Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 217 | 218 | (Page 219) | 220 | 221 | .... | 465 | newer

    0 0

     

    Edicions de 1984 acaba de publicar el volum Yeats indòmit, una àmplia antologia de l'irlandès amb traduccions de Josep M. Jaumà. Com que pensava que era una ocasió que calia celebrar, n'he parlat al Núvol, en els termes encomiàstics que l'ocasió mereix. Això sí, m'he permès un retret, mig en broma: hi falta un dels meus poemes preferits de Yeats. És aquell, pertanyent a la seva etapa més deutora del simbolisme, en què l'amant desitja que l'estimada fos morta: "He wishes his Beloved were dead".

    Encara em permetré una cosa més: oferir-vos-el, en aquest cas en versió meva. Que sigui la meva contribució al Yeats anostrat.

     

    Voldria que la seva estimada fos morta

     

    Ah si ja reposessis, freda i morta,

    i els llums empal·lidissin, a ponent,

    vindries amb el cap que s'inclinava

    i jo duria el cap sobre el teu pit;

    i diries mots tendres, mormolant,

    perdonant-me, perquè series morta,

    i no t'aixecaries, apressada,

    tot i tenir un voler d'ocell salvatge,

    car sabries que el teu cabell s'enreda

    amb la troca d'estrelles, lluna i sol:

    oh, tant de bo, estimada, que jaguessis

    dessota les agrelles d'aquí al terra

    i els llums empal·lidissin, un a un. 

     

     

     


    0 0

    Els regidors de MÉS per Palma de Cort i el candidat al Congrés de Diputats de MÉS, Antoni Verger, participen a l’itinerari cultural per Sant Jordi.

    Recorregut amb Valero
    Plaça

    Més de mig centenar de persones han participat aquest dematí de dissabte [28 de setembre] a l’itinerari cultural organitzat per MÉS per Palma. Entre elles, hi ha assistit el candidat al Congrés de Diputats de MÉS a les Eleccions Generals del 20 de desembre, Antoni Verger; la candidata al Senat, Sara Martín; el regidor de Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge Digne, Antoni Noguera, i el regidor del districte Platja de Palma i Pla de Sant Jordi, Llorenç Carrió. [...]

    Son Ferrer amb en Valero 28 de novembre de 2015
    Son Ferrer

    Podeu continuar amb la notícia pitjant aquest enllaç.

    Altres notícies relacionades les podeu llegir a:

    Sant Jordi compromès amb el patrimoni arqueològic

    #PobleaPoble: recorrem el Pla de Sant Jordi

    Èxit de participació en el primer Consell Territorial de Platja de Palma i Pla de Sant Jordi

     


    0 0
  • 12/01/15--20:59: EL YIHADISMO Y MI PRIMA
  • Tengo una prima que ha tenido pesadillas en las  que sus nietos, que viven en el   extranjero,   son víctimas de un atentado.   Está   asustada y, como le pasa a  las personas asustadas, todo bombardeo le parece poco. Intenté explicarle que esto no era la solución   pero sin demasiado éxito. Convinimos en que escribiría algo sobre este tema y en éstas estoy

    Quince días después de los atentados de Paris,  vi un noticiario de France2  que dura exactamente 30 minutos y que excluye, todo hay que decirlo,  los deportes  y  el tiempo.  Los  temas   tratados  fueron  los  siguientes:  terrorismo  (20 minutos), las peripecias judiciales de Benzema y un concierto que Adele va a dar en París  (6 minutos) y, para acabar, vuelta al homenaje en los Invalides a las víctimas de los atentados...Pensé que lo raro era no estar asustado.

    Por otra parte, es  un hecho objetivo  que, provocándole pesadillas a mi prima, todo el mundo gana: ganan los terroristas al convertirse en el centro de la política mundial; gana la prensa al ver como su audiencia se dispara; ganan popularidad  los gobiernos al liderar el "obligado" consenso  frente a la amenaza exterior; ganan las opciones conservadoras; ganan los fabricantes de armas; pierden las libertades públicas; pierden terreno  las preocupaciones sociales y pierden las opciones pacifistas que, de pronto,  parecen cosa de sonados irresponsables cuando no de personas poco sensibles ante las amenazas terroristas.

    Está claro que  la inmensa mayoría  sentimos indignación y náuseas ante el asesinato indiscriminado de personas inocentes,  los   degollamientos públicos con fines propagandísticos, el fanatismo religioso y  la destrucción del patrimonio histórico y artístico.  Muchos tenemos la convicción, en suma,  de que los yihadistas encarnan una buena parte de  lo peor de la humanidad.  Y por eso, es fácil llegar a la conclusión de  que bombardear y acabar cuanto antes con estos desalmados es lo mejor que se puede hacer.

    Y sin embargo, como diría Galileo, y sin embargo... estar viendo durante 14 años que esta política es un absoluto fracaso debería hacernos reflexionar.

    Desde los atentados del 11 de septiembre del 2001, por no irnos más atrás, los países de la OTAN han  (hemos) bombardeado e     invadido Afganistán colocando un gobierno de  confianza  que, sin embargo, sólo ha conseguido  controlar una pequeña parte del país;  hemos bombardeado e invadido Irak colocando un gobierno de  confianza que tampoco controla la mayoría del territorio y   que no es capaz de impedir queBagdag conozca  atentados como el de Paris varias veces al mes; hemos bombardeado y destruido el Estado libio sin conseguir siquiera  la constitución de un gobierno digno de tal nombre y  sumiendo a la  ciudadanía de este país en el caos y la indefensión;  hemos alentado una guerra civil en Siria cuya duración pronto duplicará la de la guerra civil española y que aún no tiene visos de acabar… ¿Y cuál ha sido el resultado de tal política catorce  años después?:  generar una catástrofe humanitaria indescriptible,  provocar la huida de millones de refugiados,  reforzar al yihadismo radical y colocarnos en una situación  igual o peor que la de hace 14 años en términos de seguridad interior.

    Para que los responsables de este fracaso estrepitoso  consigan  mantener la misma política sin tener demasiada oposición interna sólo tienen dos maneras: hacernos vivir de espaldas a la realidad de lo  que  allí   sucede  (lo más  cómodo y lo más frecuente)  o, cuando esto es imposible,  sacar del cajón el discurso  de  que  estamos  en  una  guerra,  explotar nuestro miedo (la emoción más poderosa) y conseguir así el mágico efecto que ya denunció en 1914 el político norteamericano Hiram Warren Johnson:  "cuando una guerra estalla, la primera víctima es siempre la verdad".

    El pacifismo no  significa reaccionar con una pasividad beata  frente a las agresiones de que seamos objeto   o frente a las agresiones que padezcan terceros : tenemos derecho a defendernos y tenemos el derecho, y el deber, de  defender a    quien es agredido injustamente. Pero en esta última palabra, “injustamente” está la clave de todo. 

    Decía Ramón Llull que “Justitia procurat pacem” y  a los países occidentales, cuando intervenimos en Oriente Medio o en el norte de Africa, no nos mueve la justicia: nos mueve ahora lo mismo que nos ha movido desde la época colonial : el control parcial de   la zona y el provecho económico que  este control nos reporta.

    Por eso financiamos y vendimos armas a los talibanes de Afganistan  cuando  se enfrentaban con los rusos; por eso vendimos  armas a Sadam Hussein cuando estaba en guerra con Jomeini; por eso apoyamos dictaduras como la del Sha de Persia y   seguimos apoyando dictaduras como las de Arabia Saudí; por   eso creamos en   Palestina  un Estado como el de  Israel  que nos sirviera de cabeza de puente en la zona y por eso no hacemos nada serio para evitar que el pueblo Palestino sea  sometido  cotidianamente a  la miseria y la represión.

    Resumiendo mucho: nosotros no buscamos la justicia, buscamos  el  control del petróleo  y,  mientras  esto sea tan transparente,  mientras  no cambiemos nuestra política en oriente medio y el norte de Africa, ningún bombardeo o invasión impedirá  cosas  tan terribles como el auge del yihadismo no ya en  los países afectados sino entre jóvenes nacidos y educados en  Francia, Gran Bretaña, Bélgica o  España.

    Pero ésta es una realidad que el stablishnment político-mediático, bajo ningún concepto y por razones obvias,  está  dispuesto a dejarnos ver.


    0 0

    Mallorca: el paradís perdut (IV)

    La dansa de l'aigua (per Miquel López Crespí)


    La vida, en tota la seva potència i amplària rajant en aquesta meravellosa escultura viva que formen l'aigua, la terra i la vegetació de Comafreda. Aquest és l'ambient natural que dóna aixopluc al bosc més important de la Mediterrània: l'alzinar. Com expliquen Jaume Azina, Sebastià Crespí i Jaume Sureda en el llibre Els boscos de les Illes Balears: la problemàtica dels incendis forestals: "L'alzinar (Quercien ilicis), bosc coral de les serralades illenques, és la comunitat vegetal que més equilibri mantendria amb tots els factors del nostre medi (sòls, temperatures, pluviositat, etc.), però la intervenció i ocupació humana l'ha fet minvar de forma extraordinària"1.

    Els indrets semblants a la font d'Hort de Comafreda, les zones idèntiques que trobam a cada racó de la serra de Tramuntana, són les que creen el paradís de sotabosc de l'alzinar mallorquí. Aquests terrenys, com diuen els especialistes que citam, conserven "sempre un grau important d'humitat quae contribueix decisivament al creixement d'una notable varietat d'arbusts, lianes i herbes".

    Aquest és el llenguatge científic que empren els especialistes. Però a Mallorca els poetes sempre han escrit damunt fonts i jardins. De Joan Alcover a Miquel Costa i Llobera i a Guillem Colom, de Gabriel Alomar a Miquel dels Sants Oliver i Llorenç Riber, sempre trobarem fonts amagades, boscatges, ombres i ocells, parres protectores, deesses gregues i romanes amagades entre el fullatge i els rierols exuberants que neixen miraculosament de les pedres.

    Joan Alcover ens demostra en el poema "La relíquia", com explica Josep M. Llompart a La literatura moderna a les Balears, la capacitat d'evocació, les múltiples suggerències que ens pot portar la contemplació d'un jardí abandonat. En rellegir aquest poema ens adonam un cop més de la multiplicitat d'idees i associacions a què ens duu. És solament expressió de la melangia de l'escriptor davant el pas del temps en constatar com tot el que ha estat la nostra vida es desfà com l'arena entre els dits de les mans? O, més enllà del suggeriment personal, el poema evoca igualment la fi d'un món, d'una cultura, d'una societat concreta? En aquesta concreta conjuntura històrica que patim les mallorquines i els mallorquins, deixam que el lector obri la imaginació a la lectura i interpretació que trobi més convenient.


    La relíquia


    Faune Mutilat, brollador eixut, jardí desolat de ma joventut... Beneïda l'hora que m'ha duit aquí. La font que no vessa, la font que no plora me fa plorar a mi. Sembla que era ahir que dins el misteri de l'ombra florida, tombats a la molsa, passàvem les hores millors de la vida. De l'aigua sentíem la música dolça; dintre la piscina guaitàvem els peixos, collíem poncelles, caçàvem bestioles, i ens fèiem esqueixos muntant a la branca de les atzeroles.2


    1 Jaume Alzina, Sebastià Crespí, Jaume Sureda. Els boscos de les Illes Balears: la problemàtica dels incendis forestals. Palma (Mallorca): Caja de Baleares, Sa Nostra, 1985. Pàg. 18.

