[12/12] Míting contra Montjuïc -«El Morenet» - Pini - Ridge - Lami - Zava -«El Yatero» - Escuder - Lisbona - Moreno -
Sentiñón - Zielinski - Rodríguez
Muñoz - Schicchi - Piloto - Tabarroni - García
Durán - PlanasAnarcoefemèrides
del 12 de desembre
Esdeveniments
-
Míting contra els
processos de Montjuïc: El 12 de desembre de 1896
a la Maison du Peuple (Casa
del Poble) --al número 4 de l'«impasse
Pers» del carrer Ramey del barri de
Montmartre-- de París (França), organitzat pel«Comitè Revolucionari
Francoespanyol», té lloc un míting per
protestar contra els processos incoats
contra desenes d'anarquistes a la fortalesa de Montjuïc de
Barcelona
(Catalunya). En l'acte, al qual va participar més de 1.500
persones, van parlar
Charles Malato, que va fer lectura de diversos comunicats de
solidaritat de
personalitats (Henri Rochefort, Louise Michel, etc.), Paule Minck,
Joseph
Tortelier i alguns oradors socialistes (Vaillant, Ernest Roche i Marcel
Sembat,
diputats de París; Bonard, diputat de Lió; Albert
Létrillard, de L'Intransigeant;
Sandrin, Drumel, Lescard, etc.). També en aquest
míting es va fer costat la
insurrecció independentista cubana contra la corona
espanyola i la política
repressora del capità general de Cuba, el
mallorquí Valerià Weyler i Nicolau.
Altres importants mítings contra els «Processos de
Montjuïc» tingueren lloc el
gener de 1897, especialment el del Tivoli-Waux-Hall, al carrer parisenc
de la
Douane, on assistiren unes 3.000 persones i intervingueren Malato,
Sébastien
Faure, Ernest Girault, Tortelier, Prost, etc. En sortir d'aquestúltim míting
es produí una manifestació espontània
de centenars de persones als crits de«Visca la Revolució! Fora els botxins! Fora
Weyler! Mort a Cánovas!» fins a
l'ambaixada d'Espanya. A la resta de l'Estat francès (Dijon,
Rouen, Lió,
Marsella, Angers, Amiens, Reims, Châlons, Troyes, Llemotges,
Ieras, Roanne,
Roubaix, Toló, Seta, Tolosa, Sedan, Pontoise, etc.)
també es realitzaren actes
de protesta, com també al Regne Unit, Països
Baixos, Àustria, Alemanya, etc. En
totes les protestes es denuncià les atrocitats i tortures
perpetrades contra
els anarquistes a les presons de la «Nova
Inquisició» espanyola.
***
- Estrena d'El Morenet: El 12
de desembre de 1905 s'estrena al Teatre Apol·lo de Barcelona
(Catalunya) per l'Agrupació «Avenir» el
drama en tres actes de l'escriptor anarquista Felip Cortiella i Ferrer El Morenet. En l'obra, que se situa en
els baixos fons barcelonins, com algunes de les peces de Juli
Vallmitjana, destaquen
dos personatges: el Morenet que,
en una estada a la presó, va conèixer
l'anarquista Enric Ferrer, i la Gitaneta.
Ambdós intenten fugir de la mala vida que duen per tal de
redimir-se. La
redempció, però, no és possible,
perquè el medi nega tràgicament el
destí dels
dos personatges. En El Morenet, amb
tot, i a diferència d'altres obres de Cortiella com Els artistes de la vida i Dolora,
el missatge àcrata queda diluït en benefici del
conflicte dramàtic, malgrat la
lectura poc teatral d'una extensa carta que l'anarquista pres va enviar
al
Morenet exposant-li alguns dels punts del seu ideari. La
crítica teatral de la Ilustració Catalana
del 17 de desembre de 1905, sense ser demolidora,
sentencià: «Se
tracta d'una obra que té certes qualitats, encara que
malmeses
per la pruhija que mostra l'autor de voler ser atrevit a ultransa,
portant a la escena un llenguatge aspre y ordinari, propi del medi de
prostitució y pinxería en qu'està
inspirada
l'obra, peró nó d'un teatre, per poch delicat que
sigui'l
públich qu'hi assisteix.»
