Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 218 | 219 | (Page 220) | 221 | 222 | .... | 465 | newer

    0 0

    Interessant article de Pere Sampol.

     

    “Jesús va dir: Donau al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”.
    MARC 12:17

    No s'hi ha posat per poc la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) quan el seu portaveu, Ricardo Blázquez, en el discurs inaugural de l'Assemblea plenària de la CEE es mostrà “greument preocupat” davant la “greu situació” creada pels qui “al marge i en contra de la llei pretenen rompre la unitat d’Espanya” i advertí del perill de “caos” i de “divisió de la societat”. Cit textualment: Desde el espíritu de lealtad constitucional y de cristiana colaboración al bien común en un Estado de Derecho... nos preocupa gravemente la grave situación creada por quienes, al margen y en contra de la ley, pretenden romper la unidad de España. Uff!
    Tot això, explicat des d'un esperit de cristiana colaboración al bien común. D'aquestes paraules hem de deduir que, segons el cardenal Blázquez, els dos milions de catalans que volen que Catalunya sigui un Estat no tenen una actitud cristiana, encara que siguin de missa diària i segueixin al peu de la lletra els evangelis. Perquè, com tothom sap, Espanya és una unidad de destino universal, que es remunta als orígens del temps, defensa espiritual de Occidente, i bla, bla, bla... Encara estan amb aquestes!

     

    Naturalment, segons el president de la Conferència episcopal, els polítics espanyols que defensen la unitat d'Espanya sí que tenen un esperit de cristiana col•laboració al bé comú, baldament robin als seus conciutadans, vulguin imposar la seva llengua als que tenen una altra llengua materna, o els facin constantment la punyeta negant-los els recursos econòmics i les infraestructures necessàries per aconseguir el bé comú. I quan els partidaris de la unitat d'Espanya incompleixen la Constitució —com ha sentenciat en diverses ocasions el Tribunal Constitucional—, no té importància perquè, per damunt de tot, està la sagrada unitat d'Espanya.
    I la pregunta és òbvia: que hi té a veure el cristianisme amb la voluntat dels catalans de tenir un Estat propi? Quin mandat diví o doctrina de Jesucrist han infringit els ciutadans de Catalunya que s'han manifestat reiteradament de forma pacífica, lúdica i festiva, amb unes mostres d'agermanament que han donat la volta al món per l'exemple de civisme i d’esperit de concòrdia. I els polítics partidaris de la independència —que per cert són majoria absoluta al Parlament de Catalunya—, quin pecat han comès? Defensen les seves idees amb un absolut respecte a les dels altres. Debaten amb un senyoriu i un savoir fair que és un exemple al món en uns moments que la política s'ha convertit en insults i renou. I a l'altra banda, de la part dels qui defensen la unitat de la patria, hi trobam la mateixa actitud de respecte a les idees dels altres? Son unos exacerbados, radicales, fascistas, nazis, corruptos..., entre molts d'altres insults, és l'aportació al debat que fan els detractors de la independència de Catalunya, des d'uns mitjans de comunicació que marginen l'adversari i adoctrinen la població. Qui són els qui prediquen i fomenten l'odi contra una part dels ciutadans? Tenen un esperit de cristiana col•laboració al bé comú els polítics i mitjans de comunicació espanyols que, permanentment, propaguen la catalanofòbia?
    Una vegada més, la Conferència Episcopal Espanyola malbarata la tasca de l'altra església, la que està formada per religiosos i seglars que viuen al costat de la gent, especialment dels més pobres. Molts d'aquests cristians han lluitat, alguns fins a donar la vida, per la llibertat del Poble de Catalunya. En part, gràcies a ells, es va mantenir la llengua i la identitat durant tres-cents anys de persecució, especialment en el temps de la dictadura franquista, quan els bisbes acompanyaven el dictador sota pal•li.
    I, ja que els bisbes, una vegada més, prenen partit pel poderosos en contra dels més dèbils, nosaltres també ens permetrem criticar la seva actitud i afirmar que, a més de trobar-la poc cristiana, també està lluny del pensament del Papa Francesc quan, a la seva encíclica “Alabat siguis” diu: “la desaparició d'una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d'una espècie animal o vegetal”. Interpretant aquestes paraules, podem afirmar que els catalans sobiranistes, que defensen la pervivència de la seva cultura, tenen una actitud molt més cristiana que aquells que, des de fa segles, maquinen per fer desaparèixer la cultura catalana i españolizar, això vol dir castellanitzar, els alumnes catalans.
    Així que, senyors bisbes, ja ho sabeu: al Cèsar el que és del Cèsar i...

    0 0

    Desembre de 1976 – Records de la presó de Palma


    Crònica sentimental


    Quan érem els darrers presos de la dictadura franquista


    Els crits dels companys afusellats a Porlier, a Burgos, en el castell d´Alacant, m´esclataven dins del cervell. A Alacant, de nit, ens feien formar, a fuetades, enmig d´insults, a cops de culata. Compareixien grups de falangistes de tota la comarca. Venien a cercar els responsables dels Comitès dels pobles, els que desenvoluparen tasques de defensa de la República i donaren suport a les col·lectivitzacions. Els mestres que portaven els nins d´excursió i que sortien retratats al capdavant de les manifestacions antifeixistes. Tampoc no se salvaven els pagesos que havien enviat taronges i patates a Madrid, a les ciutats que resistien l´endemesa de legionaris, moros i requetès. Les republicanes supervivents de la matança eren vexades enmig del carrer. Les feien anar fins al local de Falange amb els cabells tallats a ran. Les beates i riques propietàries, les mateixes que patiren pel seu hortet quan hi hagué les expropiacions, ara, crescudes per la victòria, escopien al rostre de les presoneres. Infants ensinistrats per gent sens ànima, els llançaven pedres i feien jutipiris, ballant al seu davant enmig de la riallada de soldats i veïns. Al local dels falangistes els feien beure oli de ricí, tassó rere tassó.


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Cap a les onze de la nit les galeries restaven en silenci.

    Arreu, res de diferent a les presons de les pel·lícules de gàngsters. Llargs passadissos curulls de cel·les on vegetava la humanitat que havia caigut en mans de la justícia. Cap lladre important. Tots els presos, desgraciats condemnats per haver robat un pernil, una moto, la caixa enregistradora d´un bar on només hi havia mil pessetes, els venedors de quatre sobres d´haxís.

    On eren els especuladors, els hotelers que havien estafat pagesos, fet malbé les platges, les muntanyes, les antigues cases de marès bastides pels nostres avantpassats feia segles?

    Preguntes sense resposta.

    Eren enlairats com a persones assenyades i intel·ligents els professionals que es posaven al servei de les grans companyies turístiques europees. Tenebrosa època curulla d´esplendents sales de festa bastides damunt els talaiots enderrocats, els casals en runes, les possessions que deixaven pas, una vegada esbucades, a aparcaments, grans superfícies comercials, femers inabastables...

    Durant les setmanes en què romanguérem a la presó, mai no ensopegàrem amb aquests malfactors. Cap de les persones responsables de l´abocament de milers de tones d´asfalt damunt la terra, arrabassament d´ametllers, alçament de monstres de ciment damunt les dunes.

    Al nostre edifici, acabat el darrer recompte, privats de llum per escriure i llegir, provàvem de dormir. Era una hora bruixa, el moment en el qual et trobaves altra volta amb tu mateix, sense cap entreteniment que et permetés distreure.

    Dormia vestit i em tapava amb les dues mantes velles que ens havia donat l´administració. Em costava molt entrar en calor. No disposàvem de cap sistema de calefacció i, pels vidres espanyats dels banys, la fredor ocupava tot l´espai i penetrava, silent, com l´àngel de la Mort que matà els primogènits d´Egipte.

    Les hores passen lentes quan no pots aclucar els ulls. Pareixia que el rellotge s´havia aturat en una zona de ningú. Com si el temps s´hagués glaçat i fins i tot els batecs del cor restàssin en hibernació, esperant el naixement d´una primavera que encara no podíem albirar.

    Com devien estar a casa, què devia fer Joana?

    Malgrat la ferma decisió de resistir fins que el partit ho trobàs oportú, el cert era que, sovint, els dies s´allargaven massa i la nostàlgia per la família i l´estimada s´apoderaven del teu esperit.

    La mare i la germana venien a veure´m cada setmana. La seva presència em donava forces. Procuraven no fer-me notar la seva preocupació. La mare sempre somreia malgrat que ploràs per dintre. Na Maria, la germana petita, restava una mica atemorida per l´ambient opressiu de la presó. Els filferros, les metralletes de la Guàrdia Civil, els registres per poder passar a l´interior.... Tot allò imposava respecte a una al·lota de divuit anys. No ho podia dissimular i em mirava espantada.

    Em vestia d´un posat alegre i els deia que no calia preocupar-se. I somreia, alçant el puny, ben igual que els altres companys quan entraven al locutori per a parlar amb les respectives famílies.

    Els vigilants no sabien què fer. Mai no s´havien trobat amb uns presos que discutien amb el director, imposaven condicions, tenien centenars d´amics que compareixien davant les portes del centre a fer pintades i cantar cançons... No entenien com era possible que la direcció consentís aquell, per a ells, estrambòtic comportament. Els funcionaris més joves copsaven la mudança del temps i no s´estranyaven tant. Al contrari! Més d´una vegada copsàrem indicis de comprensió.

    Qui més patien eren els que eren propers a la jubilació.

    No ho podien entendre de cap de les maneres! Estaven acostumats a la repressió més brutal i el menor signe d´indisciplina era castigat amb setmanes de cel·les de càstig i dutxes d´aigua freda, pallisses a qualsevol hora del dia pel motiu més inversemblant.

    Com a disciplinats militants, nosaltres no estàvem gaire preocupats per les setmanes que ens tocàs romandre tancats. Sabíem que érem a les acaballes de la dictadura. Es palpava dins l´ambient. El terra tremolava sota els peus dels nostres botxins. La por desapareixia a una velocitat vertiginosa. La presència de la Llibertat era ben visible arreu: en els recitals encara censurats de la Nova Cançó, que esdevenien flames enmig de la fosca; en les manifestacions cada vegada més nombroses que s´enfrontaven amb la Policia Nacional a places i carrers; en la mirada esperançada del jovent i dels treballadors.

    Qui podia impedir que s´encenguessin espelmes quan Lluís Llach cantava L´Estaca i Raimon Diguem no!? Com detenir les noranta mil persones que omplien el Camp Nou, agafades de les mans, interpretant Els Segadors?

    Ens dominava una sensació exaltada de final d´època.

    Era com si mancàs molt poc per a veure complits els somnis!

    La mare em portava la roba neta i, com de costum, preparava alguns dels meus plats preferits. Aviciar els fills fins quan romanen tancats rere reixes i barrots! El seu fill estimat, tancat a la presó! No ho podia consentir. Volia anar veure els coneguts de la família, advocats que ens coneixien des que havíem nascut i que sempre havien ajudat a solucionar determinats problemes administratius. Em costà moltíssim fer-li entendre que romaníem a la presó per pròpia voluntat, per principis. No volíem pagar una multa que consideràvem injusta. Potser pensàs que havíem embogit Acceptà la decisió del partit amb resignació, sense discutir. Segurament les visites a la presó, veure´m animat, la tranquil·litzava.

    Qui em preocupaven de veritat eren els padrins, el pare i l´oncle. Els padrins perquè procedien d´una llar conservadora, sempre respectuosa amb les autoritats. Uns poblers de soca-rel amb un batle a la família que va ser un dels màxims responsables d´Unión Patriotica a la comarca. Entendrien que havien castigat el nét per idees, no per haver robat a ningú? No era la primera vegada que tenia problemes amb la policia. Ho sabien a la perfecció. Però una cosa era una detenció d´uns dies i una altra molt diferent era anar a la presó. La màxima expressió d´indignitat per a una família pagesa!

    L´estat d´ànim del pare i l´oncle no em deixava dormir. Tenia ben present el que patiren en temps de la guerra.

    El pare havia arribat al Port de Palma un dia d´estiu del quaranta, presoner, membre d´un Batalló de Treballadors. Cent homes joves, agafats en els darrers combats del front de Madrid i el País Valencià. Els enviaven a fer carreteres i fortificacions, sempre a les ordres d´oficials sense escrúpols.

    La sort del pare va ser conèixer de forma miraculosa una al·lota del poble, amb propietats ben properes al camp d´internament.

    -Si no hagués estat per la teva mare –contava-, no seria viu! Vaig tenir sort i els oficials del camp s´estimaven més que els pintàs quadres, paisatges, retrats. Em lliurava de picar pedra de sol a sol. El cuiner, seguint les instruccions del capità, em donava un poc de carn, un poc més de pa. Això em va salvar. I, després, el formatge i els botifarrons que em feia arribar la teva mare. Com ens coneguérem? Senzill. El dia en què la vaig veure per primera vegada era amb el capità a la platja de davant el campament. Volia un quadre de la badia d´Alcúdia. Una marina amb barques de veles blanques on es veiessin, en la distància, l´església, les restes de la murada, els pins, l´aigua blava i encalmada que llepava, amorosida, la sorra de la platja. La teva mare ajudava el seu pare en la recollida d´algues. L´únic carro que aquell matí de sol esplendorós avançava dificultosament per damunt les dunes, en direcció als munts d´algues que les ones anaven deixant dia rera dia, era el teu padrí. Les algues servien per abonar les terres dels pagesos dels voltants. Eren un component indispensable per a tornar a donar vida als horts.

    Record que el teu padrí s´apropà a l´oficial i li oferí un poc del tabac que tenia a l´hort. Tabac de primera. Res de mescles, com el que arribava des de la península. Mentre parlaven al costat del carro, jo pintava l´esplendent panorama de la badia. Va ser quan la teva mare digué que li agradava molt el que dibuixava.

    Just en aquells instants, la meva vida es transformà de forma irreversible. L´amor com a fusta per a la salvació? No ho sé. Fins aleshores, durant tots els mesos que seguiren la derrota, havia viscut sense esperança, dominat pels records de la guerra, el terratrèmol que acabà amb les nostres esperances de modificar el destí dels homes.

    Creia que no sortiria mai del fondal. De nit, al camp de concentració, quan s´apagaven les dèbils bombetes que ens il·luminaven, la memòria dels combats i dels amics morts m´asaltava, furient, talment cans rabiosos a la recerca de la carn i la sang de les venes. Has vist els documentals on lleons afamegats es llancen, salvatges, damunt les gaseles que, atemorides, fugen de les urpes i queixals assassins? Talment així eren les hores a les presons curulles d´homes desfets per la derrota.

    Els crits dels companys afusellats a Porlier, a Burgos, en el castell d´Alacant, m´esclataven dins del cervell. A Alacant, de nit, ens feien formar, a fuetades, enmig d´insults, a cops de culata. Compareixien grups de falangistes de tota la comarca. Venien a cercar els responsables dels Comitès dels pobles, els que desenvoluparen tasques de defensa de la República i donaren suport a les col·lectivitzacions. Els mestres que portaven els nins d´excursió i que sortien retratats al capdavant de les manifestacions antifeixistes. Tampoc no se salvaven els pagesos que havien enviat taronges i patates a Madrid, a les ciutats que resistien l´endemesa de legionaris, moros i requetès. Les republicanes supervivents de la matança eren vexades enmig del carrer. Les feien anar fins al local de Falange amb els cabells tallats a ran. Les beates i riques propietàries, les mateixes que patiren pel seu hortet quan hi hagué les expropiacions, ara, crescudes per la victòria, escopien al rostre de les presoneres. Infants ensinistrats per gent sens ànima, els llançaven pedres i feien jutipiris, ballant al seu davant enmig de la riallada de soldats i veïns. Al local dels falangistes els feien beure oli de ricí, tassó rere tassó.

    Ens feien formar al pati quasi sense vestir. Els oficials ens fuetejaven amb llurs correatges. Les expedicions de botxins portaven llanternes i, amb ulls d´assenyat caçador, anaven un per un, il·luminant els nostres rostres amb acurada calma. Les dones, amb camisa blava i el jou i les fletxes brodades al pit, eren les més violentes, les que traspuaven més odi. Quan trobaven algú conegut, l´apallissaven fins que el presoner queia al terra, extenuat. Després, amb els altres falangistes, se l´emportaven a una cambra de tortura.

    Els crits dels pobres homes es feien interminables. Malgrat el cansament quotidià era impossible dormir en aquelles circumstàncies. Els senties cridar i gemegar hores i hores, fins que perdien el coneixement. Els mantenien conscients llançant-los poals d´aigua. Suplicaven una mort ràpida. Però no hi havia pietat per als que eren reconeguts. I, segurament, de joves degueren anar a la mateixa escola, jugar junts a indis pels carrers. Vés a saber si eren familiars llunyans, companys de colla, la parella en el ball de la festa anual del poble.

    Sempre existia la possibilitat d´una equivocació. De nit, dalt del castell, la claror de les llanternes, els dies sense afaitar-te, el mal menjar, el desànim... tot plegat podia transformar el teu rostre. Més d´una vegada sentírem els crits dels condemnats dient que no eren ells, que existia una confusió. Endebades la protesta. Allò no eren persones. Eren llops assedegats de sang. D´on sorgia aquella fúria desencadenada, com era possible arribar a aquells graus d´absoluta indiferència cap al patiment humà?

    Sense la pintura, sense el suport de la teva mare, no sé com hauria pogut resistir els patiments del camp de concentració. Quants d´amics del front no moriren, exhausts, sota les pinedes de la badia d´Alcúdia? Altres queien a les carreteres, sense poder donar una passa més, desaparegudes les poques energies que els restaven al cos. Lluny de les respectives famílies, separats de la dona i els fills, els casats, sabent que molts dels seus havien estat executats pels guanyadors... d´on podien treure forces per arribar a l´endemà?

    Sabia que alguns dels oficials que em demanaven una marina, ho feien per negociar amb els quadres. Després les venien a quatre coneguts i aconseguien un sou extra. Alguns, et portaven una fotografia de l´esposa, de la mare o la filla i et demanaven un retrat. A vegades no eren excessivament inhumans i et donaven un paquet de tabac, unes pessetes de propina.

    Vaig tenir sort amb el capità del destacament. Un dels pocs als quals l´interessaren de debò els meus dibuixos i pintures. Els tenia penjats a casa seva i, els mostrava, orgullós, als amics i convidats. Després de saber que ta mare demanava per mi, em lliurà un paper que em permetia sortir del camp dos dies a la setmana. Anava al poble a comprar els queviures que ens mancaven i, amb l´autorització, podia circular lliurement, sense que ningú em pogués dir res.


    Joana, en contacte permanent amb la mare, ens feia arribar les notícies i suggeriments del partit. Les petites notes, escrites en fulls de paper petits, anaven amagades en els replecs de la roba. Era un paper de seda tan fi, que mai cap funcionari les va trobar. Semblava que tot rutllava a la perfecció. Les campanyes en els llocs de feina, a Magisteri, Dret i Filosofia i Lletres funcionaven millor del que teníem previst. L´únic problema era que la Plataforma Democràtica no volia moure un dit en defensa de la nostra llibertat. Ni parlar-ne, d´organitzar una nova manifestació. El fet d´haver participat tímidament en la demostració del dotze de novembre havia creat greus contradiccions a l´interior del fantasmal organisme unitari. La majoria de les sigles que hi eren representades només hi participaven per sortir en els diaris, per compensar amb aquella propaganda gratuïta la manca de militants i d´autèntica activitat política!

    Quan Mateu Ferragut va plantejar la necessitat d´organitzar una gran campanya, amb mobilitzacions incloses, tot foren excuses de mal pagador. La darrera nota que Joana ens havia fet arribar ho explicava prou bé. Mateu va fer una intervenció excel·lent. Va explicar la necessitat d´anar augmentant la pressió política damunt els hereus del Movimient. Es veia clar, va dir, que així com anaven les negociacions secretes entre el PSOE, el PCE i el règim, tan sols serien legalitzades les organitzacions que acceptassin els condicionaments dels hereus del franquisme.

    -És aquesta la “democràcia” que voleu aconseguir? –els preguntava el nostre secretari general-. Es tracta solament de repartir-vos les cadires amb els qui han torturat i privat de llibertat el nostre poble durant quaranta anys? I els altres partits? Que s´haurà de fer amb els que són a la llista de les que s´han de permetre?

    Les breus notes escrites per Joana ens permetien imaginar el que s´esdevengué en la reunió. Nosaltres coneixíem a la perfecció els membres de la Plataforma. Havíem patit les seves intervencions en els fronts de lluita, en assemblees i manifestacions. Sabíem que pensaven de nosaltres. Jo estava totalment convençut, i la majoria del partit també, que volien silenciar-nos, evitar que les nostres propostes arribassin a la societat. Sovint vaig pensar que ens odiaven més que al feixisme! Es repetia l´acostumada història de les persecucions estalinistes a Rússia contra l´Oposició Obrera! Ben igual que els atacs i assassinats de la GPU soviètica i el PCE contra Andreu Nin, els comunistes del POUM i els anarquistes de la CNT.

    Treballava a la llibreria quan es va publicar Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Vaig situar el llibre en un lloc preferent, a la tauleta de novetats de l´entrada. Va ser patètic veure la ràbia que expressava el rostre de la majoria de dirigents carrillistes que compareixien pel negoci. Si haguessin pogut cremar-ne tots els exemplars, ho haurien fet! Dissimulant, els mirava rere uns prestatges. Era patètic comprovar com actuaven. Miraven a dreta i esquerra, talment anassin a robar. Després, situaven novel·les i llibres de cuina damunt Homenatge a Catalunya. Cap interès a fullejar o comprar l´obra d´Orwell, a aprofundir la història de la guerra civil. Cap curiositat per estudiar versions diferents a les que autoritzava el Comitè Central. El pamflet de Pasionaria El único camino i les memòries del general d´aviació republicà Ignacio Hidalgo de Cisneros Cambio de rumbo, eren les úniques que, els més estudiosos, coneixien.

    I, el pitjor, el que menys ens afavoria era que, amb aquesta mena de dirigents dins la Plataforma, no es podia concretar res a favor de l´Amnistia total.

    Sens dubte eren els més tancats quant a la lluita per la llibertat dels detinguts a la presó de Palma. En un determinat moment de la reunió, quan esgotaren el repertori d´excuses per a no actuar en defensa nostra, posaren les cartes damunt la taula i, amb un cinisme fora mida, indiferents a quina fos l´opinió de la majoria de la Plataforma, exposaren les seves autèntiques raons per a no voler fer cap campanya per aconseguir l´Amnistia total.