    2 Josep M. Llompart. La literatura moderna a les Balears. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1964. Pàg. 93.



    0 0

    Els Glosadors de Mallorca Pau Riera "Rierol", Miquel Àngel Adrover "Campaner" i Maribel Servera "Servereta" participen al concert homenatge "20 anys amb/sense vosaltres" per Ovidi Montllor i Guillem D'Efak. Serà a la llibreria de la UIB a les 14h

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     A continuació teniu la primera part de  les respostes que va donar l'equip de govern als nostres precs i preguntes al ple ordinari celebrat el dijous dia 26 de novembre.

    PRECS:

    1 - Ens sembla bé que es publiqui l'agenda del batle al facebook però resulta de poc profit si no es publiquen els punts que s’hi tracten i acords que s’hi prenen. Per tant demanam que quan sigui possible es publiquin els punts i els acords d'aquestes reunions.

    Els va semblar bé i així ho farà.

    2 - Ens han informat que les 4 porteries de futbol 7 del camp de futbol gran del Port de Pollença estan en mal estat. Demanam que se solucioni aquest problema.

    No en tenien constància, però ho miraran i intentaran arreglar-ho

    PREGUNTES:

    1 - Ens podrien informar dels projectes que es van tractar a la reunió amb el directius del Club Nàutic del Port de Pollença el passat 23 d'octubre?

    És van tractar dos projectesque el Club Nàutic presentarà a Ports. El primer la conversió dels containers en edificis pel Club, i el segon per ampliar les oficines. Si l’Ajuntament ha de ser de vidre aquesta informació ja hauria de ser publica, i en aquest sentit va el nostre primer prec.

    2 - Ens poden informar de la trobada amb "empresa d’obra pública" (segons es va posar al facebook) per presentar iniciatives que van realitzar el 12 de novembre? Quina era i què es va tractar?

    L’empresa era Man, i varen venir a presentar-se i a explicar els serveis que ofereixen.

    3 - Ens poden explicar per què és l'Ajuntament i no el Consell qui ha de negociar amb la propietat de la Fortalesa per fer complir la llei de Patrimoni?

    És evident que les competències són del Consell, però això no lleva que l’Ajuntament pugui fer algunes gestions, que hi ha voluntat de uns i altres per establir un règim de visites. A veure si això és compleix d’una vegada i podem visitar un BIC que hi ha al nostre municipi i que par ara és inaccessible.

    4 - Només demanaran als propietaris de la fàbrica millorar el tancament? No pensen fer complir la moció que es va aprovar el ple d'octubre de 2012 per demanar al Departament de Patrimoni Històric del CIM l’obertura del corresponent expedient sancionador als propietaris pel seu incompliment de la Llei 12/98, de Patrimoni Històric? Se'ls cobra l'ocupació de la via pública que fan del camí de can Joanot per perill d'enderrocament?

    Les competències de l’Ajuntament no van molt més enllà de la salubritat i demanar el tancament. Ja feren tal petició de paraula al Departament de Patrimoni Històric del Consell, i ara la faran per escrit i de forma formal. Pel que fa a l’ocupació de la via pública, aquesta no es cobra perquè vé imposada i executada per l’Ajuntament. La Fàbrica és una patata calenta que tothom es lleva de damunt, i així està el tema, i molt pitjor que pot acabar, per tant cal actuar ja.

     5 - Al Ple de setembre i arran d’una pregunta nostra l’Interventor va confirmar que era possible fer pagar la plusvàlua als anteriors propietaris del Capitol. Pensen fer-ho? Han fet res en aquest sentit?

    Si que ho pensen fer i han demanat que s’obri expedient. Aquí l’ex equip de govern no ha fet cap menció al fet de perdonar diners!!!

    6 - Quan pensen fer la primera reunió per revisar la normativa d'ocupació de la via pública? Quina és la seva idea inicial en referència a aquesta revisió?

    Pensen fer-ho dins enguany, i la seva idea és partir de l’esborrany que es va fer i va quedar a mitges. Serà difícil que estigui disponible per a la nova temporada, però tot i que això no sigui possible cal posar-se les piles amb aquest tema, i utilitzar l’esborrany que ja està fet és una bona forma d’aprofitar tota la feina que es va fer ja amb aquest tema a la passada legislatura.

    7 - Quan estarà fet el nou pla de mobilitat del Port de Pollença?

    Des de’l setembre està fet el que va de Llenaire al Joan XXIII.

    8 - La pàgina web complirà la Llei de Transparència?  A partir de dia 10  de desembre ha de garantir l'accés a dades com a les subvencions atorgades per l'ajuntament, els pressupostos, els contractes celebrats, els convenis, així com informació sobre les empreses públiques.

    Creuen que el compliment íntegre serà complicat ja que xoca amb la llei de protecció de dades, però tot el que puguin ho faran. Esperem que així sigui, i és que amb aquest tema, del que tant ha parlat la coalició de l’equip de govern mentre ha estat en campanya electoral, s’ha fet ben poca feina.

    9- Encara no estan arreglats els bancs que es retiraren de la placeta del carrer Campos i Bartomeu Aloy?

    Just un dia abans del ple els arribà un pressupost per arreglar els banc de uns 4100 euros, desproporcionat, i han decidit demanar més pressupostos, però asseguren que els bancs es tornaran a col·locar. Com ja hem dit altres vegades estarem vigilant perquè així sigui.

    Albercocs i cireres

     


    0 0

    "...en la novella Estat d'Excepció (Pagès Editors) ens parla amb malenconia i amb recança, de "rondalles de sang". Amb aquesta frase, tan senzilla i alhora tan penetrant i precisa, evoca tot un món clandestí i furtiu, d'històries xiuxiuejades a la vora de la llar, històries de desapareguts i d'assassinats.


    Estat d'Excepció de Miquel López Crespí.


    Per Eusèbia Rayó, escriptora.


    Miquel López Crespí, com prou sabem tots, és un autor multiguardonat, prolífic i polifacètit.


    Seria difícil, en efecte, relacionar tots els premis que ha obtingut al llarg de la seva vida d'escriptor. Si ho fes avui, ja no hi hauria temps per a res més.


    D'altra banda, és de suposar que escriu de dia i de nit, sense punt de repòs i que el seu cervell és ple a vessar de trames, personatges i situacions que no dubta en transcriure i convertir en obres literàries, atesa la quantitat que en publica.


    Finalment, és polifacètic perquè ha conrat, i amb molt d'encert, diversos, per no dir tots, camps literaris: novella, narració per a infants, narració breu, poesia, assaig, teatre...

    És evident, com ho palesa tota la seva obra, que Miquel López Crespí d'ençà que va entrar a la ciutat dels llibres, és un autor compromés. Que és una veu que clama, i esperem que no sigui en el desert, per la justícia social, per la germanor dels pobles, per uns ideals que són intrínsecament valuosos, encara que no sempre siguin apreciats o encara que poguem compartir o no la forma d'assolir-los.



    Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

    Aquesta veu ens mostra preocupació per l'ésser humà. És la veu del seu patiment i de la seva memòria; la del seu desencís i alhora de la seva esperança; la de la seva angoixa i de la seva por. Una veu que coneix prou bé el valor de la cultura i de les arrels en la història del progrés del poble, és a dir, dels que ara som poble, dels que ho han estat en el passat i dels que ho seran en el futur.


    En aquests moments, emperò, m'interessa més valorar una altra veu: la de l'escriptor que sorgeix vibrant, poètica, ara i adés, quan els seus plantejaments ideològics pareixen només una excusa, no una finalitat... Quan connecta amb tots nosaltres no tan sols mitjançant les seves idees, sinó per les seves sensacions i els seus sentiments... I en aquest llibre ho fa potser més que mai... Així doncs, en la novella Estat d'Excepció (Pagès Editors) ens parla amb malenconia i amb recança, de "rondalles de sang". Amb aquesta frase, tan senzilla i alhora tan penetrant i precisa, evoca tot un món clandestí i furtiu, d'històries xiuxiuejades a la vora de la llar, històries de desapareguts i d'assassinats. No és precís tancar els ulls per imaginar-nos un al"lot que s'amaga i escolta, en la confiança de saber sempre alguna cosa més d'allò que ell sap que se li oculta, potser pietosament. Qui no ha estat alguna vegada un allot així i ha actuat d'una manera semblant? I qui no ha cercat, com ell, dins calaixos de vells canteranos i baguls, de guarda-robes i pasteres mig esfondrades, records secrets d'altres temps i d'altra gent, amb la curolla d'esbrinar, de desvetllar les claus, els secrets, el llenguatge xifrat de les seves vides? I ens parla també dels "castells de la infantesa", que no han sobreviscut. Per ventura es mantenen en peu encara alguns dels nostres castells? O més aviat s'han anat esbucant sota les empentes de l'existència? I ens conta així mateix que els seus dies són de "música amarga". Hi ha algú aquí que no l'hagi escoltada mai aquesta música? I qui no l'escolti encara adesiara?


    També podem identificar-nos amb el jove que compra llibres si més no prohibits, i revistes endarrerides, d'aquelles que no és políticament convenient llegir, a les llibreries de vell o a les parades de la fira del Ram, en una mena de viatge iniciàtic cap a un món que intueix diferent del que viu i observa dia rera dia. Un món on la cultura, tota la cultura, no hi gaudeix de gaire prestigi i on descobreix que la cultura catalana hi té el seu lloc, illícit i menystingut, malgrat les declaracions que certs personatges han fet darrerament en sentit contrari. Dic doncs, que En Miquel coneix un món furtiu i menystingut en general, però no per això menys important que l'oficial.


    I podem compartir així mateix la vivència de la seva alegria en poder collaborar i escriure a pàgines culturals i, per què no, el seu goig en cobrar alguns doblers per la seva tasca literària... Perquè l'escriptor s'alimenta de l'esperit, és cert, però també de pa. No hem d'oblidar-ho.


    Ens dóna a conèixer un món escondit, en el qual es va treballant activament i generosament, per la supervivència d'uns ideals que es contraposen amb els de la dictadura i els del capitalisme. De segur que és gràcies a persones com ell, que han mantingut la flama de la rebellia, en els seus "anys del desig més ardent", com ell mateix els anomena, que hem pogut assolir ara el coneixement d'uns fets que d'altra manera s'haguessin perdut. En aquest sentit record en els meus temps del Batxillerat Superior, que jo vaig estudiar en la modalitat nocturna, en sortir de la feina, quan era joveneta, l'any 72 0 73, que em sorprenia sempre i em feia cavillar el que deia una companya de classe, el punt de vista de la qual es contraposava tothora amb la versió oficial del que havia succeït durant la guerra i els anys posteriors. Sempre li agrairé això, malgrat que no puc recordar com es deia. Gairebé podria afirmar que era una d'aquestes persones, com en Miquel, que s'arriscava força per encendre en nosaltres una espurna d'inconformisme, de curiositat, d'incertesa en tot allò relatiu a la versió que es donava de les coses que succeïen tant en la vida quotidiana, com en aquesta altra vida, sòrdida i menyspreable, que tenia lloc a les comissaries i presons. Vida, d'altra banda, que no et podies acabar de creure, perquè com era possible que els bons de la "pellícula", els salvadors d'Espanya, fessin coses així? I que el "glorioso", no ho fos tant, "glorioso"? Tant i més, si es provenia, com era el meu cas d'una família del que en Miquel anomena i descriu com a gent d'ordre...