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Naixements
- Vittorio Pini: El
12 de
desembre de 1859 neix a Reggio de l'Emília
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarcoindividualista «il·legalista»
Achile Vittorio Pini. Son pare fou un
voluntari garibaldí. Després de passar una
infància miserable, amb 12 anys
entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en
un periòdic republicà,
començà
a interessar-se per la política, però
després de les eleccions de 1876,
desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una
vaga general tipogràfica que
durà sis mesos, que resultà un fracàs
i que el reforçà en la convicció de la
ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de
fer un temps de bomber i de
comerciant, en 1886 emigrà a França. A
París realitzà petites feinetes
(sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte
amb la injustícia
social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament
en anarquista i amb
altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en
1887 el grup
anarcoindividualista «Intransigenti», que
després prendrà altres noms, com ara«Els Intransigents de Londres i de
París», «Els Peus Nus de
París», «Els Rebels
de Saint-Denis» o «El Grup dels
Introbables». En aquesta època teoritzà
sobre
l'«expropiació» com a mitjà
de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò
més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia
sobre les espatlles una caixa
forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula
que va «socialitzar»
entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van
servir per
finançar periòdics anarquistes, com ara Il
Ciclone (1887) o Il
Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com
confeccionar artefactes
explosius. També costejà una impremta i
finançà els estudis dels fills dels
companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera
més frugal. En
1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions,
com ara l'agressió a
ganivetades a París d'un pretès militant
anarquista anomenat Celso Ceretti,
antic garibaldí i un dels fundadors de la secció
italiana de l'AIT, i aleshores
delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació
de bombes; però no
van poder demostrar res. També va fundar la«Cloche de Bois», grup activista
d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la
mudança dels
companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar
els
lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest
dels anarquistes de llengua
italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà
Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal
anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians
d'estar a
sou de la policia, muntà, amb el company
francoitalià Luigi Parmiggiani
(Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a
Itàlia i el 15 de
febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests
socialistes. Tres
dies més tard fou interceptat per la policia i
després de disparar sobre els
agents, escapà i retornà a França. En
crida i cerca, fou denunciat i detingut
el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili
i trobar un
arsenal. També van ser apressats els seus
còmplices, Placide Schuppe i son
germà, així com ses companyes i Maria Soenen.
Encausat en un procés mediàtic
que rebé el suport de La Révolte,
fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i
intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a
accions polítiques
els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs
forçats. Quan va sentir
la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els
lladres!», i una
frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la
posteritat
llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem
la propietat amb la plena
consciència de complir amb el nostre deure.»
Enviat a la colònia penitenciària
de Caiena, establí relació amb els anarquistes
Clément Duval i Girier-Lorion.
De les nombroses vegades que intentà fugir de la
presó només ho aconseguí una,
en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant
refugi en una
plantació de cafè. Però
després d'una cacera humana, serà detingut i
ferit amb
una bala a la cama dreta. Vittorio Pini va morir el 8 de
juny de 1903 a la colònia penitenciària de Caiena
(Guaiana Francesa). L'escriptor
Georges Darien va convertir Pini en el
maquiavèl·lic i patètic bandit
Talmasco
en el seu llibre El lladre.
***
-
Lola Ridge: El 12
de desembre de 1873 neix a Dublín (Irlanda) la poetessa,
editora i propagandista
anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola
Ridge. Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de
medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent
de la parella. Quan
tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova
Gal·les del Sud, Austràlia)
i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16
de setembre de 1880 amb Donald
McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa
del Sud, Nova
Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el
seu activisme polític i el 6 de
desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster,
director d'una
explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any
després nasqué Paul,
però aquest primer fill de la parella morí dies
després. En 1900 nasqué un
segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a
causa de l'alcoholisme de
Webster i en 1903 la parella se separà. Després
del divorci es traslladà, amb
sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud,
Austràlia), on es va
matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a
l'Acadèmia
Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys
col·laborà amb poemes en
diferents publicacions, com ara Bulletin
(Sydney), Otago Withness (Dunedin),New Zealand Illustrated Magazine
(Auckland), Australian Town
and Country Journal (Sydney), The
Lone Hand
(Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare,
emigrà amb son
fill als Estats Units i s'instal·là a San
Francisco (Califòrnia, EUA). És en
aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la
poesia sota el nom de Lola Ridge i
en 1908 publicà el seu
primer poema als EUA en la revista Overland
Monthly, de San Francisco. Més tard
s'instal·là al Greenwich Village de
Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com
a model artístic i
en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment
anarquista, destacant en les
protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i
sectors
socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants,
etc.). En
1909 publicà el poema «The Martyrs of
Hell» en el periòdic anarquista Mother
Earth, d'Emma Goldman. En aquests
anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de
Nova York,
seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i
Guàrdia, i en aquest
grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que
esdevindrà son company. El
febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de
l'FFA,
publicació en la qual també
col·laborà. En 1912 abandonà amb son
company Nova
York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En