    -No caurem en la vostra trampa –explicaren a Mateu Ferragut i als altres assistents a la reunió-. En aquests moments les vostres accions, la defensa de l´autodeterminació, de la República, del socialisme entès com a poder dels treballadors, de la democràcia directa, és un esquerranisme que dificulta els pactes amb els màxims representants del Moviment i el Príncep. Us pensau que som a la Rússia Soviètica, que podeu fer el que heu impulsat a Vitòria a tota la resta de l´Estat? No és el moment de cap República i, molt manco, de dificultar la instauració de la llibertat donant ales al separatisme, a pràctiques de desfasat consellisme que distorsionen el normal funcionament del sindicalisme de consens i compromís existent arreu d´Europa.

    Mateu Ferragut va provar de rebatre cada una de les intervencions oposades a activar les mobilitzacions populars. Tots els seus esforços foren inútils. En la lluita contra el feixisme, no es tractava de consolidar el que el poble estava aconseguint amb els seus sacrificis. Ben al contrari. Per a consolidar els pactes amb els reformistes, les exigències d´un referèndum per la República, el reconeixement del dret a l´Autodeterminació, la possibilitat de federar els Països Catalans, la consolidació d´un poder de control basat en les assemblees de fàbrica, barri i facultats, destorbaven els plans ordits a les ombres.

    Les hores passaven lentes, interminables.

    No em podia adormir.



    0 0

    [05/12] «L'Amico del Popolo» -«Responsibility & Solidarity» -«Bezvlastie» - «Llei de fugues» - Convegno Malatesta - Lama - Monticelli - Panel - Rygier - Primert - Poulaille - Sette - Schapiro - Ricros - Kopp - Mannin - Alonso - Oteros - Borrás - Maggi

    Anarcoefemèrides del 5 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer númer de "L'Amico del Popolo"

    - Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre de 1891 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Amico del Popolo. Difesa degli opressi (L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del número cinc, del 9 de gener de 1892, portà el subtítol«Periòdic socialista anàrquic». Fundat i dirigit per Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent responsable fou Arcangelo Faccà (Puccio). Gairebé tots els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar Pietro Ellero, Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo), Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres, i publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi, Piotr Kropotkin, Rousseau, etc.). Edità un Almanaco sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació atacà sense treva el socialisme parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En sortiren sis números, l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats per les autoritats de l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor Pietro Gori. La mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses ocasions.

    ***

    Primera edició de l'obra de Nettlau

    - Lectura de Responsibility & Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre de 1899, al Freedom Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres (Anglaterra), l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour struggle: their present limits and their possible extension (Responsabilitat i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i possible expansió). Aquesta reeixida conferència esdevindrà un clàssic i serà editada l'any següent per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom.

    ***

    Capçalera d'"Acràcia"

    - Surt Bezvlastie: El 5 de desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el primer número del periòdic Bezvlastie (Sense Poder), creat per l'anarquista Varban Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom creada alhora, que després s'editarà a Sofia, representarà la més important difusió del pensament anarquista i anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra. L'últim número apareixerà el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera reapareixerà clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov.

    ***

    "La Benemérita"

    - Neix la «Llei de fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard, a Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a la Mola de Maó (Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc estratègic del Camp de l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil que patrullaven la zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i Raduà, el qual van portar a la comissaria fortament emmanillat, però a mig camí, darrera de la Plaça de Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de fugues». Segons la nota que va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i aleshores la Guàrdia Civil el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser la primera víctima de l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues», un sistema que a partir d'aquell dia s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort, el van portar al Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de Barcelona, on els metges van descobrir que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.

    ***

    Convegno Malatesta

    - Convegno Malatesta: Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània, Itàlia), organitzada per grups anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i la col·laboració de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150 aniversari del naixement d'Errico Malatesta» (Convegno Malatesta). Es van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista Errico Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di Lembo, Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo, Enzo Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres. Es va fer una crida per a la compilació dels escrits complets de Malatesta per a una posterior edició.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Vincenzo Lama

    - Vincenzo Lama: El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese–Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per«associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giliotti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un«anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese.

    ***

    Foto policíaca de Temistocle Monticelli

    - Temistocle Monticelli: El 5 de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per«associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli va morir de pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci, Itàlia).

    ***

    Notícia d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari "Le Petit Parisien" del 6 de maig de 1893

    - Pierre Panel: El 5 de desembre de 1870 neix a Saint-Julien-en-Jarez (Saint-Chamond, Roine-Alps, Occitània) l'obrer fabricant de faiança, teuler, venedor ambulant i militant anarquista Pierre Panel. Fill d'un obrer matricer, es vanagloriava d'estar emparentat amb Ravachol i portà una vida errant, moltes vegades juntament amb Louis Joseph Perrody, arreu la regió del Loira, existència marcada per nombroses condemnes. El desembre de 1891 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Moulins (Alvèrnia, Occitània) a 15 dies de presó per «crits sediciosos» i el novembre de 1892 fou condemnat a Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) a dos mesos de presó per«injúries, rebel·lió i incitació a l'assassinat i al pillatge»; també el 5 de maig de 1893 va ser castigat a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) a tres mesos de presó, pena que, a resultes dels incidents que atià dins de l'audiència després de cridar «Fora els jutges! Visca l'anarquia», s'allargà a un any. Un cop lliure la primavera de 1894, trobà feina en una teuleria de Montluel (Roine-Alps, Arpitània), on desenrotllà una important propaganda i creà un petit grup anarquista, fet pel qual va ser acomiadat de la feina juntament amb altres companys del grup i substituïts per obrers vinguts d'Alvèrnia. En aquest mateix any, va ser acusat de possessió de dinamita per a cometre un atemptat, però l'escorcoll de casa seva resultà infructuós. A començaments del segle XX feia vida per la regió de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on a conferències es reunia amb altres anarquistes com Marie Murjas i Victor Alzas. Durant la Gran Guerra, retornà a la regió del Loira i a partir de 1916 participà en les reunions del grup d'«Amis de Ce qui'il faut dire». En aquesta època viva treballant de comerciant ambulant pels mercats de la regió de Saint-Chamond i Firminy (Roine-Alps, Arpitània), a més de vendre a la porta de les fàbriques Le Libertaire i cordons que embolicava amb pamflets subversius. El 12 de setembre de 1919 va ser esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per les autoritats, però posteriorment reprengué la militància.

    ***

    Maria Rygier amb el seu vestit de presa

    - Maria Rygier: El 5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) --alguns citen el 5 de gener de 1885 a Florència (Toscana, Itàlia)-- l'antimilitarista, propagandista anarquista, resistent antifeixista i després monàrquica Maria Anna Rygier, també coneguda com Maria Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una família polonesa benestant, son pare, escultor polonès, es nacionalitzà italià. Dependenta de comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada de la Federazione fra gli Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació dels Empleats i Dependents d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I Congrés Internacional per la lluita contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre de 1906 a Milà. Durant anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de l'«Avantguarda Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic socialista revolucionari Lotta di Classei fundà a Bolonya, amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani, el full bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila (Rompeu files), que perdurà fins al 1913. Col·laborà en L'Avanti i L'Unione. Entre 1907 i 1911 participà activament en la revista La Demolizione (La Demolició), portada pel sindicalista Ottavio Dinale. En 1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el mecànic Virginio Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En 1911 publicà Il sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul congresso omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti, disparà contra el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu procés engegà una important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista. Encara que presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei Víctor Manuel III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març d'aquell any a Roma. En 1914 es declarà intervencionista i participà en la redacció del diari socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia destinat a fer costat la campanya per a la participació d'Itàlia en la Gran Guerra. En 1915 publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria. Després d'aquesta etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic furibunda, a començaments de 1926, després d'un escorcoll policíac al seu domicili, va ser detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en un psiquiàtric. Amenaçada de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a París (França), manifestant una oberta oposició al règim feixista, que la portà a publicar en 1928 a Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la police francaise ou les raisons occultes de sa «conversion». En aquesta època va ser guardonada amb el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930 sortí La Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le fascisme i en 1935Démagogie rouge et démagogie fasciste. Membre de la Lliga dels Drets de l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional celebrat entre el 26 i el 28 de desembre de 1932 a París. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni sul fuoruscitismo italiano in Francia. Finalment, en un últim cop d'efecte, s'arrenglà en les files dels monàrquics constitucionalistes i en la Federació Italiana de les Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de 1953 a Roma (Itàlia).

    Maria Rygier (1885-1953)

    ***

    Paul Deflisque ("Paul Primert") en 1955

    - Paul Primert: El 5 de desembre de 1892 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Fill d'un obrer impressor i d'una venedora ambulant de fruites i verdures, s'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè«Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada«Le temps des cerises». En 1936 actuà al «Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a París (França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França). Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents.És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils,Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter,Les cris de Lille,Gare de l'Est, Les faux savants,Nous fêtons ses vingt ans,As-tu compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc.

    ***

    Henry Poulaille (ca. 1940)

    - Henry Poulaille: El 5 de desembre de 1896 neix a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys --son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar --juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres-- la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat,À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde,Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant.És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans(1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de març de 1980 a París (França).

    ***

    Gino Sette

    - Agostino Sette: El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo (Osca), al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alexandre Schapiro

    - Alexandre Schapiro:El 5 de desembre de 1946 mor d'una crisi cardíaca a Nova York (Nova York, EUA) el destacat militant anarcosindicalista Aleksandr Moiseevic Shapiro, més conegut com Alexandre Schapiro o Sanya Schapiro. Havia nascut en 1882 a Rostov del Don (Rostov, Rússia). Sa família --d'origen jueu, revolucionària, lliurepensadora i atea-- emigrà ben aviat a Turquia. A Constantinoble estudià al Col·legi Francès, on aprengué grec clàssic i modern, turc, rus i ido (llengua internacional, simplificació de l'esperanto) --més tard aprendrà anglès, alemany, castellà i búlgar. Quan tenia 11 anys començà a llegir els pensadors anarquistes. En 1898 marxà a París i es matriculà en biologia a la Sorbona amb la finalitat d'estudiar medicina, però no va poder acabar els estudis per manca de diners. En 1900 es reuní amb son pare a Londres, on entrà en contacte amb Piort Kropotkin --qui el prengué com a secretari donat els seus coneixements culturals i lingüístics--, Varlaam Txerkézov i Rudolf Rocker, i començà a militar en els cercles anarquistes jueus, amb els qual creà, el desembre de 1902, la«Federació Anarquista en llengua jiddisch». En 1907 fou delegat d'aquesta federació al Congrés Internacional d'Amsterdam i esdevé un dels secretaris de l'Oficina de Correspondència de la Internacional anarquista. En 1915, quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves idees anarquistes, s'oposà al conflicte i al«Manifest dels Setze». Com a Rudolf Rocker, fou internat en un camp durant la guerra per la seva oposició al reclutament obligatori. En aquesta època fou secretari del Comitè d'Ajuda de la Creu Roja Anarquista, organització de suport als presos llibertaris, especialment russos. Durant l'estiu de 1917, a Rússia, participà amb Volin en el periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball). Durant un temps ajudà els bolxevics en l'organització de la xarxa ferroviària i més tard en la Comissaria d'Assumptes Exteriors amb Giorgi Txitxerin. Després de l'anihilament de la guerrilla makhnovista i de la repressió de la insurrecció de Kronstadt, s'afegí a Emma Goldman i a Alexander Berkman en els intents de pressionar Lenin per obtenir la llibertat dels anarquistes empresonats i aleshores en vaga de fam. El febrer de 1921 participà en l'organització dels funerals de Kropotkin. Empresonat també, fou finalment expulsat de Rússia. Instal·lat a Berlín, organitzà el «Comitè de Suport als militants empresonats a Rússia» i coedita el periòdic Rabotxi Put (La Veu dels Treballadors), juntament al també anarcosindicalista rus Grigorij Maksimov. El desembre de 1922 participà activament en el constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Berlín, on va escriure un primer esbós dels seus estatuts i, juntament amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, fou un dels membres del seu Secretariat Internacional. Entre el 16 i el 20 de juny de 1931 assistí al IV Congrés Mundial Anarquista a Madrid. Entre 1932 i 1933 visqué a Espanya, on s'havia traslladat la seu de l'AIT, i participà en comissions de discussió amb els Sindicats d'Oposició (trentistes); també publicà articles en Solidaridad Obrera. Fou crític amb la«Plataforma Anarquista» promoguda per Nèstor Makhno i Piotr Arshinov, que considerava que havia adoptat les tàctiques, els mètodes de lluita i les formes d'organització del bolxevisme --també desaprovà la col·laboració governamental de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Guerra Civil espanyola. En 1933, fugint del nazisme, es refugià a París, on publicà La Voix du Travail i col·laborà en el periòdic berlinès Der Syndikalist i en Le Combat Syndicaliste, de Pierre Besnard. Després de França marxà a Suècia i finalment a Nova York, on publicà el mensual New Trends (Noves Tendències) fins a la seva mort. Entre 1945 i 1946 fou soci amb Isaac Radinowsky en una empresa que enviava paquets d'ajuda a l'URSS des de Nova York. Cal no confondre Alexandre Schapiro amb el també anarquista rus del mateix nom, conegut sota el pseudònim de Sacha Piotr Schapiro, i pare del gran matemàtic Alexandre Grothendieck.

    ***

    Marius Ricros

    - Marius Ricros: El 5 de desembre de 1968 mor a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) el mariner anarquista Antonin Ricros, conegut com Marius Ricros. Havia nascut el 8 de setembre de 1898 a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen Siran (Alvèrnia, Occitània). Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquestaèpoca estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac.

    ***

    Guido Kopp

    - Guido Kopp: El 5 de desembre de 1971 mor a Salzburg (Salzburg, Àustria) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Havia nascut el 17 de març de 1896 a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany). Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).

    Guido Kopp (1896-1971)

    ***

    Ethel Mannin

    - Ethel Mannin: El 5 de desembre de 1984 mor a Teignmouth (Devon, Anglaterra) la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. Havia nascut el 6 d'octubre de 1900 a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra). D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primerèxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica --publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any--, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura.Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

    ***

    Ginés Alonso, Margit Manus-Arvidsson, Louis Mercier, Helmut Rüdiger i Albert de Jong en el Congrés del Cinquantenari de la SAC (Estocolm, 1960)

    - Ginés Alonso: El 5 de desembre de 1988 mor a L'Avelanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista, anarquista i maçó Ginés Alonso. Havia nascut en 1911 a Múrcia (Espanya) en una família conservadora que aviat s'establí a Barcelona (Catalunya). Fuster d'ofici, formà part activa del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu interès per la cultura l'animà a crear en 1931 l'Ateneu Racionalista de La Torrassa, a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sembla que també va pertànyer al grup anarquista que edità la revista Ágora, format per Ángel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d'altres, i que es finançava amb cops econòmics; per això patí presó arran dels fets del Cafè Oro del Rin. També formà part del grup«Afinidad», amb Josep Peirats i Pedro Conejero. El juliol de 1936 s'enfrontà contra l'aixecament feixista i formà part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant en la revista Popular-Film amb Mateo Santos i Puig Elías. Entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya les Joventuts Llibertàries i va prendre la paraula en nombrosos actes (Puigcerdà, l'Hospitalet, Sant Just Desvern, Les Corts, Viladecans, etc.) en representació d'aquest comitè. Entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, hostil a la participació de la CNT en els governs estatals. Amb la derrota, s'exilià a França i s'establí a L'Avelanet al costat de Pablo Martín, que li proporcionà feina a la seva fusteria. Participà en la resistència contra els nazis i ajudà a la reestructuració de la CNT. Intervingué en el míting a Tolosa de Llenguadoc que es realitzà després del Congrés de Federacions Locals de París celebrat entre l'1 i el 12 de maig de 1945, en el qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda com a delegat de L'Avelanet. Durant un temps fou director del setmanari confederal de l'Exili España Libre. Arran de la ruptura confederal, s'alineà amb el sector reformista favorable a la CNT clandestina de l'Interior. En 1954 assistí al Ple de Tolosa del sector moderat. Entre 1957 i 1960 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili i com a tal entrà clandestinament a la Península. El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l'Aliança Sindical --organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)--, amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer. En 1960 assistí com a representant del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia). L'1 de novembre de 1960 signà en representació d'aquest subcomitè, amb Roque Santamaría en nom del Secretariat Intercontinental, un manifest d'unitat confederal. En 1965 representà la Federació Local de L'Avelanet de la CNT en el Congrés de Montpeller. En la maçoneria assolí el grau de Gran Mestre. Podem trobar escrits seus en Espoir,Faro, Ideas, La Revista Blanca i Solidaridad Obrera, entre d'altres.

    ***

    Camp de concentració de Vernet

    - Nemesio Oteros Polo: El 5 de desembre de 1994 mor a Brageirac (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Havia nascut el 28 d'abril de 1907 a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família molt pobra, quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent --el capellà va ser reciclat a infermer--, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT,Proa, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

      

        La Unió Europea recompensa el terrorisme del govern turc, segons informa En Finian Cunningham.

     

         

     

         Sputnik, Russia Today, Pravda, Vesti.ru i d'altres mitjans russos publiquen on line en anglès, de manera que són a l'abast dels internautes de qualsevol punt del globus.

     

        Actualment, els mitjans de les Corporacions  perden la guerra mediàtica. Els mitjans ''orientals'' (els que no han d'obeir Washington) ofereixen informació que fa palesa l'agenda criminal de l'Imperi.

     

        Jo confio que de cada vegada més  navegants catalans connectin amb els mitjans ''orientals''.

     

         Com a mostra de l'alta capacitat informativa, podeu veure l'article d'En Finian Cunningham publicat a Sputnik: Traductor de Google.


    0 0

    [06/12] «Der Arme Teufel» - Atemptat de Tokar - Massacre de Ciénaga - «Lotta Anarchica» - Míting a Palma - Congrés Extraordinari AIT - Perron - Ballard - Pena - Fortuny - Zeledón - Pesotta - Yamaga

    Anarcoefemèrides del 6 de desembre

    Esdeveniments

    Portada d'un número de "Der Areme Teufel"

    - Surt Der Arme Teufel: El 6 de desembre de 1884 surt a Detroit (Michigan, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya Der Arme Teufel (El Pobre Diable). D'antuvi publicat i dirigit per Robert Reitzel, a partir de març de 1899, després de la mort d'aquest, en serà responsable Martin Drescher. Sortí com a publicació lliurepensadora i de crítica religiosa, però progressivament esdevingué llibertària fins el número 583 (1 de febrer de 1886) quan es declarà obertament anarquista, però sempre fora de qualsevol corrent teòrica. Nombrosos números (86, 88, 93, 100, 104 i 107) del periòdic van ser prohibits. Hi van col·laborar Karl Henckell, John Henry Mackay, Christian Wagner, Lev Tolstoi, Adolf Ehrenberg, Franz Held, Eduard Fern, Georg Herwegh, entre d'altres. Es donà una especial importància a la literatura i molts d'articles es tragueren d'altres publicacions, com ara Gesellschaft, Zeit,Die Zukunft,Magazin für Literatur,Simplicissimus, etc. Es van publicar 822 números, en 16 volums, l'últim número el 6 de setembre de 1900. Martin Drescher edità dues publicacions successores Wolfsaugen, ein Blatt für freie Geister (1900) i Der Zigeuner (1902). El maig de 1902 en tornà a sortir la capçalera Der Arme Teufel a Berlín (Imperi Alemany), editada per Albert Weidner i Erich Mühsam.

    ***

    Fortalesa de Trakai (Vílnius)

    - Atemptat de Tokar: El 6 de desembre de 1909 a Vílnius (Imperi Rus) --actualment Lituània-- el jueu anarquista rus Moishe Tokar intenta assassinar Sergei Hershelman, comandant militar de la fortalesa de Vílnius . Tokar s'havia guanyat a pols un nom en el moviment anarquista rus. Després de fugir de la detenció per la policia a Varsòvia, en 1907, amb documentació falsa, es refugià a París i després a Londres, on entrà en el grup llibertari de Judith Goodman i Rudolf Rocker. De bell nou a París amb la intenció de marxar a Rússia, entrà en contacte amb un grup anarcoil·legalista amb el qual orquestrà un pla per robar un banc, però traït per un company, el grup fou detingut. Gràcies a la intercessió del president Georges Clemenceau, els anarquistes en comptes de ser empresonats foren comminats a l'exili. Tokar retornà a Londres, on va romandre gairebé un any, fins que, sabedor de les cruels tortures que patien els presos polítics a Vílnius, decidí atemptar contra el seu responsable. El gener de 1909 passà la frontera de l'Imperi Rus a través de Lodz. El 6 de desembre d'aquell any disparà contra Hershelmen quan aquest passava en el seu carruatge, però resultà il·lès, encara que el general Fenga que l'acompanyava caigué ferit. El 13 de gener de 1910 Tokar fou condemnat a mort per l'atemptat. Uns quants dies abans de la seva execució, Moishe Tokar es calà foc amb la parafina de la llàntia de la seva cel·la i morí poc després a causa de les ferides.