    Li hem d'agrair també, que ens confirmi l'existència del que la saviesa casolana ha denominat al llarg del temps com "es partit de s'oli", és a dir la gent que sura sempre, que sempre es manté, comandi qui comandi, que no té altra ideologia que enfortir els seus privilegis de classe i que no estima altra cosa que el seu benestar personal i de casta. Que tothora ha estat al costat dels vencedors, que n'és part, i que ha admès pactes de tota mena sempre i quan li permetessin continuar en el poder, de forma més o menys visible, a costa dels quatre arreplegats de sempre, dels que no dubten a sacrificar-se pels seus ideals. Com ens diu l'autor, aquests seran per sempre més, les víctimes, els oblidats.


    Però a m'estic desbaratant, perquè he dit abans que preferia valorar la veu de l'escriptor, més aviat que la de l'activista. I en aquest llibre aquesta veu és la de l'home que va passant per una successió de viatges iniciàtics dins l'espai, dins la ment i dins del cor. Viatges a la recerca de llibres i d'un treball digne, viatges cap a la llibertat que l'Europa simbolitzava en els anys 60 i 70... en els anys de la seva i la meva jovenesa... I sobre tot, d'un viatge a bord d'un vaixell, per la Mediterrània, antiga i eterna, novella sempre, que ens descriu amb unes paraules d'una bellesa corprenedora i que ens permeten olorar el seu perfum, que és nostre, és a dir de tots, i enlluernar-nos amb el seu sol, amb el nostre, i embadalir-nos amb els seus estels, amb els nostres... I fins i tot submergir-nos dins les seves aigües de mil tonalitats i poder emergir com a infants, disposats a jugar de nou les cartes que el joc de la vida ha tengut a bé atorgar-nos. Una Mediterrània sublim, que viu ja tan sols dins del record, perquè en gran part ja no existeix, perquè l'han o l'hem malbaratada, si més no, en nom del progrés... Potser tampoc no en teníem, d'alternativa en aquells temps, quan començaren o començàrem a fer-ho...


    I un viatge a la recerca en definitiva d'una Ítaca en el camí de la qual hi ha trobat amor i esperit, cultura i saviesa. I, el més important de tot, s'hi ha trobat a ell mateix. Ítaca, com sempre, li ha regalat un bell viatge, ric en experiències: el de la vida, que nosaltres tenim la sort que ens deixi imaginar i alenar mitjançant els seus escrits...


    I per ventura Ítaca ens permet encara afegir-hi una altra riquesa: el que avui, aquí, en Miquel i jo, a pesar de provenir de famílies d'ideologia diferent, haguem assolit un pòsit comú i poguem compartir amistat, ideals i respecte.


    Eusèbia Rayó. Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció (Pagès Editors). Casa Catalana de Ciutat. (25-V-01).



    0 0

       Síria, una batalla pel domini mundial, segons ''El Kaser'', analista estatunidenc anònim.

    Els grups terroristes que operen a Síria són un instrument creat per Turquia i l'Imperi (ianqui),  explicita  El Kaser.

        De cada vegada es fa més palès que els mitjans ''occidentals'' amaguen la informació. Els falsaris d'aquests mitjans han de fer teories de cada vegada més estrambòtiques.

        La informació amb garanties es pot trobar als mitjans ''orientals''. Informació que deixa al descobert l'agenda criminal de l'Imperi.

         Com a mostra, podeu veure l'anàlisi de ''El Kaser'' publicada a Sputnik, 1/12/15,  Síria, la nova fase de la guerra mundial.


    0 0

    La venjança del lliri. Premi Ciutat de Manacor de novel.la Maria Antonia Oliver 2015

    .

    La venjança del lliri narra la història dels amors frustrats entre Isabel Anglada i Nicolau Rossinyol, dos personatges reals de la noblesa de la Ciutat de Mallorca de finals del segle xvi i principis del xvii. La novel·la és un viatge a una època en què l’honor embrutat o l’orgull ferit podien ser motiu d’odis i de lluites ferotges, de rivalitats entre els que ostentaven el poder reial i el poder esglésiastic.

    Ambientada durantl’inici de les escaramusses dels nobles de Canamunt de l’Almudaina amb els de Canavall del Born, els esdeveniments històrics es desenvolupen impulsats per la intriga d’aquests amors i per tot un cor de personatges de diferents àmbits socials que, perduts pel camí de la vida, actuen fustigats per l’orgull i per l’odi.

    Narrada amb un llenguatge ple de matisos poetics, La venjança del lliriés una novel.la seductora que es oscil·la entre el romanç i l’aventura.

    ***

     

    Maria Antònia Perelló Femenia (Inca 1957) és llicenciada en Filologia Catalana (1993) i doctora en Llengua i Literatura Catalanes (2010) per la UIB. És professora de Llengua i Literatura Catalanes de Batxillerat. Ha tengut cura de la Poesia Completa deJoan Alcover (2006), de tres reculls d’articles de Josep M. Llompart, del volum de poesia De l’Alba al migdia i altres poemaris de Guillem Colom (2013) i de diverses antologies poètiques de Miquel Costa i Llobera, de Joan Alcover id’Els poetes del’Escola Mallorquina (2005). És autora de Joan Alcover Maspons. El poeta humà colpit per la dissort (2008), de Josep M. Llompart: un homenot amb ulls d’infant (2015)ide l’estudi preliminar de l’edició de Cap al tard de Joan Alcover (2007). Ha publicat articles a diverses revistes literàries i ha donat a conèixer traduccions de poesia francesa a la revista Superna. En el camp de la poesia s’estrenà amb el llibre Rèquiem esfullat (2009).Com a novel·lista ha publicat El crepuscle d’un home (finalista del Premi Miquel Àngel Riera, 2006). Amb La venjança del lliri ha obtengut el Premi Ciutat de Manacor de Novel·la Maria Antònia Oliver (2015).


    0 0

    [02/12] «La Fuerza» - Langfritz - Guasco - Nuño - Baigorria - Nicolet - Baracchi - Comas - Ristori - Lagant - Illich - Gallego

    Anarcoefemèrides del 2 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Fuerza"

    - Surt La Fuerza: El 2 de desembre de 1916 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número de la publicació quinzenal anarcosindicalista La Fuerza. Periódico defensor de las sociedades obreras. Editada a iniciativa d'un grup de companys de la Federació d'Art Tèxtil. Hi van col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert, Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico, José Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d'altres. Entre el número 2 (16 de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917) interrompí la publicació a causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre números, l'últim el 17 de març de 1917, i hagué de tancar a causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda.

    Anarcoefemèrides 

    Naixements

    Notícia de l'expulsió de Johann Langfritz publicada en el periòdic parisenc "Le XIXe Siègle" de l'1 d'abril de 1892

    - Johann Langfritz: El 2 de desembre de 1855 neix a Beerbrach (Alemanya) l'anarquista Johann Langfritz. Establert a París (França), regentà una sabateria al núm. 27 del carrer Saussure on donà feina a dos compatriotes sense papers. El 29 de març de 1892 va ser expulsat de França i retornà a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Michele Guasco

    - Michele Guasco: El 2 de desembre de 1888 neix a Pietra Marazzi (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Michele Guasco. Sos pares es deien Giuseppe Guasco i Adelaide Cauccia. Quan encara era una adolescent s'establí amb sa família a Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué fins l'hivern de 1916. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), trobà feina com a obrer a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) i passà a viure al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza. L'ambient proletari de la barriada va fer que setmanes després comences a freqüentar els locals llibertaris, especialment el Cercle Anarquista «Scuola Moderna» i el «Fascio Libertario» de Torí. Després de participar en la protesta obrera contra la carestia de la vida i contra la guerra, que culminà en el sagnant motí esdevingut entre el 22 i el 26 d'agost de 1917, destacà com a un dels anarcosindicalistes més actius del moviment dels consells obrers que es desenvoluparen en els principals centres industrials torinesos de la postguerra. Acomiadat de la fàbrica on treballava arran de l'arribada del feixisme, es va veure obligat a guanyar-se la vida com a venedor ambulant de quincalla. En aquests anys de crisi econòmica, la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«individu políticament perillós» que aprofitava la seva feina arreu dels mercats per a fer propaganda anarquista, alhora que fomentava l'expatriació il·legal dels seus companys. Membre del grup anarquista clandestí«Barriera di Nizza», és considerat per la policia com a un dels creadors d'un comitè de coordinació dels diversos nuclis de la ciutat. El febrer de 1931 va ser detingut, però continuà en els anys successius en la lluita, fent costat les víctimes polítiques i mantenint contactes amb el Comitè de Propaganda de la Unió Anarquista Italiana (UAI), amb seu a París (França). Entre 1932 i 1936 mantingué estretes relacions amb els nuclis liberal socialistes de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que operaven a Torí, col·laborant amb el seu periòdic d'informació Voci d'Officina i actuant com a enllaç entre Carlo Rosselli, aleshores exiliat a París, i alguns dels seus membres que operaven a Itàlia. També establí contactes amb Giulio Bacconi que, l'abril de 1936, fou un dels promotors a Marsella (Provença, Occitània) d'una Federació Anarquista. Quan l'esclat de la Guerra Civil a Espanya, es dedicà a reclutar voluntaris per lluitar als fronts de la Península, fer costat les organitzacions d'exiliats cap a Espanya i difondre premsa antifeixista que rebia de Chambéry (Savoia, Arpitània). El 9 d'octubre de 1936 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial sota l'acusació de«delictes de conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat, per adhesió a la banda GL i per enrolament de ciutadans al servei de potències estrangeres». El 20 de març de 1937 va ser condemnat a vuit anys de reclusió i tancat a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia). En 1942, arran d'un indult, va ser alliberat i retornà a Torí, adherint-se a la conflictivitat obrera que es desencadenà després de la caiguda del feixisme. El març de 1944 formà part, en qualitat de representant dels anarcosindicalistes, del Comitè d'Agitació Provincial i mantenint directa relació amb el grup editor del periòdic anarquista Era Nuova, que es distribuí a les fàbriques i entre les formacions partisanes. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

    ***

    Amor Nuño

    - Amor Nuño: El 2 de desembre de 1913 neix a Piñera (Cudillero, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño Pérez. Son pare, Ricardo Nuño Huergo, era un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i sa mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven una botiga d'ultramarins i de begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per portar una pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de 1934 s'afilià al Sindicat del Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes que es constituïren en aquella època. En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid, càrrec confirmat a començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936 formà part com a jurat dels Tribunals Populars que es constituïren a la Presó Model madrilenya a instàncies del president interí del Tribunal Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de Defensa de Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on ocupà la Conselleria d'Indústries de Guerra --anomenada d'antuvi de Producció--, al principi, i la de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any quan dimití per pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo Val. Creà la «Columna Amor y Libertad», que comandà amb Isidro Albert al front madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer de 1937 fou nomenat secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la Regional Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es traslladà a Barcelona. El març de 1937 va fer mítings a la capital catalana, on fou detingut el 2 de juny per la policia comunista acusat de possessió d'armes, després de trobar-li una pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes --només sortí gràcies a les gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora que militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i també exercí de comissari de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El març de 1939 fou detingut per l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los Almendros i Albatera. Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor Nuño fou afusellat el 17 de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu cos llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge Martínez Reverte, en el seu llibre La batalla de Madrid, acusà directament i sense molt de fonament Amor Nuño, com a representant de la Federació Local de Sindicats de la CNT en la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i José Cazorla, de les saques de detinguts de les presons madrilenyes el novembre de 1936, entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i tot amb la possible aquiescència del ministre de Justícia Joan García Oliver. Altres autors, com ara Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada Medina), representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en les saques madrilenyes és un tema obert i que ha fet córrer molta tinta.

