mirollull.com/post/32188
    Año III – Prótesis fonatoria, inconveniencia y objeciones  http://bitacora.mirollull.com/post/32367
    Año III – Prótesis fonatoria, por qué, sí  http://bitacora.mirollull.com/post/32424
    Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - I  http://bitacora.mirollull.com/post/34127
    Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - II  http://bitacora.mirollull.com/post/34207
    Año III – Prótesis fonatoria, nota histórica - III  http://bitacora.mirollull.com/post/34276
    Año VI – Adiós a la prótesis fonatoria  http://bitacora.mirollull.com/post/92707
    Año VII - ¿Hay que limpiar la prótesis fonatoria?  http://bitacora.mirollull.com/post/104074
    Año IX – Conversación sobre prótesis fonatoria y “manos libres”  http://bitacora.mirollull.com/post/117987

     

    Referencias bibliográficas

     

    AAVV. Guía para los Laringectomizados. Palma: Asociación de Laringectomizados de Baleares, 1997.

    Atos Medical. Vivir con una Laringuectomía Atos. Medical larycare_espanol.pdf, c. 2006.

    Casado Morente, Juan Carlos y Adrián Torres, José Antonio. Manual del laringectomizado. Archidona (Málaga): Ediciones Aljibe, S.L., 2004

    Clavel Cerón, Rosa, Calvo Torres, María dolores, Subiela García, José Antonio. Atención integral al paciente portador de cánula. Murcia: Consejería de Sanidad y Política social de la CCAA de Murcia, 2016. (De inminente aparición)

    Cuenca Villarín, María Heliodora, Barrio Parra, Marina M. et al. El cáncer de laringe en la mujer: rehabilitación vocal, física y emocional. Madrid: Editorial Círculo Rojo, 2011.

    García Ruiz, Jesús et al.Recuperación de la voz en laringectomizados.
    http://otorrinoweb.com/es/faringe-laringe.html.

    González-García, José Ángel y Aguirregaviria, José Ignacio. Incarceración total de prótesis fonatoria en la mucosa traqueoesofágica. Informe de una nueva complicación con el uso de prótesis fonatorias. España: Acta Otorrinolaringológica Española Esp.2010;61(3):220–224,
    www.elsevier.es/otorrino, 2009.

    Heuillet-Martin, Geneviève y Conrad, Liliane. Hablar sin laringe. Rehabilitación de la voz en laringectomizados. Barcelona: Ediciones Lebón, S.L., 2003.

    Lascaratos, Juan G. et al. Profesor Nicolás Taptas (1871-1955): Un pionero de la rehabilitación de voz del Poste-Laringectomy. www.laryngoscope.com, The Laryngoscope, 2003.

    Miró Llull, Josep Maria. Cáncer de laringe. Prevención, diagnosis y tratamiento. Palma de Mallorca, 2010.

    Poblete S., Mariella. Un enfoque pedagógico sobre la rehabilitación traqueoesofágica. Perú: Espacio Logopédico.Com, 2007.

    Poblete S., Mariella. Manejo logopédico del paciente laringectomizado. Perú: Espacio Logopédico.Com, 2007.

    Suárez Nieto, Carlos et al. Tratado de otorrinología y cirugía de cabeza y cuello, Tomo IV  Cirugía oncológica de cabeza y cuello y de la base del cráneo. Madrid, Buenos Aires: Editorial Médica Panamericana, 2008.

     

     

     


    0 0

    [22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Sánchez Rosa - Derré - Schrader - Dandi - Caruso - «Foucellas» - Enckell - Chevenet - Léauthier - Meyrueis - Simon - Philippe - Rueda Pérez - Mogrovejo - Scarselli

    Anarcoefemèrides del 22 d'octubre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Ravachol"

    Capçalera del primer número de Ravachol

    - Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.