1917 la Revolució
russa la deixà fortament impactada. En 1918
publicà el poema «The ghetto» en el
diari The New Republic, que retrata
la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran
ressò, i que donà títol al
seu primer llibre de poemes The ghetto
and other poems, publicat aquell mateix any i que
tingué un gran èxit de
crítica. En 1919 realitzà una gira
propagandística pel mig oest nord-americà
amb les conferències «Individualism and american
poetry» (Individualisme i
poesia americana) i «Woman and the creative will»
(La dona i la voluntat
creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company
David Lawson a Nova
York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a
l'Hotel Gonfarone de
Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola
Ferrer». Després de la seva gran
popularitat arran de la publicació del seu primer llibre,
començà a col·laborar
en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com
ara Others (1919) i Broom
(1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades
revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial,Gunter's Magazine, New
Magazine, New Republic, New
York Post Literary Review,Poetry i The
Saturday Review of Literature, i participà en
l'edició de la
revista esquerrana The New Masses,
on
també col·laborà. En 1920
publicà Sun-Up
and other poems. Gran part de la seva poesia
política va ser recollida en
1927, desè aniversari de la Revolució russa, en
el llibre Red Flag. Aquest mateix
any participà activament en la campanya de
suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va
ser
detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una
manifestació a
Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels
anarquistes
italoamericans. Durant aquests anys també
participà en el grup de suport per a
la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox
Billings,
encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada«Preparedness Day» del
22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma
Goldman,
Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i
d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams, Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet
Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà
a residir a la
colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York,
EUA) i aquest mateix
any publicà Firehead,
llarg poema al·legòric
que relaciona la crucifixió de Jesús amb
l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre
maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge
per Europa i Àsia, visitant
nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça,
Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur,
Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi
Shelley Memorial, atorgat per la
Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia
d'Amèrica) i en 1935 va ser
guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge
de dos
anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de
Mèxic. En 1935 publicàDance of fire. Fins al 1937
publicà
poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola
Ridge va morir de tuberculosi
el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York,
EUA). El
seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton,
Massachusetts,
EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es
publicà, editats per Daniel Tobin,
sota el títol Light in hand.
Selected
early poems. Existeix un premi de poesia en la seva
memòria.
***
- Antonio Lami: El
12 de desembre de 1880 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Antonio
Lami. Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es
guanyà la vida com a
barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino),
començà a
militar en el socialisme i després es passà al
moviment anarquista. El maig de
1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting
sindical a Muggiano, on
son germà Mario era l'orador i on un policia de
paisà resultà mort, va ser
detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos
altres germans Mario i
Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on
sos germans van ser
condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat,
però a la sortida del
tribunal un escamot feixista l'esperà i
l'apallissà fins el punt que el 15 de
maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a
resultes dels cops rebuts.
***
- Giovanni Zava: El
12 de desembre de 1901 neix a Carrara (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Zava. Quan era jove embarcà
com a mosso en un
vaixell mercant i ben aviat abraçà les idees
anarquistes. Després de viatjar i
de treballar a diferents països, retornà a Carrara
i s'integrà en la lluita
clandestina contra el règim feixista imperant. En 1942,
juntament amb els seus
companys Belgrado Pedrini i Gino Giorgi, desarmà i
apallissà cinc feixistes en
una taverna de Carrara. Buscats per la milícia feixista,
tots tres hagueren de
fugir a Milà (Llombardia, Itàlia). El novembre de
1942 van mantenir en aquesta
ciutat un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van
ser
sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la
insurrecció contra el
conflicte bèl·lic, però van poder
fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova
(Ligúria, Itàlia) i després a La
Spezia (Ligúria, Itàlia). Estretament buscats
per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), la policia
política mussoliniana, van ser interceptats en una
pensió de La Spezia i,
després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van
ser ferits greument
i el policia D'Angeli resultà mort, van ser detinguts. De la
presó de La Spezia
van ser traslladats a la de Massa (Toscana, Itàlia) a
l'espera d'una més que
probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot
de partisans
anarquistes de la brigada «Elio»
aconseguí alliberar-los, juntament amb una
cinquantena de presos. Novament capturat i empresonat, el 28 de juliol
de 1944
va poder fugir de la presó de Massa i s'uní al
grup partisà «Brofferio»,
comandat pel coronel del mateix nom, que operava a l'alta Versilia
(Toscana,
Itàlia). Participà en diverses accions
guerrilleres contra les tropes
nazifeixistes, especialment contra els grups de Waffen-SS dirigits pel
major
Walter Reder. Va ser ferit en diverses ocasions durant els combats i
hagué
d'ingressar clandestinament a l'hospital de San Vincenzo e San Michele
de
Camaiore (Toscana, Itàlia). Des d'aquí, un
avió aliat el traslladà a Messina
(Sicília), on va ser operat d'urgència per a
extreure'l bales i múltiple
metralla. Acabada la guerra i un cop restablert, retornà a
Carrara. El 28
d'agost de 1945 va ser detingut pels fets de 1942 a La Spezia i a la
presó
també se li va imputar l'assassinat de l'exsecretari del
Fascio de Gènova. En
1949 l'Audiència de La Spezia el condemnà a
trenta anys de presó. El gener de
1960 el Tribunal d'Apel·lació de Torí
(Piemont) declarà extint el delicte
polític per amnistia, però confirmava la condemna
a trenta anys de presó per«suma de penes». El gener de 1974,
després de passar 33 anys empresonat,
recuperà definitivament la llibertat.