    Amor Nuño (1913-1940)

    ***

    Osvaldo Baigorria fotografiat per Patrick-Haar

    - Osvaldo Baigorria: El 2 de desembre de 1948 neix a Mataderos (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, periodista i professor anarquista Osvaldo Germán Baigorria. Entre 1974 i 1993 residí a Perú, Costa Rica, Mèxic, Estats Units, Espanya, Itàlia i Canadà, guanyant-se la vida en diferents treballs (artesà, sembrador d'arbres, bomber en incendis forestals, etc.). A Canadà va ser traductor i assistent en programes d'ajuda a refugiats llatinoamericans de la institució quàquera Argenta Society of Friends (ASF) i membre fundador d'una comunitat rural llibertària a Argenta, als boscos de les Muntanyes Rocalloses (Colúmbia Britànica, Canadà). També rebé beques d'estudis canadenques per a desenvolupar projectes d'investigació sobre narratives aborígens, minories i mitjans de comunicació. Començà a exercir el periodisme en 1973 en la revista 2001 de Buenos Aires. Des de 1993 és professor titular del Taller Anual de l'Orientació Periodisme a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires, del Taller de Primer Any al Taller Escola Agència (TEA) i dicta cursos de redacció en el Centre Cultural Rector Ricardo Rojas, institucions totes de Buenos Aires (Argentina). Entre el 29 i el 30 d'agost de 2013 participà en la XI Conferència Nacional sobre Polítiques de Drogues, celebrada a Buenos Aires. Els seus temes d'interès se centren en les contracultures, els moviments llibertaris, els vagabunds, les microsocietats, les tribus urbanes, etc. Trobem articles seus en nombrosos diaris (Clarín, El Independiente, El Mundo,Página/12, Tiempo Argentino, etc.) i publicacions periòdiques (2001, Avatares,Ajoblanco, La Caja, Cerdos y Peces, Crisis, La Lletra A, Lote, Mancilla, La Mano, Mutantia, Ñ, El Ojo Mocho, Página/30,El Periodista,El Porteño, Radar, Uno Mismo,XYZ, etc.). Ha conreat la novel·la –Llévatela, amigo, por el bien de los tres (1989 i 2015) i Correrías de un infiel (2005)– i l'assaig –En pampa y la vía (1998), Georges Bataille y el erotismo (2002), Buda y las religiones sin Dios (2003), Anarquismo trashumante. Crónicas de crotos y linyeras (2008, edició corregida d'En pampa y la vía) i Sobre Sánchez (2012). També és autor de les compilacions Prosa plebeya. Ensayos (1980-1992) (1997, amb Christian Ferrer), de Néstor Perlongher, i Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria de Néstor Perlongher (2006); i de les antologies Con el sudor de tu frente. Argumentos para la sociedad del ocio (1995, amb altres), Contra la prensa. Antología de diatribas y apostillas (2001, amb altres), El amor libre. Eros y anarquía (2006), Cerdos& Porteños (1984-1987) (2014) i Zona de cuentos (2015, amb altres). Actualment viu entre Islas de Tigre i els barris Once i Palermo de Buenos Aires.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc "Le XIXe Siègle" del 22 de desembre de 1889

    - Albert Nicolet: El 2 de desembre de 1905 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Havia nascut el 23 de març de 1850 a La Ferrière (Berna, Suïssa). Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds.

    ***

    Giovanni Baracchi

    - Giovanni Baracchi: El 2 de desembre de 1936 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Havia nascut el 6 de juliol de 1871 a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a«rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès«Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA).

    ***

    Josep Comas Solà

    - Josep Comas Solà: El 2 de desembre de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Havia nascut el 19 de desembre de 1868 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

    Josep Comas Solà (1868-1937)

    ***

    Fitxa policíaca argentina d'Oreste Ristoir (1919)

    - Oreste Ristori: El 2 de desembre de 1943 es afusellat a Florència (Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Havia nascut el 12 d'agost de 1874 al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia). Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà --ell sota el nom de Cesar Montemayor-- a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a«militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.

    ***

    Christian Lagant (ca. 1960)

    Christian Lagant: El 2 de desembre de 1978 se suïcida a França el corrector d'impremta, dibuixant i militant anarquista i esperantista Christian Lagant, conegut sota els pseudònims Cri Cri, Christian Lag i Christian Lague. Havia nascut en 1926. Després de la II Guerra Mundial formà part del Groupe Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre) de París (França) i del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els infants del paradís), que es desintegrà ràpidament a causa de les disputes entre anarquistes i comunistes. Actiu en el moviment dels albergs de joventut de la regió parisenca, fou membre del grup «Espero», i participà en l'escissió que donà lloc al naixement del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), col·laborant en el seuòrgan d'expressió Regain (1951-1967). Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). A començament dels anys cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA) de París i col·laborà amb dibuixos en el periòdic Le Libertaire,òrgan de la FA, sota la signatura Cri Cri. Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII Districte de París de la FA, defensant una «concepció social de l'anarquisme». En el Congrés de la FA de 1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles Devançon (Charles Kramer), René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar) et Georges Fontenis, i en el Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis prengué el control de l'organització, va ser nomenat membre de la Comissió de Conflictes del nou Comitè Nacional i continuà la seva militància en el grup de París-Nord de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la publicació l'agost de 1954 pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de denúncia de les maquinacions dels seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la decisió de l'FCL de participar en les eleccions del gener de 1956, el grup«Kronstadt», al qual ell pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de 1955. Després de participar en el congrés de maig de 1955, dimití de l'organització, juntament amb els companys dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre de 1955 fou un dels fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR) i fou el director del seu òrgan d'expressió Noir et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític,«La FCL et les élections du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre aquest grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El maig de 1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació Llibertària (CCL), que agrupà la FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la retirada de la FA, aquest comitè es renovà amb el nom de Comitè d'Acció Revolucionària (CAR), que agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra extraparlamentària i anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció i es transformaren en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però en 1961 la FAC s'escindí i en dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la FA, i un altre minoritari, en el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al marge de la FA i concentrar-se en l'edició de Noir et Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats teòrics i a les anàlisis del moviment llibertari i que tingué una certa influència en els fets de «Maig de 1968». En l'últim número de Noir et Rouge, de juny de 1970, publicà el text«Sur le néo anarchisme», on explicà el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres membres del grup, col·laborà i participà en les reunions del grup Informacions i Correspondències Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers desconfiats amb les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que reivindicava l'autogestió. A més, participà en el grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul Barrère, René Bianco, Helyette Bess,Élisée Georgev, Tomás Ibañez, Pierre Labous (Pierric), Marc Prevotel, Néstor Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines, com ara l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria, suport a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en les seves lluites antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava vasectomies i avortaments, etc.; també, entre 1953 i 1967 col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan d'expressió d'aquesta organització. Durant els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el butlletí Recherches Libertaires (1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i Annie Piron. En 1971 participà en la creació de l'editorial en llengua castellana «La Hormiga», amb Tomás Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató Inglés, Montserrat Turtos, Agustín Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i Ramón Safont, entre d'altres. Arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974 publicà un article en Libération on criticava la blanesa i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet. Corrector d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de nombrosos dibuixos surrealistes–en 2004 es va fer una edició de Les Chants de Maldoror, d'Isidore Ducasse, amb il·lustracions seves–, molts dels quals encara resten inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la seva diabetis crònica s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcida.

    ***

    - Ivan Illich: El 2 de desembre de 2002 mor a Bremen (Bremen, Alemanya) el pensador llibertari crític de la societat moderna Ivan Illich. Havia nascut el 4 de setembre de 1926 a Viena (Àustria) en el si d'una família de propietaris rurals. Entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites --son pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita. Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de química orgànica i cristal·lografia) a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral titulada The Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee, que li va merèixer la qualificació summa cum laude. Illich havia estat escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico). La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990); titular de la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant elsúltims anys va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Alemanya), ciutat on va morir el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va negar operar. El seus camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des del caire crític: educació sense escoles, desescolarització, medicina alternativa, ecologia política, lluita contra l'automòbil, antitecnicisme, crítica a l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista, descreença, crítica de l'Església catòlica, corrupció eclesiàstica, etc. Va publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes especialitzades, traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les seves obres es poden trobar en anglès i en castellà. La tesis fonamental que alimenta totes aquestes obres afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat industrial s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual cosa és necessària una revisió de totes aquestes, començant per la que Ivan Illich considera la més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador llibertari, l'educació pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola tradicional s'ha convertit en una mercaderia mancada de valores ètics i concebudaúnicament com a un hàbil instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i competitius.

    ***

    Gregorio Gallego García

    - Gregorio Gallego García: El 2 de desembre de 2007 mor a Madrid (Espanya) l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego García. Havia nascut el 19 de juliol de 1916 a Madrid (Espanya) en una família de modestos pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes sociològics i literaris, ocupà càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan tenia 17 anys publicà la seva primera novel·la curta. En 1935 fou redactor de Juventud Libre. Membre del Comitè Peninsular de l'FIJL d'Eustaquio Rodríguez fins al juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat partidari que els anarquistes votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou nomenat vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà la guerra, fou redactor de Castilla Libre i col·laborà en diversos periòdics llibertaris. Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de Defensa de Madrid per la CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i octubre de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara, Alfambra, Terol) enrolat en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a responsable de propaganda del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer assistí com a delegat al Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50 Brigada. El final del conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou detingut, passant per diversos camps de concentració, batallons de treball als Pirineus i Gibraltar. Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de presó per «auxili a la rebel·lió», fou tancat a Madrid, Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El març de 1944 assistí al Ple Confederal. En aquesta època fou membre del Comitè Peninsular de la FIJL i membre de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del Comitè Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals complí 19 a diferents presons (Alcalá, Puerto de Santa María, Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i decebut, participà en la maniobra cincpuntista. Posteriorment es dedicà a la literatura, treballà a editorials i fundà l'Associació Col·legial d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de Guzmán i Tomelloso. En 1965 obtingué el «Premi Guipúscoa» amb la novel·la El hachazo, que fou prohibida per la censura. L'any següent publicà La Maraña i en 1972 obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la novel·la La otra vertiente. Aquest any també publicà el llibre de memòries Madrid, corazón que se desangra... En 1973 publicà Los caínes i en 1984 aparegueren El verano ardiente («Premi Astúries de Novel·la») i Asalto a la ciudad; també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya, Franklin i Colom. En morí Franco, s'interessà per la reconstrucció de la CNT, però aviat deixà pas a les noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo, germana de l'escultor anarquista Baltasar Lobo. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Castilla Libre, La Hora de Mañana, Juventud Libre, Polémica,Revolución, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.