    ***

    Obrer bananer

    - Massacre de Ciénaga: El 6 de desembre de 1928, a Ciénaga (Magdalena, Colòmbia), tropes de l'Exèrcit Nacional Colombià dispararen sobre una concentració pacífica de milers de vaguistes, matant més de mil treballadors. El 12 de novembre de 1928 havia esclatat la vaga massiva a la zona bananera de Ciénaga, Santa Marta, Aracataca, Fundación i Pivijay, al departament colombià del Magdalena, de la qual serà un dels dirigents principals el militant anarcosindicalista Raúl Eduardo Mahecha. Més de 25.000 treballadors de les plantacions es van negar a tallar les bananes produïdes per a la companyia multinacional nord-americana United Fruit Company i per productors nacionals sota contracte de la companyia, sinó acceptaven les seves reivindicacions: assegurança obligatòria, reparació per accidents de feina, habitacions higièniques i descans dominical remunerat, augment del 50% dels jornals, supressió dels comisariatos (economats on estaven obligats a comprar els obrers), eliminació de les bestretes mitjançant vals, pagament setmanal, abolició dels contractistes, millora del servei hospitalari. Malgrat la pressió, la multinacional i els seus treballadors no van aconseguir un acord col·lectiu. La United Fruit Company va arribar a controlar el 80% de la indústria bananera mundial i va constituir al Carib un vast imperi de gairebé 1.400.000 hectàrees de terra, 70.000 d'elles sembrades de bananes; milers de quilòmetres de ferrocarrils i cables de telègraf; una flota de uns cent vaixells i una força laboral de 150.000 homes, que recol·lectaven anualment 65 milions de raïms per a l'exportació. Per acabar amb la vaga, el govern conservador de Miguel Abadía Méndez va ordenar la militarització de la regió, declarant l'Estat de setge, i va nomenar com a cap civil i militar de la zona el tristament famós general Carlos Cortés Vargas. La nit del 5 de desembre els vaguistes es van concentrar a Ciénaga per de bon matí marxar cap a Santa Marta a exigir a les autoritats que obliguessin la multinacional a signar un acord. Milers d'obrers es van concentrar a la plaça de l'estació de ferrocarril i a l'1.30 de la matinada del 6 de desembre de 1928, alhora que un capità llegia el decret que ordenava els vaguistes dispersar-se, les metralladores dispararen contra la multitud emmudint els crits de «Visca Colòmbia Lliure!». Encara que el govern va fer el possible per amagar-lo --oficialment van morir«nou revoltosos comunistes»--, van ser assassinades unes 1.500 persones (homes, dones i infants); moltes van ser executades durant els dies posteriors i va haver centenars de detencions, de les quals més de 60 van acabar en consells de guerra. El terror es va instaurar a la regió: els oficials i soldats assalten, violen i roben; empresonen civils exigint-los diners si volen ser alliberats; imposen multes, cobren impostos, envien a treballs forçats, rematen els ferits, torturen i assassinen. El caos arribarà a proporcions tan enormes que fins i tot serà condemnat per diversos polítics lliberals i conservadors i pel propi cònsol nord-americà de Santa Marta.

    ***

    Capçalera de "Lotta Anarchica"

    - Surt Lotta Anarchica: El 6 de desembre de 1929 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Lotta Anarchica. Organo quindicinale del Comitato Provvisorio per il riallacciamento delle force comuniste-anarchiche. Arran de la transformació del grup «Pensiero e Volontà» en Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Comunista Anarquista de Pròfugs Italians) esdevindrà el seu òrgan d'expressió i portarà dos subtítols més:«Organo quindicinale dei gruppi comunisti anarchici aderenti all'Unione Anarchica Italiana» i «Organo quindicinale dell'Unione Comunista Anarchica». Dirigida per Leonida Mastrodicasa (Numitore), en seran gerents Jean Rebeyron i Alban Fontan i hi col·laboraran Bernardo Cremoni i Camillo Berneri, entre d'altres. El número del 6 d'agost de 1932 estarà dedicat a Errico Malatesta. En sortiren 35 números, l'últim el 3 de novembre de 1933. Aquesta publicació quinzenal tingué una important difusió clandestina arreu d'Itàlia.

    ***

    La Casa del Poble de Palma

    - Míting a Palma: El 6 de desembre de 1931 la Federació Local de SindicatsÚnics celebra a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) un míting per protestar«contra el despotisme imperant en la patronal de Palma». S'intentà la participació de totes les societats obreres, però només fou un míting dels anarcosindicalistes i dels comunistes. Els oradors foren: Joan Gelabert, Bartomeu Albertí i Pere Vanrell, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en nom, respectivament, del Sindicat del Transport, de Gas i Electricitat i dels carreters; i Joan Cañellas, Aurora Picornell i Antoni Ambròs, comunistes, en nom dels sindicats de la Construcció, de les Sastresses i de la Corda. Els oradors tingueren uns temes fixos: els anarcosindicalistes, la denúncia de la república i l'assenyalament que l'ofensiva patronal era una mostra més de l'oposició entre el treball i el capital; els comunistes, a més d'això, la necessitat del «front únic revolucionari» --els comunistes, però, en el seuòrgan d'expressió (Nuestra Palabra), feien crides a l'ocupació de la Federació Local de Sindicats Únics, i insistien en la necessitat que els dirigents anarcosindicalistes dimitissin. En el míting s'aprovà, a més, donar quatre dies de temps al governadors per a la solució dels conflictes pendents i la dissolució del Sindicat Catòlic del moll; després, en manifestació, els assistents anaren al Govern Civil i una comissió presentà les demandes. El míting mostrà que, malgrat els forts atacs contra els «anarcoreformistes» els comunistes no havien pensat encara a retirar-se de la CNT.

    ***

    Anagrama de l'AIT

    - Congrés Extraordinari de l'AIT de París: Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) porta a terme un congrés extraordinari a París (França) per analitzar el procés revolucionari realitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) emmarcat en la Guerra Civil espanyola i molt especialment l'excepcional fet de l'entrada d'aquesta organització anarcosindicalista en els governs republicans i analitzar els «Fets de Maig» de 1937. Els delegats cenetistes (Josep Xena Torrent, David Antona Domínguez, Horacio Martínez Prieto i Mariano Rodríguez Vázquez) i Helmut Rüdiger --que presentà un «informe secret» on defensava la necessitat de subordinar tota l'acció, tota la teoria i tots els principis cenetistes en favor de la unitat antifeixista, com aúnica garantia de guanyar la guerra-- volgueren justificar l'«anarquisme pragmàtic», mentre Pierre Besnard, secretari de l'AIT, defensava la posició ortodoxa, acusant la CNT de claudicant davant els interessos de la burgesia, fet que amenaçava la unitat del proletariat mundial. La confusió creada per la col·laboració cenetista amb el govern era un fet gravíssim i el secretari generala sol·licità la baixa de la CNT de l'AIT, ja que, entre altres coses, no respectava els principis de la Internacional i perquè gairebé no havia cotitzat des del seu ingrés en l'AIT. La resposta de la CNT fou demanar a les seccions el relleu del secretari general i substituir-lo per altre amb una«visió mésàmplia de les coses i menys dogmàtic». La CNT no fou censurada en el congrés ja que era molt més poderosa que la resta d'organitzacions sindicals (SAC sueca, CGT portuguesa, CGTSR francesa, NSV holandesa, USI italiana, CGT xilena, FAAUD alemanya, grups anarcosindicalistes belgues, la Federació Anarquista i els grups anarcosindicalistes polonesos i la FORA argentina): l'AIT sense la CNT no era res. Finalment, el secretari general fou substituït per un de nou que residís a Espanya. Es dóna la paradoxa que l'«informe secret» --«secret» perquè si els estalinistes russos i espanyols arribaven a conèixer la cega determinació de la CNT a sotmetre's a la unitat antifeixista a qualsevol preu, aquesta corria el risc de convertir-se en un titella a mans dels seus rivals-- de Rüdiger fou traduït i publicat com a fullet divulgatiu (El anarcosindicalismo en la Revolución española) pel Comitè Nacional de la CNT en 1938.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Charles Perron (esquerra) amb Bakunin (1866)

    - Charles Perron: El 6 de desembre de 1837 neix a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communards parisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries. Charles Perron va morir el 7 de març de 1909 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia.

    ***

    George Ballard (ca. 1917)

    - George Ballard: El 6 de desembre de 1888 –algunes fonts citen 1883– neix a Ledbury (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra) el dissenyador industrial i propagandista anarquista George Powell Ballard, també conegut com George Barrett. Fill d'una família benestant, després de fer els estudis a la Cathedral High School d'Hereford (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra), va fer enginyeria, especialitzant-se en el disseny industrial. Ben dotat per al periodisme, la poesia i l'oratòria, en aquestaèpoca s'adherí a la Federació Socialista de Bristol (Anglaterra) i ben aviat s'oposà al parlamentarisme. A començament de 1908 va fer la conferència«Anarchy and socialism», que causà un cert enrenou en la citada organització política. A partir d'aquesta data participà activament en el desenvolupament del moviment llibertari a Bristol. Després de casar-se amb Edith Oxley, filla d'un responsable socialista de Bristol, s'instal·là a Londres (Anglaterra). A partir de 1910 col·laborà amb la revista anarquista Freedom i, amb Ambrose Barker, fou un dels membres més actius del grup anarquista del barri londinenc de Walthamstow, destacant com a orador i escriptor. Sota el nom de George Barret participà, després de la seva feina, totes les tardes de la setmana en els mítings que es feien als carrers de Londres. L'abril de 1910 trobà feina a Glasgow (Escòcia), però de manera regular hi anava a Londres per a dirigir el setmanari Freedom, càrrec al qual finalment renuncià en 1935. Amb John Paton i el ferroviari Dominic, fundà el grup anarquista de Glasgow, que es reunia al Clarion Club, i participà, amb el suport de John McAra d'Edinbourg (Escòcia), en innombrables mítings de carrer. En 1911 es mostrà especialment actiu en el moviment de solidaritat amb la vaga dels mariners i fou detingut i processat arran d'enfrontaments amb els esquirols. Durant la campanya antianarquista engegada arran de l'assalt policíac de gener de 1911 de la casa de Sydney Street de Londres, perdé la feina; inscrit en la «llista negra» patronal, es guanyà la vida escrivint articles sobre enginyeria per a la premsa especialitzada. Encara que continuava col·laborant amb Freedom, gràcies al suport financer de George Davison, fundà el seu propi periòdic, The Anarchist, que publicà 34 números a Glasgow entre l'1 de maig de 1912 i 1913, any en el qual deixà de publicar-se per qüestions econòmiques. Durant els anys prebèl·lics fundà nombrosos Workers' Freedom Groups i realitzà, moltes vegades amb George Davison, nombroses gires propagandístiques a Escòcia i a Gran Bretanya. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va escriure el fullet The last war, publicat pel grup«Freedom» de Bristol i del qual es van distribuir 10.000 exemplars abans de ser prohibit. També fou un dels signants, amb altres destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, Victor Dave, etc.), del «Manifest internacional contra la guerra». En 1915 publicà The anarchist revolution, fullet del qual es van fer nombroses reedicions. Quan el govern britànic prohibí el periòdic que James Connoly publicava a Dublin, el grup anarquista de Glasgow s'encarregà de la seva impressió i de la seva introducció clandestina a Irlanda. La policia, sabedora d'aquest fet, realitzà nombrosos escorcolls en diverses seus de periòdics anarquistes, inclosa la impremta londinenca de Freedom, però mai no troba la impremta buscada. En 1921 s'editaren les seves Objections to anarchism. George Ballard va morir el 7 de gener de 1917 a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) a resultes d'una tuberculosi que havia contret durant una gira propagandística en 1913 després de viatjar en ple hivern amb la seva motocicleta.

    George Ballard (1888-1917)

    ***

    Antoni Pena Rumia

    - Antoni Pena Rumia: El 6 de desembre de 1896 –algunes fonts citen el 3 de desembre de 1898– neix a Seròs (Segrià, Catalunya) el professor, hispanista, traductor i militant anarcosindicalista Antoni Pena Rumia –a vegades citat Perna. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1918 i començaments de 1920 dirigí, per suggeriment del Comitè Nacional d'aquest sindicat, el periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). Era membre, amb Joan Ferrer Farriol, Juli Marbà, Alfredo Gómez, Salvio Ayguaviva i altres, del grup «JuventudÁcrata» de Barcelona, el qual en 1918, amb membres de la redacció de Tierra y Libertad, engegaren el projecte de creació d'una federació anarquista, assistint en 1920 a una reunió a Barcelona (Catalunya) amb aquesta finalitat. Amb Simó Piera i Pagès, en 1922 va ser encarregat pel Comitè Nacional de la CNT d'estudiar la situació dels presos anarcosindicalistes i en 1923 encapçalà el projecte de revista El Espíritu Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i col·laborà en el periòdic La Publicitat. En 1934 s'instal·là definitivament a París i el 3 de novembre d'aquest any va fer la conferència«L'Espagne en feu! Révolution ou Dictadure?» al Club du Faubourg Poissonnière. A París fou professor de l'École des Hautes Études Commerciales (HEC, Escola d'Estudis Superiors de Comerç), la qual li va condecorar amb les Palmes Acadèmiques, i president de l'Ateneu Hispanista. Després de la II Guerra Mundial organitzà conferències i debats a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París i a la Sorbona. Destacà com a professor de llengua i literatura castellanes i com a traductor de diverses llengües (francès, italià, portuguès, castellà i català). Era membre de l'Institut Superior d'Interpretació i de Traducció (ISIT) i d'École Supérieure des SciencesÉconomiques et Commerciales (ESSEC, Escola Superior de les Ciències Econòmiques i Comercials). Mantingué correspondència amb Louis-Ferdinand Céline. En 1978 encara vivia a París, al número 11 de la plaça Saint-Michel, encara que ja feia anys que no militava.

    ***

    Josep Fortuny Ferrer

    - Josep Fortuny Ferrer: El 6 de desembre de 1919 neix a Vilallonga del Camp (Tarragonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fortuny Ferrer. Son pare es deia Lluis Fortuny, obrer de fàbrica anarcosindicalista, i sa mare era catòlica. Quan tenia 11 anys, després d'aprendre el castellà, deixà l'escola i durant dos anys va fer d'aprenent de serrador a Reus (Baix Camp, Catalunya) i de ben jovenet s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Assabentat del cop feixista, durant la nit del 19 al 20 de juliol de 1936, amb un grup de companys, serrà l'espasa triomfant de l'estàtua de Reus del general Joan Prim Prats, comandat de la campanya del Marroc. Dies després, el 30 de juliol, va ser ferit en un peu durant un combat a la ciutat. Encara convalescent, es presentà com a milicià voluntari en la III Companyia del III Batalló de la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió del XXII Cos de l'Exèrcit republicà (antiga«Columna Ortiz») i combaté a Azuara, Herrera de los Navarros, Fuendetodos i Belchite, al front d'Aragó. Després de la caiguda de Terol, retornà a casa seva amb dos companys confederals, però immediatament va ser mobilitzat i, després de dos mesos de formació militar en artilleria de muntanya, enviat al front d'Aragó. Encarregat d'un gran canó Schneider muntat sobre rails, va ser promocionat a sergent. A finals de 1938, desertà de la seva unitat amb altres companys a prop de Figueres, però va ser detingut i tancat al castell d'aquella localitat. Jutjat en consell de guerra per «abandó del seu destí i del material de guerra», va ser condemnat a mort; però, per la seva curta edat, fou agraciat. Amb el triomf franquista creuà la frontera per Portbou i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Agde, Bram i Setfonts). L'estiu de 1940 fou enviat pel Govern de Vichy a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per fer feina a les torberes de l'altiplà de Millevaches (Llemosí, Occitània), a les localitats d'Aus Gletons i de Sent Merd las Aussinas. En 1943 establí contactes amb els maquis del grup local dels Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant en accions de sabotatge, sobretot en l'obstrucció de carreteres. A partir de l'1 de juny de 1944 va ser mobilitzat en la 2364 Companyia FTP que agrupava resistents armats de la zona l'altiplà de Millevaches. A finals de setembre de 1944 va ser desmobilitzat del GTE i de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament continuà treballant com a obrer agrícola a Peròls de Vesera (Llemosí, Occitània). A començaments dels anys cinquanta s'establí a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà en diversos oficis (paleta, descarregador, carboner, serrabigaire, contrabandista) abans de retornar al Llemosí, on conegué Juliette, sa futura companya. Fidel al seu pensament llibertari mai no es casà i mai no demanà la ciutadania francesa. Només viatjà a Catalunya en una única ocasió. Després de la mort de Juliette en 2004, freqüentà la «Maison Communale», que el batejà «Casa del Poble», que els joves havien muntat a Tarnac (Llemosí, Occitània). En aquesta època vivia a Razel, llogaret de Peròls de Vesera. En 2004 el seu testimoni va ser recollit per Paul Estrade i publicat en el llibre col·lectiu Les forçats espagnols des GTE de la Corrèze (1940-1944). Josep Fortuny Ferrer va morir el 4 d'agost de 2011 a Pèira Levada (Llemosí, Occitània) i fou enterrat el 7 d'agost a Peròls de Vasera (Llemosí, Occitània). En 2011 declaracions seves van ser introduïdes en el documental Emilio, el eco de otros pasos, d'Enric Miró, dedicat a l'exmilicià de la «Columna Sur Ebro» Emilio Marco.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Billo Zeledón

    - Billo Zeledón: El 6 de desembre de 1949 mor a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica) el periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i després polític, José María Pedro Zeledón y Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo Zeledón, Billo i Merlín. Havia nascut el 27 d'abril de 1877 a San José (Costa Rica). Sos pares es deien Hilario Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare morí en el part i son pare quan ell era molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties, germanes de son pare. Després de fer els estudis primaris a San José, només va poder estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica, on conegué Joaquín García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat es posar a fer feina. Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí coneixements que li van permetre poder opositar a càrrecs importants en l'administració. En 1892 començà a treballar com a escrivent en la Cort Suprema de Justícia, fet que l'ajudà en la seva formació periodística. S'inicià en la política militant en el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers articles aparegueren el 1898 en El Diarito i després, fins el 1948, va escriure en tots els periòdics i revistes importants de Costa Rica (Colección Eos, La Linterna, Pandemonium, San Selerín,etc.). En aquests anys col·laborà en publicacions anarquistes, com ara Algo, La Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La Ilustración Obrera, Sanción,Vida Socialista i Vida y Verdad. El 24 de desembre de 1899 es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón, amb qui tingué cinc infants. En 1901 va ser nomenat administrador de La Prensa Libre i en 1901 adquirí el periòdic El Fígaro; també fundà i dirigí el periòdic humorístic La Linterna. Quan tenia 27 anys participà, sota el pseudònim Labrador, en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la musica del qual va ser composta per Manuel María Gutiérrez, aconseguint el primer premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de 1903 a les escoles. Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes Mesén que era atacat per l'Església Catòlica que l'acusava d'«ateu, "xilenoide" i anarquista» per explicar les teories de l'evolució darwinistes al Colegio San Agustín de Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914 dirigí, amb Anselmo Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista anarquista Renovación. Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista, de San José, i que s'estampà en la impremta de Ricard Falcó Major; en aquesta publicació tingué una secció fixa,«Conversemos», i en les seves col·laboracions destaquen poemes, comentaris bibliogràfics i textos doctrinaris sobre l'Estat, la política, la religió i l'educació, deixant palès les influències que tingué d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1912 fundà, amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín García Monge, Carmen Lyra, Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis Socials «Germinal», que prestava molta importància a l'educació com a mitjà de canvi revolucionari. El seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos de vida (1907) i després va escriure dos llibres de versos per a infants, Jardín para niños (1916) i Alma infantil. Versos para niños (1928). Els seus poemaris Campo de Batalla i Germinal van ser cremats abans de publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en diverses institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917 dirigí la Impremta Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria«Botica Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados (1917-1919) va ser perseguit, hagué de romandre ocult una temporada, fundà el periòdic d'oposició al règim Costa Rica, que va ser destruït per la policia, i passà un temps a Nova York (Nova York, EUA). En 1920 va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser nomenat secretari general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé d'aquestes institucions els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del centre de la ciutat de San José, una d'elles l'escola «Julia Lang». Entre 1924 i 1936 treballà d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936 fou directiu del Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la Inspecció d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940 s'instal·là a Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia Tonyinera fins 1944. En 1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD). Entre 1946 va ser nomenat secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que mantingué fins el 1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i empresonat. En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i representà aquest partit en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc després, l'11 d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En aquesta època la seva salut ja era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca«La Pastora» a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre de 1949. Fou enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San José. El 14 de novembre de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà Benemèrit de la Pàtria, com a autor de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans de Costa Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En 2003 Cristina Zeledón Lizano publicà la biografia Labrador de ideales. Semblanza de José María Zeledón (Billo). Moltes escoles públiques de Costa Rica porten el seu nom.

    Billo Zeledón (1877-1949)

     ***

    Rose Pesotta en un convenció de l'ILGWV (1965)

    - Rose Pesotta: El 6 de desembre de 1965 mor a Miami (Florida, EUA) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Havia nascut el 20 de novembre de 1896 a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) en una família de comerciants jueus de grans. Ja des de petita llegia el periòdic anarquista NorodnayaVolya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses «Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquista The Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a LosÁngeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola,  i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer.

    ***

    Taiji Yamaga

    - Taiji Yamaga: El 6 de desembre de 1970 mor el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Havia nascut el 26 de juny de 1892 a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó). Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin --encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»--, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort propagant el moviment anarquista japonès.

    Escriu-nos

    Actualització: 06-12-15


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Mallorca: el paradís perdut (V)


    Aigua cristal·lina i roca encesa (per Miquel López Crespí, escriptor)


    El nom de Cèlia Viñas m'ha vengut a la memòria justament en veure la fotografia titulada "Aigua cristal·lina i roca encesa". De cop i volta ens adonam com és injust l'oblit que poble i estaments oficials fan d'alguns dels nostres millors escriptors. D'on sorgeixen, qui té la culpa d'aquests oblits intencionats, d'aquestes injustes marginacions de tants i tants excel·lents escriptors nostrats. De sobte he recordat fragments dels poemes "Cala d'Or", "Sempre que veig la mar...", " Lluna del record", "Vent de la mar", "Noces de l'aigua a la nit", "Cala Ferrera"... Cèlia Viñas, que havia dedicat el seu primer poemari en català al mestratge de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, sabia veure, com els cappares de l'Escola Mallorquina d’altra banda, totes les tonalitats cristal·lines de la mar, tots els colors de la roca encesa, però també sabia que la mar blava podia esdevenir taronja, es podien collir margarides enmig de les ones o treure tórtores del fons marí engabiat.


    Entre el grup de poetes dels anys cinquanta on hi ha noms com Miquel Dolç i Miquel Gayà que havien escrit, respectivament, L'atzur il·luminat (1943) i La bona terra (1949), amb el temps aniran destacant noms com Marià Villangómez amb El cop a la terra (1962), Bernat Vidal i Tomàs, Llorenç Moyà i, amb una sobtada força tel·lúrica, Blai Bonet, autor de l'emblemàtic poemari Entre el coral i l'espiga (1952). Tan peculiar, Jaume Vidal Alcover, amb el poemari L'hora verda (1952) commocionarà el somort panorama literari illenc. Malgrat la força rupturista de Jaume Vidal Alcover, malgrat les troballes poètiques de Blai Bonet i la serenor clàssica dels poemes de Marià Villangómez, Llorenç Moyà o Miquel Dolç, el cert és que la presència de l'Escola Mallorquina encara se sentia amb força damunt els nostres autors. Cal dir que l'herència de Bartomeu Rosselló-Pòrcel ja era immensa i, amb el pas del temps, res no podria atura-la. Miquel Gayà provava de servar el mestratge de Costa i Llobera amb poemaris com el citat La bona terra (1949), però la visió il·luminada de Rosselló-Pòrcel ja havia posat els fonaments del que seria tot l'ampli ventall de possibilitats per als poetes de la segona part del segle XX. Mestratge que perdura fins al moment present.