S'instal·là a Carrara, on participà en
el
Grup Anarquista «Pietro Gori» del Canal del Rio i
fou un dels fundadors, amb Goliardo
Fiaschi, Belgrado Pedrini, Sergio Ravenna e Giovanni Mariga, del Cercle
Cultural
Anarquista del carrer Giuseppe Ulivi i, posteriorment, del Cercle
Anarquista«Bruno Filippi». Giovanni Zava va morir el 14
d'abril de 1982 a Carrara
(Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Turigliano
d'aquesta ciutat.
***
- Juan Francisco
Medina García: El 12 de desembre de 1912 neix a
La Peza (Granada, Andalusia,
Espanya) –altres fonts citen Tocón de
Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el
resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina
García, conegut com El Yatero.
El seu pseudònim li venia del
gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare,
militant
anarcosindicalista conegut com El
Tío
Yatero. De ben jovenet començà a
treballar com a tonedor d'ovelles i, abans
de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se
en la
Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità
d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta
de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa
l'agafà de permís amb sa família,
decidint restar a la seva casa de Tocón de
Quéntar en comptes de marxar a
l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la
presó de Guadix;
posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La
Espartera a la
localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig
de 1940 aconseguí
fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia.
Amagat al Molino de la
Gitana de Lapeza i després al cortijo
Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de
1940 s'uní amb Jesús Salcedo
Martínez (Capitán Salcedo),
que
s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els
germans anarquistes
Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien
fugit de la presó
granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un
grup guerriller
marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco
Jiménez Ruiz (Tito), que
havia aconseguit escapar de
la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup
només realitzà accions
propagandístiques, sense exercir cap mena de
violència, a la zona de Quéntar,
Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius,
com ara Rafael
Romero Roman (Rafael el Malagueño)
i
Juan Nieva Sánchez (Espantanubes),
fet que permeté ampliar la acció guerrillera a
les zones de Fuente Vaqueros,
Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas.
Durant una emboscada de la
Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de
Güéjar Sierra, ferit en una cama,
cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí
reunir-se amb ells al Cerro de
la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el
portaren
a un jove metge granadí que l'intervingué
quirúrgicament a l'aire lliure. En
1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín
Montero (Corralico), José
Román Montoya (Román
el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla),
que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord
de Granada. El 29 de
gener de 1942 el grup tingué una topada amb la
Guàrdia Civil a Huétor Santillán
i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre
de col·laboradors
i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir
entre 1943 i 1944 sense
haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només
realitzaren tres cops i
en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la
Vega i
altre a Huétor Santillán. El 2 de març
de 1945 el grup tingué la primera topada
important amb la Guàrdia Civil a Tocón de
Quéntar, on moriren el caporal
Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco
Páez i Rogelio Fernández. El 3
de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de
setembre un
atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns
quants milers de pessetes. En
aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans
Manuel i José Castillo
Escalona (Los Castillillos). En 1946
en
sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i
Jeréz del Marquesado recol·lectaren
gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes,
queviures i vestimentes. Després el
grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació
Guerrillera de Granada,
comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano).
En 1947 El Yatero
s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests
fossin
centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista
d'Espanya (PCE).
Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren
importants sumes de
diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí,
amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas
i salconduits
falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947
creuà els
Pirineus amb altres companys (Cabrerico,Antonio Hermoso, Ricardo
Sario i El Malagueño).
Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i
tancada a la Península. S'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948
s'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es
reuní poc després sa companya,
María Martín (La Yatera)
i sos dos
infants que havien passat la frontera clandestinament. Més
tard s'instal·là definitivament
a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de
desembre de 1970 a
Langeais (Centre, França).
***
- Matilde Escuder Vicente:
El 12 de desembre de 1913 neix a Vilafranca
(Alt Maestrat, País Valencià) la mestra
llibertària Matilde Escuder Vicente,
també coneguda simplement com Mati.
De pare ugetista, va estudiar l'ensenyament obligatori fins als 14 anys
i a
continuació, per aferrissament de sa mare i amb grans
esforços familiars, va
poder estudiar Magisteri a Castelló i a València,
obtenint, 24 de juliol de
1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines
d'Eivissa
(Illes Balears), on tot d'una es va enfrontar als mètodes
directrius de la
institució local, però on va poder contactar amb
un grup
de joves llibertaris.
Seguidora de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia, va
marxar a Barcelona,
visitant l'Escola Natura de Puig Elías, que no li va
impressionar gaire, i
integrant-se en l'Escola Racionalista dirigida per José
Berruezo, que tenia el
suport de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià de
Besòs. En aquesta època,
ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), també freqüentarà
l'Escola
Racionalista del carrer Vallespir
(«Escola d'Eliseu Reclus»), dirigida pels germans
Carrasquer, els mètodes
pedagògics dels quals la seduiran. Contrària a la
reforma
escolar del Consell
de la Nova Escola Unificada (CENU), el juliol de 1936 va marxar
voluntària a
la Columna Durruti, on es va ocupar d'un magatzem de roba en
intendència, amb
son company Enric Ferrero, que n'era el delegat de Cultura. Aleshores
va
participar en el moviment col·lectivista a Mirambell (Terol,
Aragó). Arran de
l'ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats,
va
haver de fugir
fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé
tenia 15
dies, i perdent tot
contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i
afusellat a la
presó de Torrent. Després serà
professora a
l'Acadèmia de les Joventuts
Llibertàries d'Ontinyent. En acabar la guerra, va ser
empresonada a València.
Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona amb sa
filla
Etna, sa germana
Gúdula i l'infant d'aquesta. En aquests anys va fer feina en
la
confecció. En
un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va
trobar
Fèlix Carrasquer,
esdevenint son company. Ambdós van participar activament en
la
CNT clandestina
i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos.
Després,
amb una petita
taula de composició, la parella va editar pamflets i un
butlletí del Sindicat
del Metall de la CNT. Després que Fèlix va ser
enviat a
Madrid per participar
en el nou Comitè Nacional de la CNT al costat de Manuel
Villar
Mingo, ella va ser novament detinguda després de la caiguda
del
Comitè
Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de
presó, que va purgar
a la presó de Las Ventas, alhora que son company va ser
condemnat a una pena de
12 anys. Quan en 1960 va ser alliberat Fèlix, va parella va
marxar a França,
instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc
(Occitània), en una
petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge
de
l'Escola de
Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra
Civil a
Montsó
(Aragó). En 1971, després d'haver deixat la
granja a Etna
i son company Toni,
la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar
una
caseta al
Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de
formació per a la
nova generació de llibertaris catalans. Matilde Escuder
Vicente
va morir el 8
de maig de 2006 a Thil (Llenguadoc, Occitània). Un carrer de
Sant
Adrià de Besòs porta el
seu nom.
Matilde Escuder Vicente (1913-2006)
***
- Manuel Lisbona Celma:
El 12 de
desembre de 1917 neix a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Quan tenia cinc anys amb sa
família,
que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol,
Aragó, Espanya). Després dels
estudis es va fer barber de professió. Més tard
s'establí a Barcelona
(Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a
Somosierra (Madrid, Espanya)
i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i
aconseguí arribar a Barcelona
abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat
afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la
presó de Saragossa. Durant
la postguerra visqué més o manco amagat, encara
que feia feina de barber per
als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual
afaitava setmanalment,
li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en
1947 passà a França. Treballà
de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de
Lausèrta, Frontonh –on es
reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de
Barcelona– i Tolosa. Estava
afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de
Llenguadoc. Després de la
mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat,
s'establí al barri marítim
de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a
Coma-ruga
(El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi
cardíaca i fou enterrat el
29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan
le Nòu
(Llenguadoc, Occitània).
***
- José Moreno Salazar:
El 12 de
desembre de 1923 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia,
Espanya) el militant
anarcosindicalista i guerriller antifranquista José Moreno
Salazar, també conegut com Quincallero.