     Escriu-nos

    Actualizació: 02-12-15


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

     

    Dalt del Turó

     

    Climent Picornell

     

    De santa Catalina a Nadal, un mes cabal.

     

    Durant bona part d’aquest mes de novembre l’estiuet de Sant Martí s’ha allargat de forma inusual provocant un temps gairebé primaveral. Baixant del turó cada dematí veig les boires que s’han ensenyorit als clotals i planes fins que el sol les travessarà. ‘Bona boirada, bona solellada’,  solia dir mon pare.

    Camin pel carrer Major fins arribar al cafè i fer el ritual: un bon café amb la llet ben calenta. Ja s’ha armat una tertúlia, pluridisciplinar, per no dir diversa, a una taula rodona i grossa. Però no sortim mai de sa parada de ses cebes: un altre mort per comentar.Un dels morts de la setmana,  era més o manco jove, s’havia romput s’ansa des coll amb una topada del cotxe. Un pic,quan va tornar de curar-se de la clínica Capistrano i veient que li havia canviat tan el caràcter, el seu millor amic li va etzibà: “Té convenia més estar alcoholitzat”. En fi. Crueltats de l’excés de confiança que, ja diuen, que sol fer oi. S’havia casat feia poc amb una ballarina sudamericana, empeltada d’alemanya, de vint-i-cinc anys, ell en tenia  cinquanta cinc. Abans s’havia casat dues vegades més, darrerament sel veia ombres molles, capell posat, caminant i mirant sempre enterra com si hagués perdut els menuts i no tengués esma d’aixecar el cap. Caçador de tota la vida, sobretot de cegues, les alegries eren ara els seus cans, la caça... En acabar de la desintoxicació i arribar al poble li digueren que tenia càncer i va quedar amb la, com sa jaia Biela. I ja no en sortí fins que s’estavellà amb el seu Golf.

    Surten temes de conversa, diguem-ne, més habituals, com el fer llenya, comprar-ne per a  l’hivern que no acaba d’arribar, però arribarà, el paper dels etsecalladors -que si coronen els arbres si ho fan a canvi de la llenya-. Els  càstigs a l’antiga usança com rapar el pèl als al·lots, tallar les trunyelles a les nines... En algun moment les converses donen pas a alguna cosa més tràgica. Suïcidis, robatoris, banyes, atracaments, misèries... perquè no tot sigui tan candorós com la preocupació d’en Toni Massino que té ‘calaputins’ dins la cisterna o que la dona d’un  ha fet sanar les moixes i han tornat enormes, lluentes i emprenyoses.

    Entra el meu espàrring ideològic, fa cara com de retgirat i du les mans brutes de morques, la cadena de la bicicleta s’ha fet malbé. Me’n vaig a seure amb ell.  Avui va de cosa gràfica, cinema i televisió, però està emprenyat:  “Els anuncis de pantis de senyora o de perfums cars, interrompien contínuament un documental que veia ahir sobre el camp de concentració i extermini de jueus d’Auschwitz. Vaig canviar de cadena i a  IB3 feien la pel·lícula de l’ “Oeste”,  Johnny Guitar;  vaig esperar el moment en què na Joan Crawford li diu al jovenet:  “Digue’m que m’estimes, encara que no sigui veritat”. “Justament, avui”, em comenta, “he llegit al diari -referint-se a un polític d’aquest nous-, lo mateix de la pel·lícula, però transformat hàbilment en: “Digue’m que no m’estimes, encara que sigui veritat”.

    He de partir a fer la compra i a la botiga m’espera l’amo vell per contar-me una història  succeïda fa un grapat d’anys allà mateix. “En Pep de can Cadebou -li deien això perquè era com un ca bufó que no feia un pam d’alçada-  entra i diu: ‘posa-me’n un quilo per jo’, assenyalant el que li posava la seva dona a la clienta que estava servint. Eren pols de rentar ben blancs a ‘granel’. En Pep agafa el seu quilo i al cap d’una hora torna fet un nero. ‘Que me volies matar!’ La sabonera li rajava de dins la greixonera on feia confitura de prunes de frare llarg, tota la cuina n’anava plena, una sabonera aferradissa per mor de les prunes. Es pensava que el que havia comprat era sucre. ‘T’havia dit que me posassis un quilo de sucre!’ ‘No!’ Li vaig dir jo ‘tu vares dir posau-me un quilo de lo que se’n duia na Maria de cas Frare, i ella se’n duia pols de rentar, i es ver que pareix sucre!’ ‘Tanta sort que no li vaig donar sosa càustica, l’hagués mort de bon de veres!”
    M’atur a l’hortet de l’amo en Toni de sa Moleta. És com un jardí, ni una mala herba, tot compostet. Li coment la moda que s’ha introduït a les ciutats. En diuen ‘Jardins veggie’. Són jardins a balcons o dins cases i oficines que combinen plantes decoratives i comestibles. Es dissenyen de manera creativa defugint el concepte d’hort tradicional. Combinen colors i textures de la mateixa manera que en un jardí convencional (lletugues de colors diferents, bledes de tronxos enormes, pebres de colorins...) Vaig veure a Palma un ‘Veg truck’ dins una oficina amb gent fent feina a dotzenes d’ordinadors, mesclats amb tomàtigues penjant d’una estructura verda... Res a veure amb l’hortet on som ara. ‘El veïnat me volia comprar el trast i jo no el vull vendre, ja ho faran els meus fills si volen. Però ell erra que erra i, tanmateix, sap que no ho faré, no podrà: ha trobat barra de carro amb jo!”

    Arrib a ca nostra, tenc la llenya parada, anuncien fred pel cap de setmana i la setmana de santa Catalina. Me pos a fer la feina, trista, que m’han comanat, una nota necrològica del meu amic el capellà Turricano, mort fa poc, per sortir a una publicació del poble i, no sé perquè, pens obstinadament amb la ‘profecia’ d’André Malraux: ‘El segle XXI serà místic o no serà’. Què devia voler dir? Mentrestant, un renou em destorba. És el moix que grata els vidres de la cuina diguent-me: ‘Avui no m’has donat berenar’. He de fer una drecera ràpida: de la mística al pinso.


    0 0

    Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978). (Miquel López Crespí)


    La lluita per una Constitució autènticament democràtica.



    Acció en defensa de la República a les avingudes de Palma (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. L’escriptor Miquel López Crespí en el moment de vendre premsa antifeixista instants abans de ser detingut i torturat per la Brigada Social del règim franquista.

    1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l’essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978).


    Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

    Manuel Fraga Iribarne, d’AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d’aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d’UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.

    A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.

    En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.


    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició, una història alternativa de la restauració borbònica, llibre bàsic per a copsar l’alçada de les renúncies i traïdes de la transició.

    Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.

    El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb l’objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.

    A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.

    Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l’OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.

    El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.

    Miquel López Crespí

    Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    [03/12] «L'Affamé Ardennais» - «Nu» - François - Orcelin - Netxaiev - Bonaria - Hamon - Haussard - Benet - Tortajada - Bluestein - Briselance

    Anarcoefemèrides del 3 de desembre

    Esdeveniments

    Portada de "L'Affamé Ardennais"

    - Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.

    ***

    Portada i contraportada del primer número de "Nu"

    - Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Jean-Pierre François (ca. 1894)

    - Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François i Suzanne Neut. Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 29 de maig de 1887

    - Alexandre Orcelin: El 3 de desembre de 1900 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per «incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup«Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. En 1898 es casà amb Thérèse-Victoire Machietta.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Sergei Netxaiev (ca. 1870)

    - Sergei Netxaiev: El 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a«oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

    Sergei Netxaiev (1847-1882)

    ***

    Peppino Bonaria

    - Peppino Bonaria: El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Giuseppe Bonaria, conegut com Peppino Bonaria. Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a Suïssa. D'antuvi s'instal·là al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballà al magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista Antonio Gagliardi i que amb el temps esdevindrà copropietari. A començament dels anys vint es traslladà a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista Antonieta Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi, fundà l'empresa de comerç vitícola«G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia» («Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà, amb Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats italians que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals ajudà a falsificar passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia conduït clandestinament a Suïssa a través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i altres, a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la Internacional antiautoritària. En 1927 aconseguí la naturalització suïssa a Cureggia (Ticino, Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a París (França) per assistir a una reunió amb companys anarquistes italians exiliats. Peppino Bonaria va morir el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric, Suïssa) després d'una operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa) acompanyat d'un discurs de Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un homenatge durant el Congrés de la Colònia Proletària Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933 sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa vida Giuseppe Peretti.

    ***

    Augustin Hamon

    - Augustin Hamon: El 3 de desembre de 1945 mor a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Frédéric Adolphe Hamon. Havia nascut el 20 de gener de 1862 a Nantes (Bretanya). En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més,és autor de L’agonie d’une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. En 1901 es casarà amb Henriëtte Rynenbroeck, de Brussel·les. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Lucien Haussard (ca. 1921)

    - Lucien Haussard: El 3 de desembre de 1969 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Havia nascut l'11 de juliol de 1893 a Sant Quintí (Picardia, França). Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922,on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el«Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el«Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma,  va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per«ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir.

    Lucien  Haussard (1893-1969)

    ***

    Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 d'abril de 1971

    - Joan Benet Cherta: El 3 de desembre de 1970 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Benet Cherta. Havia nascut en 1904 a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de barber i de ben jovent s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona per a sufocar l'aixecament feixista i després s'enrolà com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona on milità en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local i posteriorment va ser membre de la Federació Local, exercint el càrrec de tresorer en els anys seixanta. Col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir. Després d'una llarga malaltia, Joan Benet Cherta va morir el 3 de desembre de 1970 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica de Jorge Tortajada apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de gener de 1971

    - Jorge Tortajada: El 3 de desembre de 1970 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Jorge Tortajada. Havia nascut en 1911 a Tramacastiel (Terol, Aragó, Espanya). Quan era molt jove emigrà a Catalunya. A Badalona (Barcelonès, Catalunya) treballà com a matalasser i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil lluità com a milicià al front i en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya i el fill que aleshores tenia. Va ser internat als camps de concentració de Barcarès i de Sètfonts, i posteriorment es va enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una serradora i en l'agricultura. Durant l'ocupació alemanya participà en la Resistència enquadrat en un grup del maquis. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Montalban de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1946. Més tard treballà durant 24 anys en la reparació de canalitzacions d'aigua municipals. Durant diferents ocasions fou responsable de les federacions locals i departaments de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la secretaria de la Comissió de Relacions del departament de Tard i Garona, i de diferents càrrecs orgànics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser un dels animadors de l'agrupació teatral local creada pels exiliats. Després de patir una llarga malaltia, Jorge Tortajada va morir el 3 de desembre de 1970 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat, acompanyat d'unes paraules de Frederica Montseny, dos dies després.