    Entre tots aquests poetes, una mica oblidada per allò tan conegut de la mudança de la moda, dels intencionats silencis decretats pels exquisits, hi podem afegir a la malaguanyada poetessa Cèlia Viñas Olivella, que amb el llibre Del foc i la cendra marca una fita en la poesia mallorquina del moment. Malauradament la seva sobtada mort a Almeria l'any 1954 ens privà d'un nom de l'alçada de Jaume Vidal Alcover o el mateix Blai Bonet. El nom de Cèlia Viñas m'ha vengut a la memòria justament en veure la fotografia titulada "Aigua cristal·lina i roca encesa". De cop i volta ens adonam com és injust l'oblit que poble i estaments oficials fan d'alguns dels nostres millors escriptors. D'on sorgeixen, qui té la culpa d'aquests oblits intencionats, d'aquestes injustes marginacions de tants i tants excel·lents escriptors nostrats. De sobte he recordat fragments dels poemes "Cala d'Or", "Sempre que veig la mar...", " Lluna del record", "Vent de la mar", "Noces de l'aigua a la nit", "Cala Ferrera"... Cèlia Viñas, que havia dedicat el seu primer poemari en català al mestratge de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, sabia veure, com els cappares de l'Escola Mallorquina d’altra banda, totes les tonalitats cristal·lines de la mar, tots els colors de la roca encesa, però també sabia que la mar blava podia esdevenir taronja, es podien collir margarides enmig de les ones o treure tórtores del fons marí engabiat.

    En el poema "Diuen que la mar..." havia escrit:


    Diuen que la mar és blava i avui és groc taronja. Diuen que la mar té peixos; jo hi he collit margarides. Diuen... Dues tórtores n'he tretes del fons marí engabiat. Diuen que a la mar, les ones... Bellveures hi vull sembrar que facin una ombra humida. La mar, una sínia per pouar l'amor. La mar, a dins de la mar, un concert de caderneres i Schumann amb sa guitarra.1


    1 Cèlia Viñas. Del foc i la cendra. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1953. Pàg. 63.



    0 0

     Petjada acústic Aeroport Son Sant Joan

    Petjada acústica de l'Aeroport de Son Sant Joan

    A Antoni Verger.

    Com a candidat a diputat per MÉS al Congrés, pensam que als pobles del Pla de Sant Jordi, i a Can Pastilla i el Coll d’en Rabassa, entre moltes altres coses, hi ha la lluita que tenim de fa anys contra la contaminació acústica de l’Aeroport de Son Sant Joan, a la qual, AENA, no dóna la resposta adequada als perjudicis que suposa per a la salut de totes les persones que hi vivim.

    Antoni Verger
    Antoni Verger

    Pensam que també s’ha de mirar per la contaminació lumínica i els perjudicis per a l’agricultura. Els partits de MÉS per Mallorca tenen una llarga trajectòria en accions contra tota aquesta contaminació. I abans que ningú els veïnats i entitats civils de tota la contrada.

    S’ha de revisar del tot la relació entre AENA i la zona del Pla de Sant Jordi i la Platja de Palma pel que fa a la contaminació. I s'han d’exigir, a més, les compensacions que pertoquen a unes poblacions que patim un aeroport que fa un servei a tota Mallorca. En definitiva, més control dels renous, extensió a més habitatges dels aïllaments acústics (revisió i amplicació de la petjada acústica), actuació sobre la contaminació lumínica, sobre qualssevol altres contaminacions, i compromís compensatori en matèria de patrimoni cultural i paisatgístic.

    Esperam que siguis el portaveu i defensor, també en aquest sentit, del Pla de Sant Jordi. Estam segurs que ho seràs.

    Enllaços d'algunes de les accions on MÉS per Mallorca ha actuat els darrers anys, pel que fa a AENA:

    MÉS per Palma reclama major protecció acústica pels habitatges a l’entorn de l’aeroport. 2014

    MÉS per Palma reclama a AENA la restauració dels 15 molins d’aigua que té en propietat. 2013

    Neix una plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma. 2003

    MÉS Pla de Sant Jordi


    0 0

    Article del nostre company Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Ja hi tornam a ser de bell nou a voler aficar el nas a casa d’altri, per arreglar a tirs i bombes les malifetes dels terroristes. No han bastat les males experiències recents de l’Irak, Líbia, Afganistan... i tantes anteriors en que en lloc d’esmolar es feren osques i ara venen les tornes. La història com a mestre de la vida té uns deixebles ben poc aprenents, que avui en dia encara volen arreglar al món acaramullant morts, que és com anar a cercar caragols sense roada i embolicar més la troca. 

    Això no vol dir que els estats s’hagin de quedar mans fentes, contemplant la feta, hi ha molts de camins menys dolorosos per fer front al yihadisme. Admès que el coneixement i comprensió de la política, religió i societat del món àrab ens resulta un envitricollat  difícil d’esbrinar als europeus i que jutjam des de les nostres categories i valors, es fa necessari emprendre un vertader diàleg de civilitzacions. Pel mateix que acaban dir als primers à qui s’ha de demanar es posin al davant per encarar el terrorisme yhijadista són als propis caps del islamisme ortodox i pacífic, tant polítics, com religiosos i socials, amb un gran acord  d’enfrontar-lo ideològicament i desqualificar-lo, començant pels 22 països que arreplega la Lliga Àrab. Per altra banda és essencial rompre les línies de finançament que donen suport al yihadistes: donacions de Aràbia Saudí, Qatar..., el petroli de les zones que controlen de l’Irak i Síria i les màfies que el venen a altres països, els segrestes, la venda de objectes d’art; l’ofegament econòmic  minvaria molt la seva capacitat operativa. Per descomptat en tot això és important la acció dels serveis d’intel·ligència internacionals ben coordinats que han d’estar a l’aguait, amb el corresponent espionatge i infiltració.

    Ja que bona part dels yihadistes que cometen actes de terrorisme a Europa són àrabs que hi han viscut, i molts d’ells nascut, ens toca plantejar-nos, com així atempten contra el país que els ha acollit? Segurament és que realment no s’han sentit vertaderament acollits, sinó més bé marginats i discriminat; havent fallat els mecanismes d’integració. Per tant, aquí també hi ha una tasca a fer i s’ha de cavar fondo per cercar l’arrel d’aquesta conducta criminal. Ja se sap, qui sembra cards, cull espines.

    Tampoc estaria de demés recordar el nostre passat en que també es matava i es moria en nom de la religió i fa ben poc teníem monuments “a los caídos por Dios y por España.”

    La guerra, que és el mateix que dir morts a balquena, no és una manera de solucionar el yihadisme, és finalment pegar coses a una rabassa, voler fer entrar el clau per la cabota i donar més arguments al terrorisme punyint el vesprer; és la moral del ull per ull, però deixant cecs a molts de civils innocents, com ho fa el terrorisme. Els morts tots valen igual, siguin europeus, negres o àrabs, tant si les ha matat un terrorista a tirs dins un bar, com si les mata una bomba des de un avió damunt les cases d’una població. A les guerres solen morir més civils innocents que polítics i soldats.

     

     

     

     


    0 0

    La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.


    La Sibil·la, orgull de Mallorca


    La tossudesa dels mallorquins ha fet possible la supervivència d’un cant de justícia interpretat des de la humilitat

    Editorial | 27/12/2010 |


    Després de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, el secular cant de la Sibil·la adquirí una significació especial la Nit de Nadal passada. Va ser seguida amb més atenció, tendresa i afecte que mai per molts de milers de mallorquins que veuen en la seva pervivència un inqüestionable refermament en els seus valors. No és casualitat que la Sibil·la hagués pràcticament desaparegut als països de parla catalana excepte a Mallorca i l'Alguer. La voluntat de mantenir en la més dolça nit de l'any un plany de justícia fet des de la humilitat i la convicció significa que els pobles petits i amenaçats saben defensar com ningú les arrels en els moments més significats, profunds i inalienables.

    La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.

    Diari de Balears (dBalears)


    Aquest dijous, 16 de desembre, ha tengut lloc a l’Església de Saint Eustache de París el concert La Sibil.la i les nadales de Mallorca interpretat pel conjunt vocal Cap Pela. El grup vocal ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L'actuació tanca el cicle Be Balears a París. Prèviament al concert s’ha llegit en català i francès el poema de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la.



    La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse. (Web de l’Institut Ramon Llull) (IRL)



    L'escriptor Miquel López Crespí va llegir poemes del llibre El cant de la Subil·la, una obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005

    Prop de 200 persones s’han acostat a l'església de Saint Eustache per escoltar el concert, que ha estat rebut amb forts aplaudiments. L’IRL vol donar a conèixer el valor cultural i patrimonial del Cant de la Sibil·la, ara més en relleu que mai, a tots els parisencs de cara al Nadal de 2010. I per això, a les portes d’aquestes festes el grup vocal Cap Pela ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que aquest novembre va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’Església de Saint Eustache es coneix com a la segona catedral de París. Està ubicada al Forum de Les Halles, proper al Centre Pompidue. En aquest context, Cap Pela ha interpretat el Cant de la Sibil·la, cantada per una solista que anirà vestida amb la roba original i l’espasa que caracteritzen aquesta cançó. Al mateix concert s’ha fet un repàs a les altres cançons de Nadal que intervenen dins la litúrgia de la Nit de Matines.



    Un públic nombrós anaren a l'església de Saint Eustache de París per escoltar la Sibil·la i la poesia de Miquel López Crespí que va ser recitada en francés per l'actor Cédric Chayrouse

    La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse.

    Aquest concert tanca el cicle Be Balears a París, que va començar el 18 de novembre amb un homenatge a Baltasar Porcel i també ha inclòs una conferència sobre la relació de George Sand i Frédéric Chopin amb Mallorca.

    Web de l’Institut Ramon Llull (IRL)


    L’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement d’aquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.


    Fanny Tur, Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat a participar en l’homenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a l’església de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema “El cant de la Sibil·la”, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant l’acte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant l’acte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle “Be Balers a París” i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de l’Institut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.


    1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat



    Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)


    Brindis per la Sibil·la


    Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid


    Francesca Marí | 25/11/2010


    L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.

    El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.

    També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".

    Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".

    Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.

    Diari de Balears (dBalears)


    Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)


    Els versos evocadors de López Crespí


    Recuperar la infantesa


    (Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)


    Per J. Ricart



    Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

    Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

    Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

    Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

    A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

    Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

    Diari Levante (12-I-07)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

      Julio 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Balcones»
    Plaza del Rey San Fernando

    «Fuente de Santa María»
    Escultor:
    Clemente Quintana
    Plaza de Santa María

    «Fachada de Santa María»
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    Plaza de Santa María

    «Portada Sur»
    Iglesia de San Nicolás de Bari
    c/ Fernán González

    «Retablo mayor»
    Iglesia de San Nicolás de Bari
    c/ Fernán González

    «Arco escarzano»
    Nave Central
    Iglesia de San Nicolás de Bari
    c/ Fernán González

    «Virgen de la Alegría»
    Retablo de san Miguel
    Capilla
    Nave del Evangelio
    Iglesia de San Nicolás de Bari
    c/ Fernán González

    «Detalle de Tercelete»
    Iglesia de San Nicolás de Bari
    c/ Fernán González

    «Vista de la Iglesia con el Arco escarzano»
    Nave Central
    Iglesia de San Nicolás de Bari
    c/ Fernán González

    «Púlpito»
    Nave Central
    Iglesia de San Nicolás de Bari
    c/ Fernán González

    «Capilla»
    Nave del Evangelio
    Iglesia de San Nicolás de Bari
    c/ Fernán González

    «Farol y Ventana»
    c/ Fernán González

    «Ventanas»
    c/ Fernán González

    «Balcones y Buhardilla»
    c/ Fernán González

    «Cimborrio»
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    Plaza de Santa María

    «Graffiti»
    c/ del Pozo Seco

    «Logotipo de A.R.C.H.»
    c/ del Pozo Seco

    «Portada septentrional»
    Iglesia de San Esteban, Museo del Retablo
    c/ de San Esteban

    «Iglesia de San Esteban, Museo del Retablo»
    c/ de San Esteban

    «Escalera»
    Subida al Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Iglesia de San Esteban, Museo del Retablo»
    c/ de San Esteban

    «Fuente»
    Subida al Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Vista de la Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)»
    desde el Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Tejados»
    desde el Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Escalera»
    Recinto del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Vista de la Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)»
    desde el Recinto del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Fuente»
    Recinto del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Crucero»
    Recinto del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Escalera»
    Subida al Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Entrada al Castillo»
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Castillo»
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Castillo»
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Castillo»
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Vista del Parque»
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Caseta de Baños públicos»
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Cimborrio»
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    desde el Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Aguja»
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    desde el Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Murallas y Arco de San Esteban»
    Escultor y Ceramista:
    Ángel Gil Cuevas
    Mural de los Monumentos de Burgos
    Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Iglesia de San Gil»
    Escultor y Ceramista:
    Ángel Gil Cuevas
    Mural de los Monumentos de Burgos
    Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Iglesia de San Esteban»
    Escultor y Ceramista:
    Ángel Gil Cuevas
    Mural de los Monumentos de Burgos
    Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Iglesia de San Lorenzo, Iglesia de San Lesmes y Monasterio de San Juan»
    Escultor y Ceramista:
    Ángel Gil Cuevas
    Mural de los Monumentos de Burgos
    Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Teatro Principal»
    Escultor y Ceramista:
    Ángel Gil Cuevas
    Mural de los Monumentos de Burgos
    Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Puente de San Pablo y Teatro Principal»
    Escultor y Ceramista:
    Ángel Gil Cuevas
    Mural de los Monumentos de Burgos
    Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Puente de San Pablo»
    Escultor y Ceramista:
    Ángel Gil Cuevas
    Mural de los Monumentos de Burgos
    Mirador del Castillo
    Parque del Castillo
    Cerro de San Miguel

    «Iglesia de San Esteban, Museo del Retablo y Capitanía General»
    c/ de San Esteban

    «Rosetón y Balconada»
    Iglesia de San Esteban, Museo del Retablo
    c/ de San Esteban

    «Déesis (Cristo juez entronizado, bajo el Sol y la Luna, y ante él interceden la Virgen María, San Juan y dos ángeles)»
    Iglesia de San Esteban, Museo del Retablo
    c/ de San Esteban

    «Macetas»
    c/ de San Esteban

    «Macetas»
    c/ de San Esteban

    «Vista de la Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)»
    desde c/ de San Esteban

    «Vista calle Santa Águeda»
    Plaza de Santa María

    «Galería con los ocho primeros Reyes de Castilla»
    Portada de Santa María
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    Plaza de Santa María

    «Ventana»
    Plaza de Santa María

    «Escultura»
    Portada de Santa María
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    Plaza de Santa María

    «Puerta»
    c/ Nuño Rasura

    «Peregrinos del Camino de Santiago»
    Plaza del Rey San Fernando

    «Virgen»
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    c/ Fernán González

    «Portada de la Coronería, o Puerta de los Apóstoles»
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    c/ Fernán González

    «Déesis (Cristo entronizado como juez universal, con los brazos alzados, mostrando la herida del costado y flanqueado por la Virgen y San Juan que imploran piedad para las almas de los desdichados»
    Portada de la Coronería, o Puerta de los Apóstoles
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    c/ Fernán González

    «Laboratorio de Farmacia»
    c/ Laín Calvo
    Burgos

    «Frascos de Farmacia»
    c/ Laín Calvo
    Burgos

    «Escultura "Homenaje a nuestros mayores"»
    Escultor:
    Ángel Gil Cuevas
    c/ Laín Calvo

    «Escultura "Homenaje a nuestros mayores"»
    Escultor:
    Ángel Gil Cuevas
    c/ Laín Calvo

    «Escultura "Homenaje a nuestros mayores"»
    Escultor:
    Ángel Gil Cuevas
    c/ Laín Calvo

    «Escultura "Homenaje a nuestros mayores"»
    Escultor:
    Ángel Gil Cuevas
    c/ Laín Calvo

    «Balcones»
    c/ de Avellanos

    «Cartel calle»
    c/ de Avellanos

    «Fuente»
    c/ de San Gil

    «Arco»
    c/ de San Gil

    «Balcón»
    c/ de San Gil

    «Escultura»
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Rosetón»
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Púlpito»
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Vidrieras del Ábside»
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Bóvedas de Crucería»
    Nave del Evangelio
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Bóveda de Crucería con Terceletes»
    Capilla
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Capilla Mayor»
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Esculturas en jamba del arco de acceso»
    Capilla del Santísimo Cristo
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Vista de la Iglesia»
    desde la Nave del Evangelio
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Órgano»
    Nave Central
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Rosetón»
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Bóveda de Crucería»
    Nave Central
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Sepulcro de Juan García de Castro y su mujer Teresa de Castro»
    Capilla de la Natividad
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Cristo atado a una columna entre San Pedro y San Pablo»
    Sepulcro de Juan García Castro y su mujer Teresa de Castro
    Capilla de la Natividad
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Cúpula»
    Capilla de la Natividad
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Bóveda de Crucería»
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Órgano»
    Nave Central
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Paloma de la Paz»
    Detalle del Púlpito
    Iglesia de San Gil
    c/ de San Gil

    «Ventana»
    c/ de San Gil

    «Arco de San Gil (Puerta de "Las emparedadas")»
    c/ de San Francisco

    Palma, 7 de Diciembre de 2015



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 12/07/15--23:29: Tres contes filosòfics
  •  
    (publicat a l'AraBalears, 5/12/15)
     

    Els tres contes que promet el títol d’aquest article estan extrets del volum Contes filosòfics d’arreu del món, de Jean-Claude Carrière. El primer ens mostra un polonès i un jueu que caminen junts cap al mercat i que veuen, ben plantada enmig del camí, una merda de cavall. El jueu diu al polonès:

    – Et don deu zlotys si et menges aquesta merda.

    El pagès va pensar una estoneta en tot el que podria fer amb deu zlotys. No s’acabava de fiar d’aquell jueu, que tenia una certa fama de malèvol, però finalment va acceptar i, no sense fer un esforç, es va empassar la femta. El jueu li va haver de donar els doblers promesos. Mentre continuaven cap al mercat, però, pensava que havia perdut deu zlotys de la manera més estúpida, mentre que el polonès semblava tan content. Una mica més endavant, quan varen veure una segona merda, li va dir:

    - Escolta, i si jo ara em menjo aquesta merda, em tornaràs els deu zlotys?

    El pagès hi va pensar una mica i va dir que sí, que d’acord. El jueu s’hi va posar i, amb gran escarafalls de fàstic, també se la va empassar sencera. Va recuperar els seus doblers. Varen continuar caminant com si res i, mitja horeta després, el polonès hi va tornar:

    – Ja que sou tan intel·ligents, els jueus, em pots dir per què ens hem menjat tota aquesta merda?

    Carrière acaba el conte explicant que no sabem res de la resposta del jueu. Al paràgraf inicial havia explicat que era una història que “il·lustra admirablement una certa estructura de l’esperit”. El que no diu i podria haver dit és que il·lustra admirablement una manera de funcionar de la política. Deixaré que el lector cerqui exemples de companys de ruta que van fent camí cap a alguna banda i que, ara l’un ara l’altre, es van fent empassar excrements pudents.

    El segon conte és, diu l’autor, una de les històries més belles que ha sentit mai. L’amic que la hi va contar la situava “en algun lloc de l’Orient”, en un país on vivien un home molt ric i un home molt pobre, cadascun dels quals tenia un fill. Un dia, l’home ric va pujar al cim d’un turó amb el seu fill, i amb el gest característic de qui pronucia aquesta frase, li va dir:

    – Mira: un dia, tot això serà teu.

    Una mica més tard, l’home molt pobre va pujar al mateix turó amb el seu fill, i li va dir, simplement:

    – Mira.

    Fi del conte. Potser, per a aquests dies de corporacions totpoderoses i de converses climàtiques, convindria fer-ne una versió en què els dos homes tenen, per algun atzar, l’ocasió d’enfilar-se amb els seus fills respectius en una estació espacial i llançar una mirada al nostre fràgil planeta blau…

    Del tercer conte, no us en faré cap comentari que justifiqui la seva inclusió en un article d’opinió, però és tan bo que no m’hi sé resistir. Segur que n’extraureu algun ensenyament. Parla, una altra vegada, de dos homes que fan una passejada amistosa. Un d’ells porta paraigua, l’altre no. De cop, comença a ploure, però l’home que duu paraigua no l’obre. L’altre li demana per què.

    - Perquè no serviria de res: està tot foradat.

    - Idò per què l’has duit?

    - Perquè em pensava que plouria.

     


    0 0

    [07/12] «Cultura y Acción» - Digeon - Han Ryner - Adam - Puschel - Cantarelli - Marcobal - Arrigoni

    Anarcoefemèrides del 7 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Cultura y Acción"

    - Surt Cultura y Acción: El 7 de desembre de 1930 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer i únic número conegut del periòdic quinzenal anarcosindicalista Cultura y Acción. Portavoz del Sindicato de Trabajadores de Elche y su radio. Defensor de los intereses generales proletarios. L'administrador fou Nicolás Sainz i el secretari Jacinto Alemán. Altres membres de la redacció en foren José de S. Garrido, Jaime Román, José Guilabert i Joaquín Lozano. El seu objectiu fonamental era el desenvolupament de la cultura en el poble, sense oblidar l'acció com a força creadora: «El saber i l'energia al servei del bé!»