Fill dels jornalers llibertaris Antonio Moreno Martínez i
Emilia Salazar Coca,
tingué vuit germans, dels quals dos van morir amb ben
petits. Quan tenia dos
anys sa família es traslladà del poble al
molí d'oli de «Los Porras», on son
pare començarà a treballar de moliner. Sense
poder anar a escola per qüestions
econòmiques, començarà aviat a
interessar-se per les idees anarquistes
influenciat per sos pares i per la intensa activitat de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Educat en l'ateneu llibertari
i en el
sindicat, militarà en les Joventuts Llibertàries.
Amb aquest grup, quan esclata
la Guerra Civil, participarà en el control del poble per
evitar que caigui en
mans feixistes i en la creació de
col·lectivitats. Quan les tropes franquistes
estan a punt de fer-se amb el poble, fugirà amb la
població cap a Villa del
Río. Instal·lat a Marmolejo amb sa
família, haurà de tornar fugir a causa de
l'avanç dels «nacionals».
Després d'un temps a Andujar, la família
acabarà
establint-se a Bailén fins al final de la guerra. Francisco
Rodríguez Muñoz,
que havia estat president del Comitè Revolucionari
anarquista de Bujalance, i
sos germans (Sebastián i Juan), juntament amb vuit companys,
formaran el grup
guerriller llibertari «Los Jubiles», que
operarà a Sierra Morena i als voltants
de Pozoblanco, Adamuz i Montoro. En 1939 José Moreno,
després que sa família
aconseguí salconduits per retornar a Bujalance,
entrarà en el grup de «Los
Jubiles» com a enllaç, servint de mediador entre
les famílies dels guerrillers,
així com de subministrador de queviures i de tot
allò que els maquis
necessiten. Detingut, juntament amb son germà i sa mare,és torturat i
empresonat. Un cop lliure, decideix integrar-se en la partida de«Los Jubiles»
el desembre de 1942, participant en totes les seves activitats (cops
econòmics,
represàlies, enfrontaments, sabotatges, etc.). El 6 de gener
de 1944, a causa
de la delació de Juan Olmo García (El Abisinio), infiltrat de la
Guàrdia
Civil en el grup de suport de la guerrilla, la partida serà
encerclada a la
finca Mojapiés de Montoro per la«Benemèrita». Fou l'únic del
grup que
aconseguí sortir viu del cercle, però fou
detingut i torturat a la presó de
Montoro. Durant els interrogatoris declarà fets i morts
adjudicant-los als seus
companys morts, llevant així responsabilitats als que encara
quedaven vius.
Traslladat a la presó de Còrdova, va poder fugir
el 7 de desembre de 1944
mesclat amb un grup de paletes que sortien de fer unes feines a
l'interior de
la presó, salvant així la vida d'un afusellament
més que segur. Donat per mort
per la Guàrdia Civil, es va instal·lar a Osa de
la Vega (Conca) i sota el fals
nom de Antonio
Pérez Sánchez treballarà com a
agent de segurs fins al
1988 quan decidí recobrar la seva vertadera identitat --ses
filles porten de
llinatge el nom fictici. Participà activament en nombrosos
actes sobre la
recuperació de la memòria de la guerrilla
llibertària des de l'«Associació
Arxiu Guerra i Exili» (AGE) i deixà unes
memòries que foren editades per
Victoriano Camas Baena i publicades en 2004 --i reeditades en 2008--
sota el
títol d'El
guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la
postguerra andaluza.
José Moreno Salazar va morir per problemes
cardíacs
l'1 de setembre de 2007 a Alcázar de San Juan (Ciudad Real,
Castella, Espanya).
Defuncions
- Gaspar
Sentiñón i Cerdanya: El 12 de
desembre de 1903 mor a Barcelona
(Catalunya), a causa d'una urèmia per nefritis
crònica, el metge,
lliurepensador, membre de la Internacional i anarquista Lluis Carles
Gaspar
Sentiñón i Cerdanya. Havia nascut en 1835 a
Barcelona (Catalunya) i s'ha
atribuït la nacionalitat austríaca a son pare i la
russa a sa mare. Des del sis
anys va residir a Alemanya, però s'ignoren els llocs i
centres on va adquirir
la seva formació --generalment s'afirma que va estudiar
medicina a la
Universitat de Viena, però amb aquests noms i llinatges no
en figura als
arxius. En 1869, vingut de Prússia Oriental, es va
instal·lar a Barcelona, on
va participar en les reunions amb Fanelli. L'agost d'aquell se'n va
anar a
Ginebra per fer-se membre de l'Aliança Internacional de la
Democràcia
Socialista de Bakunin, que mesos abans havia estat acceptada en
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) com a una secció local
de Ginebra, però
no com a una organització internacional amb afiliats propis.