    ***

    Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (01-04-1937)

    - Abe Bluestein: El 3 de desembre de 1997 mor en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Havia nascut l'1 de novembre de 1909 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) en una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forward i per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

    ***

    Madeleine Briselance

    - Madeleine Briselance: El 3 de desembre de 2009 mor a França l'activista llibertària Madeleine Briselance. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a França. Filla d'una família anarquista, son pare, Georges, i son oncle, Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob.

     Escriu-nos

    Actualització: 03-12-15


    0 0
  • 12/04/15--22:45: La llista de la vergonya
  •  Al darre ple vam demanar pels dispositius electrònics de l'équip de govern passat i actual. A més a més a l'aprovació de la devolució de la paga extraordinària als regidors vam demanar que no es torni la paga als regidors que no han retornat els dispositius electrònic.

     – Ens poden informar si els regidors de TOTS, PI, i PP que no ho van fer pensen tornar els dispositius electrònics (iphone, ipad) que van rebre per part de l’Ajuntament quan formaven part de l’equip de govern? Quins són exactament aquests dispositius i quin és el seu cost? L'equip de govern pensa fer alguna cosa per aconseguir que els tornin?

    No poden contestar si fan contes tornar-los perquè depèn de l’antic equip de govern, i per les intervencions d’aquest va quedar clar que no els pensen tornar. El regidor de noves tecnologies ha demanat dues vegades que els retornin, i considera que poca cosa més pot fer.

    Els dispositius són 10 telèfons i una tableta marca Apple, i el cost és el del contracte de telefonia, no és pot desglossar ja que l’Ajuntament té un contracte amb una companyia i rep aquests terminals per tenir formalitzat aquest contracte.

    Haurem de pensar alguna manera per forçar als regidors de l’anterior equip de govern, ja que queda clar que per la seva pròpia voluntat no serà així

     A continuació teniu la llista de la vergonya de membres de l'équip de govern passat que no han tornat els seus dispositius, només Teresa Ferré (PI) i Joan Ramón Mateu (PI) els han tornat. Com podeu veure alguns es van facilitar a alguns regidors dos mesos abans de les eleccions:

    Martí Roca (PI):  Un iphone 5s 32GB, Un iphone 6 64GB (30 de març 2015) i un ipad 32 GB.

    Tomeu Cifre (TOTS): Un iphone 5s 32GB, Un iphone 6 64GB.

    Francisca Cerdà (TOTS):  Un iphone 6 64GB (26 de març 2015).

    Miquel Llobeta (TOTS): Un iphone 6 64GB (25 de març 2015).

    María Buades (TOTS): Un iphone 6 16GB.

    David Alonso (PP): Un iphone 6 64GB.

    Marilen Capllonch (PI): Un iphone 4S

    Marga Capllonch (PI): Un iphone 4S

     - Quins dispositius electrònics tenen els membres de l'equip de govern actual i quin és el seu cost?

    Amb el tema del cost, el mateix que a la pregunta anterior. Pel que als dispositius que tenen: Magdalena Segui té un iphone i un ipad, Tomeu Cifre un Samsungi un ipad, Iliana Capllonch un telèfon i una tablet Samsung, el Batle, Toni Cànaves, Miquel ‘Angel Sureda i Andres Nevado un iphone cada un. Esperem que d’aquí quatre anys aquests terminals no suposin la polèmica que han suposat els altres.

     

     


    0 0
  • 12/04/15--22:45: LLICÈNCIES 2016

  •  Bon dia, 

    Vos recordam que,  com cada any, el Club tramita les llicències federatives de les persones interessades 

    Les llicències són anuals i per això es tramitarà ara la de 2016. Encara no tenim el preu de 2016, però podeu consultar la informació del 2015 per fer-vos una idea: 


    Si no es dóna cap avís, s'entèn que es vol renovar igual que l'any passat. 

    Per a noves altes, baixes o modificacions , TANT DE LA COBERTURA COM DEL COMPTE BANCARI, s'ha d'avisar 
    ABANS DEL 14 DE DESEMBRE 
     
      

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 12/04/15--22:45: Thousands of books
  •  

    Corregesc redaccions, el tema és "My dream house".

    Una alumna de 1r d'ESO (deu tenir 12 anys) m'escriu: "The last room is a library, a very big library, with thousands of thousands of books!"

    I gairebé he plorat d'emoció.

     

     
     

     


    0 0


    0 0

    Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30)


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    El més emocionant, el que m’interessava especialment eren les fotos del poble, la pagesia, els jornalers i jornaleres que assistien a la inauguració. Els rostres reflectien alegria i il·lusió. Una escola per als fills! El somni dels treballadors en constatar que els seus al·lots podrien progressar, aprendre de llegir i escriure, fer comptes... Entre la gentada que hi és present i que camina rere la banda de música hi veus poques dones vestides com les esposes i filles de comerciants i rendistes. La majoria van amb els desgastats vestits de la feina. Algunes amb la senalla plena d´herba per als conills, el càvec que havien emprat per regar l’hort, netejar la terra de males herbes. Tothom amb una claror radiant en la mirada. Com si al davant no hi hagués les màximes autoritats de la nació, els representants d´un sistema d´injustícies etern, d´ençà de la derrota dels agermanats, sinó àngels venguts del cel que obrien la porta del paradís. (Miquel López Crespí)


    Tot havia començat feia anys, quan per diverses circumstàncies, la família de la mare entrà en declivi. El batle Miquel Crespí Pons, el padrí-oncle, va ser el cap polític del partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Els Crespí i Pons lligaren el destí familiar a la dictadura. Una puixant petita burgesia agrícola volia convertir el Port d’Alcúdia en un empori de riquesa, un indret que fes la competència a Palma i deslligàs les nostres comarques de la influència dels grans empresaris ciutadans. Es tractava de perllongar l’arribada del tren fins a Alcúdia i el seu port. Convertir l’indret en la base per a la importació i exportació dels productes que havien d’anar cap a ciutat. L’oncle de la mare s’implicà a fons en el projecte. Els seus amics l’animaren a no defallir en l’intent. Era abans que el turisme esdevengués la principal riquesa de l’illa. En aquell temps només la terra, l’exportació de la patata, l’ametlla, les mongetes, el cacauet i certa quantitat de tabac, representaven diners i benestar. Qui hauria pogut mai imaginar el futur, malgrat la construcció de l’Hotel Formentor? Cap pagès podia entendre que l’arena, les roques i el sol fossin una possible font de riquesa. Només la terra productiva, la marjal amb els molins fent rajar l´aigua esponerosa eren valorats. L’arena no valia res. La platja, per a la generació dels padrins, era solament un lloc on s’anaven a cercar les algues que servien per abonar els camps. I, també, el refugi on els pobres de Pollença i Alcúdia, de Búger i Santa Margalida, els que no tenien un hort, veles a l´albufera, provaven de sobreviure, pescant quatre peixos. Els petits ports de pescadors eren contrades d´exiliats. Cap infant no volia jugar amb els fills dels pescadors perquè, deien, “feien pudor”. La crueltat de la infància és terrible! Sovint pot causar mals irreparables, complexos que poden durar una vida sencera!

    L’oncle Miquel Crespí Pons, el batle de la dictadura, va ser el culpable de la desfeta econòmica de la família. Oferí al Consistori cinquanta solars de forma quasi gratuïta, per a bastir l’escola que aquella societat agrària necessitava. El pla consistia a construir l´immens casalot del col·legi i convidar després el general a la inauguració. Els actes oficials, els dies en què romangués a Mallorca, servirien per explicar a les autoritats la idea de bastir un port de gran abast industrial a Alcúdia, una fàbrica d’electricitat i la necessària continuació de la línia del tren que aniria de sa Pobla fins al port. L’escola es va construir.

    De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma.

    Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República.

    El més emocionant, el que m’interessava especialment eren les fotos del poble, la pagesia, els jornalers i jornaleres que assistien a la inauguració. Els rostres reflectien alegria i il·lusió. Una escola per als fills! El somni dels treballadors en constatar que els seus al·lots podrien progressar, aprendre de llegir i escriure, fer comptes... Entre la gentada que hi és present i que camina rere la banda de música hi veus poques dones vestides com les esposes i filles de comerciants i rendistes. La majoria van amb els desgastats vestits de la feina. Algunes amb la senalla plena d´herba per als conills, el càvec que havien emprat per regar l’hort, netejar la terra de males herbes. Tothom amb una claror radiant en la mirada. Com si al davant no hi hagués les màximes autoritats de la nació, els representants d´un sistema d´injustícies etern, d´ençà de la derrota dels agermanats, sinó àngels venguts del cel que obrien la porta del paradís.

    Per les cròniques que l’amic Alexandre Ballester em va deixar llegir molts d’anys més tard, vaig saber que, posteriorment als actes oficials hi hagué dinars, visites a l’església, grans recepcions en algunes possessions... Sembla que el general va ser receptiu als precs i suggeriments de la comissió que encapçalava el batle Crespí.

    I és en aquest precís moment, quan pareixia que tot rutllava a la perfecció, quan comença la confusió i el declivi familiar.

    Pocs mesos després de la visita, caigué la dictadura, el rei Alfons XIII hagué d’exiliar-se i, un any després, l’oncle-padrí també va haver de marxar del poble en direcció a l´Argentina, perdent, amb la caiguda del règim, els diners invertits en l’operació d’ampliació del port.

    Amb el temps vaig poder anar reconstruint l’inici d´aquella desfeta espectacular. Els padrins ho comentaven sovint, provant d´explicar-se com havia començat la decadència. La ruïna venia determinada, no solament pel lliurament a l´Ajuntament dels cinquanta solars per bastir l’escola. Aquest només era un petit detall, una part del desastre que ens marcà de forma perenne. El batle Miquel Crespí Pons i alguns amics ja havien comprat nombrosos terrenys ben al costat del port. Els plans inicials per al desenvolupament de la zona preveien la construcció d´una gran àrea comercial, magatzems per a guardar les mercaderies que s´haguessin d’enviar a la península i l’estranger. L’amo Francesc Siquier, el propietari de la fonda més important del poble, invertí tots els seus estalvis en la compra de deu solars que servirien per a bastir un gran hotel.

    Amb la caiguda de la dictadura i l´adveniment de la República, els plans bastits amb tanta il·lusió quedaren reduïts al no-res. Les noves autoritats republicanes eren més partidàries de potenciar el port de Palma i ampliar les infraestructures existents. No hi veien cap sentit, a voler perllongar la via del tren fins a la badia d’Alcúdia.

    Amb la victòria de l´esquerra es començava a trencar la xarxa clientelar del més ranci caciquisme nostrat. Per si mancaven més problemes, Joan March, el capitalista més influent de Mallorca i, potser, de tot l´Estat espanyol, no en volia sentir parlar, de l´ampliació del port d´Alcúdia. La majoria dels seus interessos comercials romanien ben fermats a Palma i no desitjava que altres importadors i exportadors poguessin crear el més mínim entrebanc en els negocis.