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Émile Digeon

    -Émile Digeon:El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Llenguadoc, Occitània) l'advocat, periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després llibertariÉmile Stanislas Digeon. Fill d'una família burgesa, son pare, Stanislas Digeon, fou un advocat francmaçó i anticlerical de Limós, en contacte amb membres carbonaris italians, que lluità contra la Restauració. A causa de les persecucions, en 1829 sa família s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on muntà un despatx d'advocacia. En 1830, arran de la caiguda de Carles X, Stanislas Digeon s'integrà en les files republicanes, mentre son fill Émile començà la carrera de dret a la universitat, alhora que freqüentava els clubs clandestins i s'iniciava en el periodisme. Quan la proclamació de la II República francesa el febrer de 1848, Stanislas va ser nomenat membre de la Comissió Municipal Provisional de Montpeller. Durant aquest període republicà, pare i fill esdevindran periodistes del periòdic montpellerí Suffrage Universel. Quan el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 ambdós van ser detinguts, juntament amb altres companys reunits per protestat per aquest fet, i empresonats a Montpeller. El 5 de febrer de 1852 van ser condemnats a la deportació a Algèria i el 24 de febrer van ser embarcats a Seta (Llenguadoc, Occitània) cap a Alger i posteriorment enviats al camp de concentració de la baser militar de Birkadem, a prop d'Alger. L'agost de 1852 les autoritats els beneficiaren amb un règim de semillibertat a Medea (Algèria), però amb la condició que havien de jurar el Príncep-President Charles Louis Napoléon Bonaparte o, en cas contrari, escortats novament a Birkadem. Aleshores ambdós decidiren fugir d'Algèria i amb la complicitat d'alguns militars embarcaren a bord d'un iot a Alger i el 2 d'octubre de 1852 arribaren a les costes de Manacor (Mallorca, Illes Balears). Immediatament s'entrevistaren amb el governador balear i es posaren sota la protecció del govern espanyol. Mentre son pare retornà a França en 1855, ell s'integrà ràpidament en el si de la burgesia mallorquina. Creà una refineria de sucre, adquirí una explotació agrícola i el 4 de setembre de 1853 es casà amb Hélène Choussat, natural de Castres (Llenguadoc, Occitània) i rica vídua del comerciant i banquer Bazile Canut Marty; destacada representant de l'alta societat mallorquina, va ser amiga de George Sand, Fryderyk Chopin i Eugène Delacroix. L'agost de 1865, quan Palma (Mallorca, Illes Balears) va ser devastada pel còlera i les autoritats i gents amb possibles fugiren cap a la Península, ell restà a l'illa i es consagrà a l'assistència als malalts. Després de l'epidèmia, el cònsol francès el visità i li va agrair la seva dedicació. Com que no volia deure res a l'emperador, rebutjà la Legió d'Honor que el bisbe, amb qui havia creat un cos d'infermers voluntari, havia suggerís que se li lliurés. En 1868, quan l'Imperi es troba en la seva fase liberal, decidí retornar amb sa dona a França. Visqué entre París i Senta Aulàsia (Llenguadoc, Occitània), on vivia sa mare, i col·laborà en periòdics republicans. Va escriure alguns records seus en el periòdic republicàLa Fraternité, però no parlà del seu exili mallorquí. En 1870, quan la proclamació de la III República francesa, va fer una crida a combatre tant els enemics interiors (monàrquics, bonapartistes, conservadors) com l'Imperi Alemany. En aquesta època, recorregué tot el migdia francès creant lligues i comitès republicans. Va ser nomenat vicepresident del Comitè de Salvació Pública creat a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) el 31 de gener de 1871. A Bordeus (Aquitània, Occitània) es reuní amb Léon Gambeta per a demanar-li, sense èxit, que ajornés les eleccions que el preveia catastròfiques per als republicans. Aquestes tingueren lloc el 8 de febrer de 1871 i no fou candidat en la llista de Théophile Marcou, cap dels republicans del departament de l'Aude, ja que fou descartat perquè es temia que la seva presència espantés els votants rurals. El 12 de març prengué la paraula en un míting al Club Lamourgier, també anomenat «Club de la Revolució» de Narbona (Llenguadoc, Occitània), davant dos mil persones i en el seu discurs socialista revolucionari reclamà l'armament de la Guardià Nacional i l'adopció de la bandera roja. Quan l'aixecament de París del 18 de març de 1871, que serví d'exemple a altres indrets francesos, el «Club de la Revolució» el cridà perquè encapçalés la proclamació de la Comuna a Narbona. El 23 de març arribà a aquesta ciutat i des dels locals del club arengà la gentada, en la qual havia un gran nombre de dones. El 24 de març de 1871 s'ocupà l'Ajuntament de Narbona i es proclamà la Comuna. S'encarregà d'organitzar la protecció de les trinxeres de cara a mantenir un possible setge. L'endemà els soldats confraternitzaren amb els insurgents i prengueren tres ostatges, dos oficials i el tinent d'alcalde Antoine Raynal. Intentà atreure al moviment insurgent les poblacions veïnes, però els seus missatges no reeixiren. Les autoritats, acantonades als locals de l'estació, organitzaren la resposta i cridaren els turcos (tiradors algerians). El 30 de març de 1871 el tiroteig deixà tres morts i diversos ferits, i Digeon, per evitar més morts, decidí ordenar detenir l'aixecament i, persuadit que seria executat immediatament, va escriure una emotiva carta d'adéu a sa companya. Però els seus amics se'l portaren a la força abans de l'assalt de les tropes i l'amagaren en un lloc segur; no obstant això, l'1 d'abril es lliurà a l'enemic i fou empresonat a Narbona. Havia de ser jutjat a Carcassona, però, davant l'agitació en aquest indret, les autoritats decidiren canviar de lloc i finalment va ser processat, amb altres 31 insurgents, per l'Audiència de l'Avairon. L'abril els acusats van ser traslladats a Rodés (Llenguadoc, Occitània) en espera de judici. Jules Guesde, aleshores periodista a Montpeller, organitzà la seva defensa per al procés, que finalment se celebrà entre el 13 i el 18 de novembre. Contra tot pronòstic, el 18 de novembre de 1871 els processats van ser absolts ja que fins i tot els ostatges certificaren al seu favor. En aquest any publicà La vérité sur lesévénements de Narbonne. El 17 de desembre de 1871 participà en la creació a Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la Federació Radical, que tenia com a finalitat agrupar els socialistes revolucionaris del Sud-oest, i de la qual va ser nomenat secretari. Després d'intentar crear a Besiers un periòdic radical, el gener de 1872 retornà a Palma amb la idea d'organitzar, amb el suport de republicans espanyols, un aixecament al sud de França. Amb aquesta finalitat negocià el subministrament d'armes que havien de ser desembarcades a La Novella (Rosselló, Catalunya Nord) per proveir els insurgents. Però aquest projecte, en el qual volia associar el blanquista Émile Eudes, fracassà ja que la repressió sagnant de la Comuna havia deixat sense forces el moviment insurgent. Des de Palma envià articles sobre la situació espanyola per a diferents periòdics, com ara La Fraternité. Amb l'exemple de la proclamació de la I República espanyola el febrer de 1873, elaborà un projecte de constitució d'una«república comunal-federativa» per a França, i, pel mateix temps, amb l'anglès George Goldsmith creà una societat especialitzada en el tractament de colorants vegetals («Societé Digeon Goldsmith»). En 1876 retornà definitivament a França. Reprengué contacte amb Jules Guesde, que havia retornat del seu exili, i al qual ajudà a trobar feina de corrector en un periòdic. En 1879 es produí la ruptura definitiva amb Hélène i aquesta retornà a Palma. El 14 de juliol de 1880 participà en el llançament del periòdic de Narbona L'Émancipation Sociale, sota el patrocini de Louis Auguste Blanqui. Entre el 18 i el 22 de setembre de 1881 representà Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) en el Congrés Internacional de la Libré-Pensée que se celebrà a París. El 30 d'octubre de 1881 redactà i publicà el pamflet Proposition mise en accusation de Gambetta et des ministres. En tres ocasions fou candidat a les eleccions generals i parcials per a la circumscripció de Narbona sota les etiquetes de radical, socialista i anarquista. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Louise Michel, que havia retornat de la deportació en 1880, i amb la qual va fer gires de conferències arreu de França, participant en la redacció d'algunes de les seves obres. Michel jugà un paper molt important en l'evolució de Digeon vers l'anarquisme. També va fer amistat amb Louis Auguste Blanqui, Louis Blanc, Benoît Malon i Jules Vallès, amb qui col·laborà en Le Cri du Peuple. Malgrat les diferències polítiques, conservà l'amistat amb Jules Guesde. Visqué al número 28 del carrer Venise del IV Districte de París i fou un dels animadors del grup anarquista que es reunia a prop de casa seva, a l'establiment de vi Rousseau, al número 131 del carrer Saint-Martin; en aquestes reunions assistí Émile Pouget, que Digeon considerava com el seu «fill espiritual». En aquests anys mantingué nombroses reunions arreu de França predicant la unió dels revolucionaris i dels socialistes, i col·laborà en nombrosos periòdics socialistes i anarquistes, com ara La Révolution Sociale. L'agost de 1882 creà, amb Louise Michel, la Lliga Revolucionària Internacional (LRI), amb la finalitat de crear una unitat revolucionària, però resultà un fracàs. En aquesta època publicà els fullets Droits et devoirs de l’anarchie rationnelle (1882), Propos révolutionnaires (1884) i Le 14 juillet 1789. Aperçu historique du vrai rôle du peuple dans la prise de la Bastille (1884). També fou el principal redactor del fullet antimilitarista insurreccional À l'armee, que Émile Pouget edità a començament de 1883 per al Sindicat d'Empleats del Tèxtil. Després del «Procés dels 66» de gener de 1883, s'implicà, amb Louise Michel, en el suport als detinguts i les seves famílies. Arran de la manifestació del 9 de març de 1883, on van ser detinguts Louise Michel i Émile Pouget, entre d'altres, participà en tots els mítings de suport als companys detinguts. Inculpat per un delicte de premsa, va ser alliberat el 22 d'agost pel Tribunal d'Apel·lació. El març de 1885 ajudà en el llançament del periòdic anarquista Terre et Liberté. El 5 de gener de 1885, en ocasió de les exèquies de la mare de Louise Michel que van ser seguides per més de sis mil persones, va fer un discurs en nom dels grups anarquistes. En 1885 redactà, per encàrrec dels grups anarquistes de Brussel·les (Bèlgica), el fullet La Commune de Paris devant les anarchistes. Amb la salut molt deteriorada –l'octubre de 1885 va ser ingressat a l'Hospital Lariboisière de París– i sense recursos econòmics, hagué de sobreviure regentant un bar i amb el suport econòmic de son germà Fernand i de la seva exesposa. A finals de 1885 va ser recollit pel seu cossí Oscar Avrial a Trebes on visqué elsúltims anys de sa vida aïllat i malalt, només Benoît Malon el visità una vegada. Émile Digeon va morir el 24 de març de 1894 a Trebes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la localitat. Les autoritats de Narbona es negaren a que fons enterrat en la seva ciutat per evitar una manifestació socialista i anarquista. En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d'Émilie Digeon que es conserva sota el nom «FonsÉmile Digeon». En 2006 Paul Tirand publicà la biografia Émile Digeon (1822-1894). L'itinéraire singulier d'un communard i en 2010 les memòries d'Hélène Choussat van ser traduïdes al català i publicades a Palma.

    Émile Digeon (1822-1894)

    ***

    Han Ryner

    - Han Ryner: El 7 de desembre de 1861 neix a Nemours (Orà, Algèria) el periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Nascut en una família modesta --son pare era empleat de correus i sa mare mestra-- i força religiosa, Henri Ner va passar la seva infància a Rognac, petita vila occitana, i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia. Va fer de professor a diverses localitats del sud francès i més tard a París. Després de la mort de sa mare, trenca amb la religió i esdevé maçó i s'interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar. En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d'haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d'enfant, de Batisto Bonnet. En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de Paris. Després d'haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-se a la disciplina i a les convencions que s'imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars. Autor d'una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos (novel·les, contes, assaigs, teatre, poesia...), va ser elegit en 1912«Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L'Intransigeant, per les seves dots d'orador. Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en«Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. En 1896 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L'Art social; L'Humanité Nouvelle, d'Augustin Hamon; L'Ennemi du Peuple, d'Émile Janvion; L'Idée Libre, de Lorulot; L'En dehors i L'Unique, d'Émile Armand. Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l'objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d'Armand; en LaMêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d'Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l'alliberament d'Alfred Dreyfus, pel d'Eugène Dieudonné en 1913, pel d'Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi... Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l'Església catòlica, especialment pel que fa l'educació. L'anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys. Durant els anys 30 va participar en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment l'espanyola. En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme. El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d'aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani». Entre les seves obres podem destacar L'humeur inquiète (1894), La folie de misère (1895), Le crime d'obéir (1900), Un artiste ignoré, le peintre Le Marcis (1900),L'homme fourmi (1901), Les voyages de Psychodore (1903), Petit manuel individualiste (1903), Le sphinx rouge (1905), Les chrétiens et les philosophes (1906), Les premiers stoïciens (1906), Alfred de Vigny (1909), Contre les dogmes (1913), Les pacifiques (1914),Les dialogues de la guerre: silence (1917), Le Livre de Pierre (1919), Liberté ou déterminisme? (1919, amb André Lorulot), Le père Diogène (1920), Dialogue du mariage philosophique (1920), Un grand humoriste, Claude Tillier (1922), Des diverses sortes d’individualisme (1922), Une conscience pendant la guerre: l’affaire Gaston Rolland (1923), La philosophie d’Ibsen (1923), Histoire de l'individualisme dans l'Antiquité (1924), Le communisme et la liberté (1924), Les esclaves: drame philosophique en un acte (1925), La morale peut-elle se passer de la science? (1925, amb André Lorulot), Jusqu’à l’âme (1925), L'ingénieux Hidalgo Miguel Cervantes (1926), Élisée Reclus (1830-1905) (1928), Les laideurs de la religion (1928), Jeanne d’Arc fut-elle victime de l’Église? (1929), Monsieur Henri Barbusse,écrivain communiste (?): pour la destruction d’une légende (1930), Jésus (1931), La manoeuvre (1931), Credo quiam absurdum (1932), Bouche d'or, patron des pacifistes (1934), Pourquoi l’Église ne peut être une force de paix? (1934), Cléricalisme et liberté: contre les dogmes (1936), L'Église devant ses juges (1937), La cruauté de l’Église (1937), La beauté (1938), entre d'altres. Han Ryner va morir el 6 de gener de 1938 a París (França). En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d'estudi i promoció de les seves obres.

    ***

    Paul Adam fotografiat per Nadar

    - Paul Adam: El 7 de desembre de 1862 neix a París (França) l'escriptor anarquista i ocultista Paul Auguste Marie Adam Raxi-Flassan (Paul Adam). Fill d'una família d'industrials i de militars oriünds de l'Artois i de Flandes; son pare fou el director dels Correus de la Casa Imperial. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París abans de llançar-se a la carrera literària a partir de 1884, professió que compaginava amb la d'escrivà. Col·laborà en La Revue Indépendante, abans de publicar a Bèlgica la seva primera novel·la, Chair molle (1885), la qual fou titllada d'immoral i d'«excés de naturalisme»; l'escàndol fou tan gran que fou jutjat el 10 d'agost de 1885 i condemnat a 15 dies de presó amb pròrroga i a pagar una forta multa. Després abandonà el naturalisme i es decantà vers el simbolisme, publicant en revistes lligades a aquest moviment, com ara Le Symbolisme i La Vogue. En 1885, amb l'escriptor anarquista Jean Ajalbert, fundà el polèmic periòdic llibertari Le Carcan. En 1886, amb Jean Moréas, escriurà Le Thé chez Miranda i Les Demoiselles Goubert i publicà la novel·la intimista Soi. En 1888, amb la publicació de la novel·la Être, li arribà l'èxit. En 1892 pronuncià el seu cèlebre Éloge de Ravachol, dedicat a l'afamat anarcoterrorista. També foren força nomenats els seus escrits Excitation à la Révolte i Les souhaits anarchistes. El 6 de febrer de 1897 fou un dels testimonis de Jean Lorrain en el dual amb Marcel Proust a Meudon. Partidari del general Georges Boulanger, milità en els moviments nacionalistes i tradicionalistes i, durant la Gran Guerra, s'acostà a les tropes per atiar la seva moral i fundà la Lliga Intel·lectual de Fraternitat Llatina. Conreà l'assaig, la novel·la, les narracions, els relats de viatges, i entre les seves obres destaquen La Force (1899), L'enfant d'Austerlitz (1901), Au soleil de juillet (1903), La russe (1903) i Stéphanie (1913), entre d'altres. Com a ocultista, expert en cartomància iús del tarot, fou membre del primer Consell Suprem de l'Ordre Kabalística de la Rosa-Creu (OKRC) i fou un des primers iniciats en l'Ordre Martinista. Paul Adam va morir el 2 de gener de 1920 a París (França). L'anarquisme contradictori de Paul Adam va ser en el seu temps criticat per uns i ridiculitzat per altres.

    ***

    Foto policíaca de Frédéric Puschel (ca. 1894)

    - Frédéric Puschel: El 7 de desembre de 1862 –algunes fonts citen 1863– neix a Roderbeck (Stettin, Pomerània, Prússia; actual Szczecin, Polònia) l'ebenista anarquista August Friedrich Püschel–també citat Pueschel–, més conegut per la seva transcripció francesa Auguste-Frédéric Puschel i que va fer servir el pseudònim Fritz Wolf. Sos pares es deien Friedrich Püschel i Dorotea Neumann. Instal·lat a Zuric (Zuric, Suïssa), va ser detingut amb altres companys (Christian Kempf i Willibald Schmid) i empresonat a Basilea (Basilea, Suïssa) acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). El 16 d'octubre de 1889 va ser expulsat de la Confederació Helvètica i es refugià a París (França). Posteriorment, sembla, marxà una temporada a Londres (Anglaterra), on va ser condemnat per «delicte polític». Dies després de retornar a París, el 18 de novembre de 1892 va ser detingut amb una quantitat important de propaganda anarquista i fou interrogat sobre l'atemptat del carrer dels Bons-Enfants. Poc després, el 8 de desembre de 1892 se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Vittorio Cantarelli

    - Vittorio Cantarelli: El 7 de desembre de 1957 mor a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio Cantarelli. Havia nascut el 16 d'octubre de 1882 a Castelnovo di Sotto (Emília-Romanya, Itàlia) i sos pares es deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888 s'instal·là amb sa família a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on son pare havia trobat feina. En acabar l'escola elemental, començà a treballar com a aprenent en un taller de calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters, considerat per la policia com a un «autor d'atemptats perillós». L'aprenent ràpidament es relacionà amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la Cambra del Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte amb Pasquale Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia, a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que ocupà fins al desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic número de la publicació 3 Agosto, publicat a La Spezia aquell dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental durant la feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa d'Elba. El juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio, acèrrim enemic dels anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 1.000 lires per un delicte de difamació mitjançant la premsa. Per fugir de l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a França, primer a Niça i després a Lió. El setembre de 1912 es traslladà a París, al districte de Buttes-Montmartre, on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà sempre com a sabater. En 1917 retornà a Itàlia i a La Spezia reprengué la seva lluita anarquista i sindical, esdevenint un dels militants més influents i constantment vigilat per la policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol de 1919, com a membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), organitzà, juntament amb el Comitè d'Acció Unitària Nacional (CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la vida a La Spezia. En aquesta època participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i en les lluites contra l'ascensió del feixisme. El març de 1922, en representació dels obrers de La Spezia, participà en el IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i Pasquale Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i del periòdic Umanità Nova que s'entrevistà a La Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una delegació soviètica vinguda per trobar-se amb diversos diplomàtics europeus arran de la Conferència de Gènova, reunida per buscar acords per a la reconstrucció del comerç i del sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El setembre de 1922, quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a França i s'establí a París, on s'integrà en els lluites antifeixistes i sindicals portades per la immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli, Felice Vezzani, Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del Comitè d'Aliança Llibertària (CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les forces llibertàries emigrades a França. En 1924, també, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a delegat de la Comissió Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés de l'USI en l'Exili celebrat a París, on reivindicà el manteniment de l'autonomia de l'USI respecte a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del secretari nacional Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat d'expulsió, marxà a Zuric; però el desembre retornà a França, on, després d'haver participat en una conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a Bèlgica. A Brussel·les treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero Peralta i esdevingué un dels militants més actius del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on prengué la paraula i atacà la justícia nord-americana; per la violència del seu llenguatge li va ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris de Brussel·les contra l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili es van realitzar nombroses reunions, on van participà destacats militants (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno Gualandi, Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi, etc.) i diversos grups antifeixistes francesos. També va participar en les reunions del Grup Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al cafè Au Roi de Brussel·les. El maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la regió de Brussel·les, on continuà amb les seves activitats antifeixistes públiques i clandestines. El juny de 1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo Bruschi i Pietro Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta època va ser secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931 participà amb Angelo Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo) i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra Benito Mussolini, fet pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un Tribunal Especial feixista a 30 anys de presó per«còmplice» del frustrat atemptat. Força actiu en el grup anarquista italià de Brussel·les, continuà la seva tasca antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del règim soviètic. En aquestaèpoca creà el Comitè de Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio, animà l'anarquista«Comitè Anarquista Pro Espanya» de Brusse·les que envià voluntaris i recaptà fons per ajudar les seves famílies i lliurà clandestinament armes als combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco, s'ocupà del repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de l'Espanya franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en la Resistència, d'antuvi a Bèlgica i després a diversos països europeus ocupats. El 9 de febrer de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a l'alpí pas de Brenner, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22 de març, a la de Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual havia estat condemnat en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal Especial, presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano (Toscana, Itàlia). En 1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La Spezia al I Congrés de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés Nacional celebrat a Florència. Més tard retornà a Bèlgica on morí.

    ***

    Necrològica d'Enric Marcobal apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1972

    - Enric Marcobal: El 7 de desembre de 1971 es enterrat civilment a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista Enric Marcobal. Havia nascut cap el 1907 a Santa Bàrbara (Montsià, Catalunya). Pagès, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Mably (Forêz, Arpitania). Més tard s'instal·là a Roanne i s'afilià a la CNT local.