    ***

    Capçalera de "Le Libertaire"

    Capçalera de Le Libertaire

    - Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de 1893 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal Le Libertaire. Organe socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode. Portava els epígrafs: «El patriotisme és l'últim refugi del covard», d'August Spies --realment és una frase de Samuel Johnson--, i «El nostre enemic és el nostre amo», de La Fontaine. L'administració la portava Henri Willems i s'estampava a la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. Era continuació de L'Antipatriote (1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats. Hi havia poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu del periòdic patí diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11 números, l'últim el 10 de març de 1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la denúncia d'Henri Willens i de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte de premsa» a resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut en L'Antipatriote; aquests van ser condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'Audiència de Brabant. Es conserva una col·lecció completa a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

    Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

    - Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seuòrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    José Sánchez Rosa

    José Sánchez Rosa

    - José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola --només va fer dos anys de primària--, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements --un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic-- i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes --sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo,Espartaco, Redención,Tierra y Libertad,El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores,Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia,Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La arit­mética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fosa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).

    ***

    Émile Derré

    Émile Derré

    -Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix a París (França) l'escultor anarquista Émile Derré. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel,Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legiÉmile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).

    ***

    Foto policíaca de Mina Schrader (1894)

    Foto policíaca de Mina Schrader (1894)

    - Mina Schrader: El 22 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París (França) la model i escultora Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres noms (Mina de Nyzot, Mina Schrader de Nysold, Mina Schrader de Wegt de Nizeau, Ysolde Vouillard, etc.). Treballà de model a Montmartre i visqué al número 11 del carrer Berthe. Fou una de les dames d'honor de la model Royer (Sarah Brown), que esdevingué cèlebre en el ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb una simple malla de vellut negre. El 26 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades per artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es va negar a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del braç per portar-la a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata a les mans i ella completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i fou inculpada de pertànyer a «associació de malfactors». Estigué relacionada amb els anarquistes Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de model de l'heroïna principal de la novel·la, Monna Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors (Gabriel-Albert Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va escriure el negre Henri Gautier Villars) publicà el llibre Maîtresse d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a«wagneriana, esotèrica, neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva, baudelariana, mòrbida, nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb l'escultor Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau). En 1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a publicar l'any següent, sota el nom de Wilhelmine Schrader de Nyzot, els llibres  la recherche de Dieu i Les lois de l'électricité, i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les sources de l'électricité), però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment editada.

    Mina Schrader (1874-?)

    ***

    Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

    Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

    - Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia)«L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

    ***

    Eghilberto Caruso

    Eghilberto Caruso

    - Eghilberto Caruso: El 22 d'octubre de 1898 neix a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per«possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso va morir el 9 de febrer de 1961 mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia).

    ***

    Benigno Andrade García

    Benigno Andrade García

    - Benigno Andrade García: El 22 d'octubre de 1908 neix al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada«Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquellaèpoca a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.