El setembre de
1869 va assistir, amb Rafael Farga i Pellicer, secretari del Centre
Federal de
Societats Obreres de Barcelona, a les sessions preparatòries
i al IV Congrés de
la Internacional celebrat a Basilea, on va ser elegit representant de
la secció
ginebrina i membre de l'Aliança bakuninista; i va participar
en tres de les
cinc comissions (propietat de la terra, crèdit mutual i
educació integral). El
seu domini d'idiomes com l'alemany, el rus, el francès,
l'italià, el grec i el
romanès, a més de les llengües mortes
(llatí, sànscrit, grec clàssic) i
d'amplis coneixements de l'àrab, xinès i suec
--Salas Antón afirmava que es
defensava perfectament en 29 idiomes--, i la seva sòlida
preparació
medicocientífica, li van obrir les portes a la vida
orgànica de la
Internacional. Va iniciar una estreta amistat amb Bakunin i va
conèixer
Liebknecht, Neumayer, Palix, Robert, De Paepe, Robin i altres
importants
dirigents obrers internacionals, amb els quals va mantenir
després una intensa
relació epistolar. A Barcelona va impulsar la
creació d'una associació de
lliure pensament (Associació Lliurepensadora de Barcelona),
radicalment
antireligiosa. Des de Barcelona va viatjar a Alemanya i
Bèlgica amb l'objectiu
de estudiar l'adquisició d'armes per a un possible
aixecament obrer. Després va
marxar a Neuchâtel, instal·lant-se a casa de James
Guillaume, i va participar
en diverses reunions de l'AIT, retornant a Barcelona el desembre de
1869
després de visitar Bakunin i Fanelli a Locarno. Va
participar activament en el
Centre Federal de Societats Obreres --Centre Local de l'AIT, des del 4
de gener
de 1870-- i en el seu òrgan d'expressió La
Federación. L'últim dia de 1870 va
sortir al carrer el primer número del
setmanari La Humanidad,òrgan de
l'Associació Lliurepensadora de Barcelona, dirigit per
Sentiñón. Va participar,
com a delegat dels mariners de Balears i de diversos sindicats
gaditans, en el
Primer Congrés Obrer Espanyol al Teatre Circ de Barcelona
entre el 19 i el 26
de juny de 1870. Quan el juliol de 1870 va esclatar al Guerra
Francoprussiana,
Bakunin va cridar els més acostats per impulsar revoltes
populars; quan
Sentiñón va arribar a Lió, el moviment
insurreccional havia fracassat i es va
reunir amb Bakunin a Marsella, on també es va avortar la
revolta, tornant a
Barcelona. A finals de maig de 1871, com a resultat del moviment de la
Comuna
de París, el ministre de la Governació espanyol
Sagasta va anunciar mesures
repressives contra la Internacional. En aquest context, el 7 de juny de
1871 va
ser detingut com a cap destacat de l'internacionalisme
català i tancat al
castell de Montjuïc fins al setembre d'aquell any. Aquesta
detenció, juntament
a les seves divergències sobre la tàctica
insurrecionalista i les disputes
entre marxistes i bakuninistes, li van afectar força i va
decidir d'una manera
misteriosa la seva separació de la Internacional i de
l'Associació
Lliurepensadora de Barcelona. Després es va acostar al grup
més esquerrà dels
republicans barcelonins, al voltant del periòdic El Estado Catalán i el Club
dels Federalistes, que liderava Valentí
Almirall, però sense implicar-se massa. Un cop abandonada la
militància es va
centrar en l'activitat mèdica, difonent la medicina
internacional entre els
professionals espanyols, traduint textos mèdics (Viena
Kraus, Day, Niemeyer,
Guerard, Ebers, J. Scherr, Michel, Hofmann, Veit, Haeckel,
Büchner, etc.) i
divulgant l'higienisme entre la població, tot sense exercir
la medicina, alhora
que ensenyava idiomes. En aquests anys i posteriors va
col·laborar en revistes
mèdiques com La Independencia
médica,La Salud, Archivo
de cirugía, Revista
de ciencias médicas, Gaceta
médica de
Cataluña, Revista de
medicina y
cirugía prácticas, Anales
de
obstetricia¸ginecopatía y pediatría,
etc. A començaments de la dècada dels
vuitanta va fer-se soci de l'Ateneu Barcelonès, un dels
focus culturals més
importants de la Barcelona burguesa, fent cursos d'idiomes --els de rus
van ser
molt apreciats-- i conferències; també va
participar en el maçònic i
lliurepensador «Cercle La Llum» que editava el
periòdic La Luz, en torn
de filantrop Rossend Arús i Arderiu, fent cursos
d'anglès, realitzant conferències higienistes i
col·laborant anònimament en el
periòdic. Entre 1886 i 1888 va col·laborar en la
revista llibertària Acracia,
però va signar amb inicials o
anònimament els seus articles i traduccions;
també va escriure d'igual manera,
entre 1887 i 1893, en el diari anarquista El
Productor. En 1888 va participar en els Congressos de
Ciències Mèdiques de
l'Exposició Universal de Barcelona. El febrer de 1902 va
participar en el jurat
--amb Anselmo Lorenzo i Odón de Buen entre d'altres-- del
Certamen de Pedagogia
Popular, organitzat per la Cooperativa Intel·lectual de
Barcelona-Gràcia, per
dotar de material pedagògic a la naixent Escola Moderna de
Ferrer i Guàrdia. Va
publicar tres llibres: La
digestión y sus
tropiezos (1880), La
cólera y su
tratamiento (1883) i La viruela y
su
tratamiento curativo, preservativo y exterminativo (1884).