    ***

    Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973)

    - Enrico Arrigoni: El 7 de desembre de 1986 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Brand,Frank Brand, Harry Arrigoni, Harry Goni o Ciriaco. Havia nascut el 20 de febrer de 1894 a Pozzuolo Martesana (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Arrigoni, sastre d'origen pagès, i Giuseppina Bianchi. Quan tenia nou anys abandonà l'escola i marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina, on va ser contractar com a ajudant en una fleca. Amb 14 anys entrà de torner en una fàbrica de locomotores i ja es declarava anarquista. Durant la tardor de 1909 participà en les manifestacions contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes i milità en un grup de joves anarquistes (Francesco Ghezzi, Ugo Fedeli, Giuseppe Monani, Leda Rafanelli, etc.). En 1910 va ser detingut per primera vegada quan venia periòdics anarquistes durant el concert d'una banda en un parc milanès i tancat durant vuit dies. Quan esclatà la Gran Guerra prengué part en les manifestacions i en els violents enfrontaments amb els partidaris de la intervenció armada. L'abril de 1916 va ser cridat a files, però com era obrer qualificat, va ser destinat a una fàbrica militaritzada, on continua fent propaganda antimilitarista. Després d'haver organitzat una vaga a la seva fàbrica, desertà amb Francesco Ghezzi i passà a Suïssa. A Ginebra entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil. El setembre de 1916 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Gràcies a una vaga de fam i a una campanya de suport portada a terme per Luigi Bertoni pogué evitar ser expulsat del país. El novembre d'aquell any va ser alliberat juntament amb altres companys (Dario Fieramonte, Emilio Emidio Leonardi i Fedrico Ustori) i el 2 de setembre de 1916 va ser expulsat del cantó de Ginebra. Després treballà a La Chaux-de-Fonds; a Lucerna, de torner en una fàbrica sota estricta supervisió policíaca; i a Zuric, com a operari en una fàbrica. A finals de 1917 participà en una nova manifestació contra la guerra i el febrer de 1918, per evitar ser internat com la resta de desertors estrangers, marxà cap als Països Baixos, però va ser detingut quan viatjava amb tren a prop de Karlsruhe (Baden-Wurtemberg, Alemanya) i tancat algunes setmanes. Després treballà com a torner en una fàbrica a la zona de la Selva Negra i en un gest antibel·licista sabotejà la maquinària; detingut, va ser empresonat a Karlsruhe acusat de sabotatge en temps de guerra; s'enfrontava a la pena capital, però gràcies a una vaga de fam aconseguí el seu alliberament per manca de proves. Després treballà a Karlsruhe i a Frankfurt, on romangué fins al final de la guerra treballant en un torn. Més tard s'instal·là a Berlín, on sobrevisqué tocant el violí i venent el periòdic revolucionari Die Rote Fahne pels carrers. El gener de 1919 participà en la revolució espartaquista i especialment en la ocupació del local del periòdic Vorwaerts. El juny de 1919, durant el procés a Suïssa de l'anomenat«Afer de les bombes de Zuric», fou jutjat en rebel·lia, però va ser absolt. Després de la caiguda del moviment revolucionari dels Consells a Alemanya, aconseguí escapar de la repressió i, per poder sortir d'Alemanya, marxà, amb Mario Montovani, com a presoner de guerra repatriat cap a la Rússia bolxevic. Després de tres mesos per Moscou sense documents, ambdós van ser detinguts per les autoritats bolxevics acusats d'«espionatge» i només gràcies a la intervenció d'Angelica Balabanov, secretària del Komintern que havia viscut a Suïssa, van ser alliberats. Balabanov els envià, fingint ser presoners de guerra hongaresos repatriats a Hongria, com a correus a Itàlia amb documents del Komintern. A Budapest assistí a la revolució soviètica hongaresa promoguda per Béla Kun, amb qui s'entrevistà. Pogué reprendre la seva militància a Itàlia sota el nom de Frank Brand–Brand és un personatge fictici d'una de les obres teatrals d'Henrik Ibsen. Fou detingut en diverses ocasions i condemnat a mesos de presó amb pròrrogues. Fugint de la policia, marxà a Berlín, on es guanyà la vida fent classes d'italià a l'Academia Berlitz i s'entrevistà amb Rudolf Rocker; a París, on es reuní amb E. Armand; i finalment a Espanya, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina. A Buenos Aires durant any i mig treballà d'operari en una fàbrica i de fuster; durant cinc mesos compartí domicili amb Diego Abad de Santillan i Kurt Wilckens. En 1922 passà a Mèxic i creuà el riu Grande a peu i entrà als Estats Units, però fou detingut, empresonat set mesos i l'octubre de 1922 expulsat cap a Itàlia per immigrant il·legal. A Itàlia encara estava subjecte a una condemna de 17 anys, així que embarcà a Palerm i arribà a Roma, on Errico Malatesta el va ajudar a passar a França. Després d'un any a París, en 1924 marxà cap a Cuba, on col·laborà en la premsa anarquista de l'illa. Mesos després arribà als EUA i, després d'un temps a Nova Orleans (Louisiana, EUA), s'establí a Nova York (Nova York, EUA) amb sa companya María Rascón, on visqué il·legalment fins al 1928 treballant en diferents oficis (torner, operari de fàbrica, pintor de parets, paleta, etc.). Milità en grups anarquistes de llengua italiana («Circolo Volontà» de Brooklyn i el «Circolo Operario di Cultura Sociale»), espanyola (grup editor de Cultura Obrera) i anglesa («Road to Freedom Groups»). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari, Challenge,Cultura Obrera, Intesa Libertaria, The Road to Freedom, etc. Entre l'abril de 1928 i el gener de 1932 edità a Nova York 11 números de la revista anarcoindividualista«eclèctica» Eresia di oggi e di domani. També col·laborà en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello i en la publicació de The Ego and His Own, edició nord-americana de Der Einzige und sein Eigentum de Max Stirner, la coberta de la qual fou dibuixada per Fermin Rocker. En 1930 sa companya María Rascón morí d'una pneumònia, fet que el deixà desconsolat. En 1937 viatjà a Catalunya per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí als «Fets de Maig»; detingut per la reacció comunista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units. En 1937 el «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) edità el seu text autobiogràfic Freedom. My dream, que es reedità en 1986 i en 2012. Després de la II Guerra Mundial continuà definint-se com a anarcoindividualista. Fou membre del LBC de Nova York, al qual llegà les seves col·leccions discogràfiques d'òpera i els seus llibres. El 5 de maig de 1978 impartí una conferència sobre Max Stirner a la New York Freespace Alternate University. En 1982 el seu testimoni va ser recollit en el documental Anarchism in America, d'Steven Fischler i Joel Sucher. Publicà diverses obres, com ara Las Multitudes. Drama social en tres actos (1931, amb María Rascón), Il cane militare dell'ottocento (1973), Zuluito il mini-missionario. Ovvero. Storia di un'incauta predicazione biblico-evangelista tra gli animali della giungla (1973), Le gioie degli scimuniti. Ovvero. Il divertimento dei trogloditi. Dramma in tre atti (1966), Minus One (1975), That character called God (1975), The totalitarian nightmare (1975), The lunacy of the Superman (1977), L'incubo totalitario (1978), Avventure nel paese dei monoliti oppure. Il paese dove la libertà fu sepolta (1980), i Adventures in the country of the monoliths, or The country where liberty has been buried (1981), La follia del superuomo, ed altri drammi e commedie (198?), entre d'altres, i col·laborà en la revista anarquista Controcorrente, d'Aldino Felicani. Enrico Arrigoni va morir el 7 de desembre de 1986 al seu apartament del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat l'11 de desembre. En 1995 Pau Avrich publicà una entrevista seva realitzada en 1972 en el llibre Anarchist voices. An oral history of anarchism in America.

     Escriu-nos

    Actualització: 07-12-15


    0 0

    El Restaurant Es Port "Can Perot", organitza un dinar de matances. Els tiquets que inclouen menú i rifa estan a la venda per 20€ i es pot fer reserves als tf: 971825893 i 677449570. Hi faran un combat de picat els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí".

    0 0

    Investigación sobre María es un libro importante para formar una idea clara de cómo una chica de dieciséis años que alumbró sin padre conocido devino, sin duda, en la más notable de las madres vírgenes de dioses. Una joven de la que hay poca información, y la que se tiene, proviene de las fuentes llamadas apócrifas en mayor abundancia que de las canónicas –las que son las aceptadas como verdaderas–, sin que unas u otras sean rigurosamente más verídicas.

     

    María
    La verdadera historia
    de la joven que
    se convirtió en mito

    «Entre las diferentes figuras celestiales, divinas y semidivinas santificadas por las religiones mundiales María es, sin lugar a dudas, la más compleja, tierna y conmovedora. Una muchacha judía que recibió la visita del ángel, que se comprometió y se casó con un hombre que no era el padre de su hijo, virgen y madre de Dios, símbolo de la gracia y mater dolorosa, que sufre el terrible destino de ver morir a la criatura que ha engendrado, poco citada en los evangelios y poco menos que ausente en los Hechos de los Apóstoles y en la carta de Pablo a los Gálatas, objeto de un culto inigualable, concebida sin pecado original y que ascendió al cielo: comprender a María significa penetrar en el corazón de la fe católica.
    »En Investigación sobre María Corrado Augías dialoga con una gran estudioso de música y de las religiones, Marco Vannini, para profundizar en el mito de la Virgen y en su significado histórico, tocando todos los aspectos que sitúan a María en el centro de la experiencia cultural y religiosa de nuestra civilización: las fuentes (de los evangelios canónicos a los apócrifos), las hipótesis sobre si biografía, la relación con las mujeres de Palestina de hace dos mil años, con las demás mujeres de la Biblia y con la mitología de la Gran Madre, el nacimiento de los dogmas y el desarrollo del culto, los milagros y apariciones, la presencia constante de la Virgen en la cultura y el arte. El resultado es un volumen sin precedentes que, en tono narrativo, responde a las preguntas cruciales de los creyentes y de los no creyentes, indaga las bases místicas de nuestra cultura y mentalidad, y compone el relato de una extraordinaria historia humana.»

     

    Pero es que, además, esta virgen gozó de otra concesión divina: la de su inmaculada concepción, que Pio IX elevó a dogma en la bula Ineffabilis Deus, de 8 de diciembre de 1854:
    «...Para honra de la Santísima Trinidad, para la alegría de la Iglesia católica, con la autoridad de nuestro Señor Jesucristo, con la de los Santos Apóstoles Pedro y Pablo y con la nuestra: Definimos, afirmamos y pronunciamos que la doctrina que sostiene que la Santísima Virgen María fue preservada inmune de toda mancha de culpa original desde el primer instante de su concepción, por singular privilegio y gracia de Dios Omnipotente, en atención a los méritos de Cristo-Jesús, Salvador del género humano, ha sido revelada por Dios y por tanto debe ser firme y constantemente creída por todos los fieles. Por lo cual, si alguno tuviere la temeridad, lo cual Dios no permita, de dudar en su corazón lo que por Nos ha sido definido, sepa y entienda que su propio juicio lo condena, que su fe ha naufragado y que ha caído de la unidad de la Iglesia y que si además osaren manifestar de palabra o por escrito o de otra cualquiera manera externa lo que sintieren en su corazón, por lo mismo quedan sujetos a las penas establecidas por el derecho.»


    0 0
  • 12/08/15--23:42: La música del vespre
  •  

     

    La música del vespre

     

     

    Sabeu què són, els raga? Són unes melodies

    de l’Índia llegendària, que solien sonar

                per embaumar les hores

                del palau del soldà.

     

    N’hi havia per als mesos de sol i de secades,

    per al martell dels xàfecs, per al monsó ensopit,

    per a l’alba, el midgia,

                el capvespre i la nit.

     

    I mai cap sitarista no hauria tan vacu

    de trencar la lligança de música i saó

    tocant per primavera

                un raga de tardor.

     

    Fins que un soldà voluble, qui sap si amb una amada

    que el duia a les obagues de l’ànim taciturn,

                volgué començar el dia

                amb un raga nocturn.

     

    El músic va invocar-li nissagues i nissagues

    d’artistes que tocaven segons l’hora i el mes,

                i, abatut, va prostrar-se

                pregant perquè no ho fes.

     

    Quan va acabar per veure que s’hi jugava el viure

    va fer sonar les notes d’un raga vespertí.

                I el sol, que va sentir-les,

                va pondre’s, i a dormir.

               

     

    (a partir del conte “Le raga du soir”, al volum de Jean-Claude Carrière Contes philosophiques du monde entier

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      

            Síria podrà abatre avions de l'OTAN, segons explica En Finian Cunningham.

     

     

     

           Washington envia missatges a Moscou fent-li saber que si continua donant suport a Damasc es veurà en una situació insostenible. Washington mou el seu peó d'Ankara. El missatge diu: Si continues augmentant les teves forces a Síria, Turquia te farà provocacions de cada vegada més  greus. Convé que t'ho repensis.

       Sí, la cosa és que, en aquests moments, Washington mou la peça de l'amenaça de l'OTAN. L'amenaça fa així: Si esclata la guerra entre Rússia i Turquia, l'OTAN haurà de fer un ultimàtum.  

     

         Sobre l'agenda criminal de Washington, l'analista En Finian Cunningham ens ofereix una informació granment aclaridora.  Ho podeu comprovar llegint el post Síria podrà abatre avions de l'OTAN.


    0 0
  • 12/08/15--23:42: Aznar
  • Adjuntam article de Pere Sampol que ens parla d'un un president de trist recòrd i que ara es vol atorgar un paper de salvador de pàtries...

    De tant en tant, hem de sentir les reflexions, les recomanacions i, de vegades, les velades amenaces d'un dels personatges polítics més tèrbols dels darrers anys: José María Aznar, amb el seu posat autosuficient, arrogant, de perdonavides carregat de fatxenderia, que passa més gust d'escoltar-se que de parlar, el qual compareix periòdicament per endossar-nos les seves reflexions, amb un aire de suficiència, com si aquestes fossin el més transcendental de la nostra vida. Darrerament, els ha tocat rebre a Mariano Rajoy i a la direcció del Partit Popular. Els ha acusat de no reaccionar davant els cinc avisos que l'electorat ha donat al PP, especialment el fort correctiu rebut pel partit a Catalunya. Atribueix aquest fracàs electoral que el PP, el partit que governa Espanya, no ha sabut transmetre als ciutadans que defensa millor la unitat de Espanya que Ciudadanos. El que no diu, però, és què hauria d'haver fet Mariano Rajoy per aturar l'increment del vot independentista a Catalunya. De les seves paraules hem de deduir que el Govern espanyol hauria d'haver estat més contundent. Vol dir que més contundent encara que imputar el president de la Generalitat i dues conselleres, amb la intenció d'inhabilitar-los o, qui ho sap, tancar-los a la presó... per haver permès posar urnes per poder fer una consulta als catalans.

    Ens parla com si ell hagués estat el millor que ha passat als ciutadans espanyols: autor del miracle econòmic espanyol, gestor eficaç, auster i honest. En poques paraules, que no es besa perquè no s'hi arriba, però segur que ho fa al mirall mentre es mira els abdominals. I és que el personatge ja comença a resultar patètic: a qui es pensa que engana? Ni als membres del seu mateix partit, que encara recorden com els va fer perdre unes eleccions que tenien guanyades per intentar manipular l'opinió pública en atribuir l'atemptat d'Atocha a ETA. Ni a cap de nosaltres, que relacionam l'atemptat i les 211 víctimes amb la foto que es va fer a les Açores amb Bush i Blair. I si no ens consent que relacionem l'atemptat amb la declaració de guerra a l'Iraq, no ens podrà negar que el considerem culpable dels milions de morts provocats per una guerra il·legal i de la destrucció d'un país. Només amb aquest historial a l'esquena, aquest subjecte no hauria de poder sortir al carrer.

    Podria ser el titol de una película?

    De tota manera, el seu gran miracle econòmic ha estat la fàbrica d'aturats més gran de la història de l'Estat espanyol. Ell juntament amb el 'gran gestor Rato' són els culpables de la bombolla immobiliària, estimulada des del seu Govern, fet que va provocar la construcció a Espanya, en pocs anys, de més habitatges que a Itàlia, França i Gran Bretanya juntes. Tots els mals que encara patim: tancament d'empreses, atur, precarietat, misèria... són la conseqüència d'haver apostat per l'economia del totxo i per l'especulació immobiliària i financera en comptes de promoure la innovació tecnològica i la indústria.

    I si tot això no bastàs perquè Aznar tengués la decència de tenir la boca tancada, ens ha deixat l'herència de ministres imputats, investigats per cobrament de sobresous no declarats, algun dels quals ja ha passat per la presó. Ell mateix figura com un dels perceptors de sobres en negre, segons ha denunciat Bárcenas, l'extresorer del seu partit. I tota una xarxa de finançament il·legal del partit, amb ramificacions a totes les comunitats autònomes. Una xarxa encapçalada per bona part dels convidats a les noces de la seva filla.

    Finalment, perquè no tenim més espai, li hem d'agrair bona part del grandiós deute que té l'Estat espanyol. El seu disseny de la xarxa d'alta velocitat espanyola (AVE) és el disbarat més gran que s'ha comès a Espanya en tota la seva història. La planificació centralitzada, que connecta petites ciutats de províncies amb la capital i que margina la connexió entre les grans ciutats, ha generat la major part del dèficit públic de l'Estat. El manteniment de l'AVE és una hipoteca per a les futures generacions. A la vegada, el projecte d'Aznar de "connectar totes les capitals de província amb Madrid ha ofegat la conca mediterrània, des de Catalunya, passant pel País Valencià, fins a Múrcia i Andalusia oriental, que han quedat mal comunicades per carretera i per tren entre elles mateixes i amb Europa. Les exportacions dels productes agrícoles i industrials d'aquesta zona s'han vist greument perjudicades.

    Tot això li hauríem de dir a la cara i, quan aquest personatge torni a sortir a adoctrinar-nos, tots, a cor, hauríem de cridar: "Por qué no te callas?".

    Mostrant el seu gran nivell d'home d'estat.


    0 0

    Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició


    Desembre de 1976 – La presó de Palma i els interrogotaris de la Brigada Social en el soterrani del Govern Civil


    Solament amb una nit a comissaria la nostra imatge havia canviat de forma absoluta. La brutor regnant acomplia de forma exacta la seva missió. Tot aquell món soterrani era molt semblant a l’univers de Kafka descrit en El Procés: obscurs despatxos amb antigues làmines de Franco i José Antonio, escrivents que pareixien trets de velles revistes dels quaranta, arxivadors de fusta pretèrits i que, sens dubte, encara contenien les fitxes dels socialistes i anarquistes detinguts i torturats per Francesc Barrado i el marquès de Zayas. Si un dia poguéssim acabar de veritat amb la dictadura... no seria convenient servar tots aquests objectes per a mostrar a les joves generacions la tenebror del feixisme? Si no ho fèiem així... com podríem fer entendre la misèria dels anys que ens havia tocat viure?


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Just havíem acabat de beure l’infecte beuratge que ens portà el cambrer del Bar Las Maravillas, quan sentírem la veu coneguda del Rosset al final del passadís. Venia xalest i tranquil, xiulant una antiga cançó de Sarita Montiel. Jaume, Guillem i jo ens miràrem summament estranyats. Era massa prest per anar als jutjats. Normalment, les compareixences s’iniciaven a partir de les deu o les onze del matí. Què devia voler la Social tan d’hora? Començar un nou interrogatori? No sabia què pensar. De cop i volta el tinguérem davant la porta de la cel·la. Sentírem giscar el pany. Quants d´anys feia que no l´havien engreixinat? La claror que feien les dèbils bombetes del passadís s´obrí pas cap a l´interior del fosc enfony on romaníem. Instintivament, ens aixecàrem d´un cop. Devíem fer un efecte trist. Talment com si fóssim delinqüents acabats d’agafar en un robatori. Moltes vegades la policia aprofitava el mal aspecte d´una persona detinguda per fer la fotografia que passaven als diaris. Homes amb barba de dies i descambuixats feien la impressió de ser uns autèntics salvatges. Si era necessari, manipulaven els retrats que lliuraven a la premsa. Era una tàctica antiquíssima. Qui podia tenir por d’un home ben afaitat i ben vestit i que sortís somrient a les fotografies? Ningú no ignorava les brutors que solien portar a la pràctica. Ho retocaven tot. Especialistes a manipular els clixés afegien barbes exagerades, feien que els cabells els caiguessin damunt el front, destacant les celles, dibuixant arrugues inexistents al front i la cara... Un simple estudiant de Magisteri es convertia en un perillós assassí! El retrat no podia mentir!

    El Rosset ens va contemplar, satisfet.

    Solament amb una nit a comissaria la nostra imatge havia canviat de forma absoluta. La brutor regnant acomplia de forma exacta la seva missió. Tot aquell món soterrani era molt semblant a l’univers de Kafka descrit en El Procés: obscurs despatxos amb antigues làmines de Franco i José Antonio, escrivents que pareixien trets de velles revistes dels quaranta, arxivadors de fusta pretèrits i que, sens dubte, encara contenien les fitxes dels socialistes i anarquistes detinguts i torturats per Francesc Barrado i el marquès de Zayas. Si un dia poguéssim acabar de veritat amb la dictadura... no seria convenient servar tots aquests objectes per a mostrar a les joves generacions la tenebror del feixisme? Si no ho fèiem així... com podríem fer entendre la misèria dels anys que ens havia tocat viure?

    L’enviat del comissari Ricardo Manzanas estava dret davant la porta de la cel·la, somrient. Un dia, després de la detenció a Inca, quan la Guàrdia Civil ens portà a Palma, a l’inici de l’interrogatori, ens digué:

    -Anau ben errats, si pensau que hi haurà depuració del que vosaltres considerau criminals i torturadors. No espereu res al respecte. Ho sé ben cert. M’ho diuen cada vegada que anam a les reunions de Madrid. No hi haurà canvis ni en la Policia ni en la Brigada Social. Els partits d’esquerra que pacten amb Suárez i el Rei ho han acordat. Si de cas, canvis de nom i del color dels uniformes. La tàctica és aconseguir que el poble oblidi els morts de la guerra civil. Res de memòria històrica! Cal deixar militars i policies tranquils.

    El Rosset ens confirmava les nostres sospites. Es feia evident que la política de consens i reconciliació amb el franquisme preconitzada pel PCE des dels cinquanta estava triomfant. No hi hauria cap judici de Nuremberg, com al final de la Segona Guerra Mundial. Els assassins i torturadors s´asseurien a taula amb els aspirants als bons sous que proporcionaria ser gestors del franquisme reformat.

    Com a les pel·lícules de gàngsters, a la Brigada Social existia el policia bo i el dolent. El bo sempre era el Rosset. El dolent, el Moreno. L´un t’oferia tabac; l’altre et mostrava la pistola. La funció era la mateixa: doblegar-te a les bones o a les males. Tots els mètodes eren útils per aconseguir el que es proposaven: la declaració per enviar-te al Tribunal d’Ordre Públic.