    ***

    Marianne Enckell

    Marianne Enckell

    - Marianne Enckell: El 22 d'octubre de 1944 neix a Estocolm (Suècia) la traductora, escriptora, historiadora i bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marianne Enckell, també coneguda sota el pseudònim de Marie Martin. Sos pares van ser el diplomàtic Ralph Enckell i la documentalista anarquista Marie-Christine Mikhaïlo. Cinquena de cinc germans, tots homes (Pierre, Laurent, Thomas i Marc), passà la infantesa en un ambient cosmopolita a Estocolm, París i Lausana. Després del batxillerat estudià Sociologia a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es llicencià en 1967. En 1963 passà un mes a Algèria, a casa de l'objector i antimilitarista Henry Cheyrouze i sa companya, experiència que la marcà profundament. Amplià estudis d'Etnologia a Neuchâtel i de Relacions Internacionals i treballà en una tesi sobre Max Nettlau que quedà inconclusa. Participà en els fets de «Maig del 68» a Ginebra («Mouvement du 17 Mai») i, després de treballar en diverses feinetes (mestra en una escola rural a la Suïssa Romanda, secretària del sindicalista Lucien Tronchet, fent estudis estadístics i enquestes, realitzant traduccions d'informes, treballant a la pensió d'estudiants familiar, etc.), entre 1977 i 1984 va fer feina contractada com a empleada en l'organització sindical ginebrina Unió Internacional dels Treballadors de l'Alimentació i Rams Connexos. Després, gràcies a la seva faceta políglota (francès, alemany, anglès, italià, espanyol, etc.), treballà a Ginebra fent traduccions per als sindicats i per a diverses ONG. Entre 1991 i 1996 treballà en l'Oeuvre Suisse d'Entraide Ouvrière (OSEO, Ajuda Obrera Suïssa). Després es va fer traductora independent i col·laboradorà de diverses editorials. En 1963, després de l'expulsió de l'anarquista Pietro Ferrua, fundador en 1957 a Ginebra del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme), ajudà sa mare en la direcció d'aquest centre de documentació, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Aquesta tasca de salvaguarda del patrimoni llibertari internacional la posarà en contacte amb militants anarquistes d'arreu del món. En els anys setanta participà activament en el suport al moviment dels objectors de consciència i en el Mouvement de Libération des Femmes (MLF, Moviment d'Alliberament de les Dones). El novembre de 1975 signà, amb centenars de persones, el manifest «El terrorisme franquista a França», contra els atacs de l'extrema dreta espanyola a França. Durant més de 10 anys, fou companya del militant anarquista Vicente Martí Verdú. El març de 1990 el CIRA deixà Ginebra i s'instal·là al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Vaud, Suïssa). Ha participat en l'organització de diversos col·loquis anarquistes internacionals, com ara el de Venècia (1984),«Anarchici ed ebrei» (Venècia, 2000), «Colloque Élisée Reclus» (Montpeller, 2005), Saint-Imier (2012), etc.És la representant del CIRA en la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Trobem articles seus, algunes vegades signats sota el pseudònim Marie Martin, en nombroses publicacions llibertàries, en algunes de les quals forma part del seu consell de redacció, com ara Agora,Anarchisme et Non Violence, Bulletin du CIRA, Cahiers d'Histoire du Mouvement Ouvrier, Interrogations,Contredire,Éditions Noir, IRL, Ma!,Le Monde Libertaire, Réfractions,Le Réveil Anarchiste, Volontà, etc. És autora de Un journal anarchiste genovois. Le Réveil (1900-1914) (1967, memòria d'Economia Social de la Universitat de Ginebra), La Fédération jurassienne, aux origines de l'anarchisme en Suisse (1971, 1991 i 2012), Ciao anarchici! Images d’une rencontre anarchiste internationale (Venise 1984) (1986, amb Agnaldo Maciel i Fabio Santin), Les Anarchistes à l'écran (1901-2003) (2003, ambÉric Jarry), Mourir en manifestant. Répressions en démocratie; le 9 novembre 1932 en perspective (2009, amb Charles Heimberg i Stéfanie Prezioso), Le don de la liberté. Les relations d'Albert Camus avec les libertaires (2009, amb Sylvain Boulouque, Progreso Marin i Wally Rosell), Grande balade avec la Fédération Jurassienne (2012); i ha editat nombrosos llibres de diferents autors (Mikhail Bakunin, Max Nettlau, Louis Mercier Vega, Clément Duval, Higinio Noja Ruiz, Vicente Martí, Henri Roorda, etc.) i de diferents temàtiques (cançons anarquistes, educació, etc.). Entre els autors que ha traduït podem citar Martha A. Ackelsberg, Gianpiero Bottinelli, Edi Gmür, Beat Leuthardt, David Lowenthal, Albert Minnig, Nicolas Walter, Yusuf Yeşilöz, etc. En 2006 el seu testimoni vital fou recollit per Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli en el llibre L'anarchisme en personnes.És membre dels grups redactors del Chantier biographique des anarchistes en Suisse, del Dictionnaire biographique du mouvement libertaire francophone i delDictionnaire biographique du mouvement ouvrier français («Le Maitron»).

    Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Registre militar de Benoît Chevenet

    Registre militar de Benoît Chevenet

    - Benoît Chevenet: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Havia nascut el 30 d'abril de 1864 a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França). Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i GeorgesÉtiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

    ***

    Léon Léauthier segons "L'Intransigeant" del 23 de novembre de 1893

    Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893

    - Léon Léauthier: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa)l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier. Havia nascut el 5 de gener de 1874 a Manòsca (Provença, Occitània). Sos pares es deien Joseph Pierre Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que morí quan son fill era molt petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de Manòsca i després marxà pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses conferències de Sébastien Faure. A partir d'aquest moment fou un assidu lector de la premsa anarquista (Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de reparació de calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i decidí venjar-se. Envià una carta a Sébastien Faure on li deia que, seguint l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer burgès que es topés». L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà greument amb el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant Boudillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la comissaria de l'Ajuntament del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però no mortal. El 24 de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu patró, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. No fou sentenciat a la pena capital perquè el jurat considerà que tenia «trastorns mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894, durant el transport cap a les colònies penitenciàries de la Guiana Francesa, participà en una revolta amb altres deportats a bord del vaixell Ville de Saint Nazaire. En arribar, va ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux, Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément Duval, Pini, Meyrueis i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément Duval. Léon Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire Léauthier (1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande per le fait à la révolte des bagnards (1893-1894).

    Léon Léauthier (1874-1894)

    ***

    Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 25 de març de 1893

    Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

    - Henri Meyrueis: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista Henri Pierre Meyrueis. Havia nascut el 12 de juliol de 1865 a Millau (Roergue, Occitània). D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i després de cambrer a diferents poblacions, fins instal·lar-se a París (França) on treballà en un cafè del carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març de 1893 van ser condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la Guaiana Francesa sota la matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa) conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément Duval, i patí nombrosos càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se. L'administració penitenciària el qualificà d'«anarquista dels més violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca. En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va ser asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i, segons Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit, pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren presents.

    ***

    Charles Simon segons "Le Journal Illustré" del 17 d'abril de 1892

    Charles Simon segons Le Journal Illustré del 17 d'abril de 1892

    - Charles Achille Simon: El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Havia nascut l'11 de maig de 1873 a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França). Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

    Charles Achille Simon (1873-1894)

    ***

    Philippe

    Philippe

    - Philippe: El 22 d'octubre de 1917 mor a Londres (Anglaterra) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Havia nascut el 20 de febrer --algunes fonts citen el 26 de febrer-- de 1864 a Lorient (Bretanya). En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornables per«associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per«difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la novaèpoca de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

      

         30 raons per votar a favor de Donald Trump,  segons publica la premsa ianqui no corrupta.

     

           Per part meva,  només vull dir 1, que Na Hillary Clinton representa els interessos de Wall Street i de les grans Multinacionals,  i 2,  que  la seva estratègia de confrontació (semblant a la de N'Obama) menaria a la ''WWIII''.

           Per altra banda, En Donald Trump,  en tot temps, ha donat suport al ''Brexit''. Nosaltres catalans hem de suposar que també donaria suport a un ''Catexit''.

        Vegeu el post 30 Reasons in 30 Days to Vote for Donald Trump – #17 Trump's ...


    0 0

    Es fa pública la culminació d'un procés de negociació d'una moció de censura que va començar fa mesos i en la que el «bloc de dretes» s'ha posat al servei de l'oligarquia de  Pollença.

    La carta d'UMP al batle, des del moment que l'han feta pública, queda clar que és una maniobra més per la que sembla imminent moció de censura, que preparen de fa temps i que nosaltres ja vàrem anunciar fa uns mesos.

    La carta amb l'últimàtum que ha fet UMP no se sosté de cap de les maneres i queda ben clar simplement és l'excusa per realitzar la moció de censura.