Estava casat amb
María Gatell Sentís i en 1884 va
néixer la seva única filla, Maria
Sentiñón
Gatell, que va veure morir en 1902, poc dies abans que ell
també finés.
***
- Joseph Zielinski:
El 12 de
desembre de 1927 mor Varsòvia (Polònia) el metge
i militant anarquista i
sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph
Zielinski. Havia nascut el 13 de març de 1861 a
Piotrków (Piotrków,
Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź,
Polònia). Entre 1901 i 1906
estudià medicina a París (França) i
participà en les activitats del grup editor
de Les Temps Nouveaux,
publicació
anarquista en la qual col·laborà.
També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale
(1901), Le socialisme hypocrite
(1902), L'anarchisme a-t-il une raison
d'être en
Pologne (1906) i Syndicats ouvriers
de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905
representà Polònia
en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de
París i en 1907, sa companya,
Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia
en el Congrés
Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest
en protesta contra el
bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a
Polònia, on, partidari del
sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels
seus
pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor
Griffuelhes, etc.) en
aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei
d'Higiene del Treball
i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball
polonès. Prengué part
activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials,
especialment en el
projecte relatiu a les malalties professionals que
esdevingué el Decret del 22
d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme
laboral a Polònia. Fou
membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on
destacà en la seva
tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del
Treball i
de l'Assistència Social de Polònia. El 15 de
desembre de 1934 sa companya Iza
Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).
***
- Juan Rodríguez
Muñoz: El 12 de
desembre de 1943 cau abatut a Navalcardo (Andújar,
Jaén, Andalusia, Espanya) el
guerriller llibertari Juan Rodríguez Muñoz,
conegut com Jubiles. Havia nascut a
Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya).
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de Bujalance, juntament amb sos
germans Francisco i
Sebastian, conegut tots tres com Los
Jubiles. El gener de 1934 va ser detingut i processat pels
fets
revolucionaris de Bujalance de desembre de 1933. El juliol de 1936
participà
amb sos germans en la formació de les milícies
confederals i en la 38 Divisió
de la 88 Brigada Mixta, de la qual fou cap de batalló. En
acabar la guerra amb
sos germans creà el grup guerriller llibertari Los Jubiles que, dirigit per son
germà Francisco, operà a les
muntanyes cordoveses de Sierra Morena a la zona compresa entre Adamuz,
Montoro
i Bujalance. Comandà el grup de vuit guerrillers que
segrestrà el propietari de
la finca La Cueva, de Villanueva de la Reina (Jaén,
Andalusia, Espanya), i pel
qual obtingué un rescat de 125.000 pessetes a canvi del seu
alliberament. Juan
Rodríguez Muñoz fou abatut el 12 de desembre de
1943 al cortijo de Navalcardo
(Andújar, Jaén, Andalusia, Espanya) arran
d'una emboscada de la Guàrdia Civil propiciada per la
traïció de Juan Olmo
García (El Abisinio). Sos
germans i la
totalitat del grup guerriller, menys José Moreno Salazar (El Quincallero) que fou detingut, van ser
exterminats setmanes
després, el 6 de gener de 1944 al cortijo
de Mojapiés de Montoro (Còrdova, Andalusia,
Espanya) per mor del mateix traïdor.
Juan Rodríguez Muñoz
(?-1944)
---
Continua...
---