    Finalment, ens explicà per quins motius havia comparegut tan d’hora.

    -Ja us vaig dir que aquesta vegada ens bastava amb els retalls dels diaris per portar-vos al jutge. Sabeu ben bé que encara sou il·legals. És evident que, ben aviat, el PCE, el PSOE i altres partits que accepten les condicions imposades pel Rei seran enmig del carrer. En referència als que no acceptau la reforma, les instruccions són prou clares: cap contemplació. Detencions i lliurament dels informes al TOP. És el que farem amb els detalls de la vostra presentació clandestina. En tenim les fotografies i les declaracions publicades al Diario de la Provincia. Tampoc heu negat la vostra participació en els fets.

    El Rosset tenia raó. Quan ens portaren a comissaria, iniciaren tota una sèrie de preguntes formals. A l´acta que redactaven, volien deixar constància que nosaltres confirmàvem tot el que sortia en els diaris.

    No hagueren d´emprar cap sistema especial d´interrogatori i, seguint l´acordat en el Comitè de Direcció, no negàrem res.

    Sabíem que ens podien multar i, que el més possible, era que el jutge decretàs l´ingrés a la presó. Però lluny d´atemorir-nos, la possibilitat de romandre tancats formava part dels nostres objectius polítics. Evidentment, no els explicàrem els motius reals de la roda de premsa. Contàrem quatre banalitats que fossin mengívoles: la lluita per la llibertat de tots els partits i sindicats obrers. L´objectiu real era aconseguir, ni que fos mínimament, informar la població de l’existència de partits que volien anar més enllà de les limitacions imposades pels hereus del Moviment.

    El Rosset romania a la porta de la cel·la. Com si l’espectacle que oferíem li agradàs, satisfet de tenir tots els fils fermats i que no haguéssim negat res.

    -Us vaig dir, i ho torn a repetir aquest matí –afegí, encenent una cigarreta, enviant el fum cap allà on ens trobàvem, que us heu equivocat moltíssim. Sembla mentida que sigueu persones que han estudiat i llegit prou per a tenir una idea precisa del que passa a Europa. Militant en el PCE o en el PSOE, faríeu carrera política. Amb la legalització, aquestes organitzacions necessitaran quadres, gent per a les cadiretes institucionals, els despatxos sindicals i empreses estatals. El vostre error és pensar que després de la legalització podreu seguir avançant, augmentar les fileres dels partits que no acceptau la reforma. Els vostres somnis s´esbucaran com un castell de cartes. En podeu tenir la més completa seguretat! En pocs mesos la majoria de treballadors s’afiliaran als que surtin per la televisió, als sindicats que tenguin locals, subvencions, advocats per ajudar en els judicis laborals.

    Ens oferí una cigarreta.

    Feia més de vint-i-quatre hores que no fumàvem! La nicotina em va fer ressuscitar! Sentia que el meu esperit es tranquil·litzava. Sentia el sermó del Rosset des d´una enorme distància. La veu del policia m´arribava monòtona. No li parava gaire atenció. El seu discurs era sempre el mateix: recomanar estar sempre prop del poder, fos de dretes o d´esquerres. Era igual. Quan no tens principis ni cap mena de valor moral, l´únic que importa és l´egoisme personal, el benefici econòmic, el gaudi de privilegis.

    -Ara ja comença a ser tard. La gent ja sap qui comandarà d´aquí uns mesos i qui restarà marginat per sempre de la vida política. Munió de vividors de totes les tendències comencen a sortir de les clavegueres, demanen el carnet, opinen des de les pàgines dels diaris, vinclen l´espinada davant qui pensen que pot comandar. Ho sabeu més que nosaltres. Ara és l’hora dels més vius, d’aquells que mai no feren res per la llibertat, dels que esperàvem saber per on bufava el vent abans de sortir dels seus caus.

    Va ser Jaume Calafell qui contestà al Rosset.

    -No sé per què insisteixes amb la història de sempre. Nosaltres donam suport a un partit revolucionari, no a una oficina de col·locació. No ens ha passat mai pel cap que lluitar per la llibertat dels treballadors, pel socialisme, serveixi per a demanar un sou, un despatxet a qualsevol oficina. El que volem saber és què pensau fer amb nosaltres i quan ens portareu als jutjats.

    El Rosset s´adonà que les seves predicacions eren inútils. Ho hauria d’haver sabut. Feia anys que ens coneixíem. Ell i la Quarta Secció s’encarregaven dels grups considerats perillosos, els que no participaven a les Plataformes Democràtiques que el poder ajudava a promocionar. A finals del setanta-sis, la política oficial, els discursos dels propagandistes del règim, les promeses de l´oposició, suposaven una gran comèdia. Els partits d’ordre ja sabien què passaria el setanta-set. S´anaven perfilant les noves lleis, els punts de la futura Constitució, la Llei d´Hont, que hauria de consolidar un tipus de Parlament bipartidista, sense gaires possibilitats per a les organitzacions més petites. Es concretaven els ajuts de la banca. Arribaven milions de dòlars per a consolidar un únic Partit Socialista al servei de la internacional socialdemòcrata. En aquelles alçades de la reforma, la Social s’havia especialitzat i existien grups encarregats de diverses tasques. Uns es dedicaven als possibilistes; d’altres, als revolucionaris. També existia un departament que s’encarregava de vigilar els sacerdots progressistes, les assemblees obreres i estudiantils, el moviment de barris. I això sense comptar amb els serveis d’informació de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit! El control sobre tot el que es movia contra la dictadura era fort. La vigilància no cessava, ni tampoc les detencions i processos d’antifeixistes. Però amb la mort del dictador la repressió s’anava fent més selectiva. Amb els obrers i estudiants no calia filar tan prim. Un picapedrer, un treballador del metro que morís d’un impacte de bala, un ésser anònim que fos empresonat i torturat no preocupava gaire. Era amb els professors, els dirigents dels partits que pactaven, els membres reconeguts de l’oposició, que havien d´anar vius. Per això tota aquella història ridícula de Santiago Carrillo i la perruca. El romanço de la persecució, detenció i posada en llibertat del secretari general del PCE! Tothom sabia que no se´ls podia mantenir molts dies a la Dirección General de Seguridad. Carrillo era la peça clau de la reforma del franquisme.

    El guàrdia que romania davant la porta de la cel·la s’impacientava. No entenia el debat. A què venia tanta discussió política a primeres hores del matí, en els soterranis del Govern Civil? Havia començat el seu torn i ja estava cansat. Com si desitjàs acabar de seguida.

    Finalment, el Rosset es decidí a comunicar-nos que en una hora ens posarien en llibertat. No calia anar fins als jutjats. Ells mateixos s’encarregarien de presentar l’informe. L’acusació ja estava signada pel comissari Ricardo Manzanas. Redactats, igualment, els informes dels socials que venguéren a detenir-nos. Tot plegat s’adjuntaria a les nostres declaracions i els retalls publicats al Diario de la Provincia. El jutge decidiria què fer amb nosaltres.

    Dit això, el policia de guàrdia tancà la porta i la penombra tornà a regnar a l’interior de l´habitacle. Guillem i Jaume seien pensatius al meu costat. Ens miràrem als ulls sense creure encara el que ens deien. Una bona notícia, ja que ens havíem mentalitzat per anar als jutjats i després marxar cap a la presó. Pensàvem en una multa especial i estàvem decidits, talment com acordàrem amb els companys, a no pagar-la. En previsió de l´ingrés a la presó havia portat uns quants d´estris necessaris en aquelles circumstàncies: el raspall de dents, unes tovalloles, tres mudes de roba interior, un parell de llibres per si de cas no m’agradaven els que poguéssim tenir a la biblioteca del centre penitenciari...



    0 0

      Julio 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Peregrina del Camino de Santiago»
    c/ de San Gil

    «Ventana»
    Danzas Burgalesas "Justo del Río"
    c/ de San Francisco

    «Ventana»
    Danzas Burgalesas "Justo del Río"
    c/ de San Francisco

    «Ventana»
    Danzas Burgalesas "Justo del Río"
    c/ de San Francisco

    «Arco del Pilar»
    c/ Arco del Pilar

    «Edificio»
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Tienda "Rincón 2"»
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Graffiti en cubo de basura»
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Graffiti en cubo de basura»
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Arco»
    Plaza de la Llana de Afuera

    «Fuente de la Flora»
    Arquitecto:
    José de Uribe
    Escultor:
    Manuel Romero
    Fundición: Domingo de Urquízar
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Fuente de la Flora»
    Arquitecto:
    José de Uribe
    Escultor:
    Manuel Romero
    Fundición: Domingo de Urquízar
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Fuente de la Flora»
    Arquitecto:
    José de Uribe
    Escultor:
    Manuel Romero
    Fundición: Domingo de Urquízar
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Edificio y Ciborrio»
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Madame Kalalu, Bodeguita Cubana»
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Vista Plaza»
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Balcón»
    Plaza de la Llana de Afuera

    «Cimborrio»
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    desde Plaza de la Llana de Afuera

    «Edificios»
    desde Plaza de la Llana de Afuera

    «Pasadizo»
    Plaza de la Llana de Afuera

    «Escalera»
    Salón Rojo
    Teatro Principal
    c/ Paseo del Espolón

    «Bicicleta publicitaria»
    Tienda Vintage "La Bohème Second Hand"
    Plaza Mayor

    «Decoración de Edificio Modernista»
    c/ Santander

    «Fuente»
    c/ Paseo de la Sierra de Atapuerca

    «Escultura "Camino de la evolución"»
    Escultor:
    Casto Solano
    c/ Paseo de la Sierra de Atapuerca

    «Escultura "Camino de la evolución"»
    Escultor:
    Casto Solano
    c/ Paseo de la Sierra de Atapuerca

    «Escultura "Camino de la evolución"»
    Escultor:
    Casto Solano
    c/ Paseo de la Sierra de Atapuerca

    «Escultura de Santo Domingo de Guzmán y de Aza»
    Escultor:
    Manuel Romero Ortega
    Monumento a Santo Domingo de Guzmán y de Aza
    c/ Paseo de la Sierra de Atapuerca

    «Escultura de Domingo de Soto»
    Escultor:
    Manuel Romero Ortega
    Monumento a Santo Domingo de Guzmán y de Aza
    c/ Paseo de la Sierra de Atapuerca

    «Medallón de Santiago Ramírez»
    Escultor:
    Manuel Romero Ortega
    Monumento a Santo Domingo de Guzmán y de Aza
    c/ Paseo de la Sierra de Atapuerca

    «Escultura de Francisco de Vitoria»
    Monumento a Santo Domingo de Guzmán y de Aza
    c/ Paseo de la Sierra de Atapuerca

    «Estatua ecuestre de Diego Rodríguez Porcelos (Fundador de la ciudad de Burgos)»
    Escultor:
    Juan de Ávalos
    Plaza de Santa Teresa

    «Monumento en Homenaje a "Los Derechos Humanos"»
    Escultor:
    Segundo Escolar
    Parque de la Quinta
    c/ Paseo de la Quinta / c/ Cartuja de Miraflores

    «Vista del Río Arlanzón»
    desde el Parque de la Quinta
    c/ Puente Gasset

    «Vista y Puente sobre el Río Arlanzón»
    desde el Parque de la Quinta
    c/ Puente Gasset

    «Monumento en Homenaje al "Dulzainero y Tamborilero"»
    Escultor:
    Teodoro Ruiz
    c/ San Lesmes

    «Monumento en Homenaje al "Dulzainero y Tamborilero"»
    Escultor:
    Teodoro Ruiz
    c/ San Lesmes

    «Monumento en Homenaje al "Dulzainero y Tamborilero"»
    Escultor:
    Teodoro Ruiz
    c/ San Lesmes

    «Monumento en Homenaje al "Dulzainero y Tamborilero"»
    Escultor:
    Teodoro Ruiz
    c/ San Lesmes

    «Monumento en Homenaje al "Dulzainero y Tamborilero"»
    Escultor:
    Teodoro Ruiz
    c/ San Lesmes

    «Bar "Los Gitanillos"»
    c/ San Juan

    «Portada Sur»
    Iglesia de San Lesmes
    Plaza de San Juan

    «Detalle de la Portada Sur»
    Iglesia de San Lesmes
    Plaza de San Juan

    «Escultura de León»
    Puente de "Las Viudas" o Puente de San Juan
    Río Vena
    c/ San Lesmes

    «Escultura de León»
    Puente de "Las Viudas" o Puente de San Juan
    Río Vena
    c/ San Lesmes

    «Arco de San Juan»
    desde Plaza de San Juan

    «Escultura de "Los Gitanillos»
    Escultor:
    Teodoro Ruiz
    Plaza San Lesmes

    «Escultura de "Los Gitanillos»
    Escultor:
    Teodoro Ruiz
    Plaza San Lesmes

    «Escultura de "Los Gitanillos»
    Escultor:
    Teodoro Ruiz
    Plaza San Lesmes

    «Puente de "Las Viudas" o Puente de San Juan»
    Río Vena
    c/ San Lesmes

    «Fuente de los Delfines»
    Plaza de España

    «Fuente de los Delfines»
    Plaza de España

    «Escultura en Homenaje a los Herreros»
    c/ San Lorenzo

    «Escultura en Homenaje a los Herreros»
    c/ San Lorenzo

    «Escultura en Homenaje a los Herreros»
    c/ San Lorenzo

    «Diosa Flora»
    Fuente de la Flora
    Arquitecto:
    José de Uribe
    Escultor:
    Manuel Romero
    Fundición: Domingo de Urquízar
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Vista Plaza»
    Plaza del Huerto del Rey (Plaza de la Flora)

    «Vista calle»
    c/ del Cardenal Segura

    «Ángeles con el sol de San Bernardino»
    Exterior de la Capilla de los Condestables (Capilla de la Purificación)
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    desde Plaza de la Llana de Afuera

    «Soportal»
    c/ de la Llana de Adentro

    «Soportal»
    c/ de la Llana de Adentro

    «Ventana»
    Exterior de la Capilla de los Condestables (Capilla de la Purificación)
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    desde Plaza de la Llana de Afuera

    «Vista callejón»
    c/ Corral de los Infantes

    «Pintura mural»
    Iglesia de San Esteban, Museo del Retablo
    c/ de San Esteban

    «Pintura mural»
    Iglesia de San Esteban, Museo del Retablo
    c/ de San Esteban

    «Fachada meridional»
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    Plaza del Rey San Fernando

    «Escultura de Peregrino»
    Albergue de la Casa del Cubo
    c/ de Fernán González

    «Escultura de Peregrino»
    Albergue de la Casa del Cubo
    c/ de Fernán González

    «Ventana»
    Albergue de la Casa del Cubo
    c/ de Fernán González

    «Balcones»
    c/ de Fernán González

    «Albergue de Peregrinos Santiago y Santa Catalina»
    c/ Laín Calvo

    «Fuente»
    c/ Laín Calvo

    «Altar»
    Capilla Divina Pastora
    c/ Laín Calvo

    «Talla de Divina Pastora»
    Capilla Divina Pastora
    c/ Laín Calvo

    «Escultura de Santiago»
    Capilla Divina Pastora
    c/ Laín Calvo

    «Escultura de Santa Catalina de Alejandría»
    Capilla Divina Pastora
    c/ Laín Calvo

    «Músico»
    c/ La Paloma

    «Maqueta de la Abadía de Cluny»
    Exposición "Historia del Monacato"
    Sala Valentín Palencia
    Claustro Bajo
    Catedral de Santa María de Burgos (Catedral de Burgos)
    c/ La Paloma

    «Escalera»
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Sala de Exposiciones temporales»
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Escudo en vidriera»
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Ventana»
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Techo artesonado mudéjar»
    Sala de Poridad o Sala del Secreto
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Alambiques y Botámenes»
    Museo de Farmacia
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Alambiques y Botámenes»
    Museo de Farmacia
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Mortero»
    Museo de Farmacia
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Ventana»
    Museo de Farmacia
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Alambiques y Botámenes»
    Museo de Farmacia
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Farola»
    desde el Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Gárgola»
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Torre»
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Brasero de la sala de jueces»
    Salón de Exposiciones
    Arco de Santa María
    Plaza del Rey San Fernando

    «Peregrina del Camino de Santiago»
    Plaza del Rey San Fernando

    «Peregrino del Camino de Santiago»
    Plaza del Rey San Fernando

    «Monumento "El Solar del Cid"»
    Escultor:
    José Cortés
    c/ Fernán González

    Palma, 8 de Diciembre de 2015



    0 0

    [08/12] Insurrecció de desembre de 1933 - Míting cenetista - Garavini - Thomas - Solomon - Blasco Puyo - Rety - Delaw - Grave - Bou - López Saura - Ortiz - Joyeux - López de Vega

    Anarcoefemèrides del 8 de desembre

    Esdeveniments

    Atac al ferrocarril a Zuera durant els fets de desembre de 1933

    - Insurrecció de desembre de 1933: El 8 de desembre de 1933 es desencadena a diversos indrets de l'Estat espanyol un moviment insurreccional dirigit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'havia anat preparant setmanes abans. Entre el 30 d'octubre i el 3 de novembre de 1933 un Ple Nacional de la CNT, a Madrid, decideix l'abstenció electoral per a les eleccions del 19 de novembre i llança una campanya de propaganda basada en l'eslògan:«Enfront de les urnes, Revolució Social». La campanya trobà ressò en gran part del proletariat de manera que el percentatge d'abstencions arreu l'Estat és del 32,50%; i aquest percentatge d'abstenció apuja a les zones de forta implantació cenetista: a Barcelona n'arriba al 40% i a Andalusia passa del 45%. L'abstenció anarquista provocà, en gran part, en triomf de les dretes, però la CNT no estava disposada a lliurar el poder a les forces reaccionàries. El 26 de novembre es reuní un segon Ple Nacional, a Saragossa, que nomenà provisionalment un Comitè Nacional Revolucionari, compost per els germans Alcrudo, Joaquín Ascaso, Antonio Ejarque, Felipe Orquín, Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Rafael García Chacón, Rafael Casado, Joaquín Aspas, i en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el doctor Isaac Puente. El 8 desembre de 1933, data d'obertura de les Corts espanyoles i després d'haver-se proclamat l'Estat de guerra a tot el territori cinc dies abans, es posà en marxa el Comitè Nacional Revolucionari, donant lloc a un moviment insurreccional en cadena, que començà a Saragossa i que assolí extraordinària virulència a la conca de l'Ebre --Aragó i la Rioja (Alfaro, Calahorra, Arnedo, Haro, Préjano, Santo Domingo, Viguera, Logronyo, Ábalos, Briones, Cenicero, Fuenmayor, Labastida, San Asensio, San Vicente de la Sonsierra, Valderroblos, Mas de las Matas, Beceite, etc.)--, on es cremaren els arxius oficials, s'assaltaren els ajuntaments i s'instaurà el comunisme llibertari, A més, esclataren motins a diverses ciutats de la Península (Barcelona, Hospitalet, Alacant, Osca, Sevilla, Granada, Almeria, Màlaga, etc.). Aviat l'aixecament fou durament reprimit amb un balanç de 87 mort, centenars de ferits i milers de detinguts, dels quals 700 treballadors foren condemnats a llargs anys de presidi --els membres del Comitè Revolucionari, que havien estat detinguts el 16 de desembre amb tres dones (Francisca Santos, Dolores Lerín i María Castañera) que havia al pis, hagueren de ser absolts, ja que un grup d'emmascarats armats furtaren els expedients fent desaparèixer les proves inculpatòries. Els periòdics CNT i Solidaridad Obrera foren suspesos.

    ***

    Cartell cenetista contra les eleccions sindicals

    - Míting cenetista contra les eleccions sindicals: El 8 de desembre de 1977, al Palau Municipal d'Esports de Barcelona (Catalunya), es realitza un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) al qual van assistir unes 8.000 persones. La finalitat n'era oposar-se, mitjançant el boicot actiu, a les eleccions sindicals que els altres sindicats demanaven i expressar un enèrgic rebuig al«Pacte de la Moncloa», alhora que exigir la llibertat sindical arreu (fàbriques, tallers, oficines, etc.). El míting va començar amb un parlament del secretari local de la CNT barcelonesa i al qual van seguir nombrosos oradors. En tot moment els assistents van corejar eslògans de fort contingutàcrata, com ara «Fora el Parlament i visca l'assemblea!», «Mort a l'Estat i visca l'anarquia!», alhora que llançaven dures crítiques contra el sindicat comunista Comissions Obreres i tots els partits polítics. El record de Buenaventura Durruti, del sector radical de la CNT, va ser vivament aplaudit, mentre que un comunicat que al·ludia Ángel Pestaña, del sector cenetista més moderat, va ser intensament xiulat. Al míting van acudir la nova generació de militants llibertaris i els vells cenetistes catalans, molts tornats de l'exili. Segons fons anarcosindicalistes la CNT catalana tenia aleshores 100.000 afiliats.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Pietro Garvini

    - Pietro Garavini: El 8 de desembre de 1869 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Pietro Garavini, conegut com Piràt. Sos pares es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera. Només va fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver passat pel Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista. Son germà Antonio [Ansèna] (1872-1936), també anarquista, personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força descomunal i que es va veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a finals de segle, on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre. Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva taverna en lloc de reunió del moviment anarquista local. En 1892 s'inscriví en el Cercle d'Estudis Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, però el va abandonà amb una desena de militants anarquistes en solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a l'autoritat» i expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la línia reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més radicals. Va ser acusat per la policia de la decapitació d'una estàtua de la Mare de Déu de l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de 1893 en ocasió de la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical més important a Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la Romanya. Probablement, però, aquest episodi va ser realitzat per un grup autònom al moviment anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893 van ser jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de Castel Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22 d'octubre de 1893 van ser definitivament absolts en una apel·lació al Tribunal de Ravenna. El 31 de maig de 1894 va prendre part en una manifestació de solidaritat amb els socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues Sicilianes dels Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per aquest fet, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de 1894 va ser condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa per «incitació a delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la Llei del 19 de juliol de 1894, però la Comissió Provincial rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel Bolognese --Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Vincenzo Lama (Bosca)-- pel delicte d'«associació per a delinquir», però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el procés d'Ancona contra Errico Malates i altres companys per«associació de malfactors» publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione. El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés a anarquistes d'Ancona per«associació sediciosa». Rebé i difongué periòdics anarquistes italians i subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia del Popolo; La Questione Sociale, de Paterson; Pro Croati, de Gènova; L'Internazionale, de Londres; Germinal, d'Ancona; etc.). El 23 de setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat després de l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser detingut i acusat per «associació per a delinquir» com a un dels membres del Grup Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt l'autoritat; però, una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional i posteriorment el Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el segle XX mantingué les seves idees polítiques, però reduí la seva militància activa, substituït pel seu fill petit Nello --son fill major Simone (Cino) també tingué algunes simpaties llibertàries i patí un any de confinament. El setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de l'atemptat contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore Muti a Ravenna, juntament amb una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la província de Ravenna. El mes següent, segons un informe del comissari, va ser definit com «element perillós per a la seguretat de l'Estat». L'agost de 1928 va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no ser considerat com a perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va morir el 6 de novembre de 1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).  