    Amb el contingut de la carta intenten amagar la incompetència demostrada del seu regidor i que no han pogut aguantar les contradiccions que els hi suposava pactar amb una esquerra més que moderada, sent ells un partit tan de dretes i al servei d'hotelers i grans empresaris. L'accelerador, encara que no ho diuen, està clar que era la pujada de l'IBI a hotels i grans superficies.

    Analitzant amb més detall la carta...

    Igual que en altres ocasions en un principi parlen de l'actual equip de govern com si ells no en formassin part, dient que es va formar gràcies al seus suport, com si ho haguessin fet des de fora.

    UMP carrega sobre nosaltres la responsabilitat de no haver aprovat la modificació de crèdit de la segona fase, quan va ser el PP el que va canviar el sentit del vot durant el ple. Diuen que nosaltres exigíem una peatonització radical, quan vàrem estar parlant de la possibilitat de consensuar un pla per fer-ho de manera progressiva... És significatiu com el llenguatge que utilitzen és com el de Tots: les nostres peticions en paraules seves es converteixen en exigències, però no diuen res dels altres tres partits que també es van oposar en dos plens seguits, perquè és més que evident que ja tenen pactada la moció de censura.

    Allò surrealista és que diuen que és a partir d'aquest tema que descobreixen que estan en minoria!!! El que no diuen és que aquest tema ja s'ha aprovat, i que el problema per tant no és estar en minoria sinó la seva incapacitat de negociació, la seva major comoditat governant amb el bloc de dretes i, sobre tot, que qui els dóna les ordres (l'oligarquia pollencina) ha decidit que el seu representant, en Totmeu Cifre Ochogavía, ha de tornar a governar.

    El comunicat prediu que no podran governar per concesions i mesures de caràcter radical que nosaltres exigirem a canvi del nostre suport! D'on treuen aquesta afirmació? Quina por tenen si, sense el seu suport, aquestes mesures mai sortirien? Si és així, perquè no cerquen suports a la resta de grups? Per què carreguen només en Junts la responsabilitat de cercar suports? La resposta és clara: perquè ja tenen pactada la moció de censura.

    Cal remarcar que quan vàrem proposar les reformes de l'IBI (suposam que a això es refereixen amb mesures radicals) tota la resta de grups varen votar en contra fa un any i que, ara, qui havia proposat aquestes reformes eren Junts i UMP que varen convocar el ple extraordinari i urgent; cosa que va ser un error del seu regidor, com va reconèixer ell mateix a la premsa, al no consensuar el tema amb els que realment comanden al seu partit, l'oligarquia pollencina.

    Finalment ve l'ultimàtum: i ni tan sols posen com excusa cap incompliment de l'acord de govern, sinó que la causa de l'últimatum és una suposada inestabilitat que ells mateixos han provocat, deixant tota la responsabilitat de cercar l'estabilitat en Junts, a la vegada que ja anuncien que faran una moció de censura, encara que sigui amb bones paraules. La pregunta a fer és: com és possible que sent a l'equip de govern, amb un acord que en cap moment diuen que s'hagi incomplit, i anant aprovant tot el que volien fins el moment, ara fan un últimatum i es desmarquen... La resposta és fàcil, la moció de censura, que ja està cuita.


     


    0 0

    L'Espai 36 de Sant Llorenç des Cardessar (Carrer Major, 36) acollirà el proper 23 d'octubre la presentació del llibre "Tià de Sa Real" de Tomàs Martínez i una nova edició de les "Gloses de Prima" que varen tenir lloc a Pollença. Els proposadors de temes Andreu Matamalas, Cristina Hinojosa i Tomeu Cifre "Fus", posaran a prova de bell nou la capacitat dels Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí", Maribel Servera "Servereta" i Macià Ferrer "Noto".

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 275 | 276 | (Page 277) | 278 | 279 | .... | 465 | newer