    Aquesta nova actitud, la fi del projecte somniat pels comerciants més decidits de la comarca, causà un terratrèmol entre els socis embarcats en l´aventura. La majoria havien hipotecat cases i finques en l’operació, amb la confiança, com aquell qui juga a la ruleta, que la sort els afavoriria. Pensaven tenir avantatges: la dictadura semblava dòcil a les seves indicacions. Alguns pensaven tornar a vendre la terra comprada barata a un preu més elevat. Nombrosos pagesos havien venut la sínia, i solars curulls d´arena a un preu ridícul. Qui volia adquirir res proper a la mar? Els terrenys sense aigua quasi no es valoraven. I en haver-hi pedres i roques ningú no en donava una pesseta. L´única riquesa, el que tenia un valor autèntic per a la pagesia, eren els horts amb aigua subterrània, una terra on es pogués aixecar un molí amb el safareig corresponent. Aleshores els camperols no podien imaginar-se una Mallorca vivint dels hotels i del turisme. L´Hotel Formentor i el Mediterráneo, els edificis dedicats a l´esbarjo en els anys vint, ho eren per a una petita elit de privilegiats estrangers que, reclosos en els seus guetos d´estiuejants, no formaven part de la vida diària del poble mallorquí. Per a la majoria d´illencs, se seguien les velles rutines, els oficis antics heretats de generació en generació, sense que ni el tren, ni l´arribada dels vaixells de vapor, el telèfon, els primers cotxes i la ràdio modificassin gaire les formes tradicionals d´existència.

    Però tot s’ensorrava en uns dies. Talment el crac del 29 a Nova York. Els bancs començaren a demanar l’import dels crèdits concedits. Els usurers que havien deixat diners a uns interessos alts iniciaven les gestions per a quedar-se amb els negocis hipotecats. Va ser com un llamp que entrava, ferest, per la porta d’aquells confiats especuladors. Uns homes que no valoraren prou els perills que comportava l´especulació i que, inexperts, cregueren que no podien caure mai els borbons. Jugadors de cartes als bars dels privilegiats del poble, persones de missa dominical i encaputxats a les processons de Setmana Santa, especialistes a portar, descalços, cadenes que tanmateix no feien gaire mal als turmells i que no havien previst un canvi de règim tan sobtat.

    Per als jornalers, la proclamació de la República va ser una festa. La mateixa banda de música que havia rebut, triomfal, el dictador i el fill del rei, ara encapçalava la manifestació, interpretant l’Himne de Riego i la Marsellesa. Era sorprenent! Les beates se senyaven, atemorides, en veure onejar, triomfant, la bandera tricolor pels carrers on, fins feia uns dies regnava la flaire de l´encens i el poder omnipotent de la Creu.

    On havien après a cantar els pagesos l’himne de la Revolució Francesa? Al local de la UGT, a la Casa del Poble quan anaven a Palma? El matí de la victòria republicana tot eren crits d’alegria pels carrers sense asfaltar de la vila. La mare em deia que a casa dels repadrins no hi hagué festa. Els militants de Unión Patriótica es tancaren amb pany i clau i no gosaren sortir a veure l´espectacle. El meu oncle-padrí i els seus pares, a les fosques, amb les finestres tancades, ploraren en silenci esperant que la bulla no anàs a més.



    0 0

    [04/12] Colomer - D'Alba - Read - González González - Bouvet - Mañas - Gori - Mateo Chavanel - Acciarito - Monanni - Von Rauch - García García - Pons Tomàs - Aguayo - Ruiz López

    Anarcoefemèrides del 4 de desembre

    Naixements

    André Colomer

    - André Colomer: El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera (Segarra, Catalunya) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista André Colomer. Immediatament sa família es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra de Zola. Estudiant secundària a Bordeus va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània; després va acabar els estudis de batxillerat i a Louis-le-Grand va preparar l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà. Més tard va fer de professor al col·legi de Blois i a l'institut de Lakanal, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (1913), amb Devaldès i Lacaze-Duthiers. En 1911 va ser empresonat a Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però és llicenciat i alliberat per malaltia. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya Madeleine a Itàlia. En 1915 la Gran Guerra el porta a la clandestinitat, però serà descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensat, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la Banda Bonnot («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Enrique Vlolatería, Maurice Wullens i Léo Malet (Noël Letam), entre altres. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a Moscou (Rússia), hi morirà poc temps després, el 7 d'octubre de 1931. Entre les seves obres podem destacar Bonimini contre le fascisme,Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.

    ***

    Antonio D'Alba

    - Antonio D'Alba: El 4 de desembre de 1891 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista, que atemptà contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia, Antonio D'Alba. Sos pares es deien Cesare D'Alba, guardià i jardiner de les Termes de Caracalla, i Cristina Bellante, portera de l'edifici on vivia sa família. D'origen humil, va començar a treballar com a obrer de la construcció quan tenia 11 anys. A causa de les males condicions de vida romanes, cometé alguns robatoris i el 3 de gener de 1906 va ser condemnat a sis dies de presó per furt; posteriorment va ser també sentenciat per robatori i per maltractaments als pares. De ben jovenet s'acostà al moviment anarquista i s'adherí a la Lega Generale del Lavoro (LGdL, Lliga General del Treball), però sense militar assíduament. El 21 de febrer de 1910 la policia romana el va proposar per a una vigilància especial, però l'autoritat judicial no el considerà necessari per mor de la seva vida tranquil·la. El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de«complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi: «L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas«aïllat», assumiren la defensa del magnicida. L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia), recordà que les motivacions del gest de D'Alba residien en la misèria a la qual estaven sotmesos els proletaris i a l'arrogància d'un poder que no perdia cap ocasió per copejar els«subversius». Mentre esperava el judici, Antonio D'Alba intentà suïcidar-se. Defensat per l'advocat, criminòleg i diputat socialista, encara que moderat i filomonàrquic, Enrico Ferri, aquest sostingué la tesi de la incapacitat psíquica de l'acusat, amb un «cervell inestable i semiobscur», i sense presentar-lo com a un militant polític. Jutjat el 8 d'octubre de 1912 per l'Audiència de Roma, on va proclamar les seves conviccions anarquistes, va ser condemnat l'endemà, sense tenir en compte que la seva acció només havia provocat un ferit, a 30 anys de presó i a tres de vigilància especial, i deixant clar que només la seva minoria d'edat li havia salvat de la cadena perpètua. Enviat a la presó de Noto (Sicília), novament intenta el suïcidi i el 21 de gener de 1914 va ser posat en aïllament i sotmès a una estreta vigilància. Durant la seva detenció rebé sumes de diners recaptades pels cercles anarquistes i italians i nord-americans que seguiren la seva història de manera apassionada. En 1920, tement una revolta popular, va ser traslladat a l'illa de Santo Stefano, a les illes Poncianes. El 31 d'octubre de 1921, després d'una gràcia, va ser alliberat i retornà a Roma. Les condicions carceràries el van deixar en un estat tan penós que son pare es va veure obligat a demanar ajuda a l'assistència pública i el desembre de 1921 va ser reclòs en un manicomi amb un suposat diagnòstic de «demència precoç». Les seves condicions de salut empitjoraren ràpidament i perdé la vista i l'audició. Antonio D'Alba romangué a la secció dels«tranquils» del Manicomi Civil de Roma la resta de sa vida, on morí el 17 de juny de 1953. Al seu funeral acudiren centenars d'anarquistes i el discurs fúnebre el llegí Armando Borghi. En 2004 Luigi Balsamini publicà la biografia Antonio D'Alba. Storia di un mancato regicidio.

    Antonio D'Alba (1891-1953)

    ***

    Herbert Read, fotografiat per Gordon Anthony

    - Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).

    ***

    Caricatura de Juan González González

    - Juan González González: El 4 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Juan González González va morir el 6 de juny de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia).

    ***

    Gustave Bouvet

    - Gustave Bouvet: El 4 de desembre de 1898 neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista Gustave Charles Joseph Bouvet, conegut com Juvénis. Sos pares es deien Gustave René Bouvet i Blanche Schmidt i vivien a París (França), motiu pel qual va ser criat per ses ties, les quals el van enviar a una escola catòlica. Quan tenia 11 anys entrà en un col·legi de religiosos caputxins a Spy (Namur, Valònia) amb la finalitat que esdevingués seminarista, però hi restà un any i acabà retrobar-se amb sos pares a París quan tenia 13 anys. A la capital francesa esdevingué aprenen de diversos oficis (impressor, dibuixant i gravador en or) i, a causa de l'explotació, començà a interessar-se per les idees anarquistes. Retornà a Angers, on treballà com a obrer pintor en una fàbrica. De salut precària, quan era infant patí la malaltia de crup i per aquest motiu treballava de manera irregular. En 1913 tornà de bell nou a París i visqué amb sos pares al número 31 del carrer Ramponneau. Suspès del servei militar els anys 1917, 1919 i 1920, a causa d'un abscés facial i de la tuberculosi, treballà al costat de casa seva, a la Societat General de Cistelleria, on son pare estava empleat com a cisteller. Entre gener de 1918 i març de 1919 visqué a la zona d'Angers i treballà a les fàbriques Bessoneau d'aquesta ciutat, on, segons un informe policíac de juliol de 1922, va fer propaganda anarquista. Des de la seva creació el juny de 1919, participà en les reunions de la Federació de les Joventuts Anarquistes, al número 49 del carrer Bretanya de París, i, amb son pare, en les de la cooperativa obrera de consum «La Bellevilloise». El 5 de març de 1920 va ser nomenat secretari del grup «Ni Dieu ni maître» (Ni Déu ni amo) de les Joventuts Anarquistes en substitució d'Havane, que havia estat nomenat secretari de la Federació Anarquista (FA). En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim de Juvénis, en Le Libertaire i participà en la reconstrucció del grup de cançó obrera«La Gerbe», el secretari del qual el gener de 1920 era Léon Louis. En 1921 fou el gerent del número 3 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de la Federació de les Joventuts Anarquistes, organització de la qual va ser nomenat secretari cap el 1922. Detingut per haver reproduït el pamflet antimilitarista«Aux jeunes soldats» en el periòdic, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé, jutjat i condemnat, el 23 de juny de 1921, a quatre mesos de presó, i, per aferrar aquest pamflet als murs de de l'Ajuntament del X Districte de París, va ser condemnat el 30 de juny d'aquell any per l'XI Tribunal Correccional a sis mesos suplementaris. Durant el seu empresonament va ser reemplaçat en La Jeunesse Anarchiste per René Barril. En sortir de la presó treballà d'obrer torner en una fresadora de la fàbrica Citroën. Expulsat de casa seva per sos pares arran de la condemna, visqué, seguint els consells de sa amiga anarquista Germaine Linthaud, en una habitació d'hotel al carrer dels Panoyaux. El 14 de juliol de 1922 Bouvet disparà dos trets al cotxe del prefecte de policia Armand Naudin, que acabava de ser nomenat en el càrrec, creient veure al seu interior el president de la III República francesa Alexandre Millerand mentre desfilava per l'avinguda dels Champs-Élysées el seguici presidencial de tornada de una revista militar a Longchamp. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència, pena que escoltà amb els crits de «Fora la guerra! Visca l'anarquia!». Le Liberté va fer una gran campanya per demanar la seva amnistia, i la d'altres anarquistes i activistes condemnats (Germaine Berton, Émile Cottin, Jacob Law, Gaston Rolland, et.). El gener de 1925 va ser alliberat en unes condicions deplorables, amb una part del seu cos paralitzat. Davant d'això, Le Libertaire obrí una subscripció popular en el seu favor. Gustave Bouvet va morir l'11 d'octubre de 1984 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