    Pietro Garavini (1869-1933)

    ***

    Manifestació de l'SNI a París (14-07-1936). Foto de Roger Viollet

    - Georges Thomas: El 8 de desembre de 1883 neix a Luant (Centre, França) el mestre i militant llibertari, primer, i polític comunista i socialista, després, Georges Thomas. Fill d'un forner, esdevingué mestre i freqüentà els cercles anarquistes. Entre 1910 i 1914 col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. El març de 1911 participà en la fundació del Sindicat de Mestres d'Indre, del qual serà el secretari adjunt (1911-1913) i el secretari general fins al 1921; sa companya ocupà el càrrec mentre va fer el servei militar. Mobilitzat com a sergent en el 90 Regiment d'Infanteria, el juny de 1916 fou destinat a l'Hospital Auxiliar núm. 2 de Tours i alguns mesos després canvià al 10 Regiment d'Infanteria d'Auxonne (Borgonya). En aquesta època s'autodefinia com a«socialista llibertari» i entre 1917 i 1918 mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Charles Benoît i col·laborà habitualment en la seva revista L'Avenir International. En 1917 mostrà entusiasme per la Revolució d'Octubre russa. Un cop desmobilitzat, fundà l'Associació Obrera i Pagesa de las Víctimes de la Guerra d'Indre, de la qual assumirà la secretaria en 1920, alhora que s'afilia a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) amb la finalitat d'atreure al moviment els petits camperols, encara que aquesta maniobra serà un fracàs. Encara que incorporat a la socialista SFIO, no renuncià a les seves idees llibertàries i l'octubre de 1920 reivindicà en una reunió les seves concepcions«comunistes llibertàries», de la mateixa manera que havia criticat el novembre anterior els candidats socialistes a les eleccions legislatives d'Indre. Partidari de l'adhesió de l'SFIO a la III Internacional, ingressà en el Partit Comunista Francès (PCF) i en 1923 fou nomenat secretari de la Secció de Saint-Plantaire del PCF. Combaté la dreta del Partit, per la qual cosa fou nomenat «Boris Sobirà d'Indre». Però les seves concepcions acabarien tornant a les files del sindicalisme revolucionari i entre 1924 i 1925 caigué en un desacord total amb el PCF, el qual acabà abandonant. Decantat cap el sindicalisme, animà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i entre 1923 i 1926 formà part del Consell Departamental de l'Ensenyament Primari. Entre novembre de 1920 i març de 1928 fou secretari del Cartell Departamental Únic dels Funcionaris i dels Obrers dels Serveis Públics i, entre març de 1928 i juny de 1932, del Cartell Unitari. A iniciativa seva, el 8 de novembre de 1924, es constituí la Unió Departamental Mixta d'Indre, que agrupava els sindicats confederats, unitaris i autònoms. En 1927 fou gerent de L'Émancipation, butlletí mensual de la Secció Sindical de l'Ensenyament Laic d'Indre, i en 1931 del butlletí del Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional dels Mestres). Minoritari dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), portà el novembre de 1930 una activa campanya per la unitat sindical fonamentada en la «Plataforma dels 22» i fou nomenat secretari del Comitè Departamental per la Unitat, fundat el juny de 1931. Cansat d'esperar sense èxit un possible canvi en l'orientació de la CGTU, abandonà amb els companys de la tendència de la Lliga Sindicalista en 1932 la Federació Unitària de l'Ensenyament. Quan els dos sindicats d'ensenyants es fusionaren a Indre, fou nomenat secretari de la nova organització entre desembre de 1932 i octubre de 1937. També fou secretari del Cartell Confederat de Funcionaris i Obrers dels Serveis Públics d'Indre entre octubre de 1932 i gener de 1936, i del Cartell Únic reconstituït entre gener de 1936 i setembre de 1939. Durant la seva acció sindical fou sancionat nombroses vegades. En 1912, després de signar el «Manifest dels mestres sindicats» arran del Congrés de Chambéry, fou reprovat i amenaçat de revocació. Comminat a dissoldre el seu sindicat en 1912 i davant la seva negativa, fou condemnat, el 2 de febrer de 1921, amb altres dos companys, a 100 francs de multa pel Tribunal Correccional de Châteauroux i el Cort d'Apel·lacions de Bourges confirma la condemna el 24 de març. El setembre de 1934 fou censurat per un discurs pronunciat en el Congrés de l'SNI de Niça l'agost d'aquell any. Aquesta sanció suscità una àmplia protesta. En 1934 constituí amb els socialistes i els confederats el Comitè de Vigilància Antifeixista membre del «Comitè Local de Lluita contra la Guerra i el Feixisme d'inspiració comunista». En la seva jubilació rebé un homenatge en el Congrés Nacional de l'SNI d'agost de 1937; jubilació limitada, ja que prengué la secretaria de la Secció Departamental de la Federació General de Jubilats i impartí cursos al Col·legi del Treball de Châteauroux. La Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) li confia també la tresoreria, que exercí entre març de 1938 i juny de 1939. Després d'haver participat en el clandestí Sindicat de l'Ensenyament en 1943, s'adherí de bell nou a l'SFIO dos anys després i el setembre de 1945 acceptà, per primer cop, la candidatura a les eleccions cantonals a Châteauroux i dos anys després, fou elegit regidor municipal. És autor del text Le socialisme et le syndicalisme dans l'Indre des origens à 1920-1922, les primeres pàgines del qual es publicaren el novembre de 1946 en Le Populaire de l'Indre i completament el desembre de 1957 enL'Actualité de l'Histoire. Georges Thomas va morir el 30 de maig de 1970 a Châteauroux (Centre, França). En 1979 una part del seu arxiu fou donat al Centre d'Història Social de París.

    ***

    Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr

    - Sidney Solomon: El 8 de desembre de 1911 neix a Pogost (Minsk, Imperi Rus; actualment Minsk, Bielorússia) l'artista, pintor impressionista, dissenyador gràfic i editorial i propagandista i editor anarquista Sidney Solomon, conegut com Sid i que va fer servir el pseudònim Sidney Morrison. Fill d'una família jueva, son pare, barber de professió, fugí en 1911 als Estats Units per a no ser reclutat per l'exèrcit tsarista i dos anys més tard sa mare, amb Sidney Solomon i dos germans més grans, seguiren el pare; posteriorment nasqué una germana seva als EUA. Els Salomon s'instal·laren al Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i ell assistí a l'Escola Pública Núm. 50 i a l'Institut de Secundària Núm. 61, on va ser convidat a participar en un grup experimental encapçalat pel professor socialista Louis Klein. Aquest grup tenia un Club de Pintura, que practicava al parc del Bronx, i un Club de Ciències. Després de la graduació, amb Tommy Dolgoff, també membre del grup experimental, van ser seleccionats per a anar a la Townsend Harris High School, prestigiosa escola de secundària al Queens de Nova York per a«estudiants dotats». El Bronx era un barri amb una intensa activitat socialista i comunista i quan estudiava secundària s'uní a la Young Communist League (YCL, Lliga Juvenil Comunista), però fugí horroritzat de com funcionava el grup, amb un rígid control i sense que existís la discussió lliure. El sector trotskista de la YCL funcionava ben igual i decidí unir-se al «Cercle Núm. 1» de la influent Young People's Socialist League (YPSL, Lliga Juvenil Socialista) del Bronx. En aquest grup es podia discutir, però la figura de Karl Marx sempre era present i, després de llegir-lo, no va compartir el seu autoritarisme. Necessitat d'acció, i després de parlar amb Sam Dolgoff i Lou Slater, es decantà per l'anarquisme. En aquestaèpoca, a més de tocar la bateria en un grup de jazz anarquista, amb Abu Bluestein, Tommy Dolgoff, Louis Genin i Louis Slater, creà el grup llibertari«Friends of Freedom» (Amics de la Llibertat), que organitzava mítings als cantons i xerrades al centre anarquista de la Segona Avinguda de New York. A finals de 1931 assistí, amb Lou Slater, Tommy Dolgoff, Albert Weiss i altres, a la reunió de fundació del Vanguard Group (VG, Grup Vanguard), a casa de l'anarquista Clara Freedman, filla de Samuel Freedman, deixeble de Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker a Londres (Anglaterra) i després secretari de la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), que esdevingué sa companya. Aquest grup estava format majoritàriament per fills d'immigrants jueus russos, però també hi havia xinesos (Eddie Wong), afroamericans (Glenn Carrington), italians (Bruno L'Americano), irlandesos (Gilbert Connolly, John Pinkman), novaiorquesos (Albert Mullady), etc., i organitzà debats i conferències amb socialistes, trotskistes i comunistes amb la finalitat d'atreure els descontents d'aquests sectors cap a l'anarquisme. En aquestes conferències van intervenir Edward Dahlberg, Sam Dolgoff, Dorothy Dudley, James Farrell, Arturo Giovannitti, Harry Kelly, Dwight Macdonald, Max Nomad i Mark Schmidt, entre d'altres. Amb Abe Bluestein i Roman Weinrebe, Sidney Solomon va fer propaganda al City College i intentà organitzar els treballadors, anat a les fàbriques d'acer de Youngstown i a diverses ciutats (Boston, Filadèlfia, etc.); Louis Genin també va participar en aquestes gires propagandístiques. El VG tingué a partir de 1932 el seu òrgan d'expressió mensual, la revista Vanguard, publicació que no feia distinció entre anarcocomunisme i anarcosindicalisme, però que no es declarava anarcoindividualista. En Vanguard col·laborà sota el pseudònim Sidney Morrison. En 1936, quan el debat sobre la Guerra Civil espanyola, Vanguard arribà a tenir una tirada de tres-mil exemplars. Amb Mark Schmidt, Roman Weinrebe i Jack White, col·laborà en el periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides) i dirigit per Warren S. Van Valkenburgh; també es relacionà amb Maximiliano Olay (o Ollay, conegut com Juan Escoto), que tenia una oficina a la Quinta Avinguda de Nova York i publicava un butlletí informatiu sobre la Revolució espanyola en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època mantingué estrets contactes amb diversos grups editors de publicacions anarquistes, com ara Fraye Arbeter Shtime, Il Martello,Cultura Proletaria, L'Adunata dei Refrattari, etc. Amb Roman Weinrebe, mantingué molt bona relació amb Carlo Tresca, a qui consideraven una anarquista pràctic i d'acció i no purament teòric, i ell s'encarregà de l'edició de la pàgina anglesa del seu periòdic Il Martello. Amb Carlo Tresca i Roman Weinrebe, realitzaren una gran tasca de propaganda antifeixista, especialment en el cas d'Athos Terzani, taxista novaiorquès acusat de la mort del seu company del grup editor d'Il Martello Antonio Fierro durant l'assalt d'un míting el 14 de juliol de 1932 a la Columbus Hall d'Astoria (Queens, Nova York) de la feixista Khaki Shirts of America (KSA, Camises Caquis d'Amèrica) i que finalment va ser absolt. L'associació entre VG i Il Martello creà dissensions dins del grup, ja que molts s'estimaven més L'Adunata dei Reffratari, i unit a divergències personals amb Mark Schmidt, que boicotejava la participació en tasques organitzatives amb el sindicat socialista International Ladies Garment Workers Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), va fer que el VG es dividís i Abe Blustein fundà un grup que edità la revista Challenge. Amb la pèrdua de pes del VG, l'esclat de la II Guerra Mundial, la marxa d'alguns dels seus membres (Audrey Goodfriend, Dave Koven, Melvin Greig, etc.), les febres reumàtiques que va contreure sa companya Clara i el naixement d'un nou fill, va fer que s'anés apartat del moviment llibertari de mica en mica. En 1939 la revista Vanguard deixà de publicar-se i en 1941, amb sa companya i fent servir els pseudònims Sidney Morrison i Clara Fredricks, publicaren dos números del periòdic Libertarian Views, on, malgrat les crítiques dels companys pacifistes, feien costat la guerra contra el feixisme. Després de la guerra, participà en el «New Trends Group» i col·laborà en el seu periòdic mensual New Trends. A Magazine of Modern Thought and Action, publicat per Alexandre Schapiro, però que només va treure 10 números entre el setembre de 1945 i l'agost de 1946. Posteriorment, i fins els anys vuitanta, fou, amb Paul Avrich, Sam i Esther Dolgoff, Sara i Bill Taback, i Valeria Isca, un dels màxims animadors del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), per al qual dissenyà llibres i distribuí literatura anarquista. En 1979 fundà l'empresa de disseny i d'agència editorial Publishers Creative Services i l'editorial Solomon Press. En els últims anys de sa vida milità, amb sa companya Clara, en l'Atlantic Anarchist Circle (ANC, Cercle Anarquista Atlàntic). Quan en 2000 morí Clara Solomon Freedman, amb son fill Raymond Solomon creà la revista Free Voices en el seu honor. Sidney Solomon va morir l'1 de març de 2004 al Queens de Nova York (Nova York, EUA) i son fill Ray Solomon continuà amb Free Voices i la Solomon Press.

    Sidney Solomon (1911-2004)

    ***

    Necrològica de Juan José Blasco Puyo apareguda en el periòdic tolosa "Espoir" del 26 de setembre de 1971

    - Juan José Blasco Puyo: El 8 de desembre de 1913 –algunes fonts citen 1914– neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Juan José Blasco Puyo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la Federació Local de la CNT de Mondonvila. Juan José Blasco Puyo va morir durant la nit de l'11 al 12 de juny de 1971 a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cerebral mentre dormia i fou enterrat civilment dos dies després. Estava casat amb sa cosina Encarnación Puyo.

    ***

    John Rety (ca. 2009)

    - John Rety: El 8 de desembre de 1930 neix a Budapest (Hongria) l'escriptor, poeta, editor, traductor, pintor, escaquista i activista anarquista Réti János, més conegut pel seu nom en anglès John Rety. Son avi i son pare van ser agents teatrals i s'educà en llengua anglesa des dels pàrvuls. En 1944, en plena II Guerra Mundial, va ser separat de la seva família jueva i va ser emprat com a missatger per la Resistència. Contemplar l'assassinat d'un tret al front de l'àvia en elsúltims dies de la guerra el deixà marcat. En 1947, després de realitzar una obra teatral antibel·licista a les escalinates del Parlament de Budapest, sa família alarmada li aconseguí un visat i l'envià de «vacances» a Anglaterra a casa d'una tia seva. La seva estada a Londres s'allargà sense límit, ja que sa tia li cremà el passaport. Després d'ajudar a la bugaderia familiar de sa tia i de treballar com a traductor per a un editor txec que no parlava anglès, publicà al Soho amb Harold Jackson la revista underground artisticoliterària Intimate Review, on col·laboraven joves escriptors, com ara Doris Lessing, Bill Hopkins, Laura del Rivo, Frank Norman, Alan Owen, Cressida Lindsay, Bernard Kops, Feliks Topolski i Ralph Steadman, entre d'altres. En 1953 publicà Supersozzled Nights, novel·la epistolar sarcàstica. Després d'haver tancat Intimate Review forçat per una amenaça de difamació, coedità altres publicacions efímeres, com ara Cheshire Cat i Fortnightly. Fou el primer editor de l'escriptor Colin Wilson. En 1958 conegué Susan Johns, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants (Emily i Jacob), i la parella una botiga de mobles de segona mà a Camden High Street de Londres. En aquests anys fou quan començà a pintar; estudià a «City and Guilds» i aconseguí el Diploma en Belles Arts. A partir de 1960 participà activament en l'antimilitarista«Committee of 100» (Comitè dels 100) i en la seva campanya contra l'armament nuclear i entre 1964 i 1969 fou l'editor del setmanari anarquista Freedom, augmentant la seva tirada gràcies a la seva gestió. En 1964 coordinà la campanya internacional de suport a Stuart Christie i a Fernando Carballo Blanco («Comitè Christie-Carballo»), acusats d'intentar assassinar a Espanya el dictador Francisco Franco. L'1 d'abril de 1966 organitzà el primer Anarchist Ball al Fulham Town Hall. Lluità contra la guerra al Vietnam i participà el 27 d'octubre de 1968 en la famosa manifestació de Grosvenor Square davant l'ambaixada nord-americana i en la vaga de fam de 13 dies a l'Speaker Corner londinenc. En 1977 li van robar totes les seves pintures i abandonà aquest art centrant-se en la poesia. En 1982 cofundà la Torriano Meeting House, al barri londinenc de Kentish, lloc de propostes artístiques de tota mena i de lectures poètiques setmanals de diferents poetes (Stephen Spender, Adrian Mitchell, Dannie Abse, John Arden, Oliver Bernard, John Heath-Stubbs, Dilys Wood, etc.) i que tingueren un èxit impressionant. Fou un assidu de l'anual Fira del Llibre Anarquista de Londres. En 1987, amb el suport del Arts Council of London, fundà l'editorial Hearing Eye Press, que publicà més de 150 llibres. Membre de la Federació Internacional d'Escacs (FIDE), jugà per a la Middlesex & London University en representació d'Anglaterra en el Campionat Europeu d'Escacs Senior. Durant la major part de sa vida va viatjar amb un document d'apàtrida, però finalment obtingué el passaport britànic quan Hongria entrà en la Unió Europea. És autor de nombroses obres, com ara Community newspapers (1975), Song of anarchy and other poems (1984-1988) (1989), Banal incidents from my first period (1993), Through the anarchist press A column in "Freedom" (1996),What's in a word? (1996), Stranger her... Poems (1993-1997) (1998), Flight of time. Hearing eye anthology (1987-2002) (2002), In the museum. Poems (1993-2003) (2007), The best of all possible words (2008), Torriano Nights. A festschrift for John Rety (2009), Well versed (2009), Notebook in hand. New and sected poems (2012, pòstum), etc. John Rety va morir sobtadament el 3 de febrer de 2010 a Londres (Anglaterra) d'un atac de cor. Sa filla Emily Johnsés l'editora de la revista Peace News.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    George Delaw treballant a la decoració de la vila d'Edmond Rostand

    - George Delaw: El 8 de desembre de 1938 mor en la indigència a París (França) el dibuixant i poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com George Delaw. Havia nascut el 4 de setembre de 1871 a Sedan (Ardenes, França). Va estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules Depaquit (1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà recerques etnogràfiques i col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue d'Ardenne et d'Argonne, amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a París i s'instal·laren a Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions humorístiques. Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le Rire. A començaments del segle XX col·laborà regularment en el periòdic de Jean Grave Le Temps Nouveaux amb il·lustracions humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament amb obres de P. Iribe, Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce, Rysselberghe, Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità a Verdun. Els seus dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole France, Francis Jammes, Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur,Miousic, Journal du Chat Noir, La Grive, La Baïonnette, Le Figaró Illustré,La Vie Drôle, Sourire,Fantasio, Le Bon Vivant, etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre les seves obres podem destacar Les aventures de Til l'Espiegle (1890), La première année de collège d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et histoires de brigands (1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire mirobolante de Jean de la Lune (1906), Les coudes sur la table (1914), Les veillées du«Lapin Agile» (1919, en col·laboració), Berlingot et Décousu. Aventures de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot això, realitzà decorats per a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers, Galeries Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats de la seva vila basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de Perrault. Una col·lecció de cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. Delaw influencià força el dibuixant català Joan Garcia Junceda.

    ***

    Jean Grave

    - Jean Grave: El 8 de desembre de 1939 mor a Vienne-en-Val (Centre, França) el militant i propagandista anarquista Jean Grave: Havia nascut en una família pobra pagesa el 16 d'octubre de 1854 a Breuil (Suire, Puèi Domat, Alvèrnia, Occitània). En 1860 es va instal·lar amb sa família a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista --estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde--, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el «Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per«provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents --a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana-- amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. En 1914 es va refugiar al Regne Unit, on va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. En tornar a França, va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat a Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París.

    ***

    Adelaida Bou Cañalda

    - Adelaida Bou Cañalda: El 8 de desembre de 1961 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarcosindicalista Adelaida Bou Cañalda. Havia nascut en 1905 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida com a teixidora de punt. A partir de 1920 fou la companya de Jaume Rosquillas Magrinyà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son company i ambdós en 1941 aconseguiren embarcar cap a Mèxic on continuaren militant en la CNT. Fou mare de quatre infants (Jorge, Enrique, Violeta i Carmen). Adelaida Bou Cañalda va morir el 8 de desembre de 1961 de càncer al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic)

    Jaume Rosquillas Magrinyà (1901-1975)

    ***

    Juan López Saura

    - Juan López Saura: El 8 de desembre de 1972 mor a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Havia nascut l'1 de juny de 1898 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien José López i Josefa Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor.

    ***

    L'Escala (Alt Empordà)

    - Gregorio Ortiz Martínez: El 8 de desembre de 1984 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Gregorio Ortíz Martínez. Havia nascut en data indeterminada a Huéscar (Granada, Andalusia, Espanya). Quan esclatà la Revolució espanyola treballava a França i creuà els Pirineus per allistar-se com a voluntari a Sant Andreu, on fou destinat als batallons costaners de la Columna Ferrer i Guàrdia a la comarca de l'Alt Empordà (Figueres, Castelló d'Empúries, L'Escala, Port de la Selva). Després dels «Fets de Maig» de 1937 fou integrat amb la resta de milicians del seu grup en la 26 Divisió (l'antiga Columna Durruti) i marxà a lluitar a Aragó. El novembre de 1938 fou greument ferit al front del Segre. Amb el triomf feixista, marxà a França. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball de Perpinyà.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 218 | 219 | (Page 220) | 221 | 222 | .... | 465 | newer