    ***

    María Mañas Zubero

    - María Mañas Zubero: El 4 de desembre de 1912 neix a Caribenya (Saragossa, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista María Mañas Zubero. A l'Ateneu Llibertari de Saragossa conegué el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco, amb qui decidí casar-se l'1 de maig de 1936, però com que la data coincidia amb el Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la parella posposà la cerimònia civil per al 4 de juliol. Quan la caiguda de Saragossa a mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol d'aquell any, aconseguí amagar-se dues setmanes a l'antiga caserna de San Pablo abans de poder passar, amb altres companys i companyes, entre elles Julia Miravé Barrau, a zona lleial disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) va ser acollida per Saturnino Carod Lerín i després passà a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), seu del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, on s'ocupà d'hospitals, de guarderies d'infants i de tasques agrícoles. Quan el Comitè Regional d'Aragó s'establí a València, es traslladà a Moncada (Horta Nord, País Valencià), on compartí habitatge amb Julia Miravé, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Diàriament acudia a València per ajudar en tasques en el Comitè Regional i per a fer cursets de capacitació a l'Internat Durruti. En 1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT, el secretari del qual fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera). Participà especialment, amb altres dones, en l'evacuació cap a València i cap a França de nombrosos militants evadits del camp de concentració d'Albatera, entre ells son company Manuel Salas. L'agost de 1939 passà a França, amb Génesis López i Manuel Salas, entre d'altres, amb la primera delegació enviada des de la Península per la CNT. Fou detinguda al pas fronterer de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i tancada d'antuvi a Perpinyà i després al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, s'establí a la zona de Lió (Arpitània), on treballà com a obrera agrícola i fent tasques domèstiques. En 1943 retornà a Saragossa on amb son company participà en la reorganització de la CNT i en diverses activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Fugint de la repressió, amb Salas s'establí a Madrid amb el suport dels confederals del Sindicat d'Arts Gràfiques. La parella muntà un petit taller clandestí on es van imprimir butlletins i periòdics de la CNT. Quan la impremta va ser descobert per la policia, ambdós marxaren cap a Barcelona on continuaren militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on romangué alguns mesos. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT i col·laborà en diverses publicacions, com ara La Hoja de Mañana i Polémica, de la qual son company era el director. La parella tingué dos infants (Fernando i Federico). María Mañas Zubero va morir el 22 de març de 1991 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després a Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya).

    Manuel Salas Blasco (1914-1995)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alfredo Gori

    - Alfredo Gori: El 4 de desembre de 1926 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Havia nascut el 14 de desembre de 1872 a Florència (Toscana, Itàlia). Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat.

    ***

    Ramón Mateo Chavanel

    - Ramón Mateo Chavanel: El 4 de desembre de 1936 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Ramón Mateo Chavanel. Havia nascut cap al 1890 a Osca (Aragó, Espanya). Carreter d'ofici, durant els anys vint formà part d'una agència de transports que, segons les autoritats, realitzava contraban a gran escala de tota mena d'articles. Després passà a fer feina com a obrer metal·lúrgic. L'agost de 1931 va ser detingut acusat de dos atracaments frustrats, un a dos cobradors del Credit Lyonnais i un altre a una joieria de Sabadell; jutjat, va ser condemnat i tancat a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Arran dels maltractaments patits gairebé perdé la vista. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 hagué d'exiliar-se a França. De bell nou a la Península, el juliol de 1936 participà activament en les lluites per neutralitzà l'aixecament feixista als carrers de Barcelona (Catalunya), al costat de Francisco Ascaso. Després fou membre de les Patrulles de Control i va ser enviat en missió oficial a França i a Suïssa per a comprar productes de primera necessitat i, a més a més, armes, gràcies a la intervenció de la xarxa muntada pels companys Lucien Tronchet, Edmond Déturche i Josep Asens. El 30 de setembre de 1936 circulava amb un automòbil«Buick» amb altres companys (Francisco Barcena Martín, José Marín Gomez i Eugenio González Andreo), el qual, després de creuar la frontera a Saint-Genis, a prop de Ginebra, girà bruscament i s'estavellà contra un arbre, malferint tots els ocupants. Interrogats, els quatre ferits declararen a la policia, la qual havia trobat dissimuladament al cotxe 5.000 francs, que havien passat a Suïssa per a «negociar una compra de llet condensada». Ramón Mateo Chavanel, greument ferit, que s'havia acabat d'assabentar de la mort a Barcelona de son fill de tres mesos, va morir el 4 de desembre de 1936 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra, Suïssa). La seva incineració al cementiri de Saint-Georges esdevingué una gran manifestació en suport de l'Espanya revolucionària formada per un milenar de persones i en la qual van prendre la paraula Léon Nicole, Louis Bertoni i el cònsol d'Espanya. Després les seves cendres arribaren a Barcelona el 12 de desembre i van ser dipositades a la secretaria de les Patrulles de Control de l'avinguda de les Corts Catalanes; l'endemà les seves restes van ser enterrades amb una cerimònia força concorreguda.

    ***

    L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

    - Pietro Acciarito: El 4 de desembre de 1943 mor a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Havia nascut el 27 de juny de 1871 a Artena (Roma, Laci, Itàlia) en una família molt pobre; sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament:«Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» --poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar unaàmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament, on restà 39 anys fins a la seva mort.

    Pietro Acciarito (1871-1943)

    ***

    Giuseppe Monanni amb una filla

    - Giuseppe Monanni: El 4 de desembre de 1952 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Havia nascut el 27 de febrer de 1887 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario.

    ***

    Georg von Rauch

    - Georg von Rauch: El 4 de desembre de 1971 és assassinat a Berlín (Alemanya)el militant anarquista Georg von Rauch. Havia nascut el 12 de maig de 1947 a Marburg (Hessen, Alemanya). Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any,  es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el «Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari.

    ***

    Miguel García a la plaça de Sant Felip Neri del Barri Gòtic barceloní en 1979, lloc on va ser detingut en 1949

    - Miguel García García:El 4 de desembre de 1981 mor a Londres (Anglaterra) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Havia nascut el 3 de febrer de 1908 a Archena (Múrcia, Espanya). Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé «La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés Edo La corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua»)  que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní. És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres.

    ***

    Teresa Pons Tomàs

    - Teresa Pons Tomàs: El 4 de desembre de 1988 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Teresa Pons i Tomàs. Havia nascut el 10 d'abril de 1911 al carrer «dels 18 duros», ara carrer Indústria, de Salt (Gironès, Catalunya). Fou la tercera de quatre germans. Estudià a l'Escola Pública de Salt fins als 14 anys, quan començà a fer feina a la fàbrica tèxtil Coma-Cros de Salt. Ben aviat entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i freqüentava el Centre de Cultura«La Floreal», on fou membre de la companyia de teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va ser nomenada, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la Revolució Social, essent la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb son company. En 1947 quedà viuda i només tornà a Catalunya per a visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos fills. Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de Gasseras, a les afores d'aquesta població, on també van ser traslladades les despulles de son company. Des de finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom.

    ***

    Mariano Aguayo

    - Mariano Aguayo Morán: El 4 de desembre de 1994 mor a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. Havia nascut el 27 de gener de 1922 a Saragossa (Aragó, Espanya). El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).

    ***

    Notícia de la detenció d'Auspicio Ruix López apareguda en el periòdic parisenc "Le Nouvelle Espagne" del 22 de febrer de 1947

    - Auspicio Ruiz López: El 4 de desembre de 1996 mor a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Havia nascut el 8 de juliol de 1911 a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya). Era fill d'un militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

     Escriu-nos

    Actualització: 04-12-15


    0 0
  • 12/05/15--22:53: Snowden, insubmís
  • (publicat a L'altra mirada)
     

    No fa gaire, Tzvetan Todorov ha publicat un nou llibre, Insubmís (Insoumis en l’original francès), que val la pena llegir. Todorov va néixer a Bulgària el 1939, i va arribar a França el 1963, fugint de la dictadura del seu país. De llavors ençà, ha exercit com un dels intel·lectuals destacats del panorama europeu, inicialment en el camp de la teoria i la crítica literàries, i després en altres terrenys com la història o l’assaig filosòfic. Todorov és un dels grans estudiosos i divulgadors de la tradició humanista i del llegat de les Llums: El jardí imperfecte (amb el subtítol Llums i ombres del pensament il·lustrat) és una de les millors introduccions al que signifiquen les idees d’homes com Locke, Montesquieu, Voltaire o Rousseau. Todorov ha excel·lit a l’hora de llegir la història contemporània i l’horror de les dictadures a la llum d’aquesta tradició. Memòria del bé, temptació del mal és una gran reflexió sobre el segle XX, escrita des de la perspectiva d’un exiliat del comunisme que veu, en la línia de Hannah Arendt, una matriu comú en els totalitarismes d’un signe i un altre.

    El volum acabat de publicar, Insubmís, és un recull de semblances biogràfiques d’homes i dones que responen al qualificatiu del títol: insubmisos. Per a Todorov, l’insubmís és el que, en la seva defensa de la llibertat i de la comprensió entre els homes, s’oposa a la lògica del poder. L’insubmís actua amb lucidesa i coherència, i sovint paga un duríssim preu personal. El llibre està format per vuit retrats, set dels quals corresponen a la mena de personatges que característicament il·lustren les idees de Todorov, i que vénen a ser aquells “sants laics” de què parlava Camus: dues víctimes dels camps de concentració nazis (Etty Hillesum i Germaine Tillion), dos dissidents soviètics (Boris Pasternak i Aleksandr Soljenitsin), dos lluitadors contra el racisme (Nelson Mandela i Malcolm X) i un pacifista israelià (David Shulman). La sorpresa arriba amb el vuitè protagonista: Edward Snowden.

    Així doncs, Edward Snowden, l’antic treballador de l’NSA ,l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units, que un dia va decidir fer saber al món que el poder sotmet els ciutadans a una vigilància injustificable, és per a Todorov el millor exemple de l’insubmís del segle XXI. Edward Snowden, l’home perseguit per les autoritats nord-americanes, acusat de traïció i de posar en perill la seguretat del país, representa per a l’insigne estudiós l’encarnació actual d’aquells que s’oposen al totalitarisme en nom dels valors clàssics de la Il·lustració i de l’humanisme. Tampoc no és tan estrany, si ho pensam bé: Todorov sap que, des dels temps de Locke i dels il·lustrats francesos, al nucli del pensament humanista hi ha la defensa de la llibertat de l’individu enfront d’uns poders que tendeixen sempre a l’abús.

    Els homes com Snowden (o com Julian Assange, o com Hervé Falciani) representen ja un tipus per al qual l’anglès ha creat un terme específic: el whistleblower, una paraula encunyada per evitar les connotacions negatives de mots de la família del “delator”. Aquí encara no sabem si n’hem de dir reveladors, denunciants alertadors. Més enllà del dilema lingüístic, hi ha el debat de si són gent que ha traït la confiança que s’hi havia dipositat o si són defensors de la democràcia. Un veterà il·lustre com Todorov sembla que ho té clar.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 217 | 218 | (Page 219) | 220 | 221 | .... | 465 | newer